Solitud, 1905

1

CATERINA ALBERT, VÍCTOR CATALÀ(L'Escala, 1869-1966)

Poeta, narradora, novel·lista i autora teatral. És una de les veus més representatives del modernisme. Va haver d’adoptar un pseudònim masculí, Víctor Català, per tal de poder formar part del panorama literari i desenvolupar la seva obra amb més llibertat. El 1905 es consagra com a escriptora amb la novel·la Solitud.

Neix en una família de terratinents.

Filla de Lluís Albert i Paradedai Dolors Paradís Farrés ésla gran de quatre germans.El pare era advocat, diputatprovincial, alcalde de l’Escalai republicà federal. Els germansvan poder anar a estudiara fora i ella, que va formar-sea casa, de manera autodidacta,

va rebre una gran influènciaintel·lectual de l’àvia materna,Caterina Farrés i Sureda, i dela mare, que escrivia poesia,amb qui va estar fortamentlligada. Quan tenia només21 anys el seu pare va moriri ella es va quedar al costatde la mare per administrarel patrimoni familiar.

Entre 1883 i 1884 rep lliçons de dibuix i pintura de Fèlix Antonio Alarcón, i el 1900 de l’escultor Josep Carcassó. Quan publica els primers llibres, el 1902, s’allunya de la pintura. També té una gran afició per l’arqueologia, i el 1899 compra un terreny a Empúries per excavar-hi.(Algunes de les peces que hi va trobar, se li van requisar durant la guerra civil espanyola).

Va publicar les seves obres en tres períodes separats en el temps:

2

El primer període, en el qual cal situar Solitud, inclou les obres publicades durant la primera dècada del segle XX: reculls de poesia com El cant dels mesos, 1901 i El llibre blanc, 1905, Quatre monòlegs, 1901, amb textos teatrals; Drames rurals, Ombrívoles i Caires vius, narracions breus i, finalment, la novel·la Solitud, publicada en forma de fulletó a la revista Joventut entre els anys 1904 i 1905.

En el segon període, trobem les obres publicades des de 1918 fins a 1930. Parlem dels reculls de narracions La Mare Balena i Contrallums i de la novel·la Un film (3000 metres), també publicada en forma de fulletó entre els anys 1918 i 1921, per bé que no seria fins a 1926 que apareixeria en forma de llibre.

A l’últim període s’hi el llibre de records Mosaic (1946), els reculls de narracions Vida mòlta i Jubileu (1950 i 1951, respectivament) i les Obres completes.

Modernisme, Artista i societat

Amb el Modernisme ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta

3

nova generació afirmarà la seva vocació en oposició a la pròpia classe social. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per a l'art. La situació d'aquests burgesos que van canviar el taulell familiar per la ploma o el pinzell la retrata Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.

El fet d'escollir l'art o la literatura i no el comerç o la indústria, que constituïen, a més de l'ofici, l'orgull d'aquelles famílies, els revoltava contra la pròpia classe. L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. Aquesta és una característica fonamental del moviment modernista. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre l'artista com un ésser superior.

La fi de segle fou, aquí, com a tot Europa: escriptors i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista"; gent d'extracció burgesa es revolta contra la seva pròpia classe amb un gest que, sovint, és pur esnobisme. Els modernistes participen de l'actitud generalitzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic, que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial, que veu com a destructora de tots els valors naturals i espirituals.

Intel·lectuals i burgesos es rebutgen. L'intel·lectual, que se sent marginat, adopta una actitud d'autodefensa i de superioritat. Es reclou en ell mateix o s'acull a actituds redemptoristes de la humanitat, a la qual vol regenerar a través de l'art i les idees.

La novel·la i la narració modernistes

La novel·la modernista significa la superació de la manca d'una tradició sòlida en aquest gènere i l'intent de trobar una tècnica narrativa adequada i un llenguatge eficaç. Oposant-se en part a l'estètica realista, recreà ambients vagues i suggeridors, presentà individus rebels amb voluntat de transformar l'entorn i oferí tot un món de símbols definidors de la realitat adversa que envolta el personatge. Concretament, en el camp de la narrativa, destaca la novel·la rural, que mostra un home enfrontat a la natura; de fet, presenta les preocupacions ètiques del modernisme lligades a la interrelació entre l'home i el medi. D'altra banda, hi ha la novel·la decadentista (reproducció dels efectes de la realitat sobre l'artista) i la novel·la costumista, que és un retrat de la societat del moment. Algunes de les novel·les modernistes més representatives són Solitud de Víctor Català, i Els sots feréstecs de Raimon Casellas.

