[Grup d'Altes Capacitats] Treball altes capacitats

Post procés formatiu – Reflexió de la pràctica

Curs inicial de formació de formadors Intervenció educativa per als alumnes d’altes capacitats

Laia Oriol Brun Curs 2015-2016

Curs inicial de formació de formadors. Intervenció educativa per als alumnes d’altes capacitats (2015-2016) Laia Oriol Brun

1

La clau de l’educació no és ensenyar, és despertar. Ernest Renan, escriptor, filòsof i historiador francès (1823-1892)

Hi ha moltes teories pedagògiques,

però l’única que funciona de ver és estimar-te els alumnes. Ponç Pons (Alaior, Menorca 1956)


2

I

1. Com podem detectar un alumne en altes capacitats a l’aula? Quins indicadors són

imprescindibles en aquesta detecció, tenint en compte les característiques generals dels

alumnes en altes capacitats?

Aquests alumnes es caracteritzen, fonamentalment, per una sensibilitat molt alta per captar

l’entorn i gestionar-lo, i per la velocitat en processar, relacionar, analitzar i sintetitzar

diferents informacions. Tenint en compte aquests habilitats, que són intrínseques, els

indicadors per detectar alumnes d’altes capacitats (AC), que esdevenen objectius quan la

valoració individual de cada docent (subjectiva) queda equilibrada amb la valoració del

conjunt dels docents, haurien de ser els següents:

Relaciona els diferents aprenentatges i els aplica

És creatiu a l’hora de pensar, gestionar situacions i resoldre conflictes

Mostra curiositat intel·lectual (per aprofundir o anar més enllà en els coneixements)

Està motivat per aprendre

Té sentit crític, qüestiona

Té un alt nivell d’intel·ligència

2. Quins instruments o fonts d’informació són més estimables per a la detecció a l’aula?

A partir dels indicadors que el centre hagi definit, l’observació directa a l’aula és la font

d’informació més valuosa per detectar els alumnes amb AC; en aquest sentit, és molt

important observar sense prejudicis. Un altre instrument eficaç per identificar aquests

alumnes és l’anàlisi dels treballs, per detectar-hi el grau superior de raonament i

l’aprofundiment i ampliació dels temes que caracteritza aquests alumnes. Cal esbrinar, per

exemple:

3. PI? Acceleració? Quan és adient utilitzar aquestes eines i de quina manera les podem

aplicar? Enumera els factors generadors i limitadors a tenir en compte a l’hora d’aplicar

aquestes estratègies.

Com a eines de tractament de la diversitat i com a estratègia curricular, l’acceleració i el PI

poden ser útils en la mesura que permeten adequar el ritme d’aprenentatge al nivell i la

maduresa de l’alumne i anar-lo adaptant al seu progrés. Una ampliació curricular o un

avançament de curs, per exemple, poden solucionar un problema de motivació o avorriment

de l’alumne i poden donar-li l’oportunitat de satisfer la seva avidesa de coneixements, quan

no n’hi ha hagut prou amb altres eines metodològiques a l’aula.


3

Són mesures que donen resposta a la capacitat intel·lectual, però que poden deixar desatesa

la part emocional d’aquests alumnes si, per exemple, la seva maduresa no està al mateix

nivell que la dels seus companys més grans. Si un alumne amb AC té una bona relació amb

els companys del grup classe de la seva edat, és més adequat buscar altres estratègies

metodològiques i evitar, així, fer molt visible la diferència amb la resta dels alumnes o

treure’l de l’aula on se sent bé per fer un avançament de curs. Probablement, en el cas

contrari, per a un alumne que no es trobi còmode amb els seus companys a causa d’una

diferència de maduresa, l’avançament pot ser una solució. Per tant, convé valorar:

Com és la interacció amb els companys

L’actitud d’ell cap al grup

L’actitud del grup cap a ell

En qualsevol cas, és molt important tenir sempre present la part emocional de l’alumne a

l’hora de prendre una decisió, perquè si s’obvia es pot produir un trencament.

4. Quines estratègies d’intervenció educativa es poden aplicar, a part del PI i les

acceleracions?

