La Viquipèdia és una enciclopèdia lliure escrita col·laborativament per voluntaris d’arreu del món. Va ser cre-ada el gener del 2001 per Jimmy Wales i Larry Sanger. Setze anys després, el gener de 2017, tenia més de 43 mi-lions d’articles en 290 idiomes, dels quals 5 milions en anglès i 532.000 en català. S’ha convertit en l’obra de refe-rència més gran i popular d’Internet, amb més de 500 milions d’usuaris que visiten uns 18.000 milions de pàgines mensualment, cosa que la converteix en una de les deu pàgines web més vi-sitades del món.

Els seus editors són voluntaris. Per escriure un article fan una síntesi del coneixement existent a llibres, publica-cions especialitzades, revistes o altres fonts publicades, sempre indicant la font d’on s’ha tret la informació, amb l’objectiu de facilitar la traçabilitat i fo-mentar l’esperit crític en el lector.

Es tracta d’una enciclopèdia elabo-rada col·laborativament per alguns dels seus propis lectors. Molta gent millora constantment els articles, realitzant-hi milers de canvis que s’enregistren ín-tegrament en els historials de cada veu i que es poden veure en una pàgina de canvis recents. Tots els articles sempre són millorables: corregint faltes d’or-tografia o de gramàtica, millorant-ne la redacció, ampliant-ne el contingut i millorant-ne les referències bibliogràfi-ques. Està escrita per persones de totes les edats, gènere, origen, professions i situació social, que dediquen part del

seu temps lliure a compartir el seus co-neixements amb la resta del món, en la seva llengua i de manera desinteres-sada.

Actualment la Viquipèdia en cata-là és la dissetena pel que fa a nombre d’articles, una cifra que reflecteix l’ac-tivisme de la comunitat catalanopar-lant a la xarxa.

L’any 2008 es va fundar l’Amical Wikimedia, una organització indepen-dent i sense ànim de lucre. L’entitat té com a objectiu que la suma de tot el saber humà estigui disponible lliure-ment en català i que tot el coneixement sobre la cultura catalana sigui accessi-ble per tothom en qualsevol llengua. Va ser la primera organització dins d’aquest moviment organitzada en re-lació amb un àmbit temàtic –la llengua catalana–, ja que la resta d’organitzaci-ons del moviment fins al moment es-taven organitzades a nivell estatal. Des de la seva creació, organitza diverses activitats i projectes arreu dels territo-ris de parla catalana. El 2014 va rebre el Premi Nacional de Cultura atorgat per la Generalitat de Catalunya.

L’article “Olot” està disponible en 29 idiomes. Només a la Viquipèdia en català hi ha gairebé 500 articles dins de la categoria Olot, incloent entrades sobre biografies, cultura, geografia, política, economia o transports andor-rans, entre d’altres, que es van llegir 112.268 vegades durant el 2016.

A Wikimedia Commons, la media-teca de la Viquipèdia, hi ha uns 1.500

fitxers relacionats amb Olot, disponi-bles per ser reutilitzats lliurement per la ciutadania, tant a la Viquipèdia, com en altres llocs web, fins i tot amb fina-litat comercial.

Pel que fa als voluntaris, només hi ha una quinzena de viquipedistes gar-rotxins identificats com a tals a la Vi-quipèdia en català. La no obligatorietat d’identificar la ubicació geogràfica del viquipedista i la gran quantitat d’arti-cles existents sobre temàtica olotina fa pensar que, a la pràctica, la xifra de vi-quipedistes olotins ha de ser superior.

Entenent que la Viquipèdia ha es-devingut la principal font d’informació a nivell mundial i acceptant que a Olot es parlen desenes d’idiomes i que el co-neixement lliure pot ajudar a difondre i entendre millor la realitat garrotxi-na, caldria que es promogués l’us de llicències obertes en aquells materials generats pel govern municipal i altres institucions locals. Per tal de garantir l’accés ciutadà als continguts generats a Olot, es recomana començar a uti-litzar les llicències Creative Commons per a aquells materials generats amb diners públics. Poden ser fotografies de premsa, informes, documentació o webs públiques, entre d’altres.

També faig una crida a la ciutada-nia a editar activament la Viquipèdia. És un bé públic on tothom pot col-laborar. Tothom pot editar la Viquipè-dia. Fem-ho!

Àlex HinojoDirector de projectes a Amical Wikimedia

ciutat, patrimoni, memòria núm. 101 / Olot, febrer 2017Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / OLOT I LA VIQUIPÈDIA

1

El 9 de juliol de 1967 arrencava el primer servei regular, públic i munici-pal de transport urbà de viatgers de la ciutat d’Olot. Aquest servei d’autobu-sos havia estat adjudicat el mes d’abril anterior a Agustí Teixidor Domènech, natural d’Olot, però domiciliat a Sant Feliu de Guíxols, per un període de 40 anys. Naixia així l’empresa TEIBUS s.l., que va acabar per incorporar la paraula “teibus” en la parla local com a sinònim d’autobús.

El servei va arrencar amb tres auto-cars que unien alguns barris amb el cen-tre. Dos circulaven de la piscina de les Tries a Sant Roc i el tercer voltava pel barri de Sant Pere Màrtir. La iniciativa va tenir un èxit immediat que la cròni-ca periodística descrivia d’una manera molt gràfica: “Hi havia empentes per pujar-hi”. Al llarg de l’any següent, es van obrir dues noves línies fins al camp de futbol municipal, en dies de partit, i fins a la urbanització de Can Fidel.

ANIVERSARI / CINQUANTENARI DELS AUTOBUSOS D’OLOT

2

El passat mes d’octubre, la família Barnadas va cedir a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa un exemplar del llibre Articles i engrunes, una compilació dels articles que Eveli Barnadas va pu-blicar en la revista olotina La Comarca entre els anys 1913 i 1922. El llibre, d’un tiratge molt limitat –o fins i tot un exemplar únic: no he aconseguit lo-calitzar-ne cap en les biblioteques con-sultades–, va ser un obsequi que l’edi-tor de la publicació, Pere Aubert, va fer a Eveli Barnadas, “bon olotí i millor patrici (...) en el jorn de vostra festa onomàstica com a penyora de bona amistat i recordança en l’absència”. El llibre no està datat, però la referència a l’absència permet deduir que l’edició ha de ser posterior al juliol de l’any 1924, quan Barnadas ja s’havia traslla-dat a viure a Barcelona.

