Eupalinos 29

eupalinos / 29 /Revista de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell desembre / 2010

Especial Eupalinos

Arquitectura a la Universitat

Cristina PardalCarlos Ferrater Josep M. Feliu

Marc Longaron entrevista

Entre la professió i l’ensenyament

Esteve Bonell

Perfils en el temps

Amador i Víctor FerrerAmb el paral·lex

Lluís ComerónDegà del COAC

Tots els regals els trobareu a la revista “Selecció de regals 2011” i a la nostra pàgina web:

www.eupalinos.comSi no heu rebut la revista, ens ho feu saber i us la farem arribar per correu electrònic.

Revista “Selecció de regals 2011”

Càmera “Fisheye” 2LomographyD’alumini i plàstic, porta inte-grada una lent –ull de peix–. Té una excel·lent profunditat de camp. Flash incorporat i admet qualsevol tipus de pel·lícula de 35 mm.

P. Soci 56 € 3.2.3.3650

Eines multiúsVitorinoxNavalla suïssa compacta amb múltiples eines de mida reduïda.

P. Soci 40 € 3.2.3.3636

Podeu personalitzar els regals d’empresa, consulteu les opcions.

93 224 39 32 www.eupalinos.com 902 998 993 Preus sense IVA.

Bossa “Eames”De cotó resistent amb capacitat per guardar, entre altres objectes, un por-tàtil. Inspirada amb els jocs de cartes “House of Cards” de Charles i Ray Eames. Disponible en 2 colors. Mides 36 x 36 cm.

P. Soci 42 € 3.2.0.3344 (gris)

3.2.0.3345 (vermell)

EspremedoraRoland KreiterManual, d’acer inoxidable. Premi “Pure Creavity” 2009.

P. Soci 35,05 € 3.1.1.2145

PortaespelmesDoriana i Massimiliano Fuksas De melanina. Disponible en diversos colors. Mides: 30 x 10 cm.

P. Soci 16,55 € 3.1.2.4013 (negre)

3.1.2.4014 (vermell)

3.1.2.4015 (blanc)

Joc d’espelmes Eric Janssen 2009De fusta de faig natural. Té un dis-seny que permet diverses alçades i configuracions. Mida: 5 cm ø

P. Soci 20,54 € 3.1.2.3990

TrencanousIneke HansDe plàstic. Serveix també per a altres fruits secs. Mides: 7,5 x 8,5 cm.

P. Soci 11,28 € 3.1.1.2149

Baldufa “Painting Top”De fusta dura tenyida; amb un llapis recanviable. Mentre gira va dibuixant sobre el paper. Mida: 58 mm ø.

P. Soci 10,63 € 3.2.4.506

sumari 29

Les eines de col·laboració del segle xxi: plòters,

dibuix i Internet

22

Ernest Redondo De professió, professor i arquitecte

48

48H Open House BCN26

Des del balcó David Pace

20

4 ENTRE PARÈNTESIS

6 NOSALTRES, ELS SOCIS

10 PERFILS EN EL TEMPS

14 AMB EL PARAL·LEX

29 WWW.EUPALINOS.COM

30 PITUÏTÀRIES

31 JOSEP MARIA URETA

32 ESTEVE BONELL

36 LLUÍS COMERÓN

40 LECTURES ININTERROMPUDES

43 ESPECIAL EUPALINOS ARQUITECTURA A LA UNIVERSITAT 44 TONU LAIGU

50 L’ESCOLA TAMBÉ VA DEIXAR “MARCA”

55 SELECCIÓ DE PRODUCTES

eupalinos 29

EDITA //

COOPERATIVA D’ARQUITECTES JORDI CAPELL

Consell Rector

President/ Jordi Querol i Piera

Vicepresident/ Leopoldo Gil Nebot

Secretari/ Josep M. Feliu i Via

Tresorer/ Ernest Redondo Domínguez

Vocals/

Mercè Berengué i Iglesias

Marc Longaron i Sorigué

Agustí Costa i Curriu

Josep M. Sen Tato

Francesc-Xavier Sust i Fatjó

Director/ Jordi Viola i Garriga

Direcció d’EUPALINOS: Consell Rector

Redactor en cap: Eduardo Margaretto

Direcció d’art: Marcel Abellanet

Assessorament lingüístic: Anna Jolis

Fotografia de coberta: David Querol

Col·laboradors: Elisenda Bonet, Fausto Burgos, Javier Esparza,

Alberto García, Jordi Guardiola, Gonzalo Jiménez, Tonu Laigu,

Manuel Luque, Josep Maria Montaner, Jánice Moret, David Pace,

Julià Peiró, Ernest Redondo, Gemma Solanellas, Josep Maria Ureta.

Reporter gràfic: Lorenzo Fuentes

Administració i publicitat:

Montse Jover

Carrer Boters, 8, entl. 1a. 08002 Barcelona

Tel. 933 170 467 / Fax 934 123 021

E-mail: [email protected]

www.eupalinos.com

Impressió / IMGESA

Dipòsit Legal: B-30428-05

ISSN: 1885-0626

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell

CONSELLrector

93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

REFORMA UNIVERSITÀRIA

Les primeres reformes universitàries van néixer a la Sorbona i anys després es van concretar a la ciutat italiana de Bolonya. Per descomptat, estem par-lant del marc de la Comunitat Europea, i això vol dir que es tractava de re-formes que afectarien tots els arqui-tectes d’aquesta mateixa comunitat. Bàsicament, aquests canvis pretenien harmonitzar els estudis d’arquitectura en cicles de tres, cinc i vuit anys de du-rada. El cicle de tres anys correspondria a una llicenciatura, el de cinc a un màs-ter i el de vuit a un doctorat.

Inicialment, quan tot plegat no era més que un simple esborrany, el CAE i els arquitectes italians van organitzar una reunió a Roma, a la qual van assistir ar-quitectes (professors universitaris i pro-fessionals liberals), és clar, però també advocats, funcionaris públics i algun enginyer. Els participants, procedents de Portugal, França, Alemanya, Espanya i Itàlia, van coincidir en una opinió co-muna: es va rebutjar la possibilitat d’una llicenciatura de tres anys com a acredi-tació vàlida per a la formació d’un ar-quitecte. Aquesta opinió contradiu el sentit de la Directiva europea 85/384/

4 / (entre) parèntesis

(entre) parèntesis

Jordi Querol / President del Consell Rector

CEE, que avui s’aplica perfectament en la formació que imparteixen les nostres escoles d’arquitectura.

En qualsevol cas, la reunió de Roma es va centrar fonamentalment a defensar l’apartat de la Directiva en què s’espe-cifiquen clarament les matèries que l’ar-

quitecte europeu ha d’assimilar, i també les tretze recomanacions que el Comitè Consultiu, que avui dia ja no existeix, va establir al llarg del temps d’existència. Aquestes recomanacions van rebre, en aquell moment, el recolzament de la majoria d’escoles d’arquitectura d’Euro-pa i també de la UIA (Unió Internacional

Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell 93 224 39 32 / www.eupalinos.com / 902 998 993

d’Arquitectes). A les recomanacions s’especifica amb molt detall que el nom-bre d’anys necessaris per a obtenir el tí-tol d’arquitecte és de set: cinc de teoria i dos més de pràctiques o, dit d’una altra manera, també vàlida, sis més un.

A la reunió, els professors europeus van manifestar una actitud d’astorament, ja que, no fa gaire, a la majoria l’amoïnava la idea alemanya de produir arquitectes en només quatre anys i ara, tot d’una, alguns polítics advoquen per un arqui-tecte especial en un cicle formatiu de tres anys.

Pels passadissos, que és on s’acostu-men a sentir les veritats que ningú no gosa expressar a micròfon obert, els italians criticaven la “mà” del profes-sor Luigi Berlinguer en l’afer (membre de l’Olivo i cosí del polític desaparegut Berlinguer). Molts van manifestar que si Europa vol produir nous professionals per a complementar l’arquitecte en el complex món de l’edificació, només cal que s’acostin a Espanya i que prenguin nota de la manera que tenim de formar i produir arquitectes tècnics. Tenen es-cola pròpia, estudien tres anys i, en el món de la construcció, han esdevingut imprescindibles.

Després de l’esforç enorme de molts membres del Comitè Consultiu a Brussel·les, i tenint en compte que te-nim anys d’experiència i una exhausti-va informació vinculada a la imperiosa necessitat d’instaurar un bon ensenya-ment de l’arquitectura a Europa, és una llàstima, des de plantejaments defectuo-sos, haver de tornar a debatre un tema que ja es va enfocar amb intel·ligència l’any 1986.

En realitat, penso que el més apropiat seria retrocedir a un pla molt bàsic, és a dir, a fer servir, simplement, el sentit comú; potser d’aquesta manera tot ple-gat seria més clar.

Jo diria que, en general, Bolonya és un procés que té el seu sentit, i això és veu molt clarament quan parlem de matè-ries com la química, la física, la biolo-gia, les enginyeries, etc. Matèries que tenen multitud d’especialitats. Per a mi,

l’exemple més clar són les enginyeries. Quan algun amic ens diu que és engi-nyer, la pregunta immediata que li fem és a quina branca es dedica, en quina matèria s’ha especialitzat: electricitat, instal·lacions...

Ara bé, quan una persona diu que és arquitecte, tothom entén que és un pro-fessional que projecta i dissenya edificis. La veritat és que, per circumstàncies diverses, la vida condueix l’arquitecte a esdevenir, per exemple, un especialista en el disseny de piscines, però normal-ment això s’esdevé al cap d’uns quants anys de pràctica generalista. Resumint, jo diria que les especialitats són conna-turals a les enginyeries des de bon co-mençament, mentre que l’arquitectura dóna especialistes a posteriori.

Des del meu punt de vista, hi ha tres professions el procés d’ensenyament de les quals no es pot fraccionar, és a dir, no es pot dividir en els tres cicles que marca Bolonya. S’han d’impartir els estudis du-rant cinc o sis anys i, a partir d’allà, pro-

posar tants cursos d’especialització com es vulgui. Aquestes tres professions són medicina, arquitectura i advocacia.

Després d’haver acabat la carrera, com he dit, sense fraccionaments en cicles, l’arquitecte generalista (amb el títol de màster) podria decidir sense problemes esdevenir especialista de les matèries que consideri oportú. Però, abans que res, cal ser metge, advocat o arquitec-te. Només d’aquesta manera es pot forjar el futur positiu que tots volem. M’agradaria deixar ben clar que si els països de la comunitat europea no es posen unànimement d’acord, i prenen direccions diferents adoptant models educatius també diferents, com els ano-menats tres més dos o quatre més un, els estudiants espanyols, que vindrien d’un cinc més un, no tindrien cap difi-cultat per a desplaçar-se a altres escoles europees: només els caldria un simple certificat de la secretaria de la seva esco-la per a acreditar els cursos que han fet.

ANSIA DE LUZ

Mientras la mente duerme, y aunque la luz se acerque,la estancia entera queda oscura y en silencio.El mundo aguarda siempre la dádiva del albacon la antigua esperanza de aclarar su misterio,pero la luz se aleja del horizonte y anda perdida en los resquicios del sueño de la mente.

El ego es en el sueño lo único que crece;hace falta la ciencia para hallarse despierto; la virtud con la ciencia dan la luz que nos alza al gozo portentoso de unir el pensamientoa la razón más pura, a la real sustanciadel mundo en el que estamos ajenos e inconscientes.

¡Oh, Luz! Tu sentimiento llega al alma y se prendeal corazón perdido que busca hallar su tiempo; y el corazón, ardiendo, su viva voz levantarogando que despiertes al mundo que, en su estanciadormido, aún te ignora y sin tu amor perece.

Fausto Burgos

(entre) parèntesis / 5

?nosaltres, els socis

Un cop més, en aquesta secció de la revista Eupalinos, els socis de la Cooperativa Jordi Capell ens expressen les seves opinions sobre diferents aspectes de les botigues de la Cooperativa. Novament, la Cooperativa cedeix el micròfon als seus socis.

1 Acostumeu a venir a la botiga de la Cooperativa quan heu de fer un regal?

2 Hi ha socis que ens expliquen que es fan un regal a ells mateixos quan guanyen un concurs o els encarreguen un projecte. Teniu aquest costum? I quina mena de regal us feu?

3 En dates assenyalades, com per exemple per Nadal, penseu venir a la Cooperativa a comprar regals? Quina mena d’obsequis serien?

4 Hi ha cap objecte per a regalar que us agradaria trobar a la Cooperativa?

5 Quins articles, entre els que hi ha a la Cooperativa, us agradaria rebre com a regal?


SOCIs


6 / nosaltres, els socis

Elisabet Fàbregas

1 Sí.

2 No, el que acostumo a fer és convi-dar a dinar o a sopar els companys del despatx.

3 Sí, el meu recurs infal·lible és comprar llibres.

4 No, l’oferta actual em sembla adequada.

5 Un llibre.

Francisco Pérez Méndez

1 Sí, en certes èpoques, és ben habi-tual aprofitar la facilitat que et suposa adquirir algun detall per a regalar a la Cooperativa.

2 La veritat és que sí perquè, quan aquestes circumstàncies es produeixen, s’agraeix tenir el luxe d’adquirir alguna peça que s’allunya de la rutina habitual. A la Cooperativa hi pots trobar una esti-logràfica, un llapis o una edició especial d’algun llibre que resulta que han rebut un premi especial.

3 Sí, acostumo a acudir-hi per aquest motiu i, habitualment, hi compro llibres o objectes de disseny. 4 Al començament, la Cooperativa, de dimensions molt més reduïdes, tenia més un caràcter de llibreria especialit-zada, amb tot l’atractiu que això pugui tenir. Això, a mi, m’agradava i encara m’agrada. Però, la veritat és que actual-ment el ventall és molt complet, i no crec que calgui incloure-hi res més.

5 Sempre, les edicions de llibre desitja-des.


nosaltres, els socis / 7

Daniel Mediavilla

1 Sí, acostumo a anar a la botiga de la Cooperativa, principalment si busco no-vetats, articles de disseny i bons preus.

2 La veritat és que no tinc aquest costum. El que sí que ens agrada, tant al meu soci com a mi, és convidar els nostres col-laboradors a dinar o a sopar quan tenim alguna cosa per festejar.

3 Espero poder fer molts regals aquest Nadal, i penso anar a la Cooperativa, principalment a buscar-hi llibres d’arqui-tectura.

4 Per bé que teniu molts articles, crec que us faltaria poder oferir peces de dis-seny fetes amb material reciclat. Aquesta seria una bona manera de donar un cop de mà al medi ambient i de donar a co-nèixer molts bons dissenyadors (mireu l’adreça www.drapart.org).

5 Hi ha tantes coses de la Cooperativa que m’agradaria rebre que es fa difícil triar, però em sembla que la làmpada “Coderch” seria un molt bon regal…


8 / nosaltres, els socis

Beatriu Llobet

1 De vegades. Depèn del que hagi de regalar.

2 No.

3 Sí, ho acostumo a fer, i els objectes que acabo triant són carteres, bosses, plo-mes, etc.

4 La veritat és que no puc respondre, perquè mai m’ho he rumiat.

5 Alguns dels llapis que tant m’agraden.

Núria Oms

1 Sí, sempre hi trobo alguna publicació per a amics a qui els interessa un llibre concret, o algun objecte original i de disseny per a qui té sensibilitat i aprecia aquests elements.

2 La veritat és que quan ens encarreguen alguna cosa o si guanyem un concurs no solem fer-nos cap regal. Ho fem més quan hem tingut una temporada molt enfeinada. Llavors, sí que ens regalem alguna cosa, sigui el que sigui: un llibre, tasses d’esmorzar, algun mocador... de-pèn del moment.

3 Sens dubte. Sempre passem per la bo-tiga de la Cooperativa quan “comença” l’època de fer compres nadalenques per a la família. Solem trobar-hi objectes de joieria molt originals, ja que disposen de gran varietat d’estils i preus; llibres especialitzats que resulten perfectes per a regalar-se entre professionals; objectes per a la llar; carteres per a anar a treba-llar... De fet, ara que he entrat en la fase de tenir nens, he observat que també hi

ha bastants objectes interessants per a ells. Fins i tot hi he vist una cosa per a la meva filla, i tinc moltes ganes de regalar-la-hi, però encara he d’esperar uns me-sos, que creixi una mica més...

4 Crec que hi ha una bona selecció, però ara que ho esmentes i que arriba l’estiu, potser m’agradaria trobar-hi una oferta variada de samarretes amb missatges su-bliminars, una mica com les que trobes en algun dels grans museus del món.

5 És difícil fer una tria, però em quedaria amb qualsevol dels llibres especialitzats en restauració, els objectes que ens fan més fàcil la vida diària, tant al despatx com a casa, i amb els articles de la secció de joieria.



SOCIs

perfils en el temps

qüestionari eupalinos

1 Quins llibres d’arquitectura us han influït més?

2 Tres mestres que us hagin inspirat profundament, i per què.

3 Tres obres d’arquitectura de la vostra Comunitat i per què.

4 Un racó de la vostra ciutat de què no us canseu mai.

5 Què us agrada més, i què menys, de l’arquitectura que es fa avui en dia?

6 Col·leccioneu algun objecte que tingui a veure amb la vostra professió?

7 Quina és l’eina de la vostra professió que us és més atractiva, i per què?

8 Us atrau alguna mena de paper en especial?

9 Necessiteu tenir un ambient especial per a treballar?

10 Feu servir internet com a vehicle d’informació professional?

11 Teniu cap pàgina web d’arquitectura preferida?

12 Què us atrau més de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell?

ARQUITECTES DE TRES GENERACIONS REVELEN LES SEVES PREFERÈNCIES


10 / perfils en el temps


1. No sé si la paraula és influir, ja que no crec que cap llibre ho hagi fet a nivell professional, però sí que tinc un gran record de Saber ver la arquitectura, de Bruno Zevi. El vaig llegir just abans de començar els estudis d’arquitectura i hi vaig descobrir el món on estava a punt d’en-trar. Possiblement, que tot fos una novetat per a mi, va fer que en gaudís enormement.Altres textos que recordo que em van captivar són els escrits de Peter Zumthor. Em va encantar descobrir que un dels meus arquitectes més ad-mirat era, alhora, un escriptor exemplar, capaç de manifestar per mitjà dels seus escrits la ma-teixa sensibilitat que mostrava a la seva obra arquitectònica.Hi ha llibres que no són pròpiament d’arquitec-tura, però amb els quals es pot viure aquest ofici molt de prop, des d’una visió més literària i aven-turera del fet de construir. Aquest és el cas de Los Pilares de la Tierra o La Catedral del Mar.

2. Indiscutiblement, els arquitectes que més influx han tingut en la meva manera de pensar han estat Tous i Fargas. La proximitat geogràfica de la seva obra, veure’n els edificis una vegada i una altra a la ciutat on visc, em va fer plantejar-me qüestions que són a la base mateixa de la tasca investigadora que, de moment, ha esde-vingut la meva tesi doctoral. Tous i Fargas van buscar en tecnologies constructives paral·leles una manera no artesanal de donar una resposta al tancament de façana cec.En aquesta mateixa línia m’han influït Jean Prouvé i Marc Mimram, ambdós molt bons tèc-nics i amb una visió de la construcció revolucio-nària, sobretot en el cas del primer.Finalment, no puc deixar de citar Renzo Piano, referent indiscutible de l’arquitectura i la cons-trucció de final del segle xx i principi del xxi, que mostra un clar interès per la construcció com a eina fonamental a l’hora de projectar.

3. En aquest moment m’interessen edificis com el bloc d’oficines d’RCR Arquitectes a la plaça Europa o la torre Mediapro de Carlos Ferrater. Ambdós disposen l’estructura en la façana, de manera que la converteixen en un recurs com-positiu, i alhora alliberen la planta aconseguint espais flexibles i diàfans. Crec que és un encert compondre amb allò que és essencial a l’edifici, en lloc d’ocultar-ho.

Una altra manera d’alliberar la planta d’ele-ments portants és traslladant-los a la façana, però com a entramat difús contingut a la fus-teria. L’estructura desapareix. Aquest és el cas, per exemple, de l’edifici dels arquitectes Clotet i Paricio per a la Fundació Alicia.Les tres propostes empren un recurs similar en-cara que la formalització que se’n fa és molt diferent.

4. Hi ha un bé de Déu de llocs a la ciutat dels quals no em canso mai, des de la plaça Sant Pere, fins a la plaça de Sant Agustí Vell o el Born, però on necessito anar per desconnectar, indiscutiblement, és al passeig de la Barcelone-ta: veure el mar, la platja i gaudir de la façana litoral de la nostra ciutat.

5. El que m’agrada més de l’arquitectura actual més propositiva és la seva obertura (de moment tímida) cap a nous sistemes tecnològics. Aques-ta incorporació que se’n fa en la nostra manera de construir comporta una revisió dels proces-sos i deriva, o pot derivar, en una formalització arquitectònica diferent.El que menys m’agrada de l’arquitectura actu-al, de la menys propositiva i per tant basada encara en tècniques convencionals, és la falta d’autocrítica que mostra envers les tècniques emprades en la construcció. Un altre aspecte negatiu és la lenti-tud dels processos de canvi, normal-ment motivada per altres agents del sector, però de la qual, tot i així, no podem eludir les culpes.

6. No, no m’agrada col·leccionar coses. Cada vegada sóc més conscient que el que compta és viure amb allò que necessites i punt; les altres coses són un llast.

7. El llapis i el paper. Són les dues eines bàsiques que neces-sita un arquitecte per plasmar una idea de manera àgil. De fet, a molts ens costa pensar sense un llapis a la mà i alguna cosa on gargotejar.

8. No.

perfils en el temps / 11

CRISTINA PARDAL

9. Sí. Tres coses són bàsiques: el silenci, la llum i l’ordre. Totes tres imprescindibles.

10. Sí, tinc una llista enorme de “favorits”, amb tot allò que m’interessa. La llista creix dia a dia, ja que Internet permet arribar fins allà on, sense aquesta eina, seria impensable fer-ho. A nivell professional, no concebo viure aïllat de la xarxa.

11. No. Les meves referències d’Internet són de tipus tècnic: industrials, fabricants, etc. També guardo referències de coses curioses que mai no saps per a què et serviran. Si abans deia que no emmagatzemo objectes materials, sí que ho faig amb informacions curioses.

12. Sense cap mena de dubte, la secció de lli-bres.

Va néixer a Barcelona el 1970 i va obtenir els títols d’arquitecte el 1996 i de doctor europeu el 2010 per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitec-tura de Barcelona. El 2003 va obtenir, també, el diploma universitari de postgrau en Arquitectura legal i forense per l’Institut d’Educació Contínua de la Universitat Pompeu i Fabra i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. El 1997 va obrir el seu propi despatx professional des del qual va fer projectes de petita escala fins al 2004, any en què va decidir posar fi a aquesta aventura. Abans i després de tancar el seu estudi, ha treballat, també, en col·laboració amb altres estudis d’arquitectura, com per exemple amb Clotet / Paricio Arquitectes, en el projecte execu-tiu de la façana de la Torre Europa, MAP arquitectes, en el desenvolu-

pament tècnic de la façana del Centre de Convencions per al Fòrum de Barcelona o estudi d’Octavi Mestre Arquitectes Associats i en el desenvolupament de diversos projectes de blocs d’habitatges i oficines. Disposa d’una llarga experiència docent, i en l’actualitat és professora a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, al màster de Tecnologia en l’arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya i professora convidada al màster de Façanes lleugeres que organitza l’Escola d’Arquitectura de Sant Sebastià juntament amb CIDEMCO. A més, col·labora a l’iMat, Centre Tecnològic de la Construcció, en el desenvolupament de sistemes constructius industrialitzats. El 2006 va publicar, amb Ignacio Paricio, el llibre La fachada ventilada y ligera.


CARLOS FERRATERVa néixer a Barcelona el 1944. És doctor arquitecte i catedràtic de Projectes arquitectònics de la Universitat Politècnica de Catalunya i acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En 2009 va obtenir el Premi Nacional d’Arquitectura, atorgat pel Ministeri d’Habitatge, per la seva tra-jectòria professional. L’any 2006 va constituir la societat Office of Architec-ture in Barcelona (OAB) amb Xavier Martí, Lucía Ferrater i Borja Ferrater com a arquitectes associats, i Núria Ayala com a directora de projectes de l’estudi. Carlos Ferrater ha rebut diversos premis com ara el premi Brunel (2005) per l’Estació Intermodal Saragossa-Delicias, el Premi Ciutat de Bar-celona (2008) per l’edifici Mediapro al campus audiovisual 22@ i el premi ASCER pel passeig Marítim de la platja de Ponent de Benidorm, aquests dos últims en col·laboració amb Xavier Martí. També ha rebut quatre pre-mis FAD i dos premis Dècada, i ha estat finalista en els premis Mies van der

Rohe dues vegades. L’obra d’OAB ha estat exposada monogràficamente al MOMA de Nova York amb el títol On site: New Architecture in Spain. D’aquesta exposició va sorgir la monografia Carlos Ferrater-OAB, que va guanyar el Premi Internacional RIBA 2008. Entre les obres més importants de l’arquitecte, a més de les esmentades anteriorment, destaquen la casa AA a Sant Cugat, la Barcelona Roca Gallery, l’Hotel Mandarin Oriental Bar-celona, la nova seu del grup d’empreses Azahar a Castelló, el Parc de les Ciències de Granada, el Jardí Botànic de Barcelona, l’Hotel Juan Carlos I i un edifici d’oficines al costat del riu Sena a París, acabat recentment. Altres obres, encara en construcció, són els edificis intermodal i multimodal a l’aeroport de Barcelona, l’aeroport de Múrcia i l’hospital IMQ a Zorrozaure (Bilbao).

1. Les diferents monografies sobre l’obra de Louis Kahn, Hacia una filosofía de las estructu-ras, de Félix Candela, i El elogio de la sombra, de Junichiro Tanizaki.

