Revista número 29

CalidoScopi

Revista de pensament i valors personalistes núm.29

Calidoscopi juny 2011

2

Sumari

L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya ‎‎(IEMC) és una associació fundada per un ‎grup de ‎personalistes catalans l’any 2001, ‎inscrita en el Departament de Justícia de la ‎Generalitat ‎de Catalunya amb el número ‎‎27918/B. ‎ DIPÒSIT LEGAL Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes B45794-96 ISSN: 1139-9376‎ DIRECCIÓ: Albert Llorca REDACCIÓ: Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Nicolas Sáiz, Oscar Sorribes, Josep-Lluís Vázquez Borau, i Enric-Ernest Munt Il·lustració de la portada Martí Vila‎ ‎ © INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA ‎ Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª‎ 08042 BARCELONA

EDITORIAL .............................................................................................. ‎3‎ LA FILOSOFIA PERSONALISTA La persona, un ésser en relació, per Josep Lluis Vazquez ........................ 5 La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI per Ricard Casadesús ........................................... 13 PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES El racó del cinema: I també nosaltres..... vivim en pecat mortal ............... 19 Memòria dels 10 anys del IEMC ............................................................... 22 EL RACÓ DELS JOVES Arquitectura al servei de la persona, per Verònica Llorca Fernández....... 26 Comentari sobre la pel·lícula:‎“senderos‎de‎gloria”, per Anna Rius........... 29 COMENTARIS DE LLIBRES Sobre‎la‎“Inteligencia‎espiritual”, per J.L. Vazquez................................... 31 L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER Respostes a unes preguntes-eix‎fetes‎a‎un‎pensador‎d’interès‎i‎actual: Josep Lluis Vázquez................................................................................ 21 PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani: Andreu Marquès i Martí, per Albert Llorca ...................................................................................... 32

RECONEIXEMENT EMMANUEL MOUNIER 2011 .................................. 47

NOTICIES D’ACTIVITATS ........................................................................ 44


3

EDITORIAL Fer anys, mantenir compromisos

Vivim en una època de crisi generalitzada. En la història de la humanitat, aquest fet ha estat

persistentment present, i davant del qual hom ha desenvolupat dues actituds: fer-hi front, buscant

alternatives de solució..., i denunciant els “pecats” responsables, per acció u omissió dels homes que els

han comès; o bé deixant-se anar, i procurar acomodar-se a la lògica de les conveniències. El personalisme

ha optat, per exigència interna de respecte i estimació a la “humanitat” compartida de la persona humana,

per la primera. No és aquesta l’opció dels perseguidors de l’èxit i dels triomfadors; sinó dels qui no

s’apleguen a un món injust i procliu a la desesperança, i això no té quota de mercat.

En la humilitat de la nostra opció, disposem del plus inspirador i orientador que te data històrica i decisió

humana valenta: la fundació de la Revista Esprit l’any 1932, a l’ombra del Manifest de Font Romeu,

elaborat i proclamat per un grup de persones amigues –Emmanuel Mounier, Goerge Izard, André Delage i

Louis-Émile Galey- que hi posaren tot el seu bagatge intel·lectual i l’esperit vital en l’objectiu de

transformar un món en crisi, no només política i econòmica, sinó humana i civilitzadora, o sigui,

profundament espiritual. Fou en el congrés fundacional de Font Romeu, després de pacients trobades,

reflexions i complicitats viscudes, on es posaren les bases del compromís i la voluntat de treballar per a la

millora d’un món que no els agradava.

Què ens hem de preguntar? A què ens hem de comprometre?

En els principis orientatius del Manifest de Font Romeu, trobem una triple proposta que formarà part,

d’ença d’aquell moment, de tot projecte personalista. En efecte, la trobada del mes d’agost d’aquell 1932 a

la bella localitat pirenaica, fixava tres aspectes cabdals:

- En primer lloc, fixava les premisses bàsiques del moviment personalista: la llibertat, la dignitat humana i

l’amor. Aquests tres conceptes assenyalaven el que era per als fundador allò més primordial: la primacia de

l’espiritual, aplegant alhora la condició encarnada de l’ésser humà. Per això, calia superar riscos que ells


4

preveuen: que la família no es transformi en refugi de l’egoisme social, que la persona humana no es torni

mer individu i que l’amistat no es confongui en camaraderia partidista.

- En segon lloc, establia una crítica argumentada i vivencial contra el capitalisme i el totalitarisme, dues

xacres prou esfereïdores per a l’Europa de l’època

- I en tercer lloc, proposava un pla programàtic sobre un fet d’envergadura civilitzadora: el naixement de la

Revista Esprit, com a portaveu de les propostes personalistes davant la crisi econòmica d’Occident de finals

de la dècada dels anys vint.

Com és sabut, la primera gran obra que seguidament Emmanuel Mounier escriu i publica l’any 1935, com a

fruit d’aquesta reflexió i voluntat de transformació del món porta per títol “Revolució Personalista i

Comunitària”, obra complexa en la que es posa en relleu el tarannà combatiu de Mounier en pro de la

dignitat de la persona i del projecte comunitari que l’acompanya.

En la celebració del Desè Aniversari de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, els qui ens sentim

propers i deutors del pensament i de l’obra d’Emmanuel Mounier fem nostra la sentència, prestada de

Péguy, amb la que el pensador de Grenoble inicia el primer capítol de la seva “Revolució Personalista i

Comunitària”: “La revolució serà moral o no serà”.


5

LA FILOSOFIA PERSONALISTA

La persona, un ésser en relació

1. De la no-persona a persona

Una no-persona (unperson, en alemany i en anglès) és

un terme proposat per George Orwell, autor de l’obra

1984, per designar a algú que ha estat esborrat de

tots els registres, en referència als camps d’extermini

nazis. Vegem el que diu Patricia Treece en el seu llibre

sobre el pare Maximilià Kolbe a la seva arribada al

camp d'extermini d'Auschwitz, l’any 1941: “Al matí

següent, Kolbe, a penes recuperat de la seva

pneumònia, i tots els seus companys presoners van ser

portats a les dutxes glaçades. L'abrigada armilla, el

vestit i altres articles que els germans franciscans li

havien donat precipitadament, li van ser trets per

engrossir el dipòsit dels SS. En canvi va rebre, com tots

els presoners, uns pantalons i camisa lleugers de cotó,

amb ratlles verticals blaus, trets d'alguna víctima

morta, que de vegades tenien encara les taques de

sang de la seva mort. Els seus caps van ser rapats.

Cadascú rebia un número, i era per aquest número i

no pel seu nom que, des de llavors, se’ls cridava.

Kolbe es va transformar en el número 16. 670”

Què entenem doncs per persona? Ja Javier Zubiri ens

recorda que la Metafísica grega "té una limitació

fonamental i gravíssima: l'absència completa del

concepte i del vocable mateix de persona”. La més

cèlebre i admesa definició de persona va ser

proposada, en el segle VI de la nostra era, per Severí

Boecio, expressant-ho d'aquesta manera: Persona est

naturae rationalis indivídua substantia (Persona és la

substància individual de natura racional). Sant Tomàs

accepta, defensa i explica plenament aquesta

definició, el que va fer que fos acceptada per tots els

filòsofs cristians.

Zubiri, en el seu afany d'actualitzar la definició de

persona, que va donar Boecio, defineix el ser humà

per un sistema de dues notes: a) un ésser viu, capaç

de sentir, és a dir de tenir impressions, i b) dotat

d'intel·ligència o facultat de intel·ligir. I Laín Entralgo

extreu d'aquesta teoria metafísica les següents

propietats constitutives i descriptives de la persona: 1)

La intimitat del ser "jo mateix", el que denominem el

"meu jo "; 2) la llibertat i per conseqüent la

responsabilitat; 3) la intel·ligència més o menys

racional segons el seu grau de desenvolupament; 4) la

vida corporal, sentimental, conscient i inconscient,

executiva i futurible; i per últim, 5) l'obertura a la

realitat de les coses, de les persones i sota la forma de

relligament radical, a la realitat fonamental: Déu.

I, per acabar aquesta descripció, Mounier ens dirà que

una persona “es un ser espiritual constituït como a tal

por una mena de subsistència i d’independència en el

seu ser; conserva aquesta subsistència per l’adhesió a


6

una jerarquia de valors lliurament aseptats, assimilats

i viscuts en un compromís responsable i una constant

conversió; unifica així tota la seva activitat en la

llibertat i desenvolupa, també, a impuls d actes crea-

dors, la seva vocació personal”1.

2. Les cinc dimensions fonamentals de la persona

El que s’ha exposat fins aquí posa de manifest les

paradoxes del ser humà: animal, sí, però racional;

esperit, però encarnat, objectivable en molts sentits,

però sempre subjecte de si mateix. Així dons, la

persona té aquestes sis dimensions fonamentals:

1) Corporeïtat: L’ésser humà és una realitat física.

Però el cos físic no és un suport de la seva realitat

personal. Positivisme i espiritualisme tenen una

concepció errònia del ésser humà. Si bé el positivisme

tracta d'explicar la complexitat humana des de les lleis

objectives de la natura física, sense aprofundir en la

riquesa de l’existència personal, l’espiritualisme

redueix el cos a mera experiència. Per a nosaltres la

persona ni és un cos, ni té un cos, sinó que és

“corpòria”. L’ésser humà es compon de dos

subsistemes o moments estructurals: l’organisme

fisicoquímic i la psique. La persona és psicoorgánica,

per la qual cosa no hem de menysprear ni un aspecte

ni l’altra. L’ésser humà s’ha d’autorealitzar i la tasca

que ha de dur a terme per aconseguir-ho és

transcendint-se, és a dir, anant més enllà de si mateix.

2) Autotranscendència i experiència moral: La realitat

a la qual la persona ha d'atenir-se per anar fent la

1 E. Mounier, MSP., I. 523

seva vida no és un tot indiferenciat sobre el qual es

limita a projectar les seves necessitats o desitjos; sinó

que aquesta realitat apareix davant la seva

intel·ligència amb aspectes diversos que reclamen la

seva atenció o resposta. El caràcter no indiferent de la

realitat es mostra en la universalitat valorativa del

“bo-dolent”. Els conceptes de bo i dolent apareixen

amb una enorme generalitat, de forma que el que pot

resultar bo des d'un punt de vista, pot ser dolent des

d'un altre i a l’inrevés. La diversitat de reaccions que

diferenciem clarament en la nostra experiència

quotidiana ens indica la diversitat d'objectes

rellevants, bons o dolents. Aquesta dimensió no-

indiferent, rellevant o dotada d'importància és el

valor. Un valor és això que fa que un ésser se ens

presenti com digne


7

i per tant com grat. D'aquí que la persona té que

autotranscendir-se conforme a valors, donant-se

forma moral, això és, “caràcter”. L'ésser personal

apareix com “subjecte ètic”, i la seva realització com a

tasca moral. La fidelitat de la persona a la realitat del

valor, la seva capacitat d'autotranscendir-se cap a ells

i convertir-se ella mateixa en portadora de valors, és

un dels punts decisius de la vida personal.

3) Historicitat: La projecció de cada persona cap al

futur només és possible mitjançant recursos que

permetin la realització del projecte. Aquests recursos

poden ser trobats en el present, que no és una altra

cosa que la condensació de possibilitats realitzades en

el passat, és a dir, “tradició”. Progrés i tradició són

dues dimensions íntimament unides de la historicitat

humana. Històricament l'ésser humà va escrivint la

seva vida, que per això és “biografia”.

4) Identitat personal: L'autorealització de la pròpia

història dóna per resultat la identitat, la figura

personal que cada individu arriba a ser, la

“personalitat”. Cada ser personal és un si-mateix,

distint dels altres, i aporta una novetat inèdita a

l'espècie, que explica així la diversitat històrica. Cada

persona és única, malgrat la igualtat de tots els homes

en “dignitat”. Es pot dir que tots els éssers humans

són absolutament iguals pel que fa a la “personeitat”

o al seu valor ontològic; però que són tots diferents en

relació a la seva personalitat o als seus valors

qualitatius.

5) Relació constitutiva: Mentre que el col·lectivisme

ofusca la dimensió irreductible del ser personal,

l'individualisme cau en la il·lusió d'una autoconstitució

prometeica i deslligada dels altres. Els altres són el

punt de partida del propi procés vital. Del nostre

entorn interhumà i social rebem el primer nivell de la

nostra personalitat. Però, a més a més, hem d'establir

“relacions” amb els altres. Per això, per superar les

distàncies i aconseguir la unitat, necessitem

mediacions tals com paraules, gestos, signes, accions

etc., que ens permetin sortir del nostre aïllament.


8

Mentre que l'amor, la generositat i l'obertura

construeixen el ser humà en la seva realitat personal,

l'odi, l'egoisme i l’entestament produeixen efectes

devastadors que ceguen les fonts de l'experiència

personal. L'experiència de la “trobada” de dues

consciències, en el que anomenen amistat, permet el

pas del jo personal al “nosaltres”. Hi ha un “nosaltres

personal” i un “nosaltres social”. El “nosaltres

personal” ens ve donat gràcies a les relacions

interpersonals de la família, de l'amistat i de la

comunitat. El “nosaltres social” ens ve donat com a

tasca històrica. La història de la pròpia llibertat

autònoma és la història de la responsabilitat i la

corresponsabilitat. El nosaltres social ho constitueix la

“polis”, la ciutat de les persones, l'espai comú de

convivència, lloc de trobada i participació, però també

lloc en què han de conjugar-se els diversos i

contraposats interessos i necessitats. L'organització

econòmica exigeix la sobirania dels valors morals, que

són per essència, valors personals.

6) La dimensió transcendent: També cal considerar el

problema de l'origen i del destí del ser personal.

L'ésser humà, per ser persona, està, no sols lligat a la

realitat i obligat a triar entre les possibilitats que ella li

ofereix, sinó que també està “relligat” al problema de

la realitat, qüestionant-se per la seva existència. Les

respostes són variades. Però l'ésser humà no pot

eludir absolutament la qüestió perquè això equival a

eludir el seu propi caràcter personal.

No entrem tampoc aquí en l'estudi de la personalitat

en sentit psicològic i social, doncs és més propi de la

psicologia empírica, a nosaltres en aquest moment

ens és suficient reconèixer que si tot ser humà és, de

fet, una persona, no tot ser humà te una personalitat.

Aquest títol més sonor i honrós ho reservem per als

éssers humans que han desenvolupat, en grau elevat

les nobles prerrogatives que els distingeixen dels

individus. La persona és el substrat metafísic, la

personalitat una conquesta de l'esforç; aquella un

punt de partida, aquesta un ideal que en aquesta vida

mai no s'aconsegueix en la seva plenitud.

3. Què entenem per pensament personalista?

Seguint el pensament de Maurice Nédoncelle,

l'important no és l'etiqueta filosòfica a què un

s'adhereix, en aquest cas personalista, sinó el

contingut humà de la seva construcció doctrinal i la

seva contribució a un projecte comunitari de societat i

de persones. Per a Nédoncelle la reflexió filosòfica té

un caràcter unitari que s'estén, comprèn i unifica tota

la història de l'esperit. Els sistemes filosòfics, com a

procés obert, no són més que l'esforç múltiple de

l'únic esperit humà per arribar progressivament a la

veritat. Els sistemes són complementaris no

contradictoris. La metodologia filosòfica no ha d'estar

fundada en la dialèctica de l'esperit sinó en el diàleg

de les consciències o de les persones a través de la

història. D'altra banda no hi ha història de les idees, o

dels sistemes, sinó història de les persones, les

afirmacions són opcions, les idees són trasllat i reflex

d'una estructura personal de la consciència.

