En venda a: Albelda: Estanc Conchita. Calaceit: Papereria Abàs. El Torricó: Llibreria Pilarín. Fraga: Llibreria Badia i Kiosko Casanova. Girona:Llibreria Les Voltes. Lleida: Llibreria de la Generalitat. Mequinensa: Papereria González. Reus: Llibreria Gaudí. Saidí: Llibreria Panadési Llibreria Sorolla. Saragossa: Papelería Germinal. C. Sepulcro, 21. Tamarit: Estanc Patrito. Tortosa: Llibreria El Temple. Vall-de-roures: Llibreria Serret.

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

CA

RT

ES C

REU

AD

ES

2

TEMPS DE FRANJA digital 18

Sumari

2 Cartes dels lectors

3 Editorial

4 Matarranya

6 Ribagorça

7 Baix Cinca

10 Entrevista

12 Cultura

14 Llitera

15 Tema del mes

16 Aragó

17 Galeria de Personatges

18 Països Catalans

19 Opinió

Edita:

C. Major 4, 44610 Calaceit. T. 978 85 15 21• Associació Cultural del Matarranya• Consells Locals de la Franja• Institut d’ Estudis del Baix Cinca-IEA• Centre d’ Estudis Ribagorçans (CERib)

Coordinació: Carles Terès i Isabel Calafinfo@teresantolin.com

Gestió i administració: Cèlia Badet

Cap de redacció i maquetació gràfica:Isabel Calaf • tempsdefranja@gmail.com

Consell de redacció:El Matarranya: Josep M. Baró, M. D. Gimeno,José Miguel Gràcia, Artur Quintana, CarlesSancho. El Baix Cinca: Pep Labat, Rosa Arqué, CarmeMesseguer i Hugo Sorolla. La Llitera i la Ribagorça: Carles Barrull, JosepEspluga, Glòria Francino i Josefina Motis.Aragó: Màrio Sasot. PP.CC.: Hugo Sorolla.

Fotografia: Marina Barrafon, Sigrid Schmidt Von der Twer.

Opinió: Esteve Betrià, Quim Gibert, Merxe Llop,Vicent de Melchor, Juli Micolau, JoaquimMontclús, Ramón Mur, Francesc Ricart, M. TeresaSerrano, Ramon Sistac, Natxo Sorolla, CarlesTerès i Joaquim Torrent.

Subscripcions i publicitat: 978 85 15 21

Producció: Terès & Antolín s.c.info@teresantolin.com

Disseny: Carles Terès Bellès

Dipòsit legal: TE-88/2000

ISSN: 1695-7709

El centralisme d’UPyD

UPyD ha iniciat fa unes setmanes la cam-panya electoral de les autonòmiques i mu-nicipals del 2015 per tot l’Aragó per captarvots per al seu partit, poc implantat en elnostre territori. El seu reclam és sorprenentper les propostes que fa per tal de renovarla política autonòmica. En el programa elec-toral que presenta pretén acabar amb les di-putacions provincials, les comarques i algunsajuntaments, fusionant el de les viles me-nudes. Perquè argumenten que els arago-nesos no podem tindre cinc nivells admi-nistratius. És a dir que si passa el que ellspretenen a l’Aragó tota l’administració i elsfuncionaris estaran a Saragossa, on ja hi viuel 50% de la població aragonesa. La restadel territori un autèntic desert, ja es podenanar tancant les viles menudes; ara senseconsistoris, ni suport de les comarques ni lesdiputacions provincials. Estes propostes po-lítiques per a les pròximes eleccions d’U-PyD passarien a convertir el territori ara-gonès en un autèntic centralisme adminis-tratiu, polític i econòmic des de la capitalde la comunitat. Sempre havia pensat quela millora en les administracions passavenper estar més a prop dels administratsperquè coneixen millor els seus problemesi saben aplicar millor les solucions. Ara esveu que no és així. Però la seua centralit-zació va més enllà i també pretenen unacentralització lingüística en el territori ara-gonès. Volen fer fora dels plens i de l’ad-ministració les llengües històriques arago-

Cartes dels lectors

A Temps de Franja volem saber lateua opinió. Envia’ ns les teuescartes, tot indicant el teu nom ipoblació, a:tempsdefranja@gmail.com

Recordem a tots els subscriptorsde Temps de Franja

que ens comuniquin la sevaadreça de correu electrònic aadministracio@ascuma.org

per a rebre els pdf dels números digitals

SUBSCRIU-T’ HIT. 978 85 15 21tempsdefranja@gmail.com

Imatge coberta: Antoni Maria Badia iMargarit el dia que va recollir la Medallad'Or de la Generalitat, el 2012. FotoDepartament de la Presidència / ©JordiBedmar

neses: el català i l’aragonès. RecentmentUPyD va presentar una proposta a l’ajun-tament d’Osca perquè no s’utilitzara l’a-ragonès al plens del consistori. I és que enel tema lingüístic el partit ho té molt clar.Només una llengua oficial a l’Aragó: el cas-tellà. Això se’n diu centralisme o unifor-misme lingüístic. Es tracte, com es potcomprovar, d’un partit clarament a la dre-ta del PP, o això és el que em pareix a mi.

Arnau Timoneda

Buscant informació de laFreixneda

Als lectors de la Freixneda principalmentva la meua consulta. En la revista Temas deAntropología Aragonesa núm. 7, publicadael 1997, ix un interessant l’article titulat «Ladecadencia de los gaiteros de Aragón»signat per L. M. Bajen i M. Gros. A la p. 119apareix una fotografia amb tres gaites o dol-çaines procedents de la Freixneda, segonsels investigadors, fabricades a mà per l’ar-tesà Valeriano de la Pardina García (famí-lia dels Penques, † 1940). La creu deu serque va morir el 1940, suposo. Algú em potdonar alguna referència del personatge? Sa-ber si encara es poden veure les gaites, quiles té, saber qui era este senyor, si tenia re-lació amb el tio Basilio lo Gaiter, el dol-çainer més conegut del Matarranya...

Carles Sancho

3

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

EDIT

OR

IAL

El fet de dir que vivim de maneravertiginosa, és un tòpic molt recur-rent en les converses quotidianes.La roda del cicle de l’any va a granvelocitat, com una rentadora cen-trifugant. Les festes tradicionals sesolapen sense tenir temps per dige-rir-les. De fet, des de fa ja unsquants anys, veiem que al mes d’oc-tubre, no surten solament bolets,sinó que també comencen a fer-sevisibles els guarniments nadalencs iels anuncis de colònies. És possibleque es doni el cas que panellets icastanyes convisquin en una ma-teixa digestió amb tarrons, neules ipolvorons. Sospitosament aquestball comparteix el ritme frenètic dela nostra societat de consum, queutilitza descaradament els costumsi tradicions per fer caixa. I si aques-tes no són prou rendibles i noacompleixen amb les expectatives–fent un paral·lelisme amb GrouxoMarx–, no importa, n’hi ha d’al-tres... Així, d’aquesta manera, lanostra tardor, està més marcada japer la celebració de lo Halloweenamb les clàssiques disfresses, queper les tradicionals –però no tantlucratives per a la gran economia–castanyes i panellets casolans. I arave Nadal. I novament assistirem aun nou combat: Tronc de Nadal vs.Santa Claus, aquell home grassonetde roig Coca-Cola que entra a lescases pel balcó o la xemeneia, comun lladre, seguint el modus ope-randi que van idear la banda delstres mags al segle XIX. Hauríem depreguntar-nos, és bo o dolent afegirnoves tradicions quan substituei-xen les nostres?

Primerament hauríem de plante-jar-nos una reflexió sobre el sentitdel terme “tradició”. Una visió re-duïda del terme ens portaria a pen-sar que alguna cosa té la conside-ració de tradicional quan hi ha unconsens entre els membres d’unacomunitat per pensar que formapart integral dels seus usos i cos-tums, normalment perquè ha tingutun desenvolupament continuat dela mateixa activitat en un lloc. Si fosaixí, tard o d’hora, hi cabrienaquestes noves aportacions de la

cultura anglosaxona. Però l’etimo-logia és molt sàvia i ens revela quetradició ve de traditio i aquestterme, de tradere, que significa“lliurar”. Per tant, hauríem de tenirpresent que la tradició s’hereta i nos’importa; és a dir, la transmissiógeneracional, per a la seua conser-vació i consolidació, és determi-nant. La importació, doncs, podriarespondre a grans interessos co-mercials i operacions de màrque-ting.

En segon lloc i com a conse-qüència del punt anterior, tambéhauríem de pensar que les nostresfestes, igual que la nostra llengua,formen part de la nostra identitat,de la nostra experiència vital. Somnosaltres mateixos; els nostres pa-res; els nostres avantpassats... És elrecord del que vam ser. I és el quesom. I és per això, pel que hi tenimuna relació sentimentalment moltintensa.

El tercer punt, que no hauríemd’oblidar, és que les festes formenpart del folklore i per tant, de lanostra cultura. I totes les culturesdel món esdevenen autèntics eco-sistemes de pensament, en defini-tiva, maneres de veure i d’interpre-tar el món. I com tots aquests, l’e-quilibri es basa en l’existència i lainteracció de totes les peces que enformen part. Si aquestes van des-apareixen a poc a poc o substituint-se per unes altres, al final, aquestecosistema desapareixerà empo-brint-nos a tots. Per això, és vitalvetllar per la “biodiversitat” cultu-ral. I volem posar l’accent en la pa-raula “substituir” ja que no podemser tant il·lusos i pensar que teniml’exclusivitat de totes les nostresfestes i no les compartim amb al-tres, que som impermeables a lesinfluències d’altres llocs i que sola-ment el món anglosaxó és el que

EDITORIAL

Ara ve Nadal, matarem lo gall...

importa tradicions –recordeu elnostre benvolgut Sant Jordi i el diadel llibre que ha traspassat fronte-res–.

Des de Temps de Franja animemtothom a reflexionar sobre tot ple-gat i si arribeu a la conclusió que ésimportant treballar per les nostrespròpies festes, aquest Nadal porteuel tronc a casa, que és símbol de lacalidesa del foc de la llar, i el ca-gueu en família sense delegar enl’escola. En definitiva, volem queus animem a conservar les nostrestradicions, a renovar-les i, si és ne-cessari, actualitzar-les per mantenirel seu valor i utilitat, posant d’a-questa manera en equilibri les vi-sions més conservadores de la tra-dició amb les més innovadores.Bon Nadal.

“I estem ara a la ratlla del S. XXI –i estem en

democràcia– i la nostra llengua està discriminada

a la nostra pròpia comarca, al Baix Aragó”

Epistolari (1981-1989) p. 414

Xiquetscelebrant el

Tronc deNadal

JOSEP LABAT

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

MA

TAR

RA

NY

A

4

La comarca del Matarranyacompta des del passat estiu amb dosemissores de ràdio que informen so-bre les notícies del nostre territori enla llengua pròpia de les nostres vi-les. La primera en començar a eme-tre va ser Ràdio Matarranya que vainiciar les seues emissions des de Ca-laceit a finals d’abril del 2010, en el107.8 de FM i que incorporava perprimera vegada a un mitjà radiofò-nic la llengua pròpia del territori.Marc Martí, de Massalió, i RubénLombarte, de Pena-roja, són la veude l’emissora i els que se n’encar-reguen de buscar les notícies. Els le-

Dos emissores de ràdio a la comarca del Matarranya// CARLES SANCHO

mes de presentació de la rà-dio són prou clars: ‘RàdioMatarranya: la teua, la nos-tra, la de tots’ i ‘18 pobles iuna sola veu’. L’emissoraofereix dos hores de pro-gramació amb informacióde totes les viles de la co-marca amb la intenció d’a-judar a cohesionar el terri-tori. Emet en directe de les12 a les 14 hores i que re-peteix a la tarda de 18 a 20hores. La programació delMatarranya es comple-menta amb les connexionsamb Aragón Radio. A més

l’emissora emet on-line per interneti està gestionada per Masmut Pro-duccions, una empresa matarra-nyenca especialitzada en mitjansde comunicació i que també gestio-na la revista mensual en paper No-tícies del Matarranya.

