La representació de la Desena Legislatura

FINESTRA d’ OPORTUNITAT

La representació de la Desena Legislatura

Anàlisi dels partits presentats a les eleccions

legislatives catalanes del 25 Novembre de 2012

FINESTRAD OPORTUNITAT

associacIO

Introducció

Articles

CUP, del municipi al Principat.

Solidaritat Catalana per la Independència.

Ciutadans, o l’eclosió del lerrouxisme.

ICV, la reinvenció del comunisme català.

PPC i el retorn a l’ADN popular.

Un PSC que no sap on va.

ERC, de l’afany per governar a l’afany per liderar l’oposició.

CiU, la victòria d’un poble suspicaç.

Autors

4

98

1218212528313338

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ

FINESTRA d’ OPORTUNITAT 4

La campanya electoral per a les eleccions del 25 Novembre 2012 va ser molt clara en quant a l’eix nacional. Fins aleshores, totes les campanyes electorals per les eleccions legislatives al Parlament de Catalunya jugaven a buscar la bassa d’oli, la tranquil·litat, més d’un estimava les famoses ambigüitats calculades. Al 2012, i se-guint l’impuls ferm de la línia política catalana iniciada el 2006 amb la presentació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya durament contestat per les forces fàctiques de l’Estat Espanyol, vam veure dues postures contraposades: o unionisme espanyol o sobiranisme català. N’hi ha que busquen desespe-radament el camí del mig, el federalisme de l’alternativa sensata del PSC –un federalisme amb poca concreció perquè té encara pocs defensors–, una tercera via que alguns van voler que morís abans de veure-la néixer, i que està sumint la seva mare en una lenta agonia de la que se’n beneficien tots els partits.

Aquests van ser els resultats de les eleccions legislatives al Parla-ment de Catalunya de Diumenge 25 Novembre 2012 per a escollir els representants parlamentaris de la X Legislatura des de 1978:

INTRODUCCIÓ1

1. Aquesta Introducció és l’actualització de l’article #25N 2012, sobiranisme és tendèn-cia, mai persona, de Víctor Solé, publicat a Finestra d’Oportunitat el 27 Novembre 2012.

50

21

20

19

13

9

3

5Introducció

Convergència i Unió, la federació catalanista i ja sobiranista de centredreta, va tornar a guanyar les eleccions, però la seva ges-tió amb polítiques d’austeritat –les famoses retallades–, el show d’Eurovegas convertit en Barcelona World, la no explicació dels casos Palau i ITV –encara embussats als passadissos de la jus-tícia–, els pocs canvis en la seva llista –potser la més tradicional, quasi sense independents, molt tancada, amb persones que re-petien per tercera o quarta vegada–, la personalització i mitifica-ció de Mas (en clar record de Charlton Heston com Moisès a Els deu manaments), el boicot del soci Duran i Lleida, que no coneix la jubilació, la seva ambigüitat calculada aquest cop en silencis, tot això va cooperar en el seu desgast. Tot i així, segueix essent la força política principal del catalanisme polític, i amb 50 diputats supera a dia d’avui la suma dels representants dels partits unio-nistes (PP + C’s + PSC? = 48). Mas, els seus enemics de fora de Catalunya, i CiU van voler presentar-se com l’única opció política gestora cap a l’Estat propi, però el poble de Catalunya –subjecte que de veritat posseeix la sobirania sui generis catalana– no ha confiat en ell: perquè la gestió del poder (i de la crisi, que dura set anys i és, sense cap mena de dubte, una Depressió econòmica) desgasta, i perquè té companys de pis amb moltes ombres.Si al 2010 el vot de càstig anava dedicat a dos dels tres partits del tripartit (PSC i ERC), i molts votants independentistes van pas-sar-se o bé a Mas o bé al carisma de Joan Laporta (aleshores cap de llista de SI), aquest cop la penitència se l’ha emportat CiU, que necessita fer una reflexió tranquil·la i preparar ja no la CiU post Pujols (fet que hauria d’haver assolit fa anys), sinó post Mas, i post

actual pinyol de CDC i, sobretot, l’encaix entre les dues capelles, la gran (la C) i la petita (la U). Annexió, separació, cap canvi? La campanya electoral de CiU va dir la paraula independència, no de forma oficial (als spots, o des de les boques dels seus líders) però sí de forma oficiosa: als mítings es cridava independència, en el tu a tu els líders es mullaven, el programa electoral preveu un Estat propi en el si de la Unió Europea (antònim de federalisme i sinònim de secessionisme pur i dur d’Espanya però no d’Euro-pa). Conceptes com interdependència o Estat propi són sinònims d’independència, només canvien les paraules i algun matis a l’ho-ra de posar-los en pràctica (com l’interlocutor, per exemple).

En Mas va haver de batre’s contra un Estat fet claveguera, i un soci de federació que no estima perdre protagonisme. El primer cop va enfortir el catalanisme sobiranista; el segon, més intern, com una solitària a l’estómac, és el seu problema encara no solu-cionat. CiU, a tot això, ha aconseguit casar la imatge europeista amb la catalanista, un fet que altres partits no han sabut (o vol-gut?) fer. La imatge europeista, en un moment en què la marca Europa és mal vista, dóna impuls. Europa, i Catalunya, són móns de paradoxes. El PSC va fer una campanya a corre-cuita, i s’ha convertit en el tercer partit polític en nombre d’escons: de 28 a 20, per sota d’ERC. Per culpa de la seva dualitat, es va enfonsant lentament, ma non troppo. Li ha passat el comandament de pal de paller del (centre)esquerra moderat a Esquerra Republicana de Catalunya, que pot convertir-se (si segueixen amb el seu cap de llista) en un partit socialdemòcrata català fort, ben entès amb


el socialisme ecologista (o progressisme amb aires burgesos i nostàlgies comunistes) d’ICV-EUiA i amb les esquerres europees.El PSC ha patit, des de la defenestració dels Maragall i compa-nyia, una lenta agonia, tot el que toca es podreix, amb un aparatc-hik que el destrueix tant des de Ferraz com des de Nicaragua. El PSC deixarà d’existir materialment quan deixi les penes al calaix i s’abandoni del tot als dictàmens del PSOE, convertint-se en la força unionista espanyola de tall socialista: el sòsies d’esquerres del PPC. El problema del PSC, i el PSC ho sap, és que l’espa-nyolisme ha estat tradicionalment segrestat per l’extrema dreta (o dreta pura, com asseveren alguns) espanyola, moralment resi-dual a Catalunya. Davant seu, el PSC té dues forces d’esquerres que han sabut minvar-lo: la nova ERC del doctor en Història Eco-nòmica Oriol Junqueras, un acadèmic i intel·lectual que ha sa-but canviar la percepció d’un partit assembleari tradicionalment conegut com a l’olla de grills de l’independentisme, i l’ICV-EUiA (amb 13 diputats) que va saber trobar una equació perfecte en el seu ideari entre el dret a decidir i una societat sense retallades.Junqueras i Herrera són avui els dos homes forts de l’esquerra catalana, són els veritables líders de la oposició a Mas i CiU: en la vessant nacional no estan gaire separats, però en la vessant social i econòmica tenen moltes diferències –i s’agraeix. Més a l’esquerra, trobem les Candidatures d’Unitat Popular, que entren amb grup propi: 3 diputats. Amb una implantació popular ferma dins de molts municipis, estrictament assembleària, la CUP haurà d’anar amb compte si no vol convertir-se en un partit polític més, dins d’una classe política percebuda com moralment i material-

ment corrupta, i aquest sentiment de ràbia s’accentua quan hi ha crisis socioeconòmiques com l’actual. En l’altre cara del mirall còncau vam veure un Partit Popular Català, que augmentà en un escó (de 18 a 19), es quedà com a quarta força política de Ca-talunya i vol ser el partit fort de l’unionisme amb discurs, marc mental i paradigma establerts des de Madrid. Tot i així, de tercera força a quarta, i s’equivocaran aquells que vegin en el PPC un soci fiable per a CiU, que ha hagut de pactar amb ERC per a go-vernar amb estabilitat. I ERC ha establert que l’estabilitat passa per la convocatòria, majoritàriament parlamentària, d’una consul-ta/referèndum per al 9 Novembre 2014, a més d’uns determinats acord fiscals que suavitzin (o no?) les polítiques d’austeritat –un mainstream imposat per la Unió Europea i el Fons Monetari Inter-nacional–. Dins de la cara unionista, vam veure també la triplica-ció de Ciutadans, amb 9 diputats.

