Cinema Independent nordamericà

2

Components del grup

Mònica Blanco, Martí Clapers, Andreea Dutescu, Hajar El Gharbi i

Wendy Guerrero

Universitat de Girona

“Hay algunas películas que requieren de grandes estrellas, pero también es cierto que

otras no requieren de ningún actor específico para recaudar dinero.

Hay films que funcionan porque están protagonizados por algunos de los

actores más populares del momento. Les ves por un periodo de cinco años, y

luego desaparecen” Quentin Tarantino

Cinema Independent nordamericà

3

Índex

Biografia .............................................................................................. 4

Filmografia amb aspectes característics .............................................. 6

Estil i tractament de la violència ......................................................... 8

Quentin Tarantino i Robert Rodriguez ................................................ 11

Conclusions .......................................................................................... 14

Bibliografia .......................................................................................... 17

Cinema Independent nordamericà

4

1. Biografia

Quentin Jerome Tarantino (Knoxville, Tennessee, 27 de març de 1963) és un director

de cinema, guionista i actor estatunidenc. Ha obtingut la fama gràcies al seu estil

innovador, influït per l'estètica dels còmics i de les sèries B, on la narració és sovint no-

lineal, amb diàlegs memorables i una important dosi de violència i sang sublimades

estèticament i atenuades per un toc humorístic. Aquest estil va obrir la porta a una

sèrie de joves directors del cinema independent americà als inicis dels anys 90.

Va començar amb Reservoir Dogs (1991) i amb un pressupost de poc més d’1 milió de

dòlars és, cinematogràficament és excel·lent. No és estrany doncs que algun cervell

pensant donés via lliure a un projecte esbojarrat anomenat Pulp Fiction, la qual no

només va aconseguir sis nominacions i un Oscar a millor guió original, sinó que va

rebentar les taquilles mundials multiplicant per més de 25 la inversió inicial. El 1994 la

joia de cinema independent era Clerk, però el mateix any estrena la que serà la peli

que canviarà el que s’entén com a cinema independent: Pulp Fiction, de Quentin

Tarantino. Aquest film aconsegueix la palma d’or al festival de Cannes i aconsegueix

superar la barrera dels 7 milions de dòlars de recaptació que fins aleshores mai havia

aconseguit cap peli independent. Amb Pulp Fiction aconsegueix el seu somni, carrera

personal, artística... però també ressò econòmic i cert reconeixement.

La tornada després del rotund èxit del ball de l’Uma i en Travolta va ser fluixa. Jackie

Brown (1997) és una pel·lícula infravalorada que en el seu moment (i ara mateix) que

va pagar el preu de les altíssimes expectatives formades. Amb Kill Bill (Vol. 1 i Vol. 2) va

satisfer, divertir, entusiasmar i fer salivar amb les imatges de la pel·lícula. Tarantino no

només es va mostrar com a tal amb dos monuments a la pròpia diversió sinó que d’un

pressupost total de 60 milions de dòlars en va treure 330. El projecte Grindhouse al

qual Tarantino aportava “Death Proof” i “Robert Rodriguez Planet Terror” va resultar

ser un desastre. El caràcter de sèrie B no va ser capaç de quallar entre el gran públic i

Grindhouse va punxar. Però de les grans pelis que punxen no pot sortir-ne més que

Inglorious Basterds (2009). Un enorme desplegament d’odi que triomfa a arreu.

Quentin Tarantino ha tornat a donar relleu a carreres d'actors que ja semblaven

oblidades, com per exemple la de John Travolta però també ha donat molta vida en

les bandes sonores, gràcies a la seva afinitat a “clavar” les cançons més adients.

