Barcelona, 2015 Lluís Ardèvol i Julià Coordinador

CATÀLEGDE GEGANTSCENTENARISDE CATALUNYA

Coordinació:

Lluís Ardèvol i Julià

Equip de redacció:

Lluís Ardèvol i Julià, dels textos de Figueres, Sant Quintí de Mediona, Capellades, Igualada, Manresa, Súria, l’Arboç, Puigcerdà, Sant Feliu de Pallerols, Canet de Mar, Mataró, Moià, Balaguer, Rupit, Linyola, Lleida, Tàrrega, Vilanova i la Geltrú (annex), Casa Artigau (annex).

Carles Freixes i Codina, dels textos de Cardona

Jan Grau i Martí, dels textos de Badalona, Barcelona (Gegantons del Pi i Gegants del Pi), Olot (Gegants nous, Gegants vells), Torelló, Vic, Terrassa.

Oriol Ibàñez i Roig, dels textos de Molins de Rei, Barcelona (plaça Nova), Olot (El Arte Cristiano), Vilassar de Dalt, Manlleu.

Jordi Miralles i Jonch, dels textos de Monistrol de Montserrat, Vilafranca del Penedès, Montbrió del Camp, Torroella de Montgrí, Sitges.

Gerard Picó i Viñas, dels textos de Valls, Barcelona (Casa de Caritat), Montblanc, Girona, Falset.

Gerard Pouget Navarro, dels textos de Reus, la Selva del Camp, Tivissa, Tarragona.

Joan Pozo i Marcet, dels textos de Monistrol de Montserrat

Albert Rumbo i Soler, dels textos de Berga

Agraïments:

Biblioteca Central d’Igualada, Museu Molí Paperer de Capellades, Museu del Joguet de Figueres, Roger Albert Casanova, Joan Arimany i Juventeny, Salvador Arroyo Julivert, Xavier Bantí i Cases, Jordi Batlle i Ardèvol, Ma. Antònia Bisbal i Sendra, Artur Blasco, Meritxell Blay Boquera, Immaculada Boquera Gispert, Maria del Carme Boquera Puerto, Vicenç Joan Camps, Jordi Carbó, Cèsar Carmona, Xavier Cordomí, Joan Cuscó Clarasó, Miquel del Cerro Sáez, Ester Egea Casulleras, Jordina Escala, Jaume Fors, Pol Galitó, Lluís Gelis i Codinach, Francisco Gordi, Josep Graells Circuns, Verònica Guarch i Llop, Xevi Isern, Alícia López, Jaume Marvà i Agustí, Miquel Marzal Ortiz, Raimon Mascaró Figuerola, Eloi Miralles i Figueres, Carles Montserrat Eroles, Toni Mujal, Amadeu Muntalà i Moreno, Joan Nepó, Joan Miquel Ollé Alba, Xavier Miret Mestre, Josep Maria Masachs Suriol, Marc Aureli Muñoz De Bustillo, Adrià Olivé, Francesc Parra Mestres, Josep Maria Paixà Bertran, Mateu Parcerisas, Nuxu Perpinyà, Ismael Porta Balanyà, Daniel Pujol Merlos, Eva Ramió, Marc Roura, Roger Santacana Almirall, Marta Tapia Masegosa, Asunción Temporal Pardo, Enric Torrent Bagudà, Jesús Trayner Vilanova, Joan Vinyes, Marta Vives i Sabaté, Daniel Vilarrúbias i Cuadras, Miquel Vilamitjana, Judit Llop

Fotografia de la coberta:

Manel Escobet (Foto Luigi)

© d’aquesta edició:

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals

Disseny i maquetació:

Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions (EADOP)

DL: B 29653-2015

ISBN: 978-84-393-9383-2

Document accessible des del web http://cultura.gencat.cat/ca/

L’ús dels continguts d’aquesta obra està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional (CC BY-NC-ND 4.0) de Creative Commons. Se’n permet la reproducció, distribució i comunicació pública sempre i quan no sigui per a usos lucratius i no es modifiqui el contingut de l’obra. Per veure una còpia de la llicència, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/deed.ca

Catàleg de gegants centenaris de Catalunya

Bibliografia

ISBN 9788439393832

I. Ardèvol i Julià, Lluís, 1981- dir. II. Catalunya. Departament de Cultura

1. Gegants – Catalunya – Catàlegs 2. Gegants – Catalunya – Història

394.2(460.23)(083.82)

394.2(460.23)(091)

BIBLIOTECA DE CATALUNYA - DADES CIP

5

SUMARI

Pròleg 8

Introducció 10

ALTCAMP 17

Valls 18

ALTEMPORDÀ 23

Figueres 24

ALTPENEDÈS 27

Sant Quintí de Mediona, Can Gili 28

Vilafranca del Penedès 32

ANOIA 39

Capellades 40

Igualada, Font Vella 45

Igualada, Sant Ignasi 50

BAGES 55

Cardona, Barri Major 56

Cardona, Barri de la Fira 59

Manresa 62

Monistrol de Montserrat, Gegants del Carrer de Viserta 65

Súria, Poble Vell 70

BAIXCAMP 75

Montbrió del Camp, Carrer d’Avall 76

Montbrió del Camp, Carrer de la Closa 80

Reus, Vitxets 86

Reus, Moros 91

Reus, Indis 95

La Selva del Camp 98

BAIXEMPORDÀ 103

Torroella de Montgrí 104

BAIXLLOBREGAT 109

Molins de Rei 110

BAIXPENEDÈS 115

L’Arboç, Cal Fiol 116

L’Arboç 119

BARCELONÈS 125

Badalona 126

Barcelona, Gegants del Pi 130

Barcelona, Gegantons del Pi 134

Barcelona, Casa de Caritat, Gegants Vells,

Gegants del Carnestoltes 138

Barcelona, Casa de Caritat, Gegants Nous,

Gegants del Corpus 141

Barcelona, Plaça Nova 144

BERGUEDÀ 149

Berga, Gegants Vells 150

Berga, Gegants Nous 153

CERDANYA 157

Puigcerdà 158

CONCADEBARBERÀ 161

Montblanc 162

6

GARRAF 165

Sitges 166

GARROTXA 171

Olot, Gegants Vells 173

Olot, Gegants Nous 175

Olot, el Arte Cristiano 178

Sant Feliu de Pallerols 181

GIRONÈS 185

Girona 186

MARESME 191

Canet de Mar 1 9 2

Mataró 195

Vilassar de Dalt 198

MOIANÈS 203

Moià 204

NOGUERA 207

Balaguer 208

OSONA 213

Manlleu 214

Rupit 217

Torelló 220

Vic 224

Vic (còpies) 229

PLAD’URGELL 231

Linyola 232

PRIORAT 237

Falset, Raval de la Font Vella 238

RIBERAD’EBRE 241

Tivissa, Barri d’Avall 242

SEGRIÀ 245

Lleida 246

TARRAGONÈS 251

Tarragona, Barri del Cós del Bou 252

Tarragona, Gegants Moros 254

Tarragona, Negritos 258

URGELL 261

Tàrrega, Barri de la Mercè 262

VALLÈSOCCIDENTAL 267

Les Fonts (Sant Quirze del Vallès - Terrassa) 268

Terrassa 271

Annex 275

Bibliografia 280

Arxiusimuseusconsultats 284

8

Els gegants són protagonistes indispensables de les festes catalanes i han experimentat una expan-sió considerable des del darrer terç del segle xx, generant un destacat moviment associatiu al seu entorn. Centenars d’associacions tenen cura de les figures i mantenen una activitat constant durant tot l’any, que va molt més enllà dels dies de festa de la població a la qual pertanyen. Catalunya és molt rica en gegants, molts municipis, però també molts barris, entitats i escoles tenen les seves figu-res, fins a arribar a la xifra actual que ronda un cens de quatre mil.

No es tracta, però, d’un fenomen exclusivament modern, sinó que és present a les nostres festes, almenys des del segle xv. Una tradició que ha sa-but perviure fins avui, salvar moments difícils, re-novar-se a si mateixa, i arribar al moment actual amb total vigència. Un patrimoni intangible que es basa en elements materials com són les figures

PRÒLEG

9

dels gegants. És la combinació dels dos patrimo-nis, la perfecta convivència del patrimoni materi-al, que són els gegants, amb el patrimoni imma-terial, que és la tradició mateixa, els seus balls, les seves músiques, la tècnica de construir-los i la de ballar-los, així com tot el món que els envolta.

El llibre que teniu a les mans és el recull dels nos-tres gegants centenaris, els més patrimonials, les figures més antigues que han tingut la sort de so-breviure, molt sovint per la devoció de la gent i per la consciència patrimonial de la seva població. La recerca que ha generat aquesta publicació és fruit del treball d’un equip que ha hagut de destriar allò que era documentat del que la imaginació de la mateixa gent havia anat confegint, la popularment mescla perfecta entre la història, el rumor i la lle-genda.

Els gegants recollits en el llibre són peces d’un va-lor material incontestable per la seva antiguitat i el seu valor artístic, però sobretot són elements simbòlics que presideixen la festa, el moment més comunitari de la població, i un referent intergene-racional del sentit de pertinença. Un valor cultural amb totes les seves accepcions, els gegants són pa-trimoni cultural i són cultura tradicional viva.

Catalunya és rica en festes i en gegants; enmig de la gran quantitat que en tenim, destaquen festes i figures que són excepcionals per la seva història i les seves característiques, i esmento gegants i fes-tes alhora, perquè no es poden aïllar els uns de les altres, tenen històries paral·leles, són un binomi obligat que es revalora mútuament. I les festes són

gent, són pobles i ciutats, són expressions ciuta-danes, d’arrel atàvica, però d’actualitat consistent.

Des del Departament de Cultura de la Generalitat, coincidint amb País Gegant, el Congrés Nacional de Gegants i Imatgeria Festiva, ens complau reco-llir i reconèixer tota aquesta riquesa del patrimoni festiu català. Permeteu-me que, per cloure aquest pròleg, manllevi la frase més simbòlica del món geganter: “Catalunya és un país petit, però és un país gegant”.

Ferran MascarellConseller de Cultura

10

Patrimoni gegant

Catalunya és país de gegants. No podem conce-bre les nostres festes tradicionals sense aquests elements tan nostrats dins del folklore, que n’es-devenen un símbol i, alhora, accentuen profun-dament la nostra identitat.

Els gegants formen part de nosaltres; són una de les nostres tradicions més vives, entranyables i arrelades. Només cal veure el fenomen associatiu que s’ha anat creant al seu entorn i, sobretot, com aquest ha anat creixent a les nostres terres.

Considerats d’importància històrica, represen-ten els nostres orígens. Els gegants simbolitzen la vida dels nostres avantpassats: amb ells recor-dem els nostres principis. Ens conviden a partici-

INTRODUCCIÓ

11

par en la festa i a assaborir-la, tot fent-nos oblidar per uns instants les nostres cabòries. No obstant això, també han tingut els seus alts i baixos. No tot en el seu llarg camí han estat flors i violes. Han patit prohibicions; han pagat els nostres conflictes; han seguit els corrents de la moda i els hem fet canviar capriciosament d’aspecte tot se-guint diferents estils i gustos. I, malauradament, a causa de diverses prohibicions, han estat temps tancats sota pany i clau, oblidats i criant pols i teranyines. D’aquí sorgeix aquest recull. Moltes d’aquestes figures que han vist els canvis i han patit guerres, encara avui són presents entre nos-altres. Alguns gegants encara ballen per carrers, ben restaurats; d’altres gaudeixen d’un repòs me-rescut i els trobem exposats en vitrines, salons o museus, per fer-nos gaudir de la seva bellesa i, a la vegada, per imaginar-los uns instants, tot fent un viatge en el temps, ballant o participant assí-duament a les festes. Per tant, quina és la millor manera de donar-los a conèixer?

El mite del gegant és una constant en totes les cultures. Els gegants solien representar divini-tats, herois; fins i tot encarnaven personatges malvats, però no necessàriament per les seves ca-racterístiques físiques desmesurades, sinó per la seva grandesa i perquè es destacava la importàn-cia dels seus fets, tant els bons com els dolents. Tenim gegants bíblics, com ara Samsó, sant Cris-tòfol o Goliat; gegants mitològics com Hèrcules o Polifem, sense oblidar els gegants de les nostres llegendes, el Fort Farell, en Gerió, en Gargantua o en Ferragut. Tots ells destacaven per alguna cosa,

ja fos pels seus actes bons o dolents, o bé pels seus defectes; d’aquesta manera, esdevenien un refe-rent de tot allò que volien representar.

Els gegants festius que passegen i ballen pels nostres carrers i places els trobem documentats a partir de l’edat mitjana. Malgrat que no tenim constància de la seva existència abans de l’època medieval, això no vol dir pas que no n’hi hagu-és. Malauradament, la manca de fonts i de docu-mentació anterior a l’època medieval fa que les primeres referències comprovables de gegants semblants als d’avui en dia no ens arribin fins a l’establiment de les festes de Corpus. La festa del Corpus Christi, la solemnitat litúrgica en honor a l’Eucaristia, neix al segle xiii, a mans del papa Urbà IV, concretament l’any 1264, com a resposta per part de l’Església catòlica a una crisi interna deguda a diferents corrents ideològics. Uns cor-rents que posaven a debat i feien perillar dogmes, principalment els eucarístics, pilars indiscutibles de la fe i que, a la llarga, van actuar com a des-encadenants de la invenció d’una nova festa dins el calendari litúrgic amb l’objectiu d’exaltar la institució de l’Eucaristia, que fins llavors es com-memorava enmig de l’austeritat i la tristor de la Setmana Santa. Entre les primeres processons de Corpus trobem documentades representacions dedicades a sants, a santes o a episodis de la vida de Jesucrist. Tots els personatges anaven amb ob-jectes que els identificaven –com és el cas de sant Pere amb les claus o amb figuracions del seu mar-tiri–, o amb figures que els acompanyaven –com és el cas de santa Margarida amb el drac.

12

Els gegants formaven part d’aquestes processons. Dins del Llibre de les Solemnitats de Barcelona de 1424, hi trobem una relació de les representa-cions que participaven en la processó de Corpus. En el document hi consten dues anotacions: la primera fa referència a un “David ab lo jiguant” (David amb el gegant, Goliat); la segona, a un “Sanct Xristoffol ab lo nen Jesus a coll” (sant Cris-tòfol amb el nen Jesús a coll).

Es tracta, doncs, dels primers gegants documen-tats. La participació d’aquests dos gegants no no-més és un fenomen exclusiu de Barcelona, sinó que trobem gegants en processons d’altres in-drets d’Europa. Aquests elements eren encarnats per homes disfressats. Pujaven sobre xanques per representar els gegants. A poc a poc, aquestes primitives figures anaren evolucionant fins que va aparèixer el primer gegant de cartró pedra.

La seva companya, la geganta, apareix documen-tada l’any 1548, concretament a Tortosa, i més en-davant en ciutats com Barcelona i Girona. Amb el pas dels anys, el gegant adopta la imatge de guerrer medieval, armat amb una porra, mentre que la geganta marca la moda femenina, tant en el vestit com en el pentinat.

La trajectòria dels gegants continua amb els seus alts i baixos. Malgrat les prohibicions de les lli-bertats durant el segle xviii, arran de la Guerra de Successió, sobreviuen. Durant el segle xix, gràcies a la Renaixença, continuen senyorejant les processons i les festes majors, transmetent la seva alegria, i es converteixen en una constant que ha perdurat fins als nostres dies. Malgrat les guerres, les prohibicions o els canvis d’identitat, han continuat al peu del canó, ballant i fent-nos partícips de les celebracions.

Rajoles de gegants. Còpies d’originals del segle xviii. 2014. Col·lecció Jan Grau

13

El perquè de tot plegat

El llibre que comenceu a fullejar és un treball que s’ha gestat durant gairebé tres anys. Un recull fet amb molta cura, dedicació i elaborat gràcies a una intensa recerca. Pretén recollir i mostrar-nos un a un tots els gegants centenaris que formen part del patrimoni material de Catalunya. Gegants, alguns d’ells amb més de dos-cents anys d’exis-tència, d’altres que voregen la ratlla dels cent, tots ells catalogats detingudament.

Tenim la sort de poder disposar a casa nostra de figures amb un prestigi elevat, cadascuna de les quals amb els seus ets i uts. Figures com ara els gegants d’Olot, els populars i entranyables gegants i gegantons del Pi, juntament amb les dues parelles de Berga, que formen part de la Patum (festa que està considerada des del 2005 Patrimoni de la Humanitat). També tenim al-tres figures, potser menys conegudes, com ara els gegants de Linyola o els gegants de les Fonts (Sant Quirze del Vallès - Terrassa), amb un pas-sat desconegut que s’ha hagut de reconstruir peça per peça i encara amb molts fronts oberts. I fins i tot, n’hem trobat uns quants amb una vida molt moguda, per exemple els gegants de Súria, uns gegants de lloguer que van passar de mà en mà, i que van viure moltes festes majors, fins a arribar a la seva destinació final. Podem estar sa-tisfets i orgullosos de gaudir d’aquest ric ventall tan complet i interessant.

El projecte va ser encomanat per la Direcció Ge-neral de Cultura Popular, Associacionisme i Acció

Culturals. L’interès principal era crear una base de dades on es censessin tots els gegants de Catalu-nya que tinguessin més de vuitanta anys. Ja fossin gegants sencers, en ús, en desús, exposats o, fins i tot, com en el cas dels de Vilafranca, Moià, Mataró i Puigcerdà, que només conservessin els bustos i les mans. L’objectiu principal, a part de tenir-los inventariats, era conèixer-ne l’estat de conserva-ció, les mides i la seva història. D’aquesta mane-ra, més endavant, en el cas de poder-ne fer una restauració o un estudi, hom en tindria una base prou sòlida.

Acceptada la idea, es va iniciar la recerca a partir d’un llistat elaborat pels mateixos autors del lli-bre, en què constaven tots els gegants centenaris i més antics de Catalunya. Els gegants es trobaven ordenats cronològicament des del segle xviii fins a la Guerra Civil. També hi havia incloses les figu-res històriques, però no centenàries, com ara els gegants de Barcelona o Sabadell, juntament amb gegants que rondaven la centúria.

En un principi l’objectiu principal era publicar totes les figures catalogades fins l’any 1936, atès que moltes parelles no van sobreviure a la guerra, la qual cosa va generar un trencament singular. Finalment es va resoldre publicar en aquest tre-ball només els gegants centenaris més patrimo-nials i les figures més antigues que vorejaven la ratlla de la centúria. La resta de gegants s’afegiran en les següents reedicions del llibre.

Es va optar per treballar les figures físiques que es conservaven, sense tenir en compte els gegants

14

construïts amb posteritat al 1936, malgrat que tinguessin al darrere una història de gegants an-teriors i que estiguessin documentades i referen-ciades des de diversos segles enrere. Definits els criteris i creat l’equip de treball, començava la part més complicada del projecte: estudiar les parelles de gegants escollides i completar la base de da-des de l’Inventari del Patrimoni Etnològic (IPEC), format per diversos camps, en què es demanen el nom, l’alçària, l’amplada, el pes, l’autoria de la fi-gura, la localització, la història, les fonts de refe-rència o la bibliografia, entre altres dades. I el més important: començar a moure fils i parlar amb les colles i ajuntaments vinculats amb els gegants, tot destriant allò que estava perfectament documen-tat de la part confegida a partir de la veu popular. L’elaboració d’aquest treball no ha estat pas una tasca gens senzilla. El procés ha estat complicat, però a la vegada força enriquidor. Poder treballar a fons cada parella de gegants ha estat un luxe. I sobretot destacant la magnífica feina i dedicació dels membres de l’equip de recerca.

L’estudi, des d’un punt de vista científic, ha supo-sat un avenç important en aquest camp, sobretot amb la documentació conservada i desconeguda fins avui, que ha enriquit el coneixement d’aques-tes parelles de gegants. En alguns casos, ha ajudat a situar-ne els orígens cronològicament; ha per-mès verificar-ne les dades i descobrir-ne la histò-ria; els canvis i les vicissituds i sobretot ens ha for-nit informacions poc conegudes. Cada nova tro-balla feia cada vegada més interessant el projecte. Val la pena dir que s’ha hagut de fer una recerca

extensa de cada figura, tot comprovant dates, me-sures i fins diverses fonts que es contradeien.

S’ha aprofitat l’avinentesa per fer un extens recull de fotografies, tant antigues com actuals. Malau-radament, també cal esmentar que, durant el pro-cés de recerca, es va donar el cas que algunes de les parelles que teníem incloses a la llista es van haver d’eliminar. Els motius eren clars i senzills: els gegants d’aquelles poblacions eren còpies fe-tes durant la dècada dels anys 50 i els originals no existien. En un altre dels casos estudiats vam po-der comprovar que no en quedava gairebé res dels gegants originals, només es guardaven parts de la seva estructura, i per tant la figura exposada era, en realitat, una reproducció.

A part de consultar arxius, arxius fotogràfics o he-meroteques, la recerca s’ha basat en la consulta de la bibliografia corresponent de cada parella i, en molts casos, en les fonts originals. Principalment s’ha consultat el llibre Gegants, nans i altres entre-mesos de Joan Amades, el primer llibre de recerca

Procés de decapat del bust del gegant de la Selva del Camp. Judit Llop, 2014

15

sobre gegants i imatgeria festiva, on surten docu-mentats bona part dels gegants catalogats.

A partir de les seves informacions, se n’ha pogut elaborar i definir la història. Hi ha altres fonts bi-bliogràfiques, com la revista Patufet –de la qual s’ha fet un buidatge, ja que durant els anys 1927 i 1928 va organitzar un concurs fotogràfic–, el Cos-tumari català o el col·leccionable Guia dels ge-gants de Catalunya editat per Naono, juntament amb algunes edicions locals, que han demostrat ser fonts d’informació i de recerca prou rellevants i que també ens han ajudat a completar les dades necessàries.

De moltes de les figures no es disposa de gaire do-cumentació; per tant, tot i que la considerem una recerca conscient i completa, encara resta oberta, ja que no descartem que vagin apareixent noves in-formacions: cada parella té una fitxa tècnica amb les dades més importants, il·lustrades amb foto-grafies antigues i actuals per poder veure l’evolució i les transformacions que han patit durant els anys, a més de la seva bibliografia corresponent.

Tot i així, encara han quedat molts fronts oberts i alguns interrogants; per tant, és molt probable que, amb el temps, apareguin noves dades relle-vants que acabin completant la història de les figures, noves fotografies, etc. Només per citar alguns exemples, durant la publicació d’aquest lli-bre els gegants de Linyola, Tarragona o els gegants de la Font Vella d’Igualada han estat objecte d’una seriosa restauració que de ben segur ens aportarà noves dades interessants.

Esperem, doncs, que aquest treball pugui arribar a ser una peça angular i que, a poc a poc, totes les peces vagin encaixant a la perfecció, que s’acabi reconstruint la història i que puguem saber algu-na cosa més sobre el misteri i el simbolisme que engloba cada figura.

Aquest llibre està adreçat a tots els públics, amb l’objectiu de donar a conèixer tot aquest patri-moni material de què disposa Catalunya. Volem apropar de manera rigorosa i curiosa aquests ge-gants històrics per sensibilitzar el lector de la im-portància patrimonial d’aquestes figures.

Només em queda donar les gràcies a totes les per-sones que han fet possible aquest llibre, des de qui va fer la proposta, fins als membres que han col-laborat desinteressadament a fer realitat aquest projecte, tant fotògrafs com historiadors, museus, informadors, aficionats o persones que ens han aportat els seus coneixements el seu suport in-condicional i ens han facilitat l’accés i l’estudi de les figures. I com no a tots els membres de l’equip de redacció. Gràcies!

Per acabar, és gairebé obligat citar una frase que Joan Amades va dedicar als gegants dins la seva gran obra Gegants, nans i altres entremesos, una frase dedicada a totes aquestes figures que tant ens estimem i que tant ens fan gaudir.

“De totes les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap que pugui igua-lar- se a la dels gegants”.

Lluís Ardèvol i Julià

ALT CAMP

18

VALLS

Gegant

Nom: Lladrefaves

Pes: 35 kg

Alçada: 180 cm

Constructor: Lluís Bonifàs

Lloc: Valls

Any d’estrena: 1764

Material: fusta i cartró

Al mes de maig de 1764, el comú de Valls decidí la celebració d’unes rogatives extraordinàries en honor de la Mare de Déu del Lledó, una de les pa-trones de la ciutat, per posar fi a la gran sequera que afectava la vila. Per a tal celebració es van con-feccionar de nou en nou un drac, una mulassa, un bou i un ós, així com gegants nous (els anteriors dataven del 1725), les mans i els caps dels quals s’encarregaren a l’escultor local Lluís Bonifàs.

Se sap que hagué d’acabar l’encàrrec, pel qual cobrà 21 rals, amb poc temps per la urgència de les rogatives, que finalment se celebraren el 26 de maig. S’especifica a la documentació de l’ar-tista que el dia 15 de maig “se tingueren de fer a tota prese per la festa de la Verge del lladó, que se trege per pregarias de Aigua y se asistí tan que li feren hunas gran festes”. La tradició oral atri-bueix a aquesta celebració l’origen del gegantó Lladrefaves de Valls, la testa del qual encara es té per l’original, puix que no s’ha trobat cap més document posterior que indiqui la construcció

d’un nou gegantó (tal com sí que passà amb els gegants grans, també originaris del 1764 i que es canviaren per peces noves). Sigui com sigui, no hi ha documentació que pugui corroborar aquesta hipòtesi. Tanmateix, en les diverses proves que es van dur a terme el 2014 en els materials i els pigments de les capes de pintura que es conser-ven en el gegantó, es van poder trobar elements que van deixar d’utilitzar-se durant les primeres dècades del segle xix, de manera que aquest és l’únic indicador fiable sobre l’edat real del gegan-tó que tenim actualment.

Es tenen notícies de l’activitat dels tres gegants durant tot el segle xix, presents a gairebé totes les processons i festes gremials i oficials. El 1854, per exemple, surten al carrer per celebrar la victòria del pronunciament del general Espartero.

El 21 de juny de 1868, vigília de Corpus, tenim no-tícia d’una publicació al periòdic El Joven Vallense de la ciutat, on s’indica que “salieron á recorrer las calles de nuestra villa, con gran algazara de los chiquillos, los gigantes, que esta vez á lo me-nos se han presentado de un modo digno entre personas. Bien valía se les dispensara por nuestro Ayuntamiento toda la protección á que les haci-an acreedores los muchísimos años que llevan de servicios destinados al alivio de algunas madres que se han visto aligeradas alguna vez del com-promiso de dar la merienda à sus hijos, llamán-doles mas su atención.[...] El gigante pequeño ó negro, se ha presentado á la lijera á usanza de los de su país con sombrero de paja...”. Això ens dóna

19

fe de la primera de les restauracions del gegantó de què tenim constància.

Se sap que el 1887 va tornar a restaurar-se i a can-viar de vestit per la Festa Major de Sant Joan, i que els vestits nous van agradar als vallencs. En una crònica de l’estrena, llegim que “...han sortit á recorrer los carrers las grallas, música y gegants ab sos trajos nous y sos bustos reparats, que á dir vritat, honran als artistas que se’ls ha confiat la restauració de dits personatjes”. Però l’alegria va durar poc. Dos anys després, van arribar les crí-tiques, que indicaven que “con motivo de dichas fiestas, otra vez los gigantes han salido a lucir sus gracias y… sus vestidos, hoy casi inservibles, á pe-

sar de lo mucho que costaron, ha dos años, al era-rio municipal”.

No fou fins a la primeria del segle xx, però, que s’instaurà la tradició d’apariar els gegants cada deu anys, tot coincidint amb la celebració de les Festes Decennals en honor de la Mare de Déu de la Candela, patrona de la ciutat, els anys acabats en 1. Aquesta festa s’instaurà el 1791 com a cele-bració decennal, i en totes les seves edicions ha comptat amb la participació ininterrompuda dels gegants de la ciutat.

Consten els pressupostos, al desembre de 1900, de Vicente Marco Pàmies, pintor decorador de Valls,

El gegantó Lladrefaves amb els gegants durant les festes de la Candela de Valls, l’any 1921. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC.

20

per a la restauració dels gegants. S’hi indiquen els conceptes de “remendar el gigante y la giganta, remendar la cabeza del gigante negro y pintarla, todo lo dicho bien acabado, por el precio de ci-ento seseinta y cinco pesetas. Por el presupuesto de los añadidos que me presenta el peluquero, trabajo hecho con cáñamo dejar bien acabado y valiendo el précio de doscientas pesetas, que for-ma un total, pintura y postizos, de cuatrocientas veinticinco pesetas”, tot per una feina que havia de tenir acabada, indica, el dia 25 de gener.

Sabem també que al mes de setembre de 1902 el gegantó, juntament amb la parella de gegants grans i l’àliga de la ciutat, va viatjar en tren fins a Barcelona per participar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs de les Festes de la Mer-cè d’aquell any, acompanyats d’un graller, un ta-baler i un dependent del municipi, en la que es considera com la primera sortida dels gegants de Valls fora de les seves contrades.

També és en els primers anys del segle que tro-bem alguns dels primers articles que ens par-len de l’origen del nom popular del gegantó de Valls, conegut com a Lladrefaves. Es conta que el gegantó anava a celebrar la festa de Sant Josep a Picamoixons, una pedania de Valls, com era tra-dició. Durant el camí, en passar per un camp de faveres, al seu portador li van venir unes ganes ir-resistibles d’endur-se’n unes quantes, i les va ro-bar. Com que no tenia on posar-les, les va amagar dins l’estructura del gegantó. En arribar al poble, animat pels veïns que el volien veure ballar, el gegantó va posar-se a giravoltar, i els picamoixo-nencs van veure, amb sorpresa, com començaven a saltar-li faves de sota la roba. D’aquella feta, li va quedar per sempre més el nom de Lladrefaves.

Aquesta rondalla és força similar a la d’un altre gegant, en Robafaves de Mataró, a qui la tradició popular sorgida a la mateixa època li atribueix la paternitat del gegantó vallenc.

Tal com ja esdevingué costum, els gegants es res-tauraren puntualment per les Festes Decennals del 1901, el 1911, el 1921 i el 1931, a mans d’artistes

El Lladrefaves de Valls amb la nova indumentària, en una de les cercaviles de la Festa Major de Sant Joan del 2015. Gerard Pouget Navarro. 2015

21

decoradors prestigiosos de Barcelona, entre els quals destaca Francesc Labarta, restaurador dels gegants en diverses ocasions, que va cobrar, per exemple, 3.500 pessetes per arranjar els tres ge-gants l’any 1931.

L’any 1947, l’antiga parella de gegants grans s’ha-gué de substituir per una de nova, i s’aprofità per canviar també l’aspecte del gegantó, que passà de l’ambientació colonial que duia des que se’n co-neixen imatges a un vestit d’inspiració morisca, que lluiria fins a la propera restauració, l’any 1989.

Al febrer del 1951 s’estrenà la parella del Lladre-faves, la gegantona de Valls, que es presentà als veïns de la ciutat el mateix dia de les noces dels gegantons, en una gran festa popular, davant de parelles de gegants vingudes dels pobles veïns (Tarragona, Reus, Montblanc, l’Espluga de Fran-colí, l’Arboç i el Vendrell), en una de les primeres trobades de gegants del Camp de Tarragona. La gegantona, adquirida a Casa Paquita de Barcelo-na, seguia el mateix model que tenia el gegantó d’antic, és a dir, estructura de mig cos amb les ca-mes del portador a la vista.

L’any 1989, els gegantons van canviar aquesta es-tructura de mig cos per uns cavallets de cos com-plet, alhora que en Lladrefaves recuperà l’aspecte de patge barroc que havia tingut anteriorment. El gegantó no va tornar a disposar d’una estructura de mig cos fins a la propera restauració, feta l’any 2001 als tallers d’El Ingenio de Barcelona. Aquest any, durant les Festes Decennals, se celebraren les noces d’or dels dos gegantons, motiu pel qual

s’aplegaren, per primer cop a la ciutat, més de cent gegants provinents de tot Catalunya i fins d’alguns punts de l’Estat espanyol.

El gegantó Lladrefaves és la figura més antiga del seguici vallenc, i només està per darrere de l’Àliga de Valls pel que fa a representativitat de la ciutat. Per les Festes Decennals de la ciutat, per exemple, és, des d’antic, l’encarregat de sortir al balcó de l’Ajuntament per anunciar als vallencs l’inici de les celebracions extraordinàries.

En Lladrefaves i la seva inseparable companya, la Gegantona. Gerard Picó i Viñas. 2015

ALT EMPORDÀ

24

FIGUERES

Gegant

Nom: Gegant Mora; Sydrak-Ester

Pes: 70 kg

Alçària: 355 cm

Constructor: atribuït a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: mitjan segle xix

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Geganta Mora; Sydrak-Ester

Pes: 70 kg

Alçària: 355 cm

Constructor: atribuïda a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: mitjan segle xix

Material: cartró pedra

Els gegants Moros de Figueres són els gegants més antics que es conserven actualment a la ciu-tat. Tot i que no són clars els seus orígens, hom creu que la parella data de mitjan segle xix. Ama-des, en el seu llibre Gegants, nans i altres entre-mesos, ja ens esmenta que, malgrat els seus esfor-ços per buscar-ne documentació, el resultat fou en va. Però a la vegada ens assegura que ja exis-tien des de mitjan segle xix, juntament amb el capgròs anomenat Berruga, que els obria el pas a

les cercaviles. També ens esmenta que molt pro-bablement les seves testes foren fetes a Olot.

No obstant això, les primeres referències escrites sobre els gegants les trobem l’any 1876, on se cita l’estrena de vestits nous, vestits que van costar un total de 400 pessetes. Al llarg dels anys han vestit de diferents maneres, tot i que l’abillament més habitual va ser el de reis moros, d’aquí el nom po-pular de gegants Moros, tot i que també són cone-guts pel nom d’Aben Amar Mustafà i Sydrak-Ester.

Els gegants vestits a l’estil grec, acompanyats per en Berruga, l’any 1920. Marimont F. 1920. Fons Joan Amades. DGCPAAC

25

L’any 1914, van ser restaurats, els van canviar l’as-pecte i es va aprofitar l’ocasió per vestir la pare-lla de nou, aquesta vegada a l’estil grec. El 19 de febrer de 1939, just acabada la Guerra Civil, les tropes hostatjades al Teatre Municipal (l’actual Museu Dalí) hi van calar foc i malauradament el recinte es va cremar. La parella va ser salvada, tot i que la geganta en va resultar amb la cara cre-mada. Per tapar-ho, se li va posar un vel i es va mantenir com a mora. No obstant això, diverses caigudes de la parella, sobretot de la geganta, i les reparacions desafortunades van propiciar que es mantingués aquest estil de vestir.

L’any 1975, a causa del seu pes elevat i del seu mal estat de conservació, van deixar de sortir i es van guardar en unes dependències municipals.

Els gegants foren substituïts per una nova parella de gegants, els actuals Valeri i Indika, una parella adquirida a l’Aragonesa de Fiestas. A mitjan anys vuitanta els gegants van ser localitzats de nou durant les obres de l’antic escorxador. Gràcies a l’empenta de Josep Maria Joan i Rosa, director del Museu del Joguet de Figueres, els gegants foren dipositats al mateix museu en exposició perma-nent, juntament amb els bustos vells dels gegants Janet i Justa. Atès el mal estat de conservació de les figures, a mitjan 2000 es va decidir que la pa-rella fos guardada als magatzems del Museu del Joguet amb la intenció de restaurar-los a fons per poder-los exposar dignament més endavant.

Estat actual de conservació dels gegants Moros. Lluís Ardèvol i Julià. 2013

ALT PENEDÈS

28

SANT QUINTÍ DE MEDIONA, CAN GILI

Gegant

Nom: Quintí

Pes: 50,5 kg

Alçària: 365 cm

Constructor: atribuïts a Eusebi Vidal, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: finals del segle xix

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Neus

Pes: 50,5 kg

Alçària: 360 cm

Constructor: atribuïts a Eusebi Vidal, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: finals del segle xix

Material: cartró pedra

En Quintí i la Neus són gegants de propietat par-ticular de Sant Quintí de Mediona, que perta-nyen a la família del Dr. Josep Maria Poch. La pa-rella és coneguda popularment com els gegants de Can Gili. La seva història és molt interessant, ja que són uns gegants que, amb el pas del temps, han canviat d’aspecte i de propietaris. Els gegants antigament pertanyien al carrer de Sant Agustí d’Igualada. És molt probable que la parella fos construïda cap a final del segle xix. Les seves tes-tes van ser adquirides a Barcelona. L’estructura,

les mans i els vestits es van fer a Igualada. Actual-ment n’hi ha dues parelles més que són exactes, fetes amb el mateix motlle: els gegants de Sitges i els gegants del castell de Santa Florentina, de Canet de Mar. Sense comptar també amb els an-tics gegants de Sant Joan de les Abadesses, també germans de motlle, avui en dia desapareguts.

Afortunadament es conserven diverses fotogra-fies trobades tant a l’Arxiu Fotogràfic de Barce-lona com a l’Arxiu Històric Comarcal d’Igualada,

Els gegants a principis del segle xx, envoltat de la quitxalla del barri de Sant Agustí. [1900]. Arxiu Històric Comarcal d’Igualada

29

que ens permeten veure amb claredat l’evolució d’aquesta parella. La fotografia més antiga data de principi del segle xx i ens permet veure’ls ro-dejats de la quitxalla del barri i abillats de nobles, imitant la imatge que tenien tant els gegants de la Font Vella com els antics gegants de la ciutat. Duien perruques de cabell natural i, en el cas del gegant, un punyal i una barba espessa. També es podia observar clarament la seva desproporció, sobretot de mans i caps, i la seva estatura reduïda. Cap als anys vint en tornem a trobar noves imat-

ges, tant als arxius citats com en el llibre Igualada en imatges, de Josep M. Torras. L’aspecte, tot i els anys, no ha variat gaire: continuen tenint la ma-teixa desproporció. La geganta ha canviat de ves-tit i el gegant manté el mateix abillament, però se li ha afaitat la barba i el bigoti.

Els gegants sobreviuen la Guerra Civil. L’any 1944, amb motiu de les festes centenàries del carrer, se’n va adquirir una nova parella a la casa El Ingenio, amb un cost total de 4.045,00 pesse-tes. Eren la típica parella de reis de sèrie que va comercialitzar la casa i que actualment podem trobar escampada per molts indrets de Catalu-nya, amb detalls i vestimentes diferents. Alguns d’aquests són els Gegants de la Ciutat, els del Po-ble Sec, els d’Igualada, els del Bruc, els de la Gar-riga, els d’Amposta i els de Sant Sadurní d’Anoia. Els gegants nous representaven reis, abillats amb llargues capes, túniques elegants i també tocats amb perruques de cabell natural. Tot i que l’any següent ja van sortir sense corones. La parella ve-lla no fou arraconada i les dues parelles van con-viure juntes durant diversos anys a les cercaviles del barri i per la Festa Major de la ciutat.

Al Fons Ramon Godó, conservat a l’Arxiu Històric Comarcal d’Igualada, hi trobem diverses fotogra-fies en color de principis dels anys cinquanta que ens permeten veure com els gegants vells van ser remodelats a fons. Els gegants van prendre noves formes: els van canviar vestits, cossos, braços, mans i cavallets. Fins i tot van créixer uns cen-tímetres. També els van substituir les perruques

Els gegants presidint l’entrada guarnida del carrer de Sant Agustí d’Igualada. Autor desconegut. [1920-1930]. Arxiu Històric Comarcal d’Igualada

30

per unes de fetes de cartró que els canviaren l’as-pecte de nobles pel d’una parella de gitanos. L’ad-quisició dels cossos, braços, mans i cavallets es va fer a El Ingenio. Es desconeix qui va fer la restau-ració dels caps. Malgrat tot, els gegants continuen mantenint aquell aspecte desproporcionat causat per les grans dimensions de les testes.

Entre l’any 1953 i el 1954 la comissió de festes del carrer Sant Agustí va decidir vendre’ls a l’Ajunta-ment de Sant Quintí de Mediona. Durant gairebé quinze anys els gegants van participar assídu-ament a les festes del poble. En un primer mo-ment van mantenir el seu abillament, tot i que ben aviat els van modificar la imatge. El gegant, durant un temps, el van vestir de guerrer moro i li van cobrir el cap amb un turbant, mentre que la geganta duia un mantó i mantenia la imatge de gitana. Més endavant, la geganta va tornar a canviar d’indumentària. Observant, aquest cop, diverses fotografies del llibre Sant Quintí de Me-diona, de Teresa Sadurní Hill i Joan Serra Arman, podem veure alguna fotografia de la parella amb la geganta abillada de burgesa catalana. Els ge-gants van ser batejats amb els noms de Quintí i Neus, els noms dels patrons de Sant Quintí de Mediona.

L’any 1969, l’Ajuntament adquireix una nova pa-rella, en Roger i l’Elisenda, una parella més pro-porcionada i amb més bona presència, i decideix desfer-se dels altres gegants. La parella fou ar-raconada fins que Jaume Poch i Escofet, pare de l’actual propietari dels gegants, va decidir com-

prar-los, per evitar que fossin destruïts. El se-nyor Poch va fer restaurar de nou els gegants i va aprofitar per vestir-los seguint la moda de nobles medievals, tal com vesteixen en l’actualitat. L’any 1996 el gegant, a causa dels desperfectes que li causà una caiguda l’any 1988, va ser retocat per l’escenògraf vilafranquí Amadeu Ferré.

Paral·lelament, l’any 2007 gent del carrer de Sant Agustí, amb la col·laboració de la Biblioteca Cen-tral d’Igualada i l’Arxiu Històric Comarcal d’Igua-lada, inicien un projecte de recuperació històri-ca del carrer. Casualment un dels bibliotecaris s’assabenta de la història de la parella i s’inicien els tràmits per poder-la reconstruir, a més de fer els contactes pertinents per poder-los exposar a Igualada temporalment en l’exposició “A l’entorn de Sant Agustí”.

Amb el vistiplau corresponent dels propietaris, els gegants retornen a Igualada durant el mes de setembre d’aquell any. Els restauradors del Mu-seu Municipal aprofiten l’ocasió per repassar-ne alguns dels desperfectes en rostres i mans.

L’any 2010, Josep Maria Prieto, Josep Creixell i Jordi Pagès s’inspiren en la seva imatge per crear uns nous gegantons per a la Festa Major infantil de Sant Quintí. S’aprofita l’avinentesa per tornar a restaurar els gegants. L’any 2012 en Quintí va estrenar una nova túnica. Actualment la parella roman exposada al celler de Can Gili, tot i que, de tant en tant, surt per la Festa Major de Sant Quin-tí, juntament amb els gegants municipals.

31

En Quintí i la Neus són coneguts com els gegants de Can Gili de Sant Quintí de Mediona. Lluís Ardèvol i Julià. 2012

32

VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Geganta

Nom: Elisenda

Pes: 21,9 kg (bust)

Alçària: 140 cm

Constructor: atribuïda a Cinto Socias

Lloc: Sitges

Any d’estrena: 1831

Material: cartró pedra, guix i fusta

Les primeres referències que parlen de gegants, a Vilafranca, daten del 1600, tot i que cal retenir, com a més rellevant, la data del 1601, quan parti-ciparen a les festes que es van fer a la vila per cele-brar la canonització de Sant Ramon de Penyafort, circumstància, aquesta, que recorden els versos d’un apotecari de l’època, Salvador Comellas, en els quals apareix referenciat el gegant amb el nom de Ferragut. Aquesta és la primera vegada a la història que un gegant processional apareix amb nom propi. Malgrat aquestes anotacions, molts dels estudiosos del tema apunten que la presèn-cia de gegants a la capital penedesenca podria ser força anterior.

Al llarg de la història, en Ferragut i l’Elisenda, els gegants vilafranquins, han vestit de cabdills musulmans, de pagesos, de pierrots, de nobles del Renaixement, etc., fins a arribar a la imatge de Reis Catòlics–o monàrquics– que ha perdurat fins als nostres dies. Ell, de posat ferreny i seriós, i la seva companya, de mirada un xic candorosa

i melancòlica i amb la testa inclinada cap enda-vant, han esdevingut, des de sempre, una de les parelles més carismàtiques i admirades arreu del Principat.

Durant els segles xvii i xviii, els gegants van anar sortint regularment a les festes i celebracions lo-cals i, situats al segle xix, ens hem d’aturar a l’any 1831, quan es té constància de l’adquisició d’uns nous caps que van ser modelats per un escultor sitgetà, conegut com el Cinto, tot i que en cap cas

Primera fotografia documentada dels gegants de Vilafranca. La parella, abillada de moros, acompanyada pels castellers, el drac i diversos balls populars. Autor desconegut. 1870 (aprox.). Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. Col·lecció Arxiu Ferragut

33

es fa referència a les mans; es devien aprofitar les que ja hi havia, que eren tallades en fusta i que encara es conserven, i que són, per tant, anteriors a les testes. El cap antic de la geganta, de cartró pedra, però revestit de guix en quantitats conside-rables, també es guarda encara avui dia.

L’any 1860, quan era alcalde Xavier Garcia, els gegants, que encara anaven abillats a la morisca, canvien de vestimenta; l’adquisició dels vestits nous fou sufragada mitjançant els pagaments de-rivats de multes imposades als ciutadans.

L’any 1876, un cop finida la Tercera Guerra Carli-na, i amb motiu de la celebració de les Festes de la Pau, canvien novament d’indumentària, amb robes procedents dels Gegants de la Ciutat, de Barcelona.

L’any 1880, hi torna a haver canvis; es restauren les figures, es confecciona un vestit nou per a la geganta, se li repara una mà, que estava malmesa, i la parella passa per la postisseria: es compra una nova perruca per a ella, mentre que ell lluirà una nova barba. Quatre anys més tard, al novembre del 1884, Josep Gili restaura de nou ambdós per-sonatges, que encara anaven abillats a la moresca.

Una de les renovacions integrals més importants és la que anà a càrrec de l’escenògraf barceloní Carles Girbal, l’any 1886, quan foren repintades la cara i les mans dels gegants i la indumentària fou objecte d’un canvi primordial, amb la qual cosa trasmudaren de moros a cristians, tot adoptant un primerenc abillament de nobles. El vestit de la ge-

ganta fou confeccionat per l’adornista Joan Cases, a semblança del d’una dama del segle xiv.

Un any més tard, el 1887, el gegant pateix un ac-cident i Carles Girbal el restaura novament, apro-fitant la seva estada a la vila, la qual es perllon-garà encara uns anys més. L’any 1889, una nova ensopegada del gegant, en aquest cas al carrer vilafranquí d’Amàlia Soler, desfigura greument la seva efígie, mentre que a la geganta li passa un fet semblant, encara que de menys gravetat, a l’ano-menada Barceloneta de Vilafranca. Pel Corpus del 1890, Carles Girbal els ha de restaurar un altre cop.

Arribats a l’any 1906, constatem un nou canvi, quan el gegant passa a representar un noble italià, mentre que la seva companya, segons la premsa de l’època, vol emular Maria Estuard, tot i que més eixerida que l’original. El nou vestuari fou fi-nançat per subscripció popular.

Passats onze anys més i a causa del deteriorament habitual dels teixits, l’any 1917, els gegants estre-nen novament vestits que, en aquest cas, fan que simulin uns nobles del Renaixement i que són costejats, com gairebé sempre, per voluntat po-pular; tanmateix, la nova indumentària és més senzilla que l’anterior. Pel Corpus d’aquell any, el Consistori havia prohibit que sortissin a causa del deteriorament de la roba, la qual cosa motivà aquesta remodelació, que tingué lloc abans de la Festa Major següent.

El pas a la indumentària reial data de l’any 1929, quan era batlle Joan Álvarez de Sisternes. L’alcal-

34

serví de model a Escaler, mai més no se n’ha sabut res, ja que no retornà a Vilafranca des de la Ciutat Comtal. El renovat Ferragut és presentat a la vila la vigília del Corpus d’aquell mateix any, concreta-ment el dia 11 de juny.

El 1953 una greu caiguda de la geganta, també per la Festa Major, comporta que s’hagi de repa-rar igualment d’urgència, tasca que va dur a terme l’artista local Carles Munts, l’inveterat pintor del drac ancestral vilafranquí. S’explica una anècdota ben sucosa del dia en què Munts va presentar la factura, segons la qual els funcionaris de torn s’en-riolaren quan es van adonar que, en el text, hi figu-rava el concepte següent: “Por la caída que tuvo la giganta y por repasarla entera”.

Anem a parar ara a la Festa Major de l’any 1960, quan una nova caiguda de la nostra dama més al-tívola planteja la necessitat de substituir la testa de cartró i guix per una de més lleugera, la qual cosa no tindrà efecte fins a l’any següent; cal afe-gir que, de llavors ençà, ningú no ha intervingut mai més sobre aquell cap antic i entenem que fóra procedent de restaurar-lo convenientment, atesa la seva vàlua artística i sentimental. D’altra banda, també cal dir que, el 1960, els gegants encara duien els mateixos vestits que havien estrenat el 1929, ja molt desgastats pel pas del temps.

