Upload
crp-crpbadalona
View
229
Download
8
Embed Size (px)
DESCRIPTION
Contes elaborats pels nens i nenes de les escoles de Badalona en el marc de l'activitat Contes per a la Pau, realitzada en motiu de la celebració del Denip 2015.
Citation preview
1
2
Il·lustració de la portada: Free To Love by Pennae
3
Aquest recull de contes és el resultat d’una activitat de treball cooperatiu realitzada entre alumnes de 5è curs d’educació primària de diferents escoles de Badalona. Els contes tenen com a eix vertebrador el treball per a la pau a través dels valors de l’amistat, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte al medi ambient, la cooperació… en l’entorn més proper o més llunyà dels alumnes. La seva elaboració permet a cada escola realitzar un treball interdisciplinari des de diferents àrees i àmbits educatius. Per a l’elaboració dels contes s’ha utilitzat un espai virtual de treball cooperatiu, la Wiki dels Contes per a la Pau, on cada escola ha anat incorporant els seus textos i il·lustracions, perquè poguessin ser llegits i continuats per la resta d’escoles participants. Finalment, el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona ha recollit tots els contes i els ha donat el format de llibre que ara teniu a les mans, i també el format llibre digital, perquè pugui ser compartit per la resta de comunitat educativa.
4
Escoles que han participat en l'elaboració d'aquest llibre:
Escola Ítaca Escola Joan Llongueras Escola Lola Anglada Escola Lopez Torrejón Escola Miguel Hernández Escola Ventós Mir
Organització:
Servei Educatiu de Badalona. Centre de Recursos Pedagògics
Badalona, 30 gener de 2015
5
escoles participants
grup 1
Escola Lola Anglada Escola Ítaca - Grup A
Escola Joan Llongueras - Grup A
grup 2
Escola Ventós Mir
Escola Miguel Hernández Escola López Torrejón - Grup A
grup 3
Escola Ítaca - Grup B Escola Joan Llongueras - Grup B
Escola López Torrejón - Grup B
6
7
MMaanniiffeesstt ppeerr aa llaa PPaauu DENIP - Dia escolar per a la no violència i la pau
Badalona, 30 de gener de 2015
Aquest llibre recull uns contes que heu escrit nenes i les
nenes de les escoles de Badalona. Són contes que parlen de la pau i de la no-violència i ho fan amb les vostres paraules, paraules de nens i de nenes que, per damunt de tot, desitgeu viure en un món de pau.
Aquests contes són també un homenatge a un home bo, que
com tots aquests nens i nenes, també desitjava la pau i va fer de la seva vida una expressió de les seves idees. Aquest home es deia Gandhi i va morir un 30 de gener d’avui fa 66 anys
La vida i les accions de Ghandi eren un reflex del seus
pensaments: practicava la reflexió i la pregària, era partidari de la igualtat entre home i dona, no creia en la propietat privada, era pobre i no posseïa res i no vestia altra roba que la que ell mateix es confeccionava.
Cada any, el 30 de gener, es commemora arreu del món la seva mort amb la celebració del Dia escolar de la no-violència i la pau. Es celebra per a no oblidar-lo i per subratllar que aquestes aspiracions de la humanitat no poden ser només paraules en un llibre, sinó que han de poder guiar i inspirar la nostra manera de ser, el nostre comportament diari.
“No hi ha camí per la pau. La pau és el camí”, deia Gandhi, i és tant important allò que volem aconseguir com la manera com ho aconseguim, “la fi està en els mitjans, com l’arbre està en la llavor”.
8
Malauradament, estem lluny de viure en un món de pau, perquè no hi pot haver pau si, encara, en molts punts de la Terra, inclòs a casa nostra, continua havent-hi tantes formes d’injustícia i de violència. Les guerres, els atemptats, els maltractaments, l’explotació en el treball, la destrucció del medi ambient, la negació del dret l’educació, la pèrdua de l’habitatge i de la feina són situacions que estan molt lluny de resoldre els conflictes i no fan altra cosa que afavorir la pobresa i la marginalitat. I encara volem tenir un record per aquells que moren al mar, al desert o als murs de ciment i espines intentant arribar al nostre primer món, fugint de la pobresa i la fam.
Per a totes les persones afectades, volem tenir un pensament
de pau, de solidaritat i de tendresa. De nou, Gandhi ens sacseja quan diu: “el més atroç de les coses
dolentes és el silenci de la bona gent”. Per aquesta raó, també avui, des d’aquí, volem reconèixer la tasca de totes aquelles persones i institucions que, com vosaltres, amb el seu treball diari, sumant petites accions, fan possible avançar cap a un món millor. Junts no callarem, no volem callar I per això, aquest any, volem tenir un record especial per a la Malala Yousafzai, la nena de 17 anys que l’any 2012 va ser tirotejada pels talibans perquè defensava el dret a l’educació i a qui fa pocs dies, s’ha atorgat el premi Nobel de la Pau pel seu compromís i la seva lluita contra l’explotació i l’esclavatge infantil i a favor del dret a l’educació: “Un nen, un mestre, un llibre i un llapis poden canviar el món
Ens agradaria que els autors d’aquests contes i les persones
que els llegireu, entengueu que la pau és compromís, és treball positiu, és paraula i també són fets, és denúncia de situacions injustes, és treball conjunt, és col·laborar per transformar tot allò que no ens agrada. Perquè entre nosaltres, amb els més propers, de
9
vegades també vivim situacions de manca de pau: quan som poc solidaris, quan no ajudem al company més dèbil, quan mirem malament a l’altre, simplement, perquè és diferent de nosaltres...
