CUBA, UNA MIRADA HISTÒRICA

Exposició produïda pel Govern d’Andorra el 2012 amb la imprescindible col·laboració de Joan Burguès, vicepresident de la Federació Internacional de Fotografia, FIAP i president de la Federació Andorrana de Fotografia, FAF. El Govern d’Andorra, per mitjà d’en Joan Burguès, ha cedit l’exposició a FotoArtReus i, gràcies a la gran

acollida que n’ha fet el Centre de Lectura de Reus, es pot veure a la Sala Fortuny d’aquesta entitat reusenca.

És la primera vegada que l’exposició es pot veure fora del principat.

Cinco en uno, Playa Girón abans de la invasió, 1961

L’EXPOSICIÓ, Cuba, una mirada històrica, ens presenta una selecció d’una setantena d’imatges de com es va gestar la revolució, del seu triomf i dels primers anys.

Els autors, Osvaldo i Roberto Salas i Liborio Noval són membres de l’anomenada “imatge èpica de la revolució” que van retratar la revolució cubana i el seu context entre 1957 i mitjans dels 70.

En l’exposició ens trobem amb imatges dels líders de la revolució, el Che, Fidel i Raul Castro, Camilo

Camilo Cienfuegos llegint la notícia de l’aniversari de l’atac al quarter de Moncada, l’Havana, 1959

Cienfuegos, etc., però també podem trobar cubans anònims protagonistes dels context revolucionari: la campanya d’alfabetització, les manifestacions, les dures condicions de vida, etc.

Tot i que els autors se’n volen desmarcar una mica, en moltes imatges podem entreveure el culte a les persones, els mites de la revolució cubana. Tampoc els ho podem retreure ja que van viure immersos dins un moviment revolucionari que en un primer moment va despertar totes les simpaties de la intel·lectualitat europea i americana.

Diuen els autors que van viure i captar en les seves imatges un moment històric sense ser-ne conscients. És amb els anys que les seves imatges han esdevingut icones d’una època irrepetible del seu país, Cuba.

Però Noval i Salas s’enorgulleixen de formar part de la generació que va captar un moment històric crucial i a l’exposició, sense personalismes, les fotografies no estan signades.

FotoArtReus Josep M. Casanoves Dolcet

Vicepresident de la Federació Catalana de Fotografia

MÉS ENLLÀ DEL MITE

Aquesta exposició que presentem és una selecció de l’àmplia obra de tres destacats fotògrafs cubans, Osvaldo Salas (l’Havana, 1914-1992), Liborio Noval (l’Havana, 1934-2012) i Roberto Salas (Nova York, 1940), i sense més pretensions permetrà un apropament a algunes de les seves fotografies dels anys 50 als 70. El vell Salas, com és sabut, comença amb la fotografia als Estats Units d’Amèrica cap als anys 40 i ja l’any 1948 va guanyar el primer premi en el Concurs anual d’Inwoo, classe B, i va començar treballs particulars com a fotògraf en bodes, batejos i qualsevol altre feina que pogués sorgir. L’any 1950 inaugura el seu propi estudi fotogràfic a Nova York, i a partir de llavors retrata persones anònimes i d’altres de més importants en els àmbits de l’art, el cinema, l’esport i la política, entre les quals cal esmentar Eisenhower, Sara Montiel, Marilyn Monroe, Elisabet

Tres hermanos, Fidel i Raul Castro i Che Guevara

Taylor, Maria Félix, Salvador Dalí, Rocky Marciano, Joe Dimaggio i Ted Williams, entre molts altres.

Podem dir que de manera essencial va conrear dos grans gèneres: el retrat i les multituds, amb un profund sentit social i de realització artística que, gràcies a la seva gran capacitat i l’alt grau de profes-sionalitat, li van permetre captar els moment més interessants de l’ésser humà. Es caracteritzà també per una gran sensibilitat, una fecunda imaginació i el domini de la tècnica.

En les seves fotografies descobrim una gran harmonia entre el valor estètic i les vivències, així com el treball amb la llum i les formes que semblen fugir del paper per violar el temps i l’espai com escultures plenes de llum que adquireixen vida i moviment.

Liborio Noval, per la seva part, comença a treballar com a investigador de mercat a Publicitaria

Siboney el gener de 1952. L’any 1957 canvia al departament de fotografia en aquesta mateixa agència i treballa com a fotògraf fins al febrer de 1960.

El gener de 1959 comença a

treballar en l’especialitat de laboratori en el periòdic Revolución i com a fotògraf d’aquest diari l’any 1960. Aquest mateix any inicia els seus treballs a la revista Inra.

És autor d’una obra molt àmplia sobre el Che i Fidel, així com d’importants esdeveniments del país i altres temes d’interès, com el registre de l’àmbit públic, les maneres de vida i treball, la natura, l’arquitectura de la ciutat, que han estat motius d’una visió amb interès humà on aspectes anecdòtics i els detalls donen rellevància al més inversemblant.

Les seves imatges constitueixen un extraordinari assaig en què la mirada, la llum i els seus efectes s’enlairen a categoria estètica.

Va treballar més de quaranta anys al diari Granma, on va dur a terme una labor elogiada i fructífera que el va fer mereixedor indiscutible del premi nacional de periodisme José Martí per l’obra de la seva vida i els seus resultats com a fotògraf de premsa. (1)

El més jove dels tres és Roberto, un incansable autodidacte que, per l’atzar de la vida, va néixer pràcticament submergit entre rotllos i químiques, i va aprendre fotografia amb el seu pare, Osvaldo Salas. El 1955, amb tan sols 15 anys, ja va publicar els seus primers treballs al diari El Imparcial, a Nova York, on residia des que va néixer.

