Cicle Revolucionari 1820-1848

Durant la Restauració, els liberals es van veure obligats a passar a la clandestinitat i es van organitzar en societats secretes entre les quals destaquen els maçons (grup més important), els carbonaris italians o els desembristes russos. Aquestes societats es caracteritzaven per 4 factors:

Ser moviments bàsicament urbans. Estar formades per comerciants, estudiants, professionals liberals i intel·lectuals. Considerar-se hereves de la Il·lustració i de la Revolució francesa. Busquen la insurrecció del poble contra l'absolutisme.

1820: la primera onada revolucionària es desenvolupa amb les revolucions de 1820, que tenen lloc sobretot en l'àmbit mediterrani i en les colònies americanes, entre 1820-1824. Es van caracteritzar per aquests factors:

Són aixecaments liberals dirigits gairebé sempre per militars, que intenten enderrocar als règims absolutistes amb l'objectiu d'implantar monarquies liberal-constitucionals. Prenen com a model de constitució l’espanyola de 1812.

Es desenvolupen a Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia i Rússia. El seu èxit inicial provoca una fallida temporal del Sistema de la Restauració. Quan la Santa Aliança intervé per acabar amb aquests moviments revolucionaris, es

desenvolupa una repressió terrible entre les files liberals (execucions sumàries, empresonaments, exili cap al Regne Unit…).

Els resultats són els següents:

· Fracassos per la intervenció de les tropes de la Santa Aliança a Nàpols, Rússia i Espanya: intervenció dels 100.000 Fills de Sant Lluis, un exèrcit expedicionari francès, l'enviament del qual va ser aprovat al Congrés de Verona en 1822 prèvia sol·licitud de Fernando VII.

· Èxits: destaquen aquests 2: la independència de les colònies d'Amèrica (que, excepte Brasil, es transformen en Repúbliques) i la independència de Grècia pel que fa a l'Imperi Turc, en 1829, després d'una guerra en la qual va ser recolzada pel Regne Unit, França i Rússia (pel control del Mediterrani).

La independència de Grècia va servir d’estímul per a d’altres pobles balcànics , va aparèixer així la qüestió d’Orient. Van aparèixer problemes polítics, socials , econòmics i religiosos provocats per la decadència de l’imperi otomà i els interessos de les grans potències . Paulatinament es van anar independitzant Sèrbia, Valàquia i Moldàvia que van donar lloc a Romania (1861)...

1830: la segona onada revolucionària la constitueixen les revolucions de 1830, que es van caracteritzar per 7 factors:

Sorgir a França, des d'on el moviment s'estén i diversos aixecaments democràtics en el continent europeu.

Són de caràcter liberal. Afavoreixen la derrota del poder aristocràtic a Europa occidental. Van tenir major rellevància i transcendència que les de 1820. En elles es van entremesclar reivindicacions de caràcter nacionalista (Bèlgica, Polònia,

Itàlia i Alemanya) amb interessos de grups minoritaris burgesos i obrers. La situació econòmica empitjora a partir de 1825: crisi de subsistència (males collites,

augment de preus= reducció del consum) i crisi industrial. Gran importància de les associacions secretes, amb connexions internacionals de forta

presència en l'oficialitat de l'exèrcit. El seu objectiu era realitzar una "revolució universal contra la tirania". D'entre aquestes associacions van destacar la dels maçons i els seus hereus més actius, els carbonaris italians i els desembristes russos.

Geografia de les revolucions de 1830: els moviments revolucionaris es van donar en:

· França: les revolucions de 1830 comencen a França amb un aixecament revolucionari desenvolupat a París davant els intents del rei Carlos X de restaurar l'absolutisme. Conclou amb la victòria dels liberals, que defensaven una reforma constitucional, sobre els defensors de la monarquia absolutista, la qual cosa provoca:

Derrocament de la dinastia Borbònica després de l'abdicació del rei francès Carlos X. Instauració d'una monarquia constitucional amb Luis Felipe d'Orleáns, dins d'un règim

liberal moderat amb sufragi censatari. Serà l’època dels homes de negocis i es

marginarà a d’altres capes de la població (per exemple: les reivindicacions dels obrers que demanaven millors condicions de vida i treball).

· Bèlgica: desenvolupada per la influència de la victòria del moviment revolucionari francès. Gràcies a ella, Bèlgica va aconseguir la seva independència d'Holanda(a la qual havia estat annexionada durant el Congrés de Viena de 1815 per crear un Estat-tap enfront de França) creant una monarquia constitucional governada per Leopold I, la qual cosa va suposar la primera alteració del mapa dissenyat al Congrés de Viena.

· Alemanya: és reprimida durament per Prússia.