Gràcies a la recent biografia pu-blicada per Joan Barnadas, avui co-neixem perfectament la trajectòria professional, política i cívica d’Eveli Barnadas Vila (Olot, 1870-Barcelo-na, 1950), segurament l’home més influent de la vida olotina del primer quart del segle XX. Barnadas va ser un polític catalanista, alcalde de la ciutat en dues ocasions, un metge innovador que va introduir la radiologia a Olot i un promotor i col·laborador de diver-ses institucions i entitats locals (l’Orfeó Popular, la Creu Roja i la Caritat, entre d’altres).

Una de les facetes en les quals va destacar Eveli Barnadas va ser la de periodista. Va col·laborar en diferents publicacions (L’Olotí, Sanch Nova, El Montanyench, Revista Olotina o l’efímer Diario de Olot) i va presidir l’Associació de Periodistes local. Però

la seva creació més personal va ser La Comarca (1913-1924), un setmanari que va utilitzar com a eina per difon-dre la visió que tenia d’Olot. Ho va fer, sobretot, en els sis articles que va agrupar amb el títol de “La ciutat fu-tura”, publicats abans de les eleccions municipals de 1913, en què defensava que calia transformar la ciutat d’Olot en “un modern centre d’estiueig i tu-risme”.

Amb el seu propi nom, amb el pseudònim Doctor Claret o sense signar, Barnadas va escriure desenes d’articles més a La Comarca, sobretot fins al 1919. En la sèrie “Del carnet d’un alcalde”, publicada l’any 1916, va explicar i justificar la seva acció de govern durant el seu primer pas per l’alcaldia d’Olot. Sota l’epígraf “Punts de vista”, va desgranar la seva opinió sobre diferents aspectes de la vida ciu-tadana. I les “Engrunes”, la seva secció més incisiva i popular, “amb un llen-guatge planer, un estil informal i un to sarcàstic, divulgaven totes aquelles misèries personals i polítiques que nor-malment no arribaven al gran públic”, en paraules de Joan Barnadas.

Articles i engrunes, un llibre pulcra-ment confeccionat, ens dóna l’oportu-nitat de llegir de manera íntegra i orde-nada tots aquests articles. Pere Aubert Port (Olot, 1879-1951), el seu editor, va ser un home prolífic. Era impressor, i dels tallers de ca l’Aubert van sortir bona part de les publicacions periò-diques sorgides a Olot entre 1912 i 1936: satíriques com L’Ull; polítiques com La Ciutat d’Olot; culturals com Revista d’Olot. Pere Aubert també va ser escriptor, autor de nombroses obres de teatre i un notable composi-tor de sardanes. La música del ball de l’Àliga de Sant Ferriol, el barri on vi-via, porta la seva firma.

No sabem quan i com va comen-çar l’amistat entre Pere Aubert i Eveli Barnadas. L’any 1924 aquest va redac-tar el pròleg de Fulls d’àlbum, el llibre de contes que havia escrit Aubert. Hi diu: “L’autor dels contes que tot seguit llegiràs és un bon amic meu i un antic company de fadigues, company com no n’hi ha gaires, sempre fidel, a prova de perills i amargors”. I hi afegeix: “No sabria pas dir-te des de quan ens conei-xem, però de lo que estic segur és que la nostra amistat data del mateix dia de coneixe’ns (...). Menys encara em re-cordo del motiu de trobar-nos per pri-mera volta: una visita en comissió de

l’Ateneu Obrer per a demanar-me una conferència o la meva pobra ajuda per un conflicte social; aneu-ho a saber! després de tant temps! Quelcom de cultura o altruisme seria, doncs aques-tes coses són les seves devocions”.

Sigui com sigui, celebrem que aquella amistat donés com a resultat un llibre com Articles i engrunes, una obra realment singular.

Antoni MAyAns

El dia 21 de gener, l’Arxiu Co-

marcal de la Garrotxa va obrir les portes als veïns de Riudaura interes-sats a conèixer la documentació que el seu ajuntament va cedir a aquest centre per un acord de Ple de 27 de juliol de 2015. La jornada va consistir en una breu explicació de què és un arxiu i quines funcions fa, i una visita a les instal·lacions de l’equipament. La jornada es va acabar a la sala de consulta, on hi havia exposada una mostra de documents del fons muni-cipal de Riudaura. Des de la inaugu-ració de la nova seu de l’ACGAX, el març de 2012, ja són onze els muni-cipis que han ingressat els seus fons documentals històrics i semiactius, o bé han pres l’acord de fer-ho.

•••

Recentment han ingressat a l’Ar-xiu Comarcal de la Garrotxa els fons fotogràfics de Josep Vilallonga Coro-minas, Fernando Vilallonga Fàbrega i Joan Vilallonga Fàbrega, membres d’una família de propietaris de Sant Feliu de Pallerols, que en conjunt sumen més de 10.000 imatges com-preses entre 1895 i 1972. Entre les fotografies cal destacar els 173 auto-croms de Josep Vilallonga, unes pe-ces molt singulars ja que constituei-xen el primer procediment fotogràfic en color disponible fins a l’any 1935. La fotògrafa i experta en patrimoni fotogràfic Laura Covarsí està duent a terme la restauració d’aquests au-tocroms com a pas previ a la seva di-gitalització.

BREVIARI

LLIBRES SINGULARS / ARTICLES I ENGRUNES

3

COL·LECCIÓ LOCAL

MONOGRAFIES

GUARDIOLA, Gaspar,Notes històriques dels masos i mo-lins de la Vall de Bianya, Sant Joan les Fonts: Editorial Oliveras, 2016, 383 p.

LLENSA, Joan,Todo lo que no puedes ver, [S.l.]: [l’autor], 2016, 215 p.

MARTÍ, Joan i PLANAGUMÀ, Llo-renç (ed.), La Garrotxa Volcanic Field of Northeast Spain: case study of sus-tainable Volcanic Landscape Mana-gement, [Cham, Suïssa]: Springer, 2017, 136 p.

NOGUÉ, Àlex,Davant la imatge, Barcelona: Co-manegra, 2016, 127 p.

NOGUER, Rosa M.,Un pas de pardal. Nadales per a pe-tits i grans, [S.l.]: [s.n.], 2016, [93] p.