2. José Antonio Coderch de Sentmenat, per la seva actitud, Louis Kahn, pel seu rigor, i Mies van der Rohe, per la seva perfecció.

3. Em circumscriuré a la modernitat i a la ciutat de Barcelona. La casa del carrer del compositor Bach, de José Antonio Coderch, per la seva ur-banitat i materialitat. L’edifici al pati de la Casa de la Caritat del CCCB, de Piñón i Viaplana, per la seva valentia i brillantor. I l’edifici de FECSA al Paral·lel, de Pere Riera i José M. Gutiérrez, pel seu rigor i intangible emoció.

4. La plaça de Sant Felip Neri.

5. Els edificis que plantegen una bona relació amb el lloc i que tenen rigor constructiu i un bon maneig de la llum natural. El que menys, els edificis icona que no tenen una bona relació amb el lloc, perquè no tenen rigor constructiu i només estan pendents de la immediatesa me-diàtica.

6. Ulleres de diverses menes.

7. Un bolígraf, ja que permet fer esbossos i es-tablir les primeres idees a la velocitat del pen-sament.

8. El paper mil·limetrat.

9. El millor, un petit pavelló a Menorca.

10. No directament.

11. No sóc usuari habitual d’Internet.

12. Els objectes de regal dissenyats per bons arquitectes, com per exemple la làmpada de José Antonio Coderch.

12 / perfils en el temps


JOSEP M. FELIUVa néixer a Vilafranca del Penedès l’any 1928 i va cursar la carrera d’ar-quitecte a l’ETSAB on es va llicenciar l’any 1957. Al final dels estudis va treballar a l’estudi de l’arquitecte Mitjans, primer en el projecte de l’estadi del F.C. Barcelona i després en diversos projectes del seu estudi. Va co-mençar l’exercici de la professió a Sitges i a la Palma de Cervelló. A Sitges va projectar diverses obres d’habitatges unifamiliars (casa Nadal i casa Vi-lardell) i l’edifici d’apartaments Marbel. A la Palma, la casa Manau. L’any 1962 va entrar a formar part de l’equip d’arquitectes de visat del COAC en el moment en què el Col·legi es va traslladar al nou edifici de la plaça Nova. Com que és una tasca que li demanava una dedicació parcial, va exercir la professió lliure, en associació amb l’arquitecte Lluís Gelpí, amb el qual van fer el projecte de la primera clínica Teknon, que va tenir un bon ressò mediàtic i que va sortir a diverses publicacions d’arquitectura i en algunes exposicions sobre arquitectura de la dècada dels seixanta. En

col·laboració també amb Gelpí, va fer el projecte d’habitatges del carrer Bonaplata de Sarrià que va ser finalista dels Premis FAD. Després de l’eta-pa d’arquitecte de visat i d’exercir posteriorment durant un període com a cap de visat, l’any 1975 va ser nomenat secretari tècnic del Col·legi. Aquest nomenament va comportar una reducció de la dedicació com a ar-quitecte liberal, en ser un càrrec de plena dedicació. Al servei del Col·legi va intervenir en diverses comissions creades pel Consejo Superior de los Colegios de Arquitectos de España, entre les quals les propostes de noves tarifes i el visat urbanístic. Un cop acabada la seva etapa col·legial, va ser elegit secretari de la Junta Directiva de la Demarcació de Barcelona l’any 2002, candidatura en què es presentava Jesús Alonso com a president. Ac-tualment, és secretari del Consell Rector de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, sota la presidència de l’arquitecte Jordi Querol.

1. Sempre m’ha agradat, des de ben jove, llegir. Però no solament llibres d’arquitectura, sinó llibres que responguessin a les meves inquie-tuds culturals que s’estenien tant a l’arquitec-tura com a la literatura, la música, la pintura o el cine. Crec que l’arquitecte d’avui està massa obsessionat amb la seva professió i mancat de curiositat per a altres àmbits de la cultura i fins i tot de la política. És per això que admiro els arquitectes modernistes i noucentistes que, a part de la seva dedicació professional, s’inte-graven a tots els moviments culturals i polítics del país. És per això que admiro l’arquitecte Oriol Bohigas perquè és dels pocs que han se-guit aquesta tradició del nostre país.

2. Le Corbusier i Coderch, que em van ensenyar a somiar i a tocar de peus a terra alhora. Però juntament amb aquests noms, hi posaria els ar-tistes que m’han ajudat a formar la meva perso-nalitat: Pla, Gaziel, Stravinski, Mann, Picasso…

3. Santa Maria del Mar pel seu interior esplen-dorós, la Fundació Miró de Sert pel seu aire me-diterrani i la integració a l’entorn i l’edifici de Gas Natural de Miralles i Tagliabue, per la seva pell, que és d’una finor gairebé poètica.

4. El nucli antic; sobretot l’entorn de la catedral i Santa Maria del Mar.

5. Admiro l’arquitectura i la creativitat dels arquitectes catalans d’avui però soc crític amb les solucions que apliquen quan arriben al de-tall dels elements que fan més habitables els edificis. S’ha perdut una mica la memòria de les recomanacions que Benavent feia en el seu ma-nual de com s’ha de construir.

6. Si s’interpreta com a professió la curiositat en tots els àmbits de la cultura, es pot dir que col·lecciono de tot: discos, llibres, documents…

7. El llapis, que és el primer i millor instrument que facilita la concreció sobre el paper del que es té al cap.

8. El paper ceba que he usat sempre per fer els primers croquis de qualsevol projecte.

perfils en el temps / 13

9. Crec que com millor es treballa és quan es fa en companyia d’un col·laborador que et vagi criticant tot el que estàs fent.

10. Per la meva edat i atès que ja no exerceixo la professió, aquest instrument, en tot cas, l’uso per obtenir altres tipus d’informació, que també m’interessa.

11. No.

12. Com a secretari del Consell Rector de la Co-operativa, he de dir que el que s’ha d’intentar es que doni el millor servei al socis.


SOCIs


14 / amb el paral·lex

amb el paral.lexAmador i Víctor Ferrer

Entrevista / Eduardo Margaretto

Com ell mateix reconeix, Amador Ferrer sempre va saber que seria arquitecte. Ja de nen li agradava jugar a

“fer casetes” i, en el batxillerat, va descobrir que li encantava “analitzar les ciutats”. Encara que podria haver

heretat la farmàcia familiar, la seva ineludible vocació el va portar a llicenciar-se com a arquitecte el 1970.

La farmàcia va acabar tancant-se anys després, però llavors, ni ell ni el seu fill Víctor Ferrer, també arquitecte,

podien imaginar que acabarien compartint despatx professional i exercint la docència universitària a la

mateixa escola d’arquitectura. Ambdós comparteixen una altra passió: viatjar, conèixer ciutats, un altre dels

factors fonamentals que els va empènyer a estudiar aquesta disciplina.


amb el paral·lex / 15

Així, doncs, el seu interès per l’ar-quitectura es va gestar per mitjà del seu gust per viatjar i per conèi-xer ciutats, però, professionalment, com va començar tot?

Amador Ferrer: Una vegada acabada la carrera vaig tenir l’oportunitat d’en-trar al COAC com a director de l’Ofici-na d’Informació Urbanística. Aquest va ser el meu primer contacte professional amb la professió i, precisament, amb l’urbanisme. Després, vaig formar part de l’equip redactor del Pla general me-tropolità de Barcelona de l’any 1976, a l’antiga Comissió d’Urbanisme de Barcelona. Aquesta tasca em va marcar molt, sobretot perquè la van dur a ter-me amb un equip magnífic, dirigit per Joan Antoni Solans. Així vaig continuar a l’Administració pública, primer en les tasques de desenvolupament i gestió de l’esmentat Pla i, després, en diferents administracions municipals i metropoli-tanes.

Precisament, com i quan es va plan-tejar posar en marxa el seu des-patx?

A.F.: En un moment determinat de la meva carrera, vaig començar a col-laborar amb el grup d’arquitectes CCRS, alternant aquestes col·laboracions amb els diferents càrrecs que he tingut a l’Administració pública. Més tard vaig ser director d’Edificació i Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’al-calde Pasqual Maragall, càrrec que vaig exercir des de 1986 fins a 1992, els anys en què es van preparar els Jocs Olímpics.

Un període sens dubte trepidant.

A.F.: Sens dubte, però el meu compro-mís públic no va acabar allà, ja que des-prés vaig ser director adjunt del Gabinet d’Estudis Urbanístics i, més tard, di-rector d’Urbanisme de Badalona fins a l’any 2003.

I com arribem al seu despatx actual?

A.F.: Els treballs i col·laboracions anteriors sempre varen ser intermitents, però molt centrats en l’urbanisme: plans mu-nicipals i projectes urbans. L’any 2004 vaig decidir obrir aquest despatx, que en

l’actualitat comparteixo amb el meu fill. L’oportunitat va sorgir arran d’un encàr-rec que se’ns va presentar de restaurar un edifici familiar. Aquesta avinentesa em va permetre incloure el despatx en el projecte, aprofitant que els baixos –una antiga vaqueria– estaven lliures, i iniciar així una aventura en solitari.

I vostè Víctor, per què decideix ser arquitecte?

Víctor Ferrer: Realment, sempre he estat convençut que la meva inclinació envers l’arquitectura es remunta a quan tenia cinc anys, edat en què el meu pare em va portar a Atenes, un dels molts viatges que fèiem amb assiduïtat per “conèixer ciutats”, com ell mateix ha dit sempre. De fet, des de llavors tots dos vam esta-blir una meravellosa rutina que consis-teix a viatjar regularment a Grècia. Amb el temps, vaig començar a bellugar-me,

“Crec que per ser professor cal exercir la professió

perquè el procés d’ensenyament, el que expliques

en les classes i tallers, sempre té que veure amb el

que fas, i implica que has de conèixer molt bé el que

succeeix en el món professional de l’arquitectura i

l’urbanisme” (Amador Ferrer)

també, pel meu compte. Però crec que també hi van influir certs jocs...

V.F.: Sí, sí, jo vaig sentir la mateixa passió que el meu pare per uns jocs de peces de fusta que incitaven a l’arquitectura... a la creació... a la imaginació.

A.F: Era un joc de peces de fusta del meu avi, una autèntica relíquia, així que aquesta cosa que ens ha portat a l’arquitectura potser es va iniciar en la família.

V.F.: Sí, potser va ser aquesta inèrcia, però també hi ha el fet que m’agradava molt dibuixar. En definitiva, doncs, em vaig matricular a l’ETSAB de Barcelona i hi vaig acabar els estudis l’any 2000. Aquell mateix any vaig tenir la desgràcia de perdre la meva dona, la Lidia, que era equatoguineana, i tot el meu món va canviar radicalment.



Suposo que va significar un reajus-tament personal i professional ab-solut?

V.F.: Sí, jo encara no havia fet el projec-te de fi de carrera, però igualment vaig decidir anar a Guinea Equatorial per ex-plicar a la família de la meva dona tot el que havia passat, sense saber gaire bé què havia de fer amb el meu futur. En tornar, vaig veure molt clar que havia d’acabar la carrera i vaig fer un projecte dedicat a la Lidia.

I a partir de llavors?

V.F.: Vaig decidir muntar el meu propi despatx juntament amb un aparellador i, des de 2000 fins a 2008, vaig estar fent, sobretot, molta feina d’urbanització i espai públic, i algun projecte de plane-jament. Puntualment, des que cursava la carrera, també havia anat fent alguns treballs d’urbanisme amb col·laboradors del meu pare, i fins i tot amb el meu pare mateix, però sempre cadascú des del seu despatx.

I quan arriba el moment de treballar junts?

V.F.: L’any 2008 vaig guanyar un POUM a la Vall d’Aran i aquest projecte va ser l’espurna definitiva que ens va portar a unir les nostres carreres professionals, una cosa que feia un temps que ja rumià- vem. Per tant tot just fa dos anys que hem decidit unir les nostres energies.

I atesos aquests precedents, és a dir, unes individualitats bastant marca-des, com tenen estructurat en l’actualitat el funcionament del despatx?

A.F.: No hi ha una fórmula fixa, sempre depèn del tipus de feina. Algunes les dirigeixo jo; d’altres, se n’ocupa ell i al-tres, les fem conjuntament. Ja t’ho dic, depèn de l’encàrrec. Per exemple, ara hem fet el Pla d’Arres, a la Vall d’Aran, i l’hem realitzat conjuntament, i el mateix procés hem seguit per al projecte amb el qual ens hem presentat al concurs per a l’Eixample Nord de Vilanova i la Geltrú.

Aquesta manera de fer té a veure amb el volum de treball que repre-senti cada encàrrec?

A.F.: Sí, és possible. De fet, darrerament el que estem fent, sobretot, és planeja-ment: plans generals a Roses, Cabrera de Mar, Sant Coloma de Farners o Cabrils, plans de millora urbana a Vilanova i la Geltrú, a Torredembarra, etc. alguns en col·laboració amb altres despatxos, fins i tot, perquè aquests projectes, per l’abast que tenen, requereixen la unió de tots els nostres esforços. A més, també ens dediquem a petits encàr-recs d’ajuntaments o consultes d’altres institucions; en aquests casos, però, sí que treballem més individualment. Per exemple, en Víctor ara està desenvolu-pant un treball per a la Generalitat en el qual analitza els criteris fonamentals per a la construcció de miradors.

V.F.: A més, crec que és important no oblidar que aquest despatx funciona gràcies a la meva mare, que és la perso-na que s’encarrega de la comptabilitat, de posar ordre en tot aquest desori de papers, informes, llibres, etc. És una peça del despatx fonamental per a nosaltres. Com veus, es un despatx familiar.

Quines obres, de les que heu fet, us han deixat més bon record?

A.F.: Potser la més recent, el projecte per a l’Eixample Nord de Vilanova i la Geltrú, perquè ha representat un gran esforç, i, per bé que no hem guanyat el concurs, per molt poc, hem rebut mol-tes felicitacions, tant del jurat com de molts arquitectes. En definitiva, estem molt satisfets pel resultat, per la manera com hem treballat i pel gran nombre de persones que han participat en el pro-jecte. El conjunt de projectes presentats es va exposar al COAC durant un mes i es va fer una taula rodona, en la qual vaig participar, per debatre els diferents plantejaments. Ara, estan exposats a l’Escola d’Arquitectura de la Salle i, més tard, es portaran a altres llocs.

V.F.: Però no hem d’oblidar el projec-te fet a Arres, un petit poble de la Vall d’Aran, perquè si bé és un projecte de petites dimensions, l’hem plantejat com una proposta d’ordenació urbana molt humana. Hi estem proposant interven-cions molt delicades per adequar-nos a l’entorn paisatgístic.

“L’experiència és enriquidora perquè cada dia estàs

en un àmbit on es mouen els millors arquitectes i on

l’intercanvi de coneixements és continu” (Víctor Ferrer)



A.F.: També vull fer esment d’un concurs, que vam guanyar en col·laboració amb dos estudis de París (Makan Rafatjdou i Bernard Reichen) i un altre de Barcelona (Olga Tarrasó), per al projecte de l’àrea dels Docks de París, que són al nord de la ciutat, a Saint-Ouen. Consisteix a transformar un antic sector industrial que hi ha a la riba del Sena en un com-plex comercial, residencial, amb activi-tats econòmiques i zones de lleure.

Amb tot, tinc entès que esteu molt orgullosos, sobretot vostè Víctor, de la tasca que esteu desenvolupant a l’Àfrica. És així?

V.F.: Moltíssim. Són una sèrie de projec-tes molt petitons que realment m’han omplert de satisfacció i m’han influït molt. Per exemple, aquí a Espanya vaig construir una casa unifamiliar que molta gent m’ha comentat que semblava una casa de Mali. Sobretot em sento molt orgullós perquè he assimilat formes de construcció i de plantejament africans que funcionen molt bé al nostre món occidental i, a més, amb uns costos real-ment baixos que es deriven també de la manera de fer africana.

A.F.: A més, al Senegal en Víctor també hi té un projecte que m’agrada molt.

V.F.: Sí, és veritat. En principi havíem de fer un hangar, però quan varem rebre les subvencions, que, com sempre, són molt ajustades, es va decidir fer un han-gar una mica més modest i deu aules d’ensenyament.

A.F.: Aquesta via, diguem africana, és una línia que continuem treballant per-què no la fa gairebé ningú i, encara que és veritat que de vegades t’acaba cos-tant diners, és interessant per diverses raons. En primer lloc perquè en Víctor, que és professor a l’Escola d’Arquitec-tura de la Salle, fa en col·laboració amb l’arquitecta Laida Memba, una assigna-tura opcional que tracta aquest tema , el que permet unir teoria i pràctica.

És clar, perquè la metodologia pro-jectual i constructiva africana ha de tenir les seves pròpies particulari-tats.

A.F.: Exacte. Encara que pugui semblar una qüestió senzilla, t’asseguro que he

vist arquitectes construint a l’Àfrica com si fossin a Alemanya. Per exemple, pro-jectant un ascensor en un edifici que, quan deixa de funcionar, ja no hi ha manera d’arreglar-lo, perquè les peces de recanvi no arriben, i allà queda, sen-se ús. En el fons, a l’Àfrica cal construir amb les tècniques tradicionals, entendre l’arquitectura africana des del propi país, que és el que està fent en Víctor, inten-tant no imposar-hi mètodes europeus, i reciclant els coneixements en funció de l’entorn local.

V.F.: Només et diré que la primera ve-gada que vaig anar a Guinea Equatorial no hi havia cap arquitecte. Ara n’hi ha algun, però és colombià, italià... Cal ser conscient que aquests països necessiten ajuda, i jo, per exemple, he fet una es-cola a Guinea el finançament de la qual ve d’Europa, en aquest cas concret d’Es-panya, que va accedir a condonar un deute a canvi que els diners s’utilitzessin en infraestructures.

“Jo acostumo a anar a la Cooperativa per mirar llibres,

i per Nadal, perquè hi compro els regals per a la família

i els amics” (Amador Ferrer)

Acaba d’esmentar la seva tasca com a professor, i això és una cosa de la qual també volia parlar, ja que el tema central d’aquest número d’Eupalinos és l’ensenyament de l’arquitectura, i tots dos exerciu la docència. Què us va impulsar a la vida acadèmica?

V.F: Just abans d’acabar la carrera vaig jugar uns quants partits de futbol amb el “famós” equip de l’ETSAB on vaig coincidir amb Guillermo Bertólez, amb Javier Ferrándiz, etc. El Guillermo, que, juntament amb el meu pare, ha estat un dels meus mestres, em va proposar, just abans de començar el PFC, que entrés a l’Escola d’Arquitectura de la Salle com a professor d’Urbanisme. Encara que en principi li vaig contestar que no perquè estava molt espantat, ell em va convèn-cer, i a partir de 2002 vaig començar a treballar-hi com a adjunt.

I si va ser una mica la casualitat, com dèieu abans, la que us va portar a compartir despatx professional, tam-bé va ser l’atzar el que us va unir a la mateixa escola d’arquitectura com a professors?

A.F: Jo havia estat professor de la Universitat Politècnica de Catalunya fins a l’any 1986, crec, però vaig decidir dei-xar d’exercir de professor a causa de les meves obligacions en l’Administració. I la casualitat va ser que, el 2000, quan es va inaugurar l’Escola d’Arquitectura de la Salle, vaig encarregar-me d’organitzar l’àrea d’Urbanisme. Així ha estat com he acabat fent de professor a la mateixa es-cola en la qual exerceix el meu fill, que es va incorporar uns anys després.

V.F.: Són les voltes que fa la vida! Ara compartim despatx i som col·legues a la mateixa escola, però ni una cosa ni l’al-tra no les hem buscat premeditadament. Es van produir per diverses casualitats... o causalitats, que de vegades són una mateixa cosa.

Entrant ja de ple en l’ensenyament de l’arquitectura, m’agradaria conèi-xer la vostra opinió sobre el fet de compaginar l’exercici de la professió amb la docència, tenint en comp-te que hi ha opinions contràries a aquesta doble dedicació.

A.F.: Crec que per ser professor cal exer-cir la professió perquè el procés d’ense-nyament, el que expliques en les classes i tallers, sempre té que veure amb el que fas, i implica que has de conèixer molt bé el que succeeix en el món professio-nal de l’arquitectura i l’urbanisme.

V.F.: Sí, hi estic d’acord, perquè si el que ensenyes és arquitectura del segle x, potser ho podràs fer tota la teva vida sense exercir com a arquitecte, però si, per exemple, ets professor de Projectes, d’Urbanisme o d’Estructures, has d’estar sempre al corrent de quines tècniques es fan servir, quins nous productes surten al mercat, etc. Hem d’estar pendents de totes les novetats. Per tant, és molt di-fícil ser professor d’una Escola d’Arqui-tectura sense exercir.

A.F.: Durant els meus primers anys de professor a l’UPC, estava en l’equip redactor del Pla general metropolità de Barcelona i aquesta experiència va resultar fonamental per a les meves classes. Gairebé sempre hi ha una inte-

racció molt marcada entre l’experiència professional, ja sigui en l’administració o en un despatx, i la docència. De fet, com ja fem actualment amb l’assigna-tura de Projectes Urbans, es tracta de plantejar, en un context acadèmic –i, per tant, amb més llibertat– temes que estan presents en la nostra societat. Explicat d’una altra manera: el mètode d’aprenentatge consisteix a intentar de reproduir la feina real d’un arquitecte, ensenyar com es formulen i elaboren els projectes, etc. El mètode de treball dels alumnes és molt similar al d’un despatx professional. En qualsevol cas, també reconec una certa autonomia en l’ense-nyament, en la mesura en que sempre va lligat a la recerca, i facilita les elabo-racions teòriques que després permeten avançar en la pràctica.

I això mateix és el que vostè fa, Víctor, amb l’assignatura que va crear arran del seu viatge a Guínea, oi?

V.F.: Va ser una meravellosa coincidèn-cia, perquè arran d’aquest viatge em vaig inventar una assignatura, Projectes a l’Àfrica, que també deu molt a la in-sistència de molta gent guineana que va apostar per aquesta idea, que consis-teix a organitzar projectes que elabora l’alumnat de la Salle i que després es posen en pràctica en diferents països africans.

A.F.: És una assignatura optativa, però és l’única assignatura d’arquitectura africana que es dóna a Barcelona, és a dir, que treballa segons els paràmetres, els materials i les condicions d’aquest continent i que, a més, hi du a terme els projectes.

V.F.: Ja que em doneu aquí l’oportunitat de parlar d’aquesta assignatura, és de justícia dir que Joan Forgas, un arquitec-te que havia treballat amb el meu pare, va recolzar des del principi la idea i em va posar en contacte amb Laida Memba, arquitecta catalana d’origen equatogui-neà, que havia estat alumna seva i amb la qual vaig poder materialitzar la meva, ara nostra, idea.


“Estem tan contents del funcionament de la

Cooperativa que fins i tot els premis dels concursos

que organitzo a la Universitat, que són en metàl·lic,

només es poden fer servir per comprar llibres a la

Cooperativa” (Víctor Ferrer)


mis dels concursos que organitzo a la Universitat, que són en metàl·lic, només es poden fer servir per comprar llibres a la Cooperativa. És una manera d’in-centivar la lectura i, a més, una mane-ra de fer que els alumnes comencin a conèixer la Cooperativa. De fet, acabo de publicar a la Salle la Guia de rebuda per als estudiants d’Erasmus que vénen a la nostra Universitat i, entre les moltes informacions i suggeriments pràctics, he inclòs una ineludible visita a la Capell.


I si ho plantegem al revés, què hi guanya un arquitecte fent de pro-fessor?

V.F.: En primer lloc, l’experiència és en-riquidora perquè cada dia estàs en un àmbit on es mouen els millors arquitec-tes i on l’intercanvi de coneixements és continu.

A.F.: Sí, diguem que s’estableix una xarxa de relacions molt important. Per exemple, amb tots els companys del Laboratori d’Urbanisme de la UPC, que va formar en Manuel de Solà-Morales a començament dels setanta, encara ara mantenim una relació especial. D’altra banda, la interacció amb els alumnes és molt positiva perquè ens permet veure les seves inquietuds, les tendències per les quals s’interessen o els llibres que llegeixen.

V.F.: I, des de l’àmbit professional, no s’ha d’oblidar que exercir la docència és moltes vegades el punt d’arranca-da d’idees que sovint es tradueixen en nous treballs. I ben sovint es formen equips de treball que inclouen alumnes i professors.

Finalment, m’agradaria que em par-léssiu de la Cooperativa d’Arquitec-tes Jordi Capell.

A.F.: És el nostre subministrador únic quant a tot el material que necessitem al despatx, des dels productes informà-tics fins als llibres. Jo hi acostumo a anar per mirar llibres, i per Nadal, perquè hi compro els regals per a la família i els amics.

V.F.: Estem molt contents del funcio-nament de la Cooperativa; els pre-


> Projecte de l’Eixample Nord de Vilanova i la Geltrú.

20 / des del balcó

La formació del “pèrit” en maltès

Durant el període en què Malta va estar governada per l’Or-de dels Cavallers de Sant Joan, les illes van viure un verta-der renaixement constructiu, ja que l’Orde es va esforçar a consolidar la seva posició com a baluard cristià davant de la constant amenaça d’un atac de l’exèrcit otomà. Els primers anys es van emprar per edificar les construccions defensives, especialment de les zones portuàries. Però després del final del setge que va sofrir Malta el 1565 i amb la derrota dels invasors turcs, es va produir una autèntica explosió d’esglé-sies, palaus i altres edificis importants, que es van alçar a l’empara del floriment del Barroc com a estil d’expressió.

Una nova ciutat, Valletta, que es va convertir en la capital del país, va créixer a les vores del port; envoltada per una mag-nífica successió de bastions i fortificacions, és en l’actualitat patrimoni mundial de la Unesco. No es van estalviar esforços a l’hora de posar de manifest la riquesa i el poder de l’Orde, i cada gran mestre de l’organització va encomanar la cons-trucció de nous edificis o l’embelliment dels ja existents, de manera que les ciutats i pobles de tota l’illa van multiplicar el valor estètic.

