Els Infants Del Carrer (Sencer)

Els infants del carrer. Una aproximació a la

a l’Àfrica i, en concret, al

Presentació general

Marroc i la zona de Tànger.

Els infants del carrer. Una aproximació a la seva situació

Àfrica i, en concret, al nord del Marroc.

Presentació general de la situació de la infància al carrer i concrecions a Àfrica,

Marroc i la zona de Tànger.

Ferran Bolós i MartínezPostgrau

CSIC – Institució Milà i FontanalsBarcelona,

seva situació

Àfrica i, en concret,

Ferran Bolós i Martínez en Estudis Africans

Institució Milà i Fontanals Barcelona, setembre 2009

Els infants del carrer. Una aproximació a la seva situació a l’Àfrica i, en concret, al nord del Marroc. Generalitats de la situació de la infància al carrer i concrecions a Àfrica, Marroc i la zona de Tànger.

-2-


-3-

A Youssef, Abdel·là, Abd-el-Rahim, Sabir, Reda, Mohammed, Mustafa, Ayoub, Omar...

A tots infants els que els hi ha tocat viure al carrer.

— ¿Escriuràs sobre els xiquets que ensumen cola i que, en fer-se de nit, pul·lulen per tots els carrers de la ciutat

com si foren una plaga de llagosta? — Potser, però escriuré amb amor. 1

1 Xucri, Mohamed, Amor i malediccions. Alzira (València): Bromera, 2002, p. 12.


-4-

1. Introducció

1.1. Presentació.

El present treball s’emmarca des de dos punts de vista generals. El primer és la necessitat de concretar en un tema d’interès personal els continguts (o, fins i tot les mancances) del Postgrau en Estudis Africans. El segon és estrictament personal: l’aprofundiment en l’experiència personal viscuda i rebuda en les meves diferents estades al Marroc durant aquests últims tres anys.

Aquests dos plantejaments generals m’han portat a aprofundir (breument) en la situació dels infants més desemparats en aquest món en el que vivim i, en concret, d’aquells que no tenen res més que a ells mateixos: els infants del carrer. Cada vegada són més i més visibles aquests menors i les seves situacions.

Conèixer mínimament la seva situació (i les seves persones, amb rostres i experiències ben marcades en la meva ment i el meu cor) m’ha portat a fer un breu estudi (més vivencial i oral i que no pas bibliogràfic) sobre la situació d’aquests tipus de joves al món, a l’Àfrica, al Marroc i, en especial, al nord d’aquest país, a la regió de Tànger-Tetuan.

La seva situació és molt peculiar per la seva proximitat a la costa europea, com a únic somni present i futur d’aquests menors que viuen o han viscut al carrer i han vist en la supervivència la seva única forma de vida.

Vull agrair tot allò que he après en les diferents entitats i de tots el educadors/es i, especialment, infants i joves, amb els que he pogut mínimament conviure i compartir, en especial a l’Associació Darna, a l’Hogar Lerchundi, a Casa Nazaret, i a l’Associació Cap nen sense sostre, totes de Tànger. També al suport moral i documental de l’educador Ali Dahdah, educador que ha treballat diversos anys amb infants procedents del carrer, per la seva recollida de testimonis directes; de l’antropòloga Mercedes Jiménez, Meme, gran investigadora del procés migratori dels menors no acompanyats de procedència magrebina al nostre país i de la seva situació als carrers del país d’origen, que els porta a l’única sortida que és el moviment migratori cap a Europa, per la seva ajuda i els seus consells; i de Francesca Cimino, que actualment està realitzant una tesi doctoral basada en l’Associació Darna, per la seva ajuda en la recerca d’informació bibliogràfica.


-5-

1.2. Un problema de la societat llatinoamericana exportat a l’Àfrica.

L’origen dels anomenats “infants del carrer”, que passarem a definir en el següent apartat, prové de les grans urbs d’Amèrica, originats en els suburbis de les grans capitals llatinoamericanes.

Però aquesta situació ha traspassat les fronteres de Llatinoamèrica i ha arribat arreu del món: Àfrica, Àsia i també Amèrica del Nord i Europa.

És un dels grans problemes de la persona humana avui, com a situació extrema de la infància desprotegida arreu del món però, de manera especial a l’Àfrica, on els governs no tenen la capacitat de gestió de les problemàtiques socials existents al seu territori o, potser, ni les han trobat perquè tenen altres preocupacions o perquè la pròpia cultura i tradicions destaquen o, fins i tot amaguen, aquestes situacions.

Sou vosaltres, els blancs, els que m’heu fet descobrir la problemàtica dels infants que viuen al carrer. Sóc africà i, com tots els africans, passo més hores al carrer que a casa meva. He menjat igual de bé a casa dels meus veïns que a la meva, però en fer-se de nit sempre he tornat a la meva llar. Estava convençut que tots aquests infants tenien una llar on retornar i a on dormir2. Tot i l’origen llatinoamericà, el problema a Àfrica ve marcat per la seva pròpia història, clarament marcada per un colonialisme molt diferent del que en el seu moment va rebre Amèrica: una colonització molt ràpida amb una descolonització que encara ho va ser més. Així, no ha estat una còpia directa del model llatinoamericà (excepte en països o ciutats concretes), doncs les imposicions culturals pròpies d’Àfrica han marcat aquesta problemàtica molt més que no pas la influència llatinoamericana. A Àfrica trobem diferents noms per als infants del carrer, lligats a la inculturació de cada regió: infants urbans que estan fora de l’escola, aquells dels carrers, els que dormen a qualsevol lloc, infants de les ombres, infants de la matinada3...

2 Amadou Toumani Touré, ex president de la República del Mali, citat a REPER – Red de intercambios

para los niños de la calle, a http://www.street-children.com i http://www.enfants-des-rues.com; última

visita: 30/08/09 3 Cf. Ennew, Judith, “Difficult Circumstances: Some Reflections on “Street Children” in Africa”, a

Children, Youth and Environments, núm. 13(1), 2003, p. 7.


-6-

2. Una aproximació general a la situació dels infants del carrer4. 2.1. Definició i tipologies. 2.1.1. Definició.

Anomenem infant del carrer a aquell menor que viu o passa gran part de la jornada al carrer; generalment menor de quinze anys, que també dorm al carrer i en situació de trencament amb la família, amb la qual no pot o no hi vol tornar. No són els infants que juguen al carrer durant el dia, però tampoc ho són els infants mendicants, o pobres, o delinqüents... encara que poden donar-se vàries d’aquestes situacions en un únic menor. Un infant del carrer ho és, generalment, si està reconegut com a tal pel grup d’iguals, pels altres infants i, de manera especial, pels altres infants del carrer.

2.1.2. Descripció de tipologies per la seva estada al carrer. Infants del carrer. Són aquells infants que realment viuen al carrer, que dormen al carrer i que han perdut tot contacte amb la seva família, amb els adults del seu llinatge. Són els autèntics infants del carrer, que han de buscar-se la vida per sobreviure, perquè cap adult se sent responsable d’ells. Són els infants del carrer estrictament parlant, i als que ens referirem, en línies generals, en aquest treball. Infants pel carrer. Són aquells infants que passen el dia al carrer pidolant, treballant o delinquint, però que encara mantenen vincles amb algun membre de la seva família, a casa dels quals tornen a les nits.

2.1.3. Descripció de tipologies generals. Infants que treballen. Són infants que passen gran part del dia fora de casa perquè treballen (o pseudotreballen) pel carrer: venent mocadors de paper o penjolls fabricats per ells mateixos, netejant vidres dels cotxes als semàfors o sabates i botes a les places, fent de venedors ambulants de bosses de plàstic, menjar, fruits secs o iogurts...

4 Tot el contingut del treball està basat en la seva forma, però no en tots els continguts, complementats

per les lectures finals i per l’experiècnia personal, en REPER – Red de interncambios para niños de la calle.

URL: http://www.street-children.com i http://www.enfants-des-rues.com [última consulta: agost de

2009]


-7-

Infants migrats. Hi ha un bon grup d’aquests infants que han acabat al carrer que provenen dels moviments migratoris interns del propi país; és a dir que han arribat a la ciutat des de zones rurals, o que la seva família és migrada procedent d’àmbits rurals i ells ja són nascuts a la ciutat. Infants de les ciutats perdudes. Són aquells infants que han nascut o han acabat en el que anomenem ciutats perdudes: barris o, fins i tot, ciutats senceres formades per bosses immenses de marginació i pobresa, com per exemple, Sowetto a Johannesburg (Sud-àfrica). Són infants que, des dels inicis de la seva existència, ja estan marcats. Potser ja són, pel seu naixement, infants del carrer. Infants que s’han fugat. Molts d’aquests infants han fugit de casa seva o de casa d’un patró laboral que el sustenta, generalment per ser refusats per un nou membre familiar (padrastre o madrastra), o per rebre agressions verbals, psicològiques, físiques o sexuals per algun membre de la família (progenitors, germans grans, patrons...). Tinc pares, però el meu pare sempre ha intentat aprofitar-se sexualment, fins que un dia, quan estava sol a casa amb ell, es va aprofitar. Jo no podia dir-li a ningú el que havia passat5. Infants “desviats o en perill moral”. El que està clar és que els infants del carrer són reconeguts com un dels casos d’infància desemparada arreu del món i, per tant, estan –justament per la seva situació de vivència al carrer– en situació de perill moral o de la seva integritat com a persones i com a infants, podent caure –com podrem veure més endavant– en allò que s’ha anomenat desviacions: violència, prostitució, delinqüència, drogues, etc.

2.1.4. Descripció de tipologies per l’edat. Menors de 15 anys. Generalment, es parla d’infants del carrer per a aquell col·lectiu d’infants que viuen al carrer i que tenen fins a 15 anys d’edat, edat amb la qual ja són suficientment autònoms com per sobreviure al carrer amb menor dificultat. És per això que, si s’estudia aquest col·lectiu o es treballa fent atenció directa, generalment es tracta d’infants (i, generalment nois, tot i que cada cop més trobem més noies en aquesta situació) de fins a 15 anys d’edat.

5 Testimoni directe. Recollit per A.D., educador.


-8-

Majors de 15 anys. Cada vegada més, però, trobem més infants que, tot i tenir 15 anys o més, també viuen al carrer. UNICEF considera qualsevol menor de 18 anys com a infants i, per tant, ha de gaudir d’una protecció especial. També es cert que gran parts dels menors que viuen al carrer, un cop esdevenen majors d’edat continuen vivint-hi, doncs la seva situació laboral és extremadament precària i, moltes vegades, tenen altres problemes greus, generats per la situació de vivència al carrer. Però aquests joves, pel fet de ser majors d’edat, ja no es consideren infants i perden l’estat d’especial protecció atorgat als infants.


