Breu història del món

Breu història del món

SinopsisAquesta breu novel·la d'Ernst Hans Gombrich (1909-

2001) pretén relatar la història universal de forma breu i

entenedora. Potser es troba a mig camí entre la novel·la

i l'assaig, però en tot cas seria un assaig ben peculiar.

Originalment titulada Breu història universal per a joves,

la novel·la ens explica els principals fets de la història

universal en un llenguatge senzill i planer, especialment

adequat perquè els joves ens poguem familiaritzar amb

els principals fets de la història universal d'una forma

senzilla i amena. Amb aquestes premisses es podria sospitar a priori d'una

simplificació dels esdeveniments històrics, però s'ha de reconèixer que

Gombrich aconsegueix captar la complexitat de causes i efectes dels principals

conflictes i problemàtiques de la història amb una lucidesa que soprèn per la

claredat de l'estil expositiu. Bàsicament, es tracta de com explicaries la història

universal a un nen; que és el que pretenia fer Gombrich amb aquesta curiosa

obra, dedicada a la seva filla Elsie. Durant el seu desenvolupament els

protagonistes són els principals pobles i civilitzacions i els grans personatges

històrics, tant els grans estadistes com els conqueridors i també els dèspotes i

tirans. Al llarg del seu relat, anem veient com les petites idees i l'esperit

d'innovació i de descoberta van vencent poc a poc els grans imperis de

dogmes i tradicions inamovibles. També hi veurem com prendrà forma el

complex mapa europeu de les edats mitjana i moderna, que més directa o

indirectament ens anirà portant a la situació dels nostres dies. L'últim capítol,

en què Gombrich revisa amb una nova perspectiva certes dades que havia

donat en capítols anteriors, mereix una recomanació especial. Des de la crítica

als grans desastres del segle XX i la reivindicació dels valors il·lustrats, l'autor

acaba el llibre amb una inoblidable crida a la tolerància.

Des de les vicissituds dels primers pobladors de la terra fins a la bomba

Breu historia del món 2

atòmica, passant per les aventures colonials de nombrosos imperis i

conqueridors i el naixement d'una nova mentalitat mercantil i burgesa, des dels

descobriments i invencions més importants per a la cultura humana fins als

desastres i catàstrofes més terribles, Breu història del món ens ofereix un relat

emocionant dels principals fets que han marcat la història de la humanitat.

La senzillesa i la claredat del relat, la forma com Gombrich elucida no sols els

principals esdeveniments de la història de la humanitat, sinó com també fa una

reflexió metahistòrica sobre què és la historiografia i quina importància té la

vivència personal de la història. El llenguatge planer fa el relat entretingut i

proper als nens i joves. Els relats de l'antiguitat són apassionants en la seva

senzillesa, i els de la modernitat i contemporaneitat sorprenen en positiu pel

seu to crític i la seva voluntat de contribuir a un futur millor.

No sé fins a quin punt aquestes qüestions es van modificar a l'última revisió

que en va fer l'autor, perquè l'edició que jo he llegit és la primera que va

aparèixer en català i que encara no havia estat revisada, però en l'últim capítol

es troben a faltar certs esdeveniments, precisament per ser el que més

s'apropa a l'actualitat. Per exemple, es mencionen els grans desastres del

segle XX, però no hi ha cap referència a Gandhi i la independència de l'Índia

per vies pacífiques, que hagués estat un bon contrapunt.


Ernst Gombrich

Ernst Hans Josef Gombrich (30 de març de 1909,

Viena – † 3 de novembre de 2001, Londres) va ser un

historiador d'art austríac, que va passar gran part de la

seva vida al Regne Unit.

Va néixer a Viena (Àustria) en el si d'una acomodada

família jueva que es va convertir a una forma de

protestantisme místic. Com molts intel·lectuals del

moment, era agnòstic, encara que respectava la religió i als creients; de família

de tradició jueva, se sentia vienès; va ser acusat de ser antialemany, però es

va defensar insistint que era antitotalitari, enemic del sistemes de pensament

tancats com el holisme hegelià. Intentava ser un ciutadà del món, a l'hora que

es qualificava a si mateix de jueu austríac.

Va ser educat en l'escola secundària Theresianum de Viena i el 1933 es va

doctorar en Filosofia a la Universitat de Viena. Davant l'arribada al poder dels

nazis, el 1936 es va traslladar a Gran Bretanya, on va ocupar un lloc com

assistent d'investigació al Warburg Institute, creat per Aby Warburg.

Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar com corresponsal de la BBC.

Va treballar a la Universitat de Londres (1956–59) i al Warburg Institute (1959–

76), on va ocupar diferents càrrecs d'investigador abans de convertir-se en el

seu director.

Resum del contingut

1. HI HAVIA UNA VEGADA

Sempre cap enrere i cap enrere. Sempre n’hi ha un altre “hi havia una vegada”.

No ens podem imaginar com s’acaba, arribes a l’antiguitat i a la prehistòria i es

com un forat sense fons. En una època remota en què encara no hi havia

homes, en què les muntanyes no tenien el mateix aspecte d’ara la terra va ser

un un núvol gasos que s’anava comprimint com molts d’altres que ara podem


veure amb el telescopi. Abans el nostre estimat Sol no hi era. ¿Oi que es com

tornar a casa la història?

2. ELS MES GRANS INVENTORS QUE MAI HI HA HAGUT

A Heidelberg van cavar un pou i van trovar un os humà, una mandíbula forta i

prominent i a Neanderatl es va trovar el crani d’un home (que no tenia ben be

un front), així doncs es tracatava de persones que podien pensar menys que

nosaltres i mossegar més fort.

Cal concedir-los que, si bé encara tenien el front prominent, el seu cervell era

poc més petit que el de la majoria d’homes actuals. Els nostres parents més

propers probablement no van aparèixer fins fa trenta mil anys, però aquest

probablement sense noms i sense dates no és pas història!

Les eines més antigues devien ser simples branques o pedres. Però aviat els

homes van tallar les pedres fins a convertir-les en destrals afilades. Com que

totes les eines d’aquell temps eren de pedra, aquella época s’anomena edat de

la pedra. La neu cobria el fons de les vass tot l’any i les grans glaceres

avançaven cap a la plana. Per això podem dir que l’edat de la pedra va tenir

lloc durant les glaciacions (coves). També es van inventar el llenguatge per

poder-se comunicar; la pintura i l’escultura avui dia encara la veiem a les parets

de les coves moltes imatges que van gravar i pintar a la roca. No era per

guarnir-les i prou, sino perquè creien en la màgia (si pintaven animals, aquests

arribarien aviat).

L’època de les glaciacions va durar moltíssim (deu mil anys), però amb el

temps la terra es va anar escalfant; el gel, a l’estiu, s’enretirava a les

muntanyes més altes i els homes avit van aprendre a construir tendes i a

ensinistrar animals salvatges.

Van inventar la manera de coure al fang i aviat van tenir recipients ben bonics,

però en aquella época, el neolític, ja no ìntaven imatges d’animals. No es van

descubrir els metalls, però si que van descobrir que per fer el coure mes dur n’h

i havia prou de barrejar-hi un altre metall molt rar (l’estany) i la barreja que en

surt d’aquests dos es diu bronze “l’edat del bronze”.


3. EL PAÍS VORA EL NIL

3100 aC va regnar a Egipte un rei que es deia Menes. Quan el riu es

desbordava, la terra quedaba xopa i coberta d’un ric llot que la fertilitzava.

Després els cereals hi creixien, els egipcis adoraven el Nil com si fos un Déu.

Gràcies al Nil el país era tan ric que també era molt poderós,

Un faraó era immensament poderós i tot el que manava es complia. Un faraó

que va viure poc va ser Keops, va ordenar que tots els súbdits treballessin en la

construcción de la seva tomba -famosa piràmmide de Keops-, (van treballar

durant trenta anys per al faraó). Els egipcips eren pagans, creien en Osiris, Isis,

Amon, Anubis… Tots creien que els faraons eren fills del déu Sol, per això en la

religió també alguns animals erens sagrats (els gats).

El més important de la religió dels egipcis era la creença que l’ànima dels

homes abandona el cos quan una persona mor, però que d’alguna manera

continua utilitzant el seu cos. Pensaven que l’ànima no li convenia gens que,

després de la mort, s’enterrés el coso n havia viscut. Per això els cossos dels

difunts es conservaven amb molta cura, les mòmies, aquestes encara es

conserven. Però tot aquest rumiar i tot el poder no van servir de res al rei

Keops: la seva pirámide és buida.A les grans estàtues de pedra i a les imatges

pintades amb colors vius, encara hi podem veure que feien els egipcis. Les

pintures eren realistes o naturalistes.

A les tombes dels egipcis benestants es veu l’arribada de legacions

estrangeres que porten tresors. S’escrivien signes sagrats (jeroglífics) que no

eren fàcils d’aprendre. Els antics egipcis ja tenien llibres, no de paper, sinó

d’una cannyís del Nil que en grec s’anomena papir (paper). Escrivien en

llargues tirallongues de papir, que després enrotllaven. S’han conservat una

pila de llibres enrotllats.

Com que els egipcis eren tan savis i poderosos, el seu imperi va durar molt de

temps. Més temps que cap altre imperi fins ara. Només dues vegades en el

transucurs de tot aquest temps la gent es va revoltar contra aquesta severa

monotonía. Es van aixecar contra el faraó, van matar-ne el vigilant i van

arrossegar les mòmies fora de les tombes. En una altra ocasió va ser un faraó

qui va intentar canviar les coses, Akhenaton 1370aC. La fe egípcia li semblava

po creïble “Hi ha un sol déu, el déu Sol”, va ensenyar.


Com que estaba en contra de les coses antigues i a favor de les idees noves,

també va fer pintar les imatges del seu palau d’una manera tota diferent. Però a

la gent tot allò no li agradava, així que poc després de la mort d’aquest faraó,

van tornar als costums antics i a l’art antic.

4. DIUMENGE, DILLUNS…

La semana té set dies. A Mesopotàmia no regnava un sol rei no va ser un

imperi tan durador, i hi van viure pobles diferents i hi van regnar reis diferents.

Des de fa uns quants anys sabem que els sumeris fins i tot s’havien avançat als

egipcis en algún d’aquests àmbits. A les tombes de Mesopotàmia s’hi van

trovar objectes magnífics i sorprenents.

Utilitzaven signes punxeguts que semblaven triangles o cunyes (escritura

cuneiforme). A Mesopotamia no coneixien els llibres de papir. Escrivien sobre

tauletes d’argila tova, que després coïen al foc fins que s’endurien.

Un dels primers reis babilonis va ser el rei Hammurabi 1700aC. Els babilonis

erens seriosos i treballadors , i els assiris també. Però no pintaven imatges tan

variades com els egipcis. Com que eren homes sensat i intel·lingets, es van

adonar que els estel giren al cel d’una forma molt regular. Aviat van descobrir

els estel que aparenment són fixos al firmament i cada nit apareixen al mateix

lloc. Van posar nom a les figures que formen els estels del cel. En aquella

época els homes pensaven que la Terra era plana i el firmament, una mena

d’esfera buida.

Avui dia sabem que són aquests estels els que es mouen amb la terra al voltant

del Sol s’anomenen planetes. Pensaven que els estels eren èssers poderosos i

per això predeien el futur segons la posició dels estels, astrologia.

Els cinc planetes que es coneixien en aquella época son les paraules actuals

que utilitzem per designar els diez de la semana.

5. EL DÉU ÚNIC

Com que el país entre Egipte i Babilònia, primer va ser conquerit i dominat pels

egipcis i després pels babilonis, i els pobles que hi vivien van ser arrossegats

amunt i a avall. Tambñe hi van construir ciutats, però no prou poderoses per

resistir les hordes dels veïns.


Tots els altres pobles resaven a molts déus, pero aquests pastors resaven a un

sol déu, que creien que, els protegia i guiava d’una manera especial. Ell, que

ha creat el cel i la Terra, el Sol i la Lluna, l’aigua i la terra, les plantes i els

animals, i també els homes; aquests eren els jueus.

Un dels descendents d’Abraham d’Ur, va ser Josep, el fill de Jacob. La fam es

va estendre per tot el país i aquest va anar a Egipte a comprar-hi cereals.

Aquest va haver d e treballar per a un faraó per poder conquerir la terra.

Després de varies guerres ho van aconseguir i van fundar un petit regne amb

una capital: Jerusalem. El primer rei d’aquest va ser Saül.

Déu, tal com es va aparèixer als jueus com a primer poble de la història, del

gran Déu únic, era prohibit fer-ne cap imatge. Per això només hi havia una

taules de la llei dels deu manaments.

Després del regnat de Salomó, van haver moltes lluites, i finalment una de les

meitats, el regne d’Israel, va ser conquerida i destruïda pels assirs l’any 772.

Totes aquests desgràcies van convertir el petit poble jueu en un poble realment

pietós. El poble jueu sentía una vegada i una altra que tot aquell sofriment no

era més que un càstig, i que un dia arribaría la felicitat infinita.

