CEA - Centre d'Estudis Africans Mare de Déu del Pilar 15 ...centredestudisafricans.org/wp-content/uploads/2010/12/jornadescea.pdflliçons mal apreses de solidaritat internacional,

CEA - Centre d'Estudis AfricansMare de Déu del Pilar 15 Principal08003 Barcelonawww.centredestudisafricans.org

JORNADES 2010

SUD-ÀFRICA: CONTEXTUALITZACIÓ I PERSPECTIVES

ACTES

Organitzades per:

Amb el suport de:

Col·laboren:

JORNADES 2010 - SUD-ÀFRICA: CONTEXTUALITZACIÓ I PERSPECTIVES - ACTES

Continguts

La Sudàfrica que arrossega el passat..............................................................................................2Alfred Bosch, Professor d’Història d’Àfrica, Universitat Pompeu Fabra

El Model de Reconciliació Sudafricà: Encerts i Fracassos.................................................................9Ferriol Sòria, consultor per a administracions públiques, llicenciat en econòmiques i membre del CEA

Els sudafricans, quinze anys després.............................................................................................24Antonio Santamaría, President del CEA i Professor de Ciències Econòmiques de la Universitat Autònoma de Madrid

Conclusions: SudÀfrica entre l'esperança i la decepció...................................................................43Eduard Gargallo, Centre d’Estudis Africans, coCoordinador de les Jornades 2010

1


La Sudàfrica que arrossega el passatAlfred Bosch, Professor d’Història d’Àfrica, Universitat Pompeu Fabra

Què t’ha agradat més del meu país? –em va demanar l’amic de Johannesburg, just abans de pujar a l’avió de tornada.

No ho sé del tot –vaig respondre, un poc confós; de fet, el que més m’ha robat el cor és... el vostre no sé què.

El no sé què –va reflexionar ell; si, és clar, d’això en tenim per a donar i vendre.

¿Què és allò que més ens marca d’un viatge? Doncs segurament, allò que no podem tocar. Ni tocar, ni veure, ni ensumar, ni escoltar, ni tan sols fotografiar, potser. Quan ens demanen quin ha estat el viatge més memorable de la nostra vida, el que ha deixat un rastre més màgic, com si d’un ritual iniciàtic es tractés, haurem de recórrer a raons un poc abstractes o esòtèriques: hi havia alguna cosa a l’aire, direm, que ens va omplir l’esperit. Per molt que les sensacions ens hauran arribat a través de veus i de paisatges, al darrera sempre hi trobarem aquell fantasma inexplicable, aquell intangible, que ens va transformar l’aventura en una estrena inoblidable.

Aquell Nadal de 1985, a Sudàfrica, el no sé què intangible era a mig camí entre l’esperança, la por i l’energia. Quan hi vaig posar els peus, sense haver estat mai a l’Àfrica negra, amb quatre lliçons mal apreses de solidaritat internacional, vaig poder respirar els aires d’incertesa a ple pulmó. Era un lloc estrany, aquell: els blancs exercien de nòrdics en un oceà africà, i els Papa Noëls, vestits de llana vermella en plena via pública, suaven la cansalada en l’estiu austral. Mentrestant, les notícies parlaven d’unes barriades negres enceses on s’hi covava una autèntica revolució –una revolta invisible als ulls del visitant convencional.

Potser era el lloc ideal per a descobrir que el més interessant no era el que et deien i el que veies, sinó allò que no podies veure ni escoltar d’entrada. I encara avui penso, com vaig començar a sospitar aleshores, que el millor d’un viatge és el que s’amaga. Primer, perquè els tafaners impenitents solem pensar que allò que se’ns oculta és, precisament, el més captivador. I segon, perquè no hi ha sensació comparable a la del descobriment. O dit a la inversa, no hi ha pitjor decepció que la de viatjar a l’altra punta de món, gastar diners i esforços, i tornar amb la comprovació que no has après cap novetat ni has recollit cap indici revelador.

La postal blanca

La Sudàfrica d’aquells anys en tenia moltes, de sorpreses. Algunes eren agradables als sentits i obeïen el guió establert d’una agència de viatges oficial. Jo diria que fins i tot superaven el guió, ja que per moltes postals que publiquessin els funcionaris de l’Apartheid, tenies la convicció suspicaç que, sota els anuncis de platges i de fauna major, s’hi movia l’afany d’encobrir la problemàtica humana d’aquella part del món. La veritat, però, era que els paratges naturals del país eren d’una bellesa commovedora i que aquells paisatges, al costat de les notícies alarmants i de les injustícies conegudes, també formaven part del país.

Vaig trobar que tota la costa de l’Índic, puntejada per platges verges, des de la Garden Route fins als palmerars tropicals del Natal, desprenia una pau i una calidesa brava que és difícil de trobar a altres parts del món. L’alta cadena del Drakensberg, que cau des d’uns quants milers de metres d’altitud fins a la mar, feia de contrapunt del litoral: els seus avets imponents i les seves neus eternes brindaven una estampa molt poc africana al visitant. Des dels cims muntanyosos,

2


sabies que a una banda s’hi arraulia el bosc humit, fins a la mar, i que a l’altra banda s’hi estenia l’altiplà sec i daurat del Veld. La plana alta mostrava, en aquella estació càlida, el seu tapís de blat a punt de segar, com una catifa interminable, i guardava a les entranyes el més gran tresor d’aquelles terres.

El tresor en qüestió també era daurat, i explicava en bona part la història moderna del país. Ja ho va dir Cecil Rhodes, quan li van passar el primer còdol d’or trobat a la zona: “Al damunt d’aquesta pedra”, va proclamar solemne, “...s’hi edificarà un imperi”. El més gran dels colonialistes tenia raó, perquè la prosperitat de Sudàfrica, la presència de població blanca i la importància que ha tingut en el món contemporani no s’explica sense les mines d’or –les més riques del planeta, quan van ser descobertes. Baixar a les mines també era una experiència única: braços negres i lluents manegant martells hidràulics, en unes coves claustrofòbiques, capataços ennegrits pel sutge i impossibles de distingir dels seus obrers, ascensors que s’endinsaven en les profundidats de l’avern...

El sotamón explicava el glamour de dalt, i sobretot els gratacels i les autopistes de Johannesburg, els amplis suburbis de torreta i piscina i Mercedes Benz, i l’enorme luxe i confiança de la Sudàfrica blanca. També explicava els guetos negres, extensions immenses i ondulants de barraquetes idèntiq ues per a treballadors. Però aquesta segona era, de bon principi, la cara oculta del país, la que no sortia als prospectes oficials, i caldria gratar una mica per arribar a trobarla. De moment, el que s’apareixia als meus ulls era el miratge d’una Amèrica opulent a la punta de l’Àfrica subsahariana. I allò, m’agradés o no, era una visió d’impacte.

El bestiar del parc Kruger potser em va impressionar menys, poc donat com sóc a socialitzar amb lleons, girafes i elefants. Certament, la fauna africana és la més original i exuberant de la terra, però per deixarte endur en un safari primer has de valorar en la seva justa mesura les bondats de la contemplació zoològica. I aquell jardí prehomínid, gran com el Principat de Catalunya, tancat amb filats elèctrics per tots costats –per evitar que els animals marxin, però també que hi entrin els negres indesitjables, no va ser una de les pàgines més memorables de la meva vivència.

A l’altre extrem del país, l’emplaçament de Ciutat del Cap m’oferia més atractius estètics. Sota la mola grandiosa de la Taula, coberta quasi sempre per unes estovalles de calitja impol.luta –el cèlebre tablecloth, s’hi desplegava una ciutat oberta als vents, prop de l’extrem austral, amb una desimboltura i un hedonisme estrany a la resta del país. Allà hi convivien els edificis colonials emblanquinats, els més antics del país, amb el centre financer modern, amb les casetes del barri malai, les diversions del port vell i una barreja de gent, de llengües i de colors gairebé brasilera. Al rerepaís, les vinyes introduïdes pels protestants francesos arrodonien l’alegria de l’escena i de l’esperit.

Els aires humans

Va ser a Ciutat del Cap on vaig tenir l’ocasió inèdita de desafiar la llei de la immoralitat. Per als que no ho saben, aquesta disposició legal impedia el contacte humà entre gent de diferents categories racials, sobretot quan les relacions passaven del que era un pur intercanvi laboral. En aquella època, però, una primera vàlvula de fuita s’havia obert a l’interior del que s’anomenava zones mixtes o internacionals, és a dir sobretot hotels o centres turístics, on no era viable aplicar als japonesos i als dignataris afroamericans les mateixes limitacions que als vassalls sudafricans.

Una noia mestissa em va fer entendre, millor que qualsevol ressenya periodística o observació de carrer, que allò de l’Apartheid tenia els dies comptats. Mentre escoltàvem Bob Marley en un ràdiocassette portàtil, em va sorprendre amb una sentència rotunda.

Els mateixos blancs que voten el govern –va dir ...són els primers a transgredir les normes del govern.

3


Ella tenia molt clara la conducta de la població blanca, perquè portava una vida social enèrgica. I no se li escapava que semblant actitud, la dels blancs, era un dels millors indicadors per a llegir el present sudafricà. Quan li vaig demanar que m’expliqués millor els aires nous que corrien pel país, potser ho va trobar més difícil. Sabia prou bé d’on sortien, però no podia afirmar cap on anaven. “Anem cap a un país de tots, suposo”, va engegar, i després va emmudir un moment; “...bé, de tots no ho serà mai en realitat, perquè sempre n’hi haurà alguns que tindran de tot i altres que no tindrem res”. Sense pretendreho, sense ser cap analista brillant ni cap savi futuròleg, m’havia donat la clau dels vents que bufaven per damunt d’aquella terra tan diversa, tan bella i tan carregada de maldecaps.

Aquells comentaris il.luminadors em van arribar en un entorn poc donat a la contemplació paisagística. Érem en una barraqueta del guetto de mestissos de Ciutat del Cap, envoltats de roba estesa i de criatures que jugaven a futbol amb llaunes buides. Però confesso que va ser un dels moments que convertirien el viatge en una aventura iniciàtica. A través d’una persona senzilla, poc amiga de les reflexions sofisticades, començava a captar el no sé què de la Sudàfrica dels vuitanta. L’aire que respirava, allà, tenia una consistència indefinida, prenyat de pors i d’esperances, d’il.lusions i d’escepticisme. Era un aire prim i incert, tirant a primaveral, malgrat que ens trobéssim immersos en la xafogor de l’estiu austral.

Els somnis que es covaven a mitjans vuitantes esclatarien uns anys més tard, quan els blancs sudafricans renunciarien a la seva tragicomèdia. A finals de 1989, De Klerk esdevindria el darrer president de la Sudàfrica supremacista, i de seguida anunciaria que volia esforçarse per fer un país de tots, de negres i blancs i bruns. Aviat ho ratificaria amb l’alliberament de Mandela i la resta de presos polítics, amb la legalització dels partits de l’oposició, i amb l’inici d’una llarga i complexa negociació que portaria a la República multiracial d’avui en dia. És a dir, el màxim mandatari blanc recolliria uns sentiments que ja eren prou generals entre els seus electors, i deixaria de fabricar decrets que eren fets per a incomplir.

Però aquella primera Sudàfrica que jo havia conegut no era encara una festa. No era ni tan sols l’anunci d’una celebració, perquè el final feliç era només una de les sortides possibles d’aquell clima ambivalent. Les contradiccions, que hi eren ben clares, tant podien acabar en un aquelarre de llibertats com en una orgia de sang. I la mateixa ambigüitat formava part de la incertesa primaveral, ja que el mes de les flors i fragàncies també pot presentarse amb una tempesta rabiosa –o amb totes dues coses alhora. I cal no oblidarho: a mitjans dels vuitanta, a l’extrem de l’Àfrica, hi convivien les esperances amb la violència, i els paisatges utòpics de futur amb els quadres de la injustícia més flagrant.

A l’entrada de Ciutat del Cap, a tocar de l’autopista que enllaçava amb l’aeroport, s’hi podia observar sense cap impediment una de les vergonyes del racisme oficial. Hi havia un descampat amb runes, d’uns quants quilòmetres d’amplada, on només s’hi dreçava una petita esglesiola de barri. Allò era, o havia estat, el famós District Six de la ciutat. Antigament, el barri havia reunit gent de totes les procedències, en un caliu cosmopolita i obert, amanit amb música, entreteniment i una certa joie de vivre. Els arquitectes de l’Apartheid, en la seva dèria segregadora, l’havien arranat en cosa d’hores i havien deportat els seus habitants a barris dissenyats d’acord amb el patró racial. A diferència d’altres operacions comparables, els promotors immobiliaris no s’havien atrevit a construirhi res al damunt. Hi havia quedat una mena d’instantània de Hiroshima, tan desolada com commovedora.

Qui s’atrevís a dubtar de la vigència del règim, en aquells anys, només calia que clavés una ullada al District Six i s’adonés de l’aberració en la qual eren forçats a viure milions de persones. I si no n’hi havia prou amb aquella imatge, un sempre es podia passejar pels bantustans rurals. Les pàtries bantús del govern eren en propietat reserves indígenes: l’administració les havia delimitat com a nacions d’origen dels diversos pobles negres, i els havia concedit la independència. Ningú havia reconegut aquelles sobiranies a Nacions Unides, però el govern havia tirat endavant. Els havia ofert una bandera, unes engrunes pressupostàries, un esquelet de república bananera i el que calgués per a robar, en definitiva, els seus negres de la ciutadania i dels plens drets com a

4


sudafricans. Joves de tercera generació que vivien als suburbis industrials s’havien convertit, d’un dia per l’altre, en súbdits del Transkei, de KwaZulu o de Bophutatswana.

Els bantustans no enganyaven, i mostraven com els designis del règim no afluixaven en l’atmosfera remoguda dels anys vuitanta. Jo em vaig acostar al territori de Bophutatswana. No vaig passar cap control de frontera, però la demarcació era òbvia: allà on s’acabava la verdor dels boscos i dels conreus extensius, allà era on s’inaugurava la singular república bantú –bé, més aviat s’obria i es tancava, un i altre cop, perquè jo travessava el que sobre el mapa era una constel.lació d’enclaus minúsculs i fragmentats. A banda i banda de la pista, les cabanes d’uralita s’encadenaven les unes a les altres, gairebé sense interrupció. Era clar que l’ermot suportava massa gent, i a més no s’hi veia homes en edat de treballar: tot eren dones, infants i vells.

Tampoc no era una imatge gratificant, coronada a més per l’ensurt de Sun City, un complex temàtic que emergia com un bolet al bell mig de la garriga superpoblada. Sun City era aleshores, per als militants antiapartheid, un insult clavat al centre de la indecència: camps de golf, casinos, cinemes X, hotels i altres diversions per a blancs. En aquell Las Vegas excèntric, les butxaques més modestes podien escapar de les regulacions puritanes sobre el joc, la beguda i el sexe que imperaven a la Sudàfrica immaculada. Era, realment, un escarni que delatava amb força les contradiccions soterrades de la societat supremacista, i tot plegat amanit pels retrats del molt hieràtic president de la menuda República, l’excel.lentíssim senyor Lucas Mangope.

De retorn a les grans ciutats, les petites postals quotidianes delataven la cara potser més coneguda de l’Apartheid, però no necessàriament la més odiada. Lavabos públics segregats, autobusos diferents, cues i finestretes per separat, cabines de telèfon discriminades, piscines d’aigües distintes... Fins i tot als espais de lleure i d’excursió, en el territori obert de la molt generosa natura, uns cartells estipulaven les multes als infractors. Hi havia platges per a blancs, per a negres, per a indis i per a mestissos, i no cal dir quines comptaven amb xarxes antitaurons i quines no. El mapa sencer del país era una acumulació de despropòsits, grans i petits, que només el més impune dels viatgers podia ignorar.

Primer món, tercer món

Els mateixos publicistes del règim solien pregonar, com a tota explicació sobre la peculiar societat que el turista es trobaria a Sudàfrica, que allò eren dos móns continguts en un de sol. Àfrica i Europa en un sol escenari, repetien fins a l’esgotament, com si a partir d’aquella expressió tota la resta encaixés sense grinyolar. De fet, el gran pecat de l’Apartheid no era tant la creació de grans injustícies col.lectives –que ja eren presents abans de l’invent i encara hi són avui, o la perpetuació de bosses de misèria com se’n troben arreu de l’Àfrica o de l’Amèrica llatina. No, en realitat el més esgarrifós era com aquelles dues realitats havien estat aïllades entre elles per murs infranquejables, com havien estat explotades, mantingudes i sobretot legislades, fins al darrer detall, a favor de la minoria privilegiada. Les úniques transgressions permeses eren les que imposava el mercat de treball, i encara ben filtrades.

El producte de semblant tenacitat era l’emergència de dos desenvolupaments per separat que demostraven, fins a cert punt, l’èxit del sistema. Més enllà dels fracassos de Pretoria i de contradiccions insalvables, la veritat era que et trobaves amb dos universos ben distints, tant en el terreny econòmic com en el cultural, social i moral. Els barris residencials reflectien una societat endreçada, neta, silenciosa i opulent. La delinqüència hi era absent, de forma gairebé insòlita, gràcies al cordó policial que separava la riquesa de la misèria. Les famílies tenien piscines, jardins i catàlegs il.lustrats de pintors avantguardistes. La gent era amable i hospitalària, i no era gens estrany ferte convidar a algun àpat on es parlava, amb tota franquesa, de l’ahir i de l’avui i del demà.

Jo m’havia ensopegat més d’una vegada amb persones encantadores, que tota la vida havien votat el partit del poder, i que suaven per explicarme que Sudàfrica era diferent i que, el que era aberrant a la resta del món, allà era necessari. Sobretot els que eren viatjats i llegits, gastaven un cert complex de culpa, mal dissimulat, i provaven de raonar les bondats de la seva criatura

5


política. No alçaven mai la veu i respectaven les opinions contràries, excepte quan abordaves dimonis com el comunisme, citaves terroristes confessos com Nelson Mandela o qüestionaves la superioritat dels Springboks –l’equip nacional de rugbi.

La policia era un pèl més estricta, tot i que el rostre pàl.lid fos un passaport a la integritat física. Amb la seguretat de l’estat, hi vaig tenir un parell de topades delicades, una espècie de detenció amb escorcoll a la frontera, i algun altre incident. Recordo un dia en particular que, aturat a la cuneta d’una remota carretera comarcal, havent dinat lleuger i en ple acte de buidar la bufeta arran de cotxe, vaig veure passar de llarg un vehicle a gran velocitat. Uns metres més enllà, l’utilitari va frenar amb un xiscle de rodes, va fer mitja volta i va tornar cap on era jo. Abans d’arribar ja portava el llum de policia al sostre i s’atansava amb una sirena estrident. Em vaig cordar la bragueta i vaig demanar als agents de quina manera podia col.laborar amb l’autoritat.

Que us heu tornat ximple, o què? –va engegar un dels policies.

Home –vaig respondre perplex, juraria que no. Encara no.

No ho veieu, que podria passar alguna dama i ser presa d’una terrible excitació?

Li vaig oferir a l’agent uns ulls com a plats. Vaig mirar a banda i banda de la ruta, i no vaig veure cap dama, ni de fet cap ànima humana. Sabia que l’home havia emprat el terme excitar en la seva versió anglesa, de connotacions poc sexuals, però tot i així em va sorprendre aquella capacitat meva, fins aleshores oculta, de despertar l’alarma social. Em vaig disculpar davant de l’autoritat i vaig tornar al cotxe. I reconec que vaig haver de superar una fase d’estupor per arribar a la conclusió lògica: acabava de toparme de cara amb el rigorisme moral de la societat sudafricana blanca. En aquella anècdota s’hi barrejava el llegat purità dels antics colons, molt semblant al que es detecta als Estats Units, sumat a la resistència blanca contra la barreja racial i contra el que és percebut com promiscuïtat africana.

