GENEOLOGIA ARQUITECTÒNICA

DEL MONESTIR DE SANTA MARIA

DE RIPOLL D’ELIES ROGENT

Clara Pedrosa Hernàndez

Arquitectura Cristiana

Facultat Antoni Gaudí

FITXA

Nom de l’edifici: Monestir de Santa Maria de Ripoll

Localització: Ripoll, Ripollès, Catalunya, Bisbat de Vic, coordenades 42° 12′ 5″ N,

2° 11′ 26″ E

Autor/s: Elies Rogent i Amat i Francesc Rogent i Pedrosa

Cronologia: 1888-1893

Estil: Neoromànic

Marc històric:

La història política de l’estat Espanyol del segle XIX és una continua successió de governs

conservadors i progressistes. El major desenvolupament industrial de Catalunya, explicat pel

desenvolupament i enriquiment de la burgesia catalana, vinculada d’històric al comerç marítim,

va fer que el Principat s’hagués anat desenvolupant de manera diversa a la resta d’Espanya,

dominada pels grans terratinents, majoritàriament conservadors, i el poder centralitzador de

Madrid. A Catalunya dominaven les faccions més progressistes, així que el xoc polític era

constant.

El 1833 es publicava des de Madrid el poema d’Aribau “Oda a la Pàtria”, considerat el primer

poema culte en català de la modernitat, i reconegut com el punt de partida de la Renaixença, el

moviment romàntic de Catalunya. El poema és un cant a la llengua catalana i al país, ja que com

als altres romanticismes europeus, l’origen del nacionalisme s’expressa a través de l’afirmació

d’una cultura particular i diversa, la reivindicació d’una identitat pròpia. Aquest moviment va

ser dominat per una elit intel·lectual i cultural que va trobar els orígens històrics de la nació

catalana en el naixement d’una administració pròpia que es remuntava al segle X, quan els

comtes del territori que formava part de la Marca Hispànica, encapçalats pel de Barcelona, van

decidir deixar de retre vassallatge al rei franc. Per tant, el naixement de Catalunya era a l’Edat

Mitjana i durant aquesta etapa havia viscut el seu període més gran d’esplendor, expandint-se

per tot el mediterrani i esdevenint una forta potència comercial entre els segles XIII i XV.

En aquest context és important destacar el paper de l’Església i el seu intent d’integració a la

societat moderna. La revolució del 1868, que duria a la Primera República, havia demostrat la

força de l’anticlericalisme, i l’església va adonar-se que si no volia perdre més poder

d’influència havia de deixar d’oposar-se a les transformacions liberals que es donaven a Europa,

malgrat que no li feien cap bé, davant les contínues expropiacions dels governs liberals arreu

del territori europeu. Políticament, a Espanya es van associar al partit carlista, l’únic que

pretenia tornar completament la l’antic règim, i que tenia una gran acceptació entre la població

rural, allà on l’església mantenia encara la seva força. Tot i això, el nou govern de Pavía, que

havia acabat amb la Primera República amb un cop d’Estat, havia exclòs als carlistes de la

coalició conservadora, i la societat avançava cap al capitalisme modern. Davant d’aquesta

situació, l’Església va buscar a Catalunya noves aliances als sectors on era més fàcil trobar

vincles i espais en comú, i aquests eren amb els del catalanisme conservador: al món urbà

havien aparegut el socialisme i el moviment obrer, i era necessari reconduir el catalanisme cap

un tradicionalisme vinculat a l’església i als valors tradicionalment rurals (entre altres, el de la

resignació). Alhora, calia demostrar davant del catalanisme progressista, que encoratjaven els

moviments anarquistes, que l’Església i Catalunya eren una única realitat indissociable, buscant

en el passat orígens comuns per així presentar la unió com un fet històric. Així mateix, la visió

de la Renaixença que el món rural era el lloc on s’havien conservat millor les tradicions i la

llengua mateixa, el “ser” català més genuí, coincidia amb els interessos d’Església i

conservadors.

