President Companys

LLUÍS COMPANYS

I JOVERCAPÍTOL DE LA

Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents

VOLS DESCARREGAR-TE

altres d

ocuments digita

ls

d’Enciclopèdia Catalana?

Escriu-nos a

comunicacio@gre

c.cat

enciclopedia.cat

98

Home de primerenca vocació política,l’any 1900 Lluís Companys fundà l’As-

sociació Escolar Republicana amb condeixe-bles de la Facultat de Dret, entre els quals hihavia Francesc Layret i Foix, Humbert Torresi Barberà, Josep Maria Espanya i Sirat i d’al-tres. Màrius Aguilar i Diana hi constava coma president, i Laureà Miró i Trepat, com a vi-cepresident. Publicaren un setmanari que haesdevingut introbable: «La Defensa Escolar».Josep Maria Cadena fins i tot posa en dubteque realment existís, malgrat que diversos au-tors contemporanis en parlin. Segons aqueststestimonis, Companys hi publicà les sevesprimeres col·laboracions periodístiques. Enaquells anys del principi del segle, el periodis-me professional no existia com a activitat atemps complet, i s’havia de compatibilitzar amb una altratasca; amb tot, possibilitava múltiples contactes i relacionspolítiques. Entre el 1904 i el 1905, en canvi d’un petit sou,Companys entrà com a reporter de carrer al diari «La Publi-cidad». Aquests primers contactes amb el món polític i l’a-mistat que hi va fonamentar estigueren permanentmentlligats a la trajectòria de la seva vida pública.

anys de formació

Posteriorment a la seva militància estudiantil, pertangué a la Joventut d’Unió Republicana, encapçalada per NicolásSalmerón y Alonso. Amb l’adveniment de Solidaritat Cata-lana, Unió Republicana formà part, com a partit específica-ment català, de la coalició Esquerra Catalana, que el 1910,després dels fets de la Setmana Tràgica de l’any anterior,desembocà en la Unió Federal Nacionalista Republicana,

la Joventut de la qual Companys presidí. Pocdesprés ingressà en els rengles del Partido Re-formista, que s’havia declarat republicà i au-tonomista. Companys també en presidí la Jo-ventut i fou redactor del diari «La Publicidad»,òrgan del partit a Barcelona. El 1912 passà aser-ne reporter de política municipal.

En l’àmbit privat, el 16 d’octubre de 1910contragué matrimoni amb Mercè Micó i Bus-quets, amb la qual tingué dos fills: Lluís, nas-cut el 5 de novembre de 1911, i Maria de l’Alba,nascuda l’1 de febrer de 1915.

La seva activitat periodística habitual la des-envolupà a «La Barricada», on el 1912 figuravacom a redactor en cap. Publicació de moltcurta vida —només quatre números—, voliarepresentar el Bloc Autonomista Català. Els

principals col·laboradors de Companys en la revista forenEugenio Noel, Marcel·lí Domingo i Sanjuán i Andreu Nin iPérez, que en l’editorial de presentació expressaven el desigde defensar la «revolta contínua en tot moment determinatque es plantegi a la vida nacional, i protesta viva contra lesinjustícies, la farsa política, la covardia que s’ha apoderat deles multituds i dels directius».

El 1915, en fundar-se el Bloc Republicà Autonomista,Companys s’hi adherí. Dos anys després, el Bloc s’uní ambaltres entitats polítiques per formar el Partit Republicà Ca-talà (PRC). La crisi del republicanisme a Catalunya féu queel 1916, en cessar Marcel·lí Domingo com a director de «LaPublicidad», Companys, juntament amb Francesc Layret,l’acompanyés en la fundació d’un nou diari, «La Lucha»,aparegut al final del mes de novembre. Companys en fouredactor en cap i responsable de la informació política. Elsprincipals redactors eren Joan Comorera i Soler i Francesc

Cartell editat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat

de CatalunyaFONT: Image

L’1 de gener de 1934, Lluís Companys i Jover ocupà el càrrec de president de la Generalitat de Catalunya. Havia rebut els vots de cinquanta-sis dels seixanta-dos parlamentaris assistents.

Els diputats de la Lliga Catalana s’havien retirat de la sala

Lluís Companys i Joverpolític

(el Tarròs, Urgell 1882 – Barcelona 1940)

1934 1940

JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ I JOAN VILLARROYA I FONT

* Presidents Vol 3 p 098 - 141 21/7/05 11:17 Página 98

99

Aguirre, i entre els col·laboradors, a més de Pablo IglesiasPosse i Miguel de Unamuno, hi havia dirigents obreristes i socialistes del moment.

Aquesta presència continuada en el món de la premsa iel periodisme ha portat a una confusió sobre la titulació uni-versitària de Companys. En aquests anys, ell mateix es defi-nia sovint com a periodista de professió. Així era, i d’aques-ta activitat provenien majoritàriament els seus ingressoseconòmics. Tot començà a canviar el 26 de setembre de1916, dia en què recollí a la Facultat de Dret de Barcelona eltítol de llicenciat. Havia començat a estudiar la carrera denotariat però, en suprimir-se aquesta, féu les assignaturespertinents fins a acabar Dret. Si bé el darrer examen de lallicenciatura l’havia passat al setembre del 1906, fins al junydel 1916 no realitzà els exercicis de grau. Al cap de pocs diesde posseir el diploma s’inscriví al Col·legi d’Advocats de Bar-celona, i es pot dir que fou aleshores quan començà la tra-jectòria que el convertí en advocat dels treballadors. Primerfou passant del seu oncle Sebastià, especialitzat en dret ad-ministratiu. Després treballà al bufet de Jaume Cruells i Sa-llarès, membre destacat del Partit Nacionalista Republicà.Finalment, al cap de poc temps s’establí pel seu compte al carrer de Mendizábal, on tingué una clientela modesta,segons relata Josep Maria Poblet i Guarro, contemporani iamic seu.

regidor per barcelona

La carrera política de Companys s’inicià en les eleccions mu-nicipals del novembre del 1917, a les quals el Partit Republi-cà Català (PRC) concorregué en aliança amb els lerrouxistes.Fou elegit regidor per Barcelona; la seva candidatura fou laguanyadora al districte V, el del Raval, un barri obrer.

La iniciativa política i el domini electoral eren en mans dela Lliga Regionalista, i de vegades els seus adversaris polí-tics utilitzaven qualsevol fotesa per a enfrontar-se a la sevahegemonia. Fou en aquella època que l’escriptor Josep Pla —llavors fervent seguidor de la Lliga—, en el seu llibre Unsenyor de Barcelona, en parlà amb sornegueria: «Companystenia una curiosa característica: tot el que, per una o altraraó, tenia gust català, el treia de polleguera.» També durantaquells anys s’esmentava que fins i tot havia arribat a opo-sar-se a una ballada de sardanes. Hilari Raguer i Suñer harecollit l’afirmació d’Esteve Albert i Corp segons la qual,quan Manuel Carrasco i Formiguera fou elegit regidor perBarcelona, Companys li impedia físicament entrar al Con-sistori i ocupar el seu escó, tot acusant-lo de separatista i exi-gint-li que abans cridés «Visca Espanya».

La crisi provocada per l’influx de la Primera Guerra Mun-dial, que abastà tots els àmbits de la societat espanyola, s’es-

La Guàrdia Civil vigilant el mercat de la Boqueria de Barcelona durant la vaga de La Canadenca, 1919FONT: ANC-ECSA


devingué després d’uns quants anys de curta eufòria econò-mica. La puja dels preus empitjorà la vida de les classes tre-balladores, l’increment de les tensions socials no s’aturà i laconflictivitat social a Catalunya arribà al clímax amb la va-ga de La Canadenca, al començament del febrer del 1919.Aquesta vaga estroncà definitivament la campanya per unEstatut Integral de Catalunya, promoguda per la Mancomu-nitat per a arribar a l’autonomia, a la qual Companys haviadonat suport. La realitat fou que la crisi generalitzada de l’Es-tat i la vaga de La Canadenca ofegaren el projecte possibilis-ta de la Lliga Regionalista. Després d’algunes setmanes devaga general, el 19 de març s’arribà a un acord en què tinguéun pes clau el dirigent sindical Salvador Seguí i Rubinat, elqual demostrà la seva capacitat de lideratge realitzant unesgestions que foren acceptades per les dues parts en conflicte.

A Catalunya, les autoritats militars eren el capità general,Joaquim Milans del Bosch i Carrió, i el governador militar,el general Severiano Martínez Anido. Aquests s’oposaren al’acord, i amb el suport dels sectors més intransigents de lapatronal començaren unes represàlies cada cop més vio-lentes. Lluís Companys hi intervingué telegrafiant al sots-secretari de Presidència del Govern espanyol indicant-li:«Els patrons no han complert.» Com a regidor que era de

l’Ajuntament de Barcelona, proposà a l’alcalde que fos elmateix consistori qui s’adrecés formalment al Govern per-què «obligués els patrons a complir el que havien pactat».L’endemà, davant la negativa de l’Ajuntament a prendreaquesta iniciativa, Companys acusà els membres del Go-vern municipal d’esquirols, cosa que li suposà l’empresona-ment durant 29 dies fins que acabà la vaga general.

