ZOOLOGIALa zoologia, o ciència de l’estudi dels animals, s’engloba dins de l’ampli camp de la biologia, o ciència de la vida. La zoologia comparteix amb la biologia moltes de les seves disciplines, com ara la citologia, la histologia, l’anatomia, la fisiologia, la bioquímica, la genètica, la paleontologia i l’evolució, l’ecologia, l’etologia...

Els animals són heteròtrofs, ja que han de consumir la matèria orgànica ja elaborada a causa de la incapacitat de produir-la pel seu compte. Per aquest motiu, dintre d’un ecosistema se’ls designa com a consumidors, a diferència de les plantes, que són els productors primaris. Alguns s’alimenten directament de la matèria vegetal, els anomenats fitòfags, i altres, d’animals, els anomenats zoòfags o predadors.

La majoria dels animals estan dotats de la capacitat de desplaçament actiu, llevat d’algunes espècies que són sèssils i resten fixes en un substrat. Aquesta propietat és la conseqüència lògica de la seva manera d’alimentar-se.

FÍLUM DELS PORÍFERS Coneguts com esponges, són organismes sèssils en la seva majoria marins que solen viure sobre els fons poc profunds de tots els mars i oceans del món, i fins i tot en aigües dolces. Existeixen més de 5000 espècies i de tots els grups d’animals macroscòpics són els més simples, ja que no tenen els sistemes típics de la resta, com ara aparell digestiu, el respiratori, el circulatori... La seva estructura és tan senzilla que ni tenen vertaders teixits especialitzats. Són formats tan sols per dos tipus de cèl·lules diferents. Unes formen la dermis i les altres porten un flagel i s’anomenen coanòcits, i les trobem revestint un espai intern de l’esponja anomenat atri.

Hi ha diversos tipus d’organització de les esponges. El de les més senzilles es denomina Àscon. Consisteix simplement en un sac de parets primes, travessades per nombrosos porus que comuniquen amb l’atri. En molts casos aquesta estructura es fa una mica més complicada, amb l’eixamplament de la dermis i l’aparició en el seu interior d’una sèrie de cambres, on queden agrupats els coanòcits. Aquestes cambres es comuniquen entre sí per una xarxa més o menys complicada de conductes per on circula l’aigua fins a l’atri. A les esponges que posseeixen aquesta estructura se les denomina del tipus Sícon. Les esponges més evolucionades posseeixen una organització de tipus Lèucon en la qual la dermis adquireix tal grossor que l’atri queda reduït a una cavitat molt petita.

A l’interior de l’esponja hi ha un corrent permanent d’aigua, produït quan aquesta entra a l’atri pels nombrosos porus de la paret, gràcies al moviment constant dels flagels, i la seva sortida a l’exterior a través d’un orifici que es troba a la part superior de l’atri i que s’anomena òscul. Aquest corrent arrossega petits organismes i restes orgàniques que constitueixen el seu aliment.

La seva senzillesa organitzativa, permet la reproducció vegetativa de les esponges. No obstant això, la reproducció sol ser sexual, on els òvuls i espermatozoides abocats es fecunden externament.

Les esponges es classifiquen en tres classes: calcàries (amb l’esquelet de calç), hexactinèl·lides (amb esquelet de sílice) i demosponges (sense esquelet).

DEMOSPONJA

DEMOSPONJA

DEMOSPONGES

ESPONJA CALCÀRIA

MUTUALISME

MUTUALISME

FÍLUM DELS CNIDARIS

Aquest grup comprèn unes 9000 espècies d’animals aquàtics amb un nivell d’organització senzill, semblant al de les esponges, però més evolucionat, la qual cosa els permet pe exemple ingerir aliments més grans i viure en alguns casos lliures, nedant en l’aigua.

CORALLS

ANÈMONA

ACTÍNIES

S’anomena pòlips les formes sèssils i són les més senzilles i tenen una estructura en forma de sac, amb un espai intern on es fa la digestió. Aquesta cavitat s’obre a l’exterior per mitjà d’un orifici que a vegades fa de boca i a vegades d’anus. Rodejant la boca hi ha unes prolongacions del cos denominades tentacles. Revestint les parets del tentacles i d’algunes altres zones del cos hi ha unes cèl·lules anomenades nematocists que posseeixen en el seu interior un filament enrotllat, que es dispara quan el frega un altre organisme, s’hi clava i allibera una substància tòxica en el seu interior. D’aquesta manera poden capturar petites preses i defensar-se si són molestats.

