CRÈDITS

Producció:Generalitat de CatalunyaDepartament de Cultura i Mitjans de ComunicacióArxiu Històric de Girona

Comissària:Montserrat Hosta Rebés

Idea, guió, textos i realització: Elena Garcia Guixé (MAC)David Moré Aguirre (GREDEG)Jaume Saló Soler (GREDEG)Amàlia Valls Martínez (MAC)Isabel Vallvé Albiol Salvador Vega Ferrer (GREDEG)

Revisió lingüística:Sílvia Mancebo Garcia

Disseny gràfic de l’exposició i del catàleg:La Mantis

Col·laboració:Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC)Grup de Recerca Demogràfica i Genealògica (GREDEG)

Imprimeix:Palahí Arts Gràfiques

DIP. LEGAL: GI-1274-2008

2

1 Presentació. Ramon Alberch, subdirector general d’Arxius de la Generalitat.

2 Presentació. Pere Izquierdo, director del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

3 Introducció. Montserrat Hosta, directora de l’Arxiu Històric de Girona.

4 Història, arxius i documents.

5 Treure suc dels ossos.

6 La Pesta, el genet contagiós.

7 La Guerra, el genet destructor.

8 La Fam, el nostre pa de cada dia.

9 La Mort, el genet que a ningú no perdona.

10 La cultura de la mort.

11 Bibliografia.

12 Agraïments.

13 Procedència de les imatges.

14 Abreviatures i sigles.

APOCALÍPTICA

ELS RASTRES DE LA MORTA TRAVÉS DE LA HISTÒRIA,

segles XVI-XVIII

CATÀLEG DE L’EXPOSICIÓ

3

4

Si analitzéssim l’evolució de l’arxivística d’ençà de l’edat mitja-na, ens adonaríem que els postulats teòrics d’aquesta ciència han basculat de manera alterna, i a voltes imprevisible, entre una dedicació preferent a complir amb els preceptes de la fun-ció historicocultural el desenvolupament gairebé obsessiu de la funció juridicoadministrativa, val a dir que molt centrada els darrers anys en l’aplicació dels principis de la gestió docu-mental. Si bé l’assoliment forçat d’un equilibri entre ambdues funcions, a més de ser un miratge, podria ser fins i tot contra-produent, ja que són la composició i la finalitat d’un arxiu les que n’han de regir les accions, també és ben cert que les pos-sibilitats de menar una acció cultural sistemàtica i planificada que permeti aprofitar les immenses possibilitats educatives d’un arxiu són lluny d’esgotar-se.

Probablement, la concentració de bona part dels esforços econòmics i humans, i fins i tot de reflexió metodològica, en l’àmbit de la gestió dels documents electrònics –atesa la seva extraordinària utilitat per a garantir unes organitzacions més eficients, modernes i transparents– ha detret forces i estímuls per a fer una transformació de la mateixa magnitud en el camp de l’acció i la dinamització culturals. Més enllà de la re-alització més o menys contínua d’activitats de difusió de caire bàsic, és només en l’aspecte de l’acció educativa –mitjançant la creació dels Serveis Educatius o Pedagògics– que s’ha em-près una veritable acció planificada per a oferir productes do-cumentals de qualitat al món de l’ensenyament.

Dins la molt variada tipologia d’activitats que es poden em-prendre amb documents d’arxiu, ben segur que l’organització d’exposicions ha estat de les menys emprades, probablement a causa de la seva complexitat organitzativa, el seu cost i la manca de formació en aquest aspecte dels professionals dels arxius. Llevat dels casos de les exposicions de fotografies –d’èxit garantit, sobretot si es tracta de fotografia antiga– i el cas excepcional de l’exposició dedicada l’any 2006 a mostrar els documents confiscats a Catalunya durant la Guerra Civil

–els mal anomenats “papers de Salamanca”–, la pràctica de l’exposició mitjançant documents ha tingut un ressò relatiu. Usualment, les exposicions reeixides han estat estretament vinculades a temes d’interès general –és el cas de les exposi-cions sobre el clima i els accidents de la meteorologia (freds, aiguats)– o d’abast molt local.

En aquest context, l’exposició “Apocalíptica. Els rastres de la mort a través de la història, segles XVI-XVIII”, organitzada per l’Arxiu Històric de Girona, aporta un conjunt d’elements de gran singularitat: En primer lloc, la rellevància i l’omnipresèn-cia del tema; segonament, el seu caràcter interdisciplinari, ja que posa a treballar plegats experts de l’àmbit de la història, la genealogia, els arxius, la paleopatologia, l’arqueologia i la museologia; en tercer lloc, el fet que l’exposició es vincula de manera indestriable a projectes de recerca que beuen dels rics fons notarials de l’arxiu, i, finalment, la circumstància que hom hi exposa de manera complementària objectes informa-tius fins al moment tan poc relacionats com els documents i les restes òssies. Aquest diàleg entre documents i restes òssies, altrament ben fructífer, com s’evidencia en aquesta mostra, és també el reflex de les grans possibilitats del treball coopera-tiu, assenyaladament entre els arxivers i els museòlegs.

En darrera instància, es tracta d’una exposició novedosa en el contingut i en la metodologia de treball, que cal inscriure en l’excel·lent política d’exposicions que porta a terme des de fa molts anys l’Arxiu Històric de Girona i que mereix tot el suport institucional per tal que se’n garanteixin la continuïtat i el ressò ciutadà.

Ramon Alberch i FuguerasDirecció General de Patrimoni Cultural Subdirecció General d’Arxius i Gestió Documental

1Presentació

5

6

Nascuda com un vessant de la història de l’art antic, l’arqueo-logia s’ha anat desenvolupant i ha ampliat el seu camp d’acció fins a esdevenir una ciència històrica autònoma de base plu-ridisciplinària, en la qual conflueixen les tècniques i les apor-tacions de totes les altres ciències i, en especial, de la biologia, la geologia, la química, la informàtica o la medicina. També ha deixat de centrar-se exclusivament en les èpoques més re-motes -la prehistòria i l’edat antiga- i ha passat a comprendre l’estudi de tot el conjunt de traces materials de l’existència hu-mana, fins als temps actuals. Certament, hi ha èpoques de les quals no podríem saber gai-rebé res sense recórrer a l’arqueologia, i n’hi ha d’altres en les quals la informació escrita és tan escassa que únicament ens permet conèixer aspectes generals o molt parcials. A partir de l’edat mitjana, però, la documentació escrita és la principal font del coneixement històric. Sembla que havent-hi textos escrits abundants, l’estudi dels testimonis materials del passat hauria de ser tan sols una eina complementària. Però resulta que els documents ens enga-nyen sovint. De vegades contenen informació falsa o incom-pleta intencionadament i d’altres senzillament reflecteixen allò que interessava en el moment en què van ser produïts, però aquesta informació no és suficient quan intentem mirar el passat amb les preguntes dels temps presents.

Un cas clar d’aquestes deficiències el trobem en l’estudi de les condicions higièniques i sanitàries dels períodes històrics fins a temps relativament recents. En etapes de grans mortal-dats, els registres -si se n’han conservat- no sempre són prou precisos. Tampoc no és gaire fiable la informació mèdica que contenen si es vol posar en relació amb les malalties tal com les considera la medicina moderna. I hi ha moltes dades d’in-terès sobre l’estructura de la població, l’alçada dels individus, les malalties que van patir al llarg de la vida o les seves condi-cions alimentàries que no han deixat gaire traces a la docu-mentació escrita i, en canvi, es poden estudiar amb relativa facilitat a través de les restes òssies. En aquest catàleg que teniu a les mans, hi trobareu el resultat de la comparació i l’agregació de les dades que ens ofereix la rica documentació escrita dels arxius gironins amb les ob-tingudes de les anàlisis paleoantropològiques i paleopato-lògiques realitzades els darrers anys, en una aproximació al fenomen de la mort i a les condicions sanitàries dels segles XVI a XVIII. Estic segur que el trobareu interessant i que els propers anys aquesta línia de treball encara donarà moltíssim fruit. Felici-tem-nos, doncs, per una iniciativa capdavantera que trenca el darrer gran tabú, el del final que a tots ens espera. Pere Izquierdo i Tugasdirector del Museu d’Arqueologia de Catalunya

2Presentació

7

La gènesi i els objectius de l’exposició

El catàleg que teniu a les mans correspon a un treball singu-lar realitzat per especialistes de matèries tan diverses com la història i la genealogia o la paleopatologia i l’arqueologia, sota l’auspici de l’Arxiu Històric de Girona. És per aquesta singu-laritat que penso que cal explicar-ne la gènesi, tot convidant-vos a compartir l’entusiasme de l’equip que l’ha realitzat.

La idea sorgí d’alguns membres del Grup de Recerca Demo-gràfica i Genealògica (GREDEG) de Girona després d’admi-rar una interessant exposició que portava per títol Vox Ossum, que havia estat realitzada per un equip de joves professionals d’altres matèries i se centrava en l’estudi dels nostres avant-passats a partir de les seves restes òssies. Des de l’Arxiu vam acollir aquesta idea perquè creiem, com ells, que la recerca històrica feta a partir de les fonts documentals resulta com-plementària i tan important com la realitzada a partir de les restes òssies, si del que es tracta és d’esbrinar les formes de viure i de morir dels nostres avantpassats.

La realització d’aquesta exposició en el marc de l’Arxiu Histò-ric de Girona respon a dos objectius:

El primer és el de donar a conèixer els fons de l’Arxiu, en aquest cas els riquíssims fons notarials, i les seves possibilitats de recerca històrica. Els fons notarials constitueixen una part molt important del conjunt de la documentació custodiada a l’Arxiu Històric de Girona. Comprenen aproximadament 30.000 volums del segle XIII al XX, que situen el nostre arxiu entre els primers de l’Estat pel que fa al seu nombre i entre els primers d’Europa pel que fa a registres notarials medie-vals dels segles XIII-XIV. Actualment, els protocols notarials són una font molt estudiada per la quantitat extraordinària d’informació que ofereixen a l’investigador en tots els camps

de la història i també resulten imprescindibles per a conèixer com vivien i com morien els homes i les dones de l’època que anomenem moderna, és a dir, del període comprès entre el segle XVI i el XVIII, que és el tema d’aquest estudi.

El segon objectiu és el de presentar la versatilitat de la recerca històrica i demostrar que és important i necessari posar en contacte les persones que investiguen la nostra història des de disciplines diferents, perquè sempre s’obtindran resultats més interessants i al mateix temps el procés de treball i col-laboració interdisciplinari resultarà enriquidor per a totes les parts. El contacte entre investigadors que provenen de dife-rents àmbits ajuda a obrir la mirada i a plantejar-se interro-gants i punts de vista nous, com ens ha succeït tot treballant aquest tema.

Apocalíptica. Els rastres de la mort. Segles XVI-XVIII

APOCALÍPTICA ens proposa un recorregut per diversos aspectes de la mort, com a fet biològic i com a fet social, du-rant els segles XVI a XVIII a partir d’una visió de diferents camps de la ciència, que ens permetran obtenir un coneixe-ment global i aprofundit del tema. L’exposició mostra com documents i ossos ens parlen d’una mateixa realitat històrica. La recerca des del camp de l’antropologia física, que estudia les restes òssies, i la que es du a terme des del camp de la his-tòria, que treballa a partir de les fonts documentals, ens pro-porciona aquesta doble perspectiva que ens permet conèixer com, quan i de què es moria la gent de les nostres terres en aquella remota època.

L’equip responsable de l’exposició està format per Elena Gar-cia Guixé, de Sant Cugat del Vallès, biòloga i antropòloga física; David Moré, de Tossa de Mar, historiador i arxiver; Jaume Saló, de Girona, genealogista; Amàlia Valls, de Bar-

3UNA EXPOSICIÓ “APOCALÍPTICA”

8

celona, conservadora i restauradora; Isabel Vallvé Albiol, de Vic, llicenciada en història de l’art i col·laboradora de la Ruta dels Ibers, i Salvador Vega Ferrer, de Verges, historiador, com a realitzadors, autors del guió i dels textos i veritable motor de l’exposició, i per Montserrat Hosta, comissària. El disseny gràfic és de La Mantis - disseny i Internet.

El fil conductor que hem utilitzat per donar una coherència a la presentació de l’exposició és la figura dels Genets de l’Apo-calipsi, perquè simbolitzen per a la tradició judeocristiana el gran flagell de la humanitat (foto 1). La imatge dels Quatre Genets de l’Apocalipsi que coneixem avui apareix a finals del segle XV i passa a formar part de l’imaginari popular com la d’uns sinistres cavallers que escampen malalties, fam i des-trucció: la Pesta cavalca un cavall blanc portant un arc amb el qual escampa la malaltia; la Guerra, sobre un cavall roig, du una espasa destructora; la Fam munta un cavall negre i sosté unes balances a la mà, i la Mort, sobre un cavall cendrós i es-quifit, porta una dalla per segar vides.

