68
Revista núm. 10 - Abril 2012 i es

Revista idees 2012

Embed Size (px)

DESCRIPTION

Revista Idees INS Alcarràs 2012

Citation preview

Page 1: Revista idees 2012

Revista núm. 10 - Abril 2012

i es

Page 2: Revista idees 2012

2

Paraules del director:

COSES QUE NO CANVIARAN

Estem en una època de gran incertesa, no n’hi ha res segur, tot està canviant a una velocitat increïble. Qui ens havia de dir als professors que faríem ús de la PDI amb la normalitat que ho fem ara? i que quan veiem una pissarra de guix de color verd, se’ns faria una cosa molt estranya? I què em dieu dels mòbils? cada dia en sorgeixen de nous amb noves aplicacions que fan que els que tenen un any ja siguin antiguitats. Quan veig una pel·lícula dels anys vuitanta o noranta i par-len amb aquells telèfons fixos, amb cable, engan-xats a la paret, sembla que ha passat un segle i de vegades ens preguntem com podíem viure amb un sol telèfon a casa i no com ara que cadascú en té el seu. Ens estan dient que en el futur immediat no hi haurà treballs per tota la vida, i també que la moneda actual, l’euro, pot desaparèixer en poc temps. També canvien els continguts de les dife-rents matèries que estudiem a l’institut; els nous avenços en les tecnologies, ciències, investigaci-ons ens demostren que allò que s’està estudiant ara, quan els alumnes actuals ho hagin d’utilitzar a la pràctica, ja haurà canviat i moltes coses seran inútils. La llista de moviments futurs és intermi-nable, i tan llarga com vulguem. Hem d’estar preparats pel futur, hem d’aprendre a moure’ns en un món que va molt de pressa. Hem de preparar-nos per viure en un món que es mou constantment i per això ens hem de fer forts, ens hem de carregar, més que de conei-xements molt sòlids, d’habilitats, destreses i acti-tuds que ens serviran per viure en aquest món tan incert i tan poc sòlid. Malgrat tot el que hem dit, hi ha coses que no canviaran la seva necessitat i hom necessi-tarà cultivar-les més que mai per viure en aquest futur que ja és aquí. Aquestes coses no canviaran perquè a totes les civilitzacions són considerades fonamentals pel desenvolupament de la vida de les persones. Comentaré algunes que per a mi són molt importants, i les valoro tant perquè cap home o dona no pot prescindir-ne en la seva vida diària i,

en canvi, sí podrà prescindir de coneixements que de vegades valorem excessivament. Una és l’amistat. L’amistat és un ingre-dient essencial en la felicitat personal, d’aquí que sigui molt rellevant tenir-ne cura i potenciar-la al llarg de la pròpia vida. Cal cuidar les amistats i conrear-les, perquè sense amics el món es conver-teix en una massa opaca i amorfa. Un altra és la confiança. És la fe que es diposita en una altra persona. Tenir confiança en una persona és creure en allò que dirà, en allò que farà, en allò que pensarà. La confiança autèntica no necessita de papers ni de contractes ni de re-glaments. De fet, el contracte que es fa en alguns centres com un compromís entre família i escola és l’expressió de la crisi de la confiança. La paciència es relaciona amb el desig. Per assolir un desig, cal tenir paciència; l’ésser humà necessita temps i esforços per aconseguir el que es proposa mitjançant la seva voluntat. No tan sols en situacions límit, sinó també en la vida quotidiana; cal tenir paciència amb les persones que formen part del nostre entorn afectiu. La vida responsable comença acceptant les persones tal com són, tal com es manifesten; la persona impa-cient voldria canviar els altres, que fossin dife-rents, però els altres són com són. Per últim, la capacitat de superar les frustracions. Aquesta capacitat és també molt important en els temps actuals, és la capacitat que té la persona d’afrontar amb èxit les condici-ons de vida adverses. Implica dues actituds bàsi-ques: la resistència i l’esperit constructiu. El di-rector de La Masia explicava en una ocasió que un dels valors que més treballen és aquest, i que de vegades nois amb unes capacitats i habilitats enormes per a jugar al futbol no arriben a ser del primer equip perquè no tenen adquirits valors com ara aquest, que és fonamental per un futbo-lista. La llista de valors imprescindibles és molt més llarga, però no cal estendre’s més, no-més he volgut fer una petita reflexió que crec pot ser útil per l’alumnat, pares i professorat, i pot donar una punt de claredat per a saber cap a on s’ha d’anar per aprofitar al màxim els bons vents que puguem trobar. Ramon Baches Director

Page 3: Revista idees 2012

3

Fracàs escolar: prevenir sempre abans que sigui massa tard Podríem definir fracàs com el fet de no assolir la fita marcada, i en el cas de l’escolar, no aconseguir amb èxit la finalització dels estudis. Quines són les causes d’aquest fet? Qui n’és el responsable? En un fracàs escolar tots els implicats, pares, professors i alumnes, tenen la seva part de responsabilitat en el problema i en la seva solució. Com a pares, tenim la responsabilitat d’ajudar els nostres fills en els seus estudis; la qüestió és com. La motivació és molt important, valorant la seva feina, preguntant per detalls de la seva vida quotidiana al centre, interessant-nos pel resultat de la feina que fa a casa com tre-balls o deures, sabent què és el que fan els seus companys i professors. Establir i mantenir un canal de comunicació evitarà malentesos i crea un ambient de confiança i complicitat entre pares i fills davant del fet de ser estudiant de secundària. Davant d’un suspens, hem d’entendre que és un avís que alguna cosa no va bé, i que cal millorar el motiu que l’ha portat a aquesta situació i, sobretot, no oblidar que, ficant-hi remei, tot anirà bé. I si el que es treu és un excel·lent, cal celebrar-ho, ja que no hi ha res millor que el reconeixement de la feina ben feta al davant de la resta de la família. A vegades els pares volem ajudar, i recorrem a allò que els nostres varen fer amb nos-altres. Els temps canvien i el que abans era una solució, actualment pot arribar a produir tot el contrari. Abans amb un mastegot ho arreglaven ràpid, però avui en dia et pot dur a comissaria! És per això que des de l’AMPA us animem a participar en els cicles de xerrades, on podem trobar claus per entendre millor la convivència amb els nostres fills adolescents, i al mateix temps, millorar nosaltres mateixos com a persones, ja que si és difícil ser alumne d’un institut, també ho és ser pare d’un estudiant de secundària! Les recomanacions bàsiques dels professionals per evitar el fracàs escolar són: • La identificació dels problemes que porten l’estudiant al fracàs escolar i buscar so-lucions per eradicar aquest mal que repercuteix en el seu desenvolupament personal i estudiantil. Mantenir un canal de contacte obert amb el seu tutor, perquè puguin enviar notes o avisos sobre el comportament dels fills al centre educatiu. Pels pares:

Acceptar el fet que el seu fill pot tenir dificultats d’aprenentatge. Un cop acceptada la situació és més viable ajudar el fill a superar-les amb el personal especialit-zat.

Apropar-se més al centre d’estudis i donar suport a la tasca dels mestres. Motivar sempre els repassos diaris i les tasques educatives

Pels alumnes: La major motivació és sentir-se valorat. Junta AMPA

Editorial L’Institut d’Alcarràs torna a estar de celebració perquè torna Sant Jordi i apareix un nou nú-mero de la seva revista Idees. A més a més enguany publiquem el desè número; el 10 és un número molt bonic per als estudiants perquè és la nota a la qual aspiren i també per als pro-fessors perquè és la nota que més els agrada ficar, encara que de vegades no ho sembli. Doncs bé, en aquest número trobareu moltes coses relacionades amb tota l’activitat que fem a l’institut des de l’aparició del darrer número.

Page 4: Revista idees 2012

4

PREMIS LITERARIS 2010PREMIS LITERARIS 2010PREMIS LITERARIS 2010PREMIS LITERARIS 2010----2011201120112011

El curs passat Sant Jordi va caure durant la Setmana Santa, de manera els premis del III Con-curs Literari de l’institut es van traslladar a final de curs. Els premis es van donar en un acte públic al juny que van ser amenitzats amb la lectura d’uns poemes del lleidatà Màrius Torres i del basc Gabriel Celaya amb motiu del centenari de sengles naixements (1910 i 1911). Hi va haver textos premiats a totes les categories (A: 1r i 2n d’ESO / B: 3r i 4t d’ESO / C: Batxillerat), a les dues modalitats (narrativa i poesia) i a les dues llengües (castellà i català), però aquí només podem publicar aquells que anaven acompanyats del text en format CD, tal com demanaven les bases del concurs. El jurat, format per professors i professores de cas-tellà i català de l’institut, va triar aquests textos per la seva qualitat literària. Ara sereu vosal-tres qui tindreu ocasió de llegir-los i de dir la vostra.

PREMI DE POESIA EN CA-TALÀ (CATEGORIA A) UN SOMNI (per Alba Ibars) Despertar-me i badallar

Dir alguna cosa que no et pugui agradar

Cridar d’alegria i recordar de tristesa

Escoltar una veu , fent-me costat

Quan no hi ha llum

per acabar amb la foscor

És quan jo

Jo et miro

Marxaré d’aquelles tempestes

Que em van trencar el cor

I més endins l’ànima

On un dia vas estar tu

Entraré al meu buit

Em costarà però

Trobaré el camí

I tornaré a començar

Quan jo et miro

Veig el perdó

La veritat

Et veig a tu mateix

Ho teníem tot

Estàvem a punt de caure

Encara més en l’amor.

El que érem abans

No ho vaig oblidar

Va ser nostre

Va ser tot un somni per a mi

Vull tornar a veure’t

Tornar aquí

Abraça’m

Torna aviat amb mi

Perquè un dia sense tu

és com un segle sense veure el sol.

És com si no sent cap paraula que dic

La seva ment està en un lloc lluny

I no sé com arribar-hi

Me l’estimo tant!

Una distància ens va separar

Qui va dir que les ales d’un petit ocell

Poden crear una tempesta

En el món de la distància?

Només cal que mostrem una mica d’amor

Déu sap

El que podria canviar

Llençar una pedra a l’aigua

Fa que una ona

Et pugui donar l’espectacle d’amor

Més gran d’aquests temps

Només cal mostrar l’amor

I la veritat sortirà

La més bellíssima esperança

Que algun dia la flama torni a des-pertar

De vegades em pregunto

Que si aquella història

D’amor que vam tindre

Va ser un somni o una realitat

Tornem’ho a reviure

El teu amor és com

Un somni per mi

Somiem junts...

NOTA: Aquest text va ser premiat ex aequo amb un text de l’alumna Noèlia Júlvez que no reproduïm aquí perquè no va incloure la versió en CD que demanaven les bases del concurs.

Page 5: Revista idees 2012

5

POESIA EN CATALÀ (CATEGORIA C) REFLEXIONS (per Àxel Curcó) Paraules i més paraules, gestos còmplices que no porten enlloc, besos que cauen en l’oblit, amistats que se’n van, la vida. Una cançó per a fer-te somiar, moments per a recordar, gent que sempre hi serà, un lloc on ser feliç, la vida. Què és tot això? Què hi faig aquí? He preguntat amb insistència a les tenebroses ombres que m’acolliran. Felicitat? Utopia més gran no ha inventat l’ésser humà! Difunt d’il·lusions, m’arrossego per la vida tot desitjant l’inevitable destí. Esperança? Un dia va existir. Un dia i no més, no obstant. Tallada d’arrel per una mala caiguda,

la Lluna em va enganyar. Insistència? Mai me n’ha faltat. Els meus peus senten atracció per males pedres, i el meu cor, fidel, segueix intentant, a veure si puc trencar les pedres amb el cap!! Família? Un raig de sol enmig de la tempesta. Però, què dic? El llamp més fort del temporal! Oh, absent recolzament i espina de ferro en un cor d’espuma! Només paraules buides i gestos sense sentit. Vergonya? Jo et maleeixo per haver-me fet tan dèbil, per tenir menys voluntat de parlar que un reu a qui han condemnat a mort. Llibertat? Ah, llibertat… Et clamo amb un fil de veu ronca, ofegada per mil mars de dubtes, preguntes que mai trobaran desposta… Però ben pensat, per a què et vull, Llibertat? Potser et necessito? Creus que ets important per mi? Potser, al cap i a la fi, gaudeixo essent un pobre esclau infeliç…

Page 6: Revista idees 2012

6

NARRATIVA EN CATALÀ (CATEGORIA B) COM UN NADÓ (per Àlex Alayón) -Senyora,el seu fill ha nascut. -No el vull veure, aparti'l de mi...no vull que em vegi, no vull que algun dia digui que va veure a la mare, la mare que el va abandonar...Aparti'l! -D'acord, serà el que vostè vulgui. En aquell moment el metge s'encara a la infermera i li ordena que s'emporti aquell nen, on vulgui, que faci amb ell el que vulgui i quan ell diu el que vulgui, és el que vulgui. La infermera està passant un mal moment, no sap què fer amb aquell nadó que ara té a les seves mans i l'únic que se li acut és emportar-se'l a casa seva. Sense fer-se'n càrrec, això està clar. Això mai li passaria pel seu cap. Abandona la sala de parts, es treu la vestimenta i comença a fregar-se les mans, religiosament com el protocol ordena; baixa al pàrquing; el ràpid canvi de tem-peratura fa que li vinguin esgarrifances, engega el cotxe, són les dues de la matinada i aquell 16 d'octubre ella se sentia com la persona més desafortunada del món, tenia un nen al seient del darrere i no sabia què fer amb ell. Abandonar el pàrquing, al carrer no hi ha ningú, les faroles estan engegades i emetent una llum groga, una llum de bombeta demacrada i abandonada. Condueix amb els nervis tensos, fixant-se en tots els senyals i en totes les llums. Semàfor vermell. Espera amb impaciència, cada vegada més nerviosa, i de sobte veu una ombra al para-brises i una altra ombra que ,amb molta força, obre la porta del vehicle. L’estiren dels cabells i la llancen de l'automòbil, al terra comencen a llançar-li puntades, al cap, al pit i a les cames; no pot veure qui és l'agressor o l'agressora i tanca els ulls quan sent com una gota de sang cau al terra després d'haver-li recorregut tot l’os na-sal. I torna a obrir els ulls i ,entre ombres tremoloses, veu com s'allunya el seu cotxe. Abans de desmaiar-se pensa que la sorpreseta que els ha deixat no els agradarà gaire... *** -Accelera, joder, accelera! -Tranquil·la, tia, aquella noia no s'aixecarà pas... avui no s'aixecarà. I trenquen el silenci de la nit, el brogit del motor és l'únic que s'escolta en molts metres a la rodona. Fins que senten un plor. -Frena! -Què passa ,Mònica? -Portem un maleït crio al seient del darrere... El xerric de les rodes desvetlla al nadó, que comença a plorar. Però en un moment les persones ja l'han posat a la vora de la carretera; se n’adona, mirant una cosa anomenada cel i estrelles, unes coses que ell encara no sap què són. I molt menys com s'anomenen.

*** -Voldria repetir, si us plau. -Vols repetir? —i el cuiner aixeca la veu imperiosa:— Que vols repetir? Però tu què et penses, que això és casa teva? Au va, vés-te'n i oblida't de tornar... que vol repetir diu... I d'aquesta manera se m'ha acabat l’única manera de menjar que tenia, ara hauré de tornar a demanar almoines a supermercats, carrers concorreguts... suportar les mirades de dones i homes, mirades de superioritat, d'igno-rància i falsa pena. Abandono el menjador social, mirant amb autèntic fàstic tots els comensals i desitjant-los el pitjor; independentment de si m'han fet alguna cosa o no. Arribo al carrer Major i m'assento al davant d'un Zara, esperant si algú, encara que amb una mirada dolenta, em dóna una moneda per comprar el menjar. El meu menjar. Però llavors, comença a ploure. De fet el cel ja estava gris i tèrbol des de feia bastant temps, sabia que s'aproximava una tempesta terrible i això no m'era gaire reco-manable. Als meus 30 anys d'edat tenia tuberculosi. Cada vegada tenia una tos més forta i les febres es feien més llargues i “violentes”. M'encantava quan els metges deien això de les febres. I allí estava jo amb els meus bacils de Koch i altres microorganismes al davant d'un Zara demanant almoina, pensava que beneïda sigui la ignorància, si alguna persona sabés que un home amb aquesta malaltia li estava prenent les monedetes per al cafè o el gelat, s'escandalitzarien. I molt. I enmig de la pluja vaig sentir crits, a continuació també em va ser possible veure com un home s'obria pas corrent i donant empentes perseguit per una gentada. I en un tancar i obrir d'ulls tenia aquella gentada a sobre meu i el cap —el meu cap— dins l'aparador del Zara, tocant la mà d'una maniquí, que en aquell moment em va semblar una verge Maria, una verge Maria amb la roba de la tem-porada tardor-hivern de l'any 2010 i sense rostre, amb una expressió neutra i serena. -On tens la bossa de la senyora?! -Quina bossa? No sé de què em parlen. -Inútils, que sou uns inútils, voleu amagar la vostra incompetència agafant un home que no ha fet res, un home pobre que només demanava almoina.

Page 7: Revista idees 2012

7

-Vostè calli... ell ha robat la bossa i segurament li ha donat a algun dels seus amiguets alhora que escapava. -Policia! Aquí està el lladre. El meu cap va sortir de l'aparador i no va ser fins aquell moment que no em vaig adonar que el meu cap sagna-va i molt. Vaig començar a tossir. Els furgons policials són molt còmodes, les cadires són rectes i també et pots estirar, si vols. El viatge va ser molt ràpid i tranquil, només sentia cops de porra cada vegada que em movia o m'intentava moure, sabia que aquells policies, aquells porcs, m'havien agafat per utilitzar-me de cap de turc però llavors no m'interessava. Simplement pensava en la cel·la i la seva comoditat. -Eh, aixeca't! Vaig arribar a la cel·la i en aquell moment el policia em mirà a la cara i va fer una cara estranya, com si s'ha-gués estant penedint de tenir-me allí al davant. -Vostè no és l'actor aquell d'aquella sèrie que van emetre... sí, és vostè, això està clar. Eh, Joana, mira! És l'Ori-ol Moyà! Jo no en tenia ni idea de qui era aquell però suposo que assemblar-me-li em beneficiaria. -M'heu descobert, sóc l'Oriol Moyà, però, si us plau, no ho digueu a ningú. I el policia em va agafar de les mans i em retirà les esposes de forma neta i ràpida. -Au, vés-te'n. I vaig abandonar la comissaria cames ajudeu-me, sense mirar endarrere fins que una noia va començar a cridar: -És l'Oriol Moyà! És ell! I després un home exclamà: -L'Oriol! És l'Oriol! I van començar a tocar i a perseguir, jo intentava escapar però les mans es feien més ràpides i més fortes. -Deixeu-me, deixeu-me, deixeu-me, us ho suplico. Si us plau... Intentava córrer i escapar fins que una mà —més forta i potent que les altres— em va arrastrar cap a un portal. -Sé el que sents. I l'única manera d'acabar amb això és la mort —de sobte va canviar el to de veu—Com vols morir, de forma ràpida o llenta? I en aquell moment va treure un ganivet i una motoserra. El vaig empènyer i vaig entrar dins l'edifici; estava en una bona situació si sortia, tenia una autèntica gossada de persones disposades a menjar-me i per dins hi havia un home disposat a assassinar-me. Pujava les escales cada vegada més atemorit i pujava escales... Els esglaons eren cada vegada més alts i durs i eren unes escales buides, no hi havia portes ni res que s'hi assemblés, només murs blancs i extintors. Fins que vaig observar una porta, la vaig obrir i ja era negra nit, era la porta del terrat de l'edifici. Jo pensava que no m'havia semblat que hagués passat tant temps i em vaig apropar a la vora de la barana. Allí hi havia un campament. Podia observar fogueres i també diversos cartells, gent agafada de la mà i cantant el nom —el meu nom?—, Oriol Moyà! Però també es va obrir la porta del terrat i aparegué el meu amic, la persona que em treuria d'aquella situació de la manera més fàcil i ràpida. Ara portava dos ganivets i els estava afilant alhora que caminava. -No sóc l'Oriol Moyà!, jo ni tan sols he treballat d'actor... deixeu-me! I vaig tornar a mirar a la vora del terrat, únicament em quedava una solució...

-Creu que el pacient sobreviurà? -No ho crec, cada vegada està delirant més i exclamant coses més estranyes. Miri, ara mateix està donant cops a l'aire; definitivament, podem donar-lo per mort. -Feu-lo callar i truqueu la seva família. -No en té de família, ha sigut sempre un home sol, sense ningú. -Doncs senzillament... apagui la televisió i comenci a desconnectar-lo. -Com vostè ordeni, doctor. I en aquell moment la infermera va veure la cara de l'home, tenia un color de mort; cinquanta anys d'experièn-cia li havien donat una habilitat per saber si una persona moriria o no. Sentia que estava acabant una feina i que se l'estava treient del damunt. Encara que aquella cara li resultava familiar, aquell home allí estava indefens. Com un nadó.

