40
3 € / JULIOL 2010 / ANY XXXI / NÚM.63

Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

Embed Size (px)

DESCRIPTION

La revista "ELS CINGLES de Collsacabra" es publica en paper a Tavertet des de fa mes de 30 anys.La Associació Amics dels Cingles del Collsacabra esta satisfeta amb la tasca feta al llarg d’aquests 30 anys i, el conjunt dels mes de 60 exemplars publicats de la Revista ELS CINGLES son un llegat per a tota la societat, tot gracies a la constància i a la bona feina feta per l’equip de redacció i a tots els col•laboradors que, de manera desinteressada i any rere any, han omplert de contingut els mes de 500 articles publicats que constitueixen un patrimoni de gran valor per a les generacions actuals i venidores.Al portal web de la revista: www.elscingles.org, podreu consultar tot el material publicat i també fer recerques dels seus continguts per trobar més fàcilment allò que cerqueu.

Citation preview

Page 1: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

3 € / JULIOL 2010 / ANY XXXI / NÚM.63

Page 2: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

La parella de gegants Miquel i Magdalena amb els quatre capgros-sos. Podem veure que tot i el pas dels anys es conserven extraor-dinàriament bé.Arxiu Ajuntament de Rupit.

SUMARIEditorial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 1Rupit els anys 1345-1346, una mirada a través dels bans i crides / Rafel Ginebra i Molins . . . . . . . . . . . . . . . . 2Camins medievals al Collsacabra (iii) / Assumpta Serra . . . . . . 8Breus apunts sobre l’origen i la història dels gegantsde Rupit / Raquel Castellà i Perarnau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12Santa Maria de les Escales o de Vilanova / Abel Rubió Serrat . . . 15Colors, olors, sabors, la trilogia perfecta per a una passejada pel Collsacabra / Santi Jávega . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16Els mamífers del Collsacabra (ii) / Jordi Baucells i Guillem Mas . 18Els meus herois literaris de Cantoni / Eduard Miró . . . . . . . . . . 22La taula de la sala de l’Avenc / Belinda Parris . . . . . . . . . . . . . 24Aproximació a la bibliografia del Collsacabra / Anna Borbonet . 26El pont de Molí-bernat / Jordi Gumí . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30Crònica del Collsacabra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33Racó del poeta / Pep Rosanes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36Fitxes d’ocells / Naturalistes d’Osona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

Normes de publicació:Els autors que vulguin publicar els seus treballs en aquesta revista, han de tenir present el següent:— Els articles cal que estiguin escrits cor-rectament en català i en format informàtic.— Els peus de les il·lustracions i els noms dels seus autors aniran escrits en un full a part precedits d’un número que es repetirà a la fotografia o dibuix corresponent.

DIStRIBUCIó DE “ELS CINgLES”:

BARCElONA: llibreria QueraCANtONiGRòS: l’Estancl’ESQuiROl: Estanc la Baldufa, llibreria El DetallMANllEu: llibreria Contijoch,El Quiosc de l’Assumpta, Benzinera Feixas AuletRODA DE tER: llibreria Can Manolito, Benzinera Feixas AuletRuPit: Ca l’AmpleSANt FEliu DE PAllEROlS: Santuari de la SaluttAvERtEt: El Rebost de la isabel,Casa Agneta, Punt d’informació viC: llibreria la tralla, llibreria Pietx, llibreria Muntanya de llibres

Page 3: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

1

ANy XXXI NúM. 63 Juliol 2010

Redacció:

Pl. Bisbe Guillem. 1

08511 - tAvERtEt

tel. 93 856 52 24

E-mail:

[email protected]

[email protected]

www.elscingles.org

Director: Xavier viladomat i Gil

Consell de redacció: Joan Solde-

villa i Calvo, Anna Borbonet i Ma-

cià, lluís Gonzàlez i ventura, Joan

Reixach

Col·laboradors habituals:

Jordi Sanglas i Puigferrer, Jordi

Gumí i Cardona, Rafel Ginebra i

Molins, Miquel Banús i Blanch

Correcció lingüística:

Anna Borbonet i Macià

Impressió:

Gràfiques DiAC

Rda. Camprodon, 2 - 08500 viC

Publicació a Internet:

Jordi Mas i Caballé

la redacció no es fa responsable

del contingut dels treballs que hi

apareixen signats, ja que expressen

l’opinió dels seus autors.

“Els Cingles” és una publicació de

divulgació cultural editada per l’as-

sociació “Amics dels Cingles de

Collsacabra” i es publica sense cap

finalitat de lucre.

Dipòsit legal: B-8.390-79

Col·laboració: 3 euros

Subvencionada per la Conselleria de Cultu-ra i Mitjans de Comu-nicació de la generali-tat de Catalunya

A noranta-sis anys, després d’una vida viscuda amb intensitat, diem adéu a un per-sonatge valuós, difícilment oblidable. En Jordi Sanglas i Puigferrer, força conegut al Collsacabra, era un punt de referència per a tots, per a la gent del poble, els seus amics, i els que el visitaven sovint. Ell representava de fet tot tavertet. El seu his-torial és llarg i la seva trajectòria és variada i sorprenent. va néixer a la masia de les Baumes, vora del poble. Al llarg de la seva vida va tenir diversos oficis: pagès, carboner, barber, traginer i forner, cosa que el va lligar al entorn social del seu poble i a la valoració del seu paisatge.

Autodidacte, la seva disposició per aprendre va descobrir-li unes aficions que va mantenir sempre: el món de les flors, la utilitat de la fotografia, el treball de la fusta… Observador com era, va aplegar moltes imatges; estimava tant les plantes com valorava els fòssils.

Jordi Sanglas era un home culte. llegidor de mena, tenia una bona representa-ció de llibres a casa seva. S’interessava per la història, les tradicions i les feines de pagès. Era també un plaer parlar amb ell, pels seus coneixements adquirits i la seva memòria. i era, a més, un bon escriptor. la seva visió del passat i el record dels seus pares, i les seves passejades pel terme de tavertet van fer que publiqués dos llibres: Tavertet cent anys d’història (1991) i Tavertet i els seus verals (1995). també va ser coautor dels llibres El Collsacabra, Tavertet (1980) i Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc (1999), aquest darrer amb una gran il·lusió per la seva important col-laboració: la recerca de la toponímia de tavertet. Per la seva activitat i el seu interès per tot al que es referia al Collsacabra, l’any 1988 fou anomenat Osonenc de l’Any.

En Jordi Sanglas fou un dels fundadors i director fins l’any 1997 de la revista Els Cingles de Collsacabra, on col·laborava habitualment. Per les seves pàgines hi ha passat tota la seva vida i el seu entorn, és la història d’un poble, un retrat de la na-tura. Des de l’any 1979 fins a l’any 2010 i les que seguiran, la revista és i serà fidel a un objectiu preferent que era també allò que desitjava en Jordi: el coneixement i l’estimació al Collsacabra.

Així doncs, si bé la tristesa és inevitable per la seva absència, ens consola que el seu esperit bategui encara entre aquestes pàgines.

EDItORIAL

Foto: Ferran Serena

Page 4: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

2

El dijous era, al segle xiv, el dia que el pre-goner de Rupit es dedicava, quan calia, a fer els pregons de bans i crides. Si més no, tots els pregons que va fer els anys 1345 i 1346 Pere de terrers, pregoner jurat de la cort del castell de Rupit, i que ens han pervingut, van ser fets un dijous

No és gaire abundant la documentació del segle xiv de la cúria i de la notaria de Ru-pit que ens ha arribat: un registre de cúria de 1345-1346, i tres manuals del notari de Ru-pit, Bernat tufarer, que comencen ja el 1377 i que van fins a principis del segle xv.1

El primer d’aquests documents, que és el que ens forneix els documents que veurem, és un únic quadern incomplet (el primer full conservat és el núm. 6), i abasta poc més d’un any, de l’abril de 1345 al maig de 1346. Segons es dedueix d’un dels fragments que veurem, va ser fet per Pere Martí, escrivà de la cúria de Rupit (el que vindria a ser l’ofi-cina administrativa del terme),i recull, en esbor -rany o com a registre, els documents que es van fer en aquell període a la cúria del castell. tot i ser un quadern incomplet i d’un període relativament limitat proporci-ona un bon nombre de topònims i noms de

persones i permet fer-se for-ça idea del funcionament de la cort del castell i de quins eren els problemes amb què havia de bregar.

D’entre els documents que recull aquest quadern, un bon testimoni del que era la vida i els problemes en aquell moment ens el donen les crides o bans que eren pregonats públicament a la plaça de Rupit. De bans i d’edictes no cal dir que en-cara se’n fan ara, i es pengen als ajuntaments al lloc perti-nent, però en una època en què la lectura era privilegi de pocs l’única manera de ga-rantir que la gent s’assaben-tés de les coses era a través

RUPIt ELS ANyS 1345-1346UNA MIRADA A tRAVÉS DELS BANS I CRIDES

dels pregons en alta veu en els llocs més centrals del terme. Saber què es va pregonar resulta, així, molt significatiu.

Els bans que ens proporciona el quadern són de dos tipus. uns responen a problemes puntuals i particulars i són fets a requeri-ment dels interessats. D’altres responen a necessitats i conveniències més genèriques i generals, i incideixen en aspectes d’interés públic o d’organització pública.

vegem, per començar, ràpidament, els primers. tot i que pot fer-ho una mica més feixuc optem per conservar la grafia ori-ginal dels documents, normalitzant només majúscules, accentuació i puntuació. En aquest cas tots els bans comencen per la forma “tot hom o fembra...”, en el sentit de “qualsevol home o dona...”.

El primer ban que recull el quadern2 és fet a instància de la persona perjudicada. Segons diu el document (foli 9v), el dijous 4 idus de maig (calendació romana que cor-respon al 12 de maig) de 1345 es va prego-nar ban a la plaça de la vila de Rupit de la manera següent:

Tot hom ho fembra qui talàs ni donàs dan en vinyes ne en blats sembrats ne en orts ne en boschs ne en altres coses del mas des Prats de Mondoys, que li costaria per cascuna vegada II sous de ban, e qui o veu-ria e no ho diria que li costaria xii diners.

No cal dir que si es va haver de publicar aquest ban vol dir que algú estava talant o danyant les vinyes o blats o boscos del mas Des Prats. Com veiem, s’establien penes tant per als infractors com per als encobridors.

uns mesos més tard, el dijous 16 calen-des de juliol (16 de juny), es pregona un al-tre ban, i aquest cop consta explícitament que és a requeriment de Bernat d’Alou. Ara el problema és per pastures (f. 13v):

Tot hom ho fembra qui pasturàs ne mes-sés bestiar en les pastures del mas d’en Bernat ç’Alou si acustumat no ho avia, ne li taylava arbres en ses honors, que li costaria per cascuna vegada ii sous de Barcelona.

Un pregoner de l’epoca. Arxiu Internet

Page 5: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

3

De nou, si es fa aquest ban vol dir que algú que abans no havia acostumat a portar bestiar a les pastures de l’Alou ara n’hi fica-va (messés, és la forma corresponent al verb antic metre, ficar).

Poques setmanes després, també un di-jous, a 3 calendes de setembre (30 d’agost) del mateix 1345 Pere terrers, pregoner ju-rat, a requeriment de Dalmau, fill de Dal-mau de Fornaca va pregonar un altre ban semblant (f. 17v):

Tot hom ho fembra qui talàs ni messés bestiar ni donàs dan en la masada del Çoulé del Miyà que és den Fornacha ne y tayllars lenya vert, que li costaria per cascuna vega-da II sous de Barcelona.

El topònim caldria interpretar-lo com Soler del Mitjà.

El 21 d’octubre, de manera semblant el mateix Pere terrers pregona un ban en fa-vor dels béns d’en Valixana i d’en llorà, en els termes següents (f. 19v):

Tot hom ho fembra qui cuyllars ne donàs dan en les rovires den Valixana e den Loran […] arbres vertz, que li costaria per cascuna vegada ii sous de ban. Ítem que tot hom e fembra qui pasturàs ne messés bestiar en les honors ne pastures dels ditz masos de Vali-xana e deç Lorans si acostumat no ho avia, que li costaria per cascuna vegada ii sous de ban. In hac banno quo ad presens non in-telligitur Arnaldus de Devessia cum ipse de presenti teneat dictum mansum Lorà. En aquest cas es fa constar, al final, que del ban en queda exceptuat Arnau de De-vesa perquè en el present té el dit mas llo-rà i lògicament hi podia portar el bestiar. Aquests són tots els bans publicats a re-queriment de particulars o per salvaguar-dar drets particulars.

El segon tipus de crides o bans prego-nats són fets per tal de regular aspectes cí-vics, públics o de seguretat, i són fets per indicació del poder local, en aquest cas pel senyor del terme de Rupit, que en aquell moment era Huguet de Pallars de qui ja và-rem parlar en una altra ocasió,3 o pel seu batlle. Aquests documents són en general més extensos i especialment interessants i suggerents. D’aquests en tenim quatre do-cuments, i un cinquè del qual només se’n conserva l’inici que no aporta informació significativa.

El primer d’aquest bans és pregonat el di-jous 7 d’agost de 1345 a la plaça de la vila de Rupit per Pere de ter-rers com a pregoner ju-rat del castell de Rupit. El pregó comença amb la forma “Ara hoyat-nos tuyt”, que es repe-teix en els següents i que és la forma antiga de “ara oïu-nos tots”, i està destinat a prohibir que ningú tregui del terme ni blat, ni sègol ni ordi ni glans, ni tampoc carn per vendre fora del terme si no l’han intentat vendre abans a Rupit. Qui ho faci perdrà el producte i també l’animal amb qui el porti. En canvi, qui denunciï els infractors rebrà la meitat del blat. A més d’això, el batlle embarga tots els béns que siguin dins el terme de Rupit i que pertanyin a homes del terme de Cabrerès. El pregó ha de respondre, per tant, a alguna circumstàn-cia de conflicte amb el terme veí. ve’t aquí el contingut del pregó (f. 16):

Ara hoyat-nos tuyt. Diu-vos e·us mana lo baytle de part del noble senyor n’Uguet

La trompeta d’un pre-goner.Arxiu Internet

Page 6: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

4

de Payllars a tot hom e a tota fembra del castel e terme de Ropit que no y aja negun ni neguna qui trascha ni faça trer del dit terme de Ropit forment ni segle ne ordi ne negun blat ne glans. E qui contra farà, lv sous de pena per cascuna vegada pagarà, e perdrà lo blat que hic trauria e la bestie qui’l portaría, e qui acusarà a la cort aurà la meytat del blat.

