UN GRAPAT DE CONTES

Col·legi Públic Bisbe ClimentCastelló de la Plana

2013

UN GRAPAT DE CONTESContes dels estudiants del cinqué curs

d’Educació Primària

Coordinació: Ferran Ortiz i Ana Páez

Col·legi Públic Bisbe Climent Castelló de la Plana

2013

Edició no venal. Propietat del Col·legi Públic Bisbe Climent. Directora: professora Maria Teresa Dos.

© Dels textos i dels dibuixos: les autores i els autors.

Coordinació: Professor Ferran Ortiz, professora Ana Páez.

Col·laboració: Lluís Meseguer (Universitat Jaume I).

Imprimeix: Innovació Digital, s.l.u. Campus Riu Sec, Universitat Jaume I

5

Índex

1. Violeta alagarda Fernández El creuer encantat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 2. ana Maria theodora antoFie Un concurs de música . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 3. adela archilés segarra Hana i el tsunani . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 4. adrián archilés segarra Joan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16 5. José luís artero Bayarri Una mentida duradora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18 6. Victor artola Quereda Els conills contra els humans. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 7. luis Balaguer ruiz La salvació dels peixos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 8. JaVier Beltran Montes La casa embruixada en Castelló . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 9. aBdennour Bouchkhachekh sadeQui Isa i Bela . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2510. haJar BouFrid El mag patinador . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2711. Jia Jia chen Una sorpresa i una aventura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2912. li li chen Els fantasmes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3213. iulia cretu Les plomes infectades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3514. celia Flores Batanero Dos regnes units . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

6

15. Brian Johan galVis MeJía El drac que no podia llançar foc . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3916. ruth garcía cáceres Titina i Clara. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 17. Vera garcia ros arnau El xiquet que no tenia regals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43 18. zaira gil galán La xiqueta de la casa d’orfes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4519. María gonzález catalán El jardí i la meua veïna . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46 20. Àlex gragero Morcillo El xiquet sense casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4721. adrián guinot alonso Pau i el gos perdut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49 22. denis andres ion La guerra dels magnífics mags . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50 23. Jesús JiMénez gaBarri El rei i els xiquets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5224. aMaya JiMénez hernández Ana i els seus amics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5425. IsaBel JiMénez hernández Sara està trista. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5626. María JiMénez Martínez L’actuació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 58 27. ruBén ManQuillo gonzález Les tres proves del drac. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5928. enric Martell lázaro Roma . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62 29. Júlia Meseguer corBatón Tres muntanyes en New York . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63 30. laia Meseguer corBatón El món dels animals. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66 31. sara MohaMed MohaMed El rei i els xiquets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6932. enric ortí roVira Guerra virtual i mitològica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70

7

33. laura raBassa BreVa L’amic invisible . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72 34. Beatriz raMona radu L’illa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7535. daniel rodés adell Els dos pobles . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77 36. arantxa roMero Vilar La vida de Pablo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8037. shirin saBir Els caramels màgics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8238. adrián sales roVira Els jugadors de tennis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 84 39. Federico suárez saFont 84 La casa abandonada . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 86 40. Paula torres claraMonte Un arbre verd amb una branca blava . . . . . . . . . . . . . . 88 41. MaxiM Varzari Els quatre porquets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9042. elena Ventura dos Una ciutat per a xiquets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92 43. daVid Villalón Vilar La pedra màgica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94

9

Presentació

El VoluM Que teniu entre les Mans és un llibre escrit per xiquets i xiquetes de deu i onze anys, que han posat tota la seua il·

lusió en llurs produccions, i no vol ser res més que un instrument per a motivar l’alumnat de cinquè a llegir i escriure, i alhora, tenir un record del seu pas per l’escola.

Llegir, gaudir de la imaginació d’altres i desenvolupar la prò·pia; visitar altres móns desconeguts, reals o fantàstics; viure situacions i vides alienes; saber resoldre conflictes imitant els personatges; aprendre noves paraules; aprendre, aprendre. I tot sense moure’s de casa.

Escriure, enfrontar·se amb el paper en blanc; desenvolupar la imaginació, aplicar les tècniques i les normes apreses sobre narrativa, ortografia, puntuació, lèxic... I tot açò de manera ame·na i amb el desig de fer·ho ben fet.

Recordar, amb el pas dels temps, la seua infantesa. Els anys que, creixent i aprenent, van passar a l’escola.

Però, potser us pregunteu com ha estat possible la realitza·ció d’aquest exemplar. La història és la següent: el professorat tutor de cinquè, per tal d’encoratjar l’alumnat a produir textos, van inscriure el Centre al concurs de redacció «Sambori». El pare d’unes alumnes se’n va assabentar, i va oferir al col·legi la possibilitat de que tots els participants «tingueren premi» amb la publicació de tots els treballs en aquest llibre, trencant així les tanques de la competitivitat. I dit i fet. Els xiquets i les xiquetes,

10

a escriure, i la mestra i el mestre a repassar i suggerir correc·cions i modificacions que milloraren els escrits. I el resultat és aquest.

No podem acabar la presentació sense donar les gràcies a totes les persones que han col·laborat en el projecte: una idea pedagògica convertida en una realitat literària. A Lluís Meseguer, catedràtic de la Universitat Jaume I, per la idea i la col·laboració en el procés de realització del llibre col·lectiu; a Màxim Albella, tipògraf, que ha fet desinteressadament i amb qualitat tot el tre·ball tècnic de disseny i maquetació del volum; a la directora del Col·legi Públic Bisbe Climent, Mª Teresa Dos, que des del primer moment va donar suport a la idea. I en definitiva, als quaranta-tres joves protagonistes, que han realitzat el treball de creació, d’escriptura i d’il·lustració: un grapat compartit de contes.

Ferran ortiz i ana PáezProfessors del Col·legi

Públic Bisbe Climent

11

El creuer encantatVioleta alagarda Fernández

L’ any Passat clÀudia, Marc i els seus pares se’n van anar de vacances d’estiu a un creuer. El primer dissabte del mes

d’agost van agarrar el tren fins al port, d’on partia el vaixell. Només arribar, a cadascú li van donar un paper on posava les normes del creuer. Els dos xiquets les van llegir i en una d’elles deia: «No es pot anar a l’última planta, està prohibit.» Els ger·mans van sentir molta curiositat; per això van planejar que per la nit, quan els seus pares ja estigueren adormits, anirien allí. Va arribar el moment i silenciosament es van dirigir cap a l’última planta, però en arribar, només van vore una gran reixa amb un cadenat que els impedia passar. Clàudia i Marc estaven tornant a les seues habitacions tots decebuts, quan, al girar el cantó, van vore al capità que li deia a un altre home que si ell tenia la clau ningú la trobaria. Els dos germans de seguida van pensar que possiblement aquella clau seria la que obria el cadenat de

12

l’última planta. Al dia següent anaven a intentar fer·se’n amb la clau de la zona prohibida. Quan el capità va eixir del seu despa·tx, Clàudia i Marc van entrar. Ho van mirar tot i no trobaven res, però, de sobte, van sentir que algú entrava. Es van amagar dins un armari i van veure pel forat del pany com el capità amagava la clau darrere un quadre. Aleshores Clàudia va dir:

—Amb raó no la trobàvem, si encara no estava ací.Els dos xiquets, només van tindre la clau, van tornar a l’úl·

tima planta. Com suposaven aquella clau va obrir la reixa. De moment, pareixia ser tot normal, però, de sobte van sentir uns sorolls i poc després els mobles que hi havien van començar a volar. Els sorolls que sentien es tornaven cada vegada més forts... Pareixia que aquella part del vaixell estiguera encantada! Els dos germans es van quedar al·lucinats i no donaven crèdit al que veien, però com també tenien por se’n van anar corrent amb la mala sort de que es van oblidar la clau dins i van tancar. Com que era l’única clau que obria aquella reixa, ningú va poder entrar mai més dins. Quan van arribar a la seua casa van anar directes cap a l’ordinador per a buscar informació sobre aquell creuer. Van ficar el nom del vaixell: Atlàntic, però no van trobar res del que buscaven. Era com si no existira i com si tot el que havien viscut haguera sigut un somni. Si no és perquè els dos havien estat junts i els dos havien vist el mateix, jurarien que no era possible.

Després de huit anys, Clàudia i Marc se’n van anar de viatge de fi de curs de creuer amb els companys de l’institut. Quan van arribar al port no podien creure els seus ulls. Davant d’ells van vore que eixe era el mateix creuer al qual van pujar amb els seus pares. Aleshores els dos van recordar la fantàstica aven·tura que van viure.

Conte contat, ja s’ha acabat, i espere que us haja agradat.

13

Un concurs de músicaana Maria theodora antoFie

Ana, andrea, antonio i Marta tenen un concurs de música. Ana, una nena tramposa, volia fer trampes per a guanyar.

Andrea, Antonio i Marta sabien que Ana volia fer trampes per que sempre en feia. Abans del concurs, Ana volia agarrar tots els instruments dels altres xiquets para trencar·les. Andrea, Antonio i Marta, es van adonar que Ana anava a trencar·los. Després que Ana trencara els instruments, Andrea i Marta van agafar uns altres instruments i els van posar al seu lloc. Al final el concurs començà i Ana va vore que els instruments estaven funcionant. Al final del concurs Ana no va guanyar i es va entristir moltíssim per fer trampes. Andrea Antonio i Marta li van dir a Ana que quan fas trampes a vegades no ixen. Quan Ana va anar a casa, la seua mare i el seu pare li van dir que mai més faria trampes perquè mai guanyaria res. Ana es va adonar de que no es fan trampes perquè mai es guanya res.

14

Hana i el tsunamiadela archilés segarra

Hana era una xiQueta de deu anys, que vivia en Liverpool una ciutat del Regne Unit. Un dia va anar al col·legi i li toca·

ven les seues assignatures preferides: matemàtiques, ciència, geografia i informàtica. Eixe dia en la classe de geografia van explicar que era un tsunami, com es formaven, com diferenciar·los de les ones, com salvar·nos d’un,...

Dos mesos després eren les vacances d’estiu i se’n van anar de vacances a Osaka, una ciutat de Japó amb els seus pares i la seva germaneta.

15

Van anar a fer turisme per Osaka. Un dia van anar a la platja, feia un dia fantàstic. Unes hores després el mar estava brau, després d’uns minuts el mar quasi no es veia de tan lluny que se n’havia anat, aleshores, Hana va recordar el que havia aprés en la classe de geografia i va dir:

—Ràpid! Correu en direcció a l’hotel i pugeu a l’última planta, és un tsunami!

