Upload
laratst
View
244
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
CONCURS LITERARI
BUSQUEM A LA PERSONA MÉS
LITERÀRIA!
Si creus que tu pots ser-ho, no dubtis en llegir les descripcions de
personatges que tens a continuació i endevinar quin personatge litarari és.
0
Per participar, envia’ns la teva resposta al nostre bloc:
http://blocs.xtec.cat/cepcescaldea3r/
Termini: teniu temps fins al proper divendres 30 de novembre.
1
A veure si m’endevines...
Jo no sabia que la platja era un lloc tan dolent. Al principi, era una
meravella, però després vaig sortir cames ajudeu-me. Un dia
meravellós es va convertir en un dia de meteorits. Em vaig
estremir, no podia creure el que veien els meus ulls: aquella cosa
era tan gegant i tan marró i estava a punt de caure’m a sobre!
Després, un remolí que es va fer a l’aigua gairebé se m’emporta,
però per sort vaig trobar el meu paraigües i em va fer volar, ja que
tenia les meves ales mullades. Des d’aquell dia em vaig prometre
que mai més tornaria a apropar-me a la platja.
Sóc negra i petita i m’agrada anar ben preparada als llocs.
Els meus enemics són els meteorits, els nens i l’aigua. Mai més em
tornaré a apropar a un d’ells. Als nens molt menys són els que
provoquen els meteorits i els remolins a l’aigua, sort que anava
ben preparada perquè si no... Ara mateix, ves a saber on seria!
Autora: Aida García
2
El meu llibre és fantastic, a mi m’ha agradat molt!
Sóc un nen nervios, i no respecto els meus comanys ni als
meus pares. Tot i així, de tant en tant faig coses
respectuoses. El que més m’agrada de la meva història és
quan vaig fer una patada a un test. Després canvio.
També m’agrada quan els companys diuen – Apa! El noi ha
vingut ben pentinat i ben arreclat!
Aquesta història meva m’ha il·lusionat!
QUI SÓC?
Autor: Carlos Palleja.
3
Sóc una gossa divertida i inquieta i tinc el cabell marró bastant
fosc. No sóc ni alta ni baixa, sóc bastant vella, però mai se’m
treuen les ganes de jugar. M’agrada anar al bosc perquè soc mig
llop. La meva família és molt bona i em cuida molt. Haig de dir que
el que em cuida es bastant vell, com jo, però l’estimo igual.
Ara acabem de venir d’un viatge amb molts nens i ha sigut molt
molt interessant. Hem vist algunes coses extraodinàries, però
també ha sigut bastant perillós, tot i que el que hi ha hagut per
sobre de tot han estat moments divertits.
QUI SÓC?
Autora: Chiara Ayllón
La veritat, sóc un animal amb molts de colorins, sentit literal. Diuen que als animals
de la meva espècie els fa por els ratolins, però no ho sé exactament, ja que no hi ha
de ratolins a la selva, o almenys en la que visc. Dins d’aquell ramat o manada, com
4
a vosaltres us agradi dir, em sentia diferent, llavors vaig decidir marxar lluny d’allà.
A mig camí vaig tenir una idea que no va funcionar.
Senyals d’identitat .
Jo sóc un animal molt i molt gras, de colorins, encara que abans no m’agradaven, i
amb més amics dels que pensava tenir.
Amics i enemics.
Creia que tenia molts enemics, els altres elefants de la selva. Sense jo saber-ho, tots
i cadascún dels elefants, van fer-me una pròpia festa disfressant-se i pintant-se de
colors. D’aquí a uns dies vindrà el meu cosí, Wilbur, bastant antiquat, per cert, ja
que va néixer i créixer en blanc i negre. Jo, en canvi, soc més nou perquè estic fet
de colorins.
Autor: Dani Perez.
5
QUI SÓC?
Per estrany que us pugui semblar sóc un animal que va sortir d’una
muntanyeta de sorra. Un altre animal molt graciós em va fer un xoriço al
meu cap, així doncs em vaig posar mans a l’obra i va ser una feina
meticulosa perquè vaig haver de recòrrer la granja de punta a punta.
Jo habia de saber qui m’havia fet allò al cap, per tant, vaig anar a
preguntar a tots els animals de la granja, d’un en un. Al final no va sortir
el culpable del meu xoriço, però vaig veure a unes mosques que van
provar el meu xoriço (quin fàstic!).
Em van dir qui era el animal del xoriço. Vaig anar corrents fins trobar el
culpable i sabeu qui era? Era el gos del carnisser!! Malcarat, aquell gos
fastigós, eh?, això no va acabar aquí. Jo tan tranqui-la li vaig fer el meu
petit xoriço, així vem quedar em pau . Per acabar del tot, felicito el meu
autor Werner Holzwarth i al meu il·lustradors Wolf Earlbruch, com també
a l’editorial Kalandraka per una edició fantàstica.
