L’ecologia i l’home

L’ecologia com a disciplina científica iacadèmica amb una certa entitat, té unscent anys. En aquest temps, els ecòlegs hanmostrat poc interès per estudiar l’ecologiaurbana (p.e. Botkin i Beveridge, 1997). Defet, el que hi ha hagut és una mena d’auto-censura, no ja de dedicar-se a l’ecologiaurbana, sinó a incloure amb normalitat elshumans dins dels estudis ecològics. Aques-ta prevenció era menor com més exòtics iminoritaris fossin els humans, però llavorseren objecte d’estudi dels antropòlegs cultu-rals, etnòlegs, geògrafs, lingüistes o arqueò-legs. Des del punt de vista biològic, de l’ho-me, sobretot com a individu, se n’han ocu-pat tradicionalment metges i apotecaris, i uncop morts (o fòssils) els antropòlegs i pale-ontòlegs. Quant a totes les altres coses,l’estudi de l’home l’han fet “els humanistes”,o més recentment, els que es dediquen a les“ciències socials”.

A casa nostra ja fa molts anys que enMargalef havia inclòs l’home, la seva mane-ra d’actuar, i els efectes del fenomen urbà,dins d’un mateix esquema conceptual del’ecologia general (Margalef, 1974). Els ele-ments bàsics per a comprendre el paperdels humans són: 1) l’ús de l’energia exter-na, exosomàtica, i 2) el processament de lainformació. El primer aspecte ens porta acomprendre l’acceleració de processos, enparticular del transport, i el segon ens duu ala cultura, al coneixement científic i tècnic,que fa que manipulem la matèria i l’energiafins a magnituds i maneres que mai caporganisme havia fet abans. Quan els dosaspectes es creuen, apareix tota la fenome-nologia més característica del fenomenhumà i de retruc de l’urbà. Energia exo-somàtica, transport, manipulació química,són conceptes que formen part del discursde l’ecologia general, però posats en mansde l’home, l’energia exosomàtica es fa veri-tablement potent (Fig. 1), i la química es potfer fora dels organismes, i per tant, els riuses poden desviar, les muntanyes es poden

canviar de lloc, i els plàstics, els plaguicidesi una colla de metalls diversos, es podenconvertir en els marcadors estratigràfics perexcel·lència d’aquesta època nostra dins lahistòria de la biosfera.

La societat ha acceptat malament, al-menys fins fa poc, que es tracti l’home comun animal més i que s’analitzi la fenomenolo-gia humana, i urbana en particular, com aprocessos susceptibles d’una anàlisi ecolò-gica, ja sigui reduccionista o sistèmica. Entenim una prova precisament en l’estudi depúblic que es va fer d’una exposició sobreEcologia (Prats et al, 1989; Prats i Flos,1991), el guió de la qual va fer el mateix Mar-galef (1985). De tots els temes que es plante-javen en l’exposició, el que menys va agradari que menys es va comprendre va ser “Unactor important: l’home”. Sense entrar endetalls, crec que el problema de fons no vaser ni la manera de presentar el tema (quepotser era poc espectacular o atractiu enrelació amb alguns altres), ni l’excés de com-plexitat de l’àmbit, sinó que existia entre elpúblic una mena de dissociació mental entre“home” i “natura-ecologia”, que feia moltdifícil de combinar, comprendre i acceptarels esquemes senzills en els quals es mos-trava els problemes del transport, del retornde deixalles, de l’ús de l’energia externa, deles disfuncions que això produïa, o dels càl-culs i previsió de qüestions de població quetenia, i tindria en el futur, la humanitat. A talld’anècdota, però no per això menys signifi-cativa, la direcció del museu on es va pre-sentar l’exposició per primer cop, va rebreuna carta de protesta d’un capellà que con-siderava pràcticament immoral tractar eltema de l’home d’aquella manera. Crec queaixò ha canviat força en els darrers 10 anys,precisament per l’esforç que molta gent hafet per anar divulgant i fent comprendre elpaper de l’home dins de la biosfera. Deretruc però, la paraula ecologia ha anat can-viant de significat en l’entorn més popular, idiríem que té ara moltes accepcions. El dic-cionari normatiu haurà de mirar-s’hi una micaen les properes edicions.

5

ECOLOGIA URBANA

Jordi FlosDepartament d’Ecologia, Universitat de Barcelona

L’ecosistema urbà

L’espai urbà és aquell que està ocupat perassentaments humans, amb construccionsdiverses, majoritàriament habitatges, peròtambé per a altres usos socials o productius.Hem de buscar qué tenen en comú tots elssistemes urbans, des dels més petits als mésgrans, per a tots els continents i totes les cul-tures, per tal de copsar què és, genuïnament ipròpiament el sistema urbà. La presènciad’humans que viuen en societat, les construc-cions i poca cosa més. Des del nostre punt devista afegiríem que el sistema urbà està urba-nitzat, és a dir, disposa d’infraestructures iserveis comuns, té ordenada la circulació depersones i de vehicles, l’abastament d’aigua iel clavegueram, però aquests serveis, enaltres regions geogràfiques del planeta, enaltres cultures, amb graus de desenvolupa-ment humà diferents, poden mancar o sersimplement això, diferents.

En tot cas, he anomenat just en el paràgrafanterior l’expressió “sistema urbà”, i ésaquesta qualitat sistèmica, de complexitatfuncional composta de peces en interacció, ide la qualitat biològica que la genera, l’usa i lamanté, el que justifica plenament parlar d’eco-logia urbana, encara que aquesta s’estudiïamb diferents aproximacions i metodologies.Només caldria afegir que com que els siste-mes humans han estat tradicionalment l’ob-jecte d’estudi de disciplines molt allunyadesde l’ecologia, cal fer un esforç per combinar iintercanviar coneixements entre les ciènciesnaturals i les socials (McIntyre et al, 2000). Defet, tradicionalment han estat arquitectes,enginyers, economistes i advocats els quehan tractat de manera efectiva amb els siste-mes urbans i els qui han intervingut de mane-

ra més decisiva en la planificació territorial,especialment la urbana.

La paraula ecosistema és fonamental peralguns ecòlegs com Patten i Odum (1981) quela defineixen com “aquell nivell d’organitzacióen què es dóna un processament harmoniós ino caòtic de matèria i energia”. Margalef (1974)afegeix que “l’ecologia és la biologia dels eco-sistemes”. Per contra, hi ha ecòlegs que noreconeixen cap nivell d’organització sistèmicsusceptible de tenir atributs especials o emer-gents per sobre de, anant molt lluny, les comu-nitats (p.e. Begon et al, 1988). Al costat, en tro-bem d’altres que diuen que “l’ecologia és decomunitats o no és”, fent entendre que el nivellmínim d’organització per a parlar pròpiamentd’ecologia és la comunitat. Però també aquestconcepte té dificultats. Finalment, diríem queen molts casos s’accepta que amb finalitatpràctica podem referir-nos a l’ecosistema coma qualsevol tros de natura que hem delimitatarbitràriament per tal d’estudiar-la. Cal evi-dentment tenir certa gràcia per triar-ne elslímits, ja que hi hem de poder mesurar o esti-mar els fluxos de matèria i energia que els tra-vessen. En aquest sentit, valen fronteres ambfluxos nuls (o molt controlables) i valen fronte-res amb fluxos totalment simètrics (flux netnul), mentre que els problemes els tindremquan els límits es corresponguin amb situa-cions intermèdies. Aquest és el cas precisa-ment en molts dels sistemes urbans actuals,que cal definir, que cal limitar en l’espai, i queresulten difusos i amb ramificacions i digita-cions difícils de tractar. Per contra, si el quevolem és analitzar els fluxos de matèria i ener-gia, i llur redistribució en l’espai urbà, en prin-cipi ho hauríem de tenir més fàcil, ja que abanda de l’energia solar i la pluja, que vénendel cel, la resta de fluxos acostumen a estar

6

Figura 1. El metabolisme basal d’una persona no arriba a 150 wat. En una ciutat, el consum d’energia exo-somàtica per habitant pot ser 50 cops el consum endosomàtic (el centre de El Caire, any 2000) (Foto: J. Flos).

controlats pels humans i per tant està compta-bilitzada, o ho podria estar.

Com tota ciència madura, l’ecologia mostrauna gran diversitat de punts d’interès o objec-tius, i de metodologies. Ara bé, hi ha duestendències que han marcat fins ara la sevahistòria, l’holística i la reduccionista, que tradi-cionalment s’han presentat com oposades.Diríem que la primera és una forma d’aproxi-mar-se a l’estudi de la natura més fenomenolò-gica i sistèmica, en la qual s’intenta descriureels ecosistemes de manera sintètica mitjançantvariables globals, i explicar-ne l’evolució a tra-vés dels canvis en els valors, si més no relatius,d’aquestes variables. En canvi, en la segona,es parteix dels individus, les seves interaccionsi llur relació immediata amb el medi, i eventual-ment s’intenta descobrir la dinàmica conjunta apartir d’aquests mecanismes microscòpics.Diríem que els reduccionistes són constructi-vistes, i no reconeixen d’entrada nivells d’orga-nització i propietats de sistemes i subsistemesextensos. Aquesta dualitat d’aproximacionsepistemològiques i de retruc metodològiques,s’estan retrobant i fusionant, a causa deldesenvolupament de l’anomenada ciència dela complexitat. Físics, matemàtics i informàticshan irromput amb força en camps de recercaque fins ara els havien estat vedats per la sevaextremada complexitat. Entre aquests hi ha totel que fa referència a la biologia, inclosa l’eco-logia, però en especial tot el que fa referència al’home, des del genoma al cervell, i des del llen-guatge a l’economia.