VERGÉS, Salvador,La veu de la viola, Barcelona: Vie-na, 2016, 300 p.

VIDAL, Maria,La bruixa Clotilde i la Pepeta Ne-gra, [L’Eliana]: Pasionporloslibros, 2016, 21 p.

AUBANELL, Anton,“Mesures antigues de la Vall d’en Bas”, Verntallat, núm, 55, 2016, p. 12-14.

BASSOLS, Emili,“El teix”, Verntallat, núm, 55, 2016, p. 18-21.

BONET, Octavi,“Educational Programmes”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 99-108.

CAMPS, Mar,“L’últim pastor de Riudaura [Marc August Muntanya]”, Revista de Girona, núm. 300, gener 2017, p. 14-15.

FEU, Jordi i MARQUÈS, Salomó,“L’escola per damunt de tot (Gi-rona, 18 de juliol 1936-4 febrer 1939)”, Educar en temps de guerra. XXII Jornades Internacionals d’His-tòria de l’Educació, València: Insti-tució Alfons el Magnànim, 2016, p. 13-24.

FRIIS, Léa,“Inscripcions medievals inèdites sobre objectes dels museus de Gi-rona”, Annals de l’Institut d’Estu-dis Gironins, vol. LVII, 2016, p. 295-304.Conté informació sobre la lipsanoteca de Palera.

GINEBREDA, Francesc,“Records de la darrera carlinada [l’Hostal de la Corda]”, Revista de Girona, núm. 300, gener 2017, p. 36-37.

MARTÍ, Joan; BOLÒS, Xavier de i PLANAGUMÀ, Llorenç,“Geological Setting of La Garrotxa Volcanic Field”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 27-43.

MARTÍ, Joan; PLANAGUMÀ, Llo-renç i BOLÒS, Xavier de,“Geosites and Geoitineraries”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 69-83.

MERINO, Imma,“Cineasta del pas del temps i la malenconia [Terence Davies]”, L’Avenç, núm. 430, gener 2017, p. 64-67.

MURLÀ, Josep,“Concòrdia (1758) per dir missa a la capella de Sant Just del Mallol”, Verntallat, núm, 55, 2016, p. 23-25.

NOGUÉ, Joan,“La génesis y la evolución de la valoración moderna del paisaje en Cataluña”, Cuadernos Geográficos, vol. 55, núm. 2, 2016, p. 28-45.

NOGUÉ, Joan i SALA, Pere,“The Character of the Volcanic Landscape of La Garrotxa”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 1-25.

OLIVÉ, Xavier,“Habitats of La Garrotxa”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 45-53.

PALMADA, Guerau,“L’últim president de la Generali-tat [Josep de Vilamala]”, Revista de Girona, núm. 300, gener 2017, p. 40-41.

PLANAGUMÀ, Llorenç; JUNQUERA,Isabel i CANAL, Esther,“Geoturism in La Garrotxa”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 109-119.

PLANAGUMÀ, Llorenç,“Management Plan”, dins La Gar-rotxa Volcanic Field..., p. 121-134.

SALA, Joan,“Els últims de Pera [ca l’Anton de Pera]”, Revista de Girona, núm. 300, gener 2017, p. 10-11.

SALAVEDRA, Emili,“Pregó Festes de Sant Esteve d’en Bas 2016”, Verntallat, núm, 55, 2016, p. 29.

SÁNCHEZ-DANÉS, Adriana et al.,“Defining the clonal dynamics lea-ding to mouse skin tumour initia-tion”, Nature, núm. 536, 18 agost 2016, p. 298-303.

TRESSERRAS, Mireia et DURAN,Eva,“History and Culture of La Gar-rotxa”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 55-68.

TRESSERRAS, Mireia; OLIVÉ, Xavieri PLANAGUMÀ, Llorenç,“Cultural and Natural Sites”, dins La Garrotxa Volcanic Field..., p. 85-97.

VALERI, Xavier,“El viatge de Luciano García del Real a Sant Joan les Fonts”, El So-roll de les Fonts, núm. 64, gener 2017, p. 21-22.

PUIG, Miquel,“Un ganivet olotí de 1699, al Vic-toria and Albert Museum de Lon-dres”, Olot 1700. [en línia]. 23 de gener de 2017. Disponible a: <www.miquelpuig.cat>

ARTICLES

TEXTOS ELECTRÒNICS

4

DEL DINOU AL VINT-I-U / EL DIFÍCIL CAMÍ DE LA SUPERVIVÈNCIA

Aquesta tardor, l’Ajuntament ha editat la biografia d’Eve-li Barnadas, el primer alcalde escollit democràticament en el segle XX. A criteri meu, el seu principal mèrit és haver impulsat un canvi de model productiu. Amb l’ajuda impres-cindible del patrici olotí Manuel Malagrida, va promoure la transformació d’Olot en una moderna ciutat d’estiueig. Urbanísticament i ideològicament, no hi ha cap dubte que va triomfar. Avui, tots els barris són una còpia de la seva Ciudad Jardín, i tothom sap que Olot è molt maco. Però, en el fons va fracassar. Seguim sent, sobretot, una ciutat industrial.

El 1818, més de la meitat de la població treballava a la indústria de la llana fent flassades, faixes i barretines. Du-rant el segle XIX, els tallers es varen mecanitzar, varen can-viar la llana pel cotó i varen abandonar el centre de la vila per emigrar cap a vora riu. El 1914, quan Eveli Barnadas va arribar a l’alcaldia, la indústria tèxtil seguia sent la majorità-ria, tot i que estava en clar declivi per les poques condicions del riu Fluvià i les males comunicacions. Però el caràcter manufacturer de la ciutat es mantenia gràcies a la consolida-ció de nous sectors industrials. Aleshores, un de cada quatre obrers treballava en tallers d’imatgeria religiosa i un nombre creixent ho feia a les conserves de carn i la ceràmica. Ara, la població comarcal assalariada a la indústria frega encara el 40% i, tot i que ja no és significativa la població que treballa al tèxtil i a l’art decoratiu, l’ocupació s’ha desplaçat cap a la indústria agroalimentària, el plàstic i la metal·lúrgia. Però persisteix la preeminència industrial.

De fet, el que ha canviat més profundament en aquests anys és l’ocupació de la gent que no treballa a la indústria.

