45

L’AIGUADOLç núm 48 (2019), pp. 45 - 60 Edita: Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta

DE CINC SETMANES EN GLOBUS A LA GUERRA DEL FOC, RE-FLEXIONS ENTORN DE LA PRESÈNCIA DE LA CIÈNCIA DINS

LA NOVEL·LA JUVENIL DEL SEGLE XIX

Sílvia AymerichHélène Beaulieu

Josep-Joan Centelles

Ls InIcIs: L’ELEMEnt cIEntífIc dIns La fIccIó En EL corPus LItErarI occIdEntaL

La presència d’elements relatius al coneixement científic en els textos literaris no és pas un fet recent. A Occident, apareixen ja profusament documentats en la literatura greco-llatina, en particular, en les obres d’Homer

(PaiPetis 2008: 269-274). Ja sigui la precisió amb la qual l’autor descriu els detalls anatòmics implicats en les ferides dels guerrers durant les batalles (podem citar, entre altres, Idomeneu ferint Erimant, a la Ilíada) o bé les nombroses aportacions a l’oceanografia que s’han localitzat a l’Odissea (per exemple l’envermelliment de les aigües causada per la proliferació de rodòfits), la seva recurrència és innegablement significativa. Tanmateix, hauríem d’esperar el nou mil·lenni perquè la densitat d’aquests elements acabés creant pòsit i donant carta de naturalesa a un nou (sub)gènere: la ficció científica.

La paternitat bretona de la ficció científicaPer a Arthur B. evans (1988)1, acadèmic de la Universitat DePauw de Greencastle, Indiana, cal acordar sense equívoc a Jules Verne la pater-nitat de la novel·la científica, que ell denomina scientific fiction, per 1 evans (1988b): «Verne’s “romans scientifiques” should be viewed as what they were and are —i.e., the first important examples of scientific fiction in Western literature, quite distinct from SF.»

46

distingir-la de la science-fiction, essencialment especulativa. El mateix Verne li donà la raó en l’entrevista que concedí a Robert sheRaRd (1903), periodista britànic que residí vint anys a París, l’any 1903:

Però jo no veig cap possibilitat de comparació entre el seu treball [el de H.G. Wells] i el meu. No procedim de la mateixa manera. Les seves històries no reposen sobre bases científiques. No hi ha cap relació entre les seves obres i les meves. Jo faig ús de la física i ell inventa. Jo vaig a la lluna en una bala, disparada per un canó. No hi ha cap mena d’invenció. Ell va a Mart amb una aeronau de metall que anul·la la llei de la gravetat. Això està molt bé –digué Verne ben animadament–, però ensenyi’m aquest metall. Que me’l fabriqui, ell...

I certament aquest posat animat en dir-ho era genuí perquè en una nova entrevista, aquesta vegada concedida al periodista britànic Gordon Jones (1904) un any abans de la seva mort, en ser preguntat quin autor anglès viu és el seu preferit, després de citar H. G. Wells, recorda que els seus mètodes de treball són completament diferents:

En les meves novel·les sempre he basat les meves «invencions» fonamentant-les en algun fet real i, en la seva construcció faig servir mètodes i materials que no estan gaire lluny de l’abast del coneixement i de la capacitat de la enginyeria contemporània.2

Tanmateix, sense posar en dubte la paternitat bretona del subgènere de la ficció –científica–, Verne era nascut a Nantes, capital històrica de Bretanya, i el mateix novel·lista no s’està de fer constar la seva «bretonitat», entre d’altres, en l’entrevista que li fa l’any 1893 sheRaRd (1894)3–, ens plau aquí tan sols de complementar-la.