En el context d’aquesta estratègia de sincretisme es va començar una campanya per recuperar el

monestir de Montserrat. Els seus orígens es trobaven en els primers comtes catalans i alhora a la

reconquesta, fent indissociable doncs els orígens de la nació de l’església. Ja des d’antic centre

de peregrinació i gran devoció, es promouria la designació de la Mare de Déu de Montserrat

com a patrona de Catalunya, petició acceptada pel Vaticà el 1881.

Aquesta primera utilització simbòlica d’unes restes medievals va dur a l’Església a recuperar

altres elements històrics i a commemorar-los, i així a la dècada del 1880 el projecte de

restauració del monestir de Santa Maria de Ripoll prendria cos, al costat de la formació del

Museu Episcopal de Vic, vinculant definitivament l’Església a la idea de recuperadora i baluard

dels tresors de la història.

IMATGES

PLANTA

SECCIÓ ISOMÈTRICA

FOTOGRAFIES EXTERIOR

Capçalera i façana

Torres des de la capçalera i cimbori

FOTOGRAFIES INTERIOR

Interiors de la nau des de la porta

occidental i des de la capçalera

Cúpula del cimbori

GENEOLOGIA

LECTURA SIMBÒLICA

PANTEÓ COMTAL I BRESSOL DE CATALUNYA

La primera Història de Catalunya va ser escrita per l’escriptor i polític català Víctor Balagué el

1860. Set anys abans havia publicat “Cuatro perles de un collar. Historia tradicional y artística

de todos los célebres monasterios catalanes: Santa Maria de Ripoll, Santa Maria de Poblet,

Santas Cruces y San Cucufate del Vallés”. Tots aquests monestirs eren fundacions dels primers

comtes i reis de Catalunya i, de fet, tots eren panteons comtals i reials. Però compartien dues

característiques més: primer, eren edificis que s’havien començat a construir en estil romànic,

d’aquí el fet d’elevar-lo a la categoria d’estil nacional, alhora que, a més, tots havien estat

malmesos durant els períodes d’agitació revolucionaria, com el 1820 i el 1835. Els edificis

havien sigut saquejats i parcialment destruïts, així que revigoritzar-los implicava la possibilitat

d’inserir-los canvis substancials en el seu significat, passant de símbols religiosos a símbols

testimonis de la fundació de la nació. Alhora, els monestirs generalment es troben ubicats a la

muntanya o en zones recòndites. Són elements rurals i el camp, en oposició a la ciutat,

representava als ideals de la Renaixença el lloc on s’havien conservat les tradicions

pràcticament inalterades i a on el català havia sigut i era la llengua vehicular des de l’Edat

Mitjana.

El moviment de la Renaixença havia identificat el monestir de Ripoll amb l’origen de la Nació

Catalana. Dies abans de la inauguració del nou monestir Verdaguer va dedicar el seu poema

Canigó al bisbe Morgades de Vic, el principal impulsor de la restauració. Aquest poema és una

construcció ideològica en la que el territori definit durant la reconquesta cristiana és justificat

com al base de la Catalunya Moderna i a on se cita expressament Ripoll i a l’Abat Oliba. El

mateix Morgades, en presentar les obres de restauració, proclamava que anaven a restaurar “no

precisament lo monestir de Ripoll, sinó Catalunya”.

La restauració implicava que Ripoll recuperés la seva funció com a panteó dels comtes de

Catalunya, com a lloc de culte nacional. Aquesta simbologia iniciada i construïda per la

Renaixença va ser ampliada per l’Església, que va afegir un fet cristià a l’origen de la nació, el

mateix Ripoll.

Seguidament s’adjunten fragments de la part del cant onzè (XI) “Oliba”, del poema de Jacint

Verdaguer Canigó: llegenda pirenaica del temps de la Reconquista

Ressegueix entretant cenobi i temple

Oliba, no hi ha res que no contemple;

funda en Ripoll un altre monestir,

i estudia per ell eixos brancatges

de pedra, eixes motllures i fullatges

que mourien los besos del zefir.

Allí amb lo pensament tot ho transporta,

des del pom del penell als bancs de l’horta,

i trasmuda, combina i afegeix,

i una obra concebeix sa fantasia

que, abans de veure la claror del dia,

naix, posa tronc i branques, i floreix.