L’unionisme de i a Catalunya, sense Ferraz o Génova, amb un discurs espanyol cuinat a Catalunya, és la cinquena força, i Albert Rivera el jove líder de llista amb qualitats provades d’oratòria i retòrica, ha sabut gestionar l’entrada de personatges inquietants dins del partit. Ciutadans busca un discurs social reformista, sen-se (tantes) retallades, vol semblar un partit normal (una mena de PSC sense Ferraz?), no pas una SI de vessant unionista. I se n’ha sortit, perquè els personalismes de Solidaritat Catalana per la In-dependència han desaparegut: de 3 a zero. Va ser un bluf, va ser el vot de càstig a ERC el 2010, res més. Alfons López Tena i Uriel Bertran han de conformar-se amb la polèmica dels progra-

7Introducció

mes de televisió i ràdio, sense oblidar alguns blocs i diaris virtuals amb visions místiques i les histèries que apareixen a Twitter. Les eleccions del 25-N 2012 van deixar palpable que el catalanisme sobiranista posseeix més retòrica i voluntat que realitat. El repte del catalanisme polític, avui sobiranista, és la concreció d’una (nova) realitat: la independència. En Mas pateix política-ment la crisi, i no ha estat l’únic dins d’Europa (només se n’ha sortir Angela Merkel, kantzlerin d’Europa, que al setembre 2013 revalidà mandat, i mana des de 2005), però pot liderar el camí del sobiranisme català. La ciutadania que va votar, el 69,8% dels electors, no vol que ho faci sol, sinó que busqui pactes: el vo-len capità d’una nau amb mariners de mentalitats molt diferents, i més d’un voldria amotinar-se. Des de Madrid no s’entén aquesta tradició mediterrània, bizantina, quasi laberíntica dels consensos i les mitges tintes: tenen altres frames, altres marcs mentals; la fragmentació política mediterrània els és desconeguda (amb ma-tisos), i els laberints que hi sorgeixen encara més. L’Estat i els seus clientes no entenen que aparegui una unitat for-ta dins del camí al dret a decidir i a la sobirania plena (sinònim d’Estat propi, secessió i independència), però la temen: busca la divisió (divide et impera) dins del catalanisme, que té un nou repte: la unitat en quant al discurs nacional. El sobiranisme no és una persona, sinó una tendència. És el que ha votat la ciutadania, i això no ho entenen a “Madrid”, que no va preveure la crescuda del riu secessionista català (l’#11s2012 va ser com una clatellada per a Madrid). Mas no és sinònim de secessionisme. Ho són els 87 diputats favorables de la independència, i 107 els favorables

a que es consulti la ciutadania en aquesta qüestió (hi sumem el PSC… o no?). #25N va ser un altre hashtag transitori. I Finestra d’Oportunitat (FinesOp) va utilitzar aquesta moda ràpida, un sos-pir per les nebuloses de les xarxes socials i la opinió pública, per a escriure la seva primera sèrie d’articles dedicada a una temàtica específica. En aquest dossier podreu trobar una anàlisi per a cada partit polític amb representació política des del 25 No-vembre 2012, incloent-hi el partit que ha marxat, SI, però que va tenir representació a l’anterior legislatura i, sense una explicació d’aquest, no poden entendre’s molts factors.

Aquest dossier recull articles publicats durant els mesos de no-vembre i desembre de 2012, i per a deixar constància dels matei-xos, els hem volgut editar en un dossier actualitzat amb infografi-es i més informació.

ARTICLES

La Candidatura d’Unitat Popular ha sigut una de les entrades més fortes en l’actual Parlament de Catalunya i en aquest article m’agradaria analitzar si ha estat el moment històric que estem vivint o el treball del partit el que li ha donat aquests resultats.La CUP és un partit que aspira a aconseguir tot el suport de l’Es-querra Independentista (EI) en les eleccions on es presenta. De moment les cinc organitzacions més fortes de l’EI donen suport a la Candidatura. Aquestes són Endavant OSAN, que es dedica a l’alliberació crítica dels Països Catalans, Arran, que aglutina als antics Maulets i la Cordinadora dels Joves de l’Esquerra Indepen-dentista (CAJEI), Moviment Defensa de la Terra, que es preocupa d’impulsar accions en defensa de Catalunya, PSAN, Partit Socia-lista d’Alliberament Nacional i SEPC, Sindicat estudiantil dels Pa-ïsos Catalans. Per tant, podem definir-la com un partit socialista i independentista que treballa per aconseguir un repartiment més equitatiu de la riquesa, apostant per un model antagònic al capi-talista. Creu en uns Països Catalans units i independents, ja sigui dins o fora de la Unió Europea. Tot això d’una forma assembleària i amb debat constant amb les seves bases. Com veiem, és una aposta decidida i molt diferent a qualsevol dels partits que teníem representats al parlament. És un partit eminentment municipalista i que si les eleccions anteriors no haguessin sigut titllades com històriques ho hagués continuat sent, esquivant presentar-se a

les eleccions catalanes. Els seus principis es remunten en els comicis locals des de 1987 quan en diversos pobles es van co-mençar diàlegs per a que els grups independentistes estiguessin representats en els ajuntaments. Després de molts alts i baixos va arribar el gran boom de la CUP l’any 2007 on treu representació a quatre pobles mitjans de Catalunya: Berga, Mataró, Vilanova i la Geltrú i Vic. En les següents eleccions (2011) van seguir creixent fins a obtenir quatre alcaldies, totes elles menors, i representació a més de 100 pobles, entre ells Girona. Finalment i vist el caràcter especial de les eleccions catalanes de 2012, prenen la decisió de saltar a l’arena nacional. Fan una campanya molt modesta de

La CUP, del mUNICIPI al PRINCIPATper David Nàcher

10CUP

capital (200.000 Euros) però plena de voluntaris que no han parat de treballar empapelant totes les ciutats i pobles del Principat, fent Mítings arreu i creant consciència de la seva presència en un temps menor a dos mesos. També s’ha de pensar que no te-nien cap suport mediàtic ni insti-tucional, ja que no tenien repre-sentació parlamentària. La feina duta a terme per aquest partit li ha portat millors resultats del que esperaven amb més de 120.000 vots a tot Catalunya i 3 diputats, ja que finalment no va poder en-trar el representant de Girona, que es va quedar a menys de 300 vots. Això representa un aug-ment de 40.000 vots si ho com-parem amb les locals del 2011 i una representació, baixa però acreditada al parlament. Abans d’entrar en l’anàlisi de la campa-nya, vull desmentir un tòpic d’aquest partit i d’altres que se li as-similen. No només ha estat votat per joves radicals de l’esquerra sinó que ha aconseguir arrossegar intel·lectuals i altres parts de la societat civil, que desencantats amb la política actual, busquen altres partits i opcions per intentar resoldre els problemes reals. La campanya, com ja he dit, ha sigut exemplar. La més baixa

pressupostàriament de tots els partits que es presentaven amb opcions de representació i, per tant la de més eficiència i eficàcia. A aquest fet se li ha de sumar, que no tenien cap espai televisiu

ni radiofònic on aparèixer i que a més era la primera vegada que es presentaven i, per tant, des-conegut per al públic. Han res-post amb una campanya forta en els dos llocs que més dominen: el carrer i les xarxes socials. En gairebé tots els pobles de Cata-lunya era visible un cartell a fa-vor de la CUP, i la capital estava plena, tot i com ja hem dit, no te-nien cap espai reservat (faroles, metro…). A aquest treball se li ha de sumar un ús de les noves tecnologies impecable, ja que el Hashstag #EslHoraDeLaCUP va ser Trending Topic durant moltes hores. També van interpretar bé

el no ser invitats a cap debat a la televisió utilitzant streamings en directe i preguntes al candidat. Alhora, han tingut el suport d’alguns famosos del jovent i no tant jovent català com l’exfut-bolista Oleguer Presas, els cantants Titot i Cesk Freixes i altres intel·lectuals com escriptors, advocats o periodistes. Tots molt ben assessorats per l’atenta mirada d’un grup molt gran d’ex-

11FINESTRA d’ OPORTUNITAT

perts politòlegs, sociòlegs i economistes. Aquest últim impuls ha sigut impagable a l’hora de d’aconseguir l’optimització dels vots. El futur és incert, però el que és segur que la CUP actuarà com a partit més a l’esquerra i més nacionalista del parlament. Tot i la seva baixa representació i no tenir grup propi al parlament, poden afavorir la radicalització dels altres partits amb qui es disputen vots. ICV-EUiA i sobretot ERC hauran de cobrir de ben a prop aquest partit sinó volen perdre vots,i per tant, hauran d’assumir un punt més d’energia en el seu discurs. Tanmateix, aquest partit no es pot adormir i haurà de lluitar molt per a que el seu electorat, molt crític i interessat per la política, no caigui en votar una opció més representada o en l’abstencionisme. Per tant, haurem d’anar estudiant aquest partit i la seva evolució, per descobrir si és bolet d’un dia, com ha sigut SI, o si es manté en l’arena política, com ho està fent C’s. En conclusió, CUP és un partit socialista i indepen-dentista que ha arribat al Parlament de Catalunya a través d’una gran campanya i per tenir uns principis forts que han impactat en el votant en l’actual moment de crisis i transcendència nacional. Tot i així, haurà de lluitar per a quedar-se com una alternativa ra-dical a ERC i ICV, sinó vol desaparèixer a les pròximes eleccions.


El 20 de juliol de 2010 naixia, fruit d’un context polític i social molt convuls, Solidaritat Catalana per la Independència, emmira-llant-se en aquella gran coalició del Catalanisme polític que 104 anys abans havia aconseguit unir esforços i sensibilitats diverses en una de les poques vegades que es recorda el nostre país, i que amb la denúncia dels assalts a la revista El Cu-cut! i La Veu de Catalunya assolí 41 de 44 escons a les eleccions provincials de 1907. Després que el Parlament rebutgés, tan sols una setma-na abans i de manera unànime, les dues iniciatives populars que s’havien fet entrar a la cambra per a què aquesta convoqués un referèndum sobre la independència, Uriel Bertran, Alfons López Tena i Joan Laporta feien aquesta Crida a la societat catalana per la necessitat de bastir un moviment unitari i transversal que po-gués concórrer a les eleccions. La motivació d’aquesta era donar resposta el què consideraven un bloqueig institucional mostrat a la veu del poble que tan sols tres dies abans cridava majoritària-ment la paraula independència en aquell històric 10-J. Així, fill de les consultes sobre la independència, i amb aquesta vocació de pacte, SI va assolir convèncer fins a 8 formacions polítiques en tres compromisos claus: la concreció i practicitat per la consecu-ció de la independència del Principat i després fer-ho extensiu a la resta dels Països Catalans, la defensa de l’estat del Benestar, i la regeneració democràtica i participació dels ciutadans en la

política i les institucions. El Partit Republicà Català, Els Verds-Al-ternativa Verda, Democràcia Catalana, El Partit Socialista d’Allibe-rament Nacional, Catalunya Nació Independència, Catalunya Ac-ció i el Bloc Sobiranista Català es pujaren a un tren engrescador que tan sols 4 mesos després es va convertir en gairebé 103.000 vots i 4 diputats el Parlament de Catalunya. Amb aquesta nova es-tratègia independentista que proposava SI, posant el primer lloc de l’agenda política la independència i el procés de consecució de la mateixa, sense col·laborar amb la política autonomista que fins ara s’havia practicat a la cambra, la formació es centrava en dues línies principals d’actuació política: per una banda, la incansable insistència de la necessitat de la independència per la supervivència de la nació en les seves màximes expressions (llengua, cultura i tradicions) i com a única sortida possible a la crisi econòmica, cosa que ha esperonat a CiU, ERC i fins i tot a la CUP a mullar-se en pocs mesos i endegar el procés de consul-ta; i per altra banda renunciant de manera absoluta a la via del “Peix el Cove” o la “Psicologia amb Espanya” i que havia anat frustant l’independentisme durant més de 30 anys, sense haver assolit cap competència remarcable: ni ports ni aeroports ni eix mediterrani ni bilateralitat ni limitació de l’espoli fiscal, ni en defi-nitiva l’encaix còmode amb l’estat. Va ser així com SI, al cap de poques setmanes d’inaugurar la legislatura, ja va presentar la Llei

