103

Temps de lleure, temps de creure (2004)

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Llibre Rebombori 2004

Citation preview

Page 1: Temps de lleure, temps de creure (2004)
Page 2: Temps de lleure, temps de creure (2004)

CASTELLÓ 2004

Dedicat al refranyer popular, savi i ancestral, que té una dita que fa així:

“Festa traslladada, festa esguerrada”

g emps de lleure

g emps de creure

Page 3: Temps de lleure, temps de creure (2004)

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Edita:Associació Cultural Colla Rebombori

Imprimeix:Innovació Digital Castelló, S.L.

Dipòsit Legal:CS 45-2004

ISBN:84-688-5200-7

Portada i dibuixos:Manolo Alegre Bernal

Recull de refranys:J.M. Carceller

Consell de Redacció:M. Alegre - F. Aparisi - E. ArtolaJ.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart

Assessor lingüístic:Avel·lí Flors i Bonet

Consell rebomborià de redacció recreant un joc de la infància

Page 4: Temps de lleure, temps de creure (2004)

L’Aventura del Cine Francesc Mezquita i Broch

Brancal Josep Miquel Carceller i Dolç

Maneres d’imaginar Castelló Ferran Archilés i Cardona

El primer “guateque” en la literatura costumista… Francesc Mezquita i Broch

Apunts sobre el calendari i la festa Josep Miquel Carceller i Dolç

Quan jugaven els avis Xavier Llombart i Bou

La rebomboriada en blanc i negre Josep Miquel Carceller i Dolç

De irrationalibus Ferran Aparisi i Monfort i M. Àngels Pons i Gozalbo

Les festes d’agost al meu carrer Miquel Gómez i Garcés

Dessert de jocs Josep Miquel Carceller i Dolç

Records d’un xiquet del Raval Salvador Esteve i Falomir

Te’n recordes, quan…? Eliseu R. Artola i del Campo

La casa habitada Manel García i Grau

4

5

7

13

19

29

37

45

55

73

91

99

106

COLLA REBOMBORI 2004

s u m a r is u m a r i

g emps de lleure

g emps de creure

Page 5: Temps de lleure, temps de creure (2004)

LL ’ A’ A v e n t u r a d e l C i n ev e n t u r a d e l C i n e

4

A la vesprada anàvem al cine,una aventura que encara no podíem mesurardel tot, i que albirava esperances impossibles.En la foscor l’atmosfera era viva, espessa,el canó de llum del projectordespertava la pols en suspensió, naveganten un moviment boig i lent, com una dansa.S’oïa mastegar, o que sé jo: remorsque encara no comprenia i que enriquien l’airecom un pastís cada vegada més farcit de mossos.Queia la suor i l’espatla acabava per fipegant-se al seient com un vulgar paper.Algú canviava de posició les cames o els braços,i es girava al mateix temps com sentinella.Entretant no perdíem cap imatge,però alguna paraula s’esvaïa enmig de la foscorcap el llimb tot formant un brou espèsque un dia no molt llunyà recuperaríem.La sala de cine, aparentment dormia.Un silenci embafador, difícil de respirar,que feia madurar la vida.

Francesc Mezquita i Broch

Page 6: Temps de lleure, temps de creure (2004)

B r a n c a lB r a n c a l

5

F idels a la cita anual amb la gent que s’estima les co-ses del nostre poble i de la terra que l’acull, publi-quem la vuitena entrega d’una col·lecció que volem,

en un compromís utòpic amb nosaltres mateixos, arribe ala trentena, amb el títol de “Temps de lleure, temps decreure” perquè:– Enguany escrivim, bàsicament, sobre els jocs de la nostra

infància, sobre com érem i com apreníem fora de l’escola.– Ens plau, i molt, la paraula lleure: “Temps lliure del qual

es disposa fora de les ocupacions regulars per a distrau-re’s de les obligacions quotidianes”.

– Ens agraden les locucions i si són dobles ens agradendoblement.

– Cercàvem la rima i lleure ho fa amb seure, asseure, veure,reveure, beure, rebeure, treure, atreure, contreure, distreure,retreure, sostreure, deure, jeure i també... creure.

– Volem explicar i explicar-nos com, en una sola gene-ració, ha canviat tant la vida i la manera de distraure’si de socialitzar-se.

– Ens van recomanar dia sí, dia també: -“Has de creure!”Creure en el sentit de tenir fe. Creure en una altra de lesaccepcions del diccionari: obeir.

– Estem per seguir reivindicant la memòria i ens il·lusio-na força rescatar de l’oblit els jocs que vam jugar i queno vam saber preservar, els jocs d’un temps passat i d’unpaís que, canvi rere canvi, ha esdevingut tan diferent queja no té ni el dret a anomenar-se país.

– Els rebomborians adults tenim la tesi, prou acceptadaens sembla, que en la infància perduda, allà pels anysseixanta, el nostre temps de lleure, va ser molt més cre-atiu i molt menys dirigit pels adults que ens pujaven.

– Encara vam conéixer i practicar desenes de jocs tradi-cionals, en una ciutat amb pocs cotxes, amb pocs tele-visors, amb cap ordinador.

– Coincidim en la creença que en la nostra infantesa ijoventut podíem aguantar més minuts, que els nostresfills i filles, avorrint-nos, o seria millor dir sense fer res,potser perquè sabíem que la queixa era inútil, potser per-què el tipus de vida i el consumisme quasi inexistent ensdonava més armes per distraure’ns amb qualsevol cosa.

– Si el nom no fa la cosa, tot i que “Déu n’hi do!” i el tí-tol no fa el llibre, tot i que ajuda a vendre’l, tota cosa ne-cessita un nom i tot llibre un títol i volem creure que ambaquest l’hem encertada.

Josep Miquel Carceller i Dolç

Page 7: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure6

RefranysRefranys

Després d’una festa major, una sopa amb oli.

Després la festa, el goig en resta.

Festes passades, coques menjades.

Les festes majors als ventres fan dolors.

Més val una festa que dos diumenges.

Una bona festa es comença la vespra.

Qui destorba festa es romp la testa.

Page 8: Temps de lleure, temps de creure (2004)

M a n e rM a n e r e s d ’ i m a g i n a r C a s t e l l óe s d ’ i m a g i n a r C a s t e l l ó

7

A ma mare,que s’emociona amb la primera carcassa del dissabte

L es Festes, és clar, són festes, però les festes importants d´unaciutat són sempre alguna cosa més que simples diversions.Això ho sabien molt bé al Castelló de finals del segle XIX i

principis del segle XX. Aquells van ser uns anys de grans canvisper a la ciutat i, sobretot, d´una intensa agitació política. No eracap peculiaritat de la capital de la Plana, perquè a finals del se-gle XIX per tot el País Valencià, i també per tota Espanya, la po-lítica estava en les primeres planes dels periòdics. Només caldriarecordar tot el que va envoltar la pèrdua de les colònies, de Cu-ba i Filipines el 1898. A més, el sistema polític de la Restaura-ció (de la restauració de la monarquia dels Borbons) s´enfronta-va amb les tensions que l´aplicació del sufragi universal (masculí,evidentment...) havia encetat des de la seua implantació el 1891.La política aleshores era viscuda per la gent de peu d´una mane-ra molt intensa, tant que amb tota seguretat ens sorprendria a vis-ta des dels ulls d´avui. A Castelló els republicans eren la força ma-joritària, però no era només una qüestió de números, de resultatselectorals.

Ferran Archilés i Cardona

Page 9: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure8

Els republicans van desenvolupar tota una cultura política que es-devindria hegemònica a la ciutat des dels anys noranta del segleXIX, tot i que venia de prou abans, fins els anys de la segona re-pública. Aquest predomini al llarg de més de quatre dècades va tin-dre profundes implicacions en la construcció de la imatge que elshabitants tenien de la seua ciutat i de si mateixos.

La cultura política republicana tenia una manera d´imaginar Cas-telló, la seua identitat, que va construir un model extraordinària-ment eficaç de patriotisme local. A partir del mite del caràcter li-beral de la ciutat, que s´hauria manifestat en les guerres contra elscarlins i la resistència davant el general Cabrera que va assetjar Cas-telló, els republicans van desplegar tot un conjunt de repertorissimbòlics. Castelló era liberal, els republicans eren els hereus de lalluita contra la reacció i el carlisme, per tant Castelló havia de serrepublicà. No era cosa de donar-li més voltes a l´equació, i quino estiguera d´acord és que no era un vertader castellonenc.

I no es tractava simplement de dicursos, de paraules més o menysabrandades. Per a commemorar el que havia passat en el setge mi-litar del 1837, els republicans van convertir les Festes dels dies 7,8 i 9 de juliol en les festes més importants de la ciutat. Per primeravegada, la ciutat va comptar amb unes festes que duraven vuit o noudies, unes vertaderes festes majors. Bous, focs artificials, festivals demúsica... i molta, molta política. Perquè les festes incloïen una “ma-nifestació cívica” que arribava precisament fins l´Obelisc del Pas-seig Ribalta, alçat en el canvi de segle per a recordar les jornadesdel 1837. La manifestació recorria tota la ciutat i acabava amb unsparlaments des del balcó de l’Ajuntament, on els republicans feiengala de tot el seu repertori d’excessos verbals... sobretot contra elsde l’edifici de davant, els de l’església arxiprestal de Santa Maria.Les festes comptaven també amb una cavalcada no menys carre-gada de simbologia política, amb carrosses, bandes de música i enla qual alguna vegada els visquen els uns i els avall uns altres en-cenia l’ànim de la ciutat en els ja prou calorosos dies de l’estiu.

Page 10: Temps de lleure, temps de creure (2004)

9

És clar que no tots els castellonencs hi estaven d´acord. Però aixòels republicans ja ho sabien. De fet, ells tenien uns enemics de-clarats: els clericals, l’església, els “beatos” en una paraula. L´an-ticlericalisme dels republicans castellonencs va passar a conver-tir-se a principis del segle XX en l´element més important del seudiscurs. Les festes republicanes eren laiques, civils i s´alçaven con-tra els enemics del vertader “ser” de Castelló.

Ací tenim plantejat un dels elements més importants de la dinà-mica política i social de la ciutat al llarg del primer terç del segleXX: el conflicte entre clericals i anticlericals. Però, lògicament,els sectors no republicans tenien també una manera d´imaginarCastelló totalment distinta. No celebraven les Festes de Juliol, si-nó les de la marededéu de Lledó. És cert que no duraven tantsdies, de fet en durava un només, però la seua càrrega simbòlicai encara política era evident. La lluita política era també una llui-ta per la manera d´imaginar Castelló, entre dos models del pa-triotisme local. Un Castelló catòlic, pairalista i tradicional. No percasualitat aquesta era la manera d’imaginar Castelló que repre-sentava el grup de la Societat Castellonenca de Cultura, els qualsa més de ser “els sabuts” eren també molt i molt conservadors.Una manera d´imaginar Castelló, si calguera resumir-ho en unasola imatge, mitificada en el paisatge i la llengua pel Tombatos-sals de Josep Pascual Tirado.

Al mig quedaven les festes més antigues, les de la Magdalena. Peròaquestes estaven relativament lliures de càrrega política. Eren unaaltra cosa.

Com no resulta gens dificil de suposar, les dues maneres d´ima-ginar Castelló van acabar enfrontant-se també en la guerra civildel 1936. Després, a partir del 1945, els sectors del conservado-risme local, amb la participació gens casual dels homes i els va-lors de la Societat Castellonenca de Cultura, van pensar a rein-ventar les festes majors de la ciutat. I van girar els ulls cap a les

Page 11: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure10

Festes de la Magdalena. No hi havia dubte que les noves cele-bracions anaven a ser les festes dels vencedors. Un dels seus ob-jectius era esborrar de la memòria les festes republicanes, a lesquals, per cert, van prendre “prestat” una part dels seus actes: elsno polítics . Però era també un intent nou d´imaginar Castelló, untornar al passat però mirant també al present i el futur. En llocde convertir les festes de Lledó en les noves festes grans, van op-tar per utilitzar les velles festes de la Magdalena. Aquestes festestenien el valor afegit de la seua despolitització i de la seua po-pularitat indubtable. A més, representaven com cap altra festa po-dia fer-ho una celebració dels orígens col·lectius de la ciutat: capaltra festa podia competir amb el significat de la recerca de lesarrels pròpies.

Així és com, després de diversos intents, el 1945 naixien les no-ves Festes majors. L’any tampoc no era casual, s’acabava la guerramundial i el franquisme maldava per allunyar-se d’uns anys amb elbraç massa en alt i en camisa blava. En l’àmbit local, les noves fes-tes havien de ser un intent de trobar una manera de “reconciliar”tots els castellonencs. Unes festes velles, però també noves que ser-viren, a través del record de les arrels fundacionals, per a cohe-sionar a uns i altres en la nova Espanya.

Però tampoc no ens hem d’enganyar. Els valors del nou patriotismelocal eren els del conservadurisme catòlic i tradicional, als qualss’afegia ara l´exaltació provincial (clarament en el Pregó) i el caràc-ter d´espanyolisme franquista que ho envoltava tot. No hi havia llocal dubte de qui havia guanyat la guerra. Però, paradoxalment o no,les noves festes i el nou model d´identitat local que representaven(el “Som de Castelló” orgullós del Rotllo i Canya) tenien un aire dis-tint. Un aire ambivalent, també. Perquè, d’una banda, és clar queles festes dels vencedors van servir molt eficaçment per a esborrarla memòria del passat republicà. I no només de les festes republi-canes com a tals, sinó del model d’identitat col·lectiva que repre-sentaven. Ja per sempre més, ja des d’aleshores i fins el present la

Page 12: Temps de lleure, temps de creure (2004)

11

identitat dels castellonencs, de cadascun de nosaltres no pot ex-plicar-se sense el repertori simbòlic i el significat de les festes de laMagdalena. La ciutat ha esborrat, així, el passat republicà d’unamanera gairebé completa.

D’altra banda, però, al ser unes festes basades en les arrels popu-lars, en el moment mític i col·lectiu de la fundació cívica, han cre-at una identitat que va més enllà del que pretenien els seus fun-dadors. Perquè si les festes són la quintaessència d’un cert“castellonerisme” (de carrer Major i expressió en castellà, vull dir),també són la base d’una manera valencianista de ser castellonenc.El localisme “madalenero” ha creat, doncs, dues maneres d’ima-ginar Castelló, també... Tots els membres i amics de la colla Re-bombori saben perfectament a què em referisc.

La història, però no acaba ací. Al llarg de la dècada dels vuitanta idels noranta del segle XX les festes han seguit canviant. Es vulgareconéixer-ho o no, el fenomen de les colles ha dinamitat l’es-tructura festera tradicional. Cada dia més les gaiates i el que les en-volta s’assemblen, pobres, a una morta-viva. El futur resta obert. Joacabaré, però amb una reflexió a què m’obliga aquest repàs histò-ric. Em sembla clar que tota modificació de les festes de la Mag-dalena ha d’afectar la identitat local, la manera de ser castellonencsi imaginar Castelló. Per això si l’estructura tradicional no es reno-va les conseqüències són clares. Castelló ha canviat, i els valors queli van donar sentit originalment a les festes ja no tenen sentit. Nosé si el Club Esportiu Castelló (si mai torna a primera!) o el Platgesde Castelló són a hores d’ara molt més representatius per a certagent o podrien ser-ho. El que sé és que al Pregó o a la desfiladade gaiates hi ha cada dia menys gent jove entre el públic. Afortu-nadament la pujada a la muntanyeta aguanta. Les colles aguanten.És ací d’on hem de pouar el futur, no en tinc cap dubte.

Perquè ja no és possible, ni desitjable, que els vells valors tradi-cionals articulen la identitat local. Davant un futur, un present mul-

Page 13: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure12

ticultural, hem d’oferir als que arriben una manera d’imaginar Cas-telló en què puguen sentir-se a gust. Com a casa. En cas contrarija podem seguir alçant estàtues monumentals de tots els gegants delTombatossals que aviat ningú sabrà qui són.

BIBLIOGRAFIA:AA.VV, Festa. Història de les festes de Castelló. Castelló, Levante-EMV, 1994.ARCHILÉS, Ferran, Parlar en nom del poble. Cultura política, discurs i mobilit-

zació social al republicanisme castellonenc, Castelló, Ajuntament de Caste-lló, 2002.

GODES, Ramón, Política y sociedad en Castellón durante la década de los años40, Castelló, Diputació de Castelló, 1990.

MARTÍ, Manuel, L'ajuntament de Castelló de la Plana, 1875-1891, Castelló, Ajun-tament de Castelló, 1989.

MESEGUER, Lluís, Castelló literari. Estudi d'història cultural de la ciutat, Caste-lló, Universitat Jaume I, 2003.

RefranysRefranys

El creure és criança.

Qui no vol creure amb raons, ha de creure amb bastons.

Qui no vol creure el pare i la mare, ha de creure la pell de cabra.

Cal creure el mestre per ase que siga.

Per a creure, veure; i per millor assegurar, tocar.

Page 14: Temps de lleure, temps de creure (2004)

E l p r i m e r “ g u a t e q u e ”E l p r i m e r “ g u a t e q u e ”e n l a l i t e r a t u r a c o s t u m i s t ae n l a l i t e r a t u r a c o s t u m i s t a

d e C a s t e l l ód e C a s t e l l ó

13

L a paraula “guateque” segons J. Coromines té un origen incert,probablement antillà i significa ball bullangós, rebombori, percert, festa celebrada en una casa particular on es menja, ba-

lla, beu i tot plegat la gent que hi participa tracta de divertir-se.

En els anys seixanta, que algun autor1 ha anomenat “dècada pro-digiosa”, va començar a sentir-se entre la gent jove de Castellóla paraula “guateque” per expressar la festa que se celebravaen una casa particular on es ballava, es bevia el primer “cuba li-bre” i es feia tot el que es podia per passar-ho bé. Aquests “gua-teques” van ser els primers actes de sociabilitat privats on la gentjove podia esplaiar-se una mica lluny de la mirada vigilant delspares. Un sector de l’església, per la seua part també tractarà deposar-se al dia seguint els aires del Concili Vaticà II (1962-65),amb reunions entre joves d’ambdós sexes per comentar la Bibliao parlar dels problemes de la joventut, però això eren altres àm-bits. El “guateque” naixia en el si de la societat civil i era l’ex-pressió de la necessitat d’un alliberament dels costums en eltemps d’oci. Alguna cosa semblant es veia ja a les pel·lícules (noem referisc al “Guateque” de Blake Edwards/Peter Sellers, de

Francesc Mezquita i Broch

1 Sempere, P./ Corazón, A.: La década prodigiosa, ed. Felmar, 1976

Page 15: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure14

1968, inoblidable, meravellosa), sinó a d’altres en blanc i negre,franceses o italianes.

Tanmateix, la necessitat per buscar llocs de sociabilitat per partde la joventut, venia donada per la censura estricta dels costumsque imposava la dictadura franquista, per la música decadent ques’escoltava en alguna sala de ball més bé per a gent adulta queestava molt lluny dels aires que venien de l’exterior. En eixe sentita finals dels anys seixanta i principis dels setanta tenim notícia delsprimers llocs per ballar per la joventut més o menys adulta, el “Cos-ta Azul”, l’Hostal, la sala de festes Savoy, per exemple, era, auto-ritzada sols per adults, segons consta en anuncis del diari “Medi-terráneo”, Tombatossals, El Pirata, etc; a Vila-real, la discoteca Eros,era un lloc per la joventut, era una “discoteca”, que per cert, va col-pir força la societat caduca del poble dels últims anys del franquisme(a les xiques que hi anaven, les anomenaven amb sentit pejoratiu“xiques de discoteca”).

En els anys setanta i començament de la democràcia, les discote-ques van proliferar entrant d’aquesta manera decisiva a formar partde llocs de sociabilitat públics de la joventut per divertir-se i gau-dir del temps d’oci, i es perderen a poc a poc els “guateques” queja no tenien massa sentit.

Però el primer terç del segle XX, que podria ser considerat comun període daurat de la literatura castellonenca, ens mostra unaobra que podria servir-nos en un dels seus capítols per exemplifi-car la manera de divertir-se de la joventut de Castelló d’aquella èpo-ca. Em referisc a l’obra de Lluís Sales Boli, Fontrobada, publicadaen 1932.

El que podríem anomenar primer “guateque” es reflecteix en el ca-pítol Tardor (pag. 57 i següents) en l’esmentada obra. Les condi-cions en què es desenvolupa són similars salvant la distància deltemps. És una manera privada d’aprofitar el temps d’oci, de diver-

Page 16: Temps de lleure, temps de creure (2004)

15

tir-se entre amics i amigues en casa d’algun d’ells, on hi ha menjar,beguda i música per ballar, trets fonamentals per conformar elque als anys seixanta anomenaríem guateque:

¿Vols que Ferran no vinga sabent que hui hi ha ací ball, berena i xi-quetes?2

Els objectius en l’obra són també semblants ja que tots volen diver-tir-se, hi ha alguns que són nuvis, d’altres que tracten de fer-se o des-fer-se’n, però que mostra també la inexistència de llocs públics quepoguen ser adients per passar-ho bé com la colla dels “escarotaris”.En realitat, ¿quins eren en aquella època els llocs de sociabilitat dela joventut que hi havien a l’abast fora del control dels majors?

Els protagonistes, com diu Casimir Melià en la introducció són jo-ves de les famílies benestants de Castelló del primer terç de segle,de la nostra burgesia, que encara estudiaven o començaven a tre-ballar en oficines o botigues. Famílies de llauradors vinguts a més,nous rics com la família Cireres, ridiculitzada per l’autor en un viat-ge a la ciutat de San Sebastià, en la mateixa obra que estem co-mentant; comerciants, professionals, personal foraster de l’admi-nistració de la capital de província, amb una certa cultura.

Comença el relat de l’obra esmentant el gramofonet3 l’aparell demúsica d’aleshores que possiblement el feren servir amb una ma-neta, que seria l’antecedent del tocadiscs dels anys seixanta po-pularitzat com picú (pick up). La novel·la no ens parla de les cançonsque sonaven, que llàstima!, però si que es poden reconéixer els pri-mers moments del guateque, de dubte, de fer-se endavant, quan al-guns es llançaven a ballar de manera teatral, assajant postures ex-travagants imitant l’art de Tepsícore4 o quan el més atrevit trenca el

2 Sales Bolí, Luis: Fontrobada, pag. 60, (edició Caixa d’Estalvis de Castelló)3 Fontrobada, pag. 61 i 71.4 Fontrobada, pag. 61

Page 17: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure16

gel amb els primers compassos suggerents. No obstant sempre esparla de ball amb parella, el ball solt no apareix mai en l’obra.