L’altra cara de la moneda era la societat negra que, sense ser exactament concupiscent, encarava la vida amb una desinhibició notòria. Potser per imperatius del carpe diem, davant la precarietat de l’entorn, o potser per desmarcarse de les estretors del règim, el cert era que a les barriades negres un podia orinar ben bé on li plagués. Tot just va caldre entrar al guetto de Soweto per advertir que aquell era un món sense dames excitables. Hi vaig entrar d’amagat, ja que les revoltes dels vuitanta eren al seu punt àlgid, i les mateixes restriccions que patien els negres per passar a la zona blanca també les tenien els blancs –els pocs, poquíssims que gosaven aventurarse en els enclaus bantús.

Em van fer jaure entre els seients de davant i el de darrere d’un cotxe atrotinat, i em van cobrir amb una manta ronyosa. Així vaig passar els controls de carrer que l’exèrcit havia muntat a les vies d’accés, i en companyia dels meus amfitrions negres vaig poder penetrar a la cèlebre barriada, epicentre de les grans lluites civils del país. Soweto era un univers contingut en ell mateix. Extens, com dues vegades Barcelona, amb una població mal comptada d’uns quants milions d’habitants, i milers de casetes unifamiliars arrenglerades. A vol d’ocell, oferia una visió fins i tot pulcra, o si més no ordenada. Ran de terra, ja era una altra cosa: les deixalles campaven al seu aire, el fang era el rei, les teulades eren d’uralita escapçada i la gent caminava amunt i avall amb americanes ratades i pantalons massa gruixuts.

En aquella autèntica ciutat també hi havia classes. No tenien res a veure les torretes ostentoses d’Orlando, entre les quals s’hi comptava la de la família Mandela, amb les barraques de cartró i fusta dels squatters. En alguns sectors, l’administració hi havia instal.lat urinaris de plàstic, com els dels concerts de rock, perquè les vivendes no tenien lavabos propis. I malgrat el clima de tensió que s’hi respirava, i que jo coneixia a través de la crònica de successos, l’hospitalitat de les famílies que jo vaig visitar era tant o més sorprenent que a cals blancs. Gent que no posseïa gaire més que unes cadires i quatre ampolles de cervesa, compartien de bon grat la seva pobresa. Els

6


que havien adquirit un televisor l’engegaven, a tot drap, com a deferència a l’hoste que no podia marxar d’allà amb la sensació d’haver trepitjat terra salvatge.

El punt àlgid del tour va ser la vetllada en un shebeen, una taverna de les que abundaven al barri i que tan aviat servia de centre d’apostes com local de conspiracions. A la porta, un cartell prou clar exigia que deixéssim les armes de foc a l’entrada, i un goril.la ebri, per si de cas, t’escorcollava de dalt a baix. Un cop a dins, mitja dotzena de taules de fòrmica acollien el nouvingut. No calia trobar una taula lliure, perquè la idea era, precisament, que t’incorporessis a un dels grups ja existents. Jo vaig declinar l’oferiment de seure amb el grup principal, on la mestressa del bar havia enfilat els seus centcinquanta quilos de generositat a la taula i bellugava les caderes espasmòdicament al ritme de saxos i tambors.

Des d’una distància prudent, vaig poder seguir l’espectacle. Aviat la cosa va derivar en una mitja orgia: dos homes de mitjana edat van pujar a la taula, les ampolles encara a la mà, i van seguir la dansa amb els peus. Les mans lliures se’ls escapaven cap a les formes de la Venus de Soweto, i ella feia veure que se’ls espolsava del damunt. Van caure tots tres en un terrabastall de vidres, xiscles i carns a sobre dels seus admiradors. Aleshores vaig perdre interès en la pila del greix i em vaig girar als del meu sector per abordar la segona gran passió dels shebeens, que era la política.

Penseu que us en sortireu? –vaig demanar en genèric.

Sortirem del pou, sí –van replicar unes ulleres fosques, encasquetades sota una escarola afro. Ho veig en... no ho sé, m’ho diu l’aire que corre aquí fora.

Altra vegada el no sé què aquell, de consistència indefinida però clarament present. Certament, en aquella hora i latitud, els gendarmes puritans de la carretera deserta semblaven alienígenes d’una altra galàxia. Perquè si enmig de l’ordre blanc s’hi erigia un futur negre, al bell mig del desori negre s’hi dreçava l’aire límpid de la il.lusió. Vaig marxar a altes hores de la matinada, desafiant encara una penya d’irreductibles que insistien a esperar el dia de l’albada dels justos en aquell cau de perdició.

Rituals d’iniciació

Per als joves occidentals, els viatges poden complir una funció ancestral que sempre ha estat primordial, en totes les societats i en tots els temps. Passada l’època de les circumcissions cerimonials, de les ablacions i postes de llarg, dels serveis militars, de les caceres adolescents i d’altres turments per a ingressar en l’edat adulta, el primer gran viatge del candidat a dona o a home no és una mala idea. Vindria a ser el que fan els australians i altres anglòfons amb els seus sabàtics d’estudiant, quan prenen la motxilla i se’n van a campar món amb quatre rals. Equival a entrar en el món real, el de les societats convulses, en solitari i amb algun repte emocionant. Abandonar el coixí net i perfumat de la família, si preferiu dirho així.

La meva primera experiència de Sudàfrica, tot i que va arribar quan ja havia superat el pas biològic a l’edat adulta, crec que va complir alguna d’aquestes necessitats. Si més no, em va ajudar a viure el món per un forat, durant algunes setmanes, quan fins aleshores simplement l’havia vist per una obertura que tenia, exactament, les mides d’un aparell de televisió. Va ser iniciàtic, doncs, perquè em va enxampar en el moment que tocava, en la meva primavera. I seria comparable a la guerra civil d’alguns, a l’antifranquisme dels altres o perquè no, potser a les expedicions glorioses (i escasses) del Barça en el cas d’uns altres. Aneu a saber, potser allò va ser màgic perquè jo era jove.

Estic segur, però, que hi havia més ingredients. I ara penso que, a l’hora de trobar la connexió poderosa que permet parlar d’un periple en termes fantàstics, no n´hi ha prou amb saber escollir la pròpia edat. També s’ha de poder triar l’edat del lloc on ens desplacem. És a dir, el viatge al

7


centre d’un mateix haurà de ser alhora una visita a un país primaveral. M’explico: jo tenia les necessitats d’un esperit jove, però juraria que Sudàfrica també. En les expressions de la gent, en el clima del carrer, en les paraules i els fets que vaig poder viure, hi havia molt més futur que passat, o fins i tot que present. Tot semblava brollar cap a un demà prometedor, a partir de les gelors de l’Apartheid –que encara no s’havien fos.

En aquest sentit, la Sudàfrica dels vuitanta era un vesper d’esperances poc contingudes. Hi havia ganes de construir, de bastir un món nou; de salvar abismes vells; de fer revolucions a cada racó, des de l’àgora pública a la intimitat sexual... Tot desprenia una certa fragància a maig del seixantavuit, o a combats del tardofranquisme, o a caiguda del mur de Berlín, o a totes les eufòries històriques conegudes –sempre fresques, sempre un poc ingènues, sempre enterrades després sota una fina capa de frustracions. Segur que els que s’han embriagat, als vint anys, d’episodis semblants, comparteixen una certa sensació de gràcia. “Jo hi era”, diran, i els pujarà una lluïssor als ulls que no tindrà rival en cap altra vivència. Què hi farem, s’hauran enamorat per vida d’una terra, d’una gent i d’una època.

El viatge a la primavera és com l’amor de la nostra vida. Cal prendre’l al vol, quan es presenta, perquè podria passar de llarg. Es podria repetir, en alguna altra de les adolescències que vivim al llarg de l’existència, però també podria no presentarse mai més. És una aventura que demana el do de l’oportunitat. Cal saber on anem, perquè el lloc és important. També cal saber qui hi va, si hi anem sols o acompanyats, i qui ens hi trobarem. I sobretot, hem d’encertar el moment. El nostre moment i el de l’indret que visitarem. I tot això, sense pensars’ho tampoc gaire, ja que l’excés de planificació ens pot esguerrar la descoberta.

Des d’aquella primera visita, he tornat diverses vegades a Sudàfrica. Hi he tornat a gust, perquè els grans amors mai no s’esfumen del tot. He seguit l’apassionant canvi que ha conduit a la República de Mandela, amb un munt d’alegries i una pila de maldecaps. En general, no puc dir que el camí d’aquell país m’hagi decebut del tot, i entenc el pragmatisme actual dels sudafricans, que ha evolucionat i crescut en paral.lel al meu propi escepticisme.

El que sí que puc dir, o fins i tot anunciar, és que aquell no sé què de frescor primigènia sembla haver cedit a les calors d’un estiu que serà llarg i lent. I han arribat les nostàlgies, inevitables, però també plàcides i segures. Tan plàcides i segures com el procés de ferse gran. De quan comproves que la vida segueix el seu curs natural i, com ha fet des de la tenebra dels temps, va despullantse de fantasia per poder madurar.

8


El Model de Reconciliació Sudafricà: Encerts i FracassosFerriol Sòria, consultor per a administracions públiques, llicenciat en econòmiques i membre del CEA

L’11 de juny el Mundial de Sudàfrica s’iniciava a Johannesburg amb un partit al Soccer City Stadium entre la selecció mexicana i els bafana bafana amfitrions, “els nois” sudafricans. El món observava l’estadi meravellós i encongia el cor en saber que Nelson Mandela no assistiria a l’estadi per la mort en accident de cotxe de la seva besnéta quan tornava d’un concert per celebrar l’inici del Mundial. Sonaven les vuvuzeles, es tiraven petards i es repartien somriures i un entusiasme net i encomanador. I davant d’aquest aparador, preguntes. Quin era aquell país que hostatjava un Mundial de futbol, 20 anys després de l’alliberament de Mandela? Quin perfil de societat i convivència tenien davant. I l’apartheid, on quedava? I la reconciliació? Existia?

Abans de començar el Mundial un periodista acabat d’arribar a Pretòria compartia estudi amb el veterà corresponsal de la seva cadena al continent africà. El nouvingut es mostrava enormement preocupat per la violència al país i la situació no resolta de les relacions entre les seves races. Hi havia encara un racisme terrible, comentava. L’exemple no podia ser més clar. En un partit de preparació pel mundial de las selecció sudafricana, jugat l’1 de juny de 2010, aquesta s’enfrontava amb la dèbil selecció de Guatemala. Al minut 63 va entrar al terreny de joc l’únic integrant blanc de la selecció i tal com va narrar el periodista, el públic va començar a cridar de manera ferotge en la seva contra, udolant amb un uuuuuuuuhhhhh terrible que havia de descentrar sens dubte a l’esforçat jugador. El jugador en qüestió, un central dels Mamelodi Sundowns, quart la darrera lliga sudafricana, havia de notar per descomptat aquell enorme brogit. I paradoxalment somreia i es dirigia al seu lloc ràpidament, seriós i disposat a fer bé la feina. Quina integritat! Va ser interessant escoltar la resposta del corresponsal sudafricà. L’home blanc, llarg com un sant pau, es deia Mathew Booth, i era un jugador estimadíssim per l’afició, que el coneixia des de feia més de 10 anys de resultes del seu pas per diversos equips de la lliga sudafricana i perquè estava casat a més amb la bellíssima model Sonia Bonnaventia, crescuda a Soweto, amb qui tenia dues precioses criatures. L’udol terrible de reprovació quedava lluny de l’apreciació del paracaigudista mediàtic. Es tractava, ben al contrari, d’un encoratjador crit d’ànim i benvinguda: Boooooooth! Boooooooth!

És probablement agosarat establir si un país està reconciliat o no, i menys ferho en termes de blanc o negre. Ho farem, per tant, analitzant el context de canvi del país, però també analitzant què ha fet el país amb aquells col∙lectius als quals va dirigirse en el moment transicional quan va decidir afrontar el seu passat a partir de la creació de la comissió de la veritat: les víctimes i els perpetradors d’ofenses. En ferho caldrà ser curós i admetre que ens trobarem davant de mites i determinats apriorismes creats només en 15 o 20 anys de canvi des que De Klerk enunciava la fi de l’apartheid. Ni Booth era insultat, ni la reconciliació complerta. Mentre la pilota rodava, el país assistia anestesiat a l’exercici de ser observat i jutjat pel seu comportament d’avui, venint d’un ahir de difícil digestió. Un cop apagades les llums del mundial, quan els mèdia ja han fet la feina i Sudàfrica entra en el llimb dels còrtex noticiós, els sudafricans es palpen el cos i tornen a preguntarse, un cop acabada la festa, si han estat capaços de construir una societat prou madura com per il∙luminar amb solvència el futur de la convivència i fer brillar de manera sostinguda els colors de la seva nació de l’arc de sant Martí.

Una prèvia: La Comissió de la Veritat i Reconciliació de Sudàfrica

El procés de transició sudafricà ha estat per a molts un exemple de transició a la de democràcia ben resolta, amb legalització de partits polítics, llibertat de premsa, eleccions amb

9


garanties i una correcta reaparició al context institucional internacional encapçalada per la figura majestàtica de Mandela, madiba, l’homedéu. Seria bo, però, recordar les enormes dificultats d’aquest període no només per la tensió entre races sinó, per exemple, amb conflictes tals com la guerra civil larvada entre membres del Congrés Nacional Africà (CNA) de Mandela i el partit Inkatha de Buthelezi per tal d’aconseguir l’hegemonia entre la comunitat negra i amb la inestimable ajuda de les terceres forces policials desestabilitzadores, que va generar al llarg dels 90 al voltant de 5000 morts (entre les que destaquen les de Boipatong o Bisho). Malgrat aquesta violència, el cert és que quan parlem de transició i reconciliació a Sudàfrica recordem sobretot un cos oficial, creat per llei, amb un nom que, en si, ja és tota una declaració de principis, la Comissió de la Veritat i Reconciliació de Sudàfrica (CVR).

Efectivament, la CVR presidida pel premi Nobel de la pau i arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu, és una de les claus de volta de la transició sudafricana, però no és més que el resultat d'una voluntat política de reconciliació i un llarg procés de negociacions iniciades el febrer del 90, quan davant la sorpresa de tothom davant dels evidents fracassos del mateix règim d’apartheid per reformarse, el president De Klerk es presentava al Parlament i enunciava l'impensable "Benvolguts, el temps de la violència ha acabat... l'hora de la reconstrucció i la reconciliació ha arribat". Era el 2 de febrer de 1990 i nou dies després Nelson Mandela sortia de la presó i es legalitzaven els moviments d’oposició.

En aquell moment ni Estat ni oposició es trobaven en una posició de força suficient per imposar les seves tesis. Els moviments d’alliberament demanaven justícia contra el règim anterior seguint el precedent dels judicis de Nüremberg, la desaparició de les lleis de l’apartheid, un estat unitari amb una economia mixta i l’alliberament dels presos polítics, mentre que els encara membres del Govern reclamaven un sistema federal on mantindrien el dret a veto, una economia liberal i a apel.laven a l’amnèsia per passar pàgina i començar de zero: el New Start de De Klerk. L’equilibri de forces feia impossible cap de les dues opcions, i s’imposava la transició pactada. Aquest fet va propiciar que les negociacions, essencialment entre el Partit Nacional i el Congrés Nacional Africà de Mandela, acabessin perllongantse gairebé 4 anys en un inici a Kempton Park i finalment a partir de negociacions ja formals que el desembre de 1991 iniciaven la Convention for Democratic South Africa (CODESA).

Les negociacions partien del fet que el 85% de la població, que havia estat marginada i condemnada a viure en la misèria, es reintegraria als centres de decisió i, de cop i volta, portaria les regnes polítiques del país. De manera esquemàtica, podríem dir que els blancs sudafricans renunciaven al poder polític a canvi de mantenir el poder econòmic, tal i com efectivament s’ha demostrat en aquests darrers 15 anys.

És en l’entorn de CODESA on comencen les discussions al respecte, i després d’iniciatives decebedores comença a sorgir la idea, especialment des de les files del CNA (amb Kader Asmal al capdavant), de crear un cos oficial, creat per llei, amb un nom que, en si, ja és tota una declaració de principis: la Comissió de la Veritat i Reconciliació de Sudàfrica (CVR).

Des de l’inici de les negociacions el Partit Nacional (PN) va multiplicar les temptatives per imposar un marc que permetés amnistiar els responsables de la violència d’estat, I el desembre de 1993 les negociacions de CODESA van portar l’aprovació de la Constitució Interina amb una clàusula final fonamental per entendre la creació posterior de la CVR sudafricana. Enunciava que “per tal d’avançar en la reconciliació i la reconstrucció del país, s’haurà d’atorgar amnistia en relació a tot acte, omissió o ofensa associada amb motius polítics i en el curs dels conflictes del passat”. A la vegada s’explicita la necessitat i voluntat de reconciliació dels pobles de Sudàfrica. I des de la mateixa Constitució s'apel∙la a l'ubuntu de les persones, un concepte que parla de la mateixa essència de l'ésser humà com element d'unió comú dels pobles sudafricans. Umuntu ngumuntu ngabantu "les persones són persones a través de les persones".

Sudàfrica advocava doncs per la constitucionalització de l’amnistia. Però no deia ni com ni qui l’havia de donar. Així, des de l'aparició de la Constitució Interina i el coneixement d’aquesta futura amnistia, ONGs i institucions civils i religioses van començar a treballar per preparar el terreny d'una futura Comissió de la Veritat, demanada des de 1992 per membres del CNA com Kader Asmal. La veritat fa mal però l'oblit mata, havia dit Tutu.

10


La Comissió va aparèixer com una solució de compromís i un complement necessari a la Constitució Interina, i va ser plantejada amb suficients interrogants i garanties perquè els actors polítics poguessin defensar, davant dels seus seguidors, la validesa del procés de negociació política que es duia a terme.

L'abril de 1994, amb les eleccions guanyades amb el 62% dels vots pel CNA de Mandela, s’iniciaria un acalorat debat públic, abanderat per associacions civils, ONGs i el mateix CNA, que acabaria amb la creació de la Promotion of National Unity and Reconciliation Act de 28 dejuny de 1995 que regulava la CVR sudafricana.

Efectivament, la CVR presidida pel premi Nobel de la pau i arquebisbe de Ciutat del Cap, Desmond Tutu, és una de les claus de volta de la transició sudafricana, però no és més que el resultat d'una voluntat política de reconciliació, hereva de figures cabdals com la d’Albert Luthuli, i un llarg procés de negociacions iniciades el febrer de 1990.

Amb la llei concretada queda clar que l'instrument escollit per posar en clar el passat només jutjaria els fets extrems comesos pel règim anterior i deixaria en via morta el judici a la normalitat de l’apartheid. Les grans violacions dels drets humans amb motius polítics serien amnistiades a canvi de la veritat i l’explicació completa i pública de tals atrocitats. Davant la perplexitat de molts, la Comissió igualava les grans violacions de drets humans comeses pel règim i les d’aquells que havien intentat enfonsarlo. La Comissió, això si, estava obligada a explicar de la manera més àmplia possible el context en què aquestes grans violacions s’havien produït, oferir un espai a les víctimes per a la seva rehabilitació i fer recomanacions que previnguessin la futura repetició de les violacions de drets humans descrites.

Amb els dos anys que duraria el seu mandat, la Comissió, havia de desgranar la realitat de l’apartheid i havia d’aconseguir el mutu enteniment i la reconciliació entre els diferents pobles sudafricans després de quaranta anys d’opressió física i psíquica, econòmica i social.

La Comissió es va dotar d’amplis poders, capacitat punitiva i una autonomia quasi complerta però, sobretot, comptava amb dos incentius que havien d’atraure la gent a testimoniarhi: l’amnistia per als responsables d'ofenses i les reparacions per a les víctimes. Per a ferho comptava essencialment amb tres comitès, el Comitè de Violació dels Drets Humans, un Comitè d’Amnistia i un Comitè de Reparacions i Rehabilitació (només amb capacitat propositiva al govern, fent recomanacions).

