S U M A R I : Palsatgee espiritnalt. L'eaperit en ruta, per Oriflama. — Fil deures de ciuta-dante, per Ramon Ribera. — Dos sonets, d'Alexandre de Riquer.— tienta Cecilia 1 la Mueles, perJosep Cardona, pura. — Alexandre de Riquer, per Joan Matas.

zff i

ANY I. SABADELL, 1 DESEMBRE 1920 NÚM. 5.

PAI^'SAT GES ESPIRITUALSL' ESPERIT EN RUTA

0 Iz qui pogués mantenir viva la vibració d'esperit en aquell lleure preciós enqué hom se sent extern ell mateix ! És llavores, en aquells inefables instants,

quan l'hèlix batent de 1'intel'lecte espolsa la via oberta cap a un horitzó sospirati inassolit i som teinoregs de ni tant sols moure'ns o d'una lleu tremolor per tal deizo trencar Vencis del vol alçat quan encara les rodes del nostre cos roceguen perterra.

Llavores nosaltres soni com un aeriplà; les ales decantant-se a totes bandes,mantenen. difícilment la carroceria, que sempre no és sinó un lastre que enuja i dela que fatalment no podem despendre'ns perquè en ella rau la força centrípeta queens posa en el camí fins i tant que aconseguim despendre'ns del contacte terrè,quan ja no som vehicle, ni traste, ni enginy mecànic, per a ésser solament ànima,èter, núvol o estel.

És l'ideal estat inconscient ple de consciència per a escoltar un discret parla-ment, oir uns compassos musicals, amoixar la trena d'una donzella, besar el frontd'un avi, sostenir un infant als genolls i contemplar una dansa.

Res més desesperant que trencar aquest estat inconscient ple de consciència enquè son anul' lats temps, exteriorisme i situació.

Reeixir-ne, és com quan en la blava claror de la sala de concerts s'hi sent l'esba-tanament d'una porta.

0 com quan en la casa mortuòria puja l'escala algú conversant distretament enven alçada, que en ésser davant del cadàver sembla que aquest, ofès, amb els llavisli faci : Pst1... — Llavores, qui ha estat reprès, sent una forta dolor perquè sap queentorn seu hi ha una immaterial volior d'ànimes.

!V^ r ií ^ a

ORIFLAMA.

GARBA

ELS DEURES DE CIUTADANIA*

Ley natural es honrar son senyor, son benfactor, e amar son pro-yrme; e ley natural es que hom vulla asad per son proysme que homvol per si metex, e ahirar en son proysme so que hom ahira en simetex; e ley natural es enser amador de be e esquivar mal.

RAMON LULL.

LES VALORS DE LA CIVILITAT

C ivilitat vol dir el grau de cultura que ad-

quireixen les persones o els pobles, iper a aconseguir aquesta perfecció cal estarsubjecte a unes lleis naturals.

Primerament i abans que tot, asserena elsteus sentits i així arribaràs a tenir coneixe-ment de la veritat de les coses.

Tots els objectes creats tenen la seva signi-ficança i són útils als homes; per això és

precís saber les valors que reuneixen, teninten compte les potències de l'ànima: memòria,enteniment i voluntat.

Recorda l'objecte que tens al davant; tin-gues raó del seu servei i posa el teu esforçper a servir-te d'ell amb el major profit pos-sible.

Ara començaràs a ésser conscient i pertant pots saber si reuneixes condicions pera acomplir els deures civils.

No és prou dir : Sóc un perfecte ciutadà.És necessari demostrar -ho palesament, peròno als altres, sinó a tu mateix, perquè en tumateix has de tenir confiança. Uns per creu-re-s'ho i altres per adular-te poden dir queets perfecte i no ser-ho. Solament tu deussaber jutjar-ho, prescindint de les passions.

Desfes-te dels vicis fent un esforç; per granque sigui el sacrifici, no ho serà tant com eldefecte. Pensa que una volta estiguis guarit,pots esmenar als altres , comunicant-los-hisolament el teu canvi i sense obligar-los aquè t'imitin. Les imposicions no obren el mi-racle. La voluntat és la única força remetera.

6 Premi de la Diputació de Barcelona en els JocsFlorals de Santa Maria de Cornellà : 1919.

Respecta als teus superiors i a les perso-nes revestides d'autoritat; pensa que demàpots exercir iguals càrrecs. És respectataquell qui respecta.

Sies humil i alcançaràs tot quant sigui pos-sible a la teva condició. La humilitat dignificai dóna relleu a les persones.

En la teva llar, pensa que tu ets una brancade la família. La pau i l'ordre et proporcio-naran felicitats. Estima tot ço que et rodeja iprocura saber-ho conservar. No molestis aiteu veí i pensa que ell vol la tranquil'litat quedesitges.

El teu lloc d'estudi sia també el punt del teurecolliment. Després del treball trobaràs mésagradable el descans i no oblidis que sensequietud no es descansa.

Medita el mal que involuntàriament hagisfet i penedeix-te d'haver tingut uns momentscontraris a la teva manera d'ésser. Recordael bé que has realitzat i pren coratge per acontinuar aquesta obra, però no et tributislloances dels actes que et són un deure elcomplir-los.