CNIDOBLASTS

PÒLIPS FORMA SÈSSIL

Els pòlips s’agrupen en colònies formant una estructura rígida, ja que s’hi dipositen sal minerals. Aquestes estructures esquelètiques poden adoptar formes molt belles, com ara són els coralls, i arribar a formar autèntics esculls. Alguns pòlips són solitaris, i solen ser més grans i de colors vius, com ara les anemones i les actínies dels fons dels mars tropicals.

PÒLIPS

ANTOZOU

CORALLS

PÒLIPS

Els cnidaris de vida lliure es coneixen com a meduses. La seva estructura és semblant a la dels pòlips, però en sentit invers, en forma de para-sol. Tenen abundants tentacles urticants. Tenen un sistema nerviós senzill, òrgans olfactius i un enginyós òrgan de l’equilibri anomenat estatocist. Per desplaçar-se contrauen l’ombrel·la rítmicament, tot i que els corrents solen arrossegar-les.

ESCIFOZOU

MEDUSA FORMA LLIURE

HIDROMEDUSA

ESCIFOZOU

HIDROMEDUSA

Els pòlips es reprodueixen asexual i sexualment, en canvi les meduses es reprodueixen sexualment. Alguns cnidaris alternen formes de medusa i pòlip al llarg del seu cicle biològic. Amb la fecundació de l’ òvul i l’espermatozou s’obté un ou que donarà lloc a una larva que creixerà fins a ser un pòlip adult.

MEDUSA

HIDROZOUS

PÒLIPS

Els cnidaris es divideixen en tres classes: els hidrozous (que alternen fase de pòlip i medusa), els escifozous (les meduses comunes) i els antozous (coralls, actínies... sempre sèssils).

PÒLIPS

ESCIFOZOU

ANTOZOU

ACTÍNIA

ACTÍNIA

FIDEUS DE MAR

ANTOZOU

FÍLUM DELS PLATIHELMINTS

Són organismes acelomats, o sigui no tenen una cavitat general dins del cos. Coneguts com cucs plans, els platihelmints es caracteritzen pel seu cos, que és allargat i aplanat. Tenen forma de sac, amb un espai digestiu que s’obre a l’exterior per un orifici que funciona simultàniament de boca i anus.

Aquests cucs, a pesar de la senzillesa de la seva organització interna, ja trobem teixits que es reuneixen per formar vertaders òrgans, encara que d’estructura simple, com és el cas de l’aparell excretor, compost d’una sèrie de tubs i embuts que recorden els nefridis d’animals més evolucionats. No tenen aparell respiratori i incorporen l’oxigen simplement a través de la paret del tegument. Tampoc no tenen aparell circulatori, ja que les substàncies digerides poden arribar a totes les cèl·lules gràcies a la gran quantitat de ramificacions que posseeix l’aparell digestiu. La majoria d’espècies són hermafrodites, i es reprodueixen ponent una gran quantitat d’ous.

Trobem dins del fílum quatre classes:

• TURBEL·LARIS

• TREMATODES

• MONOGENIS

• CESTODES

TURBEL·LARI

TURBEL·LARIS: són animals molt petits i generalment aquàtics. Tenen el cos allargat i aplanat en forma de fulla. Es desplacen gràcies a l’acció de multitud de cilis que en recobreixen el cos i s’orienten gràcies a uns ulls d’estructura simple. A la part inferior del cos apareix una boca proveïda d’una petita trompa que els serveix per capturar l’aliment. Destaquem les planàries.

TREMATODE

Són més grans i aplanats, amb una pell molt dura que resisteix els sucs digestius, i presenten unes ventoses per agafar-se als teixits de l’hoste. El seu cicle reproductiu és molt complex, on participa més d’un hoste. Exemple: Fasciola hepàtica.

