Embed Size (px)
DESCRIPTION
Novel·la Barcelonina: Barceloneta literària - Juny 2014
Citation preview
BIBLIOTECA EL CARMEL-JUAN MARSÉ
NOVEL·LA BARCELONINA
LA BARCELONETA A LA LITERATURA
JUNY
2014
N Itu ITURBE, Antonio Días de sal Barcelona: La otra orilla, 2008
Pero Baldo no puede sacudirse de la cabeza a
Fernando, a Isabel, a Ceballos... Camina por el barrio
arrastrándolos pesadamente a todos, pegados al cerebro
como caramelos deshechos. Los pies lo llevan a los
merenderos, pero ya no están. De repente, recuerda que
había leído algo en los periódicos. Le extraña ver la
playa tan abierta, sin ese frente marítimo de
restaurantes modestos y alegres que por las mañanas
olían a lejía y que habían sido la respuesta popular a la
destrucción de la guerra, cuando en el 36 una bomba
incendiaria calcinó aquella legendaria Escuela de mar
hecha de tablones de madera que resisitió en primera
línea de costa todos los temporales excepto el de la
rabia de los hombres. No está el merendero de la Mari,
ni el Cataluña, ni Ca’l Pinxo... algunos se los va a ir
encontrando en las siguientes semanas en nuevas
ubicaciones, pero convertidos en restaurantes aseados
y anodinos, sin ese olor a madera pintada y arena que
atraía a turistas, domingueros, artistas y ejecutivos. Ha
cesado de golpe la retórica pícara y bulliciosa de los
ganchos, que se iban insinuando a los caminantes que
se acercaban por la zona con una retahíla veloz y
sonriente de argumentos y requiebros para entrarse a la
parejita, al grupo de extranjeros despistados o a la
panda de amigotes con ganas de empezar la noche con
buen pie.
Días de sal. Antonio G. Iturbe. Barcelona: La otra
orilla, 2008 Pàg 68
Els meus dits lliscaven masturbant-la suaument, sentint
els seus gemecs com el plor d’un gatet. Sara em va
respondre movent la mà per sobre els texans fins a
aconseguir que mullés els pantalons. I així vam esperar
la sortida del sol davant d’aquest gran teatre de còdols
de color de maó, de vidres arrodonits pel mar, de rates
movent-se sota els porxos del passeig Marítim, per on
vam caminar fins a la Barceloneta. Pels carrers ja
circulaven les dones cap al mercat, a més de legions de
prejubilats, d’aturats de llarga duració i de gent que
buscava en els contenidors d’escombraries. Vam
esmorzar en una tasca que no havia canviat la seva
decoració des dels anys quaranta. Asseguda davant una
taula de marbre, Sara, amb les dues mans juntes i amb
els dits entrellaçats tapant-li tot just els llavis, em va
parlar com si haguéssim estat junts tota la vida.
-Quin lloc més bonic. Sembla mentira que puguin
resistir raconets així.
-Un miracle de la naturalesa. Barcelona es defensa de la
devastació d’aquests feixistons que manen sobre les
coses senzilles, sobre la gent del poble, sobre la gent
del metro.
-Estàs una mica reivindicatiu, et veig una mica cremat
–em va dir amb més raó que un sant.
-Mira, vaig viure aquí, aquí va néixer la meva filla, va
morir la meva dona, vaig escriure una novel·la per
treure-m’ho tot plegat del cap i, abans d’acabar-la, ja
s’havien cruspit la meitat del barri, amb els xiringuitos
inclosos. I la gent vota que vota.
No miris enrere. David Castillo. Barcelona: Proa,
2002 Pàgs. 90 i 91
N Cas
CASTILLO, David
No miris enrere
Barcelona: Proa,2002
N Cas CASINOS, Xavi Tren de venganza Barcelona: Roca, 2010
N Gon BENGUEREL, Xavier Els vençuts Barcelona: Alfaguara 1970
Va ser durant l’any 34 que les coses
començaren a accelerar-se. Parlo de nosaltres,
els de la colla dels quatre. Però abans d’entrar
en matèria voldria explicar-li alguna cosa més
del nostre barri, del nostre entorn, perquè
entengui millor el que ens envoltava. L’entramat de casetes i pisos de la
Barceloneta era molt especial. Les cases
s’anaven fent i refent a mesura que arribaven
des de tota la península noves fornades de
treballadors que, encara que costés de creure,
eres més pobres que nosaltres. Fruit de tantes
especulacions, els pisos acabaven sent
minúsculs, falsament partits, separats per
envans del gruix d’un paper de fumar i amb
distribucions aptes només per a ratolins. Li
explico tot això per fer-li comprendre que en
aquell paisatge la paraula conviure no era un
concepte, més aviat era una praxi diària feta a
força de paciència i de consolar-se pensant
que encara podria ser pitjor. Per cert, aquesta
frase “encara podria ser pitjor”, esdevindria
una divisa de supervivència practicada fins a
la sacietat.