La clau de la intervenció educativa és el coneixement del sistema d’aprenentatge (SA) de

tots els alumnes del grup classe i esbrinar, per exemple, d’un alumne d’AC:

En quin context aprèn millor

En quines tasques és més eficaç

En quin suport respon millor

A partir d’aquí, es poden aplicar eines metodològiques inclusives a l’aula, que donin a

l’alumne d’AC oportunitats d’activar el seu potencial i, al mateix temps, no els trenquin

emocionalment. Es tracta de trobar mètodes, estratègies i maneres d’organitzar la classe per

poder atendre junts alumnes diferents, és a dir d’organitzar l’heterogeneïtat perquè ningú se

senti perjudicat i tothom hi surti guanyant.

Aquestes estratègies poden ser de grups cooperatius, treballs per projectes, treball amb

experts, tasques opcionals amb diferents graus de dificultat, entre moltes més. Dependrà de

quines siguin les més adequades per al sistema d’aprenentatge d’aquests alumnes (i aquí hi

ha el valor de conèixer-lo), que s’adaptin a la dinàmica del grup classe i que siguin

assumibles per a l’organització del centre.


4

II

1. Analitza i justifica tres eines que poden ser d’utilitat a l’hora de liderar i gestionar l’aula,

tenint en compte la diversitat de tot l’alumnat.

Parlem d’una escola inclusiva, integradora, que ha de ser flexible i adaptativa per poder

respondre a les necessitats de tots els alumnes. L’objectiu és que a l’aula cada alumne, tant

si aprèn amb dificultat com si té AC, hi trobi les oportunitats necessàries per desenvolupar

les seves capacitats al màxim. En aquest marc, tres eines útils per permetre els ritmes

d’aprenentatge individualitzats poden ser:

Explicació piramidal. Es tracta de posar exercicis per fer individualment. Els alumnes

que acaben primer, prèvia validació del professor que ho han resolt correctament,

ajuden els companys. Aquesta estratègia permet que cada alumne treballi al seu ritme

i és de tipus cooperatiu, de manera que beneficia tots els alumnes; respecte dels d’AC,

s’aconsegueix l’automotivació i alhora es treballa la socialització.

Exercicis flexibles. Consisteix a posar diferents nivells en un mateix exercici: una part

obligatòria, que seria la de continguts mínims, i una part opcional per als alumnes que

la vulguin fer (que podrien ser els d’AC i els més treballadors). Aquesta eina dóna

l’oportunitat als alumnes amb AC d’anar més enllà en l’aprenentatge i de satisfer les

seves expectatives respecte del nivell d’exigència, evitant l’avorriment i la

desmotivació.

Treball per projectes. Es treballa un tema específic, que cada alumne pot

desenvolupar d’acord amb el seu SA i que els nens amb AC poden tractar amb

profunditat i extensió. Amb això s’aconsegueix que aquests alumnes organitzin els

continguts de la manera que els resulti motivadora i tenen la possibilitat d’obtenir

coneixements que per a ells siguin significatius. En aquesta eina, els docents han

d’incidir en la necessitat de planificació i gestió del temps i en els indicadors per a

l’avaluació del treball.

Amb aquestes tres estratègies els professors poden liderar l’aula, evitant així la pèrdua de

temps i les repeticions, dues coses que els alumnes d’AC viuen negativament. Al mateix

temps, estimulen l’interès d’aquests alumnes i és quan realment aprenen i pot emergir tot el

seu potencial.


5

2. Quines poden ser les estratègies clau per aconseguir atendre amb excel·lència els alumnes

d’altes capacitats?

La clau per atendre amb excel·lència aquests alumnes la té el docent, en el seu rol de

referent de l’alumnat i com a generador d’oportunitats, gràcies a conèixer el SA dels

alumnes.

En relació amb l’aprenentatge, les estratègies clau en el seu lideratge són la gestió del temps

i la flexibilitat, a través de les quals pot implantar les eines metodològiques adequades per

atendre els alumnes d’AC en el nivell d’exigència que reclamen i, alhora, la resta d’alumnes.

D’altra banda, l’atenció a la part emocional demana també excel·lència del docent en

l’actitud davant d’aquests alumnes, traduïda en honestedat i humilitat i, sobretot, respecte;

cal fer-los sentir que se’ls dóna atenció personal i que tenen el suport dels professors.

3. Quines estratègies emocionals, de tractament curricular, eines metodològiques i

d’avaluació podem utilitzar a l’aula per atendre de manera significativa els alumnes d’AC,

dins del marc inclusiu i segons les seves necessitats?