TREMATODES: són endoparàsits de molts animals i s’alimenten de la sang i de les cèl·lules de l’aparell digestiu de l’hoste on viuen.

TREMATODE FASCIOLA HEPÀTICA

OU

MONOGENI

CESTODESCESTODES: també són endoparàsits en els intestins i se’ls coneix com a tènies o solitàries. El seu cos té forma de cinta allargada i pot superar els 3 metres de llargada. Tenen un petit cap anomenat escòlex proveït d’una sèrie de ventoses i d’una corona de ganxos per agafar-se dels teixits. La cinta està formada per nombrosos segments anomenats proglotis que creixen constantment. Disposa només d’aparell excretor i d’aparell reproductor, de

manera que la cinta es replega sobre ella mateixa afavorint la autofecundació entre els proglotis. Cada segment fecundat pot alliberar uns 6000 ous.

CESTODES

ESCÒLEX

HERMAFRODITA

OUS

LARVES

NEMÀTODES

FÍLUM DELS ANÈL·LIDS

Són animals vermiformes grans i amb una estructura més complexa. Són típicament els cucs, amb un aparell circulatori tancat que permet el transport de substàncies, i un aparell excretor format per nefridis. Són individus celomats, i els cos està format per una sèrie de segments anomenats metàmers. Excepte els dos o tres primers metàmers, que constitueixen el cap, i l’últim on trobem l’anus, la resta tenen tots la mateixa estructura, amb els mateixos òrgans i funcionen amb independència a pesar de formar part d’un mateix individu. Aquest fílum està format per tres classes:

• POLIQUETS

• OLIGOQUETS

• HIRUDINIS

HIRUDINIS: poden ser de vida lliure, però la majoria són ectoparàsits. Són els més grans i externament no es visualitzen els metàmers. Disposen de dues ventoses amb les quals es fixen, una anterior que inclou la boca, i una posterior que incorpora l’anus. En les formes paràsites la boca disposa d’una sèrie de dents amb les quals trenquen la pell de l’hoste. S’alimenten bàsicament de sang i per tan secreten substàncies anticoagulants que impedeixen que la ferida es tanqui. Exemple: les sangoneres (Hirudo officinalis).

HIRUDINI

OLIGOQUET

OLIGOQUETS: són anèl·lids que viuen a l’aigua dolça o a la terra humida. No disposen de parapodis i el seu cap es diminut i nu, amb un petit orifici que és la boca. S’alimenten de matèria orgànica en descomposició. Respiren generalment a través de la pell. La majoria són hermafrodites i desenvolupen les parelles de gònades únicament en determinats metàmers del cos. S’aparellen amb còpula i donen una gran quantitat d’ous, dels quals surten directament nous cucs. Exemple: Lumbricus terrestris.

OLIGOQUET

POLIQUETS: són els més primitius i viuen al mar. Es poden desplaçar gràcies a unes diminutes potes que tenen en cada metàmer, anomenades parapodis, que són proveïdes d’unes petites espines que reben el nom de quetes. Tenen un cap molt ben desenvolupat, amb ulls, antenes, tentacles i mandíbules amb les quals capturen les preses. El seu aparell respiratori es basa amb un conjunt de brànquies situades en el cap i amb forma de grans plomalls colorats. Són individus unisexuals, amb fecundació externa, i els ous passen per una fase de larva.

BRÀNQUIES

POLIQUET

POLIQUET?

POLIQUET SÈSSIL

POLIQUET SÈSSIL

POLIQUET PLOMALL

FÍLUM DELS MOL·LUSCS

Animals que en la seva majoria viuen en medis aquàtics, i les formes terrestres només poden viure en llocs humits. El cos dels mol·luscs es troba rodejat per una capa denominada mantell que secreta exteriorment unes substàncies minerals que formen una closca dura, anomenada conquilla. Es desplacem gràcies a una massa muscular denominada peu que treuen de l’interior de la conquilla i que pot tenir formes variades.