El locaut de desembre-gener de 1919-20 evidencià eltriomf de les actituds patronals més dures. Companys, ques’havia destacat per una defensa aferrissada dels treballa-dors, era un enemic a abatre en aquella dinàmica de crei-xent crisi social. Una prova n’és el final d’un incident quetingué com a protagonista el governador civil de Barcelona,Federico Carlos Bas, home que intentà actuar com a me-diador entre el moviment sindical i els polítics d’esquerra —primordialment Layret i Companys—, per una banda, i la patronal i la burgesia més conservadora, per l’altra. Cal re-cordar que Enric Prat de la Riba i Sarrà havia mort el 1917 ique la nova direcció de la Lliga Regionalista era en mans, fo-namentalment, de Francesc Cambó i Batlle, Joan Ventosa iCalvell, Frederic Rahola i Trèmols i Albert Rusiñol i Prats.El general Martínez Anido escridassà Bas de forma públicatot dient-li: «Señor gobernador, los atentados continúan y losmétodos de pacificación son inútiles. Se establecerá la paz si or-dena el fusilamiento (o deja que caigan donde puedan) de gentescomo Eugenio d’Ors [...], Joaquín Montaner, Francisco Layret,Salvador Seguí, Luis Companys, Ángel Pestaña, Mario Aguilar,Guerra del Río, los hermanos Ulled y otros.» Martínez Anidono solament no fou cridat a l’ordre per un despropòsit tal,que avalava la Llei de Fugues que s’aplicava a Catalunya, si-nó que, per a més arbitrarietat, el 8 de novembre fou nome-nat governador civil de Barcelona en lloc, precisament, deBas. A partir del 20 de novembre de 1920 començaren lesdetencions massives ordenades per Martínez Anido, queafectaren també Seguí i Companys. El dia 30, en sortir decasa seva per anar a visitar els detinguts, Francesc Layret fouassassinat a trets per un individu vestit amb una granotablava de mecànic que fugí tot seguit. Anys a venir se sabéque l’autor de l’atemptat havia estat un pistoler a sou delsSindicats Lliures. La tarda del mateix dia 30, els trenta-sisdetinguts d’aquells dies foren embarcats per ordre del nougovernador cap a Menorca, on romangueren empresonatsal castell de la Mola de Maó, juntament amb els principalsdirigents republicans.

Els analistes encara discuteixen si en les habituals ter-túlies que se celebraven en aquella època a casa de Com-panys, en les quals participaven, d’una banda, Salvador Se-guí (el Noi del Sucre), Martí Barrera i Maresma, Josep Viadiui Vicenç Botella, i, de l’altra, Francesc Layret, Gabriel Alo-mar i Vilallonga, Marcel·lí Domingo i Joan Casanovas i Ma-ristany —del Partit Republicà Català (PRC)— i Rafael Cam-palans i Puig i Manuel Serra i Moret —aleshores encara alPartit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i que aviat, el 1923,

100

1934 – Lluís Companys i Jover – 1940

El governador militar Severiano Martínez Anido, a la dreta de la imatge, Barcelona 1929FONT: ECSA


101

fundaren la Unió Socialista de Catalunya (USC)—, es ges-tava l’embrió que havia de servir per a fundar un nou partitcatalà, de caràcter obrerista i socialista. També esmentenl’abast de la possible influència de la Tercera Internacionali de la Revolució Russa. La Revolució bolxevic repercutí entots els moviments socials, i per testimonis de l’època sesap que el PRC, per impuls de Layret, Domingo i Com-panys, decidí ingressar en la Tercera Internacional al finaldel 1917. Sigui com vulgui, és un punt que obre tot tipusd’interpretacions. L’única cosa certa és que la confluènciade republicanisme i obrerisme vers un nou moviment poli-ticosocial hauria pogut prendre un camí força diferent si larepressió en forma d’assassinats no ho hagués estroncat totde dalt a baix.

diputat per sabadell

La mort de Layret féu recaure sobre Companys la defensa del’escó del PRC per Sabadell (tenia tres diputats al Congrésespanyol). Tot i que no pogué intervenir en la campanyaelectoral per causa de la seva detenció, i la desmobilitzaciódels sectors populars, el 19 de desembre de 1920 tragué l’ac-ta de diputat amb el 45% dels vots enfront del candidat de laLliga Regionalista, Manuel Folguera i Duran, que n’obtin-gué el 38,9%, i del candidat dinàstic, el fabricant Enric Tu-rull i Comadran (13,5%). Es creu que bona part de l’electoratsabadellenc el votà precisament perquè s’havia presentat

com a continuador de la feina i l’ideari del seu amic assas-sinat. L’elecció de diputat suposà per a Companys l’allibe-rament carcerari i l’inici, altre cop, d’una campanya contral’arbitrària repressió sagnant que continuava produint-se,tant en l’àmbit sindical com polític.

A l’octubre del 1920, Francesc Layret havia fundat a Sa-badell el setmanari d’esquerres «L’Avenir», i Companyspassà a dirigir-lo. En el setmanari publicà nombrosos arti-cles mentre, segons Josep Maria Figueres i Artigues, infor-mava de la seva activitat a les Corts. També col·laborà en«Federal» i «El Poble».

L’obtenció de l’acta de diputat obligà Companys a renun-ciar el càrrec de regidor per Barcelona, i així inicià una con-tinuada relació amb Sabadell i el Vallès que explicaria —in-dependentment del pes que podia tenir el seu origenrural— la seva profunda i cada cop més creixent relació ambel camp català. La pagesia patia un problema endèmic ques’arrossegava des de feia anys: el combat contra la fil·loxera,malura que des del 1879 delmava la vinya del país amb pro-porcions de plaga bíblica. Una solució pal·liativa fou la re-plantació de vinya empeltada amb cep americà immune alparàsit. Però, a diferència de l’espècie mediterrània, quevivia de cinquanta a seixanta anys, aquesta només en dura-va uns vint-i-cinc. Això féu que, a partir del principi de segle,el problema rabassaire —conseqüència dels contractes derabassa morta (contracte d’arrendament d’una terra per aconrear-hi vinya, que es considerava dissolt quan moriendos terços dels primers ceps plantats)— anés en augment, i

Lluís Companys presidint un actede la Unió de Rabassaires, 1922

FONT: Index


amb ell l’interès dels líders republicans per acostar-se a unssectors que podien ser forts nuclis de vots electorals.

Com explica Jordi Pomés i Vives, no fou casualitat quefos un polític republicà qui intentés encapçalar el sindicalis-me pagès i rabassaire català. El republicanisme s’havia mos-trat profundament sensibilitzat per les reivindicacions la-borals i sindicals dels pagesos sense terra pròpia, és a dir,parcers, masovers, arrendataris, rabassaires i jornalers.

Els hipotètics vasos comunicants entre republicanismecatalanista i determinats sectors de la CNT foren mutilatsviolentament per l’assassinat de dirigents de cada sector. Enaquest ambient crispat, a partir del 1921, Companys es lliu-rà en cos i ànima a l’organització de la Unió de Rabassaires,que rebé el suport indubtable de la pagesia, sobretot al Va-llès, el Penedès, el Bages i el Maresme, on el moviment ra-bassaire havia arrelat amb força. El 15 d’octubre de 1922 sor-tí el primer número de «La Terra», portaveu de la Unió que,amb el subtítol de «Revista Popular Agrària», dirigia LluísCompanys. Aquest, que féu del seu domicili particular laprimera seu del comitè central de la Unió de Rabassaires,fou membre principal de la comissió organitzadora del pri-mer congrés dels treballadors del camp de Catalunya el 15de gener de 1923, al qual assistiren 3 000 pagesos.

Gràcies al fet sindical de la Unió de Rabassaires se supe-raren les tendències localistes de la pagesia en cada distric-te electoral, transformació en la qual Companys participàdecididament. La condició d’advocat i diputat li donà unprestigi òptim a l’hora d’actuar com a dirigent de referènciadel sindicat pagès. Aquesta popularitat de base rural explicala reputació de què sempre gaudí, ja abans i durant la Dic-tadura de Primo de Rivera, i que tanta importància tingué

en el període de la Generalitat republicana per a incremen-tar encara més la seva anomenada.

Tots aquests anys de convulsió i crisi, d’intensa activitatamb la Unió de Rabassaires, d’inestabilitat econòmica i pro-fessional i de contínues detencions afectaren la seva vidaprivada, fins al punt que el seu matrimoni començà a patiruna crisi que més endavant desembocà en el fracàs de la pa-rella. Testimonis de la família Companys de Mèxic han des-crit als autors d’aquestes ratlles —entre els anys 1983 i1990— l’inici d’un cert allunyament de la realitat per partde Mercè Micó, així com un abandó punyent del convencio-nalisme social en les relacions que el seu marit tenia a cau-sa de la seva activitat política, social i professional. Hi ajudà,creien, el trastorn mental que des de jove va sofrir el fill delmatrimoni.

El 2 de maig de 1922, Lluís Companys entrà en la lògiafrancmaçona Lealtad. La seva poca implicació, però, féu queno hi tingués cap promoció destacada, segons aporta PereSánchez i Ferré. L’ingrés en la maçoneria era aleshores unapràctica comuna entre els republicans, que es pot explicarper la seva idea de llibertat i l’enfrontament a una Esglésiamolt integrista, lligada als sectors més retrògrads de la so-cietat. En molts casos, aquesta opció era fruit del descrèditd’uns religiosos que, per a la mentalitat candorosa d’aquellsrepublicans, romanien al costat dels poderosos en lloc dedefensar el poble més humil i necessitat. Els maçons esta-ven més allunyats de l’Església com a institució que no pasde la idea de religió. Pel que fa a Companys, el testimonidels seus descendents el titlla d’home de fe deista.

