41

Els Protagonistes “El poble que honora els seus vells

s’honora a sí mateix.1”

Heus ací una primera llista 2 complerta amb noms i

cognoms dels bastoners dels quals tenim notícia van

formar part de la colla en algun moment de la seva

història i fins l’any 1962.

Analitzant-ne la procedència dels seus membres fins els

anys 1930, podem deduir que la tradició va tenir el seu

origen en el barri del Serralet (incloent-hi el carrer

Crehueta), i que va ser a partir de la reorganització de la

colla el 1945 quan van anar incorporant-se un major

nombre de joves oriünds de la Vila i de cases de pagès

dels voltants. En molts dels casos (si no tots) podem

veure que la tradició dels bastons ha passat de pares a

fills o d’avis a néts, mantenint-se dins la colla la presència

de les mateixes cases durant més d’un segle.

En els moments clau, en aquells en què s’havia recuperat

la tradició després d’uns anys d’inactivitat, sempre hi ha hagut present un membre de la generació anterior

que feia de Mestre, la qual cosa ha permès que l’execució de les coreografies arribés el 1962 gairebé sense

cap alteració. En això, podem anomenar quatre vells bastoners que com a Caps de Colla i Mestres van ballar

durant molts anys i van entestar-se en passar el testimoni als joves que ingressaven amb el desig de fer-los

hereus de la tradició. Van ser:

Jaume Bonastre Bonastre 1887 – 1967 (l’avi de cal Pintor), Miquel Bonastre Bigas 1893 – 1970 (cal Caló),

Salvador Sabater Bonastre 1902 – 1994 (cal Batista) i l’Àngel Matas Fosalba 1917 - 2006 (cal Tabola).

1 Popular. 2 Els noms dels bastoners estan agrupats per l’època en que van entrar a ballar a la colla i no pel període total d’anys que

hi van romandre.

57. Masquefa. Carnaval del 1933. En Manel Isart de ca la Roser i una seva cosina, vestits de bastoner. Cedida: AAM.

42

Les dades que aquí apleguem en conjunt (nom, cognoms, nom de casa i any de naixement) tenen el seus

antecedents en una primera nòmina de persones que fou composada per l’Àngel Matas al llarg dels anys, (de

vegades en meres referències fotogràfiques) i en les diferents obres que va escriure. En molts dels casos

aquestes referències es limitaven a poc més què “el Peret de tal casa, o de tal altra”. Conscient que el temps

s’escolava i que tal volta mai més podríem preguntar algú que pogués aclarir l’assumpte amb tota solvència,

vaig passar molts divendres de les tardors dels anys 2004 i 2005 en companyia del Tabola per tal de posar

noms i cognoms a les seves notacions. Tot i que vam quedar-ne satisfets del resultat, és possible que en

aquesta llista hi manqui algú, puix la memòria no ho serva tot en un període de temps tan llarg com el que

aquí tractem.

Encara que vaig posar molta cura en l’assumpte de la identificació, si algú no s’hi troba en la llista, o no hi

troba nomenat alguna persona que sap que va ballar bastons a Masquefa en un determinat moment de la

seva història i fins l’any 1962, li demano accepti les meves més sinceres disculpes.

58. Masquefa. Carrer Serralet. 1912. Fotopostal de J. Boixaderes. Tots els indicis apunten a que la tradició del ball de bastons a Masquefa va començar al barri del Serralet i el carrer Crehueta. Tot i que en la colla de l’any 1916 ja hi trobem casos de joves que provenen de la Vila, la major part dels membres són de cases del carrer Crehueta o del Serralet. Hem de recordar que fins a mitjans de segle passat encara existia certa rivalitat entre els dos nuclis de la població. Cada barri tenia el seu propi local de ball. Fou en el Serralet que hom fundà la Coral de la Unió Masquefense el 1898, entitat que, com veurem més endavant, estava íntimament lligada a la colla de bastoners. Cedida: AJM.