Des d’este estiu a Vall-de-rouresemet Matarraña Radio en el 107.2de FM, encara que la inauguracióoficial, amb bombo i plateret, va ce-lebrar-se el passat 16 d’octubre.Esta emissora pertany al Grupo deComunicación La Comarca resi-dent a Alcanyís i que compta, a mésde Matarraña Radio, Radio La Co-

marca –a Alcanyís–, Radio Utrillasi Radio Caspe. La directora de l’e-missora matarranyenca és la perio-dista Emma Zafón, companya deTemps de Franja i que, anteriorment,havia treballat en la premsa escritaal bisetmanari La Comarca, espe-cialitzada sobretot en notícies delMatarranya. La periodista, caste-llonenca de Llucena, incorpora enl’emissora la llengua del nostre ter-ritori amb un agradable accent va-lencià. Ofereix una programaciólocal de 12:30 a 14:30 hores que re-cull la informació que genera lanostra comarca i complementa l’e-missió amb les connexions amb Ra-dio La Comarca de la Cadena Ser.També ofereix la possibilitat de se-guir la programació a través d’in-ternet.

Hiverns // Carles Terès

L’edat se sol mesurar per primaveres. La primavera és bo-nica, no ho negaré, però té el gran inconvenient que presagial’estiu, època de desgavells, suors i sequeres. No us penseu pasque no m’ho passo bé, als estius, no sóc (encara) cap misantropcrepuscular. M’agraden els dies llargs i retrobar amics i famí-lia. Però me’n canso de seguida. Es trenca la rutina que m’éstan necessària per a funcionar, em toca negociar amb les fillesel martiri de les festes majors (vull dir de TOTES les festes ma-jors, no només les del poble), intentar trobar uns dies on po-der tancar la paradeta i un lloc on passar-los... En fi un supli-ci per a algú tan dispers com jo que, a més, és autònom.

L’hivern, en canvi, significa recolliment, concentració, eco-nomia d’esforços. Puc eixir a córrer ben d’hora perquè sé queencara serà fosc i no em trobaré ningú; al vespre, si algun diaplego a les vuit, com ja és fosc no tinc mala consciència. I la be-llesa de la tardor és incomparable.

Sospito que si visqués en un país de més al nord, amb poc

sol i moltes boires i neu, estaria desitjant l’arribada de l’estiu.Fins i tot admeto que frisaria per baixar cap a la Mediterràniaa passar les vacances (es veu que als països septentrionals d’Eu-ropa els autònoms sí que en poden fer, de vacances). Però totplegat és ciència ficció, elucubracions estèrils.

Potser el que realment em costaria d’admetre és no tenir lesquatre estacions. Recordo un dels viatges que vaig poder ferquan encara era assalariat —i, per tant, lliure— a l’Equador avisitar l’amic Salva. Quan em van dir que tot l’any tenien aque-lla temperatura (d’altra banda, ben agradable), em va fer unamica de mandra. Avesat als contrastos estacionals no m’ima-ginava viure sempre en aquella bombolla tèrmica, només pen-dent si plovia o no.

En fi, que l’hivern arriba i aquí sóc jo per donar-li la ben-vinguda. (Per a seguidors de Game of Thrones: espero queTemps de Franja no arribi al Castell Negre i que aquesta afir-mació no la puguin llegir els de la Guàrdia de la Nit!)

L’ ESMOLET

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

MA

TAR

RA

NY

A

5

Utilització política de la llengua // José Miguel Gràcia

Davant d’una carta de la directora General de Política Lin-güística de Catalunya demanant al seu equivalent de Políti-ca Lingüística del govern d’Aragó un representant per a for-mar part de l’equip tècnic de seguiment de l’enquesta d’u-sos lingüístics de la Franja, tal com es va fer el 2004, la reac-ció de la Consellera de Cultura d’Aragó ha estat un verita-ble disbarat. En la resposta de la senyora Serrat es deia queAragó declinava la demanda catalana amb l’argument de quel’enquesta no era d’interès per a la regió. Cap persona ambdos dits de front i mínimament responsable no hagués pogutcontestar de pitjor manera. Tot i que les declaracions de lasenyora Serrat als mitjans de comunicació van ser pitjors en-cara. Atès que la directora General de Política Lingüística deCatalunya feia referència a Catalunya i després deia que l’any2004 unes enquestes similars es van fer també als altres ter-ritoris i comunitats, la senyora Serrat va manifestar: “Cata-lunya acaba on comença Aragó. Així de clar i així de simple.És absolutament inacceptable que una vegada més la Ge-

neralitat intenta annexionar-se el territori de l’Aragó Orien-tal” [...] “Ho fan amb els mapes del temps que emeten a latelevisió i amb els llibres de text” [...] “un nou intent de ter-giversació de la realitat territorial, cultural i històrica” [...] “res-pecte per a Aragó, on hi ha en vigor una llei que pretén de-fensar les diferents modalitats lingüístiques” [...] “aquesta novaofensa traspassa l’àmbit educatiu del seu departament i la pre-sidència de la Comunitat ja és coneixedora de la situació”.Si tot això no és una bogeria, què és? És una estupidesa? Ésproducte de la rancúnia anticatalana? És una manca abso-luta d’autoestima? Comentant la notícia, el principal diari ara-gonès de la dreta va fer un “esforç” impagable per al perfecteenteniment d’ambdues comunitats, quan va dir: “Catalunyatorna a la càrrega en un nou intent annexionista i d’ingerència”[...] “és ara la Generalitat qui intenta apropiar-se de mig cen-tenar de municipis de l’Aragó Oriental” [...] “municipis quesitua a Catalunya”. Qui la pot dir de més grossa? No calenmés comentaris.

Durant el pont de la Constitucióa Queretes torna a celebrar-se en-guany les IV Jornades sobre laGuerra Civil dedicades esta vegadaa la Batalla de l’Ebre i els refugiatsde la guerra. La convocatòria va acàrrec de l’Associació Cultural ElMedievo amb la col·laboració del’Ajuntament de Queretes i JuanLuís Camps com a coordinador.Les activitats començaran el diven-dres 5 de desembre a les 20h. al Salód’Actes del Centre Cultural deQueretes, on es faran totes les con-ferències, i correrà a càrrec del pro-fessor d’Història Contemporàniade la Universitat Rovira i Virgili deTarragona, Josep Sánchez Cervelló,que ja va participar en l’anterior con-vocatòria i que parlarà de ‘La Ba-talla de l’Ebre’. Dissabte serà el tornde Francisco Cabrera Castillo his-toriador i expert en la Batalla de l’E-bre que dissertarà sobre ‘El front in-visible de la Batalla de l’Ebre’. Diu-menge la jornada serà més intensai al matí els participants hauran dedesplaçar-se per realitzar una ‘Visi-ta guiada per Joaquin Llerda a lestrinxeres de Corbera d’Ebre’ i a latarda a les 19h el professor d’histò-ria i expert en Guerra Civil Espa-nyola Renato Simoni, habitual en laconvocatòria, parlarà dels ‘Refu-

giats a Queretes de Belchite i Pinellde Brai: pròfugs de la Comarca delMatarranya cap a Catalunya i cap aFrança durant la Guerra Civil’. I, fi-nalment, dilluns 8 clouran les IV Jor-nades a les 18h amb dos conferèn-cies. L’historiador local Juan LuísCamps parlarà de ‘La Batalla de l’E-bre des de Queretes’ i José AntonioAlbesa sobre els ‘Records i vivènciesde Domingo Albesa Insa’. Durantestos dies hi haurà projecció depel·lícules relacionades amb esta

època a càrrec de Camil Piera. Du-rant estes últimes setmanes JuanLuís Camps, en el seu facebook, haanat descrivint la situació de Que-retes en aquesta època a través detextos complementats amb sugge-ridores imatges. Esperem i desitgemque com cada any les Jornadesd’Història a Queretes obtinguenuna extraordinària acceptació perfer possible la seua continuïtat per-què l’esforç dels organitzadors ensconsta que és considerable.

IV Jornades sobre la Guerra Civil a Queretes// CARLES SANCHO

Cartell de lesJornadesNEBULOSA GRÀFICA

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

RIB

AG

OR

ÇA

6

Elogiable creació // Juli Micolau

L’ ARGADELL

Enguany, l’universitari Rafael Ferrer Sánchez, de 23 anys i na-tural de La Freixneda –el Matarranya–, estudiant d’enginyeriaa la UNIZAR, ha creat una aplicació per a mòbil que avisa elspares amb un xiulet alertant-los quan els xiquets més menuts s’a-llunyen a una distància concreta. Lo sistema s’ha denominat pro-jecte “Neki”: és un nom que deriva de “Near Kids” (Prop delsxiquets). Utilitza tecnologia d’última generació “Bluetooth lowenergy” i funciona en qualsevol circumstància, tant si tenim co-bertura d’internet com si no la tenim. Usa un canal de comuni-

cació diferent a internet.Està indicat per a qualsevol situació, especialment per als llocs

de concurrència; per exemple com els centres comercials, esta-dis esportius, a l’hora de fer les excursions, etc... on els menorspoden perdre’s amb més facilitat.

Ha estat un dels projectes d’investigació seleccionats per la Uni-versitat de Saragossa per al concurs “spin up” que busca trans-formar el talent dels alumnes i professors en un model de negoci.

La web oficial de les polseres és: www.neki.es

El passat 26 d’octubre es va cele-brar al Pont de Suert la 25a Fira dela girella. És una festivitat que re-cupera una tradició gastronòmica dela Ribagorça, la girella, els orígensde la qual es remunten a l’època me-dieval. La girella és un embotit fetamb els menuts del corder, arròs, es-pècies, all i julivert i ou –també s’hipot afegir cansalada viada…–,aquests són els ingredients bàsics, tottallat ben menut es posa dins delpanxó i budells amples del corder, escus i es posa a bullir a una olla grandurant dues o tres hores. Un copfreds els embotits es tallen a ro-danxes i s’arrebossen amb ou i farinai es fregeixen a la paella. Bullides ofregides les girelles són un àpat queatrau la gent, encara que actualmentgairebé ningú les elabora a casa sinóque es compren als comerços.

