01 DOSSIER 11 a 142:Dossier REC 35 24/3/10 10:58 …diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/63234/1/566540.pdf · un relat gràfic de la guerra del Chaco1 126 Gabriela Dalla Corte Universitat

Temps, guerra i política en la reivindicació de territoris indígenes i nacionals: un relat gràfic de la guerra del Chaco1

126

Gabriela Dalla Corte Universitat de Barcelona

The study looks in depth at the consequences of theChaco war between Boliviaand Paraguay (1923-35) and especially theconsequences for theindigenous peoples, who inrecent years have started todemand official recognition of their territorial rights based on a reassessment of the participation of theindigenous peoples of theChaco in the war, and the useof natural resources andindigenous communities by thearmies involved. The studyuses the photographic record of the conflict as a tool.

L’estudi vol aprofundiren les conseqüències delconflicte bèlic queenfrontà a Bolivia iParagüai a la guerra del Chaco (1923-1935), demanera especial per a les poblacions indígenas, les quals, en els darrersanys, han començat adur a terme una clarareivindicació per alreconeixement oficialdels seus dretsterritorials a partir de la revaloració de laparticipació delsindígenes del Chaco enaquesta guerra comtambé de la utilitzaciódels recursos naturals i de les comunitatsautòctones pels exèrcitsenfrontats, tot tenintcom a eina d’estudi elregistre fotogràfic delconflicte.

1. Els recursos indígenes i les societats envolupants

Els últims anys, les comunitats indígenes delChaco paraguaià o Boreal han tirat endavant unseguit de reclamacions per reivindicar el reconei-xement oficial dels seus drets territorials.2 Un delsgrups més actius és el que s’ha establert a PuertoVictoria (l’antic Puerto Casado), localitat en la quales va situar al final del segle XIX l’administració dela societat anònima argentina Carlos Casado, SA,una de les empreses de taní més importants de laregió, ja que va acumular el 23% del Chaco para-guaià i el 14% del territori nacional. El desenvo-lupament històric de la companyia és la demos-tració de l’impacte negatiu que van tenir lesempreses de taní en els grups indígenes del Cha-co utilitzats com a mà d’obra, i que van perdre laseva hegemonia a partir de la dècada del 1930 ambla caiguda internacional de les exportacions de ta-ní i el quebratxo.3

Al mateix temps, també els últims anys les cièn-cies socials han afavorit un revifament de l’interèsper les conseqüències dels conflictes bèl·lics patitspel Paraguai des que es va constituir en estat na-cional.4 Així, tot i que la guerra de la Triple Alian-ça –sustentada pel Brasil, l’Uruguai i l’Argentinaentre els anys 1865 i 1870– mai no va deixar decridar l’atenció d’un nombrós grup d’investigadorsllatinoamericans i europeus, la guerra del Chaco–que va enfrontar Bolívia i el Paraguai entre el1932 i el 1935–, en canvi, no va tenir un tracta-ment semblant ni va ser objecte de reflexions pro-cedents d’especialistes o actors aliens a aquest con-flicte bèl·lic, malgrat que els seus objectius encaraes discuteixen i també malgrat que va ser una deles guerres més cruentes de les que van tenir llocal continent al llarg del segle XX. Segons diversoscàlculs, a l’espai conegut amb el nom d’infern verd(en referència a la seva condició selvàtica i “sal-vatge”)5 hi van morir en el breu lapse de tres anysaproximadament 90.000 persones,6 sense que esfes cap esforç per comptabilitzar les baixes indíge-nes.

Per tant, la guerra del Chaco no tan sols va con-dicionar els destins dels dos països bel·ligerants,7

01 DOSSIER 11 a 142:Dossier REC 35 24/3/10 10:58 Página 126

127

sinó també la vida i la supervivència de les pobla-cions que habitaven la regió. Aquesta problemàti-ca ha adquirit una rellevància singular els últimsanys a partir de la revaloració de la participaciódels indígenes del Chaco en la guerra i de la uti-lització dels seus recursos pels exèrcits enfrontats.Després de la reivindicació nacional dels territorisva venir la reivindicació de grups indígenes queno van ser escoltats o no es van fer sentir durantel conflicte, el qual, recordem-ho, va permetre alParaguai desplaçar Bolívia i imposar la sobiranianacional –és a dir, jurisdicció, institucions i idealsde l’estat– en un territori en disputa, suposada-ment una “terra de ningú”.

La participació indígena (aquesta reclamació in-dígena) s’està revelant a partir de diverses estra-tègies d’anàlisi que, en el fons, contribueixen a re-dimensionar el problema de la territorialitat, tantnacional com indígena. En primer lloc, es recupe-ren relats indígenes de la guerra a partir de la his-tòria oral; en segon lloc, es rellegeixen fonts do-cumentals tradicionals, una de les quals és eltestimoni del militar rus Juan Belaieff, que va uti-litzar els indígenes com a guies per entrar al Cha-co poc abans del conflicte, i en tercer lloc, es rein-terpreten fonts jurídiques que parlen de lacol·laboració i/o coacció a la qual es van sotmetreels indígenes, fins llavors exempts de la presènciadels tentacles estatals argentí, paraguaià i bolivià,però incorporats pràcticament d’una manera co-activa al projecte de les societats envolupants.8

1. Amb la col·laboració de la UB, projecte “Educació i ciu-tadania: models de difusió de valors, institucions demo-cràtiques i construcció de l’estat”, i ref. Hum2006-12351Hist. 2. CHASE-SARDI, M.; BRUN, A.; ENCISO, M.A. Situaciónsociocultural, económica, jurídico-política actual de las comuni-dades indígenas en el Paraguay. Asunción: Universidad Ca-tólica, 1990; VÁZQUEZ, F. Territorio y población. Nuevas di-námicas regionales en el Paraguay. Asunción: GTZ-ADEPO-UNFPA, 2006; ZANARDINI, J.; BIEDERMANN, W. Los in-dígenas del Paraguay. Asunción: Universidad Católica Nues-tra Señora de la Asunción, 2001. 3. CASACCIA, G.; VÁZQUEZ, M. La lucha por la tierra endefensa de la vida. El pueblo maskoy frente a Carlos Casado, S.A.Asunción: Equipo Nacional de Misiones, Conferencia Epis-

copal Paraguaya, 1986; MORÍNIGO, J.N.; OLMEDO, A.Puerto Casado. Verbo e imagen de la dignidad. Asunción: FON-DEC, 2006; vegeu el relat que fa Zanardini sobre la lluitaa Puerto Casado a ZANARDINI, J. “Los indígenas y el Es-tado paraguayo después de la Guerra del Chaco”, a RI-CHARD, N. (comp.). Mala guerra. Los indígenas en la Gue-rra del Chaco, 1932-1935. Asunción-París: ServiLibro / Museodel Barro / CoLibris, 2008, pàg. 369-387; VÁZQUEZ, F. Te-rritorio y población. Nuevas dinámicas regionales en el Para-guay. Asunción: GTZ-ADEPO-UNFPA, 2006. 4. L’exemple més clar d’aquest interès pels conflictes bèl·licsparaguaians el trobem a RICHARD, N.; CAPDEVILA, L. iBOIDIN, C. (ed.). Les guerres du Paraguai aux XIX et XX siè-cles. París: CoLibris, 2007, sobre la base de la trobada aca-dèmica organitzada a París el 2005, els resultats de la quales van publicar prèviament a la revista en línia Nuevos Mun-dos – Mundos Nuevos.5. MARÍN CAÑAS, J. El infierno verde. San José: EditorialUniversidad Estatal a Distancia (EUNED), Colección Viejay Nueva Narrativa Costarricense (núm. 86), 2005, pàg.124.6. Vegeu BÁEZ, C. Le Paraguay, son évolution historique et sasituation actuelle. París: Librairie Félix Alcan, 1927; ARBO,H. La cuestión del Chaco Boreal. Conferencia pronunciada porel ministro del Paraguay en el Uruguay bajo los auspicios de lajunta de Historia Nacional de Montevideo. Montevideo: Clau-dio García Editor, 1931; QUEREJAZU CALVO, R. Historiade la guerra del Chaco. La Paz: Juventud, 1990; QUEREJA-ZU CALVO, R. Masamaclay: historia política, diplomática y mi-litar de la Guerra del Chaco. La Paz: Imprenta E. Burillo, 1965,pàg. 450; ELÍO, T.M. (exministre de Relacions Exteriors ide Culte). La guerra y la paz del Chaco, artículos publicadospor el autor en El Diario en 1959. La Paz: Talleres GráficosBolivianos, 1970; ANTEZANA VILLAGRÁN, J. La guerradel Chaco (hasta Campo Vía). Análisis y crítica sobre su conduc-ción. La Paz: Litografías e Imprentas Unidas, 1979.7. Per esmentar dos autors interessats en el seu impacte enel terreny polític: KLEIN, H.S. Orígenes de la revolución na-cional boliviana: la crisis de la generación del Chaco. La Paz:Juventud, 1968; SEIFERHELD, A.M. Nazismo y fascismo enel Paraguay: los años de la guerra: gobiernos de José Félix Esti-garribia e Higinio Morínigo, 1939-1945. Asunción: EditorialHistórica, 1986; SEIFERHELD, A.M. Nazismo y fascismo enel Paraguay: vísperas de la II Guerra Mundial: gobiernos de Ra-fael Franco y Félix Paiva, 1936-1939. Asunción: Editorial His-tórica, 1985.8. L’ús del coneixement indígena a través de la identifica-ció de baqueanos, paraula que a les fonts històriques figu-ra de vegades amb ve baixa, a DALLA CORTE, G. “La cons-trucción de la región del Gran Chaco más allá de la nación:mensuras, conflictos de límites e intereses empresariales(1870-1932)”, a GARCÍA JORDÁN, P. (ed.). Estado, regióny poder local en América Latina, siglos XIX-XX. Algunas mira-das sobre el estado, el poder y la participación política. Barcelo-na: Publicacions de la UB, 2007, pàg. 155-207.