6. P.O.T.S.L.L.E.G.I.R

Els fenicis, preferien fer les conquestes d’una altra manera. S’ndinsaven en el

mar cap a costes estrangeres i hi fundaven cases de comerç. Amb els pobles

menys cultes que hi vivien, hi intercanviaven pells i pedres precioses per eines,

recipients i teles de colors. Eren mercaders de renom mundial i van participar

en la construcció del temple de Salomó a Jerusalem. Els fenicis eren ben

rebuts a tot arreu, al que avui coneixem per Àfrica, a l’actual Espanya i al sud

del que ara es Itàlia, perque hi portaven coses boniques.

7. ELS HEROIS I LES SEVES ARMES

El poeta Homer, va descorbir que tot allò va passar de veritat. Clar que els

herois concrets esmenten els poemes no van existir. Schliemann va dir que

tothom es va riure, pero ell no es va deixar intimidar. Va estalviar durant molts

anys i finalment va viatjar a Grècia. Va contractar obrers i va excavar a totes les

ciutats que esmenta Homer. A Micenes va trobar Troia que la va desenterrar i

lalvors es va saber que en realitat la va destruir un incendi. No es va saber


quan va ser destruída, fins que es va trobar un anell a Micenes que no era

d’allà.

8. UN LLUITA DESIGUAL

Hi viva des de feia molt de temps un poble primitiu. La seva religió era molt

bonica i creien que estaven en lluita contra les tenebres (perses). Van estar

segles i segles sota el domini dels assiris i després dels babilonis. Cir, volia

posar fi al sotmetiment del seu poble. Va convertir-se en señor d’un gran regne,

i el primer que va fer va ser deixar en llibertat tots els pobles que els babilonis

tenien captius. Els jueus van tornar a Jerusalem i aquell imperi es va dirigir a

Egipte.

L’època del reo Darios, va fer construir camins perquè les seves ordres es

duguessin immediatament a qualsevol punt de l’imperi,

Els grecs no estaven acostumats a pertànyer a un gran imperi i a oberi un

dirigent. No van voler que els manessin ni pagar tributs al rei eprsa, de

maneraque es van rebel·lar i van fer fora els emissaris perses. Dariso va

conquerir de seguida les ciutats jòniques de l’Àsia Menor i va aparellar una

gran fota amb la intenció de destuir Atenes i conquerir Grècia.

Llavors eva enviar el seu gendre cap a Atenes amb una nova gran flota, que va

conquerir moltes illes que li venien de camí i va destruir moltes ciutats.,

finalment van arribar a Marató (Atenes) uns setanta mil homes. Els Atenencs es

van situar en fileres i van atacar els perses, i van guanyar. Van morir molts

perses i els que van sobreviure van tocar el dos amb les flotacions.

S’havia adonat que els vaixells perses no se n’havien anat de debò sinó que

s’havien dirigit a Atenes, on en aquells moments no quedaba ni un soldat i seria

molt fàcil de saquejar. Per sort era mes llarg per mar que per terra. Milcíades

(cabdill de Maratço) van enviar un missatger que havia de córrer tan de pressa

com pogués per advertir els atenencs. Va ser la famosa correguda de Marató,

amb prou feines va poder comunicar el seu missatge i va morir tot seguit.

Milcaídes quan van arribar al port d’Atenes veien a l’horitzó la flota persa, els

perses van donar la volta l’any 490 aC per no perdre més part de l’exercit.

Xerxes els successor de Darios volia vengarse de la derrota de Marató i va

reunir un exercit entre tots els pobles súbdits de Pèrsia, Esgipte, Babilònia i

Àsia menor. Aquesta vegada Xerxes va marxar amb el seu exercit i va intentar


creuar el pont sobre l’estret d’Istanbul, pero la maregassa eran tan forta que el

pont no va aguantar.

Una part d’aquell exèrcit enorme va haver de tornar a embarcar per fer cap a

Grècia per mar, i una altra part va marxar per terra. Els perses van exigir als

espartans que els lliuressin armes, pero haurien de lluitar. Malgrat això un

traïdor greca v ensenyar als perses un sender dalt de la muntanya, de manera

que l’exèrcit espartà va ser derrotat i empresonat.

Temístocles, un home força astut i clarivident deiaq ue atenes havia de tenir

una flota si és a la lalrga volia oposar resistència als perses. I aquella flota es

va construir-

Temístocles va evacuar tota la población d’Atenes i la flota atenenca es va

situar a davanat de l’illa. Els perses al trobarla abandonada la van incendiar.

Els aliats atenencs es va acovardir i Temístocles va demostrar lo valent i astut

que era. L’endemà va atar i va perdre a causa de que els vaixells dels grecs

eren més petits. Peroò aquetss van lluitar per la seva llibertat i amb la confiança

que els havia donat la victoria de Marató de feia deu anys. Xerxes va haver de

veure com les petites barques de rems grecs s’actsaven i enfonsaven les

pesants galeres.

9. DEU CIUTATS PETITES EN UN REGNE PETIT

Grècia era una península petita i pertanyia a tribus diferents. Aquestes tribus de

parentiu tan proper no es suportaven. Grècia no tenia cap rei comú ni cap

administración comuna.

Hi havia dues coses que unien els grec: la religió i els esports. Cada cuatre

anys se celebravem em honor del déu pare, Zeus, grans competicions al seu

santuari.

Esparta i Atenes eren les ciutats més importants. Els espartans no devien

pensar mésque a ser forts i hàbils en la lluita. Els atenencs també s’afanyaven

no pas a tenir una vida fàcil i cómoda, sinó a tenir una vida amb sentit, una vida

que, en morir, deixés alguna cosa, sobretot descendents.

A Atenes no hi havia auqella pressió. També hi havia governat la noblesa pero

un noble savi va dir que eren els ciutadans de la ciutat qui havien de decidir

sempre les qüestions. Aquesta mena de constitució va generar lla democracia.

Hi havia diferpencies, segons la fortuna de cadascú. En grec, ciutat es diu polis,


i d’aquí ve el mot política. Durant un temps alguns aristòcrates que s’havien

guanyat l’estimació del poble van prendre el poder de la ciutat (tirans).

Pèricles va governar l’estat practicament sol. Lo més important per a ell era que

Atenes continués dominant el mar i per això va aconsguir ciutats jòniques -amb

això els atenencs es van fer rics-.

10.L’IL·LUMINAT I LA SEVA TERRA

Anem a la Xina i a l’Índia. El 2500 aC a la vall d’Indus hi havia una ciutat

(Muan-jo Daro) que va ser descoberta l’any 1920. Més tard hi van emigrar

pobles que actualmente encara viuen a l’ÍNdia i al Paquistan. Parlaven una

llengua temperada amb la dels perses i els grecs i atmbé amb la dels romans i

els germànics.

Es mantingueren estrictament separats de la población autóctona. Aquesta

separació es va convertir en una estructura social que encara es manté avui

dia, sistema de les castes, Uns eren guerres i altres artesans i pagesos.

La casta més elvada era la dels sacerdots, els bramans. Estaven damunts dels

guerrers.

També hi havia una petita part de la población que no podía pertanyer a cap

casta (pàries) que feien les feines més brutes i desagradables. Es deia que

tocar-los ja embmrutava. Per això els deien els intocables

No eren un poble cruel sino que eren seriosos i profuns. Reflexionaven sobre

els seus nombrosos déus i sobra Brahma, el déu suprem. Sentien com tota a

vida a la naturalesa i que Déu és per tot el món.

Els sacerdots hindús van idear una manera curiosa de sentir plenament

aquesta gran unitat. D’aquests homes sants, penitents i ermitants estaba

Gautama, a qui després van anomenar l’I·luminat, el Buda, que va crèixer amb

tota l’esplendor i la riques a de l’Orient.

Durant sis anys va viure com a aermità i penitent, va reflexionar més

profundament que tots els altres i va mortificar més que ningú. Però tots

aquests anys no va aconseguir trobar la pau interior. Els altres ermitans, el van

menysprear molt, però no es va deixar convencer. Per això es va convertir en

l’Il·luminat, el Buda, i se’n va anar a anunciar a tots els homes el seu gran

descobriment interior.


Les perones, que lloaven Buda, van fundar un ordre de monjos o monges que

avui dia encara en molts països encara existeix.

Gautama va passar sis anys pensant en la gran il·luminació, la superació del

sofriment. És a dir que buda va ensenyar que qui no desitja res, no està mai

trist. Va ensenyar que, amb anys de treball, poden aconseguir no desitjar res

més que el que vols desitjar, i ser amo dels teus desigs.

Aquesta va ser la il·luminació de Buda sota la Figuera. Aquest camí l’anomenva

el camí del mig perquè porta a la salvació vertible.

11.UN GRAN MESTRE D’UN GRAN POBLE

La Xina era com qui diu a la fi del món. És cert que els xinesos van haver de

portar trena durant gairebé tres-cents anys, fins al 1912, i va ser pels delicats

objectes de porcellana i ivori. A xina governava l’emperador de la Xina, que es

proclamava fill del cel. Xina era un imperi immens i antiquíssim, ja aleshores

tenia milions d’habitants, de pagesos que plantaven arròs i cereals.

Sobre d’aquestes persones regnava un reo, però per sota d’aquest encara hi

havia prínceps. Aquests van esdevenir tan poderosos que el rei ja no els podía

manar i es barallaven. L’any 221aC quedaba Ch’ Shi Huang Ti (primer

emperador de la Xina, que era el fill del cel).

L’escriptura xinesa funciona d’una altra manera. No és gaire complicat, el que

passa és que no s’escriuen paraules, sinó coses. Per a cada cosa t’has

d’aprendre un signe diferent (n’hi ha quaranta).

A la Xina va haver un gran home que va intentar fer felices les persones amb el

seu ensenyament, que gràcies a la seva doctrina, el gran poble xinès va

conviure durant segles amb més pau i tranquil·litat que cap altre poble al món,

Confuci (Kong fuci). El camí que va proposar contenia molta saviesa. Confuci

tenia molta bona opinió dels homes i per a ell la famíla era el més important del

món, a això anomenava arrels de la humanitat.

Confuci va ensenyar més que obvietats. Gràcies a la seva doctrina el gran

imperi dividit en un munt de províncies no va acabar per descompondre’s. A la

mateixa época hi havia un savi que es deia Lao Zi, que nosaltres coneixem

com a Lao Tse. Va marxar a les muntanyes per fer-se ermita i va escriure les

seves idees abans d’abandonar els homes.


Lao Tse pensa que l’únic que es pot fer és estar ben tranquil interiorment, no

mirar ni escoltar l’entorn, no desitjar ni opinar res. Sense voluntat ni intenció

arriba el Tao, que il·lumina el cel i porta la primavera.

12.LA GRAN AVENTURA

L’any 420 aC va començar una llarga i aferrissada guerra entre Atenes i

Esparta, la guerra del Peloponès. Els espartans van assetjar Atenes i van

devastar terriblement la regió. Els atenencs van assetjar el sud d’Itàlia, Sicília i

Siracusa. A Atenes hi va haver una greu epidèrmia durant la qual Pèricles va

morir i, Atenes va perdre la guerra. Al final tot el país estava esgotat de tanta

lluita i una petita tribu de Delfos va acabar ocupant i saquejant el santuari de

l’oracle d’Apol·lo.

En auqesta confusió s’hi van barrejar els macedonis, que eren parents dels

grecs, homes rudes moltes destres en la lluita i amb un rei molt intel·ligent,

Filip, que paralva grec i coneixia els costums i la cultura grecs. A Atenes hi

havia un polític i famós orador que clamava contra els plans del rei Filip

(filípiques), era l’orador de Demòstenes.

El rei Filip i els macedonis van vèncer els mateixos grecs, poc més de cent

anys enrere, s’havien defensat de les hordes perses. L’any 388aC el rei filip no

tenia la intenció de saquejar Grècia, volia formar un gran exèrcit i marxar cap a

la conquesta Persa ja que ja no era tan impossible. Els reis perses havien

deixat de controlar en personta tot el país. El rei Filip en van assassinar abans

d’acabar els preparatius de la guerra.

El seu fill, que va heretar tot Grècia es deia Alexandre i va reunir-se amb tots

els dirigents grecs a la ciutat de Corint per tractar amb ells de la guerra de

Pèrsia. No era tan sols guerrer valent i ambiciós, sinó un home molt bell, de

cabells llargs i arrissats. Havia tingut de mestre el folòsof grec Aristòtil, el qual

seria el mestre de tots els homes al llarg de dos-cents anys. El que deien els

escrits d’Aristòtil havia de ser per força, va escriure sobre el pensament

correcte (lógica) i sobre actuar correctament (ética).

Quan Alexandre va reunir-se a Corint amb els dirigent grecs, tots el van omplir

d’atencions. Mens un filòsof anomenat Diògenes que el seu pensament

s’assemblava al de Buda. El que es posseeix i el que es necesita no fan sinó

destorbar la reflexió i el benestar.