A l’entorn del tast de la girella –aquest any se’n van repartir més dedues mil racions, i per la fira hi vanpassar uns vuit mil visitants– hi hatota una societat de la vila del Pontde Suert que treballa i s’organitzaperquè tot surti bé. La plaça delMercadal, on les dones i voluntarisque han preparat la girella, la re-parteixen al públic, fa goig perquè ésuna exposició on s’hi troben detallscom la Creu de Sant Jordi que es vaconcedir a la Confraria de Sant Se-bastià, ja que és una entitat amb mésde 400 anys d’història que ha man-tingut aquest àpat, tots els estris ques’empraven per fer la girella: plats defoc, cassoles, casseroles, peroles… iproductes de tardor com les cara-basses, les pomes…

Al balcó de ca de la Vila del

Fira de la girella 2014 al Pont de Suert// GLÒRIA FRANCINO

Pont, l’Alcalde Albert Alins dóna labenvinguda als visitants. Els priorso representants de la Confraria deSant Sebastià també hi són pre-sents –aquests juntament amb lescuineres i voluntaris del poble sónels encarregats d’organitzar tot l’a-vituallament envers al dia de la gi-rella i són múltiples les reunions quetenen durant tot l’any–. Cada any esdóna el ganxo del majoral i el tapa-boques –manta de llana de quadresde la fàbrica del Pont de Suert– a unpersonatge públic que rep el títol deMajoral del Pirineu –pastor princi-pal–. Aquest any l’agraciada amb elnomenament ha estat la Grossa dela loteria catalana, que va fer un par-lament amb rodolins adients a la fes-ta, al lloc i a l’economia; i ja que eraal Pont, la Grossa va aprofitar perpassejar-se pels carrers, on la gent lidemanava fotografies.

Amb motiu de la commemoraciódel Tricentenari de Catalunya, a laplaça de l’Ajuntament també hi

eren convidats els Miquelets de Ca-talunya, aquells soldats vestits deblau, que van defensar Catalunya famés de tres-cents anys, i el Regimentd’Hússars hongaresos de Moià, ambla vestimenta roia i blanca, tot ple-gat va ser una escenificació amb ar-mes, i canó sense foc, que van sen-tir-se per la població. Aquest fet vadonar un toc cultural a la festa, quesobretot reviu l’ambient rural ambels xiulets del pastor, l’assistènciad’artesans de la fusta, ferro, sabons,cosmètics naturals, antiguitats, ma-nualitats, tot i que aquest any pre-dominaven les parades dels pro-ductes alimentaris: formatges, em-botits, pastisseria...

Probablement aquesta fira és undels actes que porta més gent al Pontde Suert, si exceptuem l’estiu. Les fi-res són molt esteses a Catalunya, i ala part del Pirineu segueixen envida algunes de les antigues com lesde Vilaller, Barruera…, però altreshan quedat en el món de l’oblit.

Fira de lagirella 2014GLÒRIA FRANCINO

7

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

BAIX

CIN

CAMumo visita la Comarca del Baix Cinca

// ROSA ARQUÉ

Mumo (Musée Mobile) és unainiciativa que va néixer a França fatres anys i que consisteix en un mu-seu nòmada que cap dins d’ un con-tenidor i que viatja en el remolcd’un camió. Aquest interessant mu-seu va fer escala els últims diesd’octubre en dos centres escolarsdel Baix Cinca, el CEIP MiguelServet de Fraga i el CEIP MaríaQuintana de Mequinensa.

L’objectiu principal d’eix museués el d’apropar l’art contemporanials xics i xiques, de forma original igratuïta. En els seus tres anys de re-corregut, ha visitat ciutats deFrança, Mònaco, Camerun, Costad’Ivori, Bèlgica, Suïssa i, actual-ment, està realitzant la ruta per Es-panya.

Pintura, escultura, fotografia, ins-tal·lacions, vídeo o disseny formenles 14 obres que es presenten aMUMO. Destaquen, entre d’altres,‘Red Rabbit’ del nord-americàPaul McCarthy, una escultura en

forma de conill o ‘Cap de Pitbull’de l’espanyol Miquel Barceló.

La sorpresa de l’alumnat va serenorme quan va aparèixer el camióamb el contenidor, però encara vaaugmentar més l’ interès desprésde les explicacions de Gloria Fer-

nández, guia del museu, que ambpaciència comentava als nens i ne-nes totes les obres i el seu significati escoltava en tot moment l’expres-sió de les idees i emocions que sen-tien els i les alumnes quan les mi-raven.

Visita delCEIP MaríaQuintana aMumoAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

El passat 25 de no-vembre, al Cegonyerde Fraga, es va realitzarun acte en commemo-ració del Dia contra laviolència de gènere, or-ganitzat pel grup dedones que formenMarç Violeta. Unescent persones van acu-dir a la plaça central de Fraga per recordar a les 50 dones as-sassinades enguany per les seues parelles o exparelles.

Es va encendre una espelma per cadascuna de les víctimes,es van col·locar siluetes representant els seus cossos i es va lle-gir un manifest en el qual es va denunciar la vergonya que su-posa aquest tipus de crims en una societat “avançada” i “ci-vilitzada” com la nostra.

La concentració va suposar una trobada entre persones dediferents edats que posteriorment van obrir un espai de debati reflexió, mentre algunes participants teixien amb les seves lla-nes una xarxa simbòlica contra la violència masclista. Aquestacte va marcar l’ inici de les “Trobades en femení” organitza-des per eixa associació del Baix Cinca.

Fernando Romay, el famós jugador de bàsquet nacional i Eli-sa Aguilar, base dels equips Real Canoe i Rosa Casares van pas-sar per Fraga i van participar en una activitat organitzada perl’Ajuntament, IberCaja, la Federació Espanyola de Bàsquet ila Federació Aragonesa de Bàsquet (FAB).

L’acte va tindre lloc el dia 26 de novembre al Pavelló Cortsd’Aragó on xics i xiques d’entre 7 i 15 anys es van lluir sota lamirada dels dos professionals del bàsquet que els van donar con-sells. Els actes esportius es van complementar amb una xerra-da destinada a les famílies on Fernando Romay y Elisa Agui-lar van explicar com pares i mares s’han d’apropar amb els fillsal esport amateur.

Amadeo Sampietro, el regidor delegat d’Esports de l’Ajun-tament, va destacar el valor d’una iniciativa que arriba a Fra-ga per l’ impuls registrat pel bàsquet en els últims anys. “Els equi-ps de bàsquet estan treballant molt bé i la Federació ha estatsensible en aquest fet i per això comença aquí el programa. Pera nosaltres és tot un honor i una sort”. José Miguel Sierra, pre-sident de la FAB ho confirmà: “Els més petits ho passen fe-nomenal. Als col·legis hi ha una inquietud per aquest esport entotes les categories i és un bon moment per al bàsquet a Fra-ga. Per descomptat, la Federació Aragonesa ha d’estar aquí peranimar encara més les coses si és possible”, explicà Sierra.

Concentració contra la violència de gènere// R. A.

Romay i Elisa Aguilarvisiten Fraga// R. A.

8

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

BAIX

CIN

CA L’IEBC-IEA dóna exemplars de Toca Manetes

a les escoles infantils i llars d’infants de Fraga// REDACCIÓ

una selecció de cançons típiques deFraga i la comarca del Baix Cincaacompanyades de dibuixos de lail·lustradora Betania Zacarias. Amés, disposa d’un CD en les grava-cions d’estes cançons, fetes peralumnes i professors de l’InstitutMusical Comarcal de Fraga. L’Ins-titut d’Estudis del Baix Cinca IEAconsidera que aquest material potser molt útil a l’hora de contribuir ala transmissió generacional de lanostra llengua als nostres xiquets ia més, pot ser un important recurseducatiu per als més petits. Peraixò, l’IEBC IEA ha fet la donaciód’aquest material de manera gra-tuïta al centres educatius infantils iprimària que ho han demanat.

L’Institut d’Estudis del BaixCinca IEA ha engegat una campa-nya de donació a les escoles infan-tils i llars d’infants de Fraga delcançoner Toca manetes de JosepGalan. L’IEBC, que és una entitathistòricament compromesa en lanostra llengua i cultura, pretén ambaquesta acció contribuir al conei-xement del nostre folklore per partdels nostres petits i al mateixtemps, potenciar l’ús de la nostrallengua en l’àmbit escolar en elsprimers anys. Un dels projectesmés recents de l’IEBC IEA, va serla publicació de la versió infantildel cançoner tradicional del folklo-rista fragatí, Josep Galan. El llibre,en format d’àlbum il·lustrat, conté

Trobada literària a Mequinensa amb el Club deLectura d’Arbúcies// AJUNTAMENT DE MEQUINENSA

Una trentena d’usuaris de la Bi-blioteca Rafael Vilà i Barnils d’Ar-búcies van visitar Mequinensa perconèixer l’univers de Jesús Monca-da. Es tractava d’una de les activi-tats d’inici de curs del Club de Lec-tura de la localitat gironina ques’ha fet coincidir amb la lecturad’una de les obres de l’autor me-quinensà, concretament del llibreCalaveres atònites.

La ruta, en què també van parti-cipar els integrants del Grup deLectura de l’Associació ‘La Dona’de Mequinensa, es va iniciar amb lavisita al complex museístic de la lo-calitat i especialment al racó que elMuseu d’Història dedica a Monca-da on s’exposen objectes personals,pintures de l’escriptor o les traduc-cions d’algunes de les seves obres.Seguidament, es va recórrer la “Rutaliterària” dedicada al gran autorde Mequinensa i es van visitar elscarrers del Poble Vell desaparegutper la construcció del pantà deRiba-Roja i que tan bé descrivia

Aquesta activitat forma part del’acord d’agermanament formalitzata l’octubre de 2003 entre tots dosmunicipis i que pretén promoure l’úsde la llengua catalana com a mitjàd’unió.

Montcada en els seus textos. La jornada es va completar amb

una lectura d’ extractes d’obres deJesús Montcada a la Biblioteca, onvan participar membres dels grupsde Mequinensa i d’Arbúcies.

Participantsde la TrobadaLiterària aMequinensaAJUNTAMENT DE

MEQUINENSA

9

Matí d’estiu. Em disposo a fer un pagament en una de les agèn-cies bancàries del Cegonyer, Fraga. La noia que m’atén em de-mana que li parli en castellà. Li responc que no ho faré. La carali fa un tomb: no sap que dir-me. Aleshores afegeixo que m’estàentenent. No ho nega. Dies abans, la mateixa escena em va pas-sar a la seu de La Comarca del Bajo Cinca/Baix Cinca. I, al capd’un temps, es va repetir a l’oficina de gestió de l’aigua, també enel Cegonyer. En aquest darrer cas, qui em va atendre em va dirque era de Saragossa i que entenia el català: «veraneo en la Cos-ta Dorada». Però que li parlés en castellà «por si acaso, puede serque no capte alguna palabra». Juan Carlos Moreno Cabrera (Ma-drid, 1956), catedràtic de lingüística i assagista, és del parer quela ideologia monolingüista indueix a actituds i comportaments quecontribueixen al mal funcionament social i a la manca de concòrdia:«moltes persones que han estudiat a Espanya inclús fins als ni-vells superiors, universitaris, sembla que no són capaces ni tan solsd’entendre llengües veïnes i pròximes a la seva».

Aquesta i altres disquisicions entorn l’hegemonia del castellàsón exposades per Moreno Cabrera a L’imperi de la llengua co-muna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol (Voliana Edi-cions, Argentona 2014). En la introducció d’aquesta interessantnovetat editorial, Sílvia Senz, filòloga, diu que la reflexió sobrela natura del llenguatge sorgeix de les societats conqueridores,les quals van produir idees i mites que justificaven l’encimbe-llament de les llengües imperials: «una acció política delibera-da ha fet, a més, que la llengua de conquesta arrelés i sovint fosacceptada com a pròpia per la població colonitzada».