Aquest cúmul de circumstàncies va fer que en Fer-ragut i l’Elisenda –un nom, aquest darrer, d’inven-ció moderna, probablement de començaments del segle xx– no participessin en cap dels actes propis de la festivitat del Corpus de 1961, i no fou fins a la

de va voler que els vestits nous fossin confeccio-nats a semblança dels que llueixen els anomenats Reis Catòlics espanyols, representats en un qua-dre de grans dimensions que es troba al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalu-nya i que fou pintat pels artistes Galofre Oller i Galofre Surís (vallenc, el pare, i barceloní, el fill). L’encarregada de dur a terme la comesa fou la mo-dista vilafranquina Lola Via i Boada. Les corones presentades aquell any són les que encara porten els gegants avui dia. El cost de la restauració i el vestuari ascendí a un total de 3.000 pessetes, un import que, per qüestions polítiques, fou qüestio-nat des d’un determinat sector de la premsa local.

El primer dia de la Festa Major de l’any 1940, el ge-gant va patir una lamentable caiguda al carrer del General Cortijo, just davant d’on hi havia hagut l’oficina de Correus, per la qual cosa l’any següent, 1941, se li va haver de substituir la testa. No obstant això, també cal dir que durant els altres dos dies que restaven de la festa gran, en Ferragut encara va poder sortir a ballar per carrers i places, gràcies a la intervenció d’urgència que li practicà l’artesà local Pere Giralt, mercès a la gestió d’un altre artis-ta, l’imatger Josep Jové Frontera, intervenció que comportà una despesa de 30 pessetes.

L’any 1941, Lambert Escaler –cèlebre escultor mo-dernista, nascut, per cert, a Vilafranca– modela un nou cap per al gegant, d’un aspecte tal volta més jovenívol, però més aconseguit que no pas el del seu antecessor. La nova figura surt del taller bar-celoní El Ingenio i té un cost total de 475 pessetes. Del cap anterior del vell gegant vilafranquí, que

35

Festa Major del mateix any que foren presentats els gegants “restaurats”, una restauració, aquesta, que portaria molta cua... A més de lluir tots dos nova indumentària, amb l’escut de Vilafranca bro-dat al pit, també estrenaren noves mans; a més, a la geganta se li canvià el cap i al gegant se’l dotà d’un ceptre, de sèrie, amb el cap d’un lleó. Josep Cardona, aleshores propietari del taller El Ingenio, de Barcelona, fou l’encarregat de dur a terme els canvis i la veritat és que no agradaren bo i ningú. La nova fesomia de l’Elisenda deixava molt a de-sitjar en comparació amb l’anterior i provocà el rebuig general; les quatre mans noves –que subs-tituïen aquelles predecessores, magnífiques, talla-des en fusta i amb els dits separats, que eren l’ad-miració de tothom– les van fer de cartró i amb els dits enganxats; de la confecció de les robes, de les joies i dels complements també se n’encarregà el personal del taller, així com de la substitució dels cossos de la parella; al de la geganta, per cert, li van aplicar una mena de cèrcol per sota de la cintura que li feia més amples i prominents el cul i tota la

part baixa. Tot plegat va generar crítiques i burles a la premsa local. El cost total de la reforma, gairebé integral, atès que només preservava la imatge del gegant, ascendí a 25.000 pessetes.

Aquests fets van comportar que l’any següent, el 1962 –l’alcalde era Lluís Melo i va posar molt d’in-terès en l’empresa–, es tornessin a canviar el cap de la geganta i les quatre mans de la parella, i es recuperessin els cossos de les figures, molt més pesants que els del 1961, però de més bon grat per a uns geganters que cercaven un pes superior per tal de tenir més estabilitat. L’artista i guixaire vila-franquí Joan Albornà i Térmens, amb l’ajut del seu germà Ramon, modelà un nou cap per a l’Elisenda, a més d’unes noves mans –tot fet amb guix– per un import de 4.874 pessetes. Per fer-ho de la manera més reeixida, van treure motlle de l’antic cap –el del 1831, que, com ja hem dit, encara es conserva. S’explica l’anècdota que, en finalitzar el procés, una de les orelles de la geganta restà incrustada en el motlle, amb la qual cosa a l’original ara li’n fal-ta una. Per completar la restauració, l’encarnador

Estat de conservació de les mans d’en Ferragut i l’Elisenda. Jordi Miralles i Jonch. 2013. Arxiu Ferragut

36

La nova i definitiva imatge de la geganta fou pre-sentada el 20 de juny de 1962, vigília de la festa del Corpus. Aquell dia, la parella de gegants lluí també per primer cop les quatre mans de guix que havien enllestit els germans Albornà. De llavors ençà, els gegants vilafranquins han mantingut les mateixes testes: de guix, la de l’Elisenda, i de cartró pedra, la d’en Ferragut.

Des d’aquesta data, han intervingut també en l’agençament de la parella diversos artesans vila-franquins, com ara Carles Munts, Raimon Mes-tres, Manel Bonastre, Jaume Trius, anomenat Pin-zellets, i Josep Marimon, tot i que els canvis més significatius en la fesomia de les dues figures han vingut de gent de fora vila: d’una banda, de la mà del reconegut artista Jordi Grau i Martí –del taller El Drac Petit, de Terrassa–, qui, amb motiu de la primera Diada del Geganter a Vilafranca, al març del 2004, va repintar-les, i sobretot, de l’excel-lent constructor de gegants navarrès Aitor Calleja Unzu, amb obrador a la petita població d’Orrio, a poca distància de Pamplona; aquest jove, però experimentat artista va decapar, l’estiu del 2010, una bona part de la pintura de les testes i mans per tal de recuperar la pàtina original que els havia conferit Jaume Sanjaume. També cal dir que, des del 2004, el gegant llueix un nou ceptre, obra del fuster Joan Gargallo, que duu l’escut de Vilafranca en comptes del lleó. I pel que fa a la indumentària, les mudances més evidents han estat les següents:

1981. Estrena d’una nova capa de la geganta, d’una brillantor especial, amb brocat de vellut procedent

barceloní Jaume Sanjaume i Clarà –que tenia un taller de pintura i restauració d’imatges de sants al carrer de Milà i Fontanals de l’exvila de Gràcia i que ja havia encarnat la nova imatge de Sant Fèlix, del 1959– va pintar els caps i les quatre mans d’ambdós personatges, i els dotà d’una pàtina molt agraïda, similar a la de les imatges religioses. La intervenció del mestre Sanjaume va ser gratificada amb 12.325 pessetes, un import que fou aprovat en un ple del consistori vilafranquí. Núria Sanjaume, la filla, va adaptar els vestits de l’any anterior als cossos vells, que havien deixat de sortir l’any 1960. Cal suposar que els del 1961 foren arraconats del tot.

El bust original de l’Elisenda datat de l’any 1831. Jordi Miralles i Jonch. 2013

37

de València i confeccionada per Elena Hernández, que substituïa aquella que, el 1961, havia sortit d’El Ingenio. La mateixa cosidora també reparà una part de la resta del vestuari, tot aprofitant, però, les passamaneries i la roba que ja hi havia. En el si d’una comissió de festa major que es reunia en aquella època, l’apotecari i folklorista vilafranquí Eloi Miralles fou qui va tenir l’encertada idea de suggerir la conveniència de presentar totes aques-tes innovacions en els gegants als seus convilatans en la vigília del Corpus, amb la qual cosa Vilafran-ca recuperava l’antiga tradició, perduda des de feia uns quants anys, de fer sortir els seus gegants en aquesta data, un costum que encara avui, per sort, es manté.

1991. Un altre cop, la parella es torna a mudar. La modista vilafranquina Paquita Pascual Yebra, amb l’ajut d’Anna Maria Montes Sánchez, substi-tueix els vestits del 1961 per uns de nous. La capa del 1981, tanmateix, es mantindrà fins al 2013.

2013. Nova vestimenta a càrrec del figurinista, atrezzista i escenògraf Amadeu Ferré i Mas, amb la col·laboració de la seva esposa, Rosó Carreras i Andreu, establerts ambdós a Vilafranca; la nova imatge fou presentada per la Festa Major d’aquest any i significà un canvi molt innovador pel que fa a l’aspecte global de la parella.

Cap a finals del S. xix els gegants adopten la imatge de nobles, els vestits de la fotografia van durar des de l’any 1886 fins el 1905. Arxiu Comarcal de l’ Alt Penedès. Col·lecció Arxiu Ferragut

ANOIA

40

CAPELLADES

Gegant

Nom: Sebastià

Pes: 55 kg

Alçària: 365 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1899

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Dorotea

Pes: 60 kg

Alçària: 360 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1899

Material: cartró pedra

L’origen dels gegants de Capellades és del tot in-cert, tot i que la seva data d’estrena es creu que va ser pels voltants de l’any 1899. Avui en dia hi ha moltes hipòtesis, segons les quals els gegants po-drien ser molt més antics.

Possiblement l’actual parella de gegants no va ser la primera de què va disposar la vila de Capellades. Joan Amades, en el seu llibre Gegants, nans i al-tres entremesos, ens cita textualment: “la present parella sembla ser que no és la primera que ha tin-gut aquesta població”. El mateix llibre mostra una

fotografia de la parella on es veu el gegant vestit de conseller, mentre que la geganta anava vestida segons la moda del moment. Seguint la recerca trobem que el diari La Semana de Igualada ens ex-plica detingudament els actes de la Festa Major: “Durante los dias 15 y 16 del corriente mes celebra-rà su fiesta mayor la imedita villa de Capellades, habiendose dispuesto la celebración de Oficios so-lemnes con música, panagerizando en ambos las glorias de la Virgen un elocuente orador sagrado de Barcelona. Por la tarde del primer dia, proce-sión según costumbre recorriendo durante dicho dia las calles de la población con los gigantes y enanos inaugurados este año durante la octava de Corpus”. Per tant, d’una manera o altra, tot sembla indicar que, molt possiblement, s’havien estrenat aquell mateix any.

Els gegants de Capellades al carrer Major de la vila. Autor desconegut. [1908-1910]. Arxiu Museu Molí Paperer de Capellades

41

La parella actual va ser adquirida per Ramon Llu-cià i Alibau, un capelladí que nasqué l’any 1853 i morí el 1930. De ben jove havia anat a Cuba a fer les amèriques i en tornar a Capellades carregat de duros va voler regalar a la vila una parella de ge-gants, juntament amb els capgrossos antics que encara es conserven a Capellades i que actualment estan sota la tutela de la Colla de Capgrossos de Capellades.

Aprofitant l’avinentesa de l’arribada d’aquest ame-ricano i sobretot molt agraïts pels obsequis que ha-via donat a la vila, els capelladins van voler donar un impuls a les populars i tradicionals Festes del Carrer. La celebració d’aquestes festes dura cinc dies i divideix Capellades en cinc barris: el barri de les Bledes, el barri del Ruc, el barri del Gegant, el barri del Ninot i el barri de les Places. El dimarts és dia del barri del Gegant, un dels més grans. El Se-bastià i la Dorotea a les onze del matí acompanyen la quitxalla del barri a fer el rengle, després van a la benedicció de les coques fins a l’església i a la tarda són els convidats d’excepció a l’hora de ballar el típic ball pla.

Unes de les primeres fotografies documentades de la parella a Capellades data del 1908-1910. La imat-ge ens deixa apreciar clarament com els gegants es-tan envoltats de nens i dels seus portadors. També s’hi pot veure que hom els havia canviat les robes, tot i que continuen tenint la mateixa línia d’abi-llament. Gràcies a aquesta fotografia es va poder deduir exactament l’edat dels gegants, aprofitant que hi sortien retratats dos nens, concretament els

germans Josep i Emília Maians Catot. Els gegan-ters, a partir de la data en què van néixer aquestes dues criatures, van poder calcular l’edat dels ge-gants i confirmar el que havia escrit Joan Amades.

No és fins a l’any 1934 que es tornen a trobar notí-cies sobre els gegants, en les actes d’un ple celebrat el 15 de juliol del 1934, en què s’acorda demanar als hereus de Pau Romañà que, per la Festa Major, deixin els nanos, per fer-los córrer pels carrers de la vila, a la vegada que també es demana al barri del Gegant que cedeixin els gegants per a la ma-

Durant més de cent anys, en Sebastià i la Dorotea han mantingut la seva imatge de conseller i de dama. Gerard Pouget Navarro. 2004

42

Els gegants de Capellades a Girona.

Lluís Ardèvol i Julià. 2012

43

teixa fi. L’any 1935 es troben noves dades dels ge-gants i s’explica que sortiran en cercavila durant els actes de Festa Major. Al més de juliol del 1936 surten notícies dels gegants publicades en dues re-vistes. Una d’aquestes, Horitzons, parla del Corpus i comenta que els gegants sortiran; el text conté il-lustracions de Jordi Cató. L’altra revista, el periòdic humorístic La Ullera, es fa ressò d’una entrevista a la parella, en què geganta explica que ella estrena-rà vestit nou. Durant la Guerra Civil, segons fonts orals, la parella va estar a punt de desaparèixer. Els gegants van romandre amagats en cases particu-lars i en un magatzem del carrer Major. No és fins a l’any 1950 quan els gegants de Capellades surten fora de la vila, i assisteixen a Terrassa a la trobada de gegants que s’havia organitzat per celebrar els cent anys d’en Robesa i na Pepona, i per donar la benvinguda als gegants nous, en Ramonet i l’Es-tefania. Amb motiu de la celebració es van lliurar diversos premis, juntament amb un rosetó que va portar cosit al braç durant molts anys i que actu-alment conserva la colla emmarcat en un quadre.

Tot i que se sap aproximadament la data de l’estre-na de la parella, encara hi continua havent punts foscos al voltant seu, no s’ha pogut esbrinar qui en va ser el constructor. El que realment queda clar és el lloc de procedència: se sap que en Ramon Llu-cià els va fer adquirir a Barcelona, juntament amb dos capgrossos que durant un temps els van fer companyia i que van acabar desapareixent. A més, la parella també té uns germans bessons, concre-tament els gegants de Rupit Miquel i Magdalena, gegants que antigament pertanyien a la colònia

Còdol-Dret. L’any 1964 l’antiga colònia tèxtil va ser inundada per les aigües del pantà de Sau, els gegants van romandre a Roda de Ter un temps i fi-nalment van ser cedits simbòlicament a Rupit. Són gairebé idèntics, tot i que vesteixen de forma dife-rent, ja que van abillats amb indumentària reial.

Antigament els gegants de Capellades només sor-tien per Corpus, durant la celebració de les Festes del Carrer i per la Festa Major. Malgrat que no teni-en nom, eren coneguts com el Gegant i la Geganta, tot i que segons fonts orals molts capelladins ja els anomenaven Sebastià i Dorotea.

No és fins a mitjan anys vuitanta que els gegants tornen a tenir una activitat molt més moguda. Durant aquells anys els gegants van ser llogats per molts pobles de la comarca.

En aquella època es recullen fons durant el trans-curs del popular Mercat Figueter amb l’objectiu de restaurar la parella.

L’any 1987 els gegants van apadrinar els gegants de Masquefa; a mitjan anys noranta, van partici-par diverses vegades a les festes de la Mercè, i van assistir al bateig dels gegants de Piera, entre al-tres sortides. L’any 1996 una comissió creada per geganters i capelladins va començar a organitzar els actes de la celebració del seu centenari. Entre molts dels actes que es van celebrar, es pot desta-car un ball amenitzat per l’orquestra Jànio Martí, organitzat pels mateixos geganters amb la intenció de recaptar fons. Durant l’acte es va presentar una sorpresa, va aparèixer per primer cop la gegantona

44

de Capellades, una gegantona particular, propietat de la família Soteras. L’any 1998 els gegants van ser objecte d’una restauració seriosa. Es va restaurar a fons l’estructura de canyís que els dóna la for-ma del cos. Els caps, les mans i els braços van ser restaurats i pintats, i se n’eliminà aquell color gro-guenc que els feia semblar malaltissos. La feina de restauració va anar a càrrec del capelladí Ton Ar-gelich, autor dels capgrossos nous de Capellades.

L’any 1999 van celebrar el seu centenari. En els diversos actes que es van fer els gegants van estre-nar vestuari i, nou confeccionat per Roser Teixi-dó, Antònia Bernadet, Rosa Maria Saumell, Rosa Pérez, Teresa Solà i Pilar Alert. Els vestits foren confeccionats amb domàs i vellut i, a més a més, les modistes van incorporar al vestit de la geganta un detall usat de cada una d’elles. El Grup Teatral de Capellades, sota la direcció de Pep Vallès, va posar en escena una magnífica coreografia que se situava en l’any 1853, per representar el naixe-ment de Ramon Llucià, a la vegada que repassava breument els moments històrics pels quals pas-sava Catalunya en aquell any. Al final de l’acte, un grup d’escolars van escenificar el moment culmi-nant del bateig dels gegants, amb els noms de Se-bastià i Dorotea, apadrinats per la colla gegantera de Capellades. Els noms van sorgir arran d’una consulta popular feta pels geganters a les escoles, ja que popularment la parella només es coneixia com el Gegant i la Geganta.

Una efemèride memorable de la seva trajectòria centenària va ser quan els dies 1, 2 i 3 de juliol de

2005 Capellades es va convertir en la xx Ciutat Gegantera, títol que va tenir durant tot un any. Aprofitant la seva condició de gegants centenaris, els gegants de Capellades han estat presents en diverses trobades de gegants centenaris a Man-resa, a l’Arboç, a Sitges, a Terrassa i a Barcelona.

L’any 2009, amb motiu del seu 110è aniversari, són restaurats a fons, aquest cop per Jordi Grau de Terrassa. Aprofitant l’ocasió, es revisa el cartró pedra, es repinten de nou i se’n canvien els cos-sos i els cavallets. La parella es fa més lleugera i manejable. L’any 2011, atès el desgast dels vestits estrenats l’any 1999, estrenen vestuari nou fet per Gemma Malé, tot seguint la línia que ja havia dut anteriorment el gegant i, en el cas de la gegan-ta, recuperant la pinta i la tradicional mantellina amb què es cobria el cap. La parella té com a balls propis el Ball nou, pel fet d’haver estat Ciutat Ge-gantera, i el Ball pla de Capellades, amb coreo-grafia d’Albert Abellán.

45

IGUALADA, FONT VELLA

Gegant

Nom: Botines

Pes: 70 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: Medardo Vilaseca

Lloc: Igualada

Any d’estrena: 1857

Material: cartró pedra, fusta, guix

Geganta

Nom: Pilar

Pes: 60 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: Medardo Vilaseca

Lloc: Igualada

Any d’estrena: 1857

Material: cartró pedra, fusta, guix

El Botines i la senyora Pilar són els gegants del bar-ri de la Font Vella d’Igualada. Actualment són els gegants amb més història d’Igualada, i la parella de gegants més antiga que es conserva a la ciutat i a la comarca de l’Anoia. La parella, amb més de 150 anys d’història damunt les espatlles, ha viscut l’evolució d’Igualada i les seves festes, i ha vist al llarg dels anys la creació de nous gegants i ele-ments del bestiari igualadins que han ballat ells pels carrers i les places d’Igualada. Avui en dia la parella està catalogada dins del grup de gegants

centenaris. Malgrat que no han sortit gaire de la capital de l’Anoia són una parella molt coneguda.

L’any 1856 ja es comença a parlar de la construcció d’uns gegants per al barri, i l’any 1857 s’estrena l’ac-tual parella de gegants. Per poder-los construir es va fer una recol·lecta extraordinària en la qual es va demanar un duro de plata a cadascun dels prin-cipals propietaris del barri, que, en aquella època, era un bon donatiu. També s’organitzà una rifa que va aportar un total de 200 pessetes i escaig, de manera que es reuní una quantitat suficient per sufragar la construcció de la parella.

Consultant el llibre de comptes del barri, trobem una anotació de l’any 1857 on consten 161 reials abonats com a despeses dels gegants, i se’ns ex-plica que la tasca de la construcció dels gegants fou encarregada al veí Medardo Vilaseca de Cal Medart, mentre que, dels vestits i complements, se n’encarregaren els mateixos veïns del barri. Se-gons Josep Elías, els bustos, els braços i les mans dels gegants foren construïts amb guix, cartró i fusta massissa. Antigament tenien els ulls de vidre i els cossos són de vímet. El gegant anava abillat amb un plomall, un punyal, un paper a la mà i un vestit amb llustrina. Ambdós portaven perruques de cabell natural, i el gegant, barba i bigoti. El ves-tuari de la geganta el féu una modista del barri, tot seguint la moda de l’època. La imatge de la parella ha estat sempre la d’uns menestrals acabalats de l’època en què foren construïts, imatge que més o menys han mantingut a través dels temps, tot i les diverses remodelacions que han sofert i els

46

diversos canvis de vestuari. L’any 1909, amb els diners sobrants de les festes, es va decidir refer l’abillament dels gegants. Catorze anys més tard, el 1923, aprofitant que de la recaptació de les fes-tes d’aquell any van sobrar 54,45 pessetes, es va decidir restaurar els gegants, tot i que malaura-dament no es té cap constància escrita que aques-ta restauració finalment es portés a terme. Deu anys més tard, l’any 1933, de nou sobraren 37,25 pessetes, que es van lliurar a Isabel Vilanova de

Gassó, la qual va encapçalar una llista de subs-cripció voluntària per fer un vestit nou al gegant. L’any 1934 no se celebrà cap festa, només les de culte religiós, però aprofitant que la recaptació ja estava feta es destinaren els diners a la millora de la capella i els gegants. Un cop finalitzada la Guerra Civil espanyola (1936-1939), es van tornar a celebrar les festes, unes festes que inicialment es concentraven durant la vigília i el dia del Pilar, l’11 i el 12 d’octubre, per finalitzar l’endemà amb un ofici de difunts. Posteriorment i amb el pas dels anys, continuaren i s’anaren ampliant al cap de setmana següent, fins a arribar al moment ac-tual, en què les festes tenen lloc durant tres caps de setmana del mes d’octubre.

Els gegants, all llarg de tots aquests 150 anys, han sortit en ocasions comptades d’Igualada, com ara per la Festa Major de Capellades de l’any 1885. La Pilar i en Botines sempre han estat acompanyats per dos capgrossos que simbolitzen una parella de baturros, en honor a la patrona del barri, la Mare de Déu del Pilar. La parella antigament era present a la gran majoria d’actes de les festes del barri i era tradicional que els gegants acabessin les festes ballant una jota aragonesa.

L’any 1914 es publica per primer cop un poema de Jaume Boloix i Canela, amb el títol “Els Gegants de la Font Vella”, poema que va dedicar als entre-mesos i les festes del barri, i que amb el pas del temps seria reproduït íntegrament o parcialment per diversos mitjans de comunicació igualadins. Els primers a editar-lo foren els del periòdic quin-

Els gegants del barri de la Font Vella a la plaça del Pilar. Autor desconegut. [1900]. Arxiu Històric Comarcal d’Igualada

47

zenal Sang Catalana, en la seva edició del dia 19 d’octubre de 1914.

Durant la dècada dels anys quaranta, les sortides de la parella es limitaven només per les festes del Pilar. L’any 1947, en una entrevista al senyor Botines, s’esmenta que el vestuari del gegant era encara l’original del 1857 i que la geganta havia re-novat la indumentària tres vegades. Els gegants, juntament amb la seva estructura, es guardaven des de sempre a Cal March, mentre que el ves-tuari es guardava a Cal Refilat. Actualment els gegants romanen exposats en una capella de l’es-glésia del Roser, església situada al mateix barri. L’any 1953 els cònsols del barri van decidir tirar la casa per la finestra, i van apostar fort per remo-delar de nou la imatge dels gegants. La parella va rebre una restauració a fons, tant de l’ estructura, com de la vestimenta i els complements. Treballs que van fer els veïns, juntament amb les aportaci-ons dels comerciants del barri. Les despeses que-daren reflectides en un inventari detallat, redac-tat en castellà per un dels cònsols de la festa. A partir dels anys seixanta els gegants començaren a participar a les cercaviles folklòriques de la Fes-ta Major igualadina i moltes vegades també als actes de la fira de setembre.

L’any 1980, durant la cercavila de la fira de setem-bre el gegant va caure i va sofrir desperfectes al cap. El gegant fou portat a restaurar a Solsona, al taller de Manel Casserras (1929-1996). L’any 1981, aprofitant la restauració del gegant, l’Emi-li Miramunt va fer una remodelació a fons de la

geganta. L’any 1982 fou una data important per als gegants: celebraven els 125 anys d’existència. La premsa local se’n féu ressò i els gegants durant les festes portaren una banda commemorativa. Durant les festes del 1983, els gegants estrena-ren restauració, perruques i vestuari nou disse-nyat per Emili Miramunt i confeccionat per Pell i Punt d’Igualada. El projecte es finançà gràcies a la subvenció de l’Ajuntament d’Igualada, jun-tament amb la subvenció que va aportar la Ge-neralitat d’un total de 150.000 pessetes. L’aspecte de la parella en aquesta darrera transformació va canviar considerablement, sobretot el del gegant, que va canviar el seu típic barret de menestral per un altíssim barret de copa. Aprofitant l’estre-na del vestuari, els gegants foren batejats. Des-prés d’una votació popular en la qual s’emeteren al voltant de 515 vots, resultaren elegits, per 128 i 96 vots respectivament, els noms de Botines i senyora Pilar. Els noms fan referència a la patrona del barri, i al senyor Antoni Botines i Prat, antic cònsol del barri, un home molt estimat al barri, on tenia una popular botiga de regals, cistells i cortines. Els gegants van ser apadrinats pels nens Òscar Trull i Montiel i Judit Parera Farrès. L’any

Tothom diu a cau d’orella de qui els veu

amb goig passar: Oi que fan bona parella,

oi que fan de bon mirar els gegants de la Font Vella

quan comencen a dansar?

La Geganta du una toia, el Gegant un ceptre d’or

si mirar-los dóna joia, recordar-los fa tristor,

que els recorda el fill del Noya

Quan arriba la tardor.

48

2004, amb motiu del 150è aniversari de les festes del barri, els cònsols d’aquell any van acordar fer un vestuari nou per als gegants amb la intenció de recuperar l’aspecte original que sempre havi-en tingut. La confecció d’aquests vestits nous va anar a càrrec de Maria Teresa Linares Cabretosa i la seva filla Ernestina Morera. Els vestits nous dels gegants es van inspirar en la indumentària que duien a principis de segle xx. L’any 2007, amb

Amb motiu del seu 125è aniversari, els gegants van estrenar vestuari nou, que en canvià la imatge típica fins aleshores. Jordi Miralles Jonch. 1999. Arxiu Ferragut

motiu dels 150 anys, el Botines i la senyora Pilar, per celebrar el seu aniversari, van organitzar un cava tast per a tota la gent d’Igualada i comarca, en què a més a més es van presentar dues plaques de cava amb la fisonomia dels gegants.

L’any 2008 la geganta pateix un accident i cau de cara a terra. S’aprofita l’ocasió per restaurar-la i canviar-li la perruca. El 2009 els gegants surten per primer cop d’Igualada, són convidats a l’expo-sició amb motiu del 150è aniversari dels gegants de Badalona, on s’estan quinze dies.

Actualment, a causa del seu delicat estat de con-servació, els gegants només es poden veure du-rant la cercavila de les festes del barri i des del 2014 són els gegants que acompanyen el trasllat de la imatge de sant Bartomeu des de l’església del Roser fins a la basílica de Santa Maria. A més a més, estan a l’espera d’una nova restauració que els deixi com nous i que els permeti de continuar amb una vida activa, a més de ser exposats a la Casa de la Festa d’Igualada, amb la resta de pare-lles de la ciutat.

49

En Botines i la Pilar exposats davant de Santa Maria, el dia del Pilar. Lluís Ardèvol i Julià. 2012

50

IGUALADA, SANT IGNASI

Gegant

Nom: Ignasi

Pes: 50 kg

Alçària: 380 cm

Constructor: Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Igualada

Any d’estrena: 1918

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Rosseta

Pes: 45 kg

Alçària: 380 cm

Constructor: Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Igualada

Any d’estrena: 1918

Material: cartró pedra

Els gegants del barri de Sant Ignasi són la sego-na parella més antiga que es conserva a la ciutat d’Igualada. La parella va ser adquirida per subs-cripció popular entre els veïns del barri l’any 1918 a Barcelona i va costar un total de 750 pessetes, juntament amb el seu vestuari. Es diu que foren adquirits a El Ingenio i dissenyats i construïts pel mateix Benet Escaler. Tot i que van ser adquirits l’any 1918 amb la intenció de poder-los estrenar per les festes d’aquell any, malauradament això no es va poder fer fins un any més tard, el 1919, ja que la ciutat estava de dol per la mort d’uns veïns del

barri, com a conseqüència d’una epidèmia de grip que havia afectat tota la ciutat d’Igualada.

El barri de Sant Ignasi antigament era conegut com el barri del Bassot o de Xauxa, les seves fes-tes eren de les més antigues i de més anomenada d’Igualada. Les festes s’iniciaren pels volts del se-tembre de l’any 1885 i l’any 1970, amb el declivi de les processons de Corpus, es van deixar de celebrar.

La parella anava abillada de nobles medievals i portava unes perruques elegants de cabell natu-ral, tot i que molt sovint la geganta duia un ves-tuari indefinit i anava pentinada a la moda i se-gons l’ocasió, i a vegades duia el cap cobert per una mantellina. Malgrat que el barri no disposava de geganters propis, la parella era portada pels gegan-ters d’Igualada. Per tant, era molt normal veure’ls a les processons de Corpus juntament amb altres gegants dels barris igualadins, o fins i tot que sor-tissin per la Festa Major amb la resta de parelles de la ciutat.

Els gegants de Sant Ignasi acompanyats pels gegants vells de Sant Agustí l’any 1939. Autor Procopi Llucià. Arxiu Històric Comarcal d’Igualada

51

L’any 1943 els gegants de Sant Ignasi van visitar Calaf amb motiu de la Festa Major. Autor desconegut. 1943. Arxiu Històric Comarcal d’Igualada

52

Els gegants van sobreviure miraculosament als es-tralls de la guerra possiblement guardats en algun celler o algunes golfes d’algun veí del barri. Un cop passada la contesa bèl·lica van tornar a sortir al carrer. A principis de la dècada dels anys quaranta els gegants van participar a les processons de Cor-pus d’Igualada per substituir els gegants de la ciu-tat desapareguts durant la Guerra Civil. La parella fins i tot va ser convidada a assistir a la Festa Major de Calaf l’any 1943 com a gegants d’Igualada.

A finals dels anys cinquanta els gegants van estre-nar nou vestuari, confeccionat per veïnes del bar-ri, i es va aprofitar per fer-los créixer un parell de pams, per dotar-los d’una alçària molt més simi-lar a la de la resta de gegants de la ciutat. A partir dels anys seixanta i fins a mitjan anys noranta la parella va participar assíduament a les festes ma-jors de la ciutat, fins que per causes desconegudes van ser desats al Museu del Traginer d’Igualada. Finalment l’any 2000 van ser recuperats de l’oblit i actualment la parella conviu amb els altres gegants d’Igualada.

L’any 1982, arran d’un accident durant la Festa Ma-jor, els gegants van resultar molt malmesos. Foren restaurats l’any 1984 per Emili Miramunt, un ge-ganter que tenia cura de tots els gegants d’Iguala-da, que els canvià les perruques per unes de noves. L’any 1985 els gegants van anar a Sant Quirze del Vallès amb motiu de l’estrena de la seva parella de gegants i a Castelló d’Empúries. L’any 1987, vist el seu estat precari de conservació, els veïns del bar-ri van demanar a l’Ajuntament d’Igualada que es

fes càrrec d’assumir el cost total de la restauració de la parella, ja que els veïns no tenien prou mit-jans econòmics per assumir una despesa tan eleva-da. Els gegants van rebre una restauració seriosa, aquest cop per mans més expertes. La tasca la va fer el taller de Can Boter de Tiana. Els gegants van ser restaurats a fons, i es va aprofitar l’ocasió per canviar-los el vestuari seguint la línia de nobles medievals. El canvi més important fou la substi-tució de les perruques de cabell natural per perru-ques fetes de cartró pedra.

Tot i que els gegants mai no han estat batejats, se’ls coneix amb els noms de Gegant i Geganta i tam-bé d’Ignasi i Rosseta; de fet, el nom de la geganta ve donat pel color dels seus cabells. Actualment els gegants surten per la cercavila folklòrica de la Festa Major d’Igualada i la processó de Sant Barto-meu, entre altres actes. La resta de l’any romanen exposats a la Casa de la Festa, al Museu de la Pell d’Igualada. La parella està pendent d’una restaura-ció seriosa.

53

Els gegants de Sant Ignasi exposats a la plaça de Cal Font d’Igualada. Lluís Ardèvol i Julià. 2007

BAGES

56

CARDONA, BARRI MAJOR

Gegant

Nom: Borrell II

Pes: 50 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: Deogràcies Valls

Lloc: Cardona

Any d’estrena: 1834

Material: cartró pedra, vímet

Geganta

Nom: Letgarda

Pes: 45 kg

Alçària: 300 cm

Constructor: Deogràcies Valls

Lloc: Cardona

Any d’estrena: 1834

Material: cartró pedra, vímet

Era l’any 1834 quan, amb motiu de l’octava de Cor-pus, sortien per primera vegada uns gegants al carrer Major de Cardona, creats sota l’empara de Deogràcies Valls, sastre del barri i impulsor de les festes.

A diferència d’altres poblacions, a Cardona, els gegants són propietat de cada barri. És per aquest motiu que se’n té molt poca documentació, ja que en els escrits de l’època s’esmenten poc o molt poc les notícies vinculades a aquests elements. Fins i tot en la notícia que ens en dóna Joan Amades

en el seu llibre Gegants, nans i altres entremesos, s’explica erròniament que n’hi ha quatre parelles: “Aquesta població posseeix quatre parelles de Ge-gants, una per a cada barri. Totes concorren a la processó de Corpus, i per la seva festa particular cada barri treu la seva respectiva. Que nosaltres sapiguem, no tenen tradició ni evolucionen al so de cap aire especial i propi”.

Els gegants del carrer Major són els primers ge-gants que tenim documentats que hi ha a la vila, tot i que segueixen altres entremesos de gran inte-rès: l’àliga, que ja sortia a les processons de la Festa

Els gegants del barri Major de Cardona durant les festes del barri. Autor desconegut. [1905]. Fons Joan Amades. DGCPAAC

57

En Borrell i na Letgarda davant de l’Ajuntament de Cardona, amb motiu del centenari dels gegants del barri de la Fira. Lluís Ardèvol i Julià. 2008

58

Major en honor a la Mare de Déu del Patrocini l’any 1674 –“se feu professo general per la vila ab totes les creus y tabernacles, tiraren les pesses del castell y dansa la àguila”–; el ball de bastons, documentat des del 1704, que acompanyaven la imatge de la Mare de Déu durant les processons de la Festa Major, i els nans del barri Mercat, obra de l’última meitat del segle xvii, que sorgiren per les festes de l’octava de Corpus.

En el transcurs dels anys, els gegants del carrer Major han patit diverses reformes. L’any 1899 van estrenar vestits nous amb motiu de la processó per commemorar el cinquè centenari del tras-llat de les relíquies dels sants màrtirs Celdoni i Ermenter de Cellers a Cardona. I l’any 1958 se’n construïren de nou els braços obra de Josep Ser-ra, conegut com Pepet Moreno. La modista va ser Dolors Mulet; el barret del gegant el va fer Rita Torra i els pentinats, Maria Serra.

Amb motiu del 150è aniversari, celebrat l’any 1984, van ser restaurats per Manel Casserras Boix i van estrenar vestits i pentinats nous, coincidint també amb la primera trobada de gegants cele-brada a Cardona. Fins aleshores els gegants no rebien cap nom; va ser en aquest moment que es van batejar amb els noms de Letgarda i Borrell II, el comte de Barcelona que va atorgar la Carta de Repoblament a Cardona l’any 986.

L’any 2002 la comissió de festes del barri Major i els Geganters de Cardona van acordar fer una còpia dels gegants centenaris perquè assistissin a les diferents trobades que es fan. Aquests gegants

són obra de l’artista cardoní Toni Mujal, els ves-tits són de Carme Cabanelas i els pentinats, de Montse Salinas.

Els gegants ballen al so de l’Americana del car-rer Major, partitura anònima transcrita l’any 1986 per Antoni Ribas.

59

CARDONA, BARRI DE LA FIRA

Gegant

Nom: Romeu

Pes: 55 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: Miquel Serra i Mosella, El Sabater Fraret

Lloc: Cardona

Any d’estrena: 1908

Material: cartró pedra, guix, vímet

Geganta

Nom: Julieta

Pes: 50 kg

Alçària: 300 cm

Constructor: Miquel Serra i Mosella, El Sabater Fraret

Lloc: Cardona

Any d’estrena: 1908

Material: cartró pedra, guix, vímet

Els gegants de la Fira van néixer l’any 1908. Fins aleshores només hi havia els gegants del carrer Major. El Corpus, juntament amb la Festa Major, era una de les festes que es vivia amb més intensi-tat i es coneix la rivalitat que hi havia entre barris per fer unes festes més lluïdes que les dels altres.

Un dels elements més antics que sorgeixen d’a-questes festes dels barris van ser probablement els nans de la plaça Mercat. Amades, en el llibre Gegants, nans i altres entremesos, en deia: “N’hi ha una sola parella, per cert, molt graciosa i es-

caient. Llurs vestits s’adiuen del tot amb l’expres-sió de llurs testes i hi formen un conjunt harmònic i pintoresc. Poden ésser considerats com dels mi-llors de Catalunya, no per llur mèrit artístic, ans per l’harmonia del conjunt i per llur graciosa visió, molt en concordança amb el paper que els és des-tinat”.

Per revitalitzar les festes del barri de la Fira, l’any 1908, Miquel Serra i Mosella, conegut popular-ment amb el nom de Miquel Fraret, va fer les es-cultures dels gegants en col·laboració amb Antoni

Els gegants del barri de la Fira, el dia de la seva estrena, juntament amb el seu constructor, Sabater Fraret. Autor desconegut. 1908. Arxiu Joan Company

60

Els gegants del barri de la Fira de Cardona, davant

de l’Ajuntament, el dia del seu centenari.

Lluís Ardèvol i Julià. 2008

61

Puig, que els va pintar, la modista Torruella i el prior d’aquell any Agustí Fortich i Codina. La seva particularitat rau en el fet que es van fer amb cartró sinó amb guix i vímet, seguint la tècnica de l’escola d’Olot.

Popularment se’ls coneix com Romeu i Julie-ta, encara que no se sap el perquè de l’elecció d’aquests noms. Durant les festes dels barris ba-llen l’Americana de la Fira i el Vals de la Fira, da-tades l’any 1896, d’autor anònim i transcrites per Antoni Ribas Domènech, i interpretades tradi-cionalment per la Banda de Música de Cardona.

Van assistir al Concurso Provincial de Gigantes celebrat a Terrassa l’any 1950 amb motiu del cen-tenari dels gegants vells d’aquesta ciutat i l’estre-na dels nous. La forma de ballar, molt diferent a la de la resta de gegants, i l’entusiasme de la gent que els aplaudia van provocar que l’Ajuntament atorgués un premi especial al ball dels gegants cardonins.

L’any 1978, durant el seu 75è aniversari es van restaurar i es van fer vestits nous per a les figu-res. Han estat restaurats diverses vegades, pri-merament per Manel Casserras Boix i anys més tard per Toni Mujal.

Les priores del barri de la Fira van decidir ho-menatjar el creador dels gegants, Sabater Fraret. Per aquest motiu, l’any 1996 es va fer un gegant amb la imatge de Miquel Serra, un home empre-nedor que feia d’agutzil i gran potenciador de les festes del Corpus cardoní.

Antigament era cada barri qui feia dansar els seus gegants durant la processó i les respectives festes dels barris. No va ser fins a l’any 1978 que el col·lectiu El Rovell de l’Ou va organitzar de nou la celebració de la capvuitada de Corpus. Aquest grup neix per portar els gegants i reactivar les ac-tivitats culturals a la vila, ja que era molt difícil trobar portadors per als gegants. L’any 1987 l’en-titat es va convertir definitivament en la Colla de Geganters de Cardona. S’encarreguen, amb la complicitat dels barris, de treure els gegants durant les diades grans de la vila, i cada parella en el seu barri respectiu.

L’any 2008, durant la Fira de Cardona i amb motiu del seu centenari, es van restaurar els an-tics gegants i se’n van refer els vestits. Al mateix temps es van presentar les còpies dels centena-ris, obra de Toni Mujal. Aquests, que van ser apa-drinats pels gegants de Santa Maria del Mar de Barcelona. A partir d’aquell moment els gegants originals surten només en ocasions especials.

62

MANRESA

Gegant

Nom: Gegant Vell

Pes: 83 kg

Alçària: 357 cm

Constructor: Ramon Padró

Lloc: Manresa

Any d’estrena: 1840

Material: fusta

Geganta

Nom: Geganta Vella

Pes: 74 kg

Alçària: 345 cm

Constructor: Ramon Padró

Lloc: Manresa

Any d’estrena: 1840

Material: fusta

Els Gegants Vells de Manresa són les figures histò-riques més importants del patrimoni folklòric de la ciutat. Tot i que encara avui en dia la seva data de construcció planteja molts dubtes, hom creu que daten del 1840. Malgrat tot, el document més antic trobat a l’Arxiu Municipal és de l’any 1602. I per tant, molta gent apunta la hipòtesi que potser encara són els del 1602.

Segons les actes institucionals, l’any 1840 s’abonà una quantitat elevada per a la construcció de les noves figures. L’any 1814, una instància dirigida a

l’Ajuntament demana que “se sirva mandar cons-truir unos gigantes aunque no sean tan grandes como los que havia...”. L’autoritat municipal res-pon que, per manca de diners, no pot atendre la petició, però que ho farà al més aviat possible. El recanvi tardarà prop de quaranta anys a fer-se. L’origen dels gegants nous presenta interrogants que no ha estat possible resoldre, tot i haver es-tudiat la documentació corresponent a diversos anys propers a 1840, data en la qual es fa efectiva la factura per la seva construcció. Tot fa pensar

Els gegants vells, vestits de turcs otomans, van visitar Barcelona amb motiu del Concurs de Gegants i Monstros Típichs, l’any 1902. Fons Joan Amades. DGCPAAC

63

que foren encarregats a algun taller forà, però cal considerar que aquest supòsit de moment no està documentat.

Els gegants prengueren part, l’any 1902, al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs, on foren obsequiats per la seva riquesa amb una medalla d’or. També a principis de segle visitaren la vila d’Artés. L’any 1930 la parella visità Sabadell amb motiu de l’estrena dels seus gegants, i l’any 1950 també prengueren part al Concurso Provincial de Gigantes de Terrassa, amb motiu del centenari de la parella vella.

La parella, al llarg dels anys, ha estat objecte de diverses transformacions. En un principi vestien de nobles medievals d’estil anglès, cap a final del segle xix van ser vestits de turcs otomans, imat-ge que durà fins a l’any 1925. Possiblement la re-novació de 1925 fou el canvi d’imatge més radical, en què el gegant deixa de simbolitzar un cabdill i passa a ser un personatge medieval majestuós i la geganta, una dama vestida en consonància amb la seva parella. Aquesta vestimenta va durar cin-quanta-set anys, durant els quals es deteriorà pro-gressivament. Cap a principis dels anys seixanta es vestiren de reis medievals i, de fet, avui en dia encara es pot veure aquesta imatge al Museu Co-marcal de Manresa, on romanen exposats.

Els gegants vells van estar en actiu fins a l’any 1982, data de la seva “jubilació”. Foren substituïts per una rèplica creada per Manel Casserras. Es va aprofitar l’ocasió per restaurar-los i pintar-los de nou. No obstant això, els gegants no es jubilaren

del tot, ja que durant molts anys sortiren el diu-menge de Festa Major per fer el seu ball solemne, El ball dels Gegants Vells de Manresa, amb música de Manel Camp i coreografia de M. Alba Anfruns.

Malauradament el seu estat de conservació, el pes elevat i sobretot el perill que comportava el seu ball, tant per als geganters com per al públic, van fer que fossin arraconats i que es decidís restau-rar-los a fons per poder-los preservar i exposar al museu de la ciutat.

El 12 de gener de 1996, gràcies a l’oferiment desin-teressat del membre de la colla gegantera i profes-sor d’arts aplicades Juli Logan, s’inicià el projecte. Després de gairebé dos anys de feina delicada, es descobrí una troballa singular: els caps dels ge-

Els gegants vells de Manresa, acompanyats pels sis nans, geganters i músics, a la plaça de l’Ajuntament de Manresa. Autor desconegut. [1920]. Arxiu Amadeu Muntalà Moreno

64

gants eren les peces originals de fusta que, en el seu moment, havia fet el tallista manresà Ramon Padró; en canvi, les mans eren de cartró pedra. Com a fet important cal destacar també que els seus braços són articulats, per tant podien can-viar de posició, segons els convingués i segons la rellevància de l’acte en què participessin. La feina de restauració també va servir per revisar a fons les corones, les perruques i el vestuari. També es va aprofitar l’ocasió per reproduir els cavallets de nou. Val la pena esmentar que els gegants vells de Manresa són l’única parella de Catalunya que té cavallets amb sis potes.

Finalment el 14 de febrer de 1998 els gegants es van presentar a Manresa en el transcurs d’una trobada de gegants centenaris en honor seu. El 6 d’octubre de 2001, amb motiu de la festa dels cinquanta anys de la Pubilla, es traslladen defini-tivament al Museu Comarcal de Manresa, on es conserven com a elements del patrimoni històric i festiu de la ciutat.

Malgrat la seva exposició permanent, la parella, de manera excepcional, encara va fer quatre sorti-des més. A l’Arboç, el 23 d’agost de 1998; a Terras-sa, en una exposició, l’any 2000, amb motiu dels cent cinquanta anys dels gegants de Terrassa, i a Sant Cugat del Vallès, del 8 al 18 de novembre de 2000, amb motiu de la mostra folklòrica “La festa major a Catalunya”.

Puntualment, van tornar a sortir del Museu per formar part de l’exposició “Gegants de Museu”, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i

la Geltrú, del 18 de juliol a l’1 d’agost de 2009, amb motiu dels trenta anys dels gegants grossos de la capital del Garraf.

Presentació de la restauració dels gegants vells de Manresa, l’any 1998. Arxiu Amadeu Muntalà Moreno

65

MONISTROL DE MONTSERRAT, GEGANTS DEL CARRER DE VISERTA

GegantNom: Ramir

Pes: 73 kg

Alçària: 355 cm

Constructor: El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1914

Material: cartró pedra

GegantaNom: Constança

Pes: 65 kg

Alçària: 350 cm

Constructor: El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1914

Material: cartró pedra

L’origen d’aquests gegants es remunta a l’antiga ce-lebració de l’octava del Corpus Christi a Monistrol. Era un costum molt arrelat a la vila que en la capvui-tada del Corpus –els vuit dies posteriors a la festa– cadascun dels carrers de la població fes enramades, processons i festes populars. En aquestes celebraci-ons hi havia una certa rivalitat sana per veure quin dels carrers feia la passada més lluïda, durant l’ana-da a l’església parroquial perquè els fidels oïssin la Santa Missa, i quin carrer feia els guarniments més elaborats i destacats per a l’ocasió.

Es té constància, per fonts orals, que, a mitjan se-gle xix, els veïns del carrer de Viserta ja feien els seus propis gegants a fi i efecte d’amenitzar la seva festa. Segons sembla, es bastien d’una forma molt casolana. Així doncs, per fer els caps s’empraven coixineres de plomes amb perruques i una carota; per als cossos, màrfegues plenes de pellofes de blat de moro, i per simular els braços, s’utilitzaven uns calçotets llargs omplerts de serradures o altre far-ciment. El toc final el donaven els complements,

Estrena dels gegants del carrer de Viserta. Autor desconegut.1914. Col·lecció Jordi Miralles Jonch, Arxiu Ferragut

66

tots cedits pels mateixos veïns; així, el millor co-brellit servia per al vestit dels gegants, i les arra-cades, medalles, collarets, mocadors i altres ob-jectes s’empraven per acabar de guarnir-los.

L’aspecte que oferien aquests personatges era tan casolà que, a causa de la seva manufactura po-pular, gairebé semblaven espantalls més que no pas gegants per embellir la festa. Aquesta fou la raó de la seva supressió. I així fou com, durant les festes del carrer Viserta de l’any 1913, hom pensà a comprar una parella de gegants nous de trinca; l’adquisició es féu al prestigiós taller barceloní El

Ingenio. Es desconeix l’autoria de les figures, però per l’època i l’estil en què van ser construïdes, tant es poden adjudicar a l’escultor Benet Escaler, com a un dels seus col·legues, Eusebi Vidal. Per afrontar les despeses es féu una recapta popular entre els veïns, amb aportacions setmanals de 25 cèntims. En tractar-se d’unes festes de carrer i com que els seus estadants no disposaven dels di-ners suficients per comprar una parella comple-ta, només s’adquiriren els bustos dels dos gegants per un preu total de 250 pessetes. Els cossos van consistir en sengles costellams de vímet, agençats a Cal Cisteller i, com a mans, es van fer servir uns

Els gegants del carrer de Viserta a l’era per la festa del carrer. Autor desconegut. 1950. Arxiu David Blasco

67

guants degudament arranjats. La indumentària fou confeccionada a Cal Sucre. L’estrena de les fi-gures tingué lloc el dia 16 de juny de 1914, dimarts de la capvuitada de Corpus, que s’esqueia dins de la celebració de la festa del carrer.