Vostè és molt jove i avui les coses han
canviat molt, però en aquell temps, a la
Barceloneta, entre els pisos d’una mateixa
casa o grup de cases hi havia uns espais
transcendents per a la convivència del veïnat:
els celoberts. Uns forats escarransits, lletjos,
anodins, però que amagaven vertaders centres
de comunicació veïnals, actualment difícils
d’imaginar. De les finestres de les cuines que
donaven a aquest espai comunitari, de les
finestres dels banys, dels finestrons dels
dormitoris amb cortines protegint intimitats,
sortia, quan menys t’ho esperaves, una veu
preguntant per algú o alguna cosa.
Immediatament senties com es recollia la
invitació i algú contestava sense ni
identificar-se, que no calia. Es nuaven
converses entre dos, tres i fins a quatre
finestres sobre la malaltia de la Pepeta; o la
darrera bomba que havien posat a correus; o
com anava d’ estarrufat en Pitu, el forner, des
que s’havia firat la dona del farmacèutic.
Memòria d’uns ulls pintats. Lluís Llach.
Barcelona: Empúries, 2012 Pàg. 55
En fin, una vez hube abandonado el
despacho de Boada me dirigí hacia la Puerta
de Mar de la muralla para encaminarme
después a la Barceloneta y visitar algunas de
la pudas instaladas junto al muelle. Sabía de
mi época de policía que en esas tabernas
malolientes del barrio de pescadores solían
rondar maleantes y gentes de mal vivir. Era
también el lugar donde uno podía contratar a
alguien dispuesto a hacer cualquier trabajo
sucio a cambio de unas monedas.
Entre ellos había bastantes marineros sin
barco que intentaban sobrevivir como fuera
a la espera de que un patrón los contratara
para algún nuevo viaje. La mayoría de las
pudas estaban en la calle Nacional y en
algunas de las travesías que se adentraban en
el barrio camino de la playa, como Sant
Carlos, Concordia, San Fernando o San Juan.
Tren de venganza. Xavi Casinos.
Barcelona:Roca editorial, 2010 Pàg. 25
N Lla LLACH, Lluís Memória d’uns ulls pintats Barcelona: Empúries, 2012
En Pol Vidal vivia en un pis diminut al cor
de la Barceloneta. Amb prou feines una
cuina precària i un parell d’habitacions
fosques i mal ventilades a les quals s’accedia
després de pujar quatre pisos per unes
escales traïdorenques. Els dies bons, quan
obria l’únic finestró de la vivenda que
donava al carrer, li arribava la fortor del peix
sortit del mar ja feia massa dies, i del salnitre
que impregnava totes les cases del barri a
poc que la gent deixés de lluitar-hi en contra.
Els dolents, tota la casa feia olor a fregitel·la
que pujava dels pisos inferiors i de la qual
era impossible fugir. Però, tot i així, li
semblava preferible torturar el seu olfacte
que haver de viure en permanent penombra.
De manera que tenia els porticons sempre
oberts, excepte quan, com ara, feia massa
fred com per poder suportar-lo.
Barcelona far west. Jordi Solé. Madrid:
Pàmies, 2010 Pàg. 32
N Cab
SOLÉ, Jordi
Barcelona Far West
Barcelona: Planeta 2009
N Cas CASAS ROS, Antoni Enigma.
Barcelona: Seix Barral, 2010
Estaba aún conmocionado por mi peripecia en la librería.
Para pensar en otra cosa, decidí ir a dar una vuelta, a
primera hora de la mañana, por las animadas calles de la
Barceloneta. Acudía allí con frecuencia a tomarme un
cortado y leer las crónicas de Vila-Matas en El País.
Reinaba un ambiente sencillo en ese barrio. Se conocía
todo el mundo y bastaba ir unas cuantas veces para
entablar relaciones. Enseguida se sentía uno en su casa.
