Revista número 28

CalidoScopi

Revista de pensament i valors personalistes núm.28

Calidoscopi desembre 2010

2

Sumari

L’Institut Emmanuel Mounier Catalunya ‎‎(IEMC) és una associació fundada per un ‎grup de ‎personalistes catalans l’any 2001, ‎inscrita en el Departament de Justícia de la ‎Generalitat ‎de Catalunya amb el número ‎‎27918/B. ‎ DIPÒSIT LEGAL Calidoscopi. Revista de pensament i valors personalistes B45794-96 ISSN: 1139-9376‎ DIRECCIÓ: Albert Llorca REDACCIÓ: Miquel Montoliu, Valentí Vázquez, Nicolas Sáiz, Oscar Sorribes, Josep-Lluís Vázquez Borau, i Enric-Ernest Munt Il·lustració de la portada Martí Vila‎ ‎ © INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA ‎ Passeig Fabra i Puig, 474, 2º 3ª‎ 08042 BARCELONA

EDITORIAL .................................................................................................... ‎3‎ PRESENTACIONS Presentació‎de‎la‎traducció‎catalana‎del‎“Manifest‎au‎service‎du‎personalisme, per Albert Llorca .............................................................................................. 4 EL PERSONALISME: COSA D’ESPERIT JOVE Una‎conferència‎d’Arcadi‎Oliveres, per Verònica Llorca Fernández ................ 8 PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES Comentari de la pel·lícula‎“ Wall‎Street:‎El‎diner‎mai‎dorm”, per Sara Fernández Puerto ............................................................................................................... 9 COMENTARI DE LLIBRE “Aturar‎la‎crisi”:‎un‎llibre‎profundament‎‎educatiu, per Albert Llorca ............... 12 ACTUALITAT EDUCATIVA El pedagogisme doctrinari militant com a contribució en la política educativa anihilant, per Albert Llorca ................................................................................. 14 UNA REFLEXIÓ SOBRE EL MÓN QUE TENIM Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves, per Joan Lluís Pérez Francesch ...................................................................... 21 “Els‎riscos‎d’Europa:‎L’Europa‎dibuixada‎per‎Alain‎Minc”, per Albert Llorca ... 24 AULES MOUNIER ............................................................................................. 28 NOTÍCIES D’ACTIVITATS ................................................................................ 28 UN PENSADOR DE TALLA Maurice Nédoncelle, per Josep Lluis Vázquez................................................... 30 PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI Un pensador català personalista contemporani: Lluís Cuéllar i Bassols, per Albert Llorca ............................................................................................... 32


3

EDITORIAL

El nostre camí

Concloem un any teixit d’esdeveniments i situacions –educatives, laborals, sociodemogràfiques,

polítiques,... a la fi, humanes- no sempre propicies al creixement educatiu de la persona; tot i així –o

potser per això- encetem un renovat camí en l’esperança d’un futur millorable. I més, en recordar

l’esforç i compromís del nostre referent, Emmanuel Mounier, del qual commemorem el seixantè

aniversari de la seva mort.

Cal saber fer camí sense fer soroll. El personalisme ha obrat sempre així, per les resistències i, sovint,

la poca acollida dels medis socials de tota mena –els intel·lectuals acadèmics inclosos, i no diguem ja

els poders polítics i econòmics-, que “pesen” en la inèrcia col·lectiva en la que estem inserits.

Què vol dir ser personalista? Emmanuel Mounier ens proveu de “pistes” que els personalistes

posteriors, sensibles a la seva crida, han posat en obra. Afirma el pensador de Grenoble que el

personalisme pretén “oferir una convergència de voluntats, i es posa al seu servei, sense tocar la seva

diversitat, amb la finalitat de cercar els mitjans per comptar eficaçment en la història”1.

I quin és el perfil del pensador personalista? Alfons Comín, el gran mestre i difusor del personalisme

mounierià al nostre país en els anys difícils del franquisme, fa un retrat acurat en la figura del mateix

Emmanuel Mounier: “Mounier fou...”un gran educador del poble cristià”, no pas u cap d’un

moviment “sistematitzat”; sinó un guia en perpètua vigilància, esperonador de les capacitat

humanes... –volgué fer el món més obert, progressiu i comunicable... En el món que vivim –ho escriu

al 1973- no es tracta pas d’ésser uns simples espectadors, sinó uns lectors actius que acudim al

combat”2.

Sota aquesta guia del compromís i de la humilitat, miren de trobar aquest camí, avui com fa unes

dècades, que és el viarany del qual es nodreixen les aportacions dels nostres col·laboradors i que us

oferim en el present número de Calidoscopi.

1 Mounier, E. Manifest al servei del personalisme. Salamanca, 2008. Fundación Emmanuel Mounier i altres institucions (SAFOR,

CCU, IEMC, ISO I Persona I Comunitat). Trad. Joaquim Pla. 2 Comín, A. Pròleg a l’edició de Què és el personalisme, d’E. Mounier. Barcelona, 1973. Ed. 62.


4

PRESENTACIONS

Presentació de la traducció catalana del “Manifest au service du personalisme

Intervingueren en la presentació: Josep Lluis Vázquez Borau,‎president‎de‎l’Institut‎Emmanuel‎Mounier‎de Catalunya, Joan Paredes Hernández, president‎ del‎ grup‎ “Persona‎ i‎ Comunitat”‎ i‎ promotor‎ de‎ la‎ traducció,‎ Albert Llorca Arimany, vicepresident del Liceu Maragall de Filosofia i membre‎de‎la‎Junta‎de‎l’Institut‎Emmanuel‎Mounier‎de‎Catalunya, i Ramon Alcoberro de‎la‎secció‎de‎filosofia‎de‎l’Ateneu‎Barcelonès.

L’institut Emmanuel Mounier de Catalunya i el Grup Presona i Comunitat de Girona varen fer, el passat 13 de

setembre de 2010 la presentació a l’Ateneu Barcelonès de l’edició catalana del llibre d’Emmanuel Mounier: Manifest

al servei del Personalisme, una de les obres centrals del pensament d’aquest autor i del moviment personalista, en

general, i que tingué notable influència en els anys 30 –l’obra és de 1936-, juntament amb la “Revolució Personalista

i Comunitària” (1934) i “El personalisme” (1949). De fet, l’obra recull i desenvolupa els principis del personalisme

mounierià tal com foren formulats en el Manifest de Font Romeu, que fou la síntesi resultant del congrés que l’agost

de l’any 1932 s’hi celebrà i que fou el text fundacional de la Revista Esprit. i del moviment que la recolzà durant

dècades. Encetem un apropament a l’obra traduïda excel·lentment per Joaquim Pla Gallart i prologada per Joan

Paredes.

Per començar, els dos termes fonamentals del títol aporten algunes notes comprensives sobre l’abast de l’obra i de

la intenció de Mounier: “Manifest” i “Personalisme”.


5

La primera, fa referència a una mena de “proclama”

per a temps difícils o “foscos” –en termes de Arendt-,

si tenim present que l’obra se situa en un moment

crític per a l’Europa recent, sacsejada pel capitalisme

ferotge i les seves conseqüències nefastes del “crac”

del 1929 i les “solucions” feixistes i comunistes

proposades i ja patides en aquell moment.

La segona ens apropa a la percepció mounieriana de

la vida humana com a una vida personal, una

experiència progressiva única i intransferible que

supera tot supòsit o estructura –ell en dirà

“mecanismes”-, sense restar reduït a cap d’ells. El

“personalisme”, llavors, fa referència a una “praxi” i a

una reflexió humanes alhora, que insisteix en la

exigència de conducció lliure de la persona humana

vers el compromís amb la Veritat i amb la comunitat

en la que viu i està; o el que es podria resumir com

una mena de “síntesi pràctica” de la singularitat de

cada ésser humà personal i de la Totalitat com a

presència de veritat intuïda no relativa per descobrir i

viure.

En un primer acostament als continguts de l’obra,

hom pot preguntar quin sentit te avui llegir aquesta

obra –o rellegir en llegir la traducció excel·lent que

ens serveix Joaquim Pla- de més de més de setanta

anys.

Per començar, l’obra és escrita en el mateix moment

que Edmund Husserl escriu la “Crisi de les ciències

europees i la fenomenologia transcendental”, en la

que el pensador alemany es queixa del domini

deshumanitzat de les ciències –el positivisme que ell

combat des fa més de 30 anys- en un món emmalaltit

en el qual es menysprea la persona humana. La crisi

civilitatòria es fa visible en diferents vessants, des de

l’econòmic fins el polític; però el problema de fons és

la desorientació de l’ésser humà en el món, cosa que

anuncia un futur certament negre, com així fou. El

món s’ha fet inestable, perillós, en el que

s’amalgamen tot tipus de problemes: la fe cega en la

ciència, l’explotació laboral, els prejudicis racistes, el

deliri totalitari, el domini idolàtric del diner... Mounier

fa seves les preocupacions que tot això comporta i

decideix tirar endavant una proposta de canvi moral i

civlitzatori, que és el que cal en aquells moments.

En el món actual, no tenim la mateixa situació, però sí

que en tenim algunes de semblants a les citades... Per

tant, els problemes que afronta Mounier i el grup

d’Esprit i l’enfocament que adopten tenen per a

nosaltres validesa i valor orientador, i l’obra de la qual

avui parlem té un paper aquí fonamental, tant per les

idees que ofereix com per la oportunitat del moment

en què les proposa.

L’actualitat de tal enfocament ha estat posada en

relleu en els últims anys per molts i bons estudis sobre

el personalisme en general i el de Mounier en

particular. I avui, en plena crisi de la gestió financera

arrelada en l’abús dels guanys sense escrúpols dins

del capitalisme més ferotge dels últims 40 anys,

l’aplicació de l’òptica i de l’anàlisi mounieriana a la

realitat social i humana en la que ens trobem resulta

més que justificada i necessària. Dit sintèticament,

hom pot dir que avui ens veiem abocats a una

civilització desajustada en la que la “malaltia” del

diner ha fet forat en la consciència de l’home

contemporani. La brutícia econòmica esmentada s’ha


6

fet, sovint, protagonista del món actual, i en aquest

sentit, les dures anàlisis de Mounier en el “Manifest”

semblen premonitòries del que succeeix avui. Cal, a

més, recordar que el 20% del llibre Mounier el dedica

precisament a l’esfera de l’economia en el món amb

el qual es troba. La utilitat de la lectura de l’obra per

part nostra resulta, doncs, indiscutible.

En el món actual, el seny aconsellaria, per mirar de

sortir en la situació de crisi que patim, endegar coses

com: millorar la responsabilitat social de les persones

en el món de l’economia, vigilar les operacions

financeres indignes, l’explotació laboral –sovint

considerada com a “mal menor” en molts indrets-,

reclamar transparència en les empreses públiques i

privades, evitar la polarització mercat-estat .... Doncs

bé, tot això troba una base en les anàlisis del llibre de

Mounier.

A qui va dirigit el llibre?. Doncs als joves, que són –en

la seva època i en la nostra- els qui hauran d’esforçar-

se en activar el gir que Mounier reclama, i dels quals

ell s’hi sent en aquell moment partícip –te trenta-un

anys quan apareix el llibre-. Aquest aspecte fou posat

en relleu per Joan Lluís Pérez Francesc en la seva

xerrada en les passades Aules Mounier del nostre

IEMC (veure la ponència en aquest mateix número de

Calidsocopi). En la citada ponència, J.L. Pérez posà en

relleu el tarannà de l’obra com a convit i guia per als

joves, als qual Mounier invoca ja el començament del

llibre: “Si dediquem , en primer lloc, als joves aquest

manifest que ha nascut dels seus neguits, de la seva

situació històrica i, ho hem de dir honestament, de la

seva col·laboració quotidiana des de fa quatre anys és

perquè, com a joves, hi llegim una crida a la

invenció...”.

