MÉS ENLLÀ

L’Antàrtida de Shackleton i Amundsen Antàrtida: El continent més austral, cobert de gel en un 98%. S’hi han registrat temperatures de fins a 89,2º sota zero i els únics humans que hi viuen són els membres de les bases científiques. XAVIER MORET 30/08/2015

És inevitable travessar el temible passatge de Drake per arribar a l’Antàrtida. És com un ritual de pas que dura dos dies i que suposa navegar per un mar revoltat on els oceans Pacífic i Atlàntic es troben amb l’aigua freda de l’Antàrtida. Quan l’aigua freda es posa sota l’aigua més calenta, provoca un fort onatge, incrementat pels forts vents que acostumen a bufar en aquesta part del món. Segons em van dir, jo vaig estar de sort, ja que el vent va ser només de força 8 i les onades no van passar dels deu metres. El vaixell, de tota manera, es movia com si fos una pista de ball, però, passat el trasbals, va tornar el mar en calma i els primers icebergs van anunciar la proximitat de l’Antàrtida. Viatjar a l’Antàrtida no té res a veure a viatjar a qualsevol altre lloc del món. En aquest continent gelat no hi ha una població estable i no pots anar, per tant, al coneixement de l’altre, que és sovint el que ens empeny a viatjar. L’Antàrtida t’ofereix, en canvi, l’oportunitat de sentir-te ínfim davant d’un paisatge grandiós i d’aprofundir, per tant, en el coneixement de tu mateix. Què té l’Antàrtida per provocar aquest efecte? D’entrada, uns paisatges espectaculars on el gel, els pingüins, les foques i les balenes són els protagonistes, i uns penya-segats blancs i un mar cobert de gel que desprenen una gran càrrega dramàtica. Si a això hi afegim les temperatures sota zero, la incertesa de la navegació i les històries èpiques de l’exploració (Amundsen, Scott, Shackleton, Ross, etc.), tindrem que l’Antàrtida és un continent que et posa a prova. Ja que he tocat aquest tema, val la pena citar un fragment d’ El pitjor viatge del món (1922), de l’anglès Apsley Cherry-Garrard: “L’exploració polar és la forma més radical i al mateix temps més solitària de passar-s’ho malament que s’ha concebut. […] S’està més sol que a Londres, i més apartat que a qualsevol monestir, i a més el correu arriba només una vegada a l’any”. Una de les emocions més intenses que vaig tenir a l’Antàrtida va ser a Elephant Island, l’illa on Shackleton i els seus homes van acampar després d’estar 281 dies atrapats al gel amb el vaixell Endurance, ara fa cent anys. Es fa difícil posar-se en la pell d’aquell grup d’homes que, després de caminar pel gel i de navegar per un mar hostil, van aconseguir arribar a aquella platja mínima al peu dels penya-segats de gel. Era la primera vegada que trepitjaven terra ferma després de 497 dies, i en realitat va ser per descobrir que continuaven estant molt lluny de qualsevol lloc habitat. Després vindria l’agosarada navegació de Shackleton fins a les illes Geòrgies del Sud, amb l’objectiu d’anar a buscar una ajuda que arribaria, per fi, més de dos anys després de l’inici de l’expedició. Els ecos de l’odissea de Shackleton em van acompanyar a Elephant Island, com sentiria després el fred i les pors d’Amundsen quan vam fer una marxa sota la neu a Deception Island. Res a veure, per descomptat, ja que aquells homes van desafiar el fred intens de la

llarga nit austral mal preparats i sense saber on era la meta, mentre que la nostra era tan sols una expedició de poques hores i de risc controlat, amb el refugi segur del vaixell sempre a prop. Sigui com sigui, estic segur que el record del gel, els pingüins i les balenes de l’Antàrtida m’acompanyarà sempre, com també el del pas incert per l’estret de Lemaire, sota una nevada intensa, amb el mar ple d’icebergs i glaceres a banda i banda que eren com fàbriques de gel que escopien de tant en tant, amb gran estrèpit, blocs sobre el mar. Decididament, no hi ha cap viatge comparable al de l’Antàrtida. Allà tens clar que ja no pots anar més enllà.