Aquests gegants només sortien durant la festa es-mentada, amb una única excepció quan, durant la processó de Corpus que feia la parròquia, els situaven a l’entrada del carrer Viserta –a cal Sis-cu, per més senyes–, com a senyal d’acatament al Santíssim Sagrament. Passada la festa es des-muntaven, i les distintes peces es repartien entre els veïns del carrer; així, un es cuidava dels caps; un altre, dels vestits, i la resta es feia càrrec de les estructures, les mans, els cossos o els braços, fins al Corpus de l’any següent, quan es tornaven a muntar i a vestir. A la primeria dels anys quaranta del segle xx, es van comprar unes mans que van resultar molt desproporcionades en comparació amb la imatge escultòrica dels gegants.

Anys a venir, el pas del temps i el mal estat de conservació de les peces féu sorgir entre els veïns la idea de comprar una nova parella i, alhora, de desprendre’s de la vella, no solament pel seu mal estat, sinó també pel pes excessiu de la gegantes-sa, que feia difícil la tasca de trobar voluntaris a l’hora de fer-la ballar. Així doncs, n’encarrega-ren una de nova als gestors del mateix taller que construí els gegants vells, El Ingenio, i en aquesta ocasió, seguint un model que havien adquirit feia poc temps, atribuït a l’escultor olotí Josep Soy. Aquesta nova geganta també es finançà amb els

diners recollits mitjançant subscripció popular entre els veïns del carrer. Un cop feta, va semblar que tenia una fisonomia massa jovenívola a l’hora de fer companyia al vell gegant, de faccions més ferrenyes. Per aquest fet casual i també per l’afec-te que encara desvetllava en els veïns aquella vella companya del gegant, el constructor va tenir la bona pensada de restaurar-la i, alhora, de dotar la parella, en conjunt, de nous cossos, braços i mans de cartró pedra, amb la qual cosa el conjunt va esdevenir un tercet. El 1953, fou estrenada la nova figura, la qual va desfilar acompanyant els gegants vells restaurats. Suposadament, fou a partir de llavors que hom anomenà popularment la parella com el Vell i la Vella, i a la nova geganta com la Jove, mentre que, per tal d’explicar la nova incorporació, la tradició popular ha volgut que fos filla dels gegants vells, precisament, la gegan-ta més jove del carrer de Viserta.

Als inicis dels anys vuitanta del segle xx i amb el ressorgiment de la cultura popular catalana, s’ini-cia el costum de dur a terme trobades de gegants i, així, les estrenes de noves peces es fan habituals en molts pobles de Catalunya, mentre que nom-broses colles geganteres de nou encuny s’encar-reguen de vetllar per la seva conservació i tenen cura del seu manteniment. És en aquest context que es creà, a iniciativa dels veïns que organit-zaven la festa del carrer, l’Associació de Veïns AFUM. Amb membres d’aquesta entitat, fundada l’any 1983, es formà la colla de geganters de Vi-serta que, després d’aconseguir el permís per part dels veïns de treure els gegants fora de Monistrol,

68

van ser protagonistes de les primeres trobades ge-ganteres a la vila i de les d’altres indrets, amb els intercanvis pertinents. El costum modern de ba-tejar els gegants amb nom propi va deixar orfes de filiació completa els gegants del carrer de Viserta, i això suposava que els geganters monistrolencs, allà on anaven, quan eren preguntats pels noms dels seus gegants, no sabessin què contestar. Per això, davant d’aquesta mancança, s’acordà deci-dir en reunió veïnal els noms que rebrien a partir d’aleshores els gegants. I els escollits foren Ramir i Constança per als gegants vells, i Diana per a la jove. El nom de Ramir, atesa la semblança amb el de Remigi, fou escollit en honor de Remigi Jun-cà, un conegut cirurgià, veí del carrer de Viserta i batlle de la població, molt recordat, i que morí durant la Guerra Civil espanyola. Els noms de Constança i Diana van ser triats, segons sembla, sense que hi hagués cap mena de rerefons d’ho-menatge particular.

Arran de la creació de la colla gegantera i a causa del desgast en el vestuari de la geganta vella pels gairebé quaranta anys d’ús, hom veié la necessi-tat de renovar-lo, circumstància que es produí a les envistes de la festa del carrer, l’any 1983. La tasca fou encomanada a Maria Cinta Vergés. La indumentària del gegant també fou objecte de re-novació uns anys més tard, el 1989, quan estrenà un vestit de tonalitats blavoses, confeccionat per la modista esmentada. Un artista forà, de cog-nom Batista, fou l’encarregat de pintar de nou els gegants, per encàrrec de Joaquim Espinosa, co-fundador de l’AFUM i aleshores president de l’en-

titat. L’any 1991, l’artesà Francesc Cisa i Camps, amb taller a la localitat berguedana de Bagà, restaurà les tres figures i novament Maria Cinta Vergés confeccionà vestits nous per a les dues ge-gantesses, de tonalitats crema i rosa.

Un fet destacat fou el reconeixement que la Gene ralitat de Catalunya tingué envers els ge-gants vells, fent-los obsequi d’una medalla com-memorativa amb motiu del seu 80è aniversari, l’any 1994.

L’any 1998, amb la finalitat de preservar les figu-res dels gegants del desgast i el mal estat ocasio-nats per la utilització constant en festes i sorti-des, s’encarregà a l’escultor cardoní Antoni Mujal una rèplica exacta dels gegants vells, així com la restauració de les testes originals i també la de la gegantessa jove. Com a curiositat, val a dir que, tal com es féu amb els seus antecessors, la cons-trucció d’aquesta nova parella de gegants també fou possible mitjançant el finançament per subs-cripció popular entre els veïns. Des de llavors, els gegants vells van romandre guardats a les depen-dències de la colla de geganters, a l’espera d’una nova restauració a fons, a fi de poder tornar a amenitzar les festes del seu carrer.

I això va succeir l’any 2014, amb motiu de la cele-bració del centenari dels gegants vells de Viserta, quan es proposà la recuperació de la parella, amb una remodelació d’imatge que va dotar-la de la categoria que, pel fet de tractar-se de peces cente-nàries, li pertocava. Joan Pozo i Marcet, geganter de gran renom a la vila, fou el dissenyador del ves-

69

tuari actual, que es basa en la moda del segle xvi; Jordi Banqué i Pablo, modista d’ofici, fou l’encar-regat de confeccionar-lo. Desglossant-ho tot una mica, podem esmentar que la roba de vellut i l’ar-milla del gegant provenen de la firma manresana Jordi Garrigó, mentre que la pelleteria fou adqui-rida a La Selecció del Retall, també de la capital del Bages; pel que fa a la geganta, la roba que duu fou subministrada per la casa barcelonina Gas-ton y Daniela, i els maneguins foren confeccio-

nats amb teles adquirides a Ribes & Casals i a la Passamaneria Soler, ambdues firmes de la Ciutat Comtal, mentre que el vel també fou comprat a La Selecció del Retall. Els caps i les mans foren objecte d’estudi, anàlisi i retocs a fons, a càrrec del reconegut atrezzista barceloní Pau Fernán-dez, que féu els encarnaments dels gegants vells, segons el procediment tradicional de pintura a l’oli tan característic de la imatgeria religiosa i festiva de l’escola d’Olot i que és el mateix artista que ja havia fet, l’any anterior, la restauració i la nova policromia de la geganta jove.

Per preservar les figures centenàries dels gegants vells i també amb la voluntat de respondre al de-sig del veïnat de Viserta que no tornessin a l’oblit i a una total inactivitat, s’acordà, d’una banda, de no fer-los sortir fora vila, i de l’altra, que els ge-ganters els poguessin treure i fer-los ballar única-ment a Monistrol, precisament en les dues dates que, al llarg dels anys, han marcat més la seva his-tòria i el rumb de la seva tradició: la Solemnitat del Corpus Christi i la festa del carrer de Viserta.Amb motiu del seu centenari, en Ramir i na Constança van

estrenar restauració i vestits nous. Lluís Ardèvol i Julià. 2014

70

SúRIA, POBLE VELL

Gegant

Nom: Sebastià

Pes: 65 kg

Alçària: 390 cm

Constructor: atribuït a Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1910

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Bàrbara

Pes: 65 kg

Alçària: 390 cm

Constructor: atribuïda a Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1910

Material: cartró pedra

En Sebastià i la Bàrbara són els gegants avis de Sú-ria. Tot i que a Súria van arribar-hi el 1972, aquests gegants són molt més antics. Daten de principi del segle xx i la seva autoria s’atribueix a Benet Esca-ler. Eren gegants de lloguer que van passar de mà en mà durant dècades. La seva imatge sempre ha estat la de nobles medievals, tot i que el vestuari ha anat variant una mica.

De l’any 1910 al 1912 a Molins de Rei trobem docu-mentada fotogràficament una parella molt similar. Amb motiu de la Festa Major en honor a sant Mi-

quel havien llogat aquells anys uns gegants molt semblants. Segons l’article “Quan Sabadell llo-gava gegants” de Marta Ibáñez, “a partir de l’any 1905 i fins el 1916, Sabadell llogarà gegants a El Ingenio de Barcelona”. Casualment, en diverses fotografies del 1914 trobem també una parella de lloguer molt similar tant de fesomia com d’indu-mentària. L’any 1923, dins de l’expedient de Festa Major de Sabadell, localitzem un contracte amb

La parella es va llogar diversos cops per actuar a la Festa Major de Molins de Rei. Autor desconegut. Col·lecció Jordi Batlle i Ardèvol [1910-1912]

71

el senyor Josep Rocarol. En aquest contracte s’es-pecifica el compromís de facilitar una parella de gegants i vuit nans.

Josep Rocarol i Faura (Barcelona, 1882-1961), pintor i escenògraf català, va aprendre esceno-grafia al taller de Soler i Rovirosa, i treballava al teatre Romea de Barcelona i al Centre de Lectura de Reus. L’any 1924 li encarregaren el disseny i la confecció del cartell de festa major i el guar-niment de la rambla. Curiosament aquell mateix any també deixà una parella de gegants i vuit capgrossos. Durant aquest període, es localitzen un parell de fotografies on es poden veure els ge-gants i els capgrossos. Malgrat l’estat llastimós en què es troben i que la indumentària és diferent, els gegants tenen una certa retirada a la parella que havia estat llogada tant a Molins de Rei com anteriorment a Sabadell.

El darrer cop que van ser vistos a Sabadell va ser l’any 1930, amb motiu de la trobada de gegants que es va fer per festejar l’estrena dels seus ge-gants nous. Els sabadellencs els anomenaven ge-gants vells. Més endavant, durant els anys trenta, en altres fotografies també els localitzem en una festa al Poble Espanyol.

Els gegants sobreviuen a la Guerra Civil; aquest cop és la casa de lloguers sabadellenca Casa Closa qui en té la propietat. Emili Closa, nascut l’any 1888, tenia una empresa de sastreria teatral i de lloguer de disfresses, situada al barri de la Creu Alta de Sabadell.

L’any 1925 comença a treballar amb el manteni-ment dels gegants de la ciutat i també el lloguer del vestuari dels capgrossos. Va col·laborar en la trobada de l’any 1930. A partir de la II República es va encarregar del vestuari dels gegants fins al 1959, any en què va morir i l’empresa va tancar i liquidar tot el seu material.

Aprofitant l’avinentesa que la casa Envelats de Josep Gener (després Josep Font i Escat) de Man-resa adquireix una partida de cadires, Casa Closa els obsequià amb els gegants.

Els gegants durant la dècada dels cinquanta, quan vivien a Manresa. Autor desconegut. Arxiu Amadeu Muntalà Moreno

72

Els gegants avis de Súria al Poble Vell durant el Corpus del 2013. Lluís

Ardèvol i Julià

73

Consultant l’article d’Albert Rumbo “Dues histò-ries de gegants i de Súria” podem conèixer la seva trajectòria a Manresa, Josep Gener era un adornista de Manresa que es dedicava a aquest negoci des de final del segle xix. La parella era llogada a les festes majors de la comarca, i els mateixos treballadors eren els encarregats de fer-los ballar. De manera que ja havien visitat Súria en alguna ocasió.

A Manresa també havien participat en represen-tacions de sarsueles del teatre d’Els Carlins durant els anys cinquanta i sortien en cercaviles, concre-tament els dissabtes d’estiu, per anunciar el ball i les activitats esportives, com ara boxa i lluita lliure, que oferia la piscina municipal.

Malauradament, cap als anys seixanta els gegants cauen en desús i són guardats en capses en un ma-gatzem del carrer de Sobrerroca de Manresa. Fi-nalment Josep Graells i Circuns de Súria, impulsor de les festes del poble, adquireix una partida de cadires juntament amb els gegants, i paga 5.000 pessetes per les figures. Un cop a Súria en Josep els féu restaurar per Agustín Arjona, els muntà sobre uns cavallets nous i els vestí mantenint-ne la imat-ge de reis.

Malauradament, l’alçària, el desequilibri i l’excés de pes han propiciat que els gegants no es moguin gaire del Poble Vell de Súria. Normalment es po-den veure el diumenge de Corpus. Els gegants por-ten els noms del copatró de Súria i de la patrona de la mineria, una de les feines més arrelades a Súria.

BAIX CAMP

76

MONTBRIÓ DEL CAMP, CARRER D’AVALL

GegantNom: Pinxo

Pes: 68 kg

Alçària: 335 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: mitjan segle xix

Material: fusta

GegantaNom: Pinxa

Pes: 70 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: mitjan segle xix

Material: fusta

Segons s’explica al segon volum del llibre Història de Montbrió del Camp, de Marc Ribas i Massó, du-rant el segle xviii, el carrer de la Closa ja posseïa una parella de gegants, fet que despertà l’enveja dels veïns del carrer d’Avall, els quals es reuniren i dele-garen dos representants, amb amplis poders, per-què anessin a Barcelona a comprar-ne una altra. Els nous gegants van costar deu unces, un import que s’aconseguí mitjançant una subscripció popular.

No podem precisar quin és l’origen dels gegants del carrer d’Avall ni tampoc determinar si ha existit més d’una parella de gegants propietat del

veïnat. Tanmateix, hem recollit les diferents in-terpretacions que ens han arribat.

La primera, ja mencionada i defensada per la nis-saga de cal Sirlo, és la que porta a encomanar-los a la Ciutat Comtal. No podem determinar amb exactitud si aquests gegants eren propietat d’al-guna de les parròquies del nucli antic barceloní, com ara Sant Cugat del Rec, Sant Jaume Apòstol o Santa Mònica, o bé si es tracta d’uns gegants que ja pertanyien a algun veïnat o carrer de la capital. El que sí que podem afirmar és que l’origen d’aques-tes talles és religiós, ja que es tracta de peces de fusta massissa. Segons fonts orals consultades, del mateix carrer, la parella fou comprada a Barcelona per tal de celebrar el naixement de la nena Puríssi-

En Pinxo i na Pinxa a Tarragona, durant el centenari dels gegants Moros, l’any 1951. Autor desconegut. Arxiu Imma Boquera

77

ma Olives, filla del Sirlo (Antoni Olives i Folch), i que fou coneguda per aquest motiu com la Purís-sima dels Gegants, batejada l’any 1894.

La segona versió –defensada pel llinatge dels Pai-xà, una família del carrer d’Avall molt amant dels gegants– ens fa retrocedir molt més en el temps i ens situa, més o menys, cap a l’any 1870, quan dos personatges, el Climent, de la família Paixà, i el Sirlo, van comprar dos gegants en una subhasta a Poblet. Les licitacions es feien “extra murs”, és a dir, que els frares del monestir no tenien coneixe-ment del que allà s’hi coïa. A Poblet, segons que explica Josep Maria Paixà, besnét d’en Climent, hi van anar amb carro i mula i van poder adquirir aquells dos gegants obrats amb fusta massissa. Se sap que s’havien fet subhastes de mules als vol-tants del monestir de Poblet, en aquella època completament abandonat; malgrat això, no co-

neixem cap notícia documentada sobre subhas-tes de gegants.

Cap dels veïns del carrer d’Avall no va poder saber mai el que van costar aquests gegants, però sí que van acceptar de donar un real al Climent i al Sirlo, per les gestions que havien dut a terme per adqui-rir-los per al gaudi de tots els habitants del carrer.

Per altra banda, Joan Amades –en el llibre Gegants, nans i altres entremesos, editat l’any 1934– explica que al gegant li van haver de fer un cap nou arran d’una caiguda, cosa que no s’ha pogut corroborar mitjançant qualsevol altra font oral o escrita; curi-osament, també fa constar que els gegants prove-nien de la parròquia de Sant Francesc de Reus, un fet, aquest, que no s’ha pogut confirmar, ja que la documentació d’aquesta parròquia fou cremada en gran part. Per al manteniment de la parella sempre s’ha comptat amb la col·laboració dels veïns del

Els gegants, nanos i músics. Autor desconegut. 1940. Arxiu Pepi Pedret Dalmau

78

En Pinxo i na Pinxa a Botarell.

Jordi Miralles Jonch. 2012. Arxiu Ferragut

79

barri, com ara Josep Maria Folch, fuster, que sem-pre ha tingut cura de refer qualsevol desperfecte en l’estructura dels gegants. D’altra banda, les ve-ïnes del carrer els rentaven la cara i les mans amb clara d’ou i els pentinaven de forma primmirada en arribar les festes del Corpus Christi. La geganta la guarnien amb mantellina, una tradició que durà fins a la supressió de les processons del Corpus a finals dels anys seixanta del segle passat.

La reforma més important dels gegants s’esde-vingué l’any 1981, quan el bomber de Reus, Josep Maria Sotoca, que, a la vegada, era escultor i re-gentava un taller al costat de l’església Prioral de la capital del Baix Camp, els practicà una millora estètica important, que els guarí de les deficièn-cies acumulades després d’anys i panys de ballar per carrers i places. La seva intervenció, amb una pintura d’allò més escaient, serà recordada com una de les millors que han tingut les figures del carrer d’Avall al llarg de tota la seva existència. Sotoca, a més, també en gestionà una nova vesti-menta, la qual fou encomanada als Artigau, de la sastreria Malatesta, situada al Poble Sec barceloní i que els gegants estrenaren al setembre de l’any 1981. El vestit del gegant, que duia un espasí penjat a la cintura, era de tons de color carabassa, mentre que el de la seva companya, que sostenia un ram de flors, era més vermellós, i a més, portava unes mitenes a l’estil de les pubilles catalanes.

L’any 1984, Josep Maria Sotoca repintà novament els gegants i en els anys que restaven de la dècada dels vuitanta sempre s’ocupà ell mateix d’aquest que-fer. L’any 1995, Joan Miró, de la Serra d’Almos, els

practicà una nova capa de pintura, però respectant molt l’estil d’en Sotoca, amb la qual cosa gairebé no s’apreciaven diferències. Posteriorment, el 2002, Conxi Borràs també va aplicar uns petits retocs a la parella i aquesta mateixa artista local practicà una altra restauració, l’any 2011, que comportà molts més canvis en el conjunt, atès que els tons de pintu-ra eren diferents dels anteriors; també se’n renovà la indumentària, amb robes estampades i florejades, que van ser adquirides a la botiga El Barato, de Reus, i fou rehabilitada la part superior dels cavallets de fusta, a càrrec de Ricard Navarro i Masdéu. Pel que fa als canvis corresponents a perruqueria i comple-ments, destaca el que li fou practicat al gegant, el 2009, pels membres de la perruqueria Louis, també de Reus, que li arreglaren la barba i les celles. Cal afegir encara que, actualment, la geganta ha perdut les mitenes que li eren tan característiques i també que el seu company ha passat de dur espasa a portar un punyalet lligat al cinturó.

Aquestes dues magnífiques figures, amb testes i mans de fusta massissa, van tenir un cert prota-gonisme a la pel·lícula La plaça del Diamant, i en el decurs del film foren batejats pels suposats ve-ïns com a Pinxo i Pinxa, atesa la seva bona planta. També cal dir que han estat molt viatgers, ja que han arribat fins a París (1983), Maastricht (1984), i Brussel·les i Bruges (1985). Cal destacar, així mateix, la seva participació en la inauguració del campionat mundial de futbol del 1982, a les festes de la Mercè de Barcelona, l’any 1981, i a les troba-des internacionals de gegants, celebrades a Mata-depera, els anys 1982 i 1992.

80

MONTBRIÓ DEL CAMP, CARRER DE LA CLOSA

Gegant

Nom: Rei Moro

Pes: 45 kg

Alçària: 312 cm

Constructor: atribuït a Jaume Solanellas

Lloc: Riudecols

Any d’estrena: mitjan segle xix

Material: fusta

Geganta

Nom: Princesa Cristiana

Pes: 55 kg

Alçària: 303 cm

Constructor: atribuïda a Jaume Solanellas

Lloc: Riudecols

Any d’estrena: mitjan segle xix

Material: fusta

Les referències que tenim sobre l’existència de gegants a la vila de Montbrió vénen d’antic i van lligades sempre a les festes dels diferents barris i carrers.

Segons explica Marc Ribas i Massó, en el segon volum del llibre Història de Montbrió del Camp, la primera notícia sobre la celebració d’unes fes-tes a Montbrió és del 1612,segons es desprèn de les anotacions plasmades en el Llibre de les deli-beracions, en el qual consta que “Lo Consell donà tres sous a Lloréns Vidal per a fer sonar lo timbal

a la profesó de Corpus y que lo dia de capvuitada se feren grans festes populars”. L’any 1752 la festa ja havia agafat més alta volada i se celebrava a di-versos barris –quatre dels quals tenen avui dia ge-gants i/o capgrossos, en el parlar del Baix Camp anomenats nanus– que eren: el carrer de la Closa, el carrer d’Avall, el carrer del Rec, el carrer Major i el carrer de Sant Antoni.

Les primeres referències sobre gegants o figu-res similars són relatives al carrer de la Closa i, concretament, a un ninot de cartró anomenat

El Rei Moro i la Princesa Cristiana a l’entrada de cal Bienvenido Marcó, cap a finals del segle xix. Anton Francesch. [189-]. Arxiu Carme Boquera

81

El Xiquet del Cantó, que penjava, amb l’ajut d’unes cordes, a l’indret conegut com els Quatre Cantons –que corresponia al tancament de la po-blació emmurallada, a la cruïlla del carrer de la Closa amb els carrers del Rec i de la Riera abans que el primer s’allargués fins al Portal del Caputx. Aquest ninot duia un mecanisme per poder-lo fer rodar mitjançant unes manetes. Coetàniament a l’existència d’aquest figurí, també se sap de l’exis-tència d’una mula, un drac i una àliga; aquesta úl-tima era articulada i es dedicava a treure el barret a molta gent del públic que anava a veure la pro-cessó de Corpus; va acabar els dies a les golfes de cal Marçal Mariné, que és al capdamunt del barri de la Closa i, en dur a terme unes obres a la casa, la van llençar perquè estava molt atrotinada, amb la qual cosa va desaparèixer definitivament de les festes locals. Paral·lelament a l’exhibició de tot aquest bestiari, antigament també hi havia el costum de llogar gegants a poblacions properes o de construir-ne alguns de forma casolana, em-prant pals de carro i caps de carabassa.

La primera referència documental que parla d’uns gegants com Déu mana, és al dietari per-sonal de Pere Martí i Miró (1764-1842), que vivia al número 9 del carrer de la Closa, i en el qual consta que “Lo any 1814 vàrem adobar los gegants i varen costar 104 i varen pagar tot lo carrer. Lo qui se’n cuida Pere Martí i Andreu Rius de dur-los a Reus i tornar. Los del carrer de Vall varen anar a Reus per fer uns gegants i no van trobar qui els fessin i varen pendre molta malícia perquè los del carrer de la Closa van trobar qui els feren”. En un

altre apartat, el cronista explica: “Lo any 1817 vaig comprar jo Pere Martí la cota del gegant i va cos-tar dues pessetes i tres vint-i-dosos i tot ho vaig pagar. Hi ha 26 pams de indianes”. I finalment, en un tercer, que “Lo any 1830 vam comprar les faldetes del gegant 6 canes i mitja van costar 12 pessetes i 4 quartos”. Com es desprèn del primer fragment, la rivalitat entre carrers per veure quin posseïa la parella de gegants que feia més goig era ben palesa, mentre que en el segon i tercer fragments, l’escrit ens clarifica que la indumen-tària de les figures corresponia a la d’uns indians, i també que aquesta vestimenta va anar sofrint canvis o es va anar millorant i perfeccionant a mesura que el pressupost ho permetia.

Sobre aquesta suposada primera parella del veï-nat, que no era encara l’actual, un altre testi-moni, el de Marc Ribas i Massó, fa esment que els gegants van tornar de Reus amb un aspecte ennegrit que, segons sembla, no agradà al veï-nat, per la qual cosa van acabar els seus dies a la foguera del centre de la plaça; cal puntualit-zar que el perquè d’aquesta foguera no ha que-dat mai gaire esclarit, ja que no s’ha conservat cap documentació al respecte ni s’ha transmès per via oral cap mena de referència. Hem de fer un salt en el temps per tal de situar-nos, sem-pre segons el mateix autor, a la primeria del mes d’abril del 1894, quan els veïns Maria Guiot i Ca-bré i Salvador Masip i Bargalló, juntament amb altres convilatans, compren una parella de ge-gants a la localitat veïna de Riudecols, amb una àliga i uns saltimbanquis. L’import de tot plegat

82

ascendirà a vint-i-una unces, que seran sufraga-des per subscripció popular. Aquesta parella és la que ha arribat fins als nostres dies, és a dir, el Rei Moro i la Princesa Cristiana. Esculpits pel fus-ter riudecolenc Jaume Solanellas –de la nissaga d’ebenistes de cal Magí, encapçalada pel pare, Magí Solanellas–, representen un sultà àrab i una donzella cristiana, tot emulant les llegendes clàssiques d’amor entre personatges d’ambdues cultures. A l’hora d’obrar la testa de la geganta, s’inspirà en la seva filla, que, diuen, havia mort prematurament, fet pel qual en Jaume, dolgut, es va voler desprendre de la parella gegantina, i fou a causa de la relació que l’avi Magí tenia amb la veïna Montbrió, on vivia una cunyada seva, que els gegants van anar-hi a parar.

Ambdós il·lustres personatges s’han sotmès a diverses restauracions, però se’n conserven els caps, els braços i les mans de fusta; aquestes úl-times, independents del cap i subjectades a les encavallades per mitjà d’uns caragols. A les testes es combina l’ús de la fusta amb el paper premsat i el cartró i estan recobertes de guix, amb diverses capes de pintura.

La troballa, a l’interior de l’estructura de la gegan-ta, d’una etiqueta de la casa de lloguer d’efectes de festa i vestuari Disfraces Paquita, actualment desapareguda, i amb seu al carrer de la Unió de la Ciutat Comtal, ens pot fer pensar que es tracta d’uns gegants de lloguer, molt més antics, i que el gegant devia ser reaprofitat de les restes que no havien anat a parar a la foguera.

A la segona meitat de la dècada dels anys cin-quanta del segle passat, una veïna, Carme Folch, tallà uns nous patrons per tal de dotar d’un nou vestuari la parella i foren unes cosidores del car-rer, entre les quals destaquen Empar Dalmau, Pepita Piqué, Dolors Folch i Fina Matas, les que confeccionaren uns vestits d’un to blau fosc, que van durar fins al 1986 i que encara es conserven. Per tal de donar volum a la indumentària, s’em-praren uns cèrcols de bóta, clavats a les encava-

83

llades, i, amb un sac de palla, es féu més evident el cul de la geganta, mentre que, per augmentar el pitram, es féu ús d’uns altres dos saquets, més petits, farcits igualment de palla i que encara es conserven. Els vestits es guardaven a cal Mistos, els caps a cal Folch i les estructures a cal Bienve-nido Marcó. El ritual de vestir els gegants tenia lloc tant en aquesta darrera casa com a cal Misi o a cal Pere Claro. Les encarregades de pentinar la perruca i de maquillar i reparar la geganta de

qualsevol desperfecte, tot aplicant noves capes de pintura, eren Maria Santa i Carme Gran, respec-tivament.

A finals dels setanta, amb l’arribada de la demo-cràcia, la parella lluirà encara noves perruques, per iniciativa de Maria del Carme Boquera, Pepi Pedret, Emília Solé i Conxi Borràs; les encoma-nen a Marvy Cosmetics, de Barcelona. Tot i la desaparició de les processons del Corpus, els ge-gants, per sort, tornaran a ballar i donaran peu, posteriorment, a la formació de la Colla de Ge-ganters de la Closa.

El 1987, la modista Isabel Boquera Puerto con-fecciona nova indumentària per als gegants, amb unes robes comprades a la fàbrica de cortines Zas i que és la que coneixem actualment; el nou abi-llament fou presentat durant la revetlla de Sant Joan del mateix any. El vestit de la geganta és ara de color blau cel, amb un mirinyac que dóna am-plitud al vestit i una elegància, a l’hora de fer-la ballar, difícil d’igualar. El del gegant és d’un co-lor crema pàl·lid, amb un abric blau fosc. A les mans, sosté una pipa i un ceptre, mentre que la seva companya acostuma a dur un mocador i un ventall, que fou introduït, també el 1987, en subs-titució del ramet de flors que havia dut a les dè-cades precedents. Encara aquest mateix any es va canviar la cabellera natural de la geganta, que fou comprada per segona vegada a l’empresa Marvy cosmètics. Precisament, fou arran del viatge a Barcelona que, en fer el trasllat dels gegants des del camió de transports fins al seu estatge mont-

Els gegants acompanyats pels nanos baixant pel carrer Nou durant la processó de Corpus. Autor desconegut. 1951. Arxiu Dolors Rovira

84

brionenc, lamentablement la geganta va caure. Se li va trencar i foradar el cap, per la qual cosa necessità una nova reparació que, aquesta vegada, anà a càrrec de Josep Maria Sotoca, de Reus.

L’any 1997, amb motiu de la primera trobada de gegants de Montbrió, la parella de la Closa és reto-cada per Conxita Borràs i Moix, qui, seguint les in-dicacions del veí Coll, variarà la tècnica de pintura i es decantarà per la pintura a l’oli; també es refor-ça l’estructura interna, tasca encomanada a Joan Miró, constructor de gegants i elements escènics a la Serra d’Almos. Arribats a l’any 2006, els cabells i la barba del gegant Moro també van ser substitu-ïts per uns de nous, que foren confegits també per l’empresa Marvy, suara esmentada.

Com a darrera novetat, cal fer esment de la troba-lla, duta a terme en els darrers mesos per Merit-xell Blay, a la part interior de la testa del gegant Rei Moro; es tracta d’uns retalls de diari de l’any 1883, on es parla de la mort del pintor francès Gus-tave Doré. Aquest fet indica que suposadament en aquell any es va dur a terme la construcció –o bé una reforma– dels personatges, si més no, del masculí, per la qual cosa hem de considerar que els gegants actuals tenen, com a mínim, l’antigui-tat corresponent a aquesta data.

Actualment, aquella roba d’indiana –del 1814-1817, aproximadament– ha estat objecte d’estudi, al Mu-seu Tèxtil de Terrassa, per part dels especialistes Antoni Bargalló i la seva filla, els quals han deter-minat i, a la vegada, han confirmat que les robes i teixits són d’indiana, tant pel que fa a l’estampació

com pel tacte, i també perquè tenen les mesures expressades en canes, tal com ja indicava Pere Martí en el seu diari personal; per tant, la suposa-da antiguitat dels induments esmentats està més que demostrada.

Normalment, a les sortides, acompanyen el Rei Moro i la Princesa, la Vella i l’Oliver Hardy, dos capgrossos obrats per Lambert Escaler i adquirits a El Ingenio durant la dècada dels anys quaranta del segle passat.

85

El Rei Moro i la Princesa Cristiana han mantingut la seva imatge al llarg dels anys. Lluís Ardèvol i Julià. 2009

86

REUS, VITXETS

Gegant

Nom: Vitxet

Pes: 45 kg

Alçària: 257 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: [1805]

Material: cartró pedra, fusta

Geganta

Nom: Vitxeta

Pes: 42 kg

Alçària: 237 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: [1805]

Material: cartró pedra, fusta

La referència documental més antiga de gegants a Reus data del 1620, quan acompanyaren, jun-tament amb altres balls i entremesos, el consell municipal a ofici a la prioral de Sant Pere el dia de Sant Sebastià (antiga festa major d’hivern de la vila). El 1621, una anotació del Protocol de Pòlis-ses i Albarans de Claveria de 1601-1644 assenyala el pagament, a càrrec del municipi, dels porta-dors i dels músics, i el 1635, una nota al Llibre del Consell constata la voluntat del consell munici-pal de fer vestits nous per a les figures.

Des d’aleshores, els gegants han sortit de forma més o menys regular per Corpus i Sant Pere, a més de participar en altres diades significatives com, per exemple, per acompanyar la Mare de Déu de Misericòrdia (1683), per festejar la rebuda del títol de ciutat (1712) o per celebrar la fi d’una epidèmia (1885).

Tot i que hi ha diverses versions sobre l’any exac-te en què s’estrenaren els Vitxets, els Moros i els Indis, en general s’accepta que fou per les festes celebrades del 23 al 26 de novembre de 1805 amb motiu de la col·locació de la primera pedra del ca-nal que havia d’unir Reus i Salou, malgrat que el document d’aquesta celebració conservat a l’Ar-xiu Comarcal no els esmenta. A més, els autors que afirmen que s’estrenaren en aquest esdeveni-

Els Vitxets de Reus l’any 1926. Autor desconegut. Arxiu Joan Amades – DGCPAAC

87

ment no coincideixen en l’any: Güell i Mercader situa les festes el 1802; Pere Llord (Eduard Toda), el 1803; Pere Cavallé, el 1805; Pere Gras, el maig de 1806 i Andreu de Bofarull, més genèric i proper cronològicament a la celebració, a principi del segle xix. Per acabar-ho d’adobar, l’1 de juny de 1902 La Renaixença publicà: “enguany compleix una centúria que foren estrenats les 3 parelles de gegants”. En tot cas, es pretenia fer un grup ge-ganter que figurés de les quatre parts del món en referència a l’important comerç reusenc de l’èpo-ca, però segurament per causes econòmiques no-més es pogueren fer els representants d’Europa, Àsia i Amèrica.

Tanmateix, tenim notícies anteriors que ens fan pensar que aquestes figures ja existien. Una des-

cripció d’Andreu de Bofarull sobre els gegants es- trenats (amb les testes dels anteriors) el 1725 ens diu “los primeros gigantones que hubo fueron cuatro, dos figurando a cada secso. El de menor talla empuñaba un alfange con el cual amenazaba a un culebrón que llevaba enroscado en el opues-to brazo. Iba con calzones cual en nuestros días también lo hemos visto en el que le sucedió. Su pareja era de raza negra”. El 1747 Josep Vila féu un nou cap per a la geganta petita i el 1756 es restau-raren totalment, a càrrec del pintor Joan Albor-na, el sastre Anton Camprubí i Gabriel Figarola, que en dissenyà els vestits. Tal com s’havia fet anteriorment, s’aprofitaren els caps menys el de la geganta petita. Es feren dos gegants –guerrers moros, amb mitges llunes damunt dels turbants i un sabre–, dues gegantes –vestides seguint la

Els gegants i la mulassa de Reus a la plaça del Mercadal. Ruiz. 1927. Arxiu Joan Amades – DGCPAAC

88

Els Vitxets de Reus l’any 2004.

Gerard Pouget Navarro

89

moda de l’època– i un gegantó (o gegantona de raça negra, segons altra documentació) sense fal-dilla i amb les cames del portador a l’aire. Aques-ta darrera figura (molt probablement l’antecessor de l’actual Vitxet) fou arraconada el 1774 en una nova restauració. Per altra banda, una referència del 12 d’agost de 1798 especifica la participació de sis portadors per als gegants i cinc per a la mu-lassa. Tenint en compte que cada gegant tenia un portador i la mulassa quatre –i el conductor exte-rior–, podríem suposar que en aquell moment ja eren sis els elements que sortien juntament amb la mulassa.

Els gegants de Reus tenen noms popularment coneguts, tot i que mai han estat “oficialment” batejats: les figures han adoptat la seva represen-tativitat com a nom propi, a excepció dels Vit-xets. Antigament, el gegant petit (que, tal com hem dit, anava sense faldilla, amb pantalons i amb les cames del portador a l’aire, aparença que conservà fins a mitjan segle xix segons Andreu de Bofarull, quan “se le disfrazó suprimiéndole los pantalones y cubriéndolo con un traje que nada significa”) era conegut com a bitxo, ja que a la mà duia un fuet que, en giravoltar, feia una gran rot-llana que servia per obrir pas als altres gegants. Aquest nom, en la seva forma més afectuosa –Vit-xet– és el que es manté viu encara avui dia.

Com a dada curiosa, el 1839 el Vitxet sortí amb un gran cigar fet a mida (“cuenta del gasto del co-mún […]: 31 de mayo de 1839 por […] alfileres y un sigarro por el gigante pequeño”) que simulava

consumir. A l’interior de la testa del Vitxet origi-nal encara es conserva el ganxo on es col·locava la peça esmentada.

El 1991 Josep Vila i Antoni Papió feren noves estructures per als Vitxets. Les antigues (la del gegant, que deixava les cames del geganter a la vista, i la de la geganta) es conserven a les depen-dències dels Museus de Reus.

Antigament i com a tradició, la Vitxeta canviava de vestit i pentinat, marcant així la moda amb roba donada per diverses sederes de la ciutat (la Sedera Reusense, la Sedera de Lluís C. Balsells, Puig i Aguilera i la Industrial Sedera). En trobem nombroses referències: el 1869 estrenà un dels vestits més curiosos, en relació amb les circums-tàn cies històriques del moment –de color blanc i amb gorra frígia, amb un aspecte marcadament republicà–; el 1876 estrenà indumentària –molt elegant segons la premsa–, el 1887 participà en les festes d’inauguració del Carrilet de Reus a Salou vestida de pagesa de muntanya i el 1893 lluí un aspecte de senyora distingida, tal com constata el Diario de Reus del dia de Sant Pere, 29 de juny: “Ayer tarde dieron el acostumbrado pasacalle los gigantes de esta ciudad luciendo la Vicheta un bonito traje de muselina con ramos de flores on-dulados. La falda está adornada con cuatro volan-tes al bies guarnecidos de entradores, las mangas ahuecadas con algo de hombreras y el corpiño guarnecido con un adorno de bonitos encajes redondeados”. Una curiosa anotació de Lo Soma-tent es féu ressò, a principi del segle xx, del canvi

90

d’indumentària: “La Vitxeta ha estrenat un vestit que costa 200 pessetas a la nostra debilitada cai-xa municipal. Lo tal vestit nos diuhen personas peritas que no és tal vestit, sinó unas quantas car-xoferas de las plantadas al carrer de Pròsper de Bofarull, adaptadas a un fondo rosat quin dibuix no respon gens a les exigències del bon gust”. La Vixeta renovà el vestit el 1904 per participar en les festes de la Coronació de la Mare de Déu de Mise-ricòrdia. Durant el segle xx, el canvi d’aspecte de la Vitxeta fou força constant.

Entre els darrers canvis de vestit dels Vitxets cal destacar els estrenats el 22 de juny de 1989 (des-prés de vuit anys sense nova indumentària), obra de Lluís Reig i Josefina Ribera, un fet que desper-tà polèmica a la ciutat: al Vitxet li canviaren el color (del verd al morat) del vestit, el disseny del qual es mantingué, i la Vitxeta mostrà un vestit estampat de nit, amb coll paraula d’honor, amb combinacions amb fúcsia (el color de tempora-da) i una bossa de mà; a més, abandonà la seva identificadora trossa per mostrar una cabellera arrissada fins a mitja esquena, obra de Paquita Pérez. Aquests canvis no foren del grat de l’opinió popular, que manifestà que anava “massa fresca” i que la seva imatge no responia a la tradició. De-finitivament s’optà per mantenir el vestit amb la trossa i sense la bossa de mà.

Quatre anys més tard, el 10 de setembre de 1993, després del pregó de Reus IX Ciutat Gegantera de Catalunya, els Vitxets estrenaren nova indumen-tària. El vestit de la Vitxeta –ara amb un pom de

flors a la mà dreta–, dissenyat per Dolors Juanpe-re, fou un obsequi del Col·lectiu de Teatre La Vit-xeta; el del Vitxet –que recuperava el color verd–, donació de l’Associació de Venedors i Detallistes del Mercat Central. Ambdues peces foren con-feccionades per Maria Jesús Victorio i s’aprofità la renovació per canviar-los les perruques, obra d’Emília Papasseit i Josep Aguilas.

Finalment, el 28 de juny de 2002, l’establiment reusenc Joaquim Jofré regalà un vestit a la Vitxe-ta (el darrer que estrenava com a figura original), de color rosa –com el que havia lluït cap als anys vuitanta– i amb el qual recuperava el seu comple-ment més emblemàtic: el ventall.

El 2005, en fer-se les rèpliques dels gegants bicen-tenaris (a càrrec d’un equip de persones encapça-lat per l’escultor reusenc Ramon Ferran), la Vitxe-ta conservà el costum de canviar d’indumentària. Així, aquell mateix any estrenà vestuari (de color taronja tornassolat, obra de l’establiment reu-senc El Barato) i el darrer canvi es produí el 2 de juny de 2010, amb un vestit inspirat en els models Delphos que creà Mariano Fortuny Madrazo (fill del pintor reusenc Marià Fortuny) al principi del segle xx, confeccionat, també, a El Barato.

91

REUS, MOROS

Gegant

Nom: Moro

Pes: 90 kg

Alçària: 323 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: [1805]

Material: cartró pedra, fusta

Geganta

Nom: Mora

Pes: 90 kg

Alçària: 313 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: [1805]

Material: cartró pedra, fusta

La documentació del segle xviii aporta nom-broses notícies de les restauracions i de l’atenció constant de què gaudien els gegants de Reus: el 1725, amb motiu de les festes organitzades pel tractat de pau entre Felip de Borbó i Carles d’Àus-tria, es feren nous gegants aprofitant els caps dels vells (a més d’una mulassa i de restaurar l’àliga), dels quals tenim una descripció d’Andreu de Bo-farull, extreta d’Anales históricos de Reus desde su fundación hasta nuestros días (vegeu text ex-plicatiu dels Vitxets). Sabem que d’aquestes figu-res se n’encarregaren l’escultor Esteve Vila (que

en féu les mans i els braços), els pintors Jaume Ferré i Josep Cabré (el primer pintà les figures i el segon, els vestits), el perruquer Antoni Pujol i el fuster Antoni Papiol, entre d’altres.

El 1756 es restauraren totalment els gegants a càrrec del pintor Joan Alborna, el sastre Anton Camprubí i Gabriel Figarola, que en dissenyà els vestits (amb la tela de l’antiga indumentària es féu un nou vestuari per a la mulassa). De la mateixa manera que s’havia fet anteriorment, s’aprofitaren els caps, menys el de la geganta pe-tita. Es realitzaren dos gegants –guerrers moros,

Els Moros de Reus l’any 1926. Autor desconegut. Fons Joan Amades – DGCPAAC

92

Els Moros originals de Reus feren la seva darrera sortida fora de la vila a

Amer, l’1 de maig de 2005. Gerard Pouget Navarro

93

amb mitges llunes damunt dels turbants i un sa-bre–, dues gegantes –vestides seguint la moda de l’època– i un gegantó.

El 1765 Joan Alborna repintà les figures i el ves-tit de la mulassa i el 1774 l’escultor i fuster Jo-sep Vila, el sastre Geroni Guitart i el perruquer Joan Campdenós restauraren els gegants, tot i que l’any següent s’hagueren de millorar. Entre les persones que hi treballaren, el serraller Pons Quintana féu diverses peces per reforçar caps, braços i estructures.

Un full de despeses del 12 d’agost de 1798 especi-fica, en la sortida extraordinària dels gegants pel trasllat de la capella de Sant Domènec, la par-ticipació d’onze portadors: sis per als gegants i cinc per a la mulassa. Si tenim en compte que, en aquella època, el més usual era que hi hagués un portador per gegant, podríem suposar que ales-hores ja eren sis els elements que sortien junta-ment amb la mulassa.

Així doncs, és possible que aquestes figures fossin les que sortiren durant les festes de col·locació de la primera pedra del canal que havia d’unir Reus i Salou del 1805 suposadament, ja que en l’àm-plia documentació de la celebració no s’esmen-ta l’estrena de gegants. A més, l’elevada qualitat escultòrica i el material amb què es realitzaren les mans (fusta) no corresponen al nivell artís-tic ni al material dels caps (cartró pedra), la qual cosa ens fa suposar que les figures –o part dels gegants– és anterior al 1805.

Durant la Guerra del Francès, a partir del 1808, els gegants foren arraconats i no sortiren fins al maig de 1811, en la gran rebuda ordenada pel ge-neral Louis-Gabriel Suchet per dirigir-se des de l’Ajuntament fins a la prioral.

Com ja hem esmentat, els gegants reusencs gau-dien d’una atenció constant, la qual cosa feia que, de tant en tant, s’haguessin de confeccio-nar vestits nous. En aquest sentit, tenim nom-broses referències de canvi de vestuari, com la del 1833, quan per les festes de la jura d’Isabel II estrenaren indumentària, descrita en una crò-nica de l’època: “Los seis gigantes que tiene la villa excitaron particularmente la curiosidad de los espectadores: se presentaron vestidos nueva-mente de seda, de variados y primorosos colores con franjas y galones de plata donde lo exigía el ornato. Los de mayor estatura iban de trage ame-ricano, los dos medianos de trage asiático y los dos pequeños de trage español, grandiosamente ejecutado”. Més endavant, el 20 de maig de 1903, en l’acta de sessió de l’Ajuntament podem llegir: “El señor alcalde manifesta que se le ha presen-tado la modista de los seis gigantes exponiendo la necesidad urgente de proceder a una comple-ta renovación de los mismos sobre todo la pa-reja de los medianos, los árabes y los indios, los mayores. Toda su indumentaria se halla en un estado desastrosísimo y como ello ha de reportar un gasto de importancia, lo comunica al cuerpo Municipal para que si lo tiene a bien autorice dicho gasto”. Els canvis foren mínims i, al cap de pocs anys, tornaren a necessitar indumentària i

94

restauracions, que no es produïren. Els mitjans de l’època es feien ressò del mal estat de les figures després del petit incendi al Teatre Fortuny (on es guardaven els vestits dels gegants) del 1908. L’any 1927, però, un peu de foto de l’Heraldo de Reus ens informa que l’Ajuntament s’ha fet càrrec dels ves-tits nous dels gegants.

El 1902 la mulassa i els gegants de Reus foren con-vidats al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs de les festes de la Mercè de Barcelona, or-ganitzat per iniciativa del Centre Excursionista de Catalunya. L’Ajuntament de Reus es negà a la seva participació, primer per motius econòmics i des-prés pel mal estat dels gegants. Davant d’aquesta decisió, els reusencs residents a Barcelona, indig-nats, enviaren una carta amb 1.103 signatures de-manant la participació de les figures en el concurs, sense que això fes canviar la decisió del consistori.

Els gegants deixaren de sortir durant la Guerra Ci-vil. Desats a l’hospital, foren traslladats a l’Ajun-tament després d’un incident, segons el testimoni d’un portador de l’Indi, en què un grup de milici-ans borratxos es posaren sota dels Vitxets i el Moro i els tragueren, sense que ocorregués cap accident gràcies a l’encarregat, el Sr. Solé. Acabada la pug-na, els gegants tornaren a aparèixer al pas del ven-cedor.

La primera sortida fora de la vila dels gegants reu-sencs fou el 27 d’octubre de 1929 amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona per festejar el dia de Reus i la seva comarca. Més endavant, el fe-brer de 1951 tornaren a sortir per participar al casa-

ment del Lladrefaves amb la geganta petita durant les Festes Decennals de la Candela de Valls, i el 24 de setembre a Tarragona, per commemorar el centenari dels gegants Moros tarragonins. Poste-riorment, el 28 de juny de 1956 els Vitxets, Moros i Indis celebraren el seu 150è aniversari amb un ho-menatge i l’estrena dels gegants Japonesos –obra de l’escultor Ramon Ferran–, que comptà amb la presència dels gegants de Cambrils, Montblanc, Riudoms, la Selva del Camp, Tivissa, Tortosa, Valls i el Vendrell, i els dels barris de la Concepció i San-ta Teresa de Reus.

El 1991 s’inicià un període de millores per preservar parts molt deteriorades dels gegants. Els Moros es-trenaren, el mateix 1991, una nova imatge, amb la qual el gegant substituïa el casquet per un turbant i recuperava el color verd del 1926, i el 1994, Lluís Prats els féu dues estructures de fusta noves. La in-dumentària, els complements i les carcasses que se substituïren es conserven al fons dels Museus de Reus. Amb la creació, el 2005, per part de l’es-cultor reusenc Ramon Ferran, de les rèpliques de les figures bicentenàries, els Moros mostraren una nova imatge basada en l’anterior al 1991, amb la re-cuperació per part del Moro del seu característic casquet blau i blanc.