Pel que fa als continguts, farem un breu resum

orientador d’algunes de les qüestions que aborda.

Cal dir, per començar, que l’obra és diversa i

complexa; ja que el seu objectiu bàsic es aprofundir

en el que pensa que hauria de ser un canvi civilitatori,

és a dir, d’envergadura. I és un llibre que “sap el que

vol”, fa propostes i s’hi compromet.

S’estructura en quatre blocs o parts, essent la tercera

part la més voluminosa (el 53% de tot el llibre,

dedicada a l’economia, a la política, a l’educació i a la

societat internacional); la primera i segona dedicades

a les reflexions sobre la civilització, a les ideologies

dominants a l’inici del segle XX i als principis del

personalisme que en obres posteriors desenvoluparà


7

més extensament (constituint el 23% del llibre); i la

quarta, la més curta, s’ocupa d’establir línies

d’actuació per abordar els tems anteriors.

A grans trets, hom pot afirmar que Mounier fa un

esforç per aclarir-se –i ajudar a aclarir- en una època

convulsiva i ho fa amb una crida al compromís

històrico-civlitzatori per transformar el món que no li

agrada. El personalisme, llavors, actua com a

pensament actiu, revulsiu, que afronta les situacions

materials de l’home, però no s’hi redueix. No sabem

què és la veritat, però si sabem el que reclama la

persona com a ens singular, bressol de sentit i

comunió, font de tot acord i significació dels

sentiments més excelsos que la fan feliç en la vida

individual i sobre tot –perquè “és” comunitària- amb

els altres. Això te repercussions en les actituds

concretes de la seva vida immediata, en el sentit que:

-el treball no ha de reduir-se a ser mera productivitat

de bens, sinó també font de perfeccionament en els

sabers i en les relacions amb els altres éssers humans.

-la política no ha de convertir-se en pura “enginyeria”

professional per adquirir càrrecs avantatjosos.

-la ciència no ha de ser mer instrument útil al servei

dels poders.

-la cultura i l’art no ha reduir-se a simple distracció.

-La vida familiar –i el paper de la dóna dins d’ella- no

ha de convertir-se en lloc de repòs i ornamentació del

“home-propietari” de la dona.

-L’educació no ha de ser simple “instrument”

funcional al servei dels interessos socials, polítics o

familiars...; sinó compromesa amb el “despertar” de la

persona que ha de créixer i desenvolupar-se dins de

cada criatura humana.

Tot plegat, val a dir que els continguts de l’obra

sintetitzen les preocupacions que la sensibilitat de

Mounier posa en relleu i en veu alta i que foren

recollides pels seus col·laboradors del moviment

d’Esprit i de tots aquells que hi veuen en les seves

propostes una promesa ferma de treball i intel·lectual

i compromís vital amb la persona i la seva preferència

metafísica i civilitzadora.

Albert Llorca Arimany

« La Pau, com tot ordre, només pot sorgir de la persona espiritual,que és l’única que aporta a les ciutats els elements d’universalitat » (Emmanuel Mounier)


8

EL PERSONALISME: COSA D’ESPERIT JOVE

Una conferència d’Arcadi Oliveres

Sentim, a vegades, informacions sobre el tercer món,

un món que ens queda lluny i que molts no coneixem

del cert. Fa unes setmanes el gran economista Arcadi

Oliveres va tenir la bondat i almenys la intenció de fer-

nos tocar de peus a terra i conscienciar-nos d’una

realitat de la qual molts ens som ignorants.

Em limitaré doncs a mostrar el meu acord amb el

senyor Oliveres, recordant algunes de les explicacions

que en la seva ponència va tractar en l’aspecte

alimentari, que fou la part de la conferència que més

em va sorprendre i agradar.

De bon principi i al llarg de tota la conferència, el

senyor Oliveres feia citació d’una frase que recordo

molt bé: “uns molt, uns altres massa poc”. Amb

aquesta frase l’il·lustre conferenciant definia la

situació en que es trobava la nostra humanitat: un

planeta exageradament desequilibrat, on el problema

de fons no es troba en la producció de riquesa sinó en

la injusta distribució d’aquesta. És el primer món el

que abusa del consum de producció i per tant genera

una gran desigualtat. Per exemple, tal com explicà el

conferenciant, un ciutadà d’Estats Units utilitza 500

litres diaris d’aigua, mentre que un ciutadà d’un país

africà n’utilitza tant sols 8. La veritat és que em vaig

quedar de pedra en sentir aquesta dada. Vuit litres

d’aigua al dia? Només vuit litres per beure, cuinar,

rentar, regar les plantes...? És la pregunta immediata

que vaig pensar. Una xifra simplement intolerable. No

obstant podríem pensar: 500 l/dia són necessaris?

Més aviat jo diria que no. Ja fa anys que la UNESCO

intenta fer front a aquest problema de desigualtat de

consum; però per a solucionar-ho són necessaris

molts milions; diners que han de ser lliurats pels

països benestants.

Però i si això vol dir perdre certs privilegis per millorar

les condicions de vida d’uns altres? Tal i com va dir el

Senyor Oliveres no cal exagerar; no cal renunciar a

certs privilegis sinó deslliurar-nos de tot allò que

realment és innecessari.

I potser creiem que una bona solució per ajudar a

aquells que no tenen ni per menjar, és enviant-los

aliments. “Doncs no senyor” va criticar l’economista

“No només és ineficaç enviar un cop a l’any aliments a


9

països on hi ha escassetat, sinó que a més pot ser

perillós”. La nostra dieta no és ni de bon tros la

mateixa que la dels països d’Àfrica. En els seus camps

de collita es conrea arròs o blat de moro; mentre que

el nostre aliment principal és el blat. Així doncs si

enviem aliments als quals no estan pas acostumats

podem pertorbar la seva dieta. Per tant o enviem amb

freqüència aliments o més val no enviar-ne.

Crec que el fet que sigui una situació que a Occident

no ens afecti directament i que tenim la sort de no

patir-la ens allunya de la realitat i alhora ens porta a la

despreocupació. Però sabem que és un drama que

existeix i que s’ha de solucionar; vivim en un món

injust que cal igualar. Som nosaltres però, els que

hauríem de començar a desfer-nos de tot allò que no

és vital a la nostra vida, perquè som nosaltres els que

potenciem aquesta desigualtat i no tenim idea del que

arribem a consumir.

És important, doncs, no oblidar aquesta afirmació del

senyor Arcadi Oliveres: “ si cada persona que habita

en el món hagués de consumir el que consumeix una

persona del primer món, serien necessaris tres

planetes com aquest”.

Verònica Llorca Fernández

PENSAR I VIURE AMB VALORS PERSONALISTES

Comentari de la pel·lícula “Wall Street: El diner mai dorm”

“El guany que es reglamenta per la retribució normal del servei prestat o del treball fet....... això seria un

motor legítim de l’economia”.

“Les finances modernes han desenvolupat totes les formes d’usura a la banca: inflació de crèdits,

llançament d’empreses inexistents, usura de la Borsa: especulació en la moneda i les mercaderies...”.

“L’economia personalista..... elimina totes les formes d’especulació i redueix les Borses de valors o de

mercaderies a tenir només un rol regulador”.

(Emmanuel Mounier, “Manifest al servei del Personalisme”)


10

El diner mai dorm a Wall Street, i el seu insomni aboca

a una neurosi profunda a tota societat que delerosa

de guanys materials immediats entronitza el valor del

diner, i no el valor real de les coses, con principi

inqüestionable de la economia. Aquesta reflexió

emmarca la trama de la pel·lícula Wall Street, de

Oliver Stone, crítica dura, tot i que edulcorada, de la

realitat borsària del nostre temps.

A la pel·lícula es fa pales que en un marc d’economia

neoliberal, no reglamentat per l’ètica, la frontera

entre el ciudatà honrat i el delinqüent es fa difícil

d’establir. Louis Zabel, l’inversor clàssic, professional i

sensat, acaba suïcidant-se en no suportar com el seu

prestigi personal i les seves accions s’ensorren

víctimes d’uns rumors malintencionats que difonen la

falsa notícia de que les empreses que gestiona

pateixen “actius tòxics”. Els rumors emanen d’una

competència deslleial, sense escrúpols, que fa de la

violència soterrada l’ instrument idoni per enriquir-se,

engolir els altres i destruir les alternatives de negoci

menys lucratives, identificant agressivitat amb eficàcia

i insensibilitat amb intel·ligència.

Paral·lelament, Gordon Gekho, antic practicant i

víctima d’aquestes politiques econòmiques, surt de la

presó, on va anar a parar una vegada jutjat i

condemnat per frau fiscal i blanqueig de diner. En

reaparèixer, nou anys després de ser-hi reclòs, es

permet fer reflexions en conferències i en un llibre,

prou encisadores i aparentment sostenibles, que

l’exculpen del seu passat davant l’opinió pública. Però

la tendència innata a la fal·làcia sobreviu i la utilitzarà,

en un futur no llunyà, per tornar a practicar els seus

entabanaments financers, amb els que intentarà

venjar-se dels qui varen contribuir a la seva caiguda,

però també per convicció personal. Tot és efímer,

arriscat, veloç ...; la dèria del diner no descansa i els

altres protagonistes de la història – un inversor jove,

Jake, que venerava en Louis i creu en projectes de

tecnologia ecològica, que requereixen un finançament

que el seu padrí ja no li podrà oferir, i la parella d’en

Jake, la Winnie, separada fa anys del seu pare, en

Gordon, per no compartir la forma de vida del seu

progenitor- acaben convertint-se en comparses al

servei d’un sistema financer -borsari que sembla no

tenir límits en la seva tenacitat depredatòria. Tot dos

son traïts, i en Jake en dos ocasions, amb promeses de

suport econòmic vers empreses alternatives, que en

realitat no es pensaven complir.


11

Altrament, la mare d’en Jake, una especuladora

tècnicament bastant “barroera”, es va arruïnant a

mesura que la conjuntura deixa de ser favorable al

creixement il·limitat i la bombolla financera es

desinfla. El seu paper secundari ens apropa als

integrants d’una massa social, ambiciosa però inculta i

poc reflexiva, que pot participar de les engrunes

capitalistes en moments puntuals , però que no saben

afrontar èpoques de crisi, perquè en realitat el treball

que desenvolupen no és treball: no produeixen res, no

ofereixen cap servei, només son intermediaris paràsits

del sistema.

Oliver Stone es pregunta a Wall Street, i nosaltres

amb ell, què en treu la societat, en el seu conjunt,

d’aquesta mena de “joc” pseudo- mafiós, que inclina

la ment dels homes (sense discriminar les més

brillants de les més simples) a l’estupidesa del goig

per la acumulació sistemàtica de diner, la recerca d’un

benefici de creixement il·limitat, la egolatria i el

narcisisme, i que és alhora quelcom destructiu de la

economia real i un fre del veritable progrés, aquell

que és responsable amb el planeta i solidari amb les

persones. Així, el món reflectit a la pel·lícula esdevé

una imatge colpidora del nostre món real, i ens

apropa a la certesa de què és essencial prendre

consciència del problema i obligar a les institucions i

als estats a legislar de manera més estricta i no deixar-

se entabanar per la inèrcia dels mercats borsaris.