APOCALÍPTICA pren, doncs, aquesta simbologia ente-nent de forma extensa el seu significat. La Pesta s’entén no tan sols com tot allò relacionat amb les plagues, sinó també amb les malalties que pateix l’ésser humà i els remeis que s’utilit-zen per guarir-les. La Guerra es fa extensiva a tots els actes de violència provocats per la mà i la ment dels humans. La Fam s’associa a tot allò que s’inclou dins el cicle alimentari i els pe-ríodes de carestia. I, finalment, la mateixa Mort s’entén com el reflex de la por per tots aquests mals i es mostra a través de les manifestacions amb què la cultura popular ha recollit aques-ta realitat a través del temps, com les seves representacions en l’art, les danses de la mort, el culte als sants protectors, etc.

Us presentem, doncs, aquests quatre flagells per explicar les malalties, la violència, la fam i altres causes diverses de mort, que l’equip realitzador ha investigat a partir de fonts docu-

mentals que es conserven als arxius i de restes òssies, i us mostrem com moltes vegades les descripcions dels docu-ments antics són coincidents amb les evidències que oferei-xen els mateixos ossos que es conserven als museus. De cada un dels genets podreu observar una part que correspon a la documentació, amb textos originals que en parlen, i la part dels ossos, amb la reproducció i explicació de les diferents alteracions que es relacionen amb les malalties, els estils de vida, accidents, etc. ressenyats als manuscrits.

Agraeixo en primer lloc el treball entusiasta i desinteressat de l’equip, les moltes hores de recerca i les moltes més de reu-nions i discussions per posar en comú el resultat del treball i per mantenir la il·lusió i la confiança necessàries per dur a bon port aquesta exposició. Al Laboratori de Paleopatologia i Paleoantropologia del Museu d’Arqueologia de Catalunya, la cessió dels ossos que s’exposen a l’Arxiu Històric de Giro-na. Agraeixo també la col·laboració del personal de l’Arxiu, especialment d’en Dani Bosch per la realització de fotogra-fies. Agraeixo les cessions d’imatges i aportacions que hi han fet les següents entitats i persones: el capítol de la catedral i l’Arxiu Municipal de Girona, la fundació Les Fortaleses Ca-talanes, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà, l’Associació La Processó de Verges, Miguel Botella, Domènec Campillo, An-tonio Carvajal, CEPAP-UAB, Oriol Clavell, GREDEG, Jesús Herrerín, Jordi Morera, Proyecto Veranes i Santiago Vila, així com la realització dels dibuixos de M. Antònia Grau. I, final-ment, dono les gràcies de manera conjunta a la resta de per-sones i institucions que han contribuït de diverses maneres al desenvolupament d’aquest projecte.

Montserrat Hosta Rebésdirectora de l’AHG

9

10

11

1 Representació dels Quatre Genets de l’Apocalipsi del Beatus de Girona (Arxiu Capitular de Girona). Al final del s. VIII l’abat de Liébana va compondre un comentari de l’Apocalipsi, Explanatio in Apocalypsim, del qual es van fer diverses còpies durant l’edat mitjana. Es tracta de manuscrits miniats que s’anomenen genèricament beatus. La miniatura dels Quatre Genets n’il·lustra el text, tradicionalment atribuït a l’apòstol Joan: “I vaig veure que hi havia un cavall blanc, i el seu genet duia un arc. Li van donar una corona i va sortir com a vencedor camí de la victòria [...]. Llavors aparegué un altre cavall de color roig. Al seu genet, li van donar poder d’arrencar la pau de la terra i fer que els homes es matessin els uns als altres. I li donaren una espasa enorme [...]. Vaig veure que hi havia un cavall negre, i el seu genet duia una balança a la mà [...]. Vaig veure que hi havia un cavall de color cendrós. El seu genet s’anomenava la Mort, i anava acompanyada del seu reialme” (Ap. 6, 2-8).

L’Anyell, els Quatre Vivents i els Quatre Genets de l’Apocalipsi. Beatus de Girona (any 975), ACG, ms. 1, fol. 126r (capítol de la catedral de Girona, tots els drets reservats) [Foto: J. M. Oliveras]

4 HISTÒRIA,ARXIUS I DOCUMENTS

La història és una branca de les ciències socials que estudia i analitza el passat de la humanitat: els esde-veniments, les seves causes, el seu desenvolupament

i les seves conseqüències.

Els esdeveniments històrics es coneixen, en bona mesura, gràcies a la feina dels historiadors i a la dels especialistes de diverses ciències auxiliars que complementen la tasca d’aquells. En la praxi historiogràfica, sovint ens cal un esforç d’immersió en la societat que estudiem per tal de no caure en anacronismes històrics, un parany contra el qual resulten molt útils, entre d’altres, els mètodes i les tècniques de l’an-tropologia social o cultural. Les característiques geogràfiques d’un medi (espai) i els esdeveniments del passat que hi han tingut lloc (temps) són altres variables a tenir sempre ben presents.

La recerca històrica es fonamenta en l’anàlisi crítica i cientí-fica de diverses fonts. Són fonts primàries les que contenen informació de primera mà: els documents originals i, tot so-vint, singulars. Són fonts secundàries les que ens aporten dades que ja han estat elaborades: els llibres, les revistes, les estadístiques, els repertoris... Els arxius són els centres im-prescindibles per a la consulta de les fonts primàries i com-

plementen el recurs a les biblioteques i als centres de docu-mentació pel que fa a les fonts secundàries (foto 2).

Tanmateix, els arxius tenen una dimensió social molt més important: són els organismes o institucions que s’encarre-guen de l’organització, la tutela, la gestió, la descripció, la con-servació i la difusió dels documents i dels fons documentals. S’entén per documents d’arxiu les expressions orals, escri-tes, visuals o sonores, naturals o codificades, enregistrades en qualsevol mena de suport material i qualsevol altra expressió gràfica testimoni de l’existència, de les activitats o de les fun-cions de qualsevol persona física o jurídica (foto 3).

Els darrers anys Catalunya s’ha dotat d’un sistema d’arxius del qual podem estar orgullosos. N’hi ha de públics (estatals, nacionals, històrics, comarcals, municipals, etc.) i de privats (eclesiàstics –diocesans i parroquials–, de col·legis professio-nals, entitats i fundacions privades, etc.).

La tasca d’aquests centres s’ha anat difonent a poc a poc a la societat i cada vegada augmenta més el nombre d’usuaris a la recerca de tot tipus de documentació per a l’obtenció de la més diversa informació. Els arxius s’obren als ciutadans en general i als investigadors en particular a través d’exposicions,

12

3 L’antic convent de Sant Josep és l’actual seu de l’Arxiu Històric de Girona.

2

La recerca històrica combina l’anàlisi de fonts primàries i secundàries. A les sales de recerca dels arxius, els investigadors hi analitzen amb cura els documents i tenen a la seva disposició els recursos bibliogràfics i informàtics que puguin necessitar.

publicacions, conferències i actes culturals diversos, i la seva presència pública és cada vegada més important. Tot plegat, permet que la societat n’augmenti el coneixement i en valori la importància, assumint-los com a propis. Cada vegada hi ha una major percepció entre particulars, empreses i organit-zacions que el millor per a la preservació i gestió de la seva pròpia documentació és la vinculació amb l’arxiu, i aquest és el millor símptoma de la vitalitat del sistema.

El llarg abast cronològic dels documents dipositats als arxius catalans converteix el nostre país –juntament amb algunes províncies del nord d’Itàlia– en un dels territoris del món amb una major riquesa documental. Els arxius s’organitzen a partir del concepte de fons documental, és a dir, aquell conjunt orgànic de documents aplegats en un procés natu-ral, que han estat generats o rebuts per una persona física o jurídica, pública o privada, al llarg de la seva existència i en l’exercici de les activitats i funcions que li són pròpies. També podem parlar de les col·leccions, enteses com aquell con-junt de documentació de procedència diversa, aplegada amb criteris subjectius per un tercer en virtut d’uns interessos ben diferents d’aquells que van donar lloc a la seva producció (foto 4).

La varietat de fons i col·leccions documentals permet múlti-ples recerques. Cada recerca, en funció dels seus objectius, ha de basar-se en uns tipus documentals concrets.

Així, APOCALÍPTICA s’ha realitzat a partir de la següent documentació:

1- Els llibres d’òbits dels fons parroquials. Són els regis-tres de defuncions que, en general, elaboren els rectors de les parròquies des de mitjan segle XVI. Constitueixen una font molt útil per a la demografia històrica, la genealogia i els es-tudis sobre aspectes sanitaris. Majoritàriament són als arxius eclesiàstics (en funció de les diverses disposicions diocesa-nes els trobarem als diocesans o als parroquials), tot i que es-

poràdicament se’n poden trobar en altres arxius i, fins i tot, en mans de particulars1 (foto 5).

1 BUSQUETS, Joan; NADAL, Joaquim: Les possibilitats de la demografía històrica a les comarques gironines. Inventari dels arxius parroquials de la diòcesi, Girona, Institut d’Estudis Gironins, 1975.

13

4 Els armaris compactes

permeten optimitzar l’espai disponible i garanteixen la

seguretat en la conservació dels documents.

5 Els difunts de cada parròquia s’enregistraven als llibres d’òbits. Llibre d’òbits de Vall-llobrega, 1752 (col·lecció particular).

2- Els protocols notarials. Contenen les escriptures formalitzades pels notaris com a fedataris públics. Se’n tro-ben des del segle XIII fins a l’actualitat i presenten informació molt rica i variada sobre múltiples aspectes de la vida (i de la mort). D’accés obert al públic per a dates anteriors als cent anys, segons la zona i l’època cal recórrer a diversos arxius per a la seva consulta. Els de la ciutat de Barcelona es troben a l’Arxiu de Protocols, a la seu del Col·legi de Notaris. Els de la ciutat de Girona i la seva comarca i els de les poblacions de les demarcacions de la Selva, l’Alt i el Baix Empordà i el Pla de l’Estany es troben a l’Arxiu Històric de Girona per a dates an-teriors al 1800 i als respectius arxius comarcals, a cada capital de comarca, per al segle XIX. L’Arxiu Comarcal de la Garrot-xa conserva tota la sèrie documental dels protocols de la de-marcació; el de la Cerdanya custodia els del districte notarial de Puigcerdà, que també comprèn el Ripollès, tot i que al de Ripoll també n’hi ha algun d’aquesta comarca. Tanmateix, a vegades es poden trobar protocols lluny de les seves localitats d’origen, fins i tot als arxius més inversemblants. Sempre hi ha excepcions a les quals cal estar amatents2 (foto 6).

2 Resulta molt útil la consulta de PAGAROLAS SABATÉ, Laureà (coord): Els fons de protocols de Catalunya. Estat actual i proposta de sistematització, Barcelona, Associació d’Arxivers de Catalunya, 2005.

3- Els dietaris personals. Es tracta de documents amb una forta càrrega subjectiva que parlen, sobretot, d’experièn-cies i opinions dels seus autors. Aporten informacions que no solen aparèixer a la documentació “oficial”. En trobem a ma-sos i cases particulars i a tot tipus d’arxius, però especialment als municipals i comarcals, tot i que cal no oblidar els arxius de les més diverses entitats, on per la vinculació concreta del seu autor també se’n poden arribar a trobar (foto 7).

4- Els fons patrimonials. Estan integrats per llibres de notes, correspondència familiar i tota mena de documen-tació que recull amb detall les vicissituds de la gestió i l’ad-ministració d’un patrimoni familiar. Novament, és als arxius municipals i comarcals, però també als històrics, on n’hi ha més, encara que també hi pot haver documentació interes-sant relacionada amb aquests fons en poder dels descen-dents d’antics masos o a col·leccions particulars, algunes de les quals, amb el temps, poden haver acabat ingressant en centres públics, com la Biblioteca de Catalunya, el Museu Marès, etc. (foto 8).

14

6 Una de les principals característiques dels protocols notarials és la varietat i riquesa d’informacions que proporcionen a l’investigador. Podríem dir que són una mena de registre de les activitats socials, polítiques, econòmiques, quotidianes, etc. de les societats que els van generar.

7 Els dietaris personals recullen l’experiència dels seus autors des d’un punt de vista generalment molt subjectiu. Són fonts molt útils per a l’estudi de les mentalitats, però cal contrastar adequadament les informacions que proporcionen.

5- Els fons d’hospitals, hospicis i altres institucions simi-lars. Aporten informacions molt diverses relacionades amb la salut i la sanitat. Els arxius municipals i els comarcals en tenen, l’Arxiu Històric de Girona conserva el fons de l’Hos-pital de Santa Caterina de la ciutat i el de l’Hospici Provincial i també hi ha centres privats que en custodien, com l’Arxiu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, amb seu a Barcelona (foto 9).

6- Les consuetes. Són llibretes on es recullen les obliga-cions i els costums litúrgics de cada parròquia i ofereixen in-formació qualitativa sobre les pràctiques rituals, com ara les funeràries i d’altres de vinculades a la “cultura de la mort”. Se’n conserven als arxius eclesiàstics, però també n’hi ha en arxius municipals i comarcals i en mans privades (foto 10).