L’exèrcit grec va estar entusiasmat amb el seu rei com els macedonis i volien

lluitar per a ell. Primer es va dirigir amb els seu exèrcit cap a l’Àsia Menir, allí va

sortir el primer exèrcit persa, era més gran que el seu i aquests van ser

foragiats de seguida.

La història del nus gordià va succeir a la conquerida Àsia Menor: en un temple

hi havia un carro vell amb la llança ben lligada amb una corda plena de nusos.

Qui desfés els nusos de la corda dominaría el món sencer. Alexandre no va

perdre gaire estona intentant desligar auqells nusos, i va agafar l’espasa i va

tallar la corda (amb l’espasa conqueriré el món i faré cumplir l’antiga profecía).

Alexandre no volia tenir les províncies perses de Fenícia i Egipte a l’esquena

abans de sotmetre-les. Mentre anva cap allà, els perses van intentar aturar-lo a

prop d’una ciutat anomenada Isso. Alexandre els va vèncer i va saquejar les

magnífiques tendes del rei persa l’any 333.

Fenícia no va ser fàcil de conquistar. Va haver d’assetjar la ciutat de Tir durant

set mesos, i després la va destruir amb crueltat. Els egipcis estaven contents

d’alliberar-se dels perses. Alexandre va creuar el desert fins a un temple del fill

del Sol i va obligar els sacerdots a proclamar-lo faraó. Abans de deixar Egipte,

va fundar Alexandria i va ser durant molt de temps de les ciutats més riques i

poderosos del món.

El rei persa havia reunit un ecèrcit immens i esperaba Alexandre a Gauamela.

Abans, va enviar un missatger a Alexandre que li oferia la meitat del seu imperi

com a regal i la seva filla com a esposa si es donava per satisfet, peró aquest

preferia dominar el món sencer que no pas la meitat. Va vèncer el darrer i més

gran exèrcit persa. El rei persa va fugir a les muntanyes, on va ser assassinat.

Alexandre tenia Grècia, Egipte, Fenícia amb Palestina, Babilònia, Assíria, l’Àsia

Menor i Pèrsia; i va intentar instaurar un nou ordre de manera que els seus

decrets realment arribaven del Nil fins a l’interior de l’actual Sibèria.

Volia dominar països nous i l’any 327 va creuar els ports de les muntanyes

inexplorades que conduïen a la vall d’Indus. Els hindús no s’hi van sotmetre

pas voluntàriament. Alexandre, doncs, ver assetjat i conquerir cada ciutat, que

els guerrers hindús de la cesta dels guerrers defensaven coratjosament.

El rei hindú Poros l’esperava en un afluent de l’Indus amb un gran exèrcit

d’elefants i soldats. Alexandre va vèncer aquell exèrcit immens i va retornar a

Poros. Va voler continuar cap a l’est, als pobles de la vall del Ganges. Els seus


soldats no el volien seguir, s’hi va encarrapar durant tres diez sense sortir de la

seva tenda i finalment, els soldats van ser més forts i va haver de tornar enrere.

No van tornar pel mateix camí perquè aquells territoris ja estaven conquerits ja

que Alexandre volia veure coses noves i conquerir noves terres.

Un dia van conquerir una fortalesa, Alexandre al capdavant de tots, i aquest va

quedar tot sol dalt de la muralla.Va saltar cap a dins de la ciutat i finalment el

van ferir amb una fletxa.

13.DE NOVES GUERRES I NOUS GUERRERS

A Alexandre el que hi havia a l’oest de Grècia no l’atreia colònies fenícies i

gregues i algunes penínsules boscoses, iTÀLIA. Roma era una diminuta ciutat

emmurallada, i els habitants eren un poble orgullos. La seva història comença

amb els anitcs troians, un troìa fugitiu, Enees, havia arribat a iTÀLIA. Els seus

descendents eren els bessons Ròmul i Rem. Ròmul, diu la llegenda, va fundar

Roma l’any 753 aC. El setè i darrer rei, Tarquini l’Orgullós assassinat per un

aristócrata, Brutus. Des d’aleshores van regnar els patricis “pares de la ciutat”

Els alts funcionaris romans es deien cònsols n’hi havia dos al mateix temps, i

exercien el càrrec durant un sol any. Hi havia altres habitants que no tenien

antecesors famosos. Un plebeu no es podía casar amb una patrícia, i no podi

aarribar a ser cònsol. En una guerra duríssima els plebeus van aconseguir tenir

l’estat romà els amteixos drets que els patricis. La fi d’aquella guerra llarga va

tenir a l’època d’Alexandre el Gran. Els romans no tenien un pensament tan

ràpid i enginyós com els atenencs. Però quan es proposaven una cosa, la

portaven a terme encara que tardessin dos-cents anys. L’any 390aC els gals va

perdre i cremar la ciutat. La van tornar a construir, la van emmurallar de nou i a

poc a poc van sotmetre les petites ciutats veïnes.

En l’època d’Alexandre el Gran van començar a conquerir seriosament tota la

península. Com que Roma s’havia convertit en una ciutat poderosa, altres

ciutats italianes s’hi van aliar. Quan els aliats defensaven un altre punt de vista i

no els seguien, els feien la guerra. Les companyies romanes, legions, solien

vèncer. Una ciutat del sud d’Itàlia va demanar ajuda contra els romans a un

príncep i cabdill grec, Pirros, que els va atacar amb elefants, i van vèncer les

legions.


Pirros va abandonar Itàlia, i els romans van dominar tot el sud de la península.

Volien sotmetre l’illa de Sicília però hi havia colònies gregues, tot i que

pertanyia als fenicis. Cartago era una ciutat nord-africanes i era davant mateix

de Sicília, era la ciutat més rica i poderosa de la zona. El seus habitants eren

fenicis, I a Roma els anomenaven punis.

Van ser els primers contrincants de debò dels romans. Al principi Sicília, van

guanyar, perquè els romans no tenien vaixells. Els romans van gastar tots els

seu diners en vaixells, i amb la nova flota van vèncer els cartaginesos l’any 241

aC (principi de la guerra entre totes les ciutats). Els cartaginesos volien

conquistar Hispània perque hi havia tribus primitives. Però els romans no ho

volien permetre. Els cartaginesoss tenien a Hispània Anníbal qui volia vèncer

l’enemic i odiaven els romans que volien governar la seva ciutat, i va decidir

que ja n’hi havia prou. Va travessar tot França amb un gran exèrcit i finalment

van arribar als Alps. Els romans li van fer front, i ell va derrotar l’exèrcit en una

sangonosa batalla. Un segon exèrcit romà va atacar de nit, i Anníbal es va

salvar.

Els romans tenien un general molt llest, Quint Fabi Màxim, que no volia atacar

Anníbal, deia que aviat perdria la paciència i faria una ximpleria. Els romans

van burlar.se de Quint Fabi Màxim, cunctator, i van atacar Anníbal a Cannas.

Van sofrir una desfeta terrible l’any 217aC. Els romans no el van tornar a atacar

directament, però van fer allistar tothom a l’exèrcit. Van lluitar contra els

cartaginesos a Síciilia i a Espanya, i allà on Anníbal no era el seu contrincant,

vencien sempre.

Anníbal, després de catorze anys va deixar Itàlia i tornar cap a l’Àfrica. Els

romans, amb general Escipió, assatjaven Cartago. I Anníbal va perdre aquesta

batalla i l’any 202aC els romans van conquerir Cartago. Anníbal va haver de

fugir i mñes tard es va enverinar ell mateix perquè els romans no

l’empresonessim. Amb aquella victoria, Roma també van conquerir Grècia, que

estava sota el domini macedoni.

Roma tmabé es va estendre cap al país dels gals, van conquerir el nord d’Itàlia.

Diuen que un patrici, Cató, a cada sessió del senat romà exclamava: “D’altra

banda, proposo destruir Cartago”. Finalment, els romans ho van fer. Els

cartaginesos es van defensar, i finalment gairebé tots els punis eren morts o

presoners i van destruir les cases i hi van sembrar sal, perquè mai més hi


creixés res l’any 146aC. Va representar la fi de la ciutat d’Anníbal i Roma va ser

la ciutat més poderosa d’aquella època.

14.UN ENEMIC DE LA HISTÒRIA

El 220aC hi havia un emperador que no podía sofrir la història (CH’in Shi

Huang Ti). L’any 213aC va ordenar cremar tots els llibres d’història i totes les

notícies i informacions del passat. Només pensaba permetre llibres sobre

agricutura i altres temes útils. Va instal·lar un nou ordre. Va expulsar els altres

prínceps i va fer una nova divisió de l’enorme imperi.Perquè la Xina havia de

ser obra seva. Va fer construir carreteres i va començar una obra extraordinàra:

la muralla xinesa. Va fer construir per protegir la Xina i els seus nombrosíssims

habitants, treballadors i pacífics, ciutadns i pagesos, dels pobles primaris de

l’estepa, de les incursions dels genets guerrers que poblaven les immenses

planes de l’interior de l’Àsia. La muralla havia de mantener lluny de l’imperi ha

estat depeus durant segles i segles.

CH’in Shi Huan Ti no va governar gaire temps, era la familia han, que va

conservar les coses bones que l’emperador CH’in Shi Huang Ti havia instaurat.

Xina va continuar sent un imperi sòlid i unitari. No importava gens que es

tingués un origen distingit o humil. Qui apropava amb nota els exàmens es

convertia en funcionari, així que la crema de llibres de CH’in Shi Huang Ti no va

servir de res, i si te n’havies alegrat ha estat en va.

15.ELS SOBIRANS DEL MÓN OCCIDENTAL

Els romans dels països conquerits , volien convertir-los en províncies romanes.

Encara que fosin fenicis, jueus o grecs. Havien de pagar impostos altíssims i

enviar a Roma tant cereal com fos posible.

Si ho feien, els deixaven més o menys en pau. Podien conservar la seva religió

i parlar la seva propia llengua. Els romans també els aportaven coses bones,

construíen carreteres. Qui Manaven sempre eren els romans natius tot i que en

cada década conquerien un nou territorio al nord, al sud i a l’est, el que més

agradava era la lluita. A baix, a la ciutat mataven els cabdills dels enemics

vençuts.


Cap a a l’any 130aC després de la destrucció de Cartago els germans Grac

van intentar atraure gent pobra i morta de gana i instal·lar-la a l’Àfrica a fer de

pagès. Aquests germans van ser assasinats en el decurs de lluites polítiques.

La massa de gent sempre estava disposada a fer qualsevol cosa per cereals i

festes boniques (que als romans agradaban tant). Els presoners havein de

combatre entre ells i això els excitava. Dos enemics van ser Mari i Sul·la. Mari

havia lluitat a l’Àfrica i més tard va alliberar l’imperi Romà d’un perill terrible.

Mari va ser l’home més lloat a Roma.

Entretant Sul·la havia continuat a l’Àfrica i també havia sortit vencedor. Llavors

van lluitar entre ells. Mari va fer assassinar el amics de Sul·la, i aquest va

redactar llistes de romans que donaven suport a Mari i els va fer matar. Va

regalar els béns a l’estat. Va regnar amb els seus soldats l’any 79aC.

Qui comprava un esclau n’era l’amo. Podia fer-ne el que volgués ja que els

esclaus no tenien cap dret. Alguns els venien perquè lluitessin amb animals

salvatges, gladiadors. Un esclau, Espàrtac, els va cridar a combatre i molts

esclaus de les finques rurals se li van unir i els romans amb prou feines van

aconseguir vencer. Però van venjar-se l’any 71 aC.

Un general molt esimat pel poble va ser Gai Juli Cèsar. Actuava ràpidament, es

a dir: veni vidi, vici. Va conquerir França (Gal·lia), i va lluitar contra els suïssos

(helvecis) entre el 58 i el 51aC, contra els gals i contra els germànics.

Aviat la población es va acostumar a parlar llatí. Les llengües de la majoria dels

pobles de la llengua dels romans s’anomena llengües romàniques. Cèsar va

lluitar contra els altres generals amb qui s’havia aliat abans, i els va vencer. Va

refer el calendari i va posar el seu nom a un mes de l’any.

En aquells moments Cèsar era l’home més poderós del món, pero podría ahver

sigut era el rei de l’Imperi sino hagués sigut que el seu millor amic: Brutus i

alguns romans gelosos no volien que governés i van decidir assassinar-lo ‘any

44aC.

Cèsar Octavià August va aconseguir l’any 31aC, regnar tot sol l’imperi (primer

emperador romà). Van posar a un altre mes el nom d’August. No era tan

extraordinari, però si que era just i assenyat. No era un home de guerra i no el

preocupaven només les festes populars i tenia sensibilitat per les estàtues i els

poemes; i va fer imitar les obres mestres dels grecs.


16.LA BONA NOVA

August va gobernar de l’any 31aC fins el 14dC. Jerusalem va néixer en la seva

época, Palestina (provincia romana). La seva doctrina era que el que li

importava no é spas la justicia sinó el perdó.

