CLÍNICA UNIVERSITÀRIAelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Novembre 2014 TOT bx.pdf · Jaume Puig 34 Crònica social. Ignasi Torras 35 Fanal de cua L. Capdevila / L. Calderer

CLÍNICA UNIVERSITÀRIA,ESPECIALISTES EN SALUTSERVEI DE FISIOTERÀPIA

Teràpia manual, massatge, treball muscular per a la recuperació de lesions i/o tractament del dolor i millora de la qualitat de vida.

SERVEI DE DIETÈTICA I NUTRICIÓ

Assessorament en alimentació i dietes personalitzades (d’aprimament, per a esportistes, intoleràncies alimentàries, etc.). Tractament de l’obesitat infantil.

SERVEI DE LOGOPÈDIA

Valoració i tractament dels problemes de la parla, de la veu, del llenguatge, de la comunicació i de l’aparell bucofonador.

SERVEI D’ATENCIÓ PSICOLÒGICA

Atenció i orientació psicològica, individual i grupal, per a persones i col·lectius amb malalties cròniques. Grups de creixement personal.

SERVEI DE PODOLOGIA

Prevenció i tractament de les alteracions i malalties del peu. Estudis biomecànics. Plantilles. Cirurgia podològica.

SERVEI DE PSICOLOGIA I D´ASSESSORAMENT PSICOPEDAGÒGIC INFANTIL, JUVENIL I ADOLESCENT

Intervencions psicològiques: maduració emocional, depressió, dislèxia, TDAH, ansietat.Reeducacions psicoterapèutiques. Tècniques d´estudi.

Av. Universitària, 8-10 · 08242 Manresa www.clinicauniversitaria.cat

PER CONCERTAR VISITA TRUQUEU AL 93 875 73 10 Atenció privada o concertada amb mútues, associacions, institucions i entitats.

3EL POU · NOvEMBrE 2014

Cura i consoledito

rial

’evolució de la pràctica mèdica amb el pasdels anys és indiscutible. Les dades sónirrefutables. Com més avenços tecnològicss’han consolidat en el diagnòstic i més hanevolucionat les indústries farmacèutiques,menys mortalitat hi ha hagut al món occi-dental, deixant a banda, això sí, la vergo-nya de les desigualtats incorregibles res-pecte del tercer món. La fotografia que

presentem en el tema central ens fa retrocedir, preci-sament, cap a temps en els quals, a casa nostra, elsrecursos per diagnosticar i tractar malalts eren benminsos. El metge sovint es trobava indefens davant decerts símptomes i no hi havia cap més remei querecórrer al diagnòstic diferencial que tan de moda vaposar a la ficció el Dr. House: una pissarra, una llista depossibles malalties i una dinàmica basada a anar des-cartant malalties a mesura que els tractaments no pro-duïen l’efecte curatiu esperat. Malgrat tot, en ciutatscom Manresa la xarxa hospitalària va acabar sentpotent i s’hi van forjar centres mèdics punters i avan-çats com una Unitat Coronària. I, naturalment, comen la majoria de pobles i ciutats, el quadre mèdicera limitat, però comptava amb especialistesben cèlebres entre la ciutadania. Potser elstractaments eren més erràtics, però, indiscuti-blement, la relació entre metge i pacient eramés estreta.

Perquè, amb el pas dels anys, la medicinaha anat adquirint cert caràcter industrial id’anonimat que, inevitablement, ha obertun esvoranc de desconfiança entrepacients i facultatius. Per tot plegat, isense equivocar-nos gaire, podríem dirque la relació entre metges i malats s’hadeshumanitzat. Aquest fenomen, paral·le -lament, també ha anat fomentant un augede medicines i tractaments alternatius mésbasats a escoltar les persones i els propiscossos que en la ingesta indiscriminada depastilles. Darrerament, però, s’està incenti-vant cert equilibri entre ciència i evidènciaja que, al capdavall, com en tants altresàmbits tecnològics i de la ciència, la globa-lització, el coneixement d’altres cultures ide diverses rodades pel món per tornar alBorn, l’exercici de la medicina ha evolucio-

nat cap a un compendi harmònic entre la diagnosiamb suport tecnològic, la saviesa de la medicina natu-ral d’arreu del món i, sobretot, tot allò que pot tenir deterapèutic la relació entre facultatius i pacients. Elsprotocols de tractaments són vàlids i imprescindiblesper a la l’exercici de la medicina, però el valor afegit delvessant humanístic i l’empatia amb els malalts sóntant o més importants que l’estricte prescripció demedicaments o proves diagnòstiques. Per això, MoisèsBroggi, un dels referents en la pràctica ètica en l’exer-cici mèdic i que va traspassar fa un parell d’anys des-prés de 104 anys de sàvia vida, va acabar els seus diespensant que «els metges ara curen molt més queabans, però en canvi consolen molt menys».

L

4 EL POU · NOvEMBrE 2014

Redacció, administració, publicitat i subscripcions:Associació cultural El Pou de la gallinaPresident: Jaume PuigVicepresident: Jordi SardansSecretària: Lourdes MuñozTresorer: Francesc GarcíaVocals: Joan Badia, Joan Cals, Carles Claret,ramon Fontdevila, Lluís Matamala, Josep r. Mora, Joan Segon, Teresa Torra i Joan vilamala

Carrer Sobrerroca 26, 1r 1aApartat de Correus 1 - ManresaTelèfon i fax: 93 872 50 18www.elpou.cat [email protected]

Membre de l’AssociacióCatalana de la Premsa ComarcalPremi Tasis Torrent 1991Coordinador: Jordi SardansCap de redacció: Carles Claret

Redacció: ramon Aran, Sílvia Berengueras,Núria Closas, Jordi Estrada, Xavi López,Josep M. Oliva, Joan Piqué, Ferran Sardans,Joan Torras.

Disseny: Domènec ÒrritMaquetació: Joan PiquéPortada: Francesc rubí (fa la fotografia, el doctor manresà Josep Corrons).

Fotografia: Jordi Alavedra, Francesc rubí Col·laboradors: Isaac Bosch, Lluís Calderer,Maria Camp, Aida Cantero, LlorençCapdevila, Ignasi Cebrian, Cercle Artísticde Manresa, Pep Corral, Anna Crespo, Laura Estrada, Manel Fontdevila, ramon Fontdevila, Joan Manel Gabarró, ElGalliner, Jaume Gubianas, Dani Hernández,robert Martí, Eduard Merly, Anna Navarro,Enric Oller, Maria Picassó, Alba Piqué,Guillem Puig, Laia Puig, Quaderns de Taller,David Torras, Ignasi Torras, Laura vidal, Joan vilamala, Marc vilanova, Lluís virós.

Administració: Sílvia BerenguerasExpansió publicitària: Publicitat Clarena C/ Urgell, 38. Tel. 93 872 43 86Impressió:INOM, SA. Era de l’Huguet, 7. Tel. 93 878 41 20Distribució:Sobrerroca Centre SL. Tel. 93 873 92 34Dipòsit Legal:B-13.528-1987ISSN: 2253-6647

Amb la col·laboració de:

Les col·laboracions que apareixen signades a la revista no representen, necessàriament, l’opinió d’El Pou de la gallina

notícies del pou

Debat sobre el 9N, al CasinoAmb el títol La consulta del 9-N. I ara què?, el dia 1 d’octubrees va fer la Sala d’Actes del Centre Cultural del Casino unnou debat del cicle Temes del Pou. S’hi va presentar la revis-ta d’octubre i va comptar amb la presència de JosepCamprubí (ANC), Jordi Corrons (Òmnium Bages), Pere Culell(ErC), Maribel Luzón (ICv), Josep Oliva (CDC), i Jordi Garcés(CUP), moderats pel periodista Carles Claret, cap de redacciód’El Pou de la gallina.

Joan vilamala publica l’auca dels altres catalansJoan vilamala, bon col·laborador de la revista, ha tornat apublicar auca i, aquest cop, amb col·laboració de luxe. L’aucad’’Els altres catalans pretén apropar a nous públics l’obraemblemàtica de l’escriptor Paco Candel, publicada ara fa 50anys. Pilarín Bayés ha il·lustrat l’obra. La presentació de l’au-ca es va fer a l’Ajuntament de vic, a la sala de la Columna, eldivendres 31 d’octubre.


De mes a mes 6

D’aquí i d’allàNoah Koffi Baffoe. GhanaJoan Piqué 8

Vides separadesJosep M. Oliva / Jordi Sardans 9

TEMA DEL MES:Metges humanistes: més que una professióS. Berengueras / J. Sardans 10

EmprenedorsMarta vinyoliNúria Closas 17

Natura urbanaIgnasi Cebrian 18

Del tros a la senallaMarta CruzAlba Piqué / Laia Puig 19

Vins del BagesMarc Ávalos 20

De la senalla al platEl pare carbasser va portar...E. Merly / G. Puig / C. Fíguls 21

Tastets de motorEnric Oller i Carbó 23

L’EntrevistaMiquel de Fàbregas SabaterJordi Sardans 24

Espai d’Art 29

Fila CulturalEl micromecenatge obre caminsVíctor González 30

Patrimoni ciutadàTeatre ConservatoriLluís Virós / Francesc Rubí 32

PropostesArt, cinema, música i teatre 33

Fa 25 anys... Jaume Puig 34

Crònica social. Ignasi Torras 35

Fanal de cuaL. Capdevila / L. Calderer 36

el Cul del Pou 37

Número 303 - Novembre 2014

l’opinió del lector

L’arquitecte Oms ila torre Lluvià

El mes de març de 2009, vaig assistir alPle de l’Ajuntament de Manresa, a l’ac-te de reconeixement a l’arquitectemodernista manresà Ignasi Oms iPonsa (1863-1914). Un any desprèsvaig saber que a petició del Col·legid’Arquitectes, Oms era nomenat man-resà il·lustre.

Ambdós actes em van provocar unasensació de frustració pel fet quesimultàniament i a diari, la ciutat con-templava com una de les seves obresmés representatives, la torre Lluvià ovil·la Emilia, s’anava enrunant inexora-blement. I és que a finals dels anys vui-tanta, la torre de planta octogonal del’edifici es va fer ensorrar damunt lacoberta de la casa amb la intenció queaquesta joia modernista desapareguésfent així més plausible que els plans deconreu que l’edifici presidia fossin ocu-pats per un nou polígon industrial.

La tossuderia de l’administració local dellavors no va fer possible que aquestparatge natural fos requalificat.Mentrestant, però, l’edifici modernistas’anava fonent any rere any.

Les circumstàncies actuals de crisi econò-mica, la reivindicació ciutadana i la peticióde l’Ajuntament actual d’un fons europeuFeder per rehabilitar l’edifici com a equi-pament dinamitzador dels valors agríco-les i mediambientals del Pla de Bages hanfet possible veure reconstruïda la torreoctogonal d’aquesta joia arquitectònica imostrar la torre Lluvià amb tot els seuantic esplendor.

Sense cap mena de dubte, aquest és elmillor dels homenatges que la ciutatpodia oferir al preuat arquitecte manre-sà. Manresa és avui més rica i més digna.

En el mateix sentit, les entitats que for-mem part de les comissions de l’Anellaverda i que treballem en el pla d’usos delnou equipament, proposem que quans’adeqüi el primer pis com a aulari, unad’aquestes aules tingui el nom de IgnasiOms i Ponsa i que s’hi exposin docu-ments i objectes de la seva gran obra ipersonalitat.

Jaume Torras Torra, membre de Meandre i de la Comissió de

l’Anella Verda de Manresa


de mes a mesMas inaugura el nou Sant Joan de Déu6 d’octubre. El president de la Generalitat, Artur Mas,assisteix a la inauguració de la segona fase de l’am-pliació de l’hospital de Sant Joan de Déu, que es pre-veu culminar del tot al gener de 2015, amb una inver-sió de 61 milions d’euros.

recorden l’Agrupamentdel Carme11 d’octubre. La commemoració dels 60 anys de lafundació de l’Agrupament del Carme de Noies Guies,que havia començat el dia abans amb una taula rodo-na al Casino, es clou al casal de viladordis, amb tallers,teatre i una exposició històrica.

CDC es concentra al Congost11 d’octubre. Convergència Democràtica deCatalunya celebra a la zona esportiva del Congost elDia dels Convergents, amb uns 8.000 assistents. Hiparticipen valentí Junyent, alcalde de Manresa, Joseprull, coordinador general de CDC i el president de laGeneralitat, Artur Mas.

Ofrena al president màrtir Lluís Companys15 d’octubre. Un parlament de Lluís Calderer sobre laliteratura a l’entorn de Lluís Companys, amb poemesrecitats per La veurem Teatre, centra l’homenatge alpresident màrtir, afusellat fa 74 anys, convocat per laFundació Independència i Progrés. L’ofrena floral ésacompanyada amb cançons patriòtiques del grupLupulus Emsembla.

Actes de graduacióde la FUB i l’EUPM16 d’octubre. El teatre Kursaal acull durant dos diesels actes de graduació de 357 alumnes de la FUB, unaxifra rècord que obliga a fer la cerimònia en tres ses-sions. Sis dies més tard, l’EUPM celebra el primer actepúblic de graduació a la sala de la fundació Althaia,amb els 131 titulats de les dues darreres promocions.

Ecoviure promou l’economia verda19 d’octubre. La setzena edició d’Ecoviure rep al PalauFiral un total de 12.000 visitants al llarg de dos dies,amb una proposta molt àmplia i diversa de productesrelacionats amb energia, alimentació, cosmètica, turis-me o tèxtil, entre d’altres, i un centenar d’expositors.

Homenatge al comte d’Eghk19 d’octubre. Amb motiu del Dia de la Seu i en el marcdel Tricentenari de la Guerra de Successió, els Amics dela Seu recorden el comte d’Eghk, defensor del castell deCardona i enterrat a la basílica, després d’haver mort acasa del metge Mollet, a la Plana de l’Om.

Glòria Ballús rep el preminacional de Protocol17 d’octubre. Glòria Ballús, cap de Protocol del’Ajuntament de Manresa, rep el Premi Nacional deProtocol i relacions Institucionals, una de les màximes

La Mediterrània recupera el carrer12 d’octubre. La plaça Major, la de Sant Domènec i elpati del Casino, amb un gran envelat, concentrenbona part dels espectacles de la 17a edició de laMediterrània, que aquest any s’avança a l’octubre i s’i-naugura amb una revetlla amb la Troba Kung Fú i laUnió Musical d’Alaquàs. La fira, que duu a la ciutatartistes com Dulce Pontes o els Dervixos de Damasc,ven prop de 14.000 entrades, acull un miler de profes-sionals i presenta 201 funcions, amb 107 companyies.

Jordi Alavedra


distincions que atorga l’Associació Catalana deProtocol i relacions Institucionals (ACPrI).

600 persones a laMarxa per l’Anella verda 19 d’octubre. 600 persones participen en la quarta edi-ció de la Marxa per l’Anella verda, a peu o amb bicicle-ta, coincidint amb la cloenda del programa d’actes dela Setmana de la Mobilitat Sostenible.

Abel Pié, nou presidentdels advocats catalans19 d’octubre. El ple reunit a Tarragona escull el degàdel Col·legi d’Advocats de Manresa, Abel Pié, com a noupresident del Consell de l’Advocacia Catalana.

Creu roja lliura els premis Santi vidal22 d’octubre. L’Ateneu de les Bases acull el lliuramentdel tercer premi Santi vidal, de Creu roja, a l’AMPA del’escola renaixença, de Manresa, i a Maria Antònia Oller,de Súria.

Accents d’arreu clouen el Tocats24 d’octubre. L’espectacle Continuem venint de nord,venint del sud, amb vuit poetes de diferents indretsdels Països Catalans, acompanyats al piano per ManelCamp, clou al teatre Conservatori el Tocats de Lletra,enguany sota el lema: Íntims. El cicle literari, que duu aManresa actors, músics, poetes i cantants, haviacomençat el dia 2 amb Cremades d’últim grau, unhomenatge a Joan vinyoli amb l’actriu Aina Huguet il’acordionista Daniel Pitarch.

Sussi Garcia

Una de freda...

...i una de calenta

Ètica al nou POUM

Si el mes passat dèiem que el Pla d’Ordenació Urbanís -tica Municipal hauria d’assolir un ampli consens polític,social i econòmic, ara encara és més necessari quan s’haconfirmat que un dels punts de conflicte que presentamés reticències per part dels grups d’esquerra del con-sistori és la pretesa requalificació dels terrenys del Jon -car, al voltant de les actuals pistes de conduir i de l’EscolaOficial d’Idiomes. Es tractaria de permetre fer-hi diversesactivitats econòmiques, a canvi que el camí dels Tovotses pogués reconvertir en un eix de circulació de doblesentit. No sembla gaire ètic dur a terme aquesta requali-ficació quan un dels propietaris d’aquests terrenys ésLluís Basiana, company de la regidora de SeguretatCiuta dana, Olga Sánchez. Més que d’un canvi d’usos espot parlar d’un nou model comercial a la perifèria man-resana que cal debatre a fons, però sense oblidar queper un cop tenen raó els socialistes quan recorden queBasiana havia estat cap tècnic d’Urba nisme del’Ajuntament fins al 1994 en què se li va obrir un expe-dient per incompatibilitats entre la feina a la Casa Gran iles activitats econòmiques. Els líders dels partits localshan de continuar la recerca d’un consens ampli, peròsense oblidar que aquest tema no ha de passar per alt.

Núria Picas

Un cop més hem de felicitar la manresana Núria Picaspel seu nou campionat del món d’ultratrails. Atletaamb una llarga i constant trajectòria progressiva desque el 2007 es proclama campiona d’Espanya de raids,el 2010 va quedar campiona del món per equips ambla Selecció Catalana, un títol que li va fer especialil·lusió, perquè la Núria sempre ha estat una atletacompromesa amb el seu país i públicament ha donatsuport al procés català cap a la independència. Ambun entrenador particular i seguint la dieta mediterràniacada any ha anat millorant els seus registres. Aquest haestat per la nostra esportista un any pràcticamentrodó. S’ha imposat en tres proves del circuït mundial:Transgrancanària, Ultra Trail Mont Fuji del Japó i NortlFace a Austràlia. va quedar segona a la Ultra Traid delMontblanc. També es va imposar als 4 Trails de 157 kmals Alps i ben recentment ha acabat la temporada gua-nyant la cursa dels Templiers a Millau, al sud-oest deFrança, que recorre els camins dels antics cavallerstemplers. Considerada Iron woman catalana de l’ac-tualitat va començar practicant l’escalada al CECB, mésendavant els raids, la bicicleta de muntanya i el trailrunning. En la seva carrera també ha guanyat triatlonsi duatlons.