Començarem fent-ho escombrant cap als Països Catalans, perquè la història ens hi aboca i les dades són contrastades per autors solvents, com veurem més endavant. En efecte, la participació catalana en l’empresa de constituir un nou subgènere literari, ens du cap al polifacètic autor nord-català Jaume Aragó amb qui Verne entrà en contacte a principis de 1851 a París (tResaco, vicente i cadena 2013: 143). Pertanyent a una família que va donar a la cultura un grapat de prohoms4, el tercer dels germans Aragó impactà fortament en la formació del jove Verne. En efecte, essent escriptor, dramaturg, ninotaire, explorador,

2 Les traduccions al català d’aquesta citació i la resta són nostres.3 L’entrevista es va publicar un any després. En efecte, tot i puntualitzar que el seu pare és de Brie, en set ocasions es refereix a l’especificitat bretona. Veg. SheRaRd (1894).4 Entre els quals destaquen el científic i polític François Aragó (1786 - 1853) i el dra-maturg i polític Esteve Aragó (1802 - 1892).

47

novel·lista, memorialista, pintor i poeta, diversos autors assenyalen la tasca de «tutor» que Jaume Aragó exercí amb el jove novel·lista bretó en els seus inicis literaris. La brillant excentricitat de l’autor nord-català queda palesa per una vertiginosa biografia on no falten contratemps greus que tanmateix no l’aturen –es quedà cec als 47 anys, però l’any següent emprengué ja una nova volta al món– com tampoc relacions amb personalitats de totes les latituds. S’hi compten la reina Pomaré de Tahití, l’emperador Pere II del Brasil i Kamehameha El Gran de Hawai. La seva vida constituïa doncs un pou inesgotable de vivències que no podien sinó haver enlluernat Verne i alimentat la ja fèrtil imaginació del jove lletraferit nantès. En concret, segons navaRRo (2005: 28), que ha estudiat a fons aquesta relació, Aragó va ajudar Verne a establir-se i a escriure Els primers vaixells de la marina mexicana (1851), la seva primera obra de maduresa. Lionel duPuy (2013), després d’assenyalar un passatge concret de Els cinc-cents milions de la Begum Gokool, on fa dues picades d’ullet explícites als Aragó, afegeix en nota a peu de pàgina:

A principis de 1851, Jules Verne freqüenta Jaume Aragó, germà del cèlebre astrònom i físic (François) [...].

Per reblar la singularitat del guiatge del tercer dels Aragó, no podem oblidar que Jaume és l’autor de Voyage autour du monde, sans la lettre A [‘Viatge al voltant del món sense la lletra A’], un lipograma escrit l’any 1853. Tot i que el recurs estilístic existeix des de l’antiguitat, no deixa de sorprendre’ns que un autor del xix afegeixi a la literatura de viatges aquest element que tenim associat a temps més recents5.

Havent-hi, doncs, constància del vincle entre tots dos homes resulta, tanmateix, curiós que en l’esmentada entrevista de l’any 1893, només citi la paraula «Aragó» –en deduïm que per a referir-se al gran científic François Aragó, germà de Jaume–, com un autor «de qui té totes les obres a la seva biblioteca» (sheRaRd 1894)6. Sorprèn que no esmenti el seu germà Jaume, quan no estalvia elogis a Alexandre Dumas fill, que tenia fama de sorrut, i de qui tanmateix lloa els esforços tot i que fallits

5 Ens referim a Georges PeRec: La Disparition (1969).6 «A la meva biblioteca hi ha totes les obres d’Elisée Rechus –per qui sento gran ad-miració–, i totes les d’Aragó.» Val a dir que Sherard tingué el privilegi d’entrevistar Verne, pel cap baix, en quatre ocasions: la primera l’any 1889, (Robert Sherard : Nellie meets Verne. The World, 24, nov. 1889), la segona l’any 1890 (Robert Sherard : Verne’s Bravo. The World, 26, gener 1890), la de 1893 (sheRaRd 1894); i la darrera, l’any 1903 (sheRaRd 1903).

48

per fer-lo entrar a l’Académie. Podem entendre que volgués distanci-ar-se de les excentricitats del tercer dels Aragó, però no esmentar l’amis-tat que l’unia a una família de tan renom es fa, pel cap baix, estrany.

