Antecedents històrics i polítiques actuals sobre l’organització territorial de València

35

Antecedents històrics i polítiques actuals sobre l’organització territorial de València1

Joan Carles Membrado Tena2

1. Introducció

L’actual divisió oficial a dos nivells, la província i el municipi, ha aconseguit penetrar molt profundament en la consciència de la societat valenciana. No obstant això, certs sectors (fins ara) minoritaris han denunciat els seus inconvenients i han proposat alternatives a aquesta divisió. D’una banda, assenyalen que els municipis mostren en molts casos signes d’inadequació a la realitat present: han de prestar més serveis, però la greu despoblació de les comarques interiors els ha deixat amb tan pocs recursos que difícilment poden prestar-los. D’altra banda, les províncies han demostrat fins al moment una ineficàcia notable quant a l’ordenació racional del territori: el centripetisme que exerceixen les capitals de província té com a resultat que un 54% de la població valenciana residisca a les àrees urbanes de les tres capitals, que no suposen més del 6% del territori. Aquest centripetisme es deu a la concentració dels serveis (administratius, sanitaris, judicials, educatius, etc.), el comerç i la indústria a les capitals de província i les seues àrees urbanes. Tanmateix, cal distingir entre, d’una banda, les àrees urbanes de Castelló i València, que concentren 2/3 de les respectives poblacions provincials, i, per altra, la d’Alacant (incloent Elx), on la concentració de població no arriba al 40%. En aquesta última província, la notable indústria de les comarques interiors (Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà, Alcoià, Foia de Castalla) i el fort desenvolupament turístic residencial del Baix Segura i de la Marina han atenuat la macrocefàlia de la capçalera provincial i la seua àrea urbana.

Hi ha, a més, una mentalitat competitiva entre províncies que porta a pensar que si la província veïna té una universitat, un port, un aeroport o s’hi celebra qualsevol gran esdeveniment esportiu, també la pròpia província hauria de tenir el mateix, en lloc de considerar que la seua comunitat autònoma ja disposa d’aquestes instal·lacions o oportunitats i aprofitar-se’n.

A més, les províncies dificulten la vertebració de la comunitat autònoma valenciana, ja que fomenten un sentiment de pertinença i identitat estrictament

1 Ponència de la Jornada “L’organizació territorial valenciana i l’administració pública local”. 7 de octubre de 2013. Lloc: Facultat de Dret. Universitat de València.2 Professor Ajudant Doctor Departament de Geografia. Facultat de Geografia i Història. Universitat de València.

36

Joan Carles Membrado Tena

provincials en els seus habitants, que en aquest territori resulta particularment difícil de compatibilitzar amb un sentiment de pertinença a un tot identitari valencià, atès que la província central va rebre des de la seua creació el nom de l’antic regne comú, és a dir, València. L’oposició castellonenc / valencià / alacantí que resulta de la divisió provincial de Javier de Burgos de 1833 tendeix a excloure de la valencianitat als ciutadans de les províncies del nord i del sud, mentre que fomenta en els de la del centre l’hàbit d’identificar València i, per tant, allò valencià únicament amb la seua pròpia província.

El resultat d’aquesta desvertebració territorial el trobem en les enquestes del CIS, que assenyalen que el 50% dels habitants de la província de Castelló i el 45% dels de la d’Alacant se senten únicament espanyols o més espanyols que de la seua comunitat (un percentatge superior al 39% de madrilenys i castellanolleonesos, considerats hui com la quinta essència de l’espanyolisme), mentre que a la província de València aquest percentatge es redueix al 18%. No és que els valencians de les províncies del nord i del sud siguen més nacionalistes espanyols que els de la província central: simplement ocorre que molts d’aquells no es reconeixen com a valencians, és a dir, no s’identifiquen amb el gentilici que durant segles els ha denominat i distingit d’altres pobles peninsulars al considerar-lo com més propi, o fins i tot exclusivament propi, dels habitants de la província central.

En els últims temps, i en el context de l’actual crisi econòmica, s’han sumat a les veus crítiques amb la institució provincial i partidàries de la seua supressió alguns polítics espanyols de l’oposició3 (incloent el PSPV)4, un notable expresident d’Espanya,5 i fins i tot els grans empresaris valencians,6 que veuen aquests organismes obsolets i ineficaços i pretenen transferir als respectius governs autonòmics (com ja succeeix en les comunitats uniprovincials) els serveis que les diputacions presten als petits ajuntaments, el que suposaria un estalvi d’uns 1.000 càrrecs polítics a tot Espanya.7 No obstant això, el PP, que governa actualment a Espanya i a València, es resisteix a suprimir les diputacions provincials i, amb elles, el model centralista de l’estat espanyol per al qual aquestes van ser concebudes.

Són bastants les propostes presentades per substituir, o almenys reformar, el sistema de divisió territorial actualment vigent a València. La majoria d’aquestes propostes tenen un esperit més reformista que rupturista , ja que estan dissenyades -per pragmatisme polític- per conviure amb les províncies, i postulen la necessitat d’establir un nou nivell territorial intermedi entre la província i el municipi: la comarca . Els defensors de la comarcalització la veuen com un instrument per a la descentralització de l’administració i els serveis que la Generalitat ofereix als

3 http://politica.elpais.com/politica/2011/08/16/actualidad/1313510816_868873.html4 http://politica.elpais.com/politica/2012/12/29/actualidad/1356817214_526811.html5 http://elpais.com/diario/2011/02/08/cvalenciana/1297196295_850215.html6 http://www.levante-emv.com/economia/2011/03/26/empresarios-piden-supresion-diputaciones-fusiones-ayuntamientos/793391.html7 Segons el sociòleg Rafael Castelló les diputacions són una estructura territorial obsoleta que afavoreix el clientelisme i dóna poder caciquil als quadres intermedis dels partits, per mantenir-ne el control (http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2012/08/16/encrucijada-autonomica/928803.html).

37

Antecedents històrics i polítiques actuals sobre l’organització territorial de València

ciutadans, per a la planificació territorial i també per a la canalització del poder democràtic, mitjançant una llei electoral valenciana que tinguera en compte criteris de comarcalització, tal com preveu l’Estatut valencià en el seu article 23.8 A més la comarca serviria per identificar els seus habitants amb el seu espai viscut, el que es considera com un primer pas per a la seua identificació amb el País Valencià, atès que les comarques, a diferència de les províncies, no donen lloc a identitats oposades o alternatives a la valenciana, en no existir una comarca que es quede amb el nom o el gentilici comuns. Sorprenentment , si es pensa en la forta identificació dels valencians de hui amb les seues províncies, la idea de comarca ha anat calant també fins a cert punt en la nostra societat. Llocs tan visibles com ara hospitals, centres educatius, àrees de servei d’autopista, multitud d’empreses privades i algunes denominacions d’origen porten el nom de la comarca, i els principals mitjans de comunicació escrits tenen seccions i fins i tot edicions comarcals.

En aquest document ens referirem, en primer lloc, als antecedents històrics de la divisió territorial de València, des de la seua fundació al segle XIII fins a la divisió provincial del XIX. A continuació mostrem una exposició i crítica de les principals propostes de divisió comarcal de València, totes dutes a terme durant el segle XX. Finalment ens referirem a l’actuació de les institucions autonòmiques valencianes sobre aquesta qüestió.

2. Antecedents històrics de la divisió territorial de València 2.1. Etapa foral

Entre 1232 i 1245 Jaume I fundà el regne cristià de València, dins els límits del qual s’incloïen la Foia de Castalla i Xixona i la Marina, però no els territoris limítrofs al sud d’aquests. En el canvi entre els segles XIII i XIV, el seu nét Jaume II va incorporar al regne Alacant, Elx, Oriola i la conca del Vinalopó. A partir d’aquest moment, València va quedar dividida administrativament en dues governacions: la de València o deçà (lo riu de) Xixona, amb la capçalera a la ciutat de València (que també era el cap i casal, del regne), i la d’Oriola o dellà (lo riu de) Xixona, amb la capçalera a Oriola. A causa de les seues dimensions (més d’un 85% de tot el regne), a la governació de València es crearen dues sotsgovernacions, amb la capçalera a Castelló, la del nord (governació dellà lo riu d’Uixó o de la Plana), i a Xàtiva, la del sud (governació dellà lo riu Xúquer). La sotsgovernació dellà Uixó abraçava un territori que s’estenia des de la frontera amb Aragó i Catalunya fins a la Serra d’Espadà i el riu d’Uixó o Belcaire. La sotsgovernació dellà Xúquer s’estenia entre aquest riu, pel nord, i el de Xixona o Montnegre i les serres del Maigmó, Castalla i Biar, pel sud (figura 1).