Capacitat transformadora – la CVR com a espai per a la reconciliació

Construir la pau en societats dividides requereix un compromís a llarg termini per part de múltiples actors que hi actuen, que permeti establir una infraestructura que atenyi tots els nivells de la societat, permeti potenciar els recursos amb els que aquesta mateixa compta per a la reconciliació i sigui capaç de rendibilitzar al màxim la possible contribució externa que pugui arribar en forma de capital humà o material.

La Transformació del conflicte tracta, doncs, problemes estructurals, la dinàmica social de la construcció de relacions i el desenvolupament de la infraestructura de recolzament per la pau. El marc de construcció de pau inclou un conjunt d’elements interrelacionats però distints que inclouen estructura, procés, relació, recursos i la coordinació. Les Comissions, i la sudafricana en particular, no s’entenen sense comprendre en quina estructura social es mouen, quines són les dinàmiques que inicien i els processos en els que incideixen, i òbviament no es poden entendre sense la coordinació amb les actuacions que es duen a terme per part del govern en una situació típicament d’escassetat de recursos. El cas sudafricà no havia de ser diferent.

Si la construcció de la pau ha d’estar arrelada a les realitats subjectives i empíriques de les persones, el marc de referència vàlid per treballar passa a ser el de la restauració i reconstrucció de relacions. La relació és la base del conflicte i de la solució a llarg termini, i la reconciliació el resultant del punt de convergència entre el realisme i la innovació en aquestes relacions. I la pregunta que ens podem fer és si les Comissions com la sudafricana podien convertirse en

11


aquest catalitzador de la reconciliació que permeti que aquesta sigui mantinguda en societats dividides.

Si el disseny de les comissions és correcte, les Comissions de la Veritat són possiblement un primer espai on aquests processos poden iniciarse amb plantejaments acceptables per a les diferents parts en conflicte. I a partir de l’Informe Final, doten d’un text al que es podrà fer referència sempre que hi hagi oblits i desmemòries, de tal manera que les societats puguin seguir treballant per una pau sostenible.

En el marc de la construcció de la pau, dèiem, les Comissions han de tenir en compte l’estructura social i el procés i la dinàmica del conflicte en el que s’insereixen. L’estructura apunta a la necessitat de pensar en termes globals respecte de la població afectada i pensar sistemàticament en les qüestions implicades. El procés subratlla la necessitat de pensar de forma creativa en la progressió del conflicte i la sostenibilitat de la seva transformació connectant els rols, les funcions i les activitats.

D’acord amb J.P. Lederach, estructura i procés proporcionen 4 comunitats de pensament i d’acció on la Comissió sudafricana podia clarament incidir:

1. Causes originàries (Els que busquen i treballen les arrels del problema). Serien l’exposició de fets i models d’abús de l’Informe final d’una Comissió

2. La gestió de la crisi (Mediadors): És respondre ARA a problemes immediats. És el tracte amb les víctimes (vistes i reparació que aporten les comissions) i perpetradors (vistes i amnistia de la CVR)

3. Els que actuen en el camp de la prevenció. Treballen l’early warning. Recomanacions d l’Informe Final. Missatge de reconciliació.

4. El camp dels visionaris: Treballen en el nivell del sistema i des de la perspectiva generacional. És l’estratègia, la idea de futur, la política.

La Transformació és un compendi dels 4 que genera un canvi des del punt de vista descriptiu, (efectes que produeix el conflicte social) i des d’un punt de vista de recepta (intervenció per dur a terme un canvi) i en 4 dimensions interdependents diferents Personal, Relacional, Estructural i Cultural.

Sembla encertat pensar, doncs, que les Comissions són un Factor de Transformació Potencial capaç d’incidir transversalment en les comunitats implicades en el Conflicte. I aconseguir així un objectiu de difícil predicció com és la reconciliació, encara que sigui a nivell embrionari.

La reconciliació ha de concebre un futur de forma que es reforci la interdependència i ha de brindar a les persones l’oportunitat de mirar endavant i imaginar un futur mútuament compartit. Així, la reconciliació necessita un lloc, un espai, el punt de trobada on es poden unir els interessos del passat i del futur per reconstruir el present. La reconciliació representa, doncs, un espai social, un locus, on la veritat i el perdó estan validats i units, i no un marc on hom hagi de desqualificar l’altre o on es concebin com peces separades i fragmentades.

I és així quan la reconciliació, vista com un procés de trobada i com un espai social, ens permet abordar preocupacions centrals com són les dimensions espirituals, psicosocials, sensorials i emotives. La reconciliació, com a perspectiva, s’estructura i orienta cap als aspectes relacionals del conflicte. Com a fenomen social representa un espai, un lloc on es reuneixen les parts en conflicte.

Les Comissions són, doncs, un espai on aquest procés i, per tant, la reconciliació pot donarse, malgrat que és impossible assegurarla. De la potència a l’acte, hi ha un pas massa gran, on elements fonamentals que donaven força a la solució trobada es desdibuixen i acaben afectant la potència transformadora de l’instrument. Observem ara com va acabar aquest extrem a la realitat sudafricana.

12


Alguns debats postCVR

Vist el desenvolupament de la Comissió i la gestió del seu llegat, haurem de diferenciar les conseqüències tant per a perpetradors d’ofenses, víctimes i el conjunt de la societat sudafricana.

Per ferho, caldrà que partim d’un fet objectiu: pels dos grups directament implicats, els atractius dissenyats per atraure’ls a la comissió van acabar essent de molt diferent tamany i virtualitat pràctica. Víctimes i responsables d’ofenses han obtingut un tracte i una resposta absolutament desigual. Les víctimes tenen raó per sentirse, de nou, maltractades.

Víctimes

Ja des de 1995, la societat civil va organitzarse i van aparèixer grups de recolzament com el Khulumani Support Group (KSG) que animava les víctimes a parlar en veu alta i a exercir pressió sobre la CVR i els òrgans polítics per tal de formar un cos representatiu de víctimes amb veu única. Així mateix aparegueren ONG i institucions eclesiàstiques que van ajudar enormement al procés.

És important aquí destacar el paper del KSG, ja que ha estat la principal agrupació de víctimes del país des de l’inici de la CVR, i que segueix essent la referència del col∙lectiu avui a Sudàfrica1. A molta distància cal citar la North Coast Displaced Peoples Organisation (NCDPO) i la Uitenhage Victims and Apartheid Group (UVAG)

Abans de la posada en marxa de la CVR, una de les seves màximes prioritats va ser incloure la perspectiva de les víctimes als debats del parlament de manera proactiva, de tal manera que la llei tingués en compte les seves demandes i les víctimes poguessin ser les grans beneficiades del procés.

Un cop aprovada la llei van ajudar a definir la composició de les comissions i sobretot van ajudar a fer difusió de què era i quines eren les intencions de la CVR arreu del país, de manera exhaustiva i amb tots els limitats mitjans que comptaven, per tal d’intentar que el màxim de víctimes poguessin accedirhi ja que aquesta seria la manera que el país havia adequat per a que les víctimes fossin determinades com a tals.

Van formar també a persones especialitzades en recollir el testimoniatge de les víctimes i van enviarlos arreu per tal d’assegurar que el màxim de demandes es dirigien a la Comissió. Paral∙lelament va organitzarse per tal de formar grups recolzament i un suport entre els seus iguals per facilitar el procés de recuperació, especialment en l’àmbit comunitari, un cop iniciat el procés de testimoniatge.

La idea de fons havia estat la de lluitar contra el rellotge per tal de portar al màxim de persones a la comissió, tot i que avui sabem que ens molts llocs la violència va durar fins al 2000 (especialment als Homelands) i per tant, la possibilitat de que víctimes d’aquestes zones testimoniessin era nul∙la. En parlarem més endavant.

La veritat exposada a les vistes del Comitè de Violació de Drets Humans i al Comitè d’Amnisties va oferir respostes a determinats casos, i va permetre que es donessin situacions de catarsi col∙lectiva i moments d’extraordinària emoció i perdó al si de les vistes de la Comissió. A la vegada es donava espai a la construcció d’una nova narrativa de la història del país, i s’aconseguia el coneixement i el reconeixement del dolor de més de 22.000 víctimes. Una tasca gens menyspreable que cal posar de relleu.

1 La informació al respecte del KSG prové de l’entrevista amb Marjorie Jobson directora del Khulumani Support Group (Entrevista realitzada divendres 7 de maig de 2010)

13


Finalment, de les 22.000 persones que van testimoniar, 16.837 van ser efectivament considerades com a víctimes i, d’acord amb la llei de la Comissió, van ser aptes per a tenir una proposta de reparació específica per part del Comitè de Reparació i Rehabilitació, que el govern hauria de prendre en consideració al final de la vida de la Comissió.

Com s’ha avançat, l’informe final presenta un conjunt de recomanacions generals i estructurals però també recomanacions específiques per cadascuna de les víctimes. I aquí ve una de les claus de volta del problema en el que aquestes es troben encara actualment: la Comissió no tenia cap potestat executiva sobre les reparacions i recomanacions, i només podia fer les mencionades propostes que el govern podia prendre en consideració i posar en marxa sense cap obligatorietat més enllà de la que moralment semblava exigible.

I és a partir d’aquest moment en que es pot afirmar que el govern sudafricà ha estat extraordinàriament insensible a l’atenció a les víctimes, i ha actuat de manera gasiva i conservadora pel que fa a la posada en marxa del conjunt de recomanacions proposades. SI analitzem alguns dels elements claus de controvèrsia potser ens quedarà més clar:

1. Qui és víctima:

D’acord amb les facultats atorgades al Comitè de Drets Humans i Violacions de la CVR., aquest va considerar que dels 22.000 testimoniatges 16.837 fossin efectivament considerades com a tals. Ara bé, hi ha una quantitat enorme de víctimes que no van testimoniar davant de la comissió i que complirien absolutament amb els criteris que s’hi establien. Moltes persones simplement no van saber mai del procés (i no és tan estrany en comunitats rurals) i moltes d’altres vivien en zones de conflicte, fet que els impedia anar a testimoniar davant de ningú del seu propi poble. És evident que aquestes persones haurien de tenir el mateix tractament que les considerades com a víctimes, però la llei marcava la limitació temporal i la presència a la CVR per a merèixer aquest reconeixement. Per motius administratius aquest col∙lectiu de persones tenia la porta tancada a les potencials reparacions establertes. Si és cert que, com deia Tutu, Sudàfrica era un país de víctimes, no és menys veritat que el col∙lectiu atès com a tal dista molt de ser el de les víctimes reals. Per molts intents de modificar aquesta trava legal i administrativa que s’han fet, el govern s’ha mostrat inflexible i insensible o inflexible en la seva insensibilitat per a solucionarho.

2. Les Reparacions

Pel que fa a les reparacions es preveia donar una suma de 26.000 rands durant 6 anys a les víctimes i atenció especialitzada mèdica així com ajudes per a trobar vivenda i dotar d’educació adequada víctimes i/o familiars d’aquestes. S’emfasitzava també la necessitat d’empoderar les comunitats i facilitar la reinserció i la reconciliació en l’àmbit comunitari. Els resultats han estat decebedors.

El president Mbeki afirmava, a mitjans de 1999, que les reparacions a les víctimes haurien de ser la redistribució econòmica, la reconstrucció i el desenvolupament del país que el govern estava duent i duria a terme. Com ja havia fet Mandela, anunciava que el govern prioritzaria els elements de reparació de caire simbòlic per dedicar les energies monetàries a elements "més productius".

Davant la perplexitat de molts, Mbeki es convertia en un problema per a la Comissió, amb un pòsit d’enfrontament al respecte amb Mandela pel fet que el primer considerava que la comissió havia anat en contra dels interessos del CNA, mentre que Mandela considerava el procés necessari i que havia d’afectar totes les parts, també al CNA.

Com és sabut totes les mesures de reparació s’havien de donar a a través de l’establiment d’un Fons Presidencial, responsable de posar en solfa les propostes i recomanacions aprovades pel Parlament i el propi president.

Finalment el 2003, i davant la pressió de les víctimes, es van dipositar 800 milions de rands al President’s Fund per pagar reparacions (i se sap que al menys el govern suïs va posar diners). El

14


2007 Mbeki va enunciar que tots els diners procedents del President’s Fund (que era per les víctimes! o això és el que quedava entès) anirien al Disaster Management Fund (és a dir, a sufragar possibles conseqüències d’inundacions etc...).

Les víctimes van haver d’anar als tribunals per preguntar on eren els diners per les Community Reparations. El Financial Statement que es va aconseguir deia que els diners no s’havien gastat, és més, que havia generat uns interessos enormes malgrat que les víctimes no havien rebut ni diners ni altres formes de reparació des de 2005. Quan des del KSG es demanaven reparacions urgents a gent que estava en situació crítica els deien que no hi havia una regulació per casos especials i que per tant no els atenien.

Així doncs i, per ara, només les reparacions urgents han començat a arribar, i amb retard. A març de 2010 s’havia pagat una única suma de 30.000 rands a unes 15.956 persones d’aquestes víctimes i encara hi havia 881 persones que no havien cobrat (12 anys després) ni aquesta quantitat.

3. Suport Governamental

El 2003 es va encarregar un informe intern per part del Departament de Justícia per conèixer el grau d’implementació de les recomanacions de la CVR per part de tots els departaments del govern. El resultat va ser tant decebedor (no hi havia ni una sola persona atesa en rehabilitació posttraumàtica!) que es va decidir crear una unitat específica al respecte de la CVR al si del Departament de Justícia. El setembre de 2005 es creava la TRC Unit per controlar i impulsar les recomanacions de la CVR. Amb tot, des de llavors la situació no ha millorat. Com hem esmentat la TRC Unit ha aconseguit enviar les reparacions de 30.000 rands a la majoria de víctimes, però és inoperativa, no té suport polític i està dirigida per persones amb nul∙la implicació amb els col∙lectius de víctimes. Tres exemples:

La TRC Unit no ha estat capaç de generar cap fòrum permanent de contacte entre víctimes i estat. Ni se l’espera.

L’Abril de 2009 es va elaborar un Government Progress Report on the Implementation of the TRC Recommendations, que està guardat a un calaix i no ha estat ni validat pel consell de ministres. I evidentment, malgrat saber que existeix, no el fan públic.

El grau d’influència en els altres departaments del govern sudafricà és nul. Ni incentiven ni pressionen perquè la política de la CVR sigui transversal. D’altra banda la iniciativa als altres departaments demostra que les recomanacions de la CVR queden al marge de qualsevol decisió política sectorial actual.

4. Reparacions en l'àmbit comunitari

En l’apartat de reparacions en l’àmbit comunitari no s’ha iniciat cap tipus d’actuació. Moltes de les víctimes sotmeses a abusos sistemàtics a les seves comunitats necessiten d’actuacions complementàries a les individuals. Aquests inclouen programes de desmilitarització dels joves que havien estat testimonis o implicats directament en la violència política durant dècades, programes per tornar a instal∙lar els milers de persones desplaçades per la violència política, programes d’assessorament en salut mental i trauma, així com programes per rehabilitar i reintegrar els autors de violacions massives dels drets humans en la vida comunitària normal. Es preveien també programes d’educació (assessorament per la continuïtat en els estudis, millora de les escoles, ajuts específics a joves amb traumes i dificultats derivades de situacions posttraumàtiques) i vivenda. No s’ha tirat res endavant i des de la Unitat de la CVR no s’actua de forma proactiva ni coordinen sinó que simplement anoten allò que directament fan els diferents ministeris en aquesta direcció, que és malauradament ben poc.

Tot just s’han pres mesures bàsiques de memorialització, amb la creació del Freedom Park a Pretòria com a paradigma, però també s’han canviat noms de carrers i s’han creat places i

15


monuments en record dels morts contra l’apartheid i a favor de la llibertat. La creació d’aquests espais simbòlics, inclosos a les recomanacions de la Comissió, s’han anat creant a partir de la generació d’una nova narrativa sobre el passat del país, però s’han mantingut la gran majoria d’espais simbòlics afrikaners que conviuen amb els nous de manera prou harmònica.

5. El mite de la capacitat de perdó

Finalment un apunt breu sobre un mite que per la seva persistència comença a ser un lloc comú. Sudàfrica, a través de la guia de Mandela i Tutu ha emès un missatge permanent de demanda de perdó i reconciliació de les seves gents. Amb tot, crear les condicions no significa que el perdó i la reconciliació apareguin per art de màgia. Fins i tot veus autoritzades i absolutament compromeses contra l’apartheid i el procés dut a terme a Sudàfrica com Antje Krog (escriptora, periodista i poetessa) i l’anterior President del Consell d’Esglésies Sudafricanes i més recentment Director General de l’Ofifina del President, Frank Chikane, han emfasitzat i amplificat l’enorme capacitat dels negres i dels africans de perdonar. Caldria anar alerta. El procés no assegura res i entendre que els africans tenen aquesta capacitat de perdó és un error. Pateixen i actuen com totes les persones humanes, i cal posar el terme en la seva justa mesura per no resultar, paradoxalment, ofensiu en parlar en aquests termes.

És evident que tot plegat ha provocat que el conjunt d’organitzacions de víctimes treballin des d’un enorme sentiment de frustració. El procés en el que havien confiat els ha fallat. Més encara, si, com veurem, els responsables d’ofenses han rebut un tractament diametralment oposat al descrit. Sembla encertat pensar que les expectatives eren potser massa altes a l’inici del procés, però és urgent posar remei al menysteniment de les víctimes a partir d’actuacions que són conegudes i que necessiten només d’un poc de reforçament econòmic i un molt de voluntat i coordinació polítiques.

Els responsables d’ofenses

Com és conegut l’amnistia s’atorgava a canvi de l’exposició complerta dels fets pels quals es demanava, per la proporcionalitat entre acte i objectiu i la pertinença a una organització implicada al conflicte. L’amnistia, molt contestada per part de les víctimes, va donarse amb força rigor, i aproximadament només es va afectar a un 11% de les 7112 demandes presentades. Amb tot hi va haver interpretacions “generoses” sobre què es considerava realment un acte “motivat políticament” o en la manera en que s’aplicava el principi de Norgaard2 referit a la necessitat de proporcionalitat entre ofensa i objectiu. Els casos denegats eren en la majoria de casos intents de fer passar delictes comuns com a delictes motivats políticament. La majoria dels responsables d’ofenses van rebre la resolució del Comitè d'Amnisties amb prou celeritat (malgrat que va acabar la tasca el maig de 2001) i amb la quasi seguretat que les víctimes no els podrien portar a judici pels fets dels que havien estat amnistiats. L’exposició pública dels fets era la principal condemna, però, en la majoria dels casos, la reinserció a la societat ha estat poc traumàtica.

Però si aquest era el tracte entre governvíctimesperpetradors, amnistia a canvi de veritat, cal advertir que aquest en vàries ocasions aquest ha estat a punt de ser falsejat. És molt interessant observar com els recels de Mbeki al procés de la CVR s’han anat traslladant a les accions del seu propi govern per arribar a desmuntar fins i tot la legitimitat inicial de la CVR a través d’intents de modificació de llei que havien de permetre a molts responsables d’ofenses, molts del mateix CNA, sortirse’n sense haver testimoniat a la CVR. Hi ha dos casos flagrants: la modificació de la llei de la National Prosecuting Authority (NPA) i la creació de la Special Dispensation for Presidential Pardons for Political Offences process

2 El professor danès Carl Aage Norgaard va ser president del Tribunal Europeu de Drets Humans i va establir els criteris per definir com discernir entre un crim polític i un pres polític i el que no ho és. Norgaard va ser consultat en el moment de definir aquest fet en la transició de Namíbia el 1990.