El 1818, un de cada quatre ocupats era pagès, i un de cada cinc, militar. Hi havia 158 religiosos i només un de cada deu treballadors es dedicava al que ara anomenem serveis. Olot tenia tres carnisseries i una peixateria, 50 botigues, 15 tavernes i quatre hostals, i molt pocs treballadors públics. Dos mestres, que educaven 400 nens, dues mestres de cos-tura, un de dibuix i dos d’idiomes moderns. L’Hospital de Sant Jaume tenia dos assalariats i quatre servents. Per a la salut dels olotins, hi vetllaven tres metges, cinc cirurgians i quatre farmacèutics, i per a la dels animals, set veterinaris. L’Ajuntament només pagava un secretari, un escrivent, dos serenos, un pregoner i nou barristes, que eren els que co-braven el dret de porta. Cent anys després, l’estructura de l’ocupació no industrial no havia canviat gaire. Encara hi havia molts militars, pagesos i religiosos. El sector serveis seguia apàtic, i ja començaven a créixer els treballadors mu-nicipals. L’Ajuntament tenia una desena d’administratius, un parell de macers, un pregoner, cinc policies municipals, quatre serenos, una petita brigada d’obres, sis mestres, la congregació de pares escolapis, un parell de conserges i dos metges municipals. Ara ja no queden ni militars, ni page-sos, ni religiosos. Ho hem compensat allargant l’etapa d’es-tudiant fins als 25 anys i augmentant exponencialment el nombre de treballadors públics (hospital, brigada, escoles, metges, escombriaires, serveis socials, policia, gestors cul-turals...). Mentrestant, els serveis segueixen flaquejant. No-més som la Ciutat d’Estiueig somniada per Barnadas durant uns pocs caps de setmana de tardor.

I ens agrada tan poc aquesta invasió de turistes!

joAn BArnAdAs (joan.barnadas@gmail.com)

HISTÒRIES / UNIVERSITARIS OLOTINS A CERVERA

Aquest any en farà 300 que Felip V va erigir la Universitat de Cervera, un cop hagué tancat totes les altres universitats catalanes. Havia començat a funcionar el 1715, tot i que el decret de la seva creació porta data de l’11 de maig de 1717. Felip V hi deia fer-ho “reconociendo la obligación en que Dios me ha puesto de atender al bien de aquellos vasallos y no permitir que las torpes sombras de la ignorancia obs-curezcan el precioso lustre de las ciencias”. Costa dilucidar com d’aquesta divina obligació es derivava haver de supri-mir les universitats catalanes i obrir-ne una de nova, única, però segur que els reis en saben més que no pas nosaltres.

En un article de fa temps de Josep M. de Solà-Morales, s’hi va transcriure un text de Joan de Llaudes, de Besalú, que feia referència al trasbals d’aquest nou mapa universitari, que el portà a passar-se a la Universitat de Tolosa: “La causa de anar yo en Tolosa fou que yo passantma doctor en Cer-vera habia de estudiar tres anys a lo menos en la Universitat de Cervera, que no me volian passar sens cursillos; adamés que costa cerca 300 lliures”. Això hauria de ser als inicis de Cervera, perquè Felip V no tardà (23 de setembre de 1718) a prohibir als catalans que anessin a graduar-se a les universi-tats estrangeres, després que li arribés notícia dels molts que ho feien a Tolosa. No havent-hi més remei, els estudiants olotins hagueren d’emprendre el camí de Cervera. No cal que imaginem una corrua de gent, llavors eren pocs els que cursaven estudis universitaris. Frederic Martí Albanell tenia fet un article sobre els olotins a la Universitat de Cervera, que Joan Casulà inclogué el 1957 a la seva Biblioteca Olo-tina. Hi recollí els noms de vint-i-cinc estudiants d’Olot en

aquella universitat. De mica en mica he anat engruixint la llista i de moment m’arriba a la cinquantena de noms.

Un d’aquests olotins, Bonaventura Masmitjà i Santaló, el 1794 va haver de fer una mena de currículum –que féu im-primir– per obtenir unes prebendes. L’apartat del seu pas per Cervera és el més llarg i detallat: “Que tiene catorce años de estudios mayores en la Universidad de Cervera en las facul-tades de Filosofía, Leyes y Cánones, donde igualmente tuvo diferentes argumentos pro Universitate y otros. Que defen-dió siete actos de conclusiones, a saber, uno de pasantía en Filosofía, otro de dominicales en Leyes, otro en Cánones y quatro menores de pasantía en Leyes. Que obtuvo los grados de Bachiller en Filosofía y Leyes con todos los honores de primera clase, y el último de toto rigore justitiae por haberse sugetado al juicio de toda la facultad. Que obtuvo también en dicha Universidad los grados de Licenciado y Doctor en Leyes, y de Bachiller y Licenciado en Cánones con todos los honores y rigores de justicia. Que presidió tres actos de conclusiones de pasantía en Leyes y Cánones, y por decreto del cancelario de la citada Universidad estuvo señalado para defender otras dominicales en Leyes que por casualidad no pudo tener. Que tiene hechas ocho oposiciones a cátedras de Leyes y Cánones de la expresada Universidad. Que en ausencia del propietario substituyó la cátedra de vísperas de Cánones de la propia Universidad cuyo encargo desempeñó con toda satisfacción y lucimiento”. Uf, Déu n’hi do! Però entremig de tanta lletra florida, llàstima que no puguem, sa-ber si de Cervera en sortí o no ben preparat.

Miquel Puig i reixAcH

5

ELS NOMS DE LA TERRA / PARCEL·LÀRIA ADMESA

Normalment, les vies de comunicació catalanes dels nos-tres temps no tenen un nom propi. Es conformen amb co-dificacions (AP per a les autopistes, A per a les autovies, C per a les carreteres) que, en alguns casos selectes, conviuen amb denominacions poètiques per vendre’s millor (Eix del Llobregat, Corredor del Mediterrani, La Catalane). Queden molt lluny els dies en què una bona estrada empedrada duia el record del cèsar que l’havia propiciat (via Augusta, camí del Rei) o de la seva funció primitiva (via Mercadera, camí Esgleier).