Els meravellosos mars del Sud Nuku Hiva és l’illa més gran de les Marqueses, als mars del Sud XAVIER MORET 29/08/2015 Les illes dels mars del Sud sempre s’han associat al paradís. Ho van afirmar, al segle XVIII, els descobridors Cook i Bougainville, que van parlar d’unes illes on la gent era feliç i vivia sense tabús sexuals. El francès Bougainville va arribar a batejar Tahití com “la nova Citera”. Més endavant, escriptors com Loti, Melville o Stevenson, o pintors com Paul Gauguin, ho van corroborar, però ha plogut molt des d’aleshores. Avui podem dir que el contacte amb els occidentals no va ser bo per a la gent d’aquelles illes felices. El capità Cook ja va escriure el 1769: “Vam pervertir la seva moral, els vam contagiar unes malalties desconegudes per ells i els vam crear unes necessitats que només serveixen per alterar aquesta feliç tranquil·litat de la qual gaudien tant ells com els seus avantpassats”. De tota manera, el mite dels mars del Sud és tossut, i continua viu en algunes illes. A Nuku Hiva, per exemple, on sorprèn la bellesa de les badies d’Anaho i Taiohae. És cert que Taiohae s’ha convertit en un poble gran, però em va sorprendre veure com els gendarmes i els presos de la presó encara jugaven plegats a la petanca a l’hora de pati. I és que a les Marqueses tot pot ser diferent. En els meus dies a Nuku Hiva vaig fer amistat amb el Tatà, propietari d’un bar del port. Era un home alegre i somrient que podria haver fet un anunci sobre la felicitat a les Marqueses. Solia anar vestit amb camisa florejada i banyador, bevia bastant i quan queia el vespre tocava l’ukelele per distreure els turistes. Un vespre que no tocava l’ukelele li vaig preguntar què li passava. Em va respondre que estava trist perquè l’ Aranui, el vaixell que comunica les illes Marqueses amb Tahití, encara trigaria tres dies a arribar. “I això és greu?”, li vaig preguntar. “I tant! -em va dir-. Pensa que hem acabat la cervesa i que no podrem beure’n fins que arribi l’ Aranui ”. En els dies següents em vaig dedicar a viatjar per l’illa, per racons meravellosos com la vall de Taipí o la badia d’Anaho. A Taipí és impossible no pensar en Herman Melville, l’autor de Moby Dick. El 1842 va arribar a Nuku Hiva a bord d’un balener i va decidir desertar. Es va amagar a les muntanyes, on va viure tres setmanes amb els indígenes de la vall de Taipí, encaixonada entre muntanyes. Ell mateix ho explica a Typee (1846), on sorprèn llegir que en aquell temps encara hi havia caníbals en aquelles illes. La següent badia, la de Haitiheu, és d’una bellesa gairebé perfecta, amb un gran amfiteatre cobert de palmeres que s’aboca sobre una platja escortada de grans roques. Abans de baixar-hi em vaig aturar al marae de Kamuihei, un lloc de gran força espiritual, amb una esplanada enllosada i un gran arbre on no fa tants anys hi havia incrustats els cranis dels avantpassats. A partir de Haitiheu vaig anar caminant, muntanya amunt, cap a la badia d’Anaho, probablement la més bella de les illes Marqueses. Quan vaig arribar al punt més alt, la visió de la badia, esplèndida i verge, em va deixar literalment sense paraules. Quan Robert Louis Stevenson hi va ancorar el 1888 també va quedar bocabadat. Al seu llibre Als mars del Sud va escriure: “He contemplat la sortida del sol a molts llocs del món, i sempre ha sigut un dels plaers més intensos de ma vida. Però l’aurora que més emoció m’ha provocat és la que vaig veure a la badia d’Anaho”. Quan, satisfet pel que havia vist, vaig tornar a Taiohae, el meu amic Tatà em va rebre amb un gran somriure. “Ja ha arribat l’ Aranui!”, em va dir, i tot seguit em va convidar a una cervesa fresca i va treure l’ukelele per tocar una cançó suau que evocava el paradís.

El paradís de Fatu Hiva, a les Marqueses Fatu Hiva és una illa de l’arxipèlag de les Marqueses, a la Polinèsia Francesa XAVIER MORET 28/08/2015

Fatu Hiva és l’última de les illes Marqueses. Arribar-hi no és gens fàcil. Has de volar unes trenta hores fins a Tahití i després has d’agafar un altre avió, que trigarà quatre hores a aterrar a Hiva Oa, i un vaixell que et durà finalment a Fatu Hiva. Un cop allà, la badia de les Verges et donarà la benvinguda, tot i que el nom original era badia de les Vergues, per les roques fàl·liques. Els missioners francesos van afegir-hi una i per fugir de la imatge sexual: del francès Verges (vergues, en català) es va passar a Vierges (verges). Les Marqueses són unes illes espectaculars que tenen molt de paradís. A la de Hiva Oa, sense anar més lluny, hi van anar a viure els seus últims anys el pintor Paul Gauguin i el cantant Jacques Brel. Tots dos estan enterrats al cementiri d’Atuona, envoltats de palmeres, un mar atabalat, muntanyes que són com un crit vora el mar i gent que somriu. Vaig arribar a Fatu Hiva a bord de l’ Aranui. La primera visió de l’illa, amb penya-segats coberts de verd, va ser impactant. Fatu Hiva té l’encant dels llocs límit i em pregunto què hi devia trobar l’explorador Thor Heyerdahl quan hi va arribar, el 1937. Josep Maria de Sagarra explica a La ruta blava, el llibre del viatge a Tahití que va escriure en plena Guerra Civil, que en el vaixell en el qual va salpar de Marsella hi anava una parella de noruecs molt joves: Thor Heyerdahl i la seva primera esposa, Liv. “Ell és ros, prim, té una cara de neu i una cabellera d’àngel -escriu Sagarra-. Tots dos sembla que vagin encerclats de boira, untats de desig i consumits de febre”. I afegeix: “Diu que volen passar dos anys a les illes Marqueses; probablement aniran a fondre la cera del seu cor sota la sang calenta d’una flor d’hibisc. Hi aniran a morir, segurament, perquè tant a l’un com a l’altre em penso que la tuberculosi se’ls menja de viu en viu”. Doncs no, ni Thor Heyerdahl ni Liv van morir a Fatu Hiva. Thor moriria molts anys més tard, el 2002, després de publicar uns quants llibres que el van fer famós com a explorador. L’èxit més gran va ser L’expedició de la Kon-Tiki, en què narra la navegació en un rai que va fer des del Perú fins a la Polinèsia. Però abans, el 1938, havia publicat en noruec Pa Jakt etter Paradiset [A la recerca del paradís]. En el llibre, Heyerdahl explica com van decidir passar la lluna de mel lluny d’Europa, per “escapar de la civilització i tornar a la natura”. Es van instal·lar en una cabana de Fatu Hiva, on ell es va interessar pels tikis, unes escultures de forma humana que el van portar a la teoria que la Polinèsia havia estat poblada amb gent arribada per mar des de Sud-amèrica. Quan els nadius de Fatu Hiva van trobar que Heyerdahl, mogut per la seva passió d’arqueòleg, desenterrava cranis dels seus avantpassats, no l’hi van perdonar i el paradís es va convertir en un infern. Al final, la parella va haver de marxar de l’illa abans del que estava previst. A Fatu Hiva, avui, ningú recorda Heyerdahl, però al petit Museu Grelet -que porta el nom d’un suís, François Grelet, que va viure a l’illa al segle XIX- s’hi poden veure objectes antics dels indígenes. Allà em van explicar que Heyerdhal es va enamorar d’un fusell que tenia Willy Grelet -fill del François-, amb la culata esculpida per Gauguin. Li agradava tant que Grelet fill l’hi va acabar regalant. Quan el noruec va marxar de les illes Marqueses, però, un duaner l’hi va voler confiscar al·legant que era una arma de foc. Heyerdahl, aleshores, va desmuntar el fusell i es va quedar amb la culata, que avui s’exposa al Museu Kon-Tiki d’Oslo. Vaig recordar aquesta anècdota mentre l’ Aranui salpava de Fatu Hiva i el sol pintava amb una llum càlida les roques fàl·liques que havien donat nom a la badia de les Verges.