Així doncs, la consciència és el logos conductor de tota

filosofia i això en un sentit personal i no

epistemològic, com s'ha entès en la història del


9

pensament. Per això, el personalisme no és un

sistema més en la història de la filosofia, sinó que és la

seva intencionalitat, activa, modificadora i

interpretativa.

4. La importància de la relació interpersonal

No hi ha realitat que ens faci créixer més com a

persones que la relació interpersonal, l’amor rebut i

entregat. Aquesta realitat que es dóna en la família,

en l'amistat y en la comunió amb Déu, ens plenifica i,

si és autèntica, és generadora de justícia i pau al

nostre voltant. L'amor rebut ens porta a ser amor

entregat. Ens porta a ser “persones per als altres”. El

nostre jo va passant, de mica en mica, del jo solitari al

“nosaltres”. I, d’aquesta manera, res del que és humà

ens és aliè. En el “nosaltres” participo de les penes i

les alegries de la humanitat i del cosmos, amb el

compromís de treballar per la veritat.

Però per poder relacionar-nos amb les altres persones

hem de tenir una “actitud d'acollida”, que és la

capacitat d'obrir el nostre cor per rebre la consciència

de l'altra persona en el nostre interior. No ens

despleguem com a persones més que quan ens

atrevim a confiar, a escoltar i a no jutjar.

No pot haver-hi “diàleg interpersonal” si una persona

no és pobre, es a dir, no ambiciona el tenir i el poder,

perquè quan s'acull a una altra persona a l'interior de

la pròpia consciència hem de desposseir-nos de

nosaltres mateixos i fer un lloc a la persona que

escoltem. És llavors quan es produeix el miracle: Cada

trobada en profunditat és un esdeveniment

sorprenent i inesperat. Quan som acollits de debò poc

importa que el problema persisteixi, doncs sorgeix un

nou dinamisme interior, un dinamisme pacificat que

és capaç de forjar una solució. En l’encontre sorgeix

l'alegria fruit de la pau. És la trobada amb la persona

amiga.

5. La importància del silenci

Sense silenci, la persona corre el perill no sols de viure

a la perifèria de si mateixa, sinó també de reduir totes

les relacions humanes a fredes i superficials

convencions socials. Es pot constatar quantes

conseqüències personals i socials té, a diferents

nivells, l'absència de tota interioritat. Nombrosos

símptomes, més o menys greus, han estat analitzats

pels psico-sociòlegs o els educadors. Desarrelada de

les seves pròpies profunditats, la fragilitat i la

inestabilitat de la persona es manifesta en la vida de

les parelles, de les famílies i dels grups socials:

Dificultat per als nens i joves de concentrar-se;

augment del consum de tranquil·litzants o de

somnífers; inadaptació crònica; agressivitat a flor de

pell; depressió; recerca esvalotada en l'evasió, la

droga, els grups sectaris, etc.

El silenci, a nivells diferents, fisiològic, psíquic,

espiritual, condiciona l'equilibri de l'existència i del

seu creixement. El silenci és un pedagog que ens

ensenya a escoltar: Escoltar la natura; escoltar el

nostre cor, la nostra consciència, per conèixer-nos

millor i dirigir la nostra vida; escoltar les persones per

enriquir-nos amb la seva diversitat i voler-les més, i,

finalment, escoltar Déu, la seva Paraula interior, el seu


10

Esperit que parla en el nostre cor per comunicar-nos

la seva Vida.

La persona aspira espontàniament a la comunicació, a

la relació, tot el seu ser està estructurat per a la

trobada amb l'altre. Alguns psicoanalistes veuen en

aquesta estructura essencialment relacional de la

persona un dels fonaments dels nostres "terrors"

infantils davant la soledat.

Però, i aquí està la paradoxa, aquest desig de la

presència de l'altre rares vegades es veu totalment

satisfet. Fora d'alguns rars moments de "comunió",

l'ésser humà comprova ràpidament, amb dolor, que

sempre hi haurà entre ell i l'altre, fins i tot amb la

persona més íntima, una part d'incomunicabilitat, una

distància infranquejable. Tot somni de fusió està

abocat al fracàs, perquè ignora a l'altre en la seva

diferència i nega així la seva pròpia identitat.

I així l'ésser humà no suporta ni l'aïllament total ni la

contínua presència dels altres. Una vida comunitària

permanent, una vida intensa de relació crea el desig

de soledat. Aquesta alternança de soledat-presència

apareix com una llei fonamental de l'equilibri de la

persona. Soledat i presència es necessiten fins i tot

mútuament. La qualitat i la profunditat de cadascuna

estan condicionades per l'altra.

El silenci és indispensable per existir com a persona i

essencial a tota ètica autènticament humana, sigui o

no d'inspiració cristiana, doncs aquest silenci deixa

lloc a les decisions que incumbeixen, en última anàlisi,

a tota la persona, permetent que ens alcem al nivell

de la dignitat humana. Una ètica que suprimís aquesta

part última i decisiva de l'autonomia personal, negaria

la dimensió més específica de la responsabilitat

humana, dons, per entrar en l'esfera moral, no basta

actuar d'una manera materialment correcte o sota

uns indicatius generals.

La persona té un ritme binari: sortir de si i tornar a si.

Però també és el seu drama existencial. La revelació

judeocristiana ens aporta una llum decisiva sobre

aquest enigma: Déu no és un ésser solitari sinó

relacional, una comunió interpersonal d'amor. I si

l'ésser humà és creat a imatge del Déu trinitari és,

consegüentment, per natura un ésser de relació. No

pot existir, desenvolupar-se, ser persona sinó és a

través i en el joc de la relació: estimar i ser estimat. La

relació és constitutiva del seu ser, de la seva identitat.

La persona és un ésser solitari i comunitari que

necessita soledat i de relació per trobar-se a si mateix

i per trobar Déu.


11

6. El silenci com a qualitat del cor

El silenci no és primerament un lloc sinó una qualitat

del cor i la soledat mai és ni aïllament ni evasió o

fugida, sinó nova atenció a una Presència que habita

tant en les soledats del desert com en les relacions

humanes. El silenci és un camí que condueix al cor de

la persona habitada per l'Esperit, l'Amor ple de Déu. I

en la plenitud d'aquesta Presència infal·lible, troba

una vertadera presència en si, en el món i en els

altres. Únicament el “silenci habitat” és compatible

amb l’estructura i la vocació humana. Si aquesta

Presència de Déu ja no és ni reconeguda ni buscada, la

soledat es fa inhumana.

Hi ha dues classes de silenci: D'una banda està el

“silenci de la consciència” que és el lloc privilegiat on

s'exercita la llibertat, on s'estableix el debat interior

per prendre una decisió. És el lloc on es tracta de

desxifrar el misteri de la pròpia persona, la seva

vertadera identitat i el seu destí. I, per l’ altre, està el

“silenci del cor”, on s'integren, arrelen, convergeixen i

s'harmonitzen totes les nostres facultats humanes,

totes les manifestacions de la vida i les funcions del

cos. El ”cor” és sobretot aquest lloc en què cadascun

de nosaltres està en Déu i pot comunicar-se amb

Aquell que és la Font de la Vida. En el “silenci del cor”

ja no és la persona la que té la iniciativa sinó Déu. És

allí on l'Esperit s'uneix al nostre esperit i podem dir:

Pare! Ja no parlem amb nosaltres mateixos, sinó que

podem escoltar una paraula divina, indicible com la

música, que ens diu: Fill/a! Aquí, com la sàvia que puja

en silenci per dins de l'arbre, l'Esperit creador toca el

cor de les seves criatures amb petits tocs a penes

perceptibles que únicament pot captar la “'persona

feta de silenci”. Feliç la persona que sap retrobar el

camí d'aquest “jardí interior” on pot sentir el murmuri

de Déu, com quan passejava per el Paradís, i rebre

l'Esperit de Crist vivent, participant així en l'etern

diàleg del Pare i del Fill. Qui no estima trobarà el

silenci buit i insuportable. Qui estima transformarà el

silenci en intimitat.

7. Dificultats en aquest camí

El silenci és el lloc de combats de vegades terribles

contra les forces del Mal amb múltiples rostres. És

impossible entrar pels camins del silenci sense

enfrontar-se, un dia o un altre, amb el combat que va

alliberar Jesús en el Getsemaní. Des dels primers


12

anacoretes, la tradició cristiana ha concebut sempre la

soledat del desert, no sols com un lloc privilegiat de

trobada amb Déu, sinó també com un lloc

d'enfrontament amb les forces del mal, o el Maligne,

pare de la mentida.

El silenci, a més de ser un lloc de mort i de

renaixement, lloc de combat contra les forces del mal,

és també lloc de purificació, d'aprofundiment en el

misteri de Déu i de la persona. Tots estem cridats a

madurar en el silenci, però hi ha diferents formes de

soledat. El Senyor concedeix a cadascú la forma de

silenci que li és pròpia. Però tan sols podem ser

dialogants si som acollidors, oients. Per això, en la

nostra relació amb Déu, per poder-ho escoltar hem de

fer silenci. Ens ho diu el mateix Jesús, invitant-nos a la

contemplació i a l'adoració: “Quan pregueu, no parleu

per parlar, com fan els pagans: és pensen que amb la

seva xerrameca és faran escortar. No sigueu, dons,

com ells, que be sap el vostre Pare que teniu

necessitat abans que li ho demaneu”2.

L'oració no és tant una conversa com un posar-se a

l'escolta. Escoltar significa quedar-se en silenci, no per

reflexionar sobre si mateix, no per aconseguir un

resultat, sinó per viure en profunda obertura. Es

tracta d'anar més enllà de les coses, sense retenir res,

a fi que el silenci ens capti plenament. I d'aquest

silenci brolla, al principi molt tímidament, un cant

d'alabança, un cant d'acció de gràcies. No sóc jo qui

resa, l'oració s'eleva en mi, és Crist qui prega en mi. És

Crist qui obre en els nostres cors les portes de la

lloança: una festa que sorgeix dins nosaltres mateixos.

2 Mt 6, 7-9

L'Esperit Sant ens porta, vida, veritat i llibertat,

conseqüència de la seva personalitat trinitària, on les

persones divines es realitzen eternament en

l’alteritat. El Pare i el Fill s’entreguen a si mateix en la

llibertat de l'Esperit, porta oberta a la seva amorosa

trobada i segell amorós de la seva unió. En aquesta

plenitud de vida, l'Esperit Sant comunica amor, porta

de la vertadera llibertat, personalitzant conjuntament

el seu amor espiritual, desposseint-se de si mateix,

donant-se lliurement a la persona, facultant al seu

torn la seva llibertat, transformant o santificant la

persona. I és que els sants poden canviar el destí.

Si la nostra idea de Déu és el de la metafísica clàssica,

el Déu de Plató, Aristòtil, Agustí i Tomàs d'Aquino, a

aquest Déu immutable sembla impossible resar-li.

Aquest no és el Déu dinàmic de la Història de la

Salvació, Pare del nostre Senyor Jesucrist. Sembla més

aviat el Déu apàtic dels estoics, incapaç de patir i de

canviar, que no li queda més remei que obeir a les

seves pròpies lleis. Certament que Déu és immutable

en alguns aspectes, en la seva bondat, en el seu amor,

en la seva fidelitat, però canvia en altres aspectes. Si

no pogués canviar en absolut no seria persona. Només

pot canviar si reacciona davant esdeveniments

contingents i accions humanes. Aquí entra l'oració de

petició que és una força poderosa que col·labora amb

el desenvolupament dels plans divins. És en aquest

sentit que el sant pot canviar el curs de les coses,

perquè on els altres posen problemes, el sant ofereix

solucions.

Josep Lluis Vázquez Borau


13

La dignitat de la persona humana: qüestió central de la ciència i la tècnica del segle XXI

Introducció

Per als nostres avantpassats, la natura era el referent

més important de la vida, n’era la norma, i sobre ella

edificaren les seves lleis i les seves morals; era

l’orientació de la vida humana i el seu límit. Ara la

natura ha estat substituïda per l’univers tècnic. Hi ha

una tendència a posar l’era de la tècnica al centre de

tot.

Fins i tot, s’ha convertit en un tòpic dir que la ciència

ocupa en les societats occidentals el lloc que ocupava,

en altre temps, la religió. Però, això no és així, en

absolut. Si ho fes, no seria ciència, sinó una

representació ideològica de la ciència, que ocuparia el

lloc de certa idea sagrada o religiosa.

El progrés de la ciència i el desenvolupament al que

condueixen llurs conquestes, quan aquestes tenen

com a fi l’home, el seu benestar i el progrés de tota la

humanitat és bo. Però, per altra banda, la ciència no

és capaç d’elaborar principis ètics, només pot acollir-

los i reconèixer-los com a necessaris per a eradicar les

seves eventuals patologies. En aquest context, la

filosofia i la moral són ajudes indispensables amb les

que és precís confrontar-se per a evitar que la ciència

avanci sola per un camí tortuós, ple d’imprevistos i de

riscos.

Això no significa, en absolut, limitar la investigació

científica o impedir a la tècnica produir instruments

de desenvolupament; consisteix, més aviat, en

mantenir observant el sentit de responsabilitat que la

raó posseeix front a la ciència, perquè aquesta

romangui al servei de l’home i no al revés.

L’ètica en la ciència i la tècnica

La humanitat pot arribar a tenir un poder tan gran que

podria desembocar en la destrucció del món. La gran

responsabilitat que recau damunt nostre per orientar

bé aquest poder que tenim fa ressorgir la pregunta:

Som capaços d’assumir una responsabilitat

proporcional al nostre poder?

Per això, les qüestions ètiques no només tenen a

veure amb les aplicacions, sinó amb la base mateixa

de la investigació tecnocientífica. Per això, primer hi

ha d’haver una ètica del respecte abans de l’ètica de

la tecnologia, de la bioètica, etc. perquè els perills no

estan tant en l’evolució de la tècnica i de la ciència

com en les seves aplicacions, com hem pogut

comprovar de la bomba atòmica ençà.

La ciència s’ha desenvolupat mitjançant el domini

d’objectes de manera cada cop més eficaç. Des de fa

temps, els homes han fet experiments amb els

mecanismes de reproducció de les espècies vegetals i

animals. La novetat d’aquests últims anys està en què

s’han atrevit a aplicar aquests coneixements a


14

l’espècie humana, primer amb fins terapèutics,

després amb altres fins. La ciència progressa

apoderant-se també del cos de l’home com d’un

objecte més; perquè el cos és vist com a tal.

Aleshores, es planteja una pregunta terrible: què és la

humanitat de l’home en relació amb el seu cos?

La qüestió que es planteja, doncs, en la nostra cultura

i societat d’avui és la de l’home. La persona humana

és un ésser individual concret i insubstituïble de

naturalesa racional, de la qual se’n deriva el seu

caràcter espiritual, immortal i, per tant, irrepetible. La

primera idea clara que té qualsevol persona humana

és la idea de l’existència de si mateix, d’un “jo”

substancial, cosa fàcilment demostrable, i després

d’un “jo” pensant; recordem René Descartes: “Cogito

ergo sum” . Aquest “jo” és el subjecte més radical,

l’origen intrínsec de tots els nostres actes.