Page 8: Revista idees 2012

8

NARRATIVA EN CASTELLÀ (CATEGORIA B) LA VERDAD SOBRE EL ASESINATO DE BLANCA (por Rubén De Liche) -Sara, ya ha pasado mucho tiempo desde esa terrible noche y Alex está pagando por lo que hizo, sé que es difí-cil pero tienes que ser fuerte y superarlo. -Lo sé pero no consigo olvidar lo que sucedió, y… por mucho que las pruebas apunten hacia Alex… ¡No sé, estoy hecha un lío! Habían pasado ya ocho meses desde la muerte de Blanca y su hermana Sara no conseguía olvidar lo que pasó en esa fiesta de junio en el lago con sus amigos. Blanca estaba con su novio en la fiesta y ya estaban todos bastante bebidos, cuando a Alex, su novio, le habían entrado ganas de ir al baño. Blanca, preocupada por Alex, que hacía veinte minutos que no regresaba, decidió ir a ver si tenía algún problema. La gente empezaba a irse a sus casas, ya eran las cinco de la madrugada. Sara, como tenía que irse con su hermana y su novio Alex, los estuvo esperando. Hacía dos horas que no sabía nada de su hermana. Ella, preocupada por Blanca, que hacía ya media hora que no volvía, fue a ver si la encontraba porque tal vez no había encontrado a Alex, y con razón, él hacía horas que había desaparecido sin dejar rastro ni decir nada a nadie. Se lo había dicho uno de los chicos que lo vio adentrarse en el bosque sobre las tres. Sara se adentró en el bosque en busca de su hermana y Alex, pero no los encontraba, cuando de repente oyó un grito: la amiga de su hermana, Laura. Cuando llegó hasta ella, preocupada, la encontró temblorosa y gritando; Laura no podía hablar y pronto Sara descubrió el motivo de su estado. Se dio cuenta de que había una chica boca abajo flotando en el lago. Sara empezó a temerse lo peor: “¡¿Blanca?! ¡No tiene ninguna gracia, déjalo ya!” dijo ella con el miedo reflejado en su mirada. Pasaron unos segundos pero Blanca no respondía. Entonces su hermana sin quitarse la ropa se tiró al agua para socorrerla pero ya era demasiado tarde, había muerto, su rostro y cuerpo estaban magullados y golpeados y helados a causa de las frías aguas del lago. A los quince minutos llegó la policía y una ambulancia para atender a Sara. No podía creerse lo que había pasa-do. El lugar estaba acordonado, los jóvenes no daban crédito a lo que había sucedido pero poco tardaron en enterarse de todo. La policía confirmó a sus padres que no se trataba de un accidente, debido a las marcas de violencia de su rostro y cuello. Su familia estaba destrozada. -¡Ha sido Alex, su novio, había desaparecido sin dejar rastro y sin decir nada a nadie! Habían discutido esa misma mañana, él la ha matado —Gritó desesperada Lucía, la mejor amiga de Blanca. Unos días después, Sara, sus padres y algunos de los amigos más allegados a Blanca fueron llamados para so-meterse a algunas preguntas. Todos respondieron lo mismo: -No, no tenía enemigos, se llevaba bien con todo el mundo. Alex fue detenido al día siguiente de las declaraciones. Él no había ido a declarar y eso aun pareció más sospe-choso, por eso la policía fue a su casa a buscarlo. Habían conseguido una orden de registro y, en efecto, todo apuntaba a su culpabilidad; en su armario, dentro de una bolsa de deporte, encontraron una camiseta con man-chas de sangre, y sí, era la camiseta que había llevado en la fiesta, confirmaron los chicos que estuvieron con él. En todo momento dijo lo mismo: “¡Soy inocente, lo juro!”. Siempre había afirmado que la sangre no era de Blanca, que había discutido con un amigo unos días después y que le había hecho un corte con una navaja pero que no había decidido denunciarlo ya que tenía antecedentes y podría ir a la cárcel, así que decidieron mantenerlo en secreto. Alex juró y perjuró que decía la verdad y que la camiseta la tenía escondida porque no sabía cómo deshacerse de ella sin que nadie se enterara de lo que había pasado, pero el juez no se creyó ni una palabra de él, como el resto de la gente del juicio, excepto Sara, que conocía a Alex y algo en ella le decía que decía la verdad. Ya habían pasado ocho meses desde el suceso y ya casi todos se habían olvidado, pero Sara no estaba dispuesta a quedarse con la duda, así que decidió investigar sobre lo que había pasado realmente. Ya era marzo, volvía el buen tiempo de nuevo y con ello también se acercaba la época de exámenes. -Tía, tienes que centrarte en los estudios, desde ese día has olvidado las clases y mira tus resultados. Sé que es difícil pero tienes que superarlo. -Lo sé, Laura, pero entiéndeme, no estoy dispuesta a quedarme con la duda de no saber exactamente lo que pasó con Blanca. No puedo dormir por las noches y, cuando lo consigo, siempre es la misma pesadilla…: Los gritos de mi hermana y una sombra corriendo hacia el interior del bosque. Dentro de unos días habría los exámenes finales del trimestre y todos los alumnos iban con el agua al cuello. -Recordad, podréis usar los apuntes en el examen de literatura —recordó la maestra a la clase. -Y tú, Sara, ¿Cómo llevas el examen? -Fatal, tía, he estado muy distraída últimamente en clase y no he tomado apuntes de nada; este examen lo vuel-vo a suspender… -Tranquila, mañana te traigo los míos y te los fotocopias y problema solucionado. -¡Gracias! No sé cómo habrían sido estos meses sin tu compañía.

Page 9: Revista idees 2012

9

-¿Somos amigas, no? -¡Claro! -¡Pues ya está! Tú habrías hecho lo mismo por mí. Esa misma tarde, Sara, al pasar por delante de la habitación de su hermana, no pudo evitarlo y entró. Le gustaba pasar ratos allí, recordaba los buenos momentos que pasó con Blanca. A veces, incluso, se ponía su ropa, sentir que estaba cerca de ella y antes de irse siempre decía en voz baja con una foto suya en la mano: “Te echo de menos, pequeña”. En un momento en el que estuvo en el cuarto, no pudo evitar darse cuenta de cómo no se había podido fijar antes: “¡El portátil de Blanca!” gritó en voz baja. Pensó que sería un buen comienzo para averiguar algo, en-contrar un cabo de donde poder tirar. La mañana del sábado era estupenda, había un sol que enamoraba y se oían los pájaros cantar. Sara después de haber desayunado algo pensó en ir a pasear por el bosque, y claro, no pudo evitar acercarse al lago. Una vez allí, Sara se plantó delante las frías y oscuras aguas y las miró atentamente. Su imaginación le hizo ver el reflejo de su hermana, pero al girarse no había nada. Tristemente hizo el gesto de abandonar el lugar, pero unos metros al lado vio algo que le llamó la atención y se acercó a ver qué era. Era la pulsera que su hermana le había regalado a Alex por su cumpleaños, pero qué hacía en ese lugar se preguntaba Sara. -¡No puede ser, no tiene sentido! Alex se había ido horas antes de lo que pasó… Cada vez las cosas estaban más claras en la mente de Sara, había aparecido un indicio más que apuntaba a la culpabilidad de Alex. Sara no se despertó hasta las dos de la tarde, no había podido dormir nada, pasó horas dándole vueltas a lo que había pasado la mañana anterior. Después de comer, Sara subió a su cuarto y estudió durante una hora los apuntes que le había pasado su amiga Laura. Aburrida, al terminar y sin saber qué hacer, decidió abrir el portátil de Blanca. No le fue difícil acceder, ya que su hermana no se esmeraba mucho poniendo contraseñas y le resultó sencillo a Sara dar con ella. Estuvo hora y media buscando por los archivos, carpetas, documentos, correos, pero nada, no había ni una sola pista que le pudiese ayudar, y entonces se tumbó en la cama resignada y se durmió otra vez. Ya era lunes, el día del examen de literatura. Sara apenas había estudiado pero se lo sabía todo a la perfección, así que lo superó con facilidad. -¿Cómo te ha ido el examen, Sara? —preguntó Laura. -¡Perfectamente, me he sabido todas las preguntas! -Me alegro, necesitabas sacar una buena nota de una vez. -Sinceramente sí, no sé si habría pasado de curso suspendiendo este examen. -Bueno, menos mal que no ha sido así, este es nuestro último año aquí, qué descanso ¿no? -Pues sí, por fin hemos terminado el bachillerato, ¿quién lo diría, no? -Cuánta razón, los años han pasado volando —dijo suspirando Laura. Esa misma tarde, en la cárcel, Alex tuvo una visita inesperada, Sara; había ido hasta donde estaba cumpliendo condena el ex novio de su hermana. -¿Por qué has venido, Sara? Pensé que creías que yo era el asesino de tu hermana. -Si te digo la verdad, nunca lo tuve claro, pero antes de ayer… me encontré la pulsera que te regaló mi hermana en el mismo lugar donde estaba el cuerpo de mi hermana esa noche. -¿Qué pulsera, una de cuero con mi nombre en plateado? -Sí, veo que sabes a la que me estoy refiriendo. -Pues sí, me la regaló Blanca por mi cumpleaños y significa mucho para mí, pero desde la noche de la fiesta que la perdí… -¿Entonces no me niegas que estuviste en el lago? -No, no te lo niego, estuve allí con unos amigos antes de irme y, si piensas que fui yo quién la maté, puedes irte. Tengo la conciencia tranquila y sé que algún día se sabrá la verdad —dijo Alex. -Me dijeron que esa mañana discutisteis… -Es cierto, pero yo no la maté, créeme. No veo el día en salir de aquí y lo más grave es que estoy pagando por algo que yo no he hecho. -Me gustaría creerte, Alex, pero… Los dos estuvieron hablando durante el tiempo permitido para las visitas. De regreso a su casa, Sara estuvo pensando en todo lo que le había dicho Alex pero, ¿en caso de que el dijera la verdad, quién habría sido? Esa pregunta la atormentó durante unos días. Cada vez se sentía peor. El viernes por la tarde, decidió volver al lago. Cuando llegó allí se encontró a una niña sentada frente al lago y se acercó hasta ella. -¿Qué haces aquí sola? -No estoy sola, mi hermana mayor ha ido al coche a buscar su cámara para hacernos unas fotos. -¿Cómo te llamas? -Ana —respondió la pequeña.

Page 10: Revista idees 2012

10

-Yo me llamo Sara, encantada de conocerte. -¿Y te gusta este lugar? —preguntó Sara. -No mucho, aquí pasan cosas malas. Sara, preocupada al oír las palabras de la niña, se asustó. -¿Por qué dices eso? La niña mostró una cara como de no querer explicarle nada de lo que sabía, pero acabó contándoselo. -Una noche de hace un tiempo, estaba paseando por el bosque con mi hermana y me entraron ganas de hacer pis. Cuando volvía con mi hermana, vi unas chicas discutiendo y me escondí detrás de un arbusto. -¿Dos chicas? —preguntó Sara sintiendo cómo sus latidos aceleraban por momentos. -Sí. El caso es que vi cómo una era golpeada y la ahogaban. De repente la otra chica tiró a la que había golpea-do al lago. -¡No puede ser! —pensaba Sara cada vez más asustada al ver que podía tratarse de la noche que murió su her-mana. -¿Y qué más pasó? -Estaba tan asustada que se me escapó un grito y entonces la otra persona se dio cuenta que la estaba mirando y se fue corriendo. Yo regresé rápido con mi hermana, pero ella no me creyó, me dijo que era a causa de mi ima-ginación. En ese momento una voz sonó a sus espaldas. -Buenas tardes, veo que has hecho una amiga, Ana. -Hola, me llamo Sara, y sí, me he encontrado a Ana aquí sola y hemos estado hablando un rato. -¿Déjame adivinar, te ha contado lo que pasó aquí una noche verdad? -Sí —dijo Sara con una sonrisa hacia la niña. -Esa noche, cuando me lo contó, no la creí pero… a la mañana siguiente, leyendo el periódico al ver la noticia me di cuenta de que me había dicho la verdad. Fue terrible, pobre chica y pobre familia, lo deben haber pasado muy mal. -Pues sí, esa chica era mi hermana, Ana, mi hermana pequeña —dijo Sara. -¡Qué tonta soy, perdóname, por favor! Siento mucho lo que pasó con tu hermana. - La echo mucho de menos. Sara entonces le preguntó una última cosa a la niña. -¿Podrías decirme algo de la chica que viste? -¿Como qué? -No sé, cómo iba vestida, si llevaba algo que pudieras destacar en la oscuridad. -¡Ah sí, llevaba una camiseta de color amarillo, me pareció ver, con unas lentejuelas plateadas. -¡Muchísimas gracias, Ana, me has ayudado mucho! -De nada, y siento lo que pasó yo también. Sara mientras se alejaba se despidió de la niña con una sonrisa que provocó otra en el rostro de la pequeña. Justo al llegar a casa, Sara se conectó al ordenador y miró las fotos de la fiesta, y de repente, se dio cuenta de que solo una chica llevaba una camiseta como la que describió Ana, era Lucía, la mejor amiga de Sara. -¡No tiene sentido, no pudo haber sido Lucía, era la mejor amiga de Blanca! Sara no entendía nada. Lucía había dejado de ir a clases desde ese verano. Estaba destrozada y le habían llega-do rumores que estaba enloqueciendo y bajo tratamientos médicos. Llegó de nuevo el fin de semana y Sara decidió ir a ver a Lucía pero recibió una mala noticia. Hacía unas sema-nas que había fallecido. Su salud había ido empeorando y los medicamentos no le hacían efecto. Eso es lo que le contó su madre. Sara le pidió si le dejaba ir a su habitación y su madre se lo permitió. ¿Cómo iba a negarle ese favor a la herma-na de la mejor amiga de su hija? Una vez allí Sara estuvo buscando algo que le pudiera ayudar y lo encontró. -¡El diario de Lucía! —susurró Sara. Sin decir nada se lo escondió en el bolso que llevaba y se marchó agradeciendo el trato con el que la recibió la madre de Lucía. Una vez en su casa, después de cenar, se encerró en su habitación y abrió el diario. Buscó las fechas correspon-dientes a la muerte de su hermana y empezó a leer. Sara cada línea que leía se horrorizaba aún más. En el diario se reflejaban los sentimientos hacia su mejor amiga, Blanca, y se contradecían a medida que avanzaba las pági-nas. Al principio solo salían buenos momentos que pasaban juntas, lo bien que les iba a las dos y el aprecio que se tenían pero, en el final solo aparecían palabras, insultos hacia Blanca. Lucía terminó odiando a su mejor ami-ga pero, ¿por qué? Pronto lo descubrió en uno de los fragmentos.

Cada vez me doy cuenta de que solo me ha atizado, pensaba que era mi amiga pero no es así. Ella sabía que me gustaba Alex, que lo quería con toda mi alma y que siempre me había gustado, pero me traicionó. Cada vez la odio más, pagarán por lo que me han hecho.

Page 11: Revista idees 2012

11

Sara estaba horripilada, no daba crédito a lo que estaba leyendo hasta que de dentro del diario cayó un sobre con su nombre en la parte de detrás. Sara lo abrió y empezó a leer lo que estaba escrito.

No sé qué he hecho, el odio y el rencor pudo conmigo. Iba muy bebida esa noche, no era consciente de mis actos, odiaba con todas mis fuerzas a Blanca y le deseaba lo peor pero no era capaz de hacerle nada, en el fondo la quería. No quería hacerlo pero el odio que sentía pudo conmigo. Espero que algún día alguien lea esta carta y que Alex sea sacado de la cárcel. Yo lo planeé todo, me resultó difícil montarlo todo para que culpasen a Alex. Solo quería que los dos pagasen por el daño que me habían hecho y no quería ir a la cárcel, por eso no me entregué. Lucía.

Sara no se creía lo que estaba leyendo, su rostro reflejaba odio y culpa a la vez. Odiaba a Lucía y se sentía cul-pable por Alex, llevaba casi un año en la cárcel siendo inocente. Sabía que tenía que sacarlo de ahí y que con las pruebas que culpaban a Lucía no le sería difícil. De todas formas Lucía estaba muerta, no podía ser inculpa-da, pero Alex podía recuperar su libertad. Alex salió de la cárcel a las tres semanas de haber salido todo a la luz. La familia de Sara se disculpó con él y con la suya. En cuanto a la familia de Lucía, vivieron con mucho dolor, su hija era una asesina, el amor y la traición la transformó en un monstruo y fue condenada a pagar sus actos con su vida. -Siento mucho que hayas tenido que pasar por esto, Alex. -No importa, Blanca, sabía que todo se arreglaría y que algún día saldría de aquí. Ahora está todo arreglado y todos saben que decía la verdad, eso es lo que me importa ahora. Esa misma tarde, Sara y Alex quedaron para llevarle flores a la tumba de Sara y también le llevaron a la de Lucía; en el fondo se compadecían de ella, había sido víctima de un desamor y la traición de su mejor amiga. Sara terminó sus estudios en el bachillerato y entró en la universidad. Desde entonces Alex y Sara se han hecho muy amigos y quedan los dos junto con Laura para ir a llevarle flores a Blanca y salir por ahí.

Page 12: Revista idees 2012

12

NARRATIVA EN CATALÀ (CATEGORIA C) SOLAMENT FALTEN LES TISORES (per Genís Sisó) Silenci. Un xiuxiueig procedent d’un somni. Més si-lenci. Un silenci fred, pesant com una llosa en les es-quenes dels quatre nois encabits en el petit forat que l’erosió de les aigües subterrànies i la humitat havia provocat entre la base de la favela i el cement de la paret de la cloaca. N’arribà un cinquè. Prim, exagera-dament escanyolit, amb una mirada fosca, gairebé per-duda, sense vida. Fent-se pas entre els cossos estirats, tocà suaument el noi que dormia al fons, tapat per la manta de la foscor. -Ronaldo, Ronaldo, desperta! El cos es belluga, lentament, molt lentament, i amb gran pesar, surt del somni profund en què estava sot-mès. -T’he d’explicar una cosa, no t’ho creuràs, desperta, desperta! —En Joâo seguia insistint, excitat; la suor freda li lliscava pel front. Finalment, Ronaldo s’aixeca, i posant-hi totes les se-ves forces, surt acompanyat de Joâo del petit habitacle. Els rajos de sol li recorden que és hora d’encarar el nou dia. Un altre més, un altre menys. Tot depèn de l’objectiu que es plantegi a l’aixecar-se. És en aquesta etapa del dia on cada cop té la mateixa lluita interna. La força de la depressió en què està sotmès, la nul·la autoestima, i l’ambició perduda per viure, governen el seu estat gairebé sempre. Solament alguns dies especi-als, dies en què el sol brilla amb més força, les ganes de conèixer, gaudir, viure, i somriure que alberga en-cara la seva ment de deu anys s’imposen, i sembla, fins i tot, feliç. Estem a mitjans de maig. Ronaldo sent que avui pot ser un bon dia. S’ha aixecat amb moral. -Tens pegament? —Joâo torna a balbucejar amb un tic de nerviosisme. -On has estat? -No ho sé. -No ho saps? -No. -Això és impossible, Joâo. Fa cinc dies que no ens veiem! - Et repeteixo que no ho sé, Ronaldo. Saps que a tu t’ho dic tot. Solament recordo una habitació blanca, i una dona amb una bata que em deia que estigués tran-quil. També hi havia un doctor, i moltes màquines. El tumult de gent ja s’havia apoderat dels carrers. Una riuada humana diversa caminava, com cada dia, amb l’únic sentit i objectiu de sentir-se persones, de creure que volent aspirar als valors de la vella Europa i la germana del nord, arribaran a tenir-los. Creuen que seran feliços. Potser no, potser saben que no ho seran. Però necessiten creure-hi. -Anem a la platja? —Ronaldo vol lluitar contra les ones i sentir-se viu. -Abans t’he preguntat si tenies pegament.

-No recordes doncs, res més d’aquests cinc dies? -No, però la dona era molt guapa..., i mira, t’ensenyaré la proba! —Mirant primer al voltant, vigilant que no hi hagués ningú, en Joâo fixa la vista als ulls dels seu company. Els esquadrons de la mort podrien matar-los al veure’ls. Sense treure la mirada dels ulls del seu company, s’aixeca la camisa, i es baixa una mica els pantalons lentament. La cicatriu, vertical, encara amb signes de ser recent, li recorre la part inferior de l’espatlla, a prop de la cintura, espectral. Un calfred recorre la columna vertebral de Ronaldo. -No em preguntis, si us plau, Ronaldo. Recordo ben poca cosa, just al despertar-me he vingut a veure’t, volia estar al teu cantó. I, bé... tens pegament? Ronaldo mira tristament el seu company. En la seva cara demacrada, en els seus ulls d’ansietat, veu reflec-tida la seva imatge. El sol. La calor. La vida. Agafa en Joâo pel braç: “Vine amb mi!”. El porta al cementiri de deixalles. Trossos de cotxes, antics electrodomès-tics, xeringues, fustes que van de la mà amb la humi-tat, grisor. Els dos nens somriuen. És el seu lloc. Ro-naldo agafa una fusta i la branda cap al sol. -Endavant, corsari Joâo! Junts podrem derrotar els malvats pirates de la foscor. -Confio en tu, Ronaldo. Vigila! Darrere teu! —Ronaldo és a temps d’esquivar un cop mortal d’un pirata, i d’una estocada, el llança al fons del mar. -Un, dos, tres, no hi ha ningú que se’m resisteixi. —Se senten canons, i més pirates assalten el vaixell dels dos amics. -Són els últims, Joâo, són els últims. —Una gota de suor regalima per la seva seny. Es treu el barret, bran-da l’espasa, es posa la navalla entre les dents. És ara o mai. Llançat un crit al cel i a l’oceà, els dos pirates es llencen cap al combat final. Entre els dos, abaten qua-ranta pirates. Un llampec, en l’horitzó, els avisa. Absorts en la bata-lla, no s’han adonat de la tempesta que ara ja tenen damunt. El cel és negre. El mar brama. El vaixell co-mença a tremolar. S’agafen al timó i al pal principal. -Sobreviurem! —Crida Ronaldo. Més llampecs, l’aigua comença a entrar per la part de la popa.— Les galledes! —Joâo crida al veure la situació. Tot i ser-ne límit, està tranquil. És un gat vell, sap que se’n sorti-ran. Albiren terra. Estan salvats. S’abracen. S’assenten. Se senten crits. S’escolta música provinent d’algun lloc. Sempre se sent música. Sorgeix d’una finestra, d’una porta, d’un vehicle, d’una ràdio a la meitat del carrer, o algú la teixeix amb una guitarra en qualsevol portal. Música, samba, ritme. La realitat s’apodera dels dos. -Anem a per pegament?- Pregunta Joâo. -Sí, anem-hi. S’eixuguen la suor i és posen a caminar carrer avall. Ningú es fixa en ells. Solament son dos nens més. N’hi ha a puntades, com ells, solitaris, perduts, obli-dats. N’hi ha a puntades.