Tarantino, ha ajudat a redescobrir a grups que estaven tan oblidats com els nord-

americans, Urge Overkill. Les bandes sonores de les pel·lícules de Tarantino acostumen

Cinema Independent nordamericà

5

a estar plenes de sorpreses: Reservoir dogs va tornar a l'actualitat el “Hooked on a

feeling" dels Blue Swede, Pulp Fiction i el "You never can tell" de Chuck Berry amb John

Travolta i Uma Thurman a la pista de ball, i Kill Bill va fer que el tema "Bang bang (my

baby shot me down)" de Nancy Sinatra tornés a sonar.

Al contrari d’altres directors com per exemple Scorsese, (que el seu gust

cinematogràfic ve condicionat per l’escola de cinema on es va formar a Nova York) a

Tarantino el gust cinèfil és el que li ve originat del seu antic treball en un videoclub.

Aquest gustés eclèptic ja que no ve condicionat per l’opinió d’altres “professors”,

persones, etc. Però malgrat això a Tarantino se’l coneix com el nou Scorsese. Trenca

amb la manera de funcionar que té Coppola, per exemple. A part d’això també tenia

relació amb altres persones del món cinematogràfic. Amb Roger Avary, Tarantino,

escrivien històries junts, però sorgia el conflicte de qui era el reconeixement/autoria

del guió de les pelis.

Tarantino mai s’adaptarà a la industria sinó que és l’industria que s’acaba adaptant a

ell, i és aquí on aconsegueix crear la màgia especial que contenen les seves pel·lícules.

Cinema Independent nordamericà

6

2. Filmografia y aspectes característics

Reservoir Dogs (1992)

Sens dubte, una de les característiques

simbòliques més importants de Reservoir Dogs és

el la lleialtat i la confiança. En la data d'estrena,

els més moralistes van acusar a aquesta pel·lícula

d'immoral. No obstant això (acceptable o no) la

veritat, és que en el film existeix una moral determinada que els més despistats no van

saber veure. Com en els grans clàssics del cinema negre, Tarantino imposa als seus

gangsters un "codi del hampa", una espècie de codi d'honor en el qual la traïció és més

que res el més gran dels pecats que un company pot cometre. Ambientada en l'acció,

en un món al marge de la llei en el qual els seus components es guanyen la vida

transgredint les normes morals més bàsiques, es veu la necessitat de crear una espècie

de moral alternativa per a aquest altre món, per allò que diuen que és impossible una

vida sense uns preceptes morals, encara que siguin mínims.

Pulp Fiction (1994)

Una de les principals simbologies i/o

grans blocs temàtics d'aquesta pel·lícula,

és el perdó i la redempció pels pecats.

Encara que pràcticament tots els

personatges estan connectats d'una

manera o un altre amb la delinqüència i el món del crim, cada història acaba amb

alguna forma de salvació gairebé miraculosa que fa que els seus personatges es

qüestionin la seva vida i les seves accions. Al contrari de la violència de Reservoir Dogs,

sempre incòmoda i agressiva, la de Pulp Fiction és senzillament un vehicle que situa el

to de la pel·lícula a mig camí entre l'humor surrealista i absurd, i l'ètica de la lleialtat

del cinema negre clàssic.

Cinema Independent nordamericà

7

Jackie Brown (1997)

En Jeackie Brown, l'única veritable pel·lícula de Quentin Tarantino (com diuen alguns),

es mostra l'ànima nua del director durant cent quaranta minuts. Un film que significa

contenció, sobrietat, elegància i, desprèn centelleigs taciturns i malenconiosos… Com

l'és la vida mateixa, aquesta que pocs contemplen amb tanta lucidesa com el propi

Tarantino.

Kill Bill (2003)

És la meitat d'una obra mestra en la qual se'ns mostra que el camí de la venjança no és

un camí recte sinó que a mesura que avances t'endinses en un bosc on els camins es

bifurquen, kill Bill Volum 2 representa aquest bosc, i ambdues formaran una obra

mestra del cinema.

