http://www.finaly.org

La primerahistòriahumana

Lluís Maria Xirinacs iDamians

Pròleg: Carme Bejar

Col·lecció: Bullae 3 - 1a edició:Barcelona, 17 de juny de 1997

Contingut

1 de 377

1 PRÒLEG2 L'ORIGEN DE L'HOME3 APARICIÓ I¿DESAPARICIÓ? DE L'HOME4 HISTÒRIA HUMANA5 L'HOME NATURAL6 EL PARADÍS TERRENAL7 LA CIÈNCIA DEL BÉ I DELMAL8 MATÈRIA I ESPERIT9 COMUNITAT I AUTORITAT10 ESCASSETAT IEXCEDENTS11 PRIMERA DIVISIÓ DELTREBALL I DE LAPROPIETAT12 ESGLÉSIA13 MERCAT14 MÀGIA15 ECONOMIA DE MERCAT16 L'INVENT17 INICIACIÓ A LA VIDA I A

2 de 377

LA MORT18 DEMOCRÀCIA DIRECTA19 PROCÉS MADURATIU20 L'HOME DE CROMANYÓ21 LA MANDRA D'ÉSSERHOME22 ESTATS SUPERIORS DECONSCIÈNCIA23 ANIMISME24 L'ART25 L'ARITMÈTICA26 L'ABSTRACCIÓ EN L'ART27 MATRIARCAT28 MATRILINIAT29 LES FEDERACIONS30 LA DECADÈNCIAMATRIARCAL31 LA REVOLTAPATRIARCAL32 LA GUERRA33 DE LA FAMÍLIA A LATRIBU

3 de 377

34 L'ESTAT35 MÀGIA NEGRA36 EL PRIMERFEUDALISME37 REFLEXIÓ SOBRE LABARBÀRIE38 LA BARBÀRIE AL LLARGDE LA HISTÒRIA39 LA REVOLUCIÓNEOLÍTICA40 EL BRESSOL DE LAPRIMERA CIVILITZACIÓ41 LA PRIMERA SOCIETATNEOLÍTICA42 LA PRIMERA CIUTAT43 CIUTATS-IMPERI44 LA POLÍTICA45 FEDERACIÓ IINDEPENDÈNCIA46 LES NACIONSNEOLÍTIQUES47 LA SACRALITAT

4 de 377

CIVILITZADA48 LA GRAN MARE DEL'INDIC AL MEDITERRANI49 L'ORIGEN DEL'ESCRIPTURA50 EL MALEIT DINER51 EL DlNER ES BO ODOLENT?52 EL DINER RACIONAL IRESPONSABLE53 PAU I PROSPERITAT54 PROGRÉS MATERIAL IESPIRITUAL55 LLENGUATGES IESCRIPTURES56 LA MANIPULAClÓ DELMÓN57 LA CRISI DEL'OCCIDENTPOSTNEOLÍTIC58 LA SALVACIÓ VE DEL'ORIENT

5 de 377

59 BALANÇ DE LACIVILITZACIÓ NEOLÍTICA60 LA COMARCA-NACIÓNEOLÍTICA61 EL MUNICIPI-NACIÓNEOLÍTIC62 EL COR DE LA CIUTATNEOLÍTICA63 AUTORITAT ESPIRITUAL,ECONÒMICA IINFORMATIVA64 UN DESCOBRIMENTSORPRENENT65 LA MÀQUINAD'INVENTAR DINERS66 LES CRISISECONÒMIQUES CÍCLIQUES67 DE QUI ÉS ELSUPERAVIT CONJUNT?68 LA PRIMERA GRANACUMULACIÓ69 L'ERA DE LA CRISI

6 de 377

70 RACES, LLENGÜES INACIONS71 ELS METALLS72 EL PRIMERIMPERIALISME73 EL PODER

PRÒLEG

Hi ha històries i històries. Aquestaés una història molt peculiardestil·lada a poc a poc i publicadapàgina a pàgina a la revista LAFURA entre els anys que van del1986 al 1989. Hem fet un reculld'aquestes pàgines. Cada una éscom un glop arrodonit en el ques'ens parla d'un tema diferent peròd'aquells que són actuals i desempre: la guerra, el poder, eldiner... Amb freqüents excursions a

7 de 377

la prehistòria a la recerca de valorsperduts i extrapolant-la a la històriames recent i als nostres dies, ensporta a un anàlisi-crítica de lasocietat actual i del nostrecomportament: depauperació,esquizofrènia, reminiscènciesadulterades d'antics valors... Així esva teixint a petits glops i a granstrets una història de la prehistòriaimportant, diferent, i a voltes tanencisadora que fàcilment ensdesperta nostàlgies de paradísperdut. La infantesa de la humanitatque també és la nostra infantesa,quan les coses i les persones erentransparents, senzilles... Quanl'ànima i el cos caminaven junts i lamatèria i l'esperit no s'haviendivorciat, quan l'home exercia lamística junt amb el seu treball... vandesfilant davant els nostres ulls comuna preciosa col·lecció de pintures«naif» que ens deixen amb ganes de

8 de 377

que el «xirigueig» segueixi sonant.

Carme Bejar

L'ORIGEN DEL'HOME

Tema sempre apassionant. De quivenim? Des de mitjan segle passat,les excavacions arqueològiques hantirat per terra les idees tradicionalsde l'edat de l'home sobre la terra.Càlculs basats en números bíblicsfeien suposar que l'home fou creatfa uns deu mil anys. L'esqueletd'home trobat a la vall deNeanderthal, a Alemanya, el 1856 elfa retrocedir als seixanta mil anys.Prop de l'estany de Banyoles foutrobat un exemplar de les mateixesdates.

9 de 377

Comença, tot seguit, un compteenrera fascinant fins als nostresdies, en els quals la família Leakeyd'investigadors estableix per al'home una antiguitat aproximada detres a quatre milions d'anys. Enjaciments de l'Àfrica equatorialoriental d'aquells temps hi ha simissuperiors corresponents als actualsximpanzès i també hi ha éssers mésavançats anomenats Homoerectus, amb les varietats derobustus i de gracilis, ques'estenen després per tot l'Àfrica. Esdibuixa un parell de sèries detroballes d'una part dels simissuperiors i d'altra, d'aquests Homoerectus a partir dels 3-4 milionsd'anys. Abans no s'ha trobat captraça d'homes.

I, ¿per què diem home a aquestavantpassat? Cal estudiar-ne lesformes del cos. De tots els animals,

10 de 377

aquell al qual ens assemblem més,sense lloc a dubtes, és al simisuperior o pòngid (orangutan,goril·la, ximpanzè). El parentiu éssorprenent en una llarga llistad'estructures corporals. Latemptació d'afirmar que venim delsimi superior és gran.

Se suposa que la posició dreta sobredos peus allibera les mans. Lesmans lliures, d'una banda, alliberenla boca de la barroera missiód'arrencar el menjar directament.La boca s'empetiteix i el cervellcreixent pren en el cap lloc a lacara. D'altra banda, les mans lliures,ajudades pels dissenys del cervellcreixents comencen a construir iemprar estris per a millor capturar ipreparar el menjar. Coneixemjaciments de pedres amb incisions(pebble cultura o cultura delscòdols) des de fa més de dos milions

11 de 377

d'anys en el mateix lloc on s'hantrobat els primers homes.

Però el criteri màxim d'hominitzacióés el creixement del cervell que esdesenrotlla de 400 cm3 a 1.200 cm3de promig en l'home de Cromagnon.Es una sorprenent multiplicació pertres realitzada en uns pocs iagosarats salts endavant successius.Són mutacions genètiques fruit del'atzar?, o són intervencions divinessuccessives per a fer l'home a laseva imatge i semblança? Els seglesantics pensaven que era cosa divina.Els darrers segles racionalistes hoatribuïren al joc cec de l'atzar.

Algú potser no s'ho voldrà creure,però grans científics dels darrersanys tendeixen a «necessitar» unaintel·ligència superior final quemena l'evolució endavant. L'atzar,matemàticament, no pot produir en

12 de 377

tan poc temps la meravella delcervell humà responsable de lacomplexíssima i abassegadoracivilització actual.

APARICIÓ I¿DESAPARICIÓ? DEL'HOME

Els primers homes, si vénen delssimis superiors, no són genscompatibles amb ells. La unió sexualde l'home amb el simi superior no ésfecunda. Si s'hagués pogut unirtambé l'hauria pogut absorbir comles diferents branques d'homess'han anat reabsorbint entre si alllarg d'un tronc comú. S'han definitcinc variants importants: l'Homoerectus robustus, l'Homo erectus

13 de 377

gracilis, l'Homo neandertalensis,l'Homo cromagnonensis i l'homeactual. De primer es pensà que lesbranques més antigues s'extingiren.Avui es pensa que són variacionsreabsorbides per creuamentssexuals, igual com avui, lentament,es van barrejant les diferents racesd'humans que hi ha sobre la terra.L'espècie humana és única: tots espoden unir amb tots. Els racismesno tenen base biològica ni ètica.

Sembla cert que l'aparició de lahumanitat per primer cop fou al corde l'Àfrica ara farà uns quatremilions d'anys. A Amèrica no hi vanéixer ni l'home ni tan sols el simisuperior. L'home va passar prop detres milions d'anys sense bellugar-sedel seu niu calent del continentafricà.

Ara els deixebles sabadellencs del

14 de 377

finat gran arqueòleg català MiquelCrusafont Pairó sembla que handescobert l'home més anticd'Europa i potser d'Àsia, a Orce(Granada) d'Andalusia. Tal volta téun milió i mig d'anys. Es moltprobable que, durant el darrer miliód'anys, l'home s'hagi anat expandintpel vell món a la recerca de mésfruits de la terra, de més cacera imés pesca a mida que creixia ennombre d'habitants. Li calguéaprendre a domesticar el foc i avestir-se per endinsar-se enterritoris tan freds i tan distants dela calefacció natural de l'equador.També anà perfeccionant els seusestris: ganivets, llances, fletxes,destrals, arpons, etc. De tot això, sen'ha trobat a bastament per lesdiferents contrades del Penedès, delGarraf, de l'Anoia. Avui, sobretotentre la gent jove, s'ha desvetllatuna gran passió de recerca

15 de 377

arqueològica per tot el país.

I la humanitat seguí expandint-seper tot Europa, Àsia i Oceania. Finsque no hi capigué. Cap al 20.000abans de Crist penetrà per Alaskades de la Sibèria i anà ocupant denord a sud tota l'Amèrica.

Des de fa uns 15.000 anys omplim elplaneta i ens hem d'anar estrenyenti esgarrapant la terra... fins adesfer-la. Des d'aleshores anemexplotant la terra, cremant el bosc,arrencant metalls i petroli,embrutant les aigües i els aires,extingint miler i milers d'espèciesvegetals i animals i... oprimint imatant altres homes.

De moment la gran llestesa del'home ha servit per seguiraugmentant el nombre d'humans acosta de destrossar tot allò que ha

16 de 377

calgut per al manteniment ireproducció de la vida mésimmediata. ¿S'acosta, de veritat, eltemps en què l'home farà ús de laseva consciència global? o¿desapareixerà autoimmolat pel seupropi poder?

HISTÒRIA HUMANA

En els llibres de text, de petits,estudiàvem la distinció entrehistòria i prehistòria humana. L'inicide la història en cada lloc veniadeterminat per l'aparició dedocuments escrits. L'escripturapermet un coneixement més precísde la realitat humana que els altresdocuments o restes del pas del'home sobre la terra.

17 de 377

Però l arqueologia moderna amb unllarg seguici de ciències auxiliars hadesenvolupat tal quantitat detècniques d'investigació de larealitat primitiva de l'home que elcriteri de l'escriptura ha estatabandonat.

A finals del segle passat elpensament marxista intentàd'establir una distinció: històrianatural i història humana. Mentrel'home vivia de la recol·lecció delsproductes espontanis de lanaturalesa, no era consideratpròpiament com a home: era unhome animal i la seva històriaconstituïa l'últim capítol de lahistòria animal.

Quan l'home inventa l'agricultura, laramaderia, la mineria, lametal·lúrgia i les artesaniesdiverses, quan l'home crea valors

18 de 377

utilitaris que la natura no donariaespontàniament, aleshores començala història del treball creatiu.Diguem de passada que segons elsmarxistes aquesta història humanaporta l'opressió de l'home perl'home i la consegüent lluita declasses per mantenir o expulsar-sel'opressió.

Aquí, proposo anomenar històriahumana la totalitat del fet humà, deldecurs de l'espècie humana des dela seva aparició datadaaproximadament fa quatre milionsd'anys. Aquesta llarga història,jalonada d'indicis, senyals, restes,monuments, es pot dividir en tresetapes.

La història humana natural od'expansió biològica. Començaamb l'inici de l'home i dura finsals nostres dies i durarà.

1.

19 de 377

L'home biològic és un animal,certament, però com a animalés espècie diferent que técaracterístiques pròpies, quegenera conductes pròpies del'home i que, per tant, generahistòria pròpiament humana.La història humana artificial od'expansió econòmica.Comença amb l'inici de laproducció de béns utilitaris,animals, plantes i minerals,convenientment adaptats a lesnecessitats de l'home per a laseva alimentació o utilització.Veurem que té una primerafase pràcticament sense lluitade classes i una segona faseamb lluita de classes. Aquestasegona fase explota i agredeixla natura fins als nostres dies.

2.

La història humana ecològica ode síntesi de les dues històries

3.

20 de 377

anteriors. Comença en elsnostres temps amb tímidsintents de superació de la lluitade classes i d'investigació d'unaeconomia més respectuosa delscicles i equilibris de lanaturalesa.

Tenim la sort, en el temps en quèens ha tocat de viure, d'anar mésenllà de la ingenuïtat primitiva i del'economia ferotge cap a unaexpansió més harmònica de lahumanitat.

L'HOME NATURAL

Comença fa quatre milenis d'anys idura de moment, fins a avui. Hi haqui s'entesta a negar l'existència del'home natural avui. Els homes

21 de 377

d'empresa, amb llur ritme deproducció desaforat, ferotge, handestrossat de tal faisó la naturalesahumana que els marxistes i moltagent d'esquerra pensen que ja noexisteix la naturalesa, que tot estàpertorbat per la història artificial del'home. I és cert que racons denaturalesa pura potser no entrobaríem pas cap en tot el llarg iample de les dues comarques delPenedès. Tampoc no trobaríem caphome que pugui ésser considerat elsalvatge pur, com el somiava JeanJacques Rousseau en el seu llibre«L'Emili».

Això féu que el pensament marxista,equivocadament al meu judici, poséscom a única i base i motor de lahistòria humana l'economia. Marxen deia la infrastructura econòmica.Recordo quan vaig viure deu anys apagès, com jo deia als camperols:

22 de 377

«Que bé es viu al camp. Fixeu-vosquines flors més belles, quins ocellsmés xerraires, quina posta de sol decolor porpra...». Ells em responien:«Aquestes flors són males herbesque cal arrencar; aquests ocells esmengen el blat i cal matar-los; solrogent, pluja o vent o tempestat queens malmetrà la collita ...». Jo veniade la ciutat i creia innocentment enla naturalesa pura; ells vivien alcamp i pensaven rigorosament entermes d'explotació econòmica.

Però si la naturalesa pura ja gairebéno existeix, és equivocat deduir quela naturalesa no existeix.Equivocació greu. La terra, l'aire,l'aigua, la calor i el fred, els volcansi els terratrèmols, les ventades, lesglaçades, les nevades, els aiguats,els animals, les plantes existeixen.La nostra gana, la nostra set, lanostra circulació sanguínia, la

23 de 377

respiració, els músculs, la pell, lesnostres necessitats els sentits,l'herència, la gestació, la lactància,l'aprenentatge, els sentiments, lesintuïcions existeixen. L'home naturali la naturalesa no humanaexisteixen, ofereixen duraresistència a l'explotació artificial del'home i col·laborenpoderosíssimament amb l'home enles seves tasques econòmiquesproductores.

Hi ha una cultura que es derivaprincipalment de la naturalesa: lareferent al respecte a la mateixanaturalesa, a la cultura bàsica delsdrets humans, dels drets nacionals,de l'art, dels sentiments, de lallengua materna, dels costumspopulars, de l'esperit i una altracultura que es deriva principalmentde l'economia: la referent a laciència, a la tècnica, a la política, a

24 de 377

la sociologia, al dret, a les religionssociològiques. Aquesta segonacultura acceptaria millor el nom decivilització, derivat de «civitas»,ciutat.

Àdhuc en els temps moderns mésturmentats amb la lluita de classes,totes les cultures o superestructuresderivades de la base o infrastructuranatural escapen en bona part delplantejament i a la servitud de lalluita de classes. Siguis de dretes od'esquerres, hauràs de defensar elsdrets de la naturalesa, el dret devida i a la mort, els drets humansindividuals i col·lectius, els drets debarri, municipi, comarca, nació,l'art, l'esperit, els sentiments, lallengua, els costums. Se sigui delcolor que se sigui.

«He trobat uns ulls transparents enla cara del meu enemic.»

25 de 377

«L'havia de matar... i estimo aquesthome.»

«Traïdor, fill meu?...»

EL PARADÍSTERRENAL

La serra nordoccidental de Font-rubíi les prolongacions fan de pantallacontra el vent dominant de mestralal Penedès. Els indicis més antics dela presència de L'home en aquestescontrades es troben en aquestaserra que amaga la tranquil·lasubcomarca de Mediona i que técom a centinel·la vigilant i racó desolitud i meditació el mas Bolet,amb la cova del Bolet sadolla detroballes prehistòriques i llegendesfantàstiques.

26 de 377

Diuen els entesos que el bolet perexcel·lència, L'Amanita muscària, o,com diem en català, el reig bord omatamosques, aquell que ens faconsiderar «tocats del bolet» els quel'han ingerit, perquè provocaal·lucinacions, conté una droga, lamuscarina, que fa veure follets ibarrufets, que dóna alegria al cor iforça als músculs, que fa «viatjar».

Avui, després d'unes consideracionsgenerals sobre la història humana,fetes en dies anteriors, amb elpaleolític, des de la cova del Bolet,comencem la descripció del viatgeal·lucinant de la història humana,primer natural, després artificial ifinalment ecològica.

El paleolític o «pedra antiga»comprèn tota la història natural del'home que, en aquest llarg període,que va des de l'origen fins a uns 12

27 de 377

o 10.000 anys abans de Crist, noprodueix cap bé utilitari, no ésartificial. Es dedica a recol·lectarvegetals i animals existentsespontàniament en la naturalesa.L'únic artifici que crea l'home ésl'eina, l'estri per recollir més imillor: destrals, fletxes, llances,agulles, etc. Es comprensible,doncs, que a aquesta extensíssimaetapa de la història humana se lapugui considerar com un paradís, elparadís terrenal, el mite del paradísoriginal. A l'home només li caliaestirar la mà, sense moure's de laseva posició d'ajegut en el prat verd,i abastar la fruita sucosa de l'arbre,que penjava «bona per a menjar,bella a la vista i apta per a adquirirsaviesa», com diu amb elegància laprimera plana de la Bíblia.

Quatre milions d'anys aprofitant-nosdels dons espontanis de la

28 de 377

naturalesa són massa anys peroblidar-nos d'ells. Totes lestradicions somnien el paradísancestral. Totes malden perreconquerir-lo. A tots ens plauria deviure sense treballar, de passar leshores sota la parra i abastar-nesense moure'ns el raïm delitós.L'Edén dels semites, el Walhalla delsgermànics, l'Arcàdia delsgrecs.L'home és el rei de la creació.El seu destí és un jardí de delícies.Les tradicions, inclosa la bíblica,àdhuc imaginen l'home primitiuvegetarià. No menjava animals.Hagués calgut matarlos i això hauriatrencat l'encís de pau i harmonia.

Encara avui, la major part delspobles orientals, molt mésconservadors dels vells costums queels occidentals, es mantenenpredominantment vegetarians perconservar l'harmonia natural. És un

29 de 377

crim matar un home, és un crimavortar. Però també és un crimmatar un animal. Que el mati una aurapaç o un mamífer carnicer ésexcusable, per bé que lamentable.No en saben més. Però que el matil'home... L'home és tan intel·ligentque pot viure sense matar animals ipot acostumar els gats i els gossos,que són carnívors, a viure de llet isopes de sèmola.

LA CIÈNCIA DEL BÉ IDEL MAL

Hem vist tanta televisió i tantsanuncis publicitaris que hem caiguten la greu equivocació d'imaginar lafelicitat i l'harmonia humanes comuna cosa tova. Una mena de«colchón-flex» anatòmic: l'univers

30 de 377

adaptat a nosaltres com els pares aun nen maleducat. La realitat ésexactament la inversa. La vera pau,l'harmonia i la felicitat humanesrauen a adaptar perfectamentl'home a l'univers. El més adaptat ésqui triomfa.

Al llarg dels darrers milenis de lahistòria artificial, plens dedesgràcies injustícies, crueltats iopressions, uns pocs homes hanreeixit a adaptar l'univers a llursnecessitats i gustos, el«colchón-flex» universal. I això hafornit la base per a imaginar elparadís original com un paradís toui fàcil.

La realitat natural és dura i difícil.Ha calgut a la natura quinze milmilions d'anys per a «produir»l'home. I l'home primitiu era fort,dur, auster, despert, solidari,

31 de 377

creatiu. La seva felicitat no era elresultat de l'explotació dels altreshomes ni de la deixadesa, l'abúlia,l'evasió, la irresponsabilitat egoista.Lluitaven bona part del dia perproveir-se d'un aliment que els eradisputat pels altres animals, vivien asol i serena, sense matalassos nicoixins, ni xopluc, ni llum artificial,ni sabates; constantment agreditspel clima pels microbis, pelsinsectes, per les aranyes, pelsescorpins i les serps, per les rapacesi els carnívors.

Aquell paradís terrenal del paleolíticno s'assemblava gens a un jardíd'odalisques com somnien i esperenels àrabs, o un matalàs d'aigua enun llit rodó envoltat de miralls comsomnien i desitgen els modernsamericans.

Sí, és cert, l'home primitiu ho tenia

32 de 377

més fàcil que els animals, per aixòl'home ha acabat, després d'unallarga i arriscada lluita, imposant-seals animals. Però aquella facilitat noté res a veure amb les facilitats quela nostra civilització concedeix aalguns i fa envejar a altres. Es certque als homes primitius, desprésd'una llarga jornada de feina, encaraels sobrava temps per a somniar,meditar, fer l'amor i l'amistat. Peròaquesta felicitat venia com aresultat d'un gran esforç. Era, nouna felicitat regalada, sinó unafelicitat conquerida.

Avui tenim distingits el bé del mal.El bé és un cel de felicitat, el mal ésun infern de turments. Moltsemblants al palau d'un ric i a labarraca d'un pobrerespectivament.Aleshores lahumanitat no estava trencada enclasses socials opressora i oprimida.

33 de 377

I la persona individual no estavatrencada en situacions de felicitat ide turment. Encara no coneixien laterrible ciència del bé i del mal. Lavida era dura i bella ensems. Com eldespertar de llenyataire o del pastoren els boscos de Font-rubí, desprésd'una nit amb el roc clavat al ronyó ila trompeteta del mosquitturmentant l'orella. Un tocat del'autèntic Bolet. La vera felicitat ésvèncer resistències. L'home primitiués un home d'una peça, íntegre i,com diria l'Evangeli, ni bo ni dolent,ni just ni pecador, «perfecte», comel Pare celestial que fa sortir el solsobre els justos i sobre pecadors. Noens enganyem, en això de lacivilització no canvia res. Noméssubstitueix l'angoixa d'un llamp detempestat d'estiu per l'angoixa delvenciment d'una lletra de canvi.

Aquest és l'ideal real, el paradís de

34 de 377

veritat. No ens deixem entabanarpels paradissos de delícies quenomés són possibles mitjançantinferns de tortura.

MATÈRIA I ESPERIT

No sabem si en les terres delPenedès hi hagué gaire vida humanaen el paleolític inferior, només sen'han detectat indicis. Sembla ques'han trobat jaciments a Orce (Jaén)de més d'un milió d'anys. Però la seuindiscutible de l'home més primitiues troba a l'Àfrica.

Heus ací les conjectures possiblesdeduides del poc que en sabem:

La matèria i l'esperit no apareixencom coses separades. L'activitat

35 de 377

productiva: cacera, recol·lecció ipesca superava amb escreix lesnecessitats de supervivència i dereproducció. A més del fet que nocessa de créixer la població,apareix, de seguida, una plusvàlua,un excedent, que es destina a unnou consum, al qual podríem dirconsum social.L'animal abandonaval'excés de cacera que no es podiaempassar. L'home enceta al costatdel consum de subsistència unconsum social. En aquells tempsreculats no existia la propietatprivada. Però ja existia la feina coma font de producció. Ja funcionaval'empresa. Tota l'horda feinejavaconjuntada. I aviat sorgiria elcapital.

Un dia es feu foc a sota d'un cap debestiar mort, penjat d'una branca.Aquella peça sobrera no s'haviapogut consumir. L'horda ja estava

36 de 377

tipa. Al cap d'uns dies descobrirenque el cap de bestiar fumat no escorrompia. Així nasqué la primeratècnica de conserva. Després l'homeaprengué a conservar amb la sal iamb altres mitjans. Una peça que noes menja i es conserva és un bonestalvi. Quan no hi ha cacera dónabo de llescar un bon tall de befumat. Esdevenia tot un capitalamagat al fons de la cova. Capital vede cápite cap (de bestiar).

I, què en feia de la producciósobrera? En què consistia l'incipientconsum social?

Aquell home del paleolític inferiorera eficaçment material iprofundament espiritual. Se l'hatitllat d'animista despectivament,perquè li vibrava l'ànima. Jutja pelsfets, tu, lector, si la seva ànima nomereixia un gran respecte. Amb

37 de 377

l'excedent creà la primera expressióde la sacralitat: els sagramentsoriginals.

El Banquet sagrat o la festa del'horda. De tant en tant esreunien, plens de joia, acelebrar un àpat extraordinarial llarg del qual s'estrenyia mésl'amistat i la intimitat de totsamb tots.

1.

L'Animació de la festa o elsacerdoci profètic, sobretotexercit per dones. Era laprocreadora de la nació i, pertant, la més sensible a l'esperitcomú.

2.

El Matrimoni, matri-munus,l'ofrena de la millor captura ales dones gestants i lactants.Dona, giné en grec, produeixnació, genos en grec. Esmereix doncs, el millor present.

3.

38 de 377

El sagrament dels Febles o, enllenguatge modern, laseguretat social, l'ofrena de lesaltres captures sobreres alsmalalts, febles, vells.

4.

Aleshores el sagrament no eranomés signe de l'esperit era tambéuna bona realitat material.Eucaristia, Ordre sacerdotal,Matrimoni, Sagrament dels malaltssón noms moderns de gràciesantigues. Els animals no fan festes,no tenen animadors, no fan tracteespecial a la mare, al malalt, al vell.En el primer home economia iesperit anaven junts.

COMUNITAT IAUTORITAT

39 de 377

L'home natural del paleolític inferiorja disposava d'empresa, de feina, debeneficis, d'estalvi, de capital, defesta, de sacerdoci, de matrimoni (elpatrimoni degut a la mare!), deseguretat social, fa potser milionsd'anys. No hi renunciarà.

Com era la seva vida? El cap decada persona individual era ple deles necessitats i de les llibertats delconjunt de l'horda. Encara no estavainventat el personalismeindividualista. El bé sobrer,l'excedent, era automàticament bécomú. No hi havia encara propietatprivada. Cadascú pensava més en elcomú que en ell mateix. Quediferent d'ara! La comunitat erasòlida, solidària; tots erencorresponsables de tot. Cadascú espodia deixar matar per salvar elconjunt. El comú era tot. Comú nove de cum unitate, amb unitat, ans

40 de 377

ve de cum múnere, amb ofrenes,amb ajuda, amb defensa.

Es comprendrà, doncs, quel'autoritat no era poder, no eraopressió d'un sobre els altres.Autoritat, ve d'auctóritas i aquestaparaula ve d'augere, que vol diraugmentar la vida, els drets, lespossibilitats materials, les llibertatsde la comunitat.

La societat del paleolític inferior esdiu tècnicament viriarcat. Vir vol dirhome, baró, mascle. Arquia és elcomandament del poble per part del'autoritat. L'anarquia pertany a labase del poble, on és la font delsdrets, de la força, de la llibertat ifins i tot de l'autoritat. L'arquia ésl'autoritat al servei del poble.

En aquells primers temps de lahistòria natural de l'home, arquia i

41 de 377

anarquia no estaven renyides comen la nostra història darrera. No hihavia poder de l'home sobre l'home.L'autoritat era un autèntic serveisocial. Vegem-ho.

L'home havia heretat dels animalssuperiors la «institució» del mascleconductor. El baró més fort del'horda exercia la funció del'«autoritat». Mentre la resta de lacomunitat badava o menjava, caliaque ell vigilés. Quan eren atacatscalia que ell sortís el primer a ladefensa. Quan mancava alimentcalia que ell anés a buscar paratgesmés ben proveïts. Quan perdien uncadell d'home era ell qui l'haviad'anar a cercar-lo.

Si això és autoritat, qui espresentaria a eleccions aquest mesde juny? «Qui vulgui ser el primerde tots que es faci servidor de tots».

42 de 377

Perquè tenia més força o méshabilitat que els altres esconsiderava més en deute envers elsaltres. Els més forts es barallaven icompetien per ocupar el lloc demàxim sacrifici del grup.«Avanceu-vos els uns als altres en elservei comú». I, o meravella!, enrealitat allò no representava capsacrifici del «jo» perquè no existial'egoisme. La màxima realitzaciópersonal consistia a fer avançar mési millor el grup.

ESCASSETAT IEXCEDENTS

Els llibres d'economia de mentalitatcapitalista acostumen a definir i ajustificar l'economia com areglamentació davant l'escassetat

43 de 377

de béns útils necessaris. Diuen quehi ha fam en el món perquè l'alimentés un bé escàs. Diuen que hi haguerra al món perquè escassegenles primeres matèries o les fontsd'energia. Hi ha massa població almón −segueixen dient− i el planetano dóna per a tant.

Aquesta hipòtesi de l'escassetat,sovint compartida pels ecologistes,és una extrapolació al terreny humàd'una llei certa dels vegetals i delsanimals. Cada espècie vivent té unlímit natural en la seva expansió:quan ja no pot créixer més perquè lanatura no produeix espontàniamentmés recursos per a més població. Sil'espècie segueix portant més fills almón, els fills moriran de gana.

¿Passa el mateix entre els homes?Un fet és cert. Ara, milions d'homesestan desnodrits i milions es moren

44 de 377

de gana. I fa milers d'anys que aixòcomença a passar. ¿Serà certal'afirmació dels malthusians delsegle passat i del Club de Roma enels nostres temps que la humanitatha tocat sostre?

Pensem que, si això és cert, éscomprensible −no dic justificable−que s'esdevinguin tota menad'acaparaments, de desequilibris,acumulacions i carències, deguerres egoistes de rapinya iguerres desesperades desupervivència. La llei de la selvaentre els homes resulta inevitable.El gros es menjarà el xic i nomésuna fèrria dictadura permanent dels«justos», amb la supressió de lesllibertats, farà possible unahumanitat sense pobres i morts defam.

I cabalment aquest és el panorama

45 de 377

del nostre món actual: un planetadividit entre els lliures selvàtics del'oest i els justos tirànics de l'est.Amb la terrible amenaça pendentd'una guerra d'holocaust mundial.

Al meu judici, això és un lamentableengany. La història llarguíssima delshomes des del paleolític ensdemostra tot el contrari. L'homeapareix literalment enmig de lalluita de la selva més ferotge delsanimals i vegetals en el cor del'Àfrica equatorial. I l'home vaaconseguint contínuament escaparde l'escassedat i assolir excedenteconòmic. Sí, és cert que endeterminats moments ha sofertestrangulaments petits i transitoris,però tot seguit, la seva capacitatcreadora de béns útils necessarisartificials ha suplert amb escreix lesestretors momentànies. I això éscert des dels inicis obscurs del

46 de 377

paleolític inferior, plagat decompetidors animals fins als nostresdies.

Karl Marx, en una Anglaterramajoritàriament famolenca, amb unproletariat desnodrit i malaltís,anuncià sorprenentment fa més d'unsegle que el capitalisme moririaofegat en la superproducció. I aixíva passant. Mentre mig món es morde gana, la FAO avisa que sobrariquesa per a tots i els països rics nose'n surten del malson delsexcedents que se'ls fan malbé en elsmagatzems. Cal llençar al marplàtans o cafè. Cal parar l'extraccióde la potassa o de l'estany. Calcontingentar la producció de blat ode vi. Es paga al pagès per arrencarvinyes o oliveres..., mentre totsanem amb l'ai al cor per por deveure'ns privats del necessari i enstornem egoistes i cruels per

47 de 377

acumular seguretat econòmica.

¿Qui fa aquestes falses pel·lícules«històriques» on es veuen leshordes primitives guerrejant entreelles per robar-se el control del foc?Fins fa uns 12.000 anys lahumanitat sempre ha sabut sortir del'atzucac de l'escassetat. I enaquests darrers 12.000 anys n'hi hamés de la meitat en els qualstampoc regnà l'escassetat, comveurem, ¿Quin pobre d'esperit ha demenester la misèria dels altres per abastir la pròpia grandesa? ¿Qui ensenganya per mantenir-nos bencollats?

PRIMERA DIVISIÓDEL TREBALL I DE

48 de 377

LA PROPIETAT

Com entrà en el món dels homesl'especialització?

Avui vivim en una societatd'especialistes. El més especialitzatés buscat per les empreses i es faric. Sobren treballadors noqualificats però en falten en lesespecialitats punta. Les noves i altestecnologies pateixen set de personalpreparat.

I tanmateix això violenta la natura.La persona humana és naturalmentglobalitzadora, és feliç canviant defeina, fent coses diverses i coneixentles implicacions de conjunt. El coshumà que sap i pot fer tantes cosesdiverses pateix la pitjor de lestortures obligat a seure cada diavuit hores en un banc d'una cadena

49 de 377

de muntatge repetint sempre unmoviment monòton o teclejant en unordinador amb els ulls neulitsdavant una pantalla fluorescent.

