Festa de foc. Els Diables de la Selva del Camp · 2018. 7. 9. · Festa de foc. Els diables de la Selva del Camp Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 9, 2015 63 la sàtira,

http://www.centredestudisselvatans.catButlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 9, 2015, 59–80ISSN: 2339-7942

Festa de foc. Els Diables de la Selva del Camp

Dídac Rofes Guerrero i Laura Rofes MasdéuColla de Diables de la Selva del Camp

[email protected] - [email protected] investiguem les tradicions catalanes, trobem la figura del Diable: primer com a part del ball de Sant Miquel Arcàngel i, més endavant, sorgeix el Diable de foc. Després de la dictadura franquista, es recuperen gairebé totes les colles anomena-des històriques -amb referències ja al segle XIX- i se’n creen moltes de noves. Ac-tualment, coexisteixen dos tipus de tradicions vinculades a les de diables: per una banda el Ball de Diables, que representa el Ball de Sant Miquel, i també la Colla de Diables, que organitza correfocs. Un correfoc és un recorregut que segueixen els diables mentre fan cremar la pirotècnia adient: carretilles, sortidors francesos, bengales de Patum, candeles romanes, traques, etc. Pel que fa als Diables de la Selva, porten els tradicionals vestits clars adornats amb figures de feltre cosides a sobre. Tots els vestits són diferents. La Colla de la Selva, nascuda el 1985, més enllà d’uns anys crítics, ha anat creixent i renovant-se, i s’ha fet un nom en el món dels correfocs.

Paraules clau: Diables, correfoc, la Selva del Camp, festes tradicionals, Ball de Sant Miquel.

AbstractGoing through Catalan traditions, we find the figure of the Devil. First, as an element in the dance of the Archangel Saint Michael and, then, over the years, the figure of the ‘Devil of fire’ arises. After the dictatorship, nearly all the so-called historical ‘colles’ (gangs) are restored (with documents dating back to the 19th century, at least), and plenty of new ones are created. Nowadays, there are two main types of traditions linked to the ‘devils’: the ‘Dance of the Devils’ and the ‘Gangs of Devils’. The ‘Dance of the Devils’ performs Saint Michael’s dance, and the gangs run ‘correfocs’, which consist on the gangs parading along the streets running, dancing and jumping while displaying proper pyrotechnics such as squibs, French fountains, Patum sparklers, roman candles, strings of firecrackers, etc. The Devils of La Selva wear traditional light-coloured costumes adorned with colourful felt figures sewn on them. Every the costume is different. Born in 1985, the gang, except for some critical years, has been growing and renewing itself, and has made a name for itself within the world of ‘correfocs’.

Keywords: Devils, correfoc, La Selva del Camp, traditional festivals, St. Micha-el’s Ball.

Dídac Rofes Guerrero i Laura Rofes Masdéu

60 Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 9, 2015

1. Simbologia del foc al llarg de la històriaEl Sol és la font d’energia de la Terra. Al foc, representant del Sol, se li atribueixen qualitats certes o imaginàries.

El costum d’encendre fogueres -saltar-les, passar-hi pel damunt, fer-hi passar ramats per sobre o donar tombs al seu voltant- s’ha dut a terme en tot el conjunt d’Europa, així com les processons o curses amb torxes ence-ses pels camps sembrats, horts o estables.

A l’antiga Roma, el fogar domèstic és el que encomanava el poder fe-cundant que se’n desprenia: el llit de noces i els lars, o déus familiars, s’hi posaven a la vora.

2. El nostre calendari festiuAl nostre calendari, el foc ha estat i continua sent-hi present en moltes de les festes. El nostre calendari festiu, igual que el dels nostres antecessors llunyans, és clarament solar, ja que es basa en els dos solsticis, el d’estiu i el d’hivern, que parteixen l’any. Aquest cicle anual el podem trobar repre-sentat en les anomenades danses solars que, sense excepció, són rodones, siguin o no al voltant d’un foc.

Per una banda, una d’aquestes festes és Sant Joan, la qual té l’origen en una festa pagana que es va cristianitzar consagrant-la a Sant Joan Baptista. Durant aquesta nit, a casa nostra, les fogueres s’encenien als cims de les muntanyes, a la vora del mar o a les places de les viles. És costum de la festa fer molt de soroll amb petards i coets, tirar coses al foc per obtenir-ne algun benefici, saltar la foguera per purificar-se o per realitzar un ritus de fecunditat, ballar-hi al voltant o cremar-hi ninots.

Per altra banda, la festa de Nadal també és una celebració cristianitzada amb la intenció de substituir la festa romana de Natalis Solis Invictus, la celebració del naixement del sol, ja que, amb el solstici, la foscor i el fred que envaeixen la terra comença a canviar. A les cases catalanes, el costum ancestral ha estat posar un Tió (o tronc de Nadal) a la llar de foc, que ha estat cremant dia i nit per mantenir el caliu de la llar i de la comunitat familiar. Era com un amulet casolà, protector dels camps, del bestiar, dels ramats i de tota la gent de la casa. Així, cada Nadal, l’avi o padrí li oferia

Festa de foc. Els diables de la Selva del Camp

61Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 9, 2015

vi calent mentre pregava per la salut i la prosperitat del mas, el cobria amb una manta perquè fos fecund i perquè proporcionés a les dones de casa i al bestiar moltes cries. També li oferia fruites i d’altres aliments per assegu-rar-se una bona collita i, finalment, l’encenien. Actualment, a la vigília de Nadal, continua destacant la figura tradicional del Tió amb una adaptació als nous temps.