Ja tot ho veu: sa creació de marbre

és com dins la llavor altívol arbre,

meravellosa flor dins grana humil;

tot ho veu fet, sinó lo frontispici

que corona ha de ser de l’edifici,

d’aquella imatge d’or cara gentil.

(...)

—Mirau-la aquí—los diu; i la portada

contemplen per son geni dibuixada,

la història de la santa religió

en pedra escrita per la mà de Roma;

una crossa de bisbe n’és la ploma,

n’és lo paper un flanc de Canigó.

Set cants misteriosos té el poema,

set florons que durà en sa diadema

Santa Maria de Ripoll al front;

set cels de pura i divinal bellesa,

la Bíblia al cor de Catalunya impresa,

present, passat i esdevenir del món.

(...)

La paraula de foc de l’arquitecte

fa alçar de terra el colossal projecte,

monstres i sants, cantors i combatents;

los ulls de pedra i llavis se desclouen,

aquells arquets de violí se mouen,

i s’adolla la música a torrents.

Té son arc de triomf lo cristianisme;

al rompre el jou feixuc del mahometisme,

Catalunya l’aixeca a Jesucrist.

Qui passarà per sota aqueixa arcada

bé podrà dir que, en síntesis sagrada,

lo món, lo temps i eternitat ha vist.

EL NEOROMÀNIC CATALÀ

Les obres de restauració del monestir van ser projectades i dirigides per Elies Rogent, arquitecte

fortament influenciat per les idees de Viollet-le-Duc, que tenia la concepció de l’arquitectura

medieval que havia extret dels volums del Dictionaire del francès. De la lectura del Dictionaire

i el coneixement dels treballs de Viollet-le-Duc també va assumir-ne la idea de la recuperació de

l’estil.

L’objectiu de la restauració estilística era aconseguir un monument ideal, d’estil unitari i

caràcter tancat, on les petjades del deteriorament s’eliminessin i l’edifici oferís l’aparença

externa d’obra acabada de crear, connectada directament amb l’època d’Oliba, tal i com es

plantejà i no afectada per totes les influències i modificacions posteriors. Aquest posicionament,

com veurem, implicava una sobrevaloració de la idea continguda en l’obra-edifici en detriment

de la matèria que la constitueix, és a dir, la matèria adquireix un caràcter purament instrumental,

com material, i pot ser substituïda sense importar que aquesta sigui original, si és per recuperar

la suposada idea original. És per això que ben aviat aquesta doctrina de la restauració en estil

serà rebutjada per la seva doble falsificació de l’obra arquitectònica així com per la introducció

de materials nous sense diferenciar-los dels antics.

Amb Ripoll, tal com Viollet-le-Duc faria amb el gòtic, Rogent va intentar trobar “l’ordre” de

l‘arquitectura romànica, aquella que s’havia identificat com l’estil nacional. El 1887 va

presentar Santa Maria de Ripoll. Informe sobre las obres realizadas en la basílica y las Fuentes

de la restauración (1887). En aquest text descriu els seus viatges per Catalunya buscant

analogies formals, models estilístics amb els que compondre les part en ruïnes del monestir.

Visitava edificis romànics conservats, els estudiava i dibuixava, i analitzant les seves formes va

definir unes lleis generals que després aplicà com a guia per a la restauració. A més, en aquest

document cita les fonts d’inspiració dels elements concrets que li varen inspirar cada solució

presa en la reconstrucció

Elies Rogent realitza dos projectes per a la restauració global de les ruïnes del monestir. En el

primer, els plànols aixequen a la façana principal dues torres-campanar bessones coronades per

una coberta a quatre vessants i un cos central rematat per una estructura piramidal amb una

finestra al mig. A nivell de planta, aquest primer projecte preveu la recuperació de les cinc naus

que es creu que tenia l’església d’Oliba, que a través de la paredació de les laterals per

convertir-les en profundes capelles possiblement al s. XVI, havien quedat reduïdes a tres.