I tanmateix no ens hauria de sorprendre tant atès que les entrevistes no deixen de reproduir instants i estats anímics. Aquesta particularitat es fa precisament evident si comparem les dues entrevistes que hem esmentat abans (sheRaRd 1894 i Jones 1903) pel que fa a la seva relació amb la ciència. Les respostes que dona en cadascuna semblen provenir de dues personalitats diferents. En la primera (sheRaRd 1894), fa una declaració que deixa l’entrevistador desconcertat:

No puc pas dir que la ciència m’atrapés particularment. De fet, mai no he estat d’atrapat per la ciència; és a dir, no he fet mai estudis científics, ni els he dut a la pràctica. Però a l’època que era un vailet m’encantava veure com funcionaven les màquines. [La cursiva és nostra.]

49

De fet, el periodista li repregunta, com si volgués assegurar-se que ho ha entès bé:

Aleshores no tenia cap formació científica en la qual basar-se?I Verne rebla el clau amb contundència:

Cap. Puc dir que mai he estudiat Ciències, encara que gràcies al meu hàbit de lectura he pogut adquirir coneixements que m’han estat útils [La cursiva és nostra.]

En canvi, l’any 1904, en l’entrevista a Gordon Jones (1894) assevera:

La meva segona carrera i la principal va començar quan tenia més de trenta anys i va ser provocada per un impuls sobtat. Se m’acudí, un bon dia, que potser podria utilitzar la meva educació científica per mesclar la ciència i la novel·la juntes en una història que atragués al públic. [La cursiva és nostra.]

Lluny de dedicar-li un irreverent «En què quedem, senyor Verne?» se’ns acut que, com tots nosaltres, és víctima d’aquella fatalitat que Kierkegaard expressà tan clarament: «La vida només es pot entendre mirant cap enrere, però només es pot viure mirant cap endavant». I certament, un any abans de la seva mort, amb una salut cada cop més precària, de ben segur que fent una ullada enrere, va entendre que aquell noiet bretó, enderiat per la poesia i el teatre que un dia ell fou, s’havia estat «formant en ciència» durant dècades, malgrat que no n’hagués cursat estudis reglats. I devia concloure que en la vida, la seva missió havia estat la creació del nou subgènere destinat a reconciliar la lite-ratura i la ciència. Després d’aplaudir-li la reflexió, permeteu-nos que us diguem aquí de passada, a tall d’anècdota, que en aquella mateixa entrevista de l’any 1893 havia reconegut una vinculació amb els Països Catalans sense saber-ho ell, en revelar que als disset anys escrigué «una tragèdia en vers, de cinc actes, titulada Alexandre VI, que era la tragèdia del papa Borja» (sheRaRd 1894).

Un altre fet curiós, en comparar les entrevistes de sheRaRd (1894) amb les de sheRaRd (1903) i Jones (1904) és que si bé en la primera puntualitza que el seu pare, tot i ser nascut a Brie, era molt parisenc, s’hi comptabilitzen set referències «afectuoses» al seu arrelament a la Bretanya materna, i deu referències «de retret» a França, queixós de no haver estat admès per l’Acadèmia francesa7. Totes dues referències

7 Tanmateix, honorat amb el títol de «Cavaller de la Legió d’honor» l’any 1870, va ser ascendit al grau d’oficial l’any 1892, però no pas per les seves qualitats com a escriptor, sinó per la seva implicació com a regidor del seu municipi.

50

desapareixen totalment en l’entrevista de sheRaRd (1903) i en la de Jones (1904), com també la queixa per no haver estat membre de l’Acadèmia francesa. Les substitueix per repetides manifestacions d’admiració a tot allò britànic, en les quals la seva dona, Honorine de Viane, present en l’entrevista també, fica moltes vegades, si ens permeteu l’expressió, «cullerada». Llegiu-la si podeu, perquè no té pèrdua,8 i digueu-nos malpensats, però potser per això, en el seu obituari publicat per Henri duveRnois (1905) a La presse, l’articulista li retreu que en les seves novel·les hagi donat rols de protagonistes «vencedors» als estrangers, i en canvi hagi reservat als seus «compatriotes» els papers més «folklòrics» de «tarambanes coratjosos, espavilats, imprevisibles, sempre amb alguna cançoneta als llavis». Ara tenim la temptació d’esmenar la plana a Henri Duvernois, nom de ploma d'Henri-Simon Schwabacher, de manifestes sonoritats germàniques, i precisar-li que potser per a un bretó, que se’n sent tant com palesa Verne en les seves entrevistes, tal vegada siguin més «compatriotes» els pobladors celtes de les illes britàniques (gal·lesos, escocesos i irlandesos) que no pas els d’enllà dels quatre rius on «el bretó se sent a l’exili»9.