El món alternatiu de Golden Bay País dels antípodes amb una naturalesa excepcional, Nova Zelanda consta de nou illes, dues de grans, l’illa del Nord i l’illa del Sud. El nom maori és Aotearoa (Terra del Llarg Núvol Blanc). XAVIER MORET 27/08/2015

Des que hi van filmar El senyor dels anells ja no és un secret que Nova Zelanda és un dels països més bonics del món. Els espectaculars paisatges volcànics s’hi alternen amb una costa bellíssima, fiords que recorden els de Noruega, prats verds com els d’Escòcia, i muntanyes i glaceres que semblen escapades de Suïssa. Si hi afegim uns celatges preciosos, arbres gegants i una interessant cultura maori, queda clar que val la pena viatjar a Nova Zelanda. Des del primer moment vaig tenir la sensació que s’hi viu bé, que els seus habitants no es compliquen la vida i que tenen una bona relació amb la naturalesa. Saben respectar-la i, a canvi, en gaudeixen a fons. Potser és una herència de la manera de fer maori, una ètnia autòctona famosa a tot el món per les danses intimidadores que els All Blacks practiquen abans dels partits de rugbi. Quan viatges pel país, per tot arreu et trobes mostres de la cultura maori. Al capdamunt de l’illa del Nord, per exemple, em van explicar la tradició que apunta que els esperits hi viatgen quan s’apropa el final i es llancen al mar per tornar a la llar tradicional de l’illa de Hawaiki. Els boscos sagrats, on destaquen els kauris gegants, i l’activitat volcànica de Rotorua et tornen a connectar amb la cultura maori, però quan passes a l’illa del Sud la natura reclama tot el protagonisme, segurament perquè està menys poblada i perquè fas llargues quilometrades creuant-te amb ben pocs cotxes. Al Parc Nacional Abel Tasman, al nord de l’illa del Sud, em vaig adonar que havia arribat a una regió paradisíaca on podia fer llargues passejades per una costa verge, amb boscos arran de mar i cales secretes. A l’altra banda de les muntanyes em vaig trobar el món tranquil de Golden Bay, marcat per una gent amb tocs alternatius i per uns paisatges que van seduir els productors d’ El senyor dels anells. Al poble de Takaka, les pintades psicodèliques de botigues i restaurants em van avisar que havia arribat a un món diferent, mentre que la roba de segona mà i les rampoines del mercat setmanal, amb venedors de cabells llargs, em van fer retrocedir als temps hippies. I més encara quan una noia de mirada lànguida que venia bolets de fusta per a jardí em va dir que tots tenien la garantia que s’hi amagava una fada. El nom de Golden Bay ve de mitjans del XIX, de quan va córrer la brama que hi havia or als rius de la regió. Després va resultar que no n’hi havia per tant, però el nom va quedar. Abans, el 1642, el descobridor holandès Abel Tasman va ser atacat pels indígenes quan hi va desembarcar; van matar quatre dels seus mariners, per la qual cosa va batejar una platja propera a Takaka amb el nom de Murderers Bay (badia dels Assassins). No semblava un bon inici, però amb el pas del temps els ànims s’han temperat i a Golden Bay hi viu avui una gent pacífica i acollidora. Si mires Golden Bay en un mapa, crida l’atenció la barra de sorra de 26 quilòmetres de llarg que tanca la badia. És Farewell Split. El nom, que significa la Barra de l’Adéu, l’hi va posar el capità Cook, i hi abunden les històries de naufragis tràgics. Avui, però, Farewell Split és una punta escombrada pel vent que ofereix bones platges i molta calma, com proposa també la propera població de Collingwood i la platja perfecta de Wharariki. A aquesta s’hi arriba caminant uns vint minuts per les dunes i t’ofereix un gran sorral blanc, unes illes rocoses maltractades pel fort onatge (Archway Islands), unes coves que inviten a fer vida de Robinson, foques gairebé immòbils i moltes gavines. És, no cal dir-ho, un petit paradís, com n’hi ha tants a Nova Zelanda.

Les 365 illes dels indis guna País centreamericà dominat pel canal que permet escurçar el viatge dels vaixells entre l’Atlàntic i el Pacífic. Hi viuen quatre milions de persones i té unes illes paradisíaques. XAVIER MORET 21/08/2015