3. Foc i festa3.1 La pólvora i els focs artificials

Hem de constatar que, a partir de la invenció de la pólvora, les possibilitats d’ús del foc a la festa es van multiplicar. Els focs artificials són una mos-tra d’artesania produïda a l’Extrem Orient que va arribar fins a Occident introduïda, segurament, pels àrabs. El seu origen és a la Xina, igual que la pólvora. Els xinesos feien explotar tubs de canya de bambú, que, progressi-vament, es va substituir pel paper –un altre invent xinès– plens de pólvora, als quals se’ls inseria una metxa de paper de seda –també xinesa– amb cua de pólvora.

3.2 Les bèsties de foc Des de l’antigor, la relació entre l’home i l’animal ha estat necessària i, fins i tot, recíproca. D’aquí que aquesta relació condicioni, per causes reals o imaginàries, algunes conductes festives o habituals dels homes.

El drac (com ara el de Vilafranca del Penedès) és l’animal de foc per excel·lència i engloba les cuques feres, les serpents, les víbries (com ara, de factura recent, la del Serrallo, Tarragona), els grius i altres bèsties amb escates i d’origen fantàstic. En documents del segle XIV, es fa palès que el bestiari tradicional que acompanyava els seguicis festius era escàs i, bàsica-ment, es reduïa a les grans ciutats (Barcelona, València...). La bèstia prin-cipal era l’àliga, símbol del poder reial, (com ara la de Barcelona) i el seu ball significava el màxim honor a qui anava dedicat: era l’animal simbòlic i protocol·lari, i en cap cas tirava foc.

Més endavant, ja als segles XVIII i XIX, trobem el bou i la mulassa (com ara els de Reus) representats en gravats i majòliques. Aquestes bès-



ties, que inicialment no eren de foc, les trobem, segons les figures d’aquells temps, que ens mostren la mulassa amb el suport de petards a la boca. Actualment, també podem trobar bous amb foc a les banyes. Les úniques figures que, des d’un inici, eren de foc són el drac i la víbria, documentades ja al segle XV.

A partir de la dècada dels 1980, el repertori de bèsties de foc ha anat augmentant considerablement a tots els Països Catalans. Un exemple el trobem en el nostre Diabló, nascut el 30 de novembre del 2000.

3.3 El diable o dimoniEl personatge del dimoni és la representació del mal en algunes cultures i serveixen per justificar els aspectes negatius de la vida, alhora que s’utilitza per la necessitat moral de distingir entre el bé i el mal. D’altra banda, les construccions monumentals antigues, com a fet màgic, s’atribueixen popu-larment a l’obra del diable (per exemple el Pont del Diable de Tarragona).

Mentre el dimoni sempre és maligne, els diables, segons algunes tradi-cions, es mouen en la frontera entre el bé i el mal; és a dir, són més aviat com a follets o minairons.

Segons l’etnòleg Salvador Palomar: “Hi ha tota una sèrie de fenòmens de la natura que són bons però poden ser dolents i, en aquesta ambigüitat, es mouen tota una sèrie de personatges mítics. El cristianisme o fa sants o fa Mares de Déu, o fa diables.”

El diable actual és una derivació del de Sant Miquel, per la seva part més festiva, que participa en cerimònies i festivitats populars relacionades amb el cicle de l’any. Alguns experts afirmen que derivaria d’una adaptació popular del teatre religiós que es realitzava a l’Europa Occidental durant l’edat mitjana. El Ball de Sant Miquel es balla en forma de grup, com ho fan els Balls de Diables o les Colles, representant la lluita dels diables amb Sant Miquel. Segons el mateix Palomar, aquests personatges populars de festa al carrer tenen un arrelament molt potent i, avui en dia, han esdevin-gut personatges indispensables per als seguicis festius. En aquest aspecte, són ells els qui creen l’espai festiu i protegeixen el lloc on es fa el ball; són també els encarregats d’obrir el pas entre la gent en cerimònies populars, generalment per les festes majors. A més, un dels seus papers principals és



la sàtira, la qual cosa els permet de criticar i burlar-se de persones, de fets d’actualitat i d’esdeveniments públics.

Figura1: El diable o dimoni. (Fotografia de Margarida Barberà)

4. El Ball de Diables a Catalunya4.1 Història i tradició

La primera aparició datada del diable com a element festiu a Catalunya es remunta al 1150: durant la celebració del casament de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, amb Peronella d’Aragó. Durant l’àpat, es va repre-sentar una farsa que explicava la lluita entre Llucifer i un grup de diables contra Sant Miquel i un grup d’àngels.

Fins al segle XVII, les representacions festives de Llucifer eren sem-blants, però fou a partir d’aquest segle que es comencen a trobar evidències d’una evolució cap al Ball de Diables actual, que són balls parlats en els que diferents personatges, de diferents categories, interpreten un paper. Acos-tumaven a ser dansats en moltes localitats catalanes durant les processons de Corpus i sortien en esdeveniments eclesiàstics importants –com l’en-trada o sortida d’algun arquebisbe o el seu representant, com veurem que



passava a la Selva– , també actuaven en cerimònies reials com casaments i batejos.

Els Balls de Diables formen part de la cultura tradicional del Camp de Tarragona, el Penedès, el Garraf, la Conca de Barberà, una mica de l’Anoia i també del Priorat; comarques en alguna de les quals també hi podem trobar altres elements representatius de la cultura popular que encara se-gueixen ben vius, com és el cas de les colles castelleres i d’altres balls parlats i danses.