16


1. La Lluita contra el Procés de Dispensa Espacial d’Indults Presidencials per Ofenses Polítiques

Fa tres anys, l'expresident Thabo Mbeki va crear el procés especial per a la dispensa de perdons o indults presidencials. Special Dispensation for Presidential Pardons for Political Offences process. El procés hauria de “completar la tasca de la Comissió de la Veritat i Reconciliació (CVR), creada el 1995” i hauria de permetre a aquells que no van declarar davant la CVR, la possible obtenció d’amnistia d’actes motivats políticament. Com hem comentat, les víctimes i els perpetradors de greus violacions de drets humans havien estat convidats a declarar davant la CVR i els responsables d’ofenses havien pogut demanar l'amnistia tant en accions de caire civil com penal. La CVR va concloure el seu treball el 1998 i s’havien fet vistes fins l’octubre de l’any 2000. Però naixia ara una nova opció. Mbeki va establir aquest procés via un comitè d'indults compost per representants de tots els partits polítics – que havia d’examinar les sol∙licituds d'indult i fer recomanacions al president.

El comitè va avaluar més de 2.100 sol∙licituds d'indult presidencial per delictes comesos abans del 16 de juny 1999. Es tracta de persones condemnades per delictes com assassinats, atemptats, segrestos i actes de violència racial. Però a diferència de la CVR, el comitè d'indults es va negar a permetre a les víctimes d'aquests crims participar en el procés, dient que la consulta no era part del seu mandat. Malgrat les múltiples demandes el president Mbeki i el seu successor, Kgalema Motlanthe, es van negar a permetre l'entrada de les víctimes al procés, ni tan sols com a font de consulta.

Durant 20082009, una coalició d’organitzacions de la societat civil sudafricana3, van contractar els serveis d’advocats del Legal Resources Centre per exigir la transparència i la participació de les víctimes en el procés de indults.

El Pardons Reference Group o Grup de Referència d'Indults (PRG), establert pel procés d'indults, duia a terme tot el procediment en secret, amb l’absoluta absència de les víctimes i de la participació d'altres parts interessades. El 13 de març de 2009 els advocats de la coalició van enviar una carta al llavors president interí Kgalema Motlanthe, on s’indicava la voluntat de portar el cas als jutjats si no es modificava el procés. Davant la inexistència de resposta, van portar el cas als tribunals amb caràcter d'urgència.

L'abril de 2009, l’alt tribunal del Nord de Gauteng va emetre un interdicte provisional on es restringia al President la concessió d'indults als responsables d’ofenses, si abans no es consultava a les víctimes i es revelaven públicament els detalls del procés. A principis de 2010, el Tribunal Constitucional de Sudàfrica, en una sentència unànime, va considerar que l'exclusió de les víctimes del procés de la dispensa especial que podia emetre el President, que havia estat plantejat justament per a promoure la reconciliació i la unitat nacional, era irracional i contrari a l'Estat de Dret. Aquesta decisió històrica ha estat elogiada com una de les afirmacions més importants de drets de les víctimes i l'Estat de Dret a la Sudàfrica postapartheid, en consonància amb l’esperit que va forjar la Constitució de 1995 i la posterior CVR.

2. La lluita contra els canvis en la llei de l’Autoritat de Persecució Nacional (National Prosecuting Authority)

Una de les conseqüències de la CVR era que aquells que no haguessin testimoniat en el seu si i haguessin demanat l’amnistia, podrien ser perseguits per tots aquells actes comesos durant l’era de l’apartheid. La CVR tenia un tempo, dos anys i mig, i només en aquell període es podia demanar l’amnistia i explicar què s’havia fet. Doncs bé, en aquest context, des de 2007, el govern va iniciar un conjunt de canvis a la llei de la NPA que preveia una amnistia de facto, la impunitat, per als autors condemnats per crims de l'era de l'apartheid. Persones als que la CVR havia denegat l’amnistia o que simplement no s’hi havien ni presentat. Aquesta modificació lesionava

3 Incloenthi l ‘International Centre for Transitional Justice, el Center for the Study of Violence and Reconciliation, el Khulumani Support Group, l’Institute for Justice and Reconciliation, el South African History Archive, el Human Rights Media Centre, i el Freedom of Expression Institute.

17


directament aquesta clau de volta central de credibilitat de la CVR i el procés sudafricà en el seu conjunt.

Des del Khulumani Support Group, el CSVR i l’ ICTJ es va jugar un paper central en la preparació d'un recurs d'impugnació a les modificacions de la Política Fiscal de l'Autoritat Fiscal Nacional. El 12 de desembre de 2008, el Tribunal Superior de Pretòria va declarar inconstitucionals les esmenes introduïdes pel govern. Com a resultat, els fiscals ja no podran recórrer a criteris d'amnistiatipus per tal de no perseguir els delictes de l’era de l'apartheid, sinó que la NPA haurà de complir amb la seva obligació constitucional de perseguir delictes pels quals hi ha proves suficients. Des de la publicació de la sentència del Tribunal, els col∙lectius de víctimes han seguit demanant l'enjudiciament de casos clau, i els fiscals en conseqüència, han continuat la persecució de casos de desaparicions forçades, assassinats i tortures.

Finalment hi ha derivades que han escapat a la CVR però que estan actualment en litigi judicial i que atenyen directament als responsables d’ofenses i a aquells que van donar suport a l’apartheid: la lluita contra les empreses multinacionals que hi van donar suport, i la capacitat de les víctimes de seguir anomenant assassins a aquells que així ho van testimoniar malgrat que justament per això rebessin l’amnistia.

3. Persecució de les grans multinacionals

El novembre de 2002, el KSG va demandar 23 empreses multinacionals com Ford Motor Company, DaimlerChrysler, General Motors i IBM a un tribunal dels Estats Units, a la recerca de reparació civil pel paper que aquestes corporacions havien jugat en complicitat amb el règim de l'apartheid. Khulumani alega que, amb el suport d'aquestes corporacions, "el govern de l'apartheid va cometre assassinats extrajudicials, tortura, assalt sexual, detenció arbitrària prolongada, i crims contra la humanitat."

L'octubre de 2007, les víctimes de l'apartheid i les organitzacions de drets humans van aconseguir una important i inesperada victòria: el tribunal EUA els va permetre presentar les seves reclamacions d'indemnització. El ministre de Sudàfrica de Justícia i Desenvolupament Constitucional s'havia oposat inicialment a que el KSG presentés la demanda pel fet que generaria disfuncions a la sobirania nacional i aniria contra els esforços de Sudàfrica per promoure la reconciliació. No obstant això, el setembre de 2009 el govern sudafricà va informar al Tribunal de la jutge del cas, Shira Scheindlin, que considerava adequat que el tribunal dels Estats Units fos el fòrum per tractar les demandes de les víctimes.

4. El cas Mc Bride contra el diari The Citizen – Amnistia o amnèsia?

Finalment un cas que no és una anècdota. El Sr. Robert McBride, ex membre de l'ala armada de l'ANC, l’MK, va demandar al diari The Citizen per la publicació d'una sèrie d'articles en els que es referien a ell com un assassí. Els va demandar per difamació i la base de la seva demanda és que, com se li va concedir l'amnistia a la CVR per l'atemptat que va dur a terme el 1986 i en el que van morir diverses persones, era un error referirse a ell com un assassí.

El Tribunal Suprem d'Apel∙lació va estar d'acord amb ell i va considerar que la concessió de l'amnistia esborrava la condemna "amb caràcter general" i per tant, referirse a aquesta persona com a un "assassí" és fals i difamatori.

Pot semblar una discussió semàntica però no ho és. Com expliquen els membres del Khulumani Support Group

La CVR no es tractava d’un exercici que permetés l’amnèsia o fer un procés que fes veure que les grans violacions de drets humans mai havien succeït. Es tractava de la veritat. Estem lluitant contra aquesta decisió perquè lluitem pel nostre dret a continuar dient la veritat sobre el que va passar amb els nostres éssers estimats. Estem lluitant contra aquesta decisió perquè per als nostres membres el passat és encara molt en el present. Aquesta decisió reivindica la creença de Khulumani que el procés de "justícia transicional " a Sudàfrica va ser molt favorable als

18


responsables d’ofenses i que les víctimes van ser utilitzades per facilitar una transició a les elits. Ara, no només es permet als autors (i als beneficiaris) de l'apartheid que segueixin vivint una vida de luxe, sinó que un tribunal els està dient que les brutalitats que van cometre mai va passar i les víctimes són col∙laterals delirants. 4

D’entrada, pensar en reconciliació en aquestes condicions pot semblar irreverent però hi ha elements que ens han de fer veure la situació general del país, més enllà d’aquests col∙lectius, i cal ferho analitzant la digestió de la CVR per part de la població a partir de símptomes i interpretacions d’observació acadèmica indirectes.

L’impacte en el conjunt

Per entendre l'impacte de la Comissió hem de fer un pas més, i no oblidar la importància d'un factor que va més enllà de poders i mandats i les enquestes que observarem i que ha jugat un paper clau en el procés: la religió. La llei que regeix la CVR no diu enlloc que aquesta hagi de prendre maneres religioses, però la religió i la ritualització de les vistes va aparèixer com un element afegit i fonamental, encapçalat per l'esforç de l’arquebisbe de Ciutat del Cap i President de la CVR Desmond Tutu, i el suport de moltes esglésies treballant en l’àmbit local. La Comissió ha vist passar més de 20.000 víctimes, així com uns 7.000 responsables de violacions de drets humans, a part de representants del sector sanitari, legal, empresarial, químic, militar o educatiu. Tots plegats van ser l'instrument que l’Estat va escollir per adreçarse al país. Durant dos anys i mig, la Comissió va estar dia a dia enviant missatges de perdó i disculpa a la societat i va aconseguir posar al descobert les misèries de les persones i de l’apartheid. I ho va fer explicant amb detalls quina va ser la causa de tantes desgràcies; entrant a casa de les persones i parlantles de tu a tu, amb un mateix llenguatge espiritual i religiós conegut per tothom. La importància històrica de la religió a Sudàfrica és clau per entendre el seu rol en la Comissió. Va jugar un paper fonamental en la lluita contra l'apartheid al llarg dels vuitanta i d’igual manera, a través de l’església holandesa reformada, va ser l’agent de legitimació moral del sistema d’apartheid. Per això, quan la CVR oficialitza i abraça el dolor de les víctimes mitjançant formes religioses, que li són properes, el procés és més acceptat. La Comissió ha estat, doncs, una institució legal per les institucions que la van fer néixer, i un reflex viu de l'extraordinària religiositat del poble sudafricà.

L'informe final de la CVR va ser presentat públicament i posat a disposició de tots els ciutadans. Aquest text complementava la Constitució perquè aportava la legitimitat de l’experiència a una Constitució d’origen purament teòric. Però, a més, legitimava la voluntat i la necessitat de la població blanca de viure al país. Tot i que en molts casos ho fes amb menyspreu, sempre podria referirse al text i dir: hem expiat les nostres culpes i això és el que va passar.

L’ascendent de Mandela, el debat públic i polític, i el procés de la CVR, han portat la societat a un estadi inimaginable uns anys enrere. Un estadi de coneixement, de certa contrició i de convenciment que per construir el país tothom és necessari i cal un cert enteniment mutu, no ideal, però mínim.

Curiosament la Comissió va legitimar els partits i organitzacions polítiques preexistents, ja que va confrontarles en un espai legitimat, de manera transparent i pública, que va permetre una deliberació sobre el passat més profunda que a qualsevol dels llocs on aquesta havia estat plantejada.

La feina de la Comissió és consultable avui als Arxius Nacionals de Pretòria (amb importants barreres d’entrada pel fet que no hi ha res ben inventariat) i als South African Historical Archives de la Universtitat de Witswatersrand que ha actuat d’Arxiu Nacional a l’ombra pel que fa a la tasca de la CVR.

4 Per més informació veure http://www.khulumani.net/reconciliation/perpetrators/387khulumanisperspectiveontherobertmcbridecaseagainstthecitizennewspaper.html

19


El símptoma Terre’blanche – Malema

Si tornem a l’inici i ens situem a principis de juny de 2010, quan la pilota del mundial comença a rodar, observarem com dos dels debats que havien estat als diaris sudafricans just en els mesos anteriors tenien a veure amb elements directament relacionats amb la situació de reconciliació del país i la maduresa amb la que aquest era capaç de gestionar situacions de conflicte. Per posarhi un nom, podríem pensar que els sudafricans es trobaven davant la necessitat de parar atenció al símptoma Terre’blancheMalema.

El passat 3 d’abril de 2010, el líder de la ultradreta blanca sudafricana, Eugene Terre'blanche, que havia intentat mantenir la segregació racial a principis de la dècada dels 90, va morir assassinat a cops de matxet a la seva granja. La detenció de dos dels seus treballadors apuntava a un crim racial i més quan el Moviment de Resistència Afrikaner (AWB) havia vinculat l'atac amb la recent recuperació d'una cançó antiapartheid que cridava subtilment a "matar el bòer". I és que la recuperació no venia per part de cap individu de talla menor sinó que la cantava el polèmic Julius Malema, el líder de la branca juvenil del partit de l'actual president de Sudàfrica, Jacob Zuma. Malema, havia cantat la cançó en un recent viatge a Zimbabwe on va recolzar públicament les polítiques de Mugabe contra els grangers blancs. Malgrat la tensió generada, el fet que acabés vinculantse l’assassinat a una reacció de dos nois a determinats actes de sodomia i que l'AWB exclogués oficialment represàlies pel seu líder, va mantenir la situació en calma i sota control.

Ràpidament, a més, el president Jacob Zuma, va advertir que Malema hauria de sotmetre's a la disciplina del partit. És interessant en aquest punt aturarse en la figura de Julius Malema, un home que té només 9 anys quan Mandela surt de la presó el 1990. Malema és actualment el president de l’ANC Youth League, la branca juvenil del partit de Mandela i Zuma, amb una importància política incomparable al paper que tenen les joventuts dels partits a casa nostra. En paraules del mateix Zuma, “és probablement un dels possibles futurs líders per aquest país5”, però treballa des de posicions demagògiques que tenen una derivada extremadament perillosa cap al racisme contra els blancs i la desestabilització de determinats status quo acceptats durant la transició. Des del propi CNA es va obrir un procés disciplinari intern que va acabar al maig amb unes disculpes lleus, el manteniment de la seva imatge immaculada i mantenint el discurs de suport a les polítiques contra els blancs de Mugabe a Zimbabwe. Malema ha recolzat a Winnie Mandela i a Jacob Zuma en els seus processos amb la justícia, fa declaracions sobre tots els temes i ataca ferotgement els líders de la oposició. A les eleccions del 2009 per exemple declarava que Hellen Zille cap de l’Aliança Democràtica (principal partit de la oposició) “semblava una espia de l’apartheid”6

Malema compta amb una enorme popularitat i aglutina gent que creu que el procés de transició va dur a terme massa concessions a l’elit blanca. Caldrà veure si el CNA és capaç d’aturar les permanents sortides de to d’un Malema que, d’altra banda, ja ha desobeït sense que el CNA hagi estat capaç de sancionarlo exemplarment. Malema és sens dubte un símptoma, el d’una generació que juga, des de l’agressivitat populista, unes cartes polítiques absolutament oposades a les proposades per les generacions anteriors del seu propi partit. Un partit que, cal recordarho, governa Sudàfrica amb més de 2/3 dels vots des de les primeres eleccions democràtiques de 1994.

Elements per a la reconciliació

L’Intitute for Justice and Reconciliation publica trimestralment un Reconciliation Barometre que ens permet inferir a partir de diferents àmbits d’estudi, quina és la situació de reconciliació

5 http://news.iafrica.com/sa/2271620.htm. 1 d’agost de 20106 http://www.iol.co.za/index.php?set_id=1&click_id=3086&art_id=vn20090327110018563C751675 1

d’agost de 2010.

20

http://news.iafrica.com/sa/2271620.htm

http://www.iol.co.za/index.php?set_id=1&click_id=3086&art_id=vn20090327110018563C751675


del país. La hipòtesi de partida és que la reconciliació contempla la necessitat de millora de comportaments i sensacions a l’entorn de:

• La seguretat física i la previsió econòmica

• La millora en la cultura política i l’augment de la legitimitat de les noves institucions.

• La capacitat de crear noves i positives relacions polítiques i cíviques entre diferents races

• La capacitat de generar diàleg entre races

• La capacitat de reduir les percepcions negatives que tenen les diferents races les unes de les altres.

• La reducció de la confrontació històrica i l’assumpció del passat.

No farem aquí una anàlisi detallada dels resultats7, però sembla interessant establir alguns paràmetres per tal de donar alguns elements de debat al lector.

A efectes de previsió econòmica i seguretat personal, davant la pregunta sobre si millorarà el seu nivell en aquests àmbits en els propers 2 anys, la situació ha passat d’una resposta afirmativa del 59% (2004) al 38% (2008) i del 54% (2004) al 35% (2008) respectivament. Si ho mirem per races, responen afirmativament el 2008 el 21% dels blancs i el 45% dels negres respecte la previsió de millora econòmica. En l’àmbit de la seguretat, la previsió de millora per part dels blancs és positiva només en un 15% (10 % els Indis) i 39% els negres.

Respecte a la legitimitat de les noves institucions i davant la pregunta sobre si els governants estan concernits pels temes que afecten a l’enquestat, un 81% dels blancs creu que no, mentre que en el cas dels negres és del 52% (amb una mitja a Sudàfrica del 57%), tot el 2008.

Si ens fixem en quines són les institucions que mereixen més confiança, a l’enquesta de 2006, cal destacar la mala percepció dels governs locals (47,7%) i els partits polítics (48,4%), i en canvi hi ha una bona percepció de les institucions religioses (69,8%), el govern nacional (73,1%) i el mitjans de comunicació (74,1%). Si ho mirem tres anys més tard, a l’onada de 2009, ens adonem de l’imparable descrèdit del govern nacional (baixa de nivells de confiança del 77% a 2006 al 52% a 2009), el parlament (de 73% a 54%) i els governs provincials (de 66% al 47%), i per contra es confia en les grans multinacionals (64%), les institucions religioses (71%), els mitjans de comunicació i la premsa escrita (65%) el 2009.

Si ens preguntem per la capacitat de crear relacions polítiques i cíviques entre diferents races i preguntem exactament sobre què és allò que avui genera divisió entre els sudafricans, és molt interessant veure com l’element racial es va resituant. I apareix amb força l’element de classe com l’explicatiu de les diferències entre la població. Si el 2007 la raça s’apuntava com l’explicació pel 22% de la gent, el 2009 baixava a un 18%. Per contra l’element de classe passava de ser comentat per un 12% el 2007 a un 27% el 2009. Els altres elements esgrimits són la pertinença a determinats grups politics (32%27% entre 2007 i 2009), i el fet de tenir la SIDA i ser seropositiu (17%).

En aquest mateix àmbit, preguntats sobre si és desitjable crear una nació sudafricana unida més enllà dels diferents grups que viuen al país, el 67% dels blancs s’hi mostra d’acord, mentre que en el cas de la població negra es contesta afirmativament en el 78%.

Analitzant el diàleg entre races es preguntava si el govern hauria de demanar a Ràdios i TV que fessin més programes on els sudafricans parlessin entre si sobre temes com la transformació i creixement de la nació. A l’abril de 2006, el 60% dels blancs hi estaven d’acord I el percentatge s’enfilava al 86% en el cas de la població negra.

7 Es poden veure a http://sabarometerblog.wordpress.com/

21


Al respecte de la percepció que tenen entre si els diferents grups sudafricans es preguntava quants eren els sudafricans que mai parlen o socialitzen amb gent d’altres grups racials. S’observa que l’abril de 2009 la resposta és que el 46% de la població mai socialitza amb altres grups, i que el 24% mai hi manté ni tan sols una conversa. Davant la pregunta sobre si a l’enquestat li agradaria parlar amb gent d’altres grups o races, la resposta l’abril de 2006 és afirmativa només en un 19% dels blancs, un 32,7% dels negres i un 43,8% dels mestissos.