La primera especialització històricade què tenim esment succeí davantel primer avís de la naturalesa quanescassejava la recol·lecció de fruits,la cacera i la pesca. Dintre del'horda, farà uns cent mil anys,s'instituïren petits grups de capturaespecialitzats. Un grup caçava elcèrvol. Un altre captava mel. Unaltre s'especialitzava en els cocos oplàtans de les altíssimes palmeres. Iun darrer en la pesca de l'astutatruita de riu. Aquests clubsespecialitzats de cacera pesca orecol·lecció es coneixen amb el nomde «tòtems». Al principi elsarqueòlegs es pensaven que erenunes misterioses societats secretesenvoltades de críptics ritus

50 de 377

iniciàtics, les «totemitzacions».

Després s'ha vist que l'essència delstòtems és la produccióespecialitzada, amb invents detècniques originals per a méseficàcia. I tot això, progressivamentenvoltat de cultures i tradicionsartístiques i sacrals molt expresives.Avui dia certes penyes de caçadors opescadors s'assemblen bastant aaquells primitius tòtems: «ElsCèrvols», «Les Aguiles», «ElsBisonts», «Les Abelles», amb elsseus tabús rituals.

La intel·ligència humanainventa l'especialització dintredel conjunt de l'horda perdefugir l'escassetat incipient.Així es torna a produirexcedent.

1.

La captura especialitzada fanéixer en la humanitat, sembla

2.

51 de 377

que per primera vegada, lapropietat privada en el si de lapropietat comunitària. Era unapropietat privada moltrudimentària, molt incipient.No era individualista, era degrup, era de tòtem. Cada tòtemrestava amo de la seva capturaespecialitzada, sobretot a partirdel moment en què els tòtemss'han allunyat molt de la sevabase de l'horda i no podentornar durant mesos. Cadatòtem adquireix unapersonalitat dins de l'horda iaquesta personalitat el duuinexorablement cap a lapropietat.

Es un concepte fals i simplistaaquell dels qui neguen la propietatprivada ras i curt. Tota personaindividual o col·lectiva que no té

52 de 377

propietat privada és com una ànimasense cos. A la llarga serà víctimade despersonalització. És cert que hiha una idolatria de la propietat, comsi fóssim allò que tenim. No somcos. Tenim cos. No som les nostrespropietats però tenim propietats.

I parem esment que tot això sempreés dintre del conjunt de la comunitatd'horda i de la propietat conjunta:tant l'especialització creativa coml'especialització consumptiva.Varietat i riquesa dins de la unitat il'harmonia.

ESGLÉSIA

La gent diu: «Anem a l'església».Pren església per temple. No ésaquest l'origen. Es una paraula

53 de 377

grega derivada del verb enkaleno,que vol dir «convocar o cridar (aefectes sagrats)». Quan Pau predicàl'Església de Jesús a Grècia,l'entengueren fàcilment perquè feiamolts segles que Grècia estavaorganitzada en esglésies.

L'origen de la institució eclesial éssorprenent. Sembla que lahumanitat, que sempre s'haviaorganitzat naturalment,concretament en comunitats desang i parentiu, cap a la meitat delPaleolític mitjà (l'home deNeandertal), aproximadament fa60.000 anys, enceta lainstitucionalització de societatsartificials i de finalilat abstracta. Iho féu, d'antuvi, en el terrenysagrat: l'església. És sorprenent queels arqueòlegs estiguin d'acord aafirmar que l'església avança d'uns55.000 anys l'aparició de la religió.

54 de 377

Ningú no parla de Déu fins fa uns4.500 anys. I, tanmateix,constitueixen esglésies. Coms'enten?

Els etnòlegs, estudiosos de lescomunitats humanes primitivesactuals, han trobat l'explicaciód'aquest enigma. Els tòtems, clubsde cacera especialitzats, s'hanallunyat molt de la seu base del'horda, a la recerca de les sevespeces de captura. A la base restenels vells i els infants. Els adults pera tan llargs viatges s'han endut lesdones. Els vells enyoren els joves. Ifinalment es convoquen, de tant entant, a una festa solemne, a unatrobada nacional on esclata la joiadel retrobament, la reconstrucció dela totalitat provisionalment peròllargament perduda. És unaexperiència mística col·lectiva.Àdhuc en la Bíblia, David retorna a

55 de 377

la seva pàtria, Betlem, un cop a l'anya celebrar la gran festa nacional.

Aquesta humanitat primitivaconstituia unes nacions en formad'horda que no estaven trencades enclasses antagòniques d'opressors ioprimits. Vivien en l'harmonia. Eldistanciament físic, necessari per ala recerca dels mitjans desubsistència, era exorcitzat amb elsagrament de l'església, signesensible −la reunió festiva− i eficaçde la gràcia −l'ànima comuna de lanació.

Serà molt més tard, quan l'hometrencarà amb l'home i amb lanatura, quan caldrà resar al Parellunyà del Regne llunyà: «vingui anosaltres el vostre Regne», «faci'sací a la Terra la teva voluntat ques'ha envolat al cel». L'home practicala religió quan se sent abandonat,

56 de 377

disharmònic, trencat i oposat a ellmateix i a l'univers. Abans no, abanspractica la plenitud sacralnaturalment a l'inici i perconvocatòria voluntària i valentadesprés Totes les crides a la uniódels homes, sigui la fraternitatpredicada per Jesús, sigui el crit«proletaris del món, uniu-vos» deMarx, són noves esglésies.

De la societat artificial, abstracta isagrada que és l'església, ensortiran munió d'altres societatsposteriors: de l'oci, de professionals,gremials, sindicals, confessionsreligioses, partits polítics, etc., nobasades en la carn i en la sang sinóen motius culturals, socials,espirituals, econòmics.

És, doncs, molt important aquestaprimera societat lliure de l'església,que ha pres mil noms al llarg de la

57 de 377

història. Els jueus en diuen gahal(el call: barri jueu a Catalunya); elsrussos en diuen soviet; i en lanostra transició política recent:assemblees de barri, de municipi,d'universitat, de comerç,associacions de veïns, l'Assembleade Catalunya... Plató deia: «Lainstitució de l'església és massaimportant per abandonar-la en mansdels eclesiàstics».

MERCAT

Es curiós que Jesús expulsà elsmercaders del temple mentreclamava: «heu convertit la casad'oració en una cova de lladres». Enaquests darrers 4.500 anys,«mercat» és sinònim de trampes,estafes i tota mena d'indignitats.

58 de 377

«Mercadeig» té un sentit claramentpejoratiu.

Les coses als orígens foren del tot alrevés. Matèria i esperit eren lesdues cares de la mateixa moneda.Mercat i església estavenindisolublement relacionats. Encaraa la catedral de Barcelona hi hamarcada a la paret la longitud de lavara, unitat de longitud antiga percomprar i vendre tela. Al temple deCronos i a tants altres templesantics hi havia el magatzem delsproductes del mercat, els estrisd'amidar, comptar i pesar i, a partird'un moment, els signes monetaris.

Com sembla que nasqué el mercat?De «mercat» ve «mercaderia», peròtambé ve «mercè». L'inici delmercat és un intercanvi de mercès,de regals, de presents, entregermans llargament separats i

59 de 377

allunyats en els respectius tòtemsde cacera que finalment es retrobenen la festa nacional convocada−església− pels ancians. Esregalaven mútuament els joves enedat núbil que s'havien enamoratinter tòtems en la gran nit de lafesta, es regalaven captures, esregalaven tècniques noves,inventades, de captura. En l'inici,aquest bescanvi −economia detroc− de mercès per mercès es feiade cor. No es comptava no esmesurava, no es pesava. La «gràcia»consistia a regalar allò que regalavadel tòtem oferent i que convenia iomplia de satisfacció al tòtemreceptor. No hi havia equivalènciaobjectiva, com en els canvis delmercat actual, sinó satisfacciósubjectiva.

El mercat sense moneda moltprobablement durà a prop de 50.000

60 de 377

anys. Encara avui dia existeixl'economia de troc, bescanvi ointercanvi de mercaderies sensemoneda: «un pis gran vell, canvioper un pis xic nou». Encara avui estroben nobles beduins del desertomplenar-se mútuament de presentsgenerosos i cases de pagès quet'omplen de fruits perquè els hasanat a veure.

El mercat és impossible siprèviament no hi ha propietatprivada. Ja vam dir que els tòtemsinicien el mercat. El mercat és un béperquè després que la iniciativaempresarial privada dels tòtemsamb especialització millora laquantitat i qualitat d'obtenció i, méstard, producció de valors útils, és boque aquests valors es puguinexposar a l'oferta i a la crítica detothom.

61 de 377

Marx negà l'economia de mercatperquè el mercat mundial estavapodrit i no sabia com netejar-lo iconvertir-lo en un mercat clar. Perònegà una cosa impossible de negarLa conseqüència fou als païsoscomunistes una economiasubmergida, un mercat negreincontrolable i una economiaestatalitzada, gegantina, rígida,burocratitzada, lenta, que negal'aportació de la intel·ligència demilions de compradors crítics,dotats a més a més, de bons sentitsd'observació per a disciplinarproducció i distribució.

El mercat és una cosa bonainventada fa 60.000 anysaproximadament. L'economiaplanificada és una cotilla que ofegal'economia. El mercat capitalista éspodrit de soca arrel, com veurem enel seu moment. Cal matar el mercat

62 de 377

malalt, com feu Marx? o cal curar elmercat del càncer que el devora? icom?

MÀGIA

Tenim mania al número tretze. Esun número màgic? Avui ens tocaparlar de la màgia. L'home delPaleolític mitjà o de Neandertalsembla que inventà la màgia. Lagent té una idea confusa i misteriosade la màgia. S'identificaerròniament misteri i màgia perquèsovint la màgia esdevé expressió delmisteri. Però són dues cosesdistintes. El misteri és propi de lamística. Misthys, en grec, vol dirocult. La mística és una experiènciamolt concreta i real, però nosensible. És un estat o una vivència

63 de 377

interior, tan concreta com una taulao una cadira, però amagada en elfons del nostre cor, inexpressabledirectament, inefable. La mística ésmisteriosa perquè no treballa ensuperficie. L'home original delPaleolític Inferior era un gran físic iun gran místic. Ja n'hem parlat.

L'home del Paleolític Mitjà, a partiraproximadament de fa 60.000 anys,a més a més, es torna màgic. Què ésla màgia? Tot el contrari de la físicade les destrals i de les fletxes i tot elcontrari de la mística de la felicitat ide l'èxtasi. Encara que sorprenguimés d'un lector, la màgia ésl'abstracció, és la cosa més oposadaal món concret. La màgia és unadeformació una exageració, unportar les realitats més enllà d'ellesmateixes. Per exemple: pensar queel 13 porta mala sort. La realitatestricta del 13 és neutra respecte de

64 de 377

la bona o mala sort.

Màgia ve de magis en llatí, que voldir l'art «més gran», l'art «major».Un amulet, una dent d'ós, perexemple, no cura per la seva forçafísica o química, sinó per l'encanteriamb què embolcalla la sevaaplicació el bruixot de la tribu.

Hi ha dues classes de màgia: lamàgia llibertària que està a la basede l'art i la màgia controlada queestà a la base de la ciència.

Tots els recursos de l'art, adreçats aexpressar la inspiració místicaoculta i la inefable, són usos màgicsi, per tant, abstractes,distorsionadors de materials físics:colors, sons, paraules, pedres, el coshumà. I no solament és un artharmonitzar colors i sons, ans tambéharmonitzar persones en societats

65 de 377

no naturals o artificials. L'església,de la qual parlàvem en aquestespàgines fa dies, és un fet màgic, ésarrencar els pobles del seu llocnatural i transportar-los a una unióno natural. També trobem en elsjaciments de Neandertal restes delprimer art material: mànecstreballats, figuretes, etc.

Tots els recursos de la ciència,adreçats a expressar l'estructura del'univers, són usos màgics i, pertant, abstractes, distorsionadors icontroladors dels objectes físics: lesestrelles, els planetes, les plantes,els animals i l'home. No solament ésla ciència harmonitzar la física i laquímica, ans també harmonitzar laproducció econòmica en forma devalors de canvi artificial. El mercat,del qual també hem parlat, també ésun fet màgic, és abstractar laproducció i intercanviar-la per un

66 de 377

valor equivalent no d'ús concret sinóde canvi abstracte. La màgiacontrolada també es diu lògicamatemàtica. En el Paleolític Mitjà esposen les bases de l'art i de la lògicamatemàtica, les dues màgies. Comels nostres nens petits, els homesprimitius aprenen la «pràctica deconjunts», pròleg de l'aritmètica, enforma de col·leccionismes, deformació de sèries, de dissenyd'esquemes i d'establimentd'analogies. Encara no existeix lanoció d'ordre ni la de número. En elmercat ni es mesurava ni escomptava. Era l'era de la «guerradels regals».

ECONOMIA DEMERCAT

67 de 377

Quan fèiem la nova Constitució de1978, l'esquerra hauria volgut,potser, una economia socialitzada ila dreta volia una economiacapitalista. La paraula «capitalista»sona a opressió i explotació. Calguécercar un eufemisme i es posà«economia de mercat». De fet elcapitalisme accepta el mercat enl'economia mentre que el socialismeinstaura la planificació i suprimeixel mercat en l'economia. El mónactual està dividit en dos terriblesblocs enfrontats i armats fins a lesdents només per no posar-se d'acorden «sí mercat» o «no mercat».

Fa un mes que en aquestes planesexplicàvem com l'home deNeandertal instaura el mercat i ambell accelera l'economia. Tambédèiem que el mercat pressuposa lapropietat privada.

68 de 377

Cal reconèixer que el mercat en elmón dels imperialistes i, en concret,en el nostre món capitalista estàcorromput i ho corromp tot. Escompren i es venen cosesincomprables i invendibles com sónla salut, la fama, la vida i l'esperit, iels canvis mercantils estan sotmesosa manipulacions monetàries,polítiques i militars que elsdesequilibren.

Però en l'inici no fou així. El mercatnasqué i s'expandí durant més decinquanta mil anys sense aquestesterribles corrupcions dels darrerssis mil anys. El canvi mercantil eraviscut com un fet socialtranscendental. El simple troc d'unadestral de propietat privada per unapell de propietat privada no era unacte privat, era un acte públic quees realitzava davant del poble en ellloc de l'assemblea. Més tard es feu

69 de 377

a la plaça major davant del temple. Icada canvi comercial elemental esfeia davant de testimonis que endonaven fe.

La primera llei, indefugible de cadacanvi era la satisfacció mútua. Siambdues parts no restavensatisfetes, no s'autoritzava el canvi.Allò, a la llarga, amb l'acumulaciód'insatisfaccions d'alguna de lesparts, hauria engendrat la guerrahauria trencat l'harmonia i laintegritat socials. La segona llei,indefugible, de cada canvi era lasatisfacció de la comunitat,expressada amb el vist i plau del seurepresentant en el mercat, perquècom hem dit, el canvi mercantil eranecessàriament un acte públic entrepersones privades i lliures.Altrament la satisfacció de les duesparts privades del contracte podriaservir per a conspirar contra la

70 de 377

comunitat. La desatenció del bécomú hauria destrossat laconvivència.

L'origen de la corrupció actual és eltrencament de les comunitatsparticulars i de la comunitatinternacional en classesantagòniques: els massa satisfetscontra els massa insatisfets. Avuidia, per exemple, els acordsinternacionals de comerç,anomenats GATT, afavoreixensistemàticament els estats avançatscontra els estats tercermundistes.Se'n dirà economia de mercat, peròes tracta d'una autènticaantieconomia. «Economia» vol dir«bona llei de repartiment». Aquestno és el cas avui dia. Reservem,doncs, el mot adequat d'economiade mercat per a aquella economiaprimitiva de mercat lliure,transparent i responsable, que

71 de 377

caldria reinstaurar.

Els «pares de la pàtria» queconsensuaren la Constitució de1978 tenien mala consciència ambl'expressió «economia de mercat» itractaren de perfeccionar-laendebades: «economia social demercat». El nostre pobre mercatcorrupte, malament se'l vulguianomenar «social» segueix essentben antieconòmic. El peix gros esmenja el peix xic. Les satisfaccions,totes, a una banda i lesinsatisfaccions, totes, a l'altra.

L'INVENT

L'escola Lourdes de Barcelona facada any que tots els seus alumnesinventin alguna cosa, des dels més

72 de 377

menuts als més grans. Amb elresultat dels seus esforços es muntauna exposició sorprenent. Cap anyno me l'he deixada perdre.D'aquesta escola sortirà unageneració d'innovadors.

En el segle passat Itàlia i Espanyafomentaven el factor treball en laproducció i anaven a la cua. Françafomentava el factor capital i passavaal davant d'Itàlia i Espanya.Anglaterra fomentava el factorempresa i encara li anava millor. Erala capdavantera de l'economiaeuropea. Però el «canceller deferro», Bismàrck, d'Alemanya,decidí afavorir l'invent, totpromulgant la primera llei dedefensa de les patents a favor delsinventors. Des d'aquell momentAlemanya passà al davantd'Anglaterra.

73 de 377

Jean-Jacques Servant Schreiber, enel seu llibre «El desafiamentamericà», explica com Nord-amèricava la primera en eldesenvolupament econòmic mundialperquè és la que dedica més dinersa investigació. Ara en això ja li passaal davant el Japó.

En entrar a Europa, els escumososcava del Penedès tenen problemesperquè els pagesos penedesencs nosón els inventors d'aquesta forma defer vi. La Champagne francesa endemana l'ús exclusius del mot«xampany» perquè en són elsinventors. Si no es protegeixl'invent, no s'inventa.

Els clubs especialitzats de cacera,pesca i recol·lecció del Paleolíticmitjà, que s'anomenen tòtems, i queexistiren des de fa uns cent milanys, començaren aquesta llarga

74 de 377

cursa d'invents que arriba fins a lesaltes tecnologies dels temps actuals.Cada invent donava un avantatgeeconòmic al tòtem inventor.

Sabem de l'alta Edat Mitjanaeuropea que els invents obtingutsen el si de cadascun dels gremisespecialitzats eren guardatsgelosament en secret. Encara avuidia són secrets les fórmules deratafies, licors i... caves. Moltesfamílies amaguen el secretancestral. Fins i tot la Coca-colamanté secreta l'essència de la sevabeguda. Un dels espionatges mésintensos i arriscats dels nostres diesés l'espionatge industrial. Occidentté prohibit trasvassar tecnologia alspaïsos de l'est. i són greumentmultades les empresescontraventores d'aquestesdisposicions.

75 de 377

L'invent és un fet mental. Neix imadura en el cervell humà. Utilitza,fa útil, la capacitat creativa del'home. Aquesta capacitat creativaés la mateixa essència de l'home.Per això, si Marx deia que el treballconstitueix l'essència de la històriahumana, un deixeble seu marxista icristià, Roger Garandy, esmena laplana a Marx i diu que allò queconstitueix l'essència de la històriahumana no és el treball a seques, ésel treball creatiu. El treballrepetititu, la força material, ha anatpassant de l'home als animals, a lesenergies minerals, vaporelectricitat, petroli. I àdhucl'aplicació de programes inventatsavui dia esdevé de la incumbènciadels ordinadors. En canvil'inventisme, el treball innovador, lacreativitat constitueixen la flamaincandescent que només fulgura enel si de l'esperit humà.

76 de 377

INICIACIÓ A LA VIDAI A LA MORT

Quan, en la meva joventut, em vaigdedicar a l'escoltisme, hi havia uncostum «salvatge» que anomenàvemtotemització. Calia demanar-ho ambtemps. Et venien a buscar a lesdotze de la nit i en ple bosc etsotmetien a unes pràctiquessecretes que juraves no revelar mai.Entraves a la gran germanorinternacional dels totemitzats, ambun nom d'animal i un epítet al·lusiual teu propi caràcter. El meu nom:«Serp profundíssima».

Era una còpia de la pràctica delssalvatges primitius, tot un procésd'iniciació als secrets del tòtem.Però també, ensems, el pas de la

77 de 377

vida infantil a la vida adulta. Elsdrets, les responsabilitats, elssecrets dels adults eren ensenyats al'adolescent candidat. I no d'unafaisó intel·lectual, sinó a través deproves i temptacions difícils,imprescindibles per a provar oprovocar la maduresa del que erainiciat.

L'home primitiu era democràtic debase. Tots els adults tenien veu i vot,tant homes com dones, directament.Mai no era necessari elegir unrepresentant per a unes petitesassemblees de trenta o cinquantaadults. En l'horda primitiva lesresponsabilitats col·lectives no esdelegaven mai. S'exerciendirectament per cadascú. I per aixòcalia ésser adult. I ésser adult voliadir ésser corresponsable de tots elscompanys de l'horda, dels seus fills,dels avis, del material, dels animals i

78 de 377

de les plantes, de la terra i del celque els envoltava.

Avui dia no acaben mai de funcionarels mètodes assemblearis, lesdemocràcies de base, lescooperatives, les empresesautogestionàries, les comunesnaturistes, etc., per falta demaduresa, per falta de sentit decorresponsabilitat global, per faltad'un procés d'iniciació efectiu a lavida plena dels homes damunt laterra i sota el cel.

Totes les religions han tractat desuplir aquesta mancança socialdesenrotllant complexos sistemesiniciàtics. Són famosos els misterisd'Eleusis a Grècia o de Mitra a Síria.Fins alguns emperadors sesotmeteren a les seves terriblesdisciplines. Els sagraments cristiansdel baptisme i de la confirmació són

79 de 377

també un camí d'iniciació a laplenitud de l'amor humà, còsmic idiví. Llàstima que històricament handegenerat en una pràcticapredominantment ritualista,administrada en edat massa baixa i,per tant, sense tocar la consciènciasensibilíssima de l'adolescent ques'obre a la vida adulta.

Moltes societats secretes moderneshan desenvolupat les sevesinacabables escales que menen a laperfecció. L'escala dels masons tétrenta-tres graons.

I, després, quan la vida declina, caluna altra iniciació. La de la mort.Cal aprendre a entrar i a sortird'aquesta vida. Es famós el Llibredels Morts egipci. Potser els seuscapítols més antics són de fa sis milanys.

80 de 377

L'home de Neandertal, o delPaleolític mitjà, iniciava a la vida iiniciava a la mort. Posava els seuscadàvers arraulits, en postura fetal,dins d'unes tombes quasi circulars,com si la terra esdevingués un nouventre matern.

...Si el gra de blat, caient a terra, nomor, no pot donar fruit...

DEMOCRÀCIADIRECTA

L'home de Neandertal, del Paleolíticmitjà, vivia en hordes governadesdia a dia per un consell d'ancians,però que en els afers importantsconvocaven l'assemblea de tots elsadults del poble. Hi acudienagrupats per tòtems especialitzats

81 de 377

de cacera: els llops, les àguiles i lesserps. I cada tòtem tenia uns quantsindividus, cadascun caracteritzatper un nom i un adjectiu i haventpassat un procés de prova demaduresa: la totemització.

Avui dia, està molt de moda, en elnostre país, l'assemblearisme.Decidir-ho tot en assemblea directa.L'anarquisme, als Països Catalans,ha arrelat molt profundament.Inventada, originalment,l'assemblea de base com ademocràcia directa en les tasquesparlamentàries «polítiques», s'havolgut fer extensiva a l'autogestióempresarial i àdhuc a la comunitatfamiliar de pares i fills i a l'escola.

La democràcia directa no éssuficient en els parlaments de gransunitats estatals. Els representantssón massa gent i cal nomenar

82 de 377

representants. Tampoc no és del totviable en les empreses de produccióon pesa l'aportació de capital il'aportació de coneixements ihabilitats tècnics especialitzats.Tampoc no és del tot convenient enfamília o en l'escola on els nensencara no han arribat a la maduresasuficient perquè llur vot valgui tantcom el dels adults; i dintre del grupdels adults, pares i mestres tanpocno poden considerar-se com aiguals.

Però encara podríem anar més enllà.Jo sóc un entusiasta partidari de lesassemblees de base com a exercicide la democràcia directa. Crec quesi constitucionalment s'accepten enun lloc d'honor les unions i, per tant,les assemblees de base obrera delssindicats, per què no s'accepta en laConstitució d'un país amb igualhonor les associacions de veïns, les

83 de 377

assemblees de barri, de municipi decomarca, de nació? Assemblees debase sense fins electorals o políticsd'altura.

Dit això, també he de dir quel'assemblearisme que està de modano és acceptable. Es un híbrid entrel'autèntica democràcia de base: unióde diferents, i la democràciaracionalista i abstracta instauradaen el món a patir de la revoluciófrancesa: a cada persona un vot itots són iguals davant la política. Elsanarquistes, en fer assemblees debase com si fossin eleccionsgenerals, s'han deixat enverinar deracionalisme. La a base ho és totmenys igualitària. Cada individu ésun pou de sorpreses. Cada grupintermig, sigui família, empresa,sindicat, barri, grup cultural o d'ocio d'afició, o municipal o comarcal, técaracterístiques úniques.

84 de 377

L'assemblea de base mai no serà unrecompte aritmètic de vots iguals.

A cada participant li calenconeixement i estudi de la tradicióconjunta i de les tradicionsespecialitzades. Li calen fortalesa ilaboriositat generals iespecialitzades per fer front a lesdificultats de la vida. Li calen sentitde solidaritat i creativitat,comprensió, compromís i defensa decadascun dels altres i del conjunt. Lical haver mort al seu egoisme, peròtambé haver quallat la pròpia iúnica individualitat.

En una assemblea de base governala intuició, no el recompte. No ésmecanisme igualitari. No hi cabenles discussions bizantines. No potser una guerra d'egoismes. Cal unaconfiança mútua, una ànimacomuna.

85 de 377

Les assemblees directes primitivesforen el resultat d'un llarg procésmaduratiu. Només recuperantaquest llarg procés podrempracticar la democràcia de base.

PROCÉS MADURATIU

La totemització de l'home primitiuera un procés maduratiu. Nointel·lectual. Pràctic i vital. No enescoles o seminaris. Enmig de lavida. La teoria, només quan la vidal'exigeix. L'escoltisme de BadenPowell descobrí aquest procés en elsnegres de l'Àfrica actual. I l'imità.L'escoltisme ha tingut un gran èxiten tot el món.

En acabar la formació vital, se lidóna al jove arribat a adult el poema

86 de 377

«If» («Si» en anglès) de RudyardKipling, per tal que el guiï en elcamí de la vida.

Avui, en comptes de Lluís M.Xirinacs signarà Rudyard Kiplingaquest «Xirigueig». Meditem-lo.

SI

(Adaptació de J.M. de Sagarrad'un poema de Rudyard Kipling)

Si pots mantenir el seny enmig de lafollia dels altres, que malparlen idubten del teu seny;

si la fe en tu mateix et fa decompanyia, i no escoltes i aturesl'onada que t'empeny;

Si vesteixes les hores amb colord'esperança i a l'odi i la mentidarespons amb cor lleial; si somnies, iel somni pots deixar sense recança;

87 de 377

si penses, i el que penses no etserveix de dogal;

Si al Triomf i al Desastre els fasigual mesura i si pots esguardar-losamb el mateix cop d'ull;

si no et mous quan la teva paraulaes desfigura i per aprofitar-se'n unaltre la recull;

Si pots damunt la teva riquesatrossejada refer amb les teves einesriquesa de més preu;

si de la covardia pots esquivarl'unglada, i el pit no se't fa enrerajugant a cara o creu;

i si perds, i comences més joved'escomesa, lluitant amb alesfresques i amb cor agosarat, quequan la carn se't torni rebuig imesquinesa encara la revifi la teva

88 de 377

voluntat!

Si el conviure amb el poble la virtutno et fonia, ni amb el tracte dels reisperds el sentit comú, si ni amics nienemics no et roben l'alegria, i sapel qui et conegui que es pot fiar detu;

Si els seixanta segons del minutimplacable, per tu són bells i purs ivius com una flor, no sols et faràsl'amo de la Terra admirable fill meu,seràs un Home! Un Home de debò!

L'HOME DECROMANYÓ

Els escoltes, quan feien excursions,van popularitzar aquella cançó−crec que d'origen francès−

89 de 377

«L'home de cromanyó». «Era en eltemps de la prehistòria...». I.certament, l'home de cromanyópertany al Paleolític Superior, que,aproximadament, podem datar entreuns 35-40 mil anys i uns 12 mil aC.,en els llocs més avançats. En elsllocs més reculats encara no fa pocse'n trobaven vestigis: al nord del'Índia, a les selves del Brasil o a lajungla de les Filipines. L'home decromanyó, del Paleolític Superior,succeeix a l'home de neandertal, delPaleolític Mitjà, del qual hem parlatabastament.

El pes del cervell i la capacitatcraniana de l'home de cromanyó sónpràcticament iguals als de l'homeanterior. Tanmateix, la figuraconjunta del nou home és bendiferent. Més alt, més dret, els ossosde les extremitats inferiors mésllargs. En general, els ossos, més

90 de 377

fins. L'home de neandertal tenia lesmandíbules més sortides endavant iel front tirat endarrera(prognatisme). L'home de cromanyó,en canvi, s'assembla ja gairebé deltot a l'home actual, amb lesmandíbules més amagades i el frontmés endavant (ortognetisme). Laboca ja no servirà per a arrencar elmenjar. Ha crescut tota menad'estris i instruments, emprats perunes mans que mai més ja noserviran per a la substentació o lalocomoció.

Així, pot créixer l'espai cerebral aexpenses de la cara, i això és el ques'esdevé. El cervell no creix. Romanentre 1.200 i 1.600 cc. Però esreorganitza. Comprimeix a espaismés petits i posteriors tota la zonasensitiva, motora i de magatzem deprogrames heretats od'aprenentatge. I, sorprenentment,

91 de 377

amplia exageradament una part, finsaleshores minsa, anomenada lòbulsfrontals sense cap destinaciódeterminada.

Anatòmicament, aquesta és la partmés característica de l'home que eldiferencia dels animals. A simplevista ens adonem de l'altura delfront de l'home per comparació aldels animals, que fuig cap al darrerao que gairebé és inexistent. L'homefa front a la vida. La interpel·la. Latransforma. L'animal, en canvi,s'acomoda a la vida.

També anatòmicament s'hadescobert que aquesta zona frontalés pràcticament buida d'estructuresdiferenciades. No és com unafàbrica plena de màquines i cablesde conducció. Es més aviat com uncamp de futbol, un tauler deping-pong o un teclat de piano,

92 de 377

damunt dels quals es pot trenar totamena de jocs. Es el lloc del joc, de lallibertat, de la creativitat, de lapossibilitat de grans síntesis: el llocde la relació lliure de tot amb tot, elsecret de l'animal superior. Lesinfinites sorpreses de la vida quetenien espantats els altres animalspoden ésser afrontades,previngudes, assajades dominadespel cervell humà. Les experiències,els hàbits i costums, els instints, lesintuïcions, els desigs, les ciències iles tècniques apreses, elspensaments, els llenguatges, tot, totpot ésser introduït en aquestrecipient de daus miraculós, potésser revisat, desmuntat, jugat,compost, descompost i recompost. Id'ací pot sortir la cosa mésmeravellosa, més imprevisible. Enrigor l'home és un ésserimprevisible. Allò que en els animalspot ésser contra natura, en l'home

93 de 377

pot esdevenir la cosa més naturaldel món.

I per això mateix, l'home esdevé unacriatura responsable dels seus acteslliures. Pot calibrar en un grau moltalt les conseqüències de les sevescreacions.

Amb l'Homo Sapiens de cromanyó,el procés llarg de la formació del'home atany la seva maduresa.L'home, en un Nadal ancestral, sesepara definitivament del ventre dela mare natura. Abans l'home era unfetus. Ara és tom un home.

LA MANDRA D'ÉSSERHOME

Amb el Paleolític Superior, cap al

94 de 377

40.000-35.000 anys aC., l'homeateny el seu sostre natural iespontani de maduresa. Ja hem vistque l'home té un cos d'animal i quecom a animal s'assembla molt alssimis superiors. També hem vist quel'única característica anatòmicaimportant és el desenvolupamentextraordinari dels lòbuls frontals delcervell. Aquests lòbuls no presentenprogrames ni estructuresdiferenciats. Són espais lliures peral joc, per a la creació, per a laprevisió.

Avui vull parlar del tema del «jo», dela identitat nostra. On és, on radicael nostre «jo»? Amb què ensidentifiquem? Diu l'evangeli: «Ontinguis el teu tresor, allí tindràs elteu cor». I, que és el nostre tresor?Caldria interpretar el tresorevangèlic com allò que és valuós pera nosaltres. Quan una cosa té un alt

95 de 377

valor per a nosaltres ens hi sentimatrets. I si tant valor té, ens hiidentifiquem. Cadascú té la sevapròpia jerarquia de valors benestablerta i al capdamunt de lajerarquia té un valor-rei, un valorsuprem, amb el qual s'identifica deltot. Moltes vegades es tracta d'unvalor inconfessat. No anirem dientque el nostre valor suprem és elnostre compte corrent al banc. Hi haqui s'identifica amb un Rolls Royce oamb la seva pròpia figura física. Hiha qui s'identifica amb un vestit seuo amb un plat preferit; amb la sevahabilitat com a saxofonista o com aballador; amb el seu enginy perfer-se el graciós o amb els seusconeixements sobre astronomia;amb un amic entranyable o amb l'úsdel sexe; amb fumar o amb beure...Allà on tinguis el teu tresor, allàtindras el teu cor. El teu cor serà uncotxe, uns diners, un ordinador

96 de 377

electrònic o unes matemàtiques.

L'home és un ésser complex que potvalorar moltes, moltíssimes coses,fins i tot simultàniament. Entre totesaquestes coses valorables existeixenunes relacions encara méscomplicades. Si dónes la màximavaloració a allò que no la té, la restade valors es venja, reaccionaturmentant-te. I restes dividit enmolts trossos antagònics que lluitenentre ells. Això duu a l'enfonsamenti la corrupció de la persona.

Els savis més grans de la humanitatens avisen que l'única identificacióverament humana del nostre «jo» ésamb aquells lòbuls frontals queestrenà l'home de Cromanyó. Allà onno hi ha res i on tot es fa possible,coordinable, harmonitzable. Elsmístics, com sant Joan de la Creu,ho expressen en frases com aquesta:

97 de 377

«perquè m'havia posat en el no resho vaig trobar tot». O aquesta altrade l'evangeli: «si el gra de blat,caient a terra, no mor, no pot donarfruit».

