Argila 5CERTAMEN ESCOLAR DE NARRATIVA CURTA EN VALENCIÀ 2006-08

Les narracions que s’hi inclouen van obtindre els guardons que s’indiquen dins de la convocatòria anual del Certamen Escolar de Narrativa Curta en Valencià, concedits per l’Ajuntament d’Elx, i van ser atorgats pels jurats següents:- 2006: Ferran Oltra i Llin, Joan Antoni Montoya Abad, Rosa Maria Asencio i Asencio, Remei Orts i Mateo.- 2007: Ferran Oltra i Llin, Joan Antoni Montoya Abad, M. Teresa Coves i Mora, Susana Torregrosa i Cuesta.- 2008: Estefania Candela Soriano, M. Lluïsa Lozano Campello, Joan Antoni Montoya i Abad, Eduard Escrivà i Tomàs.

AUTORS/ES

DIEGO BLANES BRAVO, IRENE MEDINILLA MARTÍNEZ, EVA AVILÉS GARCÍA, VÍCTOR MANEL RUÍZ PIÑERO, NEUS PAREDES GALLARDO, LEYRE AMORÓS BORDONADO, SUSANNA CABRERA GIL, ISABEL BOIX GALINDO, VICTÒRIA QUESADA CANDELA, ADRIÀ FÉRRIZ FLUXÀ, ESTER PORCEL VALERO, IRIS GUTIÉRREZ MARTÍNEZ, SÍLVIA MÁRQUEZ FERNÁNDEZ, ÀNGEL ALONSO MACIÀ, IRENE MEDINILLA MARTÍNEZ, CLÀUDIA MACIÀ, MAR BOTELLA BOTELLA, MARINA VIDAL TEJEDOR, ADRIÁN JAÉN TOMÀS, MÍRIAM PASCUAL VICEDO, MIREIA GIL RODRÍGUEZ, VÍCTOR AMORÓS CANDELA, ANA BLASCO RODRÍGUEZ, NÚRIA ESPINOSA VALERO, VÍCTOR CAMPELLO JAVALOYES, LUCÍA MACIÀ ALARCÓN, ANTIA GUERRERO FERNÁNDEZ, MIREIA AMORÓS JUAN, ELENA PRADOS FERNÁNDEZ, PAU DAVÓ FUENTES, RUBÉN BRAU MORA, EMILIO GOMIS CABOT, IRENE GIL GIMÉNEZ, ANTONI MORALES SABUCO, VÍCTOR PEÑA IRLES, VICTÒRIA QUESADA CANDELA.

LA PREHISTÒRIA (Primer premi Secció –A- 2006)

Diego Blanes Bravo

1

Fa molt de temps, 20 anys aC, un xiquet anomenat Sabih era el xiquet més apreciat per tot el país d’Israel. Son pare era un gran sabater. Ell era un gran xiquet i, encara que de vegades era un poquet entremaliat, era un bon xaval.Son pare, anomenat Jonwell, treballava en la sabata. Sa mare es deia Elisabeth i va desaparéixer el 13 de juliol (quan ell tenia 3 anys). No se sap per quina raó va desaparéixer, potser per un impacte de fletxa, o per la guerra, o per una malaltia... Això... ningú no ho va veure. Des d’aquell dia, el país no en va saber res.Sabih intentava posar en calma el seu país, però mai no ho aconseguia. De vegades rebia trons, bufetades i, fins i tot, potades o colps de puny. Plorava fins que els ulls se li irritaven, però era impossible, mai no ho aconseguiria. També confiava molt en el seu pare, encara que guanyara mig cèntim al dia, perquè eren molt pobres i ningú no els ajudava. Sabih sols tenia dos amics de la seua edat, Susanna i Carles, que n’eren molt bons amics.Ell ajudava son pare a caçar perquè els seus diners no eren suficients per menjar. Sols caçaven periquitos, pardalets de colors i, molt poques vegades, uns pardalets un poquet més grans, com els ànecs.Sabih estava molt trist perquè volia que sa mare tornara, però això havia sigut impossible fins a aquell dia, 13 de juliol, l’aniversari de sa mare.Aquell dia el pare de Sabih, Jonwell, el va deixar eixir pel poble, cosa que també hauria fet sa mare. El cas és que es va trobar amb un vell amic de sa mare anomenat Jorx, el grandolàs ―li deien així perquè era tan alt que podia agafar un colom al vol―. Sabih se l’emportà a sa casa i l’home va haver d’ajupir mig cos per a poder entrar-hi. Una vegada dins, els va dir que havien trobat pistes d’Elisabeth. Sabih i son pare no s’ho podien creure, es posaren molt contents, i se’n va anar on havien trobat les proves que Elisabeth encara estava amb vida. Quan van arribar al lloc, hi trobaren la mare de Sabih. Estava viva! Li van donar una besada molt, molt gran. Havia estat perduda. Sa mare els contà que l’havien raptada uns hòmens d’una altra tribu i que la van portar molt lluny. Però en aquell moment, tot el que importava era que sa mare estava amb ell per a sempre.

LA IAIA ROSA: LA MILLOR CONTACONTES DEL MÓN (Segon premi Secció –A- 2006)

Irene Medinilla Martínez

2

Al poble de la iaia Rosa tots els xiquets la coneixien per ser la que més cançons i contes sabia.Cada vesprada, els xiquets anaven a sa casa per a berenar un got de llet amb galetes i escoltar un conte. Però un dia, la iaia Rosa va perdre la memòria, i tots es quedaren molt tristos.Es van reunir per a buscar una solució, i van decidir que des d’aquell mateix dia serien ells els qui contarien els contes i cantarien les cançons de la iaia Rosa.A poc a poc, la iaia Rosa començà a recuperar la memòria, gràcies a l’afecte amb què els xiquets la tractaven, fins que un bon dia no només recordava els seus contes de sempre, sinó que, com per art de màgia, aprengué molts més contes i cançons.

ELS DÉUS DELS DOLÇOS (Tercer premi Secció –A- 2006)

Eva Avilés García

Hi havia una vegada uns déus dels dolços que eren el de la xocolata, el de la mantegada, el del xiclet, el de les llepolies i el del cotó de sucre.Un bon dia, el déu del xiclet es va escapar de la fortalesa dels cinc dolços, se’n va anar amb el seu ceptre al món dels humans.Quina casualitat! S’hi va trobar el déu de les esponges.—Hola!—Hola!—Jo sóc el déu del xiclet.—I jo sóc el déu de les esponges.

3

—Vols unir-te al club “Els déus dels dolços”?—Sí! Per què no?—Anem-nos-en ja.Quan hi van arribar, tots estaven esgotats de repartir dolços, d’anar a molts països, etc. Es van posar a veure la tele i van veure l’anunci de la competició dels déus. Van telefonar i els hi van admetre. Els van donar la data, on era, etc. El dia de la competició estaven molt nerviosos perquè els altres déus eren els dels vegetals i els dels elements. Van començar amb les preguntes, que eren les següents: Quants elements hi ha? I també: Quins són els noms dels elements?El primer grup a respondre la pregunta va ser el dels déus dels vegetals, i la segona la van contestar els déus dels dolços. L’equip dels déus dels elements es va desqualificar.Ara venia la prova de màgia.—Que isca un ós d’esponges. I... els va eixir.—Que isca una flor. I... els va eixir. Així que es van quedar iguals.—Que isca un castell de dolços. I... els va eixir.—Que isca una casa de dolços. I... els va eixir. Però els jutges van decidir que els déus dels dolços havien de guanyar perquè havien fet coses més grans. I... van guanyar.I... així, visqueren feliços per sempre.

PERDUTS A DIVER PARK! (Primer premi Secció –B- 2006)

Víctor Manel Ruíz Piñero

—Mare, està ja el sopar?—No, fill meu, però ja que estàs para taula i així faràs alguna cosa de tant en tant.—No, jo no vull! Sempre em toca a mi! Quan li tocarà a Víctor?—El teu germà encara és xicotet. I si tu no vols parar taula, doncs no sopes.—Està bé, no sope! Volia posar-me a dieta...Perdoneu-me, per favor, és que la meua mare sempre m’està donant la tabarra amb això que sóc un gandul. I com diu ella, sóc un amaro.Abans de continuar parlant de la meua mare, em presentaré: em dic Joan, tinc nou anys i vaig a una escola anomenada “La Verge d’Elx”.La meua mare sempre em fa arreplegar-ho i ordenar-ho tot, mentre que al meu germà xicotet, quan es deixa els joguets escampats per l’habitació, no li diu res. Quina sort que té! Però el que menys

4

m’agrada és que m’obliguen a fer la compra, perquè em fa molta vergonya parlar amb les venedores.Ah, se m’oblidava, també està el meu pare, una persona “irregular”, vull dir que quan li pega per allí està content i quan li dóna per allà està enfadat. A mon pare li agrada anar a pescar amb el meu germà. I vosaltres us preguntareu que per què amb el meu germà sí i amb mi no; doncs, us ho diré: un dia el meu pare i jo vam anar a pescar i quan havia picat el peix a l’ham, de la força que tenia, vaig caure a la mar. Els amics del meu pare van riure fins que es van afartar i, ell, es posà tan roig que s’assemblava a una tomaca de l’hort de la meua àvia. De veritat que crec que tota la meu família em té una espècie de fòbia, i això que em comporte bé, i que trac bones notes, encara que no em val per a res.Al meu germà menut li ho permeten tot: mascotes, pilotes, joguets, el porten de viatge, etc. I això fa que siga un mimat professional. Mira, totes les culpes dels gerros xinesos que trenca van per a mi. Quan ell punxa la pilota nova que li ha regalat el pare, les culpes són per a mi. I quan posa tot el pot de sal al dinar, per a qui són les culpes? Per a mi. El meu germà, quan vol, és una mala persona, i quan vol, és un angelet; és a dir, quan dorm.Fixa’t, un dia nosaltres tornàvem els dos de l’escola i feia una calor enorme, i tant suava que pensava que estava perdent deu quilos d’aigua, aleshores vaig veure un paper molt brillant xafat en terra. Quan m’hi vaig aproximar més, pensava que eren trossos de paper normals i corrents, però, quan anava a agafar-los, el meu germà em va veure i, per tal de ser ell el protagonista, em va espentar a l’asfalt, i per poc no m’atropella un cotxe. Amb molta diferència, m’havia dut l’ensurt més gran de la meu vida. Quan vaig poder reaccionar, vaig vore Víctor agafant els papers i que se n’anava corrents cap a casa ―tan ràpid com un llamp!―. Quan hi vaig arribar, la meua família estava fent els preparatius, però jo no sabia el perquè. Resulta que aquells papers brillants eren entrades per a DIVER PARK, un parc d’atraccions molt divertit, segons els meus amics. L’Enric, un amic molt íntim, deia que en aquelles atraccions, de tan ràpid com anaven, et pujava la sang al cervell.Els meus pares em van dir que em preparara. Jo, per primera vegada, estava a punt d’anar a un parc d’eixos. De segur que seria superdivertit.I en un tres i no res, ens vam encaminar cap a DIVER PARK. Estàvem viatjant amb el cotxe quan, a cent metres de l’entrada, ja se sentien els crits de la gent muntada en les atraccions més impressionants. Quan hi vam arribar, estava superfeliç. Mai no hi havia estat en un lloc així. I després de passejar-nos-hi i fer un reconeixement de lloc, arribà el moment de pujar a les atraccions. La primera no va estar malament, però la segona és que va ser molt divertida. I, aleshores, arribà el moment de pujar a la tercera: es deia El regrés de l’unicorn.

5

Era una espectacular atracció de por. I després d’una hora de cua, per fi ens vam muntar a la vagoneta. Sols havíem muntat el meu germà, la mare i jo quan, de sobte, el vagó començà a tremolar i el Víctor i jo vam caure a terra, ja que no teníem tanta força com els adults. Com que van apareixent monstres pel camí ―de mentida, clar―, el meu germà començà a córrer de tan espantat com estava, i la meua mare va començar a alarmar-se com si estiguera boja, perquè el seu fillet favorit estava plorant, i ella cridava:—Que algú ajude el meu fill, per favor!Després, ma mare em va cridar des de la vagoneta:—Joaaan, vés corrents i ajuda ton germà. Ràpid! Ni se t’ocórrega perdre’l de vista!I jo, obeint les ordres de ma mare i per tal que no em donara carxots, vaig anar corrent a pel meu germà. A pesar que el túnel era molt llarg, se sentia plorar, millor dit, bramar el Víctor. Jo estava completament aterrit, però salvaria el meu germà, n’estava convençut. De camí, vaig veure una eixida d’emergència, vaig dubtar entre eixir-hi o no, però al final vaig eixir a l’exterior. No penseu que era per rendir-me, sinó tot al contrari, volia eixir per demanar ajuda a la gent que hi havia per allà, i, en poc menys de dos segons, estava fora de l’atracció. Vaig arribar en un passadís molt fosc. No sabia on era. Sabia que no podia tornar enrere. Només podia veure al final un llum blanc on es distingia una silueta que s’assemblava a la del meu germà. Aleshores, vaig anar corrents cap a aquella figura però, en sentir la meua presència, va desaparéixer. Jo continuava corrents i, de tan ràpid com anava, vaig xocar contra la paret, em vaig desmaiar i, quan vaig obrir els ulls, ja estava fora de l’atracció.Hi havia gent per tot arreu i vaig començar a cridar: —Veniu amb mi, per favor, i ajudeu el meu germà!Però pareixia que no em sentien, ni tan sols em veien. Vaig recordar que el meu pare s’havia quedat fent fotos per aquella zona. De segur que ell em faria cas. Quan el vaig veure, vaig anar corrents cap a ell, i al seu costat estava el meu germà xicotet. Víctor estava tirant-li del braç per cridar la seua atenció, però no va servir de res, semblava que ell estava en la mateixa situació que jo, el pare ni el veia ni l’escoltava.—Víctor! Víctor! Em sents? Em pots veure?—Hola! Sí que et puc veure i, pel que veig, tu a mi també. Sort que has vingut Joan, el pare no em fa cas. No sé què li passa.—Sembla ser que tota la gent ni ens pot veure ni tocar ni sentir.—Què hi podríem fer, Joan?—No ho sé, però de segur que hi ha alguna manera d’eixir d’aquesta espècie de dimensió.—Però, com podem eixir-ne?—Ja t’he dit que no ho sé, però ho pensaré, confia en mi.No sabia com m’havia ficat ací dins. S’assemblava al món real, l’únic que passava era que la gent no ens podia veure ni res d’això.

6

Aleshores, com que el meu pare estava fent fotos per allà, ens va agafar en una d’elles i, una llum molt molt brillant, va eixir de nosaltres. Jo no sentia el que li passava al meu cos, però sí que veia que la gent s’acostava a veure què ens passava. Això era un bon senyal, ja ens podien veure.Quan ja es va acabar la llum, tota la gent ens deia al Víctor i a mi que com estàvem i tota eixa llauna. A mi no m’agrada que la gent comence a tocar–me i a dir–me coses, i per això em vaig recuperar de seguida, i el meu germà també.La meua mare estava plorant en una banqueta, però quan ens va veure, a Víctor i a mi, va ser com si un àngel li haguera passat pel davant. Estava molt contenta de veure’ns, i ens va donar tants i tants petons que pareixia que eren morats.Quan vam arribar a casa i va ser l’hora de sopar, endevineu a qui van obligar a parar taula: al Víctor! Per primera vegada anava a veure el meu germanet fer una tasca de la casa. A partir d’eixe dia, ens vam fer un horari de la família per a totes les tasques domèstiques. I la meua mare, per fi, ens va voler per igual. Jo crec que havia d’haver sigut així des del principi, però amb això em conforme.

I conte contat, conte acabat.I en el cap de l’oncle Pep ha pixat un gat.

7

COSES D’ANIMALS (Segon premi Secció –B- 2006)

Neus Paredes Gallardo

Aquesta és la història de dos animals: l’un era un lleó i l’altre un ratolí, cadascun d’ells del seu poble animal. El ratolí era menut i allargat, d’un to grisenc molt bonic, amb unes potetes molt boniques i agradables. Es deia Graciós, perquè manejava els seus bigots d’una manera molt agraciada, però també perquè realment era molt graciós i, per exemple, quan deia anda! un animal reia, i després un altre animal reia del seu riure, i així moltes moltíííííííssimes vegades. I, per cert, el ratolí era d’un poble anomenat Telus Floriatos.El lleó era gran, fort i brillant. Tenia una gran i llarga melena ―com tots els lleons―. La seua cara era molt bonica i semblava ser molt amable. Tenia unes dents molt esmolades, però un poc brutes de menjar carn, carn i més carn. La veritat és que el seu cos no era gran comparat amb els altres lleons, perquè aquest era molt molt àgil. El seu cos era esquifit. Tenia una cua molt llarga amb una gran bola de pèl a la punta, la qual l’equilibrava molt per a enfilar-se pels arbres. Però el que més ressaltava del lleó eren les urpes grans, brillants i afilades. Ell, el lleó, es deia Tipi, i el seu poble es deia Equipus Bector.Els dos animals se’n van anar a passejar per la muntanya, però no anaven junts. De fet, el ratolí no sabia que existia el lleó i el lleó no sabia que existia el ratolí.Després de fer una bona caminada, van veure els dos una illa que no havien vist mai. Pareixia que no estava habitada per ningú.Els dos se n’anaren corrents cap al seu poble. Cadascú va escampar la notícia, clar que el ratolí als del seu poble i el lleó als del seu, naturalment.Ah!, se m’oblidava, a tots els animals dels dos pobles els agradava molt la guerra, llevat d’un de cada poble: l’un era una rabosa i l’altre un corb. En realitat, eren savis i no els agradava la guerra perquè pensaven que les coses se solucionaven parlant. Els altres creien que estaven bojos i no els respectaven gens.Tots dos pobles volien l’illa:—Ei, troncs de l’altre poble, l’illa és per a nosaltres perquè me l’he trobada jo ―va dir el ratolí.

8

—Ei, branca, a mi no em digues tronc. Però... al que anàvem, tu no t’has trobat l’illa, me l’he trobada jo passejant per la muntanya. Ets un mentider, però propose que dins d’una setmana fem una guerra i qui guanye es quedarà l’illa ― digué el lleó.Com que tots hi estaven d’acord, acceptaren.Dos dies abans de la guerra, els dos pobles estaven fent armes sense parar, i els dos animals que no volien la guerra estaven al bosc.Als dos savis els encantava anar al bosc perquè es relaxaven molt passejant. Passejant, la rabosa va veure el corb.La rabosa, com que era tan llesta per intuïció, va pensar que aquell corb no volia la guerra i encertà.El corb també intuí que la rabosa no volia la guerra, i tots dos van decidir posar-se d’acord per poder parar la guerra.El corb estava en la branca d’un arbre i la rabosa a sota.—Hola, bonic corb, com et dius? ―va començar a dir la rabosa.—Em diuen Tuki. I a tu, com et diuen? ―va respondre el corb.—El meu nom és Ruki ―respongué la rabosa.—Tuki, les teues plomes són tan boniques que el més bonic pardal o au s’avergonyiria de mostrar les seues plomes al costat de les teues, perquè el negre, amb les teues taques blanques, pareix el cel ple d’estrelles blanques, i el teu bec pareix d’or fi, igual que les teues potes, menudes i llargues, i els teus ulls blaus reflectixen alegria, i el teu cant és diví ―continuà dient Ruki.—Si tan bonic sóc jo, digues-me com seràs tu? ―digué el corb molt agraït.—Doncs, jo sóc molt lletja. Fixa’t si sóc lletja que en el meu poble no saben ni que existisc.—Doncs a mi em pareixes molt bonica. A més a més, el que importa, no és ser bonic, el més important és el de dins. Però, hem de fer un pla perquè els nostres pobles no lluiten. Hem de convéncer-los, i sols tenim dos dies i tres hores.—No podrem. Diran que estem bojos ―contestà la rabosa.—Aleshores, haurem de fer un pla per a tirar les armes a la mar i que es queden indefensos.—Però... Com? —preguntà Ruki.—No ho sé però, si tardem molt, no podrem fer res i lluitaran per la fastigosa illa, que sols té una cosa d’especial.—Potser hi hauríem d’anar per trobar alguna idea, encara que està complicada la cosa —respongué Tuki.—Anem a l’illa! Però... no sabem nadar ―digué Puki.—No passa res, jo sé volar. Si et construïsc unes ales, podrem volar fins a l’illa ―el tranquil·litzà el corb.Amb la tècnica de Tuki, arribaren a l’illa amb molt d’esforç.Només arribar a l’illa, van veure que era molt molt menuda. L’illa estava formada per moltes illes minúscules i rocoses. A l’illa on arribaren, hi havia molta vegetació i, a més a més, eren arbres i palmeres que estaven plenes de fruita i amb una pinta molt bona.

9

El meravellós i savi corb ja hi havia estat feia, si fa no fa, tres anys, però no ho va dir a ningú perquè sabia que els dos pobles farien la guerra. També coneixia el secret de l’illa: en aquelles aigües vivien sirenes, tritons i peixos meravellosos; a més a més, en una d’aquelles minúscules illes habitava una tribu de persones.Tuki pensà que la reina de les sirenes els podria ajudar amb el seu problema de la guerra, si pensem que, a més a més, les illes eren de les sirenes i de la tribu humana.Tuki li digué a Ruki que ficara el cap en l’aigua. Ruki es va quedar sorprés perquè no necessitava respirar.Els dos es van ficar a l’aigua i, quan estaven al palau de la reina de les sirenes, que es deia Sirené, li van demanar ajuda.Sirené els va dir que tan sols podrien fer una cosa.—Quina cosa? —preguntà amb molta ànsia Ruki.—Això és que agafeu les armes i les tireu totes a la mar per tal que nosaltres, les sirenes, les trenquem. A continuació, tirareu tots els dels dos pobles a la mar també i no els deixarem eixir fins que no se n’adonen que les coses es poden solucionar parlant.—D’acord!, això farem —van contestar els dos amics. Una vegada fora de l’aigua, Ruki li digué a Tuki que com farien el mecanisme per a tirar-ho tot i a tots a l’aigua. Però, com que ningú dels dos sabia com, van decidir demanar ajuda a la tribu dels humans.Volant hi van arribar, i al cap de la tribu li van contar el seu problema. —Jo tan sols puc fer una cosa ―els va dir aquell.—Ja comencem amb això d’una sola cosa. Jo propose que en siguen tres, com els desitjos ―va dir Ruki abans que l’altre acabara de parlar.—D’acord! Ni el que jo dic ni el que tu dius, serà una cosa amb tres passos: construcció del mecanisme, tirar les armes a la mar i tirar els animals —va dir el cap de la tribu.Amb el plànol del mecanisme que el cap de la tribu els va donar, el van construir, i el pintaren de color verd per tal de poder amagar–lo entre els arbres.Quan el dia de la batalla arribà i tots estaven preparats per a lluitar, van escoltar un gran soroll que venia dels arbres: PLANGGGGG! i totes les armes a l’aigua. Tots els animals es quedaren bocabadats però, a continuació: POMMMMM! i animals a l’aigua.La sirena va complir la seua paraula i explicà a tots els animals de qui eren les illes i moltes coses més.Els animals aprengueren que la guerra no és la solució per a res, i tots feliços i contents isqueren de l’aigua per a dur una vida tranquil·la on la guerra ja no tenia lloc.

10

UN BAGUL PLE DE POLS (Tercer premi Secció –B- 2006)

Leyre Amorós Maldonado

Una vesprada de 1984, a França, hi havia una casa abandonada als afores d’una ciutat anomenada Lió. La casa era terrorífica: teranyines, brutícia, ratolins i un grapat de mobles antics, fins que va vindre a ocupar–la una família de quatre membres: el pare, anomenat Joaquim, era alt, gros i treballava de carnisser; la mare, anomenada Maria, era baixa, prima i sempre estava malalta; la filla, que era com son pare; i son germà, que era com sa mare. Tots tenien una cosa en comú: els agradava llegir.Un dia, fent neteja, Susanna es va trobar un bagul. En obrir–lo, va tindre una gran sorpresa: l’interior del bagul estava ple de pols i també hi havia una nota. Va cridar la resta de la família i tots, intrigats, van llegir–la. La nota deia:

“Sóc Mateu, l’antic propietari d’aquesta casa.Als membres de la meua família no els agrada llegir i, per cada llibre

que no llegien, he anat guardant la pols dels llibres. Si la meua biblioteca voleu trobar,

a fons heu de buscar, i

11

un gran tresor heu de trobar”.

I van buscar dalt, baix, en les habitacions, en la cuina...Al pare li va tornar el color, la mare es va fer alta de buscar en els prestatges i als fills els va passar el mateix. Un dia, quan quasi ja estaven rendits, Susanna es va recolzar en una estàtua que va obrir el passadís a l’entrada secreta de la biblioteca. Quan la van trobar, es van quedar bocabadats perquè hi havia milers, milers i milers de llibres.La família va fer una promesa: que llegirien tots els llibres de la biblioteca i, per cada llibre que llegiren, llevarien una poqueta de pols del bagul .Estaven tan interessats en els llibres que se’ls va oblidar que també hi havia un tresor. I també, sense adonar-se’n, el tresor ja l’havien trobat.

La saviesa és el millor tresor que pots trobar.

TOT PER LLUNA (Primer premi Secció –C- 2006)

Susanna Cabrera Gil

Plou. En un matí de Pasqua, plou. Una ombra observa la pluja. També plou als seus ulls, llàgrimes de vidre cauen pel seu rostre. Té la mirada perduda, que, de sobte, se centra en un punt blanc que es mou. Ja no es mou, s’ha enroscat i s’ha quedat immòbil. Es diu Tara i ahir va perdre la seua gossa Lluna. Està intrigada per aquell punt blanc al jardí, l’observa, pareix distingir un cabet i una cua, així que decidix baixar i vore què és. No agafa el seu impermeable, ix lentament, s’apropa i aquella criatura miola. Tara l’agafa, és una gateta de a penes un mes, blanca, i està amerada i tremola. Tara l’entra a casa i l’eixuga acuradament, puja a la seua habitació i l’acomoda en el seu llit. L’esgotada gateta s’adorm. En eixe moment sona el telèfon, està sola a casa i ha de córrer per poder agafar–lo.—Diga? Ah! Hola Sara.—Com estàs? Saps alguna cosa de Lluna?—No, encara no, però els pares i Tina han eixit, han anat al refugi d’animals, per si hi era, i encara no n’han tornat.—Bé, he parlat amb Marc i ara anem a ta casa. CIAOOO!—Eh? Mmm...