Val a dir, però, que a banda de Jaume Aragó i d’ Honorine de Viane, si algú va fer prendre un curs determinant a l’obra de Jules Vernes és qui en va ser l’editor des de 1863, arran de la mort de Pitre-Chavalier10: Pierre-Jules Hetzel. Verne l’esmenta dos cops en l’entrevista de sheRaRd (1894), i en l’entrevista a Marie Belloc (1895), tot i que només s’hi refereix un cop, li dona al nostre entendre el lloc que li pertoca:

Un cop la història [Cinc setmanes en globus] fou acabada li’n vaig enviar el manuscrit a l’editor francès Jules Hetzel, qui va llegir el relat, s’hi interessà i em feu una oferta que vaig acceptar. Puc dir-li que aquest excel·lent home i el seu fill es convertiren i han continuat essent grans amics meus i la seva editorial està a punt de publicar la meva setena novel·la.

8 No és l’única entrevista en la qual la seva dona participa «activament». Ja ho havia fet amb anterioritat, en particular en la que concedeix a Marie A. Bellohc (1895) per a Strand Magazine. Tot i que conté errors en la datació d’alguns fets, Belloch recorda comentaris previs de Verne sobre el paper que ha fet la seva dona «en tots i cadascun dels seus triomfs i èxits», i incorpora no tan sols declaracions de la senyora Verne, sinó que reprodueix una conversa entre marit i muller sobre el paper de l’escriptor en la realització posterior d’alguns invents apareguts prèviament en les seves novel·les que l’escriptor matisa amb un «és una mera coincidència».9 Segons Pierre Le Baud, cronista bretó del segle xv, Bretanya té «ses limites immu-ables car enracinées dans l'immémorial, ses frontières naturelles déterminées par les fleuves du Couesnon, de Sélune, de Mayenne et de Loire au-delà desquels le Breton vit en exil ». In https://abp.bzh/les-limites-de-la-bretagne-3788210 Tanmateix continua editant obres a Musée des Familles, llavors dirigida per Charles Wallut, amic també de Verne.

51

Independentment del fet que sense un editor competent cap autor per brillant que sigui accedeix al seu públic, Hetzel, que com a escriptor signava obra literària amb el pseudònim de P. J. Stahl, no era pas un editor convencional. En l’obituari abans esmentat (duveRnois 1905) es recorda precisament que Verne, que ja havia escrit Cinc setmanes en globus, «agafà l’original i es carregà de valor per trobar-se’l i llegir-li’n unes planes». I reprodueix les paraules que sembla que Hetzel pronuncià llavors: «Vingui’m a veure. Em penso que en traurem alguna cosa de profit, de tot això!»

En efecte, Hetzel, nascut a Chartres al si d’una família d’ascendència alsaciana, no tan sols li portava catorze anys. Havia fet ja un llarg recorregut cap a la reconciliació de les ciències i les lletres ben abans que Verne. En particular, l’any 1840, havia publicat un recull de relats i contes titulats Scènes de la vie privée et publique des animaux [‘Escenes de la vida privada i pública dels animals’], en el qual aconseguí que participessin les plomes més prestigioses del seu temps11 i on, en particular Balzac, amb un conte titulat Guide-âne à l’usage des animaux qui veulent parvenir aux honneurs, «posa en escena», rere pseudònims hilarants, dos dels grans biòlegs francesos del moment –Cuvier i Saint Hilaire– enderiats en les pica-baralles científiques que els enfrontaven aleshores.