En síntesi, la guerra es reinterpreta des d’aquestaperspectiva mentre els grups indígenes, al mateixtemps, formulen reclamacions jurídiques sobre te-rres que des del final del segle XIX fins avui han es-tat en general a les mans d’empreses privades (detaní i/o estancias) o de grups religiosos (principal-ment, la comunitat mennonita).9 En aquest sen-tit, la guerra del Chaco permet observar atenta-ment un moment de canvi social que no potexcloure l’anàlisi del poder com a factor de primerordre, sobretot amb relació a la manera com aques-ta guerra es va assimilar col·lectivament com unaexperiència de conflicte. Si considerem el podercom un mitjà generalitzat per a assolir uns objec-tius determinats, posant l’èmfasi en les condicionsi les estratègies ideades per a aconseguir aquests

fins, no en podem excloure allò que oportunamentMichael Mann va definir com les fonts del podersocial, en què ens suggereix pensar les xarxes so-cials de poder de forma superposada i complexa,de manera que creen al mateix temps un contornsocioespacial definit d’aquest poder.10 En aquesttreball, i sobre la base dels arguments al·ludits mésamunt, pretenem inferir la participació indígena ala guerra a partir de la manera com els pobladorslocals o els seus recursos figuren esmentats i re-presentats en una col·lecció fotogràfica titulada Micampaña en el Chaco, álbum de fotografías explicadas(1932-1933), obra del metge Carlos de Sanctis.11

De Sanctis es va integrar a la Primera Divisió del’exèrcit paraguaià com a cirurgià voluntari i va serfinalment condecorat amb la Creu del Defensor

128

Plànol de la zona de la Guerra del Chaco

(1932-1933). Fotografia i llegendamanuscrita del metge

Carlos De Sanctis. La resta de fotografies

d’aquest article són de la seva col·lecció

fotogràfica Mi campaña en el Cha-

co, álbum de foto-grafías

explicadas (1932-1933)

(Museu Històric Provincial Julio Marc,

Rosario, Argentina).

Nota. Els númerosentre parèntesi quehi ha a les imatgescorresponen a l’or-dre original de l’Àl-

bum de fotografies


pel president paraguaià Félix Estigarribia quatreanys després que se signés la pau amb Bolívia. Amés, el metge va complir una altra tasca que avuiens permet acostar-nos a aquell àlbum: va servircom a enviat especial del diari de Rosario La Ca-pital. Va ser aquesta condició de “corresponsal deguerra” la que el va ajudar a redactar un diari i uninforme, i a confeccionar la col·lecció fotogràficade la seva campanya al Chaco que interpretemaquí. En aquests documents va deixar constànciade les duríssimes condicions de vida dels soldatsde tots dos bàndols, i de les seves pròpies vivèn-cies en un context històric singular: la penetraciódins el Chaco Boreal, un territori que havia que-dat al marge del projecte colonial, primerament, ide la consolidació dels estats nacionals, després.Així doncs, per fer aquest treball hem triat algu-nes d’aquelles imatges, no únicament per il·lustrarla nostra interpretació, que seria l’ús tradicionalque s’ha donat a les fotografies com a font histò-rica, sinó també per interpretar el sentit amb quèel metge va construir el relat gràfic i deduir aixíl’impacte que va tenir el conflicte a les poblacionslocals, fins llavors a les fronteres dels projectes na-cionals.

La interacció que aquestes poblacions van pre-ferir o van poder tenir amb els grups “blancs” quevan començar a penetrar els seus territoris emer-geix de les valoracions fetes per un metge decla-radament positivista, que es va incorporar a l’e-

129

9. KLASSEN, P. Kaputi Mennonita. Arados y fusiles en la Gue-rra del Chaco. Asunción, s. d., 1976; KLEINPENNING, J.M.G.The Integration and colonisation of the Paraguay Chaco. Nij-megen: Geografisch en Planologisch Instituut, NijmegenGeografische Cahier (núm. 24), 1984. El millor relat del’impacte del conflicte en els mennonites, a SAWATZKY,C.T. “Recuerdos de una época turbulenta al comienzo delasentamiento en el desierto chaqueño”, a Friesen, M.W.Mennonitas Canadienses conquistan un desierto, Bodas de Orode la Colonia Menno Chaco Paraguayo, 1927-1977, Obra con-memorativa para su quincuagésimo aniversario. Asunción: In-dustrial Gráfica Comuneros, 1985.10. En aquest sentit, Mann va reivindicar estudiar “l’or-ganització, el control, la logística i la comunicació: la ca-pacitat per a organitzar i controlar persones, materials i te-rritoris”. Vegeu MANN, M. Las fuentes del poder social.Madrid: Alianza, 1991, tom 1, Una historia del poder desdelos comienzos hasta 1760 d.C., pàg. 15-16.11. La col·lecció es conserva al Museu Històric ProvincialJulio Marc, a Rosario. Agraeixo a la direcció d’aquest ar-xiu la consulta i la reproducció d’aquest material.12. De Sanctis va morir l’any 1957. Un any després va serhomenatjat pels seus amics en una obra titulada A Carlosde Sanctis en el primer aniversario de su fallecimiento, 4 de ju-lio de 1958, que va ser publicada a Rosario per l’Estableci-miento Gráfico Molachino. En aquest text s’esmenten al-guns dels càrrecs que va ocupar el metge: cap de Clínicade la càtedra de Clínica Quirúrgica de la Facultat de Cièn-cies Mèdiques; director del sanatori San Martín; volunta-ri al terratrèmol de San Juan (1944), a més de presidenthonorari del Centre Paraguaià de Rosario i secretari de laComissió Nacional del Monument i del Parc de la Bande-ra. Com a historiador, va defensar el nom tradicional de laciutat l’any 1852, és a dir, Ciudad del Rosario de Santa Fe;vegeu Rosario y sur de Santa Fe, hechos y lugares históricos.Rosario, s. d., 1952; A la ciudad del Rosario de Santa Fe senombró Ciudad de Rosario desde 1935. Rosario, s. e., 1953; Elmonumento de la Patria a su Bandera en el Rosario. Rosario:Establecimiento Gráfico Molachino, 1957.

xèrcit paraguaià com a voluntari, que va ser reco-negut amb el grau de capità de Sanitat honoris cau-sa i que, una vegada acabada la guerra, es va con-vertir en historiador i va fer de la disciplina històricaun catalitzador de les seves pròpies experiènciesde vida.12 La informació sobre aquella interacciós’obté tant de l’observació de les fotografies comde la lectura dels missatges que acompanyen lesimatges i les marques en forma de creu que DeSanctis va sobreimprimir per atreure la mirada delsseus observadors futurs i desconeguts: nosaltresmateixos.