12

Penja el telèfon, va a la cuina a per llet, però no n’hi ha. Puja a la seua habitació i s’adorm al costat de la gateta. Mitja hora més tard la desperten unes pedrades a la persiana, Marc i Sara hi han arribat. S’alça amb cura per no despertar la gateta i baixa a rebre els seus amics. Estan amerats.—Sort que ens has obert, sinó ens ixen fongs de la humitat.—Que simpàtic ets, Marc —recriminà Sara—, què no veus que no està per bromes?—No, no passa res, de veritat, les bromes de Marc sempre són de bon grat, de debò. No et preocupes, Sara.—Tara, jo...—No l’has escoltada? No passa res, Sareta. Va, Tara, afaga el teu impermeable i eixirem a buscar la princeseta de la Lluna plena que, en aquests moments, estarà...—Marc, prou! Ja et val! Ja ha pujat a per l’impermeable, no fiques més bola.Tara entra a l’habitació i mira la gateta, que dorm plàcidament. Li fa molta llàstima, però no pot deixar–la sola, se l’ha d’endur. L’embolcalla en una manteta fineta, però molt càlida, i l’acomoda als seus braços. Baixa lentament les escales i la presenta als seus amics, bocabadats davant la bellesa d’aquella criatura inofensiva. Sense més entreteniment, ixen de casa i comencen la busca. Decidixen començar pel bosc, però en un dia de pluja no és fàcil orientar-se, i els amics es perden. Per molt que busquen i criden, la gossa no hi apareix. No, allí Lluna no estava, però, com n’ixen ara?—Genial la teua idea, Marc: “Comencem pel bosc, de segur que la princeseta de la Lluna plena volia jugar a l’amagatall i s’ha perdut”. Com nosaltres, no? —es burlà Tara.—Ho lamente, en les pel·lícules sempre és així. Només volia ajudar. Jo...—Reserva la teua ajuda per a quan la sol·licitem, val?—Sara, no sigues tan dura amb Marc, no té culpa de res. En un dia de sol ell ens hauria tret del bosc, però plou i no és fàcil orientar-se. Vinga, xics, intentem fer la situació una mica més agradable. Ok? Continuem buscant, de seguida eixirem del bosc, ho sé.Així, els amics continuen buscant però, de sobte, comença a refrescar. La pluja cada vegada és més freda a les seues cares, fins al punt que es convertix en neu.—Parem a descansar i esperem que cesse un poc de nevar —proposa Tara.Els amics s’asseuen en rogle i comencen a comentar les coses emocionants que havien viscut junts. Sara es quedà mirant la gateta i la pren en braços.—Té nom, Tara?—No, encara no. Saps què en pense? Que el nom més apropiat per a una gateta blanca és Neu.

13

—Vaja, veig que la nevada t’inspira, bona idea. Tara, la Posanoms —rigué Marc.—Decidit, esta gateta es diu oficialment Neu —declara Sara—. Has d’alegrar-te, ja tens nom oficial.Entre rialles, Tara divisa un dèbil llum.—Xics, no és molt enjorn per a encendre els llums?—Deu ser migdia però, amb esta nevada, no m’estranya que els hagen encés. Portem més de dues hores perduts al bosc —informa Marc.—Pense que hauríem de posar–nos en marxa i anar cap a eixe llum, segur que és la zona de camp que hi ha al nord del bosc —proposa Sara.Els amics es posen en camí de seguida. El llum sempre pareix igual de llunyà, fins que, per fi, hi arriben. És una casa típica de camp, i el llum ve d’un fanal antic situat en un cantó de la porxada. Truquen a la porta i els atén una dona major. Neu tremola cada vegada que eixa coseta blanca i gelada li toca la cara. No veu d’on cauen eixos flocs de neu, i cada vegada s’apreta més contra el pit de la seua ama. La dona els convida a entrar-hi i els oferix un poquet de llet per a la gateta.—Per l’aspecte que té no deu tindre més d’un mes, veritat? —diu l’anciana—. Deu fer hores que no menja i, una gateta d’eixa edat, ha de menjar prou per a créixer. Com li diuen a esta preciositat? Fa molt que ets amb la xiqueta, eh, bonica?—No, el cert és que no. Hui, mirant com plovia, l’he vista al jardí i l’he trobada. Es diu Neu, perquè és blanca com esta. Només duu unes quantes hores amb mi —li contesta Tara.—Per cert, no haurà vist vosté una gossa, una husky? ―pregunta Sara―. És que Tara la va perdre ahir. Es va espantar amb un llamp i va fugir i, amb la pluja, no va poder vore cap a on anava.—Una gossa, dius? —diu un home major que entra per la porta—. Una husky, no? Ho lamente, estava ací, sí, era molt bonica. Llàstima, una vertadera llàstima. Ho lamente, xicots, però aquest matí, quan anava a dur-la al refugi, un xicot com vosaltres l’ha vista i, abans que poguera fer res, se l’ha enduta. Ha dit que era seua, però no em fiava, així que el servent se l’ha enduta. No saps com em sap de greu, xiqueta, ho lamente molt.—No passa res, de deveres. I em podríeu dir on viu eixe xiquet? Així podríem anar i trobar–la —demanà Tara.—Nosaltres no sabem on viu, però Llana, una jove veïna del camp, us en pot informar. La seua casa no en queda molt lluny; a més, és una clínica veterinària rural, la reconeixereu de seguida —els ajuda la dona.Els xics s’acomiaden d’aquella amable parella i se’n van. Encara neva, sembla com si no en volguera cessar. S’encaminen cap a la casa de la veterinària, tots callats i, sobretot, famolencs. En Marc veu un llum i es dirigix cap a aquella casa, però no és la de Llana. Un poc

14

més enllà, al peu d’una petita prada, està la clínica. Els amics s’afanyen per arribar-hi i, quan apleguen, truquen a la porta. Per uns instants creuen que no hi ha ningú, però el gemec d’un gos els diu el contrari. De seguida, els obri una jove molt atractiva.—Oh! Hola! Vosaltres deveu ser els que heu perdut la gossa. M’acaba de trucar Marcila, diu que portàveu una gateta molt petita. Podria vore–la i comprovar el seu estat de salut? Mentre us serviré unes infusions o xocolata calenta amb pastes. Què, us apetix?—E... és molt amable. Mire esta és Neu, l’he trobada hui, plovia molt i estava enroscada al jardí —explica Tara.—Mmm... preciosa. Bé. I... per a prendre?XOCOLATA! —diuen els tres amics famolencs alhora.Llana entra a la cuina i prepara cinc tasses de xocolata calenta, i posa unes quantes pastes en un plat. Posa el suculent berenar en una safata i el servix als amics.—Qui és la cinquena persona que ve a berenar? —pregunta Sara.—Oh! Sí, és per a la Mel·la, però no és una persona, és la meua gossa.—Però si és una samoieda. Fa molt que no n’he vist cap! —exclama Tara.En eixe moment, una gossa entra per la porta en busca del seu berenar. És blanca com la neu, i també vol la seua xocolata. Llana se la posa en un plat amb dues galetes, i esta se les menja ben banyades en xocolata. Tara mira el seu rellotge, són quasi les quatre i ja estan berenant? Ho prendran com les postres. Però és massa tard, els pares estaran preocupats. Haurem de preguntar–li el que volem a Llana i anar-nos-en. En este moment, Llana inspecciona la gateta.—Està en perfecte estat. Que bega molta aigua i que dorma molt.—Gràcies pel consell, però hem vingut a preguntar–te una cosa... —digué Tara.—No ens podries dir on viu el xiquet que es va dur la gossa? —preguntà Sara.—És un husky, si així t’és més fàcil de saber-ho...Llana pensà per uns instants: ahir havia vist Roger de Moniquette amb un husky, però no sabia molt bé...—Ah! Ahir vaig vore un xiquet que duia un husky, es diu Roger de Moniquette, viu darrere d’esta prada, en una luxosa mansió que no va gens amb el que la rodeja —els informa Llana.—Moltíssimes gràcies. No saps com em fas de feliç. Gràcies, gràcies i més gràcies! —exclama Tara.—Gràcies —digué Sara.—Si... si trobem la gossa, la meua amiga vindrà a esta clínica per sempre.—Marc...—Sara, tranquil·la, la hi portaré, és clar.—No cal, no m’has de tornar el favor, Tara. Bona sort, xicots. Adéu i sort amb Roger. SORT!—ADÉÉÉU I GRÀCIES! —s’acomiaden els amics.

15

La casa d’en Roger de Moniquette no queda molt lluny. Travessen la prada i arriben en una zona de conreu on, al fons, hi ha una mansió. Encara no ha cessat de nevar, però cau menys neu. Creuen els camps amb dificultat i arriben a la porta de la mansió. Truquen i els obri un majordom, amb aspecte repel·lent.—Els senyors no m’han avisat de cap visita. Si desitgen alguna cosa els ho comunicaré jo mateix i ells decidiran si rebre’ls o no —diu sarcàstic.—Bé, només vull saber si ací viu Roger de Moniquette. Crec que té la meua gossa i vull recuperar–la, si no és molèstia.El majordom fa un gest de repugna i, en eixe moment, un gos baixa corrent per les escales, és Lluna i corre a trobar–se amb la seua ama. Però, un xiquet s’interposa entre les dues amigues i diu amb to de superioritat: “No crec que siga bona idea endur–te este gos de carreres, ja que és propietat privada de la Moniquette’s maison. Guanyarà totes les carreres que faça i així donarà més importància a l’empresa del meu pare. A continuació, crida a una serventa: Marcel·la, t’he dit que no deixes eixir Diamant de l’habitació! El meu pare et castigarà!”—Diamant? Quina horterada! Es diu Lluna i és la meua gossa —replica Tara.—Escolta, cregut de merda, com no li tornes la seua gossa a la meua amiga, t’arrancaré un a un els pèls de la teua horrible cabellera d’HS i els prendré foc, entesos?—Ben dit, Sareta! —l’anima Marc.A la cara del xiquet es queda una expressió de fàstic per les paraules de Sara i ordena al seu majordom que es desfaça d’ells. Tot seguit, agafa Lluna de mala manera i la puja al pis de dalt. La gossa mira la seua ama tristament per última vegada. Per la cara de Tara cauen llàgrimes, llàgrimes d’odi, llàgrimes de vidre. —Com t’odie, Roger de Moniquette! Donaria tot per la meua gossa. En canvi, tu no donaries res. Si l’hagueres trobat mig morta, no l’hauries acollit, l’hauries menyspreat. Però jo no, jo donaria tot per Lluna. Entens? TOT PER LLUNA! ―comença a cridar en eixe moment.Tara mira la Neu, està esglaiada i un tant estufada, no li agrada gens l’aspecte d’eixe xiquet. La besa i tira a córrer cap a casa. Sara la seguix, però Marc es queda mirant una mena de trampa que hi ha en el jardí. Mira per última vegada la casa i seguix les seues amigues.En una finestra de la casa, l’observa Lluna. Les paraules de la seua ama l’han tocada. No suporta ni un moment més eixa casa i eixe xiquet repel·lent... Decidit, esta nit fugirà cap a casa.Tara passa veloç davant la casa de Llana, continua fins passar per davant de la casa de la parella d’ancians i s’endinsa al bosc. Marc i Sara la seguixen. Neu miola, esta esglaiada. Per què tot es mou tan ràpid? Per fi, Tara veu la seua casa. Cau de genolls en eixir del bosc i els seus amics l’ajuden.

16

—No et preocupes, Tara, de segur que prompte podràs abraçar Lluna —la consola Sara.—Sí, tranquil·la, vinga, entrem a ta casa i telefonem els nostres pares per a dir–los que estem bé.Entren a casa i la mare l’abraça.—Oh! Tareta, filla meua, no saps com estava de preocupada! Què duus aquí? Marc i Sara, han telefonat els vostres pares: els teus, Sara, m’han dit que tornaran esta nit i, als teus, Marc, els he dit que us quedareu els dos ací a dinar. Oh! Déu meu, esteu amerats! Ara us portaré unes tovalloles i m’explicareu la història d’eixa cosa que duu Tara, i on heu estat.La mare els dóna les tovalloles i es posen a explicar la història, i les noves amistats i els enemics que havien fet.Però mentre conten tot açò... Lluna es resistix a obeir en Roger de Moniquette, només fa que donar problemes i problemes i no poden amb ella. Decidixen baixar–la a una habitació fosca de la planta de baix, allà passarà la nit i, al dia següent, la castigaran per no obeir.En la casa de Tara ja han presentat Neu, i la seua nova família la rep càlidament. Marc i Sara se’n van i Tara es gita i posa Neu al seu costat. Dormirà tota la nit, però en la mansió...Lluna està ansiosa per tornar a sa casa. L’habitació on està només té una finestra, pareix fàcil d’obrir, però no és així. S’impulsa, salta i trenca la finestra en eixir. Es fa uns quants talls. S’apropa a vore què havia inspeccionat Marc el dia anterior, posa una pota sobre eixa cosa estranya i... l’atrapa. Aconseguix alliberar–se d’aquell artilugi infernal i fuig. Tota la mansió s’ha despertat.Plou molt, i després neva. Lluna corre el més ràpid que pot, travessa el camp i arriba al bosc. Seguix l’olor d’això que duia la seua ama als braços. Vol arribar a casa per a trobar–se amb la seua família i amb la seua ama, i també vol vore què era el que duia la seua ama. Quan aconseguix travessar el bosc, a penes li queden forces, i fa un últim esforç per arribar a la porta. Allí, es desploma. Està ferida, esgotada i té molta febra.Tara es desperta. Està trista. Hui se suposava que havia de tornar a per Lluna i voria la seua trista expressió... Eh, un moment! Neu no està. Tara tem, pensant que només ha sigut un somni, que no sap on està Lluna, que ha de començar de zero. Baixa les escales lentament i troba Neu.Està donant voltes i fa cabrioles al voltant d’un embolcall de mantes que està a prop de l’estufa.—Neu, què és això que et fa tan contenta?L’embolcall es gira cap a ella... No pot ser...—LLUNAAA! OOOOH! Preciositat! Com estàs, amigueta? Oh! Quant que t’estime, t’adore, et vull mogolló. Ai, la meua Lluneta! Vine ací, coseta meua. Ja estàs a casa, no et preocupes, ja estàs ací. En eixe moment entra la mare. —Mare, com l’has trobada?

17

—Estava tirada en la porta, tenia febra i estava ferida. L’he curada i l’he posada aquí perquè es recupere. Tina i el pare han eixit a comprar un pastís per a celebrar-ho. Pren, filleta, desdejuna un poc. Bé, vaig a fer el dinar i, per descomptat, li faré una cosa especial a Lluna.La mare li ha donat un tros de fogasseta. El dividix en dos, un més gran que l’altre. Li dona el més gran a Lluna, perquè ells ho donarien TOT PER LLUNA.

PÀNIC EN LA NIT (Segon premi Secció –C- 2006)

Isabel Boix Galindo

En aquell temps tot marxava molt bé en la meua vida. Era la vida d’un xiquet normal: vivia amb els meus pares, la meua germana

18

xicoteta, Rosa, de huit mesos, i la meua iaia de huitanta anys. Ella tenia una malaltia molt estranya en aquell temps que jo no sabia exactament què era, i no teníem diners ni per a tractar–la ni per a donar–li el que necessitava, ni tan sols un metge, perquè els meus pares treballaven el necessari per a menjar i, a més a més, era molt difícil arribar a final de mes sense deure res a ningú. Però, en general, era un xiquet content, amb amics, amb bones notes i amb una vida normal.Un bon dia, no vaig poder dormir perquè vaig escoltar un fort soroll que em va despertar. Tot el món dormia, i s’escoltava mon pare com donava voltes en el llit. Jo em vaig acostar a l’habitació de la meua iaia que era d’on venia el soroll. La meua iaia estava en el llit adormida com un angelet i sense fer cap soroll, però jo estava segur que el soroll que havia sentit provenia d’allà. No li vaig donar cap importància i vaig tornar a adormir–me. Eren les tres i mitja de la matinada quan vaig sentir el mateix soroll de feia uns minuts. No volia alçar–me perquè esta vegada estava segur que eren imaginacions meues, però la curiositat va fer que de nou anara a l’habitació de la meua iaia, i... aleshores, no va passar res, era la mateixa imatge que feia uns minuts: la meua iaia en el llit, adormida sense moure ni un dit, en un somni profund.Això començava a ser un poc sospitós. Vaig analitzar els fets una i altra vegada, però no vaig arribar a cap conclusió. No era un fet tan greu com per a posar–se a pensar coses que, segurament, eren imaginacions d’un xiquet. Esta nit no tornaria a passar. Però, va tornar a passar. Esta vegada tenia molta por i no volia alçar–me per res del món. Vaig agafar el llençol i el vaig posar damunt del meu cap, fins que aquell soroll acabara; però no, no finalitzava, i el pànic em va envair. Vaig escoltar unes passes que caminaven fins a la meua habitació amb un fort soroll. Jo cridava i cridava, però ningú no m’escoltava, i jo estava molt nerviós, quasi sense respiració, quan una suau brisa va envair tota l’habitació deixant una olor molt estranya que, sense cap dubte, era el perfum de la meua iaia quan anem els diumenges a l’església. La vaig reconéixer perquè era una olor molt forta i intensa que la meua iaia, segons molta gent, utilitzava des que el iaio va morir. Però, per què aquella olor? Per què aquelles petjades que acabaven en la meua habitació? Eren moltes preguntes i jo no en tenia respostes.A partir d’aquell moment, jo no volia saber res de res d’aquell estúpid soroll, ni de petjades, ni de perfum... En aquell moment, només volia que esta nit no passara res, perquè, sinó, hauria de contar–li als meus pares les fantasies que m’ocorren totes les nits.La tercera nit no va passar res, i jo estava satisfet perquè en realitat tot era un somni, una anècdota més per contar quan fóra major. Això és el que vaig pensar en aquell moment, però tot no acabava ací, més bé començava.

19

A poc a poc, vaig tornar a dormir normalment, encara que no ben bé del tot pensant en el que hi havia passat fins aquella nit, que va ser la que pitjor vaig passar de tota ma vida. Em vaig ficar al llit i als pocs minuts estava dormint, però cap a les tres de la matinada vaig sentir molt de fred, quasi no podia dormir... però, com que l’última vegada que em vaig alçar del llit va passar el que va passar, tenia por, així que vaig fer el que feia totes les vegades, agafar el llençol i tapar–m’hi tot el cos, fins que passara la nit. Intentava oblidar–me d’aquella desgràcia, però, per molt que intentara oblidar–me’n, era inútil, no tenia èxit. A banda d’això, no era una cosa sense importància, perquè o estava completament boig o de veritat hi havia algú en ma casa que només podia escoltar jo. A les quatre de la matinada, va passar el que mai de la vida haguera volgut que passara: de nou els sorolls a l’habitació de la meua iaia. No ho podia creure, açò devia ser una broma d’algun enemic meu que tenia enveja d’alguna cosa que a mi em passava i volia fer–m’ho passar molt malament, així que vaig agafar un objecte amb el qual donar–li un colp a qui fóra que estiguera darrere d’esta broma sense gràcia. Ara sí que estava enfadat. El soroll cada vegada es va fer més intens, i vaig veure un llum que provenia de l’habitació de la meua iaia, que dormia en una posició un poc estranya. —Qui està darrere d’això? ―vaig cridar―. Si és una broma, no té gràcia. És perquè he suspés Educació Física?Vaig veure una figura que s’acostava més i més. I, una altra volta, tenia por, com per a eixir corrents d’un moment a l’altre. Era una figura molt familiar per a mi, amb eixa aroma de la colònia de la iaia tan particular dels diumenges. Cada vegada veia més familiar la silueta d’aquell ésser al voltant d’un núvol de fum i una veu molt estranya que també pareixia familiar. Seria algun mort que havia ressuscitat? —Pare! ―vaig exclamar.Ma mare i la meua germana, que només tenia huit mesos, estaven al costat de la porta.—Què ha passat?—Ho sentim, fill, però l’altre dia hi va haver una confusió. Els sorolls que vas escoltar eren d’una simple ràdio que la mare va deixar encesa.—Però.... què dius?—Sí, és veritatCom sabia ma mare que jo havia escoltat sorolls si no li havia dit res de res?Jo no vaig voler fer més comentaris perquè estava completament segur que el boig no era jo. Al dia següent, el meus pares em van comunicar que ens mudàvem de casa. Jo només conte la meua experiència. Ara cadascú que pense el que vullga, perquè aquella por que vaig sentir aquell dos de maig no era un experiment meu.

20

Hui, en eixa casa, viu una família feliç, i moltes altres famílies hi han viscut abans. He decidit esborrar aquella història de la meua memòria i viure de nou en la tranquil·litat, perquè, al remat, aquella història es quedarà en aquella casa per a tota la meua vida.

EL PINZELL MÀGIC (Tercer premi Secció –C- 2006)Victoria Quesada Candela

Era un dissabte. A més, era el meu aniversari, i jo estava molt nerviosa. Clar! No tots els dies es complix un any més. Em vaig alçar de molt bon humor. Els meus pares em van donar el regal. Venia en una caixeta llarga. Esperava que fóra l’MP3 que tant desitjava. La vaig obrir i vaig vore aquell pinzell vell i desgastat. No m’ho podia creure. Potser m’agrada dibuixar, però no tant com per a rebre aquell regal.—No t’agrada, Laura? ―em va dir ma mare.—Sí, clar que m’agrada mare, però no sé, esperava una altra cosa, com per exemple l’MP3 que et vaig demanar la setmana passada —li vaig dir jo, assentint amb cara trista.—Aquest pinzell me’l va regalar ma mare quan jo era xicoteta i em va agradar molt. Ja voràs com et divertixes.Per no fer–li un lleig a ma mare, vaig agafar un quadre en blanc i vaig dibuixar un paisatge. En vore que ja era molt tard, em vaig gitar. Al dia següent, em vaig alçar ―com se sol dir― amb mal peu, perquè

21

el primer que vaig fer en alçar–me va ser entropessar amb les sabatilles. De sobte, no sé què va passar, però jo diria que vaig ficar el cap dins del quadre. Me’n vaig anar al lavabo i em vaig rentar la cara. L’única explicació que li donava és que encara estava dormint. Me’n vaig anar a desdejunar. La mare estava preparant el desdejuni a la cuina.—Estàs bé, Laura? Et fa mal alguna cosa? —em va preguntar.—Sí, és que he tingut un somni molt estrany. M’ha paregut com si em ficara dins del quadre —li vaig contestar.—Això és que encara no estàs molt desperta —em digué.Estiguera desperta o no, jo ho havia de descobrir. Aleshores, me’n vaig anar a la meua habitació, vaig tancar la porta i vaig anar a comprovar–ho. Hi vaig ficar primer un llapis i... res, el quadre estava més dur que una pedra, però, no em vaig arriscar i hi vaig ficar el dit. No m’ho podia creure, havia creat un altre món o què era allò que estava passant? Jo, com que sóc molt curiosa, em moria de ganes de saber què hi havia a l’altre costat del quadre, així que me’n vaig ficar dintre. Aleshores, em vaig despertar. Com havia pogut ser tan panoli de pensar que a l’altre costat del quadre hi haguera alguna cosa. Vaig obrir els ulls i la meua sorpresa va ser que no m’havia despertat en la meua habitació, sinó que estava en un bosc. Em vaig alçar i me’n vaig adonar que portava posat un vestit superantic, pareixia de l’època medieval. Vaig sentir sorolls i vaig anar seguint–los. Em vaig trobar amb una xica que anava vestida igual que jo.—Perdona, això és una festa de disfresses? —li vaig preguntar jo.—Com has dit? —em va respondre.Com que havia vist moltes pel·lícules, ja m’estava imaginant jo què era el que estava passant.—En quin segle estem? ―Li vaig preguntar aleshores.—Estem en el segle XVIII. Com et diuen? —em va dir ella.—Laura. I a tu?—Llúcia. Vas cap al poblat?—Sí. Està molt llarg? És que no sóc d’ací.—No. Que véns de viatge?—Sí, es podria dir que sí.—Doncs, vine amb mi. Ara, en el poblat, estem de festes.Vaig anar amb Llúcia cap al poblat. Allò em semblava molt estrany: estar parlant amb una persona que havia mort feia més de 100 anys. No digues que no! És estrany!Bé, doncs, això, me’n vaig anar amb Llúcia cap al poblat. Era molt simpàtica, i em va contar un munt de coses de la seua vida. Jo no podia dir–li res. Què anava a dir-li? Que em passava el dia mirant la tele i jugant amb l’ordinador? No em comprendria.Em va portar a sa casa i em va presentar tota la seua família. Vaig dinar amb ells i, quan vam acabar, em va portar a fer una volta pel seu poblat. Mentre passejàvem, em va contar un problema que tenia:

22

el seu germà havia de combatre en un torneig, amb cavall i tot, per culpa d’un malentés. Resulta que el seu germà anava un dia passejant pel poblat i, de sobte, va caure una poma, el tender del mercat es pensava que el germà de Llúcia, que es deia David, estava intentant robar–li i el va denunciar davant del rei. L’exèrcit va portar David perquè fóra jutjat pel rei, i aquest li va dir a David que havia de combatre en un torneig a vida o mort.—Jo estic preocupada. El meu germà no sap combatre. Tan sols té 16 anys i no sabem què fer. No ens deixen eixir del poblat per si el meu germà s’escapa —em va dir.No sabia què dir–li, mai no m’havia trobat en una situació semblant, principalment, perquè sóc filla única. Però, aleshores, vaig tindre una idea. Era un poc complicada, però hi veia una altra solució. La idea era contar–li a Llúcia tot: d’on vinc i per quina raó estic ací; després, que Llúcia i la seua família se’n vingueren amb mi a l’època actual, dibuixar el paisatge que hi ha darrere de les muralles i viure una nova vida. Li ho vaig explicar i no em volia creure. Clar, en aquella època no estaven informats com ara, però encara sent d’una època o de l’altra, continuava sent estrany que una persona viatjara en el temps per culpa d’un pinzell. Llúcia feia esforços per creure’m. Ja només véiem dos problemes: convéncer els seus pares i que ningú no ens vera perquè, aleshores, ens empresonarien a tots. Vam anar a casa de Llúcia. Allí estaven els seus pares, David i el seu germà menut. Ara li tocava a Llúcia explicar–ho als seus pares. No estaven molt convençuts, però no hi havia una altra solució. Vam agafar unes túniques i ens les vam posar per damunt perquè ningú no ens reconeguera. No estava molt segura si era per aquell lloc per on havia entrat, però ho vaig intentar primer amb un pal per a provar si el travessava. Ja ho havíem aconseguit quan, aleshores, un xiquet que hi havia pel bosc va veure com desapareixia el pal i se’n va anar corrent a contar–ho. Era qüestió de segons que un fum de gent s’hi presentara. Vam començar per Llúcia i, quan només quedàvem David i jo, aparegué tot el món. Venien corrent darrere de nosaltres i, aleshores, David s’hi va ficar ràpidament i després jo. Quan ja estàvem en la meua habitació, el primer que havia de fer era destruir aquell quadre perquè ningú no tornara a passar. Mentre Llúcia i la seua família ho estaven mirant tot bocabadats, jo estava molt ocupada pintant abans que entraren els meus pares. Quan ja estava acabat, em vaig acomiadar de tots. Quina llàstima, no els tornaria a vore en tota la vida. Llúcia i la seua família em van donar les gràcies mil vegades i van entrar en el quadre. Estava tan esgotada que quan vaig eixir de l’habitació no m’havia fixat en la roba que portava. La mare em va veure.—Laura, però... què t’ha passat? —em va dir.—És una història molt llarga i molt increïble... No em creuries!

23

—Jo crec que sí que et creuria, i molt bé! Et continua pareixent un mal regal el pinzell?

COM ESCRIURE UN CONTE EN UNA HORA (Primer premi Secció –D- 2006)

Adrià Férriz Fluxà

Per escriure un conte en una hora cal que aconseguisques, sens dubte, un conte de Bernardo Artxaga anomenat Com escriure un conte en cinc minuts i seguir les seues instruccions. Però, com que ets jove i inexpert, no ho aconseguiràs, si bé et trobaràs amb aquest preciós conte:

“Sí, em vaig cobrir el rostre amb aquesta xarxa el dia en què em vaig cremar les mans. La gent sentia pietat per mi. Sentia pietat, sobretot, perquè pensava que la meva cara també havia resultat cremada, i jo estava segura que el secret em feia superior a tots ells, que així burlava la seua morbositat. Sabien que jo era una dona bella i dotze homes m’enviaven flors cada dia. Un d’ells es va cremar la cara pensant que així els dos estaríem en les mateixes condicions, en idèntica i dolorosa situació. Em va escriure una carta dient-me: ‛Ara som iguals, pren la meva actitud com una prova d’amor’. Vaig plorar pel meu orgull i per la humilitat del meu amant; vaig pensar que, en justa correspondència, jo hauria de fer el mateix que ell: cremar-me la cara. Si vaig deixar de fer-ho, no va ser pel sofriment físic ni per cap altre temor, sinó perquè vaig comprendre que una relació amorosa que comença amb aqueixa força hauria de tindre, necessàriament, una continuació més prosaica. Per altra banda, no podia permetre que ell coneguera el meu secret, haguera sigut molt cruel. Per això, he anat aquesta nit a sa casa. També ell es cobria amb un vel. M’he oferit i ens hem amat en silenci; era feliç quan li vaig clavar aquest punyal al cor. I ara només em queda plorar per la meva mala sort”.