SOLIDARITAT CATALANA per la independènciaper Marc Serra

13SOLIDARITAT CATALANA per la Independència

de Transició a la Independència mostrant ben aviat quina seria la pràctica dels seus diputats. La llei va tenir el curiós suport d’ERC, però no va prosperar a l’ésser l’únic partit que hi va recolzar la ini-ciativa. Combinant l’acció institucional amb la mobilització social, SI va desplegar diverses campanyes que en alguns casos van assolir una adhesió i acceptació ciutadana i un ressò mediatic força rellevant com és el cas de la campanya contra els peatges de les autopistes gestionades per Abertis i que ja han estat àmpliament amor-titzats (es calcula que fins a 50.000 vehicles van arribar a fer com a mí-nim un “No vull pagar”), així com l’”Espanya ens roba”, que denunci-ava l’espoli fiscal que cada vegada esquinça més Catalunya amb els fa-mosos “60 milions d’€ que cada dia se’n van i no tornen”, la ILP a favor del blindatge de la immersió lingüís-tica o els Pressupostos de l’Estat Propi que van recórrer tot el territori. A l’hora, no podia faltar una clara reivindicació social que SI mai va voler deslligar de l’eix nacional: la presentació de la Llei per la Dació en pagament o el NO rotund a les retallades, que sempre van tenir una oposició frontal amb l’argumentació dels Solidaris apel·lant a què declarant la independència no caldria escanyar el Poble de Catalunya amb aquestes polítiques, de la mateixa

manera que exigia a la Generalitat a executar l’anomenat “tanca-ment de caixes” començant a donar exemple i seguint la iniciativa d’alguns empresaris que van deixar de pagar els seus impostos a Espanya. La regeneració democràtica també va tenir una impor-tant quota de representació en l’activitat parlamentaria de SI, així com les constants denúncies de corrupció i privilegis de la clas-

se política catalana que ha-via manat durant 3 dècades. Quan a la primera, la denúncia de dietes per desplaçaments inexistents, teletacs gratuïts, l’exigència per primera vega-da de la publicació dels sous dels diputats, i la reducció d’aquests van ser de força anomenada. Quan a la sego-na, el cas dels sobresous de la diputació conegut com “Cas Motxilles” i que la Comissió Ju-rídica Assessora de la Gene-ralitat va donar la raó a SI, ve-

ient-se implicats tots els partits menys C’s, la denúncia a CiU en relació el cas de les preferents i subvencions a La Vanguardia, o la concentració davant de La Caixa pels abusos d’ Abertis. Com hem vist, en aquests dos anys l’activitat de SI va ser força intensa. Mentre l’activitat de la Cambra centrava esforços en redactar una proposta de pacte fiscal on SI va acabar per no sumar-s’hi no per-


què no fos bona per Catalunya sinó per allò del “amb Espanya no hi ha res a fer”, al carrer la societat catalana empenyia a les insti-tucions en una única direcció: la independència política. El movi-ment de les consultes va organitzar-se, amb l’AMI (l’associació de Municipis per la Independència) i l’ANC (l’Assemblea Nacional Catalana), aquesta última abocant el President Mas a un carreró sense sortida, dissolent el Parlament i convocant unes eleccions plebiscitàries com a conseqüència de la històrica manifestació de la Diada Nacional. La legislatura va acabar amb un últim ple on CiU, ERC, ICV van aprovar un text on declaraven la necessitat de convocar una consulta per l’exercici del dret a decidir, i on SI s’hi va afegir a última hora en un exercici de responsabilitat històrica tot i la seva crítica fonamentada en què aquell text no comprome-tia a res ja que ni es deia clarament que era per la independència, ni s’explicitava un calendari. Les eleccions del passat 25 de no-vembre van agafar una mica a contrapeu a SI. Els esdeveniments es van accelerar i la maquinaria de campanya es va haver de tornar a posar en marxar a corre-cuita, situant a Alfons López-Te-na com a candidat a la presidència de la Generalitat. El resultat pels solidaris ja sabem tots quin va ser, però...perquè? perquè SI va desaparèixer del Parlament? Tot seguit ho analitzem. De raons de la desaparició de SI del Parlament en podríem trobar moltes. És cert que aquestes eleccions li exigien més esforç per entrar a l’hemicicle ja que es va donar una participació extraordinàriament alta, un veritable maldecap pels partits petits en contraposició dels més consolidats. I és cert també que la competència era excepcional: mai s’havia vist tantes opcions sobiranistes i

aparentment potencials d’influir d’una manera o una altra en l’es-cenari polític. Els solidaris van apostar per una campanya austera i d’això en van fer bandera. Un dels lemes de campanya va ser el repetit “no tenim cap crèdit amb cap banc per finançar la campa-nya, a diferència de la majoria de la resta de formacions”, i el con-seqüent “tenim les mans lliures de qualsevol interès econòmic”.El que està clar però, és que SI no es va fer atractiva i va equi-vocar l’estratègia. Solidaritat havia apostat, des dels seus inicis, per incomodar el poder econòmic i polític català. Com ja hem dit, es va quedar sola denunciant a CiU pel cas de les preferents, així com les subvencions a La Vanguardia mentre es retallava en

15SOLIDARITAT CATALANA per la Independència

sanitat,

educació, s’escanyava els funcionaris etc., alhora que a l’altra camp de batalla destapava els privilegis dels que gaudeix la classe política catalana i alguns casos de corrupció...i no s’ado-nava que s’enfrontava a massa rivals i molt poderosos com el Grup Godó, TV3, Abertis, La Caixa... El menysteniment/silenci-ament d’aquests grups mediatics, així com el joc pervers de les enquestes, que curiosament durant la legislatura mantenien la re-presentació de SI, però que un cop es van anunciar eleccions va començar a “desaparèixer” del Parlament, així com el mal que va fer el vot útil, i que ara analitzarem, van acabar per condemnar a una formació que sobretot en campanya va donar la sensació

que havia desfet ponts. L’aposta era arriscada i el precipici era massa a prop...i SI ho va acabar pagant. Com dèiem, aquesta sensació d’haver desfet ponts amb els partits més propers ideo-lògicament el va portar a donar una imatge d’ésser més aviat un partit enfadat, fins i tot arraconat. L’enorme competència situava a SI en una situació de debilitat. No entrarem a valorar de qui va ser culpa del no acord per fer una única coalició independentista i que el país i el moment reclamava, malgrat que no cal ser gaire intel·ligents per pensar que la unitat interessava menys a uns i per raons òbvies. De tota manera, CiU però sobretot ERC van canalitzar el vot útil i fins i tot la CUP, que es presentava com la novetat, l’alternativa d’esquerres del vot indignat, va “pispar” vots que en el seu dia van confiar-se a SI. És evident que els solidaris no van connectar amb el vector social, i la priorització de l’eix na-cional i la consecució de la independència de manera “Express” no acabava de lligar amb un context econòmic i social d’indigna-ció per una política de retallades d’aquí i d’allà que mica en mica semblava i sembla esmicolar l’estat del benestar. Si això li sumes els errors en campanya, que més enllà de no fer-se atractiva o no saber vendre la seva estratègia independentista, van anar força lligats a les formes que en alguns espais es van mostrar, el fracàs va acabar consumant-se. Després d’aquest poti-poti de raons de la desaparició de SI del Parlament, és interessant el descobrir el “i ara què?”. Doncs si bé és cert que la situació de SI ara és la més crítica des del seu naixement, val a dir que està ben viva. Fins a 50 regidors i 1 alcalde arreu del territori demostren que no tot s’aca-ba el Parlament, i sinó que li preguntin a l’ANC, l’AMI, la Coordina-


dora Nacional de les Consultes...una gran feina assolida fora de l’hemicicle per aquestes entitats i que SI està disposada a seguir sumant-hi el seu granet de sorra. I així es va es-cenificar en el darrer congrés de la formació que es va celebrar el passat 26 de gener a la ciutat de Vic. Més de 600 adherits i simpatitzants van participar del debat i la definició del nou rumb que la formació independentista ha decidit se-guir, donada la nova situació, tan a nivell extern com d’organització interna, a banda d’escollir la primera presidenta de la història d’un partit ca-talanista, la gironina Núria Cadenas, i de reno-var la nova executiva. A grans trets, signant una ponència estratègica aprovada per amplíssima majoria i que se sustenta en 5 aspectes claus: declaració d’independència, drets socials, de-mocràcia real, defensa de la realitat i identitat nacional i desenvolupament econòmic i social. Pel que fa a la primera, expressant el seu com-promís a continuar amb el seu suport el procés de consulta, amb la reivindicació que aquesta sigui vinculant i, que en cas que l’estat espanyol la prohibeixi, sigui el Parlament qui proclami la independència. Quan a la segona, SI proposa se-guir treballant pels drets i la cohesió social mentre no arribi la independència. Concretament, els solidaris són partidaris no no-més de recuperar els nivells anteriors de l’Estat del Benestar, sinó l’avenç en direcció els beneficis socials dels que gaudeixen les

democràcies avançades d’Europa, relacionats amb la igualtat de tracte i d’oportunitats, així com l’equitat, en un sistema social just.