Al llarg de tota la nostra vida conservem la consciència

de la nostra identitat personal, la consciència de la

permanència substancial enmig dels canvis. Aquesta

realitat només es pot explicar mitjançant la idea d’un

subjecte únic, constant i permanent supeditat, en

certa manera, a tots els nostres actes, hàbits i

relacions. La persona humana és, doncs, capaç de

subsistir; és un individu subsistent i cada home té la

naturalesa humana de manera individual.

La naturalesa racional distingeix específicament les

persones de les altres substàncies individuals i cada

persona té individualment aquesta naturalesa

racional, i a la vegada la naturalesa racional és la que

fa que un subjecte sigui persona humana. Però, la

pregunta clau ara és: Quina és la naturalesa del

subjecte humà?

La substància humana és essencialment corpòria,

posseeix les propietats generals de tots els cossos; per

tant és falsa qualsevol concepció de l’home que

exclogui la corporeïtat en la seva essència (com les

teories platònica, cartesiana...). El cos és quelcom que

l’home és, és una part constitutiva de la seva essència.

La persona humana és, doncs, un subjecte individual

de naturalesa racional, i en conseqüència, espiritual.

Amb això no es vol dir que sigui només ànima sinó

que és una ànima encarnada en un cos; la persona

humana és cos i ànima, dues realitats incompletes que

s’uneixen per formar una única substància: l’home.

Aleshores, la naturalesa racional dóna a l’home la

capacitat de tenir consciència reflexiva, d’elaborar

conceptes... en definitiva, totes les funcions de la

intel·ligència. Com a conseqüència, la persona té

voluntat i, per tant, llibertat i autonomia en llurs

decisions. El fet de tenir enteniment i llibertat fa que

l’home sigui persona i aquesta superioritat de l’ésser

humà sobre els éssers faltats de raó és el que

s’anomena “dignitat de la persona humana”. I és la

dimensió espiritual la que confereix a l’home aquesta

dignitat, ja que la llibertat no és possible sense

l’enteniment que ens ve donat per l’ànima.

D’altra banda, el concepte “drets de l’home” implica,

d’una manera o altra, que els homes són

suficientment humans per a tenir humanitat, per a

reconèixer que un home és home i no se’l pot reduir a

una cosa. Aquesta dignitat natural, inherent als éssers


15

humans, els mostra com a persones amb una condició

i un destí en comú. La dignitat personal de la

humanitat s’imposa, doncs, a tots, fins a tal punt que

els homes no poden arbitràriament, negar-li la

humanitat a un dels seus semblants, ni privar-li dels

seus drets fonamentals.

El drama de l’època moderna és que la reivindicació

dels drets de l’home mai havia estat tan urgent, tan

insistent i tan universal com en el moment en què hi

ha unes contradiccions tan grans en la seva definició i

en què els fets la neguen amb tanta força. Com si

l’home estigués pres en una contradicció infernal –

com diria Sartre- en la qual la negació està a la mesura

de la reivindicació, i la precarietat a la mesura de

l’afirmació. L’eugenèsia, l’eutanàsia, l’avortament, els

drames econòmics, les víctimes de la fam o les

guerres d’extermini, donen testimoni a cada moment

d’aquesta mateixa ambivalència.

Però, la dignitat no és sols un valor social, relacional o

comunitari, sinó de l’individu en tant que persona. És

un valor en si de la pròpia persona, forma part de la

condició humana. La dignitat, doncs, no és un valor

afegit sinó intrínsec.

Parlar de la dignitat de la persona porta a la

fonamentació de l’ètica en la consideració que la

persona és un fi en ella mateixa, mai un mitjà en vista

a un altre fi, com defensa fortament el cristianisme. La

dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets

humans. La dignitat comença pel respecte a un

mateix: si un no es tracta com cal un mateix, com pot

exigir ser tractat dignament? I com pot tractar

dignament els altres?

La Deontologia mèdica i els comitès ètics La gravetat de les coses que estan en joc és

actualment tan gran que la professió mèdica es troba

davant una revisió de les seves pròpies normes, i

apel·la a la societat per a establir una reglamentació

que ella ja no pot garantir. L’instint de la investigació

mèdica és anar el més lluny possible, creient que tot

el que serveix al progrés de la ciència serveix,

igualment, al progrés de la humanitat. Però, el

problema és el següent: A quina deontologia

professional han d’obeir els metges o els investigadors

quan es tracta d’éssers humans?

Normalment, el cos mèdic donava una resposta

basada en el jurament hipocràtic i sobre una certa

definició de l’home, de la seva integritat, dels seus


16

drets, que s’obtenia per un consens, suposadament

universal.

Però, actualment, el recurs freqüent als comitès

d’ètica mostra que ha fallat aquest marc de

referència. Aquesta ruptura pot ser el resultat d’un

desbordament de la investigació més enllà de la seva

esfera habitual, o d’un desequilibri intern d’una

societat menys segura de les seves conviccions i de la

seva unanimitat.

No obstant això, cal afegir que a vegades la

deontologia va tan lligada al caràcter tècnic de l’acte

mèdic que només els professionals amb certa

concepció de l’home i cert judici moral poden

elaborar una resposta.

Per altra banda, els juristes i els moralistes també han

de formar les consciències i donar la seva opinió. A

més, és necessari que els problemes siguin delimitats,

les dades definides i el problema moral plantejat

clarament. Per tot això, estic a favor, en principi, dels

comitès consultius d’ètica, però amb unes condicions:

i) Que els seus representants es caracteritzin

per la seva competència i honestedat.

ii) Que aquests comitès no pretenguin substituir

la consciència ni eximir a cap dels participants

de la seva responsabilitat (metges, polítics i

ciutadans).

iii) Car inevitablement existeixen contradiccions

entre els punts de vista, no es pot aplicar a un

debat moral el sistema d’arbitratge polític de

majoria/minoria. Estem davant un problema

moral; la majoria no pot indicar la veritat, ni la

minoria l’error. Una opinió majoritària no

prova res quant a la validesa moral del que

s’ha decidit. No es tracta d’arrencar la decisió

sigui com sigui, sinó d’invitar a la reflexió,

profunditzant en una qüestió que ha quedat

obscura. Si s’arriba a un consens sobre una

qüestió moral, que es manifesti. Si existeixen

divergències, que es facin igualment

públiques. Si hi ha debat, que s’expliquin els

termes del mateix.

iv) Els comitès d’ètica no poden ser tampoc

òrgans de decisió política. Poden aconsellar,

esclarir postures, etc., la qual cosa no

dispensa al poder polític ni als ciutadans de

les seves pròpies responsabilitats.

Donada la gravetat de les qüestions i la ruptura del

consens sobre el què és l’home i els seus drets,

individuals i socials, el debat pot ser beneficiós,

sempre que no desemboqui en una polèmica. Els

comitès d’ètica no poden ser comitès de “depuració”;

l’autèntic debat moral és respectuós.

Qüestió I: L’experimentació amb embrions humans Fins a mitjans del s.XX es podien donar diferents

definicions d’home, però una barrera indicava el què

era un home i el què reclamava un respecte a la seva

integritat. Ara, en canvi, el poder de la tècnica sembla

desbordar la definició d’home i ens diu: per a fer

fecundacions in vitro (FIV) ens veiem obligats a posar

en marxa una sèrie d’embrions que congelem. Però,

què hem de fer amb els que no s’utilitzin?


17

Almenys, els científics han tingut l’honradesa de dir

públicament: no podem prendre la decisió sols.

Aleshores, què són els embrions congelats? Són éssers

humans? La pregunta no és nova. Es troben ja en

autors clàssics i medievals llargues discussions per a

saber a partir de quin moment un embrió humà pot

considerar-se un ésser humà amb ànima humana.

Actualment, l’acumulació de coneixements sobre la

gènesi de l’home ens fa estar cada vegada més

insegurs sobre aquest punt. Però, des d’un punt de

vista estrictament experimental, les investigacions i

els experiments que indiquen els progressos de la

ciència afirmen, cada vegada amb més seguretat, que

l’embrió no és solament un “tros” de carn, sinó que

està en vies de tenir una individualitat i una existència

humana. És a dir, l’embrió corre el risc de ser ja un

home. I el risc existeix. I aquest risc m’obliga a un

respecte absolut. Cal ser, doncs, intransigent amb el

respecte a l’ésser humà. S’ha de ser extremadament

rigorós quan es tracta de la dignitat de la persona

humana. I això és vàlid en tots els camps.

Aquesta dignitat existeix des del primer moment de la

concepció del nou ésser i hi roman fins a la seva mort

natural. La FIV i l’experimentació amb embrions

humans comporta, doncs,el menysteniment de la

dignitat de la persona humana. Durant aquests

processos, han estat creats i descartats molt milions

d’embrions. No només aquests éssers humans són

usats com animals de laboratori destinats a la

destrucció, especialment en els primers estadis del

seu desenvolupament, sinó que aquest ús ha generat

una cultura on els embrions són considerats objectes i

no el que són: individus humans.

Ara estem al llindar del plausible, del possible, però no

és inimaginable que, en un futur, es pugui fer de tot.

Sinó, penseu en les experiències d’Auschwitz, en

l’eugenèsia dels nazis, en el racisme, en Mengele... En

quin moment s’haurà de dir no? Perquè una vegada

s’hagi cedit quant al respecte degut a la integritat

humana, es cedirà en tot.

S’ha de tenir, doncs, una postura dura que obligui a la

reflexió. Però, amb tot això que estic dient, no

m’oposo a la ciència. És més, sóc científic, em sentiria

contradient-me a mi mateix. Per això, cal que se

m’entengui bé. El que demano és que no s’eximeixi a

la tècnica de les seves obligacions morals, perquè

sinó, una racionalitat tècnica corre el risc de destruir

un element determinant de la condició humana. En la


18

medicina, la ciència està integrada al servei de la

terapèutica, és el que li dóna la seva dignitat i, al

mateix temps, li imposa obligacions. L’exigència ètica

s’imposa a la ciència com a preu pel seu accés al

domini de la condició biològica de la persona humana.

Així, per a la ciència, crec que l’exigència ètica i la seva

obligació és una font i condició, respectivament, del

veritable progrés científic.

Qüestió II: La nova llei de l’avortament

El passat 5 de juliol de 2010 va entrar en vigor la llei

orgànica 2/2010, de la salut sexual i reproductiva i de

la interrupció voluntària de l’embaràs (IVE).

Globalment, hi ha un canvi radical respecte a la llei

53/1985 de l’11 d’abril, en la que l’IVE seguia en el

codi penal, però la justícia la despenalitzava en tres

casos.

Així, el que era un delicte en l’anterior “llei de

supòsits” ha passat, en la nova “llei de terminis”, a un

suposat dret de la dona a l’avortament (AVT).

El títol II, capítol II de la llei es refereix a la

“interrupció voluntària de l’embaràs” i el seu capítol I

a les condicions d’aquesta interrupció. L’article 12

atribueix implícitament la propietat del nasciturus a la

mare com si fos part del seu cos, quan, contràriament,

la ciència confirma que el nou patrimoni genètic que

s’inicia, només li fa falta desenvolupar-se i créixer per

a convertir-se en adult.

Es diu també que en l’AVT “la mare es desprèn d’una

part accidental del seu cos”, igualant el significat de

les paraules accident i embaràs i contrariant

l’evidència científica que demostra que el fill en

gestació no forma part del cos de la mare. D’altra

banda, s’atorga un caràcter absolut a la voluntat de la

dona en les primeres 14 setmanes de gestació davant

la nova vida en procés, i es considera l’AVT voluntari

com un mètode més de “planificació de la

reproducció” humana.

En l’article 14, el valor fonamental de la vida humana

queda totalment desprotegit. L’article 15, referit a la

“interrupció per causes mèdiques”, contempla l’AVT

per anomalies greus del fetus. En aquest punt, la llei

és clarament discriminatòria i eugenèsica.

A més, la llei hauria d’incloure la possibilitat de

l’adopció, tenint en compte les circumstàncies

personals, familiars i socials de l’embarassada. Així,

l’Estat compliria el deure de protegir la vida prenatal.

La finalitat pretesa de la norma de reduir el nombre

de les IVE mitjançant l’educació, formació i

informació, de fet, no s’assoleix. Si els mitjans no són

adequats per a dissuadir de la IVE la gestant, no s’hi

val a dir que l’Estat ha fet alguna cosa per protegir la

vida del nasciturus.

El sistema de terminis comporta que durant les

primeres setmanes de gestació l’embrió no està

protegit per l’Estat, com és el seu deure. La referència

al suposat conflicte entre béns i drets no és correcta,

perquè el nasciturus no pot sotmetre’s a la decisió de

la dona per conservar-lo o destruir-lo. Recordem que

l’Estat, per indicació del Tribunal Constitucional, té

l’obligació de protegir el nasciturus amb una doble


19

garantia: “Abstenir-se d’interrompre o obstaculitzar el

procés natural de la gestació i establir un sistema legal

per a la defensa de la vida que suposi protecció

efectiva; i, donat el caràcter fonamental de la vida, ha

d’incloure també, com a última garantia, les normes

penals. No és admissible configurar la lliure

determinació de la gestant com a requisit perquè

pugui practicar-se l’AVT sense raons o causes

mèdiques que el justifiquin” (Sentència del Tribunal

Constitucional 53/1985, Fonament Jurídic nº7).

Conclusions

El debat que es planteja des de l’àmbit biojurídic en el

s.XXI és el reconeixement i la defensa de la dignitat

humana. El relativisme moral ha propiciat anul·lar la

voluntat de gran nombre d’Estats que, amb l’excusa

de l’economia social, han convertit la persona humana

en objecte-instrument a les mans de la planificació

econòmica i de la manipulació de l’enginyeria social.

Aquestes qüestions que hem tractat són uns exemples

del que atempta contra el nostre futur individual i

col·lectiu, contra la dignitat de les dones, contra el

dret a la vida, l’únic dret natural comú a tota l’espècie

humana, sense el qual no subsisteix cap altre dret i

menys encara el dret a l’avortament, figura que no

apareix en la Declaració Universal dels Drets Humans

ni en la Constitució Espanyola.

A més, el Consell d’Europa en la resolució núm. 4376

del 4 d’octubre de 1982 deia: “La ciència i el sentit

comú proven que la vida humana comença en l’acte

de la concepció i en aquest mateix moment estan

presents, en potència, totes les propietats biològiques

i genètiques de l’ésser humà”.

Per acabar, doncs, tan sols afegir que només som

plenament humans quan vivim respectant l’especial

dignitat de tot ésser humà.

Dr. Ricard Casadesús

BIBLIOGRAFIA

J.-M. LUSTIGER, La elección de Dios, Ed. Planeta, col.

Documento, nº 251, Barcelona, 1989, pp.174-181, 233, 240.

BENET XVI, Discurs al Congrés “Confiança en la raó”, Roma,

16/10/2008.

J.-L. PÉREZ-FRANCESCH (ed.), Sobre la dignitat, Ateneu per

la dignitat, La Garriga, 2009, pp.47-48, 75.

F. GARCIA-FARIA, Salut sexual i reproductiva i de la

interrupció voluntària de l’embaràs: Llei 2/2010, Radar

Social, núm. 370, 2010, pp. 4-5 i 15.