-9-

2.2. La problemàtica. 2.2.1. Orígens.

Un infant al carrer no és necessàriament un infant orfe. Sí que és, generalment, un infant que ha perdut tot contacte amb la seva família, que no la té en compte. Hi ha diverses causes per a què un infant arribi a trencar amb el nucli familiar. Destacaré les tres principals.. La causa primera i més freqüent de trencament és la dissolució del nucli familiar. Aquesta dissolució es realitza habitualment per la necessitat de mobilitat, de migració del cap de família. Aquest cap de família pot crear-ne una de nova en el seu nou hàbitat, abandonant completament la primera. O també pot donar-se el cas en el que és la primera família o conhort (ja sigui home o dóna) la que decideix refer-se amb una nova persona que substitueixi aquella que els hi ha abandonat. En aquests casos, generalment, el menor no sol acceptar padrastre o madrastra. Molts dels nous caps de família fan servir la violència per mantenir l’ordre a casa, situació que genera la fugida de l’infant. També es dona aquesta situació sense nous caps de família externs; és a dir, germans grans o germans de la mare que ocupen la figura paterna i es comporten de la mateixa manera. Hi ha vegades on, tot i existir els dos progenitors en el nucli familiar, la violència física o psicològica generada pels germans més grans que el futur menor del carrer el porti a realitzar la fugida. La segona causa principal de fugida familiar d’un menor és la situació de pobresa extrema i, fins i tot, de misèria que es viu a casa. Són famílies o molt nombroses, o que viuen de l’agricultura o de la ramaderia de subsistència i la situació actual és molt dolenta (sequera, pestes o malalties dels animals...), o que, fins i tot, ha estat un desastre natural el causant de la gran pobresa: terratrèmols, ciclons o huracans, inundacions i riades, sequeres perllongades, tsunamis, grans epidèmies o pandèmies... Cal destacar una tercera causa, generada per la situació de conflicte armat que es viu a la seva localitat, regió o país. Si algun dels progenitors (o els dos) han mort, han estat fets presoners, obligats a lluitar per la causa guerrillera o obligats a desplaçar-se internament o a refugiar-se en un altre país i l’infant queda sol, o amb algun membre de la família amb qui no té afinitat, pot donar-se la fugida del menor. També pot donar-se el cas de ser el propi menor el segrestat i obligat a fer-se milicià i a lluitar a files, esdevenint un infant soldat i quedant al marge de la família; fugint després del grup rebel o arribant al carrer després de la dissolució del mateix. Aquestes fugides es donen gairebé sempre cap a les grans ciutats on els menors escapats pensen que tindran més oportunitats de sobreviure: més possibilitat de feina, més persones on demanar ajuda, més rutes de possible emigració cap a altres països o regions amb millors possibilitats de desenvolupament... També cal destacar que poden donar-se vàries o, fins i tot, les tres situacions a la vegada, creant una situació d’angoixa, d’impotència i de necessitat de trobar una vida millor on desenvolupar-se com a persona.


-10-

2.2.2. El dia a dia.

Un infant que viu al carrer és un membre més de la quantitat de petits (o grans) pobres que busquen una manera de sosteniment intentant guanyar diners (o altres recursos per sobreviure) de manera legal o il·legal: fent de portadors de bosses de mercat, maletes de viatge o paquets en general; venent bosses de plàstic, mocadors de paper i tot tipus d’objectes comprats o robats amb anterioritat; netejant botes i sabates; rentant cotxes o els seus vidres; vigilant cotxes aparcats o ajudant a aparcar-los; buscant carbó, restes metàl·lics o de fusta entre les escombraries; recollint restes orgànics (quelcom que poder menjar) entre la brossa i les deixalles de mercats, restaurants o cases... o robant o mendicant per zones on passa molta gent. Això, a l’Àfrica generalment és als mercats i les places. Així, el mercat esdevé el lloc predilecte dels menors que viuen al carrer, però també els trobem als ports, cinemes i estacions de trens, taxis o autobusos. Un menor a Madagascar pot obtenir amb aquestes petites feines, amb dificultat, fins a 20 cèntims d’euro al dia, cost d’un plat d’arròs6. Però si el dia és difícil, encara ho és més a la nit, moment on els infants més petits s’amaguen –fins i tot– dels altres “iguals” una mica més grans, perquè els hi poden robar allò poc que tenen. També han d’amagar-se de la policia, que els considera delinqüents a tots per igual, o de possibles violadors. Dormen amb l’única roba que tenen, la que porten posada, fets una bola i apropant-se uns a d’altres per sentir una mica d’escalfor en portals, voreres i parets exteriors de cases, sota un arbre a la intempèrie o amb plàstics i cartrons. Fins i tot, amb una mica de sort, trobaran un forat en un edifici abandonat, en runes o a mig construir.

2.2.3. Les llagues del carrer.

No podem oblidar que el carrer és el lloc més habitual de confluència entre la violència, la delinqüència, la droga i la prostitució. Els infants estan en creixement i, per tant, tenen fam. Si ningú els dona aliment, ni poden aconseguir-lo fent feines o pidolant, hauran de robar. Fins i tot és possible que alguns adults que fan veure que els volen ajudar els “obliguin” a robar per ells. I robar esdevindrà un costum, una manera de viure que, tot i que en un principi serà generadora de pors, les superaran per si mateixos, pel grup o, en gran part dels casos, per “l’ajuda” de les drogues, que dependrà de la capacitat econòmica de cada infant en concret: alcohol, drogues de disseny econòmiques, derivats del cànnabis o de l’opi... així com benzina, cola o dissolvent. També poden caure en la prostitució, generalment aquells infants amb menys capacitat de sobreviure i de trobar recursos per si mateixos, o aquells que són obligats a fer-ho. Però els hi dona diners amb què sobreviure. Generalment els usuaris d’aquest “servei” són homes occidentals. Un menor que ha arribat a la situació de viure al carrer, per si sol, tindrà moltes dificultats per sortir-ne i tenir una vida amb uns mínims de salut i seguretat.

6 Testimoni directe d’educadors que treballen amb infants del carrer a Antananarivo, Madagascar.


-11-

2.2.4. Necessitat d’estimació.

Si entrem en l’àmbit psicològic, també hem de tenir en compte que els infants (com tota persona, però de manera especial per estar en situació de desenvolupament) necessiten cobrir la necessitat de ser estimats, i no únicament de tenir la panxa plena. Han fugit de casa seva gairebé segur perquè no eren estimats. I busquen l’estimació en el grup, en la figura d’un “protector”, noi del carrer, més gran o ja adult, en la prostitució, o en l’agressió física i sexual (si hi arriben a generar-ne). Aquells que tenen la possibilitat de sortir del carrer i d’entrar en un centre d’acollida són qüestionats sobre les persones que els han acollit, preguntant-se el perquè d’aquesta acollida, del menjar, del llit... i interpretant, per la seva vivència traumàtica anterior, que poden esperar-se coses d’ell com fer contraban, vendre drogues o objectes robats, passar missatges en zones de conflicte, donar pallisses o oferir favors sexuals.

2.3. Causes. Analitzem ara algunes de les causes que han portant a l’infant a la situació de vida al carrer, a partir dels orígens ja anomenats en el punt 2.2.1.

2.3.1. Causes familiars.

Infants de famílies desmembrades. És una de les causes més habituals. Ja n’hem parlat força a l’apartat dels orígens. Generalment són infants que han estat refusats per un padrastre o madrastra en casos de famílies desmembrades, encara que també poden donar-se sense segones núpcies (o situacions equivalents), amb la substitució de la figura paterna per un membre masculí de la família materna o per un germà gran del propi infant. També es pot desmembrar la família en desaparèixer ambdues figures, pare i mare. Porto al carrer dos anys i mig, després d’una baralla amb el meu germà, que em va pegar amb un ganivet al cap un dia que estava borratxo7. Infants negats o no reconeguts. També es poden donar casos d’ haver nascut en famílies monoparentals (generalment mares soles, abandonades, negades o repudiades pel progenitor de l’infant) on no poden rebre l’atenció que es mereixen i marxen. No sé per què els meus pares es van divorciar, però sé que el meu pare ens ha repudiat. Un cop va fer veure com si jo fos el seu fill i la meva germana no, i una altra vegada va dir que la nena era filla seva, però que noi no era fill seu8.

7 Asociación Darna, Encuesta acción: El fenómeno de los niños de la calle en Tánger, Tánger/Madrid:

Darna/Conemund, 2000, p. 73-74. 8 Asociación Darna, op. cit. 2000, p. 86.


-12-

Infants abandonats. Pot ser que alguns d’aquests infants no fugin de la família, sinó que hagin estat abandonats per ella, ja sigui en el moment del naixement (i algú s’encarrega de tirar-los endavant un temps) o als pocs anys de vida, per diferents situacions que poden donar-se en altres punts que ja s’han explicat o que segueixen a continuació. La meva mare em pegava, a mi, el seu fill, per forçar la meva marxa de casa. Un dia, vaig marxar per no tornar mai més9. Infants orfes. Molts menors poden trobar-se sols després de perdre pare i mare; o fins i tot una àvia que els ha criat i també mor. El meu pare i la meva mare han mort. Tenia una germana que menjava terra i també va morir. Al principi vaig quedar-me al poble per treballar a les cases de la gent, però em maltractaven i m’explotaven, així que em vaig escapar...10 També podem incloure en aquest grup els infants orfes per una situació de conflicte bèl·lic o per causa de la SIDA o altres grans malalties. Infants superdotats de famílies pobres o incapacitades. És un cas que pot estranyar, però que no és poc habitual. En aquest cas si que és una marxa per pròpia decisió de l’infant, que no troba el seu lloc en la seva família, que viu en situació precària. També pot donar-se el cas d’haver pres la decisió “animat”· per algun membre de la unitat familiar, adult o menor. Infants no reconciliats. Són infants que marxen al carrer després de patir algun drama familiar com, per exemple, un accident amb conseqüència de mort o greu situació d’alguna persona i del qual l’infant s’autoresponsabilitza o se’l fa sentir responsable. Aquesta situació és certament dura per a un infant, generant sentiments d’autoculpa i de convivència impossible amb la família, on reviu a cada moment la situació passada. Infants maltractats. En moltes de les situacions que acaben portant l’infant al carrer, un pas previ ha estat el ser víctima de maltractaments de diferents tipus: infants que han rebut bufetades, colps i cops de peu, alguns d’ells com a conseqüència de severs càstigs de pares que tenien bones intencions, però poca capacitat de ser respectats i sense eines educatives per sortir de la situació amb millors solucions; infants que són refusats per la família i

9 Testimoni directe. Recollit per A.D., educador.

10 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p. 76.


-13-

maltractats per obligar-los a fugir; infants fills de progenitors amb malalties mentals no tractades i incapaços de controlar-se; i infants que han estat violats i, fins i tot, que han estat víctimes d’incestos per part d’algun dels progenitors, o per germans grans o per altres membres de la família propera. He tingut problemes amb els meus germans, que em pegaven per culpa dels problemes del barri11.