I tot plegat a través d’una regeneració democrà-tica, encetant el tercer aspecte clau com és el de la democràcia real, que hauria de compor-tar segons SI, una profunda modernització de l’Administració Pública que situés a la persona en el centre de la seva acció i activitat i que fos una eina sostenible envers el territori i els seus recursos. A banda, una racionalització de les re-tribucions del càrrecs electes i un major control per allunyar-los de la corrupció, dotar de major transparència informativa i millorar l’accés del ciutadans a l’administració i per últim una can-vi en la concepció de la participació ciutadana per a què els ciutadans puguin formar part de la pressa de decisions, així com la reivindica-ció de llistes obertes i una regulació i control del finançament dels partits per evitar que l’acció pública quedi subordinada a segons quins inte-

ressos privats com succeeix avui dia amb les entitats financeres. En quart lloc, quan a la defensa de la identitat, seguir combatent l’anomenat “discurs de la por” que practica l’estat espanyol, els continus atacs per a la divisió del que SI considera “un sol poble format per l’aportació de moltes cultures” i finalment la defensa de oficialitat única de la llengua catalana en el futur estat català. Garantint els drets lingüístics dels castellanoparlants i assegurant

l’aprenentatge d’altres llengües a l’escola tan pública com con-certada, SI fa seva la tesi cada vegada més estesa entre els lin-güistes de més renom tan catalans com estrangers, i argumenta que amb la independència caldrà trencar amb l’actual ordena-ment lingüístic i només assegurant l’oficialitat única del català es podrà garantir la pervivència d’aquesta com a llengua comuna de tots els catalans i catalanes. En cinquè i últim lloc, en relació el desenvolupament econòmic i social, SI es proposa com a eix d’estudi el desplegament de les vegueries i l’estructura comarcal com a model organitzatiu del nou estat català. En definitiva, So-lidaritat ha decidit seguir treballant, malgrat les adversitats que se li posen al davant, per assegurar l’objectiu cabdal dels seus postulats. La formació va néixer com a eina per a fer la indepen-dència i, mentre no arribi, no es conforma amb la victòria ideolò-gica que ha anat assolint de mica en mica, pas a pas. Amb nous reptes i noves iniciatives per omplir de contingut, raons i força tan els independentistes convençuts com els que caldrà convèncer per assegurar, finalment, la victòria final.

SOLIDARITAT CATALANA per la Independència


Convertir-se en el malson de Convergència i Unió. Aquest era l’objectiu dels 3 diputats que va treure Ciutadans el 2010. La bona imatge d’un bregat Albert Rivera i la llengua viperina d’en Jordi Cañas volien condicionar el desenvolupament de la legislatura. I prou bé que ho han aconseguit: són tot el contrari a CiU; tant en l’àmbit nacional com en l’àmbit social. O, almenys, d’això presu-meixen.

NAIXAMENT i ASCENS de C’sL’associació “Ciutadans de Catalunya” va nèixer l’any 2005 de la mà de personatges prou coneguts dins el món periodístic, intel-lectualoide i artístic de Catalunya i Espanya. L’Albert Boadella, enFrancesc de Carreras, l’Arcadi Espada entre d’altres van enge-gar un projecte associatiu amb la voluntat de cristalitzar en una formació política. Reivindicaren, però, les famoses paraules del

president Tarradelles “Ciutadans de Catalunya” per escollir el nom de l’associació. El seu objectiu era clar, observant el nom del seu primer manifest: “Por la creación de un nuevo partido político en Cataluña”. El procés continuà i, dins una paulatina però petita acumulació de forces, va aparèixer Ciutadans – Partido de la Ciu-dadanía el 9 de Juliol de 2006, presidit pel jove (en aquell momenttenia 26 anys) Albert Rivera. Ciutadans fou la gran sorpresa a les

eleccions al Parlament de Catalunya del Novembre de 2006, onva aconseguir tres escons amb l’ajuda inestimable de la cavernamediàtica de Madrid. L’ABC, El Mundo i La Razón principalment van fer campanya obertament en favor de Ciutadans (recolzat perreconeguts conservadors però amb un programa polític que po-dríem definir com a socialdemòcrata). Aquesta doble ànima de Ciutadans l’acompanya fins avui al panorama polític i genera

CIUTADANS o l’eclosió del lerrouxismeper Silvio Falcón

19

polèmica al voltant de la formació de l’Albert Rivera. Per enten-dre-ho és interessant remuntar-nos als precedents històrics. I, en el cas de ciutadans, els precedents els trobem en el Partit Radical d’Alejandro Lerroux. El web del Museu d’Història de Catalunya defineix el lerrouxisme d’aquesta manera:

“Alejandro Lerroux (1864—1949), dirigente delPartido Republicano Radical, combina un radicalismo verbal y anticlerical próximo a la estética revoluciona-ria con una actitud política españolista. Desde 1905 se convierte en paladín del ejército y enemigo de Solidaritat Catalana. Su discurso confuso y demagógico impresi-ona a las clases medias y trabajadoras de Barcelona. Su estratégia electoral y la oratoria brillante convierten al segmento del republicanismo que lidera en un parti-do de masas moderno. Desde el catalanismo y desde el movimiento libertario es acusado de actuar a sueldo del

Ministerio de Gobernación”(Font: Museu d’Història de Catalunya

http://www.es.mhcat.cat/content/view/full/266)


El resultats electorals de 2006 de Ciutadans van ser objecte de molts estudis. Tots van concloure el següent: Ciutadans tenia un perfil de votant espanyolista, de classe treballadora i d’un perfil ideològic de dreta / centre-dreta que xocava amb una minoria que s’autodeclarava de centreesquerra. Aquesta dualitat, fruit potser de “l’oratòria brillant i l’estratègia electoral” hereva del ler-rouxisme fa que millorin el seus resultats el 2010 malgrat les in-testines batalles internes a C’s. L’aparició d’UPyD a l’Estat (amb l’escisió d’Antonio Robles) no va fer prou profunda la ferida com per evitar un augment de més de 25.000 vots. Amb un panorama intern més tranquil i amb la crítica a les retallades i a la política lingüística com a bandera, Ciutadans s’ha convertit en l’opositor total. Ni el pressupost, ni els temes socials, ni els nacionals, ni l’investidura. C’s no té res a veure amb CiU. Amb una campanya molt més centrada que les anteriors, sense radicalismes absurds però amb un missatge clar; els estrategues de C’s tenien clar que el seu electoral es mobilitzaria davant la crida del President Mas cap a l’assoliment de l’Estat Propi. L’eslogan “Mejor Unidos”, amb una referència a Europa molt intel·ligent i adequada, els ha servit per catapultar-se i multiplicar-se per tres. El recolzament de Javier Nart, “El Yoyas” o la sorpresiva adhesió de Joaquín Sabina han contribuït per a que C’s ataqués la sangria del PSC, d’on tots els partits de l’arc parlamentari semblava, en campanya, que volien pendre vots. L’explosió del lerrouxisme del segle XXI és un fet. Més de 270.000 en unes eleccions que es prometien plebiscità-ries pel que fa a la independència és un gran èxit local per a C’s, malgrat que una anàlisi global deixi l’espanyolisme com a gran

CIUTADANS: NOmBRE de VOTS (Font: www.parlament.cat)

perdedor de la jornada del 25N. La nota negativa per a Ciuta-dans és la poca implantació al territori: 8 dels seus 9 diputats han estat escollit d’entre els 85 de la demarcació de les comar-ques barcelonines. L’altre, el novè, per Tarragona, malgrat residir a la província de Barcelona. Aquest altre diputat electe és la nota de color, alhora que una mala notícia pels qui som demòcrates. La ‘progresista’ Ciutadans portava com a candidat per Tarrago-na un senyor de professió militar. El lerrouxisme sempre amb les seves contradiccions entre forma, estratègia, ideologia i discurs. Aquesta legislatura serà la de la consolidació o l’extinció. Valora-rà C’s pactar amb el PP per fer més fort el discurs espanyolista? Desactivaran les CUP el pretès discurs contestari anti-retallades que tant agrada a l’àrea metropolitana de Barcelona en temps de crisi? Tot això ho veurem a la Desena Legislatura.

2006

50’000

0

100’000

150’000

200’000

250’000

300’000

2010 2012


Les sigles actuals d’ICV–EUiA van néixer oficialment l’any 2003, amb en Joan Saura com a candidat d’aquesta formació d’esquer-res. És la coalició de dos partits que venen de la tradició comunis-ta. Per una banda, trobem Iniciativa de Catalunya, nascut com a federació de partits comunistes (PSUC, PCC, Esquerra Nacional Catalana) l’any 1987, amb Rafael Ribó (l’actual Síndic de Greuges, essent-ho des de 2004) com a cap de llista i factòtum.