Va ser en aquest escenari en el qual els capomastri, o mes-tres constructors maltesos, que es van responsabilitzar de tots aquests treballs constructius, van desenvolupar els seus coneixements i experiència fins a convertir-se en arquitectes. Van tenir la sort de treballar al costat d’alguns dels enginyers més grans i també dels arquitectes militars de l’època, con-tractats pels Cavallers de Malta, nom que des de llavors es va fer servir per denominar l’Orde, en el projecte i la cons-trucció dels seus edificis i fortificacions.

A més de poder conèixer de primera mà les tendències i els mètodes dels seus col·legues europeus, els arquitectes maltesos van tenir l’oportunitat de millorar la formació es-tudiant a Europa, principalment a Itàlia i França, països d’on procedien la major part d’experts contractats per l’Orde. L’aprenentatge d’aquests avantpassats dels professionals de l’arquitectura maltesa es va basar en l’estudi de la percepció i el disseny estètics i arquitectònics, però també d’elements de disseny estructural. Aquesta formació bidisciplinar s’ha mantingut, encara que amb certs canvis al llarg dels anys, fins a dia d’avui.

Els Cavallers de Malta van ser expulsats per les tropes de Napoleó el 1798, però més tard, el 1800, els francesos es van veure forçats a abandonar les illes després de la insur-gència de la població maltesa, recolzada per les forces bri-tàniques. Els britànics van implantar les seves estructures administratives, que incloïen un perfeccionament dels pro-grames formatius per accedir a la professió de “pèrit”, nom de la titulació oficial que s’atorga als arquitectes a Malta. Resulta interessant constatar que els anglesos no van tractar de desenvolupar separadament dues professions diferents, les d’enginyer i arquitecte, com va succeir al Regne Unit ma-teix, sinó que van mantenir l’estructura bidisciplinar tant en el sistema educatiu com en la pràctica professional.

A començament del segle xx, la professió ja havia evolucionat prou perquè es pogués crear una institució col·legial pròpia. En efecte, el que avui es coneix com el Kamra tal-Periti, va prendre forma el 1920 com l’organisme que representa els arquitectes i en regula la professió. S’hi inscriuen els titulats a la Facultat d’Arquitectura i Enginyeria Civil de la Universitat de Malta.


VARIs


des del balcóLes illes malteses, situades al centre de la mar Mediterrània i considerades des de fa molt temps com un

encreuament de camins dels fluxos culturals, representen, també, un centre de culte remot i significatiu. Els

temples d’aquestes illes, construïts fa 5.000 anys, abans que els monòlits de Stonehege i les piràmides, estan

catalogats com les construccions més antigues del món. Perfectament alineats per rebre els primers raigs de

sol durant l’equinocci primaveral, i erigits meravellosament mitjançant enormes blocs de pedra verticals, no

hi ha dubte que són obra d’un projectista expert.

David Pace / Arquitecte

des del balcó / 21

La formació dels arquitectes va seguir les mateixes directrius fins a mitjan segle xx i, ja en la dècada dels anys seixanta, es va intentar separar la carrera d’arquitecte de la d’enginyer civil i d’estructures. Tanmateix, aquest nou plantejament es va abandonar aviat i es va tornar a adoptar el ja consolidat sistema bidisciplinar. Cal dir que aquest sistema formatiu té el suport de molts anys d’experiència i desenvolupament i que, mentre ha permès produir professionals ben formats i capaços de cobrir les necessitats locals, ha possibilitat, tam-bé, que els titulats maltesos continuïn amb èxit els seus estu-dis en ambdues disciplines en moltes de les institucions més importants europees.

L’entrada de Malta a la Unió Europea, el 2004, va comportar una sèrie de canvis en els plans d’estudi universitaris del tot necessària. Un article aparegut recentment en la premsa lo-cal (The Sunday Times Classified supplement, 10 d’octubre), i que en part es reprodueix a continuació, explica amb detall els canvis proposats quant a l’estructura dels cicles formatius per als arquitectes maltesos.

“La Facultat d’Urbanisme de la Universitat de Malta s’ha embarcat en un procés de reestructuració dels cursos i l’ofe-reix als professionals que aspiren a treballar en la indústria constructiva i en el sector de l’urbanisme.

L’actual carrera de cinc anys, que conclou amb la llicencia-tura d’enginyeria o d’arquitectura, s’eliminarà gradualment i serà reemplaçada per un programa de dos cicles que s’ade-qua a la Declaració de Bolonya. Aquesta preveu l’adopció d’un sistema de titulació, basat en crèdits, comú a totes les universitats europees.

Els plans d’estudis estaran fonamentats en tres cicles, un dels quals és equiparable a l’antic pla d’estudis. L’objectiu d’aquest sistema és preparar l’estudiant per al mercat trans-europeu, i també ampliar-ne les competències professionals. Els tres nivells es denominen grau, màster i doctorat.

Abans d’accedir al primer cicle (grau) s’ha de realitzar el curs Design Foundation Studies, que s’ha inaugurat aquest mateix mes i que significarà una transició entre l’educació secundària de nivell avançat i les tècniques de disseny re-querides per poder afrontar amb èxit els cicles formatius que donen accés a les professions d’arquitectura, enginyeria civil i estructural, planejament, gestió d’empreses constructives i protecció mediambiental (arquitectes/enginyers).

El curs proporcionarà una bona formació pel que fa a les eines bàsiques del disseny, les tècniques per a la comunicació i l’apre-ciació plàstica. En concret, les unitats de què disposarà l’alum-ne inclouran estudis de comunicació gràfica, ús d’ordinadors, disseny gràfic per ordinador, fotografia, dibuix a mà alçada i iniciació al color, així com de comunicació oral i escrita.

Si completa amb èxit el curs, l’alumne obtindrà el correspo-nent diploma i podrà matricular-se en el cicle de grau (de tres

anys). Aquest primer cicle més flexible, més multidisciplinar i més internacional que fins ara, oferirà més oportunitats per acollir-se als programes d’intercanvi transeuropeus.

Aquest cicle de grau hauria de preveure estudis d’enginye-ria arquitectònica i estructural/civil i de matèries de plane-jament, de manera que els candidats obtinguin la millor preparació per als següents cicles i, alhora, puguin posposar el màxim temps possible la seva decisió final quant a la disci-plina professional a què per fi decideixin dedicar-se.

Els programes de màster professional proposats són l’evo-lució de les anteriors “especialitzacions finals” de dos anys, que es transformen ara en cursos de postgrau de 120 crèdits en els quals es donen competències professionals específi-ques. L’obtenció del títol de màster permetrà accedir a una de les tres principals professions regulades en l’àmbit de l’ur-banisme, tal com es reconeix a nivell europeu.

L’objectiu d’aquests tres màsters professional és assegurar que els graduats estiguin qualificats per a les professions d’arquitecte, enginyer i urbanista tal com es defineixen en àmbit europeu, i per obtenir l’estatus de professional a Malta (la categoria de “pèrit”’) i a Europa (les titulacions regulades d’arquitecte i d’enginyer europeu).

Així mateix, es podrà accedir a altres estudis d’especialització i investigació a través dels programes de màster d’especialitza-ció, com el màster de Ciències en tecnologia de conservació de les estructures de maçoneria, o dels cursos d’investigació, com el màster en Ciències o el doctorat en Filosofia.

Aquests nous desenvolupaments permeten que la facultat passi d’oferir tan sols una única llicenciatura, dirigida només a arquitectes i enginyers civils, a convertir-se en un model de facultat que, dins de les limitacions de la Universitat, s’obre a una gran varietat de matèries relacionades amb la qualitat de l’entorn constructiu a Malta i a l’estranger”.

Amb aquestes noves propostes, la formació del “pèrit” maltès continuarà responent als canvis i els desafiaments derivats de l’evolució de la vida moderna i de la creixent consciència que advoca per una major responsabilitat en re-lació amb la comunitat global.

La Valletta.


I+D+i

22 / Les eines de col·laboració del segle xxi


Marc Longaron: Quan veiem les pres-tacions del plòters de darrera generació dóna la sensació que ja està tot inven-tat. Són molt ràpids, dibuixen d’una manera perfecta, tant les línies com les imatges, i són molt fiables. Cada nova generació aporta millores en aquests as-pectes, però si la velocitat del plòter que tenim ja és suficient, i la qualitat bona, per què cal canviar-lo? A més a més, ens trobem que els plànols en paper molt sovint ja no són necessaris per presentar projectes o enviar informació. El PDF és una manera molt eficient de fer-ho. El plòter, doncs, avui en dia, realment és una eina interessant per invertir-hi?

Xavier Larraz: És una bona pregunta, que els nostres clients es fan quan es plantegen la necessitat i la possibilitat de renovar el plòter. A HP fa vint-i-cinc anys que oferim plòters d’injecció de tinta. Quan vam introduir aquesta tec-

nologia, vam reduir el temps d’impressió en quaranta vegades i vam augmentar la fiabilitat de forma radical (recordem que delicat que era un plomí). Des de llavors hem perfeccionat la tecnologia i hem arribat a un punt en què el plòter és una eina molt depurada. La pregunta que ens fem ara és com podem ajudar els nostres clients. Realment, el que els cal és un plòter més ràpid i més depurat o potser tenen altres problemes més im-portants a resoldre, abans?

M.L.: Us vau plantejar que potser ha-víeu d’oferir alguna altra cosa diferent, que no fos un plòter, fins i tot?

X.L.: Vam assumir el repte amb una mentalitat oberta, i vam analitzar què necessiten els nostres clients, en aquest cas arquitectes, i com HP pot afegir-hi valor. Hem estat elaborant un projecte durant més de tres anys, observant com treballen els arquitectes i quins reptes tenen.

Les eines de col·laboració del segle xxi: plòters, dibuix i Internet

Marc Longaron, conseller de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell, entrevista Xavier Larraz, responsable d’impressió gran format de Hewlett Packard Iberia.

“L’1 de novembre, HP va anunciar un nou conjunt de

solucions per als arquitectes, que els permetrà ser molt

més eficients i àgils en la col·laboració en presentacions

de propostes i execució de projectes. Són el que

anomenem els plòters del segle xxi”

Marc Longaron / Arquitecte

Les eines de col·laboració del segle xxi / 23


La conclusió és que els nostres clients treballen en un entorn molt diferent del que teníen fa uns anys:

• Són mòbils. Treballen en molts llocs alhora, en llocs on sovint no tenen a la seva disposició el plòter adequat amb els controladors també adequats.

• La informació canvia molt ràpidament i també queda obsoleta molt ràpida-ment. El repte és que tots els membres d’un projecte treballin amb una mateixa versió.

• Molts d’aquests canvis no són can-vis en el fitxer digital, sinó anotacions, comentaris, dibuixos fets a mà sobre un plànol... En resum, canvis difícils de compartir.

• En els projectes participen membres de diverses zones geogràfiques i l’inter-canvi d’informació no és evident

En aquest tipus d’entorns, els nostres clients necessiten, més que mai, ser més eficients a l’hora de compartir informa-ció, poder fer-ho en qualsevol lloc i inte-grar tota la informació, ja sigui digital o per mitjà d’un dibuix fet a mà.

M.L.: I un plòter pot ajudar-hi? Sembla que una impressora només hi pugui contribuir en una part molt petita…

X.L.: Exactament, per això vam decidir no desenvolupar un plòter perfeccionat, sinó un nou concepte, i vam partir de l’objectiu central d’ajudar els nostres cli-ents a col·laborar de forma més eficient, ràpida i segura. Un plòter convencional no era la resposta.

El punt de partida va ser pensar quin és el paper d’un plànol. Realment, per què es fa un plànol? Vam concloure que és una forma molt eficient de veure el petit detall i la idea global a la vegada, i de pensar en noves solucions. També ajuda a discutir opcions amb altres membres de l’equip, a escollir el camí que cal se-guir i a assegurar que tothom hi està d’acord i que ho entén. Més que una manera d’arxivar la informació o d’en-tregar el projecte final, el plànol és una eina de creativitat i discussió.

Ens vam marcar una sèrie d’objectius perquè la generació del plànol com a eina de creativitat i discussió, en un entorn on els membres d’un equip col-laboren remotament i la informació canvia contínuament, fos extremament eficient i segura:

• El plànol s’ha de poder generar en qualsevol lloc, encara que no tinguem els controladors adequats, o fins i tot sense ordinador.

• Els canvis i anotacions en el plànol són tan importants com el contingut digital imprès. Tots els membres del projecte els han de rebre.

• El plànol s’ha de fer amb la màxima sim-plicitat i tothom hauria d’obtenir el mateix resultat perquè no hi hagi malentesos. M.L.: Estic d’acord que en un entorn com el que tenim, on hi ha molta com-petència per guanyar projectes, el fet de poder col·laborar més eficientment pot ser crític per guanyar dies i presen-tar propostes més elaborades, i una vegada guanyat el projecte, aquesta efi- ciència pot ajudar a complir les dates del contracte. Però, què ofereix HP perquè aquesta eficiència sigui una realitat?

X.L.: HP es l’empresa número 1 en im-pressió digital, però també és l’empresa número 1 en IT i manejament d’infor-mació. Hem combinat tecnologies d’im-pressió i manejament d’informació i hem llançat el plòter del segle xxi. És una im-pressora molt depurada, però també és un escàner de gran format, i una solució web per manejar la informació que es-canegem i imprimim. És una impressora multifuncional connectada permanent-ment a Internet i a tots els nostres col-laboradors, i independent d’un PC.

“La combinació

d’informació digital

i contingut fet a mà

alçada permetrà que

els arquitectes puguin

augmentar l’impacte

de les seves propostes i

oferir una major claredat

dels canvis que s’han

d’anar implementant en

un projecte”

> Centre de demostracions d’Arts Gràfiques d’Europa, Orient Mitjà i Àfrica.

24 / Les eines de col·laboració del segle xxi


M.L.: Sí que sembla diferent dels plòters que hem vist fins ara, però per què un escàner, per què connectada a Internet, i què es això que dius que és indepen-dent del PC?

X.L.: Cada component i nova funciona-litat d’aquesta nova generació de plò-ters està pensat per fer la creativitat i col·laboració més àgil, ràpida i segura.

Per què un escàner? Perquè les anota-cions, comentaris, canvis, esquemes, dibuixos i conceptes escrits a mà alçada en el plànol són extremament rellevants per als membres d’un projecte, i no els podem perdre. Els hem de passar a digi-tal per incloure’ls en el flux d’informació del projecte.

Per què connectada a Internet? Perquè en el mateix moment que imprimeixo un plànol, puc generar un fitxer PDF, el puc penjar en una llibreria en línia d’HP i enviar un missatge als meus col-laboradors, comunicant-los que tenim una nova versió del plànol. Fins i tot puc veure en tot moment qui l’ha rebut i qui ha obert el missatge.

Avui en dia per compartir la informació hem de generar un PDF després d’impri-

mir, i moltes vegades el PDF i el plànol no són exactament iguals. Enviar-lo per correu electrònic no és senzill. Si el PDF és gran, moltes vegades no passa pels filtres d’algunes empreses. FTP és una solució alternativa, però tampoc no és senzilla.

Per què independent d’un PC? Volem que els nostres clients imprimeixin o escanegin com vulguin, fins i tot sense ordinador:

• Si volem imprimir amb el nostre ordi-nador en un d’aquests plòters de nova generació, i no en tenim els controla-dors, no hi ha cap problema: connec-tem el nostre ordinador per USB a la impressora, i aquesta s’identifica com un disc dur extern (no una impressora), s’executa una aplicació que hi ha a la impressora mateixa (la impressora té un disc dur intern), i aquesta aplicació permet visualitzar, definir paràmetres d’impressió i imprimir, tot això en un sola pantalla i amb un sol clic. Fins i tot podem fer imprimir diversos fitxers a la vegada.

• Si no tenim a mà el nostre ordinador, però sí que tenim una memòria USB, la podem connectar a la impressora, i

podrem imprimir directament tots els fitxers TIFF, JPEG, HPGL/2 i PDF que ens calgui (PDF només amb la versió PostScript). Amb el panell de control tàctil de 4,2”, d’alta definició i en color podem seleccionar el fitxer, visualitzar el contingut i determinar els paràmetres d’impressió.

• Si no tenim el nostre ordinador ni una memòria USB a mà, podrem accedir igualment a la llibreria en línia d’HP des d’on es podrem baixar els nostres fitxers i fer el mateix que amb una memòria USB.

M.L.: Un escàner acostuma a ser com-plicat de mantenir i car, i està pensat, bàsicament, per escanejar arxius antics. Ens pots parlar una mica més d’aquest escàner?

X.L.: És un escàner totalment integrat dins de la impressora, i controlat total-ment des del panell de control tàctil. Amb un toc amb el dit podem copiar o escanejar. A més a més, no necessita calibratge de cap mena. HP el manté ca-librat i sempre a punt. Fins i tot adrecem el contingut si carreguem el paper tor-çat i ens assegurem que els colors de la còpia seran fidels a l’original.

Per a aquells clients que tinguin projectes antics en paper i vulguin passar-los a di-gital, o per als qui tinguin un projecte de reforma i només puguin accedir a plànols en paper, incloem una llicència d’Auto-CAD Raster Design per convertir a vectors editables tot allò que escanegem.

“Els plòters del segle xxi, segons HP,

no són només impressores de gran

format perfeccionades. Són eines que

permeten imprimir, escanejar, enviar i

rebre informació, de manera que el fet

de compartir plànols, de revisar canvis

i de prendre decisions sigui més ràpid

i segur”

Les eines de col·laboració del segle xxi / 25


M.L.: També has parlat d’una llibreria en línia d’HP. Què es exactament, i què ofereix?

X.L.: HP ofereix 5 GB als nostres clients en una llibreria en línia perquè hi puguin penjar els fitxers que imprimeixen o es-canegen i els que vulguin compartir amb altres persones. HP envia un missatge de notificació als col·laboradors que de-finim prèviament, i els permet baixar el fitxer amb un enllaç a la llibreria.

Qualsevol col·laborador que tingui un plòter HP podrà baixar els PDF que vul-gui i imprimir-los amb el seu plòter tal com ho hem definit en el moment d’im-primir el plànol en la nostra impressora i generar el PDF. HP garanteix que el que imprimim sortirà sempre igual, indepen-dentment del model de plòter HP.

HP fa còpies de seguretat de la informa-ció i la manté totalment encriptada per evitar els accessos no permesos. El client pot veure en tot moment un històric del que ha imprès, escanejat i enviat, i pot tornar a imprimir o a compartir. També pot veure l’estat dels missatges envi-

ats, si s’han obert o si se n’ha baixat el fitxer. Com es fa des d’un explorador web, ho pot fer des de qualsevol ordi-nador. Tot aquest sistema de maneja-ment i intercanvi de la informació es diu ePrint&Share.

M.L.: Hi ha una cosa que m’ha cridat molt l’atenció. Sembla que doneu molta importància al dibuix a mà alçada i vo-leu que no es perdi durant el procés de generació de la informació.

X.L.: És veritat. Les anotacions, esque-mes, dibuixos, conceptes són molt útils perquè tot l’equip entengui què s’ha de fer, i els hem de conservar. En una presentació, per exemple, poden trans-metre el concepte i generar emocions d’una manera que el contingut digital no pot. Unint les noves tecnologies amb les tradicionals tenim quelcom únic.

M.L.: Per acabar, són productes que real-ment es poden comprar o són concep-tes del futur que marquen una direcció? Si ja els podem comprar, de quin preu estem parlant? És un producte destinat només als grans estudis d’arquitectura?

X.L.: Aquests plòters de nova generació ja es poden comprar a la Cooperativa, es diuen T2300 eMFP i els venem en versió bàsica o PostScript. La versió PostScript està optimitzada per treballar amb PDF tant en la impressió com en l’escanejat. El preu recomanat ronda els 7.990 € (sense IVA). El nostre objectiu és que per un preu similar al preu que fa uns anys un petit despatx dedicava per comprar un bon plòter, avui en dia es pugui tenir una T2300 eMFP amb ePrint&Share, els plòters del segle xxi.

Per cert, no t’he dit que es un plòter A0, que imprimeix dos A1 per minut, amb dos rotllos automàtics, que té 32 GB de memòria per processar fitxers comple-xos, 160 GB de disc dur perquè és de treball i tres nivells de tinta negra per a línies fines perfectes, oi?

“Amb ePrint&Share

els arquitectes podran

imprimir, generar un PDF,

pujar-lo en una llibreria en

línia i enviar un missatge a

tots els seus col·laboradors

amb un sol clic”

> Impressora multifunció de gran format HP DesignJet T2300.

26 / 48H Open House BCN


VARIs


A Barcelona, el cap de setmana del 16 i 17 d’octubre de 2010, es va celebrar per primera vegada el 48H Open House BCN, un esdeveniment gratuït de ca-ràcter divulgatiu que amb l’obertura al públic de 130 edificis de diferents tipo-logia, forma i mida, aposta per acostar i popularitzar l’excel·lència de la bona arquitectura i l’urbanisme.

Aquest projecte de caràcter cívic i cultu-ral que neix amb la intenció d’establir-se com una activitat amb periodicitat anual, és iniciativa d’arquitectura reversible, una organització cultural establerta a Barcelona que conceptualitza i desen-volupa propostes relacionades amb la difusió, l’ensenyament i la promoció de l’arquitectura i el disseny.

Més de 25.000 visitants van participar en aquest innovador esdeveniment.

Recórrer llocs tan singulars com els pas-sadissos de la xarxa de clavegueram o descobrir la torre Girona, singular ubicació del supercomputador Mare Nòstrum; conèixer les estades i les zones comunes d’hotels tan innovadors com el Casa Camper; revisar llocs emblemà-tics com l’església i el claustre de l’an-

tic Monestir de Sant Pau del Camp, el Palau Savassona (Ateneu Barcelonès), el Palau Baró de Quadres (Casa Àsia) o la torre Figuerola (Museu Palmero); en-trar a habitatges privats de barris com l’Eixample o la Ribera i descobrir detalls de la seva reforma i/o interiorisme o visitar edificis d’oficines contempora-nis com el d’RNE o el Media-Tic van ser algunes de les propostes amb més acollida per part dels més de 25.000 vi-sitants que van participar en la primera edició del 48H Open House Barcelona.

Un cap de setmana de portes ober-tes a l’arquitectura amb valor afegit

En cadascun dels espais, els visitants van tenir la possibilitat de dialogar amb els arquitectes i autors del projecte, amb els usuaris actuals de l’enclavament o bé amb els responsables de la planificació de la zona o àrea visitada.

Sens dubte, això ha estat un valor afegit que els participants d’aquest cap de set-mana de portes obertes a l’arquitectura han sabut comprendre i valorar.

AntecedentsAquesta experiència, pionera en el nos-

tre país, té les seves arrels o antecedents a la ciutat de Londres, on el setembre passat va tenir lloc la 18 edició de l’Open House London.

Aquesta activitat l’any 2009 va obtenir el recolzament de més de vint entitats i organismes, va rebre el suport desin-teressat de 3.000 voluntaris i va arribar als 275.000 visitants, xifres que, sens dubte, en confirmen la consolidada tra-jectòria.

Ciutats com Nova York, Dublín i Galway també han incorporat la celebració d’aquest esdeveniment de portes ober-tes a l’arquitectura en el seu calendari.

Barcelona, el 16 i el 17 d’octubre de 2010, de la mà d’arquitectura rever-sible, ha esdevingut la primera ciutat mediterrània que ha celebrat un esdeve-niment que, amb la constància, acaba-rà essent una convocatòria anual: 48H Open House BCN.

A la inauguració del 48H Open House Barcelona, al Pavelló Mies van der Rohe, hi va ser present i hi va donar suport Victoria Thornton, fundadora i directora d’Open City a Londres.

Arquitecturareversible és una associació cultural que acosta l’arquitectura a les persones, com un bé

que les envolta, i des del coneixement s’estimulen punts de vista crítics i creatius alhora. L’associació està

agermanada amb l’Open House WorldWide. “Generem recursos per explicar l’espai/entorn a les persones.

Treballem des d’un nucli connectat amb equips multidisciplinaris, adaptats als diferents targets. Desenvolupem

una xarxa participativa entre tots els implicats en un projecte”.

Elisenda BonetJánice MoretGemma Solanellas

/ Arquitectes responsables d’Arquitecturareversible

48H Open House BCN

48H Open House BCN / 27


“És tot un luxe que una ciutat com Barcelona, que gaudeix d’un patrimoni arquitectònic excel·lent, s’hagi sumat a aquesta iniciativa”, comenta Victoria Thornton, la qual considera que, “amb la inclusió de Barcelona a la xarxa Open House Worldwide, augmenta el caràc-ter de moviment internacional d’aquest esdeveniment”.

Més de 400 voluntaris. Peça clau per un cap de setmana d’arquitectura i disseny d’èxitPer a l’engegada i l’èxit d’un projecte de la magnitud de 48H Open House Barcelona el voluntariat ha resultat ines-timablement valuós.

Els més de 400 voluntaris, amb la seva participació en aquesta activitat, a més de contribuir a la difusió i projecció del patrimoni arquitectònic i de disseny que ofereix la ciutat de Barcelona, demos-

tren la vigència de l’esperit ciutadà i col-laboratiu que identifica els barcelonins.

En agraïment a la seva valuosa tasca, diumenge 17 d’octubre van compartir l’experiència viscuda a “la festa dels vo-luntaris”, un acte que d’acord amb la fi-losofia de l’esdeveniment es va celebrar en un edifici emblemàtic, l’antiga fàbri-ca La Bohèmia de Cerveses Damm.

La festa va ser exclusiva per als volun-taris i van veure reconeguda la seva in-estimable aportació al 48H open House Barcelona. Van gaudir, també, d’una actuació de la companyia de dansa Búbulus que va relacionar arquitectura i ball.