Diuen els indis guna, una ètnia de la costa caribenya de Panamà, que l’arxipèlag on viuen està format per 365 illes, una per cada dia de l’any. Els geògrafs asseguren, però, que en realitat són 400, de les quals només 36 estan habitades. La resta són paradisos a l’abast d’aquells que volen viure com un Robinson Crusoe. Si comencem pel començament, l’arribada a Panamà desconcerta. Des de l’aire, el que crida més l’atenció és el gran tall del canal i els vaixells que fan cua per travessar-lo. Aquesta gran obra va entrar en funcionament l’any 1914 i, després d’un llarg període sota la bandera dels Estats Units, el 31 de desembre del 1999 va passar a ser controlat per Panamà. Si tenim en compte que cada dia passen pel canal uns quaranta vaixells, que hi deixen entre 7 i 10 milions de dòlars, s’entén que el govern estigui a punt d’acabar la construcció d’un canal paral·lel per on podran passar vaixells encara més grossos. El que desconcerta a Panamà és que al costat del canal hi ha Panamà City, una gran ciutat envoltada pel verd exuberant del tròpic. Resumint, que pots viure nits boges a la ciutat i optar després per endinsar-te a la selva o per viure la calma de les illes, siguin les de Bocas del Toro o les de Guna Yala, anomenades durant uns anys illes de San Blas. Cartí, el port principal de les illes guna, se situa a només un parell d’hores en cotxe de Panamà City, a l’altra banda de l’istme centreamericà. Un cop allà, tot canvia. L’illa d’Aguja, on em vaig instal·lar, és de mida petita, amb moltes palmeres, platja de sorra fina, unes quantes cabanes, zona d’acampada i un bar restaurant. És una bona base per fer excursions a les diferents illes de l’arxipèlag, en el que sembla un concurs per trobar el millor sorral, el corall més espectacular i l’aigua turquesa més paradisíaca. Els indis guna, uns 48.000 en total, formen una comunitat amb tradicions tan arrelades que el 25 de febrer del 1925 es van rebel·lar contra el govern de Panamà perquè pretenia prohibir les anelles que les índies porten al nas. El 1933 van signar, en un vaixell nord-americà, un tractat de pau en què se’ls reconeixia l’autonomia. A mesura que passaven els dies, vaig anar aprenent coses sobre els guna. Per exemple, que el congrés guna es reuneix dues vegades a l’any per resoldre problemes de la comunitat, i que quan una noia guna té la primera regla, la família ho celebra amb una gran festa. A part de les illes, és interessant visitar la franja costera on viuen els guna. Un dia em van proposar pujar en cayuco pel riu Manatí, i agafar després el riu Mandinga fins a arribar a un poblat llunyà, perdut a la selva. No va ser un viatge fàcil, però va valer la pena. Un cop allà ens va rebre el cap del poblat, endiumenjat, i un noi que es deia Marcelino ens va explicar el que suposava ser mestre allà. “Va ser una aventura arribar aquí des de Panamà City”, va recordar. “Vaig anar en carro fins a Moliyá, i des d’allà vaig caminar dues hores, amb la maleta a coll, per la muntanya”. I va rematar: “Es tracta d’un lloc llunyà, però molt bonic”. Quan li vaig preguntar què era el que més l’havia sorprès del poblat, va respondre que les anomenades fumaderas, unes festes que duren quatre dies i que es munten quan el xaman decideix expulsar les coses dolentes del poblat. Llavors s’ajunten els homes a la casa del poble i beuen i fumen mentre es fan rituals per expulsar els mals esperits. Quan li vaig dir al Marcelino que m’agradaria assistir a una fumadera, em va deixar clar que no s’hi admetien forasters. I és que, malgrat el pas del temps, els guna no s’acaben de refiar de l’home blanc.

Els óssos polars de la badia de Hudson En els deu milions de quilòmetres quadrats del Canadà hi viuen 34 milions d’habitants, que es concentren sobretot al sud. El nord és un gran escenari natural, glaçat a l’hivern XAVIER MORET 17/08/2015

Viatjar al poble canadenc de Churchill en ple novembre va comportar el descobriment de la lentitud. Bé, suposo que, tenint en compte les fortes nevades i les temperatures sota zero que vam haver de suportar, és més exacte dir que va suposar el descobriment de la lentitud i del fred extrem. Si anem al començament del viatge, el vol fins a Winnipeg, la capital de la província de Manitoba, va ser tan ràpid com ho solen ser els vols transoceànics. És a dir, que si es va fer llarg no va ser perquè l’avió anés lent. Va ser després, quan vam haver de fer en tren els 1.700 quilòmetres que separen Winnipeg de Churchill, que el viatge es va alentir. Per què volíem anar a Churchill? Doncs molt senzill: per veure óssos polars. Als voltants d’aquest poble canadenc s’hi concentren al novembre molts óssos que esperen que es glaci la badia de Hudson per poder entrar-hi a matar foques. N’hi ha tants que és impossible no veure’n, i és per això que a més dels óssos s’hi apleguen nombrosos turistes. Hi ha dues maneres d’anar a Churchill: en avió o en tren. Com que no teníem pressa i el tren és molt més barat, vam triar el tren, tot i saber que tardaria 41 hores i que hi passaríem dues nits. “Heu de comptar, a més, amb el retard -ens van advertir a les taquilles-. Pot ser d’entre 8 i 24 hores. Depèn de l’estat de la via”. El tren va sortir embalat, però a mesura que la neu s’acumulava, va entrar en una marxa lenta que ja no va abandonar. El que té de bo un viatge tan llarg és que és impossible acabar-lo sense relacionar-te amb altres viatgers. Per exemple, amb dues mestres de Saskatchewan que anaven a veure óssos. “Hi ha gent que prefereix les cabines -em va dir una-. Són més còmodes, però és més divertit passar dues nits a les butaques. Aquest és el vagó dels aventurers”. Ho devia ser, en efecte. Si no, no s’entenia què hi feien allà el vell professor nord-americà que duia una pota de ren cuinada per alimentar-se durant el trajecte o el japonès que viatjava sol. “Com que tinc un passi per viatjar en tren per tot el Canadà, anar a Churchill em surt gratis -em va dir-, però com que no em queden diners faré una volta pel poble i tornaré al cap de dues hores en el mateix tren”. El terra congelat i una tempesta de neu van alentir encara més la marxa, però vam arribar a Churchill al cap de 47 hores, amb només sis hores de retard. Ens esperaven un fred de 20 sota zero i una població gairebé esborrada per la neu. Ens vam instal·lar en un bed & breakfast i l’endemà vam sortir a veure óssos amb un cotxe llogat. No ens va costar gens localitzar-ne: a l’abocador d’escombraries n’hi havia un parell que intentaven caçar menjar, i a la ribera de la badia en vam veure uns quants d’impacients, esperant que el mar es glacés. Vam passar, malgrat el fred, uns bons dies a Churchill, dinant a la Gipsy’s Bakery i fent cerveses al Pier, on sempre hi havia inuits bevent. Un dia, quan ens preparàvem per tornar a casa, una noia ens va advertir que no anéssim pels carrers laterals. “Per què? -li vaig preguntar-. Amb el fred que fa, no crec que hi hagi delinqüents per aquí”. Ella va riure i em va aclarir que el perill no eren els delinqüents, sinó els óssos afamats que de vegades entraven a la població per buscar aliment. “Quan això passa -ens va explicar-, els disparen dards narcòtics i els traslladen en helicòpter a un centenar de quilòmetres. Quan els cacen per tercera vegada els han de sacrificar, ja que vol dir que s’han viciat a dependre de la ciutat”. La ciutat, pel que es veia, era un lloc de perdició per als óssos, com ho és també, de fet, per a molts humans.