Lluís Companys confirmà l’acta de diputat en les elec-cions del 29 d’abril de 1923, i una de les seves primeres ac-cions fou instar el Govern perquè requerís al ministre deGràcia i Justícia la tramitació a les Corts de la modificació de l’arcaica reglamentació dels contractes sobre explotacióagrària. Malgrat totes les promeses, com explica l’historia-dor Albert Balcells i González, no es va fer res.

El 4 de juliol de 1923, la seva sonada intervenció al Con-grés originà tota mena de protestes i enrenou a la cambra,tal com recull el Diari de Sessions. En exigir responsabilitatspel desastre d’Annual a l’estiu del 1921, entre altres coses di-gué: «Lo de Marruecos, para fijar concretamente nuestra posi-ción, lo de Marruecos, señores diputados, no es, en suma, otracosa que lo siguiente: un trozo, un trocito del inmundo Estadoespañol, que vosotros habéis traslladado allí, no es otra cosa queeso y nada más que eso.»

els anys de la dictadura

El general Miguel Primo de Rivera i Orbaneja signà un ma-nifest militar en què justificava el cop d’estat del 13 de se-tembre de 1923: al seu parer, calia salvar la pàtria i el mè-tode era «liberarla de los profesionales de la política».

102


El general Miguel Primo de Rivera,al centre, amb el directori militar

FONT: ECSA


103

Malgrat les proclames inicials de respecteenvers Catalunya —fins i tot dirigents de laLliga Regionalista manifestaren una inicialadhesió al militar colpista—, Primo de Rive-ra mostrà molt aviat una repressiva políticaanticatalana, adreçada tant als símbols coma la llengua. A poc a poc anà també contraels sindicats que no es dobleguessin a la vo-luntat del directori militar.

Companys mantingué la seva total vincu-lació amb la Unió de Rabassaires, i el 24 demarç de 1924 encapçalà una delegació delsindicat pagès per demanar la redempció delcontracte de rabassa morta, com es deia quees faria amb els fòrums de Galícia. La con-fiança en la solució del problema dels rabas-saires dugué el sindicat a una moderaciódestacada; fins i tot —recorda Pomés— intentà un joccol·laboracionista, com féu la UGT, que no tingué cap re-sultat beneficiós amb vista a resoldre el plet agrari.

El pretext per a il·legalitzar la CNT, pel maig, fou el d’a-cusar l’anarcosindicalisme d’un fet de terrorisme individualcontra Rogelio Pérez Cicario, botxí de Barcelona. La repres-sió caigué sobre sindicalistes, locals i publicacions, i tambésobre Companys i Joan Casanovas, que el dia 28 foren de-tinguts i passaren un mes a la presó Model de Barcelona. Apartir d’aleshores l’organització confederal sobrevisqué enla semiclandestinitat. Això donà pas a un avenç imparabledels sectors partidaris de la propaganda per l’acció, l’expo-nent més clar dels quals fou la FAI.

La Dictadura anà dissolent la Mancomunitat, primeramb mesures de laminació deixant-la en mans botifleres iposteriorment, el 1925, amb una explícita supressió.

Companys no participà en els complots insurreccionistesdel nacionalisme intransigent, però sí que conspirà contrala Dictadura. El 1928, a París, després d’una entrevista ambl’antic ministre conservador liberal d’Alfons XIII José Sán-chez Guerra, es comprometé, en representació del Partit Re-publicà Català, en una trama d’elements civils i militars perabatre-la. Companys fou un contacte destacat en el complotque uní forces polítiques i sindicals catalanes amb militarsde la guarnició de Barcelona desafectes al règim i contrarisal dictador, i que havia de constituir un comitè revoluciona-ri català que se sumaria a l’alçament quan aquest s’iniciés aValència. Segons afirma J.M. Poblet i Guarro, aconseguí im-plicar-hi els comandants Enric Pérez i Farràs i Jesús PérezSalas, el capità Eduardo Medrano Rivas, els cenetistes PereMassoni i Desideri Trilles Mariné, Josep Murtra de la UGT,Tomàs Cussó de la Federació Comunista Catalanobalear,Rafael Campalans i Puig de la Unió Socialista de Catalunya,Eladi Gardó i Ferrer del Partit Radical, Jaume Aiguader iMiró d’Estat Català i Joan Lluhí i Vallescà, membre del set-manari «L’Opinió», temps a venir un diari d’indiscutible in-

fluència política de l’esquerra nacional re-publicanocatalana. En la data escollida, el 28de gener de 1929, la conjura fracassà arreu.Lluís Companys fou detingut un altre cop,aquesta vegada juntament amb Joan Lluhí,fins a mitjan maig.

Un episodi d’aquesta època explicat perFrancesc Cambó, el líder de la Lliga, coin-cideix amb altres testimonis de familiars i de coneguts: «Un dia vingué a visitar-me, almeu despatx de la Via Laietana, Lluís Com-panys, amb el qual jo no havia tingut méstractes que els obligats en períodes d’acciópolítica conjunta amb les esquerres cata-lanes. Companys se’m presentà com un ho-me cansat, fatigat de lluita. Va explicar-me eltemps que havia passat a la presó i em digué

que ja no hi volia tornar més. Em parlà amb disgust de lesseves habituals companyies i em digué que se’n volia allu-nyar i acabà demanant-me si jo li podia facilitar una col·loca-ció a Buenos Aires que li permetés refer la seva vida.» Com-panys vivia una època difícil, tant en l’aspecte personal comen el professional, però, malgrat tot, superà aquest defalli-ment moral i reprengué la seva actuació contra la Dictadura.Es té constància de continuats contactes que establí ambsectors opositors al dictador. Així, a Madrid, es relacionàamb Ángel Galarza y Gago, d’Alianza Republicana, el co-mandant Ramón Franco Bahamonde, aleshores republicàexaltat i popular aviador per haver travessat l’Atlàntic amb elPlus Ultra, i amb les fraccions sindicals i polítiques que ha-vien seguit José Sánchez Guerra.

Els partits polítics republicans que no havien estat dis-solts vivien gairebé hibernats. Pel desembre d’aquell mateix1929, partits polítics i grups republicans arribaren a unprincipi d’acord per a constituir-se, en un futur proper, enuna única força política. Aquest fou l’embrió d’Esquerra Re-publicana de Catalunya. Els signants del pacte foren: Anto-ni Rovira i Virgili, Macià Mallol i Bosch i Leandre Cervera iAstor, per Acció Republicana de Catalunya; Ramon Nogueri Comet, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys, pel Partit Re-publicà Català, i Josep Candal i Enric Bernaldo de Quirós,pels federals.

La Dictadura no tingué mai cap projecte més enllà delsmoments primigenis en què posà ordre ferri en els greusconflictes socials. Com diu Josep Termes, en 1922-23 la ra-dicalització social i nacional era el pa de cada dia, i aquestprocés fou tallat en sec pel cop d’estat, de manera momen-tània. En pocs anys, però, el règim dictatorial assolí un des-crèdit majoritari en l’opinió pública, i el 28 de gener de 1930el general Primo de Rivera sorprengué a tothom en renun-ciar el poder. Adoptava aquesta decisió forçat per AlfonsXIII, encara que no s’ha de menystenir en aquest fet unaconsulta feta pel mateix dictador als professionals de les for-

Carnet de la CNT-AITFONT: BPA-ECSA

REPR.: G.S.


ces armades, les quals no demostraren cap mena d’adhesióentusiasta a la seva persona. Al dia següent, el monarca,com si no hagués participat en l’acceptació del trencamentconstitucional de la Dictadura, encarregà al general DámasoBerenguer y Fusté la formació d’un govern per tal de recu-perar la normalitat constitucional. Es restabliren ajunta-ments i diputacions, i els homes de l’esquerra catalana esllançaren de forma febril a l’activitat política.

Arreu es buscaren propostes per a la vertebració de l’es-querra en una sola força, mentre es prenia consciència tam-bé de la necessitat d’establir un pacte amb forces espanyo-les d’igual signe amb vista a arribar a un projecte queincorporés el grau de cohesió aconseguit pels sectors popu-lars catalans a partir de la transmissió d’idees resultant del’associacionisme més divers que havia florit al llarg delpaís. Les dades que aporta l’estudiós Pere Solà i Gussinyersón un bon ajut per a entendre el nou esperit social i cul-tural que s’anà formant a Catalunya durant el primer terçdel segle XX. Del 1899 al 1914 s’havien creat quaranta-tresateneus de signe popular o obrer; del 1915 al 1930, dotze, idel 1931 al 1936 se’n fundaren quaranta-tres més. Cal as-senyalar, però, que la Dictadura, amb les seves mesures an-ticatalanes, desvetllà com mai la consciència nacional, quearribà a nivells impensables poc abans i aparegué en llocson mai no s’havia manifestat. Només en l’àmbit provincialde Barcelona es crearen 1 882 associacions bàsicament po-pulars i obreres. Tota aquesta efervescència sociopolítica es-clatà l’any 1931.

la fundació d’esquerra republicana

de catalunya

Al març del 1930, el grup polític que girava entorn del set-manari «L’Opinió», amb un cert lideratge de Joan Lluhí iVallescà, proposà la redacció d’una declaració conjunta dediferents sectors catalanistes i del moviment obrer. El docu-ment definitiu, redactat per Rafael Campalans, de la UnióSocialista de Catalunya, fou presentat com a Manifest d’In-tel·ligència Republicana. El signaven també homes de laCNT tan prestigiosos com Joan Peiró i Belis, Pere Foix i Ca-ses i Josep Viadiu.