Internet com a eina de difusióL’ajuda de les noves tecnologies ha es-tat fonamental en el desenvolupament i la difusió del projecte. Les eines del

web 2.0 han fet arribar la informació de la xarxa d’edificis oberts als deu distric-tes de la ciutat, i han generat el debat entre els visitants, els propietaris, els vo-luntaris i els organitzadors.

El punt àlgid a la xarxa va ser dissabte 16 d’octubre, amb 32.427 visites al web i un total de 279.237 pàgines visitades.

www.48hopenhousebarcelona.org

Repercussió en els mitjansTot el ressò que la primera edició de l’es-deveniment ha tingut demostra l’interès que aquesta iniciativa ha despertat entre la ciutadania i també el potencial que té un projecte d’aquestes característiques.Des de l’agost fins al novembre de 2010, 285 notícies han tractat el tema en mit-jans tan diferents com són les xarxes so-cials d’Internet, les cadenes de televisió locals i nacionals o els principals diaris.

> Casa Xavier Calicó. > Casa Pérez Samanillo.

> Casa Camper Barcelona.

28 / 48H Open House BCN


Comentaris dels usuaris

“...Primer visitarem el Palau del Lloctinent i després pujarem al mirador del Rei Martí. Ens hi acompanyen –amb les se-ves explicacions brillants– un arxiver i un arquitecte, tots dos enamorats dels dos edificis. Se’ls nota aquesta passió des del primer moment. A més, les seves xerrades es complementen. L’arquitecte és un noi jove que va participar en l’últi-ma adequació i rehabilitació de l’edifici i l’arxiver és un especialista, amb anys d’experiència a la casa, vestit de fosc però amb una camisa increïblement virolada. Sóc conscient que gaudiré de dues joies de la comunicació...”

Glòria Olivella, visitant de l’Arxiu de la Corona d’Aragó el 17 d’octubre

“Rebem una explicació del cap de pro-jectes biomèdics prèvia a l’explicació de l’arquitecte. Molt aconseguida l’entesa entre la filosofia del treball i el projecte arquitectònic.”

Antoni Argüelles, visitant del Parc de Recerca Biomèdica el 16 d’octubre

Objectius de 48h Open House BCN

01 Valorar l’arquitecturaSituar l’arquitectura com a element im-prescindible de la cultura, dins de la his-tòria de cada barceloní.02 CivismeObservar que les persones tendeixen a valorar i respectar allò que coneixen: aprofitem-ho i fem emergir la conscièn-cia cívica i cultural de cadascú.03 IdentitatReforçar la identitat col·lectiva per obte-nir confiança en nosaltres i en la ciutat.04 Festa ciutadanaMuntar un esdeveniment en què el ciu-tadà, d’una manera interactiva, pugui experimentar socialment el patrimoni arquitectònic de Barcelona.05 ParticipacióArribar a la societat transversalment des de la col·laboració voluntària d’especia-listes, empreses i institucions.06 Experiència personalAconseguir que les persones, que són qui donen sentit a la ciutat, passin de mirar a observar.07 Vincle socioterritorialFomentar recorreguts urbans des de la proximitat i des de diferents punts de vista, basats en el reconeixement dels usuaris reals dels espais arquitectònics.

Activitats paral·lelesParal·lelament a l’obertura dels 130 edificis, es van organitzar dins el marc de 48H Open House Barcelona diverses activitats de divulgació de l’arquitectu-ra, com la passejada en bicicleta disse-nyada per l’arquitecte de la Marató de Barcelona, Pablo Pluvinet, per conèixer, tot fent esport alhora, com l’art i l’ar-quitectura ordenen els espais i els usos del front marítim amb criteris d’accessi-bilitat, continuïtat, integració urbanes i repercussió paisatgística.

Fotografies realitzades durant l’edi-ció de les 48h Open House Barcelona 2010La primera edició del CONCURS OPENFOTO, sobre les fotografies realitzades per les persones que van visitar algun dels edifi-cis del 48h Open House Barcelona, ha re-collit un total de 48 + 6 propostes. Amb aquest premi es pretén fomentar l’interès per la fotografia arquitectònica entre els visitants dels edificis participants en la primera edició del festival d’arquitectura 48h Open House Barcelona i agrair-los alhora que hagin volgut aportar la seva visió fotogràfica sobre el que han vist en l’edició d’enguany.

> Torre Jussana. Foto: Susana Rojo> Edifici Media Tic.

www.eupalinos.com / 29


El web de la Cooperativa sempre està en obres. Constantment cal fer- hi actualitzacions i millores adreça-des a facilitar les compres dels socis pel web. Fa uns anys, molts pocs socis feien servir el web i encara menys, repetien. Amb el pas dels anys aquesta tendència ha variat i cada dia algun soci s’anima a visi-tar el web i comprar. Alguns s’han convertit en clients habituals i entre aquests n’hi ha que ja només com-pren pel web: tant si es tracta de pa-pereria com de llibreria, etc.

A partir d’aquest Nadal els socis tro-baran al web millores que faciliten la compra, el seguiment de les coman-des i la posterior gestió de les fac-tures. L’enginyer i cap de sistemes, Pere Juncà, i el físic i programador de la Cooperativa, Xavier Muñoz, fan un repàs de les novetats del nou web i de les línies de futur.

Pere Juncà: Fins ara les millores del web s’havien centrat en la comunicació dels productes, de llibreria, papereria, infor-màtica o disseny. Amb els canvis fets al web, el soci pot trobar nous avantatges que segueixen la tendència creixent de personalitzar l’entorn web.

Xavier Muñoz: Amb els canvis introduïts el soci té accés a processos derivats de la seva relació amb la Cooperativa.

P.J.: El soci pot cercar i seleccionar el producte que necessita, les novetats, etc., però amb la nova àrea del soci també pot veure quins són els produc-tes que consumeix habitualment, fer-se un buidat bibliogràfic amb els llibres que ha comprat, fer duplicats de factures o organitzar l’accés de col·laboradors del seu estudi o familiars al web, etc.

Pensem que cada soci és diferent i, per tant, té unes necessitats particulars que

no són iguals per a tots. És en aquest sentit que s’han fet les millores actuals.

X.M.: Hem fet un pas important amb la presentació del nou web, però només és un primer pas per dotar de més per-sonalització el web. L’estratègia futura passa per continuar incidint amb la idea d’“un soci, un web”, desenvolupar més eines en l’àrea del soci i integrar-les en el món web 2.0.

P.J.:Ja estem treballant a partir de les eines 2.0 que han tingut més èxit i que la majoria dels socis, especialment els més joves, fan servir habitualment, com Facebook, Twitter, Tuenti, etc. En un fu-tur proper la Cooperativa d’Arquitectes també serà present a les xarxes socials i esperem que els socis hi participin acti-vament.

www.eupalinos.com en constant evolució. Us convidem a comprovar-ho!

> Xavier Muñoz, físic i programador de la Cooperativa, i Pere Juncà, enginyer i cap de sistemes.

SOCIs


VARIs


Julià Peiró / Periodista

pituïtàriesCUINERS JOVES I JOVES CLIENTS

Avui dia, la immensa majoria dels joves cuiners surt de les escoles d’hostaleria amb l’única idea d’assolir la fama en un tancar i obrir d’ulls, fins i tot els que per-tanyen a una família amb un negoci de restauració sanejat: gairebé cap pensa a tornar a casa per aportar-hi els nous coneixements sense canviar-ne les línies mestres. Si hi tornen, és per refer-ho tot des dels fonaments mateixos. Ara bé, els que no tenen aquesta opció és molt probable que de mica en mica es vagin cremant saltant d’un restau-rant a un altre, i acumulant pràctiques i més pràctiques, sense tenir la possibi-litat d’instal·lar-se pel seu compte, que és una aventura caríssima, i encara més si s’hi volen introduir propostes innova-dores. Tant cara és que Eduard Arola, director de l’Arola barceloní (Hotel Arts, c. Marina, núm. 19-21), no dubta a afirmar que “avui, tots els restaurants gastronòmicament ben posicionats per-den diners”, i afegeix: “El boom que va significar l’arribada dels Adrià, Arola, Puig, Abellán, en les circumstàncies ac-tuals, no es pot repetir; als nous cuiners, instal·lar-se en un establiment d’alt ni-vell els costarà Déu i ajut”.El Ferran Agüir el podem considerar una rara avis: és dels pocs cuiners joves d’es-cola que ha tornat al restaurant familiar (El Racó de l’Agüir, c. Tamarit, núm. 11, Barcelona), on va començar al costat de la seva mare i on hi continua. De mica en mica modernitza la presentació dels plats i hi introdueix nous acompanya-ments. Així, la tonyina amb olives l’ha

transformada en tonyina amb mango, més àcida i amb uns colors molt vius, i presenta l’hamburguesa de vedella amb alfàbrega negra per provocar un efecte de contrast perquè, segons diu, “els joves d’avui mengen més pels ulls que amb les papil·les”. Ara bé, aquesta afirmació no ens ha de fer pensar, equi-vocadament, que als joves no els agra-da menjar bé: “I tant que els agrada! El que no els agrada és gastar diners en els àpats: tenen altres prioritats”, expli-ca l’Ada Parellada, que ha inventat un sistema peculiar per animar les nits del seu Semproniana (Rosselló, núm. 148, Barcelona): el menú degustació Sub-30, per a joves de divuit a trenta anys, que el paguen en funció de l’edat: tants eu-ros per edat.Els gastrònoms s’abraonen contra el fast-food, però és una guerra perduda, i no només pel preu, sinó també perquè la cuina ràpida ofereix plats fàcils d’en-tendre, que és un dels atractius més va-luosos que té per al jovent, el qual, per

regla general, acostuma a ser poc amic del peix, les verdures, els llegums, les so-pes o els menuts. Prefereixen les tapes i les cuines orientals perquè, a l’acte de menjar, afegeixen un component lúdic. I és que en una societat com la nostra, cada dia més laica, la tendència a con-vertir l’acte de menjar en una festa, en contraposició amb l’esperit religiós amb què encara el revesteixen molts països orientals, sembla una tendència indetu-rable. Arola, precisament, ha aconseguit un èxit espectacular amb la seva cocte-leria i gastrobar La Cabrera, a Madrid, i suposem que repetirà la fórmula a Barcelona, on plats, platillos o tapes ja es fonen amb les copes d’una bigarrada llista de locals como Q Lounge, Valuart o Nuba, ara tan de moda. La qüestió és que la gent gasta menys que abans, uns per la crisi, altres perquè tenen por que els arribi la crisi, i cal afrontar la si-tuació oferint una cuina que defugi els productes prohibitius (qualitat, sí, però no a preus esbojarrats), i fer-la diverti-da és la millor recepta. S’aproxima una revolució culinària, el primer beneficiari de la qual ha de ser el gran oblidat fins ara: el client.

> El modern restaurant Syrah de Barcelona ha canviat la cuina per adaptar-se als nous temps.

30 / pituïtàries


Josep Maria Ureta / 31

Josep Maria Ureta / Periodista

Més val una bona confessió, per co-mençar. No tinc ni idea de com seran els estudis d’arquitectura del futur. Es més, estic segur que ja no es diran així, atesa la tendència actual a substituir substan-tius per frases. No tenim “exèrcit”, sinó “forces armades”, ni “consergeria”, sinó “serveis logístics”. Probablement, de l’arquitectura se’n dirà ANEMIA (ade-quació de les necessitats d’espais amb mínima intrusió ambiental). Per això em proposo fer un exercici invers i pregun-tar com hauran de ser els habitatges per a les persones avui jovenetes però que, cap als anys trenta o quaranta, seran el que avui en diuen –un altre tòpic– ten-dències (abans, tenir-ne era pecat). És a dir, si poguéssim saber com són i què pensen la jovenalla que avui tenen entre onze i dinou anys (quinceañeros en cas-tellà i, en anglès, més estès, teenagers), podríem intuir en quin entorn els agra-daria viure d’aquí a quinze o vint anys. Hi ha qui s’ho ha proposat, i crec que és una eina interessantísima per a mol-tes professions, no només per als arqui-tectes. Es tracta d’una macroenquesta feta per una fundació d’arrel catalana, Creafutur, impulsada per la conselleria d’Economia, ESADE i unes quantes em-preses, d’aquí o de fora, que tenen gran projecció internacional. L’abast dels en-questats no té precedents ni per xifra ni per composició. Vuit mil adolescents de vuit països triats deliberadament segons el grau de desenvolupament i el conti-

nent (Espanya, França, Gran Bretanya, Estats Units, Mèxic, Brasil, Xina i Japó). El mètode i els resultats es poden con-sultar a la web creafutur.com.Sobre com són i com seran aquest jo-vent hi ha moltes dades rellevants, però destaquem-ne les que ens ajudaran a pensar millor la casa del futur. Primera i principal: els joves d’ara, paradoxal-ment nascuts el segle passat, passaran més temps a casa que els de les genera-cions anteriors. Però amb una diferència substancial: tindran molta menys relació amb els seus pares, perquè la seva re-lació serà essencialment cibernètica. Prefereixen, encara, l’ordinador més que el mòbil, del qual s’espera una altra mena d’utilitat, especialment que sigui una targeta de pagament. La roba la buscaran i la compraran sempre al mi-llor preu i quan l’hagin triada no aniran al centre, sinó a la botiga més propera.

Si són habitants de països emergents, mostren més interès per les marques que els joves dels països no desenvolu-pats. Curiosament, són optimistes sobre el seu futur. Creuen que la crisi afecta els que tenen més de vint-i-cinc anys, no a ells (que seran “joves” fins als trenta-cinc, atesa la taxa d’esperança de vida, que ja és superior a cent anys). Ecològics? No, per decepció. Creuen que sí que és un problema…, però ja s’hi posaran quan siguin més grans. I per descomp-tat, sempre estaran enllaçats entre ells i amb tot el món. I ja tenen un codi de comunicació unificat: POS, acrònim de “parents over shoulder”, és a dir, “pares a l’aguait”. És l’avís per desconnectar-se immediatament de la xarxa i tornar per uns moments al món real. I en quin es-pai arquitectònic els posarem?

P.O.S. Tres lletres de futur


VARIs


32 / Esteve Bonell

Entrevista / Eduardo Margaretto

Esteve BonellEntre la professió i l’ensenyament

Per començar, vostè creu que els pro-funds canvis que s’estan implantant a Europa en el terreny de l’ensenya-ment universitari tendiran a generar la figura d’un arquitecte global i que això posarà fi a aquesta tradicional distinció d’arquitectes en funció del lloc d’origen (italians, espanyols, portuguesos, francesos, etc.), amb les peculiaritats que això comporta encara avui en dia?

Crec que el caràcter nacional mai no s’hauria de perdre, es tracti de la dis-ciplina que es tracti. Sempre m’han in-teressat les característiques pròpies de la identitat de l’arquitectura catalana, l’atracció de la qual és notable per la seva diversitat de tendències però que bàsicament jo definiria amb tres atri-buts: realisme, a l’hora d’enfocar els

projectes; senzillesa, en el sentit d’eco-nomia de mitjans, i gran interès per la construcció.

Però, per lògica, tot procés construc-tiu necessita, també, un context que l’afavoreixi.

És clar que hi ha hagut un context so-cial i polític que l’ha afavorit, com hi ha hagut, també, un suport de la petita in-dústria i fins fa poc dels bons artesans.

Però caldria distingir entre el món de la “construcció” i el món de l’”arquitec-tura” perquè, malgrat la lògica interre-lació entre ambdós, podrien definir-se com a actituds antagòniques.

D’una banda l’especulació, les plusvàlu-es, el negoci, la quantitat per sobre de la

qualitat, la rapidesa en detriment de la precisió i en massa casos el nyap per l’obra ben feta.

De l’altra, el món de l’arquitectura dig-na, avançada, coherent amb els aspectes constructius i tecnològics, que compleix la seva funció urbana quan és definido-ra de les responsabilitats públiques, i on els costos econòmics i els plantejaments creatius han de donar resposta a les sol-licituds socials.

És l’eterna dicotomia entre arquitec-tes i altres agents que intervenen en el procés constructiu.

Sé que radicalitzo dues actituds antagò-niques i és evident que els constructors o els promotors no són els dolents de la pel·lícula ni els arquitectes els bons, en-

Catedràtic de Projectes de l’Accademia di Architettura di Mendrisio (Suïssa), Bonell ha rebut el 2010 el

Premi Nacional d’Arquitectura i Espai Públic de la Generalitat de Catalunya, que li va ser atorgat “pel seu

estimulant compromís amb la cultura arquitectònica durant dècades, tant des del seu despatx com des del

seu mestratge en l’àmbit acadèmic”. Nascut a Banyoles el 1942, Bonell es va graduar a l’ETSAB el 1971 i va

iniciar l’activitat professional a Barcelona el 1973, al costat d’Enrique Rego, aparellador. L’any 1977 Josep

Maria Gil s’incorporava al despatx, primer com a col·laborador i més tard com a associat, i des de 1999 van

formar la societat “Bonell i Gil, arquitectes”. Junts han rebut nombrosos reconeixements, tant nacionals

com internacionals, entre els quals destaquen l’Award for European Architecture Mies Van der Rohe 1992

pel Pavelló Olímpic de Bàsquet de Badalona, els premis FAD d’Arquitectura del 1975 i del 1984 per l’edifici

Frégoli I i pel Velòdrom d’Horta o els premis Ciutat de Barcelona d’Arquitectura del 1994 i del 1996 per l’hotel

Citadines i per la rehabilitació de les casernes de Jaume I com a seu de la Universitat Pompeu Fabra. També

cal destacar la seva participació en la VI Biennal d’Arquitectura de Sao Paulo.


Esteve Bonell / 33

tre altres coses perquè darrere de cada disbarat urbanista o constructiu hi ha la firma d’un arquitecte.

D’altra banda, cal ser conscients que la bona arquitectura o l’arquitectura sim-plement digna no representa més d’un 10% del que es construeix al nostre país. Parlo, per tant, d’aquest petit per-centatge entossudit a fer bé les coses, i donant per descomptat que la cons-trucció de la ciutat no és possible sense la intervenció d’altres professionals (en-ginyers, sociòlegs, geògrafs...) recolzats per la voluntat política dels gestors.

Però és sobretot el treball i la dedicació dels arquitectes el que ha portat l’arqui-tectura catalana al prestigi internacional de què gaudeix.

I com s’ha forjat aquesta identitat catalana?

Sobretot a través de la tasca de despat-xos professionals de dimensió petita o

mitjana en els quals l’arquitecte era ca-paç de dominar el procés constructiu. És una manera de treballar que ha subsistit fins ara i que ha donat, i continua do-nant, grans fruits.

Tanmateix, han sorgit veus que sostenen que últimament l’entorn constructiu s’ha “complicat” massa.

És cert, les coses canvien i potser han empitjorat. Especialment perquè l’arqui-tecte ja no està sol i altres professionals, com els project mànagers i altres mitjan-cers del procés constructiu entre el client i l’arquitecte, intervenen i en la majoria de casos compliquen les decisions amb excessius controls, reunions, pactes... D’aquesta manera, l’arquitecte s’ha vist obligat a transformar-se en un equili-brista –de vegades a punt de caure– en l’intent de mantenir la coherència del projecte, els terminis i els preus.

I aquests “equilibris” poden afectar la qualitat final del producte?

Evidentment és un risc. No s’ha d’obli-dar que la confiança del “client”, tant públic com privat, envers l’arquitecte que pensava, dissenyava i controlava la construcció és fonamental. El segui-ment d’aquesta triple funció per part de l’arquitecte és el que històricament ha garantit la qualitat de l’arquitectura.

I aquest és, com vostè ha declarat alguna vegada, el problema de l’ar-quitectura: la qualitat.

Així és. I em ve ara a la memòria una frase molt suggeridora que ha escrit el poeta Juan Goytisolo: “Avui dia tot s’ha convertit en espectacle, i l’únic que compta és la visibilitat i no la qualitat”. Repeteixo, la qualitat s’aconsegueix amb el control de la construcció per part de l’arquitecte que abans ha pensat i di-buixat el projecte. I estic parlant, també, del control de les petites coses, aquelles que per a alguns no tenen importància i que Le Corbusier valorava tant: “Il n’y a pas de petites choses ni dans l’architec-

“Bàsicament jo definiria la identitat catalana arquitectònica amb tres atributs:

realisme, a l’hora d’enfocar els projectes; senzillesa, en el sentit d’economia de

mitjans, i gran interès per la construcció”


34 / Esteve Bonell

ture, ni dans la peinture, ni dans la vie”. Els arquitectes són els únics professio-nals que tenen capacitat de síntesi per a lligar els problemes urbans, les qües- tions funcionals, els criteris construc-tius y la definició formal de l’edifici. L’equilibri de tot això amb els aspectes econòmics és a la base de la bona ar-quitectura.

Entrant ja de ple en el Pla Bolonya, quina opinió en té?

El primer que sorprèn és la contradicció entre la unanimitat de l’administració pública i els càrrecs universitaris, to-talment a favor del Pla, i l’opinió des-favorable de molts estudiants i alguns professors. Sorprèn que no s’hagi dis-cutit més, sobretot pels dubtes que es viuen en moltes universitats i escoles estrangeres. Sens dubte, hi ha coses bones, entre les quals la mobilitat o la compatibilitat de títols, encara que no hem d’oblidar que aquesta homoge-neïtat, si bé pot ajudar la globalització, també va en contra de la possibilitat d’aprofundir en els aspectes locals que tindrien l’atractiu de diferenciar les dife-rents universitats o escoles.

En concret, què l’amoïna per da-munt de tot?

Principalment el fet que sembla que vul-guin prendre com a model les univer-sitats americanes, però sense disposar del finançament adequat que sí que tenen els EUA. L’entrada de capital pri-vat podria obligar, a la fi, a deixar les universitats en mans de les empreses i del mercat, i això estic convençut que pressuposaria una pèrdua d’autonomia acadèmica.

Es perdria, llavors, també, qualitat en l’ensenyament?

Sens dubte, aquesta és una altra de les preocupacions. Fa la sensació que el Pla Bolonya degrada l’ensenyament en sim-plificar els plans d’estudi i reduir el pes de les carreres universitàries. En el cas de l’arquitectura és clara la devaluació del nivell d’ensenyament, la degradació dels títols acadèmics i, si hi afegim la invo-lució quant a les prestacions professio-nals de l’arquitecte, el futur és si més no incert. D’altra banda fa la sensació que

els plans d’estudi en lloc de formar bons arquitectes dilueixen la formació cap a altres activitats més o menys relaciona-des amb l’arquitectura.

Com a docent en l’Accademia di Architettura de la ciutat suïssa de Mendrisio, pensa que aquesta situa-ció afectarà, també, el professorat?

Crec que l’autoritat del professor ani-rà quedant en un segon pla, ja que la classe magistral tendeix a desaparèixer per entronitzar les tutories i l’avaluació continuada. Passen en un segon terme, com a conseqüència, les experiències personals en benefici d’allò que està burocràticament programat, és a dir, que deixa d’interessar la reflexió sobre el que ha fet un professor o sobre allò que s’ha esbrinat a través de l’experièn-cia personal o professional. I el temps de reflexió, tant per al professor com per a l’alumne, és a la base de l’aprenen-tatge.

I llavors, com s’ha plantejat i es plan-teja vostè la docència?

En la docència m’he considerat un ar-quitecte que ensenya abans que un professor que construeix, i sempre he practicant el vessant del professional que transmet el que coneix, que ha in-vestigat o que ha fet.

En els anys setanta no vaig considerar prioritari accedir a la carrera universitària per diversos motius i, en part, també, per una infinitat de tràmits burocràtics, per la qual cosa la meva activitat docent a l’ETSAB va ser la de professor associat.

Més tard, quan em van proposar com a catedràtic a l’escola suïssa de Mendrisio, els vaig interessar pel currículum profes-sional aportat i per l’experiència dels treballs fets, perquè allà els plans d’es-tudi situen el projecte en el centre de l’activitat docent.

Hem parlat fins ara de la identitat catalana en l’arquitectura i de la situació acadèmica d’aquesta disci-plina, que té la responsabilitat de donar com a fruit els arquitectes que els anys vinents treballaran al nostre país i a la nostra ciutat. Com veu el futur de Barcelona?

Parlar de la Barcelona del futur és arris-cat perquè és una ciutat complexa en la qual incideixen gran quantitat de factors i també perquè estem immersos en una gran crisi econòmica. Com a resposta a la pregunta “On vas Barcelona?”, és evident que l’arquitectura i els diferents professionals que la fan possible hi han de tenir un paper destacat i, per tant, el futur de la ciutat dependrà, en part, de quin sigui el futur de l’arquitectura i, alhora, de l’arquitecte.


Esteve Bonell / 35

“On vas Barcelona?” és una pregun-ta que implica, també, imatge?

Sens dubte, i no hem de fer més que recordar la història recent: la imatge de Barcelona ha variat amb el temps. Recordem l’esperança de canvi i la di-nàmica ciutadana dels anys setanta o la transformació espectacular de la Barcelona de 1992..., però també la problemàtica de la Barcelona de 2004. Recentment he llegit unes declara- cions de la dissenyadora italiana de jo-ies Elsa Peretti en les quals en comparar la Barcelona dels anys setanta amb la d’avui opinava que aleshores “la ciutat estava en els seus millors moments, no com ara, que s’ha transformat en una espècie de parc temàtic postolímpic per als turistes”. Són paraules que ens han de fer reflexionar.

Ens remeten a l’arquitectura icònica, tan debatuda.

Tornant a citar Juan Goytisolo, hem de recuperar la qualitat i, en termes urbans, hem de recuperar la qualitat de la ciutat més que continuar produint edificis icò-nics. En general, els mitjans de comunica-ció, quan ens presenten Barcelona ho fan amb imatges banals d’uns edificis que podrien ser en qualsevol altre lloc (Dubai, Xangai, etc.), i crec que és una imatge su-perficial i poc afortunada, no representa-tiva, sinó especulativa i turística.