Anàlisi sistèmica

En el nostre entorn català, la ciutat de Bar-celona i la seva regió metropolitana són l’e-xemple de fenomen urbà de més interès, perser el més important i el més complet. Barce-lona ha estat objecte d’estudis sectorials,d’anàlisis integrades, de plantejaments, i laseva història, que està força documentada,ens ofereix una perspectiva enriquidora per alconeixement de l’ecologia urbana. Sobre Bar-celona hi ha un treball d’obligada referència:“Barcelona 1985-1999. Ecologia d’una ciutat”(Barracó i altres, 1999) en el qual es presentade manera sintètica l’anàlisi de tota una sèriede dades sobre la població, els ambients, elsfluxos i les problemàtiques ambientals delperíode temporal considerat. Posteriorment,en un llibret molt recomenable, Terrades(2001) recull el tema, l’emmarca en una pres-pectiva més general i aporta reflexions i con-clusions de força interès. En el treball sobreBarcelona, la majoria de les dades són típica-ment les que tindrien a les seves mans elsdemògrafs o els economistes, les empresesde serveis, el mateix Ajuntament que ha degestionar la ciutat o la Generalitat. El que dife-rencia aquest llibre d’altres treballs urbans, és

la terminologia emprada (es parla de biomas-sa humana i d’energia endosomàtica i exo-somàtica per exemple), que no és supèrfluasinó que es correspon amb la manera de trac-tar les dades i de fer els números (fluxos d’en-trada de matèria i energia, transports interiors,transformacions, pèrdues i sortides) seguintels esquemes de funcionament ecològic, nonomés econòmic o social.

Com bé indica el títol, es tracta de l’ecolo-gia de la ciutat, i per tant, en aquest cas esrefereix a un sistema que queda definit pelslímits del terme municipal. Els bons treballs debase, de coneixement, descripció i interpreta-ció del funcionament del municipi, són fona-mentals per a qualsevol pretensió de planeja-ment coherent. Ara bé, a ningú se li escapaque la dinàmica de la ciutat, les seves tendèn-cies i la seva realitat funcional, està íntimamentrelacionada amb totes les poblacions veïnes,amb l’àrea metropolitana més extensa, queforma una massa urbana estructurada, pro-ducte d’un creixement que ha tingut estils dife-rents al llarg del temps. Rueda (1995), en el seullibre d’ecologia urbana, usa com a referentsBarcelona i la seva regió metropolitana.Aquesta diferent escala li permet parlar delcreixement urbà en els temps recents, és a dir,“de la ciutat compacta d’en Cerdà a la ciutatdifusa”. Només l’útim capítol és explícitamentd’ecologia urbana, i ecologia de la ciutat.Aquest llibre, que també el podem qualificard’orientació sistèmica, mostra certes diferèn-cies respecte al d’en Terradas (2001) quant allenguatge i usos de certs conceptes potsermés abstractes, com són els de complexitatmesurada com entropia estadística, o lesreferències a la teoria de l’adaptabilitat deConrad (1983) que estableix l’esquema quanti-tatiu, simètric, de flux d’informació entre unsistema i el seu entorn. Aquestes mesurestenen un valor descriptiu i comparatiu indubta-ble, però els seus valors depenen molt delconjunt sobre el qual es fan els números is’haurien d’aplicar més en el sentit de la sevavariació espacial i temporal. D’aquestes expre-sions en deriva també índexs guia en l’estildels que s’acostumen a proposar en els tre-balls de l’Agenda-21 (Rueda, 2002), un d’ellsen relació a la idea que les ciutats que funcio-nen millor, tenen més eficiència en la transfor-mació i recuperació com informació, de l’ener-gia dissipada o entropia produïda (Margalef,1991; Matsuno, 1978). Moltes d’aquestesidees, que són molt en l’estil de Margalef, sónsuggerents, però probablement necessiten untreball de desenvolupament i posada al diaconsiderable, encara que si li hem de fer cas aMargalef, potser també hauríem de recuperaro repensar l’expressió de Volterra sobre “l’élanvital” (Margalef, 1997; Volterra, 1937), i deretruc la seva possible aplicabilitat com a des-criptor o índex guia per a les agendes-21.

7

Els conceptes clau més generals sobre elfuncionament de l’ecosistema urbà, és que estracta fonamentalment d’un sistema heterotrò-fic, que consumeix més que el que produeix, ique per tant des del punt de vista tròfic had’importar matèria i energia. Ara bé, els habi-tants de la ciutat poden pagar-s’ho, ja que a laciutat la dissipació energètica es transformaeficientment en informació, és a dir, en conei-xement i innovació. A l’esquema conceptual hihem d’afegir doncs el flux d’informació, ja quesi la ciutat converteix entropia en informacióorganitzada, que pot exportar, és perquètambé rep un flux entrant d’informació, ques’afegeix a la que hi ha acumulada. L’únic quefan el fluxos tròfic i energètic, és alimentar elsistema que és suport dels mecanismes mani-puladors d’informació. Aquesta pot voler dirconeixement de qualsevol tipus, però éstambé diners, o art, tant en el sentit de tecno-logia (“know how”), com en el comunicatiumés general. Cal afegir simplement que l’apa-rició del poder polític, poder en el sentit d’as-cendència i domini sobre la població i el siste-ma urbà, sigui quin sigui el seu fonament, ésl’epifenomen de caire informacional més signi-ficatiu de tot aquest procés.

Finalment, al voltant de la mateixa idea dela ciutat com a sistema tròficament consumi-dor, i en termes generals explotador i contro-lador de l’entorn més o menys llunyà, hi ha elconcepte de petjada ecològica (Rees i Wac-kernagel, 1996) (Fig. 2). Es tracta de calcularla superfície de planeta que caldria per pro-veir la ciutat (o regió urbana que es consideri)dels materials i de l’energia que consumeix, iper a acollir sense problemes de reciclatge,els productes de rebuig que el sistema urbàprodueix. Per a la ciutat de Barcelona es cal-cula que la petjada ecològica té una extensióde l’ordre de 500 vegades la superfície delmunicipi (Prat i Relea, 1998). El concepte ésen principi clar si no s’entra en detalls i ésforça didàctic. A la pràctica, molts aspectesde la manera de calcular-lo són criticables, o,si es vol, amb la mateixa idea es podrien cal-cular molts índexs similars enfocats a qües-tions parcials que poden ser d’utilitat pràcti-ca, especialment en la planificació i gestióambiental a gran escala. No s’ha d’oblidarque tot just està naixent la consciència deque estem en un mateix planeta i que moltsdels problemes amb els quals s’enfronta lahumanitat, també a nivell local, no es podenresoldre unilateralment i localment, i querequereixen acords multinacionals.

L’hàbitat urbà i la biodiversitat

Dins de l’estudi del sistema urbà, hi hatambé la necessitat de descriure l’ambientdes del punt de vista físic, químic i biòlogic,com espai en el qual s’hi desenvolupen lesdiferents espècies biològiques i amb el qualinteraccionen. La ciutat o el medi urbà del’àmbit mediterrani en què ens trobem escaracteritza des del punt de vista físic pertenir una proporció important del sòl imper-meable i per les edificacions més o menysaltes, que forcen l’aparició de microclimestípics de les zones urbanes. Els edificis, habi-tatges o altres, són estructures buides, ambmolts racons i gran diversitat d’espais petits,tant interiors com exteriors. La ciutat tambées caracteritza sovint per l’existència decavitats connexes en el subsòl que podenser extenses (clavegueres, metro i altres ser-veis). Quant a la biologia, és clar que la bio-massa animal més important és la delhumans, i que les altres espècies animalsmés significatives, a banda dels animals decompanyia, gossos, gats i altres de més exò-tics , són les rates i ratolins, certs ocells, iuna bona colla d’artròpodes. Els espaisverds inclosos dins la zona urbana, pròximso perifèrics, proporcionen al conjunt una florai fauna més o menys rica segons l’extensió igrau d’estructuració d’aquests retalls més omenys salvatges. Només cal afegir-hi els sis-temes aquàtics. D’aquests en tenim de tota

8

Figura 2. Des del punt de vista de la biosfera, quinapetjada és més humana: la de l’animal o la del cotxe?(Foto: J. Flos).

mena: aigües corrents o estancades, ambsuperfície lliure o enterrades, marines i conti-nentals, clorades i pudents. Dit això, cal queel lector pensi ara en la diversitat dels assen-taments humans que hi ha al planeta. Cadaciutat o regió urbana té les seves particulari-tats, les que depenen dels constrenyimentsfísics (orografia, rius, costes, altitud, clima)com dels pròpiament culturals i de grau dedesenvolupament, així com la zona bioge-ogràfica a la qual pertany, ja que aquestacaracteritzarà la composició de l’entorn i delsretalls més naturals que quedin a la zonaurbana, i proporcionarà el conjunt d’espè-cies, o capital de biodiversitat, que d’unamanera més directa podrien potencialmentadaptar-se novament, al nou entorn urbà .