Jesús no va passar gaire temps recorrent el país, el van acusar de diverses

culpes, fins i tot de voler-se convertir en el rei dels jueus. Ponç Pilar el va

condemnar a morir a la creu (pitjor humiliació). L’apòstol Pau, predicava la

primera carta als corintis, predicava que alguna cosa nova havia arribat al món:

bona nova de la compassió de Déu pare.

Els romans van alterar-se i trenta anys desrpés de la mort de Crist va governar

l’imperi Romà: Neró, un home terriblement malvat i un home sense decència ni

fermesa. Va fer assassinar la seva propia mare, la seva esposa i el seu mestre,

i molts més parents i amics. Tenia por que l’assassinessin, perquè també era

covard.

A Roma hi va esclatar un incendi, i Neró estava al seu balcó de palau cantant

una cancó que es va inventar sobre l’incendi de Troia. El poble no l’havia odiant

tant i es va enfurismar. Es mostraba cruel amb els amics propers i es va córrer

la veu que Neró havia incendiat la ciutat (no se sap si es veritat o no), i es va

buscar un boc expiatori i el va trobar en els cristians. Aviat va córrer la veu a

Roma que els cristians volien la fi del món i que odiaven els homes.Neró els va

fer detenir i els va executar amb gran crueltat. Els cristians peregrinaven fins a

les seves tombes i hi resaven, es trobaven d’amagat a les tombes (passadissos

i cambres subterrànies als afores de la ciutat).

Es trobaven per comentar la doctrina de Crist, prenien la comunió i es donaven

coratge quan amenaçava una nova persecució. Malgrat les persecucions,

durant el segle cada cop van ser més a tot l’imperi els que creien en la bona

nova, disposats a patir el que Crist havia patit.

Als jueus no els van anar pas millor les coses, volien ser lliures d’una vegada.

Jerusalem assetjada durant dos anys per Tit, fill de l’empereador regnant

Vespasià. Qui fugia era crucificat pels romans a les portes de la ciutat. Els

romans hi van entrar l’any 70dC. Tit havia ordenat respectar el temple del Déu

únic, però els soldats el van saquejar i hi van calar foc.

Jerusalem va ser destruïda i els jueus van fugir en totes direccions.


17.COM ES VIVIA A L’IMPERI I A LES SEVES FRONTERES

Qui no era cristià ni jueu ni parent proper de l’emperador podía viure a l’imperi

Romà tranquil·lament i agradable. A Roma hi havia barris de cases de lloguer

mal construídes on vivía la gent pobra, les cases de propietat i les vil·les

romanes estaven guarnides.

Tot romà ric tenia casa de camp propia, prop del mar i amb molts esclaus. Les

vil·les dels rics també tenien camps d’esports i cellers plens del millor vi. Les

termes eren instal·lacions on arribava l’aigua per conduccions que venien de

les muntanyes llunyanes, bays calents i els banys freds, per als banys de vapor

i per als exercicis gimnàstics.

Els teatres eren més grans i impressionants (Colosseu), hi cabien cinquanta mil

espectadors. Allí tenien lloc lluites de gladiadors i les execucions d’animals; els

cristians van morir en teatres com aquests. A la llotja principal, hi seia

l’emperador. Els emperadors estaven prou ocupats a mantenir la pau a l’imperi,

perquè a prop de totes les fronteres hi havia pobles més primaris i guerres que

pretenien saquejar les riques províncies romanes. Els germànics (bàrbars),

eren homes alts i forts que feien por als romans per les seves dimensions;

vivien en poblets de fusta dispersos.

Aquests van atacar i destruir completament un exèrcit romà que avançava cap

a Alemanya per la selva de Teutoburg. Durant el primer segle després de Crist

van construir el limes, una muralla a la frontera que anava del Rin al Danubi.

Va haver també homes magnífics, com l’emperador Trajà, que va néixer

cinquanta anys després de Crist.

En aquella época aquest territori (Hongria i Romania); Dàcia -no es va dir

Romania fins convertir-se en provincia romana i els habitants van començar a

parlar llatí-.

Els emperadors que van succeir Trajà van haver d’afanyar-se a defensar les

fronteres de l’imperi. Marc Aureli va regnar entre el 161 i el 180dC sempre era a

Viena. Era un home dolç i tranquil, aficionat a llegar i escriure: filòsof.

No es va poder pas retirar als boscos a reflexionar. Va haver de combatre i

diuen que els romans van portar lleons fins al Danubi. Però els germànics mai

no havien vist lleons i no en van tenir por i els van matar. En aquesta campanya

Marc Aureli va morir a Vindabona l’any 180dC.


Els emperadors successius van estar cada cop més a les fronteres i menys a

Roma. Molts ni tan sols no eren romans, perquè una petita part de les legions

estava formada per romans. Les granges es van convertir en finques dels rics

on treballaven esclaus estrangers. L’any 200dC va haver un batibull terrible i

moltíssima miseria. A l’imperi Romà hi havia esclaus o tropes estrangeres que

no s’entenien les unes amb les altres. Els pagesos ja no podien pagar els

impostos i es van rebel·lar, aquests van trobar el consol en la doctrina de la

bona nova, l’evangeli.

Dioclecià va pujar al tron l’any 248dC va intentar reconstruir l’imperi en

decadència i va introduir-hi un vistós cerimonial i va vestir tots els cortesans i

funcionaris amb robes brodades; va perseguir insistenment els cristians per tot

el país (última persecució i la més violenta).

El seu successor Constantí va vencer la batalla del 313 i va declarar que el

cristianisme ja no seria perseguit. No va governar des de Roma, així que va

triar Bizani, vora el Mar Negre, per establir-hi la cort (Constrantinoble, l’actual

Istanbul).

A partir de l’any 395dC va haver dos estats. L’imperi Romà d’Occident, es

parlava llatí; i l’Imperi Romà D’orient, es parlava grec. Des del 380 el

cristianisme va ser la religió oficial de tots els estats , així que els creients es

trobaven en esglésies majestuoses i les legions portaven com a símbol de

guerra la creu.

18.LA TEMPESTA

Va esclatar la tempesta que va destruir l’imperi Romà, eren les migracions dels

germànics cap a la frontera dels cimbres i els teutons, guerres de Cèsar, Trajà,

Marc Aureli i moltes altres per evitar que envaïssin l’imperi.

Aleshores va esclatar la tempesta, com que les hordes de genets asiàtics de

l’estepa no havien pogut saquejar la Xina, s’havien dirigit cap a l’oest. Eren els

huns, homes petits i grcs d’ulls oblics i cicatrius horribles a la cara; erene

homes que gairebé mai no baixaven dels cavalls petits i veloços. Atacaven al

galop, llançant udols esgarrifosos i disparant un núvol de fletxes sobre l’enemic.

Eren el poble més ágil i astut i sanguinari que s’hagués vist mai.

Els visigots va voler trobar aixopluc dins l’imperi Romà, van ser acceptats però

aviat arribà una época de fam. Van marxar cap a Atenes i la van saquejar;


després van fer cap a Constantinoble. El 410dC el rei Alaric, van avançar cap a

Itàlia, van conquerir Romai, quan va morir, van anar cao al nord, de primer cap

a la Gàl·lia i després més amunt, cap a la península Ibèrica, on es van quedar a

Itàlia i, per Sicília, es van dirigir a l’Àfrica, on van fundar a l’antiga Cartago.

Els ostrogots s’havien assentat a l’imperi Romà d’Orient. L’any 493dC doncs,

els ostrogots, sota comandament del gran Teodoric, van avançar cap a Itàlia a

través dels Alps i van conquerir ràidament aquell pobre país arrasat. Com a

capital va escollir Ravenna, una ciutat portuària al nord d’Itàlia. Els ostrogots

van poder fundar a Itàlia un imperi poderós i florent.

En aquella época vivía a Constantinoble l’any 527 Justinià amb la seva ambició

era recompondre novament tot l’antic imperi Romà sota el seu domini. Aquest

va fer construir a Constantinoble una església enorme, Santa Sofia, i va fer

aplegar les lleis dels antics romans amb tots els comentaris que hi havia fet els

erudits i els estudiosos del dret Corpus iuris civilis Justiniani.

Així doncs, Justinià després de la mort de Teodoric va intentar expulsar els gots

d’Itàlia i conquerir el país.

19.COMENÇA LA NIT ESTELADA

La fosca edat mitjana, va ser després de la caiguda de l’imperi Romà, ben poca

gent sabia llegar i escriure. Les cases eren petites i fosques, camins i

carreteres que els romans havien construït es van fer malbé i les ciutats i els

campaments romans es van convertir en ruïnes on va créixer l’herba. Le lleis

romanes es van oblidar.

Tots els homes han rebut la seva ànima de Déu, moltes persones volien viure

d’acord amb la voluntat divina, i no es volien quedar entre el batibull de gent a

les ciutats, van marxar cap al desert o llocs deshabitats o rurals, a resar i fer

penitencia (monjos) –havien après aquesta doctrina dels hingus-.

A Occident, a Itàlia, va viure un monjo (Benet) i creía que la simple penitència

no s’esqueia a la doctrina de Crist. També calia fer coses bones i el seu lema

va ser: prega i treballa. Amb altres monjos va fundar un grup que s’anomenen

ordres, l’ordre dels benedictins.

Quan un home era investit monjo, no s’havia de limitar a resar al monestir calia

saber fer alguna cosa o tenir coneixements. Van reunir tots els pergamins

antics que van trobar per estudiar-los, i els van copiar per fer-ne difusió.


D’aquests monestirs no n’hi havia solament a Itàlia. Als monjos els interessava

molt construir monestirs en terres salvatges i llunyanes. Sobretot a Irlanda i

Anglaterra es van construir molts monestirs. Des d’Irlanda i Anglaterra els

monjos marxaven a predicar als regnes dels gals i els germànics. Els

germànics no eren tots cristians, però el seu cabdill més important s’hi va

convertir (Clodoveu) i va regnar sobre els francs i ben aviat va dominar la

meitat d’Alemanya i bona part de França.

Clodoveu va fer que el bateguessin a ell i tota la gent del seu poble l’any 496,

perquè creien que el déu dels cristians era un dimoni poderós que l’ajudaria a

vèncer.

Escriure volia dir governar, perquè escrivien cartes a altres reis, es

comunicaven amb el Papa de Roma. El monjo i sacerdot cristià Bonifaci volia

demostrar as germànics del nord que Woten només era una figura llegendària,

de manera que va agafar una destral i va tallar l’arbre sagrat. Molts van deixar-

se batejar-se per Bonifaci perquè havien perdut la fe en el poder de Wotan i els

altres déus, però d’altres estaven empipats amb ell i el van matar l’any 754.

20.NI HI HA CAP DÉU TRET D’AL·LÀ I MAHOMA N’ÉS EL PROFETA

Vagaven pel desert amb els seu cavalls, vivien en tendes i lluitaven els uns

contra els altres. Antics babilonis resaven al sastres i sobretot a una pedra que

creien que havia caigut del cel, la pedra Ka’ba.

En aquell temps vivía a la Meca un home que es deia Mahoma, fill d’Abd Allah,

un home fort i viu de cabdells i barba negres. A Mahoma se li va aparèixer

l’arcàngel Gabriel i li va parlar, es va sentir un profeta per la boca del qual Déu

anunciava la seva voluntat. Va predicar a la meca la doctrina del Déu

totpoderós, del jutge altíssim, que l’havia escollit a ell, Mahoma, com a

missatger. Únicament la seva dona i alguns membres de la seva familia i amics

van creure.

La familia i els amics del Profeta van haver de passar molts anys de gana i

sofriment. En aquella ciutat hi havia molts jueus, de manera que els àrabs que

hi vivien coneixien la doctrina del Déu únic.

El fet que Mahoma va fer sortir de la Meca tots els seu partidaris i seguidors de

Mahoma van comptar els anys des d’aquest, van anomenar Medina, la ciutat

del profeta, Mahoma va ser rebut amb tots els honors. A Medina, Mahoma va


adoctrinar els seus seguidors, que l’escoltaven de grat. Els va ensenyar a

témer només Déu, que en àrab es diu Al·là, i ningú més. Resignació en àrab es

diu “islam”, de manera que Mahoma va anomenar islam la seva doctrina.

Un paradís com aquest era per a la gent pobra que vivía al desert ardent una

promesa per la qual valia la pena lluitar i morir. Els de Medina, doncs, van

atacar la Meca per venjar el seu profeta i saquejar caravanes. Els habitants de

la Meca van assatjar Medina, Mahoma, acompanyat de 1.500 homes armats,

va fer una perigrinació a la Meca. L’home pobre de qui tothom es burlava,

convertit en un profeta poderós, Mahoma va conquerir tota la Meca. Poc abans

de morir va predicar davant de quaranta pelegrins: no hi ha cap més Déu que

Al·làm Mahoma n’és el profeta i cal sometre els infidels. Els va ordenar resar

cinc cops al dia, mirant cap a la Meca, no beure vi i ser valents. Poc després,

l’any 632, va morir.