Vostè deia abans que la crisi és, tam-bé, un altre factor determinant.

La conjuntura de la crisi pot tenir el seu aspecte positiu, ja que obligarà a can-

viar les coses i ens obligarà, també, a adaptar-nos a la nova situació i a re-considerar la manera d’actuar. Caldrà elaborar un pla per millorar la ciutat en molts aspectes, entre els quals la quali-tat dels habitatges. De la mateixa mane-ra que en els anys vuitanta la ciutat va ser capaç de convertir-se en paradigma, model i exemple d’actuació urbana, en l’actualitat el tema de l’habitatge ha de tenir la seva oportunitat.

Les noves realitats socials generen noves necessitats i, per tant, nous conceptes d’habitatges?

Evidentment, però la qüestió de l’habi-tatge està “empresonada” per diferents factors que no permeten que evolucio-ni: regles del mercat, enorme quantitat de normatives, preu de la construcció i preu del sòl. En conseqüència, l’arqui-tecte té poc poder de maniobra i està molt condicionat, per la qual cosa s’aca-ben projectant i construint habitatges de baix interès. La necessitat de dignificar l’habitatge és un plantejament que ja es comença a veure a Europa, sobretot a França, Suïssa i Holanda, i Barcelona ha de ser al capdavant de la renovació de l’habitatge, com temps ençà ho va estar en termes d’espai urbà.

I tot això com s’aconsegueix?

Només és possible des d’un ampli compromís en què s’involucrin tant

les administracions públiques com les promotores privades, els constructors i els diferents professionals implicats en la construcció de la ciutat. En el cas de Barcelona, la construcció ha de ser més rigorosa i menys especulativa, s’ha de construir bona arquitectura amb menys pressupost, fet que no significa que un no s’hagi d’arriscar a buscar noves idees i noves solucions que responguin a les noves necessitats. És el moment de l’acció, de buscar solucions concretes i pràctiques, i de construir-les perquè no es quedin en simples especulacions.

En aquest sentit, com valora la fun-ció de la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell? Què n’opina?

En sóc un visitant assidu des dels comença-ments de la Cooperativa l’any 1977 i tinc el número 125 de carnet de soci. Crear-la fou ben bé un encert indiscutible i avui, trenta-tres anys després, s’ha consolidat com una magnífica llibreria dedicada a la cultura arquitectònica però també com a papereria i botiga d’objectes de disseny que faciliten la feina professional. Crec que ha esdevingut un lloc de referència tant per als professionals d’aquí com per als que vénen de fora.

Fotos: Laura B.

“S’ha de construir bona

arquitectura amb menys

pressupost, fet que no

significa que un no s’hagi

d’arriscar a buscar noves

idees i noves solucions

que responguin a les

noves necessitats”


CONSELLrector


Marc Longaron entrevista

Lluís Comerón

Quina és la principal preocupació del degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya?

Els arquitectes. El que més em preocupa és la situació que estem vivint els arqui-tectes. Sóc conscient que és una situ-ació d’emergència que no hem viscut mai en tota la història del Col·legi. Hi ha hagut situacions dolentes, crisis com la dels anys setanta o la de finals dels vuitanta, però mai no hi ha hagut una situació tan crítica com aquesta en la nostra professió.

Per tant, és difícil trobar línies de resposta per a adaptar-nos al que està passant?

Sí. Una de las coses que hem d’entendre és que no estem davant d’un problema dels arquitectes, sinó d’un problema que afecta tot el sector de la construc-ció. Estem en un sector d’una gran inèr-cia per la mida que té i per això costarà molt de tornar-lo a engegar.

Estem en una situació de crisi i alhora davant d’una transformació i no passa

gaire sovint que es donin totes dues co-ses alhora. Si només estiguéssim vivint una crisi caldria adaptació i manteni-ment i, si només visquéssim una trans-formació, seria necessària una inversió per fer el canvi, però quan s’uneix crisi més transformació tenim com a resultat una reconversió.

El nostre és el primer gran sector que requereix una reconversió, però no dis-posa ni del recolzament dels governs, ni dels ajuts públics de què han gaudit altres sectors per sortir-ne. I aquests su-ports i ajuts són necessaris.

Els arquitectes tenim molts camps d’actuació, però podem dir que tots

36 / Lluís Comerón

tenim dificultats en els nostres àm-bits de treball?

L’heterogeneïtat del col·lectiu d’arqui-tectes és una característica que dificulta una acció concreta i vàlida per a tots, però que alhora considero que és una de les qualitats que dóna el potencial de sortida de la crisi.

Entenent aquesta heterogeneïtat del col·lectiu no hem de deixar-nos enga-nyar per les estadístiques. L’estadística de la caiguda del visat, respecte de l’any zenit, el 2006, és d’un 60%. Podríem creure que els arquitectes tenim un terç de la feina que havíem tingut. Però la realitat no és aquesta. Pocs han assolit

Lluís Comerón és arquitecte i fa anys que combina el seu treball d’arquitecte amb responsabilitats com a membre de Junta al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Primer com a vocal de Barcelona, més tard com a president de la Demarcació i des de juny d’aquest any com a degà del Col·legi. Des de la seva posició com a degà del COAC ens apropa en aquesta entrevista a la seva visió de la professió i del Col·legi.

Degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

“La Cooperativa ha tingut un paper paral·lel al del

Col·legi en tant que també és un dels instruments

col·lectius dels arquitectes. Penso que el Col·legi ha de

permetre que els arquitectes arribin col·lectivament

allà on no arriben individualment”


Lluís Comerón / 37

un descens en els encàrrecs inferior al 60%. La majoria tenen un 30% de la feina que tenien a l’any 2006, i per tant es troben en una situació de subsistèn-cia. I per últim, també n’hi ha molts que estan a zero, i en aquests casos, la situ-ació és crítica.

Per tant, no es pot parlar d’una fór-mula magistral que serveixi per a tots els arquitectes?

A partir de les diferents formes d’exer-cir la professió des del Col·legi, estem desenvolupant una estratègia d’accions concretes que acompanyi els diferents grups i col·lectius (professionals liberals, perits, taxadors, treballadors de l’Ad-ministració, etc.) Aquesta manera de treballar és molt més laboriosa, però qualsevol altra opció hem considerat que no assegurarà un bon resultat i per tant no ens sembla viable. No creiem en receptes que es pugin utilitzar de forma generalitzada i que funcionin per a tots.

I des de quins serveis el Col·legi des-plega aquesta estratègia d’accions concretes?

Un dels serveis més importants per al desplegament de l’estratègia d’acompa-nyament és l’Escola Sert. Ho és perquè desenvolupa un doble paper: ajudar a transmetre coneixements que permetin

oferir nous serveis i contribuir a millorar l’eficiència d’aquests nous serveis. Hem de dotar els arquitectes d’instruments que els ajudin a trobar nous clients per a fer tasques que fins ara no ens contrac-taven i que un cop trobats repeteixin. Aquest hauria de ser l’objectiu de qui vol mantenir una activitat autònoma.

Més enllà de l’Escola Sert, un altre exemple d’acció concreta és l’acord amb Construmat amb qui properament tenim previst signar un conveni per a implantar un programa d’inserció d’ar-quitectes en les empreses del sector.

Fa pocs dies, també, s’ha presentat al COAC el decret sobre inspecció tècnica d’edificis, ITE, en el qual els arquitectes hi tenim un paper clau, tant per a la ins-pecció tècnica, com especialment pel que fa als posteriors projectes de millora i de rehabilitació posterior dels edificis inspeccionats.

Finalment voldria mencionar les accions d’internacionalització iniciades amb el conveni bilateral amb ACC1Ó, a partir del qual es faran dues missions, a Xile i a Polònia, amb l’objectiu que els des-patxos d’arquitectes catalans es pugin donar a conèixer entre els actors més rellevants del sector de la construcció, establir contactes i conèixer els mercats potencials dels dos països.

Aquests són, només, quatre exemples de les accions concretes que estem du-ent a terme. Aquestes quatre accions, juntament amb d’altres, es poden seguir a través de les presentacions públiques, de les plataformes més usuals (el web coac.net) o de les plataformes noves es-pecíficament creades per a cada acció (INFO.ITE.coac).

En tots els casos, cal insistir explicant quin és el capital que tenim els arquitec-tes en qualsevol activitat professional,

“El nostre és el primer gran sector que requereix una

reconversió però no disposa ni del recolzament dels

governs, ni dels ajuts públics de què han gaudit altres

sectors per sortir-ne. I aquests suports i ajuts són

necessaris”

> Lluís Comerón i Marc Longarón a la botiga de la Cooperativa, a la seu del COAC de Barcelona.


38 / Lluís Comerón

tant en les que hem desenvolupat tra-dicionalment, com també en activitats que fins ara no han estat gaire habituals en l’arquitectura.

Quin és el capital que podem oferir a la societat a què et refereixes?

Sobretot la capacitat de resoldre pro-blemes generant solucions de futur: és el que anomenem projectes. Però dels projectes ens n’hem quedat la closca i no l’interior. La closca d’un projecte po-dríem dir que és el dibuix d’un edifici. Projectar penso que és quelcom més que això. Quan projectem analitzem un problema, un problema complex. Els arquitectes tenim una metodologia basada en l’assumpció de que els pro-blemes complicats sovint no es resolen millor en simplificar-los… i això és el que passa en el món modern, que els pro-blemes són cada vegada més complexos i menys simplificables… Per tant, a par-tir d’aquesta detecció i comprensió de la realitat d’un problema complex inten-tem buscar solucions que en comptes de simplificar-lo hi donin la millor res-posta possible i equilibrada, a la vegada, als diferents vessants. Aquest és un fet diferencial dels arquitectes.

Altres col·lectius també resolen pro-blemes, però ho fan simplificant i tros-sejant. Nosaltres tenim capacitat de generar projectes, és a dir, solucions a problemes existents amb una metodo-logia específica que hem d’emfasitzar i que és útil des de la política, passant per la indústria, seguint per la gestió d’em-presa i acabant pel que hem fet tradici-onalment que és l’edificació.

N’hi ha prou amb això?

No, perquè aquestes són les línies d’adaptació a aquesta realitat que co-mencem a conèixer, que és la realitat de la crisi. Anar per aquí ens pot ajudar en aquests anys que han passat i en els

propers anys de situació de profunda caiguda, però de la mateixa manera que això ens ha agafat per sorpresa i que no ens vam poder preparar fa quatre o cinc anys perquè ningú no podia preveure una situació tan dura com la que estem vivint, el que sí que podem preveure, i ho hem de fer, és que un dia o altre tornarà a canviar el cicle i, sense arribar mai al que es va fer, tornarem a tenir un sector en recuperació.

Si ens centrem en el format de resistèn-cia i adaptació, ens tornarem a equivo-car perquè vindrà la recuperació i ens tornarà a agafar sense estar preparats, i en això s’ha d’anar actuant.

En aquest escenari de futur, de re-cuperació, quin penses que serà el paper de l’arquitecte?

Quan vingui la recuperació, que arriba-rà algun dia, passaran força coses no-ves. Es revaloraran molts elements que actualment estan desvalorats, com ara el paper dels professionals i la manera com s’exerceixin les professions i fins i tot les seves competències. Per tant, ens hem de posicionar i estar preparats per quan això passi (fins ara sempre ha pas-sat quan s’ha acabat una crisi), i l’única manera de fer-ho és donant a entendre que estem compromesos amb el futur i no amb el passat.

Fins aquí hem parlat de la situació actual, de diferents col·lectius, del futur, del reposicionament que toca-rà fer en l’esdevenidor, de com ara ens estem centrant en una forma de resistència per sobreviure que en el futur no ens servirà, però...

Sí, però també hi ha components posi-tius en la realitat. En aquests moments, de la mateixa manera que hi ha molts arquitectes que no saben com sortir-se’n o que tot i saber-ho no ho aconseguei-xen, n’hi ha altres que ho estan aconse-

guint, que estan trobant nous mercats. I és important que ho sapiguem tots. Els que estan bloquejats necessiten sa-ber que hi ha qui troba camins. I això succeeix en diverses línies: estan trobant feina a fora, o estan fent petites feines aquí, o treballant en tasques vinculades a la gestió, o en àmbits emergents com rehabilitació i sostenibilitat, etc., etc.

Quines són les prioritats del COAC?

En relació amb el Col·legi, no hi pot haver prioritats. Prioritat és una tria del que pot ser millor o pitjor, i la situació que tenim no ens permet triar, sinó atendre necessitats. Tenim tres necessi-tats fonamentals i per tant tres reptes per resoldre-les de la millor manera que puguem.

La primera necessitat és la pròpia d’un col·legi: estar ben gestionat, donar bon servei als col·legiats, tenir una bona in-terlocució amb les institucions. I això ja és prou feina com per omplir la legis-latura.

La segona és acompanyar, en la mesura que es pugui, els arquitectes en aques-ta situació que estem vivint. Per tant, és imprescindible orientar i prioritzar totes aquelles accions que en la mesura que sigui possible puguin ajudar, puguin col-laborar, tant a trobar solucions com a conèixer la realitat.

La tercera és transformar el Col·legi, perquè el Col·legi que tenim, que és del qual venim, no serà en absolut el que tin-drem en el futur, tant si ho volem com si no. I el millor que podem fer és intentar triar nosaltres allò que volem i no deixar que acabi essent allò que les circums-tàncies marquin. Ha canviat la realitat de la professió, i canviarà més, encara: també ha canviat el marc legislatiu i, per tant, necessitem definir i establir un nou Col·legi. I tot això, a més, necessitem fer-ho amb molts menys recursos.

“Quan vingui la recuperació, que arribarà algun dia, passaran força coses noves.

Es revaloraran molts elements que actualment estan desvalorats, com ara el paper

dels professionals i la manera com s’exerceixin les professions i fins i tot les seves

competències”


Lluís Comerón / 39

Hi ha prou recursos per afrontar aquests reptes?

No. No hi ha recursos materials ni per fer la primera tasca. Tenim menys de la meitat del pressupost que s’havia utilitzat anys enrere tan sols per a fer funcionar el Col·legi. Més enllà dels recursos materials disposem d’altres re-cursos, comptem, i necessitem, ara més que mai, amb l’ajut i el suport de tots els arquitectes. Els arquitectes som el Col·legi.

A aquests reptes hi estem compromesos les juntes i els membres de l’assemblea que vam sortir escollits a les eleccions. Però també hi estan compromesos els equips de treball que de forma voluntà-ria treballen intensament en els àmbits territorials on el Col·legi és present, i els centenars d’arquitectes que formen les agrupacions col·legials. Però amb això no n’hi haurà prou;, és imprescindible tenir el compromís de tots aquells arqui-tectes que creguin i vulguin participar i ajudar en els reptes que seran vitals per al futur de la professió i del Col·legi.

Abans parlaves dels canvis que ha de fer l’arquitecte i de la necessitat de formar part del futur. Com es traslla-da aquesta necessitat al COAC?

Parlant del Col·legi, ens hem de plante-jar, també, la necessitat de transmetre

modernitat a la societat. De la mateixa manera que els arquitectes hauran de transmetre modernitat per formar part del futur, el Col·legi també té aquest mateix repte. Aquest repte s’afronta racionalitzant els processos, posant-se al davant amb formulacions noves com és el nou visat, transformant-se com a institució i també establint vinculacions diferents amb la societat.

En aquesta nova vinculació amb la so-cietat, en moltes altres disciplines exis-teixen institucions o corporacions que han assolit el lideratge i la responsabili-tat de vincular aquell coneixement amb la societat. En la música hi ha orfeons, conservatoris, etc.; en art hi ha cercles de belles arts, etc.; en arquitectura el Col·legi ha d’assumir, encara amb més força, aquest paper.

El Col·legi, durant unes èpoques, ha assumit aquest lideratge, però d’uns anys ençà s’ha diluït. El Col·legi ha anat cedint part del testimoni a les adminis-tracions, que no han pogut respondre com hauríem volgut. Nosaltres hem de-cidit tornar a agafar el que vam cedir. Com s’agafa novament aquest testimo-ni? Doncs comprometent-se i, a partir d’aquí, reconstruint un teixit de relaci-ons directes amb els ciutadans i a través de tots aquells altres operadors d’arqui-tectura amb els quals conjuntament po-dem reconstruir aquesta vinculació.

En aquest futur del qual has parlat, quin creus que serà el paper de la Cooperativa?

La Cooperativa ha tingut un paper paral·lel al del Col·legi en tant que tam-bé és un dels instruments col·lectius dels arquitectes. Penso que el Col·legi ha de permetre que els arquitectes arribin col-lectivament allà on no arriben indivi-dualment. Segurament, la Cooperativa també podem definir-la des d’aquest objectiu, però en un altre àmbit d’actua- ció: en un àmbit comercial, d’accés a productes i serveis. Des d’aquest punt de vista, crec sincerament que és im-portant que la Cooperativa mantingui el seu compromís amb els arquitectes, atenent les seves necessitats actuals i futures.

Tens algun suggeriment a fer-nos?

Seguir compartint una actitud d’il·lusió respecte al futur.

“Parlant del Col·legi,

ens hem de plantejar,

també, la necessitat de

transmetre modernitat

a la societat. De la

mateixa manera que els

arquitectes hauran de

transmetre modernitat

per formar part del futur,

el Col·legi també té

aquest mateix repte”

llibres sobre els interiors


LLIBReria


Josep Maria Montaner / Arquitecte

lecturesininterrompudes

40 / lectures ininterrompudes

En aquest recorregut a través dels lli-bres, que ha durat anys, arribem a aquells que han tractat dels interiors. I en aquest terreny, el principal referent és l’historiador italià Mario Praz (1896-1982), autor d’un llibre imprescindible, el gran volum La filosofia dell’arreda-mento (1945), traduït l’any 1964 per An illustrated History of interior Decoration. From Pompei to Art Nouveau, un im-pressionant i erudit panorama de la his-tòria dels interiors. A més a més, Praz va escriure llibres essencials d’història com Mnemosyne (1970), en el qual estableix suggerents relacions entre les arts visuals i la literatura. Mario Praz era, també, un obsessiu col·leccionista, que atresorava peces clau d’aquesta història, pintures, mobles i llibres, a casa seva.

A partir de 1934, Praz va situar la seva col·lecció al palau Ricci, precisament a la via Giulia, de Roma, que va fer traçar a principi del segle xvi el papa Juli II; i va ser en relació amb aquest espai que va escriure el seu famós llibre La casa

della vita (1958), en el qual, capítol a capítol, va explicant les set grans sales de la casa, amb els seus objectes, la seva procedència, significats i paral·lelismes literaris. Per forces majors, el 1969 va haver d’abandonar el palau Ricci i es van traslladar, ell i la seva col·lecció, al palau Prímoli, on va haver d’ajustar-la en un espai de menys superfície. Tancat durant anys per reformes i inventari, la col·lecció de la casa de Mario Praz al palau Prímoli es va tornar a obrir al públic el 1996.

Qui visiti el museu pot descobrir aquest espai de l’existència, aquesta casa a on les col·leccions –pintures, mobles i ob-jectes d’arts decoratives– estan situades de la manera més acurada per donar va-lor a cada peça i posar èmfasi en la seva història, els seus significats, les relacions i evocacions que poden suggerir.

Encara que l’atmosfera del palau Prímoli és una mica morbosa, amb l’obsessió de situar cada peça en un ambient, no deixa de ser summament inèdita

aquesta manera de fer, allunyada de les convencions dels col·leccionistes que amunteguen els objectes. Mario Praz, per contra, va crear un món de relacions reconstruint un sistema d’afinitats en-tre cada peça. La majoria d’objectes són de la primera meitat del segle xix i la col·lecció parteix, essencialment, de les pintures. N’hi ha de tres tipus: vistes d’ambients interiors, retrats de persones en interiors i escenes de converses o de grups. Hi ha una cinquantena d’interiors austríacs, alemanys, francesos i italians preciosos de la primera meitat del se-gle xix. La majoria de les peces que va anar adquirint Mario Praz –moltes de les quals mobles d’estil imperi i Biedermeier de l’època napoleònica, de final del se-gle xviii i principi del segle xix– eren les que formaven part d’aquests interiors pintats o peces que eren molt similars. Per tant, el professor Praz va atresorar a mitjans del segle xx objectes que ana-ven constituint interiors semblants als de les pintures que, al mateix temps, col·leccionava.


lectures ininterrompudes / 41

Al museu, s’hi entra per un petit rebe-dor, curull, que condueix a la galeria, a on tenia els llibres en un entresolat i a on hi ha una part de la col·lecció, la que dóna la benvinguda al visitant, amb una escultura dedicada a Eros i a l’amor. De la galeria es passa a l’estudi, lloc d’acumulació d’objectes i pintures, amb la seva taula d’escriptori presidint l’es-pai. L’estudi inclou la pintura de Sergio de Francisco que mostra Mario Praz el 1964 en el seu antic despatx del palau Ricci a la Via Giulia. De l’estudi es pas-sa a l’habitació d’ell, a una altra sala, a l’habitació de la filla, Lucia i, per últim, a la biblioteca amb les antigues vitrines.

Per a un barceloní hi ha una referència obligada: la casa de Mario Praz (i la seva obsessió pel col·leccionisme) ens recor-da el cas de l’escultor i col·leccionista Frederic Marès. La visita al Museu Mario Praz, de fet, fa pensar en el fenomen tan complex del col·leccionisme. Per una sè-rie de raons, el col·leccionisme ha estat una activitat exclusivament masculina. Va arrencar en el món del barroc dins del context de la família patriarcal amb recursos, en la qual el noble disposa del seu espai privat, l’studiolo, i de les seves col·leccions. L’activitat, doncs, era veda-da a les dones, ja que no tenien propie-tats i tampoc no tenien espais propis en unes cases que, per altra banda, eren el lloc de la seva dedicació obligada a les tasques domèstiques.

Al Renaixement i al barroc, un home ric podia anar construint el seu patrimoni. El gabinet o studiolo era l’últim reduc-te, difícilment accessible, en el cor de la casa; un espai simbòlicament ornamen-tat, que s’anava constituint en la imatge del seu propietari. Un espai decorat amb retrats d’avantpassats, reals o ficticis, o amb objectes antics, que contribuïen a crear una nissaga familiar, difícilment ve-rificable, que legitimava un cognom, tal com queda narrat a la novel·la Bomarzo de Manuel Múgica Lainez, amb les peri-pècies dels Orsini.

En tractar el fenomen del col·leccionisme, alguns autors, com Maurice Rheims, Jean Baudrillard o Jean-Ives Masson, hi troben un vessant eròtic i, fins i tot, una clara desviació sexual, una forta vo-

luntat de possessió: el mascle que per diverses frustracions va dipositant en els objectes la seva passió i el seu ero-tisme. Són uns objectes més dòcils que un animal de companyia, i que no tin-dran la personalitat rebel d’una persona viva. Unes dòcils col·leccions d’objectes poden immortalitzar el col·leccionista, poden atorgar-li vida després de la vida, amb la voluntat de copiar, amb enyo-rança, el poder que tenen les dones de donar vida a nous éssers humans. Jean Baudrillard ha escrit a El sistema de los objetos (1968) que “és aquesta irrever-sibilitat del naixement cap a la mort el que els objectes ens ajuden a resoldre”. Amb la seva obra escrita i amb la seva col·lecció, Mario Praz es va definir com un pioner en l’estudi de les arts apli-cades i en la història de l’arquitectura de la vida privada. Va saber resseguir com ningú les rutes de la privacitat i va desvelar els subtils fils de relació entre molt diverses obres d’art: arquitectu-res, pintures, poesies, obres literàries, mobles, objectes decoratius, etc. Per a Mario Praz, el neoclassicisme no era

solament un estil, sinó que era un sis-tema complex. I les recerques que va fer i casa seva mateix són una mostra d’aquesta capacitat d’esbrinar la ico-nologia de cada objecte decoratiu, els seus significats, les seves relacions amb altres obres: objectes que són en pintu-res, obres que tenen a veure amb altres obres, especialment creacions literàries que Praz coneixia tan bé.

Dins d’aquest univers de prospecció a l’interior de les teles de les pintures hi ha el llibre dels arquitectes catalans Ricardo Flores i Eva Prats, titulat Through the canvas. Architecture inside dutch pain-tings (2008), editat per ACTAR i que és el resultat d’un dels tallers que més repe-tidament han desenvolupat. En aquest llibre es recull el taller a la Faculty of Built Environment University of New South Wales. Partint d’una sèrie de pintures holandeses d’interiors del segle xvii, d’au-tors com Pieter de Hooch o Emanuel de Witte, també molt admirats per Mario Praz, i fent un viatge a través de l’espill del temps, com el d’Alícia al País de les

Dins de l’univers de prospecció a l’interior de les teles

de les pintures hi ha el llibre dels arquitectes catalans

Ricardo Flores i Eva Prats, titulat Through the canvas.

Architecture inside dutch paintings (2008), que és el

resultat d’un dels tallers que més repetidament han

desenvolupat


42 / lectures ininterrompudes

meravelles i Alícia, a través de l’espill de Lewis Carroll, en el taller es tracta de projectar un habitatge contemporani a partir dels espais, traces, estructures, visions, llums i relacions definides a les pintures.

L’exercici, tal com s’explica al llibre, és summament interessant, ja que es trac-ta d’una pràctica que juga amb el temps per conèixer els estrats de la història i aprendre a veure i a projectar l’espai com a capes noves sobre el patrimoni i la memòria existents.

Hi ha, però, una dificultat. I és la de superar la historicitat concreta del mo-ment: en aquest cas, el segle xvii i, es-pecialment, el fet que aquesta pintura domèstica holandesa comenci a cons-truir el gènere, el lloc de la dona reclòs a l’interior privat, tal com es va produir a l’època del barroc, intentant consolidar una clara etapa de la societat patriarcal i de domini sobre la dona, emmarcada en la seva tasca maternal.