Reb a les persones amb la deguda cortesia,apreciant així el seu respecte. A 1'invitar-lesa assentar-se no ho facis tu primer i segueixaquesta exemplificació per a acreditar-te desaber estimar les atencions.

Al permanèixer entre les teves amistats,procura que la conversa sigui plaenta, defu-gint de l'extensió inútil. Comunicant el mésprecís, pots donar igual relleu a les idees queexposis. És de més eficàcia dir millors coses

GARBA

parlant poc, que molestar amb Insubstancialsdiscursos als que t'escolten. G.'•sticula ambelegància i dóna agradable sonorit.'^t a la veu.

La murmuració origina discòrdies í exaltales passions. Els que et diguin mal ,d'algú,pensa que demà poden ferir-te amb le:, ma-teixes armes. No posis la confiança a aquellespersones que bescanten per vici; separant-ted'elles t'evitaràs enemics. 1\

No esperis que el teu millorament culturalesdevingui de les mans d'un altre. Tu mateixhas de bastar-te per a fer-te home auster inoble. Si algú s'interessa i es sacrifica per lateva sort, agraeix-li i venera aquesta gràcia,però procura que el lloable gest no et siguiuna solventació per a deixar de lluitar pel teupropi esforç. La protecció, segons qui la reb,fa descendir les activitats i, per aquesta cau-sa, precisa que 1'apoi moral o material s'ac-cepti en el més sublim sentit de la paraula.

Per a acomplir els deures cívics, es fa im-prescindible ésser sociable, urbà i atent. Entots els llocs a on et trobis, pensa que ets unciutadà disposat a enaltir les qüestions queconstitueixen el mitjà de viure. Per a afavorirels negocis que administris no vulguis maidesprestigiar els del proïsme. Sense donar-te'n compte, el teu treball pot prosperar aconseqüència de l'impuls dels negocis delsaltres, tal com el deixeble s'instrueix més se-gons la sàvia influència del mestre.

No et deixis conduir per les falses ambi-cions. Allà on no arribis avui, prosseguint elcamí de perfecció podràs arribar-hi demà,sense necessitat dels actes impropis que de-generen a l'home. L'alta idea de la vida had'asserenar-te l'esperit i així és quan compen-dràs la necessitat que hi ha de què cada hulluiti pel seu propi esforç.

Si estimes les virtuts, seràs un veritablepatriota i un perfecte ciutadà.

ELEVAT CONCEPTE POLÍTIC

Polític vol dir la persona que ademés dereunir qualitats cíviques, es posa al ser-

vei dels interessos de la ciutat.Per a ésser un veritable polític precisa no

desconèixer les costums característiqnes dela població, estar subjecte a les disposicionsmunicipals i saber mantenir la tranquillitatpública.

Així com el polític de l'Estat té la inel'lu-,dible obligació de vetllar per la riquesa de la

ració, el polític ciutadà deu interessar-se per

la bona administració local.La ciutat és de tots i per tant ell administra

eis 1i teressos comunals i és un deis respon-sabielO, dels desviaments que poden interrom-

pre la marxa regularitzadora del Municipi,cas de "zo desempenyar amb encert el seucàrrec. \

Amb hóurada administració econòmica ipolítica, la ciutat creix i es fa populosa, em-prenent la mrxa ascendent dels pobles mo-derns i civilitzats. La indústria i el comerçreben la influècia benefactora d'aquest im-puls i extenen èseu radi d'acció, proporcio-nant així una vida més positiva als ciutadans.

De l'amor i l'esforç dels homes, eis poblesdevenen ferms i £1mb aquesta consistènciasuficientment poderosa pot arribar-se a adqui-rir el grau de cultura que tan necessària esfa per a 1'indispensabl'e millorament social del'individu.

La major part de les vegades s'originengreus conflictes a conseqüència del desconei-xement polític. El que es desvia de la normatraçada amb tot el seny, ha de sentir-se per-judicat; no arriba a compendre de moment,per estar induït per altres causes, que la sevaindiferència en les coses del Municipi afectaals seus propis interessos ademés d'entorpirel curs de la obra de regeneració deis altres.

Aquell que no es mogui dei deure que vaimposar-se, trobarà recte i planer el camí enla seva missió. Si no està segur de les sevespetjades, deu procurar-se una orientació fer-ma i eficaç, emmotllant-se a les costums cul-turals tota vegada que aquestes són l'espill a

GARBA

on deu reflectar-se la seva ànima. Al desem-penyar un càrrec particular o públic, hi ha la

inel , ludible obligació de complir estrictament.Quan li és conferit, si l'accepta, és que estàsegur del seu entusiasme i de la voluntat queel domina. Durant l' exercici cal tenir encompte que la dignitat no vol ésser ofesa ique s'aspira a guanyar l'honor de interpretarels sentiments i els desigs dels que li han po-sat tota la confiança per considerar-lo rectei de clar juí.

L'entitat o corporació que es representi,,deu respectar-se com a una família en la quíils'hi tenen posats tots els afectes i se l'estimaperquè ella és part integrant de la socia'oili-tat. Deu compartir-se a les seves pen€^s i ales seves alegries, no deixant d'interes,sar-seper a proporcionar una millor sort i fer, menysdura l'aflicció dels companys que el srucunden.