Entrant en l’àmbit de l’assumpció del passat i sobre la visió actual de l’apartheid es manté estable l’opció de que aquest era un crim contra la humanitat (84% a 2009). El 2006 era un 88%, amb la diferència de que els blancs ho afirmaven en un 76,3% i la resta de grups en prop del 90%. D’igual manera, un 57% de la població manté el 2009 que està intentant perdonar a aquells que van ser responsables dels seus mals durant l’apartheid (un 68% el 2006) i només un 36% el 2009 demanaven que aquells que havien estat responsables de la discriminació fossin ara pagats amb la mateixa moneda (venint d’un 49% el 2003).

Epíleg

No hi ha cap país igual, i per tant cap model de transició és exportable. Però el cert és que fins ara cap país ha interpel∙lat tant a la seva població com ho va fer la nova República de Sudàfrica. I ho va fer a partir de les vicissituds d’un cos oficial, semijudicial, que per aconseguir un impossible va demanar un acte de fe al qual bona part del país va decidir abraçarse.

El procés de transició és llarg, i els efectes d’haver escollit que una CVR redrecés el país moralment no es poden aventurar a curt termini. Semblaria encertat pensar que era un procés necessari però no suficient, i que el punt final moral de l’apartheid no es trobarà fins que les desigualtats econòmiques no desapareguin i la gent pugui començar a viure amb igualtat, no només davant la llei, sinó també en la quotidianitat. La Comissió, així, no tancava moralment l’apartheid, però obria la possibilitat d’un camí nou, marcat per un ideal de reconciliació aconseguit a través d’una veritat que cou. La gestió posterior del llegat de la Comissió ha estat, en aquest sentit, el pitjor homenatge que podia fer el govern a la generació de Mandela. Gran part del tracte proposat a l’època de la transició ha estat traït, ja sigui per acció, per omissió o por intent de modificarlo.

Un recent reportatge sobre la realitat sudafricana es titulava No more Mandelas. Caldrà veure si la nova generació, lluny de la reflexió pausada dels seus predecessors i amb molta menys preparació intel∙lectual, decideix treballar des del talent de la immediatesa i el populisme de Malema, o bé segueix cercant vies per construir ponts entre les comunitats que permetin un futur econòmic on tothom tingui oportunitats. Si no hi ha més Mandelas, caldrà rigor i mà esquerra. El miracle de la transició sudafricana es manté i el mundial ens ha mostrat un país i una gent meravellosos. Però ara que s’acaben els focus i molts han descobert també les misèries i necessitats del país, caldrà estar alerta per no malmetre el treball fet i redreçar aquelles coses que han de portar les generacions futures a actuar com un sol poble. Davant d’alguns optimismes populistes d’avui potser és bo recordar les darreres paraules que feia dir Voltaire al seu admirat Càndid: Tot això esta ben dit – li contestava Càndid a Pangloss – però ara hem de cultivar el nostre hort.

22


Bibliografia de Referència

• CHAPMAN & VAN DER MERWE (Editors) Truth and Reconciliation in South Africa. Did the TRC Deliver? University of Pennsylvania Press. 2008. 360 pages | 6 x 9 | 7 illus.

• DAVENPORT, TRH. The Transfer of Power in South Africa. Toronto. University of Toronto Press,1998.

• INSTITUTE FOR JUSTICE AND RECONCILIATION. Reconciliation Barometre. 2005, 2006, 2007, 2008, 2009. Cape Town. South Africa.

• ICTJ. The Handbook of reparations. Oxford University Press. 2006

• KHULUMANI SUPPORT GROUP. KSG Presentation. No publicat. Johannesburg. 2010.

• LEDERACH, JP. Construyendo la paz. Reconciliación sostenible en sociedades divididas. Bilbao. Ed. Bakeaz/Gernika Gogoratuz. 1998.

• RUSSELL, Alec. After Mandela: the Battle for the Soul of South Africa. Hutchinson, 2009.

• SÒRIA; Ferriol. Universitat Internacional de la Pau (ed.) – Processos de Pau. Ponència: Comissions de veritat i judicis de reconciliació Juliol 2007

• SÒRIA, F. Reconciliación en Sudáfrica: repaso tras diez años de la Comisión Revista Pueblos, nº 19, desembre de 2005, pp. 4951. Madrid.

• TUTU, Desmond. No Future Without Forgiveness. Doubleday. New York. Novembre 1999.

• VILLAVICENCIO, Charles i VERWOERD, Wilhelm. Looking back reaching forward. Reflections on the Truth and Reconciliation Commission in South Africa. UCT Press. 2000.

• www.ictj.org – Web del Internacional Centre for Transitional Justice

23


Els sudafricans, quinze anys desprésAntonio Santamaría, President del CEA i Professor de Ciències Econòmiques de la Universitat Autònoma de Madrid

1. Colonialisme i apartheid

L'evolució del colonialisme europeu a l’Àfrica austral va culminar després de tres segles en un dels règims polítics més sinistres de la història recent, que, de fet, a la fi del segle XX va ser qualificat per l'Organització de les Nacions Unides com un atemptat contra la humanitat.

El règim de l’apartheid va ser concebut com un sistema polític i social de discriminació racial radical, tot elevant el racisme al rang de norma fonamental, inspiradora de la legislació i la constitució de la República Sudafricana. Es va convertir en l'únic Estat en el qual els principis de les diferències de color i la classificació per races van ser practicats fins a les seves últimes conseqüències.

Malgrat que la doctrina de la supremacia de l’anomenada “raça blanca” era reprovada de forma universal en el context internacional de les Nacions Unides, l'Estat sudafricà va obtenir el reconeixement de les grans potències occidentals en un context de descolonització africana i de Guerra Freda. Aquesta acceptació es va veure confirmada pel suport econòmic, que va impulsar de forma extraordinària el creixement entre els anys de la postguerra i mitjans dels vuitanta.

La inversió exterior arribava atreta per una economia que comptava amb riqueses mineres, una agricultura altament productiva, un entramat de carreteres i ferrocarrils que unia tots els punts del país, un teixit industrial mitjanament desenvolupat, un mercat financer que funcionava com receptor de l'estalvi i distribuïdor de les inversions i una mà d'obra qualificada, complementada amb una legió d'africans convertits en mà d'obra sense qualificar disponible en grans quantitats. Aquesta estructura representava la possibilitat de produir qualsevol bé sense restriccions i amb uns costos comparatius molt reduïts.

Per altra banda, l'hegemonia econòmica regional que exercia sobre una constel∙lació d'estats interns, com Lesotho i Swazilàndia, a més dels anomenats bantustans, els limítrofs Bostwana, Moçambic, Rhodèsia del Sud i Zàmbia, més la semicolònia de Namíbia, proporcionava la possibilitat d'augmentar encara més l'accés als recursos naturals i humans disponibles a l'Àfrica Austral.

Respecte a la demanda interna, la minoria blanca sudafricana i la suma de les elits econòmiques dels països veïns, que gaudien d'una rendes elevades, permetien considerar l'existència de mercats per a béns duradors i d'alt preu. Mentre, l'àmplia massa de població pobra africana de la regió constituïa la base per a una demanda d'aliments i béns de consum bàsics a baix preu. Addicionalment, durant un cert temps, es va poder accedir als mercats dels països europeus i d’Amèrica del Nord, per a exportar aliments processats com sucs i vins, així com alguna manufactura lleugera. Encara que el gruix de les exportacions seguien sent minerals i matèries primeres.

Àfrica Austral era un món en sí mateix, dominat per Sudàfrica, on la minoria blanca actuava com si fossin els amos, en el sentit més clàssic de la ideologia colonial. No obstant això, malgrat l'estabilitat i seguretat que el govern de l’apartheid tractava d'aparentar, en pocs anys, tant a la regió com dins del país, la població africana es va rebel∙lar progressivament, reclamant el respecte als drets humans i els seus drets polítics. Van ser uns moviments que van acabar per frustrar tant el projecte polític com l'econòmic. Com a conseqüència, a la fi de la dècada dels vuitanta del segle passat, el país es trobava en guerra amb els estats veïns i a prop d'una guerra civil, que malgrat la superioritat militar i el poder econòmic estava perdent dia a dia, mentre la població avançava pas a pas en les seves revindicacions.

24


Durant la dècada dels vuitanta, amb la recessió econòmica es va arribar a una situació real de decreixement. A principis dels noranta, el creixement va assolir el 1,8 % anual del PIB. Un indicador bàsic per a les expectatives com la inversió fixa bruta registrava xifres del 18,6% i la taxa d'estalvi interior era inferior al 3%. Respecte a la situació laboral, els ingressos per habitant van baixar el 11% des de principis dels vuitanta fins a 1993, mentre que l’atur augmentava de forma alarmant fins arribar, en xifres oficials, al 30% de la població activa. Tanmateix, alguns analistes el situaven en el 50%, tenint en compte un descens en la producció industrial fins a paràmetres negatius (1,2%). En sectors clau, com la mineria i l’agricultura, l'ocupació havia baixat un 30%

El 1990 Sudàfrica es trobava en crisi: la major part de la població estava a l'atur i la seva formació era tan baixa que solament podia aspirar a realitzar treballs poc qualificats, remunerats amb salaris de misèria. Les condicions de vida eren molt dures per la manca de d'accés a la sanitat, educació, habitatge, electricitat i sanejaments. El panorama de pobresa generalitzada a les ciutats i el món rural es completava amb una crispació social que es manifestava en alts graus de violència i repressió del Govern. Encara que existien alguns grups de color que se salvaven d'aquesta situació extrema, la major part de la població vivia en la humiliació i la pobresa.

Aquest era el preu que havien de pagar els sudafricans per aconseguir el benestar d'una minoria, que, no obstant això, a la fi dels noranta també començava a patir els efectes de la crisi amb l'extensió de la pobresa i l'atur entre els sectors beneficiats per la política de discriminació racial.

L'associació entre origen racial i benestar estava desapareixent ràpidament. Com a conseqüència del boicot internacional, el país es trobava aïllat, es perdien mercats per a les exportacions, es retiraven empreses que duien anys fent negocis a Sudàfrica, es boicotejaven els seus productes, les inversions donaven saldos negatiu, la inflació i els elevats tipus d'interès sacsejaven l'economia diària i la crisi financera de l'Estat amenaçava el futur de les prestacions socials.

La sensació de crisi era profunda i afectava no solament l'economia sinó també totes les manifestacions de la vida social. A principis dels vuitanta, els passatgers sudafricans que volaven a Europa es mostraven segurs i rics, a la fi de la dècada un d'aquests passatgers em confessava en un avió que quan mostrava el seu passaport sudafricà era tractat com un pària. La situació econòmica havia afectat de tal forma els ingressos i sobretot el valor del rand, que molts sudafricans ja no podien agafar aquests avions per gaudir de les seves vacances a Europa o Amèrica. La recessió de l'economia formal anava acompanyada del creixement de la informal, que va començar a articular xarxes per a la subsistència de tots aquells sudafricans sense perspectives d'ocupació. En el context de la violència social associada a la lluita contra el règim, es van enfortir els entramats de grups dedicats a la delinqüència, que havien de tenir una rellevància inusitada en els suburbis i en les associacions i xarxes de negocis de les ciutats.

Des de la perspectiva econòmica només un canvi urgent de la política econòmica podia evitar l'enfonsament generalitzat de l'activitat econòmica. Per altra banda, donat el context de crisi política, el programa econòmic tan sols podia ser engegat per un Govern democràtic, que comptés amb el suport de la majoria de la població.

Totes les prospectives apuntaven que aquest Govern estaria format pel partit del Congrés Nacional Africà (CNA), que havia representat l'essència de la lluita contra l’apartheid, simbòlicament encarnada en la persona de Nelson Mandela, qui s'acabaria convertint en el primer president democràtic escollit en unes eleccions per sufragi universal.

2. Ocupació i pobresa

Moltes vegades els informes més economicistes es conformen amb reflectir els canvis del PIB i la renda per habitant, per avaluar ràpidament l'evolució d'un país. Encara que s'inclou aquesta dada (quadre I), en la resta del text es posa de manifest el seu valor relatiu com indicador social i

25


econòmic, especialment en un cas com el de l'economia sudafricana, complexa i molt diversa, però sobretot amb una realitat social realment molt complicada.

Quadre I

Evolució del PIB i Ingrés Nacional Brut per habitant

1994 2000 2005 2008

PIB (Preus corrents) 172.648 204.000 242.802 276.445

INB per habitant 4.526 4.744 5.178 5.678

Font: El valor del PIB i el PIB per habitant està basat en càlculs propis, utilitzant com base el PIB de l'any 2008, segons South Africa, Data, The World Bank. Amb la finalitat de mantenir un valor uniforme de la sèrie s'ha pres el valor del PIB del 2008, deflactat pel creixement anual; el PIB per habitant correspon a la divisió entre el nombre d'habitants. Són xifres indicatives de tendència. Per això apareixen en quantitats arrodonides.

En el present treball no es pretén analitzar l'evolució dels diferents sectors productius, sinó els efectes socials del creixement que s'ha produït i el seu efecte en els nivells de benestar de la població, molt especialment entre el 43% que s'estima que viu en la pobresa. Per tant s’abordaran temes com l'ocupació, l'educació, programes d'habitatge, el desenvolupament de les empreses i cooperatives, intentant precisar les perspectives de millora de les condicions de vida, relacionades amb l'evolució general de l'economia.

En analitzar un factor com l'ocupació, crucial per a una majoria de la població, la seva evolució no es pot entendre sense revisar la història més immediata del país. De partida, es pot argumentar que si després de tres segles de colonialisme no és possible superar els seus efectes negatius en unes dècades, tampoc és viable analitzar la pobresa i l'ocupació sense parlar de les conseqüències de les polítiques racistes del mig segle que va durar l’apartheid.

En primer lloc, la política educativa del sistema es basava en un estricte compliment de les pràctiques de la barrera de color. Els estudiants africans partien d'un context familiar de pobresa i culturalment poc propici a que els joves tinguessin èxit en els seus estudis, però sobretot el sistema educatiu estava plantejat de manera que la població de color no pogués tenir una qualificació suficient per a competir en el mercat de treball amb la minoria blanca. L'educació estava articulada de manera que el fracàs escolar entre la població de color era una fi en si mateixa del sistema.

Per començar, als anys seixanta, amb el desplegament de la barrera de color, en l'ensenyament públic la ràtio va arribar a superar els 70 estudiants per professor, mantenintse en una mitjana de 60 fins a meitat de la dècada dels noranta. La despesa mitja per alumne de color era de poc més de 100 rands a principis dels noranta. Respecte als estudiants blancs, la ràtio era de 20 alumnes per professor i la despesa mitja de 700 rands en les mateixes dates, això és, set vegades més que per als estudiants sotmesos a la discriminació de l’apartheid (J. W. Fedderke i J. M. Luiz, 2002).

26


Es comprova fàcilment que les condicions a les escoles eren molt selectives i sobretot els alumnes s'enfrontaven a programes educatius específics per a blancs i negres, que accentuaven el fracàs escolar entre els últims, així com limitava els coneixements de les àrees de ciències experimentals. Per si això no fos suficient, les condicions de transport, habitatge i temps disponible eren tan desiguals que la diferència de resultats estava assegurada.

En segon lloc, l'oferta de treball estava clarament definida per la barrera racial i pràcticament no existien treballs qualificats per a la població de color, encara que amb el creixement econòmic a la fi dels vuitanta va començar a ser necessària mà d'obra amb un cert nivell de formació professional. Amb el desenvolupament industrial del país es va generar un desequilibri entre la demanda de treball qualificat i l'oferta disponible, de manera que malgrat les barreres es va començar a pagar millor als treballadors de color. De fet, la política dissident de contractació de les empreses nordamericanes que van aplicar l’anomenat Codi Sullivan va trencar amb les prohibicions racistes en funció de les necessitats d'una mà d'obra formada i eficient. Per una altra banca, com moltes de les manifestacions contra el règim racista van partir dels treballadors del sector industrial, aquests van assolir un elevat nivell d'organització i representació, que el Govern es va veure obligat a reconèixer, enfortint el sistema de negociacions de les condicions de treball i salaris.

A més de la barrera de color existia una forta discriminació de gènere, ja que el treball assalariat estava reservat als homes, corresponent a les dones les activitats relacionades amb el servei domèstic i en última instància el comerç a petita escala en els suburbis. Les dones de color no entraven en les estadístiques ni de població activa ni d'ocupació, distorsionant les dades de partida per al període que començaria després de l’apartheid.

Les dures condicions d'escolarització es van agreujar en el context social de la lluita contra l’apartheid, en el qual van tenir una destacada participació els escolars, començant per la revolta dels estudiants de Soweto a mitjans dels setanta. Aquesta dinàmica ha tingut unes repercussions terribles sobre la formació d'una sèrie de generacions d'estudiantes: l'índex d'èxit escolar es va reduir del 80% el 1975 fins al 35% a principis dels noranta (J. W. Fedderke i J. M. Luiz, 2002).

El tràgic efecte de la violència i repressió del règim contra els escolars no solament es podia mesurar en vides, sinó també en allò que Nelson Mandela va anomenar la generació perduda. Poc després del seu alliberament, Mandela va demanar als estudiants que tornessis a les escoles. En un dels seus primers discursos deliberadament fet a Soweto, poc després de ser alliberat, el carismàtic dirigent va reclamar als joves que s'impliquessin en els estudis per poder participar en la construcció de la nova Sudàfrica.

Les anàlisis de les perspectives de desenvolupament de l'economia enfocats des de posicions neoliberals passen per alt aquests factors de caràcter estructural, que afecten a la producció i el mercat de treball. En l'informe publicat pel FMI el 2005 sobre l'evolució econòmica, es considera elements claus per al baix nivell de reducció de l'ocupació el poder dels moviments sindicals i l'excés de legislació destinada a protegir els drets dels treballadors, que en opinió dels especialistes, dificulten l'activitat de les empreses i les seves perspectives de creació d'ocupació (V. Arora i L. A. Rici, 2005).

Des dels enfocaments ortodoxes de mercat no existeix la història i, per tant, només s'analitzen les posicions dels diferents sectors enfront del mercat, tenint en compte les intervencions socials com el sindicalisme i la legislació laboral, que alteren el lliure funcionament del mercat. No obstant això, la idea general que el creixement genera riquesa i aquesta ocupació i, per tant, reducció de la pobresa no funciona a Sudàfrica. Després d'una mica més d'una dècada, la pobresa no ha disminuït i les desigualtats han augmentat, malgrat que el creixement de l'economia ha registrat taxes mitges del 3,5% durant el període, fins i tot a mitjans la primera dècada del segle XXI.

Una anàlisi basada en els processos socials i econòmics posa en relleu que l'alt nivell d'atur és de caràcter estructural i està relacionat directament amb l'organització de la producció en els diferents sectors. Existeix una dualitat palesa, perquè mentre d'una banda existeix una demanda creixent de mà d'obra qualificada relacionada amb el creixement general de l'economia, per l’altra, en els sectors primaris extractius, agrícola i de serveis molt bàsics, la creació de llocs de

27


treball va sempre per darrere del creixement de l'oferta de mà d'obra. Al mateix temps es registren grans alts i baixos que provoquen un fort impacte en les expectatives d'ocupació d'amplis sectors de població, especialment entre l'africana negra i mestissa.

L'economia sudafricana té una clara divisió jeràrquica i dual. D'una banda, els sectors en expansió amb elevats salaris i oferta d'ocupació, entre els quals destaquen la indústria, finances, comerç i serveis, que han ocupat a més de tres milions i mig de nous treballadors. Per una altra, l'agricultura, mineria i transport, on s'ha perdut prop de mig milió de llocs de treball. Està clar que els sectors més clàssics de l'economia tradicional de l'època colonial estan en crisi. Només se salva la construcció, perquè en el país s'ha viscut un boom de la construcció (Carel Vaan Aardt, 2009), que després s'ha perllongat amb les obres relacionades amb el mundial de futbol.