Autora: Delia Torres
6
Començaré a parlar de mi, explicant el caràcter:
De caràcter sóc una mica despistat. A més a més, sóc bona
persona. També sóc desastrós i sóc masculí.
Ara us explicaré el meu físic:
D’altura sóc molt baixet. Porto un barret vermell, tambéuna
motxilla petitona de color groc molt fluix. M’agrada molt la mel. De
color de pell, sóc marró.
Les meves aficions són:
Sóc molt familiar i m’agrada viatjar i per això sóc un polissó.
QUI SÓC?
Autor: Lucas Palleja
7
QUI SÓC?
Em considero un ‘’nen” lleig, horrorós i mal educat. Tinc el cap en forma de
tomàquet, les celles sempre en diagonal perquè sempre estic enfadat (o aquesta és
la perspectiva d’alguns que m’envolten), els ulls vermells que disparen làsers, les
orelles allargades i en forma d’auricular, el nas gros i en forma de patata, els dents
trencats i gens netes.
Pel que fa la meva vestimenta, és sempre igual, a baix porto una samarreta interior
de ratlles vermelles, a sobre una samarreta blava amb una espècie de cucs liles,
també un cinturó verd marronós, però no perquè sigui d’aquest color si no que està
brut i els pantalons de ratlles vermelles. Per finalitzar vull dir que sóc verd.
També vull dir que els meus pares són bastant lletjos, ells han sigut qui m’han ajudat
a ser mal educat. Vull donar les gràcies (que no ho faig mai) a aquella bruixa
espectacular i al burro, ells van ser qui em van indicar el camí per casar-me amb la
meva estimada princesa, però hi havia un estúpid guàrdia, que el vaig haver de
treure del meu camí.
La gent que no m’agrada és la gent ‘’guapa’’, que es creuen els reis del ‘’mambo’’
com ara tu que segur que estàs llegint o escoltant això.
Aquest sóc jo i la meva vida, orgullós de ser com sóc.
Autor: Alex Sandoval.
8
Jo sóc femenina i sempre m’estic ficant en tots els meus llibres com “ l’Alicia
Patapam”! A més a més, soc súper divertida i extrovertida pels que llegeixen
els meus àlbums. En canvi, per mi sóc normal i corrent; no trobo l’humor en
mi! Per una altra banda, això sí, he fet coses esbojarrades, com per exemple:
pintar un quadre que em va agradar a la paret de casa meva, fer una banda
per Sant Joan... etc i moltes més coses que ja descobrireu. També està la
meva família: la mare, el pare, els germans i el gat! Penso que no estan tan
bojos com jo. Per acabar vull dir que aquesta soc jo, boja i divertida!
Els meus senyals d’identitat.
Sóc un animal femení. Soc baixeta, tinc orelles, dues dents, mans petites, ulls
grans i tinc deu anys. Un animal boig com la “Cosina Clara”! Així sóc jo!
Amics i enemics.
Primer us diré una informació essencial: no tinc enemics! En canvi, d’amics
tinc la meva família que me l’estimo molt! La meva mare, ni alta ni baixa, el
meu pare, ni bonic ni lleig, el meu germà, ni llest ni tonto i el meu gos, ni
blanc ni negre! Aquests són els meus amics i la meva família. Nosaltres som
així, però jo soc la que més destaco!!!
Sabeu qui sóc?
Autora: Andrea Moya.
9
Hola, jo sóc de color lila, també tinc unes urpes molt grans
com d’un ós o més grans encara.
A més a més, tinc ulleres, tincel nas de color rosa i no m
´agrada el sol. Finalment us diré que tinc unes sabates
negres.
Qui sóc?
Autor: Miguel Palleja
10
Per estrany que us pugui semblar, m’agrada molt cridar l’atenció. Diu la meva mare que
sóc molt divertida i extravagant, bé, la meva mare i molta més gent. Segur que si la
Caputxeta, els Tres porquets o el llop haguessin estat amb mi a totes les aventures,
també ho dirien.
Expliquen que a vegades en els meus llibres aparec fent tonteries, però això jo no ho crec.
Sóc amable i molt adulta, tot i que a vegades faig una mica la bebè.
Sempre vull que m’escoltin i si no és així, passo.
Sóc un animal rosadet súper guai.
Sabeu qui sóc?
Autora: Nerea
11
Hola, sóc un gos una mica estrany. Més ben dit, sóc un gos que no
es troba cada dia, especialment perquè parlo i a més a més m’han
passat coses més estranyes encara que jo mateix, com per
exemple que vaig fer la volta al món per evitar que un amic meu
trepitgés una tifa (quan en realitat hem trobava a uns quants
carrers més enllà d’on estava ell). També una vegada vaig haver
de salvar el Nadal perquè el peresós del Rudolf no tenia ganes
portar el trineu. Finalment vaig haver de salvar al sr.Mack ,el pare
de la Kaila i el Robie, d’un delicte que ell no havia comés.