Els grups anarquistes més durs l’atacaren sense pietat —Peiró es veié obligat a retirar-ne la firma—, però el cert ésque era un temps de tota mena de pactes d’àmbit estatal, ino se sabia quin seria el realment vàlid i eficaç. Aquest mo-viment de les esquerres espanyoles trobà l’esquerra catalanadesunida precisament quan a Espanya es feien tota menad’estratègies i compromisos amb vista al nou règim ques’albirava.

El Manifest, rebatejat amb el títol més obert d’«Intel·li-gència d’Esquerres», demanava la divisió de poders (legis-latiu, executiu i judicial), la separació de l’Església i l’Estat,

garanties de llibertat de premsa i pensament, la reformaagrària, la justícia social, el respecte de les llengües i cultu-res i la implantació d’una república federal. Un dels sig-nants fou Lluís Companys, tot i que també s’havia adherit al Manifest elaborat pel Partit Republicà Radical Socialistaque liderava Marcel·lí Domingo. Companys participava en lacomissió de recollida d’adhesions de personalitats i agru-pacions. Juntament amb altres signants del Manifest d’In-tel·ligència, es desplaçà a Madrid per contactar amb ele-ments del republicanisme espanyol per mirar d’aconseguirun futur acord polític.

Tots aquests moviments polítics republicans arribaren auna entesa, que després es prengué com a punt de referèn-cia política obligada. Al Centre Republicà de Donostia es vasignar l’anomenat pacte de Sant Sebastià, en el qual s’acor-dà que l’establiment d’una República a Espanya suposaria el reconeixement del dret de Catalunya a l’autogovern. Hiassistiren tres catalans: Jaume Aiguadé, per Estat Català, Ma-cià Mallol i Bosch, per Acció Republicana de Catalunya, iManuel Carrasco i Formiguera, d’Acció Catalana. El comitèrepublicà era presidit per Niceto Alcalá Zamora y Torres. Elscatalans li donaren suport a condició que es comprometés a trobar una solució jurídica al problema català. Segonsaquest document, seria el poble de Catalunya qui, per refe-rèndum votat per sufragi universal, es dotaria d’un estatut oconstitució autonòmica, estatut que hauria de ser sotmès al’aprovació de les Corts Constituents pel que feia referènciaa la delimitació d’atribucions entre el poder central i el go-vern autònom de Catalunya.

Els polítics de l’esquerra catalana empenyien conscièn-cies i actituds. Lluís Companys finalment optà per acostar-se al grup del setmanari «L’Opinió».

A l’exili, Macià anava adquirint una dimensió simbòlicaen el conjunt de la població, per damunt de partits i opcionspolítiques. Era l’home de Prats de Molló, l’unificador delssomnis dels catalans d’Amèrica, l’home arrauxat per l’ideald’una pàtria modèlica. La seva crida a la unió dels catalans,la negativa a autoritzar el seu retorn, la seva sobtada pre-sència a Barcelona i la posterior expulsió del territori espa-nyol, la suspensió d’actes en suport multitudinari a la sevapersona per part del governador civil i la subsegüent expli-cació de tots aquests fets a la premsa, tot plegat ajudava apopularitzar encara més la figura d’aquest cavaller indòmit.

L’11 d’octubre d’aquell revoltat 1930, Lluís Companys iJoan Lluhí i Vallescà foren novament tancats a la presó Mo-del de Barcelona per haver subscrit un manifest de protestapel tracte donat a Francesc Macià. Altres signants n’erenManuel Carrasco i Formiguera, Joan Peiró, Joaquim Mau-rín i Julià o Lluís Nicolau i d’Olwer.

Al principi de desembre es constituí un Comité Revolu-cionario Nacional que es presentava com una mena de futurgovern provisional de la —afirmaven convençuts— immi-nent República. Aquest Comité donà ordre d’aixecament

104



105

militar, al qual, per una imperdonable confusió i desconne-xió, el 12 de desembre s’anticiparen erròniament els capi-tans Fermín Galán i Ángel García Hernández a Jaca. El mo-viment fou fàcilment sufocat, i els seus dirigents, afusellats.La proclamació de l’estat de guerra comportà la detenciódels més destacats dirigents sindicals i polítics, entre elsquals hi havia Companys.

El gabinet Berenguer entrà en crisi a mitjan febrer del1931, quan els partits polítics estatals i catalans mostraren el refús a la seva proposta electoral. Finalment, un altre ga-binet, presidit per l’almirall Juan Bautista Aznar, proposà de forma immediata la convocatòria d’unes eleccions muni-cipals per al 12 d’abril. Era l’inici d’una veritable cursa d’a-liances i estratègies polítiques.

El 22 de febrer, el retorn de Macià facilità, com raonaJosep Termes, l’aclariment de les esquerres catalanes. Caldestacar que, en el darrer trajecte del viatge, Lluís Com-panys i Joan Casanovas acompanyaren l’indiscutit cap d’Es-tat Català. El 17 de març s’inaugurà a l’Ateneu Republicà deGràcia una conferència d’esquerres. Dos dies abans, als lo-cals de l’Avenç Obrer de Sant Andreu de Palomar, Maciàempenyé Estat Català vers la Conferència. Hi eren tambépresents gent del grup de «La Falç», entre els quals JosepTarradellas i Joan, i independents com Jaume Vachier i Pa-ller, Nicolau Battestini i Galup o Josep Dencàs i Puigdo-llers, que la presidia. És interessant fixar-se en els locals ones movien: ateneus i centres obrers o republicans. El més

natural era que amb aquestes premisses el partit a fundarfos socialdemòcrata. L’opció final, però, amb la intervencióde més veus, fou una altra. La conferència continuà els dies 18 i 19. Opcions republicanes i catalanistes foren con-vocades al local del Foment Republicà de Sants, a Barcelo-na, i d’aquesta trobada —sense la presència d’Acció Cata-lana i d’Acció Republicana, que havien assistit a la reuniódel pacte de Sant Sebastià— en sortí, després de llarguesdeliberacions, Esquerra Republicana de Catalunya. LluísCompanys no participà en la reunió preparatòria, perquèsobre d’ell pesava l’amenaça d’una ordre de detenció, peròfou coredactor de la ponència titulada Justícia i problemaagrari, que en el seu nom llegí Joan Lluhí i Vallescà i queinaugurà els actes.

Francesc Macià liderà i presidí el nou partit, la directivadel qual era formada per Marcel·lí Domingo (que de segui-da l’abandonà perquè no podia compaginar la militància en ERC i el fet de ser dirigent del Partit Republicà RadicalSocialista), Lluís Companys, Jaume Aiguader, Joan Luhí iVallescà, Miquel Santaló i Parvorell (per Girona), IgnasiIglésias i Casanovas (per Tarragona), Ricard Palacín i Sol-devila (per Lleida), Joan Casanovas (per Barcelona provín-cia) i Pere Comas i Calvet (per Barcelona ciutat). El secreta-ri general era Bonaventura Pujol i Font, a qui aviat succeíJosep Tarradellas i Joan. Triomfà la idea de crear un partit ino una federació de partits i entitats; el programa seria so-cialitzant, però no socialista, ni socialdemòcrata. Els homes

Francesc Macià és expulsat de Catalunya per haver tornat sense haver estat amnistiat, Barcelona 1930

FONT: ECSA


forts a comarques eren Humbert Torres i Barberà, de la Jo-ventut Republicana de Lleida, Josep Andreu i Abelló, del Fo-ment Nacionalista Republicà de Reus, Josep Irla i Bosch,que tenia el pes predominant a la ciutat de Girona i a les co-marques de la Selva i de la Garrotxa, i Josep Puig i Pujades,a l’Alt Empordà.

El nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, eraconscient de la convocatòria immediata de les eleccions —només faltaven vint-i-cinc dies!—. Per això cercà aliancesen totes direccions, ja que les seves esperances d’èxit li sem-blaven veritablement escasses. Acció Catalana Republicana(ACR) —recent agrupació d’Acció Catalana i Acció Republi-cana de Catalunya— rebutjà qualsevol acord malgrat l’abso-luta predisposició i modèstia d’ERC. No tingué altre remeique anar sol, només en coalició amb la minúscula UnióSocialista de Catalunya (USC), a la revàlida de les votacionsmunicipals. La feina era molta: confeccionar candidatures,obrir oficines electorals i fer la propaganda necessària. Peraixò, segons la premsa de l’època, les llistes presentades notingueren gaire atractiu. El testimoni d’una personalitat tansòbria i sòlida com l’escriptor i periodista Agustí Calveti Pascual, Gaziel, és concloent. En «La Vanguardia» del 10d’abril de 1931 signava: «No hay una lista que pueda llamarsehonradamente una “lista de altura” [...] al lado de estos peque-ños oasis, de indiscutible prestigio, las listas de candidatos sonuna árida nomenclatura de perfectos desconocidos. Incluso al-gunos nombres hay, que, el ser conocidos realmente, les favorecemuy poco.»

les eleccions del 12 d’abril de 1931

La campanya de la majoria dels partits polítics consolidatsde feia anys es basà en criteris primordialment municipals,és a dir, administratius i urbanístics, sense despertar capentusiasme ideològic. En canvi, els partits republicans i elsobreristes convertiren les eleccions muncipals en una menade referèndum entre el passat i el futur, entre Monarquia iRepública.