Vint anys més tard, quan Verne encara no havia entrat en l’esfera de l’escriptor-editor, aquest coincideix amb el seu antic company Jean Macé en el moment que cerca editorial per a la seva Histoire d’une bouchée de pain [‘Història d’un mos de pa’], que porta d’altra banda un subtítol ben eloqüent: lettres à une petite fille sur nos organes et nos fonctions [‘cartes a una noieta sobre els nostres òrgans i les seves funcions’]. El títol seria publicat l’any 1861 amb gran èxit. En efecte, Macé, professor en una institució per a noies a Alsàcia, és qui aporta a Hetzel la idea de publicar obres de divulgació científica sota forma narrativa per a un públic llec en la matèria.

De resultes de la trobada, Hetzel acaba proposant a Macé que codirigeixi amb ell un projecte nou adreçat als joves. Aquest declina l’oferiment primer, però l’accepta finalment. Junts decideixen llançar als científics-estrella del moment, als escriptors i als il·lustradors més reconeguts, una crida per encoratjar-los a participar en una revista per al

11 Scènes de la vie privée et publique des animaux, comptà amb la collaboració d' Honoré de Balzac, de Charles Nodier, de Georges Sand, d’Émile de la Bédollière, de Gustave Droz, de Jules Janin i de Paul de Musset, germà d’Albert de Musset.

52

jovent que es proposa de conjugar educació i lleure –ciència i literatura incloses– en la línia del «placere docere» amb una especial cura a l’element visual. I d’això fa més de 150 anys, no ens n’oblidéssim!

A la dita crida, pel cantó literari, a més de la participació abrandada de Jules Verne, amb qui Hetzel passarà amb els anys de tenir un vincle paternofilial gairebé idíl·lic a un relació de confrontació constant12, el Magasin comptarà amb la col·laboració d’altres grans

12 La relació epistolària que començaria amb afalacs de l’estil: «Parbleu, mon cher maître, j’avais besoin de votre lettre pour me fouetter le sang!», i en particular, a propòsit de De la terra a La lluna (1865) qualificaria les observacions de Hetzel de «perfectes» amb «J’ai reçu votre petit mot et le manuscrit de la Lune. Toutes vos observations sont parfaites.» Fins al Vint mil llengües de viatge submarí en el qual Verne etziba sense contemplacions «Dans vos observations, il y en a dont je tiendrai compte, mais il y en a d’inadmissibles...» [el subratllat és nostre]. Vegeu dumas, Gondolo della Riva i dehs (1999).

Litografia de Grandville que fa d’il·lustració per a «Peine de cœur d’une chatte anglaise», part de les Scènes de la vie privée et publique des animaux (1842) de Hetzel

53

noms de la literatura juvenil com és ara Hector Malot i Alexandre Dumas. Del costat científic, la incorporació entre els redactors en la part «d’educació» de la revista del cèlebre naturalista i anatomista Gratiolet, succesor de Saint-Hilaire a la Sorbona, demostra segons l’estudiosa Ségolène le men (1989), alhora el prestigi que acaba tenint la publicació i el lloc preponderant que hi ocuparan les ciències naturals.

La dita publicació s’acabarà anomenant Magasin d’éducation et de récréation13 i veurà finalment la llum el mes de març de 1864 en forma de revista bimensual, que serà paral·lelament publicada en volums semestrals, per tal d’acabar constituint la «Bibliothèque d’éducation et de récréation». Malgrat la mirada escèptica dels homes de ciència del moment, impregnats del fort positivisme de l’època, es farà ben aviat un lloc a moltes llars. Els codirectors s’avançaran als atacs curant-se en salut i deixant ben clar d’antuvi que no es tracta de fer ombra a ningú, ni de substituir centres acadèmics o manuals escolars, sinó de servir de complement i d’ajut, de donar, fet i fet, un cop de mà a les famílies amb gent jove al seu càrrec.