En el cas del castellà, Moreno Cabrera atribueix les arrels del’espanyolisme lingüístic en el magisteri de Ramon Menéndez Pi-dal, filòleg, i de Miguel de Unamuno, filòsof. Tant el gallec com

el basc parlen de les virtuts del castellà en l’àmbit internacional.Aquest aspecte m’ha recordat que, fa uns estius, una senyora cas-tellanoparlant de Tarragona va tornar decebuda d’unes vacancesen el pròxim Orient perquè, un cop en el destí turístic, ningú sa-bia parlar en castellà. Arran d’aquest viatge organitzat, la donava constatar que la universalitat del castellà és un fal·làcia. Notoque encara no ha descobert però, que és monolingüe per haver-se deixat dur segurament per una educació basada en el tanca-ment al plurilingüisme, malgrat tenir familiars catalanoparlants.

L’imperi de la llengua comuna queda estructurat, per capítols,segons els diferents dominis del castellà (filològic, històric, edu-catiu, econòmic... ). L’autor del llibre va desmuntant la dèria depresentar el castellà com a una de les llengües superiors del pla-neta. I denuncia que aquests aires de grandesa siguin una justi-ficació cultural de recolonització econòmica sobre les altres llen-gües peninsulars i americanes: «un dels mecanismes ideològicsmés recurrents de la nostra societat és el de presentar determi-nats interessos particulars com interessos generals».

En aquest sentit, Juan Carlos Moreno Cabrera considera quela política monolingüista de l’Estat espanyol ha estat «declara-dament etnocida». La imposició del castellà a hores d’ara a laFranja de Ponent, per exemple, deixa en un 10% l’ús del català,com a llengua habitual entre els alumnes del CEIP San José deCalasanz de Fraga, col·legi que es defineix com a trilingüe (cas-tellà, anglès, català). Segons la web de l’escola, en el mateix grà-fic lingüístic també consta que un 16% dels alumnes fan servirtant el català com el castellà. La resta recau en un 64%, els qualss’expressen correntment en castellà i el tant per cent restant ésatribuït a altres llengües (búlgar, àrab, romanès...). Mala peça alteler!

Totes les llengües són comuns // Quim Gibert

ESTAMPES RIBERENQUES

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

BAIX

CIN

CA

Cagar el Tronc és una tradició na-dalenca molt arrelada a Fraga i co-marca i que compartim amb Cata-lunya i la resta de la Franja, peròtambé amb l’Occitània francesa i lazona pirenaica d’Aragó.

El Tronc de Nadal, fins els dies dela introducció de la calefacció comara ho entenem, era un gros tronxoque cremava en el fogaril de la casai regalava calor, llum i dolços.

Tió, soca, xoca, tronca, toza, tizón,cachafuòc o soc de Nadal són les di-ferents accepcions amb que se’l co-neix segons la zona o localitat.

El caràcter de celebració infantilque des de fa segles revesteix l’ac-te de fer cagar un Tronc per Nadalamaga al seu radere antigues pràc-tiques rituals precristianes dirigidesa propiciar l’abundància i la cohesiófamiliar al començament de l’hivern.

El Tronc de Nadal, un mite ancestral// INSTITUT D’ESTUDIS DEL BAIX CINCA-IEA

A banda dels regals que cagava, enmolts llocs era costum escampar-neles cendres pels conreus i als estables,i fins i tot damunt dels llits, com unritus per propiciar la fertilitat.

Moltes altres tradicions, totes d’o-rigen pagà, celebren el Nadal alvoltant d’un tronc. L’avet sota elqual podem trobar els regals delPare Noel és el més conegut, però nimolt menys l’únic. Per exemple aExtremadura estaven molt esteses“las Hogueras de Navidad” on los ti-sons s’espargien pels sembrats pera que donessen bona collita.

Els presents, que se li han anat de-manant al Tronc a cops de pal, haanat canviant al llarg de la història,adaptant-se a les necessitats deltemps. Si als començaments era sar-dines arengades, després van sertarrons i dolços. Avui en dia són jo-

guines el que espera la canalla, en-cara que també els caga llamins dexocolate.

El problema del Tronc de Nadalés que no és del país de la Coca Colai per tant la publicitat no s’ha fixaten ell com ho fa amb el Pare Noel iaixò comporta el desdeny a la cur-ta i la desaparició a la llarga.

L’Institut d’Estudis del Baix Cin-ca-IEA, conscients del significatantropològic de l’acte de cagar elTronc i de la mil·lenària tradició quesobre això ha existit a les cases fra-gatines ha organitzat un acte d’e-xaltació del Tronc de Nadal. Es faràjuntament amb l’Associació de Veïnsi Amics del Casc Històric els dies 13i 14 de Desembre en el marc delMercadet d’Artesans. Hi estan con-vidats especialment tots els xiquetsi xiquetes.

10

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

ENT

REV

ISTA

L’estiu passat, entre el 16 i el 20 dejuliol, el teatre “La Llanterna” deMóra d’Ebre va acollir la 2a ediciódel “Campus de Música i Ball Po-pulars”, amb una àmplia oferta detallers de ball, cant i instruments tra-dicionals, a més d’altres activitats pa-ral·leles, com la Vetlada de versadorso un bureo o ballada popular.En un insòlit moment de calma enl’atrafegada secretaria del Campus,vam aprofitar per conversar amb enLluís-Xavier Flores.

P. Lluís-Xavier, com va sorgir laidea del Campus?R. Mon germà Miquel (llegiu laGaleria de personatges de TdF di-gital 16) i jo vam començar en elmón del ball i la música tradicionalsvalencians i vam anar compilantmaterials recopilats a Catalunya iAragó per folkloristes i etnògrafs. Ales Terres de l’Ebre vam descobrirque es mantenia la tradició del cantimprovisat o versat, que és com esdiu genuïnament en català. Els pa-ral·lelismes amb la cançó versada al’Aragó i el País Valencià eren evi-

dents i de fet anaven molt méslluny del cant. Aleshores vam entraren contacte amb Sofia Morales, ver-sadora i cantadora, i Sergi Masip,músic i lutier, tots dos ebrencs, quevan entendre la nostra perspectivadel fet etnomusical. Llavors vam de-cidir agrupar-nos sota “Espai deSo”, col·lectiu amb seu a Tortosa, icomençar a investigar i difondre elpatrimoni etnomusical de les Terresde l’Ebre seguint criteris etnogràfics.Amb este objectiu, decidírem oferirtallers de balls tradicionals i instru-ments tradicionals de rondalla en di-verses localitats ebrenques, a bandad’organitzar i participar en jornadesi bureos, nom de les reunions socialsamb ball i sopar en les comarquescentrals catalanoparlants. El Cam-pus va ser un pas més per donar aconèixer més enllà de les comarquesebrenques una tradició comuna, iaixí concentrar tots els tallers en l’es-pai i el temps. Ferran Roca, tècnic decultura de l’Ajuntament de Mórad’Ebre i vinculat a la música tradi-cional, va fer possible la seua rea-lització en oferir els espais del tea-

Ferran Roca,Lluís Flores iSergi Masip,triumviratque ha fetpossible elCampus deMóra d’EbreCARME MESSEGUER

tre “La Llanterna”, en un lloc es-tratègic respecte del conjunt de lesanomenades Terres de l’Ebre i l’àm-bit catalanoparlant.P. El “Campus de les Terres de l’E-bre” ha passat a ser el “Campus deles Terres de l’Ebre, Matarranya iNord Valencià”. Ens pots explicar perquè?R. A les Terres de l’Ebre s’ha fet i esfa música folk de qualitat. Tanma-teix, a diferència del que ha passaten altres zones on s’ha volgut ac-tualitzar la música transmesa per viatradicional, ací, esta música de ri-proposta s’ha basat en els pocs ele-ments que es coneixien, sense un tre-ball previ de recollida i d’investiga-ció del fet etnomusical, fet que hau-ria servit perquè el folk que s’ha fets’hagués enriquit amb una tradiciómusical més ampla. L’establimentd’una Aula de Música Tradicional dela Generalitat a Tortosa tampoc nova acabar de suplir esta mancança.Tanmateix, les investigacions fetes alMatarranya, els Ports i el Maestratens ajudaven a entendre la tradiciómusical popular de les Terres de l’E-

LLUÍS-XAVIER FLORES I ABAT, COORDINADOR DEL “CAMPUS DE MÚSICA I BALLS POPULARS” DE MÓRA D’EBRE

“La jota s’ha ballat a tot Catalunya, com al País Valencià i les Illes Balears”// CARME MESSEGUER

Lluís-Xavier Flores i Abat (Alacant,1975) és llicenciat en Filologia catalana,membre de l’associació etnogràfica GrupAlacant, director de la Revista Valencia-na de Folclore i autor de nombrosos ar-ticles de caràcter etnogràfic i lingüístic,a més de ballador, cantador i músic tra-dicional; té el Diploma d’especialitzacióen Filologia aragonesa; va fer una esta-da de tres anys com a lector de català icastellà a la Universitat de Kent a Can-terbury, al Regne Unit. Actualment treballacom a professor de Llengua catalana i li-teratura en l’ensenyament secundari a lesTerres de l’Ebre i coordina el treball “Elpatrimoni coreicomusical de l’antiga diò-cesi de Tortosa”, becat per la Generalitatde Catalunya, l’IRMU i el Museu de les Ter-res de l’Ebre.

11

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

ENT

REV

ISTA

bre, comuna al territori de l’antigadiòcesi de Tortosa, amb un patrimoniimmaterial i material compartit queva més enllà de la música i del balltradicionals, com tots sabem. P. Podem parlar d’un revival de lajota?R. La jota ha experimentat darrera-ment un procés de reivindicació a lesTerres de l’Ebre, com a cant versati com a ball. De fet es tracta d’unamanifestació cultural tan històrica-ment catalana com la sardana. En elcant versat l’aparició de diversos im-provisadors ens fa ser positius quanta la recuperació d’este gènere. En elcamp del ball, cal reconéixer la tas-ca de difusió de peces “folkloritza-des” i les iniciatives de baixar el ballde l’escenari. A més a més, en elcamp de la música folk, Quico el Cé-lio, el Noi i el Mut de Ferreries hancontribuït decisivament a fer-la co-neguda per tot Catalunya. Tanma-teix, diversos treballs d’investigaciói activitats com les nostres presen-ten una tradició més variada.En este sentit, cal dir que la jota s’hainterpretat a tot Catalunya, comtambé al País Valencià i a les IllesBalears, però també a tota la pe-nínsula Ibèrica. Lamentablement, elprocés de reconstrucció nacionalcatalana iniciat amb la Renaixençava bandejar aquells gèneres queresultaven més incòmodes per estarrelacionats amb gèneres popularshispànics, i grans estudiosos ambprejudicis, com Joan Amades, no vansaber vore que la jota, com també al-tres peces, eren també autòctonescatalanes en tindre unes especifici-tats pròpies. P. Què es conserva en les comarquesde la Franja d’aquesta tradició po-pular musical comuna a les terres deparla catalana?R. Des del punt de vista etnomusi-cal i etnoliterari la Franja orientald’Aragó compta amb un patrimonimolt divers que ha estat difós gràciesa treballs corals d’investigació comara Lo Molinar i Bllat Colrat i altresmés locals que oferixen una visiógairebé completa a pesar que ma-joritàriament només arrepleguenpeces en llengua catalana. En l’àm-bit del ball la realitat és una mica di-ferent, ja que gèneres tan autòctonsa la zona i a la resta de la diòcesi comels antiquíssims balls festa major (el

