1

3

6 MANS, 15 DIES, 29 DITS

www.bsolot.info bustia@bsolot.info

text

Mar Carreras

il·lustracions

Oriol Carbonellretalls de El Gran Circo Neoliberali La Conspiració de Les Corbates

maquetació

¬labugia&pocafeinæntertaiment.ink

5

7

Gràcies,

a tants i tants encarregats, superiors, gerents, directors i dòbermans, en general. També gràcies a Endesa, La Caixa, Sorea i altres inevitables i per què no també a Nestlé, Monsanto i també a tall d’exemple Respsol.

Sóc la que sóc malgrat vosaltres.

No tinc paraules,

La pubilla i sa creadora, els que hi són des d’abans de Felip Vè, a l’educadora i al fotògraf (només per la paciència) i a poca gent més a part dels que em van engendrar i educar-me.

Sóc la que sento gràcies a vosaltres.

Conditio sine qua non,

A l’Uri i en Lluís. Per demostrar-me que els homes poden ser millors.

Sóc millor gràcies a vosaltres.

PRÒLEG

Fa molts anys que soc amic de la Mar. Potser masses.

Ens vam conèixer el maig del 68 però no va ser en una barricada de París. Ens vam trobar en una comuna jipi al Chi-no de Barcelona, entre jo i ella acumulàvem més àcid al cos que farlopa hi ha a les entranyes d'un mosso de la BRIMO, suposo que per això ens devíem caure bé. L'àcid té aquestes coses.

Quan es va desfer aquella comuna la Mar i jo vam embarcar-nos en un viatge espiritual a la Índia, teníem inten-ció de trobar-nos a nosaltres mateixes, descobrir el nostre “jo” interior però l'únic que vam acabar descobrint va ser que tots els penjats del planeta havien tingut la mateixa ocurrèn-cia que nosaltres i que les drogues que havíem estat prenent fins aquell moment eren una broma comparades amb les que es movien per allà. Un incident amb un dels braços d'una estàtua del Déu Shiva i una vaca sagrada ens va obligar a abandonar el país.

No recordo com ni perquè vam acabar al “Further”, l'autobús d'en Ken Kesey i els seus Alegres Bromistes. La Mar sempre ha estat molt viciosa i jo també però allò era una mica excessiu. Quan et despertes en un llit ple de gent i de vòmits sense recordar res és el moment de canviar d'aires. Recordeu aquesta gran lliçó.

9

De tornada al paraís de la Ratafia i de l'analfabetisme Convergent ens vam perdre la pista fins que ens vam retrobar anys després nedant al vàter del Diàleg, vosaltres ja sabeu a què em refereixo.

La Mar té un petit defecte, ronca com una locomotora que ha fumat Habanos tota la vida però se la pot perdonar pel seu caràcter amable i perquè ajuda les iaies a creuar els passos de zebra encara que no li demanin i que no vagin en la seva direcció, és admirable. La gent diu que és una mica borde però això és perquè no la coneixen com jo.

En fi, us deixo amb els escrits de la Mar que espero que us agradin tant com a mi. Llegiu-los amb atenció, pot ser que us hi veieu reflectits o directament que hi sortiu esmen-tats, a ella sempre li ha agradat parlar clar. Peti qui peti.

Mar, t'estimo i a vegades també t'odio. Però això tu ja ho saps.

Felip Puig

11

NOENTENC

RES

13

Veritat que sí? Tothom feliç a la seva bombolleta, amb la seva piloteta. Grisa, vermella, blava...? De quin color la vols? Escull!! Hem nascut en món massa ràpid i canviant com per intentar permetre't el luxe d'entendre res però això tant li fa... De quin color la vols la teva piloteta?

Què et sembla? No entendre res, només desitjar la piloteta. Com un gosset. Vols la piloteta? Doncs mou la cua!! Vine cap aquí, corre!! Que obedient que ets... Té: la teva pi-loteta. No us baralleu: n'hi ha per tothom. Quan es reventi en veniu a buscar una altra que jo ja us la donaré... i del color que vulgueu!!

15

Vols una piloteta? A tu et dono malformacions genèti-ques perquè he d'acompir el percentatge, a tu et dono un fill violent i a tu una dona alcohòlica... A qui li fa falta una pilote-ta? Les tinc totes!! A tu et faré acomplexar amb el teu cos, i faré que el teu pare perdi el cap i tu... et passaràs mitja vida a l'atur... Què us sembla? Encara en voleu més?

Tothom amb la seva piloteta. Tothom tindrà per poder parlar i lamentar-se... Tothom amb la seva piloteta.

17

Arribo a casa a les 17:19 minuts de la tarda del 21 de desembre de 2011. Deixo el cotxe al garatge soterrani i prego per dins per no trobar-me ningú dins l'ascensor. Tinc sort, avui, i se'm dibuixa un mig somriure a la cara al mateix temps que premo el botó que farà que l'ascensor s'aturi a la tercera planta. Entro a casa i és buida. “Perfecte” -penso. Dedico uns segons a imaginar on pot estar el meu company de pis i concreto el temps que em queda per masturbar-me. Dubto: no sé si fer-ho amb una pel.li o amb els fitxers que em vaig descarregar d'internet fa dos dies. Dubto un segon més i finalment decideixo guardar els fitxers per una ocasió més tranquila. Engego el televisor i el reproductor de DVD.

Estiro la cadena i trossos de paper higiènic amarats de la meva càrrega genètica s'escolen desaigua avall cap vés a saber on, no m'importa. Em dutxo i m'he relaxat. Trec el DVD de l'aparell reproductor i el guardo, bado una mica da-vant la tele mirant un programa on la gent va a explicar les seves penes i misèries i, no només això, sinó que també és capaç, la gent, d'esbatussar-se a la tele, davant de milions d'ulls que els miren. Però no estic a gust i m'aixeco... passe-jo per la casa sense fixar la vista en res, deixant la ment en blanc fins que m'assec en una cadira de la cuina. Rossego unes quantes galetes salades i espero a que passi alguna cosa, però no passa. M'avorreixo.

19

S'està fent tard, on s'haurà posat el meu company de pis? Ja fa una hora que estic a casa avorrint-me... Enege-go l'ordinador i la connexió a internet. Al cap d'un parell de minuts l'ordinador mostra la web del meu servidor preferit. Premo l'icona que diu "Que hay de nuevo" i automàticament la pantalla canvia: ara em mostra una pàgina de benvingu-da a un servidor de notícies internacionals, però no una de notícies normals, sinó una amb tot de notícies extravagants i rares, de curiositats. La pantalla il.lumina la meva cara i la meva habitació, ara que a fora ja és completament fosc, i jo m'entretinc a mirar el pont més llarg del món, la persona més lletja de Bèlgica o el gos més petit de tot el món... La pantalla m'entreté: em va bombardejant constantment petits impul-sos que em mantenen enganxat a ella, el missatger personal m'indica que hi ha altres cibernautes que volen parlar amb mi, però jo no vull parlar amb ells encara: continuo badant per la xarxa a tota velocitat sense moure'm de casa, i no sé si sóc feliç, el cas és que no penso en res, no m'agobio...

El reproductor de CD's repeteix automàticament el compacte que he posat i la música em torna momentània-ment a la realitat però només un moment i em torno a ca-pbussar cap al meu interior on veig la màquina que em porta al treball, la màquina que cada matí em desperta just al mo-ment que comencen el meu programa preferit per la màqui-na d'escoltar, la màquina que em permet jugar a aquell joc d'estratègia que em té completament enganxat, la màquina que reprodueix la música perfecta per a cada moment... Com m'emplenen!! Les meves màquines!! Només les nesessito a elles.

21

Diuen que no puc: esperen qualsevol error meu des de les cantonades, plenes d'enveja i rancúnia. Ho estan desi-tjant desesperadament per, immediatament, fer-li una foto a la meva caiguda, posar-la data i hora i penjar-la ben alta per tal que tothom la pugui veure.

Ho estan desitjant, ho sé. Sé que m'estan guardant un lloc al seu costat, dins l'horrorós pou de merda on un dia van anar a raure i d'on no han sabut sortir. Ho estan desitjant: el meu error, el teu error, qualsevol error de qualsevol de no-saltres.

23

No tenen aturador: sempre hi ha lloc, allà, dins el seu pou de merda. Mai descansen: escruten a tothom i, al primer que cau, s'afanyen tots a encadenar-lo i arrossegar-lo cap a les profunditats del seu forat, d'on molt pocs en podran sortir.

L'edat, les obligacions, els luxes... petits detalls que et poden fer caure dins el pou. Detallets que, si no es vigilen, poden canviar-te la vida: deixaràs de ser aquella jove alegre i despreocupada quan signis la hipoteca i hauràs caigut al pou de merda; hauràs comès un error però ningú no et deixarà esmenar-lo. Et parlaran de com s'està de bé amb la merda al coll... “Qualsevol sigui una jove alegre podent viure aquí, en-mig de la merda” et diran... I poc a poc, si t'adorms, acabaràs essent com ells.

25

Tot el meu organisme bull de ràbia quan et veig en-trar i em saludes al mateix temps que amb una mirada rà-pida i descarada m'analitzes per veure si al primer cop d'ull ja trobes alguna cosa que puguis comentar: si m´he posat l'arrecada, si vaig amb xàndal, amb pantalons estrets o si faig tal cara, vaig despentinat o jo què sé... Qualsevol cosa que traspassi els teus paràmetres del que és la normalitat ja et dóna joc per començar la caça.

Però passo de tu i em trec la jaqueta mentre noto que un pa-rell d'ulls, dues narius i dues orelles estan atents i excitats da-rrera meu i per un moment em torno a fer petit, m'encongeixo i m'obsessiono en no fer errors: vaig a poc a poc, cosa que em fa semblar a vegades idiota... però és per no fallar mai, és per no donar-te arguments.

M'esvaeixo del teu costat ràpidament i me'n vaig a la meva però això no t'agrada; tot i que no em pots suportar, tot i que m'odies, tot i que desitges no veure'm, tot i això i més, sempre vols parlar amb mi una estona... i et poses amb aquell somriure que tothom sap que és fals menys tu i fas preguntes tontes de les que no t'interessa la resposta però que et donen temps a fer una brometa i a riure sorollosament per tal que tothom comprengui que et creus per sobre meu en el teu galliner. I jo, com que sóc el novell, callo.

27

La situació és curiosa i no deixa de sorprendre'm. No paro de donar voltes i pensar en què hi treus tu, de tot això. No entenc per què et prens tantes molèsties en controlar-me i en analitzar-me, en parlar de mi amb la resta de gent d'aquesta empresa. Ho podia entendre si tu fóssis la cap, però no: ets una treballadora més, com jo. El cap pot justifi-car la seva curiositat i els seus excesos d'autoritat perquè en el fons, és la seva feina: exprimir-te. Però tu?,Una companya de treball? Ja t'ho he dit: em sorpren molt. Si et veiéssis arraconada segurament et justificaríes dient que em contro-les per tal que tot el grup de treball funcioni millor, per tal que s'homogeneïtzi més del que ara ho està i altres cosetes en favor de l'empresa i en descàrrec teu i, per descomptat, ne-garies cap altra pretensió o supòsit.

I en el fons no diríes gaire mentida: realment vols que el grup de treball funcioni millor, però a la teva manera. I real-ment em consideres un company de treball més, però un a qui s'ha de llimar i acoblar a la teva manera de funcionar. I realment no et creus la cap, però penses que per sota seu també hi ha jerarquies... tot això, i més, rellueix sota el teu companyerisme paternalista i sota les teves bromes pesa-des i darrera de les teves inspeccions oculars de bon matí. Ho enténs? Estic segur que sí. Del que no estic tan segur és que sàpigues com s'anomena aquest joc que et portes entre mans... Això de dir fred quan vols que la gent entengui calent, aquesta mesquinesa tan subtil i tan ben portada, aquesta mi-tja veritat en la que vius, aquesta teatralitat que interpretes cada dia sota una pressió realment insana.

29

Jo ho intento i hi poso tota la meva predisposició i la meva millor cara. Em sento valenta, forta, plena d'energia. Em sento l'única mestressa i senyora de les meves petjades, de les meves paraules i dels meus actes. Somric a la vida, sí, a aquesta miserable vida perquè no hi tinc molt a perdre. Entenc el viatge i entenc que té un final i entenc també tota la merda del mig.

Veig milions d'éssers donant voltes, corrent enmig d'altres éssers que també donen voltes. Les seves trajec-tòries es creuen, es toquen, donen voltes plegats i es se-paren... Corren frenètics intentant ampliar la circumferència de la seva repetitiva trajectòria orbital per conèixer més, per saber més, per tenir més. Orbitant per tota la vida i morint dins aquesta òrbita.

31

I jo sóc una més, ho sé, però m'és igual. Jo també orbito i intento que la meva òrbita no resti definida i somric a la vida sabent que no tinc un únic eix sobre el que orbitar: el treball, la salut, els diners, la família: orbitar, orbitar, orbitar...

Sóc conscient alhora que no ho veuré tot ni ho coneixeré tot i donaré voltes al meu aire sense saber si m'equivoco. I segurament és això el més bonic d'aquesta in-creïble aventura cada vegada menys concèntrica: el poder-te estar equivocant tota la teva vida, el dret de decidir i assumir els erros o gaudir dels encerts.

33

"Qui de vosaltres sabria dir-me algún animal herbí-vor?", la professora deixa lliscar la mirada per tot l'ample i llarg de l'aula: algunes mans alçades i moltes mirades enrio-lades entre la mainada, algú perdut en el seu mòn... "Digue'l tu, Marta..." i acte seguit una minúscula veu trenca el silenci dels infants: "Una vaca!!" respon somrient la Marta i ràpida-ment es posa les mans davant la boca manifestant la seva vergonya, la por a haver-se equivocat. Però ho ha fet molt bé, la Marta, i així li ho fa saber la seva educadora: "Molt bé, Marta. La vaca és un animal herbívor perquè menja només herba, d'aquí el seu nom, i, ¿què passaria si a una vaca, que com sabem només menja herba, li donéssim carn per men-jar?" Aleshores el silenci es fa llarg, impenetrable. La maina-da mira la professora esperant la solució i aquesta està es-perant una resposta de les moltes boques que baden davant seu. Finalment, una veu s'alça entre la remor que aixeca la part de la classe que ja s'ha oblidat de la pregunta i comença a pensar en altres afers. Una veu decidida que diu: "No s'ho menjarà: les vaques només mengen herba"... La professora busca amb la mirada qui ha respost. És la Rosa, que ara s'ha mig amagat mentre somriu burleta... "Molt bé, Rosa" l'anima la professora... “les vaques no mengen carn perquè són her-víbores. Ho ha entès tothom?” I així van continuar : estu-diant els animals herbívors i carnívors i fins i tot els omnívors, aquells que com nosaltres les persones, poden menjar de tot.