Que els poders socials moderin l’economia no es

només un acció lícita, es obligació de tot estat

democràtic. Desentendre’s comporta, a la llarga,

oblidar que les finances foren un medi per ajudar a

l’economia real a produir béns, o foren un mitja de

possibilitar la satisfacció de necessitats humanes

essencials, i no un “fi” en si mateix, al servei d’uns

interessos particulars, per cert, poc recomanables.

Tanquem aquest comentari tenint present els tres

fragments que hem escollit com a capçalera sobre la

pel·lícula Wall Street. Les cites, extretes del Manifest

al servei del Personalisme, foren redactades per

Emmanuel Mounier a la dècada dels anys trenta.

Mounier contextualitza el “crack” del 1929, no tan

allunyat de la crisi actual, i alhora que analitza les

seves causes, ofereix unes pautes de actuació per

evitar la seva repetició.

No defugir de la historia ens faria mes savis, o més

prudents, i convé no oblidar que davant d’un món no

tan diferent del actual, el filòsof afrontà situacions de

crisis econòmiques tan greus que desembocaren en

una crisi social i política de conseqüències

devastadores, ja que totes juntes generaren una crisi

civilitzadora, niu de feixismes. Evitar el desastre

econòmic que pot desencadenar una economia

fraudulenta és invertir en seguretat, és contrarestar

les tendències totalitàries i xenòfobes que arrelen en

societats empobrides i desorientades. És invertir en

esperança.

Sara Fernández Puerto


12

COMENTARI DE LLIBRE

“Aturar la crisi”: un llibre profundament educatiu

Llibres com aquest són sempre benvinguts: per posar

tots els dits a les xacres socials, que n’hi per donar i

per vendre, per fer clar allò que sovint els “tècnics”, ja

siguin economistes -Oliveres és economista però no

parla com ho acostumen a fer els membres del gremi-,

polítics i “experts” de tot pelatge s’entossudeixen en

complicar i que fan que el ciutadà de peus vegi massa

lluny d’ell la comprensió i encara més la proposta de

solució dels problemes quotidians que a tots ens

compliquen la vida.

El llibre aborda més d’una cinquantena de qüestions –

la majoria d’elles d’autèntica envergadura i pes

socioeconòmic i polític del món actual: l’especulació

com a manera de fer en parcel·les com els plans de

pensions, els excessos de comissions en la gestió de

caixes i bancs, els fraus de tota mena (tràfic de

influències, informació privilegiada, frau fiscal

pròpiament dit, malversació de fons...), el

consumisme com a hàbit que col·labora en l’expansió

de l’explotació i las misèria de les societats més dèbils,

la corrupció i prevaricació endèmica arreu –i de

l’atenció al que succeeix a casa nostra en fa l’autor

una eina de teràpia immediata- , les maquinacions

dels “selectes” “clubs” económico-polítics mundials

entestats en el domini del planeta segons les seves

conveniències expansives, la manca d’escrúpols en el

control i promoció de noves energies com els

biocombustibles condemnant a la misèria a milions de

persones del tercer món...

La diversitat de temes que tracta el llibre el fa distret i

útil a tot aquell qui vulgui endinsar-se en aquest

sistema pervers de l’economia capitalista ja

globalitzada que, malgrat tot, l’autor assegura en el

subtítol del llibre “que és possible canviar”. Les

il·lustracions i algunes anècdotes a l’estil característic

d’Arcadi Oliveres ens permeten fer de la lectura del

llibre un repàs força complet dels mals que aclaparen

el nostre planeta.


13

Les propostes o alternatives a tanta disbauxa relatada

per un àgil tàbac dels vicis col·lectius i individuals

humans en una societat desigual, injusta i acomodada

a la seva erràtica marxa són representatives de

l’actitud invariablement esperançada del president de

Justícia i Pau, recolzada no pas en la fe en cap

institució política, sinó en les fibres racionals i

emocionals de les persones que s’uneixen en un

mateix clam contra la injustícia, per actuar sense fer

molt de soroll però sense abdicar mai de la feina per

fer i anant passa per passa. Saber dir no al frau, als

paradisos fiscals, a la boja despesa militar, a la

“professionalització” de la política com a “carrera” i

manera de fer diners, a la hipocresia de les grans

companyies i governs que les recolzen per explotar els

països del tercer món amb els qui pacten suposades

ajudes que els beneficia a ells mateixos... I al mateix

temps, saber dir “si” al control de la banca –i a

la banca ètica- i a les activitats financeres mundials, a

les empreses cooperatives, als drets laborals, a les

energies renovables, al consum responsable, a

l’educació humanitzadora i no “perifèrica” sotmesa a

les exigències de ma d’obra barata d’un mercat

controlat pel capital...

En el seu llibre, Arcadi Oliveres fa referència al

conegut Pla de Bolonya, del qual un dels principis

bàsics de la reforma que promou és la d’assortir

Europa de professionals per a l’empresa i per al

mercat A priori no semblaria dolenta aquesta

característica; però el problema apareix quan hom

percep la intenció que la formació estigui al servei del

mercat, que seria com dir que aquest presideix –i

controla- la marxa educativa i civilitzatòria. Atacar la

crisi en la que estem immersors significa devaluar el

protagonisme fictici del diner com a valor per si sol, i

atorgar-li el seu lloc com a medi d’intercanvi a fi de

resoldre necessitats en forma de bens o de serveis. Si

l’educació –i no només la universitària- es redueix a

una simple eina per a augmentar la producció de bens

i serveis, s’educa als joves en la “no educació”, en el

guany fàcil, en les crisis o en les patologies de tota

mena, no només econòmiques sinó alimentàries, de

valors i d’hàbits consumistes i egòtics...tant pels qui es

creuen privilegiats, com pels qui erròniament aspirin a

l’estat dels primers. Aquest “sistema”, certament, no

és gaire prometedor i requereix un canvi: a això ens

convida Arcadi Oliveres.



14

ACTUALITAT EDUCATIVA

El pedagogisme doctrinari militant com a contribució en la política educativa anihilant

La situació de l’educació en el nostre país està

malmesa. Fa temps que aquells qui hi tenim alguna

responsabilitat directa -professors, pedagogs, polítics i

càrrecs de l’Administració Pública Educativa- ho

palpem, es vulgui acceptar o no. Els factors són

diversos i sempre és opinable, si volem escatir una

explicació racional coherent establint els factors més

rellevants. Hi ha interessos, omissions de

responsabilitats, errades que, sovint, -i tràgicament

per a la salut educativa del país- no són reconegudes

pels qui les cometen. I aquests és, probablement, el

punt més greu; però les conveniències polítiques i

econòmiques de l’administració a curt termini,

conjuminades amb un dispositiu pseudopedagògic

mantingut per aquesta mostren, fa alguns anys –per

ser precisos, a casa nostra, des del 1996- un molt

improbable canvi d’orientació –i per tant de

rectificació- en la política educativa vigent.

La percepció que hom te de fa temps, doncs, en el

món educatiu, és, paradoxalment, la del “sembla que

no passa res” o se simula que tot va bé; una mena

“d’anestèsia” o incapacitat de reacció en el diferents

àmbits educatius –inclosos els professionals de

l’ensenyament, que és el que resulta més dolorós-

que resulta altament perillosa, sota el desencisador

sentiment del “no hi podem fer res”. Dóna la sensació

que l’ensenyant “funcionari” està per executar el que

l’administració dictamini i la resta no és assumpte

competencial d’ell... Els professionals de l’ensenya-

ment –i educació, estar clar- tenen certa raó en

aquesta actitud força comprensible; però alhora és

evident que així no s’atura precisament la degradació

educativa en la qual estem immersors...


15

L’anomenada “corrosió del caràcter”3, que fou

aplicada en el seu moment al món laboral, significant

alhora el desencís, la incertesa, la impotència,

incomunicació i angoixa, resultant de tot plegat una

font de patiment per a moltes persones en la seva

activitat laboral en la dècada dels anys noranta als

Estats Units, permet, avui i aquí, i en la praxi

educativa, categoritzar un procés descontrolat

“controladament” pel poder de l’administració

educativa, dins del qual va destapant-se un entramat

complex composat de ignorància de l’opinió pública,

en el cultiu de la qual alguna premsa hi contribueix4;

desinterès per una vulgar inhibició del poder polític –

judici justificat pel que fan els polítics i no tant en el

que diuen -; una presa de decisió acomodatícia per

part de sectors importants del professorat, davant del

que considera impossible d’aturar; i per què no dir-ho,

l’obtenció de càrrecs i privilegis de determinats

sectors del pedagogisme doctrinari inserit en

institucions universitàries i en llocs de l’administració

educativa dels quals emanen les disposicions i normes

de funcionament dels centres públics escolar.

Què diu i proposa l’administració pública aquí i ara?.

Allò que l’esmentat pedagogisme –que no la

pedagogia, disciplina digna com qualsevol altra- li

aconsella dir i fer: que cal “millorar els resultats” a

3 Sennet, R. La corrosión del carácter. Las consecuencias

personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Barcelona,

2000. Anagrama. 4 En opinió de Inger Inkvist, persona prou coneixedora i

reconeguda en l’ambit de la teoria de l’educació, “bona part

dels periodistas dels grans diaris no tenen gaire idea

d’educació i es limiten a trametre la veu de l’amo –s’entén,

del diari-. És difícil que siguin persones amb coneixements

en aquest terreny”. Paràgraf de l’entrevista concedida a la

Revista Magisterio apareguda a www.magisnet.com, el 18-

3-2005.

l’escola, talment com si aquesta fos una empresa en

temps de crisi, i que cal treballar per a la “cohesió

social”, atorgant preferència a les “urgències”

sociopolítiques –decisions ràpides, de control social

immediat, de “tranquilització” del conjunt social-, de

la qual cosa és dubtós que un professor i/o pedagog

concentrat en la seva feina realment educadora en

sàpiga gran cosa... I vet aquí que aquestes “urgències”

perifèriques a la tasca de formar educands dictamina

sense contemplacions com els professionals de

l’escola hauran d’actuar, què hauran d’acceptar i

tolerar, com i en base a què hauran d’avaluar els

educands, quants d’aquests han d’assolir els

“resultats” –aprovar com sigui, “superar” (o saltar)

nivells i aconseguir títols acadèmics- que

estadísticament els pedagogs “polititzats” o els

càrrecs polítics “pedagogitzats” han estipulat que han

de concedir-se, a fi de sortir del forat negre del fracàs

escolar, que avui és quasi més una figura político-

pedagogista que no pas escolar pròpiament dita.

Parlant del pes de la política en l’àmbit escolar, és

prou indicativa l’exposició de motius en

l’avantprojecte de l’actual LOE expressats – i bona

part d’ells incorporats ja com a llei-, en el qual hom

constataven característiques de com ha de ser el futur

de l’educació en el conjunt de l’estat espanyol:

- Que l’educació és concebuda com a mer instrument

útil per a la convivència democràtica, la solidaritat i la

cohesió social (el mot “democràtic” es repetia sis

vegades en deu fulls); la qual cosa significa, a banda

d’altres consideracions, que es carrega a l’escola la

tasca de “fabricar demòcrates”, cosa que, vista super-

http://www.magisnet.com/


16

ficialment semblaria agradable a l’opinió pública -ja

“queda bé” repetir això -, que pot acabar creient que

l’educació escolar és com una mena de “producte

màgic” per produir futurs demòcrates per ordre

d’aquells –els polítics- que no sempre donen excessiu

exemple de democratització en la seva conducta..