Page 13: Revista idees 2012

13

PASSATEMPS-PASSAIDEES LES FLORS DEL CAMÍ Un nen va del zoo (Z) a l’escola (E). Hi pot anar per camins diferents, com es mostra a l’esquema. El nen explica quantes flors hi troba. Quin d’aquests nombres no pot ser el resultat? A) 9 B) 10 C) 11 D) 12 E) 13

NOMBRES I FIGURES A la suma que es representa a la figura, les figures representen xifres. Si figures iguals repre-senten la mateixa xifra, i figures diferents representen xifres diferents, quina xifra correspon al quadrat? A) 9 B) 8 C) 7 D) 6 E) 5

QUADRATS Un rectangle està format per set quadrats de diferents mides. Els grocs són iguals entre ells i tenen 8 cm de costat. Els blaus també són iguals. Quant mesura el costat del quadrat més gran? A) 15 cm B) 18 cm C) 20 cm D) 24 cm E) 30 cm

Page 14: Revista idees 2012

14

NADALA DE PRIMAVERA EN LLATÍ(per Carlos Rizos) Segur que us costa de creure que un poeta lleidatà pogués escriure poemes en llatí, i si us dic que això passava al segle XVIII encara us sorprendrà més. Doncs no us ha de sorprendre, perquè a literatura estudieu que aquest segle és el del neoclassicisme, una època que va voler recuperar els clàssics grecs i romans. I també els cape-llans van participar en aquest moviment literari. Aquí teniu la mostra d’un poema de Nadal que va escriure un jesuïta anomenat Miquel Dòria que havia nascut a Arfa (un poblet al cantó de la Seu d’Urgell) al 1737 i que va treballar com a professor de gramàtica al Col·legi de la Companyia de Jesús de Lleida fins que va ser expulsat d’Espanya, amb tota la resta de jesuïtes del país, pel rei Carles III l’abril de 1767. Va morir a Gènova (d’on era originària la seva família) al 1819. Ens va deixar aquest poema, que ens ha arribat en un manuscrit que va aparèixer a l’antiga seu de l’Aula Muni-cipal de Teatre, on abans hi va haver un dipòsit de l’arxiu de la Paeria de Lleida; l’ajuntament de Lleida s’havia quedat amb l’edifici de l’antic col·legi de la Companyia de Jesús, que es trobava al carrer anomenat per això “de la Companyia”, al capdamunt del Carrer Cavallers. En aquest poema trobem un diàleg entre dos pastors (com els de les èglogues de Garcilaso de la Vega), que han rebut la nova del naixement de Jesús per boca d’un àngel. Hem dit que és un poema neoclàssic, cosa que veiem en l’aparició del pastor Mopse, que també trobem a les Bucòliques de Virgili (segle I), autor també de l’Eneida i les Geòrgiques, poemes que presenten l’expressió rumpe moras ‘afanya’t’ que empra aquí el nostre poeta (vers 15).

Christus Natus. Ecloga inter Fuscum et Marcum FUSCUS An non vidisti formosum Marce Puellum multa reportantem Christi Pastoribus ortu? MARCUS Infantem nusquam vidi. Refer omnibus istum

rumorem, pariterque refer quid rettulit illis. FUSCUS Hoc affabor nec dubium te Marce tenebo. 5 Natus nocte fuisse salutis amabilis auctor

dictus ab Aligero nobis fuit omnibus alto, ut Numen tacito veneremur murmure magnum.

In magnam Bethlehem tendamus nocte sodales omnes, nocte viam tentemus cernere Numen. 10

MARCUS Dic quis erit custos ovium nunc tempore noctis hoc in monte canes etenim gregibusque petulcis deficiunt, lassantque lupum convertere saevum arte fugam. Interim enim, faciemque manusque lavemus.

FUSCUS Rumpe moras, nigri veniunt jam forte molossi. 15 Tendamusque cito Bethlehem cum mvnere nostro.

Tendamus laeti cantantes tramite toto. MARCUS Incipe tu, plures nam tu cognoscis aristas. FUSCUS Nescio quid cantem, Gilae cane Marce loquelas MARCUS Non, etenim laudes Jesu cantare pudicas 20 debemus; Mopsi sermonum Fusce recordor.

Candide nate puer solis qui limine vivis. Dic Patri capras Mopsi ne quaerat in antro.

FUSCUS Nunc etiam memini sermonum Marce Luculli queis laetas antro fecit saltare capellas: 25 Discite vos Domino capræ servire Lucullo

Qui quærit vobis felices gramine pastus. Pervenimus tandem Bethlehem mi Marce fidelis.

Quae pulchra Urbs! Fulget clari cvm lvmine Phoebi. MARCUS Stulte vide noctis nigrae nunc esse tenebras. 30 Illinc sed tendunt Pastores cernere Jesum. Illinc tendamus celeres mi Fusce sodalis FUSCUS Accipe tu parvo demus quae munera Jesu. Non cernis Matrem quam sit spectabilis ore, quam pulcher Jesus, friget sed corpore parvo? 35 MARCUS Non cernis mentum genitoris Fusce vetustum? Ipse prius dona Jesu tu mvnera parvo. FUSCUS O puer, hunc calamum, fulget qui pulchrior auro accipe, sed dona plantam cui figere possim os, et pro servo Juvenem nunc accipe Fuscum. 40

Page 15: Revista idees 2012

15

Suposo que alguns no us haureu assabentat gaire de la història perquè no feu llatí, però els que sí que en fan hauran tingut ocasió de practicar-lo. Per la resta, aquí us deixo una traducció que n’he fet:

Crist ha nascut: una égloga on parlen en Fosc i en Marc

FOSC: És que potser no has vist tu, amic Marc, al formós Infantó que porta als pastors moltes noves de Crist amb el seu naixement? MARC: No he vist jo aquest infant en cap lloc. A tothom eixa nova fes-la arribar, i també els hi dius el misssatge que els porta. FOSC: Ço anunciaré, amic Marc, i a tu no et deixaré amb el dubte. 5 L’Àngel de dalt ens va dir per a tots que a la nit ha sigut nat l’agradable dador de salut amb la fi que nosaltres l’alta Volença honorem amb murmuri callat i silenci. Tots els companys a la nit a Betlem la grandiosa adrecem-nos, puix que de nit temptarem la Volença que mostra el camí. 10 MARC: Digues tu qui será ara el guardià dels corders a la nit. Marxen llavors tots els gossos al bosc tot deixant el ramat. Deixen al llop maliciós preparar la fugida amb astúcia. Mentre això passa, en efecte, el semblant i les mans rentarem. FOSC: No esperis més, que ja vénen els negres molossos canins. 15 Som-hi corrents a Betlem amb el nostre regal que portem. Som-hi contents i cantant tot al llarg del camí de Betlem. MARC: Llença’t primer, puix que tu bé coneixes dreceres a dojo. FOSC: Què puc cantar? Amic Marc, tu podries cantar un verset de la Gila. MARC: No, certament cal cantar a Jesús pudoroses lloances. 20 Ara recordo, amic Fosc, les paraules de Mopse el pastor: “Càndid infant que has nascut i que vius a l’entrada del sol, digues al Pare que busqui les cabres de Mopse a la cova”. FOSC: Ara recordo també, amic Marc, aquells mots de Silvestre; féu amb aquestos saltar de la cova les cabres alegres: 25 “Cabres, vosaltres haureu de servir a Silvestre amo vostre; ell per vosaltres us busca pastures felices a l’herba”. Marc meu fidel, finalment arribem a Betlem, amic meu. Quina ciutat més bonica! Resplendeix amb la llum del clar Febus. MARC: Ximple, no veus que ara hi són les tenebres obscures de nit? 30 Van emperò els Pastors cap allà per a veure Jesús. Som-hi companys, amic Fosc, i veloços anem cap allà. FOSC: Sent ara tu quins regals donarem a Jesús xicotet. No distingeixes la cara sorpresa que posa la Mare? Com de bonic és Jesús, mes té fred pel seu cos xicotet. 35 MARC: No distingeixes la barba envellida del pare, amic Fosc? Tu matix dóna primer els regals a Jesús xicotet. FOSC: Oh infantó, resplendent més que l’or de formós el flabiol sent, però dóna’m el peu perquè pugui tocar amb la boca ta planta, i escolta tu ara a Fosc jove que és el teu serf. 40

Page 16: Revista idees 2012

16

EL DIA DE LA PAU

El dia de la Pau, al nostre centre , organitzem un esmorzar benèfic. L’esmorzar és portat pels alumnes voluntàriament. Els diners recap-tats van a la ONG Unicef. Aquest any, es va fer un mural, preparat uns dies abans pels alum-nes de 2n i 3r d’ ESO. Una idea mi-llorada que hem pensat per l’any vinent podria ser, penjar el mateix dia un mural a la paret del pati, i que cadascú de nosaltres marqués les mans o escrivís el que sent. Que fos un mural lliure, improvisat i fet per tots els alumnes del cen-tre. Escrivint aquest article, ens hem preguntat si realment, amb els di-ners recaptats, ajudem a les per-sones dels 3r món, ja que nosaltres ens sentim satisfets de poder col·laborar, ajudar i fer un món mi-llor. També pensem que la PAU no sol s’ha de tenir present un dia, sinó que la Pau sempre hauria d’estar entre nosaltres. I tots i cadascú de nosaltres ho hauríem d’aconseguir amb petits detalls del dia a dia. Sara Arias i Maria Vitores

NO HI HA CAMÍ PER A LA PAU:

LA PAU ÉS

EL CAMÍ

Page 17: Revista idees 2012

17

JUGUEM EN PAU Com cada any, el dia 30 de gener celebrem el dia de la Pau i no Violència per recordar la tasca que va fer Gandhi en favor d’aquest valor tan uni-versal. Aquest curs tots els alumnes de l’institut vam celebrar al pati un acte conjunt. El dimarts dia 31, la Do-lors i la Montse de la Biblioteca pública Joa-quim Montoy d’Alcarràs, ens van pre-parar un taller plàstic: JUGUEM EN PAU, un trencaclosques que construíem entre tots. Finalment amb aquestes paraules de Pau: somriu-re, parlar, escoltar, com-partir, abraçar, respectar, col·laborar, acariciar i riure, i retallant imatges de revistes, vam realit-zar uns pòsters que junts anàvem teixint. Ens va agradar molt penjar els nostres pòs-ters a l’àrea infantil de la biblioteca, acompa-nyant al Quimet i per transmetre als més petits un desig de pau i la construcció d’un món millor. Alumnes de la USEE

Page 18: Revista idees 2012

18

CARTELLS DE LA FESTA MAJOR D’ALCARRÀS L’activitat artística pels alumnes de la USSE pretén ser un camí globalitzador i ric en possi-bilitats. Els tallers de plàstica ens permeten obrir vies de treball i al mateix temps donar peu a diver-ses formes d’interrelació entre matèries i àrees de coneixement, que es materialitzen a través del llenguatge plàstic. La Míriam, Educadora Social del Centre Cultural Lo Casino d’Alcarràs, sabedora dels nos-tres interessos, ens va organitzar un taller pràctic amb la professora Montse Matges. Amb la seva sensibilitat ens va motivar moltíssim, ens va ensenyar les tècniques plàstiques que treballava amb els quadres dels seus alumnes i sobretot amb el seu bon saber fer ens va despertar estímuls per expressar-nos de manera personal i creativa. Ens va engrescar de tal manera que vam decidir participar al concurs de cartells de la Festa Major d’Alcarràs convocat per l’Ajuntament. Resultant guanyador el cartell del Miquel Gutiérrez de 3r C, de la categoria juvenil. Imatge que es podia veure als díptics de la Festa Major d’Alcarràs celebrada del 24 al 28 d’agost del 2011. Aquests cartells van suposar un mitjà de manifestació de la creativitat dels nois i noies, que van permetre l’expressió de les emocions i el desig de poder gaudir mitjançant l’ús de dife-rents materials i eines amb la intenció d’apropar els nois i noies al món de l’art. Teresa Olomí (psicopedagoga USEE)

LAURA CHARLES PAU MESALLES

Page 19: Revista idees 2012

19

BENI DURUTA ÀLEX MARTÍ

RAIMON DRAGUSIN JORDI SERRA

CARTELL GUANYADOR

MIQUEL GUTIÉRREZ

Page 20: Revista idees 2012

20

CONTES DRAMATITZATS

L’any passat, per sant Jordi, al-guns alumnes de 2n i 3r de d’institut d’Alcarràs vam anar a l’escola Bressol Munici-pal a representar un conte tradi-cional: “Les set cabretes i el llop”. Ens agrada repre- sentar els con-tes perquè ens divertim i fem divertir als nens i nenes més pe-tits. Tenim ganes d’anar-los a veure cada any, ens sentim feli-ços, alegres i ens agrada fer-los gaudir amb la representació dels nostres con-tes. Ens escolten amb molta il·lusió i notem que els agrada la nostra companyia tant

amb la representació del conte com després jugant al pati. Primerament, a l’institut fem la tria del conte, que sempre té im-plícits uns valors que treballem a l’aula. Després ens repartim els papers y assagem amb esforç. Posteriorment realitzem les màs-cares que juntament amb les nos-tres pròpies veus ens serveixen per representar amb molts nervis el conte.

Aquests curs per Sant Jordi estem preparant la representació del conte “El caragol de l’herba de poliol”. Els nens i les nenes de l’escola bressol són un públic MERAVELLÓS!!

Jordi, Miquel, Noemí, Laura A., Ismael, Pau, Ianos, Beni, Raimon, Danllo, Àlex i Laura Ch.

Page 21: Revista idees 2012

21

Siguem persones i… PARLEM !!!

Vols ser com ells?

Page 22: Revista idees 2012

22

ESTADES A LES EMPRESES

Durant el mes de juliol, vaig estar fent pràctiques d’estada a l’empresa. Esta-da a l’empresa és una assig-natura que oferta el nostre institut entre 1er i 2on de Batxillerat, la qual consis-teix en 35 hores teòriques i 105 pràctiques. Les meves hores pràctiques foren a dos llocs interessants, vaig estar una quinzena al consell Es-portiu del Segrià, i una altra quinzena a les Estades Es-portives Racó d’en Pep. Les dos m’aportaren magnífi-ques experiències. En la meva estada al Con-sell, vaig poder veure i par-ticipar en la gestió adminis-trativa de l’empresa, aju-dant, per exemple, a fer es-tadístiques del Pla Català de l’Esport. En la meva etapa al Racó, vaig fer de monitor a nois i noies de 6 a 14 anys, fent tant activitats multiesporti-ves com representacions teatrals. Us recomano l’experiència, ja que et pots endinsar al món laboral i treure’n una experiència molt satisfactò-ria. Genís Sisó L’institut d’Alcarràs ofereix l’assignatura d’Estada a l’empresa per als alumnes de 2n de Batxillerat. Potser alguns de vosaltres no sa-beu què és perquè encara us

queda molt lluny. Jo estic fent aquesta assignatura i m’agradaria explicar-vos la meva experiència i així també us explico de què tracta. Doncs veureu, aquesta as-signatura consta de dues parts: la part teòrica (35 ho-res) que es fa a l’institut durant el primer trimestre de 2n, i la segona part (105 hores) que es fa al llarg del mes de juliol. La meva part pràctica de l’assignatura va estar divi-dida en dues empreses, la primera part la vaig fer a la biblioteca d’Alcarràs i la segona a l’escola bressol de Torres de Segre. A la biblioteca vaig poder ajudar a les bibliotecàries en totes les feines, vaig par-ticipar en la vetllada literà-ria i vaig poder atendre al públic. A l’escola bressol estava a la classe d’un any i la meva tutora em va deixa-va ajudar-la en totes les ac-tivitats que fèiem. Als dos lloc vaig estar-hi molt bé i m’hi vaig sentir molt a gust. Recomano aquesta assigna-tura a tothom perquè és una experiència molt positiva i enriquidora que et permet conèixer més a fons aque-lles professions que t’interessen i que potser vols fer en un futur.

Meritxell Escolà

Durant el més de juny d’aquest estiu he fet esta-des a dos empreses dife-rents, a la Llar d’Infants Carrasumada i a la Biblio-teca Joaquim Montoy. L’estada a la Llar d’Infants Carrasumada ha fet que tingui del tot clar què vull estudiar en el fu-tur, educació infantil o primària. He après moltes coses que no sabia sobre aquesta feina, i he pogut comprovar que és més cansada del que sembla-va. El que més m’ha agra-dat és poder veure com els infants aprenen i creixen amb les noves ac-tivitats com experimenta-ció amb diferents objec-tes, jocs... L’estada a la Biblioteca Joaquim Mon-toy m’ha sorprès molt. Pensava que el funciona-ment d’una biblioteca era molt més avorrit i fàcil, però en aquesta estada he vist que això és totalment mentida. He pogut obser-var que una biblioteca dó-na molta feina. Per això m’ha agradat molt fer aquesta estada perquè ara tinc una altra visió de la biblioteca i de la gent que hi treballa. Animo als alumnes que ara fan 1r de Batxillerat a fer estada a l’empresa ja que és una experiència molt bonica i gratificant. Noemí Dolcet

Page 23: Revista idees 2012

23

Page 24: Revista idees 2012

24

DIES D’UN FINAL DE CURS

15 de juny del 2011 Bé, això ja s’acaba, sembla mentida

que tot hagi passat tan de pressa. Aquests últims dos anys han sigut confusos, tot ha sigut començar un curs per adonar-te que poc temps després ja s’ha acabat, però he de confessar, que a la vegada han sigut els més emocionants que recordo. Els canvis han sigut grans doncs, a primària, sempre hi ha-via una certa monotonia, tot i que llavors no me n’adonava, ara, en canvi el ritme que em portat ha sigut més mogut, això també inclou més deures, es clar.

Des que em començat el primer curs de la ESO em conegut més gent, nous pro-fessors, noves assignatures, però sobretot em viscut noves experiències, a més, no em faig càrrec que fa poc encara portes bata per anar a l’escola i que ara ja calci un quaranta de peu. L’estirada ha sigut notable, sembla que és el que tothom més comenta, però el que em sorprèn també d’aquesta etapa és la manera de veure les coses, ara podem en-tendre coses més complexes, raonar, opinar, criticar...

La veritat és que em sento molt dife-rent del dia que vaig entrar a l’institut, su-poso que com molta gent diu m’estic fent gran, tot i que encara em sento una nena, però amb una gran diferència, molt més se-gura de jo mateixa.

17 de juny del 2011 Els dies són esgotadors, la calor in-

suportable i els deures inacabables, sembla que cada cop que n’acabo uns, ja n’hi ha una altra pila preparada per a que passi una hora més davant de fulls, apunts, llapis i bolígrafs. En realitat, no és més que un altre típic final de curs, et lleves amb l’esperança de que sigui ja l’últim dia, marxes a l’institut amb un pas continu però lent, t’asseus i passes el dia escoltant als profes-sors, intentant trobar la resposta de perquè sempre volen acabar tot el temari que pro-posa el llibre, i quan sona el timbre marxes una altra vegada caminant i amb el cap fet un timbal, on reboten idees estranyes sobre

arrels, diftongs i descobriments. Potser, expli-cat així, semblo una mica pessimista i es cert que he exagerat una mica, però des del primer dia que vaig arribar a l’institut, em vaig ado-nar que, alguns dels rumors que s’explicaven eren certs, l’ESO és una etapa difícil, i més encara en aquesta part de la vida, l’adolescència. Cada dia vols més gresca, i és com si et servissin una bona dosis de feina. L’únic consol és que d’aquí poc ja arriben les vacances, tres mesos de inesgotable diversió, encara que dir inesgotable, es mentir. En reali-tat, en aquesta edat, he de reconèixer que ens queixem una mica per tot, per si fa fred, per si fa calor, i quan ja ha arribat el mes de setem-bre espero l’arribada del dia dotze.

20 de juny de 2011

Ja ha arribat, avui ha sigut l’últim dia dels curs, i he començat a fer memòria. No pot ser possible de que hagi acabat ja el primer cicle de l’ESO.

Quan vaig arribar a l’institut em va passar el mateix que ara, no em sentia una no-ia de 1er, acabava de sortir de l’escola un lloc molt diferent al que em trobo ara i, tot i que els adults m’aconsellessin que no cregués tots els rumors que s’explicaven, la veritat és que tenia por. Passava pel carrer i veia nois i noies grans i alts i no m’imaginava que arribés a compartir l’edifici amb ells, ara en canvi ca-mino pel carrer i veig nens més petits que jo i, de tant en tan penso que se n’ha fet d’aquella nena que veia l’institut amb por, com a un monstre. La rebuda va ser bona per part dels professors i lentament vaig anar superant la vergonya i em vaig anar transformant en una més d’una colla tan gran.

Ara, ja a segon d’ESO em torno a sen-tir com al començament, no crec que la meva fisonomia ni forma de vestir, sigui adequada per a una noia de tercer, em miro al mirall i em pregunto si això que està passant és cert.

Bé, demà marxem d’excursió, estic emocionada, encara he de preparar un parell de coses, però encara que me’n deixés alguna, res faria que aquesta última excursió de curs fos la millor de totes.