EL POU · NOvEMBrE 20148

Noah Koffi Baffoe. Ghana

«Aquí es viu bé si ho tens tot, però les coses tampoc no són fàcils»d’

aquí

i d’

allà

aig néixer a Accra, la capital de Ghana, fa21 anys. El meu pare havia vingut a tre-ballar aquí ja fa anys i la resta de la famí-lia (la mare, dues germanes i jo) vam arri-bar per reunir-nos amb ell fa cinc anys,quan estava a punt de fer-ne 16. Sócjugador de futbol del primer equip delCE Manresa.

De seguida que vaig arribar em vaig incorporar a quartd’ESO, a les Dominiques. Després vaig fer un mòdul decicle formatiu de Manteniment i Electromecànica a l’insti-tut Lacetània. Ara treballo en una empresa que es diuProto-Tech System, a Abrera, de la qual és gerent el presi-dent del CE Manresa, José Luis Correa. Estic content per-què la gent del futbol m’han ajudat molt.

Al CE Manresa no som professionals, tot i que sí que escobra alguna cosa. Juguem a Primera Catalana, que és unabona categoria en què ja tens visibilitat… M’agradariaseguir aprenent i potser arribar a un equip de més nivell.Qui ho sap. De mica en mica. De moment estic tranquil imolt bé. A Ghana ja havia jugat, primer a l’escola i desprésen una mena de selecció comarcal. En arribar aquí, primervaig jugar al Gimnàstic, després a la Font i ja em va fitxar elManresa, primer el juvenil i ara el primer equip. Sóc davan-ter, l’any passat vaig ser el màxim golejador del primerequip, vaig fer 21 gols a la lliga. Aquest any n’he marcatdos, de moment. Em vaig perdre els primers partits, acausa d’un canvi de normativa, provocada per la sancióque va rebre el Barça sobre el fitxatge de jugadors menors.Tot el primer mes no vaig poder jugar i vam haver de pre-sentar una autorització del meu país a la Federació, peròara ja està resolt. Entrenem tres dies a la setmana, i a bandatambé faig d’ajudant de l’entrenador de l’equip benjamí.

Cada dia he d’agafar el tren dels Catalans a les 6.40 peranar a treballar. Ara també em trec el carnet de conduir. Ino tinc temps de fer gran cosa més. vivim al carrer de laSèquia, amb els meus pares i les meves germanes, que aratenen 19 i 14 anys. Manresa m’agrada, és molt diferent dela ciutat on vaig néixer, que té més de 2 milions d’habi-tants. El més diferent és el clima, aquí fa molt més fred imolta més calor! Aquí es viu bé si ho tens tot, però lescoses tampoc no són pas fàcils. El meu pare treballava a laconstrucció i va perdre la feina poc abans d’arribar nosal-tres. Gràcies a Déu, amb el futbol i la feina, anem fent.

Estem còmodes aquí, no ens plantegem marxar, estemintegrats, jo tinc l’esport, els amics… No he tornat a anar aGhana des que vam venir aquí. El meu pare sí que hi ha

anat alguna vegada. Però parlem molt amb els avis, famí-lia i amics… Amb el Facebook, el mòbil… és fàcil estar encontacte i ho fem.

Mai no he tingut problemes de racisme pel fet de sernegre. Al futbol potser algun comentari, algú de públic,però res destacable. Si algú diu em alguna cosa, senzilla-ment no ho escolto. També és cert que ja hi ha molta gentde fora aquí, molta barreja. Al meu equip també hi ha unnoi de Senegal. Jo vaig aprendre català i castellà de segui-da d’arribar, a l’escola i també gràcies a l’Espai Jove del’Ajuntament. A Ghana hi ha moltes llengües. La de la nos-tra regió s’anomena twi i encara la parlem a casa, a part del’anglès, que allà sabem tots i s’estudia a l’escola. Hi hagent de diverses regions de Ghana que no entén els idio-mes locals i parla anglès entre ella. Al país hi ha moltsmusulmans, però nosaltres som cristians. Som practicantsde l’església pentecostal, amb altres africans, sobretot deGhana i Nigèria. Tenim un local a valldaura, a prop de laFlorinda. Ens trobem entre setmana si podem, i elsdiumenge, de 12 a 3. Sí, missa de tres hores! Però no es fapas llarg. Són celebracions en què cantem i són molt par-ticipatives. Som alguns músics, i jo toco la bateria! Semprequan anava a l’església, ja a Ghana, em feia gràcia veure elsque tocaven la bateria. Aquí també ho feia i ho anava pro-vant. Un dia que no va venir el noi habitual m’hi vaig posarjo i fins ara, que ja sóc el titular. Us convido a venir-nos aconèixer a l’església, estem oberts a tothom!

V

Joan Piqué

«M’agradaria seguir aprenent i potserarribar a un equip de més nivell.

Qui ho sap, de mica en mica»


vides separades

Dir el nom del poble en valegeixes que Catalunya és «...un poble que estimai avança donant-se les mans» i trobes que sonamolt bonic. Després surts al carrer, dónes un copa un cotxe i veus com baixa el seu conductor fetun energumen. Quan descobreixes que parla el

teu mateix idioma i que es diu Puigdellívol (o recasens oCasajoana...) t’adones que allò del poble que avançadonant-se les mans era una bella fantasia patriòtica peròque a la vida real aquest poble avança d’una altra manera,de vegades a cops de colze, desgraciadament com tots.També hi va haver algú que va dir, a ritme de sardana, que«és la Moreneta la fe del poble català» sense considerar queal poble català n’hi ha molts que no creuen ni en Déu ni enla seva mare i adjudicant per decret la mateixa fe a tots elsnaturals d’aquesta terra.

Dubto que hi hagi algú, per molt català i molt descregutque sigui, que es pugui sentir ofès per aquella generalitza-ció, però és evident que l’autor d’aquella sardana va tirarpel dret buscant l’emoció i sense mirar prim. I és quepoques paraules es presten tant a la manipulació com laparaula poble. Durant molts anys va ser patrimoni de l’es-querra (de la de debò) i quan deien que «el poble unit maimés serà oprimit», tots sabíem que es referien als deshere-tats. Ara l’esquerra ja en diu «la ciutadania», que és aquestaexpressió que de cop tots han après i van repetint com llo-ros: és neutre, fa modern i, sobretot, no es pot acusar desexista. Fa pocs dies, en un debat sobre el 9N a Manresaalgú va dir que «el poble català no existia» i va provocar uncert rebombori. És evident que, treta de context, la seva afir-mació no té cap sentit. I tant que existeix el poble català,igual com l’andalús o el danès, però hauríem d’aprendre aparlar-ne com una pura expressió demogràfica, com unaaltra manera de parlar dels habitants de Catalunya. Podemdir que el poble català s’està envellint o bé que es concen-tra més a les ciutats que no pas al camp, però no podemparlar de cap mandat (una altra parauleta que s’ha posat demoda) ni de cap clam ni de cap desig d’aquest poble per-què els qui ho fan parlen d’una fantasia que només existeixal seu cap. I crear una hostilitat en nom de tots és més greuque escriure una sardana. El poble català és divers, i quanalguns en parlen com si fos una sola persona estan parlantd’una entelèquia, prego que no m’hi comptin.

LEl debat real és polític

o em va semblar gaire encertat el debat jurídicsobre la consulta del 9N organitzat per la demar-cació Catalunya Central del Col·legi dePeriodistes, quan el debat real que ja s’hauria deviure a Catalunya en el conflicte amb l’estat espa-

nyol és clarament polític. La utilització barroera del poderjudicial per part de les cúpules del PP i del PSOE en relacióal procés català ha estat fins ara una evidència. La indepen-dència del poder judicial és més teòrica que real, ja que lescartes semblen marcades i el teòric àrbitre que hauria deser neutral, el Tribunal Constitucional, és parcial i nomenatpels mateixos populars i socialistes espanyols. Així doncs, eldebat jurídic està viciat, ja que les posicions progressistes idemocràtiques de Josep M. vilajosana, catedràtic deFilosofia de la Facultat de Dret de la UPF, xocaven contra ladefensa a ultrança d’un marc jurídic que, fins i tot, segonsSusana Beltrán, professora de Dret Internacional a la UAB,ens nega als catalans la legitimitat per votar en una consul-ta participativa. Independentment que aquest debat puguidonar joc perquè els dos ponents tenen arguments opo-sats, finalment aquesta mena de situacions només porten aun carreró sense sortida.

Ara bé, on la dirigent de Societat Civil Catalana es va ficar depeus a la galleda és quan va negar l’existència del poble deCatalunya. No volia distingir entre catalans i espanyols i entot cas, va dir que dins del conjunt del poble espanyol hi hacatalans. Suposo que es va deixar volgudament un «enca-ra». Des d’un punt de vista històric ningú no nega l’existèn-cia de Catalunya i tots els professors que jo he tingut a lafacultat d’Història, precisament de la UAB, considerenCatalunya una nació. Els seguidors de Jiménez Losantos eslamenten que la castellanització de Catalunya, feta a sang ifoc, després dels decrets de Nova Planta no hagi donat elsseus fruits i en aquests moments torni a haver-hi una fortaresistència popular a la submissió. L’actual conflicte entrenacions és un fet per a qualsevol observador neutral.Només aquells que tenen la minoria al carrer i al Parlamentcatalà volen continuar imposant-nos les seves lleis. Per aixòtenen por de conèixer la realitat del nostre país en una con-sulta democràtica oberta a tot el poble català. Semblen pre-ferir la bajanada de Franco que començava els seus plam-flets, tot dient el que no era ni creia: «Españoles todos».

N

Josep M. Oliva Jordi Sardans

Metges humanistes:més que una professió

Sílvia BerenguerasJordi Sardans

ra també el temps del ferpaís, amb què l’expresi-dent Jordi Pujol anomena-va un seguit d’activitatssota l’ombra del franquis-me per recuperar el senti-ment identitari nacional ireconstruir Catalunya, com

el moviment Cristians Catalans, que el1974 va desembocar en la fundació deConvergència i Unió. Aquest discurspolític va impregnar el catalanisme delsmetges que hem entrevistat. D’altrabanda, tal com afirma el doctor LluísGuerrero, director de l’Arxiu Històric deCiències de la Salut Simeó Selga, «fentde metge es fa un servei a les personesque porta a implicar-se socialment afons». En aquesta vocació altruista queels fa anar més enllà de la professió perintentar resoldre la problemàtica socialdels pacients i les mancances assisten-cials, hi podem reconèixer la tasca delsdoctors Selga, Llatjós, Corrons, Llussà ialtres.

Aquesta generació de metges manresansés testimoni de les tertúlies del Gremi deSant Lluc, un referent de la resistència cul-tural contra la dictadura nascut als anys40 a la penya del cafè de Sant Domènec,que primer aglutinava metges com Selga,Puig, Llatjós, Casanovas, Llussà, March,Peña, i després també artistes comvilanova i vila-Closes, entre d’altres. Mésendavant, van ser testimonis, i fins i totactors, entorn de la polèmica fusió hospi-talària a Manresa durant els anys 80 i 90.Però per damunt de tot, van ser metges.Ara, retirats de la professió, es mostrenrespectuosos, però també un punt crítics,amb la pràctica mèdica actual.

Josep Corrons Espinal, cardiòleg: «La medicina s’ha anat deshumanitzant»

va estudiar Medicina per consell de laseva mare, però matisa que l’actitud deservei l’havia tingut sempre. «Desprésvaig tenir la sort que la meva professió fosla meva vocació. L’activitat del metge had’estar marcada per la voluntat d’ajudar ila compassió, sense oblidar que el primerajut és estar al dia en els coneixementscientífics». De ben segur que aquestsprincipis van moure el doctor Corrons aimpulsar diferents iniciatives assistencialsmanresanes al llarg de la vida, comAmpans o la Unitat Coronaria. Als 86anys, encara s’apassiona parlant de lacreació, el 1974, del centre especialitzat aatendre els malalts del cor, que en la sevaconsolidació va arribar «al nivell màximd’atenció mèdica i sanitària en aquellmoment». Corrons va ser el directormèdic de la Unitat, però insisteix que «nova ser obra meva, òbviament. va tirarendavant per totes les persones que hivan treballar. A més, vaig tenir la sort detenir uns companys molt bons. Sense eldoctor Badal tampoc no hauria estat pos-

sible». La manca de recursos de l’èpocaels va fer plantejar la necessitat de crearun centre de reanimació de malalts cardí-acs «que a més fos assequible a tothom, ia Manresa mateix. Aquests pacients hande ser atesos ràpidament, els minutscompten molt. Llavors els hospitals noestaven preparats per recuperar l’aturadacardíaca, i la Unitat va ser un mitjà per evi-tar la mort sobtada. Després va evolucio-nar d’acord amb els avenços tecnològics icientífics». Per al doctor Corrons, un altrefet positiu de la Coronària és que «vacoordinar-se amb el servei de medicinainterna del doctor vendrell a l’hospital deSant Andreu. va ser un pacte avançat perl’època». Per tot plegat, al doctor Corronsli pesa que als anys 90 no es defensés lacontinuïtat del centre, fet que atribueix «aun defecte de la medicina actual, moltcentralitzada, on el que mana és elgerent. No tinc res en contra d’ells, peròcrec que són els metges els qui hauriende prendre les decisions mèdiques».

Josep Corrons també va intervenir en lafundació d’altres institucions manresanesrelacionades directament o indirectaamb l’atenció sanitària. va ser el secretaride la junta fundadora de l’escola d’ATS

El 2014 Manresa celebra el centenari del naixement del metgeSimeó Selga i commemora els deu anys de la mort del farmacèuticramon Cornet. Per això hem entrevistat quatre metges que vanconèixer de prop el pediatre manresà, i com ell han exercit la medi-cina posant humanitat i ull clínic allà on mancaven recursos de totamena. Els doctors Corrons, Cots, Llussà i Sant senten una profundavocació de servei, que els ha dut també a participar activament eniniciatives assistencials, educatives, culturals i polítiques a Manresa,durant els anys de la dictadura i la transició democràtica.

tem

a de

l mes

E


Farreras valentí. Corrons explica que «aprimers anys 70 als centres sanitaris deManresa faltaven infermeres i formaciód’aquesta mena». Creu que l’escola va seruna bona pensada, «perquè l’ensenya-ment era a càrrec de metges de tots elscentres sanitaris de la ciutat, de maneraquasi voluntària». També va ser professorde l’Escola de Formació Social Torras iBages. A la mateixa època, la seva esposaAnna M. Perramon formava part de lajunta de dames benefactora d’Ampans, elnucli de la qual van ser «pares emprene-dors que lluitaven per una atenció i unainserció digna dels seus fills discapaci-tats». Després de ser-ne president durant8 anys, ara és patró vitalici de l’entitat.recordant els primers temps d’Ampansno pot descuidar-se l’Encarnació Camps,«que vaig anar a buscar perquè fos de lajunta. Ella va organitzar les primeres colò-nies i va intervenir en l’obertura dels pisostutelats. Era la infermera del doctor Selga,un home excepcional; tots dos feien moltbon equip. D’ells es podria dir que erendos pre-ampans ». Corrons va compartiramb Selga moltes estones de tertúlia delGremi de Sant Lluc. El cardiòleg s’hi esta-va «fins a les 12 de la nit. M’ho passavamolt bé. Després me n’anava a fer demetge d’urgències per tot Manresa».recorda el gremi com un grup de demò-crates en temps de dictadura, i asseguraque van influir en la seva formació perso-nal, en una època d’efervescents tertúliesa la ciutat: «N’hi havia una a l’Ateneu, unaaltra al començament de la ctra. deSantpedor i la del Gremi, al cafè l’hotelSant Domènec».

El doctor Corrons també va compartiramb el metge Selga una militància activaen el si de Convergència i Unió. Amic per-sonal de Jordi Pujol, li ha escrit una carta –que no ha obtingut resposta– amb motiude l’afer de corrupció i frau que ara envol-ta la seva família: «Quan vaig saber-hovaig tenir un dels disgustos més grans a lameva vida. No hi comptava. Tinc la triste-sa pel que ha fet malament, però tambél’orgull d’haver estat un dels seus segui-dors políticament. valoro molt com haconsiderat al llarg dels anys les relacionsCatalunya-Espanya».

Sobre els metges d’abans el doctorCorrons afirma que «tenien una altramentalitat. Ara són altres temps i la medi-

cina és eficaç. Quan jo vaig començar el1953, no ho era ni de bon tros, però amida que ha millorat la tècnica, la medici-na també s’ha anat deshumanitzant,quan el dany moral de la persona no espot obviar». De la medicina actual reco-neix altres avantatges, com la participaciódel pacient en la presa de decisions: «Araun malalt sap tot el que té, se li diuentotes les possibilitats de tractament, men-tre que als anys 50, a una persona quetenia un càncer no se li deia tota la veritat,per no impressionar-lo». No obstant això,creu que ara falta temps per asseure’samb el pacient i explicar-ho amb calma,com també que «s’ha perdut una mical’interrogatori, essencial en medicina. Sifas un interrogatori a consciència l’explo-ració que facis després et donarà pocacosa més». Per això reivindica tornar alsorígens i «recuperar la relació metge-pacient, que requereix temps».

Ricard Cots Parcerisa, reumatòleg: «He estat feliç visitant malalts»

A la facultat va descobrir el que més liagradava de la medicina: «Diagnosticar,aprofundir en l’interrogatori, l’exploracióal pacient i descartar hipòtesis, però tam-poc ningú t’ensenyava a fer-ho». Caliamolta pràctica i aprendre dels errors, afor-tunadament sense conseqüències greus:

«Una vegada discutíem que un pacientpotser tenia sífilis, perquè la nineta d’unull no es dilatava. Al final l’home ens vadir: «Oigan, este ojo es de cristal». Al capdel temps ricard Cots recorda amb sim-patia aquestes «coses d’aprenent», que lipassaven quan era voluntari al dispensariparroquial del barri del Bon Pastor deBarcelona, amb companys de 5è demedicina de la Universitat de Barcelona.El 1955 ja era reumatòleg i metge deguàrdia a l’hospital Mare de Déu del’Esperança. A més, ho compaginava ambuna consulta privada al barri de laverneda: «Amb uns companys de l’hospi-tal hi anàvem dia i nit, per torns, i ateníemgent obrera, immigrada. No tenien ningúque els atengués». El dèficit assistencialencara era més greu als pobles, com arodonyà (Alt Camp), un poble de 500habitants, on el doctor Cots va guanyaruna plaça d’APD (Asistencia PúblicaDomiciliaria): «Guanyava 5.000 pessetesal mes i no en tenia prou per casar-me».Més endavant, el 1964, ja casat ambTeresa Just, va obtenir plaça a Avinyó:«Havies d’estar per tot, i a qualsevol hora.vaig assistir un parell de parts, portava elspacients a Manresa amb el meu cotxe,però la feina m’agradava molt».