Era una època en què ningú s’imaginava que cauria el Mur de Ber-lín i tot el que simbolitzava, i les esquerres hereves de la tradició comunista ja començaven a patir la fatiga del socialisme real. A Catalunya fou el PSUC el que va liderar la conversió, abans de la caiguda de l’URSS, del comunisme català, encomanant-se a Ribó, successor d’Antoni Gutiérrez Díaz. Durant els anys 1990s, Iniciativa per Catalunya, amb Ribó com a capità, va patir diferents escissions i transformacions, primer amb les anades i vingudes del Partit Co-munista Català (PCC) entre 1989 i 1992, i la posterior coalició amb l’organització Els Verds–Confederació Ecologista de Catalunya el 1995 (amb acrònim IC-V), que va desembocar en un ecologisme polític català que mai havia trobat representació ferma al Parlament de Catalunya fins aleshores. L’ecologisme ha estat la vàlvula d’oxi-gen ideològic que ha fet d’Iniciativa una marca d’esquerres pròpia dins de les tendències de l’esquerra catalana. Al 1997, la coalició

IC va passar a ser partit polític i s’hi van unir Els Verds (transformant l’acrònim eliminant-ne el guió: ICV), passant a presentar-se com el partit ecosocialista (ecologista i socialista) i ecopacifista (ecologis-me pacífic, transformador i reformador) de la nació catalana, una aposta que refermava les seves visions d’esquerra, sense oblidar el passat eurocomunista –del que Iniciativa sempre n’ha estat or-gullosa– i demanant la reforma de l’obsoleta llei electoral catalana (que, paradoxalment, no existeix, doncs s’utilitza l’espanyola). IC, nascuda com a federació de partits, acabà essent un partit.El 2003, amb Joan Saura com a capità de la nau, ICV es va coalit-zar amb una seva cosina, Esquerra Unida i Alternativa, partit comu-nista, republicà, catalanista i federalista, germà de la Izquierda Uni-da espanyola, i hereu també de petits partits comunistes que no van voler o poder trobar encaix en IC quan encara era federació. Junts, van assolir 9 diputats en les eleccions legislatives al Parla-ment de Catalunya de 2003, després d’una dècada de sotracs (de 9 representants legislatius el 1988 als 3 en les eleccions de 1999, passant pels 11 de les eleccions de 1995 i els 7 en els sufragis de 1992). El 2003, Convergència i Unió, federació hegemònica del centredreta català, i a Catalunya des de 1980, perdia les eleccions legislatives al Parlament en número de vots (guanyà, de fet, el PSC de Pasqual Maragall), però no en escons, fet que possibilitava un govern de coalició. Aquell mateix any, ICV–EUiA va pactar amb

ICV: la re-invenció del comunisme catalàper Victor Solé

22ICV

el PSC i ERC l’Acord per un Govern Catalanista i d’Esquerres (el famós Pacte del Tinell, fruit d’unes negociacions de les que en va quedar fora el PP, aleshores sota els dominis ideològics de la de-recha sin complejos d’Aznar). El que seria conegut popularment com a primer tripartit donà sensació de desgovern per la poca coordinació entre el rumb institucional del Govern de la Generalitat i la voluntat (o tossuderia) de les forces polítiques que el formaven

de no perdre perfil. Els companys de viatge eren (i són, han estat sempre) alhora els competidors dins de l’esquerra catalana. Durant el primer tripartit ICV–EUiA no va tocar massa malament la música governamental, de fet va ser el partit més tranquil, ja que el PSC va haver de patir la defenestració del seu líder, Pasqual Maragall, i de la seva família política (la corrent catalanista del PSC, com la denominen molts analistes polítics) després de les polèmiques sorgides en el si d’ERC. Mentre el PSC i ERC feien un viatge a les cavernes amb les seves lluites de partit més ferotges durant la governació del primer tripartit, ICV–EUiA s’hi va mantenir al marge, escenificant un estoïcisme molt digne que el va ajudar a apuntar-se

tres diputats més en les eleccions legislatives anticipades de 2006, després de que ERC fos expulsada del Govern i la governabilitat catalana quedés tocada, així com Pasqual Maragall. El primer tri-partit passarà a la història per la redacció (amb CiU) de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, llei orgànica de l’Estat que el PP va utilitzar com a eina per a trasbalsar la política de Zapatero, i creant una crispació que va fer bullir encara més l’olla i de la qual no ens n’hem encara desprès. En les eleccions de 2006, ICV–EUiA rebia el premi de poder asseure 12 diputats al Parlament de Cata-lunya, i des d’aleshores no ha baixat de la desena. El segon tripar-tit, presidit pel nou capità del PSC, José Montilla, i anomenat En-tesa Nacional de Progrés, va haver de desplegar el nou Estatut tot i el seu segrest per part del Tribunal Constitucional. ICV–EUiA va rebre una conselleria potent, rellevant, dins de la governació d’una comunitat nacional, que la posaria a prova: Joan Saura va ser con-seller d’Interior (afegint-hi la conselleria de Relacions Institucionals i Participació Ciutadana que va dirigir durant el primer tripartit) du-rant tota la Vuitena Legislatura, en la que ERC va voler mantenir les formes, a costa de l’incendi intern que patiria durant aquells anys (Carod-Rovira marxà donant pas a Puigcercós, que alhora quedà deslegitimat de seguida). La nota mal emprada durant el segon govern de coalició d’esquerres a Catalunya la va donar ICV–EUiA, i va ser una trampa del PSC a ICV–EUiA que es va convertir en bumerang pels socialistes de Catalunya: el partit més crític amb el sistema, a les ordres dels cossos de seguretat de Catalunya, eina del monopoli de la violència en la Comunitat Autònoma Catalana. Una paradoxa que, pensaven al PSC, faria caure molts electors de

la marca Iniciativa. Montilla era i és un home de partit, de marca. ICV–EUiA, però, va saber deixar que es cremés a foc lent el seu capità, que es va sacrificar per a que el partit de l’esquerra cata-lanista de debò no patís el càstig dels electors en les eleccions de 2010: el PSC passava de 37 a 28 diputats, ERC de 21 a 10, però ICV–EUiA de 12 a 10.

La penitència fou clement per a l’esquerra ecosocialista catalana. I és que la tàctica d’ICV–EUiA va ser molt astuta. Com hem apuntat, Saura va anar deixant el comandament a l’estrella ascendent, el jove diputat a les Corts Espanyoles Joan Herrera, qui es faria amb la secretaria general del partit el 2010, donant una nova imatge de reformació interna que ha funcionat. Durant la Novena Legis-latura (2010-12), amb Artur Mas com a president de la Generalitat, ICV–EUiA es va saber posicionar com a la veu parlamentària més crítica contra les polítiques macroeconòmiques d’austeritat gestio-nades pel Govern de CiU, dins i fora del Parlament. Mentre el PSC seguia (i segueix) patint agonia, i ERC es transformava, ICV–EUiA ja havia fet els deures. Després de dos anys amb conceptes com retallades i pacte fiscal, i la posterior manifestació sobiranista d’1,5 milions de persones a Barcelona l’Onze de Setembre de 2012, ICV–EUiA va arribar a les eleccions legislatives de Diumenge 25 de novembre de 2012 preparada i amb molta munició, que va sa-ber utilitzar eficaçment i eficientment. Candidat conegut però enca-ra fresc, missatge esperançador socialment (alternatiu a la política d’austeritat) i nacionalment (inclusió del dret a decidir del poble de Catalunya en una consulta/referèndum per a l’autodeterminació) i


24ICV

posicionament del discurs que no volia utilitzar CiU i que li ha aca-bat passant factura: les retallades. Un exemple d’eficàcia electoral és el vídeo electoral (valgui la repetició), auster i senzill, d’ICV–EUiA el 2012. Les eleccions de 2012 –que han passat a la història amb el hashtag #25N– han deixat un Parlament en què el sobiranisme és majoritari però fragmentat. Els electors catalans no confien en el lideratge individualista i quasi messiànic del sobiranisme/inde-pendentisme/secessionisme. Volen que sigui una cosa de tots en la que totes les veus estiguin ben representades. La Desena Le-gislatura li dóna a ICV–EUiA 13 diputats, el seu rècord. La seva implantació transversal, tant en els barris obrers del cinturó vermell de l’Àrea Metropolitana de Barcelona com en el progressisme bur-gès fill de la gauche divine del segle passat, a més de l’entrada en escena d’una nova generació de polítics sense lligams amb els dogmes del comunisme, són els que han fet d’ICV–EUiA la marca d’esquerres post-comunistes en les que s’hauria d’emmirallar IU. Una capacitat de resiliència de la que hauria d’aprendre altri.No cal dir que també s’ha beneficiat de poder comptar amb per-sonatges excepcionals (com és el seu eurodiputat, Raül Romeva), de l’alta participació (quasi 70%, rècord) i de les fuites de vots que ha tingut l’agònic PSC. La governabilitat durant la Desena Legisla-tura del Parlament de Catalunya (2012-?) no serà fàcil, ja que tindrà dos eixos sobre la taula que hauran de trobar una síntesi perfecte: el referèndum d’autodeterminació (2013? 2014? Mai?) i una possi-ble/probable sensibilització de l’austeritat a la catalana. ICV–EUiA podrà seguir en el camí sobiranista que ha emprat en la Nove-na Legislatura, posicionant-se a favor del referèndum i, només en

aquest cas, ajudar en la governabilitat… o no, doncs ICV–EUiA és, recordem-ho, un partit de partits, amb les seves corrents, geloses de la seva ideologia i dels seus agermanaments, i les polítiques d’austeritat poden crear-li una crítica interna que paralitzi el seu po-sicionament sobiranista. Tot i així, en les properes eleccions, siguin quan siguin (perquè difícilment seran el 2016, quan acabaria ofici-alment la legislatura), ICV–EUiA sabrà treure bons resultats… o no. I és que més a l’esquerra d’ICV–EUiA ha aparescut la Candidatura d’Unitat Popular (recomano l’article de David Nàcher La CUP, del municipi al Principat, d’aquesta sèrie “La representació de la De-sena Legislatura”). Si el germà a l’esquerra del PSC era ICV–EUiA, ara serà ICV–EUiA la que se les haurà amb un competidor en les essències clàssiques de l’esquerra filla de la crítica a l’actual siste-ma. ICV–EUiA ja no és el “partit antisistema”. I serà aquesta la veri-table batalla d’ICV–EUiA en la persuasió dels votants de l’esquerra que no vol perdre el seu esperit per culpa del filtre del sistema.