Quan tot el món va arribar a l’última planta, el tsunami va arribar a la platja. Tot s’havia trencat, les palmeres, la piscina de l’hotel, el bar de la platja,... però al menys, tota la gent estava viva.

Els pares i la germana de Hana li van dir: —Estem molt orgullosos de ti per que ens has salvat a nosal·

tres i a tota la gent de la platja. —Gràcies, Hana.En setembre de 2010 van anar a Londres a una cerimònia

commemorativa d’allò que va passar i un senyor li va dir:—Gràcies, Hana, per haver fet que tots ens salvarem, per

favor agafa esta medalla com agraïment.—Gràcies.—Vols dir alguna cosa o donar·li les gràcies a algú?—Sí! Gràcies al meu professor de geografia, sense la seua

explicació no hauria aconseguit salvar ningú. Quan Hana va tornar a casa, els seus amics estaven espe·

rant·la en la porta perquè havien vist el seu discurs per la tele. Uns dies després, van fer un reportatge sobre el tsunami de Osaka i la xiqueta que va salvar a les persones de la platja. Després de les vacances Hana va anar al collegi i tots volien ser els seus amics, gràcies al seu acte, quan va arribar a classe

16

Joanadrián archilés segarra

Hi haVia una Vegada un xiQuet que es deia Joan. De xicotet anava a la platja tots els dies. Un dia va veure un senyor

amb una milotxa.Per la nit va somniar que anava a la platja i un senyor li va

deixar una milotxa, i ell la va fer volar com si ja ho haguera fet altres vegades.

Quan va complir nou anys li van regalar una milotxa i a Joan li va agradar molt. En la platja la milotxa va volar com en el somni que va tindre aquell dia.

Quan es va fer adult va decidir anar a Tarifa perquè en Barcelona no feia vent. A ell li va costar acomiadar·se de la seua família.

Joan va descobrir un esport que mai havia vist, era esquí·surf, que es practicava amb una milotxa i una taula.

En Tarifa, Joan, anava esforçant-se practicant aquell esport i somniava per a que li agafaren per a les olimpíades.

17

Un dia va rebre una carta, en la qual li comunicaven que aniria a les olimpíades de Brasil. En aquell país feia un clima perfecte, però també havia molt bons esportistes en la seua ca·tegoria. Ell desitjava rebre representar Espanya en la modalitat de esquí·surf.

En la primera regata va guanyar una medalla d’or, era molt feliç perquè havia treballat dur però havia aconseguit una me·dalla.

Quan va arribar a Tarifa, va conèixer una xica, que també li agradava el esquí·surf i el practicava i van decidir fer·se no·viis.

18

Una mentida duradoraJosé luis artero Bayarri

Hi haVia una Vegada tres germanes. La primera es deia Paula, que era estudiosa, jugadora i endimoniada. La segona es

deia Marta, que era estudiosa, jugadora i angelical. I l’última es deia Anna que era un poc estudiosa, molt malfaenera i feliç sempre.

Un dia les tres germanes estaven jugant a la corda, Marta i Anna van anar a la cuina a per el berenar i Paula va fer una trampa.

Anna es va adonar i li ho va dir a la seua germana Marta i elles dues li ho van dir a Paula, però Paula deia que això era mentida.

Així que les dues germanes es van enfadar amb Paula , elles dues van aconseguir que a l’ escola no ningú jugara amb Paula.

Finalment Paula va dir la veritat, les seues germanes la van perdonar i ella va dir que no ho tornaria a fer.

Conte contat, ja s’ha acabat.

19

Els conills contra els humansVíctor artola Quereda

Hi haVia una Vegada un camp molt bonic on vivien molts co·nills i entre ells hi havia un que podia parlar amb els hu·

mans.Un dia van arribar uns xics que volien matar tots els conills

per poder construir una gran fàbrica. Entre tots els homes hi havia un que no era com els altres, era simpàtic i amable i es deia Carles.

El conill que podia parlar va explicar a Carles el que estava passant, però Carles no va aconseguir fer parar els homes. El conill que podia parlar va dir als xics que farien una lluita i el que guanyara se n’aniria d’aquell lloc. Els xics pensaven que els conills no eren forts i que ells anaven a guanyar.

Quan va començar la lluita els homes perseguien els conills, però com els conills eren llestos van fer túnels per la terra i quan els xics estaven cansats els conills van aprofitar per atacar.

20

A la fi els conills van guanyar. Però al cap d’un temps els homes van tornar a fer una altra lluita. Però els conills sabien que algú tornaria i ja tenien preparada una bona arma, que era com una catapulta, la qual llançava troncs de fusta ardents. Els homes també venien preparats, portaven pistoles i això als conills no els va fer gens de gràcia. Quan va començar la lluita els homes van matar cinc conills a tirs i els conills van deixar inconscients a cinc humans amb troncs amb foc. Com ja estaven morint i fent·se mal van decidir que quedarien en empat. Així que els conills es van quedar mig camp i els homes un altre mig camp per a construir.

21

La salvació dels peixosluis Balaguer ruiz

Hi haVia una Vegada un xiquet que es deia Pau. Tots els dies Pau pensava amb coses que pogueren servir per a salvar

la terra de la destrucció dels homes. Un bon dia va somniar que es trobava amb un amic seu, que es deia Marc, en una illa de l’oceà Pacífic, i els dos junts van decidir pujar a un vaixell gran per a arrimar·se a una altra illa veïna on vivia moltíssima gent. Aquest lloc estava ple de fàbriques que llançaven fum a l’atmosfera per uns grans fumerals de ferro, pels carrers es tro·baven molts cotxes que anaven i venien contínuament sense aturar·se, les persones que allí vivien tiraven fem a contenidors. Tota la contaminació que es produïa en aquella illa va fer que els peixos que vivien en aquella zona, estigueren a punt de morir. Pau i el seu amic Marc es van ficar a bussejar i van traure de l’interior del vaixell una gran xarxa. Després van entrar al fons de la mar i van agafar espècies molt interessants. Van decidir ficar

22

els peixos dins d’unes urnes de cristall amb aigua salada i se’ls van emportar a un laboratori que es trobava a una ciutat dels Es·tats Units , allí els van netejar de les substàncies contaminants. Per a poder fer el que volien, van analitzar tranquil·lament tots els peixos i van separar els que estaven sans dels que esta·ven malalts. Després els van soltar a un altre mar nou i net de contaminació, per a que pogueren seguir vivint. Pau, quant va despertar, estava molt content perquè havia aconseguit salvar aquells peixos de la mort i, amb la seua forma de actuar va evi·tar que desapareguera l’espècie.

Pau va pensar que en arribar a classe contaria el somni al seu mestre i als seus companys, per a que tots junts pogueren fer realitat aquest somni.

23

La casa embruixada a Castelló i els cinc xiquets

JaVier Beltran Montes

Un dia en castelló hi havia una casa embruixada que estava en el carrer Marqués Embruixat.

En aquella casa per fora, es veien finestres trencades, els balcons estaven tots trencats, la casa no tenia porta per tant es podia vore l’interior.

El que es veia per la porta eren cadires trencades, taules fetes pols.

Un dia uns xiquets van anar a una escola, i van fer un pacte, els donaven 125 euros per entrar a la casa embruixada, per passar de les deu de la nit fins a les 9 del mati, el pacte serà el tres de Gener del 2013. Ho siga demà.

Per fi va arribar el dia mes important de tots, el de guanyar l’aposta. Els 5 xiquets estaven molt nerviosos. Són les 9:30 i els xiquets del pacte estan molt nerviosos.

24

Els que van a participar són 5: Carles, Marc, Martí, Àlvar i Pere. Són les deu comença l’aposta, els xiquets entren a la casa embruixada, els 5 xiquets veien que en la casa hi han cadires trencades, llums foses i van vore una taula penjada de la teula·da. Carles se’n va anar a una habitació on hi havia una taula penjada, menys mal que estava en el que tenia que estar que quasi se li cau una una taula al cap.

Després de que a Carles quasi li caiga la taula al cap. Marc estava en la cuina i va vore una cosa molt estranya, una paella voladora, la paella voladora es dirigia al cap de Marc, per sort Marc es va agenollar per a que la paella no li donara al cap.

Martí cridà els 5 xiquets per a reunir·los i donar l’hora el re·llotge de Martí marcaven les 2:30 de la matinada.

Martí després va anar al menjador i es va trobar amb una televisió que llançava descàrregues elèctriques. A Martí li va donar una descarrega elèctrica, se li van posar tots els pels de punta.

Àlvar se’n va anar al garatge, allí els objectes corrien a 30 kilòmetres per hora, quan Àlvar va obrir la porta tots els objectes anaven a per ell. Àlvar va tancar la porta només vore·ho.

Martí va reunir a tots per dir l’hora que era. El rellotge de Martí marcava les 7 del mati.

Pere se’n va anar a una habitació on hi havia de tot. Com era el més sabut no es va posar dins. Finalment eren les 9 del mati. Van guanyar l’aposta.

Conte contat, conte acabat.

25

Isa i BelaaBdennour Bouchkhachekh sadeQui

Hui coMPleixen 5 anys Isa i Bela, les rates bessones. Han agafat flors del jardí per a adornar la taula de la festa, i en

aquest moment estan preparant tot. La seua mare ha fet la coca: bé, dues coques bessones!

Ja han arribat els seus invitats! L’elegant Ferreret, la Musa·ranya, la Merla, l’Esquirol. De prompte, ha començat a ploure.

—Ràpid, a casa!Mare Rata, coberta amb un gran paraigües, posa a bon

recer.

26

Corren i rient, cridant i trompejant, Isa i Bela i els seus amics recullen totes les coses.

—Aniversari feliç! –criden tots. Apaguen els ciris.I comencen a jugar.

27

El mag patinadorhaJar BouFrid

Hi haVia una Vegada un home que sabia patinar i fer màgia. Un mati volia practicar les dues coses a la vegada i ser el mag

patinador.Volia tindre un circ i el va tindre. En el circ treballava molta

gent de molts països diferents. Quant ja estave tot preparat va començar el primer espectacle.

El primer de tot el mag patinador va saludar el públic i des·prés va fer el seu circuit. Va començar fent volteretes, volar per el escenari, fer aparéixer animals, objectes i persones. A la gent li va agradar molt. El mag patinador es va emocionar molt i va guanyar molts diners.