En aquest sentit, cal que s’analitzi i es des-crigui el medi urbà en la seva diversitat de biò-tops, i que es confeccioni la llista d’espèciesbiològiques que s’hi poden trobar. Per Barce-lona, Boada i Capdevila (2000) aporten unassaig prou suggestiu sobre la seva biodiversi-tat, i ofereixen una classificació dels principalsbiòtops que hom pot observar al medi urbà.

El creixement urbà, en les seves diferentstipologies (alta i baixa densitat per exemple),ha estat tan intens en els últims decennis queel mateix Margalef insisteix sovint en la “inver-sió de la topologia” entre l’espai urbà i el rural.El procés típic de fragmentació d’hàbitats pro-vocat pels humans, que està produint una dis-minució ràpida de la biodiversitat, és el mateixprocés de desfragmentació que invoca lacada cop més alta proporció d’espai ocupatper l’hàbitat urbà. És a dir, ens trobem quel’espai urbà, que es podia considerar organit-zat en illes, cada cop forma taques connexesmés grans.

Podem aplicar en el següents raonamentsels mateixos models de metapoblacions ques’usen en situacions de variació i fragmenta-ció de la superfície disponible d’un cert hàbi-tat (Bascompte i Solé, 1997; Hanski, 1999). Elmodel prediu que moltes espècies, en condi-cions naturals, pristines, sense necessitatd’estar assetjades pels humans, no ocupen nimolt menys tot l’hàbitat disponible, sinó quetan sols n’usen una certa proporció. Això faque el nombre total d’individus de la població(hàbitat ocupat) disminueixi a mesura que inu-tilitzem espai habitable, i s’esdevé un punt enquè l’espècie desapareix, malgrat que encarahi hagi força hàbitat disponible. Ens trobemque numèricament l’espècie està condemna-da a l’extinció, i si en la realitat encara hi és, opot durar molts anys, és perquè els individusviuen molts anys, i que poden també per atzar,malviure per molt de temps. Ara bé, de man-tenir-se la seva forma de vida corrent, la ques’ha fet servir per a estimar els paràmetres delmodel, resulta que estem parlant de “mortsvivents”. Una altra cosa és que l’espècie con-

siderada canviï de costums, i s’adapti a noushàbitats. Entre aquests pot ser l’urbà.

Quan el model de metapoblacions es for-mula amb l’espai explícit i s’escriu tenint encompte la distància real entre els retalls oindrets habitables, apareix un concepte nou,el de la connectivitat. Moltes espècies podenmoure’s d’un indret habitable a un altre, sem-pre que hi hagi un camí “habitable” que unei-xi els dos indrets. És a dir, la capacitat decolonització d’un tros d’hàbitat buit depèn desi aquest està connectat físicament a un altretros d’hàbitat ocupat, per un espai intermedique també és habitable. A partir d’una certaproporció d’habitat destruït, el que restacomença a fragmentar-se, i per tant s’aïllenretalls més o menys grans de territori habita-ble. La fragmentació de l’hàbitat duu a unaacceleració ràpida i no lineal de la disminuciódels efectius de l’espècie, ja que les “illes”d’hàbitat deixen de tenir l’oportunitat de sercolonitzades. Es parla del procés de percola-ció, i la conseqüència més alarmant és que,per una mateixa superfície total d’hàbitat,sumant ara tots els fragments, les espèciespoden extingir-se molt abans que en el casd’un hàbitat totalment connex.

L’espai urbà, distribuït en taques o retallsmés o menys extensos, està connectat ambcarreteres que són útils per als humans i per aaquelles espècies que nosaltres transportem apropòsit o sense saber-ho, però són veritablesilles per a moltes altres espècies, algunes jaadaptades al medi urbà, i altres que eventual-ment podrien habituar-s’hi. Per a les espèciesque ja han ocupat l’hàbitat urbà, es podria for-malitzar la dinàmica mitjançant el mètode de lesmetapoblacions. Ara bé, per a aquelles espè-cies que eventualment podrien adaptar-s’hi, n’hiha que segurament fallen en els intents, simple-ment perquè la quantitat d’hàbitat disponibleencara és massa petit (recordeu que les espè-cies no ocupen tot l’hàbitat disponible però el“necessiten” tot per poder mantenir la dinàmicade colonització i extinció). Actualment l’hàbitaturbà està fragmentat, però anem en camí dedesfragmentar-lo, i per tant, de manera sobta-da, quan la proporció de territori urbà arribi a unvalor crític, es produirà la percolació, i per tant,la desfragmentació, i apareixeran superfíciesconnexes d’hàbitat urbà, molt grans. En aquellmoment, de sobte, moltes espècies podrantenir èxit i aconseguir mantenir i fer prosperarpoblacions estables en el medi urbà. És impos-sible predir quines seran, encara que si analit-zem la fauna típica de les ciutats i sobretotmirem aquelles espècies que en els últimsdecennis s’han adaptat al medi urbà, potserpodríem fer juguesques. Entre altres, una raó depes que ens impedeix predir la fauna i la floraurbanes del futur, és que l’hàbitat urbà nonomés és heterogeni, i que la qualitat d’hàbitatper a diferents espècies, és diferent, sinó que

9

els humans canviem contínuament les caracte-rístiques del medi urbà, i del medi periurbà isuburbà. Les espècies que envaeixen la ciutatcanvien de costums, s’adapten. L’any 1975 esva observar la primera parella de gavians crianta l’edifici central de la Universitat de Barcelona.Trenta anys després, les gavines s’han convertiten els animals salvatges més grossos de la ciu-tat (Fig. 3), però també de molts altres paratges.Se les pot veure volant en picat sobre un colom,o tractant de robar l’entrepà d’un nen. Se lesveu remenant escombraries, o caminar darrereel tractor en un conreu, arreplegant tots els cucsque afloren en els terrossos capgirats. Final-ment, han après a viure a “muntanya” seguintles vies naturals que històricament ja haviacolonitzat l’home. Hom podria preguntar-se si lacotorreta de pit gris que ha envaït Barcelonaciutat, i que ja he vist volant pel Maresme engrupets molt reduïts en direcció paral·lela a lacosta, hauria pogut sobreviure si no enshaguéssim encaparrat a plantar palmeres i méspalmeres, que no només els dóna aliment, sinóque és un espai que saben aprofitar molt bé pera fer-hi nius. Val a dir que la cotorreta a més amés, quan s’alimenta de les deixalles humanes,al costat de pardals i coloms, té una estratègiadiferent molt interessant: de lluny mira el que hiha disponible, vola cap a terra, escull el tros depa més gros (deixa les engrunes per als par-dals), l’agafa amb una urpa i se l’emporta a unabranca de l’arbre més proper per a poder men-jar amb tranquil·litat.

La idea de metapoblació, de desfragmen-tació o de connectivitat d’habitat, així com l’e-fecte afegit del canvi de qualitat de l’hàbitat(heterogeneïtat canviant del medi urbà), ésaplicable a tot allò que l’home modifica direc-tament o indirecta en relació a la seva formade viure en societat i en medis altament modi-

ficats, urbans, de densitat poblacional eleva-da. Hem d’entendre que els humans, tenimquelcom de similar a les espècies conreades,vegetals o animals, que viuen amuntegades ique formen poblacions ben connectades. Sóni som per tant, hàbitats cada cop més des-fragmentats (o ben comunicats), i que hemesdevingut susceptibles de ser colonitzats oenvaïts per espècies oportunistes, microbis ovirus que fins ara no havien tingut gaire èxit, oestaven “controlats”, però que finalmentpoden arribar a establir poblacions estables, ocatastròficament exitoses. A més a més, elshumans hem descobert en la nostra pròpiacarn, a través de la SIDA o de les grips atípi-ques, que el fenomen té unes formes moltinteressants, tant des del punt de vista pràcticcom teòric, ja que no només havíem oblidatmassa notòriament la nostra naturalesa ani-mal, sinó que tampoc havíem entès el que ésel sexe en termes generals a la biosfera: pro-miscuïtat genètica. Ara aprenem, a la força,que els microorganismes i els virus, posen enevidència la proximitat genètica entre elshumans i moltes altres espècies que ens sem-blaven molt allunyades de nosaltres: vaques,pollastres, rates o porcs.

Anàlisi reduccionista i modelització

Des del punt de vista funcional, l’anàlisireduccionista del fenomen urbà consistiria aidentificar, descriure i analitzar els mecanis-mes fonamentals o “miscroscòpics” de ladinàmica urbana. Un cop coneguts, seríemcapaços de reconstruir un sistema, si més noen l’ordinador, i poder fer projeccions desituacions presents o d’evolucions futures,segons condicions experimentals o hipotèti-ques que volguéssim considerar. De fet, en elsúltims anys, quasi podríem dir que s’ha posatde moda la simulació en ordinador, tant per aresoldre qüestions molt aplicades i concretes,com per a comprovar aspectes molt mésgenerals o teòrics respecte al comportamentdels sistemes complexos. És a dir que hi hados aspectes a considerar: 1) identificar lesentitats, llurs propietats i relacions, 2) combi-nar-les per estudiar la generació de processosi la creació de patrons en l’espai i el temps.