El PP català, tal i com el coneixem avui dia, va començar a renéixer el juliol de 2007 de la mà del PP estatal. Fins el moment, existia el mateix partit, però liderat per Josep Piqué i amb l’objectiu de ser un partit de centre lleugerament catalanista o, com a mínim, amb l’objectiu de modificar la seva imatge anclada en la dreta espanyo-lista. Després d’unes disputes internes amb el partit estatal, el sr. Piqué deixà pas a un lideratge curt, per preparar el congrés de l’any següent. Disputes internes degudes a què des del partit estatal es veia amb preo-cupació l’objectiu del sr. Piqué. Objectiu de portar el PP cap al centre i, sobretot, després de les eleccions catalanes de 2006, en que va quedar palesa que l’estratègia PoPular iniciada el 2003 de ser una alternativa real de govern (eleccions en què van guanyar 3 diputats per arribar a tenir-ne 15), no aconse-guia els resultats desitjats, en perdre un escó i seguir com a quarta força política.Fet, acompanyat de l’eclosió de Ciutadans, un nou partit amb idea-ri espanyolista i de caire socialdemòcrata (com ja ha estat analitzat al web per Silvio Falcón), que es col·là amb 3 diputats i sent la gran

sorpresa d’aquelles eleccions. Per tant, podem observar com al PP li havia aparegut un competidor en l’eix nacional. En aquell proper (però, tenint en compte els esdeveniment succeïts, llunyà) 2008,

es van enfrontar dues dones totalment anta-gòniques, per una banda la sra. Alícia Sánc-hez Camacho, que comptava amb l’aval de Madrid i amb un discurs totalment renovador, prometent una espanyolització del partit i una obediència cega al carrer Génova, contra la sra. Montserrat Nebrera, també amb discurs renovador, però, a la pràctica, seguidora dels postulats predominants en l’era Piqué. Quan parlo d’estil renovador em refereixo a un can-vi respecte l’etapa d’on venia el partit, ja que abans del sr. Josep Piqué, hi havia hagut, durant els anys 90’s, la presidència del sr. Vidal-Quadras caracteritzada per un discurs radicalment espanyolista. Per això, el que va suposar la victòria de la sra. Sánchez Ca-macho va ser un retorn al discurs tradicional

com a reacció a l’ascensió de Ciutadans. Això si, amb escissió in-closa de la sra. Nebrera. Aquesta renovació va suposar, d’entrada, perdre la C (de Catalunya) del nom PPC, per després recuperar la

PP: Retorn a l’ADN Popularper Damià Usón

26PP Catalunya

fórmula híbrida actual ja mencionada a l’inici del text. Aquest canvi es va plasmar en la següent contesa electoral (eleccions catala-nes de 2010) en que van ser l’inici d’una sèrie de transformaci-ons en el programa polític PoPular, tot convertint-lo en una mera sucursal del Km.0. Estratègia basada en aplegar tot l’espanyolisme amb un missatge de trencament amb la llengua catalana i el sen-timent nacional català i esgrimint un sentiment victimista, tot això revestit d’una caire populista exacerbat, des de prometre acabar amb la crisi, abaixar impostos i promoure més serveis socials. I acompanyat d’una alta combativitat de paraula. Aquesta tàctica semblava una hopa hostil contra els seus competidors més direc-tes, per una banda el PSC, en que ja aleshores estava en hores baixes i, a qui pretenia robar-li els seus votants més espanyolistes, encara que majoritàriament de classe mitja-baixa i amb postulats socialistes, amb un discurs populista anti-crisi i espanyolista. I, per l’altra, Ciutadans, lerrouxisme en estat pur. Amb els primers ho va aconseguir, sobretot jugant en l’eix Catalunya-Espanya i en l’àmbit geogràfic del cinturó roig, tot coincidint amb la baixada del PSC al seu feu electoral. Mentre que amb els segons, l’hostilitat va ser rebutjada, ja que Ciutadans no només no va baixar, sinó que en termes de vot absolut va pujar, tot i quedar-se igual en diputats. Vist en perspectiva podem afirmar que ha estat una estratègia que ha donat els seus fruits, més vots i més diputats. Van passar de 14 a 18 diputats (batent rècord de diputats PoPulars al Parlament català) i, en les passades eleccions, tot i el desgast de governar a l’estat, van seguir pujant, arribant a 19 diputats i aconseguint més vot absolut. Podent agafar exemples, com el cas del Barcelonès,

comarca històricament de tendència socialista, on el PP va quedar segona, darrere de CIU, i enviant el PSC a la tercera posició. Fins aquí, podríem afirmar que es un èxit de la sra. Alícia Sánchez

Camacho i la seva gent, però posats a analitzar-ho, hi ha altres components que, sense restar-li mèrits a la lideressa, sinó hagues-sin succeït, segurament el PP català no hagués guanyat els vots que ha guanyat. Components que són d’anàlisi politològic, com la crisi econòmica, que ha fet perdre vots al seu partit rival en àmbit estatal, tot repercutint el càstig electoral al PSOE, amb un càstig al PSC a escala catalana, així com, el reforçament de l’eix nacional en

les eleccions, provocant que els votants de perfil més espanyolista del PSC es decantin pel PP, per la indefinició (o centralitat política, com diuen ells) en aquest eix. Un cop vistos aquests elements, po-dem concloure que la pujada del PP es deu a tres fruits, d’entrada al seu programa polític, al reforçament de l’eix nacional (el catala-nisme i, en conseqüència, l’espanyolisme) i, la més rellevant, a la crisi monumental en que està immers el PSC.



LES ELECCIONS per al PSCEl resultat de les eleccions ha sigut especialment dur amb el PSC, tal com es preveia. Un resultat que encara castiga la gestió que es va fer de la crisi en els seus inicis, la del govern tripartit. De fet, el PSC és l’únic partit que formava part d’aquell govern que ha sigut cas-tigat en les dues últimes eleccions, les del 2010 i les del 2012. ERC i ICV han sabut guanyar-se de nou els seus electors (i agafant-ne alguns de nous) amb les seves remodelacions a la cúpula i un dis-curs motivador en un moment com l’actual: un d’ells recalcant especialment la situació nacional de Ca-talunya, un aspecte clau després de la manifesta-ció de l’onze de setembre, i l’altre partit centrant-se més en denunciar la situació social, discurs que ha agradat en un moment on l’atur i les retallades creixen a velocitats vertiginoses.En canvi, el PSC, encara que hagi canviat de líder no té discurs. Aquesta afirmació pot semblar exagerada, doncs si que s’ha po-sicionat en determinades qüestions, però certament no aporta res que no ho recalquin millor altres formacions polítiques. Pel que fa a l’eix nacional o del dret a decidir, la qüestió que ha sigut més important a les eleccions del 25-N (així ho demostra la participacióhistòrica, que amb tota seguretat ha sigut tal pel context posterior

a la Diada) té millors opcions per l’electorat. Per aquells ciutadans més catalanistes que estiguin més conforme amb el dret a decidir,

de ben segur que molts hauran preferit votar opci-ons com ERC o fins i tot ICV, sobretot després de la “purga” interna de part del sector catalanista, quan Pere Navarro ja estava al capdavant de la formació. I pel que fa a l’electorat més espanyo-lista, té les opcions de votar al PP o a C’s, par-tit que ha crescut a aquestes últimes eleccions, de manera que és molt probable que hagi captat uns quants vots provinents del PSC, desencantats amb un discurs no suficientment contundent. El PSC, per tal de no enfonsar-se, va fer publicitat d’una suposada via federalista, opció que segura-

ment tindria força acceptació entre els indecisos entre la separació d’Espanya o seguir atacats pel govern central. El problema és que és una opció que no se la creu ningú. I es que cada vegada que el partit des de Catalunya volia fer promoció d’aquesta opció, o inclús d’un suposat dret a decidir que diuen defensar (sota algunes con-dicions), acte seguit el mateix partit amb representats d’altres parts de l’Estat la negava, potser no de manera directa, però només cal sentir algunes declaracions per entendre-ho. Algunes d’aquestes declaracions van ser, fins i tot, en els propis mítings del PSC, la

Un PSC que no sap on vaper Fernando Gascón

29

qual cosa em fa pensar que qui els organitza no deu saber gaire de màrqueting polític al permetre contradiccions al mateix esdeve-niment. Pel que fa a l’altre punt important dels programes electorals d’aquestes darreres eleccions, les polítiques socials, el PSC tam-poc ho tenia gaire fàcil. Han volgut distanciar-se amb encert de les polítiques de retallades, tant de les que fa el PP a Madrid com de les de CiU a Catalunya. El problema és que aquest discurs no té

credibilitat perquè tot i que bona part de la ciutadania té una me-mòria bastant curta, en aquest cas s’ha acordat que el primer en retallar va ser el PSC-PSOE. De fet, podríem dir que el principal

problema del PSC en aquestes eleccions ha sigut el PSOE. I es que no solament va ser nefasta la gestió de la situació econòmica a la segona legislatura Zapatero, sinó que ara el problema es la no-gestió, la falta d’oposició de Rubalcaba a Madrid des de que va guanyar el PP a les eleccions espanyoles l’any passat. No hi han ni crítiques ni opcions constructives. Només de tant en quan surt una nova Soraya a dir que s’està destruint l’Estat del benestar.