43

Bastoners de Masquefa

S. XIX-1936 Llista ordenada per la data d’ingrés

El segle dinou

Nom Renom Casa Nascut

Jaume Fosalba Bonastre Avi de Cal Torretes Crehueta, 27 1849 Josep Bros Bonastre Avi de Cal Bros Serralet, 25 1853 Josep Bonastre Bonastre Avi de Cal Caló Serralet, 27 1865 Jaume Bonastre Bonastre Avi de Cal Pintor Serralet, 81 1887 Iu Galés Ventura L’Ibo Galés Esparreguera 1853 Pau Parera Cardús Pau de Cal Moixellet Crehueta, 7 1883 Joan Cuyàs Germés (Flabiolaire)

Marxant de la Flauta Sant Pere, 10 1824

Entre els anys 1916 i 1929

Pere Boldú Almirall Can Massana Can Massana 1892 Ramon Boldú Almirall Can Massana Can Massana 1906 Miquel Bonastre Bigas Cal Caló Serralet, 27 1893 Ambrós Bros Almirall Cal Bros Serralet, 25 1886 Quim Casanovas Almirall Can Bonastre de S.M. Can Bonastre de S.M. 1899 Jaume Claramunt Fusalba Cal Torretes Crehueta, 27 1904 Josep Estruch Isart Ca l’Estruch Serralet, 71 1890 Jaume Estruch Isart Ca la Sabina Major, 21 1896 Antón Isart Isart Can Valls Can Valls 1902 Josep Martí Bonastre Cal Veí Major, 113 1901 Josep Mas Isart Cal Fassi Serralet, 12 1900 Joan Rovira Ollé Ca la Clara Sant Antoni, 1-3 1900 Salvador Sabaté Bonastre Cal Batista Serralet, 48 1902 Antoni Sabi Isart Cal Sabiet Major, 51 1900 Joan Solies Sabater Cal Sastre Major, 77 1904 Anselm Torres Fusté Cal Cairot Serralet, 67 1898 Pau Orpí Gili (Flabiolaire) Pau Matador S. Llorenç d’Hortons 1873 Anton Orpí Gili (Flabiolaire) Ton Matador S. Llorenç d’Hortons 1887

Dècada dels anys mil nou-cents trenta

Josep Bonastre Cirera Cal Avet Serralet, 42 1913 Jaume Bonastre Cirera Cal Avet Serralet, 42 1917 Peret Bonastre Torres Cal Laiu Crehueta, 1 1915 Joan Cardús Ferrer Cal Senyoret Serralet, 35 - 37 1909 Ramon Carné Valls Cal Biel Serralet, 73 1917 Josep Castanyé Llopart Cal Castanyé Serralet, 75 1915 Josep Cuyàs Arús Lampista Sant Pere, 12 1915 Josep Isart Boldú Ramon Isart Boldú

Ca la Dolores Cal Mussons

Serralet, 80 Crehueta, 31

1916 1913

Francesc Lluch Isart Cal Veí Major, 113 1910 Josep Matas Fosalba Cal Tabola Serralet, 57 - 59 1907 Angel Matas Fosalba Cal Tabola Serralet, 57 - 59 1917 Angel Matas Pons Ca l’Àngel Fuster Crehueta, 17 1913 Domingo Ollé Calsina La Pedrosa La Pedrosa 1900

Josep Carbó Vilamajor (Flabiolaire)

Pepep Carbó Esparreguera 1898

44

45

Bastoners de Masquefa

1945-1962 Llista ordenada per la data d’ingrés

Reorganització de la colla el 1945 Francesc Altés Isart

Cal Roc

Major, 123

1930

Pere Bonastre Guitart Cal Pintó Serralet, 81 1918 Josep Gasol Bonastre Cal Gasol Concepció, 17 1927 Manel Isart Bonastre Ca la Roser Creueta, 11 1932 Lluis Llopart Estruch Cal Carnisser Major, 10 1916 Jacint Mas Segarra Ca la Segarra Can Parellada 1936 Pau Matas Mas Cal Xic Violí Concepció, 7 1931 David Tomàs Mestres Ca l’Estopa Serralet, 18-20 1930 Antoni Torres Solies Cal Cairot Serralet, 67 1931 Emili Sánchez Cal Sánchez