Frustrat per l’intent, et pots preguntar:Es pot escriure un conte en una hora?

Comprova–ho, descobriràs que sí. Només cal que seguisques els consells següents, però recorda que només són consells, no

24

obligacions, tot i que pots estar segur que t’ajudaran en el teu viatge pel món de les paraules.Per a escriure un conte en una hora cal que aconseguisques, a més a més del tradicional full en blanc i el bolígraf, un rellotge que dispose de cronòmetre, tant per poder tindre noció del temps com de la vanitat i inutilitat de les coses d’aquesta vida (tal com diu Bernardo Artxaga), i de l’esforç concret que estàs fent en aquest moment. Aleshores, inicia el temps al cronòmetre. Una volta fet açò, obri la porta de ta casa i sent com un suau vent et travessa; llavors, ix a fer algun esport, el que més t’abellisca en el moment, però, si per algun motiu no pots realitzar–lo, senzillament corre sense cap direcció. Només es tracta que descarregues energia per tal que en la posteritat estigues més relaxat i tingues la ment neta, així que realitza aquest exercici durant mitja hora aproximadament.Torna a casa, observaràs que al rellotge han transcorregut 30 minuts, no et preocupes, encara et queda la meitat del temps, així que, tranquil·lament, ompli la banyera (açò no és molt ecològic, però per una volta en la teua vida que ho faces no crec que passe res i, a més, cal realitzar l’experiment). Una volta plena d’aigua, bastant calenta si és possible, entra–hi i intenta relaxar–te i pensar en coses que et relaxen. Quan dugues un quart d’hora ix i posa’t roba còmoda, és l’hora de començar a escriure. Que no se t’ocórrega posar–te davant d’una televisió, ordinador o qualsevol tipus de pantalla o no podràs resistir la temptació d’engegar–la, és preferible que isques a la terrassa si n’hi ha, en cas contrari, seu davant d’una finestra per tal que la teua mirada es perda en el paisatge, amb l’abundant vegetació i l’incommensurable cel que s’estén fins on arriba la mirada, on els pardalets juguen sense preocupar–se de com són d’insignificants i, alhora, importants en el món que els rodeja. És preferible que estigues sentint música, mentre a la mateixa habitació on et trobes hi ha encesa una barreta d’encens que, sens dubte, et proporcionarà tranquil·litat i benestar (no la tingues encesa molt de temps o se’t carregarà el cap) i, si és possible, que la cançó no siga rock ni clàssica: que t’alteren i alhora et deprimixen. És aconsellable que siga una música sense lletra, però que no siga només instrumental, que siga també cantada, però inintel·ligible. Fet açò, tanca els ulls i mira dins teu, mira el que el cos vol transmetre’t, intenta comprendre’l, investiga per tot el cos el que estàs sentint en aquest moment. Tens fred?, calor?, set? Qualsevol cosa que et demane el cos. En cas que siga afirmatiu, sent el formigueig general i intenta evitar qualsevol pensament que poguera preocupar–te. Mira el rellotge, observaràs que encara et queden dotze minuts. No et desesperes, fes una volta per la casa a passes curtes o llargues si és el que t’abellix, fes les teues necessitats, beu aigua i torna al teu santuari, que és d’on sorgirà la teua història. Torna a mirar el rellotge: encara et queden deu minuts, observa que tot està on ho has deixat. Ara els pardalets estan menjant i al cel lluïx un ovalat sol descarregant la seua energia

25

lluminosa a la tauleta que hi ha a la teua esquerra, on hi ha un pesat diccionari. Observa’l i agafa’l com si la teua vida depenguera de la seua seguretat; això que tens a les mans és tot el que et fa falta, dins d’aquest llibre està tot, absolutament tot; el poder de les paraules, creu–me, és infinit, com assegura Bernardo Artxaga, i amb el qual estic completament d’acord. Aleshores, escriu:

“Per escriure un conte en una hora cal aconseguir”

Has vist? Ja tens la primera frase i encara et queden huit minuts. De sobte, et desesperes, ha passat una estona, no vols mirar el rellotge i només tens al cap un embolic de paraules que es mesclen sense sentit. Sobtadament, el teu cap comença a repetir–se insistentment: Llàstima. És una paraula dura i afilada com un punyal quan es parla d’amor. Punyal. Amor. Aleshores, comença a repetir–se al cervell: revenja, punyal, llàstima, amor.Ja tens quatre paraules. Mira el rellotge: queden cinc minuts. Aleshores, sense adonar–te’n, aquestes quatre paraules, com un fil, porten al pensament milions de frases. És dur, però cal elegir.

“Agonitzava, sí, jo estava agonitzant. Sabia que anava a morir. La punyalada havia sigut precisa i la meua sang cobria el llit on, un moment abans, ella havia sigut meua. Estava tan enamorat que no m’importava pagar: la mort era un bon preu a canvi del que havia aconseguit. Entre els núvols de color roig que passaven per davant dels meus ulls vaig veure com es vestia, guardava a la seua bossa de mà el punyal, em mirava amb amor (o era llàstima?) i marxava creient–me mort. Però quan m’ha mirat, he vist el seu rostre. Tan sols l’he vist un segon, però l’he vist. No té cap cremada. En canvi, al costat de la seua, la meua està plena de doloroses cicatrius, com la d’un monstre repugnant.”

Ets un vaixell encallat, però estàs content. T’estàs convertint en un escriptor involuntari. Mira el rellotge: tres minuts. Llavors, com un llamp en una nit de tempesta, unes frases et vénen atretes per: Llàstima.

“Llàstima. La paraula es clava com un punyal en la meua ànima. Llàstima. Per què? Ella m’ha fet feliç encara que m’haja enganyat. Ho va fer per llàstima? O va ser un gest d’amor per tornar–me amb igualtat el fet que jo em cremara el rostre per ser digne d’ella? Vull creure que en anar-se’n, quan m’ha mirat, era amor el que he vist als seus ulls”.

No saps com eixir d’aquest conte. El rellotge, alié a tu i als teus embolics mentals, es manté impertorbable desgranant minuts. Dos minuts i no veus el llum que et conduirà al final: tens un moribund, apunyalat, menjant-se el cap amb la paraula llàstima.

26

T’alces i vas a la cuina a beure aigua i, mentre beus, veus a l’exterior un contenidor i penses: El puc tirar a la brossa? No, no seria lògic.“No podia morir així, pensava mentre agonitzava, en aquell llit i d’aquella manera. Les proves l’acusarien, a ella, i jo no volia que ella haguera de pagar l’IVA de la nostra relació a la presó”.

Pares de nou. Ara sou dos: el moribund i tu pensant què fer. Maleït rellotge! No té compassió. Revenja, sí, venja’t! Li extraus les piles i el detens quan només falta un minut. Que s’emprenye!“Sabia que quedava poc de temps, la sang fluïa i amb ella les meues forces i la meua vida. La taca roja del matalàs creixia sense detindre’s, però el meu amor havia detingut la paraula llàstima. Què hi faig ara? Un moribund no pot moure’s molt. El meu cervell, apunyalat per la mort, no podia estar lúcid molt de temps. Què hi faig?”

T’alces per estirar un poc les cames i veus un cartell: Ací no es permet fumar.

“Però què? Què hi faig? Foc! Havia tingut la solució davant meu, l’havia tingut des del començament. El foc va cremar les seues mans, el foc va cremar la meua cara, el foc me la va entregar. Que el foc ens salve! Però... estava disposat a salvar–la tenint en compte el que havia fet? No he tingut el menor dubte, jo, a pesar de tot l’estime, així que m’arme de valor i en el meu últim moviment agafe un cigarret i l’encenedor de la tauleta de nit i, com a últim gest d’amor a la meua estimada, en un esforç sobrehumà, aconseguisc encendre’l, done una calada, l’última, i tanque els ulls imaginant la notícia del diari del dia següent: ‘Un home carbonitzat apareix entre les restes de la vivenda incendiada. Els bombers creuen que el seu propietari es va dormir mentre fumava’. Sí, sóc feliç, i ara només em queda somriure per la meua bona sort”.

Poses el punt final i dónes així per finalitzat el conte en el mateix instant en què l’últim segon finalitza, ja que el maleït rellotge també funciona amb llum solar i el temps ha transcorregut amb tota normalitat, venjant–se de tu.

El meu germà o la PlayStation2? (Segon premi Secció –D- 2006)

Ester Porcel Valero

27

Un dia menys per al final de curs. Ara, com tots els dies, arribaré a casa, dinaré i faré els deures, com sempre; després, vindrà el meu germà i, com sempre, començarem a barallar–nos. No penseu que això és nou per a mi, sinó que ja hi estic acostumada des de fa setze anys. La meua mare n’està farta, un dia d’estos la tornarem boja, com diu ella. La pobra no dóna l’abast amb un fill cabut, extravertit, gamberro i viciat als videojocs; això sí, sort que em té a mi: una filla obedient, educada, disposada a tot i molt bona estudianta, encara que la mare diga que no. Així són tots els dies, i això no és el pitjor, el pitjor és quan arriba mon pare. Mon pare i jo discutim, així... de broma, per veure la televisió. Nosaltres dos sí que fem eixir de polleguera la mare. El meu pare és com el meu germà, sempre vol tenir la raó en tot i, en el cas de la televisió, no la té, perquè jo no tinc la culpa que treballe en una oficina i no estiga prou temps a casa i, a més, que no hi haja televisió.De vegades, no sé què faria. Així que, fa poc, vaig decidir jugar a la PlayStation2 que li havien regalat al meu germà. Decidí provar–la perquè els xicots de la meua classe diuen que és molt divertida i que et pots passar tota una vesprada jugant–hi. Una vegada en l’habitació del meu germà, alguna cosa no anava bé, perquè el meu germà no estava per tota la casa i, a més, s’havia deixat la seua Play connectada. Jo vaig pensar que havia eixit a jugar i, com que és tan despistat, se l’havia deixada encesa. Per no passar el treball de parar–la i arreplegar–ho tot, m’hi vaig posar a jugar, i a més, que estava avorrida i no sabia què fer. Em vaig posar a jugar a un joc de lluita lliure. De sobte, en la televisió eixia un menú en què havies de triar el personatge que volies per a lluitar i, a més, en quin lloc volies començar el combat. Jo em vaig quedar un poc sorpresa, perquè qui anava a dir que un menú servix per a triar lluitadors i llocs on lluitar? Jo pensava que el menú és la carta que et donen quan vas a menjar en un restaurant; doncs, vés per on, com canvia la tecnologia. Crec que no saben ja què inventar. Vaig continuar jugant i, mentre elegia els personatges, vaig veure’n un que se li pareixia al meu germà i el vaig elegir ja que em va fer molta gràcia. Em vaig posar a lluitar i em vaig cansar de seguida, perquè cal prémer molts botons i em feien ja mal els dits, així que vaig parar el videojoc i vaig telefonar a la meua amiga Laia per anar a fer una volta. Passejant pel parc, vaig veure els amics del meu germà jugant a futbol, així que vaig decidir acosta–m’hi. Quan els vaig preguntar pel meu germà, em van dir que no en sabien res i que en tota la vesprada no hi havia aparegut; també em van dir que els havia dit que es quedaria jugant a casa a la Play, ja que tenia un joc nou de lluita, i que també havia fet plans de cap de setmana amb el Ferran per anar–se’n d’acampada els dos junts. Jo ho vaig deixar córrer i, quan la mare em va preguntar pel meu germà, li vaig respondre el que m’havien dit els seus amics. La meua mare no em va bonegar per no tenir cura del meu germà, sinó que em va dir que aquest tema ja li

28

l’havia comentat ell. Vaig trobar un poc estrany que ma mare deixara anar d’acampada el meu germà, però el que jo no sabia era que els meus pares se n’anaven de viatge, així que ma mare decidí deixar–lo anar per tal que no ens barallàrem. A mi em venia de meravella, perquè així podria fer una festa a casa i convidar els meus amics.Per fi, va arribar el cap de setmana. Mentre jo ho preparava tot, hi anaven arribant els convidats. Quan ja estava tot preparat i tots els convidats havien arribat ja, va començar la festa. Tots ens ho estàvem passant d’allò més bé fins que un graciós va encendre la Play del meu germà. Este xicot es va quedar al·lucinat, ja que el meu germà tenia l’últim joc de lluita que havia eixit. Sense pensar–s’ho més, es va posar a jugar, i quan va eixir el famós menú, este xicot em va dir que un dels personatges se li pareixia al meu germà. Jo li vaig dir que ja me n’havia adonat.Una vegada passada la festa, al dia següent, a qui li va tocar netejar va ser a mi. Jo, encara que no ho semble, estava preocupada pel meu germà, així que vaig decidir telefonar a casa del Ferran per parlar amb la seua mare i que li diguera al meu germà que no s’oblidara de res. El Ferran em va dir que el meu germà no hi era, que a ell li agradaria saber on s’havia ficat, ja que l’havia deixat penjat el cap de setmana. Ja no sabia què pensar: tenia la casa desordenada, els pares de viatge, el meu germà desaparegut... Què més em podia ocórrer? De sobte, vaig escoltar unes veus. Jo estava cagadeta de por, així que em vaig amagar darrere del sofà amb un plat de plàstic a la mà. Això del plat de plàstic va ser perquè era la primera cosa que vaig agafar, encara que amb això no haguera ferit a ningú. Amb el meu supersentit de l’oïda, vaig anar acostant–me per on sentia la veu. Quan em vaig adonar, eixes veus venien de la PlayStation que s’havien deixat encesa. Em vaig riure perquè, gràcies a Déu, no em va veure ningú amagada darrere del sofà amb un plat de plàstic a la mà. Ara sí que estava preocupada, ja que no sabia on estava el meu germà. De colp i volta vaig escoltar la seua veu, però no sabia d’on provenia, així que vaig tornar a activar el meu supersentit de l’oïda. Jo no sabia si estava tornant–me boja o eren imaginacions meues, però jo la veu la sentia i provenia de la televisió, o millor dit del joc de lluita lliure. Ja per desesperació, vaig decidir acostar–m’hi. En efecte, la veu del meu germà provenia d’este joc. De sobte, va aparéixer eixe personatge que vaig dir jo que se li pareixia al meu germà i, per descomptat, va resultar que sí que era el meu germà. Jo, al principi, estava esglaiada fins que ell m’ho explicà tot: em va dir que el joc és addictiu i que, si comences a jugar–hi, no pots parar. Jo li vaig respondre que era un mentider, ja que jo em vaig posar a jugar i en menys de cinc minuts ja me n’havia cansat. Ell va dir que jo sóc molt rara i que si no l’ajudava a eixir d’allà, quan arribaren els meus pares de viatge, els contaria allò de la meua festa secreta.

29

No vaig caure en el seu joc, ja que si ell contava alguna cosa seria la seua paraula contra la meua. Li vaig dir que si el treia d’eixe joc, m’hauria de fer uns quants favors. S’hi va negar, així que vaig comptar fins a tres i, com que ell continuava negant–se a més d’insultar-me, vaig agafar el cable de la Play que estava connectat al televisor i vaig estirar fins quedar–me amb la Play a la mà. Com que no podia deixar el meu germanet tot sol, vaig decidir guardar–me’l en la motxilla. Que divertit, un germà en la motxilla, això sí que és tenir–lo controlat.En passar unes quantes hores, em va fer pena, així que vaig decidir connectar els cables i cridar el seu amic Ferran per tal que m’ajudara. Quan li ho estava contant, el xic estava al·lucinat, perquè em mirava com si fóra una boja. Com que no em creia, vaig encendre el joc de lluita i aleshores es va adonar que tot era cert.Em va dir que provàrem a seguir el joc. Jo li vaig dir que a mi em parlara en cristià perquè no l’entenia ni gens ni miqueta. Em va explicar que nosaltres havíem de fer com si volguérem passar tota una vida jugant a eixe joc. Per començar el seu pla, primer calia elegir un personatge. És clar, hauria de ser el meu germà. La primera tanda no la guanyàrem, ja que nosaltres no érem tan ràpids com la màquina. No ens vam donar per vençuts i decidírem provar una altra vegada, i vam tenir tan mala sort que vam tornar a perdre. De sobte, va eixir un cartellet, en una mena de menú, on posava que si no guanyàvem esta última partida, el meu germà es quedaria allí dins per sempre, i no sols ell, sinó també els altres xicots que hi havia.Em vaig posar a buscar en Internet possibles solucions per tal de poder véncer eixe estúpid joc i, aleshores, em va aparéixer una pàgina web on posava les normes, com funcionava el joc i al final que, en cas d’emergència, este joc sols es podria desconnectar traient un microxip que hi havia.El Ferran i jo ens posàrem en contacte amb el meu germà i li ho contàrem tot. El meu germà va dir que ell sabia on estava eixe microxip i que ell el desconnectaria.Una vegada complida la seua part, ens tocava al Ferran i a mi. Entre tots dos ens posàrem a polsar uns quants botons a la vegada i, de sobte, vam veure que al jugador de la màquina li quedava poca vida. A la fi, fent un esforç, vam descobrir en la pantalla que posava winner. El Ferran i jo ens posàrem com si fórem bojos a saltar, ja que, de sobte, va aparéixer el meu germà acompanyat dels altres xicots. Una vegada tots se n’anaren a sa casa, van aparéixer els nostres pares. Ens van preguntar que si havia passat alguna cosa entre nosaltres, perquè ens veien molt tranquils. Els vam dir que no, que ens ho havíem passat molt bé lluitant, i els nostres pares es posaren a riure.

30

No tenia ni idea de què reien, l’única cosa que recorde és que poc després tot va continuar igual, amb l’excepció que el meu germà ja no era un viciat a la PlayStation2!

L’AIGUA (Tercer premi Secció –D- 2006)

Iris Gutiérrez Martínez

Esta és la història d’una goteta d’aigua que s’anomenava Agatha.Agatha havia nascut en l’aixeta de la pica de la cuina de la casa de la família Martínez.Aquell dia, el seu primer dia de vida, va eixir de l’aixeta amb molta precaució i, de seguida, se’n va adonar que estava en un lloc que no coneixia. No sabia quina era la seua missió ni tampoc quin havia de ser el seu destí, però ella volia fer alguna cosa important. Primer, va decidir anar cap a la finestra de la cuina a guaitar i va veure que passaven molts núvols. —Goteta, què fas guaitant per la finestra? ―li va dir un dels núvols.—Estic intentant saber quina és la meua missió. Vull ser molt profitosa ―va contestar ella.—Tu! Tu sola no hi pots fer res! Caldrà que t’unisques a unes altres gotes com tu, sinó seràs imperceptible! ―li va dir novament el núvol.Allí es va quedar la goteta molt trista quan, de sobte, va passar un gos.—Quina set que tinc! ―va dir el gos―. Mira una goteta d’aigua, ara me la beuré.—No, no, per favor! La meua missió no és donar–te de beure!

31

—Però... tu ets aigua! Tu has d’apagar la set!—Sí, però apagar la teua set no és una missió important.El gos se’n va anar perquè pensava que amb una goteta d’aigua tampoc no tindria prou per a apagar la seua set.Al cap d’alguns instants, va començar a ploure.—Com hem arribat ací? Qui som? I ara, què farem? ―va preguntar Agatha a les altres gotes.—Som les gotetes que donem vida. Nosaltres hem vingut a regar les plantes i els arbres. Què fas ací tu sola? ―li va dir una goteta que es deia Martina.—Estic esperant perquè no sé què fer. Em pregunte quina és la meua missió.—Doncs, pensa que la teua missió és la mateixa que la nostra: donar aigua a qui la necessita.—Puc anar amb vosaltres? ―va dir la goteta.—Sí, endavant, vine amb nosaltres! ―li contestaren.I així va ser com la goteta es va convertir en part de la pluja que regava les plantes, omplia els rius i anava a parar després a la mar.

EL MÓN DELS SENTIMENTS (Primer premi Secció –A- 2007)Sílvia Márquez Fernández

Això era una vegada quan encara les persones no existien al món i sols vivien els sentiments: estaven la intel·ligència, l’amistat, l’amor, el temor i el tedi. Però el que passava era que sempre s’avorrien, sobretot el tedi. Aleshores, la intel·ligència es va posar a pensar...—Ja ho sé! —va dir.—Jugarem a l’amagatall, que fa molt de temps que no hi juguem.Tots hi van estar d’acord.—Pagarà el tedi —va dir la valentia.Llavors, tots els sentiments van anar a amagar–se als llocs més difícils de trobar: l’amistat es va amagar al costat d’un arbre on hi havia uns pardalets jugant; l’amor es va amagar en un roser amb roses més boniques que la més bella princesa; la valentia es va amagar en una cova tan fosca com el carbó; el temor es va quedar a prop del tedi; i la intel·ligència, va pujar a la muntanya més alta que va trobar.—Cent! —va dir el tedi.Quan es va girar, va veure el temor, és clar, n’estava molt a prop. Va pensar on podia estar la valentia i va anar donant voltes per tot, i la va vore al seu amagatall; però, com que estava molt fosc, tingué un ensurt molt gran. Després va buscar la intel·ligència, que era bevent aigua al riu... Faltaven l’amor i l’amistat, les més difícils de trobar. Al

32

final va passar per un arbre on estaven aquells dos pardalets jugant i hi va vore l’amistat. Solament faltava l’amor. Va donar cinquanta voltes més... Estava esgotat. Va caminar enrere i va ensopegar amb l’amor i, sense voler, el va llançar als rosers i se li van clavar dues punxes en cada ull.L’amor es va quedar cec, però sempre li va agradar jugar a l’amagatall, encara que no va poder jugar–hi mai més.I, conte contat, ja s’ha acabat i al món dels sentiments feliç està!

FLORIDA A JAMAICA (Segon premi Secció –A- 2007)

Àngel Alonso MaciàAixò era un zoo d’algun lloc del món on mai no passava res. Els animals estaven acostumats a la mateixa rutina de sempre, des que s’obria el zoo de matí fins a l’hora de tancar. Però un dia, a la zona dels animals tropicals, famosa per les seues festes animals quan arribava la nit, ocorregué una cosa que esvalotaria tot el zoo. Concretament, va passar al rogle on vivien les zebres: Lluís Blanc i Negre, zebra mascle de família distingida, i Àngela Ratlles i Crimera, zebra femella coneguda per ser d’ascendents lliures, tingueren una cria.Tot això no seria sorprenent si no fos perquè eixa cria era diferent. Eixa cria, femella, nasqué amb ratlles de colors! L’anomenarien Florida.Amb el temps, tots descobriren que era especialment sociable i xerraire i extraordinàriament amable amb els animals no tropicals, cosa gens habitual entre grups d’animals.Quan arribà a adolescent, malgrat tenir amics per tot arreu, la majoria d’animals, en no considerar–la “normal”, li donaren l’esquena. Ella no entenia com la gent no la considerava una més del zoo. I poc cal enraonar per imaginar que aquella zebra acabaria farta en un tres i no res d’aquell ambient tan gris. Així que, una nit, s’escapà del rogle. Ella volia conéixer aquells llocs on mai no podia estar, per on només passaven els humans. Fou molt divertit per a ella, ho mirava tot, ho olorava tot. Quantes coses noves! Fins que en arribar a un panell, va veure fotos de paisatges del tot el món. Tant no la van sorprendre que se n’anà a dormir pensant que, si en eixos paisatges hi havia tant de color, ella seria (estaria) molt millor.Passat un temps, decidí parlar amb uns dels seus amics, els ocells tropicals: ocells multicolors que vivien en gàbies i que fascinaven totes i tots els visitants. Ella els preguntà d’on venien i com era aquell

33

lloc. Els ocells li explicaren que procedien de Jamaica, una preciosa i plàcida illa del Carib.Florida no més pensava com podria alliberar–se’n i poder anar a Jamaica.Un dia, la sort se li posà de cara, i un elefant amic seu que era una mica xafarder li digué que un enviament del zoo es dirigia cap a Jamaica.Tots els amics i les amigues que tenia arreu del zoo l’ajudaren a passar per damunt dels murs i a ficar–la en una de les caixes. L’endemà, amb la llum,Florida va passar a ser no sols la zebra més extraordinària del món, sinó també la més feliç.

ELS BERTIANS (Tercer premi Secció –A- 2007)

Irene Medinilla Martínez

Al planeta anomenat Bert, els habitants tenen forma de llapis. Una colla d’ells decidixen viatjar a la Terra amb un autobús espacial.Quan arriben a la Terra comencen a caminar, però no veuen res interessant. Clar, com que són petits, només veuen el terra.Caminant caminant, van trobar un edifici molt gran que no era un altre que el col·legi del poble. Com que era de nit, s’hi van quedar a dormir. Al matí següent, es van despertar i hi havia un cridòria impressionant. Els xiquets hi havien arribat.Un xiquet, en vore’ls, va creure que eren llapis de veritat, i se’ls emportà a la classe.Pobrets! Els ha passat de tot! Una colla de xiquets han passat tot el dia pintant dibuixos, subratllant paraules... Per fi ha tocat la sirena i els xiquets se n’han anat. Ha sigut un dia esgotador! Sort que s’han quedat sols i cada un conta com ha sigut la seua experiència:—A mi m’han fregat per un paper!—A mi m’han deixat calb!I així... tots es queixaren. Eixa mateixa nit, la colla d’amics van decidir anar–se’n al seu planeta Bert, així que van viatjar amb l’autobús espacial que els va portar a casa.Quan hi van arribar, van contar a tots els veïns com de perillosa era la Terra, i els bertians ja no hi van voler tornar.