Aquestes es preveu que estiguin separades per pilars entre la nau central i les laterals a aquesta i

per columnes entre les segones i les laterals exteriors. Per a la coberta considera una volta de

canó i un cimbori de planta quadrada al creuer.

Un segon projecte, elaborat el 1885 arran de la cessió total de l’església i el claustre al bisbat de

Vic aconseguida pel bisbe Morgades, representa alguns canvis sobre el projecte precedent.

Aquesta reelaboració preveu l’aixecament d’un cimbori de planta octogonal, la separació de les

naus laterals i les exteriors amb l’alternança de pilars i columnes i la coberta d’aquestes amb

volta de quart de canó (naus laterals centrals) i canó rebaixat (naus laterals exteriors). A la

façana principal projecta la torre nord amb dos pisos rematats per un pinyó de sis finestres i una

teulada a vuit aigües, mentre que la torre-campanar de migdia és sobrealçada i cobricelada amb

un terrat pla encerclat per una corona de merlets dentats.

Les obres unifiquen els paraments murals de l’església i del claustre a través de l’aplicació

d’una capa de ciment pòrtland on es dibuixa un aparell regular de carreuets ben escairats,

imitant els paraments dels murs de l’església del s. XI. El resultat és la reconstrucció gairebé

total de l’església. La intervenció d’Elies Rogent, completament influenciada com ja hem dit per

les postulacions de restauració de Viollet-le-Duc, planteja una intervenció adreçada a recuperar

l’edifici considerat ideal construït per l’abat Oliba. Per això, i buscant més la idealització per a

crear una arquitectura modèlica, tot i que seguint l’empremta de les parts subsistents, inventa i

construeix de bell nou elements no conservats a través de la còpia de les obres romàniques que,

viatjant pel territori i estudiant-les, ha arribat a la conclusió que són les adequades. Rogent cita

explícitament quatre referents: Sant Jaume de Frontanyà per al cimbori (sembla ser que Ripoll

mai degué tenir cimbori), Sant Miquel de Cuixà per les torres, que se sabia que eren dues de

bessones flanquejant la nau, Sant Martí del Canigó pel sistema de columnes i amples capitells

geomètrics en forma de piràmide escapçada invertida, i encara pels interiors, la volta de canó

feta en carreuets tot i que no reprodueix l’estructura de suports dels arcs torals alhora que la

volta va quedar escapçada, essent ja no una volta de canó o de mig punt si no més aviat una

volta rebaixada.

PRECEDENTS GENEOLÒGICS

Cinc naus (Basílica constantiniana de Sant Pere del Vaticà) Sempre s’ha dit, i des que Rogent

ho va plantejar en la seva restauració s’ha acceptat com a fet que l’església del monestir de

Ripoll tenia cinc naus. La justificació venia a partir de la teoria que Ripoll representa la voluntat

dels comtes catalans de reafirmar la seva emancipació del rei franc buscant la legitimat a Roma

mateix i, com a tal, Ripoll és de llarg l’ens eclesiàstic més poderós dels comtats, així com,

alhora, panteó dels comtes de Barcelona. És per això que s’explica que Ripoll tenia cinc naus.

Però si considerem les obres que es conserven o coneixen construïdes com a projectes unitaris

d’Oliba o vinculades a la seva figura, Sant Miquel de Cuixà i la catedral romànica de Vic,

ambdós son edificis de tres naus. I de fet, per dimensions, és també el més probable en el cas de

Ripoll. Primerament, sembla ser que la intervenció d’Oliba a l’església de Ripoll es va

concentrar en la zona absidal. Però possiblement d’això no n’era conscient Rogent o, si més no,

no en deixa constància. El perímetre de l’església segurament és el mateix que la de l’abat

Arnulf, fet que s’extreu si es vincula als espais del claustre que es coneixen “pre-romànics” i la

seva relació amb l’església. Sigui com sigui, en un plànol del 1835 veiem una planta de tres

naus amb una d’aquestes apradada creant profundes capelles laterals. En aquesta planta el que sí

que s’hi observa són els dos pilars cruciformes que van dur a Rogent a fer les cinc naus. Tot i

això, també pot ser que els pilars apareguessin arran de la reforma neoclàssica post

desamortització, si fem cas al plànol que apareix a Las Casas de religiosos de Catalunya de

Gaietà Barraquer i que presumiblement reprodueix una planimetria anterior a la del 1835 i on no

apareixen els pilars. Aquest dos plànols són clau i alhora, es contradiuen l’un a l’altre, plantejant

un altre als molts problemes sobre el coneixement de l’església del monestir abans de l’integral

reforma-reconstrucció d’Elies Rogent.