Els àrabs van seguir al peu de la lletra les paraules. Sis anys després de la

mort de mahoma, els exèrcits guerrers àrabs havien conquerit Palestina i

Pèrsia en batalles sagnants i havien fet un botí enorme. La gran ciutat

d’Alexandria també va caure en mans seves.

L’imperi àrab es va estendre amb força; el 670 els exèrcits àrabs també van

intentar conquerir Constantinoble, l’antiga capital de l’imperi Romà d’Orient,

però els seus habitants es van defensar durant set anys amb molta valentía, els

àrabs van conquerir l’illa de Sicília. Van atacar la península Ibèrica, on des de

la invasió dels germànics, quasi tota la península es va trobar sota el domini

àrab.Van dirigir-se cap al regne dels francs.

Potser seriem tots musulmans, com encara ho són els perses i molts hindús,

els àrabs de Mesopotàmia i Palestina, els egipcis i els nord-africans.

A través dels perses van conèixer la magnificencia. Aviat van deixar de cremar

llibres i van començar recollir-ne i a llegar-los. Aristòtil va aprendre a observar

la natura i a preguntar-se per l’origen de les coses.

21.UN CONQUERIDOR QUE TAMBÉ SABIA GOVERNAR

Carlemany va ser un d’aquests governants. Per això l’anomenem el Magne. El

successor del general merovingi carles Martell que va ser venút els àrabs a

França; es va proclamar emperador del regne dels francs. Aquella época

pertanyien la meitat occidental de l’actual Alemanya i la part oriental de l’actual


França. Hi havia regnes aïllants que parlaven dialectes diferents, tenien

costums i tradicions diferents i no se suportaven gaire entre ells.

Els cabdills d’aquests regnes es deien ducs, i a Alemanya hi havia diversos

ducats: bavaresos, suabis, alamans,etc. Carlemany també va utilizar aquest

poder quan el 768 va convertir-se en rei. Primer va conquerir tot França.

Després va travessar els Alps cap a Itàlia, i va donar el poder del país al papa

de Roma, que va protgeir durant tota la seva vida. Espanya va lluitar contra els

àrabs, però aviat hi va desistir.

A l’est, l’actual Àustria havia tornat a ser atacada per hordes de genets asiàtics

molt semblants als huns. Van vèncer de tal manera que no en va quedar ni

rastre. Carlemanys no va oblidar mai el més important: posar sota el seu

govern tots els ducats i tots els regnes alemanys per fer-ne un poble de debò.

Per`pCarlemany se sentía com el cap de tots els cristians, pensva que es podía

obligar els homes a creure.

22.LA LLUITA PEL DOMINI DE LA CRISTIANDAT

Cent anys després de la mort de Carlemanys Xina, que no estava protegida

solament per la muralla, sinó que en aquell temps era un estat poderós i en

ordre. A la Xina hi vivien els més grans poetes que potser hi ha hagut mai.

L’imperi xinès estava molt ben administrat i ben protegit. L’any 919 van

proclamar rei comú el duc dels saxons, Enric. El seu successor, Otó el Gran va

infligir una derrota que es va instal·lar a Hongria. Otó va concedir a un príncep

Otó II que va concedir de la mateixa manera una part de l’actual baixa Austria.

Els pagesos no eren ciutadans del regne, no tenien el dret d’anar on volguessin

ode conrear o no conrear els camps. No eren homes lliures. Auqest sistema

social basat en les relacions al voltant de la terra s’anomena feudalisme.

A Europa l’esclavitud va posar fi al cristianisme, els pagesos no eren esclaus,

els podía menar el que volgués. Havien de conrear la terra per a ell i treballar

per ell quan ho manés.

En aquella época tot Alemanya pertanyia a bocins a diferents nobles. Com que

havien vençut els magiars, el poder dels reis alemanys va tornar a créixer molt.

Otó el Gran va rribar com a rei poderós a Itàlia, on una gran confusió i lluites

sagnants havien esclatat entre els longboards. Va proclamar el vassallatge

d’Itàlia, i l’any 962 va coronar emperador romà, com l’any 800 ho havia estat


Carlemany. El reis alemanys van tornar a ser emperadors romans. Al Papa

primer li va sembla molt bé, bones relacions amb els emperadors alemanys.

Aquesta situación aciat va canviar. En aquella época el rei d’Alemanya era un

franc es deia Enric IV. El Papa no consideraba cap de tots els cristians, Enric IV

encara no havia estat coronat emperador, però com a rei alemany creía tenir

dret a ser-ho. Va començar la lluita entre molta gent que estava a favor d’Enric

IV i molta altra de Gregori VII. Tots dos tenien raó.

El Papa Gregori va començar les hostilitats excloents el rei Enric, va prohibir

que cap capella li fes missa. Enric va haver de declarar davant de tots ells que

intentaría que el Papa retirés la seva terrible excomunió. De manera que va

viatjar a Itàlia sol i sense exèrcit per negociar amb el Papa i demanar-li que

retirés l’excomunió.

Els prínceps alemanys volien impedir que el rei Enric es reconciliés amb el

Papa. El Papa el va fer esperar tres diez sencers a l’entrada del Castell,

descalc sobre la neu amb la gelor de l’hivern, fins que se’n va compadir i va

reitrar l’excomunió. No va acabar amb la mort del rei Enrix, havia estat

proclamat emperador, i la mort del papa Gregori.aconseguir que el papa

Gregori fos destruít, però la voluntat d’aquest gran Papa va imposar-se

posteriorment. El Papa va conertir-se en governant de la cristiandat.

23.CAVALLERS MEDIEVALS

Els van demanar ajudar per alliberar la tomba, milers i milers de cavallers van

exclamar amb entusiasme: “Déu ho vol, Déu ho vol!”.

L’any 1096 van seguir el curs del Danubi fins a Constantinoble i van creuar

l’Àsia Menor cap a Palestina. Volien alliberar la terra en què havia nascut la

creu de Crist.

A Jerusalem no es van comportar pas com a cavallers ni com a cristians. Van

matar tots els musulmans de la forma més cruel. Després van fer penitencia i,

descalços, cantant, salms, van dirigir-se al Sant Sepulcre de Crist.

Els croats van fundar un regne cristià a Jerusalem, protector del qual va ser

Jofré de Bouillon. Els cristians, en el llunyà Orient, van conèixer la cultura dels

àrabs, l’arquitectura, el sentit estètic i l’erudició. Es va reflecionar molt sobre

com la doctrina d’Aristòtil coincidia amb la de l’Esglèsia. Els croats van portar


ara a França i Alemanya tot el que els àrabs havien après i experimentat en les

seves campanyes de conquista per tot el món.

24.L’EMPERADOR EN L’ÈPOCA DE LA CAVALLERIA

En aquella época plena d’aventures governava una nova familia de cavallers.

Feien intercanvis, comerç de canvi. els habitants de les ciutats eren cada cop

més rics i ningú els podia manar perquè no eren pagesos I, per tan, no

pertanyien a cap terra.

L’emperador Frederic Barbaroja com a emperador romà germpanic, tambñe

volia dominar Itàlia i fer que els ciutadans italians li paguessin impostos. Volien

continuar sent tan lliures com gins aleshores. Barba-roja va creuar els Alps amb

un exèrcit i l’any 1158 va reunir-se amb quants Mestres en lleis famosos que

haurien d’explicar públicament l’emperador romà germànic, com successor dels

cèsars romans, tenia els mateixos drets que ells mil anys abans.

No volien pagar res. L’emperador va atacar amb e seu exèrcit, sobretot Milà, el

centre de la revolta.

Aconseguir-hi més glòria era considerat la viva imatge d’un cavaller, que era

generós i sabia com celebrar un festa. Com a cavaller autèntic, Frederic Barba-

roja va acabar per unir-se a una croada. Va ser la tercera croada, l’any 1189.Va

estimar-se més fer-lo per terra i va morir a l’Àsia Menor, ofegat en un riu.

El seu nét, que també es deia Frederic, va ser un home encara més sorprenent

i digne d’admiració, va passar els primers anys a Sicília.

Frederic s’havia fet gran a Sicília, el seu tutor era un dels homes més rellevants

que mai hi hagi hagut: el papa Innocenci III. Aquest va aconseguir allò que

havia aspirat Gregori VII, el gran contrincant del rei alemany Enric IV.

El seu poder arribava fins a Anglaterra. L’any 1215 va haver de prometre

solemnement no fer mai més res contra la voluntat del Papa. A partir

d’aleshores Anglaterra va haver de pagar impostos al papa Innocenci III. Tots

els prínceps alemanys van intentar guanyar-se Frederic, així que de cop i volta

es va convertir en un governant poderós.

Al capdevall, a Sicília hi havia regnat tots els pobles; fenicis, grecs,

cartaginesos, romans, àrabs, normands, italians i alemanys. Aviat s’hi van

afegir els francesos. Li agradava conversar amb erudits musulmans, però era

un cristià devot. malgrat tot, en saber-ho, el Papa encara es va empipar més


amb ell. Després va tornar cap a casa en vaixell, amb tots els regals que li

havien fet el soldà i ho van guardar tot a Sicília, on va fer treballar grans

artistes. El seu propi fill es va posar contra ell i va fer revoltar els alemanys; el

seu conceller preferit va passar-se al bàndol del Papa, i Federic es va quedar

sol, infeliç i malcarat va morir l’any 1250.

Mentre Federic governava des de Sicília i es baravllava amb el Papa un altre

cop les hordes de genets asiàtics van envair Europa. Aquesta vegada van ser

els més poderosos de tots, els mongols. Ni tan sols la muralla Xina no els va

rebutjar. Primer van coquerir la Xina, i la van saquejar d’una forma espantosa.

Després van fer el mateix amb Pèrsia. Llavors van seguir el camí dels huns,

àvars i els magiars. Van devastar Hongria i Polònia. Finalment, l’any 1241, van

arribar a la frontera alemanya, a Breslau, ciutat que van conquerir i cremar. El

seu imperi era el més gran que hagués conegut el món. En aquell moment,

quan el perill era extrem, el cabdill dels mongols va morir i els guerres se’n va

tornar. Però els països per on havien apssat van quedar arrasats.

A Alemanya, després de la mort del darrer Hohenstaufen va començar un

garbuix més gran que el que hi havia hagut abans. Cadascú volia un rei

diferent, de manera que no ho va ser ningú.Tot el que era més feble

Com pitjor anaven les coses, més esperaven el miracle. S’imiaginaven

l’emperador assegut dins la muntanya; la barba roja li havia crescut a través de

la taula de pedra mentre ell continuava dormint.

Al final no va ser pas aquelll miracle el que va posar orde al món, Habsburg.

L’any 1273 els prínceps l’havien escollit rei perquè confiaven que, pobre

cavaller sense fama com era, no els destorbaria gaire. Va saber multiplicar els

dominis i el poder amb molta facilitat. I l’any 1282 el va cedir als fills. Era el paí

d’Àustria, Habsburg van convertir-se en una de les famílies més opulents i

influents d’Europa. Sens dubte dominaven millor el territorio familiar, és ad ir,

Àustria, que no pas l’imperi alemany. L’autèntica época caballeresca va acabar

amb els Hohenstaufen.

25.DE LES CIUTATS I ELS SEU HABITANTS

Els cent anys entre Frederic I Barba-roja i Rodolf I d’Habsburg, Europa va

canviar molt. Gràcies a les croades cap a l’Orient, els alemanys havien voltat

pel món i havien tancat contractes comercials amb països llunyans. Calien


diners per fer intercanvis de que hi havia diners, hi havia mercats on es

comparaven totes les mercaderies. No es podien establir a qualsevol indret,

genrelament al voltant d’un Castell (als burgs). Els que hi entrava i comerciava

era burgès. Els comerciants viatjaven pel país acompanyats d’homes armats,

perquè molts cavallers eren tan poc cavallers que, eren simples bandits i

espeiaven els comerciants per saquejar-los.

Els artesans estaven units en associacions, gremis que eren gariebé tan

tancats i tenien un reglament gairebé tan sever com l’estament dels cavallers.

Els gremis tenien un reglament, que no sempre es mantenien. Els burgesos i

artesans sovint sacrificaven els seus béns per construir una església a la ciutat.

IMportava moltíssim que la nova església o catedral fos encara més gran, més

bonica i més magnífica. L’esglèsia era l’obra de tota la ciutat (una ofrena

comuna a Déu. Edificis on cabia tota la población de la ciutat, que hi anava a

escoltar els sermons, hi havia nous ordres de monjos. Que peregrinaven pel

país femanant almoina, predicant la penitencia i explicant la Bíblia. Eren els

franciscans i els dominicis.

Els jueus van ser més maltractats, van romandre al llarg d’èpoques terribles. Es

van dedicar al comerç i sol podein ciure en determinades zones de la ciutat i

portar determinants vestits. Les perones que havien rumiat molt sobre la Bíblia i

començaven a dubtar d’alguna postulat, heretges, les perseguien d’una manera

espantosa.