Entre les sortides fora de la ciutat dels Moros de Reus cal destacar la participació en l’espectacle Es-clat de la Festa, que formava part de la cerimònia d’obertura dels IX Jocs Paralímpics de Barcelona celebrats el 1992.

95

REUS, INDIS

Gegant

Nom: Indi

Pes: 100 kg

Alçària: 373 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: [1805]

Material: cartró pedra, fusta

Geganta

Nom: Índia

Pes: 95 kg

Alçària: 373 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: [1805]

Material: cartró pedra, fusta

Actualment encara es desconeix el constructor dels Vitxets, els Moros i els Indis, probablement anteriors al 1805. Tanmateix, és possible que l’ar-tista s’inspirés per crear –o reparar– els gegants en les pintures que Pere Pau Muntanyà féu entre 1768 i 1776 al Palau Bofarull, on el comerç de la ciutat és il·lustrat en icones que reflecteixen les quatre parts del món, per la dedicació del senyor del pa-lau, Josep de Bofarull i Gavaldà, al comerç a l’en-gròs d’aiguardent, vi, oli i grans. En una d’aquestes pintures podem identificar, clarament, diversos personatges abillats com el gegant Indi.

La primera fotografia coneguda dels gegants reu-sencs aparegué el 1898 al Semanario Católico de Reus. Feta a la plaça de les Basses, l’aparença dels gegants és força fidel a la d’avui dia, tot i que els caps presenten diferències, ja que amb el temps han patit caigudes importants que han causat restauracions profundes de diversos artistes, com Marià Fortuny (avi del pintor), Felipe Albiol, Mati-es Auqué, Pau Figueres, David Constantí o Ramon Ferran.

Un dels accidents que causà una renovació total de la testa de l’Índia succeí en la sortida matinal

Els Indis de Reus l’any 1926. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

96

del dia de Sant Pere de 1958, en què la figura cai-gué a prop del Bar Kursaal (a l’actual plaça de la Llibertat), lloc on esmorzaven els geganters. Una persona que havia begut més del compte, en tor-nar de la revetlla del Reus Deportiu, aixecà in-conscientment la geganta i es precipità a terra. Trobem la notícia publicada en la premsa del 5 de juliol de 1958: “Accidentada ‘la Índia’ […] su ausencia en la procesión y en el desfile por las ca-lles durante el día de San Pedro hizo que el hecho fuese conocido por todos”. El resultat fou la total destrossa de la testa de l’Índia. Malauradament, no tenim constància de l’artista encarregat de la nova cara. Un fet semblant passà, cap al final dels anys cinquanta, principi dels seixanta, a l’Indi: en una caiguda es destrossà el costat esquerre de la cara; aquest cop l’encarregat de restaurar-lo fou l’artista reusenc Ramon Ferran. Més endavant, el 1962, a causa del gran pes dels cossos i cavallets de fusta dels Indis, el serraller Ramon Balsells

construí unes noves estructures de ferro, molt més lleugeres que les antigues. El 1994 l’Indi fou restaurat a fons per Ramon Ferran i el 1998 es res-tauraren les figures, que també canviaren d’indu-mentària.

Els gegants reusencs tenen diverses tonades prò-pies: la Marxa dels gegants de Reus (amb la qual es desplacen caminant d’un lloc a un altre), el Valset –o Ballet– dels gegants de Reus –ambdues com-postes per Miquel Planàs i Mora cap al 1880–; la Masurca dels gegants de Reus, estrenada el 24 de juny de 1993, obra de Miquel Àngel Ortiz, i la So-nata dels gegants de Reus.

La primera referència de la música pròpia dels gegants reusencs l’aporta un manuscrit, atribuït a Andreu de Bofarull i Brocà, en què apareix una Sonata dels Gegants per a dolçaina i tabal, amb data anterior al 1860. Recentment, una recerca

Els gegants i la mulassa de Reus al camp de futbol del Reus Deportiu. Antoni Zaragoza. 1930. Fons Joan Amades. DGCPAAC

97

sobre les músiques de l’Àliga de Reus de Galdric Santana constatà que la Sonata dels gegants de Reus és la segona part de l’antiga música de l’Àliga de Reus. La peça musical d’aquesta figura tenia dues parts: la primera, anomenada “Mantuana”, i la segona, “Cançó”. En desaparèixer l’àliga (cap al 1738), la “Cançó” fou adoptada pels gegants i es popularitzà com a Sonata dels gegants de Reus.

Per altra banda, aquests elements tenen dues co-reografies, creades per Jordi Torrente, en què to-tes les figures ballen simultàniament: la Sonata –estrenada el 29 de juny de 1993–, i la Masurca –presentada l’11 de setembre de 1993.

Les mans dels gegants originals són talles de fus-ta, i en destaca la mà esquerra de l’Indi, amb una posició molt particular que ha donat lloc a la dita popular pròpia de Reus “fer el gegant Indi”, que significa cobrar serveis, comissions o suborns de sotamà, d’amagat.

Entre les sortides fora de la ciutat dels Indis de Reus cal destacar la participació en la cerimònia inaugural del Mundial de Futbol, el 13 de juny de 1982 al Camp Nou, juntament amb una quaran-tena de gegants més. Aquest esdeveniment tin-gué rellevància per al món geganter, ja que fou retransmès en directe per TVE, amb espectadors de tot el món.

El 26 de juny de 2005 s’estrenaren les rèpliques dels gegants bicentenaris, fets per un equip de persones encapçalat per Ramon Ferran, Ramon

Guillemat i Josep Maria Casas. Des d’aleshores, els gegants originals resten exposats a la sala Reus del Museu d’Art i Història de la plaça de la Lli-bertat, on formen part, juntament amb altres ele-ments històrics festius de la ciutat, de l’exposició “Ara toca festa”.

Els gegants Indis de Reus durant les Festes de Misericòrdia. Gerard Pouget Navarro. 2004

98

LA SELVA DEL CAMP

Gegant

Nom: Rei Tupí

Pes: 50 kg

Alçària: 305 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: final del segle xix

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Reina Tupina

Pes: 45 kg

Alçària: 295 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: final del segle xix

Material: cartró pedra

Les primeres referències sobre les celebracions en honor a la Mare de Déu de Paret Delgada de la Selva del Camp daten del segle xviii, però la primera notícia on s’esmenten uns gegants és un manuscrit del 1816 de fra Tomàs Clarà, que des-criu la processó de trasllat de la marededéu de l’ermita a la vila celebrada durant el maig: “...se féu professó general ordenada del modo següent: al davant los ganfarons, tras de estos los gegants, luego los balls de diables, lo de S. Antoni Abat, propi dels traginers; lo de Moros y Cristians, pro-pi dels sabaters; lo dels Valencians, propi dels pa-

gesos; lo de Vells y Damas, propi dels sastres; lo de las Gitanas, propi dels ollers; lo dels Cercolets, propi dels fadrins; lo dels Bastonets, propi de la Sanch y la Muxiganga, que costejà l’Ajuntament, tots ricaments vestits y ballant ab ordre, to i com-pàs”. Al llarg del segle xix les figures són menci-onades de manera irregular, per la qual cosa no es pot saber quantes de diferents n’existiren, ni tampoc si eren selvatanes o vingudes de fora.

Els gegants de la Selva del Camp a Tarragona l’any 1951. Andreu Vendrell Pàmies. Arxiu Amadeu Muntalà Moreno

99

De la història dels gegants actuals se’n coneix ben poca cosa. Sembla que foren construïts al final del segle xix i, pel seu aspecte, és gairebé segur que són de manufactura casolana. Sabem que el 29 de juliol de 1939, just en acabar la Guerra Civil espa-nyola, formaren part de la processó que se celebrà al santuari de Paret Delgada amb motiu de la res-tauració del culte.

Els gegants de la Selva estigueren llargues tem-porades inactius, fins que, el 1973, es trobaren en molt mal estat. Un grup de joves voluntaris de la població, entre ells Josep M. Gené, Josep M. Mes-tres i Joan Boada, s’oferí a restaurar-los i el 1974 tornaren a l’activitat festiva. El seu aspecte origi-nal de reis moros fou canviat pel de reis medievals (aparença que lluïren fins al novembre del 2014). Els vestits anaren a càrrec d’un grup de dones en-capçalat per Carme Balsells i els complements els féu Josep M. Andreazini. S’eliminà la porra del ge-gant –perquè provocava problemes d’equilibri–, es modificà la posició del braç i a la mà s’hi col·locà un pergamí que representava el cens d’habitants de la població.

El 1987 Josep Cardona, Nona, de Mataró els re-pintà i l’11 de setembre d’aquell mateix any, amb l’apadrinament dels Vitxets de Reus, foren bate-jats amb els noms de Rei Tupí i Reina Tupina, en homenatge a l’ofici que havia estat l’ocupació més tradicional i característica de la Selva del Camp, i que ha fet que els seus tupins (olles petites d’una sola nansa) siguin coneguts arreu.

També hi ha constància documentada que aques-tes figures foren presents en diverses concentraci-ons geganteres històriques, com les que s’organit-zaren a Tarragona el setembre de 1951 amb motiu del centenari dels Moros de la ciutat (en què les figures selvatanes obsequiaren els amfitrions amb olles i tupins fets a la vila) i a Reus el juny de 1956 per l’estrena dels Japonesos.

Els gegants vells de la Selva del Camp amb la seva imatge actual, estrenada el 29 de novembre de 2014.Gerard Pouget Navarro. 2015

100

El Rei Tupí i la Reina Tupina van adoptar la fesomia de reis medievals l’any 1974. Jordi Miralles Jonch 2012.

Arxiu Ferragut

101

El 29 de novembre de 2014 els gegants recuperaren l’antic aspecte de reis moros. Restaurats per Judit Llop Virgili (que en decapar la pintura descobrí els ulls de vidre originals dels gegants), estrenaren vestits confeccionats pel Grup de Dones de la Selva del Camp i noves perruques. Entre les novetats cal destacar el restabliment de la posició del braç del Tupí –juntament amb la seva característica porra– i del pentinat de la Tupina.

BAIX EMPORDÀ

104

TORROELLA DE MONTGRÍ

Gegant

Nom: Gegant el Porrer

Pes: 85 kg

Alçària: 338 cm

Constructor: El Rellotger

Lloc: Torroella de Montgrí

Any d’estrena: 1880

Material: fusta policromada

Geganta

Nom: Geganta

Pes:63 kg

Alçària: 330 cm

Constructor: El Rellotger

Lloc: Torroella de Montgrí

Any d’estrena: 1880

Material: fusta policromada

La primera dada coneguda de la presència de ge-gants a Torroella data de l’any 1608. Una vintena d’anys més tard, el 1628, en els comptes muni-cipals hi ha el detall d’una despesa relativa a la geganta; fins aleshores, als documents només es parlava del gegant, però no es feia cap referència a la figura femenina.

Avancem fins al 1669, quan es fa referència al fet que els gegants són pintats de nou, pel daurador Francesc Mas; també es fa menció que la gegan-tessa duu una cabellera.

Apareixen noves dades deu anys més tard, el 1679, quan s’esmenta la construcció de nous gegants, obrats per un escultor ignot que fabrica caps i mans noves, feina per la qual percep la quanti-tat de vuit doblers. De l’any 1729 és la descripció segons la qual “el cap de la gegantessa es troba romput”, per la qual cosa es recompon de nou.

No serà fins a l’any 1880 que podem tornar a par-lar de gegants nous de trinca, modelats per un escultor local anomenat el Rellotger, que també serví de model per a l’efígie del gegant.

105

L’any 1930, l’ebenista torroellenc Viñas i l’artista local Joan Pericot duen a terme una restauració acurada dels gegants. Precisament, aquest últim deixa escrit un interessant article titulat “Ob-servacions artístiques” en el qual detalla la be-llesa dels gegants de Torroella i en fa descripci-ons curioses com aquesta: “Els nostres gegants, com tots els gegants, són un bust muntat sobre un costellam que dóna forma al cos. D’escultura pròpiament només hi ha el cap, les espatlles i les mans”. La restauració esmentada consistí a rebai-

xar l’alçària de la parella, per la manca d’equilibri que tenien les figures, a més dels gruixos i el pes. Pel que fa a la gegantessa, se li féu, a més, una retallada de les sines exuberants de matrona que duia, per tal de dotar-la d’una figura més esvelta.

Pel que es desprèn dels comentaris de Pere Cas-tells en un article titulat “Els gegants de Torroella, antics propietaris rurals”, aparegut al Llibre de la Festa Major de l’any 1963, al gegant se l’anomenà El Porrer, mentre que la gegantessa no responia a cap nom concret.

El motiu d’aquest qualificatiu era que els gegants, com a bons torroellencs i autèntics senyors de la vila, eren propietaris de finques rurals i en una d’aquestes –de gran categoria, per cert, anomena-da la Torre Ponsa– hi havia un camp conegut com el camp del Porrer. D’aquí ve que el gegant sigui conegut amb aquest sobrenom, a més de pel fet que sosté, en una de les mans, una porra de grans dimensions.

Les talles són de fusta massissa (cap, mans, casc i espasa) i la porra és metàl·lica. Com a resultat de les múltiples restauracions a què han estat sotmesos, porten diverses capes de guix, la qual cosa fa que augmenti considerablement el pes de les peces i alhora dóna consistència i volum a les figures.

L’any 1948, als tallers Bretcha de la ciutat d’Olot, es féu una clonació dels gegants emprant mate-rials més lleugers, com ara el cartró pedra, tot i que fins a finals dels anys noranta del segle xx no

Els gegants vells de Torroella a la plaça de la vila presidint la ballada de sardanes. Anys vint del segle passat. Museu de la Mediterrània, Can Quintana. Centre de documentació del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter

106

es van canviar els braços i les mans de la parella, així com el casc del gegant, la porra i el ventall de la geganta.

La nova parella, és a dir, les còpies, es caracterit-zen pel fet de tenir modelat el cabell en cartró pedra, en comptes de les cabelleres naturals dels seus antecessors. Estan pintats seguint la tècnica que s’estila a Olot, als tallers de sants, la qual els confereix molt de realisme, molta vida i una gran expressivitat.

Cap a l’any 2001 es van canviar les robes d’aquests gegants; ella va passar del color rosa al groc, men-tre que ell mantingué l’estil de la roba anterior, amb petites variacions de to.

Tant els gegants vells, centenaris, com els nous són exposats al Museu de la Mediterrània o Museu

Municipal Can Quintana; els primers, que tenen estança al primer pis, mostren un esquelet nou de fusta, del 2004, confeccionat seguint el model antic, amb l’objectiu que el públic pugui conèixer des de dins com es construïen aquests colossos du-rant el segle xix i amb quins materials havien estat confegits; els segons, ubicats a la planta baixa de l’edifici, porten la indumentària dels anys noranta.

Cal esmentar, a més, que per preservar també la segona parella, d’origen olotí –de molta vàlua, per tant– i per poder fer sortides fora del poble amb més regularitat, durant l’estiu del 2014, l’ar-tista Nuxu Perpinyà, de Girona, va fer unes sego-nes rèpliques d’aquests gegants, les quals van ser estrenades, el 6 de setembre, en el decurs de la Trobada de Gegants i Elements de Festa de la vila de Falset.

107

Els gegants vells de Torroella de Montgrí exposats al Palau de la Virreina de Barcelona, amb motiu del centenari dels gegants de la plaça Nova. Lluís Ardèvol i Julià. 2006

BAIX LLOBREGAT

110

MOLINS DE REI

Gegant

Nom: Miquel

Pes: 55 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1913

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Montserrat

Pes: 50 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1913

Material: cartró pedra

Els gegants de Molins de Rei, el Miquel i la Mont-serrat, es van estrenar el 29 de setembre de 1913, festivitat de Sant Miquel Arcàngel, patró de la vila. Van ser construïts per Benet Escaler, del ta-ller barceloní El Ingenio, i els seus vestits van ser obra dels molinencs Miquel Pahissa, el del ge-gant, i Dolors Sala –amb roba de Josep Munta-né–, el de la geganta. La iniciativa de la seva com-pra va ser del regidor Francesc Rodon, que ho va proposar al ple del 18 de setembre del mateix any.

Segons consta a la premsa de l’època, aquesta pri-mera sortida dels gegants va ser accidentada, ja

que la geganta va patir la primera caiguda de la seva història.

Les sortides fixes dels gegants molinencs durant els primers anys d’existència se cenyien a les dues grans festivitats anuals de la vila: el Corpus i la Festa Major. Les dues úniques sortides de què es té constància de la parella fora de la vila són les que es van fer a Torredembarra per participar a la Festa Major de Santa Rosalia dels anys 1919 i 1920. No és fins a la dècada dels cinquanta que

El Miquel i la Montserrat el 29 de setembre de 1913, el dia de la seva estrena. Autor desconegut. Fons Vicenç Joan Camps

El Miquel i la Montserrat a la processó de Corpus del 1914. Aloy. Arxiu Municipal de Molins de Rei

111

comencen a sortir més sovintejadament fora de Molins de Rei.

El 1939 les actes del ple municipal reflecteixen que el consistori agraeix a la fàbrica tèxtil Mal-vehy de la vila el donatiu d’un mantó per a la ge-ganta.

El 2 de juliol de 1950 van participar en el Concur-so Provincial de Gigantes que es va fer a Terrassa per commemorar el centenari dels gegants de la ciutat vallesana i l’estrena d’una nova parella. En aquest concurs els gegants molinencs van obtenir dos premis: el de mèrit escultòric i el de ball.

D’aquesta època també cal destacar altres sorti-des del Miquel i la Montserrat, com les que van fer per assistir a l’estrena de gegants nous a Rubí, el 1956; a Sant Boi de Llobregat i al Prat de Llobre-gat, l’any següent, o a Sant Adrià de Besòs, el 1962. Així com la participació, en diferents ocasions, a les Festes de la Mercè de la ciutat de Barcelona.

L’activitat de la parella va fer que el 1958 es deci-dís restaurar-los al mateix taller que els va veure néixer, El Ingenio. A la seva primera sortida fixa anual, durant les festes de Corpus, ja van poder mostrar la seva imatge restaurada. També es va aprofitar l’ocasió per comprar uns capgrossos nous per acompanyar-los.

L’any 1962 marca un punt i a part en la història del Miquel i la Montserrat. La gran quantitat de pluja que va caure sobre el Vallès Occidental el 25 de setembre va provocar el desbordament de les rie-

res vallesanes i, en conseqüència, del riu Llobre-gat, on desemboquen. Els gegants, que en aquella època es desaven al soterrani del mercat munici-pal, van ser una víctima més de la terrible riuada, ja que l’aigua els va deixar en molt mal estat.

Tot i això, una subvenció de la Diputació de Barcelona destinada a sufragar els desperfectes de la riuada va permetre restaurar els gegants a El Ingenio i fer-los uns vestits nous. D’aquesta manera, van poder tornar a ser presents a la seva primera cita anual habitual amb els molinencs, la festa del Corpus, i celebrar el seu cinquantenari, per la Festa Major de Sant Miquel, en companyia de diferents parelles dels pobles del voltant.

El nou caire que van prendre les festes majors a partir del 1979, arran dels nous ajuntaments postfranquistes, també va incidir en el Miquel i la Montserrat. Els gegants van continuar fent la cer-cavila protocol·lària del dia de Sant Miquel, però també es van fer presents en més actes de la Festa Major, com el pregó o una nova cercavila prèvia inaugural.

La participació a la I Trobada Internacional de Gegants de Matadepera el 1982 va implicar un augment de les sortides fora de Molins de Rei. És així com, el 1985, el Miquel i la Montserrat van ser els amfitrions de la primera trobada de gegants celebrada a la vila.

Per la Festa Major de 1986, el Miquel i la Montser-rat van aparèixer amb un nou aspecte, fruit dels retocs de pintura, fets per Marta Vilà i Fontarnau

112

i Montserrat Blanch; de les perruques de Ramon Ferré, i dels vestits nous –seguint fidelment, però, la seva estètica– elaborats per Josep Maria Sàbat, el del gegant, i per Encarna Cardona, Antònia Farreras, Lluïsa Farreras, Adelina Garrido, Maria Godia, Carme Ollé, Carme Torné i Núria Torné, totes elles coordinades per Josepa Bacarisas, el de la geganta.

Finalment també van estrenar un ball propi com-post pel músic molinenc Josep Maria Roglan.

Per celebrar el 75è aniversari de la parella, el 1988, Molins de Rei va acollir la IV Ciutat Gegantera de Catalunya en el marc de la Festa Major de Sant Miquel.

Aprofitant aquesta ocasió es va estrenar una nova parella de gegants que, a partir d’aleshores, va passar a ser la que faria les sortides fora de la vila, per restringir, així, l’activitat del Miquel i la Montserrat –amb comptades excepcions– a Mo-lins de Rei.

L’estrena i l’apadrinament dels gegants de Cas-tellbisbal per part dels gegants molinencs el ge-ner del 1994 va ser un d’aquests fets que va pro-vocar que el Miquel i la Montserrat sortissin de la vila. Aquesta visita, però, va tenir un final negatiu ja que la geganta va caure. La pintora molinenca Anna Perpinyà va ser l’encarregada de restaurar la Montserrat. Es va aprofitar aquest fet per repintar els dos gegants.

A finals de gener del 2013, per iniciar els actes del centenari de la parella, se’n va presentar la seva

nova imatge, atès que van ser repintats per l’ar-tista Jordi Grau del taller El Drac Petit de Ter-rassa –el mateix que els havia restaurat a fons el 2007. En el marc de la Festa Major, el Miquel i la Montserrat van ser els protagonistes de tres grans actes: el pregó, que va servir per fer un repàs a la història dels gegants; una nova edició de la troba-da de gegants anual, en aquesta ocasió amb una elevada quantitat de colles i gegants participants, i una petita –però acurada– concentració de ge-gants centenaris, que va acabar amb una mostra de balls.

El final de la trobada de gegants també va ser el moment per estrenar el nou ball propi dels ge-gants de la vila, Energia i experiència, compost per Magí Canyelles i que ballen, conjuntament, els quatre gegants molinencs.

A partir del seu centenari, el Miquel i la Mont-serrat han participat en diferents actes en la seva qualitat de parella centenària, com ara la Ballada de Gegants Històrics a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona o la Diada del Geganter de Vilafranca del Penedès.

113

En Miquel i la Montserrat presentant la seva nova imatge durant la Festa Major de Sant Miquel de l’any 2007. Lluís Ardèvol i Julià

BAIX PENEDÈS

116

L’ARBOç, CAL FIOL

Geganta

Nom: Geganta de Cal Fiol

Pes: 22 kg

Alçària: 250 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: 1770

Material: fusta policromada

Les primeres referències sobre els gegants de l’Ar-boç les trobem datades del 23 de gener de 1770, quan apareixen esmentats a les Notes històriques de la parròquia i vila d’Arbós, de mossèn Gaietà Viaplana i Cornet.

També consta que l’any 1816 es van adquirir dues figures de segona mà, segurament de final del se-gle xviii, i és molt probable que aquests gegants fossin d’una confraria o d’una administració d’al-gun altar de la parròquia. La parella de gegants sortia dues vegades l’any, per Corpus i per la Festa Major.

El gegant vestia de rei i la geganta, de pagesa. S’anomenaven els gegants de cal Fiol perquè aquesta família fou la darrera administradora de la capella de Sant Antoni. Aquests gegants són uns dels més antics de Catalunya. Només se’n conserven la testa, el cap i el collaret de la gegan-ta, la corona del gegant i les quatre mans de la parella.

L’any 1995, tot aprofitant la restauració dels ge-gants vells de la vila, es van dur les restes dels ge-gants de Cal Fiol al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya perquè en supervisés la restauració que dugué a terme Jordi Grau, del taller El Drac Petit, de Terrassa. Les res-tes es van netejar a fons, se’n van reconstruir les parts malmeses i es va deixar obert el forat del cap de la geganta, perquè se’n pogués observar per-fectament l’estructura interna.

La parella de gegants de Cal Fiol sortint de l’església de Sant Julià. Autor desconegut. Finals del segle xix. Fons Joan Amades. DGCPAAC

117

La geganta de Cal Fiol va ser reconstruïda l’any 2003. Joan Miquel Ollé i Alba. 2013

118

L’any 2003, la colla gegantera impulsà la recons-trucció de la geganta. El cos, l’estructura i el ves-tuari s’inspiraren en l’única fotografia coneguda de la parella, que actualment es troba a l’arxiu arbocenc.

La geganta s’estrenà de nou durant les festes de Santa Llúcia del 2003, i ha sortit en comptades ocasions de la vila, entre les quals destaca la sor-tida al carrer de Viserta de Monistrol de Montser-rat al juliol de 2014, amb motiu del centenari de la parella.

Actualment es pot veure exposada en una vitrina a l’Auditori de la Casa de Cultura.

Mans i corona del gegant de Cal Fiol. Eloi Miralles Figueres. Arxiu Ferragut

119

L’ARBOç

GegantNom: Chabran

Pes: 68 kg

Alçària: 345 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: 1827

Material: fusta policromada

GegantaNom: Llúcia

Pes: 65 kg

Alçària: 320 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: 1827

Material: fusta, guix

El 13 de juny de 1827, durant la diada de Corpus, es van estrenar els actuals gegants vells de l’Ar-boç, una de les parelles més antigues de Catalu-nya. Joan Amades, en el seu llibre Gegants, nans i altres entremesos, ens esmenta que l’any 1916 la Confraria de Sant Antoni havia adquirit una pare-lla de gegants de segona mà i que van costar una unça, i deu duros i dues pessetes restaurar-los. La restauració consistí a col·locar una nova testa al gegant amb la fesomia d’un general francès. Mal-auradament, aquesta parella que ens esmenta Amades no eren els gegants vells de l’Arboç, sinó els seus companys de Cal Fiol. Per tant, és molt probable que la informació sobre els gegants que

li havien facilitat a Amades fos errònia o simple-ment que s’haguessin confós de gegants. L’ac-tual parella s’estrenà dinou anys més tard, des-prés de l’heroica resistència de la vila de l’Arboç, l’any 1808, durant la Guerra del Francès, contra les tropes de Joseph Chabran, general francès de l’exèrcit de Napoleó que incendià i arrasà la vila. El gegant porta la seva fesomia, caracteritzat amb un gros mostatxo i un barret que ens pot recordar un cargol marí, tot i que representa el típic barret frigi dels francesos, el qual ha esdevingut l’element més característic de la personalitat del gegant. Es creu en tot moment que es va construir per mo-

En Chabran i la Llúcia fotografiats a Barcelona l’any 1902 amb motiu del Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

120

far-se d’aquest militar gavatx, i d’aquí que se l’ano-meni Chabran. Diu la tradició que la testa va ser inspirada en un gravat en acer que va fer Lluís Fa-bri, i que fou dibuixat per Antoni Rodríguez. El gegant sosté, en una mà, un ceptre en forma de porra, i en l’altra, un pergamí. La geganta repre-senta una comtessa barcelonina, i s’anomena Llú-cia en honor a la patrona de l’Arboç. Actualment està considerada una de les gegantes centenàries més belles. Arran de la seva participació al Con-curs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs de les festes de la Mercè de Barcelona l’any 1902, l’escrip-tor barceloní Eduard Coca es va inspirar en ella i va escriure una poesia festiva, publicada al Cu-cut! i reproduïda anys més tard al setmanari arbo-cenc Badalota. Aquesta poesia ens relata la baralla imaginària provocada arran de les proposicions matrimonials que féu el gegant Fesoler de la Bis-bal a la geganta Llúcia, i la rèplica del seu marit Chabran, que causà un aldarull entre la resta de gegants participants al concurs. Els gegants van guanyar la medalla de plata i el diploma d’honor “por su riqueza y gusto artístico”.

Tant la testa del gegant com la de la geganta són de fusta, tot i que en el cas de la Llúcia bona part del rostre és de guix armat amb estopada, a causa de les diverses restauracions que ha sofert al llarg dels anys. Cal destacar el bust d’en Chabran, que és de fusta policromada, amb un gran valor artís-tic. L’any 1897 se’ls van fer vestits nous, que es van pagar amb una subscripció popular que encapçalà l’Ajuntament. L’any 1902 van participar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs, concurs

de Gegants celebrat a Barcelona durant les festes de la Mercè, i es va aprofitar l’avinentesa per res-taurar-los a fons –restauració aquest cop feta per l’artista Dionís Renart– i per confeccionar-los un nou vestuari. Renart abillà el gegant com un jo-glar medieval tot prenent de model el figurí del personatge de l’obra El Picarol, d’Apel·les Mes-tres. La geganta, en consonància amb el gegant, fou abillada de dama medieval. Avui en dia encara podem trobar aquests esbossos en el llibre Ge-gants, nans i altres entremesos. L’any 1921, arran d’una caiguda, el cap del gegant es va malmetre considerablement. Julià Ribé fou l’encarregat de reconstruir-lo, i mossèn Viaplana, rector de la parròquia de Sant Julià de l’Arboç, el va restaurar. L’any 1927, tot aprofitant el concurs fotogràfic de gegants que havia organitzat la revista En Patufet, es féu al·lusió al mal estat en què es trobaven els vestits dels gegants. El text era una clara indirecta, que van captar els responsables dels gegants, i dos anys més tard encarregaren, a les modistes locals Carme Ribas i Rosalia Mercader, un nou vestuari que marcaria pautes a seguir tant en els dissenys com en els colors. El 3 d’agost de 1930, la parella va participar a la trobada de gegants de Sabadell, i allí, acompanyats d’altres gegants de la provín-cia, van ser obsequiats amb una medalla comme-morativa, que avui en dia encara es conserva. El 1949 se’n renovà de nou el vestuari, i l’encarregada de fer-ho va ser un altre cop la senyora Carme Ri-bas. L’any 1968, la geganta va patir una relliscada, cosa que li ocasionà desperfectes a la cara que la van obligar a continuar la cercavila tapada amb un vel a l’estil oriental. Fins a l’any 1971, l’encar-

121

regat de muntar i vestir els gegants va ser el fuster Julià Ribé i Vives. Després s’encarregà d’aquesta feina Joan Guardià i Vidal. Els gegants, durant tot aquest període, no van parar d’anar amunt i avall, i destaquen algunes sortides, com ara la recupera-ció dels gegants de Vilanova i la Geltrú l’any 1948, el centenari dels gegants Moros de Tarragona l’any 1951 o el casament del Lladrefaves de Valls amb la Negrita. Després de 157 anys d’història, l’any 1984 es decidí fer una rèplica fidel dels gegants, a causa de l’elevat pes de la parella. Els gegants nous van ser encarregats a Xavier Jansana. Aquest fet propi-cià l’arraconament i el deteriorament progressiu de la parella, que va quedar oblidada a l’Arbosen-se, un antic cinema.

L’any 1995, tot aprofitant la formació de la colla gegantera actual, es va tirar endavant el bell pro-jecte de recuperar de l’oblit les antigues figures i d’engegar un procés de restauració de la parella. Gràcies a l’empenta del cap de colla, Paco Noguei-ra, i després de posar-se en contacte amb l’Ajunta-ment de l’Arboç i amb la Generalitat de Catalunya, es va poder tirar endavant el procés de restauració dels gegants vells. Durant sis mesos, els tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, a Sant Cugat del Vallès, amb la col-laboració de Jordi Grau del taller El Drac Petit de Terrassa, van estar fent una autèntica obra d’arte-sania, atès, sobretot, el valor artístic d’aquesta pa-rella, de la qual destaca la testa d’en Chabran. Els gegants van tractar-se de la mateixa manera que un retaule, atès que la testa del gegant és de fusta policromada, i té, per tant, un gran valor artístic.

Durant el procés de restauració es va refer tota la base del cap del gegant, se n’encolaren de nou les connexions de fusta, es van tapar totes les es-querdes i els cops i finalment es van repassar amb pintura a l’oli i aquarel·les les zones on es va inter-venir. També es va aprofitar la restauració per fer de nou els cossos i els braços amb fibra de vidre. La Generalitat de Catalunya els declarà peces de patrimoni protegides (són les primeres peces de cultura popular que reben aquesta distinció). Tot aprofitant la restauració de la parella, es va fer, el 27 d’agost, una trobada de gegants centenaris: els

En Chabran i la Llúcia l’any 1951. Andreu Vendrell Pàmies. Arxiu Amadeu Muntalà Moreno

122

van acompanyar els gegants nous de l’Arboç, els Vitxets de Reus, els gegants de Vilafranca del Pe-nedès, les dues parelles de Montbrió del Camp –la del barri de la Closa i la del barri d’Avall–, els ge-gants del Cós del Bou de Tarragona, els de Tivissa, els de Tortosa, els de Montblanc, els de Capellades i els de Tàrrega, amb la participació d’en Treball i na Cultura, gegants de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya. Les úniques ocasions en què surten els gegants originals és per la Festa Ma-jor o per participar en alguna concentració de ge-gants centenaris. La resta del temps, són exposats en vitrines a l’Auditori de la Casa de Cultura.

A part de la restauració dels antics gegants, la co-lla gegantera va iniciar un procés de revitalització, tot incorporant nous geganters i estrenant vestu-ari nou, juntament amb l’adquisició d’un remolc per traslladar els gegants. Coincidint amb la Festa Major, també es va celebrar un acte de reconcili-ació històrica entre la vila de l’Arboç i Cavaillon, vila on va néixer el temut general Chabran. En Chabran i la Llúcia actualment només surten de la vila en comptades ocasions, bàsicament en tro-bades de gegants centenaris, com els 150 anys dels gegants vells de Terrassa, els 400 anys dels gegants del Pi o el centenari dels gegants de la plaça Nova de Barcelona, mentre que a la resta de sortides els substitueixen les seves rèpliques. L’any 2002, els gegants van celebrar el seu 175è aniversari, amb una mostra de gegants centenaris. Hi van parti-cipar els gegants Moros de Reus, els de Cardona, els gegants Romans de Lleida, els gegants Moros de Tarragona, els gegantons del Pi de Barcelona,

els gegants Vells de Sitges, els de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya i els de Puebla de Sanabria (Zamora). Els diferents gegants con-vidats, juntament amb els amfitrions, van fer una passejada pels carrers de la vila fins a arribar a la Cooperativa Agrícola, on es va fer una ballada d’honor en la qual també van participar els diver-sos grups locals: l’Associació Cultural el Seguici, el Ball de Bastons, el Ball de Diables i l’Esbart Sant Julià. La festa es va cloure amb una visita guiada a les caves de la Cooperativa Agrícola i un dinar de germanor per a totes les colles geganteres par-ticipants. Amb motiu del 175è aniversari, també es va inaugurar l’exposició fotogràfica “Gegants dels Països Catalans”, del vilafranquí Eloi Mira-lles, i es va estrenar el nou ventall de la geganta Llúcia, obra de Roser Boronat, que va picar el pa-tró, i d’Antoñita Llorens i Antonieta Miquel, que van fer les puntes al coixí. Finalment, i aprofi-tant l’avinentesa, també es van posar a la venda samarretes commemoratives i una reproducció a petita escala dels gegants, elaborada en làtex per l’artista olotí Joaquim Hernández, que han tingut una molt bona acceptació entre els arbocencs. Els gegants, l’any 2006, amb motiu del centenari dels gegants de la plaça Nova, van viatjar a Barcelona, on van romandre exposats al Palau de la Virreina i van sortir en cercavila. L’any 2009, de nou, van ser convidats a les exposicions amb motiu del 150è aniversari dels gegants de Badalona i dels 400 anys dels gegants de Vilanova i la Geltrú; aquest cop, els gegants només van ser presents a les ex-posicions. La colla va decidir, per preservar les fi-gures, de només treure-les en cercavila a l’Arboç.

123

En Chabran i la Llúcia durant la Festa Major de Sant Julià, el quart diumenge d’agost. Jordi Miralles Jonch. 2010. Arxiu Ferragut

BARCELONÈS

126

BADALONA

Gegant

Nom: Anastasi

Pes: 80 kg

Alçària: 405 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1858

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Maria

Pes: 75 kg

Alçària: 400 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1858

Material: cartró pedra

Els gegants vells de Badalona van ser adquirits l’any 1858 per la germandat de Socors Mutus, que formava part de la Confraria de Sant Anastasi. Van pagar-ne 5.089 rals, és a dir 1.272 de les antigues pessetes, recollides amb rifes i amb una subscrip-ció popular. Els vestits, malgrat la col·laboració de-sinteressada de les modistes, va costar 664 rals. El primer any els portadors van ser badalonins, però com que eren novells i com que el gegant va patir una caiguda, els anys següents van llogar gegan-ters a Barcelona.

Els gegants sortien per les festes de Sant Anastasi i a partir del 1880 es van llogar a l’Ajuntament de Ba-dalona perquè participessin en el Corpus i la Festa Major, però a causa del mal estat en què es troba-ven, les sortides es van anar espaiant. A l’abril del 1884, la Germandat va oferir els gegants a l’Ajun-tament per 90 duros i aquest va proposar costejar l’arranjament a canvi que quedessin a disposició del consistori i de la germandat a parts iguals, però no es van entendre. La germandat no anava bé de diners i va decidir vendre’ls posant anuncis en di-aris, però ningú no es va oferir a comprar-los, mal-

Els gegants de Badalona al carrer del Carme, acompanyats pels geganters i el capgròs d’en Patufet. [1921]. Arxiu Colla de Geganters de Badalona

127

grat que els venien per un preu molt inferior al que van pagar trenta-sis anys abans.

Finalment el 1894, s’hi va interessar la comissió de festes del mateix Ajuntament badaloní i, com que l’estat dels gegants era llastimós, van acabar pagant-ne 250 pessetes, poc més de la meitat del que demanava la Confraria. Es van restaurar, se’ls van fer vestits i perruques nous i es van estrenar aquell mateix any, juntament amb els capgrossos i l’àliga d’en Santigosa.

L’any 1902 van sortir per primera vegada de Ba-dalona, i van viatjar amb tren fins a Barcelona per participar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs que el consistori barceloní va organitzar per les festes de la Mercè. Van parti-cipar-hi acompanyats d’un parell de capgrossos, d’un anunci d’un comerç badaloní i d’una parella de “cara-caritas”, personatges que desconeixem què eren. No ens consta que els gegants badalo-nins fossin guardonats amb cap premi.

Està documentat que no van sortir del 1904 al 1906, perquè estaven en mal estat i no hi havia diners per restaurar-los. Finalment els gegants es van poder restaurar per mitjà d’una subscrip-ció popular. Tampoc van sortir el 1917, perquè per culpa de la vaga general no es va fer la Festa Major. Tampoc no hi va haver festes ni gegants durant el període de la Guerra Civil.

A la dècada del 1920 van vestir els gegants amb aire medieval, ell tocat amb una corona, que va ser substituïda per un barret similar a l’actual amb l’arribada de la República el 1931.

A part de les restauracions esmentades, fins a la seva jubilació se’n coneixen altres els anys 1906, 1909, 1913, 1918, 1928, 1934, 1940, 1942, 1943 i 1944. El motiu d’aquesta darrera reparació la descriu amb detall La Revista de Badalona: els gegants van sortir a acompanyar les autoritats a l’ofici so-lemne de Festa Major. Mentre els geganters eren a fer una beguda i els gegants s’estaven plantats al carrer, va passar un camió de grans dimensions que, tot i que no els va tocar, amb la ràfega d’aire que va provocar va tombar el gegant, que va rebre de valent. El cap del gegant va quedar en tan mal estat que la processó de la tarda va ser encapça-lada només per la geganta.

Després de tantes reparacions en tan poc temps, els gegants estaven en molt mal estat i el 16 d’agost de 1945, el consistori va acordar encarre-gar una nova parella de gegants, que es va estre-nar per la Festa Major de 1946. Malgrat això, els vells encara van sortir pel Corpus i les Festes del Carme d’aquell mateix any.

Un cop retirats de circulació, van anar rondant per diversos magatzems municipals fins que van ser oblidats. Malgrat que s’anaven malmenant, no es van llençar i el 1982 van ser redescoberts i portats a les golfes de la masia Can Miravitges, juntament amb set nans, també deteriorats. Se’n conservaven els caps i les mans en molt mal es-tat, menjats per les rates i carregats de pols. Dos anys després, l’Ajuntament decidia restaurar-los i va encomanar la feina al taller El Drac Petit.

Després de la seva restauració, l’Anastasi i la Maria es van reestrenar per les festes de maig de 1985, i

128

van recuperar les indumentàries de l’estil que por-taven a l’inici del segle xx, inspirades en les prime-res fotografies que se’n conserven: ell, abillat com un conseller de Barcelona, i ella, com una rica pu-billa mudada, d’estil noucentista. També se’ls van imposar els noms d’Anastasi i de Maria, que són els dels patrons de Badalona.

La nova vida iniciada va ser curta i accidentada. Un any després de l’estrena, per la Festa Major de maig de 1986, es va declarar un incendi a les dependènci-es on els havien desat. El foc i la mateixa aigua que s’hi va abocar per poder-lo apagar els van perjudicar

de valent, els van deixar en un estat que inicialment semblava de difícil recuperació. Es van salvar el cap i les mans de la geganta, i també parts del cap i de les mans del gegant. De la nova i delicada restaura-ció i reconstrucció també se’n va fer càrrec El Drac Petit. La segona reestrena va ser un any després, per les Festes de Maig de 1987. Des de llavors han estat presents sense interrupció a les dues festes majors de Badalona: al maig, per Sant Anastasi, i a l’agost, per Santa Maria. L’any 2000 durant la Nit de Sant Anastasi, van estrenar nou vestuari, inspirat en el que duien a principi del segle xx.

La Colla de Geganters de Badalona és coneguda per la seva tècnica de ball i tenen més de trenta coreografies diferents. Entre els balls que executen l’Anastasi i la Maria, a part dels de conjunt, com el Ball de cort, el Vals de novençans o el Niu d’àligues, que són balls executats per vuit o deu gegants, hi ha el Valset de Badalona, la peça emblemàtica dels gegants badalonins, el Ball de Santa Maria, que es balla dins de l’església, i l’havanera La Coqueta. Fi-nalment, el 2008 van estrenar el ball del 150è ani-versari.

Actualment, els gegants només surten per la Fes-ta Major de Sant Anastasi, al maig, i per la Festa Major de Santa Maria, a l’agost, en la qual, des del 1990, ballen dins de l’església en ple ofici solemne. També surten en ocasions excepcionals, com les trobades de gegants centenaris.

Reestrena dels gegants vells de Badalona després de la seva restauració, l’11 de maig de 1985. G. Vera. Col·lecció Jan Grau

129

L’Anastasi i la Maria a Cardona amb motiu del centenari dels gegants del barri de la Fira. Lluís Ardèvol i Julià. 2008

130

BARCELONA, GEGANTS DEL PI

Gegant

Nom: Mustafà

Pes: 100 kg

Alçària: 480 cm

Constructor: atribuït a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: [1772]

Material: fusta

Geganta

Nom: Elisenda

Pes: 95 kg

Alçària: 470 cm

Constructor: atribuïda a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: [1772]

Material: fusta

El primer document que parla d’un gegant del Pi és de l’any 1601, l’esment el trobem en el Dietari del Consell barceloní, en el qual consta la parti-cipació d’un gegant fet de cartró que va participar en la processó organitzada per la parròquia del Pi, amb motiu de la canonització de Sant Raimon de Penyafort. La cita és doblement interessant, per-què a més d’esmentar aquest primer gegant del Pi, ens indica també que era fet de cartró, de manera que aquesta és la primera referència a un gegant fet d’aquest material.

Malgrat que amb anterioritat al 1772 consten di-verses dades de gegants a la parròquia del Pi de Barcelona, la primera vegada que surt esmentada una geganta és aquest any. En el llibre de comptes de l’Obreria de la parròquia del Pi consta, al mes de juny, una partida “per once pams de tafetà ab aigues per los brasos de la gegantesa grossa r.b. 714. Per lo paper d’agulles per los gegants r.b. 116. Per los trajos dels gegants r.b. 155”. Per la mena de material que surt detallat en la relació de despeses, sembla que més aviat es refereix a una reforma a fons del vestuari i, per tant, podem suposar que les dues parelles de gegants ja existien. En el mateix llibre de comptes hi són relacionades unes altres despeses el 1780, el mateix any que per una Reial cèdula de Carles III, es va prohibir l’assistència dels gegants a les processons de Corpus. Es desconeix si malgrat la prohibició van sortir en altres celebraci-ons pròpies de la parròquia del Pi fins a l’any 1798, en què es va aixecar la prohibició.

Els busts dels gegants grans del Pi exposats amb motiu de la seva recuperació. Pere Català i Roca. 1959. Arxiu Amics dels Gegants del Pi

131

L’any 1807 es van fer les festes solemnes per la be-atificació de sant Josep Oriol, per les quals es van editar una auca i un full de rengle molt detallats, on surten representats els gegants del Pi junta-ment amb els de Santa Maria del Mar, els de Sant Cugat del Rec i els de la Ciutat. Per les dues publi-cacions ens podem fer una idea de l’aspecte que te-nien. Ella anava segons la moda de l’època i ell te-nia l’aspecte d’un guerrer de tall clàssic, amb casc, adarga i una maça a l’espatlla. Existeix, però, una imatge encara més antiga del gegant representada en una rajola del segle xviii, en la qual va vestit amb indumentària del moment, però també porta un escut i una maça.

Tornant al llibre de comptes del Pi, consten resse-nyades diverses restauracions fetes els anys 1800, 1858, 1859 i 1860. Aquesta darrera anotació del 1860 és molt detallada i completa, informació que ens permet suposar que van deixar els gegants en perfecte estat, però en canvi no hi consta cap refe-rència posterior. Entre els anys 1870 i 1874 no es va fer la processó de Corpus a la parròquia del Pi i en el llibre de comptes consta que els gegants que van concórrer a la processó de Corpus del 1875 van ser els de Santa Maria del Mar.

La cita de 1860 és la darrera que parla dels gegants i a partir d’aquí es van oblidar a les dependències parroquials, i es van donar per perduts, venuts o desapareguts. L’oblit va ser tan gran que l’any 1934 Joan Amades apunta en els seu llibre Gegants, nans i altres entremesos que van ser venuts a Berga, i els relaciona amb els actuals gegants nous o grossos.

El 21 de juliol de 1936, en els aldarulls inicials de la Guerra Civil, van calar foc a l’església del Pi i la gent dels serveis de l’Arxiu Històric de la Ciutat van en-trar a l’arxiu per salvar la documentació, de la qual van aconseguir recuperar la major part. Entre al-tres coses que van salvar de les flames hi havia els quatre gegants. Acompanyant els documents de l’arxiu del Pi, els gegants primer van anar a parar al convent de l’Esperança, al carrer de la Palma de Sant Just, i després al de Pedralbes, fins que acaba-da la guerra, gegants i papers van tornar a l’església del Pi, per quedar desats en un armari al peu del campanar.

L’any 1951, quan Francesc Almez els va retrobar gràcies a les indicacions de gent de la parròquia, ja va proposar de restaurar-los i un any després, Lluís Albert va tornar a fer una crida en un text publicat al programa de les festes de la Mercè, organitza-des per l’Associació de Veïns del carrer Petritxol. La iniciativa no va fructificar fins al 1959, quan es va crear una comissió formada per veïns i entitats, que va engegar el projecte amb una subscripció po-pular. La tasca de restauració va ser encomanada al solsoní Manuel Casserras (1929-1996), a partir dels projectes dibuixats per Evarist Mora (1904-1987). Els caps de fusta eren plens de draps i de suro, a més d’estar clivellats de gavarrots a la mandíbula, senyal inequívoc que el gegant havia dut barba.

El 12 de juny de 1960, després de gairebé un segle d’inactivitat, van tornar a ballar en el marc d’una festa que va aplegar un bon nombre de grups de cultura popular. Com que al barri no hi havia ge-

132

En Mustafà i l’Elisenda, originals, durant el 50è

aniversari de la recuperació dels gegants del Pi. Lluís

Ardèvol i Julià. 2010

133

ganters preparats per fer-los ballar, se’n van fer càr-rec geganters vinguts de Solsona.

A partir d’aquell moment, els gegants del Pi van participar en les festes barcelonines al costat dels gegants de la Ciutat. En aquells moments els ge-ganters van sorgir de la parròquia i durant molts anys, la colla es nodria principalment del grup de joves del Pi. Els gegants estaven tutelats pel Patro-nat dels Gegants del Pi, entitat que esdevindria l’Associació d’Amics dels Gegants del Pi, que és la que actualment s’encarrega de vetllar pel patrimo-ni festiu del Pi.

L’any 1985 es va celebrar una festa per commemo-rar els 25 anys de la seva recuperació. Apadrinats pels gegants de la Ciutat, van ser batejats amb els noms de Mustafà, nom imposat pel seu aspecte sarraí, i Elisenda, en honor a la reina Elisenda de Montcada, fundadora del monestir de Pedralbes, lloc on els gegants del Pi es van preservar durant la Guerra Civil.

El 1986 es va estrenar una còpia del gegant del Pi i un any després s’estrenava la còpia de la geganta; des de llavors, els gegants originals només surten excepcionalment per a exposicions. El 12 de juny de l’any 2010, amb motiu del 50è aniversari de la seva recuperació, la parella original fou restaura-da. Des del 2011, però, els gegants i els gegantons originals surten a ballar cada any per al pregó de les festes de Sant Josep Oriol del barri del Pi. Tant els gegants grossos com els gegantons, durant la resta de l’any es poden veure exposats en una vitri-na dins la basílica.