Per a exercitar els deures de ciutadania ésprecís fer-ne l'aprenentatge. Si s'ha sabutadministrar sense cap egoisme r,i vanitat elspropis interessos, poden administrar-se així-mateix els béns comuns. Els in.teressos parti-culars tenen el mateix valor que els pertenei-xents a una col,lectivitat.

Allà on eg vegi el mal., cal aplicar-hi elremei, però abans no serp, per demés exposarla fórmula, ja que segons; l'estat o el tempe-rament de l'individu, pot sofrir -se una invo-luntària equivocació. L'equivocació si no ésproduïda a causa de l'egoisme, pot ésser fà-cilment corretgida.

Per superioritat que es tingui, sempre hiha per damunt de la qual una elevació queobliga a no extralimitar-se del regisme traçati per això existeixen les lleis naturals quesón les que imposen la veritat. Tots els ho-mes estan subjectes a no deixar e] camí, i sino s'acompleix aquesta sagrada missió, esperden els deures de ciutadania.

* * K:

Al confiar-te un -çàrrec per a administrarels interessos d' una entitat o corporació,pensa que no és pera afavorir exclusivamentel teu patrimoni. Complint tal com el regla-ment o el règim obliga, pots ésser favorescut

igual que els demés, ja que de la teva volun-tat depon la , riquesa que administres.

Sia quçalsevulla la teva manera de pensar,respecta les opinions dels altres, i sense capexaltació exposa el concepte que tens formatde les coses elevades. El que obri amb veri-tab'i e justícia, triomfarà per la força de la raói •aquesta no és vençuda per cap imposamentarbitrari.

En les reunions, al fer ús de la paraula,procura no molestar a ningú amb frases in-correctes i mancades de bon sentit. Tots elsassumptes poden discutir-se sense violènciesi amb ordre. Les persones, parlant bé s'ente-nen millor.

Si algú, per no posseir els graus de culturaindispensables a l'home, t'insulta i entela lateva honradès, no vulguis imitar-lo ni desitgisdefensar-te amb les mateixes armes. El sen-sat criteri de l'opinió defensarà els teus senti-ments vexats.

Procura no desconèixer l'origen i els pro-gressos primitius del poble que administres.Els historiadors no emprengueren la feixugatasca per a què les seves investigacions dei-xessin de tenir eficàcia. Estima el gran esforçi la intel'ligència dels cronistes i pensa queun immens amor de ciutadania els feu lluitarincansablement per a no deixar ignorades lescostums del poble que avui està a la protec-ció dels teus entusiasmes polítics. Conèixerel passat és una experiència per al futur, i laexperiència ajuda a resoldre els problemesque poden afectar la bona organització deisassumptes locals.

Quan el poble sofreix una de les sevesinquietuds, quan sembla que està en perill elseu prestigi i la seva riquesa, aleshores ésquan amb més evidència es deu manifes-tar l'amor i el sacrifici dels seus directors.En els moments dolorosos és quan el verita-ble polític li cal lluitar amb totes les energiesi sacrificar la seva vida si és precís, ja queella perteneix a l'esperit de la població i viufusionada a conseqüència de la solidaritatpotencial. Precisa en aquells moments defen-

G A R B A

sar-la com si fos la pròpia mare, perquè elladavant de les il'lusions i de la felicitat simbo-litza la figura ideal que enlaira el pensamenta la perfecció. És aleshores quan es fa sentirl'entusiasme de ciutadania i es posa a proval'elevat concepte polític, únic camí per a rei-vindicar el poble i alliberar-lo de la malvestatque l'esclavitzi.

DEL RESPECTE ALS HOMESI A LES COSES

Quan l'individu deixa de respectar als ho-mes i a les coses, és quan demostra la

seva manca de cultura i el total desconeixe-ment dels deures de ciutadania. Desgraciatd'aquell que per a satisfer un desig absolut faescarni dels seus semblants o destrueix qual-sevulla de les coses que són hermoses alsulls del proïsme! És que un esperit venjatiuel domina i el converteix en monstre desen-frenat, no donant-se compte del mal que pro-dueix ni de què un dia o altre ha de pagar lesseves culpes. La falta de cultura l'ha induït aun camí de perversió i contra d'ell mateixcauen les maldats i els sacrilegis que executa.

Hi ha una llei humana que senyala fins aquin límit l'home pot exercir la seva llibertati per això no és lògic ni raonable que per adisfrutar d'una àmplia llibertació feta al seucaprici, es molesti i es perjudiqui als demés.

No hi ha res que desprestigii tant a la ciu-tat com presenciar l'espectacle que ofereixenels nois i els joves deambulant pels carrerssense cap orientació fixa, molestant a les per-sones morigerades i escometent a les donze-lles amb paraules obscenes, ferint així elssentiments més preuats i donant proves d'undesordre personal digne de compassió i dellàstima.

El poc respecte a les persones i a les coses,és un destorb per a la pau ciutadana i senseaquesta tranquil'litat tan desitjada pels pacíficsciutadans, no es viu amb serenitat d'esperit.És precís, doncs ; que cada hu vetlli per l'or-dre de la ciutat, ja que és lícit tractant-se dela defensa del benestar general.