8 http://www.idpbarcelona.net/docs/normativa/ccaa/normativa/lleis/cvalenciana/estatut.pdf

38


Figura 1. Divisió foral del Regne de València

Mapa: Membrado. Font: Piqueras i Sanchis (1992)

39

La divisió eclesiàstica medieval s’adaptava a grans trets a les governacions i sotsgovernacions: les del Cap i Casal i Xàtiva formaven part del bisbat de València, la de Castelló, del de Tortosa , i la d’Oriola de la seua diòcesi homònima, creada el 1564 (abans havia depès del bisbe de Cartagena). Les úniques excepcions eren l’Alt Millars , que formava part de la governació de la Plana però del bisbat de València, i l’Alt Palància i l’Alt Túria (incloent-hi Ademús), que pertanyien a la governació de València però al bisbat de Sogorb. A més Betxí i Olocau del Rei depenien de Terol i Saragossa, respectivament, i no de Tortosa , i Aiora i Cabdet (Caudete) d’Oriola i no de València. La reforma de les diòcesis de mitjans del segle XX va alterar aquests límits històrics i els va ajustar tant com va poder a la realitat provincial existent. No obstant això els Ports i el Baix Maestrat no van passar a la nova diòcesi anomenada de Segorbe-Castelló, sinó que van continuar depenent del bisbe de Tortosa, mentre les valls d’Alcoi i la Marina Alta (excepte Calp) no es van integrar a Orihuela-Alacant, sinó que van seguir sota la tutela de València (figura 2).

Si ens referim a divisions administratives per sota de les governacions i diòcesis, cal remarcar que una de les primeres divisions sistemàtiques del Regne de València en comarques, anomenades quarters, és la de l’anomenada del tall de drap de 1404, impost indirecte de la Generalitat Valenciana sobre el comerç tèxtil, que es recaptava no de manera centralitzada sinó a partir de cada quarter.9 Tot i haver transcorregut més de 6 segles, aquesta primera divisió comarcal valenciana és sorprenentment semblant a l’actual. La divisió territorial moderna inclou 31 comarques (sense desglossar l’Horta), i la medieval, 26: aquesta diferència es deu al fet que ni Requena ni Villena formaven part del regne, i al fet que segons el tall de drap el Baix i el Mitjà Vinalopó estaven units, com també ho estaven l’Alt i el Baix Maestrat, la Marina Alta i Baixa, i la Canal de Navarrés i Xàtiva. En canvi, l’Alt Palància estava partit en dos, amb els seus centres a Sogorb i Xèrica (figura 3).

9 Muñoz Pomer, 1985, p. 530-534.


40


Figura 2. Divisió bisbal del Regne de València (S. XIII-XX)


41

Figura 3. Quarters del Regne de València segons el Tall de Drap.

Mapa: Membrado. Font: Muñoz Pomer i Piqueras i Sanchis


42


2.2. Etapa postforal. Divisió provincial. Restricció territorial del topònim València

Figura 4. Governacions borbòniques del Regne de València (1707-1812).


43

La Guerra de Successió va acabar de manera favorable als Borbó, que es van consolidar al tron hispànic. Amb la nova dinastia es van abolir els furs valencians i el mateix regne de València, i al seu territori es van imposar les lleis de Castella. També es va prohibir l’ús oficial i l’ensenyament del valencià. Es va produir així mateix una reforma radical de la divisió administrativa de l’antic regne valencià. La nova divisió, que pretenia centralitzar les Espanyes i imposar el poder absolut de l’estat borbònic enfront de qualsevol resta de poder foral, va ser sens dubte, des del punt de vista de l’ordenació de l’espai, la més irracional de totes les que s’han aplicat a València. El vell regne, convertit ara en província, es va dividir en 13 governacions: a l’antiga sotsgovernació de la Plana se’n van crear 3, amb capitals a Morella, Peníscola i Castelló; a la de València 2, les de València i Alzira; a la sotsgovernació de Xàtiva se’n feren ni més ni menys que 6, amb evident intenció del poder borbònic de castigar i vigilar els rebels xativins (les capitals eren Cofrentes, Montesa, San Felipe o Xàtiva, Dénia, Alcoi i Xixona); finalment, a l’antiga governació oriolana se’n crearen 2, amb capital a Oriola i Alacant (figura 4). La població valenciana de Capdet (Caudete), que havia defensat la causa austriacista, passà des de llavors a formar part de Múrcia (en l’actualitat es troba a la província d’Albacete).

Entre la primera divisió borbònica i l’establiment de les tres províncies actuals hi va haver diversos intents de nova organització del territori, d’efímera vigència. El primer, promogut pel secretari d’hisenda, el mallorquí Soler i Rabassa, va tenir lloc el 1799: es van crear sis noves províncies a Espanya, totes marítimes, amb l’objecte que els pagaments a la hisenda real pogueren fer-se més fàcilment, evitant la dilació que suposava viatjar a l’antiga capital provincial. Una d’aquestes sis províncies va ser la d’Alacant, que es va separar de la de València. Encara que tornara a incorporar-se novament en 1805, aquesta segregació efímera fou un precedent perquè després la d’Alacant fóra reconeguda de nou com a província (Cebreiro , 2012 , p. 123-126). Pocs anys després, el 1810, el rei Josep I Bonaparte va pretendre aplicar a Espanya el model dels departaments francesos, ignorant les realitats històriques i nacionals dels pobles hispànics en crear unes prefectures que barrejaven els territoris valencians amb altres catalans, aragonesos, castellans i murcians (figura 5).

A caliu de la Constitució de Cadis de 1812, les Corts van encarregar el 1813 una nova divisió provincial al cartògraf i marí mallorquí Felip Bauzà. El seu projecte dividia Espanya en 44 províncies, entre les quals hi havia de nou la d’Alacant. El pla Bauzà mai es va posar en marxa, ja que va arribar a les Corts només tres dies abans que Ferran VII declarara nul·la la constitució gaditana (Forcadell i Romeo, 2006, p. 194).

La segona divisió borbònica es féu durant el Trienni Liberal, i va perdre la seua vigència una vegada enderrocat aquest govern; aquesta divisió en províncies, que va funcionar durant 1822 i 1823, establia, a imatge de les antigues governacions i subgobernaciones forals, quatre províncies: Castelló, València, Xàtiva i Alacant, encara que els límits de les noves províncies no coincidien exactament amb els de les governacions forals. La línia entre la província central i la meridional es traslladava uns 30 km al nord de l’antiga línia Biar - Xixona - Busot, el que reduïa l’extensió de la província xativina a favor de la d’Alacant, que passava a ser la nova capital del sud en detriment d’Oriola, la qual, amb la resta del Baix Segura, era incorporada a la província de Múrcia. El Racó d’Ademús era separat de València i integrat a Terol. En canvi, alguns municipis aragonesos fronterers a la província de Castelló eren incorporats dins d’aquesta província; el Marquesat de Villena s’incloïa a la d’Alacant; i la Meseta de Requena, a la de València.


44


Figura 5. Divisió napoleónica en prefectures (1810-1812).

Mapa: Membrado. Font: http://www.hispanidad.info/provincial.htm

45

Figura 6. Divisió provincial en època liberal (1822-1823).



46


La tercera divisió borbònica (actual divisió provincial) de les terres valencianes, data de 1833, quan es va aprovar la proposta elaborada pel liberal Javier de Burgos. Aquesta divisió va restituir íntegrament els límits històrics del Regne de València, però va passar per sobre de la tradició en partir-lo en 3, i no en 4, demarcacions (províncies): la de Xàtiva va ser sacrificada i en la seua major part incorporada a la província de València, i la resta a la d’Alacant. Segons la primera proposta de divisió provincial (1833) la Vall d’Albaida i la Safor (sense la Valldigna) havien de pertànyer a la província d’Alacant, però en 1836 aquestes comarques van passar a la de València, excepte el sud de la Safor (Oliva, Vilallonga i pobles veïns) que ho va fer en 1847. Pel nord, hi va haver un reajustament dels límits provincials entre les antigues demarcacions de Castelló i València en incorporar a la primera la comarca de l’Alt Palància (figura 7).

La coincidència inicial dels límits del Regne amb la suma de les tres províncies només va durar tres anys, a causa de dues modificacions, que tenien ja el seu precedent en la divisió del Trienni liberal: el 1836 es van afegir una altra vegada a la província d’Alacant les localitats de Villena i Saix, i el 1851 l’altiplà de Requena va tornar a incorporar-se a la de València (figura 7). Gàtova, inclosa a la província de Castelló a 1833 sense tenir el compte que aquest era l’únic municipi d’aquesta província situat al sud de la serra Calderona, va passar el 1995 a la província de València.

Entre 1833 i 1982 no va tenir doncs existència oficial cap referent territorial que agrupara el conjunt dels territoris pertanyents al vell Regne de València. Joan Fuster comenta que el pas del topònim València com a identificador de tot el territori al d’una sola de les seues tres províncies resultava “d’una malignitat angoixosa”. Hi haurà alguns valencians que ja no seran valencians, sinó castellonencs o alacantins. Hi haurà uns valencians que legalment seran els valencians per excel·lència i els altres, en conseqüència, tractaran d’accentuar la pròpia denominació territorial. Fuster remarca com en els anys 1960 és a la província de Castelló on les vel·leïtats provincials són menors, i la ciutat de Alacant on aquestes són més grans.10 Per a Joan Francesc Mira, la divisió provincial contribuirà a destruir encara més la consciència i identitat valencianes, ja notablement minvades des d’almenys la pèrdua dels Furs (1707). No només desapareix oficialment el concepte de (Regne de) València, sinó que la inexistència d’un nom comú diferent del d’una de les tres províncies tendirà a crear “confusions i distàncies, dobles sentits, reticències i, en definitiva, pèrdua de presència del nom identificador de valencians com a igualment propi dels qui han quedat fora de la província de València”. Abans de la divisió provincial “era rigorosament impossible –era impensable– parlar de «valencians», «castellonencs» i «alacantins» com a tres conjunts humans i territorials diferents”; després de la divisió serà “tan freqüent i habitual que arriba a produir «identitats provincials» definides pels límits administratius”.11 El topònim històric València per referir-se a

10 Fuster, 1962, p. 212. Diverses dècades després les enquestes del CIS situen Castelló com la província amb menor grau de valencianitat, no perquè a Alacant s'identifiquen hui més que el 1960 amb la identitat valenciana, sinó perquè a Castelló la inclinació cap a la valencianitat ha baixat des de llavors de manera alarmant.11 Mira, 1997, p. 192.