A França hi va haver ciutats i esgle´sies abans que a Alemanya. Era un país

més ric i havia tingut una història més tranquil·la. Cap al 1300 ja conservaven

les tevés i feien que els burgesos les administressin a canvi de diners, com

havia fet Frederic II a Sicília. Poc abans del 1300 els reis francesos es van

voncertir en els governants més poderosos, perque Rodolf d’Habsburg i va

aocnseguir més poder gràcies a la cessió de terres a la família. Els francesos

també dominava el sud d’Itàlia. Van obigar el Papa a traslladar-se de Roma a

França, on vivien en un gran palau a Avinyó, gairebé presoners “capitveri

babiloni dels papes” del 1305 al 1376dC.

Els reis francesos van exigir regnar també sobre Anglaterra. I quan la família

reial es va quedar sense hereu, els reis anglesos van reclamar el tron com a

parents i súbdits dels reis francesos. L’any 1339 va començar una guerra que

va durar més de cent anys. Eren anglesos i francesos que lluitaven entre ells


per la independència dels seus països respectius. Els anglesos van anar

conquerint territorio francés perquè el rei francés era ximple i incompetent.

Però el poble francés no volia ser dominat per estrangers, Joana d’Arc, es va

posar al capdavant de l’exèrcit francés, el va guiar fins a foragitar els anglesos

del país. Els anglesos la van agafar presonera i la van condemnar a mort per

bruixa l’any 1431.

L’època de la Guerra dels Cent Anys, abans de l’any 1400, va ser una època

bigarrada, els cavallers preferien viure a les corts dels reis i prínceps rics i

poderosos. A Itàlia, a Flandes i Brabant les coses anaven meravellosament bé.

Poc després del 1200, la famosa universitat de París tenia vint mil estudiants

de tots els països, que estudiaven i discutien les opinions d’Aristòtil i

comprovaven com s’avenien amb la Bíblia.

Aquesta vida va imposar-se a Alemanya. La terra de luxemburgesos va se

gobernada des del 1347 per Carles IV, des de Praga. L’any 1348 v fundar una

universitat a Praga.

La cort del Rodolf IV a Viena, el fundador, era gairebé tan esplèndida i roca

com la de Carles IV.

26.UNA NOVA ÈPOCA

A Florència després del 1400 a les ciutats italianes, grans i riques, va començar

una noca època. Els habitants de Florència feia temps que no feien gens de

cas de l’emperador alemany. Eren lliures i independents i van començar

interesar-se per coses diferents de les dels cavallers i els artesans d’abans, de

l’autèntica edat mitjana.

Era més imporant ser una persona de debò, amb voluntat propia i judici propi.

La independencia, la capacitat, la raó, el saber, l’energia… era el més imporant.

Cap al 1420, els florentincs van adonar-se que havien canviat respecte de

l’edat mitjana. Buscaven alguna cosa que fos tan lliure, independent i

desimbolta com ells. I van descobrir l’antiguitat. Aquells homes van convertir-

se ene els gran models, pel que fa a les ciències.

Lloaven les meravelloses obres dels atenencs de l’època de Pèricles. Es va

centrar l’atenció en Temístocles i Alexandre, en Cèsar i August. Era com si la

lliure Florència hagués de converitr-se en una ciutat com Atenes o Roma. La


gent tenia la sensació que l’antiga època de la cultura grega i romana havia

renascut. Per això aquesta pepoca s’anomenava Renaixement.

Sentenien una admiració immensa per tot el que fos d’època romana, de les

quals hi havia ruïnes per tot Itàlia (ruïnes del paganisme). Els florentins van

començar a contruirir altre cop amb columnes.

En aquella època van viure a Florència grans pintors i escultors. Aquells pintors

també volien entendre tot el que hi pintaven. A Florència va viure un pintor que

volia saber com eren en realitat totes les coses que pintava i quin mecanismo

les governava, Leonardo da Vinci (1452 al 1519). Primera persona que va

invesitgar la possibilitat de construir un ocell artificial (una màquina per volar).

No només mirava, també pensava.

En aquella època encara era perillós tenir opinió propia. El l’època de Leonardo

da Vinci vivía a Florència una família mol tirca i poderosa. Els Mèdici, que van

guiar la història de Florència amb el seu consell i la seva influencia. Lorenzo de

Mèdici (el Magnífic) va fer molt bon ús de la seva gran fortuna.

Tota aquesta alegría per la vida va escampar-se des de Florència per tot Itàlia.

A la cort del Papa, es conctractaven grans artistes per construir palaus i

esglésies amb aquell nou estil o epr guarnir-les amb pontures i escultures. Va

se quan eclesiàstics rics es van convertir en papes que a Roma hi van viure els

artistes més grans de tot Itàlia i hi van crear les seves grans obertes d’art. Els

papes eren més aviat prínceps poderosos que volien conquerir Itàlia.

Per França i Alemanya es va escampar la doctrina de l’antiguitat pagana. Allí

els burgesos van començar a ocupar-se amb els nous pensaments i els noves

formes i a llegar els nous llibres llatins. Des del 1453 era més fàcil i barat, un

alemany havia fet un gran invent (l’art de la impremta). L’invent va consistir

col·locar lletres soltes sobre petits blocs de fusta, que podien col·locar lletres

soltes sobre petits blocs de fusta, que podien col·locar en línies dins d’un marc i

imprimr tantes vegades com es volgués. Era senzill i barat. Aviat hi va haver a

Alemanya i Itàlia un munt d’impremtes i de llibres impresos.

Un altre invent va ser la pólvora. A Europa els canons de pólvora van començar

a dispararse el 1300. Durant la Guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra

es van utilizar armes de foc, i després del 1400 se’n va estendre l’ús.

Als cavallers no els agradava, matar un home amb una bala des de llunt. El

1476 un príncep cavaller (Carles el Temerari), va voler conquerir Suïssa amb


un exèrcit de cavallers cuirassats, van atacar a peu prop de Murten. Suïssa va

continuar sent lliure i l’època dels cavallers va arribar a la fi.

Anomenem l’emperador alemany que regnava l’any 1500 l’últim cavaller

(Maximilia) i de la família dels Habsburg. A partir del 1438 no dominava només

la seva terra nadiua, sinó que eren escollits emperadors alemanys.

Maximilià va emprendre contra el rei francés per la possessió d’Itàlia, va pagar

soldat que anaven a la guerra per guanyar diners (lansquenets), que lluitaven

per diners. L’emperador necessitava diners per apgar-los però n’havia de

demanar de prestats als rics comerciants de les ciutats. El pintor alemany més

gran de tots els temps era Albrecht Dürer.

27.UN NOU MÓN

Només alguns mariners nòrdincs havien visitat alguna terra desconeguda a

l’oest. Una gosadia com aquesta tan sols va ser posible gràcies a un nou

invent. I aquest invent també el devem als xinesos, es el descobriment de un

imant penjant de manera que es mogui lliurement sempre s’orienta al nord, és

la brúixola. Els xinesos feia temps usaven la brúixola. El coneixement d’aquest

aparell va arribar per mitjà dels àrabs als europeus, que el van conèixer cap al

1200 durant les croades.

Un italià de Gènova, que es deia Colom va teniir una idea que el mantenía com

embruixat. Sria molt més senzill navegar per l’oceà amb la brúixola. Colom

pensava que en un parell de diez es podría arribar a lÍndia per aquell nou camí,

i la gent se li’n reia, però no va afluixar.

Colom es va dirigir a Espanya, l’any 1479 dos regnes cristians s’havien unit per

el matrimoni dels governants, i des de feia més de set-cents anys dominaven

Espanya, intentant treure’ls de la capital, Granada, van expulsar-los del país..

Colom va decidir de marxar d’espanya en direcció a França, però va trobar un

frare que era el confessor de la reina Isabel de Castella que la idea de Colom el

va seduir. Quan l’hi van denegar, se’n va anar cap a França. Llavors els

territoris que volia descobrir haurien estat sota el domini del rei francés. Els

espanyols el van cridar de nou i li van aceptar les exigències, li van donar dos

velers tronants i Colom en va llogar un tercer.

El 3 d’agost de 1492 havia partit de França, i finalment el 12 d’octubre de 1492

van veure terra, però Colom no era pas a l’Índia, sinó en una illa a prop


d’Amèrica, estaven a les Illes d’Occident. Però es pensava que era l’Índia i va

prendre possessió del país en nom del rei d’Espanya.

A partir de l’any 1492 es considera que comença l’època moderna. En tornar a

Espanya, Colom va ser rebut amb gran joia, en viatges posteriors un governant

español el va fer empreseonar i el va fer portar des de les Índies Occidentals

encadenant cap a casa.

Es va arribar a Amèrica, perquè era aquest país daurat el que buscaven els

espanyols.

Un dels conqueridors, Hernán Cortés, volia explorar l’interior del país per

descobrir-hi tresors llegendaris. L’any 1519 va partir de la costa i van arribar a

l’Índia, van perdre el bandits espanyols, però Cortés se’n va venjar d’una

manera atroç. Però un rei poderós (Moctezuma) i llunyà amb regals magnífics

d’or i plomes de colors i li van manar que se’n tornés. I Cortés encara va sentir

més curiositat i més cobdícia. Moctezuma va esperar Cortés i els seus homes a

les portes de la ciutat.

A Cortés el va impresionar especialmente el palau de Moctezuma. Al voltant

d’aquest es reunia una cort d’alts funcionaris (Mèxic).

Cortés va fer empresonar el governant, però Mocctezuma no va gosar fer res

contra els intrusos blancs. En esclatar una terrible revolta, Cortés va voler

obligar Moctezuma a demanar calma al seu poble des del terrat del palau.

Aleshores Cortés va demostrar el seu coratge, perquè amb un reduït grup

d’espanyols aconseguís fugir de la ciutat revoltada i arribar a la costa. Aviat va

tornar amb més soldats per destruir i cremar aquella esplèndida ciutat.

Els portuguesos havien trobat l’autèntic camí marítim cao a l’Índia. L’únic que

volien era or i més or. Els ports europeus van esdevenir més importants.

28.UNA NOVA FE

Després de l’any 1500 a Roma hi governaven papes. L’antiga església de Sant

Pere, que havia encarregat Constantí el Gran, no els semblabva prou

sumptuosa i van decidir construir una altra església de grans dimensions i

d’una bellesa mai vista (costava molts diners). Alguns sacerdots i frares, van

recollir diners d’una manera que s’adiu amb els ensenyaments de l’Església

mitjançant les indulgències.


A la ciutat Wittenberg hi havia un frare, martí Luter, que l’any 1517 quan un

d’aquests venedors d’indulgències va arribar a Wittenberg auqest va pposar de

manifest l’abús de l’Església. Sempre s’havia sentit un pecador i només la

gràcia infinita de Déu podia salvar-lo del càstig diví.

En l’aferrissada lluita, Luter aviat va remarcar encara més coses, va predicar i

va escriure que, tret de la fe, tot és sobrer que aquesta gràcia no requereix

mitjancers.

Luter no va ser pas la primera persona que pensava així. Cents anys abans un

sacerdot anomenat Hus va ensenyar el mateix a Praga. El van convidar a una

reunió de l’Església a Constança, el 1415 el van cremar per heretge. Els seus

partidaris van ser partidaris van ser exterminats, i mig Bohèmia va ser

arrasada.

Luter i els seus seguidors potser haurien acabat igual, però els temps havien

canviat. Els escrits de Luter, es venien i lleguen per tota Alemanya. Quan el

Papa se’n va assabentar, Luter va ser excomunicat. Llavors ell i els seus

seguidors es van separar completament de l’Església. Alguns prínceps van

unir-se a la Reforma, de desvetllar-se de nou la pietat dels cristians primitius.

A Anglaterra el rei Enriuc VIII estava casat amb una tieta de Carles V, però no

agradava al monarca anglès. L’any 1533 el rei Enric VIII va abandonar

l’Església romana i va fundar una església propia que consentia el seu divorci.

Carles V no estava satisfet amb els seu imperi. Va combatre contra prínceps

alemanys partidaris de Luter, contra el Papa, contra França i Anglaterra i contra

els turcs. Els turcs van arrasar Hongria i van avançar fins a Viena, el 1529.

Finalment va col·locar el seu germà Ferran al tron d’Àustria i Alemanya, va

donar Espanya i els Països Baixos al seu fill Felip i es va retirar el 1556 al

monestir español San Jerónimo de Yuste on va morir sol i decebut.

29.L’ESGLÉSIA EN LLUITA

Ignasi de Loiola va tenir la idea de canviar la seva vida. Volia ser un guerrer de

l’Església católica, ja que havia caigut en un perill molt gran.

Quan es va posar bo va anar a lau inversitat perque per a ell, qui vol dominar

ha de saber-se dominar. També volia desfer-se de tots els desitjos per no obeir

cap altra voluntat ni cap altra finalitat que la de l’Església, va fundar la

Companyia de Jesús, els jesuïtes.