En la trinxera de metge de capçalera alsanys 60 Cots va trobar gent «mèdicamentabandonada. La Seguretat Social cobriales medecines més barates, i perquè assu-


Josep Corrons

mís alguns antibiòtics calia l’autoritzacióde l’inspector, que trigava dies. Hi haviapacients de tifus que morien esperant-la».Una altre costum de l’època era la con-ducta: «Cada família pagava al metge delpoble un tant al mes i llavors passaves avisitar-los de franc. Molta gent no teniadret a assistència per la Seguretat Social iaixí tenia una cobertura sanitària». Cotstambé tenia consulta privada de reuma-tòleg a Manresa des de 1960, on era cor-rent que els especialistes es consultessinentre ells, directament, i si calia es deriva-ven els pacients. Era l’anomenada consul-ta mèdica: «Tu mateix buscaves unasegona opinió en cas de malalts greusque no podien esperar en el diagnòstic».

El 1972 ricard Cots entra a l’equip mèdicde l’hospital de Sant Joan de Déu. Hi vatreballar colze a colze amb el doctorSelga. Del pediatre afirma que «era unsant, una persona honesta, un punt can-dorosa. va dedicar tota la vida als altres, ala ciutat, als costums tradicionals, la histò-ria... I també era un bon amic». Durantanys ambdós van ser els responsablesmèdics de Sant Joan de Déu; com a sub-director del centre, el doctor Cots va assu-mir les responsabilitats del càrrec, encaraque li agradava molt més ser metge i ferdiagnòstics: «Jo era feliç visitant malalts.El més satisfactori era resoldre casos com-

plicats. Ara s’afinen molts més diagnòs-tics, es diagnostiquen càncers incipients,però es fan moltes proves inútils. Ensegons quins casos només explorant opreguntant ja n’hi hauria prou. De totamanera, entenc que tot això passa per unexcés de feina; també influeix molt la pora la denúncia».

A banda de la seva dedicació professio-nal, el doctor Cots ha participat en la fun-dació de l’Arxiu Històric de les Ciències dela Salut del Col·legi de Metges, de nou alcostat del doctor Selga, en la primerajunta on també hi havia els metgesAranalde, rotllan i Guerrero, i el farma-cèutic Cornet, perquè «em venia de gustrecollir el treball i les biblioteques de met-ges manresans. Després aquesta idea esva ampliar al Bages i a tot Catalunya». Imalgrat que no li agrada ocupar càrrecs,també va ser president de la junta comar-cal del col·legi durant 6 anys, en què va ferde mediador per aconseguir una distribu-ció racional de serveis entre els diferentscentres assistencials de Manresa als anys80: «Ens vam reunir amb responsables dela Clínica, del Centre Hospitalari, de l’hos-pital de Sant Joan de Déu; ambl’Ajuntament. va ser impossible». vinculata Convergència des de la clandestinitat,es mostra bastant actiu als primes anysdel partit. Coneix personalment Jordi

Pujol des de la joventut, «una personamagnifica. Ens feia uns discursos morals, itambé sobre pàtria i religió, sota el lemade fer país, a la Confraria de la Mare deDéu de Montserrat. Era taxatiu, compliaamb el que deia; això li donava una supe-rioritat moral». Ara, retirat de la vida acti-va, dedicat a la família i fent balanç als 83anys, reconeix que malgrat els maldecapspassats, «si tornés a néixer tornaria a ferbastant el que he fet».

Carles Llussà i Ruiz, psiquiatre:«Estem fent una medicina de país ric i no ho som»

Quan va acabar el batxillerat va anar aveure el metge Selga, «que tot just haviaacabat la carrera, perquè m’orientés», i esva decantar per la Medicina. Altres refe-rents van ser el metge Miquel, gendre deldoctor Oleguer Miró, que era el metge decasa. També recordo el doctor Planas».Un cop a la facultat de Medicina de l’hos-pital Clínic s’interessa per la psicoanàlisi,quan Freud era «totalment vetat en l’èpo-ca del nacionalcatolicisme, perquè erajueu i es considerava que atacava lesarrels dels cristianisme». A la Universitattambé va covar un catalanisme pregon;llegia llibres sobre la Mancomunitat i s’im-pregnava de l’esperit de la fundacióBernat Metge: «Eren temps de moltainjustícia social, de persecució de la llen-gua i de la cultura catalana». Per això el1953 va fundar, «amb una colla d’amics»que formaven l’Associació d’Exalumnesde l’Institut d’Esenyament Mitjà (l’actualLluís de Peguera), la revista manresanaBages, i el 1957 s’introdueix en política,con cre tament a Cristians Catalans, elmovim ent clandestí liderat per JordiPujol. També era assidu a les tertúlies delGremi de Sant lluc, al cafè de SantDomènec.

Al cap dels anys, Carles Llussà reconeix ensi mateix un sentiment de la justícia queel va fer participar en aquestes i altres ini-ciatives, com l’escola de Formació SocialTorras i Bages: «Em semblava injust queles dones no poguessin continuar elsestudis. Moltes col·laboraven en institu-cions eclesiàstiques, però algunes no s’hisentien prou realitzades». Amb la creacióde l’escola, el 1959, «es pretenia que lesnoies accedissin a estudis superiors que


ricard Cots

anaven més enllà dels que Manresa oferiaen aquell moment, i a més donar respos-ta a la problemàtica social de la ciutatamb la professionalització dels serveissocials». L’escola depenia del Bisbat devic –«en aquella època ens aixoplugàvemen l’Església o no fèiem res»– i el doctorLlussà hi va fer classes de psicologia. Comno podia ser d’una altra manera, hi va ferconèixer les tendències de la psicoanàlisi.En canvi, li va resultar més difícil aplicar-laa la consulta externa de la SeguretatSocial, «per manca de temps de dedicacióal pacient».

En aquell temps, el psiquiatre explica que«la pràctica de la psiquiatria i de la neuro-logia anaven juntes. La Seguretat Socialles recollia sota el nom de neuropsiquia-tria». va obtenir la primera plaça al Bagesd’aquesta especialitat i va veure evolucio-nar les seves possibilitats terapèutiques:l’aparició dels psicofàrmacs, «una einabàsica per curar o atenuar malalts psicò-tics i reduir les teràpies agressives. Tambévan ajudar que els malalts es curessin acasa sense necessitat d’ingrés en una ins-titució». Subratlla un altre avenç: «Cap alsanys 60 la societat va començar a perdrela por al psiquiatre i els pacients es vanatrevir a manifestar les seves angoixes».respecte a la demanda dels pacients,recorda que més endavant, «amb la crisidels anys 70 i següents es va produir unainflació de peticions de servei a laSeguretat Social per problemes laborals ifamiliars». A banda de la consulta públicai privada, Carles Llussà va ser cap delServei de Psicologia i Psiquiatria infantilde l’hospital de Sant Joan de Déu, des del1962 fins al 1988, «on aprofundíem en lescauses psíquiques del trastorn i s’intenta-va una psicoteràpia».

Com el seus companys, Llussà reconeixels avenços tecnològics i científics de lamedicina: «Els professionals estan benpreparats i intenten fer bé la seva tasca,però no s’enraona prou amb el malaltdarrere de la seguretat que els dóna latècnica». respecte a la sanitat actual afir-ma que «ara tenim un conflicte assisten-cial. Estem fent una medicina de país ric ino ho som. Les retallades són fruit d’unpragmatisme amb criteris d’immediate-sa». Tampoc no està d’acord amb la priva-tització de serveis, sinó que vol una medi-cina pública sostenible. No obstant, reco-

neix que al mateix temps «les despesesen sanitat han augmentat en progressiógeomètrica». Precisament per racionalit-zar despeses en aquest àmbit, va interve-nir en les negociacions amb la Generalitatals anys 90 sobre la problemàtica entornde la fusió hospitalària: «La primera fase,amb la creació de l’Hospital General, vaser un fracàs. Hi havia els interessos dediferents parts: l’Ajuntament, els centreshospitalaris, sindicats, associacions deveïns... i es va fer una mesa de discussió. Eldelegat del departament de Sanitat esreunia amb els interessats i després dona-va comptes al grup de metges que for-màvem Corrons, Tuneu, Llatjós, Selga i jomateix. Proposàvem fusionar serveis, nocentres».

Des dels temps de Cristians Catalans eldoctor Llussà ha continuat activament enla política fins al 1984, després d’haverestat testimoni de la transició política, desdels nivells directius de ConvergènciaDemocràtica de Catalunya. D’aquestperíode destaca un desconcert amb elfuncionament del partit: «En les eleccionsgenerals de 1977, com a president delcomitè executiu comarcal, era responsa-ble d’organitzar la campanya i vaig prefe-rir mantenir-me al marge del finança-ment. Més endavant, cap a la 3a legislatu-ra del govern de CiU, es van plantejar uns

problemes que van afectar la ciutat deManresa. La resposta del president Pujolva ser: «No tot es resol com un voldria».Per tot plegat i per relleu generacional,ara, als 88 anys, és militant de base.Dolgut amb el cas Pujol, admet que «elslíders cometen errors». Sens dubte la psi-quiatria ha ajudat el doctor Llussà a com-prendre la naturalesa humana, «que ésfeble i imperfecta. De persones angelicalsno n’hi ha gaires». No obstant això, creuque pel que fa a l’expresident «s’ha dereconèixer la seva obra. Pujol va bastirestructures d’autogovern que han preval-gut en els darrers 25 anys».

Francesc Sant Figueras, traumatòleg: «El malalt era teu des que el rebies finsque el donaves d’alta»

Se li desvetlla la vocació per la medicinaals 8 anys, en plena postguerra, quan vaestar sis mesos malalt a Lleida: «Estar apunt de morir em va fer veure la impor-tància de salvar vides», afirma. Allà el vaatendre vicente Ferrándiz, cirurgià repu-blicà «desterrat pel règim franquista, moltcompetent. Havia estat adjunt al governde Negrin». Aquest episodi de vida tambéha fet que al cap dels anys el doctor Santhagi indagat pel seu compte en la medi-


Carles Llussà

cina de la guerra civil; sobretot s’ha inte-ressat sobre els hospitals a la rereguardade l’exèrcit republicà en el seu desplega-ment per Catalunya. Dels anys de la post-guerra recorda també l’agudesa intel·lec-tual dels metges i artistes del Gremi deSant Lluc: «Quan era estudiant anava a lestertúlies de Sant Domènec. va ser unaexperiència vital de manresanisme pur,molt enriquidora».

Sens dubte, l’esperit autodidacte deFrancesc Sant l’ha ajudat en l’exercici dela seva professió, traumatòleg per laUniversitat de Barcelona. va aprendrel’especialitat al costat dels cirurgiansPiulachs i Domènech Alsina: «Com a apre-nent clínic seguies un circuit, primer anes-tesiant malalts, fent servir èter i altressubstàncies que no tenen res a veureamb les d’ara. I després al costat delscirurgians. Abans l’especialitat pertanyia aells». Acabada la carrera, Sant entra a l’e-quip del doctor Tuneu el 1960, al seu dis-pensari d’accidents de treball al carrer dela Canal. Explica que assumien el 80%d’accidents laborals de la CatalunyaCentral: Manresa, Bages, Martorell,Balaguer, fins i tot Lleida. «visitàvemmolts treballadors dels sectors tèxtil i dela mineria, amb sinistralitat molt alta. Capal 1962-63 el dispensari atenia uns 450accidentats al mes; treballàvem de 14 a16 hores diàries. No hi havia servei d’ur-gències; per als accidentats de nit ens cri-

daven al doctor Llorens o a mi des de laClínica o l’hospital de Sant Andreu.Havíem d’estar preparats per traumatis-mes de tota mena».

Malgrat que queden lluny, Sant recordaamb precisió el treball contra rellotge i elsrecursos assistencials precaris: «Treba llà -vem amb raigs X i ull clínic, sense serveide reanimació. Tampoc hi havia aneste-sistes; l’anestèsia l’administraven lesmon ges, que déu n’hi do del que feienpels recursos que hi havia. Però el malaltera teu des que el rebies fins que el dona-ves d’alta. Implicava molta més respons a-bilitat, però entre el malalt i el metge s’es-tablia una relació estreta i fins i tot afec-tuosa, que portava a tractar diferentsgeneracions d’una família. També teníemmolta llibertat d’acció. Si ara féssim el quefèiem entraríem en causa judicial».

Però el moment àlgid de la seva carreraesdevé al Centre Hospitalari, inaugurat el1971. Sant n’explica els orígens: «A finalsdels 60, mancaven ja quiròfans i llits peratendre l’alta sinistralitat, per això Tuneu,que tenia una gran visió estratègica, vaveure la necessitat de construir un centremonogràfic de traumatologia. La primeraidea va ser que depengués de la Clínicade Sant Josep. Les monges Hijas de SanJosé, propietàries de la Clínica, tenien unterreny a tocar, on fins i tot hi havíem anata prendre mides per encabir-hi quiròfans

i despatxos. vaig negociar-ne la comprapersonalment amb la superiora general,però les monges no van vendre». Aquestfet va comportar l’entrada de MútuaManresana en el projecte i la compra delterreny a l’actual avinguda de les Bases.Per a Sant va ser una llàstima que després«el centre monogràfic no pogués sobre-viure i que es convertís en una policlínicaarran del concert amb la SeguretatSocial». També li va saber greu que cadacentre sanitari manresà «anés a la seva».va intervenir en l’intent fallit de reorganit-zació de serveis després de la creació del’Hospital General: «Hi havia una despesaexcessiva, però no va haver-hi acord perdistribuir especialitats per centres. Ara lafusió ha donat pas a un hospital monstru-ós i caríssim».

Francesc Sant guarda un record entra-nyable dels anys com a metge d’empresade la Companyia Anònima Manresanad’Electricitat (CAME). «M’ho vaig passarmolt bé instruint fins a 150 socorristes dela plantilla de treballadors. Amb el pintorvila-Closes, el fuster Bover i el mecànicMacià vam fabricar un maniquí per alscursos de primers auxilis, el primer que esva fer a Espanya». La fusió posterior del’empresa manresana amb Fecsa va posarfi als cursos de socorrisme i «limitava lameva feina a fer informes i revisions, i ja noem va interessar. A la vida he procuratgaudir del que he fet». Afeccionat a l’es-port, va ser també metge del Centred’Esports Manresa. Als 79 anys admet queencara en seria, «però no pot ser», diu. Encanvi, llegeix i escriu molt: ha recollit lesseves vivències en una història de la trau-matologia que de moment no publicarà.

Ramon N. Cornet, un farmacèutic humanista

El 16 d’octubre es van complir deu anysde la mort del farmacèutic i humanistaramon N. Cornet i Arboix. L’Arxiu deCiències de la Salut, el Centre d’Estudisdel Bages i Dovella tenen previst organit-zar uns actes a partir del mes de desem-bre per tal de recordar-lo. L’ACS pensaorganitzar un cicle de conferències ambla intenció de publicar-les posteriorment,i estudia editar la seva tesi doctoral enHistòria sobre Apotecaris a la Manresa delsegle XIV.


Francesc Sant

Nascut al carrer Sobrerroca de Manresa, el13 d’octubre de 1925, el 1957 es llicenciaen Ciències Químiques per la Universitatde Saragossa. Es dedica uns anys a l’ense-nyament fins arribar a la seva etapa defarmacèutic que va del 1980 al 1991.Durant la carrera havia fet pràctiques enlaboratoris com Artigalàs o el CentreHospitalari i com a dependent a la farmà-cia Pradell del carrer Mossèn Serapi Farré.L’endemà d’acabar la carrera compra lafarmàcia Buxó, que es converteix en far-màcia Cornet, a la carretera deSantpedor, on exerceix de farmacèuticdurant 11 anys fent preparats de labora-tori (fórmules magistrals), aprofitant elsseus coneixements de química. El seuesperit romàntic li feia tenir un conceptede la professió que remetia al de l’anticapotecari, que participava en el procésd’elaboració dels específics, fet que podiareviure en l’elaboració de fórmulesmagistrals, que a ell li agradava fer, pertenir un tracte més proper amb elpacient.

Com a delegat del Col·legi de Farmacèu -tics té discrepàncies insalvables ambcompanys de professió, «malaurada-ment amb persones amb qui al llarg delsanys havia mantingut una vinculacióestreta, una relació d’amistat i professio-nal», tal com assenyala el seu fill ramon.En una carta a un antic company de laFacultat de Ciències Químiques deSaragossa li explica que «els criticava perser uns botiguers i un col·lectiu moltmaterialista que només sabien parlar detants per cent». També li diu que per fer-lo callar li donaven càrrecs importants,però igualment els criticava. El farmacèu-tic Josep Trapé, que també es va llicenciarel 1980, el recorda com «un bon compa-ny de feina», que ja havia estat professorseu de química i matemàtiques al’Acadèmia Cata lunya. També fou perit ipresident de la delegació del Bages delCol·legi de Farmacèutics de la Provínciade Barcelona. Maurici Julià, que treballa-va amb ell d’auxiliar a la farmàcia, afirmaque «el tracte amb els empleats va serexcel·lent. Fins i tot després de retirar-se,als 65 anys i fins al darrer any de la sevavida, pels volts de Nadal ens portava unpresent». recorda també que «era amicdels seus amics: cada dia al migdia anavaal Club de Tennis, on es trobava ambrosal, Fernández Alamillo, López de

Hierro, Borderias, Tachó, Morales, i sobre-tot, Josep M Hernández Soler, amb quieren íntims amics des de feia molts anys».

Com a historiador de les farmàcies localscomença l’estudi l’any 1980 en forma detesi de llicenciatura dels Anuncis de far-màcia a la premsa manresana del segleXIX, que es converteix en la primera tesien català a la Facultat de Farmàcia. El1981, precedint l’acte d’homenatge alfarmacèutic Francesc Casanovas i Pratpels seus 50 anys de professió, presentatper la doctora Anna M. Carmona i Cornet,pronuncià la conferència sobrePropaganda Farmacèutica a la premsamanresana del segle XIX, a la delegaciódel Col·legi de Farmacèutics. El 1983 obtéla Beca d’Investigació atorgada per Caixade Manresa que li serveix per fer la tesidoctoral dirigida per la doctora Carmona,sobre Farmàcies i farmacèutics del segleXIX a Manresa, publicada per l’entitatbancària l’any 1987 la primera part: Elsantic apotecaris i el 1988, la segona: Elsmoderns farmacèutics.