28

Durant molts anys pels matins practicava per a fer l’espectacle cada vegada millor.

Un dia, com sempre, va saludar tots i va començar l’actuació. Volia fer la voltereta triple, però com era major, quant va fer la segona voltereta es va trencar la ma i el coll i li va dir el metge que no fera mai més volteretes.

El pobre mag patinador es va posar molt trist perquè li agra·dava molt patinar i fer màgia. Al dia següent va tancar el circ i de tant de pena, es va morir.

29

Una sorpresa i una aventuraJia Jia chen

Hi haVia una Vegada una xiqueta major que s’anomena Paulina. S’havia despertat pel matí i se n’havia adonat que era una

xiqueta i va dir:—Soc una xiqueta xicoteta!, però ara que faré?La xiqueta no sabia què fer. Va fer una poció per a tornar·la

com abans. Encara que no era tan bona en les ciències, però no va funcionar. Així que li havia preguntat al seu pare si podia fer una poció per a ella, i l’hi havia dit que ella era la seua filla, que al despertar·se pel matí ja era així. El seu pare que de xi·

30

cotet era molt bo en ciències, li va fer una poció, però tampoc va funcionar i els dos al mateix tems havien dit:

—Però com que no ha funcionat?—Pare.—Si.—Tu no eres el millor de la classe en ciències?—Si, però no se què ha passat.Més tard, Paulina va recordar que en algun lloc havia un

diamant màgic que concedia tres desitjos i un ja havia desitjat dos desitjos i faltava un tercer. També havia descobert que es·tava en una illa Fantasmal, que anomenaven així perquè l’illa desapareixia en deu minuts. Paulina li va preguntar al seu pare si coneixia eixa illa. Ell li va dir:

—L’illa Fantasmal?—Si, tu en coneixes alguna? Perquè tu m’havies dit que sa·

bies molt d’illes.—Si, jo crec que si.—De veritat?—Si.—Aleshores em pots dir a on es troba ara?—Ara no, però pel matí si.—Aleshores em pots acompanyar pel matí?—Clar.Al dia següent Paulina i son pare havien anat al lloc on es

trobava l’illa Fantasmal.—Pare.—Si.—Tinc...—Tens què?—Tinc un poc de por.—Tranquil·la estas amb mi.—D’acord.Quan Paulina i son pare van entrar en l’illa Fantasmal, el pare

de Paulina va dir:—Para, Paulina, jo he llegit en un llibre, que en aquesta illa

Fantasmal hi ha moltes trampes.

31

I Paulina va dir al seu pare.—A mi no m’agraden les trampes.Paulina i el seu pare estaven intentant no caure en les tram·

pes, però en un lloc la terra s’estava separant i Paulina va caure i el seu pare la va agafar. Paulina estava molt esglaiada, però se feia la valenta davant del seu pare.

—Pare falta molt?—No, mira ja estem en la sala del diamant.—Uaaauu, es preciós i brillant, però ací hi ha molts diamants!

Com sabrem quin és el diamant màgic?—Perquè el diamant màgic és el més brillant, més gran i té

una forma d’estrela.Els dos estaven buscant i buscant fins que el van trobar,

Paulina va dir:—Pare, ja lo he trobat!—Molt bé, ara has de demanar un desig sol un.—D’acord, desig...desig...desig...desig...que pares de donar·

me amb la lampadeta no, no, no, no, no!!! Eixe no era el meu desig!!!

—Ho sent Paulina, ara no podem fer res.—Però estaré així tota la meva vida?—Jo crec que si, hem d’anar a casa.—Ja vaig.Després quan havien arribat a casa i ja eren les nou Paulina

va tornar a ser com al principi, una xiqueta major.

32

Els fantasmesli li chen

Hi haVia una Vegada, en el futur, uns fantasmes, feien por als xiquets, xiquetes..., però uns dies després, tot el món del

futur, ja no tenien por dels fantasmes.·Ja no tenen por dels fantasmes. Què farem?·Va dir l’avi d’un

fantasma xicotet anomenat Carles.Tots es van posar a pensar i a buscar informació. Després de

14:24 h, va dir el fantasma més malcriat i desobedient anomenat Scrauer:

—Ja ho tinc!

33

—El què!·van dir tots els fantasmes molt contents.—Ja, ja, ja! Mireu la vostra cara!·va dir Scrauer.I va repetir. Però ningú el va creure. Després va dir:—Ah! Uns humans!—Aaaaaaaaah! –van dir els fantasmes– ja, ja, ja! Què divertit

és això!—Això no és divertit!—Para de fer això!·va dir el pare de Scrauer.I tots es van a posar a buscar informació en la biblioteca.-—No hi ha res! –va dir el pare de Carles.—Oh! Què farem? –va dir un fantasma.Van anar d’una biblioteca a l’altra, però no hi havia res. Van

anar a la seua casa, va dir un un fantasma:—No us rendiu! Encara hi ha esperança per a tots.Tots van murmurar. I un fantasma el va dir:—No tenim esperança!El fantasma es va posar a pensar i els altres també. Carles

va dir:—I per què no parlem amb els humans?—Perquè no! –van dir tots.Dos xiquetes van anar allí, i van vore els fantasmes.—Què estan tramant? –va dir una xiqueta.—No ho sé!·Anem·nos·en abans que ens vegen.Al dia següent, van anar a vore’ls, però, no estaven. Van

esperar i esperar. I van tornar a oir: —Ja ho tinc!·va dir un fantasma.—El què! –van dir tots molt contents.—Els humans tenen por de les zombis, bruixes...!—Tenen por de les zombis, bruixes...?·Si nosaltres som més...!La xiqueta va dir:—Oh no! A mi em fan molta por els zombis!—A mi també!—Què farem? —No ho sé.

34

—Ja ho sé! Parlarem amb ells.—Val.I els van dir:—Per què voleu disfressar-vos? –va dir la xiqueta.—Perquè no teniu por de nosaltres. –va dir un fantasma.·Doncs fem un tracte. Vosaltres no us disfresseu, i nosaltres

farem com si ens donareu por. D ‘acord –va dir la xiqueta.—D ‘acord! –va dir un fantasma.I, fantasmes, humans i animals van ser feliços per a sem·

pre.

35

Les plomes infectadesiulia cretu

Hi haVia una Vegada una gallina que va tindre un pollet. El pollet no tenia plomes al nàixer, però quan ja tenia un any tampoc

li havien crescut les plomes.La seua mare es va preocupar bastant. El va portar a la infer·

meria per vore que li passava. El metge va dir que el pollet tenia una malaltia molt greu. La gallina es va preocupar molt quan va escoltar això. El metge va dir que tindria que deixar·lo amb ell, per que seria molt perillós que el portara a la seua casa. Podria contagiar tot el món.

36

Després d’una setmana la gallina va anar a d’infermeria per a veure com estava el seu pollet.

I el doctor va dir:—Segons els científics, el seu pollet té un problema que és

diu «plomitis».—Això que és?—Això és que cau la ploma molt sovint li hem d’injectar un

líquid, que impedisca que cauen més plomes.·—I quan és farà això?—És farà en vint·i·quatre hores.—Vindré demà.I això va ocórrer, el doctor el va curar i tot va tornar a la nor·

malitat. Passat un temps el pollet era preciós amb les seues plomes noves i la mare estava feliç de vore’l.

37

Dos regnes unitscelia Flores Batanero

Hi haVia una Vegada en un regne anomenat Celestí, una prin·cesa que volia casar·se. Els seus pares la volien casar amb

un príncep d’un altre regne, però ella no l’amava. Un bon dia, va visitar la princesa Teresa a una família reial, i

l’hereu era un príncep anomenat Josep. Teresa es va enamorar ràpidament de Josep, i aleshores va decidir casar·se amb ell.

Teresa va saber que Josep també l’amava. El dia preparat del casament reial, Josep va vore que Teresa no se sentia feliç de casar·se amb ell.

38

Van parlar els dos. El que li passava a Teresa era que s’havia mort la seua mare i estava molt trista, però Teresa en veritat sí que volia casar·se amb Josep.

Es va celebrar el casament, i des d’aquell dia el príncep Jo·sep i la princesa Teresa van ser molt feliços.

I els regnes de Teresa i Josep es van unir per a sempre.

39

El drac que no podia llançar focBrian Johan galVis MeJía

Això era un drac que es deia Fogós i no podia llançar foc, vivia en un món fantàstic. Un dia la seua amiga Fum, va

preguntar·li si estava bé, i ell va li respondre:—No, no estic gens bé, perquè no puc llançar foc.Ella li va dir:—No passa res, anem a la muntanya on viu el meu iaio i li

preguntarem que és el que podem fer per a que pugues llançar foc.

Van arribar a la casa del iaio de Fum. Ho van explicar tot a Llamp, que era el iaio de Fum, i ell els va dir:

40

—Has d’anar al Volcà del Terror i menjar un poc de pedra volcànica, i així llançaràs foc.

Això van fer, van anar al Volcà del Terror. Van arribar, però no els van deixar passar, hi havia un drac que protegia el volcà, dels dracs que no eren fiables, Fogós va haver de lluitar. Va guanyar i es va adonar que aquell drac, era el rei dels dracs. Va poder pujar i des d’aquell dia va poder llançar foc, com va guanyar al rei, que era el drac més fort de tots, també va ser el rei del món fantàstic dels dracs, i va conquerir el món dels dracs. Un dia un home va anar al palau reial, li va dir al rei Fogós que hi havia un drac que deia ser més fort que ell, i el rei li va dir:

—Això no pot ser, jo soc el drac més fort perquè jo vaig lluitar amb el rei i li vaig guanyar, des que sóc rei ningú ha vingut a lluitar amb mi, així que anirem on viu aquell drac tan fort i lluitaré amb ell, d’aquesta manera sabrem qui es més fort. Quan van arribar on vivia aquell drac que deia ser tan fort, sabia que aquell era el rei i li va dir:

—Sóc jo a qui busques.El rei Fogós el va reconéixer, es van preparar per a lluitar.

Van començar a lluitar i el rei, va donar-li un bon colp amb la cua però el drac el va esquivar, el rei el va agafar amb la cua, i el va immobilitzar, al final el drac va perdre i es va disculpar amb el rei. Així va guanyar, als dos anys es va casar i va tindre dos fills que van ser bons prínceps.