Anys després, aquelles dues nenes, la Marta i la Rosa, són parella. Tenen dues criatures: l'Isaac i la Miren. La Marta és mestre de primària, la Rosa és enginyera agrícola industrial. Avui passejen agafades de la mà per un camp ple de roselles i flors silvestres. Recorden enriolades la seva in-fantesa: quan anaven a col.legi, quan els hi van ensenyar que dues dones no podrien ser mai el que elles eren ara. I riuen de com els havien mentit a l'escola, de com havien canviat les coses... I va ser aleshores quan la Marta va recordar el dia que la professora va explicar-los què són els animals herví-bors, els carnívors i els omnívors. I també va ser aleshores quan la Rosa va deixar anar aquella frase: "En realitat, les

35

vaques ja no són hervíbores"... i emmudí comprenent que s'havia equivocat. Es fixà en la cara de la Marta i veié que aquesta esperava que raonés allò que havia dit.

Va argumentar aquella frase tan bé com sabia per-què veia que la Marta estava capficada per aquella afirmació: "Tu ets professora, Marta,-deia la Rosa- una persona culta: ho hauríes de saber. Tu saps quants components hi ha en qualsevol dels pinsos per a vaques que des d'un laboratori es dissenyen? N'hi poden haver a desenes!! Per favor, Mar-ta, em sembla mentida que puguis ser tan... tan... ingènua.." Però la Marta continuava dins seu, no escoltava les raons que la Rosa li deixava anar, ara una rera l'altra: "Necessiten, els vedells d'engreix, per exemple, vitamines que la llet materna no conté, i nosaltres creem additius per tal de suplir aquesta carència. Necessitem estrògens per a les vaques lleteres si volem que augmentin la producció, i això ens obliga a cercar-los fora, o sigui, al laboratori o, si es pot, directament de la natura. Els donem a menjar grana de cotó per què és una bomba energètica i vigoritza el bestiar. I intentem que tots els processos siguin el màxim de racionals possibles, que no hi hagi costos superfluus, intentem reciclar els sub-productes, intentem, en definitiva, millorar la vida...productiva... de les vaques" Però la Marta s'ennegria, no comprenia. I només en-certà a dir: "I què els passa, a les vaques?"

La Rosa inspirà profundament. Es prengué un llarg lapsus de temps per ordenar el discurs i de sobte: "S'hi acos-tumen. No tenen més remei". En principi, la Rosa no volia do-nar gaires més explicacions però la Marta no es recuperava: pensava en silenci en les vaques que menjaven estrògens i bicarbonat i òxid de zinc... Però la Rosa no volia deixar les coses d'aquella manera: "Marta. òstia, t'has llegit mai què porta el que menja cada dia el nostre gat? Mira't-ho!! Saps el que són les "cendres" que surten als ingredients? Què creus que es rosteix a les fàbriques de pinso? Vaques que men-gen banyes, ossos i pells cremades i ovelles que mengen userda deshidratada enriquida en calci diluït en greix de porc

escalfat, i ja està. Marta, ja ho hauríes de saber, tot això". Però la Marta continuava amb la mirada fosca i perduda en la llunyania, albirant un ramat de vaques pasturant, just quan la Rosa advertí una gran llàgrima rodolant per la galta de la Marta i s'avergonyí per un moment, només un moment, però la Marta no li donà temps i l'espetà: "Rosa: ¿Què va passar amb les vaques boges?"

Rosa posà els ulls en blanc. Es desesperà com es desespera aquell qui ha d'explicar com es fa el pa a una cria-tura de dos anys. Pensà per un moment en ser expeditiva altra vegada: dir-li que va ser un error de càlcul, un projecte erroni. Un camí que no es tornarà a explorar, en tot cas... però no trobava les paraules. Intentava apressadament or-ganitzar un discurs lògic però s'adonà que li mancava una causa; podia explicar les proves de laboratori, els assajos experimentals, les garanties donades per empreses i institu-cions internacionals de gran prestigi però no podia explicar per què un dia es va decidir que les vaques hauríen de deixar de ser hervíbores. Evidentment, sí que tenia una resposta clara i contundent que martellejava el seu pragmatisme: di-ners, diners, diners, Marta!! No ho entèns? , però no ho podia dir, això. No a la Marta. Aleshores la Rosa, arriscant al màxim amb la seva aposta, digué: "Marta, saps què és la ingene-ria genètica?". La Marta posà els ulls en blanc, la conversa s'acabà aquí.

Mesos després, la Rosa i la Marta continuen compar-tint la vida. L'Isaac i la Miren continuen creixent en un món que les seves mares comprenen poc; cadascuna immiscuï-da en la seva parcela del saber. La Marta dóna classes a una escola bressol del poble on viuen, la Rosa continua fent d'enginyera agrícola per a una multi-nacional nord-america-na. Moltes vegades la Rosa ha pensat en aquella conversa que van tenir un dia passejant enmig de prats, una xerra-da en la que van parlar sobre el que menjaven les vaques i els gats i per extensió tots els animals, inclosos nosaltres les

37

persones. “Bé, vaig parlar jo -pensa-, que és qui més en sap del tema...” I continua rumiant en la poca delicadesa que va tenir a l'hora d'exposar els seus arguments, i hi pensa amb recança; sap que aquella conversa va obrir una escletxa en-tre elles; sabia que la Marta estava dolguda amb ella perquè estava fent coses malvades a la feina, coses...anti-naturals, més que reprobables èticament. I la Rosa no sabia com ex-cusar-se amb la seva companya tot i que la Marta mai més no ha tornat a parlar del tema.

La Martina obre la porta del seu apartament i saluda amb veu molt alta però ningú no respon. Desa la bossa i la ja-queta, fa fred dins la casa i la Martina se n'estranya. Tampoc no sent cap soroll, cosa que la precipita cap a l'interior per cercar algú. Però no hi ha ningú, només silenci i quan entra a la cuina, un paper i un ram de flors sobre la taula criden la seva atenció . És una carta de la Marta...

"Estimada Rosa,

et deixo, amor. T'estimo, molt, però et deixo. Necessito temps per reflexionar i prendre decisions. Les coses, com saps, solen ser complicades i aquesta vega-da no és cap excepció.

Segurament et preguntaràs quina o quines són les raons que m'han empès a prendre aquesta decisió, i la res-posta és complexa però no per això ambigua. Me n'he anat, amor meu, perquè fas coses dolentes, coses malvades, ex-periments anti-naturals, perquè el que fas és... dolent!!. Sí, amor meu, em refereixo a les vaques que mengen vaques i als gats que mengen cautxú. Me'n vaig per una passejada d'estiu pels prats del poble que va acabar amb una pregunta teva "Marta, saps el que és l'enginyeria genètica?", em vas dir. I aquí s'acabà la conversa: amb la meva ignorància, amb la meva por a seguir descobrint un món lleig i bastard.

Doncs bé estimada Rosa, he après el que és l'enginyeria genètica: una nova línia de producció i d'investigació, com diríes tu, i que a més serà increïblement rendible quan s'hagi imposat als agricultors. Com saps, no entenc gaire de tecni-cismes, o sigui que m'he saltat el procés del laboratori que et diré que es tracta de potenciar determinats comportaments o determinades característiques a una sèrie de plantes o ani-mals per tal que siguin més productius per a la indústria . Això s'aconsegueix transferint uns determinats gens d'un or-ganisme a un altre. (Tot això t'ho dic només per tal que esti-guis segura que sé del que parlo, almenys com per emetre'n un judici, no? Gràcies.)

Com t'he dit, el procés del laboratori no m'interessa gaire. El que m'interessa és tot el que envolta aquesta engin-yeria genètica, i he descobert moltes coses. He descobert que l'empresa per la que treballes és la mateixa que fabrica verí per fumigar plantacions de coca a Colòmbia al mateix temps que financia cultius de coca resistent a aquest ma-teix seu verí, això sí, amb les llavors patentades. I també és l'empresa que a través d'una filial ens ven el blat de moro que es conrea als camps de vora casa. I una empresa participada majoritàriament per la mateixa on tu treballes està treballant en potenciar una legislació que permeti clonar animals i que no siguin considerats com a tals i, a través de l'enginyeria genètica, suprimir les parts de l'animal no productives com ara les potes. I tot això passa mentre tu et creus llesta per posar brou de vaca vella a la llet dels porcs d'engreix. Clar, tu ja ho saps, no?

Però no és només la teva empresa: hi ha una veritable guerra entre una desena d'empreses per ser els primers en enginyeria genètica... Els primers en què? em pregunto jo, Rosa. En investigar? Puc ser ingènua, però sé que les investi-gacions han de donar fruits, i en aquest món, com sabem, els fruits són diners. Què fan per rendibilitzar les investigacions? S'exploren totes les vies? Hi ha algun condicionant ètic? Què se'ls diu als famosos accionistes?... No responguis, Rosa,

39

encara no.

Creen plagues i després obliguen a sembrar les se-ves llavors de laboratori, acaben amb espècies que han estat amb nosaltres durant milers d'anys. Assagen pesticides, her-bicides, fungicides, insecticides i tota mena de verins sense que ningú se n'assabenti si no és perquè causen algun de-sastre ecològic. Pressionen a governs i a empresaris per tal que adoptin els seus criteris, generen epidèmies com la de les vaques boges o o els pollastres amb dioxines perquè no tenen aturador Què els pot aturar, Rosa? La por? La religió? No, Rosa, no: res no els aturarà. Continuaran als seus labora-toris assajant i assajant. Amuntegaran dades i proves i anàli-sis i extreuran conclusions i faran inferències i compararan resultats i corves i variables i tants per cent, i finalment diran que tal o qual cosa és prou rendible com per treballar-hi. I crearan un monstre de laboratori.

Per això, "només" per això me'n vaig, Rosa, perquè ja no sé què pensar d'aquest mòn, de tu, de tots i totes les autòmates que en formem part indestriable. Vull pensar en mi, en tu, en nosaltres i en la mainada, i també en el que men-jaran, en el mòn que els deixarem i en què direm quan ens preguntin on érem quan les vaques van començar a menjar altres vaques.

Et truco,

Marta.

41

Katrina espera l'autobús al costat de la carretera. Observa la via ràpida que s'esté al seu costat i que es perd al bosc que hi ha uns dos-cents metres més endavant. Katrina recorda la seva infantesa allà, a Minsk. Amb la mirada fixa en la línia discontinua que avança i retrocedeix al mig de la carretera, la noia es perd en el seu interior quan recorda la veu de la seva mare, quan recorda les excursions al riu i els estius a la casa de pagès de la seva tia. Recorda el seu germà Nicolai despedint-se des del submarí on féu el servei militar, recorda un jove anomenat Dimitri i una tardor calurosa a la ribera del riu més bonic que hi pugui haver al món...

Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!! És el clàxon d'un cotxe que s'ha aturat a uns deu metres d'on ella està, encara, mig perduda en els seus records. Potser és el sol de les dotze del migdia d'aquest calurós mes de juny a l'Alt Empordà el que ha ator-dit Katrina que sembla que no s'adona del cotxe que s'ha aturat al seu costat i del que baixa un home d'uns quaranta anys, alt i molt ben vestit. Katrina s'adona de la presència de l'home i ràpidament canvia de gest: de la melangia passa a un somriure fàcil, grotesc. Katrina i el desconegut parlen mig minut i pugen al cotxe on hi ha una foto de dues nenes enganxada damunt la guantera on posa "pare, no corris". La Katrina no ho sap llegir. Ja han arribat.

43

Vint minuts més tard la Katrina rep els seus diners acabats de guanyar enmig de queixes cap al servei . Katrina abaixa els ulls mentre el client finalment paga, puja al cotxe i desapareix carretera enllà. Katrina se'n torna a esperar el bus. La seva companya de treball que espera l'autobús que va en l'altra direcció ja ha avisat els xulos i quan arriba a la seva parcel.la de treball ja l'espera un dels homes de l'amo que li demana els diners. Katrina els hi dóna i l'home marxa sense dir adéu. Katrina s'acaba de posar bé la roba i torna a esperar l'autobús en un lloc perdut d'una carretera de l'Alt Empordà on mai no ha parat cap autobús, però on hi ha mol-tes vides estacionades...

45

Konik encara dorm. Deuen ser les deu o quarts d'onze del matí i només m'acompanya la ràdio i no vull despertar-lo; ahir va conduir durant molt de temps i està cansat. Per un moment estic temptat d'engegar el cotxe i continuar fugint però el cotxe també deu estar cansat. La ruta no té problema: el mar a l'esquerra i cap al sud... Suposo que debem estar per Múrcia o Almería: paisatge desert al nostre voltant i al fons, més al sud, milers de reflexos de llum solar: hiverna-cles on els immigrats en aquest país desesperen les seves il.lusions entre fruites i verdures... Penso en la nostra con-dició d'imigrants eterns: on anem? Què hi busquem? Konik continua dormint dins el cotxe i només em queda la ràdio però no m'escolta.

No em vull fer enrera: sé perfectament el que he deixat. Sóc conscient de les coses bones que he abando-nat i també en sóc de les dolentes. Si estic aquí és perquè les dolentes superaven amb escreix les bones. “No em vull fer enrera” dic en veu alta i deixo que el vent s'endugui les meves paraules pel món; que tothom les escolti pels carrers i les places si està atent a allò que l'aire diu. M'és igual el que digui el món de mi: l'he abandonat i Konik m'acompanya per-què simplement no té gaire res més a fer. Cap dels dos tenim res per enyorar d'allà on hem marxat. No em sento culpable perquè m'acompanyi en un viatge sense retorn: la decisió va ser seva... la decisió va ser seva.

47

Començo a notar com la panxa es queixa, tinc gana i al meu voltant no hi ha gaire res que faci cara de deixar-se menjar. O sigui que m'oblido de la meva panxa, m'estiro a terra i el cel em fa de sostre, el sol comença a escalfar i em dóna energia: hem de continuar. Konik es desperta i també té gana. Mira al seu voltant i entèn que allà on estem no menja-rem mai, finalment fixa els ulls en mi com esperant una res-posta a una pregunta que no ha fet i jo ric com un boig: “Què vols, Konik -li dic-, si aquí no hi ha res haurem de continuar buscant, no?” i ell també acaba rient de la seva ingenuïtat.

Marxem. Condueixo jo: carretera sense revolts i camps de cultiu a tots dos cantons. Cap casa, cap persona. Al fons, el desert i els hivernacles cap a on anem i al cotxe la músi-ca a tot volum no ens deixa sentir el rau-rau de les nostres panxes. Parem al costat d'un camp de pomeres i n'agafem unes quantes ràpidament. Ara menjo i condueixo a gran ve-locitat, anem fent quilòmetres sota una calor ja insuportable; se m'enganxa la camisa a la tapisseria del cotxe i la suor rellisca per la meva cara. “Quina calor!” -penso. I en veu alta afegeixo-: “Estàs segur que el millor és anar cap al sud?” Però Konik no diu res, ni em mira... Poc després comença a riure suaument, “El sud és bo, el nord és bo, l'oest és bo... Escull tu la ruta: el meu destí és el moviment mateix” i torna a riure fixant els ulls en l'horitzó. Sense apartar els ulls de la carretera apuja el volum de la música.