Així mateix, els rastres de la mort poden aparèixer ocasional-ment a d’altres tipus documentals, fins i tot en alguns d’inver-semblants, com els acords dels llibres d’actes municipals, els assentaments dels llibres d’administració de confraries o els documents referents a la gestió de cementiris.

De totes aquestes fonts, de les que hem obtingut més infor-mació per a la realització d’aquesta exposició són els llibres d’òbits i els protocols notarials, que són dos dels fons docu-mentals amb una cronologia continuada més reculada en el temps: la dels llibres d’òbits arriba majoritàriament fins al segle XVI i la dels protocols notarials es perllonga fins al XIII. Fent-hi un cop d’ull, hom s’adona ràpidament que la mort era quelcom interioritzat i assumit per la societat, en bona mesu-ra per la seva quotidianitat i perquè és el destí inapel·lable que sempre ha unit a tothom més enllà de la seva condició.

15

9 Molts temes relacionats amb la salut i la sanitat es poden analitzar a través de l’estudi dels fons documentals dels hospitals.Llibre d’òbits de l’Hospital de Pobres de Figueres, 1744 (ACAE).

8 La gestió dels patrimonis familiars ha generat un gruix molt important de documentació. Els arxius patrimonials, que sovint no són més que l’acumulació (no sempre ordenada) dels “papers de la casa”, són una eina de primer ordre per a l’estudi de l’evolució econòmica i social de la pagesia catalana. Fotomuntatge a partir de documents del fons del mas Saló dels Vinyers, de Sant Martí Vell (dipositat a l’AHG).

10 A l’Arxiu Diocesà de Girona es conserven diverses consuetes, com aquesta de la parròquia de Llabià.

Els ossos i les dents són els materials més durs del nostre cos i es poden arribar a conservar durant milions d’anys. L’antropologia física o biològica

és la ciència que estudia les restes conservades dels nostres avantpassats, que ens permeten esbrinar quins han estat els mecanismes d’evolució biològica que han contribuït a gene-rar, mantenir o canviar la variació genètica i fisiològica actual. Aquesta informació ens ajuda a conèixer la nostra història a través de les generacions que ens han precedit.

A partir dels esquelets recuperats a les excavacions arqueolò-giques, els antropòlegs poden extreure molta informació dels nostres avantpassats: a quina edat van morir, les malalties que van patir, si les restes corresponen a un home o una dona, la seva alçada, quin era el seu estil de vida i quina la seva alimen-tació, etc.

El diagnòstic de l’edat de mort de l’individu és bastant fàcil i precís quan es tracta de restes infantils i juvenils, però arriba a ser molt complex i aproximat en individus adults i madurs. En individus infantils (0-12 anys) el mètode més emprat és el basat en l’estudi del grau de mineralització i erupció de les dents (foto 11), que permet arribar a una diagnosi molt precisa,

amb un marge d’error d’uns pocs mesos. En individus juve-nils (13-20 anys) el més utilitzat és el que es basa en l’anàlisi de l’aspecte i la fusió de les epífisis (els extrems) dels ossos

llargs (foto 12) i també s’hi utilitzen taules que relacionen la longitud d’aquests ossos amb l’edat de l’individu. Aquests mètodes es basen en un coneixement profund de l’esquelet humà i dels processos de creixement i maduració. En canvi, en adults, en els quals el procés de creixement dels ossos ja ha finalitzat, s’utilitzen indicadors indirectes d’edat avançada. Un dels problemes principals d’aquest diagnòstic a l’etapa adulta és que factors fisiològics, patològics i socioeconòmics

5 TREURE SUC DELS OSSOS

NN 5a 10a 15a

16

11

Esquema que mostra les diferents etapes de la calcificació i l’erupció dentals, des del naixement fins a l’edat adulta (modificat de Schour i Massler, 1941). Durant l’etapa de la dentició decídua, l’individu només presenta dents de llet (en color groc a l’esquema). La dentició mixta deixa exposades tant dents de llet com definitives (representades en color blanc) i en la dentició permanent, que s’assoleix aproximadament als 11 anys, només es tenen dents definitives. La comparació d’aquest esquema amb la dentició d’un esquelet és un mètode molt útil per a assignar-li l’edat. S’hi expressa entre parèntesis l’interval que comprèn cada dentició, que és més petit com menor és l’edat de l’individu. Per aquest motiu, aquest mètode és molt eficaç per a determinar l’edat dels esquelets infantils i juvenils, sobretot dels primers.

12 Representació del creixement del fèmur des del naixement (NN, nounat) fins als 15 anys. Els ossos llargs estan dividits en dues parts: la central, que conforma la canya de l’os, té per nom diàfisi i els extrems, per on es produeix el creixement, s’anomenen epífisis. Com que coneixem el ritme de maduració i creixement ossis, mitjançant el mètode de la comparació podem assignar a cada esquelet una edat determinada, sempre que no hagi arribat a l’edat adulta, en què cessa el creixement (les epífisis s’acaben fusionant aleshores amb la diàfisi).

(influència genètica, estil de vida, malalties, alimentació, ori-gen geogràfic, activitats ocupacionals...) pertorben la correla-ció entre l’edat fisiològica i la cronològica (edat real). El diag-nòstic d’edat estableix l’edat fisiològica dels individus, situant cada esquelet en un grup que comprèn diverses dècades (per exemple, adult jove dels 20 als 40 anys, madur dels 40 als 60 anys i senil a partir dels 60 anys). Els mètodes més fiables em-prats a l’edat adulta són els que es basen en els canvis morfo-lògics produïts a les superfícies de contacte entre dos ossos, ja que aquestes superfícies es van erosionant en el transcurs del temps. Concretament, s’estudia la morfologia de les arti-culacions sacroilíaca i de contacte entre els dos pubis (foto 13), atès que tenen una mobilitat reduïda i no estan afectades per l’activitat física.

Els esquelets de les dones i dels homes són pràcticament iguals. El diagnòstic del sexe es porta a terme a partir de petites diferències morfològiques existents, bàsicament, als cranis i els coxals. Als cranis s’estudien punts on s’insereix la musculatura, que sol ser més forta en els homes, i als coxals s’analitzen diferències en la forma derivades de la capacitat de gestació de les dones (foto 14). En esquelets sencers i ben conservats el grau de fiabilitat d’aquesta diagnosi arriba al

98% (o al 95% si s’empra només el coxal). En alguns indivi-dus trobem una barreja de trets morfològics típics del sexe femení amb d’altres de típics del masculí, o bé hi trobem ca-racterístiques intermèdies: es tracta d’individus al·lofisos, és a dir, de caràcters ambigus. El diagnòstic del sexe per mètodes morfològics queda restringit als esquelets de persones adul-tes, ja que aquests es basen en l’observació de característiques adquirides durant l’adolescència per l’acció de les hormones sexuals. En individus infantils i juvenils el mètode més fiable és l’estudi molecular de l’ADN.

L’alçada es determina utilitzant unes taules realitzades amb individus actuals i que es fonamenten en la proporcionalitat corporal (taula 1). A partir de la longitud d’un sol os es pot infe-rir l’alçada de l’individu (foto 15).

També és possible seguir el rastre de les malalties als ossos. La paleopatologia és la ciència que estudia la presència de malalties a les restes humanes i animals de temps antics. Cal tenir en compte que no totes les malalties deixen marca als ossos. N’hi ha que els afecten directament, com, per exem-ple, les fractures, l’artrosi, els tumors ossis i algunes malalties congènites i infeccions, i d’altres que ho fan indirectament,

Longitud fèmur homes Alçada (cm) Longitud

fèmur dones

35.3 145 36.8

37.3 150 38.8

39.3 155 40.9

41.4 160 42.9

43.5 165 44.9

45.6 170 46.9

47.7 175 48.9

49.8 180 51.0

51.9 185 53.0

54.0 190 55.0

17

Taula 1

Taula emprada pel càlcul de l’alçada (resumida de Trotter i Glesser, 1958). Mesurant la longitud màxima del fèmur es pot extrapolar l’alçada de l’individu (els valors canvien segons es tracti d’un home o d’una dona).

13 En adults, els mètodes de diagnòstic de l’edat hi són més complicats. Aquesta representació mostra els canvis morfològics que es produeixen a la símfisi púbica des dels 18 fins als 61 anys (mètode de Brooks i Suchey, 1990).

15 Taula osteomètrica emprada per a mesurar la longitud dels ossos.

18

14 Esquema que reprodueix les principals característiques morfològiques considerades en el diagnòstic del sexe (extret de Ferembach et al., 1980). Les diferències més importants entre els homes i les dones radiquen en els ossos del crani i de la cintura pèlvica i només són visibles per l’ull d’un expert. Sabríeu trobar-hi les 8 diferències?

DONA

HOME

com ara la pressió que hi exerceix un tumor dels teixits tous. Les malalties que amb més freqüència es troben estudiant es-quelets de temps antics són les degeneratives articulars, com, per exemple, l’artrosi (foto 16) i les fractures. També es poden apreciar als ossos i les dents les marques deixades per una desnutrició prolongada o per la realització d’una activitat fí-sica reiterada (foto 17).

Seguir els rastres de les malalties als esquelets permet saber quin era l’estat de salut de la població, tot i que la majoria de les vegades les afeccions detectades no es poden relacionar directament amb la causa de mort dels individus. A escala poblacional, els estudis paleoepidemiològics se centren en la relació de les condicions patològiques amb l’edat, el sexe, l’ocupació, l’estatus social o altres variables, així com en la distribució geogràfica i temporal d’aquestes condicions.

Aquests estudis també s’interessen per descobrir les cures i els tractaments que desenvolupaven les poblacions del passat enfront de determinades malalties. Per a l’estudi de les afecci-ons dels ossos comptem amb eines diagnòstiques com ara els estudis microscòpics, histològics i bioquímics i les radio-grafies (foto 18) i tomografies (foto 19).

Perquè “som el que mengem”, és possible conèixer com era l’alimentació dels individus estudiant la composició quí-mica dels seus ossos. Les proteïnes que ingerim són les que formen les dels nostres ossos i gràcies a això podem arribar a saber com s’alimentaven les dones i els homes del passat. A partir d’un fragment d’os o de dent es pot obtenir col·lagen, la proteïna que més hi abunda, sobre el qual es realitzen els estudis de paleodieta mitjançant les anàlisis dels isòtops estables. Els àtoms que hi ha a l’aire es presenten en formes

19

17 Radi en què es pot observar una entesopatia a la tuberositat bicipital. Aquesta lesió es pot produir a qualsevol os per la realització continuada d’una activitat física, relacionada tant amb l’exercici d’una professió com amb la pràctica d’un esport, que impliqui un ús muscular reiterat, el qual acaba deixant marca als ossos. Cada entesopatia ens parla d’una activitat física determinada i per aquest motiu podem deduir aproximadament quin tipus d’activitat va dur a terme l’individu estudiat durant una gran part de la seva vida. Així, per exemple, l’entesopatia de la tuberositat bicipital del radi s’ha relacionat amb els arquers, a causa de la força muscular que realitzen en tensar l’arc.

18

Radiografia d’una fractura obliqua de tíbia i peroné drets. Aquest tipus de fractura, que afecta la part superior de la diàfisi del peroné i la inferior de la diàfisi de la tíbia, es produeix freqüentment quan el peu queda immobilitzat per algun motiu mentre l’individu camina o corre i el cos fa un canvi brusc de direcció. Es tracta, doncs, d’una fractura helicoïdal originada per torsió. En aquest cas, s’hi observa la formació de calls ossis, la qual cosa indica que la fractura es va produir bastant de temps abans de la mort de l’individu.

16

L’esquerra de la imatge mostra una vèrtebra amb artrosi i la seva dreta, una vèrtebra normal. La primera presenta grans osteòfits (excrescències òssies) als marges del cos vertebral i irregularitat a la superfície del cos i a les caretes articulars.

químiques diferents, que s’anomenen isòtops. Per exemple, el carboni del CO2 es troba en forma de 3 isòtops: 12C, 13C i 14C. Aquests àtoms són incorporats pels animals a través de la respiració i l’alimentació i per les plantes a través de la foto-síntesi. Dos d’aquests isòtops, el 12C i el 13C, són estables i no canvien amb el pas del temps, de manera que esdevenen un reflex dels aliments que va consumir l’individu.

Els estudis de paleodieta permeten determinar, a grans trets, quins eren els components principals de l’alimentació dels individus (carn, peix d’aigua dolça o marí, cereals, vegetals, derivats de la llet, etc.) i en quines proporcions es consumien. Són molt útils per a detectar canvis alimentaris, tant geogrà-fics com temporals, entre poblacions i si dins d’una mateixa població hi havia diferències socials o entre dones i homes quant al tipus d’alimentació. També ens permeten saber a partir de quina edat els infants van deixar de ser nodrits amb la llet materna.