Hi ha una relació entre patró i procés quepot ser vist des de dos costats oposats: queel procés genera un patró espacial o que elprocés ve determinat o dirigit pel patró oestructura espacial. En aquest segon cas, elscanvis temporals del patró són menysprea-bles davant la dinàmica del procés, i ésaquesta dinàmica la que és informada perl’entorn, és la dinàmica que interpreta la infor-mació emmagatzemada en l’estructura; encanvi, quan una dinàmica té una identitat iconsistència que es mantenen en el temps,que són independents de l’espai, la informa-

10

Figura 3. Molts animals, com la gavina, s’adaptenamb èxit als ambients i recursos que els humansgenerem en els medis urbans (Foto: J. Flos).

ció passa de la dinàmica temporal a l’espai, ésa dir, genera patrons de distribució espacialde certes magnituds. En una prespectivajeràrquica, i mantenint-nos en aquesta inter-pretació, quan l’estructura controla la dinàmi-ca, aquella és la condició de contorn; quan ésla dinàmica que genera l’estructura, aquestaés una propietat emergent, constructiva, ques’ha d’atribuir o de descriure en una escalasuperior a la mateixa d’actuació del procés(que diríem que és microscòpic). Aquesta anà-lisi jeràrquica (Allen i Starr, 1982; Allen iHoekstra, 1992) dels components dels siste-mes complexos, es pot incorporar a l’estudidescriptiu, reduccionista, i la seva simulacióen ordinadors de forma constructivista.

La generació i evolució de patrons de dis-tribució espacial de propietats d’interès ecolò-gic (o altres), pot fer-se de molt diferentsmaneres. En el cas de la dinàmica urbana, latècnica dels autòmats cel·lulars és molt esti-mada, ja que té una versatilitat molt gran. Pot-ser tanta, que un dels problemes amb la simu-lació és que si fem un sistema dins l’ordinadortan complicat com el real, no hi guanyemgaire. Llavors, convé simplificar, i per qües-tions aplicades, hi ha qui aposta per fermodels dirigits a l’individu o a l’objecte, demanera que les entitats poden interactuar enl’espai i el temps (de l’ordinador) i es podenestudiar les propietats que ens interessi a l’es-cala que la modelització ens permeti (p.e.Benenson i Torrens, 2004), i poder incorporarde forma explícita la teoria jeràrquica en lametodologia (p.e. Wu i David, 2002).

De fet, si classifiquem l’espai segons elscriteris que necessitem, i a cada punt, retall otessel·la, li adjudiquem la categoria correspo-nent, a partir de models conceptuals, numè-rics o empírics podem estudiar l’evolució delpaisatge i de les mesures que sobre aquestpuguem fer. Es pot estudiar el sistema urbàper ell mateix, o el sistema urbà en relació aun entorn no urbà, però que se’n pot tornar.La influència de l’entorn urbà (i humà) en elpaisatge ha estat i és un tema de gran interès.L’ecologia del paisatge ha treballat molt enl’anàlisi de les unitats estructurals i funcionalsque es poden distingir, de les seves propietatsi de les relacions que tenen entre elles. For-man (1995) parla d’un paisatge de “patch-corridor-matrix”: l’estudi del paisatge a partird’un esquema en el qual hi ha una matriubàsica en què s’hi superposen tesel·les oretalls, i corredors o franges. Amb aquestsprincipals elements i llurs propietats, es podenanalitzar molts aspectes del paisatge, inclòsl’urbà o periurbà, i també l’ambient que esgenera al voltant de les vies de comunicació,des dels camins rurals a les autopistes (For-man et al., 2003). La combinació d’una bonaanàlisi del paisatge i de models d’ordinadorpot ser molt útil per una planificació i gestió

del territori que pugui considerar aspectesfuncionals de caire ecològic, i no noméseconòmic o estratègic-urbanístic, que és elque més ha interessat fins ara a la gent.

L’ús dels autòmats cel·lulars (o de les xarxesneuronals, estàtiques o fluides), permeten ana-litzar de quina manera les regles del joc locals(microscòpiques) generen patrons de més granescala (macroscòpics). El que fa veritablementrics aquests models és que els elements inter-canvien i emmagatzemen informació, és a dir,que poden tenir una certa memòria. Els autò-mats fixos en l’espai, es comuniquen amb elsveïns, i una cosa que es pot modificar conve-nientment en el model, és quí són aquestsveïns. El més senzill és suposar que es comuni-quen amb els veïns més propers, 4, 6 o 8, depe-nent de la geometria de la xarxa en la que esposin els autòmats. Els que són mòbils, es des-placen i interaccionen els uns amb els altresquan es troben. El nivell de complexitat quepoden arribar a exhibir sistemes d’aquest tipusés tan gran que pot semblar que resultarien inú-tils en el sentit que no podríem fer prediccions,ja que partint d’una situació inicial coneguda,qualsevol petita pertorbació podria donar unatrajectòria molt diferent. Cert que no podem ferprediccions d’aspectes concrets i microscòpicsamb aquests sistemes, però resulten útils per aveure com s’expressen certes regularitats aescales macroscòpiques. Llavors, si somcapaços de mesurar en la realitat macroscòpicacertes característiques, no trivials, i somcapaços de simular, a partir de regles senzilles iclares, unes estructures que tenen les mateixespropietats que les del món real, llavors voldrà dirque hem entès alguna cosa, haurem fet un pasendavant.

Dinàmica de la població urbana

En la societat occidental, hi havia hagut enels últims anys una certa tendència a imaginarque en el futur es tornaria a viure al camp, oque ja no caldria viure en agrupaments densosper gaudir dels avantantges de la ciutat.Aquestes idees anaven aparellades a un crei-xement de la proporció de teixits urbans pocdensos (ciutat difusa), i s’alimentaven de lagran expansió dels nous sistemes de comuni-cació (internet i telefonia mòbil), i del desenvo-lupament dels sistemes de transport (autopis-tes, trens de rodalies d’alta freqüència, trensd’alta velocitat i avions cada cop més ràpids).En aquest planeta, si hom vol (i un s’ho potpagar) és possible traslladar-se ràpidament desde qualsevol lloc a qualsevol altre.

La realitat en canvi és que hi ha una tendèn-cia clara a nivell mundial de creixement de laproporció d’habitants que viuen a les zonesurbanes. Aquesta era d’un 8% en 1900, un40% en 1980, un 50% en 2000, i s’estima queserà de més del 65% al 2025. Cal afegir, que la

11

població mundial augmenta, i que per tant, elcreixement fort serà en les zones urbanes. Peraltra banda, cal saber quina població protago-nitzarà aquest creixement. Segons estudis delBanc Mundial (citats a O’Meara, 2003) actual-ment hi ha un 25% de la població urbana queviu en l’extrema pobresa, i és probable queaquesta proporció arribi al 50% el 2035; enaquell moment, més d’un 60% de la poblaciómundial serà urbana. El sistema urbà és divers,i té coses bones i dolentes, i sobretot, canviamolt en el temps, sofreix crisis, i en una pers-pectiva històrica, hom se n’adona clarament. Aprincipis del segle XI, Còrdova era la ciutat méspoblada del món, amb mig milió d’habitants(seguida de Kaifeng i Constantinopla); el 1800,Pequín era lider amb més d’un milió d’habitants(seguida de Londres i Canton); el 1900, Lon-dres era la ciutat més important del món, amb6,5 milions d’habitants (seguida de Nova York iParís), el 2001, Tokyo té més de 26 milionsd’habitants i Sao Paulo i Ciutat de Mèxic entenen poc més de 18 milions. El més interes-sant d’aquesta història és que de les 10 ciutatsmés grans del món en 1900, només dues esmantenen a la llista. Nova York doblava llavorsllargament la població de Tokyo (4,2 i 1,5milions respectivament), ara Tokyo quasi doblala de Nova York.

La població i la seva dinàmica en el tempsi l’espai estan en la base de la dinàmica delfenomen urbà. Després de tants canvis en lallista dels deu primers, hom es pot preguntar sihi ha alguna raó per a aquests canvis, o si sónper casualitat, per raons externes, i finalment ien general, si hi ha alguna regularitat en la dis-tribució en l’espai o en la freqüència pergrandàries o superfície ocupada de les aglo-meracions urbanes del planeta. A vegadesmecanismes senzills poden explicar cosesaparentment complicades; per posar un exem-ple d’interès per als sistemes urbans. En unpunt de l’espai hi posem un procés que és unafunció del temps, en aquest cas l’equació delcreixement d’una població, que es reprodueix(reacció) en un punt, i això contribueix a lavariació temporal, local, de la densitat. A mésa més, la població difon en l’espai, i per tant, lavariació total en qualsevol punt serà la suma(amb el seu signe) de la variació per reproduc-ció/mort local i la variació pel balanç de fluxosde població entre posicions veïnes que afectenaquell punt. Els càlculs en un espai discret enforma de tauler són molt fàcils de programar ipermeten analitzar qüestions d’interès científici pràctic no trivials (p.e. Bascompte i Solé,1997). Suposem doncs que les diferents varia-bles (propietats) tenen una dinàmica “interna”,poden interaccionar les unes amb les altres enl’espai local, i totes poden difondre. Variant lescaracterístiques o paràmetres de les reaccions(per exemple, de consum, de producció, acti-vació i inhibició) juntament amb els coeficients

de difusió que poden ser nuls o no, i diferentsper a les diverses variables, es poden generaruna sèrie increïblement rica de dinàmiques i depatrons espacials.