49

Els éssers que el mostre engendra ja fa molt temps que ens ho estan advertint. Ens ho fan palès amb la seva presència i també amb els seus comentaris: "Ohh! Ja hi esteu bé, aquí, ja. Allà a casa no s´hi pot estar..." -diuen. Fa molts anys que ens visiten, aquests éssers ; ja venien abans que jo i tu nasquéssim i ja aleshores ens regalaven una lliçò que no tothom ha après, una lliçò que encara avui se'ns dóna de franc però que no sabem entendre.

I és que s'acosten molt i cada vegada n'hi ha més. I totes i tots diuen el mateix: "Oh! Allà no s'hi pot estar... Que bé que hi esteu aquí, oi Albert?" , i tots i totes queden embe-becats quan veuen que quatre pins fan un bosquet i que una ombra pot ser molt agraïda. Ens avisen: s'està acostant el monstre que els ha creat. Ells i elles s'acosten com tentacles que, si bé obren l'escletxa de la penetració, són els símpto-mes que ens avisen que hi ha un desequilibri. Que hi ha un perill que ens amenaça.

51

I ens diuen que allà on elles arriben tot canvia, perquè arriben a tot arreu, però nosaltres no escoltem. I ens diuen que creixen i creixen i que no tenen aturador. I es fan grosses, enormes, caòtiques, incomprensibles jungles grisses... Ho capitalitzen tot i ho engoleixen tot. Avancen, absorbeixen, necessiten més i més i ningú no les pot parar. Ningú. Però a nosaltres no ens afecta: mirem amb el pit inflat els quatre boscos que ens queden com si fóssin un selva tropical; com si el Matto-Grosso ens quedés més a la vora que l'àrea me-tropolitana de Barcelona. Com si al Delta del Llobregat sem-pre hi hagués hagut un aeroport.

I s'acosten. Cada vegada estan més a la vora i la gent no se n'adona... No veiem els éssers que el monstre envia a colonitzar, no veu els tentacles de formigó cada any més gruixuts i més directes entre els diferents nodes i tentacles del monstre. No veiem que cada any hi ha menys obstacles per al formigó i per a la ciutat grisa i anònima. No entenem, en definitiva, que d'aquí a vint anys serem nosaltres els im-bècils que haurem de fer quilòmetres i quilòmetres amb el coxe per comprobar que quatre pins fan un bosquet i que una ombra pot ser molt agraïda.

53

Paman va néixer en un assentament provisional en al-gun lloc del Caixmir, no molt lluny de la ciutat de Lahore. Pas-sà la seva infantesa deambulant per diferents punts de l'Índia amb la seva família, cercant feina juntament amb el seu pare i els seus germans i germanes. Als vuit anys perdé dos dits de la mà esquerra quan esclatà una mina anti-persona en algun lloc proper a la frontera indo-paquistaní. En aquest mateix accident morí un seu amic de nou anys i el seu germà de tret-ze perdé una cama. La pilota de de drap volà en mil trossos per l'aire. Mai més van tornar a jugar a la pilota.

Als catorze anys Paman va marxar de casa dels pa-res. Fugia de la misèria, de la malaltia, de l'alcoholisme, del no-futur en el que vivia. I va anar a parar a la ciutat, com tothom: cada vegada a una ciutat més llunyana, amb més misèria, amb més enfermetats, amb més alcoholisme. De Lahore a Nova Delhi, de Nova Delhi a Jaipur i d'allà a Ah-medabad. I Paman va haver de fer de tot per sobreviure en aquelles ciutats hostils que van ser la seva llar de durant dos llarguíssims anys en els que va contraure una rara variant de tuberculosi derivada de treballar en una zona on pocs anys enrera va haver-hi un terrible accident en una planta química. Però Paman continuà recollint argila per als ceramistes de la ciutat dos anys més encara.

Estava estalviant tot el que podia per poder embarcar cap a Europa. Ahmedabad deixaria d'existir al cap de dos anys per cedir el seu lloc a un embassament gegantí des-tinat a proveïr d'aigua de boca i d'ús industrial a les noves grans ciutats i indústries de la costa. El govern "convidava" ja a la població a marxar de la ciutat. S'anegaran centenars d'hectàrees de conreu que donen menjar a més de dos mi-lions de persones, es desplaçarà a tota aquesta gent cap als territoris co-llindants que no s'aneguin i es portarà l'aigua cap a la costa. Es deixarans secs els regadius que hi ha riu avall perquè no són productius pel mercat i l'aigua es dedicarà a refredar reactors nuclears i a generar electricitat, a satisfer la demanda del sector turístic i a cultius de te per a l'exportació,

55

que són els que sí són productius al mercat mundial. I Paman va cap allà: cap a la costa, cap al progrés, cap a la civilització. Tuberculós, deixa Ahmedabad enrera i empren el camí.

Quan arribà a Bombay Paman quedà acollonit: mai no hauria pogut imaginar una ciutat tan grossa. Veia les carrete-res caòtiques, els busos i els cotxes i els taxistes embogits. Les barriades immenses i les munions de persones que com formiguetes ho envaeixen tot, els carrers en plena ebullició que es perdien en l'horitzó, on es barrejaven en una boira espesa i irrespirable que es barrejava amb el gris del mar que ho envoltava tot i se li ficava també als pulmons malalts. Començà a tossir i de cop la ciutat li va semblar lletja, bruta i grisa. Quan s'hi va endinsar, contemplant els cossos de les voreres, es va estremir: les àvies i els orfes demanant almoi-na, els mutil.lats ajaguts amb l'ampolla mig buida al costat... Tota la nit restà pensant en qui eren aquesta gent sense casa i sense opcions, en d'on veníen, en quina era la causa que els havia empès a la misèria i al carrer. I tot d'una pensà en el seu germà: se l'imaginà sense una cama, demanant almoi-na en un carrer brut de qualsevol ciutat bruta de l'Índia. La mutil.lació del seu germà era també un dany col.lateral del qual ningú no en tenia la culpa; a ningú se li podien exigir responsabilitats. Ningú acceptaria cap culpa: ni el govern, ni les guerrilles ni el fabricant europeu de mines anti-persona... Finalment s'adorm a la vora d'un gran abocador junt amb d'altres immigrants acabats d'arribar a la ciutat.

Setmanes més tard. Paman treballa d'estibador al port de Bombay. Comparteix també la barraca on dorm i menja amb gent d'arreu l'Índia. Una empresa sueca, de la qual només coneix el logotip i la secretària, els paga dos dòlars diaris per un jornal de 14 hores. I Paman treballa com un esclau, s'estira, s'esforça, sua, treballa i treballa, amb la mirada fixa al mar: cap al nord-oest, cap a Europa. I final-ment s'embarca, ha trobat feina en un vaixell mercant que travessarà el Mar d'Aràbia, el Golf d'Aden, s'endinsarà al Mar Roig i pel canal de Suez arribarà a la Mediterrània on

desembarcarà, per fi, a Marsella.Un cop a Europa, Paman abandonarà la tripulació i es dirigirà a Londres: la seva meca particular.

Dotze dies després de salpar, al golf d'Aden, el vaixell mercant que transporta en aquesta ocasió 60.000 tones de cru carregats el dia anterior a Oman i que transporta també les esperances i la vida de Paman i molts altres immigrants i mariners, s'està barallant amb una tormenta enorme que s'ha desfermat. El vaixell, que porta més de vint anys batallant amb el mar, es balanceja de cantó a cantó com si fos una joguina i a vegades sembla impossible que es pugui tornar a posar bé abans que una onada el torni a embestir remoguent-lo de totes les maneres, fent cruixir els fussellatges i emplenant la coberta d'aigua i peixos que es remouen nerviosament als ulls de'n Paman que s'ho mira tremolant des d'un ull de bou que li permet contemplar l'espectacle que acabarà amb la seva vida i amb la de 34 persones més, que abocarà 60.000 tones de cru al Golf d'Aden i contaminarà 400 quilòmetres de costa al llarg de tot l'extrem sud de la Península Aràbiga.

57

59

Collons!! Quan ho vaig veure... Símbols cristians i mu-sulmans certificaven la munió de cadàvers enterrats desor-denadament en aquell poble. Com dic, les tombes estaven disseminades per tot arreu: famílies que mai no van poder trobar les restes dels seus éssers estimats i que es van inven-tar la tomba allà on creien que a la persona morta li agradaria descansar eternament. I així tot el poble es va anar emple-nant de tombes i el que en un principi fou un poble fantasma a causa de la guerra ara era un poble tomba.

I els meus peus tenien el dubtós privilegi de portar-me per aquell malson real. Ja no hi havia plors; la guerra, l'estúpida guerra, havia acabat sense guanyadors ja feia dos anys. Ja no hi havia àvies maleïnt el món ni avis desesperats ni infants incapaços de comprendre res. Només hi havia silenci, ningú no s'havia quedat al poble tomba. Per molt que els records d'anys enrere fossin grats, la imatge i el record de la gue-rra van fer que ningú, mai més, tornés per reconstruir casa seva... a pocs metres d'on fou assassinat algun veí o algun parent. A saber on havia anat a oblidar o a recordar la gent que temps enrere donava vida a aquell poble.

61

Vaig veure els clots fets a terra per morters i bombes, les ca-ses engrunades pels tancs. Vaig veure cent-cinquanta bales encastades en una paret de quatre metres de llarg. Vaig veure els vidres trencats, les plantes mortes als terraplens i les por-tes esbotzades... Ho veia tot però era incapaç d’interioritzar res: em sentia molt lluny d’allí, com si no tingués cap relació amb mi, que he nascut a vuit mil quilòmetres de distància, com si a la meva terra no hi hagués hagut mai cap guerra, com si allò que veia no li pogués passar també al meu poble qualsevol dia...

A saber, a saber, a saber quines mentides, quins interessos, quins odis inflamats, quines venjances atàviques o recents, quina confusió, quina por, quines misèries humanes, amb nom i cognoms, van arrossegar aquell poble cap a la misèria i el dolor més profund.

63

Jo? Prou que entraria al teu jardí i entre els dos faríem esclatar la primavera enmig d'aquest hivern gelat. Si fos per mi ja ho estaria explicant en passat o recordant-ho. De mo-ment només especulo una mica amb allò que em temo que passi: l'arribada d'un trencament no volgut per un de nosal-tres, la necesitat de rascar la superfície per trobar causes i raons. La substitució del jo pel nosaltres i totes aquestes co-ses que s'esdevenen i que poques vegades sabem recordar.

Si fos per mi ja ens hauríem llepat les ferides i hauríem començat a crear-ne de noves, hauríem exorcisat els balls anteriors i dansaríem fins a tocar el sostre amb la nostra dan-sa eròtica, ens hauríem promès allò que no sabem si podrem complir i més tard ens hauríem adormit com qui s'adorm per primera vegada: somriure als llavis, cames enllaçades i respi-racions profundes... I el despertar? M'ho pots explicar?

65

Amb només unes hores hauríem arribat al que, se-gurament, sigui una de les millors coses que podrem fer mai junts. Quasi sense conèixer-nos ens hauríem ofert un inte-rior que no coneixem i així, com qui no vol la cosa, hauríem de replantejar-nos la velocitat i els fins, les necessitats i les capacitats. Amb poques hores relativitzaríem allò que tant ens va costar construir dins nostre: totes aquelles lliçons que ens vam autoimposar severament. Totes les veritats que vam descobrir rera els desenganys, totes les promeses que ens vam fer quan estàvem tocant el fons del pou de la nostra im-mensa sol.litud, tots aquells propòsits... tota aquella filosofia que vam crear en llarguíssims viatges a través de les nostres entranyes quedaria relativitzada només per aquest primer contacte amb els teus llavis... I no sé si val la pena.

67

Aparta, collons!!! No vull saber res més de tu, m’entens? Ja no te’n recordes de les moltes vegades que havíem parlat sobre això? No ho havíem deixat prou clar? D’on surt altra vegada la mateixa pregunta? Perquè collons no podies deixar-ho tot tal i com estava? Que potser no es-tàvem bé? Merda!!! Massa bé que estàvem...

Deixa’m... Si us plau... Ara no... No veus que estic molt aprensiva? Què li pot passar al fetus si em dónes algun disgust? No penses en nosaltres? En mi i en el nostre fill? Sí, estem molt bé junts i sí, també vam deixar-nos molt clar que de moment res de fills: ho recordo, però he somniat, no ho entens? He somniat que si no era ara no seria mai, i jo vull ser mare: la natura i el cos m’ho demanen.

I a mi què em demanes? Vols que et segueixi en aquesta aventura que va començar amb un somni? A mi el cos em continua demanant tranquilitat i si em demanés algo que t’impliqués a tu, pots estar segura que no mouria un dit abans tu no ho sabéssis. Però el que tu has fet no té nom.

No em diguis això, i no em miris així. Sóc la mateixa dona amb qui feies l’amor ahir a la nit. La dona a la que tant deies estimar abans de fer-me un fill. Sóc jo mateixa, imbè-cil, no intentis enterrar tot el que hem viscut junts. No pots oblidar sis anys de viure i sobreviure junts, m’entens, idio-ta? No eres tu mateix qui em prometia estar sempre al meu costat passés el que passés? On has guardat totes aquelles mentides? O potser et retrec totes les teves pifiades amb la mateixa mala llet amb la que tu ho fas?

Ooohhh!! El que faltava: ara seré jo el mentider i el que fa les coses a l’esquena de l’altre!! A més, això teu no és una “espifiada”: és una acció premeditada a la meva esquena!! No dius tu que és el nostre fill, doncs perquè no he tingut op-ció a decidir si el volia o no? Per què no vas anar a l’hospital a que et receptéssin la píndola del dia després? Per què has esperat tres mesos a dir-me que estàs prenyada? Per què m’ho dius ara quan ja no hi ha marxa enrera?

69

Per què ja sabia el que em diries. I no vull abortar, m’entens? Sí, el fill havia de ser nostre, però ara te’l prenc, perquè no vull que em donis la culpa de la teva frustració. Vols tranquilitat? Aquí te la dono: el fill que espero no és teu, és d’un amic teu a qui tampoc no li amargaré la vida... No va fallar cap condó: has tornat a fallar tu. Però tranquil, ja no tin-dràs més oportunitats per cagar-la, almenys amb mi, perquè me’n vaig amb el meu fill allà on no hi hagi imbècils que li di-guin o li recordon que va ser un accident, un condó trencat...

De qui cony és el nano, doncs? És meu o no?

El fill, era, amic, nostre... però ja no ho és: te l’he pres. Ara és de l’única persona que desitja veure com obre els ulls a la vida. És de la persona que respira, menja i beu per ell.... tant em fa, ara, qui és el pare, perquè jo seré mare i pare al-hora.

Dona, jo... si tant el desitges... si he d’escollir entre tenir un fill amb tu o perdre’t per sempre us vull a vosaltres...