La construcció i, sobretot, l'obra civil han fet un paper molt important en l'oferta de treball a la mà d'obra poc qualificada, creantse vuitcents mil llocs de treball en el període 20002009, encara que sota condicions salarials reduïdes i laborals molt precàries. Alguns analistes han ressaltat que el desenvolupament de les infraestructures ha tingut un efecte molt relatiu sobre el creixement del sector industrial, que és una de les dinàmiques clàssiques en la consolidació del desenvolupament (J. W. Fedderke i Z. Bogetic, 2009). Però és indubtable que ha tingut un important impacte social en el sector de població més afectat per l'atur que és el dels treballadors poc qualificats. El perill en el futur és la fi d'aquesta eufòria constructora, que s'ha aconseguit mantenir fins al final de la dècada. L'atur i l'evolució de l’anomenada economia informal estan directament relacionats amb els avanços i reculades en la pobresa. L'expresident Thabo Mbeki i els càrrecs del Govern vénen utilitzant el terme d’economia dual, per a referirse a l'estructura de producció i distribució d'ingressos.

En efecte, en el país hi ha una gran desigualtat entre els sectors de població que reben alts ingressos i gaudeixen de tots els drets reconeguts al treball, i una àmplia majoria de la població, fonamentalment de color, que o bé treballa en l'economia informal o bé no gaudeix dels tots els beneficis de treballar en el sector formal. Aquest concepte d'ocupació informal inclou les persones que troben treball en l’economia informal i les que treballen en condicions d’informalitat però en l'economia formal.

L'any 2008 una de cada tres persones ocupades no havia formalitzat un contracte: dels 13.700.000 llocs de treball que es comptabilitzaven oficialment en les estadístiques gairebé cinc milions eren qualificats com ocupacions informals. Es considera un ocupat informal o subocupat al treballador que no ha signat un contracte, o que no està donat d'alta en una mútua sanitària, ni tampoc cotitza per a plans de pensions. Aquesta situació de marginalitat laboral afecta especialment les dones, ja que el 41% no té ni contracte ni cobertura social. La major part dels treballadors que es troben en aquestes condicions, prop del 79%, no ha superat els estudis bàsics. Si a més es considera que el 53% de la població subocupada i el 74% dels aturats tenen entre 15 i 34 anys, es confirma que existeix un mercat laboral en què els joves són un grup marginal entre els quals s'ha de destacar les anomenades generacions maleïdes, que ja tenen al voltant de 30 anys i constitueixen el nucli principal de la població pobra. Per a les generacions maleïdes, que oscil∙len entre l'atur i la subocupació, tant en el sector formal com informal, el creixement de l'economia té una escassa repercussió.

Quadre II

Evolució de la població activa i ocupació

Població activa / variació / empleats / variació

1996 13.785,493 9.113,847

28


2000 15.060.000 9,2% 10.170.000 11,6%

2005 16.140.000 7,2% 12.300.000 22,6%

2008 17.843.000 10,5% 13.729.000 10,6%

Fonts: South Africa Survey 2000; Statistics South Africa (2008). Estimacions pròpies. Las xifres comprenen l’ocupació en l’economia formal i informal.

Les principals activitats on es concentra aquesta població subocupada són el treball domèstic, realitzat majoritàriament per dones, el comerç i la construcció, seguits de l'agricultura i serveis socials. L’any 2008, dels 30 milions de sudafricans en edat de treballar, gairebé 17 milions no participaven regularment en les activitats econòmiques, perquè es trobaven a l’atur o bé inactius. Aquesta força de treball constitueix un capital humà no aprofitat, superior a la meitat de la població que pot treballar.

Com ja s'ha dit, l'estructura de l'oferta ha heretat una sèrie de factors de l’apartheid, que constituïen importants obstacles per a l'aprofitament de la força de treball, però també s'han de considerar les condicions en les quals s'organitza la demanda. En part, la demanda està afectada per sectors industrials sobrecapitalitzats, que utilitzen poca mà d'obra en els seus processos productius, de manera que la crisi d'ocupació de les activitats clàssiques del capitalisme colonial, com les extractives i l’agricultura, en les quals s'han perdut prop de mig milió de llocs de treball, no pot ser pal∙liada per la indústria, on solament se n'han creat 200.000 en el període que va de l'any 2000 al 2008 (Carel Van Aardt, opus cit., pàg. 125).

En conseqüència, no són les restriccions al lliure funcionament del mercat laboral el principal obstacle per a generar ocupació. Les dificultats per a trobar treball d'un determinat sector de població jove es deu a un atur estructural, que està directament relacionat amb la pobresa estructural. L'atur i la pobresa són la realitat social i econòmica característica d'una de les branques de l'economia dual. Per això, des de la transició, la principal font de creació d'ocupació ha estat l'economia informal, especialment durant bona part de l'última dècada del segle XX, i en menor mesura durant la primera dècada del XXI, però l'expansió econòmica registrada ha tingut una curta durada i sembla inevitable que canviï la tendència amb la crisi general.

3. La reforma agrària

Amb la presència dels colonitzadors a mitjans del segle XVII va començar un procés progressiu d'ocupació de l'espai arrabassant la terra als africans. Per descomptat que durant un període que arriba fins a principis del segle XX es van produir enfrontaments entre els propis africans i desplaçaments i ocupacions per diferents grups ètnics. Al final, però, van ser els colonitzadors afrikaners, primer, i després els anglosaxons immigrats des del segle XIX qui van acabar acaparant la major part de les terres. De manera que el 1913 es va aprovar una llei que, amb el pretext d'establir unes reserves de territori per als africans, en realitat va institucionalitzar l'acaparament de més de tres quartes parts de la superfície agrícola del país per als colonitzadors, mentre que els africans, mestissos i la població d'origen hindú es van veure confinats a la quarta part restant.

29


El segle XX ha estat un període en el qual s'ha conformat una reordenació de l'espai, induït per la cobertura de les necessitats urbanístiques de la minoria blanca i l'acaparament de qualsevol àrea on pogués existir una riquesa en la superfície o el subsòl, per l'agricultura o la mineria, així com aquelles extensions necessàries per a situar qualsevol tipus d'estructura relacionada amb la producció industrial o els serveis. Aquest procés secular d'expropiació ha generat una reivindicació generalitzada per part d'una majoria de la població no blanca. La recuperació de la terres familiars o d'origen clànic constituïa una de les raons bàsiques de la lluita contra el règim, que havia de ser atesa tan aviat s'acabés amb el sistema de discriminació racial.

El model de reforma agrària pel qual s'havia de procedir a la distribució de terres va ser objecte d'un ampli debat social, en el qual van participar moviments socials i experts tant de les universitats com d'institucions internacionals, que es van expressar en fòrums, publicacions i mitjans de comunicació. El programa de reforma agrària no pot dirse que s'estructura sobre la base d'aquest debat sinó que va ser dissenyat en funció de les recomanacions d'institucions internacionals com el Banc Mundial, atenent a la necessitat de donar una credibilitat al nou Govern, tot demostrant que se seguien les normes que demostraven el respecte pel funcionament del mercat.

No es pot pensar que la demostració d'ortodòxia neoliberal va ser el resultat d'un càlcul relacionat amb l'atracció d'inversions exteriors dirigides a la compra de terres. De fet, els propis sudafricans estaven invertint en la compra de terres en els països veïns. La reforma es va presentar com un més dels diversos sectors de l'economia, el funcionament de la qual s'ajustava als cànons dels principis del lliure mercat, sacrificant el propi procés a la necessitat d'oferir una imatge de conjunt que en tots els sectors de l'economia estigués d'acord amb les regles exigides per atreure la inversió exterior.

Paradoxalment, la reforma agrària es va supeditar a la dinàmica més general de la globalització, encara que la modernització del sector agrícola no pretenia atreure directament els fluxos financers exteriors, coincidint amb les recomanacions generals del Banc Mundial, avalades per una sèrie d'acadèmics (J. Van Zyl, J. Kirsten, H. P. Binswanger) que havien treballat o estaven treballant en el Banc Mundial. La idea que la formació d'un mercat de terres en el qual es realitzessin transaccions corrents de compra i venda i la propietat privada estigués garantida amb registres podria incentivar la concessió de crèdits i, per tant, generar un mercat financer relacionat amb l'ús de la terra, es va convertir en l'eix de la reforma, que, en principi, es considerava clau per a l'alleugeriment de la pobresa rural, aturar l'emigració a les ciutats i formar una ampli sector de petits i mitjans agricultors capaços de cobrir la demanda d'aliments i, fins i tot, generar suficients excedents per a l'exportació.

Es va programar la realització de la reforma per quatre vies: devolució de terres expropiades, distribució de les terres comunals, consolidació dels drets dels parcers i treballadors rurals i, finalment, distribució de terres comercials. La devolució de terres feia justícia a les desigualtats generades històricament en l'àmbit rural, mitjançant els programes de restitució pels quals es pretenia retornar les parcel∙les expropiades als seus antics amos. En segon lloc, es van prendre mesures per a regular l'ús i el repartiment de les terres comunals i es va començar a establir un sistema per a millorar les condicions de treball i possible accés a parcel∙les de cultiu per als parcers i treballadors de les granges comercials que duguessin un temps determinat residint i treballant en les mateixes terres. Finalment, i com a mesura econòmica i social més important, es va disposar un mecanisme de distribució que es basava en la identificació de terres en venda, que es posaven a l'abast de la població de color mitjançant la concessió de préstecs per a la compra. Aquesta dinàmica de repartiment se suposava que havia de ser la clau del procés de reforma agrària, que havia d'acabar amb el control de la terra per part de la minoria blanca.

Quinze anys després es pot dir que res ha passat com va ser anunciat, i la major part de les previsions s'han vist frustrades. Encara que s'han resolt una part de les peticions de devolució, per la via econòmica de compensacions monetàries, queden pendents les reclamacions sobre àrees més o menys extenses pertanyents a comunitats, que ha estat sol∙licitades de forma col∙lectiva, de vegades per les autoritats tradicionals. Com el Govern no ha procedit de forma expeditiva mitjançant un sistema d'expropiacions, les reclamacions han acabat en els tribunals, subjectes a llargs processos de dubtosa viabilitat.

30


Respecte al problema dels parcers sense contracte i treballadors agrícoles, la seva situació està relacionada amb l'establiment del sistema de l’apartheid, que els va convertir en estrangers en els seus propi país i els va privar de tots els drets econòmics. El cens de 1996 van registrar unes 610.000 persones ocupades fora dels bantustans en l'agricultura a temps complet i 304.000 de forma temporal. En els bantustans estaven ocupades en el sector aproximadament 275.000 treballadors. En total, prop d'1.200.000. Amb la crisi del sector, l'ocupació ha anat disminuint de manera que l'any 2008 el nombre total de treballadors havia disminuït fins a 870.000; això és un descens percentual del 27,5%

Aquesta població, amb les seves famílies, constitueix un dels estrats socials més marginals del país, amb uns ingressos lleugerament superiors als 500 rands en l'època del cens. Com viuen aïllats en les granges no han rebut educació: el 41% no té el nivell més elemental d'estudis. Tampoc estan connectats entre sí com a sector de treball i estan poc organitzats. La seva relació laboral és arcaica i sotmesa a comportaments paternalistes: amb freqüència reben part del seu salari en espècie, i complementen els seus ingressos amb el dret a conrear aliments mitjançant el treball familiar en petites parcel∙les de menys d'una hectàrea, delimitades dins de l'extensa superfície de les plantacions, que, per contrast, compten amb 1.349 Ha de mitja. La pretensió de millorar les seves condicions i, fins i tot, de concedirlos la propietat de les terres que treballen no ha estat enfocada amb la suficient energia. La legislació laboral per a millorar les seves condicions s'aplica amb dificultat, generant una reacció d'hostilitat entre els patrons que ha empitjorat la seva situació en molts casos, ja que les reclamacions interposades pels afectats i gestionades en tribunals locals han tendit a afavorir als grangers blancs amb més mitjans i més influències en el sistema judicial local.

Els grangers blancs sí que han actuat de forma expeditiva, expulsant de vegades a les famílies de treballadors de les seves residències, per evitar que poguessin fonamentar les seves reclamacions. Solament en uns quants casos, amb la bona voluntat d'alguns dels propietaris, s'ha satisfet la demanda de seguretat i accés a la terra per part dels parcers i treballadors. Els informes respecte a la situació d'aquest sector empobrit de la població rural són molt desencisadors: són grups marginals aïllats dins de les finques, sotmesos a una forta pressió per part dels amos, que s'han vist expulsats i induïts a una major pobresa. En aquest sentit, la política del Govern ha estat bastant ineficient i ni tan sols els intents de regulació salarial han pogut millorar la seva situació. Respecte a l'accés a les terres comunals que es troben en la seva major part en els territoris dels antics bantustans, és un camp de batalla entre les pretensions modernitzadores de la reforma agrària i les formes tradicionals de concebre l'accés a la terra, així com l'ús comunitari de determinats sistemes de subsistència rural, als quals recorre especialment la població pobra.

En el cens de l'any 1996 es van registrar uns 823.000 agricultors de subsistència i uns altres 272.000 que treballaven les seves pròpies terres però que tenien ingressos pel treball temporal que feien en granges del sector comercial. Una de les característiques de la població que habita en les antigues reserves és que està formada majoritàriament per ancians i joves, amb un baix nivell d'educació i que no poden subsistir solament amb la seva pròpia producció agrícola. Prop del 45% subsisteix en bona part gràcies a les transferències dels familiars o la pensió. Per tant, la concessió de terres i les expectatives d'haver de realitzar més tasques agrícoles en el camp no els resulten atractives. Per la seva edat i condició, la recol∙lecció o el manteniment de petits ramats els resulten més suportables i interessants econòmicament.

No es pot mitificar de cap manera el govern de les autoritats tradicionals durant el període de l’apartheid. Tot el contrari, en la seva majoria van permetre tot tipus de favoritismes i transaccions en benefici propi i van tolerar l'abús sobre les zones comunals per part d’empreses i grangers comercials, que van tenir accés a l'explotació dels recursos mitjançant la corrupció de les autoritats. El sistema d'accés a la terra era arbitrari, insegur i discriminatori, especialment per a les dones (A. Santamaría, 2007).

Per tant, no és estrany que quan s'ha plantejat com organitzar la gestió de l'accés a les àrees comunes, moltes poblacions hagin pres la decisió que les autoritats tradicionals no es responsabilitzin d'aquesta tasca. Encara que, sorprenentment, algunes persones tampoc han confiat el control de l'ús a les autoritats locals de caràcter municipal, malgrat que aquestes hagin estat escollides democràticament i, en moltes ocasions, pertanyin al partit del Govern.

31


Pel que fa a la reorganització de les terres comunals, s'han produït diverses sorpreses. La primera és que en alguns casos la població ha preferit mantenir la propietat i l’accés comunitari, en lloc de fer un repartiment de parcel∙les d'ús individual. Aquestes decisions estan relacionades amb l'estructura social de la població que resideix en aquestes àrees: en bona part són persones grans i dones a càrrec de famílies, amb moltes dificultats per a practicar una agricultura d'alt rendiment. A una dona que com cap de família té al seu càrrec diverses persones, entre ancians, nens i malalts, no li fa falta una àmplia extensió de terra que no té capacitat física de conrear, sinó un àrea comunitària per a aprofitar espais on pasturar el seu bestiar lliurement, així com recol∙lectar plantes, fruits i arrels per a millorar la seva alimentació o ingressar uns diners mitjançant la venda dels productes.

La població que resideix a les àrees comunals o tracta de treure’n profit ha tingut la mala experiència de veure que amb freqüència, quan s'ha procedit a la parcel∙lació i privatització dels espais comuns, sorgeixen immediatament persones foranes amb diners suficients per a ferse amb grans parcel∙les, que utilitzen per especular amb el sòl o posen en producció perquè tenen molts recursos financers. Per contra, els beneficiaris locals d'aquests repartiments han hagut, en molts casos, de vendre el sòl en ser incapaços de subsistir mitjançant el seu cultiu. De manera que, finalment, no és la població de les àrees comunals qui es beneficia de la distribució sinó sectors d'altres zones o propietaris de les ciutats que utilitzen el sòl com una via més de canalització de les seves inversions.

Tan sols en alguns casos, en què la proximitat a grans explotacions comercials o la fertilitat del sòl ho permet, s'han pogut dedicar a treballar en labors agrícoles sota el sistema de contractes a termini, conreant productes determinats a preus fixos amb contractes amb les companyies comercials que estan connectades a les cadenes internacionals de subministrament de productes de temporada o ‘disseny’, en bona part relacionades amb la comercialització per a grans superfícies. En incorporarse a les cadenes comercials internacionals, els agricultors s'han convertit en una forma de parceria moderna, que desenvolupen en les seves pròpies terres. És una sortida temporal, una manera de fer front a les dificultats, però col∙loca als petits productors en una situació molt vulnerable davant les variacions dels preus en els mercats internacionals, que a més els converteix en dependents absoluts de la gestió i plans de negoci ajustats als interessos de les grans superfícies de distribució (A. Santamaría, 2007).

Respecte a la distribució de terres mitjançant la compra en el mercat, cal dir que encara que cada any es mou en transaccions un percentatge proper al 5% de la superfície, els compradors de color no han aconseguit satisfer la seva demanda. El mecanisme d'identificar una parcel∙la en venda, demanar el préstec i després procedir a la compra, és molt lent i, moltes vegades, quan s'ha obtingut el finançament, ja no està en venda la terra. Per una altra banda, els grangers blancs es resisteixen a tenir altres veïns que no siguin del seu color i extracció social, de manera que es manté la ‘barrera racial’. La falta d'operativitat del sistema es pot mesurar: a la fi del 2004, solament el 4,5% de la superfície cultivable havia estat transferida en el marc d’aquest programa de distribució. El Govern s'ha negat a aplicar mètodes més expeditius, com comprar directament les parcel∙les en oferta, mètode que permetria crear una borsa de terres disponibles per a vendre als compradors africans. Aquesta mesura administrativa ha estat rebutjada perquè es considera com una intervenció de regulació incompatible amb el sistema de funcionament del mercat.

Una segona qüestió, que ha afectat la distribució, és l'obtenció de suficients mitjans financers per comprar la terra i començar la seva explotació. Les quantitats que inicialment oferia l'administració tot just cobrien la compra. Per tant, la segona fase, d'organitzar la producció, havia d’anar per compte del nou agricultor, que no podia començar si no rebia l'ajuda de familiars i amics. El Govern ha augmentat la quantitat de finançament disponible per a cada sol∙licitant, però les ajudes encara segueixen sent insuficients, i si no fos pels préstecs dels familiars, seria impossible començar a treballar. És necessari destacar que no han aparegut entitats financeres interessades en aquests processos, que són poc rendibles i molt arriscats. Solament les institucions públiques i semipúbliques han participat en operacions que produeixen uns beneficis mínims, molt a llarg termini. La realitat és que, enmig d'una dècada de vertiginosa voràgine d'especulació financera i immobiliària de caràcter internacional, les entitats financeres

32


no han apostat pels petits agricultors sudafricans, un sector marginal i menyspreable com a àmbit de negoci.

L'any 2003, quan ja havia passat gairebé un decenni des de l'inici de la reforma agrària, el Banc Mundial editava una publicació, considerada un document guia (Land Policy for Growth and Poverty Reduction), que havia de servir d'exemple i model per a les reformes agràries en curs en el Tercer Món. No deixa de ser sorprenent que es segueixi insistint en els mateixos principis de mercat, com si l'experiència sudafricana no existís i no hagués deixat ben clar la seva inviabilitat per a generar creixement i reduir la pobresa.

Alguns autors mantenen que en el procés de reforma agrària promogut a Àfrica i en el cas d'estudi de Sudàfrica, existeix una forta ideologització dels arguments (Ben Cousins i Ian Scoons, 2010 ). L’opinió de determinades institucions passen per sobre de la realitat i l'experiència, repetint una vegada més paradigmes, la credibilitat dels quals és una qüestió de fe. Aquest dogmatisme contrasta amb el coneixement adquirit en altres àrees, que es basa en l'observació i l'experimentació, per a millorar les intervencions i obtenir resultats ajustats a la realitat concreta.