Els documents més antics que ens parlen de sortides de diables al carrer daten del segle XV, quan van obrir pas a la processó de Corpus de Barce-lona. No és, però, fins a la segona meitat del segle XVIII que trobem els diables amb les funcions i els atributs físics de les nostres festes majors. Cal pensar que la desaparició dels gremis, el 1835, devia influir en la pèrdua del missatge religiós del diable.

Segons la pàgina web festes.org es distingeixen tres períodes en la his-tòria del Ball de Diables:

Un primer període, des del principi del segle XV fins al 1814, en acabar la Guerra del Francès. Durant aquest període, el ball tenia un rerefons eclesiàstic i s’utilitzava tant en processons com en diades i festivitats com el Corpus, tot i que en alguns casos s’havien utilitzat per aspectes civils i institucionals.

En un segon període, a partir del 1814 fins a mitjans del segle XX, els balls de diables amplien les seves sortides. Es converteixen en una dansa pròpia dels esdeveniments civils, com ara festes majors o carnestoltes, tot i que també es continuaven utilitzant per festes religioses. Després de la Guerra Civil, aquesta tradició popular s’esvaeix en ser prohibida - a causa del seu contingut pagà i també per ser catalana- amb l’excepció de les Bor-ges del Camp, on, segurament, el seu caràcter religiós catòlic el va salvar de les prohibicions i van seguir actuant ininterrompudament.

Finalment, la tercera fase s’inicia a la dècada dels anys 1980, quan es porta la festa al carrer i es converteix en objecte d’estudis científics pels etnòlegs. És a les darreries del segle XX quan els diables tornen a ressorgir amb una nova dinàmica social, viuen una forta expansió i s’estenen més enllà de les comarques meridionals del Principat. Degut a la bona rebuda que va tenir el Correfoc de Barcelona de les Festes de la Mercè del 1980,



es creen nombroses colles. La gran eclosió es va donar a Barcelona i al seu voltant, amb colles més aviat lligades a casals o a sindicats, o bé com a independents. No obstant això, als municipis on els diables havien gaudit d’un fort arrelament popular, l’expansió es va donar per imitació i apadri-naments entre colles properes. A les comarques tradicionals, es van crear colles de manera independent o relacionada amb altres entitats culturals. Amb aquest ressorgiment resulta que, a hores d’ara, hi ha més colles a les comarques de Barcelona que a la resta del territori del Principat.

4.2 Característiques generals de les colles actualsTant en els balls com en les sortides pròpies de les colles de diables, podem distingir una sèrie de trets característics:

Per una banda, el nombre de membres no és fix, però, tot i això, consten: d’un cap, d’un carretó amb la pirotècnia (també es fan servir sarrons que, abans, cada diable portava el seu, com és tradicional al Baix Camp), d’uns encenedors i d’uns percussionistes que, a més de fer ballar els diables, s’en-carreguen d’escalfar l’ambient abans del correfoc.

Per altra banda, només algunes colles disposen de bèsties de foc, encara que també hi ha casos de bèsties de foc sense diables. Un altre aspecte important és la vestimenta. La majoria està feta de roba de sac o de lona de vela, tot i que actualment es fan amb teixits més pràctics com és la roba de cotó gruixut. Generalment, els vestits consten d’una jaqueta llarga fins a la cintura amb una caputxa amb banyes al cap per cobrir-lo (la casaca) i uns pantalons. També n’hi ha que porten una capa i d’altres que, al vestit, hi afegeixen una cua. Cada grup té el seu propi vestit amb les seves carac-terístiques específiques, on es pinten o s’hi cusen motius de simbologia fantasiosa relacionada amb l’infern.

Finalment, per tirar el foc, s’empren diferents instruments com la maça o la forca. La maça és l’estri més habitual; el fet que a la Selva tirem amb forca ens fa més originals. Tots dos estris tenen la funció de cremar i fer cremar les carretilles amb seguretat. La maça és allargada amb una part su-perior més gruixuda i transversal i amb una vareta clavada on s’hi posen les carretilles; la forca té la típica forma de trident, amb la vareta clavada en la rama central per ajustar-hi la pirotècnia. Hi ha colles que també disposen



de ceptrots o de forques grosses. En el nostre cas tenim, respectivament, de les quatre Grifolles i la Forca Grossa.

4.3. Els diables al Camp de TarragonaEls balls a les comarques tarragonines són bàsicament representatius –so-vint dialogats– i interpretats per grups més o menys especialitzats. Es dife-rencien així dels balls o ballets dansats pel poble, a la plaça o al carrer, com esbarjo col·lectiu o de sentit ritual. El fet que les colles de diables siguin presents a la nostra comarca es deu, segons Salvador Palomar, a que les empreses pirotècniques del segle XIX tenien vestits de diable. Així, cada vegada que un poble feia una festa major una mica especial o hi havia gent que tenia ganes de tirar foc, si compraven els coets, podien disposar del vestit. Això permetia que en les festes fos fàcil fer de diable sense caldre una colla estable.

Per la seva banda, les colles del Baix Camp es caracteritzen per no tenir un pas definit. Coincideixen amb les del Priorat per fer balls sense l’exis-tència de personatges específics, ni timbalers, tot i que amb el temps, s’hi han anat introduint. A més, cada diable porta les seves carretilles dins d’un sarró i no hi ha dos vestits de diable idèntics.