Aquest desprendiment, aquestarenúncia a tota mena d'ídols i dedogmes, constitueix la grandesa del'home. I tenim mandra d'ésserhomes. Ens estimem més ésser avuiels torrons de Nadal o el raim deCap d'Any, ésser demà la loteria o lacarrera de medicina, ésser demàpassat l'enamorament d'una noia ola candidatura a batlle del'ajuntament. Per això anem per lavida tan inquiets, desassossegats,dividits i angoixats. Ens fa mandrad'identificar-nos amb el regne de laserenitat, de la llibertat i de l'amor.

98 de 377

ESTATS SUPERIORSDE CONSCIÈNCIA

En els darrers segles existia laconvicció de què l'estat deconsciència normal en l'home eral'estat de vigília racional. Els altresestats es ficaven tots dintre d'unmateix sac: l'estat letàrgic.

Avui dia, una de les branques mésfascinants de la psicologia es lareferent als estats alternatius ialterats de la consciència. Esdistingeixen tres estats diferents deconsciència mentre un dorm. Esdistingeixen dos estats diferents una l'entrada i un a la sortida del son.Hi ha innombrables estatsmalaltissos. Existeix l'inconscient, elsubconscient, el transconscient i elsuperconscient. L'art, el sentiment,la droga. Dintre del món de la droga

99 de 377

trobem respostes variadíssimes avariadíssims fàrmacs que pertorbenels neurotransmissors del nostresistema nerviós. Cal afegir les novestècniques audiovisuals psicodèliques(que vol dir «psicomodeladores»),les músiques, els video-clips, elscoctails, les dances.

I no pensem que la sofisticacióactual en el camp dels estats deconsciència ens pugui fer creureque l'home antic vivia enl'alternativa senzilla de vigíliason iprou. Això és una simplificaciótardana del racionalisme. L'homeprimitiu viu avui, en les zones onencara es troba, i vivia, en tempsreculadíssims, variats estats deconsciència, dels que tenim esment.

En les pintures murals del Paleolíticsuperior i en pintures d'altresestadis posteriors de la humanitat,

100 de 377

ens sorprenen figures humanes enposició d'èxtasi. I les tradicionsorals i escrites, més antigues, ens hoconfirmen. Josep Ma Fericgla, hapublicat un llibre preciós sobre lestradicions d'Euràsia al voltant de laingestió del bolet Amanitamuscaria com a al·lucinogen. Elprincipi actiu és la muscarina. D'acíve la frase popular «estar tocat delbolet». Sacerdots i bruixots enprenien per entrar en trànsit.

De tots aquests estats, el mésconegut, el de consciència racional,sembla que no és pas el millor. Apoc a poc, precisament, la feinaracional es va traslladant alsordinadors electrònics. I resta,intransferible l'estat de consciènciaintuïtiva. Però fins i tot dintred'aquest estat hi ha posicions mésbaixes. Per exemple, l'enginypopular per dir acudits. Posicions

101 de 377

intermèdies, per exemple, lainspiració artística. I posicionssuperiors: la concentració, lameditació i la contemplació. I fins itot, dins de la contemplacióclàssicament es distingeixl'adquirida mitjançant els nostresesforços de purificació, de la infusaque ens ve, ens envaeix i ensposseeix sense cap mèrit ni esforçnostre. En aquest estatsuperioríssim, l'home, previ un llargdesert de buidor i deseiximent, sesent amarat de plenitud. Com si tottrobés el camí que duu a tot. Totamb tot. Perquè, encara que lamajoria dels mortals passen tota laseva vida encasillats en les estretorsdel seu cos del seu caràcter, de laseva formació, de la seva família, dela seva nació..., el fet real, si obrimde veritat el nostre cor, és que totestà lligat amb tot de mil formesindescriptibles.

102 de 377

Aquest estat superior deconsciència, que Arthur Koestleranomena «sentiment oceànic» no ésun estat anormal. Es l'estat deconsciència essencial en l'home. I sinomés el vivim esporàdicament ésperquè hem estat destronats de lanostra més pròpia categoriahumana.

ANIMISME

En el Paleolític Superior lestècniques s'afinen. La pedra talladaarriba a la seva més gran perfecció.L'home no solament és místic.També és hàbil i pràctic. Arregla lescoves, perque han començat elsfreds de la quarta glaciació. Famobles i vestits. Treballa l'ós.Augmenta la seva capacitat de caça,

103 de 377

de pesca i de recol·lecció. Talla unespuntes de llança i de fletxaperfectes. Home místic i homepràctic. Les dues cares d'unamateixa moneda. El dominisimultani de la font de la vida, del'energia i de la llum interiors, delnoümen, i dels detalls, lacomplexitat i la utilitat de la vidaexterior, del fenomen. L'homeprimitiu no estava trencat en duesvides: la contemplativa i la activa.Mentre les seves mans, els seus ullsi el seu cervell barrinavent perencertar una pràctica desubsistència, el seu esperitcombregava amb l'energia queanima tots els éssers de l'univers.Per això quan havia de matar unanimal, abans es congraciava ambell, com si li demanés perdó. Idesprés es deixava posseir perl'esperit característic d'aquellanimal. D'això, els antropòlegs en

104 de 377

d'iuen animisme. Encara es troben,avui dia, a diferents indrets del món,tribus animistes.

Els grecs primer i, sobre tot, elracionalisme i el cientïfisme delsdarrers segles han intentat ferdesaparèixer l'animisme amplamentextés a Europa durant l'Edat Mitja.

Des de Descartes (1596-1650), elpensament modern ha realitzat unesforç titànic per a reduir l'univers auna gegantina màquina dirigida perles matemàtiques: la racionalitzaciódel món. Descartes creia que el bisód'Altamira, caçat per l'home deCromanyó, no era res més coue unamàquina sense ànima. Oh paradoxa!Els animals no tenen ànima... i endiem animals. Encara avui dia tot uncorrent filosòfico-científic cercad'explicar per estructures puramentgeomètriques des de la partícula

105 de 377

més petita de l'univers fins alcomportament de la personahumana. Fins a l'home li és negadal'ànima. Hem arribat al pol oposatde l'home del Paleolític que trobavaànima fins en la muntanya al peu dela qual enterrava els seus morts i alcim de la qual celebrava l'àpatsagrat.

Té ànima o no té ànima l'univers?Perque el seu cos, controlat per lesorgulloses matemàtiques i utilitzatper les eficaces tècniques delsnostres dies, ningú no en dubta.

Des de principis d'aquest segleexisteix un altre corrent filosófico-científic que, sense renegar de laciència i de la tecnologia, afirma elslímits d'aquestes disciplines il'evidència de l'existència del'ànima. Torna a reproduir-sedamunt la terra aquella vella

106 de 377

nissaga d'homes físics-místics del'inici de la humanitat. Granscosmòlegs, grans físics atòmics,grans astrònoms que calibrenmatemàticament allò queesdevingué fa 15.000 milions d'anysi que tanmateix afirmen que «física ireligió són dues formes deconeixement de la realitatcontradictòries −una explica allòque l'altra no explica− icomplementàries −cadascunanecessita l'altra per completar ladescripció de l'univers−» (PascualJordan, físic alemany, 19021980). Enaquesta línia fascinant, jorecomanaria la lectura de qualsevoldels llibres publicats de l'autorFritjof Capra.

L'ART

107 de 377

L'home Paleolític se'ns ha presentatcom a místic hàbil. Rep de la font devida del seu interior fulguracions dellum i d'energia i treballa el seuentorn per a fer-lo habitable i útil.

Entre la mística i la tècnica, l'homedel Paleolític Superior hi basteix unpont magnífic: l'art. Pinta els moblesi les parets. Fa gravats i escultures.Salta àgilment de la matèriaexterior a l'èxtasi interior iviceversa. Utilitza la matèria peròno necessàriament amb finalitatsutilitàries. Es deixa endur per lainspiració, però no necessàriamentamb finalitats espirituals. Enl'exercici de la més plena llibertat iautonomia, juga amb la matèria iamb la inspiració i amb elles es perdi es retroba contínuament. Es deixaposseir per la inspiració com unesperitat. Es deixa arrossegar perl'experimentació dels materials més

108 de 377

desconcertants. Diem de l'artista:«D'un tronxo de col en fa unacomèdia». I després engabial'esperit i la matèria en la mateixacel·la, els obliga a fondre's en unasola cosa i d'allà en surt una creaciósorprenent. No en va «poeta»poites en grec, vol dir «creador».L'artista crea éssers nous dotatsd'ànima pròpia, capaços de suscitaren els homes els estats d'ànim mésvariats. L'art quan deriva cap al'esperit es fa litúrgia. I quan derivacap a la matèria es fa artesania.

Quan un ésser està mancat devitalitat, de creativitat, es diu que ésun ésser inert, in-ert, sense art.

I, tanmateix, en el nostre mónactual, la persona amb temperamentartístic sol ésser marginat,menystingut. A moltes cases, un fillartista és rebut com una desgràcia

109 de 377

familiar. La gent vol fills útils,professionals eficients. En cascontrari, i com un premi deconsolació, s'accepta un fill religiós,sacerdot, monja. Però un fill artistaés un desastre. Sembla que noserveix per a res. A l'esglésias'ensenya l'esperit. A l'escolas'ensenyen unes assignatures quet'ajudin a guanyar-te la vida. L'arts'ensenya marginalment i amb pocagràcia. Els conservatoris solen sernomés això: «conservatoris» queensenyen més a reproduir l'art quea crear-lo.

Aquest estat de coses palesa unaprofunda malaltia de la nostrahumanitat tradicional, que téseparats i incomunicats l'esperit i lamatèria. Tots dos castigats de cara ala paret i donant-se l'esquena situatsen parets oposades. I, enmig, el buitmés esgarrifós.

110 de 377

On anirà l'esperit si no pot fruitarobres concretes gracioses? De quèserviran les màquines materials sino les anima l'esperit? Hem heretatun món partit en dues partsirreconciliables. L'Orient tradicionalsubmergit en la contemplació del'Absolut espiritual, al preu d'unsubdesenvolupament material quesumeix la població en la misèria. Il'Occident tradicional submergit enl'acció utilitària material al preud'una atròfia espiritual quesubmergeix la població en el méscruel dels egoismes.

Però aquesta «inèrcia», aquestafalta d'art s'està acabant. El nostremón s'està intercomunicant iinterpenetrant. Els valors espiritualsde l'Orient i els valors materials del'Occident van reconeixent llursmútues limitacions i la necessitatque tenen de llur complementació

111 de 377

amb el contrari. Quan això esconsumi, haurem retrobar aquellantic art suprem de la vera vidahumana.

L'ARITMÈTICA

La comunitat humana més primitivaera plural. D'una banda l'home teniales seves funcions característiques ila dona les seves. I tant home comdona, a més a més es caracteritzavaper les pròpies qualitats, individualso grupals. Ja vam apuntar que en elPaleolític inferior, el més reculat,l'home hereta de l'animal el viriarcato, dit d'una altra faisó, la instituciódel mascle conductor. El conductorno ho era tot. Tenia unes funcionsben precises que més representavensacrifici i servei que no pas honor i

112 de 377

privilegis. I era feina de mascle.

En el Paleolític mitjà, l'home,victoriós sobre els animals i noembrancat encara en guerres ambel seu germà, abandona aquestaforma primicera d'exercici de lamínima autoritat imprescindible engrups grans, i la substitueix per unconsell, que per motius pràcticsacaba essent constituït pels vells del'horda: la gerontarquia. Els homesadults s'han organitzat en tòtemsespecialitzats de cacera i pesca,s'han anat allunyant de la base del'horda i s'han acabat enduent lesdones i àdhuc els fills. Tornen nomésde tant en tant. I resten a la base elsavis, únics als quals els vaga decavil·lar pel bé de l'horda. Ellsconvocaran −«església»− tots elstòtems a la festa anyal i així refaranla unitat de l'horda, amenaçada dedispersió. Allà començarà

113 de 377

l'endogàmia de tòtem i els tòtemsbescanviaran dones. Allà començaràel comerç −l'intercanvi «co-» demercès «-merç»−, l'intercanvid'invents i de béns materialscapturats segons cada especialitat.

I ara, ja en el Paleolític superior,aquest comerç s'anirà afinant idonarà lloc a l'aritmètica. Escomencen a fer servir els números.Primerament els ordinals: primer,segon, tercer,... semiabstractes, einaútil per a obtenir uns conjunts nous,que els ètnics actuals anomenenconjunts ordenats. A continuació esdescobreixen els númerosabstractes o cardinals, dits naturals:un, dos, tres,... amb els quals espoden comptar, quantificar icomparar les mercès. Així, a poc apoc, les mercès, els presents oregals van esdevenint mercaderies,objectes amb valor de canvi. Es van

114 de 377

desposseint de l'aurèola mística delpresent amistós i es van carregantd'un sentit tècnic de contracteajustat de compra-venda. Encarasom a l'economia de troc. No hi hamoneda. «Jo et dono un valor d'ús,que tu necessites, i tu emcompenses amb un altre valor d'ús,que jo necessito». Es tracta d'unbescanvi concret de coses concretesi objectives. La part subjectiva,també ben concreta, és lasatisfacció mútua, molt important. Ila part nova abstracta emergent,encara ben rudimentària, és laigualtat implícita del valor de canvio preu equivalent en les duesmercaderies concretes. «Si una valA, l'altra també val A», altrament nos'hagués produït el bescanvi asatisfacció plena mútua.

En aquesta etapa, encara es dóna unnou pas. L'ús dels números naturals

115 de 377

obre la porta de les operacionsaritmètiques elementals. Els homescomencen a sumar, restar,multiplicar i dividir. Les quatreregles!, com deien els nostres avis.La part principal de l'aritmètica.L'home, a l'inici, compta amb elsdits. D'ací ve la nostra base denumeració: deu, tot i que diferentscivilitzacions han desenrotllat altresbases tan legítimes com la nostra.Es suma i es resta amb els dits, ambrosaris i àbacs de boles enfilades. Ladifícil invenció dels númerosnegatius, per poder restar, es fasobre la necessitat deconceptualitzar i controlar larealitat dels deutes. Menys tres voldir «et dec tres pells de cèrvol». I lamés difícil invenció dels númerostrencats o fraccionaris, per poderdividir, es fa sobre la necessitat deconceptualitzar i controlar les partsiguals d'un tot. Cinc trentaus vol dir

116 de 377

«cinc homes d'un clan de trenta».

Tenim, doncs, la «primària» de lahumanitat. L'examen d'ingrés, comdèiem abans. Els «deures» no elsmarca a l'escola un mestreantipàtic, els determina la vidamateixa amb les seves exigències desupervivència i de desig.

L'ABSTRACCIÓ ENL'ART

Vèiem el darrer dia com el mercatdel Paleolític superior adquiria unadimensió abstracta: l'aritmètica.També l'art d'aquest temps que ensha arribat fins als nostres dies, l'artrupestre, va creixent en dimensióabstracta, en màgia.

117 de 377

L'home dels milions d'anys delPaleolític inferior, fou ben concret;místic i físic, però concret. Araanirem assistin a l'expandiment dela capacitat d'abstracció creixent.Avui dia no som conscients deldesorbitat grau d'abstracció queamara totes les activitats humanes.Adonem-nos que posar un nomcomú: taula, porta, finestra a unacosa concreta és fer una operaciómental d'abstreure la qualitat«taula», magnificar-la, exalçar-la i,ensems, prescindir barroerament decents d'altres aspectes o valors odimensions que també hi són enaquella cosa concreta. També és«casa», «cova», «botiga» o«temple». Els nens s'amaguen sotala «taula» (segons els grans) perquèhi veuen una «cova». Els grans elsrenyen: «La taula no és per a jugar.Sortiu d'aquí sota!». Els gransimposen als petits un dràstic i

118 de 377

inexorable abstraccionisme queredueix cada concepte a una soladimensió, a un valor útil privilegiat,tot castrant la imaginació del nen.«Nen, amb la forquilla no es juga».El nen s'estava pentinant amb laforquilla... Jugar és mantenir lesincomptables dimensions de sentitde la cosa concreta. L'artista i elcientífic tendeixen a abstraure, aseleccionar uns valors −fixes, en elcientífic i variables, en l'artista− totexagerant-los i reprimint-ne d'altres.L'artista ho fa llibertàriament icontradictòriament, cercant elcontrast, el científic, segons reglesinqüestionables de no contradicció,cercant la lògica.

Si el dia passat, saludàveml'aparició de l'aritmètica, baseabstracta de la ciència, avuisaludem l'aparició del simbolisme,base abstracta de l'art. De bell

119 de 377

antuvi, els artistes paleolíticsdescobreixen el pas del món real (enel qual els abstractes moderns hiveuen tres dimensions: ample, llargi alt) al món pictòric de duesdimensions. Els primers artistesmosterians (Paleolític mig) feienescultura (tridimensional). Però, envenir el fred de la darrera glaciació,l'home es regugia en coves i pinta ales parets. El pintor més anticencara no s'ha separat del tot del'escultor i aprofita els bonys de lesroques de les parets de la cova perpintar animals quasitridimensionals. Poc a poc aprèn aaplanar les coses voluminoses. Esl'eliminació d'una dimensió. Es unaprimera abstracció.

Un segon pas és l'estilització. Elfamós bisó descobert a la paret de lacova d'Altamira, a Santander, tépoques ratlles, té pocs colors.

120 de 377

L'artista ha triat genialment elstraços i les taques de color méssignificatius per expressar-nos laseva visió del bisó. De bisó concret,davant l'artista, només n'hi haviaun. De visions abstractes lliures,creatives, suggerents del bisó n'hiha innombrables. De versionsabstractes científiques,bioquímiques del gènere «bisó»només n'hi ha una. De bisonsconcrets, tots diferents, que avalinl'abstracte gènere «bisó» n'hi hainnombrables.

Un tercer pas és l'esquematització.Si l'escola d'art rupestre paleolíticdel mar Cantàbric estilitza, l'escolamediterrània esquematitza. PerCatalunya i València es trobenpintures murals rupestres (en coves)on l'animal o l'home s'han reduït atraços esquemàticssimplificadíssims: una ratlla per al

121 de 377

cos, quatre pals per a lesextremitats i una boleta per al cap.Ací l'efecte estètic s'aconsegueixmés aviat perquè aquests petitsesquemes formen conjunts amples.L'art cantàbric és més individual.L'art mediterrani és més col·lectiu.L'esquematització fa encara mésabstracte la figuració del concret.

En Valcamonica, vall alpina al nordd'Itàlia, àdhuc han aparegut símbolshermètics, totalment abstractes:cercles, creus gamades, etc. Enaquests moments, al costat deldescobriment de l'aritmètica, fa laseva aparició el fecundíssim món deles arquetípiques i misteriosesformes geomètriques, joc abstractesoterrat en el nostre subconscient,que tant i tant condiciona els homessense que ells ho sàpiguen; figures iharmonies regulars que no són resde concret i que tant afecten el

122 de 377

nostre psiquisme.

MATRIARCAT

La línia successòria femenina, elmatriliniat, té els seus orígensperduts en la nit dels temps. Peròentre el 40.000 i el 35.000 aC, en elpas del Paleolític Mitjà al PeleolíticSuperior, pren tanta embranzidaque esdevé a més un matriarcat.Matri-arcat vol dir «comandamentde la mare». Qui, cada vegada més,mana és la mare. Primerament hihavia hagut un viriarcat,comandament del baró. Després unagerontarquia, comandament delsancians. Ara comandarà la mare.

Fins fa poc, encara es trobavenclans matriarcals a l'Índia, a

123 de 377

Filipines, a la Sibèria i al Brasil. I enels llocs on fa poc s'ha perdutaquesta preeminència femeninaencara es troben moltes restes,indicis usos i costums que revelen larealitat proppassada.

El matriarcat, sembla que en elproper i mitjà orient, s'acabà cap al12/11.000 aC. Durà, doncs, prop de25.000 anys. Els suficients perdeixar una bona empremta. I elssuficients per servir a l'estudihistòric dels encerts i desencerts dela dona, quan tingué la sevaoportunitat històrica. En realitat,l'estudi d'aquest període matriarcal,que, més o menys pur, fouexperimentat per pràcticament totsels pobles en un moment de llurhistòria esdevé interessantíssim perconèixer les causes i, per tant, elremei de l'opressió que actualment,des de fa temps, pateix la dona per

124 de 377

part de l'home.

En aquells temps tan reculats no hihavia escriptura i el coneixementresulta fragmentari i conjectural.Femne una breu descripcióaproximada.

D'una banda, la clara successióhereditària per via materna jaforneix la dona d'una preeminènciagran. Però allò que la fa imposar-seconsistí una sorpresa derivada detemes econòmics. La humanitatcreixia. L'horda primitivaaugmentava el nombre dels seusmembres. La cacera i la recol·lecció,calia fer-les cada vegada més lluny.El territori s'exhauria. El foc haviapermès sortir de l'Àfrica calenta id'estendre's per Euràsia.Probablement per aquests tempss'envairen l'Oceania i l'Amèrica. Elmón s'havia acabat. L'home sovint

125 de 377

tornava de llargues excursionssense res a la bossa.

La dona-mare restava a casa, a lacabana o a la gruta dies i dies. Lasal a la porta atreia la visitad'animals. Els anà domesticant. Imés tard, àdhuc descobrí coms'acoblaven entre ells per aprocrear. I ho facilità. Així nasqué laprimera ramaderia. També poguéobservar com la humitat feiagerminar alguns grans o llavors decereals abandonats en un racó de lacova i comença així la primeraagricultura, talment que, quantornava l'home exhaust, famolenc idesprovist de cacera de la sevaexcursió, es trobava «la taulaparada» i plena de viandes.

Comprendrem, doncs, que aquestaforça econòmica tan important fesinclinar el control de l'autoritat al

126 de 377

cantó de la dona-mare.Preeminència social i preeminènciaeconòmica aconseguiren lasupremacia en el clan. Tanmateix nopenséssim que la mare manavadespòticament. Inicialment i permolts segles i mil·lenis manàsuaument, més servint queservint-se de la gent del clan.

MATRILINIAT

Tradicionalment la diferènciaespecífica de la dona respecte del'home és que ella pot fer persones il'home no. L'home, sobretot, facoses. La dona també en fa. L'homepot, com a educador, metge osacerdot, millorar la persona. Aixòtambé ho pot fer la dona. Talmentque l'única característica diferencial

127 de 377

rau en el fet que la dona fa personesi l'home no. En una anticivilitzaciócom la nostra, on les cosesesdevenen més importants que lespersones, la funció maternal de ferpersones queda arraconada enl'estima social i en l'ajudaeconòmica. Per això la dona ocupasempre un segon lloc.

En les comunitats primitives no eraaixí. La persona era més importantque la cosa. I fer fills per a la nacióera l'ofici més noble, privatiu iexclusiu de la dona. Per això en grecnació −genos− i dona −gine−tenen la mateixa arrel etimològica.La dona era vista com la mare de lanació. Era, doncs, atesa i honradacom la peça més valuosa de lacomunitat.

A més a més, des de sempre i finsavui se sap de quina mare és fill

128 de 377

cada ésser humà. Allò, en canvi, quetrigà molt a descobrirse era lafunció del pare en la procreació i, enconseqüència, la identitat del paredel nadó. Fins i tot, en la nostracivilització pervertida, es discuteixsi és constitucional o no el dret a lainvestigació de la paternitat d'unapersona, cosa que, per cert, devegades costa molt de fer.

En saber, sempre, qui és la mare, enels clans antics del PaleolíticSuperior i àdhuc en certes tribusprimitives actuals es troba lainstitució social del matriliniat. Lasuccessió és per línia materna.L'herència es transmet per líniamaterna. Això tant val per als bénsmaterials d'una rudimentàriapropietat privada incipient com pera la transmissió de certes funcionssocials o del mateix nom clànic ogentilici, com diran els romans. La

129 de 377

dona, que es casa, resta a la pròpiallar. L'home que es casa, en canvi,abandona la pròpia llar i va aintegrar-se com a sobrevingut a clande la dona. Si algun homeesdevindrà important i significatiuen un clan, mai no serà el marit sinóel germà de la dona. ¿Qui sap si lesnostres cobejades pubilles catalanesno són més antigues que els nostreshereus orgullosos? Pot ser que elsnostres pubills també siguin mésantics que els nostres hereus. Lanostra mestressa −magistra: lamés gran− de casa, potser és ambtota la seva importància en lesmasies del nostre camp, laromanalla de la importància de lalínia materna en la comunitatprimitiva.

Les urgències econòmiques, hoveurem més endavant, donaren méstard la preeminència social al pare.

130 de 377

Però els costums ancestralsofereixen molta resistència adesaparèixer. Tota aquella cortesiacavalleresca que gastaven els homesde l'Edat Mitjana a les dames delsseus amors i que ens fa veure tan béLluís Racionero en «El cercamón», iàdhuc la relíquia actual de deixarpassar davant la dona i altres gestossemblants, són les restes de la líniamaterna afermada com a eix centralde la comunitat humana primitiva ifundada en el gran honor, que té ladona en exclusiva, de poder ferpersones humanes.

Fóra bo d'humanitzar un xic més lanostra societat deteriorada i decomençar a apreciar més de tenirgrans persones que no de tenirgrans coses.

131 de 377

LES FEDERACIONS

En el període històric de l'ascensiódel paper de la dona en la comunitathumana neixen les gransfederacions de clans: la democràciade representació, que va més enllàque la democràcia directa.

La dona arriba aquí a l'apogeu.Presideix per honor, eficàcia iservei. No per poder. Tots els adults,homes i dones prenen part en lesdecisions del clan. I, a partir d'ara,nomenaran els seus representantsper a unions superiors. Sónrepresentants que el clan matriarcalpot retirar quan vulgui si cometenabús d'autoritat. La delegació,sempre vigilada, d'autoritat no faperillar la democràcia. Obliga elrepresentant a representarverament la voluntat dels seus

132 de 377

electors. Però això era possiblealeshores perquè la societat noestava partida en classes socialsantagòniques. No hi havia coaccionsinternes. Es podia votar sempre enpúblic i, per consegüent, elrepresentant coneixia els seusrepresentats i els podia consultar iobeir. Com hi havia fides, confiança,fe, funcionava el foedus, el pacte,l'aliança.

Els romans trobaren amplesfederacions ascendents entre elsbàrbars del nord d'Europa.Igualment, molt més tard, elseuropeus trobaren federacions ifederacions de federacions en lesextenses i majestuoses prades del'Amèrica del Nord.

Ara no. Ara això, amb el nostresistema sense fe, radicalmentdesconfiat, en lluita social

133 de 377

permanent, no és possible. Perevitar coaccions de rics, poderosos,cacics, clergues, militars, etc., calque la votació sigui secreta. L'elegitno sap qui l'ha votat i el dret«democràtic» modern ha inventatuna figura jurídica sorprenent: elmandat imperatiu. L'elegit no coneixels electors. Aleshores l'elecció lidóna una mena de carta blanca, depatent de cors per tal que durant eltemps del seu mandat pugui fer elque vulgui, sense consultar ningú,i... d'esprés que s'atingui a lesconseqüències. A l'elecció properael poden fer fora. Però,primerament, el mal fet ja ningú noel treu i, en segon lloc, els ressortsde l'autoritat, que avui dia és unaltíssim poder concentrat, li facilitende manipular l'electorat al seu favori de produir l'autosuccessióperpètua.

134 de 377

Al principi no fou així. Lademocràcia de representació founeta i transparent. A més a més, enaquells temps pràcticament noexistien les barreges causades perles migracions laborals. Cada clannòmada o semisedentari era formatd'entreparents. El clan era, doncs,un pacte federatiu implícit de lesparelles que el constituïen. I, a poc apoc, les unitats superiors: fratries,tribus, nacions, etc. també esconstituien per pactes lliuresfederatius no coactius, amb dret aseparació en qualsevol moment,però mantinguts sempre amb granhonestedat, transparència, fidelitat isacrifici de les parts contractants.

Són famoses al proper orient i aGrècia les federacions de dotzetribus, que a Grècia en deienamfictionies. No erennecessàriament d'un avantpassat

135 de 377

comú. Sovint eren grups d'origentotalment divers que es federavenper conveniència i s'hi trobaven tanbé que més tard es mitificaval'origen i s'inventava una genealogiade parentiu, com és el cas de lesdotze tribus d'lsrael pretesamentdescendents del patriarca Jacob.

Cada grup federat vetllava elsantuari comú, lloc de festa id'enterrament, un mes a l'any pertorn. Per això era bo que fossindotze els federats. Organitzavenjocs, com els olímpics a Grècia, festaajudada económica, i més tard, quantot s'embolicà, organitzaven ladefensa comuna. Cada unitat eralliure totalment en el seu interior(confederació interna) i totsactuaven plegats cap a fora(unifederació externa). Tots ereniguals en drets i deures. I tot i venird'origens diversos acabaven, al llarg

136 de 377

del temps, nacionalitzant-seconstituint una vera nació.

Fora bo, avui dia, encertar lamanera que cada matrimoni sigui lafederació lliure i igual d'home idona; que cada barri sigui federacióde famílies; que cada municipi siguifederació de barris, que cadacomarca en sigui dels seusmunicipis; que cada país en sigui deles seves comarques, queCatalunya-nació sigui federació depaïsos, que Europa sigui federacióde les seves nacions... Sempre ambdret a separació, lliures, iguals,sacrificats, festius, fidels.

LA DECADÈNCIAMATRIARCAL

137 de 377

Es aquest un capítol important.Tracta de la causa de la caiguda dela preeminència de la dona i de lainstauració del patriarcat i d'aixòque avui se'n diu el masclisme.Tema sempre fosc i difícil.Conjectural. En el proper orient aixòs'esdevingué, per primer cop en lahistòria humana, entre els 20.000 iels 12.000 anys aCaproximadament. Fou una operaciólenta, que s'anà perdent més tard imés ràpid en molts altres indrets dela terra, fins quasi els nostres dies.Aquesta decadència... els errors dela dona, no solament menaran a laseva opressió històrica sinó al'aparició de la violència a granescala entre els homes i altrencament de la humanitat enclasses socials antagòniques.

Ben cert que la causa determinant,per bé que poc espectacular i

138 de 377

gairebé oculta, fou el creixement dela població i les dificultats de la sevaalimentació i sosteniment. Però aixòprovocà la primera opressióimportant d'una persona humanasobre una altra persona: en aquestcas la dona oprimí l'home. Aquestseguia mantenint, i aquest fou el seuerror l'hàbit del bagabundeig delrecol·lector, del pescador. Mentreque la dona s'escarrassava enl'agricultura, la ramaderia, lesartesanies, el comerç, les arts, laindústria conservera, el teixit... I elclan de la dona féu una propostainnoble a l'home que la pretenia:«No et casaràs amb ella si abans notreballes sis llunes o, com en el casde Jacob, set anys en els nostresramats». D'aquesta nefastainstitució se'n diu matrimoni deservitud. Se sotmet el futur marit altreball servil o forçat. Es posa preua l'amor. Es la prostitució de l'home.

139 de 377

Es l'home reduït a una incipientesclavitud. Es la domesticació del'home. Es el treball per compted'altres. Es la venda de la pròpiaforça de treball. Es el treball.

En català, de l'activitat lliure se'ndiu feina, derivada del verb fer. Encanvi treball deriva de tripalium,instrument de tortura romà compostde tres pals que es lligaven, encàstic, estretament als dits delsesclaus que no volien treballar, entemps dels romans... L'home denatural és actiu, peròoriginàriament no treballava maiper a altri, era espontàniamentautogestionari i quan es constituïencolles de feina tots actuaven a unnivell d'igualtat. Cadascú aportavala seva feina al conjunt. Mai nodonava el seu treball a un altre.

En el període històric que expliquem

140 de 377

comença per primera vegada, d'unafaisó suau, quasi imperceptible,l'explotació de l'home per l'home,que en aquest cas és l'home per ladona. El treball per casar-se no ésun regal, un present, una mercè. Esuna imposició: «Altrament no etcasaràs amb la filla, amb la mevagermana». I, curiosament, l'homes'hi avingué. Hi ha molts indicis enl'arqueologia i en l'etnologia del'existència de la institució delmatrimoni de servitud.

Les condicions imposades per ladona anaren creixent al llarg demilenis, segurament per causa delcreixement de la població i per tantde les necessitats alimentàries. Lacuriosa història, continguda al llibrede gènesi, del patriarca Jacob queretorna al clan matern per casar-seés alliçonadora. Primer set anys! Iencara l'oncle l'enganya i no li

141 de 377

cedeix la dona que estimava sinó lagermana no estimada. Després liimposa set anys mes! per heureRaquel, la dona que ell volia.

Com diria Marx, l'home subjugattanmateix, dialècticament, aprèn aestar a prop de la terra i delsanimals, les dues noves fonts deproducció en forma d'agricultura iramaderia; aprèn a produir ell i, pertant, va arrabassant la font de laforça que fins ara tenia la dona. Il'operació portada massa enllà perla dona prepararà contra ella lainevitable rebel·lió de l'home.

Però això, en el pròxim número.

LA REVOLTAPATRIARCAL

142 de 377

Les tenebres cobriren la terra. Avuiencetem la primera de les gransdesgràcies de la història de lahumanitat en els seus darrerstemps. Havíem vist com la donasubjuga l'home i com el sotmetia almatrimoni de servitud. Cada vegadala dona posa més difícil les coses al'home de la seva comunitat. Lesexigències de treball forçat peraccedir al casament van creixent.Finalment la dona es passa de laratlla. Els barons de la seva nació estornen il·lustrats i contestaris iofereixen resistència a tractes tandurs. La dona ho soluciona per la viadirecta. Es casa amb barons d'altresnacions més treballadors, méssacrificats, més dòcils, justamentperquè pertanyen a unes nacionsmés endarrerides. Semblant a comavui dia certs empresaris acceptenmà d'obra barata vinguda de païsosestrangers, sumits en la fam i en la

143 de 377

misèria, i menystenint la mà d'obraautòctona més coneixedora idefensora dels propis drets.

