CAPUTXETA VERMELLA,

on és el llop?

SEGONES PARTS SEMPRE HAN ESTAT MOLT BONES

ROBERTO SANTIAGO EVA REDONDO

Il.lustracions de David Guirao

122916_Caputxeta_001-232.indd 1 23/04/16 13:42

Títol original: Caperucita Roja: ¿Dónde está el lobo feroz?© Text: Roberto Santiago i Eva Redondo, 2016© Il·lustracions: David Guirao, 2016

© Edició: EDEBÉ, 2016Passeig de Sant Joan Bosco, 62 08017 Barcelonawww.edebe.com

Atenció al client: 902 44 44 41contacta@edebe.net

Directora de Publicacions: Reina DuarteEditora de Literatura Infantil: Elena ValenciaTraducció: Elisenda Vergés-BóDisseny de la col·lecció: Book & Look

1a edició, setembre 2016

ISBN 978-84-683-2796-9Dipòsit Legal: B. 13830-2016Imprès a Espanya Printed in Spain

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aques-ta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)

122916_Caputxeta_001-232.indd 2 01/06/16 8:08

SEGONES PARTS SEMPRE HAN ESTAT MOLT BONES

CAPUTXETA VERMELLA,

on és el llop?

SEGONES PARTS SEMPRE

122916_Caputxeta_001-232.indd 3 23/04/16 13:42

122916_Caputxeta_001-232.indd 4 23/04/16 13:42

«Caputxeta, mira quines flors més boniques es veuen allà, per què no hi vas i n’agafes unes quantes?

A mi em sembla que tampoc no t’has adonat del dolç refilar dels ocells. Sempre vas tan apressada

que no veus que el bosc és ple de meravelles».

Caputxeta Vermella. Jacob i Wilhelm Grimm

122916_Caputxeta_001-232.indd 5 23/04/16 13:42

122916_Caputxeta_001-232.indd 6 23/04/16 13:42

No sé si alguna vegada heu estat a Offenburg.És una petita ciutat d’Alemanya situada al bell mig

de la Selva Negra.Els carrers són estrets i empedrats. Quan hi plou,

has de caminar amb cura de no relliscar.Un dia vaig estar a punt de trencar-me una cama,

però el metge va dir a la mare que només era una torça-da de turmell, així que em va posar una bena i vaig estar una setmana amb la cama enlaire i després vaig haver de caminar amb bastó.

1

122916_Caputxeta_001-232.indd 7 23/04/16 13:42

~ 8 ~

Les cases a Offenburg són molt maques. Totes te-nen teulades altes amb fumerals i les façanes estan pintades de colors diferents.

Quan anem a la ciutat, la mare compta les cases de color blau i jo, les verdes. Guanya la que troba més cases del seu color.

Jo hi visc a prop. A uns vint minuts caminant.Millor dit: vint minuts des de casa meva a Offen-

burg.Una mica més des d’Offenburg a casa meva per-

què és costa amunt.Visc dalt de tot d’un turó. En una casa voltada de

pins i avets.Abans només hi vivia amb la mare.Però des de fa uns mesos, hi visc també amb l’àvia.L’àvia és una de les persones més velles del món:

té cent dos anys.Camina molt a poc a poc, arrossegant els peus. Li agrada el pa amb mantega i sucre, el pastís de

xocolata, el de maduixa, el de nata i el mató amb mel.A les nits, dorm a la meva habitació i de vegades

m’he de tapar el cap amb la manta perquè ronca molt.

122916_Caputxeta_001-232.indd 8 23/04/16 13:42

~ 9 ~

També ronca a l’hora de la migdiada, quan, havent dinat, es queda endormiscada al balancí.

«Jo?», pregunta sempre en despertar-se, «però si no m’he adormit. Només he tancat els ulls cinc minuts».

La vida a Offenburg era molt tranquil·la...Als matins, sortia amb la mare al bosc a collir flors

i gerds.Amb els gerds hi fèiem melmelada, i les flors, les

utilitzàvem per fer centres de taula que després ve-níem al mercat de la ciutat.

—Quant n’hem tret? —vaig preguntar a la mare aquell diumenge.

La mare va estirar la mà. Només hi havia quatre monedes. Em va mirar molt seriosa i les va guardar al sarró.

Llavors no hi vaig donar gaire importància. —Puc pujar una estona al gronxador?La mare no em va respondre.Va posar els tamborets i els centres de flors al car-

retó.—Acomiada’t de la Laura —em va dir.La Laura és una nena de deu anys.

122916_Caputxeta_001-232.indd 9 23/04/16 13:42

~ 1 0 ~

Igual que jo.La seva parada era just al costat de la nostra.Els seus pares venien recuit i formatge d’ovella.—Me n’he d’anar, Laura —li vaig dir amb tris-

tesa.—Diumenge vinent porta’t el banyador —va con-

testar ella—. Si fa bo, podem baixar al riu.—A reveure, Laura.—A reveure, Caputxeta.Caputxeta sóc jo. Quan era petita, sempre portava una capa amb una

caputxa, de color vermell, que em va regalar l’àvia i que em cobria tota.

Feia molt temps que ja no me la posava. Tot i així, tothom em continuava dient Caputxeta Vermella.

Després de sortir del mercat, la mare i jo vam tor-nar a casa.

El camí de tornada era molt entretingut.Normalment el fèiem cantant.O dient embarbussaments.O fins i tot explicant acudits.Alguns diumenges, desplegàvem la manta sobre

122916_Caputxeta_001-232.indd 10 23/04/16 13:42

~ 1 1 ~

l’her ba i ens asseiem per beure llimonada i menjar pastissos.

Però aquell diumenge va ser molt diferent.La mare no va obrir la boca en tot el camí.Caminava a poc a poc, estrenyent amb força les

manetes del carretó.Ni tan sols va alçar la vista per espantar una abella

que li va voletejar pel voltant del nas durant una bo- na estona.

Jo no sabia què li passava. Ni què podia dir perquè no estigués tan trista.

Llavors vaig recordar una cosa.—Mare, et pots aturar un moment, si us plau?

T’he de dir una cosa.La mare es va aturar.—Digue’m —va fer mentre s’eixugava la suor del

front.Jo em vaig posar davant del carretó i li vaig dir

molt seriosa:—Van dos grans de sorra pel desert i l’un diu a l’al-

tre: «Em sembla que ens segueixen».La mare em va mirar uns segons.

122916_Caputxeta_001-232.indd 11 23/04/16 13:42

I es va posar a plorar.D’acord, potser no era el millor acudit del món,

però tant com per plorar...—És horrible, Caputxeta —em va dir sanglotant.—Tens raó. A mi tampoc no em va fer gaire grà-

cia quan me’l va explicar en Tobies, però és el primer acudit que m’ha vingut al cap.

La mare se’m va acostar i em va posar les mans a les espatlles.

Tenia llàgrimes als ulls, però els seus llavis van apuntar un somriure.

Em va acariciar els cabells, la galta, i em va pessi- gar el nas.

—Ets el més valuós que tinc —em va dir abans d’ incorporar-se.

En aquell moment no vaig entendre res. Però no vaig trigar gaire a comprendre-ho.

Aquell vespre, a l’hora de sopar, la mare ens va comunicar, a l’àvia i a mi, una cosa molt im-portant.

Una cosa que canviaria les nostres vides per sempre.

122916_Caputxeta_001-232.indd 12 23/04/16 13:42

122916_Caputxeta_001-232.indd 13 23/04/16 13:42