L’antiguitat dels ossos s’obté, entre altres sistemes, per mitjà de l’anàlisi de l’altre isòtop del carboni, el 14C, que és radioactiu i es desintegra al llarg del temps. Els organismes vius n’acumulen un màxim estable als seus teixits, però, quan moren, els nivells de 14C disminueixen progressivament en quantitats conegudes (cada 5.730 anys se’n perd la meitat). Quan avui trobem restes d’ossos en un jaciment, podem sa-ber la data aproximada de la mort de l’individu al qual perta-nyen analitzant el 14C.

Altres isòtops estables serveixen per a conèixer la mobilitat dels individus, com, per exemple, l’estronci i el sofre, que no es troben a l’aire sinó a les roques, però passen als animals a través de les plantes. El seu estudi permet saber si una per-sona va viure tota la vida en una zona o bé va canviar de lloc de residència. Això és molt útil per a estudiar la mobilitat i les migracions de grups humans o per a identificar individus immigrats enterrats en un determinat cementiri.

L’estudi de les relacions humanes es pot realitzar al labo-ratori a partir de l’ADN, que és la molècula que conté la in-formació genètica dels organismes. Actualment, és possible extreure ADN dels ossos de fins a 100.000 anys d’antiguitat. La seva anàlisi serveix per a determinar molecularment el sexe dels individus, mitjançant l’estudi del cromosoma “Y”, o bé per a intentar esbrinar si hi havia relacions de parentiu entre persones enterrades juntes. L’anàlisi de l’ADN antic dels microorganismes presents als ossos humans està aportant noves dades per al coneixement de les infeccions en el passat i permet estudiar l’evolució molecular d’aquests microorga-nismes.

Cal tenir present que tots aquests testimonis del passat ens obren les portes al coneixement del present i del futur.

20

19

Exemple d’una tomografia computeritzada (TC) realitzada en un crani d’època medieval per a estudiar les lesions que l’individu va patir a l’occipital i el parietal dret, provocades, segurament, per una espasa. Les vores arrodonides de les ferides ens indiquen que l’afectat va sobreviure a la brutal agressió. Les modernes eines diagnòstiques actuals ens ajuden a estudiar les malalties del passat.

En termes històrics, la introducció dels hàbits d’higi-ene i profilaxi a la vida quotidiana de les persones és un fet molt recent. Durant segles, les precàries con-

dicions de salubritat i l’alimentació deficient van ser terreny adobat per a la ràpida expansió d’epidèmies devastadores. La mortalitat, la morbiditat i la misèria causades pels microor-ganismes superen, de bon tros, les provocades per les guer-res i les fams. Els limitats coneixements medicocientífics no permetien comprendre adequadament les causes de moltes malalties, que, per tant, difícilment es podien combatre amb eficàcia.

En matèria d’infeccions, a la Catalunya de l’època moderna continuaven vigents les recomanacions a l’estil de les del metge lleidatà Jaume d’Agramunt ( Jacme d’Agramont), que el 1348 havia escrit un breu tractat on, per exemple, es rela-cionava l’origen de les pestilències amb les conjuncions de

Saturn i Júpiter3. La majoria dels agents infecciosos i els cor-responents vectors de propagació no es van identificar fins al darrer terç del segle XIX (taula 2). Fins aleshores, doncs, els nostres avantpassats estaven lluitant contra el que el profes-sor Carlo M. Cipolla va anomenar molt encertadament un nemico invisibile.

Per a fer front a les epidèmies, es va desenvolupar a les po-blacions tot un seguit d’estratègies. Quan es detectava la presència d’una pesta o contagi en una localitat, es reunia la junta del morbo, que era la responsable d’impedir la pro-pagació de l’epidèmia. La primera mesura que prenien els morbers (foto 20) era aïllar els malalts, confinant-los en hospi-tals anomenats morberies o llatzarets. Vegem-ne un exemple:

“Vuy que contam als trenta-hu del mes de octubre any de mil set-cents y vint, en lo sementiri de la isglésia parroquial de Santa Maria del present lloch de Agullana se ha donat ecclesiàstica sepultura al cadàver de Nicolau Gonzales, natural de Araujas, del archebisbat de Braga en lo regne de Portugal, viudo, pelegrí que venia de Roma y morí de mal

6LA PESTA,EL GENET CONTAGIÓS

Malaltia Agent infecciós Vector propagador Descobridor

Lepra Mycobacterium leprae (bacil de Hansen) indeterminat G. Hansen, 1874

Malària o paludisme Plasmodium falciparum mosquit Anopheles Ch. Laveran, 1880

Tuberculosi Mycobacterium tuberculosis (bacil de Koch)

tos, esternuts,llet de vaca R. Koch, 1882

Còlera Vibrio cholerae femtes i aigua R. Kock, 1883

Melitocòcciao febre de Malta Brucella melitensis llet de cabra D. Bruce, 1887

Pesta Yersinia pestis rosegadors i puces A. Yersin, 1894

21

20 Els metges disposaven d’indumentària

especial per a protegir-se de la pesta. Dins del “bec” portaven perfums per a

evitar la mala olor i el contagi. Il·lustració de Paulus Fürst (1656).

Taula 2

Els principals agents infecciosos descoberts al darrer terç del s. XIX (Elaboració pròpia).

3 El tractat d’Agramunt és, en realitat, una carta de 14 folis que l’autor va dirigir als paers de Lleida per a orientar-los en la prevenció de la plaga que aleshores assolava Europa. Malgrat les “errades” que conté, el text resulta d’un interès extraordinari des del punt de vista històric, lingüístic, científic i cultural. Es tracta d’un primer intent de descriure les causes, els símptomes i els efectes de la malaltia i de cercar-ne els remeis. Des del 1909 s’han realitzat diverses edicions de l’original, que es conserva a l’arxiu parroquial de Santa Maria de Verdú. La més completa i precisa és, segurament, la de Joan Veny: AGRAMONT, Jacme d’ (J. Veny et alii, ed.): Regiment de preservació de pestilència (s. XIV), Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998.

22

21 El 1720 un pelegrí portuguès que retornava de Roma morí de pesta al llatzaret d’Agullana. L’home, que es deia Nicolau Gonzales, tenia ja seixanta-un anys i se sospita que va contraure la malaltia al seu pas per Marsella (ADG. Agullana).

de costat en casa de Pau Vinyas, pagès de Agullana, dita “lo Lazaret de la Junquera”, situada dins lo terme y parròquia de Agullana, en temps que estava fent la quarantena en dita casa per temor de la pesta que és en la ciutat de Marsella de França. Era de edat de sesanta-un anys4…” (foto 21)

Terroritzades per la por d’emmalaltir, moltes persones fugien de les viles i ciutats i s’instal·laven precàriament en barraques situades a les rodalies de les poblacions: eren els abarracats. Malauradament, a les barraques també hi acabava arribant el contagi; els registres de defuncions són plens de referències com aquesta:

“Als 24 de juny any 1592 morí en Verges y en una barraca al clos d·en Puig madò Giberta, muler de sènyer Gibert, pastor. Fonc soterrada allí mateix al camp 5” (foto 22)

Una segona mesura consistia a impedir el trànsit de persones. Les portes de la població es tancaven, l’activitat comer-cial es paralitzava i no trigaven a aparèi-xer problemes d’abastament, cosa que complicava encara més la situació. Les cròniques parlen de com les criatures morien perquè ningú no les volia alle-tar i de com la fam i la necessitat estenien la delinqüència i la depravació sense fre. La vida esdevenia un infern.

Altres mesures contra la difusió de la pesta consistien a bu-llir les robes i cremar les pertinences dels malalts, desinfectar amb vinagre, encalcinar les cases i perfumar les estances. Es buscava la “purificació” (foto 23).

Des de la recaragolada i torturada mentalitat barroca, es creia que només la intercessió divina podia posar fi a les epidèmies. Per això, en èpoques de contagi, es treien les imatges de sants i relíquies al carrer, es feien pregàries i penitències i es mul-

tiplicaven les processons votives, en les quals participaven les autoritats civils, el clergat, les confraries…Tota la socie-tat sortia al carrer a invocar l’ajut del cel. En ocasions, quan l’epidèmia era parti-cularment cruenta, es feia justament el contrari: es prohibien les concentraci-ons de públic per tal de frenar la multi-plicació del contagi (foto 24).

Després del gran i conegut episodi de la Pesta Negra medieval (la Black De-ath dels anglosaxons), que assolà Eu-ropa entre 1347 i el començament del segle XV, Catalunya ha conegut altres crisis de pestilències. La més virulenta

fou la de la pesta de 1651-526, que es propagà cap a Barce-lona, Girona i Palma de Mallorca des de València i Tortosa.

23

22 Fugint del contagi, la gent es refugiava en barraques als afores de les poblacions. Però allà també els empaitava la plaga. (ADG. Verges).

23 Actuació de la junta del morbo a la Vall de Santa Creu el 1652. Sebastià Paronella va morir de pesta junt amb la seva esposa i dos fills. Van ser soterrats amb calç i la casa desinfectada. (AHG. Notaria de Llançà).

24 Fragment del retaule de Sant Sebastià de Sant Joan les Fonts (1564), obra de Pere Antoni Vilanova. Es conserva al Museu d’Art de Girona.

4 ADG. Parroquials, Agullana, 1720.

5 ADG. Parroquials, Verges, 1592.

6 D’entre l’abundant bibliografia sobre el tema, nosaltres recomanaríem la crònica de Miquel Parets, un assaonador barceloní que va viure en primera persona l’epidèmia de 1651. L’obra ha estat excel·lentment editada per James Amelang i Xavier Torres amb el títol de Dietari d’un any de pesta. Barcelona 1651 (Vic, Eumo, 1989).

Els estralls causats per aquesta epidèmia s’afegiren, a més, als provocats per la Guerra dels Segadors (1642-59).

L’estudi dels rastres deixats per les infeccions als esquelets és complicat, bàsicament per dos motius: En primer lloc, perquè no totes les infeccions afecten l’os. Les que ataquen l’organisme i el maten de manera ràpida no deixen cap mena de traça sobre l’esquelet. En canvi, les infeccions cròniques sí que arriben a afectar-lo. Es creu que la majoria d’infants els esquelets dels quals es recuperen de contexts arqueològics va morir a conseqüència d’infeccions agudes fulminants, abans que es poguessin desenvolupar canvis ossis observables. I, en segon lloc, perquè les respostes de l’os davant les malal-ties són limitades i gèrmens diferents poden produir lesions idèntiques, cosa que en dificulta el diagnòstic etiològic. Per aquest motiu, és imprescindible, a més de l’estudi dels ossos, el del seu context: morfologia, afectació i localització de les lesions; edat, sexe i activitat laboral de l’individu; context his-tòric i geogràfic, etc.

Malalties com el còlera, el tifus, la grip, la malària i la pesta ne-gra són invisibles als ossos i és només a partir dels documents que es pot determinar la seva presència en temps antics.

Altres malalties infeccioses, com la sífilis, la lepra, la tubercu-losi i la melitocòccia, produeixen lesions de tipus osteolític (destructives de l’os). Pel que fa a la sífilis, la que detectem en paleopatologia és la que afecta l’os i correspon al període terciari de la malaltia. S’inicia amb una fase destructiva, que, fins i tot, pot arribar a perforar l’os, després de la qual hi ha una fase osteogènica (reparadora). Les lesions a la volta cra-nial solen ser molt evidents (foto 25). També queden afectats els ossos llargs, sobretot la tíbia, que sol adoptar la forma de-nominada “de sabre”.

La tuberculosi és una de les malalties infeccioses que ha acompanyat l’home durant més temps (se n’han detectat ca-sos del període neolític, de fa aproximadament 7.000 anys). En el registre paleopatològic es poden diagnosticar dos tipus de tuberculosi: la pulmonar, causada per Mycobacterium tu-berculosis humani, que es transmet per via aèria i és més fre-qüent en ciutats, i l’osteoarticular, causada per Mycobacterium tuberculosis bovis, que es transmet per via digestiva i és més freqüent en medis rurals. La tuberculosi pulmonar causa in-flamació de la pleura (pleuritis), que pot arribar a calcificar quan es produeix la curació, de manera que podem trobar pleures conservades en alguns esquelets (foto 26). La forma

24

25 Crani que mostra les terribles lesions osteolítiques ocasionades per la sífilis (cortesia de M. Botella).

27 Fragment de la columna vertebral d’un individu en què s’observen les lesions destructives ocasionades per Mycobacterium tuberculosis bovis. Aquest bacteri va destruir el cos de tres vèrtebres dorsals (de la setena a la novena) i va danyar les dues següents (D10 i D11). Aquest tipus de lesió es coneix amb el nom de mal de Pott i provoca grans deformitats a la columna dels afectats (són els típics geperuts, tan abundants en un passat no gaire llunyà).