LA GESTIó POST-ELECTORALPotser en Pere Navarro estaria mirant els resultats d’unes eleccions anteriors, perquè la seva primera declaració va estar en la línia de “no hem baixat tant com es pronosticava”. Cert que bona part del protagonisme se la va emportar l’important descens d’escons de CiU, però el fet que la baixada del PSC no fos sorpresa no li treu importància. De ser el principal partit del Govern fa dues legislatu-

Evolució en nombre d’escons del PSC al Parlament de Catalunya.

Font: eldiario.es

PSC

60

50

40

30

20

1980 1984 1988 1992 1995 1999 2003 2006 2010 2012

10

0


res i a ser el cap de l’oposició a la legislatura passada, el partit so-cialista de Catalunya passa a ser ara la tercera força, en un número d’escons (20) bastant similar entre ERC i PP, però sense el privilegi de ser el segon partit a Catalunya com havia estat fins ara.

Una vegada ja coneguts els resultats, el partit es va tancar a fer un possible o possibles acords amb CiU, que és el partit que amb tota seguretat haurà de governar. Uns dies després, Pere Navarro va demanar a totes les forces catalanes negociar un govern d’uni-tat nacional sense Artur Mas. Aquests canvis en el discurs i en les valoracions electorals em fan pensar que el partit segueix donant pals de cec. I, encara que sigui molt aviat per fer cap predicció, em puc aventurar a que les següents eleccions no li aniran gaire millor: la situació de ERC podria normalitzar-se (en el sentit de no ser “un partit només independentista”, sinó que podria convertir-se en la principal força d’esquerres de Catalunya de manera habitual), a més de l’aparició de possibles nous competidors, com el nou partit d’Ernest Maragall, Nova Esquerra Catalana, que pretén ser la desapareguda vessant catalana del PSC.


Les previsions eren bones, però tothom sap que no sempre es compleixen i que fins i tot poden arribar a jugar en contra (i si no que li preguntin a l’Artur). No va ser el cas d’ERC en les passades

eleccions al recuperar els 21 escons que va aconseguir al 2006 abans de la devallada monumental que va suposar el segon pacte tripartit. Moltíssim han canviat les coses des d’aquell ja llunyà 2003

en el qual el partit, aleshores liderat per Carod-Rovira, va aconse-guir els millors resultats des de la tornada de la democràcia, amb uns 23 escons que li van permetre ser partícep de l’aplaudit relleu democràtic en el parlament de Catalunya. Hi ha qui s’atreveix a dir que la democràcia catalana va fer-se gran i va acabar d’espol-sar-se els fantasmes invocats per la no alternança governamental gairebé inqüestionable de l’era Pujol. Fins i tot, vist en perspectiva, els propis militants i simpatitzants de CiU creuen que el relleu va ser bo, va ajudar a desactivar mecanismes i maneres de fer adminis-tratives que ja començaven a estar ben coberts de pols i de poca voluntat de canvi. Catalunya va veure com un govern d’esquerres era capaç no tan sols de governar i posar la base per a l’alternança política per al futur sinó de canviar l’estatut d’autonomia per mo-dernitzar-lo i adaptar-lo a les noves demandes de Catalunya (que, d’altra banda, ara mateix sembla que tornen a estar completament desfassades jurídicament i a nivell de marc legal). El consens inici-al català no va servir de res, i la resta ja és història. Però tornem a Esquerra. Un pacte de govern amb socialistes i verds no era mala idea per a la majoria dels votants, però el sector més catalanista esperava un gir sobiranista de cara a la VIII legislatura. Es va re-novar la confiança en el partit, tot i que amb menys vots que no semblaven prou trascendents com per no entrar a formar part un atre cop del goven amb els mateixos (però més afeblits en general)

ERC: de l’afany per governar a l’afany per liderar la oposicióper Francesc Bertran

32

socis. I a aquí va començar la travessa pel desert del partit, amb un líder sortint desgastat i controvertit (Carod) i amb un líder entrant que no va acabar de convèncer a ningú i que només va servir per allargar i/o empitjorar la situació (Puigcercós). El partit necessitava un canvi i sembla ser que va trobar a la persona ideal per portar-lo a terme. Ja amb la nova directiva de Junqueras i amb Alfred Bosch com a candidat, les eleccions del 2011 van deixar entreveure que no s’anava malament: es van mantenir els 3 diputats a les corts madrilenyes tot i pèrdua (minsa) de vots. Però l’objectiu era un altre: recuperar el prestigi perdut al Parlament i, per què no, intentar ser la segona força política de l’hemicicle.

Dit i fet. El discurs serè, tranquil i ben estructurat de Junqueras ha cuatllat entre els votants independentistes que avalen el camí iniciat per Mas però no li perdonen ni les retallades ni el persona-

lisme del procés. Tot i això, el pacte no escrit de no agressió ha tret emoció a la campanya en forma d’enganxades fortes directes amb Mas. Certament, hagués estat molt interessant un duel entre ambdós polítics, però vistes les circumstàncies presents i futures es va imposar la serenitat i els retrets amistosos en llocs on no fan mal, evitant cops baixos. El vot que havia de ser prestat a CiU ha anat a ERC, i aquest l’ha utilitzat d’una manera molt curosa i estudi-ada, mostrant la nova direcció que ha pres el partit. Què hagués fet Carod en aquesta situació? Probablament ja estaria al govern fent amics a Madrid i a Europa. Junqueras, acusat pels convergents de prioritzar els interessos del partit abans dels de Catalunya, pre-fereix quedar-se en un elegant terme mig que satisfà a totes les parts: per una banda, garanteix mà ferma i estesa per al procés so-biranista i, per l’altra, intentarà frenar el cop de les futures retallades en els sectors més castigats. Veurem com acaba anant perquè els termes intermitjos sempre solen ser molt perillosos, però una cosa és clara: la jugada, d’entrada, ha sortit rodona

ERC


Diu Valentí Almirall a “Lo Catalanisme” que el caràcter català, tant pel seu natural individualisme i escepticisme com per l’estat en que es troba sota el domini de Castella, horroritza “enlayrar homens” i que per contra tendeix a “arrelar institucions”. Som, en definitiva, propensos a cercar i instituciona-litzar consensos i a defugir lide-ratges individuals. Els resultats de les eleccions legislatives del pas-sat dia 25 de novembre semblen corroborar aquesta percepció.Artur Mas i Gavarró va saltar a la primera línia política quan l’any 2001 va ser nomenat Conseller en Cap de l’últim govern de Jordi Pu-jol, que ja havia anunciat que quan acabés aquell mandat es retiraria de la vida política activa. Aquells dos últims anys de la legislatura crepuscular de Pujol, que havia governat la Generalitat de Catalunya des de les primeres eleccions parlamentàries després del franquisme (1980), van servir a Mas per presentar-se davant de l’opinió pública abans de concórrer a les eleccions del 2003 com a candidat de la coalició Convergència i Unió (CiU) en substitució del vell president. CiU, que era i és la

formació dominant del Parlament, començava a acusar el desgast de tants anys al govern: des que un Pujol de 50 anys va derrotar contra tot pronòstic els socialistes de Joan Reventós en la cursa

per la presidència de la Genera-litat fins que Artur Mas va encap-çalar per primer cop les llistes de la formació, CiU havia controlat la institució durant sis legislatures seguides i un total de 23 anys.Artur Mas va ser nomenat Conse-ller en Cap l’any 2001. Artur Mas i Jordi Pujol. El pujolisme combi-nava un nacionalisme “persona-lista” amb un discurs econòmic pragmàtic i centrista, apel·lant a grups socials que el socialisme

havia menyspreat: petits empresaris, comerciants, pagesos i d’al-tres autònoms, açò és, les classes mitjanes acomodades o la pe-tita burgesia, especialment de comarques. Després de 23 anys, però, el pujolisme començava a estar desgastat. La idea pujoliana de “Catalunya, un sol poble” havia calat entre l’electorat, però era compartida pràcticament per tots els grups. El missatge petitbur-gès també es veia limitat per la forta atracció que l’últim rival soci-

La voluntat d’un poble suspicaçper Miquel Gil

alista de Pujol, Pasqual Maragall, exercia sobre els estrats socials afectes a CiU. A més, els pactes de Pujol amb la dreta nacionalis-ta espanyola liderada per José María Aznar havien disgustat sec-tors de l’electorat convergent que començaven a veure’s seduïts pel nou independentisme que liderava l’Esquerra Republicana de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. Finalment, el natural desgast de tants anys de govern també va passar factura. Amb aquests antecedents, es fàcil d’entendre que en les eleccions de 2003 Pasqual Maragall aconseguís superar en vots (si bé no en escons) el nou candidat de CiU i que les tres forces d’esquerra del Parlament (PSC, ERC i ICV) es coalitzessin per arrencar el govern de les mans dels convergents. Així començaren 7 anys de govern tripartit i d’oposició de CiU i Mas (en les eleccions de 2006 CiU va recuperar la condició de força més votada, per bé que els seus 48 escons no van ser suficients per recuperar la Generalitat).