Els que no vulguiu ésser corretgits ni vul-

guin apreciar 1'importància de la educació,mereixen ésser esmenats per la llei de la jus-tícia, única raó per a dominar als que es rebe-len contra la força de la veritat.

Totes les coses respectades pels uns, me-reixen ésser igualment protegides pels altres.Procura posseir la virtut del respecte i tro

-baràs compensació en les coses de la tevapertenència.

Respectant als vells, ademés de venerar laimatge dels pares i dels avis, t'estalviaràs unpenediment quan arribis a la senectut. Acon-sola i amoixa als que t'ensenyaren els primersmots, als que t'ompliren d'afalacs i et canta-ren les més tendres cançons. Recorda el seuamor i recompensa'l avui amb la mateixa vo-luntat, ja que a la fi els retornes els afectesque agraït acceptares d'ells.

Quant més veneris als avis, menys feixuctrobaràs el camí de la vellesa. Arribar a és-ser vell és un goig sense límits i més si s'es-pera amb resignació l'hora de la mort.

Venera totes les coses que dignes sien derespecte i pensa que a l'ésser creades fouper a acomplir una sagrada missió. En elbosc o en el jardí, els ocells, les flors i lesplantes, aviven els teus sentits : les melodiesdels ocells t'evoquen les dolceses de l'amor;l'ombra de l'arbre et protegeix manyac i dò-cil; les plantes, amb les variades tonalitatsdel verd, t'ofereixen la delícia del paisatge,i així, entre una i altra cosa, experimentes lasensació sublim de la poesia, filla augusta dela Naturalesa. Pensa, doncs, que destruïntço que constitueix la bellesa dels sentits, escomet un delicte imperdonable, ja que ambaquesta incivilitat es despullen els ropatgesde la suprema Creació.

El respecte és un deure de germandat.Comprèn ara la falta greu que es comet nopracticant aquesta virtut.

6 GARBA

L'AMOR AL NOSTRE IDIOMA

j a llengua és la característica més poten-3.J cial d'una nacionalitat i per tant mereixésser enaltida i respectada. Despreciar elpropi idioma, és renegar de la pàtria i de lafamilia; és ofendre la dignificació del verb,part essencial de la nostra vida i clara ex-pressió dels més íntims sentiments.

Qui menyspreu-hi el seu idioma, s'oblida dela pròpia dignitat i descendeix a una catego-ria miserable. Negar la virtut del llenguatgeés no creure amb la perfecció de ]'home.

Hi ha res més elevat que estimar el nostreidioma amb un amor veritable ? Envers a ellestem obligats a la més sagrada gratitud i almés preuat respecte.

Amb l'idioma es comprenen les gents i estransmeten els afectes; així l'amor de l'un vaa l'altre sense cap esforç i amb la més francagenerositat.

Parla la llengua dels teus pares i venera-laperquè la parlin els teus fills ; acomplintaquesta missió et faràs digne i respectaràs

aiximateix les costums de la pàtria. Això novol dir que hagis de despreciar als demésidiomes : estudia i parla els que et sien mésconvenients.

En les teves habituds donaràs preferènciaa la teva parla, això és, en la família, en elsnegocis, en les converses amicals. I aquestapreferència no és per a desprestigiar els de-més idiomes, sinó perquè fent-ho així, ademésd'acomplir un deure , expressaràs amb mésclaredat els pensaments i els afectes del cor.

Si despulles el llenguatge de tots aquellsmots grollers i de lletja vulgaritat, seràsagradable als que t'escoltin. La bellesa en elparlar consisteix en saber dir paraules hones-tes, sense intercalar-hi mots denigrants.Guarda't de la blasfèmia i et posaràs en ellloc dels escollits.

Per a parlar bé no és necessari cap sacri-fici : solament la voluntat et proporcionaràel goig de saber fer ús amb noblesa d'aquestinstrument, la llengua que Déu ha donat alshomes per a expressar els més íntims senti-ments.

RAMON RIBERA.

DE LA COL'LECCIÓ « UN POEMA D'AMOR"Bella frase que el cor a cau d'orellapoc a poc te l'Iza dita extasiat,la que ha fet ta carona tan vermellael teu aire penós i conturbat,

atén-la, vida meva, que és vritat.No veus com cadascú busca parella ?Observes can després que s'han trobatla flor perd aquell aire de puncella ?

Has vist com de dos vides que s'ajuntenfloreix una existència inesperada ?Qué són eixos colors que quan apunten

Vindran estius, tardors i primaveres,el càlid juny amb ses collites d'or,l'ombra frescal que fan les alzineres,i no vindrà ta veu parlant d'amor.

Damunt del cel les branques secanerespuntejaran ses notes de color;refloriran les murtres i moreresi mai per mai reflorirà mon cor.

Per més que escolti els cants de l'ocelladai el parrupeig que enlairen els tudons,no sentiré ta frase enamorada

anuncien l'interna flamarada ? ni l'alenar sublim de tos petons;Alça el front ple de llum, somriu ditxosa, d'aquells petons qu'han mort eternamentoh de ¡non fill mareta vergonyosa ! per engendrar un mar d'enyorament.

ALEXANDRE DE RIQUER.