Planta del Monestir el 1835 i Detall de la planta del conjunt del monestir tal com era a la fi del segle

XVIII o l'inici del XIX de Gaietà Barraquer a Las casas de religiosos en Cataluña.

Façana occidental (Westwerk). En el procés d’evolució dels temples cristians d’occident ens

trobem que al món carolingi es dona un gran desenvolupament dels cossos occidentals dels

temples, vinculats especialment a la litúrgia de Divendres Sant, dins del context de trasllat de la

litúrgia estacional de Jerusalem dins dels temples-complexos eclesials. En aquest context caldria

situar les dues torres-campanars que, com a Cuixà, devia haver-hi al Ripoll d’Oliba (aquestes

torres-campanars possiblement són obra seva, a més), així com la portada (s. XII) 1 entre altres

lectures, es pot explicar com un dels punts culminants d’aquest mateix procés de magnificació i

creixement dels peus de les esglésies. El primer projecte de restauració de Rogent preveia

reconstruir les dues torres, de les quals Rogent diu que se’n conservava la base d’una, la nord, i

fins al tercer pis de l’altra, però la falta de pressupost va fer que al final no se seguís el projecte

original en una reconstrucció que es va dilatar molt en el temps (les intervencions als peus no

s’acaben fins als anys cinquanta amb la coberta piramidal de la torre nord, la més baixa,

reconstruïda totalment ja per Rogent. Però cal que ens qüestionem de nou aquí sí les dues torres

van existir realment. Si fou així hem de suposar que la caiguda de la torre nord possiblement fou

primerenca (potser el terratrèmol de 1428?), ja que als gravats més antics de vistes de la vila

1 La Portada de Ripoll és un element molt complex per ell mateix que cal inserir, alhora, al mateix monestir, i a la que

es podria dedicar una “lectura genealògica” com la que fem ara del Monestir però només a ella. Aquí la

independència de la casa comtal respecte els reis francs és la clau de la lectura, a diferència del que comentàvem en

relació a les naus de l’església, però és perquè la portada data del s. XII, on aquest discurs té molt més sentit que no

pas en el temps d’Oliba. Al temps en què treballa Rogent es considerava la portada obra de l’abat-bisbe Oliba.

només aixequen una torre al monestir. Tot i això és molt probable que les dues torres

“bessones” hagin existit. Sembla recolzar la teoria una escena de la portada on hi apareix una

representació de Jerusalem que prengué possiblement com a model el mateix monestir.

Finalment, referit encara a la façana, veiem com l’òcul, un element que ara sabem que és prou

comú en l’arquitectura romànica, queda substituït al projecte de Rogent per una finestra

geminada “més romànica” i que, al final, acabà sent una finestra d’esqueixada simple.

Projecte de façana de Rogent

Detall d’un gravat. El número 7 indica el monestir

Westwerk de Corvey

Gravat anterior a la intervenció de Rogent

Representació de Jerusalem a la portada

Torre campanar (Campanar de Sant Miquel de Cuixà): Els merlets, el ritme de les obertures i la

decoració i coneixement que originalment eren dues torres bessones que flanquejaven l’església

de Cuixà van ser un dels models que tenia al cap Rogent, i així ho va explicitar, per a la solució

de Ripoll. Pel què fa al coronament, en el projecte de façana de l’apartat anterior hem vist que

aquest era previst amb una teulada piramidal, però fou el mateix Rogent que finalment decidí

coronar la torre amb un sistema de merlets, si bé una mica més complex (els merlets són

esglaonats) que el de Cuixà. Cal dir que la majoria de coronaments de merlets de les torres de

Catalunya s’han de posar entre interrogants ja que molt sovint no pertanyen al projecte original

si no a reconstruccions-modificacions posteriors.