· Itàlia: fracassa davant l'actuació de l'Imperi Austríac.

· Polònia: aquí es desenvolupa un moviment d'independència política i nacional polonès que fracassa i acaba annexionant Polònia a Rússia.

· Espanya: a la mort de Fernando VII, es passa d'un règim polític absolutista a un liberal, iniciant-se així un període de guerres civils entre liberals i absolutistes (=Guerres carlistes).

· Portugal.

· Suïssa: instaura una constitució federal.

L'únic país on no es donarà cap moviment revolucionari durant la dècada dels 1830´ serà el Regne Unit, ja que per evitar-la, els conservadors afavoreixen l'entrada de la burgesia al Parlament des de 1832.

A la fi de la dècada de 1830, l'absolutisme va a anar desapareixent d'Europa Occidental, imposant-se un liberalisme moderat inspirat en la Constitució girondina de 1791, consolidant-se així el domini de l'elit liberal moderada, monopolitzadora de l'acció política i integrada per la gran burgesia propietària i l'aristocràcia que manté el seu poder econòmic a canvi de renunciar als seus privilegis estamentals.

Aquestes 2 classes socials van a marginar a la petita i mitja burgesia i, sobretot, a les classes populars. Per això, els liberals moderats defensen el sufragi censatari i limiten l'exercici de les llibertats (les associacions obreres seran prohibides).

Bélgica y los Países Bajos tras el Tratado de Londres (1839): Países bajos (1) con Limburgo (2), Bélgica (3) con la Provincia de Luxemburgo (4), el Gran Ducado de Luxemburgo en unión personal con los Países Bajos (5).

LA TERCERA ONADA REVOLUCIONÀRIA DE 1848: L'EXPERIÈNCIA DEMOCRÀTICA I SOCIAL.

La Tercera onada revolucionària la constitueixen les Revolucions de 1848, conegudes en altres països com la Primavera dels Pobles o l'Any de les Revolucions, van ser una ona de manifestacions populars que es van generalitzar a diverses regions d'Europa en la primavera de 1848. Va ser la fi del sistema Metternich. Es caracteritzen pels següents factors:

Iniciar-se a França (igual que les revolucions de 1830). Ser molt breus (es desenvolupen en el primer semestre de 1848). Tenir una ràpida expansió per tota Europa: al contrari que les onades revolucionàries

de 1820 i 1830, aquesta nova onada va tenir gran repercussió en Estats com França, Àustria, Alemanya, Itàlia, Hongria i els diversos pobles d'Europa central (alemanys, italians, txecs, hongaresos i romanesos), sotmesos a un govern estranger (Imperis Austríac o el Turc) que consideraven necessari crear un Estat propi, sobre bases liberals, per garantir el seu caràcter nacional.

Són uns moviments que barregen liberalisme, nacionalisme i reivindicacions socials i obreres (ideals democràtics, drets dels pobles, naixement de proletariat). Els ideals democràtics defensen la sobirania popular (el poble són també les classes baixes), el sufragi universal, llibertat d’associació i reunió, supressió de la censura de premsa, igualtat social (reformes socials per a millorar la situació dels més desafavorits i anivellar fortunes)

Els protagonistes d'aquestes revolucions van ser:· Burgesia: que reclamaven governs constitucionals i representatius.· Camperols.· Classe obrera: apareix en escena en aquest moment en l'escena política en

presentar unes reivindicacions diferents a les de la burgesia. Això comporta que l'ordre burgès iniciat amb la Revolució comenci a ser amenaçat per una classe social que posava la igualtat social i econòmica en primer lloc de les seves aspiracions i que es rebel·laven contra l'augment de les pràctiques capitalistes que els estaven sumint en la pobresa.

Malgrat que els assoliments aconseguits gràcies a les revolucions de 1848 no van perdurar, aquest moviment va exercir una influència a llarg termini als governs europeus en promoure un corrent en favor del liberalisme i el socialisme.

Geografia del moviment revolucionari: destaquen 4 zones:

· França: lloc d'origen de les revolucions de 1848, les 2 causes que propicien l'esclat d'aquestes revolucions van ser:

Crisi econòmica de 1847: provocada per la crisi de la patata de 1847 (sèrie de males collites de patates, que era un aliment bàsic per a les classes populars). La crisi agrària va influir en els sectors industrial i financer, portant a l'atur a molts obrers.

Negació de drets i llibertats al proletariat i la petita burgesia, ja que la monarquia de Luis Felipe d'Orleans només satisfeia els interessos de l'alta burgesia.