GARBA

7

SANTA CECILIA I LA MUSICAFRAGMENTS DEL ®h la blanca Santa C-SERMÚ PREDICAT cília a qui el pinzell deEN NOSTRA CIU-

TATENLAFESTA Rafel l'ha pintada esfu-DE LA MUSICA mant -se en la blavor deD'ENGUANY . 1' infinit, fent lliscar, extà-tica, sos dits de rosa per les nevades teclesde l'orga; bé mereix ésser cantada perl'art i per la fe.

Verge i Màrtir, la Patrona de la Musica,par ens vulga palesar que no hi ha artperfet sense puresa ni ver artista sensefortitud espiritual.

Perquè Cecília fou pura i forta, de caraa l'ideal de la fe, cantant el seu cor al sode l'orga, himnes virginals al celestial Es-pòs, com resa una antiga antífona, hasigut escollida per a patrona universal dela Musica.

La musica és l'art diví. La paraula unidaal cant és el fonament de tota musica.Mendelshon diu que la musica és 1' artde pensar en sons en lloc de paraules;mes com tot pensament és verb, devé quesempre la paraula unida al cant és el fo-nament de tota musica.

Déu va donar a l'home la veu i la pa-raula no sols per a parlar i fer-se entendre,sí que també per a cantar.

La primera paraula que articulà Adammeravellat davant la creació , seria unhimne d'alabança. La oració fèrvida queeixí de llavis de Noè al veure's salvat deles bullidores aigües del diluvi, era uncàntic d'agraïment.

Quan en el món no hi havia més queuna llengua única, no hi havia més queun cant popular; mes tenint els poblesdiferentes parles que marquen les seves

pàtries, d'ençà de la confusió de les llen-gües i la dispersió de l'espècie humanaallà en Babel, tal com parlen els poblesels seus propis llenguatges tenen tambéels seus propis cants.

El cant és natural a l'hom, tan naturalcom el parlar. I com en certa manera totcanta en la natura, perquè canta el ventque passa xiulant de penya en penya icanten les remors que porten els aires dela boscúria i canten els murmuris del riui de la font i canten amb sos braols lesones del mar, com canten els ocells i totacosa moguda, apar que l'hom haja aprèsde la natura les harmonies dels seus cants,esdevenint ses tonades tantost alegrescom el cantar de l'ocellada a trenc de dia,tantost tristes i melangioses com el gemecde la tórtora, tantost fortes com el so delsalt d'una cascada, tantost estridents coml'esgarip de la tempesta o com el clarí delcombat, mes que palesen sempre ço quehom sent. I com que dels homes es for-men els pobles, devenen les cançons i elsritmes musicals l'expressió més viva delssentiments de l'hom de tots els pobles ide tots els temps.

Tant en la dolor com en el goig llencemun ai, un gemec, un sospir i allavores, noparlem sinó que cantem ço que sentim, icom l'hom ha sentit sempre, és tan antigala musica com el món.

L'historiaire Josepho diu que Set, filld'Adam, ja la va escriure en dues colum-nes, una de metall i altra de fang. I el lli-bre del Gènesi parla de Túbal, fill de La-mec, que erat pater conentium citarte etorgano que era pare dels que cantavenamb acompanyament de cítara i orga .I els segles van passant davant nostre amb

G A R B A

tots els pobles cantant. Canta la India,canta la Xina, canta Pitàgores, canta Moi-sès, canta la Grècia, canta la Roma entornd'Apol, son Déu de la musica. Canta elpoble hebreu tocant panderetes a l'altrabanda del Mar Roig entonant himnes devictòria i llibertat. Canta David polsant laseva arpa davant l'Arca Santa de l'Al-liança i la Sagrada Escriptura no para deconvidar-nos a cantar dient: cantate Do-mino canticum novum quia mirabiliafecit. Canteu al Senyor un càntic nou, per-qué ha fet coses admirables. Cant ate Do-mino canticum novum, cantate Dominoomnis terra. Canti al Senyor nova cançó,canti al Senyor tota la terra. I de quinamillor faisó cantar a Déu que fent un artdel cant, de la musica que neix de la ma-teixa naturalesa nostra ? No sense raó sel'ha anomenat art diví.

Per això l'Església, que tot ho utilitzaal servei de la fe, ha fet de l'art musicalun instrument de la gràcia divina, un gratmitjà per a comunicar-se amb Déu. SantPau deia, ja en son temps: Ompleneu-vosde l'Esperit Sant parlant entre vosaltresamb himnes i càntics espirituals i el granPapa Sant Lleó, excitava als cristians acantar i enfervoritzar-se tot dient: =Resso-nin les veus dels cantors i amb elles esmoguin els vostres cors a.

Plini preguntava als primitius cristiansquè era el que esdevenia en ses assem-blees, i li responien que consagraven lesfestes en entonar himnes a Crist.

Sant! Agustí era tan penetrat de la in-fluència de la musica en profit de les àni-mes, que per ella— deia — sentia afluir alseu cor totes les veritats cristianes i queno sabria pas com millor alabar a Déuque cantant. Sant Bernat diu que el cantenlaira l'esperit dels fidels i que àdhucmou el pecador a l'arrepentiment i con-versió. A Sant Gregori Naziancè li fan dir

els seus entusiasmes per la musica, que elcant a la terra és com un preludi de laglòria del cel. Sant Tomàs d'Aquinus, au-tor del Sacris solemnis i el Lauda Sion,diu que la musica dóna una idea de comse parlen entre si els chors angelicals.