1 (21)


2. Guerra, religió, fotografia: la legitimaciód’una “causa santa”

Les fotografies que va prendre De Sanctis re-presenten un material d’una riquesa singular envirtut de l’elevat nivell d’informació que aportenper comprendre la vinculació que es va establir en-tre les “societats envolupants” que van cobrir elChaco Boreal des d’orient i occident, i les comu-nitats indígenes que es van instal·lar a la zona. Ala col·lecció gràfica es retraten de manera signifi-cativa diverses “autoritats” que ens parlen de lamanera com va tenir lloc el procés d’ocupació delChaco Boreal, és a dir, l’expansió del que s’ha ano-menat “societat envolupant”.13 Aquestes autori-tats no es redueixen a les estrictament militars, si-nó que s’hi representen també religiosos regularsi seculars, és a dir, missioners i capellans; metges,farmacèutics i dentistes; infermeres de la Creu Ro-ja…, tots ells “instruments” que certifiquen la asi-metria, la jerarquia i la força d’una potència esta-tal que expressava amb la seva penetració territorialnoves relacions socials de poder. En aquest sentit,el poder que s’exerceix sobre les poblacions indí-genes no es limita a la submissió religiosa o eco-nòmica, sinó que s’expressa en la integració en no-ves activitats bèl·liques que institucionalitzen almateix temps l’ocupació del Chaco Boreal, unaocupació que fins llavors s’havia fet de manera fàc-tica a través d’actors privats: empreses, ordes reli-

giosos, comunitats estrangeres, agrimensors, no-taris, etc.

La col·lecció confeccionada pel cirurgià ofereixun testimoni vital, ja que De Sanctis va ser el pri-mer metge estranger a qui li van permetre arribarfins a la línia de foc. Així, mentre que el metge deRosario va ingressar a la regió per fer-se càrrec del’Hospital de Sang, és a dir, el lloc principal de so-cors destinat als soldats paraguaians ferits al front,els altres voluntaris, procedents de la resta del con-tinent,14 van ser destinats als hospitals dels fortinsde la rereguarda. De Sanctis va ser, doncs, un tes-timoni privilegiat: l’èxit del seu projecte d’enre-gistrar un instant de dolor i exposar-lo a la vistade tothom, és a dir, d’obtenir una impressió rea-lista del front de batalla (“amb ferits destrossats,amb cadàvers horribles, on només hi falta l’olorpestilent, el mosquit que pica i les bales que xiu-len”), va ser possible gràcies al permís que li vaatorgar el govern paraguaià i al fet que es va em-portar una càmera Zeiss Ikon d’origen alemanyamb la qual va enregistrar escenes de la penetra-ció al Chaco Boreal. El metge, conscient del “nouformat bèl·lic” que representava la guerra del Cha-co, va reivindicar la importància de la presènciadels mitjans per a determinar i divulgar la veritat:quan al novembre del 1932 l’aviació boliviana vabombardejar l’hospital d’etapa d’Isla Poi, que es-tava emparat per la insígnia de la Creu Roja, DeSanctis va prendre una fotografia que va qualifi-car de “constància gràfica eloqüent” i la va fer arri-bar al diari La Capital per contrarestar la informa-ció del Comando bolivià segons la qual “elsaviadors no atacaven els hospitals de sang”.

Per tant, l’àlbum fotogràfic oscil·la entre el re-portatge fotogràfic i el registre personal de les vi-vències al Chaco, entre el treball periodístic sobrela guerra i els seus protagonistes directes, i l’ela-boració d’un document biogràfic. Inclou cartes desoldats, benes, cants, així com còpies de les pro-clames que es van llançar des d’una esquadrillad’avions bolivians sobre un sector ocupat per laPrimera Divisió paraguaiana en la qual treballavael metge. Una de les proclames contenia una cu-riosa invitació a les tropes paraguaianes a aban-donar els seus llocs i passar a l’enemic, que supo-

130

2 (23)


sadament tractava bé els presoners. La proclamade resposta que el tinent coronel Fernández va es-criure prop del fortí bolivià Saavedra el 17 de des-embre de 1932 en representació del Comando dela Primera Divisió, i que De Sanctis va qualificard’“esborrany històric” perquè es va fer “en plenaselva”, també figura entre fotografies i retalls dediaris.

Així mateix, De Sanctis va ser un dels primers aprendre contacte amb les poblacions indígenes quehabitaven la zona. El seu relat gràfic comença ambun capítol titulat “Hacia el frente desde Rosario yAsunción hasta Puerto Casado”, que descriu l’en-trada de les tropes paraguaianes al Chaco Boreal igràcies al qual sabem que el metge va utilitzar elvapor Washington, que pertanyia a la companyiaargentina de transport Mihanovich Limitada, quefeia el trajecte entre Buenos Aires i Asunción, i queva monopolitzar durant dècades el trànsit comer-cial a la zona. Des de la capital paraguaiana el met-ge va agafar el canoner Humaitá per arribar a Puer-to Casado, la localitat riberenca sobre el riu

Paraguai fundada el 1889 per l’empresa Carlos Ca-sado, SA, que la va convertir en la sortida princi-pal del quebratxo del Chaco, i que el 1932 va serescollida com a seu del Comando de la Primera Di-visió.15 A Puerto Casado el metge de Rosario hi vatrobar una missió salesiana que s’havia fet càrrecd’una “tribu” formada per un centenar de perso-nes.16 Per mostrar les condicions de vida d’aques-tes poblacions que feia molt poc que s’havien sot-mès a la “civilització” projectada per les empresesde taní i les missions catòliques, el metge va dis-senyar un segon capítol titulat “En Puerto Casado:la toldería de indios”, que permet veure com capaltre aquesta primera generació d’indígenes sana-panás establerta a Puerto Casado, a 200 metres dela missió i empleada pels Casado-Sastre en l’em-presa de taní i en la construcció del ferrocarril capa l’interior del Chaco. El metge va prendre les fo-tografies del campament d’indis com un registrede l’activitat evangelitzadora de l’Església Missio-nera de San Ramon Nonat i, en particular, del sa-lesià Livio Fariña, que va arribar a Puerto Casadoamb dos avals: el de la Propaganda Fide del Vati-cà i, sobretot, el de l’empresa de taní Carlos Casa-do, SA. Sobre la missió, que des de l’any 1938 s’a-nomena Missió Salesiana P. Livio Fariña, en honor

131

13. Sobre aquest concepte, vegeu BRAUNSTEIN, J.;MEICHTRY, N. (ed.). Liderazgo, representatividad y control so-cial en el Gran Chaco. Corrientes: Editorial Universitaria dela Universidad Nacional del Nordeste, 2008.14. JEFFS CASTRO, L. “Combatientes e instructores mili-tares chilenos en la Guerra del Chaco”, Universum, 2004,volum 19, núm. 1, pàg. 58-85.15. DALLA CORTE, G. “Redes y organizaciones sociales enel proceso de ocupación del Gran Chaco”, Revista de Indias,vol. LXVII, núm. 240, 2007, pàg. 433-467; DALLA COR-TE, G. Lealtades firmes. Redes de sociabilidad y empresas: la Car-los Casado, S.A. entre la Argentina y el Chaco paraguayo (1860-1940). Madrid: CSIC, en premsa, 2009.16. El govern bolivià, per la seva banda, va afavorir l’in-grés de missioners oblats, com ha demostrat un membred’aquesta comunitat: FRITZ, M. Nos han salvado. Misión:¿Destrucción o salvación?. Quito: Abya-Yala, 1997; FRITZ, M.“Indígenas y la guerra del Chaco. El impacto de lo indeci-ble”, a RICHARD, N. (comp.). Mala guerra. Los indígenas enla Guerra del Chaco, 1932-1935. Asunción-París: ServiLibro/Museo del Barro/CoLibris, 2008, p`qg. 149-170.

3 (18)

4 (19)


al primer missioner que hi va arribar amb l’avaldel Vaticà, De Sanctis va escriure que es tractavade “l’obra de Don Bosco, orientada a civilitzar elsindis de la regió”.