47

tota la Comunitat és molt més usat fora del territori valencià que dins d’aquest12, i sobretot quan es compara amb altres comunitats, el que evita ambigüitats13.

Durant el segle XX apareix el topònim Levante com a sinònim de València, i és usat tant fora com dins de la mateixa València (per exemple per un important equip de futbol, per un notable periòdic i per multitud d’altres empreses privades). A vegades el territori que abasta el Levante no es restringeix al País Valencià: també inclou Múrcia o altres territoris de l’est peninsular. Joan Fuster qualifica el topònim Levante de deformador, i hi veu una intenció clara de retirar de la circulació el terme valencià per designar a tot el país, limitant-lo a la província de València. Per a Fuster, quan algú parla de Levante per referir-se al País Valencià, sense dubte tracta “d’escamotejar l’única realitat pròpia dels valencians: l’oculta, l’enterboleix o la nega”.14 El Consell Valencià de Cultura, òrgan consultiu en matèria cultural de les Corts Valencianes, va establir el 1996 la inconveniència d’usar el terme Levante per referir-se a les terres valencianes.15

Per a Josep Vicent Boira la pèrdua de valor oficial del concepte de (Regne de) València i la implantació de la divisió provincial no van impedir que el 1909 encara continuara existint certa percepció de la valencianitat comuna, basada en la història i en la geografia, com mostra Tomás Trénor en organitzar una exposició Regional Valenciana on són convidades les tres províncies valencianes vigents llavors i ara, però no -ja que això es rebutja explícitament- les altres províncies limítrofes.16 Poques dècades després, dins dels cercles valencianistes de la Segona República, sorgirà un nou interès per la identitat valenciana i amb aquest, les primeres propostes de comarcalització del País Valencià, que es basaran en gran mesura en les comarcalitzacions prèvies (no sistemàtiques) dutes a terme per Cabanilles, Escolano, Viciana i altres autors anteriors.

12 A la ciutat de Barcelona, un dels principals carrers de l'Eixample, el carrer de València, fa referència a tot el regne de València, mentre el carrer de més avall (Aragó) es refereix a l'antic regne aragonès i el de més amunt (Mallorca), a l'antic regne de Mallorca o Mallorques.13 El problema de tenir un mateix topònim (València) per referir-se a tot el país, a només una part del país (una província) i a la capital del país (ciutat) no és molt diferent al que es dóna en altres territoris. Per exemple, a la República Txeca, on per evitar possibles malentesos sobre el nom del territori s'ha distingit en txec modern entre Čechy (topònim) - Čech (gentilici), que signifiquen respectivament Bohèmia-bohemi, i Česká republika / Česko (topónimo) - Český (gentilici), que signifiquen República Txeca / Txèquia (és a dir, la suma de Bohèmia, Moràvia i la Silèsia) - txec (una persona de qualsevol d’aquests tres territoris). Un altre cas similar és el de Mèxic, on per distingir la ciutat de Mèxic de l'estat de Mèxic i de la federació d'estats mexicans, s'han creat tres adjectius diferents: mexicano és una persona de qualsevol lloc de la federació, mexiquense és algú de l'estat de Mèxic (que voreja la ciutat de Mèxic però no la inclou), i mexiqueño és algú de la ciutat de Mèxic, encara que als mexiqueños també se'ls coneix com capitalinos, defeños (de Mèxic DF, és a dir del Districte Federal de Mèxic) o, despectivament, chilangos. En alguns cercles valencianistes minoritaris es proposa dir valentins als de la província de València i evitar així la confusió amb valencians, que serien de les tres províncies. D’altres proposen dir “província central” a la de València. L’escassa voluntat política dels partits majoritaris fa inviable, de moment, qualsevol de les fórmules plantejades per a evitar ambigüitats al voltant del topònim València i del gentilici valencià. 14 Fuster, 1962, p. 118.15 http://cvc.gva.es/archivos/40%20i%2041.pdf16 Boira, 2012b, p. 55-56.


48


Figura 7. Divisió provincial de Javier de Burgos (1833), amb els retocs posteriors (1836, 1847, 1851, 1995).


49

3. Les comarques de València: antecedents i propostes

3.1. Les comarques des de Jaume I (s. XIII) a Joseph Cabanilles (s. XVIII)

Figura 8. Comarques del Regne de València citades per diversos autors medievals.

Mapa: Membrado. MDT: Institut Cartogràfic Valencià


50


A banda del ja esmentat Tall de Drap, si ens referim a divisions administratives per sota de les governacions i de les diòcesis, cal remarcar que des del mateix moment de la seua fundació es distingien al Regne croat de València algunes unitats ben definides per la geografia física: en la seua Crònica o Llibre dels feits (1244-1274) Jaume I ja esmenta el Camp de Borriana (hui la Plana), la Vall de Segon (hui la Vall de Segó, al nord del Camp de Morvedre), l’Horta de València, la Ribera del Xúquer, la Vall d’Alfàndec (hui la Valldigna), l’Horta de Xàtiva, la Vall de Bairén (hui Safor), la Vall d’Albaida, la Vall de Gallinera o la Vall d’Alcalà (figura 8). A finals del segle XIII, el nom de Muntanya del Regne de València (Montanea regni Valencie) designava les serres bètiques de la Marina i Alcoi poblades de moriscs (la Muntanya segueix designant hui dia aquesta comarca, encara que per efecte del provincialisme, ja no és la Muntanya de València, sinó la Muntanya d’Alacant). Al segle XIV tant Sant Vicent Ferrer, en els seus sermons, com Francesc Eiximenis, al Regiment de la cosa pública (1384), fan esment de la Serrania, territori muntanyós que se situava entre Castella i la plana central valenciana, i que encara hui es coneix com la Serrania o los Serranos (figura 8).

Ja en l’Edat Moderna i en la seua Crònica (1564), Martí de Viciana esmentava les mateixes comarques que Jaume I, tot i que en algun cas els canviava el nom: el Camp de Borriana i la Vall d’Alfàndec ja apareixien amb els seus topònims actuals, la Plana i la Valldigna, mentre que la Vall de Bairén era designada com la Conca de la Safor, que segles després seria Horta de Gandia i actualment torna a ser la Safor. A aquest conjunt d’unitats fisiogràfiques Viciana va afegir la Marina, l’Horta d’Alacant i petites valls com les de Sagunt, Artana, Gorga o Guadalest. El cronista borrianenc també es va basar en els dominis senyorials llavors vigents per distingir una sèrie de comarques de dimensions molt variades, algunes de les quals apareixen en les propostes modernes, com el Maestrat o el Marquesat de Dénia (figura 9).

Escolano (1610) descriu en general les mateixes comarques que Jaume I i Viciana, i n’afegeix algunes més. Resulta especialment cridanera la seua peculiar castellanització d’alguns topònims valencians. A l’Horta (de Xàtiva i de València) els diu Campo i a la Plana Llano de Burriana. Recull les subcomarques de l’Estany o Prat d’ Albalat i del Pla de Cabanes o de l’Arc, amb el nom d’Estaño d’Albalate i Llano de Cabañas. També esmenta els pobles de la Ribera del Millars (des de Ribesalbes fins a Aragó, hui Alto Mijares), els pobles del riu de Morvedre (hui Alto Palancia), el Camp de Llíria (hui Camp de Túria), la Val de Ayora i el de Cofrentes, la Serranía (per referir-se a la Muntanya del Regne de València, és a dir a les muntanyes bètiques), la Tierra de Alicante i els Campo de Elche i el de Origüela. Com Viciana, Escolano també es refereix a algunes petites valls (Perputxent, Travadell, Gorga, Seta, Guadalest, Gallinera ... ) i afegeix algunes senyories a la seua descripció com ara el ducat de Villahermosa, els comtats de Bunyol i Cocentaina i els marquesats d’Albaida i Dénia (figura 10).

51

Figura 9. Comarques del Regne de València citades per Martí de Viciana (1564).



52


Figura 10. Comarques del Regne de València citades per Gaspar Escolano (1610).