Estem convençuts que al món, a la Terra, hi cap tothom, i
tothom té dret a gaudir-ne i a viure-hi sense exclusions, sense pors i sense privilegis. Estem convençuts també que els conflictes es poden resoldre si se’n tenen ganes i si estableix una bona base de diàleg. Diàleg, aquesta és la paraula clau. Diàleg per cercar normes de convivència i solucions justes per a tothom. Diàleg per davant de qualsevol acció.
Els contes i els dibuixos d’aquest llibre són un veritable manifest per la pau. Per això, el lliurarem a la ciutat de Badalona i, en nom de la seva gent, al Regidor d’Educació l’Ajuntament com a representant d'aquesta ciutat, per demanar-li que volem que Badalona sigui pionera en aquest treball per a la Pau i també en l'esforç per defensar la dignitat de totes les persones que conviuen en el seu territori, incloses les que no tenen veu, vinguin d’on vinguin.
Badalona és una ciutat que viu i vol la pau
Finalment, donem les gràcies a tothom, nenes, nens i mestres,
per la vostra participació i, un cop mes, us demanem la vostra actitud activa i convençuda per dir un NO rotund a la violència, a la injustícia i a la barbàrie de les armes i un SÍ ben fort a totes les vies per aconseguir la Pau.
Com deia Ghandi: “No hi ha camí per la pau. La pau és el camí”, perquè “el que s’obté amb violència solament es pot mantenir amb violència”.
UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE i UNA CIUTAT EN PAU TAMBÉ, comprometem-nos a fer-ho realitat per a vosaltres i per a tots els nens i les nenes que volen somriure.
10
11
GGrruupp
11
12
13
QUINA COLLA D’AMICS ! Escola Lola Anglada, Escola Ítaca, Escola Joan Llongueras
Hi havia una vegada sis nens que tots tenien un sobrenom.
Sabeu com anomenaven a l’Abril? “la Guapa”. I a la Mar? “la Llesta.”
A la Laura, tothom la coneixia amb el sobrenom de “l’Elàstica”, a en Marc li
deien “l’Atrevit”, a en Pol, “l’Inventor” i en Biel era conegut per tothom com
“el Poruc”.
Doncs ara que ja us els he presentat us explicaré la seva aventura.
Un dia van anar tots junts d’excursió a la muntanya. Després d’una bona
estona de caminar van veure que s’havien perdut.
En un lloc, on el bosc s’aclaria una mica de vegetació, van trobar tres
camins. En Marc, tan atrevit com indicava el seu sobrenom, no s’ho va
pensar dues vegades i va dir cridar molt decidit:
- És cap allà!!!
En Pol va respondre:
- No Marc, estàs equivocat!
Tots dos volien tenir raó i van estar discutint una bona estona.
Finalment, van decidir anar per llocs diferents. En Marc, per un camí. En
Pol, per un altre i en Biel, la Mar, la Laura i l’Abril, per un tercer camí.
Caminant, caminant, tots pensaven més o menys el mateix: no hem actuat
bé. Si de veritat som amics hauríem d’haver anat tots plegats. Potser ara
tindrem alguna dificultat o estarem davant d’algun perill i no ens podrem
ajudar.
14
En Marc i el Pol anaven amb cara d’enfadats i els altres que anaven
plegats, estaven preocupats per si al final dels camins es tornarien a trobar
tots.
En Marc i en Pol anaven pensant cadascú per la seva banda:
-Oh!! Perquè me n’he anat jo sol? Que trist i que avorrit estic ara!
Ara en Marc ja no se sentia tan atrevit.
De cop i volta en Pol es va posar a plorar. En Marc el va escoltar i guiat per
la seva veu es va anar apropant. Finalment, es van retrobar els dos.
Quina abraçada més forta es van donar! Estaven plens d’alegria.
L’altre grup anava caminant i fent xivarri. Van trepitjar unes branques amb
tan mala sort que es va despertar un ós que dormia en una cova.
L’ós els va començar a perseguir i es van haver d’amagar al costat del
camí. L’ós els estava esperant i no podien sortir de l’amagatall. No sabien
que fer.
Al cap d’una estona van veure aparèixer pel bosc a en Marc, l’Atrevit, i en
Pol, l’Inventor.
15
-Encara sort! - van xiuxiuejar els nens i les nenes- ara si més no, estem tots
junts.
-Tinc una idea! - va dir el Pol.
-Perquè no sortim sense que l'ós se n’adoni ?
Els amics ho van consultar i entre tots van decidir que era una bona idea.
L'ós es va cansar d'esperar que sortíssim els nens i es va quedar adormit .
Els nens van veure que l'ós s’havia adormit i van sortir de puntetes, poc a
poc i amb molta cura.
Van estar caminant molta estona i, quan ja havien perdut l'esperança de
que algú vingués a buscar-los, es van posar molt contents perquè havien
vist a una de les monitores . Es van posar a cridar i la monitora els va
escoltar i els va veure.
Es van fer tots una abraçada, perquè a pesar d'haver-se separat , la seva
amistat no s'havia trencat .
16
La monitora els va portar a l'autocar i quan van arribar a l'escola, van fer
una promesa : es van prometre que no es separarien mai més.
17
DUES PARTS DEL MÓN Escola Ítaca (Grup A) - Joan Llongueras (Grup A) – Escola Lola Anglada Havia una vegada en una part llunyana del món, dos pobles que estaven molt a prop l’un de l’altre.
Un dels pobles es deia Pobrelàndia. Tenien molt poques cases i a cada casa hi vivien fins a 14 persones, i, fins i tot, hi havia gent que no tenia casa. Les parets de les cases estaven fetes amb materials de poca resistència i de vegades el vent les tirava a terra.