41

Titina i Clararuth garcía cáceres

Titina era una tortugueta d’aigua i Clara era la seua ama i la seua millor amiga. Un dia estaven les dos avorrides i Clara

li va comentar a Titina:—Juguem a amagar?La tortugueta Titina va assentir amb el cap. Començaren a

jugar per tota la casa. Titina s’amagava i Clara la buscava. Clara la buscava davall del llit, darrere de les cortines, en la banyera. Clara no la trobava i va eixir a la porta de la seua casa pensant que pot estar pell jardí, va mirar darrere dels arbusts, entre les plantes. Adonant·se que no la trobava, pensà:

·S’haurà escapat a la casa del veí, va veure un gos, era gran, va pensar que era un bòxer americà negre i molt fort.

Clara es va apropar al gos amb molta cura perquè era un gos estrany. Quan es va apropar va veure que era un bon gos i va començar a jugar amb ell. Primer va acariciar-lo perquè era molt

42

dòcil, i al final el gos va xuplar-li tota la cara. Se’l va emportar a la seua casa. Quan van arribar els seus pares van dir·li que no podia quedar·se el gos, i li van recordar que era molta la seua responsabilitat.

En aquell moment li van preguntar per la tortuga Titina, li van recordar que havia d’anar a buscar-la. La mare va començar per la cuina i es va adonar que la llavadora no estava com ella la havia deixat; dins estava Titina.

Clara molt trista de no haver pogut quedar·se amb el gos se’n va adonar que havia de créixer per a poder tindre cura dels seus animals.

43

Arnau, el xiquet que no tenia regalsVera garcia ros

Era una Vegada un xiQuet que es deia Arnau , tenia deu anys. Arnau tenia els cabells de color marró i els ulls verds, però

Arnau no era un bon xiquet, sempre es portava molt mal, no anava a l’escola, no feia cas als seus pares ni a la seua germa·na major que es deia Ana i tenia 16 anys.

Va arribar Nadal, el Pare Noel va mirar la llista dels xiquets que s’havien portat bé i Arnau no estava. Va arribar la Nit de Na·dal i el Pare Noel va portar regals a Ana, als pares , als iaios i als oncles, però no a Arnau. Arnau es va posar molt trist perquè no tenia regals. Aleshores va pensar que encara li quedava temps per a portar·se bé, per a que els Reis Mags li portaren regals, i es va portar de meravella .

Va arribar el 6 de Gener i va tindre molts regals , però també li van deixar els Reis Mags un poc de carbó i una noteta que deia: «Hola Arnau, t’hem donat molts regals perquè t’has portat aquests últims dies molt bé, però t’hem donat un poc de carbó

44

perquè abans et portaves molt mal». De part dels Reis Mags, de repent a Arnau se li va ocórrer una idea; era que es portaria molt mal durant tot l’any, així quan arribara Nadal posaria el seu nom en la llista dels xiquets bons, d’aquesta manera li portarien molts regals tots els anys ho va fer així. Va arribar un altre Nadal i ell va anar al Pol Nord a posar el seu nom a la llista dels xiquets bons i esborrar el seu nom de la llista dels xiquets roïns. Però el Pare Noel tenia una pantalla molt gran per vore el que feien els xiquets de tot el món i va vore que Arnau estava en la sala de les llistes, però no es veia molt bé el que feia; aleshores el Pare Noel va decidir anar·hi, però Arnau quan va escoltar que la porta s’obria es va amagar darrere d’un armari que hi havia davant d’un ordinador; el Pare Noel com no va vore res en la sala de les llistes va decidir anar·se’n. Arnau va tirar una pedra per a que no es tancara la porta, així podria escapar·se. El Pare Noel com era amic dels Reis Mags es va dir als tres que açò no podia seguint passant. Aleshores van fer un pla, que era anar un dia qualsevol a la casa d’Arnau i explicar·li que si era així de roin, en la seua vida no li donarien regals.

Arnau va reflexionar el que li van dir els Reis Mags i el Pare Noel i es va portar molt bé durant tots els anys. Com va ser tan bo li van regalar un viatge al Pol Nord una setmana amb els seus pares i la seua germana Ana. Després, el Pare Noel, el va deixar pujar al seu trineu, però la seua germana també volia pujar·hi. Aleshores van pujar els dos i els Reis Mags el van deixar pujar als tres camells. Li va agradar el camell de Melcior i no li va agradar gens el de Gaspar. Arnau, els seus pares i la seua germana els van donar les gràcies. Arnau es va portar molt bé i tots van ser molt feliços.

45

La xiqueta de la casa d’orfeszaira gil galán

Una xiQueta Que es deia lusi, tots els Nadals els passava ma·lament, molt malament, perquè es quedava sola i ningú li

feia cas. Tots els xiquets s’ho passaven molt bé, però ella no. Inclús

alguns eren adoptats. A Lusi quan va vindre Santa Claus no li va deixar res i ella va començar a plorar. De sobte, va vore una estre·la fugaç i va demanar un desig. El desig era que l’adoptaren i que fóra feliç per a sempre. El dia dels Reis Mags la van adoptar i li van portar molts, molts regals i no va sofrir mai més en la seua vida.

46

El jardí i la meua veïnaMaría gonzález catalán

Fa Molt de teMPs en un país llunyà, vivia una família que tenia un hort preciós, on mai eixien flors ni herbes roïnes. A soles

creixien arbres que abans de que creixera la flor, ja havia eixit el fruit i això també passava amb totes les plantes que cultivaven.

Un dia, el fill menut va voler plantar un gira-sol, perquè do·nara moltes pipes, ja que al seu germà major li agradaven molt. Però el problema era com aconseguir les llavors.

Al costat de sa casa tenien una veïna que cultivava moltes coses al seu jardí, i quan va haver de anar·se’n de viatge va anar a preguntar si podien cuidar de les plantes, i ells de segui·da, van dir que sí.

Quan va tornar i va vore que estava perfecte, Lola, que aixi es deia la seua veïna, els va regalar llavors de gira·sol, i els va aconse·llar que les ficaren en un lloc ben gran i on els donara molt el sol.

I això van fer amb totes les llavors que tenien.I van menjar pipes sempre que volien.

47

El xiquet sense casaÀlex gragero Morcillo

Era una Vegada un xiQuet molt pobre que tenia 8 anys i s’anomenava Albert. La roba que portava Albert era una

caixa de cereals buida que la portava de samarreta, un sac de creïlles que l’utilitzava de pantalons i de cinturó un corda trencada i ple de nucs, i el que menys li agradava era que tenia molt mala sort.

Una nit estava dormint, de sobte es va despertar i va mirar al cel. Va vore una estrela fugaç. Albert al vore l’estrela fugaç va demanar un desig, el desig era que no tornara a tindre mala sort, Al dia següent quan es va despertar es va posar a caminar i va entropessar. De seguida va pensar que continuava tenint mala

48

sort , però es va adonar que s’havia entropessat amb un maletí. es a posar a buscar a l’amo i per la nit el va trobar.

L’home, en agraïment, el va invitar a la seua casa. Quan van arribar a sa casa van sopar i l’home va obrir el maletí. Dins hi havia roba i molts diners. L’home li va donar roba i diners i Albert li va dir que no li devia donar res, però l’home s’ho va pensar millor i li va preguntar:

—On vius?Albert li va contestar:—No tinc casa, visc en el carrer.L’home es va quedar callat mirant·lo i li va dir:—Jo no tinc fills i m’avorrisc molt, et podries quedar amb mi.

Tu tindrás casa i jo no m’avorriré.I així va ser, Albert i l’home es van abraçar.Conte contat, aquest conte s’ha acabat.

49

Pau i el gos perdutadrián guinot alonso

Pau era un xiQuet de huit anys, que un dia, es va trobar un gos enmig del carrer que duia collar. En arribar a casa , els seus

pares li van prohibir quedar·se amb el gos i que si no trobava al seu propietari en dos dies, el farien fora de la casa. Va buscar per tota la ciutat fins que van trobar a una persona que recorda·va el gos, però després li va dir que no era seu.

Al dia següent, van tornar a buscar, però tampoc van trobar el seu propietari.

A l’últim dia el van trobar i li van tornar el gos. Però la pregun·ta és: «Per què l’altre home el coneixia?»

El senyor els va dir que era el seu germà, per això el coneixia tant.

I conte contat, conte acabat.

50

La guerra dels magnífics magsdenis andres ion

Fa Mil anys, hi havia dos mags magnífics enemics, que cada dia feien una guerra per a vore qui era el millor, però de

sobte, cada dia ells sempre empataven. Un dia, una senyora va anar a cridar al primer bruix que se li va ocórrer, perquè un drac està atacant la ciutat. Quan l’altre mag es va assabentar del drac, va anar ell també. Després, els dos mags es van trobar i van fer una guerra per a vore qui s’encarregaria de matar el drac. Però de sobte una senyora va dir:

—A vore si ja sabeu que aneu a empatar, perquè no us voleu unir?

I això es el que van fer, però no va servir de res, ho van in·tentar tot, atacar·lo amb els millors poders màgics que tenien, van unir els poders i els van convertir en super poders, però res, no va funcionar. Després, amb els seus poders màgics van fer dos mags més per a ajudar·los, però tampoc va funcionar, el drac era invencible. Més tard els mags van anar al riu per

51

agafar peixos i convertir·los en taurons terrestres i carnívors, però tampoc va funcionar, el drac va cremar els 25 taurons que hi havien.

Quan els homes ja estaven farts, cada un va anar a sa casa per a agafar el ganivets, els martells... i tots junts van poder des·truir el drac. Després de la batalla com tenien fam i les tendes estaven totes destruïdes, van menjar el drac i després, els dos mags enemics es van fer amics.

I conte contat, conte acabat.

52

El rei i els xiquets

Jesús JiMénez gaBarri

Fa Molt de teMPs, uns xiquets que eren germans van anar a una ciutat encantada, que era d’una Reina. Els xiquets pas·

sejaven per la ciutat, i la Reina va agafar a un d’ells. Els xiquets van buscar el seu germà amb molta velocitat. Un conill que estava caminant va trobar·se amb els xiquets i els va dir:

—No podeu anar a la ciutat, perquè la Reina us matarà. I els xiquets li van dir:—Què podem fer?El conill els va dir:—En una altra ciutat del Rei, hi ha molt de menjar.Els xiquets van anar a la ciutat.Els xiquets van dir al Rei:—La Reina va caçar un germà.El Rei va pensar.