Contra la norma, a la Vall d’en Bas hi ha una via d’abast limitat que fa ressonar la seva esdrúixola grandiloqüent per tota la comarca: la Parcel·lària. Com totes les excepcions, la raó de la seva existència es troba en una història parti-cular. Entre els anys 1965 i 1972, les terres de conreu de la plana van ser objecte d’una concentració, classificació i repartiment que van constituir el primer procés de concen-tració parcel·lària a Catalunya. Les més de quatre mil peces minúscules que fragmentaven l’espai apte per al cultiu es van reduir a 897, per facilitar la mecanització dels camps. Paral·lelament, es va crear una nova retícula viària que s’ar-

ticulava a partir d’una carretera principal nova de trinca. I la denominació “parcel·lària” va començar a utilitzar-se per designar tant el conjunt de terres afectades per la con-centració de terres com la carretera veïnal que travessa la plana d’en Bas per l’oest. És una tria curiosa, perquè el nom escollit no s’usava entre garrotxins abans del segle XX. Pro-vé del francès parcelle i ens ha arribat a través del castellà, que va adoptar aquesta paraula perquè no en tenia cap de pròpia que pogués detallar millor els cadastres. Fins a 1968, a la plana basenca no hi havia cap “parcel·la”: el pagès, pro-pietari o masover, parlava d’una “peça”, una “llenca” o un “tros” de terra i ningú disposava d’un nom col·lectiu per al conjunt. Aquesta manca d’alternativa local va facilitar que el manlleu lingüístic s’hi integrés sense controvèrsia.

En el cas concret de la carretera, no hi ha cap dubte que el nom adjudicat a la via per la gent de la vall fa prou temps que s’ha consolidat com per escriure’l amb majúscula, sense reticències. Estic convençut que la denominació accidental ha assolit el grau de topònim sense embuts i que no se li pot retreure un origen de mala estofa en l’argot administratiu. Benvinguda, via de les parcel·les.

xAvier Puigvert i gurt

DEL DIARI D’AULA D’UN PROFESSOR AL GARROTXA / UN CURS DE TERCER D’ESO (5)

4 de novembre de 2008

Ais Clara. Estan tan excitats –esverats diu la Clara quan ho llegeixo– en aquesta vuitena hora de dimarts, que sembla impossible que la pròpia Clara, que dóna nom a tota la clas-se, hagi dit de memòria el poema del Marquès de Matapla-na i que, ara mateix, l’anomenada estigui concentrada en escriure el seu diari. A fora, hi ha molt de merder, tant de les altres classes del barracó, com dels que estan fent gimnàstica o no sé què per fora de l’institut.

6 de novembre de 2008

Males notícies, sembla. La Lídia, avui quan pujàvem amb el ferrari, m’ha dit que segurament ens posaran més alumnes a ais Clara. Més alumnes voldrà dir emmerdar allò que ara és clar –ais Clara–, net, innocent, extraordinari i, possible-ment, irrepetible.

7 de novembre de 2008

S’ha suspès la xerrada de sexe i tothom diu que no porta el llibre, però això no és excusa, perquè sense llibre podem fer moltes coses i en definitiva el llibre dels de Barcelona no el necessitem per res. Estan força excitades les de sempre, i més avui que s’han quedat sense sexe. Per pal·liar-ho, penti-narem el gat amb pronoms febles.

11 de novembre de 2008

Ais Clara. Tot i que no hi ha la Clara, que ens tranquil-litza a tots; tot i que l’Eudald i en Jordi han començat la classe esveradíssims, com folls posseïts; tot i que la Laura està enamoradíssima d’un noi que ni se l’escolta; tot i que la Natàlia s’ha estirat el cabell que sembla una altra Natàlia; ara mateix tots estan silenciosos escrivint el seu diari. Ara ja no, en Jordi i l’Eudald han deixat d’escriure i han passat a fer el que fan gairebé vint-i-quatre hores al dia cada dia, la xerrameca pura i dura, sort que callen per menjar i per dormir. Jo ja estic avui no estic gaire inspirat, diu en Jordi,

que no para d’encadenar bestieses orals contínuament: verd i blau fa ser babau.

12 de novembre de 2008

Ais Clara. Un matí plenament tardoral. Gris, amb fulles que voleien, que cauen estabornides a terra, i pluja. Sense fred, però. Ja ho dic, plenament tardoral. La Clara no va venir ahir perquè devia estar malalta, però resulta que va fer el diari molt més llarg del que fa habitualment. Avui en Fiol fa setanta-cinc anys i li he enviat un correu felicitant-lo. Tots els ais Clara escriuen ara el diari, el seu diari, en un silenci sepulcral.

18 de novembre de 2008

Ais Clara. Tarda i dia absolutament grisos. Encapotat de núvols. Merder a les altres aules. A la nostra, en aquest moment, silenci absolut perquè tothom escriu el diari. La Natàlia s’ha posat a plorar i la Laura la consolava. Veure una noia plorar fa que jo també tingui ganes de plorar, i és que la sensibilitat de les noies sempre és molt més avançada que la dels nois, i amb el temps la distància augmenta, en progressió totalment geomètrica. Ara ja se sent l’Eudald que ha emès dues notes o tres com d’una cançó. Ara ja en Jordi torna a anar, en la seva xerrameca incontenible.

Sobre El 9 esportiu:

Entrevista/ El més interessant.

El que em sembla més interessant, per sorprenent, són les paraules de Raül Agné, l’entrenador del Girona, respecte al fet que, tant sí com no, troba a faltar (després de la re-tirada prematura i traumàtica de Miki Albert) un davanter centre autèntic, un killer de l’àrea. “Amb algú al davant que fes alguna cosa més, milloraríem”, trobo sorprenent, i inte-ressant si es vol des del punt de vista d’una anàlisi, que un entrenador digui tan clar que li falta un jugador, ho trobo un menyspreu per als altres, els que s’han quedat a treure les castanyes del foc.