34

LA BRUIXA VERDUIXA (Primer premi Secció –B- 2007)

Clàudia MaciàHi havia una vegada una bruixa que es deia Verduixa. Era una bruixa molt lletja: amb un nas grandot i amb moltes pigues, també portava el cabell molt llarg, sempre duia un barret i el seu vestit era sempre horrorós (com ella).La bruixa Verduixa vivia en una casa molt gran amb moltes teranyines. A prop de sa casa vivien uns veïns. I, a l’hora de dinar, sempre eixia un fum verd per la xemeneia de la bruixa.―Lluís, que serà aqueix fum tan verd? ―li va dir a un dels seus germans:—Jo crec que serà alguna poció de la bruixa.Els xiquets també s’esporuguien quan la bruixa cridava tots els dies a la nit.—Oh! Oh! Què seran aqueixos crits?—Segurament serà la bruixa que estarà molt furiosa.—Quin geni que té!Al dia següent, el xiquet més major, que es deia Lluís, va decidir entrar a casa de la bruixa per a comprovar quins maleficis feia la bruixa Verduixa. La bruixa estava adormida i, per això, Lluís es va atrevir a entrar a la casa, i el primer lloc que va veure va ser la cuina, així que va entrar–hi molt esporuguit, però va veure unes rates penades i es va esporuguir més que abans; aleshores, va eixir corrents i va tirar un got d’aigua. La bruixa es va despertar i Lluís continuava corrent i cridant, així que els seus germans el van escoltar i van entrar–hi.La bruixa, com que estava un poc sorda, no se’n va adonar que els xiquets estaven en sa casa, i Verduixa va començar a fer les següents feines: va fer el sopar i després va veure una pel·lícula. Però mentre feia el sopar (verdures), eixia un fum verd per la xemeneia (pel color de les verdures) i, aleshores, els xiquets comprengueren que la bruixa Verduixa no feia les pocions, sinó que eren les seues verdures. Després, Verduixa es va posar la seua pel·lícula preferida: Els dimonis de la casa, que era una pel·lícula de por. Cada vegada que eixia algun dimoni, ella cridava i els xiquets s’espantaven, però van comprendre que la bruixa no cridava perquè estava furiosa, sinó perquè li feien por els dimonis.Aquell dia els xiquets li van dir a tota la gent del poble que la bruixa, encara que fóra lletja, no era dolenta. I per això, tota la gent ja no li tenia por ni a la casa gran ni a la bruixa

35

VERDUIXA

UNA ESPERANÇA (Segon premi Secció –B- 2007)

Mar Botella Botella

Aquesta història comença a Somàlia, en un poblet a prop de Xudun, on la Kina dóna de menjar al ramat de la seua família com tots els matins abans d’escola.Kina és una nena d’uns 12 anys amb una preciosa cara alegre (malgrat el que passa al seu país), té uns cabells llargs i negres com la foscor de la nit sense lluna, uns ulls brillants, blaus com l’oceà, i una roba bruta i vella, molt vella, perquè els pares de la Kina són pobres i no es poden permetre comprar teles noves per a fer–se la roba.Els pares de Kina viuen en una caseta de fusta i palla amb un trosset de terreny per a les cabres.Els xiquets i les xiquetes van a una escola trista i antiga que s’ompli d’alegria quan tots hi arriben. Aquell dia era com qualsevol altre i Kina acompanyava la seua germaneta Mika de 6 anys a l’escola. Les dues anaven cantant i jugant amb les companyes, donant bots de pedra en pedra tot el camí. Quan hi arribaren tots, començà la classe. Al capvespre, quan en tornaren, van vore el pare plorant a la terrasseta de la casa.—Pare, per què plores? Passa alguna cosa? ― li preguntà Kina.Entre llàgrimes i murmuracions, poca cosa se li entenia.—Què passa? Digues, tens mal? —va dir Kina.—No, no, és la mare, està molt malalta. El metge diu que té malària —li respongué el pare. I mentre ell parlava, Mika havia anat a jugar pel camp.Kina no s’ho podia creure... La mare amb malària? ―pensava ella―. No pot ser! Impossible!Entrà dins la casa i, a poc a poc, s’apropà al llit de la mare.—Per què tu, mare? ―li va dir―. Podia haver sigut una altra persona! No s’hi val!—Kina, Kina, primer, no plores, que tens una cara preciosa quan estàs contenta; segon, si li haguera passat a una altra persona, també una altra família patiria. Vinga, posa bona cara per mi, per Mika i pel pare. D’acord?Kina, forçadament, va fer una rialla, encara que era una mica falsa.Aqueixa nit va notar sentiments nous que mai no havia sentit, la por de perdre la mare quasi no la deixava respirar.

36

L’endemà no hi havia col·legi, era dissabte, i Kina va pensar d’ajudar molt la mare i cuidar–la. Va preparar el desdejuni, va donar de menjar al ramat i, a més, rentà la roba.La mare, molt contenta, la felicità i, de regal, li va fer un gran petó.—Gràcies Kina, m’has ajudat molt. De premi pren aquest penjoll, me’l donà ma mare quan tenia la teua edat. És un penjoll que dóna bona sort i, a més, li pots demanar un desig.En aqueix moment, tragué una caixeta de l’armari, del doble fons d’un calaix, i la va obrir davant Kina. Era una estrelleta blava que pareixia com de cristall brillant penjada d’una cordeta.Kina va pensar que podia demanar–li que millorés la mare i que tots tornaren a estar com abans. Així ho va fer.—Penjoll, per favor, fes que la mare es cure i que el pare no plore, que tornem a ser feliços, per favor!Al dia següent, hi arribà una carta que deia: Mare, pare, torne a casa prompte, dimarts que ve, espereu–me. Hi arribaré amb Lial per a saber com va tot i vore–vos a vosaltres, a Kina i a Mika. Fins ara. Firma: Dric.—És Dric. Torna dimarts que ve. Què bé! —cridà Mika.Dric era el germà major de Mika i Kina, i Lial era la seua dona: s’acabaven de casar.Dimarts, tots esperaven Dric i Lial, sobretot la mare que feia mesos que no els veia. Quan hi arribaren, pogueren vore que no venien sols, ja que duien un regal per a la mare: el millor metge d’una ONG que van poder trobar a Xudun.—Em dic Miquel Gomis, sóc espanyol i serà un plaer ajudar–la a recuperar-se —digué el metge.Ningú no s’ho podia creure, era magnífic, tots estaven molt feliços, sobretot Kina, que ho desitjava de tot cor.Durant uns dies, el metge Miquel li va fer proves a la mare i els explicà: “Hi ha un grup d’especialistes que investiguen en vacunes i tractaments de molts tipus per a curar la malària. Si vostés volen podem apuntar–la a un grup per a provar els tractaments, estem estudiant–ne un que està donant molt bons resultats. Què us sembla? És el millor mètode”.Tots hi van estar d’acord. Era una bona idea.Al cap d’una setmana, es traslladaren a Xudun on estava el grup per als tractaments.Canviaren de casa, canviaren d’escola i d’amics i d’amigues; tot era diferent ara, però era el millor per a tots.A poc a poc, la mare s’acostumava a Xudun i, als tres dies d’arribar–hi, ja se n’anava cap al grup per començar el tractament.Anaven a visitar–la tots els dies que podien, però el pare sempre estava allí, així que a Kina i a Mika les cuidava Lial mentre Dric treballava.Després de 5 mesos de tractament, en Miquel els digué:

37

—Ja està moltíssim millor, jo diria que quasi ho hem aconseguit, uns mesos més i prou; de totes maneres, n’haureu de tenir molta cura i posar–vos vacunes per a no agafar–la vosaltres.—Sí! Que bé! Genial! —cridaven Kina i Mika donant bots d’alegria—. La mare s’ha curat!, s’ha curat!Entre les rialles i els bots d’un costat a l’altre de les xiquetes, aquella habitació pareixia un zoològic.En passar uns mesos, tornaren a casa amb el ramat i una mare contenta i curada, plena d’alegria, que amb la seua família feliç va poder demostrar que tot es pot aconseguir amb amor i esperança.

LA PLATJA (Tercer premi Secció –B- 2007)

Marina Vidal Tejedor

La platja estava quasi deserta. Només es veien tres o quatre persones aïllades que caminaven sense rumb. Es podia dir que no estaven, ningú no les buscava i, elles, no buscaven res.Era una platja petita perquè aquell estiu havien començat a fer unes urbanitzacions a la vora de la mar i, mirares per on mirares, veies uns quants obrers que treballaven sense parar.Ma germana i jo sempre anàvem a aqueixa platja; sens dubte, era la més bonica de totes.

38

Séiem sobre un petit turó vora la mar on la sorra començava a estar mullada, agafàvem una pilota i ens posàvem a jugar a passar–nos–la.Aqueixa pilota era un regal de la meua tia Margarida per a la meua germana Clàudia. Quan li la va donar, li digué que hi tinguera molta cura i que, per res del món, la perdés. Era una pilota blava amb punts blancs que sempre duia damunt.Sense voler, la pilota va caure a la mar i vam baixar apressadament del turó per a buscar–la. Allí, a prop de la mar, hi havia un vell pescador fent xarxes amb una corda grossa d’espart. Li vam preguntar si havia vist una pilota blava i blanca, amb la il·lusió que sabera on estava; però, per desgràcia, ens va dir que no i que ens ajudaria a buscar–la. Es va alçar i ens vam adonar que era un home alt, amb barba, ulls clars i que duia una gorra al cap. Era tot un pescador amb la seua xarxa a les mans i una pipa a la boca.Vam quedar amb ell unes hores després per a buscar la pilota des de la barca i, a més, per a pescar.A l’hora acordada, ens reunírem per a pescar. El vell ens conduí cap a una barca on hi havia xarxes de dos tipus: espart i niló. Era un petit vaixell, però suficient per a tres persones. El seu color era blau com la mar i tenia unes línies blanques per la part de dalt del vaixell. Era formidable!Menjàrem un poc i tiràrem la xarxa d’espart a la mar. Clàudia i jo ens quedàrem sorpresos en veure que hi havia molts peixos en la xarxa: blancs, blaus, grisos i de totes les modalitats. Carregàrem el peix al vaixell i, sorpresos, vam vore que dintre hi havia la pilota. Clàudia l’agafà molt contenta, hi jugà un poc i se n’adonà que tenia una obertura per un costat, l’obrí i es trobà una perla. Ràpidament va vindre a mostrar–nos–la. Quina sorpresa, una perla, això sí que era una bona collita!Quan el vell la va vore, pensà: “Si tirem la pilota una altra vegada, eixirà una altra perla”. Aquella idea sí que era bona. Ho vam aprovar tots i decidírem tirar–la a la mar. Ara, però, tocava anar–se’n a casa i, a l’endemà, hi tornaríem per la pilota.A la nit, Clàudia i jo estàvem tan nerviosos que no poguérem dormir. A la fi, pensant en tot aquell estrany dia, ens adormírem de seguida.Era de matí quan Clàudia, el vell i jo isquérem en busca de la pilota. De nou tiràrem la xarxa a la mar, agafàrem la xarxa d’espart i abocàrem a l’interior el contingut. Trobàrem la pilota amb la mateixa obertura. Clàudia l’obrí i aparegué una altra perla dintre. Aleshores, el vell reflexionà, i ens digué que si cada volta que tiràvem la pilota a l’aigua apareixia una perla, que això era un negoci per a tota la vida. Però aquell to en què ho havia dit no era el de sempre, era el d’un home malvat i avariciós. Quina mala espina ens va donar.Com ens va dir, ens n’anàrem a dormir a les nostres cases. Eixa nit tampoc no ens vam adormir fàcilment, pensant en les coses males que podia fer el vell amb la pilota a les seues mans.

39

De matí, ens trobàrem amb el vell i muntàrem a la barca. Per tercera vegada, tiràrem la xarxa d’espart a l’aigua i la retiràrem però, per a la nostra sorpresa, no hi era la pilota. La pilota aparegué a dos o tres metres del vaixell, i el vell cobdiciós es tirà a la mar de cap, amb tan mala fortuna que s’embolicà amb la xarxa d’espart que havia tirat al mar en llançar–se a l’aigua, així que, després d’uns minuts, el vell va morir. La meua germana, horroritzada, va dir que no es tiraria a la mar pensant que en qualsevol moment apareixeria el vell. No sabíem tornar a casa i estàvem sols enmig de la mar, cada volta més preocupats i amb més por. Com que estàvem cansats, decidírem descansar i esperar per si tornava el vell.Després d’unes hores, Clàudia em despertà i em digué que mirara al meu voltant. Quina meravella! Havien aparegut dues files interminables de pilotes blaves i blanques obertes per la meitat amb una perla a l’interior. Enmig de les dues files estava la pilota de Clàudia guiant–nos cap endavant. La seguírem molt de temps gaudint del paisatge tan bonic que ocasionaven les pilotes a la mar, fins que aparegué la vora i, contents, agafàrem la pilota de Clàudia que ens havia guiat i caminàrem per la platja cap a casa.Ara sé per què Margarida ens va dir que tinguérem cura de la pilota i per què es va tirar a l’aigua el vell. En veure un negoci tan fàcil per fer–se ric, se li oblidà de qui era la pilota i què hi volia fer.

UN ÀNGEL EN LA MEUA VIDA (Primer premi Secció –C- 2007)

Adrián Jaén Tomás

Una nit vaig tenir un somni molt rar, quan vaig obrir els ulls tenia una sensació molt estranya, amb una mescla d’angoixa i de felicitat; però, fins molt de temps després, no vaig saber què podia significar en realitat.Això que vaig somiar era que un àngel s’apropava al meu llit i em remorejava a l’oïda paraules que es transformaven en imatges quan aplegaven al meu cor. Em va contar, com si d’una pel·lícula es tractara, tota la meua vida, i, en només uns segons, els meus dotze anys passaven com un sospir; al mateix temps, s’esfumava una tristesa que m’envaïa des de ja feia temps. La meua vida va ser sempre com una gegantesca atracció de fira amb pujades i baixades, amb molts colors i música.La història va començar un 14 de febrer quan un xiquet, que tenia els cabells daurats, va eixir del ventre de sa mare pràcticament a la força. Semblava que no volia abandonar el lloc on s’havia trobat

40

protegit. Molt prompte semblà que d’un part de trigèmins s’havia tractat perquè les malifetes del nostre personatge es comptaven per muntons; això sí, alhora que la seua simpatia. Però sa mare es consolava perquè l’havia desitjat profundament.Quan vaig anar al col·legi, hi vaig destacar perquè era molt nerviós, semblava una tasca impossible per als mestres mantindre’m assegut a la cadira. A tothom li feien molta gràcia les meues maldats: un dia vaig deixar bloquejades totes les caixes d’un supermercat, i tan sols vaig tocar un botó; un altre dia, vaig parar les escales mecàniques d’El Corte Inglés. La cuina de ma mare també va quedar malparada: un matí vaig empastifar un dolç, que havia preparat la mama, amb el líquid de la botella del netejavidres. Més tard, vaig donar mostres de ser un bon actor quan em vaig presentar per fer de protagonista d’una obra de teatre. Ningú no haguera pensat abans que arribaria a tenir tant d’èxit. Sempre m’envaïa, però, una immensa sensació de soledat quan pensava que no tenia germans que em protegiren; de totes maneres, pressentia que algú sí que em protegia des d’algun lloc llunyà; per això, mai no vaig tenir grans problemes, i com deia el meu oncle: “Vius al país de les llepolies”.La meua relació amb l’oncle sempre havia sigut superficial. L’oncle es deia Miquel Àngel. De fet, ara que ho pense, l’àngel del meu somni se li assemblava molt. L’oncle i jo compartíem tots els secrets i ens réiem de veure una mosca volar. El meu pare moltes vegades s’enutjava perquè deia que li feia més cas al meu oncle que a ell. Més d’un dia van haver discussions per això a casa. De vegades, apostàvem qui seria el primer a passar–se un videojoc. Per descomptat, sempre era l’oncle, era un geni, em va ensenyar quasi tot el que sabia. La seua alegria va ser sempre una llum a seguir per a tots els que el coneixíem. Fa tres mesos que ens va deixar, i jo crec que juga a la play amb els xiquets del cel i que, des d’allà, m’envia missatges que són els meus somnis.Jo voldria que aquell àngel m’ajudara a comprendre algun dia per què amb 36 anys se li va parar el cor a l’oncle. La meua mare diu que és perquè “el tenia molt gran”.Ara, els seus companys li han obert una pàgina web on expressen el que hi senten. Jo, encara no he tingut forces per a llegir-la. El seu germà hi va escriure:

Que sol em quede aquí,sol sense la teua presènciapermet–me recordar–teamb el teu somriure sempre etern.

Si poguera elegir un àngel que m’acompanyara durant tota la meua vida, el triaria. Pense que no hi ha en tot el cel un àngel més bo que Miquel Àngel, i jo mai no voldré a ningú com l’he volgut a ell.

41

Al meu oncle, que em va deixar el 26 de desembre.

LA FAMÍLIA DELS RIURES (Segon premi Secció –C- 2007)

Míriam Pascual Vicedo

Hi havia una vegada una família que sempre estava contenta, tots els seus membres eren molt simpàtics i sempre estaven rient. La família tenia sis membres: el pare, que era una miqueta gros; la mare, que tenia el cabell molt llarg i de color rosa; el fill, que estava molt prim; la filla, que també tenia molt de cabell; l’altra filla, que tenia un any i, a continuació, estava el gosset, que la família tractava com un membre més. Vivien en una casa molt gran, però també molt desordenada.La família estava passant per un moment de crisi perquè no tenien molts diners, el gos sempre estava lladrant, la filla més petita plorava contínuament... Un dia, quan el fill va arribar a casa del col·legi, li va dir a sa mare:—Mare, mare, en el col·legi em diuen cap gros i em peguen.—Si et diuen cap gros i et peguen, tu pega’ls una potada ―li va dir la mare.Si la família no haguera estat en crisi, la mare no li hauria dit això, li haguera dit que no els fera cas i, a més, la mare es partiria de riure. Unes hores més tard, va arribar la filla i li va dir al pare:—Pare, pare, en el col·legi em diuen que tinc el nas gros i em peguen.—És que no veus que estic veient la tele? Digues–li–ho a la mare.La filla va anar cap a la mare i li ho va dir.—Doncs, tu pega’ls una potada, ja voràs com et quedes a gust ―li va respondre la mare.

42

A continuació, va arribar el gos tot ple de fang i, per descomptat, va omplir tota la casa de fang. —Estic farta de tu! Sempre estàs embrutant–ho tot! ―Va dir la mare.La mare li va pegar al gos, i este es va posar a plorar.La filla petita no parava de plorar. La mare ja n’estava farta. Al dia següent, van arribar el fill i la filla plens de morats, amb la roba tota bruta... La mare i el pare van dir tots dos alhora:—Què us ha passat?I el fill i la filla van contestar:—És que com que la mare va dir que si ens insultaven, que els pegàrem una potada, doncs això és el que hem fet, però ells ens han pegat més fort i per això venim plens de morats.Tot això estaven contant el fill i la filla a l’hora de menjar. La mare estava molt furiosa i, menjant com estava, s’alçà de la cadira i va dir:—Això no pot ser, us he dit això perquè no sabia què dir-vos, perquè ja estic farta de sempre el mateix: el gosset lladrant, vosaltres amb baralles quasi tots els dies, la xiqueta sempre plorant... Jo ja no puc més amb vosaltres. Fins ací hem arribat. Per què no podem ser una família normal com totes? A partir d’aquest moment no vull més discussions ni baralles ni sentir plorar tot el dia ni lladrar ni res... Ha quedat clar?—Sí, mare! ―van contestar tots alhora.Des d’aquell moment, la filla petita no plorava, el gos no lladrava, el fill i la filla no tenien baralles amb la gent que els insultava... Com que la casa sempre estava desordenada, un dia la mare va dir:—Entre tots hem de netejar la casa, perquè està brutíssima. L’hem de deixar relluint. D’acord?—D’acord, mare! ―van dir tots alhora.Així va ser. Van deixar la casa relluint entre tots. A la mare ja se li havia passat el cabreig que tenia.En eixa casa ja no tenien ni discussions ni cabreigs ni res de res. Pareixia una família nova. I va tornar a ser la família dels riures, que sempre estava rient.

43

UN SOMNI PER L’ÈNIA (Tercer premi Secció –C- 2007)

Mireia Gil Rodríguez

La història d’aquella nena encara la recorde abans de jugar algun partit, crec que mai no l’oblidaré.Ènia, així es deia ella: una xiqueta de 12 anys, de cabells negres i llargs i uns ulls marrons enormes. Era, sens dubte, una nena molt bonica. Vivia a Camerun, en una petita cabanya amb la seua mare i els seus dos germans, Mantú i Chakay, de 16 i 14 anys. El seu pare va morir quan Ènia era molt menuda per una malaltia i, des d’aleshores, la família va haver de viure amb un sou escàs que treien treballant als camps de blat, d’arròs... Treballaven molt, però no era suficient per a tots.L’Ènia sempre somiava poder aprendre a escriure i a llegir, però no podia, i això hi era una tortura.Un dia va anar al riu a buscar aigua i quan tornava va escoltar, darrere d’unes branques, la rialla d’uns xiquets dels quals també podia sentir com corrien. Va apartar una branca i va veure sis xiquets pegant–li xuts a un baló vell, corrien, reien... Li va despertar molta curiositat, així que s’apropà a ells i els va preguntar si podien ensenyar–la a jugar.—Com? Però si ets una nena! Les nenes no juguen a futbol, no en saben ―li van contestar.Aquelles paraules van fer molt de mal a l’Ènia. Per què ella no hi podia jugar? Però, no som iguals els nens i les nenes?Tornava cap a casa amb la cara trista i, aleshores, va parar en sec i va dir en veu alta, encara que no hi havia ningú:—Jo sóc una nena, sí, i què! Sóc igual que ells! Per a jugar a futbol fan falta peus i cames i jo en tinc! Això que no hi puc jugar, ho diran ells!I es va proposar que al dia següent hi tornaria altra vegada. I així ho va fer. Hi va anar i els va tornar a insistir. Ells, digueren que no una i altra vegada.—És que teniu por? Teniu por que us guanye, no?Els nens li digueren aleshores que d’acord, que podia jugar–hi. Li explicaren de què anava i es posaren a jugar. Aquella era una experiència nova per l’Ènia, però era molt divertida i, per un moment, s’oblidava de tantes coses: de la pobresa, la fam, la tristesa, de tots els problemes que no hauria de tindre una xiqueta tan petita i que, per desgràcia, li havia tocat viure. Al final del partit, els nens la van felicitar perquè jugava d’allò més bé, i ella els va dir que al dia següent intentaria tornar–hi. I així ho va

44

fer durant molt de temps. Va perfeccionar la seua tècnica i hi jugava com una professional. Les vesprades s’escapava una estoneta de la seua vida i gaudia d’aquell esport tan divertit que tant li agradava. Un dia, quan hi va arribar, va veure que els seus companys miraven un full escrit. Ella preguntà què hi posava, i un d’ells, que sabia més o menys llegir, li digué:—Hi ha una selecció: de futbol!—Una selecció? Què és això? ―va preguntar l’Ènia.—Són uns hòmens que agafen xiquets d’ací que juguen molt bé a futbol i els convertixen en estrelles. És genial, podrem jugar en un equip africà molt important.—Sí? Que bé! Jo em puc presentar, així ajudaré ma mare amb els diners que guanye.—Sí... és que... Ènia, sols és per a xiquets. Ja sé que tu jugues millor que qualsevol nen, però és l’única norma que hi ha.—Com que és sols per a nens? Això és injust!Aquella nit, l’Ènia no podia dormir pensant com podria aconseguir anar a la selecció.—Ells volen nens? Doncs, jo seré un nen! —va pensar en veu alta.Es va alçar del llit, va agafar unes tisores i, sense pensar–s’ho, es va tallar la llarga melena que tenia. De matí, es va alçar molt prompte i es va posar la roba del seu germà. No podia dir–li res a la seua mare, no la comprendria. Quan va arribar al lloc on havien d’anar tots els que volien presentar–se a la selecció és quan la vaig veure per primera vegada. Jo també m’hi volia presentar. Aleshores, un home ens assenyalà les porteries, va fer els equips i ens va donar un baló. L’Ènia va jugar un partit impressionant. Jo anava en el seu bàndol i entre els dos féiem un gran equip junts, vam connectar de seguida. Al final del partit l’home ens demanà els noms. Ens va dir que hi tornàrem al dia següent per a saber qui havia sigut seleccionat. L’Ènia va tornar a sa casa disposada a contar–li–ho tot a la seua mare; però, quan aquesta ho va sentir, es va posar a plorar...—Per què plores? —li va preguntar l’Ènia.—Estic molt disgustada amb tu. Com se t’acudix fer–te passar per un nen? Estàs boja?—Mare, jo vull jugar a futbol. Si he de ser un nen, ho seré. Però mare... saps tots els diners que tindrem? Podrem anar a viure a un altre lloc i tenir una casa gran amb aigua i menjar.—Ènia, això no serà per sempre. I quan descobrisquen que ets una nena, què faràs?—Ja ho pensaré! Mare, em dónes el teu permís per a jugar–hi? Per favor, mare...—Ènia... si és el que tu vols, ho acceptaré.—Gràcies, mare, gràcies! —li va repetir moltes vegades.L’Ènia va anar cap al descampat i va veure tots els nens nerviosos per saber si havien sigut seleccionats. Sols n’hi havia sis. Quan em van anomenar, vaig saltar d’alegria, era tot un somni fet realitat. L’Ènia,

45

molt nerviosa, esperava l’últim nom i, quan va sentir el del seu germà Chakay, es posà contentíssima.El més dur va ser l’acomiadament. Una camioneta ens esperava i nosaltres ens acomiadàvem de les nostres famílies. Vam muntar a la camioneta i des de dintre saludàvem, i alguna llàgrima se’ns escapava. L’Ènia sentia una cosa estranya, era la por a les coses desconegudes. Com seria la capital? Ens tractarien bé?Quan vam arribar a l’estació d’avió, tots ens quedàrem bocabadats: que gran i que bonic era tot! No havia vist mai una cosa pareguda. Tot era tan estrany... Quan ja vam arribar a la capital, vam anar a un edifici enorme on hi havia lliteres i habitacions enormes. Vam dormir i, al dia següent, vam anar a un camp de futbol a entrenar. Entrenàvem tots els dies. L’Ènia i jo ens vam fer inseparables, però la por de ser descoberta, s’apoderava d’ella a totes hores. Recorde el dia en què ho vaig descobrir. Va ser als vestidors. Ella sempre s’esperava al final, quan ja tots s’havien dutxat i marxat. Però un dia, se’m va oblidar la jaqueta a la dutxa. Vaig entrar i vaig sentir l’aigua, però la meua sorpresa va ser quan la vaig veure a ella: era una nena! Com era possible? No sabia com reaccionar. Ella va cridar i jo me’n vaig anar corrents. A l’hora de sopar no sabia com mirar–la. Ella em va dir que havíem de parlar, i això vam fer. Em va explicar la seua història i jo la vaig comprendre.—M’encanta el futbol, és l’única manera que vaig trobar per a eixir dels meus problemes. L’única manera de jugar–hi és sent xic, per desgràcia. Ja sé que està malament el que he fet, i ja ha arribat el moment de dir la veritat, no puc continuar així —em va dir.—Ènia, ets una xica, sí, però m’has demostrat que ets única jugant a futbol, i estic segur que el millor que pots fer és jugar el teu primer i últim partit. Ets molt important per a l’equip, sense tu no podrem guanyar.I així ho va fer. Aquell partit va ser... va ser inoblidable. L’Ènia sabia que n’era l’últim que jugaria, i així el va jugar, com l’últim partit de la seua vida. Hauria de despertar del somni.Per desgràcia, en alguns països, encara ho hi ha igualtat entre homes i dones. Crec que ja és hora que canviem això i que tots units lluitem per tal d’aconseguir–ho.