Del 1980 al 1992 va ser tresorer delCentre d’Estudis del Bages. Fa conferèn-cies com la del 1985 sobre la Història dela Farmàcia a Manresa, a la sala d’actesdel Montepio de Conductors, i publicaarticles a la Miscel·lània d’EstudisBagencs i a la revista Dovella. El juny de

1986, el Centre, a instàncies seves, pro-posa la dedicació d’un carrer del barriAntic al farmacèutic valentí vallcendrerai Pons, alcalde de Manresa durant eltrienni liberal (1820-1823), que evità lapropagació de la febre groga. Els dies 8, 9i 10 de juny de 1990 participa en el sisèCongrés de la Història de la MedicinaCatalana, on presenta una ponènciasobre l’arribada del primer Esteve aManresa l’any 1787. A Gimbernat, revistaCatalana d’Història de la Medicina i de laCiència, publica l’article Apotecaris al’Hospital de Sant Andreu. Algunes nissa-gues d’apotecaris manresans dels seglesXVII-XVIII. Epidèmies, salut pública i l’estatde la ciutat de Manresa, 1720-1786, i JoanIgnasi Daví i Garriga, apotecari botifler. El1998, ja malalt, col·labora al llibre OleguerMiró i Borràs; Un erudit metge manresà(1849-1820), amb l’article El Dr. OleguerMiró i el Receptari de Manresa (s. XIV). El17-11-2000, presenta al Col·legi deMetges la Nova Transcripció del Receptaride Manresa del segle XIV i el seu estudi.Comença a treballar en la seva tesi doc-toral d’història Apotecaris a la Manresa delsegle XIV, obra encara no publicada queinclou una dedicatòria especial a lamemòria del doctor Antoni Esteve (1902-1979). El 15 d’octubre de 2004, conjunta-ment amb Marc Torras i Serra, rep elpremi Oleguer Miró per l’estudi sobre ElReceptari de Manresa.


ramon N. Cornet

A la vida prenem decisions, punts d’inflexió queprovoquen canvis de rumb. La de la Queralt ha estatdeixar la feina de cambrera, per provar de fer el queli agrada més: la fotografia. Concretament fotogra-fia de reportatge documental i social. Per això hamaterialitzat Queraltvinyoli.com en un estudi queella mateixa ha arreglat a casa seva, una masia delSuanya.

uè et permet l’estudi que abans nopodies fer?—Em dóna un espai on poder treba-llar, per fer coses d’altres empreses iper mi. Practicar, fer fotos a la gent iexplotar més la part creativa.

—I a l’altre espai digital, queraltvinyo-li. com, hi exposes tot el que has anatfent.

—És el meu portafoli, allà mostro tot el que he fet i séfer. Des de projectes fotogràfics per a empreses, a viat-ges i reportatges, col·laboracions i projectes que he fetper mi.

—Quin projecte destacaries més?—Segurament el que em va portar al Nepal, que va serel meu treball de fi de carrera però que vaig portar a unnivell més personal. Allà vaig anar a un centre demenors discapacitats, hi vaig anar amb una idea, peròun cop allà em vaig haver d’adaptar a les seves condi-cions. va ser un repte i tota una experiència personal iprofessional.

—Com veus el teu futur com a fotògrafa actualment?—No és fàcil, en el sentit que som joves i comencem dezero i moltes empreses et demanen que tinguis més detres anys d’experiència, però és clar si ningú et contra-cta, és molt difícil que puguis aconseguir aquesta expe-riència. També és difícil pels diners, la crisi i per comestem vivint ara. És complicat, però és posar-hi ganes itirar endavant.

— Tothom pot ser fotògraf?—Les càmeres s’han abaratit molt i és molt fàcil quetothom pugui tenir les seves fotografies, es despresti-gia una mica la feina dels fotògrafs i dels que s’ho tre-ballen. Ara bé, una cosa és prémer un botó i una altra,pensar la imatge i canviar d’automàtic a manual. Elsfotògrafs amb càmeres analògiques es pensaven10.000 vegades com fer la fotografia!

—va ser difícil prendre la decisió de deixar la feina idedicar-se a fer l’estudi?—Estava cansada de dedicar-me a coses que no m’aca-baven d’omplir. vaig posar-ho tot sobre la balança ivaig decidir apostar per tenir temps fent el que m’agra-da tot i no tenir tants diners. Esperem que en un futurla vida ens doni recompenses.

—Tens projectes en ment?—Tot just acabo de començar. Estic en una etapa méscreativa, que necessito agafar idees per saber què és elque vull fer aquí a l’estudi. Tinc pendent un reportatgei faig fotos a l’estudi a gent per practicar, agafar expe-riència i tenir idees.

—Què cal per tirar endavant un projecte?—Posar-hi ganes i no rebutjar res, cap idea de treball ocol·laboració. Costa venir d’una feina que em donavaun sou a final de mes a provar de tenir un sou partint dezero. Ara per ara les coses no són fàcils, tothom s’ha defer el seu lloc i t’ho has de treballar molt. Hi has deposar passió, ganes i intentar-ho, tot i que sigui difícilguanyar-se la vida d’un dia per l’altre. Amb ganes, crecque podem arribar a tot arreu.

Queralt Vinyoli: «Amb ganes, crec que podem arribar a tot arreu»em

pren

edor

s

Núria ClosasFoto: Alba ribas

FITXAProjecte: Projecte fotogràfic de Queralt vinyoli Zanuy. Data decreació: setembre 2014. Emprenedora:Queralt vinyoli. Sector:Fotografia. Definició: projecte propi de fotografia. Públic:obert a tothom. Web: http://www.queraltvinyoli.com/

Q


La Sèquia i el canvi global

Ignasi Cebrianna

tura

urb

ana

a 10.000 anys, els paisatges dels espais que ocu-pava el terme de Manresa poc devien estar rela-cionats amb els actuals. Un espai sense la petja-da humana. Paisatges condicionats per unclima mediterrani continental més fred que l’ac-tual, que es caracteritzava per estius molt eixutsi hiverns freds. La vegetació que hi podíem tro-bar podia ser perfectament de ribera vora del

torrents i rieres i la resta alzinars i rouredes.

I a l’edat mitjana, com era el paisatge manresà abans de cons-truir la Sèquia? Sense aportació d’aigua, com eren les zonesactuals del regadiu? Aquest entorn manresà era un paisatgediferent: camps de secà, cereals, arbres fruiters, vinyes, olive-res o boscos d’alzines i roures. O tot combinat i barrejat i apunt de ser transformat.

El canvi s’esdevingué com a conseqüència d’una gran seque-ra l’any 1336, agreujada l’any següent, que va anar acompa-nyada dels elevats nivells de salinitat del riu Cardener, queimpedien usar-ne l’aigua per regar, perquè feia malbé totesles collites. L’historiador Joaquim Sarret ho explica en el seullibre La Cèquia de Manresa: «Les terres continuaven seques,els camps sense cultivar, els arbres fruiters ressecs per ardordel sol, els ceps no donaven raïms... i molts ciutadans vanhaver d’abandonar la seva pàtria i hisenda buscant refugi aaltres poblacions». Això és el que passava, fins i tot desprésque alguns manresans peregrinessin a Montserrat a lliurar lespregàries a la Mare de Déu de Montserrat i trobar solucionsmiraculoses.

Per sort nostra, els polítics d’aquell temps va ser més proacti-us i expeditius. Els consellers de la ciutat van decidir desviar elLlobregat. Era urgent portar aigua a Manresa per poder abas-tir directament de menjar la ciutat, a bona part dels seus2.500 habitants. Després d’algunes peripècies administrati-ves, el 1339 és comença el procés de construcció de laSèquia, sota la direcció de Guillem Catà. L’obra no finalitzariafins 44 anys més tard: les lluites per interessos particulars, lapesta negra i les guerres van retardar-ne la construcció. L’any1377, l’aigua del Llobregat arriba al peu de la Muralla, però noés fins al 1383 que es dóna per finalitzat el projecte.

El resultat fou la Sèquia. Una de les grans obres de canalitza-ció i regadiu de Catalunya amb una longitud de 26,7 kilòme-tres i amb un desnivell total de només 10 metres. Una obrainiciada per una necessitat sobrevinguda, per un canvi

meteorològic que va comportar una manca de aigua, un bémolt escàs en climes mediterranis. Una metàfora del quepassa ara a escala planetària.

Actualment, davant del canvi climàtic, ens veiem en la matei-xa tessitura. Cal consumir productes d’horta de proximitat,regats per la Sèquia. Així, evitem consumir i cremar combus-tibles fòssils en el transport, emetem menys diòxid de carbo-ni, gas responsable de l’increment de l’efecte hivernacle i, pertant, de l’escalfament global i de l’aridització del nostre climamediterrani i dels nostres entorns més immediats.

F

A dalt, el canal de la Talaia. A sota, la Sèquia abans d’entrar a Manresa

18 EL POU · JULIOL-AGOST 2014


Marta Cruz: cosmètica natural i de proximitat

Alba PiquéLaia Puig

del t

ros a

la

sena

lla

urant els darrers mesos hem dut a aquestespai una sèrie de productors més aviatagrícoles o ramaders. Aquest mes, però,parlem d’un altre tipus de producte: la cos-mètica natural, que també s’elabora a lanostra comarca.

La Marta Cruz es dedicava a fer de restau-radora quan va començar a tenir curiositat per saber quintipus de productes cosmètics utilitzava per a l’ús diari, desde xampús a cremes corporals i facials. va ser ara farà unsdos anys, coincidint amb el naixement del seu fill i arran d’u-nes jornades de cosmètica natural on va assistir, que en vaprendre més consciència. A les jornades li van parlar d’al-guns dels components que es fan servir en cosmètica i quepoden ser perjudicials per a la salut i el medi ambient. A par-tir d’aquest moment va decidir dràsticament llençar tots elsproductes que tenia a casa i passar a fer-se’ls ella mateixa. Através de diferents cursos, jornades, tallers i consulta de lli-bres es va anar formant tant en el coneixement i funcionali-tat de les plantes medicinals, com en l’elaboració dels dife-rents productes de cosmètica natural. Inicialment es feia els productes només per a casa seva,però de mica en mica els familiars i amics n’hi van comen-çar a demanar i finalment es va acabar decidint per fer-nemés quantitat i començar a anar a alguna fira.

Els seus primers productes van ser els ungüents medicinalsque estan fets a base d’oli d’oliva verge de primera premsa-da en fred i plantes medicinals, cent per cent naturals i deproximitat. L’ungüent estrella és el dels cops. Però en témolts més, l’ungüent hidratant, un d’especial per als nenspetits i les embarassades, un altre per a les varius, un detònic i gripal i un d’antiinflamatori. A poc a poc ha anatincorporant altres productes, com els sabons en pastilla, lescremes facials, els xampús i sabons líquids amb tensioactiusnaturals i biodegradables. També elabora bàlsams labials,pasta de dents, desodorants i altres productes a la carta. Ala Marta no li agraden els secretismes i és per aquest motiuque en les etiquetes dels seus productes s’hi relacionensempre tots els ingredients que s’utilitzen.

Les plantes medicinals les obté ella mateixa, sempre en lamillor època per a la recol·lecció, per tal de garantir que con-tenen la major part de les propietats. Aquesta és una de lesfeines més importants, cal estar atent per veure quin és elmoment idoni per a cada tipus de planta i cada part d’a-questa (ara per exemple seria l’època de recollir les arrels).Ens comenta que no les recull a l’atzar i a cabassades, sinóque ho fa amb paciència i respectant que «les plantes vul-guin ser collides».

A la Marta li encanta la feina que fa, per a ella és una mane-ra de viure. I vol que la resta de gent, de mica en mica, s’a-donin de la importància de fer servir uns bons productescosmètics. És per això que també organitza tallers, on ense-nya a fer sabó a partir d’oli reciclat o a preparar algun ungü-ent, per exemple. Els seus productes els podreu trobar enalgunes fires, però la millor manera d’obtenir-los és posant-vos en contacte amb ella, ja sigui per correu electrònic o pertelèfon.

D

FITXAElaboradora: Marta Cruz. Productes: ungüents medicinals,sabons, cremes facials i altres productes de cosmètica natural.Telèfon: 665306313. Correu electrònic:[email protected].

C/ Torres i Bages, 23 - Manresa - www.altecom.cat - [email protected] - 902 123 902 i 93 874 20 59

Internet de banda ampla professionalAllotjament i registre de dominisAllotjament de servidors als DatacentersServei de telefonia IP / Veu IP


Vins del Bages

Aquesta vegada us parlaré d’un viblanc, d’un celler petit de casanostra que encara no forma partde la DO Pla de Bages. I, quan hisigui, crec que hi haurà un abans iun després.

El celler és ubicat a Navàs i fa cincanys que recuperen vinyes velles ivarietats poc conegudes. Els cepsneixen entre les escletxes d’un llo-sar. Els resultats comencen a veu-re’s. Conreu ecològic orientat a labiodinàmica, usen llevats salvat-ges, no clarifiquen ni filtren elsseus vins i utilitzen el màxim d’e-lements sostenibles en el mediambient.

L’Escadolles està fet de Macabeu iPansera. La Pansera és una varie-tat recuperada. És un vi moltintens en aromes, on els lactis i lafruita conviuen de la mà, amb undomini de fruita blanca, molt pro-fund i sedós. Tot i ser un vi càlid,manté una frescor natural ambuna acidesa molt viva.

Un vi que expressa al màxim unterroir.

Marc ÁvalosSommelier de Lavineria

Escadolles 2013

El pare carbasser va portar...

de la senalla al plat

Carbasses de ficció!Invocadores d’esperits,carrosses per donzelles.Els àngels més atrevitsdonen els cabells per elles.

otser us costarà accep-tar aquesta hortalissacom a element propide la festa de TotsSants, i més aviat li etzi-bareu el paper d’intru-sa importada per l’ona-da acaparadora del

Halloween. Però la cosa no va ben bé així.Buidar carbasses o naps i encendre-hiuna espelma a l’interior és una tradicióque moltes cultures han adoptat perrecordar els difunts. En concret, els celtesho feien a principis de novembre, quanconsideraven que l’estiu acabava, s’o-brien les portes dels dos mons, i els espe-rits dels familiars morts tornaven a lesseves cases. És per això que els familiarspreparaven aliments per satisfer les àni-mes dels difunts i que aquests no s’enfu-rismessin, o el famós trick or treat delsnens que juguen tot celebrant la festa deHalloween. A Catalunya se’n deia «fer lapor», i s’havia fet a comarques delripollès i d’Osona, on s’encenien aquestsfruits amb espelmes, es feien els forats asemblança d’una cara, i es col·locaven alsmarges dels camins per espantar els mésinnocents.

De carbasses n’hi ha de moltíssimesvarietats, però si anem al mercat segura-ment trobarem la rabequet, la de violí, ola de cabell d’àngel. La rabequet és laque té la forma més clàssica. S’arriba aparlar de la carbassa de Halloween, tot ique la carbassa tan carbassa és de fora, lanostre posseeix una pell més aviat verdo-sa i més rugosa. Se n’han arribat a fer defins a 300 kg! Les dimensions i la pell lafan una mica incòmode de pelar, peròper altra banda és prou gustosa. La deviolí en canvi és molt més còmode depelar i separar-ne les llavors, i per dins és

molt més homogènia. A més no sol arri-bar a dimensions gaire grans. És la queabans, un cop assecada, feia de flotadorals qui aprenien a moure’s pel mediaquàtic i també se’n feien unes bonescantimplores. La de cabell d’àngel és lautilitzada per fer-ne una confitura moltvalorada a la pastisseria tradicional, jasigui omplint ensaïmades, pastes de fullo tortells. El gran inconvenient rau en lapell, que és molt dura. Però per resoldreaquest problema no cal preocupar-s’higaire, la millor manera és llançar-la contrael terra dins d’una bona bossa de plàstic.Ja veureu com gaudireu fent-ho! Aquestaverdura té unes propietats excel·lents pera la salut, incloses les llavors. És una fontde vitamines enorme i no aporta gairescalories ni hidrats de carboni, tot i el seugust dolç. Tot i que abans eren conside-rades un afartapobres, ara estant agafantel lloc que els pertoca en la cuina de cadadia. Per tant, aprofiteu-les tant compugueu, i si us donen carbasses no us hiamoïneu!

Carbassa confitada amb vainilla, llet de coco amb gingebre i lluç(elaborat per Eduard Merly)Ingredients (per a 4 persones): 200 mld’oli de gira-sol, 60 g de carbassa, 20 gde gingebre, 4 talls de lluç, 1 llauna dellet de coco, 1 baina de vainilla, timó lli-moner o timó, ratlladura de pell de llimao llimona (només en el cas de no tenirtimó llimoner), ous de peix, oli d’olivaverge extra, sal i pebre.

Elaboració: Peleu i talleu la carbassa arectangles d’una mida d’uns 2 cm d’am-ple per uns 6 de llarg. Poseu-ho en unacassó amb l’oli de gira-sol fins que cobrei-xi, una baina de vainilla, prèviament ras-cada per tal d’alliberar les llavors. Poseu-ho al foc a potència baixa de manera quees cuini lentament i l’oli no arribi a fregir.Passats uns 40 minuts a uns 60Cº pun-

xeu-ho amb un ganivet per comprovarque estigui ben cuit. retireu de l’oli i dei-xeu-ho en un paper absorbent. reserveu.En una cassola petita porteu la llet a ebu-llició i incorporeu-hi el gingebre pelat iratllat juntament amb uns brins de timóllimoner i la ratlladura de llima (en casd’utilitzar timó), retireu-ho del foc i dei-xeu-ho tapat durant uns 10 minuts. Totseguit coleu i reserveu. En una paella benroent marqueu el peix amb una micad’oli per la banda de la pell durant 2minuts, doneu-hi la volta i deixeu-hocoure durant un parell de minuts més.retireu el peix de la paella i marqueu pels4 costats la carbassa a foc mig-alt demanera que adquireixi un color daurat.Afegiu-hi la llet de coco infusionada a lacarbassa mantenint la mateixa potènciade foc, quan ja tingui una textura mésuntuosa, afegiu-hi de nou el lluç i apagu-eu el foc sense retirar la paella de maneraque s’acabi de coure amb la mateixaescalfor. rectifiqueu de sal i pebre.Serviu-ho. Disposeu els rectangles de car-bassa al mig del plat, al damunt els ousde peix, a la base la sopeta de coco i el lluçrecolzat en un lateral de la carbassa. Labranqueta de timó llimoner és molt reco-manable posar-la al plat i anar-la sucant ixuclant mentre es va menjant el conjuntdel plat.