Parlant de la població humana i de lamanera com es distribueix en l’espai, en ciu-tats o nuclis de població de diferent grandària,s’ha estudiat la distribució estadísitica de fre-qüència de poblacions segons la seva gran-dària. Es comprova que classificant els nuclisde població per la superfície que ocupen, elnombre de nuclis urbans n de mida A variaamb A segons una llei potencial:

n(A) ∝ A-r amb r ≈ 2

és a dir, com més gran la grandària de l’aglo-meració, menys n’hi ha; com més petita, mésen podem trobar. Aquesta expressió potencialté relació amb el concepte de fractal (Mandel-brot, 1983): diguem en aquest cas, que aqualsevol escala espacial en la que puguemanalitzar la distribució de pobles i ciutats, ensadonem que l’estil amb què la població omplel’espai, no canvia.

Si mirem la freqüència de ciutats segonsels nombre d’habitants (N), veiem que:

n(N) ∝ N-r , amb un valor de r molt proper a 2.

Hi ha molts mecanismes que segur queinflueixen en la creació i creixement de ciutats,i en la regulació de llur importància segonshabitants, però el fet que les ciutats del món,es distribueixen segons una llei de probabilitatpotencial tan ben definida, fa pensar que éspossible que un mateix mecanisme, nonecessàriament complicat, generi per la base,aquesta distribució. Zanette i Manrubia (1997)van proposar un mecanisme molt senzill basaten la idea de reacció-difusió, amb la simplifi-cació afegida que se suposa que la poblacióglobalment no augmenta ni disminueix, quetan sols es redistribueix. Per a fer-ho, apliquenun algorisme estocàstic que usa dos probabi-litats, p i q. El terme de “reacció” en cada puntconsisteix a suposar que la població n(x,t)passa a ser en l’instant següent:

n(x,t) . (1-q) . p-1 amb probabilitat p, o bén(x,t) . q . (1-p)-1 amb probabilitat (1-p)

Fixeu-vos que si apliquem aquesta funcióen tots els punts (en una malla de 100X100 n’hiha ben prou), en mitjana la suma dels valors ini-cials, si estaven homogèniament distribuïtsserà constant. El terme de difusió el fa simple-ment repartint cap als costats, per un igual, unacerta proporció (α) de la concentració depoblació que hi ha en un punt. En la Figura 4podeu veure una simulació feta amb aquestmodel, i podem copsar que realment, l’estils’assembla força al de la distribució de les

12

poblacions. El cas és que aquest modeletreprodueix amb molta exactitud l’exponent r=2de la realitat, i aquest exponent no depèn delsvalors concrets de p, q ni α, fet aquest que el faespecialment interessant.

A vegades hi ha diversos mecanismes quepoden donar el mateix resultat, i llavors estracta de buscar altres propietats del món realque hagin de ser explicades també pelsmecanismes candidats. La idea que la simpleredistribució espacial pugui explicar les pro-pietats estadístiques de les aglomeracionsurbanes fa pensar. De fet, ens trobem sovintque molts aspectes de la natura poden sermodelats mitjançant mecanismes força sen-zills, que vénen a ser la quinta essència delsque operen al món real, molt més complex ibigarrat. En el cas de la població, hom potsuggerir que un dels primers mecanismes dela formació d’aglomeracions urbanes és preci-sament que la gent se sent atreta pels llocs onhi ha gent. Seguint aquesta simple idea,podem fer créixer les poblacions en un certentorn, mitjantçant un procés estocàstic (Fig.

5), en el qual, aquest cop sí, fem créixer eltotal de la població, afegint elements“poblats” a l’atzar. La probabilitat que un llocno poblat sigui ocupat és molt petita, però acòpia de temps, la gent s’instal·la en algunlloc. Immediatament, la probabilitat que algúque arribi al voltant d’una casella poblada s’hiquedi, augmenta. En el model aplicat a laFigura 5, cada posició ocupada (i cada novaocupació) genera un lleuger increment en laprobabilitat de que alguna casella de l’entornimmediat sigui ocupada. L’estil que s’obté éssemblant al de la Figura 4, i no ha de sernecessàriament igual. Ara bé, a ningú se liescapa que l’estil de cap dels dos models noés del tot el de la distribució de la poblacióurbana real. El que manca més clarament és laforma ”d’estrella” que les vies de comunicaciógeneren al voltant dels nuclis de població.Aquesta forma estrellada, ha suggerit modelit-zar-lo per un mecanisme d’agregació similar alde l’agregació amb difusió limitada (DLA) quegenera formes dendrítiques (p.e. Batty i Lon-gley, 1994). En realitat, en el cas dels sistemes

13

Figura 4. Distribució de la població en un paisatge simulat mitjançant el model de Zanette i Manrubia (1997).Els colors indiquen nivells de població creixents, en escala logarítmica, de gris clar a vermell fosc i negre.

urbans, el mecanisme seria més aviat d’agre-gació “facilitada per la difusió”, ja que les viesde comunicació que es construeixen entre elsgrans nuclis de població, fan augmentar laprobabilitat que els espais propers s’urbanit-zin, ja que és com si fossin “veïns” dels nuclispoblats.

Val la pena encara indicar que el model deZanette i Manrubia (1997) ens explica una dis-tribució d’una població nòmada: els nuclis esfan i es desfan, i es desplacen amb el temps.El que queda estacionari és l’aspecte. Encanvi, en el model d’agregació de la Figura 5,un cop una casella ha estat ocupada, no espot tirar enrere: amb aquest simple mecanis-me s’acabaria omplint tot l’espai. La regulari-tat que el primer model tracta d’explicarnomés s’obté, de veritat, considerant espaismolt grans (el planeta sencer millor), i el ques’observa és el resultat de mil·lennis, o segles,de funcionament. És a dir, una escala en laqual veritablement hi ha hagut molt de “redis-tribució de població”, i en la qual, el creixe-

ment de la població urbana global simplementfa canviar l’escala, quant a la grandària possi-ble de la ciutat més gran, però justament lapropietat que s’explica, el pendent de la fun-ció de distribució potencial, és independentde l’escala (una propietat fractal).

Les lleis d’escala ajustades amb dadesreals sovint presenten singularitats, canvis enel pendent, que justament ens indiquen quecerts mecanismes actuen en uns rangs, ialtres mecanismes en altres rangs. Un bonexemple d’interès per a aquest article ens l’o-fereix el treball de Gomes (2001), que analitzales propietats geomètriques (fractals) de ladistribució de les llengües en relació a la delsassentaments humans. Gomes i altres (1999)van analitzar la relació entre el nombre de llen-gües que es parlen i l’àrea del país o regió enquè es parlen i la grandària de la població queparla certa llengua. En aquest estudi es com-prova que el nombre de llengües (D) parladeses relaciona amb la superfície (A) en una rela-ció potencial:

14

Figura 5. Distribució de la població en un paisatge simulat mitjançant un model estocàstic d’agregació (vegeuel text). Els colors indiquen nivells de població creixents, en escala logarítmica, de gris clar a vermell fosc inegre.

D ∝ Az on z = 0,41,

la qual cosa significa que, tenint en compteque la superfície és proporcional a L2, les llen-gües es distribueixen proporcionalment a L2z,és a dir, segons L0,82 , en un objecte fractal dedimensió inferior a 1. Seguint amb les llen-gües, el nombre de llengües n parlades per Nindividus es distribueix proporcionalment a N-θ , amb una θ que val 2 per N superior a 20milions, mentre que θ = 1,5 per N inferiors. Elcanvi de pendent indica que hi ha algunacosa que marca dos rangs d’escala quedonen lloc a dos classes de processos queafecten dos grans tipus de llengües diferents.Només hi ha unes 20 llengües que siguin par-lades per més de 20 milions de persones,mentre que de les més de 6.000 llengües quees parlen al món, la meitat ho són per menysde 10.000 persones, i una quarta part permenys de 1.000. L’exponent 2 del rang de lavintena de llengües més parlades del món, éscoïncident amb el de la distribució estadísticade les ciutats segons l’àrea (n(A) ∝ A-θ ) osegons nombre d’habitants (n(N) ∝ N-θ ) on θ= 2, i que aconsegueix el model de reacció-difusió per la redistribució de la poblaciócomentat anteriorment. A una escala inferior,es pot treballar amb cases o habitatges queformen illes dins d’un barri o una ciutat. Ana-litzant la geometria d’assentaments humansque han crescut sense restriccions urbanísti-ques (barris de barraques de Recife) Gomes(2001) troba l’exponent 1,5 . El nombre d’illesd’habitatges n(s) segons la grandària (s) d’a-questes “aglomeracions”, normalitzant en elsdiferents barris segons el nombre total d’illesdel barri (<n(s)/N>) segueixen una relacióhiperbòlica:

<n(s)/N> = <n(1)/N> . s-θ on l’exponent θ = 1,55

Els assentaments espontanis, limitats auna àrea per colonitzar, inicialment omplenl’espai cap endins, amb una geometria ambexponent 2. Quan augmenta l’empaqueta-ment, concretament, que “l’àrea desostre/àrea disponible” arriba a valors de propde 0,4, el pendent canvia i assoleix el valorproper a 3/2.