Encara, que nuyl hom ni fembra del ter-me de Ropit no trasqua negun carnatge per vendre fora lo dit terme sots la dita pena de lx sous entro que una vegada l’anyen treyt al mercat de Ropit.

Encara, que tot hom tinga per emparat totes coses que sien dins lo terme de Ropit d’omes del terme de Cabrerès, e que non lurs en responen de res sens licència del dit senyor.

El següent ban d’aquest tipus es fa el dijous 5 de gener de 1346, per ordre direc-ta d’Huguet de Pallars, senyor de Rupit. En aquest es regula la revisió dels pesos i mesures, i s’estableix que els diners que s’hagin de pagar al senyor no es paguin als saigs (funcionari encarregat de fer les cita-cions, executar embargaments i penes etc.) ni a ningú altre sinó al recaptador del palau. també s’estableixen les taxes que poden cobrar els saigs i regula la seva actuació (establint les penes corresponents per a les infraccions de o contra els saigs), i regula l’actuació del recaptador de palau, i també del “corredor”, persona que sovint feia de nunci o missatger i que intervenia en les subhastes (f. 25v):

Die jovis intitulata nonas januarii anno predicto fuerunt ordinata per nobilem do-minus Huguetum de Payllars, dominum de Ropito hec que secuntur.

Primerament que d’aquí avant sien po-

sats II prooms en la vila de Ropit qui jut-gen la carn, el vi e aquel segelen en donen pes de pa segons que és acustumat. Ítem donen mesures de vi e d’oli e d’altres co-ses que acustumades ne vendre se degen dins la vila de Ropit a mesura, e aques-tes coses façen tota vegada ab senyall del baytle de Ropit. Emperò negun oficial de dit senyor no deia ne gos donar ço qui dit és sens voluntat d’aquels proomes ho de la I d’aquels, e en defalta dels proomes en cas necessari que·l [f. 26] dit baytle ho son lochtinent pogués husar per si mateix de ço qui demunt és dit. E qui contra farà ne pesarà ço que·ls proomes aquells da-ran ne faran, per cascuna vegada xx sous de pena lurs costarà, que amor no n’au-ran. E de present assigna lo dit senyor en les coses demunt dites feedors Arnau e en Pere Casaça de la dita vila de Ropit e que juren que ben e leyalment husen e hordo-nen d’aquestes coses segons lur enteni-ment e que si saben que negun ne neguna faça contra los dits hordonamens ho la I d’aquels, que mantinent lo puxen fer pe-nyora de la dita pena de xx sous e que aien d’aquela pena cascun xii diners si els ho trobaran.

Aquí el document fa un parèntesi per fer constar que els esmentats Arnau Martí i Pere Casassa van fer el jurament corres-ponent, i aquesta clàusula intercalada és on hi ha l’únic esment a l’escrivà de la cúria, Pere Martí:

Quod sacramentum predictum die et anno predictis prestiterunt dicti Arnaldus Martini et Petrus Casaça gratis in posse mei Petri Martini scriptoris curie de Ropito super Dei sancta quatuor Evangelia et cete-ra per ipsos corporaliter et cetera.

A partir d’aquí encara continua la relació del que mana el senyor:

Page 7: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

5

Encara, diu e man lo dit senyor a tot hom e fembra ge-neralment del castel e terme de Ropit que no liuren neguns diners qui a senyor pertangen de ventures als saygs ne a nuyl hom altre sino al reebedor del Palau per lo dit senyor, sal-vant emperò tota hora dret al baytle. E si se n’an a levar penyores, que’l sayg qui les levarà que y aja II diners de peatge e que mantinent liure les penyores que haurà leva-des al dit reebedor del palau, e qui contrafarà, per cascuna vegada li costarà v sous. E si lo sayg ho saygs fan contra ço qui demunt és dit, que per cascuna vegada li cost x sous. Et hec omnia predicta fuerunt preconiçata dicta die jovis in foro de Ropito per Petrum de Terrariis preconem.

[f. 26v] Ítem hordona lo dit senyor que si negun dels saygs prenen sagrament ne pena ne obligació de nuyll hom ho fembra ne fan empara, que encontinent que sien dins la vila de Ropit ho ayen a denunciar e a fer relació a la cort e que ho façen escriure al libre de la cort a l’escrivà si mester hi serà, e si contra açò negun sayg farà, V sous per cascuna vegada li costarà.

Ítem feu manament lo dit senyor an Pere Caliquo e an Pere deç Terrés, que presens eren, qui ara son saygs, que encontinent que aien reebuts clams reten compliment de justícia als creedors dins x dies, e pas-sats los x dies axí com és acustumat e fer se deu e si açò no fahien que tot dan e mes-sió que per aquela rahó s’esdevengués als clamans, que·l sayg ho saygs per colpa del qual se fos feyt ho agés tot a satisfer als cla-mans, e encara que si marcha si fahia per

colpa dels saygs que tot dan e messions que se’n seguissen aguessen a esmanar.

Encara, que los saygs cascun an sien tenguts de comptar ab lo reebedor del pa-lau del blat del acapte cascun an en la festa de Omnia Sentorum e si per aventura tot lo blat no serà pagat que encontinent los saygs lo façen pagà e si l’an epenyorat que encontinent liuren les penyores al reebedor del palau.

Ítem hordona lo dit senyor que encon-tinent que [f. xxvii] letra de fadiga hu vin-ga, que l’escrivà deia fer resposta e quels saygs encontinent la prenen e que manti-nent los saygs facen satisfer a l’escrivà de son selari per la resposta e que trameten la resposta en guisa que marcha no se’n puga seguir. E si per colpa dels saygs marcha s’i segex, quel baytle faça esmanar dans e messions qui se’n façen, que pagen los saygs colpables.

Ítem que calque sie reebedor al palau sie cregut de salvar son dret al baytle.

A la vila de Rupit, al segle xvi, el pregó de bans i crides se solia fer sempre a la plaça.Foto: Arxiu Cingles

Page 8: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

6

Ítem quel corredor vena bé e leyal-ment e per son temps les penyores que c o m a n a d e s li seran, axí com és acos-tumat, e si contra fahia que tot dan

que se’n seguís agés a satisfer al clamant d’ell. E per la frau fos punit a coneguda del jutge.

Just una setmana després, el dijous 12 de gener, es fa el següent pregó per ordre d’Huguet de Pallars. En aquest cas és per instar una caprevació o reconeixement de domini. El senyor de Rupit insta a tothom qui tingui terres o cases per als castlans del castell de Ropit (per establiment o per ven-da feta pels castlans o pels seus represen-tants, i per tant sota domini dels castlans) a mostrar els corresponents documents al batlle abans de 30 dies (f. 27):

Ara hoiats-nos tuyt. Diu-vos e us mana a tot hom e fembra del terme de Ropit lo baytle de part del senyor n’Uguet que quis que aia ne tenga terres ne honors ho cases qui’s tenguen per cavalers castlans \ho […] del castel/ de Ropit, axí per stabliment del dits castlans ho vendes, com per stablimens ho vendes de lurs teratinens, que dins xxx dies primers vinens e segens aien mostra-des totes cartes que n’aien al dit senyor ho al baytle seu sots pena de lx sous, de la qual amor no aurien.

El pregó el fa de nou en Pere de terrers, a la plaça de Rupit.

El penúltim pregó que recull el quadern

és ben interessant perquè fa referència a l’obligació del servei d’armes. És fet el 22 de març de 1346. El batlle del senyor mana que tothom tingui les armes a punt, i que tan bon punt es faci “so de via fos” (tan bon punt es toqui a vilaforà, es doni l’alarma) la gent vagi al lloc sense esperar ningú (“que el pare no esperi al fill” diu) (f. 34v):

Ara hoiats-nos tuyt. Diu-vos e us mana lo baytle de part del senyor n’Huguet que tot hom del terme de Ropit estia apareylat ab ses armes axí com son hordonades, e si no ho eren costaria a cascún v sous de Barcelona.

Ítem que tota vegada que son de viafos se meta, el castell ho terme de Ropit, que tot hom que armes puga portar hischa al so là hon se meta, e que pare no esper fiyll ne I altre sino que cascun hischa al so co abans puscha là hon hagen que’s sie levat. E qui contra farà, v sous de ban li costarà.

No tenim elements per saber si la crida es va fer de manera més o menys rutinària o si és que hi havia alguna circumstància que pogués fer preveure que hi hauria al-guna situació d’alarma que requerís l’alça-ment en armes.

Finalment, el darrer pregó manat pel noble Huguet de Pallars fa referència a un tema ben diferent però també ben sugge-rent, els drets de pesca a la riera de Sallent (f. 36). El pregó és fet un cop més a la plaça de Rupit per Pere terrers, el dijous 3 d’abril de 1346:

Ara hoiats-nos tuyt. Diu-vos e us mana lo baytle de part del noble senyor n’Uguet de Payllars que no y aja negun hom ne fembra qui pesque ne gos pescar de nit ne de die en la riera de Salent, ço és a saber aytant com les honors del mas del Vinyal s’estenen del loch nomenat ça Fredera tro al riu de Teer, si no és sens voluntat dels

Correspon als dos pa-ràgrafs de la dreta, se-gona columna.Crida sobre el servei d’armes.“Ara oiats-nos [...] de Barcelona.Ítem que tota [...] v sous de ban li costarà”.Foto: Rafael Ginebra

[email protected]

Page 9: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

7

hereus del mas deç Vinyal, exceptat que se-nyor de Rochasalva puga fer pescar en la dita riera d’aquela part e aytant com les sues honors s’estenen en torn la dita riera. E qui contra farà v sous de ban per cascuna vegada li costarà.

El vedat de pesca que s’estableix a la ri-era de Sallent s’estendria per totes les ter-res del mas vinyal entre la Fredera i el riu ter. la riera de Sallent és evidentment, i com està ben documentat,4 la riera que des de fa ja força temps s’anomena general-ment riera de Rupit5 El casal i antiga casa forta de Rocasalva, ara sota les aigües del pantà però notablement documentat6 esta-va situat a Susqueda, no lluny de l’església parroquial però a l’altra banda del ter, a la riba dreta, però del text es dedueix que tenia propietats també a la riba esquerra al llarg de la riera de Rupit. Malauradament no hem localitzat els altres dos topònims. No és improbable que desapareguessin en la crisi de despoblament i daltabaix que va provocar, un parell d’anys més tard, la Pesta Negra i les epidèmies que se segui-ren en anys posteriors.

i fins aquí aquesta petita mirada al Rupit de mitjans del segle xiv a través dels bans i crides. Com es veu, aquests bans i crides responen a circumstàncies específiques i per tant donen informació només sobre aquestes circumstàncies, proporcionen un conjunt de retalls parcials, però si més no ens informen sobre aspectes concrets i heterogenis de la vida i els problemes quotidians del Rupit d’aquells anys, vida i problemes que en els detalls ens poden resultar distants però que en la forma d’abordar-los ens poden resul-tar bastant propers i que devien ser bastant semblants en els termes veïns.

Rafel Ginebra i Molins

NOtES: 1 tots aquests manuals es troben al fons de la Cúria Fumada, de l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de vic, a la secció de notaries foranes. 2 la referència actual del quadern en qüestió és ABEv, ACF- Foranes/27ter. En les cites que en fem a partir d’ara esmentem al text, en parèntesi, el foli corresponent.3 vegeu “De les amistats insignes però incòmodes: Sobre unes jornades de caça a tavertet d’Huguet de Pallars el 1346, quatre anys després d’haver-hi atacat uns oficials del rei”, dins Els Cingles, núm. 51 (juny 2004), p. 2-6.4 vegeu toni DONADA MADiROLES, “Origen i toponímia a l’entorn de la Donada de Sant Joan de Fàbregues”, dins Ausa, núm. 158 (2006), p. 515-549 i especialment p. 545.5 la denominació de riera de Rupit és la que fa servir ja Juli Serra en el mapa de 1890 (vegeu El mapa del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra. Juli Serra 1890, Girona: Competium, 2004).6 vegeu Antoni PLADEvALL i FONT – Eva viÑO-LAS i MARÍN, Susqueda: la història submergida, Susqueda: Ajuntament de Susqueda, 2009, p. 75-89.

Pàgina anterior, 2a. co-lumna al final.Crida sobre la prohibi-ció de pescar a la riera de Sallen “Ara hiats-nos tuyt. Diu-vos e us mana lo baytle [...] per cascuna vegada li costarà.Foto: Rafael Ginebra..

Page 10: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

8

El primer que cal preguntar-se en relació a l’enunciat del subtítol és què devia influir primer: el camí sobre el poblament o, al re-vés, el poblament sobre els camins. A l’inici dels anys del canvi del primer mil·lenni de la nostra era, i segons es desprèn de les inves-tigacions fins ara conegudes, és més plausi-ble que fos el camí, quan aquest és de llarg recorregut, el que marqués el poblament i no al contrari. En aquest cas, l’objectiu d’aquest tipus de camins era comunicar territoris per causes diverses com pot ser el pas de bestiar, el comerç o bé raons militars. Segons el mo-tiu el recorregut podia variar, ja que es podia buscar el traçat més ràpid o bé el més segur. Qualsevol camí del Collsacabra suposava en general el pas per terreny muntanyós; per tant, en un camí de llarg recorregut s’hi bus-caria la rapidesa i la seguretat. Aquest tipus de camins s’adaptaven al terreny i evitaven els trams abruptes. Així, tal com es veurà, es prioritzava les possibilitats al seu pas per nu-clis de població, que per altra part, no eren gaire freqüents en aquesta primera etapa.

tal com s’ha vist en apartats anteriors, el Collsacabra es pot dividir en dues grans àrees diferenciades per la seva morfologia. la part oest, més planera fins als cingles de Cabrera, és la que fou aprofitada pel pas de la Strata Francisca que en els seus orígens o en la reutilització, es va fer servir militarment quan els carolingis volgueren donar una via de pas ràpida per Osona i França, passant per Girona. Aquesta via solament estava vigila-da pel castell de Cabrera que comença a do-cumentar-se a partir del segle x.