jAuMe Bosquet

APUNTS I REPUNTS NATURALS / CIÈNCIA CIUTADANA

Un dels temes que en els últims mesos està generant més debat entre el col·lectiu de naturalistes d’arreu del món és establir quina ha de ser la funció de l’anomenada ciència ciutadana. Quan es parla de ciència ciutadana no vol pas dir que els ciutadans es posin la bata blanca i, per iniciativa prò-pia, experimentin o s’enfrontin a complexos assajos cientí-fics o treballs de recerca pioners. No. La ciència ciutadana, com a mínim en els àmbits relacionats amb la conservació de la natura, es refereix a la col·laboració que els ciutadans i ciutadanes d’arreu del món fan per millorar el coneixement de la biodiversitat i el patrimoni natural. En un estudi pu-blicat recentment a la prestigiosa revista científica Biological Conservation, en el qual participen investigadors del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals de Catalunya (CREAF) i de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha posat de ma-nifest el gran potencial que té en el camp de la conservació de la biodiversitat. L’article apunta que més del 50% de les dades que ha recollit el Global Biodiversity Information Fa-cility, una base de dades de referència mundial sobre biodi-versitat, ja prové del que li envien els naturalistes voluntaris o aficionats. I la tendència és créixer. De fet, la ciència ciu-tadana es basa en tres característiques pròpies de la condició humana: la curiositat, les ganes d’aprendre i la voluntat de col·laborar. També és evident que en aquest traspàs de dades naturalistes, sobretot en el seu creixement exponencial, hi

tenen molt a veure les prestacions tecnològiques que oferei-xen els moderns dispositius mòbils, especialment la seva ca-pacitat de registrar imatges al camp i georeferenciar-les, així com l’accés lliure a senzilles aplicacions digitals. I és que la ciència ciutadana pot ser molt útil per conèixer millor la bio-diversitat d’un determinat territori; per saber l’àrea de dis-tribució, o la fenologia, d’una determinada espècie; per de-tectar els primers individus exòtics que avisen d’una futura invasió biològica o per desenvolupar treballs de seguiment d’alguns grups taxonòmics. Evidentment, no pot suplir els investigadors especialitzats en la gestió de la biodiversitat, però sí que pot esdevenir-ne un complement ideal. L’estudi esmentat també fa notar que la informació està esbiaixa-da cap a uns determinats grups biològics, fonamentalment ocells, papallones i bolets, i que els països on els ciutadans aporten més dades són els europeus, EUA i Austràlia.

A Catalunya, la primera entitat que va preparar una pla-taforma digital d’accés lliure per rebre i gestionar les obser-vacions d’ocells que els ornitòlegs aficionats anaven reco-llint va ser l’Institut Català d’Ornitologia (ICO), el 2009. L’èxit de la iniciativa va portar a l’entitat a fer millores en el portal web ornitho.cat i preparar-lo per admetre i gestionar informació d’altres grups biològics i d’altres països. Ara com ara, l’ornitho.cat ha rebut quasi 3,8 milions d’observacions, el 97% de les quals són d’aus. És com si més de la meitat d’habitants de Catalunya haguessin enviat, com a mínim, una observació. Les estadístiques de l’ornitho.cat situen la Garrotxa en la 15a comarca de Catalunya en nombre d’ob-servacions. La primera és el Barcelonès. I una dada molt espectacular: Olot és el 9è municipi en nombre d’observa-cions (65.728), el que representa un 1,7% del total. Com es pot veure, la ciència ciutadana va prenent protagonisme. La complicitat que s’aconsegueix socialitzant la informació naturalística és impressionant i de ben segur que, si se sap vehicular, tindrà un paper fonamental en la tasca, comuna, de conservar i gestionar la biodiversitat, tant la local com la global.

LA VIDA S’ESMUNY PELS CARRERS / CARRERS ENTRANYABLES

(El pescador de canya, camí del Pasteral, s’entretenia ve-ient passar el paisatge des de la finestra del tren petit d’Olot. El tren fumava, esbufegava, xiulava... donava vida al terri-tori. I, de sobte, s’aturà. “Què passa?”, li pregunta al revisor que treu el cap, una aparició. “Una vaca que està enmig de la via...”). És indiscutible que els noms dels carrers corres-ponen a un criteri d’homenatge a éssers i esdeveniments de caire positiu dins les estructures socials d’un poble. Són his-tòria. Quan els llegim en la placa d’algun carrer, és més que segur que hi trobem el d’algun ésser o fet estimat i recordat amb la intenció que no caigui mai en això tan miserable com és l’oblit. Per això és impensable i no desitjable que un carrer pugui portar noms relacionats amb fets que han perjudicat o menystingut els conciutadans. Els carrers són per als vencedors. O no. Així, el temps no pot esborrar els noms, però sí els fets, i hom es pregunta: “I aquest qui era? Què va fer?” La vida s’esmuny pels carrers i també s’empor-ta els records. Però cal que la memòria d’algunes coses es quedin per sempre entre nosaltres. Perquè hem tingut éssers als quals no es pot renunciar.

Això ho anava pensant aquest faulista mentre pujava, un peu darrere l’altre, el pendent suau d’un petit carrer que

es troba a la dreta mentre camines per l’avinguda de Santa Coloma de Farners, una vegada has deixat enrere el pont de Ferro i has superat la cantonada de l’avinguda de l’Estació. És un carrer molt petit. Tan petit que només té cases per un costat. Tan petit que el seu nom està situat, com una endevinalla, en una tanca petita, ran de terra, a la part alta. Tan petit que és diu carrer del Carrilet. I tan petit que, quan arribes a la part superior, et deixa ni més ni menys que en el carrer del Tren d’Olot. Des d’aquí, la vella estació, testi-moni de tantes i tantes arribades i comiats, llàgrimes i pe-tons, sembla que és dins d’una presó. El carrer del Tren per un costat sembla el pati d’un Guantánamo ferroviari; per l’altre, els enormes fantasmes d’uns blocs de pisos li donen l’esquena. El conjunt (carrer del Carrilet, carrer del Tren d’Olot, avinguda de l’Estació, edifici de l’Estació...) confor-ma un homenatge càlid, íntim, merescut, a aquell trenet que ens acompanyà durant molts anys... i que no vàrem saber defensar. Eren temps en què les ordres dels camarades no es discutien. (Feia ja mitja hora que el tren havia reprès el seu camí, quan es va tornar a parar. “Una altra vaca?”. “No. És la mateixa.”. Així era de divertit i entranyable el tren petit d’Olot).

doMènec Moli

eMili BAssols i isAMAt

6

e.B

.

LA VIDA S’ESMUNY PELS CARRERS / CARRERS ENTRANYABLES

7

MEMÒRIES URBANÍSTIQUES OLOTINES / LA RECUPERACIÓ DEL RIU PER A LA CIUTAT

L’any 1983 les meves preocupaci-ons urbanes en relació amb la ciutat d’Olot eren el seu nucli antic. La gent jove i les famílies de més recursos eco-nòmics marxaven de la ciutat històri-ca. Mas Baix, les Planotes, el Pla de Dalt i el Morrot constituïen una oferta atractiva que resolia les noves aspira-cions d’habitatge de la gent que de-manava una casa diferent de la del pis del centre, amb el cotxe dins de casa i, si era possible, amb una mica d’espai lliure privat.