La manera com les llengües o els habitat-ges, o qualsevol propietat d’interès, omplel’espai és important, no només a l’hora decontrastar les hipòtesis dels mecanismes can-didats a ser-ne l’origen, sinó a l’hora de poder-se relacionar unes variables amb les altres adiferents escales i a través de les escales, enel funcionament de l’ecosistema.

En el cas per exemple de les llengües, onuna vintena d’elles estan esteses per granssuperfícies i es parlen molt, mentre que elscentenars de les restants s’usen en païsosúnics o en regions molt reduïdes, Gomes

(2001) ho relaciona amb les estratègies decomunicació dels humans que seguraments’han seleccionat. L’evolució de les llengües ila selecció natural a què estan sotmeses es faen l’entorn de l’ecosistema, l’entorn social enaquest cas, dins de la família i del poble, i espassen de pares a fills, com la cultura i el cog-nom (p.e. Zanette i Manrubia, 2001), i les llen-gües canvien perquè la transmissió d’unageneració a l’altra no és perfecte (p.e. Nowaki altres, 2002), i perquè hi ha contactes, aïlla-ments i hibridacions (p.e. Wurm, 2001). Enqualsevol cas, en tot moment la llengua ha deser funcional, útil per a la comunicació, i aixòmanté la llengua en tensió entre els elementsque es comuniquen, que han d’extreure’n un“rendiment” en relació a l’esforç que fan al’hora de comunicar-se (Ferrer i Solé, 2003).Aquesta mena de coneixements posats a l’es-cala convenient, potser en l’interior del país ode la ciutat, han de permetre comprendremillor l’arquitectura funcional, material i lògica,de l’ecosistema urbà.

Els constrenyiments del creixement urbà

A ningú se li escapa que els models ante-riors i que donen lloc a les Figures 4 i 5 sónacadèmics, però permeten comprovar la pos-sibilitat que certs mecanismes senzills siguinresponsables de certs aspectes de la geome-tria del paisatge. Malgrat que hem posat unmar blau a les simulacions, queda clar que elsconstrenyiments físics del territori marquenmolt la fesomia de la distribució de la pobla-ció, o dels diferents usos del sòl urbà (habitat-ge, indústria o serveis comunitaris, per exem-ple). El territori real es pot incloure a les simu-lacions o als models dels sistemes urbans.Llavors, per exemple, es pot imaginar que elsistema urbà difon o percola seguint la geo-metria i propietats del suport real. Lin i altres(2003) per exemple, simulen l’expansió urbanaper un procés de difusió, prenent la densitatde població com a força “interna” que actuade motor, mentre que l’economia és la forçaexterna que empeny l’expansió urbana. Peròa banda dels constrenyiments físics, quepoden ser fixos o temporalment variables, hiha també els informacionals, i entre aquests hiha els econòmics i els polítics. El resultat ésque per entendre el que tenim en una ciutat oen una regió altament urbanitzada com Barce-lona, hem de seguir-ne la història, i llavorspodem veure els factors que han modelat l’ac-tual sistema, i aprendre’n.

El període que va des del segle XI al XIII ésa Europa el que marca el que serà, i encara ésla distribució de les ciutats i la fenomenologiaurbana posterior, inclosa l’actual. L’expansióagrícola i els excedents, generen dos proces-sos paral·lels: la configuració del règim feudali el desplegament urbà. Durant aquests

15

segles, el feudalisme creix sòlidament, ali-menta i incentiva indirectament les primeresciutats, però aquestes prenen una dinàmicapròpia, i al final del període absorbeixen unabona part del poder fàctic, i esdevenen lesaliades de la monarquia, amb la qual podennegociar certs nivells d’autogovern. Aquestreflecteix un nivell de consciència ciutadana ide cohesió col·lectiva, fruit alhora del fet dife-rencial: en el medi urbà hi ha un grau de con-nectivitat més gran i divers que en àrees pocpoblades i amb poca diversitat d’ocupacions.La ciutat del coneixement, que tant està demoda a principis del segle XXI, sempre haestat el fet diferencial de la ciutat. Davant decalamitats (a Barcelona, l’any 1333 fou recor-dat com “el mal any primer”) la ciutat té mésagilitat per adaptar-se a les noves circumstàn-cies, i supera millor els efectes immediats dela pesta sobre l’economia (la primera pestabubònica fou el 1348). La ciutat enfronta l’a-menaça de crisi de subsistències procurant-se un avituallament de blats procedents decontrades llunyanes i equilibrant la balançacomercial a través de l’estímul de les produc-cions exportables. Per altra banda, la caigudademogràfica promou la concentració de fortu-nes i l’increment del comerç, que beneficiafonamentalment la ciutat.

Des de mitjan segle XIV fins a entrat el XVI, aBarcelona hi ha una estructuració de la ciutat enuna polarització centre-perifèria, amb àreesmarginals amb nivell econòmic baix per fora, iuna àrea central més rica, però que manté unaconvivència de categories socioeconòmiquesdiversa, amb una proximitat molt característicaentre riquesa i pobresa. Al fogatge de 1516 esveu per exemple que una àrea que té el 14% dela superfície de la ciutat conté el 41% de lapoblació (fora de les muralles romanes, nuclisactius, al voltant del Mercadal, el port i el reccomtal) (Garcia i Guàrdia, 1986).

Entre 1516-1716, que són dues dates bendocumentades referents a població, es fapalès que els tres agents de canvi responsa-bles de les transformacions urbanes són: 1)l’aristocratització dels burgesos i comerciants,i del poder municipal, que introdueixen uninterès especial per l’art i la cultura, interès perla bellesa de la forma urbana, la intervenció del’arquitecte i de l’enginyer militar en la confi-guració de les intervencions constructives id’urbanisme; 2) l’expansió conventual, gene-rada per la contrareforma; proliferació de con-vents des de mitjan segle XVI a mitjan del XVII,de diversos ordes que tenen privilegis espe-cials per a expropiar i que competeixen perl’espai i s’hi distribueixen intentant no super-posar les seves àrees d’influència i d’expansióurbana; cal recordar que en 1370, Pere elCerimoniós prohibí construir convents dintremuralles, i 3) la militarització, ja que si bé Bar-celona havia participat en conflictes i guerres,

en l’àmbit econòmic i mariner, com a centrelogístic, en aquesta època se li atorga unaconsideració de plaça militar.

No cal dir que la Barcelona actual és pro-ducte de la història, i que la construcció de laCiutadella després de la caiguda de la ciutat al1714, que va requerir l'enderrocament de mésde mil cases en la zona del Born, com l'ende-rrocament de les muralles, l’ordenació de l’ei-xample i l’annexió de les viles dels voltants (apartir dels anys seixanta del segle dinou) for-men part de l’actual forma de la ciutat, i hancondicionat la seva estructura social i de fun-cionament.

Quant als darrers temps de la construcció dela gran àrea metropolitana, Font i altres (1999)assenyalen i argumenten, amb una cartografiaexcel·lent, els tres mecanismes bàsics que handominat en períodes successius el desenvolu-pament urbà a casa nostra: el creixement “peragregació”, el creixement “per dispersió”, i elcreixement per “polarització” actual.

Cal doncs tenir en compte que en l’ecosis-tema urbà, tant en l’àmbit local, intern, com enel supraciutadà, la gestió de la informació, l’e-conomia i la política són fonamentals. Tal comindica Pueyo (2004), la manca de democratit-zació en els poders econòmics mundials, ésun dels reptes importants amb els quals ence-tem el segle XXI. Tanmateix, no és un fenomennou, sinó que s’ha anat produint una i altravegada: la generació d’una estructura infor-macional organitzada a una escala superior ala del sistema humà que tracta amb les trans-ferències materials i energètiques, i que és onresideix la reproducció i mort dels individus.Les transaccions econòmiques, quan tenienuna relació directa amb els béns de consummaterials o de serveis “clars”, podien fàcil-ment incloure’s en els esquemes funcionalsecològics. Odum (vegeu per exemple les múl-tiples referències a Odum, 1996) havia propo-sat fer els fluxos de diners, fluxos informacio-nals, paral·lels als de béns materials o altres,però en direcció contrària (el pagès duu lescols a la ciutat i torna amb diners... o amb unaflassada que ha comprat amb els diners que lihan donat a la ciutat per vendre les cols).Actualment, més del 50 % de les transaccionseconòmiques es fan en l’àmbit financer, i no hiha al darrere cap flux de matèria i energia enparal·lel.