Totes les famílies menjaven i bevien poc, perquè no tenien recursos. Per veure-s’hi de nit havien d’encendre espelmes, perquè no tenien electricitat. De roba, tampoc no en tenien gaire i moltes vegades l’havien de portar trencada i vella. A l’hivern passaven fred perquè no tenien llenya per a les estufes.
Les escoles estaven en el poble del costat i els nens havien de caminar molt per arribar-hi.
L’altre poble era molt gran i es deia Ricolàndia. Allà si que hi havia edificis molt alts i cada família tenia la seva pròpia casa. Pels carrers hi havia monuments importants.
18
Tenien moltes tecnologies i portaven roba de moda. Els nens anaven en limusina a l’escola i això que la tenien al costat de casa.
A més cada nen tenia una tablet a la seva habitació i podia comprar el que volgués.
Els habitants de Pobrelàndia anaven a treballar pels rics de Ricolàndia i cobraven molt poc.
Però un dia va arribar un senyor que es deia Francisco que venia d’un altre poble que no era ni ric ni pobre, però ell havia estalviat alguns diners.
Quan en Francisco va arribar a Pobrelàndia va veure que no hi havia gaire gent pel carrer i que les cases no estaven ben fetes. Després va veure un senyor que era l’alcalde del poble que li va explicar perquè el poble era tan trist i tan fosc.
En Francisco no sabia que fer, va fer voltes i voltes, va passejar per la plaça i va veure una església mig enderrocada. La va intentar arreglar i mentre l’arreglava va tenir una idea, va pensar que podria construir unes quatre cases pel poble.
La gent de Pobrelàndia va quedar impressionada. Unes quantes setmanes més tard en Francisco va construir edificis, bars , botigues etc...
Passat un temps, un senyor de Ricolàndia va veure que els pobres de Pobrelàndia estaven més animats i més contents i que els seus diners estaven augmentant, perquè el senyor els havia dit dir que estalviessin més. En Francisco també estava molt orgullós, perquè havia ajudat molt els habitants de Pobrelàndia.
El senyor de Ricolàndia estava gelós, perquè els pobres ja tenien més cases i més diners i ho va anar a dir al seu alcalde de Ricolàndia
En Francisco havia construït unes quantes cases a Pobrelàndia, i això va fer enfadar molt els habitants de Ricolàndia. Per això, l’alcalde es va afanyar a preguntar:
- I quin problema hi ha amb que construeixin cases?
- Doncs que al final, viuran millor que nosaltres! –va dir el senyor.
19
- Però ells també tenen dret a viure bé i els hem d’ajudar- va respondre l’alcalde. Va anar passant el temps fins que, un dia Ricolàndia, es va quedar sense diners i no podia pagar ni el menjar, ni les escoles Tot eren penúries. Tan bé que havien viscut fins llavors! Van ser pobres durant moltes setmanes, fins que un dia, el senyor de Ricolàndia va anar a demanar ajut als seus veïns de Pobrelàndia. Tothom va decidir ajudar-los i també van decidir unir les dues poblacions.
El senyor de Ricolàndia emocionat va dir: - Moltes gràcies !! Van aprendre que la unió fa la força i van acordar anomenar el nou poble: Amablelàndia
.
20
EVITAR LA POBRESA Joan Llongueras (Grup A) – Escola Lola Anglada - Escola Ítaca (Grup A)
Hi havia una vegada una mare que es deia Rosa. Era una mica alta amb els
cabells rossos i arrissats, i tenia els ulls eren de color marró fort i la pell
morena.
Anava amb les seves dues filles. Una es deia Mireia que tenia 12 anys, era
alta amb els cabells arrissats i rossos , els ulls de color marró fort i amb la
pell morena i l’altre es deia Maria i tenia 9 anys, era baixeta amb els
cabells arrissats de color marró i els ulls de color verd, era morena i tenia
les galtes molt vermelles.
Un dia que anaven dins del metro, en una parada va pujar un home amb el
cos i la roba bruta i unes sabates trencades i velles que deia:” Bona tarda,
ja sé que això és vergonyós amb la meva edat. Sóc pare de família, tinc
una esposa i dues filles, una d’un any i l’altre de vuit mesos. No tinc diners
per comprar “papilles” ni bolquers , si us plau ajudeu-me!
21
Les dues nenes se’l miraven encuriosides. Al cap de poca estona, la Mireia,
la germana gran, va preguntar:
- Mare, què li passa?
- No ho sé exactament. El que està clar és que necessita ajuda, va
respondre la Rosa.
El metro va continuar fent el seu trajecte. Quan van arribar a la parada i es
disposaven a baixar, es van adonar que a l’andana hi havia una mare amb
dues filles molt petites que estaven esperant aquell home pobre. Era la
seva família. La Rosa se’ls va apropar i els va donar unes monedes per
ajudar-los.
De sobte, la Maria que fins llavors havia estat molt callada, va dir:
- Mare! Crec que tinc una gran idea!
- Què vols dir? Va preguntar la Rosa.
- Mira, la Mireia i jo cantem molt bé, podríem cantar algunes de les
cançons que sabem i recollir
diners per ajudar a aquesta
família i a d’altres que ho
necessitin. I així ho van fer.
Al cap d’unes setmanes
havien reunit alguns diners i
els hi van portar a l’home del
metro.
Ell i la seva família es van
posar molt contents i els ho
van agrair molt.
Tant èxit va tenir les noies
cantant -perquè ho feien molt
22
bé- que un periodista es va assabentar de què passava i va fer-ne un
reportatge.