Radar Social, núm. 371, 2010, p.12.


20

PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES

El racó del cinema: I també nosaltres..... vivim en pecat mortal

Títol original: También la lluvia Direcció: Icíar Bollaín Guió: Paul Laverty Música: Alberto Iglesias Fotografia: Alex Catalán Repartiment: Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri, Raúl Arévalo, Cassandra Ciangherotti, Carlos Santos, Dani Currás, Vicente Romero Productora Morena Films Any 2010

Sinopsis argumental: Sebastián (Gael García) i Costa (Luis Tosar) es proposen fer una pel·lícula sobre Cristóbal Colón i el descobriment d’Amèrica. Mentre que Sebastián, el director, pretén desmitificar el personatge presentant-lo com un home ambiciós i sense escrúpols; a Costa, el productor, només li interessa ajustar la pel·lícula al modest pressupost del qual disposen, per la qual cosa elegeixen Bolívia com a lloc dels escenaris, en ser un dels països més barats i amb més població indígena de hispanoamèrica. La pel·lícula es roda a Cochabamba, on la privatització i comercialització de l’aigua per part d’una multinacional genera entre la població tal malestar que farà esclatar la coneguda i trista “guerra boliviana de l’aigua” (abril de l’any 2000). Cinc-cents anys després del descobriment d’Amèrica, bastons i pedres s’enfronten novament a l’acer i a la pólvora d’un exèrcit modern. Però aquesta vegada no es lluita per l’or, sinó pel més imprescindible dels elements vitals: l’aigua (FILMAFFINTY).

A l’abril del 2000 una insurrecció popular s’estén per Cochabamba. El detonant del conflicte fou l’abusiu increment

del rebut de l’aigua, que una multinacional estrangera, amb l’aquiescència de les autoritats estatals, havia fet pujar

en un tres-cents per cent, quelcom inassolible per a les precàries economies familiars bolivianes. A més, agreujava la

situació el caràcter monopolista de la concessió, que invalidava el dret d’explotació de pous comunitaris i privats. Un

bé tant primari com l’aigua es negava a la població, en nom d’un “progrés” tant desafortunat com erràtic. La usura

interferia, un cop més, la dinàmica de la natura, i la cobdícia, la insensibilitat i la força despullaven dels seus drets als

legítims propietaris dels recursos, les persones que aposentades en un territori el treballen i n’obtenen d’ell el seu

sosteniment.


21

La directora, Icíar Bolaín, recolzada pel guionista Paul

Laberty –col·laborador habitual del contestari Ken

Loach- ens apropa en También la lluvia a un episodi

històric recent i ens recorda que la condició humana

pot ser tant tèrbola ara com ho fou fa cinc-cents anys.

A l’albada de l’Edat Moderna, un depredador Colón

exigia als nadius or, el desitjat metall de la terra. En el

segle XXI, quan ja escassegen les matèries primeres,

els nous colonitzadors –no en va la paraula deriva del

mot “Colón”- poden exigir un cànon per l’usufructua

dels elements naturals renovables, l’aigua en aquest

cas, que es regenera precisament a partir de la pluja.

Una pluja que nodreix fonts d’aigua dolça i sosté rius i

llacs. Una pluja sobre la que s’hi assenta la vida.

En ambdós casos, per fer efectiva la rapinya, han de

concórrer a l’escenari dels esdeveniments uns factors

concrets, com ara l’egoisme personal, el menyspreu

per els altres, la manca d’escrúpols en la presa de

decisions, les aliances fàctiques entre els conqueridors

i alguns agents locals... i expectatives de mercat. Per

això la història de la conquesta d’Amèrica i la

mercantilització de la Bolívia actual presenten

similituds i s’entrellacen en la narració fílmica.

L’ofuscament en fer créixer la riquesa personal o

corporativa, l’obsessió en pujar com sigui... acaben

convertint en monstres tots aquells que es

desvinculen de plantejaments mínimament morals, o

bé els adapten als seus interessos de classe o de raça.

La legalitat arriba a justificar saqueigs; d’aquí que es

recorri freqüentment a arguments fal·laços com la

manca de cultura dels nadius, la idolatria dels pobles

indígenes, la necessitat d’expansió de les societats

avançades o la adaptació de les economies

tradicionals als nous mercats internacionals.

Plantejaments que, en realitat, amaguen la pretensió

d’esclavitzar, imposar i espoliar, adduint una suposada

dosi de proteccionisme i paternalisme; o bé, com

succeeix en el cas de les autoritats polítiques, els

permet eludir la seva responsabilitat institucional amb

el contra-argument segons el qual la modernització

del país precisa sacrificis puntuals, i també la

asseveració de que tots, sense excepció, practiquem

conductes similars d’espoliació. Aquestes fal·làcies,

tolerades pels reis de l’Espanya renaixentista i

imposades a Les Amèriques amb l’ajuda de virreis

ambiciosos, mercenaris cruels i religiosos ensinistrats,

lluny de desaparèixer, es perllonguen fins ara, i queda

reflectida en la pel·lícula a la figura d’un polític

corrupte que com a molt d’altres es entronitzat a la

seva cadira de la ma de “potencies econòmiques

amigues” a canvi de ma d’obra barata i domini

concessions sobre recursos naturals.

Tot i així, sempre entre allò més abjecte, hi germina

l’esperança. Emergeixen persones anònimes,

combatives, capaces de desafiar allò que les oprimeix:

les mares que no dubten d’ofegar els seus fills petits

abans de veure’ls destrossats pels gossos dels

conqueridors, i les mares que s’enfronten a l’exèrcit

de la república demanat l’anul·lació de l’escandalosa

apujada del preu de l’aigua. La dignitat es converteix

per a aquestes persones en una meta superior a la de

la conservació de la vida, de la llibertat o de la

integritat física. Sense dignitat no hi ha supervivència


22

que valgui la pena. Aquells més avantatjats, més

clarividents i més forts (els indígenes Hetuey i

Daniel)´, seran els líders i es convertiran en herois

quan se’ls crucifiqui, o quan se’ls escarceri; és a dir,

quan condueixin el seu poble a la lluita, encara que

morin executats per defensar els seus ideals.

Però También la lluvia és una pel·lícula d‘amplis

matisos socials i polítics, que busca l’aquiescència de

l’espectador i no s’acontenta amb una reflexió distant.

Incideix en el compromís, en la involucració personal,

en la responsabilitat que es deriva de les preses de

consciència, que comporten necessàriament una

participació activa en problemàtiques justes, encara

que no ens afectin directament.

Així, en el guió de la pel·lícula, i de la mà dels pares

Antonio Montesinos i Bartolomé de Las Casas,

assistim a la denúncia de la barbàrie. Tots dos formen

part del col·lectiu dels opressors, però això no els

impedeix manifestar el seus desacords i allunyar-se de

les seves pràctiques brutes, donant preferència als

criteris de veritat i de justícia en front dels criteris de

classe o ètnia. El contrari, negar el que és evident, ja

sigui per conveniència, per oportunisme o simple por

és “viure en pecat mortal”. El mateix farà el productor

de la pel·lícula, en Costa, que es decantarà per les

persones, deixant de banda la seva seguretat física i

material. No estaran a la seva alçada, certament, la

resta de participants de la pel·lícula: ni els actors,

paralitzats per la por davant l’aixecament dels

indígenes ni l’idealista director, Sebastián, que acaba

més preocupat per l’al·legat artístic de la pel·lícula que

està rodant que no pas per la participació o

compromís real en els esdeveniments en què es troba

involucrat, similars als que són objecte de denúncia de

la pel·lícula i ocorreguts fa cinc –cents anys.

Irònicament el guió de la pel·lícula, joc del cinema dins

del cinema, ens mostra una vegada més

l’ambivalència de la condició humana. El valor de

Montesinos i de Las Casas contrasta amb el temor

dels actors que els encarnen, mentre que l’agressivitat

de Colón s’oposa a la fortalesa de l’Antón, nihilista

avesat pels cops rebuts a la vida, però tot i així humà.

I és la “humanitat” –com a qualitat pròpia de l’home-

allò que l’engrandeix, dotant-lo de capacitat de

sacrifici i apartant-lo de la claudicació o de l’apatia.

Aquesta humanitat és també la que fa possible el

canvi, tot i que, en moltes ocasions i de manera

recurrent, la marxa de la llibertat resulta truncada per

l’ambició dels homes, que sovint obliden que són, per

damunt de tot, persones.

Sara Fernández Puerto


23

Memòria dels 10 anys del IEMC

UNA MICA D’HISTÒRIA

A l’any 1984 es va fundar a Madrid l’ Institut Emanuel

Mounier (IEM) i ha anat desenvolupant-se fins tenir

militants i grups actius en molts llocs d’Espanya i

Amèrica Llatina com Mèxic, Paraguai, Brasil, Bolívia i

Argentina.

Grups actius que ha desenvolupat una tasca educativa

i social arrelada al seu entorn i amb la idea de

transformar una societat, el de realitzar una

comunitat de persones alliberades de l’afany de

possessió, tendents a una societat personalista i

comunitària, per lliure, justa, ètica, fraterna i

profundament espiritual.

El centre del pensament i acció és la PERSONA

Humana, fi en sí mateixa, però no enclaustrada

individualment, sinó oberta al compromís solidari vers

l’altre, i ordenada a la transcendència. Per ella,

assolint, a la vegada, la transformació interior de

l’ésser humà i de les estructures on vivim.

Tot aquest ideari no seria viable sense una nova

cultura crítica que faciliti la formació de les

consciències per resistir davant els intens de

deshumanització.

LA NOSTRA HISTÒRIA.

Seguint els passos dels nostres companys i d’altres

grups actius, a l’any 2001 varem començar, amb

tremolor, aquesta petita aventura de constituir un

“Institut Personalista Comunitari a Catalunya” posant

com a símbol a en Emmanuel Mounier. Han passat

deu anys i encara som vius i amb ganes de donar

“guerra”.

Es veritat que som poquets però tenim confiança en

que, tal com diuen els estatuts de la nostra associació,

la tasca de CONSTITUIR UN GRUP DE VIDA

COMUNITARIA I ACCIÓ PERSONALISTA; DIFONDRE EL

PENSAMENT PERRSONALISTA-COMUNITARI; DESVET-

LLAR UNA CONSCIÈNCIA CRÍTICA DE LA SOCIETAT; I

CONSTRUIR UNA SOCIETAT MES HUMANA, JUSTA I

SOLIDARIA, es una acció de gran durada i que te un

gran futur.

2001-2002

Primeres aules de formació: Introducció al pensament

de Mounier

2002-2003

Primeres aules: Acció política:

“El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX”. Ponent: Valentí Vázquez López.


24

“Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista”. Ponent: Miquel Montoliu Martí.

Josep Lluis Vázquez

Primeres publicacions:

-Traducció al català del llibre d'en Carlos Díaz "Emmanuel Mounier" de la Col·lecció SINERGIA. -El sindicalisme cristià en la primera meitat del segle XX, d'en Valentí Vázquez López -Àngel Carbonell (1877-1940) un social cristià comunista, d'en Miquel Montoliu Martí -Col·lecció “La Persona ¿Qué es?” Ediciones San Pablo - El proceso interior. Viaje al interior de ti mismo , d’en J. L. Vázquez Borau -Vivir en el amor. Nadie puede vivir sin amor, d’en M. Gelabert -La persona y la realidad del mal. Una aproximación al concepto del mal , d’en María Pueyo -Eres luz. La alegría de ser persona, d’en Xosé Manuel Domínguez Prieto -Constructores de la Paz. Educar para la no-violencia activa d’en J. L. Vázquez Borau -¿Felicidad o sufrimiento?. Una alternativa en tus manos., d’en Joaquín Campos

-El camino de la virtud. Para ser personas de caràcter, d’en Carlos Díaz - Vivir la salvación. Así en la tierra como en el cielo d’en Martín Gelabert

2003-2004

Aules: La persona i la transcendència

“Metafísica y ciencia”. Ponent: Guillermo A. Donaire.

“La persona y su crecimiento en Zubiri”. Ponent: Xosé Manuel Domínguez

“Emmanuel Mounier i el problema del mal”. Ponent: Maria Pueyo.

“El personalisme d'Emmanuel Mounier i la seva presència a Catalunya”. Ponent: Josep Maria Coll.

Josep Maria Coll

2004-2005

Celebració del centenari Emmanuel Mounier.


25

2005-2006

Creació del Centre Horeb Religions. El Centre va ser creat per dos membres del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, Valentí Vázquez López i Josep Lluís Vázquez Borau, el 8 de setembre de 2005, com una vocalia d'aquest, per tal d'oferir, dins de cada programació del curs, alguna Aules Horeb, per l'estudi, el coneixement i l'amistat entre les diferents confessions cristianes i les diferents religions.

Albert Llorca

2006-2007

“La revolució comunitària d’en Emmanuel Mounier”. Ponent: Albert Llorca

“Els impersonalismes i el personalisme”. Ponent: Oscar Sorribes

“ La persona un esser en relació”. Ponent: Josep Lluis Vazquez “El personalisme que volem”. Ponent: Francesc Torralba

“Que és la UTDCC”. Ponent: Carles Ortega, president de l’Unió de Treballadors La nova etapa de Calidoscopi comença amb la direcció de la revista per en Oscar Sorribes, sota el patronatge del Institut Emmanuel Mounier Catalunya, amb la col·laboració del Grup Mounier del IES Terra Roja i el Centre Horeb Religions. En aquesta nova etapa a més del valors personalistes adjuntem “pensament”

personalista, quedant d’aquesta manera la capçalera de la revista: CALIDOSCOPI “Revista de pensament i valors personalistes comunitaris”.

2007-2008

Des del grup Mounier-Girona es planteja la publicació en català dels llibres d’Emmanuel Mounier i es començarà pel “El personalisme”.

Cicles de conferència a Girona

“El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana”. Ponent: Antoni Comin i Oliveres.

“L’educació com a personalització a Emmanuel Mounier: Una psicologia dels valors per despertar la persona”. Ponent: Albert Llorca i Arimany.

“L’essència del diàleg Mounier i Buber”. Ponent: Francesc Torralba i Roselló

Joan Lluis Pérez

Aules Mounier: Economia i política personalista

“El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana. Ponent: Antoni Comín i Oliveres , diputat al Parlament de Catalunya.

“Democràcia i participació ciutadana”. Ponent: Joan Biosca, director Institut Social Obrer de València


26

“La política a Catalunya”. Ponent: Joan Paredes, ex diputat al Parlament Espanyol.

“M. M. Batjin: Llenguatge i política”. Ponent: Carles Llinàs, vice-Degà de la FFC.

“Emmanuel Mounier: més enllà de l’esquerra i la dreta”. Ponent: Miquel Calsina Busca, professor Ciències Polítiques UAB.