Estratègies emocionals: atenció personal, exigència, honestedat, humilitat i respecte

envers aquests alumnes.

Estratègies de tractament curricular: continguts mínims + un percentatge opcional

perquè arribin on vulguin i evitar les repeticions del que s’ha fet en cursos anteriors.

Eines metodològiques: la primera i més important és la gestió del temps. També és

fonamental la flexibilitat en continguts i l’organització de l’aula, per poder introduir

eines –especialment les vivencials- que donin ales al seu potencial.

Eines d’avaluació: afavorir una avaluació més qualitativa i menys quantitativa. Avaluar

el funcionament de l’alumne sobre la base d’una gamma completa de criteris (rúbrica).

4. Analitza les competències vigents i indica quina relació tenen amb el món laboral actual.

No tinc prou elements de judici per respondre aquesta pregunta, ja que no conec bé les

competències bàsiques de l’ensenyament obligatori, ni com s’apliquen, ni si els alumnes les

adquireixen i, si és així, en quin grau. Aquesta desconeixença limitaria qualsevol anàlisi

rigorosa que pretengués fer.

Com a reflexió personal, i general, em pregunto si els ensenyaments actuals, que varien molt

poc dels que s’impartien fa quaranta anys –per posar un exemple-, poden estar realment

relacionats amb un món laboral que ha canviat radicalment en aquest temps. Entenc que les

habilitats socials (parlar en públic, treballar en equip, resoldre conflictes, etc.) i les


6

relacionades amb la tecnologia i el món digital van en la direcció d’acostar els aprenentatges

escolars a l’entorn professional. Però avui dia, em sembla, el món laboral valora més les

actituds personals, les capacitats creatives i les habilitats versàtils dels aspirants a un lloc de

treball que no pas els seus coneixements adquirits. I –des de la prudència que exigeix la

ignorància-, no estic segura que les competències bàsiques estiguin en aquesta línia.

5. Atenció a les famílies. Quines eines i estratègies són imprescindibles per poder orientar les

famílies d’alumnes d’altes capacitats?

La família i l’escola són les dues estructures que poden contribuir més en l’atenció als nens

amb AC. L’objectiu és comú i, per tant, és fonamental que el centre estableixi un clima de

confiança amb la família, que sigui referent –tingui credibilitat- i que hi tingui una relació

continuada. D’aquesta manera, la família estarà informada i l’escola tindrà un coneixement

més proper de l’entorn familiar de l’alumne, ja que podrà saber per exemple:

La percepció que la família té de l’alumne

Les expectatives de la família respecte de l’alumne

La relació que l’alumne té amb el pare i la mare

L’actitud de la família cap al centre

Quines possibilitats té la família de donar resposta a les necessitats de l’alumne

Una eina pot ser establir un calendari de trobades entre el tutor i els pares, per fer el

seguiment de la intervenció educativa i de l’evolució del nen. L’estratègia que se segueixi per

aconseguir que la relació sigui fluida dependrà de com la família encari la situació i quina

sigui la seva actitud envers el centre i les propostes que faci: podrà ser més relaxada amb

una família col·laboradora; si la família pressiona, caldrà marcar més la posició de l’escola; i

si la família està angoixada s’haurà d’orientar a través de la part més humana i ajudar-los a

expressar el que volen.

És important tenir present que les famílies potser poden incidir poc en el desenvolupament

acadèmic dels alumnes d’AC, però en canvi poden influir molt en la part social i emocional

del seu fill, que com ja s’ha dit és tant important o més que la intel·lectual. Per això, si en

algun moment la relació entre l’escola i els pares o tutors es trenca, és imprescindible

treballar per restaurar el clima positiu.

De vegades, la tensió que mostren o els conflictes que creen les famílies pot tenir l’origen en

la falta d’informació o en la seva pròpia dificultat en afrontar la situació, i el bon fer de

l’escola pot neutralitzar-ho. Al mateix temps, un ambient familiar de suport a l’alumne pot

ajudar a contrarestar una experiència escolar infeliç. Per tant, la coordinació entre el centre i

la família és imprescindible.


7

6. A partir d’un exemple real, elabora un Pla d’Acció d’Intervenció educativa, cooperatiu amb

el docent, centre i família o tutors legals, per atendre els alumnes d’AC en un termini de

temps concretat per totes les estructures, tenint en compte factors individuals, les

necessitats de l’alumne/a i l’atenció i coordinació amb totes les estructures que l’envolten.