4

Lectura, significació i anàlisi de Solitud, de Víctor Català.

Solitud va ser escrita per encàrrec de Lluís Via, director de la revista Joventut, i va aparèixer publicada com a fulletó de Joventut entre el 19 de maig de 1904 i el 20 d'abril de 1905.

Temps de la història

Totes les fonts bibliogràfiques coincideixen en el fet que el temps de la història de Solitud va des de la primavera a la tardor o l’inici de l’hivern.

5

Concretament, començaria el 9 d’abril i acabaria el 14 de desembre de l’any 1902. Les dates són aquestes a causa de diverses raons, tot i que l’autora no dóna referències explícites a l’obra.Això ho sabem gràcies a les referències temporals que observem al llarg de la novel·la. Aquestes referències són més profuses a l’inici de l’obra que no pas al final. A partir d’aquesta delimitació temporal, Carme Vilà a “El temps de la història de Solitud, de Víctor Català” ens explica com podem dividir l’obra en tres parts. Aquesta divisió la justifica a partir de l’anàlisi de la temporalitat interna de l’obra i, com abans, les múltiples referències que hi són presents.

Es pot dir que la història queda dividida en 3 parts:

1. Capítols I-X: 9 d’abril al 12 de maig

2. Capítol XI: 13 de maig al 3 de novembre

3. Capítols XII-XVIII: 4 de novembre al 14 de desembr

La recerca de la pròpia individualitat i de la possibilitat d'assolir una existència separada i lliure, més enllà dels determinants còsmics i socials.

Segons Jordi Castellanos, el tema de Solitud és la recerca de la individualitat i de la possibilitat d'assolir una existència lliure, i tota la novel·la “gira entorn d'un vitage iniciàtic, realitzat en un doble pla: l'extern, amb un cicle espacial i temporal d'ascens i descens de la muntanya; i l'intern, que porta el reconeixement de la pròpia individualitat.”Víctor Català presenta la individualitat enfrontada a l'univers [...] Cal no oblidar que ni que darrere el pastor de Solitud hi pugui haver la poètica maragalliana, no és tampoc el món excels, superior, del pastor el que acaba triomfant a l'obra. [...] I és que darrere els dos sistemes literaris hi ha, amb alguna interferència, dos grans sistemes de pensament del tombant de segle: el monisme (que correspondria al vitalisme) i el dualisme (que correspondria al decadentisme)" El dualisme separa art i vida, matèria i esperit, artista i societat. I també el dualisme home i natura; "seria, en aquest sentit, l'home superior, el superhome nietzschià, qui superaria el dualisme universal i, al mateix temps, les concepcions cícliques més simples, resolent el problema del "sentit" de l'actuació individual; l'"etern retorn" nietzschià és percebut com una arma de progrés: no com un cicle tancat que conserva les mateixes realitats, les mateixes energies, sinó com una espiral en continu ascens, empès per una força impulsora que es concreta en la "voluntat de

6

domini" contra la mort i la decadència. [...] Nietzsche no nega la vida: la seva rebel.lió es contra la realitat fenomènica, contra les interpretacions. Mai no nega la Vida. En canvi, els dualistes oposen Cultura a Natura, Art a Barbàrie. [...] Als primers correspon una estètica espontaneista, naturista; als segons, l'arbitrarisme, l'artificiositat.      Però jo no m'atreveixo, de manera taxativa, a situar Víctor Català a una banda o a l'altra." (Ibid. p. 69-70) Caterina Albert diu: "Jo estimo la vida tal com és: dolça, amarga, clara i ombrívola. tota voldria abastar-la, però ¿quina culpa tinc si són les tintes negres les que més impressionen la meva retina? ¿He de seguir o no la meva vocació