- Que l’educació és pensada com un medi útil

econòmicament, permetent aconseguir més

competitivitat econòmica, més creixement econòmic,

més treball... Optimisme pragmàtic i parcial que

valora l’educació pels “resultats”, com s’ha posat de

moda.

- Que la LOE (2006) –abans la LODE (1985), la LOGSE

(1990), la LOPEG (1995), la LOCE (2004)... i ara la LEC

(2009)a casa nostra- són considerades com a bones

per millorar la qualitat educativa. La pregunta

innocent és aquesta: i amb tant llei i reformes de

reformes, en un període escàs de 25 anys a tot estirar,

encara estem com estem?.

- Que pel que fa a la convergència europea, es parla

de corregir els sistemes educatius i la formació...; i es

concreta després que cal millorar la capacitació dels

docents, garantir l’accés a les noves tecnologies de la

informació i augmentar la matriculació en estudis

científics i tècnics. Això està bé; però i la promoció

dels sabers humanístics?.

Com actua aquest pedagogisme militant al servei de

l’estratègia política?.

Sota dues direccions semblants però oposades:

estratègies político-pedagogistes de portes enfora de

l’escola, i estratègies político-pedagogistes de portes

endins. Hom diria, per començar, que les primeres

tenen més pes i efectivitat per imposar-se a les

segones, que són una conseqüència de les primeres,

pel que actualment constatem a les escoles públiques

de secundària, donada la condició executora

funcionarial abans citada que impedeix cap


17

incompliment de tota normativa que literalment

“cau” sobre l’actuació dels membres de l’escola.

En aquest sentit, l’escola pública pateix un procés

anihilant que ja s’ha fet crònic; que no significa que ja

s’hagi aturat, si hom pensa en el proper desplegament

normatiu que l’Administració Educativa pensa

executar en períodes imminents...

Fem un cop d’ull a les esmentades estratègies de

portes enfora de l’escola. La característica més visible

és el “clientelisme” que concreta en el foment de la

“facilitat” –fer-li a l’educand tot “fàcil” i còmode, com

si l’escola fos una mena de supermercat-, creient que

erròniament que ajuden a l’educand, que aquest

s’entusiasmarà per l’estudi i s’hi esforçarà més; sense

tenir present que el problema de la manca d’esforç és

d’envergadura civilitzatòria en la nostra època

postmoderna. Això fa que es reglamenti de manera

“laxa” les normes de funcionament dels centres

escolars, incidint més en els drets que en els deures,

canviant les normatives contínuament –com s’ha fet

amb les lleis-, com si es tractés d’acomodar la

regulació educativa escolar a un segment social –els

infants i adolescents- poc donat a complir-les, a

rebaixar els nivells d’exigència de coneixements

mitjançant el nou llenguatge de “competències

bàsiques” que permeten relativitzar els models

curriculars normals de les assignatures, usant de

manera exageradament arbitrària el principi de

globalitat en les avaluacions col·legiades, a fi que es

pugui aprovar a tothom... Hom ha dit, irònicament

que el sistema d’avaluació actual ha estat inventat per

confondre i fugir de la veritat sobre l’autèntic nivell de

saber dels nostres educands...

Totes aquestes normes i pràctiques mercantilistes

incideixen de manera negativa en l’opinió pública, en

la qual s’afavoreixen prejudicis passats o presents

sobre l’escola i els funcionaris docents, que són “útils”

a l’Administració per “desviar” les queixes d’aquella

per la realitat degrada de l’educació sobre els

professionals docents: si el procés d’aprenentatge i

educació a l’escola no és satisfactori, ja queda clar qui

és el culpable: el professorat, que a més és

“funcionari”; i no pas la política adoptada per

l’Administració. Aquesta argumentació manipuladora

–fal·làcies “ad hominem” i “ad populum” combinades,

diuen els tècnics -, es recolzen en prejudicis rancis que

l’opinió pública practica a vegades, i alguns medis

informatius “cultiven”, com ara la imatge del

funcionari “dropo”, del professor que te moltes

vacances, que treballa poques hores i que cobra molt

per la poca cosa que fa...; a la qual cosa s’afegeixen

coses com que els infants són mal educats degut als

pocs modals que aprenen a l’escola ... De fet, algunes

de les propostes “innovadores” –“pioneres” solen dir-

ne els polítics- aprofiten aquests prejudicis de l’opinió

pública per donar-los satisfacció... , i sota el

pedagogisme ja denunciat més amunt, es proposen

canvis i reduccions sobre les vacances d’estiu; les

activitats escolars, les dependències on fer-les i el

finançament en els nous períodes de vacances

d’hivern, els canvis en els horaris del professorat,

l’eixamplament dels horaris de servei a les escoles a

mena de guarderies, l’elecció “lliure” d’escola ...


18

No és que aquestes no siguin qüestions importants;

però no han de ser el “paraigües” de l’Administració

per no parlar dels temes de fons, “estalviant” –

amagant- a l’opinió pública els problemes reals de

l’educació dels nostres infants i adolescents.

I quins són els problemes reals? Vegem: el baix

rendiment en l’aprenentatge, la mancança en la

capacitat de concentració i d’esforç dels infants,

l’educació deficient de l’entorn social –amb

responsables diversos-, la potència del consumisme i

la influència deseducadora de determinats medis

d’informació i entreteniment que dificulten la tasca de

l’escola..., els desastrosos horaris laborals dels pares

que dificulten la relació amb els fills, els resultats

minsos de les esmentades polítiques educatives de la

“facilitat” a fi de “millorar resultats”... I davant de

totes aquestes xacres socio-educatives i culturals , el

pedagogisme doctrinari no només no hi fa front, sinó

que deixa que creixin..

En aquest punt, la prestigiosa investigadora sueca ja

citada en teoria de l’educació, Inger Inkvist,

identificant aquest pedagogisme nefast amb el

constructivisme –la teoria de l’eduació que batega al

darrera de l’antiga LOGSE i de les seves parentes

posteriors -la LOE i recentment la LEC a Catalunya-,

afirma amb contundència que tal doctrina “no és una

teoria científica, sinó una idelogia, i darrera d’aquesta

ideologia hi ha la voluntat de canviar la persona

humana, perquè els nens surten amb molts menys

coneixement... El coneixement serveis pe comparar el

que veus i el que escoltes amb altres coneixements, i

així adquireixes realment una autonomia. Però si els

nens no tenen coneixements, no estan preparats per

comparar: primer perquè no tenen confiança en els

seus propis coneixements, i segons, perquè en

escoltar quelcom i no disposar de coneixements per

comparar, és molt fàcil “guiar-los” .Això que es

presenta com una teoria democràtica, de cap manera

ho és”.

Argumentació sòlida i clara, al meu parer, que

condueix, segons aquesta investigadora, a conclusions

que haurien de fer pensar a més d’un alt càrrec, i de

les quals en selecciono dues:

- Una, referent a la gravetat de la situació en la que

ens trobem: “és horrible- afegeix Inkvist- que

persones fora del món de l’educació no tinguin

interès... no s’adonin. El que està succeint és enorme.

Absolutament enorme. Es tracta d’un gir

antropològic...”

- Dues: referent a la responsabilitat social dels qui

decideixen frívolament, amb efectes socials i

educatius de conseqüències previsiblement nefastes

per al futur, afirma aquesta pensadora: “En medecina

es diu que “diatrogènic” és un dany causat pel sistema

sanitari. Caldria introduir un terme per als danys

causats pels sistema educatiu.”. I hom gosaria parlar

de responsabilitats dels qui prenen decisions que

causen aquests danys.

Pel que fa al les estratègies practicades pel

pedagogisme militant de portes endins de l’escola, la

qüestió clau rau, crec, en l’organització del poder i el


19

conseqüent funcionament que se li assigna des de

l’Administració Educativa.

A Catalunya, les línies generals de la LEC recentment

promulgada i des de la qual comencen a

desenvolupar-se els articles mitjançant els

corresponents projectes de decrets, semblen

mantenir dos registres fonamentals, sota la cofoia

“autonomia de centres”, de la qual els polítics de torn

tant en parlen. Però, què significa aquesta expressió?

Vegem:

- D‘una banda, dotar de poder omnímode la direcció

dels centres públics escolars, amb unes capacitats

decisòries molt elevades envers l’activitat del

professorat i l’anomenada “gestió pedagògica” del

centre.

- D’altra banda, mantenir un fort control sobre el

professorat, amb maneres que semblen reflectir

desconfiança i poc reconeixement del seu saber i

capacitat pedagògica. La reacció generalitzada

d’aquest, avui, s’inclina cap a la impotència i el

passotisme; i això és molt greu. Analitzem més

d’aprop cada alternativa.

En relació al poder atorgar a la direcció per part de

l’Administració Educativa, cal adoptar una perspectiva

històrica, des de l’entrada en funcionament de la ja

antiga LOGSE –només fa catorze anys!- a Catalunya i a

Espanya, seguida després per la LOCE a la qual la

substituí aviat –dos anys després- la LOE. A casa

nostra en posem recentment una altra de més

agosarada, si cap: la LEC. En aquests processos les

direccions han estat enfortides i els claustres de

professors han estat debilitats, i això a casa nostra te

resultats ja força visibles i crec que de certa

perversitat: les competències elevades de les

direccions dels centres –en el marc de l’anomenada

“autonomia”- ho són “cap avall” –cap al personal

docent-, no pas “cap amunt”; ja que la direcció ha de

rendir comptes sens capacitat de maniobra davant de

les imposicions de l’Administració. Dit

metafòricament, l’Administració entén aquesta

concessió d’autonomia als centres i poder a les

direccions en termes de “resolem allò que t’ordeno i

de portes endins de l’escola fes el que vulguis... però a

mi no m’hi fiquis”. O sigui, “sigues autònom sense ser-

ho”.

La pràctica concreta de tot això fa pensar en una hàbil

evasió de responsabilitat –no sé si molt

conscientment-per part de l’Administració Educativa...

carregant les culpes, si el “resultat educatiu” és

desastrós –i ho és, avui per avui- als de sota: direcció i

professorat.

Els embolics als quals es veuen abocades les

direccions dels centres escolars no tenen, en la nostra

normativa actual del “Projecte de decret d’autonomia

de centres”, límits. En efecte, poden adoptar, sense

cap control ni consell dels claustres de professors, les

mesures que els semblin, assignar tasques diverses als

professors i no en funció de la seva qualificació

específica, modificar o fer desaparèixer matèries –

amb una arbitrarietat perillosa per a la formació dels

educands-, relativitzar la importància d’una

assignatura i “implantar projectes didàctics propis”

per poder garantir més facilitats i més aprovats... Es

vol més arbitrarietat?. Es vol més “desregulació”


20

regulada per una normativa que dóna l’Administració

a les direccions dels centres sota la “regla”: “fes el que

vulguis, però que no sembli que hi ha fracàs escolar”?.