53

El Rei va dir·li al seu missatger:—Digues·li a la Reina que vinga per parlar amb el xiquet.Va dir el Rei a la Reina:—Per què has agafat el xiquet?· Perquè vull matar·lo, segons la tradició de la meua ciutat. El Rei li va dir a la Reina:—Em tem que hem de parlar a soles.I li va dir la Reina:—Val.Després d’uns minuts, va eixir i el Rei va dir:—El xiquet està sa i estalvi.Però el Rei va donar la seua vida pel xiquet. Fa dos dies, van

matar el Rei. Però el xiquet va salvar al Rei i va matar a la Reina. El Rei

li va dir al xiquet: —Gràcies, m’has salvat.El Rei li va donar la corona al xiquet perquè el va salvar.

54

Anna i els seus amicsaMaya JiMénez hernández

Anna era una xiQueta Molt llesta i com era tan treballadora els seus pares li van regalar un mòbil.

Al dia següent va anar a l’escola i es va portar el mòbil. Ales·hores, Anna va mostrar als seus amics el mòbil en classe, i la seua mestra li va dir preguntar:

—Anna, que portes en la mà?I va respondre Anna esglaiada:—No tinc res a la mà.

55

Després la mestra va anar a la taula d’Anna i va veure el mòbil i li’l va agafar. La mestra, complint les normes del col·legi, va cridar els pares d’Anna i els va dir:

—La seua filla ha portat el mòbil a classe, i la meua obligació és informar la família. Què opineu al respecte?

I el pare va contestar:—No tornarà a passar, té tota la raó.Després la xiqueta va arribar a casa i ella va dir: —Hola, ja he arribat.Els pares no li van fer cas. Després, li van llevar el mòbil.

56

Sara està tristaisaBel JiMénez hernández

Això era una Vegada una xiqueta que s’anomenava Sara. Ella estava molt contenta, però els seus pares Josep i Rosa se’n

van anar a Portugal, i per eixe motiu Sara estava trista.I la seua iaia sempre anava als metges i mai la podria vore.

Després d’uns dies van vindre els pares de Sara. Doncs Sara estava molt alegre i els seus pares també.

Després Josep i Rosa se’n van anar a Alemanya per motius de negocis, imentrestant pel camí van tindre un accident.

I Sara estava molt trista i se’n va anar a casa amb la idea: Perquè han de fer els viatges, no ho entenc! Però ella sabia que

57

sempre els seus pares estaran amb ella. I per la nit va anar a casa i la seua iaia estava molt disgustadaamb ella, perquè Sara se n’havia anat sense dir·ho a la seua iaia. I va dir la iaia:

—Escoltam, no te’n vages sense dir m’ho! I ella va contestar :—Val iaia, no ho faré més. I es van donar un abraç, molt contentes.

58

L’actuacióMaría JiMénez Martínez

En un Bonic caMP als afores hi havia una xiqueta que somiava ser una estrella, ballarina i cantant.

Un dia la xiqueta es va alçar del llit molt contenta perquè tenia la seua primera audició.

En el cartell ficava :L’amor .La seua primera audició amb 11anys. Va cantar la cançó:

Adéu bonica.Va passar l’audició.Ja va ser el dia de l’actuació.La xiqueta era Lucia, una xiqueta pobre i Iker un xiquet ric

que s’enamoren. El pare no vol que ells estiguen junts i al final el pare se n’adona que fan una bona parella.

Conte contat, ja s’ha acabat.

59

Les tres proves del dracruBén ManQuillo gonzález

Fa Molt de teMPs, en un poble menut de muntanya, vivien dos germans a una casa d’orfes molt humil. Els seus pares van

morir a causa d’una de les malalties que voltaven aquelles co·marques per aquella època. S’anomenaven Joan i Josep. Josep era el més gran i també era el més sensat. Joan era el menut i més pillo, per això el seu germà sempre acabava traient·li les castanyes del foc. Però es volien molt ja que només es tenien l’un a l’altre i ningú donava res per ells. Les preocupacions principals dels habitants de la població eren les malalties o els dracs, que de quan en quan eixien dels seus amagatalls per devorar algun habitant despistat que anava de nit pels boscos propers a la muntanya.

Una vesprada d’hivern Joan i Josep estaven jugant als coni·llets amagats prop del bosc i Joan, fart de pagar sempre, es va amagar dins del bosc, al que estava prohibit arrimar·se. Josep el va buscar per tots els llocs i no el va trobar de cap manera.

60

Mentre, Joan reia darrere d’un arbre veient al seu germà des·esperat buscant·lo i pensava:

—Esta vegada guanyaré jo, hi hi hi…! Però no es va adonar de l’hora i es va fer de nit. Justament aqueixa nit va despertar amb molta fam un drac

que vivia en una cova dins de la muntanya, prop del bosc on jugaven els germans. En dos moviments d’ales, que eren tan grans com dels avions, va eixir volant a vore què podia engolir·se. Després d’una estona revolotejant pel bosc es fixà en l’arbre on s’amagava Joan. El va vore i de seguida va baixar el cap i es va tirar directe cap a ell, però Josep, que encara buscava el seu germà, va vore el monstre que baixava del cel ràpidament i mirant on anava va vore el seu germà amagat darrere de l’arbre. Josep intentà advertir·lo, però no li va donar temps. Abans de que Josep obrira la boca, el drac ja havia agafat Joan i estava de volta al seu amagatall. Josep va seguir el drac mirant cap al cel fins que va vore que entrà dins d’una cova. Era una cova molt gran i profunda. Era molt fosca i tenia por d’entrar però se’n recordà del seu germà i això li donà forces per endinsar·se. Va caminar uns minuts en una total foscor fins que va vore al final del túnel una claror, era l’amagatall del drac. Era una gran cova amb una muntanya de tresors. El drac estava esc0pint foc a uns troncs d’arbres que tenia amuntegats a un racó i al costat estava el seu germà dins d’una gàbia sense parar de plorar. Amb la valentia que et dona la desesperació va entrar a l’amagatall i li va cridar al drac:

—Ei, drac!! Deixa lliure el meu germà o patiràs les conse·qüències. El drac sorprés al vore a Josep, va soltar una riallada que ressonà per tota la cova.

—Ha, ha, ha! Eres molt graciós. A mi ningú em pot fer res. Soc un drac molt fort. Però si tens interés en alliberar el teu germà i deixar·me sense sopar et propose un tracte. Hauràs que superar tres proves que jo et diré. Si les superes, tu i el teu germà podreu anar·vos·en, però si no, els dos sereu el sopar meu.

—Que dius, valent? –li va preguntar el drac.

61

—Tracte fet. Quines proves son? –li contesta Josep amb de·cisió.

—Molt bé. La primera prova es tracta de disparar amb un arc des de cinquanta metres a una branca d’un arbre, la segona prova hauràs d’aconseguir una escata d’un peix anomenat «foc daurat» i en la tercera prova hauràs de tractar d’aconseguir la clau per a obrir la gàbia que tinc amagada per la cova.

Amb astúcia i una miqueta de sort va superar totes les pro·ves i Josep va poder alliberar el seu germà Joan. Però el drac, que era molt roin i estava furiós perquè anava a perdre el seu sopar, va bufar amb el seu alé de foc cap als germans per tal d’impedir que escaparen. Josep, que no se’n refiava, es va girar a temps de vore el bufit del drac i poder amagar-se amb el seu germà darrere una roca. Mentres el drac no parava de bufar, Josep es fixà en la foguera que havia fet el drac a l’entrar a la cova i que estava molt a prop del drac. Li va demanar a Joan que li ajudara a espentar una pedra, per a que caiguera damunt la foguera i esta damunt del drac. I així ho van fer. La foguera caigué damunt del drac i el va matar. Els germans van agafar els tresors i van tornar al poble. I mai més van patir fam ni tindre por dels dracs.

62

Romaenric Martell lázaro

Hi haVia una Vegada un home que volia ser arqueòleg. Havia anat a Roma perquè volia demanar permís per excavar a

Herculà. Pensava que si anava en esta època de l’any nou en·contraria el que buscava en les seues excavacions, una imatge d’una família amb els seus xiquets que celebren el comença·ment de l’any nou. Havia pensat anar a Herculà perquè era una ciutat coberta per les cendres i lava del volcà Etna.

Alguns mesos després quan començava a desmoralitzar-se, un bon dia va notar que la seua ferramenta no entrava en la terra i tot emocionat va començar a traure terra, fins que va arri·bar a un forat molt gran i, «Miracle», el que havia buscat tants anys allí estava, una escena familiar magnifica, dos xiquets i dos adults d’amunt d’una taula. És veritat que havien mort, però per la posició dels cossos es veia que havien mort en un moment.

63

Tres muntanyes en New YorkJúlia Meseguer corBatón

ProP d’andorra la Vella, als Pirineus, hi havia tres muntanyes: l’una es deia Maria, a la que li encisava anar de compres i

viatjar. L’altra es deia Marta, que era molt intel·ligent i li encan·tava també viatjar. Per últim, Marc,al que li agradaven molt les llengües i també viatjar. Com veieu, a tots els agrada viatjar, fins i tot a les muntanyes, que fora d’aquest conte, sempre s’estan quietes.

Un dia, farts d’estar asseguts sempre al mateix lloc, van de·cidir anar·se’n de viatge, i Maria va proposar:

—Si voleu que anem de viatge, jo voto per New York. És molt divertit i podríem anar a Manhattan i veure l’estàtua de la Llibertat... O anar a comprar!

Tots hi van estar d’acord: Marta per a conèixer la ciutat més famosa del món, i Marc, perquè no li entusiasmava la idea d’anar a comprar, però li encantava la idea de veure Manhattan i un partit de futbol americà.

64

Van caminar, a la seua manera, molts quilòmetres per terra, fins que van arribar a l’Oceà Atlàntic. Marc coneixia a una altra muntanya que es deia Pau, i que tenia uns cascs especials, dotats d’una hèlix com la d’un helicòpter que els permetia volar. Li’ls van demanar, i se’ls van posar. Les hèlixs van començar a rodar a un mateix ritme. Ni se n’havien adonat, que ja estaven enmig de l’Oceà Atlàntic!!!

Van travessar·lo en un tres i no res. Van gaudir de la vista des del cel, van mirar cap avant, i sí, allí estava New York!

No sabien per on començar, però van decidir de quedar-se a Manhattan. Van aterrar al mig del Central Park. Entremig de l’admiració de la gent, es van parar a esmorzar. Cadascun duia un entrepà de roses, margarides; se’l van menjar i es van beure un glop de boira. Quan van acabar, van anar a veure l’estàtua de la Llibertat. Ells, com eren muntanyes, quasi eren de l’alçada de l’estàtua. Marc es va apropar per a veure·li millor la cara, i va jurar que li havia fet l’ullet. Maria i Marta no s’ho creien , però es van apropar i va tancar els dos ulls. Tots tres, incrèduls, van veure que l’estàtua tenia al costat un forat bastant gran, amb unes escales gegants. Primer va baixar·les Marta, després Ma·ria i per últim Marc.