Entre els anys 1946 i 1948 Josep Estruch Sabi

Ca la Sabina

Major, 21

1925

Pepe Herranz Solís Cal Pau Margarit Major, 146 1926 Pepe Pérez Ortín Del “Cuartel” Serralet, 31-33 1928 Salvador Bonastre Cervelló Cal Caló Serralet, 27 1928

Josep Parera Sabaté (Clarinet) Cal Turroner Major, 41 1926

Entre els anys 1949 i 1955 Amadeu Dolz Alert

Cal Alert

Serralet 94,96

1931

Josep Esteve Soler Can Esteve Major, 86 1928 Joaquim Ferrer Soler Can Bonastre Bonastre Torrents 1930 Josep Garriga Font El Maset El Maset 1929 Manel Isart Bonastre Ca la Roser Creueta, 11 1932 Jaume Sabi Campo Cal Corder Borni Major, 35 1934

Entre els anys 1956 i 1958 Pere Aloy Vallès

Ca la Margarideta

Creueta, 24 - 26

1939

Pere Casado Rovira Cal Burregué Creueta, 5 1941 Joan Isart Socarrats Cal Pau Xacó Major, 34 1927 Joan Sagués Llopart Cal Perdiguero (Sagués) Sant Antoni, 19 1940

Època final: entre els anys 1959 i 1962 Antonio Albiol Mercadé

Cal Benet

Major, 5

1943

Narcís Altés Isart Cal Menut de la Via Major, 13 1937 Manel Benet Valls Cal Rafel Major, 33 ? Jaume Blancafort Bonastre Cal Barber Sant Pere, 12 1937 Josep Bonastre Pérez Ca la Julita Serralet, 23 1954 Angel Casado Barceló Cal Burregué Creueta, 5 1910 Jaume Esteve Bonastre Cal Felip Major, 121 1940 Joan Llopart Pérez Cal Fusteret Major, 127 1946 Jaume Mas Parellada Cal Miqueló Major, 90 1942 Angel Matas López Cal Tabola Serralet, 57-59 1947 Angel Matas Padró Ca l’Àngel Fuster Creueta, 17 1942 Josep Mayol Roig Cal Lampista Mayol Creueta, 20 1940 Joan Segarra Esteve Cal Segarra Can Valls 1941

46

Memòria

Si podeu donar fe d’alguna altra persona que hagués format part de la Colla de Bastoners de Masquefa en els anys que hem abraçat, si us plau: poseu-vos en contacte amb l’autor adreçant-vos a la Colla de Ball de Bastons de Masquefa.

Moltes gràcies.

47

Els Músics “A casa dels joglars tothom balla el Contrapàs3”.

Entre la segona meitat del segle XIX i el 1962, les generacions de

bastoners de Masquefa han ballat al so de quatre intèrprets. Dos eren

fills d’Esparreguera, un de Sant Llorenç d’Hortons i un altre de la vila.

Dedicarem l’apartat següent a parlar de tots ells, tot i que més

extensament del parell que van deixar empremta: El Marxant de la

Flauta i en Pau Matador.

SILENCIS QUE MARQUEN CAMINS

Del més antic flabiolaire que ha tingut mai la colla - o si més no del que

podem donar alguna notícia -, el Marxant de la Flauta, hom no

disposava de gaires dades, i les poques que ens constaven eren de

caràcter oral i eren recollides en l’obra d’en Matas, Memòries d’un

Bastoner. De l’altre músic, el Matador, tot i que es sabia quelcom més,

direm que a dia d’avui no hi ha editada una obra biogràfica complerta4,

d’aquell qui diuen els entesos en folklore català que va ser un dels més

grans flabiolaires que ha donat mai el nostre país.