Les ecologies del sistema urbà

En els últims anys l’ús de l’expressió “unaecologia” (en anglès “an ecology” o en plural“some ecologies”, per exemple), apareix cadacop amb més freqüència en la literatura espe-cialitzada sobre ecologia teòrica, per referir-sea sistemes generalment formals (models) quefuncionen com se suposa que ho fa un siste-ma ecològic. No cal aclarir que aquesta trans-

16

substantivació de la paraula ecologia ésgenuïnament anglosaxona. La paraula ecosis-tema ha tingut mala premsa des de bon prin-cipi en certs àmbits del món científic anglosa-xó. Per altra banda, suggereix un suport físicdel tipus que estudia clàssicament l’ecòleg.Margalef (1974) diu clarament que es tractad’un nivell d’organització. És en aquest sentitque l’expressió “una ecologia” aplicada comes fa ara, indica sense problemes precisamentaixò, un nivell d’organització que no fareferència a cap suport físic concret. Això per-met tractar amb unes mateixes tècniques iobjectius generals tota una família oberta desistemes, “ecologies” en diríem, que compar-teixen estil de funcionament i complexitat,autoorganització i coadaptació, independent-ment del seu suport físic (espècies, màquines,funcions, paraules,…), o qualsevol nivell des-criptiu, o amb semàntiques diferents. Totaecologia presenta una lògica interna, unaorganització, que és com una mena de món,en petit i simplificat, i fins i tot parcial. Aixípodem trobar també ecologies en assumptessocials, econòmics, o polítics. Així, enspodem trobar sovint que algú comença dient:“Tenim una ecologia amb aquestes caracterís-tiques,… “, referint-se per suposat a un modelque tot seguit l’autor passa a fer explícit.Convé recordar, que tal com molt bé diu Mar-galef, el nivell d’organització de l’ecosistema,és a dir el “d’una ecologia”, és aquell en elqual opera l’evolució i la selecció natural,enfasitzant l’adherència entre ecologia i evolu-ció, com una parella indissociable.

En el cas de l’ecosistema urbà, hi podemdescriure i analitzar multitud d’ecologies, és adir, de sistemes sovint superposats, quepoden compartir o no les mateixes entitatsformals o físiques, i que poden tenir diferentsgraus de connexió o d’interferència. Diguemque en l’ecosistema urbà, que és l’expressiómés intensa de la naturalesa humana, elsaspectes informatius són molt més importantsque en cap altre lloc de la natura (Fig. 6). Tantés així, que ara (en aquest “instant” d’unsquants segles que vivim) estem passant unamena de crisi, ja que l’economia, una cons-trucció simbòlica per a la gestió d’informacióagregada, muntada originàriament sobre elfuncionament tròfic i adaptatiu de l’espèciehumana, ha passat a dirigir el funcionamentde l’ecosistema urbà, i humà en general, des-vinculant-lo en gran mesura dels sistemes decontrol materials que havien operat en altrestemps i escales. Tanmateix, la desvinculaciónomés és aparent i per una estona i per aalguns. En el tema d’ecologia i economia, comen tants d’altres, convé no oblidar que simorim, s’acaba el joc; que els diners no esmengen, ni serveixen per escalfar la casa, siés que hi ha casa. Hem d’incorporar en l’eco-logia, la biologia, la matèria i l’energia; els

aspectes informacionals. Sabem que la baseúltima física comuna a totes aquestes ecolo-gies és la biosfera, amb el seu ambient físic iels seus organismes, però en la seva formalit-zació, de moment no s’ha trobat la manerad’encabir-les totes en una mateixa descripció.No sé pas si és una qüestió decidible o no, enel sentit formal i lògic del terme.

En tot cas, cal tenir en compte que en elsecosistemes humanitzats, la informacióadquirida en una escala determinada, es potreintroduir en el funcionament del sistema enaltres escales. Això és quelcom que nosaltrespodem fer i fem sovint, no sempre amb elsresultats previstos.

Quan fem un model per explicar algun feno-men, el primer pas consisteix a fixar-ne l’esca-la, com una finestra en l’espai temps: el quequeda per sota es parametritza i el que quedaper sobre es pren com condició de contorn. Larelació entre les diferents ecologies no pot sersenzilla, ja que hom reconeix que en el funcio-nament d’una d’elles es pot haver perfecta-ment parametritzat el funcionament de l’altra.En un model, la informació recollida a unaescala o en una “ecologia” paral·lela, es podriareintroduir en la definició del comportamentd’un autòmat, o en la descripció de l’estratègiad’un agent, per exemple.

17

Figura 6. En el sistema urbà es dóna una superposi-ció de tota mena d’informació i de llenguatges; unasuperestructura simbòlica, feta d’ecologies amb peusde fang (Foto: J. Flos).

En ecologia, el nivell d’organització mésbaix en la jerarquia és l’individu, però hi ha uncontinu de complexitat creixent, que es cons-trueix a força de l’aparició de nivells jeràrquicsimbricats o inclosos els uns dins dels altres.Aquesta aparició d’entitats clarament diferen-ciades, organitzades en una cadena jeràrqui-ca, és molt clara i sorprenent en l’estructuradels òrgans dels organismes més complexos,on l’individu emergeix de la combinació fun-cional i anatòmica dels òrgans. Però per sobre,en ecologia (i de retruc en la dinàmica dels sis-temes complexos), un dels temes clau que cal-dria comprendre és l’aparició d’entitats i llurdiferenciació al llarg del desenvolupament delssistemes que s’autoorganitzen. En ecologia hiha entitats com ara la comunitat, que sónsovint acceptades com nivell d’organitzaciócomplex reconeixible, però que tot naturalistasap que no és mai única, que és emergent i noconstitueix un superorganisme o un sistemacapaç de reproduir-se. En canvi, contínuament

la natura repeteix l’experiment i reconstrueix, através de la dinàmica constructiva de la suc-cessió, o altres dinàmiques típiques de pro-cessos de regressió produïdes per forcesexternes, o per la gestió d’informació, lesmateixes comunitats, formacions o fàcies.

La ciutat de l’ordre

La ciutat del coneixement, del poder polí-tic, de la cultura, l’art, i la teconologia, éstambé la ciutat de l’ordre, en el sentit de queestà organitzada, però sobretot en el sentitque hi ha lleis, normatives i reglaments. A Bar-celona, el Consell de Cent decidia quelcom, iel pregoner ho anava a comunicar als ciuta-dans, per tal que tothom sabés: “que ni caphome ni cap dona gosi tenir porc ni truja aBarcelona que vagi per la ciutat o que estiguifermat al carrer” (1387, Vinyoles, 1999).

Quan en un sistema hi ha crisi, una manerade superar-la consisteix a canviar d’escala.

18

Figura 7. Una dinàmica d’autòmates en un tauler. El canvi de color es fa seguint unes regles locals, segons ladistribució de freqüència de colors dels veïns més propers. Al centre, les regles queden condicionades per unamesura global de tot l’espai emmarcat per la línia negra: la ciutat de l’ordre. Al voltant, no hi ha cap objectiu ila dinàmica és “anàrquica”. Vegeu el text pels detalls.

Quan la ciutat creix, i creix la població, l’espai iels serveis queden petits. Apareixen problemesde tota mena, i de fet, a qualsevol escala,aquests problemes s’han de solucionar col·lecti-vament, es tracti d’una col·lectivitat petita, la dela família o els veïns del carrer o l’escala. Posar-se d’acord, o el simple fet d’acatar les ordresd’algun jerarca que té una visió de conjunt,modifica el comportament individual o d’abastpetit. En un model diríem que quelcom mesuraten una escala col·lectiva, produeix per construc-ció un canvi en la relació que hi ha entre cadaautòmat amb els seus veïns immediats.

A tall d’exemple, proposo un joc en relacióa la dinàmica de la diversitat d’estats que untauler d’autòmats pot generar per un procésestocàstic (Fig. 7). En aquesta dinàmica, cadacasella pot estar en un de NS estats. S’iniciala dinàmica amb una distribució a l’atzar delsestats en tot el tauler (NxN = 100 x 100 case-lles). A cada iteració, es repassen tots elsllocs, en un ordre generat a l’atzar, per per-mutacions, i l’individu (usaré aquest nom pera cada casella) inspecciona els veïns méspropers (en aquest cas 8) i “tirant un dau”decideix canviar de color (l’estat finalment ésun color) agafant el més comú entre els veïns(1-p), o, canviar agafant el menys comú (p).Dit en altres paraules, a l’atzar, decideix si ferdisminuir o augmentar la diversitat local (lad’ell i els seus 8 veïns) mesurada aquesta perl’index de Shannon (H). Aquest comporta-ment el decideix l’atzar, i no hi ha cap objec-tiu a complir, ni cap ordre de ningú. Ara bé, almig del tauler, hem posat una “ciutat de l’or-dre” (quadrat central a la Figura 4), en la qual,un “jerarca”, que pot mesurar la diversitatd’estats que hi ha a la ciutat, s’ha fixat unobjectiu (una diversitat de referència per a laciutat, HREF) i ordena a cada individu de can-viar a l’estat més comú que vegi en els seusveïns si la diversitat actual és superior a la dereferència, o de triar canviar cap a l’estatmenys freqüent entre els veïns, si la diversitatde la ciutat és més baixa que la de referència.En la dinàmica, sempre hi ha una probabilitatmolt baixa (PNOU) que un estat canviï cap aqualsevol dels NS estats possibles, la qualcosa dóna una certa possibilitat de “renova-ció”. Augmentar aquesta probabilitat en elmodel, és com ficar soroll i diversitat que“s’ha d’organitzar”.