Figura 2: L'encesa. (Fotografia de Margarida Barberà)



5. La Colla de Diables de la Selva del Camp5.1 Participació del Ball de Diables a les festes de la Selva

del CampLa Selva sembla haver tingut, en altres temps, una continuada presència de diables en les seves festes i solemnitats. Les referències que tenim els relacionen, bàsicament, amb celebracions religioses, encara que també n’hi havia a les laiques.

Antigament, cada confraria tenia al seu càrrec un ball que exhibia per festes determinades. El ball de diables és l’únic dels balls selvatans docu-mentats que no trobem relacionat amb cap confraria. Aquest ball apareix, bàsicament, en totes les festes marianes, sobretot en el trasllat de la Mare de Déu de Paretdelgada des de l’ermita fins a la vila.

Des del segle XV fins al XVIII hi ha algunes evidències que demostren que potser hi hagué un ball de diables a la Selva.

Segons Joan Pié i Faidella (1984: 275): “Cerimonies que’s practicava á la nova entrada del Senyor Arquebisbe en la dita vila [...]. La primer vegada que’l Sr. Arquebisbe de Tarragona feya la seva entrada á la esmentada vila [de la Selva] y prenia possessió d’ella, se practicaven unes ceremonies molt particulars, y no li permetian entrar á la vila ans de jurar que ‘ls respectaria y guardaria las costums, usanças, privi-legis i llibertats del poble, com havien guardat i respectat sos antecessors.

[...] Primerament los Banderóns de la sagristia y de les confraries, si n’hi haurà. Segon, lo Estendart de Ses Majestats. [...] 8. Lo Ball de la Mort, que deurà correr a carrech de la confraria de la Sang. [...] y tots los demés. [...] Y en havent entregat lo dit present, rebuda la corresponent ápocha y remissió[...] en que hora vindrá bé al Senyor Arquebisbe per anar á veurer los Balls á la plassa en la tarda. [...]”.

També cita entrades de diferents arquebisbes a la vila, per les quals se’ls fa una recepció que es concreta al llarg dels segles i que Faidella (1984: 290-291) identifica com a entremeses, és a dir, uns festejos que moltes vegades anaven acompanyats de pólvora:



“A 22 de Març de 1587, lo R.dm Joan Terés, Bisbe de Tortosa, estava ja ele-git Arquebisbe de Tarragona y al dia 19 de Maig [...] vindrà esta semana á Constantí y se creu entrarà per pendre possessió de les seues viles y ‘ls homenatges de sos vassalls. [...] y si aniran soldats, ço es, gent armada, y si se li fará present i quin, y si li donarém lo donatiu acostumat, y si se li faran algunes bollicies y entremeses [...] y sis tan soldats, si los donaran pólvora y quanta [...] A 3 de Octubre de 1604 se proposá al consell dihent [...] don Joan de Vich novament elet y provehit archabisbe de Tarragona, pera diumenge primer vinent en vuyt dies será así en la Selva per pendre possessió y fer la nova entrada, per ço vengen si aniran soldats ó gent armada, si farem algunes bollicies ó entremesos y als soldats si ‘ls donarán pólvora’. [...] ‘ls sia donades 8 onças de pólvora a cada hu [...]”.

Joan Pié, fa referència també a la “professó de Corpus”. Aquesta es celebra-va ja a la Selva el 1599. El ball de diables pensem que podria participar en la processó i, a més, ser una de les “ballades”. També esmenta la Festa en honor a Sant Prim del 1626: “[...] que si la Confraria ne voldrá fer que la fassa, [...] sinó que la vila procuri per adjutori de les dites festes llogar una cobla de músichs, y una capella de canem y teya, y una roba de pólvora pera tirar los mascles.” (Pié, J., 1984)

No obstant això, no trobem cap evidència clara fins al segle XIX, quan ja trobem explícitament referenciat el Ball de Diables selvatà. Un exemple el trobem en les festes en acció de gràcies per la pluja i pel trasllat de la Mare de Déu de Paretdelgada, del 18 i 19 de maig de 1816 (Pié, J., 1984). Processons per la vila i cap a l’ermita que:

“Ordenada del modo següent: al debat los Ganfarons, tras de estos los dos Gegants, luego los Balls de Diables, lo de St. Antoni Abat propi dels traginers, lo dels moros y Christians propi dels Sabaters, lo dels Valen-cians, propi dels pagesos, lo dels Vells y Damas propi dels sastres, lo de las Gitanas, propi dels ollers, lo dels cercolets, propi dels fadrins, lo de bastonets propi de la Sanch y la moixiganga que costejá lo Ajuntament, tots ricament vestits y ballant ab orde”.



Aquí cal fer una parada de reflexió: fins en aquest darrer document no ha aparegut una referència inequívoca dels diables. En la documentació anterior s’esmenta: pólvora (repetidament), arcabussos (absolutament ana-crònics) i mascles.

Tal hi com fan referència els documents citats anteriorment, la quan-titat de pólvora emprada en aquestes festes és important: 8 unces, que són més d’un quart de quilo de pólvora, el qual dóna per moltes salves; i una arrova, que són uns 5 kg, dóna per molts masclets.

Pel que sembla, s’acompanyava la comitiva amb salves, com els trabu-caires fan avui en dia. D’altra banda els mascles (o masclets) són la mena de coets que es fan servir a la Mascletà de València o a la Tronada de Reus. Així doncs, els “soldats” van tirant masclets, d’un en un, mentre s’acosten a la Selva.