134

BARCELONA, GEGANTONS DEL PI

Gegant

Nom: Oriol

Pes: 30 kg

Alçària: 280 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: 1858

Material: fusta

Geganta

Nom: Laia

Pes: 30 kg

Alçària: 280 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: 1858

Material: fusta

Les dades que hi ha dels gegantons del Pi sovint es barregen amb les que es refereixen a la parella gran i, de fet, des del 1772, gairebé comparteixen la mateixa història. En aquell any, en una anotació al llibre de comptes de l’Obreria del Pi, s’especifica una despesa per materials destinats a la geganta grossa, fet que ens indica que n’hi havia una altra de petita.

Els gegantons del Pi van tenir un protagonisme especial en l’acabament de la prohibició que els gegants participessin al Corpus. El 1780 una Re-

ial cèdula de Carles III va prohibir la participació dels gegants a les processons. La gent els trobava a faltar i pel carnaval del 1798, els gegantons del Pi van anar fins al Teatre de la Rambla, l’actual Tea-tre Principal, on se celebrava un sarau carnavalesc, per tal de lliurar un manifest al capità general del Principat, el duc Agustí de Lancaster. En el docu-ment es demanava que s’aixequés la prohibició i que els gegants poguessin sortir una altra vegada per Corpus. Sembla que la facècia dels gegantons li va fer gràcia a Lancaster o que la prohibició era excessiva, el cas és que per Corpus d’aquell mateix any, els gegants van ser presents una altra vegada en les processons.

En el Calaix de Sastre (1768-1819), de Rafael d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (1746-1819), hi surten esmentats molt sovint els gegants i els gegantons del Pi; de fet, ell vivia davant mateix de l’església i estava molt vinculat a la parròquia, per això estava al corrent de tot el que concernia els gegants. Amb el seu peculiar estil literari, no escatimava elogis per a les figures, especialment per als gegantons, que, segons ell, anaven vestits de currutacos –és a dir, anaven ben mudats i elegants–, i de vegades fins sembla enamorat de la gegantona, a la qual anomena gavatxona. En aquella època els gegan-tons sembla que es prodigaven en tota mena de festes, fins i tot particulars. El mateix baró de Mal-dà ens en dóna notícia quan diu que els gegantons del Pi ballaven al so de flabiol i cornamusa dins dels salons del seu veí Gaietà Matas, un curruta-co dels fins. El seu aspecte corresponia a la moda benestant del moment, com queda palès en l’auca

135

publicada el 1807, amb motiu de la processó per la beatificació de sant Josep Oriol, on surten acom-panyats d’un sonador de sac de gemecs.

En el Diario de Barcelona del 4 de juny de 1858 hi trobem la possible data d’estrena dels gegantons del Pi actuals. La notícia diu: “Han salido a pasear las calles la nueva pareja de gigantones de la Par-roquia del Pino. Los bustos son bastante buenos y los trajes de gusto, aunque poco lucido el del sexo feo, que viste de húngaro. Ella lleva un elegante traje a la antigua, muy parecido al que usava la señora Peruzzi en la Traviata”. La notícia del diari ens assabenta que s’estrenen uns gegantons nous,

podem suposar que si es van prodigar tant a inicis del segle xviii és normal que fàcilment es deteri-oressin.

Com va passar amb els gegants grossos, els gegan-tons del Pi van deixar de sortir al carrer el 1874 i la seva història corre paral·lela fins a la seva recu-peració el 1960. Per la restauració, Evarist Mora (1904-1987) possiblement va voler que tinguessin el mateix aspecte que a la primera meitat del se-gle xix i segurament va fer el disseny inspirant-se en l’aspecte que tenien en la vinyeta de l’auca de la beatificació de sant Josep Oriol de 1807, perquè la indumentària s’hi assembla considerablement.

Estat de conservació en què es van trobar els busts i braços dels gegants petits del Pi. Pere Català i Roca. 1959. Arxiu Amics dels Gegants del Pi

136

La restauració de les quatre figures va anar a càrrec de Manuel Casserras; del vestuari se’n va encarre-gar la Casa Llorens; de les perruques, la perruque-ria teatral Damaret; l’obrador Creaciones Rosamar va fer les joies; els barrets els van fer a la botiga Castañer, i la Casa Gómez va oferir el bastó del ge-gantó.

L’any 1985 van ser batejats, apadrinats per la pare-lla de la plaça Nova. Ell va rebre el nom d’Oriol en honor de sant Josep Oriol, patró del barri del Pi, i ella el d’Eulàlia, en honor de la copatrona de la ciu-tat de Barcelona i, alhora, patrona de Ciutat Vella. Ben aviat la veu popular la va rebatejar com a Laia.

L’any 1997 es va fer una còpia d’aquestes figures i l’any 1999 van estrenar vestuari nou, però aquest cop inspirant en l’aspecte que tenien el 1858, quan ell anava d’oficial hongarès i ella de protagonista de La Traviata. El 2010 van ser restaurats de nou a Solsona i van recuperar la imatge de burgesos be-nestants que lluïen a inicis del segle xix.

Tant els gegants com els gegantons del Pi s’han prodigat per festes de tot el país, però també a França, Itàlia i el Japó. També els quatre gegants van participar a la cerimònia inaugural dels Mun-dials de Futbol de 1982, que es va fer a Barcelona, al Camp Nou.

Des que se’n van fer les còpies, els gegantons i els gegants originals es guarden exposats en unes vi-trines en l’atri de la basílica del Pi, només surten un cop l’any al carrer, per ballar en el pregó de les festes de Sant Josep Oriol. Les còpies dels quatre

gegants són a l’exposició permanent de la Casa dels Entremesos de Barcelona.

Els gegants petits del Pi ballen el Ball dels gegants del Pi, que es basa en la popular melodia. El ball va ser coreografiat per Xavier López, que, de fet, va fer dues creacions diferents, perquè pot ser ballat per una parella o per totes dues alhora, en el que es coneix com a ball de família.

137

L’Oriol i la Laia a la plaça Font i Cussó de Badalona durant el 150è aniversari dels gegants de Badalona. Lluís Ardèvol i Julià. 2009

138

BARCELONA, CASA DE CARITAT, GEGANTS VELLS, GEGANTS DEL CARNESTOLTES

Gegant

Nom: Rodanxó

Pes: 50 kg

Alçària: 333 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1859

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Rodanxona

Pes: 50 kg

Alçària: 297 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1859

Material: cartró pedra

La primera notícia dels gegants que avui es conei-xen com a gegants vells de la Casa de Caritat o del carnaval apareix l’any 1859, en la cercavila que or-ganitzà la Societat del Born per celebrar l’arribo del Carnestoltes. La imatge dels gegants en cercavila ens arriba mitjançant la revista francesa L’Illustra-tion, i hi apareixen juntament amb tot de persones disfressades i davant la carrossa del rei i la reina de carnaval. No se’n coneix l’any exacte de creació ni l’artesà que va modelar-los, i només trobem una nota apareguda en una publicació del 1861, que

indica “nuestra felicitación al apreciable artista en cera D. José Malagarriga, á cuya habilidad se de-ben el Monarca de la farandula, su familia y los gi-gantes payeses, por su generosa espontaneidad en secundar los deseos bullangueros”, que en podria indicar l’autor. No obstant això, aquesta referèn-cia és molt vaga i no prové de cap font oficial, de manera que no permet definir amb exactitud l’au-toria de les peces. Aquestes figures, dos gegants ro-

Els gegants van participar en el Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs, l’any 1902. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

139

danxons vestits de pagesos (de manera irònica, en contraposició als gegants nobles de l’Ajuntament que sortien en les festes oficials), continuaren par-ticipant en les rues de carnaval organitzades per la Societat del Born durant quinze anys, fins a la seva dissolució, el 1872. Després d’aquest fet, els membres de la societat es repartiren els béns que en quedaren, i les peces de la imatgeria (entre les quals hi havia la parella de gegants i una comparsa de capgrossos, la primera que es coneix a la ciutat de Barcelona) anaren a parar a mans del litògraf Joan Riera, que les continuà cedint a diverses en-titats per a les festes i celebracions pròpies. Des-prés de la seva mort, l’any 1891, els seus hereus van decidir cedir aquestes figures a la Casa de Caritat, per a la distracció dels nens orfes. En aquesta nova

residència, la seva funció va canviar radicalment: de presidir la rua de Carnaval, van passar a presidir la processó de Corpus Christi i tota mena de cele-bracions i processons religioses en què participava l’entitat.

L’any 1902, per exemple, la parella va participar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs de la ciutat. Amb aquest ritme d’actuacions van continuar sortint fins a l’any 1918, en què, a causa del seu estat de conservació més aviat precari, van ser desats als magatzems de la institució i van ser substituïts per una parella nova.

No fou fins a l’any 1986 que van ser retrobats i la Diputació de Barcelona decidí recuperar aquestes figures de l’oblit en què havien caigut, tasca que

Els gegants amb els nans, els heralds i les trampes a la Festa Major de Gràcia. Autor desconegut. 1924. Fons Joan Amades. DGCPAAC

140

va encomanar-se al veterà artista Domènec Um-bert. Umbert els restaurà a fons i els féu créixer 10 centímetres i, posteriorment, foren cedits al Mu-seu del Tèxtil de Terrassa, on van restar exposats. Els gegants són coneguts amb el nom de Rodanxó i Rodanxona.

L’any 1997, la parella recuperà la vida pública ar-ran de la participació a la trobada de gegants cen-tenaris de Sitges. A partir d’aquell moment, foren cedits a l’Institut de Cultura de Barcelona, que es-tablí un conveni amb la Coordinadora de Colles de

Gegants i Bestiari de Ciutat Vella per fer-se càrrec del seu manteniment i les seves actuacions, la qual cosa els permeté, finalment, tornar a la seva fun-ció inicial de presidir la rua de carnestoltes, acte del qual encara avui són protagonistes i en el qual ballen la seva dansa, amb música de Daniel Carbo-nell i estrenada el 2009. L’any 2002 els gegants van ser restaurats, a càrrec de Xavier Jansana, i vestits de nou, tot mantenint el tipus d’indumentària, però recuperant la seva imatge més carnavalesca, amb colors més vius.

En Rodanxó i la Rodanxona han estat presents en diverses trobades de gegants centenaris, com ara els 400 anys del gegant del Pi o els 150 anys dels gegants de Badalona. La parella es pot veure en exposició permanentment al Palau de la Virreina, juntament amb la Laia, l’àliga i els gegants de la Ciutat.

En Rodanxó i la Rodanxona a Badalona l’any 2009, en motiu dels 150è aniversari dels gegants locals. 2009 Gerard Picó i Viñas

141

BARCELONA, CASA DE CARITAT, GEGANTS NOUS, GEGANTS DEL CORPUS

Gegant

Nom: Hereu

Pes: 50 kg

Alçària: 350 cm

Constructor: Emili Ferrer i Espel

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1919

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Borda

Pes: 50 kg

Alçària: 310 cm

Constructor: Emili Ferrer i Espel

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1919

Material: cartró pedra

L’any 1918, la Diputació Provincial de Barcelona, institució a la qual pertanyia la Casa de Caritat de Barcelona, va decidir retirar els seus antics gegants, que es trobaven en un estat força delicat, i fer-ne construir uns de nous per participar en lloc seu a la processó de Corpus de l’entitat i a la resta de festes en què prenien part. La tasca va encomanar-se a l’escenògraf Emili Ferrer i Espel, que va crear les peces a imatge d’una parella de barcelonins, ins-pirats en les parelles d’estil romàntic del segle xix, per bé que també és possible que el modelatge es

dugués a terme als tallers de Lambert Escaler, a partir dels dissenys de Ferrer.

A partir d’aquell moment, els gegants passaren a ser els representants de l’entitat en festes i cele-bracions religioses i laiques: participaven en les processons de Corpus i de diverses parròquies bar-celonines, en les cavalcades folklòriques de la Mer-cè que es van començar a organitzar en època de postguerra, als Tres Tombs de Sant Antoni... Fins i tot, l’any 1950 la parella, va participar al Concurso Provincial de Gigantes de Terrassa en representa-ció de Barcelona.

Els gegants de la Casa de Caritat de Barcelona, l’any 1929. Arxiu Mas. Fons Joan Amades. DGCPAAC

142

Tot amb tot, el 1964 caigueren en desús i van ser desats a les Llars Mundet, juntament amb els seus predecessors. Hi restaren gairebé vint anys, fins que, finalment, l’any 1986 la Diputació de Barce-lona recuperà i féu restaurar les dues parelles al constructor de gegants Domènec Umbert. Els ge-gants són anomenats Hereu i Borda.

Des d’aleshores, la parella de gegants nous de la Casa de Caritat ha recuperat la seva activitat pú-blica, i la seva participació a les festes de la ciutat i a les processons de Corpus. L’any 2005 van ser res-taurats i vestits de nou per Josep Manel Casserras, de Solsona; com a curiositat, en aquest moment els gegants van començar a lluir uns ciris a les mans, que fan referència a les antigues processons de Corpus. La parella disposa d’un ball propi, el Ball dels gegants del Corpus de Barcelona, amb música d’Enric Montsant i coreografia de Montserrat Gar-rich, que es balla el diumenge després del dijous, festivitat del Corpus Christi, a les set del vespre a la plaça de Sant Jaume i com a inici de la processó festiva de Corpus.

Amb gairebé cent anys a les espatlles, l’Hereu i la Borda continuen ballant per Barcelona per les fes-tes de la Mercè i per Santa Eulàlia, i es poden veure a la Casa dels Entremesos, juntament amb la resta de la imatgeria de Ciutat Vella.

L’Hereu i la Borda a Manresa, l’any 1951, amb motiu de l’estrena de la geganta Pubilla. Andreu Vendrell Pàmies. Arxiu Amadeu Muntalà Moreno

143

L’Hereu i la Borda a Molins de Rei. Lluís Ardèvol i Julià. 2008

144

BARCELONA, PLAçA NOVA

Gegant

Nom: Roc

Pes: 42,6 kg

Alçària: 305 cm

Constructor: atribuït a Toribi Sala, El Arte Cristiano

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1906

Material: pasta de sants

Geganta

Nom: Laieta

Pes: 31,8 kg

Alçària: 295 cm

Constructor: atribuïda a Toribi Sala, El Arte Cristiano

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1906

Material: pasta de sants

Des del 14 d’agost de 1906 –i anys després de comp-tar amb la presència de gegants llogats– les festes de Sant Roc de la plaça Nova de Barcelona, amb més de quatre-cents anys d’història, disposen d’uns gegants propis construïts al taller El Arte Cristiano d’Olot i atribuïts a Toribi Sala.

Aquell mateix dia també es van estrenar dos cap-grossos per acompanyar-los, el Tano i el Beco –noms que recordaven dos personatges del barri–, als quals l’any següent se’n n’hi va afegir un altre, el Cu-cut, creat a imatge del protagonista del setma-

nari del mateix nom. Malauradament cap dels tres capgrossos no s’ha conservat.

Des de la seva estrena i fins al 1936, els gegants de Sant Roc de la plaça Nova van ballar acompanyats de la música del conegut flabiolaire Pau Orpí, el Mataporcs, de Sant Llorenç d’Hortons. Mentre va durar la Guerra Civil espanyola va ser l’única època en què no van actuar, però el mateix 1939 ja van tornar a sortir a les festes de Sant Roc. En aquesta ocasió van ballar al so del flabiol de Ramon Paulís, l’Avi, que els acompanyaria fins ben entrat els anys seixanta.

Durant quaranta anys, del 1952 al 1992, els gegants plaçanovins van participar ininterrompudament a les festes de la Mercè de la ciutat de Barcelona.

L’any 1955, en ocasió de la commemoració dels 600 anys de la plaça Nova, van estrenar vestits nous dissenyats pel pintor Antoni de Pàdua Rigau –amb els quals van perdre l’ambigua imatge greco-romana per esdevenir, clarament, uns romans de la Barcelona del segle iv– i també es va aprofitar per fer-los créixer, atès que es tenia la sensació que eren uns gegants petits. Van mantenir aquests ves-tits fins a finals dels anys seixanta, quan diferents veïns del barri van dissenyar-ne uns de nous que van ser confeccionats per la barcelonina Sastreria Teatral Llorens.

Atès que no tenien nom, el 15 d’agost de 1982 es va decidir batejar-los com a Roc i Eulàlia, malgrat que a la geganta se la sol conèixer com a Laieta. Els seus padrins van ser, per una banda, els gegants

145

del Pi i, per l’altra, la cantant Núria Feliu, que en l’espectacle que va representar aquell any –en el qual la parella va participar– va dedicar una cançó al gegant Roc.

La participació a finals d’agost d’aquell mateix any a la Trobada Internacional de Gegants de Mata-depera va representar per als gegants de la plaça Nova començar a fer sortides arreu del país.

Una cercavila dels gegants del Pi i del Roc i la La-ieta pel barri Gòtic de la ciutat de Barcelona el 12 de febrer –diada de Santa Eulàlia– de 1983 va sig-nificar l’inici de la recuperació de les festes de la capital catalana en honor a la santa.

Aquest any l’escultor barceloní Xavier Jansana va reparar els cops i les rascades que tenia la parella, fruit de la seva considerable activitat, així com el bigoti del Roc. També es va crear el grup Grallers La Pessigolla, fundat conjuntament amb l’Esbart Català de Dansaires, que va recuperar velles parti-tures per ser ballades pels gegants.

L’artesà Domènec Umbert els va restaurar, a fons, el 1985: al Roc li va construir un cos que va donar-li millors proporcions i a la Laieta li va reforçar la di-adema, que pel fet de ser part de l’escultura patia molt. També va restaurar les mans i els braços, que van deixar de ser articulats. El canvi va ser complet amb la confecció de vestits nous a El Ingenio –que recuperaven el disseny de 1955–, que van lluir per primera vegada al bateig dels gegants i gegantons del Pi, en què van fer de padrins de la parella petita.

Per les festes de Sant Roc de 1986 es va decidir re-cuperar el capgròs Cu-cut, aquesta vegada, però, en forma de nan. Domènec Umbert va ser l’encar-regat de construir-lo. A partir de llavors sempre ha acompanyat el Roc i la Laieta.

De les moltes sortides que ha fet la parella cal des-tacar la que van fer l’abril del 1987 al Japó, la més llunyana, per participar en un programa de divul-gació de la festivitat de Sant Jordi que els va per-metre actuar a diferents ciutats del país asiàtic.

Després de l’activitat intensa dels gegants duta a terme durant els darrers anys, el 1992 es va decidir construir una nova parella per preservar l’original. Els nous gegants són una reproducció a escala dels antics i recuperen part dels detalls de les figures originals del 1906, com la porra del gegant o la dia-dema de la geganta, de metall daurat amb pedreri-es, que s’havien perdut al llarg dels anys.

Aquell mateix any es va aprofitar per reparar les esquerdes i els cops que tenien les peces, feina de què es va ocupar el mestre Manel Casserras i Boix, que també s’havia encarregat el 1986 de retocar la pintura de la Laieta.

A partir d’aquesta data, el Roc i la Laieta van res-tringir les seves sortides al Seguici de Sant Roc, que se celebra el matí de cada 16 d’agost, i la Laie-ta, sense el Roc, a la Processó de les Laies, cercavila només de gegantes que transcorre pels carrers del barri Gòtic de la ciutat de Barcelona cada 12 de fe-brer en el marc de les festes de Santa Eulàlia.

146

En ocasió del 90è aniversari de la parella, el 1996, en el marc de la trobada de gegants de la plaça Nova que es va celebrar la tarda del 15 d’agost, els quatre gegants, els vells i els nous, van ballar de manera conjunta la seva dansa pròpia: el Ball de Santa Eulàlia, una creació de Carles Mas basada en una melodia del segle xviii que formava part d’una representació de la vida de la patrona barcelonina. Aquest ball a quatre només es va repetir deu anys després per celebrar el centenari de la parella.

L’any 1999 es va canviar el vestit de la Laieta per un d’igual elaborat per Sílvia Sintes. Per celebrar el cen-tenari dels gegants es van organitzar diferents actes durant tot l’any 2006, dels quals cal destacar dues noves versions del Ball de Santa Eulàlia: una per a cobla de sardanes, obra de Jordi León, que els ge-

gants van estrenar en ocasió de la diada de Sant Roc, i una per a cobla de ministrers, a càrrec de Jordi Fà-bregas, que van presentar al Toc d’Inici de les festes de la Mercè; l’exposició de gegants centenaris que es va fer durant les festes de Santa Eulàlia, i la sortida a la ciutat que els va veure néixer, Olot, en el marc de les Festes del Tura, en les quals van poder dansar en companyia del gegant i de la gegantessa olotins.

Per tal que els gegants celebressin l’efemèride en perfectes condicions, l’escultor Josep Manel Casser-ras i Solé els va fer una intervenció menor per repa-rar diferents rascades i cops fruit de la seva activitat.

L’any 2013 Sònia Berrocal va restaurar el bust del Roc i les mans de la parella per conservar-ne la po-licromia.

Els gegants de Sant Roc de la plaça Nova a la mateixa plaça el 1907 amb el nan Cu-cut i el flabiolaire Pau Orpí, el Mataporcs. Desconegut, Arxiu de l’Associació de Festes de la Plaça Nova

147

En Roc i la Laieta a la plaça Font i Cussó de Badalona durant el 150è aniversari dels gegants de Badalona. Lluís Ardèvol i Julià. 2009

BERGUEDÀ

150

BERGA, GEGANTS VELLS

Gegant

Nom: Gegant Vell

Pes: 90,5 kg

Alçària: 329 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Berga

Any d’estrena: 1866

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Geganta Vella

Pes: 93 kg

Alçària: 319 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Berga

Any d’estrena: 1866

Material: cartró pedra

La primera referència que ens parla d’un gegant a la ciutat de Berga és una citació aïllada del 1622, i la població disposa d’una parella de gegants com a mínim d’ençà del 1695, que és de quan daten les notícies més antigues conservades sobre aquests alts personatges, per bé que aquesta parella devia estrenar-se entre el 1662 i el 1694. D’aquests antics gegants, en sabem que patiren dues reformes im-portants, gairebé dues reconstruccions, el 1704 i el 1833, i sembla que foren els mateixos que actuaren a la Patum fins al 1867.

Els gegants vells de la Patum de Berga s’introduï-ren a la representació l’any 1866 per completar la parella més antiga de gegants, però en retirar-se aquests darrers (1867) els acabaren substituint. Es desconeix qui fou el constructor dels gegants vells de la Patum, per bé que cal suposar que devia ser algun artista local, i darrerament s’ha apuntat el nom de Josep Clerch i Munt (o Josep Clerch i Pich) com el del possible autor.

La convivència dels gegants vells amb els gegants més antics, però, només va durar dos anys, i el 1868 aquests darrers deixaren de participar a la festa. Curiosament, la fotografia més antiga conegu-da de la Patum és d’aquest 1868. Els gegants més antics, segurament els mateixos que es troben do-cumentats al segle xvii, es conservaren uns anys

Primera fotografia documentada dels gegants vells de Berga a la plaça de Sant Pere, durant la Patum. Autor desconegut. 1868. Arxiu Municipal de Berga

151

en un magatzem municipal, fins que quedaren to-talment destruïts. Tot sembla indicar que això va passar durant la Tercera Guerra Carlina. Contràri-ament al que passa en moltes altres poblacions, els gegants de Berga no tenen nom i simplement són coneguts per la població com els gegants nous i els gegants vells, atenent criteris estrictament crono-lògics. Curiosament, i per aquest motiu, els actu-als gegants vells foren coneguts, durant els seus primers vint-i-cinc anys de vida, com els gegants nous, ja que la població en recordava uns d’ante-riors. En estrenar-se els actuals gegants nous l’any 1891, el poble va canviar-ne la denominació.

Si bé la tradició ha volgut identificar el gegant nou amb el llegendari cabdill moro Bullafer, segura-ment pel fet que és més alt, més pesat i amb més planta, el que és cert és que si algun gegant ber-guedà s’hagués d’identificar amb el capitost mu-sulmà aquest seria el gegant vell, pel simple fet que és més antic que el gegant nou i perquè la tradició és anterior a l’estrena d’aquest darrer.

Amb tot, sembla que en estrenar-se els gegants vells no anaven vestits a la morisca i que el seu ves-tuari reproduïa més aviat el de nobles medievals. Devia ser amb el canvi de vestuari del 1876 que adoptaren aquest tipus d’indumentària de caràc-ter musulmà, seguint una tradició que s’havia es-tès arreu del país relacionada amb la victòria de les tropes espanyoles a la Guerra d’Àfrica (1859-1860). L’any 1927 es confeccionaren uns vestits per als ge-gants vells que han anat marcant les formes, les línies, els dissenys, els colors i els patronatges del

seu vestuari d’aleshores i fins a l’actualitat. Malgrat tot, alguna vegada en canviar el vestit s’ha modifi-cat algun dels colors originals. Així, actualment el gegant vell porta el vestit groguenc amb una torera vermella al damunt, un faixí i un barret rematat amb punxa que té la mitja lluna morisca. Per la seva banda, la geganta vella porta el vestit vermell amb una torera verda a sobre i un mantell rosat que li cobreix el cap.

Un altre canvi important que patiren els gegants vells fou entre 1970 i 1971, quan els substituïren els cossos i els cavallets per uns de nous a causa del mal estat que presentaven, i mantingueren només els caps i les mans originals. Per fer els cossos es feren plantilles de totes les peces que els formaven i es reproduïren mantenint-ne el pes, la forma i les mides. D’altra banda, els cavallets, que originària-ment eren de fusta, es construïren de ferro per evi-tar que es trenquessin tan sovint.

Com a curiositats, cal destacar el fet que quan a mitjan segle xx es va decidir de posar ulls de vidre a tots els gegants de la Patum, el gegant vell fou l’únic al qual no se n’hi posaren, si bé s’ignora per què no es va fer aquest canvi. Amb el pas dels anys les seves faccions morisques s’han anat embrunint considerablement fins a esdevenir gairebé negre, i el seu bigoti s’ha anat recargolant notablement. La geganta, per la seva part, és l’únic dels gegants berguedans que conserva el color blanc de la pell.

Devia ser a mitjan la dècada de 1960 quan el músic berguedà Jaume Sala i Casals, director dels Saletes,

152

l’orquestra que interpretava la música de la Patum, va compondre el pasdoble El gegant vell, peça que s’interpreta durant les passades matinals que recu-llen els administradors de la festa.

En el darrer quart del segle xix, segurament el 1876, en canviar-li el vestit a la geganta vella li van col·locar un voluminós mirinyac que la població va considerar exagerat. Aquest fet va provocar els comentaris de la gent fins al punt que s’adaptà una lletra que hi feia referència a una partitura tradi-cional de la festa. Així, a la peça musical que els músics interpreten de manera ininterrompuda entre els tirabols de la plaça de Sant Joan i la plaça de Sant Pere, la gent va començar a empeltar-hi el següent: “ella s’ho pensa que li està bé, semblen les bótes del meu celler”. L’acceptació popular devia ser tan gran que, malgrat que fa prop d’un segle que el mirinyac esmentat fou retirat i que en l’ac-tualitat molt poca gent continua cantant la cançó, aquesta peça tradicional és coneguda per tothom com l’Ella s’ho pensa.

Els gegants vells de Berga estrenant vestuari durant la Patum de l’any 2009. Lluís Ardèvol i Julià

153

BERGA, GEGANTS NOUS

Gegant

Nom: Gegant Nou; Bullafer

Pes: 111,5 kg

Alçària: 384 cm

Constructor: desconegut, adquirit a la casa La Perfección

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1891

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Geganta Nova

Pes: 99,5 kg

Alçària: 356 cm

Constructor: desconegut, adquirida a la casa La Perfec-ción

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1891

Material: cartró pedra

El 30 de març de 1891, el Ple Municipal de l’Ajun-tament de Berga va decidir comprar uns gegants “de una altura poco más o menos como los de Barcelona”, amb la intenció d’enriquir la festa i el seu patrimoni. Aquests gegants es compraren a la casa La Perfección de Barcelona i s’estrenaren a la Patum d’aquell mateix any, on causaren un gran impacte i una molt bona impressió entre la població. L’adquisició de la parella representà un fort dispendi per a les arques municipals, ja que costaren 1.150 pessetes de l’època, i el transport de

Barcelona a Berga de dues figures que sobrepas-saven els 4 metres d’alçària i que s’apropaven als 100 quilos de pes, amb els mitjans i les comunica-cions de l’època, fou un bon maldecap.

La seva estrena coincideix amb el que els histo-riadors han convingut a denominar “procés de potenciació de la Patum”, un procés que es va de-senvolupar entre 1887 i 1892 i que va dotar la festa

Els gegants nous de Berga a Barcelona, l’any 1902. El gegant vestia de cabdill musulmà, mentre que la geganta anava abillada seguint la moda femenina del moment. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Berga

154

gran de la ciutat de Berga d’un caràcter modern. Entre les accions que es dugueren a terme durant aquest procés hi hagué la introducció de músi-ques, la restauració de diverses comparses, la difusió de la celebració i la incorporació de nous elements festius, entre els quals els gegants nous.

Contràriament al que passa en moltes altres po-blacions, els gegants de Berga no tenen nom i simplement són coneguts per la població com els gegants nous i els gegants vells, atenent criteris estrictament cronològics.

Originàriament, els gegants nous eren blancs de cara, i el gegant en comptes de dur una porra por-tava el braç estirat i a la mà hi duia un coltell. Fou l’any 1900 quan se’n modificà el braç i s’hi afegí la porra esmentada que continua lluint actual-ment. D’altra banda, tot sembla indicar que fou l’any 1904 quan aquests gegants foren pintats de negre. Amb aquesta repintada, la tradició que re-lacionava la Patum amb les lluites seculars entre cristians i musulmans es veia reforçada, per bé que la causa que ocasionà la repintada fou una caiguda del gegant nou que el va decapitar, motiu pel qual hagué de ser enviat a Barcelona perquè fos reparat.

En el moment de la seva estrena aquests gegants eren més alts que ara, però a causa del gran ba-lanç que tenien i les dificultats per menar-los, els cavallets foren escurçats, segurament a la prime-ra dècada del segle xx, i la seva alçària es reduí uns 50 centímetres.

La tradició ha identificat el gegant nou amb el cab-dill moro Bullafer, suposadament el cap de l’exèr-cit musulmà que envaí el Berguedà al segle viii. A banda dels dubtes que presenta l’existència real i històrica d’aquesta figura, el que és cert és que si algun gegant berguedà hagués de representar el personatge esmentat aquest seria el gegant vell, ja que la tradició és força anterior a l’estrena dels gegants nous.

D’ençà de la seva estrena, els gegants nous van canviar el seu vestuari diverses vegades, sense que aquest acabés tenint cap forma ni patronatge concrets. L’any 1927, però, tingué lloc un canvi de vestuari important, tant que marcà les formes, els colors i els dissenys fins avui mateix. Aquell any s’encomanà a la reputada Casa Jorba de Manresa la confecció dels vestits dels quatre gegants de la Patum, i per poder-los fer s’enviaren els gegants a Manresa durant gairebé un any a fi que els sastres poguessin treballar amb condicions. Un cop aca-bats, gegants i vestits es tornaren a Berga junta-ment amb uns quants sastres que els donaren els darrers retocs. Des d’aleshores, cada cop que s’han canviat els vestits dels gegants (1957-1958, 1978, 1991 i 2009) aquests s’han fet seguint el model de 1927. Així, el gegant nou duu un vestit groguenc amb l’escut de Berga brodat al pit i capa de vellut vermell amb caputxa, mentre que la geganta nova porta un vestit verd i un mantell rosat al cap.

Val a dir que, d’ençà de la seva estrena, la geganta nova duia el cap descobert i cada any era pentina-da per una perruquera professional. Amb aquest

155

acte, la perruquera marcava la moda de l’any, i així les joves berguedanes esperaven veure sortir la ge-ganta per saber com s’havien de pentinar aquella temporada. Aquest procés va acabar l’any 1927, quan, en canviar el vestuari dels gegants, a la ge-ganta nova se li va col·locar un mantell que li ta-pava gran part del pentinat. El costum, però, ha perdurat fins a l’actualitat, i encara avui, cada any

una perruquera s’ocupa de pentinar els quatre ge-gants de la Patum.

Un altre canvi important que patiren els gegants nous fou entre 1970 i 1971, quan els substituïren els cossos i els cavallets per uns de nous a causa del mal estat que presentaven, i mantingueren només els caps i les mans originals. Per fer els cossos es feren plantilles de totes les peces que els formaven i es reproduïren mantenint-ne el pes, la forma i les mides. D’altra banda, els cavallets, que originària-ment eren de fusta, es construïren de ferro per evi-tar que es trenquessin tan sovint.

El 26 de maig de l’any 1991, amb motiu del primer centenari dels gegants nous, aquests foren pujats a peu, des de Berga, fins al santuari de Nostra Senyo-ra de Queralt, i un cop allí ballaren tres vegades, a l’interior de l’església, davant la Mare de Déu.

Els gegants nous de Berga estrenant vestits durant la Patum de l’any 2009. Lluís Ardèvol i Julià

CERDANYA

158

PUIGCERDÀ

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 15 kg

Alçària: 90 cm

Constructor: El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1914-1928

Material: cartró pedra

La primera referència de gegants a Puigcerdà data de 1833, on està documentat que una parella de gegants va participar a la desfilada de les festes celebrada en honor del jurament de la reina M. Isabel. Més endavant tornem a trobar documen-tats els gegants, aquest cop al Costumari Català de Joan Amades. Els gegants apareixen dibuixats i datats de l’any 1914. S’hi pot veure una parella de gegants ricament vestida amb un aspecte burgès i endiumenjat. Gràcies a una fotografia recollida per Joan Amades, datada de l’any 1928, podem veure l’aspecte de les figures. Els gegants no tenien res a veure amb els dibuixos del Costumari Català, pre-sentaven un aspecte molt més auster i els bustos eren molt diferents. És molt probable que els ge-gants haguessin estat reformats o que els hagues-sin canviat els bustos per uns de nous.

Els caps possiblement van ser comprats a El In-genio, a Barcelona, ja que la parella tenia uns ger-mans bessons, els gegants del carrer de Viserta de Monistrol de Montserrat, adquirits a la mateixa

casa. Un cop passada la Guerra Civil, els gegants, per ordre del consistori, són vestits de nou i amb el temps es restauren, se´n canvien braços i cossos, i se’ls afegeixen unes perruques de cartró pedra. Malauradament, a principis dels anys vuitanta, els gegants es trobaven en tan mal estat que era im-possible restaurar-los. Això obligà l’Ajuntament a adquirir una nova parella. L’any 1984, feren la seva darrera sortida.

Actualment només es conserven el bust i les mans del gegant en un estat molt descuidat i llastimós, guardats en dependències municipals. Es desco-neix què se’n va fer de la geganta. L’any 2014, amb motiu del centenari dels seus germans bessons, els gegants de Viserta de Monistrol de Montserrat, el bust i les mans del gegant van ser exposats allí en una exposició que recollia els cent anys de la pa-rella.

Imatge inèdita dels gegants de Puigcerdà l’any 1923. Autor desconegut. 1928. Arxiu Joan Amades – DGCPAAC

159

Estat de conservació del bust del gegant de Puigcerdà. Lluís Ardèvol i Julià. 2013

Estat de conservació del bust del gegant de Puigcerdà. Jordi Miralles Jonch. 2013 Arxiu Ferragut

Detall de l’estat de conservació d’ambdues mans

CONCA DE BARBERÀ

162

MONTBLANC

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 82 kg

Alçària: 325 cm

Constructor: El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1864

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Geganta

Pes: 80 kg

Alçària: 308 cm

Constructor: El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1864

Material: cartró pedra

El 8 de març de 1864, l’Ajuntament de Montblanc va decidir encarregar una parella de gegants per a la vila, de manera que poguessin participar a les festes i celebracions en què prenia part el consis-tori. Per fer-ho, es va contactar amb una casa de Barcelona (probablement el reputat taller El Inge-nio). D’acord amb el contracte que establiren, els gegants havien de tenir un aire noble, propi dels senyors de la vila; el gegant, a la mà esquerra, hi havia de dur la carta de població de Montblanc, atorgada pel comte rei Alfons I el 1163, i l’índex de la mà dreta havia d’apuntar al terra, en senyal

de propietat; a més, duria una vesta talar, una es-pasa romana cenyida a la cintura i una impròpia corona ducal. La geganta havia de ser “de singular bellesa, com totes les dames de la seva categoria”, s’hi especificava. No es té cap document oficial del moment exacte de l’estrena dels gegants, tot i que és possible que ja es presentessin dos mesos més tard, per les festes de Sant Maties de Montblanc, si tenim en compte els comentaris que apareixen al Diario de Tarragona, al maig de 1864, que anun-cien les properes festes de la vila ducal del 8 i 9 de maig: “A más de las suntuosas funciones de iglesia,

Els gegants de Montblanc a principis del segle xx. Autor desconegut. [1900]. Fons Joan Amades. DGCPAAC

163

recorrerán por primera vez nuestras calles unos gigantes que el Ayuntamiento ha mandado cons-truir en Barcelona y que segun se dice son de es-quisito gusto”. Fos com fos, no es té documentada la primera sortida de la parella fins a l’any següent, el 1865, en la primera crònica que es té de la parti-cipació dels gegants a les festes montblanquines. Pel mateix diari sabem que el 1876, poc més de deu anys després, ja van estrenar vestits nous, així com per Corpus del 1896. Les peces, que costaren 1.500 pessetes, es van convertir en l’element més característic de les festes locals (els gegants, fins

i tot, van quedar classificats en segona posició en el concurs organitzat pel setmanari En Patufet a les darreries dels anys vint per premiar els gegants més vistosos de Catalunya), primer acompanyats al ritme d’un flabiol i, posteriorment, a partir dels anys vint, amb una banda de música, amb la qual s’han fet seves tonades de pasdobles com ara l’Am-parito Roca o La Carrascosa. Els gegants mantin-gueren el ritme d’activitat fins a l’any 1992, quan, a causa del seu estat delicat, se’n van fer unes rèpli-ques exactes i més lleugeres, de fibra de vidre, per poder reservar les peces antigues per a les ocasions més especials dins del calendari local.

Els gegants de Montblanc durant les Festes de la Serra del 2010. Joan Miquel Ollé Alba

Els gegants de Montblanc lluint els vestits vells en motiu del seu 150è aniversari l’any 2014. Lluís Ardèvol i Julià

GARRAF

166

SITGES

Gegant

Nom: Bartomeu

Pes: 112 Kg

Alçària: 455 cm

Constructor: Eusebi Vidal

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1897

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Montserrat

Pes: 99 Kg

Alçària: 450 cm

Constructor: Eusebi Vidal

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1897

Material: cartró pedra

Els primers gegants pròpiament sitgetans van ser construïts l’any 1840 per Joan Querol i Cabanyes, ajudat pel seu germà Joaquim; eren d’aspecte mo-risc, inspirats en una parella de colons que feien de masovers d’una masia propietat del primer, i sorti-ren pel Corpus d’aquell mateix any. Se sap que per fer la testa de la geganta es va prendre com a model una pagesa del Mas Nou de Jafre.

A l’Arxiu Històric de Sitges es conserva una car-ta, amb data de 26 d’abril de 1851, de Josep Antoni Querol adreçada al seu fill Joan, en la qual descriu

les robes que lluïa la parella, així com els colors i les despeses que generà la construcció.

Cal fer un breu parèntesi per parlar dels anome-nats Gegants del Retiro, sorgits durant la Festa Major del 1877, fruit de la rivalitat entre dues de les entitats sitgetanes més emblemàtiques: el Casino Prado Suburense i la Societat El Retiro. Aquesta última organitzà aquell any una festa major paral-lela, de la qual hem de destacar, com a fet extra-ordinari, que els socis Joan Blanch, Josep Suñé i Josep Soler van construir una parella de gegants; a

Durant la II República, en Bartomeu va substituir la corona per un mocador al cap. Autor desconegut. [1931-1936]. Col·lecció Jordi Miralles i Jonch

167

més, hom va llogar la Mulassa de Vilanova i el Drac de Vilafranca. També hem de destacar que aquests Gegants del Retiro van encapçalar les rues de Car-naval liderades per aquesta entitat en anys poste-riors i tot sembla indicar que la seva indumentària devia ser pagesa pel que fa al gegant, mentre que la seva companya vestia a l’estil d’Adriana Angot, una dama popular que tingué protagonisme durant la Revolució Francesa.

L’any 1889, aquells gegants Moros dels germans Querol estrenaren nova indumentària, mentre que a partir del 1897 ja van compartir protago-nisme amb uns nous gegants, els gegants Reis, inaugurats el 23 d’agost d’aquest any. Els artífexs d’aquests últims foren Eusebi Vidal (construcció i atrezzo), Joan Marsal i Brunet (treball de la fusta), Santaliestra (vestuari), Sala (ornamentació), Esca-lés (col·laborador) i Lluís Labarta i Grané (figuri-nista dissenyador). La construcció de la parella es féu al taller El Ingenio, de Barcelona; les robes es compraren a can Baldomero Sellarés, i els brodats es van fer a Casa Solà.

El gegant representa Jaume I, i la seva companya, una dama de l’època. Ell llueix la corona comtal, amb incrustacions de pedreria de colors variats i, a la mà dreta, recolzat a l’espatlla, duu un ceptre que representa la corona catalanoaragonesa, mentre que, amb l’esquerra subjecta una espasa de cabdill àrab; la túnica és de color gris i la capa, de vellut, de color ciclamen; habitualment porta penjades del coll la medalla commemorativa del seu centenari i una altra d’un dels premis guanyats. La geganta

porta el cabell recollit amb una mitena daurada i guarnit amb una diadema de metall; duu també un collaret i arracades de conjunt i un ram de flors a la mà; el vestit és d’un color lilós, amb coll negre i brodats de color groc, que es continua amb una ampla estola, a joc, que conté una sanefa central de vellut, amb flors de quatre pètals brodades i cenyit tot el conjunt amb cinturó de color negre ornamentat amb perles, mentre que les mànigues són de vel fi de color blanc.

Els gegants s’anomenen Bartomeu i Tecla –o Mont-serrat, segons les fonts–, mentre que les seves rè-pliques, estrenades l’any 1975, reben els noms de Jordi i Maria Rosa.

El 1902, són convidats a Barcelona, per participar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs que es programà per les festes de la Mercè; els con-

En Bartomeu i la Montserrat rodejats de sitgetans, l’any 1922. Autor desconegut. Col·lecció Josep Mates Puig (AHS)

168

cediren la medalla d’argent. Uns anys més tard, cap al 1920, amb una nova vestimenta, retornaren a la Ciutat Comtal i van guanyar novament una medalla pel mèrit en l’execució dels seus balls.

L’any 1931, en temps de la República, el gegant portava un mocador al cap i se li retirà la coro-na. No serà fins al 1939 que restarà coronat per sempre, tot i que també cal esmentar que va patir un canvi d’estètica, atès que aquell any no lluí ni la barba ni el bigoti, trets diferencials i caracte-

rístics de la figura, els quals, si més no, recuperà pocs anys després. Coetàniament, també es van començar a diferenciar els geganters que porta-ven el gegant dels portadors de la geganta, alhora que el conjunt de la colla gegantera s’anomenà Colla Jove, per tal com la formaven joves genuï-nament sitgetans.

L’any 1955, per iniciativa de l’aleshores president de la comissió de festes, Samuel Barrachina, es donà un nou aire més fresc i rejovenit a la pare-lla, ja que Artur Carbonell, dissenyador sitgetà de renom, els conferí un toc modern, mentre que les modistes del taller La Maragda, dirigides per Antonieta Robert, foren les encarregades de con-feccionar les noves vestimentes.

Dos anys més tard, l’any 1957, la geganta pateix una caiguda desfilant pel carrer de Sant Pau, la qual cosa obliga a practicar-li una intervenció que consisteix a esculpir un nou bust sobre la base ja existent, alhora que una sitgetana benestant, la senyora Lucía Izábal, regala unes noves joies i complements per a la figura, a fi que les llueixi en les grans festes i solemnitats.

L’any 1981, els gegants experimenten un dels can-vis més importants en la seva estructura, quan Joan Fabra i Josep Olivella restauren a fons la pa-rella, i n’eliminen el guix acumulat durant dèca-des d’activitat i fruit de males restauracions; tam-bé els confeccionen vestits nous, a càrrec de les modistes d’El Ingenio, de Barcelona, i pentinats nous, obra de Carme Merlos i Assumpció Munta-né. El vestit d’ell serà de color groc, amb una capa

En Bartomeu i na Montserrat, els gegants vells de Sitges, a Vilafranca del Penedès l’any 2011. Jordi Miralles Jonch. Arxiu Ferragut

169

de vellut blau, i el de la seva companya, de tons vermellosos, amb una capa de vellut verd tren-cant, tot plegat, amb el disseny anterior d’Artur Carbonell.

Prèviament, el 1975, tal com ja hem esmentat, s’havia fet una clonació dels gegants; fou per ini-ciativa de Frederic Montornés, i les còpies esde-vingueren més lleugeres i manipulables. S’orga-nitzà una recepció a l’Ajuntament, on van restar exposats els quatre gegants que, posteriorment, farien una passejada pels carrers de la vila.

Després d’uns anys d’inactivitat, la parella cen-tenària celebra, l’any 1997, el seu gran aniversari. Ambdós gegants són rehabilitats per l’artista lo-cal Pep Pascual, restaurador del Consorci del Pa-trimoni de Sitges, a la vegada que llueixen nova indumentària, que recupera el disseny d’Artur Carbonell de l’any 1955, amb robes comprades a El Ingenio i cosides, brodades i encaixades per Assumpció Muntané i Carme Merlos, les matei-xes que ja havien actuat abans com a perruqueres i que són també les conservadores de la parella des de fa una colla d’anys. També cal destacar que el ceptre del gegant és policromat i que, amb mo-tiu del centenari, s’hi féu una nova aplicació de pa d’or. Finalment, l’any 2009, abans de la celebració de la festa del Corpus, Josep Daranas, membre de la colla gegantera, aplicà una nova capa de pintu-ra a les cares i les mans que en millorà la fisono-mia i els conferí l’aspecte actual.

Des d’aquesta data, han estat comptades les ocasions que la ciutadania ha pogut retrobar-se

amb els ancestrals gegants sitgetans: a la Blanca Subur, normalment per Corpus, o en alguna sor-tida excepcional, com ara les que els dugueren a Vilanova i la Geltrú, l’any 2009, o a Vilafranca del Penedès, el 2011.

GARROTXA

172

OLOT, GEGANTS VELLS

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 70 kg

Alçària: 435 cm (sencers)

Constructor: atribuït a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: [1809-1817]

Material: pasta de sants

Geganta

Nom: Gegantessa

Pes: 70 kg

Alçària: 400 cm (sencers)

Constructor: atribuïda a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: [1809-1817]

Material: pasta de sants

En una clavaria que es conserva a l’Arxiu Muni-cipal, amb data de 24 de maig de 1521, amb re-lació a les festes de Corpus, hi ha anotat: “Item mes e despes Damia Mija que per dit de Consols, doni albara y o cotre sousson per ballar lo gagant al Corpus de dit any”. És la primera notícia que es coneix d’un gegant a Olot i del text es desprèn que aquest gegant no només desfilava sinó que també ballava. Trobem informacions similars els anys 1559, 1571, 1573 i 1597 en citacions diverses anotades, però per la del 1571 sabem que es va fer un gegant nou i que aquest pertanyia al Consell

olotí, el qual va tenir un cert conflicte amb les confraries perquè en paguessin una part, atès que també el feien servir, suposem, per les festes dels seus patrons.

L’any 1601 es van fer a Olot diversos actes per cele-brar la canonització de sant Raimon i en la relació de la processó, entre confraries i altres elements del bestiari, consta: “Seguia despres lo gegant molt entonat ballava los cascaveles ab lo so li fe-ian una cobla de músichs”. En l’anotació del 19 de

Gegants d’Olot a l’Hospici, amb els seus geganters, l’any 1888. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

173

juliol de 1609, a més de la reparació dels gegants i dels elements del bestiari, consta la construcció de la primera geganta olotina: “Ytem ques Do als qui han feta fer la estatua de la Gegantessa...”. I el 1673 Olot va comptar també amb un gegantó: “que lo gastat per ocasio del gegant, gegantesa, gegantó y ninoy...”. El gegantó no torna a sortir esmentat específicament, encara que com que la major part de les anotacions es refereixen als ge-gants, en plural, podria ser-hi inclòs. Es desconeix quin personatge era el ninoy, si bé es pot suposar que era una mena de capgròs, un antecedent del Cap de Lligamosques que, a partir del segle xviii, acompanyarà sempre els gegants. També podria ser que aquell gegantó fos un capgròs i que se l’anomenés popularment gegantó en relació amb els gegants, encara que llavors ens trobaríem amb l’enigma de què era el ninoy. A partir d’aquesta data sovintegen les anotacions que parlen de re-paracions dels gegants i de la seva participació en

les processons de Corpus i en altres celebracions extraordinàries que es feien a Olot.