Sense entrar en detalls, només cal veureque la zona central (Fig. 7) té un estil diferentde l’entorn. Des del punt de vista tècnic,només dir que el tauler té les bandes de dalt ide baix, i la dels dos laterals, connectades,per tal d’evitar l’efecte paret. El quadrat cen-tral, no té límits físics amb l’entorn. És a dir, lescaselles de la part de fora de la ciutat es com-porten anàrquicament, però tenen en comptel’estat de les caselles veïnes de dins de la ciu-tat, i aquestes tenen en compte també l’estat

de les veïnes anàrquiques que estan fora delrecinte virtual.

En la figura es mostra la iteració 4.000, is’ha generat amb el nombre d’estats possi-bles NS=35, PRNOU=0,00005, p = 0,20, i ladiversitat de referència HREF=2,0. La diversi-tat total, conjunta de ciutat i entorn és deHtot=2,04, la de la ciutat Hordre=3,12 i la del’entorn, Hcaos=1,70. Ara bé, hi ha més estatsdiferents a fora de la ciutat (17) que a dins (13).Resulta que convertir una visió global en unaacció local, en lloc d’aconseguir l’objectiu detenir una diversitat 2, obté una diversitat moltmés alta (3,12), encara que realment, cadaciutadà té la sensació que el seu veïnatge ésmolt avorrit. Ara bé, els patrons espacials dedistribució, estan clarament molt més organit-zats a la ciutat: cada cosa al seu lloc, i sensebarrejar-se. Aquesta és la conseqüència depensar globalment i actuar localment, a unnivell “poc elaborat”. Tanmateix, ofereixoaquest exemple per a fer reflexionar al lector.Cal tenir present que estem en ple desenvolu-pament de les Agendes 21 locals, i que l’eco-logia urbana ha d’ajudar a plantejar millor l’úsdel territori, i per tant a fer lleis i normatives.Cal comprovar amb modelitzacions, sempreque sigui possible, l’efecte que una certa nor-mativa generarà en el paisatge i en el funcio-nament de la ciutat i del territori. Aquestexemple ha de fer pensar en el grau de con-fiança que hem d’atorgar als índexs de soste-nibilitat, mesures col·lectives o globals, queno hagin passat per una modelització o unaanàlisi crítica abans d’entrar a formar part deles normatives o de les directrius recomana-bles en la planificació urbana i territorial.

Bibliografia

ALLEN, T.F.H., i STARR, T.B. (1982). Hierarchy:Perspectives for ecological Complexity.University of Chicago Press, Chicago.

ALLEN, T.F.H., i HOEKSTRA, T.W. (1992). Toward aUnified Ecology. Columbia UniversityPress, Nova York.

BARRACÓ, H., PARÉS M., PRAT, A. I TERRADAS, J.(1999). Barcelona 1985-1999. Ecologiad’una ciutat. Ajuntament de Barcelona,Barcelona.

BASCOMPTE, J. i SOLÉ, R.V. (eds.) (1997). Mode-ling spatiotemporal Dynamics in Ecology.Springer and Landes Bioscience, Berlin.

BATTY, M. i LONGLEY, P. (1994). Fractal Cities. Ageometry of form and function. AcademicPress, London.

BENENSON, I. i TORRENS, P.M. (2004). Geosimu-lation: object-based modeling of urbanphenomena. Computers, environment andUrban systems, 28: 1-8.

BEGON, M., HARPER, J.L. i TOWNSEND, C.R.(1988). Ecología. Indivíduos, poblaciones ycomunidades. Omega, Barcelona.

19

BOADA, M. i L. CAPDEVILA (2000). Barcelona,biodiversitat urbana. Ajuntament de Barce-lona, Barcelona.

BOTKIN, D.B. i BERVERIDGE, C.E. (1997). Cityies asenvironments. Urban Ecosystems, 1: 3-19.

CONRAD, M. (1983). Adaptability: the significan-ce of variability from molecule to ecosys-tems. Plenum Press, New York.

FERRER, R. i SOLÉ, R.V. (2003) Least effort andthe origins of scaling in the human langua-ge. PNAS, 100(3): 788-791.

FONT, C., C. LLOP i J.M. VILANOVA (1999) Laconstrucció del territori metropolità. Mor-fogènesi de la regió metropolitana de Bar-celona. Area metropolitana de Barcelona,Mancomunitat de Municipis.

FORMAN, R.T.T. (1995). Land Mosaics: The Eco-logy of Lanscapes and Regions. Cambrid-ge University Press, Cambridge.

FORMAN, R.T.T., i ALTRES (2003). Road Ecology:Science and Solutions. Island Press, Was-hington.

GARCIA, A. i M. GUARDIA (1986). Espai i societata la Barcelona per-industrial. Edicions laMagrana- Institut Municipal d’Història,Ajuntament de Barcelona.

GOMES, M.A.F. (2001) Geometrical aspects inthe distribution of languages and urbansettlements. Physica A 295: 9-16.

GOMES, M.A.F., VASCONCELOS, I.J., TSANG, I.J. iTSANG, I.R. (1999) Scaling relacions for diver-sity of languages. Physica A 271: 489-495.

HANSKI, I. (1999). Metapopulation Ecology.Oxford University Press, Oxford.

LIN, L. , SATO, Y. i ZHU, H. (2003). Simulatingspatial urban expansion based on a physi-cal process. Landscape and planning, 64:67-76.

O’MEARA SHEEHAN, M. (2003) Unim les ciutatsdividides. Dins: World Watch Institute. L’es-tat del món 2003, pp.145-169. CentreUnesco de Catalunya.

MANDELBROT, B. (1983). The Fractal Geometryof Nature. W.H. Freeman and Company,San Francisco, CA.

MARGALEF, R. (1974). Ecología. Ed. Omega,Barcelona

MARGALEF, R. (1985). L’ecologia. Diputació deBarcelona, Barcelona

MARGALEF, R. (1991). Teoría de los sistemasecológicos. Publicacions Universitat deBarcelona. Barcelona.

MARGALEF, R. (1997). Our Biosphere. EcologyInstitute, Nordbünte 23, D-21385 Olden-dorf/Luhe, Germany.

MATSUNO, K. (1978). Evolution of dissipativesystem: a theoretical basis of Margalef’sprinciple on ecosystem. Journal of Theori-cal Biology, 70: 23-31.

MCINTYRE, N.E., KNOWLES-YÁNEZ, K. i HOPE, D.(2000). Urban ecology as an interdiscipli-nary field: differences in the use of “urban”

between the social and natural sciences.Urban Ecosystems, 4: 5-24.

NOVAK, M.A., KOMAROVA, N.L. i NIYOGI, P. (2002).Computational and evolutionary aspects oflanguage. Nature, 417: 611-617.

ODUM, H.T. (1996). Environmental accounting.Emergy and environmental decisionmaking. John Willey and Sons, Inc. NewYork.

PATTEN, B.C. i ODUM, E.P. (1981). The cyberne-tic nature of ecosystems. American Natu-ralist, 118:886-895.

PRAT, A. i RELEA, F. (1998). La Petjada Ecològi-ca de Barcelona. Una aproximació. Ajunta-ment de Barcelona, Barcelona.

PRATS, C. i FLOS, J. (1991). Ecology at an exhi-bition: impact and informal learning. A:Homage to Ramon Margalef, or: Why thereis such pleasure in studying nature (J.D.Ros i N. Prat, eds). Oecologia aquatica, 10:393-409.

PRATS, C., FLOS, J., PIQUÉ, J., CARRAU, M.J. iDURO, A. (1989). Analysis of an itinerantexhibition, Ecology: type of public, opi-nions and behaviour evaluated in eighttowns and cities in Catalonia. Estudis iRecerques, 3. Ajuntament de Barcelona.

PUEYO, S. (2004) Economia sostenible? L’Atza-vara, 12: 21-28.

REES, W. i WACKERNAGEL, M. (1996). Our Ecolo-gical Footprint. The New catalyst, Bioregio-nal series, Canada.

RUEDA, S. (1995). Ecologia Urbana. Barcelona ila seva regió metropolitana com a refe-rents. Beta Editorial

TERRADAS, J. (2001). Ecologia Urbana. RubesEditorial, Barcelona.

RUEDA, S. (2002). Agenda-21. Barcelona, ciutatmediterrània, compacta i complexa: unavisió de futur més sostenible. Ajuntamentde Barcelona- Agència Local d’EcologiaUrbana de Barcelona (87pp).

VINYOLES, T. (1999). Ús social de l’espai a laBarcelona gòtica. A: La Barcelona gòtica,pp. 57-98. ICUB- Museu d’història de laciutat, Ajuntament de Barcelona.

VOLTERRA, V. (1937). Principes de biologie mat-hématique. Acta Biotheor., 3: 1-36.

WU, J. i DAVID, J.L. (2002). A spatially explicithierarchical approach to modeling com-plex ecological systems: theory and appli-cations. Ecological Modelling, 153: 7-26.

WURM, S.A. (2001). Contact Languages andthe preservation of endangered languages.Estudios de Sociolingüística, 2(2): 1-12.

ZANETTE, D.H. i MANRUBIA, S.C. (1997). Role ofintemittency in urban development: Amodel of large –sacle city formation. Phys.Rev. Lett., 79(3): 523-526

ZANETTE, D.H. i MANRUBIA, S.C. (2001). Verticaltransmission of culture and the distributionof familiy names. Physica A, 295: 1-8.

20