2.3.2. Causes socials.

Infants fills de prostitutes. Molts infants fills de prostitutes marxen de casa seva en descobrir la vida que porta la seva mare. És un dels casos on les conseqüències físiques d’aquesta vida no són greus, però on sí que ho són les psicològiques.

Abans de marxar al carrer, la meva mare venia el seu cos per a profit sexual dels homes. Jo no acceptava aquesta situació12. Infants fills de drogoaddictes. Hi ha casos en el que els progenitors de l’infant estan enganxat a algun tipus de drogues, generalment en un grau molt elevat, que fa que no exerceixin les funcions de pare i mare com a sosteniment de la família. En aquestes situacions, els infants han esdevingut independents de forma obligada a una edat molt jove. Una de les conseqüències habituals dels infants de carrer que provenen d’aquesta situació és la caiguda d’ells mateixos en dependència a la droga, de la mateixa manera que els pares. És el que han viscut des de ben petits i, com a conseqüència, l’única manera d’enfrontar-se a la cruenta realitat que han viscut. Els germans més petits vam marxar a viure al carrer, perquè el meu pare prenia molta droga i ens tancava a casa, i no ens donava de menjar. La casa era lluny de la ciutat, sense veïns a qui demanar ajuda. Moltes nits, el pare no tornava a dormir, i nosaltres estàvem sols a casa, i passàvem molta por13. Infants fills de mendicants. Generalment els fills de mendicants no tenen cap altra opció que dedicar-se, generalment, també a la mendicitat. Alguns que no volen viure en aquesta situació deixen la família marxant a la recerca d’una vida millor, però acaben al carrer.

11

Asociación Darna, Op. cit. 2000, p.80. 12 Testimoni directe. Recollit per A.D., educador. 13 Id.


-14-

Infants amb progenitors/s a la presó. És habitual en algunes zones on l’única família que els infants tenen són els propis progenitors que, si aquests (generalment si només en tenen un) són empresonats per qualsevol motiu (sigui lícit o no), els infants quedin desemparats, sense ningú que es preocupi per ells i acabin vivint sols a casa (si la poden mantenir) o al carrer. Infants refusats per ser delinqüents. Hi ha famílies en les que, per diferents circumstàncies, algun dels fills els fa avergonyir-se públicament, perquè roben, es prostitueixen o prenen algun tipus de droga. Hi ha infants que, en ser assabentada la família de la seva activitat oculta, són expulsats de casa. D’altres vegades són allunyats, enviats a cases d’altres familiars que viuen en pobles o ciutats més petites. I també n’hi ha que, després d’haver passat un temps en un reformatori, al sortir, per vergonya, mai tornen al nucli familiar. De vegades veig nens de la meva edat, ben vestits, que ens miren amb menyspreu, sense parar-se a pensar que el destí és l’únic responsable de que ells siguin el que son i nosaltres siguem el que som14. Infants disminuïts. Molts infants que pateixen d’algun tipus de disminució física o psíquica són utilitzats pels seus progenitors com a pidolaires, perquè aconsegueixen més diners que els fills normals, doncs obren més fàcilment el cor dels vianants. Fins i tot hi ha llocs on els menors disminuïts són venuts perquè representen un bon negoci. Però és una activitat humiliant i, alguns dels que són conscients del que fan amb ells i tenen una mínima independència, fugen cap al carrer, on pensen que estaran alliberats d’aquest aprofitament i on podran tenir altre tipus d’ocupació. Infants mendicants o acompanyants de cecs. Hi ha països on la mendicitat és una feina més, per les dificultats laborals de la societat en la que es troben. I, en molts d’ells, acompanyar cecs és una bona feina per als infants. En alguns casos són obligats a fer-ho per la família, perquè el cec és algun membre de la mateixa, o perquè són els pares els que el lloguen al cec per guiar-lo. Molts d’aquests infants també fugen a la recerca d’una vida millor. Infants esclaus. Avui en dia encara existeix l’esclavitud. I d’infants, també. És un altre motiu important per a marxar al carrer: la fugida d’una vida de submissió i violència. L’explotació infantil laboral seria un nou tipus d’esclavitud avui dia.

14

Asociación Darna, Op. cit. 2000, p.84.


-15-

Infants que s’han escapats d’internats. En les cultures lligades a les grans religions trobem sempre escoles en règim d’internat on els infants es preparen per a servir el déu o déus de la pròpia religió. La família, moltes vegades desitjant una vida millor que la pròpia per a l’infant, els deixa allà a mercè dels responsables. En moltes d’aquestes escoles no passa res,i aconsegueixen tirar endavant, però en d’altres, s’aprofiten dels menors explotant-los laboralment (en feines reals, mendicant o robant per a ells), maltractant-los físicament i psicològica (i, fins i tot, sexualment), i eliminant d’ells la poca esperança que tenien. Lògicament, acabaran fugint d’aquell lloc i arribaran, com hem anat veient, al carrer. He estudiat a l’escola corànica. El meu pare em va dir que si no portava bé els estudis no podria entrar a casa. Em vaig quedar més d’un any i després vaig trencar la relació amb el meu pare15.

2.3.3. Causes econòmiques. Fam. Per a moltes famílies, especialment de zones rurals, un infant sempre és un parell més de mans per treballar al camp o amb els animals. Però també és una boca més a qui donar de menjar o algú de qui cal tenir cura en cas de malaltia. I, en èpoques de males collites, de sequera i, en conseqüència, de fam, molts menors pugen als camions o als trens amb molta facilitat per marxar a qualsevol altre lloc; al carrer. La fam també és una de les causes econòmiques més habituals de mendicitat i de vida al carrer dels infants que hem anomenat de les ciutats perdudes, d’aquells barris completament marginals annexos a les grans ciutats d’Àfrica on malviuen per poder sobreviure. Explotació laboral. Hi ha molts infants que treballen, tot i la seva jovenívola edat i tot i la Declaració dels Drets dels Infants. Hi ha molts infants que són explotats laboralment. I, encara que treballin per voluntat pròpia, aquells que treballen molt lluny de casa, encara que sigui a dins d’una mateixa ciutat, poc a poc, no tornen a casa a dormir. Encara més, els que són obligats a treballar en contra de la seva voluntat, moltes vegades, també són maltractats pels patrons, i acaben per marxar de casa, per evitar els tractes humiliants i inhumans. També es donen els casos on, dins d’aquesta última situació, els infants viuen a casa del patró que els alimenta i, potser, els hi paga quelcom simbòlic a canvi de la feina, però moltes vegades cobrant també en violència i abusos. I marxen de “casa seva”, de casa del patró, on els pares els han deixat. I sense tornar a casa, perquè s’han sentit “abandonats” per la família. He treballat amb el meu tiet a la seva fusteria. [...] De vegades em pagava i d’altres no. Em vaig escapar...16

15 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p. 73. 16 Id., p. 76.


-16-

Abandó per pobresa familiar. Hi ha infants dels que viuen al carrer que no hi són per pròpia voluntat, sinó que han estat directament o indirecta expulsats de casa seva perquè la seva família ja no li poden donar el mínim que necessita per a viure. Així, han estat “perduts”, abandonats, o directament expulsats de casa. Vaig deixar l’escola a quart curs. Som cinc germans i la nostra situació material és molt dolenta al Marroc17.

2.3.4. Causes polítiques. Fugida de la guerra (nens soldats). La guerra és un dels motors principals de tot tipus de desgràcies, durant la mateixa i després d’ella. Durant els conflictes bèl·lics, n’hi ha que intenten fugir de les zones de violència perquè grups milicians els recluten per lluitar com a soldats. I ells marxen de casa, del poble, emigrant a altres zones, generalment a les principals ciutats. Pèrdua per la guerra. I després de la guerra, què? Molts infants es queden sense família. D’altres que han estat agafats i obligats a lluitar, són deixats en “llibertat”, però no tenen on anar ni saben fer res (excepte qualsevol activitat que estigui relacionada amb la violència i les armes). I acaben al carrer. Fugida de matances ètniques. En casos on els conflictes violents són generats per matances de caràcter ètnic, moltes famílies senceres fugen de casa seva per poder viure. Hi ha casos on només fugen els infants perquè els pares volen mantenir la casa o perquè aquests ja han mort. Hi ha altres situacions on tots els membres de la família fugen junts, però són separats durant la fugida, en persecucions i carreres per amagar-se, i ja no es retroben. Acabaran en camps de refugiats, desplaçats o, directament, al carrer d’alguna ciutat propera... o no tant propera. Immobilització per clausura de fronteres. Hi ha situacions en les que, per la reestructuració de països, canvi en les seves fronteres, o creació d’un control sobre aquestes, hi ha menors que queden separats de les seves famílies per les noves fronteres o controls policials. El pares queden en un país i el fill en un altre. Quin és el seu? Realment, ni un, ni l’altre: el carrer.

17

Asociación Darna, Op. cit. 2000, p.88.


-17-

2.3.5. Altres causes.

Desig de viure amb els iguals. Cal tenir en compte que hi ha menors que, pel seu caràcter, per la seva manera d’enfrontar-se a la realitat, o per la seva psicologia personal són molt fàcilment influenciables. I, generalment, els infants que viuen al carrer no acostumen a dir als altres infants que al carrer ho passen malament, o que han acabat allà perquè la situació a casa era insostenible. I creen mentides que comuniquen als seus iguals, els quals pensen que al carrer es viu bé, en llibertat, sense haver de rendir comptes a ningú i fent allò que els hi plau. I acaben per marxar al carrer. I, un cop al carrer, és molt difícil sortir-se’n. Uns amics em van animar i poc a poc vaig començar a no tornar a casa i a quedar-me a dormir al carrer. I, tot i que els meus germans venien a buscar-me per tornar-me, jo tornava a marxar al carrer només arribar a casa18. Emancipació. Un desig d’independència d’alguns infants respecte a la seva família també pot arribar a portar-los a viure al carrer, com a única alternativa possible a la llar familiar de la qual es volen emancipar. No és la millor manera de fer-ho, però si la més ràpida, doncs no cal tenir una feina, ni una casa, ni una responsabilitat. Es veu com una sortida fàcil i ràpida. Abans de venir a Tànger, uns nens m’havien dit que aquí es podien guanyar molts diners19.

18 Testimoni directe. Recollit per A.D., educador. 19 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p.85.


-18-

2.4. Problemes i conseqüències.

Certament, les causes per arribar a viure al carrer són moltes, però les conseqüències i problemàtiques amb les que es troben també són moltes i molt dures. Aquí en veurem les principals.