La festa segueix. Els amics i les amigues comenten entre ells sobreles relacions, deixant caure frases amb doble sentit referides a pos-sibles infidelitats entre nuvis, als vestits que porten, als plans per lapròxima festa, converses que podrien traslladar-se d’igual maneraa temps actuals, potser menys directes, menys atrevides, emprantel llenguatge figurat, l’ambigüitat de les frases a mig dir. Però res noha canviat de les secretes intencions de sempre:

A vore, Paquita; a vore si enfiles bé l’amet5 (Recordem la cançóamb el títol “La caza” de Juan y Junior, per exemple)

Un aspecte que crida relativament l’atenció és la presència del pa-res en el moment de berenar, tothora sota la vigilància dels caps decasa -diu Casimir Melià en la presentació de la mateixa obra-, sem-bla com si la gent major de la casa estigués en una altra sala i enun moment donat prepararen el berenar; això potser si que era di-ferent en els guateques dels anys seixanta, en els quals es procu-rava sempre que es podia estar sols a casa. En aquest cas, el bere-nar el fan tots plegats, amics i amigues amb els pares de la casa.

El repertori de les llepolies que era l’avantguarda de la berena ésmolt variat i mostra tota una artesania de dolços que devia serl’habitual de les festes, convits o celebracions:

Bombons, rovells d’ou, rollets carats, prunes i claudies confitades,cocotets, cristines, rollets d’aiguardent

Quasi totes aquestes pastes, encara podem trobar-les a les nostrespastisseries o les ha pogut fer la nostra àvia a casa per qualsevol fes-ta, formant part de la cultura culinària del país.

5 Fontrobada, pag. 62

Page 18: Temps de lleure, temps de creure (2004)

17

Després venia la tassa de xocolata que era el centre del berenar,acompanyada d’una altra tanda de pastes:

- I açò, senyor Ramon, en què es pren?

-¿Açò... Puix té raó: ¡Xica, Paquita! ¡Trau algun mullatori capací!

A continuació venien:

Bescuits de llengüeta, mostatxons (un paner), magdalenes.

Després del berenar es tornava a l’altre saló a ballar on estaven finsl’hora de sopar.

En mig, l’autor també esmenta una sèrie de jocs que es practicaven enalgun moment de la reunió que no estarien exempts de segona intenció:

Jugar a endevinalles, a la tia carabassera, a viudos i viudes, als re-franys, al florí floró i a les palletes.

Des que es va publicar aquesta novel·la (1932) fins els anys seixantahavien passat trenta anys i una guerra civil pel mig que havia ta-llat de cop el desenvolupament cultural de la República, però ladictadura del general Franco encara estava en plena efervescència,i de la mà de les autoritats eclesiàstiques censurava amb contumà-cia la conducta pública i privada dels ciutadans, per això els cos-tums no havien canviat tant com pensàvem, la música era diferent,però la major part s’escoltava a les emissores de ràdio les quals òb-viament estaven controlades per la censura, el nombre de tocadiscsper càpita era escàs i eixa era l’única possibilitat d’escoltar músi-ca lliurement... si es tenia el disc adequat. D’altra banda l’estratè-gia de la joventut seguia els mateixos passos; només l’energia ins-tintiva jovenívola feia progressar els costums de manera clandestinaen una evolució que als joves sempre semblava lenta.

Page 19: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure18

El veritable canvi encara tardaria a arribar; hauria d’arribar la de-mocràcia després de la mort del dictador Franco, perquè joves nas-cuts als anys seixanta i setanta començaren a protagonitzar un autèn-tic trencament en els costums i la manera d’ocupar l’oci, de divertir-sei passar-ho bé; van proliferar els llocs d’esbargiment, les nits es vanallargar fins el dia següent, la capacitat adquisitiva de la joventut,a conseqüència del major nivell dels pares, es va multiplicar i d’a-questa manera es va trastocar definitivament l’ordre antic.

També és veritat que al mateix temps va esdevindre una despoli-tització d’una gran part de la joventut, encunyant-se aquella ex-pressió tan coneguda de passar de tot6, però això ja no era divertir-se tal com s’havia entés fins ara, sinó refugiar-se en un status mentalde despreocupació i meninfotisme, del qual encara arrosseguem al-gunes conseqüències. Sobre les causes d’aquesta situació7 d’unapart de la joventut no tracta aquest article, deixem-ho per tant comun tema de reflexió per una altra ocasió.

6 V.V.A.A. :Estructura social al País Valencià (a cura de R. Ninyoles), Diputació de Valèn-cia. València 1982, pag. 763

7 Diaz, Carlos: Los nuevos jóvenes de la vieja Europa. Ediciones libertàrias. Madrid 1989.

Page 20: Temps de lleure, temps de creure (2004)

A p u n t s s o b rA p u n t s s o b r eee l c a l e n d a r ie l c a l e n d a r i

i l a f e s t ai l a f e s t a

19

(Sobre alguns articles de Jan Grau i Albert Rumbo publicats a la Nadala 2003Any XXXVII Ed. Fundació Jaume I)

Un país es configura a partir d’un territori i dels seus habitants,però aquests dos elements són incomplets si no estan avalatsper altres factors essencials com són la història, la llengua, el

dret, els símbols, els costums i les tradicions. Tots aquests elements,que són els trets bàsics d’una nació, s’entreteixen i generen un sen-timent i una forma de ser comuns entre tots els qui els comparteixen,

És per això que, sempre que es vol reprimir un país, s’intenta eli-minar o diluir aquests elements essencials. Ara bé, mentre que laprohibició és relativament fàcil a l’hora d’intentar negar la histò-ria i afeblir el dret, els símbols, fins i tot la llengua, els costums i lestradicions, encara que pateixen també la repressió, conserven unsubstrat que els manté vius, al mateix temps que ajuda a sobreviu-re els altres elements dins la memòria col·lectiva.

Quan es parla del manteniment de les tradicions hi ha la tendèn-cia de justificar-se dient que són “de tota la vida”, i justament aques-ta totalitat de la vida depén de l’edat de qui ho diu. La memòriacol·lectiva o familiar es pot remuntar, en el millor dels casos, a un

Selecció de textos: Josep Miquel Carceller i Dolç

Page 21: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure20

parell de generacions arrere, els avis, que són el nostre nexe directe,més antic, amb el passat, que no sempre és un moment que vul-guem repetir. Si prenem com a exemple els infants d’avui, el seureferent més llunyà són els avis, que van viure la postguerra.

Les tradicions naixen, desapareixen i poden reaparéixer encara quesiga sota noves formes; el que compta és la voluntat de mantenir,de recuperar o de recrear la tradició com a expressió de la formade ser de la comunitat.

Les tradicions no són rígides, evolucionen al llarg del temps de formanatural i les mutacions que s’hi poden produir es deuen a la voluntatde la mateixa gent que les vol mantenir. La força, la vitalitat i la vigèn-cia de les tradicions rau, encara que siga de forma inconscient, en elfet que formen part de projectes col·lectius que es forgen o es man-tenen per la il·lusió, per la voluntat i pel tarannà de la mateixa gent.

Per lògica, el sentiment nacional de la gent ha de començar perforça per la identitat local.

El calendari tradicional és una eina que ens ajuda a mantenir vivala memòria col·lectiva, ressucitant any rere any les tradicions, mal-dant per mantenir-les com a tret identitari que pretenem llegar alsnostres descendents.

Des de la llunyana prehistòria, l’espècie humana ha tingut l’angoi-xant necessitat de mesurar i, en certa manera, estructurar el temps.Un temps que ve donat per la natura i que els humans no podem va-riar, motiu pel qual aquesta estructura no fa res més que plasmar larealitat natural existent, atès que, per més que ens hi esforcem, la nitsegueix el dia i les estacions discorren sempre amb el mateix ordre.

El mot calendari prové del llatí calendes, amb el qual els antics ro-mans designaven el primer dia del mes, i és la racionalització hu-mana dels cicles de la natura. Es tracta d’un instrument cultural i

FESTES A CASTELLÓ 2004GENERSant Roc de Vora Séquia (Al voltant del diumenge 11)(C/ d’Adoberies, de Peníscola, de Ruiz Vila, o de Calderers)Parròquia de Sant Agustí

FEBRERCarnestoltes (Divendres 20)Sant Blai (Al voltant del dimarts 3)(C/de Sant Blai)Parròquia de la Santíssima Trinitat

MARÇLa Magdalena (La tradició manava del 13 al 21 i la política haimposat del 20 al 28) Festa local(Tota la ciutat)Ermitori de la Magdalena

ABRILSetmana Santa i Pasqua (Del 8 al 12)Sant Vicent Ferrer (Al voltant del diumenge 18)(C/de Sant Vicent i de Santos Vivanco.)Parròquia de la Santíssima Trinitat

MAIGMarededéu del Lledó (Al voltant del diumenge 16)(Grup “Verge del Lledó”)Parròquia de Sant Francesc

JUNYSant Cristòfol (Al voltant del diumenge 13)(Partida de Gumbau)Parròquia de Sant CristòfolSant Pere (Del 26 de juny al 4 de juliol) Festa Local(Tot El Grau)Parròquia de Sant Pere

JULIOLSant Cristòfol (Al voltant del diumenge 11)(C/ de Sant Cristòfol, de Terol, del Poeta Verdaguer, del Bisbe Bel-tran i Plaça de Mallorca)Parròquia de Sant Cristòfol

AGOSTFestivitat de l’Assumpció (Al voltant del diumenge 15)Marededéu d’agostErmita de Sant Francesc de la Font

SETEMBREMare de Déu de la Balma (Al voltant del diumenge 26)(C/ de la Marededéu de la Balma)Parròquia de la Sagrada Família

Page 22: Temps de lleure, temps de creure (2004)

21

festiu, nascut essencialment del fet de ritmar i pautar els cicles delsol i de la lluna. El nostre calendari actual no només és gairebé per-fecte astronòmicament parlant, sinó que també ho és des d’un puntde vista cultural. Així, si la diferència que existeix entre l’any ofi-cial i l’any real solar (marcat per dues passades consecutives del solpel mateix equinocci) és només de tres dies cada deu mil anys, lacadència de festes en el nostre calendari actual és extraodinària-ment regular. I si la cadència no és més perfecta és perquè el nos-tre calendari festiu té mig any de base solar i l’altre de base lunar.

El primer que s’utilitzà fou el lunar. El motiu és ben clar: la llunacanvia constantment i resulta molt més fàcil d’observar, creixent idecreixent, de manera que, a simple vista, es pot observar-ne el can-vi d’un dia per l’altre. El cicle del sol és de tres-cents seixanta-cinc dies i escaig i cadascuna de les quatre fases de la lluna téuna durada aproximada d’una setmana.

Des dels grecs fins als xinesos, passant pels mesopotàmics, els jueusi els musulmans, la major part de les cultures antigues, amb l’ex-cepció de l’egípcia, disposaren d’un primer calendari lunar. Enca-ra avui, el calendari musulmà es basa exclusivament en el cicle lu-nar, motiu pel qual cada trenta-tres anys musulmans es corresponena trenta-dos dels nostres. Habitualment, aquests calendaris alter-naven dotze mesos de vint-i-nou i trenta dies, fins a un total de tres-cents cinquanta-quatre o tres-cents cinquanta-cinc dies, segons elsanys. Malgrat aquests desajustaments en relació amb l’any solar,aquest calendari resultava extremadament útil perquè es troba di-vidit en quatre fases fàcilment observables: lluna nova, quart crei-xent, lluna plena i quart minvant.

Per la seua banda, el calendari solar també presenta quatre fases,que coincideixen amb les quatre estacions.

Només els antics egipcis disposaren d’un calendari solar, dividit en dot-ze mesos de trenta dies i amb l’afegit anual de cinc dies suplementa-

OCTUBRE9 d’octubre (Dissabte 9) DIADA NACIONALSant Tomàs de Vilanova (Al voltant del diumenge 3)(Barri de Rafalafena)Parròquia de Sant Tomàs de VillanuevaSant Francesc d’Assís (Al voltant del diumenge 3)(C/ de Sant Francesc, antic carrer de Talecons)Parròquia de la Santíssima Trinitat(C/ de Núñez de Arce, antic carrer de les Monges)Església del Reial Convent de Monges Caputxines.Santa Bàrbara (Al voltant del diumenge 3)(C/de Santa Bárbara)Parròquia de la Sagrada FamíliaSant Fèlix de Cantalici(Al voltant del diumenge 10)(Raval de Sant Fèlix, antic barri del Codony)Parròquia de la Sagrada FamíliaMarededéu del Lledó (Al voltant del diumenge 17)(C/ de la Marededéu del Lledó i de Lope de Vega)Parròquia de la Sagrada FamíliaSant Roc del Raval (Al voltant del diumenge 31)(C/ de Sant Roc)Parròquia de Marededéu del Carme

NOVEMBRESant Roc de la Vila (Al voltant del diumenge 14)(Centre històric de la ciutat)Catedral de Santa Maria

DESEMBRESant Nicolau de Bari (Al voltant del dilluns 6- Dia de la Consti-tució)(C/d’Alloza, antic carrer d’Amunt, de Moreria, del Poeta Guime-rá, i del Papa Lluna)Església de Sant NicolauImmaculada Concepció (Dimecres 8)(Grups de Sant Agustí i de Sant Marc)Parròquia del Grup de Sant AgustíSant Roc del Canyaret i Cassola (Al voltant del diumenge 19)(C/ d’Isabel Ferrer, d’Antoni Maura, de Mealla i de Cervantes)Església del Reial Convent de Monges CaputxinesSant Roc del pany de Sant Doménec (Diumenge 26)(C/ de Pescadors, del Governador, d’Escultor Viciano, de Gumbau,de Campoamor, de Caçadors, del Bisbe Climent, de Sanchis Abe-lla, de José Juan Breva, de l’Aigua o Cardona Vives, de Bellver, delBisbe Salinas, Plaça d’Hernán Cortés i Avgda. Germans Bou)Parròquia de Sant Vicent

Font: Agenda de l’Excm. Ajuntament de Castelló 2004

Page 23: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure22

ris. Ara bé, aquest calendari no s’havia basat en observacions astronò-miques, sinó en consideracions agrícoles, ja que, en l’època d’elabo-ració del calendari, l’eixida per l’horitzó de l’estrella Sírius coincidintamb el sol tenia lloc just abans que es produís la crescuda del Nil. Elfet que aquest tingués tres-cents seixanta-cinc dies va provocar un des-fasament aproximat d’un mes cada cent vint anys i, gradualment, elsegipcis anaren adoptant un calendari basat en el cicle de la lluna.

En l’àmbit festiu, d’aquest calendari encara avui ens resta un ele-ment prou significatiu com és la celebració dels solsticis i delsequinoccis, els quals, malgrat haver estat convenientment cris-tianitzats, continuen presents al calendari festiu, amb una im-portant presència del foc i les fogueres, la representació més per-fecta que els humans poden fer del sol.

Altres calendaris que influïren, en major o menor mesura, en elnostre foren el celta, l’hebreu i el romà. La refosa de tots aquests,la trobem en el calendari litúrgic cristià que, amb poques varia-cions, continua marcant el ritme del nostre temps.

CALENDARI CELTA

Calendari lunar del qual queden petites restes relacionades bàsi-cament amb els oficis.

La festa més important era el Lugnasad, celebració que s’esqueiapels volts de l’1 d’agost i que marcava l’inici del cicle. Nou mesosdesprés celebraven el Beltene, el primer de maig. En aquesta festas’intentava influir sobre la fertilitat del bestiar i de la terra. Actual-ment, l’1 de maig se celebra la festa del treball, però cal relacionarel Beltene amb les antigues festes de l’Arbre de Maig o amb la seuaulterior cristianització, les festes de la Santa Creu. Al cap de noumesos tenia lloc l’Imbolt, el primer de febrer. En aquesta festa s’in-tentava despertar els sol, a través de diversos rituals purificadors,

Page 24: Temps de lleure, temps de creure (2004)

23

després de la letàrgia hivernal. Aquesta festa podria relacionar-seamb la de la Candelera (Purificació de la marededéu), i fins i totamb alguns actes propis del Carnaval. Finalment, nou mesos méstard celebraven el Samuhin, pels volts de l’1 de novembre, que erauna festa en la qual es guardava la collita, es netejava la casa i espresentaven ofrenes als avantpassats i als difunts en general. El re-colliment d’aquesta festivitat manté una més que evident relacióamb la nostra festa de Tots Sants.

CALENDARI HEBREU

El jueu és un calendari lunar movible de tres-cents cinquanta-qua-tre dies adoptat pel poble hebreu abans de Moisés i que encara avuifunciona amb les llunes. Està dividit en dotze mesos, que comen-cen cada lluna nova, i, per tal d’esmenar la diferència respecte delcalendari solar, cada dos o tres anys s’hi afig un nou mes. El ca-lendari jueu, el conformen elements naturals, històrics i religiosos,i nosaltres n’hem heretat molts aspectes propis del costumari i lacultura. Sens cap mena de dubte, el més destacat és la celebracióde la Pasqua i de totes aquelles celebracions que s’hi relacionen.

Pasqua (passah) significa passar de llarg, i fa referència al pas de l’àn-gel exterminador per les cases dels primogènits egipcis quan el po-ble d’Israel es trobava captiu a Egipte. És per això que tant jueus comcristians celebren la Pasqua, si bé amb motivacions diferents. Perals jueus la Pasqua és el record del pas de l’àngel exterminador; perals cristians, la commemoració de la passió, mort i resurrecció delCrist. Jesús celebrà la Pasqua hebrea i l’endemà va morir a la creu.

De fet, tots els gran cicles mòbils del nostre calendari deriven i de-penen del calendari jueu, ja que festivitats com el Carnaval, la Se-gona Pasqua, l’Ascensió, el Corpus, etc., tenen relació directa ambPasqua. És per això que la suma d’aquest calendari i del romà acabàconformant el calendari litúrgic cristià.

NOMS DELS DIES

Nom actual Nom llatí OrigenDilluns Lunae Dies Dia de la LlunaDimarts Martis Dies Dia de MartDimecres Mercurii Dies Dia de MercuriDijous Jovis Dies Dia de JúpiterDivendres Veneris Dies Dia de VenusDissabte Saturni Dies Dia de SaturnDiumenge Solis Dies Dia del Sol

Page 25: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure24

CALENDARI ROMÀ

D’ell deriven els noms dels mesos i dels dies. Es va establir arreu del’imperi per imposició dels conqueridors, bàsicament per tal de dis-posar d’un calendari uniforme, fet essencial perquè, al calendari,és on s’anotaven els pagaments dels crèdits, que calia efectuar perles calendes. Així, doncs, el calendari era un registre anual dels diesamb una clara finalitat fiscal.

Segons la tradició, fou el mateix Ròmul, qui va introduir el calen-dari etrusc entre els romans. Aquest calendari tenia quatre mesosde trenta-un dies i sis més de trenta, la qual cosa donava un totalde tres-cents quatre dies, i començava al març. Aquest calendari,debase solar, tenia el problema que no s’avenia amb l’any solar; finsque va acabar havent-hi un gran desfasament entre els mesos re-als i els que marcava el calendari. Entre els diversos canvis que esdugueren a terme cal destacar l’afegit de dos mesos, el januarius(dedicat al déu Janus i que equival al nostre gener) i el febrinarius(mes de les purificacions dedicat a les festes Februàries i que equi-val al nostre febrer). Quan aquests dos mesos foren col·locats alprincipi de l’any, aquest va deixar de començar a la primavera i lamajor part dels mesos del calendari van passar a tenir un nom re-ferit a un ordre numeral que no era el que corresponia. Aquest des-fasament lingüístic i numeral ha perdurat fins avui.

Tot i això, però, l’any romà només disposava de tres-cents cinquan-ta-cinc dies, dividits en quatre mesos de trenta-un dies, set de vint-i-nou i un de vint-i-vuit, motiu pel qual l’any civil i l’any solar conti-nuava sense coincidir. Fou l’any 46 a.C. quan Juli Cèsar ho va intentarresoldre, de manera que va encomanar a un grup de savis alexan-drins la reforma del calendari, reforma que ha passat a la història ambel nom de reforma juliana. Aquesta reforma, que va fixar la base delcalendari actual, va donar com a resultat un any de tres-cents sei-xanta-cinc dies, dividits en dotze mesos alternatius de trenta-un i tren-ta dies, excepte el febrer que sempre en tenia vint-i-nou. També fou

Page 26: Temps de lleure, temps de creure (2004)

25

en aquesta reforma que es veié la necessitat d’afegir un dia cada qua-tre anys per tal d’ajustar al màxim el calendari civil al cicle solar. Nai-xia així l’any bixest o de traspàs. Per tal de recordar l’efemèride i fes-tejar la reforma es va decidir dedicar un mes al personatge que l’haviaimpulsada, Juli Cèsar, de manera que el mes quintilius veié com elseu nom era substituït per julius (el nostre juliol). Anys més tard, tam-bé es va dedicar un mes a Octavi August, sucessor de Cèsar, i aixíl’antic sextilius va passar a anomenar-se augustus (el nostre agost).Com que no se li podia dedicar un mes amb menys dies que el seuantecessor, es va traure un dia al mes de febrer (que passà a tenir-nevint-i-vuit) i es va col·locar a l’agost (de trenta a trenta-un)

També existeixen relacions entre les festivitats romanes i les nostres.Tenim les Floralia a la primavera, les Nustratio al mes de maig o lesNeptunalia al mes de juliol. Durant les primeres se celebraven certà-mens literaris, i els guanyadors eren obsequiats amb una rosa. Enel transcurs de les Nustratio es beneïen els termes i les ciutats, i s’in-vocaven els déus protectors. I durant les Neptunalia es feien ofrenesa Neptú, el déu del mar. Per l’època de l’any i pels actes que es duiena terme, no us recorden moltes celebracions tan nostres com SantJordi, les benediccions de terme durant la Creu de Maig o les ofre-nes marineres a Sant Pere i la marededéu del Carme? Ara bé, si unesfestes han continuat celebrant-se pràcticament de forma idèntica finsavui, aquestes són les que acabaren conformant el cicle de Car-nestoltes. A l’antiga Roma, durant l’hivern es documenten tot un se-guit de llicències i períodes de permissivitat que presenten com acomú divisor el fet de capgirar l’ordre establert. Així hi trobem lesSaturnalia, les Lupercalia, les Matronalia, que se celebraven als me-sos de desembre, gener i febrer respectivament. Les primeres mar-caven en certa manera el final de l’any vell i l’inici del nou; hom feiabromes i enganyifes i els rols habituals s’invertien, amb festes d’es-claus i de les classes socialment més dèbils. Les segones eren rituspastorals de preservació dels ramats contra els llops i de la fecun-dació dels bestiar, durant els quals els homes es vestien amb pellsde llops i altres animals. Finalment les Matronalia eren dedicades a

NOMS DELS MESOS

Nom actual Nom llatí OrigenGener Januarius Dedicat a Janus, déu de dues cares.Febrer Februarius De februare, temps de purificació.