Presentació del cas

La Marta té 11 anys i està fent 6è de Primària. La seva puntuació al test WISC és de 145 i ja

porta un avançament de curs, que es va fer de 3r a 5è; fins i tot així, el seu ritme

d’aprenentatge continua essent molt ràpid i superior al dels seus companys de curs en totes

les àrees. A nivell social se sent més propera als alumnes més grans, però dins del seu curs

no té dificultats d’acceptació entre els companys. Emocionalment, sembla que hi ha una

dissincronia entre el seu desenvolupament intel·lectual i la part emocional, amb pors i un

cert patiment pel fet de veure’s diferent. Té un entorn familiar amb un bon nivell social i

cultural i la nena té l’atenció i el suport dels pares.

S’ha fet una ampliació extraescolar de currículum i, a més d’anglès, informàtica, música i

plàstica, un dia per setmana fa un treball especialitzat de raonament matemàtic. Però a

classe s’avorreix i ha començat a crear algunes dificultats a l’aula. La família ha demanat que

es consideri la possibilitat d’un nou avançament de curs, passant de 6è a 2n d’ESO.

Proposta d’intervenció educativa

En atenció a la part emocional de l’alumna, factors com la maduresa o la relació amb els

companys són claus a l’hora de prendre una decisió sobre la intervenció educativa. En

aquest cas, en què l’alumna ja porta un avançament de curs i en què hi ha un cert

desfasament entre la maduresa intel·lectual i l’emocional, un nou avançament podria

perjudicar emocionalment la nena, que ja acusa un patiment. Hem de pensar que es trobaria

amb companys dos anys més grans, en una etapa en què el desenvolupament físic i

maduratiu d’aquestes dues edats pot ser molt diferent. De moment, tampoc no ha tingut

cap problema social a l’aula que aconselli un canvi.

Fins ara, el suport familiar i les activitats extraescolars, juntament amb el treball cooperatiu

amb el centre amb l’avançament de curs amb modificació curricular, han contrarestat la

situació a la classe. L’alumna està detectada i se’n coneix el potencial i la forma de treballar,

de manera que, en el punt actual, potser el convenient seria buscar la manera

d’automotivar-la dins l’aula per evitar l’avançament.

1. El tutor i l’equip docent haurien de consensuar quines eines es poden aplicar en cada

matèria, tenint en compte que la nena sobresurt en quasi totes les àrees

d’aprenentatge i tenint en compte també les característiques del grup classe. Cal

buscar la implicació de tots els mestres.


8

2. Amb la proposta que en surti, s’ha d’establir una durada del pla i la previsió de

seguiment. Inicialment, podria ser trimestral. Cal posar una data per a la revisió.

3. Amb la proposta i la data de revisió, s’hauria de fer una reunió amb els pares per

presentar-los aquesta alternativa a un nou avançament. Valorar amb ells l’activitat

extraescolar de la nena i veure si es pot ajustar o ampliar perquè estigui en

concordança amb el pla escolar.

4. Si els pares ho accepten, convindria establir un calendari de reunions de seguiment

amb ells, per exemple mensuals, per veure quina és la resposta de l’alumna als canvis

introduïts a l’aula, tant a nivell de motivació com d’actitud a classe. Acordar una reunió

final després de la revisió feta per l’equip docent, per valorar si finalment es descarta

l’avançament de curs.

5. En les reunions de seguiment, si la nena continua creant dificultats a l’aula es pot

proposar algun suport emocional més sistemàtic, per ajudar-la en aquest aspecte.

6. Si la família, que és col·laboradora, no s’obre a acceptar la proposta, pot ser que no

confiï prou en els recursos del centre per implantar-la o gestionar-la. En aquest cas,

s’han de buscar estratègies per recuperar-ne la confiança i mantenir-hi una relació

continuada.


CONCLUSIONS

9


1

Justificació de les conclusions

Per a mi, que era del tot ignorant del món de les altes capacitats i que no he fet mai docència

als nivells obligatoris de l’ensenyament, tot el que s’ha explicat durant les sessions del curs ha

resultat rellevant, i de vegades colpidor. A la pàgina anterior, he esquematitzat les idees que

em semblen fonamentals per atendre els alumnes d’AC en el marc de la inclusió.