46

L’ARBRE DE CANDELA (Primer premi Secció –D- 2007)

Víctor Amorós Candela

A Tanganga, un xicotet i llunyà poble que ja no existix, un boig va sembrar un misto encés en el jardí de sa casa. Era el seu últim misto perquè, avorrit de contemplar columnes de fum, va decidir deixar de fumar. El boig, que era un gran tipus, prim i graciós, cabell d’agulles de cap i nas fi, usava camises de colors i pantalons d’estrelles, inventava globus i milotxes, famosos a Tanganga i els seus voltants, i estava boig.De vegades es despertava com a gos, lladrava fins que li agafava la nit i perseguia els xiquets fins a esgarrar–los els calçons: de nit, volia mossegar la lluna. Altres vegades se sentia gat, recorria les teulades i es bevia la llet en les cuines del veïnat. Unes altres, es creia girafa i lluïa bufandes de paper. Quan li pegava per tornar–se guacamai, era pitjor. A pedrades o amb aigua calenta, l’espantaven. Però quasi sempre ho toleraven perquè, a banda de les milotxes i els globus, inventava unes altres belleses: igual entapissava de flors els

47

carrers del poble o escrivia frases curioses que repartia en fulls rosats, que bufava bambolles de sabó tota una vesprada en el parc. Com qualsevol boig que es respecte, era poeta i somiador. Si el boig desapareixia per molt de temps, l’enyoraven i es preguntaven els uns als altres on estaria, què estaria fent i amb qui.Com era d’esperar, la gent es va burlar de l’última bogeria del boig. El van veure sembrar el misto encés en el jardí de sa casa i se’n van anar a dormir. Només a un boig se li podia ocórrer plantar un misto. Van somiar amb estrelles de colors i van matinar per veure el jardí.El boig estava cantant, va moure els muscles, va fer una milotxa de carlota i la va tirar a volar. La gent reia. A continuació el boig va fer un globus en forma de conill, amb orelles i tot, que es va engolir la milotxa en l’aire. La gent plorava de riure. El globus es va menjar un núvol i va engreixar, se’n va menjar un altre i es va allunyar sobre la mar. La gent es partia del riure.Però al poc de temps va nàixer, i amb rapidesa va créixer, un arbre de candela. L’arbre era com un sol de colors inquiets, com una confusió de llengües roges, taronges i blaves que es perseguien sense parar des del terra del jardí fins al cel. Les flors se’n van anar corrents perquè la calor se’ls va fer insuportable, i així l’arbre va ser l’amo i senyor indiscutible de tot el jardí.El boig es va posar la camisa més bonica i es va pentinar, va eixir a caminar pel poble amb les butxaques plenes de margarides. El boig més feliç del món i el somriure d’orella a orella. El més vanitós. Es va fer un retrat sobre un cavallet de fusta per tenir un record d’un dia feliç. Davall del llit, en el bagul d’una tia difunta, el boig conservava un àlbum gros de dies feliços que li agradava més que la melmelada.A la gent, en canvi, no li va agradar l’invent de l’arbre de candela perquè els xiquets hi ficaven la mà i es cremaven, i, entre tots, van decidir apagar–lo. Quin boig més perillós! Només a ell se li podia ocórrer tal barbaritat. Van portar poals i poals d’aigua, però l’arbre no només no es va apagar, sinó que fins i tot va créixer un altre poc més. L’arbre se sacsava com un ballarí. Com reia i com es burlava de tota eixa gent que suava.Furiosos, tots els habitants de Tanganga, van cridar els bombers d’una ciutat pròxima i molt important perquè tenia cos de bombers amb carro roig, mànegues de tots els colors i, si fa no fa, trenta homes tragafocs. Hi van arribar amb molt d’escàndol i van atropellar l’arbre hora rere hora amb els seus dolls d’aigua. Es va formar una fumarada tremenda i l’arbre es va apagar. La gent tossia i s’assecava les llàgrimes extraviada en el fum. Els bombers se’n van anar satisfets. Va ser una nit fosca i freda, plena de tos i llàgrimes. Llavors, van reconèixer que l’arbre il·luminava les nits com la més gran de les estrelles. Els vells van lamentar massa tard no haver–se

48

acostat a l’arbre per a encendre el tabac. Les dones van maleir els mistos que perdien el cap sense donar flama. Va ser una nit trista. El boig plorava en la seua butaca, arreplegava les llàgrimes entre els dits i se les engolia.A l’alba, en el jardí del boig, del fum, a poc a poc va brollar l’arbre de candela; al principi com un fil, i, després, amb entusiasme, i la gent va botar d’alegria. De vesprada, va ploure, però l’arbre ja tenia forces per enfrontar–se a la pluja.La gent passejava fins a la mitjanit, il·luminada i abrigada per l’arbre. Algú es va acostar amb timidesa a encendre un cigarret, i després un altre i un altre. Els vells van botar com cabres amb el tabac encés. Una dona va portar la roba mullada. Un altre es va fregar les mans.L’arbre, alguna cosa tenia del boig, perquè canviava de forma: de vegades era un gos; unes altres, un gat; d’altres, una girafa...El poble es va omplir de globus i de milotxes.Els xiquets i els vells, i després les dones, van ballar al voltant del boig. Encantades, les xicotes el van omplir de besades, li van portar camises de flors i pantalons de llavors. Com que era just i generós, el boig li va tornar a la més bonica trenta–tres besades, comptades amb exactitud.Algú li va oferir una butaca molt fina, però el boig va dir que en la seua estava bé. Es va fer tres retrats.De sobte, de l’arbre van brollar pardals. Bellíssims pardals de foc. La gent es va espantar al principi però, després, va disfrutar de l’espectacle: pardals de foc en el cor de la nit.

49

CONFESSIÓ (Segon premi Secció –D- 2007)

Ana Blasco Rodríguez

Diuen que la vida és senzilla quan ets un xiquet, però alguna vegada us heu preguntat com és la vida d’un xiquet enamorat? Jo respondré aquesta pregunta: no, no és gens fàcil, al contrari, té la dificultat de viure una vida a imitació dels adults però sense cap maduresa ni experiència.Qui no recorda haver–se enamorat alguna vegada d’algun company d’escola o d’algun professor jove, normalment d’anglés? Recorde aquell dia en què el meu mestre, en Joan, quasi m’agafa per sorpresa durant l’esbarjo deixant–li una nota d’amor anònima davall de la seua carpeta. Va tardar tres mesos a esbrinar qui era la seua admiradora secreta. El que més em va sorprendre va ser el seu somriure obert i sincer, un somriure victoriós. Em recordava la mare quan m’agafava fent alguna de les meues; però, tot al contrari, en esta ocasió no vaig rebre cap regany. En Joan va arribar fins on jo estava i va agafar la nota, la llegí sense esborrar el somriure i em donà un bes a la galta abans de dir–me: Gràcies per fer–me sentir un xiquet, i va tornar a deixar–me tota sola amb el meu cor desbocat i milers de somnis de futur que mai no arribarien.La meua mare em deia, de vegades, que no fera allò que no volia que em feren. I tenia raó, la guapa! Qui anava a pensar que el mateix que jo feia al meu mestre d’anglés em passaria a mi ahir, vint anys després, però elevat a l’enèsima potència i sense paper pel mig? Tornava jo de la universitat de fer les pràctiques de traducció i vaig passar–me per un parc per descansar una estona... I allí estava. Era un xiquet encantador, de no més de huit o nou anys. Se’m va apropar donant petits saltets sobre el sòl del parc. Jo encara tenia a mig menjar el meu sandvitx de tonyina, m’havia retirat les sabates ―els maleïts tacons m’estaven matant― i portava els cabells arreplegats en un monyo subjecte amb un llapis del número 2. Es va detindre al meu davant, em repassà amb la mirada, des del dit petit del peu fins a la punta de grafit del meu llapis, amb tota l’atenció del món i, a

50

continuació, clavant un genoll pelat al terra, em digué amb veu pausada: “Vols casar–te amb mi?”Supose que se’m va escapar un somriure d’allò més neci i, tal vegada, fins i tot, vam brillar–me els ulls, però el petit tancà els seus i alcà una mà per a silenciar qualsevol cosa que jo poguera dir.—Abans de respondre, escolta el que ara et diré: tu saps que cap home estima com ho fa un xiquet, de cor, amb entrega i sinceritat; les meues mentides són senzilles, previsibles i no fan mal, cosa que canviarà amb el temps; no t’enganyaré mai amb una altra, encara que siga perquè les xiquetes de la meua escola no són del meu tipus i no tinc almenys l’oportunitat de quedar–me’n a soles amb cap; no et faré patir, encara que alguna vegada et faré enfadar si deixe les meues coses tirades per qualsevol lloc ―cosa que no millorarà amb l’edat, t’ho assegure―; i, finalment, no et censuraré si busques fora el que jo no puc donar–te encara. Ara, vols casar–te amb mi?No puc negar que no he pogut encara treure’m el somriure de la cara. Quina gràcia! Vaig deixar la resta del meu sandvitx al banc (qui en podria tenir gana després d’allò?), vaig alçar–me descalça i li vaig donar un bes a la galta abans de dir–li: gràcies per fer–me sentir un xiquet. Em vaig posar les sabates i me’n vaig anar a casa plena d’orgull i satisfacció.El millor dels amors darrerencs és que són com el primer, et convertixen en un xiquet, amb molta energia i ple d’innocència. Ell s’havia enamorat de mi igual que jo ho vaig fer d’aquell mestre d’escola.

51

LA IMPORTÀNCIA DE VIURE LA VIDA (Tercer premi Secció –D- 2007)

Núria Espinosa Valero

Alexandra era una xiqueta a qui la sort no li havia somrigut mai. En nàixer, sa mare va morir víctima d’un part molt difícil; temps després, quan ella tenia set anys, va patir un accident de trànsit amb son pare que per poc li costa la vida, desgraciadament son pare va morir.Amb set anys, i ja òrfena de pare i mare, se’n va anar a viure amb la seua veïna Lola, que era la millor amiga de sa mare, però prompte va haver d’anar–se’n perquè l’economia a casa de Lola no era bona, millor dit, era més bé pèssima. Així que se’n va anar de la seua ciutat: deixà sa casa, el seu col·legi i els pocs amics que tenia per mudar–se a casa dels seus iaios materns, que vivien als Pirineus.Quan hi va arribar, es va trobar amb una xicoteta i acollidora casa de fusta en el vessant de la muntanya més bonica que mai no hi havia vist. La seua iaia havia encés la llar de la saleta i estava preparant xocolata calenta perquè començava a nevar; però, en sentir el taxi que la transportava, van eixir corrents per a arreplegar–la amb un munt de besos, abraços i llàgrimes, ja que la xiqueta era el viu retrat de sa mare. El seu iaio va arreplegar les seues maletes i les va pujar a la seua habitació, que estava en l’àtic. Alexandra, tímidament, va entrar en la casa, va seure al sofà, va ajupir el cap i es va posar a plorar. Eren massa emocions fortes i situacions difícils per a una xiqueta tan xicoteta.La seua iaia Carme era una dona amb el cabell castany, ulls xicotets i afonats i llavis fins. No era tan major per a l’edat que aparentava. Sempre anava vestida amb un vestit fins als peus i una manteleta de llana pels muscles que ella mateixa es teixia. Tots els matins arreplegava el seu cabell en un premut monyo que subjectava amb una xicoteta pinta de plata i bronze que li havia regalat la mare d’Alexandra.El seu caràcter era amable i simpàtic però, a pesar de tot açò, per a Alexandra era tota una desconeguda que no la deixava viure en pau amb tant de metge i tantes preguntes de difícil resposta, ja que la seua iaia va estar portant–la de metge en metge per a solucionar els traumes infantils que li havia causat viure tota la seua infància sense sa mare i la sobtada mort de son pare en aquell accident.El seu iaio Melcior era un home que havia dedicat tota la seua vida a treballar en el camp, tenia el cabell blanc, unes celles molt poblades i una espessa i llarga barba arrissada que li recordava la de Santa Claus.

52

Era un home de pensament treballador i sensat, que tenia el cap molt ben moblat; però, encara que pareixia rude i testarrut (per a poder parlar amb ell havies de traure–li les paraules de la boca amb llevataps), era tot el contrari.Alexandra veia en ell un tímid record d’allò que li contava el seu pare de sa mare: que era molt treballadora i tímida, que estimava més la seua família i els seus amics que a ella mateixa, i que era una dona molt intel·ligent. No sabia exactament què, però a ella, el seu iaio li era familiar, com si l’haguera tingut tota la vida al seu costat donant–li afecte, i això li pareixia molt estrany, ja que mai abans no havia conegut els seus iaios materns.Carme li havia preparat una habitació perquè se sentira el més còmoda possible. El seu llit era gran i tou, amb una flassada de plomes d’oca, un coixí en forma de regalíssia i uns llençols de cotó prou suaus. Al fons tenia un armari rober de fusta de cirerer que el seu iaio li havia construït, amb dues portes i molts calaixos. En el sòl hi havia una estora de llana de color groc que feia joc amb les cortines de les seues tres finestres circulars.Quan Alexandra va pujar a la seua habitació, només li abellia tirar–se en el llit a dormir i descansar del llarg viatge que acabava de fer, però els seus iaios van insistir de baixar al soterrani a buscar el vell bagul de joguets de sa mare i alguns peluixos. El seu iaio va pujar carregat per les escales amb el bagul i la seua iaia amb els peluixos, però ella es limitava a seguir–los, capficada i submergida en els seus tristos pensaments.Van seure els tres a l’estora, van espolsar el bagul i van començar a traure joguets. Prompte els seus iaios es van emocionar, ja que cada joguet que treien anava lligat a la història de com la mare d’Alexandra hi jugava, el que hi feia. Quan Carme va començar a plorar, Melcior va comprendre que era hora de deixar a soles la seua néta, ja que si bé ells ho havien fet per a alegrar–la, estava resultant ser al contrari.—Eixa xiqueta necessita alegria, no una sessió de nostàlgia, Carme! Sé que estàs destrossada per la mort de la nostra única filla, igual que jo, però no podem plorar davant d’ella, perquè l’afonarem més —va dir el seu iaio amb una veu trista i malenconiosa—. Hem de pensar en alguna cosa que la distraga i que no la faça pensar tot el dia en la poca fortuna que ha tingut en la vida.Carme es va eixugar les llàgrimes i va intentar contestar calmada:—Prompte acabarà el tractament amb el psiquiatre i la inscriurem en el col·legi; això, la distraurà.—Sí, però... Has pensat el temps que eixa xiqueta porta de retard en els seus estudis, que haurem d’inscriure–la tres cursos per davall dels xiquets de la seua edat? Que no té cap amic ací i que tot això potser la deprimisca més? —va reflexionar Melcior.—Llavors, què suggerixes, que no la portem al col·legi com feia eixa tal Lola, i que la xiqueta continue sent analfabeta? O... tal vegada

53

suggerixes que deixem de portar–la a un psiquiatre i que no puga viure com una persona normal perquè haurà de traginar tals traumes que no podrà amb si mateix? Carme va tornar a plorar.—Carme, no crec que hàgem de discutir, sinó més aïna hem d’estar més units que mai per a poder traure endavant la nostra néta. Jo no crec que hàgem de deixar–la sense col·legi i sense psiquiatre, tot al contrari, jo estava pensant en alguna cosa com ara classes de ball, classes de música, algun esport... No sé, alguna cosa que la tinga entretinguda i que la force a conéixer amics i a relacionar–se amb el món —va plantejar Melcior—. Tu què en penses? Melcior va inclinar el cap i va besar la seua dona en el front, tot oferint–li un mocador i mirant–la fixament als ulls.—No sé... I si llavors ho interpreta com si fóra un menyspreu cap a ella? Com si ho férem per llevar–nos–la del damunt? —reflexionà la seua iaia.—No ho crec. A més, això és de fàcil solució, serà suficient que li expliquem que encara que no l’havíem vista mai, sabíem de la seua existència, i des que ens van donar la notícia del seu naixement ja la volíem encara que fóra a distància, i més encara amb la notícia de la mort de... Bé, demà anirem a informar–nos al psiquiatre per a saber molt li queda de tractament; després, al col·legi, per a saber si en el moment en què acabe pot inscriure–s’hi; i, després, al centre d’oci del poble per a veure els cursos que hi haurà disponibles. Però... tot això serà demà, ara ja està fosquejant i fa fred. Serà millor que vaja a preparar la banyera perquè es done un bon bany calent, i tu...—Jo aniré a dir–li–ho i l’ajudaré a desfer les maletes —va afegir Carme.Carme va pujar les escales lentament donant temps que de la seua cara s’esborrara l’expressió de tristesa que mostrava. En arribar a l’habitació d’Alexandra, la va trobar amb la porta entreoberta, estava buida i tots els joguets de sa mare per terra. Carme es va alterar i la primera cosa que li va passar pel cap va ser que Alexandra s’havia escapat perquè els havia sentit discutir. Ràpidament, va baixar a avisar Melcior i ell també ho va pensar, però ell havia estat en la saleta i per allí no havia passat, així que no podia haver eixit de la casa. Melcior va pujar les escales i va començar a buscar–la pel pis de dalt, i Carme pel de baix. Es van tornar a reunir en la saleta sense notícies de la seua néta, així que l´únic lloc de la casa que els quedava per buscar era el soterrani. Hi van baixar precipitats i, entre els colps i l’enrenou, van aconseguir escoltar uns sanglots. Van encendre el llum, Alexandra estava agenollada, davant d’un bagul ple de vestits i objectes antics que pertanyien a sa mare, abraçada a un paper.La seua iaia s’hi va acostar lentament. Alexandra estava plorant. Carme va intentar agafar aquell paper que tan fortament agarrava. Al principi, hi va oposar resistència però, després, deixà que la seua iaia el veiés amb la condició que li’l tornara. Carme va acceptar. En

54

agafar–lo, el seu rostre es va estremir, era la foto de la primera comunió de Llúcia, la seua filla.—Alexandra, cel, què fas abraçada a esta foto? Ni tan sols saps qui és.—Sí ho sé, Carme. Alexandra va alçar la vista i va mirar fixament la seua iaia.—No em digues Carme, filla, digues–me iaia. Els ulls se li van omplir de llàgrimes.—Està bé, iaia.—Llavors... Qui és? —va preguntar Carme, com si volguera que la seua néta errara la resposta.—Ma mare, la teua filla Llúcia —va respondre.Carme va obrir uns ulls com a plats, com si haguera sentit alguna cosa impronunciable i com si no volguera preguntar–li més.—Però... Com? Però Alexandra, si tu mai no has conegut ta mare i mai no has vist fotos de la seua infància, com és que saps qui és?—Iaia, no em cal haver–la vista mai. És que no som iguals? He baixat al soterrani per a veure si en trobava alguna fotografia, perquè el pare no en va deixar cap després que jo nasquera i ella morira, fins i tot, m’he arribat a espantar perquè se m’assemblava massa. El pare em va dir que havia llevat totes les coses de ma mare perquè així li alleugeria l’enyorança, i on hi havia una foto de la mare va col·locar la meua perquè, cada vegada que la veiés, recordara que ma mare se’n va anar per a deixar–li un regal, el regal més bonic del món: Jo.

DIARI D’UN XIQUET XICOTET (Primer premi Secció –A- 2008)Víctor Campello Javaloyes

CAPÍTOL 1Avui és el dia que naixeré.La mare i el pare estan molt nerviosos perquè jo anava a nàixer. Els metges van dir que jo seria un xiquet tranquil, però es van equivocar. Quan vaig nàixer, li vaig donar un pessic en el nas a mon pare i va tindre el nas roig una setmana.

CAPÍTOL 2El meu primer bany.Quan estava banyant-me, ma mare em posà sabó i jo em vaig quedar al·lucinat. Vaig veure una bambolla de sabó i la vaig esclatar, les bambolles m’agradaven molt. Després, estava jugant en l’aigua i, en

55

vaig esguitar tanta, que es van banyar els meus pares, l’espill i tot el bany.

CAPÍTOL 3La meua primera dent.Un dia al meu poble, Alcoi, estava jugant amb mon pare i, ell, em digué ―obri la boca― i jo no entenia res del que deia; aleshores, ell, me la va obrir, i jo, com que estava cabrejat, li vaig pegar un mos en el dit que li va fer molt de mal. Però això era el de menys, perquè m’havia crescut una dent i ens posàrem tots molt contents (mon pare no tant perquè estava mig plorant mig rient). Aquell dia ho passàrem molt bé.

CAPÍTOL 4Els meus primers passos.Sempre intentava caminar però mai no podia, fins que un dia anàrem a València per veure els avis. Allí també ho intentava, i un dia ho vaig aconseguir. La mare, el pare, l’àvia i l’avi es posaren molt contents, jo corria molt i vaig caure i em vaig pegar al cap; vaig plorar, però no li vaig donar molta importància. Aquell va ser un dia inoblidable.

LA XIQUETA QUE VOLIA ANAR AL COL·LEGI (Segon premi Secció –A- 2008)

Lucía Maciá Alarcón

56

En el tercer món, en una petita aldea, vivia una xiqueta que li deien Suliet. Tenia vuit anys, els cabells negres, un nas més bé xato i els ulls un poc axinats. Era alegre, simpàtica i molt afectuosa. Desitjava molt anar al col·legi.Sa mare treballava tot el dia en un teler, i Suliet, com que no tenia pare, havia de netejar la casa, fer el menjar i tindre cura dels seus germans. Per ajudar econòmicament a sa mare, a més, també recollia hortalisses a l’hort i les venia al mercat. Per això no podia anar al col·legi que hi havia en una aldea molt llunyana.

Una nit que el cel brillava amb una lluna molt lluenta va traure el cap abocant-se a la finestra, va tancar els ulls i va demanar un desig: anar

57

al col·legi. Així, totes les nits s’abocava a la finestra i demana el mateix. Ho desitjava tant! Desitjava tant anar al col·legi que el seu cor bategava a mil per hora. Una nit estava tan cansada que no va aplegar a traure el cap per la finestra... però, en despertar, no es podia creure el que estava veient, en la seua petita aldea s’estava començant a construir un col·legi. Es va posar a fer bots d’alegria perquè el seu desig s’havia fet realitat. El col·legi li quedava tan a prop de sa casa que li donava temps d’ordenar la casa, fer el menjar, tindre cura dels seus germans i anar a l’hort. Com que el col·legi li quedava tan a prop, tenia temps suficient per anar-hi, com tant havia desitjat.I així va fer Suliet el seu desig realitat: poder anar al col·legi i fer les seues tasques de casa i ajudar sa mare a traure la família endavant.

58

AMISTAT (Tercer premi Secció –A- 2008)Antia Guerrero Fernández

I cau una fulla de l’arbre més gran del bosc, lentament, fins que arriba al terra, i pensa: Ui!, com es veu des d’ací baix, es pot contemplar el blau cel tacat per les taques marrons de les fulles de la tardor. De sobte, una bufada de vent alça la fulla que, instants després, ix volant com una oronella. Vola per tot el poble, hi veu els

59

iaios asseguts al parc parlant, uns xiquets ballant al voltant de la font, pardals als cables elèctrics i els nius que es posen sobre l’església; una mica més lluny hi ha una granja amb vaques, porcs, ovelles i gallines. Va voler apropar-se a la finestra, hi va veure un munt de treballs de l’Andreu i un llibre obert sobre el seu escriptori que deia:

“Açò era una vegada un gosset petit, redonet perquè tenia molt de pèl, la cua en forma d’espiral i els ulls grans i de color mel. Era simpàtic i molt bo, però tot i això, no tenia amics. La causa d’això era que solament tenia tres potes i, com era diferent, ningú l’apreciava. Va passar molt de temps i no trobava cap amic.Les vesprades eren avorrides perquè no hi havia ningú amb qui jugar, excepte amb Bonic, el seu osset tou, tant que a l’hora de dormir posava el cap damunt d’ell. Però un dia es va trobar amb un gatet que estava a soles i espantat perquè tenia una orella malament. El gos va començar a olorar-lo fins que, a poc a poc, jugaven més i més; així se’l veia cada vegada més content, ja tenia amics per a jugar, el gat i l’osset. Ningú, mai més, l’ha vist trist i a soles des d’aquell dia. El gat i el gos van ser molt feliços jugant cada dia i dormint tots dos junts, fins i tot Bonic, l’osset tou.”

L’Andreu va entrar a la cambra i, quan es va seure a l’escriptori, es va sorprendre en veure una fulla tan bonica en el seu llibre. Ara, després de molt de temps, encara la utilitza de separador de llibres.Un altre dia et contaré una història d’un llibre que ha llegit l’Andreu, amb la fulla de separador.

SOMIANT DES DEL SOFÀ (Primer premi Secció –B- 2008)

Mireia Amorós Juan

Estava cansat. Després d’haver fet totes les seues tasques, es va asseure en el sofà i es posà a veure la televisió. No hi havia res que li agradara, tal vegada per això la seua mirada es va desviar a la finestra per on entrava el sol. Des d’allà, podia veure les terrasses dels veïns. Es fixava en una en concret. La d’una senyora major que eixia en aquell moment a prendre el sol. Va traure una engrunsadora de l’interior del pis, li costava moure-la, però la va portar arrossegant fins al cantó on es mesclava el sol i l’ombra. S’hi va seure a poc a poc, agafant-se als braços de l’engrunsadora marró, deixant-se caure lentament esgotada per l’esforç realitzat.Tenia el pèl canós, curt i arreplegat amb ganxos. Vestia una bata estampada de flors, unes sabatilles d’estar per casa que, a pesar de la distància, pareixien prou còmodes, i portava unes ulleres redones

60

que s’enfosquien a la llum. En mirar-la, li recordava cada vegada més a la seua pròpia iaia.La senyora va començar a adormir-se, relaxada pel sol de la vesprada i la brisa que acariciava la seua cara arrugada.Va pensar com podria ser la seua vida, alegre o trista?, seria feliç o desgraciada?... No podia saber-ho però, així i tot, la va imaginar feliç. La va imaginar en una casa gran, amb les parets pintades de groc, un saló amb un sofà que hauria de ser prou còmode i una taula repleta de fotos, moltes d’elles antigues, en les quals es podia veure el seu marit que havia mort feia alguns anys; també hi havia una fotografia de la seua boda en què es trobava dempeus junt amb el seu espòs, somrient ambdós, en la porta de l’església. Ella portava un vestit blanc amb un vel tirat cap arrere, i ell amb vestit i corbata negra. També hi havia fotos dels seus fills i altres en color dels seus néts.Sobre el sofà, va continuar pensant en aquella senyora a qui mirava mentre seguia dormida en l’engrunsadora. Es va posar a pensar com podria haver sigut la seua antiga vida, quan tenia 14 anys. Es va quedar una estona pensant i la va imaginar en una plaça on, al mig, hi havia una font rodejada amb flors. Es va imaginar la dona, bé... en eixos moments, una xiqueta, asseguda en un dels bancs de la plaça amb una xica que pareixia ser la seua germana. Vestia amb una camisa blava com el mar i una falda blanca com la neu. També hi havia una dona, que era sa mare, vestida amb un vestit negre, amb el pèl llarg i arreplegat amb un ganxo marró. A prop hi havia un parc on havien xiquets jugant amb les engrunsadores i amb el tobogan.Era una jove guapa amb el pèl llis i ros, uns ulls xicotets i blaus com el cel, una cara suau. Era una xiqueta alegre, reia sense parar i sempre estava jugant amb els altres.Ara la va imaginar ja amb fills. Estava a casa. Era una altra distinta, més gran, amb mobles foscos, una engrunsadora en el racó del saló, segurament la mateixa que va arrossegar per la terrassa. Ara tenia el pèl més curt i se li veien les primeres canes, ja se li notaven els anys. Portava un vestit blau amb llaç. Estava preparant el menjar, tallava cebes i les llàgrimes li omplien els ulls, però així i tot pareixia feliç. Dos xiquets jugaven sorollosament en el sòl a les cartes. Eren dos xiquets que portaven posat l’uniforme del col·legi, uns pantalons negres i camisa blanca amb corbata.De sobte, la senyora va obrir els ulls i va dirigir la mirada cap a l’entrada de la terrassa, com si haguera sentit alguna cosa. En eixe moment va aparéixer un home, que va saludar la senyora, era el seu veí que havia eixit a estendre la roba. Després d’estendre la roba, es van posar a parlar de coses. Al cap d’un temps, el veí se’n va anar a sa casa. La senyora va seure una altra vegada a l’engrunsadora amb la intenció de tornar a adormir-se, però pareixia que no podia i se’n va alçar. Va començar a arrossegar l’engrunsadora fins a l’eixida de la

61

terrassa i, des d’eixe moment, no la va tornar a veure, tal vegada perquè va començar a vindre l’hivern. De colp i sobte s’escolta la mare del xiquet que estava asseguda junt a la finestra. El va cridar perquè anara a fer els deures. Li va dir que ja anava. El xiquet se’n va anar. I ací acaba la història del xiquet que imagina l’antiga vida de la seua veïna.