Del déu Februs.Març Martius Dedicat a Mart, déu de la guerra.Abril Aprilis Dedicat a l’esclat de les flors (aprire)Maig Maius Dedicat a Maia, deessa de la fecunditat.Juny Junius Dedicat a Juno, esposa de Júpiter.Juliol Quintilis Ordre numeral. Cinqué mes

del calendari. Després a Juli CèsarAgost Sextilis Ordre numeral. Sisé mes del calendari.

Després a Octavi AugustSetembre September Ordre numeral. Seté mes del calendari.Octubre October Ordre numeral. Vuité mes del calendari.Novembre November Ordre numeral. Nové mes del calendari.Desembre December Ordre numeral. Desé mes del calendari.

Page 27: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure26

Juno, deessa protectora de les dones en general i dels parts, i re-cordaven el mitològic rapte de les Sabines. Mentre duraven era tra-dició que les dones manassen dels marits, els quals a vegades es ves-tien de dones. Novament hi ha relació quasi directa amb diades comels Sants Innocents, el Carnaval o el Sant Antoni.

Curiosament en la paraula diumenge s’ha perdut la relació amb elmot original, la qual, en canvi, han conservat llengües no deriva-des del llatí com poden ser l’anglés (sunday) i l’alemany (sontag).Nosaltres hem substituït el Solis Dies (dia del Sol) pel Domini Dies(dia del Senyor)

CALENDARI LITÚRGIC CRISTIÀ

Pròpiament, el nostre calendari és el calendari litúrgic cristià, quederiva directament del calendari hebreu (per gran part de l’estruc-tura festiva) i del calendari romà (pel que fa als noms, l’estructuradels mesos i la durada). El calendari litúrgic, que ve marcat bàsica-ment pel santoral cristià, no és res més que la reforma que el papaGregori XIII féu del calendari julià l’any 1582 (reforma gregoriana)Aquesta reforma fou deguda al fet que l’antic calendari romà teniauna durada lleugerament superior a l’any solar, de manera que ca-da quatre-cents anys sobraven tres dies. A instàncies del Concili deTrento es va decidir no afegir un dia al febrer cada quatre anys enels anys que acaben el segle, sempre i quan les seues dues primeresxifres no siguen divisibles per 4. Així, amb aquest calendari els anysque acaben en 00 no són bixestos, però sí que ho foren l’any 1600i el 2000. Quan el papa Gregori XIII va reformar el calendari, el des-fassament que arrossegava el calendari solar era de deu dies. Fou peraquest motiu, i per tal de solucionar el desajustament, que el dia 4d’octubre del 1582 es va avançar el calendari els deu dies esmen-tats, de manera que l’endemà fou 15 d’octubre. Són els famosos “10dies que no van existir” Aquesta reforma, però, no la van adoptar elspaïsos que formaren part del Cisma d’Orient.

Page 28: Temps de lleure, temps de creure (2004)

27

EL NOSTRE CALENDARI FESTIU ACTUAL

És el resultat dels calendaris anteriors i és per això que des del puntde vista festiu, hi podem distingir dues grans meitats: una de basesolar i l’altra de base lunar. La de base solar seria fixa i aniria de SantJoan (24 de juny) a la Candelera (2 de febrer), del solstici d’estiu alfinal de l’hivern, i té com a element central la Nativitat de Crist, elNadal. Aquesta celebració que l’any 325, durant el primer Conciliecumènic de Nicea, es va fixar el 25 de desembre, correspondria ala festivitat romana del naixement del sol (Natalis solis) i s’escau atocar el solstici d’hivern, dia en què, simbòlicament el sol renaix.D’altra banda, cal recordar que la mateixa religió cristiana defineixCrist com a llum i veritable sol per als éssers humans. El Nadal, comel sol que representa, és una celebració fixa.

Pel que fa a la meitat del calendari festiu que té sobretot una baselunar, aquesta seria variable o mòbil i aniria del dijous gras (quemarca l’inici del Carnaval) fins al Corpus, del final de l’hivern ales portes de l’estiu, i el seu element central és la celebració de laPasqua. La Pasqua, com la lluna, és mòbil, i és la festivitat que faoscil·lar (pujar o baixar) la resta de diades festives mòbils. El diu-menge de Pasqua és sempre el primer diumenge després de la pri-mera lluna plena de primavera (21 de març), llevat que la lluna ple-na s’escaiga aquest diumenge, circumstància que trasllada la Pasquaal diumenge següent. A partir d’ací podem deduir que la Pasqua potoscil·lar entre el 22 de març i el 25 d’abril com a dates límits.

El cristianisme, com a religió imperant, va acabar ocupant el llocde les antigues creences. Les va transformar, adaptar i cristianit-zar. Com més important era el culte anterior, més important fou elsant que el substituïa. Només calia seguir una premissa: el sant enqüestió havia de gaudir de virtuts i qualitats semblants i molt pro-peres a les del culte anterior.

QUADRE DE FESTES MÒBILS 2004-2024

Any Diumenge Romeria a Divendres DiumengeCarnaval la Magdalena Sant Corpus

2004 * 22 febrer 14 març 9 abril 13 juny

2005 6 febrer 27 febrer 25 març 29 maig

2006 26 febrer 19 març 14 abril 18 juny

2007 18 febrer 11 març 6 abril 10 juny

2008 * 3 febrer 24 febrer 21 març 25 maig

2009 22 febrer 15 març 10 abril 14 juny

2010 14 febrer 7 març 2 abril 6 juny

2011 6 març 27 març 22 abril 26 juny

2012 * 19 febrer 11 març 6 abril 10 juny

2013 10 febrer 3 març 29 març 2 juny

2014 2 març 23 març 18 abril 22 juny

2015 15 febrer 8 març 3 abril 7 juny

2016 * 7 febrer 28 febrer 25 març 29 maig

2017 26 febrer 19 març 14 abril 18 juny

2018 11 febrer 4 març 30 març 3 juny

2019 3 març 24 març 19 abril 23 juny

2020 * 23 febrer 15 març 10 abril 14 juny

2021 14 febrer 7 març 2 abril 6 juny

2022 27 febrer 20 març 15 abril 19 juny

2023 19 febrer 12 març 7 abril 11 juny

2024 * 11 febrer 3 març 29 març 2 juny

* Anys bixestos

Page 29: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure28

RefranysRefranys

Qui no creu pare i mare, ha de creure la pell de cabra.

Tant si ho creus com si no ho creus, el refredatentra pels peus.

El que creu el paladar, el ventrell el farà plorar.

De qui sols creu a bastó, no n’esperes res de bo.

Qui predica el que no creu treballa pel dimoni.

Page 30: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Q u a n j u g a v e n e l s a v i sQ u a n j u g a v e n e l s a v i s

29

Tinc una carabassera que fa dos carabasses¿Com dos?

¡Què quantes?Quatre

I ja era cosa sabuda; en dir quatre es trencava el fil i Paquita pagava penyora.

D´aquesta manera passaven el temps. Havien ballat, havienberenat, jugaren a endevinalles, al corral de ma tia sabonera,

als refrans, als viudos i viudes, al florí floró, a les palletes i sempre,sempre, Paquita pagava el pato.

Lluís Sales Boli. Fontrobada.

La societat castellonenca era una societat urbana amb una im-portant base agrària. Els anys vint foren la dècada daurada dela taronja, la qual va afavorir la presència d´una burgesia ta-

rongera. Al costat, una massa assalariada junt a xicotets propieta-ris agrícoles, artesanat, comerciants... La imatge d´una burgesiapròspera contrastava amb les bosses de pobresa, l´escassetat de vi-vendes i la insalubritat.

Els xiquets i xiquetes anaven a l´escola des dels sis als dotze anys,era l´escola bàsica. El primer cicle de quatre a sis anys i el segondels dotze al divuit anys eren voluntaris. Però hi havia un gran nom-

Xavier Llombart i Bou

Page 31: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure30

bre d´analfabets i per tant de xiquets desescolaritzats per mancad´escoles. Així a començament de segle es construeixen col·legisals carrers: Herrero, Concepció Arenal, Lepant i Sant Roc.

La lluita entre dos models culturals apareix reflectida en les dues for-mes diferents d´entendre i d´expressar el fet educatiu, per una bandaels defensors de l´escola laica i, per altra, els de l´escola catòlica.

Es construeixen edificis com la Casa dels Caragols, l´Hotel Suís, Ca-sa Dàvalos, el nou hospital, l´institut Ribalta, edifici de Correus...La séquia Major serà coberta al llarg de tot el carrer Governador

L´extraordinària difusió i l´enorme influència del cinema sonor, laràdio –el dia vuit de setembre de 1933 es va inaugurar l´emissoraRàdio Castelló– i els gramòfons suposen també una revolució so-cial a la ciutat. Així l´any 31, Castelló ja tenia cinc cinemes.

També com un exemple de modernitat es prohibeix el pas de va-ques i cabres per la ciutat vella.

Castelló era, entre els anys vint i trenta, un poble gran que no arri-bava als quaranta mil habitants. Aquells carrers poc transitats erenels més utilitzats pels xiquets; la majoria eren de terra i sols uns pocsestaven empedrats o asfaltats.

Quasi tots els xiquets pertanyien a un carrer, on havien nascut o vi-vien. Ser d´un carrer en concret tenia una certa importància i im-primia caràcter. Al mateix temps el carrer se sentia com a propi.

Les circumstàncies actuals han provocat l´acabament de molts jocs.El cotxe ha ocupat el carrer i ha fet impracticable la majoria deles diversions infantils. A l´escola veiem tots els dies que els xiquetsi les xiquetes juguen a molt poques coses ( futbol i poc més). És comsi hagueren perdut l´hàbit de jugar. Han aparegut altres formes d´en-tretenir-se, la majoria d´elles molt passives, com els jocs d´ordina-

Page 32: Temps de lleure, temps de creure (2004)

31

dor, les maquinetes... Aquesta cultura massificadora va desplaçanta poc a poc la saviesa tradicional i autòctona.

Els jocs ens serveixen per descobrir-nos a nosaltres mateixos, perconéixer el món que ens envolta i, sobretot, per compartir temps ialegries amb altres persones. Són vivències i diversions molt va-luoses, les quals hem de transmetre i fer que perduren a través delstemps. Així el joc popular passa a formar part de la nostra cultura.

El que ací presente són alguns jocs i entreteniments que recordendues persones: Angelita Garcés Antonino i Pepe Aparisi Badia, nas-cudes a Castelló al començament del segle passat, mare i pare dedos membres de la Colla Rebombori, i que ens portaran a una èpo-ca en la qual a Castelló la major part de la vida es feia al carrer jaque el bon temps i els pocs automòbils ho facilitaven.

Quatre cantons. El joc consisteix en que cada xiquet está en uncantó i, al mig, un altre (el qui paga). Quan aquest diu “ canvi “s´han de canviar ràpidament de cantó al mateix temps que hand´evitar que el qui paga n´ocupe algun del llocs. Pagarà aquell queno tinga cantó i es quede desplaçat.

Galop. En paguen tres i un vigila. Fan un rogle a terra de dos otres metres de radi. Els qui paguen es passen els braços pels bes-colls donant l´esquena a l´exterior.

Un vigila que ningú els puge. De vegades algú ho fa; ara bé, abansde botar ha de dir “ galop “ i realitzar-ho sense que qui vigila el pu-ga tocar. A qui paga també el poden muntar sense que se n´adone.

Els tocats pel vigilant abans de muntar paguen i substitueixen undels enllaçats. Si es desparteixen o s´escagassen, quan els munten,tornen a pagar.

Saltacavalls. Els jugadors s´ajupien amb les mans als turmells i l´es-

Page 33: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure32

quena ben doblada per facilitar el salt. Els altres jugadors saltavensobre el primer, donaven dos o tres passes, i es col·locaven tambéper a ser saltats. Així fins que es cansaven.

Saltar la corda. Era un joc en el qual jugaven xiquets i xiquetesjunts. Aquest du una sèrie de cançons segons la modalitat del salt.

Consisteix a botar o saltar la corda, que és sostinguda pels caps perdos persones, els quals la fan volar i rodar a l´alçada d´una perso-na al ritme que assenyala una cançó.

Paga aquell qui s´enganxa amb la corda o bota fora temps, alesho-res reemplaçarà qualsevol dels que fan voltar la corda.

Algunes de les cançons eren:

Soy la reina de los maresy ustedes lo van a ver..

Tengo, tengotú no tienes nadatengo tres ovejas en una cabaña.....

Mambrú se fue a la guerra,qué dolor, qué dolor , qué pena....

Al pasar la barca,me dijo el barquerolas niñas bonitasno pagan dinero....

El boli. El boli era un pal petit amb els dos extrems rebaixats, el quales col·locava damunt del rastell i el feien sobreeixir un poc. Ambuna pala de fusta se li pegava i el boli eixia per l´aire i amb la pa-leta s´intentava allunyar-lo dels jugadors que pretenien agafar-lo

Page 34: Temps de lleure, temps de creure (2004)

33

abans de tocar terra. El que portava la pala deia: –“boli?” I els queesperaven el llançament –“dali!”.

Moltes vegades el boli no seguia el camí pretés i trencava vidres definestres o colpejava algú i a tots els xiquets els tocava eixir per ca-mes davant dels crits del propietari de la casa o del perjudicat.

Cartonets. Un element comú a molts dels jocs eren els cartonetsde les caixes de mistos per a jugar-hi amb ells o com a moneda perpagar els deutes dels jocs. No tots els cartonets valien igual, commés cars eren els mistos més valor tenien els cartonets.

Un dels jocs més habituals era el de la “pareteta”, que consistia aagrupar els cartonets en muntons que es recolzaven contra una pa-ret i des d´una certa distància se´ls llançava una tella o un xavo ne-gre, al caure els cartonets, els que quedaven solts eren per a tu i elsque restaven junts els tornaves a plantar.

Canut. El canut era un tros de canya que es plantava dins d´unpetit cercle o un quadrat al seu voltant. Damunt del canut es po-saven les perretes o cartonets que volien jugar-se i amb un xavo ne-gre, i ans quatre o cinc metres de distància, s´intentava tombar-lo.

Hi havia diverses modalitats, en unes si les monedes o els cartonetsquedaven fora del cercle, te les quedaves. En altres el canut devia ei-xir de l´espai marcat però el cartonet o moneda havia de quedar dins.

Cromos. Els cromos, com els cartonets, també eren elements decol·lecció I servien com a moneda de canvi. Eren de la guerra eu-ropea del catorze i en ells apareixien escenes d´avions, canons, sol-dats... Es podia jugar a diversos jocs en el quals es pagava el deu-te amb cromos, un d´ells era el joc de cartes del 31.

La bolangera. Es formava un cercle i els xiquets i xiquetes s´aga-faven de les mans i començaven a donar voltes al temps que es cantava:

Page 35: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure34

La bolangera del topísense foc la vol bollir;posa-li foc que bollirà,la bolangera dinarà.La bolangera té un colomles ales se cremen al forn;fes-li llenya en la granerai rode la bolangera.

Al rodar es flexionaven les cames o es feien inclinacions, i el jocesdevenia a un exercici actiu.

A acaçar. El qui pagava comptava fins al número que abans havienacordat. Després acaçava els altres. Aquell que era tocat es con-vertia automàticament en perseguidor.

Conillets, a amagar. Un xiquet o xiqueta, el qui pagava, es col·locavaen un lloc on no podia veure on s´amagaven els altres i mentrestant en-tonava:

Conillets amagarque la llebre van a caçar.De nit i de dia, iquan toque l´Ave Maria.

Al final preguntava:Conillets, ja esteu ben amagadets?

Els conillets responien sí o no. Si deien que no, el qui pagava tor-nava a fer la mateixa pregunta fins que tots estigueren amagats.Una vegada amagats, anava a descobrir-los als seus amagatalls iquan en tocava un, aquest pagava. Si algun jugador arribava al llocd´eixida abans del qui pagava, se salvava ell mateix de pagar.

Les boletes. Les primeres boletes eren de fang, després estaven lesde pedra i més tard les de vidre i les d´acer, les quals eren de ro-daments i solien comprar-se als tallers.

Page 36: Temps de lleure, temps de creure (2004)

35

Es jugava de moltes maneres, però la que feia el nostre amic Pepe con-sistia a col·locar cada jugador una boleta en un cercle o quadre i des d´unadistància considerable, i per torns, llançaves una altra boleta per traure-les de l´espai on estaven. Les que podies traure del cercle eren teues.

Les boletes també eren moneda de canvi i es venien. Segons la qua-litat del material o la forma tenien un preu.

La trompa. La trompa té forma de pera i a baix acaba en una pun-ta de ferro. La feien ballar mitjançant un tros de cordell, el qual perun extrem s´enrotllava a la trompa i per l´altre la subjectava perllançar-la imprimint un ràpid moviment de rotació.

Les trompes eren de fusta, però de diferents classes. Els xiquets in-tentaven fer-se amb alguna trompa més forta per poder aguantar elscolps d´altres trompes i que no es badaren o trencaren ja que undels jocs era precisament pegar amb el clau de la teua trompa da-munt les altres.

Els claus de les trompes s´esmolaven a les parets de Santa Maria,a la plaça Major. Dien que era la millor pedra i que alguna d´ellesestava tota marcada per les ratlles de les trompes.

Un altre joc amb la trompa era el testillo (testet) el qual era un trosde taulell polit i amb forma rodona o quadrada que cada xiquetcol·locava en una línea de partida. El jugador feia ballar la trompadamunt la palma de la mà i després la llançava sobre el testet demanera que aquest isquera cap endavant, com més lluny millor. Ai-xí guanyava qui primer arribava al lloc abans marcat.

ALGUNES MALIFETES

A banda de prendre el bany al Grau i a la platja, els xiquets es ba-nyaven a la séquia Major. L´Heraldo deia: ”muchos niños toman el

Page 37: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure36

baño en las acequias próximas a la capital, con peligro para ellos ypara la moral.”

També era habitual els enfrontaments entre grups de xiquets elsquals es dirimien a pedrades. Les ferides pitjors eren les que et feiata mare quan arribaves amb un trenc al cap.

Una altra malifeta, encara que quasi una tradició, era el llançamentde pinyols de lledons amb canut. Aquest era de canya verda i, méso menys d´un pam de llarg i, així com els lledons, el podies com-prar. La guerra estava assegurada. Disparaven contra vidres, globus,barrets, persones... també solia acabar com el rosari de l´Aurora, ésa dir, els pares et llevaven el canut i t´emportaves algun calbot.

Quan asfaltaven algun carrer sempre quedaven restes de quitrà, lesquals després de calfar-se es podien utilitzar per posar als picapor-tes de les cases i per tant quedaven, les dues parts, pegades amb elnatural enuig dels propietaris de la casa.

Els guàrdies municipals també eren objecte de bromes, i el més fa-mós era “coll de pato”, representat al Betlem de la Pigà. Les rela-cions entre els veïns i els municipals eren d´allò més familiars i sen-se trets autoritaris.

BIBLIOGRAFIA

AGUILAR, C. (1997). Educació i Societat a Castelló al llarg de la II República.Col·lecció Universitària. Diputació de Castelló.

BATALLER, J. (1979). Els jocs dels xiquets al País Valencià. Institut de Ciències deL´Educació. València.

GASCÓ, A.-OLUCHA, F.(2002). Castelló segle XX. Paisatge d´una ciutat. Cas-telló.

LORENZO, A. (1993). La II República. Historia de Castellón II. Ed. Prensa Va-lenciana. Castelló.

Page 38: Temps de lleure, temps de creure (2004)

L a rL a r e b o m b o r i a d ae b o m b o r i a d ae n b l a n c i n e g re n b l a n c i n e g r ee

37

Una imatge no val més que mil paraules. Es podria escriureun llibre, per negar el divulgat i constantment repetit tòpic.Es podria escriure amb trenta mil paraules, per exemple, i

de fet ja s’ha escrit i és molt bo, aclaridor, i necessari i està publi-cat per l’editorial Empúries i signat per un comunicador excel·lent:Jesús Tuzón.

Ací, però, no vaig a fer-vos ni cinc cèntims dels llibre, sols apun-taré que imatges i paraules són creacions humanes i que ja ens estàbé que es complementen. És per això que vaig tenir la pensadade fer una crida als trenta-nou socis adults, vint dones i dèneuhòmens, que en l’actualitat formen part de l’Associació cultural“Colla Rebombori” per tal que obriren àlbums, capses o calaixos itriaren una foto de la seua infantesa amb actitud de jugar. Sabia dela gran dificultat de l’encàrrec, perquè certament no abundaven, ales nostres cases, les càmeres de fotografiar, o de retratar, com esdeien, molt sovint, aleshores i perquè les poques fotos que tenimd’aquells anys solen ser de batejos, comunions o jornades espe-cials i màgiques com el dia de Reis i quasi sempre en actitud deposar, quiets, davant l’ull de la càmera.

Malgrat tot la rebomboriada adulta m’ha fet arribar 23 fotos

Josep Miquel Carceller i Dolç

Page 39: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure38

–tretze dones i deu hòmens, aleshores infants- totes,menys una, en blanc i negre, com pertoca a l’època,La majoria de format petit, com correspon també aaquells anys. Quasi ninguna jugant a algun dels jocstradicionals i populars que van ajudar i força a la nos-tra socialització.