2.4.1. Problemes immediats i urgents:

Fam. Tot i que la fam és una de les conseqüències més visibles en un primer cop d’ull, no és la més greu, doncs és difícil trobar sempre què menjar, però també és real la solidaritat que existeix entre els mateixos infants del carrer, doncs molt poques vegades van sols, sinó que ho fan tot en grup: viuen en grup per poder tenir una mínima sensació de seguretat, una mica més de calor a l’hivern, i per poder compartir allò que necessiten (o, com a mínim, una part). Pel que fa referència al menjar i al dormir, vivim situacions realment dolentes. Només Déu ho sap. Sobretot a l’hivern20. Em passo el dia mendicant per menjar i per comprar cola orgànica pel meu consum21. La gent del poble m’ajudava donant-me menjar, roba o, de vegades, diners22. Pel que fa al menjar, pidolo als restaurants i als bars d’entrepans23. Higiene. És molt difícil per a un infant que viu al carrer trobar un lloc on poder rentar-se i on poder rentar la roba. De vegades en alguna font pública, si n’hi ha en aquella ciutat i si no són expulsats a cops de peu i pedregades pels autòctons del lloc, o en un riu o en una platja. És per això que estan plegats de polls i sarna, paparres i altres bitxos lligats a la brutícia i a la manca d’higiene. A l’hivern, dormim al carrer i ens tapem amb plàstics. Per banyar-me, de vegades vaig als hammam (banys públics) i d’altres vaig a la platja a banyar-me al mar o als lavabos dels cafès24. Malaltia. Si un infant del carrer cau malalt, ningú pot fer res per ell. Els altres infants, molts d’ells de la mateixa edat, o menys, no saben gaire sobre la salut, doncs han fugit de casa a molt jovenívola edat. I, si saben què fer, gran part de les vegades no tindran els mitjans per aplicar-ho: aigua calenta, roba neta, medicaments... Moltes vegades, caure malalt és morir. No podrà seguir el ritme del grup d’iguals i pot ser abandonat... de nou.

20 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p.88. 21 Id., p.74. 22 Id., p.77. 23 Id., p.81. 24 Id., p.77.


-19-

Soledat. I això ens porta a la soledat. Segurament, la problemàtica més gran d’aquests nens. Tot i no viure sols, estan sols, se senten sols. I aquesta soledat és la dificultat més gran per treballar amb els infants del carrer, doncs els hi porta a ser desconfiats, egoistes i amb gran dificultat per a mantenir respecte a qualsevol sistema de normes, i a conviure en una casa amb d’altres. En el fons, aquesta gran sensació de soledat no deixa de ser una gran manca d’amor, en especial per part dels adults, els quals únicament els hi han donat rebuig, indiferència i violència. Al carrer visc amb un grup. No puc viure sol25. Delinqüència. Aquesta manca d’amor els hi porta, sovint, però no sempre, a exercir la delinqüència en les seves diverses manifestacions: mendicitat, baralles i violència, bandes, robatori, tràfic o consum de drogues, consum o oferta de prostitució, agents o víctimes de violació... Un dia van arrestar-me i em van portar a una “casa de vells”; allà el menjar es dolentíssim i està en un estat dolent. I si feia alguna tonteria, em penjaven dels peus i em pegaven molt fort...26 Violència. Els infants del carrer són, amb diferència, el grups de menors que més és víctima de tot tipus de violència. Moltes vegades ho han estat a casa seva i gairebé sempre ho són al carrer: víctimes del sadisme de malalts mentals, víctimes de violació per part de maníacs sexuals, víctimes de venjances de comerciants als quals han robat amb anterioritat, víctimes de pallisses dels policies, o de bandes oposades, víctimes de mort per ajustament de comptes o, simplement, pel fet de ser un sense sostre, un desheretat, un error de la societat, un infant del carrer... Un dia un home em va proposar anar al llit amb ell a canvi de diners, i em vaig negar. [...] Un dia que estàvem dormint a Fendek, van venir uns adults i es van carregar alguns nens a l’esquena i se’ls van emportar per abusar sexualment d’ells27. De tant en tant hi ha adults que intenten abusar sexualment de mi, però jo m’escapo28. Al carrer, som víctimes d’agressions i ens treuen els diners. Un dia que estava dormint amb un amic a l’estació, es van apropar uns adults i van intentar baixar-nos els pantalons per abusar de nosaltres. Sort que hi va intervenir el vigilant dels taxis i ens va salvar29. Al carrer demanava a la gent menjar, roba i diners. Fins i tot alguns joves m’explotaven sexualment30.

25Asociación Darna, Op. cit. 2000, p. 81. 26 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p. 78. 27 Id., p. 78. 28 Id., p. 81. 29 Id., p. 85. 30 Testimoni directe. Recollit per A.D., educador.


-20-

Drogues. Ja n’hem parlat a les causes. També és una de les conseqüències més importants. Generalment no poden permetre’s drogues que necessitin un cost mínimament elevat i, per tant, fan servir altres substàncies com a substitutius de les drogues, però que els ajuden a desconnectar el cervell i a oblidar-se de la seva situació, de les seves penes, de la seva infelicitat, de la seva desesperació... Les més utilitzades són la inhalació de mocadors mitjons o bosses de plàstic amb benzina, amb cola orgànica o amb dissolvent. Són drogues molt poc costoses (algunes menys que el menjar), i amb uns efectes desinhibidors impressionats. Consumeixo entre quatre i cinc pots de cola orgànica al dia per combatre el fred. Quan esnifo, entro en calor31. Els dies normals pidolo i trec uns 15 dirhams amb els que comprar cola i tabac. Consumeixo quatre pots de cola al dia, a 4 dirhams el pot. — Per què esnifes? — Per res en particular; per llençar la meva vida per la finestra32. Inseguretat: extorsió i proxenetisme. L’infant del carrer és víctima d’extorsió constant, i viu amb la inseguretat extrema de no saber mai de qui refiar-se, on guardar als diners que aconsegueix, ni el lloc on podrà dormir unes poques hores.

2.4.2. Problemes de fons: Però, després de veure aquests problemes que semblen molt clars des del primer moment o des del primer contacte amb la realitat del carrer, sorgeixen altres problemes que no semblen tan importants, però que marcaran tota la seva existència si no trobem con sortir-se’n d’aquesta situació. Són: L’ analfabetisme. Gairebé tots els infants que surten del carrer demanen aprendre a llegir i a escriure. Molts d’ells no han anat mai a l’escola, ni poden accedir a ella per l’edat que tenen. A molts llocs no trobem escoles d’adults, i aquests infants no són capaços d’adaptar-se al sistema educatiu normalitzat, que tampoc està preparat a l’Àfrica en recursos ni en formació del professorat per fer front a aquestes realitats. És vital poder rebre una educació, doncs ells mateixos són conscients que l’educació és la clau de tot. La manca d’educació per part seva, dels pares o dels patrons ha estat, moltes vegades, la causa de la seva vida al carrer. I la possibilitat de rebre una mínima educació és una possibilitat de trobar un futur millor que el que han pogut viure a casa i al carrer. I si ingreso en una institució d’acollida per a nens vagabunds, m’agradaria aprendre a llegir33.

31 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p.85. 32 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p. 81. 33 Asociación Darna, Op. cit. 2000, p. 78.


-21-

La manca de perspectives de futur. Saben que, sense cap tipus d’ajuda no tindran cap futur i, per tant, no tenen cap somni: ni trobar un equilibri personal, ni familiar, ni en les relacions conjugals, ni laboral, ni d’habitatge digne. La vida al carrer és tan dura que els ha fet oblidar qualsevol sentiment d’esperança cap al futur, doncs la vida al carrer porta a un futur al carrer. Es necessita ajuda per poder sortir-ne. La manca de formació professional. Per a molts d’ells, la seva vida laboral és ser mendicant o lladre, però desitgen trobar quelcom millor, fins i tot, quelcom legal. Desitgen amb tota la seva ànima, aprendre qualsevol ofici que els ajudi a tenir un treball digne i estable que els hi doni estabilitat personal. Si estigués en un centre de protecció de la infància, m’agradaria aprendre un ofici34. Hi ha vegades en les que els infants, abans d’estar al carrer, han passat per mans d’un patró en algun ofici, però que els han tractat malament i que, en lloc d’ensenyar-los a treballar l’ofici els han fet servir de criats o només per netejar les deixalles o runes. La marginalitat. La societat veu els infants del carrer com un element més de la marginalitat del món que els envolta. I, en part, és així. Per poder ajudar-lo cal reinserir-los en la societat, ensenyar-los a viure com la resta de persones del barri, ensenyar-los a diferenciar el bé del mal, les nocions de moralitat de la societat en la que viu... ésser educats. Manca d’afecte. Ja n’hem parlat. És la conclusió final. El principal problema dels infants del carrer és no sentir-se estimats. Necessita, abans de res, trobar alguna persona que el valori, que l’estimi, de manera especial, algun adult que exerceixi de model positiu d’adult que el respecti, l’ajudi i l’estimi. Perquè en un futur, no podran donar res que ells mateixos no hagin experimentat abans. Si només experimenten dolor i patiment, només oferiran dolor i patiment. Per aquesta raó és important intentar reintegrar-los familiarment, de manera especial aquells infants que no han fugit per maltractaments i que encara poden explicar quelcom positiu de les seves famílies i saben com contactar amb elles.

34

Asociación Darna, Op. cit. 2000, p. 81.


-22-

3. Els infants del carrer a l’Àfrica35.

En els últims 20 ó 25 anys, el problema de la infància al carrer ha crescut considerablement, l’informe anual d’UNICEF de l’any 198436 estima el número d’infants que viuen sense famílies en 10 milions, la majoria dels quals viu a les grans ciutats com a infants del carrer. A l’Àfrica, la principal causa que fa incrementar aquests números i que obliga a aquests infants a viure al carrer és la pobresa. El món està canviant molt ràpidament, i Àfrica està rebent els canvis que el món occidental exigeix en matèria socioeconòmica i política de manera vertiginosa: les ciutats s’urbanitzen ràpidament, creix la seva població urbana per la immigració procedent de zones rurals, i creixen també les diferències econòmiques entre els seus habitants. Una de les conseqüències negatives d’aquests canvis és l’aparició a les ciutats de moltíssims infants del carrer37. Els trobem, amb diferents noms a Kenya, Tanzània, la República Democràtica del Congo, Etiòpia, Rwanda, Sud-àfrica, Costa d’Ivori, Senegal, Madagascar, Marroc... És un fenomen exclusivament urbà, doncs no es dona en zones rurals, tot i que molts d’aquests infants n’hi provenen. Podríem dir, per tant, que el problema s’ha desenvolupat i es continua desenvolupant amb la urbanització en massa de les grans ciutats del continent38. Identificar les raons de l’existència dels infants del carrer és crucial per poder trobar una solució permanent a aquesta situació problemàtica39. A Àfrica, una situació molt viscuda és la següent: una família que viu de l’agricultura de subsistència en una zona rural pot arribar a tenir molts fills, entre cinc i deu, però la terra que tenen és molt petita per poder viure-hi tota la família, i encara ho és més en el moment de dividir-la entre tots els fills. Les famílies, aleshores, es veuen obligades a emigrar a zones urbanes buscant una feina i una manera de sortir de la pobresa. A la gran ciutat, però, moltes famílies es trenquen, amb fills que es veuen forçats a viure del i al carrer. I la problemàtica és més gran quan els governs, encara febles, no poden donar resposta a aquests problemes socials i educatius de desprotecció de la infància. Aquesta situació està portant a un trencament de les estructures tradicionals de la família i de la comunitat40.