LA MACEDÒNIA (Segon premi Secció –B- 2008)

Elena Prados Fernández

En el fruiter de ma casa vaig veure que les taronges es manejaven, m’hi vaig acostar per veure què passava... i no us creureu què vaig veure: una poma groga estava discutint amb una de roja perquè deia que la seua pell brillava més i l’agafarien per a la gran macedònia.En aquell moment em sentia com tu mentre estàs llegint açò.Era una conversa molt estranya:―Marieta, segur que m’agafen a mi, perquè hui m’han abrillantat ―va dir la poma groga.―Sí, segur, com l’any passat, veritat? Vas dir el mateix i mira on estàs ―va dir la poma roja.De sobte les taronges començaren a parlar:―Pometes meues, no us preocupeu que segur que eixim totes.―Sí, segur que eixim! Crec que enguany eixiran fins i tot les verdures ―digué una altra taronja.―Perdona, que és això de la gran macedònia? ―diguí jo que ja no aguantava més.―Ei, xiques, un humà! ―va dir un plàtan.―Ei, per què no parleu? Estic ací, sóc Elena. Hola! Res... ni cas.Les fruites estigueren sense parlar tres o quatre minuts fins que a la fi una taronja va començar a riure sense parar.―Bé... ja ens ha descobert! ―va dir la poma roja.―I a tu com et diuen? ―preguntà la poma groga.

62

―A mi em diuen Elena. I a vosaltres?―A la poma groga li diuen Florinda la Xafardera i no para de parlar de tots; a les taronges, a l’una Xavier Rialles, perquè sempre està rient, i a l’altra Joan el Pacifista, sempre parlant de meditació i coses així, tot i que el respectem, és clar!; al plàtan, li diuen Carles.―I a tu, com et diuen? Parla’m d’això de la gran macedònia.―A mi em diuen Marieta la Parlanxina, perquè no pare de parlar, i la gran macedònia és per a nosaltres com un gran parc d’atraccions.―Però... si us maten, i després us mengen.―No, el que fan és fer-nos en trossos, però està molt fanfarró. Primer de tot, ens masteguen, i això sembla com un jacuzzi; després, amb la saliva, fem moltíssimes voltes, com un tobogan d’aigua; i, a continuació, ens lleven les vitamines... i ens anem a un lloc fastigós. A més, has de saber que és millor fer aquest recorregut que morir en el fruiter deshidratades i podrides.Així que... MENJA FRUITA I VERDURA!

63

ELS PIRATES A TABARCA (Tercer premi Secció –B- 2008)

Pau Davó Fuentes

Un dia d’estiu vaig anar a l’illa de Tabarca amb els meus avis. Vam anar amb el vell veler del meu avi. En arribar-hi, vam anar a sa casa: una casota gran, vella i amb una façana amb dibuixos de pirates quasi esborrats per la humitat i pel pas del temps; també hi havia una calavera dalt de tot amb una joia al front. Sempre m’havia preguntat què significaria. Mentre jo contemplava aquells dibuixos, el meu avi obria la porta amb una clau grandíssima. Entràrem a la casa: vella i fosca. Quan el meu avi va encendre el llum, vaig veure al fons una altra calavera amb la mateixa joia al front, estava damunt de l’espill del fons del passadís. Més tard, la meua àvia va preparar el dinar i jo vaig pujar a la meua habitació. En la capçalera del llit vaig tornar a veure la calavera. Passats uns minuts vaig baixar a dinar amb els meus avis. Quan vam acabar, ells van anar a fer la migdiada i jo em vaig posar a veure la tele. Al seu damunt hi havia una altra calavera igualeta a les que havia vist abans. Al cap d’una hora, es van alçar els meus avis i em van donar permís per a eixir a fer una volta. Vaig anar a la platja, a la Torre de Sant Josep, a la zona d’incubació de les aus. Quan vaig passar per la plaça, hi havia un grup d’avis parlant de coses que passaven a l’illa, i, entre comentaris, vaig sentir que haurien de pintar d’un altre color la façana de la casa dels meus avis. Per curiositat vaig preguntar per què havien de fer tal cosa en la façana de la casa dels meus avis i, en eixe mateix moment, tots se’m van quedar mirant.―És que no saps de qui era eixa casa? ―em va preguntar un d’ells.―No, de qui era?―De John el Tort.―I qui era John el Tort?―Era el capità pirata més famós que havia habitat aquesta illa.―Com?―No saps la història de John el Tort?―No.―Doncs ara te la contaré: “Fa uns centenars d’anys John el Tort i la seua tripulació aplegaren a l’illa, desembarcaren i el primer que van fer va ser matar a tota la gent que hi havia, sense pietat: dones, xiquets, nadons, avis, àvies i homes. Mataren a tot el poble. No va quedar cap ànima amb vida. Quan la corona espanyola se’n va assabentar, va enviar un regiment de tres vaixells. En arribar a l’illa, van trobar tots els cadàvers

64

amuntonats formant una muralla davant del port. Els pirates estaven camuflats entre els cadàvers. Quan els soldats van desembarcar, els pirates van eixir dels muntons disparant i matant a tots els enemics que tenien per davant. Quan el rei va saber el que havia passat, va enviar a tot el seu exèrcit i a tota la seua flota. Quan hi van arribar es van trobar el mateix que els soldats que havien anat abans: la muralla de cadàvers. Van desembarcar i, en eixe moment, els pirates van eixir d’entre els cadàvers i van començar a matar a tots els enemics que hi havia per davant, però, com que els superaven en gran nombre, van estar tot un dia lluitant fins que els pirates van caure morts. Aquell dia era 15 d’agost”.―15 d’agost?―Sí.―15 d’agost és hui. Però què té a vore la façana de casa dels meus avis amb això?―Que té la marca de John el Tort: una calavera amb una joia al front. També conta la llegenda que el dia 15 d’agost, a les 12 de la nit, els esperits dels pirates i dels soldats ixen de les seues tombes i lliuren una altra vegada la gran batalla, i atemorixen a tot el poble.―I com es pot evitar això?―Anant al cementeri i convencent el capità pirata John el Tort i el general de l’armada William Carrow.―I com se sap quina és la seua tomba?―Ningú no ho sap.―Gràcies per contar-me eixa història.―De res, fill. Ha sigut un plaer.De tornada cap a casa, no parava de pensar en el que m’havien dit els avis: a les 12 de la nit els esperits dels pirates i els dels soldats ixen de les tombes i lliuren una altra vegada la gran batalla.En aplegar a casa vaig dir a la meua àvia que me n’anava a la platja a pescar crancs. Ella em va dir que a les 21.30 estiguera a casa. Vaig estar a la platja fins a les 21.20 i, a eixa hora, vaig tornar cap a casa. En entrar-ne per la porta vaig sentir:―Pau, ves a rentar-te les mans que sopem ja mateix.Després de rentar-me les mans, la meua àvia em va manar parar taula i m’envià a buscar el meu avi al bar. Hi vaig anar i, en entrar-hi, vaig vore el meu avi jugant a les cartes, i li vaig dir:―Avi, anem cap a casa a sopar.El meu avi es va acomiadar dels seus amics i ens n’hi vam anar. En acabant de sopar, la meua àvia em va manar llevar taula. A continuació vam jugar tots una partida al parxís, i després ens vam anar a dormir.A les 11 de la nit em van despertar els lladrucs d’un gos. En eixe moment em vaig recordar que a mitjanit eixirien els esperits. Havia d’impedir que aterriren el poble, així que vaig baixar a la cuina en silenci i em vaig fer un entrepà, el vaig envoltar en paper d’alumini i vaig pujar a la meua habitació per posar-me el xandall; tot seguit vaig

65

agafar la llanterna i vaig eixir de casa sense fer soroll, i vaig fer camí cap al cementeri. Quan hi vaig aplegar, vaig buscar la tomba del general William Carrow, ja que pensava que seria la més fàcil de trobar. Efectivament, la vaig trobar de seguida, però per molt que buscava la tomba de John el Tort no la trobava, i vaig pensar: si era un assassí, no pot ser que el soterraren amb el seu nom. Aleshores, vaig pensar en alguna cosa que hi fera referència i també en la calavera amb la joia al front. Vaig buscar en les làpides la calavera i, a la fi, la hi vaig trobar. Vaig esperar fins que sentira el repicar de les campanes de l’església tocant les 12 de la nit i, en eixe mateix moment, va eixir de la seua tomba l’esperit del capità pirata John el Tort i va cridar la seua tripulació. Els esperits de tots els pirates van eixir de les seues tombes, i quan començaren a caminar els vaig cridar:―Atureu-vos! El capità em va mirar i em va dir:―Qui ets tu? Quin dret creus que tens per a fer-nos parar la marxa?―Sóc Pau Davó i he parat la vostra marxa perquè no vull que espanteu més la gent del poble ―li vaig contestar.―Nosaltres pretenem lliurar una batalla, no atemorir a ningú.―Això és el que vosaltres penseu, però quan lliureu una batalla tot el poble s’espanta.―I què? Tu no ets qui per dir-nos què hem de fer.―Qui diu que no? Puc donar-vos alguna cosa de valor.―Com què? ―va preguntar John el Tort.―Per exemple, un entrepà de plata. I li vaig ensenyar l’entrepà envoltat en paper d’alumini.I el capità va dir:―Si em dones aquest entrepà de plata farem el que tu digues.―D’acord! Quedeu-vos ací fins que vegeu encendre’s i apagar-se un llum tres vegades.―Val! Farem el que dius.Vaig eixir corrent fins al port per tal d’aturar l’exèrcit del rei. En arribar-hi, li vaig dir al general William Carrow que els pirates vindrien solament a signar un pacte de pau. I ell va dir:―Que sols vindran per signar un pacte de pau?―Sí!―I què guanyem nosaltres?―Aquesta llanterna.―Què és això?―És per fer llum sense haver d’encendre torxes. Només has de pitjar-ne el botó.―D’acord! Tracte fet! ―va dir William Carrow.Aleshores jo vaig fer el senyal convingut que li havia dit a John el Tort perquè vingueren. En pocs minuts, els pirates hi van arribar, i, aleshores, vaig dir a John el Tort i a William Carrow que ordenaren als seus soldats i pirates que feren 50 passos cap enrere. Vaig traure de

66

la motxilla un paper on posava que els pirates i els soldats no lliurarien més vegades la batalla i vaig dir a tots dos:―William, John, signeu ací. Van signar tots dos i, en acabant, li vaig donar a John el Tort l’entrepà envoltat en paper d’alumini i a William Carrow la llanterna, i també els vaig dir que tornaren tots a les seues tombes.Caminant tranquil·lament, vaig arribar a casa dels meus avis, hi vaig entrar sense fer soroll, em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit. L’endemà, en alçar-me, em vaig desdejunar i van fer tornada cap a Elx els meus avis i jo amb el vaixell en què havíem vingut dos dies abans. Però... jo no era el mateix: hi havia salvat tot el poble de la por.

INFORMES DEL PLANETA (Primer premi Secció –C- 2008)

Rubén Brau Mora

Informe 1.

Em diuen Rodel i sóc un famós científic. Ara passem per una etapa de fortes catàstrofes naturals. Fa vora cent anys, la temperatura va augmentar dos graus a causa de la contaminació que els nostres avantpassats van lliurar a l’atmosfera. Ara, la temperatura mundial ha pujat 15 graus. Sóc científic i intente ajudar la humanitat amb els seus invents, però sé que el planeta ja està perdut. El forat de la capa d’ozó mesura molts quilòmetres de diàmetre. L’antiga Antàrtica ja no existeix. I al sud de Canadà i Alaska, una gran epidèmia de càncer de pell està matant a més de cinc milions d’habitants per any. Ara per ara no puc fer res pel planeta. La nostra única opció és abandonar la Terra abans que esclate. He d’inventar una nau capaç de transportar-nos en un altre planeta. Però, al Sistema Solar no hi ha cap altre planeta amb les característiques necessàries per a la nostra supervivència. Si poguera descobrir el misteri de la gravetat, és possible que poguera crear un planeta a temps, però, de moment, això de la gravetat és un misteri per a mi.

67

Informe 2.

He d’afanyar-me, les coses ací estan empitjorant: cinc huracans es dirigeixen cap a Mèxic i altres cinc cap als Estats Units; les inundacions se succeeixen a Panamà, Hondures i la resta de països centreamericans; uns forts terratrèmols de més de 10 graus en l’escala Richter s’han produït a la Xina i al Japó; ones de més de 20 metres inunden les platges de l’Índia; tempestes tropicals a Cuba, Jamaica i les altres illes del Tròpic; tempestes gèlides a Rússia; temperatures de més de 55 graus, durant el dia, al desert del Sàhara i, de menys de zero, a la nit; volcans submarins que desperten a Hawaii, les Canàries i el Japó.Ací només he esmentat unes poques catàstrofes comparat amb les que ara mateix ocorren arreu del món.He d’afanyar-me... Però... Per on comence? De moment, estic pensant a enviar un robot-càmera al nucli terrestre per gravar tot el que hi haja dins.He necessitat dos mesos per construir un robot capaç d’aguantar les temperatures extremes del nucli terrestre. En eixe temps, la població mundial s’ha vist reduïda a menys de la meitat. Algunes illes volcàniques han acabat enfonsades en la mar, i d’altres, com Austràlia, s’han mort de calor. Prompte llançaré el robot pel cràter d’algun volcà.

Informe 3.

He fabricat un robot amb forma de tauró que té una càmera d’infrarojos i un làser superpotent al davant, per si cal travessar roques sòlides. Està fet d’un metall nou que jo mateix vaig descobrir fa cinc anys. Aquest robot pot anar a una velocitat de més de 500 km/m. Com que el magma és espés, he posat una càmera d’infrarojos i no una normal. També he trobat el volcà idoni: el Teide, a les illes Canàries. Com està inactiu des de fa molts anys, hauré de fer una esquerda perquè passe el robot.Ho he aconseguit. He fet l’esquerda i he enviat el robot allà baix. Està programat perquè li done dues voltes senceres al nucli i després torne ací. A tanta profunditat el senyal no arriba a la superfície, per això el robot gravarà totes les coses que hi veja.Ha passat un mes des que vaig llançar el robot i ja hi ha arribat. La seua gravació és impressionant... i també impactant. El robot ha gravat tot allò que m’interessava. Però... no ho... no ho comprenc.Tot va bé fins que arriba al mantell inferior. Allò s’ha convertit en una esfera de roca sòlida. Sort que el robot portava un làser per si de cas. Va tardar tres setmanes a arribar al nucli. El que va gravar-hi és sorprenent. Al nucli hi ha uns grans... NO!, enormes minerals prismàtics i morats.

68

Informe 4.

Enviaré una altra vegada el robot, però ara li he col·locat uns braços per agafar mostres i un làser giratori (és com una serra d’eixes redones que giren) per a tallar les mostres.Ha passat un altre mes des que vaig enviar el segon robot. En eixe temps he repassat la gravació a fons i me n’he adonat que el nucli està pitjor del que aparenta. He calculat que al planeta no li queden més de cinc anys de vida abans que s’autodestruïsca.Les mostres portades pel robot són fascinants. Són uns minerals que fan gravetat per si mateixos; això seria molt útil per a les naus que viatgen a l’espai, però seria difícil allunyar-se de terra amb aquests minerals fent gravetat constantment. Si aconseguira descobrir alguna cosa que contrareste aquesta propietat... Però, on he de buscar? No tinc ni la més remota idea. A veure... la Terra és un planeta... pot ser que l’enigma es trobe en un altre astre... Però, en quin? Pot ser que siga un astre contrari a la Terra... contrari, contrari... Doncs clar! La Lluna! Com no se m’havia ocorregut abans?He de trobar la manera d’arribar a la Lluna, però com? Crec que el meu amic Robert, que treballa a la NASA, anirà a la Lluna dintre de dues setmanes. Li diré que em porte una mostra d’una pedra lunar.

Informe 5.

Ha passat un mes des del llançament del coet a la Lluna. El meu amic Robert m’ha enviat una capsa amb una roca lunar. L’he examinada molt a fons, però no hi he trobat res d’estrany. He provat de tot i res no funciona, encara que no he provat encara a juntar les roques entre si... Ho he fet i tampoc passa res. Un moment... amb aquests minerals intente fer una màquina que funcione amb poca energia. I si els junte i els proporcione una càrrega d’electricitat?L’experiment ha sigut un èxit. Quan els vaig aplicar l’electricitat, el mineral que feia gravetat va parar de fer-ne. Ara que tinc el dilema de la gravetat resolt, hauré de contar-li-ho als països de tot el món.Exceptuant-ne els Estats Units, que es neguen a col·laborar-hi, tots els països del món volen ajudar.Amb tota l’ajuda que he rebut, he pogut fabricar robots tauró a gran escala perquè recullen els minerals de fer gravetat del nucli de la Terra. He enviat moltíssimes expedicions per tot el planeta per recollir l’ADN de totes les formes de vida existents. També he manat capturar una parella d’animals de cada espècie i, el més important de tot, he fet una nau tan gran com Rússia perquè totes les persones del planeta puguen anar-se’n a temps.

Informe 6.

69

Tenim en ment la idea d’anar-nos-en, però no sabem on. No podem anar a Venus, ens cremaríem; i a Mart tampoc, encara no hem investigat eixe planeta; només ens queda una opció: crear el nostre propi planeta.Ja sé com crear el nou planeta i ho pense fer, encara que la gent no hi estiga d’acord.He alliberat una gran quantitat de minerals de fer gravetat i de magma fos a l’espai, lluny de la Terra. El magma s’ha col·locat en torn als minerals i junts ja han creat un petit planeta de dos quilòmetres de diàmetre, i continua creixent. Els asteroides són atrets pel planeta menut, però no és suficient. Crec que l’única opció que ens queda és sacrificar la Terra per poder engrandir l’altre planeta.La meua proposta ha sigut rebuda amb crits i negacions per part dels Estats Units. Els altres països estan d’acord amb mi, així que ho faré.He manat agafar tota l’aigua del planeta en unes grans naus que poden magatzemar milions de metres cúbics. Hem tardat dos mesos a agafar tota l’aigua del planeta. Ara he de fer que la gent puge a la nau que, per cert, està en l’oceà pacífic. Hem tardat dos mesos més a pujar-hi tota la gent del món.Quan la Terra s’acoste al planeta menut, serà engolida per aquest i formarà així un nou planeta. Després, el refredarem amb l’aigua.

Informe 7.

Ha arribat el gran dia. La Terra està a dos milions de quilòmetres del planeta menut. Hem d’enlairar-nos ja o el planeta menut ens engolirà.Comença la fase 1: els motors es posen en marxa. La nau s’allunya de terra. Entrem a l’espai. Des de la nau contemplem l’espectacle. La Terra, a poc a poc, es va acostant al planeta menut. Aquest, que és una gran bola de magma fos, comença a engolir-se-la. En poc més d’unes hores, el planeta és engolit totalment.Ara comença la fase 2: les naus d’aigua ixen per unes escotilles de la nau principal cap al planeta nou i comencen a llançar aigua que es converteix en vapor, puja a l’atmosfera i es converteix en precipitacions.Hem d’accelerar el procés de refredament. Enviaré unes naus a Mart perquè perforen la superfície del planeta i agafen l’aigua que se suposa que hi ha.Amb tota aquesta aigua a l’atmosfera del planeta nou, el refredament s’accelera. Ha tardat dos anys a refredar-se completament. Ara la superfície del nou planeta està totalment inundada per l’aigua. Haurem d’enviar gran quantitat d’aquesta aigua una altra vegada a Mart.L’atmosfera és igual a la de l’antiga Terra. Ara colonitzarem el nou planeta, plantarem les llavors, alliberarem els animals perquè poblen el planeta i construirem les nostres cases de nou.

70

I ara que sóc el rei del planeta, ordenaré que ningú no torne a contaminar-lo mai més.

BACIL·LÓ (Segon premi Secció –C- 2008)

Emilio Gomis Cabot

La història que ara us contaré serà molt interessant i, si no us despisteu, segur que us agradarà. Això era i no era, i si és cert bé i si no ho és també, un bacteri que vivia en la branqueta d’una poma en una ciutat molt petita. El bacteri es deia Bacil·ló, era microscòpic, com tots els seus companys, però això no li impedia ser valent i decidit. En comptes de tindre cames tenia quatre cues molt llargues, i no tenia ni coll ni orelles. I vosaltres us preguntareu: I com escoltava? Doncs, molt senzill, tenia dues antenes al cap, curtes i paregudes a una antena parabòlica; els ulls, de color gris i un poc junts; el nas, que per cert era molt xicotet, tenia només un sols nariu, una mica estrany però ben cert.Bacil·ló anava tots els dies a l’escola bacteriana. Hi havia d’estar tots els dies a les nou del matí, menys els dilluns i els dimarts que per a ells eren com per a nosaltres els dissabtes i els diumenges. Eixien a les cinc de la vesprada, però com que el seu pare era un dels professors, aleshores eixia més tard. En l’escola de Bacil·ló només s’estudiava per a ser guerrer bacterià. Ell era el millor, i seria el pròxim “guerrer bacterià”. Ara us explicaré: cada any un bacteri, però no qualsevol, sinó el que millor nota ha tret, se’n va de la ciutat i deixa a tots els seus familiars darrere sense poder tornar a vore’ls mai més. El “guerrer” ha d’intentar colonitzar-se en alguna persona o animal; si ho aconsegueix, mor, però seria recordat com un rei. Per a Bacil·ló anar a colonitzar era tot un honor fins i tot sabent el que li podria passar.Després de molt de temps, va arribar el dia que Bacil·ló se n’anava, i li va dir son pare:―Fill, espere que estigues molt segur del que estàs fent.―Vaig nàixer per a ser guerrer i guerrer seré –li contestà.―Vols portar-te alguna cosa de menjar?―No, l’únic que vull és que no m’oblides. Jo mai no t’oblidaré a tu.―Pots estar-te’n tranquil, segur que no me n’oblidaré en la vida.Bacil·ló va eixir de la ciutat decidit a colonitzar algú, li feia igual que fóra animal o persona, l’únic que volia era colonitzar, per tal de ser recordat com un rei, i estava segur que no hi hauria fortalesa que se li resistira.Al cap d’una estona, el camí es dividia i Bacil·ló va haver de triar entre instal·lar-se en una pera reineta acabada de collir o buscar refugi en la pell d’una botifarra negra d’allò més tendra. Bacil·ló sabia massa bé que qualsevol dels dos era un vehicle per a aconseguir una

71

conquista, de manera que el que triara era només per gust. Finalment, va triar la botifarra, ja que desprenia una humitat més càlida i acollidora; de sobte, però, la botifarra s’alçà. Bacil·ló ja estava cansat d’esperar tant de temps, així que va girar el cos i va veure a una noia d’11 anys aproximadament, amb els cabells llargs, llisos i de color ros, amb els ulls blaus i un poquet baixeta. Bacil·ló es va preparar per assaltar-la, ja que intuïa molt a prop la botifarra, i ja amb Bacil·ló al damunt d’aquesta començà a rodolar, primer per un terra de fusta i, en acabant, es va veure en els plecs d’una capa de paper. Bacil·ló, lluny d’espantar-se, pensava que anava pel camí de la victòria. Al cap d’una estona, avorrit de no fer res, va tornar a veure la llum del dia, i ell i la botifarra volaven per l’aire damunt d’un plat petit, redó i blanc, i pareixien extraterrestres en un plat volador que deixaren damunt la taula. A l’altre extrem del camp de batalla seia tranquil·lament a la seua cadira una noia que, per cert, es deia Basília, que parlava amb sa mare de la pel·lícula que havia vist la nit anterior, i que l’última cosa que se li hauria ocorregut era que estava a punt de ser atacada per un adversari disposat a fer qualsevol dolenteria per a aconseguir el que volia. En veure’s damunt la taula, Bacil·ló va esmentar les armes i va repassar bé la lliçó apresa a l’escola bacteriana. A cavall de la seua botifarra, semblava el cavaller Tirant disposat a escometre el gegant Kyrieleison de Montalbà. Basília va tallar una rodanxa i, sense sospitar d’aquella amenaça microscòpica, es va posar l’enemic a la boca, amb cavalcadura i tot. Bacil·ló no va vacil·lar ni un moment i es va esmunyir entre les escletxes de les genives de Basília.Ho havia aconseguit, ja era l’amo de les muralles de la fortalesa. Amagat en aquella escletxa calenteta, Bacil·ló es podia reproduir a pler i fundar una colònia de milers de bacteris. El seu pare podia estar ben content, hi havia triomfat! De sobte, però, Bacil·ló es va veure horriblement sacsejat i quasi ofegat, i quan va voler adonar-se’n ja es trobava colant-se pel forat de la pica del lavabo. No havia tingut en compte que Basília també havia anat a escola i havia aprés tècniques i estratègies per defensar-se: amb un ridícul raspall de dents havia vençut aquell impressionant heroi que s’havia de menjar el món.

UN CONTE PER A MARTA (Tercer premi Secció –C- 2008)

Irene Gil Giménez

Marta anava passejant pel parc, per fi havien acabat el col·legi. L’estiu havia començat i li quedaven molts dies de vacances. Quan caminava, va fixar-se en una rajola dibuixada a terra. Marta va tornar

72

el cap als dos costats. No hi havia ningú. Va agafar una pedra i s’hi va posar a jugar. Mentre botava, pensava en tot el que podia fer, i quan va arribar al número 12 va sentir com queia durant una bona estona. Després d’uns segons més, va caure sobre un prat d’herba verda. Es va alçar. Què havia ocorregut? De sobte, una llebre blanca va passar corrent per davant seu. Marta en va córrer al darrere. La llebre es va aturar i li va dir:―Per què em perseguixes?―On estic ―preguntà Marta.La llebre es va traure un rellotge de la butxaca i va dir espantada:―No tinc temps! No tinc temps!A Marta això li va recordar alguna cosa, però no va caure en eixe moment. De totes maneres, Marta va seguir-la fins al bosc. Allí la va perdre. Aleshores, va aparéixer una xiqueta amb una caputxeta roja i una cistella davall del braç. Marta la va aturar.―On estic? ―preguntà de nou.―No puc parlar amb tu, ma mare m’ha dit que no parle amb desconeguts ―li va contestar.―Però... no pots dir-me ni tan sols com puc eixir del bosc?―Busca la solució a la pàgina següent.I dit això, va seguir caminant.Marta va estranyar-se molt. On es trobava? Com tornaria? Aleshores va divisar una casota i s’hi va dirigir. Quan va obrir la porta, va veure una xica molt bonica que portava la roba esgarrada i bruta netejant la xemeneia. Marta s’hi acostà i va preguntar una vegada més:―On estic?La xica semblava espantada.―Qui ets tu?―Jo sóc Marta ―respongué―. Ara contesta’m, on estic?―Estàs a casa de la meua madrastra. Jo em dic Ventafocs.―I com puc eixir d’ací?La xica se’n va estranyar molt.―Pots eixir per la porta...Marta va sospirar. Ningú no podia ajudar-la. De sobte, va fixar-se que la xica es trobava molt cansada i semblava trista.―Puc ajudar-te? ―li va dir.―Jo vull anar al ball del castell, però la meua madrastra no m’hi deixa anar (la xica estava molt trista). Però tu pots buscar la solució en la pàgina següent.Marta se’n va adonar que aquell era el conte de la Ventafocs, i va pensar: si trobara una carabassa es convertiria en carrossa i Ventafocs podria anar al ball.Marta va eixir a l’hort, però no hi va trobar carabasses, va trobar una planta de fesols que arribava fins al cel. Ja no sabia què fer. Com eixiria d’aquell món de contes? Així que va pujar per la planta, i va pujar, i va pujar... fins que arribà al cel. Una vegada allí, va sentir uns

73

passos que van retrunyir els núvols, i un xiquet amb una gallina i una arpa als braços va passar corrents per davant seu.―Corre, corre, que ve el gegant! ―cridava.―Com puc tornar al meu món?―Busca en la pàgina següent.I dit això, el xiquet baixà corrents per la planta. Marta va fugir abans que el gegant l’atrapara. A la llunyania va albirar un poble petit i s’hi va encaminar. Conforme s’hi anava aproximant, va escoltar una musiqueta molt dolça que provenia del poble. Es va posar a córrer com si la música fóra un imant que l’arrossegava. Mentre que anava fins al poble va veure com set nanets tornaven a sa casa, i tots ells pareixien cantar la mateixa cançoneta: “La solució es troba a la pàgina següent”. Segons s’aproximava al poble veia com un flautista tocava la música que tant li agradava. Però en un carrer del poble va veure una rajola dibuixada a terra i es va posar a jugar a l’inrevés, començant pel número 12. Quan va arribar al número u ja no era al poble, acabava de despertar-se i es trobava a sa casa, asseguda al llit amb un llibre de contes a les mans.