Cotxes, gronxadors, nines, pilotes, cordes, patinets, bi-cicletes, tricicles, pistoles, cavallets, carrets... i nosal-tres quan teníem l’ànima i l’aparença dels infants.

Ràdio de fusta i de disseny, corderet rialler, nina vestida d’estiu i Mavi Ale-gre que ens ensenya banyador, barret de moda i uns ulls ben oberts en lafotografia signada darrere per “Reportajes gráficos -Bodas, bautizos y co-muniones - Viuda de Ciurana. Ruiz Vila, 50 Castellón”

Dia de Reis de 1960 i Lidón Arrufat adreça la mirada -les mans ocupadespels joguets- no sabem on, potser cap al lloc on es trobava alguna altra deles peticions escrites o dictades a la carta adreçada a SSMM.

De jocs de corda n’hi havia molts i les xiquetes se’ls sabien quasi tots i engaudien d’allò més com en la fotografia, feta i revelada per son pare, queens mostra riallera, simpàtica, àgil i flexible a Carme Amorós.

Page 40: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Paz Beltrán, mitjons llargs i blancs, trenes i ulleres que deixen veure comel sol destorba, acull la nineta que sembla necessitar diagnòstic i tracta-ment mèdic.

Darrere es llig: “Estudio Gallart. Enmedio 54. Castellón. // 29 ago 58” Da-vant Berta Baldayo mira cap a dalt, segurament a la mare que l’acompanyai li fa gestos simpàtics darrere el fotògraf, que acaba d’immortalitzar gesti somriure.

Empar Carpi, menudeta i fresqueta, riu divertida, mentre colpeja el pot, alterrat de la casa cèntrica on va nàixer, al carrer popularment conegut percarrer Ample i a hores d’ara per carrer de la Trinitat.

Porta de fusta, gos que es deixa acaronar i Fina Beltran al mas dels avis,acompanyada d’una tia, d’un oncle, d’un cosí i del gos que portava el nomde “Míster”.

3939

Page 41: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Carrers d’un altre Castelló, amb séquies per les quals navegaven, fent cur-ses, fustes convertides en vaixells, que calia seguir quan eixien a la llum,després del túnel. Dia de comunió d’un amiguet, un servidor, fill d’amicsdels pares d’Ilse Gómez.

Conxa Olmos agafa de la maneta tendrament un nino, potser el seu fa-vorit, mentre somriu satisfeta i feliç.

Darrere es pot llegir en tinta blava impresa amb tampó: “Reportajes Chan-gay. Jorge Juan, 105 - 1º - 3ª“ ENERO 1962 Davant tenim la xiqueta queva ser Carme Fuertes reproduint el rol de mare, passejant alhora que ju-ga, amb careta bonica de nena tranquil·la que no feia patir.

Qui de nosaltres no ha jugat d’infant al que està fent Isabel Labuiga enaquesta foto, idees i gustos de majors a banda

Temps de lleure, temps de creure40

Page 42: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Fina Salvador, llaç blanc al cap, contenta amb la seua nineta negra, temps era temps,l’agost de 1965 al seu poble, Villamalur, quan les comoditats eren les que eren.

Amparo Agramunt i altres nenes i nines en dia de collita de Reis, exhibintallò que havien demanat en la carta.

Manolo Alegre concentrat i seriós, com si anara a desenfundar el colt de men-tida, no fa honor al seu cognom, en aquesta instantània de fotògraf ambulant,“FotoRIAU”, que sembla feta al Passeig Ribalta un diumenge d’hivern.

41

Vilafamés. Segurament l’any 65 quan s’acostava l’estiu. Pati de terra, patimixt -xiquetes i xiquets junts- però sense barreja en els jocs, almenys al’hora de fer aquesta fotografia, que és l’única, originalment en colord’aquest recull. Joan Miquel Ahís és un dels xiquets.

Page 43: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Eliseu Artola, de bon rotllo,com ho testimonien les duescares, posa la mà al pit delcompany en un joc que elsinfants humans compartimamb els cadells de moltesaltres espècies d’animals.

La foto porta darrere la ins-cripció “NAVARTE. Caste-llo” així sense accent en lao i sense la ena que està es-borrada pel pas dels anys.No sé on és ni qui la va fer,sí que sé que sóc jo JosepMiquel Carceller amb lallengua fora i estranyamentamb pantalonets llargs.

Felipe Balaguer, rodanxó iben alimentat, mira sorprésl’ull de la càmera i el seugermà, amb banyador ambtirants i somriure que s’en-devina sincer. Tots dos enuna platja amb algues, se-gurament la nostra.

Temps de lleure, temps de creure42

Això és el passeig marítim dela nostra platja i aquest és Sal-va Esteve fent guàrdia, rientfeliç amb el seu rifle, un diaque sembla clar que no ésd’estiu.

Page 44: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Torna a ser un dia de Reis, aquest de 1955. Torna a ser un foto signada Riau. Tor-na a ser un foto estàtica. Ell, Miquel Gómez, molt formal, com si estiguera en-fadat amb algú o li fera mal la panxa, ensenya -no era aquell temps de cotxesa Castelló!- un cavallet i un carro que m’agradaria saber on van anar a parar.

La fotografia ens mostra un elegant, pagat i molt morenet Pep Oria, a quide ben menut ja se li endevinava vocació per la música, tot i que ell és ho-me de vent i la percussió és més aviat cosa del fill.

És Emilio Marmaneu, ben plantat sobre la platja, una vesprada -les om-bres apunten a la mar- d’estiu disposat a començar el joc d’escarbar l’a-rena, dibuixar forats i construir castells.

Creia que era Joan Llombart, però resulta que és el pare, Xavier Llombart,ros i de blanc al terrat de la casa de Vilanova, ben ufanós ell amb el seupatinet, acompanyat d’una cosineta, amb la nina de torn, que abaixa elsulls no sé si per timidesa o per efecte del sol.

43

Page 45: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure44

RefranysRefranys

Navegar contra el vent és perdre el temps.

Bona és la neu quan ve al seu temps.

Altres temps, altres costums.

El temps aclareix els dubtes.

Hi ha temps d’obrar i temps de reposar.

No hi ha temps que no torne.

Qui temps vol viure, de tot s’ha de riure.

Temps al temps.

Temps de floretes, temps d’amoretes.

Temps passat, sempre envejat.

El peresós, tot temps és menesterós.

Les lleis segons el temps.

El temps passa per a tothom.

Qui temps espera, temps li falta.

Un temps en porta un altre.

El temps tot ho cura.

Cada cosa al seu temps i de maig cireres.

............ i d’estiu cigales.

............ i cols i naps pel mes d’advent.

............ com les figues a l’agost.

Page 46: Temps de lleure, temps de creure (2004)

D e i r r a t i o n a l i b u sD e i r r a t i o n a l i b u s(tractat sobre els éssers irracionals:

animals i xiquets)

45

L a curiositat és una de les característiques més notables del’espècie humana, i és molt més accentuada en els xiquets.Abans de les videoconsoles, jocs d’ordinadors, maquinetes

de butxaca, teles, videos i altres aparells amb pantalla, els xiquetsbuscaven les experiències per saciar la seua curiositat en el medique els rodejava.

Al seu voltant tenien tot el món natural: roques, plantes i, espe-cialment, animals amb el qual s’establien una sèrie de relacions iinvestigacions. La qual cosa constituí l’embrió de les diferents cièn-cies i camps del saber humà, com ara podem veure en els següentsexemples d’investigació:

INVESTIGACIONS AMB EL MÓN MINERAL

Com que es tracta d’objectes inanimats, els seus components, es-pecialment pedres de diversos calibres, eren utilitzades com a ele-ments passius d’experimentació. En els següents camps:

Ferran Aparisi i Monfort - M. Àngels Pons i Gozalbo

Primers estudis de cinemàtica. Trajectoria parabòlica de la pedra

Page 47: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure46

A) Arquitectura

Utilització de pedres per a la realització de casetes o barraques queservien de punt de reunió per a discórrer noves malifetes. Desen-volupant una de les activitats més tradicionals i perdurables de lahistòria humana, anar a fotre els veïns.

B) Cinemàtica

Part de la Física que estudia les trajectòries parabòliques d’objec-tes impulsats, en aquest cas de les pedres. Es feia un estudi teòrico-pràctic de tècniques militars per combatre les bandes rivals, per tald’encertar als caps dels xiquets de l’altre bàndol. Malgrat els efec-tes nocius que tenen les cudolades al cap i els efectes a llarg ter-mini sobre les capacitats de l’intel·lecte.

INVESTIGACIONS AMB EL MÓN VEGETAL

Les plantes, igual que amb el món mineral, no responen directa-ment als estímuls a que són sotmeses per part dels xiquets. Per laqual cosa eren també emprades com a elements passius en diver-sos àmbits, com ara:

A) Arquitectura

Per completar la part superior de les cabanes o casetes comença-des de pedra, ja que en el cas d’assolar-se, cosa freqüent, feia menysmal als membres del contuberni.

B) I + D Militar

Disseny i construcció d’espases, arcs o bastons en general. Que,amb diferents eficàcies, eren usats en les nombroses guerres que esfeien entre els múltiples grups de xiquets que hi havia pels carrers

Fruits del I + D militar. Es perfecciona la tècnica i la precisió

Page 48: Temps de lleure, temps de creure (2004)

47

Però, tal i com ocorre amb les pedres, les plantes tampoc responendirectament als estímuls a què són sotmeses per part dels xiquets,la qual cosa resulta poc atractiva. Per això tenia una gran importànciales relacions amb el regne animal.

INVESTIGACIONS AMB EL MÓN ANIMAL

Els animals, els que tenen ànima, l’alè de la vida, són capaços, enmajor o menor mesura, de percebre estímuls de l’exterior i de re-accionar en conseqüència. Per tant, constitueixen uns magníficssubjectes d’experimentació per als xiquets. Ja que a cada estímulrebut ells donen una resposta, que al seu torn, representa un nouestímul per als xiquets. Els quals responen amb una nova acció queexcita els animals, donant una nova resposta que al seu temps de-sencadena una altra sensació per als xiquets... i així successivament.En fi, que es forma una espiral de retroalimentació entre xiquets ianimals que sol acabar malament, ja siga per al xiquet o, si l’ani-mal no és massa gran, per a d’aquest últim.

Les experiències solien fer-se majoritàriament durant els mesos d’es-tiu, quan es tenia més temps lliure i hi havia més activitat animal.D’experiments n’hi ha hagut de molts diversos tipus i en molts campsdel saber. Podem esmentar-ne:

A) Dinàmica

Part de la Física que estudia el moviment dels objectes. En aquestcas la trajectòria i la determinació de la velocitat angular (™) en unmoviment circular uniformement accelerat.

Material: – Serpeta d’aigua – Xiquet o grup de xiquets

La serp d’aigua en veure la colla de xiquets que s’acosta

Page 49: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure48

Realització:Una vegada detectada la presència de la serpeta, prenent el sol almarge de la séquia, es capturava agafant-la de la cua. Tot seguit, imantenint-la de la cua, se li aplicava un moviment circular unifor-mement accelerat durant uns quants segons. Després es llançava elmés lluny possible en la direcció predeterminada. Es recollia l’e-xemplar i es comprovava si la força centrífuga havia ultrapassat laforça de subjecció dels lligaments intervertebrals.

Resultat:Si la serp es movia, volia dir que la velocitat angular no havia es-tat prou gran i calia repetir l’experiència.

Si no es movia, indicava que la velocitat angular havia produït unaforça centrífuga que era major que la de subjecció de les vèrtebres.L’experiment havia estat un èxit.

B) Gravetat

Estudi de l’atracció gravitatòria terrestre

Material:– Dragó– Got d’aigua– Xiquet o grup de xiquets

RealitzacióEs buscava una paret on hi haguera dragons. Si era de dia, una queestiguera al sol, on anaven els dragons a escalfar-se. Si era de nit,una que tinguera un fanal o alguna llum prop, on acudien els dra-gons a menjar arnes i altres insectes nocturns. Una vegada detec-tada la presència de l’exemplar motiu d’estudi, se li llançava un gotd’aigua. De tal manera que es formava una fina pel·lícula d’aiguaentre la paret i les laminetes adhesives dels dits de la bestiola, im-pedint que poguera agafar-se i caiguera a terra.

Dragó a la recerca d’arnes per a sopar

Esquelet de la serp abansde l’experiment

Page 50: Temps de lleure, temps de creure (2004)

49

Resultat:Si queia era que la força de cohesió entre les molècules d’aigua eramajor que la d’adhesió de les laminetes i la paret. L’experiència ha-via estat un èxit. Una vegada el dragó a terra podia fer-se un se-gon experiment, que es descriu tot seguit.

Si no queia es tornava a repetir des del principi, fins aconseguir-ho.

C) Mesura del temps de reflex

Estudi del temps de reacció del xiquets des que apareix un estí-mul fins que es fa la resposta. És a dir comprovar els reflexos de lajoventut.

Material:– Els dragons caiguts en l’experiment anterior– Sabates o espardenyes per ambdós peus– Xiquet o grup de xiquets

Procediment:Immediatament que el dragó queia a terra s’intentava xafar amb elpeu abans de que s’amagara. Aquesta experiència es podia fer quan-titativa, mesurant el temps que tardava el xiquets en esclafar el dra-gó, però generalment solia ser qualitativa, comprovar qui era mésràpid de reflexos.

Resultat:Si el dragó restava viu és que era més ràpid i si, al contrari, restavaxafat indicava que era més lent de reflexos.

D) Aeronàutica

Estudia la capacitat de vol dels animals. Bàsicament amb les mos-ques, insectes molt abundants durant l’estiu.

Cara del dragó en veure’s a terra mentre s’aproxima un peu

Detall de la pata amb “grampons” per a pujar parets

Page 51: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure50

Material:– Mosca– Xiquet o grup de xiquets

Procediment:Una vegada capturada viva una mosca1 se l’agafa amb compte deno fer-li mal i amb les ungles, habitualment llargues i de mig dolque portaven i porten la majoria de xiquets, se li arrencava un hal-teri o balancí (rudiment del segon parell d’ales, que conté els re-ceptors de l’equilibri. Procurant, això si, no danyar-li les ales. Des-prés es deixava lliure la mosca, la qual fugia ràpidament de semblantcompanyia.

Resultat:Si la intervenció quirúrgica havia estat ben realitzada, la mosca vo-lava en cercles o escorant-se cap a un costat i, fins i tot, xocava con-tra alguna paret amb gran alegria de la canalla.

Si al contrari queia a terra o no podia volar, a l’haver-se-li afectatqualsevol altre òrgan com a conseqüència del factor de risc de to-ta intervenció quirúrgica, calia repetir l’experiència amb un altresubjecte.

E) Òptica

És la part de la Física que estudia els fenòmens de propagació de lallum. En aquesta experiència s’estudia la determinació de la distàn-cia focal d’una lent biconvexa, col·loquialment lupa.

1 PROCEDIMENT PER A CAPTURAR MOSQUES VIVES: Es localitza una mosca que estiga parada, a ser possible que no estiga al sol perquè nopugue veure l’ombra que projectem a l’acostar-nos. Es col·loca la mà amb els dits juntsi semitancada davant del cap d’ella i a una distància aproximada d’un pam i uns dosdits per damunt de la superfície sobre la que està parada. Tot seguit es llança la màràpidament cap a la mosca, ella en veure el moviment comença a volar cap avant, esa dir, cap a la mà facilitant la captura. En produir-se el xoc es tanca veloçment la mà.

– Punt d’extirpació de l’halteri

Page 52: Temps de lleure, temps de creure (2004)

51

Material:– Mosca– Lent biconvexa o lupa– Xiquet o grup de xiquets– Sol

Procediment:S’agafava una mosca viva (veure la nota 1). Després, i anant ambcompte de no matar-la, amb les mateixes ungles de la pràctica D,se li extirpava una ala2. S’amollava sobre una superfície al sol, i comque no podia volar, corria per allunyar-se d’aquells elements.

Es prenia la lupa i s’acostava a la mosca procurant que els raigsde sol es concentraren en un punt el més menut possible, el puntfocal. La distància de la lupa a terra en aquest moment és la distàn-cia focal, que varia en funció de corbatura de la lent. Com que lamosca no s’estava quieta, la qual cosa era previsible, l’experimenttenia a més a més l’incentiu de desenvolupar la punteria i la ca-pacitat de maniobra tot i seguint els moviments de l’insecte.

Resultat:L’aconseguiment del punt focal, i per tant la determinació de ladistància focal, venia indicat per la subtil flamarada i subsegüentcolumneta de fum que feia el dípter, subjecte passiu de l’estudi,quan la quantitat d’energia lluminosa sobre el dors de la mosca erasuperior a l’energia d’activació de l’oxidació de la quitina que for-ma l’exosquelet. En una paraula: es cremava.

L’experiment es repetia tantes vegades com calguera fins que s’acon-seguia la “fumata blanca”, amb la satisfacció de la feina ben feta.

2 Era indiferent que fóra l’ala dreta o l’esquerra, l’efecte pràctic era el mateix.Magnífic exemplar de mosca prenent el sol abans de ser capturada

Page 53: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure52

F) Fisiologia animal.

Estudi de la capacitat d’emmagatzemgament hemàtic de les san-goneres. Aquest estudi es feia durant els mesos d’estiu, quan s’es-tava a la marjaleria o al quadro de l’arròs.

Material:– Sangoneres– Pedra– Xiquet o grup de xiquets

Procediment:S’agafaven diverses sangoneres3 i es col·locaven sobre una super-fície dura i amb l’ajuda de la pedra es comprimien amb un colp seci fort (una pedrada).

Resultat:Si l’impacte de la pedra havia estat prou fort, es provocava el des-garrament dels teixits blans de l’anèl·lid i l’eixida de les reserveshemàtiques que emmagatzemava als compartiments cecs de l’in-testí. S’observava l’extensió de la taca.

Podia realitzar-se com un tipus de competició i, en aquest cas, gua-nyava el xiquet que aconseguia la taca més gran.

G) Ornitologia

Estudi de les aus, concretament en la recerca dels nius i investiga-ció dels ous. Especialment centrada en la determinació de la re-sistència de la closca a l’impacte. Es a dir, comparació de la re-

3 Durant la realització d’aquesta pràctica calia tindre compte, a l’hora d’agafar les san-goneres, que no s’enganxaren a les mans o les cames de l’experimentador. La qual co-sa provocava un esclat de riure dels altres xiquets, i a més s’havia de demanar l’ajudad’alguna persona major per a llevar-se-les amb la brasa d’un cigarret.

Page 54: Temps de lleure, temps de creure (2004)

53

sistència estructural del CaCO3 davant l’alliberament d’energiacinètica.

Material:– Niu amb ous– Xiquet o grup de xiquets

Procediment:Una vegada localitzat un niu, i després de fugir l’ocellet que esta-va covant-los, s’agafaven els ous que n’hi havia. Generalment ca-lia pujar a un arbre per aconseguir-los. Després d’haver mirat perdamunt el color i la forma, ja que tots coneixien l’espècie de quèes tractava, es passava directament a l’experimentació.

Es prenia un ou amb la mà i amb molt de compte de no trencar-loabans d’hora es deixava caure sobre una superfície dura, com arauna pedra, d’una determinada altura. De manera que l’energia po-tencial, determinada per la distància de l’ou a terra, es transfor-mava en energia cinètica, que depén de la velocitat.

Resultat:Si l’energia cinètica era major que l’energia estructural de la clos-ca de l’ou aquest es trencava. Si no era suficientment elevada i laclosca aguantava l’impacte, es repetia la pràctica però des d’unamajor altura fins aconseguir-ho.

Fent aquest experiment amb ous de diferents espècies d’ocellets, espodia fer una valoració de la resistència a l’impacte de la closca deles aus comunes dels tarongerars a les terres de Castelló. Estudi pio-ner de molts treballs d’àmbit universitari.

Sorpresa! No n’hi ha ous

Page 55: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure54

COROL·LARI

Aquesta és una breu recopilació d’experiments infantils, n’hi hamoltíssims més que es podrien contar. Ens indica que la curiositatinfantil no té límit i que, si es manté ens els adults, serà la baseper a una futura investigació científica.

Un ximpanzé jove és igual de curiós i manifasser que un xiquetperò, quan es fa adult, perd quasi tota la curiositat. Nosaltres, al-guns més que d’altres, la mantenim tota la vida com si fórem xi-quets grans. Aquest és l’èxit de la nostra espècie: la curiositat.

L’autor amb cara de bon xiquet mentre dissenya noves experiències

Page 56: Temps de lleure, temps de creure (2004)

L e s f e s t e s d ’ a g o s tL e s f e s t e s d ’ a g o s ta l m e u c a r ra l m e u c a r r e re r

Jocs, balls, menjars i l’horari de les festes

55

Feia quinze o vint anys que la guerra havia finalitzat ofi-cialment i que les tropes franquistes havien entrat a la vilael 14 de juny de 1938. Ja havien canviat les festes grosses

de la ciutat que des del 39 ja no eren les que fins l’any 37 ha-vien celebrat els vilatans del riu Sec. En molts masos de la con-tornada del terme municipal, encara apareixien de nit escamotsde la guàrdia civil, fent-se passar per gent del maquis per tal depoder traure algun tipus d’informació o el que fora. El règim noes refiava –ni mai es va refiar- dels seus súbdits. Malgrat cosescom aquestes i com la repressió viscuda: els empresonats, elsexiliats, etc., que tot siga dit de passada, ens eren amagades,una cosa que quasi sempre ens amoïnava eren les respostes quanpreguntàvem per què el cementiri tenia un recinte tancat al queno ens deixaven entrar el dia de Tots Sants, quan ens portavenallí de visita; més endavant, aquesta pregunta, ens ha quedatclara: el règim amagava tot allò que destrossava a l’albada, opels camins. Els xiquets i xiquetes del meu carrer vivíem les nos-tres vides al marge del que passava; com tots els infants, ne-cessitàvem jugar.