Aquesta gota d'aigua feu vessar elvas. Esclatà la rebel·lió dels barons.Això succeí en forma de rapteviolent de dones casadores. Sónconeguts universalment el rapted'Helena per Paris, en la mitologiagrega; el rapte de les Sabines a lahistòria de Roma; o el rapte dedones israelites per obra delsbenjaministes a la Bíblia. En aquestsegle encara es practica en algunspobles salvatges. L'home fuig delclan amb la dona raptada a la força.Tot el clan el persegueix a mort. Esla primera vegada que es trencagreument l'harmonia a l'interior delclan. Aquest respon segons unprincipi inqüestionable: lasolidaritat. Tots es fan solidarisvenjadors del mal comès. Mentre

144 de 377

resti viu un sol component del clan,estarà obligat a la llei de lavenjança. No s'ha ofès una dona.S'ha ofès el clan sencer. Esl'«omertà», la venjança que encaraes practica a mort entre els clansmafiosos sicilians o napolitans.Encara no estava instituïda la forçapública. Encara no existia l'Estat.Tota la comunitat era la forçapública.

El raptador ho sabia i fugia lluny, allocs feréstecs i de difícil accés. Allàsovint passava gana i necessitats detota mena. Fou el primer marginat,el primer exiliat, el primer bandoler,el primer «terrorista». Semprefugitiu. Sempre perseguit. Devegades tornava sigil·losament alclan per robar, d'amagat, algunaliment o vestit o eina per substituiri al delicte de robar la dona s'afegiael delicte de robar possesions

145 de 377

materials. «No robaràs la donad'altri, ni la seva somera ni el seubou», diu un dels manaments de lallei de Déu. La venjança tenia dosaspectes terribles: l'arrasament oanatema de les coses del grupenemic i el genocidi o extermini deles persones del grup enemic. Caliaarrasar, no recuperar. Josué volrecuperar i es castigat. No és unfurt, es tracta d'un sacrilegi. Lacomunitat humana harmónica ésuna cosa sagrada, un sagrament. Elseu trencament −en llatí classis−en classes d'oprimits perseguits iopressors perseguidors és undesastre còsmic. Només es potreparar amb la mort, amb ladestrucció, amb el foc, amb elgenocidi i l'anatema. S'ha esmicolatun encís de bruixeria blanca iinnocent que havia durat milionsd'anys: l'equilibri comunitari.

146 de 377

Des d'ara la comunitat es trenca enclasses socials oposades. I ésintroduïda la guerra per primeravegada en la història. Som alMesolític. Uns 12.000 anys aC. Laprimera Edat Mitja. Les tenebrescobreixen la faç de la terra.L'exuberància econòmica, cultural iespiritual del Paleolític Superiordeixa pas a la Barbàrie. Es perdl'art. Les tècniques són de microlits.Es perd el comerç, tota l'economia ifins els primers rudimentsd'escriptura.

La primera guerra de la història ésla guerra més despietada, méscruel, més... sense Convencions deGinebra.

L'home, que ha fugit, lliga la donaraptada perque no se li escapi,mentre ell surt de cacera o derapinya. Cria molts fills per tenir

147 de 377

més guerrers. Els cria en la duresamés absoluta. Si el traeixen elsmata. El Pare, prototipus de l'Estatfutur. El poder descarnat de l'homesobre l'home. Això és el Patriarca.Reflexat en les lleis més antiguessemites, gregues, romanes,germàniques, eslaves,... Dret devida i mort sobre la dona i els fills:el Paterfamílias. Ell funda la família.Família ve de fámulus, en llatí, iaquest, de famel, en osc. Vol dir«esclau»!

LA GUERRA

La gent, pessimista i resignada, tétendència a creure que la guerra,l'opressió, la violència són innatesen l'home.

148 de 377

La guerra, ho vam veure en l'apartatanterior, comença. I comença tard.Milions d'anys sense guerres. I unbon dia comença la guerra. I veuremcom, després, torna a desaparèixerquasi del tot i com reapareix moltmés tard.

S'invoca l'instint d'agressivitat. Peròl'agressivitat és una defensa de lanaturalesa quan un animal estàacorralat amb la seva subsistènciagreument amenaçada. Tant l'animalcom l'home només ataquen quan lescircumstàncies adverses hanescapat al seu control. Altrament,tant l'animal com l'home esdevenenprofundament pacífics. En concretl'home havia controlat el seu entornhostil perfectament durantllarguíssims milenis. Es per això queel desig de pau rau arrelat a la partmés fonda del nostre ésser.

149 de 377

Abans del 12.000 aC no es troba niuna muralla ni una arma. No hi hani una sola pintura rupestre ambescenes de guerra. Una pinturapaleolítica de la cova del Parpalló(Gandia, País Valencià) semblavauna escena de guerra de dosbàndols enfrontats. L'arqueòlegeminent Dr. Pericot demostrà queels dos bàndols disparaven les sevesfletxes sobre una peça de cacerainterposada i que s'havia esborratamb el temps. Els metgesarqueòlegs que han endevinatmalalties en l'home paleolític, àdhucmalalties pròpies d'un sedentarismeexagerat. Han trobat algun osfracturat per la caiguda d'un arbre.Però enlloc no s'han trobat fractureso traumatismes resultat d'unenfrontament bel·licós. Semblamentida, però és així. Són falsesaquelles pel·lícules que pintenl'home paleolític com un ésser

150 de 377

ferotge amb els seus semblants,amb els quals disputa violentamentla possessió de l'aliment o del foc.

En canvi, com per efecte d'unencanteri malèfic, al Mesolític, labarbàrie estrena armes, muralles,guerres, rapinyes, arrassaments itota mena de malvestats. D'aquestanova i sorprenent situació històricaarrenquen les mitologies i, enconcret, la del pecat original. Unparadís esdevé un esbarzer.

La ratlla entre el matriarcat pacífic iel patriarcat bel·licós passa moltd'hora (-12.000 aC) pel properorient: valls de l'Èufrates, del Tigris,del Jordà, de l'Indo, del Nil.Testimoni una mica posterior (-8.500aC), en són les famoses muralles deJericó. Bastant més tard (-1.200 aC)els grecs bàrbars, vinguts del Nord,expulsen els hel·lens de la península

151 de 377

grega. En són testimoni les murallesciclòpies de Micenes. Quatre o cincsegles després es tornen bàrbarsbel·licosos els llatins i emmurallenRoma. Als volts de l'era cristiana elsceltes de les Gàl·lies i els celtíbersde les Hispànies esdevenen guerrersi lluiten aferrissadament unes tribuscontra les altres. Per les nostresterres trobem els Ilergetes (Ilèrdula,Olèrdola), els eossetans, els lacetansi els laietans. Mentre, a l'altra bandadel Rhin, els pobles germànicsencara són al Paleolític i viuen enpau. Els gals, els observen astoratsdes de la banda d'ençà del gran riu.Ací, tot eren guerres; allà, tot erapau. Quin era el misteri per explicarla diferència? Els gals diran alsaltres: «Germans»! S'estimavenentre ells. En llurs clans no hi haviafisures.

Caldria que meditéssim tots plegats

152 de 377

molt seriosament aquestsesdeveniments. Hi ha una ratlladivisòria: allà la pau, ací la guerra. Ientre mig unes causes que calesbrinar i resoldre.

L'únic poble pacífic que els romanstrobaren a les Hispanies i Gàl·liesfou el poble basc que encara erapaleolític i matriarcal. Pactarensense fer guerra. Els bascosmajoritariament abandonaren lesfecundes valls de l'Ebre al sud i delGarona al nord. Alguns restaren i esllatinitzaren. Més tard, en l'EdatMitjana originarien el castellà i elgascó (Gascunya = Bascúnia = paísde bascs). Els més, a les muntanyes,seguiren com a poble pacífic,diferenciat no llatinitzat, ambidioma propi, l'euskera, que−mercés a la no violència inicialdels bascs− ha arribat (l'únic) alsnostres dies.

153 de 377

A l'Edat Mitja també els bascstombaren en la barbàrie violenta iaquesta és l'imatge que en tenimàdhuc en els nostres dies. Carlins.Gudaris. Etarres.

DE LA FAMÍLIA A LATRIBU

La humanitat, amb la barbàriepatriarcal, havia caigut al fons del'abisme. La violència arrasadora,anatemitzadora, acabava amb tot.També perillava la humanitatsencera. Un grup volia anihilarl'altre grup enemic. L'altre tambévolia fer desaparéixer l'un. Era unno acabar mai.

Coexistien, en aquells temps−aproximadament 11/10.000 aC−

154 de 377

clans matriarcals i famíliespatriarcals. Els clans, originalmentpacífics, s'havien de protegir. Quanes veien embolicats en guerres,nomenaven un cabdill guerrer, quemai no era qui presidia el clan.Dimitia, en acabar la guerra. Mai els«militars» no serien un cos separat ipermanent... amb perill de copd'Estat, en un clan matriarcal. Noexistia encara en aquests clans,anomenats epipaleolítics, −perquèeren uns paleolítics coexistents ambels bàrbars mesolítics− l'alienacióque també defineixen els Manuscritsde Marx. Ni la força haviaabandonat el cos comunitari conjuntper institucionalitzar-se en un cosmilitar. Ni l'autoritat haviaabandonat el cos comunitari conjuntper institucionalitzar-se en el cos del'estat. Ni l'esperit s'havia separatde la comunitat per convertir-se enun Déu exigent d'un culte.

155 de 377

Quan hi havia guerra, el clannomenava el cap militar, sempreprovisional, i ell anava a la guerraacompanyat de la gent del clan quevolia anar. Ningú no estava lligat al«servei» militar obligatori.

Explica tot això, el llibre dels jutgesde la Bíblia. Josué, Ehud, Jefté,Barac, Gedeó, Samsó, foren capsmilitars «sempre provisionals». Elsancians de Galaad, nomenen capmilitar a Jefté, que havia abans fugit−¿per rapte de dona?− i que s'haviafet bandoler. La «presidenta»Dèbora, dona admirable, popular,inspirada, nomena Barac cap militarper a la gran batalla de Tanaac. Esbellíssim que Barac no vol anar a laguerra si Dèbora no acompanya,amb el seu esperit exuberant, elsguerrers. I, en efecte, Dèbora elsacompanya com també altres donescantant i dansant. Aquest era el

156 de 377

costum. Maria i les donesacompanyaran Moises amb timbals iflautes. (I, molt més tard, Maria i lesdones acompanyaran Jesús en unaaltra «guerra»). La Bíblia, en elllibre dels Jutges ha conservat undels càntics més reeixits de laliteratura universal, el Càntic deDèbora.

Però, malgrat aquestesgloriosíssimes magnificències,pobrets, els clans paleolítics forenesclafats pels bàrbars mesolítics.¿Com podia lluitar un exèrcitaccidental de quatre voluntarisdirigits per un cap provisionalcontra un exèrcit obligat idisciplinat a mort (qui deserta és«afusellat» des del 12.000 aC fins aavui dia) per uns patriarquesguerrers per definició, a perpetuïtati des de la naixença?

157 de 377

El patriarca, al front de la sevafamília nombrosa, es va enfortint,sempre fugitiu, sempre en guerra,sempre a l'aguait (el mite de Caín).Amb uns fills educats en la guerra,en la rapinya i en la destrucció i finsa l'anatema dels clans matriarcalsd'origen.

Hi ha qui afirma que pater ipotestas venen de la mateixa arrelterrible: el poder i el pare són lamateixa cosa. Pare és el poderós.Pàtria potestat és una redundància.Paraula horrenda que no existeixabans del 12.000 aC. Ni es coneixiael Poder ni se sabia qui eraexactament el pare de qui. Nomésse sabia segur la mare. Matriliniat.

Mentre, les famílies mesolítiquess'anaren federant en multifamílies iaquestes en tribus patriarcals perfer front a les grans federacions de

158 de 377

clans matriarcals. Les venceren oles obligaren a patriarcalitzar-se. Alcap d'un temps la transició fouconsumada. L'era de lapreeminència de la dona haviaacabat. Havia durataproximadament en el properOrient, punta de llança de la històriauns vint mil anys. Bastants més delsque porta dominant el masclepatriarca.

L'ESTAT

El Mesolític o la Barbàrie comença(12.000 aC) amb mascles raptors dedones, fugitius, amagats per lesmuntanyes i els deserts, amb la sevafamília esclavitzada, perseguits pelsclans matriarcals a sang i foc, sensetreva. Al Penedès en queda

159 de 377

constància a la cova de l'Os deCalafell (epigravetià).

El Mesolític acaba (8.500 aC) amb lainstal·lació d'aquests fugitiusdamunt dels clans matriarcals comuna casta o èlite guerrera, per laforça, acabdillats per un Rei queencarna la primera provaturahistorica d'allò que més endavant esdirà Estat.

Els homes fugitius, amb les sevesrespectives famílies, es federenentre ells −multifamílies, tribus−per millor defensar-se dels clansperseguidors. I formen bandesbel·licoses, ben armades que passena l'ofensiva, que comencen fentincursions esporàdiques i queacabaran al cap d'uns milenisdominant els clans, com veurem.

En els més antics documents de la

160 de 377

Bíblia trobem aquests bandolers,que persistiran segles i segles.Abraham és un d'aquests saltejadorsde camins que té quarantacompanys d'armes i ataquen de niten emboscada una gran comitiva degent oriental que passava pel camíde Mesopotàmia a Egipte a l'altrabanda del Jordà (Génesi, cap. 12).L'escrit bíblic dóna la impresió dequè el grup de bandolers«protegeix» −o millor fa xantatge?−una fratria de quatre clansmatriarcals de Qiryat Arbà («4barris»), que avui s'anomenaHebron, talment com les pandillesde mafiosos «protegeixen» i enrealitat, estorqueigen elscomerciants dels barris baixos deNova York. Encara no s'haninstal·lat al damunt. Encara no ésl'Estat. Però ja són al flanc,«protegint» i exprimint, com méstard farà dicididament l'Estat.

161 de 377

Colpeix la nostra sensibilitatmoderna llegir l'anècdota posteriorde la vida d'Abraham, quan ja se liha mort la seva dona, Sara, i commarginat i «sense terra» no té lloc osepulcre on enterrar-se. Els clansmatriarcals, tots tenien el llocsagrat de celebrar el banquet sagratperiòdic, de jugar els poblesfederats i d'enterrar els morts. Unamuntanya, el terreny ombrejat peruna gran alzina, etc. Ningú que nofos del clan o de la federació nopodia profanar el lloc. En canvi elmarginat Abraham i els seusquaranta lladres no saben on cauremorts.

Abraham té molts béns, fruit de larapinya. Pot, doncs, comprar un trosde terra als habitants de Qiryat Arbài els ho demana modestament,malgrat la seva real prepotència,davant l'assemblea reunida. Tots

162 de 377

tremolen de por. «Pren allò quevulguis de la nostra terra, però noens vulguis comprar res. Compodríem posar a la venda el lloc onreposen els nostres avantpassats?Pren el sepulcre millor, però noacceptarem paga». Abraham ésmesolític i ells són encarapaleolítics. No s'entenenmútuament. Són dos monsradicalment diferents. Es que novalen els seus productes? Que s'hancregut? Tremola d'ira. «A sobre queels ho demano humilment, encaramantenen l'orgull de no volervendre!». Abraham ja no entén quela terra sagrada no es pot vendre,que és com la mà o el peu o el cap,que no es venen. A més a més, ell tétota la força. Tot allò que té és benseu. S'ho ha guanyat en lluita. Es lapropietat privada familiar on l'unicque mana i decideix és el pare. Nodóna comptes a cap assemblea. La

163 de 377

federació de famílies no tépropietats comunes. Tot allò quecapturen en botí, s'ho reparteixen alvespre de la victòria. Els habitantsde Qiryat Arbà hauran de cedir iacabaran «venent». Abraham podraenterrar Sara.

Més tard, en el llibre de Samuel,veurem el pobre poble jueu castigati derrotat pels filisteus, perqueaquests ja tenien rei i ells encara no.Nomenen Saül i després, el cap debandolers, David. I així podenguanyar els filisteus. La castaguerrera nomena un rei electiupermanent, que després es faràhereditari. Ell tindrà tot el poder.L'assemblea popular desapareix o estransforma en un senat de vellsaduladors. L'Estat, el poder contrael poble, s'instal·la damunt delpoble. La comunitat ha quedatfracturada: els guerrers opressors i

164 de 377

els treballadors oprimits.

MÀGIA NEGRA

En els temps foscos del Mesolític ode la Barbàrie que estem historiantdesaparegué enmig de les guerresel gran progrés material de lesfederacions matriarcals. Com asigne visible màxim hi podemconstatar la pràctica desaparició delmercat. Els «famuli», els serventsjustet produïen el mínim per apéixer els amors guerrers i per asobreviure ells amb la vida mésmagra que es pugui imaginar.

Però potser encara fou pitjorl'empobriment espiritual. Es potparlar d'una autèntica perversióespiritual: la màgia negra. Es

165 de 377

comença a adorar l'esperit separatdel cos social. La comunitat estàespantada de soca-arrel. Li ha fugitl'ànima col·lectiva. Fins a aquestmoment cada poble, cada coscomunitari tenia, inseparable iindescernible, la pròpia ànima,responsable de l'harmonia, de la paui de la felicitat del col·lectiu. Ningúno adora la seva pròpia ànima. Elmés que pot fer és tractar decongraciar-se i àdhuc d'enamorarl'ànima d'un altre individu o poble odels animals, les plantes, lesmuntanyes o els núvols. El Paleolíticmai no anà més enllà. Elsarqueòlegs, astorats, no troben caprastre de religió o de deisme.

En aquest moment, el poble sentcom se li'n va l'ànima i resta commort, caigut i destrossat. Quin malha fet que el faci acreedor d'aquestatortura? El poble atordit es

166 de 377

martiritza, es Ragel·la, mataanimals, crema fruits de la sevaminsa collita, arriba a sacrificar elspropis fills, per aconseguir el retornde l'ànima col·lectiva.

Comencen els sacrificis ritualssagnants. La litúrgia expressaperfectament l'horror social delsbàrbars. Cal que algú mori per lasalvació del poble.

El principal artífex d'aquestespràctiques és la bruixa, el bruixot, elfetiller. Descendents dels primitiusanimadors socials del banquetsagrat: sacerdots, profetes ovidents, ells també s'han pervertit.Ells tenien a la mà el cor del poble.Ells sabien animar-lo. Ara el poblejau a terra sense ànima, desprésd'haverse rebelat infructuosamentcontra el guerrer, el cacic, el rei.

167 de 377

El rei tem l'ànima del poble perquerealment és més poderosa que ell.Aleshores el rei o cacic compra elbruixot amb un tracte de favor i li fapredicar que l'ànima del poble estàenfadada amb el poble perquè elpoble ha faltat. Només amb sacrificii sang es pot reparar, en part, lafalta.

Aquella sacralitat primitiva, fresca ifeliç, la màgia blanca del banquetfestiu, de l'animació social, delsdons a la mare, de l'atenció als vells,als nens, als malalts, de la iniciacióals secrets de l'horda, etc. ja hapassat. Resta com un vell record pled'enyorança en forma de gransdesenrotllaments mitològics: elparadís terrenal, l'arbre de la vida,els semideus savis, inmortals,poderosos... Tot això ha passat i essomnia llargament durant lesinacabables vigilies de la penitència

168 de 377

i de la mortificació. S'inventenprocessos dolorosos, tortuosos isecrets d'iniciació: lestotemitzacions bàrbares. El bruixotposa la por en el cos del poble.Aquest serà el seu nou esperit: unaimmensa por, un insondablecomplex de culpabilitat, una terriblesensació d'inseguretat en un mateix,un sotmetiment a misterisinsondables.

Mentre, el bruixot enlaira el rei. Elrei és posseït per l'ànima del poble,per salvar el poble. El bruixotungeix amb l'oli, símbol de l'esperit,el cap del rei. Ara serà l'Ungit, el plede l'esperit. («Ungit», en grec es diu«Crist», en hebreu «Messies»). Rei iple de l'esperit seran una mateixacosa. I poble i mancat d'esperittambé esdevindran sinònims.

Un dia, el rei pujarà dalt d'una

169 de 377

muntanya i l'esperit del poble, queha fugit als núvols tempestuosos,vindrà sobre el rei en forma denúvol tempestuós, amb llamps itrons, i l'inspirarà les lleis del poble.Aquest rei es dirà Hammurabi oMoisès.

Així unes lleis, inventades pel grupopresor dels guerrers, esdevindranlleis baixades del cel. Poc a poc elsreis aniran també esdevenintcelestials.

Per aquest camí, la foscor delstemps penetrarà fins a les arrels delcervell d'una població totalmentdominada, que s'anirà tornant servil,supersticiosa, feble, perfectamentexplotable. La tribu és la primeramàquina perfecta d'exprémer la vidahumana fins al moll de l'os en profitd'uns cacics.

170 de 377

EL PRIMERFEUDALISME

El lector, que ha seguit els darrersarticles, haurà quedat seguramentforça deprimit. La Barbàrie, elMesolític, la primera Edat Mitja dela història dels homes és ben trista inegativa. Aquests tres milenis i migcontrasten verament amb la pau il'equilibri comunitaris dels milionsd'anys que els han precedit.

Veurem, tanmateix, que elsdesastres no són el destí inexorablede la naturalesa humana. Més aviatés al revés. Els períodes desastrosossón accidents en la nostra història.L'home té enginy suficient persuperar la seva inexperiència ambnoves i creatives solucions. Cal, per

171 de 377

veure això, tenir un sentit deperspectiva global del temps humà.Un parell o tres de milions d'anyssón molt per a un individu, peròpoquíssim per a la humanitat.

Lentament la societat bàrbaracomença a alçar-se de la sevapostració, tot generant alternativesautopacificadores. Veiem-ho.

En el començament d'aquestperíode, per acabar amb l'enemiccalia l'anatema (total destrucció)sobre el vençut i l'holocaust(completa destrucció) dels seusbéns. Com l'enemic també feia lamateixa cosa, el resultat abocava ala desaparició de la humanitat dedamunt la faç de la terra.

Aquells bàrbars primitius, desprésd'un temps de fer autèntiquesbarbaritats, reflexionaren i trobaren

172 de 377

una sortida una mica mésconstructiva. Inventaren el pacte(«foedus», en llatí, d'on ve«feudalitat», «feudalisme») devasallatge. Es tracta d'un pacteentre vencedors i vençuts i per tantun pacte relatiu i desigual, però queanirà canviant la imatge deldesastre per una imatge mésfalaguera.

Els vençuts eren dividits en duescategories: els valents i els covards,els nobles i els innobles. Els nobleseren executats sense compassió.L'anatema. Més tard, entre feudalsmés refinats de l'Àsia, l'Amèrica ol'Àfrica, i, també, d'Europa, abansde matar-los els torturaran, elsassotaran, en el pal del suplici. Iàdhuc els vencedors se'ls menjaranel cor o el cervell o el fetge segonsles diferents culturesmísticoanatòmiques vigents. No

173 de 377

pensarem pas que això fos pres comuna cosa negativa ni tan sols pelmateix vençut valent executat. Ell,el vençut noble i valerós volia ésserexecutat. I àdhuc, en les situacionsde màxima perversió, volia éssertorturat i ho resistia impàvidamentsense queixa. Aquesta era la sevagrandesa. I el vencedor, entorturar-lo i en matar-lo, li retial'homenatge degut. I, després, se limenjava el cor per adquirir la sevavalentia. No fos que s'anés aperdreun tresor tan preuat. Aquest era l'altdestí de la primera categoria devençuts.

Però hi havia una segona categoriade vençuts: els covards. A aquestsse'ls estalviava la mort; eren vils ino mereixien aquesta gràcia.Simplement se'ls sotmetia aservitud. Se'ls posava a conrear elscamps, a prendre cura dels ramats o

174 de 377

a fer muralla. El vencedor escompromet a defensar els serventsvasalls. El vencedor pot deixar untroç de terra al vasall. Aquest encanvi, alimentarà el vencedor, elsenyor. El vestirà. Li farà les armes,el xopluc, la muralla.

A primer cop d'ull aquesta institucióde la servitud és sociologicamentnegativa. Però pensem que s'evita lamort massiva del'enemic. Que espara la cadena infernal de revengesi contrarevenges. A més, el serventesdevenia «família» del vencedor,equiparat a la seva dona i als seusfills que, desgraciadament, tambéeren en realitat servents delpatriarca.

Tot plegat, ben poca cosa. Però aixícomençà el redreçament social quemenaria, segles més tard, a l'esclatsorprenent de la civilització

175 de 377

neolítica. La dona, els fills i elsvençuts sobrevinguts acaba que sónmajoria en front de la castaguerrera, petita èlite dominant. Elsservents són els treballadors, elscreadors de riquesa econòmica i, entots els llocs, poc a poc acabaranigualant-se als opressors. Sónfamoses, en l'antiga Roma, lesreivindicacions dels plebeus en frontdels patricis. Allí s'inventà el primersíndic de greuges, defensor delpoble, «tribunus plebis». I finalmentarribà l'igualtat. La lluita de classess'havia aigualit!

REFLEXIÓ SOBRE LABARBÀRIE

La barbàrie és una etapacaracterística i ben dibuixada en

176 de 377

l'evolució de la humanitat. Comtotes les altres etapes només esdóna forma pura la primera vegada,aproximadament entre l'11.000 i el8.500 aC, període també anomenatMesolític. Això succeïa en les àreesgeogràfiques més avançades, en elproper Orient. Altres contradespassaran la barbàrie més tard i ambinfluències barrejades, de pobles icultures veïns més avançats queenterboliran les successivesexperiències.

Esmentem alguns tretscaracterístics de la barbàrie:

El patriarcalisme i el masclismeque se'n deriva. La dona encaraté una gran prestància moral...però tancada a casa seva. Se larespecta, se l'adora... però comun objecte fràgil, de vitrina, unobjecte a protegir. La dona és

1.

177 de 377

propietat privada de l'home.L'home pot anar de putes. Ladona, és una altra cosa. Ai delqui la toqui. L'adulteri femeníés castigadíssim. El masculí,no. L'home ho posseeix tot,controla el diner, el guany forade casa, coneix el món, eldetermina. La dona, no. No ussembla que encara hi ha moltesbarbàries?La religió s'ha tornat negra,tràgica, terrible. L'infern. Elsuplici. Les penitències. Elssacrificis. El pecat. La culpa. Eldéu venjatiu i justicier. La fefosca. L'autoritat indiscutible.El dogma. La moral rígida. Lainquisició. La censura.L'autoinculpació. La subjecció.Les prohibicions. Els dejunis iabstinències. La negació delmón, de la cultura, del plaer, de

2.

178 de 377

la felicitat. L'oblit de l'amor. Elsmisteris. També resta barbàrieen el terreny de l'esperit.Creix el desfici per un paradísque s'ha perdut. Aquest paradíses mitifica. Esserssuprahumans. O éssers humansplens de poders i virtutsmiraculosos. Exigències d'altsgraus de perfecció per aminories escollidíssimes. Celsde plaer, de joia, de felicitatsense límits. Per a pocs, per apoquíssims. «La via estreta» del'evangelista, o el «hinnayana»dels budistes. La majoria jau aterra explotada, abandonada,marginada, desanimada,deprimida. El pobledesmoralitzat es refugia enl'alcohol, en la droga.

3.

L'economia s'estanca. Elcomerç intergrupal desapareix.

4.

179 de 377

Tothom agafa por i es dedicamés a tesauritzar que ainvertir. El diner no és perfer-lo treballar o per adivertir-se, és per guardar-lo,acumular-lo, comptar-lo irecomptar-lo. Els bancs −quanhi siguin− creixeran, lesindústries minvaran. Els bancsno serviran les altres empreses,ans, a la inversa, les empresesseran expremudes pels bancs.Políticament es practica unaestratègia d'egoisme: salvarallò que es té i, quan l'enemicmés poderós apreta, es passa auna estratègia nihilistad'heroïcitat suïcida. «Nosaltressom els bons». Més val moriramb honra que viureagenollats. Déu ens rebrà alcel. S'instaura la guerra com asistema. El bàrbar, es digui

5.

180 de 377

Numància, Sagunt, sigui l'indid'Amèrica, l'àrab de guerrasanta, el gitano enfront delspaïsos, el tuareg del desert o elbasc de la E!T!A!, és orgullós.No li queda resmés, enfrontdels seus enemics mésevolucionats, per salvar la sevadignitat. Ell és el bo. Com seienels israelites en llur períodebàrbar: «Nosaltres som elpoble de Déu. Els altres poblescaminen en la foscor i lestenebres».

Així podriem seguir en aquestacaracterització sorprenent.Analitzem el nostre comportament iel comportament de la societat queens envolta i treguemne lesconclusions oportunes.

181 de 377

LA BARBÀRIE ALLLARG DE LAHISTÒRIA

Si la barbàrie original destruíl'equilibri matriarcal en el properorient asiàtic cap a l'11.000 aC,aviat féu la mateixa feina d'unabanda cap a orient i de l'altra cap aoccident. La guerra es va escampanten cercles concèntrics de radi cadavegada més gran.

Egipte, que vivia en pau, quedasumit en guerres intestines. L'Índiaes veu envaïda pels poblesindoeuropeus que fan desaparèixerel tantrisme de la felicitatequilibrada i instauren eldesequilibri de les classes socials:uns rics i privilegiats i altres pobresi oprimits o marginats. Els grecs

182 de 377

(jonis, doris, colis), cap al 1.200 aC,envaïts, fugen i esdevenen elsPobles de Mar que també aprenen laguerra i encenen tot el Mediterrani:els filisteus a Egipte i Palestina, elsCretencs a Creta, els Sículi a Sicília,els Etruscs a Toscana, els Sards aSardenya, etc. Quan tots aquestspobles s'anaven sedimentant, sorgiaal Laci un poble inquiet, els romans,que posaren en peu de guerra totaItàlia.

Ja vam explicar que a principis de lanostra era els pobles d'Hispània(Península Ibèrica) i de la Gàl·lia(França) estaren en guerra entreells. En canvi, a l'altra banda delRin, els pobles germànics encaravivien en pau. Els primerss'admiraven dels segons sensecapirne la causa. Per què ells no esbarallen mai i nosaltres sempre? Iels anomenaren «pobles germans»,

183 de 377

d'on ve el nom de Germània.

Però pocs cents anys després elsgermànics entraven en l'etapabel·licista i entraven en l'lmperiRomà a sang i foc. Tot l'lmperi, enpocs anys, retrocedí a unfeudalisme, al principi, terrible. Elsguerrers germànics invasorss'oposaren als autòctons i esrepartiren el terreny, en petitíssimesdivisions (baronies, comtats,marquesats, ducats, principats...),molt tancades les unes a les altres,durant mig mil·leni.

Cap al 600 dC fan el tomb a labarbàrie les tribus matriarcals de lapenínsula aràbiga. Les «reines deSaba» deixen el lloc als califesguerrers que escampen la guerracap a l'orient per Síria,Mesopotàmia, Índia, Indoxina i finsles illes de la Indonèsia i Filipines. I

184 de 377

per l'occident per Palestina, Egipte,Líbia, el Magreb i la PenínsulaIbèrica. Ací xoquen els bàrbars delsud amb els bàrbars del nord quecomençaven a civilitzar-se.

La Península Ibèrica és unlaboratori sociològic interessant.D'una banda els àrabs victoriosos escivilitzen de pressa i generen uncentre de cultura a Còrdova únic enel món del seu temps. D'altra bandaels bascos, que fins aleshores erenmatriarcals, entren furiosament enla barbàrie i ataquen els francs delnord (Carlemany) i els àrabs del sud(Al-Mansur) i resten bastant aïllats,de manera que perllonguen la sevasituació de barbàrie. Una cosasemblant ocorre amb el regne deLleó i Castella. Aïllats i empanyatsen la lluita contra els àrabs que jahan anat perdent bel·licositatsperllonguen llur situació de

185 de 377

barbàrie. Que es realimentarà ambla conquesta d'Amèrica als bàrbarsindis.

En canvi la Corona d'Aragó, moltromanitzada i poc germanitzada,entra la primera, en la Península iàdhuc en la Gàl·lia, en un floreixentperíode civilitzat, un cop acabadesles guerres amb els àrabs. Lesacaben més de pressa que elscastellans perquè tant àrabs comcatalans i aragonesos s'hancivilitzat. I no voldran ni podranconquerir Amèrica.

Uns seran cruels durant molt detemps i els altres devindrandemocràtics i pactistes molt aviat.Els pactes de Pau i Treva deToluges, els instaurarà el bisbe iabat català Oliba ja en el segle onze.

Vet aquí les diferències!

186 de 377

LA REVOLUCIÓNEOLÍTICA

Quan jo era petit, el Neolítics'estudiava sense pena ni glòria.L'home, ben torp per cert, havianecessitat milions d'anys perdescobrir la pedra polida. Neolític,nova pedra. Paleo-lític, pedraantiga. La pedra tallada passà demoda. A part d'aquesta pocsignificativa novetat, estudiàvem lainvenció de la ceràmica i de la roda.Realment això ja són figues d'unaltre paner. La ceràmica portaimplícit un domini indirected'aspectes químics i de tècniquesdel foc que fan el miracle de donarqualitat de pedra a allò que abansera fang moldejable a voluntat. A

187 de 377

partir d'aquest moment l'homes'alliberarà, en bona part, de pesatsvasos i estris de pedra i elssubstituirà per peces lleugeres icapricioses de ceràmica. Com acontrapartida, la ceràmica és moltfràgil i es trenca abans, durant idesprés de courela. Però permet lamés lliure variació de formes iaplicacions. I també permetrà lamés gran creativitat en la decoració−formes, colors, esmalts−. Lahumanitat infantil juga amb el fang ien treu meravelles. Encara avui diala ceràmica servirà als arqueòlegsper precisar dates i localitzacionsmitjançant l'estudi dels diferentsestils. A totes les comarques delGran Penedès s'han trobat restesneolítiques de ceràmica: cova delBolet (Mediona), cova de CanPasqual (Casteliví de la Marca), covade Sant Llorenç (Sitges), etc. Estracta de ceràmica feta a mà i d'estil

188 de 377

«cardial» perquè l'ornamentconsisteix a prémer repetidamentcontra la paret de fang una petxinaanomenada cardium.

A més a més, la tècnica de ceràmicapermet de coure els maons de fang iaixò dóna més consistència a lesconstruccions. Tanmateix encaraavui dia es poden observar parets de«tàpia» fetes amb fang premsatsense coure.