Una ciutat envaïda pel desert País immens i desèrtic poblat per només dos milions d’habitants. El Parc d’Etosha, la costa dels Esquelets i les dunes de Sossusvlei són alguns dels seus grans arguments turístics. XAVIER MORET 14/08/2015

A Kolmanskop vaig tenir la impressió que la força del desert havia guanyat la partida a la civilització. Les cases que els colons alemanys havien construït un segle enrere tenien les portes i finestres esbotzades; les dunes les havien envaït i una banyera plena fins a dalt de sorra simbolitzava la derrota d’aquella ciutat minera que feia molts anys havia tingut el seu moment de glòria. L’antic hospital, amb un corredor llarguíssim i les habitacions plenes de sorra, sobrevivia com un espai caigut en l’oblit, igual que el teatre, l’escola, el gimnàs, el casino, la fàbrica de gel, la central elèctrica i les cases d’estètica alemanya. “L’hospital de Kolmanskop va ser el primer de l’hemisferi sud que va tenir aparell de raigs X”, va subratllar el guia, orgullós. Kolmanskop va ser una ciutat capdavantera, però és evident que ara tot queda lluny, molt lluny, i que avui és tan sols una ciutat fantasma mig esborrada pel desert. Tot va començar el 1908, quan un peó del ferrocarril va trobar en aquell lloc del desert del Namib, molt a prop de la ciutat costanera de Lüderitz, un diamant a la sorra. Va córrer la veu, es va desfermar la febre i en poc temps Kolmanskop va sorgir del no res, com va passar amb la febre d’or a l’Oest nord-americà. Als anys vint vivien a la ciutat uns tres-cents alemanys, entre els quals quaranta nens, i uns 800 treballadors contractats. L’eufòria estava en el punt àlgid a finals del 1914, quan ja s’havien extret d’aquell desert diamants per valor de cinc milions de quirats, l’equivalent a uns mil quilos. Amb la Primera Guerra Mundial, però, va començar la decadència. Els preus van caure i, a partir del 1940, els diamants es van exhaurir a Kolmanskup. La ciutat havia deixat de tenir sentit i el 1954 els últims colons la van abandonar per anar més al sud, a Oranjemund, on s’havien trobat més diamants. Per fer una ullada a com devia ser Kolmanskop fa cent anys el millor que es pot fer és anar a Lüderitz, la ciutat veïna fundada el 1883 per l’alemany Heinrich Vogelsang com a centre comercial de la costa. Li va posar el nom del seu cap, Adolf Lüderitz, i hi va fer construir unes quantes cases d’arquitectura colonial que encara avui criden l’atenció. A Lüderitz la vida passa al ralentí, amb una boira baixa que s’entesta sovint a ocultar la costa i el centre de la ciutat. Deu ser per això que en vaig sortir amb la impressió que Lüderitz viu al marge del món, en una dimensió gairebé secreta. El camp de concentració que els alemanys van instal·lar el 1905 a Shark Island és avui un càmping, mentre que el ferrocarril que unia Lüderitz amb la ciutat d’Aus, situada a cinquanta quilòmetres, a l’altra banda del desert, estava sent restaurat quan hi vaig anar. Semblava que aquesta recuperació obria una porta a l’esperança, però no vaig trobar ningú que confiés que la regió ressorgiria de les cendres. “Els bons dies van passar de llarg”, em va resumir un vell. Els edificis de l’estació de tren, del Deutsche Africa Bank i de les raons socials Krabbenhöft & Lampe i Glück Auf continuen donant fe de l’esplendorós passat alemany, però, per molt que a l’entrada del poble algú hagi posat dalt d’un turó les lletres “Lüderitz” com si fossin les de Hollywood, els bons anys queden lluny. Malgrat tot, s’hi està bé, a Lüderitz, potser perquè queda lluny de tot, o perquè pots passejar per la costa per veure vaixells naufragats que donen testimoni de la duresa de la costa dels Esquelets, o perquè pots anar a la preciosa platja d’Agate Beach, on els locals es dediquen a buscar unes precioses àgates que, si te les mires amb bons ulls, brillen gairebé tant com els diamants.

De l’Okavango al Negre de Banyoles El delta de l’Okavango és el gran escenari turístic d'aquest país africà, però hi ha altres llocs destacats, com les Makgadikgadi Pans, uns llacs secs d’una blancor que hipnotitza XAVIER MORET 13/08/2015