ball de coques, el Polinàrio, el ball dela gaita) o balls com la jota, el fan-dango, la seguidilla, el bolero... no-més van ser constatats, sense ser es-tudiats i transcrits com mereixien. Unexemple ben conegut n’és la qües-tionada labor de “recuperació” depeces feta pels “Coros y Danzas dela Sección Femenina”, que té enca-ra la seua continuació en algunes“rondalles” de la zona. Nosaltrespensem que la recuperació del pa-trimoni immaterial ha de comptarnecessàriament amb el treball d’es-pecialistes en la matèria per evitarcaure en les errades que sovint s’hancomés. En este sentit, el treball quefem des d’Espai de So i el Campusaporta est coneixement previ i elposa al servici de tothom que tingainquietud per la recuperació i la re-visió del seu patrimoni musical.P. Ens pots fer una valoració d’aquestII Campus?R. Molt positiva, sense cap dubte. Tri-plicar el nombre d’alumnes (quasiuna quarantena) respon al contingutdel cursos, el perfil del professorat i

el treball de difusió pel territori. Açòens dóna ànims per consolidar un es-pai de debat, reflexió i formació queconsiderem necessari no només a lescomarques centrals catalanopar-lants sinó a la resta de la catalono-fonia.P. Quines són les possibilitats i pers-pectives de futur de la música i el balltradicionals?R. Moltíssimes. Només cal fer unamirada a Mallorca, on s’ha acostatla gent jove a tradicions enteses coma pròpies de gent més gran, cosa queha retroalimentat este patrimoni il’ha actualitzat. D’altra banda, el ca-ràcter transversal d’estos gèneresmusicals beneficia la recuperaciód’altres peces més locals, com araballs-danses de festa major o dansesrituals processionals, que tambécausen identitat i “fan poble”. Pelque fa al cant versat, a les Terres del’Ebre la jota encara no ha arribat aconnectar del tot amb el públic mésjove, com tampoc a l’Aragó, a pesarde la gran tradició que hi hagut i elseu component de crítica social.

Participantsal Campus deMóra d’Ebre2014CARME MESSEGUER

SEGUIDILLES, FANDANGO, JOTA...

Abans de la moda del ball agarrat, les formes de ball que triomfaven a les nostresterres eren la tríada formada per les seguidilles –i la seua variant, el bolero–, el fan-dango i la jota, gèneres de procedència hispànica que es van popularitzar a casa nos-tra entre els segles XVIII i XIX. Una petita prova n’és el fet que en tot el domini lin-güístic la paraula jota es pronuncia [x]ota, a la castellana, quan no cota, adaptació na-tural a la fonètica genuïna, mentre que la realització [ʒ]ota, a la catalana, és ben mo-derna.

Si les seguidilles són el gènere més antic, la jota és el més modern, com ho provael fet que pervisqués fins als nostres dies i que se n’hagen conservat més variants. Defet, una de les primeres referències escrites conegudes és una condemna d’est ball aCalaceit feta l’any 1734 pel bisbe de Tortosa. En tot cas, a les nostres terres, la jotava ser, fins a començaments del segle XX, el darrer ball solt de parella i el ball de fes-ta per excel·lència, amb un component espontani i lúdic que el Campus de música iball populars de Móra d’Ebre ha volgut transmetre a alumnes i visitants.

12

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

CU

LTU

RA En la mort d’Antoni Badia i Margarit

// ARTUR QUINTANA

El matí del diumenge dia 16 denovembre ens trobàvem a Barcelo-na, on havíem anat per a la Consulta,i vam sentir que Catalunya Infor-mació difonia la notícia de la mortaquella matinada de n’Antoni Badiaa Barcelona mateix. La sala de vet-lla era al Tanatori de les Corts i la ce-rimònia fúnebre es faria l’endemà ales cinc de la vesprada, quan nosal-tres ja estaríem de tornada, al mig-dia, al Palatinat, i no hi podríem ser.No podíem fer altre sinó anar al Ta-natori de les Corts. Amb n’AntoniBadia m’unien força lligams: haviaestat alumne seu a finals dels cin-quanta, havíem fet excursions ple-gats –en recordo especialment unaal Cavaller de Vidrà–, em va dirigirla tesi sobre el català de la Codo-nyera, i va ser a casa nostra quan elsJocs Florals de l’Exili a Tübingen. Eldarrer contacte amb ell el vaig tenirquan fa uns quatre o cinc anys li vaigdemanar, si estaria d’acord en quèjo fes passos per a reeditar els seustreballs sobre l’aragonès. Em va dirque fóra cosa molt del seu grat. Hefet alguns passos: fins ara debades.Des d’aci torno a llançar el projec-te, per si algun lector-editor s’hi de-cideix. Fóra una bona manera de re-tre-li el degut homenatge i de dotar-nos d’uns materials seus que fretu-rem els aragonesistes i que fan demal trobar.

En Badia havia nascut a Barce-lona el 1920 en una família de la mit-jana burgesia de fidel i oberta tra-dició montserratina. Va ser dels dela Quinta del Biberó a la Batalla del’Ebre, i al poc temps, com quasi totsels supervivents, i els que hem vin-gut després, va servir a les tropes delGeneralísimo, com tothom, repe-teixo. Estudià Romàniques a laUniversitat de Barcelona on hi va feruna carrera fulgurant: l’any 1948,quan en tenia 28, ja hi era catedrà-tic de Gramática Histórica Española.En escassos vuit anys havia enlles-tit la carrera, el doctorat a Madrid –l’únic indret on era possible de doc-torar-se aleshores–, i guanyat lesoposicions a càtedra. El 1977, perconcurs de trasllat, va obtenir la cà-tedra de Gramàtica Histórica Ca-

talana a la Universi-tat de Barcelona, ones jubilaria. En elsdifícils anys de ladita Transició, de1978 a 1986, va serrector de la seua uni-versitat. Era consi-derat home de pactei bon diplomàtic. Amés del propi doc-torat de Madrid eradoctor h.c. per mol-tes altres universi-tats, des de Salzburga Alacant, membrede l’Institut d’Estu-dis Catalans, on vaser president de laSecció Filològica, imembre també demoltes altres acadè-mies, entre les quals corresponent dela Real Academia de la Lengua. Ba-dia va ser l’home que va aconsegu-ir de mantenir una mínima presèn-cia oficiosa dels estudis de català ala universitat, encara que en elsanys més negres del primer lapaïs-me –la dècada dels quaranta i prin-cipis de la dels cinquanta– aquestapresència no fos poca cosa més quela seua persona. Tanmateix aviat vaaconseguir d’introduir a la Secció deRomàniques l’assignatura de Gra-mática Histórica Catalana, que ellmateix impartia, en castellà evi-dentment. Altrament la presènciauniversitària del català en aquellsanys només persistia en els EstudisCatalans, clandestins és clar, que di-rigia en Ramon Aramon a l’Institutd’Estudis Catalans. En Badia vaser el pont oficialista, gairebé únicdic, entre els filòlegs catalans d’abansde la Guerra –els Fabra/Corominesi els Alcover/Moll/Sanchis– i elsque han vingur després –els Colon,Carbonell, Veny, Comas, Molas, Mo-ran...– molts d’ells, sinó tots, deixe-bles seus.

En Badia era un romanista com-plet: coneixia totes les llengües ro-màniques –del gallec a l’oest al ro-manès a l’est– i hi treballava, enca-ra que majoritàriament es dediquésa les de la nostra Península. La

seva tesi Los complementos prono-minalo-adverbiales derivados de IBIe INDE en la Península Ibéricatracta de tots els romanços ibèricsamb temes de gramàtica històrica,però també actual, i de dialectologia,temes als quals en Badia es man-tindrà fidel tota la seva vida, si bé noen seran els únics, ni de bon tros. Faestudis aprofundits de fonética, s’i-nicia a l’estructuralisme i és dels pri-mers, sinó el primer, de fer-ho per alcatalà, fa repetides incursions pelscamps de la toponímia i l’antropo-nímia, treballa intensament en lapreparació del Nou Atles lingüísticdel Domini Català i en fa algunes en-questes, introdueix la sociolingüís-tica aplicada al català amb les pri-meres grans enquestes sobre Lallengua dels barcelonins (1969) iserà el fundador i gran animador delGrup Català de Socioligüística, quecontinua a hores d’ara ben actiu. En-tre els seus treballs de socioligüísti-ca s’ha d’esmentar sobretot Llenguai cultura als Països Catalans del1964. En Badia pertanyia a aquestsinvestigadors catalans que havent deviure en un quasi permanent la-païsme s’hi han sabut sobreposaramb ‘ciència i passió’.

La llengua aragonesa és present,abundosament, en l’obra d’en Badia,perquè és a l’Aragó, com declarava

Antoni Badiai MargaritDIARIEDUCACIÓ.CAT

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

CU

LTU

RA

13

M’emparo, com sempre, en la canongia de ser dels darrersa enviar l’article a la revista, la qual cosa em permet de llegirabans els dels companys a les proves i jugar, doncs, amb avan-tatge, perquè ja sé a priori de què parlen i de què no parlen.És per això que, tot i dedicar-lo a Badia i Margarit, no faré unarticle biogràfic, com el del pis de dalt, o encomiàstic, com elde l’antepenúltima pàgina, i em limitaré a un record anecdò-tic de la meua relació amb el que em va ser professor, primerrector i, des de 1999, company de taula de les reunions del plede la Secció Filològica (i també de la taula de després, la dedinar). Deixo doncs testimoni del sentiment per la pèrdua dequi per a tots nosaltres va ser sempre “el Doctor Badia”,exemple de pulcritud i mesura i, alhora i segons etiqueta prò-pia, partícip d’aquella “ciència i passió” que ha inspirat lalingüística catalana moderna. Un sentiment de pèrdua quecreix quan penso que, si hagués viscut una mica més, no s’hau-ria perdut el futur que no tinc cap dubte que espera al poblecatalà, futur que ell tant ha contribuït a escriure.

Però anem a l’anècdota, que també els records necrològicshan de tenir un contrapunt alegre. Per a un investigador uni-versitari, la lectura de la seua tesi doctoral es pot considerar la“posada de llarg”acadèmica: normalment només ho fas uncop a la vida, reps el títol de doctor i, a més, se t’obren noves

perspectives professionals. És lògic, doncs, que en un cas aixíet poses nerviós. I, aquell matí d’estiu, jo no tocava vores. Emvaig vestir amb presses amb la roba nova que tenia preparadasense comptar que, possiblement pels nervis, m’havia aprimat.De roba interior, vaig agafar sense mirar-m’hi la primera quevaig trobar al calaix. Més tard, a la Sala de Graus de la Uni-versitat m’esperava el tribunal, uns quants amics i col·legues,la dona i el pare. Vam seguir tot el protocol i vam fer tot elque calia. En el torn de preguntes del tribunal, en Badia, quen’era el president, va estar especialment crític amb la meuafeina amb la qual cosa jo, insegur de mena, encara em vaigposar més nerviós. Després de les rèpliques el doctorand i elpúblic han d’eixir de la sala perquè el tribunal puga deliberar.En acabat es torna a entrar a sentir el resultat. Tots drets iamb actitud respectuosa, com mana la tradició. Mentre sen-tia el veredicte de boca del Dr. Badia es va produir ladesgràcia. La goma dels meus calçotets estava passada, i enaquella època es portaven els pantalons amplosos, gairebécom bombatxos. Els calçotets van anar relliscant fins a penjarde l’entrecuix dels pantalons. Crec que ningú se’n va adonar,però la processó anava per dins.