A França anem a veure 2 revolucions en 1848:

Febrer de 1848: aixecament popular que permet proclamar la IIª República francesa. Juny de 1848: enfrontament entre burgesia i proletariat, de la qual la burgesia surt

vencedora, sent triat president Luis Napoleó Bonaparte. La revolució de 1848 acaba fracassant, quan al desembre de 1851 Luis Napoleó dóna un cop d'estat i instaura l'IIº Imperi francès en 1852, sent coronat com Napoleó III.

· Alemanya: aquesta rebel·lió va donar origen a moviments en favor de la unificació nacional en els estats alemanys. Els liberals alemanys van formar una Assemblea nacional de tota Alemanya, però el procés constitucional i unificador alemany va acabar fracassant.

· Àustria: En l'Imperi, van esclatar revoltes separatistes a Hongria, Bohèmia, Venècia…, que acaben sent sufocades per les tropes imperials, encara que van provocar 3 conseqüències: la dimissió de Metternich, la formació d'una Assemblea Constituent (acceptada per l'emperador Fernando I), i la concessió de certa autonomia a les diferents nacions que integraven l'Imperi Austríac (Hongria, Txèquia, Eslovàquia…).

· Itàlia: carregades de significat nacionalista, i malgrat el seu rotund fracàs, van anar el punt de partida per al procés d'unificació. Els fets més significatius es van donar en:

Nàpols: s'implanta una monarquia constitucional que substitueix a l'absolutisme. Estats Pontificis: la revolta va fer fugir al papa Pío IX. Giuseppe Mazzini, patriota italià

que propugnava la unificació italiana sota un règim republicà, va proclamar la República Romana en 1849, però aquesta no va trigar a ser abolida.

Regne de Llombardía-Vèneto: es van revoltar contra l'Imperi Austríac i van declarar la seva independència recolzats pel regne de Sardenya; no obstant això, les tropes austríaques dirigides pel general Radetzky van sufocar durament la revolta després de derrotar als italians en Custozza.

Regne de Sardenya-Piemont: va crear una monarquia constitucional convertida en el motor de la unificació italiana.

LAS REVOLUCIONES BURGUESAS. TABLA COMPARATIVA

1820 1830 1848CAUSAS Anti-absolutismo

Nacionalismo

Económicas

Liberalismo

doctrinario

Nacionalismo

Crisis económica

Nacionalismo

italiano

Anti-absolutismo en

Austria y Alemania

Liberalismo

democrático

GEOGRAFÍA -ORIGEN: España

-DESARROLLO:

Europa

Mediterránea

Rusia

América

española

-ORIGEN: Francia y

Suiza

-DESARROLLO:

Italia

Polonia

-ORIGEN: Francia

-DESARROLLO:

Alemania

Austria

Italia

RESULTADOS -ÉXITOS:

Grecia: Independencia

en 1829

América española: Independencia

-FRACASO: Interviene la Santa

Alianza en:

       España       Portugal       Rusia       Nápoles

-ÉXITOS:

Francia:

Orleanismo

Bélgica:

Independencia

Suiza:

Constitución

federal

-FRACASO:

Polonia

Alemania

Italia

-ÉXITOS

Francia: sufragio

universal

masculino

Italia: hegemonía

de Piamonte-

Cerdeña

Alemania: hegemonía

de Prusia

Austria: abolición de

la

servidumbre

de los

campesinos

QUIN VA SER EL BALANÇ DE LES REVOLUCIONS LIBERALS DE LA PRIMERA MEITAT DEL SEGLE XIX?

El resultat de les revolucions de la primera meitat de segle XIX va ser molt desigual. Encara que les revolucions de 1848 van fracassar, la seva experiència va influir poderosament en les ideologies obreres del segle XIX. Això el podem veure en 2 plànols: Plànol polític: malgrat el seu aparent fracàs, els fets esdevinguts en 1848 van suposar l'inici d'una progressiva democratització (sufragi universal masculí) i la incorporació a la lluita política de la classe treballadora.

Plànol social: Els diferents grups que es van unir en els començaments de la revolució es van allunyar després en defensar diferents objectius:

Unió de la petita amb la gran burgesia: Una bona part de la petita burgesia, temorosa d'una revolució social, va abandonar la seva aliança amb el proletariat i es va unir a la gran burgesia, encara que al llarg del segle XIX les diferències entre ambdues van ser ben patents i es van materialitzar en les lluites polítiques entre moderats i radicals.

El proletariat va començar a adquirir consciència de classe i, si bé va actuar desorganitzadament, es va constituir com un moviment autònom escindit dels interessos burgesos.

Els camperols, una vegada aconseguida el seu alliberament del règim senyorial, es van conduir de forma molt moderada i el seu objectiu en el futur seria preservar les conquestes aconseguides.