Caminaven amb un poc de por, però només baixar huit esca·lons, ja tocaven terra... Allí, caminar durant tres quarts d’hora per terra plana, fins que van arribar un ascensor de DOS-CENTS MIL PISOS. Van pujar al pis dos·cents mil, i es van trobar amb... una altra muntanya!!! Van comprovar que no eren les primeres muntanyes que havien anat a New York. Marc, que era aven·turer, li va dir:

—Tu qui eres? D’on has vingut? Què fas ací?—Em diuen Raquel, vaig vindre de Polònia, i visc ací –els

va contestar.—Per què vius ací? –li va preguntar Maria.—Perquè vaig vindre de viatge i em vaig sentir molt còmoda

ací dins. I vosaltres d’on veniu? –continua dient.—Venim d’Andorra la Vella, que està al mig de les muntanyes

dels Pirineus.

65

—Això d’Andorra, m’han dit que és molt bonic, que té molta neu i molts visitants. Per què us n’heu anat?

—Perquè estàvem avorrits de ser només el paisatge de les persones, però és veritat que enyoro a la meua família ·va dir Marc.

—Sí, jo també, i els amics –va afegir Maria. —Sí, teniu tota la raó –va continuar Marta. I tu, no enyores

a la teua família de Polònia?—La veritat és que sí, fa temps que no sent parlar polonès,

però viure ací dins és genial, perquè com jo vaig inventar el nom de l’estàtua, tots l’adoren. Gràcies a mi, quan visita la gent New York, a més d’anar a comprar, els agrada la Llibertat.

Durant uns minuts tots van estar en silenci, i després van cridar: Visca la Llibertat! Visca New York!

Raquel, amb entusiasme, els va proposar:—Ei! Voleu quedar·vos a viure amb mi? Així jo no estaré tan

sola i damunt és tan divertit viure ací, que te n’oblides d’estar trist per la teua família, i fas un bon treball per la humanitat: recordes a tots la llibertat.

—Ens deixaries quedar-nos? Gràcies! –van dir entusias·mats.

I des d’aquell dia Marta, Marc, Maria i Raquel van ser els millors amics per sempre més. A més de l’anglès, practicaven les seues llengües. Allí es van quedar.

Si aneu a Andorra, veureu que, entre muntanyes, hi ha algu·nes valls molt amples: d’allí van eixir les muntanyes viatgeres que volien conèixer New York.

I si, quan aneu a visitar l’Estàtua de la Llibertat, no les veieu, és perquè en aquell moment deuen estar uns moments de com·pres, passejant per Manhattan, o en un partit de futbol americà. Visca la Llibertat.

66

El món dels animalslaia Meseguer corBatón

Això era i no era una ciutat que es deia El Món dels Animals. Allí cada animal feia l’ofici més adient a les seues qualitats.

Per exemple, els talps feien de miners; les raboses eren lladres; els lloros treballaven de mestres de llengua; els dofins, ensen·yaven balls i danses; els linxs eren professors de matemàtiques; els pardals que emigren quan canvien les estacions, com els estornells, feien classes de coneixement del medi; les girafes eren arquitectes, i construïen gratacels...

Un dia, un elefant que es deia Joan, anava a visitar un amic, però es va equivocar de camí i va fer cap a una ciutat. Les primeres persones que es va trobar eren dues xiquetes, que sorpreses li van preguntar:

—Què fas ací, què fas ací, què fas ací?—És que m’he perdut –va dir l’elefant lentament i amb triste·

sa, però content que li ho preguntaren tres vegades.

67

—Com és que saps parlar? –li va preguntar una d’elles, que es deia Carolina.

És que me n’ha ensenyat un lloro –va contestar l’elefant. On jo visc, els animals que tenen una qualitat, com parlar, ballar, pensar ràpid... la comparteixen amb els altres. Els seus oficis tenen molt a veure amb les seues qualitats. Jo em dic Joan, treballo de transportista i...

—I on viviu? –es va interessar l’altra, que es deia Maria.—Vivim al Món dels Animals. M’agradaria tornar·hi, clar. Vol·

dríeu vindre-hi també? –Va proposar l’elefant.—Sí, anem·hi. Ah! Jo em dic Maria. —I jo, Carolina. I estudiem cinquè curs. Anem!I van començar el camí cap al Món dels Animals. Quan es

cansaven les xiquetes, l’elefant se les carregava com a bon transportista. Després d’un bon tros de territori del bosc, en arri·bar, el primer que les va rebre va ser un talp.

—Xiquetes, ell és Supertalp –va presentar-lo Joan–. Treballa de miner i ha fet la seua casa davall terra ell mateix. Clar, li ha quedat preciosa... Supertalp, elles són Carolina i Maria, i estu·dien cinquè.

—Hola, Maria, hola, Carolina. Ací teniu ma casa.—Hola, gràcies –van respondre sorpreses.—I ara, anem a conèixer més animals, no? –va dir l’elefant

Joan– Ara us presentaré les raboses, però alerta, que treballen de... lladres!

Van caminar unes passes per un carrer ben aplanat per ell, i va fer les presentacions:

—Hola Tiky, hola Miky, elles són Maria i Carolina.—Teniu res d’important: diners, rellotges,or? –van preguntar

alhora amb avarícia.Per si no era una broma, elles van amagar ràpidament

els seus rellotges, per si de cas, i van continuar el camí amb l’elefant...

Van passar un dia de presentació en presentació, de sorpre·sa en sorpresa, i d’alegria en alegria. Però havien de tornar a la seua ciutat. Joan es va acomiadar:

68

—Amigues, ja sabeu que podeu vindre quan vulgueu.Les xiquetes van marxar, i seguint les petjades de l’elefant,

van arribar a casa. Poc després, ja descansades, es van trobar un amic seu:

—Pau! Pau! Pau! Sabies que venim d’una ciutat on sols viuen animals que parlen, i que treballen millor que una persona com nosaltres? –Van dir-li entusiasmades.

—Esteu boges! Els animals no saben parlar, ni treballar sen·se ordres dels amos –va corregir-les Pau.

-—Sí que parlen! –va respondre Maria.—Si vols vindre i comprovar que el que diem és veritat, per

nosaltres bé! –va dir Carolina.Van emprendre el camí una altra vegada cap al Món dels Ani·

mals. Quan van arribar·hi, Pau va veure·hi tota classe d’animals parlant i treballant en diferents oficis.

—Com pot ser que parlen i treballen, els animals? ·va dir, pensant en veu alta.

Mentre els tres ho estaven comentant, va aparèixer Joan:—Ja torneu a ser per ací! –va dir estranyat i content. —Hem vingut perquè Pau creia que els animals no parlàveu

ni treballàveu ·digué Maria.—Per què no li proposeu a l’alcalde de la vostra ciutat que faça

un pont per a connectar el bosc amb la ciutat? –va proposar Joan.Al dia següent, tota la colla, Pau, les xiquetes i Joan, van

tornar a la ciutat, i van anar a l’Ajuntament per a parlar amb les autoritats.

—Què fa ací un elefant? –es va estranyar l’alcalde.—Jo sóc Joan l’elefant, tant de gust. Vull proposar·li que con·

necte amb un pont la ciutat i el bosc del Món dels Animals. Van dur l’alcalde de visita, i va poder comprovar que tots par·

laven, i treballaven en el seu ofici. Li va parèixer una gran idea, la d’unir el bosc i la ciutat. Tots aprendrien molt.

Per això, ara, moltes ciutats tenen boscs molt bonics. O al·menys, parcs. Com per exemple, el Ribalta de Castelló, o el Central Park de New York... També a la teua ciutat?

I conte contat, ja s’ha acabat.

69

El rei i els xiquetssara MohaMed MohaMed

Hi haVia una Vegada en una ciutat, una xiqueta que vivia amb el seu germà. Menjaven el que els donava el rei.

Paula i Jordi volien treballar per al rei, per a aconseguir di·ners.

Paula i Jordi treballaven tots els dies.Els xiquets no podien anar amb els seus pares, perquè el rei

era molt egoista i no deixava que els pares anaren a la seua ciutat.

Després el rei s’havia quedat assoles i havia decidit deixar als pares anar a la seua ciutat. El rei va tindre un somni, ell era un xiquet i un rei era molt egoista i sempre treballava per a ell.

Dos germanes van donar una idea al rei per a recompensar als xiquets.

El rei va construir una ciutat preciosa per a famílies.Tots es van posar molt contents

70

Guerra virtual i mitològica

enric ortí roVira

Hi haVia una Vegada, un estudiant d’informàtica que volia con·querir Google. El seu pla era fer criatures mitològiques

virtuals que foren més fortes que els antivírics. Les persones no sabien que els estava passant en Internet i amb els seus ordinadors, portàtils, mòbils, etc… Però un dia mentre totes les persones intentaven que els funcionara Internet els va arribar un vídeo que deia:

—Hola amants d’Internet, voleu tindre connexió a Google? Heu d’unir·vos a mi per a fer més virus.

El 75% es van unir però el 25% no. Van tindre un pla, fer an·tivírics més grans i més forts però es tardava molt a fer·ne un. En dos anys van fer 96 super·antivírics.

Era la guerra, però el que no sabien els antivírics és que l’informàtic havia fet altres criatures mitològiques com Hidres, Colossos, Grifs, Quimeres tiranes, Quimeres virtuals… I va

71

començar la batalla, però després va haver dos batalles més, l’última van guanyar els super·antivírics, però només quedaven 27 i l’estudiant d’informàtica es va escapar. Van passar 4 anys, tot va tornar a la normalitat, però l’informàtic, amb ajuda de cien·tífics, volia portar les criatures mitològiques a la realitat. Van pas·sar 10 anys més, l’informàtic havia soltat dues Quimeres tiranes i havien matat molta gent, deien que era una mescla entre lleó, cabra i cobra, però els altres estaven bojos, deien:

—Ja ja ja, sí, claro, això soles passa en els contes de fades, ja,ja.