Pequeños restaurantes sin pretensiones, con platos de
pescado, hecho sencillamente a la plancha. Plazas
bulliciosas. Calles rectilíneas y una arquitectura escueta,
que los vecinos habían transformado hábilmente. Era un
barrio popular construido por los borbones a mediados
del siglo XVIII. La Barceloneta era un lugar donde la
mirada se mantenía siempre a una altura humana.
Enigma. Antoni Casas Ros. Barcelona: Seix Barral, 2010
Pàg. 50
Des de l’estació de França es va dirigir, per darrere
dels molls de càrrega, magatzems i grues, a
l’apartada Barceloneta de blocs de cases disposats
ordenadament per formar carrers estrets i ombrius.
Olor de mar i de peix, xarxes a la vista, dones cosint
i xerrant a les portes de les cases ara que començava
a fer bon temps.
Va arribar a un dels habitatges, anònim i
abandonat, al carrer de la Sal, refugi conegut amb el
nom de l’Òstia, perquè de la Barceloneta sempre
n’havien dit l’Óstia, qui sap si per referència a
l’Ostia Antica de Roma.
-Aniràs a l’Óstia –li havia dit el Quílez.
-Com?
-A l’Óstia, a la Barceloneta. Carrer de la Sal,
número 5. Agafa les claus.
Deien de la Barceloneta que era un barri de
tradició catastròfica, que, sis anys després del triomf
franquista, encara semblava una zona de guerra.
Entre el 1937 i el 1939 hi havien caigut més de
quaranta bombes i ningú no semblava haver fet cap
esforç per reparar els estralls causats. Als solars
s’amuntegavenla runa i les vigues, en algunes parets
es podia veure l’últim empaperat que hi havia
col·locat els habitants o el bodegó penjat i torçat.
Les cases estaven esquerdades per les sacsejades i
les ones expansives. I, enmig d’aquell desastre,
encara sobrevivien algunes veïnes que treien cadires
al carrer, en l’esplèndida tarda mediterrània, per
veure passar la vida o per fer-la petar amb el primer
interlocutor que trobessin.
Cabaret Pompeya. Andreu Martín.
Barcelona: Edicions 62, 2011. Pàgs. 568 i 569
Mientras ellas dos hacían recados, yo solía quedar
con Justo, y después nos acercábamos a recogerlas,
dice Pascual Ortega. Y nos íbamos a bañar a la
playa. Justo estaba algo acomplejado porque no
sabía nadar, y yo me había comprometido a
enseñarle. Aunque estabamos en primavera y el
agua estaba todavía muy fría, nos íbamos hasta la
Barceloneta y nos pasábamos un buen rato dando
brazadas entre las olas.¡Había que ver lo mal que se
movía el pobre! Agitaba los brazos y las piernas sin
ningún compás, y hacía tales esfuerzos para
mantenerse a flote que acababa siempre agotado. Yo
le decía: ¡Así no, así no!,¡el brazo derecho con la
pierna izquierda y el brazo izquierdo con la pierna
derecha! Pero él como si no escuchara.
¡Plas!¡plas!¡plas! Mucho manotazo y mucho
salpicar pero no avanzaba ni un metro.
El día de mañana. Ignacio Martínez de Pisón.
Barcelona: Seix Barral, 2011 Pàg 66
N Mar
MARTINEZ DE PISON,
Ignacio
El día de mañana
Barcelona: Seix Barral,
2011
La Cesca i la Roser es van endinsar per aquells
carrerons traçats amb tiralínies, enmig d’un vesper
de criatures i de la cridòria humana habitual del
lloc, però el que més va sorprendre la Roser van ser
les runes que hi havia als carrers i l’aspecte derruït
de molts edificis.
Els bombarders s’havien acarnissat amb la
Barceloneta, probablement per la situació portuària
del barri o potser per la proximitat de fàbriques
metal·lurgiques o per ambdós motius. Alguns
pensaven que les bombes, que tan sovint hi queien
eren degudes a la imprecisió dels aviadors, mentre
que altres defensaven que els feixistes perseguien
castigar la població per sembrar-hi el desànim.
Quan les des noies van arribar a la porta de
l’escala de l’Angelina, al carrer Escuder, ja era ben
entrat el capvespre i la migradesa de la llum del
piset va fer enyorar a la Roser, tan bon punt va
entrar-hi , la calidesa de la pensió de la Rosario.