Death Proof (2007)

Subtilesa, sensualitat i seducció es barregen amb la violència i la mort en aquesta

pel·lícula. La pel·lícula acaba sent una divertida oda al feminisme sense molt sermó,

amb un sa esperit camp que encaixa en la seva filmografia com un títol menor, malgrat

albergar imatges iconogràficament tan recognoscibles com que les de la pròpia Kill Bill.

Inglourious Basterds (2009)

En Inglourious Basterds el tema central és la venjança. D'una banda tenim la venjança

de Shoshanna contra aquells que van matar a la seva família i que d'alguna manera

representa la venjança de tot el poble jueu contra el nazisme. D'altra banda els

Basterds (nazis), liderats per Aldo Raine combaten la barbàrie dels alemanys intentant

exterminar el major nombre possible d'ells. Això es pot considerar una forma

d'aconseguir la redempció, de canviar les coses a través de la venjança.

Cinema Independent nordamericà

8

3. L’estil i el tractament de la violència

L’estil de Quentin Tarantino és únic, diferent i inconfusible des de la primera pel·lícula

fins a l’actualitat. Ha evolucionat al llarg dels anys, però sempre mantenint els seus

trets característics. El tractament de la violència és un d’aquests trets, tan propis de

Tarantino. Inclou, en les seves pel·lícules, escenes de violència extrema, generalment

insinuada, però sempre en juxtaposició amb fets quotidians i discussions banals sobre

preferències musicals. Un clar exemple el trobem en el mateix Reservoir Dogs, la seva

opera prima, on el Sr.Rubio explica al policia que té captiu, com li agrada sentir el

programa Los sonidos de los 70 a la ràdio, just abans de tallar-li la orella, tot somrient.

Un altre exemple podria ser l’escena de Pulp Fiction, on Jules parla d’hamburgueses

amb un noi, poc abans de disparar al seu company de pis, per acabar matant-los a tots.

Sempre, la violència és una part més de la vida dels personatges, així com esmorzar o

rentar-se les dents. La tracta gairebé de manera estètica a vegades, fet pel qual ha

rebut moltes crítiques. Però es pot dir que si no hi ha violència, no estem parlant de

Tarantino. I quelcom de similar es pot dir de les drogues, encara que a vegades en

prescindeix, com per exemple a Malditos Bastardos. La ironia de tot plegat és que ell

mateix menysprea tant la violència com les drogues, tot i que això no l’impedeix

utilitzar-les. En una entrevista va declarar que vol tenir el dret de fer parlar els

personatges com haurien de parlar si existissin de veritat, en resposta a les crítiques

que havia rebut per la seva utilització del llenguatge, sobretot per les expressions

racistes. Quentin Tarantino no és violent, ni addicte, ni racista, però els seus

personatges ho són, tal com ell mateix ha volgut deixar clar repetides vegades.

A part de violència i drogues, Tarantino té moltes altres petites “marques de la casa”,

totes recurrents en les seves obres, com a director, productor o guionista. Per

exemple, el pla dels peus és present des de Reservoir Dogs fins a Malditos Bastardos, i

generalment enfoca els peus nus d’una dona. Per contrari, també es pot identificar

sempre un pla detall molt, molt curt d’unes mans, generalment pertanyents al

protagonista, fent quelcom delicat, com per exemple Hans Landa descordant la

sandàlia de Bridget Von Hammersmark en Malditos Bastardos (foto).

Cinema Independent nordamericà

9

Un altre recurs típic de les seves

pel·lícules és el pla del maleter

(“trunk shot”), un contrapicat

exagerat que fa veure que la càmera

està situada a dins del maleter d’un

cotxe. Aquest tipus de pla apareix en

totes les seves pel·lícules, encara que

a Death Proof substitueix el maleter

per el capó, i a Malditos Bastardos es

recrea el pla, però simulant la mirada

d’un personatge. Si bé Tarantino no

ha inventat aquest pla, sí es pot dir

que és qui l’ha popularitzat. Per l’altra

banda, els maleters utilitzats

generalment no solen ser reals, sinó

decorats muntats especialment, ja

que les càmeres grans no caben en els

maleters habituals.