Internament disposen d’un espai anomenat cavitat pal·lial, on se situen les brànquies i hi desemboquen tant l’anus com els conductes reproductors. La boca disposa de petites dentetes amb les quals raspen l’aliment. Tenen un llarg intestí amb un gran fetge. Tenen un sistema circulatori tancat amb un cor amb diverses cavitats. L’aparell excretor consiteix en ronyons molt senzills. Tenen un sistema nerviós compost per un anell de ganglis que rodegen l’esòfag units per cordons nerviosos que es prolonguen pel peu i pel mantell. Es reprodueixen sexualment, i dels ous en neix una larva semblant a la dels anèl·lids.

CONQUILLA

BRÀNQUIES

En aquest fílum trobem cinc classes:

• AMFINEURES

• GASTERÒPODES

• ESCAFÒPODES

• LAMEL·LIBRANQUIS

• CEFALÒPODES

AMFINEURES: són mol·luscs marins generalment sense conquilla, amb el cos aplanat, el cap reduït i sense ulls ni tentacles. El peu és rudimentari i la resta del cos la cobreix el mantell. El sistema nerviós és molt simple. Exemple: els quitònids.

GASTERÒPODES: tenen el peu format per una sola plataforma reptant, i acompanya el moviment amb una secreció de moc. Tenen un cap molt ben diferenciat, proveït generalment d’ulls pedunculats i tentacles, i una conquilla característica, on s’allotja el cos enrotllat en espiral. A l’hivern tanquen l’orifici de la conquilla amb una membrana anomenada epifragma. En aquesta classe trobem els únics mol·luscs que poblen la terra ferma, i per tant les seves brànquies s’assemblen més a uns pulmons. La seva alimentació és vegetariana. Són en general hermafrodites, però amb fecundació creuada. Es coneixen més 17000 espècies, on destaquem el cargol comú (Helix aspersa), els llimacs (Limax), les orelles de mar, el buccins i els corns amb pues.

MARINS

PULMONARS

ESCAFÒPODES: animals marins de cos allargat i amb el peu convertit en un òrgan especialitzat per cavar en el fons arenós. La conquilla és allargada i adopta la forma d’un con. Tenen el sistema nerviós primitiu. Destaquem els ullals de mar.

LAMEL·LIBRANQUIS: coneguts també amb el nom de Bivalves, tenen una conquilla proveïda de dues peces o valves que s’obren i es tanquen a voluntat de l’animal mitjançant músculs que les uneixen. No tenen un cap diferenciat i el peu té forma de destral, la qual cosa els permet excavar i enterrar-se en el substrat. D’altres viuen de forma sèssil. Són unisexuals i els ous donen lloc a larves. Destaquem les ostres, els musclos (Myitilus edulis) i les cloïsses.

CEFALÒPODES: és el grup de mol·luscs més gran i en general no tenen conquilla. Per contra tenen una peça de cartílag que protegeix els ganglis nerviosos i que recorda el crani dels vertebrats. Destaca el sifó, que és una part del peu transformat, per on l’animal projecta raigs d’aigua amb els quals pot desplaçar-se a reacció. La resta del peu s’ha convertit en una sèrie de braços o tentacles, en nombre de 8 (octòpodes) o 10 (decàpodes), que rodegen la boca, a on disposa d’una peça dura, semblant a un bec, amb el qual trosseja les preses de què s’alimenta.

Són el grup de mol·luscs més evolucionat, com ho demostra el gran desenvolupament del seu sistema nerviós, amb el qual han desenvolupat una conducta molt complexa, que inclou la capacitat d’aprenentatge) i dels òrgans dels sentits, especialment els ulls, que tenen una estructura molt elaborada, equiparable a la dels ulls dels vertebrats.

Són animals marins, de vida lliure i carnívors. En els cefalòpodes es poden donar certs rituals d'aparellament entre mascle i femella previs a la fecundació. Les postes, és freqüent que siguin abandonades a l'aigua o enganxades a algun substrat però també es donen alguns casos en què la femella té cura dels ous fins que eclosionen (sípies)

A aquest grup pertanyen els pops (Octopus), les sèpies i els calamars (Loligo).

FÍLUM DELS ARTRÒPODES

Constitueixen un dels grups animals de més èxit evolutiu i amb major nombre d’espècies, constituint el 80% del total de les espècies animals que coneixen en l’actualitat.