El metge de Rosario va gaudir d’honors, pre-rrogatives, drets i obligacions pròpies dels militarsde l’exèrcit nacional del Paraguai, i fins i tot va serautoritzat a portar uniforme, una vestimenta ambla qual es va fer fotografiar al campament d’indis.La inclusió del retrat d’“un indi centenari nu i cec,que pica en un recipient beines de garrofa quemenja amb un gran plaer” s’acompanya de la des-cripció de la tenda on viu, que descriu com “cons-tituïda per un sol pla inclinat de troncs coberts perbranques, draps i cuirs”. Es percep la diferent in-tegració de les tres generacions de sanapanás –unapart de la família lingüística enlhet-enenlhet forma-da avui pels enxet, anomenats abans llengua sud, iels enlhet, aquests últims angaité, sanapanás, gua-ná, toba maskoy i enenlhet–17 que vivien a la zonapropera a l’empresa de taní: el metge va relatarque, “mentre que els homes joves treballen a laserradora i al port, els vells romanen al campamenti preparen el menjar, constituït per restes de bo-vins que es bullen durant molta estona en calde-res. Mentrestant, els nens i algunes dones rebeninstrucció o juguen als corredors de l’església”.18

La missió, d’aquesta manera, interrompia la con-vivència autònoma del grup, distribuïa espacial-ment els homes i les dones, i garantia el proveï-

ment de mà d’obra masculina adulta a l’empresaCarlos Casado, dedicada a la producció i l’expor-tació de quebratxo i taní. Així mateix, l’activitatmissional es concentrava a la població infantil i lesdones a l’hora d’impartir nous coneixements, par-ticularment les llengües espanyola i guaraní, que,juntament amb l’alemany, són a hores d’ara lesllengües prioritàries a la regió. Amb la finalitatd’augmentar les diferències socials a Puerto Casa-do, el metge va voler incorporar dues imatges desoldats voluntaris de la Sanitat Militar, el més grani el més jove. D’aquest últim va puntualitzar que“s’ha incorporat a la Sanitat Militar. Observeu comn’està, de ferm i seriós, en el seu paper” (imatges3 [18] i 4 [19]). En tots dos casos, la seva finalitatva ser organitzar un discurs nacionalista sobre unterritori de nova incorporació, o de jurisdicció dis-cutida, però d’integració antiga en el projecte eco-nòmic, en què s’incloguessin totes les generacionsparaguaianes, des de la més jove fins a la més an-tiga. Al mateix temps, el metge va deixar fora d’a-questa condició nacional els indígenes encara “nocivilitzats”: així, després d’haver fotografiat un grupd’indígenes sanapanás de Puerto Casado, va re-marcar que “aquests són els únics indis que hi haal trajecte de la zona de guerra, i constitueixen unapetita tribu d’uns cent individus. Els seus homessón aliens a la situació bèl·lica del país i no inte-gren l’exèrcit paraguaià”.

La diferència entre les tasques que duien a ter-me els missioners salesians amb la comunitat in-dígena de Puerto Casado i les que feien els reli-giosos que acompanyaven l’exèrcit paraguaià espot verificar, a més, per un altre element signifi-catiu. Tot i que l’entrada militar de la Primera Di-visió es va fer amb dos capellans oficials, aquestsreligiosos no es van fotografiar amb els indígenes“salvatges” sotmesos i en procés d’evangelització.Un dels capellans era el pare Valdez, que el metgeva fotografiar quan es dirigia “a Puerto Casado abuscar correspondència per distribuir-la entre latropa”, i que va descriure com un “gran animador,actiu i decidit, malgrat tenir 55 anys”. L’altre reli-giós, Sixto Zenón Ferreira, solia figurar a les foto-grafies amb un gran revòlver i tenia una tasca es-pecífica: ajudar a “morir bé” els soldats enviats per

132

5 (36)


l’Estat nacional paraguaià a aquella regió en dis-puta. Una imatge permet veure Ferreira mentreoficia una missa davant un moribund. De Sanctisva escriure: “[El capellà rector de Caraguatay] s’in-clina […] mentre, sota la sotana, s’hi endevina unagruixuda culata de pistola i a la bota porta un ga-nivet. També ell és paraguaià i la causa és santa”.

Així, mentre que les atribucions dels missionerscobrien l’evangelització indígena, les dels capellansparaguaians estaven legitimades per la “santedat”de la seva causa. Seguint aquesta línia, contrastenamb aquesta imatge, que podríem qualificar de“nacionalista”, les fotografies preses a la missió quedirigia el salesià italià Livio Fariña. En aquella mis-sió no es fa cap referència als capellans catòlics quevan acompanyar l’exèrcit paraguaià, la qual cosaassenyala una vegada més la divisió de tasques en-tre religiosos regulars i seculars. El metge, des d’unclar realisme positivista que s’expressa al llarg dela col·lecció fotogràfica, va concloure que els “in-dígenes ofereixen resistència al visitant a l’hora deballar, cantar i ser fotografiats; però si se’ls obse-quia amb un cigar a cadascun, incloent-hi les do-nes i els nens, i amb la influència dels seus civilit-zadors, fan el que els ordenin”. S’observa, per tant,una gran distància entre una causa santa, la delscapellans i l’exèrcit, i una altra de civilitzadora,adreçada als indígenes.

El tercer capítol fotogràfic, titulat “Hacia el fren-te: desde Puerto Casado hasta el Fortín Boquerón”,i també el següent, “Desde el Fortín Boquerón has-ta el Fortín Alihuatá”, permeten observar l’ingrésdels soldats paraguaians als camps de Saavedra i

les condicions físiques en què es trobaven els pre-soners que encara no s’havia enviat a Villa Hayes,la localitat que va servir per a concentrar els sol-dats bolivians capturats.19 Seguint les tropes, elmetge va entrar al Chaco Boreal per Puerto Casa-do i va avançar cap a Saavedra passant pels fortinsCasanillo, Palo Santo, Pozo Azul, Campo BuenaEsperanza i Villa Imperial (Isla Poi), Arce i Alihuatá.El metge va il·lustrar aquesta entrada en un plà-nol de la instal·lació dels fortins de la zona de gue-rra del Chaco Boreal en què va identificar el tra-jecte amb vapor fins a Puerto Casado, el ferrocarril

133

17. Vegeu l’evolució i la composició del grup enlhet-enenl-het a VILLAGRA, R. “Los liderazgos enlhet-enenlhet: loscambios, las continuidades, las paradojas”, a BRAUNSTEIN,J. i MEICHTRY, N. (ed.). Liderazgo, representatividad y con-trol social en el Gran Chaco. Corrientes: Editorial Universita-ria de la Universidad Nacional del Nordeste, 2008, pàg.117-132. Villagra assenyala que “no hi ha evidències de-tallades de com va tenir lloc l’èxode cap a aquests llocs [ta-llers de les companyies o dels ports de taní] abans de laguerra del Chaco”.18. DALLA CORTE, G. “Puerto Casado: construcción delespacio local y empresas extractivas en el contexto de laguerra del Chaco”, a DALLA CORTE, G.; GARCÍA JOR-DÁN, P. i altres (coord.). Poder local y poder global en Améri-ca. Barcelona: Publicacions de la UB, 2008, pàg. 363-377.19. L’antic emplaçament conegut com a Nueva Burdeos ifins al 1879 com a Villa Occidental, situat davant d’Asun-ción quan es creua el riu Paraguai cap al Chaco. Vegeu l’o-bra de RODRÍGUEZ ALCALÁ, G.; CAPDEVILA, L. Une co-lonie française au Paraguay: la Nouvelle-Bourdeaux. París:L’Harmattan, 2005.