53

A la fi del segle XVIII el naturalista Cabanilles definia en les seues Observaciones moltes unitats comarcals, seguint els mateixos criteris que els seus predecessors Jaume I, Viciana o Escolano: és a dir, la geografia física i les senyories. Entre les comarques que defineix Cabanilles cal destacar la Tenencia de Benifasá (Tinença de Benifassà, que en el Tall de Drap apareix com Baronia de Benifassà), l’Alcalatén, Segorbe y la Ribera del Palancia (Alto Palancia), el Rincón de Ademuz, les Muntanyes de Portaceli (zona muntanyosa del Camp de Túria), el Pla de Quart, la Canal de Navarrés, la Vall d’Agres, la Vall de Biar i la Foia de Castalla (al Tall de Drap de 1404 apareix com Castalla i sa Foia). Cabanilles també distingeix dues comarques més, sense donar-los, però, un nom unitari: d’una banda, els pobles situats a ponent d’Alacant entre la Foia de Castalla i l’Horta d’Oriola (actuals Vinalopó Mitjà i Baix Vinalopó); d’una altra, la vall entre l’horta de Xàtiva i el port d’Almansa (hui la Costera), on distingeix tres unitats: Horta de San Felipe (Horta de Xàtiva), pobles de la Costera i pobles occidentals (vall de Montesa) (figura 11).

3.2. Les propostes de comarcalització durant el segle xx

Durant la Segona República va nàixer a València, especialment dins dels cercles valencianistes, un nou interès per la qüestió comarcal. Aquest procés imitava l’iniciat a Catalunya, ja que la primera divisió comarcal moderna de València, la de Felip Mateu i Llopis (figura 12), es va presentar el 1933, només uns mesos després que el llavors conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas signara la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya, dirigida pel geògraf Pau Vila. Un any després Emili Beüt i Berenguer pronunciava una conferència al Cercle d’Actuació Valencianista on explicava les seues idees sobre la qüestió comarcal; aquesta conferència va constituir la base d’una proposta de comarcalització que Beüt no va arribar a publicar fins a 1970 (figura 13).

Les propostes de Mateu i Beüt, basades en autors com ara Cabanilles i altres anteriors, van ser les primeres del segle XX que pretenien dividir en unitats comarcals homologables tot el territori valencià. Abans s’havien fet altres divisions de caràcter fiscal (quarters del tall de drap, s. XV) o judicial (partits judicials, s. XIX) amb un caràcter molt més administratiu. Les de Mateu i Beüt, però, partien de la concepció tradicional de la comarca com una unitat natural definida a partir de trets físics, històrics, lingüístics i culturals (formes de vida i producció).


54


Figura 11. Comarques del Regne de València citades per Joseph Cabanilles (1795).


55

Figura 12. Proposta comarcal de Felip Mateu i Llopis (1933).

Mapa: Membrado


56


Figura 13. Proposta comarcal d’Emili Beüt i Berenguer (1934, 1970).

Mapa: Membrado

57

Figura 14. Proposta comarcal de Manuel Sanchis Guarner (1982, 1983).

Mapa: Membrado


58


Figura 15. Proposta de comarcalització de Joan Soler i Riber (1970).

Mapa: Membrado

59

Les comarcalitzacions propostes durant la República van ser un referent per a les propostes posteriors. Després del parèntesi de la Guerra (1936-39), el 1946 l’estudiós Lluís Querol publicà una divisió comarcal basant-se en Mateu, tot i que partia en dues o més parts les seues macrocomarques i algunes de les seues comarques mitjanes, i en algun cas retocava els seus límits, a partir de criteris fisiogràfics. Per a Querol, els criteris històrics i lingüístics eren secundaris.

El 1950 Sanchis Guarner començà a perfilar en la seua Gramàtica Valenciana una divisió comarcal en dos nivells que només es va publicar pòstumament el 1982 i 1983. La proposta de Guarner replegava, d’una banda, gairebé un centenar de subcomarques, inspirades en les observacions de Cabanilles, i, d’una altra, trenta unitats pròpiament comarcals, basant-se en la de Mateu però intentant homogeneïtzar les dimensions d’aquesta, mitjançant la supressió de les més petites i la divisió de les majors. Per la seua repercussió posterior, cal destacar la divisió que va fer de la Plana de Castelló en dues unitats, la de Dalt, al nord del riu Millars, a la qual unia els municipis del Pla de l’Arc, i la de Baix, al sud del mateix riu, a la qual unia els municipis valencianoparlants de la Serra d’Espadà (figura 14).

El 1970 es publicà la proposta de comarcalització firmada per Joan Soler i Riber, que va aconseguir el suport d’intel·lectuals i institucions públiques i privades, gràcies a la difusió que va tenir en diverses publicacions, notablement la Gran Enciclopèdia Catalana i la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. En l’actualitat, la divisió comarcal de Soler és la més coneguda, i fins i tot ha arribat a assolir un cert grau d’implantació en la consciència popular, encara que aquesta implantació varia molt d’unes comarques a unes altres i, dins d’una mateixa comarca, d’unes localitats a altres (figura 15).

Una de les claus de l’èxit de la proposta de Soler va ser prevenir possibles reaccions localistes en evitar, sempre que fóra possible, que el nom de la comarca coincidira amb el de la seua capçalera. Per evitar aquesta coincidència Soler va buscar un nom, gairebé sempre de tipus fisiogràfic, que no fera referència a la capital comarcal, encunyant així el terme Baix Segura (en compte d’Horta d’Oriola), Baix Vinalopó (i no Camp d’Elx), Alt Palància (no Vall de Sogorb) o Camp de Túria (no Camp de Llíria). Altres vegades, Soler recorregué a la recuperació de nom històrics en desús, creant així el Camp de Morvedre per referir-se a la comarca de Sagunt, l’Alcalatén per a la de l’Alcora, el Comtat per a la de Cocentaina, i la Safor per a la de Gandia. En altres ocasions, Soler eliminà la capçalera comarcal del nom de la comarca i la va substituir, amb voluntat integradora, pel segon centre més important: així, Requena, Aiora, Énguera i Xiva eren en la seua proposta les capçaleres comarcals, respectivament, de la Plana d’Utiel, la Vall de Cofrents, la Canal de Navarrés i la Foya de Bunyol. Per evitar que un topònim municipal apareguera al nom de la comarca, de vegades l’eliminava: així, l’Horta de València és l’Horta; els Ports de Morella, els Ports; i la Plana de Castelló, la Plana (Alta o Baixa, però no de Castelló); tanmateix, no prescindeix del topònim, encara que ho podia haver fet, en els casos de la Foia de Bunyol (que podria haver estat simplement la Foia o la Hoya) o la Canal de Navarrés (en comptes de la Canal). Quan el pes del centre comarcal era aclaparador i, podria dir-se, no hi havia més remei que incloure el seu nom en


60


el topònim comarcal, es va optar per adoptar com a tal el gentilici de la capital de la comarca: són els casos de l’Alcoià i l’Alacantí. Hi ha quatre grans comarques que són subdividides en Alta i Baixa, i una (el Vinalopó) ho és en Alt, Mitjà i Baix, però mentre que al Vinalopó, la Ribera i el Maestrat aquesta distinció respon a criteris d’altitud, als casos de la Plana i la Marina segueix criteris de latitud, incongruents des del punt de vista fisiogràfic.

Soler va confessar que la seua proposta seguia el mateix criteri que la Ponència per a la Divisió Territorial de Catalunya dels anys 1930, que buscava definir unes unitats de vida col·lectiva, cohesionades a través de les relacions de veïnatge entre els nuclis que les integraren, més algunes condicions fisiogràfiques i l’empremta inevitable de les demarcacions històriques. Aquestes unitats havien de comptar amb un centre que polaritzara les activitats econòmiques i oferira els serveis indispensables, de manera que la comarca fóra una unitat orgànica i funcional, el que era indispensable per a un bon règim d’administració local. Així doncs, a l’hora de delimitar una comarca, Soler primà els criteris d’operativitat administrativa, que exigien, d’una banda, l’existència d’un capçalera, i per altra, que la demarcació fóra d’una extensió territorial mitjana, ni molt gran ni molt petita, d’una grandària que estiguera, per així dir-ho, a l’abast de les persones, de manera que, a més d’una demarcació administrativa, la comarca esdevinguera un “sentiment”.17 Soler no buscava, en canvi, un equilibri similar quant a la demografia, de manera que, mentre la grandària de les comarques era més o menys equiparable, les diferències quant a la població eren enormes: l’Alt Millars -amb poc més de 4.000 habitants- posseeix (en l’actualitat) una població unes 300 vegades inferior a la de l’Horta. D’altra banda, no en totes les comarques hi ha un centre que polaritze l’activitat comarcal: el cas més extrem és el de la capçalera comarcal de mateix Alt Millars, Cirat, una petitíssima localitat d’uns 250 habitants que no exerceix la menor funció polaritzadora ni tan sols sobre els seus voltants més immediats.