I així vaig ser el primer doctor que rebia el “cum laude”amb el cul a l’aire. A en Badia no vaig gosar explicar-li-ho mai.

El dia que vaig perdre els calçotets A A.M. Badia i Margarit, in memoriam // Ramon Sistac

TOT ENSENYANT LES DENTS

dis aragonesos d’en Badia, no va te-nir altre remei que rectificar i donar-li la raó.

En el camp de la catalanística enBadia és conegut sobretot, a mésdels treballs que ja abans he citat,per dos grans manuals: Gramáticahistórica de la lengua catalana 1950.Reeditada diverses vegades en ver-sió catalana, ofereix molt més que noindica el títol, ja que a més de ser unaexcel·lent gramàtica històrica del ca-talà, n’es també un molt bon manualde fonètica i un no menys bon ma-nual de dialectologia. L’altre manualés la Gramática Catalana (1962) i laseva reedició en català del 1994,completament reelaborada. Amb-dues obres són de sempre llibresmeus de capçalera. Cal afegir els tre-balls seus sobre els primers segles delcatalà, que presenta en dos camps:el català occidental menys roma-nitzat, i l’oriental més fidel al llatí.Va ser el descobridor, editor i in-vestigador permanent de Les reglesd’esquivar vocables, l’importantapologia renaixentista de la llengua.

Sobre el nostre català de l’Aragóen Badia va fer treballs de camp enla dècada dels quaranta en alguneslocalitats de la frontera lingüística dela Ribagorça i la Llitera i es troben

en el seu pròleg del 1990 al llibred’en J.R. Bada El debat del català al’Aragó (1983-1987): “on m’iniciariaen la tasca, delicada i atractiva, de ferenquestes dialectològiques; en efec-te, a l’estiu de 1944 vaig visitar 14 lo-calitats del nord (entre Ansó i Be-nasc) i de l’est (de Benasc a Peral-ta de la Sal i Sanui) de l’Aragó, a larecerca de dades per a la meva tesidoctoral i per als meus fitxers degeografia lingüística”. A més, doncs,d’incorporar aquests materials a laseva tesi, va escriure uns quants ar-ticles de dialectologia i sociolin-güística –avant la lettre– aragonesesi la monografia El habla del valle deBielsa (Pirineo aragonés); va tenir laimmensa sort d’ investigar a Bielsaquan l’aragonès era ben viu pertota la vall. I també, quan calia, sa-bia posar les coses al seu punt: a l’oc-tubre del 1979 vaig assistir a An-dorra la Vella, en el marc d’un con-grés de català, a la conferència del’hispanista saragossà Juan AntonioFrago, que va afirmar que l’aragonèsno es parlava enlloc. En Badia li vahaver de recordar que no era pasaixí i que a les altes valls pirinenquesl’aragonès seguia essent una llenguaviva. En Frago, conegut també coma lapaïsta, com que sabia dels estu-

moltes referències a tots els parlarsfranjatins a la seua Gramática his-tórica del 1950. Va dirigir dues tesisdoctorals sobre el català del Matar-ranya, la d’en Joaquim Rafel i Fon-tanals, tan esplèndida, i la meua ja es-mentada. El 1985, en ocasió del IICongrés Internacional de la Llenguacatalana, del qual era president, vavenir a la Franja dues vegades, o pot-ser més. Però els aragonesos el re-cordarem sobretot pel seu pròleg alllibre abans esmentat d’en J.R. Bada,especialment quan escriu: “Les duesidees centrals de la política duta aterme [pel conseller J.R. Bada] són:1) Els parlars de la Franja, que nosón tan heterogenis com hom pre-tenia, pertanyen a un sistema cohe-rent (que és la llengua catalana); 2)la filiació romànica d’aquests parlarsés exclusivament lingüística (i nocompromet de cap manera la con-dició d’aragonesos dels que s’hi ex-pressen). Tan senzill que és, i tan di-fícil que era de reconèixer-ho!” Erai segueix essent una clara al·lusió allapaïsme permanent que patim, i quedarrerament s’ha desbraguetat deltot. Convé que en la nostra lluitaquotidiana per la llengua catalana nooblidem les assenyades paraules delprofessor Badia.

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

LLIT

ERA

14

Marxa Solidària Contra el Càncer a la Llitera// JOSEFINA MOTIS

Agustín Aquilué, alcalde de Bi-nèfar, ressaltà que aquest poblesempre ha estat una localitat soli-daria. Merche Martínez regidorad’Esports de l’Ajuntament destacàque va ser la cita esportiva més nom-brosa que mai. El president delclub Llitera Muntanya digué que laimplicació popular i social va ser ex-emplar amb aquesta caminada po-pular.

El recorregut era de 7 kilòmetres.S’iniciava la plaça d’Espanya on erala cita. Després s’enfilava per l’a-vinguda del Pilar i carrers següentsarribant fins a una rotonda on sur-ten la carretera de Tamarit i el camíd’Algaió. Retornat a la plaça d’Es-panya.

Els participants eren de Binèfar,de tota la Llitera i baix Cinca, acom-panyats per Policia Local i la CreuRoja amb nombrós voluntariat.Molts portaven samarretes verdesde la Associació Espanyola Contrael Càncer d’unes activitats que es ce-lebren cada any a Tamarit tituladesPedalea, patina, corre, camina.

Es venien dorsals per als partici-

pants. o per persones que voliencol·laborar en recollir diners. Esvan recollir quasi 6.000€ per al’AECC per invertir amb temesd’investigació i ajuda a famílies.

El gran nombre de participantsque van acudir a la Plaça d’Espanyaabans de les 9 del mati va superar to-tes les expectatives. Es va retardar lasortida per aquesta causa, però ambmolta satisfacció. Sembla que esta-ven prevists entre 600 o 700 màximi van ser uns 1.300 participants enaquesta primera edició de la Cami-nada Solidària Contra el Càncer.

El diumenge 19 d’octubre a Bi-nèfar es va organitzar una “cami-nada contra el càncer”. Per tenir encompte el que s’ha vençut amb lalluita contra la malaltia, i el que que-da per lluitar, sent que a quasi totesles famílies d’una manera més omenys propera els hi ha tocat, o elshi toca, viure amb aquesta realitat.

Va ser la Caminada de la Solidari-tat, apostant per l’esperança de vida,per a la que, la col·laboració i recol-zament a la investigació, més l’aten-ció als malalts i als familiars és vital.

Es va organitzar des de Binèfaramb un excel·lent equip de volun-taris entre els que formava partYolanda Vidaler –presidenta de laAssociació contra el càncer de Bi-nèfar i comarca–, l’Ajuntament d’a-questa localitat que va organitzarl’estructura necessària per que el re-corregut estés sota control, compa-ginant-lo amb el tràfic; el club LliteraMuntanya amb voluntaris per deli-mitar el recorregut de la marxa, i unconsiderable nombre de comerços iempreses que donaren suport lainiciativa.

Gran expectació per ‘La lliterana, marxa BTT’// J. ESPLUGA TRENC

mins de l’agrest zona deles Gesses. La cursa ésuna feliç activitat trans-fronterera, que va tra-vessar els termes mu-nicipals d’Alcampell,Albelda, Baells, Tama-rit, Sant Esteve i Peral-ta de la Sal.

La Lliterana ha es-devingut una marxaBTT de referència enl’àrea de Lleida i d’Os-

ca, idònia pels seus exigents desni-vells, que aplega en cada ediciómés participants, més de tres-centsen la d’enguany. Aquest any, a més,la marxa BTT es va complementaramb una cursa de muntanya a peu(‘Trail running’), que en paral·lel ala de les bicicletes va congregar un

El passat diumenge 2 de novem-bre va tenir lloc la 15a edició de LaLliterana, una cursa de bicicletes demuntanya que des de 1998 organit-za l’Almacelles Pedal Club, i que desdel 2005 es fa amb la col·laboracióde l’Ajuntament d’Alcampell, llocestratègic d’accés als senders i ca-

centenar de corredors a camp través.La ruta en bicicleta tenia 3 circuits,

un de curt de 24 km i un desnivellpositiu de 507m, un de mitjà de 40km i desnivell de 939m, i un de llargde 67 km i desnivell de 1.487m;mentre que la ruta a peu disposavade dos circuïts, un de curt d’11 km idesnivell de 169m, i un de llarg de 21km i 615 m de desnivell. De sobresper acabar fet pols.

La cursa va generar una gran ex-pectació, va comptar amb nombro-sos voluntaris locals que preparavenmenjar, posaven senyalitzacions,donaven suport als punts d’avitua-llament, recuperaven corredors des-pistats pels camins, i els aplaudiend’allò més quan destrossats creuavenla línia de meta. De vegades és bo-nic veure patir els altres.

Participantsde la cursa LaLliteranaLALLITERANA.COM

15

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

TEM

A D

EL M

ESlafranja.net celebra la seua dècada de consolidació// NATXO SOROLLA

Lo Català a la Franja és una webque recopila informació sobre laFranja i les seues comarques, contéinformacions sobre llengua, acti-visme, lleis de llengües i LAPAO, li-teratura, recerca, i evidentment, so-bre el propi territori del Matarranya,Baix Cinca, Llitera i Ribagorça, amés de les relacions de la Franjaamb Aragó, amb Catalunya o ambel País Valencià. Però a més, tambéestem molt orgullosos dels docu-ments estàtics que hem anat fent: de-limitació de les poblacions de laFranja i propostes del seu nom encatalà, avals per al nom de la llengua,o la recopilació de debats sobre laLlei de llengües a Aragó.

La informació es pot seguir tam-bé per Facebook, Twitter, Subscrip-ció per correu a lafranja.net, RSS, ode manera més esporàdica, difusióa la llista de la ICF. Actualment laweb recopila unes 1.400 notíciesanuals, que venen a ser 4 notíciesdiàries. Les visites superen les 100diàries, que es converteixen en40.000 visites anuals. Dels momentsrecents, el de major activitat va serl’aprovació de la segona Llei de llen-gües i la polèmica del LAPAO, queva comportar pràcticament 9.000 vi-sites en un mes (maig de 2013). Undels orgulls més importants ha estatviure un moment en què un conegutm’explica a mi que hi ha una webque està molt bé sobre informacióde la Franja, que es diu Lo Català ala Franja, etc.

El projecte va nàixer perquè Xa-vier Vila em va proposar que reco-pilara informacions sobre la Franjade cara a la meua formació de doc-torand, i vaig aprofitar la propostaper a compartir-les a Internet. Laweb va iniciar el seu recorregutcom Catalarago al servidor gratuïtMallorcaweb, mitjançant una webestàtica feta manualment i en htmlper complet, i que per tant, costavade mantenir al dia. A més, inicial-ment es volia redactar les notícies,així que el cost de manteniment eramolt alt. El moment dels primers

passos era de mà-xima efervescència,i així ho demostrenles dues primeresnotícies redactades[4/7/2003]: “Marce-lino Iglesias escompromet per se-gona vegada a tirarendavant la llei dellengües” i “Apa-reix lo web de FA-CAO”. Poc tempsmés tard les notí-cies es van passar agestionar des d’unbloc de Blogspot, ial poc temps tot elsistema es consoli-da, el 4 de novem-bre de 2004, ambBalearweb (ja nofunciona), i l’any2009 migra per complet al sistemaWordPress i amb domini propi, queés com el coneixeu en l’actualitat: la-franja.net.