Els artròpodes es caracteritzen pel seu exosquelet de naturalesa quitinosa, i pels ulls compostos. Aquest esquelet és compost per una gran quantitat de peces articulades entre si, que permeten el moviment de les diferents parts del cos, moviment que es fa gràcies a un sistema muscular ben desenvolupat que es troba unit a determinats punts de la superfície interna de l’esquelet. Per permetre el creixement de l’animal, l’exosquelet ha de mudar periòdicament (ecdisi).

El cos dels artròpodes apareix segmentat en diverses regions. Atès que algunes d’aquestes peces s’assemblen als metàmers dels anèl·lids, es creu que van evolucionar a partir d’aquests organismes. Alguns d’aquests segments són proveïts de parells d’apèndixs articulats i allargats, que constitueixen potes amb les quals l’animal es desplaça.

Els òrgans sensorials són ben desenvolupats. Generalment es disposen en uns apèndixs del cap denominats antenes, que envien la informació als ganglis cerebrals. El sistema circulatori és complex. Consta d’un cor petit i tubular, que impulsa la sang per uns vasos que s’obren a la cavitat, ja que la circulació és oberta. Disposen de nefridis bastant evolucionats. Respiren gràcies a nombroses tràquees distribuïdes pel cos, excepte el crustacis que respiren amb brànquies. En general presenten els sexes separats i la fecundació és interna, amb aparells copuladors específics. Dels ous resultants en surten larves, que pateixen posteriorment un complicat procés de metamorfosi, a través de les quals la larva esdevé pupa o nimfa i finalment la forma definitiva adulta (imago).

Dintre de la gran diversitat d’artròpodes, els grups més importants i nombrosos són:

• ARÀCNIDS

• CRUSTACIS

• MIRIÀPODES

• INSECTES

CRUSTACIS: són animals majoritàriament aquàtics i presenten el cos dividit en cap, tòrax i abdomen. El seu exosquelet sol ésser molt dur i poden tenir formes molt variades a causa de la gran quantitat d’apèndixs que posseeixen. Les antenes i les curtes antènules tenen funcions sensorials, i unes mandíbules i maxil·les amb funcions mastegadores. En el tòrax trobem els apèndixs locomotors principals, tot i que a l’abdomen també n’hi han, però més petits. Respiren per mitjà de brànquies, que pengen d’alguns apèndixs. Altres espècies més petites respiren a través de la pell. Tenen ulls compostos, és a dir, consisteixen en grups d’unitats més petites anomenades ommatidis i se situen a ambdós costats del cap. Per reproduir-se s’aparellen i els ous que en resulten són incubats fins que surten les larves, que amb la metamorfosi esdevindran formes adultes. La classe dels crustacis es molt complex amb un total de 6 subclasses.

ARÀCNIDS: són artròpodes terrestres amb el cos dividit en dues parts: l’anterior, coneguda com cefalotòrax, amb ulls simples i proveïda de sis parells d’apèndixs, i una posterior, gairebé sempre gran i globosa anomenada abdomen. Els dos primers apèndixs es troben just davant de la boca i es denominen quelícers. Tenen forma de garfi i serveixen per agafar les preses de les quals s’alimenten. El segon parell es compon de dos pelipalps, cadascun d’ells format per una base amb funció mastegadora i un extrem prim i sensible amb què l’animal s’orienta palpant el substrat. Els quatre parells d’apèndixs restants són les potes.

A l’extrem de l’abdomen es troba l’anus i a la seva part ventral els porus genitals per on es realitza la fecundació i la sortida dels ous.

Els individus que neixen tenen ja la forma dels aràcnids adults, sens necessitat de metamorfosi.

La majoria d’aràcnids són carnívors a les quals paralitzen injectant-los substàncies verinoses.

Com que la boca i la faringe són molt estretes, cosa que els impedeix ingerir qualsevol cosa que no sigui líquida, per alimentar-se secreten substàncies per la boca, descomponen els aliments a l’exterior i posteriorment els succionen.

Alguns ordres importants són: els Escorpins, amb cos allargat i amb pedipalps transformats en grans pinces. Els últims cinc segments del cos formen la cua on hi ha l’agulló verinós. Són vivípars i viuen en àrees càlides.