Respecte al control del professorat, la proposta

normativa de l’Administració ja comença per

“desregularitzar” l’accés a la funció pública: la direcció

del centre queda capacitada –com si del “capatàs”

d’una empresa es tractés- de contractar professors

d’un “perfil” que ella consideri oportú, de llocs de

treball “especials”, de la selecció dels candidats... i de

l’avaluació de la tasca del professorat segons els

“resultats” de la seva actuació. I tot això presidit per la

condició “d’autoritat pública” de la direcció que no

tindrà la resta del professorat; sense oblidar que la

normativa disciplinària també obeirà a l’únic criteri de

la direcció del centre, que pot no coincidir amb la d’un

altre centre..., perquè cadascú –cada centre- es

muntarà la “paradeta” com pugui i/o interessi

Totes aquestes mesures referides molt succintament i

d’altres que no citem parlen d’una actitud de la

institució educativa frívola i banal, on la minimització

del paper del professorat va lligada a la desregulació

arbitrària com a “regla” sota el poder de la direcció

dels centres, que es creu que serà “útil” a les

estratègies polítiques de l’Administració Educativa...; i

crec que a un desballestament progressiu del sistema

educatiu, ja prou malmès. Paradoxalment, és aquest

un procés on, sota l’aparença democràtica –les lleis

bàsiques les promulga el Parlament- va endinsant-se

cap al terreny pantanós de l’autoritarisme de cara al

professorat i de permissimisme i indiferència enfronts

dels educands, els qual, i a banda de rebre menys

coneixements –sí més informació descontrolada- ,

s’acostumen a l’utilitarisme del poc esforç.

Hom podria arribar a conclusions pessimistes, si hom

pensa en la situació actual com a preludi d’un

hipotètic desastre educatiu d’envergadura

civilitzatòria, que és el que sembla témer, amb prou

raons, la il·lustre Inger Enkvist. Vistes així les coses, el

pessimisme –i el nihilisme que l’acompanyaria- seria

la gran temptació a la que cal fer front amb

l’esperança d’una perspectiva humana que arreli en la

confiança en la persona humana i en la seva

sensatesa. L’educació i el veritable saber, crec que

depèn més d’aquesta condició de la persona de la que

tothom disposa que de les ideologies

pseudopedagogistes dominants i dels seus interessos

sota l’ombra del poder polític.



21

UNA REFLEXIÓ SOBRE EL MÓN QUE TENIM

Una lectura del Manifest al servei del personalisme, pensant en els joves

I.- Presentació

Emmanuel Mounier dedicà als joves el seu llibre

Manifest al servei del personalisme (1936). L’autor

entén que els joves representen un camí d’aventura, i

alhora un camí espiritual, perquè aquesta és la

condició central de la persona humana. Mounier

defensa, en aquest i d’altres llibres el paradigma de

“l’home nou”, que neix (o reneix) de l’esforç personal,

de la vida interior de cadascú.

Des d’aquest interès, preocupació i enfocament sobre

la condició humana, voldria aportar idees en la línia de

posar en relleu alguns dels problemes que presenta la

joventut d’avui, per tal de passar després a comentar

les propostes que Mounier planteja al llibre que ens

ocupa.

II.- Joves o joventut?

En primer lloc vull posar de manifest que parlar dels

joves no és el mateix que parlar de joventut5. Avui es

parla de la joventut com un concepte sociològic, una

categoria a la que se li fan derivar unes

característiques i fins i tot unes preteses formes de

vida. En tot cas, és difícil definir que és la joventut, així

en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i

generals poden tenir moltes i importants excepcions.

5 Es gràfic el títol de l’article de C. Bartolomé Ruiz, “La invención de la

juventud, un arma cargada de futuro”, Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 27-30.

Però en tot cas ens resulta útil parlar de la joventut

com una etapa de la vida en la que va bé associar

elements com ara unes necessitats consumistes

pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb

el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea

d’autoritat (amb la màxima manifestació d’aquesta

idea-força en el mite del maig del 68), la revolta

enfront les institucions (fins i tot amb propostes que

es qualifiquen “d’antisistema”), fins el punt que

sembla que la vida en permanent estat d’adolescència

es defensi com un valor moral superior. Així ésser jove

és concebut per alguns com el millor estadi de la vida,

la qual cosa ha comportat també desvalorar fins les

màximes conseqüències l’anomenada “tercera edat”,

ingressada sovint en un geriàtric no tan sols físic sinó

mental.

No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida,

un estadi en el qual la persona que sempre està en

construcció, pot projectar el seu futur i la seva

esperança. Entre la infantesa i el món adult apareixen

els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens

permet parlar de generacions, i per tant ens ajuda a

ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que

caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les

sensibilitats de cadascuna de les persones concretes.


22

En tot cas, avui hi ha un “tall generacional” important,

perquè les darreres generacions han crescut amb un

món molt diferent de les anteriors. Un món mes

intercomunicat que mai, gràcies a les tic’s -tecnologies

de la informació i de la comunicació-, els mass media -

que permeten un coneixement immediat d’allò què

passa al nostre voltant- i la televisió -que pot arribar a

marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot el

“teleprecepto” com ha afirmat en Carlos Díaz6-.

S’han esvaït els valors sòlids i les grans conviccions,

tot emergint el relativisme moral i la modernitat

líquida. Ens trobem en un món que està en crisi

estructural, què ha esdevingut una oportunitat de

renovació de molts àmbits de la vida, personal i

col·lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com

ara el sistema financer, econòmic, de valors o

l’educatiu. Una “cruïlla” de camins possibles, com en

l’època en què Mounier escriu el Manifest al servei del

personalisme. I els joves es troben, com no, immersos

en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes

de vida, que afecten la noció de la mateixa cultura de

la joventut (una cultura pensada pels no tan joves, i

que alguns es capfiquen en vendre com un producte

de consum pels joves): la nit, el sexe fàcil, el consum

de drogues, la precarietat laboral, la competitivitat

com a gran eina per construir la personalitat, i d’altres

manipulacions interessades. Una cultura però que es

troba immersa en un context de crisi: per primer cop

en moltes generacions els joves d’avui viuran pitjor

que els seus pares. Frase que es va repetint arreu,

amb un ressò apocalíptic. D’aquesta manera, massa

joves viuen la crisi actual sense sentit transcendent de

la vida, enclotats en el forat del relativisme moral, i

6 C. Díaz, “Jóvenes somos todos”,” Acontecimiento, n.86, 2008, pp. 31-36.

per tant sense eines conceptuals i vivencials per a

emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i

de la reacció antisistema troben el camp abonat.

III.- La utilitat de llegir el Manifest al servei del personalisme7.

En aquestes coordenades el llibre que ens ocupa ens

dona una alta dosis de llenguatge positiu. Dedicat als

joves, com ja hem dit, els hi reclama un camí

d’aventura, de risc, sense por a les inseguretats; un

camí, en definitiva, espiritual, en el qual la persona –

tota persona i només la persona en tota la seva

totalitat- és el centre d’atenció.

7 Els comentaris que se’n fan ho son de l’obra en llengua catalana: E.

Mounier, Manifest al servei del personalisme, Institut E. Mounier Catalunya i SAFOR, Girona-Barcelona, 2008. Col·lecció Sinergia, 2.


23

Mounier reivindica la necessitat d’una nova

civilització, acollint el paradigma de “l’home nou”, que

ha de néixer de l’esforç personal, de l’interior –de

l’esperit- de cada persona. Això vol dir superar

l’aburgesament del petit burgès, que associa a la

mentalitat gregària de la “massa”, a la des-

personalització, el materialisme, el consumisme, la

indiferència, la pretensió de total seguretat. Tot

plegat no porta a res més que a la decadència

personal. Mounier, per tant, critica aquells que

pretenen viure sense esforç, centrats només en el

tenir, i sense preocupar-se per l’ésser.

Les idees anteriors em sembles reflexions molt

pràctiques i permanents. Al seu moment, Mounier

defensava el valor de l’home d’acció, d’aquell que fa

coses, però a partir d’un sentit transcendent de

l’existència. Per això critica l’aburgesament capitalista,

en el sentit indicat, però també el totalitarisme

marxista i feixista del seu temps.

Mounier critica de forma ferotge l’individualisme,

degradació màxima de l’individu, pel seu isolament.

Propugna la tendència a fer el bé, a viure la vida com

una aventura creadora, a no tenir por del misteri, com

els sants i els herois. I desvalora aquells que només

viuen de renda, sense esforç ni compromisos, cercant

la seguretat material com a màxima aspiració. Entén

que l’individualisme d’arrel liberal ha desmembrat les

comunitats naturals (família, país) i ha reduït la

persona a mer individu. Per això es deté a comentar

que cal una “civilització personalista”, fonamentada

en l’esforç de transcendència, vers Déu i els altres. Un

personalisme comunitari on es desenvolupin aspectes

com ara la integració del pluralisme, l’amor i la

donació als altres, la creació de vincles comuns, el

sacrifici, el risc,...fins i tot un “humanisme del dolor”.

La persona és un ésser espiritual. Aquest és el seu tret

definidor, no és tan sols un ésser racional.

Mounier posa en valor el sentit de comunitat –

d’adhesió lliure i voluntària-. L’Estat és un mer aparell

extern i artificial. La cultura, l’economia, el treball

estan al servei de la persona, i aquesta s’ha de

projectar en l’educació - educa primer la família,

després l’escola- , en la vida privada, en el respecte al

gran paper de la dona, i en definitiva en un conjunt

d’àmbits que han de ser “naturals “ i no artificioses

creacions humanes. Mounier ja ens parla del descrèdit

de la política.8Reivindica una democràcia personalista,

preocupada per l’equilibri de poders, contraposada a

la democràcia majoritària i a la democràcia igualitària.

En el camp internacional sosté una societat

internacional personalista i no estatista, de pobles i no

d’Estats.

Finalment, voldria destacar que Mounier tracta de la

necessitat d’una “revolució personalista”, espiritual

per tal de construir “l’home nou”, com hem dit abans.

Una revolució que comporta un canvi de paradigma

en molts aspectes de la vida; proposta que considero

actual i a més imprescindible. Si els joves són la

garantia del nostre futur, cal que no baixem la guàrdia

en la capacitat d’enganxar-los, que no els deixem sols

en el procés de manipulació descomunal en el que

estan/estem immersos, i que gràcies al discurs

constructiu i al llenguatge positiu, els hi traslladem la

8 ob. cit. p. 215 i ss.


24

preocupació per l’espiritualitat i la transcendència. Aquest és el futur, i mai una rèmora del passat. I així ho hem de

testimoniar.

Joan Lluís Pérez Francesch, text de la conferència pronunciada a les Aules Mounier (Institut Mounier Catalunya) , el

20 de maig de 2010, a la Facultat de Filosofia de Catalunya (URL).

“Els riscos d’Europa: L’Europa dibuixada per Alain Minc”

Observacions a la conferència “Ruptures i oportunitats

de l’Europa del sud a les portes del Tercer Mil·leni”

pronunciada el 7 d’octubre de 1993 per Alain Minc a

l’Institut Català d’Estudis Mediterranis, i publicada

íntegrament al diari “Avui” el 13 i 14 d’octubre del

mateix any.

Recordar i repensar la conferència del pensador

francès passats 17 anys i davant dels recentment

celebrats Col·loquis de Vic dedicats enguany a

“Europa” com a tema monogràfic, i d’altra banda

tenint present la també recent taula rodona que es

desenvolupà al Institut d’Estudis Catalans el mes de

setembre passat, sota el títol “Incidència de l’Islam a

Europa”, sembla que és prou justificació per dedicar al

tema d’Europa un breu apunt en una època,

certament, on hom percep un cert desencís i

desconcert davant les últimes decisions en matèria de

immigració i de drets laborals que van adoptant-se a

bona part d’Europa.