L’opinió pública participà amb passió en les pugnes elec-torals. El dilema victoriós semblava estar entre la dreta i l’es-querra catalanista, entre la Lliga i ACR. El gran mèrit d’ERCfou haver fet una campanya fonamentalment política, ambun programa que optava pel canvi de rumb cap a la Repú-blica i amb profunda voluntat de justícia social.

El dia de les eleccions, el 12 d’abril, el vot obrer, menes-tral i pagès es decantà vers una nova força política que man-tingué l’hegemonia política al país a partir del catalanismepopular. Com és que va guanyar Esquerra Republicana deCatalunya? Doncs, per l’atracció electoral que transmetientot un seguit de persones que provenien i eren el reflex ma-joritari de la societat en transformació que al llarg del pri-mer terç del segle XX havia esdevingut Catalunya. Com afir-

ma Francesc Bonamusa, eren líders populars procedents detota una xarxa d’institucions esteses arreu del país, i els ava-lava una lluita d’oposició al poder central. Eren polítics genscompromesos amb el sistema anterior, perfectament rela-cionats amb les organitzacions populars i amb la institucio-nalització del món obrer. Gent de contacte habitual amb lamassa i que, per tant, assumien amb més tranquil·litat qued’altres la prolongació social de la revolució burgesa i polí-tica que calia.

La figura mítica de Francesc Macià era l’eix on conver-gien opcions inicialment prou diferents. El cavaller de l’ideal,l’Avi, era la personificació del sacrifici de Catalunya per as-solir la seva llibertat. Per la seva banda, Companys hi apor-tava un excel·lent complement polític. El vot dels obrers idels sindicalistes sorprengué els mateixos homes d’ERC;eren vots que contradeien la crida tradicional a l’apoliticis-me dels àcrates més intransigents (els estudis més rigoro-sos han demostrat un ressò gairebé insignificant del seulideratge a l’hora d’anar a votar). ERC tingué també el votmajoritari de la població pagesa, que aleshores significava alvoltant del 21% de la població de Catalunya. Les relacions,contactes i amistats de Companys amb sectors del republi-canisme lligat amb el sindicalisme rabassaire expliquen, en bona part, la seva integració en Esquerra Republicana deCatalunya quan el partit es fundà, el 1931. Fins i tot, comexplica Jordi Pomés de forma detallada, en molts pobless’arribaren a confondre ambdues organitzacions, perquè les persones que les formaven i dirigien eren les mateixes.El sindicat col·laborà decisivament en els èxits electoralsd’ERC.

El triomf d’ERC fou espectacular, sense discussió possi-ble. Hi hagué una alta participació electoral: a la ciutat deBarcelona, el 59% del cens, i a la província, el 63%; a la pro-víncia de Girona, el 75%; a la de Lleida, el 72%, i a la de Tar-ragona, el 66%. El clima social del dia 12 al vespre i del dia13, a tot Espanya, era d’emoció i expectació. La proposta re-publicana havia guanyat a tot arreu on s’havien donat veri-tables garanties d’honestedat electoral. A les ciutats, on exis-tia una opinió pública vertebrada, els republicans havienvençut àmpliament.

A Catalunya sortiren elegits 3 219 regidors republicans,114 socialistes i 8 comunistes, 279 monàrquics i 1 014 d’al-tres formacions, bàsicament de la Lliga. A la ciutat de Bar-celona, ERC, en coalició amb l’USC, obtingué 43 047 vots,xifra que gairebé doblava els 27 558 de la Lliga. A l’Ajunta-ment, la coalició guanyadora hi situà 25 regidors; la Lliga,només 12 —els mateix nombre que la Coalición Repu-blicano-Socialista—. El fracàs estrepitós d’Acció CatalanaRepublicana fou una sorpresa per a tothom. Era un partitde quadres sense el nervi popular. També a partir de lla-vors, els radicals lerrouxistes s’anaren esllanguint lenta-ment. Començava l’època de la iniciativa popular republi-cana a Catalunya. El somni de tota una generació que

106



107

havia maldat per abatre una Monarquia que consideravacorrupta, obsoleta i contrària als interessos populars, dei-xava de ser una utopia.

L’estat d’eufòria en saber-se els resultats electorals feiabullir el cap i els desigs dels republicans triomfadors. Coin-cidien en un pensament comú: arranarien el vell sistema. El culpaven dels desastres del 1898 a Cuba, del militarismecreixent des dels fets del «Cu-cut!» i «La Veu de Catalunya»del 1905 i d’utilitzar un exèrcit egoista i cruel en l’aventu-risme militar al nord d’Àfrica i en la repressió subsegüent a la resposta civil de la Setmana Tràgica del 1909. Elimina-rien els privilegis dels més poderosos, que s’enriquien ambels guanys de la Primera Guerra Mundial mentre que la po-blació s’empobria i veia com eren abatuts per trets a l’es-quena, en aplicació d’una criminal «llei de fugues», aquellsqui s’enfrontaven a la injustícia més notòria. Llançarien al’oblit del passat els homes de la Dictadura, que havia vili-pendiat Catalunya amb la seva conducta de persecució eco-nòmica, social i política, cultural i nacional.

La nit del dilluns dia 13 es trobaren, després d’haver bur-lat la vigilància policial, Francesc Macià, Lluís Companys,Joan Casanellas i Ibars, Pere Comas i Calvet i altres diri-gents d’ERC, en un bar situat als soterranis de l’Hotel Colón

de la plaça de Catalunya de Barcelona. No sabien quins pas-sos havien de seguir, si actuar a partir de fets consumats al’Ajuntament, o bé anar a Madrid a posar-se en contacteamb el Comité Revolucionario davant una instauració defacto d’un règim republicà. A altes hores de la nit, la reunióes dissolgué sense haver pres cap acord concret.

la proclamació de la república

El 14 d’abril marcà amb una petja inesborrable la història deCatalunya i la de Lluís Companys. Les explicacions que do-nen d’aquell dia les biografies de Josep Maria Poblet i JosepMaria Lladó i Figueres, que havien mantingut una estretarelació personal amb Companys, són de gran interès. Pobletdiu: «A migdia hi ha una reunió a la llibreria Ariel on hand’acudir Macià, Aiguader, Gassol. Mentrestant, Companysronda impacient pels carrers de la ciutat. Ha trobat Aragay ialtres amics. Són unes hores en què l’urbs i els seus batecs,en què les vibracions de Barcelona es troben més que mai,en plena via pública. S’hi ha afegit Joaquim Vilà, NicolauBattestini, Antoni Ortega, Bertran Quintana, el pintor Ri-card Opisso [era dibuixant]... Companys els diu sobtada-

Lluís Companys en l’acte de presa de possessió com a governador civil, al Govern Civil deBarcelona, l’endemà de la proclamació de la República, Barcelona 15 d’abril de 1931.

A l’esquerra, Josep Antoni TrabasFONT: AHC-Prisma


ment, però amb fermesa, que cal apoderar-se de l’Ajunta-ment i proclamar la República. Les paraules i l’actitud sóntan enèrgiques que els qui l’acompanyen no s’ho fan dirdues vegades.»

Josep Maria Lladó, condeixeble a la Facultat de Dret delfill de Companys, escriu una versió una mica diferent, enafirmar que aquest, el dia anterior, els comunicà que l’en-demà, abans del migdia, hauria «proclamat la República»,raó per la qual el dia 14 ell mateix i Joan Sales, cosí seu, esdirigiren a la plaça de Sant Jaume de Barcelona amb unabandera catalana i una altra de republicana que els van dei-xar al Centre Republicà del carrer de la Portaferrissa. Cap ala una del migdia trobaren el grup de Companys que es-menta Poblet i s’encaminaren a l’alcaldia. Josep Maria Lla-dó, que sempre mantingué una gran fidelitat i estima ex-trema a Lluís Companys, donà personalment als autorsd’aquesta biografia la certitud absolutament fidedigna de laseva versió dels fets relatius a la proclamació de la Repúbli-ca el 14 d’abril de 1931 per part de Companys.

La descripció dels esdeveniments ocorreguts a l’Ajunta-ment és en general força coincident en tots els testimonis ien la premsa. Allà els rebé Antoni Martínez i Domingo, queexercia d’alcalde accidental en absència del titular, Joan An-toni de Güell i López, comte de Güell. Companys li féu sa-ber que es feien càrrec de l’alcaldia per ser els triomfadorsde la voluntat popular (Companys, concretament, havia tret5 091 vots al districte VIII). Davant d’unes objeccions legalsexposades per Martínez Domingo, Amadeu Aragay i Daviagafà la vara de l’alcalde i la donà a Companys. Poc desprésde dos quarts de dues sortiren al balcó principal, des d’onJoan Lluhí i Vallescà demanà al públic congregat a la plaçaque mantingués l’entusiasme i la serenitat, i posteriomentCompanys, de forma breu, digué: «Tingueu serenitat, que laRepública sabrà representar la majoria del poble. Visca Ca-talunya! Visca la República!»