Segle x: Si es comença a analitzar el poblament en la part baixa, com és a Sant Martí, la documen-tació mostra que aquesta era una zona molt poblada ja al segle x. Seguint el trajecte que ja s’ha indicat abans, s’anava cap a la vila de Corcó i la d’Azeredo, viles que fan de límit amb la strata. El pas per Corcó deuria ser per una partió, perquè si després havia de passar per l’actual carrer del Pont, hauria de fer una volta.25 Des d’aquest punt no es coneixia una

altra zona d’habitatge fins a Pruit, on consta-ven algunes “cases” aïllades.

Segles xi-xii:Els llocs per on passava la strata ja existien com a habitatges dispersos entre els segles xi i xii coincidint amb una etapa d’un aug-ment demogràfic, i un impuls constructiu segons la tècnica del romànic. Es formaren masos, es construïren esglésies i es comen-çaren a formar incipients nuclis agrupats de poblament: Sant Martí Sescorts; el Simó, amb l’ermita i la masia de Sant Hilari; Santa Maria de Corcó; Sant llorenç Dosmunts (al costat del mas actual conegut com les viles); Sant Andreu de Pruit; Sant Pere de Falgars i Sant Julià de Cabrera. tant Sant Martí Ses-corts com Sant Pere de Falgars es construï-ren uns metres apartades del camí. Aliena al camí s’alçà l’església de Sant Julià de Cabre-ra que tenia la missió d’agrupar els pagesos que s’instal·laren a la part baixa del cingle. Segle xiii:Per una banda Jaume i organitzà el territori de Catalunya en delegacions administratives delegades del poder reial, de tal manera que Catalunya quedarà cohesionada en parcel-les d’àmbit més reduït26. A aquesta situació s’hi ha d’afegir que el segle experimentà un creixement de la producció secundària desti-nada als mercats, com el teixit. Com a con-seqüència d’aquesta nova situació, afegida a un excedent en cereals i un mercat de caps de bestiar, va fer que el mercat fes acte de pre-sència en l’economia catalana en centres de segona categoria o que n’afavorís la creació de nous. De resultes de la conjunció dels dos fets és evident que, en general, els camins prengueren una gran importància en ser in-dispensables per poder accedir als “serveis administratius o econòmics”.

Però tant a Santa Maria de Corcó, com a Sant Martí Sescorts es creà un nucli de cases al voltant de l’església moltes de les quals es dedicaven al teixit de robes, però aquesta producció estava destinada a cobrir les ne-cessitats de la pròpia comunitat pobletana i

ELS CAMINS MEDIEVALS AL COLLSACABRA – IIIRELACIó ENtRE ELS gRANS CAMINS I EL POBLAMENt

Page 11: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

9

no pas a un mercat, ni tant sols de la pròpia zona. En aquests casos queda en evidència que estar prop del camí que portava a França no afavoria el seu desenvolupament, per tant no es produí ni la creació de llocs de servei com hostals ni la producció de cara a un co-merç exterior. un altre exemple d’aquesta situació es dóna a Rupit, que es desenvolupà gràcies a la producció que es creà al voltant del riu i sota la protecció o vigilància del castell. Al segle xiii existia, doncs, un petit nucli organitzat amb presència d’una plaça on tenia lloc el mercat. Rupit, però, quedava apartat del camí ral. El mateix es repeteix a tavertet, encarat més cap a la vall de Sau.

Segles xv-xvi:En el segle xv s’iniciarà la formació del po-ble de l’Esquirol al voltant d’un tram del camí ral, a la vegada que comptarà amb l’eficient atractiu de l’aigua de la riera. la quantitat d’aigua que transportava la riera de les Gorgues era suficient per crear-hi petits centres productius com les filatures. Entre aquests dos segles es formà, en bona part, el carrer del Pont al llarg del camí.

igualment ja constaven l’hostal del Perai (l’Esquirol), destinat sobretot a donar allotja-ment als viatgers; l’hostal del Grau (Falgars), que ja figura en la documentació del segle xiv, i començà a aparèixer el nom de Cantoni com a topònim. Serà a partir d’aquesta època quan el camí influenciarà en tot aquest po-blament, com l’Esquirol o Cantonigròs, i la creació d’importants hostals com la Devesa i les Palanques.

Amb tot, es pot assegurar que el camí ral no fou un factor desencadenant de la forma-ció del poblament anterior al segle xv.

DESCRIPCIó DE LES tIPOLOgIES DELS CAMINS. FORMA CONStRUC-tIVA

A l’època medieval, amb l’excepció de les grans vies de comunicació, la majoria dels camins eren de bast. El mal estat de les vies de comunicació en els períodes comtals, dels Àustries i dels Borbons, fou endèmic. […] En entrar al segle passat (S. xix), no-més un terç escàs del Principat tenia co-

municacions rodades, i la resta se servia de camins de bast. 27

Es considera, i així es pot constatar en el Collsacabra, que els camins presentaven un recorregut sinuós, buscant les parts més pla-neres i salvant els desnivells fent llaçades i allargant molt el recorregut si era convenient.

El camí ral En alguns indrets del camí ral, el desnivell se solucionava directament afrontant la pu-jada en línia recta sobre la roca natural, com ara el tram que va d’una antiga teuleria a la Bertrana o el que va del capdamunt del carrer del Pont de l’Esquirol a Cantonigròs, (segons la toponímia actual). En canvi la bai-xada des de Falgars fins a la Plana es resolia de dues formes gairebé contraposades: l’una

En el tram que connec-tava el camí ral amb la plana d’en Bas es pas-sa per sobre un pont medieval, el pont de l’Hostalot.Foto: Lluís Gonzàlez

Page 12: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

10

sortia de la masia del torrent, seguia la mun-tanya i descendia molt a poc a poc utilitzant les llaçades, i l’altra, de forma molt sobtada, aprofitava una canal de la muntanya sortint de l’hostal del Grau o de l’Hostalot.

Si s’utilitzés la mida del pas del pont per conèixer l’amplada d’aquests camins s’arribaria a la conclusió que eren camins estrets, de la cabuda d’un carro. tal com s’aprecia en algunes fotografies, l’amplada solia ser de dos metres. Però, en canvi, en el cas de l’esmentat camí que va de la casa del torrent, a Falgars, fins a Sant Feliu de Pa-llerols, en general tenia 6m. d’amplada tal com es pot comprovar en algun dels trams que es conserven del camí, amb l’empedrat format per pedres col·locades en forma de full de llibre, així com un espai rodó, en la part exterior, segurament destinat a guardar rodes de recanvi, tal com passava a la calça-da de Capsacosta.

una menció especial es mereix el camí que va de l’Hostalot fins a les Planes, que presenta una forta inclinació ja que aprofi-ta una canal. l’obra d’enginyeria amb què està fet fa pensar que els seus orígens foren medievals, però fou reformat cap al seglex viii. Actualment aquest tram se’l coneix com les Marrades del grau d’Olot. l’estat de conservació és immillorable i, per tant, se’n pot fer un estudi molt acurat. Comp-ta amb delimitació per les dues bandes: pel cantó intern, hi ha la paret natural i en al-guns indrets, té parets de contenció. la part externa conté pedres travesseres que, sobre-

sortint del sòl, aguanten la terra o la matei-xa construcció del camí.

En el primer cas i a l’inici del tram que ara s’exposa, es passa per sobre d’un pont medieval, el pont de l’Hostalot. l’amplada del pont és de 2 m, i la del camí és d’entre 2,5 m a 3 m. Aquest sí que és un camí pensat per ser utilitzat per carros, ja que està molt ben fet a la part dels revolts i pren una gran amplada per tal de poder fer el gir correcta-ment. El sòl del camí està cobert per grans pedres d’uns 90 cm de llarg i una amplada que varia entre els 10 cm i els 20 cm.

Aquesta obra està coronada pels trencaai-gües per tal que l’aigua no faci malbé el tra-çat. Aquestes trenques igualment estan fetes amb pedres. l’altra gran obra són els petits ponts o la canalització de l’aigua procedent de la muntanya, que directament era enterra-da sota el camí.

Camí del Molí-Bernat a tavertet Aquest camí té orígens medievals, de fet va cap al Molí-bernat i passa per sobre del pont medi-eval del mateix nom. Segurament fou refet al segle xviii, quan els molins tornen a prendre molta importància28. Ben segur que que tenia la funció de camí de bast atès el desnivell que presenta, amb uns revolts difícils per girar-hi un carro. Però, tot i això, l’amplada del pont varia entre el 1,80 m en la part estreta, que està a l’esquena del pont i els 2m, de tal manera que hi podia passar un carro. Així és de suposar que quan es feia un pont es pensava que fos útil per a totes les necessitats.

És possible que aquest molí en època me-dieval utilitzés l’aigua canalitzada del salt del Molí-bernat, però quan fou ampliat, al segles xvii o xviii, es canviaria també la forma de captació de l’aigua. també és possible que aquesta ampliació fos del segle xv i la cana-lització sigui d’aquesta època, quan una part dels molins del Collsacabra agafaren impuls. la documentació, però, mostra la dificultat d’obtenir aigua per emplenar les basses. De fet, sembla que el canal arrencava a prop del pont antic, el pont de Molí-bernat, que forma part del recorregut, des del poble fins al ma-teix molí. la canalització quedà penjant tot un trajecte, en la part dreta del riu, on encara s’hi conserven alguns petits trams. Però on prengué embranzida fou a la baixada, ja que

El grau d’Olot salva el desnivell amb la Plana, i les marrades mostren l’empedrat restaurat recentment.Foto: Arxiu Cingles

Page 13: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

11

s’hi va afegir una conducció d’aigua al cos-tat del camí, que uns cops sembla enterrada, i d’altres totalment afegida. Feta amb grans pedres planes, en forma de lloses, és una ca-nalització amb parets i sostre.

El camí de l’Avenc, i el camí de Sa Palo-mera, la balma dels Bogaders, l’Espluga... a tavertet El camí de l’Avenc enllaçava dos pobles com a mínim: tavertet amb Pruit i Rupit, per tant estava pensat per passar-hi més gent i el seu manteniment segurament era municipal. tot i que algun document diu que s’hi trans-itava amb animals de bast, podien fer-ho amb carro, ja que era un camí planer i tenia 2 m d’amplada. tal com passa sovint en la descripció, presentava uns límits en pedres travesseres i el sòl del camí estava fet amb pedretes en forma de llibre.

El segon és un camí, segurament veïnal, en el sentit que serien els propis usuaris els que el van fer i el mantenien. És molt inte-ressant pel seu estat de conservació i perquè no hi ha cap dubte que és medieval. té 2 m d’amplada tot i que la falta d’ús l’ha limitat força. tota la part exterior està protegida per pedres verticals. Aquest és un camí que val-dria la pena de recuperar, a través de l’arque-ologia, per la seva autenticitat, així com pels masos que encara perduren en estat ruïnós. És un espai que cal conèixer ja que hi feien vida els nostres avantpassats; gairebé tot es manté encara com ells ho van deixar, enca-ra que avui pot ser difícil de passar-hi per la vegetació.

Amb tot el que hem dit es pot concloure que els camins de l’època medieval carena-ven més que no pas baixaven de cop amb grans desnivells. Buscaven la línia recta si era possible, per evitar els revolts pronunci-ats. la majoria estaven destinats al transport de bast, tot i que els ponts estaven preparats per poder-hi encabir un carro. Crec que l’úl-tim tram de la Strata Francisca és el que surt del torrent i passant per coll d’uria va a Sant Feliu de Pallerols. Els altres podien ser me-dievals, suposadament de bast i refets amb la forma actual en els segles xvii o xviii.

Assumpta Serra i Clota

El pont de Molí-bernat prengué el nom del Molí, i formava part del camí des del poble de Tavertet fins al mateix molí.Foto:Arxiu Cingles

NOtES:25. En aquest punt cal fer un incís si es té en comp-te que cap a la Parra existia un habitacle més antic que fins i tot podia ser romà. En aquest cas el camí deixaria la vila separada. tal com hem dit, en aques-ta època el pont o bé només permetia passar-lo amb passeres o bé era útil si encara estava dempeus el pont romà, si és que n’hi havia un, com alguns ho conside-ren atenent la part baixa del mateix pont.26. F. SABATÉ: Corona de Aragón. A “Historia de Es-paña. la época medieval: administración y gobierno. Editorial istmo, Madrid, 2003. 27. GEOGRAFiA DE CATALUNYA. Editorial Aedos. vol. 1, p. 585. Barcelona, 195828. Gairebé tots els molins d’aquesta zona, existents anteriorment, foren reformats en aquest segle.

Page 14: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

12

Els gegants són un element festiu molt popu-lar i vital en les nostres festivitats, com a patri-moni tradicional i senyal d’identitat del nostre territori. A casa nostra són un complement de primer ordre per entendre les nostres fes-

tes, costums… Però hem de te-nir molt present que de gegants no únicament se’n troben a Catalunya, tot i que aquí en dis-posem d’una a b u n d à n c i a extraordinària i pràcticament tots diferents.

És prou sig-nificativa i no-tòria la història dels gegants i

capgrossos de la vila de Rupit. Justament per l’interès que susciten hi dedicaré un mereixe-dor espai en aquesta publicació per tal de fer un petit repàs al seu origen incert i a la seva història, on descobrirem a través de la cons-tant recerca que aquests gegants no sempre ho han estat del bonic poble de Rupit.

les figures dels gegants de Rupit van ser modelades, probablement, per un ar-tista1 de Barcelona a finals del segle xix, tot i que després de fer diverses entrevistes al senyor Xavier Baurier2, aquest apunta

que procedi-en de valèn-cia igual que els capgros-sos. El cas és que, encarre-gats per Pi-erre Baurier (1820-1879), i n d u s t r i a l francès fun-dador de la colònia tèx-til de Salou3

(1864-1964), van ser creats per tal d’om-plir l’oci dels treballadors de la colònia.

Pierre Baurier Berchoux 4 era un viatjant de teixits nascut a tarare, prop de la ciutat de lió, l’any 1820. va venir a Catalunya com a viatjant de teixits francesos i l’any 1852 va decidir instal·lar-se a l’antic molí de can Moret, a la població de Roda de ter on hi trobà la fàcil utilització de l’energia hidràu-lica. Aviat s’afegí a la nova empresa el seu germà, i afavorits per un reial privilegi, van fer que des del 1854 fins al 1859 fossin els únics industrials autoritzats a fabricar piqué i aconseguissin el reconeixement i l’èxit dins el sector.5 A causa del dinamisme del pro-jecte empresarial dels germans Baurier, van haver d’ampliar les instal·lacions. Per això, l’any 1864 va decidir traslladar la fàbrica al lloc que temps enrere havia estat ocupat per l’antic molí de Salou, a les Masies de Roda, on trobarien més potencial hidràulic i sobre-tot més terreny per al seu nou complex fabril.