Aquesta versatilitat de la ceràmicapermet avançar la cultura en els«països del fang», països de gransrius planers que es vessenestacionalment, països de terrenyargilós. Aquesta serà una de lescauses de l'avenç cultural deMesopotàmia en el Proper Orient,segurament bressol de l'invent de laceràmica.

189 de 377

Un altre invent atribuït al Neolíticés el de la roda. Un eix fix clavat alcor de dues rodes paral·leles i, sobrel'eix, la caixa de transport amb dosmànecs fan el carro. Senzill inventgenial que s'universalitzà tot seguit.Senzill invent, que facilitaràextraordinàriament el transport dematerials pesats, pedres posem percas. Hi ha qui creu que carro ve deharri (basc), quer (ibèric) que volendir pedra, però en tots els idiomesindoeuropeus i semítics existeixl'arrel car. La roda és un elementmòbil que s'interposa entre el terra ila caixa a transportar, que cal que esmantingui estable en el trasllat. Laroda humil amaga el misteri delscicles immutables de la naturalesa.

Més tard la roda s'aplica a mil altresutilitzacions, fins a arribar aconstruir l'element principal de lafiníssima maquinària d'un clàssic

190 de 377

rellotge de polsera.

A partir del Neolític, el món aniràsobre rodes. No ens podem imaginarl'avenç econòmic que aixòrepresenta. Amb la roda laproductivitat es multiplica. Elsbeneficis, les plusvàlues, el bé comúdels pobles treballadors quel'adopten creix i creix. La culturallisca suau endavant.

Els tractadistes del Neolític, ambaquesta mena d'invents, han batejataquest període de la humanitat coma revolució neolítica. Diuen que nohi haurà una revolució tècnicacomparable a la neolítica fins aarribar a la revolució industrial delsegle XVIII. La humanitat,mitjançant els invents, la innovació,fa un salt qualitatiu endavant. Laroda més la ceràmica donaran eltorn. La roda de molí vindra tot

191 de 377

seguit. Etc., etc.

Tanmateix, en successius dies,anirem parlant del Neolític i veuremque aquests invents materials nosón pas els més importants i que,potser, són més conseqüència quecausa del desenvolupament magníficde la humanitat. Ella encarna perantonomàsia allò que vol dir laparaula civilització.

EL BRESSOL DE LAPRIMERACIVILITZACIÓ

El Neolític es definia per la pedrapolida, fàcil de discernir, en elsjaciments arqueològics, de la pedratallada.

192 de 377

Es un criteri molt material. Laceràmica, també, molt material imolt discernible, vindrà a migNeolític.

Què li passava, mentre, a lahumanitat? Costa molt de saber-hodirectament. Es poden conjecturarles importantíssimestransformacions socials dels homesde l'etapa inicial del Neolític, ajutjar per les dades recents trobadespertanyents al Neolític mig i final.

Haviem deixat les famíliespatriarcals mesolítiques sumides enla guerra, tot esclafant els clansmatriarcals del Paleolític Superior.Els patriarques arrassaven lespersones (genocidi) i les coses(anatema). Un primer inici decivilització fou el pacte feudal desang. El guerrer valent vençut eraexecutat. El guerrer covard era

193 de 377

sotmès al pacte de servitud. I eraigualat en tracte a la dona i als fillsdel patriarca. «Famuli» igual a«família». Aquests serventsdominats però protegits pel guerrerjuntament amb la pròpia dona i elspropis fills, encetaran el llarg camíde la revolució neolítica per la viaeconòmica.

Sempre amb la tutela amatent delguerrer, per evitar sorpreses del'enemic, els servents recuperen poca poc aquella ramaderia i aquellaagricultura rudimentàries,inventades temps enrera en el si delclan matriarcal.

Aquesta recuperació esdevéprimerament en les vores altes, nopantanoses, dels rius Èufrates iTigris i els seus afluents nombrosos,cap a 9.000 anys aC. Era un llocidílic per als mamífers ruminants

194 de 377

domesticables. S'hi troben moltesespècies diferents. També era unlloc privilegiat per a les plantesgramínies cereals amb varietatd'espècies.

La confluència d'aigua, cereals iruminants en abundància i lasituació geogràfica comunicacionalpoden explicar abastament perquèla humanitat inicia el seu períodemés brillant en la Mesopotàmia. Elshabitants d'aquell pais seran elsprimers civilitzats del món, no permèrits propis, no perquè siguin una«raça» superior o més intel·ligent.La raó és una simple situació deconfluència d'oportunitats. En aquelltemps, a més, allí encara no hi haviasemites ni, segurament, homes depell blanca. Molt probablement erenhomes de cap rodó i pell negraoriünds de l'Àfrica. Si l'home neix enl'equador africà per raons

195 de 377

geobiològiques, es pot dir, també,que la civilització naixerà a laMesopotàmia per raonsgeobioeconòmiques. No ens femaltres il·lusions racistes oespirituals.

Ja hem vist com l'esperit acompanyal'home en el seu llarg pel·legrinatgedes dels seus propis orígens.L'esperit aprofita les oportunitatsmaterials per fabricar valorseconòmics nous «post-naturals» apartir de l'agricultura, la ramaderia,la ceràmica... tot un miracle decreativitat d'uns béns, que mai nohavien existit abans. I, a més a més,l'avenç econòmic permetl'alliberament, a hores, de l'esperit,de les tasques materials perdedicar-se a tasques culturals ipropiament contemplatives.

L'esperit, com la llibertat del cor, hi

196 de 377

són sempre, maldant perexpandir-se. Però les oportunitatsmaterials i l'acumulaciód'aprenentatges consegüents quepossibiliten aquesta expansióarriben quan arriben i on arriben.

Posem per cas, el Neolític americàcomença cinc o sis mil anys després,perquè només tenen, de ruminants,el «llama» confinat als Andes i, decereals, el blat de moro salvatge deNuevo Mèxico, al qual calgué unamutació i una hibridació peresdevenir econòmicament rendible.I per major desgràcia, el «llama» i elblat de moro eren a mils dequilòmetres de distància. Davantd'aquest cúmul de circumstànciesadverses, qui gosarà afirmar, com enel temps del «gloriós» descobrimentde les Amèriques, que els seus indiseren d'una raça inferior i mésfebles?.

197 de 377

LA PRIMERASOCIETATNEOLÍTICA

En l'inici del Neolític o l'era de laCivilització, la tribu tenia una classedominant de guerrers. Encara avuidia sovint els militars, en moltsestats, volen ser la classe dominant.Normalment és més per feblesa oinoperància dels polítics que perautèntic afany de poder delsmilitars. Aleshores l'incipient«estat» era essencialment militarper necessitats elementals dedefensa en un món submergit enguerres perpètues. I els militarsesdevenien els amos de la tribu.

Per sota existia la classe oprimida

198 de 377

formada per les dones i els fills i,també, pels enemics vençutsrescatats del genocidi per un pactefeudal de vassallatge. Ells juravenfidelitat als seus vencedors i elsvencedors els protegien dins de latribu com a «fills».

Estava, doncs, la societat jatrencada en classes socialsoposades. Tanmateix, en aquellstemps no esclatà la lluita de classesoberta. Ans al contrari, a poc a pocs'anà tancant la ferida oberta perprimera vegada en el si del'harmònica societat primitiva. Eltrencament social, la mort socialassetjaven per primera vegada lahumanitat. Actuaven per dintre dela tribu i per fora. En qualsevolorganisme vivent la mort no hi potfer res només des de fora. Sol atacarsimultàniament des de les duesbandes. Ni els microbis no poden

199 de 377

des de fora en el cos físic si no hi hauna prèvia feblesa des de dins, ni elsenemics no poden res des de fora enel cos social, si no hi ha una prèviatraïció des de dins.

En la primitixa societat neolíticaobservem un meravellós esforç derestituir la salut i la integritat socialdes de dins de la comunitat.

Els servents −dones, fills, vençuts−es posen a produir riquesaeconòmica agricola, ramaderia,artesana. Ells, que en l'edat mitjanaes diran «servents de la gleva»,s'apliquen a desterrossar la terra i amultiplicar els ramats i les collites.Milloraran les artesanies, lesindústries conserveres, els estris.Crearan la ceràmica i, més tard, apoc a poc aniran descobrint lestècniques primiceres de lametal·lúrgia de l'or i la plata.

200 de 377

Ells són els que creen riquesa,adaptats a al terra. Ells inventaranla ceràmica, la roda. Els guerrers,en canvi, quan no hi ha guerra estanociosos. Veuen que cada vegadadepenen més dels servents, elsquals, en canvi, se sentenprogressivament més forts i mésnecessaris. Són ells els creadors delvalor econòmic i aquest valorpermetrà el progrés cultural i social.

Aquest procés va lentamentapropant i igualant les dues classessocials oposades. D'una banda, comveurem més endavant, les guerresentre tribus aniran disminuint fins adesapa-rèixer quasi del tot. D'altrabanda, internament mai no estrencà del tot l'equilibri. En comptesdels antagonismes de la històriaposterior, en aquells temps espracticava una relaciópaternalistafilialista entre el guerrer

201 de 377

i el servent. Això es repetirà enl'edat mitjana de l'Europa occidentalentre el senyor i el vassall. L'ordebenedictí copiarà aquesta relacióentre l'abat (abbas: pare) i elsmonjos lligats pel pacted'obediència filial. Contrasta aixòamb l'estructura quasi militar en laCompanyia de Jesús i altres ordesposteriors.

La plebs, la classe baixa o vulgar,per esforç i per successivesreivindicacions, anirà igualant-se ala classe patrícia o classe alta.També els privilegis i lesaristocràcies socials de la màgianegra aniran democratitzant-se iblanquejant-se.

La igualació social generà lapacificació interna i aquestapacificació i quasi desaparició de lesclasses socials provocà un excés

202 de 377

d'energia creativa que produíl'esclat exhuberant de la civilitzacióneolítica. El Neolític heretà unasocietat en guerra i llegà unasocietat en pau i amb granfecunditat.

LA PRIMERA CIUTAT

Colpeix de veure com encara avuidia molta gent té odi a la ciutat ifuig al camp a viure com l'homeprimitiu. Això ha estat una constanthistòrica dels salvatges, delsbàrbars i d'altres marginats.Gitanos, indis, tuaregs. Enemics delsedentarisme. En els primers llibresde la Bíblia hi ha fortes requisitòriescontra les ciutats. Israel vivia en eldesert o en les muntanyes enfrontdels Cananeus depravats

203 de 377

comerciants idòlatres. Són elsdescendents de Cain, el dolentfratricida, els que fundaren, segonsla Bíblia, la primera ciutat. I, méstard, Babilònia, la gran metròpolissimbolitzarà la reunió de tots elsmals.

Però en l'inici les coses no anarenaixí. Ben al contrari. Durant més de6.000 anys, del 8.500 aC al 2.400aC, les investigacionsarqueològiques més recents,reforçades per certes al·lusionsinsistents del filòsof Plató, ensavisen que existí una edat d'or decivilització urbana (redundància:civitas, urbs: ciutat).

L'origen de la sedentarització de lahumanitat rau en la pràctica de laramaderia i de l'agricultura. Elsramaders es reparteixen elsterritoris de pastures i això fixa cada

204 de 377

ramat a una àrea determinada.L'agricultura és encara mésdependent de la terra. Hi ha jovesidealistes que es pensen quel'agricultura és del camp i que laciutat és una altra cosa. No.Agricultura i cultura ciutadana vanjuntes. Es un fenomen dialèctic. Laplana fèrtil agrícola genera unagran ciutat que es menja, en la sevaexpansió, la plana fèrtil agrícola queli dóna la vida. Vegi's l'exempledetonant de València i l'Horta.

A l'entorn de l'Èufrates, el Tigris,del Jordà, de l'Orontes, en el properorient, fa uns 10.500 anys,aparegueren les primeres ciutats.Quan diferents tribus, que ja no esmovien gaire d'uns territoris propisexplotats per animals i conreus, ique sovint eren escenaris deguerres entre ells, eren atacadesper un enemic superior, feien un

205 de 377

pacte de defensa mútua: el pacteimperial.

La gent confon «imperi» amb«imperialisme». L'imperi(im-parare: preparar-seinternament per a la defensa) és unpacte defensiu entre comunitatshumanes. L'imperialisme és laperversió de l'imperi que en fer-sefort per la unió esdevé agressiu is'imposa per la força a altrescomunitats o imperis defensius.

La unió lliure imperial és un pactemolt interessant que, com veurem,pacifica l'àmbit extern de les tribus idóna un superàvit de força interna.Cal, doncs, rescatar el bon ús delconcepte imperial.

L'antic emperador d'Alemanyaprotegia tots els senyors de la granfederació del nord. El rei de Castella

206 de 377

renuncià al titol imperial per atacarla Corona d'Aragó súbdita del'imperi. Mohamed V emperador delMagreb també hi vol renunciar peratacar les tribus del Rif, súbditesseves. El Mahatma Gandhi maldaràvint anys de la seva vida percorregir els vicis introduïts en elmundialment expandit imperibritànic. Quan Gandhi esconvencerà que la Commonwealthno és un imperi, sinó unimperialisme, lluitarà per laindependència de l'Índia i laconseguirà.

Crec, doncs, que queda palesa lanecessitat de combatre elsimperialismes −avui ben vigents− ide, en canvi, fomentar la constituciód'imperis defensius per fer front elsenormes blocs agressiusimperialistes del moment present.

207 de 377

Un imperi es fa amb un pacte(foedus) entre iguals que escomprometen a actuar units cap afora i a respectar l'autonomia i lesdiversitats cap a dins. Cada partexerceix a la unió les competènciespactades mentre es respecti elpacte. Tot pacte pràctic exigeix unaconfiança espiritual (fides). Totesles ciutats neolítiques són ciutats-imperi, unió lliure de nacions lliures.

CIUTATS-IMPERI

Sorprèn observar que les diferentshistòries dels pobles de la terra, méso menys avançats o endarreritscronològicament, passen totes ellesper un període de formació depetites ciutats. Com l'infant que nopara de barbotejar paraules

208 de 377

inconnexes quan estrena veu, així lahumanitat no para de reproduir elmodel urbà quan estrena ciutat. Desdel 8.500 aC, el proper orient ja escobreix de petites ciutatsemmurallades que es van extenent al'Índia i a la Xina cap a l'est i alMediterrani, cap a l'oest. Com si lapell de la terra patís de verola.

El procés és senzill d'entendre. Elshomes sortits del mesolític ja sónagricultors i ramaders ambtendències sedentàries, encaraostaculitzades per les guerres. Aixíuns quans pobles o nacions veïnspacten («foedus») la defensa mútua:l'imperi («im-parare»: preparar-seper a la defensa). Es importantaquest concepte de pacte defensiu.Esdevindrà la base de la pacificacióneolítica que florirà en un esclatcivilitzador. Fins i tot valdria avuidia per protegir un barri, un

209 de 377

municipi, una comarca d'agressionssuperiors: una autopista, unaeroport, una caserna, un abocador,una presó o un complexpetroquímic.

En l'origen, cada nació segueixtreballant o pasturant en la sevaterra, però el pacte entre nacionsfundarà una polis, una ciutat. Seràel primer pacte polític. Les ciutatssorprenentment són en llur origeninternacionals: unió de petites ivariades nacions. Són, enconseqüència, el resultat de la uniócivilitzada de gent de costums,vestits, festes, músiques i parlesdiferents. Les ciutats són el primerexercici de democràcia, de respecteal pluralisme, d'intel·ligència«artificial» transnacional,transnatural. L'esperit comença aalliberar-se dels condicionaments dela carn i de la sang, de la família i

210 de 377

del parentiu i vola lliure més enllàde les cultures, de les llengüesancestrals. Es el primer pas cap al'universalisme. Es funda la plaçadel mercat on cada nació aportallurs especialitats de cacera, depesca, d'agricultura, de ramaderia,d'artesanies. Tot entra enconfrontació, en comparadó i encompetència amb tot. S'endevina elresultat enriquidor.

I més, en la plaça pública, que aAtenes és l'Agora i a Roma, elFòrum, s'entra en confrontaciómental, espiritual. Es discuteix, espensa en públic, més enllà de laintimitat de cada nació. Apareix la«Re-Pública» (la cosa pública), allòque, per damunt de llengües, poblesi costums ancestrals, és dret ipatrimoni de tots per voluntat lliurei igual: la cosa pública. En formad'exèrcit, de jocs (les Olimpíades, a

211 de 377

Grècia), de festes, de bé comúeconòmic i espiritual. Neix eltemple, tot presidint la plaça delmercat. Allà se celebra amb goig ialegria la festa anyal de lafederació. David demana permís alrei Saül per anar a Betlem, la sevaciutat, a celebrar-la. I, a poc a poc,es viurà tan bé dins d'aquest conjuntque meravellosament la polis s'anirànacionalitzant. Les dotze tribusd'lsrael o les «anfictionis» gregues,també de dotze tribus, per servir,per torn cada mes el santuarifederal, totes elles d'origens bendiferents, acabaran creient-sedescendents d'un avantpassat comú.

¿Per què, després de tantes guerresmesolítiques, reneix la pau enaquest neolític beneït? Perquè elsenemics antics han decidit confiar(«fides», fe, confiança) entre ells,s'han amnistiat antics greuges i han

212 de 377

pactat («foedus», federació) la uniódefensiva entre ells. S'han regalat(«munus», munificència) mútuamentofrenes, competències que hanposat en comú. Han fet la fortalesadalt d'un altell («acro-polis», altaciutat) i l'han emmurallada(«murus», mur i «munus», munició).Cadascú treballa i viu en pau en elseu tros de camp, però quanl'enemic ataca, tots cuiten arefugiar-se a redós de les muralles.

Les muralles nasqueren ciclòpies,enormes, gruixudes, inexpugnables.Recordem-ne les de Jericó, Micenes,Tarragona o les de qualsevol pobletibèric de les nostres comarques. Entot el Neolític no es pogué prendreuna ciutat emmurallada. Això donàuna gran estabilitat al Neolític, unagran pau i la florida d'una granriquesa material i espiritual. La uniófa la força. I el servei de la unitat,

213 de 377

l'estat, que també nasqué aleshorescom un fet positiu, començàhistòricament al servei de tots.Gradualment vencedors i vençutsanaren igualant-se i sorgí lademocràcia. «Polis kai demos» (laciutat i els pobles). «Senatuspopulusque romanus». SPQR. (Elsenat conjunt i les set nacions de lesset colines de Roma).

LA POLÍTICA

Etimològicament, «urbanitat»,«civilització» i «política» volen dir lamateixa cosa. Urbs, en llatí, és elterreny encerclat després de llaurar(urbare) un perímetre sagrat, ambuns bous sagrats, que delimitarà lafutura ciutat (civitas). I la ciutat, engrec, es diu polis.

214 de 377

Avui dia les monstruoses ciutats,fruit de la rapinya de l'imperialisme,ens han fet avorrir tant els imperiscom les ciutats. La gent fuitesperitada al camp, sempre que pot.Cal, però, recuperar aquellmeravellós invent de l'Edat d'Or desis mil anys de la humanitat,espatllat en l'Edat de Ferro, segonsdiu Plató, en què vivim des de fa«només» quatre mil anys. La gentvol fugir de les actuals anticiutatsanticivilitzadores. En rigor, això nomereix el nom de ciutat.

Tampoc el que avui anomenem«politica» es mereix aquest nom, jaque funciona com si fos unaautèntica antipolítica. El desprestigide la política és tan gran que elspares recomanen als seus fills: «Noet fiquis en política! La política éstota podrida!». I, àdhuc, desprésd'estar-ne privats quaranta anys,

215 de 377

ara, tot i estrenar «democràcia», nosembla tampoc la política suscitargrans entusiasmes.

Tanmateix la política és potser l'artmés noble que es pugui exercirdamunt de la terra. Es l'art deconduir homes, de conduir pobles.En grec: demagogia. Paral·lel apeda-gogia: art de conduir nens.Paradoxalment, demagògia és unaparaula de sentit pejoratiu. A unhome se li etziba l'apel·latiu dedemagog per indicar que és unagitador irresponsable del poble.Aquesta degeneració del sentit de laparaula palesa la degeneració del'art de la política.

Cal, doncs, recuperar el sentitpositiu de la política. El polític, enels inicis del neolític, reunia total'autoritat. Era el responsable delsafers públics, de la república.

216 de 377

Constituia −oh, ironia!− unamonarquia republicana, un rex, unregidor, un regulador, un «rei»republicà, un emperador queprotegia els seus pobles federats ique no els podia mai atacar sinó,només, defensar. Ell era l'autoritat(auctoritas: auge, augment del bé ide la llibertat dels pobles federats).Ell exercia les facultats legislativa,executiva, justicial, sacral, militar ieconòmica davant i a la vista del(s)poble(s) (coram populo). Cosapública. Sempre criticable, sempreprotestable. Transparència social iclaredat econòmica. La justícias'exercia en la plaça pública davantdel poble, que jutjava el judici deljutge. Tota la política es feia enpúblic, «a les portes» de la polis, dela ciutat, com expliquen els textosantics de la Bíblia. Àdhuc lestransaccions comercials, tot i serlliures i privades en la decisió,

217 de 377

esdevenien públiques perquèl'autoritat donava fe que noatemptaven contra la comunitatpolítica.

Paulatinament s'anaren separantd'una banda les funcions sacral ieconòmica que quedaren en mansdels sacerdots-banquers queexplicarem més endavant, i, d'altrabanda, les funcions polítiquespròpiament dites. Dintre de l'àreade l'autoritat política, se separàprimer la funció justicial de l'estat. Idintre de l'estat la funció legislativade la funció executiva i militar.

Aquesta separació progressiva defuncions és important. La sacralitat il'economia en el temple vetllen allòde més profund espiritualment i allòde més imprescindible materialmentque té la societat humana. Lajustícia en els tribunals vetlla que

218 de 377

l'estat no esdevingui tirà. La cambralegislativa en el parlament oassemblea marca les líniesfonamentals de la societat en formade lleis. I, finalment, l'executiu ogovern pren cura de la problemàticaconjunta de cada dia.

El primitiu faraó egipci tenia elbarret de sacerdot, el dit de lajustícia, el llibre de la llei i elsxurriacs del govern. Quan exerciauna d'aquestes funcions prenia en laseva mà un d'aquests símbols. Quanels prenia tots tenia prohibitd'actuar. Restava immòbil com unaestàtua. La seva actuació hauriaesdevingut una tirania.

En situacions històriques posteriorsles autoritats s'han tornat sovintabsolutistes. Els reis poderosos, comLluís XIV de França o Felip II de lesEspanyes, tiranitzaven els seus

219 de 377

pobles. Són famoses lesconsideracions de divisió defuncions incloses en el tractat depolítica «L'esperit de les lleis» deCH.-L. Montesquieu (1748),condemnat per la Sorbona de París iinclòs en l'índex de llibres prohibitsper Roma el 1752. Aquelles ideesprovocaren la Revolució Francesacontra l'absolutisme borbònic, el1789, i intentaren restituir latransparència inherent i essencial ala funció política (conducció depobles). La més noble, mésresponsable i més vocacional funcióhumana, si s'exerceix a favor delspobles i amb el concurs i confiançadels pobles.

FEDERACIÓ IINDEPENDÈNCIA

220 de 377

Les ciutats del neolític foren elresultat d'una federació lliure depetites nacions, amb finalitatprincipalmenl defensiva, enfrontd'enemics poderosos. Avui esfusionan els bancs de l'Estatespanyol per fer front als gegantsbancaris europeus.

La unió fou fructífera, no solamenten vista a la defensa, ans també envista a l'economia, la cultura,l'esperit. Però cal sempre entendreque es tracta d'una unió entreiguals. Com esdevingué quans'uniren Castella i Aragó: «Tantomonta, monta tanto Isabel comoFernando», per fer front als gransimperialismes francès, anglès ogermànic.

Una federació és una unió entreiguals. I aquests iguals són lliures,emancipats, en el ple ús dels seus

221 de 377

drets i responsabilitats (concepteque desafortunadament s'expressaamb el mot de «sobirania»). Sobiràés qui està sobre els altres i aquíparlem d'horitzontalitat. La unió delsud dels Estats Units amb el nord,després de la victòria del nord, noes una federació, és un vulgarimperialisme, malgrat ens agradimes el progressisme del nord. Elprogrés (sempre més que discutibleprogrés) no es pot imposar a copsd'espasa, si us plau per força. Aixího intentaren Alexandre Magne, JuliCèsar, Hernán Cortés, Napoleó oIsabel II d'Espanya. I s'equivocaren,al meu judici, tot i que ideòlegsmoderns estudiosos delnacionalisme, com AlainFinkielkraut, pensin el contrari.

En l'origen neolític, les federacionses feien sota coacció exterior, peròno sota coacció d'unes parts sobre

222 de 377

les altres en la unió. Cal exigirsempre el principi o imperatiu èticde la deguda independència de totesles persones madures. Qualsevolpersona, arribada a la sevamaduresa, té el dret i el deured'emanciparse, d'independitzar-se.Una persona madura dependentd'una altra representa quelcom quefereix la dignitat humana. El pobleho diu senzill, d'home a home vazero. I quan diem persona ensreferim a la persona individual i a lapersona col·lectiva, sigui territorial:família, barri, municipi comarca,regió, nació, etc., siguisocioeconòmica: sindicat, partit,associació cultural, d'oci o d'esperit,empresa productiva, gremi, col·legiprofessional, etc.

Es parla del dret al'autodeterminació de les nacions odel dret d'emancipació dels

223 de 377

individus majors d'edat. Però sovints'oblida que a més d'un dret existeixun deure. Qui és madur i és sotmèsa un altre de més fort pateix unagravi intolerable i, si no lluita pertreure's el jou del damunt, es facòmplice d'una situació indigna.Estem obligats moralment a laindependència en tots els nivells.

En el nostre país hem viscut tantsanys subjectes a gent aliena quehem perdut en aquest punt el sentitde la dignitat humana. Lesopressions polítiques, socials,culturals, econòmiques i militarsque hem patit i que, en bona part,encara patim, ens han cosificat. Nosom persones, som cosesmanejables, obedients, sotmeses,resignades, rendides i derrotadesdes del fons del cor.

Autonomia, paraula bella i gran, que

224 de 377

vol dir la mateixa cosa queindependència (nomos: govern;auto: d'un mateix) ja només vol dirfoteses ridícules per enganyar elsnens. El mateix podríem dir de laparaula autogovern. I, fins i tot,d'autodeterminació segons coms'empra («cada vegada que votem jaexercim el dretd'autodeterminació»!).

Mai un estat polític no pot concedircompetències a una comunitatnacional. Al màxim pot retornarcompetències concedides lliurementper les nacions o arrebassadesviolentament per l'estat. Elsanglesos, sempre tan fins enaquestes coses, empren l'expressiódevolution. En establir-se una uniófederal entre persones individuals ocol·lectives, són les persones les quetenen i concedeixen competències ala Unió i no a la inversa. I les hauran

225 de 377

de concedir lliurement, tot ireservar-se sempre el dret derecuperar-les quan ho creguinconvenient. Donar-les definitivamentés un suicidi. Dret d'unió, dret deseparació. Independència no éssinònim de separatisme. Laindependència també s'exercita enla unió, si és lliure i entre iguals.

Les federacions paleolítiques ineolítiques foren un model d'unió.La immensa majoria de federacionsactuals són una burla de l'esperitfederatiu.

LES NACIONSNEOLÍTIQUES

Les ciutats neolítiques, de les qualstrobem romanalles en els turons de

226 de 377

les nostres comarques, foren unmodel de convivència internapacífica entre les petites nacionsque les integraven, nacions que,paradoxalment, poc abans havienguerrejat cruelment entre elles.

Dues coses ens criden l'atenció enaquest fenomen. La primera és elsorprenent pas de la guerra a la paui a la col·laboració entre elsmateixos grups. Avui trobem enpetits pobles de Catalunyaressentiments entre famílies i grups,que s'arrosseguen des d'una guerracivil espanyola que s'acabà facinquanta anys. Això és degut al fetque acostumem a tenir una ideamassa apocalíptica dels enemics.Tant la religió obscurantista com lespel·lícules de l'oest americanes enshan avesat a tallar massadràsticament entre bons i dolents.L'enemic polític, cultural, econòmic

227 de 377

o militar és el dolent, per al qual nohi ha salvació.

Aquest és un camí equivocat. Certque hi ha greus injustícies icrueltats. Però mai tota la veritat noés meva ni tota la maldat no és del'enemic. Sovint ens caldrà aprendrea superar antagonismes petits perfer front a perills realment grossos.A més els homes estem condemnatsa viatjar en el mateix vaixell −elplaneta Terra− que cada dia es famés xic pel perfeccionament de lescomunicacions. No parlo dedissimular les confrontacions, ansde tractar de resoldre-les ambintel·ligència, tenacitat i bondat decor.

La segona cosa que ens colpeix ésl'existència de nacions tan petitesque juntes, unes quantes,constituissin ciutats de mil

228 de 377

habitants.

Tanmateix, cal entendre que laparaula «nació» té un sentitestricte: comunitat de costums, dedret, de territori, d'organitzaciópública, d'història i d'interessoseconòmics, però també es potentendre per nació, en sentit ample,la unió natural, per parentiu iterritori a tots els nivells. En aquestcas la convivència de la parella, ambo sense fills, amb o sense avis,tietes. etc, ja forma una petita nació.I més encara un barri, un municipi ouna comarca, si són el resultatpredominant de creixement deparentiu o llarg veïnatge. En canvi,un barri, un municipi d'al·luvió, totcompost d'immigrats de diferentsllocs, encara no és una nació. Peròsegurament s'anirà nacionalitzant sihi ha bona convivència, si es creencostums comuns, si els seus

229 de 377

habitants s'emparenten entre ells.Àdhuc, pot ser que es vagininventant un dialecte o argot local.

Vull resaltar aquí que les migracionsdesordenades i aleatòries són unadesgràcia psicològica i social, fontde grans infelicitats i patiments,opressions i massificacionsmanipulables. I que, al contrari lescomunitats que es nacionalitzencreen àmbits de felicitat, deprosperitat econòmica, dedemocràcia política, de forçadefensiva i de cultura brillant, sisaben ensems mantenir-se obertes ala resta del món i fidels a llur pròpiaidentitat.

Les tiranies trenquen contínuamentla piràmide de les nacionsdiferenciades, però no separades,caracteritzades, però no tancades. Ien què consisteix aquesta piràmide

230 de 377

de nacions?

La família, pacte federal entreels dos components de laparella, lliures i independents.Que, a més, pugen i eduquenfills per a llur emancipaciófutura. Confiança en el cor ipacte pràctic d'igual a igual.

1.

El barri, amb les mateixesconsideracions, però ara entrefamílies iguals, lliures iindependents.

2.

El municipi, també pactefederal entre barris iguals,lliures i independents.

3.

La comarca, entre municipis.4.

I així successivament fins a la nació,en sentit estricte: confiança cordial iconcreció pactada. Fides i foedusen cada nivell. Altrament el castells'ensorra i l'anxaneta nacional no

231 de 377

pot col·locar la senyera al lloc que licorrespon.

Els homes del neolític constituïrenfederacions urbanes que resistirensis mil·lenis. Cap enemic no podràres mai contra una nació constituïdaaixí: rica i plena des de la base.

LA SACRALITATCIVILITZADA

El Mesolític representa untrencament, el primer trencamentimportant de l'home primitiu. Lescomunitats del Paleolític Superioreren unes comunitats horitzontals,equilibrades. L'home caçador,pescador i recol·lector era un homeque vivia de la natura i amb lanatura. Expoliava la natura, però en

232 de 377

depenia. La subjugava, peròl'adorava. I, per desgràcia, en anarcreixent l'home i en anarmultiplicant-se, va arribar unmoment en què l'home ja no teniaprou natura per a les sevesnecessitats. Així esclatà la primeragran crisi.

Paralelament, dintre de la comunitathumana, el mascle feia gransexcursions depredatòries, cada diamés enllà, més lluny, perquè lacacera, la pesca i la recol·leccióescasejaven, posat que la poblacióhumana augmentava mentre que elsrecursos materials sempre eren elsmateixos. Tanmateix, la donaromania i s'afermava en el centre dela comunitat. Descobria noves isorprenents formes de producció nodepredatòria i es constituia en marede la nació en fer fills i educar-los.

233 de 377

Ja hem explicat com la dona abusàd'aquesta posició de preeminència icom provocà l'explosió o revoluciópatriarcal. Serà aquest trencamentd'origen femení la base de latradició del pecat original?

El cert és que aquesta convulsiósocial, que obrí pas al Mesolític,trencà l'horitzontalitat de lacomunitat paleolítica. Les mésmodernes excavacionsarqueològiques en tota l'àreaeuropea, des de l'Atlàntic als Urals,forneix un substracte de culturaunifonne, dins de certes varietats enel Paleolític Superior.

Si entenem per «ideologia» tot allòque depassa l'estricte interèsutilitari, s'observa que les pintures iescultures, els mobles i els estris, apart d'allò que és estrictamentutilitari, en el Paleolític Superior

234 de 377

dóna mostra de temes i objectes quepodríem denominar artístics.Bellíssimes formes i escultures,sobre tot animals, abunden en lescoves de la darrera glaciaciópaleolítica. També es troben−aurinyacià− algunes escultures dedona, anomenades «Venus», amb elssignes corporals de la fecunditatexagerats i amb els signeshumanitzants disminuits. Però se'ntroben poques.

Un dels més famosos investigadorsdel Paleolític, A. Leroi-Gourhan, hadescobert que hi ha animals pintatso esculpits de dues classes: els quesimbolitzen la masculinitat i els quesimbolitzen la feminitat, associats asignes abstractes de la mateixasignificació. Es sorprenent que nosón precisament els animals méscaçats. Llur utilització semblaideològica. A la Xina, molt més tard,

235 de 377

en diran el principi masculí actiu inòmada «Ying» i el principi femenípassiu i radicat «Yang». Es tractad'una ideologia dualista, intel·ligent,horitzontal, de dos contradictorisexcloents, però complementaris.Dos principis que un explica allò quel'altre no explica i que tots dosintegrats dinàmicament hoexpliquen tot. Tots dos són al mateixnivell. Aquest meravellós equilibrino es mantingué en l'Europacalurosa del Mesolític.