Els caps dels gegants que ens ocupen són atribu-ïts a l’escultor Ramon Amadeu i Grau (1745-1821) i la suposició general és que els va fer durant la seva estada a Olot entre el 1809 i el 1814, on es va refugiar durant la Guerra del Francès.

En un document de 9 de febrer de 1817, consta un acord dels pabordes de la Confraria de la Mare de Déu del Tura per afrontar les despeses de la cons-trucció d’uns gegants: “convenimos unanimes a costear la construcción de dos Gigantes, con sus respectivos adornos y vestidos”. Del contingut del document es desprèn que els gegants van ser pro-pietat de la Confraria de la Mare de Déu del Tura. Acompanyava l’acord una llarga llista de despe-ses diverses previstes, entre les quals apareix “A Amadeu per las mans y sabre” i, a continuació, “A Jan Llató per los ports de ditas mans”. En aquells moments en què s’escrivia el document esmen-tat, Ramon Amadeu ja feia tres anys que havia marxat d’Olot i tornava a estar instal·lat a Barce-lona. D’altra banda, l’únic esment que se’n fa en la llista de despeses parla de les mans i el sabre, seguit d’una altra partida dedicada al transport de les mans esmentades. De tot això, se’n pot deduir que en aquells moments Ramon Amadeu no va fer els gegants de què tractem, sinó que només en féu les mans, i la citació que parla del transport tindria sentit si calia transportar aquestes mans des de Barcelona. Tindria sentit que demanessin a l’escultor que només fes les mans i que les fes

Els gegants vells d’Olot actualment romanen exposats al Museu dels Sants. Joan Pozo i Marcet. 2013

174

a Barcelona, la qual cosa comportaria que s’ha-guessin de transportar fins a Olot, si els caps dels gegants, que realment corresponen a l’estil escul-tòric d’Amadeu, ja estiguessin fets de la seva esta-da a Olot, fins i tot abans, i que “la construcción de los gigantes” que consta al document es referís a tota la resta de la figura.

Hi ha informació dels gegants el 1823, en un acte d’adhesió a Ferran VII, i el 1833, per les festes de la jura d’Isabel de Borbó. El 1846, per les festes pel casament de la reina Isabel II, els gegants no van sortir i fins al 1851 no se’n torna a parlar, ni d’ells ni d’altres entremesos, per la qual cosa podem su-posar que no devien estar en gaire bon estat.

A partir del 1859 abunden les informacions so-bre els gegants –amb detalls sobre les despeses, el muntatge, l’aspecte, la perruqueria–, que es guar-daven en uns armaris a l’Hospital de Sant Jaume, i de les diverses reparacions que se’ls practiquen. Entre els anys 1878 i 1888 hi ha un seguit de des-peses motivades per la recomposició dels ge-gants. En el Llibre d’actes de l’Ajuntament d’Olot, amb data 5 d’agost de 1880, Eudald Benet fa cons-tar que “los gigantes se hallan en muy mal estado y que sería conveniente una recomposición de los mismos”.

El 1894 els gegants ja no estaven gaire en condi-cions; pel que sembla, el seguit de reparacions continuades que els havien fet durant els dar-rers anys no havien estat gaire reeixides. En un text manuscrit d’Esteve Castellà i Pere Carbonell consta: “Dichos gigantes, de seguro que cada vez

que los decoraban, se malograban sensiblemen-te”. Quatre anys després, es va decidir substitu-ir-los per una nova parella, que es va estrenar el 1889. Els gegants vells es van desar i després de donar tombs per magatzems i dependències mu-nicipals, tot sovint ignorats, van ser exposats al Museu de la Garrotxa i actualment es conserven al Museu dels Sants d’Olot, creat el 2007.

175

OLOT, GEGANTS NOUS

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 50 kg

Alçària: 190 cm

Constructor: Miquel Blay

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1889

Material: pasta de sants

Geganta

Nom: Gegantessa

Pes: 45 kg

Alçària: 180 cm

Constructor: Celestí Devesa

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1889

Material: pasta de sants

L’any 1888, com que la parella de gegants que hi havia en aquells moments a Olot estava en molt mal estat, l’Ajuntament va decidir “que la comisión de festejos practique las gestiones necesarias para la construcción de los trajes de los gigantes”, acord que no es va complir exactament sinó que es va en-gegar la construcció dels nous gegants. El projecte va començar a gestar-se aquell mateix any, però els gegants es van estrenar pel Corpus de l’any se-güent. El projecte el van oferir al taller local El Arte Cristiano, que va encarregar l’escultura del gegant a Miquel Blay i Fàbregas (1866-1936), i la de la ge-

ganta, a Celestí Devesa i Pinadella (1868-1935). Se-gons una versió, Blay es va inspirar, per fer la testa del gegant, en el cap de la secció d’El Arte Cristiano, on treballava; segons una altra versió, s’inspirà en un mosso de can Sureda, una pastisseria al comen-çament del carrer de Sant Esteve. Va fer el gegant a finals de 1888 i just després de fer l’escultura, Blay va marxar a París per fer estudis artístics, becat per la Diputació de Girona. De Devesa, se’n conserven dues factures, una del 24 de novembre de 1888, per “el trabajo de modelar el busto de la giganta”, i una altra del 4 de febrer de 1889, per “el trabajo de mo-

Els gegants d’Olot, l’any 1907. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

176

delar en barro las manos y antebrazos de la giganta nueva”. Es diu que Devesa va prendre com a model la cara d’una dona que feia d’estanquera al carrer de Sant Rafel. La composició de tota l’obra es va fer sota la direcció de Josep Berga i Boix (1837-1914), un dels fundadors d’El Arte Cristiano i professor de Blay a l’Escola de Dibuix d’Olot.

Els nous gegants es van estrenar per la vigília de Corpus de l’any 1889. L’estrena va ser un èxit i fins el consistori olotí en va deixar constància en les actes municipals: “significar a D. José Berga la es-presión de gratitud y reconocimiento del Munici-pio por sus desinteresados trabajos en la acertada dirección de la escultura y vestuario de los nuevos gigantes”. De la indiscutible qualitat escultòrica de les figures, en especial de la del gegant, també

se’n va fer ressò el diari La Vanguardia el 1894, que publicà: “hemos podido contemplar de cerca y admirar al mismo tiempo la cabeza del Hereu, debida a la mano del escultor Sr. Blay, es una obra de arte que honra a su autor...”.

Es coneixen totes les renovacions de vestuari que els han fet en el seu segle d’activitat: 1915, 1925, 1948, 1983 i 1989. A part de les repassades peri-òdiques de manteniment, com a restauracions importants cal esmentar la del 1978, efectuada sobre els desperfectes que va patir el gegant per una caiguda aparatosa, i també la del 1980, que és important perquè va servir per alleugerir con-siderablement el pes de la parella. La més desta-cada, però, va ser la del canvi de pentinat de la geganta el 1915, dut a terme per Iu Pasqual i Rodés

El gegant i la gegantessa d’Olot a l’exposició “Faràndula. 500 anys d’imatgeria festiva de Girona”, al Museu de Girona. Lluís Ardèvol i Julià. 2013

177

(1883-1949), director de l’Escola Menor de Belles Arts. La modificació no va estar exempta de polè-mica entre els olotins perquè va canviar el lligat de cabells amb un vel, que li donava un aspecte de matrona romana, pel pentinat actual.

La música que ballen els gegants olotins, cone-guda com el Ballet dels gegants, sempre s’ha atribuït al dominic Miquel Sisé, del qual només se sap que va ser mestre de capella de l’església parroquial de Sant Esteve durant els darrers tres quarts del segle xix. La melodia és un valset d’aire popular, que es va repetint amb variacions i que els gegants ballen amb dues parts coreografiades, una recorrent els quatre cantons i l’altra ballant junts fins que el gegant se’n va i la geganta el se-gueix. Hi ha qui hi ha volgut veure un festeig, una desavinença i una reconciliació. En les cercaviles, acompanyats d’orquestra, ho fan al so del pasdo-ble conegut com el Toc de festa.

Els gegants han sortit d’Olot en ocasions compta-des. El 1902 van anar a Barcelona per les festes de la Mercè, amb motiu del Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs, on van guanyar la me-dalla d’or i el diploma d’honor. La visita a Barce-lona no li va sortir gaire a compte al consistori olo-tí, perquè per tal de quedar bé amb els barcelonins, van fer-los una revisió seriosa que va tenir un cost important. El resultat va ser que les despeses de la reparació i dels viatges van arribar a 798,75 pesse-tes, mentre que el que els va pagar l’Ajuntament de Barcelona com a subvenció més el premi guanyat en el concurs van fer un total de 582 pessetes.

El 1968 van anar una altra vegada a Barcelona amb motiu de l’agermanament de les dues ciutats. A Olot, llevat de les dues sortides anuals habituals, excepcionalment han sortit només el 1917, per participar en l’obra L’auca del senyor Esteve, re-presentada al Teatre Principal per la Companyia Casals-Cazorla; l’any 1922, per prendre part en els actes commemoratius del VI Centenari de la But-lla Sabatina, organitzats pels pares carmelites, i el 20 de febrer de 1976, amb motiu de la visita a Olot dels reis d’Espanya, en aquest cas sota una impertinent pluja. D’ençà del 1984 i per acord municipal només surten al carrer per la diada de Corpus i per la Festa Major de la Mare de Déu del Tura, que se celebra el 8 de setembre.

El 1980 se’n van estrenar unes còpies més lleu-geres fetes per Josep Traité Compte i pintades per Ramon Duran Font, d’El Arte Cristiano. Els gegants originals es van guardar al Museu de la Garrotxa, fins a l’any 2007, en què es va inaugurar el Museu dels Sants, on es van traslladar i on es poden admirar actualment. Malgrat que ja esta-ven jubilats, l’any 1989 se’n va celebrar el cente-nari i es va organitzar una trobada per les Festes del Tura amb la participació d’un bon nombre de gegants en actiu, sortits dels obradors olotins.

178

OLOT, EL ARTE CRISTIANO

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 22 kg

Alçària: 213 cm

Constructor: Toribi Sala, El Arte Cristiano

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1902

Material: pasta de sants

Geganta

Nom: Gegantessa

Pes: 18 kg

Alçària: 206 cm

Constructor: Toribi Sala, El Arte Cristiano

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1902

Material: pasta de sants

L’any 1902, Toribi Sala va modelar els gegants d’El Arte Cristiano que s’estrenarien per la festa pa-tronal de l’Associació de Sant Lluc, que agrupava els treballadors del taller i se celebrava el segon dissabte de juliol. La similitud amb els gegants d’Olot era molt destacada, ja que dansaven amb la música dels gegants de la ciutat i també els obria pas un nan –construït per Joaquim Claret– molt similar al Cap de Lligamosques.

A finals de setembre d’aquell mateix any van par-ticipar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros

Típichs, que es va celebrar a Barcelona en el marc de les festes de la Mercè. Allà van guanyar la me-dalla de plata als gegants més artístics, per darre-re dels gegants d’Olot.

El 1907 va desaparèixer l’Associació de Sant Lluc, fet que va comportar la desaparició de la festa del taller i, per tant, de la sortida anual dels gegants. No va ser fins després de la Guerra Civil espanyola que la festa es va recuperar, tot i que només es va mantenir fins a les darreries dels anys cinquanta.

Durant les dècades dels setanta i dels vuitanta els gegants van participar, en algunes ocasions, a les Festes del Tura de la seva ciutat.

L’any 2005 El Arte Cristiano va celebrar el seu 125è aniversari. Es va aprofitar aquesta ocasió per res-taurar els gegants en el mateix taller i encarregar uns vestits nous, que va elaborar Teresa Bosch. La nova imatge dels gegants va ser presentada el 29 d’octubre i va comptar amb la participació dels gegants d’Olot.

L’any següent van participar en la mostra de ge-gants centenaris que es va celebrar durant les festes de Santa Eulàlia de Barcelona per comme-morar els cent anys dels gegants de la plaça Nova, obrats al mateix lloc i, suposadament, per les ma-teixes mans que els gegants del taller.

El 2011 van participar, de nou, a les festes de Santa Eulàlia de la capital catalana.

179

Els gegants d’El Arte Cristiano acompanyats pel capgròs obra d’en Claret durant les festes del taller de l’any 1955” Autor desconegut, Col·lecció d’imatges de Josep M. Dou Camps. Arxiu Comarcal de la Garrotxa”

180

El gegants d’El Arte Cristiano d’Olot a Barcelona per les Festes de Santa Eulàlia. Jordi Miralles Jonch.

2010. Arxiu Ferragut

181

SANT FELIU DE PALLEROLS

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 52 kg

Alçària: 305 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1910

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Gegantessa

Pes: 50 kg

Alçària: 307 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1910

Material: cartró pedra

Els gegants de Sant Feliu de Pallerols són els pro-tagonistes de la dansa anomenada la mata-degolla.

La mata-degolla és el nom amb què es coneix po-pularment el ball dels cavallets, els gegants i la mulassa de Sant Feliu de Pallerols.

Es tracta d’un impressionant i magnífic conjunt de danses interpretades per la imatgeria festiva local tot fent referència a una llegendària batalla entre sarraïns i santfeliuencs. Els fets se situen durant el segle viii, es diu que Sant Feliu de Pallerols estava assetjada per tropes sarraïnes, i que malaurada-

ment la tropa cristiana era més aviat escassa. Els dies anaven passant i la situació cada cop era més preocupant. Els cristians no podien trencar les lí-nies enemigues.

Aleshores, com que sabien que les tropes sarraïnes temien la cavalleria, se’ls va ocórrer la gran pensada de fer uns cavallets de cartró que fossin portats per homes. Després de reunir una elevada quantitat de cartró van poder fer fins i tot uns gegants. Quan arribà la nit, dins de la població, van començar a to-car les trompetes i van fer sortir el grup de cavalls, la qual cosa va fer la sensació que hi havia un exèr-cit nombrós que es disposava a atacar els sarraïns. També van treure els gegants manejant-los de tal manera que semblava que tiraven pedres. Els sar-raïns, davant d’aquesta sorpresa, optaren per fugir cames ajudeu-me.

Aquesta dansa la podem veure durant les dues fes-tes populars més importants de Sant Feliu de Palle-rols: la Festa Major, al voltant de la Pasqua Granada, i la de Sant Feliu, el patró, l’1 d’agost. Tant en l’una com en l’altra, s’escenifiquen el ball dels cavallets, els gegants i la mulassa. El ball és un document viu valuosíssim per als amants i els estudiosos de la dansa tradicional i el teatre medieval català, for-mat per un conjunt de quatre danses, anomenades el ball pla, la mata-degolla, el contrapàs i la sarda-na curta, que executen al mateix temps la parella de gegants, els vuit cavallets i la mulassa de Sant Feliu de Pallerols.

El ball pla és el moment en què es presenten al pú-blic els protagonistes de les danses, l’instant en què

182

els bàndols demostren la seva predisposició a llui-tar. La mata-degolla, que ha donat nom al conjunt de balls i que tots els autors coincideixen a assenya-lar com la dansa central, més antiga i important del conjunt, escenifica la lluita entre els dos bàndols, els santfeliuencs i els sarraïns, i la victòria final. El contrapàs és la celebració religiosa de la victòria aconseguida, mentre que el darrer ball, la sardana curta, n’és la celebració laica. Just abans i just des-

prés de les danses, la mulassa es dedica a espantar i perseguir la gent que es congrega per veure-les.

Per la Festa Major, el ball de cavallets, gegants i mu-lassa s’escenifica en tres ocasions. Gràcies al ball de cavallets, gegants i mulassa, la Festa Major de Sant Feliu de Pallerols va ser declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya el 18 de maig de 1999.

Joan Amades, en el seu llibre Gegants, nans i altres entremesos, esmenta la seva presència comen-tant-nos que la data més antiga dels gegants és l’any 1880 i justifica que ja en succeïen uns d’anteriors. Amades esmentava que mesuraven cinc metres i mig, però la informació gràfica i les diverses foto-grafies obtingudes per Valentí Fargnoli i Annetta demostren que, malgrat que eren alts, no arribaven pas als cinc metres. La parella representava un cab-dill musulmà i una dama abillada segons la moda.

L’any 1910 els gegants són reformats a fons i se’n millora notablement la fisonomia escultòrica, ja que el seu aspecte primitiu era molt rudimentari. La parella es vesteix de nou, el gegant continua re-presentant un guerrer musulmà, mentre que la ge-gantessa vesteix en consonància amb la seva parella i adopta la moda de dama medieval. L’any 1926 tor-nen a ser refets totalment. Aquest cop la reforma és atribuïda a Bernades d’Olot, tot i que no és del tot segur, ja que no hi ha informació prou contundent que ho confirmi.

L’any 1968, a conseqüència d’un incendi que va pa-tir el local on eren guardats, va ser necessari res-

Gegants de Sant Feliu de Pallerols remodelats pels volts del 1920. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

183

taurar-los a consciència, per sort només van rebre de valent el vestuari i la comparsa de cavallets. Els gegants van patir pocs desperfectes i va caldre res-taurar-los.

L’any 2009 els gegants renoven la indumentària i són els convidats, juntament amb la mulassa i els cavallets, a les Santes de Mataró, concretament a l’acte de la Postal de Gegants. El 2010 es decideix de restaurar a fons la parella amb la troballa sorpre-nent, a dins del gegant, de diversos fulls de paper de

diari encolats datats del 1880. A part d’això, també s’hi troba una citació que fa replantejar l’estrena de la parella: “Remuntants del 1880”. Aquesta citació fa suposar diverses hipòtesis. O bé les testes actu-als són datades de principi del segle xx i, per tant, es confirma del cert que es van fer noves el 1910, o bé sota de les figures encara es conserva part de les figures del 1880 i, per tant, es van reconstruir a par-tir de les testes velles.

Primera fisonomia dels gegants de Sant Feliu de Pallerols. Autor desconegut. 1908. Fons Joan Amades. DGCPAAC

Els gegants de Sant Feliu de Pallerols a la plaça de l’Església. Joan Miquel Ollé. 2010

GIRONÈS

186

GIRONA

Gegant

Nom: Rei

Pes: 79 kg

Alçària: 356 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: primera meitat del segle xix

Material: fusta, vímet

Geganta

Nom: Reina

Pes: 66 kg

Alçària: 352 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: primera meitat del segle xix

Material: fusta, vímet

Girona fou una de les primeres ciutats catalanes que va tenir de gegants a les seves processons. L’any 1513 ja es té constància de la presència d’un gegant, una àliga i un drac acompanyant les auto-ritats municipals, i la geganta (que fou la primera a aparèixer a Catalunya) va arribar el 1535.

Els gegants es renovaren diverses vegades durant el segle xvi, i durant els tres segles posteriors no es té constància de la creació de figures noves. Els gegants desaparegueren de la vida pública a finals del segle xviii arran de la Reial cèdula de

Carles III, i no se’n torna a tenir notícies fins als primers anys del segle xix. En aquell moment es recuperà una parella de gegants, que, a partir del 1833, passaren a ser dues parelles.

Les quatre figures van actuar juntes durant tot el segle xix, fins a l’any 1896, moment en què es re-tirà la parella vella i només quedà la de gegants joves, que és la que ha arribat, després de mol-tes modificacions, fins als nostres dies. Aquests

187

gegants, que d’antic representaven uns guerrers, van convertir-se en reis cristians a les primeries del segle xx, moment en què el gegant va aban-donar el seu casc (que encara avui es conserva) per passar a dur corona. La seva aparició durant el segle xx és continuada, i les seves restauracions, també. El 1925 se’ls van fer les estructures i les parts metàl·liques noves; el 1956, se substituí el cap de fusta original del gegant per un de cartró,

fet per Domingo Umbert, més lleuger, i en diver-ses ocasions al llarg del segle canviaren el vestit.

Les resolucions del Concili Vaticà II, publicades el 1965, van animar les parròquies a limitar les ce-lebracions religioses a l’interior dels temples, la qual cosa va representar un cop dur per a la imat-geria del seguici gironí, que basava les seves sorti-des en festes i processons religioses i que, a poc a poc, va anar perdent el seu lloc dins l’espai festiu. Només els gegants, que van poder continuar sor-tint ininterrompudament per Fires, van salvar-se de l’arraconament. Finalment, el 1986 els antics gegants van ser substituïts per uns de nous, amb els noms de Carlemany i Anna Gironella.

L’any 1993, gràcies a una subscripció popular, es va decidir de recuperar-los. L’antiga parella va ser restaurada a fons per David Ventura, i es va apro-fitar l’ocasió per fer-ne unes còpies exactes. Els gegants vells i les seves còpies van ser presentats durant les Fires d’aquell any. Les rèpliques van ser batejades amb els noms de Fèlix i M. Àngels, en honor a dos elements molt característics de Giro-na: Fèlix, pel campanar de Sant Feliu, dit popu-larment Sant Fèlix, i M. Àngels, pel santuari de la Mare de Déu dels Àngels, indret molt estimat pels gironins. La parella vella va rebre els noms de rei i reina, i aquell mateix any van ser dipositats al Museu d’Història de la Ciutat.

Al maig del 2013, amb motiu dels 500 anys d’imatgeria festiva a Girona, es va inaugurar l’ex-posició “Faràndula. 500 anys d’imatgeria festiva

Els gegants vells de Girona a la dècada de 1900 Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

188

de Girona”, en què es pogueren veure exposats els gegants vells, juntament amb l’àliga vella i els an-tics capgrossos. El 24 de gener de 2014 es va fer al Museu d’Història de la Ciutat la presentació del llibre de la mostra, escrit pels comissaris de l’ex-posició, Nuxu Perpinyà i Ramon Grau. També es va aprofitar l’acte per presentar el nou espai del Museu, creat per allotjar de manera permanent diverses de les figures històriques de la ciutat: els gegants i les quatre parelles de capgrossos vells, juntament amb el Tarlà i dos capgrossos més, el tricorni i la dona amb còfia.

Els gegants acompanyats dels nans i l’àliga a la dècada de 1930. Arxiu Joan Amades – CPCPTC

189

La parella a la Trobada Internacional de Matadepera de 1982. Jan Grau

Els gegants vells romanen exposats al Museu d’Història de la Ciutat. Gerard Picó i Viñas. 2008

MARESME

192

CANET DE MAR

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 15 kg

Alçària: 95 cm

Constructor: atribuït a Eusebi Vidal, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1900

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Geganta

Pes: 12 kg

Alçària: 95 cm

Constructor: atribuïda a Eusebi Vidal, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1900

Material: cartró pedra

Al mes d’octubre de l’any 1900, Ramon de Monta-ner, propietari del castell de Santa Florentina de Canet de Mar, va adquirir una comparsa, formada per una parella de gegants, cinc nans i un drac, per donar més vistositat i alegria a la Festa de les Ver-ges, festa organitzada cada any pel ric hisendat.

El castell de Santa Florentina, abans anomenat domus de Canet, és un antic edifici medieval del segle xi situat a la part alta de la vall de Canet. En-tre els anys 1900-1910, Ramon de Montaner i Vila n’encarregà al seu nebot, l’arquitecte modernista

Lluís Domènech i Montaner, l’ampliació i refor-ma. Aquest donà un aire medieval al castell amb la introducció de peces provinents del santuari del Tallat. La denominació de castell de Santa Floren-tina es basa en l’herència de la relíquia de la santa, portada des de Roma per Ferrer de Canet com a present i protecció, lliurada pel Papa Benet XII.

Es diu que la comparsa va ser dissenyada per Ri-card de Capmany, amb la col·laboració de Dionís Renart, que en féu els figurins corresponents.

Els capgrossos d’estil gòtic foren construïts per Eusebi Vidal, mentre que els gegants, abillats seguint l’estil romànic, van ser adquirits a la bo-

193

tiga El Ingenio de Barcelona. Del vestuari i els complements se n’encarregà Carles Casamitjana. Com a curiositat, la parella té diverses parelles de bessons sortits del mateix obrador: els gegants de Sitges, els gegants de Can Gili de Sant Quintí de Mediona, i els desapareguts gegants vells de Sant Joan de les Abadesses.

Aprofitant que l’any 1902 es va fer a Barcelona el Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs durant les festes de la Mercè –la primera trobada de gegants de tot Catalunya–, els gegants van sortir de Canet de Mar per primer cop. La comparsa va guanyar la medalla d’or, 1.000 pessetes, i un diplo-ma d’honor per la seva rica indumentària.

La festa va ser impulsada pel Centre Excursionis-ta de Catalunya, entre altres entitats de la ciutat, juntament amb un grup d’intel·lectuals i polítics –entre els quals destacaven Francesc Cambó, Jo-sep Puig i Cadafalch i Miquel Utrillo–, que van voler donar-hi un nou aire singular que, en anys posteriors, malauradament, no tingué continuïtat a causa de les condicions climatològiques i també per crispacions polítiques del moment, ja que voli-en que fos la Festa Major de Catalunya. Aquest fet propicià que ajuntaments com Reus o Terrassa es neguessin rotundament a participar-hi, ja que no combregaven amb aquest centralisme.

Els gegants van continuar sortint regularment per Canet, fins i tot van ser sol·licitats al Concurs de Gegants de Sabadell l’any 1930, però malaurada-ment la invitació va ser declinada. La parella va sobreviure als estralls de la Guerra Civil miraculo-sament. Acabada la guerra, les figures continuaren sortint un cert temps, tot i que no està del tot clara quina va ser la seva darrera sortida.

Hom creu que els gegants van sortir per darrera vegada per les Festes de la Mare de Déu de Mise-ricòrdia, al setembre de 1953. Un cop acabada la processó, les figures es van desmuntar i es van, guardar en capses a les antigues cavallerisses del castell. No se n’han trobat fotografies, ni cap do-cument escrit que en doni testimoni; tan sols hi ha el testimoni oral d’en Valero, un dels joves por-tadors, que recorda com si fos avui dues caracte-rístiques dels gegants, el seu aspecte majestuós, que feia molta impressió, i el seu pes elevat. Era molt difícil portar-los i encara més fer-los ballar.

Els gegants de Santa Florentina, juntament amb el drac i els nans, davant del Santuari de la Misericòrdia. 1900

194

La dificultat per trobar portadors va esdevenir el gran problema que acompanyà aquests gegants des del dia de la seva estrena i un condicionant per a les seves possibles activitats, fet que moti-varia que a la llarga deixessin de sortir i acabessin guardats en caixes, en una de les dependències de la part antiga del castell on hi havia hagut les cavallerisses. Després, el pas del temps, la humi-tat, l’abandó i les rates van degradar considera-blement les figures i les van malmetre. Els últims portadors dels gegants van ser els germans Joan i Pere Rovira i Rimblas, i Valero Robé, els tres de Can Manent; en Joan Donadeu de Can Baltasar, i algun altre jove també de la pagesia. De ben segur també tingué a veure amb la “jubilació” dels ge-gants del castell l’arribada, al juny del 1947, dels gegants del barri dels Abells, de mides molt més reduïdes, amb un pes molt més lleuger i sobretot molt més fàcils de portar i fer ballar.

A la primavera de l’any 1982 es reuniren una colla d’amics entre els quals hi havia els germans Bas-

sas, que més endavant esdevindrien fundadors i membres dels Geganters i dels Diables de Canet. D’aquesta trobada de gent amb inquietuds sem-blants, en sortiren idees, projectes i prioritats, una de les quals era la recuperació dels gegants del castell. L’any 1984 un membre d’aquesta colla s’encarregà de portar a bon terme les negociaci-ons i els tràmits necessaris per poder començar a treballar en el projecte. Finalment l’any 1987 re-ben el permís necessari per poder recuperar les figures. Un cop retrobats es decideix fer una res-tauració a fons de les restes: els bustos i les mans. Les figures són portades a Solsona i el mestre Manel Casserras s’encarrega d’aquesta tasca. Es decideix també fer-ne una còpia exacta amb la intenció de treure-la i preservar els més antics. Malauradament, per motius diversos, el projecte queda estancat i només es fa la restauració i les còpies, però queden per fer l’abillament, les joies i les perruques de les figures. Avui en dia podem admirar les còpies exposades a la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, juntament amb l’es-pasa i el cinturó originals del gegant.

Els busts dels gegants de Santa Florentina restaurats per en Manel Casseras. Eloi Miralles Figueres. 1989.

195

MATARÓ

Geganta

Nom: Toneta

Pes: 15 kg

Alçària: 70 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Mataró

Any d’estrena: 1853

Material: cartró pedra

La Toneta és la filla d’en Robafaves i la Geganta, els gegants de Mataró. Tot i que en un principi aquesta geganta no té cap nom concret, és ano-menada, simplement, gegantona o gegantoneta, d’on, amb el pas del temps, derivà el nom actual: Toneta. Els seus orígens daten de 1853, any que coincideix amb la titularitat de les figures per part del consistori mataroní. La família actual, formada per en Robafaves, la geganta i la Tone-ta, aparegué per primera vegada, oficialment, per la festa de Les Santes de l’any 1853 i representa una família de la noblesa medieval (no hi ha cap document fiable que ho certifiqui). La història d’aquestes figures es perd una mica en el temps: la primera notícia de l’existència de gegants a Ma-taró data d’entre el final del segle xvii i el principi del segle xviii. En un text del 1741 ja s’esmenta l’existència de tres gegants.

L’any 1884, també durant les festes de Les San-tes, es presentaren amb vestits nous i pentinats, a l’estil de l’última moda del moment; aquest canvi

d’imatge es criticà molt a l’època, ja que, segons es diu, la roba era molt lletja i donava als gegants una aparença una mica ridícula. Al juliol de l’any 1893 hi hagué l’esperada renovació dels gegants; aquesta vegada, no només es canviaren els ves-tits, sinó que es va fer una recomposició de les estructures, així com una profunda reforma dels caps i de les mans, a càrrec de l’artista mataroní Josep Vinardell. El disseny dels vestits era de l’ar-quitecte Josep Puig i Cadafalch, i l’execució final, la portà a terme la modista Pelegrina Malatesta de Barcelona. El 1900 arribà novament una gran i necessària restauració, ja que, segons cròniques de l’època, els gegants ja feien llàstima. L’arqui-tecte Eduard Ferrés i Puig fou el dissenyador de la nova indumentària d’en Robafaves i la geganta, que confeccionà novament la modista Pelegrina Malatesta; el vestit de la Toneta, però, només es va retocar. La testa d’en Robafaves també es res-taurà i fou pintada novament pel pintor Josep Vinardell. Els gegants es van presentar al públic el dia 26 de juliol; en Robafaves tenia l’aspecte d’un conseller, i les gegantes, de dones elegants de l’època. L’any 1902, la família participà al Con-curs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs de les festes de la Mercè de Barcelona.

Durant els anys següents, els gegants reberen pe-tites restauracions. La més destacada és la que es portà a terme l’any 1912, en què Pelegrina Mala-testa, de la Sastreria Malatesta de Barcelona, els confeccionà uns vestits nous, mentre que Josep Vinardell en restaurà i pintà les testes. L’any 1919, entre el Corpus i Les Santes, els gegants es van re-

196

En Robafaves, la Geganta i la Toneta a Barcelona, l’any 1902.

Fons Joan Amades. DGCPAAC

197

novar totalment. Aquesta reforma va ser coordi-nada per Manuel Diamant i Adrià, que es basà en unes figures fetes per l’artista Labarta; els gegants van tornar a tenir una imatge medieval clàssica, i en Robafaves adoptà l’aparença d’un gran monarca barbut.

El 1930 arribà una de les reformes més importants, que va fer que els gegants adoptessin la fisono-mia actual. Dirigida per l’artista barceloní Salva-dor Alarma i portada a terme per Josep Diamant i Llobet, la reforma afectà per complet els gegants, que van ser presentats a la plaça de l’Ajuntament dos dies abans de Corpus. L’any 1949, Diamant en reconstruí urgentment els caps i les estructures i, un any després, el 1950, construí un gegant nou per a la ciutat, en Maneló (dissenyat per l’escultor barceloní Lluís Sabadell), futur marit de la Toneta,

que fou presentat el dia 26 de juny. El casament se celebrà el dia 27 de juliol, durant les festes de Les Santes. A partir d’aquesta data, i fins als nostres dies, la família Robafaves tingué sempre quatre membres. Aquell mateix any la Toneta, juntament amb els seus pares, participà al Concurso Provinci-al de Gigantes. Malauradament, amb aquesta dar-rera reforma, el bust de la Toneta es va substituir per un de nou a causa del seu mal estat de conser-vació. El nou bust fou obra de Lluís Sabadell. L’any 1964 la família Robafaves estava en molt mal estat i fou objecte d’una nova reforma. Aquest cop fou Josep Diamant i Montañés l’encarregat de fer de nou els gegants, ara, però, en fibra de vidre. El bust fet per Lluís Sabadell, quedà arraconat atès que era molt desproporciat amb les dimensions del cos. L’any 1980 Manel Casserras fou l’encarregat de fer de nou els busts de la Toneta i el Maneló, i s’inspirà amb la imatge que tenien la parella els anys cin-quanta, imatge que han preservat fins avui. Actu-alment el bust original, i els altres busts posteriors romanen guardats al dipòsit del Museu Municipal en molt mal estat, a l’espera d’una restauració me-rescuda.

El bust de la Toneta roman desat a les dependències del Museu de Mataró. Museu de Mataró. 2012

198

VILASSAR DE DALT

Gegant

Nom: Lluís

Pes: 65 kg

Alçària: 380 cm

Constructor: atribuït a Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1912

Material: cartró pedra, guix (les mans)

Geganta

Nom: Maria

Pes: 65 kg

Alçària: 380 cm

Constructor: atribuïda a Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1912

Material: cartró pedra, guix (les mans)

El 15 d’agost de 1912 l’advocat Lluís Vallet va rega-lar uns gegants fets al taller barceloní El Ingenio a la seva dona, Maria Armengol, en ocasió de la seva onomàstica. Durant els seus primers anys d’existència la parella va acompanyar les festes familiars dels Vallet-Armengol. El primer mo-ment del qual es té constància que els gegants van participar en un acte de Vilassar de Dalt és en la commemoració del tercer centenari de l’arribada de les relíquies dels Sants Màrtirs a la vila, el 14 de juliol de 1923.

Sembla que a partir de llavors van començar a participar regularment en els actes de Vilassar, principalment a les processons de Corpus i de l’Apostolat, fins que la família els va cedir a la par-ròquia. L’any 1940 també van participar en l’ano-menada Fiesta de Liberación, que commemora-va l’entrada de les tropes franquistes durant la Guerra Civil espanyola. El 1950, però, els gegants van deixar de sortir. El motiu va ser la petició dels portadors que els augmentessin el que cobraven per dur-los, una demanda que no va ser atesa. És així com els gegants van deixar de participar als actes festius de la vila, els van desar al campanar de l’església i el temps els va anar malmetent.

L’any 1969 un grup de vilassarencs, amb Francis-co Gordi al capdavant, va recuperar els gegants, els quals es van haver de restaurar –feina feta en-tre Francisco Gordi i Joan Piferrer, Falet– i repin-tar, tasca de què es van encarregar els reconeguts artistes Antoni Prats Janer i Josep Font, el pintor Lota, per poder reaparèixer el 29 d’abril en ocasió de la Festa Major dels Sants Màrtirs.

No va ser fins dos anys després, també en el marc de la Festa Major d’abril, que van estrenar vestits nous, ja que els anteriors –apedaçats per poder recuperar els gegants– estaven molt malmesos. Els nous van ser obra de Felisa Navarro i d’Isabel Gadea i es van substituir a finals de la dècada per uns altres fets per Magda Puig i Maria Lluïsa Ga-llardo.

Durant els anys setanta les sortides dels gegants es limitaven a les dues festes majors de la vila: la

199

dels Sants Màrtirs, a l’abril, i la de Sant Genís, a l’agost. Com els va passar a moltes parelles de ge-gants del país, aquesta situació va canviar en par-ticipar a la I Trobada Internacional de Gegants de Matadepera, el 1982. L’any següent els gegants de Vilassar de Dalt van començar a fer sortides arreu del país i van celebrar la I Trobada de Gegants en el marc de la Festa Major dels Sants Màrtirs. En aquest acte es va aprofitar per batejar-los amb els noms de Lluís i Maria, en honor a la parella que en va ser la primera propietària. El 1984 la gegan-ta va començar a lluir un vestit nou i va ser restau-rada a El Ingenio, tal com es va fer, també, el 1988.

L’any 1987, per commemorar el 75è aniversari de la parella, Vilassar de Dalt va ser nomenada III Ciutat Gegantera de Catalunya i va acollir la tro-bada de gegants més gran que s’ha vist mai a la vila. Per aquesta ocasió, de nou, es va restaurar la geganta i se li va canviar el vestit.

L’any següent, el Lluís i la Maria van tenir l’ho-nor de representar la cultura catalana el dia de Sant Jordi al Japó, la que significa la sortida més llunyana que han fet en la seva llarga història. El 1990, arran d’una caiguda, el Lluís es va haver de portar a restaurar al taller El Ingenio de la ciutat de Barcelona. Després de moltes sortides, l’any 1999 es va decidir construir una nova parella de gegants que passaria a ser la que representaria Vi-lassar de Dalt fora del municipi i ajudaria a pre-servar la parella del 1912.

El 2002, per celebrar el 90è aniversari del Lluís i la Maria, els gegants van tenir l’honor de fer el pregó de la Festa Major d’agost des del balcó de l’Ajun-tament. En el marc d’aquesta festivitat també es va aprofitar per estrenar els vestits nous dels ge-gants. Per cloure la celebració Vilassar de Dalt va ser la seu de la Trobada de Gegants del Maresme el 5 d’octubre. Cinc anys després, el 2007, l’artista Jordi Grau del taller El Drac Petit de Terrassa els va fer una restauració a fons, la qual cosa es va aprofitar per fer motlles dels caps per tal de po-der-los preservar.

Els actes del centenari dels gegants de Vilassar de Dalt, el 2012, es van iniciar amb una mostra de balls dels gegants locals i dels de l’Agrupació

Els gegants de Vilassar de Dalt l’any 1923. Autor desconegut. Museu Arxiu de Vilassar de Dalt. Col·lecció Vallet Armengol.

200

Amb motiu del seu 95è aniversari en Lluís i la Maria

van estrenar restauració. Lluís Ardèvol i Julià.

201

de Colles de Geganters de Catalunya, en el marc de la Festa Major dels Sants Màrtirs, per com-memorar el 25è aniversari de la celebració de la Ciutat Gegantera a la vila. Els actes centrals de la celebració, però, van ser durant la Festa Major de Sant Genís: el dissabte, amb la representació amb gegants del retaule que es feia a la vila per esceni-ficar l’arribada de les relíquies dels Sants Màrtirs a Vilassar, i el diumenge, amb una gran trobada de gegants.

Actualment el Lluís i la Maria no surten fora de la vila –a excepció d’alguna ocasió extraordinària– i només surten a les dues festes majors locals. Una cita ineludible de la parella durant la Festa Major d’abril és l’acte solemne del ball d’ofrena a l’inte-rior de l’església en el marc de la renovació del vot de poble, pas previ a l’obertura dels retaulons de les relíquies dels Sants Màrtirs i al cant dels goigs.

MOIANÈS

204

MOIÀ

Geganta

Nom: Geganta

Pes: 10 kg (bust)

Alçària: 150 cm

Constructor: atribuïda a Lambert Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: mitjan segle xix, 1883 estrenats a Moià

Material: cartró pedra

Sembla que la primera parella de gegants de què disposà la vila de Moià fou estrenada l’any 1883, amb motiu del segon centenari de l’Escola Pia moianesa. Els gegants foren fruit de la donació que en féu la família Bussanya, família molt adi-nerada, que els utilitzava a Barcelona per a les festes familiars. Per tant, és molt probable que la parella fos encara molt més antiga.

L’any 1901 s’hi afegiren dos capgrossos. Amades, en el llibre Gegants, nans i altres entremesos, fa referència a la seva antiguitat i els descriu amb precisió, tot referint-se a la seva alçària i a l’har-monia que tenien ambdós. La parella representa-va un guerrer musulmà i una princesa cristiana, tot i que també hem trobat alguna imatge en què la geganta vestia segons l’ús del dia. Els gegants sortiren molt poc de Moià, i només es té constàn-cia que visitaren, l’any 1930, la població de Saba-dell, amb motiu de la trobada per l’estrena dels seus gegants. Malauradament, no n’hi ha gaire informació per poder datar amb precisió l’any de

construcció i saber-ne el constructor, tot i que hi ha la hipòtesi que els va fer Lambert Escaler. Els gegants foren cremats durant la Guerra Civil i no-més es va poder salvar el cap de la geganta, que actualment està guardat a les dependències del Museu de Moià, on espera una restauració acu-rada.

Bust de la geganta de Moià, datat de principis del segle xx. Museu Coves del Toll

205

Gegants de Moià abans del 1926. Autor desconegut.Fons Joan Amades. DGCPAAC

NOGUERA

208

BALAGUER

Gegant

Nom: Lo Pageset

Pes: 65 kg

Alçària: 263 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Balaguer

Any d’estrena: mitjan segle xix [1850]

Material: fusta, cartró pedra

Geganta

Nom: La Pageseta

Pes: 55 kg

Alçària: 244 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Balaguer

Any d’estrena: mitjan segle xix [1850]

Material: fusta, cartró pedra

Lo Pageset i La Pageseta són els gegants més an-tics i a la vegada els més emblemàtics que hi ha a la ciutat de Balaguer. Els seu orígens són bastant incerts; de fet, avui en dia encara es desconeix totalment qui en va ser el constructor i en quina data es van estrenar. Joan Amades, en el seu llibre Gegants, nans i altres entremesos, ens esmenta que antigament a Balaguer només hi havia dues parelles de gegants, una de gran i una de més pe-tita, no coetànies entre si. Segons ens comenta el llibre, Amades es va basar en la informació que li havia facilitat Antoni Oller i Pinell l’any 1929.

A més a més, també ens explica que la parella més gran datava de principi del segle xix, mentre que la xica es va estrenar una trentena d’anys més tard. Així doncs, que molt possiblement, i basant-nos en les informacions facilitades, Balaguer des de principi del segle xix ja disposava d’una parella de gegants pròpia. Per tant, els Pagesets podri-en haver estat construïts pels volts del 1840 o del 1850 a tot estirar, i no l’any 1929 tal com es pressu-posa actualment. De fet avui en dia encara es con-

Els gegants Pagesets durant l’estrena dels gegants Moros l’any 1940. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Balaguer.

209

serva alguna fotografia antiga de les dues parelles i es pot observar que la parella més petita vestia de forma exòtica, amb una espècie de túniques llar-gues, com si fossin quimonos, tot i que hi ha altres fonts que expliquen que vestien de reis.

Si més no, només ens podem basar amb certesa en el fet que l’any 1929 les dues parelles van ser re-formades a fons pels artistes locals Antoni Oller i Francesc Borràs. A partir d’aquesta data ja tenim constància escrita de la parella petita en una revis-ta local, on es comenta que a la ciutat de Balaguer hi havia quatre gegants, però que en aquells mo-ments es trobaven en un estat molt lamentable i no sortien.

És molt probable que els artistes només aprofites-sin les testes de la parella, mentre que la resta –es-tructura, mans i vestuari– es fessin de nou. Apro-fitant la restauració, els gegants xics van adoptar la imatge de pagesos catalans, i se’ls va dotar d’una nova fisonomia molt més simpàtica i jovial. De fet, els mateixos artistes van voler impregnar els

gegants xics d’una estètica més catalana, sobretot amb la intenció que la parella representés la cul-tura del nostre poble fidelment, de manera que els allunyaren d’una imatge que no es corresponia amb la nostra cultura. De fet es pot observar una fotografia d’aquests gegants tot just acabats de res-taurar en el mateix llibre de Joan Amades i, a la vegada, també surten dibuixats, juntament amb la parella de gegants Moros, al Costumari Català. Amades també va recollir una tonada pròpia que els gegants ballaven, amb uns quartets molt esca-ients, aplicats per la gent del poble.

No és fins als anys quaranta quan es tornen a te-nir notícies de la parella. Se sap que van sobreviu-re a la Guerra Civil, tot i que van estar a punt de desaparèixer. Després d’haver estat un temps en desús i sobretot veient el mal estat en què es tro-baven, l’Ajuntament va decidir que es restauressin de nou les dues parelles. Els gegants xics van rebre

Entre fustes, bigues i posts,

ara ballen, ara ballen;

Entre fustes, bigues i posts,

ara ballen els ninots.

La complanta del gegant,

el gegant i la geganta;

la complanta del gegant

la geganta va al davant.

Els Pagesets i els primers gegants moros ballant durant la festa major del Sant Crist de Balaguer. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Balaguer. 1930-1935

210

Els gegants Pagesets de Balaguer són els gegants més

emblemàtics de Balaguer. Joan Miquel Ollé Alba. 2010

211

una reforma bastant seriosa, però malauradament els seus companys més grans no van tenir solució possible. Finalment, després d’uns anys de sortir sols, els Pagesets van tornar a gaudir de la compa-nyia d’uns nous Gegants Moros que van substituir la parella antiga. La nova parella va ser adquirida l’any 1944 a Barcelona. Durant trenta anys les dues parelles van concórrer a les processons de Corpus i van participar assíduament a la Festa Major del Sant Crist.

L’any 1970 la família gegantera balaguerina s’en-grandí de nou quan l’Ajuntament adquirí una nova parella de gegants juntament amb una com-parsa de capgrossos. Així, amb la incorporació de la parella de gegants reis i dels nous capgrossos que venien a fer companyia als que ja hi havia fins aleshores, Balaguer disposava d’una comparsa de qualitat. Els Pagesets, all llarg de tots aquests anys, han sofert diverses restauracions i modificacions de vestuari, que han seguit els mateixos estil i crite-ris. Potser la restauració més entranyable de totes va ser la que va fer l’artista balaguerí Ton Camarasa l’any 1984. En aquells moments, la parella es troba-va en molt mal estat, de manera que l’Ajuntament va decidir jubilar-los definitivament. Fou gràcies a la seva empenta que l’artista va aconseguir que la parella tornés a sortir de nou. En Ton fou l’encar-regat de restaurar a fons la parella, fent-ne una re-modelació seriosa. Respectant les testes originals, els va dotar d’una fisonomia millorada. L’any 1997, aprofitant la celebració de la Festa Popular i Tradi-cional dels Països Catalans, els dies 12 i 13 de juliol, que incloïa castellers, esbarts, sardanes, titelles i

gegants, es va constituir l’actual colla gegantera, que té cura de tots els gegants i capgrossos. L’Ajun-tament, aprofitant l’avinentesa, els féu restaurar de nou, i envià les tres parelles de gegants a la casa Aragonesa de Fiestas de Saragossa. L’any 1999 es va aprofitar l’ocasió per tornar-los a repintar junta-ment amb la parella de gegants Moros, aquest cop a mans de Cristina Colilles. Finalment, l’any 2004 durant els actes de la II Trobada de Gegants van ser batejats amb els noms de Lo Pageset i La Page-seta. La Pageseta va ser apadrinada per la doctora Castells i l’alcalde Fuster de Cappont (Lleida), i La Tiburgeta i el Guillem de Taradell; mentre que Lo Pageset va ser apadrinat pel Guillem i l’Alamanda de Móra d’Ebre i per en Sebas i l’Asun de Pradell de Sió.

Actualment els Pagesets només surten per Bala-guer durant actes assenyalats, com ara per la Festa Major del Sant Crist, el 9 de novembre, i per Cor-pus, tot encapçalant la processó.

OSONA

214

MANLLEU

Gegant

Nom: Jordi

Pes: 87 kg

Alçària: 382 cm

Constructor: Josep Soy, El Inmaculado Corazón de Ma-ría, de J. Ventolà

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1923

Material: escaiola, pols de marbre, cola de peix i arpillera

Geganta

Nom: Montserrat

Pes: 82 kg

Alçària: 378 cm

Constructor: Josep Soy, El Inmaculado Corazón de Ma-ría, de J. Ventolà

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1923

Material: escaiola, pols de marbre, cola de peix i arpillera

L’any 1923, Martí Molera, veí del carrer del Ven-drell de Manlleu, va proposar a la comissió de veïns del carrer de comprar uns gegants per po-der-los lluir a la festa en honor a la Mare de Déu de la Gleva que celebraven cada 8 de setembre. Un cop acceptada la proposta i gràcies a rifes i do-natius particulars, es van recollir els diners neces-saris per a les despeses inicials. Aleshores Martí Molera es va adreçar al taller El Inmaculado Co-

razón de María, a qui va encarregar una parella de gegants, que va construir l’escultor Josep Soy.

Un cop allí va escollir com a model un gegant ins-pirat en el d’Olot, construït per Miquel Blay, però esculpit per Josep Soy. En canvi, per a la geganta cap dels models no li va fer el pes. Diu l’anècdota que tot fent un volt per la ciutat va descobrir una noia molt bonica, la va dur cap al taller i els va demanar que la geganta s’inspirés en el seu ros-tre. El preu total dels gegants, juntament amb cinc capgrossos que va encarregar, va ser de 2.022

En Jordi i na Montserrat exposats a la façana de l’Ajuntament de Manlleu, l’any 1925, acompanyats d’esquerra a dreta, per Martí Molera seguit dels geganters amb el flabiolaire al mig. Antoni Piella. Arxiu Biblioteca Municipal de Manlleu

215

pessetes amb 30 cèntims, que es van anar pagant a terminis, l’últim dels quals, de 150 pessetes, el va haver d’abonar el mateix Martí Molera de la seva butxaca, atès que no es van arribar a recollir diners suficients.