I mentre s’estaven burlant d’ells un del grup va dir:—Correu! Deien la veritat. —Haaaaaaaaaaaaaaaaaa!Tots estaven espantats. Ho van dir a les autoritats, i ho van

creure perquè a ells també els havien atacat. Els policies i les persones van parlar amb un home molt ric

per a que el donaren diners per a comprar un exèrcit. —Senyor Rico Ric Riquer, uns monstres ens han atacat. Per

favor, pot comprar·nos un exèrcit? —Val, a mi fa uns dies també m’han atacat. Quants euros

necessiteu? —Uns 4.000.000 de euros necessitem. —Tan poc?—Doncs, sí. —PreneuLes persones van comprar l’exercit. I va començar la guerra,

les criatures mitològiques van perdre i els humans van guanyar . L’informàtic el van trobar i va estar 50 anys en la presó. Tots estaven molt contents.

I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat.

72

L’amic invisiblelaura raBassa BreVa

Núria és una xiQueta esPaVilada, agraïda i que li encanta pintar. En la seva classe han fet l’amic invisible i a ella li ha tocat

Neus, la xiqueta més presumida, desagraïda i mal educada de la classe.

—L’amic invisible –ha començat a explicar la mestra– és un joc en el qual s’ha de fer un regal a la persona que t’ha eixit en el paperet, pensant en el seu caràcter, la seua afició, que li agrada fer...

Tota la classe s’ha quedat callada pensant. De moment una veu ha tallat el silenci:

—Que esteu tots dormint? –era Neus– ja són les cinc i jo tinc presa. Dins de mitja hora he d’anar anar a la perruqueria , i arribaré tard! Per cert ,quan s’ha de donar el regal?

Aleshores la mestra ha dit:—Demà, i ara a la fila.

73

Tota la classe s’ha posat en una fila, i han començat a baixar per les escales. En arribar a casa, Núria ha sentit el telèfon i l’ha agafat.

—Núria?—Si, sóc jo,qui ets?—Hola, sóc Neus.—Neus? No anaves a la perruqueria?vSi, i aquí estic però tinc una pregunta.—Què vols? –ha preguntat Núria.—Què vols que et regalen per a l’amic invisible?—Doncs, llapisseres de colors.—Val, gràcies, adéu! –s’ha acomiadat Neus.—Adéu –ha contestat Núria.A l’endemà han començat a donar els regals.—Ara el de Neus –ha dit la mestra.Aleshores Núria s’ha alçat amb una bosseta a la mà. Quan Neus ha obert el regal, ha preguntat:—Ja està? Açò és tot?—Si. Hi ha una colònia i unes arracades –ha contestat Nú·

ria.—Però si açò és més menut que la mà d’un bebè acabat de

nàixer! –ha protestat Neus.—Hala! No exageres! –ha dit Núria.—Més val una cosa menuda que es puga gastar –ha dit ales·

hores la mestra –que una de gran que no es puga gastar. I ara prou de discussions i anem a veure el regal de Núria.

Quan ha vist el regal, Núria s’ha quedat bocabadada: dues llapisseres de color gegants!?

Aleshores la mestra ha dit:—Doncs ja hem acabat, ara anem a fer plàstica.—Seguim pintant el dibuix de l’altre dia? –ha preguntat Núria.—Si –ha contestat la mestra.Núria ha provat de pintar amb les noves llapisseres, però ha

sigut un desastre, aleshores ha continuat pintant amb els vells.Neus s’ha girat un segon, i al veure que Núria no pintava amb

les llapisseres noves li ha preguntat:

74

—Per què no gastes les llapisseres que t’he regalat?—Perquè són molt grans i no es poden manejar bé –ha con·

testat Núria.—Però si quan els vaig comprar vaig pagar quinze euros –ha

dit Neus –segur que tu no.—Jo em vaig gastar deu euros –ha seguit Núria– i es poden

gastar.Aleshores Neus ha comprés que és igual el preu i el tamany,

que el que importa és que es puga gastar i que estiga comprat o fet amb amor. I ha anat i s’ha disculpat amb Núria.

Des d’aquell dia, Núria i Neus, no es sap ben bé ni com ni perquè, però són millors amigues, i, gràcies a Núria, el compor·tament de Neus ha millorat molt.

I conte contat, conte acabat.

75

L’illaBeatriz raMona radu

Hi haVia una Vegada tres xiquetes que es deien Laura Sara i Lucia. Laura sabia molt sobre tecnologia , Sara sobre flora

i Lucia sobre geografia. Elles volien anar a Nova York. Quan per fi ho van a aconseguir es van preparar molt bé per al viatge:

Per al avió les xiquetes es van dur el seu llibre preferit per a llegir.

Una senyora lels va dir:—Oiva’l se’s allert. (en un altre idioma)Elles no van entendre res, però quan van llevar la vista del

llibre van vore que l’avió s’estrelava. Laura va preguntar:—On esta la gent?—Crec que la senyora volia dir que l’avio s’estrelava.Les xiques en van quedar naufragues en una illa. Aquella illa

era molt verda i molt gran.—Per a sobreviure hem de construir un refugi ·diu Laura.

76

Les xiques van decidir que Laura faria una casa, Sara busca·ria aliments i Lucia buscaria aigua. Quan es va fer de nit, les xi·ques havien acabat el seu treball. Laura havia fet una casa, Sara havia trobat menjar i Lucia havia trobat aigua. Apart de això, Laura havia construït un aparell que detectava vida humana.

Un dia el detector va trobar vida humana. Les xiques van veure que aquells homes no volien ser amics i van fugir, però corrien més que elles i les van capturar.

—Laura, ¿què fas? –preguntà una d’elles.—Descobrir com eixir d’ací.—Sara mira, dalt hi ha un forat ¿Portes la liana que vas trobar

en el bosc?—Sí.Les xiquetes van eixir de l’habitació, es van allunyar d’aquell

lloc, i van construir un vaixell per arribar a Nova York.Quan estaven viatjant pel mar va començar una tronada.—Sara, tira l’aigua del vaixell!—Això intente.—Mireu, una illa!Les xiques van parar en l’illa per agafar aliments. —Sara, es Hawaii.—Estem salvades.Finalment, tota l’aventura havia eixit bé, i ara estan una altra

vegada en l’avió camí de Nova York.

77

Els dos poblesdaniel rodés adell

Hi haVia una Vegada, dos pobles, Benasucre i Benamunt. Be·nasucre era molt ric, totes les seves cases eren castells

molt bonics, tenia els carrers molt amples, molts parcs, la gent anava d’un lloc a l ‘altre amb limusina, cotxes esportius, en fi, hi havia molt de luxe.

Benamunt era molt pobre, les cases eren de pedra i molt menudes, els carrers empinats i estrets, la gent no tenia res per a divertir·se, anaven d’un lloc a l‘altre amb bicicleta i amb cotxes molt menuts.

Els dos pobles estaven separats per un riu molt ample. No hi havia cap pont que comunicara els dos pobles, per això no es coneixen els habitants dels dos pobles.

La gent de Benasucre era un poc malfeinera, no tenien tracte els uns amb els altres, quasi no es coneixien i no s’ajudaven

78

entre ells, eren molt desagradables, hipòcrites, deshonestos, antipàtics...

La gent de Benamunt era com una gran família, s’ajudaven entre ells, eren molt treballadors i estaven molt units, eren molt amables, sincers, honests, simpàtics...

En Benasucre hi havia un xic que no li pareixia bé el com·portament de la gent del seu poble. El xic volia anar·se’n del seu poble, però no sabia on. Un dia per la nit va anar al riu, estava mirant les estreles i de sobte va veure llums més baixes, com si foren moltes estreles juntes i no li va parèixer normal.

Es va posar a nadar al riu, i quan s’allunyava de la vora del riu i tornà a mirar les estreles, li va parèixer que aquell grupet d’estreles tan juntes es feien més grans i estaven més separa·des. Va seguir nadant i nadant, quan quasi ja no li quedaven forces va veure un poblet en la muntanya. Sense saber·ho havia arribat a Benamunt.

Estava fent·se de dia i ell que com anava en banyador i tenia molt de fred, no es decidia a eixir de l’aigua, perquè no sabia que es trobaria en aquest poble.

Lluís i Anna són dos xiquets de Benamunt que tots els matins anaven al riu a llavar la roba, aleshores van veure un xic que no coneixien dins l’aigua. Es van arrimar a ell i li van preguntar.

—Qui eres?El xic de Benasucre es va alegrar molt de veure algú i els va

contestar.—Soc Rosendo i visc a Benasucre. On estic?—En Benamunt –va contestar Lluís.—Benamunt? No he sentit mai parlar d’aquest poble –digué

Rosendo.—És el nostre poble, aquí vivim unes quantes famílies, ens

ajudem entre tots –li digué Ana.—Necessites alguna cosa? –preguntà Lluís.—M’aniria bé una tovalla per eixugar·me i roba per poder

eixir de l’aigua.Els xiquets van buscar en la bossa que portaven i li van donar

una tovalla i roba del seu pare.Quan ja estava vestit els va demanar anar a conèixer els

seus pares i familiars.

79

Els xiquets el van portar a la seua casa i allí estaven els seus pares, que es van quedar molt sorpresos, perquè normalment no tenien visites.

Rosendo els va contar com havia arribat allí i el content que estava d ‘haver·se trobat amb els xiquets.

Els pares de Lluís i Anna li van ensenyar el poble i li van presentar la gent.

Rosendo es va quedar meravellat de que foren tan amables amb ell, i del bonic que era tot. Va decidir quedar·se a Benamunt i començar una nova vida.

Després de molts anys mai va trobar a faltar tots els luxes que tenia a Benasucre, perquè on estava ara era tot molt millor.

80

La vida de Pablo

arantxa roMero Vilar

Hi haVia una Vegada un xiQuet que es deia Pablo. Vivia en un poble molt xicotet anomenat Aín.

Els seus pares van morir l’any passat i Pablo ara té dotze anys. Els va complir fa dos dies.

Viu pel carrer, perquè no té casa.Als seus pares li van llevar la casa fa un any i dos mesos,

quan encara estaven vius.Un dia es va anar a l’escola i va vore un xiquet plorant i li va

preguntar:—Què et passa?—Uns xiquets m’han pegat i m’han fet molt de mal.Va contestar Pablo:—Tinc una caseta que m’he construït jo a soles, vine i et

curaré.

81

Quan van arribar, Pablo, el va curar i li va preguntar que com era el seu nom. El xiquet li va contestar que es deia Pablo.