Eduard Merly i Guillem Puig. Poema de Cèlia Fíguls

P



C/ Urgell, 35 - Tel. 93 872 99 97MANRESA

Aromateràpia - Espelmes aromàtiquesObjectes de regal i decoració...

Objectes de decoració - Florsartificials - Moble auxiliar

FINANCEM LA SEVA COMPRA

FINS A 12 MESOS SENSE INTERÈS

SUBSCRIU-TEAL POU

[email protected] o al tel. 93 872 50 18

En català, els documents són vàlids. Pots presentar elsdocuments en català sense necessitat de traducció.Només els assumptes que s’han de tramitar fora deCatalunya poden necesitar traducció.

La justícia està preparada per treballar en català. Elsprofessionals del dret poden redactar qualsevol docu-ment en català.

Pots declarar en català. No canviïs de llengua. Tensdret a fer servir el català en qualsevol tipus de declaracióoral. El personal de l’Administració de justicia està prepa-rat per atendre’t en català.

Tu ets el client. Digues a l’advocat que et representi encatalà. Demana-li que faci servir el català des de l’inici delprocediment i en tota la documentació.

Tu tries la llengua. La llei t’empara. Com a client d’unadvocat o procurador i com a usuari de l’Administracióde Justícia tens el dret de triar en quina llengua volsexpressar-te, per escrit i oralment.

Els registres, també en català. La legislació preveu quetotes les inscripcions i les certificacions que emeten elsregistres civils es puguin fer en català. Els registres de lapropietat, mercantils i de béns mobles també están pre-parats per treballar en català.

Els documents públics, els pots demanar en català.Qui en fa la sol·icitud tria en quina llengua vol els docu-ments. Els documents públics (compravenda d’un habi-tatge, testament, etc.) es poden fer en català sense queaixò pugui generar cap cost ni retard.

Més informació a www.gencat.cat/llengua/justicia/

CENTRE DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA MONTSERRAT SLC Manresa – SCC Bages. Carrer de Jaume I, 8, 2n Tel. 93 872 17 07 - [email protected]/SLCdeManresa

En català, també és de llei. Utilitza’l, hi tens tot el dret

Passatge Ferrer, 22-24-26 - 08240 Manresa - Tel 93 873 94 72

40 anys d’experiènciaCOMPRA-VENDAObert dissabte tot el dia


Opel Meriva: diferència senyorial

Enric Oller i Carbó

tast

ets d

em

otor

Nova gamma de motoritzacions, més oferta tecnolò-gica i caixes de canvi millorades. Les novetats estèti-ques del Meriva serveixen per diferenciar-lo del seupredecessor, però van molt més enllà del refinamentde les formes per incidir en la qualitat dels acabats i latecnologia aplicada.

pel reposiciona el seu original monovo-lum de portes invertides i el dota d’al-guns elements d’equipament i tecnolo-gia fins ara no disponibles. El modelque la marca va llançar l’any 2010 escontinua fabricant a Figueruelas(Saragossa), però amb un frontal redi-mensionat que recorda força la resta de

models de la gamma. Duu sistema d’il·luminació diürnade tecnologia LED i cedeix una part del protagonisme delcotxe a la línia del sostre, inclinat cap el darrera en paral·lela la cintura, esculpida mil·limètricament per proporcio-nar-li una millor aerodinàmica. Les finestres laterals, perfi-lades amb una mena de jonc cromat per sota, neixen mésavall i afavoreixen la lluminositat interior i la visibilitat delsqui viatgen a la part posterior. Estrena també nou dissenyinterior dels pilots posteriors, també de LED i el client potd’escollir diferents llandes d’aliatge de 17 i 18 polzades.

El Meriva del 2014 manté com a principals característi-ques el sistema d’obertura invertida de les portes del dar-rere (de fins a 84 graus) i el FlexDoor, que desplaça longi-tudinalment els seients de la fila posterior. A nosaltres ensha agradat la unitat d’emmagatzematge central mòbil ados nivells Flexrailque, que queda entremig dels dosseients davanters, a l’abast de qualsevol passatger i lapossibilitat per poder configurar l’interior a voluntat a tra-vés de maniobres força intuïtives, sense haver de des-muntar ni treure cap butaca. La segona filera de seientsllisca longitudinalment per adaptar la reserva d’espai a lesnecessitats del passatge o el maleter, de 400 litres.Plegant tots els respatllers s’aconsegueix una magníficasuperfície plana de càrrega de 1.500 litres. La posada enescena interior mereix nota. Especialment pel que fa anivell d’acabats. L’ergonomia és tan bona com la sincro-nia del conjunt. La tradicional austeritat alemanya quedasuperada aquí pel disseny avantguardista i el sentit pràc-tic. Hi ha una pila d’amagatalls per dipositar petits objec-tes i reglatges en el seient i la columna de direcció per tro-

bar la posició ideal. L’equipament inclou sistema automà-tic d’encesa de llums i eixugavidres; fre d’estacionamentelèctric activable amb un sol botó i assistent d’arrencadaen pendents. L’oferta tecnològica també s’actualitza. Elnou model inclou una càmera posterior per facilitar lesmaniobres d’estacionament i sistema multimèdiaIntellilink de tercera generació, que entre altres coses per-met la integració de telèfons smartphone, amb suporttant per a aparells amb sistema operatiu Android comiOS.

Mecànicament, el Meriva renova l’oferta de motoritza-cions amb l’arribada del nou 1.6 CDTI de quatre cilindres,el primer de la nova generació de turbodièsels ECOTEC.Opel el comercialitza amb110 i 136 Cv i el publicita comel motor dièsel més net, eficient i de millor rendiment quemai ha produït la casa fins ara. Compleix la normativa d’e-missions Euro 6 i rebaixa el pes del bloc en uns 20 kg per-què està fabricat en alumini, porta sistema de distribucióen cadena i el col·lector d’admissió i la tapa de l’arbre delleves en material plàstic. Tot plegat per aconseguir un10% més d’eficiència i un 7% més de parell-motor. Tambésón noves les caixes de canvi, de sis marxes, que reduei-xen les friccions internes en benefici de la suavitat, rapi-desa i precisió del traspàs. L’automàtica opcional tambéés de sis velocitats i l’equipen totes les versions.

O

FITXA TÈCNICAMotor: D’alumini davanter trans. 4 cil. en línia 1.598 cc Injecc.Direc. Common rail i turbo 110 Cv gasoil. Canvi:Manual 6 vel.Tracció:Davantera. Velocitat màxima: 182 km/h. Acceleració0-100 km/h: 12,9 s. Consum mitjà: 4,4 litres. Preu: 17.844euros.



Miquel de Fàbregas Sabater

Jordi SardansFotos: Francesc rubí

es de quan tens cons-tància de l’existència del’edifici de cal Fàbregas?—Segons l’estudi histò-ric fet per l’empresaÀqaba, el 2006, la famíliaFàbregas eren botiguersde teixits que al segle

XvIII van comprar els 4 immobles que for-men la finca actualment, dos orientats alcarrer Amigant i dos a la plaça Major. Elsarranjaren fins a convertir-los en un soledifici a partir de 1718. L’edifici actual ésdel segle XIX (1831), reformat damuntd’unes cisternes d’aigua, anteriors alsegle XvI i unificant la façana de la plaça iuna nova escala interior. L’edifici està pro-tegit parcialment pel nou catàleg delpatrimoni municipal, que en valora l’ar-quitectura neoclàssica, amb una façanaprincipal amb balcons formats per llosa-nes de pedra i baranes de ferro forjat atotes les obertures. A la façana posteriorhi ha unes galeries amb arcs i capitellsque reflecteixen l’època setcentista.

—I pel que fa a la fonda Sant Antoni?—La fonda és només una petita part del’actual edifici. va ser fundada a final delsegle XIX a la baixada dels Jueus per MartíCamprubí i Margarida Puigneró. Allà hihavia una imatge de Sant Antoni, pagadaper la meva família, que fa uns anys vapassar al Museu de Manresa. El negoci esva traslladar a començament del segle XXal seu actual emplaçament de la plaçaMajor. La fonda va ser regentada pergeneracions de la família Camprubí-Puigneró. De Trinitat Camprubí i JosepBruguera, agutzil de la ciutat, va passar aPere Massegú, el seu gendre, casat ambLaura Bruguera, després de la guerra civil.Als anys 60, se’n fa càrrec Josep Maria

Massegú fins al 1984, quan el seu germàPere la va traspassar a Isidoro deGregorio. Des de fa uns mesos està tan-cada, ja que De Gregorio s’ha jubilat.

Casa Fàbregas—Com es va recuperar el nom de casaFàbregas?—Quan es volia ensorrar la casa, inclososels importants arcs barrocs del darrere,algú li va posar el nom de cal Cametes,renom d’Àngel Llobet i Cornet, que fouamic del meu pare i li havia fet classesd’esperanto. Del 2001 al 2011 vaig estarlluitant per aconseguir recuperar el nomde casa Fàbregas. L’any 1983, la majoriade l’edifici es va vendre al Pere Massegú,germà del Josep Maria, que portava lafonda Sant Antoni, i a Juan Ortiz. Cadas -cun d’ells es va fer amb un 8,5% de la pro-pietat d’un total de 36 parts. És a dir, PereMassegú ho va comprar conjuntamentamb el gendre de Joaquim Llobet, JuanOrtiz, al meu pare Aureli ramon Fàbregasi a la meva tieta Miguela Fàbregas, quesempre em va dir que els havien estafat,ja que tan sols van rebre 400.000 pesse-tes ell i 449.062 ella. Al meu pare sé que el

van pressionar i li van fer agafar por ambla casa de la baixada dels Jueus que s’en-sorrava i li deien que ell en seria el res-ponsable. El regidor Ignasi Perramon, aqui agraeixo la gestió, va aconseguirrecuperar el nom de casa Fàbregas. Hopuc demostrar amb el registre de laPropietat i les escriptures. Al cap de 3anys, el 1986, Pere Massegú es ven la sevapart de la casa a l’Ortiz, per 800.000 pes-setes. Ho tinc tot documentat, amb elspapers que guardo a casa meva. Dosanys abans, el 1984, Massegú signava eltraspàs del negoci de restauració a DeGregorio, que ara s’ha jubilat. Quan Ortizcomença a tenir problemes econòmics,ja que fins i tot li embarguen el Mercedes,el 1989 es ven la major part de l’edifici dela casa a Antonio de Padua BerenguerLavalle, que havia estat secretari del jutjatde Manresa i estava desterrat a Barce -lona, com a propietari de Servin SL,empresa que el 1998 es queda amb lapart dels hereus de la família Marsal. Peròun any després, el 1999, s’ho va vendre arobert de Nola SL i aquest ja en el segleXXI a Joan Comellas Salguero un altrehome de palla que viu entre Terrassa i

D Conserva a casa seva el 50% de l’arxiu patrimonial de la famíliaFàbregas, que data del segle XvIII, regit per l’Associació Catalana deDocumentació Històrica, Patrimonial i Familiar, englobada dins dela Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i reconegu-da pel Ministeri de Ciència i Cultura espanyol. recuperar el nom ori-ginari de la casa de la plaça Major, el reconeixement de l’arxiuFàbregas i donar-lo a conèixer al Bages han estat les seves prioritatsdes que l’any 2004 retorna a viure a la comarca. Enginyer Mecànic iDiplomat en Arqueologia, ha estudiat Genealogia Heràldica iNobiliària a la Universitat Carlos III de Madrid i a Barcelona, ambArmand de Fluvià.

l’ent

revi

sta


Manresa, que també va comprar l’antigaseu de la Cambra de Comerç, fins que vapassar al Banc de Santander.

Arxiu—Per què dius que l’arxiu Fàbregas va serespoliat?—He recuperat part dels meus arxius deJoaquim Llobet, el germà de l’Àngel, quetambé feia de drapaire i era mecànic de laMaquinària Industrial. L’Àngel Llobetadministrava els lloguers de casa meva,quan els meus avis no eren a Manresa.Conjuntament amb el Calveras quetambé feia de drapaire, venien coses deles golfes de la casa. vaig voler parlar del’espoli del meu arxiu tant amb Francescvillegas —que no em va voler rebre—com amb Jaume Pons, però sense èxit.Falta un 50% de l’arxiu original entre cli-xés de fotografies i documents de paper.

—De què consta aquest arxiu?—La nostra família provenia deCasserres, on encara hi ha l’hereu de CalFàbrega. Originàriament era Fàbrega dela Creu, que és la segona línia que ve aManresa a partir de l’any 1685.Inicialment, s’instal·len al carrer de SantMiquel, abans de passar a l’edifici de laplaça Major. Conservo documentació detotes les línies de la família des de lessecundàries de Casserres fins a les novesque sorgeixen aquí, ja amb el cognomFàbregas, com els pintors Miquel,Francesc i Agustí Fàbregas Solà, quehavien estudiat a la Llotja de Barcelona, iles que es relacionen amb el Soler de laPlana, el Suanya, etc. Hi ha el 25% de labiblioteca original i molt poca cosa del’hemeroteca, només alguns diaris. Pelque fa al Centre Federal, fundat pel meubesavi, Marià Fàbregas i Bosch, que esta-va dins de la casa, compto que va des-aparèixer tot, però pel que sembla és elque va donar el Cametes a l’Arxiu deManresa. Ara bé, de manera definitiva,potser no ho sabré mai. També hi haalgunes col·leccions de pergamins, entotal uns 200, i documents diversos i reli-quiaris familiars.

—El document més antic que hi he vistés de l’11 de juliol de 1137. En tens demés antics?—Si, n’hi ha alguns del segle XI. Tenimdiverses cobertes de pergamins de con-tingut religiós, plecs d’escriptures delssegles Xv al XvII, alguns cosits ambescriptura carolíngia, segons diversospersones que els han vist, que daten del

segle X i XI, i un pergamí amb un dibuixacolorit d’una crucifixió de Crist, moltcuriosa on el sol i la lluna de dos dels qua-tre evangelistes està canviada. El dibuixés del segle XI o XII i les oracions daten deprimers del segle XIII.

—I pel que fa a imatge gràfica?—Hi ha el poc que queda de l’arxiu foto-gràfic des de 1865, amb alguns clixés devidre, però la majoria van desaparèixerperquè eren a l’abast d’altra gent, segonsem va explicar la meva mare. Algunesfotografies són encara avui inèdites i d’al-tres sobre la família Fàbregas es vanpublicar a la revista Abella d’Or, en unnúmero especial que van dedicar aManresa. N’hi ha algunes de la marquesade remisa, que tenia l’escopeta Zuloagade la reina M. Cristina de Borbó, que foude la nostra família, i ara es troba alMuseu Alcalá Galiano de Madrid. La reinaM. Cristina fou la padrina de MariaCristina Muñoz de remisa, mullerd’Antoni Fàbregas i Solà. També teniauna col·lecció d’armes que després a lapostguerra la meva àvia es va vendre.Diverses pintures de Tiziano van passar alMuseu Nacional de Catalunya quan l’any1905 la família va tenir problemes i es vafer una subhasta a Barcelona, amb elnom d’Exposició Fàbregas, on també esvan vendre obres de ribera i una puríssi-ma de Murillo, entre d’altres. La col·lecciódel marquès de remisa es va repartirentre la tieta del meu pare i els seus dosgermans.

—Què tens del segle XX?—Pel que fa al segle XX hi ha tota la ges-tió de la casa Fàbregas, cartes familiars,documentació sobre el CinematógrafoMurillo i de la seva sala d’art. També hi hapapers sobre el Café Colón, que va existirfins al 1920, abans que la fonda SantAntoni, que porta aquest nom en recorddel Sant Antoni del pa dels pobres de l’es-glésia de Sant Miquel, l’altar de la qual vapagar la meva família, el 1765, concreta-ment el botiguer Pau Fàbregas, segonsva publicar Xavier Sitjes. La patrona de lafamília fou la Divina Pastora amb un altara l’església de Sant Andreu de Manresa,que a mitjan segle XvIII, fou costejat pelsabater Tomàs Fàbregas, germà del Pau.recordo que també hi ha els papers del’exili del meu pare a França i Algèria, onfeia de legionari i tenia al seu càrrec l’e-missora de ràdio. Tot el que està relacio-nat amb les famílies Sabater, amb moltesfotos de la Creu roja, i la de la meva iaia. I,

finalment, els entrellats del tancament dela casa Fàbregas.

—Com es conserva?—De generació en generació a les golfesde la casa, fins que un tiet del meu pare esva casar amb la darrera hereva delsremisa de Madrid i es van endur una partde l’arxiu cap allà. Com que no tenien fills,quan van morir, vaig anar a Madrid perrecuperar aquells documents i me’ls vaigendur cap a casa.

—I com està organitzat l’arxiu?—Per parts. En primer lloc, la nova docu-mentació que s’ha generat els darrerscinc anys, com ara l’Associació Catalanade Documentació Històrica Patrimonial iFamiliar, o els negocis que tenim amb lameva dona. L’arxiu intermedi, amb lesgestions que faig quan els meus parespassen a la residència, així com els nego-cis amb la meva tieta dels darrers 30 anys,i els que tinc amb la família, incloses lesfilles. Pel que fa a l’arxiu històric, el docu-ment més antic és del segle XI i algunspapers encara estan per classificar. Entred’altres, hi ha l’activitat dels meus pares ide la família Sabater, així com moltesfotografies dels anys 40 i 50 delBerguedà, la majoria per seleccionar.

—Has parlat de documents sobre el car-lisme. De quin tipus?—Són del segle XIX i alguns fan referèn-cia a Marià Fàbregas i Suaña, un militarliberal que fou detingut i tancat pelcomte d’Espanya al castell-presó de


Figueres per anar contra el sagrats con-ceptes de Déu, Patria i rei. El van alliberargràcies als precs dels canonges de la Seude Manresa que van intercedir per ell,però en va sortir molt malalt i tot seguites va morir. El seu germà Pau Fàbregasimpugna el testament del seu pare queva fer hereu universal el nét, però senseèxit. En aquella època, els Fàbregas esta-ven gestionant la baronia de Castellgalí ide Casserres i n’administraven el cens. Elfons amb pergamins del castell deCastellgalí va desaparèixer. Després vaigsaber que un el tenia Jaume Pons, queem va dir que l’havia comprat a vic. Elmeu avi barceloní era de la Lliga i bonamic de Cambó i de Trias de Bes i no teniauna bona relació amb Manresa. A la ter-cera guerra carlina, delatat per manre-sans, se’l van emportar a la presó, conjun-tament amb el seu pare, i van haver depagar un rescat. L’Agustí, germà petit delmeu avi, era molt amic del Soler de laPlana, tot continuant una relació familiarque ja venia del 1714. El meu avi tambéhavia fundat Cambio y Bolsa Fàbregas

Hermanos i era molt amic del ramonSoler que tenia el Banc de Foment, demanera que feien negocis junts. Tambéeren amics dels Suanya, dels quals con-servo l’arbre genealògic des del XIv idiversos documents des del XvII. Ultraaixò, la relació de membres concrets de lafamília que tenen contacte amb el carlis-me, les detencions del Comte d’Espanya,galons de tela i paper segellat, així comles notificacions de soldats morts i la rela-ció dels afusellats.