Doncs a partir d’avui s’ha acabat fumar a casa. I a la llarga t’ho hauràs de deixar definitivament: seràs pare: ho entens? Hauràs de donar exemple o sigui que treu els peus de sobre la taula i vesteix-te que ja són les dotze del migdia... T’estimo borrico...

Merda, merda, merda....

71

Continuen volant, els malparits alegres, esperant la primavera per tornar a niar i viure la joia. Planejen sobre els camps de blat acabat de néixer, sobre la terra humida que espera pacientment l'arribada de la calor per tornar a donar fruit sense esperar res a canvi, com cada any.

Tornarà a allargar-se el dia i els insectes reviuran, les orenetes tornaran als fils de telèfon i tot es tornarà a repetir. Tot recomençarà altra vegada. Tant se val; és més antic que nosaltres, és molt més important que nosaltres. Important, sí, encara que nosaltres no ho arribarem a veure mai per-què per a nosaltres el camí s'ha acabat. Aquí quedarà allò important i nosaltres ja haurem marxat. Aquí es queda allò enorme: el pas inalterable del temps, la servitud que per molt que s'intenti amagar ens esclavitza eternament.

73

Heretem inconscientment, com un luxe, miler d'anys d'història -amb majúscula-. La rebem objectivada i fina, sense sentiments, lineal i continua, netejada dels milers de naixements i defuncions que ens han precedit. Esporgada de la gran majoria de les persones que han patit o han gaudit de la vida i que, en definitiva, molt abans que nosaltes, han estat.

Serem recordats només per poca gent i durant un temps efímer. És la nostra paradoxa en aquest món; podem contemplar milers d'anys d'història a les nostres esquenes però som conscients que uns pocs decennis són suficients per tornar-nos al mateix infinit d'on vam sortir. I al mateix temps costa creure que en la nostra petita naturalesa huma-na en el nostre fràgil cos, s'hi pugui concentrar tanta energia en forma d'amor, de dolor, d'impotència... Costa creure que puguem racionalitzar tantes sensacions fantàstiques del nos-tre món i que encara ens dolgui tant i tant la més natural de les fins.

75

“Toma Buba, tu sueldo”. L'encarregat del magatzem li dóna un sobre a Bubakar, el meu company de feina. Mai, fins avui, no havia vist que a Buba el pagaven amb un sobre en mà i no a través del banc. Buba agafa el sobre però no l'obre; sap que hi ha el que li pertoca, ni un euro de menys. “De totes maneres, ja l'obrirà quan estigui sol”, penso, però l'encarregat del magatzem continua: “¿Entendiste lo que te dijo ayer el señor Juncà? -i continua: “este mes aún habrá trabajo pero el que viene ya no. O sea que me han dicho que ya no hará falta que vengas... te pagaremos el finiquito y te pondremos en el paro... entendiste, Buba?” -”Sí, claro. ¿Cómo no voy a entender?” respon Buba, i mentre parla mira fixament els ulls de l'encarregat, el mateix que l'havia con-tractat temps enrere, amb qui havia rigut i suat treballant... La mateixa persona que ara gira 180 graus sobre si mateix donant-nos l'esquena a en Buba i a mi i marxa sense dir-nos res més.

Buba em mira sense dir res. No el paralitza el que li acaben de dir perquè ja ho sabia des del dia anterior. El que el paralitza és que jo, i gràcies a la poca delicadesa de l'encarregat, sé que foten a en Buba al paro abans que ell m'ho hagi pogut dir. Suposo que deu haver estat buscant el moment per dir-m'ho; ben mirat, encara li falten tres setma-nes per plegar. En fi, ara jo també ho sé i jo també em quedo parat, jo tampoc no m'ho esperava però ho entenc ràpida-ment: m'imagino les dues versions, recreo les circumstàn-cies, analitzo qui és qui, comparo amb situacions anteriors i acabo amb la certesa que no hi ha volta de full... “Te dije que no te fiases.... que esto suele pasar” -li dic, i callo mentre espero la seva versió.

77

“¿Cómo puede ser?” -em diu- “Si tu estás fijo, no te pueden echar a la calle!! - i continua- “¿Cómo que no hay trabajo? ¿Quién va a hacer esto que hago yo? ¿Qué dices tú?”. Li responc tan suau com puc: “Buba: lo pueden hacer, es completamente legal: te pagarán una indemnización, tu finiquito y al paro. Sí: aunque tu contrato ponga que eres fijo lo pueden hacer. Y hablando de contrato -continuo- lo vas a necesitar junto con las últimas nóminas para saber qué te toca de indemnización ya que, según parece, no hay mucho que hacer...”

Buba em mira però no acaba d'entendre'm del tot: obre els ulls i intenta llegir-me els llavis per saber en quina part del meu discurs s'ha perdut i jo li explico que pot de-nunciar-los i buscar la improcedència o fins i tot la nul.litat de l'acomiadament però que necessitarà, de totes maneres, el seu contracte i les nòmines. I ell em contesta que el con-tracte o vés a saber què el va signar fa vuit mesos i que ja no l'ha vist mai més. En quant les nòmines, Buba obre el sobre que té a les mans i n'extreu un foli partir per la meitat on hi posa “Buba Konte. Mes de juliol. Tantes hores multiplicades per 4,80 euros i total”. I m'explica Buba que això és la seva nòmina i que el total de la multiplicació és el que cobra cada mes, trinco trinco.

I jo no sé on mirar. No sé com excusar-me, no tinc perquè excusar-me. No he tornat a veure Buba mai més.

79

Mira!! Tothom riu, tothom balla, tothom ha sortit a buscar el mateix que tu. Parla, toca: estan aquí, a la teva realitat, no ho veus? Només has d’escollir... no veus com se t’observa amb la cua de l’ull? No ho sents? No ho respires en l’ambient? La calor, la música, la suor... tot aquest caldo de festa i diversió i de llibertat. Aquí ningú demana res més del que ofereix....

Que vols comprensió? Ah, no, ho sento, això no exis-teix aquí. Aquí les coses són més senzilles: es limiten a la física, al cos, al contacte... l’ànima només existeix els diu-menges al matí, si has dormit sol.

81

Fés que els teus ulls busquin, fés que s’entrebanquin amb altres ulls, i fés les teves preguntes sense obrir la boca. Aquest és el nou llenguatge!!! I entendràs la resposta, tran-quil: la negació és ràpida i inequívoca, ho sabràs. La resta de possibilitats és més complicada i potser t’ho hauria d’explicar algú altre, però bé, hauràs de barrejar imaginació, teatre, in-tuició i bastant de morro.

No ho entens? Això és també un mercat: tot funciona a partir de l'oferta i la demanda. Em dónes i et dono. T’ofereixo això, què et sembla? I ja està!! Després bé la dramaturgia: ballar, veure, riure i anar fent mentre us observeu més detin-gudament per comprovar si el tracte és definitivament profi-tós. I quan us doni la gana us n’aneu a la teva oficina o a la seva a signar el contracte.

83

El meu pare, persona treballadora i estalviadora em diu que estic perdent el temps llogant un pis. El que cal, se-gons ell, és que em compri un habitatge: que m’hipotequi... I com més aviat millor! Així, continua, a partir del mateix mo-ment en el que signi la hipoteca davant el notari, començaré a veure com el valor de la casa puja ràpidament, i amb ell, les meves possibilitats de sortir del pou de miserables que reptem per la vida sense patrimoni. Jo m’ho miro amb es-cepticisme i certa desconfiança. Em sap greu defraudar-te, li dic, però no confio en les meves possibilitats; no m’imagino estar cinquanta anys o els que caiguin havent de pagar, cada principi de mes, les quotes de la hipoteca... A més, qui m’assegura que el valor de les cases continuarà pujant com fins ara?; ara que els bancs ja comencen a desconfiar de tanta “febre compradora” és un bon moment per plantejar-se quins motius tinc per comprar-me una casa just quan el preu està altíssim i no reflexa el valor real dels materials i del treball esmerçat en posar-los en ordre: aquí els únics que riuen són els que no se la compren, la casa. I això és molt significatiu. Veig pels meus amics que s’han aventurat a la hipo-teca de la seva vida que les coses acaben essent bastant diferents del que tothom pensa en un principi i reconeix més tard de portes enfora: en molts casos els pares han d’ajudar a pagar les quotes “per no perdre allò invertit”, diuen. Sí, ja se sap que els papes paguen els dodotis o el que sigui; eu-femismes per amagar allò tan lleig que és arribar a finals de mes eixut com l’espart. Els tipus d’interès treuen la son als nous propietaris cada nova quota i, finalment, si hi ha qual-sevol entrebanc, les entitats bancàries continuen somrient mentre obliguen a les víctimes a pagar el que faci falta o a marxar. La cosa va muntada així i poc s’hi pot fer, però tot i això continues essent un bitxo raro si als trenta anys no gaudeixes de la teva hipoteca. La gent et mira com pensant: aquest no té ambicions ni capacitat de sacrifici; quan sigui vell dormirà a la palla. Però no t’expliquen que quan senten les paraules “Banc Central Europeu” se’ls esvaeixen tots els somnis d’una qualitat de vida més o menys decent, la seva: encadenada als atzars de la macroeconomia.

85

Us explico un malson que tinc sovint: somric men-tre signo la hipoteca, tothom em dóna copets a l’espatlla i somriu mentre piquen l’ullet i pensen en el seu tant per cent: el constructor, la immobiliària, el notari, els del banc... Tots contents amb mi; sóc un consumidor exemplar, amb iniciati-va. “Si tothom fos com tu, em diuen, no hi hauria mai reces-sions econòmiques...” I riuen mentre m’acomiaden. Entro a la casa amb la meva parella i s’hi està molt bé, me l’estimo, és....sí...”meva”, em dic. La casa és petita, amb una demo de jardí i amb un veí imbècil. Però bé, aquestes són les nostres circumstàncies i farem el possible per tirar-ho endavant. Què és la vida sinó fer front als problemes?Mentre arreglo les relacions amb el veí i trec la merda del gos del pati, vaig pagant cada mes la quota al banc i la vida con-tinua feliçment... Però un matí de diumenge, un d’aquells que et sents amo del món, amb el xandall posat i a punt d’anar a treure a passejar el gos, descobreixo una esquerda que travessa tota la casa horitzontalment... Horror!! Els tècnics de la constructora em diuen que és estructural; que arreglar-ho valdrà 30 o 40 mil lereiles!! La secretària de la constructora em diu que la casa ja no està en garantia (ja, ja), que el pro-blema és dels materials que es van fer servir en aquell boom de la construcció de fa uns 15 anys, recorda? Just quan vos-tès la varen comprar; quan hi havia tanta demanda que les cases es feien en un parell de mesos... Somriu, la secretària, mentre s’amorra al telèfon i amb una mirada de repulsió em fa notar que té feina ... Somnio amarat de suor, amb la sen-sació d’estar empresonat, d’haver perdut la meva vida en un tracte usurer al que no em vaig poder negar, amb la sensació d’injustícia que tenen els ingenus quan veuen que el món és una cova de lladres. Somnio atrapat per no saber què fer: si matar al constructor o als del banc, i desperto quan la policia em demana que surti amb les mans enlaire si no vull ser cosit a trets.

Torno a la realitat: no cal ser un oracle per desxifrar els signes del temps relacionats amb aquest tema. Sabem, o hauríem de saber, que l’endeutament de les famílies està arribant a nivells insostenibles i els “experts” ja pronostiquen la fallida familiar. Us sona? Doncs tranquils que us acabarà eixordant. Els bancs i els constructors i les immobiliàries ja hauran fet el seu agost però, i nosaltres? On anirem a raure quan no puguem assumir les quotes de la hipoteca? Serem carn de les noves financeres-pirates que proliferen a tort i a dret prometent rebaixar les quotes a canvi d’allargar uns quants anys més l’agonia? Aquesta serà l’esclavisme de la nostra generació? Penseu-hi, gent, ens estan robant: els nostres pares es va pagar les cases amb pocs anys. Nosal-tres les haurem de deixar mig pagades als nostres fills i filles (i els del banc encara els continuarà la rialla... no la sentiu?).

87

89

Tal i com em diu, em despullo quedant-me en calço-tets. Noto el fred mentre ell es mira uns papers que té damunt l'escriptori, aparentment aliè a mi. Així passen un parell de minuts imbècils en els que vaig mirant els cartells i les an-dròmines que aquest professional de la medicina que també és el meu metge de capçalera té ordenats sobre el taulell del costat de la camilla. Em miro la pera que serveix per mirar la pressió dels pacients, els diferents tipus de tisores: totes dins el seu estoig individual, esterilitzades i asèptiques... “Estira't a la camilla” m'ordena. Obeeixo.

Em comença a grapejar la panxa. Apreta aquí i em pregunta si em fa mal. Li dic que no. M'apreta allà i repeteix la pregunta, jo repeteixo la resposta negativa. El metge res-ta dubitatiu amb les seves dues mans descansant sobre la meva panxa. Ara es posa l'auscultor a les orelles i diposita el botó fred sobre el meu pit. Espera, mira el rellotge i torna a esperar. Mira el rellotge altra volta i es torna a quedar em-bebecat... Em busca el pols al coll, als canells, a les ingles i als tormells, busca depressions allà on tinc les costelles, em soba de dalt a baix i la seva cara no canvia: està dubtant, no sap què cerca. No sap quina és la meva dolència, està tan perdut com jo.

Es retira mentre jo continuo estirat mirant les pla-ques de guix del sostre. Suposo que ha tornat a l'escriptori, als seus papers. I encerto: sento com s'asseu i com torna a fullejar els papers d'abans. Suspira profundament però intenta que jo no me n'adoni i un pensament de malastru-gança travessa els meus pensaments: potser sí que sap qui-na és la meva malaltia però és tan fatal que no me la vol dir... Potser sap perfectament quina és aquesta dolència que m'atormenta i ara només està escollint les paraules que em duran tan malaurada nova... Quantes vegades, aquest ma-teix metge, s'hi deu haver trobat? Haver de notificar-te que estàs a la llista d'aquella que mai no descansa, avisar-te que tens un passatge en un dels propers vaixells que salpen cap al no-res per mai més no tornar...

91

El metge es torna a acostar i em mira una estona de dalt a baix. Tot seguit m'assegura que els resultats de les analítiques no contemplen res d'anormal, absolutament res. A més, no tinc febres i les meves dolències apareixen esporàdicament i aleatòriament i se'n van també quan vo-len i sense necessitat de medicació. S'atura per agafar aire exageradament, suspira i finalment em diu: no tinc ni idea del que et passa: no hi ha simptomatologia clara i no goso donar-te un diagnòstic, encara... T'hauré de fer més proves diagnòstiques i qüestionaris sobre hàbits, coses del teu tre-ball...