Nathalia Alarcón (2n ESO, juny 2011)

Page 25: Revista idees 2012

25

CONCLOENT EL 1R CICLE L’estiu del 2009, o més ben dit, aquelles dues setmanes abans d’iniciar el curs i de convertir-me definitivament en una estudiant més d’E.S.O., van ser... com ho diria... una mica inquietants! A cada moment que recordava la paraula institut, estigués on estigués, a casa, al carrer, a les dotze de la nit, dins del mar o bé, a la platja, m’acostava a la meva germana que ja es-tava cansada de descripcions i preguntes, i li deia: i... com són els professors?, o bé, tu m’ajudaràs oi?, vols dir que aprovaré el primer curs?, o, i si s’enriuen de mi? Ara, quan recordo aquelles dues setmanes, com em responia els dubtes per molt atrafegada que estigués, penso com n’és de bona la meva germana per aguantar aquell interminable i constant interrogatori. Però el temps no para i ben aviat va arribar el setembre, i amb ell, el primer dia de curs. Encara recordo ara com les meves dues amigues i jo anàvem caminant cap a l’institut, parlant sobre com seria aquell esperat dia. Puc dir que el matí va passar força ràpid. Després d’habituar-me a la distribució de les aules, conèixer a la nostra tutora i comentar el matí amb les amigues, podria dir que l’hora següent del pati va comen-çar el que seria per a mi una rutina habitual per a tot el curs. Recordo la cara del nostre professor d’anglès, qui més tard descobriria que era el director de l’institut, quan va veure que molts dels meus companys, en els primers minuts de classe, just després d’asseure’s a la cadira, agafaven de la se-va motxilla els dos llibres, i es dedicaven durant una bona estona a treure’ls-hi el plàstic protector, trencant el silenci de la classe i fent ja empipar el primer dia el nostre pacient professor. I després d’un dia esgotador, em trobava altre cop a casa. Puc afirmar que aquella setmana va ser un caos, però vaig conèixer molts companys nous, i ara, sembla que molts d’ells, els conec des de sempre, i es clar, també vaig conèixer molts professors que, encara que em va costar no confondre la Ramo-na amb l’Encarna, ara ja els tinc tots fitxats, incloent-hi aquells que no he conegut mai. De mica en mica, van anar passant les setmanes, els mesos, els dies festius, les vacances, i també els trimes-tres. I a mitjans de juny, va arribar el tsunami, no sé si era perquè no estàvem acostumats a que ens demanessin un dia per l’altre tants deures, i a això sumar-li els exàmens i treballs. El cas és que les onades de feina i notes baixes, van emportar-se mitja classe a les suficiències. I encara sort, que després de la tempesta ve la calma i molts van aconseguir amb esforços i miracles aprovar. Ben aviat, va arribar el dia 30, encara ara no sé perquè aquest dia, el fet és que tocava anar a buscar les notes, i això vaig fer. Al sortir de l’aula, els passadissos eren un mar de llàgrimes, els professors es-taven sol·licitats, aquells desafortunats que havien suspès reclamaven dècimes inexistents. Bé, pot-ser no n’hi havia per a tant però algun que altre ho va fer. En arribar a casa, després d’haver comen-tat els resultats amb les amigues, podria dir que estava més o menys satisfeta i pensant ja en la pis-cina, l’estiu, i, en general, amb les vacances. El problema va venir quan va aparèixer un misteriós full on tots els professors, sense pensar-s’ho dues vegades, havien anat anotant els seus suggeriments dels pròxims mesos d’estiu, i això que vaig intentar convèncer als pares de que aquests suggeri-ments, eren únicament això, suggeriments, però sempre hi ha qui s’ho pren tot al peu de la lletra. El cas és que en pocs dies, vaig tenir damunt la taula d’escriptori, un munt de quadernets d’estiu per repassar el temari de primer. I llavors, com una ingènua pensava: i això és l’E.S.O.?, però si estic de vacances! Encara que vaig odiar aquells quadernets fins finals d’estiu perquè quan n’acabava un en tornava a haver-hi un altre, i perquè eren avorridíssims, he de reconèixer que em van servir per al segon curs. I ja hi tornàvem a ser, començàvem altre cop. Rutinàriament, dues amigues i jo caminà-vem novament en direcció a l’institut. A la plaça, tots agrupats sense gosar entrar, vaig poder dife-renciar sense confusió els pròxims alumnes de primer. I satisfeta d’estar a segon, vaig passar un primer dia de curs força lleuger. Aquest any tenia alumnes nous, víctimes de les desafortunades su-ficiències de l’any anterior, una nova tutora i també alguns nous professors. Se’m plantejava el curs força bé i després de passar uns trimestres bastant bons i unes estressades últimes setmanes, ara estic gairebé a finals de curs. I si mirem enrere i recordem els millors moments, he de fer referència a les excursions passades, al Cosmocaixa de Barcelona, a la sortida d’esport a Mollerussa, a la visi-ta al Museu de la Ciència de Terrassa i a l’esperadíssima estada de dos dies a Alquézar. A més a més, hem d’estar orgullosos de ser els primers alumnes en utilitzar els famosos portàtils i les pissar-res digitals, de poder treballar amb més comoditat i informació, i d’experimentar les classes amb aquest nou sistema. I es clar, no puc deixar de comentar el projecte de l’últim trimestre en què vam participar al concurs de “classes sense fum”, que encara que el vídeo no tingués èxit, tots ens vam enriquir força com a petits guionistes de cinema. I ara, ja en els últims dies de curs, cansada de les classes i amb ganes de tenir vacances, recordo que l’any vinent ja estaré a tercer, i que les coses es compliquen cada cop més. I pensar que fa dos dies iniciàvem atemorits el primer cicle a l’institut, preocupant-nos de coses insignificants, ara comencen els problemes de veritat, com escollir el que faré en un futur. He de reconèixer que aquest primer cicle ha estat força dur i en alguns moments una mica desesperant, però després de recordar com de ràpid ha passat, l’esgotador esforç per aprovar, això no és res, perquè tots els moments bons superen els dolents. Elisabet Solé (2n ESO, juny 2011)

Page 26: Revista idees 2012

26

UN NOVEL·LISTA VISITA L’INSTITUT: JOSEP FRANCESC DELGADO A finals del segon trimestre del curs 2010-2011 vam tenir l’ocasió de conèixer personalment a Josep Francesc Delgado, coautor amb Hermínia Mas de la novel·la Ulldevellut. Aquesta havia estat una lectura recomanada pel departament de llengua catalana i se’ns va donar l’oportunitat de poder compartir una estona amb l’autor. Una experiència que vam valo-rar així:

Crònica d’una conferència: Crònica d’una conferència: Crònica d’una conferència: Crònica d’una conferència: Em va semblar bastant interessant la seva vida i el seu recorregut professional per escriure llibres. La manera com se li acudeixen les idees, que no les pensa, sinó que li vénen al cap i de seguida les grava. També la seva creativitat per desenvolupar les històries dels contes. Penso que es increïble com li agrada escriure, que no pot estar gaire temps sense escriure i crec que és així com ha de pensar un verdader escriptor, ha d’estimar les lletres, els versos i les paraules. Ell somnia alguns dels seus llibres i les idees li vénen al cap en el moment més inesperat ( al lavabo, con-duint, etc.) M’ha agradat molt que vingués i que ens tingués la confiança per explicar-nos circumstàncies de la seva vida. I també que vingués des de Barcelona sols per parlar amb nosaltres; per un moment, m’ha fet sentir important. Sara Arias Otálvaro (2n d’ESO)

60 minuts amb J.F. Delgado Potser va ser el fet que un autor d’un reconeixe-ment tan alt acceptés amb il·lusió venir a fer una xerrada a uns alumnes qualsevol, a un institut no molt conegut, i a un poble no molt ben localitzat, i no és que bromegi amb la localització del po-ble, sinó que el propi autor va poder comprovar en primera persona els mals de cap que pot arri-bar a ocasionar una confosa senyalització. O bé podríem pensar en l’interès que teníem els alumnes per saber més sobre el llibre que me-sos abans ens havien recomanat, Ulldevellut, o qui sap, potser per assabentar-nos més sobre el tema dels óssos, o... Per aquestes i per mil raons més, la visita del divendres 10 de juny va captar l’interès dels alumnes de segon d’ESO que van mostrar una veritable admiració pel conegut escriptor català Josep-Francesc Delgado. Només en començar ja ens va tractar com si fóssim vells amics als qui els explicava, a partir d’una sola qüestió, tota una llarga història de fets succeïts a la seva vida i dels quals es veia que li feien realment il·lusió recordar i explicar. La seva gran capacitat per construir una història només a partir d’un fet va fer que tot el seu pú-blic quedés bocabadat. Veure’l parlar de tots els èxits aconseguits, del munt de llibres publicats, de les millors anècdotes, de la bonica història d’amor amb l’Hermínia, les bromes que anava

soltant de tant en tant, i sobretot, la manera com s’expressava, va fer que una sola hora passés volant. Escoltar les magnífiques històries d’en Josep-Francesc era com estar exactament dins d’un conte i veure en primera persona tots aquells fets. D’altra banda, em va cridar força l’atenció, la seva afició pels óssos, pels llops i, en general, per la natura. Em vaig quedar fascinada escol-tant com havia aprofitat la seva vida, fent el que més li agradava, és a dir, treballant d’escriptor i professor a la vegada i gaudint en tot moment del que feia. Vaig admirar la dedicació que aquest autor tant reconegut mostrava als seus lectors, als quals va firmar fins i tot autògrafs. També em va sorprendre el fet de que expliqués com va conèixer l’Hermínia, i a la vegada, la manera en que ho contava, amb tot de detalls, com si tota la història hagués passat ahir mateix. Potser sí que en una hora vam poder gaudir de moltes increïbles anècdotes, i ens vam enriquir força personalment, però molts dels alumnes ens vam quedar amb les ganes de veure el que s’explicava en el PowerPoint sobre els óssos i d’escoltar novament grans històries. En finalitzar l’hora, molts no ens podíem aixecar de la cadira sense acabar de sentir el què expli-cava l’autor d’Ulldevellut, i després d’allargar uns minuts més la sessió, ens vam haver d’acomiadar d’aquell gran senyor que amb molta amabilitat ens va fer passar a tots una molt bona estona. I recordo que al final de la sessió, vaig marxar cap a casa pensant en un refrany popular que reflectia exactament aquesta xerrada: el bo sem-pre es fa esperar. Elisabet Solé (2n d’ESO)

Page 27: Revista idees 2012

27

DIFERENTS PUNTS DE VISTA D’UN MATEIX RELAT Com expliquem un mateix fet so-ta diferents punts de vista? Aquí tenim les diferents visions d’una sèrie de personatges sobre el mateix fenomen meteorològic.

DÉU N’HI DO, QUINA CALAMARSADA! Una persona atrapada en un cotxe aparcat al voral de la carretera. Carai, el cel cada cop es torna més fosc. Vaja, ara comença a ploure. Espera un moment, això no és pluja; la pluja no colpeja tan fort el cotxe. (...) Deu ser pedra. Sort que és petiteta. (...) Ca-ram, cada cop creix més de mida. En una situació com aquesta no puc avançar. Serà millor que em quedi aquí, al voral de la carretera a esperar que el temporal afluixi una mica. -Passats trenta minuts- Quin avorriment! Sembla que la tempesta no vulgui parar. Crec que serà millor que truqui als bom-bers: ...piip...piip...piip... Un bomber que ha de sortir per una urgència. ...piip...piip...piip... -Parc de bombers de Lleida, digui’m? (...) -Escolta, Marc. He de sortir un moment, que la pedregada ha enganxat un cotxe que s’ha quedat bloquejat al voral de la carretera. Em pots substituir un moment, oi? No et preocupis, que d’aquí mitja horeta ja estaré aquí. Nii, noo, nii, noo... Déu n’hi do la pedra que cau, amb raó s’ha quedat un cotxe atrapat, i m’estranya que sigui l’únic. Les coordenades m’indiquen que m’estic apropant a la zona. I tant que m’hi estic apropant, ja puc observar el cotxe. Està tot cobert de pedra. Pobra la persona que s’hagi quedat a dins atrapada. Oh, i ara que hi penso, com li deu anar al papa. M’havia dit que avui anava a l’hort. Li deu haver passat alguna cosa? Deixa-me’l trucar....piip...piip...piip... Un pagès que veu destrossada la collita. ...piip...piip...piip... Digui? ...Sí, sí, estic bé. Però, ma-lauradament la meva collita no. Està feta un nyap! Sort que l’assegurança em cobreix tots els danys. Tot i així, estaré un bon temps en refer-ho tot. (...) Caram! Ara estava observant el terreny del veí, el que va instal�lar totes aquelles xarxes perquè la pedra no arribés a la fruita; doncs no li ha servit de res. La pedra les ha arrasat totes. I no només les xarxes, també els arbres. Pobre home! Mira, ara sembla afluixar. Et deixo, que vaig a trucar al meu bon amic Xavier si vol venir a veure el partit d’aquesta tarda a casa. A reveure! Vejam, la X, Xènia no... aquí! Xavier: TRUCAR ...piip...piip...piip... Un comerciant amb l’establiment ple de gent. ...piip...piip...piip...Bona tarda, Ramon! Com va? ... Doncs ho sento, però aquesta tarda no puc venir a casa a veure el partit. Tinc la botiga far-cida de gent. Si almenys compressin..., però no! Em sembla que aquesta calamarsada l’únic que porta és feina, i més feina. Com dius?, que sembla afluixar una mica? Doncs ara que m’hi fixo, sí, tens raó. Ostres tu! La botiga sembla buidar-se. Mira, saps què? He canviat d’idea. A quina hora és el par-tit?... Robert Domènech, 2n ESO

Page 28: Revista idees 2012

28

XAVIER VERNETA A L’INSTITUT El creador del llibre Sense adreça coneguda va vindre el dia 14 de febrer de 2012 i va explicar una mica en què es va basar per escriure el llibre i va dir “no es pot descriu-re una novel·la amb una idea sinó amb mol-tes”, però ell no va vindre només per parlar del llibre sinó per respondre les preguntes que els alumnes de 2n d’ESO li feien. Ell ens va poder respondre totes les preguntes que li vam fer. El Xavi va començar al món de la literatura als 30 anys, ens va explicar sempre que acaba una novel·la en comença una altra o en té diverses de començades a la vegada. Dos de les frases que m’han agradat de les que ens ha dit són: “ Cada persona dintre seu té un munt de personatges” i l’altra “ La vida no dóna per tot” aquesta frase va sor-gir quan un noi va preguntar-li si li costava barrejar la vida privada amb el món de la literatura. De petit al Xavier Vernetta li agradava llegir còmics i novel·les gràfiques. Ell té respecte pel seus llibres ja que mai ha canviat el final dels llibres escrits i publi-cats, i mai li ha costat gaire publicar els seus llibres. Però de tant esperar va sortir la pregunta del milió: una noia li va dir: – ¿En què et vas basar per escriure que la vida és com un espaghetti?- Ell va respondre que es va inspirar en la pel·lícula dels “101 Dálma-tas” quan els dos gossos protagonistes esta-ven menjant spaghettis i es van adonar que era el mateix spaghetti el que xuclaven. Va ser una hora de pura literatura de la bona i molta gent va demanar autògrafs al Xavier Vernetta. Gabriel Nicolás Garcia Scoles (2n ESO)

BODAS DE SANGRE, Y DE LÁ-GRIMAS TAMBIÉN El lunes 12 de Diciembre, en el colegio Maristes de Lleida, se representó un magnífico clásico teatral: Bodas de sangre de Federico García Lor-ca, por la compañía El Repartidor, de L’Hospitalet de Llobregat, para el IES Alcarràs y otros institutos. El montaje del escenario era sencillo. Se cam-biaban de vestuario detrás de un biombo que formaba parte del decorado. Y además del biom-bo, solamente había una imitación de pared; un biombo liso con una lámina encima, en la cual estaba representado con pintura un cielo. Pero se las arreglaron bien sin más que eso, aparte de la iluminación. La obra fue interpretada por dos actores y dos actrices. Hicieron cada uno de ellos espléndida-mente su papel y conmovieron al público, o por lo menos a mí. La adaptación de la tragedia era buena y seme-jante o igual que el guión original. Disfruté más de la obra que del libro, aunque a mí me fascina la lectura. Me encantó y me sorprendió gratamente. Me metí mucho en la historia y tuve que contenerme las lágrimas. Espléndida actuación. Paula Paris (4º ESO)

Page 29: Revista idees 2012

29

Joseph Bédier, escriptor i filòleg francès, va aconseguir la seva fama i re-coneixement quan va publicar la seva gran obra El romanç de Tristany i Isolda, un recull de fragments que ell va redac-tar amb elegància i encant. La història de Tristany i Isolda és una llegenda d'origen celta que va sorgir durant l'Edat Mitjana i al llarg del temps se n'han fet diferents versions tant en vers com en prosa. El llibre, publicat en fran-cès per Bédier a l'any 1900 (i tra-duït al català al 1921 per Carles Riba), conta la història de dos joves, Tristany, un noble cava-ller, i Isolda, filla del rei d'Irlanda, que s'enamoren perdudament pel fet que els dos beuen una poció màgica que fa néixer al seu cor un amor apassio-nat i incontrola-ble. A partir d'a-quell moment co-mencen a viure un amor secret, ja que Isolda es casa amb el rei Marc de Cornu-alla, que també és l’oncle de Tristany. Aquesta història és molt acollidora perquè veiem dos amants que senten una passió intensa i prohibida. Durant tota l'obra aprofiten cada moment per de-mostrar l'amor que senten i a més supe-ren molts obstacles, però finalment són descoberts pel rei Marc, i Tristany, aver-gonyit per trair al seu tiet i trist per haver de deixar a la seva estimada, marxa per trobar l'amor amb una altra noia, però

finalment resulta impossible i la història acaba amb la mort de Tristany i, damunt seu, exhalant un últim sospir, mor també Isolda. Els dos enamorats van ser enter-rats junts vora una capella en dues tom-bes, al voltant de les quals va créixer un esbarzer que tot i ser tallat tornava a créixer i florir. Aquesta obra és molt interessant ja que narra fets màgics com el fet de

beure una poció, i reals, ja que ens mostra una mica la vida me-dieval i poètica perquè és la for-ma en la qual els dos protagonis-tes prediquen el seu amor. A més ens mostra un món de cavalle-rositat, de gestes valeroses i de vida cortesana; però el que més m'agrada és la història dels dos amants, que, com veiem, no poden viure sen-se l'amor i la

companyia de l'altre. Fins i tot després de ser descoberts tenen la intenció d'es-tar junts però, degut als diferents obsta-cles i enemics, no serà possible. I crec que l'esbarzer de fortes branques que neix de la tomba de Tritany i enfonsa les seves arrels dins la tomba de la jove Isol-da simbolitza l'amor que ells dos sentien, tan gran que fins i tot després de ser ta-llat se segueix manifestant amb molt po-der i bellesa. Laura Alayón (1r Batxillerat)

EL ROMANÇ DE TRISTANY I ISOLDA

Page 30: Revista idees 2012

30

L’ESQUIADA Els dies 1,2 i 3 de Febrer de 2012, que que-ien en dimecres, dijous i divendres, alguns alumnes de tots els cursos del nostre institut, l’INS ALCARRÀS, vam sortir a les 5 del matí des de davant mateix del centre amb un autocar de dos pisos rumb a La Molina per passar tres dies espectaculars esquiant sense parar per les seves pistes, a més d’allotjar-nos en un alberg molt acollidor. Quan eren les 5 del matí i ens vam haver repartit entre les dos plantes, tots els alumnes ens vam disposar a emprendre el camí. A l’autocar, alguns dormien, d’altres escolta-ven música, d’altres com alguns de batxille-rat jugaven a la DS entre ells. Al cap d’un parell d’hores de viatge vam parar a fer un mos per esmorzar; allà ens vam disposar pels bars de la zona. Després vam reprendre el viatge i sense parar vam arribar, més o menys a les 10, a les pistes de La Molina, vam agafar les botes, el forfet, els esquis, els pals i el casc que ens van llogar allí i ens vam posar a esquiar . Els que no havíem es-quiat mai vam optar per esperar fins l’arribada dels monitors a les 12. Seguida-ment ens vam dividir per grups amb els dife-rents monitors depenent de com sabíem, d’esquiar. Com que érem els més nous, sols vam aprendre conceptes bàsics com fer cu-nya amb els esquís o girar amb la cunya a un costat i a l’altre. A les 2 van acabar les clas-

ses i tots ens vam adreçar al recinte del Bur-ger King per menjar l’entrepà que ens havien portat, o bé, comprar al Burger. Tot seguit ens vam posar a esquiar fins a dos quarts de cinc, vam agafar l’autocar i cap a l’alberg. Aquell dia tots en vam aprendre molt i ens ho havíem passat molt bé però, igualment, el dia encara no s’havia acabat. A l’alberg, pri-mer de tot, ens vam instal·lar amb les male-tes i les botes a l’habitació, ens vam dutxar i després vam tenir una estona de descans. A l’alberg podíem jugar a la sala de jocs, mirar la tele a dalt, etc. A continuació, concreta-ment a tres quarts de vuit, ens vam disposar a sopar al menjador de l’alberg, on teníem plats a triar. Després de sopar teníem fins a les 11 de temps lliure i molts vam aprofitar per veure el Barça vs. València, que jugaven l’anada de la semifinal de la Copa del Rei; la vam veure amb un projector a la sala de jocs. Després cap al llit, encara que no tothom va anar a dormir a l’hora indicada però no apro-fundiré en el tema. Al dia següent ens vam despertar ben d’hora i ràpidament vam esmorzar i vam dirigir l’autocar cap a les pistes. Amb l’experiència adquirida el darrer dia, als més nous esquiar ja no ens va resultar molt difícil, baixar per pista llarga; una verda, encara que, escom-brant amb el cos pels racons de la pista. A les 12 el nostre monitor i els de tots els grups ja era allí, el primer dia ja ens van advertir que si arribàvem excessivament tard a la