I una discogràfica que va llegir aquests reportatge i va oferir a les noies
enregistrar un disc. El van titular “Ajudar al món”.
A més de fer-se famoses, les noies van guanyar molts diners i van decidir
que els portarien a una ONG, perquè els repartís a la gent que no en tenia.
Vet aquí com gràcies a una petita acció, van passar coses molt importants!
23
GGrruupp
22
24
25
EL VIATGE AL TERCER MÓN Escola Miguel Hernández – Escola Lopez Torrejón (grup A) – Escola Ventós Mir
Era l’últim dia de curs a l’escola, a la ciutat de Baetulandia. Els nens de cinquè ja
havien sortit al pati molt emocionats, perquè els pares havien preparat un esmorzar
molt bo.
Tots els nens de la classe estaven súper entusiasmats, perquè durant el curs s’ho
havien passat molt bé. Una mica tristos perquè no es veurien en dos mesos llargs, però
tots pensant què farien en les vacances.
Tres amics de tota la vida, en Toni, la Sara i la Nell, estaven especialment contents,
perquè sabien que a la sortida anirien a veure al McPendrive, un científic que treballava
en el laboratori tecnològic de la ciutat. Provarien el seu últim invent: l’esfera màgica.
Era curiós com havia començat l’amistat del
científic amb els nois. Estaven jugant un dia
al carrer, quan en Toni va llençar la pilota de
l’Einstein, el seu gos, i sense voler, va anar a
parar dins el laboratori d’en McPendrive.
La Sara i la Nell es van posar les mans al cap
de l’ensurt. Tots tres, millor dit, tots quatre,
van entrar per una finestra darrera la pilota.
L’Einstein va bordar en veure una mena de
cortina blanca envoltant un objecte molt gran.
Tenien curiositat per saber què seria allò tant
misteriós i va ser quan van retirar la cortina
que van sentir uns crits que deien:
-Noooo!!! Nooooo!!!!!!!!! No toqueu això!!!
Era el científic qui cridava, més espantat que enfadat. Però era massa tard. Els nois ja
havien destapat l’esfera.
En aquell mateix moment, l’esfera els va xuclar a tots: nois, gos i científic. Va començar
a trontollar i, en un tancar i obrir d’ulls, va petar. I després, res, però des d’aquell
moment va sorgir una gran amistat entre tots ells.
26
Passats uns dies, en McPendrive va aconseguir tornar a fer una altra esfera. Va
comprovar que era molt especial i ja no es podria petar.
Van pensar que si l’esfera no es tornava a trencar, podrien viatjar.
Havia acabat el cole, començava l’estiu i era el moment de viure transportats al tercer
món aventures. Es van ficar tots cinc dintre de l’esfera i van anar a parar a Burkina
Faso i el primer que els hi va impactar que és que els seus smartphones no tenien 4G
ni 3G!!!
Els cinc amics van comprovar ràpidament que estaven en un país pobre, sense aigua
potable ni menjar adequat ni suficient per a tothom.
Hi havia nens i nenes que no tenien pares i estaven al carrer treballant, enlloc d'estar a
l'escola, i que havien de demanar el menjar i l'aigua als veïns i veïnes. Aquests nens i
nenes es passaven el dia intentant millorar la seva pròpia vida.
Aquelles famílies no tenien problemes per pagar el lloguer ni les factures, però les
cases estaven fetes amb fang, pedres, canyes i palla, i no tenien electricitat i, és clar, ni
tele, ni internet, ni videoconsoles. Quan plovia, aquestes cases es feien malbé i
s'omplien d'aigua i elles mateixes havien de tornar-les a construir amb la seva força,
sense grues ni maquinària, sense enfadar-se ni agafar rabietes. També elaboraven els
seus estris, com els plats, els gots, etc,
27
Malgrat tot, els cinc amics van comprovar que vivint sense tantes coses materials, allà
tothom era feliç i s'ajudaven entre ells.
Llavors el científic McPendrive va dir:
- Tinc una idea, faré un invent genial.
Va decidir crear una màquina que canviaria aquella trista situació: la màquina de la
justícia. Aquesta màquina transformaria les bones accions en menjar, aigua i materials
per tal que poguessin viure bé, aquella gent s’ho mereixia tant com la gent del nostre
país, i és que eren molt bona gent.
En McPenDrive va configurar la màquina perquè fes aquestes transformacions
- Qualsevol ajuda a malalts i lesionats en medicaments
- Quan els adults treballin voluntàriament enlloc dels nens, la màquina els donaria
material escolar bàsic per poder escriure i anar a l’escola.
- Les persones que tinguessin més menjar i el compartissin amb els demés rebrien el
doble de menjar que van compartir.
- Els polítics del país que prenguin decisions bones pensant en el poble, com per
exemple fer escoles, la màquina els donaria litres i litres d’aigua potable.
- Les persones que donessin les gràcies a qualsevol acció positiva d’una altra persona,
rebrien per part de la màquina meravelloses plantes, en especial roses.
28
- Dir paraules boniques a l’altra gent faria que la màquina donés material per construir
centres de salut per poder curar a tothom.
- Dir sempre la veritat faria que la màquina creés universitats per a poder formar a la
gent.
La màquina va revolucionar la vida a Burkina Faso. La gent no parava de donar les
gràcies a tots cinc, i la màquina no va parar de convertir aquestes gràcies en roses
precioses i molt de material per construir centres de salut. Els nens ja no van haver de
treballar mai més, van poder anar a les escoles i estudiar posteriorment a les
universitats, creant la veritable font de riquesa pel país.