Comença el seu qüestionari i responc a tot: fumo com un descosit i no només tabac... i sí, de tant en tant, flirtejo amb drogues de síntesi. També pimplo lo meu, sí, més els caps de setmana que els dies de cada dia. M'alimento sen-se tenir en compte dietes ni greixos, conseqüència d'això no defeco ni regularment ni homogèniament. Tinc relacions sexuals esporàdiques i quasi mai amb la mateixa persona, a vegades amb protecció i altres a pèl. Treballo en un lloc mal ventilat i humit on manipulo materials tòxics envoltat de màquines que funcionen tot el dia escupint fum per sobre i soroll per tot arreu. Al treball també aixequem pesos regular-ment i sovint ens hem de posar en llocs on la pols acumulada forma catifes de cinc centímetres de gruix.

Per molt que el metge vagi obrint els ulls a mida que li explico els meus hàbits sé que el meu relat no el sorprèn: ell sap com és la vida fora d'aquest hospital, no cal que dis-simuli i es faci l'astorat. Ell ha vist milers de jubilats amb malalties que només es poden explicar a partir d'hipòtesis i conjectures: de barrejar el consum de tabac i el treball en un lloc amb molta pols, de barrejar els anti-depressius amb un treball monòton... Ell sí que ho sap tot això, no cal que posi aquesta cara de mussol atònit.... Va, miserable!! Diga'm què em passa!!

Però el cabró continua fent cara de simi sorprès. Ara, per fi, tanca la boca i quan la torna a obrir és per preguntar-me si algun familiar meu ha patit alguna malatia extranya o si recordo alguna dada o un fet que el pugui ajudar a saber què em passa però jo no recordo res, o sigui que li dic que no, torno a mirar-lo als ulls i el silenci regna entre nosaltres. S'alça i comença a pensar i demabular en silenci en posició salomò-nica, acariciant-se el mentó tranquilament mentre busca a l'interior del seu cervell aquelles lliçons d'universitat o algun aprenentatge fet durant les seves pràctiques que li han de donar una mica de llum, la possibilitat d'alguna sortida. Però a jutjar pel seu semblant es diria que, per molt salomònic que es posi, el metge es troba immers en l'absoluta negror de la seva ignorància. I jo, imagineu-me: estirat sobre una camilla d'hospital esperant la sentència amb només els calçotets i els mitjons.... Suposo que dec tenir una aparença d'imbècil mort de por immensa però no hi puc fer res, només esperar que el que té l'aparença de gran pensador em digui el que ja sé: que no en té ni idea del que em passa. Ni la més remota idea... i desespero en silenci sobre la camilla.

Finalment, el doctor pensador, para de fer veure que pensa i se'm queda mirant molt seriòs mentre em diu: “Co-mençarem per prescindir del tabac, l'alcohol i, evidentment, tota la resta de drogues que prens. Després, començaràs a fer una dieta especial que et descriuré exactament quan hagi parlat amb la dietista, la doctora Torres, una gran professio-nal. I finalment, a través d'un seguiment exhaustiu i d'altres proves, intentarem entreveure quina és la teva patologia, quin problema tens, vaja, saber què et passa”

Ep!!, penso, Això va en serio: aquest tio vol treure'm tot allò que m'agrada de la vida: les festes, el cigarret d'havent dinat, el de després del quiqui, les cerveses del vermut... M'ho vol treure tot!!! Així: per pura ignorància de quina és la meva dolència, el molt cabró. “Escolta, escolta doctor -li dic-: jo no tinc clar que els vicis que vols treure'm siguin els culpables del que em passa: al meu entendre, tan culpables

93

són aquestes pràctiques voluntàries meves com ho és, per exemple, l'obligació d'haver d'anar a treballar en un lloc im-mund i fred, envoltat de persones que van a la seva i que, en fi, em deprimeix cada dia més... No podria ser això, doctor, la causa dels meus mals? Per què no em treu el treball, enlloc del tabac? Podria funcionar...”

Ara discutim, ell em diu que no em pot donar la baixa laboral simplement perquè treballo en un lloc fastigòs, que això que li demano és il.legal però jo li replico que conec gent que ho ha fet: es diu, si recordo bé, “baixa per depres-sió”. Però ell continua sense doblegar-se i em diu que no tinc símptomes depressius com ara insomni, irritabiliat, fatiga... Em diu que una persona realment deprimida no estaria dis-cutint, com jo ho faig, com un boig, per arrencar-li una baixa laboral al metge. I potser té raò, però li responc que jo tinc un problema que afecta a la meva qualitat de vida, i que ell, com a metge que és, està obligat a fer alguna cosa per ajudar-me. Li dic que el que ell vol fer, més que ajudar-me, m'acabarà d'ensorrar en aquest pou depressiu que ell fa veure que no existeix... Li recordo que un diagnòstic fet a la lleugera és un gran error: que em pot resultar molt car, a mi, que sóc el pa-cient...

“Si et plau -li dic- no et prenguis la meva salut a la lleugera. No intentis oblidar-te de mi tan ràpidament: quan surti de la seva consulta, la malaltia, la que sigui, continuarà viva, aquí, dins meu i el treball horrorós continuarà essent el meu pa de cada dia, per a mi no hi ha pausa; convisc amb la malaltia dia rera dia... No em tregui les coses bones de la vida. Al contrari: separi'm del treball i de la contaminació que m'envolta i veuràs com em refaig... Rebrotaré com un roser a l'abril, doctor, li prometo...”

Surto de la consulta i de l'hospital. No estic rient però per dins rebosso de felicitat. Travesso els carrers ràpidament i arribo al meu lloc de treball... La cara dels de personal no té preu; no es poden creure que m'hagin diagnosticat com a

boig i al.lucinen amb mi, amb el conjunt de cèl.lules més con-tent de tot l'univers sencer que sóc jo. I el metge? Va fent: em dòna medicaments que diu que em controlen els impulsos, jo li dic que me'ls vaig prenent i que noto petita milloria, ell fa veure que s'ho creu i tots contents.

95

97

Ivan nasqué fa dinou anys en un petit poble a 180 qui-lòmetres de Kiev, a Bielorrússia. Nasqué el mateix any que va explotar el reactor de la central nuclear de Txernòbil. Ivan no recorda per tant res de l'accident; es pot dir que ell no hi era. Però tot i no haver-lo vist, Ivan ha sentit a parlar molt d'ell, del “Dia de l'infern” tal i com ho recorda la seva família i totes les famílies del poble i tots els pobles de la regió. Tothom sap de què es parla quan les àvies posen els ulls en blanc i les mans a la boca, Ivan sap de què es parla quan hi ha els ulls plorosos, Ivan sap què es pensa en cadascún dels enterra-ments que ha presenciat. Ivan coneix la ràbia que fluctua dins la seva sang per tantes coses perdudes, coneix la ràbia dels avis morts i dels néts que mai no van ser o que van nèxier deformats. Ivan sap la raò per la qual haurà de ser operat del quasi segur càncer de tiròides que desenvoluparà, i sap que com més aviat sigui millor. Ivan sap també que serà esteri-litzat; de totes maneres és improvable que el seu esperma sigui útil: està mal recombinat genèticament i engendraria un monstre.. Ivan sap tantes coses que no vol saber més, no gosa ni tan sols imaginar un futur.

Ivan percep la por, a tot arreu: en els companys d'institut, en la seva família, en els metges que porten el seu previsible càncer -o càncers-, en les assistentes socials, en les mestres i monitores de guarderia... a tot arreu es respira por i hi ha poca esperança. La vida es torna grisa esperant el gra o el dolor que ens confirma el pitjor dels nostres malsons. Ivan veu com cada dia moren adolescents amb menys sort que ell i plora ja que no entén el perquè. No entén per quina raò ningú no planta cara al monstre, no entén per què nin-gú no en parla mai directament, de Txernòbil. Vol preguntar per què no s'ha acabat de desmantellar el que queda dins l'antiga central nuclear, vol saber per què tot el que dóna la terra estarà enverinat per sempre més... Voldria saber-ho tot l'Ivan. És jove i no sap si té gaire vida per endavant i, el més cabrón de tot, és que el seu problema, per ser el de molts, sembla insalvable: ningú no en parla, ningú no l'afronta, no-més resen per tal que no es repeteixi mai més...

99

I sap també que ningú no en parla perquè el govern així ho vol; el govern vol oblidar i vol fer oblidar. Tan senzill com això: hi ha una regió que està morta, on la terra mai més no tornarà a ser bona per a res, on l'aire està completament contaminat igual que l'aigua dels rius. La gent que hi viu està condemnada a patir malformacions genètiques ja en els fe-tus, molt vulnerables a tota mena de malalties i especialment proclius a desenvolupar diversos tipus de càncer al llarg de tota la seva vida. Això, almenys, durant centenars de milers d'anys. La fauna i la flora d'aquesta regió també es pot consi-derar genèticament alterada, o sigui, que en els propers anys es poden casos realment insòlits de malformacions genèti-ques. Es considera la necessitat de vallar completament la regió per evitar contagis així com per a poder realitzar estudis científics sobre com la radiació afecta als éssers vius. Ja no hi ha res a fer.

101

Me'l miro encuriosit mentre es masturba frenètica-ment. La seva cara no mostra gens de vergonya ni d'inhibició, al contrari, em mira fixament esbossant un mig somriure descurat i lasciu. Té els ulls vius, afuats, amb espurnes que llampeguegen contínuament, de plaer -suposo-. Continua masturbant-se dempeus davant meu i jo m'ho agafo amb tranquilitat. Li dic que netegi les restes quan acabi i me'n tor-no a la cuina. Mentre surto del lavabo escolto com comença a gemegar, i esbosso un somriure...

Miro al menjador on la televisió emplena la sala amb una veu estrident. Tres iaiones que miren la pantalla sense mi-rar res, sense entendre res: a raó de 18 mil milions d'impulsos elèctrics per segon van perdent els lligams que tenen amb el món real -he dit real?-. Em miren i somriuen: m'han vist a la seva realitat, m'han introduït al seu món, em reconeixen: sóc un més. I m'agrada. Torno cap a la cuina i veig en Josep netejant-se les mans al lavabo. Li recordo que netegi bé i em diu que sí, somrient.

103

Surto al pati i m'empleno els pulmons d'aquest aire fresc de primavera que ho envolta tot. Estic content, avui. Les coses sempre hauríen de ser així: sense crits ni cel.les d'aïllament ni sobredosis de medicaments. Tothom vol estar tranquil, aquí, i feliç en la seva mesura. Jo ho sé perquè he parlat amb tota la gent que viu aquí, i l'he escoltada. Tothom vol el mateix... però la gent té problemes, de tant en tant: ens posem nerviosos, cridem, no podem escoltar... ens costa molt tornar a connectar amb la "realitat"... bé, "amb la reali-tat", vull dir que ens costa tornar a trobar aquell espai mental on ens podem comunicar amb vosaltres, aquell espai que dins la nostra ment ens permet continuar connectats al mòn que vosaltres en dieu real.

Començo a notar l'efecte dels medicaments: les ca-mes se m'adormen, perden força, la vista se'm difumina una mica i em costa moure la llengua. Sento que el cos, de cop, s'ha convertit en un pes que m'esclafa a terra. M'arrossego cap al sofà on m'assento al costat de les iaiones que, a aquesta hora, ja estan completament dormides. Vull mirar la televisió una estona però els ulls se'm tanquen contra la meva voluntat... m'adormo al sofà... com les iaiones... amb un fil de baba que em penja de la boca i un somriure als llavis.

105

Fluctua davant meu i jo no sé si realment visc o no-més miro la vida dels altres. Suposo que el fet de només mirar-m'ho ja és una forma de vida. La veritat és que no m'interessen les botigues de roba ni les modes ni els partits de futbol: tot me la pendula. No crec que sigui gaire positiu assumir el paper d'imbècil que han escollit per a mi: caminar ràpidament per carrers de ciutats grises com el més enfeinat dels éssers vivents del sistema solar. No crec que sigui millor fusionar-me amb la manada de personatges que deambulen pel món amagant el que realment són: darrera les corbates i les targetes de crèdit hi ha sempre un cor amb odis i amors encara que moltes vegades quedi oblidat i soterrat per les convencions socials. I jo no sóc qui per jutjar-ho, però us dic que tinc més d'animal que de persona, què voleu que us digui...

107

No em preocupen ni les relacions socials ni les gue-rres, ni l'atur, la fam o el fred... Bah!! Deixeu-me morir. En aquest món on falten tantes coses jo hi sobro, i m'importa una merda tot allò anterior, el moment actual i lel que hagi d'arribar; tal i com un va dir: tot és relatiu. I jo ho subscric.

Però no puc: hi ha alguna cosa dins meu que no em deixa; no acabo de poder desempellegar-me del món i enca-ra hi ha situacions i fets que em provoquen sensacions pun-yents. Tinc dins meu una mena d'instint empàtic que no em deixa enviar-vos a prendre pel sac d'una vegada per totes.

109

Recordes aquells mesos quan tot anava bé? Jo sí els recordo: llevar-nos al matí compartint la nostra escalfor. Mirar-te, que guapo, un petó... Recordes els nostres passe-jos? Llarguíssims. A vegades parlant, a vegades en silenci absolut. Compartint un canuto, riet-nos de la resta del món... Quina fortalesa, quina ingenuïtat...

Junts fins que el destí ens ho permeti, no? Aquesta era la nostra promesa. Quina droga tan bona, les teves pro-meses. Quina fugida endavant, les meves promeses. Com les recordo, les nostres paraules.

I el teu cos? És clar que el recordes, és a mi que li costa recordar-lo: se'm desdibuixa. Es mescla amb els cos-sos que han vingut darrere teu, es mesclen les teves cames primes i els teus llavis gruixuts, es confonen els teus ulls tèr-bols i els teus peus calents. Es barregen ja tantes coses de tu en tothom que ja no et reconec: m'enlluernes encara.

Però encara que la llum no em deixi visualitzar la teva imatge sí que tinc ben clares les nostres paraules. I no em sapgreu dir-te que em vas fer molt de mal. Per molt que en-cara m'enlluernis has de saber que no oblidaré mai les parets de la presó on em vas deixar, la seva humitat i l'inescrutable foscor: el meu interior, que gràcies a tu, vaig descobrir podrit.

Sortir de mi mateix no va ser géns fàcil i menys quan qui t'hi ha enpès se'n riu sorneguerament desde l'exterior. No, carinyo, no va ser géns fàcil, ja t'ho deus imaginar. Com diu la cançó: “...te busco en los caminos y te confundo a to-das horas” però tu no hi eres...