A la colònia de Salou hi havia espais des-tinats a l’oci, però igual com passava a to-tes les colònies, eren espais controlats per la pròpia directiva de l’empresa. Era el mateix amo el que patrocinava les activitats durant l’oci i les diferents celebracions, i en aquest cas era el que va manar construir aquests gegants i uns capgrossos que els acompa-nyaven en les festivitats. Així doncs, mentre les poblacions veïnes de la colònia de Salou com Roda, Manlleu, l’Esquirol... no disposa-ven de gegants i coneixien poc els capgros-sos a Salou, aquests ja dansaven amb una coreografia d’extraordinària senzillesa al so del tamborí i del flabiol.

Queda prou clar que els gegants de la co-lònia de Salou varen participar durant dèca-des en les celebracions (pràcticament totes de caire religiós) de la colònia, despertant tot tipus de sentiments en nens i adults, i sobre-tot oferint-los esbarjo dins aquell nucli tan tancat i aïllat de la colònia, on el control so-cial l’assumien els propis propietaris.

Els gegants de la colònia tèxtil van parti-cipar també en diverses ocasions de la Festa Major de Roda de ter i en les celebracions

Imatge de la dècada dels 50 d’una festa a la colònia amb els ge-gants i els capgrossos. Arxiu Xavier Baurier.

A inicis del segle xx la canalla enjogassada de la colònia corre amb els capgrossos; darrere veiem els gegants i tota la comitiva de la festa. Arxiu Raquel Castellà.

BREUS APUNtS SOBRE L’ORIgEN I LA HIStÒRIADELS gEgANtS CENtENARIS DE RUPIt

Page 15: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

13

de caràcter privat de la família Baurier. De fet, Xavier Baurier, besnét del fundador de la colònia, recorda haver-los vist en actiu per darrera vegada a la dècada de 1950, en el ca-sament d’una cosina seva. En aquells temps, els gegants anaven acompanyats pel flabiolai-re Josep verdaguer, “en Roviretes”, del muni-cipi de Folgueroles; tal com anteriorment, els portadors eren els treballadors de la fàbrica, igual que es feia amb els capgrossos. Sovint s’esmenta la simbiosi que es fa present entre el gegant i el portador, també anomenat ge-ganter, quan es dansa amb harmonia i com-plicitat. i és que no és habitual separar els gegants de la música que els acompanya. A finals de segle xix i principi del segle xx, els gegants de Salou tenien la seva pròpia banda de músics, de la qual ens ha estat impossible conèixer algunes dades més.

A partir de 1960 l’amenaça de l’embassa-ment de Sau anà minvant la vida de la colò-nia. la seva posada en funcionament, a l’any 1964, suposà directament la fi de Salou i de la colònia veïna, Còdol-Dret.6 Fou ja a la dèca-da de 1970 quan Xavier Baurier, gran músic, solia anar a tocar sardanes a Rupit, sobretot per la festivitat de Sant Miquel; allí hi tenien força coneguts i una estima especial a la peti-ta vila. Ramon Corominas, nascut a Roda de ter i aleshores secretari de l’Ajuntament de Rupit, i el mossèn de Rupit, van dir a Bauri-er que fes pujar els gegants de Roda de ter, coneguts com els comtes de Savassona, per-què participessin de la Festa Major de l’any 1978. i fou justament en aquella ocasió en què uns gegants es van passejar per primera vegada pels carrers de Rupit. van aconseguir tanta expectació i eufòria entre la població que Ramon Corominas féu d’intermediari perquè Xavier Baurier fes donació dels ge-gants i capgrossos en desús, de la colònia de Salou al poble de Rupit. Baurier després de parlar-ne detingudament amb la resta de la família, va decidir regalar-los al poble però el consistori va voler pagar-li simbòlicament deu mil pessetes.

Feia una bona colla d’anys que els antics gegants i capgrossos estaven sense utilitzar i amb unes condicions pèssimes, de mane-ra que l’Ajuntament de Rupit va haver de restaurar-los de dalt a baix i canviar-los les vestimentes. Els gegants totalment restau-

rats van arribar a Rupit el 30 de setembre de 1979 i van ser els encarregats d’encapçalar la cercavila de la Festa Major. El Correo Ca-talán7 va recollir la notícia amb el següent titular: Rupit, como un niño con gigantes nuevos. i a partir d’aquell moment aquests gegants que pesen entre uns 50 i 70 kg i 3,50 metres d’alçada han sortit cada any duts pels membres de la Comissió de Festes i han es-tat restaurats en diferents ocasions per tal de poder-los mantenir en el bon estat en què es troben encara ara, després de més d’una cen-túria de vida.

A l’any 2001 per votació popular es va de-cidir anomenar els gegants Miquel i Magda-lena; fins aleshores se’ls coneixia com al Rei i la Reina o el Gegant i la Geganta. Així doncs, el 29 de setembre de 2002 les figures van ser batejades i beneïdes amb l’apadrinament dels

La parella de gegants i els quatre capgrossos de Salou, a inicis del se-gle xx, amb la banda de músics i els portadors, tots ells amb barretina i faixa. Arxiu Raquel Castellà.

Observem els gegants i els capgrossos de Sa-lou, a primeries del se-gle xx amb la banda de músics.Arxiu Raquel Castellà.

Page 16: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

14

gegants de les pro-peres poblacions de tavertet, de l’Es-quirol i de Cantoni-gròs. Els testimonis expliquen que en una ocasió aquests gegants de notable bellesa escultòrica van passar estirats pel popular pont penjant i movedís del poble.

val la pena re-marcar que aquests gegants encarregats per Pierre Baurier tenen parella “bes-sona”; es tracta dels gegants Sebastià i Dorotea de Cape-

llades, construïts l’any 1899. És possible que sigui obra del mateix artista, ja que hi ha molts trets en la seva construcció que ens ho fan pensar.

Des d’aquí només ens queda desitjar llar-ga vida als gegants Miquel i Magdalena i als capgrossos que els acompanyen. Coses de la vida, neixeren en una colònia tèxtil al costat del ter on el toc de les sirenes marcava el ritme de vida de les persones, i el destí ha fet

que trobessin la seva dolça llar al costat dels rupitencs, que des d’un primer moment els reberen amb gran estima.

Raquel Castellà i Perarnau Aquest article ha estat possible gràcies a la col-laboració i a les múltiples entrevistes a Xavier Baurier i a l’alcalde de Rupit, Sebastià Juanola. Des d’aquí els faig arribar el meu agraïment.

NOtES:1 tot sovint s’ha anomenat geganters als creadors de gegants. la tasca del creador o artesà conté una part artesanal, de disseny, de tècnica, d’art… 2 Xavier Baurier és descendent de la família d’indus-trials francesos instal·lada a Roda de ter i va ser dels primers a Catalunya a introduir i aplicar els telers Jacquard.3 Nucli urbanitzat allunyat de les poblacions circum-dants, format per l’edifici de la fàbrica, els habitatges dels treballadors i altres construccions que oferien els serveis bàsics per tal de poder viure en un cert aïlla-ment (escola, església, economat, casino…) Segons l’historiador ignasi terrades, amb el sistema de colòni-es es pretenia crear un marc sociolaboral caracteritzat per la dependència total dels treballadors respecte als empresaris. Els amos de les colònies no només gene-raven una política laboral sinó també religiosa, educa-tiva, assistencial i cultural molt completa cap als seus treballadors, i en reforçaven la dependència. 4 ROviRA, J.M. (2003) La colònia de Salou (1864-1963). Heretat Baurier. Roda de ter. Ajuntament de Roda de ter. 5 CABANA, F. (1991-1993) Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial. Barcelo-na: Enciclopèdia Catalana, vol.ii. Barcelona, 1992-1994. 6 CASTELLÀ, R. (2005). Còdol-Dret, vida d’una colònia industrial (1862-1964). les Masies de Roda. Ajuntament de les Masies de Roda. 7 El Correo Catalán, setembre de 1979.

Programa de la Festa Major de la colònia de Salou, l’any 1912.Arxiu Xavier Baurier.

Imatge de l'actualitat dels gegants Miquel i Magdalena a la pobla-ció de Rupit.Arxiu Ajuntament de Rupit.

Page 17: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

15

A un km. en línia recta i direcció nord-oest des de Sant Martí, es troba l’ermita de San-ta Maria de les Escales, coneguda popu-larment com a vilanova. Per arribar-hi cal prendre la pista asfaltada que es dirigeix a la casa Coromines i un cop passada la ma-soveria, prendrem una estreta pista en bon estat, que porta a la casa de Grieres, i a 200 m una desviació ens durà per un camí de terra a l’ermita.

l’ermita de vilanova apareix des del se-gle xi en diverses transaccions, si bé com a unitat d’explotació i no com a església. Sí que la trobem com a església en diversos llegats testamentaris a partir del segle xiii. l’edifici actual va ser construït el segle xvi, d’estil renaixentista amb reminiscències gò-tiques, i ampliat al 1909 amb una capella al Santíssim. Al costat hi havia la rectoria de Sant Martí Sescorts, edificada el 1670, re-modelada a inicis del segle xx i incendiada i destruïda el 1936. En aquesta època va exercir les funcions pròpies d’una rectoria parroquial, ja que els rectors van establir-hi residència habitual, tot entenent que estava més al centre de la parròquia, i de les masies disseminades del terme. Amb la destrucció del 1936, la rectoria tornà a l’església romà-nica del poble. l’església va ser refeta uns anys després.

El diumenge primer de maig se celebra des dels anys 80 l’aplec a l’ermita de Santa Maria de les Escales o de vilanova. Cada any s’inicia la diada amb la benedicció del terme, seguida de la missa, que sol acabar amb la cantada dels goigs a la verge de les Escales. Després d’una mica de tertúlia es fa un concurs d’allioli. llavors arriba l’ho-

ra de dinar, en què el menú acostuma a ser arròs, botifar-ra i gelat. El dia acaba amb la sobretaula i algun joc, de manera que els veïns de Sant Martí Sescorts i també gent de fora aprofi-ten per acabar d’alegrar el dia.

A vilanova s’hi solen dir dues misses a l’any: una pel citat aplec i l’altra el dia 12 d’octubre, en la festivitat de la Mare de Déu del Pilar.

Abel Rubió Serrat

L’ermita de Santa Ma-ria de les Escales o de Vilanova, al bell mig d’una esplanada.Foto: Ernest Gutiérrez Vista de l’interior de la ermita.Foto: Ernest Gutiérrez

www.fondamarsal.com.es — [email protected]

StA. MARIA DE LES ESCALES O DE VILANOVA

Page 18: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

16

Conillets. (Antirrhinum majus)Fotos: Santi Jávega

Per sort, en aquests verals encara queda gent que atresora l’autèntica saviesa que alguns menyspreen: la immensitat de la botànica. Nosaltres, a més d’admirar-la, tenim el deure de conservar-la.

Fa anys que intento aprendre dels “an-tics” tantes coses com em vulguin ensenyar, i la veritat és que mai no en tindré prou. un d’ells, en Joan de Ripoll, em va dir una ve-gada, mentre anàvem a collir til·la a Milany: “darrera de cada fulla del bosc hi ha un duro amagat, només cal saber-lo trobar”.

Ara que ja és primavera, el rebost dels bos-cos és a la nostra disposició i ben ple perquè l’aprofitem, però l’hem de respectar al màxim.

Gairebé tothom coneix alguna herba reme-iera. Qui no s’ha fet mai aigua de camamilla, de til·la, de farigola...? Però la flora del Collsa-cabra és àmplia i generosa, posa a la nostra

disposició plantes per als més variats usos. Els medicinals i els alimentaris són els més co-neguts, però n’hi ha d’altres: fabricació d’eines, obtenció de pigments, perfums i cos-mètics, per adobar pells, tei-xits, etc. la gamma és tan alta, que aquells que tot ho bategen amb noms difícils d’entendre en diuen etnobotànica.

Pel que fa als colors, po-deu gaudir tot l’any d’una varietat cromàtica absoluta-ment deliciosa i variada:

A finals d’hivern, les primeres flors són blanques (lliri de neu, viola, buixol), grogues (ranuncle, narcís), liles (viola, herba fetgera,

foixarda) i apareixen petites pinzellades de blau, les veròniques.

Entrada la primavera, els grocs s’intensi-fiquen (ginestell, orval, herba de cop), apa-reixen els rosats (trèvol de prat, malva, coni-llets, trepadella).i amb la calor, esclaten els vermells (galla-rets), els blaus gairebé elèctrics (blauets) els rosats intensos, alguns gairebé porpres (cen-taura, gladiol, salicària). llavors, la natura sencera es prepara per a la nostàlgia de la tar-dor, on els blancs (sajolida), els grocs (vara d’or) i els rosats (bruguerola) conviuen amb el vermell cridaner de les gavarreres, tots ells envoltats pels boscos afables de mil i un colors que atresoren, entre d’altres coses, el verd etern de les falgueres.

i, de les olors dels boscos d’aquesta terra feréstega, hi ha tant a dir! Des de l’aroma gai-rebé clandestina de les violes, passant per l’in-

Consolda menor (Symphytum tuberosum)Foto: Santi Jávega

COLORS, OLORS, SABORS, LA tRILOgIA PERFECtA PER AUNA PASSEJADA PEL COLLSACABRA

Page 19: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

17

Herba fetgera (Ane-mone hepatica)Foto: Santi Jávega

tens i gairebé excessiu perfum dels narcisos i de les calabruixes, per la dolçor del saüquer i de la filipèndula, per la frescor exultant del poliol, la menta d’aigua i la rebenderola, fins a plantes omnipresents i cosmopolites com la farigola, l’orenga, la sajolida i el fonoll, entre d’altres bons companys de cuina.

Existeix un tipus de teràpia anomenada aromateràpia, que tracta les malalties amb els olis essencials que contenen moltes de les espècies que es troben a qualsevol època de l’any i a qualsevol indret del Collsacabra; es tracta d’olorar; i qui no es troba millor des-prés de caminar al costat d’una sàlvia, d’un barballó o d’una tarongina?