El mite de la terra alta i de la terra baixaVíctor Català utilitza el mite de la terra alta i de la terra baixa com a via de plasmació de dues formes de vida antitètiques: la plana, la de l'utilitarisme, la monotonia i la despersonalització (és a dir, la "no-vida"); la muntanya, com l'espai del misteri, de la

lluita i dels ideals (és a dir, la "vida"). L'ascensió a la muntanya, doncs, és, per a la Mila, l'entrada a la vida, el camí cap allò que Gabriel Alomar anomenava el "segon naixement de la persona", que es realitza "en el camí que s'eleva de la inconsciència a la consciència de l'home"." (Castellanos, HLC, p. 611). La Mila, al final, escapa al determinisme de l'ambient; això fa que Solitud sigui una obra antinaturalista.  A l’episodi “La creu” l'autora aprofita per posar en boca del seu “bon salvatge”, el pastor, una formulació clara del mite de Guimerà la terra alta i la terra baixa:

“-Ah! les viles, les viles!... Que en fan de mal, al món! Cataus de pesta i dolenteria... M'estimi més un roc de la muntanya que tot aquell sementer de cases...”

Els personatges Dels personatges principals de la novel·la hom ha destacat que es poden agrupar fàcilment en dos blocs; per un costat, els que són presentats a partir de característiques positives (la Mila i el Pastor). Per l’altre,els que reuneixen característiques negatives(en Matias i l’Ànima). Tant el Pastor com l’Ànima fan la mateixa funció en relació amb la Mila i en Matias, exerceixen una mena de mestratge, encara que en uns sentits radicalment oposats. El Pastor fa madurar la Mila, mentre que l’Ànima fa envilir en Matias. D’entre aquests quatre personatges principals,la Mila és la protagonista, i és l’únic personatge que té prou complexitat psicològica com per a què es

7

pugui qualificar de personatge rodó. A més, també és un personatge variable, ja que és precisament la seva evolució allò que marca la progressió argumental. Al principi del relat la Mila té por de tot, és inexperta i se sent insegura, i no és capaç de prendre decisions sobre la seva vida. Té moltes ganes d’estimar en molts vessants (el marit, altres homes, un fill, coneguts i amics), però la impossibilitat de portar-ho a terme la conduirà progressivament a sentir-se insatisfeta. Al final de l’obra totes aquestes característiques hauran desaparegut, atès que de l’experiència viscuda n’haurà sorgit una nova Mila.Com a personatges secundaris, hi ha en Baldiret i l’Arnau, mentre que el paper quetenen els altres personatges no citats fins al moment (la resta d’habitants de la masiade Sant Ponç, participants i músics a les festes) és pràcticament irrellevant.De la Mila en sabem algunes coses, poques, bàsicament relacionades amb el caràcter més que no pas amb el físic. Sabem que era una dona jove i bonica, però poca cosa més. La informació sobre la seva vida anterior (orfenesa i raons per casar-se, entre lesquals no s’hi troba l’amor, sinó la por de quedar sola un cop hagués mort l’últim familiar que li quedava) ens és facilitada al capítol XII («Vida enrere»). Algunes dades de la biografia de la Mila fan pensar en la Doloretes, protagonista d’unaltre conte de Caterina Albert, «Daltabaix», publicat dins els Drames rurals.En Matias és un personatge clarament pla, atès que la caracterització que se’n fa queda monopolitzada per un tret, la ganduleria i la inactivitat (amb totes les variants que es vulguin: desídia, fredor, indiferència), la incapacitat de fer cap tipus d’activitat, fins i tot sexual. La influència de l’Ànima empitjorarà la seva situació, ja que el convertirà en còmplice de robatori.Quant al Pastor, apel·latiu amb el qual se l’anomena al llarg del relat, té un significat múltiple, ja que fa referència a la seva feina però alhora té un sentit religiós, el de guia de les ànimes: «La funció que exerceix el pastor en relació amb Mila és la de guia. Guia, en concret,davant de la realitat agressiva, cosa que comporta que prengui,també,una actitud de protector.»En aquest personatge la Mila troba recolzament, algú capaç d’escoltar, d’aconsellar, de predir (tot el que hom esperaria que fes el marit en una situació normal). Independentment, però, de l’ajuda que pugui prestar a la Mila, des de l’òptica modernista el Pastor és el personatge que representa l’artista,l’individu que ha de fer de líder, una mena de ment privilegiada que és capaç de sotmetre el món i transformar-lo gràcies a un art –essencialment, les llegendes i rondalles que explica– format per paraules.