Capçalera (Cluny III): El claustre i la capçalera són els dos únics espais que han estat excavats i

estudiats en detall. Se sap que el gruix de la intervenció d’Oliba se centrà, almenys per segur, a

la capçalera de l’església, que va modificar per complert. Va allargar el transsepte i hi col·locà

set absis. Aquesta multiplicació d’altars és pròpia del moment d’Oliba i la seva màxima

expressió la trobem a l’església de Cluny III. La intervenció d’Oliba és una obra d’una qualitat

excepcional, ja no només en l’alçat, que és pràcticament tot original fins sota ràfec, si no que

l’excavació dels fonaments ha revelat que aquests són fonaments correguts, és a dir, que tota

l’estructura es troba unida, no són només punts que s’endinsen al terra, si no que és una

estructura única que dona major solidesa a la construcció. Aquest sistema és pràcticament inèdit

en les construccions catalanes fins ben entrat el s. XIX i demostra la perícia dels mestres d’obres

que varen treballar-hi.

Cimbori (Sant Jaume de Frontanyà): En el procés de Rogent per a trobar “l’estil” romànic

català, es va dedicar a estudiar bona part dels monuments romànics de Catalunya. Entre aquests

va trobar en un petit poble del Berguedà el tempre d’un monestir que havia quedat parat al

temps sense cap mena d’intervenció posterior i que a més, era completament unitària i d’unes

línies molt “pures”. Tal i com havia observat a Cardona, aquí es repetia la solució d’un cimbori

al creuer de la nau. I així va reproduir-lo a Ripoll, si bé no se’n tenia constància.

Fotografia prèvia a la restauració i projecte de

Rogent. A la fotografia podem observar com es

conserven pràcticament intactes les absidioles

mentre que l’absis, aquí amagat rere un cos afegit

en època barroca, està més deteriorat.

Espai (Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona): Potser per què es tracta d’una col·legiata i no

d’un monestir, Rogent no cita Sant Vicenç com un referent directe, però tot Ripoll respira l’aire

de Cardona i moltes de les solucions volumètriques, tant exteriors com interiors, i el

conseqüentment l’espai de Ripoll tenen molts punts en comú amb Cardona. No oblidem que la

col·legiata és una fundació del mateix abat Oliba i en aquest cas, a més, construïda en pocs anys

i amb un projecte unitari.

Cobertes i suports naus laterals (Sant Martí del Canigó): De les intervencions més polèmiques

de Rogent possiblement la més discutida és el curiós sistema d’alternança entre pilars i

columnes dels suports entre les naus laterals. Rogent explica que l’estètica i el sistema de

columna i capitell els pren del monestir de Sant Martí del Canigó. Però perquè l’alterna amb

contundents pilars rectangulars? Aquesta solució no existeix enlloc, si bé és cert que tampoc té

cap exemple d’església de cinc naus que pugui prendre de model. L’única explicació que

podríem fer, forçada, és que al Canigó la nau de l’església té clarament separats a nivell

arquitectònic els espais del clergat del dels laics i que aquesta separació es fa per mitjà de pilars,

tot i que en aquest cas són cruciformes.

Coberta de la nau central: volta de canó aixafada/rebaixada (Sant Llorenç de Morunys): Una

altra de les singularitats difícils d’explicar de Ripoll dins del context d’aquesta restauració en

estil romànic “perfecte” que busca construir Rogent és la volta de la nau central. Sabem, i hi ha

fotografies que així ho corroboren, que Rogent va voler reconstruir-la seguint el mètode

constructiu de l’època, que consistia amb l’ús d’una cintra de fusta recolzada sobre un talús de

terra. Aquesta és la tècnica que va fer servir, aprofitant la cintra part de la runa de les ruïnes del

monestir per recolzar-hi la cintra. Cal fer notar que quan parlem de la intervenció a la volta

hauríem de dir “construir-la” i no “reconstruir-la”, ja que la coberta del monestir de l’època

d’Oliba era d’encavallades de fusta i la primera volta que va cobrir l’espai és gòtica, tal i com es

veu a les fotografies de les ruïnes del monestir abans de la restauració-reconstrucció.