En l’exercici de Prats i Flores, per poder fer el salt i portar la tela fins a l’actuali-tat, la clau la trobem en la manera com es registra cada quadre, com s’hi inter-

preta l’espai i les relacions que només es veuen parcialment a la tela i com es traspassa, mitjançant el salconduit del dibuix, de la interpretació, de la maque-ta o del diagrama, fins a un projecte que pugui desenvolupar, amb prou llibertat i creativitat, la solució dels problemes i programes de les societats contempo-rànies. De fet, tal com demostraven els exercicis reproduïts en el llibre, en funció de la manera com s’observa, es registra i es dibuixa l’espai de la pintura, és com s’obtenen les directrius, els diagrames, les coordenades i les possibilitats per al traspàs al projecte.

Per finalitzar aquest text i el nostre recor-regut, trobem una obra literària recent que torna a relacionar l’espai domèstic amb el museu i la literatura. És l’obra de ficció d’Orhan Pamuk, premi Nobel de Literatura, El museu de la innocència (2009). Els amors impossibles a Istanbul entre el protagonista, Kemal i la miste-riosa Füsun és motiu per concentrar la memòria d’un lloc, la ciutat davant del Bòsfor, i d’un temps, els anys setanta, en un museu imaginari, els objectes del qual fan referència a algun moment de la relació amorosa o del contacte corpo-ral de la noia amb l’objecte.

El museu que proposa Orhan Pamuk és, alhora, una novel·la i un museu real que, a la manera de Mario Praz, un dels autors citat a la novel·la, s’està comple-tant a Istanbul amb els objectes reals del col·leccionista Pamuk, que els ha anat incorporant a la novel·la tal com són: objectes, vestits, productes comercials, etc. Si Mario Praz va fer la seva casa mu-seu amb les pintures i amb els mobles i objectes que surten a les pintures del se-gle xviii i xix (o semblants), Orhan Pamuk ha fet el seu museu amb els objectes reals dels records que ell ha conservat o ha adquirit, i que ha introduït a l’acció fictícia de la novel·la.

Cap al final de la novel·la, Kemal recorre tots els museus del món que li poden donar inspiració per al seu Museu de la Innocència, dedicat a Istanbul, a la Fusün i a la vida quotidiana dels anys setanta. La recerca del museu, que serà real, i al-hora recurs literari dins de la novel·la, el portarà des del museu de Sir John Soane a Londres fins al de l’arquitecte Carlo Scarpa al nord d’Itàlia. Lògicament, cita la casa museu de Mario Praz a Roma, però escriu: “De totes maneres, el que em va ensenyar millor què podria fer del llegat de la Fusün va ser el commove-dor Museu Frederic Marès a Barcelona, el pis superior del qual estava ple de si-velles de cinturó, arracades, naips, claus ventalls, flascons de perfum, mocadors, fermalls, collarets, bosses i braçalets”. Perquè el que vol fer Pamuk amb la seva novel·la i amb el seu museu és transme-tre les sensacions, mantenir la percepció de la vida quotidiana, conservar objec-tes i sensacions per resistir a l’oblit.

I és que les ciutats no són només les pedres; estan fetes de les persones que hi van viure i que hi viuen: les persones que les han interioritzat i els interiors en què han viscut; i els objectes i les pintures que rememoren aquestes per-sones, com la Fusün. I són l’escriptor i l’escriptora, i el poeta i la poetessa, els qui permeten reviure les ciutats en les fileres de paraules escrites.

El museu que proposa Orhan Pamuk és, alhora, una

novel·la i un museu real

especial eupalinos Arquitectura a la Universitat



ESPECIALeupalinos


44 / Tonu Laigu

Tonu Laigu / Arquitecte

Enfocament personalitzat, universalitat, competència i mobilitat: quatre atributs dels estudis d’arquitectura a Estònia

Per poder comprendre l’estat actual de l’ensenyament de l’arquitectura a Estònia, i el seu estatus social,

crec que cal presentar alguns breus apunts històrics que permetran entreveure una perspectiva general del

continu desenvolupament que han viscut els estudis d’arquitectura al nostre país.

La nació independent d’Estònia va que-dar establerta el 1918. La seva emergèn-cia i desenvolupament només han estat possibles per mitjà de l’autodetermina-ció nacional. En aquell temps, cultural-ment i políticament Estònia es trobava immersa en l’esfera d’influència tant d’Alemanya com de Rússia. Malgrat les nobles aspiracions d’independència que tenia i la recerca d’una identitat nacio-nal que perseguia, a Estònia li va resultar impossible trencar l’entorn cultural que s’havia anat formant durant tants anys. Aquesta és la raó per la qual, a Estònia, l’origen dels estudis tècnics, artístics i ar-quitectònics estigui íntimament vinculat als models educatius alemanys i russos. Els centres més importants que van in-fluir en el desenvolupament d’aquests models van ser Riga, com a nucli dels alemanys del Bàltic, i Sant Petersburg, focus de la cultura russa que es tro-ba molt a prop d’Estònia. Una dècada abans, encara que en menor mesura, també s’havia deixat sentir la influència cultural dels nostres veïns finlandesos,

sobretot arran del seu despertar com a nació i del seu particular romanticisme nacionalista.

Entrant en matèria, l’any 1918 està considerat com el punt de partida dels estudis d’arquitectura a Estònia. Les classes dels Cursos Tècnics Especials van començar el 17 de setembre de 1918 per iniciativa de l’Estonian Engineering Society. Aquell dia es van posar en mar-xa les enginyeries mecànica, elèctrica i hidràulica, la construcció, la construc-ció naval i els estudis d’arquitectura, que van començar amb una classe de 120 estudiants universitaris. Aquests primers passos van estar marcats per la revolució tecnològica del segle xix, que va provocar un augment dels estudis tecnològics, i pel sistema educatiu ale-many, que tanta influència va tenir a Estònia i en el qual l’arquitectura, junt amb la construcció, estava inclosa en la categoria de matèries politècniques. En virtut d’aquests condicionants, fins a la Segona Guerra Mundial el desenvolu-

pament de l’ensenyament d’arquitec-tura a Estònia va estar sempre vinculat al desenvolupament dels estudis d’engi-nyeria i tecnologia. En qualsevol cas, els estudis d’arquitectura incloïen, també, l’ensenyament dels principis fonamen-tals de l’urbanisme.

La primera escola d’art es va desenvolu-par a Estònia pràcticament alhora que l’escola tècnica, ja que l’Estonian Art Society va fundar la Tallinn Industrial Art Scool el 1914 per tal de proporcionar un ensenyament general i una capacitació professional en arts i oficis. Abans de la Segona Guerra Mundial aquesta escola d’art va evolucionar fins a convertir-se en una facultat de belles arts, per la qual cosa a Estònia, a més de les belles arts, també es podia estudiar disseny d’inte-riors i de jardins, que en realitat era la manifestació de l’arquitectura paisatgís-tica d’aquella època.Els punts clau de l’ensenyament de l’ar-quitectura que s’han descrit fins ara es van mantenir fins a l’annexió d’Estònia


Tonu Laigu / 45

per part de la Unió Soviètica. Segons la política cultural de l’URSS, “l’art pertany al poble”i per això calia controlar-lo po-líticament. Així, l’arquitectura va ser ca-tegoritzada com a art, decisió que va ser també una reacció estalinista a les idees de modernisme del CIAM que provenien d’Occident. En conseqüència, l’ensenya-ment d’arquitectura es va traslladar de la universitat tècnica a la universitat de les arts entre 1948 i 1950. A partir de lla-vors, l’Estonian Academy of Arts, on es van centralitzar tots els estudis artístics i d’arquitectura, es va convertir, i conti-nua sent-ho encara avui, en la institu-ció principal referent a l’arquitectura, el planejament urbà i el disseny d’interiors. Al llarg dels anys, aquesta acadèmia ha tingut diferents noms, però la seva es-tructura acadèmica ha romàs inaltera-da. L’important canvi d’orientació que va significar passar d’una universitat tècnica a una institució de tipus acadè-mica va afectar notablement els estudis d’arquitectura, així com la vida arqui-tectònica, i els seus efectes es perceben fins i tot a dia d’avui.

Enfocament personalitzat

Quant al nombre d’estudiants, l’Estonian Academy of Arts és una de les més peti-tes institucions històriques d’estudis su-periors que hi ha a Estònia. Mentre que la Universitat de Tartu té uns 16.000 estudiants inscrits, la Universitat de Tecnologia de Tallinn en té uns 13.500 i la Universitat de Tallinn gairebé 10.000, actualment a l’Estonian Academy of Arts hi ha 1.240 estudiants matriculats a temps complet. D’aquests, uns dos-cents alumnes s’estan especialitzant en arquitectura i planejament urbà, paisat-gisme urbà i disseny urbanístic i d’inte-riors. En l’última dècada, una mitjana de deu alumnes anuals ha obtingut el títol de màster en Arquitectura. Si tenim en compte que Estònia té una població de 1.340.000 habitants, sembla assegurat el necessari increment d’arquitectes que hagin completat amb èxit el programa de màster.

En qualsevol cas, sota la màgia dels nú-meros s’amaga un significat més pro-fund. Un menor nombre d’estudiants universitaris ofereix l’oportunitat d’enfo-car l’ensenyament de cada alumne d’una manera més personalitzada. Permet en-

dinsar-se de manera més directa en la col·laboració entre professor i alumne. El professor dóna a classe els seus conei-xements i la seva experiència, però tam-bé té temps per avaluar individualment el treball de cada estudiant. El procés d’ensenyament i aprenentatge resulta molt flexible i emfatitza la creativitat i el desenvolupament individual.

Universalitat

Els petits estudis d’arquitectura que tenen entre tres i cinc empleats consti-tueixen la gran majoria d’empreses del mercat arquitectònic a Estònia, i per això es veuen obligats a treballar amb gran flexibilitat. Alhora, Estònia no té un mercat de grans dimensions per a productes de tipus estàndard, fet que impedeix, llevat de casos comptats, l’es-pecialització total: en la vida real els ar-quitectes reben encàrrecs de tipus molt divers. Per aquesta raó, els professionals de l’arquitectura han de conèixer moltes tècniques diverses (a un nivell superior al de la mitjana) i tenir amplis conei-xements de planejament urbà, disseny arquitectònic, paisatgisme i disseny d’in-teriors. El fet que l’arquitecte s’ocupi del tractament integral de l’espai li permet concretar solucions que s’apropen a les ideals i augmenta les possibilitats d’èxit en la pràctica professional.

L’especialitat més important a la Facultat d’Arquitectura de l’Academy of Arts és arquitectura i planejament urbà. El ma-teix nom ja gairebé suggereix que l’ar-quitectura i l’entorn ambiental estan considerats com un tot integrat. El medi ambient influeix en l’arquitectura que s’està creant i l’arquitectura influeix en l’entorn ambiental. Un enfocament in-terdisciplinari a l’hora d’ensenyar arqui-tectura fa que el procés d’aprenentatge resulti més atractiu, i a més els estudi-ants que dissenyen projectes per a àm-plies extensions de terreny aprenen que un edifici o un detall arquitectònic ben concretat pot donar al projecte un valor final molt més gran.

Durant més de vint anys, a l’Academy of Arts ha predominat la tendència a sintetitzar el planejament i el projecte arquitectònic i en l’actualitat aquesta vinculació és un fet que no es discuteix. L’especialitat d’arquitectura, a l’acadè-mia, inclou a més una àmplia selecció de disciplines: filosofia, enginyeria, art, cièn-cies socials i medi ambient, i en els últims temps ha augmentat l’atenció cap a les relacions amb els mitjans de comunica-ció. D’aquesta manera, el Departament d’Arquitectura prepara arquitectes que seran capaços de treballar en tots els àmbits relacionats amb l’arquitectura, el planejament i el disseny urbà.

> Estonian Academy of Arts.


Com a complement s’ha instituït un programa de màster de dos anys en urbanisme internacional. S’hi analitza l’entorn urbà a través de la relació amb altres disciplines: l’ensenyament dels principis fonamentals d’història, socio-logia, geografia, antropologia, ciències polítiques i econòmiques incrementa i completa el coneixement de l’entorn urbà, fonamental per a l’arquitectura i el planejament. Aquest coneixement es presenta com un conjunt integrat. A més, l’últim any, a la Facultat d’Arqui-tectura s’ha creat un altre programa de màster de dos anys en paisatgisme urbà, programa centrat en el tractament in-tegrat de les relacions entre els mitjans natural i urbà.

D’altra banda, sovint s’organitzen pro-jectes o seminaris entre estudiants de les tres especialitats que s’han esmen-tat més amunt, és a dir, arquitectura, urbanisme i paisatgisme urbà, i es crea així una sinergia entre els estudiants i els professors al mateix temps que es preserva la individualitat de cada espe-cialitat. En l’actualitat, la carrera per als dissenyadors d’interiors s’ha indepen-ditzat notablement, encara que en els seus plans d’estudi s’ha augmentat el nombre d’hores dedicades a l’arquitec-tura i també s’ha creat un programa de màster per a arquitectes d’interiors.

Es pot destacar, també, una unitat de recent creació molt important per a l’ensenyament de l’arquitectura. És el Laboratori 3D, on s’experimenta amb les possibles solucions ofertes pel nou programari per al disseny o el projecte d’espais integrals i edificis energètica-ment eficients, així com amb les mane-res de representar aquestes solucions utilitzant els nous mitjans tecnològics.

En definitiva, una sèrie de mesures pròpies, que el doctor arquitecte Jüri Soolep, degà del Departament d’Ar-quitectura, ens explica a continuació, ajuden a expandir la universalitat dels estudis d’arquitectura:

“Hem mantingut les formes de repre-sentació clàssiques (dibuix, pintura i composició), que han desaparegut en molts plans d’estudi.Mantenim una estreta vinculació amb

un ampli nombre de disciplines que conviden a la reflexió, entre les quals, història de l’art o filosofia.Hem mantingut la fragmentació de les matèries tècniques, l’estudi de les quals està normalment inclòs en el marc d’un projecte arquitectònic i conclou amb el projecte mateix; els alumnes han de completar proves i exàmens indepen-dents de les matèries tècniques esmen-tades.Hem tractat d’expandir-nos amb el nos-tre programa de màsters: paisatgisme, ciències socials, urbanisme.Esperem que aquesta línia d’estudi aconsegueixi un benefici simbiòtic entre els futurs clients i arquitectes”.

Competències

El pla d’estudis del Departament d’Ar-quitectura és un programa de nivell de màster de cinc anys de durada sense cap titulació de nivell mitjà. El programa es-mentat conclou amb una tesi de màster, i els alumnes que la defensin amb èxit obtindran un grau de màster professio-nal en arquitectura. El programa de cinc anys s’ajusta als estàndards educatius re-comanats per a les diferents professions i regulats per la Directiva de qualificació núm. 2005/36/EC de la Unió Europea. El programa del Departament d’Arquitec-tura és uniforme quant a l’estructura, però en termes de continguts es poden diferenciar un període de tres anys d’en-senyament general i un màster de dos anys. Les matèries teòriques de plane-jament urbà i projectes pràctics s’intro-dueixen el quart any de carrera, mentre que durant el cinquè any es completa una tesi de màster de 20 crèdits. Després d’obtenir un grau de màster professio-nal i exercir la pràctica durant tres anys, els titulats del Departament d’Arquitec-tura poden entrar al mercat laboral com a professionals independents i sol·licitar de ser inclosos al Registre d’Activitats Econòmiques del Ministeri d’Assump-tes Econòmics i Comunicació, així com la qualificació professional d’Arquitecte Col·legiat.

Recentment, a l’Estonian Academy of Arts s’ha creat una escola de doctorat en l’especialitat d’arquitectura per tal de fomentar la investigació i el desenvolu-pament.

Mobilitat

El Departament d’Arquitectura de l’Es-tonian Academy of Arts és membre de l’European Association of Architectural Education (EAAE) i de la Nordic Academy of Architecture. A més, l’acadèmia ha establert diversos acords en el marc del Programa Erasmus i, en conseqüència, és habitual trobar estudiants Erasmus pels passadissos dels despatxos d’arqui-tectes i interioristes. De fet, gràcies a un eficient programa d’intercanvi d’estudi-ants, nombrosos alumnes estrangers, o procedents d’altres institucions del país, estudien en el Departament d’Arqui-tectura de l’Estonian Academy of Arts. Alhora, almenys la meitat dels estudiants d’arquitectura de l’acadèmia cursen un semestre o un any acadèmic complet en alguna universitat estrangera, per exem-ple a Copenhagen, Viena, Rotterdam o París. Així mateix, els estudiants tenen la possibilitat de matricular-se a l’esco-la de doctorat Villard d’Honnecourt. Finalment, el Departament d’Arquitec-tura col·labora també amb la Tampere University of Technology i, cada vegada més sovint, un nombre creixent de pro-fessors convidats procedents de països europeus i d’altres llocs del món visiten l’acadèmia.

Conclusió

En l’actualitat, l’Escola d’Arquitectura de l’Estonian Academy of Arts és l’única institució en la qual es pot estudiar ar-quitectura a nivell universitari, és a dir, conforme als requisits europeus quant als programes de màster d’arquitectura. Tanmateix, hem de suposar que aques-ta situació canviarà en un futur proper, cosa que d’una banda augmentarà po-sitivament la competència en el terreny de l’ensenyament, però per l’altra pot crear “solapaments” i “redundàncies” sense sentit i amb poca eficiència, so-bretot tenint en compte el petit nom-bre d’arquitectes que produeix Estònia. En concret, la nova situació pot resultar especialment complicada per a les insti-tucions que només es dediquen a l’en-senyament de planejament.

46 / Tonu Laigu


Tonu Laigu / 47

Si desea obtener más informaciónsobre la tecnología LED de Toshibavisite www.eupalinos.com o llame al 902 998 993


ESPECIALeupalinos


Quan em vaig decantar per fer els estudis d’arquitectura a l’ETSAB, allà per l’any 1975, la meva il·lusió era

dissenyar edificis i la meva formació prèvia, la normal per a un estudiant de l’època: un batxillerat de ciències

que alternava amb classes particulars de dibuix a la meva ciutat natal, perquè es veu que, de petit, ja tenia mà

per al dibuix i la meva família va voler potenciar aquesta habilitat. Res em feia pensar que acabaria sent docent

de dibuix, o més ben dit d’Anàlisi de formes al Departament d’Expressió Gràfica Arquitectònica I de la UPC.

Els avatars de la vida van fer que caigués en mans d’un grup de professors de sisè curs, en Santi Roqueta, l’Elías Torres, l’Enric Sòria i el Lluís Clotet, que impar-tien una assignatura optativa, Dibuix III, on es dibuixaven projectes arquitec-tònics, bé, dit d’una altra manera, on es desenvolupaven autèntics projectes visuals emprant només el dibuix com a mitjà de reflexió i expressió. Per algun motiu, es van fixar en mi i em van pro-posar, l’any següent, el 1980, començar com a ajudant a les classes de dibuix de segon curs. Aquesta era la metodologia habitual de l’època, que es complemen-tava amb el fet de no cobrar durant uns quants anys fins que no es jubilés algun professor venerable. L’alternativa era tornar a casa i associar-te amb algun company per exercir com a professional liberal i esperar que et truqués algun client a la porta.

Des de llavors les coses han canviat molt. En trenta anys he passat d’en-

senyar a dibuixar amb carbonets i aquarel·la a fer-ho amb ordinador. De fer làmines monumentals a tot color de les obres de Gaudí amb aquarel Sckmincke o Wilson and Newton sobre paper Schoellerhammer, a muntar pre-sentacions hiperrealistes en 3DStudio, a treballar amb aplicacions de disseny paramètric tipus Catia o a preparar fo-tomuntatges mitjançant el tractament d’imatges i la realitat augmentada. Poques disciplines i àrees de coneixe-ment han experimentat tants canvis i tan radicals com la nostra en la docència dins l’arquitectura.

La que segurament era una facilitat na-tural per al dibuix es va haver de recon-vertir en capacitació per a la docència, formació i investigació en el mitjà gràfic a tots els nivells i amb diverses tecnologies i sobretot en habilitat per trans-metre els coneixements de forma ade-quada. De la meva experiència en els diferents cursos, màsters i tribunals de

PFC on imparteixo docència, tant per mitjans tradicionals com informàtics, he après que el més important no és explicar tot el que un sap, sinó el que s’adequa a cada nivell, però al mateix temps relacionant-ho amb els altres cur-sos, oferint sempre una visió crítica del mitjà gràfic i forçant la voluntat de voler transmetre intencionalitat arquitectò-nica a cada representació, sigui amb la tècnica que sigui.

Això és tot un repte, si s’insisteix, com faig, a ser docent tant de dibuix tradi-cional com informàtic. Bàsicament per-què, per una banda, cada vegada més, els nostres alumnes nous estan menys preparats per al dibuix manual, ja que tots ells, sense excepció, provenen del batxillerat tecnològic on, com a molt, fan dibuix tècnic i quan arriben a la universitat, en poques classes cal fer-los descobrir les virtuts del dibuix a mà al-çada. Per l’altra, cada any les marques comercials ens envaeixen amb noves

Ernest Redondo / Doctor arquitecte Professor titular d’Expressió Gràfica Arquitectònica Universitat Politècnica de Catalunya

De professió, professor i arquitecte

48 / Ernest Redondo


versions de les aplicacions informàti-ques, cada vegada més potents, que cal dominar en poc temps.

La solució a aquest problema educatiu no és fàcil, ja que en el primer cas, amb alumnes analfabets en dibuix a mà alça-da, amb prou feines es disposa d’unes 120 hores per aconseguir que tinguin un nivell suficient d’habilitat i expressivitat amb el llapis, en bona mesura a con-tracorrent, mentre que amb l’altre ull, aquests mateixos alumnes, nadius digitals i usuaris habituals de les càmeres digitals, Photoshop i Internet, es desviuen per co-mençar a usar els programes de CAD, en els quals veuen, ingènuament, la solució a tots els seus problemes de comunicació amb el professor de projectes.

A tot això s’afegeix un nou repte, el que ens imposa el Pla Bolonya, amb el nou espai europeu d’educació superior, EEES i l’educació semipresencial, en la qual, en general, l’ensenyament gràfic en els nostres centres perd de nou hores de do-cència, cosa que ja és una trista tradició. Per tot plegat, cal agafar el toro per les banyes. Cal desenvolupar noves estratè-gies docents que permetin incrementar el rendiment acadèmic dels estudiants, escurçant períodes d’aprenentatge i po-tenciant la creativitat, i donant llibertat total perquè en cada moment del pro-cés docent s’usi el sistema gràfic més adequat.

La meva proposta personal és que cal anar cap a una docència inversa, des del punt de vista de la temporalització actu-al de l’educació gràfica arquitectònica. Cal aprofitar l’empenta i l’atracció cap a les noves tecnologies que senten els alumnes actuals, a fi de formar-los, i un cop satisfeta la seva curiositat i quan ja estiguin dotats amb prou recursos infor-màtics, i quan ja disposin, també, d’una cultura i d’una educació visual adequa-da, que ells mateixos siguin qui trobin a faltar el suggeriment del traç, el gest in-tuïtiu i potenciador de la creativitat que aporta el dibuix a mà alçada, així com l’experiència visual que dóna la pintura, l’ús de la taca i el color unit a la compo-sició plàstica.

En aquest sentit, els nous dispositius tàc-tils i les aplicacions de dibuix digital po-den arribar a ser un substitut acceptable

de les tècniques tradicionals del dibuix artístic, i fins i tot aptes per a la pràctica i la docència del dibuix arquitectònic a mà alçada en un entorn col·laboratiu i interactiu, via Internet. I sobretot en la interacció entre professor i alumnes en les assignatures de projectes, ja que aquesta metodologies, també conegu-des com SBIM Sketch Based Interface and Modeling, adaptades a l’entorn ar-quitectònic, es basen en la integració de registres gràfics i en informació diversa sobre dispositius tàctils, i no en sistemes de dibuix CAD3D-CAM, atesa la lògica especial dels processos de disseny ar-quitectònic. En això, precisament, ens diferenciem del dibuix d’enginyeria, i és aquesta visió polièdrica, aquests proces-sos de lògica una mica difusa, els que permeten desenvolupar els projectes, i també comentar-ne les idees.

Per tot això considerem que l’evolució natural del dibuix arquitectònic a mà al-çada en l’àmbit acadèmic de grau ten-dirà a integrar el mitjà digital, gràcies als nous dispositius pen based o Slater, de baix cost, Ipad, tablets-Pc o pissarres digitals, en els treballs dels estudiants durant les fases de conceptualització dels projectes, per saltar després cap als sistemes BIM, Building Information and Modeling o l’hiperrealisme a l’hora de generar els documents de treball o les presentacions. En el primer cas, la faci-litat de sobreposar informació diversa, imatge digital, models vectorials, etc., està donant lloc a un nou tipus de re-presentació híbrida en la qual s’integren diversos registres gràfics.

Per altra banda, la irrupció del modelat tridimensional des dels primers cursos de la formació d’arquitecte o fins i tot abans, en el batxillerat, gràcies als nous programes NPR, Non Photorealistic Render, programes de modelatge 3D sobre objectes sòlids, tipus Google SketchUp, intuïtius, fàcils d’usar i de baix cost, serà l’eina imprescindible per aprofundir en els temes del control dels objectes en l’espai i les formes arquitec-tòniques i el mitjà d’ideació fonamental, ja que amb ells es construeix l’arquitec-tura des dels primers moments del pro-cés de disseny.

Tampoc no hem d’oblidar la cultura vi-sual i plàstica que hi ha darrere de tot

disseny arquitectònic. Aquesta educació imprescindible s’hauria d’adquirir abans de finalitzar els estudis, i probablement el rendiment milloraria més en els dar-rers cursos, quan darrere de cada traç, gest o proposta, l’alumne pugui invocar una idea o un concepte arquitectònic, quan ja estigui desinhibit de la pressió social per dominar les eines informàti-ques, quan ja sigui conscient de les seves possibilitats i limitacions i quan redesco-breixi l’expressivitat del traç suggeridor.