El cas és que, sense fer cap mena d’esca-rafall, les àvies sabien que posant determina-des plantes sota el coixí dels infants, aquests dormien plàcidament, i el que és més impor-tant, sense efectes secundaris.

Però el que molta gent desconeix és que podem estimular un altre dels nostres sentits, el gust, tastant moltes de les plantes que te-nim a l’abast. Poncelles que es maceren en vinagre (herba de les morenes, margarido-ia), fulles tendres que tenen gust de nou o de cogombre (arç blanc, pimpinella), flors dolces (malva, viola, acàcia), granes picants (draba), arrels dolces que ens fan passar la set (polipodi) i tants sabors, que quan es des-cobreixen es tornen gairebé imprescindibles.

Amanides, sopes, arrebossats, verdures, condiments i postres que poc tenen a veu-re amb els que consumim habitualment, els podem preparar sense grans esforços men-tre passegem per un mercat amable, gratuït i on mai no hi falta el tiberi. Però, alerta, també cal conèixer aquelles plan-tes que, lluny de proporcionar-nos alegria al paladar, ens poden pro-vocar alguna cosa més que un mal de panxa. N’hi ha unes quantes (buixol, esperó de cavaller, cicuta, corniol, etc) i algunes són verita-blement perilloses, malgrat la seva bellesa.

Ens queden dos sentits que no podem deixar de banda, el tacte i l’oïda. Fulles de vellut (pota de ca-vall, cua de guilla), pètals de seda (gallaret, estepa) polpes refrescants (consolva, bàlsam, crespinell), ar-rels meloses (malví)...tocant plan-tes podeu experimentar tota mena de sensacions, fins i tot la coïssor de l’ortiga és un bon remei per als dolors! i si teniu paciència, escolteu-les, no trigaran gaire a explicar-vos alguna de les coses que a mi ja m’han explicat.

Sens dubte, no hi ha res més generós que les plantes.

Santi Jávegal’herbolari de Sau

Pericó (Hypericum perforatum)Foto: Santi Jávega

Cua de gallina (verbascum sp.) Foto: Santi Jávega

Vara d’Or (Solidago virgaurea)Foto:Santi Javega

Page 20: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

18

Introducció En aquest segon article sobre els mamífers del Collsacabra s’abordaran els mamífers més petits, que es troben representats per dos grans grups: els micromamífers (ratolins, talpons, musaranyes i afins) i els quiròpters o altrament anomenats ratpenats. l’article està basat en els resultat de dos estudis respec-tius que es va portar a terme a la finca dels Cingles de l’Avenc de tavertet per part del Grup de Naturalistes d’Osona. Per l’estudi dels micromamífers es varen realitzar dues campanyes de trampeig, una a la primavera i una a la tardor. Per als ratpenats es varen analitzar ultrasons prèviament enregistrats al camp i es varen revisar els possibles refu-gis a la finca: coves, edificacions, forats en arbres, caixes niu... les prospeccions varen donar com a resultat la presència d’una gran quantitat d’espècies de micromamífers i qui-ròpters, tot i que no van aparèixer totes les que es poden trobar al Collsacabra.

Els micromamífersEls micromamífers comprenen espècies que pertanyen a un parell de grups ben diferen-

ciats: els rosegadors i els insectívors. Els rosegadors són herbívors, s’alimenten de fulles, fruits, llavors, arrels... mentre que els insectívors són carnívors i, com el nom indi-ca, s’alimenten bàsicament d’insectes, però també d’altres invertebrats com ara cucs de terra. val a dir que dins d’aquests dos grups també hi ha grans mamífers, que varen ser tractats en l’article anterior de la revista. Per exemple, el conill és un gran mamífer rose-gador i el talpó és igualment rosegador però és micromamífer. igualment, l’eriçó fosc és insectívor i és classificat com a gran mamí-fer, mentre que les mussaranyes són micro-mamífers insectívors.

A continuació s’enumeren les espècies de micromamífers pels diferents hàbitats que es varen prospectar.

En les zones de prats de muntanya, nor-malment pasturats, hi trobem el ratolí medi-terrani (Mus spretus), molt abundant i pre-sa de la majoria de petits rapinyaires, tant diürns com nocturns. també el talpó comú (Microtus duodecimcostatus), que és fre-qüent i fàcilment detectable pels munts de terra que deixa als prats. En aquests indrets, de forma menys freqüent, hi viu el talp (tal-pa europaea), força més gran que un ratolí o un talpó, i que gairebé mai surt a la super-fície del terra. El talpó roig (Clethrionomys glareolus), molt més escàs, viu a les zones que limiten entre els prats i el bosc. Ja a la zona de límit entre marges, bardis-ses, herbassars i el mateix bosc, hi trobem la mussaranya comuna (Crocidura russula) i en molta menys quantitat la mussaranya cua-quadrada (Sorex araneus), així com el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), una de les

Liró gris (Glis glis)Foto: Jaume Baucells

ELS MAMÍFERS DEL COLLSACABRA (II):MICROMAMÍFERS I QUIRÒPtERS

Page 21: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

19

Ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) - Foto: Jordi Baucells

Talpó comú (Microtus duodecimcostatus) -. Foto: Jordi Baucells

Carrer Girona, 78, Pral. – 08009 Barcelona tel. 93 265 22 41 - Fax. 93 265 32 83

http://www.espeleologia.cat - e-mail: [email protected]

Page 22: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

20

niu que col·loquem per a estudiar i protegir els ocells insectívors.

l’abandonament rural i la poca presència de granges grans ha fet que la rata comuna (Rattus norvergicus) sigui poc abundant i es-tigui localitzada en masos i els nuclis dels pobles del Collsacabra. la rata negra (Rat-tus rattus), que viu en ambients més fores-tals i que sovint fa els nius dalt dels arbres a gran alçada, és més present aquí, fins i tot dins dels coberts del bestiar, pallers i altres edificacions de pagès.

totes aquestes poblacions de rosegadors i insectívors, tots ells micromamífers, són font d’aliment per a animals depredadors, com ara els ocells rapinyaires diürns i nocturns, i també pels mamífers carnívors. Són molt im-portants per a mantenir l’equilibri d’aquests ecosistemes agroforestals: si són massa es-cassos no permeten que visquin les espè-cies que d’ells s’alimenten, i si són massa abundants poden esdevenir plagues nocives per als conreus. un bon manteniment dels hàbitats, amb marges de qualitat, pesticides i rodenticides aplicats amb rigor, un mante-niment del mosaic de boscos i conreus, etc. ajuden a conservar-los millor.

Els quiròptersEls quiròpters són els ratpenats o ratapinya-des, mamífers voladors, grans desconeguts i ben presents al Collsacabra amb cinc espèci-es confirmades en l’estudi realitzat.

Ratpenat de ferradura petit (Rhinolophus hipposideros)Foto: Jordi Baucells

espècies de petits rosegadors més abundants al Collsabra.

En les zones més boscoses apareixen dues de les espècies més emblemàtiques de la zona: el liró gris (Glis glis) i la rata cellar-da (Eliomys quercinus), dos rosegadors fo-restals que s’alimenten dels fruits dels faigs, avellaners i aurons, i es refugien en nius que ells mateixos fan dalt dels arbres, o forats vells de picot. Aquestes dues espècies apa-reixen de forma freqüent dins de les caixes

Page 23: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

21

Els ratpenats apareixen al Collsacabra en forma de vàries espècies comunes i algunes de més rares i fins i tot del tot desconegudes. la ratapinyada pipistrel·la (Pipistrellus pi-pistrellus), petita, viu als pobles i masies i és una de les més abundants. El ratpenat de cova (Miniopterus schreibersi), viu en colò-nies de diversos centenars i fins i tot milers d’exemplars, a les profundes coves de gres que hi ha a les zones de cingleres i roquis-sars. Aquest ratpenat, molt amenaçat, és molt sensible a les molèsties causades per la gent que visita aquestes coves. En zones forestals hi trobem els nòctuls, ratpenats del gènere Nyctalus, que es refugien en els forats d’ar-bres vells i forats fets per picots. Precisament aquests grups de ratpenats forestals es troben entre els menys estudiats i coneguts del país.

Dins de les masies velles, en golfes o co-berts, es troben petites colònies de ratpenats, formades per algunes espècies significatives: el ratpenat orellut meridional (Plecotus aus-triacus) i els ratpenats de ferradura (del gè-nere Rhinolophus). viuen en petites colònies de pocs individus, normalment entre 10 i 25, que crien penjats sota les bigues de fusta dels sostres vells.

Els ratpenats són un dels grups de mamí-fers més amenaçats del planeta; es considera que les seves poblacions, en la majoria d’in-drets, han minvat de forma molt significativa en els últims anys, a causa de la davallada de les poblacions d’insectes i de la pèrdua de qualitat dels seus hàbitats.

Jordi Baucells Colomer Guillem Mas Cornet

taula 1. Micromamífers detectats al Collsacabra durant l’estudi

Nom català Nom científic Hàbitatsliró gris, rata dormidora

Glis glis Principalment fageda, vores de torrent, roureda

Musaranyacuaquadrada

Sorex araneus vores de bosc, marges, vores de torrents

Musaranya comuna, gasarapa

Crocidura russula vores de bosc, marges, vores de torrents

Rata cellarda

Elyomis quercinus Roureda, marges de torrents, avellaneda, fageda.

Rata comuna Ratus norvegicus Masos, edificis habitats, granges

Rata negra Rattus rattus vores de bosc, roureda, pineda

Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus

Prats enmig del bosc, vores de bosc, roureda, pineda, fageda.

Ratolí mediterra-ni

Mus spretus vores de bosc, prats humits, marges arbrats, brolla de boix.

talp, taup Talpa europaea Prats humitstalpó comú

Microtus duodecimcostatus

Prats humits

talpó roig Clethrionomys glareolus

Prats humits

taula 2. Ratpenats detectats al Collsacabra durant l’estudi

Nom català Nom científic HàbitatsRatpenat de ferradu-ra petit

Rhinolophus hipposideros

Coves, edificacions humanes dels medis rurals

Ratapinyada pipistrel·la comuna

Pipistrellus pipis-trellus

Escletxes en roquissars, ar-bres, principalment en edifi-cis

Ratpenat de cova Miniopterus schreibersi

Coves en cinglera

Ratpenat nòctul petit Nyctalus leisleri Escletxes d’arbres

Ratpenat orellut meridional

Plecotus austria-cus

Principalment en edificis

ELS CINgLES DE COLLSACABRA A INtERNEt Des del 1 de febrer passat, qui vulgui la col·lecció completa, i no l’interessi descarregar de número a número, podrà fer-ho en dos paquets (del 00 al 39 i del 40 al 62) que són tots els exemplars publicats des del 1979 al 2009, des d’aquests enllaços:http://www.mediafire.com/file/nbttonymhaj/Revista ElS CiNGlES - n00-n39 (1979-1998).ziphttp://www.mediafire.com/file/eo2gqoyjzkz/Revista ElS CiNGlES - n40-n61 (1998-2009).zip(Heu de copiar l’adreça i enganxar-la al vostre navegador) (fer click a: “Click here to start download...”)tota la col·lecció està penjada a l’espai que Amics dels Cingles de Collsacabra té a la web de l’Ajuntament de tavertet: http://www.tavertet.cat/entitatsDetall.php?idEnt=26&idFamilySup=0&idFamily=17

Page 24: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

22

Com a subscriptor de la revista Serra d’Or, vaig llegir ja fa anys un article que parlava del Concurs que durant la postguerra se ce-lebrava a l’Escola estatal de noies de Canto-nigròs, l’anima mater del qual era en Joan triadú. l’article m’emocionà i vaig propo-sar-me de seguir-ne la pista. Els admirava

en silenci per la seva valen-tia, per atrevir-se a organitzar un certamen de poesia en català només cinc anys més tard d’aca-bada “la Guerra incivil”.

Quin exem-ple per a les ge-neracions poste-riors! i jo, com a adolescent que s’emmiralla i

admira el seu cantant preferit, el seu mite, m’agradaria d’haver estat escoltant quan reci-taven Riba, Espriu, Foix, Sarsanedes o Martí i Pol. i hagués xalat per fer-me la foto amb cadascun d’ells, per a immortalitzar aquells instants màgics. i l’estiu del 1944, que se-gons triadú “vessava de convalescència i d’estiueig, de fugir de la mort i de fer salut. Era un estiu d’esperança i de contradicció”. Parlà amb el rector Mn. Feliu vila: “no pas perquè el projectat concurs hagués d’esser de caràcter religiós, sinó perquè només l’au-

toritat eclesiàstica podia emparar un acte cultural sense passar per l’auto-ritat civil, la qual no l’hauria auto-ritzat o bé hauria exigit que fos tot o en part en caste-llà.” Més endavant li donaria suport el bisbe de vic, el Dr. Masnou, i fins i tot

l’abat Escarré de Montserrat hi assistiria en diverses ocasions.

El desembre de 1993 vaig poder partici-par en l’homenatge que molts intel·lectuals li feren, i així acostar-m’hi personalment per primera vegada. D’aquell acte i mercés a tots els subscriptors, el periodista Agustí Pons va publicar un llibre que crec essencial en la biografia del Mestre: Joan Triadú, l’impuls obstinat.

Aquest passat mes de novembre, l’amic Ernest Gutiérrez de tavertet em va recordar que l’editorial Proa havia publicat el llibre Memòries d’un segle d’or de Joan triadú i em va acompanyar a la casa de Barcelona d’aquest gran pedagog, escriptor i agitador cultural a fi que ens dediqués el seu llibre i pogués sentir de la seva pròpia veu aque-lles respostes que jo m’havia fet durant tants anys sobre la Festa de Cantoni. Aquest crític literari, educadíssim, ens va rebre en el seu despatxet i amb una claredat intel·lectual ad-mirable va atendre exquisidament les nostres preguntes, mentre recordava, entre d’altres moltes anècdotes, les paraules que pronuncià el bisbe Masnou durant el seu parlament: “Jo no sóc el pal de paller de l’acte, sinó només aquell pot que els pagesos posaven al cap-damunt, perquè l’aigua no mullés la palla”.

l’anomenada del Collsacabra com a in-dret sanitós ja ve de lluny. les memòries No-tes de la vida del Dr. lluís vila d’Abadal, otorrino, ja parlaven del guariment del seu oncle Ramon d’Abadal el 1918 a Cantoni-gròs. Quelcom d’especial deu tenir el Collsa-cabra ja que també va curar en Joan triadú de la tuberculosi, i li va donar la força tel-lúrica d’emprendre un concurs que durà del 1944 al 1968, en el qual van anar desfilant la flor i nata de la literatura catalana de la postguerra; tots els meus Poetes en majús-cules que des que vaig entrar a filologia, he beatificat.