6 (52) 6 (52)


fins al quilòmetre 145 i l’ingrés amb camions, apeu, amb carretes i amb mules fins al fortí boliviàSaavedra, així com la ubicació dels fortins militarsque els respectius estats en conflicte havien anatconstruint estratègicament els uns davant els al-tres. Aquests fortins van formar part de l’expansióde les “societats envolupants” sobre les terres in-dígenes. En l’organització de l’espai, el plànol mos-tra la ubicació dels fortins paraguaians més im-portants (Villa Militar o Isla Poi, i Boquerón, aixícom Villa Hayes i Orihuela), que el metge va iden-tificar amb un triangle i una bandera, i del costatbolivià els fortins d’Arce, Saavedra i Muñoz, con-nectats tots per mitjà de fortins menys importantsi que en aquest últim cas només estaven marcatsamb un cercle pintat de blau, sense bandera quedonés sentit a l’ocupació “nacional” de tipus mili-tar que dibuixava el metge. Trobem referències alssoldats bolivians en altres llocs del relat. El metgefa servir una estratègia visual que és marcar ambcreus aspectes en els quals pretenia atreure l’a-tenció dels observadors. Per exemple, va fer for-mar els presoners bolivians per fer-los una foto enla qual figuren treballant en les tasques de la ca-rretera, prop del campament Troche. Sobre la imat-ge va marcar amb una creu els custodis para-guaians, que portaven barret, per demostrar unavegada més la dificultat que podia tenir qualsevolobservador a l’hora de distingir-los dels presonersbolivians, que només portaven visera.

A l’entrada al fortí Alihuatá, De Sanctis va con-cedir importància a les infermeres de la Creu Ro-ja paraguaiana, entre les quals va identificar l’ar-gentina Juana María Rosendo, “filla d’un gerentdel banc”; María Elvira Montero de Vargas, “per-tanyent a una distingida família de la societat pa-raguaiana, el seu pare va ser diputat durant algunsanys, i el seu oncle, president de la República”, i,molt especialment, l’organitzadora i cap del Ser-vei d’Infermeres, María Victoria Candia, que ha-via negociat la seva participació en la guerra ambFélix Estigarribia, en aquella època un simple ma-jor, durant una trobada entre tots dos a la ciutatde París, molts anys abans que es declarés la gue-rra. En aquesta entrada al Chaco, el metge va feruna referència molt positiva de la tasca d’aquestes

dones, però quan va tornar a Rosario va descriu-re els injustos privilegis de què gaudia el sector del’oficialitat i les “infermeres aristocràtiques de laCreu Roja paraguaiana”, per les quals només tresmesos abans havia demostrat una certa admiració.

3. Recursos indígenes

Els quatre capítols següents de la col·lecció s’a-pleguen sota l’epígraf “En el frente”. El cinquè estitula “La Primera División del Ejército Paraguayoen los Campos de Saavedra”; el sisè, “La vida decampaña en el bosque”; el setè, “Bombardeos aé-reos”, i el vuitè, “La sanidad militar durante la ba-talla”. En tots aquests capítols De Sanctis inclouimatges dels cementiris que poblen l’extensa zonadel conflicte.20 També és aquí on es fa referència al’aprofitament dels coneixements i els recursos delspobladors del Chaco. Per exemple, la companyiade sapadors, formada per pobladors originaris delChaco, es retrata obrint un camí al bosc: “Són pràc-tics en aquesta tasca. Amb destrals i matxets de

134

7 (116)

7 (116)


muntanya tiren a terra els arbres que s’interposenper poder continuar la marxa […] són veritablesherois ignorats”.

Tres referències més indiquen l’aprofitament delsrecursos i les poblacions indígenes: en primer lloc,l’aparició en escena dels pahuichis o pahuiches; ensegon lloc, la descripció esbiaixada de l’obtenciód’aliments, particularment carn bovina, i, en ter-cer lloc, les referències als soldats pròpiament delChaco, qualificats de criolls, que es podien identi-ficar pel costum d’anar descalços.

Pel que fa a la primera referència, el grup mili-tar que seguia De Sanctis es va protegir en pahui-ches (pahuichis) indígenes, de manera que es posade manifest l’aprofitament dels recursos indígeneso, quan no n’hi havia, la utilització dels coneixe-ments dels soldats indígenes del Chaco, sobretotquant a la construcció de refugis. De Sanctis va es-criure sota una fotografia: “Un pahuiche (en aima-ra) o tuca-tuca (en guaraní) o fossa per a protegir-se contra els bombardejos d’avions i d’artilleria”.La mosquitera de roba que utilitzava l’exèrcit po-dia ser travessada pels mosquits, però aquesta noera l’única raó per la qual s’utilitzaven els pahui-ches. En general, aquest tipus de construcció de te-rra, palla i troncs (típica, per a alguns, de la zonadel Chapare21 o de l’orient bolivià,22 i per a altrespròpia de l’estil guaraní)23 servia per a protegir-se, com un casc, “contra una esquadrilla d’avionsque llança bombes”. De Sanctis va actuar com a ti-nent assimilat i metge adjunt a la Primera Divisióa les ordres del tinent coronel Carlos José Fer-nández, que va qualificar d’“heroi autèntic del Cha-co”. Fernández va reproduir l’informe que DeSanctis li va enviar després d’haver tornat a Rosa-rio,24 en el qual abunden detalls sobre la reutilit-zació dels pahuichis “per a protegir-se contra l’ar-tilleria i els bombardejos aeris; els pahuichesbolivians abandonats en les retirades o els tuca-tu-cas de les tropes mostren que es desplacen; si nofos per això, cap protecció, perquè falten pics i pa-les que, quan se’n demanen, són facilitats pel Co-mando, en general per a cavar sepultures”.25 A lazona en disputa, que actualment està situada enjurisdicció paraguaiana i a la qual el metge es vareferir com a “terra de ningú”, les construccions

135

20. La descripció, a CAPDEVILA, L.; VOLDMAN, D. WarDead, Western Societies and the Casualties of War. Edimburg:University Press, 2006, pàg. 58 (1a ed., Editions Payot etRivages, París, 2002).21. SANABRIA, H. “The Discourse and Practice of Repres-sion and Resistance in the Chapare”, a LÉONS, M.B. i SA-NABRIA, H. Coca, Cocaine and the Bolivian Reality. Albano:State University of New Cork Press, 1997, pàg. 169-194.22. FUENTES, D. i altres. Pobreza, descentralización y bosquesen el norte amazónico boliviano. Centro para la InvestigaciónForestal Internacional, 2005.23. GREY POSTERO, N. Now we are citizens, Indigenous Po-litics in Postmulticultural Bolivia. Stanford: Stanford Univer-sity Press, 2006, pàg. 62-63, pàg. 104.24. FERNÁNDEZ, C.J. (coronel S.R.). La guerra del Chaco,vol. III, Zenteno-Gondra, del 15 de abril al 11 de diciembre de1933. Buenos Aires: Talleres Gráficos Lumen, 1962, pàg.12.25. Vegeu Ordre de Batalla de la Primera Divisió i Efectiuaproximat, a FERNÁNDEZ, C.J. (coronel S.R.). Buenos Ai-res: Talleres de Impresora Oeste, La guerra del Chaco, vol. II,Saavedra, 1956, pàg. 101-102. L’Informe de Carlos de Sanc-tis titulat El Servicio Sanitario de la Primera División durantelas acciones de Saavedra, diciembre de 1932, por el Cap. H.C. Dr.Carlos de Sanctis, citat per Fernández a l’obra esmentada,vol. II, pàg. 126-131 i pàg. 207-209.

indígenes, així com els recursos ramaders, van serutilitzats pels exèrcits.

La segona referència té a veure amb l’alimen-tació dels soldats que van entrar al Chaco proveïtsd’uniforme i armes, és a dir, amb poc menjar, toti que hi surten retratades algunes mules transpor-

8 (148)


tades amb ferrocarril. Alguns investigadors as-senyalen que la carn consumida per l’exèrcit pa-raguaià provenia del bestiar expropiat a les comu-nitats indígenes. Al novembre del 1932, De Sanc-tis va escriure: “Per primera vegada mengem carnconservada i galeta pàtria. Prenem tereré, que ésmate amb aigua freda, sense sucre i que es beuamb bombilla”. Al començament de l’any següent,quan el metge va arribar al fortí Alihuatá, va fo-tografiar un indígena del Chaco que va presentarcom un “vell crioll encarregat de conduir una ha-cienda per a l’exèrcit”.