Al veure tanta felicitat i tanta bona gent, els nens i en McPendrive van decidir tornar a
casa per utilitzar també la màquina a Baetulàndia. Així podrien fer de la seva terra un
món millor, on la gent penses en els demés.
29
EL SECRET DEL DRAC MÀGIC
Escola Lopez Torrejón (grup A) – Escola Ventós Mir - Escola Miguel Hernández
Hi havia una vegada un país que es deia Busquitar. En un castell vivia un rei que es
deia Antoni II i la seva filla anomenada Martina.
La Martina tenia un secret, la seva mascota era un petit drac màgic, que es deia Nucli.
Només les seves dues donzelles de confiança, la Mariam i la Laura, coneixien aquest
secret. Ningú més en el regne sabia de la existència de Nucli, la Martina sabia que era
perillós, perquè tothom anhelava el poder i, sense dubte, tenir un drac màgic et podria
donar força per aconseguir-ho. La Martina només volia cuidar d’en Nucli i fer-lo feliç, no
volia aprofitar-se dels seus poders.
Un dia la Martina va anar a passejar amb en Nucli per uns boscos allunyats de palau,
però en aquell moment també hi havia pel bosc el cavaller Lluís, un dels millors
guerrers del rei amb una gran ambició de conquerir altres pobles.
En Lluís va veure a la Martina passejar. Què era això que portava la princesa?
Semblava un drac, però no n’estava segur. Va intentar apropar-se, però la princesa el va
sentir i va amagar de seguida a en Nucli.
- Hola cavaller Lluís –va saludar
- Hola princesa Martina. Què fas per aquest bosc tan allunyat de palau?
- Res, estava passejant i prenen l’aire, aquests boscos són tan bonics i hi ha un aire tan
pur...
Però ara ja me’n tornava a palau. Adéu, cavaller Lluís-
I la princesa va marxar precipitada amb el petit Nucli amagat a sota de les seves
faldilles.
Des d’aleshores, en Lluís només pensava en la possibilitat de l’existència d’un drac
petit, però que ben aviat es faria gran i poderós. Volia investigar-ho, i des d’aquell
moment es va proposar descobrir el secret de la princesa. Per poder vigilar-la a palau,
en Lluís li va explicar al seu amic, el rei Antoni II, l’incident dels boscos.
- Estimat cavaller Lluís, ets el meu millor guerrer, tens permís per descobrir el secret de
la meva filla, i si és veritat que té un drac, li pots prendre perquè lluiti amb nosaltres.
– va dir el rei.
30
El rei Antoni II i en Lluís volien cooperar per a descobrir el secret de la princesa i quedar-
se amb el drac Nucli. Per això, van elaborar un pla.
Quan estaven elaborant el seu pla, l’Enric, el germà d’en Lluís, va escoltar com volien
robar el secret de la princesa, i se’n va anar al palau a avisar-la. L’Enric també era un
cavaller, però no volia el poder com el seu germà, ell creia més en la convivència de tots
el pobles..
La Martina va decidir reunir-se immediatament amb la Marian i la Laura. Hi va anar
amb en Nucli i els va demanar que li canviessin uns dies el seu drac pel gosset que
elles tenien. El gos era molt petit, per això es deia Petit.
L’endemà van anar a passejar les tres juntes pel bosc amb en Petit, intentant fer veure
que tot era normal, perquè en Lluís i el rei s’ho creguessin tot. Així va ser, quan els van
veure passejar amb el gos van creure que s’havien confós. Les noies els van veure com
les espiaven i van marxar rient.
La Martina es va quedar més tranquil.la, però a la nit es va sentir trista ja que enyorava
al seu estimat drac, així que va decidir anar-lo a veure. Era molt fosc. Quan va picar a la
porta de casa la Marian i la Laura, va sentir al Nucli. Es van abraçar durant una bona
estona, fins que van sentir la veu d’en Lluís:
- Ja li deia al rei que això no podia ser veritat! Aquí tenim el gran secret descobert!
A partir d’ara guanyarem totes les guerres!
Van capturar el drac i el van portar a una gàbia gegant que tenien dins del castell.
31
A partir d’aquell dia, van començar a entrenar el drac i preparar-lo per a la guerra, així
podrien conquerir nous territoris. No obstant, en Nucli s’hi resistia, es mostrava tal i
com era, una mascota, un animal que estimava la vida, la seva vida amb la Martina. No
volia lluitar. Però el tenien ben lligat i engabiat, per tant no tenia més remei que anar a
la guerra.
La nit abans d’anar a la guerra,
la Martina va decidir alliberar-
lo. Va anar-lo a veure a prop de
la gàbia. Va entrar evitant ser
vista pels guardians. Ho va
aconseguir. Va poder arribar a
veure el seu drac, però es va
adonar que no podria alliberar.
El drac hauria d’anar a la
guerra.
De cop i volta, la Martina va notar que alguna cosa o algú li tocava el braç. Era un
guardià. Era l’Enric i l’altre guardià estava dormint. Llavors l’Enric li va obrir la porta de
la gàbia i la Martina anava a emportar-se en Nucli, però aleshores l’Enric li va dir que
seria millor no ho fes, que primer intentés parlar amb el Rei. La Martina, no molt segura
el va deixar.
L’endemà, a primera hora del matí, abans que
comencés la guerra, la Martina va anar a
l’estança del Rei i li va dir:
- Pare, si us plau, en Nucli és un drac, però és
com qualsevol altre mascota.
- No, ell és fort i pot lluitar a la guerra –va dir
l’Antoni II.
- Pare és la meva mascota i si fas això, mai et
perdonaré! –va dir la Martina mentre se
n’anava de l’estança, donant un cop de porta.