Aquest apartat, doncs, va dedicat no tant al músic i la música del ball

de bastons, temes que hem tractat abans, ans a l’home i la seva relació

amb la colla; a la petjada que van deixar les seves músiques i, més

important encara, a la influència decisiva que han tingut els seus

silencis en la història de la colla.

3 Parèmia catalana. 4 L’autor està escrivint-ne una que es troba en fase de redacció (2008).

59. Cal Marxant de la Flauta. Recreació de com devia ser cap a finals del segle XIX. Cedida: AJM.

48

JOAN CUYÀS GERMÉS5 “El Marxant de la Flauta”

A dia d’avui, la prova documental més

antiga de l’existència d’aquesta persona la

trobem a Masquefa en els llibres

sacramentals de la Parròquia 6 . Gràcies a

aquesta primera font hem pogut traçar una

línia temporal i vital en la qual vestir-hi les

nombroses dades de caràcter oral de que

disposàvem. Una altra font important

d’informació escrita que ens ha ajudat a

reconstruir la biografia del Marxant - tot i

que indirectament - ha estat el llibre de

solfes Ball de Bastons, obra que, com hem

vist, el mateix Cuyàs va notar a les

darreries del segle XIX, i que es conserva a

l’Arxiu de la Colla de Ball de Bastons de

Masquefa.

Amb aquests dos vehicles, doncs, vam iniciar un viatge de recerca a

diferents poblacions per tal de recollir més dades amb suport

documental. El resultat del seu anàlisi ha fet possible de perfilar un xic

més la figura d’en Joan Cuyàs, no sols com a músic ans també com a

persona, a la vegada que ens ha permès d’abocar llum en un masquefí

que, fins avui, havia estat en els reculls d’història poc més que l’ombra

d’un nom.

L’alegre bohemi

En Joan Cuyàs7 i Germés va néixer dessota el superb espectacle de la muntanya de Montserrat, a la vila

d’Esparreguera, el 18248. Era fill d’en Pau Cuyàs, natural de Sant Vicenç dels Horts, i d’Eulàlia Germés,

d’Esparreguera9. La família Cuyàs vivia a la casa de la pubilla Germés, edifici conegut en aquells dies pel mot

5 El segon cognom d’en Joan Cuyàs figura escrit amb la variant Germés en l’acta de defunció del seu oncle matern Joan Germés i Camps, al Registre Civil d’Esparreguera (RCE): 15-02-1891. Tal volta és aquesta la forma correcta del cognom, però volem fer notar la variant gràfica Germés per ser la que apareix en els llibres de baptisme de l’Arxiu de la Parròquia de Masquefa (APM) des del 1856, i també perquè és de suposar que el mateix Cuyàs el pronunciava així, amb una consonant nasal precedida de líquida.

6 APM: Llibre de baptismes 1840 – 1858, pàg. 192. 7 En tots els documents analitzats, i en la pròpia signatura del nostre home, apareix el cognom Cuyàs amb i grega, i no

pas la forma Cuiàs, amb i llatina, la qual hom l’ha donada en alguna obra sobre el ball de bastons, en parlar d’ell. 8 Els llibres sacramentals de la Parròquia d’Esparreguera van ser cremats el 1936 per la qual cosa no hem pogut constatar

la data exacte del seu naixement. Tan sols hi ha una prova documental que ens permet de fixar el 1824 com a any probable. Es tracta de l’Acta de naixement del seu nét, Joan Cuyàs Galés: Registre Civil de Masquefa (RCM): Volum 6, Secció Iª, Pàg. 75, en la qual es llegeix: “En la villa de Masquefa á diez y nueve de febrero de mil ochocientos ochenta y nueve (...). Que es nieto por la línea paterna de D. Juan Cuyàs y Germés natural de Esparraguera, de edad 65 años, de oficio zapatero, casado (...)”. Així doncs, hem restat el 1889 els dits 65 anys.