Com a anècdota relacionada amb els

maleters, es pot afegir la preferència

del director per als vehicles de

General Motors, sobretot Chevrolet i

Cadillac, com el Nova de Jules i el

Malibu de Vincent, en Pulp Fiction.

Però a part dels cotxes, a Tarantino

no li agrada especificar marques ni fer

promoció en les seves pel·lícules. Per això, les marques de cigarretes, de cereals i de

menjar ràpid que inventa per a Pulp Fiction, són les que sempre més utilitza per a

aquests productes.

Entre totes les característiques que se li poden atribuir, el tractament no-lineal del

temps és, segurament, de les més pròpies de Quentin Tarantino. Ja sigui utilitzant el

flashback, flashfoward, els salts temporals o el muntatge no-lineal en general, sempre

aconsegueix fer pensar l’espectador, mantenir la intriga, i reservar-se la coherència

general per al final. Amb aquests propòsits, acostuma a començar amb una escena

abans dels crèdits inicials. Una escena que intriga i que roman un misteri fins a mitjans

de la pel·lícula. Sol ser una petita mostra de violència, directa o indirecta; una mena

Cinema Independent nordamericà

10

d’avenç del que veurem després en la pel·lícula.

Una de les seves peculiaritats més conegudes, és que Tarantino apareix en totes les

seves pel·lícules, en un rol secundari, o de cameo. En Reservoir Dogs és el Sr. Marrón,

en Pulp Fiction és Jimmie Dimmick, en Kill Bill apareix com a “maníac”, en From Dusk

‘Till Dawn(Abierto hasta el amanecer) és Richard Gecko, en Jackie Brown és la veu del

contestador, en Death Proof és Warren, i en Malditos Bastardos és el primer nazi en

quedar-se sense cabellera. Sens dubte, és un director que s’implica molt personalment

en les seves pel·lícules i els seus personatges. De fet, s’implica tant que molts

personatges tenen biografies detallades, encara que no ho necessitin. Això no només

ajuda als actors a interpretar millor els papers, sinó també ajuda al director mateix a

donar més perfil a les seves personalitats i posar-los en acció calculadament. Els actors

que han treballat amb ells declaren que és un geni, amb idees fresques i molt clares. I

és normal que els actors l’estimin, donat que ha renovat més d’una carrera ensorrada.

John Travolta, David Carradine, Lawrence Tierney, Pam Grier i molts altres tenen una

raó per estar-li agraïts, ja que els va tornar a la gran pantalla després que Hollywood

els deixes de banda.

Però Tarantino no es dedica només a rellançar ex estrelles, sinó que també té els seus

favorits, com Uma Thurman, a la que considera la seva musa, així com un amor

platònic. Samuel L. Jackson seria un altre dels seus preferits, junt amb Tim Roth, Zoë

Bell i Harvey Keitel, entre d’altres. Tots ells han aparegut en al menys tres de les seves

pel·lícules.

En la complicada i complexa ment de Tarantino, el que sabem segur és que sempre té

present el seu estat natal, Tennessee, encara que tendeix a situar els seus guions a Los

Angeles, lloc on ell mateix va créixer. Per exemple, en Pulp Fiction, Butch ha de trobar-

se amb “el seu home” a Knoxville, Tennessee; a Death Proof, l’acció passa en Lebanon,

Tennessee, i el tinent Aldo Raine de Malditos Bastardos és de Maynardville,

Tennessee.

Amb el seu peculiar estil, Quentin Tarantino és un dels pocs directors actuals que no

segueix tendències, sinó que les marca. Les seves pel·lícules respiren originalitat, tot i

mantenir aspectes comuns que les distingeixen i marquen amb la signatura del geni

que les ha creat.