26 Pleura calcificada trobada a la cavitat toràcica d’un esquelet i que suggereix que aquest va patir una tuberculosi pulmonar que va guarir.

més freqüent de la tuberculosi osteoarticular és l’espondilitis o infecció de les vèrtebres, coneguda com a mal de Pott (foto

27), tot i que el bacteri podria afectar també qualsevol altra articulació del cos (genolls, costelles, estèrnum, pelvis, espat-lles, mans, etc.). La melitocòccia, també coneguda com a febre de Malta, produeix unes lesions vertebrals similars a les de la tuber-culosi, però sol involucrar una sola vèrtebra, mentre que la tuberculosi afecta diverses vèrtebres contigües. La lesió típi-ca és la destrucció de l’angle anterosuperior del cos vertebral (signe de Pedro i Pons, foto 28).

La lepra va tenir una aparició posterior a la tuberculosi. La in-fecció per tuberculosi atorga una immunitat relativa enfront de la lepra. Per aquest motiu, la retirada de la lepra de l’Euro-pa medieval occidental per un mecanisme de competència immunològica entre aquesta malaltia i la tuberculosi va anar unida a un ascens de la darrera, lligat també a les pregones transformacions socials, econòmiques i demogràfiques del segle XV. Encara a finals d’aquella centúria, la simple sospi-ta que algú patia la malaltia podia provocar un bon enrenou, com li succeí al domer de Cistella, que va haver d’exposar el seu cas a les autoritats episcopals:

“…Es presentà a nosaltres el discret Francesc Olivera, prevere domer de l’església de Cistella, servint també l’església de Terrades, i no sense greu lamentació ens exposà com els parroquians sospiten

vehementment que ell està malalt de lepra i que per això no acudeixen als oficis divins7…” (Val a dir que, finalment, els metges determinaren que la malaltia d’Olivera no era lepra.)

En el cas de la lepra, l’esquelet queda afectat en fases avança-des de la malaltia, en què es produeix osteonecrosi principal-ment a la cara i, en especial, a la regió nasoalveolar. En són molt típiques les lesions a l’arcada alveolar, el paladar i la vora inferior de les fosses nasals (foto 29). A l’esquelet postcranial, les lesions hi són molt destructives i tenen preferència per les mans i els peus.

L’ús de noves tecnologies, com, per exemple, l’anàlisi de l’ADN dels microorganismes que s’han pogut conservar als ossos humans, ajudarà a l’estudi d’aquestes infeccions i per-metrà diagnosticar-ne d’altres que, fins ara, han passat desa-percebudes pel fet de no deixar marques als ossos.

Lluny d’haver desaparegut, moltes de les terribles malalti-es d’aquells temps són encara ben presents entre nosaltres: cada any es detecten entre 1.500 i 3.000 casos de pesta bu-bònica (al Brasil i els Estats Units). El 2006 van morir al món 1.600.000 persones per causa de la tuberculosi. Cada tres se-gons un nen menor de 5 anys mor de malària. El còlera con-tinua proliferant en un món on més de 220.000.000 de per-sones ni tan sols tenen accés a l’aigua potable. La lepra afecta avui aproximadament 300 malalts a Catalunya. Al segle XXI cal parlar, a més, d’altres epidèmies devastadores, com les tres “ces” (càncer, cor i carretera) i la SIDA.

25

28 Vèrtebra d’un esquelet amb la típica lesió a l’angle anterosuperior del cos ocasionada per Brucella melitensis i coneguda com a signe de Pedro i Pons, ja que va ser descrita per primer cop per aquest metge català.

29

Lesions produïdes al paladar per la lepra

(cortesia de M. Botella).

7 ADG. Lletres, 15-5-1482 (traducció lliure de l’original llatí).

La innombrable quantitat de castells, muralles, torres i fortificacions que podem trobar arreu és una evi-dència palpable de l’extraordinària importància que

històricament ha tingut el fet bèl·lic.

A l’època moderna es produeixen importants canvis en l’ano-menat “art de la guerra”: és la revolució militar8, que es ca-racteritza per una sèrie d’innovacions, com són:

La introducció de l’ús de la pólvora, que permet desenvolu-•par armes de foc i canons. Representa la superació definitiva de la figura tradicional del cavaller medieval i el naixement de l’artilleria, amb un poder mortífer molt superior (foto 30).L’aparició de noves tàctiques (de línies i columnes) i estra-•tègies (guerra de posició), que comporten l’allargament i l’encariment de les campanyes. La creació d’exèrcits permanents sota la direcció dels estats, •que progressivament substitueixen les tropes mercenàries. El nombre d’efectius es multiplica.La professionalització de la carrera militar pel que fa als co-•mandaments.La construcció de fortificacions inexpugnables, amb ba-•luards de traça italiana, parets molt gruixudes i formes an-guloses, com el castell de Sant Ferran de Figueres (foto 31).

El disseny de naus més eficaces per a la guerra naval (• gali-ons) i la superació de les tàctiques basades en el simple abor-datge. La incorporació d’artilleria a les naus de guerra dóna lloc a una nova manera de fer la guerra per mar.La burocratització de l’activitat militar, que, de fet, ve a ser •una conseqüència de la creació d’exèrcits permanents i de la professionalització de la carrera militar.Un increment notable de la despesa militar, efecte “lògic” •de la suma dels anteriors punts.

7LA GUERRA, EL GENET DESTRUCTOR

26

30 L’aparició de les armes de foc i els canons va comportar canvis radicals en la manera de plantejar les campanyes militars.

31 Imatge aèria del castell de Sant Ferran de Figueres en què s’observa la gran barrera defensiva que convertia l’edifici en una autèntica fortalesa (cortesia de Les Fortaleses Catalanes).

8 Per a alguns eminents historiadors, aquesta “revolució militar” és el fonament primordial dels grans imperis europeus de l’època moderna. Vegeu PARKER, Geoffrey: La revolución militar. Innovación militar y apogeo en occidente (1500-1800), Madrid, Alianza Editorial, 2002.

La població sofria de diverses maneres els efectes negatius de la guerra:

Haver de lliurar periòdicament homes per a l’exèrcit repre-•sentava, a més d’una tragèdia personal per al recluta, una minva de la força productiva en un sistema agrari basat en el treball familiar i en el nombre de braços. Des d’aquest punt de vista, les quintes eren un veritable impost de sang.Els impostos de guerra, que, designats amb l’eufemisme de •“donatius graciosos al rei”, eren exigits a les corporacions locals (universitats) en funció de les seves possibilitats i nombre d’habitants, suposaven una dura sagnia per a unes economies municipals que eren estructuralment febles.Els allotjaments, que implicaven l’obligació de la població •d’acollir i mantenir a casa seva els integrants (homes i bèsti-es) d’un exèrcit de pas o d’ocupació, engolien bona part del producte del treball de pagesos i menestrals. Els abusos en aquesta pràctica van ser un dels detonants de la Guerra dels Segadors.L’arribada d’un exèrcit enemic era sinònim de pèrdua de co-•llites i destrucció de béns i persones (foto 32). Per a acabar-ho d’adobar, la presència de l’exèrcit “amic”, que venia a foragitar l’invasor, també era un problema per a la població, que no-vament havia de suportar allotjaments i abusos. Als registres de defuncions no és difícil trobar-hi casos com aquest:

“...Die tres de septembre del sobre dit any mil vuit-cents y deu los fransesos vingueren en la nit […] y se·n portaren a Joan Serra, treballador […], junt ab Pere Goter. Se los aportaren en la mateixa nit y los mataren a tots dos a fosiladas en lo terme de Vulpellach. Y los cadàvers quedaren allí mateix y foren menjats dels gossos y demés animals; lo motiu: perquè ningú podie anar a tràurer als dits cossos sens exposar-se molt 9…” (foto 33)

A la societat del barroc, la violència era un fet gairebé quo-tidià. Per a adonar-se’n, n’hi haurà prou amb enumerar algun dels principals conflictes armats que es van viure a casa nostra, com la Guerra dels Segadors (1640-59), la Re-volta dels Barretines o Gorretes (1687-89), la Guerra de Successió (1702-14) i la Guerra Gran (1793-95) (foto 34).

27

33 Les accions de guerra sempre han comportat situacions cruels i inhumanes, com la d’aquests homes que van ser afusellats pels francesos. Els gossos se’n van menjar les despulles. (ADG. Sant Feliu de Boada, 1810).

34 El pintor Ramon Martí immortalitzà un dels episodis més cruents de la Guerra del Francès al seu quadre Les heroïnes

de Santa Bàrbara (Museu d’Art de Girona).

32 La presència d’un exèrcit enemic en campanya sembrava el territori de destrucció i desolació. Episodi de la Guerra del Francès: La prise du grand convoie, 1809 (1826), de G. Engelmann (cortesia de l’Ajuntament de Girona. Arxiu Municipal).

9 ADG. Parroquials, Sant Feliu de Boada, 1810.

D’altra banda, els documents de l’època ens descriuen també tota mena de violències domèstiques, assassinats (foto 35), exe-cucions, esquarteraments, suïcidis, etcètera:

El 3 de juny de 1683 “a las 5 de la matinada morí en lo Hospital de Pobres de la vila de Llançà Pere Joan Pagès […], lo cual estava farit de una bala aixida de alguna arma de foch, entrant-li per la part baixa de la articulació del braç dret dit metecarpi, penetrant y aixint per lo muscle anomenat bitreus de dit braç, y luego tornà a entrar en lo costat dret de la dita persona, y en la cavitat vital entre la 3.ª y la 4.ª costella de dit costat dret quatra dits a cerca de la creació de ditas costellas 10 ...”

A més, és el moment del bandolerisme (foto 36), un fenomen aparentment nascut de la misèria, però rere el qual s’amaga la lluita pel poder entre alguns sectors nobiliaris (nyerros i cadells estaven sota la protecció dels respectius senyors)11.

Les lesions que trobem en esquelets de l’època són testimo-nis de tots aquests tipus de violència. Des del punt de vista paleopatològic, els rastres que les accions violentes han deixat a les restes humanes són relativament fàcils d’identificar. Els traumatismes són una de les alteracions òssies més freqüents, junt amb les malalties dentals i osteoarticulars. Les seves ca-racterístiques són un reflex de molts factors relacionats amb l’estil de vida dels individus: el seu tipus d’economia, l’ambi-ent rural o urbà en què van viure, la seva professió, els actes de violència interpersonal que van patir, etc. A més, l’accés a un tractament és un indicador del seu estatus social i és també un reflex del desenvolupament de la medicina en una èpo-ca determinada. Això no obstant, cal diferenciar entre trau-matismes fortuïts (ocasionats per accidents) i traumatismes produïts per actes de violència interpersonal. La majoria de les fractures es consideren provocades per accidents (foto 37), però hi ha casos en què les evidències de violència són cla-res. En alguns contexts (cementiris, fosses comunes, ossaris, etc.), s’hi troben esquelets amb una o més ferides produïdes per arma blanca o de foc (fotos 38, 39, 40 i 41), ocasionades en un

28

36

Bandolers i saltejadors de camí ral són l’expressió d’una de les formes de violència i delinqüència més característiques dels temps del barroc. La imatge procedeix d’un exvot del

santuari de la Mare de Déu dels Àngels.

35

Document que fa referència a l’assassinat de l’abat del monestir de Banyoles el 1622. Els botxins van fer esclatar un barril de pólvora dins la cel·la de l’abat. Posteriorment, van ser executats i els seus caps es van exposar públicament. Tot plegat exemplifica fins a quin punt podia arribar a ser de violenta la societat del barroc (ADG. Parroquial, Banyoles).

10 AHG. Notaria de Llançà, 1683.

11 Sobre la qüestió del bandolerisme, és impresdindible l’estudi de Xavier Torres i Sans Els bandolers (s. XVI- XVII) (Vic, Eumo, 1991).

o diversos episodis violents. Les lesions incises, les produïdes per un instrument punxant o algunes contusions localitza-des a parts del cos habitualment poc afectades pels accidents fortuïts solen ser conseqüència d’accions agressives o bèl-liques. Sovint, en casos de violència interpersonal, les ferides més greus se situen al crani, ja que sol ser el millor blanc per als cops i és la part del cos més vulnerable quan no es lluita amb protecció (fotos 38, 39, 40 i 41). Les fractures del crani ajuden a identificar el tipus d’arma utilitzat, com pot ser un objecte tallant –espasa, destral– (foto 38), punxegut o de punta roma –martell– (foto 39) o una arma de foc (fotos 40 i 41).

Les fractures que tenen lloc poc temps abans de la mort de l’individu o just en el moment de la defunció (anomenades

perimortem) són molt difícils de diferenciar dels trencaments de l’os produïts just després de la mort (fractures postmor-tem), que poden tenir lloc durant el procés d’enterrament. En canvi, les produïdes un temps abans de la mort de l’indivi-du són fàcilment reconeixibles, ja que mostren evidència de curació (fractures antemortem). El procés de curació s’inicia poques hores després de l’agressió i és molt evident als 21-30 dies, gràcies a la formació d’un call ossi primari, si la fractura s’ha produït en un os llarg (foto 37). Això no obstant, el call ossi definitiu pot tardar anys a formar-se. La curació de les lesions cranials s’evidencia per l’arrodoniment dels marges de la frac-tura (fotos 38 i 39). Amb tot, la majoria de les ferides de guerra que hem pogut estudiar són mortals i no mostren signes de curació.