Segons Rosselló, la delimitació comarcal de Soler es va basar en mapes de mercats elaborats en una època (la dècada de 1950) on encara era vigent l’economia del carro.18 Si tenim en compte l’ocàs dels mercats tradicionals i el fort desenvolupament de la xarxa viària durant els últims anys, podem comprendre la debilitat d’aquest criteri. Una altra crítica a la proposta soleriana és la subordinació total al criteri lingüístic: el propòsit de separar a tota costa les localitats valencianoparlants de les castellanoparlants el porta a trencar la unitat fisiogràfica i de relacions de veïnatge d’algunes comarques, especialment les de la conca del Vinalopó, on crea a partir de les viles castellanoparlants d’Asp i Montfort una comarca anomenada Vinalopó Mitjà, separada del seu entorn comarcal natural valencianoparlant (les Valls del Vinalopó), mentre que adscriu a la comarca de Villena (l’Alt Vinalopó) les ciutats castellanoparlants de Salines i Elda, l’última de les quals quedava així separada de la valencianoparlant de Petrer, tot i que ambdues conformen un continu urbà. No és aquesta, però, l’única àrea urbana

17 Piqueras i Membrado, 1995, p. 344.18 Rosselló, 1993, p. 45.

61

que queda migpartida: el mateix passa amb les conurbacions urbanoindustrials de la Plana (Castelló i Almassora resten a la Plana Alta, mentre que Vila-real i Onda a la Baixa), i del Serpis (Alcoi queda a l’Alcoià, i Cocentaina i Muro al Comtat). Finalment, també se li pot retraure a Soler que no reconega unitats de dimensions relativament reduïdes però amb una personalitat ben definida com ara la Foia de Castalla, la Vall de Montesa, el Pla de l’Arc o la Valldigna i, en canvi, sí admeta comarques de mida similar a aquestes amb menys homogeneïtat física, humana i econòmica, com ara el Comtat i, sobretot, el Vinalopó Mitjà d’Asp i Montfort.

El geògraf Antonio López Gómez publicà, també el 1970, una doble proposta de comarcalització que intentava establir, en primer lloc, les grans unitats fisiogràfiques que constitueixen València i, a partir d’ací, les comarques geogràfiques, on el pes del fets fisiogràfics és major de l’habitual. López creia que una delimitació purament fisiogràfica només és un primer pas per a una ulterior definició geogràfica. La primera part de la seua proposta és absolutament nova i segons el seu autor es basa en l’oposició muntanya-pla i la distinció nord-sud, que permet definir al País Valencià sis grans unitats territorials , que al seu torn són fragmentades en comarques. Aquesta segona divisió estableix unitats en dos nivells, comarques i subcomarques. La proposta de López recorda bastant a la de Beüt, per l’alt nombre d’unitats definides: 44 i 41, respectivament. No obstant això en Beüt prevalen més els criteris lingüístics, mentre en López els fisiogràfics: aquest últim autor suprimeix algunes unitats definides per Beüt amb criteris fisiograficolingüístics (la Calderona, al Baix Espadà, el Pla de Quart ) o només lingüístics (Plans de Villena) , i afegeix en canvi altres motivades només amb criteris fisiogràfics (les Gorges del Xúquer, les Serres de la Marina o les Serres d’Espadà) (figura 16).

La proposta de comarcalització elaborada pel també geògraf Pedro Pérez Puchal (1979) és molt similar a la de López Gómez: totes dues estableixen comarques (25 i 27, respectivament) i subcomarques (52 i 44), i en tots dos casos els criteris fisiogràfics predominen clarament sobre els altres. No obstant això , la proposta de Pérez pren molt més en consideració la geografia econòmica, amb especial atenció a la xarxa viària, per tal de primar la utilitat administrativa que la comarca puga tenir per a la Generalitat .

El 1983 PREVASA (Promocions Econòmiques Valencianes, S.A., depenent de la desapareguda Caixa d’Estalvis de València) dugué a terme una nova proposta, basada en criteris geogràfics i econòmics. La proposta de PREVASA pretenia corregir els greus desequilibris territorials que el propi procés de creixement comporta. A partir d’una proposta geogràfica (comarques de sentiment i fisiogràfiques) delimitava espais homogenis econòmics, segons població i renda. El resultat fou una comarcalització de síntesi geogràfica i econòmica, que tanmateix patia dels mateixos inconvenients que la de Soler: les comarques del nord i de l’interior no només eren massa petites des del punt de vista demogràfic, sinó que a més mancaven de capçalera comarcal (figura 17).


62


Figura 16. Proposta de comarcalització d’Antonio López Gómez (1970).

Mapa: Membrado

63

Figura 17. Proposta de comarcalització de PREVASA (1983).

Mapa: Membrado


64


Vicenç Rosselló publicà el 1987 (encara que havia estat redactada a l'octubre de 1982 per ell mateix, pel també geògraf Josep Maria Bernabé i per l'economista Bernardí Cabrer) una proposta basada en comarques amb un mínim de població (aproximadament uns 100.000 habitants) que, per tant, sacrificava l'homogeneïtat de l’extensió d’aquestes. Aquesta proposta pretenia reduir a un màxim de 12 el nombre de comarques, ja que es considerava que una xifra més alta no fóra operativa si, com semblava previsible, es mantenien les actuals províncies. Va ser presentada davant una comissió d'experts convocada el 1982 pel primer Consell de la Generalitat Valenciana, amb el propòsit de determinar una proposta de divisió comarcal definitiva, seguint així el mandat de l'article 46 de l'Estatut (article 65 després de la reforma de 2006). Més de la meitat dels representants de la comissió van acceptar la proposta de les 12 unitats, que, després d'una primera rectificació, es van convertir en 14 i, posteriorment , en 16 comarques o governacions o demarcacions que designarien amb el nom de les seues capitals respectives. De les 16 governacions, les del Cap i Casal i de Sagunt formaven el districte metropolità de València i les d'Alacant i Elx formaven el districte metropolità d’Alacant-Elx. Entre les propostes d'ordenació territorial presentades fins aquell moment, aquesta era la que més coherentment responia a una concepció funcional, si bé tenia els seus punts febles que, en part, s'expliquen perquè els seus autors -portats per una voluntat de realisme polític- van considerar que la realitat provincial era, en principi, intocable. El manteniment de les estructures provincials desaconsellava, segons Rosselló, l'existència de més d'un nivell d'ordenació comarcal, de manera que aquesta proposta de 16 governacions resultava incompatible amb una concepció de la comarca com a espai viscut, com la de les 32 comarques de Soler. Alhora, es castigava precisament les comarques deprimides, en esborrar-les del mapa, amb la qual cosa s'inutilitzava la comarca com a instrument per a la correcció dels desequilibris territorials. El manteniment de les actuals províncies també provocava una distorsió notable en algun cas pel que fa al mínim de població aconsellable (100.000 habitants). En lloc de proposar una comarca funcional amb capital a Sagunt que abraçara tota la conca del Palància (Alt Palància i Camp de Morvedre), la proposta postulava crear dues demarcacions: una amb capital a Sagunt (província de València) que, al seu torn, formava part del districte metropolità de la ciutat de València, i una altra amb capital a Sogorb (província de Castelló), que incloguera també l'Alt Millars, tot i que aquest té el seu veritable centre a la Plana. Aquesta demarcació sogorbina, amb menys de 30.000 habitants, era lluny del llindar mínim de 100.000 de què partien els autors de la proposta (figura 18).

65

Figura 18. Proposta de comarcalització de Rosselló, Bernabé i Cabrer (1982-87).

Mapa: Membrado


66


4. Política territorial de la Generalitat Valenciana

L'actual Estatut d'Autonomia de València, promulgat el 1982, i reformat el 2006, afirma en el seu article 65 que una Llei de Les Corts, que s’haurà d'aprovar per majoria de dos terços, podrà determinar la divisió comarcal, i que les comarques són circumscripcions administratives de la Generalitat i entitats locals determinades per l'agrupació de municipis per a la prestació de serveis i la gestió d'afers comuns.19 Actualment, però, València continua sense comptar amb una comarcalització oficial, i la voluntat de posar-ne cap en funcionament sembla que és nul·la. En la història de l'actuació de les institucions autonòmiques valencianes en aquesta qüestió podem distingir quatre moments.

4.1. Primer moment en la política autonòmica pel que fa a la comarcalització

Durant el primer, entre 1982 i 1987, els polítics semblen tenir un veritable interès a tirar endavant la comarcalització -responent a l'esperit de l'Estatut- i creuen que és la Generalitat qui ha d'assumir la iniciativa en tot el procés. El 1979 Manuel Girona, llavors president de la Diputació de València, es presentava en unes converses sobre comarcalització com l'últim president de la Diputació, institució que llavors començava a cedir les competències a una Generalitat incipient.20 Els polítics valencians fan solemnes declaracions en les quals identifiquen autonomia amb comarcalització, i afirmen que comarcalitzar ajuda a la integració i recomposició natural de les terres valencianes. El Consell de la Generalitat convoca una comissió d'experts en comarcalització, que es reuneix el 1982 i el 1984. El 1985 es crea la Conselleria d'Administració Pública amb Vicent Soler al capdavant, qui posseeix una decidida voluntat d'impulsar la comarcalització. Durant aquest període es va produir l'única experiència ambiciosa de consolidació d'un ens territorial de grandària mitjana entre la Generalitat Valenciana i els municipis, sense passar per la província: el Consell Metropolità de l'Horta. Aquest es va crear per la llei de 31 de desembre de 1986 i pretenia elaborar en 7 mesos unes normes de coordinació metropolitana. Aquestes normes metropolitanes, l'àmbit geogràfic de les quals era la ciutat de València i altres 43 municipis de l'Horta, van ser, segons Burriel (2009), el primer instrument de planificació territorial de la Comunitat Valenciana i, de fet, l’únic que fins ara ha estat vigent. Aquestes normes, aprovades pel Consell de la Generalitat Valenciana l'estiu de 1988, cercaven la coordinació dels plans municipals d'ordenació urbana que havien començat a plantejar els nous ajuntaments democràtics de la comarca. Tots els municipis del Consell Metropolità de l'Horta estaven obligats a respectar aquestes normes en redactar els seus nous plans d'ordenació urbana i a modificar el planejament vigent en un termini de 18 mesos si aquest anava en contra de les noves normes.