Com a divina que és l'Església no lipodia pas mancar un mitjà tan sublimper a enlairar els esperits, i com res éscomparable a la santedat de sos dogmessagrats, tampoc res comparar-se. pot a laseveritat i grandiositat de la seva musicareligiosa.

En això li han fet justícia els mateixosenemics. Hegel, panteísta, diu que la mu-sica cristiana està per sobre totes les pro-duccions de l'art. Rousseau exclama: Quéés tot l'art modern comparat amb el cantgregorià? I diu que com els grans escrip-tors s'han inspirat en els llibres sagrats,així també els capdals compositors hanabeurat sa inspiració en la musica reli-giosa. Qui no coneix a Mozart ? I en lamusica religiosa s'inspirà. Qui no coneixel Stabat de Rossini i la Missa de Re-quiem de Verdi? Qui no coneix l'Ave-Maria de Gounoud i'el Credo de Pales

-trina i les produccions de Victòria i aWagner en son Parsifal i a Bach en sosmotius sobre la Passió de Crist, segonsSant Mateu ? I tots s'han inspirat en as-sumptes religiosos i ens han donat notesi tonalitats cristianes que han sigut lo méspreuat de son tresor artístic. Per això l'Es-glésia que considera la musica com unbell element de santificació, esdevinguéla més fidel guardadora de l'art diví.

Quan queia l'Imperi Romà amb tota sacivilització i s'anaven a perdre les genti-leses de l'art, hereuades del poble hel'lè-nic, breçol de totes les manifestacions ar-tístiques, Sant Ambròs s'apressurà a reco-llir totes les tradicions perdudes dels tro-pus grecs i formà el Cant Pla. Més tard,

GARBA

quan la musica religiosa feia el camí deles contínues mutacions de l'Etat Mitja is'anava perdent el caire polifònic i senti-mental propi d'ells, vingué el Papa SantGregori, el Magne, i al volguer reformarl'Església, fou sa primera preocupació lareforma del cant. D'aquí ve el nom decant gregorià que es dóna al cant de l'Es-glésia . Perosi d'aquella època, fou elmonjo Pomposa Guido de Arazo, a qui esdegué, en gran part, la prompta propaga-ció de la veritable musica. Mes aquesta,com totes les coses humanes, tingué sanova decadència i quan la musica de l'Es-glésia era quasi monopolitzada per musi-caires que anaven a fer oficis amb el ma-teix gust artístic amb què anaven a fersaraus en les festes majors, vingué el granPapa Pius X amb son Motu propio sobrela musica religiosa imposant normes per ala seva restauració salvant, de pas, aquellric tresor de la Grècia clàssica que poc apoc s'anava perdent.

A aital obra de restauració no hi mancàpas l'esforç emprenedor dels nostres or-feons amb el capdavanter l'Orfeó Català,que educà a nostre poble en el bon gust dela musica polifònica que s'era ben perdut.

No sembla sinó que la Divina Provi-dència feu néixer aquest orfeó en la nostraterra, a l'hora oportuna de son renaixe-ment, donant-li el domini de les veus hu-manes i el do d'atreure a son entorn aaltres orfeons i institucions musicals nas-cuts com ell amb el mateix amor a l'art,a la fe i a la pàtria. Trilogia que ve a és-ser la consagració del bon sentit de nostrepoble que com canta amb aire litúrgic enles cerimònies del temple, canta sos airespopulars en totes les festes de pàtria i enles seves més intimes expansions. Lamusa popular és típica en cada terra icom ho és en la poesia, ho és també en lamusica. I no hi ha cosa que nostre poble,

artista per natura, no ho hagi cantat: lesseves grans gestes, els seus enamora-ments, la seva fe. En cada tonada sevavibra l'ànima catalana que dóna vida iharmonia a ses paraules. Cada terra fa saguerra — diu nostre aforisme — i com laterra nostrada té sos accents, té també sesmodalitats en el cant. Si gent del camp,gent del llamp, la musica del camp deTarragona és vibrant, com és dolça en elterrer olotí i a la plana de Vich, i tambéen el Vallès, seguint la psicologia de lagent de les nostres encontrades que hasigut sempre aficionada a cantar el quesentia. I no és estrany, car de petits lesmares llurs, van infiltrant en nostres àni-mes tendres, les primícies del bon gust,adormint-nos al breçol amb les dolcescançons del Noi de la mare i de la marede Déu — quan era xiqueta i després, jamés grans, quan demanem a nostres aviscontes i rondalles, ens taral'legen les me-lodies dramàtiques del Comte l'Arnau ide L'estudiant de Vich o els frescos idil-lis de les Muntanyes del Canigó o de Lafilla del marxant. I així preparen elschors de minyons que trobem després entots els pobles d'aquesta terra per Déubeneïda, moguts per l'empenta que elsdonà el gran Clavé, qui tingué la traça deaplegar i abraçar tot fent-les cantar a lesclasses treballadores, enamorant-les del'art i allunyant-les del vici, com trobemsuara nascuts al calor de l'amor a la pà-tria a tants artístics orfeons com el de Sa-badell i a nostres cobles de sardanes quehan posat a l'alçada de nostres munta-nyes el nom sagrat de Catalunya i que totcantant amb l'inspiració de Maragall i deMillet,

Per damunt dels nostres cantsaixequem una Senyeraque els farà més triomfants,

han vingut a complir un gran apostolat a

in

U Á R B A

Catalunya, l'apostolat que tots ens deu-ríem imposar, com és el de fer conèixer iestimar les belles coses de la terra, orien-tant a nostra joventut envers l'art català.I bé es pot dir que cada un d'eixos can-taires és un apòstol de Catalunya destinata fer sentir amb sos cants la veu del po-ble tot fent sentir els seus aires populars.