LES FLAMES DE NEFAND,HISTÒRIA DE LA CARA I LA CREU

(Primer premi Secció –D- 2008)Antoni Morales Sabuco

“El gris del vespre s’anà accentuant fins que l’obscur vel de la nit va raure completament el cel i l’ermot va quedar més solitari que mai en un crit gelat. Un munt de terra rogenca, incapaç d’engendrar vida, descansava sota la cara oculta d’una lluna inquieta, que es cruspia el

74

confí des de les altures. Només es podia sentir la respiració d’un gris esmolat en aquell paisatge tètric, aïllat del món, on l’esperança havia esdevingut un miracle: una rosa blanca enmig de la planúria estèril. De sobte, un calfred em va recórrer el cos, i la rosa, contaminada pel mal, va perdre els pètals. El buit descansava en la distorsionada línia de l’horitzó que, escassament, permetia distingir l’ombra d’una figura gegant que s’hi acostava pel cel. Havia d’afanyar-me... Corria tan ràpid com podia, intentant fugir d’aquell mal presagi que avançava rere els meus peus... entre un munt de xerroteigs diabòlics, la mà negra adquirí la forma de milions de corbs negres que es llançaren al meu coll. No hi havia escapatòria...”És tan difícil... jo diria impossible. Veure passar els anys i no aconseguir obtindre una explicació. Davant la dificultat i la impotència, tancar els ulls. Contemplar les imatges del record que se succeïxen en el temps; els moments més intensos de la vida que mai abandonaran el racó més obscur de la nostra memòria, sense poder fer res... “Què veus? ―em preguntava―. Les gotes percudien contra el cristall translúcid i una pel·lícula d’humitat m’impedia veure el que hi havia fora...”“Minúscules gotes d’aigua es precipitaven sobre els carrers desèrtics, enmig d’una atmosfera vaporosa, en aquell dia de setembre. Únicament es podia escoltar el trepig del silenci més callat que arribava a tots els racons de la ciutat congelada. Els edificis, dormits, reflectien la boira que s’intentava acotxar amb l’alé del vent, sobre la tundra; una blanca brisa acariciava el seu cos nu amb un sospir. El blanc del cel es convertiria, en aquells moments, en el testimoni de la proesa que no tardaria a acomplir-se...No passà ni un segon i aquell núvol blanc s’esvaí amb el desig a emergir aquella figura que avançava lentament. La melodia del que pareixia un violí va nàixer quan poguí contemplar el seu rostre. L’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor... la celebritat que només es pot captar pel sisé sentit. Una hèlix d’harmonia envoltava l’ambient. La melodia més fresca, la vitalitat rítmica i el color orquestral... I, en un segon, el sol es va pondre, quan alçà la vista. La coneixia des de feia temps, però mai abans la meua inseguretat m’havia concedit comprendre els seus ulls. L’admiració va cegar la immaduresa quan em mirà fixament. El sol va emergir fins al zenit de nou. Tot d’una, sentí por perquè l’amor m’aprehenguera una vegada més... Davant el sofriment i el buit, el fulgor dels seus ulls em va eclipsar com ningú ho havia fet abans. Era la saó qui duia aquell anell de plata que reflectia el rostre de la saviesa en l’iris d’una dona: la ‘sibil·la purificada’ que, tal com caminava, les quatre estacions es van reunir al seu encontre i formaren una hèlix que l’envoltava. Ho vaig comprendre aleshores: l’amor tenia les mans de l’experiència amb què ella penetrava el meu pensament... Només obri els ulls...”

75

Potser havia perdut moltes hores de descans buscant enmig de la nit, només deixant-me dur per la imaginació d’una ploma que ansiava escriure l’obra mai escrita. El temps s’acabava i les idees s’acumulaven en la meua ment formant una muntanya de material literari, després de tot, inservible. Com podia trobar la fórmula que buscava? Necessitava demostrar tantes coses al món... Com expressar de què estava fet l’ésser humà? Com descriure la seua manera de pensar i sentir només amb la disposició d’unes pàgines en blanc...?Sempre he pensat que només l’espill seria capaç de dictar l’auge de l’art a través de la literatura: la fusió de tots els elements artístics comportarien, aleshores, l’alliberament de l’ésser humà. Tot seguit, vaig decidir que les paraules de “la purificada” cobrarien una preponderància especial sobre les meues pàgines. Si ella ho deia, només calia obrir els ulls... em permetria realitzar la fusió...Feia temps que no escrivia. Potser haja sigut la por qui m’ha impedit deixar constància de la meua existència. És la por que els meus diables tornen a per mi. Fa temps que vaig deixar de creure en mi, en allò que volia i pel que ho haguera donat tot. He plorat les llàgrimes de sang caigudes dels ulls del mateix dolor, la desesperació; ara, l’agonia m’asfixia. Per això, després de tants anys, han caigut les benes i he hagut de contemplar el pitjor monstre que ha trepitjat la faç de la terra. Ningú ja no podrà ajudar-me...Però després de tot, el meu despullament serà mereixedor de ser recordat amb el nom d’aquell pecador que dugué el propi sentiment del vers a la dita elegància de la prosa. Seré el primer que revele la vertadera identitat de l’ésser humà i la raó de la seua existència; les dues cares d’una moneda l’origen de les quals no és altre que el condicionat pels interessos i les conveniències, les mentides o les apariències. El major coneixedor de l’art més nu i inspirador d’una nova era... Se’m recordarà com el creador d’una nova literatura. La plasmació de la realitat trobarà un refugi en les confessions d’un adolescent de quinze anys: la cara i la creu com el sol i la lluna que no han volgut fer-se front. Per això, aquesta nit, per fi expressaré el que he sentit al llarg dels meus dies. Avui descriuré els meus diables, als quals em vaig sotmetre quan no vaig saber afrontar les situacions difícils; els colps de la vida que, en aquest moment, em faran vessar l’última llàgrima.Trobar-li una explicació a la vida haguera sigut, en aquells moments, una tasca impensable. Fregava els vuit i la innocència fugia amb la infantesa. Encara espere el moment en què se’m veja com a allò que arribí a ser quan no li vaig agradar al món... A qui he volgut enganyar? Sóc persona i necessite respirar del mateix aire que els altres. Aquesta vegada seria la necessitat de protegir la certesa que justificaria la supervivència...Ara, el cor de la nit ha bategat en escoltar-me. El raig de lluna dibuixa sobre la negror de la penombra uns llavis, els meus llavis... Si

76

pogueren fer-ho... si pogueren fer-ho... Obrir la finestra i, davall del glaç de la rosada nocturna, cridar-ho d’una maleïda vegada. Malgrat tot, l’experiència els clogué quan veié un reflex en l’horitzó. Per què no puc...?Tot va començar fa set anys. Després d’esforços en va per no creure-ho, he de reconéixer que sempre he sigut diferent als altres. Potser, certes experiències van influir en la meua personalitat a partir d’aquelles paraules... Des que era menut, els pares sempre havien dit que els problemes trucaven a la porta de totes les famílies. La nostra feia algun temps que s’havia escarxat. Infinits feixos de llum negra entraven per les finestres de les cases i causaven la desgràcia. A la meua entrà el diable de la incitació, i les drogues van poder amb un dels meus... Els anys van parlar. El sofriment d’una mare que és inevitablement enganyada pels seus desitjos... Quasi cent cansats anys no han arribat perquè els pregaments a la Mare de Déu reconduïsquen la vida del pobre diable, que va i torna pel mateix carrer abandonat, ple d’estrelles caigudes... L’àvia l’enaltia: el déu que al llarg de l’existència ha rebut lloament; però la raó de la vida era l’esperança i no la credibilitat. Qui ho ha viscut ho sap. I l’error humà és la filosofia més encertada. Qui no ha mirat la cara plena de la lluna en un moment de soledat?Han sigut tantes les vegades que la pluja ha rebotat contra el meu cristall enmig de la nit... Avui, sent caure les gotes del cel amb molta força, com si fos l’últim dia. Puc notar-ho a través de tots els sentits i percebre les urpes del llampec que intenten esglaiar-me. M’agrada parar-me en el seu reflex sobre el vidre de la finestra i escoltar el que em diu. Sempre he pensat que ell és savi. La llum del raig es fa com s’obri una possibilitat, i de l’arribada de l’estrèpit naix una il·lusió. Em diu “agafa-ho, aprofita el moment”, però el raig mor: la il·lusió s’esvaïx. Això és l’ésser humà, això sóc jo. Què si no...?A partir d’aquest moment, la frustració pel vincle familiar va desencadenar una sèrie de canvis en la meua manera de pensar i d’actuar que em van fer arribar a la vellesa als vuit anys d’edat. El meu caràcter es féu més dur, i es va refredar tant... fins al punt de creure les paraules de la mare: possiblement, després d’aquesta història, arribí a ser el maltractador que necessitaves que fóra per sentir-te víctima, en lloc de responsable dels incessants intents de morir del teu germà. Qui no perdonaria una mare? Ella en bevia de la botella i jo sofria per ells. Cada vegada que recorde la seua història, l’angoixa s’enfila pel meu cos i un nou diable obri els ulls.Ací quedaria marcat el principi i la fi de la primera etapa de la meua trajectòria. Dos éssers benvolguts havien caigut en les urpes del diable de la incitació. Mai no podré tornar a parlar de la droga sense sentir-me culpable perquè, llavors, no poguí evitar sentir-me lligat de peus i mans. La batalla contra la realitat havia estat perduda... Més tard, vaig haver d’enfrontar-me amb la creu. Em tocà a mi. Vaig quedar totalment exclòs del món, meditar pels meus errors i haver

77

pagat amb la meua pell les debilitats de les persones estimades. Trobar un refugi en els estudis fou el vertader regal de la vida. Oblidar per oblidar, era l’únic camí lliure. Però no tardarien els altres de la meua edat, impertinents i insolents, abans com ara, a fer lluir una mirada fràgil que els exculparia, pels moments d’humiliació que em van propiciar. El món no comprén la cara i la creu, no les diferencien. El món que sorgeix dels intents de crear contes; la manipulació de titelles que no existeixen, i esdevenen pura versemblança, només amb la mà de l’home trastornat... Això no obstant, sovint, les titelles han de ser disfressades per agradar al públic i no anar a parar a la calor escruixidora de la xemeneia. Aquests vestits són provats als cavallets de la fira, subjectats pels filamentosos filferros, i més tard són valorats per la seua mateixa ombra: el monstre dels ulls verds que sotja tothom... Maleïts siguen els seus queixals!És molt dur recordar aquells moments en què se’m feia creure que no valia res. Van manipular el context per complet. Enveja i prejudicis, combinació explosiva... La gent m’infravalorava de cara al món, i se m’acusava de ser el pecador nefand. Així va començar la guerra; una lluita que, dia a dia, vaig haver d’enfrontar en eixir al carrer, només amb l’insignificant vigor d’un nen de nou anys per resistir. Finalment, vaig passar de ser algú lliure de pecat a convertir-me en el que avui anomenem d’una altra manera... Em llançaven enormes ràfegues de foc per intentar cremar el dimoni que s’havia clavat al meu cos; al cap i a la fi, resultava que estava posseït...Van ser tantes les batalles perdudes... Contemplar l’estúpid comportament humà que havia de valer-se de les diferències dels altres per enriquir-se moralment, va fer que les meues mans començaren a ennegrir-se: la fletxa encesa, la més esmolada de l’univers, m’havia perseguit a mi. Aquell missatge directe havia sobreviscut quasi mil anys, des que me’l dedicara el furor de la “institució negra”. No podia comprendre l’enorme pes que s’estendria sobre els meus. La impotència que senten uns pares en veure que el seu fill només era motiu de burla per als altres, i ho entenien com la societat. És molt dur haver de submergir-se en aquell oceà negre sense límits... només per un fill. No vaig poder evitar que aquell dia ocorreguera, i la realitat féu que els meus pagaren les conseqüències, aprofitant la confiança que un diposita en els altres en els moments de debilitat. La reacció fou desastrosa. Les mentalitats dels pares havien estat, potser, massa influenciades per les creences del passat, i els va costar perdonar el “pecat nefand” per a viure de la creu durant llargs anys. Els rumors s’havien confirmat. Després de la guerra, venia el sotmetiment a l’existència.La creu és invisible, però les meues llàgrimes no ho són... No se n’adonen... mai se n’han adonat. Alçar-me del llit i mirar-me a l’espill. L’horror es veuria reflectit en la mirada perduda d’uns ulls enfonsats en les ulleres del sofriment, que imploren el descans... L’espill esclata

78

i els llums tallants travessen les meues mans; la sang que vessa cap als ells de l’abisme que carrega la meua capacitat d’actuació cap a la gruta de l’avern. Estaré presoner fins al final dels dies: els llums esmolats m’han enlluernat. La resposta de l’espill al meu ésser és contundent...L’espill no havia deixat proves de ser el responsable del meu sentiment de culpa. Ara, “ells”, pensaven que era l’al·legoria de la innocència i de l’honradesa perquè ignorava els seus atacs. El temps dóna la solució de qualsevol qüestió. Vaig aprendre a ignorar les seues serps, que pretenien enverinar-me de ràbia. Encara continuen esperant la meua ravata, que prompte obtindran... He de reconéixer que tinc una sensibilitat extrema a no fer mal als altres, després de tot. Per res del món faria que ells visqueren el que em tocà suportar, encara que l’experiència pot resultar adversa. Que pensen el que pensen em pesa en l’ànima de tanta lluita; que pensen el que pensen, ningú no tornarà el somriure als llavis d’aquell nen de nou anys que va quedar captiu dels llums de l’espill. I més enllà de les aparences i de la meua posició rígida, puc comprendre, molt millor, com pensen “ells” i els moviments que realitzen. La societat no se n’adona que al llarg de la història s’ha fet menció de tot, a mitja veu... “el somni de la raó produeix monstres...” Note com la gent es persigna i es persigna una vegada més. Fan esforços sobrehumans per donar la cara, però les aparences, que intenten anteposar-s’hi, són més fortes del que insinuen, i atenyen les seues expectatives.Per més que ho rumie, no puc trobar una resposta coherent, vivim en un món malaltís de progrés: hi destaquen els resultats, el vici i el fanatisme, fills de la velocitat futurista de l’avantguarda. Què hi queda del progrés que realment necessitem? Què hi queda dels que no podem respirar la igualtat? També se’ns llançarà al foc etern? Sóc el “pecador nefand”, sóc la diferència i se’m prohibeix respirar de la igualtat des que el cicló humà trontolleja els fonaments de la Terra. Fa mig mil·lenni érem ajusticiats per l’ombra de l’home incapaç d’entendre la realitat; als nostres dies, el càstig és pitjor: tortura o mort? Mentre aconseguisquen inferir-nos... Ells no ho saben, no ho sabran. Tampoc no veuran de quin color és el món.Algun temps després que la família s’assabentara del meu pecat vaig començar l’institut. Els anys anteriors havien carregat un treball continu de dedicació a l’estudi, i n’havia optés uns resultats, pràcticament, immillorables. Potser el mèrit no fou conseqüència del camí que jo haguera triat o, millor dit, l’èxit no havia derivat de les meues intencions directes, sinó d’aquell sentiment de soledat. I vaig començar a entendre quant podia resultar de commovedor aquell món de creences, descobriments banyats en història. La literatura i la música havien estat per a mi l’auge definitiu de l’art... Llavors, els altres, tots entre ells amics des de la infantesa més primerenca... D’alguna manera, ells es trobarien immersos en un núvol que els impedia establir-ne un ordre en les seues prioritats. O, possiblement,

79

fou jo qui havia patit els efectes de l’hipèrbaton literari, perquè jo era la diferència... Ho hauria donat tot per abdicar d’entendre l’art plasmat a través dels temps, en totes les humanitats..., però mai no haguera lliurat la melodia de les estacions del violí, ni les meus pàgines.El contrapunt ha estat l’únic mitjà de consol a les llàgrimes invisibles que omplin les meues galtes; els rius de què, per més que volguera, mai no podria alliberar-me: rius que naixen al marró dels meus iris i que transporten el sentiment de records que se succeeixen en el temps... La salinitat de les meues llàgrimes contenen la resposta a aquestes paraules i esgarren lentament la meua reflexió. Quan més òbric els ulls, més llum hi entra, i més mal em fa. Estar exposat al món i no conéixer la por; ser ella, fins i tot, la responsable de la meua soledat. Maleïts els ulls, maleïdes les llàgrimes, que s’endugueren de la lluïssor del meu esguard l’expressió que, davant l’espill, em ballava la dansa de l’obscuritat...Per què? M’ha tocat a mi... He hagut de ser l’únic capaç d’escoltar els vents i veure’n l’ombra que porta el desenllaç de l’obra mai escrita. Em diu que en transmeta les pistes per resoldre el final perfecte de la història. Em diu que imaginem per uns instants que l’origen, els corrents calents, els freds, que el bufar fort o feble no té causes naturals. Quin és el principi de la brisa, la causa de l’huracà i el remolí, el ventre del tornado o el cor del cicló... “Ho comprens ara?”Quin poder de convicció tenen les paraules d’un adolescent de quinze anys? Que no és tremendisme, que és la veritat, i qui no ho accepte és un fugitiu de la mateixa existència. Les meues confessions seran llegides per professionals, els millors coneixedors de la llengua, mestres que duen anys intentant fer obrir els ulls de la gent per comprendre la importància del seu poder, més allà del que podem imaginar. L’arma més poderosa de l’home ha estat a la seua pròpia mà des del principi dels temps. Concentrar el pensament col·lectiu en un únic relat: per què ningú no se n’ha adonat que, més enllà de la persuasió o la transmissió d’un missatge, més enllà de la capacitat d’un adolescent per expressar al món l’origen de la vida i la causa de la seua formació, no han volgut veure que no cal parlar de la diferència, sinó de les conseqüències que comporten? Un ulls cegats pels monstres del somni de la raó, com algú va predir, i solament esperar la llum del raig, que no mentia. El raig que parlava dels desitjos que s’anteposen a la realitat, per acabar, s’ha d’assumir l’existència amb les diferències que limiten l’individu. Fins que el destí no envie a un mateix les flames nefandes no comprendran que ells mateixos, veritablement, són les cendres que els corbs negres han deixat sota la mirada inquieta d’aquella lluna, devoradora, feta de cara i creu.Hauria necessitat mil folis més per explicar aquella sensació. Una boira nua ho va cobrir tot, i ella avançava lentament per un passadís. Només dos diamants procedents de l’interior de la terra, brillants, i

80

una maragda banyada, sibil·lina, en plata, aconseguien traspassar la boira. Podia sentir la música d’un violí apassionat, a punt d’arribar al clímax de la melodia; ella era la cinquena estació que es fonia amb el temps i l’espai, i la melodia lliscava sobre els segons que s’esmunyien per la silueta del seu cos. La sibil·la purificada acabava d’arribar.“Des de la densitat grisenca de les altures, milions i milions de gotes es precipitaven sobre el terreny erm, formant un riu d’aigua salada... El calfred em va paralitzar i el cel va caure rendit als encantaments de les tenebres. L’aire que respirava d’aquella atmosfera misteriosa fastiguejava els meus pulmons i m’esgotava molt ràpidament. En la llunyania podia veure la lluna torbada i assedegada, que em mirava, amb la seua cara oculta, el bescoll preparat per als esdeveniments. La mà negra es féu visible en el mantell nocturn del firmament. S’aproximava veloçment. La ‘sibil·la purificada’ va desaparéixer. En aquell moment el raig va enlluernar en una mil·lèsima de segon i causà estralls. La seua ràbia centellejava contra el sòl i alçava en l’aire enormes masses de terra morta que van abastar aquells àngels negres dels vents, assegurant-los una mort sobtada...No ho podia creure, les àrpies havien caigut i no havien assolit el meu coll. Després de quinze anys sense poder dormir, aquest malson havia mort definitivament. Vaig mirar la flor blanca de l’esperança: no havia perdut cap pètal, després de tants assalts. De sobte, la flor va arribar a la cinquena estació i va florir, i arribà a la seua màxima esplendor. En aquells moments, en va sorgir de l’interior una pedra platejada. La vaig prendre entre les mans i la vaig observar detingudament... En un moviment brusc la Lluna va rotar fins mostrar-me el seu vertader rostre, i la pedra va adquirir la tonalitat d’un roig intens. La maragda sibil·lina era el símbol de gratitud de ‘la purificada’. Ho havia aconseguit...Quan s’obrin els ulls, no sent res, la serenitat i el meu cos, l’esperit descansa. Quan miren els ulls, entra la llum encegadora, il·lumina el meu rostre, la infantesa no em vol... Oh! No. Ha sigut la meua comesa? Per què ens ha mentit: sóc innocent. Quan sospiren els ulls i parla el raig, el temps pereix, l’alba em respon; quan s’acluquen els ulls, viuen de les aparences..., la pluja petrifica... Per què l’amor? Per què els ulls? No m’han enganyat! Els ulls mentiren...I quan tornen a obrir-se... només veuran l’alba, el naixement d’un nou dia...”

EL COR DE L’INFERN (Segon premi Secció –D- 2008)

Víctor Peña Irles

81

Encara recorde aquell dia de gener que vaig rebre aquella trucada de telèfon. Els dies de gran treball al MAHE anaven acabant-se, ja estava gairebé tot preparat per a la gran exposició de 2006, la que portaria la desitjada Dama a Elx, la seua ciutat d’origen, però quedaven documents per analitzar a l’arxiu historiogràfic.―Josep? Sóc Joan, pots parlar ara amb mi o et moleste?El Joan Sanchis era un dels meus companys al MAHE, però en eixe moment es trobava a l’Arxiu analitzant els últims documents i obres que anàvem a exposar al museu. Érem amics des de petits, però quan vam arribar a la universitat, jo vaig estudiar història i em vaig fer doctor a Barcelona; ell, en canvi, va preferir anar-se’n a París, per estudiar traducció de llengües camitosemítiques. Encara hi manteníem una gran amistat. Mesurava uns 173 cm, era rabassut i el cabell no era una de les coses que li predominés a sobre. Tenia una muller que l’estimava i dos fills de huit i dotze anys. Ell era tot el contrari a mi: jo romania solter, era uns 15 cm més gran que ell i estava bastant prim.―Tranquil, no em molestes, què volies?―Hem trobat alguna cosa estranya en un dels documents que estem analitzant de la part d’Al-Àndalus. Te’n recordes d’allò que estava escrit amb aquelles grafies tan inusuals?―Espera que hi pense... ―aquell manuscrit em va sorprendre, perquè tenia alguna cosa particular― I tant que me’n recorde! Què ocorre?―Hem aconseguit desxifrar més coses del manuscrit. Sembla que va estar escrit per Abuljatab Mohamed, al voltant de l’any 1143, poc abans de morir.Albuljatab Mohamed va ser cadi i jutge a Elx i Oriola en un període de revolució entre 1144 i 1145. Se sap que va ser un home molt influent d’aquell període i que va morir molt jove en estranyes circumstàncies.―Ah sí, Albuljatab Mohamed, i què hi conta? ―vaig dir sorprés.―Això és el més difícil d’entendre, moltes de les oracions no tenen sentit entre si. També parla d’alguna cosa de la Mesquita, dels Banys Àrabs, la Casa del Governador i d’algun temple més.―Això hem de mirar-ho bé. Sempre ha hagut llegendes sobre un tresor a Elx, un tresor que els visigots van amagar i que Abdelaziz, quan va arribar a Elx, va descobrir i amagar amb molta cura.―Sí, jo ja ho havia escoltat. Podries apropar-te a l’arxiu i el podríem analitzar junts.―D’acord, però se n’haurà de vindre Laura, està ací amb mi organitzant-ho tot.―Que vinga amb nosaltres, una bona paleontòloga com ella no ens vindrà gens malament.Laura Pullman estava especialitzada en Paleontologia i Simbologia per la Universitat d’Òxford, i havia estat contractada per la directiva del MAHE perquè ho organitzàrem tot i ho deixàrem preparat per a la gran exposició. Ella va nàixer a Brighton, Anglaterra, però en acabar la carrera va decidir vindre a viure a Elx: li agradava molt la ciutat i

82

sabia d’aquesta més que alguns il·licitans. Era una xica molt guapa, els seus cabells eren rossos i els seus ulls d’un verd intens, tenia uns 29 anys i pareixia molt jove en comparació als meus 42. Des del moment en què ens vam conéixer, em va agradar; la seua bellesa, afectuositat i intel·ligència em van captivar.A continuació vaig acabar d’arreplegar les coses i ens vam dirigir la Laura i jo, amb el meu cotxe, cap a l’Arxiu historiogràfic, l’emplaçament del qual es trobava a Sant Vicent del Raspeig. Al cap d’uns vint minuts estàvem allà, eren les huit de la vesprada i el carrer estava ple de gent.Allà ens esperava Joan. Estava analitzant el document i fent-li una prova per determinar la seua edat i originalitat. El document datava del segle XII i pareixia ser vertader. Laura va fer una ullada a l’antic paper intentant llegir-lo, ja que va haver d’aprendre àrab quan va estudiar simbologia.―No us sembla estrany? Estic mirant el text, però no té sentit en alguns aspectes. Parla de la Mesquita, del Palau del Governador, que era Abuljatab Mohamed en aquella època, de la Calaforra i dels Banys Àrabs. També hi diu alguna cosa d’algun temple proper a la Mesquita, però no tinc ni idea de quin pot ser.―És curiós que repeteix diverses vegades el terme هاونة, que vol dir infern ―va puntualitzar Joan―. També el terme cor hi apareix قاب sovint.―Tens raó, Laura, s’hi repeteix amb freqüència. Diu alguna cosa així com «On el riu entra l’obscur infern del moliner s’inicia. El cor està prop, tasca fàcil no serà».―No té sentit. L’infern del moliner? Un cor? El riu entra? ―vaig comentar, disposant-me a treure el meu exemplar d’història d’Elx―. No entenc res.Joan i Laura van intentar desxifrar les grafies tan rares que hi havia al final del full. S’hi descrivien una mena de fletxes on de vegades hi havia alguns símbols. També van intentar entendre la resta del text. Jo em vaig dedicar a descodificar aquell missatge que tant m’havia impactat. Intentava buscar informació al meu llibre sobre el riu que entrava dins la vila, però no se sap exactament l’emplaçament. El que encara no entenia era la qüestió del moliner, no trobava res sobre cap molí dins de la vila.―Un molí al costat del riu... l’únic que pot ser és el molí reial que hi ha al parc municipal, que es veu des del riu ―els vaig comentar―. Allà pot estar l’entrada.―Podria ser, té sentit. Però el molí reial és del segle XVIII, és a dir, posterior ―puntualitzà Laura.―Sí, però segons diuen, el van reconstruir d’un antic molí àrab ―ens va comentar Joan.Jo em vaig quedar perplex a la vegada que incrèdul, mai no ho havia sentit dir això.