No recorde que el conjunt del carrer fóra especialment religiós. Nos’hi feia cap festa religiosa al meu raval que no fora la comunió anual

Miquel Gómez i Garcés

Page 57: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure56

o algun casament (sempre festes o celebracions privades); tret d’a-quests dos referents religiosos obligats, cap altra festa semblant s’hifeia. No hi havia experiència en festes d’aquest tipus; restaven enl’ambient el dia de la Magdalena, les cavalcades i aquestes festesd’agost. Per a festes, les que organitzàvem la canalla del carrer: aquestera el nostre món, més encara que l’escola ja que allí s’anava a feraltres coses. Tots els jocs eren al carrer, excepte els dies de recolli-da del panís, del cacau o altres tasques d’origen agrícola. Aleshoresens ajudaven els amics de carrer a despullar les panolles i a ensacarla pellerofa per a les màrfegues (...) o bé ensacar el cacau i desprès,acabada la feina, ens convidaven a panís torrat, tallades de meló,moniato o carabassa torrada. Anys després, amb la plantada exten-siva de la taronja aquests productes i queviures del camp ja mai méses van collir ni ensacar al meu carrer. Sí recorde que, aleshores,aquest no tenia asfalt al paviment ni clavegueres: el sòl era de terra,i quan plovia fort totes les cases s’inundaven perquè els pous cecsno podien engolir tota l’aigua dels terrats i calia traure-la a poaladesque, sense altre remei, anava a parar al carrer.

Cal dir-ho, el carrer era el lloc indiscutible i quasi únic per jugartant a l’hivern com a l’estiu i tractar-se amb els altres i fer la festa.Encara avui recorde les cases d’alguns dels amics del carrer comllocs desconeguts, en algunes no vam passar de l’entrada però enaltres ni tan sols això. Eren poques les cases on solíem juntar-nos.El lloc de trobada era el carrer. I estar en una vorera o en una altradepenia de l’hora: era el sol el que marcava les preferències.

Sempre m’ha intrigat la diferent fesomia de les cases del meu car-rer (abans era retolat amb el nom de Mendizábal), més ben dit deles entrades de les cases, parlar de les mides de les cases era unaqüestió freqüent i que ens servia de comparació per altres aspectesde la nostra infantesa. A la banda del migdia abundaven les casesamb escaleta mentre que la banda orientada al nord eren d’una so-la porta –porta de carro originàriament– i on habitava la gent llau-

Page 58: Temps de lleure, temps de creure (2004)

57

radora o que vivia del camp. Cal dir que l’antiguitat d’aquestes ca-ses no va més enllà del primer quart del segle XX, entre 1920 i 1930.Això vol dir que totes són fetes amb els mateixos materials i colo-nitzades en època d’expansió de la ciutat, un cop enderrocades lesmuralles carlines, i poca gent dels que hi habitàvem érem origi-naris del carrer: molts eren llogats i altres novells al carrer. Hi ha-via diversos tipus d’indústries grans: una serreria on de troncs d’ar-bres es feien cabirons i llistons, una llimoneria i petits comerçoscom ara la tenda de queviures, la barberia, la perruqueria, la fus-teria, el local d’un veí soler i espardenyer... i el garatge de la guàr-dia civil –sempre ens ha tocat viure amb ella–, i poques més coses.

Les cases, doncs, eren de molts diferents tipus segons la feina delsseus ocupants, malgrat que algunes eren multifuncionals amb lamateixa distribució interior. Les més variades amb el seu ús eren lesd’entrada de carro pel que tant servien per fer de menjador, perguardar el carro, com per a barberia, fusteria, etc.; aquestes erenocupades generalment per una família que disposava de les duesplantes –poques tenien falsa– i tenien a la planta baixa el menja-dor, la cuina el comú i el corral i algunes un dormitori, mentre quea la planta alta hi havia els dormitori i al darrera algunes tenien elterrat. Les que disposaven d’escaleta, la qual cosa indicava que allívivien almenys dues famílies, canviaven en la seua disposició in-terior: les estances eren més menudes amb una petita entrada o sa-leta a la planta baixa i a dins hi havia una petita cuina i algun dor-mitori; a la planta alta s’accedia per l’escaleta –molt estreta– i a daltsolia haver-hi un menjador a la part central de la planta, un dor-mitori al carrer –amb el balcó– i un altre dormitori –o dos a la ban-da de dins, il·luminats per un minúscul pati al fons de la casa. Al-gunes disposaven de l’escaleta per pujar a l’habitatge de dalt perdins de l’habitatge de baix i no indicaven en l’exterior la pluralitatdel seu veïnat –d’aquest tipus n’eren a la façana nord del meu ca-rrer: eren racons molts adients per amagar-se, per jugar, per..., perpoder deixar també les bicicletes sota les voltes.

Page 59: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure58

Aquest tipus d’habitatge i l’afluència de gent facilitava el contacteentre veïns i veïnes, entre xiquetes i xiquets, i quan s’apropava eltemps de la festa l’organització d’aquesta era més fluida. Malgrataixò, com a bon veïnat no s’estava lliure de certs problemes i, ambel progrés que anava arribant es necessitava aïllament i trencar elscostums. Bé...

L’AGOST

Les festes d’agost, amb el seu punt central els dies catorze, quinzei setze, ni abans ni després, sinó al bell mig del mes representa-ven els dies de festa més grossa per tota la jovenalla del carrer, decada carrer, dels carrers del raval del meu Castelló. La Magdalenaera tan sols un o dos dies (els pregons-cavalcades i la romeria) i resmés, si de cas algun castell de foc vist des del terrat de les cases(aquest espai també era una bona zona de jocs...), ja que cap edi-fici era més alt que un altre i no ens tapaven la visió nocturna delsfocs. Les festes al carrer a l’agost eren el més gros. Tornàvem delsmasets i les alqueries, eixa setmana d’agost, per fer la festa. I enaquesta sí que participàvem tots els menuts, no ens en perdíem niuna ni cap: al matí, a migdia, a la vesprada, a l’hora del sopar, ala nit..., i a l’endemà torna a començar.

El carrer, i alguns altres carrers del meu raval, es tancava una set-mana a qualsevol tipus de trànsit que en realitat no era cap altreque el carro de l’herba de l’herbero, la burreta de Catalino, les bi-cicletes dels llauradors, el ciclomotor del barber per a quan anavaa pescar, la guzzi del fuster, la vespa del meu cosí i la Lambretta delcomercial, i per fi el carro que tenia el llimoner, per fer el reparti-ment de les begudes (sifons, llimonades i sarses). Queda clar queel carrer era nostre, dels menuts, i quan es feia festa no hi haviatrànsit de res ni passava cap altre vehicle.

Page 60: Temps de lleure, temps de creure (2004)

59

ELS JOCS

Tot el que es feia per nosaltres o per a nosaltres era agafat com unjoc, una novetat que no es tenia la resta de l’any. I calia aprofitar-ho per tots els seus costats i també imaginar-ne de nous. Tampocno hi havia una diferenciació marcada entre jocs de xiquets i jocsde xiquetes, eren pocs aquests: guanyar terra pels xiquets i la cor-da per les xiquetes, i no sempre. La major part dels jocs eren pera tots i es feien junts.

Al matí tot el ramat de criatures, junts al magatzem del sinyo Vi-cent, ens preparàvem per anar a tallar baladre amb la ferramentade què s’hi disposava: tisores de tallar, petites falçs, cordes i cor-dills per fer els feixos de barretes de baladre. Tots junts al camídel barranc més a prop que el sinyó Vicent ja tenia aparaulat o béconeixia amb la suficient confiança.

Els matins, a l’agost, sempre eren clars amb un sol ben net -no te-níem encara l’escalfament de la Terra, ni l’efecte hivernacle queavui tots coneixem- i amb la fresqueta de les vuit del matí, entre seti deu infants, la majoria xiquets, ens endinsàvem pel Riu Sec i pelscamins del secà castellonenc: en ocasions era el Bovalar, la Mar-rada o l’Estepar, i en altres arribàvem fins la Magdalena. Això sí,sempre tornàvem carregats puix havíem d’ornamentar les dues en-trades del carrer i, de tant en tant, altres parts d’aquest.

Tornats com érem de recollir baladre i alguna pitera per guarnir elcarrer, ja hi eren els pares amb els cabirons, puntals, troncs i biguesnecessàries per fer les portalades al carrer. Armats amb pic i aixada,perpal i palustre, s’iniciava la tasca de fer dos forats ben profundsper tal de situar el troncs o pals de telèfon –de vegades fins un me-tre de fondària– i després fer una enredadissa amb les vares de ba-ladres i gallardets. Després de qualsevol tasca en què intervingué-rem els infants érem convidats a pastes, coca o begudes refrescants.

Page 61: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure60

La darrera tasca consistia en la col·locació del gallardets per tot elcarrer. Ja tenim al davant els més treballadors del carrer pujats daltd’una escala, bé de tisora, bé tota recta i recolzada a la paret, en-ganxant els llargs fils d’una paret a l’altra de les cases del meu car-rer. Els paquets de gallardets els portàvem nosaltres, els menuts, elsxiquets i les xiquetes, i els donàvem als pares, mentre que de tanten tant renyíem per carregar-los uns o altres. El mateix es feia quancalia enganxar els fanals de paper.

Recorde que els darrers anys de festes d’Agost, i per molts motius,ja no es posaven gallardets davant de certes cases, els motius erendiversos, alguns d’ells era que no s’havia pagat la quota de parti-cipació o perquè no es parlaven amb la resta de veïns. Va ser aixícom començà la desaparició formal d’aquestes festes:

– “Jo no pague perquè l’altre no treballe per les festes”– “A mi em molesta la música, de nit no puc dormir i a l’endemà

he de matinar”– “La meua dona està embarassada i no podem participar”– “Aquell veí s’aprofita del càrrec per tindre la llum al davant sa casa”– “La meua xiqueta no pot dormir pel soroll”– “…”

Dins de les festes feien uns jocs d’allò més originals, participatiusi divertits, diferenciant entre els dels pares i grans i els de la mai-nada del carrer, jocs que es feien al matí o a mitja vesprada: cursesde sacs, pals ensabonats, bous de carrer però amb bous simulatsde cartró i fusta, mostres de fanals de meló d’Alger o amb pebre-res, recollir fruites o monedes de dins d’una tina plena d’aigua obé de paelles emmascarades penjades d’un cordell, campionats detrompa, i desfilades de disfresses, cançons i concursos de cant,d’endevinalles, trencaperols, Una de les coses que més ens agra-dava per la novetat, era controlar l’aparell de música amb els discsde vinil: el tocadiscs (un aparell aleshores molt gran, negre i que

Page 62: Temps de lleure, temps de creure (2004)

61

solia recalfar-se molt...) Almenys als matins era la canalla l’encar-regada de posar els discs que com podeu suposar eren de ben mo-derns i compromesos (Antonio Machín, Juanito Valderrama, NatKing Cole, Paul Anka, orquestres famoses del moment... que ara noen recorde els noms, i molta de la música que es deia de flamen-co o espanyola ).

A la nit i quan ens quedàvem sols, els menuts sense la mirada delspares, ens distrèiem contant històries, el més terrorífiques possi-bles, sempre assenyalant un lloc o la casa on algú contava que hipodien passar els successos més inversemblants i amb jocs com latia sabonera, gallineta cega, jugar a palets, el mocadoret... on sem-pre érem nosaltres qui dirigíem el joc

Altres jocs intemporals que solíem fer al carrer sempre i quan elsmenuts fórem sols, sense cap persona major, i que no estaven lli-gats expressament a les festes del carrer podien ser –i eren- un dostres paret, saltar la corda amb diferents modalitats, els cartons i elsxavos negres, el boli, a amagar, fer guerres entre dues faccions tothavent fet una passejada per agarrar les restes de llistons de la fus-teria del cantó i procurant no ser vistos pels amos mentre ho fèiem,ens fabricàvem arcs i fletxes per fer batalles i campionats, titellesfabricades per nosaltres o partits de futbol fins que algun dia unmunicipal ens agafava i ens posava una multa –aleshores era prohi-bit jugar a la pilota al carrer, eren temps de prohibicions pels mésmenuts i el joc de la pilota era molt perseguit per l’autoritat muni-cipal i per algun veí i veïna! El carrer era nostre menys les vega-des que jugàvem a futbol: aleshores manaven els municipals.

A les nits de l’agost, quasi tots els dies hi havia ball per als majors,habitualment amb una minúscula orquestra formada per un veí ceci el seu fill, i de vegades per altres veïns i veïnes molt posats i en-tesos en el terreny musical (hi havia bons i bones cantants en aquellcarrer, com Lluís i la filla del llimoner); balls de sempre i ball del fa-

Page 63: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure62

nalet, ballar amb una fruita o verdura entre les dues fronts de la pa-rella, etc. El ball de disfresses era de les coses més participatives, sical, i també partits de futbol amb els equipaments adients, ocasióque era aprofitada per substituir la manca del carnestoltes i on ca-dascú feia volar la imaginació.

ELS MENJARS

Dels menjars també cal dir alguna cosa. Per les vesprades entre joci joc els menuts fèiem un descans per tal de berenar i ens engolí-em entrepans amb xocolata, amb vi i sucre, amb llet condensada,amb mel o arrop i talladetes, amb mantega i sucre o xocolata ambpols, etc., i per suposat amb qualsevol dels fiambres i conserves quealeshores hi havia: fuet, xoriç, en ocasions pernil, catalana, i to-nyina. No recorde jo que fóra molt habitual el formatge, la mallor-quina, el pernil, tot i que sí la cansalada. I de tant en tant se’nsdonaven pastissets de peix (ben reomplits de tomata, pebrera, ou,tonyina, pinyons...) o d’espinacs.

Amb aquests àpats podeu imaginar-vos que arribada l’hora del men-jar fort, és a dir, el sopar de família, no hi tinguérem ja gana o ambla rua –perquè ens obligaven- en teníem prou. De postres, quan esfeia berenar-sopar, hi teníem els gelat de mantecado, polos o co-ques que a cada casa es feien. La fruita era el meló d’Alger i detot l’any.

El menjar comunitari i més celebrat es feia en una taula d’una pun-ta a l’altra del carrer, on tot el veïnat s’ajuntava, era el sopar que or-ganitzava la comissió de festes. El menjar bàsic eren les anguiles pes-cades a les sèquies de la marjal. Al matí, amb les bicicletes o algunade les motos es feia una petita excursió per tal de replegar-ne elmàxim per fer el sopar per tota la gentada del carrer. No cal dir-ho,però els menjars més habituals per a la canalla eren les rues, entre-

Page 64: Temps de lleure, temps de creure (2004)

63

pans amb qualsevol cosa que hi poguera cabre a dins; no hi haviaqueixes: llonganisses o botifarres o blanquets, truites de pataca, deceba, amb tomata, amb carabasseta, creïlles fregides amb algunaaltra cosa, albergínia arrebossada, pa amb sal i oli, etc.

L’HORARI

L’horari era repetit tots els dies. Al matí ben poca cosa: música i al-gun joc, ja que hi havia gent que treballava. Al dinar cadascú a sacasa. Per la vesprada jocs pels menuts, berenar i més jocs. El so-par es feia al carrer on cada casa treia la seua taula o s’ajuntava ambaltres famílies o convidats; i en acabar, el ball. Sempre hi havia uno dos dies que abans de sopar o després, els majors, els pares, feienconcursos de disfresses o algun partit de futbol o practicaven el palensabonat o altres divertiments col·lectius amb premi.

Festes de carrer ja no se’n fan, almenys com les descrites. Ara s’es-tila més un santet o santeta o marededèu, amb missa, processons,confraries de sants,... sense la qual cosa sembla que no hi puga ha-ver cap festa.

DESCRIPCIÓ DELS JOCS

Gran part dels jocs requerien d’un estricte torn per jugar, pagar oiniciar aquest. Per concloure qui començava o qui pagava, emprà-vem diferents jocs de triar com ara:

* Tirar una telleta o un cartó a la paret o vora una ratlla i veurequi arribava més prop d’aquesta.

* Endevinar en quina mà hi havia una pedreta, etc.

En altres ocasions empràvem una cançó:* La boleta del café

Page 65: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure64

jo la sé contar molt bédel color del xocolate:una, dos, tres i quatre(...)

* Pito, pito, coloritodonde vas, tan bonito,a la era de mi abuela,xim, pom, fuera (...)(...) -i aquest darrer –el quatre o el fuera- era qui iniciava el joco pagava.

JOCS A LES FESTES DE CARRER

La setmana de l’agost hi destacaven uns jocs sobre la resta, que amés a més eren dirigits o vigilats per les mares o els pares, i entreells cal indicar els següents:

La paella mascarada. Era un molt popular, per a gent menuda, que esduia també a terme en les vesprades de les tradicionals festes de carrer,a l’agost. Consistia a intentar recollir amb la boca una moneda ape-gada anteriorment, amb sabó moll, a la base d’un paelló mascarat quepenjava d’una corda, amb la qual cosa era molt difícil aconseguir-lo jaque el paelló es movia quan el tocaves amb els llavis o la cara. Els queprovaven a despegar-la acabaven amb la cara ennegrida. L’objectiu eraaconseguir la moneda per quedar-se-la per a ell.

Capbussar-se en una tina. El jugador o la jugadora posava les mansa l’esquena i havia de posar el cap dins de la tina o llibrell ple d’ai-gua, amb la finalitat de tractar d’agafar amb la boca unes monedes–xavos o perres– que s’havien deixat al fons de l’atuell.

El pal ensabonat. Joc de competició i de festa al carrer, que con-sistia a pujar al més alt possible d’un pal gros clavat a terra que

Page 66: Temps de lleure, temps de creure (2004)

65

s’havia ensabonat abans, amb la qual cosa resultava un exercici dedifícil habilitat. Aquest joc era practicat pels majors a les festes d’a-gost, però era imitat pels xiquets a les vesprades abans que ho fe-ren els grans al carrer. Com a premi solia posar-se al remat del palun pollastre, quan es tractava d’un premi per a gent gran o d’un jo-guet en el cas dels menuts, que se’l quedava aquell que aconseguiaarribar fins a més amunt i l’agafava amb les mans.

Carreres de sacs. Els participants corrien botant dins d’un sac d’ar-pillera lligat a la cintura i havien d’aconseguir aguantar fins arri-bar a la meta marcada. Qui primer arribava, aconseguia guanyar.

El bou de carrer. El joc s’efectuava al voltant d’un bou simulat. Unapersona o jovenall es posava al damunt un simulacre de bou moltacurat i ben pintat, amb banyes autèntiques i rodejat per una telanegra i lluenta, i per les expressions que recorde de la gent, im-pressionava en contemplar-lo, com si d’un bou real es tractara. Enaquest divertiment o joc intervenien els pares i gent gran només, jaque resultava molt pesat i perillós per als xiquets, encara que de ve-gades ens deixaven dur el bou.

Fanals de meló d’Alger. Més que d’un joc es tractava únicament depassejar-se a la nit amb un farolet a la mà, fabricat amb un menutmeló d’Alger amb l’interior abans buidat, posant a l’interior un ci-ri encés o un llum que, en contrast amb la llum, marcava claramentuns dibuixos gravats en la corfa amb una tatxa o ganivet. El passeignocturn de les xiquetes i els xiquets era acompanyat per algunacançó. La filera que es feia causava impressió.

Trencaperols. Consistia a intentar trencar amb un pal o gaiato a lamà i amb els ulls tapats, un perol vell que penjava a l’aire subjec-te a una corda, lligada als balcons d’una i l’altra part del carrer. Eljoc provocava les rialles dels espectadors quan un altre jugador mo-via el perol i no l’encertava i quan veien caure sobre el cap de qui

Page 67: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure66

jugava el contingut del perol que, a més de llepolies, podia con-tenir aigua, serradura, farina, etc.

JOCS DE NIT I LA RESTA DE L’ANY

Quan la canalla estàvem sols els jocs canviaven i érem nosaltresels qui els dirigíem. Convé indicar-ne alguns, encara que cal dirque eren jugats durant tot l’any.

Un, dos, tres, paret. Solia fer-se una ratlla a quatre o cinc metres dela paret. Al llarg de la ratlla es col·locaven tots els jugadors i juga-dores menys qui pagava, que ho feia de cara a la paret. Mentre do-nava tres palmadetes deia:

– Un, dos, tres, paret.

Mentre els altres jugadors avançaven a poc a poc, de manera que quipagava no els véra fer cap moviment quan es girava. Aquell que erasorprès tornava a començar. Pagava qui arribava el darrer a la paret.

Els tres pamets. El joc consistia que qui pagava tractava d’agafarqualsevol dels altres jugadors (que havien d’estar pujats dalt d’u-na reixa, finestra, arbre...) sempre que estigueren a menys de trespams del terra, passant aquest a ser el nou perseguidor.

Un poquet més altet. Pagaven dos xiquets o xiquetes que agarra-ven els dos caps d’una corda. Els altres es col·locaven en cua i par-tint de ras de terra, anaven saltant tots. Quan saltava el darrer deia:

– Un poquet més altet.

Els qui pagaven alçaven la corda quatre o cinc dits. Quan un nopodia saltar més substituïa aquell dels dos que estava més tempspagant. Aleshores es començava una altra vegada de ras de terra.Guanyava qui saltava més alt que cap altre.

Page 68: Temps de lleure, temps de creure (2004)

67

Pot pot. Es posava un pot, amb pedres dins i xafat per la boca, enterra, en un lloc determinat. Quan era tot el grup reunit es llança-va el pot el més lluny possible. Qui pagava anava a buscar-lo men-tre els altres s’amagaven i quan ja el tenia el deixava al seu lloc.Després anava a buscar els qui s’havien amagat. Quan veia algúanava corrent al lloc on estava el pot, l’agafava i deia:

– “Pot pot...” i el nom del qui havia vist. Aleshores pagava aquest. Però, si el que havia estat vist aconseguia tocar el pot abans que quipagava se salvava i s’estalviava de pagar.

Una altra variant consistia en que qui pagava devia de trobar i ano-menar tots els jugadors i si un d’ells aconseguia tocar el pot abansde ser anomenat salvava a la resta.

Furtar terra. Es jugava amb un punxó o navalla dins d’un camp mar-cat al terra. Es feia un rectangle dividit en tants quadres com juga-dors hi havia. Per rotació, cada jugador intentava clavar la navallaen el camp del contrari. Seguint la línia de la fulla feia una ratlla,dividint el terreny del contrari en dos. El contrari elegia la partque volia i l’altra passava a ser propietat del jugador, esborrant lalínia que separava els seus dos trossos. El jugador que tallava no po-dia descansar cap part del seu cos fora del seu terreny. Guanyavael jugador que es quedava amb totes les parcel·les.