Exigir abans el màxim nivell, amb les mancances gràfiques amb les quals ac-cedeixen als estudis de grau i amb els temps d’aprenentatge, massa curts, a què ens obliga l’EEES pot ser frustrant per als docents i de poc profit per als alumnes, que no acaben d’entendre aquesta necessitat. Pensem que la Bauhaus, a més d’altres consideracions, de fet va actuar com una escola de post-grau a la qual accedien professionals i artistes per reorientar la seva formació, i d’aquesta fusió d’experiència prèvia i noves propostes va sorgir el millor.

Ah! I què s’ha de dir de la professió li-beral? Bé. Com ja he comentat, la meva vocació era aquesta. La universitat tam-bé et dóna l’oportunitat de no perdre de vista el món real mitjançant convenis i serveis professionals que es gestionen en els centres de transferència de tec-nologia i que et permeten compagi-nar aquestes dedicacions, coneixent les necessitats dels arquitectes, i poder traslladar les solucions que trobes mit-jançant la recerca aplicada en el camp gràfic, a la docència ordinària, primer des dels cursos de postgrau, per anar passant a poc a poc als cursos inferiors. Pensem que continguts i metodologies que fa tot just deu anys s’ensenyaven en un màster ara ja estan arribant als instituts, després d’haver-los assajat en diversos cursos d’arquitectura, i que és aquesta voluntat d’estar al dia en les tecnologies gràfiques allò que va fer que m’impliqués amb la Cooperativa Jordi Capell, des de l’any 2000.

Com es veu, tota una activitat frenètica que no deixa temps a l’avorriment i que t’omple com a persona, com a docent i com a arquitecte.

Ernest Redondo / 49

La carrera i els èxits professionals de qualsevol professional de l’arquitectura, inclosos els denominats icònics, depenen de molts factors, però sens dubte el temps transcorregut a l’Escola, on no solament van adquirir sòlids coneixements, sinó on també van viure experiències úniques i on van entaular relacions que es van prolongar en el temps. Per tot plegat, el temps dedicat a l’escola és un dels més determinants.


ESPECIALeupalinos


50 / L’Escola també va deixar “marca”

L’Escola també va deixar “marca”


L’Escola també va deixar “marca” / 51

Records en forma d’apunts

La decisió d’estudiar arquitectura, el fet d’ingressar a la facultat, la primera escola a la seu de Gran Via amb plaça Universitat, després a la Diagonal, tot plegat amb uns companys i amics mag-nífics..., quin nivell intel·lectual i humà que tenien!L’ingrés fou una cursa d’obstacles ab-surda que t’obligava a haver de com-partir assignatures amb els físics i els matemàtics. Un dia, l’auxiliar del Dr. Linés, catedràtic d’Anàlisi matemàtica, va respondre a la pregunta de per què ens servia aquesta assignatura, als d’ar-quitectura. ”Per res!”, va dir, i després ho va voler arreglar dient que ens servia per agilitar el cervell, per preparar-lo per a altres reptes, i va seguir divagant una estona, un pèl avergonyit per la seva es-pontaneïtat.Dir Ros Vila i “barrera del dibuix” era dir el mateix (dibuix lineal, artístic, la tècnica del rentatge, figura i catxo… quina pa-raula mes rara!). N’hi havia més d’un, i podria donar noms, que mentre espera-ven per aprovar el dibuix, havien fet la carrera d’aparellador, d’advocat o altres estudis més o menys estranys. La qüestió era fer-ho difícil com fos.A mi em va anar bé, la primera que vaig aprovar va ser el dibuix, però les mate-màtiques van ser “figues d’un altre pa-ner”. La Geometria analítica, de la qual ara dirien que és un “pal”, va ser una as-signatura que vaig aprovar de miracle. La cosa va anar de la manera següent: van pressionar el catedràtic perquè aprovés el fill d’un militar –per cert, de no gaire gra-duació–, que “estudiava” al nostre curs. Això el va enrabiar molt, ho sé de bona tinta, i ens va aprovar en bloc a tots!De fet, recordo amb claredat les nostres mirades atònites, de l’amic Jordi (Querol) i d’el genio Ricardo Bofill, que els tenia asseguts a banda i banda a l’aula de ciències, quan assistíem a les primeres classes magistrals de l’assignatura en qüestió. El catedràtic utilitzava una sim-bologia amb lletres gòtiques i un llen-

Gonzalo Jiménez

Doctor arquitecte

guatge que ens semblava (a mi segur!) xinès. Pobre home, era una mica sord i les seves explicacions, pel to de veu, eren una espècie de melopea pesada.Això passava el mes de gener i, gràcies al fet que Bonaventura Bassegoda, lla-vors secretari de l’Escola, et deixava ma-tricular provisionalment de tot el primer curs si només tenies una assignatura pendent, si t’anava bé, podies aprofitar la matricula per a la resta del curs. Ara bé, si no… Total: de dos, com a mínim, a quatre anys de mitjana, quasi perduts miserablement!Aquest període de temps potser va servir per viure alguns fets com, per exemple, assistir a primera fila de l’aula, perseguits pels grisos i altres infiltrats, amb porra o pal i cadena sota la gavardina, després de rebre l’ordre d’aquell governador ci-vil, alt i gros, que va tirar el puro a terra amb ràbia, perquè trenquessin els vidres de les portes principals i els canons d’ai-gua ens apartessin i ells poguessin en-trar, a la fi, a la sacrosanta institució de la Universitat Central de Barcelona, i tot plegat per… esbatussar-nos.Un altre exemple serien els fets del Palau… perdó, del Paranimf: els ger-mans Foncillas, uns personatges, que semblaven molt saberuts i implicats, es-taven parlant dempeus damunt la taula i, de sobte, van entrar els grisos per les portes del rectorat. Jo tenia al costat en Ricardo Bofill i a prop molts altres (en Jordi Querol, en Ciscu Pedragosa, el meu germà Pere, etc.). Com que jo vaig cór-rer més que ells, a ells els van enxampar. Amb el temps m’he preguntat diverses vegades si m’hauria d’haver quedat. No ho sé, crec que el fet d’estar “fitxat” després va servir força a més d’un.Jo era un simple estudiant, bastant es-portista (el meu pare havia estat Olímpic dues vegades!) i a casa feien un gran esforç perquè els quatre germans tin-guéssim una carrera universitària (som un químic, un advocat, un arquitecte i un enginyer industrial), i així va ser. Potser vaig córrer més pensant en els sacrificis que feia el meu pare i a no em-

bolicar la troca participant en uns fets politics incipients dels quals no sabia, ho confesso, gran cosa. Poc després vaig conèixer i entendre moltes coses.Un cop a l’Escola, que estava al pis més alt de la Universitat Central, tot sembla-va que anava de baixada, i no es una metàfora: ens parlaven de materials, de construcció, dibuixàvem plànols en lloc de la Venus de Milo o el Discòbol, d’instal·lacions, una mica d’urbanisme, etc. Era tota una altra cosa.D’arquitectura, però, no ens en parla-ven gaire. L’edifici era una mica arcaic i el professorat, salvant algunes excep-cions, també, però els recordo tots amb respecte i amb un cert afecte: tots prac-ticaven l’ofici al carrer i pocs ensenya-ven en exclusiva, la qual cosa tenia certs avantatges perquè aprenies l’ofici real.Una cosa potser prou rellevant, en la meva vida, va ser col·laborar i partici-par en l’organització i celebració de la VIII Conferència Internacional d’Es-tudiants d’Arquitectura i la publicació de la revista Arquitectura 63.Després, amb els anys, vaig col·laborar a l’Escola un parell d’anys en la ma-tèria que m’anava millor, el dibuix (Geometria descriptiva); més tard vaig estar un temps al COAC, a la Secció de Visat, i això em va servir força per veure de prop com es treballava: els que te-nien bon ofici, els que tenien unes fons de feina inexplicable pel seu volum, els “firmons”... En fi, hi havia de tot, però de “llapis d’or”... n’hi havia pocs.En rellegir el text m’adono que he par-lat més del trauma que va representar un ingrés mal covat, que d’una carrera una mica grisa d’estudis i aprenentat-ge. Però, amb tot, reconec que la vaig compartir amb uns amics que venien de tot arreu (Còrdova, Madrid, País Basc, València, Illes Canàries, etc.), divertits, entranyables i, com diu un del meus néts, referint-se al seu germà, uns “co-cos”: quina capacitat per estudiar, com-plir i viure “a tope”, però… amb seny! El temps, posteriorment, ha demostrat la vàlua de molts d’ells.



Alberto García

Arquitecte

Els temps han canviat

Quan penso en el temps de “l’Escola”, de seguida em ve al cap l’època de co-mençament de carrera, a Las Palmas de Gran Canària, on l’any 1968 es va fun-dar l’Escola d’Arquitectura com una sec-ció delegada de la ETSAM. La distància m’invita a fer algunes reflexions.

Excel·lent entorn arquitectònicQuan es parla de Las Palmas com a ciu-tat, pocs recorden que té una magnífi-ca presència d’arquitectures: gòtiques i mudèjar, associada a la fundació de Vegueta/Triana a la seva supèrbia cate-dral, sobre les quals en els segles xvii i xviii es van afegir vestidures barroques i neoclàssiques; eclèctica, l’estil genuí del segle xix, i modernista, de comen-çament del xx, totes dues molt singulars i nascudes arran de la construcció del port de La Luz i de la influència de la colònia britànica; i, a la fi, racionalista (a Ciudad Jardín, Tafira i poca cosa més), d’una puresa envejable gràcies a alguns arquitectes de talent (i a algun alemany instal·lat). Podria tancar aquesta nòmina la inven-ció de l’estil canari, un revival del gòtic i mudèjar sorgit com a reacció tradicio-nalista a l’estil internacional, que s’iden-tificava amb el republicanisme. Però no hem d’oblidar que alguns arquitectes van aconseguir prolongar certa raciona-litat en el seu quefer per assolir honestes arquitectures d’acceptable modernitat als anys cinquanta i seixanta.

L’arquitecteProfessional molt resolutiu i respecta-díssim, un cap/director a mig camí entre la taula de dibuixar –els seus projectes– i les seves obres, sempre mantenint ben a prop el seu aparellador; a més, agent encarregat d’afers materials, “de camp” però vitals. Aquest arquitecte era un supertècnic; en general, més im-periós (preventivament o no) que savi. Socialment se li respectava la proesa d’haver estudiar, potser durant una dè-

cada, matèries molt denses i per a les quals calia tenir condicions innates: te-nir mà per dibuixar i, sobretot, molt de talent.

L’EscolaEls professors que es van encarregar d’iniciar-nos eren aquells arquitectes que manaven molt però que no tenien formació pedagògica específica. A me-sura que la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Gran Canaria avançava d’edat, hi van anar entrant altres profes-sionals –algun sociòleg, enginyer, etc.– i això, unit a les lògiques crisis de creixe-ment, que van provocar un moviment itinerant de la seu de l’ETSA de Gran Canaria, va comportar un canvi d’iden-titat de l’escola. Va resultar que també hi van arribar urbanistes, encara que la seva formació com a intel·lectuals s’ha-via aturat o pausat molt després d’haver acabat la carrera a Madrid o a Barcelona i d’haver-se lliurat a la professió a Las Palmas. En resum, l’ensenyament era cosmopolita, corresponent a l’ambient portuari i turístic.

Ambient estudiantilQuan vam arribar a aquell edifici tan destraler de Secundària de Tamaraceite (1973), la ETSA de Gran Canaria ja gaudia d’una adolescència madura i es podia palpar un cert ambient estudian-til que, després de passar pels edificis de Perits, a l’Obelisco, i del Banco de España, a Vegueta, havia transcendit de les correries juvenils a les pensio-nes per a estudiants, amb la Tuna pel mig, fins a esdevenir una “presa de consciència” completa davant de la realitat política del país i els canvis que s’acostaven amb rapidesa per l’horitzó.

La INFOETSAQuan vaig preguntar fa un temps al meu amic Miguel Díaz-Reixa sobre l’es-cola d’avui, sobre aquella en la qual vam estudiar tots dos, sobre el rumb actual

de l’ensenyament, sobre qui hi queda-va dels antics, etc., etc., em va informar que ara era tot un altre món. La pobla-ció era una altra, encara que el profes-sorat era el mateix, molts dels quals, excompanys de carrera. Havia desa-paregut absolutament la participació democràtica de l’alumnat, els represen-tants estudiantils es triaven per designa-ció, per bé que alguns hàlits de la gestió paritària sobrevivien de la mítica Junta de l’Escola “antiga”. A les assignatures de Projectes o Urbanística es copiava i enganxava sense complexos de les més de cinc-centes revistes d’arquitectura disponibles o d’Internet –una cosa que programàticament es denominava defi-nir referències–. Era el temps (virtual) de jugar a l’emulació dels arquitectes estre-lla i l’arquitectura simulacre, de l’arqui-tectura sense urbanisme i l’espai temps de paper cuixé, dels infoarquitectes, de la competitivitat cega i dels llocs de tre-ball escombraria als despatxos particu-lars dels professors de l’ETSA de Gran Canaria mateixa.Això sí, tot el que era ecosostenible era motiu de cloqueig en aquesta INFOETSA; mentrestant, els models insulars –hidro-lògic, energètic, territorial, de depen-dència alimentària– i els seus sistemes –de dessalatge, de consum de sòl (agro-pecuari) i de (no)depuració d’aigües re-siduals–, i també la desindustrialització, la ultradensificació o la petja ecològica derivada, rebenten totes les ràtios racio-nals i els compromisos de sostenibilitat i es dupliquen cada deu dècades.


Lliçons magistrals

Els meus estudis d’arquitectura van tenir dues fases: la primera el 1979 i la sego-na a partir de l’any 1999. De la primera fase, tinc el record d’haver gaudit de les classes magistrals de Rovira (bé que s’ho valia matinar per trobar lloc a les seves classes de les vuit del matí), de Federico Correa, amb la seva elegància i la ironia càustica (he vist esfondrar-se literalment més d’una persona sota la càrrega de la seva cavalleria), de Piñón i Viaplana (els consells dels quals feien que semblés fà-cil projectar...), de Quetglas (amb la seva vitalitat provocadora), de Baquero (la seva conversa era un plaer, i també veu-re com feia lliscar el llapis sobre el paper amb una destresa envejable), dels ger-mans Mur (que em van fer adorar una assignatura que semblava impossible de “practicar”), etc. En aquella època llegia llibres com ara Comprender la arquitec-tura, de Benevolo, els d’Argann i Tafuri, entre molts altres, a més de l’On.Quan feia sisè vaig aparcar els estudis durant una dècada, i als trenta-vuit anys em vaig tornar a matricular per a aca-bar la carrera. Hi vaig trobar tot un altre món. S’havia substituït el paral·lex pel PC i el disseny gràfic inundava les aules, fins al punt que gairebé desplaçava l’ar-quitectura. Recordo la cara dels meus companys de classe un dia que em vaig presentar en una correcció de projectes amb un rotlle de paper sulfurizat; el to-caven com si fos un objecte del paleo-lític. Malgrat tot, la segona fase va ser tan plaent com la primera. Les classes de Josep M. Montaner eren elixir per als sentits, la llum a mans de Folguera era poesia i el senyor Navas em va fer gaudir de l’urbanisme com mai m’hauria imagi-nat. En aquesta nova fase, les meves lec-tures van estar en la línea de La cimbra y el arco, El elogio de la sombra i Croquis, imprescindible.

Javier Esparza

Arquitecte

Manuel Luque

Arquitecte

Una evolució tant social com acadèmica

La veritat és que els records, en general, tenen un to força amable. El fet és que en fer referència a una etapa de la vida en què predominen les il·lusions sobre els desenganys, i en què el més habitual és que no et ressentis de cap articulació, tot plegat ajuda a rememorar aquella època amb ganes i una certa nostàlgia.Una imatge, potser fins a cert punt ir-rellevant però molt nítida, és la del bar de l’última planta, amb una vista espec-tacular sobre tot Barcelona, una de les millors que es podien tenir de la ciutat en aquella època.Recordo que quan vaig començar la car-rera, els alumnes dúiem vestit jaqueta i corbata, i ara pocs professors vesteixen així, i no cal dir els alumnes: gairebé cap. Això és el reflex d’una societat que valo-ra, si més no aparentment, l’espontaneï-tat, la sinceritat i l’absència de regles.La relació entre el professor i l’alumne era, en general, més distant quan jo es-tudiava. Ara el tracte és més pròxim i la capacitat d’expressar dubtes per part de l’alumne és superior, i també és més col·loquial la manera que té el professor de donar les respostes.Els programes de les assignatures eren, en general, més estàtics; ara s’intenta actualitzar-ne tant el contingut com els mètodes emprats.La resolució de problemes mecànics per-met centrar més l’atenció en qüestions conceptuals, i així les assignatures, en simplificar els processos d’elaboració de documents, poden dedicar més temps a temes teòrics i ideològics.L’accés habitual a Internet, la substitució de les diapositives per la projecció digital d’imatges, el lliurament de treballs per via electrònica, la resolució de consultes per correu electrònic i altres qüestions d’ordre similar milloren substancialment l’activitat acadèmica en general. El mercat de treball serà més selectiu. La possibilitat d’accedir a un determinat tipus de feina estarà més condicionada a qualitats personals que a la titulació.

Em sembla que s’acabarà valorant, po-sitivament o negativament, l’escola on s’hagin fet els estudis.

L’Escola també va deixar “marca” / 53

Quatre punts: Els referents, els amics, els sopars d’arquitectes i la carrera

La carrera: “Camí, ruta a fer per a anar d’un indret a un altre, esp. en nàut. El meu pare feia la carrera de València. Camí que hom fa durant la seva vida, esp. en una activitat determinada de ca-ràcter públic; professió liberal en la qual hi ha graus a recórrer, honors a acon-seguir. Donar un pare carrera al seu fill. Estudiar, seguir, carrera. Fer carrera, avançar”.

Primer punt: els referentsBon dia, em presento, em dic Jordi Guardiola, benvinguts a Projectes ur-bans de l’Escola d’Arquitectura de La Salle...Això és, més o menys, el que dic als meus alumnes, el primer dia de classe. Evidentment, després ve el contingut del curs, el programa, la bibliografia, etc.Quan els veig davant meu, asseguts, ex-pectants i mirant-me, sempre em ve a la memòria una fotografia de 1980, en la qual es veu un formidable grup d’arqui-tectes que van esdevenir un dels millors grups de professors de Projectes de l’Es-cola d’Arquitectura. Els arquitectes de la fotografia són: Moisés Gallego, Joan Arias, Albert Viaplana, Arcadi Pla, Enric Miralles, Luis Burillo, Josep Maria Gil,

Jordi Guardiola

Arquitecte


Alberto Noguerol, Eduard Bru, Josep Maria Torres Nadal i Marcià Codinachs, i la fotografia és feta a la terrassa del bar de l’ETSAB, que en aquells temps estava situat a la setena planta de l’edifici de l’escola. És difícil fer una fotografia amb un conjunt d’arquitectes amb tant de talent com aquell grup. Jo sóc d’unes generacions posteriors i vaig tenir alguns d’aquests arquitectes com a professors al llarg de la meva car-rera. A part n’hi va haver d’altres que van influenciar-me de manera molt es-pecial.En la meva formació, però, l’Escola d’Arquitectura sempre ha estat lligada a aquella generació. Recordo, any rere any i curs rere curs, com molts dels alumnes intentàvem formar part del seu grup de treball, deixàvem perdre clas-ses per assistir a les seves conferències acadèmiques i visitàvem les seves obres més recents.Ara veig els meus alumnes i em pregunto si algun, algun dia, formarà part d’una fotografia com la de 1980, i m’adono que és molt important tenir referents en una escola com la nostra. Potser avui en dia els referents s’han glo-balitzat enormement. Els alumnes po-den trobar informació en molts mitjans, trobar informació d’arquitectes d’arreu del món, poden viatjar a preus molt més assequibles que els que trobàvem nosal-tres, hi ha programes d’intercanvi, com-pra de llibres i revistes a través de molts més mitjans, cursos en línia, etc. Jo, personalment, estic segur que aquesta facilitat per obtenir informació és molt millor que la que teníem nosaltres, però segurament la dificultat actual se cen-tra a saber trobar els veritables referents entre tota aquesta informació.

Segon punt: els amicsReprenent el que deia al començament –la meva estada a l’Escola d’Arquitectu-ra–, suposo que partia dels mateixos pa-ràmetres de què parteixen els alumnes que ara tinc al meu davant. Mirant-los veig aquesta mateixa cara que reflecteix incredulitat, curiositat, por per la dificul-tat i pel repte d’un curs nou, i hi veig, també, la pregunta de sempre: suposarà gaire més feina, aquest nou curs? És un reflex del coratge per aprendre en certs moments i de la desil·lusió, en altres. Recordo compartir alguns d’aquests sentiments amb els meus amics.

Els meus amics, aquell grup de persones amb les quals comparteixes tantes coses. Comences compartint un grup de tre-ball, una pràctica, una visita o un viatge, segueixes compartint aficions, festes, alcohol i fins i tot alguna nòvia, i en la maduresa encara tens alguns d’aquells amics al teu voltant. Per això aquell gru-pet és una de les coses més importants d’aquells anys. És clar que una “carrera” no es pot considerar “carrera” si corres sol. Tots els arquitectes, o almenys els meus amics, una vegada finalitzats els estudis, tenim un últim record que ens genera moltes controvèrsies: el grandi-loqüent pfc: l’esforç de formalitzar-lo, el temps que t’estàs per fer-lo, les hores en què els amics et vénen a ajudar, els nervis de la correcció final i la penjada al passadís de la tercera planta... Amb tot, un dels records més grans és el brin-dis final prenent unes copes al bar de l’escola, amb els meus amics: és com la culminació del sobreesforç final en una marató que dura diversos anys.

Tercer punt: els sopars d’arquitectesEn l’actualitat és corrent fer sopars d’antics companys o simplement reunir un grup d’arquitectes d’una mateixa població (en el cas de Badalona, vam ar-ribar a anomenar-nos rebel·lió urbana). Aquests sopars es converteixen en veri-tables tertúlies, algunes de prou interes-sants, i fins i tot, veritables propostes on ens atrevim a millorar urbanísticament la ciutat, reconvertir antigues naus amb nous usos, fer propostes per a premis d’arquitectura, i evidentment criticar, també, algun dels plans impulsats per l’Administració, etc. És curiós que, en aquests sopars i a mesura que avança la nit, sempre hi hagi una referència a l’estada a l’Escola d’Arquitectura, anèc-dotes de cadascú, aquell viatge, aquell professor que ens va influenciar tant, aquell que no ho va fer, les hores a la biblioteca, les hores al bar, etc.Precisament en un d’aquets sopars se’m va ocórrer d’exposar un somni que ha-via tingut diverses vegades, i que és el següent: “Jo estic en el present actual, evidentment sóc arquitecte, però el fet és que em trobo que em diuen des de l’escola d’arquitectura que hi he de tor-nar perquè encara em manca una as-signatura per acabar la carrera. I ja em veus a mi, cap a l’escola, a fer l’última assignatura, i dient alhora: ’Però si jo ja

he signat projectes i tot... És clar que si s’ha de fer ...’”. Quina sorpresa vaig tenir, i quin consol, quan en el sopar es començaren a alçar veus dient que aquell somni també era un somni compartit. Molts dels presents havien tingut somnis similars, en els quals encara es veien acabant la “carre-ra universitària”.Al final tots plegats acabàvem coincidint en una cosa: malgrat que al llarg de la car-rera tots havíem passat moments difícils, ara per ara no canviaríem la nostra estada a l’Escola d’Arquitectura per cap altra.

Quart punt: la veritable carreraS’ha de tenir molt present que, en el meu cas, i de ben segur en la majoria de casos dels que avui som arquitectes, el pas per la carrera ha suposat un verita-ble pas cap a la maduresa i solidesa intel-lectuals. És evident que al llarg d’aquests anys de la nostra vida, atesa la nostra edat adolescent, com a individus experi-mentem uns canvis a tots nivells que ens fan madurar, i sobretot a això hi ajuden els estudis i les experiències dins l’escola. Per començar i amb un cert ordre recor-do: els nervis de la selectivitat, la nota de tall, la patacada del primer any –ho confesso–, el punt d’honor durant el segon, el fet d’aprendre a ser constant per mi mateix, les assignatures que real-ment m’eren difícils i les que em sortien amb una certa facilitat, recordo molt els professors d’Urbanisme que m’han fet seguir en aquesta branca, etc.Tot això és la carrera, un nom que, a parer meu, és força encertat. Qualsevol de les definicions que he transcrit al co-mençament són aplicables per definir el meu pas per l’escola però, com he dit als meus alumnes, la carrera no té el final en el títol que et donen quan acabes, sinó que, tal com diu una part de la de-finició, “fer carrera: avançar”, la carrera que s’inicia en l’escola d’arquitectura ha de seguir en la teva vida professional i sobretot en la teva vida personal. No cal entreveure la meta per saber que estàs corrent bé; simplement cal córrer i no deixar de madurar.



Selecció de productes >

!

pro

tag

on

ista

Arquetips / Sílvia Martínez Palou P. Soci des de 59 €

Monotip. Tècnica de gravat per contacte d’una imatge pintada o dibuixada sobre un suport rígid mentre el pigment està fresc; per tant l’obra és una peça única, exclusiva i irrepetible.