Cinema Independent nordamericà

11

4. Robert Rodríguez i Quentin Tarantino

Robert Rodríguez

Robert Anthony Rodríguez és un director de cinema estadounidens, nascut en 1968 a

Texas, prové d’una família d’immigrants mexicans, és el tercer de vuit germans.

Després d’acabar el institut va estudiar en la Universitat de Texas. Es conegut per

realitzar rentables produccions, tan independents com d’estudi, amb baixos

pressupostos i rodatges sense pauses. Principalment roda i produeix les seves

pel·lícules en els estudis Troblemaker, dels que és propietari en Texas. Va començar en

el món del cinema amb un curt, projecte universitari, gravat a casa seva sense

pressupost i sense cap actor reconegut, més que els seus 10 germans. Aquest curt

anomenat Bedhead (1991), va arribar a les mans de Alfonso Arau, director, actor i

guionista mexicà galardonat amb el premi Ariel.

Aquest conegut i polifacètic director va iniciar la seva carrera gràcies als diners que va

aconseguir mentre va estar internat en uns laboratoris d’investigació com pacient d’un

experiment clínic remunerat. Aquests diners van servir per pagar-se el rodatge de la

seva primera pel·lícula El Mariachi (1992), que es va gravar amb una càmera de 16mm.

El Mariachi, va ser gravada, escrita, dirigida i fotografiada amb un pressupost de 7000

dòlars. Per recuperar aquests diners va intentar vendre la pel·lícula en el mercat del

vídeo domèstic. En aquest intent per distribuir el film va conèixer a un important agent

de ICM (International Creative Management), Robert Newman, qui el va presentar a en

la societat de les Majors. Finalment Columbia Pictures va comprar els drets del film i va

firmar un contracte de direcció de dos anys. El Mariachi va guanyar el Premi del Públic

a la Millor Pel·lícula Dramàtica del Festival de Cinema de Sundance. El Mariachi es va

convertir en el film amb menor pressupost estrenada per un gran estudi i en la primera

cinta estadounidens estrenada en espanyol.

Així doncs els orígens cap a la fama tant de Quentin Tarantino com de Robert

Rodriguez comencen en el Festival de Sundance.

Tres anys després, en 1995, va escriure, produir, dirigir i muntar una seqüel·la de El

Mariachi, anomenada Desperado, també amb Columbia Pictures. Amb aquesta

pel·lícula Rodríguez va saltar a la fama en el mercat més comercial. Es tracta de la

història d’un mariachi (Antonio Banderas) que busca la revenja per la mort de la seva

estimada a mans d’un narcotraficant mafiós. En el transcurs de la seva recerca es forja

una llegenda i coneix a Carolina (Salma Hayek).

Aquell mateix any va dirigir una de les quatre parts de la pel·lícula Four rooms de

Miramax, The Misbehavers, que és on va iniciar la seva relació amb Quentin Tarantino.

Cinema Independent nordamericà

12

Un any després d’aquest primer contacte, es van embarcar tots dos junts en un

projecte amb la productora Dimension Films, Abierto hasta el amanecer. En aquest

film Rodríguez va dirigir i Tarantino es va encarregar del guió.

En el 2001 va realitzar un dels seus somnis, una pel·lícula familiar i per tots els públics:

Spy Kids. Una producció aclamada per la crítica i que va tenir un gran èxit de taquilla.

Més tard va seguir amb Spy Kids 2, Spy Kids 3-D: Game Over i Spy Kids 4: All The Time

in the Word.

En 2003 va desenvolupar la tercera entrega de la trilogia El Mariachi, anomenada

Érase una vez en México.

Filmografia

Sin City: A Dame to Kill For (2013) Director, Productor.

Machete Kills (2013) Director, Guionista, Productor.

The Black Mamba (anuncio para la marca deportiva "Nike") (2011) Director.

Spy Kids 4: All the Time in the World (2011) Director, Productor, Guionista.

Predators (2010) Productor.