Centrant-nos en la conferència d’Alain Minc, hom

constata que, segons ell, Europa ha entrat en una

Nova Edat Mitjana després de la caiguda del mur de

Berlín; la qual significa que assistim, de fa anys, a la

gestació d’un món europeu sense un principi

unificador. En conseqüència, el pensador considera

que cal actuar –ho diu, no ho oblidem, l’any 1993-

com si la història fos tràgica. Ja no creu, diu ell, en

l’optimisme històric que ha romangué durant els 50

anys últims a la vella Europa.

Per què estem en un món sense ordre?. Minc s’afanya

a senyalar quatre raons:

-La primera: Perquè Europa s’ha convertit en el

continent del caos (l’únic continent al que li succeeix

això, segons ell).

-La segona: Perquè estem en un món que ja no té

centre.

-La tercera: Perquè es produeix l’existència de “zones

grises”: que vol dir que una part del territori europeu

escapa al control dels estats.

-La quarta raó: Perquè la raó humana està un nivell de

funcionament força baix.


25

Quins són els desordres que patim?. Són i

diversificats; però ell n’assenyala específicament cinc:

Vegem-los:

-En primer lloc: el que en diu l’ascensió del tribalisme

o del nacionalisme de la pulsió (o retorn intens i

precipitat de l’etnicitat), que ell tipifica com

nacionalisme d’adhesió i vinculat al model alemany.

En aquesta línia de discurs, afegeix l’autor –recordem

que som a l’any 1993- que el cas de la ex-Iugoslàvia és

una anticipació del que ell creu que succeirà a Europa

en el futur.

-En segon lloc: els grans moviments de població; tant

del sud com de l’est d’Europa cap a l’Europa

Occidental.

-En tercer lloc, el caos produït a Rússia després de la

caiguda del comunisme.

-En quart lloc, la retirada americana d’Europa; perquè,

segons afirma, Amèrica no és imperialista i no te una

estratègia deliberada de dominació.

-En cinquè lloc: no existeix en el continent europeu un

lideratge polític de cap país; ni tant sols d’Alemanya,

ocupada en integrar la zona oriental.

En resum: Europa és, en el millor dels casos, el

continent de la complexitat; i en el pitjor, el continent

del caos. I el món està dividit en tres grans àrees:

Europa, la gran Amèrica del Nord influint en la del

Sud, i Àsia, dominada per Xina, la qual se caracteritza,

diu ell, per disposar de “cromosomes” capitalistes. I

en aquestes tres àrees hi ha “zones grises”, com ho

són principalment les de la màfia, la corrupció política

dins de l’estat democràtic –cas de Itàlia, que s’estén a

altres països-, la droga i el seu impacte financer arreu,

i l’exclusió dels marginats en els grans centres urbans

(Paris, Madrid,...).

Per acabar, fa algunes propostes per lluitar contra

aquest “desordre” en la línia de la integració

econòmica i política dels països de l’Europa de l’Est

dins de la Unió Europea, reforçant, especialment,

l’Europa del Sud.

Sens dubte, la conferència de Minc fou en aquell

moment impactant, en la mesura que fa afirmacions

contundents, al marge, naturalment, de la polèmica

que generés en el seu moment.


26

Què dir, avui, sobre aquestes anàlisis?. Certament hi

ha mals que l’autor denúncia que persisteixen i

d’altres que s’han agreujat, com per exemple, la

corrupció en els estats democràtics, la proliferació de

la màfia i la seva violència imparable i incontrolable

per part de l’estat “postmodern”, la immigració

massiva i l’exclusió social derivada, o l’ascens del que

en diu l’autor el “tribalisme” ètnic...; tot plegat

exemplificacions de la consciència de la por instal·lada

en un món que es fa més incert, si es compara amb

“l’estabilitat” política mundial imperant des de finals

de la II guerra mundial fins a finals del segle XX.

Però, queda així prou “explicat” el “caos” que l’autor

atribueix a l’Europa postmoderna?. Des de la

perspectiva personalista, què és el que resulta més

rellevant?.

Com a mínim hom pot dir que les observacions

anteriors del pensador francès són, si més no,

parcials, que parlen de “veritats”; però no de tota la

veritat, ni probablement de “grans veritats”. On

trobar aquestes?.

Adoptant l’òptica del personalisme, i atenent a

l’anàlisi proposada per l’article, seleccionaré tres dels

trets explicatius que Minc addueix per argumentar el

seu discurs sobre l’esmentat “desordre” europeu i

que es testifica, segons ell, en la direcció d’Europa cap

a una Nova Edat Mitjana.

En el primer d’aquests trets afirma no creure en

l’optimisme històric que ha dominat Europa durant

cinquanta anys. Optimisme?. Sembla que és, per si

sol, un mot feble, perifèric, variable. Avui som

optimistes?. No. I fa deu anys?. Potser tampoc; però

tal vegada més que avui, perquè no hi hauria tant

d’atur, tanta incertesa i manca d’expectatives a curt

termini per als joves, tanta exclusió socials dels

immigrants –que eren molts menys en quantitat-,

tantes queixes per les disfuncions del serveis públics...

Però, de què serveix aquest barem? El pensament

personalista proposa un altre mot més fort:

l’esperança, en la seva lluita contra el nihilisme,

contra l’anorreament. Així ho varen proposar

pensadors veïns de l’àrea personalista o propers a

ella: de Mounier fins a Marcel, de Husserl fins a

Fromm o Habermas, de Havel fins a Patocka...

Precisament aquest últim en el seu magnífic llibre

“Plató i Europa” proposa com a hipòtesi que l’Europa

contemporània ha abdicat de la seva identitat, basada

en la “cura de l’anima” a l’estil desenvolupat pels

grans grecs, com Sòcrates, Plató o Demòcrit..., és a

dir, el cultiu d’allò més delicat i excels de l’ésser

humà: el desig de Veritat, tot i que no la coneguem,

mitjançant el “logos” que dirigeix el “fumos” o

sentiment humà. I què ha succeït?. Que Europa, ja des

de la primera guerra mundial va optar per la “cura del

tenir”, pel desig de dominar el món. L’ésser humà es

va vendre al poder depredatori que atorga el diner –la

malaltia de la “fecunditat” del diner, segons Péguy i

Mounier-; que d’altra banda ja tenia una certa tradició

històrica des de la primera modernitat, quan nasqué

el capitalisme que avui coneixem. La persona, aquest

“volum total de l’home” (Mounier), va ser, llavors,

conduïda pel sender de la deshumanització. La ciència

i la tecnologia van fer la resta.


27

Segon tret per comentar: vivim en un món que ja no

te centre. Certament Europa ja no ho és. Calia que ho

fos?. Si havia de seguir essent-ho en termes de domini

–capitalisme-imperialisme colonitzador-, certament

millor que no. Aquest no és el centre que el

personalisme de base mounieriana valorava: de fet, el

que avui se’n diu “l’Europa dels mercaders” –Davos

n’és un símbol prou emblemàtic- ja no feia peça a la

nova Europa sortida de la postguerra i a la qual

aspiraven Mounier i el grup d’Esprit: una Europa

compromesa amb la pau, amb el federalisme de

nacions i el sentit comunitari dins i fora d’aquestes per

exportar a la resta del món, o allò que Mounier en

deia la “societat interracial”. La proposta personalista

no fou escoltada i l’Europa aburgesada triomfà. Però

els “hereus” d’aquesta Europa –torno aquí a Patocka-

han après la “lliçó” de com dominar el món, i ja no

deixen que Europa sigui i faci el que era –

depredatòria- i el que feia -colonitzar- en el passat. El

món s’ha “globalitzat”... a pitjor, que no és el mateix

que dir que s’hauria “universalitzat” en els seus valors

humanitzadors; sinó que ha après a perllongar els vicis

europeus de l’expansionisme econòmic –avui el

capitalisme xinès n’és un exemple emblemàtic, com

ho ha estat i encara ho està el nord-americà-. Però

l’universalisme dels valors de la persona, de la

comunitat com a resultat del respecte i atenció als

altres, de l’economia no capitalista ni depredatòria, al

servei de societats lliures, cultes i creadores de sentit i

receptives a la Veritat no definida, però present com a

crida i invocació al bé...; de tot això no en sap ni

l’importa a la “Nova Europa” que continua essent “la

dels mercaders”.

Per últim, l’autor afirma que en el caos –ens

atreviríem a dir en l’abocament a la desesperança de

molts milions de persones (immigrants, desposseïts,

aturats...i tots aquells desencisats de com van Europa

i el món) en el gaudiment d’uns pocs privilegiats-

regnant, la raó se situa en un nivell força baix. És

d’estranyar?. Mirem de precisar: el baix nivell rau en

la “raó pública”, en la qualitat intel·lectual i humana

els mandataris, en el domini dels interessos

dominants, en la bogeria d’un capitalisme

“desregulador” –“lliure mercat” en diuen- per part de

les èlites econòmiques poderoses –sobre tot

financeres-, que hipoteca la vida i la felicitat de

milions de persones que es malmeten en “aprendre”

uns vicis –els de procurar d’estar del cantó del poder-

que condueixen el món a situacions crítiques i de

flagrant injustícia i vulneració dels drets més

elementals. Es vol més irracionalitat?.

Pel que fa a les propostes finals que fa l’autor, cal dir

que són propostes sociopolítiques perifèriques,

algunes discutibles. Però, és aquesta la qüestió de

fons?. La integració de l’Est d’Europa a la Unió

Europea, el funcionament d’aquesta institució i la

petició que fa a comunitats o nacions –fa referència

implícita a Catalunya- per què no s’esquinci l’Europa

llatina com a zona política estratègica resulta poc

engrescadors si no van acompanyats d’allò que

Mounier senyalava en referència a les nacions: que

han de provenir de baix, de les persones; no pas de

dalt, de l’estat. I això els poders dominants a Europa i

al món encara no s’ho creuen.



28

AULES MOUNIER

El passat dia 25 de novembre s’inicià la primera

sessió del curs de les Aules Mounier del Institut

Emmanuel de Catalunya, que enguany aborda el

tema de “Les Crisis” en la seva diversitat i

polisèmia. L’acte se celebrà, com és habitual, a la

Sala Sant Jordi de la Facultat de Filosofia (URL). El

Dr. Miquel Seguró, cap d’edició de la Revista

Comprendre i investigador de la Cátedra “Ethos” de

la mateixa facultat, fou el ponent, que dissertà

sobre “El Jo i Tu de Martin buber, contrapartida”,

en la que aprofundí sobre l’abast de la relació

d’alteritat “Jo-Tu”, diferenciant-la del “Jo-Allò” en

la que l’altre és mer “objecte” per al Jo.

NOTÍCIES D’ACTIVITATS

Notícies i activitats de l’àmbit personalista

El Grup de Filosofia Personalista de la Societat Catalana de Filosofia i amb

coordinació amb L’Institut Emmanuel Mounier de Catalunya (IEMC),

organitzà el passat 20 de març del 2010, al Seminari Conciliar de Barcelona

la II Jornada de Filosofia Personalista.

El tema de la Jornada fou: El desencís ideològic en la societat actual, que

es desenvolupà amb una ponència, seguida d’una Taula Rodona.