Page 31: Revista idees 2012

31

Soufian, un exemple

per a tots. Els alumnes de 1er ESO hem fet un treball sobre un documental, emès per TV3, anomenat “Soufian, el nen que volia volar”. Aquest documental ens ha ensenyat molts valors; un dels més importants és la superació d’un nen que, amb vuit anys, li van haver d’amputar les dues cames. En l’actualitat aquest nen té onze anys, i practica bàsquet i natació, malgrat que li falten les dues cames. Una de les coses que més im-pressiona del Soufian és que sempre té el somriure a la cara i intenta superar-se a si mateix cada dia una mica més. Crec que aquest documental, ens ha ensenyat que hem de valorar més el que tenim, i hem de ser més optimistes. També, en Soufian, malgrat la malaltia que té, practica esport i això li ensenya a estar més integrat i a no sentir-se tan diferent, i cada dia aconsegueix una mica més; d’aquesta manera tot el que es proposa ho pot arribar a aconseguir. Això hauria de ser un exemple per a tots, tan pels que lluiten cada dia contra una inva-lidesa, com per a tota l’altra gent. El fragment més interessant és quan el Soufian es troba amb el Messi i comencen a parlar. I li diu que li dedicarà un gol l’endemà, i per fer-li-ho saber es to-carà les cames. En Messi demostra una comprensió enorme per en Soufian, perquè una estrella del futbol com ell, accepta gravar un documental en honor d’un nen amb una discapacitat el somni del qual és conèixer-lo. En aquest documental, també hem vist uns pares que han fet tot el que han pogut per a lluitar amb el Soufian contra la malaltia, que l’han animat, han col·laborat amb els metges fent tot el que els han reco-manat fer a casa... La conclusió que en podem treure d’aquest documental és que hem de lluitar i hem de ser valents, que tot el que ens proposem ho podem aconseguir, i el més important: que hem de ser optimistes i mirar cap endavant, sense rendir-nos. Xavier Charles Alonso

classe amb monitor, a les 12 seríem penalit-zats amb el càstig de no poder esquiar a la tarda. Era el segon dia i ja dominant una mica més els conceptes bàsics de l’esquí, el grup de més baix nivell ja vam baixar amb el monitor per la pista llarga repetides vega-des. Després vam anar a dinar. A la tarda vam seguir practicant i alguns de nosaltres vam baixar alguna blava i unes hores més tard ens vam dirigir a l’alberg. Allí vam re-petir el de la tarda anterior i a la mateixa hora del dia anterior vam sopar i després, pocs de nosaltres a les 9:30 vam anar a la saleta on es situava la tele i vam mirar dos capítols seguits de Bola de Drac, que van acabar una hora més tard. A l’hora del dia anterior ens van recomanar que anéssim a dormir però, com en el dia anterior, no aprofundiré en el tema. Ens vam despertar a les 8 però, com que havíem d’organitzar les maletes, vam anar a les pistes amb les maletes a l’autocar però a causa del retard es van poder sentir nombroses protestes contra la tardança a arrencar cap a les pistes. Vam tenir molt poc temps per esquiar per lliure i a les 12, puntuals, vam fer la classe amb el monitor i després alguns ja se’n van anar de les pistes a dinar, advertits pels professors que haví-em d’arribar dinats a l’autocar abans de les tres; jo vaig optar per seguir esquiant fins a dos quarts de tres, i seguidament vaig anar al Burger a dinar una mica i ens vam enca-minar cap a l’institut. El viatge no va ser tan mogut entorn al soroll perquè molts de nosaltres vam preferir dormir. En l’arribar ens vam dirigir cadascú a casa seva esgotats per l’experiència, que va durar tres dies. Per mi van ser tres dies inoblidables i vaig aprendre molt a esquiar perquè jo no havia esquiat mai. Jo crec que ha sigut una sortida molt lúdica i divertida per poder fo-mentar, a més, l’amistat entre tothom. Així que l’any que ve a tornar-hi!

Roger Font Ramírez (1r d’ESO)

Page 32: Revista idees 2012

32

L’aula d’acollida fa panellets!! Des de l’aula d’acollida del centre hem volgut ressaltar la festa tan nostrada de la Castanya-da elaborant panellets! Així doncs seguint la recepta de la padrina, tots els alumnes i el professor vam ficar-nos mans a la feina, (mai millor dit!). L’aula d’acollida es va convertir en una cuina per un dia, els alumnes van col·laborar amb el material necessari: plats, safates, bols… En primer lloc vam amassar els ingredients: ametlla rallada, sucre, una mica de patata bullida, ous i una mi-ca de llimona. En acabat vam dividir la massa en cinc parts iguals per fer panellets de cinc tipus diferents: de xocolata, pinyons, coco, moniato i ametlla. Als alumnes els va agradar molt fer boletes de panellets!! Els de coco requereixen una mica més de paciència però els nostres alumnes no van defallir i després d’uns intents la forma cònica típica d’aquests pane-llets estava més que aconseguida!! Fent recompte vam obtenir 142 panellets!! Tota una proesa per a un equip de novells!! (inclòs el professor). Finalment tant sols va faltar coure’ls al forn; en aquest punt hem d’agrair a l’encarregat de la cafeteria del centre per deixar-nos coure els panellets al seu forn, moltes gràcies! Els alumnes van poder-se emportar força panellets a casa per menjar amb la seua família, i els professors del centre vam poder assaborir aquesta creació, el veredicte final: BONÍS-SIMS!!! Alguns comentaris dels alumnes: “M’ha agradat molt fer els panellets amb els amics”, “ a casa n’hem menjat els pares i els meus germans”, “M’han agradat molt els de pinyons i de coco” (Fàtima). “Ho hem passat molt bé amb el professor i els amics”, “A casa meua els hem trobat molt bons, i les veïnes també!”, “Els que més m’han agradat han estat els de xocolata i de co-co” (Aminata). “Hem fet panellets perquè és una tradició catalana”, “N’hem repartit entre els professors i els han trobat molt bons!”, “M’han agradat molt els de moniato” (Alpha). ‘’Ens hem divertit molt, ho hem passat molt bé”, “Els que m’han agradat més han estat els de xocolata, ah que boooons!!!!!!!!!!!’’ (Imane).

BONÍSSIMS!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Page 33: Revista idees 2012

33

5è. Concurs d’Anglès Interescolar de Catalunya" (THE FONIX 2012) Aquest curs l'INS Alcarràs ha participat per primera vegada en el concurs d'anglès interesco-lar The Fonix. El concurs és una iniciativa que pretén complementar els plans de millora de la llengua anglesa als centres educatius de Catalunya i s’organitza amb la finalitat d’estimular i motivar l’aprenentatge d’aquest idioma atesa la seva importància a la societat actual. El concurs compta amb el suport de la Secretaria General de Polítiques Educatives del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i està organitzat en 3 fases: La fase local va tenir lloc a l'INS el passat 8 de febrer i els alumnes participants van ser: 1er ESO: Oriol Palau, Ariadna Serra, Júlia Torrentó, Marlés Dolcet, Lídia Dolcet, Alin Bur-lacu, Ariadna Esquerda, Tània Fontanals, Sofia Lima, Natzaret Aranda, Alexandra Ceasu i Roger Font 2n ESO : Ivet Béjar, Taïs Bernis i Robert Domènech 3er ESO: Natàlia Alarcón, Andrea Bosch, Elisabet Solé, Maria Mesalles i Laura Puyuelo 4rt ESO: Montse Estela, Núria Folch, Paula Paris, Àlex Alayón, Laia Martí, Laura Vila i Laia Vilaseca 1er Batxillerat: Glòria Escolà, Anna Mena, Anna Calvet i Sergi Ibor 2on Batxillerat: Àxel Curcó Posteriorment un alumne de cada nivell va ser seleccionat per participar en la fase territo-rial del concurs que va tenir lloc el passat dissabte 3 de març a Lleida. Els alumnes que hi van participar van ser: Àxel Curcó Anna Mena, Laia Vilaseca, Nathalia Alarcón, Robert Do-ménech i Marlés Dolcet

We wish them all the best and hope they can reach the final stage which will be held in Barcelona next May. GOOD LUCK!!!!!!!

Page 34: Revista idees 2012

34

A veces, escuchamos música y la juzgamos sin saber el trabajo que conlleva escribir cada canción, en este caso el trabajo del grupo extremeño Extremoduro. Muchos críticos han juzgado este tipo de música como si fuera para jóvene inconfor-mistas o incluso simplemente para yonquis, ya que muchas de sus canciones hablan de drogas o rebelión contra el Estado. ¿Pero alguno de estos críticos ha tenido la delica-deza de mirar verso por verso cada una de las canciones? Bien, en este artículo quiero demostrar que Extremoduro no es un grupo cualquiera, una moda pasajera, sino que es un grupo escuchado por jóvenes y adultos que se sienten identificados con sus versos y por sus mensajes. Este grupo llamado Extremoduro procede de Plasencia, Extremadura, fue creado en 1987 y han creado canciones hasta la actua-lidad. Sus miembros, como por ejemplo el batería, el bajo y el guitarrista, han ido cam-biando durante la trayectoria del grupo, pe-ro la voz siempre ha sido la misma, Roberto Iniesta, más conocido como Robe. Su tipo de música fue considerada por ellos mismos un “rock transgresivo”, puesto que con sus letras quebranta un precepto ley o estatuto de la actualidad. Tal y como se ha dicho anteriormente, este grupo escribe poesía y a la vez la canta; sus temas principales son el amor, las drogas y el inconformismo ante la ley. Robe en una de sus entrevistas en la revista Rolling Stone en 2004 dijo: “Bueno, yo me reivindico más como poeta porque lo que más quiero ser es poeta. Hacer una música, bueno, sí, está bien, pero hacer una letra para mí es mucho más difícil, es donde está una canción" Así que vamos a analizar profundamente el disco de Águila (1996) para defender mi opinión sobre este gran poeta y desmentir el prototipo que se le ha impuesto a este gru-po, el de jóvenes problemáticos. No vamos a leer las letras, que es lo que se suele hacer, sino que vamos a analizarlas y a mostrar lo que nos quieren transmitir.

Ya en la primera canción del disco, Buscando una luna, aparecen versos de Antonio Macha-do, Por tierras de España:

“Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta no fue por estos campos el bíblico jardín

son tierras para el águila, un trozo de plane-ta

por donde cruza errante la sombra de Caín.” Y estrofas más abajo aparece un reflejo de la Odisea de Homero, cuando Penélope espera a su amado Ulises. Ella durante el día teje. Cuando haya acabado su labor, tendrá que elegir un pretendiente, así que, durante la no-che, deshace el trabajo bordado durante el día, para así poder esperar a su amado.

“¿Y por las noches qué harás? - las paso descosiendo, aquí hay un arco por

tensar.” En otra canción del mismo disco aparece una cita muy popular de Pablo Neruda del poema Walking around:

"Sucede que me canso de ser hombre"* Sucede que me canso de mi piel y de mi cara y sucede que se me ha alegrado el día ¡coño! al ver al sol secándose, en tu ventana: tus

bragas (Extremoduro)

Sucede que me canso de ser hombre. Sucede que entro en las sastrerías y en los

cines marchito, impenetrable, como un cisne de

fieltro Navegando en un agua de origen y ceniza.

(Pablo Neruda) Para finalizar este pequeño análisis de la pre-sencia de la literatura en algunas canciones del disco, el grupo Extremoduro también tiene como inspiración la mitología greco-latina, en este caso, el mito de Prometeo. Este personaje fue torturado eternamente, ya que era inmor-tal; su delito fue robar el fuego a Zeus. Cada día una águila le comía el hígado. “Me regaló una herida, cierra de noche, abre

de día; - no sufras Prometeo - me dice siempre que la

veo.”

POESÍA EN EXTREMODURO

Page 35: Revista idees 2012

35

Para finalizar mi recorrido sobre los grandes poetas que han inspirado a este grupo extre-meño, quiero resaltar que muchos de sus ver-sos también han sido compuestos por Mano-lo Chinato, un poeta actual poco conocido y que en muchas ocasiones colabora en sus conciertos como cantante, como por ejemplo en el final de la canción Ama, ama y ensan-cha el alma. Y es que Extremoduro es la nueva generación de poesía, no solo se basan en lo que otros poetas han escrito, sino que también ellos son autores de sus propias can-ciones y con sus rimas nos transmiten sus pensamientos, no solo de droga como se sue-le etiquetar a este grupo, sino que también piensan como diferentes poetas que han mar-cado diferentes etapas de la historia de la li-teratura castellana. Escucho Extremoduro desde que tenía doce años y gracias a ellos he descubierto una nueva manera de ver la importancia y la realidad de la vida; podría decir que es uno de los grupos que me han marcado más hasta hora. Los versos de Francisco M. Ortega Paloma-res les han servido, en alguna ocasión, para presentar una de sus creaciones. Como es el caso de esta que os dejo, que es una de mis primeras canciones escuchadas de este grupo y, como se ha dicho anteriormente, obvia-mente es poesía:

Me da vértigo el punto muerto y la marcha atrás, vivir en los atascos,

los frenos automáticos y el olor a gasoil. Me angustia el cruce de miradas la doble dirección de las palabras

y el obsceno guiñar de los semáforos. (…)

Me arruinan las prisas y las faltas de estilo, el paso obligatorio, las tardes de domingo

y hasta la línea recta. Me enervan los que no tienen dudas

y aquellos que se aferran a sus ideales sobre los de cualquiera.

Me cansa tanto tráfico y tanto sinsentido,

parado frente al mar mientras que el mundo gira.

(Francisco M. Ortega Palomares)

Standby Vive mirando una estrella siempre en estado

de espera. Bebe a la noche ginebra para encontrarse con ella. Sueña con su calavera

y viene un perro y se la lleva, y aleja las pesadillas dejando en un agujero unas flores amarillas

pa' acordarse de su pelo. Sueña que sueña con ella

y si en el infierno le espera... Quiero fundirme en tu fuego

como si fuese de cera.

Antes de hacer la maleta y pasar la vida entre andenes,

deja entrar a los ratones para tener quien le espere.

Sueña con su melena y viene el viento y se la lleva, y desde entonces su cabeza solo quiere alzar el vuelo, y bebe rubia la cerveza pa' acordarse de su pelo.

Sueña que sueña la estrella siempre en estado de espera; vuelve a coger la botella y pasa las noches en vela,

...siempre en estado de espera.

Mireia Lozano Pérez (1º Bachillerato)

Page 36: Revista idees 2012

36

Enguany, dins de l’estudi de la literatura, ens hem apropat a la versificació i la mètrica. El que sem-blava difícil de fer al començament ha donat fruits a partir d’unes propostes, de l’esforç i del treball compartit. Ens hem atrevit a crear poemes!

PENSAMENTS... En un prat vora el torrent al costat d’un vell camí, assegut pensant estava en el vent que mai cessà.

Una cabra s’apropà i jo mig endormiscat,

observant-la em vaig fixar en l’esquella quan sonà.

Elena Companys i Tais Bernis (2n d’ESO)

Ara mateix estic a punt de pujar a la barca que m’ ha de portar fins a l’hotel. Si, ho has llegit bé, amb barca. Estic a Venècia. Mai hauria pensat que hi pogués haver una ciutat així, on la forma de moure’t d’un lloc a un altre, no es fa en cotxes sinó en barques, que aquí anomenem gòndoles. Pel matí he vist en una una parella de nuvis i al pujar a la barca hi havia un senyor que, durant tot el trajecte els va estar cantant unes cançons precioses. De fet l’italià és un idioma força bonic. Jo mateixa hi he pujat, el cert és que he tingut una mica de por al començament perquè la barca es movia molt i he pensat en tu, que tant de bo estiguessis aquí amb mi per agafar-me si caigués, però el paisatge que he anat veient, m’ha tranquil·litzat...Encara que he de dir que l’aigua no està gaire neta i fa una mica de pu-dor, però una s’acostuma. En acabar el viatge he anat a dinar, i m’he demanat uns “spagguettis”. Estaven boníssims, però comparats amb els que feia la teva mamà, aquests no són el mateix. Després he anat a un museu. Hi havia fotos de Venècia de fa molts anys en color sèpia. El cert és que no ha canviat gaire de llavors fins ara. En la meva pròxima carta, estaré en un altre país, descobrint coses noves que espero contar-te. BrígidaBrígidaBrígidaBrígida Carla Domingo Vitores (1r d’ESO)

A partir de la lectura del llibre de Jordi Sierra i Fabra Kafka i la nina que se’n va anar de viat-ge, hem redactat cartes a l’estil de les que rep la protagonista, l’Elsi, de la seva nina viatgera, la Brígida. Aquí en teniu una de mostra.

Page 37: Revista idees 2012

37

IMITACIONES DE

¿Quién me dirá a mí qué es poesía? Me preguntas cuándo por delante de mí pasas… ¿Quién me dirá a mí qué es poesía? Me pregunto día tras día Joel Morell

Antes, ella solía soñar. ¡Oh, qué feliz era al despertar! Nunca sentía que iba a llorar. Su corazón solo quería bailar. Pero ahora eso no existe, Ella ya solo piensa en escapar De la cruda realidad Que solo olvida al cantar. Paula París

Las nubes no formarán tormentas, Tampoco resplandecerá el sol, No brillará como antes la luna Hasta que tú pidas perdón. Mercè Riu

¿De dónde nace la poesía? Nace de las flores que salen en la primavera, Del sol que nos deslumbra cuando es verano, De la nieve que nos cubre en el invierno Y de las hojas que caen de los árboles en otoño. ¿De dónde nace la poesía? Nace del amor y el odio, Del optimismo y el pesimismo, De la diversión y el aburrimiento Y de la alegría y la tristeza. ¿De dónde nace la poesía? Nace de tu forma de andar, De tu tierna forma de hablar, De tu melancólica forma de llorar Y de tu encantadora forma de mirar. Por eso escribo poesía, Por los bonitos paisajes que nos rodean, Por los sentimientos que nos hacen vivir, Y por la forma en que me inspiras Y haces que te quiera cada día más. Núria Folch

Me gusta ser pequeña, Pero también crecer. Recordar cada momento Que a tu lado yo pase. Me duele pensar Que ya nada es como ayer, Que la vida pasa Y todo me sale al revés. Debes saber que las oportunidades Se aprovechan cada día O se dejan perder. Soñar, eso es lo que hago yo, Soñar, y no ver la realidad, Que todo es mentira Y todo tiene un final. Caer, levantarme y buscar la razón Por la cual sigo viviendo Sin tenerte aquí a mi lado. En mis sueños soy feliz Porque veo que estás aquí Apoyándome en esos momentos En los que preferiría no estar Viva y dejar de existir. Carla Fontelles

¿Qué es amor? Un día pregunté. ¿Qué es amor? Un día preguntaste tú. ¿Qué es amor? Lo que sentí al mirarte. ¿Qué es amor? Lo que sentí al besarte. Un día preguntaste: ¿qué es amor? Todavía no lo sé; si lo supiera, Mi amor serías tú. Diana García

Page 38: Revista idees 2012

38

FRANKENSTEIN It was a sunny day of January. Students of 3rt and 4th of ESO went to Maristes School to see a play whose name was Frankenstein. There we met students from other schools from Lleida and we tal-ked about the play before the beginning of the performance. We considered appropriate to explain the main idea of the play before the trip because then it was easy to understand it.. In gene-ral lines, Frankenstein was a monster created by a doctor because he desired to see if it was possible to give birth to another form of life and bring to life again the per-son he loved. Unfortunately, the

experiment failed and he created a monster who asked for a woman. Generally, we could see that people were very excited during the play. It was interesting to see Frankenstein moving on the stage. This feeling was improved by the fact that for some stu-dents it was the first time they saw a performance in English and we were continually trying to catch the words of the ac-tors who represented it singing some songs with a perfect pro-nunciation. We really enjoyed it! Alexandra Buleandra and Meri Escarp (4th ESO)

EL GRUP DE TEATRE DE L’INSTITUT: COMPANYIA ELS PROTAGONISTES

Primer m'agradaria presentar- me. Em dic Xavier Alepús Membrives i formo part de la com-panyia “Els Protagonistes”, un grup de teatre que s'ha format en l'activitat extraescolar que enguany ens ha donat l'oportunitat de dur a terme l'institut. I dic donar l'oportunitat, perquè dels quatre anys que porto en aquest institut només aquest any hem fet teatre. Vam començar a l'octubre, primerament érem unes 20 persones i es va proposar de fer-ne dos grups. Finalment, aquesta proposta no es va dur a terme perquè ara som 13. Ens ho passem tots molt bé i poc a poc la confiança s'ha fet més forta; hi ha molta cohesió de grup. Ara per ara tenim un projecte en marxa. Quan dic projecte em refereixo al fet que estem pre-parant una obra. Consisteix en les relacions dins i fora d'escena ... Tenim moltes ganes de fer-ne l'estrena.