La inesperada proclama de Companys va ferir Maciàquan se n’assabentà. El testimoni de Josep Tarradellas afir-ma que temia una «maniobra espanyolista» de Companys, iper això es dirigí a l’Ajuntament, i entre un munt de gent

que volia felicitar-lo i crits de visques, cap a un quart de tresproclamà la República Catalana. Llavors travessà la plaça,enmig de l’entusiame popular s’adreçà a l’actual Palau de laGeneralitat i, després d’un tempteig breu amb el presidentde la Diputació Provincial, Joan Maluquer i Viladot, sortí albalcó i ratificà la proclamació de la República Catalana coma Estat integrant d’una Federació de Repúbliques Ibèriques.Aquella mateixa tarda, persones addictes a Macià feren efec-tiva l’ocupació de les centrals de Correus, Telègrafs i Telè-fons, amb la qual cosa es garantien les comunicacions ambMadrid. A la capital de l’Estat, hores després s’instaurà unGovern provisional de la República. Els fets consumats a lacapital catalana foren acceptats a contracor pel Govern pro-visional espanyol: s’havia prefigurat un Estat federal moltmés avançat que els acords a què havien arribat els dirigentsespanyols i republicans a Sant Sebastià.

Els fets es precipitaren l’un rere l’altre. Macià nomenà unnou capità general, d’ideologia republicana, i un nou presi-dent de l’Audiència. Els regidors votats per Barcelona, senseque els de la Lliga hi fossin presents, aquell mateix vespreelegiren Jaume Aiguader i Miró, d’ERC, com a nou alcalde.Historiadors i analistes han discrepat davant el fet que l’es-collit no fos Companys i la interpretació que calia fer d’a-questa decisió. Més enllà de l’efervescència apassionada deldia, cal considerar també el rigorós sentit administratiu deMacià. Es diu que fou ell qui imposà el nom del nou alcalde,que havia estat precisament el regidor més votat per Barce-lona amb 6 757 vots.

El nomenament de Lluís Companys com a governador ci-vil mostrà que no hi havia cap mena de reserva envers la se-va persona. L’intent dels lerrouxistes d’apoderar-se del Go-vern Civil amb l’argument que havien estat la tercera forçamés votada (23 381 vots) i de ser un contrapès davant l’exal-tació del catalanisme topà amb la realitat del ferri control deles comunicacions amb Madrid per homes fidels al presi-dent Macià: el nom de Lluís Companys com a governadorcivil de la província sorgí en la conversa telefònica d’aquellenfebrat dia entre Miguel Maura y Gamazo, ministre de laGovernació del Govern provisional de la República, i Fran-cesc Macià.

El nomenament fou transmès immediatament al nou ca-pità general de Catalunya, Eduardo López de Ochoa y Por-tuondo. En ser-li comunicat a Companys, que era al Palaude la Generalitat, aquest refusà ser acompanyat per mem-bres de Palestra, agrupació fermament catalanista, que s’o-feriren a protegir-lo davant qualsevol hostilitat d’elementsradicals. S’hi dirigí acompanyat del comandant Enric Pérezi Farràs, Josep Antoni Trabal i Sans i el periodista FrancescMadrid i Alier, que narrà com l’ocupació efectiva del GovernCivil per Companys es féu sense problemes amb els lerrou-xistes, els quals desatllojaren l’edifici.

Una de les seves primeres decisions com a governadorcivil l’enfrontà als homes de la CNT, fins aleshores tantes i

108


Lluís Companys, governador civil, parlant per Ràdio Barcelona, 1931FONT: AC / FOTO: A.C. © Agustí Centelles, VEGAP, Barcelona, 2003


109

tantes vegades aliats seus en lluites i defenses laborals. Da-vant la declaració de vaga general feta pel sindicat confede-ral per als dies 15 i 16 d’abril en demostració del seu pocentusiasme per —segons ells— «una República burgesa»,Companys reaccionà decretant, amb tots els mitjans depropaganda al seu abast —fins i tot per ràdio—, que totsdos dies serien de festa nacional, per tal de neutralitzar elprevisible atur que la direcció sindical aconseguiria. Con-vocà els seus coneguts i amics de la CNT i els féu veure quees podia obtenir una millora tangible de la situació de laclasse obrera mitjançant una pacífica i gradual evolució. Elscenetistes desconvocaren la vaga i, dins d’aquestes nego-ciacions, Macià oferí conselleries al sector moderat del sin-dicat, que no es va decidir a acceptar-les en raó del seu apo-liticisme anarcosindicalista.

El control de Companys del Govern Civil comportà l’au-toritat sobre la policia, i a poc a poc els grups de nacionalis-tes més intransigents —que s’havien constituït en GuàrdiaCívica per desconfiança de l’exèrcit espanyol i de la policiaestatal al servei del president Macià— s’anaren desactivant,fins a desaparèixer. També s’ha d’assenyalar que hagué deprotegir la casa de Cambó per evitar que algun grup d’exal-tats l’assaltés. En canvi, les seus de la Unión Monárquica, dela Peña Ibérica (espanyolista d’extrema dreta), dels tradicio-nalistes o del Sindicat Lliure, sí que foren víctimes d’actesvandàlics.

Pel que fa al nomenament de Companys com a governa-dor civil —càrrec que, pel que sembla, no el complaïa—,s’ha d’afegir una dada molt positiva sovint oblidada: a dife-rència dels incendis d’edificis religiosos que es produïrenl’11 de maig a Madrid i després a Màlaga, Granada, Cadis,Sevilla i Alacant, a Barcelona no va passar res gràcies a lesmesures de tota mena que s’adoptaren, des del diàleg fins a la custòdia policial dels edificis.

En els fitxers del Govern Civil, Companys trobà la sevapròpia fitxa policial provinent de l’epoca monàrquica. Aque-lla era la clau de les contínues detencions que havia sofert.Als elements considerats perillosos se’ls feia la vida impos-sible a còpia de detencions governatives de quinze dies, elsanomenats «quinzenaris»: de forma arbitrària se’ls privavade llibertat i, si al cap de quinze dies la detenció no es pror-rogava, eren deixats en llibertat fins una nova detenció go-vernativa. Els quinzenaris reflecteixen en bona part la vida a la presó Model des de la seva inauguració l’any 1904 finsaleshores.

El Govern provisional de la República a Madrid no ac-ceptà com a definitiva l’existència de fet de la República Ca-talana, que només fou vigent del 14 al 17 d’abril. En aquestadarrera data arbitrà amb les autoritats catalanes una fórmu-la política intermèdia. Madrid envià tres ministres nomésper resoldre aquest punt mitjançant pressions, negociacionsi demandes a la responsabilitat. Sembla que fou el ministrede Justícia, Fernando de los Ríos, a qui acompanyaven els

ministres catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau i d’Ol-wer, qui suggerí un govern autònom sota un ens polític quepogués ser acceptat per l’Espanya republicana que s’estavaformant. Un ens polític nou que recuperés i adoptés el nomtradicional pel qual el Principat s’havia governat des del1359: la Generalitat.

diputat a les cortsconstituents

En les eleccions del 24 de maig per a la designació delsmembres de la Diputació provisional de la Generalitat deCatalunya, Companys sortí elegit pel partit judicial de Saba-dell. Era un pas més cap a on ell volia ser en l’acció política.El 28 de juny, la seva elecció com a diputat a les Corts Cons-tituents per Barcelona província (obtingué 113 288 vots) l’ar-renglerà amb els trenta-cinc diputats obtinguts per ERCaliada amb l’USC. La suma de diputats de tota la resta noarribava a la meitat.

L’acció política de Companys a les Corts Constituentstingué un protagonisme destacat, perquè fou nomenat capde la minoria catalana a Madrid. Dels homes d’ERC, era

Lluís Companys a Madrid, amb F. Macià i M. Azaña, desembre del 1931FONT: Prisma


qui tenia més experiència parlamentària. S’hi havia de de-batre l’Estatut que el poble de Catalunya s’havia atorgat apartir del projecte elaborat en el complex hoteler de la vallde Núria per una subponència formada per diputats d’ERCi de l’USC, del PCR i independents, però sense la partici-pació ni de la Lliga ni dels radicals. El projecte fou presen-tat en doble plebiscit als ajuntaments catalans el 2 d’agost:votarien l’Estatut els ajuntaments i el poble amb dret a vot.Dels 1 068 consistoris catalans, cinc no enviaren les actes i tots els altres votaren a favor; del total de regidors que vo-taren per l’Estatut, 8 349 ho feren a favor, 4 en contra i 402no assistiren a la votació per causes diverses. La votaciópopular d’un cens de 792 574 persones, recollí 593 691vots favorables i 3 171 de contraris. L’abstenció fou similar ad’altres de l’època, un 38%, malgrat que es votà en diu-menge i al pic de l’estiu. Si bé les dones no tenien dret avot, per demostrar el seu suport unànime a l’Estatut de Nú-ria recolliren 146 444 signatures favorables a Barcelona i235 467 a la resta de les comarques del país. Aquest su-port massiu enfortí la posició dels parlamentaris catalans a Madrid, però l’eufòria generalitzada no els enganyava:caldria fer política incisiva, de passadís, de camaraderia re-publicana i amb explícita fortalesa per a aconseguir-ne l’a-provació.