El patriarcat col·loca per forçal'home sobre la dona. Aquest actetraumàtic transcendental acomplexal'home. I neix la «deificació» de ladona. No és propiament un déu, ésuna ànima, un esperit noble, sagratque es salva per damunt de lesvileses del patriarcat.

Des del seu començament, en el

236 de 377

Neolític, la dona fecunda la Mareuniversal, presideix la vida de lacomunitat que se sent inferior. Enles cases, novetat del Neolític, unaMare immensa, en forma d'esculturapresideix la llar. Sota seu, parit perella hi ha el braumascle. No és elbou castrat i domesticat en aquelltemps per primera vegada. Es elpatriarca, brau, no castrat, salvatge,que s'imposa en la comunitat des dela tragèdia mesolítica. «Déu» de latempestat i de la guerra.

Tot això, al llarg del Neolíticcivilitzador s'anirà dulcificant. Peròno oblidem que el primertrencament social important expulsàels «déus» cap a munt, al «cel» de lanova verticalitat.

237 de 377

LA GRAN MARE DEL'INDIC ALMEDITERRANI

El Neolític és una etapa històricapreciosa, Edat d'Or, segons Plató, dela qual hauríem d'extreure fondeslliçons de vida. Per primera vegadaels homes es troben amb una crisiimportant i, tanmateix, encerten asuperar-la. Les guerres del Mesolíticintrodueixen una inseguretat i unaangoixa daconegudes fins ara en lescomunitats humanes. Ací trobem lespintures preneolítiques on petitshomes amb les mans alçadespreguen «l'Esser» superior que elssalvarà. Aquest ésser pot ser elBrau-Patriarca, però a poc a pocesdevé la gran Mare fecunda,mestressa de la vida i de la mort. Téen els seus braços els fills de les

238 de 377

seves entranyes, símbol de la vida, oterribles panteres, símbol de lamort.

La societat neolítica, federació denacions, anirà pas a pas recuperantel seu equilibri i, en conseqüència,la seva ideologia s'anirà pacificant.Cap al 6.000-5.500 anys aC, en elproper orient −Èufrates, Síria,Palestina, Anatòlia− a les casesl'estàtua de la Mare fecunda amb elsbraços i les cames oberts, amb elBrau a sota, presideix la llarmajestàticament. Asseguda, sovint,damunt d'un tron de panteres oabraçant una pantera, esdevindràun símbol síntesi de la primavera ide la tardor, del dia i de la nit, de lavida i de la mort. A Babilònia, moltmés tard, en diran Tihamat, principioceànic femení primitiu, origen ifinal de totes les coses.

239 de 377

Els jueus, en escriure la Bíblia,transformen Tihamat en Tehom.«Les tenebres cobrien l'abisme("Tehom") i el vent diví l'incubava»(Gn 1,2). Sempre un principireceptiu i fecund.

En temps ja històrics, es divinitzarà,es masculinitzarà i donarà lloc a undéu masculí bàsic, ancestral,radical, contradictori, sorprenentcom la «Deessa Mare»: reprimit pelsgrans emperadors poderosos ienvanits, emergent i esclatant quan,un rera l'altre, els gransimperialismes s'aniran esfondrant.

Es sorprenent aquesta espiritualitatpopular ancestral, còsmica, quedesapareix quan els gransimperialistes arriben a llur màximaglòria i que reapareix enl'ensulsiada del Poder. Des de l'Índiafins al Mediterrani occidental

240 de 377

trobem testimoniada aquestaromanalla masculinitzada la granMare còsmica. A l'Índia, Siva és eldéu de la vida i de la mort, de l'estiui de l'hivern, que dansa amb uncollaret de calaveres. Està a l'origendels escrits i pràctiques tàntriquesmés antigues de l'Índia, que forenmarginades i reprimides pelsinvasors indoeuropeus. La «Mare»de la qual prové és Shakti, que seràrecordada sota variadíssimes formesi noms. A Síria l'esperit còsmicambivalent serà Adonis, seguramentderivat del Tammuz babilònic, i la«Mare», de la qual prové, Astarté.Una princesa síria portaràsegurament aquest Adon a Egipte iAmenofis IV l'imposarà sota el nomd'Aton mentre escombra fora elsdéus imperialistes de l'Egipte delsgrans faraons.

Tot el Mediterrani conservarà les

241 de 377

grans festes, sovint orgiàstiques,inspirades en el record d'unafelicitat primitiva perduda per unfosc i inexplicable cataclisme.Coneixem el Dioniso, grec, traci,cretenc i el Bacus llatí.

Quan es destronava un emperador,quan es destruïa un ordre establerta punta d'espasa, el poblerecuperava la seva sacralitatancestral polivalent,multidimensional, precivilitzada i elsdualismes complementarislaboriosament assolits en la primeracivilització neolítica: el dolor i elplaer, l'èxit i el fracàs, la felicitat i ladesgràcia, la salut i la malaltia,l'estiu i la tardor, la vida i la mort.Això passava i encara passa del'Indic a l'Atlàntic.

Acabem de celebrar intensament lesfetes del carnaval. També a casa

242 de 377

nostra han estat recuperadesdesprés de llargs anys d'opressió. Estrist de veure que de l'antiga saviesaequilibrada sovint només reproduïml'aspecte divertit, esbojarrat,licenciós. Es un efecte pendulardegut als anys de rigor tirànic, a lescensures humiliants, a la privació dela vera llibertat. Esperem que notardi massa la recuperació de l'altreplatet de la balança.

L'ORIGEN DEL'ESCRIPTURA

Denise Schmand-Besserat és unadona eixerida. Francesa,arqueòloga, va aconseguir unad'aquestes generoses bequesamericanes, d'aquelles mítiques iben dotades universitats de l'altra

243 de 377

banda de l'Atlantic. La intenció de labeca era investigar l'origen del'escriptura que, se suposa, vaaparèixer per primera vegada en lahistòria de la humanitat al properorient, a l'entorn de les àmpliesconques hidrogràfiques del'Èufrates i del Tigris. Em refereixoals temps reculats de tres o quatremil anys aC. L'escriptura és un mitjàtan eficaç per transmetre informacióque la seva aparició revolucionà elnostre coneixement de la història.Vet aquí, doncs, la importànciad'aquesta investigació arqueològica.

I la senyora se n'anà a les terresdels actuals Iran, Irak, Turquia,Síria, Jordània i Israel, cap als anysseixantes i setantes, i treballà devalent. Es sabut que l'escripturaalfabètica, lletra a lletra, és unaescriptura tardana, d'uns 1.500 a1.000 anys aC. Abans trobem una

244 de 377

escriptura sil·làbica i abans, encara,una escriptura-dibuix, anomenadaideogràfica, perquè reduïa a unaimatge gràfica més o menysestilitzada una idea o idees afins.Aquesta mena d'escriptura semblala més antiga de totes i ja es trobaentre 3 i 4.000 anys aC a laMesopotàmia. Però la insigneexcavadora francesa ens presenta,com a resultat sorprenent de lesseves excavacions, un quadre que faretrocedir l'origen rudimentari del'escriptura fins als 7.000-8.000 anysaC.

Els arqueòlegs que la precedirenhavien homologat unes petites pecesgeomètriques d'argila, foradadesper poder enfilar-les, com a gransde collarets per guarnir el coll, elcanyell o el turmell de la donaprimitiva. Es tractava de triangles,cercles, boles, cons, canonets

245 de 377

d'enfilall. Ella, en canvi, ens ofereixunes convincents equivalènciesentre les diferents figures d'argila iles mercaderies a l'ús: xais, cabres,bous, blat, oli, vi, etc. I avança lahipòtesi que aquestes figuretessenzilles d'argila representen laprimera moneda de la història. Queaquella moneda és una «apuntació»,un «escrit comptable», un«assentament de diari», i que aixòobre pas a l'escriptura.

Cap al 6.000-5.000 aC ja troba comunes grans boles d'argila buidades,tancades i segellades, dintre de lesquals hi havia «monedes» demercaderies diverses. Aquestesboles eren la «factura» que elcaravaner transportava d'una ciutata l'altra ensems que transportava lamercaderia «facturada» en la bola ique entregava al destinatari enarribar a bon fi. Aquest comprovava

246 de 377

la concordància entre les monedes ila mercaderia rebuda bo i trencantla bola davant d'escrives testimonisen la plaça pública a les portes deltemple. Sovint les boles portengravat i signat a l'exterior allò queamaguen dins. Denise Schmand-Besserat n'ha trobat unes quantes.

Més tard ja no es faran servir boles.S'aplanarà l'argila i arribarem alsmaons clàssics de la primeraescriptura cuneiforme (en forma decuny o falca). Aquesta investigadoraens presenta, sense solució decontinuïtat, l'evolució des de lesprimeres figures geomètriques, através dels ideogrames mésprimitius fins als grafismes en formade falca feta amb punxons del'escriptura dels caldeus. Acomplí,doncs, la docta francesa l'encàrrecamericà de descobrir l'origen del'escriptura, però sorprengué el món

247 de 377

en descobrir ensems l'origen de lamoneda.

Fins al Neolític, 8.500-8.000 aC, lacompra-venda de mercaderies esfeia sota la forma de troc o permuta:jo et dono dos sacs de blat i tu emdones un xaiet. D'això se'n diu«mercantisme» i fa realment difícilel comerç. Només puc casaroperació si trobo alhora: a) qui hagide menester allò que a mi em sobra;b) que ell tingui allò que a mi emfalta; i c) que tots dos estimem elvalor de les dues mercaderies com aequivalents en la quantitat justa queens convé als dos. Això és realmentdifícil i entorpí el desenvolupamentdel mercat durant mil·lenis. Lamoneda introdueix el«mercantilisme» que, totinterposant un valor genèric,abstracte, simbòlic acceptat per totsi custodiat per l'autoritat, permet

248 de 377

qualsevol mena de canvi enqualsevol moment.

EL MALEIT DINER

El diner és un instrument queagilitza el mercat. Acostumem amenystenir els instruments. NiAristòtil, ni Kant, que jo sàpiga, nohan dedicat ni una pàgina de llursllargues obres completes a estudiarel martell o la sivella de la sabata.Els instruments tan útils, passendesapercebuts. Ocupen ambhumilitat un lloc lateral en el decursde la història. I, tanmateix, caldriaque no fos així. La roda del Neolític,la màquina de vapor de l'eraindustrial, la penicilina en elsnostres temps han girat la direcciódel destí dels homes. I l'esquerra

249 de 377

política, que sovint es vanta deprogressisme, caldria que fos méssensible als objectes «secundaris» imenys a les idees grandiloqüents deredempció de la humanitat. Und'aquests instruments, aparentmentmenyspreables, és el diner. El pobleja n'intueix la importància iesbojarradament corre darrera lesloteries primitives o derivades,darrera les travesses futboleres o la«prodiecu», darrer l'ONCE, els«bingos» i les noves ofertesautonòmiques de la sort. Diner,diner, diner. Les classes altesapunten al casino de ruletes ibacarràs, a les travesses hípiques, ala borsa o a altres galindaines dediner negre, on el joc perd el seunom honest. Diner, diner, diner. Elpoeta castellà d'ulleres petitesparlava del poderós cavaller. Ambdiner, sensació d'omnipotència.Sense diner, sensació d'impotència.

250 de 377

Els senzills, sense diner, es posen ales cantonades dels carrers o enllocs estratègics dels túnelsmetropolitans a demanar-lodirectament. Els llestos tapen, ambfracs i beneficències, la recercaúnica i obsessiva del diner. Marx,amb agudesa, en «El capital», diuque a l'inici del progrés era: bénsque produïen diners que erenesmerçats per produir més béns(B-D-B). Però, després, la cosa espervertí i el procés fou: diner queproduïa béns per produir més diners(D-B-D). Segons ell, el diner estransformà d'instrument en fi:l'entronització de l'instrument, elfetitxisme del diner.

Aquesta perversió històrica de l'úsdel diner propicià el pensament, laidea àmpliament estesa en les capespopulars i, especialment, entre lagent honrada d'esperit, que el diner

251 de 377

és intrínsecament dolent. «No es potservir a dos senyors, a Déu i aldiner». En la nostra llarga tradicióespiritual sempre hem trobat quequi volia dedicar-se a la consecucióde la perfecció en aquesta vida caliaque fes vot de pobresa. Qui no elfeia esdevenia cristià de segonacategoria. No fou entesa en el seujust sentit la frase evangèlica:«Feu-vos amics del diner de lainiqüitat». Àdhuc molts correntsanarquistes del segle passat ineoanarquistes dels nostres tempshan defensat la societat sense diner.

Fins i tot el mateix capitalisme, enles seves hores més baixes dedepressió i estancflació, així com elsocialisme intervencionista d'estatd'una faisó endèmica, han tornat, enflagrant heterodòxia, a la pràcticamés vergonyant, subterrània,submergida, de l'economia de troc.

252 de 377

Cosa per cosa, sense diner o ambpoc diner: «N & P li compra el seupis vell per un de nou», «El seucotxe vell, la seva rentadora vella, elseu ordinador vell pel corresponentnou»..., o «Una icona per unstexans».

La humanitat practicà l'intercanvisense moneda durant més decinquanta mil anys. La humanitatinventà el diner farà uns deu milanys. Es una invenció radicalmentdolenta? Amb el diner, el comerç, laproducció, l'economia s'accelerarenprodigiosament. Es aquest l'origendels mals dels homes?, dels terriblesdesequilibris actuals?, de la fam?,de la guerra?

Hi ha hagut interès de fer-ho creureaixí al poble, per part delspoderosos de torn. Veurem aviatcom la cosa no és tan senzilla.

253 de 377

EL DlNER ES BO ODOLENT?

Vam veure, dies enrera que, enprincipi, el diner fou inventat a fi debé. El mercat es facilitaextraordinariament amb el diner. Totés convertible en tot mitjançant eldiner. Oh meravella! Però el diner,com el martell o el clau, pot tambépervertir-se. El diner, creat aMesopotàmia 8.000 anys aC a fi debé, es torçà, cap al 2.400 aC aMesopotàmia, a fi de mal.

Es aquest un altre descobrimentsorprenent. S'ignorava fa trentaanys que hi ha hagut un llargperèode de més de cinc mil anys enque el diner funcionava a laperfecció. I només acostumem a

254 de 377

recordar els últims desgraciatsquatre mil anys de diner pervertit.

Tanmateix tota perversió pot seresmenada amb una conversió. Avuiés possible la conversió del diner alseu bon fi. No fou possible aquestaconversió tan desitjable durant elsdarrers quatre mil anys. Avui si, perquè?

La bondat del diner consistia enemmagatzemar, per convenciósocial, un valor de canvi genèricabstracte, a partir d'una mercaderiaespecífica i ben concreta, quepermetia aplicar-lo, al seu moment,a una altra mercaderia tambéespecífica i concreta qualsevol. «Unparell de sabates valia tres». Tresquè? Tres unitats convencionalsabstractes. «Quatre parells desabates valdrien dotze unitatsabstractes».

255 de 377

L'abstracció representava unadificultat i, simbòlicament,s'«encarnava» en quelcom deconcret: la «poma», el «xai», el«bou», segons els llocs. Homer parladel «bou». Els romans del «xai».Però en la transacció no apareix la«base» de la unitat monetàriaabstracta. Era una pura referència,només visible quan es compravenpomes, xais o bous. Així fou al llarg,d'uns sis mil anys!

Qui donava autoritat i autenticitat aaquests preus lliurament acceptats?qui evitava les trampes, lescorrupcions −comprar o vendre allòque no és comprable ni vendible−els moviments de moneda sense lacorresponent mercaderia?

Totes les transaccions mercantils esfeien a la plaça pública, davant deltemple en presència dels sacerdots i

256 de 377

prohoms i per escrit, per obra delsescrives. Restava constància de lamercaderia, del seu preu, de laplaça de l'operació, de la data, delnom o segell del comprador i delvenedor. I el document s'arxivava altemple. Aquest document era laúnica moneda de curs legal i cadamoneda només servia per a unatransacció mercantil. L'arqueologiaho ha confirmat. Moneda−«moneo», avisar− era només unavís, no un valor en si. Un avíscientíficament exacte i èticamentresponsable. Se sabia el quepassava i quins n'eren elsresponsables. Fou moneda bona.Produí pau social, prosperitateconòmica i creativitat cultural iespiritual.

Més tard, cap al 2.400 aC, en canvila moneda canvià de forma, escorrompí i feu lloc al desori

257 de 377

econòmic actual, que durà ja més dequatre mil anys.

Ja veurem més endavant comocorregué el desastre. I tambéveurem com ha estat impossible deredreçar l'us del diner fins alsnostres dies.

Quedi aquí constància de que existíuna Edat d'Or en la qual el diner foubo, seguida per una Edat de Ferroen la què el diner es pervertí i ensha pervertit als homes. Avui dia, lesmés modernes excavacions hanconfirmat una intuició del granfilòsof Plató que en els seus Diàlegs,ja endevina l'existència d'unaprimitiva Edat d'Or. Gran filòsof, nocaigué en l'error de menysprear eldiner: «Plutos». Aquest humilinstrument és important. Plató hifilosofa. Hi ha diner bo i dinerdolent. El diner bo fa bona

258 de 377

influència en la societat. El dinerdolent l'emmetzina. El diner és lasang del poble, portador de la vidadel poble condensada. El diner és laforça del treball, és la suor del frontdel treballador. Més respecte per aldiner! Menys lleugeresa en jutjar-loi menys lleugeresa en ferlo servir. Sical un gran respecte per la vidahumana, cal un gran respecte per aldiner.

EL DINER RACIONALI RESPONSABLE

Marx deia que el preu de lesmercaderies és el treball humà quecal per produir-les. Cada vegadaque pago un producte dono alvenedor un diner que represental'esforç que li ha costat a ell feraquell producte.

259 de 377

La gent es pensava que es pagava lanecessitat. No. Es paga el treball.L'aire és molt necessari però no espaga perquè el tenim davant lesnarius sense treball humà. El dinerés, doncs, una cosa sagrada. No se'lpot manipular, ni falsificar, nidevaluar ni augmentar, ni disminuirarbitràriament. Fins i tot les lleisprohibeixen cremar o estripar eldiner. El diner és vida humana.L'enverinament del diner ésl'envarinament de la vida humana.La manipulació del diner és laFortuna contra la vida humana. Lamalversació del diner és lamalversació de la vida humana.

Cobrar per allò que no has treballato que no t'és degut és apoderar-tede la vida dels altres, és sotmetre'lsa una esclavitud dissimulada peròreal. Ens estranyen les guerres, lesmisèries, les malalties, les

260 de 377

ignoràncies, la delinqüència i noveiem que sembrem totes aquestescoses quan emprem el diner senseracionalitat i sense responsabilitat...El diner és sagrat com la vidamateixa.

Com cal, doncs tractar el diner?Objectivament, amb racionalitat isubjectivament amb responsabilitat.

Aquells primers homes del Neolíticencetaren el camí encertat d'unaeconomia en instituir una monedaracional i responsable, que sis milanys més tard fou desnaturalitzada,com veurem en el seu moment.

Com és una moneda racional? Unamoneda racional respon exactamenta una mercaderia real, sigui un bématerial útil, sigui un servei útil pera la producció o el consum.

261 de 377

En concret una moneda racional ésla constància de la classe exacta dela mercaderia, objecte decompravenda, del seu preu, de laseva qualitat, del lloc i temps de latransacció. Aquesta moneda seràanulada i arxivada desprésd'abonar-la o carregar-la en elcompte del venedor o del compradorrespectivament. No podrà servir perun altre acte de mercat.

Sorprèn saber que en aquells tempsantics del Neolític funcionava aixíuna moneda autènticamentcientífica. En l'interior del temple esguardaven les monedes-facturesanul·lades i allí estaven oberts enforma de bastons amb incisions elscomptes corrents dels ciutadans. Eltemple funcionava de banc i elssacerdots de banquers! Se sabiaexactament, científicament,absolutament tot el que passava al

262 de 377

mercat. Tothom podia comprar ivendre lliurement, però tot quedavadocumentat. Les estadístiques erancertes, no fantasmals com avui!

I, com és una moneda responsable?Una moneda ètica, que evitipicaresques i corrupcions, cal quesigui signada pel venedor i pelcomprador. Els dos són plenamentlliures de vendre i de comprar allòque vulguin, però s'hauran d'atenira les conseqüències si llur operacióporta conseqüències antisocials.Podran ser citats a judici i lamoneda signada serà una provatestimonial contra ells.

¿Què us semblaria que apareguessinels documents de compra del tempsd'una prostituta, de l'adquisició dedroga, de fuga de capitals, desuborn de jutge o d'un polític o delsserveis d'un assassí professional?

263 de 377

Si no hi ha altra moneda que laracional i responsable no és possiblela inflació que apareix quan hi hamés moneda que mercaderies.L'arqueologia del Neolític haconfirmat l'existència d'aquestamena de diner. En les immensesbiblioteques de maons ambinscripcions cuneiformes, en elproper orient, els diners americanspotser esperaven trobar exòtiquesnovel·les eròtiques. I, ai làs!, s'hantrobat interminables llistes defactures-xecs, detallades, datades isignades.

El diner no és dolent. És necessariper facilitar la disponibilitat total deles mercaderies. Però cal reapendreun costum oblidat: fes allò quevulguis, sempre documentat, iassumeix-ne les conseqüències.Llibertat, però publicable. Síntesi dellibertat i justícia, de capitalisme i

264 de 377

de socialisme.

PAU I PROSPERITAT

Amb la introducció de la moneda enel mercat, amb la implantació de laramaderia i l'agricultura, lesdiferents ciutats amurallades,federacions lliures de nacions, nosolament veuen crèixer llur comerçinterior, sinó que desenvolupen unintensíssim comerç exterior. El paísque té més blat o cavalls o obsidianaels exporta a llunyanes ciutats quetenen llana o lli o seda.

Es funden les grans rutes deltransport internacional, barates permar, més difícils per terra. El carro iel vaixell es fan imprescindibles. Lesmés modernes tècniques

265 de 377

arqueològiques han descobert permètodes radioactius, l'origen llunyàd'una pedra preuada trobada enunes excavacions, hi han establertles rutes entre els llocs de producciói de destí. Els grans camins delsceltes, dels íbers, dels fenicis, delsgrecs, dels cartaginesos, delsromans ja hauran estat roturatsprèviament per aquests homesneolítics, el nom dels quals nosabem perquè ells encara noméssabien escriure factures.

La pau i el gran comerç promouenun augment imparable de laproducció. La riquesa que s'enderiva permet el creixement de lacultura i la promoció social de lesclasses treballadores. Igual commolt més tard els menestrals iartesans de Barcelona se'ls farancontra nobles i eclesiàstics iinstauraran el Consell de Cent (dels

266 de 377

cent gremis artesanals), i així, moltabans, els agricultors, ramaders,artesans i comerciants neolíticss'alcen contra les classes guerrera isacerdotal i imposen l'igualtat en lesciutats neolítiques. Així desapareixla lluita de classes i l'estat, el rei oqui mani (l'assemblea de notables)es democratitza. La república. Lacosa pública. Un residu tardà en sónles repúbliques gregues, larepública romana, moltes ciutats-república de l'Edat Mitja i lesrepúbliques modernes inauguradesper la constitució dels EE.UU.d'Amèrica o la república eixida de larevolució francesa. La llibertat i laresponsabilitat fan societatsharmòniques i pròsperes. Cadaciutadà fa allò que ell decideix, peròn'és responsable davant de lacol·lectivitat. Hi ha un bell equilibrientre iniciativa privada i harmoniade conjunt.

267 de 377

Un altre aspecte interessant ésl'avanç de la cultura cap a la futuraciència. Havíem vist com en elPaleolític Superior neix l'aritmètica.Ara s'aplicarà el rigor aritmètic a larealitat pràctica. D'aquestadisciplina se'n diu «mètrica».Mesurar és aplicar el conjuntordenat dels números del'aritmètica a les qualitatspràctiques i útils de les coses. «Tresmetres quadrats sembrats de blat».«Quinze litres de vi». Unió entrel'abstracció rigorosa i exacte delsnúmeros i la concrecció útil ilaboriosa dels productes del treball,mitjançant, en cada cas, una unitatben definida.

Acabem de descobrir que la primeramètrica que s'inventa l'home és lamètrica de mercat. La unitat demesura és la unitat monetàriaconvinguda en cada país. Després

268 de 377

venen les sumes, les restes, lesmultiplicacions, les divisions, lesregles de tres... aplicades a totes lesmercaderies.

La segona mètrica inventada perl'home fou la de la superfície, permesurar la superfície dels camps,per comprar-los i vendre'ls. D'acíflorí tot seguit el primerdesenvolupament de la«geo-metria», la mesura de la terra.Els escibes començaren a dibuixarfigures geomètriques, a fer càlculd'àrees, etc. per fer els plànols delregistre de la propietat. Els tècnicscomençaren a dissenyar grans obreshidràuliques: de secació i drenatgede pantans, acèquies, canals de reg,etc.

La tercera mètrica inventada per al'home fou la del temps.Primerament, un temps lunar

269 de 377

mensual de 28 dies, amb el seucalendari corresponent, amb lesquatre subdivisions setmanals.Després, un temps solar anual mésben estudiat, amb les corresponentsquatre estacions tan importants perl'agricultura, amb el calendariaddient, amb l'estudi cada cop mésfi dels astres dels eclipsis.

La quarta mètrica fou la de lacapacitat «metres cúbics», «litres»,per a mesurar els líquids i els grans(cereals...).

I després de l'invenció de labalança, es determina la cinquenamètrica: el pes. Amb el qual, ladeterminació objectiva de lamercaderia arriba a la sevaperfecció.

També en aquest temps esdescobreix la metal·lúrgica de l'or i

270 de 377

de la plata.

Rigor subjectiu (república) i rigorobjectiu (mètrica), eus ací les basesde la pau i de la prosperitat.

PROGRÉS MATERIALI ESPIRITUAL

No ens anéssim a enganyar. Elsdarrers dies hem descrit el Neolíticcom a una meravellosa etapa de lahistòria humana expansiva en el seudesenvolupament econòmic imaterial. Però el Neolític no ésmaterialista. Ja vam veure que larevolució neolítica arrenca d'unaprofundiment espiritual, davant eldesastre i l'absurd de la destrucciómesolítica.

271 de 377

Recordarem com la màgia blancadel Paleolític esdevé negra en laintroducció mesolítica delpatriarcat. Ara hem vist com elsguerrers patriarcals van cedint ellloc als productors i comerciants.També hem vist com apareix unaespiritualitat de la Gran Mare. Ladona recupera el seu lloc en lasocietat. En tots els pobles neolíticsla mare del rei gaudeix d'una granautoritat moral, àdhuc per damuntdel rei.

I tot el progrés material vaacompanyat d'una gran sensibilitatespiritual que avui dia se'ns fa moltdifícil d'entendre. D'aquesta finorespiritual només ens han arribatindicis de tradicions adulterades pelpas dels segles i sobretot peltransbassament social posterior,avui encara vigent. Esmentem-nealguns.

272 de 377

Pitàgores, el geni dels números, enel seu tractat d'aritmètica igeometria, al costat de teoremes tanrigorosos com el que porta el seunom, ens barreja concepcions nomatemàtiques dels números. Tractapoèticament allò que nosaltresnomés sabem tractar fredament.Com ell tota l'antiguitat i moltessocietats primitives o aculturadesactuals veuen en certs númerosunes propietats qualitatives que resno tenen a veure amb la sevaquantitat: el 2, el 3, el 5, el 7, el 12,el 40.

La mateixa cosa podríem dir del'astronomia, que antigament eramés aviat astrologia i de la química,que era alquímia. Els nostres doctescientífics actuals tendeixen ariure-se'n i «excomuniquen»astròlegs i alquimistes. Però semblaindubtable que aquells savis antics

273 de 377

captaven subtils informacions que elnostre esperit barroer actual ésincapaç de captar. Encara avuitrobem pagesos que recomanen nobarrejar certes menges o no plantaralls o no remenar fems en el canvide lluna.

Un altre camp on segurament hemperdut abundants riqueses és en elcamp de la medicina i de laveterinària. Els laboratorisfamacèutics ens han tornat«pastilleros» materialistes. L'opcióde curar l'home des de dintre d'ellmateix ha estat arreconada. Lesvirtuts infinites de les herbes hanestat oblidades. Només en certessocietats ultraconservadores del'Índia, de la Xina o del Japó o enalguns racons de l'Àfrica i del'Amèrica profundes s'han salvatllegats valuosíssims d'experiència,d'intuïció, d'introspecció, ben

274 de 377

abundants per cert en aquells tempsesponerosos del Neolític.

A punt de perdre's quasi bé totdefinitivament, «in extremis» i ambtotes les adulteracions degudes a laincúria dels temps posteriors, avuisembla que torna a reflorir aquestaantiquíssima cultura de l'esperit quedoblava les ciències i les tècniquesuna a una. Aleshores, la feina eralleugera perquè es feia amb esperit;el creixement material no degradaval'home perquè anava acompanyatd'un creixement espiritual. Ja hempalesat la sorpresa de què elssacerdots eren banquers. Coms'estripen els vestits els amoshipòcrites de la nostra societat!Quan avui un cardenal és banquer,sembla que no és precisament perharmonitzar diner i esperit i elstribunals el persegueixen i cal laimmunitat vaticana per protegir-lo

275 de 377

de les terribles acusacions quepesen damunt d'ell.

El diner irresponsable fa tragèdies.El diner responsable fa felicitat. Lasocietat neolítica, per raó de la sevaharmonia, florirà en jocs, en esports,en cultura, en festes, en teatre, endansa, en música. Una civilitzacióde la feina i l'oci. Una civilització dela matèria i de l'esperit. No ensanéssim a enganyar. Vivim en unacivilització tràgica. O feina o atur. Oesperit o matèria. Aquella fou, nouna civilització del «o», ans unacivilització del «i».

LLENGUATGES IESCRIPTURES

Hem explicat detalladament en els

276 de 377

setze darrers articles l'etapaneolítica de la humanitat, que foul'esclat de la primera i més nítidacivilització, precedida de la crisi dela barbàrie i de la transició delprimer feudalisme. Al llarg de lahistòria següent anirem trobantpobles retardats, que també vanarribant a llur etapa de civilitzaciópel mateix camí de la crisi bàrbara ide la transició feudal, tots elspertorbats per la incidència lateraldels processos posteriors de poblesmés avançats. A més, ara jacomencem a disposar de documentso testimonis escrits, els quals enstransmeten la informació antigad'una manera molt més precisa ifidedigna que les restes materialsd'ossos, estris i signes artístics quesempre admeten, interpretacionsconfuses o ambivalents. En pleNeolític, a les valls de l'Èufrates i elTigris, les peces-signe comercials,

277 de 377

fetes d'argila, cap el 5.000 aC, escomencen a imprimir en superfíciestoves d'argila. I a poc a poc aquests«segells» esdevindran dibuixos(pictogrames) i paraules concepte(ideogrames). Un posterior procéssimplificador portarà dels signes-paraula als signes-sil·làba i,finalment, cap al 1.500 aC, alssigneslletra amb l'escripturaalfabètica aparegudasimultàniament a Fenicia i al Sinaí.Les civilitzacions més antiguesconservaran els jeroglífics idibuixosconcepte, com Egipte i laXina. I elles mateixes i novescivilitzacions desenrotllaran formesd'escriptura més senzilla i méseficaç.

La parla és una gran meravella, quedistingeix dràsticament l'home del'animal. És ben interessant ialliçonador d'estudiar el llarg procés

278 de 377

que segueix l'home des d'emetresorolls quasi inarticulats com elsanimals, tot passant per lesinterjeccions i onomatopeies, fins aassolir les subtils inflexions de lesllengües populars espontànies detots els pobles de la Terra, queensems palesen peculiaritatsoriginals irreductibles pròpies decada nació i estructures fonètiques isintàctiques comunes a tota lahumanitat i reveladores del'estructura profunda del cervellhumà. També és il·lustratiu i faaugmentar la nostra saviesa deresseguir el sentit o significat de lesarrels de les paraules. Traginen unainformació original que es perd en lafoscor dels temps passats i que endiem etimologia i, tanmateix, vancanviant suaument el sentit al llargdels segles i dels territoris, totreflectint situacions socials imaterials diverses. Aquests canvis

279 de 377

són estudiats per la semàntica.D'aquesta faisó els homes del segleXX podem combregar amb homes demilers d'anys abans de Jesucrist.Arrels com twro («fidel» enindo-europeu de -2.000 anys)esdevenen treva (en català, +1.000anys, «pau i treva de Toluges»),tregua (en castellà), trotten(«companys», en islandès), tree(«arbre», en anglès), treu («fidel»,en alemany), trust («grup deconfiança», en anglès), etc.

Si, a més a més, aquest transportpreciós d'informació antiquíssimaoral arriba a nosaltres per escrit,ens estalvia els canvis de significatal pas del temps i podem accedir aallà que feien, pensaven i sentienaquells homes de la primeracivilització de fan uns sis mil anysenrera. Els documents escrits són lapeça fonamental de la història com a

280 de 377

ciència.

Llarguíssims esforços han hagut defer els savis filòlegs per desxifrar elsllenguatges més estranys i antics.Aquestes dies, els diaris ens diuenque entre un rus i un alemanyss'acaba de descifrar l'escriptura delsmaies de l'Amèrica Central. Se'nsobre així una finestra airejada a unanova... antiga civilització.

LA MANIPULAClÓDEL MÓN

El Neolític representa una infiexiótranscendental del decurs de lahistòria humana. Si fins fa ben pocno s'havia descobert la sevaimportància pel fel fenomencivilitzador-polític i pel fenomen de

281 de 377

la moneda com a mètrica de mercati com a responsabilitat en l'actemercantil, ja en el segle passat KarlMarx havia donat tota laimportància al neolític pel fenomende la producció artificial de bénsmaterials.