19 http://www.idpbarcelona.net/docs/normativa/ccaa/normativa/lleis/cvalenciana/estatut.pdf20 Rosselló, 1993, p. 41.

67

4.2. Segon moment en la política autonòmica pel que fa a la comarcalització

Malgrat els aparents avanços, hi va haver fortes pressions que van impedir continuar amb el procés de comarcalització, i el 1987 el seu principal valedor, Vicent Soler, va ser substituït per Joaquín Azagra. El exconseller Soler ha declarat posteriorment que dins del seu partit hi havia una gran oposició interna a les comarques, especialment des d'Alacant, on temien perdre la capitalitat provincial.21 Amb Azagra s'inicia el segon moment de l'actuació de la Generalitat, caracteritzada perquè la qüestió comarcal es relega a un segon o tercer pla i per la idea que la comarcalització s'ha de construir des de baix, és a dir, que han de ser els mateixos municipis els que han de tenir la iniciativa de mancomunar-se en unitats més o menys coincidents amb les comarques, el que suposadament estalviaria a la Generalitat el cost polític que podria arribar a suposar-li una comarcalització feta per decret.

Durant el període d'Azagra (1987-1989), la Direcció General d'Administració Local va publicar una comarcalització de referència que recollia el model d'ordenació territorial que desitjava la Generalitat: l'anomenada Proposta de Demarcacions Territorials Homologades (DTH) de 1988. Aquesta proposta establia diferents nivells de divisió territorial, on les unitats inferiors havien d'ajustar als límits de les superiors: el primer nivell (DTH de primer rang) dividia València en les mateixes comarques que Joan Soler, amb alguns retocs, el més important dels quals era la redefinició del Vinalopó Mitjà com una comarca que abastava tota la conca mitjana del Vinalopó, des d'Elda fins a Asp, sense separar els pobles valencianoparlants dels castellanoparlants. El segon nivell (DTH de 2n rang) reproduïa la proposta de les 16 governacions de Rosselló, Cabrer i Bernabé, amb l'única modificació que la Vall d'Albaida passava de la demarcació de Gandia a la de Xàtiva. El tercer nivell coincidia amb les tres províncies actuals (figura 19).

El paper de les DTH, segons la Conselleria d’Administració Pública, consistia a coordinar en una única divisió territorial les àrees d’actuació funcional, caracteritzades fins llavors per la seua diversitat i fins i tot per la contradicció, que utilitzaven les diferents conselleries, per així avançar homogèniament en la tasca comuna d’aconseguir una divisió comarcal. Partint de les DTH de 2n rang es van traçar els límits de les àrees sanitàries de València (figura 20), de les oficines PROP de la Generalitat, dels partits judicials valencians (figura 21), del mapa escolar, del mapa agrari, etc. D’altra banda, les DTH (de primer rang) servien com a referència per al procés de construcció des de baix de les comarques a partir de les mancomunitats: així, es pretenia incentivar particularment aquelles mancomunitats d’interès comarcal que s’aproximaren al model de les DTH.

21 http://www.levante-emv.com/comarcas/2012/05/27/treinta-anos-comarcas/908257.html


68


Figura 19. Demarcacions Territorials Homologades (DTH) propostes per la Conselleria d’Administració Pública de la Generalitat Valenciana (1988).

Mapa: Membrado

69

Figura 20. Mapa sanitari de València, ajustat aproximadament a les DTH de 2n rang

Mapa: Membrado


70


Figura 21. Mapa judicial de València, ajustat aproximadament a les DTH de 2n rang

Mapa: Membrado

71

No obstant això, la Llei de govern local i organització territorial de la Comunitat Valenciana (1988), que recollia les iniciatives de suport a les mancomunitats, va quedar paralitzada durant el mandat del conseller Emèrit Bono (1989-1993) amb la supressió el 1993 de la Direcció General d'Administració Local, fet que va congelar també la via de les mancomunitats. En l'actualitat hi ha 60 mancomunitats a València,22 amb unes dimensions i un nombre i escala de serveis mancomunats molt heterogenis. Els serveis més habituals que ofereixen les mancomunitats són els d'assistència social, recollida i tractament de fem, abastiment i depuració d'aigües o promoció turística, que són competències similars a les de les comarques catalanes o aragoneses, si bé allà es duen a terme a partir de les comarques oficials i a València només s'ofereixen en municipis mancomunats voluntàriament. El fet que la Generalitat finalment congelara la llei que incentivava les mancomunitats ajustades als límits comarcals (DTH de primer rang) ha suposat que la majoria de les 60 mancomunitats valencianes no s'ajusten a aquests límits.

4.3. Tercer moment en la política autonòmica pel que fa a la comarcalització

Durant els últims anys de govern socialista a la Generalitat es va iniciar una tercera etapa dins d'aquest llarg procés de progressiu desinterès per la reforma de l'ordenació territorial valenciana per part del govern autonòmic valencià, que sembla haver decidit ajornar sine die tot l’assumpte. Encara més, les competències de l'únic organisme supramunicipal creat durant aquest temps, el Consell Metropolità de l'Horta (CMH), van ser reduïdes per una llei de la Generalitat de 1995 , poc abans de la marxa de Joan Lerma com a president de la Generalitat. Poc després, el 1999, Eduardo Zaplana suprimí definitivament l’esmentat CMH. 23 Per assumir-ne les competències s’aprovà la Llei 2/2001 de creació i gestió d'àrees metropolitanes a la Comunitat Valenciana,24 a partir de la qual es van crear dues noves entitats metropolitanes: l'Entitat Metropolitana per al Tractament de Residus (EMTRE) i l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics (EMSHI), la gestió econòmica -en aquest segon cas- ha resultat desastrosa.25

D'altra banda, la Generalitat Valenciana encapçalada pel partit popular va continuar prenent com a referència les mateixes demarcacions territorials homologades (DTH) per a la descentralització administrativa dels serveis que oferia (sanitat, justícia, ensenyament, agricultura, oficines PROP...) . Però només com a referència: les comarques o DTH continuaven sense comptar amb cobertura legal per esdevenir òrgans polítics o administratius amb competències

22 http://www.gva.es/va/inicio/otras_administraciones/lav_entidades_locales/lav_el_todas_entidades/lav_el_todas_entidades_manc23 http://elpais.com/diario/1999/12/07/cvalenciana/944597882_850215.html24 Bassols, 2004, p. 566-67.25 EMSHI és propietària d’EMARSA (Empresa Metropolitana d’Aigües Residuals de València SA), el saqueig de la qual creà un forat d’almenys 17 milions d’ euros (http://politica.elpais.com/politica/2012/01/15/actualidad/1326649186_916777.html).


72


reconegudes, com ho són els consells comarcals de Catalunya o d'Aragó. A més , tot i que és cert que es van traçar els partits judicials, les demarcacions sanitàries o el mapa escolar prenent com a base aquestes comarques no oficials o, com les anomena l'exconseller Vicent Soler “comarques fantasma”, el mateix Soler afirma que en no haver-hi un consens sobre el mapa territorial, cada servei té el seu propi mapa i això acaba donant com a resultat una selva de mapes que s’hauria d’ordenar i racionalitzar. 26 D'altra banda, l'enorme augment demogràfic de les comarques de la Marina i del Baix Segura va obligar la Generalitat a duplicar els seus serveis, desdoblant de fet totes dues DTH de 2n rang: la de la Marina funciona realment amb dues capçaleres comarcals (una a Benidorm/la Vila Joiosa i una altra a Dénia, adaptant-se a les seues respectives DTH de primer rang) , i la Vega Baja amb dues (Oriola i Torrevella, que hui són la cinquena i la sisena ciutat valenciana, respectivament).

La reforma de l'Estatut de 2006, pactada pel PP i el PSOE, introdueix alguns canvis subtils que soscaven encara més la identitat valenciana: la Generalitat Valenciana esdevé la Generalitat , i les Corts Valencianes en les Corts, eliminant així el gentilici comú, per evitar possibles susceptibilitats a les províncies del nord i del sud. El topònim Comunitat Valenciana, en valencià, s'estableix com l'únic oficialment reconegut per l'Estatut per donar nom a la comunitat autònoma, que també reconeix País Valencià i Regne de València al preàmbul. A diferència del que va passar amb la Generalitat i amb les Corts, el gentilici Valenciana no és eliminat oficialment del topònim de la comunitat, però el 2010 la Generalitat va dur a terme una campanya publicitària per promoure determinats valors positius propis del territori valencià amb el nom Som Comunitat, 27 on se suprimeix de fet el gentilici amb intencions suposadament integradores, evitant de nou ferir susceptibilitats o crear malentesos a les províncies de Castelló i Alacant. La divisió provincial està tan profundament arrelada en la societat valenciana que la majoria de polítics i mitjans de comunicació, tant conservadors com progressistes, utilitzen el terme la Comunitat o la nostra Comunitat amb preferència respecte a Comunitat Valenciana.