Machete (2010) Director, Guionista, Productor.

Shorts - La piedra mágica (2009) Director, Guionista, Productor, Música.

Planet Terror (2007) Director, Fotografía, Guionista, Montador, Producción.

Las aventuras de Shark Boy y Lava Girl en 3D (2005) Director, Guionista.

Sin City (2005) Co-Director, Montador, Música.

Spy Kids 3 (2004) Director, Guionista, Montador, Música, Producción.

Kill Bill Vol. 2 (2004) Música.

Spy kids 2: la isla de los sueños perdidos (2003) Director, Fotografía, Guionista,

cinemat/Montador, Música.

Érase una vez en México (2003) Director, Fotografía, Guionista,

Cinemat/Montador, Producción.

Spy Kids (2001) Director, Guionista, Música.

The Faculty (1999) Director.

Full Tilt Boogie (1997) Actor (cameo).

From Dusk Till Dawn (1996) Director, Montador.

Desperado (1995) Director, Guionista, Producción.

Four Rooms (1995) Director, Guionista.

Roadracers (1994) Director, Guionista.

El mariachi (1992) Director, Fotografía, Guionista.

Cinema Independent nordamericà

13

Col·laboracions Tarantino / Rodríguez

Four Rooms (1995) és una pel·lícula col·laborativa entre quatre directors, entre ells

Robert Rodríguez i Quentin Tarantino. El mateix anys Rodriguez estrena Desperado on

Quentin Tarantino hi col·labora amb una actuació estel·lar com a traficant, el qual

acaba mort per El Mariachi (Antonio Banderas).

En 1996, porten a terme el seu primer treball conjunt: Abierto hasta el amanecer, la

qual va estar dirigida i montada per Rodriguez i el guió va anar de la má de Tarantino,

qui va fer algunes modificacions en el guió original. El film tracta la historia de uns

germans que fugen en busca de la llibertat i acaben en un bar de carretera on res és el

que sembla, i on comença la història amb els vampirs. Com a curiositat podem dir que

el grup de música Rammstein en el videoclip de la cançó Engel és un homenatge

aquesta pel·lícula. D’altra banda, Georg Cloney va declarà en una entrevista que el

paper de Salma Hayek no estava en el guió original i va ser creat per Tarantino

únicament per a que la actriu és lluís y que per aquest motiu existia un coqueteig

sensual en la pantalla entre ells dos.

Abierto hasta el amanecer va deribar en dos seqüel·les més però que només van fer de

productors executius.

En 2004, en la pel·lícula Kill Bill 2, producció de Quentin la música va ser

desenvolupada per Rodríguez.

D’altra banda, en el film Sin City de Rodríguez, Tarantino va actuar de director convidat

per dirigir un escena concreta protagonitzada per Clive Owen y Benicio del Toro.

En 2007 van tornar a unir-se per desenvolupar una nova forma de entendre el cinema

anomenada Grindhouse, pel·lícula formada per dos films Death Proof (Quentin

Tarantino) i Planet Terror (Robert Rodríguez) que es poden veure juntes o per separat.

Grindhouse és un homenatge als films dels seixanta i setanta especialitzats en el

gènere gore o de serie Z. Apart de les pel·lícules es van desenvolupar uns falsos trailers

com a homanatge al cine de serie B, a la Blaxplotation i al western italià, així com el

kung fu. Death Proof narra la historia de un assesí en sèrie de gènere slasher dels anys

80, però sense màscara. Mentre que Planet Terror és una pel·lícula de zoombies en la

mateixa línia que Abierto hasta el amanecer.