Sembla, però, que la primera ocasió en què els gegants van sortir al carrer no va ser durant les festes del carrer del Vendrell sinó per la Festa Major manlleuenca. Segons el programa de l’any 1923, el 14 d’agost els gegants van oferir una cer-cavila per encetar els actes festius. L’any 1929, per desavinences entre l’impulsor de la compra dels gegants i la comissió pels actes de la festa, Martí Molera va proposar a l’Ajuntament de la vila que se’ls quedés en propietat només pel pagament de les 150 pessetes que ell havia hagut d’abonar per manca de fons recollits. És així com l’Ajuntament es va convertir en el propietari de la parella.

Els gegants, durant la Guerra Civil espanyola, van estar a punt de desaparèixer, atesa la seva relació amb les festes religioses del Corpus, però gràcies a la intervenció del mateix Martí van salvar-se. No obstant això, l’octubre del 1940 una terrible inundació provocada pel desbordament del riu Ter els va malmetre força. La recuperació dels gegants va anar a càrrec de Miquel Aguilar, Joan Pigrau i Ramon Pujol.

Tres anys després, en el marc de l’anomenada IV Fiesta de la Liberación, es va estrenar El ballet dels gegants, compost per Antoni Font. Aquell mateix any també van haver de ser reparats, en aquesta ocasió per Jaume Casadevall, Jaume Abián i Ra-

mon Pujol. El 1945 Ramon Pujol i Miquel Agui-lar van haver de restaurar de nou, en aquest cas, la geganta. No és té constància que els gegants sortissin fora de la vila fins que el 1948 van par-ticipar a la Festa Major de Granollers. Francesc d’Assís Pujol va dissenyar uns vestits nous per als gegants, que va confeccionar Josep Obiols i que es van estrenar el 1950. Aquell mateix any van participar al Concurso Provincial de Gigantes de Terrassa en ocasió del centenari dels gegants ega-rencs. La parella manlleuenca va ser una de les que va participar, el setembre del 1952, a l’estrena dels gegants de Roda de Ter, juntament amb les parelles de Salou -que actualment pertanyen a Rupit-, Vic i Torelló. Hi ha constància a la premsa local de l’època que els gegants no van participar a les festes de Corpus de 1957, atès que no es van trobar portadors disposats a carregar-ne el pes, que havia anat augmentant amb les desafortuna-des reparacions que se’ls havia fet. Durant la Pro-cessó de Corpus del 1961, la geganta va caure per la dificultat de portar-la i la testa va quedar to-talment desfigurada. Va ser aleshores quan es va optar per comprar una nova parella de gegants a El Ingenio, que es va estrenar en ocasió de la Fes-ta Major d’aquell mateix any. A partir d’aquí, els vells gegants manlleuencs van quedar desplaçats per la nova parella, fins al punt que el reconegut músic Artur Blasco, que coneixia l’existència de la parella i que sabia que es trobava en desús, els va demanar i els va cedir al municipi d’Arsèguel, a l’Alt Urgell. L’Ajuntament de Manlleu només va posar una condició a Blasco: que quan els gegants fossin requerits caldria que tornessin al seu poble

216

d’origen. Així, durant la segona meitat de la dè-cada dels setanta, la parella va exercir de gegants d’Arsèguel, on sortien cada any per la Festa Ma-jor. Allà, atès que estaven en molt mal estat, van ser restaurats pel pintor Tusell. Segons sembla, va ser a Arsèguel on van ser batejats amb els noms de Jordi i Montserrat. De la seva estada a l’Alt Ur-gell n’expliquen que un veí, Pau Lloveras, encisat per la geganta, en les seves estones lliures l’aga-

fava i la portava a passejar pel poble sense més motiu que el plaer de fer-la ballar. Amb l’arribada dels primers ajuntaments postfranquistes, Man-lleu els va recuperar, es van restaurar a El Arte Cristiano i es van reestrenar en el marc de la pri-mera trobada de gegants de Manlleu, el 21 d’abril de 1985. Quatre anys després van participar a la festa del centenari dels gegants d’Olot que es va celebrar el 10 de setembre i que va reunir un bon conjunt de gegants de procedència olotina. El 1995 es va restaurar la geganta, de nou, al taller El Arte Cristiano. L’any 2008 el taller Gabins els va restaurar i Ramona Valls va confeccionar uns vestits nous per als gegants. La nova imatge i un nou ball basat en la cançó de la llegenda “El Ser-pent de Manlleu” es van estrenar el 13 d’agost en el marc de la Festa Major. L’any següent, el 25 de gener, es va celebrar una trobada de gegants sem-blants als manlleuencs en la qual van ser presents els de les Borges Blanques, els del barri de Sant Miquel de Cardona, els de Monistrol de Montser-rat i els d’Amer. El 2010 Manlleu va tenir l’honor de ser la xxv Ciutat Gegantera de Catalunya. Per a aquesta ocasió els gegants van ser restaurats per Toni Mujal de Cardona. Va ser la manera de ce-lebrar el 25è aniversari de la colla gegantera. La darrera efemèride que han celebrat ha estat el seu 90è aniversari durant la trobada de gegants que es va fer el 20 d’abril de 2013.

En Jordi i na Montserrat exposats a la façana de l’Ajuntament amb motiu de la celebració de la xxv Ciutat Gegantera a Manlleu l’any 2010. Lluís Ardèvol i Julià

217

RUPIT

Gegant

Nom: Miquel

Pes: 50 kg

Alçària: 355 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: final del segle xix

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Magdalena

Pes: 45 kg

Alçària: 350 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: final del segle xix

Material: cartró pedra

L’origen dels gegants de Rupit és del tot incert. Se sap amb certesa que les figures van ser adquiri-des probablement a Barcelona cap a finals del se-gle xix. Tot i que després de diverses entrevistes amb el senyor Xavier Baurier, besnét de l’empre-sari que els va adquirir, s’apuntava la hipòtesi que possiblement procedien de València, igual que els capgrossos. El gegant anava vestit de rei, i la geganta vestia en consonància amb l’època.

Malauradament, aquesta hipòtesi no és del tot fi-able, ja que tant dels gegants com dels capgrossos

n’hi ha còpies bastant fidels esteses per Catalu-nya. Un exemple serien els gegants de Capella-des, que van ser adquirits a Barcelona juntament amb dos capgrossos molt semblants. D’una ma-nera o altra, la incògnita ja es desvela, i en tenim una mica més clara la procedència.

Pierre Baurier (1820-1879), industrial francès, va ser el fundador de la colònia tèxtil de Salou (1864-1964). Baurier va adquirir aquestes figures amb la intenció d’omplir l’oci dels treballadors de

Els gegants quan residien a la colònia tèxtil de Salou acompanyats dels seus geganters. Autor desconegut. Col·lecció Lluís Ardèvol i Julià

218

la colònia. A la colònia de Salou hi havia espais destinats a l’oci, però, igual com passava en totes les colònies, eren espais controlats per la matei-xa directiva de l’empresa. L’amo patrocinava les activitats durant l’oci i les diferents celebracions, i en aquest cas va adquirir aquests gegants i uns capgrossos per acompanyar-los en les festivitats.

Els gegants de la colònia de Salou van participar durant dècades en les celebracions (gairebé to-

tes de caire religiós) de la colònia, processons de Corpus i diades, tot despertant tot tipus de sen-timents envers els nens i els adults. Sobretot, els oferien esbarjo i distracció dins aquell nucli tan tancat i aïllat de la colònia, sota el control social dels propietaris. També van participar en diverses ocasions en la Festa Major de Roda de Ter i en les celebracions de caràcter privat de la família Bau-rier. De fet, Xavier Baurier, besnét del fundador de la colònia, encara recorda haver-los vist en ac-tiu per darrera vegada a la dècada del 1950, en el casament d’una cosina seva.

En aquells temps, els gegants anaven acompa-nyats pel flabiolaire Josep Verdaguer, en Rovire-tes, del municipi de Folgueroles; i els portadors eren els treballadors de la fàbrica, igual que es feia amb els capgrossos.

A partir del 1960, l’amenaça de l’embassament de Sau va fer minvar la vida de la colònia. La posada en funcionament d’aquest embassament, l’any 1964, suposà directament la fi de Salou i de la co-lònia veïna, Còdol Dret. Això s’esdevingué ja a la dècada del 1970, quan Xavier Baurier, gran mú-sic, solia anar a tocar sardanes a Rupit, sobretot per la festivitat de Sant Miquel. Ramon Coromi-nas, nascut a Roda de Ter i aleshores secretari de l’Ajuntament de Rupit, i el mossèn de Rupit van dir a Baurier que fes pujar els gegants de Roda de Ter, coneguts com els comtes de Savassona, per-què participessin en la Festa Major de l’any 1978. La visita dels gegants va aconseguir tanta expec-tació i eufòria entre la població que Ramon Co-

Actualment, en Miquel i la Magdalena són els gegants de Rupit. Jordi Batlle i Ardèvol. 2012

219

rominas féu d’intermediari perquè Xavier Baurier fes donació dels gegants i capgrossos al poble de Rupit. Baurier, després de parlar-ne detinguda-ment amb la resta de la família, va decidir rega-lar-los al poble, però el consistori va voler pagar-li simbòlicament 10.000 pessetes.

Feia una bona colla d’anys que els antics gegants i capgrossos estaven sense utilitzar i en condicions pèssimes, de manera que l’Ajuntament de Rupit va haver de restaurar-los de dalt a baix i canvi-ar-los els vestits.

Els gegants, totalment restaurats, adoptaren la indumentària reial, van arribar a Rupit el 30 de setembre de 1979 i van ser els encarregats d’en-capçalar la cercavila de la Festa Major.

A partir d’aquell moment, han sortit cada any duts pels membres de la comissió de festes, i han estat restaurats en diferents ocasions per po-der-los mantenir en bon estat.

L’any 2001, per votació popular es va decidir ano-menar els gegants Miquel i Magdalena; fins ales-hores, se’ls coneixia com a rei i reina o gegant i geganta. Així doncs, el 29 de setembre de 2002 les figures van ser batejades i beneïdes amb l’apadri-nament dels gegants de les poblacions properes de Tavertet i de Cantonigròs. Tot aprofitant l’oca-sió, els gegants van vestir-se de nou.

L’any 2009, els gegants es van restaurar a fons, i aquest cop s’enviaren al taller Gabins de Torelló, on els repassaren les mans i la cara i els van canvi-

ar el cos i els cavallets per uns de nous, tot fent-los més lleugers i, a la vegada, preservant l’antic cos.

En Miquel i na Magdalena no s’han mogut gaire de Rupit, tot i que han sortit en ocasions compta-des per les seves contrades; ara bé, l’any 1999 van viatjar fins a Capellades amb motiu del centenari dels seus germans bessons.

220

TORELLÓ

Gegant

Nom: Rei Moro de Mallorca

Pes:, 50,5 kg

Alçària: 365 cm

Constructor: atribuït a Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1908

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Pubilla de Puigbacó

Pes: 54,5 kg

Alçària: 360 cm

Constructor: atribuïda a Benet Escaler, El Ingenio

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1908

Material: cartró pedra

La primera referència sobre gegants a Torelló és del 1897, quan els pabordes de la festa van presen-tar una instància a l’Ajuntament que proposava la compra d’uns gegants, però la iniciativa no va prosperar. Va caldre esperar onze anys, fins al 1908, perquè l’Ajuntament es decidís a adquirir-los. De tota manera van tenir gegants i capgrossos llogats per les festes dels anys 1901, 1902 i 1906. Curiosa-ment, sense que hi hagués tradició gegantera a To-relló, el 1902 es van estrenar les composicions del músic Ramon Reig Ball de gegants, Ball de nans i Ball de gegants i nans, les mateixes melodies que

s’han ballat fins ara. Pels volts del 1950, l’Ajun-tament va demanar al músic Amadeu Noguera i Moral (1913-1975) que fes els arranjaments de la música per ser interpretada per cobla i també van estrenar la coreografia atribuïda a Feliu Rodelles.

El 15 de juliol de 1908, amb motiu de la celebració de la Festa Major, l’Ajuntament de Torelló va llo-gar una parella de gegants i sis nans a la botiga El Ingenio de Barcelona, en aquells temps propietat del torellonenc Benet Escaler. La gran acceptació

221

Els gegants de Torelló ballant a la plaça de la vila, l’any 1929. R. Gotxe. Fons Joan Amades. DGCPAAC

popular que va generar la seva presència, va fer que quinze dies després el consistori acordés comprar aquells mateixos gegants i nans, que es van estre-nar oficialment el 20 de setembre d’aquell any, per l’Aplec de Rocaprevera. Per tant, si bé la data d’es-trena a Torelló va ser el 1908, desconeixem quant de temps feia que rondaven de lloguer per diverses poblacions, a compte d’El Ingenio.

Ben aviat, els torellonencs van voler donar perso-nalitat pròpia als seus gegants i els van relacionar

amb els protagonistes d’una llegenda local, “La pubilla de Puigbacó”, documentada per prime-ra vegada al segle xv en la compilació Històries e conquestes del Reialme d’Aragó e Principat de Ca-talunya, obra de Pere Tomich. En el relat original, el protagonista era el rei Sanç I de Mallorca, que es va enamorar follament de la filla del senyor de Puigbacó, la va segrestar i se l’endugué a Mallorca, sense que ningú no ho sabés. La noia va viure allí a desgrat durant molts anys i va tenir dues filles del rei, fins que les tres van ser alliberades del capti-veri per cavallers vinguts de la cort catalana. L’any 1883, Martí Genís (1847-1932), escriptor i farma-cèutic vigatà, seguint els corrents romàntics de la Renaixença, va recrear aquesta llegenda en l’extens poema “Reyna y cautiva”, publicat en diversos nú-meros consecutius del setmanari vigatà La Veu de Montserrat. Aquesta versió, en què el segrestador va passar a ser el rei moro de Mallorca, sense un nom específic que l’identifiqués, és la que va ins-pirar els personatges que representen els gegants.

Divuit anys després de la seva estrena, l’any 1916, els gegants no van participar en la Festa Major per-què estaven en mal estat i van quedar arraconats fins al 1921, quan els pabordes van impulsar una subscripció popular per rehabilitar-los. Tampoc van participar a les festes entre 1936 i 1939 a causa de la Guerra Civil.

Existeix informació que els gegants van estrenar vestits nous els anys 1928, 1939, 1954 i 1981. També es tenen referències que la geganta va estrenar una perruca nova l’any 1981. Malgrat que es té constàn-

222

cia de les restauracions fetes en els anys 1939, 1954 i 1981, els responsables del Taller Gabins, que van ser els darrers restauradors, són de l’opinió que van ser objecte d’unes quantes reparacions més de les que hi ha documentades.

En la restauració a fons que els van fer el 1954, es va produir un canvi important en la indumentària de la geganta, per relacionar-la encara més amb el seu paper en la llegenda. Del gegant, van accentuar-ne les característiques de cabdill moro i, pel que fa a la geganta, en lloc de vestir-la de dama medieval, com havia anat fins a aquell moment, la van vestir de pubilla catalana, que és el mateix aspecte que ha tingut fins avui.

Entre el 1913 i el 1939 els gegants van sortir poques vegades de Torelló i sempre a pobles de la comar-ca. La seva primera sortida lluny va ser al Concur-so Provincial de Gigantes que l’any 1950 es va fer a Terrassa. També van ser presents a Vic el 1961 amb motiu del Día de la Provincia, per participar en la Cabalgata de Gigantes y Cabezudos. Al marge d’aquestes dues cites destacades, el moro i la pu-billa de Torelló han participat en nombrosos en-contres de gegants, a més de ser els amfitrions de la trobada local, que va tenir la seva primera edició el 1986.

Cal destacar la faceta televisiva a TV3 dels gegants torellonencs. L’any 1985 van ser els protagonistes de la seva pròpia llegenda explicada al programa Fes Flash. En la gravació participaven una colla de nens de la població i l’actor Pep Parés, que inter-pretava el personatge d’Oliana Molls. Quatre anys

més tard, però, en un paper més secundari, van aparèixer en el programa Dit i fet, en el qual con-cursava la Societat Ocellaire de Torelló.

L’any 1991 el mateix Taller Gabins en va fer unes còpies idèntiques, que són les que surten habitu-alment de Torelló, mentre que els originals es pro-diguen en molt comptades ocasions. Actualment la parella es conserva al local municipal que tant serveix de seu a la colla gegantera com de magat-zem dels gegants i capgrossos.

En ocasió del centenari dels gegants es va organit-zar un extens programa d’actes, entre els quals cal destacar la trobada de gegants, la publicació d’un llibre amb la seva història i l’estrena per l’Aplec de Rocaprevera del Ball de centenari, amb música de Xavier Capdevila i coreografia de Jan Grau. Es trac-ta d’un conjunt de danses teatralitzades i encade-nades que només es balla per l’Aplec.

223

El 12 d’octubre de 2008, el Rei Moro de Mallorca i la Pubilla de Puigbacó van fer cent anys. Lluís Ardèvol Julià. 2008

224

VIC

Gegant

Nom: Comte d’Osona

Pes: 75 kg

Alçària: 330 cm

Constructor: atribuït a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1832

Material: pasta de cartró

Geganta

Nom: Comtessa d’Osona

Pes: 75 kg

Alçària: 320 cm

Constructor: atribuïda a Ramon Amadeu

Lloc: Olot

Any d’estrena: 1832

Material: pasta de cartró

La presència d’un gegant a Vic està documentada des de la festa del Corpus de l’any 1493 i la prime-ra geganta vigatana no apareix fins a l’any 1664, quan participa en la processó feta amb motiu del trasllat de les relíquies dels màrtirs sant Llucià i sant Pacià, fills i patrons de la ciutat. Posterior-ment, només se’n coneix una altra parella, obra de l’escultor Josep Real (1721-1754) i estrenada l’any 1736, que va sortir fins a les prohibicions de Carles III el 1780, moment en que quedà Vic sense gegants fins a l’estrena dels actuals.

D’aquesta parella se’n té notícia des de l’any 1832. Surten citats en el text de la Crida de les funsions dedicades al Beat Sant Miquel, publicada amb mo-tiu de les festes de Sant Miquel dels Sants, per la qual cosa sembla evident que l’estrena d’aquests gegants és d’aquell mateix any:

“Perque cresca l’albolot / aquest any han fet gegants / sa cara es de vigatans / més ells pla són fills d’Olot”.

Del text, també se’n desprèn que van ser fets a Olot i sempre s’han atribuït a Ramon Amadeu i Grau (1745-1821), malgrat que aquesta autoria és dubtosa. Per la qualitat de l’estil escultòric podria ser possible, però només en el cas que algun ori-ginal o motlle s’hagués conservat a Olot dels anys que l’escultor va passar en aquesta ciutat des del 1809 fins al 1814, perquè Ramon Amadeu va mo-rir el 1821 i els gegants vigatans s’estrenen onze anys més tard. Juntament amb els gegants es va estrenar el capgròs Cap de Llúpia, també atribuït a Amadeu i sobre el qual planeja el dubte d’auto-ria pel mateix ball de dates.

Un dels costums de les festes vigatanes era el de publicar dos programes de caire satíric, un era el programa del capgròs Cap de Llúpia, imprès per Marià Rocafiguera, i l’altre el dels gegants, edi-tat per la impremta dels carlins. Aquestes dues publicacions són una bona font de notícies dels gegants al llarg del segle xix, però en ser publi-cacions satíriques, no disposem de descripcions detallades de l’aspecte que tenien i per això es desconeix quin tipus d’indumentària portaven

225

Els comtes d’Osona amb la família Cap de Llúpia davant de la catedral de Vic, inicis del segle xx. Autor desconegut. [1900]. Fons Joan Amades. DGCPAAC

anteriorment, però està documentat que el 1860, amb motiu de la Guerra d’Àfrica, els van vestir amb un vestuari d’estil oriental.

Fins i tot, al gegant el van anomenar Muley, pos-siblement fent referència al príncep del Marroc, Muley el Abbas, qui el 1860, després de la caigu-da de Tetuan, va signar el tractat amb Leopoldo O’Donnell, el comandant en cap en la Guerra d’Àfrica. Pels comentaris crítics apareguts a les crides a la festa, sabem que aquest aspecte no era

del grat dels vigatans. Aquests vestits els van con-servar fins al 1891, any en què van canviar com-pletament d’aspecte, d’acord amb els corrents romàntics de la Renaixença, que propugnaven la recuperació del passat medieval del país. L’encar-regat del nou disseny va ser Josep Puiggarí (1821-1903), que els va concebre com una representació dels comtes d’Osona. En la dècada del 1910 van tornar a vestir de moros, en aquesta ocasió ins-pirats per la guerra del Rif i les constants dispu-tes entre els liberals i els conservadors per aquest

226

Els Comtes d’Osona a Centelles l’any 1986. Eloi Miralles Figueres.

Arxiu Ferragut 1986

227

conflicte. Però a finals de la dècada del 1920, prin-cipalment a causa de les crítiques publicades a les crides del Cap de Llúpia, es va tornar a recuperar l’aspecte dels comtes d’Osona, que han mantingut fins al moment actual.

La primera vegada que els gegants van sortir de Vic va ser per anar fins a Barcelona, el 1902, per par-ticipar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs que es va organitzar per les festes de la Mercè, i no tenim constància que guanyessin cap premi.

També van assistir a la primera trobada que es va fer a Sabadell, l’any 1930, amb motiu de l’estrena d’una nova parella de gegants. Allí van obtenir la medalla d’or i un premi de 250 pessetes, a més del diploma d’honor que van lliurar al Cap de Llúpia que els acompanyava.

Al juliol del 1961 es va fer a Vic la celebració del Día de la Provincia i entre els diversos actes organit-zats es va fer la Cabalgata de Gigantes y Cabezu-dos. Coincidint amb la celebració del 500 aniver-sari de la presència de gegants a Vic, l’any 1993, les figures van passar per les mans de Manel Casser-ras (1919-1996) per rebre una restauració seriosa, ja que les quatre testes estaven en molt mal estat. Cal esmentar que a l’abril de 1999 es va celebrar a Vic la XIV Ciutat Gegantera de Catalunya, amb la par-ticipació de més de quatre-cents gegants reunits a la plaça Major. L’any 2013 es va decidir fer una cò-pia exacta dels quatre braços i mans. La tasca s’en-carregà a Josep Manel Casserras i Solé de Solsona. Actualment es poden veure exposats tant els bus-

Mans i braços originals de la Comtessa d’Osona. Roger Albert. 2013

Els busts originals dels Comtes d’Osona. Roger Albert. 2013

Mans i braços originals del Comte d’Osona. Roger Albert. 2013

228

tos, com els braços i les reproduccions dels caps en unes vitrines a l’Ajuntament vigatà, juntament amb la resta de la imatgeria de la ciutat.

El ball de gegants de Vic és un valset recollit pel músic i organista vigatà, mossèn Lluís Romeu i Coromines (1894-1937), afamat compositor que havia estat director de l’Orfeó Vigatà. Després d’haver estat ballat sempre de forma espontània, l’any 1997 se’n va estrenar la coreografia.

A l’època actual han mantingut una intensa activi-tat fora de Vic i la seva cita anual amb les festes lo-cals és el 5 de juliol, per la Festa Major de Sant Mi-quel dels Sants. Entre les nombroses sortides que han efectuat, destaca el viatge que van fer a Bèlgica l’any 2000, a la ciutat d’Ath, per la trobada inter-nacional de gegants, amb motiu de la inauguració del museu La Maison des Géants. En aquell viatge, en el qual van participar altres gegants i elements del bestiari català, van actuar com a representants oficials de Catalunya. També cal citar la festa i tro-bada que es va organitzar l’any 2007, quan tant els gegants com el Cap de Llúpia van celebrar el seu 175è aniversari.

229

VIC (CÒPIES)

GegantNom: Comte d’Osona

Pes: 25 kg (bust)

Alçària: 122 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: principis segle del xx [1900 i 1920]

Material: cartró pedra

GegantaNom: Comtessa d’Osona

Pes: 25 kg (bust)

Alçària: 122 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: principis del segle xx [1900 i 1920]

Material: cartró pedra

En un moment indeterminat d’inicis del segle xx, a Vic es van emmotllar els caps dels gegants i se’n van fer unes còpies. Sempre s’ha donat per cert que les còpies es van fer perquè els originals es-taven en molt mal estat i els calia una bona res-tauració, que van considerar massa complicada, per això van prendre la decisió de substituir-los per una còpia fidedigna. Segons la veu popular, sembla que el treball d’emmotllat va ser tan acu-rat que, en les noves testes, també hi van quedar reflectides totes les nafres que tenien els gegants originals i, per això, les còpies van acabar desades a l’Ajuntament, i s’optà finalment per fer front a

la restauració dels originals, malgrat la dificultat de la tasca. Desconeixem si realment va anar així, i de les reparacions que consten documentades, no se’n desprèn res que permeti aclarir el motiu pel qual es van fer les còpies, però en qualsevol cas es van fer les reproduccions i van quedar dipositades a les dependències municipals, on encara es con-serven actualment.

També s’ha apuntat una altra hipòtes i prou plausi-ble, segons la qual, en ocasió d’alguna de les restau-racions que es van fer dels gegants originals, s’apro-fità per fer-ne les còpies i així garantir que, malgrat que patissin alguna caiguda amb conseqüències a mitja festa, poguessin ser substituïts com si res per la còpia corresponent. Es desconeix, però, si en al-guna ocasió les còpies van substituir els originals.

L’any 1993, coincidint amb la celebració del 500 aniversari de la presència de gegants a Vic, tant les figures originals com les còpies van passar per les mans de l’artesà solsoní Manel Casserras (1929-1996) perquè estaven en molt mal estat i els calia una restauració a fons.

Busts de les còpies dels gegants de Vic, sala de plens de l’ajuntament vigatà. Roger Albert. 2013

PLA D’URGELL

232

LINYOLA

Gegant

Nom: Rei

Pes: 90 kg

Alçària: 300 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: desconegut

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Reina

Pes: 90 kg

Alçària: 290 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: desconegut

Material: cartró pedra

La història dels gegants de Linyola està plena d’interrogants, ja que malauradament es desco-neix totalment l’origen de les figures actuals.

Es pot parlar amb certesa que són una parella més que centenària, pel tipus d’escultura i pels mate-rials emprats per construir-los. Aquesta afirma-ció es pot assegurar sobretot arran del fet que van ser exposats a Barcelona al Saló del Tinell amb motiu de l’exposició “Goliath, gegants i bèsties de Valònia i Catalunya”, l’any 1998. Aprofitant l’avi-nentesa, Jordi Grau, del taller d’imatgeria El Drac

Petit de Terrassa, els va poder revisar, repassar per sobre i assegurar del cert la hipòtesi que tenien més de cent anys.

Malgrat totes aquestes suposicions, ja a final del segle xix es té referència de la participació de ge-gants amb motiu de la festa de l’arribada de l’ai-gua a Linyola, festa celebrada l’1 i el 2 de juliol de 1899. Els diaris La Renaixença i La Veu de Cata-lunya es fan ressò de l’adquisició d’uns gegants, crònica que ens cita en Valeri Serra Boldú: “pera d’en Miquel, que aixis des de are s’anomenaran, que tothom pogués contemplarlos a plaher y ad-

Els gegants joves de Solsona abillats de nobles medievals, l’any 1934. Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Solsonès.

233

mirar d’aqueix modo sas habilitats. Me refereixo alsgegants”.

La citació de Valeri Serra Boldú encara fa confon-dre més les suposicions, no queda clar si l’Ajunta-ment realment és qui va adquirir una nova parella de gegants, o bé si eren de propietat particular. No obstant això, la publicació de la història dels gegants vells de Linyola en el programa de la Fes-ta Major del 2006, amb motiu de l’estrena dels ge-gants nous, parla dels orígens dels gegants vells i explica que l’any 1899 es van llogar els gegants del barri de la Mercè de Tàrrega. Per tant, els orígens de la parella encara queden molt més embolicats.

Malauradament, la gent més gran del poble no recorda gran cosa de la parella, ni tan sols es con-serva documentació referent als gegants a l’Ar-xiu Municipal. Tenen constància que durant les dècades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta sortien per la processó de Corpus i que realment la parella es veia molt desfigurada, com si hagués patit un incendi, sobretot a les mans, ja que es veien molt malmeses i deformades.

Cap a finals dels vuitanta, l’excés de pes dels ge-gants i la seva mala conservació fan que surtin molt poc i que amb el pas del temps acabin arra-conats en un magatzem municipal criant pols i teranyines. En aquest interval es perden algunes de les mans, els vestits es descoloreixen i són de-vorats per les rates. La parella, finalment, és subs-tituïda per una de nova l’any 2006. Tant és la seva descurança que, quan un grup de veïns del po-ble, encapçalats per Pol Galitó, decideixen resca-

tar-los per preservar-los es troben amb la geganta estampada a terra, amb el rostre esclafat i gairebé sense vestits. Arran d’aquesta desagradable tro-balla es pren la decisió ferma de reconstruir els gegants i buscar suport econòmic per poder-ho finançar.

No obstant això, encara ens queden molts fronts oberts sobre els seus orígens. Per casualitat, fent la comparació d’unes fotografies antigues dels ge-gants joves de Solsona, es va començar a sospitar d’una semblança gairebé exacta, tant que en fer la comparació va resultar molt sospitós que fossin semblants tant els rostres, com les posicions de

Ballada dels gegants i nans de Linyola a la plaça de l’església durant la festa major. Autor desconegut. Anys 50. Col·lecció Jordi Miralles, Arxiu Ferragut.

234

les mans. Aquesta nova hipòtesi ens obre nous fronts i, per tant, podria ser molt probable que els gegants joves de Solsona, que van desaparèi-xer durant la Guerra Civil, fossin rescatats per un grup de voluntaris.

Al gener del 1939, durant la retirada de les tropes republicanes es va calar foc en una sitja de blat que hi havia prop de la catedral,i la capella del claustre es va incendiar de forma accidental. El foc va entrar a la zona on eren els gegants. Supo-sadament es van rescatar i és molt probable que algú els portés a Linyola, on els adoptaren com a propis.

La primera referència dels gegants solsonins data del 1675, segons una nota del llibre de comptes de la Confraria de la Mare de Déu del Claustre. La se-gona parella, els gegants joves apareixen citats el 1727, cinquanta anys més tard, amb motiu del tras-llat de la Mare de Déu del Claustre a la capella on es troba actualment. Ambdues parelles van ser re-fetes de nou l’any 1860 pels dos germans preveres Francesc i Llorenç Solé i Sant Martí. Els gegants anaven abillats de guerrers medievals, mentre que les gegantes seguien l’ús de la moda de l’època, abi-llament que van mantenir fins a l’any 1934, quan els quatre gegants es van vestir de nou seguint la línia medieval.

Amb aquest nou front obert sembla que de mica en mica la història d’aquesta parella comenci a pren-dre forma. Hi ha possibilitats que la hipòtesi sigui certa, ja que la textura i el tipus de cartró emprat en la construcció de les figures es correspon totalment

amb el tipus de material usat durant el segle xix. La reforma dels gegants joves de Solsona també data de finals del mateix segle, són diverses coincidènci-es. Per tant, és molt probable que els germans pre-veres fessin totalment nova la parella aquell any.

No obstant això, encara queda molta feina per fer, moltes hores de recerca i paciència per poder re-construir-ne correctament els orígens.

235

Els gegants vells de Linyola es troben en un estat llastimós de conservació. Pol Galitó Martí. 2013

PRIORAT

238

FALSET, RAVAL DE LA FONT VELLA

Gegant

Nom: Bitxet

Pes: 85 kg

Alçària: 328 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: segona meitat del segle xix

Material: fusta i guix

Geganta

Nom: Bitxeta

Pes: 85 kg

Alçària: 328 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena: segona meitat del segle xix

Material: fusta i guix

L’inici de l’activitat dels gegants és un punt des-conegut en la història de Falset. Tenim documen-tada la presència de gegants a les festes locals en diverses ocasions durant el segle xix (per exem-ple, al Diari de Tarragona de l’any 1868 es parla de la participació de gegants, capgrossos i diables a les festes en honor a santa Càndia, patrona de la vila). Joan Amades ens parla de dues parelles de gegants a principi del segle xx, una de la so-cietat L’Artesana i una altra d’inspiració xinesa, propietat de la societat La Ilustración Obrera, que s’anomenaven Bitxet i Bitxeta, i que proba-

blement siguin els que van quedar en propietat municipal. Sigui com sigui, els gegants que van arribar al segle xx tenen un origen molt pot defi-nit, i l’única referència de datació que se’n té és un fragment de diari que es va trobar a l’interior d’un dels cossos i que data del mes de febrer del 1892.

Aquests gegants van mantenir una activitat més o menys regular durant els primers decennis del

Els gegants de Falset a Tarragona amb motiu del centenari dels gegants Moros. Andreu Vendrell Pàmies. 1951. Arxiu Amadeu Muntalà Moreno

239

segle xx, i fins i tot van participar en la trobada de gegants que es va fer a Tarragona l’any 1951 per celebrar el centenari dels seus gegants. Fos com fos, a causa del seu mal estat, es van substituir per una altra parella de gegants més nova, i les dues figures van quedar abandonades a les golfes de l’Ajuntament.

Diverses dècades després, a principis dels anys vuitanta, un grup de veïns van tornar-los a tro-bar i van recuperar-los per participar a les festes

del seu barri, la Font Vella de Falset. No obstant això, les peces, que pel fet de tenir braços articu-lats i estar fetes materials molt fràgils, continua-ven en un estat de conservació molt delicat, van ser substituïdes per unes còpies fetes l’any 1993. Els gegants originals es van guardar i han sortit al carrer en comptades ocasions, com ara l’any 1998 a Manresa, amb motiu de la presentació de la restauració dels gegants vells. Tot i això, l’any 2014, amb motiu del 60è aniversari dels gegants nous, van romandre exposats durant el mes de maig, com a part de l’exposició “Antoni i Càndia, seixanta anys d’història”.

Els gegants de Falset a Manresa, l’any 1998, amb motiu de la recuperació dels gegants vells. Amadeu Muntalà Moreno

RIBERA D’EBRE

242

TIVISSA, BARRI D’AVALL

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 70 kg

Alçària: 360 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Tortosa

Any d’estrena: 1850

Material: fusta

Geganta

Nom: Geganta

Pes: 70 kg

Alçària: 330 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Tortosa

Any d’estrena: 1850

Material: fusta

L’origen dels gegants de Tivissa és força incert. Di-verses dates ballen a l’hora de parlar de la seva arri-bada a Tivissa. Joan Amades, a Gegants, nans i al-tres entremesos, diu que es feren construir, segons la tradició oral, el 1863 a càrrec d’un artista, i que es pujaren Ebre amunt en llagut fins a Móra d’Ebre, on els anà a buscar un veí del barri. Segons altres fonts, entre aquestes les dels tivissencs, els gegants foren adquirits entre el 1850 i el 1851, i arribaren en llagut dins unes caixes pel riu Ebre fins a Ginestar. Allí foren carregats en dos carros que, acompa-nyats per un bon nombre de tivissencs, els porta-

ren fins a la vila. Quan arribaren al barri, els ma-teixos veïns feren la indumentària i les estructures. Relacionada amb aquesta informació, al llibre Els gegants de Tortosa (història, llegenda i altres co-mentaris), de Lluís Montagut, trobem una referèn-cia als gegants de Tivissa. L’article “La iconografía de la fiesta popular”, de Jesús Massip, ens diu, parlant dels gegants de Tortosa, que “...renovados muchas veces a través de la fiesta del Corpus, sa-bemos que en 1851 se venden los viejos (gegants de Tortosa) a Tivissa a donde llegan por vía fluvial...”. Per altra banda, a l’article “Fulls d’història de la vila de Tivissa” (1955), de F. Màrius Bru, hi ha una foto-grafia dels gegants de Tivissa de l’any 1928. El peu

Els gegants amb els seus portadors, l’any 1925. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

243

de foto diu: “Els gegants de Tivissa, propietat del barri d’Avall, comprats a Tortosa aproximadament l’any 1851”. Aquestes informacions foren contrasta-des més tard amb els geganters de Tivissa, concre-tament amb Joan Maria Marquès, que aclarí que els gegants foren fets expressament entre el 1850 i el 1851 (segons mostren retalls de diari de l’èpo-ca de les caixes originals amb les quals arribaren les figures) per un fuster de Tortosa per encàrrec del senyor Magrinyà, veí del barri d’Avall, que més tard els regalà al barri.

Les figures no han estat mai batejades, motiu pel qual són conegudes com el Gegant i la Geganta. El gegant sempre ha portat a la mà un cigar, fet que li confereix aspecte d’home de món, en contrast amb les faccions delicades de la geganta.

Entre les sortides històriques dels gegants de Ti-vissa fora de la vila cal destacar la participació en el centenari dels gegants de Tarragona, el 24 de setembre de 1951 (en què els gegants de Tivissa ob-sequiaren amb un ventall els gegants amfitrions); l’estrena dels gegants Japonesos de Reus, el 28 de juny de 1956 (amb motiu del 150è aniversari dels Vitxets, Moros i Indis), i en la I Trobada Interna-cional de Gegants de Matadepera, celebrada el 29 d’agost de 1982.

Actualment, el cap i les mans són les úniques peces originals que se’n conserven. Restaurats el 1993 per l’artista reusenc Josep Maria Sotoca, les estructures originals foren substituïdes per unes de noves el 1988, fetes pel mont-rogenc Francesc Javaloy.

L’any 2000, amb motiu del 150è aniversari de les fi-gures, s’organitzaren diversos actes, entre els quals cal destacar una exposició fotogràfica sobre la his-tòria dels gegants, una trobada de gegants cente-naris i la presentació dels nous capgrossos, obra de Joan Miró, de la Serra d’Almos. L’any següent, i per cloure els actes de l’aniversari, la geganta es-trenà vestit i pentinat el 18 d’agost, recuperant així l’antiga tradició del canvi d’aspecte més o menys regular.

Els gegants a Vilassar de Dalt amb motiu del centenari de la parella. Lluís Ardèvol i Julià. 2012

SEGRIÀ

246

LLEIDA

Gegant

Nom: Marc Antoni

Pes: 70 kg

Alçària: 345 cm

Constructor: Ramon Corcelles

Lloc: Lleida

Any d’estrena: 1840

Material: fusta

Geganta

Nom: Cleopatra

Pes: 70 kg

Alçària: 330 cm

Constructor: Ramon Corcelles

Lloc: Lleida

Any d’estrena: 1840

Material: fusta

En Marc Antoni i na Cleopatra són els gegants més antics de la ciutat de Lleida. Van ser cons-truïts l’any 1840 per l’escultor Ramon Corcelles, autor del retaule major de la catedral nova.

La parella va ser feta per ordre de l’Ajuntament de la ciutat, tot aprofitant la visita a Lleida de la reina regent Maria Cristina i la seva filla Isabel II. Segons les fonts escrites, s’acordà que “se cons-truyesen gigantes nuevos de escultura” amb la finalitat de poder rebre dignament els sobirans.

Els gegants de Lleida vestits de reis, al parc de la Ciutadella de Barcelona, l’any 1902. Autor desconegut. Fons Joan Amades. DGCPAAC

L’any 1906 els gegants renoven vestuari i imatge, i adopten la fesomia de faraons. Autor desconegut. 1906. Arxiu Municipal de Lleida

247

A finals de juliol s’acabaren els nous gegants, i es jubilà l’antiga parella de gegants de què fins lla-vors disposava Lleida. La parella va costar la xifra de 1.766 rals, segons es desprèn dels rebuts que es conserven a l’Arxiu Municipal, mentre que a l’es-cultor li abonaren pel treball 85 duros. Aquests gegants resultaren de gran bellesa. Eren alts i regis; s’han trobat algunes referències a l’alçària (en el rebut signat per l’escultor Corcelles on ens els descriuen). En un primer moment vestiren de reis moros, costum que Joan Amades atribueix a l’entusiasme que produí el triomf de la Guerra d’Àfrica. El 5 d’octubre de 1860, en ocasió de la visita de la reina Isabel II a la ciutat per inaugu-rar el ferrocarril, els gegants estrenaren una nova imatge, aquest cop de reis medievals. A l’Arxiu de la Paeria apareix un ban de l’alcalde Manuel Fuester en el qual s’assenyala el protocol i el se-guici de benvinguda: “el Excmo. Ayuntamiento Constitucional saldrà de las casas consistoriales precedido de los gigantes que ostentarán trajes nuevos”. Aquesta és la imatge que van conservar fins a l’any 1906.

De la parella corresponent es conserva referèn-cia gràfica i il·lustrada. Concretament, al progra-ma de la Festa Major del 1900, en què apareix el primer cartell anunciador de festes, dibuixat per l’artista Miquel Murillo, hi figuren els gegants al davant del pregó, tot encapçalant-lo acompa-nyats pels capgrossos. Es conserva també alguna fotografia d’una cercavila per l’avinguda de Fer-ran, i també apareixen en el llibre Gegants, nans i altres entremesos de Joan Amades.

L’any 1902 van participar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs de les festes de la Mer-cè de Barcelona, i van ser guardonats amb una medalla d’argent. Curiosament, apareixen dibui-xats en un article publicat a La Veu de Catalunya el 1902, dedicat a la “toilette dels gegants” de Ca-talunya, entre els quals hi ha el de Lleida, obra d’A. Utrillo. Cap a finals de l’any 1905, els paers Pere Castro i Manuel Soldevila decidiren renovar els gegants per a la Festa Major de l’any següent, “puix estan ja vells i atrotinats”. Aquesta idea fou exposada a l’alcalde d’aleshores, Antoni Abadal, que en sentir el projecte restaurador s’esfereí, tot pensant, segurament, en l’alt cost dels treballs que calia fer. Però, malgrat tot, després de mol-ta insistència, hi accedí i concedí als dos paers una subvenció de 700 pessetes i l’estimable col-laboració del sastre Eduard Andreu.

Castro i Soldevila, després de meditar-ho molt, acordaren donar-los l’aparença de faraons, apro-fitant el gran èxit que en aquells anys tingueren representacions musicals situades als descone-guts i llunyans països orientals, com ara La corte del faraón i Aïda, la primera de les quals fou molt popular a Lleida, ja que fou representada al Teatre Principal, mentre que la segona fou estrenada a Egipte durant l’obertura del canal de Suez, i donà pas a la moda de l’exotisme oriental a Europa.

Quinze anys després, el 1921, els gegants torna-ven a estar desgavellats i bruts. El banquer Jaume Llorens s’oferí a l’Ajuntament per fer-se càrrec de totes les despeses, i encomanà a l’arquitecte

248

municipal, Francesc Morena, el disseny dels ves-tits nous, i al delineant i aparellador Artur Reñé, la restauració dels caps, braços i mans dels gegants. Aquesta transformació en canvià radicalment la imatge amb un toc definitiu i important, i varià la posició dels braços. També adoptaren la imatge actual d’emperadors romans, i es convertiren en Marc Antoni i Cleopatra.

El dissenyador dels gegants emperadors fou l’ar-tista lleidatà Baldomer Gili i Roig, que va dibuixar els figurins, i qui va fer-ne els vestits va ser el sastre Agustí Blasc. Un cop acabada la Guerra Civil, els gegants van ser restaurats a fons. Cap a finals dels anys quaranta, la parella canvià de braços i mans, i se n’alterà sensiblement la posició. Més endavant també se’n substituí el cos de fusta per un de car-tró, molt més lleuger, per reduir-ne notablement el pes: passaren de 90 a 70 kg. Durant aquests anys han estat restaurats diversos cops. El darrer cop, l’any 2003, a càrrec de Joan Miró, de la Serra d’Al-mos.

Amb motiu del seu 175è aniversari el 2015, la pa-rella ha rebut una restauració a fons amb canvi de vestuari inclòs, feta a càrrec de Joan Miró.

Des del 1866, és costum que els gegants iniciïn la Festa Major de Lleida amb la seva sortida, tot acompanyant el pregó pels carrers principals de la ciutat, juntament amb els heralds i altres manifes-tacions tradicionals i folklòriques. El dia indicat és la vigília de Sant Anastasi a les 12 del migdia, o bé el primer dia de les festes.

En Marc Antoni i la Cleoptara, amb 175 anys, mantenen la imatge d’emperadors romans. Gerard Pouget. 2015

249

Els gegants encapçalant el pregó de Sant Anastasi, durant els anys

quaranta. Autor desconegut. [1940]. Arxiu Municipal de Lleida

TARRAGONÈS

252

TARRAGONA, BARRI DEL CÓS DEL BOU

Gegant

Nom: Gegant

Pes: 82 kg

Alçària: 386 cm

Constructor: Antoni Verdaguer

Lloc: Tarragona

Any d’estrena: 1825

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Geganta

Pes: 78 kg

Alçària: 341 cm

Constructor: Antoni Verdaguer

Lloc: Tarragona

Any d’estrena: 1825

Material: cartró pedra

Els actuals gegants del barri del Cós del Bou (tam-bé coneguts com gegants vells) eren els antics ge-gants de la ciutat de Tarragona. Foren estrenats el 1825, obra d’Antoni Verdaguer i, tot i que antiga-ment els encarregats de dur els entremesos eren gremis, d’aquests elements se n’encarregà pràcti-cament des del seu origen directament el consis-tori municipal. Des d’aleshores, tenim documen-tades diverses sortides d’aquestes figures (1833, 1837, 1840, 1843 i 1848) fins que, a causa del seu mal estat, el 1850 l’Ajuntament decidí encarregar

uns nous gegants a l’escultor Bernat Verderol per substituir-los.

Originàriament, aquests entremesos anaven abi-llats de moros, però amb els anys la geganta aga-fà el costum d’anar canviant de vestit marcant la moda de l’època, tal com feien moltes gegantes d’aquell temps.

Les figures del 1825 feren la darrera sortida abans de la seva “jubilació” en la processó de Santa Tecla del 1851, en què sortiren juntament amb els nous gegants –els actuals gegants Moros–, acabats d’estrenar aleshores.

Gegants del Cós del Bou de Tarragona, 1948. Arxiu Cuyàs – AEEF

253

Després de diversos anys desats a les dependèn-cies municipals, el 1904, José María Virgili, veí del barri del Cós del Bou, demanà les testes de les antigues figures. L’Ajuntament hi accedí, però amb la condició que els gegants fossin restaurats i que els fessin una nova indumentària. Des d’ales-hores, els encarregats de dur-los són els veïns del Cós del Bou, tot i que la titularitat de les figures és municipal, i participen cada any en les festes de Sant Magí, les de Santa Tecla i les de Sant Roc, patró del barri.

L’únic accident del qual tenim constància afectà el gegant quan, l’any 1946, en la tornada de l’ofici de Sant Roc, caigué i patí diversos desperfectes a la cara i a la porra.

L’any 1986, Pedro Martínez els restaurà profun-dament i el 14 d’agost de 1987 els gegants apare-gueren amb una nova imatge i vestits nous. Més endavant, el 1994, coincidint amb el 150è aniver-sari de les festes en honor a sant Roc celebrades al barri del Cós del Bou, els gegants estrenaren un nou vestuari, que recuperava un aspecte marca-dament més moro, dissenyat per Pau Fernández i confeccionat al Molinet de Vacarisses. Aquest any s’organitzà una de les primeres trobades de ge-gants centenaris de Catalunya, amb la presència dels gegants de Badalona, els del Pi i de la Casa de Caritat de Barcelona, els de Manresa, la família Robafaves de Mataró, els del barri de la Closa de Montbrió del Camp, els de Terrassa, els de Sitges, els de Vilafranca del Penedès i els de Vilanova i la Geltrú.

Els gegants del Cós del Bou durant les Festes de Santa Tecla. Amadeu Muntalà Moreno. 2008

254

TARRAGONA, MOROS

Gegant

Nom: Gegant Moro

Pes: 85 kg

Alçària: 435 cm

Constructor: Bernat Verderol

Lloc: Tarragona

Any d’estrena: 1851

Material: fusta, cartró pedra

Geganta

Nom: Geganta Mora

Pes: 86 kg

Alçària: 400 cm

Constructor: Bernat Verderol

Lloc: Tarragona

Any d’estrena: 1851

Material: fusta, cartró pedra

Segons Joan Salvat i Bové, autor de Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal, la primera notícia de gegants a Tarragona data aproximadament del 1400, segons la qual foren construïts pel Gremi dels Ferrers, tot i que l’in-vestigador José Sánchez Real explica que la pri-mera notícia és del 1425 i que, des d’aleshores fins a l’estrena dels gegants vells, l’any 1825, hi hagué a Tarragona un total de cinc gegants.

Els gegants Moros es construïren per substituir l’antiga parella de gegants de la ciutat, del 1825,

obra d’Antoni Verdaguer –els actuals gegants del barri del Cós del Bou–, i s’estrenaren el 19 de juny de 1851, festivitat de Corpus. Gràcies a un manus-crit conservat, sabem que l’encàrrec de construc-ció es féu a Bernat Verderol (escultor i professor de l’Escola Municipal de Dibuix de Tarragona) i que no es compraren a Barcelona, perquè els 225 duros que demanaven els semblaren excessius. Al final costaren més, però el fet que fossin cre-ats íntegrament a Tarragona satisféu plenament el consistori. De la fusteria se n’encarregà Josep Anton Boxó, els pintà Francesc Sirera i el respon-sable de l’adquisició de la roba fou Bonaventura Hernández; les borles i els cordons anaren a càr-rec d’Andreu Sardà.