El nou Estatut reformat el 2006, en el seu article 64.1, estableix l'obligació d'aprovar una llei de règim local de la Comunitat Valenciana, que va ser aprovada al juny de 2010 (Llei 8/2010). En el seu article 1, sobre Entitats locals, diu que la Comunitat Valenciana s'organitza en municipis, comarques i províncies a les quals es garanteix l'autonomia per a la gestió dels seus respectius interessos. Es refereix, com deia Soler, a unes comarques fantasma, ja que primer caldria oficialitzar-les perquè fóra possible garantir alguna cosa. En el seu article 53, sobre Concepte i divisió comarcal, sense aportar res de nou al que ja diu l'Estatut en el seu article 65, insisteix que les Corts poden determinar la divisió comarcal mitjançant llei aprovada per majoria de 2/3.

26 http://www.levante-emv.com/comarcas/2012/05/27/treinta-anos-comarcas/908257.html27 http://www.gva.es/contenidos/publicados/Manual_SOM_ok.pdf

73

Cal dir que, tot i la no-oficialitat de les comarques, cal reconèixer que aquestes, per la seua grandària intermèdia entre la província i el municipi, que les apropa més al ciutadà, tenen certa incidència territorial, ja que, per exemple, els principals partits polítics de València, incloent-hi el PP, s'organitzen per comarques (la majoria coincidents amb les de Joan Soler retocades o DTH de primer rang), les quals organitzen els seus respectius congressos. L'Institut Valencià d'Estadística, dependent de la Generalitat, també distribueix la informació per comarques (DTH de primer rang). Fora de l'àmbit polític, els principals diaris valencians tenen seccions i/o edicions comarcals. A més, el nom de les comarques (en uns casos més que en d'altres) està molt present en la denominació de moltes empreses tant públiques (hospitals,28 centres d'ensenyament ...) com privades (àrees de servei d'autopista,29 empreses industrials, agrícoles, de serveis).

A l'article 2 de la llei de règim local de la Comunitat Valenciana s'afirma que també són entitats locals les entitats locals menors, àrees metropolitanes i mancomunitats de municipis. A l’article 74, sobre àrees metropolitanes, esmenta que aquestes són ens integrats per municipis de grans àrees urbanes entre els quals hi haja vincles urbanístics, econòmics i socials que facen necessària la planificació conjunta i la gestió coordinada de determinades obres i serveis i que tindran personalitat jurídica pròpia i plena capacitat per a l'exercici de les seues competències. A l’article 91, sobre mancomunitats, es refereix a aquestes com associacions voluntàries de municipis que es constitueixen per gestionar i/o executar plans, realitzar projectes i obres o prestar serveis de la seua competència. A l’article 52, sobre coordinació de la Generalitat amb les diputacions provincials, s'aprecia quin és el model de vertebració territorial que proposen els governants de València. Estableix que per institucionalitzar la relació entre Generalitat i diputacions i promoure la cohesió territorial a la Comunitat Valenciana se celebrarà amb periodicitat anual una cimera de cohesió territorial entre la Generalitat i les diputacions provincials. Aquest és un model que des del punt de vista identitari ha fracassat estrepitosament, com mostren les enquestes del CIS a què ens hem referit en la introducció, i que després de més de 30 anys de govern autònom no ha fet sinó obstaculitzar la consolidació de la identitat valenciana.

Els governs del PSOE i del PP no han estat capaços de dotar els valencians, segons Boira, d'una consciència i d'una capacitat d'acció col·lectiva, rica, plural i enèrgica. Si l'hagueren tinguda, assegura aquest geògraf, no s'hauria arribat a aquest grau de corrupció, de malbaratament, de maltractament al propi país i als propis ciutadans. 30

28 Hospital de la Plana (Vila-real), de l’Horta (Manises), de la Ribera (Alzira), de la Marina (Dénia), de la Marina Baixa (la Vila Joiosa), del Vinalopó (Elx) o de la Vega Baja (Orihuela).29 Àrea de servei de la Plana (Borriana), de la Safor (Xeresa) o de la Marina (la Vila Joiosa).30 Boira, 2012b, p.82.


74


Figura 22. Mapa judicial de València segons la reforma plantejada el 2012.

Mapa: Membrado. Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/04/19/valencia/1334864615_079528.html

75

4.4. Quart moment en la política autonòmica pel que fa a la comarcalització

Amb aquesta crisi entrem en el quart moment pel que fa a la política territorial valenciana, no ja de desinterès ni apatia per les comarques, sinó de supressió o aprimament de qualsevol ens territorial de rang inferior a les comunitats autònomes, llevat de les províncies. Les mancomunitats corren perill de perdre el finançament a causa de les retallades; 31 els petits municipis podrien entrar en un procés de fusió per arribar a un llindar mínim de població que els fera viables; 32 i s'està plantejant la reforma dels partits judicials, per reduir-ne el nombre (figura 22).33 D'altra banda, les mateixes comunitats autònomes han estat àmpliament qüestionades per determinats sectors polítics i pels seus mitjans afins. Les diputacions provincials són les que de moment sembla que ixen més ben parades, ja que des dels governs d'Espanya i de València i els mitjans de comunicació que els són afins no es qüestionen les seues competències, i fins i tot podrien assumir les que encara són pròpies de les mancomunitats si aquestes últimes se suprimeixen.

5. Conclusió

El nou model d'estat autonòmic descentralitzat que va sorgir de la Constitució Espanyola de 1978 no afectà ni els municipis ni les províncies, que van continuar amb la mateixa configuració que havia dissenyat Javier de Burgos el 1833. L'arribada de la democràcia va aprofitar les estructures municipals i provincials ja existents per al desenvolupament de la nova forma d'organització descentralitzada -les comunitats autònomes-, sense ni tan sols reflexionar sobre si l'estructura provincial era compatible amb l'autonòmica. L'Estatut valencià (1982), a diferència de la Constitució (1978), sí que va preveure diferents fórmules organitzatives (comarques, àrees metropolitanes, agrupacions de comarques) que podien ser utilitzades per la Generalitat Valenciana per a dur a terme una nova divisió territorial més adequada a les seues necessitats i a la realitat social del País Valencià.

Al nostre entendre, en el cas que es portara endavant una comarcalització administrativa de València, com s'ha fet ja a Aragó o a Catalunya, el més raonable fóra prendre com a punts de referència les divisions sanitària i judicial (mapes 15 i 16). És a dir, dissenyar una comarcalització asimètrica , en funció de la població, a diferència de la de Catalunya i Aragó, on s'ha buscat un equilibri en la mida dels territoris. Tant el mapa judicial com el sanitari resulten especialment significatius per fer-nos una idea dels tres esquemes d'ocupació del territori en què es divideix el País Valencià. D'una banda, les enormes demarcacions del nord i de l'interior, on la població i els serveis es concentren a les planes costaneres (Vinaròs, Castelló, Sagunt, Llíria, València ) i on les poc poblades terres interiors no tenen autèntics centres comarcals (amb l'excepció de Requena). D'altra banda, el segon model territorial, molt més

31 http://www.levante-emv.com/comarcas/2012/07/05/mancomunidades-rebelan-propuesta-gobierno-suprimirlas/918228.html32 http://economia.elpais.com/economia/2012/04/27/actualidad/1335541636_945391.html33 http://politica.elpais.com/politica/2012/04/18/actualidad/1334779866_029947.html


76


equilibrat respecte a la relació població/extensió, apareix des de la Ribera del Xúquer fins a la Baix Segura, i es configura a partir de demarcacions densament poblades que compten amb autèntiques capçaleres comarcals (Alzira, Xàtiva, Gandia, Dénia, Benidorm, Ontinyent, Alcoi, Villena, Elda, Orihuela..). I, finalment , la superpoblada àrea metropolitana de València, dividida en demarcacions d'escassa grandària que, però, donen servei a moltíssima població. Aquesta última demarcació hauria de donar lloc a un ens metropolità, a l'estil de l'extint Consell Metropolità de l'Horta, per coordinar els plans municipals d'ordenació urbana de cadascun dels més de 50 municipis que ho compondrien. I el mateix valdria per a l'àrea urbana de Alacant-Elx, que ja supera els 750.000 habitants, i que aparentment fóra més fàcil de gestionar en abraçar molts menys municipis que l'Horta.