9 APM: Baptismes, 1859 – 1871, Pàg. 3, Núm. 4.

60. Masquefa. Llibre de Baptismes 1840-1858. En la pàgina número 192 hi trobem inscrit el naixement del seu primer fill el 1856. Cedida: APM.

61. Signatura del Marxant. Cedida: AJM.

49

de Can Estruch del Cairot10, el número 29 del carrer

Cavallers. Era aquesta via una de les artèries

principals de l’Esparreguera del segle XIX i, encara

avui un molt bell i ben conservat carrer pedestre que

ascendeix cap a l’Est, guarnit a banda i banda de les

primeres cases d’aquella població, l’Ajuntament i

l’Escola Municipal de Música.

No podem donar fe documental de quina era la

professió del cap de la família Cuyàs, tot i que les

feines a les quals es dedicarà el seu fill al llarg dels

anys semblen indicar que el pare deuria fer de sastre

o treballar en alguna altra activitat relacionada amb el

tèxtil, o si més no era un menestral. Podem provar,

això sí, que el nen Joan no tan sols va aprendre sols

les beceroles, també música, tal i com ho demostra el

llibre de solfes que va deixar a Masquefa, obra en la

qual hi són recollides més duna vintena de particel�les

notades de la seva mà11. Aquesta particularitat en un

nen fill d’una època en la qual més del 80% de la població era llega en lletres ens fa pensar que la família

tindria una font de recursos prou desfogada com per a proveir d’una educació extra un dels seus fills. Tal

volta la centenària tradició musical que té la vila d’Esparreguera va influir-hi.

Tampoc no podem aventurar-nos en el nombre d’individus que tenia la família però sabem que en Joan tenia

un germà més jove que va venir amb ell a Masquefa a principis dels anys cinquanta del segle XIX12.

Fa un segle i mig el món era més gran; ho era si més no en la ment de les persones, car les distàncies es

cobrien principalment a peu o a cavall. Això feia que la geografia coneguda fos molt limitada, però exacte.

Viaranys, camins de cabra i de ferradura; fonts i masos; hostals, eres, pous i reduïts nuclis de població

situaven les persones en un desplegament topogràfic de cans i cals, que els feien candidats potencials a

embrancar-se en un moment o altre en el petit bosc d’arbres genealògics de les velles famílies de la

comarca. Amb això, eren poques les persones que duguessin una vida itinerant; la gran majoria vivia els

seus anys en aquest món sense sortir pràcticament del poble que els havia vist néixer. De la mateixa

manera que naixien i morien també contreien matrimoni entre ells, sempre sota l’estricta vigilància

genealògica d’un mossèn que comptava amb els dits d’una mà les generacions que separaven els nuvis i que

es veia obligat, donat el cas, a demanar dispensa al bisbe per tal d’administrar el Sacrament del matrimoni.

10 Acta de defunció de la filla gran del marxant, Adela Cuyàs Duran, que havia nascut a Masquefa i que anà a viure a

Esparreguera, a la casa de la família, on va morir. RCE: Defuncions 1922, Pàg. 26, Núm. 17. L’adreça quedà registrada en l’Acta de defunció de Joan Germés Camps (Vid. nota núm. 5).

11 Al frontispici d’aquesta obra trobem la primera mostra de la seva cal�ligrafia, la qual s’anirà repetint al llarg de l’obra.

Calia, però, localitzar una mostra de la seva lletra aliena a aquest context per poder assegurar que era la del músic. La vam trobar a l’Acta de matrimoni del seu fill Josep Cuyàs Duran. RCM, Vol. 5, Sec. IIª, Pàg. 27-28, que va signar com a declarant. En això hem d’afegir el comentari que es fa en l’obra Recull Onomàstic de Masquefa (1995) Pàg.18: “Sembla que (el Marxant de la Flauta) era músic, doncs a la casa, al carrer de Sant Pere núm.10, fins no fa molts anys es conservaven les partitures que utilitzava”.