Els Araneids, on trobem les aranyes i les taràntules. A l’abdomen tenen les glàndules productores de seda, amb les quals teixeixen xarxes per a la caça. Tenen les glàndules verinoses en els quelícers. Tenen complicats rituals de festeig i són ovípares.

Els Acarins, com els àcars i les paparres, hematòfags que poden transmetre moltes malalties.

MIRIÀPODES: aquest grup engloba artròpodes mandibulats amb un aspecte extern que ens recorda al cucs. Són els típics centpeus i milpeus. La característica comuna a tots ells és el cos allargat i un gran nombre d’apèndixs. Tots són terrestres i viuen en llocs humits i foscos, principalment en regions tropicals.

INSECTES: es tracta del grup animal més nombrós del planeta, format majoritàriament per espècies terrestres, encara que algunes també s’han adaptat a la vida aquàtica.

Aquesta gran dispersió es deu sobretot a la facultat de volar que han adquirit molts d’ells, cosa que els confereix enormes avantatges respecte d’altres invertebrats.

Al cos es distingeixen tres parts: cap, tòrax i abdomen. El tòrax és proveït de tres parells de potes i generalment per dos parells d’ales. Les ales són unes expansions primes de la cutícula, o sigui de la capa que rodeja el cos i que forma l’exosquelet. En insectes com els escarabats, les llagostes, els grills... un parell d’ales es fan molt més dures, per la qual cosa perden la seva funció voladora, però amb la missió de cobrir i protegir l’altre parell d’ales quan estan plegades.

El cap és proveït d’un parell d’antenes, diversos ulls senzills denominats ocel·les i un parell d’ulls compostos. A la part inferior es troba la boca formada per una sèrie d’apèndixs i peces que poden tenir formes diferents depenent del tipus d’alimentació.

L’abdomen consta de diversos metàmers. A l’extrem hi ha l’anus, juntament amb els òrgans reproductors. A cada costat s’obren uns diminuts orificis denominats estigmes, per on entra l’aire a l’aparell respiratori, que és format per un sistema de tràquees molt ramificat. El seu aparell digestiu és molt llarg, cosa que els permet digerir els aliments amb més eficàcia que altres artròpodes.

Els insectes són unisexuals i es reprodueixen mitjançant ous, excepte els insectes més primitius que són vivípars. Els insectes amb ales neixen sempre sense elles, per la qual cosa necessiten realitzar processos de metamorfosi per arribar a la forma adulta.

En els més evolucionats, el desenvolupament es produeix en dues etapes, una d’inicial en forma de larva, que pot ser fins i tot de vida aquàtica, i una altra d’anomenada pupa o nimfa, en la qual l’insecte deixa de moure’s i d’alimentar-se per patir la transformació definitiva. En aquesta última fase la pupa se sol tancar en una capoll o crisàlide fabricat per ella mateixa, com és el cas de les papallones, o es cobreix d’una cutícula dura que trenquen una vegada han completat el seu desenvolupament, com passa amb les formigues i les abelles.

Encara que la majoria dels insectes són de vida lliure, hi ha alguns grups paràsits com els polls, les puces i altres que arriben a ser molt perjudicials per a l’home en convertir-se en plagues que poden devorar ràpidament grans extensions de cultius.

Dintre de la complexitat i diversitat assolida per aquest grup zoològic, una primera divisió en distingeix dues subclasses: els apterigots que són insectes primitius que no tenen ales i que no presenten metamorfosi; i els pterigots, que inclouen la resta d’insectes, els quals tenen ales i pateixen una metamorfosi en el curs del seu desenvolupament.

Aquesta subclasse està formada per molts ordres dels quals destaquem: els Lepidòpters que comprèn totes les papallones,

els Coleòpters que inclou tots els escarabats i corcs,

els Dípters que comprèn mosques i mosquits,

els Himenòpters que inclou grups d’insectes que formen societats molts complexes, i algunes disposen d’un llenguatge de comunicació, com les abelles i les formigues.