29

37

Fractura obliqua de tíbia i peroné drets amb formació de call ossi, el qual indica que l’individu va sobreviure a la lesió durant un llarg període de temps.

38

Crani d’un individu que va sobreviure a les terribles lesions produïdes per una espasa. El marge arrodonit de les ferides ens indica que l’afectat va viure una bona temporada després de rebre-les. Analitzant la resta de l’esquelet, s’hi van trobar altres ferides d’arma blanca, aquest cop sense signes de supervivència, la qual cosa fa pensar que aquest individu era un professional de la guerra i que va morir durant una batalla.

39

Crani que mostra una fractura amb supervivència sobre l’ull esquerre. La lesió, que es va produir amb un objecte de punta roma que va provocar un enfonsament a l’os frontal, pot ser conseqüència tant d’un accident com d’una agressió. L’individu va viure un llarg període de temps amb aquesta deformitat a la cara.

40

Forat produït per l’entrada d’una bala a un crani, vist per la cara externa (A), i per la cara interna (B) de l’os occipital.

41

Crani amb un orifici produït per la sortida d’una bala. Els orificis d’entrada i sortida de bales es diferencien perquè en el primer cas el forat sempre és menor a la part externa del

crani que a la seva cara interna, mentre que en el segon és a la inversa, com es pot observar a la fotografia.

Un dels pocs casos en paleopatologia en què es pot establir la causa de mort de l’individu és quan es troben aquestes fractures mortals, sense signes de supervivència, ja sigui al crani o a l’esquelet postcranial. Algunes vegades es localitza in situ l’arma que ha produït la ferida. No obstant això, hi ha morts violentes que no es poden identificar, ja que les lesions afecten només els teixits tous i no arriben a perforar l’os (per exemple, una ferida feta al ventre amb arma blanca o de foc).

A vegades som testimonis d’altres tipus de violència, fruit d’accions punitives, com ara l’amputació d’extremitats (foto 42) o la decapitació (foto 43). En el cas de l’amputació d’extremitats sol haver-hi supervivència amb remodelació òssia en els ex-trems de la lesió. El cas de la decapitació pot ser evidenciat per una fractura vertebral amb arma blanca i, fins i tot, a vegades es troba el cap sobre els peus de l’individu, on es va dipositar en el moment de l’enterrament.

Actualment, existeixen al món més de 30 conflictes armats oberts, molts dels quals són “guerres invisibles” (Catxemir, Txetxènia, Sàhara…) perquè fa temps que han deixat de sortir als mitjans de comunicació. Mentre que la indústria ar-mamentística continua essent, escandalosament, un puntal de l’economia dels països més rics del món, cada any més de 26.000 persones són víctimes de mines antipersona. Malau-radament, avui, com ahir, per a la major part dels governs del món continua plenament vigent aquella màxima de Vegeci segons la qual si vis pacem, para bellum, és a dir, si vols la pau, prepara la guerra.

30

43

Interpretació hipotètica: a) Probablement en el transcurs d’una lluita cos a cos, l’individu va rebre una primera ferida,

localitzada al braç dret i que arriba fins a l’húmer, que li va fer apartar el braç que sostenia l’espasa, de manera que va

quedar indefens enfront de l’adversari. b) Estant encara dempeus, hauria rebut un segon cop d’espasa, ara al pòmul

dret, que hauria estat prou important per a fer-lo caure a terra. c) Una vegada a terra, va rebre diversos cops d’espasa al cap, un dels quals, el del parietal dret, li va causar la mort.

d) Després que hagués mort, el van decapitar fent passar l’espasa entre la cinquena i la sisena vèrtebra del coll (C5 i C6). Va ser enterrat amb el cap situat entre el dos peus.

(Dibuixos de M. A. Grau).

42

Braços d’un individu que va patir l’amputació de les dues mans a l’alçada dels canells, segurament en un acte punitiu. L’afectat va sobreviure a la mutilació durant molt de temps, com indica la fusió òssia dels extrems lesionats del cúbit i el radi de cada braç.

31

a

b

c

d

Les crisis alimentàries o de subsistències van ser molt freqüents a tota Europa des de l’antiguitat fins al segle XIX. A l’època medieval havien arribat a ser tan inten-

ses que, fins i tot, s’han documentat episodis de canibalisme.

Les causes de l’aparició recurrent de períodes de fam a les societats preindustrials són múltiples i complexes, però bà-sicament les podem relacionar amb l’acció conjunta de dos elements clau:

a) Un sistema econòmic basat en l’agricultura tradicional, amb tècniques molt rudimentàries que requerien molta for-ça de treball i, en canvi, tenien escassa capacitat productiva. Existien poques possibilitats de generar reserves per a anys de males collites. A més, aquest sistema productiu era molt vulnerable a les condicions climatològiques adverses (foto 44).

b) Una organització social fortament jerarquitzada i imper-meable, en què unes elits minoritàries predominaven sobre la gran majoria de la població. Era un model social en el qual, més enllà de la caritat i la beneficència, pràcticament no exis-tien mecanismes de redistribució de la riquesa ni de protec-ció social.

Les fonts documentals ofereixen clars testimonis dels perío-des d’escassetat de cereals. El 1763, per exemple, hi va haver

problemes d’abastaments a l’Empordà, com relaten Joan Vi-laret, de Figueres, i Benet Oliver, de Castelló d’Empúries:

“...certificamos y damos testimonio de la grandísima escassez y falta de granos que hubo y se experimentó en este Empurdán en el año próxi-mo passado de 1763 [...], que precisó [...] en hacer transportar y venir de pahísses estrangeros diferentes partidas de granos 12...” (foto 45)

L’efecte combinat d’anyades de males collites amb polítiques inadequades que afavorien l’especulació amb el preu del gra podia donar lloc a revoltes populars. És el cas dels rebombo-ris del pa que van tenir lloc a Barcelona, Mataró i altres ciutats el 1789. La població, aclaparada per l’incessant increment del preu del blat, va assaltar les fleques. Es van produir greus alda-rulls i hi va haver una forta repressió manu militari.

En un sistema econòmic fonamentat en el sector primari, una mala anyada condemnava els sectors més modestos (i majoritaris) de la població a passar fam. Les collites es podien perdre a causa d’innombrables motius:

Les maltempsades, com ara les inundacions, pedregades, se-queres, gelades, etc., han estat des de sempre enemigues de la pagesia. Contra l’imprevisible atzar de la meteorologia, no hi

8LA FAM, EL NOSTRE PA DE CADA DIA

32

44

Els cereals constituïen la base primordial de l’alimentació de les persones i de bona part del bestiar. Però les collites

estaven sempre sotmeses a la incertesa del clima i al perill de les campanyes militars. Durant les males anyades, la

fam feia estralls entre la població.

45

La sequera de blat que es visqué a l’Empordà l’any 1763 va comportar, a més dels consegüents problemes alimentaris, el retard en les obres de construcció de la fortalesa de Sant

Ferran de Figueres (AHG. Notaria de Llançà, 1764).

12 AHG. Notaria de Llançà, 1764. Com a curiositat, afegirem que en aquest cas el testimoniatge de Vilaret i Oliver té per objectiu justificar alguns retards i dificultats que s’estaven produint en la construcció de la gran fortalesa de Sant Ferran de Figueres.

havia (ni hi ha encara) gaire res a fer (foto 46). En pocs minuts es pot perdre la feina feta durant mesos i, pitjor encara, es pot ensorrar la clau de volta de la supervivència familiar:

“...Nota que als 9 de maig de 1691 ha fet una gran pedregada, que ha fet gran dany [...] que ha malmesos los blats y vinyas, que durà a aca-bar-se de fóndrer més de dos dias.13”

Les plagues d’insectes són un altre dels fenòmens naturals que podien comprometre seriosament les collites. Si a l’èpo-ca contemporània serà catastròfica la coneguda fil·loxera, que va arruïnar les vinyes de tot el país (foto 47), a l’època moderna hi trobem, sobretot, referències a plagues de llagosta com aquesta:

“En lo any 1687 se aumentà una plaga de llagosta en lo present Prin-cipat de Chatalunya ab tant gran excés que devoràvan tots los blats y fruites del camp, que allí ha hont se posaven no y dexaven cosa...14”

Les invasions militars, particularment freqüents a les àrees frontereres amb França, com l’Empordà, comportaven tam-bé la ruïna dels conreus. L’estratègia de l’exèrcit francès con-sistia a envair el Principat (gairebé amb regularitat anual) just en el moment en què les collites començaven a estar a punt.

L’alimentació dels nostres avantpassats de l’època moderna es basava sobretot en l’anomenada “trilogia mediterrània” (pa, vi i oli), complementada ocasionalment amb carn o peix. La “descoberta” d’Amèrica obrirà l’accés a productes que avui són essencials, com la patata, la tomata o el blat de moro (i a delícies com la xocolata o plaers com el tabac), però la seva incorporació als hàbits alimentaris dels catalans serà un procés lent. Podríem dir, doncs, que el “pa amb tomata” va requerir segles de gestació.

33

46

Per a conjurar el perill que les tempestes i pedregades suposen per a les collites, algunes esglésies disposaven de comunidor, una construcció relativament senzilla que havia de tenir obertures als quatre vents. Comunidor d’Estanyol.

47

Vinya de Sant Climent Sescebes arrassada per la fil·loxera (ca.1895).

13 Font: “Memòries de mossèn Jaume Avellà (1674-1711)”, dins SIMON, A.: Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva, Barcelona, Curial, 1993, p. 31.

14 DOMÈNECH, Fèlix (P. Gifre; X. Torres, ed.): Treballs y desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya y en particular a nostre bisbat de Gerona (1674-1700), Girona, CCG Edicions-AHRCG-ILCC, 2001, p. 59.

Els períodes recurrents de fam, tan freqüents en el passat, quedaven registrats als esquelets, sobretot als dels infants, que, per les característiques del procés de creixement, acu-sen les marques d’una nutrició inadequada. Els problemes poden venir per dues vies: per una manca quantitativa o per una manca qualitativa d’aliments. Una falta d’aliments es pot detectar a partir de dos indicadors esquelètics -la presència d’hipoplàsia de l’esmalt dental o de línies de Harris- o bé d’una baixa estatura. Una mala nutrició pot ser evidenciada per les següents malalties: anèmia, escorbut, raquitisme i os-teoporosi.

La hipoplàsia de l’esmalt dental consisteix en defectes en la composició de la matriu de l’esmalt que es manifesten en forma de línies, foradets o solcs a la superfície de les dents (foto

48). Aquests defectes només es poden produir quan les dents s’estan desenvolupant, però són visibles al llarg de tota la vida de l’individu. A banda d’indicar una deficiència nutricional, també poden ser ocasionats per una malaltia patida a la in-fància (ambdós processos comporten una aturada momen-tània del creixement).

L’equivalent a la hipoplàsia de les dents en els ossos són les línies de Harris. Són línies transverses que es formen a l’interior dels ossos llargs i que només són visibles en una ra-diografia (foto 49) o en tallar un os longitudinalment. La seva aparició està relacionada amb períodes d’estrès, quan el crei-

xement ossi s’atura momentàniament, tant si aquest és pro-vocat per una desnutrició com si ho és per una malaltia.

Pel que fa a l’estatura, una alçada menor a l’esperada en una població pot indicar una nutrició pobra durant la infantesa.

Hi ha anèmies de diferents tipus i orígens, però ens referirem a la més comuna, la causada per deficiència de ferro. El ferro es troba en elevades quantitats en la carn vermella, les llegu-minoses i els mol·luscs, i s’absorbeix per via intestinal. El ferro de les plantes és difícil d’absorbir i, a més, aquestes contenen fitats que n’inhibeixen l’absorció. Per tant, alimentacions ri-ques en cereals poden causar anèmia, tal com han demostrat diversos estudis d’isòtops estables sobre ossos humans. Els canvis ossis provocats per l’anèmia són el resultat dels intents del cos de produir més cèl·lules vermelles sanguínies a la medul·la òssia per a compensar la falta de ferro. Als esquelets es tradueixen en aprimament dels ossos del crani i aparició de petits forats a les òrbites dels ulls (lesió anomenada cribra orbitalia, foto 50). L’alimentació és només una de les causes dels canvis ossis produïts per l’anèmia: pèrdues de sang excessi-ves, malalties cròniques i infeccions parasitàries provoquen també dèficit de ferro.

A banda d’aquest dèficit, algunes deficiències vitamíniques també produeixen canvis esquelètics específics. La manifes-tació clínica de la manca de vitamina C és l’escorbut, una

34

48

Fragment d’un maxil·lar superior en què s’observen línies d’hipoplàsia a l’esmalt dental. Aquestes línies es produeixen quan, en un moment de la infància, l’individu pateix una malaltia o un dèficit alimentari prou importants per a aturar temporalment el seu creixement.