8

En el moment que la Mila comença a patir una depressió, el Pastor se l’emporta a la muntanya per tal que,amb la serenitat que el caracteritza, pugui ajudar-la a superar aquella situació amb les històries protagonitzades per la muntanya.L’Ànima és un personatge totalment oposat al Pastor. Si aquest té el do de la paraula, l’Ànima gairebé no parla. Més que parlar, emet uns sorolls semblants als que podria fer un animal salvatge (crits i sorolls guturals). De fet, els trets mitjançant els quals el personatge és presentat fan pensar més en un animal que en un home(ulls que recorden un insecte, dents feridores, genives voraces, extremitats peludes que semblen grapes). Si al Pastor li eren associades característiques postives, les de l’Ànima són absolutament negatives. És el personatge que provocarà la tragèdia final, després de la qual podem tenir una visió global de qui és: un lladre (a banda de robar els conills, roba els diners del Pastor),un assassí (es pot deduir que l’Ànima té algun tipus de responsabilitat en la mort del Pastor) i un violador (agredeix sexualment la Mila al penúltim capítol). És el símbol de la capacitat de destrucció, no només pel seu ofici (és caçador, mata animals, just a l’inrevés del que fa el Pastor), sinó pels seus fets.

La muntanya és un dels protagonistes de Solitud. En realitat, n'és la protagonista principal. La muntanya antropomòrfica de la novel·la és la Mila mateixa. Tota la Mila està oberta, girada com un guant, cap al paisatge.

Hi ha un moment, a l'episodi central i resum d'"El Cimalt" i "En la creu", que la Mila es passeja per ella mateixa: mira i veu, literalment a través "de son cos mateix", la muntanya: "Prou el sentia el buit immens, quan a son darrera, quan a son costat; prou la sentia la força que li xuclava les ninetes com per fer-la mirar, malgrat ella, a través de son cos mateix; prou entreveia, lluny de l'enfocament de son esguard, fondàries vertiginoses que es poblaven de miratges; mes ella, amb el cap cop i resistint a la seducció de lo desconegut, serpentenjava en amunt pel mig de les garrigues, altre cop cremades, quals brins ennegrits li enganxaven les faldilles i li esgarrapaven instintivament les cames."

La Mila és el paisatge, però això va en totes dues direccions, perquè també el paisatge és ella. N'hi ha ple d'exemples:

9

"...la immensa faç de pedra de la muntanya per on s'escorrien a xòrrecs les llàgrimes del cel, els aiguats de les tempestes hivernenques."

"- ...el mas cau sota per sota de la Nina.

Per què en diuen això?

- Perquè, segons de quins indrets, sembla un cap de noia, amb el cuot punxegut rera el clatell. Un dia te l'ensenyaré de sobre el Bram... A trenc d'auba és blava com el cel i sembla una pintura."

Fins al punt que la muntanya arriba a humanitzar-se literalment, com quan pugen les roses el dia de l'aplec:"Ja al llevar-se, veié enfilar-se per la collada una corrua primerenca de rosers humans, de toies oloroses que s'obrien, tot ascendint, als aires fresquívols del matí; i més tard, a mida que s'aixecava el dia, les toies anaven multiplicant-se i espessint-se, sorgint de tots costats, per camins i dreceres, per baumes i carenes, el mateix en el fons dels torrents que en l'estimbada de Peu de Gall."

"Sos llavis reien, reia la seva ànima i reia, finalment, tot l'espai i tota la muntanya en son entorn."

La fusió es va acomplint durant tota la novel·la: als capítols "El Cimalt" i "En la Creu" ja podem dir que la Mila s'està passejant dantescament per si mateixa. Aquest "fer entrar en la narració el paisatge" que diu Català, aquesta exteriorització del personatge arriba a ser tan radical que si l'autora hagués fet un pas més hauríem sortit de la Mila i l'hauríem vista ja des de fora, convertida en muntanya. A Solitud –"ja veig que no sou pas muntanyenca", li diu el pastor a la Mila, l'endemà d'arribar-, la protagonista es convertiria en muntanya. Ens la podem perfectament imaginar com en aquests quadres de Dalí on surten paisatges antropomòrfics, especialment muntanyes, L'enigma sense final, posem per cas. Dalí: un altre pintor de la zona. Però Solitud s'acaba just el moment abans que això passi. La Mila se'n va de la muntanya. Se'n va per poder contemplar-se, per veure's de lluny.Tot passa al cap de la Mila. Els altres personatges també són parts de la Mila en conflicte.