35 Aquest apartat està basat en els següents articles:

Ennew, Judith, “Difficult Circumstances: Some Reflections on “Street Children” in Africa”, a Children,

Youth and Environments, núm. 13(1), 2003.

Kopoka, Peter Anthony, “The problem of street children in Africa: an ignored tragedy”, a International

Conference on Street Children and Street Children’s Health in East Africa. Dar-es-Salaam (Tanzània), 2000.

[Document no publicat]

Mehta, Dinesh (coord.), “Streetchildren and Gangs in African Cities: Guidelines for Local Authorities”, a

UMP Working Paper Series 18, Urban Management Programme, 2000., p.1-12 [Document no publicat] 36 Citat a Kopoka, Peter Anthony, “The problem of street children in Africa: an ignored tragedy”, a

International Conference on Street Children and Street Children’s Health in East Africa. Dar-es-Salaam

(Tanzània), 2000, p. 5. 37 Cf. Kopola, op. cit., p. 6 i Ennew, op. cit., pp. 6-7. 38 Cf. Kopola, op. cit., p. 7. 39

Id.. 40 Id.


-23-

3.1. Pobresa i infants del carrer a l’Àfrica.

La pobresa és, a l’Àfrica, la principal causa de la realitat dels menors al carrer. Àfrica és per a gran part del món un continent marcat per una característica principal: la pobresa. I no qualsevol tipus de pobresa, sinó una pobresa que qualifiquem d’extrema41. La pobresa causa, en els infants, malnutrició i manca de salut (malalties infeccioses i parasitàries que poden portar a la mort), reduint la capacitat familiar de sortir endavant de les dificultats i portant a deixar els fills al carrer, o que aquests fugin cap als carrers per aquest motiu. Podríem dir que els més afectats per la pobresa són els infants42. Aquella vesprada no podia deixar de plorar. La fam em turmentava. Em xuclava i llepava els dits. Perbocava i de la boca només m’eixien fils de saliva. Ma mare em deia de tant en tant: — Calla! Ens n’anirem a Tànger. Allà hi ha molt de pa. No ploraràs pel pa quan hi arribem. La gent allí menja fins estar-ne farta43.

3.2. Trencament amb la família. La família africana, en totes les seves modalitats, es caracteritza per una unió familiar molt forta. En aquest context, és més difícil d’entendre les situacions que porten als infants a arribar a la condició de viure al carrer. Això només s’entén en aquells casos on la pressió que els infants reben és més forta que els forts vincles d’amor entre els membres d’una família. Aquestes pressions generalment es donen en situacions d’absència paterna, materna o dels dos progenitors, trencant-se la comunicació entre aquests i els fills. L’altra situació que porta a una encara més forta pressió és l’ús de la violència i l’abús dins de la família, pels propis progenitors o per altres membres de la mateixa: ús de la força, d’armes i de l’abús, fins i tot, de tipus sexual44. El resultat és el que ja coneixem: la fugida de molts infants cap al carrer, a la recerca d’una vida segura. Un cop als carrers, els infants pidolen, treballen i roben en nom de la família. — No ets tu el fill de la senyora Maimuna? — Sí. — Jo conec ta mare. Per què no dorms a casa? — Mon pare me n’ha fet fora45.

41 Veure els informes anuals del IDH (índex de desenvolupament humà) elaborats pel PNUD – Programa

de les Nacions Unides pel Desenvolupament. 42 Cf. Kopola, op. cit., p. 8. 43 Xucri, Mohamed, El pa de cada dia. Alzira (València): Bomera, 20003, p. 15. 44 Cf. Kopola, op. cit., p. 9. 45 Xucri, Mohamed, op. cit., p. 75.


-24-

3.3. Responsabilitat dels governs africans sobre la infància al carrer. Els governs dels estats són, per pròpia essència, els agents més capaços d’afrontar aquesta problemàtica i de respondre en conseqüència. Però sembla ser que, això, a l’Àfrica, és més complex del que sembla a primera vista. Avui dia s’ha manifestat que molts governs africans dels països que més problemàtica d’infants de carrer tenen no només no han pogut prestar l’atenció necessària a aquesta situació, sinó que han col·laborat, involuntàriament, al seu agreujament. Sí que és cert que hi ha molts governs africans que han treballat en crear polítiques sobre la dona, la infància i la joventut, com a compromisos polítics; però, en general, les accions reals, clares i eficaces en aquest àmbit no s’estan portant a terme. I és així com la majoria de les accions directes per atendre els infants del carrer són encapçalades per organitzacions no governamentals, africanes o occidentals, i organitzacions religioses. Un problema en aquest sentit és la gran dificultat per obtenir qualsevol dada complerta, fiable i actualitzada sobre els menors al carrer. Això no treu, però, que la solució es pugui portar endavant sense l’ajuda dels diferents governs, ans al contrari, són aquests els que han d’animar, recolzar i tirar endavant qualsevol acció en aquest sentit. I és cert que cada cop més trobem la necessitat i l’interès de molts països africans per no només formular, sinó també aplicar polítiques dinàmiques i eficaces de desenvolupament infantil en general (prevenció) i, sobre el infants del carrer en particular (pal·liació)46. Així, una resposta generalitzada davant aquesta situació ha estat la repressió, fent detencions a molts infants que deambulen per carrer, però que ningú els passarà a buscar pels calabossos de les comissaries. Molts governs prenen mesures desesperades per netejar els carrers de la presència d’aquests infants, però sense crear una alternativa viable al carrer; és a dir, sense oferir cap iniciativa, cap servei, cap centre on els infants que estan sols i abandonats puguin refugiar-se. L’única solució que es dona és fer batudes, detencions i repatriacions dels infants de nou cap a les zones rurals originàries. I les bones iniciatives, que també n’hi ha, passen desapercebudes davant aquestes altres accions47. De ben segur que tots els departaments i ministeris dels diferents governs tenen qüestions més importants o urgents que tractar, com les infraestructures de transport públic, el problema de l’habitatge a les grans metròpolis, el treball i l’atur, l’accés a l’aigua i el sanejament de les ciutats, la salut materna abans i durant el part, les grans malalties com la malària o la SIDA... són problemes importants, però que fan que les autoritats només facin el mínim necessari i sota pressió per mal atendre o per amagar els infants del carrer, sense ser res suficient per poder atendre aquesta problemàtica creixent.

46 Cf. Kopola, op. cit., pp. 10-11. 47 Cf. Kopola, op. cit., pp. 11-12.


-25-

3.4. Responsabilitat social de la comunitat sobre la infància al carrer. La societat en general, la comunitat de persones que la formem, tampoc ha pogut fer front a aquesta situació, doncs amb prou feines hem estat capaços de formar famílies amb pares responsables i grups socials amb adults compromesos. Tradicionalment, en les societats africanes, un infant era normalment membre de la comunitat i no podia ser separat d’aquesta. [...] L’infant era educat i socialitzat per la comunitat en qualitat de membre de la comunitat. Un nen a l’Àfrica era responsabilitat de cadascun dels membres individuals de la societat i, per això, no tenien cap necessitat de mantenir-se a si mateixos. Van ser estimats i cuidats per i per a la societat. Els infants d’avui són la responsabilitat de pares individuals i són ignorats per la resta de la comunitat48. El número d’infants al carrer va creixent dia a dia, però la societat es manté callada davant la realitat, a excepció d’algunes persones concretes i institucions comptades. Sembla no haver-hi cap pressió popular cap a les administracions davant d’aquest problema per trobar una solució que perduri. És potser aquesta impassibitat el que fa aquesta situació encara més trista i cruenta, doncs el futur de la societat i allò que és més delicat sembla ser el més oblidat; i no només en la situació dels infants del carrer, sinó en totes les situacions i problemàtiques mundials que afecten a la infància desatesa, que és la que surt més malparada de totes les desgràcies i injustícies que afecten Àfrica.

3.5. Pistes per trobar solucions. Aquí es concretaran algunes pistes o indicis de solucions trobats i que s’han començat a treballar. Lògicament, un pas previ és el reconeixement per part dels governs dels diferents països africans de la problemàtica dels infants del carrer, i de que és un desafiament greu i seriós per a tot el continent. Així, caldrà promoure un pacte col·laboratiu entre tots els agents possibles que poden ajudar a compensar aquesta mancança actual. Són els propis estats els que han de tenir clar que són ells mateixos els que han de solucionar els propis problemes socials, com és aquest. Ells han de ser els agents principals de les accions necessàries, tant per a la prevenció d’aquestes situacions, com per a la creació de solucions viables pels que ja estan al carrer. Un segon pas important serà crear en els diferents estats unes bases legals que defensin la protecció de la infància i que regulin totes les situacions de violació dels drets dels infants o qualsevol aspecte que vagi intrínsecament lligat a aquests. Cal que quedi reflectit en les diferents constitucions i, lògicament, en lleis generals (codis civils i familiars) i concretes (protecció dels menors amb necessitats especials...). L’educació, l’alfabetització i la formació d’aquests infants, serà doncs una tasca prioritària amb els infants que ja són al carrer, per poder tenir un futur amb esperança. Oferir una alfabetització bàsica, fora del sistema escolar tradicional, on aquests infants no encaixen, i una formació professional per trobar una feina i, amb ella, millorar les condicions de vida de l’infant49.

48 Kopola, op. cit., p. 13. 49 Cf. Kopola, op. cit., pp. 14-16.


-26-

Es concreten, doncs, aquests criteris en tres apartats concrets: la família, el paper de les organitzacions de la societat civil i el món laboral. 3.5.1. Treball de la unitat familiar.