Va fer diversos treballs sobre el moviment cubà 26 de Julio, entre d’altres, i es considera que la fotografia més important d’aquest període, amb la qual marca l’inici de la seva carrera, és “La señora y la bandera”, de l’any 1957, que captura la bandera del movimiento en l’estàtua de la

Llibertat de Nova York. La van publicar quatre dels set diaris de Nova York, les agències la van enviar arreu del món i va aparèixer a la revista Life quan només tenia setze anys. Aquesta imatge es valora com la més important realitzada fora de Cuba durant la lluita contra Batista.

Interpreta els contextos en què es mou de maneres diverses i personals, ja sigui començant amb idees centrals que el guien durant el procés artístic, ja sigui tractant d’atrapar el rostre canviant de la realitat de la seva empremta. Les imatges i la seva fructífera iconografia ens desvelen un creador que no ha descansat. Va treballar pel periòdic Revolución, La Revista Cuba i altres publicacions. Va ser corresponsal de guerra al Vietnam. Ha treballat diverses temàtiques i també es va dedicar, a partir de 1994, a la fotografia

“La señora y la bandera” 1957, Nova York

de nu i la fotografia experimental.

Les seves pupil·les sempre inquietes s’han dirigit a tot allò que li ha cridat l’atenció i que per ell és interessant, encara que això comporti algun tipus de polèmica. La seva premissa ha estat donar conformitat a les seves preocupacions i acomplir el desig de fer sempre coses noves i que el mantinguin actiu, és a dir, testimoniar les coses a la seva manera. Des de fa anys ha incorporat a les seves obres les tècniques més avançades de la fotografia digital.

Aquests tres apassionats fotògrafs, des que es van conèixer, van pactar llaços de germanor més enllà de la professió i van

Venedor de diaris davant de l’Ambaixada Americana a l’Havana, mostrant la portada del diari Revolución mb

motiu del trencament de les relacions amb els EUA. Gener

de 1961

conviure moments transcendentals i inoblidables.

Els primers anys de la Revolució Cubana, igual que passa en qualsevol convulsió, van atreure l’interès de quasi tots els fotògrafs cubans, no solament d’Osvaldo, Liborio i Roberto, sinó també professionals d’altres països que, procedents de diferents esferes, amb formacions i trajectòries diverses, van apuntar les càmeres a un objectiu comú: el procés, el poble, el seus líders i tot el que succeïa.

El més important d’aquesta etapa va ser la dinàmica de fets que esdevenien, que molts fotògrafs van saber aprofitar cobrint i registrant tot el que humanament els era possible des dels diversos mitjans que hi havia al país, mitjançant la seva labor quotidiana, en el dia a dia, en moment difícils i de gran efervescència.

Va ser així com el moviment fotogràfic cubà d’aquests anys es va convertir en l’expressió artística més representativa d’aquest període. Van captar el que era essencial en el moment i al lloc en es trobaven, cada un amb la seva manera peculiar de veure i atrapar el moment decisiu. Sense proposar-s’ho, les fotografies d’aquells moments van esdevenir protagonistes publicades a pàgines completes en els principals diaris del país. A través d’aquestes imatges es va donar a conèixer el que estava passant al

país, amb un alt grau d’analfabetisme, i al món.

Sobre aquest fet poc habitual s’ha dit que a Cuba, des del primer de gener de 1959, la fotografia com a expressió artística va viure la seva pròpia “revolución” i va

proporcionar a l’aixecament una bellesa plàstica que la va convertir en la seva millor propaganda. Aquesta no va ser l’única fotografia que van fer els cubans, però si que és la que més ha transcendit. Hi van dedicar tot el seu talent, amor i la pròpia vida.

Sense plantejar-s’ho, van deixar per la posteritat una visualitat que ha fet història i formen part de la història gràfica de Cuba. Tant és així, que és l’etapa en què es considera que la fotografia cubana ha desenvolupat un paper de més rellevància.

Aquestes fotografies són una mostra fefaent, com també va expressar Susan Sontag, d’haver passat la prova incontrovertible que va succeir alguna cosa, ens han resguardat, a través dels seus registres, un moment dels temps viscut per ells que ha perdurat fins avui com a símbol del que esdevenir, des del prisma i el fet diferencial de cada un. Darrera hi ha una anècdota, un subconscient revelat en història viva, la vida mateixa que succeïa.

La justícia del mèrit d’aquesta obra no pot concretar-se exclusivament en el valor material del full de paper exposat en una paret. La vida d’un home, els seus esforços i sacrificis en funció de la seva obra, mai els podrem veure en les fotografies ni en els arxius que s’han pogut preservar.

Més enllà del mite d’aquestes fotografies, són una realitat palpable a l’abast de tots els amants del bon art fotogràfic que, gràcies al Joan,(2) la seva passió per la fotografia, el seu gran poder d’observació i sensibilitat pel que és legítim, podrem compartir amb altres, a Andorra i arreu, perquè com ha expressat reiteradament,

“una fotografia no és el mer resultat de la trobada entre un esdeveniment i un fotògraf; fer imatges és un esdeveniment en si mateix”.

Lourdes Socarràs Ferrer Investigadora de l’Obra d’Osvaldo i Roberto

Salas

(1) Liborio Noval va morir el 12 de setembre de 2012

(2) Joan Burguès, vicepresident de la FIAP i president de la FAF

Roberto Salals i Liborio Noval, Monument José Martí (Foto: Joan Burguès)