Si algun dia veieu un gos així soc jo:
Tinc el pél d’un marro claret, també tinc les orelles petites, tinc el
morro molt llarg i per ser un gos la meva altura és normal.
Finalment vull dir-vos que encara no he mencionat uns amics
meus, són els mofetes que es vengen dels humans per castigar els
nens.
Autor: Adrián Francès
12
Hola, sóc un nen i per no enganyar-vos us diré que no sóc ni alt ni
baix. M’agrada molt el xocolata, sobretot la
rajola del senyor Willy Wonka. Tinc quatre avis
al llit que no surten des de fa quatre anys,
estan arrugats, però tot i així els estimo molt.
Amics i Enemics:
No tinc cap amic, bé, apartant el senyor Wonka i els meus avis, als
altres no els importo gens ni mica. Finalment vull dir una petita
cosa, quan passo per allà, em refereixo a la fabrica de xocolata,
m’agrada molt el seu olor.
QUI SÓC ?
Autor: Salvador Palleja Pisa.
13
Hola! Sóc una noia, potser de la vostra edat, i com ja sabeu els meus pares
va anar als camp de concentració.
Els meus enemics són els pensaments, sovint em faig moltes preguntes
sobre què els hi va passar als meus pares. Hi ha una frase que no s’esborra
“en su camino hacia la muerte, mi madre me lanzo a la vida” La meva mare
em va llançar del vagó on viatjava, pel forat de la finestreta petitona que va
aconseguir obrir amb l’ajut del meu pare. Al cap d’uns minuts, uns homes
em van veure, després, em va acollir una senyora amable i simpàtica. La
resta, ja la coneixeu.
Una de les parts preferides de la meva història és la següent:
“Alguien dijo que un día nosotros llegaríamos a ser tantos como estrellas hay en el firmamento.
6.000.000 de esas estrellas se apagaron entre 1933 i 1945. Cada una de ellas era uno de los
mios cuya vida fue destuida y cuya familia fue tronchada como un árbol.
Hoy mi arbol vuelve a tener raices y mi estrella todavía brilla en el cielo.”
Autora: Vanessa Recio
14
Jo sóc.......Un personatge d’allò més divertit. El que passa és que tot ho faig amb
bona intenció, però tot surt malament. Jo no li faria mal a una mosca i
menys a un mosquit.
Per la meva edat no sóc ni alt ni baix, tinc el cabell castany i aixafadet
com la caca de la vaca de l’àlbum de ‘’La Talpeta que volia saber qui li
havia fet allò al cap’’ . Sempre o casi sempre porto la samarreta lila amb
la lletra “E”, els pantalons són grisos amb línies negres i les sabates
molt llargues i grises també.
Tinc un millor amic que es molt llest, tot i que de tant en tant li trenco
les ulleres, però no passa res, està acostumat.
M’agrada el rock especialment AC/DC. Sóc hiperactiu, més que
superactiu!! M’agrada menjar llapis de colors, de diferents sabors com
vainilla i maduixa. No tinc germans. Per cert, que sapigueu que tinc una
casa a un arbre!!
Autora: Michelle Raya López
15
QUI SÓC?
Jo, vaig caure rodant des de la montaya. Jo no tinc les mans molt llarges ni els peus,
però tinc una boca molt gran. A la meva raça li agrada la carn i els ànecs, però a mi
crec que no. Potser sóc una raça d’ànec que no es coneix perquè jo em sento ànec.
Com que sóc igual que els ànecs, jo també i els defensaré dels animals maleducats.
Autor: Raúl Kchich
16
Descripció en primera persona
Jo sóc fort, gran i lleig, però me n’orgulleixo de ser així. No existeix ningú més repugnant
que jo! El meu foc crema més que el d’un drac i sóc més cruel que qualsevol altra bèstia,
sí, sóc el millor. A mi mai m’han agradat els finals feliços, però és que el meu és molt
tendre... La princesa més lletja del món i jo...
A part d’ella i els meus pares no tinc cap amic; m’agrada fer patir a tothom! Jo no tinc por
a ningú, m’he enfrontat a molts cavallers i cap d’ells ha pogut guanyar-me. Necessitarien a
en “Superman” pe guanyar-me en un combat, però... el que més m’aterra és pensar que
algun dia el món estarà ple de nens contents, flors per tot arreu i cançons boniques; se’m
posen els pels de punta al pensar-ho.
Ja us he dit que sóc molt lleig, però voleu saber perquè la gent fuig en veurem?
El meu nas recorda a una patata abonyegada, el meu cap és gros i la punta té forma de
bony com els que li fa la seva mare a en “Shin Chan”, però més allargat, unes urpes
esmolades i una pell verda com la d’un rèptil.