Un pas importantíssim per treballar aquest tema és ajudar a la consolidació de les famílies, tot promovent polítiques centrades en el desenvolupament del paper de les famílies en la societat i en la vida dels menors. Unes polítiques que reconeguin la família com la unitat bàsica per al desenvolupament humà, intentant ajudar aquestes a fer front als nous canvis oferint l’accés a serveis d’ajuda com poden ser llars d’infants o centres d’educació infantil. Però aquesta consolidació de l’entitat familiar no pot donar-se en condicions de pobresa extrema i de degradació humana. Si les famílies poguessin superar el seu estat de fam, de pobresa, de misèria... molts infants no acabarien al carrer encara de no tenir serveis educatius previs a l’escola primària obligatòria. La injustícia i la distribució desigual de la riquesa està íntimament lligada a la situació de les famílies i, per tant, dels infants que van a parar al carrer. Finalment, cal que existeixi una col·laboració indispensable entre les famílies, les administracions públiques, les escoles i les comunitats socials per poder tirar endavant qualsevol iniciativa en favor real dels infants i amb una eficàcia que perpetuï en el temps50.

3.5.2. El paper de les organitzacions socials. Moltes entitats privades han començat a treballar i actualment treballen a favor dels infants del carrer, tant oenegés com congregacions religioses. Però són molts infants i molt poques entitats, així que la feina que es realitza és bona, però sovint minsa, perquè les entitats tenen sobrefeina per poder atendre a totes les necessitats socials que detecten. Però han creat noves respostes davant la problemàtica dels menors al carrer: menys cares, més humanes i més efectives (i afectives) que les institucionals51. Però no tot són flors i violes. L’atenció als infants desemparats d’Àfrica ha generat moltes vegades sumes econòmiques que no han acabat arribant als programes presentats, sinó a altres llocs, destinataris o, fins i tot, a les butxaques dels propis responsables. Per sort, són una mínima part d’entitats, tot i que la publicitat negativa que aquestes generen acaben afectant a les que sí que es dediquen a suplir uns serveis importants i que les administracions públiques no ofereixen. També és cert que la burocràcia dels estats occidentals que ofereixen ajuts econòmics per a la cooperació internacional demanen crear unes estructures tan complexes que molts dels diners rebuts s’han de destinar al manteniment d’aquestes estructures.

50 Cf. Kopola, op. cit., pp. 16-17. 51 Cf. Kopola, op. cit., pp. 17-18.


-27-

Cal definir, llavors, molt bé el paper de les organitzacions no governamentals davant la problemàtica dels infants del carrer i de la protecció de la infància. Caldria un codi de conducta que tots els agents externs que intervenen complissin de la mateixa manera: administracions públiques i entitats privades.

3.5.3. Enllaços amb el món adult i laboral. Caldria desenvolupar més el paper dels anomenats educadors de carrer, com a persones de contacte positiu entre la societat adulta i l’infant del carrer, doncs a les seves mans està que el menor pugui accedir i acceptar oportunitats de reeducació formal o educació no formal i professional. També és important aquesta figura per donar a veure a l’infant que, tot i no tenir una família que es faci càrrec d’ell, té el mateix dret a la protecció que necessita i que poden trobar comunitats que se’n facin càrrec. Governs, comunitats, oenegés, agències del sistema de les Nacions Unides, universitats... haurien de coordinar-se per posar-se mans a l’obra per fer un estudi complert, real i actualitzat dels infants al carrer que avui estan escampats per tota Àfrica, però aprofitant-se dels membres de la societat civil que estan en contacte diàriament amb els menors i concretant la realitat en cada país per poder arribar a elaborar un recull d’accions significatives. Caldria, també, implicar els agents econòmics i laborals per tenir uns bons plans de reinserció social i laboral, així com a les famílies en general, que tenen un factor important en la prevenció i en la reinserció de l’infant en el grup familiar i en la societat en general.


-28-

4. Els infants del carrer al Marroc52.

Mon pare tornava totes les vesprades malhumorat. Vivíem en un sola cambra. Sovint jo dormia en el mateix lloc on m’ajupia. Mon pare, sens dubte, era una bèstia. Quan entrava, cap moviment es feia ni cap paraula es deia que no tinguera la seua aprovació, i així era amb tot; com si fóra Déu, que res no passa sense la seua voluntat, com he sentit dir a la gent. Apallissava ma mare sense un motiu que jo coneguera. El sentia sovint que li deia: «Et deixaré, filla de puta. Ja t’apanyaràs com pugues sola amb aquests dos xiquets!». Ensumava rapè. Parlava sol. Escopia damunt d’éssers imaginaris. Ens injuriava. Li deia a ma mare: «Ets una puta filla d’una puta». Sempre insultava tothom i també renegava de Déu a vegades. Però després demanava perdó. El meu germà plorava. Es cargolava de dolor. Plorava pel pa. Em feia patir i vaig plorar jo també. De sobte el vaig veure anar cap al meu germà, fet una fera, amb els ulls enfollits i les mans com un polp. Ningú no el pogué deturar. Vaig demanar socors en la meua imaginació. «Una bèstia! Un boig! Atureu-lo!» El maleït li va tòrcer el coll amb violència. El meu germà es cargolava. La sang li brollava de la boca. Vaig fugir fora de casa i el vaig deixar fent callar ma mare amb colps de puny i puntellons53.

4.1. El fenomen dels infants del carrer al Marroc: quantitat i tipologies.

Al Marroc, com en altres tantes parts, es considera un infant del carrer a aquell infants que viu al carrer sense cap tipus de protecció ni suport per part de les seves famílies. Però, moltes vegades, parlar d’aquests infants és un tema tabú a nivell administratiu.

El número d’infants del carrer al Marroc ha estat certament creixent en els últims

deu o quinze anys, tot i que tenim testimonis directes d’infants del carrer a les últimes èpoques dels Protectorats Francès i Espanyol i següents.

Un element important a destacar és que no tots els infants del carrer al Marroc

sorgeixen dels intents d’immigració clandestina cap a Europa, ni tots els infants del carrer són candidats a l’emigració cap al nord.

Actualment, el número d’infants del carrer estimat al Marroc és d’uns 30.00054, tot

i que és molt difícil aconseguir dades exactes per la facilitat de mobilitat dels infants que viuen als carrers de les grans ciutats del país.

52 Aquest apartat es basa en els documents següents:

- Asociación Darna, Encuesta acción: El fenómeno de los niños de la calle en Tánger, Tánger/Madrid:

Darna/Conemund, 2000.

- M’jid, Najat, Street Children in Morocco: Analysis of the Situation, a «The Link, Internationsl Society for

Prevention of Child Abuse and Neglect - ISPCAN», vol. 15, núm. 3, Chicago: 2006, pp. 1, 6-7.

- M’jid, Najat, Los niños de la calle en Marruecos, a «Afkar / Ideas», núm. 10, 2006, p. 46.

- Belkouch E-h, Marouazi, K. Y Sebti, N., La situation des enfants au Maroc. Analyse selon l’aproche basée

sur les droits humains. Rabat: UNICEF/Centre d’étude en droits humains et démocratie, 2007. 53 Xucri, Mohamed, op. cit., p. 18. 54 Cf. M’jid, Najat, Street Children..., 2006, p. 1.


-29-

Si fem un anàlisi ràpid de les causes en aquest país, trobem, com sempre, dues principals: una econòmica: la pobresa, a la qual s’afegeix l’èxode rural, el descontrol en les urbanitzacions de les ciutats i l’atur; i una altra familiar: les famílies monoparentals, al Marroc generalment de mares solteres, divorciades, vídues o repudiades, i altres situacions familiars amb situacions de forta violència o de desmembració per causa de l’emigració cap a Europa. Afegim aquí també un altre factor econòmic: l’explotació laboral infantil19.

Al Marroc trobem, però, diferents tipus d’infants al carrer: residents permanents

que han passat llargues temporades al carrer, menors que treballen en feines “de carrer” (venda ambulant, neteja de vidres de cotxes, neteja-botes, portadors al port...), infants explotats sexualment, mendicants, infants retornats de les duanes (que han intentat traspassar l’Estret de Gibraltar), infants delinqüents, infants fugitius i infants que escapen de patrons laborals amb un alt grau de violència. Són infants a partir dels sis anys; i podem trobar-ne fins a joves de 25. I, cada vegada més, en algunes ciutats, aquests infants són tant noies com nois (novetat dels últims anys)19, tot i que aquestes estan molt amagades i costa veure-les al carrer.

— D’on ets? — Del Rif. Se’l va beure i es llepà els llavis. — Quan has arribat a Tànger? — Ahir. — On dorms? — Al carrer. En qualsevol lloc on puga fer-ho55.

55 Xucri, Mohamed, op. cit., p. 102.


-30-

4.2. Problemes de comportament.

L’estada al carrer, lògicament, crea certs problemes de comportament en els infants i en la relació d’aquests amb la comunitat/societat. Molts d’aquests aspectes són marques psicològiques, d’altres simplement de relació social. Poc a poc, els infants que viuen al carrer van perdent la noció del temps i, de vegades, també de l’espai. Molts infants no saben quina edat tenen, però no perquè no ho sabessin abans d’arribar al carrer, sinó perquè els hi és molt difícil comptar el temps que porten allà. Podran afirmar que porten molt o poc temps, però sense poder concretar, moltes vegades, una durada determinada. Com també es mouen molt, tant dins d’una mateixa ciutat com entre elles, especialment abans d’establir-se en l’última de manera més permanent (Casablanca, Fes, Tànger...), moltes vegades els hi costa ubicar-se en l’espai, i fins i tot saber d’on són o per on han passat fins arribar al destí final. Això crea una pèrdua de punts de referència espacials i temporals que afecta la pròpia persona. Tinc uns 16 anys56. Tinc uns 14 anys57. Els seus punts de referència esdevenen, doncs, en la necessitat de no sentir-se sols, de crear un grup on sentir-se acollit i on passar plegats les calamitats: la fam, el fred i la por. És la necessitat de solidaritat. Em vaig despertar astorat. Un xicot em matxucava l’esquena i em deia: — Alça’t! La policia! La policia! M’havien furtat de la butxaca les seixanta pessetes que em quedaven i m’havien llevat les sabates sense notar-ho. Li ho vaig dir al xicot mentre fotíem el camp: — M’han furtat! — Quant? — Seixanta pessetes. — Que Déu te les torne. Vam alentí la marxa. Afegí: — Ets afortunat. Anàvem gemegant. — Què vols dir? — Solen violar si no troben res que furtar58. Però arribar a (mal)conviure en un grup d’iguals no implica que es confiï en el grup, doncs una forta conseqüència és la pèrdua d’autoestima, d’amor propi i de confiança en un mateix... però també la pèrdua de confiança en qualsevol altra persona. I aquest element fa molt difícil poder treballar la reinserció d’aquest tipus d’infants en la societat, doncs també refusen qualsevol tipus d’institucionalització, ja sigui de l’Administració o d’entitats privades. El seu comportament és molt inestable i depèn, en gran mesura, dels propis canvis d’humor i de res més.

56 Asociación Darna, op. cit., 2000, p. 79. 57 Asociación Darna, op. cit., 2000, p. 80. 58 Xucri, Mohamed, op. cit., p. 96.