Page 39: Revista idees 2012

39

El mercader de Venècia és una obra de Wi-llian Shakespeare del S. XVI que ha estat representada per diferents companyies arreu del món. Nosaltres vam poder gaudir d'aquesta obra el passat dia 23 de febrer gràcies a la representació que va oferir la com-panyia del Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Rafael Duran a partir de la traducció de Joan Sellen. El mercader de Venècia és una obra que trac-ta sobretot de les relacions econòmiques i amoroses. Bassanio, que és interpretat per Roger Coma, demana a Antonio (Alex Casanovas) tres mil ducats per poder anar a buscar l'amor de la rica Pòrcia (Anna Ycobalze-ta). Antonio acaba de fer una inversió a ultramar i no disposa dels diners en aquest moment; per això els demana al jueu Shylock (Ramon Madaula), el qual accepta el préstec amb la condició que si Antonio no torna els diners ell podrà cobrar una lliura de carn del seu cos. Pòrcia s'ha de casar amb el pretendent que de tres cofres triï el que conté la seva foto, així com va dir el seu pare en el testament. Després dels intents del príncep del Marroc i el d'Aragó, Bassanio va triar el de plom, el cofre on es trobava el retrat. Bassanio i Pòrcia anuncien el casament juntament amb el dels seus criats, Graziano (Joan Valentí) i Nerissa (Marta Do-mingo). Els vaixells d'Antonio van naufragar i no po-dia pagar el deute de Shylock i ell exigia la lliura de carn. El cas es portà davant del Dux. Pòrcia i Nerissa es van disfressar i es van presentar al tribunal per de-fensar Antonio, sense que els seus marits ho sabessin.

Després d'haver intentat obtenir el perdó del jueu i oferint el triple de la quantitat, van concedir la petició del jueu, però va ser avisat que ell morirà si vessa una sola gota de sang d'Antonio. Finalment el Dux perdonà la vida a Shylock però dóna la meitat dels seus béns a Antonio i l'altra meitat al tresor de l'estat. Antonio va demanar a Shy-lock que es fes cristià i que es tenia de comprometre a deixar totes les seves possessions als seus fills quan ell morís. Pòrcia i Nerissa encara disfressades demanen a Bassanio i Grazio com a tribut uns anells que les seves esposes els van donar i que es van comprometre a no desfer-se'n mai; ells, desprès de negar-s'hi uns quants cops, els hi van donar. Quan arriben a casa les dos esposes els diuen als marits que estan disgustades per no haver complit el jurament, però finalment desco-breixen l'engany. Aquesta obra està representada amb una sig-nificant barreja de l'actualitat amb una època més anti-ga, com és la de Shakespeare. Des del nostre punt de vista creiem que hi ha un abús d'eines modernes, tot i que creiem que aquesta obra compta amb uns actors i unes actrius genials, amb una gran qualitat i un gran saber estar a l'escenari, dirigides per un gran director com és Rafael Duran. Creiem que aquesta obra és for-ça entretinguda i molt entenedora per tot tipus de pú-blic, estudiants, adults, etc. En definitiva estem molt contentes d'haver pogut gaudir d'aquesta obra repre-sentada per aquesta gran companyia. Ester Pau i Alba Dolcet (1r Batxillerat)

EL MERCADER DE VENÈCIA DE SHAKESPEARE AL TNC

Page 40: Revista idees 2012

40

Hola, Holden! Com estàs? M’acaben de contar la teva història i trobo que te’n vas sortir prou bé, jo segurament hauria anat a casa directa-ment; parlo seriosament, noi, has tingut prou valor de fer això. El que més m’ha sorprès de la teva histò-ria han estat dues coses, l’interès que has mostrat sobre el destí dels ànecs a l’hivern, ja que és una cosa que poca gent es planteja; i l’altra cosa, els detals dimi-nuts que tu veus gegants, vull dir, que la Jane guardi les dames a la fila del darrere, que odiïs tenir una maleta més bona que la del teu company, que facis una descrip-ció del guant esquerrà ple de poemes del teu germà Allie. Són coses que, de veritat, em fan pensar que, comparat amb tu, jo sóc un idiota. Per cert, estàs enamorat de la Jane? Trobo que pel caràcter feu bona parella. Qui és el teu millor amic ? Què tens pensat ser de gran? Espero que aviat em contestis. T’ho dic de veritat, ets una persona extraordinària. Bé, que vagi tot bé. Ens veiem aviat Adéu Joel Moretll (4t A)

CARTES A HOLDENCARTES A HOLDENCARTES A HOLDENCARTES A HOLDEN

Hola Holden, He conegut tota la teva història amb tots els de-talls, el que pensaves en cada moment. I en la meva opinió, em sembla que et conec suficient per aconsellar-te i, en certa manera, criticar-te. No t'ho prenguis malament. Espero que et ser-veixi d'alguna cosa el que et diré i que no pensis que sóc una hipòcrita quan acabis de llegir. Holden, necessites un canvi mental. Perquè du-rant tota la història el primer hipòcrita has estat tu. Tu vas ser qui vas provocar l'Stradlater. Pen-ses que la Sally es mereixia que li diguessis el que li vas dir? I després encara et vas atrevir a trucar-la quan estaves begut. Ets un mentider , menteixes a tothom. Et vas inventar noms, opini-ons... El gran problema el tens tu, Holden. Per això t'has d'estar un temps aquí, recapacita. I quan tu t'adonis que has canviat, surt d'aquí. Tria tu un institut. Vés-hi i aplica-t'hi. Intenta fer amics. I elimina la paraula hipòcrita del teu voca-bulari. I sobretot, truca la Jane, perquè es nota que n'estàs enamorat. I molta sort (encara que sé que odies que t'ho diguin). Espero que tot et vagi millor, Núria. Folch (4t A)

Hola Holden, He llegit la teva història i no sé on posicionar-me. Penso en tot el que has hagut de patir i se’m trenca el cor, però em sembla que ara, quan acabi tot això del psicòleg, entendràs que la vida no és tal com et pen-ses. Crec que has fet algunes coses malament, com en el cas de suspendre’n quatre quan només tenies cinc assignatures. Em sembla que has deixat escapar l’oportunitat de la teva vida en no estudiar gens aquest curs a l’escola de Pency. Estic segura que molta gent mataria per anar-hi, i això no ho has sabut valorar. No obstant, també penso que hauries d’haver dit als teus pares que t’havien expulsat. Segurament s’haurien emprenyat; és obvi, volen el millor pels seus fills, però t’haguessin perdonat, perquè són els teus pares i t’estimen. Espero que t’adonis que la veritat ha d’anar per davant de la por. També volia dir-te que em sembla de mal educats agafar els diners de la teva germana petita sols perquè t’ho havies gastat tot en whiskys amb soda. Vés a casa; allí et rebran amb una abraçada. Tens de complir disset anys i has d’aprendre que no has de dependre tota la vida dels diners dels teus pa-res. Estudia, fes-me cas. Sé que et preguntaràs qui sóc jo per dir-te aquestes coses. Només puc dir-te que sóc una noia que s’ha emportat molts pals en questa vida per no fer cas del que em deien els meus pares. Ara ho valoro i entenc per què es preocupaven tant. T’he de dir que en cap moment t’he volgut criticar o ofendre; senzillament, el meu objectiu és que obris els ulls d’una vegada i gaudeixis d’aquesta única oportu-nitat que tenim de viure. Vés amb els que t’estimen perquè són ells el únics que hi seran quan ho necessi-tis. Espero que et recuperis aviat, Un petò Clàudia Hernández (4t B)

Holden, Trobo bé que expressis els teus sentiments i criticar tot allò que veus, perquè cadascú és lliu-re de dir el que vol però crec que en moments de la novel·la en fas un gra massa. Primer de tot que et tombin quatre assignatures de cinc és perquè no t’esforces gens, no té res a veure que la gent sigui hipòcrita amb que et tombin quatre assignatures. Segon, critiques la gent hipòcrita quan el primer hipòcrita ets tu. Crec que un abans de parlar dels altres o descriure’ls s’hauria de preocupar d’ell mateix. Després el que m’agrada molt és que et preocupis per la teva germana i l’estimis tant com l’estimes. I també en alguns moments de la novel·la es nota que ets bon noi i que tens una sensibilitat especial. Finalment, trobo que l’adolescència és un mo-ment de la vida en què tenim molts dubtes però no t’hi hauries de capficar massa; cadascú és com és, tots tenim coses que estan bé i coses que estan malament, és així i sempre serà així, no canviarà mai. Oumaya Amghar Ait Moussa (4t A)

Page 41: Revista idees 2012

41

Hola, Holden Caulfield. Ara mateix està sent una mica incòmode escriure-t, per-què jo sembla que et conegui a tu, però tu a mi no em c o n e i x e s d e r e s , ò b v i a m e n t . És la típica situació en què et trobes al teu cantant prefe-rit, i li diries i formularies mil preguntes, quan ell en realitat es deu sentir molt incòmode, almenys jo no sa-bria què fer si centenars de desconeguts m’assetgessin. Respecte a la teva història, no sé què dir, no t’entenc, de debò que no, i és normal, tu no m’entendries a mi tam-poc. El que no entenc és per què acabes en aquesta mena d’hospital, de veritat que no. Suposo que és perquè en els dies que dura el relat, vius moltes coses, a les que no saps ni com enfrontar-t’hi, potser no saps ni com comen-çar. Mentrestant la teva carrera estudiantil es desmunta, tu vius en una fantasia on somies, com un nen petit, en fugir de casa (...), i et molestes més en fer-te preguntes estúpides que en centrar-te en resoldre i enfrontar-te als problemes, anar a casa i parlar amb els teus pares, o sim-plement intentar arreglar el que tu has espatllat. De veritat que jo no hauria pogut fer el que has fet tu, caminar sense rumb? A on? A què intentaves jugar? Què pensaves trobar-te? Certament m’ha agradat la teva història, llegir els teus pensaments, imaginar-me a les teves situacions... de ve-ritat que inclús ho he trobat interessant, tot i que el que més m’ha agradat ha estat poder veure el que penses, m’has semblat una persona molt curiosa, de veritat! M’ha agradat poder conèixer la teva història i poder co-nèixer-te, de veritat que sembles interessant, i poca gent m’ho sembla avui en dia. Atentament. Maria Garcia (4t B) PD. Quan sàpigues allò dels ànecs, em podràs escriure la resposta a la pregunta? Gràcies!

Hola Holden! Què tal? Com estàs? Suposo que millor a ho-res d’ara després d’haver passat tot el que has passat. Penso que has sigut molt valent d’enfrontar-te a la vida d’aquesta manera, pe-rò alhora, per mi, has sigut molt egoista i co-vard. Crec que només has pensat en tu, i no t’has preocupat gaire pels sentiments dels altres. Estic d’acord que la societat d’avui en dia és molt fastigosa, però hi ha de tot, com en tots i els llocs, i sé que algun dia trobaràs amics dels bons, i fins i tot, una noia del teu gust. Tampoc trobava lògica la teva idea de marxar sense dir res a gairebé ningú i deixar-los a tots penjats i preocupats per tu. Hauries d’enfrontar la vida amb tots els seus inconve-nients i avantatges, i intentar-la viure de la millor manera possible. Penso que has de canviar moltes coses en la teva manera de ser, ja que podries acabar molt malament com et va dir el teu professor d’anglès. Inclús t’aconsellaria que anessis a un psicòleg; ell t’ajudarà a resoldre els teus problemes i farà de tu una persona millor. Penso que et vénen moltes coses bones en la teva vida però has de canviar des de ja. Espero que et vagi tot molt bé i que gaudeixis de la vida tal i com et mereixes. Molta sort! I saluda a tota la teva família de part meva. At: David Casals Aixalà (4t A) PD: M’he descuidat de dir-te que aquí l’hipòcrita número u ets tu, i ja t’ho explicaré en un altre moment quan tu em contestis aquesta carta.

Estimat Holden, Durant la setmana passada vaig llegir, per segona vegada, la teva historia i tinc algunes preguntes per fer-te: la pri-mera és, per què ets tan mentider? Les mentides és una de les coses que més odio al món, per experiències, ja que m’han dit mentides moltes vegades i ho he passat molt malament i no faig servir mai la mentida ja que sé el mal que por arribar a fer. Una altra pregunta; estic segura que tu pots estudiar més i aprovar-ho tot, per què no ho fas? He de dir-te que jo també odio la gent hipòcrita i estar envoltada d’ells. Però si tant els odies, no hauries de dir mentides —ja torno amb el tema—, si no acabaràs com un d’ells. Espero que em contestis les preguntes i que posis en pràc-tica els meus consells. Petons

Alba Varela Lima (4t A)

J.erome David Salinger va crear aquest personatge al 1951 a la seva novel·la El vigilant en el camp de sègol . Aquí s’ha con-vertit en el destinatari de les cartes d’uns alumnes de 4t d’ESO.

Page 42: Revista idees 2012

42

ACTIVITÉS des ÉLÈVES de LANGUE FRANÇAISE LA CHANDELEUR Chaque année, 40 jours après Noël, c’est la fête de la Chandeleur et comme on dit en France « les crêpes sont de rigueur ».À cette occasion, avec les élè-ves de 4ème ESO et 1er BATX on a fait des crêpes et on les a dégustées avec du chocolat, de la confiture, du jambon cuit…Le département s’est chargé de tous les ingrédients basiques et les élèves ont apporté les ingrédients qu’ils ont préféré pour la farce des crêpes… En plus, avec les élèves de 1er BATX. pour travailler les compétences comuni-catives linguistiques, artistiques et d’autonomie et initiative personnelle , ont enregistré une vidéo : «Une leçon de cuisine» de plus de 6 minutes de durée sur l’élaboration des crêpes.

CONCOURS des recettes de gâteaux Dans la classe de 3ème ESO on a proposé de faire une recette de gâteau pour travailler l’expression écrite. On a dit aux élèves de préciser et illustrer les ingrédients,, préciser les doses et les démarches de la préparation. Afin de valoriser leurs travaux, on a fait un concours et on a affiché les recet-tes dans la classe, on les a numerotées et on a voté la meilleure. La recette gagnante a été le «gâteau aux fraises en forme de cœur», de l’élève Elisabeth Solé.

Page 43: Revista idees 2012

43

Gâteau aux fraises en forme de cœur Ingrédients

1 pot de yaourt nature 1 paquet de levure chimique 1 pot d’huile 4 œufs 1 pot de crème chantilly 3 pots de sucre en poudre

Demi-kilo de fraises

3 pots de farine

Préparation 1. Battre quatre œufs et les mettre dans un grand saladier.

2. Mélanger les quatre œufs avec le yaourt nature, le pot d’huile, les pots de

farine, les pots de sucre en poudre et le paquet de levure chimique.

3. Faire cuire dans un moule à gâteau, 40 minutes à 180ºC.

4. Mettre la crème chantilly à l’intérieur du gâteau.

5. Couper les fraises en petits morceaux et disposer sur le gâteau.

6. Déguster. Bon appétit !

Page 44: Revista idees 2012

44

Concierto en directo de Emiliano Valdeolivas en el IES Alcarràs El pasado Martes 6 de Marzo, en nuestro instituto los alumnos de 4º y los de literatura de 1º de Bachillerato tuvimos el grandísimo honor de recibir en nuestros oídos las letras de unos cuantos poemas en la voz de Emiliano Valdeolivas. Este cantautor puso música con su buena guitarra y nos recitó unos cuantos poemas, no todos conocidos por nosotros, pero había algu-no como ‘Soneto a una nariz’, de Francisco de Quevedo, que conocíamos por las clases de literatura; Emiliano lo supo versionar muy bien ¡y nos reímos mucho! La verdad es que también nos fue de gran ayuda, ya que nos dio a conocer otros poemas que no conocíamos, para saber un poquito más de literatura y nos cautivó con las historias me-dievales que nos contó con tanta credibilidad. Fue un gustazo poderlo ver en el comedor del instituto. No sé si a la mayoría les gustó igual que a unos pocos, pero estoy segura de que todos disfrutamos y pasamos un buen rato. Emi-liano fue muy simpático con todos nosotros durante toda la hora, un hombre muy amable en todo momento y sobre todo divertido. Espero poder cruzarme con él otra vez. Laia Martí (4º ESO)

Otros poemas que cantó fueron los siguientes: fragmentos del Cantar de Mio Cid, de los Milagros de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo, romances como “La doncella guerrera”, el pícaro romance de “La esposa infiel”, la famosa serranilla del Marqués de Santillana titu-lada “La vaquera de la Finojosa”, “Al salir de la cárcel” de Fray Luis de León, la rima “Olas gigantes que os rompéis bramando” de Gustavo Adolfo Bécquer, “Cero en conducta” de Ga-briel Celaya, “No volveré a ser joven” de Jaime Gil de Biedma (que recitó previamente Ylè-nia Palomeque), “El poeta sin suerte” de Gloria Fuertes, etc. Y acabó con el celebérrimo “El romance del prisionero”.

Page 45: Revista idees 2012

45

TERCER PREMIO PROVINCIAL EN EL 51º

CONCURSO DE RELATO CORTO “JÓVENES

TALENTOS” ORGANIZADO POR COCA-COLA

(por Nathalia Alarcón)

Me llamo Jack Spenser y esta es mi historia:

Aquel día era diferente, sí, no era normal, pero yo ni

siquiera podía imaginar qué pasaría.

Yo vivía en Edimburgo, en una pequeña casa con mi

esposa. Nuestra economía no era muy buena, yo no

tenía trabajo, pero no esperaba que la mañana del 28

de septiembre, cuando regresaba a mi casa, encontraría

a mi mujer llorando, desesperada, en la calle. Cuando

me vio, corrió hacia mí, me abrazó, pegó su mejilla a

la mía y sentí cómo dos gotas de agua rozaban mi piel.

Le dije: “Entremos en casa”, pero cuando sus ojos

húmedos me miraron y vi la desesperación en ellos,

supe, con gran firmeza, que no podría volver a entrar a

aquello que, con tanto esfuerzo, había conseguido que

fuera mi hogar. La puerta estaba cerrada y para des-

ahogarme le di un golpe. Sí, recuerdo bien el número:

316. Defraudado como me sentía, no conseguí decir

nada; solo pude llorar, a veces es lo único a lo que te

responde el cuerpo. Ahora la noticia era segura. Yo, un

hombre joven, de 28 años, estaba en la calle, me habí-

an embargado la casa.

Los siguientes días fueron confusos, lo único que re-

cuerdo es que ninguno de nuestros pocos conocidos

quiso acogernos. Sin familia, sin amigos, sin dinero...

solo nos teníamos el uno al otro. Estábamos desampa-

rados, y sabíamos que el duro asfalto sería nuestro

próximo lecho. ¿Por qué todo puede cambiar tan rápi-

do, en tan poco tiempo? Aún no he encontrado la res-

puesta.

Bien, los días transcurrían a un ritmo demasiado lento

para mi gusto, y lo único que me quedaba era mi espo-

sa, mi violoncelo, mi voz y, aunque no lo crean, mi

dignidad. Al pasar los días, tomamos como rutina sen-

tarnos en las calles más comerciales, y sentados uno al

lado del otro, tocaba las canciones más tristes que aún

vagaban en mi mente, trayéndome recuerdos, días pa-

sados, más felices. Tengo que reconocer que no era

malo, pero eran pocos los que conocían mi talento.

Creo que nuestros rostros mostraban nuestra situación,

pero no era suficiente para llegar a los duros corazones

de las personas; no muchos eran capaces de ser bonda-

dosos y tirar en nuestra oxidada lata un par de mone-

das. Finalmente, al darnos cuenta de que allí no reco-

gíamos gran cosa, decidimos ir a otra calle, pero aun-

que antes la suerte no nos hubiese amparado, volvió a

nosotros de la manera más inesperada.

Una tarde, ya casi anocheciendo, recordé un pequeño

teatro; allí había aprendido a tocar, a amar la música.

Pasó la noche y no pude sacármelo de mi mente. Al

día siguiente decidí ir allí y, como cada día, me senté

en una caja, pero ya no miraba al frente; la poca espe-

ranza que me quedaba me obligaba a mirar al suelo.

Pasaron la horas, solo me interrumpía el oír el tintineo

de las monedas; levanté la mirada y vi enfrente una

cara conocida. Se giró para irse, pero sin pensarlo dije:

“Espera”. El hombre se volvió hacia mí. También me

reconoció y por fin supe quién era. John, un antiguo

amigo de la infancia, había estudiado música conmigo

en otro tiempo. Se acercó y me saludó; de manera in-

esperada empezamos una conversación. Me explicó su

situación, su trabajo como profesor de solfeo en el

conservatorio, y me preguntó qué hacía yo allí. No

supe qué responder. Era evidente que no tenía trabajo,

tampoco familia ni hogar; qué podía contarle, tan solo

la historia de un muchacho desafortunado, crecido en

un orfanato desde los doce años, y a medida que las

palabras salían de mi boca no pude controlarme y sentí

cómo me ardían los ojos y cómo las lágrimas comen-

zaban a brotar de ellos. Callé y aparté la mirada. John

me miraba fijamente; entonces dijo: “Tal vez no sea

mucho, pero en el conservatorio necesitan a alguien

que limpie”. Creo que acepté; no recuerdo con exacti-

tud lo que pasó aquel día. Solo sé que todo cambió a

partir de entonces.

¡Sí, las cosas cambiaron tanto...! Y ahora yo, Jack Spenser, profesor y director del conservatorio, escribo mis memorias, lo que todavía recuerdo. Pero aún me preguntó por qué todo puede cambiar tan rápido, en tan poco tiempo.