El delta de l’Okavango, un riu que es mor en el desert de Kalahari, em va enlluernar a Botswana. Des del primer moment em va impressionar aquella inesperada esplendor verda que atreu milers d’animals. La visió des de l’aire dels ramals d’aigua estesos com els dits d’una mà, dels lleons que es disposen a atacar, dels elefants que avancen amb parsimònia, de les zebres que fugen en desbandada i de les girafes que allarguen el coll per abastar les branques més altes em van fer sentir com si estigués gaudint del privilegi de donar un cop d’ull al Jardí de l’Edèn. L’Okavango és, sens dubte, un dels grans espectacles de l’Àfrica, un continent que té la màgia de transportar-nos a temps passats, quan era la natura, i no l’home, la que regia el món. Encara avui, la visió dels baobabs, de tronc gruixut, gran capçada i escorça fibrosa, em fa pensar que aquests arbres són les veritables catedrals de l’Àfrica. Això mateix és el que devien creure els exploradors del segle XIX, que indicaven en els mapes que dibuixaven, a més de rius, llacs i muntanyes, els baobabs com a punts de referència. Enmig de la immensa soledat del Kalahari, un baobab té l’avantatge que es veu de molt lluny, i que la seva ombra s’ofereix al viatger com la millor estació de servei per reposar forces i fugir de la calor del desert. Deu ser per això que en el viatge que vam fer per Botswana amb el fotògraf Andoni Canela ens vam obsessionar pels baobabs. Havíem comprat un mapa que indicava on eren els arbres més grans i els cercàvem a les Makgadikgadi Pans, uns grans llacs secs d’un blanc cegador, amb l’anhel de qui cerca la terra promesa. Va ser així com vam arribar, amb un 4x4 llogat que ranquejava, als baobabs de Baines, un conjunt espectacular de troncs boteruts que dibuixa un cercle màgic a la Nxai Pan. Hi vam arribar poc abans de la posta, a temps per poder gaudir d’un meravellós crepuscle africà, amb un sol que es desfeia en un llit de núvols i una llum càlida que allargassava les ombres i tenyia l’escorça dels arbres d’un roig d’un altre món. Vam acampar allà mateix, d’amagat dels rangers, i l’endemà al matí vam tornar a gaudir de la bellesa enigmàtica dels baobabs de Baines. ¿Que qui era Thomas Baines? Doncs un pintor britànic que entre el 1861 i el 1862 va participar en una expedició que va localitzar alguns dels baobabs més espectaculars de l’Àfrica. Molts expedicionaris es van fer famosos per les seves troballes, però Baines se’n va fer per l’aquarel·la que va pintar d’aquells preciosos baobabs. En els dies següents vam acampar a l’ombra d’altres baobabs monumentals, com el de Chapman, on vam tenir la sort d’assistir al naixement de la flor del baobab, i els de la misteriosa Kubu, una petita illa rocosa, voltada d’una enorme solitud blanca, on creixien una seixantena de baobabs de formes estrafolàries. Vam acabar el viatge a Gaborone, la capital de Botswana. Semblava que ja s’havien acabat les emocions, però vaig recordar que era just allà on l’any 2000 havien enterrat el Negre de Banyoles, el boiximà dissecat que durant molts anys va estar exposat al Museu Darder. No va ser gens fàcil trobar-lo, però al final en vam localitzar la tomba en un parc on un plafó metàl·lic informava que allà havien enterrat “ El Negro, a son of Africa ”. Mentre mirava com uns nens jugaven a futbol, fent servir el plafó com si fos un pal de porteria, vaig recordar la polèmica que havia envoltat anys enrere el Negre de Banyoles i el que m’havia dit aleshores un vell del Pla de l’Estany: “No sé per què se l’han d’endur tan lluny. Aquí ens l’estimem tant que enlloc estarà tan bé com a Banyoles”.

De Libertàlia als baobabs de Morondava Madagascar, la quarta illa més gran del món, està poblada per 22 milions d’habitants XAVIER MORET 13/08/2015

Vaig anar a Madagascar perquè volia veure els baobabs de Morondava, els més alts del món, però en aquell viatge vaig descobrir una illa molt gran i meravellosa, poblada per una fauna única, com els lèmurs i els camaleons, i amb molts més encants que les diferents espècies de baobabs que hi creixen. Els arrossars de les Terres Altes, els lèmurs del Parc Nacional d’Ivalo, els tsinguis de Bemaraha, les platges de Tulear i les illes de Sainte Marie i de Nosy Be són algunes de les meravelles que es poden visitar a Madagascar, però no em vull oblidar d’Antsiranana, una ciutat que molts encara anomenen amb el nom colonial de Diego Suárez. Segons em van explicar, el topònim va sorgir d’ajuntar els noms de dos navegants portuguesos, Diogo Dias i Fernan Soares. Resultat: Diogo Soares, que amb els anys -vés a saber per què- es va espanyolitzar en Diego Suárez. Marcada durant molts anys per una base militar francesa, és una ciutat colonial i decadent que encara conserva bones dosis d’encant. A Diego Suárez, com a lloc límit que és, s’expliquen moltes històries. La que més em va cridar l’atenció va ser la de Libertàlia. Diuen que al segle XVII, quan l’illa era refugi de pirates, al capità francès Misson se li va acudir fundar una república igualitària en una bonica badia molt a prop de la ciutat. Encara que alguns experts diuen que Libertàlia va néixer de la imaginació del novel·lista Daniel Defoe, l’autor de Robinson Crusoe, altres asseguren que va existir de debò, i que era una república utòpica en què els pirates practicaven la democràcia directa, renegaven de l’esclavatge i es repartien els botins com a bons germans. Tot va anar bé durant un temps, però els pirates van cometre l’error de no comptar amb la població local. Aquests, farts d’ells, els van atacar un dia i els van matar a tots. Libertàlia va durar només 25 anys, però es manté com un curiós experiment utòpic. Confesso que em va captivar la llegenda de Libertàlia, però el que més em va enamorar de Madagascar van ser els baobabs de Morondava. De les vuit espècies de baobabs que hi ha l’Àfrica, set creixen només a Madagascar, i cap de tan meravellosa com el baobab grandidieri, que pot superar els 30 metres d’altura. Quan vaig arribar a Morondava, el sol estava a punt de pondre’s i una carreta tirada per un cebú avançava a poc a poc entre els arbres. Era una imatge tan bella que em sentia com si m’hagués colat en un món oníric per una drecera secreta. El color dels troncs, altíssims, va anar virant amb els últims raigs de sol cap a un poderós roig intens. “Nosaltres, als baobabs, els anomenem Renala, que significa la Reina del Bosc -em va informar el Jean, un rasta que tenia una pensió alternativa al poble de Morondava-. Del baobab ho aprofitem tot: les fulles, per fer infusions contra la malària; el fruit, per menjar-nos-el, i l’escorça, per fer-ne cordes. Els baobabs són els nostres arbres màgics”. Aquell vespre, a la pensió del Jean, vaig conèixer un japonès que encara estava extasiat pels baobabs que acabava de veure. “He arribat avui des de Tòquio i demà me’n torno. Des que vaig veure la foto dels baobabs de Morondava no he parat fins a tenir els diners necessaris per viatjar aquí”. Quan li vaig comentar que la resta de l’illa era també molt bonica, va arronsar les espatlles i em va dir: “El que volia veure ja ho he vist. Dubto que en tota l’illa de Madagascar hi pugui haver res que superi tanta bellesa”. L’endemà, a primera hora, el japonès va marxar cap a Antananarivo. Allà pujaria a un avió que el tornaria cap a casa amb els ulls curulls de la bellesa dels baobabs.