El mocadoret. Hi havia dos equips, un enfront de l’altre, i una per-sona es posava al mig amb un mocador a la mà. Els membres delsequips es numeraven; el del mig deia un número i de cada equipeixia corrents qui el tenia, de manera que dos jugadors, un de cadaequip anaven pel mocador. Quan un d’ells l’agafava tornava al seulloc perseguit pel contrari; si arribava sense haver estat tocat queda-va eliminat el contrari i si no era ell qui estava eliminat. Es conti-nuava jugant fins que un dels equips es quedava sense jugadors i per-dia.

Page 69: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure68

La gallineta cega. Els jugadors formaven un rotgle agafant-se de lamà i anaven rodant. Qui pagava es posava al mig amb els ulls ta-pats amb un mocador i es dirigia a cegues cap als companys i quanen trobava un tractava d’endevinar qui el tocava. Si ho feia deixa-va de pagar, s’agafava del rotgle i pagava qui havia estat tocat. Sino ho endevinava, seguia pagant.

Ma tia Sabonera, també dit de ma tia Carabassera. Un jugador erala tia Sabonera - Carabassera i els altres eren les carabasses. Abansde començar es numeraven totes les carabasses. S’asseien tots enun rotgle i començavael joc:

– En el corral de la tia Sabonera hi ha tres carabasses- deia l’a-ma (la tia Sabonera)

– Com tres?- preguntava el número tres.– Que quantes? -contestava la tia Sabonera– Sis!- afirmava el número tres– Com sis? -preguntava el número sis, entrant en joc– Que quantes? -deia el número tres– Dos...

I d’aquesta manera s’anaven dient tots els números. Calia estar moltalerta perquè quedava eliminat qui s’enganyava o no estava atenti, a més a més, havia de pagar penyora. Si la penyora es volia re-cuperar s’havia de fer el que s’acordava entre tot el rotgle.

Sambori. (Joc de la Tella). El joc consistia a saltar uns quadres traçatsen terra. Hi podien intervenir diverses xiquetes (els xiquets tambésolien jugar-hi). El sambori s’organitzava en diverses partides i re-queria una tella (pedra plana) que, segons les normes, havia derecórrer els quadres sense trepitjar la ratlla. Les partides presenta-ven lleugeres varietats segons la classe de sambori a què es jugara.

Page 70: Temps de lleure, temps de creure (2004)

69

Primer tipus de sambori

Primera partida.- Es tirava la pedra sobre el quadre primer, procu-rant que no se n’isquera. Després s’entrava en el quadre a la potacoixa i se saltaven tots els quadres fins tornar al primer en què es ti-ra la pedra amb un impuls del peu. Si es feia bé, sense tocar laratlla, es tornava a tirar al quadre següent i s’iniciava la mateixa ope-ració procurant sempre no tocar en ratlla amb la tella, ja que aques-ta havia de passar per cada quadre en la tornada per començar enel quadre següent. Quan s’havien corregut tots els quadres sensepagar s’havia acabat la partida i començava la següent.

Segona partida.- Consistia a efectuar el recorregut pels diversos qua-drats, però arrossegant la pedra amb un peu. Quan s’arribava al dar-rer, es permetia descansar un moment fins reemprendre la torna-da a l’eixida. Si no es pagava, començava la partida següent.

Tercera partida.- El recorregut es feia ara amb la pedra sobre el peu.S’havia de procurar que aquesta no caiguera amb un lleu movimentperquè, si això passava, es pagava.

Quarta partida.- Es recorrien els quadres amb els ulls tancats i pro-curant no trepitjar la ratlla. La xiqueta, a cada pas que avançavadeia: crema? i les altres li contestaven sí o no, segons estiguera ono trepitjant la ratlla.

Quan totes les partides s’havien acabat bé, la xiqueta que guanya-va era la primera en el joc i podia permetre’s el privilegi de fer-seun camp o “rula”, fet que consistia a apropiar-se d’un dels quadresde manera que ella manava sobre aquest i les altres li havien de de-manar permís per a poder descansar-hi. La “rutla” s’engalanava algust de l’ama.

Page 71: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure70

Segon tipus de sambori

El moviment ací es feia saltant amb un peu els tres primers quadres.Es descansava sobre el quart i el cinqué, se saltava sobre el sisé i esdescansava una altra volta sobre el seté i el vuité, efectuant-se enaquest quadre el gir de tornada.

Les partides s’organitzaven de manera semblant al primer joc i s’ob-tenia també una rutla com a premi. Les normes eren les mateixes.

Xurro, media manga i mangotero. Es necessitaven dos equips i unxiquet o xiqueta que fera de coixí. El coixí es posava dret, de cula la paret, i parava les seues mans. El primer de l’equip que paga-va recolzava el seu cap entre les mans del coixí. El segon posava elcap entre les cames del primer, el tercer entre les cames del segoni així fins que es col·locaven tots els de l’equip.

Els de l’altre grup anaven botant fins que estaven tots assegut sobrel’esquena dels qui pagaven. El primer que havia botat deia: “chu-rro” (assenyalant-se la punteta del dit), “mediamanga” (assenyalant-se la meitat del dit) o “mangotero” (assenyalant-se tot el dit) “Cuales el primero ?”. Aleshores el primer de la fila de l’equip que paga-va ho havia d’endevinar i si no ho feia tornava a pagar el seu equip.

Si l’equip que pagava s’enfonsava pel pes dels altres (“burro escla-fat” o “burro fals”), tornava a pagar. Si queien els qui pujaven o to-caven terra amb els peus o alguna part del cos pagaven ells. Qui bo-tava havia de dir: “Churro va” o “Ahí va el carro, la burra y el amo”

JOCS AMB CANÇÓ

La base d’aquests jocs consistia a recitar una cançoneta que anavadescrivint el joc mentre era recitada.

Page 72: Temps de lleure, temps de creure (2004)

71

A la run run. Fent remolí amb els braços per davant del cos i ambla cara molt formal, els xiquets i xiquetes i la persona major que elsdirigia cantaven:

– A la run run, tabalet de fum, el que se’n riurà pagarà.

Qui se’n reia, pagava, i tots li donaven palmadetes a l’esquena (devegades li pegaven calbot al bescoll o al cap, tot depenia de si erenmés o menys bèsties...)

Carabasseta de Paulí. Jugaven un bon nombre de xiquetes i xiquets.Qui manava o dirigia posava un nom fictici a cada jugador o ju-gadora, o bé quan era el moment assenyalava amb el dit. El juga-dor-ra que pagava es posava a la “falda” de la que feia de mare ama-gat els ulls i començava el recitat:

– Mare: - “Carabasseta de Paulí”– Tots: - “Ací, ací!”– Mare: - “Quatre de pa i quatre de vi.”– Mare: - “Que vinga, que vinga, ...Letizia... i pegue-li.”

El xiquet o xiqueta anomenada li pegava i tornava al seu lloc. Quipagava havia de trobar qui li pegava. Si ho endevinava es canvia-ven, si no ho endevinava, no.

Pis Pissiganya. Es posaven tots els xiquets en rotgle amb les manscap al centre. Qui feia de “mare”, mentre anava pessigant les manscantava:

– Pis pissiganya mata l’aranya, pèl de canyeta estira l’orelleta, benestiradeta.

El xiquet a qui li donaven el darrer pessic agafava, amb eixa ma-teixa mà, l’orella del veí. Quan tots els xiquets ja tenien totes lesorelles agarrades, es tornava a cantar altra vegada la cançó balan-cejant-se cap als costats.

Page 73: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure72

Minyó minyó.Minyó, minyó, minyó,tabalet, tabalet, tabalera.Minyó, minyó, minyó,tabalet, tabalet, tabalà.Un, dos i tres,volta al revés.

BIBLIOGRAFIA:

Cançons i jocs. Aplec dels xiquets. Magdalena 1980. Escola d’esplai de Caste-lló. Edició de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló.

Aquelles pasqües. I. Ballester i A. Meneu. Col·legis Públics Dualde i Cervantes.Betxí 1996.

Els jocs de carrer dels xiquets i les xiquetes de Borriana. A. Peris i J. Palomero.Edició de Caja Rural de Borriana.

Jocs tradicionals. J. Palomero. Edita RuralCaixa. Castelló 2003. Els jocs de sempre. M. Anton. edició de Reforma de la Escuela. 2ª edició. Bar-

celona 1984.Aplicació didàctica dels jocs a l’educació física. J.M. Beltran, R.J. García i C. Her-

nando. Publicacions de la UJI. Castelló 1998.

Page 74: Temps de lleure, temps de creure (2004)

D e s e r t d e j o c sD e s e r t d e j o c s

73

L ’estiu de l’any de la nevada va ser el primer que vaig fer a peu,sense ajuda, el camí que portava al Desert. Tot i que m’ho hanexplicat força vegades, la neu és el primer record que puc dir

de veritat que és meu, solament meu, sense el filtre de les foto-grafies i de les contalles en què els pares et fan protagonista.

La tardor s’anunciava, la terra estava mullada i pertot arreu s’olora-va la vida. Una bellesa antiga inundava el paratge, oxigenava l’alé idonava més força a les cançons i a les històries que rememoraven lanevada -rar fenomen al meu poble- per reviure caigudes, rialles, cur-ses, ninots, trineus fets sense traça, batalles amb guants de llana i critsde joia. Ella, que havia arribat amb la neu, no va ser mencionada,però. Ella –xiqueta bonica, dolceta nineta, noieta estimada- d’ullslluminosos i innocents, que va traure la careta per un cantó i va re-bre l’impacte de la bola amassada per mans d’infant, les meues, iamb l’abriguet de roig llampant, que semblava sang, tacat de blancmarronós, va córrer a refugiar-se, desfeta en plors, als braços del pa-re, mentre jo em quedava parat, espantat i penedit, com un esta-quirot, sense esma per fugir i rebia, en silenci, l’escridassada del’home alt i corpulent que, des d’aleshores, se’m va aparéixer mol-tes nits en malsons interminables, convertit en ogre ferotge per apar-tar-me de la princesa, bellíssima i inabastable, per apartar-me d’ella.

Josep Miquel Carceller i Dolç

Page 75: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure74

La vaig estimar abans de conéixer les lletres, abans, molt abans,d’haver llegit que cap llac és tan clar com els seus ulls ni cap venttan subtil com els seus dits. Abans de passar per la vida dibuixantcamins de rutina i paisatges indolents, sempre iguals, sempre co-neguts, sense trempera. Abans d’entendre que la poesia és el futurque recarrega l’arma de l’enyor i proclama l’ànsia. Abans d’havernadat en aquella mar llunyana, d’ones, altíssimes i embravides, quearribaven a la platja indiferents al meu desencant. Abans, molts anysabans, del temps, tan curt i tan intens, en què vaig poder dir-li, xiu-xiuejant i amb els cors abraçats: no hi ha racó per al plor dins lameua persona, perquè ara les meues hores viuen en la teua pell.

Aquells ulls que em van mirar amb por, la pluja sòlida que va qua-llar per unes hores, aquell lloc, ple d’arbres, que els majors anome-naven Desert, els jocs infantils als carrers sense cotxes, la maneta ne-gra de metall que repicava sobre la porta del carrer, la bicicleta blavadel fill del metge, els dolços de crema, nata i xocolata a l’aparadorde vidre de la pastisseria que ja no hi és, el guàrdia urbà de casc icorretjam blancs, els patins de quatre rodes i cintes de cuiro, lesbotes de futbol que venia el sabater de baix de casa, la Panderola queencara volava, el veí de somriure pervers que m’espantava, els ma-jors que m’envoltaven i em protegien, l’aparell de ràdio tan gran quepresidia el menjador, les interferències tan habituals, la galeria on vi-vien flors, insectes i gats, el passadís interminable de l’escola, les ses-sions dobles als cinemes de barri, les pel·lícules mutilades, el pa amboli o amb llet condensada, els jardins del Casino Antic, el somriurede l’avi, el submarí gris i de plàstic que em va regalar el pare, el meugermà, que encara gatejava, acostant-se al pollet lligat a la pota de lataula, les gàbies amb conills i pollastres del terrat, la cassola d’arròsque tornava a casa després de passar pel forn de la panaderia, l’ai-gua de litines, el vicks vaporub i el cotó –en– pèl que l’impregnavaper omplir d’essències el pit que remugava, la cartilla que em feia lle-gir donya Patro, l’estadi Castàlia, l’autobús sempre atapeït de gentque ens portava a la platja, la bata blanca del cirurgià que em va dei-xar sense amígdales, la cara amable del metge de capçalera, les ra-

Page 76: Temps de lleure, temps de creure (2004)

75

joles blanques del consultori i l’olor tan especial, la dolçor del raïmde moscatell de les vinyes de Benicàssim, els milers de puntets blancs,dibuixant figures sobre el llenç negre, en aquella nit, al balcó, es-coltant històries impossibles, que jo em creia des del principi al final,el codonyat que feia l’àvia, el forat al terra que hi havia en una ha-bitació, les pedres de la platja de Moncofa, el xavo que em donavenper cada pixaví que agafava, l’home dels nassos i l’home del sac, elcinema buit i jo assegut a la falda de la mare, les casetes de fusta ala platja del Pinar, els pneumàtics de camió que convertíem en vai-xells, les dones de casa de negre i la tia encara més, l’oncle gran i po-derós que ja no hi era, els riures tallats, els ulls rojos, els xiuxiuejosquan la meua cosina i jo ens acostàvem, la gran capsa rodona ambla roba de castelloner, els colors dels castells de foc, la bufanda blan-ca que em picava tant, la caixa del camió que ens pujava a la Mag-dalena, l’ermita blanca que m’atreia tant, els caliquenyos de l’avi, lesmoltes col·leccions de cromos i, sobretot, aquells de Guillem Tell quehi havia a les barretes de xocolate, els programes de pel·lícules, laguardiola metàl·lica, l’escalextric d’aquell company que els Reis maino em van portar, el conillet que tocava els platerets quan li donavescorda, l’oncle que me’l va portar des d’Alemanya, les revistes de bousque llegia l’avi, la màquina de cosir de marca Singer que la mare feiaservir, aquella truita de creïlles i de cebes i la tomata a mos redó, lageladora manual per fer cafè granissat, els mantecados que portavael carret ambulant, el dormitori gran que els avis van cedir als paresi l’armari que prometia tants secrets... Són algunes de les moltes fo-tografies que l’òptica dels meus ulls va registrar, amb un procés quí-mic tan antic com l’espècie, en el rodet infinit de les neurones. I enalgun racó, que desconec, d’aquest cervell, s’ha de trobar, per força,l’explicació de la necessitat tan forta que, cada vegada més, tinc detransformar les imatges en paraules, en mots escrits, convençut, comestic, que la lletra escrita és molt més forta que la pols humida de lamemòria, i que aquesta, fràgil i voladissa, està subjecta a capricis iaccidents i a la sentència inexhorable de la mort, que, ho esborra tot,quan el pas indeturable de les generacions mata definitivament il’oblit pinta de negre les finestres del record.

Page 77: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure76

Perquè qui va ser, per exemple, l’avi de l’avi de l’únic avi que vaigconéixer? No ho sé. Ni el nom no el sé. Res. Puc imaginar-m’ho,puc fabular-ho, però no ho sé. Què va fer? A qui va estimar? Nohi ha resposta. Cap ni un dels meus avantpassats ha expressat perescrit les esperances, els anhels, les frustracions, els desitjos, elsèxits, els fracassos o les misèries que van marcar les seues vides.I si algú ho va fer els fulls s’han perdut o jo no he sabut trobar-los.Ni una ratlla he rebut en herència, ni que fóra tergiversada, falsifi-cada o edulcorada. Invoque fantasmes i no hi vénen. Faig sortile-gis i res no passa. Silenci. Callen els morts, els meus morts. No m’ar-riben les veus, no se m’apareixen les imatges i, tanmateix, sé quem’estimen, que van viure per fer-me viure, en eixa llarga cadenaque l’instint enllaça. Ho sé amb la mateixa voluntat que m’empenya ordenar els meus records o, si més no, a reclamar-los a la mira-da gèlida o càlida, en tot cas sempre atzarosa, capriciosa i sub-jectiva de la memòria. Ho sé amb la mateixa seguretat que tinc queel respecte als drets humans retrocedeix a èpoques que la innocènciai la feblesa m’havien fet somiar que no tornarien.

No tinc, doncs, la història antiga escrita de la meua família i no tinctampoc la no tan antiga que podia haver-me arribat per via oral. Denou el silenci, però aquest, més punyent, més trist, més ple de por,segrestada la memòria quan hi havia vida i forces per servar-la. I elsilenci es va estendre a massa àmbits -el sexe, la política, la histò-ria distorsionada, quan no amagada, ...- i va abraçar massa ra-cons deixant-me orfe de referències i d’arrels en anys que eren de-cisius, però això va venir després, quan les hormones ja havienesclatat i envaït la meua sang. I ara, tants anys després, quan ja cir-culen calmosament i han fet el millor que han pogut i sabut la seuafeina, vull rescatar i ordenar alguns records i, si cal forçar, violen-tar, la memòria, que la química cerebral i el jo subconscient ama-guen amb tantes capes de costra llefiscosa i covard i llegar-los, sen-se massa solemnitat, no a la història ampla i diversa, que se m’escapa,com l’aigua entre els dits cansats, sinó a la petita de què vinc, alsmeus,... al nét, del nét del meu nét.

Page 78: Temps de lleure, temps de creure (2004)

77

Reivindique, doncs, la memòria perduda i comence a fer desfilarels fantasmes. De sempre m’ha agradat escriure quan ja la nit ésben entrada amb llum generada per electricitat i paraules o músi-ques vingudes a través de les ones radiofòniques o enllaunadesen els diferents suports tecnològics de gravació -i ja en són unsquants- que la meua generació ha viscut. No fa massa anys que hesubstituït la mina del llapis, la tinta del bolígraf o de la cinta de lamàquina d’escriure –instrument de percussió- pel processador detextos. Gaudisc de molts dels seus avantatges i alhora en patisc lafacilitat que aquest dóna d’esborrar línies, de manera tan neta i asèp-tica, perquè així avance a tempo lento com la pavana de Fauré, ma-jestuosa i noble, de melodia dolça, bella, vestida de nostàlgia, quem’acompanya ara mateix en la recerca.

Vaig ser un infant estimat que va estimar, un infant alegre que vaalegrar, un infant aplicat constantment felicitat, un infant obedientque va creure. Eren temps de creure i de qüestionar-se ben poquescoses, d’aprendre de memòria llargues llistes i de practicar el sí se-nyor i les mil i una cares de la docilitat. Eren temps d’aprofitar elpoc que es tenia i de traure-li suc a la convivència i a la barrejade tres generacions en la mateixa llar.

De diners n’hi havia pocs i calia estirar-los, com feien les dones dela casa, -cèntrica i enyorada, llogada, quan es van casar els pares dela mare en temps d’Alfons XIII, a la família propietària de noranta-nou habitatges, segons em va dir l’àvia que havia fet de minyona defadrina- apedaçant, cosint, reciclant, cuinant amb saviesa popular imil·lenària, regatejant i cercant la ganga i la rebaixa, quan el comerçera nostrat i tothom es coneixia pel nom, en aquelles botigues pe-tites i familiars. Al mercat central i al del peix separats per un carrer,la visita era diària i el recorregut tenia l’itinerari marcat i la litúrgiaben apresa. Hi havia les parades preferides i les substitutes prime-res i segones. Hi havia simpaties, manies i topeties i preus accessi-bles en els menjars de primera necessitat, perquè les carteres notenien bitllets i els moneders anaven poc assortits de pessetes o de

Page 79: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure78

quinzets i els duros encara escassejaven més. Hi havia bons pro-ductes de la terra de temporada, amb sabors i olors naturals, que jano es troben si no és com a delicatessen d’estómacs selectes de moltalt poder adquisitiu. Hi havia la roba que heretaves del pare o delsgermans majors i les sabates que duraven anys i hi havia una telegran i en blanc i negre, cada moltes cases, i aigua corrent que te-nia la temperatura que marcava l’estació i un safareig on es rentavala roba i els infants. Hi havia el llit de canonge que vam compartirel meu germà i jo fins que la vida i el comprensiu i humà desig dedisposar d’habitatge propi, amb escriptura notarial legalitzada, ja co-mençat el desgavell urbanístic que pels anys seixanta va enriquir unspocs, ens va fer seguir compartint habitació amb taula d’estudi, peròja no el llit, en el segon pis d’una finca de cinc, sense ascensor, nipàrquing –per a què?- que acabava de construir un obrer-contrac-tista, amic dels pares, un o dos anys abans de l’estiu de l’Apolo IX,en un carrer dedicat a un geni de la música nascut a Cadis, junt asolars als quals durant anys havíem fet incursions la colla d’amics,com qui se’n va a terreny estrany i potencialment perillós, per ju-gar partits de futbol o explorar la ciutat que es confonia amb l’hor-ta. No vaig ser-ne assidu, però, d’aquestes excursions més enllà dela Séquia Major. No era el meu territori. Vaig ser bàsicament un xi-quet d’asfalt, d’aquell que està empedrat, amb llambordes petites irectangulars, del que ja quasi no es veu. Un xiquet del centre histò-ric que quan arribava el dia gran de la romeria no necessitava mésd’un minut, i sense córrer, per arribar a fer la cua. Un xiquet quees movia pel barri com pel menjador de sa casa i que durant un tempstenia marcats els límits que no es podien traspassar en funció de sides d’on estava era capaç d’escoltar el crit de la mare o de l’àvia re-clamant-li la tornada.