En cap moment es parla de pirotècnia (fora dels mascles) ni de muni-ció. És de suposar que els vilatans no rebrien el seu senyor amb les armes a la mà.

No hi ha cap referència dels diables ni de cap confraria que hi pugui tenir relació, a diferència dels altres balls.

Si el que cerquem no apareix en els documents, indica dues possibili-tats: que se n’han descuidat (cosa que és bastant improbable, un descuit de tres segles) o, simplement, que no existeix. Totes les tradicions comencen un dia o altre, i es veu que els diables es van gestar a la vila a finals del segle XVIII, o començaments del XIX.

En documents d’entre els anys 1819 i 1857, hi trobem que es fan “ves-tits dels diables” i que el ball és també amb parlaments, però l’element prin-cipal era el foc. El 1829 es gasten quasi 80 lliures (moneda de compte) “per lo moro de foch y rodar y carratillas y los vastits” dels diables. El 1857, en l’autorització municipal de la festa, s’especifica que es fa un ball de diables, que disparen “carretillas”. (Pié, J., 1984)

Els dies 4, 5 i 6 d’agost del 1850 tenen lloc grans festes en honor a la Mare de Déu. Pié les viu personalment i en deixa constància al seu llibre Relación histórica del santuario de Paret Delgada.

“Primeramente, todas las calles [...] entoldadas y en algunas se levantaron [...] capillas dedicadas a la santísima Virgen. En los acompañamientos de



las autoridades y procesiones precedían los vulgarment llamados diablos, que en número de unos cuarenta disparaban profusamente carretillas, de modo que cuando acompañaron al Rdo. Cura Ecónomo a la Iglesia para asistir a las completas, ocupaban aquellos todo el espacio de la calle Mayor que media desde la plaza de la iglesia, pareciendo aquello una llu-via de fuego. Así es que en dichos cuatro días se quemaron más de 25.000 carretillas, segon se dijo.”

Aquí tenim un altre punt de reflexió: 25.000 carretilles en tres dies, entre 40 diables, fan unes 200 carretilles per cap i dia. En els nostres correfocs tirem entre 30 i 35 carretilles per cap. La nostra capacitat màxima de foc, en una encesa comuna, és d’unes 100 carretilles entre tots els diables.

L’altra és la mida del seguici: fins a 14 balls i danses, més que en la ce-lebració del Cinquantenari de Sant Andreu del 2001.

També cal esmentar les referències de l’any 1850 al 1878 trobades a l’Arxiu Històric.

Correspondència entre l’alcaldia de la Selva i el Govern Civil de Tarra-gona per tal de demanar permisos per a l’organització de festes:

Així, pel dia 17 de gener (St. Antoni) es demana permís per a fer: “[...] recorren por las calles para qué el titulado de Diablos dispare carretillas [...]”.

I en altres ocasions per a que “[...] puedan recorrer las calles de esta población al igual que otros años alguna danzas o bailes del país entre ellos el de diablos disparando carretillas [...]”.

El 1854, es demana permís per a realitzar balls: “[...] el conocido con el nombre de Serrallonga formado de disparos de tiros y el de diablos que lo hacen con carretillas [...]”.

El 1855, Pié (1984) parla de la festa d’acció de gràcies després d’una epidèmia de còlera morbo, que se celebra al dia següent de Sant Andreu. “También hubo algunos bailes tradicionales para los acompañamientos del ayuntamiento y procesiones, sin faltar el de diablos, disparando carretillas i cohetes.”

El 1871, l’Ajuntament de la Selva dóna permís als del gremi de tra-giners per a realitzar activitats el dia de St. Antoni: “[...] al igual que los de-



mas años dedican a su patron Antonio Abad, puedan recorrer la población algunos bailes y danzas del país, disparando varias valas de morteretes. [...]”

El 1885, Joan Pié anota la festa d’acció de gràcies per haver passat el còlera asiàtic. A la processó amb la imatge de la Mare de Déu: “Abrian la marcha los diablos, disparando carretillas [...]”.

Ja al segle XX, al 1952, Joaquim M. Masdéu, al seu Calendari Festiu de la Selva del Camp, anota que, excepcionalment, el primer i últim cop que van sortir els diables durant la dictadura del general Franco, va ser amb motiu de la vinguda a la població d’una imatge de la Mare de Déu de Fàtima (Masdéu, 1998).

6. La colla actual de la Selva del CampLa colla va néixer l’any 1985 a l’entorn dels germans Andreazini Balsells. En haver-hi notícia de sortides documentades de molt de temps ençà, són el que se’n diu una colla recuperada.

El primer que van fer va ser els vestits –amb la roba donada per l’Ajun-tament– . Inicialment, es van posar en contacte amb diferents colles i es van documentar. Era evident que els vestits havien de ser blancs o vermells, i les figures, sobreposades i cosides, de colors verd, vermell o negre. Van buscar diversos elements de decoració en llibres i en van fer les plantilles amb cartró.

Els diables van tallar les diferents peces del vestit i les van adornar. El cosit final va anar a càrrec de la Carme Andreazini, membre de la colla, que en tenia coneixements.

Tot i que, a causa de la seva confecció, no hi ha cap vestit igual, com a requisit, tots han de portar el logotip de la colla -una parella de diables ballant- cosit a l’esquena.

El segon pas va ser fer les forques per tirar la pirotècnia, les quals les confeccionaren també ells mateixos. La primera vegada que van anar a fer forques, es van trobar un lledoner amb una branca amb cinc puntes i van posar-hi tants punts de foc com puntes. Així –més l’addició d’un bon mà-nec– va néixer la Forca Grossa.