—Què et sembla que hi havia en el 50%de la documentació desapareguda?—Tot el fons del Centre Federal, elsdocuments de la casa pairal de l’Angle alraval del Pont, plànols de la casaFàbregas, dibuixos de l’altar de SantAntoni, nomenaments de ciutadans hon-rats i cavallers. Pergamins de propietat,com els de la casa Quintana que conser-vaven documents des del segle XIII vandesaparèixer sencers. També faltensegells familiars i molts documents del

Bages, en canvi en tinc del Berguedà i delSolsonès des del segle XII.

—vas tenir contactes amb l’Ajuntament?—Amb l’actual regidor de Cultura, JoanCalmet, amb la tècnica Mercè Argemí iamb el director de l’arxiu, Marc Torras,que em van fer un condonat on es reco-neixia que jo el donava a l’Ajuntament iells es comprometien a passar-lo a laGeneralitat. El dia de la signatura m’hivaig presentar amb les meves filles i elsvam dir que abans ens ho havíem demirar, però les filles van dir-me que l‘ope-ració no els interessava, ja que sempreeren a temps de fer-la.

Generalitat—Per què la Generalitat no reconeix lavalidesa del teu arxiu?—Em vaig posar en contacte amb laGeneralitat els anys 1991 i el març del1994 perquè l’arxiu fos declarat bé d’inte-rès cultural. Més endavant, entre el 2000 iel 2006 a Manresa, tant el regidor ramonFontdevila com l’alcalde Jordi valls no em

van ajudar a treure l’entrellat. Nosaltrescom a associació històrica, ens vam opo-sar a l’expedient de ruïna que ells havieniniciat. No em volien ensenyar el registreper veure com estava la situació de l’edi-fici, fins que Ignasi Perramon, amb quiérem amics des que havíem militat alPSAN, em va dir que no em preocupés.Me’ls va donar i em va dir que anés aveure ramon Fontdevila. Aquest, però,va embolicar la troca dient que em tragu-és la idea del cap. De moment així va que-dar la cosa.

—Què va passar més endavant?—van passar els anys fins arribar al 2009,en què la nostra Associació des de laCoordinadora de Centres d’Estudis deParla Catalana va presentar un projectea l’IMrU (Institut ramon Muntaner) perfer un inventari del meu arxiu. La direc-tora de l’IMrU em va adreçar a la subdi-recció d’arxius. Allà també m’ho vandesestimar. Començo a investigar i vaigsaber que hi havia d’altres precedents

per tirar-ho endavant, però ells em vantancar totes les portes. Passa el tempsfins que el 2011, Xavier Solà, secretari deCultura, em va demanar pel meu arxiu ili vaig respondre que jo ja estava cre-mat. Em va fer parlar amb Joan Pluma,director de Patrimoni, que ho volia tirarendavant. Marc Torras va fer l’informede l’arxiu al gener i al setembre encarano m’havia donat resposta. Enric Cobo,coordinador d’Arxius de la Generalitat,els va dir que era un col·leccionista comtants d’altres i que la col·lecció no erad’interès de bé cultural. En canvi esticagraït al Carlos López rodríguez, direc-tor de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.També he d’agrair la tasca de SansTravé, director de l’Arxiu Nacional deCatalunya, que en una reunió amb ell i elJordi Moltó a Manresa em van recolzar.A mi el que m’interessava i m’interessaés el reconeixement de l’arxiu, donar-loa conèixer, que hi pugui venir gent, comLlorenç Ferrer a qui vaig deixar la clauperquè es mirés el que volgués mentrefeia la tesi doctoral i buscava informaciórelacionada amb el Pau Fàbregas o ambles guerres carlines.

—L’arxiu el tens obert a tothom?—En principi sí. Pel meu arxiu hi ha pas-sat gent com Marc Torras, Jordi Torner,Mercè Argemí o Llorenç Ferrer. Tan solsno hi he deixat entrar una persona,Montserrat villaverde, que és una restau-radora que fou enviada per robert deNola, com a satèl·lit perquè l’informés persota mà, quan estaven en el procés deruïna de la casa per tirar-la a terra. Jo eraamic del Torrades de SOS Monuments,professor de la Facultat de Telecomuni -cacions de Barcelona, que em va dir queera una bona professional, però que esta-va enganyada per aquest grup de Nola.

—Què és el Cens Guia?—Una fórmula ideal per donar a conèixerun arxiu a qui vulgui, però mantenint-nela propietat. El Ministeri de Ciència iCultura de Madrid, a través del Centred’Informació d’Arxius (CIDA) que depènde la Subdirecció d’Arxius Estatals iaquesta del Subsecretari del Ministeri,van venir a prendre les mides a tots elsdocuments del meu arxiu i en una set-mana, des del dia 4 fins al 10 de desem-bre del 2013, ja es va poder constituiraquest cens guia. Des d’aquest moment,el meu arxiu que físicament tinc a Santvicenç, ha passat a Madrid jurídicament.Ara està gestionat per l’Associació

«El Cens Guia és una fórmula ideal per donar a conèi-

xer un arxiu a qui vulgui, però mantenint-ne la pro-

pietat. Jurídicament depèn del ministeri de Cultura»


el perfil

iquel de Fàbregas Sabater neix a Manresael 21 de febrer de 1955. Els pares erenmanresans: Aureli ramon, professional-ment rendista, i Maria, mestressa de casa.va començar els estudis a l’Acadèmia

Massegú i tot seguit a la Tatjé Massegú de la plaça Creus.Acabat el Batxillerat passa a l’Escola de Maestria deManresa, on del 1970 al 1974 fa l’Oficialia Industrial d’ajus-tador mecànic i mestre industrial. El 1975 ingressa al’Escola de Mines, on estudia Estructures mecàniques dinsde l’Enginyeria Tècnica que acaba el 1979, ja que entremigfa el servei militar a Melilla. De jove havia estat membre delPSAN, on va conèixer Ignasi Perramon. «Ell i Miquel Curaem van demanar per presentar-me a les primeres elec-cions municipals i així ho vaig fer». Defensor acèrrim del’activitat científica, també va estudiar ArqueologiaHispànica del 1981 al 1984 a la Universitat Central deBarcelona i havia participat en excavacions al Cogulló, diri-gides per Miquel Cura, i d’altres al Berguedà amb JordiBolós. Mentre també fa uns cursos a l’Associació Catalanade Genealogia Heràldica i Sigil·lografia, dirigits perArmand de Fluvià entre el 1983 i el 1985, a la seu de l’ArxiuHistòric Nacional. Del 2000 al 2002 fa els cursos de Tècnicen Control de Contaminació Atmosfèrica de la UPC.

Mentre estudiava comença a treballar a cal Perramon iBadia. viu a Barcelona des del 1976 fins al 2004, en què estrasllada a Sant vicenç de Castellet. Del 1979 al 1989 és capde torn de la planta de farina i oli de soja de la Compañíade Abastecimientos Cargil España, del Port Autònom deBarcelona. Del 1989 al 1996 treballa a la Hispano Químicade la Zona Franca, en la planta d’olis alimentaris, com a capde refineria, cap de producció i finalment adjunt a la direc-ció fins al tancament de l’empresa el 1996. Des d’aquest

any i fins al 2000 treballa als laboratoris farmacèuticsMenarini de Badalona com a cap d’acondiciament. L’any2000 entra als antics laboratoris Huber, després ICN deCorbera de Llobregat. Del 2001 al 2004 és cap dels serveis(aigua, gas i electricitat) de la fàbrica Pirelli de Manresa perl’empresa Termisa Energia. Del 2005 al 2008 és tècnic demanteniment de màquines industrials.

Des del 2008 és soci del negoci i ajuda a la seva dona en labotiga de menjars preparats Ben bo! a Sant vicenç deCastellet. Casat des del 1977 amb Montserrat TornerMiquel, amb qui tenen dues filles, Meritxell que treballad’advocada dels Mossos d’Esquadra a Manresa, i Laia,infermera de nounats a la Clínica de Sant Josep. Des del1977 treballa en la reagrupació de l’arxiu familiar i investi-ga sobre el passat. El seu pare i la seva germana Miguelavan ser fins l’any 1983 els propietaris majoritaris de l’edifi-ci on a la planta baixa hi havia la fonda de Sant Antoni.Quan el seu pare mor el 2004 comença a investigar sobreel passat de la casa familiar. A la família hi ha el lema que hiha tres maneres de fer les coses: «bé, malament o com hofem nosaltres».

M

Catalana de Documentació Històrica,Patrimonial i Familiar, un grup d’amics iconeguts.

Reconeixement al Bages—Com està el reconeixement del teuarxiu al Bages?—Malament, com en l’àmbit nacionalcatalà. Quan als anys 90 van venir a casarepresentants de la Generalitat em vanfer la proposta d’inventariar-me l’arxiu,que passaria a mans de l’Arxiu Nacionalde Catalunya. No ens vam entendre. Aixíque vaig decidir fer una associació.També em vaig posar en contacte ambToni Daura, que al seu dia em va fermembre de la junta del Centre d’Estudisdel Bages, i després vaig col·laborar ambla revista Dovella.

—Sobre quins temes vas escriure aDovella?—vaig explicar com s’ha de recuperarun arxiu privat i amb l’associació vamfer unes trobades amb diversos arxiusprivats. A la Trobada d’Estudiosos delCentre d’Estudis del Bages que vatenir lloc a Sant vicenç de Castellet hivaig presentar també una ponència.Però amb el temps, me’n vaig anarapartant.

—Quina va ser la teva participació enla Societat Catalana de GenealogiaHeràldica de Catalunya?—En vaig ser soci fundador i un delsiniciadors, conjuntament amb Armandde Fluvià o el comte Güell deSentmenat. Per tenir personalitat jurí-

dica internacional es va constituir aAndorra, amb delegacions a Barcelonai Perpinyà, on m’esperava el MiquelCura.

—Havies participat en alguna acciódels independentistes radicals?—No. Ja vivia a Barcelona quan un mesi mig abans de l’assalt a la Caserna deBerga, un dia casualment, em vaig tro-bar Miquel Cura al Passeig de Manresadavant del Casino i em va explicar queens havíem de veure perquè tenienprevist fer una cosa grossa. No ens vamveure més, però sempre vaig pensarque era aquest assalt. Quan va tornarens vam trobar diverses vegades perdinar a Barcelona, on em va explicar lesseves activitats.


espai d’artNeus Casasayas


El micromecenatge obre nouscamins en la creació artística

víctor González

l centre de terminologiade la llengua catalana(Termcat) de l’Institutd’Estudis Catalans defi-neix el mot micromece-natge com un «sistema definançament d’una inicia-tiva empresarial o d’un

projecte de creació basat en petites apor-tacions d’un ampli col·lectiu de persones,generalment per mitjà d’un lloc web, lesquals reben alguna mena de compensa-ció relacionada amb el projecte que esfinança». Com és moneda corrent entemps d’ordinadors i telèfons intel·li -gents, aquest terme prové d’una veucomposta anglesa −crowdfunding− quees podria traduir literalment com a finan-çament de multituds.

Aquesta nova manera de recaptar fonsper a projectes culturals, esportius i, fins itot, empresarials, s’articula a través dediverses plataformes digitals que fand’intermediari entre artistes i promotorsculturals, d’una banda, i individus ogrups que donen suport als projectesproposats, de l’altra. La primera platafor-ma d’aquest tipus, ArtistShare, va néixerals Estats Units l’any 2003. A Catalunya,els pioners del micromecenatge són unpare, en Joan, i dos fills, l’Adrià i en Jonàs,de Mataró que el 27 de desembre del’any 2011 van estrenar a la xarxa la pla-taforma de micromecenatge verkami−nom que resulta de la unió dels motsesperanto verko (art, ciència, obra) i ami(amic). A més a més de ser el primer pro-jecte de crowdfunding impulsat des deCatalunya, verkami també està obert aprojectes nascuts a altres parts de l’estatespanyol i arreu del món. En l’àmbit deles plataformes de micromecenatge cul-tural catalanes, cal fer una referència aStartval, que ofereix més flexibilitat als

creadors en els models de finançamentdels seus projectes.

Cada proposta que es penja a verkamidisposa d’un límit de 40 dies per aconse-guir un objectiu de finançament fixat pelcreador. Durant aquest període, els pro-motors s’encarreguen de la difusió delprojecte en blogs, mitjans de comunica-ció i xarxes socials. Els usuaris que hi estaninteressats tenen a l’abast informaciósobre les característiques de cada idea,poden posar-se en contacte amb els artis-tes i, si el projecte els convenç, la platafor-ma els permet aportar en línia la quantitatde diners que considerin pertinent. Enesgotar-se el termini, si la proposta no harecaptat el 100% del pressupost dema-nat, s’anul·len tots els compromisos eco-nòmics dels mecenes. En canvi, si les

donacions igualen o superen el pressu-post, el creador rep els diners i cedeix un5% de comissió a verkami.

Recull de relatsPep Garcia, gestor cultural i escriptormanresà, ha finançat la impressió i l’ediciódel seu primer recull de relats, Perduts, permitjà de verkami. Tot i que considera quela idea de «posar diners a l’avançada ésmés vella que anar a peu», assegura quemitjançant les plataformes de microme-cenatge s’obre un ventall molt ampli depossibilitats, sobretot en la creació, ladifusió i la distribució. «Abans només espodia accedir a la cultura pels canals ofi-cials, i ara el crowdfunding permet que lesdues parts implicades en el procés crea-tiu, l’artista i el petit mecenes, interactuïnen llibertat i que aquesta interacció espugui finançar», afirma. Garcia, que haproduït un projecte de micromecenatgeper al músic sallentí Carles Cases, reco-neix que gestionar una proposta averkami és «estressant», ja que t’ho jugu-es a tot o res.

Perquè un projecte arribi a bon port,Garcia sosté que la proposta i les recom-penses ofertes als mecenes han de serconcretes, clares i personalitzades.«Convé tenir sempre present que eldonant et fa confiança, ja que és algú queet compra el llibre, en el meu cas, abansque surti al carrer», conclou. Garcia expli-ca que va procurar de ser molt innovadora l’hora d’elaborar les recompenses amb

L’escriptor Pep Garcia i el cantautor Jordi Serra, Jo Jet, han finançat elsseus últims treballs per mitjà de la plataforma de micromecenatgecatalana verkami. Amb ells reflexionem sobre les oportunitats queofereix el crowdfunding als artistes a l’hora de produir i difondre lesseves obres.

fila

cultu

ral

EPep Garcia amb el seu llibre de relats ‘Perduts’


l’objectiu de «mimar el mecenes». Així, abanda de regalar exemplars del llibre,també va oferir un relat inèdit del properrecull, invitacions a la presentació dePerduts (en què es va fer una lecturainèdita i efímera d’un relat nou quenomés es va poder escoltar aquell dia) iun conte fet a mida de cada lector. Al capde 40 dies, va aconseguir ultrapassar lafita de 1.600 euros que s’havia marcat i,de passada, vendre 100 llibres per avan-çat.

Per a Garcia, tanmateix, el contacte ambels mecenes va molt més enllà d’unamera transacció econòmica, ja que elsdiners només són una petita part de tot elque poden arribar a oferir. Un dia unanoia va trucar-li i li va dir: «Et conec, m’a-gradaria fer una donació per al teu llibreperò no tinc prou diners». Després d’unsilenci, li va respondre: «Per mi, ja etsmecenes», i va decidir d’incloure el seunom en la llista d’agraïments del recull.Garcia també conta com la seva professo-ra d’història del Lluís de Peguera va posar-se en contacte amb ell, molts anys des-prés, a propòsit de la publicació del llibre.

Llibre-CDEl cantautor i guitarrista Jordi Serra (denom artístic Jo Jet) i la cantant Maria ribothan finançat el disseny, les il·lustracions ila impressió del seu primer treball, un lli-bre-CD, Viatges i flors, per mitjà deverkami. En el projecte inicial demanaven

2.800 euros. Un cop assolit aquest objec-tiu, van decidir actualitzar-lo en 4.900, i alfinal de tot el procés han arribat a la xifrade 5.759 euros. Aquestes aportacionssuplementàries els han permès de produ-ir un videoclip, crear un web nouamb unequip de fotografia, disseny i programa-ció, millorar la qualitat dels materials delllibre-CD i incorporar elements nous en laproducció dels concerts. Tot i que vantirar endavant el projecte per necessitat,Serra reconeix que verkami és molt mésque una manera de finançar-se. «veureque la gent comparteix i viu el teu projec-te és magnífic», afirma.

Serra manté que inernet en general i, mésconcretament, les plataformes de micro-mecenatge i de difusió, com és araSpotify, obren noves possibilitats en lacreació musical que superen el modelobsolet de «vendre molts discs de 12 can-çons». «Si fas un CD», argumenta, «té pocsentit fer-ne un amb la carcassa de plàstici les lletres a dins. Ningú no es gastarà 10euros per això, i molt menys les novesgeneracions, que ja han accedit a la cul-

tura de franc». Viatges i flors és un conteen què la protagonista fa un viatge pertrobar el lloc del món on comença la pri-mavera. Cada capítol del relat incorporail·lustracions, la lletra d’una cançó i unglossari que esclareix el significat de motsd’un regust rural i paisatgístic, com aracodina, trillar i muguet. Fins ara, s’ha esgo-tat una primera edició de 300 exemplars ija n’estan imprimint la segona, tenint encompte que cada disc surt a la venda perun preu de 20 euros. «Si només hagués-sim ofert un CD senzill, encara no els hau-ríem venut», conclou.

D’acord amb Serra, la paraula clau quedefineix el nou model d’indústria culturalque està naixent és «responsabilitat».Explica que «hem passat de pagar-ho tota tenir-ho tot gratis. Ara s’ha d’educar enla idea que les coses que realment t’agra-den les has de recompensar, sempresegons les teves capacitats. Si vols queuna proposta que t’interessa tingui conti-nuïtat i formi part de la cultura, l’has derecompensar. I el verkami fa que tot aixòsigui possible».