12 Es deia Lluís, era vidu i va viure uns anys a Masquefa, on va contraure matrimoni el 1866 i anà a viure a Abrera. APM: Esposalles, 18-09-1866.

62. Esparreguera. Carrer Cavallers. 1913. El carrer Cavallers, igual que la seva continuació, el carrer Gran, es correspon amb l'antiga carretera de Barcelona. Cedida: BC. (Fons Salvany).

50

Eren pocs els motius que podien

fer que el fadrí d’un poble

prengués la pubilla d’un altre i

encara menys que es quedés a

viure en aquest un cop casats. La

norma era: (qui sap si per

reminiscències d’allò dels raptes

mitològics) que, bo i trobada la

mossa, si el fadrí era a més a més

l’hereu, la noia anés a viure al

poble i la casa d’ell.

El fadrí Joan Cuyàs va anar a

cercar una pubilla de Sant Sadurní

de Noya. D’ella, sols sabem que es

deia Rosa Duran Font, que era filla

de Vilafranca i veïna de Sant

Sadurní. Es van casar cap el 1854,

possiblement a Esparreguera13.

El matrimoni Cuyàs va venir a viure a Masquefa poc abans del 1856 i va romandre-hi vora quaranta anys, al

menys fins el 1893. Després d’aquesta data un dels seus dos fills barons, el gran i hereu, continuà la nissaga

fins el dia present. El 1856 ja trobem el matrimoni vivint el número 10 del carrer Sant Pere14. Fou allà que

Rosa donà a llum els vuit fills que va tenir el matrimoni15. Aquesta primera dada, junt amb les dates de

naixement dels més antics bastoners que hom recorda que havien ballat a Masquefa, serà molt important a

l’hora de treure unes conclusions finals en quant a la possible edat de la colla.

El jove Cuyàs s’havia establert com a sastre16 en el que llavors era el centre comercial del poble: un llarg

coll que es prolongava carrer Crehueta amunt i que unia els barris de la Vila i el Serralet; entre un forn de

pa, un boter i una barberia. La nova rectoria encara estava per construir17, i davant la residència d’en Cuyàs,

entre la casa número ú del carrer Major i la número ú del carrer Crehueta, tan sols tallaven al vent de

Ponent els casals de can Parera (avui una carnisseria). Allà hi vivia la família Parera Galimany, que en

aquells dies era la nissaga més forta de la vila18, en una peça de terra blanca i florida anomenada el Camp

13 Per aquelles dates els fadrins es casaven havent acabat el servei militar, que durava cinc anys, quan els nois ja havien

fet els vint-i-cinc.

14 De primer, la casa fou coneguda amb el mot de cal Marxant de la Flauta; anys després li posaren cal Sabater. 15 (APM) Eulàlia: Baptismes, 4-4-1856, Defuncions, 22-11-1856; Maria: Baptismes, 1-2-1859, Esposalles, 24-12-1880;

Jaume: Baptismes, 24-12-1860, Defuncions, 25-08-1865; Josep: Baptismes, 03-09-1862, Defuncions, 15-06-1923, (RCM): Secció IIª 19-01.1888; (APM) Adela: Baptismes, 25-08-1866, (RCE): Secció IIIª 09-02-1922; (APM) Joan: Baptismes, 28-06-1868; Mercè: Baptismes, 15-10-1874; Carles: Baptismes, 03-09-1871, Defuncions, 26-03-1873.