83

―Aleshores, podem anar al molí per investigar, a veure què passa ―vaig dir.―Anem-hi!Eren les nou i mitja de la nit quan ens vam dirigir de nou a Elx, vam tardar una estona perquè el Joan va fer una telefonada a algú, segons ell a Marta, la seua muller.―Què diu Marta? ―li vaig preguntar per la seua dona, a qui suposadament havia trucat.―Eh... diu que... ―Joan es va sufocar i es va posar roig―. Diu que està bé, que m’espera a casa.A tres quart i cinc de deu estàvem a Elx, una hora idònia per a investigar, perquè era un dia entre setmana i no hi havia quasi gent. Hi vam estar mirant, però no hi vam veure res d’estrany, tot pareixia estar en ordre i no hi véiem res sospitós.―Pareix ser que no hi ha res ―vaig dir.―Sí, deixem-ho estar ―em va dir Laura.La vaig mirar als ulls i me’n vaig tornar a recordar del dia anterior corrent. La seua forma de ser feia que no pogués evitar de pensar-hi. Caram! Em vaig adonar que sempre passàvem per unes runes on pareixia haver una mola d’un molí o almàssera. Tot coincidia. Els ho vaig dir i tots tres ens hi vam dirigir, amb el cotxe, i vam aparcar pel passatge d’Avelino Rubió i Ferré. Joan va tornar a fer una trucada a Marta. Mentre estàvem en el cotxe, vam escoltar a la ràdio una cosa que ens va deixar sense alé: Alícia Muñoz Sempere, cambrera de la cafeteria MAHE, havia aparegut morta en estranyes circumstàncies al servei de l’establiment. No ens ho esperàvem, la coneixíem, era ella qui ens portava sempre aquells bons entrepans de xoriço a l’hora de descansar. Els tres ens vam mirar i ningú no va comentar res al respecte. La incredulitat del succés va mostrar-se a les nostres cares en un instant, el món va parar per a tots tres. No obstant això, teníem una tasca a fer i vam continuar cap a les runes.Baixàrem per una costera de terra i ho vam inspeccionar tot. Al principi no hi vam trobar res, però Laura sempre portava al damunt algun instrument de paleontologia i ho va repassar tot amb molta cura.―Mireu! ―va dir assenyalant un costat d’una mola amb el llum d’una llanterna―, pareix que hi ha escrit un símbol. Em sona molt.―A mi no em sona gens ―contestà el Joan.―Doncs, a mi sí! ―vaig dir en veure’l―, estava en el document.―Tens raó! ―va dir Laura fent-me l’ullet―. Potser està per ací l’entrada al túnel.―Potser, però no ho crec ―va contrariar Joan―, és poc probable. A més, és millor que tornem a casa i descansem. Pense que amb la ment ocupada en altres afers no podem treballar com cal.―Sí, demà podrem continuar, millor de nit que no hi haurà ningú ―vaig dir―. Tenia raó: Laura, Alícia, Abdelaziz, Mohamed... eren mots

84

que no paraven de volar pel meu cap com els teuladins van de sostre en sostre.Cadascú de nosaltres va tornar a casa, per tal de reposar una mica. Mai no hauria intuït que la nit següent no la passaria a casa.Una cançó dels mítics Sex Pistols, el meu grup punk favorit, em va indicar que eren les set del matí, el meu mòbil acabava de sonar a manera de despertador. Em vaig alçar i em vaig dirigir cap al museu, on havíem quedat els tres per continuar fent el nostre treball. Així podríem seguir parlant sobre el tema. Però una cosa ens va impactar, la secretària ens va entregar un sobre anònim per a nosaltres tres:

«Som els responsables de l’assassinat d’Alícia. Si seguiu investigant, això tornarà a ocórrer sovint»

Ens vam posar nerviosos. Qui era? Qui podia ser? Malgrat això, sabent que estàvem en perill, decidírem continuar investigant. Si això havia passat, devia ser perquè alguna cosa hi havia amagada. El que quedava de matí se’ns va fer bastant llarg, no podíem concentrar-nos en el nostre treball i res era igual sense aquella magnífica companya, la que ens preparava aquells aperitius.Vam preparar-ho tot per a la nit. Tota mena d’objectes d’excavació i de paleontologia, mapes d’Elx, alguna arma per si convenia usar-la, alguna cosa per menjar i d’altres més, les nostres motxilles n’estaven plenes.Vam quedar a les onze a la porta de darrere de l’Ajuntament. Tots hi vam estar puntuals i vam baixar a les runes. Aquella era una nit freda i humida, els cristalls dels cotxes estaven xops i els nostres nassos es van acolorir d’un suau roig. Tot estava obscur, però hi portàvem llanternes. Vam veure la mola i vam tornar a apropar-nos-hi. Decidírem llevar-la del lloc, però pesava molt; així i tot, portàvem el material necessari per treure-la. Al cap d’uns quinze minuts la vam extraure i la férem rodar amb l’ajuda d’unes cordes i corrioles.―Oh my god! ―exclamà Laura en un perfecte anglès natal.Ens vam quedar perplexos: una petita escala baixava a l’interior del que pareixia ser un túnel. Tots tres vam començar a descendir, tot i que feia molta pudor. Una vegada baix, vam veure un munt de rates mortes que jeien pel terra.―Quina pudor! Deguí posar mascaretes dintre de la bossa ―digué Laura.Van començar a caminar cap a l’interior del subterrani, vérem repetides vegades el mateix símbol que estava esculpit en la mola. Semblava que aquell era el camí, el camí al cor. Al poc temps vam veure que un altre passadís es mostrava a l’esquerra. El símbol seguia el nou camí, així que decidírem anar per aquest.Al cap d’una estona les nostres llanternes il·luminaven el que pareixia una escala de caragol que pujava cap amunt. El túnel acabava ací i l’única opció que vam tenir va ser ascendir.―Ens tocarà pujar-les ―digué Joan.

85

Arribàrem en una petita habitació i no pareixia haver cap porta per on continuar. Vaig mirar el meu GPS i vaig comprovar que ens trobàvem sota l’ermita de Sant Sebastià. Eixe era el temple que apareixia al manuscrit, i desconeixíem una antiga mesquita també de l’època musulmana d’Elx. Les parets eren precioses, milers de dissenys fets amb porcellana predominaven sobre la paret de l’angoixant cambra, el símbol tan repetit era el principal motiu de la decoració. Tots tres ens vam quedar bocabadats per la seua bellesa.―Mireu, pareix un manuscrit! Laura va assenyalar una petita taula de refinada fusta al centre de la cambra. El va agafar i una paret es va desplaçar cap a l’esquerra.Entre la foscor de la cambra, Joan i Laura van intentar desxifrar el manuscrit, un altre incomprensible.―Les pedres de Santa.Bul calmaran els lleons de la mort ―llegí Joan incomprensiblement―. No entenc res.Vam decidir continuar caminant, i jo, submergit en els meus pensaments, me’n vaig recordar d’alguna cosa.―Espera...A mi em sonaven aquells mots, havia sentit alguna cosa sobre Santa.Bul i algun lleó, així com d’alguna pedra. Vaig treure el meu exemplar d’història d’Elx corrents i vaig llegir un document d’Al-Himyari on deia: «En el port il·licità anomenat Santa.Bul hi ha les anomenades ̔‘pedres del llop’. Si es toca amb elles algun llop o lleó, aquests animals perden tot desig ofensiu i abandonen la seua ferocitat natural». No sabia què passaria a continuació, esperava no trobar-me cap lleó.―No crec que això tinga res a veure amb el túnel ―objectà Joan quan s’ho vaig contar.―El millor és que continuem i veiem què passa ―suggerí Laura.Una nova escala, ara en direcció contrària, va aparéixer; i, sense cap altra opció, hi vam descendir. La porta s’havia tancat rere nostre.Al cap d’uns deu minuts, haguérem de pujar una nova escala. El meu GPS assenyalava la basílica de Santa Maria, i una sala semblant a l’anterior va ser ocupada pels nostres cossos. Ràpidament vam anar a veure el nou missatge que jeia sobre la taula. Ara dues portes es van obrir.―Aigua, foc. Pedres de Santa.Bul. Encara esteu a temps de tornar ―va llegir Joan.―Un altre missatge “misteri”. Seguisc sense entendre res ―digué Laura―. Seguim o eixim?―Jo pense que ja que estem, és millor que continuem.―No sé jo, no em trobe còmoda ―s’oposà ella―. Això no m’agrada un pèl.―No et preocupes, estem tots junts ―vaig contestar-li mirant aquells preciosos ulls.Ella va vindre i em va abraçar. Necessitava algú prop.

86

―Vinga, va, deixeu-vos de burrades ―digué l’altre―. Continuem o què?―Sí, anem-hi! ―canvià d’opinió Laura.Seguírem la porta amb el símbol i de nou ens va tocar tornar a baixar les escales. No tardàrem a arribar a les altres, ubicades a l’actual plaça de Santa Isabel.Aquesta sala no era com l’anterior. Aquesta estava construïda amb la forma favorita dels musulmans, tenia forma circular. Al centre, ja no hi havia una taula com l’anterior, sinó una font igual que la que podem veure a l’Alhambra de Granada amb dotze lleons. La instal·lació era molt més impressionant que l’anterior. Les parets estaven pintades de colors freds i els treballs en algeps eren excel·lents. Al sostre, no molt alt, hi havia una espècie de cúpula on hi estava esculpida la paraula aigua.―Sabia que Elx era esplèndida, però no tant! ―comentà Laura emocionada.―Jo tampoc sabia que...Però, no poguí continuar. De la boca dels lleons començà a eixir aigua a pressió. La sala es va començar a inundar i no es veia cap eixida.―Socors! Què fem? ―exclamà Laura.―No tinc ni idea, però crec que morirem ―digué Joan horroritzat amb l’aigua pels malucs.No podíem fer res, l’aigua ens arribava ja al coll i començàvem a mantenir-nos sense tocar terra. El sostre es trobava a menys d’un metre sobre els nostres caps. No sé si impulsat per la desesperació o pel desig de salvar Laura, però és el cas que vaig intentar fer una burrada. Al meu braç tenia una polsera que em vaig fer quan era petitó amb pedres que solia recollir durant l’estiu a Santa Pola. La vaig desfer llevant-li una pedra del fil. Abans que ningú no em vera ja estava bussejant dins d’aquella magnífica sala. Em va costar arribar a la font, i ja creia jo que m’ofegava, però el meu instint de supervivència va fer que continués. Sobre la font hi havia un forat que, al contrari que la resta, xuclava aigua i no en llançava. El sostre estava a vint centímetres dels nostres caps, però una nova porta es va obrir en un extrem del sostre. Hi vam pujar ràpidament i la porta es va tancar rere nostre.Ara ningú no deia res. Estàvem xops d’aigua i continuar era la nostra única opció. Laura plorava sense voler, Joan estava com enfadat i descontent, i jo em desesperava de veure quina seria la pròxima prova, la prova de foc. Al final del passadís una nova porta es deixava veure. Hi entràrem sense cap altre remei.Aquesta sala era igual que l’anterior, però la pintura càlida era la predominant. Els dotze lleons jeien al centre de la sala majestuosos, com si esperaren que nosaltres hi entràrem.―Què serà ara? ―digué Laura amb un últim alé.―No ho sabem, però tranquil·la que ens salvarem ―li vaig contestar mentre que Joan mirava amb cara d’incredulitat.

87

De les boques dels lleons començaren a eixir flamarades d’intens foc. Com que nosaltres anàvem banyats, no ens vam adonar que el terra estava xop d’algun líquid. De seguida vam saber que era combustible, perquè la sala va arribar a ser un forn.―Quina calor!―No ho puc suportar!―No puc deixar de tossir. El fum i l’elevada temperatura de l’aire em cremaven la via respiratòria. Ens vam quedar a l’únic costat de la sala on no hi havia combustible al terra, però tot eren flames al nostre voltant. Jo, un altre cop desesperat, havia de llançar les pedres dins de la font, però ara no podia, tot estava ple de flames; això no obstant, ho vaig començar a fer, però no n’hi encertava cap. Només me’n quedava una i pensava que mai no l’encertaria, però, amb sort, la vaig llançar al lloc i les flames es van acabar.Ara podíem eixir de la cambra, ja que una nova porta s’havia obert al final. Aquest passadís estava decorat com les sales anteriors, ara la pintura mostrava tonalitats càlides i era igualment impressionant.―Ens has salvat d’una bona! ―digué Joan.―Era el mínim que podia fer per vosaltres.Ningú més va parlar, i ens vam dirigir a la sala.Novament, la porta es va tancar. Aquesta cambra era el doble de gran que l’anterior, els dibuixos de les parets eren més impressionants i una onada de color entrava a les nostres retines.La porta es va tancar i no va passar res. Estàvem atrapats.―Què hi fem? No hi ha res ací, estem atrapats sense poder eixir ―digué Laura desesperada.De sobte, una desena d’homes van aparéixer per una porta, tots armats i vestits amb túniques. Al coll portaven un penjoll de bronze amb la forma del famós símbol. Ens van assenyalar amb les armes a Laura i a mi, no pareixia que els importés el Joan.Nosaltres dos teníem molta por, les motxilles s’havien perdut a la sala de l’aigua i no ens en podíem defendre. Joan es va dirigir on ells estaven i es va posar enfront nostre. A continuació va treure el mateix penjoll i se’l va posar al coll.―Pareix ser que ens has portat els teus amics, Joan.Un dels deu, el que pareixia el líder, va començar a parlar:―Sempre compliré la vostra ordre, senyor!―Així m’agrada ―va dir satisfet―. Que fem amb els investigadors aquests, els matem?Laura i jo no podíem creure res del que véiem. Joan, el meu amic de tota la vida, estava ficat en el que semblava una secta centenària la qual volia acabar amb les nostres vides.Però Joan, tot ple de remordiment, va començar a parlar a soles amb el líder.

88

―Hem arribat a un acord Joan i jo ―començà a parlar de nou el líder―. No us farem res si realment compreneu per què estem ací. Sóc descendent directe d’Abdelaziz. Ell va trobar el tresor dels visigots i va ordenar que el protegírem, de generació en generació, perquè mai ningú no descobrira el nostre tresor. Des d’aquella època hem tractat d’amagar-lo en una cambra propera a aquesta, però mai ningú no hi havia aconseguit arribar. En canvi, vosaltres sí que ho heu fet. Això em demostra que realment sou valents i, per aquesta raó, us deixaré viure. Això sí, necessite la vostra paraula per mantenir aquest secret que només onze persones, ara tretze, coneixem. Hi esteu d’acord?―Sí! ―vam dir Laura i jo amb una veu quasi inaudible.―Molt bé. No volem que el tresor acabe anant de museu en museu i que no estiga on realment li correspon estar. Seguiu-me.Una porta es va obrir i ens vam dirigir, darrere del col·lectiu, a la gran sala.Aquesta sala, tan gran i esplèndida com l’anterior, no estava buida. Un gran tresor omplia la sala de resplendors daurats i platejats: llànties, joies de tot tipus, plats, gots, espases i altres objectes de valor feien aquella sala més magnífica encara. Era realment impressionant.―Ací teniu el gran tresor d’Abdelaziz, el tresor d’Elx, el Cor de l’infern.Ens vam quedar bocabadats, no teníem paraules per mostrar el que sentíem.Un dels deu xics es va dirigir al final de la sala i va agafar dos penjolls com els anteriors. Seguidament, li’ls va donar al líder.―Crec que us n’heu fet mereixedors. Tothom que sap sobre l’existència del tresor n’ha de tenir un.Nosaltres estàvem perplexos. Era massa sentiment en tan poc temps. No sabíem què passaria a continuació, podia ocórrer qualsevol cosa; però, els onze, se’n van anar per la porta i ens van deixar a soles a Laura i a mi en aquella meravella de cambra.Ja no podia aguantar més, em vaig apropar a Laura i la vaig besar. Els sentiments continguts es van manifestar d’aquella manera i, ella, m’ho va agrair. Sense voler, envoltats de tanta dolçor, ens vam quedar adormits.Després d’unes hores, ens vam despertar. Una nova porta s’havia obert i havíem de continuar. Vam tornar a pujar unes escales i vam aparéixer a l’interior dels Banys Àrabs. Eren les deu del matí i un grup de turistes anglesos començava a baixar. Ens vam ajuntar al grup i, com si fórem uns més, vam gaudir de l’explicació sobre aquella sala que havia tingut tantes utilitats, moltes desconegudes per la gent.Mai vam contar aquell secret; al cap i a la fi, ara pertanyíem a aquesta secta, i no vérem la necessitat de compartir-lo amb ningú. Sempre seria el nostre secret, el secret del cor de l’infern.

89

LES UNGLES DE L’ARC DE SANT MARTÍ (Tercer premi Secció –D- 2008)

Victòria Quesada Candela

Abans de començar a contar aquesta història, he de dir als senyors lectors que és una història amb inici però sense final. I no és una

90

llegenda que hi haja per aquí, sinó que és una experiència que he viscut de molt de prop, tan de prop com que sóc jo la protagonista. És un poc increïble, però és certa.Tot va començar un dia u de gener d’ara fa 30 anys, a l’hospital Verge del Carme. A la una de la matinada va nàixer una xiqueta molt menudeta i molt boniqueta (no ens enganyem). Aquella xiqueta era jo. A l’hospital es va muntar una revolta de periodistes que venien a conéixer i a fotografiar el primer nadó de l’any. Amb quina sorpresa van observar que aquella xiqueta tenia les ungles pintades de color roig. No s’ho podien creure. Estava clar que calia netejar el nadó i posar-lo bonic per a les fotos, però d’aquí a pintar-li les ungles a una xiqueta de quatre hores era una exageració. Molts periodistes es van queixar als metges i els van recriminar sobre aquest fet. La resposta no fou l’esperada. La primera teoria dels metges era que la xiqueta havia tingut una acumulació de sang a les ungles, i per això les tenia de color roig. Però amb la boca oberta, van observar tots, metges i periodistes, que la xiqueta estava canviant ella sola de color d’ungles: de roig havien passat a ser grogues com les flors a la primavera. Ma mare, sorpresa i preocupada, va exigir que em feren tot tipus de proves per a esbrinar què era el que em passava. Durant l’exploració els metges em van traure sang, i del dolor que vaig sentir, les meues ungles es van posar de color negre. Les proves deien que era una xiqueta molt saludable i que tot estava perfectament. Un equip de metges especialitzats i de psicòlegs va arribar a la conclusió que les meues ungles canviaven de color segons el meu estat d’ànim. Per aquest motiu, quan vaig nàixer, tenia les ungles de color roig, perquè estava calenteta per haver-me llevat d’aquell lloc on em trobava tan a gust; i per això, durant la sessió de fotografies, les meues ungles estaven grogues, perquè era feliç per ser el centre d’atenció de tothom. Això és el que va aparéixer als mitjans de comunicació. Ma mare va caure rodona. Més tard, quan els meus pares ja havien acceptat el problema de les meues ungles, em van anomenar Martina, per l’arc de sant Martí.Durant el jardí d’infància tots els xiquets volien estar al meu costat, perquè volien veure com canviava de color les ungles. I, durant l’escola, tots els xiquets em convidaven a les seues festes d’aniversari. Ja sé que la majoria dels xiquets venien al meu costat pel meu “truc de màgia” (així era com ho deien els xiquets), però jo era la més popular. A l’institut, la cosa va canviar. Tot el món coneixia les meues particulars ungles (per dir-ho d’alguna manera) i ja no era la més important o popular, i això em va costar bastant d’acceptar, però finalment ho vaig comprendre. El més important era tindre amics que volgueren estar amb mi per com sóc, no per les meues ungles.Així que es podria dir que en totes les etapes de la meua vida havia sigut feliç. Al col·legi, quan m’avorria a les classes, les ungles es tornaven de color lila, i quan arribava la primavera es tornaven de

91

color verd; i, fins i tot, quan vaig tindre nuvi per primera vegada, les ungles van estar una llarga temporada de color rosa. Així, difícilment podia amagar alguna cosa als meus pares. Quan suspenia un examen, les ungles es tornaven roges, i quan els enganyava, eren d’un blau fosc que cridava molt l’atenció.La meua vida va canviar de colp quan vaig arribar un dia a ma casa de l’institut i vaig veure totes les meues coses empaquetades, i les de la mare també. Els meus pares anaven a divorciar-se (això ja ho sabia des de feia temps), però a més havia de traslladar-me de casa i, fins i tot, de ciutat, perquè així ho havia decidit ma mare. Això era la primera vegada que ho escoltava. Ni tan sols ho havien consultat amb mi. Jo crec que era bastant majoreta per a poder prendre les meues decisions. Vaig tindre tan sols una vesprada per poder acomiadar-me dels meus amics i de mon pare. Les meues ungles estaven d’un roig tan potent que no l’havia vist en la vida. Això volia dir que estava molt enfadada. Què dic enfadada, enrabiada. També estava trista, però el sentiment de ràbia predominava en el meu cos.Durant tot el camí no li vaig dirigir la paraula a ma mare però, quan vam arribar al lloc on anàvem a viure (a 50 km. d’on estava la meua família i els meus amics), vaig decidir que no li parlaria mai més en la vida. Aquella ciutat on havien enviat ma mare a viure els de l’empresa era un lloc fosc, trist, on pareixia que la llum del sol no arribava, la vegetació era depriment i les cases estaven quasi totes velles i destrossades per la humitat. Ma mare em va mirar i em va dir:―No està tan malament, no? Ara ho veus tot negre, però ja voràs com fem d’aquest lloc la nostra nova llar. Segur que hi serem molt felices les dos.I la vaig mirar amb un gest mig de desesperació mig de ràbia, i li vaig ensenyar les meues mans perquè vera el que pensava en realitat.Però aquell lloc no era sols fosc per l’estètica, sinó que també era fosc per la seua gent. El meu primer dia d’institut va ser un dels pitjors dies de la meua vida. Tot el món em mirava com si fóra la persona més estranya que havien vist en la seua vida. Durant una classe, el mestre d’anglés em va dir que eixira a la pissarra, per fer una presentació a la classe, i és clar, havia de fer-ho en anglés. No sé si ho he esmentat abans, però el meu anglés no és massa bo; així que hi vaig eixir i vaig fer el ridícul més gran de la meua vida. Tots se’n reien, i, amb aquell sentiment de vergonya, les meues ungles es van tornar de color taronja. Les rialles van para en sec. Tots van callar i van començar a fer comentaris sobre les meues ungles. Si ja em veien com una persona rara, ara van començar a mirar-me com si fos de Mart o d’algun lloc semblant. Ningú no volia apropar-se’m i, fins i tot, van fer cartells on posava que era una bruixa i que anigueren amb molta cura amb mi, no fóra cas que els embruixara amb les meues ungles. Passaren els dies i les meues ungles es tornaren grises, i per amagar-les portava guants tots els dies. Un dia, però, una xica uns anys major que jo, em va dir:

92

―Em dic Cristina i em sembla que el que et passa a les ungles és sorprenent.―Veritat? Ací no ho han acceptat molt bé.―No en faces cas, tot el que diuen són les idees rares que els han ficat al cap els seus pares. És que voràs, la gent d’aquest poble és molt antiga i no poden acceptar una persona que siga diferent. Em sembla que fins i tot tens molta sort. No saps el que em costa a mi portar-les una mica netes, però tu les tens perfectes.―Ara no estan massa perfectes que es diga. Les meues ungles canvien segons el meu estat d’ànim i, últimament, estan d’un gris que espanta. Abans les tenia d’algun color. Per cert, em dic Martina.Amb el temps Cristina i jo ens vam fer inseparables. Anàvem a tots els llocs juntes. Per a què volia tindre amics que sols m’admiraren per les meues ungles si podia tindre una amiga vertadera. Tots els dies els passava a casa de Cristina, i moltes nits també. Els pares de Cristina eren d’allò més enrotllats. Son pare era francés i havia viscut a l’Àfrica uns 20 anys, i sa mare era pintora, i es van conéixer a l’Àfrica. Ells dos van ser els que em van convéncer per a traure’m els guants. Ara les meues ungles portaven un color groc molt bonic.Una nit sopant, i mostrant la meua simpatia per aquell lloc que ma mare s’encabotava a dir que era la meua nova llar, els vaig preguntar:―Vosaltres dos sou unes persones de món i molt intel·ligents, com és possible que hàgeu acabat vivint en aquest lloc.―Va ser perquè ma mare es va posar molt malalta. Jo, de menudeta, vivia ací, i aquest lloc era molt diferent abans, era molt bonic. A tu que t’agrada tant la natura, t’hi haguera agradat viure. Es podria dir que vivies enmig d’un prat, tot ple de flors i d’arbres. Però, amb els anys, la gent no ha sabut valorar el que tenia i ha anat contaminant tot el que podia ―em va contestar Laura, la mare de Cristina.―Ara vivim ací per la mare de Laura, però és temporal. Desgraciadament, la iaia està ja massa major i malalta, no deu aguantar molt ―va dir Clement, que així es deia el pare de Cristina.Jo resava totes les nits perquè la iaia de Cristina no morira. Ja sé que els meus motius no eren massa solidaris amb la pobra dona, però és que si ells no estigueren al meu costat en aquest món apartat del que en realitat jo considere civilització, no podria suportar-ho. La meua relació amb la mare no era gens bona (encara que el meu vot de silenci havia passat), ja que sempre estàvem discutint. I des que me’n vaig anar, ja feia quasi un any, encara no havia pogut tornar al meu poble per veure els meus amics i els meus familiars.Un dissabte, però, vaig anar a casa de Cristina i ja no hi vaig trobar a ningú, tan sols una nota a la porta que deia “Per a Martina”. Amb llàgrimes als ulls la vaig obrir i vaig llegir: “Sentim molt no haver pogut acomiadar-nos de tu, però ens hem vist obligats a eixir d’ací de seguida. La meua iaia ha mort aquesta nit i mon pare i ma mare han decidit tornar a l’Àfrica, on l’aire és més pur, la gent és bona i la llum

93

del sol arriba. Ha sigut una decisió tan ràpida que no hem pogut acomiadar-nos-en. Espere que no estigues massa trista i que trobes el lloc on pugues ser feliç i on les teus ungles es vegen com un “do” i no com una cosa de bruixeria, perquè, fes-me’n cas, és de veres una bona qualitat. Has sigut la meua millor amiga i mai no t’oblidaré.” CristinaLes meues ungles, per primera vegada des de feia 16 anys, es van tornar de color negre. La primera vegada va ser quan de nadó em van vacunar i estava confosa pel dolor, i ara tenia la mateixa sensació de feia 16 anys. Què faria jo ara? Aquella gent em mirava com si fóra la pitjor cosa, no podia ni respirar en aquell aire infectat per l’odi. A l’endemà, quan ma mare va intentar despertar-me, no ho va poder aconseguir. Em va portar a l’hospital, i allí li van dir que no trobaven la causa però que, a poc a poc, el meu cos anava perdent forces i empitjorant a mesura que la negror de les meues ungles augmentava. Ma mare va decidir que era hora de tornar a la nostra llar de veritat.

A dia d’avui tinc 30 anys i sóc feliç, però les meues ungles no han canviat de color. El color de les meues ungles és i serà sempre el color negre. Després del que vaig veure en aquell poble on la gent discriminava algú pel fet de ser diferent, on es contaminava i no es reciclava, on la gent destruïa els boscos i malgastava l’aigua, les meues ungles no han tornat a tindre gens ni mica de color. El pitjor de tot és que en l’actualitat el que passava en aquell poble hi és molt freqüent. En quasi tots els llocs del món s’està destruint el més preuat que tenim: la vida, ja siga humana, animal o vegetal. Les persones s’enfronten les unes a les altres, discriminen a aquells que són diferents, la gent no respecta la natura ni tampoc el planeta en què vivim. La meua ciutat, la meua llar, que jo recordava tan meravellosa, ja no ho és tant. La vida ha canviat molt en poc temps, i fins que no torne a ser el que era abans, les meues ungles mai no voran els colors de l’arc de sant Martí

94

95