Born, 24 - 08241 Manresa - Tel. [email protected]

Àngel Guimerà, 74 08241 Manresa Tel. 93 873 38 82www.parcir.com [email protected]

El cantautor i guitarrista Jordi Serra, Jo Jet, i la cantant Maria Ribot han finançat el llibre-CD ‘Viatges i flors’ per Verkami


Teatre Conservatoripatr

imon

ici

utad

à

vui presentem un dels pocs edificis manresansque han estat salvats de l’enderroc per unavotació popular. L’objectiu dels urbanistesmunicipals era l’alliberament de l’espai del finaldel Passeig per integrar millor el centre de laciutat, mentre que les entitats contràries a ladesaparició donaven més importància als

valors patrimonials i al manteniment de les funcions desegon teatre de la ciutat. Es troba en una zona propera alnucli antic, en què el gruix de la urbanització és de la segonameitat del segle XIX i principi del XX, com el mateixConservatori, edifici neoclàssic de Josep Torres i Argullol,inaugurat el 1878. Es va construir sobre les restes del conventmedieval de Sant Domènec, de 1321 i profundament refor-mat entre 1684-1740. Per tant, conté restes de murs gòtics idel claustre barroc.

L’edifici, de caràcter monumental, està aïllat i el formen el cosdel teatre, les restes de l’antic convent dels Dominics i altresdependències afegides just després de la Guerra Civil. Hi des-taca la peça del teatre, la sala del qual ocupa el pati del claus-tre de l’antic convent i un cos allargat amb façana al carrer deJaume I, que contenia el Conservatori Municipal de Música ialtres dependències municipals. Aquest cos presenta unadisposició de planta baixa i pis. La façana que dóna a laMuralla del Carme, d’estil neoclàssic i refeta després de laguerra civil, presenta un predomini del ple sobre el buit. La

porta d’accés està centrada amb tres finestres en arc al pissuperior i un frontó triangular. Les altres façanes tenen pocinterès. L’interior del teatre és de tipologia italiana, amb pla-tea i quatre pisos de llotges. Al voltant es conserven duesales del claustre del convent, del segle XvIII, amb voltes d’a-resta i pilars amb capitells treballats, d’estil clàssic. Una altraentrada s’efectua per un vestíbul paral·lel al carrer del MestreBlanc. El sistema constructiu està format per murs de càrre-ga i coberta formada per encavallades de fusta. També calremarcar com a elements decoratius els capitells clàssics delclaustre i el conjunt de la decoració original del teatre.

De cara a la imatge de l’edifici, caldria millorar les façanes delscarrers de Jaume I i Mestre Blanc. El catàleg de Manresa pro-tegeix especialment les restes del claustre, mentre que laresta del teatre té una protecció documental i les actuacionsque s’hi facin hauran de preveure la recuperació dels ele-ments originals. El seu valor rau en la importància històrica,artística, social i de posició urbana. L’edifici ha passat permoltes vicissituds. Es va construir com a convent dels domi-nics als afores de la ciutat al segle XIv, es va millorar i ampliaren diverses fases els segles XvII i XvIII i, finalment, va passar apropietat pública després de la desamortització del 1835.Després de diversos canvis d’ús en la part central del segleXIX, el 1878 s’hi va inaugurar el gran teatre de la ciutat.Durant la guerra civil es va enderrocar l’església de Sant PereMàrtir i els edificis annexos per tal d’urbanitzar la plaça.

Lluís virósFoto: Francesc rubí

A


propostesMÚSICA Marc vilanova

Clàssics i descobrimentsas i curt: aquest novembre tenim molt pertriar a les sales manresanes per gaudir de lamúsica en viu. En primer lloc l’enèsima visitade Betagarri, acompanyats per vendetta,celebrant els 20 anys sobre l’escenari amb la

seva fórmula habitual però infal·lible: reivindicacions,rock, punk i molta festa (Sala Stroika, dissabte 15 denovembre, a les 22:30h). Per als amants dels ritmes mésballables, podrem acompanyar les The Pepper Pots enel seu adéu als escenaris un cop decidida la seva disso-lució: 370 concerts en 15 països diferents avalen que laseva aposta pel Soul i el r’N’B ha deixat empremta al’escena musical. vindran acompanyades per TheExcitements amb el seu irresistible cocktail de Soul i r’N’Bde la vella escola (Sala Stroika, divendres 28 de novembrea les 22 h). Els fans dels concerts en un format més familiarpodran gaudir de la visita de Marc Parrot, disposat adefensar el seu nou repertori amb només una guitarra, totbuscant la proximitat i la connexió emocional amb el seupúblic (Sala voilà, dijous 13 de novembre, a les 22 h). I quino hagués pogut descobrir la banda durant la Festa Majorde la Mercè, els participants del BAM Coriolà visitaran lacapital del Bages, presentant el seu nou treball El Debut(Sala voilà, divendres 14 de novembre a les 22 h).

TEATrE Joan Morros

Per un sí o per un noer un sí o per un no es va estrenar a Catalunya el1986, protagonitzada per Juanjo Puigcorbé iJosep M. Flotats. L’obra va ser escrita l’any 1982per Nathalie Sarraute, escriptora francesa d’ori-gen rus, i tracta de dos vells amics que, a partir

d’una conversa insignificant, entren en una batalla sensetreva i s’enfonsen en un joc de postures irreconciliables alvoltant de la veritat dels mots que pot dur a conseqüèn-cies incalculables. La versió que es podrà veure a la salapetita del Kursaal està interpretada per Lluís Soler i ManelBarceló, dirigits per ramonSimó. En un espai escènicsobri hi trobem el perso-natge de Lluís Soler, unhome ordenat i solitari queestà escoltant música. Ambl’arribada d’un vell amic,Manel Barceló, començauna conversa sobre el distanciament dels dos amics quemostrarà a la fi dues maneres de veure el mateix món, elde la incertesa i la inestabilitat i el contrari. Tot plegat enun text de diàlegs vius en què el ritme i la intenció sónfonamentals. El muntatge, que tancarà el cicle «Toc deprop», es podrà veure a la sala petita del Kursaal els dies14, 15 i 16 de novembre.

CINEMA Laura vidal

Perdidaeliç aniversari! És el que es volen desitjar en Nick il’Amy el dia que compleixen cinc anys de casats.Fins aquí tot normal si no fos que parlem d’unapel·lícula de David Fincher i com a tal sabem queles coses no seran fàcils, al contrari. Just el mateixmatí de celebració Amy desapareix, i a partir d’a-

quí comença el periple de Nick per trobar-la sense saberque ell es convertirà en el principal sospitós. Però encaraque ho pugui semblar no som davant d’un típic thrillerd’in-triga, sinó que els girs de guió són tan variats i impactantsque fan difícil d’explicar-ho sense desvelar un final d’a-quells que deixa amb la boca oberta. Gràcies a unes bonesinterpretacions dels seus protagonistes i l’art i gràcia deFincher per crear atmosferes inquietants, on res és el quesembla ni pots estar segur de ningú, l’espectador és testi-moni del declivi d’una situació ja de per si complicada:coneixem la parella perfecte que resulta que no ho eratant, de perfecte, sentim la impotència de la pèrdua quederiva en la desconfiança i la sospita això si, sempre sota l’a-tenta mirada de la societat i els mitjans de comunicacióque s’encarreguen de transformar el fet en un circ medià-tic; desgràcia massa habitual i molt perillosa quan es juga acreuar la fina línia que separa la veritat de la culpabilitatque genera el linxament públic. En resum, un enigma queno deixa indiferent, que enganxa i que quan creus que t’a-porta la solució t’estampa un gir de guió per tornar-te a ferdubtar de nou.

ArT Maria Camp

Foto, gravat i il·lustraciól novembre ple se’ns presenta ple de propostesd’art. A la llibreria Papasseit, podeu veure, fins eldia 13, l’exposició de fotografia Young patriots,d’Oriol Segon, un assaig que retrata la vida enun campament militar d’estiu per a nens i ado-

lescents a Hongria. Fotografia per explorar la realitat desd’un punt de vistacreatiu. Un treball queha rebut diversos pre-mis i distincions inter-nacionals. Al CACISForn de la Calç, aCalders, hi trobareml’exposició d’A lèxiaLleonart Her bes... Ocom ho feia AlbrechtDürer. Un treball ambel qual inicia un cicle d’art efímer, com les pròpies herbes,en una descoberta del seu entorn més immediat. A partirde l’observació, el descobriment i l’experiència, sense cappretensió documental, sinó per fer al·lusió a qualitats físi-ques o tàctils d’herbes i matolls. I podem acabar el mesamb l’il·lustrador valentí Gubianas al Centre Cultural delCasino (foto). El dissabte 15 s’inaugura una exposició queen repassa la trajectòria de 20 anys, el divendres 28, i dinsel cicle Parlem d’art, ens ofereix una xerrada sobre il·lustra-ció de gran format, i el dissabte 29 el podreu veure endirecte a les sales del Casino pintant un mural.

RF

AP


fa 25 anysJaume Puig

Començava lafusió hospitalària

n el tema central d’aquell mes, elaborat perMontse Ayala, ramon Fontdevila i Annavilajosana, Josep Camprubí Casas, membre delpatronat de Sant Andreu, explicava la inviabili-tat d’un hospital petit i la necessitat d’anar cap a

un centre de mida mitjana i resoldre la situació econò-mica precària de Sant Andreu. Segons l’informe elaboratper Eduard Bohigas, les pèrdues acumulades per aques-ta històrica institució beneficoassistencial en tancar l’e-xercici de 1985 eren de 465 milions de pessetes. Deuteque havia crescut els darrers anys i que provocava unatensió continuada entre els treballadors i la direcció.

El regidor d’Hisenda, Josep M. Sala, precisava que no estractava d’una fusió sinó d’un traspàs de plantilla deSant Andreu al nou Hospital General. La integració delscentres es va encomanar a un nou gerent, el doctorCarlos Padula, que havia de gestionar el nouhospital, el qual havia de triplicar la super-fície sanitària disponible, amb un total de275 llits. Sant Andreu reorientaria la líniaassistencial, per adreçar-se fonamental-ment a la tercera edat, crònics i malalts ter-minals

Informàtica per a tothomAquest era el títol del reportatge de JoanMorros, que reflectia l’inici de la implantaciódels ordinadors personals a les llars manresa-nes. Eren temps de decidir si es comprava unaparell amb disquet o amb disc dur de 20 MB,més car però amb molta més capacitat. Si es voliatreballar en disquets de 5 i ¼ o de 3 i ½, o si esvolia pantalla amb blanc i negre –conegudes compaper white–, de color verd o àmbar... i impressora

d’agulles, de raig de tinta o làser. Els processadors detextos de l’època eren el Word Perfect, el Wordstar, elXY Write, etc. El preu d’un equip estàndard podiaoscil·lar entre 200.000 i 400.000 pessetes –de 1.200 i4.400 euros, respectivament—, en funció de les mar-ques. El reportatge recollia establiments que haviennascut amb la demanda i que ara ja no hi són, com araTot Micro, Studi7, Trionic, Taulés o Bages Informàtica,entre d’altres.

Atemptat contra l’MDT i judici a Canet i DatziraEl dia 4 a la matinada havia esclatat una bomba a l’im-moble número 53 del carrer Guimerà, on tenia la seul’MDT, juntament amb altres entitats del Centre

Alimara. Unes 200 perso-nes es manifestavenl’endemà en contra del’atemptat, reivindicatpel grup feixista MilíciaCatalana. El dia 14,l’Audiència Nacionalde Madrid condem-nava Marcel·lí Canet iSebastià Datzira a sisanys i un dia perdelicte d’estralls,en considerar-losautors de l’atemp-tat contra la dele-gació d’Hisendad’Igualada.

Amb la concentració dels serveis de l’hospi-tal de Sant Andreu i de Sant Joan de Déu,havia nascut la Fundació Hospital Generalde Manresa i abans d’acabar l’any havien decomençar les obres d’ampliació de SantJoan de Déu per tal de crear l’espai físic delnou hospital, que havia de ser un dels doscentres de referència de la ciutat. L’altre erael Centre Hospitalari.

E

Antic hospital de Sant Joan de Déu


crònica social

a Plaça Major ha estat escenari d’innombrables esde-veniments festius. Del meu record d’infantesa, l’ano-menàvem la plaça de la ciutat o de l’Ajuntament,entre d’altres noms. Era un dels punts on es feien lesfestes tradicionals. A la tarda de les vigílies de la festa

de la Llum, Corpus, Enramades i la Festa Major, sortien elsgegants -el gegant i la geganta- i des de l’any 1951 la gegan-teta o Pubilla del Pla de Bages, cedida a la ciutat per la bonagent del Gremi de Sant Lluc, patró de metges i pintors.

La fotografia és del dia 22 de febrer de 1969 i correspon alXXIvè Concurs de Colles Sardanistes, organitzat durant moltsanys per l’Agrupació Manresana de Folklore, dins del progra-ma de les festes de la Misteriosa Llum. Aquell any va comptaramb la participació de 46 colles procedents de pobles i ciutatsde Catalunya, acompanyats per la cobla La Principal de Bages.Es va fer un minut de silenci dedicat a la memòria de l’il·lustre

compositor, el mestre Francesc Juanola i reixach. Durant eltranscurs del concurs es van interpretar dues sardanes de llu-ïment, i la sardana revessa fou resolta per les colles Alba,Mirant al cel, Terra aimada, repuntejant, Ametller, rosa d’a-bril, Estel català i Flors d’estiu.

El resultat final es va resoldre així: 1r violetes del bosc deBarcelona, amb 227 punts; 2n Ametller, també de Barcelona,amb 212 punts; 3r rosa de Sant Jordi, amb 193 punts, i altrescolles Mirant el cel, de Sabadell; riallera, de vic; Dansaires delPenedès, del vendrell i rosa d’abril. El concurs resultà esplèn-did i brillant per la gran concurrència de colles sardanistes i depúblic, a la Plaça. En llocs preferents, Joan Antoni Pusó iNovau, regidor delegat en nom de l’Ajuntament, i els admi-nistradors de la festa, Montserrat vives, Antoni Fernàndez,Teresa Torras, Montserrat ribas, Josep Padró, Josep M.Escribano, Gonçal Mazcuñan i Antoni Bahí.

LFotografia: Arxiu Comarcal del Bages

Ignasi Torras i Garcia

24è Concurs de Colles Sardanistes


fanal de cua

Viatjar amb Modianoiu l’escriptor argentí roberto Piglia que, al capda-vall, «no hi ha res més que llibres de viatges o his-tòries policials. Es narra un viatge o es narra uncrim. Quina altra cosa es pot narrar?». PatrickModiano, el flamant guanyador del Premi Nobel

de Literatura, diu també, en aquest sentit, que té la sensa-ció d’haver escrit una vegada i una altra la mateixa novel·la,durant 45 anys. Les novel·les de Modiano deuen ser, doncs,llibres de viatges. S’hi explica, obsessivament, el viatge de lamemòria cap al passat, cap als anys seixanta, cap a la guer-ra d’Algèria i, sobretot, cap a l’època en quèuna part de França estava ocupada pelsnazis i una altra era governada pel governcol·laboracionista de Petain, a vichy. Però,sobretot, les novel·les –tan curtes comintenses– de Modiano, com la majoria deles grans novel·les que s’han escrit al llargde la història de la literatura, expliquen unviatge al fons de l’ànima, retraten la natura-lesa dels humans sotmesos a un destíangoixant i poc esperançador. Són, de fet,una mena d’autobiografia indirecta.L’ombra allargada del passat, que l’autornomés coneix (o recorda) de forma frag-mentària, impregna una obra tan comple-xa com aparentment senzilla. La frase curtai simple amaga una gran profunditat depensament. Modia no va ser dels primers atrencar el tabú i denunciar la participaciófrancesa en la persecució de jueus, el col·laboracionismeamb el règim nazi i, per tant, la complicitat en relació al’Holocaust. Les novel·les de Modiano, però, són també(recuperant la classificació de Piglia) històries policials, per-què els personatges, sovint, actuen com a detectius queescruten desconcertats la memòria a la recerca d’un miste-ri que, tanmateix, no arriben a resoldre, o no volen fer-ho.

Com el nostre Joaquim Amat-Piniella, encara que no pas enqualitat de testimoni, Modiano s’ha endinsat, també, enl’horror dels camps d’extermini. La seva novel·la DoraBruder, per exemple, nascuda a partir d’una història real (unanunci a la premsa on la família demanava notícies d’unanoieta de quinze anys), el va portar, mentre mirava dereconstruir la història de la protagonista, fins a un dels focusmés intensos i actius de l’infern nazi: Auschwitz.

DIgnorància?

ls agents provocadors infiltrats a les tertúlies dela ràdio i la televisió catalanes, funcionen comrobots. Estan programats per emprar argu-ments molt pobres i inconsistents i per defen-sar-los a base de crits i d’actituds flagrants de

grolleria i mala educació. A vegades, surten amb allò decom serà una Catalunya independent, què passarà l’en-demà, com s’estructurarà, quins avantatges reportaria,etc., encara no els ho ha explicat mai ningú. Per sort, ala taula sempre hi ha algú que s’ha fet tips d’anar amunt

i avall impartint conferències, escrivintarticles i llibres, participant en debats,per tal de dir tot el que cal i més sobreaquestes qüestions; i, per tant, podentdonar proves ben eloqüents com perdeixar-los, en aquest cas, sense respos-ta.

Però hi ha també prou gent que fanseva l’afirmació de l’agent, ja que elsresulta útil per justificar-se. Solen serpersones molt cagadubtes a qui fa man-dra dedicar una mica de temps a temesseriosos i compromesos. Llavors, la pro-fessió d’ignorància és un bon pretextper eximir de responsabilitats i de culpa.És com aquells nens que, per fugir d’unmerder, es volen escapolir de les conse-qüències amb la fórmula pretesament

màgica del «jo no hi era».

En l’època de la història en què l’ésser humà té mésabundància d’informació i més fàcil accés, serveix deres tal pretensió d’ignorància a propòsit d’una matèriasobre la qual l’aportació per tots els mitjans és tanabundant que ni dedicant-hi tota una vida no ens lapodríem acabar?

valguin des d’aquí, i des de la meva modesta posició, elmeu homenatge i gratitud a tots aquells que han dedi-cat, i dediquen, esforços ingents a dotar-nos de raonsnecessàries amb saber, generositat i coratge. valguicom a contrapès al gravíssim insult a la intel·ligènciaque molts els fan esgrimint l’hipòcrita tapabruts de laignorància.