La tercera referència és la descripció dels cos-tums d’alguns soldats originaris del Chaco, que tre-ballaven per a les empreses de taní i les plantacionsde mate, d’anar descalços: “Per anar més còmo-des, els soldats posen les seves flassades i les saba-tes damunt el llom dels animals; aquí estan mar-cats amb una creu. Per això es veu molts soldatsdescalços; conserven el calçat sense usar, ja queprefereixen caminar més còmodes, sobretot els queprocedeixen de plantacions i zones forestals”. Ai-xí, De Sanctis presenta el Chaco Boreal com po-bre, desèrtic, inhòspit, que feia impossible aplicar-hi les estratègies pròpies d’“els exèrcits rics o demaniobres en zones poblades, edificades”. Una deles imatges porta un relat cruent del pes de l’es-

cassetat d’aigua al Chaco Boreal, una de les raonsprincipals del triomf paraguaià i del desastre de-mogràfic de l’exèrcit bolivià. El metge va parlard’“aigua tan dolenta que ningú a la vida civil fariaservir ni tan sols per rentar-se els peus”. En aquestinfern verd i salvatge, que va fer que Gastón Gor-dillo parlés del Pilcomayo com d’un riu indòmitcom l’indi toba,26 es van declarar epidèmies (tifus,xarampió, escarlatina, paludisme, tuberculosi, ve-rola) que van delmar els pobles indígenes. Un delsfortins, el de Casanillo, es va habilitar com a hos-pital de malalties infeccioses, però De Sanctis no-més el va retratar de lluny, i no s’hi va atrevir aentrar de pas cap al camp de batalla.

4. Caure en “terra de ningú”: reivindicacions i reclamacions com a legitimació d’una “causa justa”

A Boquerón, De Sanctis va fer una intel·ligentreferència al significat de caure en “terra de nin-gú”, és a dir, en un espai en disputa, no naciona-litzat, que, no obstant això, s’havia lliurat a un cen-tenar d’empreses privades juntament amb lespoblacions indígenes que l’habitaven. El metge vatrobar al seu pas el cadàver d’un soldat bolivià quehavia mort feia dos mesos i que, sorprenentment,la tropa no havia requisat. “Havia caigut en terrade ningú’”, va assenyalar sense miraments. I vaconcloure que la mort havia tingut lloc “mentrees disputava el terreny que tants morts i ferits ha-via costat a tots dos combatents”. Així, la lluita pel“terreny”, pel “territori”, es va legitimar llavorscom un conflicte nacional o entre estats nacionals,sense fer cap al·lusió als indígenes. L’infern verddel Chaco, terra de ningú, adquireix vida pròpiaamb afirmacions múltiples que fan referència a lageografia, però no a la gent: “El bosc embullat hoenvolta tot”; “Observeu que en totes aquestes fo-tos la muntanya espessa i impenetrable envoltatots els quadres”; “Que n’és, d’embullada, la selvadel Chaco, impossible de penetrar si no s’hi obrencamins amb matxets i ganivets de muntanya”.

El novè capítol de la col·lecció, titulat “En elCampo Jordán: el ataque boliviano del 27 de di-

136

9 (250)


ciembre de 1932”, descriu les diferents pràctiquesque es van dur a terme per identificar els para-guaians i els bolivians que el cos de Sanitat troba-va a la línia del fortí bolivià Saavedra. El metge hiva incloure imatges dels cadàvers i en va assenya-lar alguns aspectes. En primer lloc, les “requises”practicades pels soldats paraguaians i per ell ma-teix per a obtenir armes, cartes, diners, roba o men-jar. De Sanctis no va interpretar la requisa de bénsconsiderats aptes per a les necessitats d’interès pú-blic, que en realitat només pot practicar una au-toritat competent, com a sinònim de profanació.Va escriure: “Al principi la tasca és antipàtica i re-pugnant. Després, com en totes les coses, t’hi ha-bitues”. I va assenyalar: “Això no és profanar ca-dàvers [ja que, al cap i a la fi] si ells haguessinpogut, ens haurien deixat a nosaltres en les con-dicions que aquí veiem”. L’exèrcit, de la mateixamanera que el cos sanitari que l’acompanyava, eraper al metge una “autoritat competent”, l’única le-gitimada per a agafar dels cossos dels morts tot allòque pogués ser útil. En segon lloc, l’estat d’ànimdels bolivians fets presoners al desembre del 1932,sobre els quals va escriure: “Ignoren quina sort elsespera. Què pensen? Els afusellaran? Els perdo-naran? Els assassinaran?”. A més, ens fa observarels custodis paraguaians numerats de l’1 al 3, i unsoldat bolivià marcat amb el número 4, “amb lacara típica de l’aimara”. En tercer lloc, la maneracom l’exèrcit, els responsables del cos sanitari i elcapellà Sixto Zenón Ferreira solien assenyalar ambestaques el lloc on trobaven els soldats caiguts. Enuna seqüència fotogràfica presa a Saavedra, ob-

servem pobladors del Chaco que col·laboren ambaquestes autoritats i sostenen objectes que han re-quisat als morts bolivians. La hipòtesi de RodrigoVillagra –formulada sobre la base dels suggerimentsde Branislava Susnik– que durant la guerra els in-dígenes solien servir com a guies27 es comprova endiferents fotografies (imatges 13 [196] i 14 [197]),algunes de les quals, com hem vist més amunt, in-diquen la presència de “vells criolls” que conduei-xen el bestiar per a l’exèrcit. En quart lloc, la pa-radoxa que tant els paraguaians com els boliviansportaven medalles i escapularis que utilitzaven coma protecció religiosa. De Sanctis va assenyalar: “Por-ten la protecció del Totpoderós, segons les creen-ces que professen, i maten a l’espera que la forçadivina els protegeixi”.

137

26. GORDILLO, G. “Un río tan salvaje e indómito como elindio toba: Una historia antropológica de la frontera delPilcomayo”. Desarrollo Económico, Revista de Ciencias Socia-les. Buenos Aires: Instituto de Desarrollo Económico y So-cial (IDES), núm. 162, vol. 41, juliol-setembre 2001, pàg.261-280.27. VILLAGRA, R. “Los liderazgos enlhet-enenlhet: loscambios, las continuidades, las paradojas”, a BRAUNSTEIN,J. i MEICHTRY, N. (ed.). Liderazgo, representatividad y con-trol social en el Gran Chaco. Corrientes: Editorial Universita-ria de la Universidad Nacional del Nordeste, 2008, pàg.117-132.

11 (187)

10 (215)


Les imatges de les misses de campanya oficia-des en espanyol i guaraní pel capellà Ferreira, enun altar de campament al costat del quebratxoblanc, apleguen diversos actors, autoritats i inte-ressos al Chaco. El capellà reforça la identitat na-cional recordant als soldats “el gloriós passat his-tòric del Paraguai”, els fa present “la causa justaque defensen” i formula “vots per l’èxit de l’exèr-cit nacional”, i els convenç d’acceptar “la guerraamb Bolívia precisament per salvaguardar els no-bles principis del dret contra la força bruta de laconquesta, sense altra llei perquè li convé la cosaaliena”. Així, el capellà oposa dret i poders de fac-to, l’uti possidetis iure (principi de delimitació defronteres que va regular les jurisdiccions llatinoa-mericanes a partir del procés d’independències)28

i la conquesta de territoris com a estratègia de so-birania. Per defensar les posicions paraguaianes,arenga els fidels amb aquestes paraules: “Si hemde dir la veritat, l’ambició desmesurada dels indi-vidus, els pobles i les nacions ha estat sempre lacausa de la seva pròpia abjecció i roïndat; així que-darà Bolívia, sense cap altra grandesa que la pilade les seves ruïnes”. I conclou: “El triomf final se-rà nostre”.

La guerra va ser el moment en què es va forçarun contacte molt més gran, però la pregunta con-tinua sent, en tot cas, i en funció dels nous plan-tejaments formulats per historiadors i antropòlegs,com es van relacionar els pobles indígenes, i les se-ves pràctiques, amb aquestes “societats envolu-pants” generades per la nacionalització del Chacobolivianoparaguaià per part dels estats nacionalsen construcció, en un període, i aquesta és una da-da que no hem d’oblidar, en el qual el territori es-tava literalment privatitzat però no nacionalitzat.29

Efectivament, al desè capítol fotogràfic, titulat“Combate de artillería. Navidad y Año Nuevo enel frente”, i també al següent, “El regreso: desde elCañadón de la Muerte hasta el río Paraguay”, DeSanctis va descriure el fortí d’Alihuatá com la mi-llor construcció boliviana a la “línia de fortins delsector Casado”, una afirmació que sorprèn perquè,després d’haver repetit incansablement que aques-ta era una “terra de ningú”, el metge reconeix queel territori era a les mans de l’empresa Carlos Ca-

sado, SA. Els soldats es retraten portant els per-trets amb mules i cavalls, o caminant amb dificul-tat (imatge 16 [222]), tot plegat en un espai pràc-ticament desconegut, però privat.