El pare es va posar trist pensant en què li
32
havia dit la seva filla i la Martina, se’n va anar somiquejant a la seva habitació, pensant
en el Nucli, però algú va trucar a la seva porta, va obrir i era al seu pare. Li va tancar la
porta. Llavors, va sentir al seu pare que li deia:
- Filla meva, si us plau, obre’m la porta, et porto al Nucli.
La Martina no molt segura li va obrir la porta i va veure que el pare li portava el seu
drac. El va agafar, li va fer un petó molt fort i el va deixar al terra. Desprès, li va fer una
abraçada al seu pare.
- Gràcies pare! –deia la Martina mentre li feia un milió de petons.
- Però pare, que faràs amb la guerra?
- L’he suspès, prefereixo tenir menys
territori, que perdre la meva filla –va
respondre el Rei.
Llavors va arribar el Lluís i li va dir al seu
Rei:
- Majestat, hem de fer la guerra amb
aquest drac inútil!
- Ei tu! El drac inútil té nom i no és diu
“Inútil” sinó Nucli.
- Prou! -li va dir la Martina molt enfadada.
- Upsss!!! –va dir en Lluís.
- He suspès la guerra! No volia perdre a la
meva filla –va dir el Rei.
- Ja! Però... –va dir el Lluís.
- Què no! Ni pros, ni pras, ni prus! Què no! I si segueixes així et trauré el títol de
Cavaller - va dir el Rei molt enfadat.
Al cap de dues hores, tot el poble estava molt feliç, els nens jugant pel carrer, totes les
botigues obertes i amb molt bon rotllo.
Tots havien après una lliçó, sobretot el Rei.
RES DE GUERRES!!!!
I així acaba aquesta història.
33
L’ENRIC I L’HOME RIC Escola Lopez Torrejón (grup A) – Escola Ventós Mir - Escola Miguel Hernández
Hi havia una vegada un home ric que es deia Enric. Era tan, tan i tan ric
que anava de vacances a l’espai, tenia la clau de la seva pròpia ciutat i
volia comprar el món sencer.
L’Enric era un home molt egoista, presumit i prepotent. La seva ciutat es
deia Enric City. Vivia en un castell que era gegant i ple de luxes. A Enric City
hi vivia prop d’un miler de persones, però ningú no podia tenir res ja que
sempre que algú tenia alguna cosa nova, l’Enric immediatament els la
comprava per un 1 cèntim d’Enrics, que era la moneda oficial de la ciutat.
La gent no podia cobrir les seves necessitats bàsiques, els faltava menjar,
aigua, medicaments... i això afectava molt la salut i la moral de la població.
Tothom veia que s’havia de fer alguna cosa per canviar la situació, així que
el poble es va reunir de nit quan l’Enric dormia. Després de rumiar molt i
pensar que seria el millor pel poble, van decidir que farien una votació.
34
L’endemà, a la nit, els ciutadans d’Enric City van decidir enviar un
representant al poble del costat per demanar ajut i portar el seu pla a la
pràctica: crear un clon per habitant i anar-los substituint sense que l’Enric
se n’adonés.
El poble de l’Enric va començar l’acció. Cada habitant va dur un pèl seu a
casa del representant escollit: en Pau. Ell va anar al poble del costat i els
va rebre el senyor alcalde i una comitiva. En Pau els va explicar la situació i
es van quedar bocabadats.
L’alcalde li va dir que anés a
veure al Dr. Gibson, el millor
inventor de la seva
comunitat. En arribar, en
Pau va veure que estava
construint un gos amb
supercervell. Va comprovar
que aquell home era
realment un fora de sèrie. Li
va demanar que a partir dels
pèls que portava a la butxaca fes una rèplica exacta de cada habitant
d’Enric City, però el Dr. Gibson li va dir que els sentiments no es podrien
clonar.
El Dr. Gibson va acceptar l’encàrrec de fer una màquina que pogués clonar
a partir d’un pèl. Va trigar cinc dies a tenir-la feta i el dia que la va tenir
acabada va agafar els pèls i va començar a clonar un per un tots els
habitants d’Enric City. Agafava un pèl, el posava dins d’una càpsula i llavors
amb un líquid que tenia la màquina, començava a formar-se un humà
idèntic a l’amo del pèl, de la mateixa edat, del mateix aspecte, però sense
memòria ni sentiments.
35
A poc a poc, cada dia hi havia un
habitant menys i un clon més a
l’Enric City. Durant els primers dies
del canvi, l’Enric no s’adona de res,
no en tenia ni idea de què estava
succeït a la seva ciutat, només li
importaven seus diners. Però a
mesura que hi havia més clons que
persones, va començar a sospitar
que alguna cosa estranya estava
passant al seu entorn.
Arribava el Nadal i l’Enric no veia a la
majoria de la gent contenta, ni
alegre, ni entusiasmada i això era gairebé impossible, les persones al
Nadal sempre estan felices.
Tan gran eren les seves sospites, que va començar a pensar un pla per a
descobrir que estava succeint a l’Enric City. Així que va decidir a anar a
parlar amb el seu únic amic, l’Omar.
L’Omar li va explicar què havien tramat els habitants d’Enric City, liderats
per en Pau. A més l’Omar li va explicar que ell també volia marxar donat
que en aquella ciutat no es podia viure feliç. I que el proper a clonar-se,
seria ell.
L’Enric en escoltar aquesta veritat es va posar molt trist i va sentir-se molt
sol, i aquest sentiment no li va agradar gens ni mica. Es va adonar que el
que estava fent no era raonable, i que per tant havia de canviar la seva
actitud, i ser altruista i empàtic.