No podien ni imaginar aquells dos joves, triadú i Panikkar, companys d’universitat l’any 1941, que al cap de molts anys triarien el Cabrarès per viure i gaudir de la natura i del silenci. Com a lletraferit, mai no esta-

ELS MEUS HEROIS LItERARIS DE CANtONI

Joan Triadú en el despatx de Barcelona, signant el seu llibre a Eduard Miró.Foto: Ernest Gutiérrez.

Eduard Miró amb el cantant Pau Riba.Foto:: Arxiu del autor

Page 25: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

23

ré prou agraït a triadú que llogués aquell cotxe de línia, que en el seu recorregut des de vic, s’atrevia a esquivar aquells pedregars per fer-nos el camí de Cantoni més planer, tot eliminant els rocs que els duien el 17 d’agost a la festa de Sant Roc, advocat contra la pesta, a participar d’uns esdeveniments històrics

triadú capitanejà i entusiasmà tothom, des de l’excels Carles Riba que llegí el 1951 els vint sonets que es convertirien en el llibre Salvatge cor, acompanyat de la seva muller Clementina Arderiu i d’una llarga llista d’es-criptors dels Països Catalans i catalanòfils d’arreu del món. Fins i tot, el nét del poe-ta, el cantant Pau Riba fou guardonat el 7 d’agost del 1966 amb un accèssit al premi “vida nova”, per la recopilació de narracions curtes Carta a la vida.

És de justícia fer memòria d’aquells pe-legrinatges que ens omplen d’orgull i enve-ja sana els qui per edat –l’any 1959 quan jo neixia moria en Riba– no vam poder gaudir d’aquells estius tan màgics, mig clandestins i irrepetibles. A tots ells, però, els agraeixo de tenir-los com a Mestres i com a pares de la meva “dèria poètica”.

Gràcies per fer-nos transitable i lliures d’entrebancs aquell camí infranquejable. i, us ben asseguro, que si algun dia em trobo una pedreta insignificant en el camí de Can-toni, la dipositaré a la cuneta com una ofrena i entendré que és el testimoni poètic i de país

que hem heretat. Procuraré no decebre-us.Mil gràcies, amic triadú, Mestre de Mes-

tres i Poeta de poetes.

Eduard Miró i Saladrigas

Segon curs de la Fa-cultat de Filosofia i Lletres a la Universi-tat de Barcelona. Joan Triadú i Raimon Pa-nikkar (1941). Foto: Lluís Batlle.

Montserrat Gales i Eduard Miró, al costat del monòlit dedicat a Carles Riba, a Cantonigròs. - Foto: Nis Mateu.

Page 26: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

24

la sala de l’Avenc, des que s’hi viu en aquesta nova etapa de la casa, ha tingut mol-tes taules. taulons de fusta amb cavallets i cadires de plàstic, taules petites de pi, tau-les improvisades segons l’ocasió, taules per menjar, taules per presentar... totes amb bons propòsits, però que a cap li pertocava del tot una sala tan noble.

Segons l’inventari de l’Avenc del 1486, la sala o menjador tenia unes portes de poca qualitat i una taula gran també de poca quali-tat o en mal estat, a més de dos bancs senzills. tenia també, entre altres estris, una gran caixa de noguera amb pany sense tancadura. Item més entram en lo mengador un ha sotills por-tes e més una taula gran sotil ab dos banchs sotills en dit mengador. Item 1ª caxa gran de noguer ab pany sens tancadura.*

No és estrany que tot fos senzill o en mal estat i que les tancadures i claus s’haguessin perdut. Feia uns 60 anys que els fonaments de la casa havien trontollat amb els grans terratrèmols del 1426-27, terratrèmols que van destruir Amer i Olot i que afectaren tot el Collsacabra. A l’Avenc havia caigut mit-ja casa (l’arc a la cuina n’és testimoni, com també els baixos sota la cuina). Els super-vivents, entre ells la Constança Avenc, que encarregava l’inventari, i que era una nena petita a l’any dels terratrèmols, vivien en una casa mig enrunada, com explica l’inventari. El seu marit Martí i el fill hereu Francesc eren ja morts i encarregà la responsabilitat de la casa i la finca al segon fill, en Pere, a l’espera que l’hereu d’en Francesc, en Joan, fos major d’edat. la taula està entre les coses que llista l’inventari pel fet de ser un element importantíssim per a una masia catalana del segle xv, que malgrat no fos massa bona, era el centre de reunió, un lloc comunitari per menjar i beure, al voltant del qual podíen festivar, lamentar, debatre, i discutir. Ens hem d’imaginar una casa i sala diferents, anteriors al casal del segle xvi, senyorial sens dubte, però més arcaica i austera. Pot-ser aleshores la casa estava encarada a mig-dia i amb dos pisos en lloc de tres. Al cap de pocs anys, potser només 50, farien cons-truir el gran casal i segur que al cap de poc també encarregaren una nova taula de roure, castanyer o noguera per acompanyar aque-lles dècades de vaques grasses. En una foto de Jordi Gumí de l’any 1976, es veu la sala gòtica de l’Avenc amb la taula que tenien al segle xx, desapareguda o venuda pocs anys després.

LA tAULA DE LA SALA DE L’AVENC

Foto de l’any 1976 on es veu la senzilla taula del menjador en aque-lla època.Foto: Jordi Gumí del llibre l’Art Popular de Catalunya, 1985

Page 27: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

25

Aquesta darrera Setmana Santa, la Christi-na Abey i un company de feina d’Edimburg, Mark Adams, mestre artesà, van fer la taula de la sala de nou. la Christina, o Nucs, com és coneguda al Collsacabra, va estudiar per ser ebanista amb en Mark Adams a Escòcia fa dos anys. la taula és per tant una obra i un esforç metafòric de les dues nacions que s’identifi-quen pel fet de tenir semblances històriques i nacionalistes: és una taula catalana-escocesa ja que tots dos la van dissenyar i construir en fusta de noguera. la noguera era de la serre-ria de Joan Sarsanedas del Collell de Pruit i la inspiració i el disseny es van deure a les visites que van fer en Mark i la Christina a Sant Julià de vilatorta i a la Garganta de Pruit.

El primer que van fer en arribar en Mark, directament d’Edimburg, va ser posar tota la fusta a terra per coneixer-la i distribuir les lla-tes de la taula primer, i després els peus que aguantarien tot el pes de quasi cinc metres de fusta. “S’ha de conèixer la fusta, estimar-la i posar un nom a cada llata” ens deia en Mark. “llavors saps quin segment li toca ser pota, i quin serà la taula. És un diàleg constant entre l’artesà i el material”. Així doncs, des-prés de tallar i preparar la fusta, van fer taps de roure per unir, sense claus, les llates amb l’estructura. Els peus els va esculpir la Chris-tina després d’un cop d’inspiració, deixant-se anar com hauria fet qualsevol artesà a l’edat mitjana, tot i que fora poc probable alesho-res que fos una noia qui fés la taula. tot es va montar l’últim dia després d’una setmana de treball intens i s’acabà just abans de marxar en Mark cap a Escòcia. En Mark ens comentà després: “Fa falta deixar de medir, i pensar”. Amb més de 20 anys d’experiència d’ebanis-ta, ens comentava més tard que “l’artesà s’ha de desinhibir, ha de viure la fusta, endinsar-se en la tasca, perdre’s i trobar-se...els càlculs massa estrictes cohibeixen i acaben produint un nyap o pitjor encara, una peça sense àni-

ma.” “Algú va comentar que no la faríem en una setmana”, i afegí amb un somriure afable …“no li diguis mai a un escocès que alguna cosa no és possible!”

van acabar en una setmana, a quarts de dues de l’última nit abans de marxar en Mark de Girona cap a Edimburg. Ara caldrà polir-la i aplicar-hi les ceres, més endavant la Ch-ristina farà les cadires o bancs. Molt aviat la sala tindrà una taula ben acabada i ben digne de la seva història. una sala que ha sentit ter-túlies, discussions, debats, i cançons des del segle xvi, i unes parets que van veure i sentir com l’escribà comptava i apuntava en una altra sala mig derruïda, mentre deia en veu baixeta: …més una taula gran sotil ab dos banchs sotills en dit mengador*. Qui pogués veure com era aquella taula original i quin gust tenia l’escudella dels antics estadants de l’Avenc, i qui pogués convidar aquella gent al voltant d’aquesta taula per tal que ens ex-pliquessin coses!

Belinda Parris *Inventari de l’Avench de Tavertet. Arxiu Parroquial de Tavertet, R/16, p. 45-51v. (4 d’abril de 1486). Font: R.Ginebra, Arxiu Episcopal de vic.

La nova taula recent enllestida.Foto: Jordi Gumí

Page 28: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

BOLóS, Jordi; HURTADO, víctor. (2001): Atles del comtat d’Osona (798-993). Rafael Dal-mau editor, Barcelona. pp. 9,12, 38-39, 64-65, 71, 73-75, 80-81.

BORBONET i MACiÀ, Anna; SANGLAS i PUiG-FERRER, Jordi. (1999): Tavertet, el seu terme i els seus noms de lloc. Publicacions de l’Aba-dia de Montserrat, Barcelona.

CARDóS, Agustín. (1952): Guillerias. Edito-rial Miquel Arimany S.A. Colección de la montaña y el mar. Barcelona. Amb el mapa Les Guilleries y Collsacabra (sic). Escala 1: 100 000.

CASADESúS, Alícia; CROSAS, Anna. (2004): Llauró, 12 cites. Art i natura al Collsacabra 1998/99. Associació per a les Arts Contem-porànies – l’Avenc de tavertet. Eumo edito-rial, vic.

CASTELLS, J. i tERRÉS, J. (1945): Guillerias. ve-lloso editor. Colección de la montaña y el mar, tallers Gràfics F. Ferrer Gregori. Barcelona.

Catalunya Romànica. (1986): Rupit i Pru-it, pp. 459-472; Santa Maria de Corcó, pp. 556-589; tavertet, pp. 625-635. volum iii, OSONA. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Centre Excursionista de Catalunya. (1924): Les Guilleries. Barcelona. Amb el mapa Les Guilleries. Collsacabra. Escala 1:100 000.

CROSAS, J. (2000): Memòria de la Guerra. L’Esquirol (Osona) 1931-1940. El Mèdol, tarragona.

CROSAS CASADESúS, Jaume. (2004): Guerra i repressió al Collsacabra, (1936-1943). gru-po de Historia José Barruezo, Santa Coloma de Gramenet.

DORCA DORCA, Jordi. (2008): El parlar del

ALBAiGES i OLivART, Josep M. (1986): El santuari de la Salut. Editorial Montblanc-Martín; col·lecció Biblioteca excursionista, 19. Granollers.

ALqUèzAR, José luis; vERGÉS, Anna Maria. (1998): Santa Maria del Roure, al cor del Collsacabra. Edicions Pleniluni, Barcelona. AmBLÀS, M.; Banús, M.; tREE, Mattheu; PARRiS, Mat; PARRiS, terry; PARRiS, Belinda. (2007): Diari de natura (Country diary). Fo-tografia: Jordi Gumí; il·lustració: Begonya Molins. Ed. l’Avenc – Farell, Barcelona.

ARAGON, Antoni; lalueza, Jordi; PORTELL, Jordi. (2004): Caminant per Catalunya 2. El Montseny, les Guilleries i el Collsacabra. Editorial Pòrtic, Barcelona, 2004.

Associació Amics de tavertet. (2005): Collsa-cabra 1900-2000. imatges de la vida quotidi-ana. Farell editors, Sant vicenç de Castellet.

BADiA, Pep. (1989): Guilleries i Collsacabra. Fotografies: S. Bosch, Sant Hilari Sacalm.

BAhÍ, Enric. (2009) Collsacabra. Dibuixos de Neus Font. Embolcall,vic.

BANúS i BLANCh, Miquel. (1986): Rupit. Pàgines de la seva història. Ed. Montblanc-Martín; col·lecció Biblioteca excursionista, 20. Barcelona. BANúS i BLANCh, Miquel. (2003): Collsa-cabra. Paisatges i llegendes. Farell editors, Sant vicenç de Castellet.

BANúS i BLANCh, Miquel. (2004): Dins la pau del Collsacabra. Resum de poemes. Emboscall, vic.

BELiS i GARCiA, Ricard; MANYóS DE BALAN-zó, Mercè. (2006): Guilleries i Collsacabra. 20 excursions per a totes les edats. Geoes-tel, S.A.; Editorial Alpina, S.l. Granollers.

APROXIMACIó A LA BIBLIOgRAFIADEL COLLSACABRA

A cura d’Anna Borbonet i Macià

26

Page 29: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

Collsacabra. Aproximació i assaig de descrip-ció. institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

DUmAS, Philippe. (1986): Els bandolers de Collsacabra. Aliorna, S.A. Editorial.

Els Cingles de Collsacabra. Revista que s’inicià l’any 1979, a tavertet, dedicada en bona part al Collsacabra. Bianual, l’edita l’associació Amics dels Cingles de Collsa-cabra. El fundador fou Jordi Sanglas i Puig-ferrer, amb els seus col·laboradors, entre els quals Jordi Mas i Caballé, que digitalitza les revistes des de l’any 2000.

GEL, Carles. (2010). Massís del Montseny. El Collsacabra. Guia d’excursionisme. 24 as-cencions i itineraris de muntanya. Editorial Piolet, Barcelona. Grup de recerca folklòrica d’Osona. (1983): El folklore de Rupit-Pruit. I – Cançoner. Eumo editorial, vic.

Grup de recerca folklòrica d’Osona. (1984): El folklore de Rupit-Pruit. II – Narracions.Eumo editorial, vic.

JUNYENT, Eduard. (1965): Guia turística de Vich y comarca. (1965): Editorial Mont-blanc. Barcelona.

JUNYENT, Eduard. (1971): La comarca de Vic. Fotografia: Ramon Masferrer. Ed. Mont-blanc-Martín, Granollers.