Aleshores va dir el xiquet:—Em dic Pablo però tot el món em diu Pau. —Jo també em dic Pablo.Van començar a parlar, es van fer amics. Quan ja tenien

confiança Pau li va preguntar:—Per què no ens anem a viure a una altra casa millor?Pau va contestar::·—Val, però tenim diners?Els dos amics es van anar a viure a una casa abandona·

da que era molt bonica, van anar al col·legi i les famílies dels seus companys els ajudaven a tindre·la neta, les feien el men·jar i cuidaven de la seua roba. Eren feliços i van tindre un fum d’aventures amb els seus amics.

82

Els caramels màgicsshirin saBir

QuiM era l’hoMe Més Feliç del Mon. Li agradava el seu treball, tenia amics i sabia gaudir de les coses senzilles de la seua

vida, com escoltar música o passejar.Els companys de la fàbrica on treballava també se l’estimaven.

Era faener, simpàtic i sempre li agradava fer el menjar.Un dia, la seu dona va aparéixer a casa amb un xiquet. Quan

Quim va vore·la, li va dir:—¿Què fas amb un xiquet?—No res, es que me’n vaig trobar un xiquet de cinc anys el

83

cuidarem, l’alimentarem i el banyarem i després podrà veure la televisió. I així el xiquet es feia més gran, era molt feliç amb aquella família. Passat el temps els seus pares van morir i ell es va posar molt trist.

Un dia va trobar Clara, una xica molt bona i molt guapa i es va casar amb ella i van tindre dues filletes i van ser feliços.

84

Els jugadors de tennisadrián sales roVira

Això era i no era un Jugador de tennis, Joan, que era molt bon jugador, Manel l’altre jugador era molt pitjor jugador que

Joan, el que més li feia enfadar era que sempre quedava l’últim en les eliminatòries de tennis. El millor jugador de tennis Joan, va eixir en les notícies i en una part de la notícia va dir que el divendres hi havia una eliminatòria, també va dir, que amb la seua raqueta tot anirà bé. Manel com va escoltar les notícies, va pensar que canviar·li la raqueta guanyaria l’eliminatòria.

85

Ja era divendres, el de l’eliminatòria, Manel va anar al vesti·dor de Joan a canviar·li la raqueta, amb molt de silenci, despis·tant els guàrdies que rodejaven la porta, no va ser fàcil, però al fi va aconseguir canviar-li-la.

Va començar l’eliminatòria, Manel va començar el primer partit i va guanyar pels pèls. Joan va jugar el segon i per supo·sat va guanyar, però Manel no ho va entendre perquè deuria d’haver guanyat el contrincant. Al final de l’eliminatòria van jugar Joan contra Manel i va guanyar Joan, perquè el que importa és l’esforç, no el tipus de raqueta.

Conte contat, conte acabat.

86

La casa abandonadaFederico suárez saFont

Carles era un xiQuet alt, prim, pèl·roig i ple de pigues, era molt simpàtic i xarrador i a més a més li agradaven molt les

aventures, era molt fantàstic!Carles sempre somiava amb una casa que estava en mig

d’un bosc, era una casa abandonada, de fusta i amb un jardí selvàtic.

Una vegada quan estava tornat cap a sa casa va agafar un camí diferent i es va trobar aquella casa, va anar corrents a sa casa i li va explicar als seus pares el que li havia passat. Els pares li van explicar que aqueixa casa ell ja l’hauria vista algu·na vegada de més menut i la recordava en els seus somnis, al xiquet aqueixa explicació li va parèixer d’allò més lògic.

Una nit caminant pel carrer se’n va anar a investigar i es va apropar a la casa que estava tota tancada, però Carles sabia pels seus somnis que hi havia una porta darrere que estava mig

87

oberta. Aleshores va empentar la porta i va entrar al menjador, quan va encendre el llum va veure una habitació que estava tancada i com no la podia obrir va tornar al menjador i allí va mirar al sostre i va vore una porta falsa com si fos un sostre. Va rebuscar per la casa per si trobava una escala de fusta per a pujar i aleshores va sentir un soroll com de passes i que la porta per on ell havia entrat es tancava de colp.

Carles pensava que allí vivia una persona que no tenia casa, i va decidir anar·se’n perquè li donava una mica de por.

Quan anava a sortir es va trobar de cara amb un policia, i aquest li va dir:

—En esta casa no pots estar perquè no es la teua.Carles va sortir corrent i un altre dia va buscar la casa i

aquesta no estava, la havien enderrocat i això per a ell era como si la casa li enviara un missatge d’auxili.

La casa abandonada sempre estaria en la ment de Carles.

88

Un arbre verd amb una branca blava

Paula torres claraMonte

En un PoBle Menut hi havia un arbre verd amb una branca blava a la plaça principal, aquest era el lloc de trobament de

tots els xiquets del poble i de tots els seus habitants.Els xiquets jugaven al voltant de l’arbre i les xiquetes també,

el majors sempre que eixien a pegar una volta, feien del lloc on estava l’arbre el punt d’eixida.

Al cap del temps, aquests xiquets i xiquetes van tindre fills, i més tard nets. El temps va passar per a tots, el poble tenia noves generacions.

Els xiquets i xiquetes d’ara ja no jugaven al seu voltant, els agradaven més les nines o els videojocs i poc a poc l’arbre va quedar oblidat per tots aquestos joves.

89

Un dia l’arbre va morir, però la branca blava va quedar intac·ta, i aquests xiquets no hi van fer res perquè l’arbre per a ells no era important i no li tenien estima, però els seus avis, que eren els que jugaven al seu voltant i als que si que els importava l’arbre , van cridar a uns especialistes en arbres per a demanar·los ajuda i poder salvar·lo.

Els especialistes van dir que el que necessitava l’arbre era un aigua molt especial que es trobava a molts kilòmetres. Els avis van anar a buscar·la, la van dur, i van regar l’arbre amb aquesta aigua.

La part morta del arbre es va convertir en cendra, la qual, junt amb l’aigua, va fer que de la branca blava nasquera un arbre totalment blau.

Tots van ser feliços perquè tornaven, a tindre a la plaça del poble al seu arbre, encara que havia canviat de color, però això va fer que molts curiosos vingueren al poble a vore l’arbre Blau, punt de reunió de tots el habitants d’aquest poblet.

Conte contat, ja s’ha acabat

90

Els quatre porquetsMaxiM Varzari

Hi haVia una Vegada quatre germans que fugien d’un lleó. Un dia va dir el germà major:

—Tinc una idea. Per què no fa cadascun la seua casa i d’aquesta manera no ens menjarà el lleó?

Els quatre germans es van posar a fer cada un la seues ca·ses. Els tres menors van acabar prompte. Per a poder dormir i jugar. Mentrestant el germà major estava fent·se la seua casa. Quan un dia va vindre el lleó i va destrossar totes les cases excepte la del germà major. El lleó li va dir:

—Si no ixes me menjaré els teus germans. Se’ls va menjar, després d’una estona va vindre i va dir: —Entraré per la xemeneia. Però el porquet estava fent·se una sopa, i quan va baixar el

lleó es va cremar i va dir:

91

—Mai més menjaré porquets. D’aquesta manera el germà major va dir:—Ara jo tindré cura amb les persones.

92

Una ciutat per a xiquetselena Ventura dos

Hi haVia una Vegada una xiQueta que s’anomenava Sara, era simpàtica, amable... a més de ser bona amb tots era molt

llesta. Sara no tenia moltes amigues. La seua única i verdadera amiga s’anomenava Clara, ella també era prou llesta, generosa i agradable. Un dia després de classe, estaven caminant per a anar a casa de Sara, per a fer un treball de plàstica i van escol·tar a l’alcalde dir:

—La ciutat que anem a construir no es farà assoles –va dir l’alcalde a tots els científics,constructors, polítics i periodistes, mentre llegia el seu discurs a l’aire lliure.

Les dues amigues es van quedar impressionades amb el que van sentir dir a l’alcalde. Van estar callades fins arribar a casa de Sara. Quan van arribar a casa van voler acabar el treball promp·te per a poder parlar del que havien escoltat. Quan van acabar de fer el treball van parlar de que volien saber on anaven a fer

93

la ciutat, així que van eixir corrents per poder seguir escoltant el discurs de l’alcalde.

De sobte van escoltar a l’alcalde dir:—La nova ciutat per a xiquets estarà al costat de la nostra

ciutat. Primer els científics investigaran per si hi ha algun pro·blema. Després els constructors faran la ciutat segura per als xiquets. Aquest és el nostre pla.

En sentir la conversa van anar a casa de Clara.Allí van agafar tot el necessari per anar a la ciutat per a xi·

quets.Van caminar una bona estona fins que quasi es feia de nit,

van pensar que haurien de tornar a casa, quan de sobte van vore una ciutat en construcció.

—BÉ!!! –van dirL’ havien trobada.Van pensar quedar·se en la ciutat per a xiquets i pel matí

tornar a les seues cases. Baixant per la muntanya per a anar a la ciutat, era encara més bonica. Van buscar un lloc per dormir ben calentes i còmodes, al estar tan cansades es van dormir de seguida.

Al dia següent es van alçar prompte. Quan tornaven cap a casa estaven un poc espantades perquè no li havien dit res als seus pares. En arribar a casa es van adonar de que els seus pares les estaven seguint tota l’estona, els van preguntar si es·taven enfadats, quan anaven a contestar va sonar una música en la radio que deia:

—Si teniu molt de treball i no podeu cuidar els xiquets, por·teu·los a la ciutat per a xiquets.

Tothom treballava en una gran fàbrica de cotxes, i es treba·llava des de molt prompte fins a molt tard. Els pares tenien poc de temps per a cuidar els seus fills, així que a tota la ciutat va parèixer una gran idea. Seria la solució perfecta.

Van fer una gran festa per a inaugurar·la, amb pallassos, un castell de focs artificials i una festa de disfresses.

Conte contat, ja s’ha acabat.

94

La pedra màgicadaVid Villalón Vilar

Hi haVia una Vegada un home que es va perdre per la muntan·ya, i va arribar a un poblat.

Va entrar a una casa: —Hola m’he perdut fa dos dies ,no he menjat res, però he

trobat una pedra màgica que fa el millor menjar del món: podria fer un menjar en aquesta casa.

L’home que estava en aquesta casa li va deixar.Va utilitzar el pernil més bo del poble, un caldo molt bo...Ell va posar una cullera dins la cassola. Quan va provar,

estava boníssim!!!L’home de la casa li va dir :—Però com has fet per a que estiga tan bo?—La pedra no ha fet res, el que passa és que al tindre tants

aliments el menjar ha sigut molt bo.