E

Llorenç Capdevila Lluís Calderer

Dani Hernández Massegú


ls referents han canviat. Si Ignasi de Loiolavenia d’una llunyania prou considerable facinc centúries, avui dia, la inspiració i lail·luminació de la paraula de Déu ha arribatde l’altra banda de l’Atlàntic, de Tucumán.Si un va ser capaç d’estendre el pensamentjesuític arreu del planeta, l’altra estàposant cap per avall l’orde de les domini-

ques: del càstig de la guerra i el pecat, a la revelaciódins la Cova a la ribera del Cardener; de la clausura i lavida contemplativa a la reivindicació per terra, mar, iones hertzianes i digitals. El paral·lelisme és clar. SantIgnasi i Lucía Caram, dos nouvinguts a Manresa que,

des de la ciutat, propaguen la necessitat de la solidari-tat. Caldrà que s’espavilin els organitzadors de laManresa ignasiana de 2022, ja que, al pas que va, sorLucía Caram pot arribar a tenir més seguidors que elfundador dels jesuïtes. L’actual papa prové de l’orde,però també és argentí i futboler com la germana deSanta Clara. Caram representa la modernitat: a part demonja és: tertuliana, comentarista esportiva, culer,assagista, escriptora, cuinera televisiva, patrona de fun-dacions, independentista, feminista, alma mater delBanc dels Aliments i estrella televisiva del moment.Unes armes molt potents per desbancar tot un santcom a referent religiós de Manresa.

E

ELCULDELPOUREVISTA D’OPINIÓ I OPINIÓ NOVEMBRE 2014 - NÚM. 209

Els referents, cinc segles després

BUGADA AL POUL’Aute més íntimComenço la rentada mensual amb unainformació de primera mà. Com deveusaber, Luis Eduardo Aute va ser aManresa, a la sala el Sielu dins cel cicleTocats de Lletra, que aquest any es cen-trava en la intimitat. Allà –a part de passaral públic que omplia la sala un documen-tal més aviat surrealista basat en part dela seva obra pictòrica amb la qual ja hail·lustrat algun dels seus discos– només hiva recitar els seus poemigas. Però des-prés, llavors sí en la més estricta intimitat,va sopar a casa del company Josep MariaOliva –amb qui l’uneix una gran amistat–i va cantar un parell de cançons. La darre-ra de les quals, La belleza, l’hi va dedicar ala Noemí, del restaurant el Traster, i quen’és una gran fan. No hi pot haver un relatmés íntim, certament.

Anunci de proximitatContinuant amb la proximitat, em refe-reixo a un rètol que hi ha a la cantonadade la Bonavista amb la carretera deSantpedor. Concretament, als vidres d’unlocal que abans albergava una oficina delBanc Sabadell clausurada després quel’entitat absorbís Caixa Penedès. El cartellanuncia la proximitat de LOWING, l’esta-bliment d’electrodomèstics a (teòric) baixpreu que hi ha al carrer de Sant Joan d’enColl que, evidentment, no és pas a 50metres com indica el cartell, sinó a ben bé150. O han pres malament la mida o elque pretenen és que la gent s’apropi a labotiga. Ara que, si van en cotxe, el mésprobable és que l’hagin de guardar a labutxaca.

Negocis efímersPocs metres més enllà, a la carretera devic, just davant de l’històric Chinito, s’hiva instal·lar una botiga de coixins i mata-lassos que es diu Dulces sueños. El nego-ci va obrir portes arran de l’empenta delprograma Entre todos de TelevisióEspanyola que, posteriorment, ha estatmolt criticat per fer vendre duros a quatrepessetes i generar esperances a gent benhumil. Doncs bé, el dolç somni, en aquestcas, no ha durat gaire. La botiga tanca. I ésque la televisió és capaç de fer pujar algúo alguna cosa al capdamunt gairebé tanràpid com després cau en l’oblit. El dia adia del comerç és molt dur, encara que,de bon principi es pugui arrencar entretots.

Protesta gràfica Seguint amb el comerç i la promoció eco-nòmica, la situació al barri Antic començaa ser dramàtica. L’ambient es degrada i el

degoteig de tancament d’establimentsés constant. Per tot plegat, el 2 d’octubrepassat, els veïns del sector es van mani-festar a la plaça Major. Demanen méscivisme i la intervenció municipal i lesseves reivindicacions també van cridarl’atenció de la nova corresponsalia de laCatalunya central de Tv3. Dies després, laprotesta continua viva, si més no a l’apa-rador de la botiga de decoració i rehabili-tació del carrer de Na Bastardes, propietatd’un dels promotors de la protesta ciuta-dana, l’interiorista Josep Maria roma. Lafoto que publiquem és prou eloqüent.

Que pixin en un altre llocEls problemes de convivència i d’incivis-me però, no són exclusius del centre his-tòric de Manresa. Les trifulgues entre elsamos d’animals domèstics i la resta deciutadans ja fa anys que duren i, tot ihaver-hi ordenament jurídic per sancio-nar, que jo sàpiga, no s’ha multat mainingú. Al CAP de la Sagrada Família, comels veïns del barri Antic, ja en deuen estartips. Us mostro un rètol del mateix centreque ve a dir que els gossos no s’hi pixin.

Sintonia capgiradaAra que, per animalada –això sí inofensi-va– la que va patir el dial de l’emissorad’Intereconomía a la Catalunya Central(101.7), llogat al grup TLB. Els aparells deràdio dels vehicles tenen un sistema ano-menat rDS (radio Data System) que, apart de mantenir l’emissora seleccionada

QUINTÍ TOrrA COrDONS


quan aquesta canvia de dial i s’està en cir-culació, també sobreimpressionen enpantalla el nom de la cadena. El cas ésque, algun simpàtic, va piratejar i mani-pular els sistema rDS d’Intereconomía idurant uns dies hi va fer aparèixer el mis-satge «vota Sí Sí». La imatge que publi-quem demostra l’aparició d’una consignaabsolutament contrària a la línia editorialdel mitjà, per cert.

Visita reial al KursaalI per acabar, deixeu-me explicar unaxafarderia de la reialesa, o de la família dela reialesa. M’han assegurat per part certaque la germana de la reina Letizia, TelmaOrtiz, va assistir a l’espectacle A+A,d’Ángel Corella i Adam Malikian, al teatreKursaal, convidada per la família Tous. Emdiuen també que després va assistir a lafesta privada que es va fer, on va podersaludar els artistes.


DES DE LA BUTACA D’EN VOLTAIRE

e fet no va de morts sinó dedues reines, a hores d’ara jamortes. «Saben aquel?», dirial’estimat Eugenio. A finals dela dècada dels 70 del segle

passat, el doctor en

Antropologia Josep Maria Comelles,publicava la seva tesi doctoral a l’Escolad’Alts Estudis de Nanterre; la seva tesi eraque en un entorn reduït i tancat com unhospital psiquiàtric els canvis socials erenavançats tant pels internats (llavors s’a-nomenaven així, no usuaris ni pacients,

que ho eren) com per tot el personaldel mateix. Un lloc en què els esdeve-niments socials es donen abans queen la societat.

En un dels pavellons de l’InstitutMental de la Santa Creu, i en el

mateix pavelló, coexistien duespersones amb malaltia

esquizofrènica, totesdues des de feia més

de 20 anys amb elmateix deliri; totes

dèiem, eren reines; ailas!, però una d’Espanya il’altra, de Catalunya. Diaa dia, assegudes a lamateixa taula i sense niparlar-se, s’ignoraven.

A la mort del dicta-dor, i ja amb televisió

a cada pavelló on la majoria de personesinternades semblaven matar el temps ino escoltar, l’esperit de la transició i de lademocràcia van penetrar en els murs delmanicomi i les dues reines, contagiadesdels aires d’extramurs, van començar aparlar, discutir i desprès a negociar .

Un dia la reina d’Espanya, ja potsercansada, exclamà: «No me voy a discu-tir más por un trozo de España, que nolo hablemos más, puedes quedarteesta porción de España, es tuya». Elpersonal content i satisfet albirant unasolució al conflicte i la reina deCatalunya, rumiant, callada a la sevacadira i pensant la resposta, va i li etzi-ba: «Así no, así no… que tenim unadignitat».

Tenia tanta raó en Comelles que, noper aquest motiu però tot hi ajuda, vapenjar els hàbits de psiquiatre . Elmanicomi va tancar a l’any 1983 i elconflicte sense solució. Els diàlegsnecessiten, confiança i respecte mutu,no arrogància i menyspreu. Els anome-nats bojos (i els nens) acostumen a dirla veritat.

L’HOMENOT DE LA PIPA

DUna de morts

TANTA ROBA I TAN POC SABÓ

VA COM VA

JAUME GUBIANAS

LLUM DEGÀS

ies enrere, a la pàgina declassificats de Regió7 vaaparèixer, en l’apartat decontactes, l’anunci segü-ent: Actriu catalana. Bellesa

i distinció. 600 euros. No és habitualque en l’oferta d’un servei es facial·lusió a un ofici que, en principi, noté res a veure amb la feina que s’ofe-reix. De la mateixa que no s’escauria,en l’anunci per paraules d’un llauner,remarcar que és ben dotat i moltmorbós, tampoc no s’entendria queun llauner es publicités com a actor,carnisser o cistellaire. Allò que comp-ta, en una professional del relax, sónels encants físics i, en tot cas, en claude fantasia, un gentilici ben exòtic i eltoc de les antigues fotonovel·les

porno, protagonitzades per mestres-setes de casa i estudiants lolites de latercera edat. Però aquí la noia ésactriu i catalana, i lluny d’atreure elsamants del teatre, més aviat els des-trempa. Sobretot si pensem en lesheroïnes del teatre català. Pensem enla Marta de Terra baixa, la Blanca deMar i Cel o l’Antígona d’Espriu. Si elque vol dir-nos, dient que és actriu, ésque té prou formació per interpretarel paper d’una dona de la vida, no hiha com sol·licitar el servei directa-ment a una dona de la vida. De més amés, caldria especificar l’escola inter-pretativa. Si es tracta del mètodeStanislavski, fins ho trobo barat. Sipertany a l’escola brechtiana, recoma-no de regatejar. Tampoc no es parla

de descomptes d’última hora ni dequin és el dia de l’espectador. Que josàpiga, l’activitat no és inclosa en elToc de Tardor del Kursaal, tot i que espodria incorporar al de primavera,com a monòleg còmic, protagonitzatper la bella i distingida, mai prou benvalorada actriu, Alícia S.Camascle.

DActriu catalana


QUI NO CONEIX... LO GAITERDEL CALDERS

EL SENYOr rAMONIL·LUSTrACIÓ: MArIA PICASSÓ

En rajoy no em fa por, pam i pipa, pam i pipa,en rajoy no em fa porper més que es faci el lleó.

No vull ser bon minyó.pam i pipa, pam i pipa,no vull ser bon minyóperquè tinc ús de raó.

Al matí vull sortirpam i pipa, pam i pipa.al matí vull sortir,disposat a obrir camí.

¿Qui em podrà prohibirpam i pipa, pam i pipa,qui em podrà prohibirque vulgui votar sí, sí?

Cara net i amatent,pam i pipa, pam i pipa,cara net i amatent,aniré a votar content.

I és un fet evident,pam i pipa, pam i pipa, i és un fet evident,que hi trobaré molta gent.

votaré, està clar,pam i pipa, pam i pipa,votaré, està clar,perquè vull un nou demà.

I perquè és l’hora ja,pam i pipa, pam i pipa,i perquè és l’hora jadel nou Estat català.

I és que estic més que tip,pam i pipa, pam i pipa, i és que estic més que tipd’en rajoy i el seu equip.

Per això dic que r.I.P.,pam i pipa, pam i pipa,per això dic que r.I.P.,jo ja he canviat de xip.

En rajoy, sord i mut,pam i pipa, pam i pipa,en rajoy, sord i mut,finalment m’ha convençut.

Li faré tururutpam i pipa, pam i pipa,li faré tururutcom ell va fer amb l’Estatut.

ampoc no li sabíeu el nom? Desegur que l’heu vist passejarper Manresa amb una cua dedos pams, talment una crinera–i una crinera cada cop més

argentada, anunci del temps que passa. Iés així que en Pere Porquet suma elsanys i no li haureu conegut cap més oficique no sigui el de retolista: après a casa,de les mans del pare –un altre PerePorquet, pintor de parets i artista, compocs n’hem tingut a la ciutat. Doncs bé,el cas és que el nostre Pere va créixer enun entorn de pinzells i creativitat, fet desilencis i concentració. Als catorze anys jatirava a retolista, ara un cartell de botiga,ara la porta d’una furgoneta... Fins queva deixar els estudis per dedicar-se a laretolació comercial, això és, artesanal isense pressa; treballs encarregats ambcinc setmanes de temps i quadriculatsamb paciència per escalar-los després aqualsevol dimensió! Us en recordeu?

Pere Porquet, publicista de pinzell i plòter

Parlem d’un temps en què fins la publicitatdel cinema era feta a mà, amb unes lletresllepades, com de vainilla sobre el granadens de les cartelleres a Sant Domènec.Després vingué la informàtica i –oh mera-vella!- els plòters de tall. vinils adhesius,impresos i a punt de col·locar. Lluny de fer-ho senzill, la feina es va multiplicar –i s’hanmultiplicat els retolistes, és clar. Ara ja non’hi ha prou amb un pinzell i el punt deconcentració sorruda que cada lletra recla-ma: el Pere ha hagut de comprar impres-sores de grans dimensions, capaces d’im-primir-ho tot i, si pot ser, per ahir. Però tal-ment aquells encàrrecs de fa quarantaanys, continua treballant des de la proxi-mitat i el tracte personal. Provant de pas-sar-s’ho bé en una feina que sempre recla-ma sensibilitat i una espurna creativa. I toti que també li costa d’arribar al cap de mes,encara es permet de col·laborar -discret igenerós- amb tot allò que comparteixamb la ciutat. O amb el país sencer.


T


EPITAFI ELCULDELPOUMOSSÈN GUDIOL

envol gu- des ger-manes igermans...El dia de

Tots Sants, mentrepenso en aquelles iaquells que ens handeixat enguany ique més queden enla nostra memòria,no puc evitar unsentit d’immensajoia en veure per latelevisió un fill de laciutat, Pere-JoanCardona, fent histò-ria en el camp de lainvestigació mèdi-ca. A fe de Déu queel del fill de cal‘Iglesias és un delsexemples paradig-màtics de la fuga decervells de Manresa.Una dinàmica –hosap Nostre Senyor–que fa segles quedura. El talent vaescàs i la impostura,en alça. A la nostraciutat, com enlloc.En tots els camps hiha un manresà omanresana que des-taca molt, moltíssim! Però, òbviament, no viu a la ciu-tat perquè hi ha altres estrelles que brillen més i, ennom de la seva bona família o la impostura total iabsoluta, sempre són a tot arreu i, que Déu em perdo-ni, fan més sermons que jo mateix el diumenge davantla mirada pietosa i beata de tots els feligresos. Unstenen la fama i els altres carden la llana... O, simplement,fan el segon.

Amb tant tertulià i crac dels negocis és normal que laciutat vagi com una bala... cap a l’abisme. En aquestaciutat triomfen els que vesteixen de vint-i-un botó peròporten els calçotets cagats. Com és habitual, per cert, elscansats fan la feina i, si Manresa és un solar, no tarden ni

un minut en buscar-se la vida, si cal, on Nostre Senyor vaperdre les espardenyes. I aquí, entre la grisor de les pla-ces i la brutícia del nucli antic, ens hi queden els saldos,els que venen duros a quatre pessetes, els polítics desegona, els ganduls de primera i els vividors de tota lavida. Costa trobar llum entre tanta mediocritat, aquellallum resplendent que l’Altíssim ens va enviar des deMontserrat per posar punt i final a la pesta negra i cons-truir una sèquia que ens va retornar a la vida. Ara calsaba nova i jubilació dels savis amb olor de càmfora idels impostors que venen fum i projectes caducs sensesolta ni volta. Els que es pensen que ho saben tot, ques’apartin. Si neix una nova Catalunya, que també neixiuna nova Manresa. Fora els impostors!

Només ens queden els impostors

B

On puc participar?Punts de participació a Manresa:

Podeu consultar el vostre local i mesa de participació trucant al 010 o al 012, anant a l’OAC de l’Ajuntament de Manresa (Pl. Major,1)

o a www.manresa.cat i a www.participa2014.cat

Institut Cal Gravat (C/ Domènech i Montaner, 54-56)

Institut Guillem Catà (C/ Rosa Sensat, 6-8)

Institut Lacetània (Av. Bases de Manresa, 51-59)

Institut Lluís de Peguera (Pl. Espanya, 2)

Institut Pius Font i Quer (C/ Amadeu Vives, 21-23)

MANRESA

608 33 60 60Envia* el nom del carrer, el número i el teu primer cognom via whatsapp al

* El que consta en el vostre DNI o la vostra TIE

MMMMM

MANMANMMAMMAN

NRNRNR

RESRESRES

SASASA

On puc participar?

Punts de participació a Manresa:

On puc participar?


On puc participar?


On puc participar?


On puc participar?

Institut Pius Font i Quer Institut Lluís de Peguera Institut Lacetània Institut Guillem Catà Institut Cal Gravat

(C/ Amadeu Vives, 21-23)Institut Pius Font i Quer (Pl. Espanya, 2)Institut Lluís de Peguera

(Av. Bases de Manresa, 51-59)Institut Lacetània (C/ Rosa Sensat, 6-8)Institut Guillem Catà

(C/ Domènech i Montaner, 54-56)Institut Cal Gravat


(C/ Amadeu Vives, 21-23)

(Pl. Espanya, 2)

(Av. Bases de Manresa, 51-59)

(C/ Rosa Sensat, 6-8)

(C/ Domènech i Montaner, 54-56)

o al Podeu consultar el vostre local i mesa de participació trucant al

i el teu Envia* el nom del

www.manresa.cato a l’OAC, anant a 012o al

Podeu consultar el vostre local i mesa de participació trucant al

primer cognomi el teu carrerEnvia* el nom del

www.participa2014.cat i a www.manresa.cat de l’Ajuntament de Manresa (Pl. Major,1) l’OAC


alwhatsapp via número , el carrer

www.participa2014.cat de l’Ajuntament de Manresa (Pl. Major,1)


608 33 60 60

www.participa2014.cat de l’Ajuntament de Manresa (Pl. Major,1)

010Podeu consultar el vostre local i mesa de participació trucant al

608 33 60 60




Documents

CLÍNICA UNIVERSITÀRIAelpou.cat/redaccio/arxius/imatgesbutlleti/Novembre 2014 TOT bx.pdf · Jaume Puig 34 Crònica social. Ignasi Torras 35 Fanal de cua L. Capdevila / L. Calderer