JUNYENT, Mn. Eduard. (1975): Catalunya romànica. Arquitectura del segle xi Publica-cions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

MADOz, P. (1845-1850): Diccionario geo-gráfico-estadístico-histórico de España y

sus posesiones de ultramar. Edició El Prin-cipat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del regne d’Aragó. Curial, Barce-lona, 1985. p.466, vol.1; p.281, 410, vol. 2.

mAURi i PORTOLèS, Josep. (2004): A peu per Osona. 20 itineraris. Cossetània edicions; col·lecció Azimut 42, valls. (2a edició).

mORELL i FiNA, Àngels; NUET BADiA, Jo-sep. (2006). Mapa de vegetació de la muntanya d’Aiats. Descripció de les uni-tats cartogràfiques i ampliació de la lle-genda. Muntanya, núm. 872, agost del 2007, pp. 12-19. Centre Excursionista de Catalunya. Reproduït a la revista Els Cin-gles de Collsacabra núm. 61, juliol del 2009. Barcelona.

mORELL i FiNA, Àngels; NUET BADiA, Josep. (2004): Collsacabra. Guia d’excursions.Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

NOGUERA, Antoni. (1979): Collsacabra. Au-bert impressors, Olot. (2a edició).

OSONA, Arthur. (1898): Guia itineraria de las Serras de Collsacabra, de la Magdale-na y altres contraforts de la regió Pyrenaica fins al macís dels Pyrineus Orientals. Cen-tre Excursionista de Catalunya. Estampa de F.Altés y Alabart, Barcelona.

PARÉS i GANYET, Quirze. (2001): La despo-blació rural i les masies del Collsacabra. Rafael Dalmau / Fundació vives i Casajua-na, Barcelona. (2a edició).

PAYAN vERDAGUER, Josep. (1977): El meu Rupit. Recull de poesies. Gràfiques Campàs, Barcelona. (2a edició)

Plaça Major, 6 · 08569 RUPIT (Barcelona) · Tel. 93 852 28 39www.saucollsacabra.cat · e–mail: [email protected]

27

Page 30: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

Vic. Patronat d’Estudis Ausonencs, Osona a la butxaca 9. vic. pp. 53-56.

ROCAFiGUERA i ESPONA, Montserrat. (1995): Osona ibèrica. El territori dels antics ause-tans. Patronat d’Estudis Osonencs, vic. pp. 30-32; 34-35; 103-106. SANGLAS i PUiGFERRER, Jordi. (1989): Tavertet, cent anys d’història. Edita: Els Cingles, tavertet.

SANGLAS i PUiGFERRER, Jordi. (1993): Taver-tet i els seus verals. Els Cingles, Sant Hipòlit de voltregà. SANGLAS i PUiGFERRER, Jordi. (2001): Taver-tet, cent anys d’història. Amics dels Cingles de Collsacabra, tavertet. (2a edició, amplia-da p.52).

SERRA, A. (1993): Análisis de la distribución espacial en la subcomarca del Collsacabra: tavertet y Sorerols (Osona), en los siglos x-xv. iv Congrès d’Arqueologia Medieval espanyola, Alacant.

SERRA i CLOTA, Assumpta. (1990): La comu-nitat rural a la Catalunya medieval i Collsa-cabra (s. xiii-xvi). Eumo editorial; col·lecció l’Entorn, 18. vic.

SERRA, Ricard. (2000): Comarques i subco-marques de Catalunya. Osona. volum 2-3. Agrupació Catalana Colldejou de Promoció Excursionista, Mollerussa. pp.117-146.

SEviLLA, Rafael. (2004): El Collsacabra. Guia excursionista per a tota la família. Edi-torial Pòrtic (ECSA). Barcelona.

SOLÀ, Fortià. (1933): El Cabrerès. Barcelona.

SOLÀ, Fortià. (1935): Nostra Senyora de Ca-brera. Barcelona. (2a edició).

SOLÀ i COLOmER, Xavier. (2003): El santuari de la Mare de Déu de la Font de la Salut. Vall d’Hostoles – Collsacabra. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona.

tORTRAS i PLANES, Montserrat. (2003): Els Planes de Girona. Història d’una família que

PAYAN vERDAGUER, Josep. (1980): Rupit etern. Poesies i narracions curtes. Barcelona,

PLADEvALL, Antoni. (1972-1974): Sant Bar-tomeu Sesgorgues, Sant Miquel de Sorerols i Sant vicenç Sarriera. Ausa vii. vic. pp. 330-352.

PLADEvALL i FONT, Antoni. (1980): El Santu-ari del Far. Collsacabra-Guilleries. Editori-al Montblanc-Martín; col·lecció Biblioteca excursionista, 18. Granollers.

PLADEvALL i FONT, Antoni; SimON i tARRÉS Antoni.(1986): Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII. Editorial Curial. Biblioteca torres Amat, Barcelona.

PLADEvALL i FONT, Antoni. (1993): La Mare de Déu de Cabrera. Patrona del Cabrerès. Editorial Montblanc-Martín, Barcelona.

PLADEvALL, Antoni. (1993): Collsacabra. Gran Geografia comarcal de Catalunya. vol.8. OSONA. Enciclopèdia Catalana. Bar-celona. (2a. edició). pp. 197-213.

PLADEvALL i FONT, Antoni; COLL i FERRET, Xa-vier; SERRA i CLOTA, Assumpta. (2002): His-tòria de la parròquia i poble de Santa Maria de Corcó. Edita: Parròquia de Santa Maria de Corcó, Santa Maria de Corcó- l’Esquirol.

PUGET, Rafael. (1969): Becades a Corriol. Primera edició Jaime libros. Barcelona. Edició facsímil, 1985.

PUiGCARBó DE mUNTANYOLA, Bernat (s. xvi-xvii), llibre de memòries; lLEOPART DE viLA-LLEONS, F. Joan, llibre de notes, i qUATRECA-SES DE PRUiT (1686-1812), llibres de comptes i notes.(2005): Guerra, Pau i Vida Quotidi-ana en primera persona. Edició a cura de Rafel Ginebra i Molins. Patronat d’Estudis Osonencs, vic.

PUiGSERvER, Rosa M.(2003): Mas de les Planes. Història d’una centúria. impremta Daví, vic.

REGUANT, Salvador; BUSqUETS, Pere; viLA-PLANA, M. (1986): Geologia de la Plana de

28

Page 31: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

de la propietat rural passa a la gran empresa del segle xix. Editorial Diac, vic. pp.21-102.

tRiADú, Joan. (1994): El Collsacabra. A tot vent. Proa. Barcelona, (2a edició).

viNYETA, Ramon. (1961): Les Gorgues. Collsacabra occidental. Guia munta-nyenca. Editorial Montblanc, Granollers. (2a edició).

viNYETA, Ramon. (1984): El Collsacabra, Cabrera i Cantonigròs. Editorial Celblau; col·lecció Art i Paisatge, torelló.

viNYETA, Ramon; SANGLAS, Jordi. (1990): El Collsacabra. Tavertet. Ed. Celblau, torelló.

viNYETA, Ramon.(1993): El Collsacabra: salts i cascades. Foto-Sport. torelló, (2a edició)

viNYETA lEYES, Ramon. (1993): El Collsaca-bra. Alzamora Artegràfica, S.A., torelló.

viNYETA, Ramon. (1994): Llegendes i tradi-cions del Collsacabra i les Guilleries. Alza-mora Artegràfica, S.A., torelló.

viNYETA, Ramon. (1998): Rupit. Guia turísti-ca. impremta offset Bonet, Ripoll.

CARtOgRAFIA: (extracte)

El Collsacabra. (2001): En homenatge a Quirze Parés i Ganyet. Mapa topogràfic-ex-cursionista. Guia informativa. Escala 1: 25 000. Editorial Piolet-Els Cingles de Collsa-cabra, Barcelona. (1a edició).

El Collsacabra. (2006): Escala 1: 25 000. Editorial Piolet-Els Cingles de Collsacabra. Barcelona, (2a edició).

El Collsacabra. (2009): Escala 1: 25 000. Editorial Piolet-Els Cingles de Collsacabra. Barcelona, (3a edició).

Les Guilleries. Collsacabra. (1959) (1963) (1966) (1970) (1975) (1980) (1986) (1991) (1993) (1996). Guia i mapa. Escala: 1: 40 000. Editorial Alpina, Granollers. Vall de Sau-Collsacabra. (1998) (2001) (2005). Guia i mapa. Escala: 1: 40 000. Edi-torial Alpina. Consorci vall de Sau-Collsa-cabra. Granollers.

SERRA, Juli.(1888): Plano de las Guillerías. Escala: 1: 20 000. Centro Geográfico del Ejército.

SERRA, Juli. (1888): Plano de les Guillerías. Escala 1: 50 000. Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona.

SERRA, Juli. (1890): Plano de las Guillerías. Escala 1: 20 000. Centro Geo-gráfico del Ejército. Girona.

SERRA, Juli.: El mapa del Mont-seny, les Guilleries i el Collsaca-bra. Còpia del mapa original del Plano de las Guillerías de l’any 1890. Escala 1: 20 000. Rafael Dalmau editor. Barcelona, (2004).

tARRÉS, Josep. (2003): El mapa del Montseny, les Guilleries i el Collsacabra, de Juli Serra, 1888. Muntanya, núm. 845, febrer del 2003. Centre Excursionista de Ca-talunya, Barcelona. pp. 3-5.

HOStAl EStREllA ** RuPit

Plaça Bisbe Font, 3 tel. 93 852 21 05 [email protected] 08569 Rupit (bcn) Fax 93 852 20 17 www.hostalestrella.com

Un veí de Tavertet que col·labora

29

Page 32: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

30

Fa centenars d’anys que ta-vertet té un pont, tants que se’l denomina el pont vell, comparant-lo amb un que és modern, el de la carrete-ra prop del poble, anomenat pont de Pla-sa-riera. El vell, que les guies i mapes identi-fiquen com a pont de Molí-

bernat, era situat en el pas del camí ral de ferradura per a comunicar el poble amb les masies de les Baumes, el Noguer, Sobira-nes, can tafura, Mierons i seguia cap a Sant

Pere Pescador on anava a enlla-çar amb els camins de la Plana. Aquest itinerari encara es reflec-teix en un mapa de l’any 1924, del qual mostrem el fragment corres-ponent al pas del camí, que creua la riera de Molí-bernat. la carre-tera actual, oberta l’any 1964, va deixar el pont arraconat per falta d’ús, convertint-lo en un indret quasi desconegut.

Quines característiques es poden assig-nar a aquest pont? Primer hem de soste-nir que és una mostra d’arquitectura civil medieval, de valor històric, que indica la vitalitat d’un poble amb prou empenta per assumir una obra tan important. la data de construcció es mou en un període no

pas fàcil de precisar. Alguna veu popular diu que és un pont romà i també certs fullets turístics ho corroboren, cosa que és absolu-tament errònia. Quan es defineix com a pont romànic ja ens acos-tem un xic a la realitat, sense ser veritablement cert. Alguns detalls del seu estil constructiu podrien portar-nos a definir-lo d’aquesta època, però tampoc l’encertem. Cal argumentar-ho amb una refe-rència entenedora, corresponent a què, en aquelles èpoques, els constructors utilitzaven sistemes de treball adquirits per experièn-cies de mestre a mestre en l’ofi-

ci, utilitzant procediments i perpetuant detalls que podien restar-hi durant cent o dos-cents anys. El resultat és la prolonga-ció d’un estil més enllà de la seva època original. Hi ha precedents coneguts. El pont sembla romànic, però aquest estil dels segles xi i xii feia molt de temps que ja s’havia extingit quan es va iniciar la seva construcció. Podríem dir que és un possible pont gòtic datable a mitjan segle xiv. Hem de situar el pont de Molí-bernat entre els que es van fer a Susqueda (1348), l’Esquirol (1350) i Sau (1390). Els docu-ments parlen de lleves dels ajuntaments als homes dels pobles (tavertet inclòs), ordenant-los a col·laborar en la tasca de construir ponts als pobles veïns. Encara que de moment no s’han trobat referèn-cies concretes sobre el nostre pont, és lò-gic pensar en la seva construcció més o menys per les mateixes dates.

l’obra del pont és massissa i molt equi-librada, s’assenta sobre blocs de roca viva i forma un conjunt sòlid d’una relativa esveltesa. Els carreus de pedra carejada alternen amb blocs no tan uniformes, però tots estan ben integrats. Malgrat el pas dels anys es troba en un estat prou satisfactori per pensar que deu haver rebut intervenci-ons en algun moment històric. té una llar-gada de 20 m i l’alçada de 4,60 m amb una llum de 5,63 m a la volta. El seu traçat en planta presenta una part estreta de 1,60 m en el recorregut central i un eixamplament a les entrades que arriba a 2,40 m. la barana és coronada a banda i banda amb peces de pedra de llom semicircular.

l’agost de 1985 es va detectat el perill que representava una alzina molt notable crescuda a la paret d’aigües amunt, provo-cant esquerdes i una constant degradació. impulsats per l’entitat Associació Amics de tavertet, un grup de voluntaris del poble van eliminar l’arbre, juntament amb nom-broses heures que s’arrapaven per tota la construcció. va ser una neteja, no una res-tauració, amb un resultat molt beneficiós per a l’estabilitat de les parets afectades.

EL PONt DE MOLÍ-BERNAt

El camí ral travessa la riera en un mapa de l’any 1924. Foto: Jordi Gumí

Es treu una alzina del pont en una acció de l’any 1985.Foto: Jordi Gumí.

Eliminació de vegeta-ció en el Camp inter-nacional de treball a l’any 1995.Foto: Arxiu Cingles

Page 33: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

31

La màquina ajuda la feina general de res-tauració. Foto: Lluís Hervás

A l’any 1995, els Amics dels Cingles de Collsacabra, editors d’aquesta revista, mo-tivats per una subvenció de la Diputació de Barcelona, varen promoure un Camp inter-nacional de treball. Entre altres tasques en espais i camins del poble, s’actuà desbros-sant diversos vegetals i matolls que ofega-ven l’entorn del pont tapant-lo gairebé del tot. l’indret quedà molt endreçat fent que la visibilitat esdevingués fàcil i la contempla-ció més agraïda.