Calia que es contrarestés urgent-ment aquest procés amb intervencions de qualitat o de caràcter estructural al centre, ja que, si no, es donaria fatídi-cament la conversió d’aquella part en slum central, amb les conseqüències que això hauria de causar a l’estructu-ra comercial tradicional i en el decaï-ment de la base econòmica que susten-ta aquella part de la ciutat.

Un element central d’aquesta recu-peració era el nou paper que podia es-cometre el Fluvià, especialment quan, per aprofitaments industrials o per por dels aiguats, els marges estaven ocupats per coberts desastrosos i amb un ús baix. A tantes ciutats europees el riu forma part central de la fisono-mia de la ciutat, que feien inexplicable que no tingués un paper més central a Olot. Prolongar la ronda del Fluvià en passeig i donar aire a l’eix viari de l’avinguda de l’Onze de Setembre, i recuperar el pont de Santa Magdale-na i el vell camí de Batet i Santa Pau, ens semblaven objectius fonamentals. L’any 1984, sense que ningú d’Olot m’ho hagués demanat, des de l’Institut Català del Sòl ens posàrem a expropi-ar l’esmentada illa de 1.690 m2, dels quals només 738 es dedicarien a solar, 487 a parc sobre el Fluvià i la resta a eixamplament de voreres i vialitat. Es podrien edificar 15 habitatges i en-

carregàrem el projecte a l’arquitecte olotí Joaquim Vayreda. La construcció la finançà la Direcció Gene-ral d’Habitatge de la Ge-neralitat de Catalunya.

Esmerçàrem recursos en la dignitat dels ele-ments entorn del riu, ba-ranes, glorieta al final de les escales que baixen a la resclosa del vell molí de l’Abat, i fins i tot tirà-

rem ànecs, que duraren el que la gent permeté. Acabada l’edificació el 1990, l’empresa IAMP va finançar la brillant lluerna vidriada que marca l’inici del pont de Santa Magdalena, suposo que per requeriment de l’alcalde Calzada o Macias.

L’ordenació presentava diferents di-ficultats compositives derivades de les rasants altes del pont de Santa Magda-lena i de l’avinguda de l’Onze de Se-tembre, i les enfonsades del riu, cosa que donava lloc a marcar de manera clara tres plans des del pont amb els seus diferents tractaments de material: de fàbrica d’obra i pèrgola, a la part superior; de línies de tancament del garatge a la inferior, i de formigó en la canalització del riu per entre el qual discorren, en suaus plans inclinats, els passejos de relació entre els diferents espais públics. L’accés al riu es fa a tra-vés d’una escala urbana.

Dins les dificultats polítiques que tenen sempre aquests tipus d’inter-vencions urbanes, l’operació fou for-ça assumible pels estadants, que veien en les indemnitzacions una inesperada oportunitat per millorar la qualitat dels seus estatges, així com pels grans locals mal empleats de caràcter indus-triós. El tema fou més delicat amb els locals de negoci dels baixos de les qua-tre cases del cap de pont, i en especial amb una carnisseria per la batalla que ens presentaren els advocats que els representaven.

Crec que malgrat els vint-i-vuit anys de l’acabament d’aquella obra, s’augmentà la qualitat dels estadants i dels nous locals de negoci que s’hi establiren ha estat fonamental per al manteniment de la qualitat de vida del centre històric. No obstant això, a l’edifici no li aniria malament una ne-teja que li permetés recuperar la seva esplendor.

joAn Antoni solAns HuguetEl 24 de febrer, a les 7 de la tar-

da, a l’Arxiu Comarcal de la Garrot-xa tindrà lloc la presentació del llibre Claudi Casanovas. Ceràmiques. 1975-2005. Aquest llibre recull els quaran-ta anys de la trajectòria artística del ceramista olotí Claudi Casanovas (1956), reconeguda internacional-ment. L’obra, profusament il·lustrada amb imatges de Jordi Puig i de l’arxiu personal de l’artista, conté un llarg text introductori de la periodista Eva Vázquez. La presentació anirà a càr-rec de David Santaeulària, gestor cul-tural i comissari d’exposicions.

•••

Aviat farà onze anys que a l’espla-nada de l’estació del tren d’Olot es va instal·lar el monument Als Vençuts, un memorial als republicans morts, exiliats o perseguits durant la Guerra Civil i el franquisme, obra de Claudi Casanovas. Coincidint amb la pre-sentació d’un llibre que aplega l’obra d’aquest ceramista, aquesta exposició mostra diverses fotografies del mun-tatge del monument i textos i imat-ges sobre el document que amaga el memorial: el diari d’una miliciana afusellada a Manacor el setembre de 1936, durant la dura repressió que va seguir al reembarcament de les tropes republicanes que van intentar allibe-rar infructuosament Mallorca del po-der dels insurrectes durant la Guerra Civil. L’exposició es podrà veure a la sala d’actes de l’Arxiu des del 24 de febrer fins al 26 de maig.

•••

Ja es poden consultar a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa els protocols notarials de l’any 1916 de les notaries d’Olot i Besalú. Concretament, han ingressat quatre volums del notari Vi-cenç Capdevila Boloix i un altre del notari Eugenio Pérez Peydro, corres-ponents a Olot, i un volum que conté l’activitat dels notaris Joaquim Abras Font (de gener de 1915 fins a 7 de maig de 1916) i Lluís Domènech Solís (de 27 de novembre a 31 de desem-bre de 1916), de Besalú. Com se sap, les escriptures notarials són de lliure accés per als investigadors a partir de cent anys d’antiguitat.

BREVIARIA

cg

Ax

. se

rv

ei d

’iM

At

ge

s. F

on

s A

jun

tA

Me

nt d

’olo

t

Amb els anys, i intentant abandonar la concepció perso-nal que té de llar aquest indret, he descobert virtuts arqui-tectòniques i urbanístiques notables just a la casa on vaig néixer, al conjunt dels tres blocs del carrer Panyó que foren projectats per l’arquitecte Francesc Vayreda i Bofill i cons-truïts entre el 1965 i el 1978.