“Economia i Política Personalista”. Ponent: Arcadi Oliveres, president Justícia i Pau

Joan Paredes

Curs 2008-2009

Conferències a Girona

“Els polítics i el personalisme d’Emmanuel Mounier”. Ponent: Gregorio Peces-Barba Martínez, ex-president del Congrés dels Diputats i rector de la Universitat Carlos III (1989-2007)

“El personalisme de Maritain i la seva relació amb Mounier”. Ponent: Joan Rigol i Roig, ex-president del Parlament de Catalunya i Conseller de la Generalitat

“Persona i comunitat: Emmanuel Mounier al segle XXI”. Ponent: Jordi Pujol i Soley, ex-president de la Generalitat

Joan Rigol i Joan Paredes

Mounier en el context polític i intel·lectual català dels anys 50

Seminari a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona (ISCRG) amb el títol: “Mounier i el personalisme davant del segle XXI”. Ponents: Dr. Albert Llorca i Llic. Valentí Vázquez

Aules Mounier: “Virtuts i valors personalistes comunitaris”

“Concrecions conceptuals en relació al mon dels valors i de les virtuts” Ponent: Dr. Joan Martinez Porcell

“L’existència humana i l’esperança”. Ponent: Dr. Albert Llorca

“El valor, la virtut i el caràcter”. Ponent; Ll. Nicolás Sáinz

“La personalitat del militant personalista”. Ponent: Ll. Valentí Vázquez López Celebració de l'any Sant Pau a càrrec de Josep Lluís Vázquez Borau. “Virtuts humanes per a la vida pública”. Ponent: Dr. Joan Lluís Pérez Francesc


27

Nicolas Sainz

Reconeixement Emanuel Mounier

L'Institut Emmanuel Mounier Catalunya, juntament amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, atorgarà a partir d’ara i cada any el guardó: "Reconeixement Emma-nuel Mounier Catalunya" a aquelles persones o institucions que destaquin per les seves tasques i projectes que girin al voltant de l'enaltiment de l'ésser humà com a persona i membre compromès en el valor i el progrés comunitari. El primer guardó va ser concedit al Dr Josep Maria Coll i Alentorn, per la seva tasca filosòfica i estudi sobre el personalisme comunitari

Primeres jornades personalistes de la Societat Catalana de Filosofia. Va intervenir el Dr. Gabriel Amengual, professor de la Facultat de Les Illes Balears, amb la ponència “Les pors del segle XXI”, en el marc del tema « Les pors i esperances del segle XXI », i també van intervenir els membres del Grup de Filosofia Personalista.

2009-2010

Aules Mounier: Reptes del personalisme del segle XXI

“L’actuació personalista del bisbe Carreras”. Ponent: Jaume Aymar

“Que vol dir parlar dels valors en el personalisme”. Ponent: Valentí Vázquez

“Mounier i la seva reflexió econòmica en el segle XXI”. Ponent: Joan Paredes

“Com gestionar el pluralisme religiós en la Catalunya d’avui”. Ponent: Miquel Calsina

“Virtuts cíviques en el manifest de Mounier: una reflexió tot pensant en els joves”. Ponent: Joan Lluís Pérez Francesc

“Treball i lleure en la perspectiva personalista”. Ponent: Albert Llorca

Valentí Vazquez i Oscar Sorribes


“El nou humanisme al servei de la persona” Ponents; Salvador Cardús, Arcadi Oliveres i Josep M. Esquirol


28

Segon Reconeixement Emmanuel Mounier

Atorgat a la Cooperativa Calandra de Vic, modèlica en la pràctica de la Responsabilitat Social Corporativa en la mesura que testimonia, de fa més de vint-i-cinc anys, la seva vocació de contribuir activament a la millora del teixit personal humà , tant laboral com econòmic i social de la comarca d'Osona.

Segon reconeixement Emmanuel Mounier

2010-2011

Presentació del llibre “Manifest al servei del Personalisme”, d'Emmanuel Mounier a l’Ateneu Barcelonès

Aules Mounier: Propostes personalistes davant la crisis

“Propostes personalistes davant la crisi de valors”. Ponent: Miquel Segura “Propostes personalistes davant la crisi politico-institucional”. Ponent: Miquel Montoliu.

Presentació del llibre “La tercera via”, de Joan Paredes

“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”. Ponent: Joan Lluís Pérez “Propostes personalistes davant la crisi de l'ensenyament”. Ponent: Albert Llorca.

“Propostes personalistes davant la crisi religiosa”. Ponent: Josep Lluís Vázquez

Miquel Montoliu

Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier

Atorgat a Arcadi Oliveres i Boadella pel seu mestratge en el coneixement com a professor en l'àmbit socioeconòmic i pel seu permanent compromís en defensa del desenvolupament humà, la pau, els drets humans i la plena convivència al capdavant de Justícia i Pau, basats en el profund respecte a la persona humana

Tercer Reconeixement Emmanuel Mounier


“Un nou humanisme: La economia al servei de la persona” Tres experiències de democràcia econòmica i social: Projecte de Banca Ètica FIARE. Grup Cooperatiu Mondragón. Cooperativa La Fageda


29

EL RACÓ DELS JOVES

Arquitectura al servei de la persona

L’arquitectura ha estat sempre inserida en la

humanitat. És necessària i vital a les nostres vides, i no

només pel fet de constituir un refugi que ofereix

protecció davant el medi físic, privacitat enfront els

altres o confort en el desenvolupament de les nostres

activitats quotidianes. L’arquitectura ens representa

com a societat i com a essers humans individuals, o

com assenyala Mies Van der Rohe, és voluntat

d’època. Per això L’arquitectura és font de goig

estètic i intel·lectual, és capacitat tècnica i creativa,

signe d’ostentació i de sociabilitat, de poder i de

convivència,.... i alhora la gaudim i la patim, l’imposen

quan aixequem la nostra casa i ens l’imposen quan

compartim urbanisme i espais públics.

Al llarg de la historia l’arquitectura i l’ urbanisme han

desenvolupat un paper fonamental, tant a nivell

antropològic, com social, ideològic i artístic. Des de

temps molt antics l’home aixeca la seva llar i crea les

zones de oci o les infraestructures amb allò que la

natura li proporciona i amb els mitjans que els

coneixents de la seva època li permeten, però les

estructura d’acord amb el sentiment. El resultat

formal de l’obra és conseqüentment humà, perquè es

fruit de la possibilitat i l’elecció.

Atenent a la seva visió còsmica de l’univers, a casa

nostra, per exemple, fa 9000 anys l’home paleolític

decorava coves i balmes amb escenes de cacera

(Cogul), aixecava dolmens megalític entorn el 3000 aC

(Cova D’En Daina), construïa poblats ibèrics a partir

del segle VII aC (Ullastret), o erigia en el segle XIV, de

la ma de Berenguer de Montagut, la incomparable

Santa Maria del Mar. En altres indret i amb

cronologies pròpies, els egipcis construïren grans

piràmides amb aspiracions d’eternitat, els grecs

idearen polis de caràcter atemporal, els romans

conformaren espais d’oci i comerç amb criteris

utilitaris, L’ordre del Cister recrearia en els monestirs

afany d’espiritualitat, Lluís XIV en el Palau de Versalles

mostraria poder i grandesa, i en el Modernisme, els

arquitectes cercaren complaure l’hedonisme i el desig

de protagonisme social de la burgesia, consolidada ja

com a classe social.

Tots nosaltres vivim en una època determinada i és

necessari que ens sentim vinculats a ella, lo contrari

suposaria el desarrelament, la incongruència, la

neurosi. L’home és un esser social, vinculat a sistemes

politics, econòmics, científics, ètics, filosòfics i

religiosos. L’arquitectura, obra feta per l’home i per a

l’home ha de ser una conseqüència d’aquesta realitat,

no una resposta aliena. Els pensadors d’arquitectura

de la primera meitat del segle XX (Le Corbusier, Theo

Van Doesburg, Marineti, Adolf Loos,...) son conscients,

i bel·ligerants enfront d’allò i d’aquells que frenen el

desenvolupament natural de l’arquitectura, la

adaptació del llenguatge arquitectònic a les noves


30

necessitats socials, no reconeixen com a vàlides les

noves aportacions estètiques formulades pels Istmes,

o refusen la potencialitat dels nous materials

industrials.

És del tot cert que en l’arquitectura es relacionen

espai, temps i humanitat, i que la síntesi resultant ha

de ser verídica, altrament no seria estètica, sinó

dissonant, inclús irrisòria. Però tot i la certesa

d’aquesta afirmació i la legalitat de la lluita per

reafirmar l’arquitectura com a valor artístic i social

integrat a l’època, els pensadors esmentats,

arquitectes i no arquitectes, traspassen, amb una

vehemència molt pròpia del clima polític i intel·lectual

de aleshores (naixement dels totalitarismes,

propagació de la idea de superhome de Nietzche,

desplegament del positivisme i del utilitarisme,...) els

límits de la raó, tot i al·ludir a la raó com a eina de

progrés. Cometen l’error més greu que ningú podria

cometre, pecar de supèrbia, girar l’esquena al passat,

denigrar-lo i oblidar que l’arquitectura es deutora dels

homes, i de les cultures, que abans que nosaltres

resolgueren problemes, treballaren amb afany per

esbrinar les lleis del cosmos i albiraren noves realitats

d’igualtat social.

No obstant hem de fer constar que si be la

coincidència en el rebuig del passat (del que no tots

els arquitectes contemporanis son participes, ja que hi

ha excepcions notables) i la simultaneïtat en la crítica

a la arquitectura no adscrita al Moviment

Internacional es unànime, no tots els arquitectes ni els

moviments arquitectònics del segle XX ofereixen les

mateixes solucionen formals. Per exemple, les idees

matemàtiques, casi pitagòriques, de Le Corbusier,

contrasten amb la exaltació a la corba de Sant’Elia .

Persisteixen les seves idees en l’arquitectura de avui

dia? Creiem que sí.

Per una banda perquè des de ja fa uns anys que ens

trobem en un món en transformació, com el que els

artistes esmentats van viure. Relativitat, moviment

continu en el que la societat és diversifica i es dilueix,

moda, velocitat, transitorietat, dinamisme de les

formes, adaptabilitat, canvi per el canvi,... son

conceptes que concorden amb la visió de Sant Elia i

els futuristes, a la vegada que altres conceptes es

decanten per posicions com les de Le Corbusier o Van

Doesburg i els Neoplasticistes, que defensen la

elementalitat formal, l’ impacte color, la economia, la

funcionalitat,....... valors que realment estan presents

en la nostra societat actual.


31

Per un altra banda, i des del meu punt de vista, la

tendència a rebutjar el passat que patien els autors

entra en contradicció amb les formulacions

arquitectòniques actuals, ja que s’ha deïficat els

artistes més rellevants del Moviment Internacional, i

s’han convertit en dogma les seves propostes i la seva

concepció de l’art i de la arquitectura. Es a dir, un

segle després ens pot passar a nosaltres el que els

passava a ells en el seu moment: impossibilitat de

dissenyar més enllà d’allò que és considera correcte i

sancionat, convertint l’Estil Internacional, de vegades,

en un nou Academicisme.

Travessem un moment de crisi, on no hi ha un lligam

ferm entre valors , pensament i societat, i moltes

vegades, esgotada la capacitat creadora, ens recreem

en el mateix llenguatge: formes cúbiques sense

convicció, línies rectes anodines, simplicitat

irrellevant, allunyament de l’entorn,...... projectes

que no condueixen enlloc perquè no mirem ni

comprenem l’ubicació ni el context de la obra.

Conclourem, que per no caure en la repetició seriada,

en la rutina, en la ocurrència fàcil, en la des

contextualització, en la falta de respecte a la natura i

als altres, hem de buscar noves solucions als

problemes arquitectònics, sense renunciar a

l’experiència de qualsevol estil, però centrant-nos en

les nostres potencialitats i les nostres necessitats, con

ho van fer alguns dels grans arquitectes del Segle XX,

si be amb humilitat. Aleshores podrem esdevenir

sostenibles, el gran repte de la Nova Arquitectura del

segle XXI.

Verònica Llorca Fernández


32

Regular drets per dissoldre’ls?

En altres ocasions hem mostrat la perplexitat d’un

estat com l’actual, el postmodern, que és el que tenim

a Occident, i que ha eixamplat molt el seu abast en

cada societat en la que s’ha instal·lat, controlant bona

part de la vida de les persones sota la seva jurisdicció;

però alhora, poc compromès en actuar i gestionar

directament –com feia l’anomenat “estat del

benestar” a bona part d’Europa Occidental en les

dècades dels 60 als 90- les dificultats i necessitats de

la població.

En el nostre país, la posició de l’estat espanyol no

només no és diferent; sinó que és emblemàtica del

que direm sobre la qüestió que abordem.

D’ençà d’una quinzena d’anys cap aquí, l’estat

controla més parcel·les de la vida social que mai –ha

crescut espectacularment el volum de matèria

legislada (a vegades “re-legislant” sobre el que feia

poc ell mateix ja havia legislat) des de l’ensenyament

fins a l’àmbit laboral, passant per la regulació

econòmica, financera i la pressió fiscal, la sanitat, la

gestió d’espais públics naturals i/o urbans...; i hom te

la desagradable sensació que:

-La figura de la persona humana com a nucli

fonamental racional, lliure i comunitari –subjecte de

drets i de deures morals- es redueix a mera anècdota;

- La categoria de “ciutadà” d’un estat és carregada

d’obligacions sense la contrapartida dels beneficis

que el suposat estat protector li hauria de procurar –

treball, habitatge digne, mínima solvència salarial per

poder gestionar la seva vida, garanties de qualitat de

salut i d’educació públiques (i no diem ja els ciutadans

mancats de plens drets jurídics, com els “sense–

papers”); i

- Hom percep que la “sortida” a tant pobre resposta

de l’estat davant els éssers humans, la vida dels quals

controla -situació que, si més no, permet-, passa per

l’enfortiment de l’economia financera, que és la

responsable de notables i escandalosos desgavells en

els últims temps, la qual cosa es concreta en

l’enduriment de préstecs de tota mena per al ciutadà

de peu –complementat aquest enfortiment financer

amb la curiosa proposta governamental de

“bancarització” de les caixes d’estalvis-; així com

també passa per les “regulacions laborals” a dojo –

que són més “desreguladores” que altra cosa- i

sempre a la baixa, l’augment lliure de preus de serveis

imprescindibles –l’electricitat i els carburants- en

benefici del gran capital multinacional, la disminució

de prestacions per l’atur, la davallada de la qualitat de

l’assistència sanitària –que, és clar, ha de produir

superàvit a la Seguretat Social-, una descarada

promoció dels plans de pensions i de les assegurances

sanitàries privades..., tot en la via de la promoció d’un

tercer personatge que ja habita fa unes dècades entre

nosaltres: el consumidor.

La descripció anterior és, per acabar d’arrodonir-se,

complementada, amb la última decisió governamental


33

a l’estat espanyol –amb el beneplàcit europeu-:

l’allargament de la vida laboral als 67 anys, així com

l’enduriment de les condicions –38 anys necessaris-

de treball-productiu per accedir en el futur a una

pensió de jubilació: i això dit en un país que te més de

quatre milions d’aturats, dels quals la meitat a penes

supera els trenta anys... O sigui, que si els números no

ens traeixen, tots aquests joves “tallaran just”, com

diu la dita popular, o ja no arribaran molts d’ells a

rebre la pensió de jubilació pels anys cotitzats.

Estem en un estat del benestar?. De regulacions no en

falten, de drets –que són fonamentals i brollen en la

persona humana- se’n parla molt en tanta regulació

legal; però, què se’n fa d’ells?. Se sol associar tanta

decisió –així ho fan els professionals de la “carrera”

política –ha de ser una “carrera”?- a la seguretat i

viabilitat de la democràcia. Cal preguntar-se si no ens

encaminem més cap a una “dissolució”, més que

regulació- de drets; una mena de “desactivació” de

tot dret de reivindicació i exigència que comporta l’ús

del mot “dret”, enfront de qui se suposa que ha de fer

possible exercir-lo per part del ciutadà, que és l’estat.