Page 46: Revista idees 2012

46

LA PERLA Els de tercer d’ESO hem llegit… La perla La novel·la…. La narració explica la història d’una humil família mexicana que intenta guanyar-se la vida recollint ostres perlíferes del fons del mar. Tot canvia quan Kino, el pare, troba una joia, la Perla. L’obra va ser escrita per John Steinbeck l’any 1947. Ell mateix va ser l’encarregat de fer el guió de l’adaptació cinematogrà-fica. L’opinió de les nostres lectores… El llibre de La perla és el millor llibre que m'he llegit en català. En general, m'ha agradat la història que explica, les emo-cions que expressen els personatges, però també m'ha sorprès la manera en què està escrita. És a dir, com s'utilitza l'ortografia i el vocabulari, tant culte. De fet, he d’admetre que m’agrada llegir en català i aquesta és una història bonica de llegir. I aquest és un llibre que reco-manaria per a tothom. Ariadna Marsal 3r ESO La història de La Perla ens ensenya que no tot el que brilla té valor sinó que les coses més importants són aquelles que no es veuen a simple vista. Ens dóna un clar exemple que els diners no ho són tot, que hi ha coses que no tenen preu, i

això mateix li passa a en Kino, que per culpa de la seva avarícia perd la seva família. M’ha semblat una història força interessant que més enllà de les aventu-res del protagonista, porta el lector a re-flexionar sobre el valor d’allò que és im-possible de comprar, com la família i els amics. Elisabet Solé 3r ESO

Page 47: Revista idees 2012

47

ELS DE TERCER D’ESO PIQUEN LLETRES El dia 27 de març, els nois i noies de tercer d’ESO hem participat un altre cop en una nova edició del PICALLETRES. Es tracta d’un concurs de lletreig de paraules en català, barreja-des de tant en tant amb embarbussaments que cal llegir correctament i sense entrebancar-se i amb endenvinalles que cal encertar. I és difícil, no us penseu, sobretot amb els nervis del di-recte. Per preparar el concurs vam fer una ronda de lletreig a la classe de llengua catalana. Sembla-va ben fàcil, però això de dir les lletres sense veure la paraula escrita fa que et puguis equi-vocar amb molta facilitat. I sempre hi ha aquelles que semblen pensades per fer-te caure de peus a galleda: que si “be” i no pas “be alta”, que si “ics”, compte amb la “doble ele”. El concurs està organitzat per una productora privada de TV i les diferents fases que es fan arreu de Catalunya es podran veure per les televisions locals. L’eliminatòria de Lleida s’ha filmat enguany al nou complex Magical Media, situat al turó de Gardeny, que podríem dir que gairebé l’hem inaugurat nosaltres. Per aquest motiu ha vingut a donar-nos la benvinguda Àngel Ros, l’alcalde de Lleida. Els dos equips participants ( equip A, format per Brian Curcó, Natàlia Alarcón i Elisabet Solé i equip B, format per Arnau Castells, Maria Mesalles i Lídia Escolà ) hem fet un bon paper ja que tant els uns com els altres hem guanyat l’eliminatòria. Ras i curt: hem aconse-guit més punts que el centre rival. L’equip B, a més, ha aconseguit més 535 punts i ha acon-seguit situar-se a la part alta del Pica-rànquing. A última hora del matí, un equip d’un altre centre ha aconseguit millor puntuació que nosaltres i, per tant, no podem passar a la final. De tota manera, estem satisfets. Hem fet un repàs d’ortografia, que no va mai malament, hem visitat uns estudis de gravació i hem rigut una bona estona. No sabem si quan llegireu aquest article ja hauran emès el programa per Lleida TV, però no us preocupeu, que us anun-ciarem el dia si encara no ho hem fet. Podreu comprovar com n’arribem a ser de bons quan ens ho proposem! Alumnes de 3r d’ESO

Page 48: Revista idees 2012

48

ELS PRIMERS FREDS (Noemí Dolcet, 2n Batxillerat) El passat 23 de febrer els alumnes de 1r i 2n de Batxi-llerat vàrem anar d'excursió a Barcelona. Mentre la majoria del grup van anar a veure el super ordinador Marenostrum, els alumnes de 2n de Batxillerat que fem Història de l'Art, juntament amb la nostra profes-sora Ramona Huguet, visitàrem el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Primer vàrem veure algunes parts del museu pel nostre compte, i després ens van fer una visita guiada comentant algunes de les obres més im-portants. Em va agradar molt l'experiència ja que vàrem poder observar de prop diferents obres que estudiem a classe de cara a la prova de selectivitat de final de Batxille-rat. Una de les que em van agradar més va ser una escultura de Miquel Blay, coneguda com “Els pri-mers freds”. Aquest artista català va obrir les portes a l’estil modernista des de les seves primeres realitza-cions realistes. L'obra va ser feta el 1892 amb unes mides de 138 cm x 100 cm x 70 cm. Va ser presenta-da a l'Exposició Nacional de Madrid el 1892, i guar-donada amb la primera medalla. En la Segona Exposi-ció General de Belles Arts de Barcelona al 1894, fou adquirida per l'Ajuntament de Barcelona. Com podem veure en l'escultura hi ha un home gran assegut amb una nena arraulida al seu pit, nus i encon-gits pel fred. Els dos personatges mostren vulnerabili-tat, sensació de fred, misèria i d’indefensió. L’obra ens remet al pas del temps i a les etapes més vulnera-bles de la vida, la infantesa i la vellesa. Aquesta esce-na tendra i commovedora és alhora una representació idealitzada del sofriment humà. Pel que fa a l'estil, és realista per la musculatura i els detalls de la cara de l'home, un ancià digne que encara mostra en el seu cos apergaminat els vestigis d’una gran fortalesa. En canvi la nena té unes faccions difu-minades, els ulls closos i una llarga i suau melena, tots ells elements que entronquen amb el simbolisme modernista. Per tant, és una obra singular per recollir en una mateixa composició aquests dos estils i inau-gurar una nova etapa en la història de l’escultura cata-lana.

Ciència al carrer Hola! Som la classe de biologia de batxillerat de l’INS Alcarràs. Nosaltres fem un seguiment del riu Segre al seu pas pel poble de Torres de Se-gre, des de fa molts anys. Aquesta activitat ens agrada molt perquè aprenem de manera pràctica i a més a més, en el medi natural. El riu Segre és un riu molt proper a nosaltres, i tenim la pos-sibilitat d’accedir-hi per observar i conèixer els animals i plantes que hi viuen (tricòpters, planàri-es, sangoneres, cargols aquàtics, etc). L’experiència sempre és molt positiva i divertida. Per exemple, l’any passat buscant tricòpters i aventurant-nos en el riu ens vam trobar una serp d’aigua i diferents peixos curiosos. Una altra anècdota curiosa: fa dos o tres anys, vàrem aga-far amb un cubell aigua de riu per deixar-la a l’aquari. Quina va ser la nostra sorpresa en veu-re que al cap d’un temps a l’aquari hi havia un cranc! Havíem agafat un ou de cranc juntament amb l’aigua del cubell sense saber-ho. Des dels últims dos cursos hem començat a par-ticipar en el dia de la Ciència al Carrer a Lleida, on hi portem un aquari amb el qual imitem un tram del riu. En ell hi posem l’aigua, les pedres, les plantes i els invertebrats del riu Segre que hem recollit prèviament. Amb aquesta activitat, la gent que surt al carrer Major de Lleida a passe-jar, té la possibilitat d’observar la vida del nostre riu. La nostra finalitat és divulgar la ciència i concre-tament el medi del riu Segre. És una forma ben bonica de conèixer el nostre entorn. Us invitem a tots i totes a participar en futures activitats! Atentament: els tricòpters i la classe de segon de Batxillerat!

Page 49: Revista idees 2012

49

Gardeny, recordant la història de Lleida En un racó força amagat de Lleida es troba el Castell de Gardeny. Els alumnes de segon d’ESO de l’IES Alcarràs hi van anar a fer una visita guiada, per descobrir el passat d’una ciutat tan propera com ho és aquesta, i per fer un petit recordatori del que acabaven d’estudiar a Socials. Durant la segona meitat del segle XII, l'Orde del Temple va alçar un complex conventual a l'estratè-gic turó de Gardeny. L'elevació que abans de la nos-tra era ja va ser utilitzat com a base d'operacions militars, va rebre la visita de brillants estrategs com el mateix Juli Cèsar, qui es va enfrontar amb els pompeians Afrani i Petreu, instal·lats a Ilerda l'any 49 aC. Durant els segles XVII i XVIII, l'antic recinte medi-eval va ser ampliat i transformat en un nou fortí mi-litar, el disseny del qual respondria a les noves ne-cessitats defensives que va suposar la introducció de l'artilleria: muralles flanquejades per baluards i rode-jades d'amplis espais, fosses i murs de contenció. La imatge actual d'aquest conjunt monumental corres-pon a les restes del que va ser una imponent fortale-za

El castell de Gardeny, juntament amb els de Mira-vet, Montsó, Peníscola i la ciutat de Tortosa, forma part de la ruta templera Domus Templi. Aquest viat-ge a través del temps posa de manifest gran part del patrimoni i llegat templer de l'antiga Corona d'Ara-gó. Robert Domènech

EL COLTAN, UN MINERAL ESTRATÈGIC

Resulta curiós el que està passant amb un mineral ano-menat coltan, del qual s'extreuen niobi i tàntal, i que en els últims 10 anys ha estat blanc estratègic de les compa-nyies d'exploració minera, tema de controvèrsia social i mediambiental i fins i tot objecte de debat en les matei-xes Nacions Unides. És un mineral que presenta una gran resistència a la calor així com determinades propie-tats elèctriques. El coltan és fonamental per al desenvolupament de noves tecnologies: telefonia mòbil, fabricació d'ordinadors, videojocs, armes intel·ligents, medicina (implants), in-dústria aeroespacial, levitació magnètica, etc. Això és degut a les seves singulars propietats, com ara la super-conductivitat. Els principals productors mundials són Austràlia amb el 10%, Brasil amb el 5%, Canadà i alguns països africans (República Popular del Congo, Rwanda i Etiòpia). Per a extreure el coltan treballen fins i tot els nens de 10 anys per a ajudar a mantenir la seva família. Un treballa-dor congolès normal guanya 10$ al mes. Un treballador que treballa a les mines del coltan guanya entre 10$ i 50$ a la setmana, arriscant la vida a treure 1kg de coltan al dia. Cada kilogram de coltan s’arriba a vendre a 200$. La seva explotació a l'Àfrica ha estat, i està, lligada a conflictes bèl·lics per aconseguir el control d'aquest ma-terial, condicions d'explotació en règim de semi esclavi-tud, desastres mediambientals amb gravíssimes repercus-sions en la fauna local d'espècies protegides (goril·les, elefants), i fins i tot a greus problemes de salut associats amb els arcaics i infrahumans mètodes d'explotació. Marc Sisó, Elena Companys i Alin Ciortan (2n B)

Page 50: Revista idees 2012

50

G.A.I.A.: GRUP D’ASTRONOMIA DE L’INSTITUT D’ALCARRÀS

El Grup d’Astronomia de l’INS d’Alcarràs està format per alumnes i exalumnes del nostre centre. Es troben dos dimecres al mes, sempre a partir de l’hora que es fa fosc (o a l’aula d’informàtica si l’estat de l’atmosfera no permet observar). Si voleu més informació podeu consultar el nostre blog: http://elceldelalaiailaba.blogspot.com.es o la nostra pàgina web: http://www.xtec.cat/~jperez17/gaia50/inici2.htm

Raül Palau va presentar el seu treball de recerca a les IV Jornades de Treballs de Recerca de la Universitat de Lleida. El seu treball també va ser finalista de les Quartes jornades cientificotecnològiques sobre treballs de recerca de batxillerat organitzades per l’Institut d'Estudis Ilerdencs (Diputació de Lleida). Felicitats!

Al desembre de 2011 el grup d’astronomia de l’institut va celebrar la II Jornada de Formació GAIA, consistent en un taller de dibuix astronòmic on vam aprendre a dibuixar figures del cel i la Lluna amb llàpissos de dife-rents dureses i tècniques d’ombres en el cas del satèl·lit. El curs va ser dirigit per Fernando Guirado Fernández, membre de la Societat Astronòmica de Lleida i profes-sor de la Universitat de Lleida.

Page 51: Revista idees 2012

51

A dalt: Dibuix d’Ivet Béjar (2n d’ESO) Al peu de la pàgina anterior, d’esquerra a dreta: Llauna de refresc i llauna de refresc inver-tida invertida (Diversos Autors), Galàxia NGC 3638 invertida (Ariadna Marsal), Cràter Gruithuisen (Alba Varela) [dalt], Nebulosa de l’anell M57 (Anna Quílez) [baix]. Tots els di-buixos astronòmics estan fets a partir de fotografies.

Page 52: Revista idees 2012

52

CRÒNICA DE LES JORNADES DE CIÈNCIA EN ACCIÓ AL PARC CIENTÌFIC I TECNOLÒGIC DE GARDENY Els dies del 7 al 9 d’octubre, vam tenir l’honor de participar al projecte de Cièn-cia en Acció que se celebrava al Parc Tecnològic de Gardeny de Lleida. Vam decidir participar nosaltres, el Grup d’Astronomia de l’INS d’Alcarràs (GAIA) amb dos projectes diferents: un projecte encapçalat pel company Raül Palau i un altre amb el que participàvem tots presentant-nos a nosaltres mateixos i les diferents activitats que realitzem. Vam començar el dia 7, amb els prepara-tius. Tot el recinte estava ple de projectes de les diferents àrees de ciència possibles: mate-màtiques, química, tecnologia, electrònica,... Vam poder veure coses increïbles. Puc recordar uns nens de primària amb un projecte de matemàtiques dels que estudiem a l’institut, un

grup que a través d’un programa de mòbil donava una ordre al portàtil que obria una aixeta (tot amb Wifi si malament no vaig en-tendre), un projecte de física amb una turbina d’aire que comprovava la resistència a l’aire d’unes casetes que simbolitzaven cases de veritat, parlant de l’ús de les noves tecnolo-gies i hi havia un grup que, per aprendre la història d’algunes zones de Madrid relacio-nades amb l’astronomia, feien servir codis QR i més. El dia 8 va ser semblant, vam continuar ob-

servant projectes que deixaven la boca oberta. Hi havia un projecte que volia integrar la tec-nologia als entrenaments d’esports per preparar estratègies. Un petit trenet que s’impulsava per magnetisme. També vam veure un cotxe que funcionava amb una bateria elèctrica. A fora, hi havia una atracció molt divertida: eren unes bicicletes que estaven lligades a un eix metàl·lic i estaven dintre d’unes circumfe-rències metàl·liques, permetent que puguis donar voltes de 360º sense caure. La nostra funció tant el dia anterior com aquest era, a part d’aprendre dels projectes, explicar qui érem i què fèiem. El moment més difícil va ser segurament quan es van presentar els jutges. Però ens ho vam passar de primera. Vam comentar amb els que estaven allí a la zona d’astronomia les diferents formes de treball, resultats i possibles projectes per més endavant...

Page 53: Revista idees 2012

53

Finalment va arribar el dia 9: El gran dia. Nosaltres no teníem gaires esperances. Els projec-tes de la resta de participants ens havien causat molta impressió. No ens podíem ni imaginar que seríem escollits com a guanyadors del Concurs de Ciència en Acció 12. Ens emportàvem una menció d’honor i un 1r premi cap a casa. Realment, la sort ens va acompanyar aquell dia.

Esperem que puguem tornar a participar un altre any. No es tracta de premis, sinó de poder estar en un entorn tan ple de coneixements i de gent amable com aquella. Un lloc on, miris on miris, pots aprendre moltes coses. Un lloc on preval el coneixement al lucre dels premis. Participar en un projecte com aquest és una sensació fantàstica, tan gran que no podeu ni tan sols intentar imaginar. Al bloc cada vegada tenim més visites i de diferents parts del món. L’any passat, quan es va entregar la revista, només hi havia dues entrades i estava en dos idiomes, però a poc a poc i amb l’ajuda de tot el grup ha evolucionat i ara ja en tenim unes quantes entrades més i les publiquem en tres llengües diferents (català, castellà i anglès)! Ara el fem servir, entre altres coses, de “diari d’astronomia” on expliquem el que fem i tot allò que veiem els dies que quedem per observar. La pàgina no només és d’informació, sinó que en ella també podeu comentar-hi i dir les vostres opinions, gaudir amb els dibuixos i fotografies. G.A.I.A.

Page 54: Revista idees 2012

54

“Nothing is interesting if you cannot understand it” The Foreign Languages Department has started to develop a program called Exten-sive Reading in order to add an effective supplement to the English language teach-ing. We understand Extensive Reading as reading a wide range of books primarily for pleasure. Students are motivated to read in English and French because they are reading for the same reasons as they would read in their own language: to learn more about something they are interested in, to increase their general knowledge or just to enjoy a good story. Students can read at their own path and choose what they want to read. Therefore, all the students can achieve higher comprehension, greater fluency and confidence through reading in foreign languages because the program is flexible and it is adapted to every student level. In general terms, we can say that reading is no different to other learnt human abil-ity, the more you do it, the more skilful and fluent you become. We strongly believe that regular reading benefits learners’ competence in acquisition of a language. We are setting up this program with the help of Graded Readers in different levels which cover a wide range of topics: adventure, mystery, humour, romance, historical novels, biographies, science fiction, among others. After each book students finish, they fill a report sheet summarizing in three to four sentences the plot and they can also add free personal responses. This summary gives students an opportunity to review the story mentally, demonstrate general un-derstanding and get practice in giving brief synopsis. Students also keep records of their progresses and achievements. L’ AMPA sempre han estat disposada a col.laborar en els projectes del centre i en concret amb el nostre departament. Gràcies a això tenim una àmplia varietat de lli-bres de lectura de diferents nivells a l’abast dels nostres alumnes, que esperem po-der continuar ampliant en pròxims cursos. Thank you for your help! “The best way to improve your knowledge of a foreign language is to go and live among its speakers. The next best way is to read extensively in it”.

READING IN ENGLISH

Last term our English teachers told us that we had to read some books in Eng-lish. How do we do it? All of us choose the book we prefer and then when we finish we write a short summary explaining the plot; it is a good way to learn more vocabulary. DR.JEKYLL & MR.HYDE Our teacher, told us to write about one of the books that we had enjoyed and finally we decided to explain a bit Dr.Jekyll and Mr.Hyde written by the Scot-tish Robert Louis Stevenson in 1889. We are sure that you have heard a lot of things of that book or you have probably read it, but for the people who don’t know this tale, you can read this summary: Mr Utterson is the personal lawyer of Dr. Jekyll, a very nice and honoured person. One day he gives his testament to Mr. Utterson. This testament ex-plains that if Dr. Jekyll dies or disappears, all his fortune will be for Mr. Hyde. Utterson becomes suspicious of this arrangement because he thinks that Mr.

Page 55: Revista idees 2012

55

Hyde is like the evil. So the lawyer begins an investigation to discover why Dr. Jekyll tries to give his money to Hyde. After a long time of investigations, one day Mr.Utterson finds the corpse of Mr.Hyde and a letter. In this letter Dr.Jekyll explains that he and Mr.Hyde was the same person and he became Mr.Hyde by a type of drug. At the end of the story Dr. Jekyll cannot control Mr. Hyde and he cannot return to his origin and decides to suicide. Dr. Jekyll and Mr. Hyde are one body with two characters, the good and the evil. Mercè Riu & Montse Estela 4th ESO A ROMEO AND JULIET I don't read a lot of books, but I read one interesting book: Romeo and Juliet. It was the first book I read this term. I love it, because the story of Romeo and Juliet is very romantic. I don't like the end of the book because it is very sad. Romeo and Juliet married secretly, because the Capulets and the Montagues are enemies. One day, Romeo killed Tybald and he left Verona. Lord Capulet said to Juliet: “Marry Paris”. But Juliet didn't love him, she loved Romeo. Then, she took a special medicine. Everyone thought Juliet was dead, Romeo too. When Romeo came back to Verona, he saw Juliet was “dead” and he killed himself. Estefania Bianca Ganea 2nd ESO A

THE PICTURE OF DORIAN GRAY Well, I know that what you are going to read now isn’t a perfect summary about this incredible book because I think the only way to enjoy it is just reading and walking between the words of this story… This book is about a portrait of a young man that when he sees it, he falls in love with his own image. The story goes round the relations of three men. It makes me think about the importance of loving yourself, but not too much, you must know when you have to stop (the main character becomes mad). Moreover, you can’t listen to all what people say to you, just find the ‘’balance’’ of it. It might affect you but if these words can hurt you too much, perhaps it is better to close your ears. In my opinion, I think that this is the ‘’English book’’ that has made me feel a different person. I’ve enjoyed reading it. Unlike other novels, when I started to read I didn’t understand quite well what the story was about, but now I think I would choose this book for a second time. Laia Martí 4th ESO B

AROUND THE WORLD IN EIGHTY DAYS The book is about one man that is very rich and always does the same and his life is very boring. One day when he is in a café he makes a bet: “ he can go around the World in eighty days”. He goes with his servant Passepartout. They go around the World and they have many problems but finally he wins the bet. We think that this book is good because it includes new vocabulary and it is interesting. But some parts of the story are a bit slow but we really liked it. We think the level was appropriate for us. Blanca Francès & Núria Esquerda 3rd ESO B

Page 56: Revista idees 2012

56

Projecte Europeu Comenius a l’INS d’Alcarràs

Polònia, maig 2011

Cursos 2010-2011 i 2011-2012

Des de l’última edició d’IdeES...

acollidores. Al dia següent, (després d’instal·lar-nos la nit anteri-or), vam comentar amb els altres com havien passat la primera nit. Aquell matí ens vam fer un fart de caminar, però després d’aquest esforç vam parar a dinar. Quins plats més sorprenents! No tenia res a veure amb el menjar que estem acostu-mats: sopes amb molts in-gredients, amanides de tota mena i patates a dojo. A la tarda, després de fer algunes compres vam tornar tots amb les nostres respectives famílies. Ja arribàvem a dimecres.Ens feia molta por perquè ens trobàvem a l’equador de la nostra estada a Polònia. Aquell dia ens el vam passar caminant, però ens ho van recompensar amb la festa que ens van preparar pel vespre: activitats de nit, un foc a terra i els jocs tradicio-nals de cada país ens van unir una miqueta més a tots. El dijous, vam visitar l’ ins-titut i també vam assistir a alguna classe, en polonès, i després d’això vam acabar dinant al menjador escolar. La tarda d’aquell dia va ser la millor de totes, ja que, era la festa de comiat. Per co-

mençar, ens esperava una gran barbacoa per a tots, que va estar molt i molt bé. A continuació, alguns vam ju-gar a voleibol, o a ping-pong i també vam fer un tomet amb barca pel llac d’aquella finca. Quan vam tornar a l’ autocar, tota la gent estava molt trista perquè a l’endemà, ens havíem d’acomiadar de les persones que havíem conegut durant el viatge. A les sis del matí les nostres famílies i alguns polonesos, van venir a acomiadar-nos. Amb les maletes i carregats de regals, ens encaminarem cap a Varsòvia, però aquesta vegada el trajecte va ser si-lenciós i trist. A l’aeroport ens vam haver d’acomiadar de tots els amics i professors amb els quals havíem conviscut du-rant aquella setmana tan es-pecial per a nosaltres. Des-prés d’aquest moment de tristesa, vam agafar l’avió de tornada a Barcelona. Aquest viatge a Polònia va ser una experiència única i inoblidable que ens agrada-ria molt tornar a repetir.