El missatge clau és Donar a cada alumne el que necessita, perquè implica que s’accepta que cal

fer diferències per realment tractar tots els alumnes iguals, és a dir tractar-los tots segons les

seves necessitats. Em sembla una premissa essencial, perquè és el punt de partida del canvi de

cultura respecte de l’homogeneïtzació en el sistema educatiu que tant perjudica aquests

alumnes.

A partir d’aquesta idea central, es fa evident la gran responsabilitat del docent a l’aula, que

pot catalitzar el potencial d’aquests alumnes o bé pot ofegar-lo, segons quina sigui la seva

actitud a classe. Hi ha, com a docent, cap altra tasca més compromesa i arriscada que trencar la

seguretat que dóna la uniformitat i el que està establert, per buscar fórmules flexibles per a

l’aprenentatge d’uns nens que sabem que ens superen en capacitat? Per això, la possibilitat de

donar a cada alumne el que necessita només hi és si els professors s’hi impliquen i lideren

l’aula.

A l’aula, el docent ha de ser flexible, empàtic, dedicar atenció a aquests alumnes i ser humil,

honest i exigent amb ells. Tot això es pot resumir en: respecte, que és la paraula que es

repeteix en tots els testimonis, siguin llegits o escoltats. És un denominador comú en tots ells i,

per tant, entenc que és el que aquests alumnes més han trobat a faltar en la seva relació amb

els professors, el que més els ha ferit i el que reclamen.

Al gràfic hi ha també dos elements fonamentals que, sumats, en donen un tercer:

La importància d’aquesta suma és que el resultat, la generació d’oportunitats, és allò en què es

concreta el missatge central de donar a cada alumne el que necessita. I que remarca la

importància de la sensibilitat emocional dels alumnes d’AC i la necessitat que, per donar-los el

que necessiten, l’estímul intel·lectual s’ha d’acompanyar d’atenció a la seva part emocional.

Finalment, dues afirmacions que crec que des de l’entorn docent s’han de tenir molt presents.

Per una banda, el fet que on va l’emoció, va l’atenció, perquè dóna una de les claus de la

metodologia a emprar amb aquests alumnes (i amb tots): han de ser eines vivencials. Per l’altra,

que és l’entorn es que els trenca o els fa emmalaltir, perquè un nen amb AC neix sa; em

atenció a les necessitats emocionals + coneixement del SA oportunitats

10


2

sembla un missatge molt contundent i trobo colpidor el fet que calgui dir-ho i remarcar-ho:

senyal que massa sovint se’ls tracta com si tinguessin un problema, en lloc d’una qualitat, i que

finalment ells acaben creient-s’ho. És una situació gravíssima que cal lluitar per revertir

urgentment.

Reflexió personal

Malgrat que en el meu àmbit no és probable que mai pugui fer una intervenció educativa en

altes capacitats, tot el que s’ha explicat en relació amb els docents m’ha interessat molt i, a

més, m’ha impactat doblement: per una banda pel que ja he explicat en la justificació de les

conclusions, però també perquè m’ha ajudat a conèixer-me més com a professora.

Després de quasi vint anys a la docència d’adults, impartint català en un entorn poc interessat

–i, de vegades, fins i tot hostil- per la matèria, mai havia sabut per què curs rere curs em

mantenia com la professora de tot l’equip docent més ben valorada pels alumnes, amb una

puntuació sempre per damunt del 9,5 sobre 10. Ho he entomat sempre com una incògnita.

Durant aquest curs, m’he vist reflectida en l’actitud docent que s’ha descrit com a necessària

per atendre els alumnes amb AC. És, de fet, la que de manera espontània he tingut com a

professora, la que em surt natural: el respecte pels alumnes, la humilitat i la honestedat, la

flexibilitat i la creativitat per aconseguir capturar l’atenció dels alumnes, l’atenció al clima

emocional de l’aula... De manera que, al final, el secret era la meva implicació personal i la

convicció que no n’hi ha prou d’ensenyar (explicar), sinó que cal interessar-los per aconseguir

que aprenguin.

I aquí, tot lliga amb les paraules sàvies de la pàgina 1 del treball, i es tanca el cercle.

11

Education

[Grup d'Altes Capacitats] Treball altes capacitats