Contrastos~ Fosca/Claror. Dues percepcions d'un mateix espai en diferents hores del dia.

10

~ La festa de les roses/Gatzara/Relíquies. Els preparatius de la festa, la festa en sí i les conseqüències.

~ Neteja/Cimalt. Corresponen a dos estadis de neteja, la física de la casa i l'espiritual de la Mila (exterior/interior).

~ Cimalt/en la Creu. Dues parts d'una ascensió geogràfica que coincideix amb l'ascensió climàtica .

~ Ascensió/davallada. Inici de l'obra amb la pujada a l'ermita i final de la novel.la amb la tornada de la Mila a les planes. Comença pujant la muntnya i clou baixant-la.

Símbols i premonicions

L’obra de Víctor Català posa en joc tota una sèrie de símbols, que relacionats entre sí, ajuden a precisar el món dins del qual es troba la protagonista.

Les muntanyesLes muntanyes, des de la simbologia més clàssica, han tingut dues figuracions: la inaccessibilitat i l’espiritualitat. Les d’aquesta obra no tenen caràcter bucòlic, sinó que són salvatges. Representen un món encara confús i poden simbolitzar tant una consciència inquieta i empresonada per la por, com un desig d’elevació espiritual o sensual. I fins i tot, si prenem com a punt de partida l’estructura de la novel·la, el vincle entre la Mila i les muntanyes és cada vegada més accessible i es resol a favor del trencament de la por i el desenvolupament sexual. Quant a l’espai geogràfic «farà de contrapunt als espais psicològics interns i externs». Segons Castellanos la muntanya a Solitud, «ens és descrita en termes antropomòrfics» i presentada com una dona ajaguda en una comparació entre terra i dona. També «a través de les marques gràfiques que la Mila hi descobreix, la muntanya rep un sentit femení, ja que es veu ella mateixa caminant sobre una i grega invertida, un senyal que marca un itinerari d’ascensió cap a l’esperit (la humanització, la individualització)».La imatge del Bram, per exemple, seria com una gran matriu, el lloc simbòlic on és generada la vida. Així doncs, la muntanya esdevé un espai simbòlic que tradueix els estats anímics i opcions vitals, en la qual la Mila vencerà el determinisme per conquerir la seva pròpia individualitat.

Sant Ponç

11

El món de la protagonista es troba sota l’advocació d’aquest sant, que dóna nom a l’ermita, al mas i a tota la contrada. Alvarado explica que la seva caracterització és tenyida per la repulsió i angoixa que provoca a la Mila, a causa del seu ventre inflat i el peu «llarg i punxegut». El peu és un símbol que significa metonímicament el suport de la persona, i així, si el peu és deforma significa una deformació anímica, el defalliment de l’esperit. Segons Ferrater l’associació metonímica, sempre en termes de fàstic o desgrat pertany a un joc vivíssim de simbolismes sexuals.

El Cimalt i la CreuTambé destaquem la simbologia del Cimalt i de la Creu en el capítol del Cimalt. La Creu apareix destruïda com a resultat d’un enfrontament segons narra el pastor, per això, en l’espai que presenta la novel·la, les forces terrenals i les celestials no hi poden conviure:«En aquestes, un renegat que hi havia a Murons (...) se ficà enmig de la gent i digué que en la creu hi mancavi quelcom: el Sant Crist (...) i penjà del travesser un esquellinc de matxo.[...]Tantost havia fet el sacrilegi, i encara havia pas acabat de dringar l’esquellinc, veu’s aquí que del cel, serè tal com avui, sortí un llampec furient i un espetec tan regròs, que tota la gent caigué bocaterrosa. I com aixecaren el cap, l’un aprés de l’atre, veieren pas arreu rastre de Creu ni de renegat. Quedavi pas més que la muntanya sola i una gran sentor de sofre que tapavi els sentits. I veu’s ací com va éssere posada i treta la Creu del Cimalt.»