Segons la tradició oral tarragonina, Bernat Verde-rol –tot i que manifestava que ell no necessitava ni maqueta ni models, ja que movia el cisell al compàs del seu pensament– s’inspirà, per fer les figures, en un matrimoni que vivia a la rambla de Sant Carles. Amb tot, altres teories apunten fonts diferents. Olga Xirinacs, en un article publicat al Diari de Tarragona el 22 de setembre de 1991, des-taca la semblança dels gegants Moros amb dos personatges del tapís de Tabriz. Sembla difícil que l’escultor s’hi inspirés, ja que el tapís data del 1900 i els gegants són anteriors, però en una obra persa titulada El llibre dels reis, del poeta Firdou-si, hi ha il·lustracions de miniaturistes fetes a partir del segle xvi en què trobem una imatge de la cort de Cosroes on, entre els cortesans, prenen forma els gegants de Tarragona. Així s’explica la semblança entre els personatges del tapís de Ta-

255

Els gegants Moros, els Negritos i el Magí de les Timbales de Tarragona, l’any 1930. Autor desconegut. Arxiu Vallvé.

Fons Joan Amades. DGCPAAC

briz i els gegants Moros, ja que el tapís reprodu-eix una d’aquestes miniatures originals.

El gegant Moro porta a la mà dreta l’escut d’armes de Tarragona, reprenent una tradició que quedà interrompuda durant el segle xix. En una sessió municipal del 1724 es diu que si l’Ajuntament de Tarragona tingués quatre macers, dos durien les maces, i els altres dos portarien al braç dret l’es-cut d’armes de la ciutat. Així, a manca de macers, és el gegant Moro qui porta a la mà dreta l’escut d’armes municipal.

Una curiositat que cal destacar dels gegants de la ciutat és que els seus portadors, que perpetuen una tradició que passa de pares a fills des de l’any 1840 i per als quals el fet de portar les figures és tot un honor, són d’ètnia gitana: es tracta de la fa-mília Ximenis, que viu a la part alta de Tarragona.

Tenim diverses notícies documentades que fan referència al manteniment dels gegants: el 1860 els senyors Escolà i Cabeza foren els encarregats d’arranjar la roba i la testa del gegant, i la geganta estrenà perruca i indumentària. El 1868, a més de

256

vestits nous, es comprà una nova barba (sembla que des de la seva estrena, el gegant Moro en llu-ïa), adquirida a l’acreditada Peluquería de Vicen-te Garcia, de Barcelona, col·locada i arreglada per l’artista local Leandro Ripoll. El 1881, l’escultor i daurador tarragoní Boxó presentà una factura per la restauració de les figures (en què, entre altres aspectes, buidà els braços a causa del pes exces-siu) pels desperfectes de l’aiguat que el 13 de se-tembre de 1880 malmeté els gegants al carrer Ma-jor quan sortiren amb motiu del naixement de la

infanta María Mercedes (l’any següent presenta-ren vestits), i el 1887, per les festes de Sant Magí, la geganta estrenà el seu primer ram de flors, tot i que poc temps després fou restituït el seu carac-terístic mirall.

També tenim referències de diverses caigudes del gegant, com la del 22 de setembre de 1876 davant de l’antiga delegació d’Hisenda; la del 19 d’agost de 1882 al carrer Major (segons el Diari de Tar-ragona: “aplastándose la nariz y rompiéndose un par de dedos de la mano”), o la del 23 de setembre de 1923 a la baixada del Patriarca. També en te-nim de la geganta: el 18 d’agost de 1899, al carrer del Portalet (on es trencaren el braç i el mirall), o el 23 de maig de 1950, prop de la catedral.

Els darrers vestits que estrenaren els gegants fo-ren confeccionats per la Casa Llorens de Barce-lona, i presentats durant la festivitat del Corpus del 1966. Més endavant, però, es canvià el turbant del moro.

Tot i que les figures tarragonines foren convida-des al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Tí-pichs de les festes de la Mercè de Barcelona del 1902, l’Ajuntament decidí que no hi participessin a causa de la coincidència amb les festes de San-ta Tecla, “única ocasión del año en que salen los Enanos y además por el gasto que supondría ar-reglarlos con nuevos trajes para presentarlos en buenas condiciones de exhibición”.

L’efemèride més important de la històrica tra-jectòria d’aquests gegants tingué lloc el 24 de setembre de 1951, per les festes de Santa Tecla,

Els gegants Moros originals, exposats al vestíbul de l’Ajuntament de Tarragona. Gerard Pouget Navarro. 2007

257

quan se’n commemorà el centenari. S’organitzà una trobada de gegants amb un total de 48 fi-gures (un nombre impressionant en aquell mo-ment), en què cada localitat participant regalà un producte típic de la població als amfitrions de la festa. Hi participaren els gegants d’Amposta, de l’Arboç, de Cambrils, de l’Espluga de Francolí, de Falset, de Montblanc, de Montbrió del Camp (barri d’Avall i barri de la Closa), de Mont-roig del Camp, de Móra la Nova, de Reus, de Santa Colo-ma de Queralt, de la Selva del Camp, de Tivissa, de Tortosa, de Valls, del Vendrell i de Vilanova i la Geltrú, juntament amb el Magí de les Timbales, els gegants del Cós del Bou, els Negritos, els nans de l’Ermita de la Salut i els de la ciutat de Tarra-gona. Els gegants de Vilafranca del Penedès, tot i que foren convidats, no pogueren assistir a l’acte a causa d’un imprevist.

La comitiva desfilà pels carrers de la ciutat i cul-minà a la plaça de braus on, per començar, actu-aren els Falcons de Llorenç del Penedès, els Xi-quets de Valls i el ball de bastons tarragoní. Allí, el nen Pere A. Martínez i la nena Maria del Car-me Sanromà, que feren de padrins dels gegants centenaris, els dedicaren un parlament en què els demanaren que continuessin alegrant les festes tarragonines, entre altres coses, amb el desig de prosperitat per a la ciutat de la qual ells són un símbol. Tot i que fins aleshores els parlaments foren en castellà (en consonància amb el temps que corria), els gegants acabaren amb unes fra-ses en català, en què expressaven la seva emoció i donaven les gràcies, confessant que era la pri-

mera vegada que parlaven en públic: “Estic tan emocionat que quasi no puc dir res i les llàgrimes entelen els meus ulls i el cor em repica com una campana”, digué el gegant. La geganta manifestà: “Ja veieu sempre que quan sortim, els nens ens rodegen, criden i s’esvaloten i ens miren amb una mica de por els uns, els altres amb molta simpa-tia... però no podíem esperar mai la grandesa i majestat d’aquest homenatge tan meravellós que revela tot l’amor i l’afecte del vostre cor generós. Gràcies a tots, moltes gràcies”.

A causa del pes i del mal estat, el setembre del 1985 els gegants foren substituïts per unes cò-pies fidedignes, obra de Magí Barenys i Ambròs Domingo. Les figures originals romangueren a l’Ajuntament de Tarragona des d’aleshores fins al 2007, quan es traslladaren a les dependències de la Casa de la Festa, on actualment encara resten desades.

258

TARRAGONA, NEGRITOS

Gegant

Nom: Negrito

Pes: 25 kg

Alçària: 247 cm

Constructor: Bernat Verderol

Lloc: Tarragona

Any d’estrena: 1856

Material: fusta, cartró pedra

Geganta

Nom: Negrita

Pes: 35 kg

Alçària: 265 cm

Constructor: Bernat Verderol

Lloc: Tarragona

Any d’estrena: 1859

Material: fusta, cartró pedra

El Negrito de Tarragona, obra de Bernat Verderol –escultor que construí els gegants Moros del 1851– sortí per primera vegada el 22 de setembre del 1856, per les festes de Santa Tecla, amb una apa-rença semblant a la que té avui dia: sense faldilles, amb els pantalons del portador a l’aire, però amb una indumentària de ratlles (que conservà fins al principi del segle xx), al contrari del vestit blanc que duu actualment. Originàriament, el Negrito portava a la mà dreta un fuet amb el qual, en gira-voltar, obria pas a les altres figures. El 17 de juny de 1870 es promulgà la llei que establí el matrimoni

civil, i un mes després, el 17 de juliol, el registre civil quedà definitivament establert. Des d’alesho-res, el Negrito du a la mà dreta, en lloc del fuet que el caracteritzà, un rotlle que simbolitza la creació a l’Estat del registre civil.

El 1881, el típic panamà del Negrito fou canviat per un barret de copa color oliva, i el rotlle se substituí per un bastó. Aquests canvis no foren del grat dels tarragonins, la qual cosa provocà el retorn del pa-namà i del rotlle a la mà dreta poc després.

Els gegants Negritos davant la catedral de Tarragona. Autor desconegut. 1920-1930. Fons Joan Amades. DGCPAAC

259

La sensació que causà el Negrito fou enorme. Per aquest motiu, els tarragonins demanaren assídu-ament una companya per a la figura. Així, el 18 de novembre de 1859, els regidors del consistori acordaren l’encàrrec de la construcció immedi-ata de la Negrita a Bernat Verderol, que comptà amb la col·laboració de Tecla Cirera (“felpa del cuello, trencillas para el adorno del vestido, ena-guas y miriñaque”), José María Cabeza (“indiana, semiretorta y giro de cuadro superior invertido en el vestido”) i Tecla Durán (“canas de guirnalda”).

Segons sembla, per a la indumentària de la figura Verderol s’inspirà en l’etiqueta del rom La Negrita, on apareixia una noia negra amb un vestit de rat-lles blaves sobre fons blanc. La geganta, anome-nada Panchita, sortí per primera vegada el 26 de desembre de 1859 i el 1861 ja era tan popular com el Negrito, tal com constaten els diaris de l’època.

El 1862 i el 1882 la Negrita estrenà vestits nous, idèntics als que portà el dia de la seva presentació. El Diari de Tarragona es féu ressò, l’any 1862, de la nova indumentària: “Panchita ostentando vestido nuevo de falda de listones blancos y azules, cuer-po blanco, todo muy pulcro”. Aquest model arribà fins al principi del segle xx, quan les ratlles blaves foren substituïdes per unes altres de vermelles, tal com llueix avui dia. També des de la seva estrena, i fins al 1915, la Negrita dugué un turbant que ana-va a joc amb el seu vestuari, i entre els anys 1924 i 1929, el característic lloro que porta a la mà dreta fou canviat per un ventall.

Durant les festes de Santa Tecla del 2006, el 18 de setembre, al jardí del Teatre Metropol i amb mo-tiu del 150è aniversari del Negrito, s’estrenaren les còpies dels Negritos, obra d’Àngels Cantos, que passaren a substituir les figures originals, les quals romangueren a l’Ajuntament de Tarragona fins al 2007, quan es traslladaren a les dependències de la Casa de la Festa, on actualment encara descansen.

El gegants Negritos el dia de la seva jubilació, durant les Festes de Santa Tecla, l’any 2006. Joan Miquel Ollé Alba

URGELL

262

TÀRREGA, BARRI DE LA MERCÈ

Gegant

Nom: Ramon Berenguer I

Pes: 70 kg

Alçària: 400 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1870

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Almodis

Pes: 60 kg

Alçària: 370 cm

Constructor: desconegut

Lloc: Barcelona

Any d’estrena: 1870

Material: cartró pedra

Els gegants de la Mercè de Tàrrega són la parella més antiga que conserva la ciutat. Van ser cons-truïts l’any 1870 a Barcelona. Representen Ramon Berenguer I i Almodis, tot i que al primer se l’ha confós molts cops amb Ramon Berenguer IV. El gegant du el nom del comte de Barcelona que con-querí el castell de Tàrrega a mans dels musulmans. La seva esposa Almodis en va ser la propietària, i el deixà en herència als successors al tron reial.

La parella es va presentar en societat al setembre del 1870, durant les festes del barri. Per aquest mo-

tiu, el gegant porta un gran medalló amb l’escut de l’orde de la Mercè. La iniciativa de la construcció dels gegants va arribar gràcies a Miquel del Bitxo, inventor també de l’Home de la Barra. En Miquel del Bitxo i el seu company, en Tonet del Xoqueta, van viatjar d’amagat a Barcelona per anar a buscar la nova parella de gegants. L’expectació va ser tan-ta, que el secret no es va poder guardar; uns dies abans, tot Tàrrega ja anava plena de la bona nova i circulaven força comentaris sobre com serien els nous gegants.

La parella es va presentar el 23 de setembre, du-rant la vigília de les festes de la Mercè. Els gegants van sortir per la porta de l’església de la Mercè, i en Joan del Xeco, un dels organitzadors de les Fes-tes del Carme, va dir públicament: “un altre any el barri del Carme tindrà uns gegants nous quatre palms més alts que els de la Mercè”. I tal dit, tal fet; l’any següent, el 1871, van presentar la nova parella de gegants. El dia de les Festes del Carme, després de la tronada del Sr. Aulés, els gegants van sortir de l’entrada de Cal Guillem cap al passeig del Mig per participar a la cercavila del barri. Malauradament, eren tan alts i pesats que cada gegant necessitava dues persones per moure’l i, al so de la banda del Peret del Cotoner, van intentar moure’ls uns pocs metres fins a embocar l’entrada del raval del Car-me. Quan van ser davant de Cal Guimerà, ja no van poder fer ni un pas més. El fracàs va ser total. L’any següent, per solucionar l’excés de pes, els van tallar tres pams els bastidors de fusta. El resultat va fer que la mà del gegant, que sostenia el per-gamí, gairebé toques el terra. Un fracàs que va fer

263

Els gegants del barri de la Mercè, acompanyats per la banda municipal de música, anuncien l’inici de la Festa Major. Pascual Gumersindo. 1920. Arxiu AFMCUT. Col·lecció Albert Fitó

que els gegants fossin oblidats a les golfes de Cal Pastiri. No obstant això, l’any 1877 el mateix barri va fer construir una nova parella de gegants, que va ser l’encarregada de representar Tàrrega a Bar-celona l’any 1902 durant el Concurs de Gegants,

Nanos i Monstros Típichs. Els gegants de la Mercè van sobreviure miraculosament a la Guerra Civil, i durant molts anys van ser els únics gegants de la ciutat. De mica en mica van anar apareixent nous companys, com ara els gegants del barri Major, els

264

Els gegants centenaris de Tàrrega estrenant restauració amb motiu de la

proclamació de Tàrrega com a Ciutat Gegantera l’any 2009. Amadeu Muntalà

Moreno

265

gegants del carrer del Carme o la parella que va ad-quirir l’Ajuntament. Els gegants no han sortit gai-res vegades de Tàrrega a causa del seu pes i pel seu estat de conservació. Només s’han pogut veure en trobades de gegants centenaris, com ara l’any 1995 a l’Arboç, el 1998 a Manresa, l’any 2000 a Tarrago-na el darrer cop, el 2005 a Amer.

Els gegants han estat restaurats en diverses oca-sions, les primeres el 1939 i el 1945. L’any 1985, la restauració va anar a càrrec de Josep Bonet i An-tonio Aligué. L’any 1997 l’escultora guissonenca Agnès Plà fou l’encarregada de millorar-ne la feso-mia i l’any 2009, Carles Teixidor del taller l’Esfera de Bellpuig, feu la darrera restauració, juntament amb una nova corona per el gegant, aprofitant l’avinentesa que Tàrrega es proclamava xxiv Ciu-tat Gegantera. All llarg dels anys, també han anat renovant la seva indumentària, tot conservant el seu aspecte reial; el darrer canvi es va fer l’any 1997, a mans del modista egarenc Ramon Roig.

VALLÈS OCCIDENTAL

268

Les Fonts (sAnt QUIRZe DeL VALLÈs - teRRAssA)

Gegant

Nom: Gegant del Castell

Pes: 45 kg

Alçària: 350 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena:

Material: cartró pedra, guix i fusta

Geganta

Nom: Geganta del Castell

Pes: 45 kg

Alçària: 350 cm

Constructor: desconegut

Lloc: desconegut

Any d’estrena:

Material: cartró pedra, guix i fusta

Dels orígens dels gegants de Les Fonts (Sant Quir-ze del Vallès-Terrassa) se’n sap ben poca cosa. Les seves característiques són tan singulars que no ens permeten situar-los fàcilment, atès que no coneixem altres figures que siguin coincidents, ni d’estil escultòric, ni de manufactura. Malgrat això, la tipologia i el tractament dels materials amb què estan fets, així com el seu aspecte ens

permeten identificar-los com uns gegants molt antics.

La primera referència ens arriba de Tarragona, de la mà d’Agapito Franquet i Alentorn (1913-1998), un col·leccionista i antiquari que tenia el seu lo-

Els gegants quan encara vivien a Tarragona i eren propietat de l’antiquari Agapito Franquet, van participar a la trobada de gegants del Carrer de la Merceria, l’octubre de 1989. Eloi Miralles Figueres. 1989. Arxiu Ferragut

269

Els gegants amb la seva nova imatge, l’any 2010. Jordi Miralles i Jonch. Arxiu Ferragut

270

cal a l’edifici de l’antic beateri de Sant Domènec, també anomenat Casa de les Beates. En el seu local, entre moltes altres andròmines i objectes de tota mena, hi tenia exposada la parella. Fins a la dècada del 1980, no sabem de ningú que in-tentés saber alguna cosa d’aquests gegants, i en les primeres indagacions que se’n van fer no se’n va treure gaire l’entrellat, ja que el mateix Aga-pito Franquet, segons el moment, variava la ver-sió que donava. Per una banda, explicava que els havia comprat a la dècada de 1940; per una altra, que ho va fer entre el 1970 i el 1980, segons l’Ajun-tament tarragoní sembla més plausible la segona versió. Els va adquirir a un altre antiquari junta-ment amb el contingut del seu magatzem, els va tenir un temps desmuntats fins que ell mateix els va restaurar, i els va exposar a la Casa de les Bea-tes. Mai no va aclarir a qui, ni on, va comprar els gegants i evidentment tampoc no sabia d’on els havia tret qui els hi va vendre.

Durant l’etapa tarragonina, els gegants només van sortir al carrer l’any el 8 d octubre de l’any 1989, amb motiu de les Festes del Roser del carrer de la Merceria, any en què es va celebrar la prime-ra trobada de gegants, amb les figures que van ser recuperades l’ any 1984. Un parell d’anys després, Franquet es va vendre el contingut del seu magat-zem de la Casa de les Beates a un altre brocanter, el qual va fraccionar-lo en lots, i els va vendre a diferents antiquaris d’arreu, fins i tot de l’estran-ger. Els gegants van formar part del lot que va anar a parar a Les Fonts, un nucli compartit pels municipis de Terrassa i Sant Quirze del Vallès.

El nou propietari va ser Jacint Garcia Mas, cone-gut com en Cinto, un brocanter que és més co-negut per l’immens i peculiar edifici que està en permanent construcció, popularment conegut com el Castell de les Fonts, que per la seva activi-tat econòmica. En Cinto, que inicialment es dedi-cava a comerciar amb vi, va començar a combinar aquesta feina amb la venda d’antiguitats, fins que s’hi va dedicar de ple, i els gegants van formar part d’un dels primers lots que va adquirir. La parella va estar en venda al castell, exposada com una an-tiguitat més, fins que el 1995 va quedar dipositada a l’espai que en Cinto Garcia tenia al Mercantic de Sant Cugat del Vallès, per retornar més tard al castell de les Fonts.

L’any 2007 els gegants van tornar a la vida activa, perquè en Cinto Garcia en va cedir l’ús, que no la propietat, a l’Associació de Veïns i Propietaris de les Fonts. Ells en van assumir la custòdia i el man-teniment, fins que el 2012 es va constituir l’Asso-ciació Colla Gegantera de les Fonts. A l’octubre de l’any 2010, per la Festa Major, es van rehabilitar gràcies a la restauració feta per Manuel Llavet i van adoptar l’aspecte que tenen actualment.

271

TERRASSA

Gegant

Nom: Robesa

Pes: 90 kg

Alçària: 425 cm

Constructor: Francesc Torras i Armengol

Lloc: Terrassa

Any d’estrena: 1850

Material: cartró pedra

Geganta

Nom: Pepona

Pes: 90 kg

Alçària: 416 cm

Constructor: Francesc Torras i Armengol

Lloc: Terrassa

Any d’estrena: 1850

Material: cartró pedra

No es coneix que Terrassa tingués gegants abans dels que ens ocupen; només n’hi ha una citació in-certa en una carta del 21 de juny de 1806 del polític i industrial Joaquim Sagrera i Domènech (1777-1825) que va escriure al seu cunyat, Tomàs Coma, de Manresa, convidant-lo a la Festa Major en què li anunciava que segurament hi hauria gegants. No sabem si n’hi va haver, perquè la major part dels arxius municipals van ser destruïts en la revolta de quintes del 1845 i els estats de comptes de les festes es van destruir.

En el llibre d’actes de l’Ajuntament de Terrassa, al mes d’abril del 1850 trobem el següent: “Tratose en seguida el modo como podria costearse el arreglo y vestuario de unos gigantes, cuyos bustos y manos ha regalado un vecino de esta villa con sola bonifi-cación de los sueldos abonables en contribuciones en el espacio de 2 años y de ciento cuarenta para crestón los cojan de cobrarlos [...] que resolvió se abra una suscripción para cubrir el arreglo y vestu-ario de los gigantes”.

Sembla indiscutible que l’autor va ser Francesc Torras i Armengol (1832-1878), artista plàstic des-

Els gegants vells a la inauguració del teatre Principal de Terrassa, l’any 1895. Enric Clavé (cedida). Col·lecció Jan Grau

272

tacat, professor de belles arts a Cadis i a Madrid. Segurament, però, només va ser l’autor de les es-cultures, perquè tant els motlles com la manu-factura en cartró els feien artesans especialitzats. D’altra banda, a l’acta consta una despesa “de ci-ento cuarenta para crestón...”, és a dir, una despesa important i diferent de la de l’“arreglo y vestuario”. Podem interpretar el terme crestón com una deri-vació de crestar, és a dir, de preparar el cartró per donar-li cos. Un altre detall és que l’acta municipal no cita el nom del donador dels gegants i en aquell moment Torras i Armengol vivia a la casa paterna

i no tenia propietats. Per tant, és possible que la donació la fes algun veí que volgués restar en l’ano-nimat i que encarre-gués l’escultura a l’artista.

Al diari El Dia núm. 2892, del 1928, en un article intitulat “La processó de Corpus”, quan parla dels gegants diu: “Els actuals gegants són els primers que ha posseït aquesta ciutat; van ésser construïts l’any 1850 per l’artista terrassenc Francesc Torres i Armengol el qual féu les testes i les mans i les cedí graciosament a la corporació municipal. És fama que per a fer la testa del gegant, s’inspirà en un jove mestre de cases molt popular a Terrassa conegut pel Robesa, el qual es prestà graciosament a servir de model[...]. La geganta fou així mateix copiada d’una dona del poble”.

Segueix l’article: “El municipi es trobà en males condicions econòmiques per a fer-los uns ves-tits adequats i obrí una subscripció pública entre el veïnat [...] El vestit del gegant conserva el gust del vestir originari. Vol representar un noble per-sonatge del segle xv. La geganta ha canviat nom-broses vegades la seva indumentària portada pel corrent de la moda.”

No sabem d’on treu aquesta informació el diari 78 anys després i tampoc no s’ha trobat cap altra re-ferència similar anterior a aquesta data, si bé el se-gon paràgraf lliga amb el que diu l’acta municipal i per referències gràfiques trobem comprovades les referències sobre el vestuari.

Durant el segle xix van sortir per Corpus i per la Festa Major, a més de durant efemèrides destaca-des com les festes per la pau el 1876, però en canvi,

L’any 2000 en motiu del seu 150è aniversari van estrenar una nova imatge inspirada en un mestre d’obres i una noia molt popular de Terrassa. Gerard Pouget Navarro

273

En motiu del seu 160è aniversari, en Robesa i na Pepona van tornar a recuperar la imatge que van lluir els anys 80 i 90. 2010 Lluís Ardèvol i Julià

274

no van participar en la festa pel nomenament de Terrassa com a ciutat el 1877. Fins a la Guerra Ci-vil també sortien habitualment per Carnaval.

El 1902, no van participar al Concurs de Gegants, Nanos i Monstros Típichs de Barcelona, perquè el consistori no va considerar-ho adient. El 1930, en canvi, sí que van ser a la trobada que es va fer a Sabadell.

L’any 1950, atès el pes de les figures, l’Ajuntament va decidir adquirir-ne uns de nous que es van es-trenar el 2 de juliol de 1950, i s’aprofità la celebra-ció del centenari per jubilar els vells. Per aquest motiu es va organitzar el Concurso Provincial de Gigantes, la primera gran trobada de postguerra, amb la participació de trenta-nou gegants. Al fi-nal de l’acte, però, es va anunciar que els gegants vells continuarien en actiu.

El seu pes, però, els feia cada vegada més feixucs i finalment van ser jubilats el 3 de juliol de 1966 al castell cartoixa de Vallparadís, on van quedar dipositats. Allà s’hi van estar fins al 1981, quan en plena efervescència per la recuperació de la Festa Major, un grup de voluntaris els va restaurar. Es-taven en tan mal estat que només es van aprofitar els caps, les perruques i les mans.

Se’n coneixen restauracions dels anys 1879, 1894, 1905, 1923, 1943, 1946, 1948, 1950, 1966 i 1981, data en què van ser recuperats. Una despesa habitual era la perruqueria, de la qual es conserven factu-res diverses abans de la Guerra Civil i anuals du-rant tota la dècada del 1940.

Se sap que no van sortir al carrer els anys 1901, 1902 i 1903, en els quals la festa corria a càrrec de ciutadans, sense gaire participació municipal. Els anys 1910 i 1911, tampoc no van sortir per conflic-tes laborals entre els obrers i els patrons. Llevat d’aquests anys i del període de la Guerra Civil, sempre van ser presents a les festes.

El nom del gegant és pel mestre d’obres que va servir de model a l’autor. Pel que fa al de la gegan-ta, la memòria popular en dóna dues versions: una el relaciona amb el nom d’una nina d’aque-lles anomenades Pepa, mentre que l’altra diu que fou per les dones de la vida, que també eren ano-menades Pepa.

El 2 de juliol de 1988, els geganters de Terrassa van organitzar la Gegantarda 88, una trobada i mostra de ball de gegants. Amb la música dels Ministrils del Raval, que interpretaven La bre-tona, una melodia arranjada expressament, els vint-i-sis gegants participants van ballar plegats la mateixa coreografia; era la primera vegada que es creava un ball comunitari. Dels diversos balls que executen els gegants de Terrassa, el que és propi dels gegants vells és la popular Jota vella.

L’any 2000, quan van celebrar el seu 150è aniver-sari, van estrenar nou aspecte, lligat a la primera dècada del 1900, però el nou aspecte no va agra-dar i van recuperar l’antic aspecte el 2010, quan se’n van fer les còpies. Actualment, els gegants antics només surten per la Festa Major.

275

En aquest apartat d’aquesta obra, podeu trobar un recull de peces o elements de gegants centenaris que per motius concrets estan guardats en depen-dències municipals o particulars, allunyats de tota activitat festiva. Concretament fem referència als braços dels gegants vells de la Geltrú i a un conjunt de set caps de la casa de lloguer Artigau.

Hem catalogat aquets elements com annex pel fet que ja no formen part del conjunt d’un gegant centenari, però com que tenen valor patrimonial, ha de constar justificat.

Gegants de la Geltrú, Vilanova i la Geltrú (Braços)

Les primeres referències dels gegants de la Geltrú daten de l’any 1951, arran de la cessió dels gegants del senyor Juncosa a la parròquia de la Geltrú. Aquestes figures van participar a les diferents fes-tivitats pròpies del nucli fins a l’any 1957, quan el

rector de la parròquia va decidir vendre-les a La Garriga. L’any 1971, un grup de veïns amants de les tradicions catalanes decideixen recuperar els gegants. El bust dels gegants es va construir en un magatzem de la plaça Llarga i van ser obra de Fidel Claramunt; els cavallets es van construir al taller de fusteria de Josep Torelló. Els braços de la parella són l’únic element centenari de les figu-res que es conserva a Vilanova i la Geltrú. Aquest braços pertanyien als gegants de la societat còmi-ca La Cuyna Vella i foren estrenats el Dijous Gras de l’any 1892.

Van ser obra de l’escultor vilanoví German Roig, els bastiments van ser fets per Francesc Sega-là, mentre que de la pintura s’encarregà Ramon López. La indumentària anà a càrrec de Joan Ro-sich.

L’any 1895, La Cuyna Vella es va dissoldre i els ge-gants van passar a càrrec de la comissió de festes, que amb el pas del temps també va desaparèixer,

ANNEX

Braços centenaris dels gegants vells de la Geltrú, exposats al Museu Balaguer. Oriol Ibàñez i Roig. 2009

276

Gegants vells de la Geltrú. Lluís Ardèvol i Julià. 2014

277

moment en què Pau Alegre, el seu president, va decidir dipositar-los a la seva masia, Mas Martí, a Sant Pere de Ribes. Se sap per diverses fonts orals que l’any 1936 encara es conservaven, tot i que molt deteriorats. Es té certesa que els gegants originals mesuraven uns tres metres d’alçada i anaven abillats de cuiners.

Retrobats els braços i mans de la parella, es va decidir restaurar-los i pintar-los amb l’objectiu d’aprofitar-los per als nous gegants de la Geltrú. El 14 d’agost de 1972, es van estrenar els nous gegants. Representaven els nobles feudals del castell de la Geltrú i es van batejar amb els noms d’Ulderich i Guisla. A la Geltrú, pròpiament, a més de les ac-tuacions durant la Festa Major de la Mare de Déu d’agost, també surten per Santa Gertrudis, pels voltants del 16 de novembre, i des del 1992 forma-ven part del seguici de la processó de Corpus i del protocol de Festa Major de la Verge de les Neus.

Avui en dia, l’actual Colla de Geganters de Vila-nova i la Geltrú procura pel seu bon estat de con-servació. L’any 1997 l’Ulderich va caure i va que-dar força malmès. La seva restauració era molt costosa, i es va prendre la decisió que deixessin de sortir al carrer. L’any 2000 l’Ajuntament encar-regà uns gegants nous similar als originals, però més ben equilibrats i amb les formes més arrodo-nides. El seu constructor va ser l’artista terrassenc Jordi Grau, del taller El Drac Petit. Mentre que el vestuari es va realitzar al taller terrassenc de Ramon Roig. Els gegants van quedar guardats a l’església dels Josepets.

L’any 2009 amb motiu dels tres-cents anys de re-ferència històrica des gegants de Vilanova, es va realitzar una exposició al Museu Balaguer de Vi-lanova i la Geltrú, on els braços dels gegants de La Cuyna Vella es van exposar juntament amb altres peces centenàries de Catalunya. L’any 2012 s’ar-ranca un nou projecte, amb subscripció popular, per fer uns vestits nous per als gegants actuals i així poder vestir els gegants vells amb els vestits actuals, recuperant així la seva imatge històrica. Finalment aquest projecte, va veure la llum el 18 de juliol. En l’estrena al castell de la Geltrú els gegants nous presentaren el seu nou vestuari al mateix temps que es podia veure la recuperació dels gegants vells.

278

Gegants de la Casa Artigau (busts)

La Casa Artigau és una empresa dedicada al món de l’attrezzo i l’assessorament de complements es-cènics. Situada al carrer Manso de Barcelona i re-gentada per en Jordi Artigau continua oferint els serveis per a qualsevol tipus de producció de cai-re artístic que es pugui fer tant a Barcelona com d’àmbit internacional. La Casa Artigau, antiga-ment anomenada Sastreria Malatesta, estava re-gentada per Pelegrina Malatesta.

El seus orígens daten del 1860 quan Juan Arti-gau, tramoia del Gran Teatre del Liceu va adquirir uns lots d’armes, tot oferint els seus serveis per a les produccions d’òpera del mateix teatre. Amb aquest començament i ampliant l’oferta de servei i de productes, el seu fill, Enric Artigau -aprofitant l’Exposició Internacional de Barcelona- va cre-ar l’empresa per oferir els serveis de guarda-roba, atrezzo i armeria pels diferents teatres de la ciutat. Més endavant, gràcies l’embranzida que proporci-onaren les produccions cinematogràfiques, Fran-cesc i Enric Artigau (pare i fill) varen estar presents en els principis de TV3 i de TVE, juntament amb les produccions publicitàries, sense abandonar el cinema, l’òpera i els teatres.

La Casa Artigau, juntament amb altres establi-ments com El Ingenio, Casa Paquita, la Comercial Bolsera o la Casa Vinyals, es dedicava també al llo-guer de gegants i d’imatgeria festiva. Antigament era costum llogar gegants per a processons i festes, costum que davallà cap a finals dels anys setanta,

arran de l’expansió i l’augment del cens gegan-ter a partir dels anys vuitanta. A part del lloguer d’imatgeria també dirigien la confecció de vestuari de molts gegants de finals del segle xix i de prin-cipis del segle xx. Val la pena dir que hi havia una estreta col·laboració entre Pelegrina Malatesta i l’escultor i escenògraf Eusebi Vidal, autor de molts gegants i capgrossos de la darrera dècada del se-gle xix i part del xx, fins el 1928 aproximadament. De manera que Eusebi Vidal s’encarregava d’escul-pir les figures i la casa Malatesta els vestia.

Aquesta casa, a partir de la dècada dels anys vint, es dedicà a llogar gegants, capgrossos, cavallets, feien construir les testes i ells mateixos s’encarre-gaven de muntar-los i de vestir-los segons l’ocasió. En el llibre Gegants de Sabadell: 150 anys d’histò-ria de Marta Ibàñez, s’esmenta el lloguer de deu parelles de gegants l’any 1930 en motiu de l’aplec celebrat per l’estrena dels seus gegants. Trobem un grapat de fotografies on podem observar les pare-lles llogades, destacant l’escultura i la riquesa del seu abillament. Malauradament no es conserva massa material gràfic sobre la trajectòria d’aquests gegants i tampoc se sap la data de construcció tot i que pel tipus d’escultura s’estima que fos a mitjans dels anys vint.

Actualment es conserven set caps de gegant, en desús. Dos dels quals l’escultura són atribuïts a Lambert Escaler, mentre que la resta hi ha la hipò-tesis que fossin construïts per Eusebi Vidal.

279

Estat de conservació dels busts dels gegants de la Casa Artigau. Aitor Calleja Unzu. 2010

Estat de conservació dels busts dels gegants de la Casa Artigau. Jordi Miralles Jonch. 2005. Arxiu Ferragut

280

• 1902, Temps de Gegants. Barcelona: Coordina-dora de Geganters de Barcelona, 2002.

• Amades, Joan. Gegants, nans i altres entreme-sos. Barcelona: La Neotípia, 1934.

• Amades, Joan. Costumari Català: El curs de l’any. Volum III: Corpus-Primavera. Barcelona: Salvat, 1950 (facsímil de 1989).

• Arimany i Juventeny, Joan. “Els gegants, per-sonatges de festa”. Manlleu Publicació (1984).

• Arroyo Julivert, Salvador. “L’Activitat gegante-ra al Vendrell (1775-1930)”. Del Penedès, Publi-cació de Institut d’Estudis Penedesencs (pri-mavera-estiu 2009), núm. 20, p. 38-60.

• Baix Penedès: ara ballen!: gegants, gegantons, nans, capgrossos. [El Vendrell]: Consell Co-marcal del Baix Penedès, 2006.

• Barrios Pagès, Ezequiel. “150 anys dels gegants Anastasi i Maria”. Carrer dels Arbres (2009), núm. 20, p. 61-74. [Badalona: Museu Munici-pal de Badalona].

• Bofarull, Andreu de. Anales históricos de Reus desde su fundación hasta nuestros días. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1959-1961. 2 vol.

• Botifoll, Lluís [et al.]. Gegants: Aportació de Matadepera al nostre folklore. Matadepera: Caixa d’Estalvis de Terrassa, 1982.

• Cadena, Josep [et al.]. La Barcelona irreverent: De la societat del Born al Niu Guerrer (1858-1910). Barcelona: Museu Frederic Marès, 2012. (Quaderns del Museu Frederic Marès, 16).

• Capdevila Planas, Jaume. La Imatgeria. Edició a cura de Marc Torras Serra; fotografies: Genís Sáez Molina; audiovisual: Ramon Riu Martí-nez; amb la col·laboració de Glòria Ballús Ca-sòliva [et al.]. Manresa: Ajuntament de Manre-sa - Centre d’Estudis del Bages, 2007.

• Casas, Jordi [et al.]. Mostrari fantàstic: Ge-gants, caps grossos i bestiari de la Garrot-xa. Olot: Edicions Municipals - Ajuntament d’Olot, 1985.

• Casas, Jordi [et al.]. Faràndula de la Garrotxa. Olot: Edicions Municipals d’Olot, 1998.

• Coll i Mirabent, Isabel. Lluís Labarta, autor del disseny dels Gegants de Sitges. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1997. (Quaderns del Grup d’Estudis Sitgetans, 32).

• “Colla Gegantera del barri d’Avall i Grallers de Tivissa”. Terra de Gegants, núm. 21.

• Cordomí, Xavier. Imatgeria festiva de la Ciu-tat Vella de Barcelona: gegants, nans, bestiari i altres personatges. Barcelona: Ajuntament de Barcelona - Districte de Ciutat Vella, DL 1995.

BIBLIOGRAFIA

281

• Cordomí, Xavier; Montagut, Joan Carles; Her-rero, Pep (coord.). A pas de gegant: guia il·lustrada dels gegants de Barcelona. Tarragona: El Mèdol, 2001. (Guies, 8).

• Cordomí, Xavier. Altíssims senyors, nobles bèsties: imatgeria festiva de la Barcelona Ve-lla. Tarragona: El Mèdol, 2001. (L’Agulla, Sèrie Gran, 12).

• Cruañes i Oliver, Esteve; Jané i Samsó, Josep. Els gegants de l’Arboç. L’Arboç: Ajuntament de l’Arboç, 1984.

• Cuadrench Bertran, Jaume. Gegants i demés improperis de Solsona. Solsona: Solsona Co-municacions, 1998.

• Cuéllar i Bassols, Alexandre. Els gegants d’Olot: 100 anys. Olot: Aubert, 1989.

• Curcó i Pueyo, Jordi. Lo Marraco i els gegants de Lleida i comarques. Pròleg: Romà Sol i Alco-letge. Lleida: Ribera & Rius, DL 1996.

• Curcó i Pueyo, Jordi. Ara ballen!: Els gegants de Lleida i les seves comarques. Lleida: Ribera & Rius, 1991.

• Curcó i Pueyo, Jordi. Els gegants, capgrossos i Lo Marraco de Lleida. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1987.

• Festa Major de Cardona: tres-cents trenta-un anys de festa. Programa de la Festa Major de Cardona 2005. Ajuntament de Cardona, 2005.

• Ferrés, Pilar. “L’Art Cristià compleix 125 anys”. La Comarca d’Olot. (2005), núm. 1318, p. 30-31

• Festa Major Sant Genís. Programa de la Festa Major de Vilassar de Dalt. Ajuntament de Vi-lassar de Dalt, 2002.

• Ferreira, Juli. Els gegants de Figueres. Figueres: Editorial Brau, 2002.

• Fiesta Mayor de los Santos Mártires. Vilassar de Dalt: Comisión de Fiesta Mayor, 1969.

• Fitó i Pi, Albert. Història, entremesos i ele-ments folklòrics. Tàrrega: Natan, 2012.

• Forns Fusté, Miquel. Actes oficials, fets i anèc-dotes de la Festa Major de Sitges: 1853-1996. Pròleg de Joan Josep Rocha i Serra. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1999. (Estudis Sitge-tans, Sèrie Menor, 27).

• Forns Fusté, Miquel. Santa Tecla: vaivens de la Festa Major Petita de Sitges. Pròleg de Vicenç Morando i Tarrés. Sitges: Grup d’Estudis Sitge-tans, 2004. (Estudis Sitgetans, Sèrie Menor, 30).

• Fort, Eufemià. El Santuari de la Mare de Déu de Paret Delgada a la Selva del Camp de Tar-ragona. La Selva del Camp: Edicions Analecta Selvatana, 1947.

• Francesch Borràs, Santiago. Montbrió: Docu-ments fotogràfics per a la història de la vila. 1900- 1950. Montbrió del Camp: 1998.

• Els Gegants de Manresa. Manresa: Ajuntament de Manresa, Oficina Municipal d’Informació, 1982.

• Dels gegants de Vilafranca, Edició a cura de Joan Solé Bordes; dibuixos de Manuel Baró. [Vilafranca del Penedès]: [s. n.], 1986 (Voisin i Mateu).

• Geganters de Vilafranca: X aniversari de la Dia-da del Gegants: Gegants a l’Alt Penedès. Edició a cura de Joan Cuscó i Clarasó; col·laboradors:

282

Josep Anton Esteve, Eloi Miralles. Vilafranca del Penedès: [s.n.], 1991.

• Grau Martí, Jan. Més d’un segle de gegants a Terrassa. Terrassa: Geganters de Terrassa, 1984.

• Grau Martí, Jan. Gegants. Barcelona: Colum-na, 1996.

• Grau Martí, Jan (dir.). Guia de gegants de Cata-lunya. Barcelona: Naono, 2004.

• Grau Martí, Jan; Abellán Estañol, Albert. 2n Congrés de Cultura Popular i Tradicional Cata-lana. Àmbit de: gegants (1996).

• Guanyabens i Calvet, Nicolau. Els Gegants de la ciutat de Mataró. Mataró: Patronat Munici-pal de Cultura de Mataró, 1999.

• Ibáñez, Marta. Gegants de Sabadell: 150 anys d’història. Tarragona: El Mèdol, 1996.

• Igualada, patrimoni cultural. Igualada: Ajun-tament d’Igualada. Regidoria de Cultura. Po-nència de Patrimoni Cultural, 1984-1990.

• Libro de “Els gegants del Pi”. Barcelona: Comi-sión de restauración, 1960.

• Llibret dels gegants, nans i capgrossos de Car-dona. Gràfiques Puig-reig, 1986.

• Marzal Ortiz, Miquel. Història dels gegants de Sitges: 1897-1987. Sitges: [l’autor], 1987.

• Marzal Ortiz, Miquel. “Els Gegants de Sitges, 1897-1997”. La Xermada (primavera 1997), núm. 3, p. 19-22. Dossier: Cent anys dels gegants de Sitges, 2. [Sitges: Ajuntament de Sitges].

• Miralles i Figueres, Eloi. “Els Bessons dels Ge-gants de Sitges”. La Xermada (estiu 1997), núm.

4, p. 19-22. Dossier: Cent anys dels gegants de Sitges; 3. [Sitges: Ajuntament de Sitges].

• Miralles i Figueres, Eloi. “Sobre l’antiguitat dels Gegants de Vilafranca (I i II)”. El 3 de Vuit (agost-setembre 2010).

• Miramunt i Camps, Emili. Els Gegants i els nans. Fotografies: Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada, Josep M. Prat, Patrimoni Cultural. Igualada: Ajuntament d’Igualada. Regidoria de Cultura. Ponència de Patrimoni Cultural, 1984. (Sèrie 1a, 6).

• Montagut, Lluís. Els gegants de Tortosa: Histò-ria, llegenda i altres comentaris. Tortosa: Coo-perativa Gràfica Dertosense, 1996. (El Pont de Barques, 2).

• Montaña Jordà, Rosa Maria. Amb l’Arboç com a teló de fons: Recull d’entrevistes i semblances amb 50 personatges, 1978-2005. L’Arboç: Ajun-tament de l’Arboç, DL 2005.

• Murlà i Giralt, Josep. Gegants i altres entreme-sos de la Garrotxa. Olot: Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, 1984.

• Murlà i Giralt, Josep. “Els gegants de l’Art Cris-tià”. La Comarca d’Olot (2005), núm. 1318, p. 31.

• Murlà i Giralt, Josep. “Els gegants de la plaça Nova, de Barcelona, vénen a Olot”. La Comarca d’Olot (2006), núm. 1359, p. 18-19.

• Parra Mestres, Francesc. “Els Gegants, un pa-trimoni amb cent anys”. La Xermada (hivern 1996/1997), núm. 2, p. 19-22. Dossier: Cent anys dels gegants de Sitges, 1. [Sitges: Ajuntament de Sitges].

283

• Parra Mestres, Francesc. Història dels gegants de Sitges: 1897-1997. Sitges: [l’autor], 1994.

• Patrimoni geganter de Cardona. Gegants, nans i capgrossos, El. (Programa de la Festa Major de Cardona 2006). Ajuntament de Cardona, 2006.

• Perpinyà Salvatella, Nuxu; Grau Herrero, Ra-mon. Faràndula: Cinc-cents anys d’imatgeria festiva a Girona. Girona: Ajuntament de Girona, 2013. (Història de Girona).

• Peix, Natàlia; Soldevila, Elisabet; Sayós, Rosa. Ge-gants i nans de Torelló: Cent anys de balls i de fes-ta. Torelló: Colla Gegantera de Torelló - Comissió del Centenari dels Gegants de Torelló, 2008.

• Pujol i Escalé, Francesc d’Assís. Los gigantes de Manlleu. Manlleu: Ajuntament de Manlleu, 1950.

• Ratera, Joan. La festa major de Cardona. Cardo-na: Foment Cardoní, 1998.

• Redó i Martí, Salvador. De la mà dels Gegants de Viserta. Monistrol de Montserrat: Associa-ció de Veïns AFUM, 1984.

• Ribas Massó, Marc. Història de Montbrió del Camp. Vol. II. Reus: Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies de Reus, 1991.

• Roura Pujol, Marc. “Un xic d’història sobre els quatre-cents anys de gegants a Torroella”. Revista el Montgrí. Dossier Quatre-cents anys de gegants a Torroella, (juliol de 2009), núm. 33, p. 14-23.

• Rumbo i Soler, Albert. Història dels gegants de Berga. Berga: Consell Comarcal del Berguedà - Patronat Centre d’Estudis del Berguedà, 1995.

• Salvat i Bové, Joan. Los Gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal: Estudio his-

tórico-costumbrista. 2a ed. corr. i augmentada. Tarragona: [s. n.], DL 1971.

• Sant Pere. Festa Major de Reus. Reus: Ajunta-ment de Reus, 2009.

• Solana i Valls, Ricard. Llibre dels Gegants i al-tres entremesos de Reus. Reus: Centre de Do-cumentació sobre Cultura Popular Carrutxa, 1987.

• Solé Bordes, Joan (coord.). Geganters de Vila-franca: Dels Gegants de Vilafranca. [Vilafran-ca del Penedès]: Caixa d’Estalvis del Penedès, 1986.

• Torras i Serra, Marc. Els Gegants de Manresa. Manresa: Ajuntament de Manresa, [1997].

• Torrent, Enric. “Gegants i Capgrossos: Els ge-gants de Torroella de Montgrí”. Revista del Baix Empordà, (setembre-desembre 2010), número 30-Any VII, p. 41- 48.

• Torrents i Buxó, Jacint. Gegants i caps de llúpia: la tradició gegantera a Vic. Vic: Ajuntament de Vic, 1999.

• Vinyets i Cid, Ricard. Cent: Història dels Ge-gants de Molins de Rei. Recopilació fotogràfica: Miquel Burgès i Martínez. Molins de Rei: Colla Gegantera de Molins de Rei, 2013.

284

• Arxiu Comarcal de l’Alt Camp• Arxiu Comarcal del Baix Camp• Arxiu Comarcal del Baix Penedès• Arxiu Comarcal de la Cerdanya • Arxiu Comarcal de la Garrotxa • Arxiu Comarcal del Solsonès • Arxiu Comarcal de l’Urgell• Arxiu Històric de la Ciutat de Tarragona • Arxiu Històric Comarcal d’Igualada • Arxiu Històric de Lleida• Arxiu Històric de Moià• Arxiu Històric Municipal de la Selva del Camp • Arxiu Històric de Sitges• Arxiu Històric de Torroella de Montgrí• Arxiu Municipal de Lleida • Arxiu Municipal de Manlleu• Arxiu Municipal de Molins de Rei • Arxiu Municipal de Vic• Arxiu Provincial dels Caputxins de Catalunya• Arxiu de Vilafranca del Penedès • Centre de Documentació de la Direcció Ge-

neral de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals. Fons Joan Amades

ARXIUS I MUSEUS CONSULTATS

• Museu Arxiu de Santa Maria. Centre d’Estudis Locals de Mataró

• Museu Arxiu de Vilassar de Dalt• Museu de la Mediterrània de Torroella de

Montgrí• Museu Molí Paperer de Capellades

“De totes les velles imatges que han pres estat en l’ànima del poble, no n’hi ha cap que pugui igualar-se a la dels gegants”

Gegants, nans i altres entremesos, Joan Amades.

ISBN: 978-84-393-9383-2

9 7 8 8 4 3 9 3 9 3 8 3 2