36
Aquella mateixa nit, l’Enric va anar al poble del costat per convèncer els
habitants de l’Enric City que tornessin a casa. Els va dir que havia après la
lliçó, i per demostrar-ho va anomenar en Pau com a president de la ciutat
Els habitants de l’Enric City es van posar molt contents i es van fer una
gran abraçada i van decidir tornar a casa.
I amb el clons? Doncs els habitants van decidir, que els farien servir per
cuidar i ajudar a la gent gran del poble que necessitava ajuda.
Aquell Nadal va ser inoblidable per a tots i totes.
37
GGrruupp
33
38
39
L’INTERCANVI D’ESCOLES Escola Ítaca (grup B) - Escola Joan Llongueras (grup B) - Escola Lopez Torrejón (grup B)
Hi havia una vegada un grup de nens i nenes anglesos que van venir
d’intercanvi a la ciutat de Badalona. Venien d’Anglaterra i passarien aquí
dues setmanes. Com que volien aprendre català es van apuntar a l’escola
Ítaca.
Els nens van arribar a la classe i les mestres els van presentar:
- Mireu, aquests nens passaran uns dies amb nosaltres. Es diuen:
Shargeel, Adam, Joanna, José Andrés i Roberto i només saben parlar
anglès.
Van pensar que podrien fer una excursió per Badalona i així coneixerien la
ciutat. Anirien a la muntanya de Can Ruti i des d’allà veurien la ciutat i el
mar.
A Can Ruti hi havien anat
també els nens i les nenes
d’una altra escola i els
anglesos com que no
coneixien gaire els seus
companys es van equivocar
de grup i se’n van anar amb
l’altre cole.
Els de l’escola Ítaca es van adonar que faltaven els anglesos i els van
començar a buscar però no els van trobar.
40
Van estar tot el matí buscant com bojos, però no els van trobar. Van trucar
a la policia que va buscar per tot arreu, però tampoc no els van trobar. Van
trucar als seus pares i a les seves mares i quan van arribar, els van explicar
què havia passat i van començar a plorar.
La policia, després de molt buscar, va trobar a la Joanna i a l'Adam. Tots
dos van explicar què els havia passat. Van dir que estaven jugant al
'escondite' i que paraven ells dos. Deien que havien començat a buscar i
no van trobar els seus companys. Van anar a les escoles i van preguntar,
i com eren anglesos, van parlar en anglès, però igualment els van
entendre. No hi eren a cap escola, fins que van arribar a l'escola Joan
Llongueres
Un nen de l’escola els
hi va dir que aquell dia
havien anat a l’hospital
de Can Ruti i havien
sentir alguna cosa dels
tres nens perduts.
Així que es van dirigir a
l’Hospital de Can Ruti
i allà els van trobar.
Estaven allà instal·lats
en habitacions, ensenyant anglès a d’altres nens malalts. Un cop van estar
tots junts, els companys van voler saber que havia passat realment, i així
els ho explicar un per un: la Shargeel, mentre s’amagava, havia caigut per
un petit barranc i hi havia quedat atrapada. Per sort, uns excursionistes la
van trobar i la van portar immediatament a l’hospital més proper, és clar, el
de Can Ruti. Per sort, no tenia res greu.
41
En Jose Andrés, es va perdre totalment pel bosc fins que va arribar anar a
parar a l’Hospital. Va creure que era un Hotel, així que hi va entrar per
poder passar-hi la nit, perquè ja estava molt desesperat. Quan hi va entrar
es va trobar amb la Shargeel i es van calmar.
I finalment, en Roberto, que també s’havia perdut, va unir-se al grup d’una
altra escola, l’escola López Torrejón i va estar xerrant en anglès amb els
nens i nens de la classe de cinquè. Aquests anaven a visitar l’Hospital, així
que se n’hi va anar i allà es va trobar amb la Shargeel i en José Andrés.
Així va ser com els tres nens van acabar la seva aventura, junts a l’hospital
badaloní amb tres històries ben diferents.
42
EL POBLE TOPARES
Escola Ítaca (grup B) - Escola Joan Llongueras (grup B) - Escola Lopez Torrejón (grup B)
Fa molt, quan els peixos volaven i els ocells nedaven, hi havia un poble
molt gran amb moltes cases de fusta i unes platges increïbles. Es deia
Topares.
Aquest poble també tenia unes muntanyes molt altes i punxegudes i que a
l'hivern s’omplien de neu.
A Topares hi vivia una nena que es deia Clàudia. Era de pell morena, amb
els ulls blau fluix i molt il·luminats. Tenia el cabell molt llarg i de color marró
claret. Portava unes ulleres blaves com els seus ulls. Era molt prima i alta i
era molt simpàtica amb els seus amics, pares, tiets i també era molt
senzilla amb les seves amigues. Mai havia tingut enemigues.
Un dia, un grup de joves del poble, entre ells la Clàudia, van anar a fer una
excursió al cim de la muntanya més alta del poble. Allà van quedar
43
meravellats per les vistes que tenien del seu propi poble. Van estar un
parell de hores mirant i gaudint.
La Claudia no en tenia prou i va decidir donar un tomb. Mentre passejava
va veure un altre poble, a l’altre costat de la vall. Era molt més gran i mai
ningú del poble sabia que existissin altres pobles, mai n’havien sentit a
parlar. Aquell poble semblava que era del futur. Les cases eren fetes de
maons i coixins. Hi havia un parc d’atraccions gegant, totes les cases
tenien piscina pròpia, els carrers eren plens de llums i miralls. I la baixada
de la muntanya era plena de llits elàstics.