No obstant això, les possibilitats que brinda l'Estatut per crear una nova organització territorial no han estat gens aprofitades. En efecte: l'impuls comarcalitzador ha estat escàs, i quan ha existit, o bé ha fracassat, o ha estat abandonat o portat a la mínima expressió. Al principi del govern socialista de Joan Lerma en la Generalitat Valenciana va haver alguns intents de tirar endavant una llei de comarcalització per intentar corregir els desequilibris territorials i, alhora, fomentar unes unitats administratives -les comarques- que permeteren vertebrar millor el territori valencià i reforçar-ne la identitat, després de 180 anys de fragmentació i erosió de la identitat comuna a causa de les províncies. El 1986 es va arribar a crear l'únic ens territorial oficial de grandària mitjana entre la província i el municipi: el Consell Metropolità de l'Horta. Però a partir de 1987 la Generalitat va començar a perdre l'interès per oficialitzar les comarques i va optar per afavorir la creació voluntària de mancomunitats de municipis d'interès comarcal . Es van crear algunes mancomunitats els límits coincidien amb els de les comarques de Soler (DTH de primer rang). Però el 1993 també es va paralitzar el suport a les mancomunitats d'interès comarcal, i les competències del Consell Metropolità de l'Horta van ser reduïdes per una llei del 1995, poc abans de la marxa de Lerma. Preguntat sobre el fracàs de la vertebració territorial valenciana, l'expresident valencià acabaria declarant amb sorna que els invertebrats també podien ser feliços.34

El 1995 va començar el govern popular a la Generalitat, al principi en coalició amb Unió Valenciana. El PP valencià adoptà una part dels postulats ideològics d'UV per esdevenir la nova referència regionalista valenciana. Els dos partits partien de les mateixes premisses provincialistes, que concebien el Regne de València com una mena de federació de tres subunitats: Alacant, Castelló i València, amb personalitat pròpia que calia respectar per evitar qualsevol centralisme de València (província).

35 El 1999 Zaplana va suprimir el Consell Metropolità de l'Horta36 i el seu interès per fomentar les comarques continuava sent nul. Amb els governs populars es va reforçar encara més la identitat provincial. La reforma de l'Estatut de 2006 va eliminar el gentilici Valenciana de Generalitat i Valencianes de Corts i només es va conservar en el topònim Comunitat Valenciana, encara que la majoria de polítics i mitjans de 34 http://www.levante-emv.com/opinion/2010/12/03/amistad-camps-rua/762458.html; http://www.lasprovincias.es/v/20110306/valencia/posibilidad-historica-valencia-hacerse-20110306.html35 Flor, 2011, p. 281.36 http://elpais.com/diario/1999/12/07/cvalenciana/944597882_850215.html

77

comunicació tendeixen a substituir-lo per la Comunitat o la nostra Comunitat. La Generalitat popular proposa vertebrar el territori valencià a partir de la suma de les tres províncies, tot i que els resultats del CIS mostren el fracàs d'aquesta política pel que fa a la vertebració valenciana.

Encara que l'Estatut preveu la creació de les comarques, després de 30 anys de vigència, aquestes estan més oblidades que mai. Si en temps de bonança la indiferència cap a aquestes era remarcable des de la Generalitat, ara que corren temps de retallades és previsible que aquestes continuen sent ignorades, encara més, pels actuals dirigents polítics. Entre les diverses reformes de l'organització territorial estatal que pretenen aprimar l'administració, el govern d'Espanya ha proposat la fusió de municipis, la supressió de les mancomunitats i la reducció del nombre de partits judicials. D'altra banda, la reforma o supressió de les diputacions no és un tema prioritari, tot i que ho han demanat alguns dirigents de l'oposició i els grans empresaris valencians, ans al contrari, es preveu que les diputacions isquen reforçades, en assumir les competències que perdrien les mancomunitats si aquestes són suprimides. Des de Madrid, fins i tot, alguns dirigents conservadors i els seus mitjans de comunicació afins han arribat a plantejar la supressió de les mateixes comunitats autònomes. Entre els mateixos valencians, el nombre de persones que prefereix un estat sense autonomies ha passat del 9% el 2002 al 23% el 2010. Aquesta opció –la desaparició de les autonomies– no és l'opinió majoritària, però, ni en el govern d'Espanya ni en el valencià, que es diuen contraris –almenys fins ara– a la devolució de competències a l’Estat per part de les autonomies.

6. Bibliografia

BASSOLS, Martín (2004): La Administración Pública de las Comunidades Autónomas. Instituto Nacional de Administración Pública, Madrid.

BEÜT, Emili (1970): Les Comarques Valencianes. Conferencia en Lo Rat Penat, València.

BOIRA, Josep Vicent (2012): Valencia, la tormenta perfecta. RBA, Barcelona.

BURRIEL, Eugenio (2009): “La planificación territorial en la Comunidad Valenciana (1986-2009)”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. XIII, nº 306. <http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-306.htm> [Consulta: 20/12/2012].

CABANILLES, A.J. (1795): Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, reeditat el 1991 per la Caixa d’Estalvis de Castelló, 337 pp.

CARRERAS, Francesc (1922): Geografía General del Reino de Valencia, Alberto Martín, Barcelona, 4 vol.

CEBREIRO, José Ignacio (2012): Los orígenes de la división provincial en España, Instituto Nacional de Administración Pública, Madrid.


78


ESCOLANO, Gaspar (1610): Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia, reeditat el 1972 pel Departament d’Història Moderna de la Universitat de València, vol. V, VI i VII.

EIXIMENIS, Francesc (1384): "Endreça del tractat Regiment de la cosa pública", en Lo Crestià, reeditat el 1983 per Edicions 62, Barcelona, pp. 291-303.

FLOR, Vicent (2011): Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. Afers, Catarroja.

FORCADELL, Carlos i ROMEO, Mª Cruz (eds.) (2006): Provincia y nación. Los territorios del liberalismo. Institución "Fernando el Católico", Saragossa.

FUSTER, Joan (1962): Nosaltres els Valencians. Edicions 62, Barcelona.

JAUME I (cap al 1244): Llibre dels feits, reeditat el 1982 per Edicions 62, Barcelona, 422 pp.

LÓPEZ GÓMEZ, A. (1970): "Les condicions físiques" en L’estructura econòmica del País Valencià, I, L’estel, Ciutat de València, pp. 37-65.

MATEU, Felip (1933): “Les comarques valencianes”, El País Valencià, p. 92-112. L’Estel, València.

MEMBRADO, Joan Carles (1997): “L’ordenació territorial del País Valencià: evolució i perspectives actuals. El cas del Baix Vinalopó”. La Rella, 11, p. 65-94. Institut d’Estudis del Baix Vinalopó, Elx.

MIRA, Joan Francesc (1997): Sobre la nació dels valencians. 3 i 4, València.

MUÑOZ, Mª Rosa (1986): “Aproximació a una divisió comarcal a través del Tall de Drap (1404)”, actas del X Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica i Toponímia, p. 530-534, València.

PÉREZ PUCHAL, Pedro (1980): "La comarcalització del territori valencià", en Taula redona sobre la comarcalització al País Valencià, Diputació provincial de València, pp. 49-72.

PIQUERAS, Juan i SANCHIS, Carme (1992): L’organització històrica del territori valencià. Generalitat Valenciana, València.

PIQUERAS, Juan i MEMBRADO, Joan Carles (1995): “La política territorial de la Generalitat Valenciana. La comarcalització pendent”, Cuadernos de Geografía, 58, p. 337-364. Departament de Geografia. Universitat de València.

PREVASA (1980): "Propuesta de comarcalización del País Valenciano desde el punto de vista de la acción regional", en Taula redona sobre la comarcalització al País Valencià, Diputació provincial de València, pp.93-122.

PREVASA (1983): Propuesta de Comarcalización de la Comunidad Valenciana, Caixa d’Estalvis de València, 87 pp. i 15 mapes.

79

QUEROL ROSSO, L. (1946): Geografía Valenciana, Sociedad Castellonense de Cultura, Castelló, 177 pp.

RIBERA, M. J. i CABRER, B. (1981): Los desequilibrios espaciales: una comarcalización del País Valenciano, Institut d’Estudis d’Administració Local, Ciutat de València.

ROSSELLÓ, Vicenç Maria (1980): “Les comarques valencianes: un enfocament geogràfic”, Taula redona sobre la comarcalització al País Valencià, p. 39-48. Diputació de València.

ROSSELLÓ, Vicenç Maria (1987): “La divisió territorial del País Valencià”, Revista de Catalunya, 4, p. 40-60. Fundació Revista de Catalunya, Barcelona.

ROSSELLÓ, Vicenç Maria (1993): “La divisió territorial del País Valencià”, La Rella, 9, p. 39-48. Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó, Elx.

SALOM, Julia (1995): “La política territorial de la Comunidad Valenciana”, Cuadernos de Geografía, 58, p. 209-220. Departament de Geografia. Universitat de València.

SANCHIS GUARNER, M. (1950): Gramàtica Valenciana, reeditat el 1993 per Altafulla, Barcelona, 345 pp.

SANCHIS GUARNER, M. (1968): Els pobles valencians parlen els uns dels altres, reeditat el 1992 per la Caixa d’Estalvis de Castelló, 226 pp.

SOLER, Joan (1970): “La divisió comarcal de País Valencià”, L’estructura econòmica del País Valencià, II, p. 7-31. L’Estel, València.

SOLER, Joan (1978): “Problemes comarcals, encara”, Serra d’Or, p. 811-813. Barcelona.

TORRÓ, Josep. Sobre ordenament feudal del territori i trasbalsaments del poblament mudèjar. La Montanea Valencie (1286-1291). 1988-89, p. 95-124. Afers, Catarroja.

VICIANA, Martí de (1564): Crònica de la ínclita y coronada Ciudad de Valencia y de su Reyno, reeditat el 1972 pel Departament d’Història Moderna de la Universitat de València, vol. V.


Documents

Antecedents històrics i polítiques actuals sobre l’organització territorial de València