Estem en una democràcia?. Formalment sí, una

democràcia representativa –el savi professor José Luis

Aranguren en deia una “partitocràcia”-. I de què és

representativa?. Dels drets de les persones o dels

despropòsits dels governants?. Potser la qüestió de

fons no és que el mot “democràcia” s’erigeixi en

sistema representatiu, ple de “mecanismes” –

Emmanuel Mounier parlava de “mecanismes” com la

centralització de l’economia de la qual l’especulació,

el guany fàcil o la fecunditat del diner en són mostres-

que dilueixen l’acció i la responsabilitat del gestor

polític. Potser cal que l’anomenat “govern del poble”

es vesteixi d’un sentit de responsabilitat –“disposar-se

a “respondre” amb sensatesa de les seves decisions-,

que, avui per avui, no demostra tenir. Potser cal que

la democràcia adopti un “to” “fronocràtic”; és a dir

que el “demos” que sigui governat per la “frònesis” o

sentit de la prudència o responsabilitat que el

pensament filosòfic grec més excels demanava al

governant sensat. En aquesta via, és ben palès, resta

molta feina per fer.

Albert Llorca


34

Comentari sobre la pel·lícula: “senderos de gloria”

Voldria fer una reflexió sobre la reducció de les

persones a mer objecte per usar indiscriminadament

segons les conveniències, a partir dels fets que es

narren en aquesta pel·lícula i que recreen un fet real

de la primera guerra mundial. Ben segur que quelcom

similar passa en altres guerres –recentment, a la

guerra de Irak varen succeir abusos realitzats per les

tropes americanes que, precisament, vaig recordar

quan vaig veure la pel·lícula que ara comentaré.

.

El resum dels fets narrats és així: a l’any 1916, l’alt

Comandament francès dóna l’ordre d’atacar un punt

estratègic que estava en mans de l’enemic del

moment: els alemanys. És la guerra de trinxeres, i els

soldats hauran d’arribar al lloc on estan els enemics,

passant per foc creuat. Un general anomenat Mireau,

ordena al coronel Dax que faci avançar als seus

soldats, ordre que, per les grans dificultats que

suposa, és poc obeïda pels seus homes. Només molt

pocs hi arriben, i llavors el general Mireau, , en

observar aquest desgavell des de la seva posició de

comandament, ordena bombardejar als mateixos

soldats propis per “covards”. I a més, tal acte de

indisciplina creu que mereix un càstig, de manera que,

amb el permís d’un general superior, un tal Broulard,

ordena al sergent elegir tres homes a l’atzar per fer-

los un consell de guerra per covardia com a

representants de tots els soldats, ja que no pot jutjar a

tota la companyia. El coronel Dax els defensarà en la

paròdia de judici que fan, però no se li permet fer

adequadament i, en conseqüència, els tres homes són

comdemnats a mort i executats.

Un cops morts, Broulard obra una investigació sobre

el comportament de Mireau i ofereix el lloc d’aquest

al coronel Dax que ara ascendiria. Davant de tant

cinisme, el coronel no li fa cas i torna amb els seus

homes al front.

En la pel·lícula es posen en relleu diversos aspectes

que pertoquen a la ètica i a la nul·la consideració i

respecte a l’ésser humà. Hi ha, per començar, un clar


35

abús de poder: els dos generals representen la més

indignant hipocresia i cobdícia –volen medalles i

poder-, usant els soldats com a peces que s’envien a

morir, si els convé, sense cap possibilitat que surtin

vius. El patriotisme dels militars d’alta graduació

queda per terra; potser per això la pel·lícula fou

prohibida a Espanya a l’època del general Franco;

doncs fou interpretada com un atac a la institució

militar i, imagino, al nacionalisme agressiu del règim.

D’altra banda, el problema de la pena de mort i la

injustícia –sinó arbitrarietat que comporta- es fa notar

en la pel·lícula, i que completa la total manca de

respecte a la dignitat humana quan es desenvolupa un

procés judicial vergonyós, de vulgar paròdia, per

poder condemnar i matar els tres soldats seleccionats.

Sense dubte, el director, Stanley Kubrick volia reflectir

la fredor inhumana amb la que, qui te el poder i la

vida de les persones en les seves mans pot enviar-los

a la mort per conveniència i sense més explicacions.

En aquest sentit, és un clar al·legat contra el

militarisme, que es pot interpretar com la propensió a

la malaltia que pateix, sovint, l’estament militar arreu.

No és aquesta una bona manera de contribuir a una

societat de persones, certament.

Al final de la pel·lícula, hi ha una escena molt emotiva

que em va impactar: una noia alemanya, detinguda,

és obligada a canta en una taverna plena de soldats

francesos per a què es “diverteixen”: i resulta

impressionant observar com l’ambient de crits i

improperis contra la noia quan comença a cantar amb

molta por i quasi sense veu, va transformant-se en

silenci, seguit de l’acompanyament dels soldats que es

van afegint a la cançó. Tot un símbol de què les

persones, si es deslliuren dels seus prejudicis, mostren

la seva vessant més generosa.

Anna Rius


36

COMENTARI DE LLIBRES

“La Intel·ligència Espiritual: de la “cura de si” al desplegament vers l’Altre de si” (A propósit del llibre La Inteligencia Espiritual de J.L. Vázquez Borau)

Presentar un llibre mereix haver-lo pensat

prèviament. I més un llibre per pensar. La

“Inteligencia Espiritual” d’en Josep Lluis Vázquez

Borau pertany a aquesta categoria. És per això, que,

donada la complexitat i profunditat de temes que

planteja, m’he proposat fer un comentari a mena de

invitació a la reflexió i no pas un resum dels molts

continguts tractats, que ja els abordarà el lector amb

calma. Aquí, doncs, em limitaré a proposar unes notes

reflexives que la lectura del llibre m’ha incitat.

Establiré quatre registres o esglaons en el meu

apropament a l’obra:

En primer lloc, un registre “psicològic” de la

intel·ligència espiritual –cosa encara relativament

nova , enmig de les més conegudes “intel·ligència

cognitiva”, “intel·ligència emocional”, intel·ligència

col·lectiva”... que estan més de moda-. L’expressió

“intel·ligència espiritual”, que podríem associar a altes

expressions més clàssiques de la filosofia, com ara

“coneixement de si”, “conatus intellectualis” o

“estima de si”, fou proposada l’any 1994 per Robert

Cloninger com un apropament a l’enfocament


37

psicològic des d’on poder abordar a una dimensió

transcendent de la vida humana, i al sentit que tenien

els comportaments que han estat considerats

tradicionalment “virtuosos”, com la gratitud, la

humilitat, el sentit de la compassió o el perdó. Tels

virtuts es presenten com una mena de “categories”

que una psicologia sensata i profunda no hauria

d’obviar, si vol contribuir a la comprensió de l’ésser

humà .En efecte, l’autoconeixement, l’autoestima,

l’autonomia, l’empatia o l’autorrealització com a

formes del desenvolupament interior humà, no serien

sinó formes psicològiques emparentades amb actituds

com saber ser agraït i no superb, ser just i atent a les

necessitats dels altres, saber comprometre’s quan

cal... i, fins i tot, ser capaç de mantenir una actitud

generosa amb aquells amb qui no compartim gaires

idees; o bé ens han perjudicat: és el cas del sentit del

perdó com exercici de saber donar sense esperar la

compensació o “peatge”..., o com a molt, albirar

l’expectativa d’un poder arribar en el futur a estar

millor davant de l’altre, més harmònicament... Tot

això, la psicologia de l’alteritat ho ratifica.

En un terreny més proper, la ciència neurològica parla

de la intel·ligència espiritual en termes de que el

cervell disposa de camps magnètics més amples que

la mera recopilació i còmput de dades, de idees o

reaccions emocionals... El cervell, doncs, es mou en

contextos més amples que la senzilla comptabilització

adaptadora, en totalitats significatives sobre la vida, el

deure moral –què és sinó, també, una forma mental

d’eixamplament psíquic envers una altra ment

humana?-, o l’expectativa d’un futur compartible amb

moltes persones –ments- en l’àmbit col·lectiu.

Accedim, de retruc, al segon registre, en el qual es

localitzen àrees d’espiritualitat humana com les que

en Cloninger en diu “autoabandonament”, on se

situen sentiment sobre el nostre paper en la vida o la

nostra sensibilitat davant de la bellesa; o també valors

relatius a la identificació transpersonal –compartint

sentiment amb altres subjectes personals en un

projecte comú-, o bé, l’aprehensió de la percepció

humana d’esferes relatives al sentit últim de la vida, a

la immortalitat, a l’esperança en un Regne d’amor que

ens convoca... Aquest segon registre de la

intel·ligència espiritual reflecteix, per tant, les fibres

antropològiques que encaminen l’ésser humà vers el

cultiu de si o superació de la seva finitud, en saber

“llegir” el lloc i funció amb que la condició humana es

plenifica amb el bon exercici de les seves capacitats,

però que, alhora és, en paraules de Kant, propens a la

ruïna del mal. I ho és, afegirem, sota figures poc

intel·ligents com l’egoisme, la malfiança, la por o la

indiferència envers els altres. El significat del món i

dels altres, i el sentit totalitzador i superador de tot

límit constitueixen línies o vessants que bateguen en

l’espiritualitat lúcida que arrela en l’ésser humà. És

així que Josep Lluis Vázquez sintetitza aquest complex

ventall que parla de l’home, en la paradoxa que rau en

ell, entre l’angoixa i la saviesa: la condició –en ella,

Paul Ricoeur parlava de la “fallibilitat” humana- i

l’aspiració a la infinitud, des de la primera.

Entrem en el tercer registre, que anomenarem

teleològic o de transformació de si: es tractaria, aquí,

dit en síntesi, d’aquell moment de la espiritualitat

humana conduïda per un ésser encarnat, de car i os,

que anomenarem persona –individu que “surt de si”, i


38

que es compromet en quelcom-; del moment, dèiem,

en el que ha de “plantar cara” al món. La persona

humana s’hi ha trobat sempre en aquesta situació. I

avui no és menys: els nostres temps, diferents a

d’altres èpoques, però semblants en presentar

dificultats, no ens estalvien esforços.

Váquez Borau fa referència a T. Radcliffe, per qui la

crisi fonamental de la societat europea

contemporània, la que ens afecta directament i ens

compromet –tot i no ser l’últim cercle de les nostres

expectatives-, rau en la devaluació de la història en la

que s’ha constituït; de manera que aquesta s’ha reduït

al “progrés” modern de “tenir” coses, i s’ha entès com

a signe de supervivència i de triomf dels més aptes. I

en uns temps crítics com els nostres, als quals no els

acompanyen gaires dosis de sentit de la mesura, ha

triomfat “l’aquí i ara”: luxe, diners, “eterna joventut”,

indiferència davant dels drames aliens...

Això implica un enorme “buit” existencial –una vida

sense gaires expectatives-, en el qual la referència a

l’Absolut desapareix, minimitzant-se el nivell

d’espiritualitat; pel fet que el sentit de l’existència

aspira, com a molt, a un requilibri homoestàtic o

immediata experiència efímera de benestar,

empobrint-se el creixement de la persona i la seva

contribució al perfeccionament col·lectiu en el decurs

del temps històric. Fluix sentit del l’esforç, nul·la

esperança en la transformació del món a millor, un

progrés desproveït del “telos” espiritual pel qual el

món hauria de circular sota la guia d’eixamplar la

comunitat de persones. Aquest sentit del “progrés”

poc intel·ligent s’encamina vers un món

deshumanitzat i al marge de la lucidesa racional que

hauria d’extraure el millor dels éssers humans, amb la

finalitat del seu propi perfeccionament.

Sense el sentit de la intel·ligència espiritual inserida en

el temps històric i en el batec de les comunitats

humanes, els éssers humans, com a persones

individuals intransferibles cridades a enaltir el món,

perden allò que els és essencial. La dignitat inherent a

la seva persona.

Però, què és la persona?. Entrem ja en el quart

registre que contemplarem per explicitar el significat

de la intel·ligència espiritual. És, certament, un

terreny complex i feixuc, en el que alhora te de senzill

descriure’l i de dificultós ubicar-lo racionalment.

Certament és la noció de persona, en tota la seva

complexitat, la que es presenta com un saber viure en


39

l’estima dels altres, alhora que sap enaltir –

transcendir- aquesta estimació per damunt de

l’existència pròpia, en el “fora de si” de tota existència

en el món, en l’oferiment d’un amor als altres en un

Regne Suprem i definitiu de felicitat.

Com definir, llavors, la persona?. L’autor ens proveeix

de definicions prou orientadores: en la perspectiva de

Max Scheler, la persona és unitat immediatament

conviscuda del viure, no simplement una “cosa”

pensada des de fora de la vida. Així mateix, fa una

referència a Jacques Maritain, per a qui “la persona és

un centre de llibertat posat enfront de les coses, del

conjunt de l’univers, de Déu; un ésser que dialoga

amb una altra persona, que comunica amb ella

entenent i estimant”.

Dit, sintèticament, la persona es presenta com una

unitat vivencial des de “dins” de cadascú, centre de

llibertat davant dels altres i de Déu, voluntat

d’apropament i estimació... En paraules de Paul

Ricoeur, diríem que la persona apareix com la “unitat

narrativa d’una vida en el temps i amb altres vides”

amb les quals es creua, dins del registre escatològic de

la confiança en l’Amor de l’Altre de si “present” en els

altres. Com diu Franz Rosenzweig, l’amor humà en ser

comunicat, en ser parlat, es torna “supra-humà”, com

una mena “d’aliança en una comunitat sobrenatural”.

Aquesta clau escatològica de la intel·ligència espiritual

que proposen el judaisme i el cristianisme posa en

relleu l‘exigència d’expandir l’amor a l’altre com una

experìencia misteriosa-“miraculosa”- que sigui

compartida per tothom: així, la paraula, el gest, el

silenci i l’acció testimoniada en el món no són sinó

símptomes que parlen de com l’arrelament intel·ligent

de l’amor en l’esperit humà expressa una Plenitud

Transcendent -Déu present en la vida humana-, que

requereix paciència i esforç, per instal·lar-se en el

món. ”Estimar al proïsme” és una sentència que

recopila molts actes humans “manats” per l’amor de

Déu engolit i practicat per l’home en la seva vida com

a objectiu final d’una vida comunitària en el Regne

Etern esperat.

La intel·ligència espiritual en el pensament judaico-

cristià en el que ens introdueix l’elevada sensibilitat

de Josep Lluís Vázquez fa palesa aquella convicció del

“Càntic dels Càntics” de què “l’amor és més fort que la

mort”. Crist és, llavors –en el mode de vida cristià- el

punt de referència culminant d’aquesta sensibilitat: és

la figura personal –cos i esperit- que aprofundeix en el

sentit de l’amor com a guia excelsa per a l’home:

saber sacrificar-se per als altres, saber morir per als

altres... per Amor. Sens dubte, estem davant de la

intel·ligència feta totalment Esperit, o l’Esperit que

“vessa” Intel·ligència a dojo.