L’empresa gaudirà d’anys d’èxit fulgurant: el 1867 rebrà el reconeixement acadèmic amb el prestigiós premi Prix Montyon de l’Académie française i el 1876 acabarà incorporant finalment La Semaine des enfants [‘La setmana dels infants’], la seva competència entre el públic més jove14. Verne continuarà publicant-hi fins a la seva mort l’any 1905, en una carrera ascendent amb títols que tots tenim ben presents, i que constitueixen per al lector una garantia alhora de qualitat literària i de versemblança científica.15

I al Magasin, Verne també va tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb una escriptora trencadora en molts àmbits en els quals la temàtica d’aquest article no ens permet d’entrar ara. L’obituari d’Henri duveRnois (1905), al qual fèiem referència suara, sota títols i subtítols diversos, comença precisament esmentant-la:

13 Vegeu-ne exemplars aquí: https://gallica.bnf.fr/blog/07092017/education-et-recrea-tion-pierre-jules-hetzel-1814-1886-figure-majeure-de-ledition-pour-la14 Posteriorment, la publicació serà també absorbida al seu torn per Le Journal de la jeunesse l’any 1916, tot i que mantindrà en el subtítol Magasin d'éducation et de ré-création et Semaine des enfants réunis, la petja inesborrable ja de l’innovadora revista. Vegeu hohnsBein (2018).15 “Since Jules Verne, children’s literature has been, and still is, a good filter of scien-tific knowledge. In Italy, this genre is most notably represented by the novels of Emilio Salgari.” (valva 2008: 380)

54

55

Maurice Rollinat em deia un dia que a l’inici de la seva carrera literària, Georges Sand li havia aconsellat d’escriure per al jovent: «Fes llibres per als infants, li deia, és molt difícil, però quin públic tan deliciós i quina recompensa per a un autor de tenir èxit amb ells!»

En els darrers anys de la seva vida, a Verne, aquell record li devia re-tornar com una profecia acomplerta d’algú que amb vint-i-quatre anys a l’esquena més que ell i una vida literària i personal rica en vivències, coneixia bé l’ofici i sabia de què parlava quan emetia un pronòstic.

La ficció prehistòrica, una paternitat bicèfala

En un segle literàriament tan ric en formes de fusió entre ciència i literatura com el xix, l’aparició d’un altre nou gènere mal podria sorprendre’ns. El primer tempteig el fa el prehistoriador Adrien Arcelin, publicant sota el pseudònim d'Adrien Cranile, Chasseurs de rennes à Solutré [‘Caçadors de rens a Solutré’] l’any 1872. S’hi aventurava arran de la descoberta juntament amb el seu col·lega Henry Testot-Ferry del jaciment prehistòric de Solutré.

Tanmateix, caldrà esperar encara una dècada perquè aquest gènere prengui veritablement volada. S’hi llançaran a quatre mans dos germans belgues establerts a París, amb el pseudònim conjunt de J.-H. Rosny i mantindran el tàndem durant dues dècades. Ens n’informa Jean Michel PottieR (2011)16 que més que endinsar-se en per què es van separar, es pregunta com van aconseguir escriure tant de temps plegats i tantes obres. En efecte, amb el pseudònim conjunt van signar una quarantena de volums, entre relats, novel·les i assaigs, abordant temàtiques naturalistes, prehistòriques i de literatura fantàstica així com també la divulgació científica17. La qualitat literària de l’obra conjunta queda implícitament avalada pel testament d’Edmond de Goncourt18 que els nomena membres de la Societat Literària dels Goncourt, el jurat de la qual tots dos germans acabarien successivament presidint.

Certament, a finals del xix la moda de l’escriptura a quatre mans per part de germans era prou comuna. Pottier, que ha estudiat un diari conjugal escrit pel Boex primogènit i la seva dona n’enumera uns quants19, entre els quals destaquen els germans Goncourt abans esmentats, hi avança un seguit de motivacions d’aquesta pràctica literària. En el cas dels

16 PottieR (2011) es limita a parlar d’un sorollós “divorci” dels germans arran de la publicació de la novel·la Marthe Baraquin (1908), signada amb l’únic nom de Rosny aîné.17 Documentació recollida en línia in http://jhrosny.overblog.com18 https://www.academiegoncourt.com/le-testament-d-edmond-goncourt19 Documentació recollida en línia in http://jhrosny.overblog.com

56

57

germans Boex, segons ell, aquesta era eminentment de caire pràctic (PottieR 2011):

Els germans Boex-Rosny entraren a col·laborar amb la ferma intenció de conquerir el món de les lletres i d’imposar-se per una abundant pro-ducció literària. Es tractava d’invertir en el conjunt de gèneres: relats, contes, novel·les, teatre.