Cinema Independent nordamericà

14

5. Conclusions

Quentin Tarantino tot i ser un dels directors de cinema de l'actualitat amb més

repercussió mediàtica i la presència en el cartell sigui en els últims temps sinònim

d'èxit i reconeixement en els més prestigiosos festivals, no és ni molt menys un

director prolífic. Tarantino ciutat molt els seus treballs i tot i que sí que podríem definir

el seu cinema com comercial, no busca la rendibilitat econòmica com a primer objectiu

en els seus treballs i els realitza amb la màxima dedicació, atès que és un

cinèfil empedreït. Des de l'any 1992 en què va debutar amb Reservoir Dogs ha realitzat

només set treballs com a director fins a l'actualitat.

Molts consideren Tarantino un geni cinematogràfic i defensen la seva manera de fer

cinema, que conté molt de sang i fetge, a més de violència.

Quentin Tarantino ha assolit una important dimensió pública. Quan això succeeix,

aquests realitzadors es converteixen en generadors de patrons estètics, de símbols,

d’actituds vitals. Tot un símbol, una escola ell mateix.

Alguns d’aquests elements que fan de l’estil de Tarantino una icona reconeguda, ja

n’hem estat parlant, però reiterarem algunes a manera de conclusió:

La violència. Diferents tipus: la institucionalitzada com en Pulp Fiction on els qui

l'exerceixen són gàngsters. La violència de conflictes bèl·lics com ara en el seu últim

treball Inglorious Bastards. La violència que s'exerceix per complir amb una venjança,

com en la saga Kill Bill. Tot i que aquesta característica li ha valgut el director diverses

crítiques al llarg de la seva carrera el digne d'esment és la posada en escena de la

mateixa: brillant, on hi ha predilecció pel impacte, l'estetització de la violència (la fa

més bella, la depuradora), la ritualització de la violència. En definitiva, la violència

explícita, recolzada en una fotografia molt realista que la realça. Alhora, per

conseqüència en els seus films trobarem una presència de sang abundant, que va

a ser denominador comú en la majoria de projectes en què el realitzador treballi.

Recreació d’estereotips. En la primera part (Reservoir dogs, Pulp Fiction i Jackie

Brown) de la no molt extensa filmografia va ser la seva capacitat per recrear

estereotips com el del sicari, la núvia del gàngster o el detectiu privat d'una manera

nova, encara que respectant les essències, gràcies a dos elements: una

fantàstica direcció i una empatia envejable amb els actors.

Cinema Independent nordamericà

15

Drogues. En la majoria dels films del director trobem una clara presència del món de

les drogues. En realitat en totes les pel·lícules hi ha menció d'alguna d'elles, però és

sens dubte "Pulp Fiction" les més representativa amb el col · lapse que pateix Mia al

esnifar una ratlla d'heroïna i el xut de Vincent que el porta de viatge fins a casa de seva

atractiva acompanyant. A Death Proof les protagonistes pretenen agafar herba, i per

això estan tota la nit esperant en un bar.

Color i B/N. En molts dels seus treballs utilitza, ambdues formes de filmació. Per

exemple en Kill Bill o en Reservoir Dogs. En la majoria de les ocasions el director utilitza

totes dues amb la intenció de diferenciar fets passats i futurs de fets presents. Com per

exemple en Resevoir Dogs, en una seqüència en què Joe Cabbot està explicant com es

desenvoluparà el pla. A manera de representar l'imaginari col·lectiu dels criminals al

imaginar-se la situació que es desenvoluparà en el futur.

Estructura narrativa. A Tarantino li agrada també jugar amb el temps narratiu i fins i

tot a utilitzar-lo com un element més del guió, ocultant passats i avançant futurs de

l'acció d'una manera transgressora però intel·ligible.

Les BSO. Les bandes sonores de Tarantino estan plenes de troballes, el sorprenent

resultat final probablement sigui casual en molts moments, però que crea una sensació

de distanciament còmplice.

De Nancy Sinatra a Joe Tex, passant per Johnny Cash, la seva extravagant i estimulant

concepte de la música de cinema ha creat escola en el cinema contemporani. Amb ella

crea ambients, caracteritza els seus personatges i homenatja els autors i gèneres que

admira.