Si els poetes varen començar, va dir undia el gran Millet, els orfeons i EscolesCantorum han vingut a completar la sevaobra. Han vingut a confirmar que tambéamb el cant formem una nacionalitat, quecom la formem per la nostra ètnica i perla nostra llengua, la formem també per lanostra musica; perquè les nostres cançonsno són més que la natural expressió delssentiments de nostre poble que sap treba-llar i cantar. I canta al mig de l'era com ala vora del mar, al clot de les valls, coma la falda de les muntanyes, a la vora dela llar com al peu del breçol. Per això lasentim tant la musica de casa nostra. Peraixò ens estremeix i ens commou, ens faplorar com ens fa enardir.

Jo no he conegut mai el do -re-mi- fa-sol de l'escala musical i m'he compene-trat tant amb els qui m'han fet sentir les

nostres cançons, que cantant ells ha vibrattota la meva ánima catalana. I m'entra-ven enyorances de la terra escoltant deL'Emigrant el

Dolça Catalunyapàtria del meu cor.

I em plorava l'ànima, al sentir de La mortde l'escolà,

A Montserrat tot plora,tot plora d'ahf ençà.

Com he sentit tendreses místiques perfu-mades d'encens, escoltant El desembrecongelat i els Goigs de la Verge del Re-mei i un no sé què d'amor estrany a lestonades d'El rossinyol i de L'hereu Riera.M'ha parlat a mí aquesta musica, com deuparlar també a tots els nostres, perquè encada una d'aquestes cançons hi va un troçde la nostra ánima catalana.

Fits els esguards en Santa Cecilia, ai-mem-la com un do de Déu, com la legíti-

ma i natural propietat dels fills de nostraterra beneïda i aimem-la, en mig de tantescorrenties de restauració, com un dels mit-jans més poderosos per a fer fe i per a ferpàtria.

MOSSÈN CARDONA.

ALEXANDRE DE RIQUER

Amb data 26 del prop-passat octubrevareig rebre de l'excel'lent amic meu,

N'Alexandre de Riquer, una lletra descon-hortada, en el contingut de la qual i entrealtres coses de carácter íntim, m'explicavacompungit el gran artista avui difunt: «Liescric des del llit a on disgustos i contra-temps m'han aplanat. Avui em trobo unxic millor i diu el metge que si demà fabon dia, podré llevar-me>. Vaig adreçar-lien contestació una missiva traspuant devalor i optimisme, mes ell ja no pogué,pel seu estat de salut aclaparant, escriu-re'm un sol mot més... Va fer-ho darrera-

ment la seva filla Emilia, la qual, ambunes ratlles de funest pressentiment escri-tes en el dors d'una postal, em contavaafligida: «El meu papá segueix al llit moltestropellat. ' I aquell mateix vespre, unacorrespondència de Palma de Mallorca,insertada en l'edició de la nit dels diarisde Barcelona, donava amb son laconismehabitual aquesta nova tristíssima: < Hamort en aquesta ciutat, on tenia des de faalgun temps establerta la seva residència,el llorejat pintor i distingit literat don Ale-xandre de Riquer.n Afegia que el finat erafill dels marquesos de Benavent i que ha-

GARBA

Eh

mvia nascut en el poble de Calaf, en 1856.

Pobre Riquer! Que els déus magnànimsde 1'Olimp, de l'esplendor irradiant delsquals n'eres tu, damunt la terra, una espè-cie de sublim perllongació, acolleixin ambcàntics d'immortalitat a la teva ànima ex-quisida i que en pur llenguatge hel'lènic,sigui amb lletresd'or gravada a lallosa del teu se-pulcre, la més so-nora i commemo-rativa expressióepitàfica de glòria,tal com escau aqui, com tu, ha si-gut en vida ungran Aeda I...

Ha mort un delsartistes més au-tèntics del nostrepoble i una de lespersonalitats pertots conceptes mésil'lustre. Aristò-crata per sang, arti gustos, En Riquerrepresentava a Ca-talunya un beliexemplar de no-blesa refinada queha sigut semprel'espill fins ara in-contaminat de 1 anostra aristocrà-cia. De l'històricacasa dels marque-sos de Benavent,l'Alexandre de Riquer n'ha sigut el seuhonor més legitim. La seva glòria d'artistaeminent eclipsa la brillant executòria desos il'lustres avant-passats. S'ha finit l'e-levador espectacle d'una vida superior, hadesaparegut d'entre nosaltres un esperitexcels, un home de privilegi total i exqui-sit que, com un altre Rei Mides, convertiaen or tot ço que amb ses mans puríssimestocava... Qui no recorda de molts llustresençà l'obra múltiple, dispersada en va-luoses revistes, edicions sumptuoses i de-licades pintures d'aquest artista màxim?