En la reforma sudafricana al final s'ha optat per considerar com el criteri clau del procés la viabilitat de la producció, modernitzant les grans granges i consolidant un nou grup de camperols mitjans que compten amb els recursos per organitzar la producció. Uns camperols que solen pertànyer a sectors de població acomodada, i no precisament als estrats més pobres als quals se suposa que la reforma els solucionaria la seva situació de marginació. Com a conseqüència, no s'ha reduït la pobresa rural de forma radical, ni tampoc s’ha aturat l'emigració a les ciutats.

La legislació per la qual es va revisar el programa l'any 2000 estava clarament destinada a promoure el desenvolupament de granges comercials negres, a les quals s'han anat concedint majors facilitats basantse en criteris que tenen en compte la viabilitat productiva. Els grangers comercials blancs, funcionaris i economistes especialitzats han unit les seves veus per dir que existeix una diferència entre l'agricultura com negoci i la solució de la pobresa rural (Lahif, 2007), que no pot ser abordada en el mateix programa de reforma agrària, si aquest es regeix pels principis del mercat.

4. Creixement i desigualtat racial

Contra tot pronòstic, la recuperació de l'economia sudafricana va ser ràpida, sobretot si es té en compte que el nou Govern va començar a treballar enmig del context de la crisi asiàtica. L'economia internacional es trobava en un moment delicat, les inversions es miraven amb lupa i els organismes internacionals, en el seu paper de vigilants, no estaven disposats a estendre fàcilment un certificat de viabilitat a Sudàfrica. Des de finals del segle XX funcionen una sèrie d'entitats privades i organismes financers internacionals, les avaluacions dels quals tenen una influència enorme sobre els fluxos financers i les expectatives que es creen sobre les economies dels països. Davant la falta de regulació internacional que proporcioni seguretat i garanties als inversors, certes institucions privades de qualificació i organismes com el Fons Monetari Internacional (FMI) estan exercint les funcions d'assessors, encara que com s'ha posat de manifest amb la crisi actual, les companyies privades exerceixen les seves funcions de forma arbitrària i no sempre independent, ja que són part interessada en les pròpies inversions, al defensar els interessos dels seus inversors i tenir el poder de canalitzar els fluxos d'inversió.

Per altra banda, organismes com el FMI i l'Organització Mundial del Comerç (OMC) actuen des de pressupostos fortament ideologitzats, amb poques concessions a les polítiques dels països no desenvolupats, que es veuen obligats a seguir vies de creixement poc efectives per a la reducció de la pobresa. Els països africans, i entre aquests Sudàfrica, pateixen les conseqüències de la voràgine dels moviments especulatius més irresponsables, sense poder beneficiarse dels seus resultats. Al mateix temps veuen amenaçats els corrents d'inversió relacionats amb la producció a causa de les crisis que provoquen els especuladors.

33


Amb l'arribada d'un Govern que procedia d'un moviment radical com el Congrés Nacional Africà (CNA), i amb la perspectiva de realitzar una transició política molt complexa, l'opinió prèvia d'aquests organismes no era molt favorable. Per tant, desconfiaven de les mesures que poguessin prendre respecte als moviments de capital, la propietat i la competència. Per altra banda, com enemics dels augments de la despesa pública, a nivell mundial s'oposen al creixement del dèficit pressupostari de forma dogmàtica, independentment dels casos i les circumstàncies (Paul Krugman, 2010).

En el cas sudafricà, cal preguntarse si no ha de considerar que qualsevol política nova és molt millor que l'anterior de l’apartheid, que havia provocat una recessió profunda. En el context internacional de mitjans dels noranta, en plena eufòria financera, els dogmes de l'economia neoliberal convertits en pensament únic han deixat poques alternatives operatives per plantejar polítiques econòmiques innovadores.

En conseqüència, ja abans que es formés el nou poder sorgit de les urnes, el consell executiu de transició encarregat del Govern durant el període previ a les eleccions, va enfocar el futur des d'una perspectiva basada fonamentalment en la recuperació, orientada segons les dinàmiques de mercat més que en la regulació per pal∙liar ràpidament les desigualtats. Es van adoptar els principis del consens de Washington que permetien accedir a finançament exterior procedent de les IFI, condicionant la política econòmica interior a l'exterior. En termes absolutament pragmàtics, el Govern de transició es va comprometre a aplicar les mesures d'estabilització ortodoxes des del moment que va acceptar les condicions imposades pel FMI per a la concessió d'un préstec. De manera que els objectius de creixement i distribució es van veure mediatitzats per la influència del pensament neoliberal.

Quan l'economia d'un país es basa en unes poques activitats exportadores que constituïxen la principal connexió amb l'economia internacional, mentre que la major part de la població viu dels rendiments de les economies de subsistència rural i urbana, el marge de maniobra per a les iniciatives econòmiques dintre dels plans d'ajustament és molt petit. Afortunadament, l'economia sudafricana té una estructura una mica diferent, sent possible jugar amb diverses opcions en la presa de decisions sobre la política econòmica. Existeix un espai, un marge per aplicar polítiques socials, mesures monetàries, pressupostàries, fiscals, de promoció de les exportacions i, sobretot, de caràcter financer. Aquest marge de maniobra, no cal enganyarse, no permet fer extravagàncies. Un excés del dèficit públic, de l'oferta monetària o de la càrrega fiscal pot provocar una amonestació per part de les institucions financeres internacionals, que com a conseqüència immediata induirà la caiguda desbocada del sistema de capitalització borsària, la devaluació de la moneda o el repunt dels tipus d'interès.

En definitiva, el nou Govern havia de prendre mesures sempre respectuoses amb el ‘funcionament del lliure mercat’, la propietat i l'estabilitat macroeconòmica. Qualsevol política havia que demostrar la intenció de beneficiar a la iniciativa privada encara que es pretengués resoldre un problema social. Amb aquests principis s'han programat les línies d'intervenció destinades a promoure el món empresarial africà. Un dels principals factors de desequilibri social a Sudàfrica és l'enorme desigualtat en la distribució de l'accés a la riquesa del país i les rendes. Aquesta diferència és el resultat del colonialisme i de l’apartheid. Segons fonts del Banc Mundial, la desigualtat va augmentar a partir de 1975, i a la fi dels vuitanta el 10% de la població acaparava el 51% dels ingressos, mentre que el 40% més pobre, menys del 4% dels ingressos. Aquestes diferències no solament es produïen entre blancs i la resta de la població, sinó que també entre la població africana negra, entre la qual s'estava generant un estratificació molt marcada. En els últims anys de l’apartheid uns 5,5 milions d'africans, que representaven el 20% de les famílies, van registrar una pujada dels seus ingressos del 40%, mentre que per contra el 40% de les llars més pobres van patir una pèrdua del 40% dels seus ingressos.

Amb el creixement de l'economia fins a mitjans dels vuitanta, i malgrat la crisi posterior, va començar a consolidarse una classe mitja no blanca, formada per negres, asiàtics i mestissos, que se saltava la barrera de color que havia servit fins aleshores per identificar socialment a la població. Aquest sector de població va ser, sens dubte, un dels principals impulsors de la transformació política, amb l'esperança que anés acompanyada d'un profund canvi social i econòmic.

34


Durant tot el segle XX s'havien acumulat les disposicions que establien barreres per a les activitats econòmiques realitzades per la població no blanca. El principal objectiu era que no poguessin competir amb els blancs. Per tant, no podien produir, vendre o tenir negocis en les àrees residencials blanques. Tampoc podien tenir determinats negocis en els suburbis on residia la població de color, i fins i tot no podien tenir més d'un negoci, de manera que les seves possibilitats de prosperar eren molt limitades. A la fi del segle no es reconeixia la iniciativa privada de la població de color a Sudàfrica, amb excepció de certs grups d'origen asiàtic.

A partir de 1994, per reparar els resultats de la discriminació racial en l'àmbit dels negocis, es van desenvolupar mesures legislatives destinades a promoure la ràpida participació de negres i mestissos en el món empresarial i el desenvolupament de les petites i mitjanes empreses per a les activitats de producció a petita escala. La finalitat de les mesures era satisfer la iniciativa privada dels africans i consolidar les xarxes de cooperatives per a la producció agrícola i artesanal.

L’anomenat “empoderament negre” va ser articulat mitjançant una sèrie de lleis que facilitaven els mitjans i les formes d'accedir als actius d'empreses que s'havien de privatitzar del sector de les comunicacions i l'energia, així com de grans empreses de sectors com la mineria i la indústria. Cal tenir en compte que el 1992 els cinc principals consorcis financers i industrials tenien la propietat del 85,7% dels actius cotitzats en borsa. Respecte a la comercialització en la major part dels mercats agrícoles o industrials, un reduït nombre de companyies controlaven l'oferta. En conseqüència, la perspectiva de futur era que la competència en el mercat es faria entre grans empreses amb enormes recursos i poder econòmic i petites i mitjanes empreses de reduïts recursos, promogudes per la població marginada fins llavors.

Com aquest plantejament era totalment ridícul, es van buscar en les experiències d'altres països formes de compensar les desigualtats, i es va trobar en l'experiència de Malàisia un model de referència. Inicialment, el ‘black empowerment’ va tenir un marcat signe polític i va estar carregat d'un cert oportunisme polític, en el qual van participar algunes de les pròpies transnacionals del país. Es va oferir a personalitats d'assenyalat prestigi polític en la lluita contra l’apartheid, l'oportunitat de participar en companyies antigues i noves que havien de facilitar l'entrada dels interessats en el món dels grans negocis. Amb els diners dels plans de pensions del sector públic i certes quantitats de finançament oficial, es van crear fons bàsics per a la concessió d'ajudes.

En un primer moment el camí més expeditiu per incentivar la participació es va orientar per la via més ràpida de l'adquisició d'actius d'empreses cotitzades. Aquesta iniciativa es va posar en pràctica enmig de la voràgine especulativa, amb la revaloració ràpida, però moltes vegades fictícia, dels paquets d'accions. Els inversors ‘negres’ nouvinguts es van veure embolicats en l'espiral d’escissions, fusions, acords i diferents tipus de transaccions amb els actius de diverses companyies, que tenien com a finalitat un augment del valor de les cotitzacions molt a curt termini, però que en molts casos no eren veritables operacions destinades a incrementar el volum de negoci de forma real.

Els “nous inversors africans” van veure com pujava com l'escuma el valor de les seves participacions, de tal forma que en poc temps es van convertir en milionaris, mitjançant l'expansió d'una companyia denominada New African Investiment Limited (Alan Hirsch, 2005: 215), que comptava amb ajuda financera directa del Ministeri de Comerç i Indústria. Però aquest sistema purament especulatiu constituïa una forma d'introduirse en el món empresarial molt inestable. Quan les operacions de revalorització de les societats, sense un suport basat en empreses productives de l'economia real, van arribar al seu límit de credibilitat, es va produir un vertiginosa caiguda en els valors borsaris amb el conseqüent desprestigi per als implicats.

Tan sols alguns dels nous accionistes, com Ciryl Ramaphosa, van ser suficientment avesats com per apartarse a temps, convertirse en milionaris i mantenir el seu prestigi intacte. Però la major part dels implicats en aquesta primeres operacions de “black empowerment”, no van ser sinó l'aval per a crear una imatge especulativa. Ja que s'esperava que aquestes companyies pugessin com l'escuma en beneficiarse de condicions especials, les seves expectatives de negoci eren molt bones, gràcies a les seves connexions amb el Govern i les disposicions administratives favorables a realitzar negocis amb les empreses en les quals es trobaven socis i gestors negres.

35


A partir d'aquesta desafortunada experiència en la qual es van confondre enriquiment i empoderament, el Govern va començar de nou el procés amb un fòrum nacional realitzat el 1997. En la reunió es van establir les bases per estendre l'abast de l’empoderament a més sectors de la població que els estrictament polítics. Es va iniciar un procés consultiu i de consens per induir a l'adopció de codis de conducta per sectors d'activitat, de manera que es pogués arribar a una convergència d'interessos entre els empresaris negres i blancs.

Quins són els interessos respectius perquè es produeixi aquest consens? En primer lloc, les empreses que participen en els programes d’empoderament tenen una sèrie d'avantatges administratius importants, especialment favorables en els contractes amb l'administració pública. En segon lloc, les empreses amb participació africana gaudeixen del favor de la població de color a l'hora d'invertir i comprar béns, i no s’ha d’oblidar que són cada vegada més els sudafricans negres, mestissos i asiàtics que tenen una relativa capacitat d'inversió i demanda. Per tant, aquest tipus d'empreses serveixen per introduirse en el món de la població de color, rentant el seu passat racista o una imatge dolenta de períodes anteriors.

Des del punt de vista polític, la coparticipació i el desenvolupament empresarial de sectors de població negra és una aposta per l'estabilitat de la democràcia, ja que es considera que l'existència d'una classe empresarial africana implicada en tots els negocis del país és la millor garantia contra qualsevol vel∙leïtat autoritària de futurs governs de majoria negra. Una segona aposta del Govern per a la promoció d'un sector empresarial africà és el desenvolupament de les “pimes”, basades en els capitals de la població no blanca, que estan tenint una notable expansió, ajudades per les disposicions per a la promoció de noves empreses. Així com línies de crèdit específiques, ajudes de formació i consultoria. Amb aquesta activitat es confia fomentar l'ocupació i crear unes condicions laborals alienes a la discriminació racial.

5. Desenvolupament i desigualtat social

La reforma econòmica i social dels governs liderats per el CNA s'ha ajustat a l'ortodòxia econòmica que exigien les institucions internacionals i consideraven oportunes els diferents sectors econòmics representatius de la minoria blanca. Les intervencions reguladores han estat molt poques i fins i tot s'ha generat un context més liberal en ser privatitzades diverses empreses estatals i acabar amb els monopolis en sectors com l'electricitat o les comunicacions.

En aquest context, la política social s'havia d'aplicar sense generar distorsions en el funcionament de la competència i, sobretot, oferint oportunitats a les empreses privades. La doctrina econòmica es basava en el dogma que establia clarament que la recuperació econòmica crearia ocupació i l'extensió dels ingressos reduiria la pobresa. Pel que fa la política econòmica, s'ha regit pel principi que a major creixement econòmic més ocupació i menys pobresa.

Aquest raonament no considerava els condicionaments exteriors generats pels canvis que s'estaven produint amb la globalització a nivell mundial, ni les condicions interiors provocades per l’estructura interna de l'economia sudafricana. Tradicionalment, les activitats productives com l'agricultura, mineria, construcció i indústries de consum bàsic absorbien una enorme quantitat de treball no qualificat remunerat a baix preu, que en les condicions de l'apartheid es convertien en salaris de misèria. També nombroses activitats de serveis fets a escala domèstica o en establiments turístics, transport o comerç creaven llocs de treball de caràcter servicial amb poc o nul valor productiu, que no afegien cap valor a les activitats, més enllà de la comoditat i disposició d'una legió de servidors per a determinats sectors de població acomodats.

Per tant, el futur del desenvolupament estava estretament relacionat amb la ràpida millora dels nivells d'educació, ja que un dels problemes més importants de l'economia era la falta de mà d'obra prou qualificada, apta per operar en indústries modernes i prestar serveis en activitats que requerien coneixements per a les noves tecnologies. D'altra banda, les grans diferències dels nivells d'educació entre els membres de la minoria blanca i la majoria de la resta de la població, eren un factor crucial en la desigualtat social.

36


En conseqüència, en els programes dels nous governs sempre ha figurat com un objectiu prioritari aconseguir l'escolarització de la població marginada racialment i, sobretot, augmentar el nivell d'estudis de la majoria de la població. Una de les primeres mesures que es van prendre va ser l'escolarització obligatòria dels 7 als 15 anys. Malgrat que el Govern va augmentar els recursos disponibles per a l'educació, no s’ha aconseguit assolir els objectius fixats.

Sense entrar en l'origen d'un cert nivell de fracàs escolar, es pot dir que s'ha aconseguit diversos èxits, ja que l'any 2007 el 74% de la població negra entre 5 i 24 anys havia passat per l'escola (quadre IV ) i el 40% dels estudiants negres havien arribat fins i tot a secundària, encara que solament el 2,7 ingressava a la Universitat. D'altra banda, tan sols el 10% dels joves no havien passat per l'escola el 2007, un clar avenç davant el 20% del 1996 (Community Survey, 2007).

Quadre III

Població entre 5 y 24 anys que ha anat a l’escola

1996 2001 2007

Negra 70% 72% 74%

Mestissa 64% 63% 64%

India o asiàtica 70% 69% 68%

Blanca 70% 75% 73%

Font: Statistics South Africa. Community Survey, 2007. Versió revisada.

Un segon tema crucial dins de la política social era el tema de l'habitatge. En els ghettos en els que s'amuntegava la major part de la població negra, mestissa i asiàtica, les condicions de vida eren les corresponents a un país molt pobre, com a resultat de la política deliberada de marginació dels governs de l'apartheid. Durant el període anterior s'havia aplicat a les ciutats una política espacial excloent, de manera que els centres urbans s'havien reservat per a les residències i els negocis de la minoria blanca, sense que es permetés a la resta de la població habitar en el mateix espai. Aplicant la barrera de color, la població no blanca havia de viure en zones de suburbis allunyats, en els quals es barrejava un raquític urbanisme organitzat amb la construcció d'al∙luvió característica d'una emigració il∙legal, sotmesa a constants repressions i desplaçaments.

L'estabilització, urbanització i millora de les condicions de vida als suburbis coneguts com “townships” ha estat una altra de les prioritats de tots els governs, des del central, passant pels provincials, fins als municipals. En la millora de les condicions de vida a les ciutats s'han sumat tant l'interès per la reparació de la injustícia com la promoció d'un certa demanda de béns i serveis, ja que l'aigua, l'electricitat i els electrodomèstics tenen un preu i existeix un sector de

37


població amb capacitat de compra d'aquest tipus de béns. Per tant, l'extensió de la xarxa elèctrica és la base d'un nou nivell de consum, en el qual tots estan interessats, per raons de benestar, prestigi i negoci.

Quadre IV

Habitabilitat i electrodomèstics

1986 2001 increment 2007 increment

Població 40.583 44.819 10% 48.500 9%

Electricitat 57% 69% 12% 80% 11%

Lavabo 52% 58% 6%

Aigua corrent 61% 69% 8%

Frigorífics 51% 63% 12%

Televisors 53% 65% 12%

Fonts: Statistics South Africa. Commnuty Survey, 2007. La població es comptabilitza en milers de habitants. Els percentatges representen les llars amb les instal∙lacions o electrodomèstics. L’increment, el percentatge d’augment entre períodes.

L'any 2007 hi havia dotze milions i mig d'habitatges tant construïts com de caràcter tradicional i precaris, de les quals el 80% tenien electricitat, mentre que solament el 58% tenien bany i el 69%, aigua corrent. Es pot observar que ha augmentat molt (quadre IV) el subministrament elèctric respecte a altres serveis com el subministrament d'aigua o l'establiment de sistemes de sanejament urbà. Pot dirse que s’ha millorat molt el subministrament d'energia elèctrica a les llars, un fet que sens dubte representa un major benestar però que també obre un mercat per a les companyies elèctriques i l'extensió de les comunicacions.

La consolidació d'habitatges millors i un entorn urbanístic en el qual es pot accedir a l'aigua i l'electricitat ha posant de manifest l'interès generalitzat per millorar les condicions d'habitabilitat. Un motor clau d'aquesta transformació ha estat l'aparició d'una àmplia classe mitjana africana que viu majoritàriament en els suburbis, encara que ja existeixen nous barris residencials per als sectors acomodats, que compten amb una capacitat de consum proper als 180.000 milions de rands.