Cara a cara amb els goril·les de muntanya Ruanda, país marcat pel genocidi dels hutus contra els tutsis el 1994, s’ha recuperat en part gràcies a l’ajuda internacional XAVIER MORET 11/08/2015

Els impressionants goril·les de muntanya, que poden arribar al metre noranta i als 220 quilos de pes, viuen en llibertat a les muntanyes de Virunga, repartides entre Uganda, Ruanda i el Congo. Es calcula que n’hi ha uns sis-cents, però la xifra va minvant per culpa dels caçadors furtius. Sigui com sigui, els grups habituats a la presència humana són un bon negoci per als governs, que arriben a cobrar 750 dòlars la visita. A diferència del que passa a Uganda i al Congo, la carretera asfaltada arriba a Ruanda fins a la recepció del parc, a Kinigi. Hi vaig arribar a primera hora, a les 6.30, i després de pagar la morterada corresponent, ens van repartir en grups de vuit i ens van aconsellar no acostar-nos a menys de set metres dels goril·les. Els grups de japonesos i nord-americans que esperaven semblaven competir per veure qui duia la millor càmera, les botes més altes i els barrets més a l’estil Hemingway. N’hi havia prou mirant aquella exhibició de roba aventurera per adonar-se que els goril·les són un bon negoci. Un càlcul ràpid ho confirma: 10 grups de 8 persones, a 750 dòlars per cap, fan 60.000 dòlars per dia. El nostre grup, l’últim, es va formar a base d’aplegar els viatgers solitaris, les escorrialles. Era, sens dubte, el més heterogeni: vuit persones de vuit països diferents. Vam començar a caminar muntanya amunt, deixant enrere les plantacions fins que vam entrar al bosc, amb un guia al davant i un soldat armat al darrere. Al cap d’un parell d’hores, superats els 2.500 metres d’altitud, el guia ens va demanar silenci. “Els goril·les del grup Bwenge són molt a prop”, va xiuxiuejar mentre s’obria pas amb el matxet. Va ser un moment de gran emoció que va arribar al màxim quan, de sobte, els vam veure en un clar de la selva: dues goril·les femelles i cinc petits que jugaven a empaitar-se. Ens van mirar uns segons, però de seguida van decidir ignorar-nos i continuar com si res. Era commovedor veure com els goril·les agafaven amb delicadesa les fulles dels arbres, les miraven uns segons com si en valoressin la qualitat i se les menjaven amb fruïció. De tan humans, aquells gestos em neguitejaven; era com si estigués contemplant un estadi anterior de la nostra evolució. El mascle adult va aparèixer de cop, entre els arbres. Tenia l’esquena platejada, devia fer dos-cents quilos de pes i imposava respecte. Es va estar una estona menjant, fins que va decidir canviar de lloc i venir cap a nosaltres. Va passar a tocar d’una canadenca que es va ajupir amb els ulls tancats, com si es volgués tornar del tot invisible, com si preferís no existir. L’animal la va fregar i va continuar caminant, més enllà. En els ulls atemorits de la noia s’hi podia llegir el que pensava: ¿que no havíem quedat que no ens havíem d’acostar a menys de set metres?, ¿que no ho saben això els goril·les? Durant l’hora que vam compartir amb els goril·les, els petits no van deixar de jugar, amb les mares a prop. El mascle adult, poderós, anava a la seva, com si no tingués res a veure amb la resta del grup. De tornada, el guia ens va mostrar la tomba de Dian Fossey, assassinada pels furtius el 1985, als 53 anys. Mentre en parlava, vaig recordar Goril·les en la boira i la lluita aferrissada d’aquella dona per defensar els goril·les. Ella estava contra el turisme, perquè deia que interferia en la vida dels animals, però havien passat trenta anys i les seves muntanyes eren ara plenes de turistes que pagaven 750 dòlars per veure els goril·les i, després de metrallar-los amb les càmeres, es feien fotos a la tomba de la zoòloga. No crec que a ella li agradés com havia canviat tot allò.

A les portes de l’infern del Nyiragongo Independent des del 1960 i rica en recursos minerals, la República Democràtica del Congo se la disputen diferents guerrilles de filiació poc clara XAVIER MORET 10/08/2015

Vaig creuar la caòtica frontera entre Ruanda i el Congo perquè tenia ganes de pujar al volcà de Nyiragongo. Abans de pujar-hi, però, vaig passar uns dies a Goma, una ciutat situada a la ribera del llac Kivu que deu tenir el rècord d’infortunis. A la desestructuració crònica s’hi afegeixen la misèria, l’excés d’armes, la inseguretat, la gran concentració de refugiats i l’amenaça constant del volcà. El Nyiragongo, a uns vint quilòmetres de Goma, va entrar en erupció el 2002 i va escopir un riu de lava que va desembocar al llac Kivu després de destruir el 40% del centre de la ciutat. Afortunadament, Goma ja havia sigut desallotjada, però encara avui es pot veure als carrers de la ciutat la lava rebregada que recorda aquell desastre que va matar 150 persones i en va deixar 120.000 sense sostre. “El problema del Nyiragongo és que té una lava molt líquida, que avança molt de pressa -em va dir el vulcanòleg congolès Matthieu Yalire al seu despatx de l’observatori de Goma-. Baixa del cràter a uns quaranta quilòmetres per hora”. Vam iniciar la pujada al volcà des d’un punt situat a 1.900 metres. Fins als 3.470 del cim en faltaven encara uns quants. Érem un grup de vuit, format per gent de diferents països, un guia anomenat Innocent i dos soldats armats amb AK-47. “Aquí, a les muntanyes Virunga, encara hi ha guerrillers -ho va justificar l’Innocent-. Hem d’anar protegits”. La pujada va ser lenta per culpa de la calor, les pedres de tartera i el fang. La vegetació es va anar fent més escassa i als 3.000 metres ja només quedaven els senecis. La calor va anar cedint a mesura que pujàvem, i feia fred quan vam atacar el cim. Abans d’arribar al cràter, la pudor de sofre ja el va anunciar. Un cop dalt, la visió de roig incandescent del llac de lava que bullia ens va deixar sense paraules, hipnotitzats. De tant en tant, el fum es retirava i ens deixava veure la lava que s’agitava amb explosions eixordadores, escopint pedres com si fossin bombes. Per sort estava uns cinquanta metres més avall, però tot i així atemoria. Era com si estiguéssim abocats a les portes de l’infern o observant el magma del centre de la terra. “Aneu amb compte -va insistir l’Innocent-. No us acosteu al caire. Les roques són inestables”. Una mica més enllà, una creu de ferro recordava que una turista xinesa va morir, el 2007, quan va caure al cràter. Pel que es veia, els vulcanòlegs no eren partidaris de permetre que els turistes pugessin al volcà, però les autoritats feien els ulls grossos, ja que, a dos-cents dòlars la pujada, suposava una bona injecció de diners. A la nit el lloc encara era més aterridor. La boira va tapar mig cràter i, enmig de la foscor, del fred, de les explosions i de la pudor de sofre, entrevèiem el llac de lava que no deixava de xarbotar, més rabiós que mai. Vam menjar entrepans en silenci i vam treure els sacs de dormir per instal·lar-nos a les cabanes que els vulcanòlegs tenen a prop del cràter. No semblava un refugi gaire sòlid: la porta no tancava i tots els vidres estaven trencats. Les explosions constants i la pudor de sofre van fer que dormíssim ben poc. L’endemà el descens va ser ràpid. De tornada a Goma vaig anar a fer una cervesa a Chez Doga, un bar que tenia la curiosa particularitat de tenir un arc detector de metalls a l’entrada. La cervesa, molt fresca, em va entrar la mar de bé, però cada vegada que sentia piular el detector, i veia com algú deixava una pistola o un AK-47 a la tauleta del costat, em venia al cap la imatge del llac de lava i la sensació que l’infern era ben a prop. Decididament, a Goma no li serà fàcil recuperar la normalitat.