Pottier reconeix que tenim pocs elements per saber què ha fet qui, atès que els manuscrits de treball han desaparegut, i només en queden d’edició sense marques de repartició de tasques respectives20. El mateix Edmond Goncourt, que d’una banda sentia una gran admiració per aquesta col·laboració tan estreta entre germans, escriu la següent nota el 20 de maig del 1891:

Són ben misteriosos, aquests Rosny. El petit ha treballat en tots els llibres del gran? [...]

I és que segons PottieR (2011), Edmond Goncourt considerava el jove «com un ben petit succedani del seu germà». I el temps li donaria la raó perquè malgrat que la figura del més jove, J.-H. Rosny jeune, hagi estat reivindicada darrerament21, La guerre du feu, la novel·la que celebra el gènere prehistòric amb so de timbales està signada únicament pel primogènit: J.-H. Rosny aîné. En recomanàvem així la lectura com a novel·la de ciència per Sant Jordi de l’any 2015:

Novel·la degana del gènere prehistòric, l’acció hi és trepidant; l’efecte vicari, gairebé immediat. Naoh s’endú el lector, turons enllà, cap a la cerca d’aquest foc que se’ls ha fet imprescindible ja als ulamrs. Les minucioses descripcions contenen errors evitables ara, però també escenes d’impagable humanitat, un segle abans que es descobrissin les neurones-mirall! I la presència d’una dona, cap d’una tribu de canyiules, que coneix un secret… (laFita 2015)

I ho deixàvem amb aquests punts suspensius, perquè dir-ne més ja era dir-ne massa. Amb ella, hem entrat ja tècnicament al segle xx, però ens volem acollir a la consideració cada cop més compartida pels histo-riadors, de situar el 1914 com l’inici del nou segle. Això ens permetrà

20 L’únic document concloent pel que fa a les autories respectives, si més no des del punt de vista legal, és del 1935. En ell s’hi estableix la repartició de les obres amb la finalitat que els hereus puguin gaudir dels drets quan els autors faltin. Veg. http://jhrosny.overblog.com/tag/convention%20litteraire%20de%201935/21 Vegeu mundziK (2013): «Toute une échelle de valeurs est à réviser, la place occupée par le cadet n’étant pas aussi minime que les critiques littéraires pouvaient, à tort, le croire jusqu’alors.»

58

d’incloure tant la primera gran obra de Jules Verne com la de Rosny aîné dins el mateix segle.

I si tancàvem l’entorn de Jules Verne amb un obituari escrit per Henri Duvernois en calent, és just fer ara el mateix amb l’autor de La guerre du feu. En aquesta ocasió, el belga tingué més sort que el bretó atès que Jean caBanel (1940), qui el signa, glossa l’obra i l’autor amb paraules bellíssimes.

I en l’altre món, Rosny aîné és rebut per Naoh, el fill del Lleopard, armat amb la seva llança brandada davant de l’estret pectoral d’un hemió; els Mamuts li fan el passadís d’honor, dansant damunt les seves enormes potes, alçant les peludes trompes talment arbres-serpents; Aoûn, a cavall damunt el Felí gegant, saluda el seu mestre.

59

Bibliografia

aymeRich, Sílvia; Hélène Beaulieu i Josep-Joan centelles (2017a): “LabLit pour ados : lorsque la biologie l’emporte”, dins A. Tomiche (dir.): Le Comparatisme comme approche critique. Littérature, science, savoirs et technologie, Tom 6, pp. 151-166. París: Classiques Garnier.(2017b): “Historical Elements in Lablit for Teens: Recreating the Past, Understanding the Present” dins W. Owczarski, Z. Ziemann i A. Chalupa (ed.): Memory: Forgetting and Creating, pp. 285-300. Gdańsk: Gdansk University Press.