Figura 3: El logotip de la colla -una parella de diables ballant- cosit a l’esquena. (Fotografia de Margarida Barberà)

La colla inicial gairebé va fer fallida a començaments dels 90, ja que molts dels seus membres van anar formant famílies i el seu temps de lleure es va reduir. El moment més baix va ser a la Trobada de Diables de Catalunya de Lleida, el 24 de juliol de 1990, on només van assistir-hi cinc compo-nents de la colla. Durant els anys següents, només es podia comptar amb cinc o sis membres estables i s’havien de trobar diables on fos per cobrir les sortides. A partir de l’any 95, el nombre de diables va anar augmentant, per la qual cosa van poder participar en més correfocs i realitzar les actuacions amb la gent necessària.

A mesura que passaven els anys, s’anà plantejant la creació d’una bèstia de foc. Així doncs, per celebrar el seu quinzè aniversari, l’any 2000, va sor-gir la idea del Diabló.

6.1 El diabló, la bèstia perfectaLa recerca d’una bèstia de foc que representés l’essència dels Diables de la Selva va anar prou rodada. En primer lloc es va buscar un animal per ins-pirar-se i es va trobar el diabló de l’avellaner (Balaninus nucum), com a la



bèstia més adequada. Es tracta d’un insecte de l’ordre dels coleòpters (esca-rabats) que, proveït d’una llarga probòscide (una mena de trompa), perfora la flor femenina de l’avellaner i hi diposita els ous. Les larves que en surten devoren el fruit i, en acabar-se’l, surten pel característic forat a la closca que hi fan i passen cap al cau, a terra, on hivernen i fan la metamorfosi. A la primavera següent, quan ja són adults, el cicle torna a començar. El diabló de l’avellaner també és paràsit de l’alzina, la qual és el motiu principal de l’escut de la vila de la Selva i, a més a més, un bosc d’alzines donà nom al poble: Silva Constantina.

Així doncs, el diabló era la bèstia perfecta. La seva forma s’adequava a la finalitat que buscaven: una bèstia de foc lleugera, que la pogués portar una sola persona, però espectacular alhora.

El següent pas n’era la construcció, la qual va anar a càrrec del nostre artista Florenci Andreazini, un dels membres fundadors de la colla. L’ar-tífex ens va explicar que, a partir d’un diabló mort i amb una còpia d’una foto de l’animal extreta d’una enciclopèdia, va fer una maqueta petita de fang. Seguidament es van col·locar, ell i un treballador seu, acotxats i, més o menys van deduir les mides que podria tenir el Diabló.

Figura 4: El Diabló. (Fotografia d'Aniol Martí)



Amb quatre mesos es va aconseguir una bèstia de 2,80 m. de llarg, 1,90 m a la part més ampla, 1,90 m d’alçada, uns 70 kg de pes i amb tretze punts de foc (amb capacitat de cremar 52 carretilles en una sola encesa).

La bèstia és portada pels diabloners. Per a ells es van confeccionar dotze vestits que combinen els colors marró i verd de les avellanes, els avellaners i el Diabló.

El 30 de novembre del 2000, es feu la festa d’estrena de la bèstia, que va voler simbolitzar el seu naixement. L’element principal va ser el foc. Es va “incendiar”, pirotècnicament, la plaça Major i la façana de la Casa de la Vila i, entre cortines de sortidors i bateries de crackers, el Diabló va sortir d’una avellana. Un castell de focs va saludar el seu naixement i, seguidament, es va iniciar una cercavila amb les bèsties convidades per apadrinar-lo.Dos anys més tard, i després d’assistir a diverses concentracions de bèsties, veieren que moltes tenien el seu propi ball. Per poder fer ballar el Diabló es van fer quatre ceptrots, anomenats Grifolles (una varietat de les avellanes anomenades rosses), consistents en una avellana de metall amb un punt de foc i amb el seu mànec corresponent. Les Grifolles també van ser realitza-des pel nostre artista Florenci Andreazini.

Els balladors del Ball del Diabló, anomenats Grifolles o Grifolletes, són uns Diabloners amb capa llarga i barret d’ala molt ampla que dansen al voltant del Diabló fent sonar les Grifolles (porten bocins de metall a dins), amb el so de gralles i timbals que marquen el ritme d’una dansa (música i passos) composta pel Dídac i la Laura Rofes (pare i filla). Per acabar el ball, les Grifolletes encenen el Diabló, que passa d’estar-se quiet al mig, a rodar veloçment.

6.2 Els versotsEls versots són uns parlaments satírics i crítics, escrits en vers, que es llegei-xen per cada Festa Major d’Estiu des del naixement del Diabló. A la Colla de la Selva són escrits per un dels seus històrics fundadors i components més rellevants, el Dídac Rofes, que també n’és l’encarregat de recitar-los. El seu contingut varia cada any, doncs parlen de temes d’actualitat i s’omplen amb les aportacions d’altres membres de la colla.



6.3 ActuacionsFins a l’actualitat, malgrat els alts i baixos, el nucli central de la Colla ha anat augmentant any rere any.

Durant tot aquest període, la Colla ha fet les actuacions pròpies de les colles de diables, participant a les festes majors locals o foranes. Però també en actuacions a les escoles, en seguicis, en processons, per la fira, el Carna-val, la Castanyada, o a la darrera commemoració del Vot de Sant Andreu (2001), entre d’altres.