El caçador d’óssos de Tromsø Noruega País muntanyós i amb una llarga costa, compta amb fiords bellíssims, aire net i consciència ecològica. A més, gràcies a les reserves de petroli és un dels països més rics del món XAVIER MORET 19/07/2015

Tromsø és una bonica ciutat noruega que està 400 quilòmetres per damunt del cercle polar àrtic. Hi pot arribar a fer molt de fred, però tot i així la trobo una ciutat molt agradable, fins i tot a l’hivern. Té la universitat més al nord del món, la fàbrica de cervesa més al nord (on fan l’Arctic Beer), un museu polar, unes quantes estàtues d’Amundsen, un cinema antic, una biblioteca moderna i molts bars, entre els quals, un original bar de l’estació.

Que Tromsø tingui bar de l’estació pot semblar la cosa més normal del món, però sorprèn si tenim en compte que allà no hi ha cap estació de tren. El bar, pel que em van explicar, va néixer quan uns nois de Tromsø van anar a Bodø, una ciutat situada més al sud, i van comentar que Tromsø era més divertida. “Sí, però no teniu bar de l’estació”, els va contestar, picat, un de Bodø. El primer que van fer els nois de Tromsø quan van tornar a casa va ser fundar el Bar de l’Estació. Està decorat com si fos una estació de tren i de tant en tant s’anuncien pels altaveus trens imaginaris i notícies inventades com ara que “el tren de Murmansk arriba amb retard perquè hi ha un ramat de rens a la via”. Va ser en aquest bar on vaig conèixer Randi Rudi, una noia de Tromsø filla de noruega i mallorquí. Fins aquí, res de l’altre món; ja se sap que les nòrdiques van fer estralls a la costa anys enrere. El que em va cridar l’atenció, però, va ser que la Randi em va comentar que era néta de l’últim gran caçador d’óssos. “Es deia Henri Rudi, va morir el 1970 i encara avui se’l recorda”, em va dir amb orgull. “Va arribar a caçar 713 óssos a les illes de l’Àrtic, i fins i tot el rei el va condecorar. Va ser l’últim caçador romàntic… En aquell temps hi havia dues menes de caçadors, els que caçaven foques i balenes des dels vaixells, i els que passaven l’hivern en alguna illa de l’Àrtic per caçar óssos i guineus. A la tornada en venien les pells i feien molts diners. El meu avi era d’aquests últims, i es diu que podia arribar guanyar 50.000 euros en un hivern”. Tromsø va ser fundada el 1794 i va viure una època daurada entre els anys 1880 i 1920. Molts exploradors hi van anar per aprendre a conviure amb el fred i posar-se a prova com a aventurers. Entre ells, Amundsen, el conqueridor del pol Sud. El 1924 s’hi va fundar una fàbrica de cervesa, la Mack, que té el pub més antic de la ciutat, l’Ølhallen. Quan la Randi m’hi va portar, vaig poder veure, en uns retalls de diari emmarcats a la paret, que Henri Rudi era, en efecte, un autèntic heroi a Tromsø. Al costat, per ambientar, hi havia un impressionant ós polar dissecat. “Quan el meu avi tornava a Tromsø després de cada expedició, comprava cinc-cents litres de cervesa i convidava a tothom -em va dir la Randi rient-. Per això aquí hi ha un acudit que diu: «On són els diners de Henri Rudi?» La resposta és: «A l’Ølhallen». En els últims anys es passava hores en aquest pub, bevent cervesa i explicant aventures als joves. Era molt conegut i molt estimat. Ara els ecologistes veuen malament la cacera d’óssos, però llavors era una manera de guanyar-se la vida”. “El meu avi va anar vint-i-set hiverns a caçar a l’Àrtic”, va continuar la Randi. “Quan li preguntaven quin havia sigut el seu pitjor hivern, contestava que el que s’havia hagut de quedar a Tromsø. A ell li agradava sobretot anar a caçar. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, era a Groenlàndia, caçant óssos. Va decidir quedar-s’hi fins que acabés la guerra. Vivia en una cabana i tenia una ràdio per anar seguint l’actualitat”. Henri Rudi, l’últim caçador d’óssos. Sens dubte, tot un personatge.

Hem confeccionat aquest document amb una tria dels articles de viatges de Xavier Moret publicats al diari Ara, aquest estiu. Són dotze articles dels més de trenta, sèrie que portava el títol Més enllà, que van sortir al diari entre finals de juliol i finals d´agost del 2015.

Col·lecció Documents d´ant nº161