Andrea Alcantarilla

Abigail Dombrowsky

Irene Domingo

Maria Medina

Lorena Tortosa

2n Batxillerat A

2

Aquesta activitat d’anàlisi i explicació de les fonts forma part del període històric del franquisme (1939-

1975), concretament del franquisme als seus inicis. Per a començar, direm que les dues fonts analitzades

podem considerar-les primàries, ja que les dues estan escrites a l’època a que fan referència els textos. La

primera és un document oficial publicat en el BOE a l’any 1940 i la segona un acord signat entre Espanya i

els EUA el 6 de setembre de 1953.

Pel que fa al tipus de text, la primera font és un text jurídic on s’exposen l’article primer i l’article tercer

de la llei de responsabilitats polítiques (1940), llei dictada en acabar la Guerra Civil pel primer govern de la

dictadura franquista per tal de reconstruir la pàtria. Mentre que el segon text és també un text jurídic escrit

a l’any 1953 en el qual es forma un acord entre els governs d’EUA i Espanya, destinat a ambdues nacions.

Ambdós textos pertanyen a autors col·lectius, ja que no és una sola persona qui decreta les lleis. En el

primer text és col·lectiu ja que prové del govern del General Franco, sorgit després de la sublevació militar

iniciada al juliol de 1936. I el segon text perquè aquestos convenis van ser signats per l’ambaixador d’EUA,

James Clement Dunn, i el Ministre d’Assumptes Exteriors, Alberto Martín Artajo.

Respecte a la finalitat, al primer text podem dir que és exposar les acciones que se realitzaran en contra

de tota persona que pose en perill els ciments del nou sistema polític, en canvi, al segon text la finalitat és

establir un compromís per a la defensa de la pau i la seguretat internacional en front al ‘’perill comunista’’.

Per acabar, el destinatari dels dos textos es públic, ja que en els dos casos son textos amb mesures preses

pel govern que ha de conèixer la Nació.

La idea principal de la primera font és l’establiment de la Llei de Responsabilitats Polítiques que varen ser

aprovades pel règim per a posar en pràctica la dura repressió que va arribar al final de la guerra.

Com a idees secundaries trobem les diferents repressions que varen anant fent. Una d’aquestes

repressions va ser que totes aquelles persones que defensaven al comunisme o a altres societats

Alberto Martín

Artajo. Francisco Franco

3

clandestines foren jutjats i seguidament anaren a la presó. L’altra idea secundària és el control dels

mitjans de comunicació com els periòdics per a que no exalten idees en contra de la religió, la pàtria o les

institucions fonamentals.

La idea principal de la segona font son els Acords bilaterals d’Espanya amb els Estats Units en 1953 per a

posar fi a l’aïllament diplomàtic d’Espanya.

Com a idees secundàries podem trobar la instal·lació de bases militars nord-americanes a Espanya per a

acuartelar i allotjar al personal civil i militar indispensable en les mateixes i atendre a la seua seguretat i

emmagatzemar provisions i materials. Altra idea secundària és l’ajuda econòmica que va rebre Espanya per

part dels nord-americans per deixar-los instal·lar les bases militars en Espanya.

Anem a situar aquestes fonts dintre del context històric al que correspon, direm que es troben dintre del

període anomenat “El franquisme i la transició” a Espanya entre els anys 1939-2000, en concret en la

primera part del franquisme entre els anys 1939-1959. Després d’haver una guerra civil a Espanya entre

republicans i moderats on varen guanyar aquests últims i van instaurar una Dictadura.

La primera Font fa referència a la repressió de la postguerra més concretament la Llei de Responsabilitats

Polítiques en l’any 1939 on aquesta llei va ser l’eina jurídica utilitzada per a posar en pràctica la dura

repressió que va arribar al final de la guerra. Aquesta repressió va propiciar un clima de terror generalitzat

entre part de la població que explica la debilitat de l’oposició.

La segona font fa referència al fi de l’aïllament i l’acord amb els Estats Units anomenada l’Acord bilateral

amb els Estats Units firmada en 1953 per a posar fi a l’aïllament diplomàtic d’Espanya . Aquest acord va

permetre instal·lar bases militars nord-americanes en Espanya a canvi de rebre una ajuda econòmica per

part dels nord-americans.

Per a comprendre el tema tractat, tenim que tenir clars dos conceptes clau:

Moviment nacional: Fou el mecanisme de inspiració farsista creat pels franquistes al 1936, el objectiu del

qual era convertir-se en l’únic camí per a la representació pública. Aquest moviment intentà imitar al

moviment feixista italià que tenia unes característiques molt paregudes.

Maquis: Grup de persones contraries al regim franquistes que van prendre les armes després de perdre la

guerra civil al 1939 amb l’objectiu de debilitar al govern franquista fins que arribaren els exercits aliats.

Desprès d’acabar la segona guerra mundial, al veure que els aliats no enderrocarien l’estat franquista, e van

veure obligats a dissoldre’s. El seu principal dirigent fou Jesús Monzón.

L’evolució política durant els primers anys del franquisme va ser de canvis totals respecte al règim que hi

havia a la Segona República. Nasqué una dictadura, model de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi i per tant,

totalitària. Les bases d’aquesta dictadura estaven en institucions com l’església, l’exèrcit i la falange. Aquest

sistema tenia característiques d’estat fort i centralitzat, concentrant en Franco, cap de l’exèrcit, tot el poder

del país. A més, durant aquest règim va acumular gran importància el catolicisme, fins el punt de

denominar-se dictadura militar i eclesiàstica, a més de castigar greument a qui no respectés aquesta

entitat, com veiem al text primer: “Ideas disolventes contra la Religión, la Patria y sus instituciones

fundamentales y contra la armonía social, será castigada con la supresión de los periódicos…”. Refusà el

model democràtic, el sufragi i la separació de poders. No tindrà cap text constitucional i es regirà però lleis

fonamentals. Serà una dictadura totalitària fins l’any 1945.