Fins al Neolític, l'home recull, caçao pesca aquells béns que la mateixanaturalesa naturalment produeix,com han fet, abans que ell, tots elsanimals. És cert que l'home enrecull més i millor peldesenrotllament del seu cervell.També és cert que l'home paleolític imesolític introdueixen un elementnou artificial característic: l'estri,l'eina, el mitjà material i pràctic,inventat per la imaginació creadorahumana, que encara li facilitarà mésla recol·lecció, la cacera i la pesca.Alguns animals fabriquen estris: elsocells, nius; les abelles, ruscs; els

282 de 377

castors, rescloses; les aranyes,teles; etc. I, per cert, alguns de bencomplicats i meritoris per llurconstrucció admirablement precisa.Però l'home desenvolupa unapanòplia d'eines tan característica,estensa, variada i contínuamentinnovadora, que els jacimentsarqueològics d'origen humà noofereixen cap lloc al dubte pel quefa a la seva autenticitat.

Tanmateix, el Neolític fa un saltqualitatiu, potser ja tímidamentiniciat en el Paleolític Superiormatriarcal. Ja no només els estrissón artificials, ans també elsproductes. L'home interfereix en laproducció natural, n'accelera elritme, interposa processos nous,síntesis, aparellaments, hibridatges,reaccions químiques, mutacions,talment que el producte final es potconsiderar com a inequívocament

283 de 377

artificial. Els ramats de rumiantsdomesticats, seleccionats, creuats,els cereals també seleccionats ihibridats, la ceràmica cuita,tractada, esmaltada, decorada, elsprimers metalls fosos, purificats,aliats, el vidre transparent, acolorit,moldejat, i tants i tants altresproductes fan irrupció a la vidahumana a partir del Neolític. Marxconsidera que aquestatransformació fonamenta el treballhumà. Ell només veu l'home com adiferent de l'animal en tant quetreballador. I així per a Marx lahistòria humana pròpiament ditacomença en el Neolític.

En canvi, sorprenentment, a l'altrabanda de la terra els savis pensenexactament a l'inrevés. El Neolítictambé s'estengué per l'orient. PeròRabindranath Tagore ja assenyalaque, així com a l'occident la «polis»,

284 de 377

la ciutat, s'edifica al voltant i decara a la plaça major i d'esquena albosc, a l'Índia les poblacionsneolítiques edifiquen llurs cases benenmig del bosc, en comunió amb ell.Natura i civilització no s'oposen tanta l'Índia com a occident.

L'agricultura, la ramaderia, laceràmica, la metal·lúrgia seranabsorbides i amplament practicadespels pobles de l'Orient, però llurssavis, llurs sants dubten de labondat còsmica de la manipulacióartificial de la natura com ja abansdubtaven de l'agressió còsmica querepresenten la caça i la pesca.

Ells, els savis i els sants, els «rishis»es retiren als Himàlaies, esdediquen a la meditació, alvegetarianisme, a la vida natural icontemplativa. Escriuen «Vedes» i«Upanishads». I romandran, ben bé,

285 de 377

fins als nostres dies en una elevadaactitud crítica respecte de lacivilització neolítica i de lescivilitzacions posteriors quefinalment abocaràn al'industrialisme i a les tecnologiesmés sofisticades. Ells creuran ètical'observació del món però no la sevamanipulació.

LA CRISI DEL'OCCIDENTPOSTNEOLÍTIC

En els últims darrers cent anys totala cultura occidental ha entrat enuna fonda crisi. Potser el vigies iavançats sensibilíssims d'aquestacrisi foren literats i artistes queendevinaren la crisi primer que

286 de 377

ningú ja des de les darreries delsegle passat. L'art feu crisi abansque la ciència i la tècnica. Homesterriblement tormentats forenempesos a la bogeria i al suïcidi:Hölderlin, Nietzsche, Vonkleist, VanGogh, Alfonsina Storni, StefanZweig, Edgar Allan Poe, Lleó Tolstoi,etc. Abans ja Goethe hagué defrenar davant la fascinació diabòlicade Mefistòfil i es dedicà a coses mésinofensives, com la teoria física delscolors o l'assessorament de laRepública de Weimar. Però el seullibre «Werther» generà unreguitzell de suïcidis de jovesromàntics.

En aquest segle l'art es trencà enmil trossos i la bogeria, en augment,es feu lúcida, intencionada,calculada. Beckett, Ionesco, AndréBreton i el surrealisme, el dadaismeentronitzador de la lletgesa, Picasso

287 de 377

i el cubisme, Dalí i la paranoiacrítica, el tremendisme pirendel·lià,Debussy, Ravel, Hindemith, lamúsica dodecafònica i atonal...

Els artistes obriren pas alscientífics, als filòsofs, als sociòlegs ipsicòlegs, als tècnics. La crisi de laciència s'enceta espectacularmentamb la introducció de lairracionalitat del «quanta» en lasuperracionalitat imperant, per obradel físic alemany Max Plank el 1901.Des d'aleshores la crisi dins laciència no ha cessat de crèixer iaugmentar. La física, la biologia, lalògica matemàtica han descobert elsseus propis límits i àdhuc s'estanttransformant de socarrel. Amb gransorpresa dels antics científicsmaterialistes ateus, està surgint unageneració de primeres figures de lainvestigació sub-atòmica iastronòmica que postulen la mística

288 de 377

espiritual costat de la ciència.Einstein, Schrödinger, Heisenberg,Jeans, Eddington, Pauli, Bohr,Capra, Pribram, Costa deBeauregard, Charon.

Ja Marx a mitjans del segle passathavia escrit sobre el fi de laideologia alemanya clàssica. Peròcomparant amb el que ací estemdient, encara Marx és un clàssic dela filosofia, sociologia, economia.Schopenhauer, Kierkegaard, MaxScheler, Husserl, Heidegger, G.Marcel, J.P. Sartre, Bergson ensintrodueixen en el món filosòfic dela negativitat, de la irracionalitat.

Sigmond Freud fa trontollar laconsciència humana. Som presonersdel nostre subconscient (Freud), delsubconscient familiar (Adler) i delsubconscient social (Jung). PeròFreud encara és un clàssic de la

289 de 377

psicologia. Darrera seu surgeixWilhem Reich perseguit percomunistes i capitalistes. Els seusllibres són cremats públicament alsEE.UU. i allí mor misteriosament ala presó. L'Escola de Frankfurt,Adorno, Marcuse, l'Esclat del maigfrancès del 1968. Klein, Lacan, elsnous filòsofs, Delevze, Guattari. Totplegat generà fortíssims movimentssocials de protesta reprimits ambtancs i droga sense miraments.

Actualment el feminisme, elpacifisme antimilitarista, la repulsaa la nuclearització, l'alliberamentsexual, el clam universal ecològiccontra la contaminació, contra ladilapidació de primeres matèries,d'energies, les reserves delpatrimoni biològic vegetal i animal,i, potser, sobretot l'escandalosa icruel misèria creixent del tercermón són el signe de la crisi de la

290 de 377

cultura occidental nascuda delneolític, resultat coherent iinevitable dels ingenusplantejaments inicials del neolític.Es pot manipular impunement elmón al gust dels homes?

No tindran raó aquells savis hindúsque davant l'opció neolítica triarenretirar-se a les muntanyes del'Himàlaia i dedicar-se a lacontemplació?

LA SALVACIÓ VE DEL'ORIENT

El darrer dia parlàvem de la crisi dela cultura occidental nascuda en elneolític. Aquesta decisiva etapahistòrica, a l'Índia i en altres partsdel món, no fou acceptada

291 de 377

plenament. El poble l'adoptàinconscientment, per la inèrcia de lahistòria. Era una sortida i unaresposta a l'augment de població.Però entranyava una greuperturbació dels equilibrisanteriorment establerts en lanaturalesa: «la manipulació delmón». Els grans savis i santscontemplatius de l'Índia, els rishis,es retiraren a les muntanyes iescriviren llibres precisos per salvarl'esperit, la serenitat, la comunióamb l'univers obedient a les lleismés fondes del cosmos.

En moltes tradicions espiritualsd'altres contrades apareix també ungrup minoritari que no accepta elneolític. A la Bíblia els invents del'agricultura, la ramaderia, lametal·lúrgica, els instrumentsmusicals i la construcció de ciutatssón atribuïts a la nissaga o

292 de 377

descendència de Caín, el dolentassassí d'Abel. Mentre que alsdescendents de Set, substitutd'Abel, el bo, se'ls atribueix lacontemplació i a la llarga lacategoria de Poble de Déu.

També en el primitiu cristianisme,certes ànimes pures, en veure laperversió dels cristians aAlexandria, Antioquia, Jerusalem,Bizanci o Roma, encetaren la vidaeremítica solitària i contemplativaen llocs deserts i muntanyencs i,després, constituïren comunitatsmonàstiques contemplatives.Consideraven que fins i tot elssacerdots de les grans ciutatss'havien corromput.

És tradició de perfecció dins delcristianisme el fet de marxar del«món», identificat amb les gransciutats, per servir adequadament

293 de 377

Déu.

Avui dia, enmig de la crisi generald'Occident, que també ha afectat elsvalors espirituals tradicionals, elfenomen d'abandó de la gran ciutato, si més no, de l'abandó delscostums civilitzats, artificials,sofisticats de la nostra cultura encrisi s'ha generalitzat de tal faisóque ja no és un fenomen religióssinó social, polític, econòmic,psicològic, cultural, etc. És molta lagent que se'n va a viure al camp. laquells que no hi van instauren aciutat un estil de vida primitivista,exòtic, detonant, alternatiu,marginat, el més possible al margedels circuits generals de lapublicitat, la moda, el consumisme.

Àdhuc espiritualment s'ha operat uncanvi sorprenent. Els cristiansdejunaven, però ara molts fan

294 de 377

vegetarianisme per conreuar elnaturisme. Abans els cristiansmeditaven; ara, es fa zen, meditaciótranscendental o meditació iogaseguint pautes orientals. El menjar,la medicina, la meditació, la salut, laindumentària, les lectures, lacultura en general s'hanorientalitzat. La càbala jueva, eltarot, l'esoterisme, l'astrologia, lanumerologia han envaïtsorprenentment un terrible buitdeixat pels responsablestradicionals del servei de l'esperiten les terres d'occident. Té raól'orient o té raó l'occident? RaimonPanikkar, fill de pare de l'Índia i demare catalana, defensa que latecnologia és dolenta, destrossal'home, dóna la primacia a lamatèria per damunt de l'esperit...

Una cosa és certa: tal com s'ha fetservir les descobertes iniciades en el

295 de 377

neolític, han abocat a una crisigeneralitzada espaordidora que calcorregir urgentment.

Però d'això a fer taula rasa i intentarel retorn al paleolític hi ha una grandistància. Si retornem al paleolíticcal eliminar el 99% de la humanitatactual. A part que la majoria delshomes no voldran renunciar als seusavenços. Quin serà, doncs, el severcorrectiu que sabrem imposar al'actual model de desenvolupamentper evitar la gran catàstrofe?

BALANÇ DE LACIVILITZACIÓNEOLÍTICA

Ens hem entretingut anteriorment

296 de 377

extrapolant als nostres temps lacultura neolítica. Hem descobertconseqüències desastroses, peròtambé resultats meravellosos.Tanmateix ens cal tornar enrera perfilar més prim. La culpa delsdesastres socials i ecològics actualscal atribuir-la als descobrimentsneolítics que ensenyen a l'home,aprenent de bruixot, a manipular elmón? o, potser serà fruitd'esdeveniments posteriors, la qualcosa deixaria injustificat el judicicondemnatori contra el neolític alçatper moltes èlites espirituals al llargde la història?

El cert és que, com ja hem explicat,el temps del neolític produí unariquíssima civilització i unaconvivència humana forçaharmònica que ja desitjaríem per alsnostres temps tan sotraguejats.

297 de 377

Abans d'analitzar la decadència delsistema neolític i les seves causes,cal ací fer un resum de lesconquestes positives d'aquestaetapa històrica tan determinant enla nostra vida.

Es desenvolupa la ramaderiacom a producció artificial derecursos animals.

1.

Es desenvolupa l'agriculturacom a producció artificial derecursos vegetals.

2.

Es desenvolupa la mineria imetal·lúrgica rudimentàries del'or i de la plata, com a inici deproducció artificial de recursosminerals.

3.

Es desenvolupa la ceràmicacom a producció d'estrisd'utilitat artesanal i domèstica.

4.

S'enceten moltes altrestècniques artesanals i es

5.

298 de 377

milloren les cultures de lapedra (neolític) de l'adob depell, del treball de la fusta, labanya, la fibra, etc.La sedentarització progressivamena a la construcció deciutats.

6.

La ciutat és ben defensada perles muralles que instauren lapau militar defensiva (imperi).

7.

La ciutat-imperi és fruit d'unpacte federal equilibrat entreiguals petites nacions abans enguerra entre elles. En neixl'ajuda militar i econòmica.

8.

S'instaura en la plaça major la«cosa pública», la «República».La polis genera la política. Enneix l'estat com a instituciópositiva al servei del bé públic,en forma de rei, «rex»,«recht», dret. L'estat de dret.

9.

S'espandeix la cultura i10.

299 de 377

l'esperit. El temple enmig de laciutat és lloc d'èxtasi, peròtambé de festa, de joc, demagatzem, de comptabilitat, detresor, de control de mesures.Apareix la mètrica, capacitat demesurar la realitat ambprecisió. La primera mètrica ésla de mercat en forma demoneda. Després ve elcalendari per al temps, lalongitud, superfície, volum icapacitat, per l'espai. I, cap alfinal del neolític, amb lesbalances, la mesura del pes. Dela moneda en sortirà elmeravellós invent del'escriptura.

11.

La moneda neix sana, nocorrupta com la tenim avui. Ésel resultat d'un acteresponsable que deixadocument. I és control exacte

12.

300 de 377

de la classe, quantitat i valor decada transacció mercantilconcreta, que permet unacomptabilitat rigorosa sensecorrupció.Això permet, al costat de lapropietat pública, dedesenvolupar una poderosa,imaginativa i fecunda propietati iniciativa privada, que llençaendavant un fort progréseconòmic i demogràfic.

13.

D'ací en surt un floreixentcomerç interior i exterior.

14.

També en surt unperfeccionament notable deltransport per terra i mar.

15.

I es va aconseguint unadesaparició progressiva del'enfrontament de classessocials.

16.

I una harmonia entre l'esperit ila utilitat material.

17.

301 de 377

Prenguem bona nota d'aquestallarga llista d'aportacions a lahumanitat per part de la civilitzacióneolítica.

LA COMARCA-NACIÓNEOLÍTICA

Els territoris on és vigent lacivilització neolítica ofereixen unaspecte característic. Allò que mésse'ls assembla en els nostres dies ésla comarca: un territori agrícola iramader, no massa extens −se'l potrecórrer a peu en una jornada−,esquitxat d'assentaments humanspetits (avui són masies, barris demasies i petits llogarrets) i presiditen el centre de tots els camins peruna ciutat, que li fa de capital. Lamajoria de comarques catalanes en

302 de 377

serien un bon model, com també lesciutats lliures alemanyes i italianes,que sobrevisqueren a la famdevoradora dels grans estatseuropeus fins ben entrada l'edatcontemporània. La Grècia clàssica(-400) també era organitzadad'aquesta faisó. Les guerresinternes mai no aconseguiren queuna ciutat en subjugués una altra il'equilibri que en resultà esdevinguéextraordinariament fecund per aldesenvolupament de la cultura, elpensament, les arts i l'economia.

Més endarrera encara, quan Israelcomandat per Josué, Saül o Davidconquesten Canaan, com desprésels macedonis Filip i Alexandreconqueriran Grècia, també estroben un ric i variat mosaic dedesenes de petits territoris presiditsper una ciutat amurallada. Jericó foula primera en caure, en travessar el

303 de 377

Jordà (1200 aC). I, encara abans, els«nomos» egipcis i les ciutats caldees(3.000 i 4.000 aC) prenien la formaneolítica estereotipada.

En podríem dir la «comarca-estat»,en el moment de la seva fundació, idesprés, si reeixia, si els grupsfederats s'avenien al llarg delssegles, en podríem dir la «comarca-nació», perquè la bona i llargaconvivència dins d'un estat defensiufederal de vàries unitats nacionalsprèvies acaba de nacionalitzar elconjunt, que emergeix com unanació nova d'un nivell superior.

Avui dia les comunitats territorialssón més el resultat heterogeni idisharmònic de complicats correntsi assentaments migratoris que nopas el resultat d'una federació lliurede comunitats inferiors. Per això lavida municipal, comarcal, etc. és tan

304 de 377

inestable i plena de tensionsdestructives. Però no és utòpiclluitar per redreçar aquesta situació.Ara que a Catalunya s'haninstitucionalitzat per primeravegada els Consells Comarcalscaldria aconseguir que fossin elresultat d'un pacte federatiu lliureentre municipis lliures i iguals.Caldria ajudar que la novacomarca-estat esdevingui a la llargacomarca-nació. Potser lacaracterística més marcada de larealitat comarcal és que tot allò queuna persona corrent ha de menesterho té a l'abast en un dia anant-hi apeu.

Lluís Racionero explica aquestaidea, molt seva, de la comarca-nacióposant l'exemple de l'Àtica d'Atenesa l'antigor o de la Toscana deFlorència al Renaixement. Unastrònom de primera categoria com

305 de 377

Eratòstenes o Galileu podiaconversar amb un escultor deprimera categoria com Praxíteles oMiquel Àngel. Però també podiacomprar al mercat, arreglar-se lessabates a Cal Soler o anar a buscarbolets. El xai que menjaves, lesfruites que collies o l'aigua quebevies sabies que eren de veritatperquè podies seguir tot el procésde producció, conreu, conducció idistribució des del consum al'origen. Per aquesta causa LluísRacionero se n'ha anat a viure al'Empordà. Feliç d'ell!

Vaig participar, l'any passat, a lesFestes de Sant Fèlix de Vilafranca ivaig poder observar la meravella delfet que a l'Alt Penedès lacomarca-nació és molt anterior a lacomarca-estat. Encara no hi havia elConsell Comarcal, però la gent de lacomarca hi era abocada i vivia

306 de 377

intensament la festa de la sevacapital.

En un món cada vegda més gran imassificat, la solució no és obrir-se otancarse. La solució és que siguin deveritat la persona individual, lafamília, el barri, el municipi, lacomarca...

EL MUNICIPI-NACIÓNEOLÍTIC

La comarca-nació de la civilitzacióneolítica era la suma de les pradesdels ramaders i de les peces deterreny dels agricultors federats. Ala faisó d'una comarca actual.

A l'inici vivien cadascú en el seutros. Fou l'origen de les masies, els

307 de 377

«caserios», els «ranchos»...,precedides de construccions encaramés elementals. Però tot plegat al'entorn d'un centre: la polis (lloc dela política), l'urbs (perímetre llauratlitúrgicament el dia de la fundació;llaurar, en llatí és «urbare»),I'«oppidum» (lloc emmurallat), la«civitas» (reunió de ciutadans, decivilitzats). En l'inici el lloc centralnomés era perímetre emmurallat onrefugiar-se quan venia l'enemic, totabandonant pastures i conreus alsaqueig i l'incendi. Després foucaserna permanent, mercat, palau,plaça de discussions i temple. Elpalau de Cnossos a Creta, la vellaJerusalem o Korsabad de Pèrsia,l'Acròpolis d'Atenes o l'Alhambra deGranada, el mont Taber deBarcelona o els Kremlins dels païsoseslaus, tots són testimonis del queés el centre de les comarques-nacióde la civilització neolítica.

308 de 377

En una etapa més evolucionada,totes les construccions familiars esfan intramurs. I la gent surt cada diaa treballar extramurs a trenc d'albai retorna a la posta del sol. Aixòexplica l'atapeïment dels habitatgesen el cor de les ciutats antigues,com si ja existís aleshoresl'especulació sobre el sòl urbà. Laplaça major avui ens sembla unaplaça petita, i el carrer gran o elcarrer ampla, uns carrershorriblement estrets.

Si la ciutat (la «polis») era el cor dela comarca, la fortalesa(l'«acròpolis») era el cor de la ciutat.Solia estar situada en un lloc alt, demés difícil accés. I amagava laguarnició militar, el palau del rei i eltemple. Era el lloc sagrat perexcel·lència. Totes les branques del'autoritat hi eren representades: lamilitar, la justícia, la sacralitat, el

309 de 377

govern, l'economia.

Àdhuc la saviesa, la informació i elcomerç. La plaça del mercat de lesidees i la plaça del comerçeconòmic, enmig de la ciutat, erenpresidides per les graonades quemenaven al temple, ja enl'«acròpolis». L'esperit, elssacerdots, vigilava el bescanvid'idees i el bescanvi de bénsmaterials. Totes dues coses benlliures però ben responsablesensems.

Cada ciutat d'aquestes era benlliure. No existia aleshores cappoder per damunt de les capitals decomarca. Aquelles ciutats erenautosuficients. Calia que es fessinresponsables de totes les necessitatsdels ciutadans. D'ací neix l'arrel deldret de sobirania municipal queconstruccions institucionals

310 de 377

superiors i posteriors tracten deretallar. Encara avui a Suïssatrobem aquesta sobiraniaconcentrada en els cantons suïssosque, a part de conservar llursobirania jurídica, participen en unterç de la recaptació impositiva totali en l'exèrcit suís tot mantenint ipagant un cos d'exèrcit i elegint elsseus oficials. Hi ha cantons a Suïssaon encara l'acceptació d'unestranger es fa en assembleapopular en la plaça major pervotació a mà alçada. Un municipiencertat esdevé a la llarga una nacióde famílies.

Els grans estats, els exèrcits, lesmultinacionals, etc, avui diaenvaeixen l'autoritat municipal i liimposen autopistes, centralsnuclears, presons, casernes,abocadors, etc. I els responsablesmunicipals cedeixen vençuts per un

311 de 377

gran complex d'inferioritat.

Si «Amnisty International» pledeja afavor dels drets humans i individualsi fa festivals i curses per tot arreuper fer conèixer aquests drets, quansorgirà una «Amnisty International»per defensar els drets delsmunicipis, de les comarques i de lesnacions trossejades, humiliades,oprimides?

EL COR DE LACIUTAT NEOLÍTICA

Avui, en el cor de cada ciutat hi hala «city», el lloc dels negocis i de laBanca. Les ciutats modernes, comles nord-americanes no tenen CiutatVella amb temples, mercat, ateneus,teatres, restaurants etc. envoltada

312 de 377

de Rondes de muralla comBarcelona, Tarragona, Vic, Manresa,Girona, etc. Les «cityes»nord-americanes, Dallas, Buffalo,etc. són enormes gratacelsd'oficines i bancs que els dies defesta rauen buits i fantasmals. Lesvelles ciutats europees tenen el corviu. Les noves ciutats americanestenen el cor mort.

Avui tractarem d'aprofundir el cor−la «city»− del cor −la «civitas»−de la comarca neolítica. Aquest cordel cor el formaven el temple i laplaça major adjacent. Allà esdiscutia ensems el valor delspensaments i el valor de lesmercaderies. Esperit i matèria junts.Hi havia, en la plaça, paradesideològiques i parades comercials.Com avui en els «Encants» deBarcelona on es venenindistintament paraigües vells i

313 de 377

llibres de Mao-Tse-Dong, onalternen gitanos amb militants delpartit comunista internacionalreconstituït.

Però la ciutat era un microcosmoscomplert i autosuficient: Encara noexistia l'internacionalisme abstracted'avui. Cada ciutat tenia els seus«partits ideològics» i els seus«productes econòmics» originals,tots ells representats en elssacerdots del temple, que ensemsfuncionava de centre litúrgic,parlament polític i càmera decomerç, indústria i navegació. Eramercat, llotja, borsa, banc,companyia asseguradora i docksd'emmagatzemament. «Fariseus»,«saduceus», «herodians»,terratinents, ramaders, gremisartesanals i comerciants, tots erenrepresentants en la «gerusia»,«sanhedríi» o «kahal», «soviet» o

314 de 377

«senat». Com si aleshores funcionésen un partit únic amb tota mena decorrents, faccions i grupsd'influència interns.

Està comprovat històricament que lacomunitat humana funciona bé quanno pot exportar les conseqüènciesnefastes de les seves decisionsdesencertades. L'home individuai icomunitari esdevé assenyat quan esveu obligat a assumir lesconseqüències tràgiques dels seusactes irresponsables. Grècia cresquéen saviesa mentre les sevescomarques-nació no poguerenimposar-se les unes a les altres.Europa cresqué en saviesa abansdels descobriment de l'Àfrica, l'Àsiai, sobretot, l'Amèrica on desprésexportà lladres, trapelles,insurrectes, crítics utòpics,marginats, discrepants, etc.Anglaterra es desempellegà de

315 de 377

l'escòria que ella mateixa generavairresponsablement, enviant-la al'Amèrica, l'Àfrica, l'Austràlia. «Ullsque no veuen, cor que no sent».

En la «city», en l'«acròpolis»neolítica, tots els productes mentalsi materials de la comarca-nació caliaque fossin païts, processats,reciclats. Això feu créixerextraordinàriament la saviesad'aquelles ciutats antigues. És elsecret de llur civilitzacióesponerosa.

Diuen que a l'Índia, com la gent noés violenta, si un trova una rata alseu jardí, no la mata, l'agafa per lacua i la llença al jardí del veí. Lesciutats neolítiques no podien tirar larata pròpia al jardí del veí. Resultat:calia pensar com resoldre elproblema de les rates.

316 de 377

El cor del cor de lescomarques-nació neolítiquesesdevingué un cervellintel·ligentíssim generadord'autèntica saviesa. Aquestasaviesa, redescoberta pelsarqueòlegs, encara avui dia ensdeixa bocabadats. Els llibressapiencials que ens han arribat avuidia són tan interessants i profundsque a algunes ments exaltades elsha fet pensar que són el resultat decertes misterioses visitesd'extraterrestres més evolucionats. Iés que l'home verament responsablepensa meravellosament.

AUTORITATESPIRITUAL,ECONÒMICA I

317 de 377

INFORMATIVA

Ens hem introduït en el «sanctasanctorum» de la comunitatterritorial neolítica: el temple. Elssacerdots han cedit al rei l'autoritatlegislativa, justicial, executiva i,dintre d'aquesta, la militar. Sembla,a primera vista, que el rei ho podiatot, però no. Els sacerdots s'hanreservat dues autoritats essencials ipatents i una altra d'amagada. Lesdues autoritats visibles són la del'esperit, com a sacerdots, queencara conserven avui dia i que totssabem la importància i influènciaque té, i l'autoritat econòmica queavui dia controlen els banquers i elsgrans homes de les finances, els«lobbys» o grups de pressió quepressionen sobre els ministreseconòmics del govern, sobre elsjutges de delictes econòmics i sobre

318 de 377

les comissions econòmiques delsparlaments legislatius. No éscorrecte ni constitudonal, peròtampoc no és anticonstitucionalperquè absurdament des de larevolució francesa encara capconstitució democràtica liberal maino ha legislat sobre el controleconòmic real.

Però encara ens sorprèn més en elneolític una altra cosa: veure juntesl'autoritat espiritual i l'econòmica.En la ciutat neolítica el temple erabanc i els sacerdots banquers. Aixòara ens escandalitza perquèinconfessadament tots pensem queles finances són totes corrompudes.Aleshores les coses, per sort, anavend'una altra manera. Esperit i dinercaminaven de bracet en bé de laciutadania. Però ja en aquells tempsel poder sacerdotal era superior aldel rei.

319 de 377

La tercera autoritat invisible que esreservaren els sacerdots fou la de lainformació rebuda del poble isubministrada al poble. Des delneolític fins als nostres dies quis'adreça habitualment −com amínim cada setmana− al poble no ésl'alcalde, el president de comarca,de la Generalitat o de l'Estat, és elsacerdot en la festa setmanal. Elsacerdot informa i forma al poblecom vol i en allò que vol. Laformidable força que aixòrepresenta ha estat històricamentreconeguda pels polítics en exercicide tots els temps que, en general,sempre han tractat de comprar elseclesiàstics amb honors i afalacs,amb diners, presents materials,deixes, terrenys, edificis, privilegis,tributs, exempcions, etc.

Però en la ciutat neolítica elssacerdots, a més, eren els

320 de 377

dipositaris de tota la informaciórellevant de la ciutat. Ells havienestructurat l'ofici d'escriba a partirdel -4.000. Ells tenien i guardavengelosament el monopoli del'escriptura. Tota opinió ciutadanaes posava per escrit per obra i màdels escribes controlats pelssacerdots. Només es guardava i esllegia al públic allò que la censurasacerdotal permetia. Però elscensors tenien accés a tota lainformació ideològica de la ciutat.

I els sacerdots controlaven una altramena d'informació, l'econòmica.Totes les transaccions dineràrieseren documentades pels escribes enla plaça major i arxivades enl'interior del temple pels sacerdots.Hi havia llibertat comercial, llibertatd'empresa, d'iniciativa. Hi haviapropietat privada. Però tot eradocumentat i arxivat en el temple.

321 de 377

Un sacerdot diligent i estudiós podiaseguir fil per randa el procés delsmés intrincats i especulatius negocisprivats només llegint les facturessignades i dipositades a la bibliotecadel temple.

Així s'inventà la comptabilitatgeneral, síntesi de la comptabilitatprivada de cada particular, i elssacerdots obtingueren una visióeconòmica del conjunt de lacomarca-nació com si tota ella fosuna sola empresa.

Pensem, doncs, que amb la dimensióespiritual, la dimensió informativa ila dimensió econòmica controlades,els sacerdots disposaven d'unaautoritat i suportaven unaconcentració de responsabilitatsenorme. La possible temptaciód'abús és evident.

322 de 377

UN DESCOBRIMENTSORPRENENT

Un vespre, a la llum d'una llàntiad'oli, un sacerdot estudiós,«doctorat» en comptabilitat generald'una ciutat-nació, Caldea, entrel'Èufrates i el Tigris, tingué lasorpresa més gran de la seva vida.Tenia un altre sacerdot menys docteal front de les factures de cada barride la ciutat. Si volia podia saber comli anava el negoci a cada artesà i acada comerciant de la ciutat, comanaven els terratinents i elsramaders de la comarca.

Però aquella vesprada el sacerdot-comptable no la dedicà a les sevestafaneries habituals. En aquellaocasió tingué la pensada de fer una

323 de 377

mena original de balanç del negocigeneral de la seva ciutat i àread'influència. Ho podia fer. Avui a lesciutats hi ha molts temples i moltsbancs. En el neolític, al cor de cadaciutat només havia un temple-bancper on passava tota la informacióeconòmica.

Aquell sacerdot eixerit ordenà a unescriba que li sumés totes lesfactures signades i cobrades de totsels canvis mercantils, fets en un any,que es referíssin a la venda deproductes i serveis materials.Suposem que sumaven mil unitatsmonetàries. (Pv = produccióvenuda).

També ordenà a un altre escriba quesumés totes les factures signades icobrades del cost de produir totsaquells béns i serveis: els interessosdels capitals deixats, els benficis

324 de 377

dels negociants i els sous delstreballadors assalariats. (Cp = costde producció). I, amb gran sorpresaseva aquest cost resultà francamentinferior. Suposem vuit-centes unitatsmonetàries.

Suposà que aquell any fouexcepcional, que el clima foupropici, que el poble estava tranquil,que el rei fou just en els seusjudicis... Però a l'any següentcomprovà el mateix superàvit: esproduia sempre més d'allò quecostava la producció. Només feiaexcepció algun any de calamitat:inundació devastadora, sequeraanormal, terratrèmol destructiu.

L'home es submergí en profundescavilacions: com la gent no teniaprou diners per a comprar tot allòque es produïa, baixaven els preus ila producció minvava mancada

325 de 377

d'alicients. Aquest estancamentendarreria l'economia, la societat, lacultura. Avui aquest fenomen prenel nom de deflació. La població nocreixia, la ciutat s'afeblia i, a lallarga, no podria resistir lespressions exteriors. A part que erauna pena que es perdés aquestacapacitat productiva i àdhuc elsproductes ja existents.

D'on sorgia aquell excedent? Potserels filòsofs d'aquell temps no hoesbrinaren. És cosa difícil isorprenent. Avui dia comencem aentendre-ho.

Com, si es pagava a l'obrer eltreball, al capital l'estalvi i al'empresari el seu benefici, encarasobrava riquesa? Com, si laplusvàlua, el guany de cada negocise'l quedava el negociant, encaraemergia una plusvàlua o un guany

326 de 377

conjunt de tota la ciutatmaterialitzat en l'excès de produccióútil, però incomparable per mancade diners? Com, si en cadatransacció s'equilibrava el preuentre comprador i venedor tant debéns i serveis, com de treball,empresa i capital, apareixia undesequilibri conjunt normalmentsuperavitari, a favor d'aquest mateixconjunt?

Segurament aquell sacerdot,després de consultar-ho als altresdel ram, optà pel camí fàcil,correcte i intel·ligent: inventà dinerper a que es pogués vendre i, pertant, comprar la bona mercaderiaexcedentària, amb la qual cosas'aprofità una producció existent iuna capacitat productiva potencial.Fou el mitjà adequat per evitar ladeflació i, per tant, l'estancament dela humanitat en el seu camí

327 de 377

endevant. La fórmula senzilla del'equilibri econòmic és:

Diner inventat (Di) = Pv - Cp.

LA MÀQUINAD'INVENTAR DINERS

En el pensament popular és moltarrelada la idea que inventar dinersés una estafa. Avui intentaremaclarir aquest concepte confús.Tothom desitjaria posseir lamàquina de fer diners. Unes voltes ala manivela... i tots els problemesresolts.

Ja hem vist com en la penombra delstemples de les ciutats neolítiques elssacerdots han arribat a fer balançconjunt del gran negoci ciutadà i

328 de 377

que aquest balanç donava superàvit:Producció venuda - Cost deproducció > 0

Si la producció era mil i el costvuit-cents el superàvit era dos-cents.Que representava el valor delsexcedents de producció.

També hem vist com els sacerdotsinventaren 200 unitats monetàriesper ampliar el poder adquisitiu de laciutat estrangulada en el seudesenvolupament per manca dediners.

Si Pv - Cp era major que zero esproduïa deflacció, baixada de preusi, després, baixada de producció. SiPv - Cp era menor que zero, esproduïa inflació, pujada de preus i,després, augment de la producció.L'equilibri econòmic consisteix aigualar la capacitat productiva amb

329 de 377

la capacitat adquisitiva.