Sense èxit, el projecte ha intentatdes d’un inici ser completamentcol·laboratiu, amb l’aportació dediferents persones del territori. El fetde no aconseguir-ho seguramentha esta darrere del biaix matarra-nyocèntric que tenen les informa-cions. També és per esta propostainicial que fins ara s’ha mogut en l’a-nonimat. Amb tot, lafranja.net téwebs i persones amigues, que apor-ten part de la informació: des de LesNotícies de la Terreta, fins Lo Fi-nestró de Gràcia o els correus re-enviats per Lluís Rajadell, i més re-centment, les notícies del Movi-ment Franjolí per la Llengua. Amés, les fonts d’informació són lapremsa, enllaços a Twitter, recopi-latoris de RSS…

Un dels punts crítics de la web ésque, a pesar de rebre moltes visites,no ha aconseguit un nivell signifi-catiu de comentaris i d’interaccions.Sé que les visites de les estadístiquessón fiables perquè la web ha petatdues vegades molt recentment: el dia

de l’aprovació de la Llei de llengüesde 2013 (PP/PAR) i l’últim 11 de se-tembre (?). I en les dos ocasions herebut comentaris de gent que diu en-trar-hi tots els dies i que no funcio-na. La web ha viscut hackejaments,querelles de grups ultra, correusintimidatoris de mitjans que no vo-lien ser citats, denúncies que els50€ del domini i servidor que pagoanualment dels meus estalvis erenpoc menys que del Dimoni (català,clar)... A més, en algun moment el ni-vell de notícies sobre les relacionsentre Aragó i Catalunya, en què hanutilitzat la Franja com a monedad’intercanvi, ha estat esgotador: elsditxosos Béns de la Franja, que vansuperar la capacitat de l’adminis-trador per a recopilar totes les “no-tícies” que apareixien, i que actual-ment pareix que ja no tenen im-portància. Una qüestió bàsica per aentendre per què ara no hi ha aquellallau de notícies, a pesar que elsBens estan al mateix lloc, és que elspartits que les removien ara tenenel Govern en les seues mans.

En tot cas, lo projecte de lafran-ja.net es manté, i esperem complirmoltes dècades més! Per molts anys!

lafranja.neten el seuaspecteactual

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

AR

AG

Ó

16

El passat 13 de novembre, al’Aula Magna de la Facultat de Fi-losofia i Lletres de la Universitatde Saragossa, vam poder gaudir dela recitació d’un recull de poemesde Desideri Lombarte a càrrec delDuo Recapte, dins el marc d’actesque s’han dut a terme aquest any,per tal de commemorar el 25è ani-versari de la seva mort, arreu de lesterres de la Franja i a la mateixaciutat de Saragossa. D’aquesta ma-nera, el departament de LingüísticaGeneral i Hispànica va voler que

“l’Alma Mater” aragonesa donésun merescut homenatge al poetamatarranyenc.

El grup format per Antoni Ben-gochea (veu) i Màrio Sasot (ban-dúrria) va fer un petit recorregutper la vida i l’obra de l’autor dePena-roja, fent més comprensiusels textos recitats, i ens van delec-tar amb una representació poèticateatral i musical, on van demostrarun domini absolut de la interpreta-ció en els dos vessants esmentats.Val a dir, a més, que ho aconsegu-iren davant un nombrós públicd’estudiants de la facultat de lletresmajoritàriament castellanoparlant.

Aquesta actuació del Duo Re-capte, organitzada pel Departa-

Celebració de l’Any Desideri Lombarte a la Universitat de Saragossa// RUBÉN EZQUERRA GARRIDO I JAVIER GIRALT LATORRE*

ment de Lingüística General e His-pánica, es va inserir, a més, com aactivitat acadèmica dins les assig-natures de Llengua Catalana, Lite-ratura Catalana i Literatura enAragón del Grau en Filologia His-pànica. I es va poder dur a termegràcies al patrocini del Vicerrecto-rado de Cultura y Proyección so-cial i la col·laboració del deganatde la Facultat de Filosofia i Lletresi el departament de Filología Espa-ñola.

Els alumnes que van assistir al’acte van haver de fer posterior-ment un treball sobre l’obra i la fi-gura del poeta de Pena-roja dinsl’activitat reglada en les seues res-pectives matèries.

Xiaolan Zhao // M. Llop

DONES

Nascuda a la Xina, va estar educada en la medicina tradi-cional del seu país. Actualment treballa a Canadà, i des defa setze any té una clínica pròpia. És considerada com unade les doctores més populars en el món de la medicina al-ternativa. Ha tractat i curat a milers de persones que patienfatiga, a dones amb síndrome premenstrual o d’altres pro-blemes ginecològics, càncer... Quan va marxar de la Xina perviure a l’Amèrica del Nord, va observar que hi havia malal-ties molt esteses al món occidental però que no són freqüentsa l’orient. Va estudiar les causes i les possibilitats de cura d’a-questes malalties, i especialment en les dones. La doctoraXiaolan Zhao considera que les diferents etapes de la vidade la dona en la cultura occidental es consideren patològi-

ques i requereixen tractament específic amb administraciód’hormones, antidepressius, somnífers... La medicina tradi-cional xina considera les diverses fases com evolució natu-ral i ofereix sistemes per a facilitar aquest camí. Mitjançantpràctiques molt antigues destinades a buscar l’harmonia dels“tres tresors” (tres nivells d’energia: físic, mental i espiritu-al) ensenyar a abordar i superar les etapes vitals crítiques. Amés de curar malalties, també ensenya a trobar més equili-bri emocional i augmentar la vitalitat. Algunes de les seuespràctiques inclouen l’administració d’herbes i infusions, au-tomassatge, etcètera. Us recomano el seu llibre: Medicina tra-dicional xinesa per a la dona. Una petita joia que pot ser unbon regal de Nadal!

Actuació delDuo Recaptea laUniversitatde SaragosaDUO RECAPTE

*Rubén Ezquerra Garrido és Estudiant de

Filologia Hispànica

Javier Giralt Latorre és Professor de la

Universitat de Saragossa

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

GA

LER

IA D

E PE

RS

ON

AT

GES

17

En la tradició cristiana, l’Advent és el període de temps que com-prèn les quatre setmanes prèvies a la Nit de Nadal. Com sempre,el primer dels quatre diumenges que abraça l’Advent –aquest 2014,el 30 de novembre– ha assenyalat l’inici del període de 24 dies queprecedeix l’arribada del Nadal, el qual abastarà 13 dies més, comsempre fins a l’Epifania del 6 de gener del nou any. No convé ob-lidar que el Nadal, encara que incloga diverses celebracions en dosanys consecutius, ha tingut sempre una denominació unitària, ensingular, en la nostra llengua. Així cal parlar del Nadal i desitjarun Bon Nadal!, i no pas uns Bons Nadals!, tot i que en castellà sigael plural Navidades. Esclar que si ens estimem donar un aspectede pluralitat al nostre missatge de bons desitjos sempre podem ferservir el genèric bones festes; i tothom content.

Els dies de Nadal és un període de celebracions marcadamentfamiliars i íntimes que, com tantes festes tradicionals, es trobenassociades a un ric patrimoni lingüístic i cultural propi i popular.Un llenguatge que en el cas del català –i més a les nostres co-marques– pateix un lent i constant procés de deteriorament i deprogressiva i aparentment imparable substitució lèxica i cultural.

Així, de seguida ens adonarem que la tradicional Nit de Nadal cadadia més rep el nom de la Nochebuena; o pitjor encara, la Nitbona.Per fortuna, aquesta singular nit també és la nit en què la canalla facagar el Tió (o la Tronca, si sou a la Ribagorça; o el Tronc, si sou enpoblacions més meridionals), una tradició que en nombroses po-blacions de les nostres comarques encara es manté amb prou vigor.

Potser si després d’haver superat els efectes del dia de Nadal(o dels dos dies de Nadal, si és el cas) fem cap a la Nit de Cap

d’Any (o al Ninou, en poblacions ribagorçanes) sentirem qui ladenominarà la Nochevieja, o pitjor encara, la Nitvella. Estareu ambmi que la Nitvella i la Nitbona no són altra cosa que dues gens re-eixides i innecessàries adaptacions, totalment alienes a la nostratradició cultural i lingüística.

I potser la Nit de Cap d’Any ens prendrem dotze grans de raïm,tal com fa, des de les acaballes del segle XIX, bona part del mónhispànic per celebrar l’arribada del nou any. Doncs bé, des de fapocs anys se sent en algunes localitats del nostre entorn que pre-nem les Uves; això sí, amb morfologia i accent propis del catalàoccidental, per referir-nos a la festa que se celebra a propòsit delcanvi d’any.

I no ens adonarem i en cinc nits més del nou any i alguns as-sistirem a la recepció de Melcior, Gaspar i Baltasar, personatgesnadalencs més coneguts a les nostres comarques com los Reixos,una denominació que tot i estar amenaçada per la denominaciómés general dels tres Reis Mags –segurament per imitació delsReyes Magos del castellà– o el que sembla més nostrat, els Reisd’Orient. Tanmateix, sembla que a les nostres comarques occi-dentals los Reixos presenta una bona salut. I l’undemà, lo dia elsReixos, i ja hauran finalitzat les festes del Nadal de 2014.

En fi, en aquest número de Temps de Franja de desembre vullfer-vos arribar un munt de bons propòsits i desitjos per a les fes-tes i per a l’any que som a punt d’estrenar. I que el nou any sigauna mica més propici per al país i per a la nostra maltractada llen-gua, que no pas el que som a punt de tancar. Ja sabeu: bon Na-dal i feliç any nou!

Nadal: de l’Avent a l’Epifania // Esteve Betrià

U12

El 30 d’octubre morí a Saragossa,víctima d’un càncer de pulmó, l’ar-queòleg i historiador barceloní Vi-cente Baldellou Martínez, que va di-rigir durant 40 anys el Museu Ar-queològic d’Osca. Tot i la tasca ver-tebral de difusió i promoció d’a-questa disciplina que va realitzar enaquesta institució, Baldellou es vaconsiderar sempre un arqueòleg decamp, de brotxa i quadern, sempreal peu de les prospeccions. Al llargd’aquests quaranta anys en actiu vadirigir i va obrir nombroses exca-vacions, la majoria d’elles a la pro-víncia d’Osca, on va protagonitzarimportants troballes com les pintu-res rupestres del riu Vero o el jaci-ment neolític de la Cova de Chaves.

També va impulsar, des del seucàrrec com a responsable del Museud’Osca, la compra de peces perta-nyents a Vil·la Fortunatus que esconsideraven perdudes, com la re-

presentació d’Atis, i un Dofí i l’A-moret que el cavalcava i que ara espoden veure a les seues vitrines.

Ja en les dècades dels 70 i 80, Bal-dellou, que era membre de l’Insti-tut d’Arqueologia i Prehistòria de laUniversitat de Barcelona, va esco-metre l’exploració definitiva de to-tes les coves que vorejaven el riuVero, sovint usant tècniques mun-tanyenques.

Entre les joies descobertes endestaquen les empremtes de mansen negatiu a la cova del Trucho, l’ú-nica que hi ha d’art Art Paleolític ion es van trobar restes d’una es-tructura de llar d’aquest període.

Baldellou va confessar que era ex-cepcional que hi hagués més deseixanta estacions pintades en un ter-ritori geogràfic tan limitat, on co-existeixen els tres tipus d’Art Pre-històric que es coneixen a la Penín-sula Ibèrica. “És com si s’hagués ce-

lebrat una trobada d’artistes vingutsde diferents llocs i s’haguessin posata pintar com a bojos”.