-31-

També els hi costa molt establir arrels en qualsevol lloc on per on passen. N’hi ha, fins i tot, que no podran establir-se definitivament en cap ciutat, doncs tenen una forta necessitat de moure’s constantment, perquè a cap lloc se senten segurs. I la violència, amb diferents tipus de manifestacions (violència verbal, psicològica, física i sexual) esdevé la seva manera habitual de viure i de relacionar-se, portant, en alguns casos, a la delinqüència i al crim. I no són culpables de fer-ho, perquè generalment retornen allò que la societat els hi ha donat. Donen allò que els hi han ensenyat. Furts, robatoris amb algun tipus d’arma, violacions... i això els hi fa entrar en un cercle viciós entre el carrer, la presó i, de nou, el carrer59.

4.3. Dependència de les drogues i de l’alcohol.

Segons Najad20, un 95% dels infants que viuen al carrer esnifen cola o dissolvents. De seguida són addictes a esnifar-los, fins al punt de consumir deu llaunes de cola diàries en casos extrems. Alguns passen, després, als antidepressius o al haixix, sempre que tinguin diners suficients per fer-ho. La gran majoria fumen tabac i, en passar a la joventut, consumeixen alcohol. Els efectes (i, moltes vegades també motius) del consum de coles o dissolvents per a gomes d’enganxar són la pèrdua de consciència (i, per tant, no se senten responsables dels propis actes), l’augment de la sensació de valor (sensació de ser capaços d’enfrontar-se a d’altres, i de fer i patir humiliacions), sensació de somni, tot i no estar adormits (sensació que redueix les sensacions reals de fam, de fred o de son), incoherència i, fins i tot deliri (accés a un món de fantasia com a manera d’escapar-se de la realitat), lentitud mental (efecte neurològic d’esnifar cola) i reaccions exteriors cap a un mateix (temptatives de suïcidi, automutilació o fer-se ferides per sentir-se vius, i baralles –físicament, amb un mateix–). A més, la situació s’agreuja amb les condicions, molt dures per si mateixes, de la vida al carrer: manca d’higiene, desnutrició, violència, tuberculosi, retards en el creixement, malalties de transmissió sexual... Tot els que estan al carrer esnifen. Jo esnifo per oblidar els problemes i per combatre el fred60. Aquí conec, com a mínim, a quinze com jo. Roben i esnifen i fan de tot. I, tot i que alguns tenen una família i que a les seves famílies no els hi manca res, ells estan al carrer61. He treballat en un taller de fuster i després en un en el que reparava neumàtics. Va ser per culpa d’aquest últim treball pel que vaig començar a esnifar cola orgànica, perquè allà es feia servir molt. A més, havia vist als nois consumir-ne i poc a poc em vaig anar acostumant62.

59 Cf. M’jid, Najat, Street Children..., 2006, p. 1. 60 Asociación Darna, op. cit., 2000, p. 74. 61 Asociación Darna, op. cit., 2000, p. 79. 62 Asociación Darna, op. cit., 2000, p. 85.


-32-

4.4. Responsabilitats i respostes del problema. 4.4.1. Legals63. Marroc va ratificar la Convenció dels Drets dels Infants l’any 1993, però no va

ser fins gairebé deu anys després, el 2002, que no va fer reformes en el Codi Penal respecte als infants. La Llei del 2002 (Codi de Procediment Criminal) posa èmfasi en la protecció dels delinqüents joves, de les víctimes joves de crims i dels menors en situació de dificultat especial.

Els infants considerats en situació de dificultat són aquells que no han arribat als

16 anys, que perilla la seva seguretat física, mental, psicològica o moral i es troben en una de les situacions següents64: o infants associats a delinqüents, a persones diagnosticades com a malalts

mentals i a persones amb antecedents penals; o infants que denuncien l’autoritat dels pares, del/s familiar/s que té/tenen la

custòdia o de la institució que es responsabilitza d’ell; o infants que són trobats molt lluny del lloc on reben l’educació o formació; o o infants que han marxat de la seva llar i no tenen lloc on guarir-se. En aquests casos, els jutges de menors poden aplicar les següents mesures (segons cada cas anterior): o portar-los als pares o als familiars o a altres persones que tenen la guarda

custòdia de l’infant; o portar-los a una institució, pública o privada, d’acollida de menors; o portar-los a una institució, pública o privada, especialitzada o a un hospital,

per tractar la dependència de drogues; o portar-los a un centre de formació professional, a un centre d’assistència, a

un departament adequat del Govern, o a una institució registrada; o o portar-los a una associació o centre governamental autoritzat/da amb aquesta

finalitat concreta (protecció de la infància). La llei, que reconeix que la majoria d’edat (i, per tant, l’edat de responsabilitat criminal) és als 18 anys, també estableix que un infant menor de 12 anys no té cap responsabilitat sobre qualsevol de les seves accions. A aquests infants només se li poden aplicar mesures de protecció i de rehabilitació.

4.4.2. Polítiques i d’ordre públic.

Hi ha diversos ens de l’administració pública marroquina que tenen competència sobre els infants: el Ministeri de Desenvolupament Social, de la Dona, de la Família i de la Solidaritat (protecció de la infància, de la família i dels disminuïts), el Ministeri de Justícia, i el Ministeri per als Esports i per a la Joventut (d’ella depenen els centres públics i les institucions privades que treballen amb els infants del carrer). Però també hi intervenen altres departaments com el Ministeri de l’Interior (amb la Policia, responsable de la

63 Cf. M’jid, Najat, Street Children..., 2006, pp. 6-7. 64 Article 513 del Codi.


-33-

protecció dels menors), el Ministeri de Sanitat (responsable de tenir cura dels infants víctimes de la violència), el Ministeri d’Educació (responsable de l’escolarització obligatòria i l’educació no formal) i el Ministeri de Treball i de Formació Professional (responsable de la lluita contra l’explotació laboral infantil). Són molts departaments ens els que cal una coordinació més forta i unes polítiques comunes que serveixin per unir esforços en la protecció de la infància. A principis de l’any 2002, el Rei Mohammed VI va crear la Fundació que porta el seu nom per a la rehabilitació i reintegració de delinqüents joves i adults. Aquesta fundació té la funció d’equipar centres on tenir cura dels infants, de controlar la prevenció, la protecció, la rehabilitació i la integració dels menors, i de desenvolupar mètodes per prevenir la repetició i consolidar la reintegració65. Actualment, també s’està treballant en la creació d’un sistema de serveis de protecció social, així com els seus protocols d’actuació, s’han creat centres específics en hospitals per als infants víctimes de violència, un telèfon d’atenció de protecció dels drets dels infants, un parlament infantil, programes de formació per a jutges, policies i personal de l’administració que tracten amb la infància i una llei d’assistència social. Són passes reals, però insuficients o que només serveixen per donar la visió de modernització del país i de solució dels problemes més importants respecte la societat civil. Però, els infants del carrer són els últims en aquestes reformes. En el fons, encara existeixen molts infants del carrer que la societat ignora o simplement amaga, fins a tal punt que, quan es realitza una visita oficial del Rei a una gran ciutat, els infants del carrer són recollits per la policia i enviats a altres ciutats on són, de nou, alliberats per deambular pels carrers. Així, el Rei no veu cap infant del carrer i, per tant, no ha hi cap problema a resoldre, però els infants hi són; simplement trigaran uns mesos en tornar a la ciutat els carrers de la qual era casa seva.

4.4.3. Les organitzacions socials.

Hi ha organitzacions no governamentals treballant amb els infants del carrer des del 1995, amb tallers al carrer, serveis de dutxa i de menjar, centres d’acollida, programes d’educació i formació dels infants i de les seves famílies, programes de reinserció familiar, social i laboral... Estan treballant a Casablanca, Rabat, Safi, Mohamedia, Tànger, Tetuan, Fes, Marrakesh, Salé, Meknés, Nador, Essauira... I fan una molt bona feina, però amb poc recolzament institucional. Una sola associació, BAYTI, ha treballat entre 1995 i 2005 amb 17.000 menors66 diferents. A la ciutat de Tànger, acollidora de molts infants del carrer per la seva situació estratègica com a pas cap a Europa) va ser pionera l’Associació Darna (nostra llar), que ha treballat amb els infants del carrer des de l’any 2000, quan comença a funcionar. També moltes onegés occidentals estan treballant amb els infants del carrer o en la prevenció d’aquesta situació en aquesta ciutat, i en d’altres de tot el país.

65 Cf. M’jid, Najat, Street Children..., 2006, p. 7. 66 Cf. M’jid, Najat, Street Children..., 2006, p. 7.


-34-

5. Conclusions.

5.1. Cal que les veus dels infants del carrer siguin sentides.

El més important de tot si volem ajudar els infants que viuen al carrer és que parlem amb ells i els escoltem, mantenint un diàleg senzill però profund sobre les seves necessitats. Només ells ens podran donar la seva visió del món, explicar-nos la seva història, demanar-nos allò que realment creuen que necessiten per sortir d’aquesta situació...

Viure al carrer és realment difícil i, de ben segur, els propis infants seran els primers en voler marxar del carrer. Per tant, la seva ajuda, el seu protagonisme és completament indispensable per crear un canvi social i personal.

Sembla una tasca inacabable i, certament, no podrem portar-la a terme en quatre dies, però és viable començar a treballar amb els propis infants perquè simplement són persones amb gran manca d’afecte i de consideració. Si algú els valora, els ajuda, els estima... la seva autoestima i la pròpia visió de la vida serà més esperançadora i els oferirà més oportunitats davant la societat, perquè hi haurà una disposició personal a posar tot allò que puguin per sortir-se’n.

Treballar a l’Àfrica amb la infància desprotegida passa, en algun moment, pels infants del carrer. És una realitat que no pot ser ignorada. I, ara, els governs no tenen cap tipus d’alarma per començar a fer davallar (sense violència o amagant-los) el número de menors al carrer. Per això cal fer tot el possible perquè els governs africans que encara no ho fan fet introdueixin mesures (i les apliquin) per solucionar la situació dels petits que actualment viuen al carrer i, sobretot, per prevenir que aquest número no continuï creixent.

Si trobés un lloc on anar, on s’ocupessin de mi, no ho dubtaria ni un moment, sobre tot si em garantissin el menjar i m’ensenyessin un ofici67. Si estigués en un centre de protecció de la infància, m’agradaria aprendre un ofici68.

67 Asociación Darna, op. cit., 2000, p. 84. 68 Asociación Darna, op. cit., 2000, p. 81.


-35-

5.2. Defensar els interessos dels infants.

No tots els mètodes, però, són bons per als infants. Cal defensar els seus interessos.

I així com la legislació del país ha fet breus avanços en quant a la protecció de la infància, la seva posada en pràctica encara és fragmentària i pateix manca de:

- recursos humans, - eines conceptuals adients (metodologies, programes, maneres d’apropar-se...), - continuació dels projectes i de supervisió dels mateixos, i - coordinació i clarificació dels diferents papers dels actors implicats.