Anna Mena i Glòria Escolà

Després de dos mesos d’espera, ja ens veieu a les 2:30 de la matinada a nosaltres dues, l’Anna Mena i la Glòria Escolà, acompanyades per la Rosa Pla i la Gemma Aldevert, al taxi dirigint-nos cap a l’Aeroport de Barcelona. En un tres i no res, ja estàvem caminant per un dels passejos importants de Varsòvia. Aquell dia havia estat esgotador, ja que quasi no havíem dormit i també per totes les hores que passàrem entre avions i aero-ports, així que a les deu ens vam anar a dormir a fi d’agafar forces per tots els dies que te-níem per davant. L’endemà, ben d’horeta, la guia ens va venir a buscar i juntament amb tres mexicans vam anar plegats a conèixer la ciutat de Varsòvia (Warsawa, en polonès), una ciutat molt bonica on abunden els parcs i que recomanem que es visiti. A la tarda, un autocar ens va ve-nir a buscar. Allà es trobava la resta dels joves i professors amb qui compartiríem els prò-xims dies de viatge. Tots carre-gats d’il·lusions, ens dirigíem cap a Wielicki, un poblet situat al nord de Polònia, molt a prop de Lituània. Durant el trajecte les rialles no van parar i sense adonar-nos ja estàvem davant l’institut distribuïts en famílies

Page 57: Revista idees 2012

57

Page 58: Revista idees 2012

58

viatge vam sofrir la casuali-tat que en aquell precís dia hi havia vaga de controla-dors aeris i vam haver d’esperar-nos sis hores a l’aeroport. Tot aquest temps d’esperar va fer que arribés-sim a les nostres cases a la matinada. La conclusió que vam extreure d’aquell viat-ge no ha canviat gens ni mica, ja que tots opinem que ens ha aportat moltíssi-mes experiències i anècdo-tes per contar que recorda-rem tota la vida. També hem fet molt bones amistats i hem practicat i millorat el nostre anglès. Aquest viatge ha estat únic i irrepetible i un motiu pel qual ha valgut molt la pena esforçar-se al llarg de tot el curs.

Jacob Mesalles, Anna Cal-vet, Nàdia Jiménez i Maria

Montoy

realitzar diverses excursions que ens van aportar moltes anècdotes i temps per conèi-xer la resta de companys amb qui vam fer amistat de segui-da. Vam visitar un llac, la ciu-tat de Patras, el lloc on es van organitzar els primers Jocs Olímpics, les platges gregues i fins i tot vam assistir en algu-nes classes de l’escola. L’ultima nit ens van organit-zar una festa per a tots els membres del projecte i vam poder gaudir dels balls tradici-onals grecs abans de tastar una mica de tots els menjars típics que ens havien preparat les famílies que ens acollien. En acabar, ens van ensenyar a balla les danses típiques i hi va haver discomòbil per a tot-hom. L’endemà ens vam lle-var ben d’hora per poder aga-far l’avió i acomiadar-nos de tota la gent que ens havia re-but tan acollidorament en un país bastant lluny de casa. Fi-nalment però, tal i com ens havia anat succeint al llarg del

El passat octubre, els alumnes Nàdia Jimenez, Anna Calvet, Jacob Mesalles i Maria Montoy juntament amb les profesores Marta Ingla i Gemma Aldevert vam participar en el projecte Co-menius. Vam realitzar una esta-da a Grècia de cinc dies; el pri-mer dia a Atenes i els següents dies a un poble prop de Patras. El dia de l’arribada ens vam ins-tal·lar en un hotel cèntric de la ciutat, situat al costat de la plaça Sintagma i vam poder gaudir d’una tarda recorrent els carrers d’Atenes. Al dia següent vam conèixer la resta d’alumnes pro-vinents d’altres països que tam-bé participaven en el projecte, vam visitar les ruïnes gregues de l’Acròpolis sota una pluja tor-rencial i ens vam dirigir cap a conèixer les famílies que ens acollirien la resta de l’estada. Ens van acollir molt bé i ens hi vam sentir com a casa. Aamb d’idioma ens en vam poder sor-tir força bé, tot i que era potser amb el que estàvem més preocu-pats. Durant aquells dies vam

Grècia, octubre 2011

Page 59: Revista idees 2012

59

Page 60: Revista idees 2012

60

Cardoso. I al acabar l’agradable passeig, vam anar a Gaia. Allí vam visitar una fa-mosa bodega on ens van ex-plicar el procés per elaborar els seus coneguts vins i fins i tot ens van deixar fer un petit tast. El tercer dia, dimecres dia 14, vam fer el “Comenius walk” per Marco i després vam visitar la ciutat romana de Tongobriga, al matí. Vam començar amb una volta per la vora del riu. Tot seguit, vam anar amb au-tobús fins l’antiga ciutat roma-na. Allí vam poder observar diferents ruïnes antigues (cases, balnearis, l’àgora...) amb l’explicació del guia. Des-prés, a la tarda, vam anar a Guimaraes, que és la ciutat europea de la cultura, on vam fer una visita per tota la ciutat. Vam veure estàtues de reis, grans catedrals, castells, pla-ces... Ens va sorprendre una paret on estava escrit aquest missatge: Aqui nasceu Portu-

gal (aquí va néixer Portu-

gal). Aquest dia a la nit els alumnes del centre ens van convidar a dinar una “francesinha”, que és un men-jar típic del país. Va ser tot un repte acabar el plat, tant per la quantitat de menjar com pel sabor picant. El dijous 15 vam anar a com-prar al mercat local (típic mer-

cadillo). Ens van sorprendre les enormes dimensions

d’aquell mercat. Una hora des-prés vam provar d’estar en una classe, on no solament no parla-ven la nostra llengua sinó que en tampoc parlaven cap de les que nosaltres estudiem. Va ser una situació estranya. No estaves amb els teus companys, no po-dies entendre les explicacions (a no ser,és clar, que entenguessis el portuguès). A la tarda vam anar tots junts a passejar pel po-ble de les famílies que ens aco-llien. I a la nit vam fer un sopar de comiat amb balls i cançons típiques. El divendres 16, ens vam reunir a l’institut (com havíem fet cada dia). Algun alumnes ja havien partit de retorn cap a casa. I ens vam haver de acomiadar entre tots. Primer ho vam fer amb els belgues i després amb els portu-guesos. No van ser uns moments agradables. Vam anar a l’aeroport. Vam dinar i ens vam preparar per agafar el vol. Ales-hores va ser quan ens vam salu-dar per últim cop amb els grecs. Sembla mentida com en menys de cinc dies de convivència et poden fer sentir com si t’acomiadessis d’un amic de tota la vida. Finalment ens vam enlai-rar amb l’avió i vam tornar cap al nostre després d’un camí ple de turbulències. Va ser una expe-riència inoblidable.

Jaume Bagué, Àlex Alayon,

Ruben De Liche i Alba Varela

Del 12 al 16 de març el Jau-me Bagué, l’Àlex Alayon, el Ruben De Liche i l’Alba Va-rela vam estar a Marco de Canaveses acompanyats de dos dels nostres professors: José Manuel Pérez i Lour-des Palacio. Marco està a uns 60 Km de Porto. L’aventura va comen-çar només arribar a l’aeroport, ja que vam tenir un retard important en el vol amb el qual havíem de viat-jar. La mateixa tarda que vam arribar ja vam conèixer els alumnes amb qui estarí-em i les seves famílies. A poc a poc ens anàvem reu-nint els alumnes de diferents països: portuguesos (naturalment), polonesos, belgues, grecs, escoceses i nosaltres. La veritat és que van ser dels moments més emocionants, encara que estiguéssim una mica fora de lloc. Els segon dia, dimarts dia 13, vam visitar Porto i Gaia on vam veure catedrals i mu-seus. Vam començar amb una visita guiada, en la qual anàvem alternant el bus i la caminada. Quan vam acabar de veure Porto, vam fer una volta amb vaixell pel riu Due-ro. Allí vam poder veure els diferents estils de ponts que travessaven per damunt del riu, dissenyats per l’arquitecte portuguès Edgar

Portugal, març 2012

Page 61: Revista idees 2012

61

Page 62: Revista idees 2012

62

Escòcia, abril 2012

Aquest serà l’últim viatge d’aquest projecte. Els sis països participants ens trobarem per darrera vegada a Dalmellington, Escòcia, del 16 al 20 d’abril.

Les alumnes participants seran Laia Vilaseca, Paula Paris, Laura Vila i Núria Folch, que viatjaran

acompanyades per la Marta Ingla i la Gemma Aldevert.

Edició projecte Comenius multilateral 2012-2014 Hem buscat centres educatius, “socis”, per poder encetar un nou projecte durant els dos propers cursos. Som set instituts de Polònia, Grècia, Alemanya, Turquia, Holanda i Suècia, a més de l’institut d’Alcarràs. Ara, entrem en la fase de concurs , en la qual la Comissió Europea selecciona els millors projectes. Desitgeu-nos sort!

Page 63: Revista idees 2012

63

pants també fomentaran la pròpia cultura i tradicions, mitjançant intercanvis i visi-tes. Alguns exemples d’activitats que es duran a terme són: formació per a les famílies en temes específics educatius, formació per al professorat, realització d’un DVD promocional de la vil·la d’Alcarràs i un llarg etcètera, totes elles amb un doble objectiu, combatre el fracàs escolar i, donar a co-nèixer i transmetre la cultura i tradicions autòctones.

Aquest any des del centre hem sol·licitat el programa Comenius Regio, un pro-jecte que es caracteritza per incentivar l’agermanament entre dues localitats europees mitjan-çant la participació de di-verses entitats educatives i no educatives de cada lo-calitat amb una duració de dos anys. En el nostre cas hem elaborat un projecte comú amb la localitat de Wieliczki, a Polònia, amb l’objectiu de combatre el fracàs escolar. En aquest projecte hem participat conjuntament l’Ajuntament, el centre de primària Parc del Saladar,

l’Institut d’Alcarràs, l’associació de teatre Bao Bap i els Amics de la Cultura i tra-dició Catalanes d’Alcarràs Som i Serem. Mentre que de Wieliczki participen l’Ajuntament, l’institut Jana Pawla II, la Universitat Ws-zechnica Mazurska Olecku i el centre psicològic-pedagògic Poradnia Psychologiczna-Pedagogiczna. Durant aquests dos anys les entitats participants d’Alcarràs realitzaran activitats conjunta-ment amb les entitats de Wie-liczki per tal d’innovar en pe-dagogia, mètodes i projectes que facilitin l’aprenentatge per part dels alumnes. Al mateix temps les localitats partici-

Projecte Comenius Regio 2012-2014

Page 64: Revista idees 2012

64

CONTRA EL CONSUMISME I LA PUBLICITAT ENGANYOSA

A l’hora de tutoria hem estat treballant uns valors en contra del consumisme i la publicitat enganyosa. A més hem descobert que existeix l'anomenada obsolescència programada en moltes de les coses que comprem, que con-sisteix a fer que els productes tinguin una vida determinada i estiguin prepa-rats perquè al cap d'un temps s’espatllin. Tenint en compte tot això, hem reflexionat sobre el consum excessiu i la ne-cessitat d’estar segurs del que comprem. Referent a tot això ens han sortit les frases següents: 1- Comprar per comprar... on vas a parar? 2- Si ja ho tens, per què ho vols? 3- Comprar per no utilitzar és malgastar. 4- No et deixis enganyar si no ho necessites de veritat. 5- Si el que vols és comprar, aprèn a estalviar. 6- Quan vagis de rebaixes no t’ho deixis tot a les caixes. 7- No et deixis enganyar, que és solament publicitat. 8- Per què vols gastar, t’ho pots estalviar! 9- La publicitat és acolorida i enganxosa. 10- Abans de comprar pensa en el que et pots gastar. 11- No caiguis al parany que potser és un en-gany. 12- Valorar abans de comprar. 13- No malgastis tant i vigila amb el compte del banc. 14- Si no ho necessites de veritat, deixa-ho al supermercat.

David Sanahüja i Ruben Monclús

V JORNADA DE RECERCA A LA UNIVERSI-TAT DE LLEIDA El passat divendres 16 de març es va celebrar la V Jornada de Treballs de Recerca que organitza de manera anual la Universitat de Lleida. Està adreçada a alumnes de 1r de Batxillerat com els del nostre institut, que van assistir-hi per tal de conèixer diferents treballs que han realitzat durant l’etapa del batxillerat diferents alumnes de 2n de batxillerat de les comarques de Lleida. Entre aquests treballs hem de destacar els dos que portava l’Institut d’Alcarràs: • La manipulación periodística: la realidad del 2011 en España, d’Àxel Curcó (tutorat

per la professora Lourdes Palacio) • Lactància materna vs. Lactància artificial: les claus científiques de la diferència, de

Raquel Alcázar (tutorat per la professora Àngels Claramunt).

Page 65: Revista idees 2012

65

QUÈ ÉS L’AMPA? Som un col·lectiu de mares i pares que optem per intervenir activament en l’educació dels seus fills en una entitat sense ànim de lucre, reconeguda legalmente al Registre d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) QUINES FUNCIÓNS TÉ L’AMPA? • Donar suport a les famílies, al professorat i a

l’equip directiu del centre educatiu en tot el que es refereix a l’educació dels fills.

• Fer d’interlocutor amb l’equip directiu i els pro-

fessors per tractar els temes que afecten tot el col·lectiu de famílies.

ORGANITZEM XERRADES Adreçades als pares, en temes d’interès que ens afecten en la relació amb els postres fills. COL·LABOREM AMB LES ALTRES AMPES DEL POBLE Respecte a la promoció de les activitat de formació de pares, xerrades i activitats esportives conjuntes. PARTICIPEM I REPRESENTEM ELS PARES EN EL CONSELL ESCOLAR DE CENTRE Participem al Consell Escolar de Centre, l’òrgan màxim de govern dels centres educatius, a través dels suggeriments i les propostes que fem arribar als nostres representants.

FINANCEM ACTIVITATS DE L’INSTITUT Donem suport logístic a actes i activitats del centre (Festa de la Pau, lliurament de les orles de final de curs, etc.) i econòmic a les excursions educatives. Els nostres associats gaudeixen gratuïtament de la fotografia de final de curs. COL·LABOREM EN L’ADQUISICIÓ DE MATERIAL ESCOLAR EDUCATIU I ESPORTIU Donem suport a les activitats que proposen els professors amb iniciati-ves personals que pretenen millorar la qualitat de l’ensenyament dels nostres fills. GESTIONEM SERVEIS L’AMPA gestiona el servei de guixetes del centre i dóna suport a la ven-da de llibres amb descomptes per als nostres associats. SUPERVISEM ACTIVITATS I SERVEIS Formem part de l’Associació Esportiva de l’Institut i fem el seguiment del servei de menjador, vetllant perquè els seu funcionament sigui cor-recte. En aquest sentit, hem dotat el servei de cuidadores d’un carret de servei i hem facilitat material esportiu per als alumnes que es queden a dinar. ASSESSORAMENT I MEDIACIÓ ENTRE PARES I CENTRE Ens fem ressò de les queixes i problemes que els fills dels nostres asso-ciats poden tenir a l’institut o vinculats amb ell (queixes respecte als professors, problemes d’adaptació, etc.) i fem accions de mediació per tal de solucionar-los. FEM ACTIVITATS EXTRAESCOLARS Orientades a millorar el rendiment i a uns preus assequibles.

ACTIVITATS EXTRAESCOLARS Actualment fem les activitats de reforç i de deures per als alumnes que vulguin millorar el seu nivell, i us recordem que l’AMPA organitza qualsevol activitat en la qual tinguin interès, com a mínim, 3 alumnes del centre. COMISSIONS EN MARXA Us recordem que, si esteu interessats a formar part d’alguna comissió (com la de seguiment dels menús del menjador, gestió d’activitats extraes-colars…), us podeu posar en contac-te amb la Junta. Entre tots farem que les coses vagin millor! Els socis de l’AMPA són l’element esencial de l’Associació. Us convi-dem a participar-hi formant part de la Junta Directiva, assistint a les assemblees, participant en les activi-tats o aportant les postres reflexions i comentaris a: [email protected]

L’horari d’atenció al públic és els dimecres d’11 a 14 hores. L’oficina la trobareu al vestíbul de l’institut (pregunteu a consergeria). El telèfon és el 663648336 (Maricel Castells) o també podeu enviar un correu elec-trònic a l’adreça: [email protected]

Page 66: Revista idees 2012

66

ÍNDEXÍNDEXÍNDEXÍNDEX Coses que no canviaran 2 Fracàs escolar 3 Editorial 3 Premis literaris 2010-2011 4-12 Passatemps-Passaidees 13 Nadala de primavera en llatí 14-15 Dia de la pau 16-17 Cartells de festa major 18-19 Contes dramatitzats 20 Siguem persones i…. 21 Estades a les empreses 22-23 Narracions de final de curs 24-25 Un novel�lista visita l’institut 26 Diferents punts de vista d’un mateix relat 27 Xavier Verneta a l’institut 28 Bodas de sangre, y de lágrimas también 28 El romanç de Tristany i Isolda 29 L’esquiada 30-31 Soufian, un exemple per a tots 31 L’aula d’acollida fa panellets 32 The Fonix: concurs d’anglès 33 Poesía en Extremoduro 34-35 Pensaments 36

Imitaciones de G.A. Bécquer 37 El grup de teatre de l’institut 38 Frankenstein 38 El mercader de Venècia al TNC 39 Cartes a Holden 40-41 Activités des élèves de langue française 42-43 Concierto de Emiliano Valdeolivas 44 Premio de relato “Jóvenes Talentos” 45 La perla 46 Els de 3r d’ESO piquen lletres 47 Ciència al carrer 48 Els primers freds 48 Gardeny, recordant la història de Lleida 49 El coltan, un mineral estratègic 49 GAIA: Grup d’Astronomia Ins. Alcarràs 50-51 Les jornades de Ciència en Acció 52-53 Reading in English 54-55 Projecte Comenius a l’institut 56-63 Consumisme i la publicitat enganyosa 64 Jornada de Recerca a la UdL 64 L’AMPA 65 La Pena 66 Índex 66 Solucions als passatemps 67

AGRAÏMENTS La redacció de la revista Idees vol expressar el seu agraïment a totes les persones (alumnes, professors, departaments, AMPA…) que s’han implicat en la seva elaboració amb les seves col·laboracions. Sense el seu ajut, Idees no seria possible. Moltes gràcies!

LA PENA Com cada any, els alum-nes de 3r d’ESO fan el seu crèdit de síntesi a la Conca de Barberà. El primer dia vam pujar a la muntanya de La Pena, a la serra de Prades. Des del seu mirador ens vam fer una foto i després vam dinar i vam signar, com ja és costum, la lli-breta que hi tenen dipo-sitada per als excursio-nistes. La pujada va ser dura però molt distreta perquè anàvem parant per mirar les plantes, la carbonera, el pou de gel i moltes altres coses. Però això no va ser inconveni-ent per fer una mica de gresca a la nit a l’alberg.

Page 67: Revista idees 2012

67

SOLUCIONS ALS PASSATEMPS-PASSAIDEES Les flors del camí: El nen pot anar per quatre camins diferents del zoo a l’escola. Si comptem quantes flors troba en cada un dels itineraris, obtenim: 1 + 3 + 8 = 12 1 + 3 + 5 = 9 2 + 3 + 8 = 13 2 + 3 + 5 = 10 Per tant, l’únic valor que no es pot obtenir entre els proposats és l’11 Nombres i figures: El triangle només pot ser un 1 ja que és la xifra que “portem” després de sumar la segona colum-na de la suma. El cercle només pot ser un 9 ja que, si fos un 8, per arribar a sumar 11, faria falta portar-ne 3 de la columna de la dreta, la qual cosa és impossible. Si el triangle és un 1 i el cercle és un 9, cal portar-ne 2. Per tant, el quadrat és un 6.

Quadrats: Si cada quadrat groc mesura 8 cm de costat, dos quadrats sumen 16 cm i tres sumen 24 cm. A simple vista s’aprecia que l’única solució possible és B) 18. Un altre raonament possible és dir que el costat del quadrat blau fa x i el del blanc fa y. En el dibuix es veu que x + y = 24. A més, com la figura blanca és un quadrat, y = 3x. Un senzill sistema d’equacions revela que x = 6 i que y = 18.

Page 68: Revista idees 2012

68