Altíssim poeta i prosador eximi, l'Ale -xandre de Riquer, demés havia donat al'estampa amb notabilíssimes il'lustra-cions executades per ell mateix, deliciososvolums de cordial i depurada literatura,tals com el seu Aplec de sonets, Quan joera noi, Crisantems, Els estudiants de

Tolosa, Anyo-rances i en 1910el magnific Poe-ma del Bosc,que Mistral, elgran poeta de laProvença, ambferventa esquelalaudatòria adre-çada al seu autorva elogiar ambaquests termes

Tous mes re-merciementspour le plaisirque j'ai eu à Tireles XVIII chantsdu < Poema delBosc', cette épo-pée de la forét,oú les arbres sontdes héros, oú lesfeuilles bruis-santes murmu-rent légendes sil-vestres,oú lalan-gue catalane de-vient la voix su-perbe de la mys-térieuse et divinenature. Je vousfelicite pour lasplendeur de vosdescriptions qui

rappellent l'horreur sacrée des vegetationsantiques et des bois oú dort la Belle duconte populaire. Je vous serre la mainconfraternellement.

Retirat a Mallorca en aquests últimstemps En Riquer pintava paisatges de laIlla Daurada, utilitzant els modismes del'escola anglesa, de la que n'era un ena-morat i propagador.

El sentit que informa els seus paisatges,és un cromatisme accentuat, qual croma-

12

G A R B A

tisme, aplicat per un altre pintor de menysordenada fantasia , resultaria excessiu ieriútjós. Però En Riquer, prenent per basel'eixamplada difusió de llums del paratgeincomparablement suggestiu de Mallorca,feia vibrar les seves teles fins el punt dedonar-les-hi,l,'apariència certament estra-nya però exquisida de grans pintures ima-ginàries, encara que naturalment obeeixena la realitat del paisatge mallorquí, pai-satge immensament pompós i posseït, perço mateix, de mil visions decoratives.

És sabut, per altra part, que En Riquerhavia donat sempre a aquest paisatge unainterpretació exclusiva.

Tal volta altres pintors, també com ellenamorats d'aquelles terres de privilegi,altre temps tan estimades de Chopin i saromàntica companya Jordi Sand, no ha-gin pogut assolir mai l'encant afalagadori únic que En Riquer acostumava a reves-tir les belles i poètiques encontrades d'a-queix oasi de llum que s'anomena Ma-llorca; consistint l'encant que mencionem,en aquesta alegria dolçament remorosaque produeixen les pintures de l'Alexan-dre de Riquer, en aquest suau i agradóslirisme que d'elles, per dir-ho així, ambpausa melòdica s'escapa i que fa perdo-nar petits defectes en compensació a l'am-ple i joiós optimisme de joventut que ins-piren... Res de cercar en aquestes pinturesgraciosament enceses i llampants, audà-cies de modernitat ni altres trucs d'execu-ció a grans masses, fent-les quasibé sem-pre crostes de color atapeïdes i sovintinexpressives. L'obra d'En Riquer és francai riallera, i perteneix, naturalment a l'es-cola dels refinats i elegants detallistesanglesos. Escola d'una manera injustapostergada però sempre viventa, balda-ment persisteixin vers ella les falconadesde mort de certs pintors d'avançada —

d'avançada a l'inrevés, s'enten —doncs sihaguessin d'interpretar amb justesa` lesdesatentades produccions de l' immensamajoria dels pintors anomenats ultramo-derns, no et sembla llegidor que caldrianecessàriament renunciar a la bellesa mésrudimentària i pendre per guia els « ma-marratxos > primitius ? Aquesta és la véri-tat. I si el retorn al classicisme, que és elque ara i sempre ha donat les formes es-sencialment pures de l'Art, no s'efectua,és degut a l'impotència hipòcritament in-confessada dels pintors de referència. Ja fatemps, però, que aquests pintors en elpecat troben la penitència, car el públic,adonant-se de tan grossa anomalia, veprenent venjança no assistint a les actualsexposicions pseudo-artístiques.

Allá els cubistes, ultra-modernistes i al-tres istes. Tot passarà i caurà — que deiaVíctor Hugo—perquè el món deixa caurei passar ço que en la vida no representaper l'home una virtut o una idea. Sempre,per les persones plenament educades enson gust resultará un credo estètic infal-lible la construcció sòlida a l'esboçar untema fins que, passant per la puresa del'encaix i l'esbeltès de ratlla, vingui a do-nar eloqüència i sentiment a l'assumpteelegit per l'artista, sense que aquest des-cuidi l'harmònica coloració i altres ele-ments de conjunt i de tècnica que fan del'obra totalment executada un bell reflexede refinament i espiritualitat.

Basades en aquesta forma única i im-mortal de Bellesa, executava l'Alexandrede Riquer les seves teles mallorquines,laborant així per la reposició de les for-mes belles i el retorn a la gloriosa tradició.

JOAN MATAS.

1.1.

]nipreinfa L A N O O G R A FI CA : Rambla, 127 : Telèfon 9$2 : Sabadell.