Va lluitar a favor de l’Església, i l’any 1540. L’Esglésiia s’havia d’ocupar dels

pobres per fromar la población. Els jesuïtes van saber donar el millor. Com a

Mestres van donar a conèixer el seu pensament al poble i a la noblesa.

Aquesta aspiració de desvetllar-se de nou l’antiga devoració dels homes, per la

renovació, s’anomena Contrareforma.

A França, on els protestants s’anomenava hugunots anaven pitjor. L’any 1572

la reina de França va convidar els nobles una festa de noces a la cort i els va

fer matar a tots. El cabdill de tots els catòlics era el rei d’Espanya Felip II, se

sentía el màxim protector i combatent de l’Església.

A les ciutats riques del nord hi havia molts protestants entre els burgesos. El

duc d’Alba hi havia molts protestants entre els burgesos. El duc d’Alba va fer

executar molts burgesos i nobles dels Països Baixos. Va esclatar una guerra

terribles l’any 1579 on les ciutats protestants dels Països Baixos es van

alliberar dels espanyols. La reina Eslisabet era una protestant que va fer

empresonar i executar la reina católica d’Escòcia, Maria Stuart, va ajudar els

protestants dels Països Baixos en la guerra contra Felip. L’any 1588 va marxar

d’espanya per a sis mesos. Amb prou feines la meitat dels vaixells va tornar a

Espanya. Van començar a fundar colònies comercials al nord de les españoles.

Aviat a Amèrica del Nord i a l’Índia, l’anglès, i va sorgir un nou imperi.

30.UNA ÈPOCA TERRIBLE

L’any 1618 van llançar tres representants el detonant d’uan guerra terrible que

va durar trenta anys. Perquè es va conertir en u nhorrible batibull d’hordes.

Wallenstein donava suportar a l’emperador, un nou país, es va involucrar.

Suècia, sota el govern del veot protestant Gustau Adolf, van reconquistar el

nord d’Alemanya i van dirigir-se cap a Àustria, però el 1632, el catorzè any

d’aquesta horrible guerra, Gustau Adolf va morir en una batalla.

França també va entrar en guerra perque cada país mirava de treure profit

d’aquella confusió generalitzada, avn lluitar contra els de l’emperador.

Wallenstein se sentía més poderós, va negociar ell sol amb l’enemic i l’any

1634 va ser assassinat per un vell amic.

L’any 1648 els emissaris dels diferents governants, van signar una pau.

Alemanya s’havia convertit gairebé en un desert. Aquells papes tenien por de la

màgia i del diable.


A la mateixa època, el poble, que no havien oblidat les idees de Leonardo da

Vinci i els altres grans florentins, es van afanyar a obrir els ulls i a reconèixer el

món tal com és en realitat.

Aquest mitjà màgic era l’aritmètica que eren les lleis de la natura. La primera

pesona del càlcul en la natura va ser Galileo Galilei, que després de la mort de

Leonardo va plantejar l’elecció de ser cremat com a heretge sobre el moviment

de la Terra, i no va ser cremat.

31.UN REI FELIÇ I UN REI INFELIÇ

L’any 125 el rei anglès va haver de prometre, la Carta Magna, que ell i els seus

successors no emprenderien mai cap acció sense l’aprovaci´ó prècia dels

nobles i ducs del país. Carles I volia regnar com li agradava, i el que més li

agradava era gastar molts diners.

El poble no estava gens d’acord.Entre ells hi havia els puritans que detestaven

tota ostentació i bona vida. El seu dirigent era Oliver Cromwell que amb les

seves tropes va agafar presoner el rei Carles I, i va ser condemnat l’any 1649

per no haver mantingut la promesa dels reis i haver abusat del poder. A partir

d’aquell momento Cromwell va governar Anglaterracom a protector del país.

Després morir, la monarquia va tornar a regnar a Anglaterra del 1688 ho va fer

una casa reial holandesa.

Els reis francesos tenien un país poblat i benestant per governar. L’any 1643 va

pujar al tron el rei Lluís XIV, i va governar fins al 1715 que va mantener la línea

de Richelieu. Va decidir no donar ni tan sols un passaport a un francés sense el

seu consentiment.

Lluís XIV va assumir el poder que havien posseït Richelieu i Mazzarino. L’obra

solemne lever que comencava a les vuit del mati, quan es dingava a llevar-se.

Va construir el Castell de Versalles. Tenia ministres intel·ligents que sabien

com treure diners del país, comerciant. Les guerres que Lluí XIV entaulava era

per el seu poder i prendre territoris als països veïns. Ell es consideraba l’amo

de tot Europa.


32.QUÈ SUCCEÏA ENTRETANT A L’EST D’EUROPA

Va caure una desgracia sobre Alemanya. L’any 1683 un exèrcit immens amb

soldats d’arreu del país sota el gran visir Kara Mustafa, mil vienesos van fugir

de la ciutat perque els genets turca van assetjar la ciutat. El rei polonés Joan

Sobieski va a atacar als turcs ia quests van fugir de manera que els soldats

imperials els van saquejar.

Un general francés, el príncep Eugeni de Savoia, va conquerir cada cop més

territorio als turcs i a Viena havia guanyat poder, però no tenia garire relació

amb Occident. L’any 1689, Pere el Gran, aviat va alçar Sant Petesburg i va

atacar Suècia. El rei Carles XII va combatre Pere el Graan i el va vèncer, va

conquerir Polònia i va endinsar-se cada cop més per Rússia. El seu exèrcit

gairebe havia mort de fam i l’any 1709 el van anihilar i es va refugiar a Turquia.

Volien escollir una tlre rei. Carles II va iniciar una nova guerra a Suècia, però

l’any 1718 va morir.

33.L’EDAT MODERNA DE DEBÒ

Al 1700 les coses van començar a canviar, la idea de la tolerància i la raó

podría i havia d’unir els homes. La segona cosa important, la raó decidia com

actuava la natura i què succeïa al cosmos.

Tots els homes tenen el mateix valor i exigien que els tractessin igual; tohthom

ha de ser lliure de fer el que la seva raó i la seva consciencia li aconsellaven.

Sobretot a Anglaterra i a França s’anomena Il·lustració. La tolerancia, la raó i la

humanitat; són els trets principals articles de fe de la Il·lustració. Moltes guerres

van acabar abans d’hora gràcies a posar-se a favor de les idees de la

il·lustració.

Des del 1740 es va convertir el regne alemany en un estat modèlic i a

demostrar-los el valor de les idees dels seus amics francesos; també procurava

introduir les noves idees en tots els camps. Una de les primeres accions va ser

la tortura.

Des del 1740 a Àustria, Maria Teresa va atacar amb el seu exèrcit la provincia

de Sicília i la va conquerir, va lluitar durant molt de temps contra l’emperadriu

d’Àustria. Aquesta era molt religiosa i una bona mare de família. Se sentía

mare de tot el seu regne i va ocupar Saxònia, silèsia. El 1765 el fill de Maria

Teresa, Josep, es va converitr en emperador.


A Amèrica els ciutadans de colònies ingleses es van negar als súbdits

d’Anglaterra a pagar-lis impostos. El dirigent de la independencia va ser

Bejamin Franklin, sota d’aquest i George Washington van expulsar les tropes

ingleses dell país. I l’any 1776 van declarar el dret de l’home a la llibertat i la

igualtat principis constitucionals.

34.UNA REVOLUCIÓ AMB VIOLÈNCIA

Els pagesos treballaven fins a reventar i els burgesos pagaven impostos

altíssims mentre a la a cost els nobles malbarataven aquest diners tot

mantenint més o menys enginyoses. Maria Antonieta es va casar amb el futur

rei de França. Ella pensava que havia de continuar tal com era en aquells

moments.

La revolució va ser terribles i no hi quedaba res per pagar. L’any 1789 Lluís

XIV va convocar una asamblea amb els representants de la noblesa per que

l’havien d’aconsellar com podía obtener més diners. Va cridar les tropes per

dissoldre l’assamblea dels tres estaments.

El poble de París es va indignar. Volien aplicar els principis de la Il·lustració a

tothom de l’Estat, drets humans. Va començar a negociar amb corts

estrangeres perquè l’ajudessin contra el seu propi poble, els habitants de París

van atacar el palau de Versalles, i el van posar sota vigilancia.

L’assamblea que era els estaments que havien estat abolits, Assamblea

Nacional. Els reis i governants de la resta d’Europa no estaven disposats a

veure com el poder d’un rei es limitava cada vegada més. Prússia i Àsutria va

enviar tropes a França per protegir el rei.

Van inventar la guillotina per decapitar la gent. Els dirigents, Danton i

Robespierre i enemis de França opinaven com Cató.

El rei Lluís XVI va condemnar Maria Antonieta i la va decapitar. Els països

estrangers horroritzats van enviar trops cap a París i van vèncer els alemanys.

El cristianisme era una antiga superstició i havien abolit Déu. El poder de

Robespierre aviat va acabar. DAnton ja en tenia prou, i va exigir pietat i

compasió. Danton també va ser decapitat.

S’havia aconseguit la igualtat davant la llei i el poble estava tip de tanta sang i

volia gaudir en pau i ordre. El tribunal revolucionari va ser derogat i l’any 1795

es va escollit un govrn integrat per cinc persones.


35.L’ÚLTIM CONQUERIDOR

L’any 1769 els genovesos van vendre l’illa de França als corsos. Napoleó va

ser enviat als deus anys a l’escola militar a França i aquest va ser anomenat

més tard general, com a càstig per l’amistat amb els jacobins, el van destituir i

el van expulsar del exèrcit.

36.L’HOME I LA MÀQUINA

Entre el 1788 i el 1802 un aglès va fer un experiment amb vaixells de vapor, i el

1803 Fulton va contruir un vapor de rodes. El 1807 es va fer el primer vaixell de

vapor. I va viatjar de Nova York a una ciutat veïna. L’any 1802 un cop inventats

els rails, es contruir una màquina útil, i el 1814, l’anglès Stephenson va fer la

primera locomotora. EL 1821 es va inaugurar la primera línea fèrria entre dues

ciutats ingleses.

L’invent del tlègraf elèctic va ser el 1753, però fins al 1837 no va poder enviar –

se un breu telegraf. La filadora es va començar a experimentar el 1740, el 1783

es va millorar, però fins el 1825 no es va utilizar a tot arreu. El 1812 es va

imposar la pena de mort per la destrucció de màquines per aquelles perones

que odiaven haver sigut substiuits en els treballs per màquines noves.

L’any 1848 Marx va fer la crida als treballadors, el Manifest comunista. Aquell

mateix any va esclatar a París i a molts altres països una nova revolució, en

què els burgesos van intentar d’aconseguir tpt el poder de l’Estat per tal que

ningú no els dictés mai més què havien de fer amb les seves fàbriques i les

seves màquines.

37.A L’ALTRA BANDA DEL MAR

Gràcies al tren i al vaixell de vapor el món s’havia fet molt més petit. Amèrica

era gairebé aquí al costat, a partir del 1800 l ahistòria universal mirarem al

nostre entorn per veure què passava als països veïn d’Europa. Xina era encara

gariebé el mateix país que en l’època dels governants de la dinsatia. Els

avalots, les guerres de religió, la incessant agitació que sacsejava Europa als

xinesos els resultaven estranys, incomprensibles. Els governaven emperadors

estrangers, que obligaven els xinesos a portar trena com a símbol d’esclavitud,

els manxús, també era asiática, mateixes idees i sentiments que els xinesos i

havien après i adoptat els principis de Confuci, de manera de l’imperi floria.


De vegades arribaven a la Xina predicadors jesuïtes. Comerciants europeus

portaven porcellanes de la Xina al seu país. El anglesos havien sol·licitat enviar

un emissari a la cort xinesa i comerciar amb aquell país.

Els primers enviats europeu van tornar al Japó feia més de 200 anys que havia

estat un país prohibit per a qualsevol estranger.

Va contractar oficials almenys perquè formessin exèrcit modern i anglesos

perquè construíssin una flota moderna. Va enviar japonesos a Europa perquè

diessin la nova ciencia mèdica i les altres ciències en què tan havia progressat.

Seguint el model d’Alemanya, va introduir l’ensenyament obligatori per tal de

preparar el seu poble per al combat. Els europeus estaven encantats: van

córrer a vendre als japonesos i a ensenyar-los tot el que demanaven. En

poques dècades els japonesos havien après l’art europeu de fabricar

màquines, guerra i pau.

Amèrica s’havia independitzat d’Anglaterra el 1776 i havien format una

confederació d’estats lliures. Els colons anglesos i espanyols, lluitant contra els

tributs d’indis, es van anar endinsant cada cop més cap a l’oest. Oest era

poblat per buscadors d’or i aventurers. Cada vegada es fundaven més estats

als territoris que es prennien a les tribus d’indis. Eren molts diferent entre ell.