El joc va ser per mi, ho és per tothom, escola de convivència i vehi-cle de civilitat, la manera més lúdica i divertida d’inhibir instints egois-tes i de créixer en el respecte envers els companys. Jugant vaig apren-dre a véncer pors i a saber triar i seleccionar. I en el meu repertorilúdic la llista de jocs tradicionals valencians, entroncats amb les

Page 80: Temps de lleure, temps de creure (2004)

79

antigues cultures mediterrànies, ocupava un percentatge molt alt, per-què encara no eren carn d’etnologia. Estaven ben vius. Els aprení-em al mateix carrer jugant-los. Algun xiquet te’ls ensenyava. Els pa-res treballaven i els veíem poc, les mares, generalment, no en sabienmassa dels nostres jocs de mascles en formació. Xiquets i xiquetes te-níem pocs jocs comuns, almenys en el meu barri cèntric i antic, sen-se tradició de festes de carrer. Un d’ells era el de conillets, a amagarquasi sempre de nit, i amb un xiquet o xiqueta més grandet, fent demare dels conillets i un xiquet fent de llebre. Un altre era la pinya-ta, però a aquest es jugava en les festes majors, en les festes delscarrers o en diades especials –batejos, comunions, natalicis– i qua-si sempre amb la participació dels adults, una constant aquesta, se-gons la meua experiència, en els jocs entre xiquetes i xiquets. Jo maino el vaig jugar al meu carrer, però sí a l’estiu en alqueries, bàsica-ment per celebrar les festes d’agost, quan també, ajudats pels majors,buidàvem melons d’alger i dibuixàvem, amb ganivets, forats que vo-lien ser ulls, boques o altres parts de la cara, de manera que quan arri-bava la nit enceníem espelmes dins del meló i organitzàvem els nos-tres particulars aquelarres. Recorde la vegada que vaig estar a puntde guanyar una cursa de sacs i com, uns metres abans de la meta,vaig caure i vaig arribar a casa amb els genolls pelats i una ferida ala barbeta que va demanar punts, la vacuna contra el tètanus i unabona col·lecció de palletes per alimentar-me durant uns dies. Tam-bé omplíem el cel de catxerulos i de globus de paper que escalfàvem,per tal que volaren ben lluny, amb una bola empapada d’alcohol ala qual preníem foc. Però, després d’un incendi que va provocar enun canyar prop del Molí de la Font, un dels globus que havíem ba-tejat amb el nom de Peret, en honor de l’amic que aquell dia cele-brava el sant, ho vam deixar córrer, fugint dels problemes i perquè unprimitiu i encara no interioritzat sentit de defensa del nostre medi am-bient em sembla que ja el portàvem enganxat a la genètica instinti-vament. La gallineta cega, també esdevenia, de vegades, un joc mixti, en aquest cas, la bena als ulls el convertia en escola d’orientació id’enganys, de picardies i de tocaments. Un diàleg, com aquest, ini-ciava la diversió: -Gallineta cega, què has perdut? / -Una agulla i un

Page 81: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure80

canut. / -Busca per la ximenera /-No, que em faré negra. / - Busca pelterrat. / -No, que em faré gat. / -Pues, busca qui t’ha pegat.

I aquesta va ser la cançoneta que vaig escoltar un matí nadalencquan caminava desvagat prop de casa. Un grup de cinc xiqueteshavien iniciat el joc i la que pagava... la que tenia els ulls tapats...era ella. Vaig tragar saliva i em vaig decidir. Per senyes els vaig de-manar a les altres que em podien veure, amb gestos exagerats, iamb el millor dels somriures, si em deixaven jugar. Van intercan-viar i mirades de complicitat i em van indicar que m’incorporaradins del cercle que havien marcat amb pedra de guix. Elles ja sa-bien feia temps, malgrat que només hi havia hagut mirades, elque ningun dels meus amics sabia, ni sabria mai si no els ho con-taven trenta-una vegades i encara unes quantes més. Quan ella varebre les palmades, després del “busca qui t’ha pegat” jo, sense dis-simular massa, vaig fer per ser atrapat ràpidament. Va començar pelcap i la primera sorpresa que va tenir va ser comprovar que la llar-gada dels cabells no corresponia a ninguna de les amigues. A par-tir d’ahí l’exploració va ser tan minuciosa, que les campanes delFadrí que just aleshores van iniciar els tocs corresponents al mig-dia, van ser tapades pels batecs del meu cor. No va endevinar elmeu nom, però sí, amb seguretat, el meu sexe en un moment de-terminat. Es va llevar la bena i es va fer l’altiva amb mi i l’ofesa ambles amigues, però es veia de lluny, fins i tot jo vaig adonar-me,que l’enrabiada era falsa.

En això van arribar uns xiquets del barri i em van engrescar perjugar al boli-dali. Vaig pujar a casa per agafar el pic que havia acon-seguit a la fusteria d’un oncle i una de les pales que jo mateixm’havia fet amb els llistons d’un basquet que havia trobat al mer-cat. El nostre carrer era massa estret i cèntric per jugar al boli i aque-lla va ser una de les vegades que les coses van anar maldades, per-què quan encara no havíem acabat la primera jugada al Carboneret–li déiem així perquè el pare venia carbó en un dels carrers queanys després van desaparéixer per crear la plaça nova que mira al

Page 82: Temps de lleure, temps de creure (2004)

81

mar- se li’n va anar el pic cap el balcó de la tia Paca, just en el mo-ment en què aquesta, rondinaire i malcarada com ninguna, va te-nir la mala pensada d’eixir. Rebre l’impacte de la fusteta i dedicar-nos tota la col·lecció d’insults, que havia aprés en la seua llargavida, va ser una. Almenys aquella vegada no tenia un poal d’ai-gua a la vora, per remullar-nos, com havia fet, unes setmanes abans,quan la vam molestar mentre jugàvem al futbol, fent servir la per-siana metàl·lica que tancava un talleret que hi havia a la finca delcostat, d’improvisada porteria.

Em costa recordar si aquell nadal jo ja anava a l’institut, el que éssegur és que la primera Comunió ja l’havia feta i el catecisme me’lsabia de memòria de la primera a la darrera paraula i durant anyshaguera pogut superar l’examen oral i públic que vaig fer, amb lamateixa màxima nota que em va fer mantenir l’estatus de bon xiqueti d’estudiant model. Calia estudiar, em deien, i jo obeïa i anava ali-mentant la memòria i llegint llibre rere llibre en la llengua de Cer-vantes, perquè la d’en Joanot Martorell no vaig saber que també ser-via per escriure fins quan ja se m’apuntaven pèls a les galtes.

A l’escola hi havia un mur de pedra al pati que separava les xi-quetes i els xiquets també a l’hora de l’esbarjo. Hi va haver un tempsque els meus amics i jo ataüllàvem, d’amagat, per una escletxa queva anar creixent, com jugaven les nenes al sambori, a saltar la cor-da, a la goma, a fer palmellades rítmiques i ràpides, que jo miravacom hipnotitzat o a la xata merenguera. Aquell temps va durar benpoc. A l’escletxa del mur li van eixir moltes germanes i, durant uncurs i mig, vam fer escola en un altre edifici que ja no està, al llocque sempre –un sempre relatiu- hem conegut pels Quatre cantons,no sé per quina raó, perquè d’interseccions amb quatre cantonsn’hi ha moltes més, tantes que solament juntar-nos cinc era ben fà-cil jugar al joc del mateix nom. Més fàcil encara ens era jugar a l’un,dos, tres paret, però aquest, si qui pagava no tenia un crèdit immens,solia acabar sempre amb baralles. De tenir baralles n’he fugit sem-pre, com del dimoni. I em sembla que l’explicació no cal cercar-la

Page 83: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure82

en qüestions de covardia o de valentia, sinó més aviat en un tarannàtranquil i paciençut que em naixia naturalment, i que em feia creu-re de ben petit en el poder de la paraula.

N’he tingut poques, poquíssimes de baralles, tantes com dues,per això les recorde tan vivament com l’única bufetada que vaig re-bre del pare. La primera va ser un diumenge que la Banda Muni-cipal feia un dels seus habituals concerts al templet del Parc Ribal-ta, ben a prop de la gran plaça rodona a la qual donaven els quioscoson a l’estiu refrescàvem i seguíem les gestes en blanc i negre de Ba-hamontes al Tour de França. Els majors seien en les cadiretes defusta i palla trenada i la majoria dels xiquets teníem permís perjugar, si no destorbàvem l’audició musical.

Sempre començàvem explorant un territori que, tot i que coneixí-em força bé, no deixava mai de sorprendre’ns, amb les petites ograns transformacions que patia per acció de la natura o dels hu-mans. En general el parc donava molt de si, era el lloc ideal per alboli-dali; per jugar a diversos jocs d’amagar, sobretot al pot pot,aprofitant les “maranyetes” que feien giravoltes i et proporciona-ven infinitat d’amagatalls; per fer curses i malabarismes amb la bi-cicleta pròpia o la dels amics; per provar les habilitats amb la trom-pa, jo sempre en vaig tenir ben poques; per procurar guanyar boletesde vidre, després de fer cauet i colpejar la bola d’algun dels com-petidors; per organitzar partides de tacons, amb talons de sabatesque llançàvem per traure les tapes soltes de capses de mistos quehavíem ficat dins d’un cercle marcat a terra –vaig arribar a tenir unabona col·lecció, gràcies a la bona punteria i a la personal tècnicaque vaig desenvolupar–; per fer l’animal al xurro-mediamanga-man-gotero, un joc que mai em va acabar de fer el pes, a causa del meupoc pes precisament o per suar amb altres jocs de botar; per fer cur-ses de velocitat o de resistència en el llarg passeig que creuava elparc fins l’estació, deixant a banda i banda arbres d’espècies exò-tiques i els plàtans immensos que, al seu moment, omplien de fu-lles i de boles que es desfeien el terra que xafàvem i ens servien per

Page 84: Temps de lleure, temps de creure (2004)

83

mil i un jocs de punteria; per visitar la font del Piliuet, junt a l’an-tiga i tan bonica pèrgola, sota l’om centenari i contemplar diver-tits el xiquet de pedra i el lloc per on eixia l’aigua que donava noma la font; per passar per tot el mobiliari per a jocs del roserar; perdonar-li la volta completa a la bassa dels peixets; per donar de men-jar als coloms i fer-los la guitza sense solució de continuïtat.

Aquell diumenge tocava, però, fer un partit de futbol amb xapesd’aigua de Benassal o de Vichí i de refrescos: Kas, Mirinda i Trina-ranjus i un botó blanc com a pilota. Sobre la terra groguenca, hi ha-víem dibuixat un camp, més o menys proporcionat, amb les ratllescorresponents. Les meues xapes estaven folrades amb els colors delBarça i per la part de dins tenien una capa de cera, que els dona-va més consistència i evitava que es tragaren el botó-baló fent mans.La cera l’agafava dels ciris que teníem per casa per no anar a lespalpentes quan, cosa habitual, la llum elèctrica fallava. Per aquellpartit jo com a seleccionador-entrenador havia convocat els juga-dors-xapes següents: Sadurní a la porteria, Rifé, Torres, Gallego iEladio a la defensa, Zabalza, Fusté i Pereda al mig del camp, i Men-donça, Zaldúa i Rexach a la davantera. És a dir l’alineació que ha-via guanyat la final de copa al Madrid, en un partit que vaig veurea la televisió d’un bar d’Alcúdia de Veo, amb la majoria dels com-panys que feien amb mi el campament, organitzat per mossén Amo-rós, al poble abandonat de Benitandús. El mestre director es dis-posava a dirigir els darrers compassos de la peça que tancava elconcert i el partit -que havia pactat uns dies abans amb un amic,molt amic, amb qui compartia moltes coses, però no afinitats fut-bolístiques- anava empatat. I no ens conformàvem. Els dos volí-em, de totes totes guanyar i la tensió ens va poder. Vaig recordarla jugada que uns mesos abans havia propiciat el primer títol queel Barça havia guanyat des que jo tenia ús de raó i vaig intentarreproduir-la. L’índex de la meua mà dreta va posar en movimentla xapa que havia batejat amb el nom de Rifé. El botó blanc va se-guir la trajectòria desitjada i, després de passar ben a prop de lesxapes de Pirri, Zoco i Amancio va colpejar la de Zunzunegui, va

Page 85: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure84

superar la de Betancourt, va travessar la ratlla de porteria i va pro-vocar el meu crit fora de mida: Goooooooool! alhora que la Mu-nicipal rematava la seua actuació amb l’esplendorosa, faraònica imagna coda final de la novena simfonia de Schubert, tots els ins-truments en fortíssimo i els metalls exultants com a grans protago-nistes. El meu amic em va mirar i quan començaven els aplaudi-ments a la Banda, que jo m’apropiava feliç i el meu gol repetia criti entonació, va agafar les tres o quatre xapes meues que tenia mésa la vora i les va llançar lluny, amb la força suficient per submergir-les dins l’aigua de l’estany i provocar la fugida cridanera d’un ànecblanquíssim, com l’ànima futbolera del meu amic. Després d’unssegons, curts, de sorpresa i d’incredulitat, em va entrar tanta ràbiaque, sense pensar-m’ho gens ni mica, em vaig abraonar sobre ell.Renecs, insults, puntellons, cops de puny, sang i fang,... tot barre-jat, mentre rodolaven per terra en uns segons de violència que, enacabar, amb l’arribada dels majors, es van convertir en minuts dellàgrimes i hores, moltes, massa, de decaïment i d’agror a la sang.

Han passat trenta anys ben llargs i mai més he renyit per res rela-cionat amb l’esport. Discutit, sí, però procurant filar arguments i,en tot cas resolent la disputa verbal amb un: -”Bé, doncs ja estàbe així!” quan els ponts de diàleg s’esfondren, perquè, qui em co-neix sap que, tot i que el futbol en blaugrana ha esdevingut, per mi,passió -sentiment heretat dels majors i reafirmat per l’afectivitatsimbòlica que vaig interioritzar, quan tantes coses estaven prohibi-des- els patiments i les alegries esportives d’aficionat, les he exte-rioritzades poc i les he somatitzades ben íntimament.

Les voreres amples de la plaça del Rei i els carrers estrets i tranquilsdel meu barri eren camps de futbol quasi diàriament. Teníem prouamb un tros de paper rebregat o alguna fusta. Les carteres feiende pals i el travesser, que no existia, canviava d’altura segons l’es-tatura del porter, quan n’hi havia, perquè ningú volíem ser-ho. Alpati de l’institut, però, i defensant un espai tan petit com la base deles cistelles de bàsquet, n’hi havia uns quants i alhora, perquè

Page 86: Temps de lleure, temps de creure (2004)

85

podien jugar-se tres o quatre o, potser, més de partits. De maneraque marcar un gol era quasi un miracle i, de vegades, no sabies qui-na era la pilota, piloteta o fusteta que et pertocava. Els gols erenpocs, però els xocs i els cops eren molts, si fa no fa, com les vega-des que ens gastàvem les poques monedes que tibaven les nostresbutxaques en partides al futbolí als recreatius, quasi sempre amb lafòrmula que en el nostre argot anomenàvem cincaeta: quatre juga-dors cercant el gol i el cinquè que entrava, quan es marcava un gol,per agafar les barres dels mitjos i els davanters, provocant un des-plaçament que feia descansar, sense voler, a qui movia la barra delsdefenses i el porter de la parella que no havia pogut evitar el gol.Es tractava d’aguantar el més possible per mantenir-se jugant quan-tes més boles millor. Hi havia una bona pedrera de futboliners en-tre els meus coneguts i val a dir que jo no era dels pitjors, cosa queno puc dir si la comparança la faig entre els futbolers o futbolistesde camp gran i botes de tacs. Em faltava talent i habilitat amb el ba-ló als peus i no vaig gastar ni un gram de força, ni d’energia per as-solir-ne. Cap trauma amb el descobriment, cap ni un.

Ja van venir altres, molts, de descobriments més agradables. El De-sert en va ser un i molt aviat, perquè, quan l’estiu declinava, re-presentants de les tres generacions de la meua família hi pujàvem,a peu, des de la platja de Benicàssim, on passàvem la majoria deles vacances, gràcies a una amistat generosa i hospitalària que ve-nia de lluny, de la joventut de l’avi de la mare, quan la guerra co-lonial amb el Marroc, en una torre horitzontal de construcció anti-ga, envoltada de conreus -vinyes, blat de moro, melonars- davantla més antiga Torre vertical de Sant Vicent, quan els apartaments nohavien estat encara ni tan sols imaginats i des de la terrassa jugà-vem a endevinar quin cotxe passaria, a raó d’un cada molts minutsi a mà dreta, cap el Voramar, que aleshores de debó besava l’aigua,s’endevinaven les llums de les viles que les famílies benestants deCastelló s’havien fet construir, amb gust pràctic, per donar sentital verb estiuejar.

Benicàssim 1961

Page 87: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure86

La platja era aleshores més petita. Necessitàvem poques passes permullar-nos els peus, des de la carretera que ara és passeig. En unazona ben delimitada marcada per les ones que trencaven suaument,perquè quan la mar bramava ens ho miràvem de lluny, jugàvem aaixecar castells d’arena, a canalitzar rius i pantans, a cercar els polpsque s’amagaven entre les roques de l’escullera artificial, a imitar lesestirades dels grans porters de futbol amb pilotes de plàstic, a en-terrar-nos en la sorra molla o a comptar els mabres, els llobarros iles daurades que mossegaven l’ham de les canyes que apareixienquan el sol s’amagava pel Desert que ja ens esperava.

Les tronades que, regularment, ens visitaven quan l’estiu havia tin-gut moltes setmanes per escalfar la mar, marcaven el moment de lapujada. Els caragols que havia ajudat a agafar, ja havien estat con-venientment enganyats i golaframent digerits i l’olor a terra mulla-da, que m’agradava tant, deixava pas a un cel límpid i a l’especta-cle de la natura neta, rejovenida, amb ganes d’exhibir-se.

Cançons i exclamacions puntejaven les converses i, a mesura queguanyàvem altura, un sentiment renovat, primari i ancestral d’afir-mació, de pertinença a una terra, se m’instal·lava al cor quan mi-rava, des de les ruïnes del monestir vell, sobre l’horitzó, les silue-tes dels illots de les Columbretes o des del Bartolo, contemplava lesterres ensenyorejades pel gegant Penyagolosa, quan, des del cas-tell de Miravet, admirava el Pla de Cabanes-Torreblanca o, desdel castell de Montornés, copsava extasiat i en una ullada, la marde tarongerars que pintava de verd la Plana, i els seus pobles: lameua terra, la meua pàtria.

Normalment el camí que seguíem era sempre el mateix i desprésd’escoltar els lladrucs dels gossos del mas de Salandó i de deixarla carretera, entràvem en un camí d’arenisca, de gres, de la terraroja fosca que domina tot el paratge, que pujava serpentejant, en-tre arbres, bàsicament pinastres i pins blancs, que, generosos, ofe-rien aixopluc a nombroses espècies d’animals i ens donaven

Page 88: Temps de lleure, temps de creure (2004)

87

ombra i companyia tranquil·litzadora i relaxant fins la font de laTeula, on fèiem la primera parada llarga, hidratàvem el cos i alegrà-vem l’estómac, en un barranc cobert d’exuberant vegetació. Hi ha-via encara móres als esbarzers, però les esgarrinxades que ens jugà-vem en l’intent d’agafar-les, molt sovint ens feien desistir-ne. Hihavia canyes i baladres amb flors blanques i roses que l’àvia ens te-nia prohibit tocar. -”Són verinoses”-ens deia, i nosaltres ens quedà-vem amb ganes de tocar-les, però no ho féiem.

Mentre l’àvia va tenir esma, sempre va venir i tothora era referèn-cia i ànima. Ella va ser la primera que em va explicar, a la seua ma-nera, quan li ho vaig preguntar, que no es deia Desert perquè tin-guera dunes d’arena, camells o palmeres als oasis, sinó perquè feiatemps, ella no sabia quan, monjos carmelitans, com els que a Be-nicàssim feien aquell vi dolç moscatell, que alguna vegada m’ha-vien deixat tastar en glopets ben curts, s’hi havien instal·lat. No vaigentendre molt més. Van haver de passar uns quants anyets perquèaprenguera que l’orde dels Carmels anomenava “Desert” un lloc so-litari per fer vida eremítica i contemplativa, amb ermites silvestres–n’hi ha unes quantes– i que “convent”, del llatí conventus, vol diraplec o reunió de gent, de manera que potser caldria dir-hi mones-tir vell de l’edifici en ruïnes que hi havia dalt, a pocs metres de lafont de la Teula, perquè monestir ve del grec monasterion (lloc desolitaris) Aquella mena d’esquelet, fet de la mateixa pedra roja degres que dóna el paisatge, sense sostre, però dibuixant encara les es-tances que els frares van ocupar durant el segle de l’anomenada Il·lus-tració, sembla tret d’un relat romàntic de Bécquer. En aquells anysarribàvem sempre corrents i, sense esperar els majors, iniciàvem larecerca del fantasma o del tresor perdut. No els vam trobar mai, ésclar, però qui els volia? ja ens estava bé aquella exploració minu-ciosa, que no deixava cap racó verge de les nostres mirades, tampocla capelleta, que hi havia a l’antiga horta, amb les parets cobertes depintures al fresc, d’una deliciosa, simbòlica i humil plasticitat, ab-solutament ignorades, inermes i desprotegides davant les inclemèn-cies meteorològiques i les visites dels brètols de tota edat i condició.

Page 89: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure88

Dinàvem el que portàvem a les carmanyoles a la font de Sant Jo-sep, junt a l’ermita del mateix nom, envoltats d’eucaliptus enormes.Els menuts mastegàvem de pressa, per les ganes que teníem deseguir jugant, tot i les recomanacions i retrets dels grans. De ve-gades, poques però, aquests ens deixaven jugar a cartes amb ells.Les dones de la família eren especialistes del burro, sobretot, peròel bac, el set i mig o el cinquet també sabien de la seua afició ihabilitat i dels comentaris plens d’ironia sorneguera que feien abans,durant i després de cada jugada. Els hòmens també hi participavenperò es captenien normalment callats i solament soltaven la llen-gua quan jugaven sense presència femenina i en jocs de l’estil dela brisca o el tute.