Així com el primer tripartit, presidit per Maragall, va ser entès com a necessari i renovador pel conjunt de la societat catalana, la seva reedició de 2006 no va ser acceptada. El nou president socialista, José Montilla, s’associava al sector més espanyolista del PSC, i en un moment de descrèdit del PSOE com a soci de Catalunya, con-seqüència del tortuós procés estatutari, amplis sectors d’ERC i en menor mesura del PSC van girar l’esquena al nou govern. Així s’en-tén que a les eleccions del 2010 la CiU liderada per Artur Mas pu-gés 14 escons (62) i recuperés la Generalitat. Finalment i després de set anys de travessia pel desert, Artur Mas era investit 129è president de la Generalitat de Catalunya. Amb l’independentisme


en auge i cada cop més present en les bases i la massa de votants de CiU després del decebedor procés estatutari i de la re-tallada i reinterpretació de l’estatut votat pels catalans per part del tribunal cons-titucional espanyol, que es va considerar una humili-ació i una imposició, Mas s’havia presentat a les elec-cions amb l’ambiciosa pro-mesa d’impulsar un acord amb el govern espanyol per obtenir un règim fiscal similar al concert econòmic basc. Si el govern espanyol del PSOE ja s’havia oposat a qualsevol canvi substantiu del model de finan-çament, l’arribada al govern espanyol el 2011 del Partit Popular semblava tancar-hi definitivament la porta. La negativa definitiva a un pacte d’aquestes característiques per part del nou president espanyol, Mariano Rajoy, durant els últims dies de setembre de 2012, juntament amb una massiva manifestació independentista que va aplegar un milió i mig de catalans als carrers de Barcelona la Diada Nacional d’aquell any, van portar a Artur Mas a considerar esgotada la legislatura i a convocar noves eleccions el novembre. Arribats a aquest punt, i en un moment de forta contestació social

a les retallades pressupos-tàries aprovades per la ma-joria parlamentària catalana de CiU amb l’ajuda del PPC (retallades fruit de la con-junció de la crisi econòmi-ca, les magres finances de la Generalitat i un discurs renovat de Convergència que abandonava el prag-matisme pujolià per abraçar les tesis del neoliberalisme), el president Mas va cen-trar la seva campanya en la promesa d’impulsar un re-ferèndum d’autodetermina-

ció, minimitzant alhora el discurs econòmic tot negant la possibilitat d’impulsar polítiques econòmiques alternatives a les d’austeritat. Encara més, Mas va demanar una àmplia majoria parlamentària pel seu partit, associant el seu èxit amb la possibilitat d’efectuar un referèndum d’autodeterminació. Aquesta associació entre la seva persona i el referèndum va plasmar-se en un cartell electoral (que es va demostrar desafortunat) en que Mas es presentava com l’en-carnació de la voluntat del poble català. Les eleccions, amb la població radicalitzada i polaritzada, van produir-se amb una par-ticipació del 69’6%, la més alta mai registrada en unes eleccions legislatives catalanes. Els resultats van retirar 12 escons a CiU, tor-

36CiU

nant la formació al seu nivell de 2006. Tanmateix, CiU va mantenir a molta distància la condició de primera força, fent a la pràctica impossible qualsevol pacte de govern que els exclogués. Els pès-sims resultats del PSC, ara liderat per Pere Navarro; la recuperació d’una ERC renovada sota la batuta de l’historiador Oriol Junqueras, que va arrabassar la condició de segona força al PSC arribant fins als 21 escons; i la pujada de l’espanyolisme de cuny lerrou-xista de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (de 3 a 9 escons) i en menor mesura del PPC (de 18 a 19 escons), van produir grans canvis en la composició del Parlament. Les eleccions poden ser interpretades en una doble direcció. Per un costat, una majoria de ciutadans de Catalunya van avalar la via au-todeterminista, doncs els par-tits a favor de l’autodetermina-ció (CiU, ERC, ICV, CUP) van sumar 87 diputats i els inde-pendentistes es van enfilar fins als 74 (CiU, ERC, CUP). Tanmateix, els catalans no van acceptar l’equació que presentava CiU entre el president Mas i l’autodeter-minació: com deia Almirall, els catalans fugen dels lideratges per-sonals per cercar consensos institucionals. Això explicaria en part

l’augment d’ERC i la baixada de CiU: els catalans van voler que l’autodeterminació fos una fita col·lectiva. També cal afegir, però, que la pujada de CiU fins als 62 escons en les anteriors elecci-ons s’havia produït en un moment de gran feblesa d’ERC, en un moment en que aquest partit havia vist reduïts els seus escons de 21 a 10. En part, els resultats convergents s’han d’entendre com

un retorn a la normalitat. Per al-tre costat, les eleccions van ser un cop d’atenció a les po-lítiques econòmiques de CiU. Molts electors no accepten o no comprenen que les retalla-des econòmiques siguin ine-ludibles. En part també això explica que forces que accep-ten l’autodeterminació però no les retallades, com ERC i ICV, veiessin incrementats els seus vots. Amb aquests resultats, i malgrat les pressions del líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida i del grup de comunica-ció de Javier Godó, Artur Mas

i Convergència van interpretar les eleccions com un aval al dret d’autodeterminació i una comminació a cercar pactes. D’aquesta manera les dues primeres forces, CiU i ERC, van segellar un acord de legislatura en que s’acordaven una moderació de les polítiques

d’austeritat i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per l’any 2014. Amb aquest pacte firmat Artur Mas i Gavarró va ser no-vament investit president de la Generalitat el dia 21 de desembre de 2012, prenent possessió del càrrec la vigília de Nadal d’aquell mateix any. ïts els seus escons de 21 a 10. En part, els resultats convergents s’han d’entendre com un retorn a la normalitat. Per altre costat, les eleccions van ser un cop d’atenció a les polítiques econòmiques de CiU. Molts electors no accepten o no comprenen que les retallades econòmiques siguin ineludibles. En part tam-bé això explica que forces que accepten l’autodeterminació però no les retallades, com ERC i ICV, veiessin incrementats els seus vots. Amb aquests resultats, i malgrat les pressions del líder d’Unió Josep Antoni Duran i Lleida i del grup de comunicació de Javier Godó, Artur Mas i Convergència van interpretar les eleccions com un aval al dret d’autodeterminació i una comminació a cercar pac-tes. D’aquesta manera les dues primeres forces, CiU i ERC, van segellar un acord de legislatura en que s’acordaven una mode-ració de les polítiques d’austeritat i la celebració d’un referèndum d’autodeterminació per l’any 2014. Amb aquest pacte firmat Artur Mas i Gavarró va ser novament investit president de la Generalitat el dia 21 de desembre de 2012, prenent possessió del càrrec la vigília de Nadal d’aquell mateix any.


AUTORS

DAVID NÀCHER

Baix Guinardó, Barcelona, 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat de Barcelona (2011) i especialista en Drets Humans per d’Institut de Drets Humans de Catalunya. Master en Gestió Integrada de Projectes · Project Mana-gement per l’IL3 Institut de Formació Continua de la UB. Amb més de 6 anys d’experi-ència en projectes locals i internacionals, actualment és el president de l’Associació Finestra d’Oportunitat i treballa gestionant projectes europeus i de cooperació per a ONGs. Amant dels viatges, ha viscut a Catalunya, Croàcia i Holanda.

mARC SERRA

Granollers, 1989. Vallesà i politòleg per la Universitat de Barcelona, Màster en Par-ticipació i Polítiques Locals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Molt lligat a l’associacionisme, especialment polític, ha treballat en sectors com la Participació Ciu-tadana, la restauració, el lleure infantil i juvenil o la Indústria –aquesta darrera concre-tament a Mèxic–. Inquiet i curiós, així com esperançat pel procés d’independència de Catalunya, és el cap de la secció de Moviments Socials a FinesOp.

SILVIO FALCÓN

Esplugues de Llobregat, 1989. Politòleg especialitzat en política europea i assessor en Política Internacional al Parlament Europeu. Interessat en la comunicació digital i amb experiència com a locutor a ràdio i televisió. La seva llengua materna és el gallec. Res-ponsable tècnic, webmàster i editor del portal www.finestradoportunitat.com.

VICTOR SOLÉ FERIOLI

Cap de la secció d’Internacional de Finestra d’Oportunitat. Italià nascut a Barcelona el 1987, llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barce-lona (2012), és membre del teixit associatiu veïnal i europeista de Catalunya, havent col·laborat a l’associació de veïns del seu barri, impulsant polítiques públiques que després es van implementar per part de les administracions públiques competents, i a Horitzó Europa, que promou l’europeisme a Catalunya. És col·laborador estable del bloc cultural italocatalà Los de la Bici.

DAmIÀ USÓN

Nascut a Barcelona el 1987, ciutadà de Sant Just Desvern. Llicenciat en Ciències Po-lítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona. Màster en Gestió Pública Avançada i en Direcció Comercial i Vendes a la mateixa universitat. Experiència laboral en el sector comercial dels llibres de col·lecció.

FERNANDO GASCÓN

Nascut a Barcelona el 1987, llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat de Barcelona (2011). Postgrau en Govern de la Ciutat, Drets Ciutadans i Polítiques Públiques (Universitat Oberta de Catalunya, 2013) i Postgrau en Anàlisi Eco-nòmica i Filosòfico-política del Capitalisme Contemporani (Universitat de Barcelona, 2013). Cap de la secció d’Anàlisi a Finestra d’Oportunitat.

FRANCESC BERTRAN

Puig-reig, El Berguedà, 1989. Llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat de Barcelona (2012) i especialitzat en Gestió Cultural al Màster Oficial de la mateixa universitat (2014). Col·laborador actiu en entitats sense ànim de lucre de caire cultural, membre del grup BarraLliure! i músic semi-professional en diferents formacions. Interessat en el món de la cultura en tots els seus vessants, especialment en el musical.

mIQUEL GIL

Nascut a Barcelona l’any 1989, es va llicenciar en Ciències Polítiques i de l’Administra-ció per la Universitat de Barcelona l’any 2011. Màster en Filosofia Política per la Uni-versitat Pompeu Fabra (2012), s’ha especialitzat en teoria política, i més concretament en la producció intel·lectual del nacionalisme. A l’edat de 14 anys va realitzar un curs acadèmic a la República d’Irlanda; parla amb fluïdesa l’anglès i l’italià. És cap de la secció de Pensament de Finestra d’Oportunitat.

Copyright: Finestra d’Oportunitat (FinesOp)

Disseny i maquetació: Bruno Mayol

FINESTRAD OPORTUNITAT

associacIO

Government & Nonprofit

La representació de la Desena Legislatura