Bellohc, Marie A. (1895):«Jules Vernes at Home», dins Strand Magazine (febrer 1895). [Traducció a l’espanyol: https://jverne.net/julio-verne-en-casa-por-marie-a-belloc/]

caBanel, Jean (1940): «J.-H. Rosny Aîné», Triptyque, édition réservée exclusivement au corps médical, núm. 131, pp. 3-11. Disponible en Internet en: http://jhrosny.overblog.com/j.-h.-rosny-aîné-par-jean-cabanel-et-la-mort-de-horn-dans-triptyque-n-131-1940

dumas, Olivier (2000): Jules Verne. Montréal: Stanké.dumas, Olivier, Piero Gondolo della Riva i Volker dehs (eds.) (1999):

Correspondance inédite de Jules Verne et de Pierre-Jules Hetzel (1863-1886). Tome I (1863-1874). Ginebra: Editions Slatkine.

duPuy, Lionel (2013): «Variations sur l’imaginaire géographique dans qualques lieux verniens remarquables». Dins: tResaco, María Pilar, Javier vicente i Lourdes cadena (coord.): De Julio Verne a la actualidad: la palabra y la tierra, pp. 139-154. Saragossa: Universidad de Zaragoza.

duveRnois, Henri (1905): «Le romancier de la jeunesse - Jules Verne», La Presse (25 de març de 1905), p. 1. Disponible en Internet en: https://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k551284c/f1.image

evans, Arthur B. (1988a): Jules Verne rediscovered. Didacticism and the Scientific Novel. Westport, Connecticut: Ed. Greenwood.(1988b): « Science Fiction vs. Scientific Fiction in France: From Jules Verne to J.-H. Rosny Aîné», dins Science Fiction Studies, Vol. 15(1), pp. 1-11.

hohnsBein, Axel (2018): «Du Magasin d’éducation et de récréation à La Science illustrée», COnTEXTES. [Consultat el 26 de juliol de 2019 en: http://journals.openedition.org/contextes/6669]

60

Jones, Gordon (1904): «Jules Verne at home», Temple Bar, núm. 129 (juny 1904). [Traducció a l’espanyol: https://jverne.net/julio-verne-en-casa-por-gordon-jones-en-1904/]

laFita, Íngrid (2015): «La ciència que es llegeix: Vint investigadors i divulgadors fan les seues recomanacions amb motiu del Dia del Llibre», Mètode. Disponible en Internet en: https://metode.cat/noticies/la-ciencia-que-es-llegeix.html

le men, Ségolène (1989): «Hetzel ou la science récréative», Romantisme, núm. 19.

mundziK, Fabrice (2013): «J.-H. Rosny - Archéobibliographie», Le Visage Vert, núm. 23.

navaRRo, Jesús (2005): Somnis de ciència: un viatge al centre de Jules Verne. València: Universitat de València.

PaiPetis, S. A. (ed.) (2008): Science and Technology in Homeric Epics. Patras: Springer.

PottieR, Jean Michel (2011): «J.-H. et Marie Rosny, un journal conjugal», Genesis [en línia], 32. Consultat el 30 d’abril de 2019 en: http://journals.openedition.org/genesis/459

saRda, François (2002): Les Arago. François et les autres. París: Éditions Tallandier.

sheRaRd, Robert (1894): «Jules Verne at home. His own account of his life and work», McClure’s Magazine, vol. 2, núm. 2 (gener 1894). (1903): «Jules Verne re-visited», T.P.’s Weekly (9 d’octubre de 1903). [Traducció a l’espanyol: https://jverne.net/una-nueva-visita-a-julio-verne-por-robert-h-sherard-en-1903/](1906): Twenty years in Paris, pp. 67-68 i 314-317. London: Hutchison and Co.

tResaco, Maria Pilar, Javier vicente i María-Lourdes cadena (coord.) (2013): De Julio Verne a la actualidad: la palabra y la tierra. Saragossa: Universidad de Zaragoza.

valva, Margherita d’Ayala (2008): «Touristic and Chauvinistic Perspectives on the Arctic in the Italian Popular Press, Some cases of literary and artistic reception, from the fin-de-siècle to the Fascist era», Nordlit, 23 (primavera 2008), pp. 371-384. Disponible en Internet en: http://septentrio.uit.no/index.php/nordlit/article/view/1351/1286