És clar que sempre que s'augmentao es disminueix la massa monetàriaes devalua o es revaluarespectivament la massa monetàriaprèviament existent. Per aixòinventar diners sembla a la mentpopular una autèntica estafa.

Però cal que el poble pugi el llistóde la seva formació econòmica? Perquè no s'ensenya economia enl'ensenyament general bàsic? Perquè es fa creure al poble quel'economia és una ciència difícil iesotèrica exclusiva per a pocsiniciats? Per què la gent se saltaràpidament les pàgineseconòmiques dels diaris i cuitafrisosa a arribar a les pàgines delsesports? L'economia és esencial pera la resta de la vida humana i lamajoria dels humans n'ignoren els

330 de 377

coneixements mínimsimprescindibles.

Un d'aquests conceptes es potresumir així:

Inventar més diners del que calés una estafa, un robatori, queavui dia es practica en granescala i que constitueix eldelicte més gran contra lapropietat que existeix. Del qualmai ningú no se n'acusa davantDéu. Pel qual cap fiscal acusa acap governant responsable. Johe vist a la presó llargs anys ajoves per haver robat unesgallines. No he vist mai a lapresó a cap ministred'economia per haverdefraudat milers de milions alsciutadans pel fet de nocontrolar o controlar

1.

331 de 377

inadequadament la inflació.Però no inventar els diners, quecal per evitar la deflació, tambéés un error econòmic,desconegut pel poble, errorque genera de moment baixade preus però a continuació,desocupació i miseria a lamajoria de la població.

2.

Per conseqüent, cal inventarels diners justos, ni més nimenys, que restitueixin labalança econòmica al seuequilibri.

3.

Diner inventat = Producció - Cost

Di = Pv - Cp

I això només és possible:

Si és té una moneda exacta quepermeti saber Pv i Cp. Aquestamoneda existí en el neolític,

332 de 377

però ara no existeix.

Si les autoritats econòmiquestenen voluntat d'equilibri.Sembla que els sacerdotsbanquers sí que la tenien. Latenen els nostres governantsactuals?

LES CRISISECONÒMIQUESCÍCLIQUES

Quan, en els temps neolítics, lasocietat encara era equilibrada, elssacerdots-banquers, ministresd'economia i d'esperit, inventavendiner per defugir la deflació i nomésinventaven la quantitat exacta perevitar la inflació. Sabien

333 de 377

comptablement, matemàticament, laquantitat exacta a inventar i volieninventar només aquella quantitatexacta per assolir l'equilibrieconòmic i per tant la justícia social.

Desprès ja no. Fou malícia del corde no voler l'equilibri? o fouimpossibilitat tècnica de saber-ne laquantitat exacta amb la novamoneda pràctica i anònima de quèes disposà més tard?

Avui encara, amb la moneda quetenim no hi ha manera tècnicad'avaluar la quantitat exacta dediner que cal inventar per al'equilibri econòmic.

Què fan els ministres, els banquers,els grans negociants, lesmultinacionals, les financeres, elsespeculadors, els falsificadors dediner? N'inventen el màxim

334 de 377

possible, a ull!, fins que el món restaofegat en la deflació. Després estorna a començar. Inflació galopant−crisi fulminant−, deflacióangoixosa. I així successivament.

Els «científics» economistesanomenen aquest procés: «crisiscícliques». No cal dir que elsinventors de diners se'lsembutxaquen. Per conseqüent, per aells, quants més se n'inventin millor,encara que el carro conjunt se'nvagi pel pedregar.

Hi ha una història il·lustrativa cap alfinal del llibre bíblic del Gènesi, quela gent llegeix superficialment i ambsanta innocència i que vull comentardes d'aquesta òptica econòmica. Estracta de la història de Josepd'Egipte.

Primerament, Josep, el lloctinent del

335 de 377

Faraó, administrà Egipte durant setanys de «vaques grasses». Allò fouatribuït a les benediccions del cel.Bones collites de cereal. Bonsramats amb bones pastures. Granproducció. Es tracta d'un típicperíode inflaccionari. Josep hauràinventat i repartit molt diner, massadiner. Tothom compra. Això animaels productors que folls pels guanyses llencen a una sobreproduccióimmoderada. Josep ja no reparteixmés diners. El poble ja no compra.Sobren muntanyes de producció.Baixen els preus. Josep segueixinventant diner i ell sol, en nom delfaraó, compra tots els excedents.Construeix immenses sitges i hoemmagatzema tot. Immenses cledesi ho estabula tot.

Després para de comprar. Elsproductors s'espanten i paren deproduir. I així ve el segon temps de

336 de 377

les «vaques primes» durant unsaltres set anys. També atribuït aDéu les malediccions del cel percausa dels pecats del poble. No hiha carn ni pa. La fam fa ferbogeries. La gent rasca els raconsde llurs estalvis i compra a Josep pai carn fins al darrer cèntim. Segueixla deflació. El poble es ven les casesi els camps al Josep del faraó. Aixítotes les terres són estatalitzades. Ila gent segueix comprant a Josep, pai carn. I segueix la recessió i la fam.Finalment, desesperats, els egipcisvenen els fills, les esposes i es venenells mateixos com a esclaus al faraóper seguir vivint i menjant. Així totEgipte esdevé esclau del faraó.

I, oh meravella!, mentre, el dinerinventat i repartit ha tornat a lesarques del faraó per pagar elsaliments que el poble ha comprat alfaraó. Si vol, Josep el pot estripar i

337 de 377

aqui no ha passat res.

Lector, rellegeix a poc a pocaquestes ratlles i pensa-les bé. Esal·lucinant. Tot al llarg dels darrersquatre mil anys, lectors intel·ligentsd'aquest passatge bíblic hanpracticat aquesta subtil, eficaç icruel eina de dominació. Tambéavui. Recordeu el «crack delnovembre de 1987».

DE QUI ÉS ELSUPERAVITCONJUNT?

De qui són les dues-centes unitatsmonetàries inventades pelssacerdots en els passadissos deltemple per compensar la inflació? El

338 de 377

poble havia produït mil, però elpoble havia rebut en pagamentvuit-centes, per tant el poble nopodia comprar productes per valorde dues-centes. Els sacerdots havieninventat les duescentes necessàriesjustes per augmentar exactament elpoder adquisitiu del poble.

I, un cop inventades, què en feien,d'aquestes unitats monetàries, elssacerdots? Les regalaven? Nomésels calia apuntar unes ratlletes enels bastonscompte corrent de cadaciutadà, que eren dipositats en eltemple. Amb aquestes ratlletes elsciutadans podien ampliar llurcapacitat de compra fins adues-centes unitats més. I elsproductors trobaven sortida als seusproductes amb la conseqüentcompensació econòmica.

O bé els sacerdots s'apropiaven,

339 de 377

particularment d'amagat opúblicament en nom de l'estat, deles duescentes unitats? I aleshorespodien deixar aquests diners enpréstec al poble tot exigint-ne ladevolució i un interès corresponent.Així ells, o l'estat, començaven unprocés d'acumulació important.

La pregunta cabdal és: a qui pertanyla plusvàlua col·lectiva, el superàvitconjunt?

Aquestes són coses misterioses del'economia que voluntàriament oinvoluntàriament s'han mantingutamagades als ulls de la gent. Laquantitat de plusvàlua col·lectivainventada o creada al llarg de lahistòria és tan gran que l'estafa quea vegades els empresaris fan alsobrers sembla, al seu costat, un jocde nens. I, tanmateix, la lluitaobrera ha generat els

340 de 377

trasbalsaments revolucionaris mésgrans de la història i la reivindicaciódel superàvit conjunt de cadasocietat mai no ha estat reclamatpel poble perquè ni sabia queexistís, ni tenia fins ara els mitjanstècnics d'avaluar-ne la quantitat.

Però, a qui pertany tanta riquesa?

Per respondre a aquesta preguntacal, abans, saber què és, quin origenté la plusvàlua conjunta.

La humanitat primitiva del Paleolíticinferior tot ho tenia en comú: lahisenda era comunitària. Aquestahisenda creixia per l'aportació detots. Cadascun enretirava allò quenecessitava, i anava en generalsempre creixent. Per això, lahumanitat s'anà estenent per tot elmón.

341 de 377

A partir del Paleolític mitjà apareixla propietat privada. A poc a poc lesunitats familiars disposaren de lapròpia economia i del propicreixement. Però el conjunt és mésque la suma de les parts. Al margede les economies privades esmantenen i creixen unes realitatscol·lectives. En l'urbanisme delNeolític això es manifestaarqueològicament per edificis ifuncions públiques derivantsd'autoritats polítiques, socials,militars, espirituals i econòmiques.Mai en aquell temps cap autoritatno demanà un cèntim d'impost a capciutadà pel manteniment de la«re-pública». Aquest argument queesgrimeixen els governants delsnostres dies per exprémer-nos ambimpostos sempre creixents ésradicalment fals. Històricamentnomés s'exigia l'impost als poblesvençuts. Però en el Neolític encara

342 de 377

no hi havia pobles vençuts.

L'autoritat i tots els serveis públicsdesinteressats i altruistes, cal ques'alimentin del superàvit conjunt,perquè és el resultat (i el cost) d'unesforç productiu desinteressat ialtruista. Fem una petita llistad'aquests esforços: la lluita per lapau, per la justícia, per la saviesa,per l'amor, per la cultura, perl'educació fan produir més alsproductors. Els estudis científicsteòrics a la llarga fan produir més.Tots els esforços humans i tècnicsdels nostres avant-passats mortsque encara serveixen en el momentpresent i pels quals ells no exigiranretribució de llurs tombes,abarateixen i rendibilitzen laproducció. Etc. etc. Hi ha unaquantitat, imponderabledirectament, però immensa decontribucions directes o indirectes a

343 de 377

la producció al marge del capital, del'empresa, del treball i dels invents.Aquesta contribució pertany alcol·lectiu i apropiar-se-la unparticular o àdhuc l'estat és unrobatori, el més gran de la història.

LA PRIMERA GRANACUMULACIÓ

Des de fa milers d'anys diu lasaviesa de la Xina: «La suma de lesparts és menys que el tot». Com sidiguéssim que 2+2 fan 5. Hi hamoltes coses que dos homes perseparat no poden fer i que junts sí.És sorprenent com moltescomunitats monacals han començatpobres i han acabat riques. Unconjunt d'esforços aplegatharmònicament fa meravelles. «Si

344 de 377

dos o tres concorden damunt laterra, tot allò que desitgin hoobtindran». Les petites ciutats-naciódel Neolític es feren ràpidamentpròsperes i riques. Cada família,cada «gens», gaudia de la sevapropietat i iniciativa privades. Peròen el temple de la ciutat creixia lapropietat comunitària.

Aquesta riquesa de propietatconjunta debia ésser esmerçada enla seva totalitat en serveis al poble(demos) i a la ciutat (polis). Isegurament així fou fet per segles isegles. Però la temptació permanenthi era. I els administradors-sacerdots n'estaven exposatscontínuament. Era la poma delparadís. El poder que representavatal acumulació eradesmesuradament superior al poderde qualsevol dels artesans,agricultors, ramaders o comerciants

345 de 377

que mantenien llur compte correntdins del temple-banc sota controldels sagrats comptables. Si aquellsdiners de propietat comunitàriaeren acumulats, en comptes dedesprendre'ls en serveis col·lectiuso en repartició equitativa alsparticulars, resultaven una font depoder molt superior a la dequalsevol ciutadà privat. El poder del'home sobre l'home! Esdevenir undéu sobre els altres homes: «Totaixò et donaré si, postrant-te,m'adores».

I algú mossegà la poma en algunaciutat d'aquella Mesopotàmia fèrtil,rica i culta del tercer mil·lenariabans de Crist.

Molt probablement la caiguda en latemptació fou facilitada perl'aparició de la moneda anònima imetàl·lica que ràpidament substituí

346 de 377

la moneda imperant en el Neolític,responsable i abstracta. El comerçanava massa de pressa. Els escribesno donaven l'abast a deixarconstància escrita de cada factura ide les signatures dels contractants.S'inventà la balança que permetépesar unitats i submúltiples moltpetits d'or i plata. Aquests metallsvalien molt. Poc volum i molt valor.Eren còmodes com a mercaderia decanvi universal. S'acabava també dedescobrir la pedra de toc percontrolar l'autenticitat de l'or i laplata.

Es féu, doncs, una «botifarra» demetall preciós i es tallaren finesllesques rodones i lluentes: lesmonedes!

A partir d'ací ja ningú, fora delscontractants, no sabrà més quicompra, qui ven, què compra, què

347 de 377

ven, a quan ho compra o a quan hoven.

Es comprarà i es vendrà el cos il'ànima, la saviesa, la justícia il'amor, la salut i la vida. Lacorresponsabilitat socialdesapareixerà engolida perl'egoisme més ferotge i l'equilibrisocial obrirà pas a la guerrapermanent.

L'amo dels comptes correntsprivats, sacerdotbanquer, es fa,sense cap control −han saltat elscontrols−, amo del diner inventat,de la propietat comunitària. Deixa aaltres el poder espiritual −semprecomprable−, a sacerdotsespiritualistes, i es constitueix enbanquer a seques. Esdevé així elprimer amo de la primera granacumulació, que tan preocupava aKarl Marx. I esdevé així el primer

348 de 377

amo de la ciutat, el mes privat,privatiu, privador de tots. Amo delshomes. Amo a l'ombra: lacriptocràcia. Encomanarà, totpagant-los bé, a altres menys llestosla tasca de comandament públic, dela política. Des d'ara la políticarebrà les pressions irresistibles deldiner acumulat. Qui controlil'acumulació més gran de dinersmanarà allò que voldrà sobre laresta dels mortals. Des d'ara i finsals nostres dies −quatre mil·lenis imig− la política no serà un serveihumanitari a la societat, serà ladefensa del gran Privat enfront delspetits privats. Els senyor del grandiner farà servir la milícia, l'esperit ila política per satisfer els seus finsparticulars. Això es diu«Plutarquia». El regnat del diner.

349 de 377

L'ERA DE LA CRISI

Fa uns quatre mil·lenis i mig queromanem submergits en una llargacrisi. La vida de l'individu humà éscurta comparada amb aquesta etapahistòrica. En quatre mil cinc-centsanys hi caben seixanta-quatre videsindividuals succesives de setantaanys de promig. Nosaltres, elsnostres pares, els nostres avis, elsnostres avantpassats fins on es perdla memòria sempre hem viscutsubmergits en la crisi. Sempre hemtrobat injustícies, fam, misèria,guerres, dolors, tortures,marginacions, odis, traïcions,mentides, infidelitats i tota mena dedesgràcies ocasionades per lavoluntat dels homes.

La «saviesa» popular ha arribat a laconclusió pessimista que la

350 de 377

dolenteria és consubstancial al'home. El nen de bolquers jatraspua malícia. Freud elucubrasobre l'instint de mort (thànatos)oposat a l'instint de vida (eros). I elsbiòlegs estudiosos dels animalsdescobreixen l'agressivitat com aquelcom d'inherent i inevitable enl'ésser vivent.

Som fàcilment donats a creure enreceptes fàcils i simplicistes perexplicar la complexitat de la vidareal. La vivència és proclamada coma dogma universal, instal·lada en elsmateixos fonaments de l'existència.St. Ignasi de Loyola dirà que la vidaés milícia i un jueu recomanarà alseu fill que no es fiï ni del seu pare.

Grans mites com el de la temptacióen el paradís i de la caigudaoriginal, com el de la gelosia entreels germans Caín i Abel, com el de

351 de 377

l'orgull de la torre de Babel o com elde la perversió en el diluvi universalseran imaginats per justificar lanostra situació.

El problema del mal en el móninspirarà religions dualistes com elMazdeisme de Zoroastre a Pèrsic,on figuren dos déus antagònics, undel bé i un del mal. Inspiraràcomplicades disquisicions, com elpoema de Job en la Bíblia, gransesforços de redempció, com ladescrita en el 2a. Isaïes, «baró dedolors que carrega sobre la sevaescuena els nostres pecats»,encarnava en les Passions de Jesús,narrades en els evangelis sinòptics.O avui dia, en el pacte amb el diablefigurat en el Faust de Goethe o en lanovel·lística d'Albert Camus.

Per què tantes guerres, tanta fam,tanta malaltia, tanta tortura?

352 de 377

I, tanmateix, ho hem vist, en lapràctica totalitat dels quatre milionsd'anys d'existència de la humanitat,no hi ha hagut crisi duradora.Només curtes situacionsd'inestabilitat ràpidament resoltesper la intel·ligència i la voluntathumanes. Si, déiem a l'inici, totesles espècies vegetals i animalspatien fam, amb l'aparició de l'homesobre la terra, apareix una espècievivent tan llesta, tan hàbil, tanpoderosa, que la fam, per a ella,desapareix per primera vegada enl'evolució dels éssers vivents. L'erade la fam és substituïda per l'era del'abundància. L'home supedita elsanimals i aprèn a reproduir iprendre cura d'animals i vegetalsper a la pròpia alimentació, vestit,etc. L'home s'imposa a la resta de lanaturalesa.

La crisi de fam, misèria i guerra que

353 de 377

patim en els darrers mil·lenis és unapetita anècdota, comparada amb elsmilions d'anys transcorreguts en lapau i l'harmonia, anècdota gensconsubstancial a la naturalesahumana, formada per l'amor i no perla guerra. Però amor, no nomésbondadós, ans també intel·ligent.Cal meditar en les causes deldesgavell en el qual es trobaimmersa la humanitat i posar-hiremei decididament. No és honestd'arrepenjar-se en un «mal original»inevitable. Els poderosos, elsaprofitats, els privilegiats delmoment actual se'n gaudeixen. Ellsens pressionen perquè seguimcreient i professant el fàcil dogmade la natura intrínsecament dolentade l'home. Iniciem, doncs, la històriadels darrers quatre mil cinc-centsanys amb l'ànim obert i sagaç perdesvelar les grans causes dels gransmals que pateix la humanitat per

354 de 377

trobar i aplicar-hi els grans remeis.

RACES, LLENGÜES INACIONS

Serà bo, abans d'endinsar-nos en lacomplexa història escrita dels gransimperialismes, de dedicar un copd'ull a la immensa varietat decomunitats humanes que japoblaven, fa més de quatre mil anys,la faç de la Terra.

La Bíblia, en el capítol 5è. del llibredel Gènesi, fa una classificacióbastant acurada dels poblesconeguts per Israel. Els organitza entres branques: els fills de Sem osemites, els fills de Cam o camites iels fills de Jafet o jafetites. Enrealitat només parla de la «raça»

355 de 377

blanca i encara amb limitacions. Nodiu res dels negres, dels grocs, delspellroges. Quantes persecucions,marginacions, discriminacions isegregacions no ha ocasionat elcolor de la pell! Avui dia el conceptede raça humana no té consistènciacientífica. Hi ha factors diferencialsmolt més determinants que el colorde la pell, com pot ser la composiciósanguínia, i s'ha demostrat que unpenedesenc es pot assemblar enaixò més a un negre de Guinea quea un català de l'Empordà. Al llarg dela prehistòria i de la història elshomes s'han barrejat tan bé en elsseus aspectes més importants quequalsevol racisme, qualsevoldoctrina de depuració de la raçaesdevenen ridículs i mancats de totfonament. El mestissatge mésprofund constitueix l'entreteixit dela nostra biologia basada enl'herència.

356 de 377

Cosa ben diferent ocorre amb elshàbits adquirits. A través del'educació, sobretot inconscient, elshomes ens transmeten els costums−«ethos», en grec−. Les comunitatsnaturals de parentiu −«genos», engrec− es carreguen de costumsapresos. Nació + costums. Ethos +genos: «Etnos». Les ètnies són lesnacions animals de parentiu quan escarreguen de costums humansadquirits. Cada nacio té els seuscostums conscients o inconscients,que ens fan sentir sensaciód'estrangeria i enyor de la pàtriaquan ens toca viure lluny delsnostres.

Un dels costums més evident és laforma de parlar, el llenguatge. Cadacomunitat humana crea el seullenguatge o subllenguatge (variant,dialecte) i, viceversa, el llenguatgecohesiona una comunitat. Si

357 de 377

disperses la comunitat, mates elllenguatge; si prohibeixes elllenguatge, ofegues la comunitat.

Els semites parlen una família dellenguatges que tenen un origendiferent a la família de llenguatgesdels jafetites que avui es diuenindoeuropeus. Són semites elsacadis, els fenicis, els cananeus, elshebreus, els arameus, els assiris iels àrabs. Són indoeuropeus elshindús, els perses, els hitites, elsgrecs, els romans, els celtes, elsgermànics i escandinaus i els eslaus.

Una nació (ètnia) és una comunitatdiferenciada de llargues arrelshistòriques que acostuma a tenirterritori propi definit, costumspropis, folklore, dret, llengua,organització territorial, cultura,arts, literatura i fins i tot formesreligioses pròpies. Un arbre és

358 de 377

difícil de definir però ben fàcil dedistingir d'altres coses. Així tambéuna nació.

Una de les característiquesconstants de la nova era de la crisipermanent que comencem aexplicar és l'opressió nacional. Unsestats expansius devoraran nacions,arrasaran els seus camps,deportaran llurs prohoms, dividiranel territori nacional, esborraran llurssignes d'identitat nacional,prohibiran llur idioma, invalidaranllur dret, destruiran llursinstitucions, s'aprofitaran de llureconomia, rapinyaran llurs tresors,assentaran immigrats foranis,ocuparan el país militarment,ofegaran la gent amb impostos, elsenvairan amb cultures estranyes.

Això és colonitzar, convertir unanació en «província» que vol dir

359 de 377

«ben vençuda». Avui encara podemveure grans nacions trossejades:Corea del nord i del sud, Kurdistanrus, persa i irakià, Armènia rusa iturca, Tirol del nord i del sud,Irlanda del nord i del sud, Euskadinord i sud, Catalunya nord i PaïsosCatalans del sud. La llista nos'acabaria mai.

Si els homes som tots iguals perraça, cada nació té dret a la sevaindependència. Imperialisme ésesclafar la nació veïna. I fa quatremil anys que som a l'Era delsImperialismes!

ELS METALLS

Una formació tradicional massaespiritualista o una formació

360 de 377

moderna massa racionalista iabstracta ens fan oblidar sovint quecertes «insignificàncies» materials,de vegades, fan canviar el curs de lahistòria. La troballa del tractamentdels metalls, la metal·lúrgia n'és unexemple.

Avui, amb la invasió del plàstic, elsmetalls han perdut una mica unprotagonisme indiscutible queposseïen fa poc. Un país esmesurava per la seva producciód'acer.

En l'origen cal veure que a lahumanitat li costà molt arribar adominar els metalls.

L'or fou el primer en ésserdescobert i utilitzat per al'ornamentació perquè es troba enestat natural en forma d'escatesd'or. Més tard també s'extraurà en

361 de 377

filons enrevessats amgats en minesprofundes sota terra. L'or no escombina. No cal separar-lo delmineral. Ni es rovella, sempre llueix.Amb la plata ja fou emprat en elNeolític.

La plata és fàcil de fondre i esrovella poc. Fou, doncs, la segona enésser utilitzada per fer vasos iornamentació. Però la plata isobretot, l'or són escassos. Quans'introduirà la moneda anònima,indocument i irresponsable de l'eraimperialista prendrà forma d'or o deplata, perquè poca quantitatd'aquests metalls pot servir decontrapartida a grans quantitatsd'altres mercaderies. Es parlarà del«vil metall».

Quan estudiàvem història a l'escolaens parlaven de les edats de coure(eneolític), del bronze i del ferro.

362 de 377

El coure fou el primer metallabundant. La planxa de coure perfer estris de cuina es diu «aram».Les nostres àvies feien lluir aquellesolles d'aram amb reflexosvermellosos. El seu punt de fusió ésbaix, però exigí un tractamentquímic a partir del mineral, quecalgué descobrir.

L'edat del coure o eneolític tambéfou una etapa de la història humanaforça pacífica i harmònica. La sevacivilització no es distingí de laneolítica, llevat de l'ús estès delcoure. Amb el coure no es ferenarmes perquè el coure és tou i esdoblega fácilment. En canvi amb elcoure es feren monedes de petitvalor, xavalla.

Tots els mals vingueren junts o,millor, moltes coses coadjuvaren aintroduir el desequilibri: el

363 de 377

descobriment de la balança i de lapedra de toc permeteren el controldels aliatges que facilitaren laintroducció de la moneda metàl·licai tambè l'acceleració del comerçexigí unes monedes més juicioses,després aquesta moneda comprà lesgrans traïcions i, finalment, el courealiat amb l'estany per donar elbronze, facilità les armes dures queconsolidaren les traïcions, elspillatges, les dominacions. Elbronze, l'edat del bronze, és dur. Lesespases de bronze adequadamentbrandades tallen cossos humans enrodó.

Donava la casualitat que el metalldit «estany» era un metallescasíssim. Només era abundant ales illes Casitèrides («casiterita» ésel mineral d'estany) que se solenubicar a Cornualles al sud-oestd'Anglaterra. Només pocs grups

364 de 377

selectes i poderoses disposaven delbronze. És l'etapa dels semites queinstauren a tot el proper Orient elterror, mitjançant petites èlites deguerrers que dominen la poblacióautòctona i funden els primersgrans imperialismes, elsimperialismes més cruels i refinats.Tota la civilització neolítica al serveide l'opressió. Arrancaven ulls,tallaven el tendó d'Aquiles delsvençuts perquè mai més poguessinfugir... L'opressió nasqué perfecta!

El ferro, en canvi, més difícil defondre i, per tant, més tardà, peròmolt més abundant que els altresmetalls, fou l'arma «democràtica»de les tribus indoeuropees mésretardades (paleolítiques,mesolítiques o en els inicis delneolític). Però l'extensió del ferrofou fulminant. Esclatà en laMediterrània cap el 1.200 aC,

365 de 377

ensorrant tots els imperialismes delbronze.

Una espasa de bronze oposada auna de ferro restava partida per lameitat. Els primitius venceren elscivilitzats. Els darrersesdevingueren els primers.

EL PRIMERIMPERIALISME

L'home de Neandertal o deCromanyó, l'home mosterià delpaleolític mig, l'home magdaleniàdel paleolític superior, l'homemesolític o neolític, l'edat del bronzeo l'edat del ferro, tot són noms quenosaltres hem imposat a pobles«muts», arribats a nosaltres a travésde restes arqueològiques sense so

366 de 377

de veu ni escriptura. Coms'anomenaven ells mateixos, sempreromandrà en el misteri.

Amb l'aparició de l'escriptura i ambel seu desxiframent hem anatconeixent el nom i la identitat delspobles antics, aquells que marquenl'inici de la història escrita.

Un dels pobles més antics, del qualja se sap el nom, és el poble deSumer, que habitava la baixaMesopotàmia on conflueixenl'Èufrates i el Tigris. Aquest poble,com els elamites de les muntanyesdels Zagres, tot amunt cap a Pèrsia,i com els dràvides de l'Índia sónpobles negres fora d'Àfrica poblesportadors de les més primitivescivilitzacions, de les més primitivesescriptures. Són, els seus, elsprimers noms autèntics. Encara ellsviuen en un equilibri socioeconòmic

367 de 377

força estable.

Cap al 3.000 aC, baixen de lescomes del Càucas els primers poblessemites de pell blanca. S'esmunyencap a les planes fèrtils de laMesopotàmia: són els acadis.Aprenen dels sumeris l'escripturaperò parlen una llengua diferent. Ala divinitat bàsica li deien «Il» (elnom del temple d'Enl-il, el nom delsreis Samsu-iluna, Sub-il-uliuna).Aprenen el conreu de la terra ambtècniques «modernes» d'arades, dedrenatge, de regadiu,d'emmagatzament i conservació deles collites. Funden llurs pròpiesciutats.

Molt probablement, un dels reietonsacadis, Sargó d'Acad, fou el primerque trencà sistemàticamentl'equilibri militar entre les moltesciutats sumèries i acàdies, ben

368 de 377

emmurallades, escampades per laMesopotàmia. ¿Els exèrcitsdefensors foren vençuts per lesnoves armes de bronze delsagressors? o més bé, ¿el porter deles muralles obrí, traïdor, de nit laporta a l'enemic, que prèviamentl'havia comprat amb la monedaanònima, concreta, irresponsable iantisocial que començava adesbancar la moneda social,responsable, abstracta idocumentada dels temps antics?

El cert és que cap al 2.400 aC, estrenca estrepitosament l'equilibri ila pau en el món. Sargó d'Acadcomença a conquerir, una a una, lesdiferents ciutats nació de la planarica de l'Èufrates i el Tigris. Quanuna nació conquesta altres nacions iels imposa el seu jou militar, polític,econòmic, cultural i social, l'imperi,aquella unió federal i lliure de

369 de 377

nacions que havíem conegut en elneolític es transforma enimperialisme, la forma més nefastad'organització político-social.L'imperialisme és l'opresió, laguerra, la violència, la crueltat, larapinya sobre les personesindividuals i sobre les col·lectivitatsnacionals.

En el centre de tot imperialismeneix una gran metròpoli. «Metro»,en grec, vol dir «matriu». Però estracta d'una matriu devoradora quees fa gran, brillant, meravellosa,divina, a costa del terror i la misèriade les províncies, de les colònies.

La primera, la més exemplar, fouBabilònia o Babel. Fou fundada perSargo I del primer imperialisme delmón, l'imperialisme babilònic. Laprimera meravella del món: elsjardins penjants de Babilònia. El

370 de 377

primer temple desmesurat: la torrede Babel, que volia tocar el cel, el«zigurat» de Babilònia.

Poc després, a dreta i esquerra, a lavall del Nil i a la vall de l'lndus, laxarxa de ciutats convivint enequilibri també són dominades i esfunden sengles imperialismes aimatge i semblança del babilònic...Els imperialismes s'aniranconstruint i destruint fins alsnostres dies.

EL PODER

És interessant de detenir-se aanalitzar l'estructura d'unimperialisme. Portem més de quatremil anys atrapats en aquesta xarxadespietada. Dèiem que fins i tot hi

371 de 377

ha qui es pensa que és unaestructura inestable,«consubstancial» a la naturahumana: «el poder».

El poder, el tenim tots. Tots podemcaminar, obrir i tancar els ulls, etc.Però aquí ens referim al poder en elseu sentit més pejoratiu que semblaavalar el seu origen etimològic.«Potestas» s'oposa a «Auctoritas».Potestat és el domini sobre lespersones (individus i col·lectius).Autoritat (del llatí: augeo, augere,auctum) és el servei per aaugmentar la llibertat, la felicitat, lacultura i la riquesa dels ciutadans.

Algú creu que Pater i Potestas vénendel mateix origen en el neolític, enel moment en què es passa dematriarcat a patriarcat. Elmatriarcat, ja ho vam veure, foudemocràtic. El patriarcat fou

372 de 377

despòtic. Encara en el savi i prudentdret romà es conserven vestigis del'horrible despotisme del «paterfamilias». Ell no podia matar unaltre ciutadà sense patir-ne judici icondemna exemplar.

Però podia fer el que vulgués, fins itot matar la seva dona, els seus fillsi els seus servents sense donarcompte a ningú. És llei comuna entots els drets consuetudinaris(costums) bàrbars.

Doncs bé aquesta indignant «PàtriaPotestat», exercida en el neolític al'interior de la família i dulcificadaen el neolític civilitzat, apareix is'estén amb tota la seva força pertots els pobles dominats en cadaimperialisme històric «Vae victis!».«Ai dels vençuts!» Fins als nostresdies. Els vencedors són àngels, sónjustos, són llei, són honorabilitat. Els

373 de 377

vençuts són dimonis, injustos,malfactors, la pura vilesa. Uns,hebris, els altres facinerosos. Unssón els bons, els altres els dolents.Uns tenen la veritat única iindiscutible, els altres l'error, lamentida.

L'emperador imperialista, dèspota itirà atrau un grup de privilegiats, enl'inici guerrers, després, a més,sacerdots, banquers, comerciants,homes cultes, etc., tots ellscomprats amb diners i còmplices deldespotisme i de la tirania. La restade la població cal que resti bensotmesa, callada i quieta per a ésserexplotada a profit dels amos.

Els rebels tenen tres destinspossibles: la mort, l'esclavitud i lamarginació més enllà dels límits del'imperialisme o en forma debandolerisme pels deserts i les

374 de 377

muntanyes. En els temps primers del'imperialisme les morts no es podencomptar. L'esclavitud arriba endeterminats indrets a un 60-70% dela població.

El pare del neolític, el bàrbarprimitiu havia sotmès a servitud a lafamília i als enemics covardsvençuts. Però la família neolíticatenia una servitud tova, «familiar».Hi havia massa lligams de sang id'afecte. I a més a més, de seguidafou dulcificada per la racionalitatcivilitzada del neolític. La riquesa,habilitat i cultura dels servents, elsplebeus, a poc a poc, els dóna forçaper arrancar drets d'igualtat icanviar a l'equiparació amb elssenyors, els patricis.

Ara, en l'imperialisme, l'esclau no técap dret. No és persona humana. Éscosa. És maltractat, és comprat i és

375 de 377

venut segons conveni. Se li treu elnom gentilici, el cognom de família.És «ningú». Llargues cadenesd'esclaus encadenats recorrien elscamps del món per anar als gransmercats mundials d'esclausd'Alexandria, Antioquia, etc, aesdevenir mercaderia canviable. Elsventres de les naus estaven farcitsd'esclaus encadenats al banc i alrem per fer-les avançar més lleugersque el vent.

Només es mantenia l'esclau per aexplotar-lo, per a res més. I elspobles rebels no sotmesos esmantenien més enllà del territori acops d'espasa. Se'ls delmava amb«razzies» destructivesperiòdicament. Si es podia, se'lsimposava impostos onerosos enjoies, en collites, en esclaus...

Els homes del poder, els creadors

376 de 377

dels grans imperialismes mai noarribaven a comprendre que d'homea home va zero.

1a edició: Barcelona, 17 de juny de1997. Escola Finaly

Obtingut de «http://ca.finaly.org/index.php/La_primera_hist%C3%B2ria_humana»Categoria: Col·lecció Bullae

Darrera modificació de lapàgina: 10:05, 26 maig 2008.El contingut és disponible sotaels termes d'una llicènciaCreative CommonsReconeixement-Compartir ambla mateixa llicència 3.0

377 de 377