Els correfocs inicials no estaven organitzats: cadascú anava al seu aire i això portava el problema de la dispersió de la gent. A mesura que la colla anava creixent, el correfoc es va anar organitzant, tant pel que fa a tenir els diables més agrupats i controlar el ritme del correfoc, com per raons de seguretat. També va respondre al canvi d’actitud dels espectadors: primer hi havia molta gent que entrava al foc per córrer; ara prefereixen veure l’espectacle amb seguretat

Aquests canvis van provocar l’aparició de la figura de l’encenedor, que encén les carretilles amb una bengala específica (el botafocs). Si hi ha força gent, tot el foc el porten els auxiliars, que són els encarregats de repartir-lo.

Les actuacions del Diabló, generalment, estan més estudiades i planifi-cades en uns llocs determinats per fer les enceses i els balls. La pirotècnia del Diabló es porta en un carretó ben tancat que conté diversos sarrons amb els coets que s’han d’utilitzar en cada encesa.

6.4 Manteniment de la collaLa colla rep anualment una subvenció de l’Ajuntament que cobreix les tres sortides que es fan a la vila (Sant Joan, Festa Major d’Estiu i Sant Andreu). Aquesta subvenció, ens diu el Jordi Ferré, és una més de les que es donen a les altres associacions però la colla la destina, íntegrament, a les despeses del foc i a material divers. Si es fa alguna altra sortida (Carnaval, la Fira, la Castanyada, el Parc de Nadal...), s’ha de cobrar a banda.

La Diputació Provincial subvenciona cada any el 50% de tres actuaci-ons fora de la localitat. El naixement del Diabló va permetre a la colla tenir sis sortides subvencionades, tres pels Diables i tres pel Diabló. Darrera-



ment, en el si de la Colla de Diables, s’ha format una colla de gralles que pot actuar independentment. Amb aquesta nova secció autònoma i la dels diables infantils, tenim sis sortides subvencionades més. Entre les subven-cions i els ingressos generats per les sortides, la colla compra el material pirotècnic, manté el vestuari i en fa de nou, i paga part de les activitats internes.

A part dels correfocs i altres actuacions pirotècniques, els Diables de la Selva realitzen múltiples i continuades activitats internes que proporcio-nen lligams de cohesió.

Fins ara hi ha hagut cinc caps de colla que, en general, han tingut su-port directe d’algun altre membre. El primer va ser en Xavier Andreazini amb el suport de la seva germana Montse; el van seguir la Montse An-dreazini amb l’ajut del Dídac, en Dídac Rofes sol i, novament, Dídac Rofes amb el Ton Ayllón; els va succeir Jordi Ferré (amb suport del Marc Savall i de la Pepi Sans, cap de la colla infantil). Actualment, és cap de colla en Sergi Masdéu (amb l’Andreu Gené com a tresorer i el Marc Savall com a secretari).

Quant a les funcions del cap de colla, la Montse Andreazini creu que ella era el punt de referència, l’organitzadora; la gent contactava amb ella i ella negociava. De fet, era qui portava el calendari d’actuacions, coordinava les sortides, la pirotècnia i la gent que havia de tirar.

Figura 5: Correfoc. (Fotografia de Margarida Barberà)



El Dídac Rofes creu que ser cap de colla consisteix a estar en contacte amb l’exterior per tal de concertar sortides. A nivell burocràtic, ha de sig-nar els papers oficials i controlar la comptabilitat. A nivell pràctic, calcular amb el Capdetrons (encarregat del foc) la pirotècnia necessària, dissenyar correfocs amb condicions particulars, però, sobretot, controlar la vida de la colla com a tal.

7. La colla infantilEl 2007 es va crear la Colla Infantil dels Diables de la Selva del Camp perquè els nens també poguessin gaudir del foc amb seguretat. Consta de 25 diables i 20 timbalers, a banda dels pares que, obligatòriament, han d’acompanyar els seus fills. L’edat mínima per ser diable o timbaler és a partir de primer de Primària. Tot i això, els nens més petits també poden participar a les festes locals com a timbalers.

Per a la creació de la colla infantil van tenir el suport de la colla gran. També van rebre un ajut econòmic especial per part de l’Ajuntament, ja que començaven de zero. A més, cada família va haver d’aportar 30€ per poder començar a engegar-ho tot.

Com a símbol de la colla, van crear un logotip amb forma de diablet que va ser escollit d’entre diverses propostes. Aquest diablet també és un motiu del seu ceptrot.

L’actual cap de colla és la Pepi Sans, que compta amb l’ajuda del Josep Maria Martí. Ells tenen cura de l’organització i contacten amb la resta de colles del país. Des de la seva creació han fet intercanvis amb la colla de Garcia, la de Montblanc i amb Reus, els seus padrins; també han estat con-tractats per diverses poblacions com Cambrils o Creixell; i, naturalment, participen en les festes del poble.

La colla infantil utilitza una pirotècnia molt similar a la dels grans, però amb un tro més petit, i tot és manipulat pels adults. No tiren ni carretilles xiuladores, ni sortidors francesos, ni fan anar traques. A més, majoritàri-ament, tiren seguint un pas de dansa. O bé fan figures molt interessants.

Entre la colla infantil i la dels grans, a més del seu caràcter de secció autònoma, hi ha molt bona relació. De fet, són diversos els pares de la co-



lla infantil que també surten amb els grans i també xiquets que, en fer-se grans, ara tiren amb els adults.