Als suburbis la millora dels habitatges i els serveis per a la població de color és un repte, que es veu constantment posat a prova, perquè encara que es consolidi la construcció d'habitatges bàsics

38


i es reorganitzi la urbanització, continuen sorgint zones de barraques i construccions precàries ja que no s’atura el corrent d'emigració a les ciutats, especialment a Johannesburg i Ciutat del Cap, destinació de la població procedent de les àrees més pobres de les províncies de Limpopo, KwazuluNatal i Northern Cape.

Una vegada més s'ha posat de manifest que als sectors als quals els resulta factible realitzar algun tipus de negoci, s'ha produït una ràpida expansió promoguda pels interessos privats. I una vegada més la crida dels diners, amb la demanda de béns i serveis, ha afavorit als sectors amb ingressos, mentre que la població pobra, que no té diners i no representa una oportunitat de negoci, ha quedat relegada a una dependència de les polítiques socials, per a les quals no es toleren pressuposts que puguin generar dèficit. Per tant, han d'esperar un ritme lent d'intervenció governamental.

Observacions finals

Els sudafricans s'enfronten a una herència colonial de racisme i subdesenvolupament. El seu país és l'únic al sud del Sàhara que compta amb un sector industrial desenvolupat i un sistema financer capaç de recuperar l'estalvi per a la inversió (Santamaría, 2009). La crisi dels anys vuitanta va acabar d’esgotar el model basat en el "capitalisme colonial". A la nova Sudàfrica, la modernització econòmica de la producció es basa fonamentalment en els sectors industrial i de serveis, que s'han consolidat com els més importants.

El creixement de la nova era ja no es podia basar en les indústries extractives o l'agricultura. La recuperació de les activitats tradicionals era molt limitada: Rússia s'havia convertit en un gran exportador de minerals i Xina de béns lleugers. Per tant, la producció de béns de consum bàsic està sotmesa a la forta competència dels productes asiàtics, especialment xinesos, que s'han introduït com una riuada per tot el continent, inundant no solament el mercat sudafricà, sinó també els dels països veïns, potencials compradors per a la indústria de Sudàfrica.

Es parla d'una estructura econòmica dual a Sudàfrica. D'una banda, una economia moderna que avança, amb una creixent demanda de treball i salaris que pugen. En aquesta, a més de la major part dels quatre milions de blancs, s'insereixen els més de tres milions de població de color considerats com a classe mitjana, amb una capacitat de consum creixent, que resulten una clientela atractiva per a tots els operadors dels mercats de béns i serveis.

D'altra banda hi ha una economia subdesenvolupada, en la qual la producció disminueix, i la demanda de llocs de treball i els salaris van a la baixa, amb una evolució vinculada a l’augment de l’economia informal. En aquesta, amplis grups de població que no han rebut formació busquen feina en els sectors tradicionals en declivi i encara que ho aconsegueixin, les seves famílies no deixaran de ser pobres. Per tant, en les famílies mai hi ha plena ocupació sinó una combinació d’activitats productives remunerades per l’economia formal i d’altres activitats de la informal que generen ingressos.

Aquesta dualitat també es nota en l'agricultura, on més de la meitat de la població rural és pobra, sense que les mesures de reforma agrària hagin suposat una via efectiva d'alleujament de la seva situació marginal. Al contrari, de la reforma se n'han aprofitat majoritàriament sectors de població que ja compten amb recursos i han utilitzat l'accés a la terra com una forma de diversificar les seves activitats i ingressos. Malgrat la política de reforma, la dualitat continua vigent al món rural.

El resultat final fins ara és que malgrat el creixement no està disminuint la pobresa, per la qual cosa hi ha un ampli estrat de població segregada a posicions marginals de pobresa, de les que resulta molt difícil sortir. L'any 2003 el 35% de la població vivia amb menys de 2 dòlars diaris i el coeficient de Gini assolia el 59%, un valor que posa de manifest una enorme desigualtat. Tres anys més tard, l'any 2006 els valors respectius eren del 34% i el 57,8%, un reflex d'un avenç lent i estadísticament inapreciable.

39


Fins ara els esdeveniments han demostrat que una tercera part de la població de Sudàfrica, prop de 15 milions de persones, no poden esperar que les polítiques basades en les operacions de mercat els resolguin els seus problemes. És veritat que ha passat poc temps, però molt o poc, per a ells no té cap valor perquè en la seva vida quotidiana s'han produït pocs canvis significatius en l'àmbit econòmic. Un altre tema són, sens dubte, els avenços que s'han produït en l'espai polític i en la configuració de la societat de la nova nació sudafricana, que s'han de tenir molt en compte.

40


Bibliografia

AMANOR Kojo Sebastian & MOYO Sam (2008): Land & Sustainable Development in Africa. ZED Books. Londres.

ANDERSON Kym & MASTERS William, edit. (2009): Distortions to Agricultural Incentives in Africa. The World Bank. Washington.

ARORA Vivek & RICCI Luca Antonio (2005): Unemployment and the Labor Market. A Nowak Micahel, opus cit.

BENJAMINSEN Arve, COUSINS Ben, edit. (2002): Challenges to the Governance of Natural Resource in Southern Africa. PLAAS. School of Government. University of Western Cape. Ciutat del Cap.

CARTER Michael R. & MAY Julian. “One kind of Freedom: Poverty Dynamics in Postapartheid South Africa”. World Development, vol, 29, nº 12, Desembre 2001. pp. 19872006.

COUSINS Ben, edit. (2000): Land and Agrarian Reform in South Africa into the 21ST Century. PLAAS. School of Government. University of Western Cape. Ciutat del Cap.

COUSINS Ben & SCOONES Ian (2010): “Contested paradigm of “viability” in redistributive land reform: perspectives from southern Africa”. The Journal of Peasant Studies, vol. 37 nº 1, Gener 2010, pp 3166

DEINIGGER Klaus (2003): Land Policies for Growth and Poverty Reduction. World Bank. Washington

FABRICIUS Christo, et alter, edit. (2004): Rights, Resources & Rural Development. EARTHSCAN. Londres.

FEDDERKE J.W. & LUIZ J.M.: “Production of Educational Output: TimesSeries Evidence from Socioeconomically Heterogeneous Populations the Case of South Africa. 19271993”. Economic development and Cultural Change, volume 51, nº 1, Octubre 2002. pp 161187.

FEDDERKE J.W. & BOGETIC Z.: “Infrastructure and Growth in South Africa: Direct and Indirect Productivity Impacts of 19 Infrastructure Measures”. World Development, vol. 37, nº 9 pp 15321539. Septembre 2009.

HART Gillian (2002): Disabling Globalization: Places of Power in PostApartheid South Africa. University of California press, Berkeley. Los Angeles.

HIRSCH Alan (2005): Season of Hope: Economic reform under Mandela and Mbeki. University of KwazuluNatal.

INIESTA Ferran , edit. (2007): La frontera ambigua: Tradición y democracia en África. Bellaterra. Barcelona.

KABUNDA Mbuyi y SANTAMARIA Antonio ( 2009): Mitos y realidades del África Subsahariana. Catarata. Madrid.

KINGDON Geeta Ghandi & KNIGHT John (2004): “Unemployment in South Africa: The Nature of the Beast”. World development. Vol. 32, nº 3, pp 391408, Març 2004.

KIRSTEN Johann and alter(2009): “South Africa”. En Anderson Kym, opus cit.

KRUGMAN Paul: “Los mitos de la austeridad”. El País, negocios, 11 de juliol de 2010.

LAHIFF Edward (2007): “Willing buyer, willing seller: South Africa’s failed experience in market agrarian reform” Third World Quarterly, vol. 28 nº 8 , pp 157798.

LAHIFF Edward (2007): “La reforma agraria en África Austral”. A Oya Carlos, opus. cit.

LARSEN Kurt et alter, edit.(2009): Agribusiness and Innovation Systems in Africa. The World Bank. Washington.

41


LEHOLA Pali. “Fourthquarter data show stagnant labour market”. Bussiners Report. Febrer, 142010.

MARAIS Hein (1999): South Africa Limits to Change. University of Cape Town Press. 1998.

NICHTER Simeon & GOLDMARK Lara (2009): “Small Firm Growth in Developing Countries”. Worl Development, vol. 37, nº 9, pp. 14531464, Septembre 2009.

NOWAK Michael & RICCI Luca Antonio, edit. (2005): Post Apartheid South Africa: the first ten years. International Monetary Fund. Washington.

OYA Carlos y SANTAMARIA Antonio, edit. (2007): Economía Política del desarrollo en África. Akal. Madrid.

PARSONS Raymond, edit. (2009): Zumanomics. Jacana.

SANTAMARIA Antonio (2007): “Comercio, globalización e integración regional”. A Oya Carlos, opus. cit.

SANTAMARIA Antonio (2007): “Sudáfrica, democracia y reforma agraria” A Iniesta Ferran, opus cit.

SANTAMARIA Antonio (2009): “Comercio agrícola en África Austral”. Studia Africana. Nº 20 Octubre. 2009.

SARUCHERA Munyaradzi, edit. (2004): “Securing Land and resource Rights in Africa”. Pan African Perspectives. PLAAS. School of Government. University of Western Cape. Ciutat del Cap.

Statistics South Africa. “Community Survey, 2007” (Versió revisada).

Statistics South Africa. “SocioEconomic indicators of development progress within the OECD framework in South Africa.”

Van AARDT Carel (2009): Labour Policy and Job Creation: too many holy cows. A Parsons Raymond, opus cit.

Van ZYL J. et alter, editors. (1996): Agricultural Land Reform in South Africa. Oxford University Press. Ciutat del Cap.

42


Conclusions: SudÀfrica entre l'esperança i la decepcióEduard Gargallo, Centre d’Estudis Africans, coCoordinador de les Jornades 2010

Quan el CEA es va plantejar dedicar les Jornades de l’any 2010 a Sudàfrica ho va fer amb la voluntat de continuar amb l’esperit que ha impulsat la celebració d’aquest esdeveniment des de fa ja molts anys: apropar la realitat de l’Àfrica al públic del nostre país i aprofundir el coneixement que tenim de les complexes societats africanes. Alhora, i més específicament, desitjàvem avançar en una de les línies de recerca que el Centre ha desenvolupat amb més intensitat, l’anàlisi de la imatge que es dóna a casa nostra del continent africà i les seves poblacions. D’aquesta manera volem col.laborar en el desmuntatge dels estereotips sobre l’Àfrica estesos entre el públic occidental i mirar de corregir les informacions esbiaixades que sovint ens arriben.

Érem conscients que la celebració del Mundial de Futbol 2010 a Sudàfrica generaria un volum extraordinàriament alt de notícies si bé no sobre Sudàfrica, almenys sí situades a Sudàfrica. Seria un fet malauradament inusual que un país africà estés als titulars dels mitjans de premsa catalans i espanyols per un fet no catastròfic o violent. Això que, per una banda, oferia una oportunitat per donar a conèixer el país a l’opinió pública, ens feia témer l’emissió de notícies que perpetuarien els estereotips i les imatges més tronades que es ténen sobre l’Àfrica, i la difusió d’informacions poc acurades. Aquesta prevenció no era fruit d’un prejudici del CEA vers els mitjans de comunicació, sinó que es desprenia del resultat de diversos estudis que el Centre ha desenvolupat en els darrers anys, i que posaven de manifest les greus mancances de les informacions periodístiques dedicades a l’Àfrica que es reben a Catalunya i l’Estat (Lola López i Albert Sànchez, La mirada de paper, 2002; Gustau Nerín, Escriure amb por, 2002). El nostre objectiu, doncs, era aprofitar la rellevància mediàtica que Sudàfrica obtindria almenys durant unes setmanes per fer arribar al públic un coneixement acurat i aprofundit sobre el país, i provar de contrarestar les desinformacions i estereotips que es poguessin emetre des d’altres àmbits.

En aquest sentit, les Jornades no van ser l’única inicitiva que el CEA va dedicar a la millora del coneixement de Sudàfrica i de les notícies que n’arribessin. Amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, el dia 20 de maig vam organitzar al Col.legi de Periodistes un Seminari per a periodistes esportius, amb el títol de Sudàfrica: realitat i imatge abans del Mundial. El Seminari estava destinat a mitjans de comunicació que pensessin desplaçar corresposals a Sudàfrica per cobrir el Mundial de futbol. La intenció era oferirlos una visió general de la situació política, econòmica i social del país, i respondre als seus dubtes o inquietuds abans d’anarhi. Esperàvem així poder ajudarlos en la producció de notícies més acurades i rellevants, no tant pel que feia a la informació esprotiva estricta, com als petits reportatges que la majoria de mitjans acostumen a dedicar al context local de l’esdeveniment. Pensem que aquest ha estat un esforç valuós a l’hora de reforçar la qualitat del coneixement sobre l’Àfrica a casa nostra, tot i que sempre ens queda la sensació que els mitjans que van respondre a la crida eren precisamente els que ja estaven més sensibilitzats sobre la qüestió, i els qui més haurien necessitat una revisió de la seva òptica sobre les notícies van ser aquells que no hi van participar.

Les Jornades

Les ponències de les Jornades van convocar una sèrie d’especialistes reconeguts en l’estudi de Sudàfrica i van mirar de tractar els temes bàsics o més importants a l’hora de comprendre el passat recent, el present i les perspectives de futur d’aquell país.

L’Alfred Bosch, professor de la Universitat Pompeu Fabra, va fer una anàlisi dels trets essencials de la transició des del règim de l’apartheid cap a la democràcia. Va mostrar com les febleses dels principals actors implicats – el govern segregacionista blanc i l’ANC, el principal moviment

43


nacionalista negre – van impulsarlos a arribar a un acord que els obligava a renunciar a part de les seves propostes i expectatives, a canvi d’aconseguirne d’altres i d’evitar un desenllaç violent, que durant anys havia semblat l’única sortida factible al conflicte. De forma molt esquemàtica, l’acord transicional es va fonamentar en la fi de la segregació, la instauració d’un estat democràtic i, per conseqüent, l’arribada al poder de l’ANC i la majoria negra, mentre l’estructura socioeconòmica i el control que la minoria blanca n’exercia es mantenien força intactes. Això ha dut a una situació actual marcada per les millores en molts àmbits i la prosperitat de determinats sectors de la població negra, juntament amb la decepció dels qui esperaven un canvi radical. La continuïtat en l’àmbit econòmic ha estat significativa, i àmplies capes de població viuen encara en la pobresa.

En Ferriol Sòria, reconegut especialista en la Comissió de la Veritat i la Reconciliació (CVR), va oferir una visió lúcida i aprofundida d’aquesta institució que sovint s’ha vist com una de les contribucions sudafricanes més destacades als processos de pau i reconciliació a tot el món. Certament, la CVR ha servit de model o inspiració per a experiències semblants dins i fora del continent africà. El ponent, però, va voler fugir del triomfalisme que, de vegades, envolta les explicacions de la CVR, i va mostrarnos els encerts i avantatges que la Comissió va tenir, però també les seves febleses. Entre elles, la sensació d’una certa impunitat que ha quedat quan s’han abordat determinats casos o algunes personalitats concretes. I, sobretot, la pobra tasca de seguiment i continuïtat que la feina de la CVR ha tingut per part de les autoritats, en aspectes com ara la compensació a les víctimes.

L’Antonio Santamaría, president del CEA i professor de la Universidad Autónoma de Madrid, va centrar la seva ponència en els processos de canvi econòmic viscuts al país en els darrers anys i en les conseqüències socioeconòmiques del pacte de transició que havia apuntat l’Alfred Bosch. De nou, la sensació que es desprèn és agredolça. S’ha acabat amb la segregació econòmica legal típica de l’apartheid, s’ha fet un esforç per fer arribar de forma més extensiva els serveis socials a la població negra, i ha sorgit o ha prosperat una nova classe mitjana negra, que ha aprofitat tant les facilitats per accedir a sectors econòmics que abans li estaven vedats, com l’accés privilegiat a determinats càrrecs administratius i polítics. Per altra banda, però, les estructures bàsiques de l’economia i de la propietat al país no han estat modificades, i els blancs exerceixen un poder econòmic desproporcionat en comparació amb el seu percentatge dins de la població sudafricana. Molts sudafricans continuen vivint en un clima de pobresa, extrema o relativa, en barriades amb forts dèficits de serveis, i on la violència és prevalent. Entre els sectors més desafavorits, l’Antonio Santamaría va destacar els treballadors de les granges comercials, sector en el qual el nombre d’empleats ha anat decreixent. I els treballadors urbans no qualificats, que es troben amb un mercat laboral molt restringit, i que no ténen una formació que els permeti accedir a feines estables.

Per completar les Jornades, la Joanna Tomkins va tenir l’amabilitat de permetre’ns fer un passi del seu documental Rainbow Nation 2010, que va escriure i dirigir. A través d’entrevistes amb persones de tot l’àmbit social i cultural sudafricà, el documental ens permet escoltar les opinions i visions que els sudafricans ténen sobre el present i el futur del seu país. Les impressions donades pels entrevistats reflecteixen alhora els avenços realitzats i les esperances, però també les decepcions acumulades i el potencial de conflicte latent.

Sudàfrica: model a seguir?

Un altre motiu que des del CEA ens va portar a triar Sudàfrica com a tema per a les Jornades del 2010 – a part dels esmentats anteriorment – va ser la voluntat de mostrar experiències africanes positives, que complementin el panorama de notícies i anàlisis sobre el continent, habitualment farcit de guerres i desastres. Partíem, per tant, de la base que la història recent de Sudàfrica ofereix un balanç globalment positiu, fins i tot d’èxit.

Això no vol dir que els organitzadors volguessim donar una imatge triomfalista o edulcorada de la realitat sudafricana, ni amagarne els problemes o els errors comesos. Com s’ha vist en el

44


breu resum de les seves intervencions, els ponents mai van caure en aquest parany, i van mostrarnos clarament les ombres del procés de transició cap a la democràcia i de la construcció del nou Estat sudafricà.

Tot i així, pensem que segueix essent vàlida la lectura positiva del fenomen sudafricà. Com a mínim, cal reconèixer que les coses han sortit molt millor del què es preveia que passaria ara fa vint o vinticinc anys. El país ha sortit d’un conflicte de llarga durada de forma essencialment pacífica i negociada; s’ha instaurat una democràcia que respecta els drets dels seus ciutadans i que – fins ara – ha volgut ser inclusiva amb tots els grups culturals; l’economia no ha patit cap daltabaix, i sectors importats de la població abans marginada han pogut millorar el seu benestar. Tot plegat és encara insuficient, però si fem un cop d’ull a experiències properes, ja siguin dels anys 70 i 80 – a Angola i Moçambic – o de l’actualitat – a Zimbabwe – ens podrem adonar del grau d’encert de l’opció sudafricana.

Tot i la voluntat de tractar les temàtiques bàsiques de l’escenari sudafricà, van quedar qüestions pendents. Potser una de les més destacades, i prou d’actualitat donada la situació del nostre propi país, és la del reconeixement de la diversitat cultural i identitària dins de Sudàfrica. Tot i els antecedents ideològics de l’ANC, més aviat partidaris del centralisme i reticents davant les reivindicacions de caire ètnic, el nou Estat s’ha organitzat de forma federal. Les diverses províncies tenen parlaments, governs i lleis pròpies. S’han reconegut com a oficials fins a 11 llengües. I algunes comunitats han pogut reivindicar les seves terres ancestrals, perdudes a mans de l’Estat o de colons blancs al llarg del segle XX. Sens dubte, la comparativa entre el model sudafricà i el de l’Estat espanyol en l’àmbit de la gestió de les identitats i les cultures hauria estat molt profitós, i s’haurien extret lliçons de l’experiència sudafricana que podrien ser útils per a nosaltres. Això, però, haurà d’esperar a un altre moment.

45

Documents

CEA - Centre d'Estudis Africans Mare de Déu del Pilar 15 ...centredestudisafricans.org/wp-content/uploads/2010/12/jornadescea.pdflliçons mal apreses de solidaritat internacional,