4

En quant a l’economia, en 1939, Espanya era un país arruïnat. La fam i la extrema necessitat eren la

realitat quotidiana de gran part de la població. La solució que donà el règim franquista va ser model de nou

d’Alemanya i Itàlia: l’autarquia. Es a dir, la busca de l’autosuficiència i la intervenció de l’estat, que va fixar

els preus agrícoles i obligà als camperols a entregar els excedents de la seua collita.

En un context d’escassetat, el mercat negre, el estraperlo i la corrupció generalitzada s’apoderaren de la

economia del país. Aquesta situació es va veure agreujada per la conjuntura internacional: a la segona

guerra mundial succeí un període d’aïllament per la condemna internacional del règim de Franco com aliat

de l’Eix.

L'evident fracàs del model autàrquic va portar que des dels inicis dels anys cinquanta es produïra un gir en

la política econòmica. Es va aplicar una liberalització parcial de preus i del comerç i la circulació de

mercaderies. En 1952 es va posar fi al racionament d'aliments. Estes mesures van portar una certa expansió

econòmica. Finalment, en 1954 es va superar la renda per habitant de 1935. Es posava fi a vint anys perduts

en el desenrotllament econòmic espanyol.

La guerra freda i el consegüent canvi en la política internacional nord-americana van propiciar que des de

1951 començarà a arribar ajuda econòmica nord-americana, com observem al text 2: “El gobierno de los

Estados Unidos de América facilitará al Gobierno español la asistencia técnica y económica que se pida...”.

Encara que inferior a la rebuda pels països beneficiaris del Pla Marshall, esta ajuda va permetre

importacions de béns imprescindibles per al desenrotllament industrial, com trobem al text segon: “Con la

posible cooperación de la industria española, a la eficaz defensa aérea de España y para mejorar el material

de sus fuerzas militares y navales(...)”. Però això va comportar una inflació que va propiciar un fort malestar

social. La necessitat de reformes estructurals en l'economia era evident. Finalment, Franco, després de vint

anys de polítiques econòmiques nocives, va permetre l'entrada en el govern en 1957 d'un grup de

tecnòcrates de l'Opus Dei. Aquests nous ministres van dissenyar el gir definitiu en la política econòmica: el

Pla d'Estabilització de 1959.

En quant a l’evolució que va tindre la societat en aquest període, podem dir que va estar caracteritzada

per el terror. La Llei de Responsabilitats Polítiques de 1939 va ser la ferramenta jurídica utilitzada per a la

dura repressió que va arribar al final de la guerra, com observem al primer text: “Constituye figura de

delito, castigado conforme o las disposiciones de la presente Ley, el pertenecer a la masonería, al

comunismo y demás sociedades clandestinas”. El nombre de presoners polítics va ser tan gran que es van

haver d'habilitar camps de concentració al llarg de tot el país.

Les execucions es van comptar per desenes de mils. La repressió de la postguerra va propiciar un clima de

terror generalitzat entre gran part de la població. Especialment en les ciutats, les zones industrials i el sud

del país. Este terror explica la debilitat de l'oposició durant anys. Encara que a finals d’aquest període, amb

l’intent del règim de llavar-se la cara front als països que podien ajudar a Espanya a eixir de la crisis, es van

aconseguir certes millores cap als treballadors del camps, que eren més de la meitat de la població.

Per a concloure el tema que hem analitzat anteriorment, podem dir que després de la victòria del bàndol

franquista es van abolir totes les llibertats i drets instaurats en la Segona República. Els primers anys del

franquisme i, per consegüent, de la postguerra, es van caracteritzar per la fam i la pobresa d'un país que

acabava de sortir d'una cruel guerra civil. Si comparem aquest estat de fam i misèria, junt a l’existència d'un

poder absolut sense possibilitat de llibertats individuals per als ciutadans, trobem que és molt similar al

sistema de l'Antic Règim, on els monarques absoluts, que eren reis per la gràcia de deu, privaven al poble

5

de qualsevol dret. A més, l’església catòlica va tindre gran importància en aquests dos períodes, ja que era

un mitjà per a controlar l’actitud de la gent.

Com antítesi d'aquest sistema trobem la Segona República, que té característiques similars a l’antic

sistema Liberal, (encara que liberalisme no es sinònim de democràcia) es diferencien en que en la II

República es produïren millores legislatives demanades pels treballadors pertanyents als sindicats i que

varen ser aprovades pel parlament. A més a més, durant la República la sobirania és popular, i per primera

vegada poden votar tant les dones com els homes majors de 23 anys. Aquest tret és característic del

sistema democràtic ja que va permetre unes eleccions no adulterades, que es diferencien molt al sistema

de la Restauració, en el qual les eleccions estaven manipulades pels caciques.

Com ja em dit abans, el sistema liberal va ser el primer pas per a aconseguir aquesta democràcia, on la

Constitució dividia els poders en diferents institucions, amb el qual s’aconseguia més imparcialitat i evitava

que una sola persona acumulés tot el poder, com passava en l’Antic Règim. A la vegada, també podem

establir uns trets similars entre aquest Antic Règim, la dictadura franquista i la primera dictadura

espanyola: La dictadura de Primo de Rivera. Aquestos tres sistemes absolutistes son la antítesi del sistema

just i parlamentari de la Segona república i del sistema que donà a lloc la instauració de la Constitució de

1978, el sistema democràtic actual, que és el més llarg que es va donar a Espanya en tota la seua història

fins l’actualitat.

Apunts del bloc.

Llibre de història de 4t d’ESO.

Pagina web: monografies.com