La importància dels diàlegs. Els diàlegs en què l'aparent banalitat crea una suspensió

dramàtica que redunda en la tensió de la pel·lícula. Moments com la conversa sobre

hamburgueses

a Pulp Fiction seran un de tants trets que contribueixen a crear el seu inconfusible

perfil. En els seus films els personatges sempre parlen molt i moltes vegades per dir

coses

aparentment irrellevants.

Veiem, doncs, que no caldrà recordar ni ser reiteratius, fins i tot als qui ignoren el món

del cinema, el per què Quentin Tarantino és un realitzador molt popular, amb els seus

detractors però, sobretot, amb fidelíssims seguidors. En particular, és una icona per

Cinema Independent nordamericà

16

als espectadors joves, amb orígens humils, amants del cinema de classe B i de les

cintes d’arts marcials, seguidors de directors com Sam Peckinpah, John Woo, Ringo

Lam, Seijun Suzuki, Sergio Leone, Jean-Luc Godard, entre d’altres.

Després d’aquest modest anàlisi d’algunes de les obres d’aquest mestre, entenem

perquè, en el nostre panorama cinematogràfic, Quentin Tarantino no necessita cap

presentació. Reservoir Dogs o Pulp Fiction —per esmentar els dos exemples més

emblemàtics— formen ja part del nostre paisatge cultural i semiòtic. Tarantino és

una imatge de marca, la d’un heroi postmodern que combina la violència amb

l’estètica, l’obscenitat lingüística amb l’experimentació fílmica. És un director,

actor i guionista que conrea l’extravagància i que recicla, en els seus projectes, les

seves vivències a l’entorn dels videoclubs, una cultura popular farcida d’assassinats,

de venjadors, de personatges estereotipats. La seva fascinació i estètica cinèfila no

prové influenciada per l’opinió d’estudiosos formats a les escoles de cinema

convencional, sinó de la seva pròpia formació a través del món del videoclub.

Finalment, molts admiradors o retractors de Trantino coincideixen que altra de la

“marca de la casa” que identifica el seu treball és la seva explícita inclinació per seguir

les característiques del cinema de culte: ha estat controvertit, autoreflexiu i ha rebut

gran influència de la cultura popular.

A més, Tarantino fa una recerca en els arxius de les pel·lícules de sèrie B per a

seleccionar els seus protagonistes, com per exemple Pam Grier, Tim Roth i Steve

Buscemi, als qui atorga papers principals. Aquests són codis establerts dins del

món dels cult/B movies.

Podríem afirmar que les pel·lícules de Quentin Tarantino tenen el sentiment

dels films de culte: la inspiració en el cinema neo-noir, el món dels gàngsters, el crim

organitzat i la intriga. A més de la seua influència directa en altres films com a

director o com a actor, el seu estil de fer cinema —ple de salts temporals i una

violència vista des d’un humor molt peculiar— ha arribat a influir en escenes i

temes de pel·lícules considerades de culte, com The Matrix (1999) o The Host

(2006).

El cinema de culte és un circuit que es retroalimenta constantment i que

—entre altres coses— afavoreix un respecte integral per la seva idiosincràsia: els

personatges, les intrigues, les rareses, la intertextualitat fílmica, les peculiaritats

lingüístiques.

Cinema Independent nordamericà

17

6. Bibliografia

http://www.nodulo.org/ec/2004/n026p21.htm

http://www.blogdecine.com/criticas/quentin-tarantino-pulp-fiction-la-culminacion-de-

un-estilo

http://www.imdb.com/name/nm0000233/bio

http://www.imdb.com/title/tt0361748/?licb=0.36980996490456164

http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stype=director&stext=Quentin+Tarantino

http://www.filmaffinity.com/es/search.php?stext=Robert+Rodriguez&stype=all

http://en.wikipedia.org/wiki/Quentin_Tarantino

http://en.wikipedia.org/wiki/Robert_Rodriguez