Mentre fèiem la digestió no ens deixaven practicar jocs violents.Era l’hora de seure en cercle, de jugar al telèfon, de primar la pa-raula i de xiuxiuejar a cau d’orella a qui tenies a la dreta, per exem-ple: -”castell”. Quan aquell castell tornava després de rodar tot elcercle podia seguir sent un castell, mig enderrocat, com el de Mon-tornés que havia senyorejat Garxolí del Senillar, fins que la colla deTombatossals l’havia foragitat de mala manera, o podia ser “camell”,“cartell” o “melic”... qualsevol cosa podia passar i, normalment, lagresca estava assegurada quan cadascú expressava en veu alta elque havia entés. El joc dels disbarats, potser va venir més tard. Noho sé ben bé. Els records em vénen, sovint, sense data. Necessitetrobar algun referent per situar-los en el temps: una cara, un ob-jecte,... Sé, però, que ja havia passat el temps de fer sortir parau-les relacionades amb els genitals i la sexualitat, paraules prohibi-des, que la mateixa dinàmica i essència del joc tendia a desproveirde qualsevol significat obscè i la malícia es diluïa, com sucre enl’aigua, pel riure divertit que provocaven les associacions absurdesque es formaven. Sé que aquell diumenge de Pasqua, a la Font Tallà,entre xops, eucaliptus i alguna alzina surera, estava ella, quan elcompany de la meua esquerra, Rafel, em va preguntar: -”A quivol...?” i molt baixet va acabar la pregunta amb el nom d’ella. Séque la tenia a la meua dreta quan vaig contestar, per eixir del pas.

Page 90: Temps de lleure, temps de creure (2004)

89

-”El meu gos”. Sé que vaig tenir clar que la pregunta que havia defer-li, demanava el meu nom de resposta: -”Qui tens a la teua es-querra?”- i abans que contestara, vaig pensar, que no em conteste:-”A tu!”- No em valia, no, perquè es podia entendre, quan arriba-ra l’hora, que era a Rafel, així que vaig afegir: -”Vull nom i cognoms,per favor”- La veritat és que vaig demanar-li nom i apellits perquèencara no em feia vergonya ser analfabet en la meua llengua. Séque quan va arribar l’hora de les confessions va resultar que a Ra-fel li havien preguntat: -”A qui et morrejaries ara?- i que la impo-sició del joc, de saltar-se una pregunta i una resposta, donava coma resultat que “Jo volia morrejar el meu gos!” i que la bestiesa vaser rebuda amb les rialles i les befes que era d’esperar. Sé, que te-nia la boca seca quan vaig dir: -”Aquest-assenyalant Rafel- m’hapreguntat: A qui vol...? i vaig dir el seu nom. I ella m’ha contestatque...”- vaig fer una pausa, però no per cap ànim d’augmentar l’a-tenció del grup, sinó pel tremolor que m’estava entrant. De fet josolament la veia a ella, sols volia saber com s’ho prendria ella. “...M’hacontestat que...”- i finalment, mirant-la als ulls vaig pronunciar elmeu nom i el meu primer cognom. Més rialles, més burles, méscrits. El joc va seguir, però jo no recorde la resta dels disbarats.Recorde la seua cara seriosa. Recorde algun creuament de miradesfugisser. Recorde que vaig caminar en silenci al seu costat quan anà-vem cap el castell de Miravet, entre coscolls, llentiscles, esparre-gueres i d’altres arbustos i lianes com la sarsa i el xuclamel i, so-bretot, els margallons que, amb les seues palmes, adjectiven elparatge. Recorde que, aquell estiu, quan vam pujar a les Agulles deSanta Àgueda, anàvem agafats de la mà. Recorde que hi havia l’en-trada a una cova i que algú va dir: -”Diuen a Benicàssim que quitravessa aquesta cova i ix per l’altre costat, de segur que es casa!”Recorde que els dos vam entrar i vam recórrer aquell passadís es-tret i tan baix quasi de grapes. Recorde que bonic va ser el joc d’es-timar aquell capvespre a les Santes, sota l’om que ja no hi és, ambtots els sorolls del bosc i de la vida esclatant i com, de matinada, labarbàrie va ensenyar les seues urpes llefiscoses i menyspreables, so-ta la mirada impàvida d’alguna òliba, o potser era un mussol, no

Page 91: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure90

ho sé, el que sí sé és que els fatxendes, que van arribar en aquellcotxe, trencant somnis i paisatges, borratxos d’alcohol i d’altive-sa, eren voltors, hienes, malfactors de mal pensar i pitjor actuar. Hiva haver ball de bastons i amenaces quan se’n van anar. Ens vanamargar l’acampada i em van ensenyar la cara feixista que la de-mocràcia formal que s’anunciava sempre ha arrossegat com un llast.Recorde, però, que vam dissoldre la por en aigua de paraules i queel gust va ser dolç.

Evoque els records per fer la pau amb el passat, per tancar-lo, pot-ser, definitivament.

Recorde aquella última baralla a cops de la meua vida i com ellai jo, pocs anys després, ens vam allunyar, no sé com, no sé per què.Recorde aquell Desert i la bellesa que exhalava. Recorde aquellpaisatge vegetal i geològic, indestriable del treball racional i secu-lar de l’home. Recorde haver plorat de ràbia i de desesperançacada vegada que les flames l’han besat. Recorde com ha sabut renài-xer, malgrat tot. Recorde aquelles muntanyes, aquells barrancs,aquells camins, aquelles ermites, que ens van acollir generosamenttantes vegades. Recorde aquells arbres que van escoltar les pro-meses que no vaig complir. Recorde tot aquell espai que de petitem va servir per fer-me fort i gran. Recorde haver dit als meus fillsque saber que certes coses romanen, ens ajuda a sentir-nos segurs.Recorde haver mirat tots els seus racons amb orgull de fill i li de-mane perdó, perquè ja no sé lluitar com aleshores i veig, desval-gut, el joc brut que ara forada les seues entranyes –contra tota lò-gica, contra tota ètica, contra tota llei– fent servir la força de ladesraó i del negoci més mesquí. Recorde aquells paratges que arasón forats per demà ser asfalt i camí destrellat, aquest forats que fo-raden també els mites i l’anima del meu passat.

Recorde aquells anys i aquell amor i aquell exuberant i exultantDesert de jocs.

Page 92: Temps de lleure, temps de creure (2004)

TT e ’ n re ’ n r e c o re c o r d e s , q u a n … ?d e s , q u a n … ?

99

No corren bons temps. De vegades u viu amb desesperançaeixa sensació que quasi res podem fer per a canviar el cursde la Història, ni tan sols el de la nostra xicoteta, personal

i anònima història. Guerres programades, grans batalles comercials,la pujada del pa i la gasolina, les tarifes telefòniques, la fam al Ter-cer Món… tot pareix programat per governs que no hem votat, pergent que no ens interessa i als quals nosaltres interessem menys en-cara. Insistisc, no corren bons temps i no crec que siga nomésuna opinió subjectiva.

Davant d’aquestes circumstàncies, i com si d’una via de fuga estractara, pareix com si el subconscient ens invitara, cada vegadamés, a recordar fets i situacions de quan l’única preocupació erasaber quin seria el proper passatemps, fins i tot abans de finalitzarel joc en què s’estava immers. Eren altres temps, o millor dit, unaaltra situació, en la qual, com a xiquets, vivíem aliens a tota la fos-cor dictatorial de l’època i que en ocasions revivim amb nostàlgia;sobretot quan es troba a faltar aquella sensació de gaudir el mo-ment, aquella gosadia que comporta la innocència i en definitiva,a pesar de la incongruència, aquell sentiment de llibertat que lamateixa existència i l’esdevenir del temps van diluint.

Eliseu R. Artola i del Campo

Page 93: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure100

La memòria, selectiva i còmoda del ser humà, afavoreix la capa-citat d’oblidar de les persones. Així, moments poc agradables, de-senganys, decepcions, …, solen ser obviats a l’hora d’evocar si-tuacions de la infància i sempre es comenten els jocs, les anècdotes,els successos, etc. que signifiquen un grat record per a l’individu.

Només cal fixar-se en qualsevol reunió d’amics i observar quant tar-da a escoltar-se la famosa frase: Te’n recordes, quan .... ? Un “quan“que significa un retrocés en el temps més o menys llunyà i que enmoltes ocasions, com el tema que ens ocupa, es remunta a una èpo-ca de preadolescència o fins i tot anterior. Un “quan“ que porta im-plícita una coincidència o complicitat envers l’activitat recorda-da, encara que en moltes ocasions i a causa de la situació deldomicili particular de cadascú, no sempre arribava a existir eixaconnivència, a pesar del posterior coneixement del joc.

Tornant la vista alguns anys arrere, menys dels que pareixen, po-drem observar que la gent vivia més el carrer, tant en el sentit pro-fessional, social o lúdic i, naturalment, els xiquets i les xiquetes,amb els seus jocs, hi eren els “amos“. Però com he apuntat abans,no es jugava igual en els sòrdids i localitzats carrers del centre urbà,com en l’amplitud dels descampats i les hortes de qualsevol raval iels seus voltants. A mi, em va tocar l’escamot metropolità i a pe-sar de les evidents limitacions, també traginàvem tot el que podí-em, encara que més d’alguna vegada he sentit eixa necessitat dellibertat que dóna l’espai obert.

M’agrada anar al dentista. I vosaltres direu: “Bé, a mi com si t’o-peres”. D’acord, m’explique. En una de les meues periòdiques vi-sites a l’odontòleg i mentre estava esperant el meu torn, se’m vaocórrer mirar per la finestra i una infinitat de records se’m van ve-nir al cap. Encara estava allí. La mateixa visió, el mateix panorama,la mateixa imatge que recorde haver vist, per primera vegada, desd’una finestra i que dia a dia van contemplar els 16 anys que vaigviure a ma casa natal.

Page 94: Temps de lleure, temps de creure (2004)

101

El “paisatge“ en qüestió, correspon als actuals números 5 i 7 del car-rer de Ramón i Cajal i just davant, en el segon pis del llavors nú-mero 8, d’aqueix mateix carrer, habitava aquest modest lletraferit.

En un àmbit totalment urbà, el nostre radi d’acció abraçava, méso menys, des del carrer d’Asensi, en aquell temps del General Aran-da, fins al carrer de Jover i, d’altra banda, des del carrer d’Herrerofins a la plaça de Fadrell. Vist així, pareix un espai reduït però perals nostres ulls era una vasta extensió de terreny on, entre jocs, ma-lifetes i alguna estona de no saber què fer, transcorrien els dies dela infància.

La primera noció de joc, la tinc associada a un tricicle amb què, apesar de com era de rudimentari, si es compara amb els sofisticatsjoguets actuals, es podia arribar a totes parts; almenys a aquellesque hi feia falta arribar. Pels corredors de casa, pel terrat, pel carrerintentant escapolir-me de la meua vigilant iaia, encara que quanm’atrapava em costara algun pessic de mongeta. Recorde, comun somni, donant voltes per una plaça de Fadrell, redona, amb di-versos accessos i, una sèrie de rajoles que delimitaven uns jardi-nets, amb arbres i plantes, seguint la forma de la plaça. Uns bancsde pedra estaven fixats en un sòl de terra i al mig de la plaça, ungran pedestral servia de base a un enorme fanal que enllumenavatota la plaça.

Ja, amb el temps, i a mesura que s’anava adquirint certa autonomia,el ventall de jocs s’ampliava a la carrera. Bé depresos en el col·le-gi, bé transmesos per algun company del barri, era estrany el diaque, durant les hores d’esplai, no es posaren en pràctica gran partdels divertiments assimilats.

Sense entrar en una descripció detallada de tots i de cadascun delsjocs, tasca profusament desenvolupada en aquesta i altres publi-cacions, m’agradaria fer una ràpida ressenya d’alguns d’ells i d’a-quelles peculiaritats que el pas del temps ha fet especials.

Dibuix: MARC ARTOLA

Page 95: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure102

Si diguera que, quan ens ajuntàvem prou gent, jugàvem al futbol,no descobriria res de singular. Si diguera que es jugava al futbol almig del carrer, ja començaria a sonar estrany. Però si diguera quenomés passava un cotxe cada cinc o deu minuts i tan sols s’inter-rompia el joc durant aqueix temps, ja pareix impossible de creure.Doncs sí, és cert. En funció dels companys disponibles, es podia ferun partit a l’ample del carrer, quan hi havia poca gent, o al llarg delcarrer, quan el nombre de jugadors així ho permetia.

En el primer cas solia jugar-se amb una pilota més xicoteta, en oca-sions, feta amb paper premsat i bosses de plàstic, i les porteries eren,bé dues portes encarades de sengles habitatges del carrer, o bé l’es-pai existent entre dos cotxes aparcats en ambdós costats del carrer.Pot deduir-se que la distància existent entre els cotxes era prou mésconsiderable que no la que sol deixar-se ara i els problemes d’a-parcament tampoc llevaven la son a ningú. En l’altre cas, quan elgrup era més nombrós, el partit s’orientava al llarg del carrer, es-tablint-se més distància entre les porteries, que es delimitaven ambalgunes pedres, rajoles o, com a últim recurs, la roba sobrant queel mateix exercici físic obligava a llevar-se.

Serà cosa de l’edat, però moltes vegades anaven units la diversió iel moviment. A vegades el simple fet de córrer es convertia en unjoc i si a mitja carrera es parava en sec, la força de la inèrcia s’en-carregava de la resta. Per a això, teníem el lloc ideal: el recentmentestrenat “Passatge Diago“, amb el seu pis polit i brillant, era unatemptació que invitava a exercitar tals menesters de “patinatge so-bre soles“. Si a aqueixa poca estabilitat que suposaven els esvarons,s’hi incorporava una pilota per a intentar jugar a futbol, la diver-sió estava assegurada i les patacades també, amb els seus conse-güents trencs a la cella i el seu posterior pedaç en la Casa de “So-corro”.

Com tantes altres coses de la vida, també alguns jocs estan asso-ciats a determinades èpoques de l’any. Així, amb l’arribada del bon

Dibuix: MARC ART

Page 96: Temps de lleure, temps de creure (2004)

103

temps i amb ell, els albercocs, la nostra principal ocupació con-sistia a fabricar xiulets. Era una tasca fàcil, però al mateix tempscostosa. Séiem en el rastell de les voreres i després d’escopir en lapedra de gres, era qüestió de fregar el pinyol de l’albercoc sobre lasaliva que hi havia en la pedra. Una vegada aconseguit un forat, esdonava la volta al pinyol i se seguia fregant fins a aconseguir un nouorifici. La fase següent consistia a buidar el pinyol amb l’ajuda d’u-na agulla, fil d’aram o objecte semblant. Finalment, només falta-va fer els forats prou redons, perquè el pinyol xiulara bé. Com potobservar-se, el procés de confecció dels xiulets no és gens com-plicat, només és qüestió de paciència; ara bé, l’objectiu final noera únicament fer un xiulet, sinó fer el que xiulara més fort, ambla qual cosa les “assentades” en els rastells de les voreres podienprorrogar-se durant dies, fins a aconseguir un xiulet sonoramentperfecte.

Altres moments d’esbarjo acudeixen a la meua memòria quan, ambnomés una piloteta de plàstic i tres o quatre metres de paret, tení-em prou per a fer autèntics campionats del que anomenàvem “lapareteta“, simple emulació d’un joc de frontó a mà.

“Ahí va el carro, la burra y el amo!” I després de prendre corregu-deta, se saltava sobre les esquenes dels components de l’equip con-trari, que a manera de poltre gimnàstic es col·locaven en fila ambel bescoll recolzat en les anques del company de davant. Quan totl’equip que saltava estava damunt de l’equip que pagava, i a serpossible tots sobre el mateix jugador, que a la seua vegada es bus-cava que fóra el més escarransit, es feia la pregunta: “Churro, me-dia manga o mangotero. ¿Cual es el primero?”, assenyalant al ma-teix temps amb una mà, el canell, el colze o el muscle del braçcontrari. Formulada la pregunta, es deixava la mà en una de les tresposicions, que un jugador de l’equip contrari havia d’endevinar. Sil’encertava, es canviaven les posicions i si fallava o si no havienaguantat el pes dels altres jugadors, “burra escagassà”, es començavade cap nou.

Dibuix: MARC ARTOLA

Page 97: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Temps de lleure, temps de creure104

La majoria de diumenges, quan el temps ho permetia, els passàvemen una alqueria entre el camí de la Donació i el Grau, i ho aprofità-vem per a compensar les carències agrestes dels jocs a la vila. Mun-tats en cavalls imaginaris, ens dedicàvem a saltar obstacles que, ambcanyes i caixons, havíem col·locat prèviament en un circuit establit.Quan ens cansàvem, anàvem al canyar i després d’elegir minucio-sament la canya més recta, es tallava, es netejava i es nugava un filen un extrem. Ai!, pobre del caragol que s’encreuara en el nostre ca-mí, o millor dit, nosaltres en el seu, perquè tenia totes les possibili-tats de convertir-se en carnada per a la pesca d’uns suculents i co-bejats samarucs, quan les séquies de la marjal encara servien d’hàbitatd’aquesta espècie autòctona, avui gairebé desapareguda.

I després de pescar, ens perdíem entre els tarongers, on, en el llocmés apartat possible de la mirada paterna, havíem construït una ca-banya amb quatre pals i alguna branca. Amb la part més fina d’u-na canya, a manera de broquet, i un tros de la part més grossa, queserviria de recipient per al succedani de tabac, ens fabricàvem unespipes al més pur estil “apatxe”. Ja només ens faltava la matèriaprimera i el que més a mà teníem, eren fulles seques, que solien serde tomaquera o de nesprer. Algú encenia un misto que havia sisatde casa i allí, camuflats entre el fullatge i asseguts en cercle, comsi d’un ritual es tractara, començàvem a fumar la pipa. No féiemuna altra cosa més que allò que havíem vist fer en les pel·lícules ials nostres majors, però el que no abastàvem a comprendre erenaquells marejos i mals de panxa amb els què moltes vegades aca-bava aquella aventura.

El xavo negre o els “tacos”, botar la mula, el mocadoret, ballar latrompa, un dos tres paret, calfamans, pot-pot, guá, ...... i molts al-tres que ara no aconseguisc recordar, configuraven un conjunt dejocs que, lamentablement, ja no són practicats pels xiquets d’avuien dia i que, segurament, els altres xiquets de quaranta anys en-davant hàgem sigut les últimes generacions a gaudir-ne. Per cert,te’n recordes, quan.....?

Page 98: Temps de lleure, temps de creure (2004)

105

Page 99: Temps de lleure, temps de creure (2004)

L a c a s a h a b i t a d aL a c a s a h a b i t a d a

106

A les meues filles Aina i Mari a l’infant que algun dia vull tornar a ser.

Quan passo per la carretera N-340 veig l’antiga sèniadels meus avis. Esquarterada, abandonada i erma,dos metres de terra seca i rojatapen l’entrada on, quan era infant,perseguia els somnis i el bestiar entre les corredissesi on jugava entre les branques de la llimera i el nyesprolerque senyorejaven el senzill pati on glatia, dura i pertinaç, la vida.

Te’n recordes, germà, germana? “Vols jugar a cucassel·la? I a telles o a bufos?”“No”, em déieu, “hem fet un sambori, t’apuntes?Tu pagues, au, vinga, tira,que després hem d’anar a l’era a jugar un partit.Bé, però després jo seré el sheriff i vosaltres els roïns, eh?”.Ara encara el seu pou rega els solcs dels voltantsi un graffiti ben cridaner indica el lloc on temps abansva dormir, jugar i menjar la meua ànima.Recordo el rostre dels pares, joves i desendreçats,i els capvespres d’estiu quan l’avi em duia damunt el trilli esporgava, incansable i persistent, l’espiga de la palla

Manel Garcia i Grau

Page 100: Temps de lleure, temps de creure (2004)

107

mentre tots jugaven a amagar-se pujant a la figuera grandel costat del parral.

Si açò ho dic és per fer-vos menciódel que sóc i dir-vos que no sóc sinó el pont que ara traçomentre veig l’àvia que abraça encara el magraner, el ginjoler i la figuera petita abans d’anar-se’n a ciutat a operar-se la ceguesa.Si açò ho dic és per dir-vosque no sóc sinó arbre arrelat, joc remembrat i terra secai per dir-vos que si escric és per continuar essent-ho entre les humils cambres del verb.

Quan passo per la carretera i la veigun bosc de ponts i de branques em rescata els cognomsentre els llavis ressecs i esporuguits.Algunes nits se’m presentai esvelta i esponerosa rescata el nerviós, joganer i feliç infant que vaig ser entre els brancals i els arbres on habitaven els déus i tota mena de pirates i fugitius i guerrersentre les seues parets espesses i fortes. Sempre em dic que, algun dia,la compraré a l’empresa que va voler fer-hi una gasolinerai quan intentà fer el forat per posar-hi els ciments no va poder perquè trobà un riu subterraniple de mans endurides, jocs, rostres, suors i somnisi unes raïls i còdols que el temps havia inscrit, per sempre,entre la brossa i les runes de tots els meus vestigisi totes històries que vaig viure entre el tràfec joganer de la infantesa.I sempre faig promesaque, algun dia, vendré la meua casa a ciutat,em desempolsaré el cor endurit per tantes places de pedra,carregaré totes les joguines de les meues filles i tornaré a fer d’ella la casa on vaig habitar,un dia,els meus somnis.

Page 101: Temps de lleure, temps de creure (2004)

S’acabà d’imprimir el llibre “Temps de lleure, temps de creure”

a l’obradord’Innovació Digital Castelló, s.l.

en una data on el 2 i el 4agafen protagonisme:

el 24 de febrer de 2004–festivitat de sant Modest–(“no volem límits estrets

d’ambicions massa modestes”diu el Pregó de Bernat Artola

per referir-se a les festes magdaleneres“dignes entre les primeresde tindre lloc preeminent”)

Vint-i-quatre dies abans de sant Josep

–festivitat fixa i respectadapel poble i pels manaires–

i dèneu per vint-i-quatre horesabans de la romeria traslladada

que la gent del Rebombori-amb esperit festívoli orgull de poble-

té la intenció de comboiarcom toca

el dia que pertoca.

Page 102: Temps de lleure, temps de creure (2004)
Page 103: Temps de lleure, temps de creure (2004)

Publicacions de l’Associació cul-tural Colla Rebombori

“El Caminàs i les ermites” 1997

“De la plana, l’horta” 1998

“De la vila, oficis i costums” 1999

“Mar i marjal” 2000

“Castelló segle XX, fets i ficcions”2001

“Castelló segle XXI, ficcions iprediccions” 2002

“Castelló segle XX. Paisatged’una ciutat” 2002

“El cas del secà. De laMagdalena a l’Estepar” 2003

“Temps de lleure, temps de creure”2004