16 Ídem nota Núm. 5: Sastre el 1856, 1859, 1866, 1868, 1874 i 1880; mercader, el 1860, 1862 i 1871; matalasser el

1888. 17 Les obres van finalitzar el 1878 i fou aixecada mercès a tots els vilatans. 18 La nissaga dels Parera comerciava, entre altres coses, amb el vi que enviava cap a Cuba. La família havia patit els

estralls causats per la plaga de la fil�loxera i va rebre el cop de gràcia l’any 1898, quan els americans van tallar el comerç entre la metròpoli i l’illa de Cuba, i els hi van enfonsar un vaixell carregat de vi .

63. Masquefa. Típica comitiva de noces. Sortida de la Capella del Roser. Boda de Sebastià Bonastre i Inès Badia el 1894. A l’esquerre de la fotografia hom pot veure el parament de teles del ball de festa Major. Cedida: AAM.

51

d’Ametllers, pensada des de l’any 1807 com a lloc per a construir-hi la nova església que donava nom al

carrer.

Serà aquesta de sastre l’activitat econòmica principal del nostre

home al llarg dels anys, tot i que compaginada amb la de

marxant i matalasser 19 . El caràcter itinerant d’aquestes dues

dedicacions - per les quals se’l recordarà més a Masquefa- li

permetia d’entrar en contacte amb el teixit social de les

poblacions del voltant a la vegada que el feia testimoni de primer

ordre de totes les seves celebracions i festes majors. L’eminent

folklorista català Joan Amades diu en parlar dels matalassers

ambulants que una de les seves particularitats era que resseguien

les festes majors dels pobles uns dies abans ja què en dites dates

es solien refer els matalassos20.

No podrem establir mai completament el circuit que feia el nostre

home, però -i vet aquí la importància del llibre de solfes que ens

deixà el marxant- sí podem nomenar en quines poblacions feia de

músic. Tot i que a Masquefa el ball de bastons és acompanyat

tradicionalment només pel flabiol, sense cap percussió, no descartarem la possibilitat de què en Cuyàs

toqués un altre instrument, a banda de la flauta. Cal desitjar-ho perquè els seus coneixements musicals eren

prou complerts com per fer notacions, i era bastant rigorós a l’hora d’anotar el lloc on s’havia d’interpretar la

tonada, es a dir: no era un aficionat ni tocava només d’oïda. Això també realça i dona certa importància a la

seva faceta com a músic, la qual compaginava, lògicament, amb la resta d’ocupacions que li hem vist fer

fins ara i a les que dedicaria la part de l’any quan les festes són menys freqüents als pobles.

Sabem de segur que el marxant havia tocat per als Bastoners de Piera, els de Sant Llorenç d’Hortons i tal

volta per als de Gelida, Vilafranca del Penedès, Sant Pere de Riudebitlles i Sant Quintí de Mediona21.

Gràcies a la cura que va tenir en Joan Cuyàs en fer les seves notacions sabem fins el noms d’alguns balls

que s’executaven al so de la tonada que enregistrava.

Així van passar trenta estius, anant fent de marxant, de matalasser i de músic fins que l’atrapà la vellesa.

Poc a poc se li havien anat casant els cinc fills que van aconseguir arribar a l’edat adulta. És de notar que en

tots els documents consultats a aquest efecte sempre hi figuren com a testimonis dels diferents enllaços

persones de llocs ben diversos: Terrassola, Barcelona, Lavit, Olesa, Canet, entre altres; i també tots ells

d’ocupacions molt variades: filador, paperer, propietari, comerciant, moliner... Això, que d’entrada pot

semblar un detall insignificant, ens diu que el marxant era un home conegut més enllà del Turó de Can

Parera; no gens misantrop, quant menys. Hem de suposar que era alegre, comunicatiu i extravertit (tal

volta ho exigien les seves ocupacions) i que també devia gaudir d’un envejable coneixement de la geografia

terrestre i humana de l’època.

19 Recull Onomàstic… (1995): “…era matalasser i sempre anava amb la bossa i els pals a l’esquena, però a més també anava i venia amb el flabiol i la flauta”.