De Sanctis arriba a l’últim capítol del seu relatgràfic, titulat “Desde el infierno del Chaco hasta laperla del Atlántico”, en què descriu la tornada grà-cies al salconduit que li van lliurar el coronel JoséFélix Estigarribia i el tinent coronel Carlos JoséFernández. El metge va necessitar deu dies per atraslladar-se amb carreta i mula i salvar la distàn-cia que separava Saavedra de Punta Riel, l’extremdel ferrocarril de la societat anònima Carlos Casa-do, de manera que el metge no va fer altra cosadurant tot aquest temps que viatjar per les terresde l’empresa. Des d’aquí va passar a Puerto Casa-do, però va preferir no enregistrar ni els indígenesmaskoy i sanapaná que habitaven el campamentproper al taller de taní, ni la missió salesiana, niels molls i les fàbriques de l’empresa de la famíliaCasado. Malgrat el seu afany per separar aquestesdimensions del que succeïa amb l’exèrcit nacional,sinònim de la política estrictament estatal de “pe-netració” als territoris occidentals al riu Paraguai,les imatges incorporades a la col·lecció fotogràficaposen de manifest la presència d’habitants ori-ginaris, de criolls que feien de guies o que trans-portaven recursos ramaders, i també l’aprofita-ment de les construccions del Chaco, sobretot elpahuichi.

138

12 (195)


28. Aquest principi va ser adoptat per Colòmbia, l’Equa-dor, el Perú, Bolívia i Xile al Congrés de Lima del 1847.Significava que els estats independents continuarien pos-seint els territoris que posseïen durant la colònia, ajustant-ne les fronteres a les demarcacions fetes per la monarquiaespanyola fins al 1810. No eren reconegudes pel dret lesocupacions violentes o il·lícites; a GANDÍA, E. de. Historiadel Gran Chaco. Buenos Aires: Juan Roldán y CompañíaEditores, 1929, pàg. 199-200.CAMPERO, N. La Guerra en el Chaco Boliviano: los títulos dedominio, la agresión, la política internacional, Derecho y éticaguerrera, el triunfo militar, Apéndice: Repercusión en Jujuy. Sín-tesis de algunos artículos y comentarios dados a la publicidad enJujuy en septiembre de 1933. Jujuy: Imprenta San Francisco,setembre del 1933; ALAIZA, M. (coronel). Los derechosde Bolivia sobre el Oriente y el Chaco Boreal. La Paz: Li-tografías e Imprentas Unidas, 1928.29. He formulat aquesta hipòtesi a DALLA CORTE, G. Le-altades firmes. Redes de sociabilidad y empresas: la Carlos Casa-do, S.A. entre la Argentina y el Chaco paraguayo (1860-1940).Madrid: CSIC, en premsa.30. La col·lecció es conserva al Museu Històric Provincialde Rosario Julio Marc, de la mateixa manera que la restad’àlbums fotogràfics elaborats per Carlos de Sanctis.

139

El poder que s’estén al Chaco, visible en la ma-nera com aquest Chaco es mostra a les fotografiesde Carlos de Sanctis,30 posa en evidència els límitsde l’extensió d’una jurisdicció nacional que impo-sa noves pràctiques, noves normes i noves mane-res de vincular les poblacions indígenes amb l’es-tat, en aquest cas amb dos estats que procuraven“envolupar” un mateix territori en disputar-se’nla jurisdicció, els recursos i les poblacions. La va-loració que va fer de la guerra l’assistent de DeSanctis, un empleat del Banc Germànic d’Asun-ción anomenat Julio Ramírez, qüestiona precisa-ment la conjunció de racionalitats, tant la dels es-tats enfrontats, que empenyien les seves fronterescap a orient i cap a occident, com la dels pobles in-dígenes: “Ens veiem embolicats en una guerra perun tros de terra que queda en aquest continent,per causes d’ambició de territoris, que és una deles derivacions d’immoralitat nascuda a poc a pocen cervells i sentiments perversos que no saben elque costa formar una llar, ja que tan fàcilment s’a-fanyen a destruir-la”.

5. Reflexions

Les imatges s’interpreten aquí no únicamentconsiderant-ne la finalitat comunicativa, sinó tam-bé la condició de documents personals generatspels protagonistes de l’experiència, amb autono-mia i valors propis més enllà de la representació

fotogràfica. El reportatge construeix una nova xar-xa que s’institucionalitza per consolidar relacionssocials, incloent en el concepte de ciutadania, permitjà de la participació en les activitats militars,una població fins llavors exclosa. Per això inten-tem demostrar que les formes normatives no tansols reflecteixen interessos socials, sinó també lesexpectatives posades en la resolució casuísticaemergent de la solució concreta als conflictes. Ésa dir, més enllà de la institucionalització del podera través de normes i lleis (una temàtica que s’a-nalitza als estudis sobre la guerra del Chaco), aquesttreball s’interessa particularment per descriure elcontrol d’espais geogràfics i socials en un momentpuntual del conflicte bèl·lic a través d’una col·lec-ció fotogràfica dissenyada per demostrar que l’“au-toritat” nacional paraguaiana es va estendre sobreun territori en disputa, un espai considerat fins lla-vors “desèrtic” o “fronterer”, per no dir “incivilit-zat”, tot i que es va privatitzar mig segle abans. Ésa dir: que el poder es va construir legitimant l’o-cupació i utilitzant els mateixos recursos indíge-nes, i presentant, a més, aquestes poblacions lo-

13 (196)


cals semisedentàries com un “camp” factible perdominar, civilitzar i sotmetre amb el pretext d’es-tendre el poder estatal, al mateix temps que s’as-segurava que col·laboressin davant l’exèrcit con-trari.31

Tot i que els anys de la guerra van ser crucialsperquè van fer necessaris vincles entre els indíge-nes i les societats envolupants,32 són els cinquan-ta anys previs al conflicte, és a dir, els de la priva-tització de les terres, els que permeten definir ivalorar les relacions que les poblacions indígenes,fins llavors al marge del procés econòmic i polític,van teixir amb els representants d’empreses de ta-ní, missions catòliques, exploradors, colons men-nonites, viatgers, cambristes, policies, agrimensors,etc. que van visitar la zona i hi van deixar diferentsempremtes.34 La vinculació amb aquests nousagents va conduir a definir un “lideratge transac-cional”, concepte teoritzat per Suskin i reprès perBraunstein i Cordeu pel qual noves modalitatstransaccionals del poder polític van permetre alsgrups indígenes relacionar-se amb les societats en-volupants que van estendre les seves influències35

i van afavorir que es creessin prefectures lligadesa noves funcions (econòmiques, sacerdotals, mà-

140

giques, bèl·liques, restabliment de llaços socials)que s’exigien als indígenes del Chaco.36

Els últims anys, particularment des de la guerradel Chaco, ha tingut lloc, com ha afirmat recent-ment Braunstein, una “superposició de sistemesnormatius”37 en virtut de la proliferació de veusexternes i envolupants que impacten a les socie-tats indígenes.38 Capdevila, Combès i Richard i al-tres han obert un camp d’anàlisi nou i importanten referir-se a l’oblit de què han estat objecte elsindígenes a l’hora d’abordar la guerra del Chaco –en part per l’ocultació que n’ha fet la mateixa an-tropologia–,39 així com a la poca atenció prestadapels antropòlegs a les transformacions introduïdesper les dues societats envolupants en conflicte so-bre les poblacions indígenes que vivien a l’àrea ique fins llavors havien quedat a les fronteres, almarge, del projecte nacionalitzador.40 Per això, desde la història proposem tenir en compte el procéshistòric i la seva llarga durada, observar de mane-ra conjunta les possibilitats que obren l’antropo-logia i la història jurídiques com a àmbits crucialsper comprendre les societats estudiades, sempreen perspectiva de conflicte,41 i analitzar el teixit denormes i pràctiques que van habilitar la reorga-

14 (197)


31. Recordem que, com ha assenyalat Mann, “les qües-tions de producció econòmica, de significat, de defensa ar-mada i de solució judicial no són del tot independents lesunes de les altres”. En la seva interacció, en la seva mútuanecessitat, Mann afirma que “un conjunt donat de rela-cions de producció exigeix uns supòsits ideològics i nor-matius comuns, així com la defensa i una regulació judi-cial”; a MANN, M. Las fuentes del poder social. Madrid:Alianza, 1991, tom 1, Una historia del poder desde los comienzoshasta 1760 d.C., pàg. 32.