Aquest mateix estiu, l’administració marroquina ha posat en marxa, després de diversos d’anys d’intents, una oficina de coordinació de totes les entitats privades i serveis públics que treballen amb la infància a la ciutat de Tànger.

Són elements que fan tenir una sensació d’esperança cap al futur.


-36-

6. Annex: Quatre testimonis Tinc 17 anys i procedeixo del barri de Masnana, a Tànger. Tinc set germans i una germana. Tinc pares, però el meu pare està en una situació molt dura: es droga, dona pallisses als seus fills i a la seva dóna, els tanca sense menjar, etc. El meu germà més gran no acceptava aquesta situació i va marxar al carrer. I després d’un temps, vam seguir el seu exemple jo i un altre germà. Una cop allà, dormia a la intempèrie, mendicant entre la gent per aconseguir menjar i roba. En algunes èpoques, venia a la plaça sacs de plàstic o m’oferia a carregar amb la compra d’algunes persones a canvi d’una petita quantitat de diners. Algunes vegades, el meu pare ha intentat matar-me, o portar-me a casa i deixar-me lligat al toillette durant cinc o sis dies, o més. Jo no acceptava aquest tipus de vida i ara, en aquest centre, estic molt millor que al carrer o a casa.

AR Tinc 16 anys i sóc de la ciutat d’Assilah. Tinc sis germanes i tres germans. Tinc pares, però el meu pare sempre ha intentat aprofitar-se sexualment, fins que un dia, quan estava sol a casa amb ell, es va aprofitar. Jo no podia dir-li a ningú el que havia passat. Després d’això, vaig marxar de casa, a viure al carrer: primer un any a Assilah, i després, dos anys més a Tànger. Al carrer demanava menjar a la gent i dormia al carrer. És una experiència molt dura. Ara, en aquest centre, estic molt millor que al carrer.

TH Tinc 13 anys i provinc del barri Aouama, de Tànger. Tinc deu germans i dues germanes. Tinc pares, però estan divorciats. Els germans més petits vam marxar a viure al carrer, perquè el meu pare prenia molta droga i ens tancava a casa, i no ens donava de menjar. La casa era lluny de la ciutat, sense veïns als que demanar ajuda. Moltes nits, el pare no tornava a dormir, i nosaltres estàvem sols a casa, i passàvem molta por. Alguns germans vam pensar en marxar al carrer, i allà hem viscut dos anys, dormint i menjant al carrer, i demanant menjar, roba i diners. He intentat emigrar (cap a Espanya) vàries vegades, però no ho he aconseguit mai. No sé on és la meva mare, i gairebé no recordo res d’ella. Al carrer jo prenia droga. La vida al carrer és molt difícil. Ara, al centre, estic molt millor que al carrer.

RN Tinc 15 anys i sóc del barri Dradab, de Tànger. Tinc dues germanes, una d’elles il·legal (no reconeguda). No tinc pare, va morir. La meva mare està malalta (segurament de SIDA). Abans de marxar al carrer, la meva mare venia el seu cos per a profit sexual dels homes. Jo no acceptava aquesta situació. La meva mare em pegava, a mi, el seu fill, per forçar la meva marxa de casa. Un dia, vaig marxar per no tornar mai més. He estat cinc anys al carrer. Alguna vegada he anat a casa de la meva àvia, però ella no m’accepta i he continuant patint al carrer. Al carrer demanava a la gent menjar, roba i diners. Fins i tot alguns joves m’explotaven sexualment. És molt dur viure al carrer, però qui podia salvar-me?

RB


-37-

7. Fonts consultades. Asociación Darna, Encuesta acción: El fenómeno de los niños de la calle en Tánger, Tánger/Madrid: Darna/Conemund, 2000.

Beah, Ishmael: Un largo camino. Memorias de un niño soldado. Barcelona: RBA Libros, 2008. Belarbi, Aïcha, Enfance au quotidien. Casablanca: Le Fennec, 1991. Belkouch E-h, Marouazi, K. Y Sebti, N., La situation des enfants au Maroc. Analyse selon l’aproche basée sur les droits humains. Rabat: UNICEF/Centre d’étude en droits humains et démocratie, 2007. Benkhouya, D. i altres, Enfance violéé. Casablanca: Le Fennec, 1999. Cepero, Sergio i Herrera, Francisco, “Perfil conativo de una muestra de niños de la calle de Ceuta”, a REOP núm. 18, 2007, pp. 229-239. Cepero, Sergio, “Los niños de la calle de Ceuta. Aproximación psico-pedagógica”, a Profesorado. Revista de currículum y formación del profesorado núm. 10,1 , 2006. Cepero, Sergio, Una visión internacional sobre los niños de la calle. Estudio de casos: los niños de la calle en la ciudad de Ceuta (Tesis doctoral). Granada: Universidad de Granada, 2005. El Akkaoui, Ali; Bensaid, Driss; El Ghordaf, Abdelaziz, Situation des enfants à Fès, Marrakech et Tanger. Rabat: UNICEF/ Comité Régional de Coordination du project analyse de la situation de l’enfant – Fès, Marrakech et Tanger, 2005. Dernouny, M. i Chaouite, A. (dirs.), Enfances maghrebines. Casablanca: Afrique Orient, 1987. Ech-Channa, Aïcha, Miseria. Témoignages. Casablanca: Le Fennec, 20003. Ennew, Judith, “Difficult Circumstances: Some Reflections on “Street Children” in Africa”, a Children, Youth and Environments, núm. 13(1), 2003. Il·ustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, La Mudawana. El nou Codi de la Família marroquí (2004). Barcelona: Mediterrània, 2005. Jiménez Álvarez, Mercedes, Buscarse la vida. Análisis transnacional de los procesos migratorios de los menores marroquíes no acompañados en Andalucía, Madrid: Fundación Santa María, 2003. Kopoka, Peter Anthony, “The problem of street children in Africa: an ignored tragedy”, a International Conference on Street Children and Street Children’s Health in East Africa. Dar-es-Salaam (Tanzània), 2000. [Document no publicat] Martínez Lanz, Patricia, Niños de la calle: autoestima y funcionamiento del yoico (del ego), a Enseñanza e investigación en psicología vol.12, núm. 2 México: 2007. pp. 367-384. Mehta, Dinesh (coord.), “Streetchildren and Gangs in African Cities: Guidelines for Local Authorities”, a UMP Working Paper Series 18, Urban Management Programme, 2000., p.1-12 [Document no publicat]


-38-

M’jid, Najat, Street Children in Morocco: Analysis of the Situation, a «The Link, Internationsl Society for Prevention of Child Abuse and Neglect - ISPCAN», vol. 15, núm. 3, Chicago: 2006, pp. 1, 6-7. M’jid, Najat, Los niños de la calle en Marruecos, a «Afkar / Ideas», núm. 10, 2006, p. 46. Morón, Virtu i Haik, Kaoutar, La niña de la calle. Barcelona: Ramdon House Mondatori, 2009. Núñez Villaverde, Jesús A. (dir.), Asociaciones y organizaciones no gubernamentales en el norte de Marruecos: la articulación de la sociedad civil en las provincias de Tánger, Tetuán, Chefchauen y Alhucemas. Madrid: Fundación IPADE. Ohi, Vincent i Galfione, Jean (dirs.), Maroc. Enfants des rues. Gémenos (França): Marval, 2006. Romero, Vicente, Donde anidan los ángeles. Historias de la lucha contra la injusticia. Barcelona: Destino, 2004. UNICEF, Excluídos e invisibles. Estado mundial de la infancia 2006. New York: UNICEF, 2006. URL: http://www.street-children.com i http://www.enfants-des-rues.com [consulta: abril de 2009] Xucri, Mohamed, El pa de cada dia. Alzira (València): Bomera, 20003. Xucri, Mohamed: El temps dels errors. Alzira (València): Bomera, 2001. Xucri, Mohamed: Amor i malediccions. Alzira (València): Bomera, 2002. Documents àudiovisuals: Ayouch, Nabil, Ali Zaua, prince de la rue. Marroc/França/Bèlgica: Palytime/FT1/M2, 2000. Cubillo, Carolina (dir.), “Niños de la calle”, per Callejeros. Espanya: Cuatro (Sogecable), 2007 (Emissió: 02/02/07; reportera: Alejandra Andrade). Hood, Gavin, Tsotsi. Sudàfrica/Regne Unit: Miramax Filsm, 2005. Ponce, Juan José, Maldita calle. Espanya: 2003.


-39-

Índex Apartat Títol Pàg.

1. Introducció. 4 1.1. Presentació. 4 1.2. Un problema de la societat llatinoamericana exportat a l’Àfrica. 5

2. Una aproximació general a la situació dels infants del carrer. 6 2.1. Definició i tipologies. 6 2.1.1. Definició. 6 2.1.2. Descripció de tipologies per la seva estada al carrer. 6 2.1.3. Descripció de tipologies generals. 6 2.1.4. Descripció de tipologies per l’edat. 7

2.2. La problemàtica. 9 2.2.1. Orígens. 9 2.2.2. El dia a dia. 10 2.2.3. Les llagues del carrer. 10 2.2.4. Necessitat d’estimació. 11

2.3. Causes. 11 2.3.1. Causes familiars. 11 2.3.2. Causes socials. 13 2.3.3. Causes econòmiques. 15 2.3.4. Causes polítiques. 16 2.3.5. Altres causes. 17

2.4. Problemes i conseqüències. 18 2.4.1. Problemes immediats i urgents. 18 2.4.2. Problemes de fons. 20

3. El infants del carrer a l’Àfrica. 22 3.1. Pobresa i infants del carrer a l’Àfrica. 23 3.2. Trencament amb la família. 23 3.3. Responsabilitat dels governs africans sobre la infància al carrer. 24 3.4. Responsabilitat social de la comunitat sobre la infància al carrer. 25 3.5. Pistes per trobar solucions. 25 3.5.1. Treball de la unitat familiar. 26 3.6.2. Paper de les organitzacions socials. 26 3.6.3. Enllaços amb el món adult i laboral. 27

4. Els infants del carrer al Marroc. 28 4.1. El fenomen dels infants del carrer al Marroc: quantitat i tipologies. 28 4.2. Problemes de comportament. 30 4.3. Dependència de les drogues i de l’alcohol. 31 4.4. Responsabilitats i respostes del problema. 32 4.4.1. Legals. 32 4.4.2. Polítiques i d’ordre públic. 32 4.4.3. Les organitzacions socials. 33

5. Conclusions. 34 5.1. Cal que les veus dels infants del carrer siguin sentides. 34 5.2. Defensar els interessos dels infants. 35

6. Annex: Quatre testimonis 36

7. Fonts consultades. 37


-40-