Com a president de la Generalitat de Catalunya, FrancescMacià en persona, acompanyat de destacats polítics cata-

lans, dugué el projecte d’Estatut a les Corts, amb una mà es-tesa i declarada magnificència cap als representants del po-ble espanyol perquè acceptessin el repte d’un Estat federal.Tot era poc amb vista a influir i canviar la dinàmica del dog-ma unitari i centralista. El grup parlamentari català haguéde lluitar contra les dretes, contra remarcables personalitatsliberals (Unamuno, Ortega y Gasset) i un destacat i influentsector del socialisme espanyol (Indalecio Prieto i Luis Ara-quistáin). Els republicans espanyols de més prestigi, NicetoAlcalá Zamora i Manuel Azaña, sabien de la importànciaque tenia per a la República i la seva consolidació una il·lu-sionada adhesió de Catalunya, i això exigia l’aprovació del’Estatut. Un Estatut que es començà a discutir en ser apro-vada la Constitució republicana, i començà a ser valorat a lacambra el 6 de maig de 1932.

El text final no fou aprovat fins el 9 de setembre. Hi haviahagut notòries rebaixes competencials: si l’Estatut de Núriadefinia Catalunya com «un Estat autònom dins de la Repú-blica espanyola», el fixat per les Corts Constitucionals deter-minava que «Cataluña se constituye en región autónoma den-tro del Estado Español con arreglo a la Constitución de laRepública y del presente Estatuto». Els punts objecte de dis-cussió que reberen una més forta obstrucció foren els rela-tius a les qüestions financeres, la hisenda i l’educació. Es re-tallaren moltes competències que haurien donat a Catalunyala possibilitat d’emprendre una política d’infraestructures,

110


Campanya per la recollida de firmes de les dones en favor de l’Estatut, Barcelona 1931FONT: ECSA


111

obres i projectes de tota mena, entre els quals la millora de laxarxa viària —que urgien per la constant industrialitzaciódel país—, cosa que hauria permès acomplir un ideal secu-lar del catalanisme: l’equilibri territorial.

Les discussions s’eternitzaven, malgrat la pressió de tottipus a què des de Catalunya se sotmetia el Govern espa-nyol. Un fet aliè impulsà de forma concloent l’aprovació del’Estatut català. La matinada del 10 d’agost de 1932 el gene-ral José Sanjurjo Secanell, cap militar d’Andalusia, intentàun cop d’estat amb alguna guarnició de Madrid. El seu fra-càs accelerà els tràmits de superació de la difícil revàlidaque havia estat fins aleshores l’aprovació de l’Estatut. El ma-teix president de la cambra, Julián Besteiro Fernández, el va ratificar. Menys d’un mes després, el 9 de setembre, l’Es-tatut fou aprovat. Hi votaren a favor socialistes, radicals, ra-dicalsocialistes, federals, components de la minoria basco-navarresa, els galleguistes i la minoria catalana, en total 314vots favorables, entre els quals, i de forma sorprenent, hihavia el de Miguel de Unamuno. En contra hi votaren vint-i-quatre diputats. Aquell dia, José Ortega y Gasset, fentmostra del seu tarannà polític, faltà a l’hemicicle. Com-panys havia treballat molt les relacions personals per tal deconvèncer republicans i socialistes reticents. Malgrat quel’Estatut del 1932 aprovat a les Corts Espanyoles era molt di-ferent del plebiscitat pels catalans el 1931, Companys, ERCi en general tot Catalunya l’acceptaren com un pas més capa l’autogovern.

Segons Edmon Vallès, l’Estatut aprovat a Núria s’haviamutilat a fons perquè només podia encaixar en una Repú-blica Federal, i la Constitució aprovada era unitària. Això su-posava que l’aparició dels estatuts depenia del Parlament es-panyol i no, com a Núria, del poble de Catalunya.

La signatura definitiva de l’Estatut tingué lloc, de formasimbòlicament volguda, el 15 de setembre a Sant Sebastià.Posteriorment, el president del Govern espanyol, ManuelAzaña, el vingué a oferir a Catalunya. Una idea era cabdal enla consciència social de l’època: els catalans havien obtingutl’autonomia sense vessar ni una gota de sang. L’aprovació del’Estatut obrí la dinàmica política d’elecció de diputats al Par-lament. El bipartidisme era evident a Catalunya: d’una ban-da hi havia una heterogènia ERC, que representava un afanyindubtable de canvis i reformes; de l’altra, la Lliga, que aglu-tinava el gros de les dretes democràtiques catalanes.

En el procés que envigorí la figura política de Companyss’ha d’incloure l’aparició, a Barcelona, el 9 de novembre de1931, del diari vespertí «La Humanitat», en què constavacom a director. El diari fou sempre un important portaveud’ERC, i encara tingué més pes ideològic i polític a partir del juliol del 1933, en què els homes de «L’Opinió» sorti-ren d’Esquerra Republicana per discrepàncies amb Macià i,més endavant, constituïren el Partit Nacionalista Republicàd’Esquerra. ERC era un partit nou, enfortit per una victòriainesperada, que de sobte havia hagut de fer front a la res-

ponsabilitat de governar. S’havia de posar al davant de la Ge-neralitat, de l’Ajuntament de Barcelona i dels de la majoriade municipis de Catalunya. Ara, el que li calia era conso-lidar-se interiorment com a partit. D’ençà de la proclamacióde la República, Francesc Macià era l’home d’integració degrups locals i comarcals, i Lluís Companys, qui tenia pes po-lític en els nuclis de rabassaires i sindicalistes.

president del parlament

L’aprovació de l’Estatut significava que calia constituir defi-nitivament la Generalitat i procedir a l’elecció dels diputatscatalans que formarien el Parlament. Esquerra Republicanade Catalunya esperava aquesta confrontació electoral ambrenovada il·lusió. El partit determinà que no faria cap pacteamb el Partit Republicà Radical Socialista, representat a Ca-talunya per Marcel·lí Domingo, i que a les circumscripcionsde Barcelona i Lleida els candidats havien de ser -ho exclu-sivament d’ERC, mentre que a Girona i Tarragona podienpresentar-se amb altres candidatures, però, això sí, inequí-vocament republicanes.

Les eleccions de diputats al Parlament català tinguerenlloc el 20 de novembre de 1932. ERC va fer en l’anomenada«quota de Lleida» un esforç de captació de persones ques’havien mogut més o menys al seu entorn o bé al de des-tacats dirigents. Així, ingressaren en el partit personalitatscom Pere Coromines i Montanya, Jaume Carner i Romeu,Josep Suñol i Garriga, Carles Pi i Sunyer, Jaume Serra iHúnter o Antoni Rovira i Virgili. ERC obtingué la majoriaabsoluta amb cinquanta-cinc diputats sobre un total de vui-tanta-tres, i amb els seus aliats electorals arribava a seixanta-set diputats. La Lliga havia aconseguit setze escons, AccióCatalana Republicana un, i també havia obtingut un diputatUnió Democràtica de Catalunya, fundada l’any anterior.Aquest partit, que es definia cristià —pel seu profund sentitsocial humanitari— i demòcrata, tot i escoltar la veu de l’Es-glésia seguí fidelment la voluntat de l’electorat. ERC duguéa terme una campanya basada en l’afermament autonòmic,el laïcisme, l’esquerranisme i l’esperit socialitzant, i guanyàclarament en totes les circumscripcions. Els seus adversaris—la Lliga i altres opcions d’esquerra— foren vençuts sensepal·liatius. Els primers, per la diferència de vots, i els segons,perquè malgrat la crida a l’abstenció els obrers votaren ma-joritàriament Esquerra Republicana.

El 14 de desembre de 1932, el primer Parlament de Cata-lunya elegí president de la Generalitat Francesc Macià iLlussà, que no era el cap del Consell Executiu, càrrec que re-caigué en Joan Lluhí i Vallescà.

Companys fou elegit diputat per la província de Barcelo-na, i el 13 de desembre fou escollit president del Parlamentamb els vots de setanta diputats, tres més dels que tenienERC i els seus aliats, amb la qual cosa quedà afermat com


una figura molt preeminent dins del partit. Per les seves re-lacions en l’àmbit català i espanyol, Macià volia que fos pre-cisament Companys qui presidís la cambra catalana. El vi-cepresident fou Joan Casanovas. En acabar la investidura,Companys dirigí les següents paraules als parlamentaris:«És el procés de tota una vida accidentada que es coronaamb la designació amb què acaben d’honorar-me; una vidaen la qual he trobat fortes amargors, ben compensades ambla representació de la jerarquia històrica que m’heu confiat;la de primer president de les Corts Catalanes restaurades...»

El Parlament rebé el 22 de desembre el pressupost de laGeneralitat, i la seva quantia explica per què era tan impor-tant el domini municipal d’ERC per a dur a terme els seusprojectes. L’Ajuntament de Barcelona, el 1933, tenia el doblede recursos que el mateix Govern del país. El control del po-der del consistori barceloní era la clau de volta per al domi-ni de Catalunya.

Durant aquells anys, Companys tingué una activitat fre-nètica. A les Corts havia traspassat la direcció de la minoriacatalana a Miquel Santaló i Parvorell, però feia política depassadís per a ERC. Al principi del 1933, el partit de Com-panys donà suport al Govern espanyol en un dur episodi re-pressiu: l’intent de proclamació del comunisme llibertari alpoble gadità de Casas Viejas, que acabà en una repressió ex-peditiva i mortal contra els paisans que havien assetjat ellloc de la Guàrdia Civil. La incertesa governamental espa-nyola cada cop es feia més evident.