32. En aquest sentit, vegeu particularment l’estudi que Ri-chard va dedicar a l’aprofitament que l’Estat paraguaià vafer dels treballs del militar rus J. Belaieff amb els indíge-nes guies chamacocos: RICHARD, N. “Los baqueanos de Be-laieff. Las mediaciones indígenas en la entrada militar alAlto Paraguay”, a RICHARD, N. (comp.) Mala guerra. Losindígenas en la Guerra del Chaco, 1932-1935. Asunción-París:ServiLibro / Museo del Barro / CoLibris, 2008, pàg. 291-331; text reproduït a BRAUNSTEIN, J. i MEICHTRY, N.(ed.). Liderazgo, representatividad y control social en el GranChaco. Corrientes: Editorial Universitaria de la UniversidadNacional del Nordeste, 2008, pàg. 69-87.

33. Vegeu, per al cas de Puerto Casado, COMINGES, J. de.Obras escogidas de Don Juan de Cominges, amb la seva bio-grafia per Matías Alonso Criado. Buenos Aires: Casa Edi-tora de Juan A. Alsina, 1892.

34. DALLA CORTE, G. “Asociaciones y redes sociales en elproceso de ocupación del espacio americano: el españolCarlos Casado del Alisal entre la Pampa argentina i el Cha-

141

co paraguayo”, a BONAUDO, M.; REGUERA, A. i ZEBEI-RO, B. (coord.). Las escalas de la historia comparada. Diná-micas sociales, poderes políticos y sistemas jurídicos. Buenos Ai-res: Miño & Dávila Editores, 2008, pàg. 67-97.

35. BRAUNSTEIN, J. “Muchos caciques y pocos indios.Conceptos y categorías del liderazgo indígena chaqueño”,a BRAUNSTEIN, J. i MEICHTRY, N. (ed.). Liderazgo, repre-sentatividad y control social en el Gran Chaco. Corrientes: Edi-torial Universitaria de la Universidad Nacional del Nor-deste, 2008, pàg. 5-32.

36. Per al cas chamacoco, vegeu l’estudi del canvi a les pre-fectures a CORDEU, E.J. “La transformación de los esque-mas políticos de los indios chamacoco en el contexto inte-rétnico”, a BRAUNSTEIN, J. i MEICHTRY, N. (ed.).Liderazgo, representatividad y control social en el Gran Chaco.Corrientes: Editorial Universitaria de la Universidad Na-cional del Nordeste, 2008, pàg. 45-67.

37. BRAUNSTEIN, J. “Muchos caciques y pocos indios.Conceptos y categorías del liderazgo indígena chaqueño”,a BRAUNSTEIN, J. i MEICHTRY, N. (ed.). Liderazgo, repre-sentatividad y control social en el Gran Chaco. Corrientes: Edi-torial Universitaria de la Universidad Nacional del Nor-deste, 2008, pàg. 5-32.

38. En el cas del Chaco Boreal això és altament significa-tiu si pensem, com ens recorda Bernd Fischermann, que“la legislació paraguaiana concedeix als indígenes el dret afer valer el seu dret consuetudinari si la part afectada hiestà d’acord”. FISCHERMANN, B. “La organización socio-política tradicional y actual entre los ayoréode del ChacoBoreal”, a BRAUNSTEIN, J. i MEICHTRY, N. (ed.). Lide-razgo, representatividad y control social en el Gran Chaco. Co-rrientes: Editorial Universitaria de la Universidad Nacionaldel Nordeste, 2008, pàg. 89-110.

39. COMBÈS, I. Etno-historias del Isoso: Chané y chiriguanosen el Chaco boliviano (siglos XVI a XX). La Paz: IFEA, 2005.

40. CAPDEVILA, L.; COMBÈS, I.; RICHARD, N. “Los indí-genas en la Guerra del Chaco. Historia de una ausencia yantropología de un olvido”, a RICHARD, N. (comp.). Ma-la guerra. Los indígenas en la Guerra del Chaco, 1932-1935.Asunción-París: ServiLibro / Museo del Barro / CoLibris,2008, pàg. 13-65. Afirmen els autors a la pàg. 37 que, “comen altres regions del planeta, en aquelles dècades l’etno-grafia avançava juntament amb un exèrcit de colonitzaciódel qual va decidir no parlar: en aquest sentit se la va po-der acusar de ser una ciència colonial, i en aquest sentittambé al Chaco va participar del projecte colonitzador del’estat nacional”.

41. ASSIER-ANDRIEU, L. Le Droit dans les Sociétés Humai-nes. París: Nathan, 1996. També vegeu KROTZ, E. “Socie-dades, conflictos, cultura y derecho desde una perspectivaantropológica”, a KROTZ, E. (ed.). Antropología jurídica:perspectivas socioculturales en el estudio del derecho. Anthro-pos / Universidad Autónoma Metropolitana, pàg. 13-50.

15 (207)


142

nització dels grups indígenes, fins llavors al mar-ge del procés estatal, i que van fer emergir novesformes d’organització després de la guerra.

A hores d’ara, quan els testimonis del conflictepràcticament estan desapareixent, l’antropologias’esforça a recuperar els testimonis dels protago-nistes de la guerra del Chaco,42 mentre la història,interessada a analitzar els processos i els conflic-tes, també procura abordar el passat per donar ele-ments parcials als actors que reclamen ser reco-neguts a l’escenari econòmic, religiós i polític. LaDeclaració dels Drets dels Pobles Indígenes, apro-vada per l’Assemblea General de l’ONU el 13 desetembre de 2007, els reconeix drets individuals icol·lectius, entre els quals hi ha el dret a viure ambdignitat; a conservar les seves institucions, cultu-res i tradicions; a no patir cap discriminació; a lalliure determinació, i a participar en la vida políti-ca, econòmica, social i cultural de l’estat. Precisa-ment aquest aspecte és un dels punts centrals al’hora de considerar els drets indígenes pel que faa les terres, els recursos i els mitjans de subsistèn-cia: el document reconeix que els grups despos-seïts d’aquests drets poden obtenir una reparaciójusta i equitativa. Al Chaco, mentre que fins ara laguerra interessava només com un conflicte entreestats que volen afirmar i/o construir la seva sobi-

rania, com si en aquell extensíssim territori no hihagués hagut actors previs (per això fins avui s’hapopularitzat l’expressió desert o infern verd, sal-vatge), els pobles indígenes que fan sentir les se-ves veus lluiten perquè se’ls consideri portadorsde drets i normes, institucions, sistemes políticspropis i respectables, en una reclamació unísonade justícia. Així mateix, imposen racionalitats diferents pel que fa a l’ús dels recursos i els terri-toris.

42. En aquest sentit, UNRUH, E.; KALISCH, H. “Salvación-¿rendición? Los enlhet y la Guerra del Chaco”, a RICHARD,N. (comp.). Mala guerra. Los indígenas en la Guerra del Cha-co, 1932-1935. Asunción-París: ServiLibro / Museo del Ba-rro / CoLibris, 2008, pàg. 99-123; VILLAGRA, R. “Nanekañy’a kempohakme o en aquel tiempo de los enojados.Testimonios de los angaité sobre la Guerra del Chaco”, aRICHARD, N. (comp.). Mala guerra. Los indígenas en la Gue-rra del Chaco, 1932-1935. Asunción-París: ServiLibro / Mu-seo del Barro / CoLibris, 2008, pàg. 67-98.

16 (222)


Documents

01 DOSSIER 11 a 142:Dossier REC 35 24/3/10 10:58 …diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/63234/1/566540.pdf · un relat gràfic de la guerra del Chaco1 126 Gabriela Dalla Corte Universitat