INSECTES EUSOCIALS

FÍLUM DELS EQUINODERMS

Es tracta d’organismes amb la pell coberta d’espines, exclusius d’ambients marins, i que des d’un punt de vista evolutiu es troben en els nivells més avançats dels invertebrats i se situen, pel que sembla, en una posició immediatament antecessora als primers precursors dels cordats. Es caracteritzen per tenir una estructura de simetria radial, en la qual els òrgans es disposen radialment al voltant del centre de l’animal.

Són organismes que presenten diverses particularitats que no es troben en altres grups. Una d’elles és la de posseir un complex esquelet format per moltes peces rígides produïdes per les cèl·lules de l’epidermis, que poden estar articulades entre si, com passa en les estrelles de mar, o soldades formant una closca, com passa en els eriçons de mar. D’aquest esquelet parteix un gran nombre d’espines que també poden estar articulades, i és aquesta la característica principal per la qual reben el nom d’equinoderms, que vol dir “pell d’espines”.

També és característica d’aquest grup la presència d’un complex sistema de conductes denominat aparell ambulacral. Aquesta estructura està formada per uns conductes en forma d’anells, dels quals surten una gran quantitat de petits apèndixs denominats peus ambulacrals. Aquests peus posseeixen una petita ventosa l’extrem i surten cap a l’exterior del cos; serveixen a l’animal per desplaçar-se. L’aparell ambulacral és ple d’aigua marina, per la qual cosa a vegades fa d’aparell circulatori i respiratori en transportar l’oxigen i les substàncies que s’hi dissolen. Tenen un sistema nerviós molt primitiu i no tenen aparell excretor.

Gairebé totes les espècies són de vida lliure i estan distribuïdes per totes els mars i oceans del món. La majoria es desplacen activament a la recerca del seu aliment, excepte les poques espècies que viuen fixes al substrat. Es reprodueixen sexualment, per fecundació externa. Produeixen una gran quantitat d’ous dels quals surten unes estranyes larves bilaterals. Hi ha cinc classes:

• CRINOÏDEUS• HOLOTUROÏDEUS• ASTEROÏDEUS• OFIUROIDEUS• EQUINOIDEUS

CRINOÏDEUS: són els equinoderms més primitius, que inclouen algunes espècies que viuen fixes al substrat. El cos consisteix en una corona o calze del qual surten cinc braços prims amb una gran quantitat de ramificacions laterals que li donen aparença de plomes. S’uneix al substrat mitjançant una tija, de tal manera que l’organisme s’assembla més a una flor que a un animal (zoòfit). La boca es troba en la part superior del calze, i els moviments dels braços li permeten capturar el plàncton amb el qual s’alimenta. Destaquem els lliris de mar.

HOLOTUROÏDEUS: tenen forma allargada, de consistència tova i no tenen braços. La boca es troba en un dels extrems i és rodejada per peus ambulacrals transformats en tentacles, alimentant-se de la matèria orgànica que troben. Solen ser hermafrodites, amb una sola gònada que pot produir tant òvuls com espermatozous. Destaquem els cogombres de mar.

ASTEROÏDEUS: el cos consta d’un discs central on s’uneixen generalment cinc braços. A la part inferior s’obre una boca proveïda de dents, i a la superior hi ha l’anus. Es desplacen pel fons marí a la recerca de mol·luscs. L’estrella de mar treu l’estómac per la boca projectant-lo sobre la presa, realitzant la digestió fora del cos. Es multipliquen per reproducció sexual, tot i que tenen un gran poder de regeneració (rep. Vegetal).

OFIUROÏDEUS: semblants a les estrelles de mar, amb un disc central més petit, amb braços molt prims, que es poden ramificar diverses vegades arribant a formar complicades xarxes. Es desplacen activament pel fons marí alimentant-se de restes orgàniques. Destaquem les estrelles canastra.

EQUINOÏDEUS: de forma esfèrica o globosa presenten una closca rígida de la qual surten un gran nombre d’espines. A la part inferior hi ha la boca, amb un aparell mastegador format per peces rígides i músculs denominada llanterna d’Aristòtil. Entre les espines hi han uns apèndixs més curts encarregats de la locomoció. Destaquem els eriçons de mar o garotes.