Eren al sud vivien de grans plantacions. Els colons tenien un territorio immens

per apropiar-se. Feien la feina esclaus negres que es compraven a l’Àfrica. Els

tractaven malament. Al nord hi havia pagesos i ciutatss no gaire diferents de les

ciutats d’Anglaterra, d’on provenien els colons. No hi feien falta esclaus, era

més fàcil i més barat fer la feina un mateix.Els cristians opinaven que era una

vergonya per a la confederació d’estats, fundada segons els principis dels drets

humans. Els estats studistes van declarar que necessitaven els esclaus. Deien

un blanc no podía pas treballar amb aquella calor. Semblava que no s’hi podía

fer gran cosa, amb les seves plantnacions enormes, eren molt més rics i

poderosos. Però finalment va aparèixer Abraham Lincoln que ve tenir un destí

poc comú. L’any 1832 va lluitar contra el cabdill indi Falcó Negre i després va

ser funcionari de correus d’una ciutat petita. Es va fer advocat i es va fer odiós

als propietaris de plantacions dels estats sudistes. El 1861 va ser escollit

president, va ser prou motiu perquè els estats sudistes se separessin dels

Estats Units i fundessin una confederació propia d’estats esclavites.


Va esclatar una guerra civil horrible. Però Lincoln l’any 1865 va entrar a la

capital dels estats sudistes entre els crits d’alegria dels esclaus allibertats.

Onze diez després un sudista el va assassinar durant una representació teatral.

Estts Units d’Amèrica, altre cop units, es van convertir en un dels països més

rics i poderosos del món. Sembla que sense esclaus si que se’n sortien.

38.DOS NOUS ESTATS A EUROPA

Alemanya i Itàlia no són gaires antics. Després de la revolució burguesa del

1848, Europa encara era un poti-poti de molts petits dicats, regnes, participants

i repúbliques aliades o enemistades de les formes més diverses.

En aquella Europa hi havia tres potències importants: Amèrica, Índia i Austràlia.

Enmig d’Europa hi havia l’imperi d’Àustria. Del 1848 hi regnava el kàsier

Francesc Josep. E un kàsier de debò en el sentit més estricte. Governava

diferents pobles i països. Era Kàsier d’Àustria, re d’Hongria, comte-rei del Tirol i

encata tenia un munt de títols antics, rei de Jersualem i protector del Sant

Sepulcre. Molts territoris italians també estaven sota el seu domini. L’imperi

alemany ja no existia i els diversos pobles parla alemanya van formar llavors

una confederació, Confederació Alemanya, pertanyia Àustria, al costat de

Prússia, Baviera, Saxònia, Hannover, Frankfurt, Braunschweig. A cada

territorio, hi regnava un príncep diferent i, cada un tenia una moneda, segells i

funcionaris uniformats propis. Sempre havia estat poc pràctic. Poc després de

la revolució burguesa del 1848, havia tornat a se un imperi. Un descendent del

gran Napoleó havia sabut desvetllar el record de l’antiga glòria, escollit

president de la República i aviat emperador dels francesos sota el nol de

Napoleó III. França era aleshores un país especialmente ric i poderós amb

grans ciutats industrials.

A l’est les coses estaven així: l’emperador no era gens estimat al seu gran país.

Molts ciutadans rusos havien estudiat a les universitats de França o Alemanya i

eren homes moderns que pensaven d’acord amb els nous temps.Fins al 1861

no s’hi va abolir el vassallatge a l’imperi rus. La conseqüència, els estudiants i

ciutats que havien estat escolaritzats odiaven mortalment el tsar.

Espanya s’havia quedat sense cap poder des que l’any 1810. Els diversos

pobles cristians que abans havia dominat van començar a lluitar per la

independencia amb la col·laboració entusiasta d’Europa. Primer van ser els


grecs, i després els búlgars, els romanesos, els serbis i els albanesos.

Constantinoble se la disputaven rusos, francesos i austríacs, cap estat volia

cedir a un altre aquell sucos botí, Constantinoble va continuar sen turca.

En aquella época França i Àustria es disputaven territoris italians, però els

temps havien canviat. Es van fer conscients que no sols eren floretins o

genovesos, venecians o napolitants, sinó que tots plegats eren italians i que

ells mateixos volien decidir sobre el seu propi destí. El Piemont i l’illa de

Sardenya formaven junts un regne petit però ferm sota el mandat del rei Víctor

Emmanuel, ministre especialment intel·ligent i flexible. Volia el que tots els

italians desitjaven feia temps i allò per què moltes persones havien vessat la

seva sang durant la revolució del 1848 i després: un únic estat italià. Cavpur

era un lluitar que va buscar un altre camí, més efectiu, i el va trobar.

Va aconseguir convencer el cobdiciós emperador dels francesos, Napoleó III,

perquè donés suport a la llibertat i la unificació d’Itàlia. L’objectiu dels italians es

va aconseguir gràcies a les negociacions de Cavour. En les diues guerres amb

Àustria del 1859 i el 1966, els exèrcit austríacs sovint van guanyar, però

finalment el kàsier Francesc Josep, obligat pel poder de Napoleó III no va voler

lliurar als italians per tal de no enemistar-se amb el Papa.

El 1866 Àustria tractava de Prússia, el ministre de la qual era en aquell temps

Bismarck. Aquest era un terratinent noble del nord d’Alemanya s’atrevia a

exposar calmosament la seva opinió i la seva convicció al rei Guillem I de

Prússia. Només tenia un desig: donar més poder a Prússia i, amb ajuda

d’aquell país, convertir el poti-poti de la Conferació Alemanya en un gran imperi

alemany unit. El 1862 no van voler concedir-li la gran suma que demanava dels

impostos dels ciutadans i va convencer el rei d’actuar contra la constitució i

contra la voluntat dels diputats electes.

El 1866, amb aquell exèrcit tan ben armat i entrenat, seguint la voluntat de

Cavour i contra els seus propis plans, va atacar Àustria. Volia expulsar el kàsier

de la Confederació Alemanya per tal que Prússia en fos el país més important i

se situés al capdavant d’Alemanya. Va vèncer els austríacs a Bohèmia, batalla

sagnant, i Àustria va sortir de la Confederació Alemanya.

Napoleó III nerviós a l’altra banda del Rin es desenvolupava una potencia

militar. Als francesos mai no els havia agradat que els alemanys tinguessin


massa poder. Napoleó III a una declaración de guerra les tropes alemanyes

estaven més ben armades i dirigides que les franceses.

Amb la derrota de França, les tropes franceses havien protegit el Papa a Roma

van haver d’abandonar aquesta ciutat, que el rei d’Itàlia va ocupar. Finalment,

al gran saló dels miralls de Versalles es va fundar solemnement l’imperi o Reich

alemany.

A París, durant el setge, havia esclatat una revolució obrera d’allò més sagnant

i hi van morir més persones que durant la Revolució Francesa. Durant un

temps França va quedar afeblida i va haver de signar la pau. Alemanya i apgar

una gran quantitat de diners, Llavors, els francesos van destruir Napoleó III i

van fundar una república, n’havien quedat tips de reis i emperadors. Es va

ocupar d’ajudar els qui estaven en la miseria extrema. Aviat va ser un dels

homes més coneguts d’Europa i els seus enemics el van reconèixer d’Europa

van començar a repetir-se entre ells el món.

El següent kàsier alemany, Guillemm II a la lalrga no el va poder suportar més i

el va acomiadar. Bismarck, ja vell, encara va viure a la finca dels seus pares

uns quants anys, durant els quals va advertir que la nova orientació del govern

alemany era irrefleciva.

39.EL REPARTIMENT DEL MÓN

Aviat arribarem a l’època cases amb gas, després llum eléctrica, mñes tard el

telèfon. Tanmateix el sou no els era tan alt per poder comprar tot el que

produïen aquelles noves màquines immenses. Arribar a aques punt s’anomena

crisi econòmica. Per tal d’evitar-la, calia que els països venguessin la major

part posible de mercaderies que fabricaven les nombroses fabriques. Calia

anar a països que no tinguessin, on encara hi hagués persones sense roba i

sense sabates. Per exemple, l’Àfrica com més primeres matèries d’aquestes es

portaven a Europa des de les colònies més podien produir les fabriques. I qui

no trobava feina al propi país podía emigrar a aquestes regions de l’estranger.

En aquest repartiment de la terra, els anglesos van endur-se la millor part. Els

francesos també tenien algunes possessions. Els rusos no tenien cap colònia a

l’altra banda del mar, però sí que un territorio immens i encara poques

fabriques. Els japonesos el 1905 entre Rússia i el Japó, els japonesos van


continuar construint noves fàbriques i també volien territoris a l’estranger per

poder-hi vendre i enviar-hi habitants.

Els darrers que van arribar al repartiment de la terra van ser Itàlia i Alemanya

que volien recuperar tot el temps perdut en els últim segles. Alemanya era més

poderosa i tenia més fàbriques. En volia més, i Bismack va aconseguir

conquerir un territorio més gran a l’àfrica.

En la base de tota aquesta qüestió ja es veu que cap país no en podía tenir

prou, però el món ja estava repartir. Per aconseguir ,és colònies o simplement

per impedir que un veí més poderós no robés les antigues, calia lluitar o, com a

mínim, amenaçar que es lluitaria. Així que cada país va armar exèrcits i flotes

poderoses i declarava a cada momento. Feia temps que s’esperava una

confrontació terrible, per això els estats multiplicaven els seu exèrcits i

construïen cuirassats cada vegada més grans.

Finalment la guerra no va esclatar, l’únic imperi d’Europa, Àustria no tenia cap

ambició en conquerir països a cones distants de la Terra. Des de la guerra amb

turcs, havia intentat quedar-se els països de l’Est que s’havien alliberat de

Turquia, per exemple, els serbis, tenien por d’aquest gran imperi i no van

permetre que es continués expandint. Bòsni, va ser assassinat per un serbi a la

capital, Sarajevo.

Els polítics ie ls caps de l’exèrcit austríav van declarar aleshores que la guerra

amb Sèrbia. Rússia hi va intervenir, perquè temia que Àustria no se li acostés

massa. Alemanya, que estava aliada amb Àustria, li va donar suport, i com que

Alemanya va intervenir en la guerra, totes les antigues hostilitats van esclatar.

Els alemanys volien destruir de seguida el seu enemic més perillós, França.

Aviat tot el món va entrar en el camp de batalla contra Alemanya i Àustria.

Milions i milions de persones batien les unes contra les altres, els afrincas i el

sindis també van haver de llluitar. De cop i volta es bombardejava amb canons

durant diez i diez la línea de trinxeres de l’enemic i després s’avançava

travessant tanques de filferro espinós i trinxeres remogudes. El 1915 tmabé

Itàlia va declarar la guerra a Àustria.

Es lluitava amb avions al cel, es llançaven bombes sobre ciutats pacifiques,

s’enfosaven vaixells de passatgers i es lluitava al mar i sota l’aigua, com al seu

dia havia predit Leonardo da Vinci. Es van inventar armes terribles que cada

dia mataven, s’enverinava l’aire amb gasos (qui respirava aquell aire moria).


Alemanys i Àustria regnava una misèria horrible. El 1917 va esclatar a Rússia

una revolució, el poble no ho volia així que hi va haver una altra revolució, en

què els obrers de les ciutats industrials van guanyar el poder sota el

comandament de Lenin. Els successors de Lenin encara van governar Rússia

durant molts anys.

L’any 1918, quean el president dels Estats Units, Wilson, va anunciar que volia

una pau justa en què cada poble determinés el seu destí, algunes tropes dels

exèrcits alemanys i austríac van rendir-se i es van veure obligades a signar un

tractat de pau. Aleshores en aquests països esgotats va esclatar la revolusció.

Alemanya era la culpable de la guerra, així qe havia de ser castigada. A

Alemanya li van prendre no sols totes les colònies i el territorio que el 1870

havia conquerit a França, sinó que tenia tota la culpa de la guerra.

En la guerra van morir onze milions de persones i extenses regions van quedar

arrassades de tal manera que amb prou feines es reconeixien.

Conclusió del LlibreGombrich fa un repàs rigorós i accessible de la història des dels inicis de la

humanitat fins al segle XX, sense oblidar cap de les grans civilitzacions que han

marcat el nostre món, de Mesopotàmia a l’Imperi xinès i del Renaixement a la

bomba atòmica. Escrita amb un estil directe i transparent, Breu història del món

no es limita a explicar fets històrics sinó que, amb múltiples anècdotes i

interpretacions enginyoses, converteix la història universal en una novel•la

màgica i inesborrable. Tots els herois i els monstres de la història se citen en

aquest llibre únic i irrepetible, que va convertir el Gombrich en un autor

d’indiscutible renom. Una narració brillant i una estructura esplèndida les

d’aquest llibre narrat amb un nervi i una passió que el fan enormement atractiu,

que el converteixen en una bellíssima sorpresa, que el fan un llibre irresistible.

Documents

Breu història del món