111

Les teves boniques faccions se m'amagaven alesho-res quan m'havies fet orsar cap a una mar d'aigües gèlides. Buscava una illa, qualsevol terreny sòlid que em permetés desembarcar de la nau del teu rebuig enganyós però no apa-reixia ni un illot ni veia cap altra embarcació solitària. Conti-nuava a la deriva fins que els corrents em portaren a un con-tinent desconegut per a mi on no hi havia cap arbre ni cap riu ni cap ocell: on tot estava per dibuixar encara. I així ho vaig fer: vaig crear la vida i la mort, la nit i el dia, el pardal i el gat i en companyia seva, per fi, vas desaperèixer de la meva ment. Però encara era presonera: no gosava tornar-me a embarcar i fer-me a la mar, en sentir la seva salabror les cicatrius em coïen sota la pell i els ulls se m'emboiraven esdevenint inútils, així que tornava al meu continent on ningú no em feia res ja que només hi era jo. Passava el temps i ja no recordava res: era feréstega i lliure, mestressa i esclava del meu món. Igno-rant de l'exterior i contenta de saber que aquesta ignorància em protegia.

Allí resto, recordant el passat i incapaç de sortir de dins meu. Amanyagant i cuidant el meu dolor com si d'un tresor es tractés... De fet, és tot el que em queda de tu.

113

No sabia ben bé d'on havia tret aquella idea. ell supo-sava, no!: ell creia cegament en allò que algú li havia dit, pro-bablement, quan era molt jove. i ho havia cregut tota la vida, tan convençut que encara ara no ho havia compartit mai amb ningú. perquè en el fons estava convençut que tothom ho sabia, que tothom pensava com ell, que tothom ho callava per obvi.

Havia fet el que calia durant aquells quaranta anys: poques vegades va cometre errors, mai arribà tard i, amb febre i mal de cap, va complir com el millor. en quaranta anys mai no li van haver de recriminar res: ni per esforç ni per im-plicació. al contrari: gràcies a ell, que no marxava fins que la feina estigués acabada, més d'una vegada l'empresa havia respost satisfactòriament a clients i proveïdors, ell s'havia donat com ningú al treball dins d'aquella empresa; des de la seva experiència i el cert lloc privilegiat que posseïa entre la resta de treballadors, esperonava els altres a treballar, a esti-mar l'empresa... ell era qui més mereixia una recompensa.

Pujava les escales cap al despatx del director salu-dant a tothom, rient per sota el nas mentre ascendia a reco-llir el premi. Va obviar per primera vegada en quaranta anys el primer pis on s'hi trobava el despatx del supervisor i el dels administratius. Aquesta vegada era diferent: ara anava directe a parlar amb el director per rebre de les seves mans l'última nòmina abans la jubilació i un regal que ell, des de ben petit, ja sabia: una part de l'empresa. sí, el seu lloc en aquella taula que li havien descrit enorme i brillant: la seva experiència recolzant els coneixements universitaris de ge-rents i caps de compres...

Recordava les jornades sense fi als estius, quan les comandes s'acumulaven, recordava els ascensos promesos i que mai no van arribar i ascendia no només per l'escala sinó també per dins: s'elevava sobre els que fins aleshores havien estat els seus companys de feina, s'elevava sobre els pixatin-ters del despatx i fins i tot s'elevava sobre el supervisor i de l'encarregat que tantes vegades havia envejat i odiat.

115

Arribà davant la porta que lluïa el cartell de direcció i per dins pensà que proposaria, a la primera oportunitat, que a sota del cartell s'hi retolés també a la gent que formava part d'aquella direcció: ja hi veia el seu nom, encara que fos en l'última posició. a través del vidre va veure el director, el cap de vendes, el de compres i el director comercial parlant entre ells distesament. al seu costat hi va veure una panera d'allò més grossa.

Entrà enmig de rialles, cops a l'espatlla i comentaris sobre el fart de no cardar res que es faria ara que es jubilava. Respongué que per part seva estava disposat a continuar servint a l'empresa quan fos i rebé rialles de la resta, cosa que no va acabar d'entendre. Després d'un petita conversa informal sobre la família, la salut i tal, el president es va treure dos sobres de la butxaca interior de l'americana: en un hi havia la nòmina, generosa per a l'ocasió, i l'altre amagava una sorpresa, “un petit detall per tots aquests anys -digué el director- i a més aquesta magnífica panera que si vols te la duem a casa. felicitats amic meu! -acabà.

Aquell segon sobre ho era tot, pensà. mentre baixava les escales després d'humiliar-se altra vegada davant el di-rector oferint-se pel que faci falta, es repetia: “un petit detall per tots aquests anys” i sabia que allà dins hi havia la seva part. no podia aguantar i se'n va anar als vestidors a obrir aquell segon sobre... i quan l'obrí... hagué de sospirar i cal-cular.... “2400 euros, quaranta anys; un regal de 60 euros per cada any que he passat aquí...” Va decidir quedar-se tancat als lavabos fins que no quedés ningú a l'empresa que li po-gués veure la cara.

117

El “chigüín” no tindrà més de quinze anys, però ja ha vist molt. Managua no ofereix grans vistes al turista però sí ofereix moltes lliçons a la mainada que en ella creix i sobre-viu. No sap què hi ha més enllà d'aquesta inteminable barria-da de zinc i filferro on va nèixer. Tampoc no s'ho pot imaginar: així de poc ha anat a l'escola. Li han explicat coses del mar, de la selva, dels volcans, de la seva terra... però ell mai no ha sortit de Managua, amb quinze anys, a l'edat de menjar-se el món. El dia a dia passa tal i com sóna: cada dia igual. Amb poques preocupacions a part de la de saber com emplenar l'olla. I finalment, en acabar la jornada, l'antena: la promesa que baixa del cel, la imatge que certifica que en algun indret llunyà, hi ha una vida millor, molt millor. Acomodat incòmoda-ment amb la seva família de set membres, penetra àvidament en la imatge que el satèl.lit li brinda: s'imagina, no! es veu a la sèrie de moda d'aquest estiu, ell és el protagonista, ell és qui porta aquell bonic cotxe descapotable. D'ell és la rossa exhuberant i d'ell són les propietats que a la tele són d'una tal Angela Chaning.

Així cada nit, davant d'aquella pantalla, s'evadeix de la realitat de zinc i llautó. S'allunya de les pallisses, de la poli-cia i de la brutícia... se'n va, se'n va... i sempre ha de reprimir el plor quan s'acaba el capítol del dia. Passeja la resta del dia per la barriada, juga a fútbol, va a veure les mosses de l'escola, passa gana... I avui es dirigeix al centre de la capital, on no sol anar, a veure amb què pot emplenar l'olla.

119

Però anar al centre no li agrada: ell no és d'allà. No porta sabates!! Va sense camisa i brut!! S'avergonyeix, i s'indigna pel seu avergonyiment... entén que ell no hi té cap culpa, d'haver nascut on ha nascut. I de la indignació salta a l'ira i a la confusió: es veu conduïnt un descapotable vermell amb la rossa espatarrant enmig de les vinyes i no veu els po-licies ni els seus peus bruts i descalços... Es fixa en un cotxe luxós parat en un dels semàfors de l'avinguda més gran de Managua: avui no rentarà vidres. S'hi llança a dins i a cops de colze i de puny fa fora la senyora, blanca, que el conduïa. Avui no llustrarà sabates.

Dóna mitja volta, té la vaga sensació que les vinyes i les rosses fantàstiques estan al nord, travessant Hondures i després Mèxic i ja està... Somriu i passa el braç dret per sobre el reposacaps del copilot on encara no hi ha la rossa i tanca els ulls... accelera i perd de vista Managua. No s'acomiada, "és millor així -pensa-, el meu germà tampoc no ho va fer", i accelera i accelera. No vol ni pensar en mirar enrera i en la seva ignorància, demana a Déu que la gasolina li arribi, al menys, fins a la frontera amb els Estats Units d'Amèrica.

121

Moltes imatges, fets, noms i de tot són emmagatze-mats pel nostre cervell de forma autònoma i inevitable. Tam-bé inevitablement jo recordaré la teva veu i el teu somriure. No hi ha res a fer: la recordaré per sempre. Però més enllà de reivindicar aquesta evidència, allò que m'intriga per dins ara, reprès el contacte, és el mecanisme a través del qual, a partir d'una imatge o un so o una olor se'ns obren més de deu mil giges de memòria que fins aquell moment restaven emmagatzemades a algun racó de la nostra memòria “disse-minada”.

Va ser veure't i retrocedir, tot jo, tot el meu univers mental, a no-sé-quants anys endarrera... A aquell pis, a la veu de la teva mare, a aquella penya de Belles Arts, al cotxe blanc, a la universitat i a les baralles i als enganys i a les pa-raules no dites o mal dites... Ooohhh!!! Quantes ferides en-terrades prematurament sense haver-se curat. Com crema el record acabat de destapar després d'anys de maceració en-tre l'oblit i el menfotisme. Com punyen els antics interrogants davant la teva persona...

123

I quina finura, la nostra, ara, mil anys després. Que suau que és la seda que es despenja de les nostres boques; que bonic que és tot quan ningú no té por de perdre res. Que fàcil que és perdonar, ara, a qui em va matar l'orgull. Quin bon-rollisme desmemoriat i imbècil, el nostre. Oblidem!! Boqueta somrient: agafa'm la mà i il.lusiona'm mentre mires l'horitzó i el futur del que em parles és de millora i d'evolució personal... Continua recitant el guió que has vingut a repre-sentar on no hi ha lloc ni per a les preguntes ni per a per a les veritats incòmodes: per a les ferides que tothom necessita tancar .

Però no: no t'ho posaré fàcil: no deixaré que amb bro-metes fàcils paguis tot el mal que em vas fer. No deixaré que la teva efimeritat m'enlluerni, ara no. Hi ha certa memòria que no és volàtil.

125

No sé com em quedarà això, Xumbo: poques vega-des, per sort, he escrit per retre homenatge a un amic que s'ha mort. Diuen que la mort ens iguala; a alguns com tu us permet la possibilitat de mantenir-vos i continuar “essent”, encara que sigui en el record.

Molta gent va venir al volcà Montsacopa a segellar el seu record amb tu: tanta gent, tanta fauna diversa, que seria impossible trobar-la en un altre “esdeveniment” qual-sevol. No és hipocresia quan gent que quotidianament no es pot ni veure es saluda de nou en un acte tan introspectiu com és enterrar un amic. Sí, vaig fer petons a gent amb qui no em saludava i vaig tornar a conversar amb gent amb qui feia anys que no encarava. I em sento fantàstic; amb el mal gust de comprovar que s'han de donar certes circumstàncies per tal que ens baixi la tonteria i aterrem al peu pla que és la conversa i la interacció amb els iguals.

És que realment n'hi ha per pensar-hi: gent amb qui vam coincidir durant una època i que, de cop, s'esfuma (de la nostra vida). Tothom ha crescut o s'ha fet vell: les amistats han esdevingut desconegudes i tant li carda que en aquella època no hi hagués futur perquè aquí tothom va fent la viu-viu, ara. Cadascú ha anat pel seu cantó, com tu i com jo, Xumbo. Ens anàvem veient de tant en tant i jo et preguntava pels marrons amb els mossos i tu em deies que no tenies por, que tot aniria bé.... La vida sempre en marxa...

127

Intentaré quedar-me amb aquell tímid punki menor d'edat que em passava cintes d'Ad-Hominem o de Parria-na i fanzines de Txirona mentre fumàvem el mal costo de la Pepita a la casa de la Plaça de toros. Allà t'hi vaig enviar cocaïna des de l'altra punta del món i ric encara quan recor-do els problemes que vau tenir, tu i en Karkan, per recollir el sobre de l'oficina de correus. Fantàstics records, amic meu: als concerts, sempre, amb aquell somriure tímid a la boca on mai no hi vaig veure mala llet... I saps què? Aniré més d'una vegada a fumar-me un canutu al peu del teu arbre per com-partir-lo amb tu. Jo fumaré mentre et rego per fer-te crèixer i esdevenir centenari, quasi immortal. Com la memòria, com la llibertat i com el pensament.

Fins sempre.

129

1

3

6 MANS, 15 DIES, 29 DITS

www.bsolot.info bustia@bsolot.info

poesiaLluís Riera

il·lustracionsOriol Carbonell

maquetació¬labugia&pocafeinæntertaiment.ink

5

7

Amb una poesia intimista i viscudaen Lluís ha baixat al fons de sí,

fins trobar-hi el miralldes d'on mira a l'altre.

Un plantar cara, com diu ell, de mi i de tu.

Un llibre on ha posat el cor,treien-li les paraules.

Amb amor, gisella arimany

....

G:què et sembla???? Espero que t'agradi. És per mi, la síntesis pura del teu llibre.

Ll:RasCurtBreui concísCom a tui a miens agrada.

Gràcies de tot corUn plaer personal immens de tenirel teu pròlegen el meu llibre.

Un petó

instruccions per la persona lectorasense sornegueries majúscules puntuacions ni masses improperisun cop que faig una obra seriaem permeto explicar-vos ( i intentar explicar-me a mi alhora) com plantejo aquest llibre de poemescom els sentocom els visccom els expressocom els trec cap enforaels mostroperò no com un cercle tancat dins meusinó vers foraho ensenyoho deixo anarparaules llancívolesmots sublimment escrits en lletra maldestre en mig de fulls arrugatsamb com a mínim un clar i obert clam de sensacionsviscudesparladesi sentidesi que en definitivasi parlem de sensacionspodem dir que parlem de nosaltres.

9

agraïmentsdedicat a ningúi a totes aquelles persones que al llarg de la vostra vida en algun moment heu estimat,aquelles que us han estimataquelles que estimeuaquelles que sou estimadesi fins i totaquelles que no estimeu

il·lustracionsa aquelles i aquells que m’han acompanyat tantes nits,a la soledat, per deixar-me il·lustrar els sentiments...

11

POEMES D’AMOR,DESAMOR(I ALTRESAUTOENGANYS)

....

SILENCI DE DESERT

Fragilitat,harmonia immòbil.Saber que tota petita peçaté el seu espai vital en perfecte transició.

Movimentsuperfluïtatmentre dunes es desplacen,lentament.

La ment que no calla.

A fora,tot paratfins que silenci,no s'encalla enmig la mar.

Mar de dunes,silenci pactatde sorra fina.

Miratge esparracat fins a tornar en si.

13

SOLEntreveure compartint,culpar-se solament.Intercanviar gaudint,escriure evidentment!Intentar justificar allò que no s'entén.Procurar evadir-se.

I el sol fet de tant sols pensar-hi....

Perdre't amablementi buscar-te arreu.El sol em pica i jo en silencino em resisteixo

AHIR Vaig llegir-te i et vaig escriure.

Vaig deixar-tei vaig recordar-nos.

15

AVUIet recuperoi et buscoi et troboi et sentoi et visc.Et somric i et dic gràcies.

NUSeré nu sense roba,

nu amb altre cos,nu en ser el primer.

Nu en ser un.Un.

Un i prou!

17

TRISTORNo t'entristeixis.La tristor tant sols éspels infeliçosi pels perduts.

Tu,no estàs perduda,ni ets infeliçni tant sols ets trista.

Ets honesta,bella i llesta.I afortunadament,cada dia,em permets descobrir-te més!

FINS ARA

T'he vist,t'he llegit i t'he buscatenmig l'enyor,però no t'hi he trobat.