49

Radiografia d’una tíbia que presenta línies de Harris a la part distal de la diàfisi. Les línies de Harris denoten una aturada temporal del creixement d’un individu durant la seva infància, produïda per una malaltia o per un dèficit nutricional. Tant les línies de Harris com la hipoplàsia de l’esmalt dental són indicadors de períodes d’estrès en la infància i s’utilitzen per a avaluar la qualitat de vida dels individus del passat.

malaltia detectable en el registre paleopatològic, però escas-sa. Als esquelets, hi observem formació d’os nou a qualsevol zona, però més freqüentment a les òrbites, la mandíbula i els temporals. Alimentacions pobres en fruita i vegetals crus o riques en cereals (que són pobres en vitamina C) són les res-ponsables de l’escorbut. La deficiència de vitamina D com-porta un debilitament dels ossos, ja que aquesta vitamina és necessària per a l’absorció del calci i el fòsfor. Si la deficiència crònica té lloc durant la infància, provoca raquitisme (foto 51), que es manifesta en el registre paleopatològic amb la presèn-cia de deformitats a les extremitats i l’aprimament dels ossos del crani. La vitamina D es troba en grans quantitats a l’oli de peix i el greix animal. No obstant això, el 90% de la vitamina D necessària a l’organisme és sintetitzada per la pell humana a partir d’un precursor, tot i que es necessita llum ultraviolada per a la síntesi. Per això el raquitisme esdevingué una malaltia típica de les grans ciutats a partir de la revolució industrial.

L’osteoporosi es caracteritza per una reducció del volum ossi provocada per l’aprimament de les parets corticals de l’os i l’increment de la seva porositat. L’alimentació, i concre-tament el dèficit de calci, és un dels principals factors que influeixen en el desenvolupament de l’osteoporosi. El calci està present en grans quantitats als productes derivats de la llet i als vegetals. Als esquelets, podem diagnosticar-hi osteo-porosi bàsicament a partir de radiografies (foto 52), encara que moltes vegades les evidències esquelètiques de fractures pro-duïdes en el passat poden treure a la llum una osteoporosi subjacent.

Cal tenir present que sovint no hi ha una relació causal direc-ta entre una malnutrició o desnutrició i aquestes anomalies esquelètiques, ja que en la seva aparició estan implicades cau-ses multifactorials, encara que l’alimentació té un paper molt important en la salut dels individus.

Actualment, la fam es considera eradicada als països indus-trialitzats, però, segons la FAO, encara més de 850 milions de persones pateixen fam i desnutrició al món; és a dir, que pràc-ticament el 13% de la humanitat s’està morint de gana avui15. Això converteix la fam en l’arma de destrucció massiva més mortífera que es coneix fins ara. Per a acabar de reblar el clau, l’encariment especulatiu dels productes alimentaris bàsics fa temps que ocupa els titulars de les pàgines d’economia.

35

50

Crani en què s’aprecia, a la part superior de les òrbites oculars, una sèrie de foradets anomenats cribra orbitalia, relacionats amb l’anèmia ferropènica.

51

Fèmurs d’un individu infantil (2-3 anys) que presenten una curvatura molt accentuada de la diàfisi, possiblement provocada per una avitaminosi D (cortesia de J. Herrerín).

52

Radiografia d’un os amb osteoporosi, a l’esquerra

de la imatge, comparat amb un os normal, a la

dreta. Es pot observar al primer una pèrdua de

densitat de l’os compacte i una disminució de les

trabècules.

15 Percentatge calculat a partir de l’estimació de la població mundial feta per l’US Census Bureau, que dóna la xifra de 6.720.682.601 habitants del planeta l’1 de setembre de 2008. (El “comptador” s’actualitza periòdicament i és consultable per Internet.)

A vui percebem l’experiència de la mort com un fet excepcional i esporàdic. Per als nostres avantpassats de l’època moderna, en canvi, la mort era una reali-

tat terriblement quotidiana.

Fins al segle XVIII la població va evolucionar d’acord amb l’anomenat cicle demogràfic antic, que es caracteritza per presentar unes taxes de natalitat molt elevades i uns alts ín-dexs de mortalitat. Naixia molta gent, però també molta, es-pecialment els infants, moria prematurament (taula 3).

Els infants patien tràgicament les condicions de vida de l’èpo-ca. Un de cada cinc nens moria abans de complir el primer any d’edat i molts altres ho feien abans d’arribar als deu o dotze: eren els albats (foto 53). En morien tants que, fins i tot, es registraven en llibres de defuncions específics (foto 54). Els registres documentals són plens de casos dramàtics com, per exemple, aquest, que correspon a Sant Martí Vell (el Giro-nès):

“…Anna Vidal morí preñada de sis o 7 mesos. Y luego que morí, la obrí un fadrí de la botiga del Sr. Benet Gestas, [cirurgià] de Bordils, nomenat J. Cervera, lo qual may ho havia vist fer. Y gràcias a nostre Senyor y a Maria santíssima, isqué la criatura viva; y havent-la yo, Dr. Pere Artijas, batejada, al instant morí.16” (foto 55).

La Mort, al barroc, era aquell personatge macabre que sotja-va permanentment i que sorprenia en qualsevol moment i a qualsevol lloc. Sobreviure a infeccions, violències i escasse-tats significava poca cosa més que ajornar el moment d’afron-tar el darrer destí.

Sorprèn adonar-se de com pot ser d’imaginatiu el Quart Ge-net a l’hora d’atrapar les seves preses: una galeria d’horrors que comprèn des de criatures devorades per truges fins a treballadors morts en caure de la rosassa d’una catedral, pas-sant pels qui morien calcinats o simplement dormint al llit.

9LA MORT, EL GENET QUE A NINGÚ NO PERDONA

Cicledemogràfic antic (fins al s. XVIII)

Cicledemogràfic modern

(països rics avui)

Tercer món(països pobres

avui)

Natalitat 40‰ 12‰ 30-50‰

Mortalitat 25-38‰ 9‰ >20‰

Mortalitat infantil 200‰ 3‰ 192‰ (Angola)

36

53

Esquelets infantils (cortesia de Proyecto Veranes).

Malauradament, les necròpolis del passat estan plenes d’enterraments d’aquest tipus. Fins i tot, en alguns

cementiris hi ha zones especials dedicades a nens que morien abans

de ser batejats.

55

Aquest document fa referència a una dona que el 1717 morí estant prenyada i a qui es va practicar una cesària molt barroera. Tot i que aconseguiren treure’l viu, l’infant morí al cap de poca estona (AP Sant Martí Vell, 1717).

Taula 3

Els cicles demogràfics antic i modern, i el cas del Tercer Món. (Elaboració pròpia a partir d’Idescat, INE i ONU)

16 AP Sant Martí Vell, 1717.

Els casos que recollim a continuació en poden ser una petita mostra:

mort sobtada:•“Als sinch del mes de octubre del any mil set-cents sexanta-dos morí Francisca de Suardell Barril y Dalmau, de etat quaranta-nou anys, 4 mesos, 13 dias, muller de Rafel de Suardell, de la present parròquia de Juhià. Confessà, no pogué rèbrer lo sant sacrament de la eucharistia per accident repentino en lo temps de combregar-la, del qual morí.17”

accident laboral:•Joan Marcillach, bracer, “fent de manobre en la fàbrica de la nova iglésia parroquial de la Bisbal, estant dalt en la cornisa [...] caygué de dita cornisa y pegà en la altre part de la paret de la sacristia de la obra. De edat 36 anys, poch més o menos 18” (foto 56).

inundació:•Joan Ventós, àlies Marsal, de 58 anys “morí negat ell, sa muller y una criatura. No ha rebut ningun sagrament per haber esdevingut lo portar-se·ls la ribera y haver-los ofegat; los quals encontraren morts ribera avall 19” (foto 57).

incendi:•“Francesc Manyà, treballador, de 80 anys, per haver mort cremat en la pròpia casa junt amb Anna Manyà i Maria Manyà, nétes suas, la primera de 5 anys i la segona de 2, [...], sens poder eixir de la casa ni poder-los donar socors. Foren enterrats tots en un sol clot lo mateix dia en lo cementiri.20”

37

54

Les dures condicions de vida de tota una època han quedat ben paleses als registres de defuncions, en els quals

són molt abundants les referències a morts infantils. Llibre d’òbits d’Ultramort.

56

El novembre de 1718 Joan Marcillach va trobar la mort mentre treballava de manobre a l’església de Santa Maria de la Bisbal d’Empordà (ADG. Parroquials, la Bisbal, 1718).

57

Les forces de la natura, com ara les inundacions sobtades, podien portar la mort a famílies senceres. L’octubre de 1777 Joan Ventós, àlies Marsal, treballador de la Selva de Mar, va ser arrossegat, juntament amb la seva muller i una criatura, riera avall (ADG. Parroquials, la Selva de Mar, 1777).

17 ADG. Parroquials, Juià, 1772.

18 ADG. Parroquials, la Bisbal, 1718.

19 ADG. Parroquials, la Selva de Mar, 1777.

20 AP Santa Coloma de Farners, 1748.

atac d’apoplexia (feridura o embòlia cerebral):•“Als 12 de mars del any 1751 morí lo reverent Christòfol Martí y Pi, prevere y domer de la iglésia de Ullastret, lo qual morí de un accident de apoplexia o feridura.21”

La gran majoria de les vegades és impossible determinar la causa de mort dels nostres avantpassats a partir de l’estudi de les seves restes esquelètiques. Les causes de les morts acci-dentals (atacs de cor, ofegaments, incendis...) o bé són invisi-bles als ossos o bé són difícils de concretar en paleopatologia. A més, tot i trobar una malaltia d’evolució mortal en un indi-vidu, no es pot afirmar que hagi estat la causa del seu decés, ja que aquest pot haver mort, per exemple, d’una grip fulminant abans que la malaltia hagi evolucionat. Els pocs casos en què es pot atribuir una causa de mort amb força certesa són els que presenten fractures perimortem o els de les defuncions per complicacions durant el part, en els quals encara es troba el nadó encaixat al canal del part (foto 58).

En alguns esquelets es troben malalties que no són mortals i, a la gran majoria, sobretot als esquelets de nens, no se n’hi troba cap (foto 59). Podríem arribar a la falsa conclusió que els cementiris són plens d’individus que morien sans. Aquesta és la gran paradoxa osteològica. Si mirem els registres de de-funcions de les parròquies, que a Europa es van dur a terme de manera més o menys sistemàtica des de finals del segle XVI, ens adonarem que la majoria de les causes de mort són invisibles als ossos (un 30% dels òbits s’hauria produït per “causes indeterminades”, un 10% per “febre alta”, un 10%

més per “vellesa”, un altre 10% per “problemes gastrointes-tinals o pneumònies”, etc.). En principi, es podria arribar a considerar que tots aquests individus haurien mort sans, ja que no observem cap rastre d’afecció als seus ossos. Però, en realitat, els esquelets que mostren malalties corresponen als individus més sans de la població, els que van poder lluitar-hi i fer-hi front: van superar malalties, lesions, estrès, i aquesta lluita contra la mort va quedar registrada als seus ossos. En canvi, els individus que no mostren cap rastre d’afecció eren els més dèbils de la població, els que no van poder fer front a la malaltia que se’ls va emportar sense donar temps al seu cos a lliurar cap batalla amb la mort. La majoria d’aquestes morts es devien a infeccions ràpides, fulminants, que s’enduien una gran part de la població, preferentment aquells qui tenien un sistema immunitari debilitat per la fam o la manca d’higiene.

Pel que fa a les fonts escrites i iconogràfiques, desafortuna-dament els autors i artistes del passat han descrit i il·lustrat les malalties “dramàtiques” més visuals i espectaculars, però moltes vegades ignoren les afeccions més comunes i munda-nes, sens dubte molt més freqüents. Tot i aquestes dificultats, no hem d’abandonar l’estudi de la vida i la mort dels nostres avantpassats. La comprensió de les malalties en el passat i l’anàlisi dels seus patrons canviants a través de la història són igualment complexes, però poden ser importants en la interpretació d’alguns problemes mèdics actuals.

38

58

Detall d’una pelvis femenina en què s’observa l’esquelet d’un nadó encaixat al canal de part (cortesia de D. Campillo). El nen venia de peus i no va poder néixer: tant ell com la mare van morir al part. 1) Fragment de la volta del crani, nen. 2) Fragments de l’os temporal, nen. 3) Húmers, nen. 4) Fèmurs, nen. 5) Cúbit, nen. 6) Costella, nen. 7) Coxal, mare. P) Símfisi púbica, mare. MD) Mà dreta, mare. ME) Mà esquerra, mare. Línia de punts: marca la pelvis menor de la mare.