En arribar l’any 2010 s’ha assolit una acció molt lloable gràcies a la intervenció de Ajuntament: acollir-se a una subven-ció del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. S’ha endegat l’arranjament del traçat del camí ral, camí ancestral de tavertet, que en el seu recor-regut passa per l’em-blemàtic pont vell. El projecte ha contemplat la recuperació i con-solidació del sender, que en alguns llocs s’havia perdut, amb el complement de la restauració del pont. El recorregut es troba ja net, repassat i orde-nat, amb la falta d’al-gun detall que s’està completant. la part de tasca assignada al monument ha estat enllestida totalment de forma que, actualment, es pot visitar amb tota facilitat aquesta joia arquitectònica dels nostres verals.

L’arcada, un cop res-taurada, vista des del nivell de la riera.Foto: Jordi Gumí

Josep Santín modelant una pedra del coronament de la barana. Foto: Jordi Gumí

Page 34: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

32

trada. El resultat ha estat a l’alçada de les perspectives esperades. una altra qüestió es va plantejar a l’hora de engegar la restauració del pont. una bona part d’elements de pedra que calía aportar eren els corona-ments de les baranes, integrades per unes peces, de pes, mida apreciable i forma concreta, que calia compon-dre apropiadament. trobar un artesà destre que interpretés l’encàrrec era vital; per fortuna la solució estava en el propi poble i la tasca va ser duta a terme amb bon final. El “nostre” es-cultor, el bon amic Josep Santin, va acceptar la feina de picapedrer qua-

lificat, a mida de les necessitats del pont, tot posant el seu taller i la seva destresa a servei del que calia fer. El resultat ha estat un encaix perfecte entre els coronaments antics amb els nous sortits de les seves mans.

Atès el treball de restauració (seguit, ajudat i tutelat per la Regidoria d’urbanis-me de l’Ajuntament), s’ha assolit una fita important per al patrimoni del poble. Ara tenim un monument presentable, de cate-goria històrica, amb prou entitat per cridar l’atenció dels aficionats a l’arqueologia i l’arquitectura antiga. la recuperació del camí ral és el complement que els podem oferir, per fer una bona passejada, que en aquest cas agermana natura amb cultura.

Jordi Gumí

Per actuar sobre el projecte, el consistori va pensar en algú que estigués prou sensibi-litzat amb el sentit tradicional del treball a frec de natura i pedra. És per això que s’ha comptat amb la col·laboració de la empresa Jardineria i Restauració Puntí, liderada pel Joan de la Cau, exveí de tavertet, conegut per les correctes intervencions a tota la con-

El conjunt mostra el recorregut del camí damunt del pont.Foto: Jordi Gumí

Tasques de consolida-ció i recuperació de la barana. Foto: Lluís Hervás

C. Major, 4 08569 CANTONIGRÒS Tel 93 852 51 24 [email protected]

Page 35: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

33

Mn. Josep Ibars bene-int el terme després de la missa.Foto: Ernest Gutiérrez

CRÒNICA DEL COLLSACABRA

l’ESQuiROl

Activitats dels tonisl’Associació Cultural del Gremi dels tonis de l’Esquirol (nom complet dels tonis) du-rant el semestre passat ha fet diverses activi-tats. El dia 9 de gener varen celebrar la festa de Sant Antoni Abat tal com tradicionalment ho fan des de fa anys.

El 18 d’abril feren la sortida de la ano-menada Ruta del Fuet. va sortir de Manlleu tota una caravana de 30 carruatges tirats per cavalls, van recórrer 27 km, van trevessar el riu Gurri per un camí antic i tornaren a Manlleu.

El dia 2 de maig participaren a la trobada de tonis de Catalunya, a Martorell, on es va-ren aplegar 125 carros de tots tipus.

RuPit i PRuit

Aplec de Santa Maria de Montdois.El 10 de maig s’havia de fer l’aplec a Mont-dois, però a causa de les pluges, es va cele-brar a la casa del Pendís. A les dotze, Mn. Josep isern, del Santuari del Far, va oficiar la missa, cantada pel cor de Rupit acompanyat de l’orgue pel mestre Xavier Baurier. Des-prés de procedir a la benedicció del terme, el poeta de Rupit Miquel Banús va recitar el seu poema Plany per l’ermita de Mont-dois. De comiat, tots plegats cantaren un po-pular i curt poema atribuït a Mn. Cinto que diu: Adéu-siau Maria,/mare del bell amor/si jo me’n vaig Senyora,/aquí vos deixo el meu cor./Per sempre nit i dia,/els vostres fills guardeu,/oh dolça mare nostra,/Maria, adéu-siau. Com és tradicional vàrem gaudir del dinar de germanor.

Un dels carros de l’Esquirol a la trobada anual dels Tonis a Mar-torell.Foto: Lia Mercadé

Page 36: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

34

Festa de Sant Isidre Llaurador Com cada any, el 15 de maig a Pruit es va cele-brar aquesta festa a la parròquia de Sant Andreu de Pruit amb una missa cantada, i a continuació un dinar comunitari amb tots el assistents.

tAvERtEt

Inauguració de la depuradora d’aigües residuals de tavertetEl Consell Comarcal d’Osona amb conveni amb l’Agència Catalana de l’Aigua, ha dut

a terme les obres de construcció de l’estació depuradora d’aigües residuals (EDAR) del municipi de tavertet, inclosa en el Progra-ma de Sanejament d’Aigües Residuals urba-nes (PSARu). la inversió total ha estat de 729.768,23 €.

la inauguració oficial es va fer el dia 25 de març d’enguany amb l’assistència del presi-dent del Consell Comarcal Sr. Arisa, l’alcalde de tavertet Antoni Molina i tècnics de la Agèn-cia Catalana de l’Aigua. Després de la visita a la planta i dels parlaments de rigor, l’Ajunta-ment va oferir un refrigeri als assistents.

Aquesta planta és la primera del nostre país que depura amb el procés “rizopur” que preveu aconseguir uns alts rendiments de de-puració amb un baix cost energètic.

De fet la depuradora es va posar en marxa el 23 de febrer passat. Cal destacar que per iniciativa de l’Ajuntament, les aigües depu-rades van a parar a la riera abans del salt de Molí-bernat, d’aquesta manera queda garan-tit un caudal mínim.

Cloenda de l’Any AmadesEl dia 17 de gener es va celebrar la festa de Sant Antoni Abat amb la benedicció dels ani-mals i després, en motiu del 50é aniversari de la mort de Joan Amades, el nostre regi-dor de cultura, Jordi Gumí, va procedir a la lectura del Manifest de l’Any Amades. tot seguit es repartiren postals commemoratives i es deixaren elevar globus de colors. Com és costum l’acte es va acabar amb un refrigeri ofert per l’Ajuntament.

Lectura del manifest en commemoració de l’Any Amades 2009.Foto: Arxiu Cingles

Page 37: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

35

Presentació d’un llibreEl dissabte dia 23 de gener, a la masia de l’Avenc de taver-tet va tenir lloc la presentació del llibre de poesia de Mn. En-ric Bahí, rector d’Amer, titulat Collsacabra.

va fer una glosa dels po-emes Mn. Dídac Faig, poeta i Rosa Maria Noguer, poetessa.El llibre conté més de 45 poe-mes dedicats a masies, espais i ermites del Collsacabra en composició mètrica clàssica.

La Colla gegantera de tavertetDurant els darrers mesos la colla de geganters ha participat en diverses trobades:

17 d’abril. trobada de Piera (Alt Penedès)1 de maig. trobada Comarcal d’Osona a

Manlleu Els dies 8 i 9 de maig van assistir a Man-

lleu Ciutat Gegantera, on es van reunir més de 200 gegants de Catalunya i alguns de pa-ïsos d’Europa.

La Creu de Sant Jordi a Jordi gumíEnguany el nostre veí i col·laborador de la revista, Jordi Gumí, ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida pel Govern de la Generalitat de Catalunya: “Per la seva tasca de difusió de la imatge de Catalunya mitjançant la il·lustració de nombrosos vo-lums sobre el patrimoni artístic, el territori i les tradicions del nostre país. Especialitzat

Aspecte de la plaça de Manlleu el dia 9 de maig celebrant la “Ciu-tat Gegantera. 2010.”Foto: Natàlia Vilella

en la fotografia científica aplicada a l’anàlisi d’obres d’art, també cal destacar-ne l’activi-tat docent, tant a l’Escola Massana de Bar-celona com a l’institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya”.

El felicitem pel reconeixement de la seva trajectòria, mereixedora de tan alta distinció.

Page 38: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

36

RACó DEL POEtA

EL SECREt

Aquesta nit tornaràa poc a poc, com un lladre. He vist,mentre sopàvem, els ulls flamejantspel meu cosset basquejant-se. Seràcom cada nit. Sentiré el furtiu pasi tindré por del meu crit contra el sonfamiliar, esberlat. Amb les dentsserrades, alço el silenci com unvell que em salvés del pillatge que em venç.vull adormir-me, saber que no éscert el malson, que no em furga els llençolsaquesta mà, com un brut escarabatque es passegés pels meus pits. Se’n cansés,del pla botí resignat, si més no;se n’avorrís, de l’accés gratuït.Mentre seu al meu llit, sé que els seus ditsem són aranyes, formigues, llimacs.Com teranyines desfetes d’un cop.tinc por. tinc fàstic. Em mata el secret.un pare així s’arrossega fins mai.

DONA’M LA MÀ

Dóna’m la mà i estreny-la fort.Dóna’m la mà, posa la porque tens al costat de lapor que m’espanta. Dóna’m la mà.segur que trobarem el cau-a la soca d’un cedre vell-on s’arrauleix el nen plorant.Oh, abraça’m, mentim al ventque esmola el fred que anem criant,besa’m i estreny-me fort la màper no perdre’ns quan travessemel bosc dels dies i les nits,tenebrós com la mentesglaiada l’hi pot tornar.Dóna’m la mà i correm juntsper la platja, sempre rient,fins que trobem el bon cargol:llavors en asseurem al sol,vibrant les pells amb el ressòcadenciós dels nostres corsal cap dels dits. Dóna’m la mà.

DESOLACIó

Planyíem buides ampolles i el fredque els peus robaven a la sorra humidamentre la llum guarnia el mar. A poca poc, segur com el nostre desfici,un gra de sorra ens semblava un gegant,marrà mosquit. El país només erafinal de festa, la platja i buidord’ampolles, el bes no ens bastavai el tren que tant temíem per tornar.

DOC

la dona que se’l mira amb ulls humitssap que el solitari sempre se’n va.Sobren els planys i les cançons de dolcar ell no té sinó la solitudl’amor és sols l’instantani receri el whisky l’addicte i silent company.l’única empremta del seu pas és pols,l’ombra del trot del cavall en marxar.Cal oblidar, desig i enyorcar el genet cavalca vers l’oblit.i així que plori la dona no calperquè el solitari sempre se’n va.

Del llibre No he fet res. El temps del cos.Autor: Pep Rosanes. Emboscall Editorial, vic

Page 39: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

37

gAMARúS STRIX ALUCO

Família: Estrigiformes Descripció: Rapinyaire nocturn de mida mitjana i d’aspecte arrodonit, d‘uns 40 cm d’altura i quasi d’un metre amb les ales obertes. No disposa de plomes al cap, com altres rapinyaires nocturns. El gamarús pot presentar dues tonalitats al plomatge: vermella o grisa; a Catalunya, la majoria són grisos. Difícil d’obser-var de nit, se l’identifica fàcilment pel seu cant: un udol amb to d’ocarina.

Distribució i hàbitat: Distribuït per tot Europa, és el rapinyaire nocturn més comú i abundant de Catalu-nya, amb unes 14.000 parelles. És molt freqüent al Collsacabra ja que l’acull una important massa forestal. Fa el niu en forats d’arbres vells però també utilitza nius abandonats, o bé els fa a terra o entra en masies abandonades i fins i tot habitades, com en una masia propera a Sant Julià de Cabrera.

Fenologia i moviments: És una espècie sedentària que no fa moviments migratoris ni hivernals, excepte els joves que busquen un territori per ocupar. El seu cant es pot sentir durant tot l’any sobretot els mesos en què es reprodueix (de novembre a juny), època en la qual incrementa la defensa del territori. És una espècie ecològi-cament molt forta, que pot desplaçar rapinyaires nocturns com ara el mussol, el xot, l’òliba i el mussol banyut.

Alimentació: la dieta majoritària del gamarús es compon de micromamífers, amb un gran predomini de ratolins i talpons, i és complementada amb d’altres preses, entre les quals destaquen els invertebrats i els ocells. Menys abundants, troba cries de conill i llebre, petits carnívors i rapinyaires nocturns (entre ells, polls de gamarús) i fins i tot peixos i crancs de riu.

PICOt VERD PICUS VIRIDIS

Família: Pícids

Descripció: Picot de mida mitjana, d’uns 30-35 cm d’altura i 45-50 amb les ales obertes. El color general és verdós i té el cap de color vermell. El picot es pot agafar verticalment als troncs dels arbres pel fet de te-nir dos dits endavant i dos enrere, no com la majoria d’ocells (amb tres dits endavant i un enrere), i també per les plomes de la cua, molt rígides. El seu crit, similar al renill d’un cavall, és audible a molta distància. Distribució i hàbitat: El trobem pràcticament a tot Catalunya (excepte l’alta muntanya), però al Collsaca-bra hi és força abundant en el seu hàbitat preferit: les zones de boscos o bosquines amb extensions d’espais oberts amb prats i conreus. A diferència de la resta de picots, no és estrany observar-lo a terra enmig d’un camp, picant en busca d’insectes enterrats.

Fenologia i moviments: És un ocell que tot l’any el veiem al Collsacabra i és molt territorial en l’època de cria, durant la qual no accepta intromissions d’altres congèneres. En hàbitats idonis, com és el cas del Collsacabra, s’han trobat densitats de 2,3 parelles per quilòmetre quadrat. Sol fer el niu als arbres (vius o morts) com als pins, alzines, roures, freixes...

Alimentació: El picot verd, com la resta de picots, s’alimenta de petits insectes que foraden la fusta i té especial predilecció per les formigues. Extreu els insectes fent forats als troncs o a terra amb el potent bec i s’ajuda amb la llengua prima i molt allargada, apta per refregar i buidar els túnels, les escletxes i els forats més profunds.

Page 40: Revista ELS CINGLES - n63 Juliol 2010

gAMARúS

EL PICOt VERD

STRIX ALUCO

PICUS VIRIDIS