La volta de Rogent és un despropòsit en tots els sentits: és aixafada i sembla que aquesta volta

rebaixada és feta a propòsit, seguint l’exemple de la de Sant Llorenç de Morunys (el perquè de

l’elecció d’aquesta volta encara avui és una incògnita), però la de Ripoll és una volta

completament llisa, sense arcs torals, amb una línia d’imposta molt baixa i arran de finestres, i

de fet és en bona mesura per això que la sensació de la volta rebaixada encara és més estranya.

D’aspectes estranys en les solucions arquitectòniques i decoratives n’hi han més: les finestres,

obertes al mur sobre els pilars, s’obren en un lloc totalment impossible amb les tècniques i

materials del romànic i que no existeixen enlloc, ja que es trenca per complet el sistema de

forces i suports dels murs i la volta. Així mateix sorprèn molt trobar-se un fris d’arcuacions

llombardes a l’interior, decorant les naus laterals, així com les finestres d’esqueixada simple en

un nivell molt baix dels murs exteriors (són les obertures originals que han quedat avall per la

pujada del nivell del terra?). A més, queden incògnites com per què es va eliminar la cripta que

les excavacions actuals han desenterrat, que data de l’època de l’Oliba? N’era conscient que

existia, aquesta cripta, Rogent? Sembla ser que sí però que no l’havia poguda trobar, fet que

sembla inversemblant o si més no, difícil d’entendre.

Fins que no s’excavin les naus de l’església, i alhora es repiquin tots els murs, recoberts per

Elies Rogent per una capa de ciment pòrtland on després hi dibuixaria el sistema de carreuets

que dona unitat a tot el conjunt i alhora aquesta pàtina de quelcom massa perfecte, aquestes i

altres preguntes no es podran respondre. Alhora, tal i com ha passat en les últimes campanyes

arqueològiques, possiblement trobarem noves preguntes i sorpreses inesperades que ens

meravellaran tant o més que el sistema de fonaments continus a les excavacions a la capçalera o

els murs del claustre preromànic.

A dalt, fotografies de

la nau central de

Sant Llorenç de

Morunys, una volta

de canó rebaixada

reforçada per arcs

torals, i, a solta,

fotografia actual i

imatge del dia de la

inauguració de la

nau central de

Ripoll, amb una línia

d’imposta sorprenent

i una solució

d’obertures curiós i

completament

inventat (i incorrecte

estructuralment i de

composició)

BIBLIOGRAFIA

ADELL, Joan-Albert, YARA, Joaquín, BARRAL, Xavier i altres. Catalunya Romànica. Vol. X.

El Ripollès. Encoclopèdia Catalana. Barcelona, 1987

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las Casas de religiosos en Cataluña durante el primer

tercio del siglo XIX. Vol. I. Imp. J. Altés y Alabart, Barcelona, 1906

CÓCOLA GANT, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen

de marca, Ediciones Madroño, Barcelona, 2014

GONZÁLEZ-VARAS IBÁÑEZ , Ignacio. Aproximación a la Teoría de la Restauración

Monumental en el Siglo XIX, a Restauración Monumental y Arquitectos Restauradores.

Editorial Ámbito,Valladolid, 1996

GONZÁLEZ-VARAS IBÁÑEZ , Ignacio. La reconstrucción de Santa María de Ripoll por

Martín Sureda y Elias Rogent (1880-1893) Historiografía e ideología en la afirmación del

primer románico catalán como estilo nacional a Espacio, Tiempo y Forma, Serie Vil. Hª del

Arte, t. 9, 1996, pàg. 249-296

JUNYENT, Eduard. El monestir de Santa Maria de Ripoll. Junta d’Obra del Monestir de Ripoll.

Barcelona, 1975

ROGENT, Elies. Santa María de Ripoll. Informe sobre las obres realizadas en la basílica y las

Fuentes de la restauración. Im. de la viuda e hijos de J. Subirana, Barcelona, 1887