Pel que fa al jaciment del Neolí-tic de la cova de Chaves, va ser pràc-ticament destruït en 2007 durant lesobres de condicionament d’unespistes d’aquella zona.

L’arqueòleg barceloní va ser, amés, autor de nombroses publica-cions. A més de dirigir la revistaBolskan d’arqueologia, de l’Institutd’Estudis Altoaragonesos, va publi-car centenars de llibres, monografies,articles i treballs especialitzats.

VICENT BALDELLOU, EX-DIRECTOR DEL MUSEU ARQUEOLÒGIC D’OSCA

Passió per les excavacions// MÀRIO SASOT

VicentBaldellou

E.S.

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014

PAÏS

OS

CA

TALA

NS

18

Ens ha deixat el Doctor Antoni M. Badia i Margarit. Un savial servei de la llengua i d’un poble, un lingüista de primera lí-nia, reconegut arreu del món de les llengües romàniques. I alservei d’un poble, del poble català, que parla una de les llen-gües romàniques, la seva, la nostra. L’any 1986 va presidir elII Congrés Internacional de la Llengua Catalana, el primer ha-via estat el 1906. El protagonista del Congrés era la llengua ca-talana en tots els àmbits, des de la normalització lingüística, elconcepte emergent d’aquells moments, fins a l’àrea de Mitjansde comunicació i Noves tecnologies... I hi era tothom convo-cat, de Salses a Guardamar; fins i tot l’Aragó, en representa-ció del govern del qual hi intervingué José Bada. De les co-marques de la Franja hi vam assistir un bon grapat de perso-nes, il·lusionades d’allò més perquè eixíem a la foto de la llen-gua catalana, hi érem, se’ns hi comptava.

La distància entre els dos congressos posava en evidència elsgrans canvis de les circumstàncies, d’una societat en bona partanalfabeta, a una societat de la comunicació; avui els canvis sónmés dràstics, en plena globalitat i en l’era digital, i no sabemsi mai caldrà tornar a convocar un tercer Congrés, però és deltot evident que cal endreçar moltes actituds personals icol·lectives per salvar la llengua catalana, la d’aquest racó delmón que tenim la sort de viure.

El meu record de Badia i Margarit se centra en el seu mis-satge de la lleialtat lingüística. Lleialtat, d’acord amb les paraulesque tanquen la Convocatòria del Congrés, signada a Poblet, el30 de juny de 1985: “...un estímul per a la seva normalització

sociològica.”, la gran preocupació, doncs, ja no era salvar els mots,com diu el poeta, aleshores i ara vol dir emprar els mots, usarla llengua sempre, arreu, de manera normal, en tots els àmbits,dignament; lleialment, hi afegeixo, de bracet amb el Dr. Badia.

Penso en un dels arguments més recurrents per defensar la“nostra” llengua, allò d’haver-la après a la falda de la mare...;reconec que té força i tots l’hem esgrimit alguna vegada. És adir, allò que de manera natural hem rebut, convé guardar-hoperquè és de llei natural. I ja m’està bé, però és poc pràctic persalvar la llengua, sobretot quan les condicions de la nostra llen-gua són d’extrema fragilitat i està exposada als depredadorsmés poderosos. No n’hi ha prou, amb la cosa ensucrada de lamare, ens cal més contundència i convicció. Ens cal lleialtat per-sonal i compromís col·lectiu dels qui vivim en el territori; sí, alsPPCC cal l’afecció de tothom a la llengua. Com diu un altreargument, el català, només ens té a nosaltres per defensar-lo,ningú no ho farà per nosaltres; per això l’actualitat del conceptede lleialtat de Badia i Margarit, que ens convoca a fer servirel català amb tothom a casa nostra, amb normalitat, sociolò-gicament.

Lleialtat. Amb humilitat, com una de les tres dotzenes de per-sones que va signar la Declaració de suport al procés per la In-dependència de Catalunya, seguint Badia, entenc que vam ferun acte de lleialtat a la llengua i al país perquè per salvar la co-munitat lingüística tots hi fem falta i si Catalunya, la de més pessociològic, se n’ix del procés que ha engegat, segur que tots elsmés petits de la colla també ens n’eixirem.

Lleialtat: gràcies doctor Badia // Francesc Ricart

NO SOM D’ EIXE MÓN

A principis de novembre es va ferpública una declaració en què unatrentena de ciutadans de les diver-ses comarques de la Franja donavensuport al procés independentistacatalà. Els signants, “en tant quecomponents de la comunitat lin-güística catalana i partícips de la ca-talanitat”, defensen aquesta decla-ració de suport al procés cap a la in-dependència “perquè es produeixinaquells efectes positius també a laFranja”, ja que “el futur de la Fran-ja està lligat al futur de Catalunya”en diversos àmbits: “econòmic, em-presarial, cultural, lingüístic, social,educatiu i sanitari”.

Entre els signants hi ha algunsnoms que els lectors d’aquesta cap-çalera coneixen a bastament. Enconcret, van firmar el documentaquestes 36 persones: Francesc Ri-cart (Baix Cinca), Silveri Gómez(Baix Cinca), Marta Canales (Baix

Ciutadans de la Franja signen un manifestde suport al procés sobiranista català// REDACCIÓ

Cinca), Quim Gibert (Baix Cinca),Carles Barrull (Ribagorça), JosepaVilar (Baix Cinca), Paulí Fontoba(Matarranya), Susanna Barquín(Baix Cinca), Àngel Soro Gallinad(Baix Cinca), Francesc Blanch (Lli-tera), Joaquim Montclús (Matarra-nya), Júlia Laforga (Llitera), Fran-cesc Serés (Baix Cinca), Guillem Ar-nau San Martín (Baix Cinca), JoséMiguel Gràcia (Matarranya), Mai-te Alastruey (Llitera), Mercè Gi-meno (Matarranya), Ricard Solana(Matarranya), Ascensión Riu (Lli-tera), Cèlia Badet (Matarranya),Carles Pascual (Ribagorça), Do-lors Guiral (Baix Cinca), Ramon Pe-dro Roy (Ribagorça), Luís Puchol(Matarranya), Eva Roselló (Ma-tarranya), Manel Riu (Ribagorça),Mir Roy (Ribagorça), Josep GalanPérez (Baix Cinca), Sebastià Agui-lar (Llitera), Josep Mesalles (BaixCinca), Artur Quintana (Matarra-

nya), Aurora Fontoba (Matarranya), JoséRamon Estupiñà (Matarranya), AntonioJoaquín Abàs (Matarranya), Marcel Pena(Llitera) i Josep Maria Moré (Ribagorça).

El text va ser notícia a diversos mitjanscatalans, entre d’altres Catalunya Ràdioo Nació Digital.

Per una altra banda, diversos ciutadansdel País Valencià que formen part de laPlataforma pel Dret a Decidir tambéhan donat suport al procés català a travésd’un comunicat, segons informa el digitalVilaweb.

TEM

PS D

E FR

AN

JAd

igit

al /

n. 1

8 /

des

emb

re 2

014,

OPI

NIÓ

19

El lapaïsme a Soràbia// JÚLIA LLAMBERT

l’article d’Artur Quintana“Els sòrabs, la minoria es-lava d’Alemanya” (Tempsde Franja, 61, desembre2006, p. 19). Els sòrabs,tanmateix, segueixen sen-se ser plenament acceptatspels seus veïns germanò-fons de Lusàcia i de les co-marques pròximes –la res-ta d’Alemanya amb proufeines si sap que existei-xen. Hi ha un antisorabis-me latent que fins ara esmanifestava només ambpintades antisòrabs o es-cridassades i amenacesper parlar la llengua. Dar-rerament l’antisorabismeha pujat de nivell. Bandesorganitzades de joventgermanòfon d’extremadreta es dediquen a atacarels sòrabs, que, evident-ment, només poden iden-tificar en sentir-los parlar. Aquestesaccions antisòrabs han crescut tant,que fins i tot la policia de Lusàcia,que fins ara solia fer els ulls grossosdavant de l’antisorabisme, sembla –llegeixo als diaris– que ara mirarà dereprimir-les fins on podrà. Tant la po-licia, com les altres institucions po-litico-culturals de Lusàcia, no trobenoficialment cap altra justificació del’antisorabisme que el rebuig del’altre, oblidant que les minoriesnacionals danesa i frisona, que tam-bé son ‘l’altre’, no pateixen rebuigper part de la majoria germanòfona,

i fent veure que no saben que l’an-tisorabisme té unes arrels més pro-fundes: els sòrabs són vistos pels ger-manòfons sobretot com a eslaus, i es-lau és sinònim de txec, polonès, rus,‘enemics tradicionals’ dels alemanys;són considerats, ras i curt, una quin-ta columna del paneslavisme –éscom si entre nosaltres hagués sub-sistit fins avui en la ruralia d’una co-marca una minoria arabòfona, mal-grat les persistents i ferotges perse-cucions a què els hauríem sotmesos.Com podem veure: el lapaïsme és atot arreu.

Alemanya, al costat de la majoriade llengua alemanya o germanòfo-na, reconeix oficialment l’existènciade quatre minories nacionals, prò-pies i històriques –per dir-ho enterminologia prelapaïsta–, amb lesllengües i les cultures que aqueixesconformen. Al nord, a la fronteraamb Dinamarca, hi ha les minoriesdaneses i frisones, que parlen lesllengües germàniques respectives. Al’est, a la frontera amb Polònia i Txè-quia, hi viuen els sòrabs, de llenguaeslava. I una mica per tot arreutrobem els gitanos, que parlen ro-mani, llengua indoeuropea com lesde tots els altres alemanys, i la nos-tra mateix. Segons les lleis d’Ale-manya totes aquestes minories na-cionals tenen els mateixos dretsque la majoria nacional germanò-fona. Tanmateix, com bé sabem,una cosa són les lleis i una altra larealitat del dia a dia. Les minoriesdaneses i frisones són prou ben ac-ceptades per la majoria germanò-fona, no debades parlen llengüesgermàniques, llengües de la matei-xa família que l’alemany –encaraque a Espanya, i més encara a l’A-ragó això serveix de ben poc: tots, lle-vat dels bascos, parlem llengües ro-màniques, i tots, bascos inclosos,som profundament discriminats perla majoria hispanòfona. La minorianacional gitana d’Alemanya és, si fano fa, tan mal tractada i discriminadacom la minoria gitana a Espanya. Fi-xem-nos ara, amb més detall en la si-tuació a Soràbia. En el passat remotels sòrabs, que eren potser milions,ocupaven gairebé la meitat orientalde l’actual Alemanya. Actualmentdegut a les conquestes i a la forta im-migració alemanyes, amb la corres-ponent i violenta persecució, hanquedat reduïts a uns 60.000 repartitsper la ruralia de la comarca de Lu-sàcia; les ciutats són quasi únicamentgermanòfones. Només des de des-prés de la Guerra del 1939-1945 sónreconeguts els sòrabs com a mino-ria nacional i frueixen d’una proucorrecta política cultural, amb im-mersió inclosa allà on la transmissióintergeneracional de la llengua fla-queja –per a més informació llegiu

Cartellsbilingüesalemany/sòraba Lusàcia ambla versió sòrabtatxadaFOTO1: UWE SOEDER

FOTO 2: DIE LINKE

FOTO 3:

MITTELDEUTSCHER

RUNDFUNK

1

2

3