Potser penseu que les històries d’amor només serveixen amb la gent maca, oi? Doncs us
equivoqueu perquè en el meu cas l’aspecte de príncep blau és molt diferent de com us la
podeu arribar a imaginar.
Autor: Dani V.
17
Saltxitxes, salsxitxes i més saltxitxes! Em costa molt fer
veritables confessions, però no puc aguantar més, em declaro
compradora compulsiva a la carnisseria del mercat. He esgotat
tots els punts de la targeta “ M’agrada molt la carn” . Em fa
l’afecte que la carnissera m’ha agafat mania, cada vegada que
vaig a comprar em fulmina amb la seva mirada de recel. Vet
aquí el culpable, el meu preciós cocodrilet , Finn Herman , el
major consumidor de carn del món. Quan li estaven a punt de
donar el premi, per haver menjat més carn, la gent devia
haver marxat perquè ja no quedava ningú. Segurament van
quedar tant bocabadats que se’n van haver d’anar a casa.
Estava molt clar que ell havia guanyat, així que jo mateixa
vaig premiar al meu cocodril.
Personalitat
No em considero un persona maniàtica, ni molt menys egoista,
per aquests motius crec que sóc generosa i, és més, estic
disposada a guanyar el premi a millor cuidadora de cocodrils.
Penso que si aquelles nenetes, les Penderwick, cuidessin al
meu Finn Herman, el pobre ja no seria aquí. També crec que
si hi ha d’haver algun “Principito” aquest ha de ser el meu
cocodril, amb la seva pell verda llustrosa no es pot posar
competència ,eh,Konrad?
Defectes
18
La gent diu que m’enrotllo com una persiana ,però segur que
no es així, oi? Per altra banda, diuen que sóc pesada amb el
Finn Herman, però no els hi faig gaire cas.
Autora : Miranda.
19
Jo sóc un nen ben eixerit. Bé, potser més que un nen, hauria de dir un jove ben eixerit, sobretot si penso
en tot el que he viscut. Diria que en poc temps, m’he fet gran de cop. Des de petit, tot i tenir-ho tot:
joguines, disfresses, roba, capricis…tot!, sempre havia volgut viure grans aventures. Quan passejava amb
la meva cangur pels canals de Venècia, sempre envejava la vida dels nens i nenes que corrien lliures pels
carrerons. Pensava que de ben segur vivien vides més emocionants i arriscades que la meva. En això de
buscar aventures i emocions, tinc molt en comú amb la Pippi o en Max, tot i que la meva imaginació no
arriba tan lluny com per enriure-me’n de policies i mestres o anar-me’n al país on viuen els monstres.
Quan vaig descobrir que durant el dia podia viure la vida de nen benestant i al vespre transformar-me en
algú respectat tan sols pel fet de portar una capa, una màscara i unes botes, em vaig sentir poderós, ple de
vida i amb un munt de ganes de viure els vespres intensament. Des que em vaig fer amic d’uns nens que
malvivien pels canals i els vaig oferir com a refugi un vell cinema, tot va canviar. La vida era, per fi,
apassionant. Mai hagués pensat conèixer una illa secreta, com tampoc poder assolir un dels meus gran
somnis: créixer de cop.
Ja us ho he dit, però jo sóc un jove alt, fort i prim. Tinc els cabells foscos; ni massa llargs ni massa curts,
d’una mida mitjana. Els meus ulls són clars, d’un verd poma. Em reconeixereu per la meva indumentària:
botes negres, màscara negra i capa, com no podia ser d’una altra manera, també negra.
D’amics, no en conec cap altres de més fidels que la colla que vam formar al cinema. Tot i cadascú d’ells
tenen algun tret que els fa especials. Queda lleig destacar un per sobre dels altres, però crec que haig de
confessar que en Bo sempre m’ha semblat un dels amics més especials. La seva admiració per la meva
feina i la seva persistència per ensortir-se’n, m’ha semblat sempre una mostra de valentia , tot i la seva
curta edat. D’enemics, diria que només n’he tingut dos de destacats: els Hartileb i els carabinieri. Us
preguntareu per en Barbaroja. Pobret, tan sols és un vell que fa negocis foscos, però sense gran malícia;
crec que tan sols vol tenir molts diners, ara bé, em sembla que ni ell sap per a què els vol. Sí, sí, sé que ara
us esteu preguntant per en Víctor. Em sembla que després de tot el que vam viure amb el Pròsper, en Bo i
tota la colla, no es pot etiquetar com a enemic, ja que, des del principi, vaig creure que tenia un bon fons
amagat darrere aquelles disfresses extravagants de detectiu. Quin fart de riure quan el vèiem amb aquella
indumentària! I el pobre es pensava que realment semblava un altre.
Autora: Lara Reyes López
20