A mena de conclusió, cal dir que el llibre de Vázquez

Borau fa referències força enriquides, derivades de

les complexes reflexions en les que ens ha introduït,

relatives a la unió de la felicitat i l’amor i al tarannà

actiu i no “calculat” de l’estimació. La intel·ligència

espiritual suposa saber viure en l’estimació a cada

instant, com si el passat no ens condicionés –en el que

tingui de mals records o greuges rebuts-, com si ja

participéssim en la comunitat eterna de l’Amor.

L’amor a l’altre, ens conclou Vázquez Borau, és

l’indicador que l’amor no fa selecció prèvia, no està


40

sotmès a cap interès propi: l’amor sense límits no fa

altra cosa que “fer estimar”. Tornant a Rosenzweig,

ens atrevim a il·lustrar l’anterior conclusió amb una

breu cita d’aquest pensador alemany prou

alliçonadora de la intel·ligència de l’amor: “Només

l’amor de l’Amant (Déu) és aquesta donació de si

renovada a cada instant: només ell es dóna a si mateix

en l’amor. I d’altra banda, l’anima humana desitja una

eternització que ja no creix només en la relació jo-tu,

sinó que exigeix fundar-se a la vista del món sencer”.

Un món en el que l’ànima humana ha d’anar

treballant en l’esperança de que s’hi visqui

intel·ligentment, o sigui, amorosament.

En aquest doble moment, doncs, poden dir que rau la

intel·ligència espiritual en ser receptiva a l’amor diví

i... en testimoniar-lo, l’expandeix, doncs, als altres

éssers humans. No en va Eric Fromm, que pensava

que l’amor en les seves diverses manifestacions en

l’home –inclòs el referit a Déu- constitueix el sentit

definitiu de la vida, afirmava: “Si estimo realment una

persona, estimo tota la humanitat, estimo el món,

estimo la vida. Si dic a algú “t’estimo”, haig de poder

dir “estimo a tothom en tu, i a través de tu estimo el

món, en tu m’estimo també a mi mateix”. Intel·ligents

paraules per a una època com la nostra procliu a la

intel·ligència sense esperit, a la intel·ligència

operativa.

Albert Llorca

PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI

Andreu Marquès i Martí: un pensador català personalista contemporani

Biografia i trajectòria intel·lectual

Andreu Marquès i Martí nasqué a Molins de Rei l’any 1937. Estudià batxillerat a Vilafranca del Penedès i a Barcelona.

Estudià enginyeria tècnica a l’Escola de Perits Industrials de Barcelona. Ingressat al Monestir de Montserrat, hi

realitzà els preceptius estudis eclesiàstics, i a partir de 1966 viatjà i romangué a la Universitat Catòlica de Lovaina, on

es llicencià en filosofia, i on conegué i estudià sota el magisteri de Paul Ricoeur, un pensador que marcaria la línia i

els interessos intel·lectual del seu pensament; del desenvolupament del qual sempre hi estaria pendent.


41

Tornat a Montserrat, ha estat en períodes alternants amb el seu magisteri a la Facultat de Teologia de Catalunya, en

multitud de càrrecs i funcions, dels quals destacarem els que se citen: professor de l’Escola Filosòfica i Teològica del

Monestir de Montserrat. Entre 1969 i 1980, així com entre 1986 i 1988 fou Prefecte d’Estudis del Monestir, alhora

que ocupà altres càrrecs com el de Prefecte d’Estudis Hispànics de la Congregació Benedictina Sublancense (entre

1970 i 1996), Director de la revista Documents d’Església (1970-1987), així com Director de Qüestions de Vida

Cristiana (2000-2008). L’any 1995 presentà la seva tesi doctoral a la Facultat de Filosofia de Catalunya.

A partir de 2009 fou anomenat catedràtic emèrit a la Facultat de Filosofia de Filosofia de Catalunya. En la “Laudatio”

que se li va dedicar en el comiat que li va fer l’esmentada facultat i en la que se’l nomenà futur professor emèrit,

foren recordades unes breus paraules del pròleg que l’abat emèrit de Montserrat , Dom Cassià M. Just, li dedicà en el

llibre “Comprendre la paraula” que Andreu Marquès acabava de publicar, com a homenatge al seu itinerari

intel·lectual i vital: “un itinerari laboriós en la recerca d’una lectura de l’experiència cristiana en el context de la

modernitat. Un itinerari tenaç en l’anhel de coherència i d’autenticitat, sense pors paralitzadores i alhora amb una

adhesió ferma a la persona i al missatge de Jesús”(“Laudatio del professor Dr. Andreu Marquès i Martí”, del 29 de

juny de 2009, per Sergi Gordo Rodríguez).

En el cultiu de la filosofia, s’ha ocupat de temes relatius a la filosofia del llenguatge i a l’hermenèutica, a la filosofia

de la ciència i a reflexió ètica sobre l’economia.

Així mateix, en el terreny de la docència, Andreu Marquès ha impartit diversitats de matèries, ja sigui en el terreny

de la teologia (així, en la Facultat de Teologia i altres institucions teològiques, com l’Institut de Teologia de

Barcelona, el Centre d’Estudis Pastorals o en diversos monestirs, entre d’altres, en els quals ha ensenyat Introducció

a la filosofia i Metafísica, hermenèutica, teoria de la comunicació, cursos sobre ciència i teologia, psicologia i

ateisme, problema i misteri...); o en el terreny de la filosofia, en el que ha ensenyat filosofia del llenguatge, i

hermenèutica, i ha desenvolupat seminaris sobre les obres de Paul Ricoeur, Karl Popper, Hans Albert, Otto Apel...

Pensament

Complementem aquesta referència sintètica a la persona i contribució filosòfica i teològica d’Andreu Marquès,

ocupant-nos breument de la seva línia de pensament filosòfic, que ve marcat per tres aspectes cabdals:

- Una base antropològico-hermenèutica arrelada en la filosofia de Paul Ricoeur, i que després tindrà

connexions amb l’obra de Gadamer, Apel i Habermas.


42

- Una capacitat reflexiva que treballa per descobrir els lligams en el si del marc hermenèutic, entre la filosofia i

la teologia, fent front intel·lectual al positivisme i al criticisme escèptic.

- Una perspectiva crítica i raonada al voltant d’alguns dels problemes més preocupants del nostre temps, com

ho és l’economicisme i el consumisme, i la crisi de l’humanisme en general.

El paper de l’obra de Paul Ricoeur en el pensament d’Andreu Marquès és essencial, en un doble sentit:

- Pel rigor filosòfic que ell hi veu en conèixer-lo a Lovaine, i per la formidable aportació que la filosofia

ricoeuriana representa per al pensament i la forma de vida cristiana. La primera cosa, aviat la detecta

Andreu Marquès a poc de contactar amb l’obra de Paul Ricoeur, de la qual en resulta el seu treball ja

esmentat “Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur”, que és un repàs molt ben estructurat de l’obra del

pensador francès publicada fins aquell moment (feia molt que Ricoeur havia publicat el llibre dedicat al

pensament de Freud). Posteriorment, Andreu Marquès, com es fa palès en les nostres referències

bibliogràfiques, ha seguit de prop l’obra posterior de Ricoeur.

- Pel que fa al segon aspecte que Marquès valora de Ricoeur, es posa en relleu en la “Laudatio” que li va fer el

24 d’abril del 2001 en ocasió del nomenament “Honoris Causa” que la Facultat de Filosofia de Catalunya

URL) va fer a Paul Ricoeur. En l’inici de la “Laudatio”, afirma Marquès sobre Ricoeur: “Encara que no he

tingut el privilegi de tractar Paul Ricoeur en la seva vida privada, per les moltes coses que he llegit sobre la

seva persona... i també per algunes conferències seves a què he pogut assistir, goso afirmar que el seu tracte

personal es caracteritza per l’amabilitat, la simplicitat i la modèstia” (Comprendre, III – 2001/2). Des d’un

coneixement i apropament nostre semblant a la persona de Paul Ricoeur, confirmem absolutament les

apreciacions d’Andreu Marquès.

Un els element cabdals que indiquen la línia de pensament d’Andreu Marquès és, sens dubte, la seva tesi doctoral,

“Coneixement i decisió. Estudi sobre la teoria del coneixement de Hans Albert”, defensada l’any 1994; i que és un

exemple d’aprofundiment epistemològic que es conjumina amb la seva inquietud filosòfica fonamentadora de

l’abundós bagatge hermenèutic aconseguit en els anys d’estudi... i reflexió sobre l’obra de Paul Ricoeur...,i per

contrast, de l’obra de Hans Albert, l’actitud crítica escèptica i polèmica en contra de l’hermenèutica del qual fou el

que esperonà el seu interès intel·lectual per comprendre’l, reafirmant, com a resultat d’aquesta etapa reflexiva, les

seves conviccions filosòfico-hermenèutiques i cristianes.

El tema específic de la tesi fou, doncs, una acurada reflexió sobre la teoria del coneixement de Hans Albert, centrant-

se en la qüestió de la certesa, al voltant de la qual desenvoluparà la seva anàlisi sobre la racionalitat crítica d’Albert.


43

Sobre la base del que Marquès en diu la filosofia pragmàtico-transcendental, es disposa endinsar-se en la

“racionalitat fonamentadora”, entroncant aquí amb els grans clàssics, des de Plató i Aristòtil, passant per Descartes

fins a Husserl i Otto Apel, com alternativa al que considera dogmatisme d’Albert –i també de William B. Bartley-, veí

del cientificisme i del naturalisme.

La conclusió de la tesi es concreta, per tant, en el fet que, per Andreu Marquès, la “racionalitat fonamental” és la

base o “condició de possibilitat” –heus aquí el seu enfocament “pragmàtico-transcendental”- de tot criticisme

sensat, sobre el terreny del doble registre lògico-formal i reflexiu alhora, la qual cosa fa que la racionalitat sigui –en

contra de la critica de Hans Albert- “hermenèutica”, que és la única via que obra la filosofia a la perspectiva del

diàleg amb els altres enfocaments, sense la malfiança excessiva que hi expressa Albert, o, en menys grau, el propi

Popper en les seves dures crítiques –a parer de Marquès, injustes- a pensadors de l’envergadura de Plató, Hegel o

Marx.

Bibliografia

Pel que fa a les publicacions d’Andreu Marquès, hi ha un elevat gruix d’escrits en forma d’articles i comentaris en

diverses revistes –dels que en farem un sever resum-, a banda dels següents llibres:

“Région “Conscience” et région “nature” chez Paul Ricoeur”. Louvain, 1966 (Tesina de Llicenciatura).

“Coneixement i decisó: els fonaments del racionalisme crític”. Barcelona, 1996. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. És el text en llibre del continguts de la seva tesi doctoral. “Comprendre la paraula”. Barcelona, 2001. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

“La filosofia hermenèutica de Gadamer”. Ed.Alejandro Madrazo.

“Ètica i religió a Paul Ricoeur” (en el llibre en col·laboració amb Gabriel Amengual i Josep Mª Esquirol, “Ètica i religió a Levinas, Ricoeur i Habermas”. Barcelona, 1997. Ed. Cruïlla (ps. 45-112). “R.Bultman” (en el llibre“10 pensadors cristians del segle XX”, coordinat per Pere Lluis Font). Barcelona, Ed. Cruïlla,

Pel que fa als articles, assenyalem, resumidament, els següents, dels quals en farem una succinta classificació per

àrees. Així, tenim:


44

a) En l’àrea de la crítica econòmica:

“Cal denunciar la societat de consum?” (1970)

“Sobre la crisi de l’humanisme occidental” (1980)

“Per a una crítica filosòfica de l’economicisme” (2002)

“El mite economicista del mercat” (2006)

b) En l’àrea filosòfica, amb força influència del pensament de Paul Ricoeur i/o en referència explícita a ell:

“Abast teològic de l’obra de Paul Ricoeur”. Qüestions de Vida Cristiana, (1966)

“Eros i civilització. Una contribució a Freud?”. Qüestions de Vida Cristiana, (1972)

“Sentit del pecat i sentiments de culpabilitat”. Qüestions de Vida Cristiana, (1974)

Quatre articles sobre el mal: “El misteri del mal I, II, III, IV”. Serra d’Or, del setembre del 1997 al gener de 1998.

“Laudatio de Paul Ricoeur”. Facultat de Filosofia de Catalunya. Revista Comprendre, (2001)

“Paul Ricoeur: la convicció i la crítica”. Serra d’Or, (2005)

“Paul Ricoeur. In memoriam”. Qüestions de Via Cristiana, (2005)

“Paul Ricoeur: filosofia i relats”. Relats, (2006)

c) En l’àrea teològica:

“La fe i les nostres seguretats”. Qüestions de Vida Cristiana, (1973)

“L’estranya religió dels cristians”. Serra d’Or, (1977)

“Filosofia i teologia: un divorci equivocat?. Institut de Teologia de Barcelona, (1978)

“Patologia ideològica en l’Església?. Qüestions de Vida Cristiana, (1981)

“Missatge cristià i cultura contemporània”. Missatge, (1983)

“Certesa i incertesa en el camí de la fe”. Qüestions de Vida Cristiana, (1986)

“Arguments autorreflexius a Karl Popper”. Revista Catalana de Teologia, (1994)

“Claus interpretatives del món que està venint”. Ars Brevis, (1997)

Albert Llorca


45

L’ENTREVISTA A UN FILÒSOF PROPER: Josep Lluis Vàquez

L'entrevista entranyable: Josep Lluis Vázquez Borau

Per Albert Llorca

Josep Lluis Vázquez Borau, és doctor en Filosofia i en Teologia. I és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya. Ens contestarà amablement a les següents preguntes:

Pregunta: Faci’ns un relat de la seva trajectòria biogràfica intel·lectual i una referència dels seus llibres –més de quaranta publicats-, que aborden temes que giren al voltant d’eixos com el personalisme, l’espiritualitat, les religions, les sectes, semblances de personatges...

Resposta: El meu itinerari intel·lectual s’inicia l’any 1963 amb els estudis superiors de Filosofia i Teologia que

culminen amb la Llicenciatura amb Estudis Eclesiàstics; després continua amb un curs d’aprofundiment bíblic a la

Facultat de Teologia de Fribourg (Suissa), durant el curs acadèmic 1977/78 i posteriorment amb la Llicenciatura en

Teologia Moral, a la Facultat de Teologia de Catalunya amb la tesina Dimensión ética del testimonio cristiano a partir

del pensamiento personalista de Maurice Nédoncelle, dirigida por el Dr. Fernando Manresa (1987). L’any 1990 obtinc

el grau de Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per La universitat Nacional d’Educació a Distància, i l’any

1999 el grau de Doctor en Filosofía, per la mateixa universitat, amb la Tesi: Filosofía de la relación a partir de

Maurice Nédoncelle, dirigida per el Dr. Manuel Suances Marcos. I, finalment, aquest any 2011, obtinc el grau de


46

Doctor en Teologia Fonamental, per la Facultat de Teología de Catalunya, amb la tesi La amistad como categoría

teológica y evangelizadora en Carlos de Foucauld, dirigida pel Dr. Xavier Melloni.

P: Assenyali tres temes que consideri que la filosofia, avui, ha de tractar de manera preferent. Quina opinió te sobre el paper de la filosofia en l’actualitat, i cap a on creu que hauria d'anar.