Hereus segurament del patrimoni del moviment modern i de la Carta d’Atenes, s’erigeixen en planta baixa més qua-tre, blocs aïllats i reculats del vial, que van obligar en el seu moment a modificar la qualificació urbanística de la zona de l’eixample intensiva i van obrir les portes a plantejar una ordenació més oberta.

En primer lloc, formen un pati d’illa tot tancant el recin-te amb els darreres de les cases del carrer Mulleras, i talment com si d’un jardí es tractés, sembla que els camps de can Vayreda fossin la catifa conreada dels blocs aïllats. Potser entendre aquest límit desdibuixat amb els camps presenta més diàleg que les cases aïllades veïnes.

Els tres blocs estan compostos de planta soterrani, plan-ta baixa amb vestíbul i locals o garatges, i quatre plantes més un sotacobert amb trasters. Tant la planta soterrani com

els garatges i els trasters ofereixen unes estances privades desvinculades del mateix habitatge i, doncs, se n’amplia la superfície i l’ús amb aquests satèl·lits. La part del soterrani i la coberta, on els veïns poden estendre la roba, genera, a més, uns espais col·lectius d’intercanvi que acaben formant un repertori d’espais per a l’habitatge molt interessants.

El tractament de les façanes que no donen a carrer són d’obra de fàbrica, però el fet que les singularitza són els bow-windows o petites tribunes triangulars. Aquestes pro-tuberàncies poden fer una al·lusió formal a la ja més antiga casa dels Nassos, possiblement una de les més racionalistes d’Olot, o curiosament també trobem una similitud formal al coetani Edifici de la Meridiana de Barcelona, dels arquitec-tes Oriol Bohigas, Josep Martorell i David Mackay, que són projectats en el mateix any 1965. Interiorment, aquestes obertures proporcionen una ampliació de l’espai que el pot dotar d’un ús específic tot ocupant l’obertura. Els porticons de fusta opacs dialoguen amb les finestres i persianes, sepa-rant la funció de ventilar vinculada al porticó i l’entrada de llum, confiada a la finestra.

Les façanes que confronten amb el carrer Panyó possi-blement són les que marquen la singularitat d’aquests blocs. Unes galeries reculades generen un espai de transició entre l’interior i l’exterior, un coixí tèrmic visual que separa l’ha-bitatge del carrer en molts aspectes i amb molts matisos. Les persianes horitzontals es poden tancar i alhora col·locar en forma de llibret, unes lamel·les òptimes per al control lumí-nic i tèrmic. Aquestes lamel·les horitzontals dialoguen amb unes baranes verticals considerablement altes, ja que tapen els forjats. A més, alguns dels barrots verticals s’estenen per tota la façana i la divideixen en fragments. La combinació entre allò vertical i allò horitzontal, la variabilitat que do-nen les persianes segons el seu grau d’obertura i la variació de les ombres fan que aquest conjunt formi una composició tectònica del tot captivant.

xevi BAyonA

LA TRIA DE L’ARQUITECTE / TRES EDIFICIS RESIDENCIALS AL CARRER PANYÓ

ME’N RECORDO / 32Recordo sortir d’escola i anar a la mer-ceria que tenien les meves ties al carrer dels Dolors. Recordo entrar-hi i passar l’estona mirant la meva mare com sor-gia mitges. Recordo les tardes a la casa Batlló on vivia la meva amiga Mònica. Recordo com pujàvem aquella escala tan àmplia i com la doctora Montser-rat Cirera ens tenia preparat el berenar. Recordo el dia que la Montserrat ens va explicar com es feien els nens. Re-cordo que no parava d’esbombar-ho a tot arreu. Recordo que em va saber molt greu quan van tirar la casa Batlló a terra. Recordo els assajos amb la coral Blauet al Carme. Recordo quan sortí-em i anàvem a la fleca de can Gardella a menjar una coca boníssima. Recordo que el meu grup preferit de petita, els Parchís, havia de venir a la discoteca Kratters i al final van venir els Regaliz. Recordo que vaig tenir un gran disgust. Recordo passar moltes tardes a can Gelonch on ens fiaven els xupa-xups Kojak. Recordo que al Malagrida hi

havia una capella. Recordo que només hi anàvem el 13 de maig a cantar que la Verge Maria baixà des del cel. Re-cordo que portava flors a la professora. Recordo que ens feien asseure per or-dre de notes. Recordo que anava força endavant. Recordo que vam fer una revista que es deia Aiguarràs. Recordo la senyoreta Dou posant-se de puntetes mentre deia “Maintenant nous allons a la maison”. Recordo el dia del Ram fent una foto al capdamunt del Firal. Recordo haver mirat aquestes fotos a l’aparador de can Coma. Recordo la botiga de l’Orly al costat, on hi havia un aparador que pujava i baixava. Re-cordo anar amb la meva Derbi Variant grisa a l’institut. Recordo la gent dalt de l’institut com esperaven a veure qui queia de la moto perquè hi havia l’as-falt glaçat. Recordo que no vaig caure mai perquè aparcava a baix. Recordo que a l’hora d’educació física fèiem la volta al volcà. Recordo que sempre ar-ribava de les últimes. Recordo que no

vam poder anar a Salamanca a segon de BUP perquè els de l’any anterior havi-en fet molt de merder. Recordo que els professors van fer una vaga molt llarga i va haver-hi un aprovat general de lla-tí. Recordo que vam organitzar un con-cert de La Polla Records i vaig poder anar gratis a Itàlia. Recordo estudiar als Catòlics fins molt tard per preparar la Selectivitat. Recordo treure’m el carnet de cotxe a l’autoescola Canal. Recordo el meu Ford Fiesta com un símbol de llibertat. Recordo, però, que a estudiar a Barcelona baixàvem amb Teisa. Re-cordo sortir molt d’hora els dilluns i dormir tot el trajecte. Recordo tornar a Olot passant per davant del Cau i veure una immensa mimosa. Recordo que em va saber greu quan la van tallar. Recor-do anar a les manifestacions en contra del túnel de Bracons. Recordo la meva mare dient-me que no hi hauria de pas-sar un cop va ser fet. Recordo sempre aquestes paraules quan hi passo.

tonA cAlM Mir

8

DL

GI-

1223

-201

4

Ac

gA

x. s

er

ve

i d’i

MA

tg

es.

Fo

ns

Aju

nt

AM

en

t d

’olo

t