L’estatut oficial de la Colla Infantil dels Diables de la Selva és el d’una organització autònoma dins dels Diables de la Selva. Una de les raons que van portar a aquesta relació és donar-los la independència necessària per tal de poder aspirar a les seves pròpies subvencions.

8. ConclusionsEls humans hem estat capaços de controlar un fenomen natural com és el foc.

El foc, a més de ser un dels elements que ens han permès crear el llen-guatge, com afirmen molts experts, ha estat utilitzat per d’altres activitats humanes com és la festa, l’element socialitzant per excel·lència.

La cultura occidental, provinent de la judeocristiana, ha relacionat el foc amb la figura maligna del diable. És per això que, des de l’edat mitjana, molts festeigs provinents de la cultura popular, d’arrel pagana, s’han basat en danses al voltant del foc i han tingut com a element principal el diable màgic. En aquest sentit, la Selva no n’és cap excepció.

Amb la mort del dictador Franco, es van poder recuperar tot un seguit de festes i elements folklòrics que el franquisme havia relegat per no ade-quar-se a les cerimònies catòliques o que suposessin un element de crítica al règim. Aquesta recuperació, que va permetre posar una altra vegada la cultura popular a la quotidianitat, es va basar, a la Selva, en una tradició popular documentada de fa dos segles.

No obstant això, va ser a partir de la dècada dels 80 que van prendre força la recuperació de les colles de diables, molt especialment al Camp de Tarragona i al Penedès, d’on eren originals, però molt més significati-vament a la zona metropolitana de Barcelona, on s’hi havien assentat per primera vegada molt satisfactòriament.

Pel que fa a la Colla de la Selva, ha anat evolucionant i, amb els anys, s’ha anat consolidant no només al nostre poble, sinó també arreu de Cata-lunya. La creació del Diabló l’any 2000 va donar un valor afegit a la Colla i un motiu d’orgull. A més, la nostra bèstia, que enriqueix, acompanya i fa



més distreta i espectacular la festa, entronca amb la pagesia per ser-ne un dels elements més combatuts de les plagues que afecten els avellaners.

Finalment, seguint aquesta consolidació, la creació de la Colla Infantil apropa els més petits a aquesta cultura del foc de la qual hem estat parlant i dota a la Colla de Diables d’una continuïtat generacional, a més de man-tenir viu un element socialitzant tan ancestral com són els rituals al voltant del foc que, al cap i a la fi, ens han fet com som.

BibliografiaLlibresAmades, J. (1952) Costumari català. Barcelona. Editorial Salvat. Vol. V.Contreras, J. (coord.) (2000) Les mil cares del foc. Barcelona. Generalitat de

Catalunya.DD.AA. (1995) XIII trobada de Diables de Catalunya. Barcelona. Diables

de Ripollet, els de Montcada i Reixac i el Consorci per a la Normalit-zació Lingüística.

DD.AA. (2000) El foc a la festa: espurnes, flames i espetecs, la màgia de la nit. Barcelona. Quaderns de Cultura Popular. n. 6.

Fort, E. (1947) El santuari de la Mare de Déu de Paret Delgada, a la Selva del Camp de Tarragona. Tarragona. Edicions Analecta Selvatana.

Masdeu Guitert, J. (1998) Calendari festiu de la Selva del Camp. Reus. Car-rutxa.

Palomar, S. (1982) El ball de diables a Reus. Reus. Carrutxa.Palomar, S. (1983) “Batalles i baralles al carnaval de Reus” a: Ferre, J. El

carnval de Reus. Facsímil del romanço. Reus. Ajuntament de Reus.Palomar, S. (1987) El ball de diables al Baix Camp. Reus. Carrutxa.Pié, J. (1984). Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona.

Tarragona. Diputació de Tarragona.Soler i Amigó, J. (1998). Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Bar-

celona. Barcanova.Soler i Amigó, J. (2001) Mitologia Catalana: Dracs, gegants i dones d’aigua.

Barcelona. BarcanovaSoronellas, M. (1993) Catàleg de l ’arxiu històric de la Selva del Camp. Tarra-

gona. Diputació de Tarragona.



Violant Simorra, R. (1990). Costums. Etnografia de Reus i la seva comarca. Barcelona. Editorial Alta Fulla.

ArticlesBertran, J. (2009) “L’evolució del foc festiu als Països Catalans en el context

mediterrani”. A: Caramella. n. 20, pp. 4-12.Grau, J. (2009) “Jugar amb bèsties de foc”. A: Caramella. n. 20, pp. 43-47.Palomar, S. i Sugranyes, F. (2009) “Amb la pólvora a l’espatlla”. Caramella.

n. 20, pp. 48-49.Prat, J. (1983) “Els focs de Sant Joan”. A: Papers. n. 8, pp. 38-39.Rofes Guerrero, J.D. (1995) “Memòria de diable”. Revista Centre d’Estudis

Selvatans, n. 3, pp. 16-17.

WebsDiables de les Borges del Camp: http://www.diableslesborgesdelcamp.cat/

Consultat el 2 de setembre del 2009.Diables de Reus: http://www.diablesdereus.cat/ Consultat el 30 d’agost

del 2009. http://www.fddc.cat/ Consultat el 25 de novembre de 2009.Festes.org. L’espai on comença la festa: http://www.festes.org/ Consultat

el 4 de desembre de 2009.

Documents

Festa de foc. Els Diables de la Selva del Camp · 2018. 7. 9. · Festa de foc. Els diables de la Selva del Camp Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 9, 2015 63 la sàtira,