Conills, caragols i grillsPodem mencionar una sèrie de símbols que contribueixen a precisar, encara que amb un pes menor, el fons espacial / simbòlic de l’obra, són els conills, símbols de llibertat, però també víctimes; la Mila hi és comparada i per això segons Alvarado també podrien ser símbols femenins, a més es troben relacionats amb la fecunditat que l’Ànima li treu a la Mila; els cargols, que desperten el desig sexual, i els grills, escoltats abans de la violació de la Mila, simbolitzen la vida.

MarMila el descobreix al simbòlic Cimalt i és descrita sota el seu punt de vista amb tres comparacions decebedores i amb possibles connotacions virils.

Cimal

12

Inici del coneixement, abandó del món de les aparences. Ara ja és a punt de veure les coses amb els seus "ulls" i no a través de les fabulacions dels altres. En deixar l'ermita i la muntanya deixarà aquella mar tan retreta i exalçada pels homes. La seva serà, d'ara endavant, la mar de la seva imaginació, plena de faules portentoses.

Les llegendes i la seva relació amb la simbologia de la novel·la

Les llegendes són com una anticipació del que passarà a la novel·la.Amés de la seva funció estructural, a Solitud les llegendes permeten obrir l’espai rural de la novel·la cap a altres esferes i, fins i tot, registres lingüístics, documentats el teatre simbolista.El pastor, és la justificació de la creació imaginativa com a forma de relació amb l'entorn. Ell es relaciona amb la realitat amb les seves llegendes. Aquesta consciència artística és pròpia de l'home superior ja que implica una actitud de superació.

Solitud, novel·la modernistaSolitud és un exemple de novel·la modernista perquè tracta el tema de l’autoconeixement i la superació humanes.

El tema de la novel·la és el mateix que el de bona part de la narrativa modernista, la tensió entre l’individu (o l’artista, l’intel·lectual) i l’entorn (la societat, la massa), i la lluita que ha de dur a terme aquest individu (sovint es tracta del protagonista) per conèixer-se a si mateix i no deixar-se arrossegar per les decisions de la resta. Aquesta lluita es divideix en diverses fases: consciència (l’individu percep la realitat), voluntat (l’individu manifesta interès i desig de transformar la realitat que l’envolta i que li és hostil) i, finalment, acció (es produeix la lluita per aconseguir els seus objectius).

Si apliquem aquesta teorització, que rep una clara influència de la filosofia de Nietzsche, a Solitud, veurem que el personatge que lluita per aconseguir la seva maduresa és la Mila, i per fer-ho passa per aquestes

13

fases que hem comentat. En diversos punts del relat, la Mila plora. Aquest plor és un clar indicador que la Mila ha adquirit consciència de totes les limitacions que li impedeixen ser ella mateixa. Per transformar aquesta realitat (per exemple, l’estat lamentable de la capella de Sant Ponç a l’ermita, un espai que aclapara la Mila) es posa a netejar frenèticament. Això que s’acaba de comentar aplicat a un aspecte concret, la Mila ho ha de tornar a fer quan s’adona que les seves frustracions augmenten una rere l’altra. Dit d’una altra manera, el tema de l’obra bascula entre la individualitat i l’autorealització. La llibertat i la voluntat del protagonista han de lluitar contra les coaccions que imposa la societat.

El tema de la novel·la és el de tota novel·la modernista. Però allò que té d'avantatge el plantejament novel·lístic que fa Víctor Català per sobre dels plantejaments novel·lístics de l’època és que l'itinerari ens ve encarnat per una dona que, en principi, no presenta cap característica d'excepcionalitat, de manera que el camí cap a l'«autònom existir personal» se li converteix en l’única possibilitat d’existència «humana» normal.