La intervenció principal fou a càrrec d’Antoni Comín i Oliveres, professor

d’ESADE i diputat al Parlament de Catalunya i profund coneixedor del

personalisme dialògic, que tractà sobre el tema “El desencís ideològic en la


29

societat actual”, sobre el qual el Grup de Filosofia Personalista ha desenvolupat la seva activitat d’estudi i reflexió

en les seves sessions de treball habituals en el present curs 2009-2010.

Aula d’estiu

Organitzat per l’Instituto Emmanuel Mounier, es va celebrar a Burgos, del 21

al 25 de juliol del 2010, al Seminario de San José, sobre el tema “La libertad,

don y conquista”, amb un nodrit nombre de ponències de notable interès,

entre les quals destacarem:

-Libertad, mal y Dios (Rogelio Rovira).

-Libertad de la persona y coacción social (Agustín Domingo Moratalla)

-Libertad y pluralismo (Teófilo G. Vila).

-La libertad como don (Josep Mª Coll).

-Jaulas invisibles y proceso de liberación (Francesc Torralba).

A la Revista Acontecimiento del IEM d’octubre d’enguany hi ha àmplia informació.

Cicle de conferències a la Casa de Cultura de Girona

Durant el mes de Novembre d’enguany, el Grup Persona i Comunitat de

Girona, juntament amb altres entitats personalistes (IEMC, SAFOR, CCU I

UdG), ha organitza aquest cicle de ponències sota el títol: “Un nou

humanisme. L’economia al servei de la persona”, en el qual hi ha

participat tres entitats rellevants en aquest àmbit, per explicar llurs

experiències:

La Banca Ètica Fiare, el Grupo Mondragón i la Cooperativa La Fageda.


30

UN PENSADOR DE TALLA

Maurice Nédoncelle

Maurice Nédoncelle va néixer en Roubaix el 30

d'octubre de 1905. Va estudiar a París en el Seminari

de Sant Sulpici i en la Sorbona. Fou ordenat sacerdot

al 1930. Professor de filosofia a l'Escola Albert de Mun

de 1930 a 1945, i professor de filosofia a la

Universitat Catòlica de Lilla des entre 1943 i 1945.

Doctor en Filosofia al maig de 1935 per la Sorbona

amb la seva tesi “La pensée religieuse de Frieddrich

*Von Hügel”. Al febrer de 1943 és nomenat Doctor en

Lletres, defensant a la Sorbona la seva tesi fonamental

“La récirocité des consciences”, presentant com a tesi

secundària “La philosophie religieuse en Gran

Bretagne”.

L’any 1945 és nomenat professor de Teologia

Fonamental en la Facultat Catòlica de la Universitat de

Strasburgo, on va ser degà de la Facultat de Teologia

de 1956 a 1966.

L’any 1946 va aconseguir el Doctorat en Teologia en

Strasburgo amb l'estudi La “philosophie *religieuse de

Newman”.

Des de la publicació La “Réciprocité des Consciences”,

M. Nédoncelle es va imposar, dins del corrent

personalista, com un mestre de la intersubjectividad.

Maurice Nédoncelle fou un ecumenista decidit,

d’esperit generós, amical i fratern. Va morir al 1976,

deixant una obra important, plena d'erudició i de

reflexió personal.

M. Nédoncelle va descobrir de jove a la persona com a

arrel del seu pensament i de la seva vida. Sense deixar

d'aprofundir en això, si en la seva etapa de joventut va

veure en la persona una realitat individual que intenta

construir un Voluntarisme Idealista (1927), va

renunciar aviat a aquesta concepció on el jo no surt de

si mateix, creant generosament i gratuïtament la

realitat. El seu itinerari el va conduir progressivament

a l'afirmació de la reciprocitat primera i fonamental de

les consciències. La filosofia de la persona és una

filosofia de la intersubjectividad. El principi

personalista és comú a tot l'ésser humà. Comprendre

això és comprendre que hi ha convergència entre

l'amor, la llibertat i l'eternitat de les persones. Això

respon a un desig universal i profund: el llaç fratern

entre els subjectes humans.

D'altra banda professa en “Personne humaine et

nature” (1944) un anti-ontologismo agressiu. Però a

poc a poc restableix una metafísica de l'ésser i del no-

res, en un sentit molt diferent al de Heidegger.

Anuncia el seu canvi en el prefaci d'una reedició de

l'obra citada en el 1963, i ho realitza en les seves

“Explorations personnalistes” de 1970 i després en

“Intersubjectivité et ontologie” de 1974.


31

El mètode de M. *Nédoncelle parteix sempre de la

realitat, del concret. No és des de la noció del ser que

podem conèixer els existents; és coneixent els

existents que ens elevem a l'ésser.

Tota la seva existència sembla marcada per una

paraula: la “fidelitat”, que va ser un dels temes de la

seva reflexió filosòfica.

Com tots els grans filòsofs no va tenir més que un

tema. O més exactament, va anar el tema de la

intersubjetividad el que no va cessar d'aprofundir: En

tot el problema de la relació contempla sempre el

nostre autor l'aspecte personal i l'aspecte

institucional. La família és el nom de la institució per a

la relació personal diàdica. Ve després la relació jo-

nosaltres, o sigui, el grup. Aquí té lloc un descens de la

relació personal i un augment de la relació

institucional, fins a tal punt que la relació “jo-grup” en

comptes de ser relació “jo-comunitat”, “jo-nosaltres”,

es converteix en relació “jo-ells”, sumida en

l'anonimat. Relació indirecta, jurídica, formal,

institucional sense contingut personal. Aquesta és la

relació que es deteriora amb la civilització moderna,

una societat d'anonimat. Les societats i els grups

moderns es converteixen, amb freqüència, en

demoledores de la persona singular i en destructors

de la seva significació. No s'adonen que la seva funció

i legitimació consisteix a administrar el tot existent en

favor i en profit de cada persona i això incumbeix a

tots els membres del grup i no només als seus caps o

representants. L'amor, com a llaç d'unió entre el jo i el

nosaltres, es veu gradualment desplaçat per la

institució i la norma, que en comptes d'unir a les

persones, les separa i les mediatiza.

Per Nédoncelle, la reciprocitat és un viatge del jo cap

al tu. Un viatge, no obstant això, d'anada i volta. En

aquest viatge, la categoria transcendental és la

relació, que es revesteix sota la forma de nosaltres,

units per l'amor. Però, com la persona no està mai

completament feta, té davant sí un programa: buscar

arribar a ser, fent arribar a ser a un altre jo. És per això

que, Nédoncelle troba l'explicació de l'aparició i la

consolidació final de les nostres persones en la

transcendència divina. Reflexionar sobre les

implicacions de l'amor humà és disposar-se, per

analogia, a descobrir una mica de l'essència de Déu.

La insegura destinació de les reciprocitats humanes

ens porta molt més allà de nosaltres mateixos i ens

deixa entreveure que tot ser està ja sotmès a una

Caritat vigilant i eternament victoriosa. Així

Nédoncelle, d'una manera inductiva dedueix, de la

mateixa caducitat que existeix en la trobada

interpersonal, l'existència de Déu. Solament en un

Déu personal que ens vulgui, l'ordre de les persones

trobarà una plenitud de realització. Aquest Tu diví és,

d'aquesta manera, el jo ideal de tots els *yos ideals

haguts i per haver-hi.

Així doncs, dins del corrent personalista, trobem en

Nédoncelle una actitud contemplativa que adopta la

forma d'una fenomenologia i una metafísica de la

persona, prestant especial atenció a l'estructura

bàsica de la consciència humana, tal com s'expressa

en la relació “jo-tu” en la seva referència i significació

religioses. *Mounier situava a Nédoncelle en el

vessant existencialista del personalisme, però no un


32

existencialisme marcat per la preocupació política o sociològica, sinó un existencialisme metafísic, preocupat per

elucidar a nivell profund el comportament dels existents, els homes. Podríem situar al nostre autor dins del corrent

"platònico-agustiniana".

Josep Lluis Vázquez Borau

PENSAMENT PERSONALISTA CATALÀ CONTEMPORANI

Un pensador català personalista contemporani

Lluís Cuéllar i Bassols (1925-1993)

Biografia i trajectòria intel·lectual i professional

Lluís Cuéllar i Bassols nasqué a Olot l’any 1925 i morí a

Barcelona l’any 1993. Fou un pensador personalista i

catòlic, situat entre el pensament agustinià i la

filosofia contemporània de segell fenomenològico-

husserlià i personalista francès. Estudià a la

Universitat de Barcelona, on es llicencià en Filosofia i

Lletres l’any 1948 amb Premi Extraordinari, i trigà

alguns anys en presentar la tesi doctoral (1980), per

raons personals i de salut, sobre el tema “El hombre y

la verdad”, on sintetitza amb gran mestratge el seu

pensament.

En una època i un país poc obert als nous corrents de

la filosofia, poc després d’obtenir la llicenciatura, Lluis

Cuéllar, una persona inquisitiva filosòficament, tan

com humil humanament, necessitava conèixer un


33

món diferent, per la qual cosa marxà un temps a Paris

com a lector de l’institut “Louis Le Gran”, on conegué

les noves idees europees de la filosofia, entre les quals

destacava en aquell moment Jean Paul Sartre, al

costat de grans personalistes com Gabriel Marcel i

Jean Lacroix, dels quals rebé influència.

En tornar a Barcelona, desenvolupa docència

universitària –ensenyà, en un llarg període de divuit

anys, Història de la Filosofia Medieval, Història de la

Filosofia Espanyola, i Història dels Sistemes Filosòfics;

activitat que compaginà amb la de catedràtic de

filosofia de batxillerat, plaça obtinguda per oposició

l’any 1958. Ja en aquesta època, col·laborà en la

Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona,

juntament amb Jaume Bofill, amic i company de feina

durant molts anys. Per raons de malaltia, des de finals

dels anys setanta, hagué de deixar la universitat i es

dedicà a tasques divulgadores de la filosofia,

col·laborant amb la refundació de la Societat Catalana

de Filosofia, formant part de la primera Junta de

Govern amb Eusebi Colomer i Jordi Maragall. Així

mateix, fundà per aquelles dates –l’octubre de 1981-

el Liceu Maragall de Filosofia, institució de notable

prestigi que funciona des d’aleshores de manera

ininterrompuda –amb seu a l’Ateneu Barcelonès- i

que de bon començament aplegà un bon nombre de

professors de filosofia, alguns dels quals es varen

convertir, pels vincles del mestratge filosòfic i de

l’acolliment encantador d’en Lluís Cuéllar, en

veritables amics i deixebles.

Si hom vol descriure la figura de l’intel·lectual i de la

persona de Lluís Cuéllar, heus aquí les paraules del

prestigiós professor i articulista, Josep Mª Rovira

Belloso, en classificar-lo com a prototip de filòsof

cristià català del món contemporani: “Cuéllar te la

capacitat no comú d’iniciar i de mantenir un discurs

filosòfic pròpiament dit... s’endinsa en aquest camp

amb una vocació anti-escèptica. És un agustinià,

traspassat per la passió de la veritat”(Filosofia a

Catalunya durant la transició, 1985). I Albert Llorca, un

dels més estrets amics i col·laboradors en els últims

catorze anys de la vida del filòsof, senyala, entre els

trets destacats del pensament de LLuís Cuéllar, una

analogia amb Joaquim Xirau, pel que fa al lloc de la

fenomenologia en el seu pensament: “Una influència

rebuda de la fenomenologia, la qual cosa fa que, tant

Xirau com Cuéllar, rebutgin tota mena de relativisme

axiològic i tot escepticisme. La fermesa axiològica a

tots dos, a més, es fa palesa per llur significat i

valoració de l’amor, sobre el qual teixeixen una

filosofia de la veritat i del sentit radical de l’ésser”

(L’apassionada vocació vers la veritat d’un agustinià

de cor. In memoriam, LLuís Cuéllar, 2001). I un tercer

testimoni ens l’ofereix en Manel Satué, que fou el

successor d’en Lluís Cuéllar en la presidència del Liceu

Maragall deFilosofia i un dels confundadors de la

institució: “Es fa difícil judicar el mestre, el col·lega,

l’amic el contertulià; només voldria testimoniar la

seva recerca constant de la veritat, fet que el defineix

com a vertader filòsof” (Lluís Cuéllar i Bassols, SCF,

1993).