Va quedar molt encuriosida, sentia que allà podria trobar moltes noves
amistats, amigues tan genials com les coses que veia. Així que va decidir
baixar i abandonar una estona el seu grup, i a mesura que s’endinsava al
poble futurista, se n’enamorava més i oblidava el seu estimat poble.
Caminant va veure un grup de noies amb la pell molt pàl·lida, eren de la
seva edat i va decidir parlar amb elles. Després d’un intercanvi de
paraules, les noies van dir-li que no l’acceptaven, perquè tenia la pell
massa fosca. Va ser una gran decepció, els ulls es van omplir de llàgrimes
però va seguir caminant. El somni d’un nou paradís amb noves amistats
s’havia evaporat ràpidament, només volia tornar-se a unir al seu grup, un
grup on l’acceptaven tal i com era. Així que va pujar corrent la muntanya.
Mentrestant, els seus amics es van adonar que la Clàudia havia
desaparegut i van buscar-la. Van cridar fins i tot als pares i familiars per
ajudar en la recerca. Un dels grups la va trobar, però estava atrapada, a
l’altre costat d’una cúpula, la veien plorar i cridar, però no podien sentir-la.
Que era allò? Van adonar-se que la cúpula rodejava un altre poble que era
molt modern.
44
De sobte, es va encendre una pantalla a dins de la cúpula, era increïble. Va
sortir un robot dient que la Clàudia era seva i que només la retornarien al
seu poble amb una condició. El tracte era intercanviar la Claudia per les
platges del poble Topares .
Tota la gent del poble de Topares es van unir per recuperar la Clàudia.
Semblaven un exèrcit. Van anar cap a la cúpula i van començar a colpejar-
la per tal de trencar-la, però no es trencava. Tenia un camp de
força.Llavors van excavar un túnel per on van ficar una mànega i van
començar a tirar aigua.
45
Al principi semblava que no aconseguien res, però resulta que l’aigua
desfeia la cúpula i la Clàudia va sortir corrent .
Però quan era a punt d’escapar-se va notar uns braços que l’agafaven. Era
la seva mare que l’avisava que ja havien arribat a Topares.
Tot havia estat un somni mentre s’havia quedat adormida al cotxe.
Li va explicar a la mare que ho havia passat molt malament, però li havia
agradat que tot el poble s’unís per rescatar-la.
46
EL MÓN DE LES LLAMINADURES
Escola Joan Llongueras (grup B) - Escola Lopez Torrejón (grup B) - Escola Ítaca (grup B)
La historia parla sobre una família pobre, ben pobre, que vivia en una casa
feta per ells mateixos a la rodalia d’una gran ciutat. Els pares estaven a
l’atur i no rebien ajudes del govern. Així que ho passaven malament per
poder alimentar els seus dos fills. El gran era l’Hugo que tenia 8 anys, i la
petita era la Noa que en tenia 5.
Un divendres els pares els van portar a la ciutat per comprar algunes
llaminadures com a premi a la bona actitud que mostraven cada dia, ja
que no es queixaven mai. L’única condició era que només en podien
comprar-ne quatre, així que havien de seleccionar-les amb cura. Els pares
van esperar a fora mentre els nens compraven. L’Hugo i la Noa van
compartir la mateixa bossa per posar les quatre llaminadures, al cap d’un
quart d’hora ja les tenien. Havien escollit una piruleta ben lluenta, una
gelatina llarga, un xiclet de maduixa i un caramel de xocolata. Van anar a
cridar els pares perquè paguessin, però abans de poder obrir la porta, van
veure que les llaminadures es movien, es van unir les quatre formant una
de sola, fent una super
llaminadura amb el cos
del caramel de xocolata,
el cap de la piruleta, les
extremitats de la
gelatina i les parts de la
cara amb el xiclet de
maduixa. Els nens no es
podien creure el que
veien, van obrir bé la
47
bossa i van ser absorbits per la bossa i van anar a parar a un món
totalment desconegut.
Allà es van trobar una ciutat secreta feta de llaminadures.
Era exactament igual que la seva ciutat, però tot estava fet de pastissos,
gominoles i dolços. L’aigua del riu era de gelatina.
L’Hugo es va posar molt content, perquè va trobar unes monedes d’or,
però la Noa va veure que eren de xocolata.
Mentre caminaven,
notaven que algú els
estava espiant. Van
descobrir que hi havia
nens amagats darrera
els arbres. En aquells
moments van arribar
uns vigilants de
gominola que els
agafaren i els van
portar al laboratori. Allà
els esperaven l’alcalde
i els científics i els hi van dir que no els deixarien marxar perquè volien
investigar com eren els humans.
Els van oferir un plat de gominoles a cadascú. La Noa se les va menjar
totes, però l’Hugo no va menjar ni una.
Els científics li van dir a l’Hugo que no els servia i que el deixaven anar,
però ell va dir que mai no deixaria sola a la seva germana. Però en el seu
cap ja tenia un pla per escapar: com que la paret era feta de llaminadures,
se’n menjarien un tros hi podrien sortir.
48
Els científics van anar a buscar menjar perquè tenien gana. Com que la
cadena que els agafava era de xiclet de maduixa la Noa se la va menjar. I
l’Hugo li va demanar que es mengés també la seva.
La Noa tenia la boca plena de xiclet, va fer una bombolla gegant i va
esclatar tot el laboratori.
Se'n van anar corrents. Els científics van sentir
que alguna cosa havia explotat, van anar al laboratori i van veure tot un
munt de xiclet enganxat per les parets, van sortir del laboratori i van veure
els nens corrents. L'Hugo i la Noa, de cop, van sortir d'aquell món i van
anar a fer una abraçada als seus pares.
I conte contat, conte acabat!