Tècnica narrativa

El narrador és extern i s’expressa en tercera persona, malgrat que bona part de la narració reprodueix de manera prioritària el punt de vista del personatge principal.Gabriel Ferrater ho explica amb una imatge molt gràfica, parla d’una «càmera subjectiva», que està ubicada en els ulls de la Mila, i tot allò de què ens assabentem els lectors és el que veuen els ulls d’aquest personatge. Dit d’una altra manera, es tracta d’un narrador amb omnisciència limitada.Així, el lector té accés a la realitat a mesura que hi té accés també la Mila; i pot seguir, fins i tot, el moviment dels ulls d'ella o les mal enteses paraules que arriben a les seves orelles. També coneix, per tant, el «com» va coneixent i interpretant la realitat el personatge, convertida la seva ment en una mena de peMícula sobre la qual van quedant impresos: nombrosos elements que, l'un darrera l'altre, aniran deixant «senyal». S'estableix, doncs, una mena de triangle entre el narrador, la protagonista i el lector, combinant estil directe amb estil indirecte

14

Llengua i estilSegons Núria Nardi hi ha tres registres lingüístics diferents: el del narrador (dialectal i alhora culte), el dels personatges (dialectal i alhora vulgar) i el del Pastor. Pel que fa al darrer, cal dir que quan parla es poden apreciar barrejats alguns trets del dialecte rossellonès i del de la zona de l’Empordà.

Entre altres característiques, es poden destacar: ~ l’ús, en casos de negació, del mot pas en comptes de no; ~ l’ús de la conjunció mes en comptes de però; ~ la iodització i la monofotongació, com en el cas de cotre en lloc de quatre.

Tot i que fa esment de les reserves amb què Caterina Albert va prendre’s la normativa proposada per Pompeu Fabra, per la qual cosa en la novel·la encara hi ha mots que,a partir de l’esmentada reforma,van ser considerats antinormatius, Nardi valora la llengua d’aquesta novel·la com a«rica, viva i expressiva». De fet, aquest model respon molt bé a l’interès dels modernistes d’incorporar el llenguatge parlat del camp per reproduir l’«ànima catalana».

Helena Alvarado, al seu torn, també parla del llenguatge i de l’estil de Solitud. Parla d’aspectes que es poden vincular a altres arts. En primer lloc, constata la importància que el teatre va tenir per a l’autora, especialment la figura d’Àngel Guimerà. Alvarado justifica aquest aspecte pel fet que a Solitud , enmig de les parts narratives, trobem algunes descripcions d’espais que poden fer pensar en les acotacions del gènere dramàtic. A més, alguns diàlegs de la novel·la poden recordar-ne la força. Cal tenir present que Caterina Albert havia escrit, anys enrere, un famós monòleg anomenat «La infanticida», un text clarament dramàtic.

En segon lloc, se sol destacar la importància de la pintura en l’obra de Caterina Albert, i la influència que potser va tenir en la redacció de Solitud .Per justificar-ho, se citen fragments concrets en què es descriuen les muntanyes,i en els quals es pot observar clarament l’interès de l’autora pels colors, la llum o els clarobscurs. No sobra recordar que Caterina Albert també va dedicar-se a la pintura.

15

El terrat de Caterina Albert

En tercer lloc, Alvarado comenta que l’autora va crear un llenguatge específic per poder expressar diferents vivències des d’una perspectiva femenina; a banda del desig de maternitat, s’hi exposen sensacions, sentiments, experiències vitals, desigs, pors, etcètera, viscuts per una dona.

"Tot sintetitzant-lo, podríem destriar-ne alguns trets: a) la influència del teatre, b) un cromatisme literari provinent de les arts plàstiques, [Els clarobscurs, l'acoloriment, els tons i la pinzellada lumínica són fonamentals en la composició i els escenaris], c) la invenció i el domini de la llengua com a eina creativa, i d) la creació d'un llenguatge autòcton i nou, descolonitzat del llast masculí, en l'intent de transmetre una sensibilitat i unes sensacions des del cos d'una dona.

- Per exemple totes les comparacions del paisatge amb la dona, amb el cos femení. -l'ús de tres nivells dialectals: el de la narradora, culte i alambinat, el de la resta dels personatges, d'ús més popular i vulgar, i el del pastor, fruit d'una recreació personal de l'autora en l'intent de presentar un pastor pirinenc i en què, sense acabar d'ajustar-s'hi, es barregen trets rossellonesos i empordanesos."  

16

Autoretrat de Caterina Albert

17