21 APV, Ultramort, òbits, 1751.

Avui, com sempre, la mort ens pot sorprendre en qualsevol moment i de la manera més insospitada, però en termes estadístics també és cert que l’esperança de vida als països desenvolupats se situa al voltant dels 80 anys, més del doble que fa un segle. Per contra, això provoca que hagin proliferat malalties neurodegeneratives (parkinson, alzheimer, etc.) que degraden la qualitat de vida i plantegen importants rep-tes socials.

39

59

Detall d’una necròpolis on es van localitzar els esquelets gairebé sencers de dos nens i un adult i l’esquelet parcialment conservat d’un altre nen (al costat dret de l’adult).

Durant els segles XVI-XVIII, en què sovintejaven les epidèmies, les guerres i les caresties alimentàries, la mort es va plasmar en diverses expressions cul-

turals i artístiques.

En arquitectura es construeixen de nou o s’amplien antics hospitals i morberies, com l’Antic Hospital de Sant Llàtzer de Pedret (Girona), fundat al segle XII i que el 1666 desapareix en crear-se el de Santa Caterina (foto 60).

En l’àmbit espiritual creix la devoció als sants protectors, com sant Roc i sant Sebastià, que guarden contra la pesta, o sant Isidre i sant Galderic, que vetllen per la pagesia. El culte marià s’estén amb les confraries de la Verge del Roser, a qui es construeixen magnífics retaules arreu del país, com el de Sant Esteve d’Olot o el de Santa Maria de Cadaqués, ambdós obra de l’escultor Pau Costa.

Es generalitza el costum de cantar goigs (foto 61) i de dipositar exvots (foto 62) als llocs de culte.

Sovintegen les expressions populars producte del temor de la pesta, com la Dansa de la Mort de Verges, que es docu-menta el 1666, tot i que té arrels medievals (foto 63), i també les prometences per agrair la intervenció del sant, com la del Pe-legrí de Tossa, documentada a partir del segle XVII (foto 64).

Els rituals funeraris compleixen la funció de facilitar el trànsit des d’aquest món a un altre. L’extremunció conforta l’esperit del moribund i l’enterrament és la manifestació sim-bòlica del darrer viatge.

L’art del barroc trenca amb els condicionants estètics an-teriors. És ara quan neixen alguns referents iconogràfics que encara es reconeixen al segle XXI, com els Quatre Genets de l’Apocalipsi, que cavalquen aixafant tot el que troben al seu pas, portant pesta, guerra, fam i mort. Aquesta imatge es po-pularitza amb la xilografia que Dürer va crear el 1498 inspi-rant-se en models alemanys anteriors (foto 65). És una estètica ben allunyada de la iconografia dels beatus medievals.

Els testaments són el reflex de la voluntat de deixar els afers terrenals ben endreçats. Contenen clàusules que expliquen certs comportaments davant la mort. Sempre s’inicien in-vocant Déu i encomanant-li l’ànima. I continuen amb una sèrie de donacions pietoses, que havien de servir per a dir misses, aniversaris i novenes o per a la fundació de beneficis eclesiàstics i almoines. El sentit d’aquestes pràctiques queda ben sintetitzat en una frase que hi apareix tot sovint, segons la qual “així com l’aigua apaga lo foc, la caritat apaga lo pecat”. Es tractava d’aplanar el camí del difunt cap a la glòria eterna.

10 LA CULTURA DE LA MORT

40

60

En aquesta època s’amplien o es construeixen de nou antics hospitals o morberies. A la imatge, l’antic Hospital de Sant Llàtzer de Pedret (Girona), fundat al segle XII i que el 1666 desapareix en crear-se el nou de Santa Caterina.

Els trasbalsos dels segles passats ens han arribat a través de testimonis com els documents escrits, les restes arqueolò-giques o les manifestacions artístiques, que parlen de vida i de mort i ens acosten a les alegries i els temors dels nostres avantpassats.

Aquests testimonis, rastres de la mort llegats a través de pa-pers i ossos, ens fan adonar que, a la fi, aquelles persones no eren tan diferents de nosaltres.

41

65

Els Quatre Genets de l’Apocalipsi. La representació forma part d’un cicle

de catorze xilografies que Dürer va realitzar el 1498. Es tracta d’una obra

de joventut que s’inspira en les Bíblies de Colònia i Nuremberg. Constitueix

un trencament iconogràfic que influenciarà la manera en què seran

representats els Quatre Genets d’aleshores endavant.

64

El Vot del Poble, conegut popularment com el Pelegrí, és el compromís cívic i religiós de Tossa per renovar anualment la prometença feta a Sant Sebastià, que els va salvar de la pesta. Cada 20 de gener el Pelegrí i els seus acompanyants fan camí cap a Santa Coloma de Farners.

61

Creix la devoció als sants protectors, com sant Roc i sant Sebastià, que guarden contra la pesta, o sant Isidre i sant Galderic, que vetllen per la pagesia. La imatge reprodueix un goig de Tossa dedicat a sant Sebastià.

62

Es generalitza el costum de dipositar exvots als llocs de culte com a pregària o com a agraïment. A la imatge, exvot provinent del santuari de la Mare de Déu dels Àngels.

63

Dansa de la Mort de Verges. Documentada al barroc, tot i que té arrels medievals, és una de les representacions més singulars de totes les que es porten a terme durant la Setmana Santa. (Foto: gentilesa de Jordi Morera).

42

AGRAMONT, Jacme d’ (J. Veny et alii, ed.): Regiment de preservació de pestilència (s. XIV), Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1998.

ALFARO GUIXOT, Joan Manuel: El castell de Sant Ferran de Figueres, Girona, Fundació Les Fortaleses Catalanes, 2007.

BAXARIAS, Joaquim; HERRERÍN, Jesús: The handbook atlas of paleopathology, Barcelona, Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, Museu d’Arqueologia de Catalunya; Soria, Colegio Oficial de Médicos de Soria, Fundación Científica Caja Rural de Soria, 2008.

BORRELL i SABATER, Miquel: Pobresa i marginació a la Catalunya il·lustrada, Santa Coloma de Farners, Centre d’Estudis Selvatans; Cabrera de Mar, Galerada, 2002.

BROOKS, S.; SUCHEY, J. M.: “Skeletal age determination based on the os pubis: a comparison of the Acsády-Nemeskéri and Suchey-Brooks methods”, Human Evolution, núm. 5, 1990, p. 227-238.

BUSQUETS, Joan; NADAL, Joaquim: Les possibilitats de la demografia històrica a les comarques gironines. Inventari dels arxius parroquials de la diòcesi, Girona, Institut d’Estudis Gironins, 1975.

CAMPILLO, Domènec: Introducción a la paleopatología, Barcelona, Edicions Bellaterra, 2001.

CAMPILLO, Domènec; SUBIRÀ, M. Eulàlia: Antropología física para arqueólogos, Barcelona, Ariel Prehistoria, 2004.

CASANOVAS i CANUT, Sebastià (J. Geli; M. À. Anglada, ed.): El manuscrit de Palau-saverdera. Memòries d’un pagès empordanès del segle XVIII, Figueres, Carles Vallès Editor, 1986.

DOMÈNECH, Fèlix (P. Gifre; X. Torres, ed.): Treballs y desditxas que àn succeït en lo present Principat de Chatalunya y en particular a nostre bisbat de Gerona (1674-1700), Girona, CCG Edicions-AHRCG-ILCC, 2001.

FEREMBACH, D.; SCHWIDETZKY, I.; STLOUKAL, M.: “Recomendations for Age and Sex Diagnoses of Skeletons“, Journal of Human Evolution, núm. 9, 1980, p. 517- 549.

PAGAROLAS SABATÉ, Laureà (coord.): Els fons de protocols de Catalunya. Estat actual i proposta de sistematització, Barcelona, Associació d’Arxivers de Catalunya, 2005.

PARETS, Miquel (J. S. Amelang; X. Torres, ed.): Dietari d’un any de pesta. Barcelona 1651, Vic, Eumo, 1989.

PARKER, Geoffrey: La revolución militar. Innovación militar y apogeo en occidente (1500-1800), Madrid, Alianza Editorial, 2002.

RÉAU, Louis: Iconografía del arte cristiano. Iconografía de la Biblia. Nuevo Testamento, tom 1, vol. 2, Barcelona, Ediciones del Serbal, 1996.

SCHOUR, I.; MASSLER, M.: “The development of the human dentition”, The journal of the American Dental Association, núm. 28, 1941, p. 1153-1160.

SCHREIBER, Werner; MATHYS, Friedrich Karl: Infectio, Barcelona, Roche, 1987.

SIMON i TARRÉS, Antoni: Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva, Barcelona, Curial, 1993.

TORRES i SANS, Xavier: Els bandolers (s. XVI- XVII), Vic, Eumo, 1991.

TRIJUEQUE i FONALLERAS, Pere: La gent de la vila de Palamós, 1562-1950, Palamós, Ajuntament, 2002.

TRIJUEQUE i FONALLERAS, Pere: La gent de Sant Joan (Vila-romà), 1562-1950, Palamós, Ajuntament, 2006.

TROTTER, M.; GLESER, G. C.: “A re-evaluation of estimation based on measurements of stature taken during life and of long bones after death”, American Journal of Physical Anthropology, núm. 16, 1958, p. 79-123.

11BIBLIOGRAFIA

43

ACAE: 47; Ajuntament de Girona: 32; AMT: 64; Joaquim Baxarias: 50; Dani Bosch: 2, 3, 4, 6, 45; Miguel Botella: 25, 29, 40; Brooks i Suchey (modificat): 13; Domènec Campillo: 12, 58; Capítol de la catedral de Girona: 1; Antonio Carvajal: 19; Oriol Clavell: 14, 16, 17, 26, 27, 28, 37, 38, 39, 42, 43, 48; Les Fortaleses Catalanes: 31; M. Antònia Grau: 43 (dibuixos); GREDEG: 5, 7, 8, 10, 21, 22, 23, 33, 35, 36, 46, 54, 55, 56, 57, 60, 62 ; Jesús Herrerín: 51; Museu d’Art de Girona: 34; Jordi Morera: 63; Proyecto Veranes: 53; Schour i Massler (modificat): 11; Èrika Serna, 9; Trotter i Glesser (modificat): taula 1; Santiago Vila: 18, 49; Vox Ossum: 15, 44.

Arxiu Municipal de GironaArxiu Municipal de TossaArxiu Comarcal de l’Alt EmpordàAssociació La Processó de VergesBisbat de Girona. Capítol de la catedralXavier Argemí SalatJoaquim Baxarias (MAC)Jordi Bohigas MaynegreDani Bosch Pons (AHG)Mònica Bosch Portell (AHRCG)Miguel Botella (UGR)Jordi Cama RivasDomènec Campillo (MAC)Joaquim Carreras BarnésAntonio Carvajal (UDIAT-CD)

CEPAP-UABOriol Clavell (MAC)Laura Devenat (MAC)Núria Font CostaFundació Privada Cultural Les Fortaleses CatalanesMercedes González Fernández (Museo Reverte Coma, UCM)Armando González Martín (UAM)Maria Antònia Grau (MAC)Jesús Herrerín (UNED)Marta Martí MassóLluís Maruny CurtoJaume Maruny GispertJordi Miralda EscudéMontserrat Moli Frigola

Jordi Morera PauEduard Rosés BruixProyecto Veranes (Gijón, Astúries)Èrika Serna Coba (ACAE)Albert Serrat Torrent (ADG)Lluís Solé PerichSanti Soler Simon (AHG)Miquel Teixidor FaPere Trijueque FonollerasDolors Vila LlivinaSantiago Vila (Sanitas)Joan Villar Torrent (ADG)Àngel Vinyes-Miralpeix GassóGemma Vinyes-Miralpeix SalaVox Ossum

12 AGRAÏMENTS

13 PROCEDÈNCIA DE LES IMATGES

44

ACAE Arxiu Comarcal de l’Alt EmpordàADG Arxiu Diocesà de GironaAHG Arxiu Històric de GironaAHRCG Associació d’Història Rural de les Comarques GironinesAMT Arxiu Municipal de TossaAP Santa Coloma de Farners arxiu parroquial de Santa Coloma de FarnersAP Sant Martí Vell arxiu parroquial de Sant Martí VellAPV, Ultramort fons de la parròquia d’Ultramort de l’arxiu parroquial de VergesCEPAP-UAB Centre d’Estudis del Patrimoni Arqueològic de la Prehistòria – Universitat

Autònoma de BarcelonaGREDEG Grup de Recerca Demogràfica i GenealògicaMAC Museu d’Arqueologia de CatalunyaUAM Universidad Autónoma de MadridUCM Universidad Complutense de MadridUDIAT-CD UDIAT – Centre de DiagnòsticUGR Universidad de GranadaUNED Universidad Nacional de Educación a Distancia

14 ABREVIATURES I SIGLES

45

Però el dit implacable del destísegueix i segueix escrivint.Seduir-lo no podràsni amb la teva pietatni amb el teu enginyper esmenar el que està escrit,o amb les teves llàgrimes esborrarni una coma ni un accent.

Rubaiyatd’Omar Khayyam (aprox.1040-1121),alquimista persa

46

47