20 Costumari Català (1956), Vol. V, Pàg. 9. 21 Les poblacions de Gelida, Vilafranca, Sant Pere i Sant Quintí, a diferència de les altres dues, no són nomenades a les

seves particel�les. La seva inclusió es una conjectura de l’autor. Això és degut a que el nom d’algunes tonades que hi al llibre de solfes són característiques d’aquestes poblacions, segons l’Atles de Dansa Tradicional Catalana (1995). En qualsevol dels casos, tot i ser una hipòtesi, l’autor creu que és menys aventurat dir això que no pas assegurar que es toquessin a Masquefa ja que cap obra especialitzada nomena la nostra vila en relació a la tonada de la Dragona (que també és característica de Balsereny i Taradell, entre altres) o les Paneretes, i sí tradicionals de les altres poblacions. En una activitat itinerant com la del nostre músic és d’esperar que anés a tocar en aquestes poblacions, crec.

64. El matalasser. Anaven amb els pals i el sac de llana carregats a l’esquena. Auca vuitcentista. Cedida: AJM.

52

L’últim document en el qual el trobem viu és en l’Acta de defunció

de la seva esposa Rosa, el 189322.

És de desitjar que Joan Cuyàs Germés visqués al menys per a

veure l’arribada de nova centúria, però el cert és que el 1906 ja

figurava legalment com a difunt23. No va morir pas a Masquefa, ni

a Esparreguera; ni a Olesa ni a Lavit, poblacions més probables

on podia haver anat a viure després de quedar-se vidu.

La petjada.

Poc més hem pogut adjuntar a la biografia d’un home senzill que

tenia la particularitat - la brillant particularitat- de saber escriure

música. La seva història, com es veurà tot seguit, té molts punts

en comú amb la d’altres músics que han deixat una empremta

més fresca en la història d’aquest país, però que no van saber

prou com per deixar escrit res de la seva mà.

En Joan Cuyàs Germés, però, encara no ha dit tot. L’única obra

seva que es coneix, el dit llibret de solfes, té una gran

importància en l’àmbit del folklore i la història de la música

popular d’aquest país . Hi ha en ella alguna tonada popular que

no es coneix en cap altre lloc ni la recull el Cançoner Popular de

Catalunya, obra que tots els musicòlegs alaben i tenen com a

Bíblia.

Allò que hom pot provar és que aquest marxant va ser un puntal

important en la història dels bastoners de Masquefa. No és gens

aventurat de treure algunes conclusions en analitzar la seva

biografia. No serà el primer cas, com podrem comprovar tot

seguit, que un músic ensenya a ballar una colla de bastoners. La

seva vida itinerant l’havia fet testimoni i protagonista en la

majoria de les processons i festes majors de la contrada. Això,

juntament amb el seu caràcter d’observador minuciós a l’hora de

notar les tonades, el converteix en un candidat idoni per a fer de

mestre i instituir una tradició en un poble delitós de distraccions.

Amb tot no ho podem provar, però sí que hi han certes

connexions entre la fi de l’home i l’emmudiment de la colla de

bastoners. En efecte, la seva desaparició coincideix amb el lapse

de temps en què els bastons van deixar de sonar a la vila, una

vila econòmicament enfonsada pels estralls de la fil�loxera que va

veure com molts homes joves emigraven per tal de sostenir les

cases. Caldrà esperar l’arribada d’un altre tòtem del flabiol, pels

volts de l’any 1915 perquè tornessin a sonar.

22 APM: Defuncions, 1883-1915, Pàg. 53, Núm. 15. 23 RCM: Secció Iª, Vol. 8, Núm. 197.

65. Llibre Parroquial d’Almoines. Un dels pocs documents on consta el nostre músic. Les obres de construcció de la rectoria van quedar interrompudes durant anys i hom va arribar a acabar-les mercès a tots els vilatans. Cedida: APM.