He pregunta't pel tempsi quan l'he vist,m'ha contestat:fins ara.

19

TEIX Entristeix: ser feliç inconstant.Honora a quelcom precís,recordar el teu somriure.

Emmalalteixsentir-se bé.Contradicció en separar-se.

Comparteixjust i necessariquan ho donaréTOT.

LO MEU

Indòmita ve la gata.Ja s'ho sap,ella que tot s'ho ensuma.No s'ho pensa i jau.De refiló mira,i murmura ron-ron.M'amanyaga i entreveu lo meu.

21

UN GRAPAT D'AMETLLESUn grapat d'ametlles.Petites, tendres i rodones.Ametlles torrades.

Cruixint en ser pelades,mossegades amb delit,consumides amb desig.

Es fon el dimoni esporuguit,mentre cauen les pellsentre els meus dits.

Menjo les petites,em delecto amb les torrades.Rossego amb mel als ullsi amb belles mirades.

Un grapat d'ametlles,entre dues ànimes retrobades.

PEDRES I SORRA

Entre pedres i sorra,enmig de besos i pluges.A bord d'un tren a on un noi crida massa,n'hi ha un altre que s'allunya.

L'etern malestar d'aquell qui torna a allà on no troba.

El somriuremescla amb la tristor;i enmig,l'alegriai la nostàlgia del comiat.

Però sobretot la por,la por que ofega les ganes de xafar-ho tot.

I un ull que plora,(i no és per la sorra.)Tot plegatarribant al momenten què es barreja toti resta la densa argilafeta amb pedres i sorra.

23

AQUESTA VIDA

Sospirava i s'estirava al sofà tot mandrejant.A fora, plovia.Per tant,feia bon dia,ja que feia massa tempsque no en sabia.

Es quedava parat, meditant i esperant. Intentant connectar amb alguna idea. Alguna, que l'ajudés a decidir què fer amb la seva vida.

Però no se n'adonavaque les coses en aquesta vida,(i en totes)es fan sense pensar

QUAN NO ES TÉ

Sense voler-ho ni buscar-ho.Vaig aconseguir ser el primer pastisser de la història,a qui van tirar al carrerun Diumenge de Rams.

Van utilitzar-me,vilment,sense donar-me cap tipus d'explicació.Ni coherent,ni raonable.Em van utilitzar com un mocador de paper.Per tal de no acollir-me a l'insult,li vaig explicar al propietari:Res es pot perdre quan no es té.

25

No ho va entendre.Tampoc em va sorprendre,vaig somriure.I,ràpidament vaig pensar en marxar RÀPIDAMENTdel seu davant.

No indignar-segrotescamentno resulta ser tant fàcil.Tot i això,vaig dir gràcies.Vaig tornar a casa,esperant que es fes clar .

Esmorzant ,mirant el sol de l'horitzó,sospirant en l'horitzói pensant en una escapada per veure't i potser junts, qui sap,fer un recital.

EL DIA QUE ES VAREN ACABAR ELS PROBLEMESPer ell,ja no existien els problemes.

Es va adonar que el problema, tant sols apareixia si abandonava.

Si es deixava apoderar pel simple fet de reduir-ho tot a això: al problema.

27

DEIXATUlls negats,reflex desdibuixatborrosa faç,cos arrupit i el meu cortrencat i fosc.

Unes paraules,un gest i llum clarivident;la teva.Quan ho dius:S'HA ACABAT.

LA POBRA NOIA

L'altre dia,la pobra noia,va perdre la cartera amb:el carnet de conduir,el d'identitat,la targeta de crèdit,els diners....

Va haver de renovartots aquells tràmits.Primerament,va anul·lar-les,no fós casque a sobre,li fotessin els quartos.Després va seguir demanantformularis de la burocràciaper a fer de nou els papers.

Passades les setmanes,la varen trucar d'objectes perdutsi li diguerenque havien trobat tot allò extraviat.TOT?Bé, tot menys la felicitat.

29

POR

Por,era el que tenia,res no el sorprenia.

Ja s'ho sabia,des del primer dia,la por l'ofegaria.

Nàufrag abandonat,abandonat i maltractatobcecat sense seguretat.

Trist amb desencís,gris imprevist.Malaurat indecís,maleït Lluís.

HIDRA

Hidra va atansar-se a ell i va intentar traurel'odi i la ràbia que duia dins Aris.Ell, no n'era conscient,de la por, l'enveja,el negativisme i la superposició del jo.

Hidra,creia quetots i totes,duem dins un petit buda.Una petita llumque pot il·luminar-nos;fer-nos millor cada dia.

Ningú ho qüestiona.I Aris, conscient o no,va decebre'sfruit de la malinterpretaciói de la consecució del joc.

Aris va fer-se governant.I mentrestant,Hidra,va continuar al poblei per al poble

31

TANT DE NOTant de no,no pot ser bo.Suma,positivitza,guanya,venç....Perquè tu també sapsque alegre,estàs més bella.

VOLAR SENSE CARNET NI PISTA

Volar és lliure,necessari i precís.Com bé diu l'Assumpta( que no sé perquè sempre està llegint els meus mails),per enlairar-se:no cal ni carnet,ni pista.

-Tampoc es tenen perquè utilitzar substàncies.-

Les vies per volar són:-l'alliberació de la ment-la no-ment-i la dement.

Evidentment ,no voldria que s'utilitzés l'última de forma compulsiva.

La praxis és senzilla,però la utilització és complexasi la frontera és personal.

Pensem-hi.

Ja hi hem pensat prou.Plantegem casos,corrompem-losi exterioritzem-losi que sigui el que Déu vulgui.I si no li està bé, que baixi i que ho digui.

33

OLOT FA LA MATEIXA OLOR SEMPRETorno a casa arrupit. El fred m'ha penetrat el moll de l'os. Miro les floritures de l’església: crema l'aire. Olot fa la mateixa olor sempre. Em giro, i veig al fons, profunda, aquella teva mirada que, m'observa de fit a fit.

I que em convenç per continuar pensant en tu.

No tinc por de girar-me.

TOTS ELS HOSPITALSSol en un hospital,esperant a que portin el pacient.Entra una infermera de bon veurei deixa el dinar.

Tots els hospitals són iguals.Totes les habitacions em semblen iguals.La infermera pregunta si faig deures.No.No faig deures.Faig el que em toca,que en algun sentit deu ser un deure.

Deixa el dinar,somriu,i jo també,no és tant fàcil la simpatia dins un hospital.

Tots els hospitals són iguals.Totes les habitacions em semblen iguals.Totes les infermeres són iguals,menys aquella que em somriui jo li torno.

35

SI A TOT

Em vas dir si a toti jo vaig jugar-hi fort.

Tots dosvàrem prometre,i junts, vàrem permetre,que aquell totesdevingués un res.

O qui sap,(perquè jo mai ho sé)si vàrem obrir una nova via.

Sincerament,esperosaber-ho un dia.

MIRALLS

Amb tu, tinc un mirall que m"ensenya qui sóc.Amb tu, rebo i veig com sóc.Amb tu, no m'agradoi amb tu aprenc a estimar-me.Ets tu qui em fa estari ets tu qui m'aguanta.Tu la que em dóna.Tu i el mirall que tens sota el teu rostre .Si no aguantes el mirall,es trenca ,però el rostre desdibuixat ni es fulmina ni s'esvaeix,es difumina però persisteix.Davant teui el meu mirall,hi sóc joamb un mirall.Tu i només tu pots mirar en el teu mirall que jo aguanto.

En ell,hi pots veure les teves pors,les teves victòries, les tempestes i el sol ixent del teu cor; talment com jo puc veure-ho en el meu que tu aguantes.

Tot es tracta de com ho miri, es tracta de com ho tingui

37

i moltes vegades, penso que tot està trencat a bocinsi que els 7 anys de mala sort s'estan fent llargs. I no puc fer-hi més quan miro el que veig de mi i tampoc m'agrada....

PLUJA I BESMirada perduda per una finestra netaon s'acaba d'esclafar un insecte.Ment en blanc, ulls desorbitats,absent,pràcticament inert,esmaperduti ple de melancolia.Desig.Envestit pel desig,pres per la voluntat,obcecadament, continuo mirant el paisatge fúnebre.

Funestament,s'enterboleix el cel,observo els núvols com creixen,talment com sóc conscient de que en mi creixla voluntat de retrobar-nos.

Somricquan veig que es deixen caure les primeres gotes.M'alço i surto al carrer.Em quedo davant de casa,quiet.Mirant al cel,mentre la pluja em neteja l'ànima corrompuda.

39

Em mullo tot,i em trec la roba.Nu.Estenc els braços,em deixo amanyagar per la pluja,tanco els ulls ipremo els punys.M'acarones.

Pluja.Pluja que regalima pel meu tors,pluja que embolica el meu cos.Pluja que em penetra.Un gemec,una visió,tu,dins la finestra de la casa observant-me.Un somriure que és meu i un bes, el teu.

JUNTSJunts,vàrem creuar el pont dels instints,compartint,amb ànima de petit nin.

Junts ,vàrem dibuixar amb tots els colorsl'espai comú que mai va tenir finestres.

I junts,sense finestres i sense aire,vàrem enterrar l'instinti la passió va passar a romandresota el pont.

41

EIXUT

Gris i eixutel llapis trist.Dolç i amargl'etern comiat.Ferm indecís.

I el comiat ,eternque ens empenyi que em separa a mi de tu.

AIXOPLUCDe nou,no sé si dir-ho.De fet,mai no ho he sabut.Sí, sí,estic perdut.Em sento lúcid,transparent i gris.Gris,nou matís,però per fi , un aixopluc.Un resguardon esperar-tefins a nova albadai com sempre he volgut, esperar-te amb un etern somriure.

43

QUE TRIST

Mirada furtivadesencaixada d'ulls perduts.Plens de llàgrimes eixutes i buits de sentiments desviscuts.

ESPERES CANVI

Cor erm fredor estesa silent mercuri.

Emmetzinat, trist i llosc, desvalgut.

Definitivament buit i refotudament sofrint, massa sovint.

45

FAIGEstirat de noudins el llitamb les mans al capmirant amunt.Somriures,potser amb tu sóc de nou foc,foc i faig.

Si sabés.... què fer Si sabés .... què sentir.

Mentre aprenc a deixar anar el sospir.Mentre aprenc a somriure't.Faig i desfaigFaig i desfaig

SOL

De l'habitació humida,les paretssón velles i blanques,pintades en to matusser.

No obstant, dins aquesta, les parets i tota l'habitació, per deferència, amplien i amplifiquen que ara em sento sol.

47

....

Vaig gaudir, amb tu.He pensat amb tu,m'he sentit bé i m'he sentit perdut,vaig riure, vaig viure, vaig menjar molt a gust, vaig compartir, vaig experimentar, vaig conèixer, vaig, vaig, vaig....I ara?estic, estic, estic.... I després?No ho sé, no ho sé, no ho sé.... Importa? No,no gaire,ni una mica, gens.Home, una mica si.

Recorrent totes les muntanyes màgiques, enmig de dues pedres immenses, en el punt més alt de cada cim, pells i cossos desacomplexats

NUEN conjuntament, donant el millor de si mateix a l'altre, essències compartides. Observant-se, desitjant-se, intercanviant mirades....

sense títol

49

HOSTALETS (D'EN BAS).GarroTXa

Un últim glop, sadollant la setenmig del rústic poble.Rodejat de frondoses muntanyes,immers en dolços, captiu dels records.Pres i esporuguit,nyèbit, fruit del delit,mentre un crit s'ofega,en un sospir i l'etern somriure.

Em sento feliç,pateixo pel sofrir.Garanteixo locura,penso....Visc,somric,escric i sobrevisc.Jugo i em distrec,a vegades, guanyoenmig la derrota.Però la bestiesa sempre se m'apoderapel cap o per la pota.

petons muts, petons cecs, petons pendents quan et vegi

sense títol

51

MÉS SOVINTMés sovintMés sovint com a promesa improbable.Més sovint com a mentida sempre.Més sovint que a vegades l’encertes. Més sovint que encara em faria gràcia si fossis.Tant sols si hi fossis,tant sols si hi fossis sense sovintejar,faries que em fes feliç.

NO DEFUIG

No pas semprejo defujo.

No ho sé. Desesperació. Sol, suau i què? Lluny i estrany però intens i desitjat alhora.

Tampoc demano, entendre res ara o més tard encara. Accepto, convisc i planto cara, alhora, de mi i de tu.

53

COMENÇANT A PARLAR DES DEL JO

Ha arribat l'hora de ser tu,de canviar tot allò que no t'agrada,de moure totes aquelles coses que no funcionen d'aquí a l'infinit.

Has de ser valent,tirar endavant i deixar enrere pors, rancúnies i criteris erronis.

Estàs espantat però ara saps què necessites,qui ets i què volsper continuar millorant.

I tu ,només tu pots fer tot aixòcomençar a parlar des del jo,per tui per a ningú més.

BUF!Son i fred.Foc esmorteïtcaliu i brasasense flama.

Un quinqué verd s'adorm a la taula del meu costat.

I el riu somnàmbuls'embriaga de la seva pròpia remor.

55

COM A NO A LA PORNo és tard,ja és fosc.Defalliti petités com m'acabo de sentir.

És trist.

No és por a estar sol, no és por a sentir-se sol.

Fins i tot, a vegades, és por a estar.

FILLS

Mentre es crema per fora plora per dins. I evidentment, tot cou. Volia tenir fills.

Imprescindible era discernir amb qui. Bé, tant de bo fos discernir. Això seria saber qui, i no ho sabia pas qui era la persona en si. En tenia ganes encara que li costés dir-s'ho a si mateixa.

Ell i totesentenien que per això,sempreels faltava encara .Però tot arriba.

57

DONADona que ets de belles artsmostra'm el teu sabercompartim i fem-lo a parts.I jo; et daré es meu haver.

Davant l'oníric paratge et desdibuixo en contorns enmig del nostre paisatge deambulen es meu sojorns.

Dona que ets llesta i ferma dem la darrera mirada alça aquesta terra erma i pren ma aima* robada.

*ànima

SENSE MÀSCARA (PADOX)Aconseguir tenir la sensació d'estar bé,de tranquil·litat i d'obertura.

La vertadera possibilitatde manteniment i d'intercanvi,de perdre la por.

El simple fet de la igualtat,de sentir-se únicsense passar-ho malament.No quedar-se sol i que això et confongui,et corrompi i et perdi.La virtut de no tancar-se davant la diferència.

La llibertat ,l'alegriai la felicitat.

La bogeria en un somriureindisciplinat i la negació de l'oblit,la por i la mancança.

Treu-te la màscara!I actua amb naturalitatsense pretendre entendrequin és el comportament comú.Sense plantejament,sense més sentit que la vida.Sense pretensió afegida o exigida.

Simplement ser tu.

59

DEL SILENCI

Del silenci en tinc sols poques paraules.

El silenci de fet,no en sap de paraules.