Pel que fa a les influències intel·lectuals que rebé Lluís

Cuéllar, a més de l’esmentada de la fenomenologia

que rep de la lectura directa de Husserl, cal assenyalar

la influència agustiniana rebuda del seu professor


34

preferit Joaquim Carreras i Artau i, com a marc de

fons, les dues figures destacades a l’univers filosòfic

de l’època en el context hispànic: Joaquim Xirau i

Ortega i Gasset; als quals cal afegir pensadors i alhora

col·legues –tots ells amics d’en Cuéllar- amb qui tractà

directament i que són de relleu en la filosofia catalana

recent, com foren Francesc Gomà i Musté –director

de la seva tesi doctoral-, Jaume Bofill –amb qui

treballà a la universitat durant molts anys-, Josep

Calsamiglia i Joan Pegueroles.

Pensament

Allò que per damunt de tot mou el pensar de Lluís

Cuéllar és un afany radical, seguint la tradició

filosòfica occidental: el d’aspirar a la Veritat plena, des

de la qual hom pugui il·luminar i explicar la situació

ontològica de l’home. Aquesta pretensió de base

requereix fonamentalment dues fases o moviments,

que Cuéllar va desgranant pulcrament sota dues

estratègies:

-Evitar que l’esforç en pro d’aquesta Veritat encara

desconeguda no es distregui en obstacles que ens hi

allunyin.

-Saber adoptar l’actitud oberta necessària –en dirà

“atentiva”-, sense prejudicis, a fi que aquesta Veritat

es faci lloc en el nostre ésser.

En aquest procés, el filòsof troba en el si del seu

pensar a mena de intuïció o vivència primària, allò que

ell en dirà “l’Evidencia fonamental”, que consisteix en

la convicció que “som de la Veritat i a ella ens devem”

(El hombre y la verdad, 1981. p. 12).

Aquest plantejament inicial l’encamina per la via de

què el jo humà més autèntic és aquell que se sent, no

totalment lliure, sinó condicionadament lliure. Lliure

en què?. En pertànyer a la Veritat, en sentir-se

esperançadament que és “atès” per la Veritat. En

aquest punt, Cuéllar insisteix en el fet que, des del

meu jo puc aspirar a la Veritat i viure-la com

“Absoluta-des-de-mi i per-a-mi”; és a dir, lluny de tot

relativisme, fer-la meva, que vol dir comprometre-

m’hi. Ja es veu que aquest “engagement” o

compromís condueix a un estil de vida en el que no

podem practicar l’evasió de la nostra responsabilitat;

de manera que aquest compromís no és una actitud

“còmoda”, no és una actitud que permeti

“emmascarar” la Veritat, tal com el pensament

personalista manté des dels seus orígens. En aquest

punt, Alain Guy en la seva Historia de la Filosofia

Española (Barcelona, 1985) situa Lluís Cuéllar sota la

influència de la filosofia personalista francesa

inspirada en Emmanuel Mounier, Jacques Maritain i

Gabriel Marcel.

En aquesta marxa “cuellariana” del discurs filosòfic,

un esglaó clau que posa el filòsof és el de l’atentivitat,

que caracteritza com una mena “d’epokhé” –tema

eminentment husserlià- que ell re-qualifica

originalment, significant-hi una actitud del jo que fa

possible la recepció de l’Evidència fonamental més

amunt esmentada. Ell la “tradueix” com a “reducció

essencial” que s’esllavissa en el si de l’home, com

“una vertadera abstenció espiritual en virtut de la

qual el jo s’esforça per deixar de banda tota

interpretació de si mateixa i de la realitat, i per

replegar-se vers la pura receptivitat atentiva que el


35

defineix essencialment i que fa possible la

manifestació en ell “d’allò que és” (El hombre y la

verdad, p. 104).

I en el desenvolupament profund d’aquesta

atentivitat, Cuéllar es troba amb Sant Agustí: és a dir,

es tracta que la Veritat parli en nosaltres, que

l’autenticitat ens arribi a constituir, com si fos un

il·lustre hoste al qual hem de fer els màxims honors. I

Sant Agustí és qui millor presenta aquest quadre: en

efecte, cal saber “rebre la Veritat”, cal “purgare oculos

mentis”, a fi de saber-se donar a la Veritat que ens fa

seus: això és el que Cuéllar qualificarà com a “epokhé

total i vital”. Aquest projecte és que ell presentarà i

batejarà seguint la tradició agustiniana, com a

“conversió” o camí vers la Veritat, oposada a la

“aversió” –desviament- respecte a la Veritat. És en

aquesta disjuntiva en la que l’home –ésser fallible,

débil- ha de prendre la decisió fonamental sota el

perill amenaçador del mal, que n o és sinó el del

“desviament” o aversió citats. Aquí rau la passió del

compromís filosòfic que es fa, als ulls de Cuéllar,

compatible amb la fe: la passió que amaga “l’enigma

del món”, la passió pel sentit últim o Veritat.

Bibliografia

A l’hora d’exposar l’obra de Lluís Cuéllar, es fa imprescindible

distingir els llibres de la resta de treballs, capítol en el que hi

entren articles de tota mena (de reflexió netament filosòfica i

filosòfico-religiosa, o pedagògica; bona part d’ells relatius a

esdeveniments de la vida quotidiana), ponències a congressos,

pròlegs a llibres, articles a enciclopèdies..., en un volum

aproximat, tot i no ser possible una informació exhaustiva, que

ultrapassa els 450 treballs publicats, dels quals en farem un

succint recull per raons òbvies d’extensió. Tanmateix, indicarem

també unes breus referències bibliogràfiques” de llibres i articles

“sobre” Lluís Cuéllar.

1. Pel que fa als llibres de Lluís Cuéllar:

- Introducción a la filosofia. Barcelona, 1977. Ed. Casals. És un

voluminós llibre escrit per a alumnes de batxillerat, que tingué

molt d’èxit i vàries edicions. Fou elaborat conjuntament amb

Josep Mª Rovira Martínez, col·laborar i amic personal de Lluís

Cuéllar.

- Comprendre la filosofia. Barcelona, 1981. Ed. Teide. Fou un llibre

de divulgació de la filosofia, que recull la sèrie d’entrevistes en

directe que li varen fer durant tota una temporada de ràdio a

l’emissora Ràdio 4.

- El hombre y la verdad. Filosofia de la autenticidad. Barcelona,

1981. Ed. Herder. És un llibre que recull el gruix central de la seva

tesi doctoral, que porta el mateix títol.

- Antología de textos de filosofía. Fet en col·laboració. Barcelona,

1983. Ed. Teide.

- Comentario de textos de filosofia. Fet en col·laboració. ICE-UB.

1982.

- Husserl. (a Antologia i comentario de textos). Grup Panta Rei.

Madrid, 1981. Ed. Alhambra. Llibre amb vàries edicions.

2. Pel que fa als articles, fem una severa selecció:

Articles filosòfics i filosòfico-religiosos:

Articles en revistes:

- Verdadera y falsa autenticidad vital: confrontación crítica de dos

actitudes, ortega y Sant Agustín. Convivium,1 (1956).

- Sartre, un ateisme conseqüent. Catalunya Cristiana (1960).

- El Marqués de Sade, un Nietzsche “avant la lettre”. Enrahonar,3

(1982).

- Manuel Sacristán: desde la otra orilla. El Ciervo (1985).

- Els teòlegs i la lògica de l’amor. Catalunya Cristiana (1980).

- Déu juga als escacs. Catalunya Cristiana (1984).

Articles en premsa:

- El pensament no delinqueix...però peca. (Avui, 1979)

- Crisi marxista i cristianisme. (Avui, 1980).

- Existe algo! (La Vanguardia, 1985).

Articles filosòfico-pedagògics:

- Teoría y pràxis de la pedagogía actual. Comunicació al Congresso

Internazionales Génova-Barcelona, de 1977. Revista Espíritu

(1978).


36

- L’ensenyament de la filosofia. (Avui, 1976).

Avençar sense remor. Col·lecció Pedagògica “Roser Pujades”.

(Catalunya Cristiana, 1979).

3. Estudis publicats sobre Lluís Cuéllar:

- Díez, G. Hombre y documentos de la filosofía española, vol. II,

lletres © i D. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Madrid, 1983.

- Guy, A. Historia de la Filosofía Española. Barcelona, 1985. Ed.

Anthropos.

- Llorca, A. L’apassionada vocació vers la Veritat d’un agustinià de

cor. In memoriam Lluís Cuéllar. Article de la capçalera de la pàgina

web del Liceu Maragall de filosofia –Ateneu Barcelonès-, sobre

una ponència amb el mateix títol exposada a l’Ateneu Barcelonès

el 23 de febrer del 2002.

- Rovira Belloso, J.Mª. Aportacions dels filòsofs catòlics a la

filosofia actual catalana (a La filosofia a Catalunya durant la

transició (1975-1985)). Barcelona, 1988. Ed. Pòrtic, S.A.

- Rovira Martínez, J.Mª. Influencia del pensamiento de Sant

Agustín en la filosofía catalana actual. Barcelona, 1980. Revista

Agustinus.

- Satué, M. Lluís Cuéllar i Bassols (1925-1993). Anuari de la

Societat Catalana de Filosofia, V. Barcelona, 1992/1993

Llibres publicats per l’Institut Emmanuel Mounier Catalunya

Títol: Emmanuel Mounier

número de pàgines: 164 Preu: 6 euros

La biografia d’ Emmanuel Mounier, escrita per Carlos Díaz. Aquest, a diferència d’altres, que engloben la seva vida i la seua obra, és el primer llibre dedicat exclusivament a la biografia de Mounier. Un bon llibre per aproximar-se aquesta figura

Títol: El personalisme número de pàgines: 164

Preu: 8 euros

El llibre parla d’una revolució pendent encara avui: rebuig del nihilisme; anàlisi del desordre econòmic; situació de la família en el context actual; els nacionalismes; l’Estat i la democràcia; el món de l’educació i de la cultura; i, finalment, el testimoniatge cristià en el mon d’avui. Com que aquesta tasca és ingent i no pot ser obra de franctiradors, se’ns fa la invitació d’unir-nos en “comunitats profètiques”, germen del nou món que entre tots volem construir.

Manifest al Server del personalisme

Autor: Emmanuel Mounier número de pàgines: 274

Preu: 10 euros

Mounier dedica als joves perquè serveixi de base a la seva potència d’acció i d’inventiva, presenta com a fonament del manifest la llibertat de la persona i la seva capacitat d’amor, el rebuig del confort i la seguretat per entrar en un camí d’aventura, de risc i d’inseguretat. Això ja dóna idea de la perspectiva de futur des de la qual enfoca la seva visió de la persona i del Personalisme.

Documents

Revista número 28