Aquell primer de maig. Jordi Varela. Barcelona:
Columna, 2004 Pàg. 167
N Var
VARELA, Jordi
Aquell primer de maig
Barcelona: Columna,
2004
N Mar
MARTIN, Andreu
Cabaret Pompeya. Barcelona: Edicions 62,
2011
N Cas
CASAS ROS, Antoni
Enigma
Barcelona: Seix Barral,
2010.
Juan Jover dejó su BMW aparcada encima de la acera,
frente al mercado de la Barceloneta. Le gustaba aquel
barrio hasta el extremo de que, de tanto en tanto, se
perdía por sus rincones sin un objetivo concreto. Cada
vez era más difícil encontrar un entorno urbano con
personalidad: la picota y el diseño por ordenador
estaban uniformizando Barcelona en aras de una
modernidad más que discutible, privándola de la
variedad que en su día tuvieron lugares como Gracia, El
Raval o Sants. Hoy, despues de pasar el bulldozer, se
sustituía el entramado abigarrado de las callejuelas de
antaño por avenidas con carril de ida y vuelta para
bicicletas, y el otrora contacto casi carnal de los
edificios y los moradores de sus densos cascos antiguos
por desangeladas plazas duras, iluminadas por farolas
de decenas de metros de altura. Los nuevos bancos en
donde poner el culo es un suplicio y levantarse una
proeza, son de maderas de nombres impronunciables
(okumé, wengue, iroko), por supuesto mucho más
costosas que el pino de Soria. Por no hablar de los
muros de granito sueco abujardado, que a los dos días,
estan cubiertos de pintadas o arrancados de cuajo sus
sillares. Ningún respeto al adoquinado, a las aceras con
los grises panots de nueve pastillas, o a las luminarias
decimonómicas. La Barceloneta, en ese mundo de new
look urbanístico construido a golpe de talonario, es uno
de los pocos reductos que conserva sus ancestros. Sus
calles son estrechas, situadas entre manzanas rectilíneas
de casas de un grosor igualmente mínimo (el higienismo
imperante en la época pretendió dotar a todas las
viviendas de ventilación cruzada, de ahí esa poca
dimensión). Habitáculos de tiempos de penuria, no
aptos para obesos, a los que se accede por pasillos de
apenas ochenta centímetros de anchura, después de
atravesar un portal de la calle aún más angosto.
La granja. José Vaccaro Ruiz. Madrid: Atlantis, 2011
Pàgs 13 i 14
Feia anys que Marc Sergiot no visitava els restaurants de la
Barceloneta i va aprofitar que era prop del barri per deixar-
s’hi caure. Li venia de gust retrobar-se amb aromes i gustos
gairebé oblidats; a la seva edat la nostàlgia s’havia convertit
en un sentiment al qual no sabia renunciar, però tampoc no
era tan ingenu per pensar que qualsevol temps passat havia
estat millor. Des de l’hotel a peu, hi arribaria en deu
minuts. S’encaminà xino-xano pel passeig Marítim i va
veure de prop allò del que anaven plens els diaris des de
feia setmanes. Malgrat haver-ho llegit, el va impressionar la
sentor que impregnava l’ambient, amb tota aquella
quantitat de tendes de campanya i vehicles arrenglerats,
gairebé ocupant la totalitat de la platja. Va pensar en la gent
que devia d’estar dins, ja que no s’en veien, de persones.
L’olor de la pluja. Jordi de Manuel. Barcelona: La
Magrana, 2006 Pàg. 145
N Cas
VACCARO, José
La granja
Barcelona: Proa, 2002
N Man
MANUEL, Jordi de
L’olor de la pluja
Barcelona: La
Magrana,2006
BIBLIOTECA EL CARMEL‐JUAN MARSÉ
Murtra 135‐145 08032 BARCELONA Tel. 93 407 28 70
HORARI Dilluns, dimarts, dimecres, dijous i dissabte: de 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 20:30h. Divendres: de 10:00 a 20:30h. Diumenge: de 11:00 a 14:00h.
Entre el 25 de juny i el 23
de setembre: Dilluns, dimarts, dimecres i dijous:
de 10:00 a 14:00 i de 16:00 a 20:30h.
Divendres: de 10:00 a 20:30h. Dissabte: de 10:00 a 14:00h.
Visiteu el nostre web
http://www.bcn.cat/bibelcarmel