Tots els preus dels productes que apareixen a la revista són sense IVA. Vàlids tret d’error tipogràfic o modificació dels preus d’origen.

dissenyselecció

CENTRE DE TAULA NICHEZaha Hadid

L’últim producte dissenyat per l’arquitecta iraniana Zaha Hadid (Bagdad,

1950), el centre de taula Niche, ha estat considerat per alguns com una

autèntica escultura domèstica destinada a esdevenir un clàssic en un

futur no gaire llunyà. Fabricada amb melamina negra, amb un acabat

fi i mat que resulta molt atractiu a la vista i el tacte, aquesta innovadora

peça la componen cinc elements, cadascun dels quals es pot fer servir

individualment, per exemple, com a contenidor de caramels i xocola-

tines o, a la taula del despatx, per posar-hi els llapis i altres materials

d’oficina. Però la gran originalitat d’aquest centre rau en el fet que

aquests cinc elements es poden acoblar en múltiples configuracions

per crear formes noves i variades. A la base de l’objecte s’ha inclòs la

imatge d’una d’aquestes composicions, que pot servir com a guia, i

també el nom de la dissenyadora i el logotip d’Alessi, l’empresa que

l’ha produït. Fa un temps, l’arquitecte Frank O. Gehry va definir Zaha

Hadid, la primera dona que va guanyar el premi Pritzker (2004), com

una “dissenyadora amb un dels enfocaments més definidament arqui-

tectònics que hem vist els darrers anys”, i, sens dubte, aquesta nova

creació, en la qual Hadid ha explorat les geometries en tres dimensions,

les percepcions de l’espai i l’harmonia de les formes, corrobora aquesta

afirmació. P. Soci 73 €

HANDPRESSO WILDHenrick Nielsen

Encara que a primera vista pot resultar una mica difícil d’identificar,

tenim al davant la primera cafetera exprés portàtil del món. Petita i lleu-

gera (460 g), funciona sense electricitat ni bateria i amb monodosis de

cafè comercialitzades per les principals marques del mercat, per la qual

cosa resulta el complement perfecte per a degustar un cafè aromàtic,

amb tot el cos i la crema característica, a qualsevol lloc: d’excursió a

la muntanya, amb els amics al mar o en un pícnic amb la família. En

definitiva, la Handpresso Wild, que es presenta en dos models, E.S.E.

(monodosis) i Domepod (per a cafè mòlt), és la solució ideal per assabo-

rir un exprés allà on a l’usuari li vingui de gust. I la preparació no és un

problema, ja que només s’ha de bombar manualment la màquina per

pujar-ne la pressió, afegir-hi aigua calenta al petit dipòsit amb capaci-

tat per a 50 ml, carregar la dosi de cafè i prémer un botó. A més, per

facilitar-ne la portabilitat, la màquina es ven de manera individual, però

també en versió “equip de viatge”, un maletí de disseny ben elegant

que inclou la Handpresso Wild, un termos d’acer inoxidable (capaci-

tat de 300 ml) per a mantenir l’aigua calenta, quatre tasses de plàstic

transparent, dos tovallons de roba i tres compartiment per guardar les

monodosis de cafè, les culleretes i el sucre. P. Soci des de 83 €

dissenyselecció

RELLOTGE O’CLOCK

Encara que l’empresa que els comercialitza és americana, els rellotges

de polsera O’Clock estan fabricats a Itàlia i això es nota de seguida en

el disseny, atractiu, minimalista i molt contemporani. Presentats en una

original caixa d’acer inoxidable, tenen la corretja de cautxú de gran

qualitat i l’esfera de vidre, per la qual cosa resulten molt resistents,

també sota l’aigua. A més, tots els models de la col·lecció O’Clock són

unisex i poden trobar-se en una vibrant gamma de colors cridaners

que els converteixen en accessoris amb molt d’estil per anar a l’última

moda. P. Soci 16 €

RELLOTGE HALO Massimo & Lella Vignelli

Un rellotge diferent segons el dia, l’estat d’ànim o els compromisos

personals. Aquest anhel és ara possible gràcies al rellotge de polsera

Halo, ja que les esferes, realitzades en acer inoxidable i que es presen-

ten en dues mesures diferents i en una àmplia gamma de colors, són

intercanviables. Amb corretja de pell i quadrant en color negre, aquesta

creació de Massimo i Lella Vignelli destaca també per les seves agulles

platejades, gruixuda la de les hores i fina la dels minuts, que s’estenen

més enllà del centre del quadrant afegint un detall d’elegància.

P. Soci 259 € / 239 €

COL·LECCIÓ PARACAS REDAna Maria Vicens

Ana Maria Vicens és arquitecta i va ser guardonada el 2004 amb el pre-

mi Corian de Disseny amb un moble Buffett per al sector de l’hostaleria.

Posteriorment va decidir aventurar-se en el món de la joieria i un dels

fruits d’aquesta aventura és la col.lecció de joies Paracas Red, realitzades

en petits cubs de corall bambú i inspirades en les teles Paracas de la

cultura precolombina del Perú. P. Soci des de 120 €

COL·LECCIÓ 37 HECTÀREESAgnès Wo

Agnès Wo és arquitecta i va estudiar també joieria artística a l’Esco-

la d’Art i Disseny La Massana. Les seves col·leccions s’han exposat a

la Tate Modern de Londres, al Museu Guggenheim de Bilbao o a la

Pedrera de Gaudí. 37 Hectàrees, la seva nova creació, consta de penjoll

i arracades en dues versions diferents: plata de llei i plata amb bany

d’or. P. Soci des de 60 €

papereriaselecció

L’ART DE LA BELLA ESCRIPTURA

Símbol i tradició de la sensibilitat estètica associada a la més alta qualitat

en el camp del disseny, de la pintura i de l’escriptura, Caran d’Ache inclou

en el nom mateix la matèria primera del traç artístic. Perquè potser no

tothom sap que la denominació de l’empresa suïssa prové de la paraula

russa karandash, que significa llapis i que, transformada en Caran d’Ache,

va esdevenir el pseudònim adoptat per Emmanuel Poiré, famós carica-

turista francès (nascut, però, a Moscou) del segle xix que està conside-

rat un dels primers grans dibuixants d’historietes del país gal. I en 1924

Arnold Schweitzer també va triar el pseudònim del caricaturista para crear

a Suïssa una empresa de llapis, materials i accessoris per a les belles arts i

instruments d’escriptura de luxe, fabricats tot seguint la tradició i l’exigèn-

cia tècnica de les prestigioses indústries rellotgeres suïsses. De fet, la pre-

cisió, la fiabilitat i la innovació, aconseguides gràcies a una feina artesana

que té una cura màxima pels detalls i la noblesa dels materials emprats,

són característiques que avui dia distingeixen els productes Caran d’Ache,

dos dels quals presentem aquí.

COL·LECCIÓ MADISON CARAN D’ACHE

Quatre elegants peces d’escriptura formen aquesta magnífica col-

lecció que conjuga el disseny clàssic amb l’ergonomia contemporània:

ploma, ròl·ler, bolígraf i portamines. Presentada en cinc versions di-

ferents, vermella, negra, blava, Rodi i Clou de Paris, les tres primeres

estan fetes en plata amb rodi i resina de color i tenen el cos lacat i el

tap i els acabats platejats. D’altra banda, tots els components de la

versió Rodi estan produïts en plata amb rodi i la ploma presenta un

plomí de 18 quirats (igual que les versions en color). A l’últim, la sèrie

Clou de Paris, feta també de plata amb rodi, es diferencia pel fet que

el plomí també és de rodi, metall de la família del platí que no s’oxida

mai i manté el seu elegant aspecte platejat. Totes les plomes tenen

sistema de càrrega mitjançant càrregues o convertidor.

P. Soci des de 120 €

CAIXA D’ARTISTA CARAN D’ACHE

Els llapis de Caran d’Ache, fets de grafit i de cedre de Califòrnia, han

esdevingut en l’actualitat autèntics objectes de culte perquè aconse-

gueixen transmetre al paper la creativitat d’una línia, la subtilesa d’un

traç o la profunditat d’un color. Aquesta caixa d’artista, la presentació

de la qual la converteix en un regal molt original, conté 15 grafits

Grafwood (9B, 8B, 7B, 6B, 5B, 4B, 3B, 2B, B, F, HB, H, 2H, 3H i 4H),

rasqueta amb 10 fulles, goma per a grafit, tres llapis Technalo (B, HB i

3B), maquineta doble, esfumí i 3 Grafcube de 10 mm (3B, 6B i 9B) tot

el que cal per poder expressar la nostra creativitat en dibuixos, idees,

esbossos, etc. P. Soci 147 €

papereriaselecció

RETOLADORS PANTONE UNIVERSE

Com a forma primigènia d’autoexpressió, el llenguatge universal del

color resulta essencial en la nostra vida diària, sobretot perquè els co-

lors que ens agraden i que fem servir expressen, també, el que som.

Així és com sempre ho ha entès l’empresa Pantone, i bona prova d’això

és la col·lecció de retoladors Pantone Universe, presentada en dues

versions diferents: estoig de cartró de 24 elements i estoig de plàstic

de 12. Els retoladors tenen dues puntes, pinzell i fina, i sorprenen per

l’originalitat de la gamma cromàtica, entre els quals Jasmine Green,

Autumn Glory, Limelight o Blue Curaçao. P. Soci des de 28 €

LLAPIS DE COLORS PANTONE

Sense cap mena de dubte, amb aquestes noves capses de 12 o 36

colors, Pantone ha inventat de nou el concepte de llapis de color. En

primer lloc, pel disseny innovador, ja que no són cilíndrics, sinó qua-

drats, fet que en realça l’atractiu i, a la pràctica, impedeix que el llapis

rodoli damunt la taula. Però, també, per la singular gamma de colors,

una de les més avançades del sector. No hi ha verd, groc o blau, sinó

Turkish Coffe, Snow White, Candy Pink, Vermillion Orange, Clearwater,

Radiant Orchid, etc. P. Soci des de 10,51 €

RETOLADORS PINZELL TOMBOW ABT

Des de fa molts anys, Tombow ha dedicat tots els esforços a crear eines

per dibuixar i escriure que resultin molt funcionals, però que, alhora, im-

pulsin la creativitat. I una nova mostra d’aquest concepte tan personal

són els retoladors pinzell ABT. Amb tinta aquosa i inodora i amb punta

doble (rodona fina i de pinzell), funcionen com a pintures d’aquarel·la i

es poden barrejar sense gens d’esforç. Potser per això els dissenyadors

els aprecien tant. Aquests retoladors Tombow ABT tan versàtils es tro-

ben al mercat en una gamma de 96 colors. P. Soci des de 14,99 €

MOLESKINE, EL QUADERN LLEGENDARI

Al llibre The Songlines, l’escriptor i viatger Bruce Chatwin ens explica

la història del seu quadern preferit, al qual va anomenar Moleskine,

en homenatge a un petit enquadernador francès que fou qui en va

fabricar aquell model original que, al llarg dels dos darrers segles, han

fet servir molts artistes i pensadors, entre els quals Van Gogh, Picasso

o Hemingway, com a eina en la qual donar forma a idees, esbossos o

textos, que tot seguit van esdevenir llibres o quadres famosos. L’any

1997, un petit editor milanès va retornar la vida al llegendari quadern

i, a dia d’avui, Moleskine és sinònim de cultura, viatges, records, imagi-

nació i fins i tot identitat personal. Però, sobretot, identifica una família

de quaderns, agendes i guies de viatge innovadores que s’adapten a

qualsevol necessitat. P. Soci des de 8,30 €

llibreriaselecció

OAB Ferrater & PartnersCarlos Ferrater i Borja Ferrater (Ed.)

Aquestes pàgines analitzen l’obra feta per

l’estudi Ferrater/OAB des de 2006 i deixen

ben clar quin n’ha estat el camí i l’enfocament

quant al terreny de l’arquitectura. Detalla,

aquest llibre, per exemple, com a partir de la

investigació de geometries de certa complexi-

tat s’estableix una rigorosa visió crítica i teòri-

ca de la realitat que mai no deixa de banda el

paisatge, el procés constructiu o l’arrel social.

S’hi explica, també, que l’activitat de l’OAB

no es limita solament a l’àmbit projectual i

constructiu, sinó que s’expandeix i s’enriqueix

en camps com la docència i la investigació

acadèmica. PVP 41,50 €

Arquitectura per a la Salut18 anys d’arquitectura sanitària a Catalunya

CatSalut (1991-2009)

Impulsada pel COAC i el Servei Català de la

Salut, aquesta publicació té com a propòsit mos-

trar la inestimable contribució de l’arquitectura

en l’evolució i en la millora de les condicions de

l’assistència sanitària. Es presenta la producció

arquitectònica hospitalària feta a Catalunya en-

tre els anys 1991 i 2009. Les 79 obres recollides

proporcionen una visió global de la gran varietat

de solucions arquitectòniques que s’han adoptat

durant els darrers temps per a crear un nou teixit

d’equipaments de salut (CAP, hospitals, centres

sociosanitaris, de salut mental…) més flexibles,

distribuïts por tot el territori i més ben integrats

en l’entorn. PVP 19,24 €

Barcelona, TransformacionsPlans i Projectes

Editat per l’Ajuntament de Barcelona, en aquest

llibre es presenten les principals actuacions ur-

banístiques que es van dur a terme durant la

dècada de 1998 a 2008. A les pàgines es pot

conèixer amb detall com, des del Sector d’Ur-

banisme de l’Ajuntament mateix, es van gestar i

es van fer operacions de transformació de barris

(22@ o Marina), plans d’estructuració (Fòrum o

Glòries), remodelacions de grans espais lliures

(Collserola o Ciutadella) i altres projectes urbans

importants. PVP 28,85 €

Apuntes sobre 21 obrasRafael Moneo

Més que una monografia o una antologia de

la seva carrera professional, com diu Moneo

mateix al prefaci del llibre, aquest volum pretén

anar més enllà, perquè en els textos que acom-

panyen les vint-i-una obres seleccionades l’autor

explica els principis que han inspirat i guiat la

seva feina i posa de manifest quina és la seva

manera d’entendre l’arquitectura. La selecció

arrenca amb una obra de finals de la dècada

de 1960, l’edifici d’habitatges Urumea a Sant

Sebastià, i finalitza amb l’ampliació del Museu

del Prado a Madrid, inaugurada l’octubre de

2007. PVP 62,05 €

Arquitectures dels equipaments públics a Catalunya 2000-2010

A través de 137 obres executades i de 20 projec-

tes en curs, aquest llibre catàleg constitueix en

una perfecta mostra representativa dels equipa-

ments públics construïts a Catalunya entre 2000

i 2010 per encàrrec dels diferents departaments

de la Generalitat. S’hi inclouen, també, tots els

requisits exigits per a la construcció d’edificis

públics pel que fa al territori, la racionalitat fun-

cional i l’optimització dels recursos econòmics i

mediambientals. PVP 48,08 €

Alvar Aalto – Villa MaireaKristian Gullichsen

Construïda entre 1937 i 1939 a la població

finlandesa de Noormarkku, Villa Mairea no

només està considerada com una de les més

destacades construccions de la seva època,

l’edat d’or del modernisme clàssic, sinó tam-

bé com una de les obres mestres de l’arqui-

tecte Alvar Aalto. Aquesta nova edició del

llibre, ampliada fins a un total de 120 pàgi-

nes, és plena de fotografies que permetran

conèixer el més mínim detall de Villa Mairea,

que va representar una ruptura radical amb

les convencions socials i arquitectòniques

d’aquell moment. PVP 38,46 €

Construir la arquitecturaDel material en bruto al edificio. Un manual

Andrea Deplazes (ed.)

El fruit de la feina col·lectiva feta per la cà-

tedra de Construcció de la prestigiosa escola

d’arquitectura de l’ETH de Zuric −on es va titu-

lar Andrea Deplazes com a arquitecte, que és

qui edita el llibre−, és aquest volum exhaustiu

que significa un gir radical pel que fa a la con-

cepció dels tractats i manuals de construcció.

L’obra, estructurada en cinc capítols principals

(Materials constructius i Mòduls, Elements

constructius, Estructures, Edificis i Catàleg

d’elements constructiu), parteix del planteja-

ment que projectar i construir constitueixen

una unitat inseparable. PVP 52,88 €

Constructing LandscapeMaterials, Techniques, Structural

Components

Astrid Zimmermann (Ed.)

Pensat i estructurat com un treball de referèn-

cia sobre les tècniques i les teories relatives a la

construcció dels espais exteriors, aquest volum

cobreix els aspectes més rellevants de l’arqui-

tectura paisatgística, entre els quals, els dife-

rents tipus de materials, les propietats de les

superfícies, els components estructurals o els

diferents mètodes i tècniques constructius. A

més, l’àmplia selecció d’il·lustracions, dibuixos i

fotografies serviran perquè tant els arquitectes

com els paisatgistes puguin desenvolupar les

seves idees creatives. PVP 50 €

No era lluny ni difícilJoan Margarit

L’arquitecte Joan Margarit ha construït una

obra poètica d’una complexa simplicitat,

molt concisa i plena de saviesa. Al seu nou

llibre acara acarnissadament l’edat adulta, la

proximitat de la mort. “No era lluny ni difícil”,

com diu el poeta a l’epíleg, un temps que ja

no li sembla seu, per bé que, tot i que ja no

hi reconeix certs valors que són habituals a

dia d’avui, hi ha trobat una alegria tranquil·la

que desconeixia, perquè ara ha assumit, fins

a fer-los familiars, alguns sentiments, com la

tristesa o la soledat, dels quals la joventut sol

allunyar-se o defensar-se. PVP 14,42 €

Reflexión sobre el Ensanche CerdàUna propuesta para el siglo xxi

Josep M. Sen Tato

“Des del segle I fins a mitjan segle xix,

Barcelona sempre fou una ciutat emmuralla-

da, és a dir, un recinte urbà fortificat”. Les

primeres paraules del llibre de Josep M. Sen

Tato, doctor en arquitectura, ja ens donen

unes quantes indicacions sobre els seus plan-

tejaments: les reflexions sobre l’eixample

Cerdà es concreten per mitjà d’anàlisis sobre

la història de la ciutat, les influències que hi

han tingut els diversos esdeveniments inter-

nacionals o els fets polítics, socials o urbanís-

tics de pes. I finalment, Sen Tato formula la

seva nova proposta per al segle xxi: la nova

illa 3 x 3 com a mòdul per a articular la nova

ciutat. PVP 15,80 €

llibreriaselecció

La piel ligera Maduración de una técnica constructiva

Ignacio Paricio

Amb motiu de la celebració del setanta-

cinquè aniversari de l’empresa Folcrà, que va

néixer amb la finalitat de dedicar-se a l’arte-

sania del metall, feina que antigament s’ano-

menava “serralleria artística”, l’arquitecte i

professor Ignacio Paricio ha elaborat un llibre

que esdevé un tractat històric magnífic sobre

l’evolució de la tècnica constructiva espanyo-

la pel que fa a tancaments i façanes lleuge-

res. L’autor ha estructurat la seva anàlisi sota

una línia cronològica, des de les primeres fa-

çanes lleugeres dels anys cinquanta fins a la

tècnica “a mida” dels darrers anys.

PVP 37,50 €

OPENEspacio Tiempo Información

Manuel Gausa

Aquest treball defensa l’emergència d’una

nova lògica arquitectònica, de concepció

espai-temporal, subjacent a la pròpia cultu-

ra contemporània i d’acord amb un territori

compartit de recerca que podria reconèixer-se

en tot un seguit d’experiències, decisives en

els últims quinze anys i relacionades amb el

que podríem anomenar “lògiques de la com-

plexitat”. Es tracta d’un mapa del projecte i

de la ciutat contemporanis des de la capacitat

d’enllaç entre sistemes dinàmics i estructures

irregulars. PVP 37,50 €

tecnologia digitalselecció

Càmera Canon EOS 60D amb equip òptic 18-55

P. Soci 1.069 € / 1.3.0.901

L’espectacular pantalla LCD ori-

entable de 3”, en color i amb

matís TFT, de la càmera EOS

60D de Canon (que inclou un

equip òptic 18-55), suposa tota

una promesa per a l’usuari que

Toshiba Libretto W100-100 Dual Screen

P. Soci 940 € / 1.0.1.1011

Com ja indica el nom d’aquest

nou portàtil de Toshiba, Libretto

W100-100 Dual Screen, tenim

al davant una màquina ultralleu-

gera i de gran portabilitat (20,2

× 12,3 × 2,54 cm). El gran atrac-

tiu que té és que disposarem de

dues pantalles tàctils de 7”, amb-

dues retroil·luminades mitjançant

LED i amb una resolució de 1.024

× 600. La pantalla inferior és de

tipus hàptica i se’ns hi mostra, a

voluntat, un teclat virtual amb

què manejar l’ordinador, escriure

textos o enviar correus electrò-

nics. Quant al processador, dis-

posa d’un Intel Pentium U5400

a 1,2 Ghz, a més de 2 Gb de

memòria RAM, un disc dur SSD

de 64 Gb de capacitat. Amb una

bateria estesa que ens donarà

una autonomia de quatre hores,

el Libretto disposa, també, d’una

càmera web d’1,03 Mpx i tecno-

logia Bluetooth i accés WiMAX.

TV Philips LED Full HD 3D Ready 40 PFL 8605 H

P. Soci 1.349 € / 1.3.2.760

La nova aposta de Philips quant a

les televisions és la TV Philips LED

Full HD 3D Ready 40 PFL 8605 H,

que inclou un avenç substancial

en el sistema Ambilight per apro-

fitar al màxim tota l’experiència

audiovisual d’aquesta prestigiosa

marca europea. En concret, el

sistema està basat en la tecno-

logia Ambilight Spectra 2, que

permet gaudir de diferents graus

d’il·luminació en funció del que

s’estigui veient a la pantalla, la

qual incorpora un refrescament

de 200 Hz. Aquest sistema tam-

bé disposa de sensors que detec-

ten el color i el decorat de la paret

per a corregir automàticament

el tint de la llum que generen i

aconseguir un equilibri perfecte.

La quantitat i la qualitat dels co-

lors també milloren, sobretot en

la definició de cada fragment. A

més, la pantalla LED, de 40”, té

una tecnologia denominada 200

Hz Clear LCD Full HD que gene-

ra una velocitat de refrescament

d’imatge d’1 ms. També dispo-

sa de les tecnologies de millora

d’imatge Perfect Pixel HD Engine

i Perfect Natural Motion i de l’In-

credible Sorround, que inclou dos

altaveus de 10 W RMS, així com

connexions VGA, HDMI, USB, SD

Cord i 3 D out.

Disc dur 1 Tb Western Digital My Passport USB 3.0

P. Soci 119 € / 1.3.3.8372

El disc dur Western Digital My

Passport d’1 Tb és una elegant

unitat portàtil que ofereix la màxi-

ma capacitat per emmagatzemar i

assegurar tots els arxius i una velo-

citat d’última generació. Manejar-

lo resulta molt intuïtiu, sobretot

perquè disposa d’un centre de

control visual des del qual es po-

den moure, recuperar i visualitzar

tots els arxius d’una manera molt

senzilla. Evidentment, disposa,

també, d’un nivell de seguretat

Llibre electrònic Cybook Gold

P. Soci 169 € / 1.3.2.660

Els costums de lectura estan en

plena revolució, i el llibre elec-

trònic Cybook Gold s’adapta als

nous perquè és capaç de reunir

en un suport únic tots els tipus

de lectures diàries: diaris, novel-

les, documents professionals...

Tot hi cap en un sol dispositiu

que pesa únicament 174 g (amb

bateria inclosa) i fa 8,5 mm de

gruix! A més d’un potent proces-

sador de 400 Mhz, una memòria

RAM de 32 MB i una capacitat

d’emmagatzemament d’1 Gb,

disposa d’un slot per a una targe-

ta SD i una connexió USB, sense

oblidar que pot llegir arxius MP3.

La interfície, ràpida i intuïtiva,

que el posa en funcionament

en només 20 segons, permet

passar les pàgines o posar-hi un

marcapàgines com si fos un llibre

de paper. Des d’un punt de vista

visual, l’eficàcia d’aquest llibre

digital no disminueix gràcies a

la còmoda pantalla de 6” i 800

x 600 píxels, en blanc i negre

però amb 4 nivells de grisos, que

fa que sigui perfectament visible

tant a ple sol com en penombra,

molt alt que utilitza una protec-

ció amb contrasenya i encriptació

basada en un maquinari de 256

bits. Compatible amb Windows

XP, Vista i Windows 7, però també

amb MAC per adaptar-se a qualse-

vol perfil d’usuari, no necessita cap

alimentació de xarxa: n’hi ha

prou de connectar-lo en USB

per transferir fotos, vídeos,

cançons, etc.

vulgui treure a la llum tota la seva

creativitat. En efecte, aquesta cà-

mera rèflex, amb mode sensor

CMOS de 18 megapíxels, disposa

de les tecnologies més avança-

des, entre les quals, la ràfega de

fins a 58 imatges o el processa-

dor DIGIC 4, que ofereix un trac-

tament d’imatge de 14 bits per

a gradacions més suaus i per a

obtenir colors més realistes. A

més, la riquesa dels detalls, la

precisió i la nitidesa, fins i tot en

situacions de poca lluminositat,

estan garantides gràcies a la seva

sensibilitat de fins a 12800 ISO. I

quant a l’enregistrament de víde-

os, aquest model, que disposa de

mode vídeo Full HD, és capaç

de gravar vídeos de 1080p amb

diferents velocitats de tret. Les

grans prestacions d’EOS 60D,

compatible amb tota la gamma

d’objectius EF i EF-S de Canon, es

veuen reflectides també en altres

funcions avançades: reducció di-

gital de sorolls, control de brillan-

tors de la pantalla, presentacions

de diapositives, corrector de con-

trastos o autodisparador de 2 o

10 segons.

també perquè, a més, permet

ajustar la mida dels caràcters a

gust de l’usuari. Per a optimitzar

la portabilitat, inclou una funda

de protecció, el cable USB per

transferir dades i carregar la bate-

ria i auriculars estèreo de 2,5 mm.

Documents

Eupalinos 29