R: La filosofia hauria de tractar de manera preferent aquests tres temes que afecten d’una manera essencial a la

persona: La recerca del sentit de les coses; la relació entre Persona i Comunitat; i l’interrelació entre l’ètica, l’estètica

i la mística. La filosofia tindria que tornar a la matriu d’on va sortir: l’ésser humà, i així poder donar resposta a les

grans preguntes per el sentit de la vida: Cosmos-Home-Déu.

P: Parlem de la realitat que ens envolta. Digui'ns què li sembla que hauria de ser aquest món; és a dir, el seu ideal, i si ho creu viable.

R: Un mon on es valori mes la persona per el ser que per el tenir; on es construeixi una societat començant per baix,

creant lligams d’amistat entre les persones; una societat-món on regni la solidaritat i la justícia per a tots. Això és

viable en la mesura en què cadascun de nosaltres procuri fomentar el ser enfront del tenir; estableixi relacions

fraternals i d’amistat i lluiti amb totes les seves forces davant qualsevol mena d’injustícia.

P: Vostè és el president de l'Institut Emmanuel Mounier de Catalunya: quins objectius i previsions futures pensa com a viables i desitjables per a la institució?.

R: El primer objectiu i el mes bàsic, en relació al que he dit anteriorment, és construir una comunitat personalista

amb lligams de confiança i d’amistat. Ara fa deu anys que varem començar el nostre camí. Quelcom d’això s’ha

construït entre les persones vinculades al IEMC, però això ha de créixer i fonamentar-se. Quant a les previsions

futures, continuar estimulant la reflexió personal en un món interconnectat i que no te gaire de fondària personal.

P: Per acabar, abordem la última qüestió: vostè és també, tal com hem dit, doctor en teologia. Faci'ns una breu síntesi de la relació que destacaria entre la filosofia i la teologia, i el paper que tal relació hauria de tenir avui, tant des de l' òptica del creient com de l'ateu o de l’agnòstic.

R: Tota fonamentació, tota recerca, si no la volem decapitar ens condueix a la transcendència. La teologia se serveix

de la filosofia -en aquest cas del personalisme-, per poder transmetre els seus continguts, i, alhora, la filosofia troba

en la teologia cristiana el màxim de llum per l’explicació de les seves preguntes. Si la persona atea o agnòstica te dret

a ser respectada en les seves idees, la persona creient també te que tenir la possibilitat de testimoniar el que la fa

viure per dintre. No li sembla?


47

Recopilació del breu discurs del Reconeixement Emmanuel Mounier 2011

El dia 20 de maig d’enguany fou entregat a la seu de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya -Facultat de Filosofia de la URL- aquest guardó

en la seva tercera edició. El “Reconeixement Mounier” fou instituït l’any 2009 en col·laboració amb la Facultat de Filosofia de la Universitat

Ramon LLull , amb l’objectiu de reflectir i valorar la trajectòria humana, intel·lectual i de compromís vital, en pro de l’enaltiment de la tasca

de les persones físiques o institucionals que hagin destacat per tels qualitats. Per això, el “Reconeixement Mounier” no és, pròpiament, un

premi o recompensa a uns mèrits puntuals adquirits (cosa legítima per sí sola); sinó una expressió d’agraïment per l’ esforç i el compromís

lliurement adquirits al llarg d’una vida.

El primer “Reconeixement Mounier” fou atorgat al professor Josep Mª Coll Alemany, catedràtic i degà de la nostra facultat durant alguns anys,

per les seves aportacions a l’estudi i ensenyament del pensament personalista dialògic i comunitari. El segon fou concedit a l’empresa

Cooperativa Calandra, de Vic , por la seva extraordinària tasca, des de fa molts anys, en la integració laboral de persones amb discapacitats

psíquiques.

En la present edició, la Junta del IEMC, previ acord amb les autoritats acadèmiques de la Facultat de Filosofia de la URL, tenen l’honor de

concedir el “Reconeixement Mounier” al senyor Arcadi Oliveres Boadella. Les qualitats que destaquen en el senyor Oliveres compleixen amb

escreix les que són requerides per accedir a aquest guardó, i que es posen en relleu en la seva actitud permanent de defensa de la persona

humana y del seu creixement comunitari arreu. En el perfil d’Arcadi Oliveres destaquen tres trets que confirmen l’actitud esmentada:

- En primer lloc, el doctor Arcadi Oliveres és un professor d’economia que, tot i merèixer ser escoltat per la seva competència científica, ho és

encara més pel fet de “segregar” pensament al servei de la persona, i això avui no és freqüent en l’esfera econòmica.

- En segon lloc, la funció que sovint fa el guardonat és la de ser inquisitiu i crític –actitud d’arrel socràtica- davant de fets i arguments que li

reclamen una reflexió per la repercussió pública que tenen, en tant que afecten als drets i al bé de les persones, sobretot les més indefenses.

- I en tercer lloc, cal dir que Arcadi Oliveres destaca pel seu optimisme, no entès com a mera il·lusió, sinó como el que Emmanuel Mounier en

deia “optimisme tràgic”; en la mesura que, del que es tracta és romandre en l’esperança per canviar el món a millor, canviant abans el

pensament i el cor dels homes. A això es referia la il·lustre Simone Weil, en afirmar que “el futur no ens aporta res, no ens dóna res, som

nosaltres els qui, per a construir-lo, hem de donar-ho tot, donar-li la nostra pròpia vida”. I crec que Arcadi Oliveres encaixa plenament amb

aquesta valenta i digna proposta.

Per tot això, acabem entregant públicament al senyor Arcadi Oliveres Boadella el Reconeixement Emmanuel Mounier 2001, que rebrà de mans

del degà de la Facultat de Filosofia, doctor Joan Martínez Purcell.

Felicitats al guardonat !


48

NOTÍCIES D’ACTIVITATS

Notícies i activitats de l’àmbit personalista

Presentació de tesi doctoral sobre un pensador personalista: Franz Rosenzweig. El passat mes de desembre fou presentada brillantment a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona pel nostre company i amic del Grup de Filosofia Personalista Sergi Mas Díaz la tesi doctoral “Persona, tiempo y diálogo: Franz Rosenzweig y la tradición dialógica”, de la que properament en farem una ressenya. La investigació, dirigida pel Dr. Gonçal Mayos, professor titular de la mateixa universitat, mereixé la nota de qualificació màxima “excel.lent cum laude”.

Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia Des del mes de desembre es desenvolupa un seminari al voltant de l’obra de Franz Rosenzweig, “La Estrella de la Redención”, obra cabdal d’aquest pensador alemany d’origen jueu i que constitueix una de les grans aportacions al personalisme dialògic

III Jornada de Filosofia Personalista al Seminari Conciliar Des de fa tres anys, el Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de filosofia organitza, en col.laboració amb l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya, una Jornada de reflexió filosòfica dins l’àmbit del personalisme. Enguany, s’ha desenvolupat amb la presència del Dr. Carles Llinàs Puente, Dr. en Filosofia i professor titular de la Facultat de Filosofia de Catalunya URL, que encetà una ponència sobre l’Hemenèutica Bíblica, desenvolupant-se després una taula rodona amb els assistents.

Aules Mounier

En els darrers mesos, i seguint el cicle previst per a aquest curs al voltant de “Les Crisis”, s’han celebrat tres sessions, sobre el tema, respectivament:

“Propostes personalistes davant la crisi política”, a càrrec de Miquel Montoliu, professor d’ensenyament secundari i vicepresident del IEMC. La temàtica de la ponència girà al voltant de les “pistes” que el pensament mounierià atorga per a temps difícils, avui com en la seva època, amb les peculiaritats actuals, que reclamen, en la perspectiva personalista, segons Montoliu, no supeditar l’exercici de la política al diner, als vots útils, als mitjans de comunicació, a la simple majoria numèrica, al pur i dur contractualisme sense cap toc cap a la solidaritat i la comunitarietat.


49

“Propostes personalistes davant la crisi econòmica”, a càrrec de Joan Lluís Pérez Francesc, professor de la Facultat de Dret de la UAB. La ponència començà plantejant interrogants al voltant de la crisi econòmica, sobre les responsabilitats, la precarització laboral, les confusions financeres als ulls de l’opinió pública... I proposà un canvi de paradigma, en la línia personalista de superar l’esperit d’aburgesament i fomentar la responsabilitat de les persones i la seva dignitat, el civisme, la societat –i no l’estat- del benestar.

“Propostes personalistes davant la crisi educativa”, a càrrec d’Albert Llorca, director de Calidoscopi. La ponència s’ocupà d’explicar l’aterrament de les teories pedagògiques de caràcter cognitiu-constructivista en el nostre entorn social i l’efecte que han tingut en el sistema educatiu que, en diferents etapes, s’implantà des de la dècada dels anys 90 d’ençà de l’entrada en vigor de l’antiga Logse. Així mateix, plantejà un to reflexiu i crític a partir d’algunes referències de teories crítiques modernes i postmodernes a les pedagogies esmentades.

Liceu Maragall de Filosofia A la seu de l’Ateneu Barcelonès (c/ Canuda,6), es desenvolupa, des del mes d’octubre, el dissabtes al matí cada tres setmanes (veure pàgina web del Liceu Maragall de Filosofia) un cicle de conferències al voltant de “La filosofia com a forma de vida”, en homenatge al que fou gran filòsof i historiador de la filosofia, Pierre Hadot. L’entrada és lliure. Organitzat per SAFOR: Durant el mes de març s’ha desenvolupat un curs de lliure elecció sobre la Dignitat Humana a la Facultat de Dret de la UAB. Els temes han estat variats, abordats a partir diverses ponències, de les quals assenyalem: “El gran valor de la dignitat“. Dr. Joan LLuis Pérez Francesch i Mòmica Pallàs. “Cultura i dignitat”. Dr. Josep Mª Boixareu. “La dignitat humana. Drets humans i drets ciutadans”. Joan Soler. “Educar-se en la dignitat com exercici de l’esperança”. Dr. Albert Llorca. “La dignitat de la persona humana: Qüestió central de la ciència i de la tècnica del se. XXI”. Dr. Ricard Casadesús. “La dignitat com a valor integral de la persona. Dr. Josep Mª de Dios.

Reconeixement Emmanuel Mounier 2011 El passat mes de gener, en sessió ordinària la nostra institució proclamà, com fa cada any des que fou instituït el Reconeixement Mounier, l’atorgament d’aquest guardó concedit amb col.laboració amb la Facultat de Filosofia de Catalunya, al Sr. Arcadi Oliveres i Boadella, i que ja fou divulgat per la premsa en el seu moment –Catalunya Cristiana del 6 de febrer del 2011.L’esmentat guardó va ser entregat al guardonat el dia 19 de maig a les 19h a la Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia de Catalunya (c/. Diputació, 231 de Barcelona) en un acte previ a la sessió ordinària de la ponència prevista per aquella data. Felicitats al Dr. Arcadi Oliveres!


50

Congrés de Filosofia de la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya En els dies 18 al 20 d’abril, es va celebrar a la seu del Col.legi dels Salesians de la Vall d’Hebrón (Ronda de Dalt) el I Congreso Nacional de Filosofía Aplicada, organitzat per la Associació de Filosofia Pràctica de Catalunya, en el qual van intervenir membres de l’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya.

I Congrés Internacional de filosofia de la Intel.ligència Entre el 17 i el 17 de juny se celebrarà el I Congreso Internacional de Filosofía de la Inteligencia, en el Colegio Mayor San Pablo (Isaac Peral 88, Madrid), organitzat pel Instituto CEU de Humanidades Angel Ayala. Els àmbits del congrés són: Lógica e Inteligencia; Metafísica e Inteligencia; Inteligencia, sentimientos y práctica; Ciencia e Inteligencia y Inteligencia y Transcendencia. En aquest últim àmbit hi participa en Josep Lluis Vázquez Borau amb la conferència “La inteligencia espiritual como respuesta al sentido de la vida”.

Anunci de propers esdeveniments

Propera Aula de Verano sobre Personalisme a Burgos Els reptes del personalisme comunitari. 100 números de Acontecimiento Durant els dies 20 al 24 de juliol es celebrarà les XXI Aules d'Estiu a la ciutat de Burgos. Estan convidats com a conferenciants, entre d'altres, Carlos Díaz, Oleguer González de Cardenal, Jesús Conill, Arcadi Oliveres, Agustín Domingo Moratalla, Marcelino Agis, José Luis Vázquez Borau, Francisco José Soler Gil, Luis Ferreiro, Yves Roullière, Félix García, José Manuel Alonso, Luis Narvarte, Antonio Pinyes, M. Amor Barros ....

II Congrés Català de Filosofia Dels dies 9 al 11 de novembre del 2011, se celebrarà el Segon Congrés Català de Filosofia a la Casa Joan Fuster (Biblioteca Suecana, carrer Sant Josep 10, Sueca), organitzat per la Societat de Filosofia del País Valencià, la Societat Catalana de Filosofia i l’Associació Filosòfica de les Illes Balears.


51

PROGRAMACIÓ IEMC CURS 2011-2012

Aules Mounier 2011-2012

Superar la indignació: Una nova revolució personalista comunitària?

Aula Mounier. Debat: “Democràcia representativa o democràcia participativa?”. Ponents: Miquel Montoliu i Oscar Sorribes 19 de gener de 2012

Aula Mounier. Conferència: “Control fiscal i distribució de la riquesa (política fiscal)”. Ponent: Joan Lluís Pérez 16 de febrer de 2012:

Aula Mounier: Conferència: “L’atur” Ponent: a determinar 15 de març de 2012

Aula Mounier. Taula rodona: “Canvis socials i canvis de valors?. Participaran: Albert Llorca, Enric-Ernest Munt i Josep Lluís Vázquez. 17 de maig de 2012

Altres activitats

Octubre de 2011

Seminari permanent de Personalisme-Comunitari

Els dijous del mes d’octubre, de 19 a 20.30 hores a la Sala de professors de la Facultat de Filosofia de Catalunya es farà la lectura comentada i guiada del llibre Revolució personalista i comunitària d’Emmanuel Mounier. Professor: Oscar Soribes

17 de desembre de 2011 Celebració del Nadal amb els socis de l’IEMC

19 d’abril de 2012 Recés - Eucaristia

17 de maig de 2012 IV Reconeixement Emmanuel Mounier

14 de juny de 2012 Assemblea General de socis de l’ IEMC


52

Aules Mounier: El tercer dijous de cada mes ens reunim per reflexionar sobre un tema d’actualitat. La trobada es fa a la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, al carrer Diputació 231, de 19 a 21h.

Centre Horeb Religions: És la vocalia de l’IEMC per l’estudi i l’encontre de les religions. Trobareu tota l’ informació a: http://centre-horeb-religions.webs.com

Publiquem llibres sobre personalisme i donem a conèixer altres autors i editorials.

Trobareu més informació a http://institut-emmanuel-mounier-catalunya.webs.com

Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya

Títol: Emmanuel Mounier número de pàgines: 164‎ Preu: 6 euros

La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura

Títol: El personalisme número de pàgines: 164‎ Preu: 8 euros

El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.

Títol: Manifest al Servei del personalisme número de pàgines: 274 Preu: 10 euros

Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme.

Altres llibres publicats a Internet consultar la web: http://insmouniercat.bubok.com

http://centre-horeb-religions.webs.com/

http://institut-emmanuel-mounier-catalunya.webs.com/

http://insmouniercat.bubok.com/