Ell juga amb el temps i l'espaiperò nega la paraula talment com nega el so.

Però,el que no sap el silenciés la fragilitat de la seva existència.

Els silencis es trenquenes moren i es destrueixenquan apareixla paraula.

PANTERA

Havia sigut suggerentment sensual,dolça i atrevida.El seu llarg i esvelt cos estirates contornejava al meu voltant.Mentre les nostres ombres llargues esprimatxadess'entrellaçaven,els camins que es separaven.

Els seus ulls i els meus s'ho varen dir toti de fit a fit,de nou es desitjaven.

Els cossos compactats en una bona abraçada,uns llavis besant els altres llavis.I quan cossos i ulls se separaren,un braç,una màva estirar el cos de l'altre i s'entrellaçaren de nou en una besadala que ràpidament s'acabava.I els acomiadava.

I enmig la nit,ells dos es miraven de reüllmentre per oposats camins s'allunyaven.

61

NO LI DIGUIS PRINCESA

Ets tu,aquella qui somriu.La dona que viu, aquella qui em dónaqui m'ajuda a ser persona.Ets bella, ferma i promesAbruna i llesta.Ets tu,aquella que no vol que li diguin princesa.

PAPEROTS ARRUGADOTS

Desordre inconcret,imposició de la improvisaciósensacions obaguessentiments distrets.

Perdut busca....Perdut busca a....Perdut busca a on....

Perdut busca a on ha deixat el corper agafar-lo i posar-lo en un lloc digne.Lluny.Lluny, però digne

63

DE TU....

De tu....només en queda silenci;el més absolut i ignorant silenci.

Ni explicacions,ni raonaments,ni contacte,ni el més mínim interès.

De tu....només em vaig quedar amb la ràbiala impotència i el record.

Amb tristesa ,amb tranquil·litati amb la lliçó ben apresa.

PLATXÈRIA I DIVERTIMENT

Surten pensamentsi surten coses,platxèria de sentiments,sense que sensacions facin nosa.Juguem amb divertimenti ens enriolemsense patiment.Perquè junts farem el que vulguem,tinguem-ho sempre present.

65

QUE ANIMAL ....Que animalescoltar sensacionsinimaginades del passaten un present estranyi futur desdibuixat.

TREC

Netejoordenodivagoi trec.Sobretot trec.

Trectrec, tot allòque m'he guardatal pap.Allò que no he pogut dir,ho trec tot arai ho explico i ho sento(i me n'alegro)

67

MOCSomric mentre escric i em deixo dur.I em mocEm deixo posseirfeliçsense saber on vaig.

LLÀGRIMA FREDA

Encara que amb llàgrima fredai silenci espèssóc pres d'emocióofegat en plors.

La mirada no és estranya.Ulls brillants,sospirs en dansafaccions de la cara en movimenti més sanglots.

Inspiració.

Energia i força .Encara que llàgrima fredael cor està calent.

69

PER TELÈFONPer telèfon COMUNICAR-SE ÉS IMPOSSIBLEPer telèfon PARLAR ÉS EXTRANYPer telèfon ESTIMAR-SE ÉS FREDPer telèfon ENTENDRE ÉS DIFÍCIL

Per telèfon tot és minúsculi fer l'amor per telèfonés lluny.

ENLAIRAT (poema d'un pastís de nom enlairat)

Enlairat com a estat habitual.Enlairat com aquell qui està amunt, amunt.Romanc situat en l'aire,situat en l'ai al cor.

Enlairat i feliçcomponc pensaments, espècies i essènciespassió, xocolata i gerds.Enlairat per culpa teva.

Enlairat pensant en tu,enlairat estant amb tu,enlairat enrere res he deixat.

Enlairat, enlairat, enlairatet prenc en un pessici en cada bocí s'en fa al descobertun nou cristall de sal i la boca és mel.

71

EM MIRES I ET MIRO

Vet aquí per on jo sé,que tu em mires mentre procures que jo no et vegi mentre mires.

Vet aquí,que jo et miroquan sé que no veus que t'estic mirant.

I fins i tot ,amb el tempscomenço a mirar-tementre sé que tusaps que jo et miro.Ens mirem.

Em mires i et miro.Ens veiem mirant-nosi tot i que tots dos sabem que entre miradeshi ha atracció,continuem mirant-nos amb la cara innocent que pregunta eternament:Què mires?

PETIT I PATINT

M'he quedat petit i patint.A poc a poc,he anat donant,deixant anar,perdent i deixant de ser jo per a passar a fer-me petiti a estar patint.

73

NI NO

Ni m'has datni m'has vistni m'has dit.De què vas?

No entenc resno ho visc.

M'has sorprès.No ho esperava.

Ni ho acceptoni ho vull acceptar

ni ho vull contemplar.Quina decepció.

No estemno estarem.

No. No,no i no.

MANDRAUna de les coses que fa més mandra és començar de nou.Fins i tot , fa més mandra que mantenirallò que ja no t'omple.Però fa menys malperquè mai pot fer-te més mal allò que no coneixes.

75

I

I per molt que ompli fulls en blanc,el nostre nosaltres està trencat.

I per molt que estigui al teu lloc,a allà,ja no hi queda res.

I per molt que em queixi,tampoc servirà.

i per molt que et digués,tu no ho entendries.

Ja ets lluny,ja no hi etsni hi seràs per molt que vingui.

TOTS DOSTots dos sabem que no pot ser.i no sabem perquè,però no pot ser.

Tampoc, ens ho preguntem.Que durs, que intensos els lleus, i curts moments en els que no compartim més que el sublim desigde qui sap què ,perquè en el fons, tot això nostre està basat en un no-res que sobrepassa el desig.

77

BULLVull estar però no per estar.Vull sentir que acompanyoVull ser-hi ara que em manca felicitat.De voler,prou que vullperò per molt que vulgui,ja saps que ara,amb mino hi sóci quan et busco,tu tampoc.

ARA I AQUÍ.T'he volgut tantes vegades,t'he desitjat tant sovint....He buscat tantes estones,he estat tant constant i precís,que ha arribat el momenten què m'he deixat.M'he quedat sense esmai he perdut totes les forces.Ja no tinc ganes ni d'obrir les parpelles.Ja ni vull seguir,ja ni vull sentiri per no voler,no vull ni escriure-hoara i aquí.

79

SERÀ MOLT SENZILL

Aquí tens la xocolata ,guarda-la sota el coixí....Que quan et vingui la demandala podràs prendre pensant en mi.

Mentre es desfaci i estiguis tendre, és probable que el desig no s'en vagi.

Quan de xocolata no te'n quedi,no pateixis .Sense misterisni encanteriTOTserà molt senzill.

EL FINAL DE L'HE I EL PRINCIPI DE L'HEM

He respirat,he viatjat i compartithe intentat ser millor meditadament.Me n'he anat a la natura.He alliberat pors i mancances contingudeshe abraçat els arbres i ells a mi.He fet música amb la seva escorça.He rigut i he escrit a sota l'alzina.He collit romaní i he esperat la foscortalment com he gaudit de la llum.Avui és un altre dia que he posat a la llista dels bons dies.Concretament a la llista dels que són intensos i viuscom NOSALTRES.

81

SIUSPLAUSi us plau,si hi ha algú que sap comque ho digui ja!

Si us plau,si hi ha algú que ho entén,que vingui i ens ho expliqui.

Si us plau....que ja n'estic tip de toti del si us plau dels nassostambé!

PASSEN

Ja en passen de passar, ja en passeni interactuen entre elles.

I jo,transparent i distant m'ho miro.

83

LA FILATURA VELLA

Els meus llençols fan olor de tu....Els meus records em senyalen els somriures.El meu oblit obvia les diferències i les distàncies.Avui el meu llit és més fred.

PREGUNTES A LES FINESTRESSeguint en el camí,acostant-me,a la llumenmig de la tenebra.Inevitablement,mirar dins de la finestra.

Unes cortines velles i tristes,com la majoria de la seva espècie.

Cortines que amaguen,cortines que ens diuen coses,cortinesque sempre fan que ens preguntem:

Què hi ha rere les cortines?Llums enmig de la foscor,silencis,percepcions de vida,nius, llars! i el rosec a dins,el rosec de les preguntes.Les preguntes de les finestres.Les preguntes que s’ens queden ....a l’altre cantó de les cortines

85

ENYORSubtil distància, a prop teu i lluny de tu.Mirades reservades,lleus converses en moments erronis i espais ocupats.Impertinent presència d’individus, tant sols s’aturés tot per un moment,gaudiríem de nosaltres!

Et miraria als ulls, sense temença a ser descobert, i parlaríem de nosaltres i de tot. I abans no continués el temps, ofegaria el teu cos enmig dels meus braços i deixaria caure una llàgrima en plor.

BLATGaudir d’un espectacle d’esforços humans.Congregació de for-mes de vida humana per a observar, viure i compartir la unió d’uns quants d’aquests éssers per a assolir formes i sentiments col.lec-tius.Ets a prop meu, restes present en l’extrem del meu camp de mi-rada.La gent vibra amb les tremolors i les seguretats de les torres humanes que apunten cap al cel.Entremig d’ells, jo comparteixo el seguiment de les torres i el capteniment per tu , fins que assento la meva mirada en la teva figura i la del teu petit apèndix.Somric i aplaudeixo la figura igual com tota la resta de mortals de la plaça.Acaben els castells i s’acosta la innocència que m’ofereix quatre gots del terra, que humilment prenc amb força i em guardo a la maleta fins a dipositar-los al seu destí, conservant el fet i guardant el moment, la sensació, el somriure i el desig.

87

ALLOlors a pólvora, sons de petards, escalfor i foguera que il.lumina, foguera que abraona, foguera que crema i culmina mals moments.Foguera que corromp.Nit màgica, moment dolç, foguera i fla-ma amb sucre als llavis, somriures que trenquen distàncies i que per un moment connecten i contacten moments, ments i cossos abans de separar-se. Cava a les mans i mirades emmetzinades amb la força de piros....que finalment es tallen i s’acaben, sense cap motiu que pugui ex-plicar perquè.Flames vigoroses que no s’apaivaguen a pesar del vent, el temps i la distància.

QUE ETS DINS?Era tant repel·lent i poca vergonya, que realment pràcticament ningú era capaç d’acceptar una mínima convivència amb ell. Ac-tuava amb una demostrada sornegueria que exterioritzava sen-se recança com si ell tingués el gran poder a dins. Era com un personatge alliberat dels fons més recalcitrants de les cavernes i els claveguerams d’èpoques passades.El seu tarannà trencava qualsevol intent amb una mínima i insignificant mostra de benevo-lència. Era una persona dolenta, amb l’eterna malaltia de l’avarícia, la pobresa i l’enveja.Estic parlant d’un cínic covard, d’un personatge anihilat per la seva faceta com a cara pública.Era mediocre. Però, fins i tot així, alguna jove queia en els seus braços, convençuda de vés a saber què. Ella, era innocent, senzilla i bona persona. Es deixà portar per el desig i les ganes de donar per tal que arribés un dia en el que, el que es pugui sigui rebre.Però no ho gaudia i de la sensació d’ofec,no s’en sentia alliberada. El seu petit cos estava sotmès per les cames d’ell que l’embolcallaven. S’en sentia presa i la mirada lasciva d’ell no la satisfeia. En el fons, era un cregut que es creia ser la bellesa personificada. Fins i tot, algú podria arribar a pensar que podria ser tractat de guaperes i això a ella la molestava. Ell estava damunt seu i no s’en desprenia, al contrari cada cop més fort premia. Tenia la sensació de gaudir com mai, però era incapaç de dir-ho, seria massa fred. S’excità fins a tal punt, que va arribar el moment en què no va poder més i va demanar-li que li digués algo interessant, que estava excitat, que mai de la vida s’havia sentit així i que tenia ganes de que ella li digués alguna cosa que el sorprengués com mai abans.Ella, frustrada, trista, decebuda i defraudada va optar per dir-li: Que ets dins?

89

NO COM A CORRENT D’OPINIÓ

No he vingut al recital,no tenia la sensació de poder ser.No t’he preguntat com havia anat,se’ns ha apoderat el silenci.No em sento ni a prop, ni lluny,sóc un polsim, ensems arraconat i oblidat.No desfaig la negació.No pregono l’oblit.No desitjo, no!Tant de no, no pot ser bo.Però, no vull saber que no tindrà sentit.No vull acceptar aquest rol en això nostre. Nostre?-somric, pel no res....I esperar a les nostres següents vides? NO!I si ja no queden muntanyes màgiques, ni temps per afanyar-se perquè no queda temps....Seré ....ETERN!

CANVI D’AGULLESVaren gaudir de les seves respectives presències i conjuntament varen assaborir l’alegria del retrobament.Realment, ells dos vivien un procés d’enlluernament mutu que els abocava al desig irrefrenable per damunt de les seves anteriors i actuals vides paral·leles.Varen menjar en un restaurant mediocre que no va aconseguir enterbolir ni els seus desitjos, ni les seves mirades.Visitaren la muntanya màgica , recorrent paratges nous que tots dos desconeixien.Contemplaren la gran ciutat a sota els seus peus a través d’una finestra retallada enmig d’un mur que guardava bells jardins.Es donaren al plaer i a l’alegria compartida, vull pensar que tots dos sentiren com feia temps que no ho feien.Menjaren dolços enmig del marc retallat mentre els ulls brillaven i els somriures do-naven pas als besos i a la passió irrefrenable, entre frases i con-verses entretallades.Moltes vegades es donaven al silenci continu entre sospirs.Ningú podrà mai entendre perquè s’acaben aquests moments.El temps va córrer en contra seu, i varen baixar fins a la plaça. Varen demanar un taxi que els va dur a l’estació,varen recollir-se mentre circulaven dins el cotxe, les seves mans es varen unir amb la força i el coneixement de que en breu es separarien.Trist i emo-tiu.A l’estació, un curt i mal portat moment de comiat, i dos trens sur-ten en direccions contràries.Regna el silenci i hom ignora si arribarà el dia en què canviïn les agulles i els dos trens circulin en la mateixa direcció.

91

NO HI ETSArronso les cames nu dins el teu llit,en el teu lliten el teu,on avui no hi ets.Tanco els ulls i divago,t'oloro ,et sento i et veig.

Et tanco,t'obro,et prencet vull ,et sentetcètera

Llit immens quan tu no hi ets.I et tinc a la menti somricviscdic mentre escric,a fóra hi ha un grill que fa cric-cric.

I m'agrades , em corrompsi no em confonc,i ho sé,tot just em conec.

I el poc conscient,és un plaer dels granscom quan s'ajunten les nostres mansi ens mirem i somriem mentre ens besemmentre ens tenim,mentre ens estimem.

FOC I LLUNA

Foc i lluna , junts hem compartit

Foc i lluna això, ja no són coincidències

Foc i lluna d'ulls que brillen

Foc i lluna tant a prop trencant el distant del foc i de la lluna el distant del foc i de la lluna.

93

....

95