Companys feia propaganda pertot arreu de Catalunya. Liservia per a potenciar encara més ERC, però alhora ell ma-

teix es convertia cada cop més en el punt de referència delsmés variats corrents polítics dins el partit. Aquest fet explicaque fos precisament ell la persona escollida per ManuelAzaña per a ocupar una cartera ministerial a Madrid.

La malaltia incurable de Jaume Carner, ministre d’Hi-senda, l’havia dut a presentar la dimissió irrevocable, i unanova negociació governamental d’equilibris exigia la pre-sència del catalanisme d’esquerra en el Govern de la Re-pública. Companys fou la persona escollida per FrancescMacià i la direcció d’ERC per a aquest càrrec. En el jocd’equilibris polítics republicans amb vista a les negocia-cions pels traspassos de competències a la Generalitat, laseva coneixença del món polític espanyol podia ser moltútil. No obstant això, la proposta del Ministeri de Marinaper a Companys produí una gran sorpresa. La seva accep-tació féu córrer un ample reguitzell de crítiques. Per amolts, la seva feblesa nacional era evident. Des del variatmón del catalanisme es recordava que a la placa que indi-cava la seva professió hi deia Luis Companys, abogado, escriten castellà. L’axioma era fàcil quan s’afirmava que Com-panys preferia ser un ministre de la República que presi-dent del Parlament de Catalunya. Des de «La Humanitat» ides d’ERC es parlava que era un acte de responsabilitat po-lítica i d’obediència de partit. Fins i tot es recordava que araCatalunya podia tenir de nou un pes dins el conjunt de laMarina espanyola, tant en el sentit de tenir una políticapròpia a la Mediterrània occidental, com en el de la poten-ciació de les activitats econòmiques en la marina comer-cial. El dia 20 de juny, Companys presentà la renúncia a lapresidència del Parlament. En la sessió, tota la Cambra, in-closa la Lliga Catalana, féu un elogi del president dimitit.El càrrec fou ocupat per Joan Casanovas, fins aleshores vi-cepresident.

ministre de marina

La gestió de Companys al capdavant del Ministeri de Marinava durar tres mesos. La seva presència al gabinet governa-mental d’Azaña responia a la composició de les Corts Es-panyoles. A diferència de Catalunya, on ERC tenia majoriaabsoluta, al Parlament espanyol les esquerres només podienformar govern a partir de coalicions. Era el moment de va-lorar els serveis que l’Estat tenia a Catalunya i calia negociarels traspassos de tributs i competències.

La coalició governamental no era sòlida, i no tots coinci-dien en la tasca prioritària que s’havia de dur a terme. Com-panys topà amb la intransigència del ministre de Finances,Agustín Viñuales, per a oferir uns traspassos ràpids i ge-nerosos a la Generalitat. Els ministres socialistes IndalecioPrieto Tuero i Francisco Largo Caballero van donar suport aViñuales. A la caiguda del Govern Azaña, el 8 de setembrede 1933, les tensions entre republicans i socialistes feren

112


Joan Casanovas, futur president del Parlament, entre P. Comas i J. Aiguader, el 14 d’abril de 1931FONT: Alfa-Omega


113

que a partir d’aleshores els traspassos s’haguessin de valo-rar un a un.

La valoració del pas de Companys pel Ministeri de la Ma-rina no és destacada, ni en positiu ni en negatiu, per capdels biògrafs que en fan esment, com són Josep Maria Po-blet, Domènec de Bellmunt i Ángel Ossorio y Gallardo. Ai-xí, aquest darrer afirmà: «La etapa ministerial no marca hue-lla alguna en su vida.»

En aquesta època, ERC visqué tensions que van sacsejarel partit. El grup del setmanari «L’Opinió» s’enfrontà a Ma-cià per voler que la delegació de funcions fos efectiva, i queMacià només exercís un paper moderador. Per la seva ban-da, el grup d’Estat Català a ERC creia exactament el contra-ri: el que calia era enfortir encara més el paper del presidentde la Generalitat. Companys intentà mantenir-se al marged’un procés que acabà el 27 de setembre en l’expulsió delsdiputats Joan Casanellas, Antoni Xirau i Palau, Pere Comas,Josep Tarradellas i Joan Lluhí i Vallescà. El dia que el direc-tori d’ERC en decidí l’expulsió, no assistí a la reunió; esmantingué fidel a Macià, però el seu pensament no eralluny del catalanisme moderat dels expulsats.

L’altre greu problema que s’anava covant al país era laqüestió rabassaire, que fou aprofundida i debatuda sobretoten ERC, per tal de trobar una solució que fos àmpliamentacceptable. La brevetat dels governs que es formaren fins ala celebració de les eleccions generals del 19 de novembrede 1933 va ajornar un debat sociopolític que hom preveiamolt dificultós.

la mort de macià

Les eleccions legislatives al Parlament de la República delnovembre del 1933 donaren el triomf a les dretes. A l’abril ja havien guanyat les eleccions municipals. El resultat —se-gons que es diu— marcà el canvi de signe polític de la Re-pública Espanyola. A Catalunya hi hagué una petita minvaen la participació electoral si es compara amb altres elec-cions similars, però és clar que el pretès abstencionismeanarquista no existia. ERC havia estat la primera força polí-tica que es llançà a captar el vot femení. Era una actitud pre-sa davant el temor que el vot de la dona, influït pel clergat,es decantés cap a la dreta. «La Humanitat», el 15 d’octubrede 1933, titulava així un acte de campanya electoral: «Contrala sagristia». El vot femení fou lleugerament inferior al mas-culí, especialment a les zones agràries, on la dona encara vavotar en un sentit més moderat que l’home.

La campanya fou també molt dura dins el mateix món deles esquerres. El 22 d’octubre, en uns actes electorals fets al’estadi de Montjuïc, tingué lloc una demostració atlètica de les Joventuts d’Estat Català dirigides per Miquel Badia. Elseu aire marcial amb camisa verd oliva i la utilització parti-dista d’una instal·lació municipal foren molt criticats, sobre-

tot pels diputats de «L’Opinió». Aquests, que havien fundatun grup polític de vida breu, el Partit Nacionalista Republi-cà d’Esquerra, titllaven les demostracions marcials de feixis-tes. Dins d’Esquerra també hi havia algun sector que coin-cidia amb l’opinió hostil envers els escamots d’Estat Català.

L’any 1933 s’havien aguditzat les tensions socials a Bar-celona i Catalunya. La crisi econòmica endurí la resistènciapatronal, i la CNT, orientada pels anarquistes i sense el fredel sector sindicalista trentista —disconforme amb el maxi-malisme de la FAI—, es llançà a vagues prolongades queafegien violència als conflictes laborals. Tothom, a l’Europade l’època, feia ostentació de la seva força, i la desfilada degent uniformada era una pràctica comuna a tots els idearispolítics i sindicals del vell continent.

Aquell mateix any 1933 fou marcat pels efectes retardatsde la depressió econòmica del 1931 a Catalunya. Les expor-tacions foren una quarta part de les del 1931, el movimentmigratori es capgirà, cessaren les inversions de capital es-tranger durant l’hivern del 1933-34 i l’atur forçós a Barcelo-na superà aleshores un alarmant 10% de la població activa.Amb tot això, les competències de Treball i Obres Públi-

Ciutadans llegint els cartells electorals, Barcelona 1933FONT: AF-AHC-ECSA / FOTO: P.R.


ques, que haurien pogut disminuir els efectes de la crisi, nohavien estat traspassades a la Generalitat. Un sindicalismeradicalitzat i dividit, i enfrontat al Govern, havia deixat deconfiar en les reformes de la República. Ja era partidari d’u-na alternativa revolucionària.

Mentrestant, el triomf de la dreta a Espanya seguia unavia paral·lela a la mateixa tendència que es vivia a Europa.Les eleccions donaren el triomf a la Lliga. A Barcelona ob-tingué catorze diputats, davant els cinc d’ERC. A la cir-cumscripció provincial barcelonina, ERC aconseguí dotzediputats i la Lliga tres. A Girona, ERC va treure cinc diputatsi la Lliga dos. A Lleida, Lliga i tradicionalistes coalitzats ob-tingueren quatre diputats i ERC dos. Finalment, a Tarrago-na, Lliga i coalició obtingueren cinc diputats, davant els dosd’ERC. El triomf fou del centredreta, però en molta menysproporció que a Espanya.

En aquest difícil context social i polític, la notícia de l’a-greujament de la salut del president Macià fou rebuda comun trist presagi. Macià era víctima des del dia 16 de desem-bre d’una afecció intestinal, que derivà en una peritonitisque posà fi a la seva vida a 73 anys. El «cabdill sense terres»,com el poetitzava Agustí Esclasans i Folch, deixava al seudarrere una tasca immensa. Ara calia superar un nou repte:trobar-li un substitut adequat.

presidentde la generalitat

La mort inesperada de Francesc Macià, el 25 de desembrede 1933, va corprendre la societat catalana. Figura enlairadaen l’imaginari col·lectiu i el simbolisme de la societat cata-lana, per sempre més restà com a referent en la història deCatalunya. Alhora, però, deixava a qui en fos elegit succes-sor un llistó molt alt. Ara el president de la Generalitat noseria un personatge esdevingut llegenda; seria un polític, noun mite vivent. No solament hauria de fer front a la conso-lidació de l’autonomia, sinó que li hauria de donar un pro-fund contingut polític, d’acord amb les reivindicacions i es-perances de la voluntat d’autogovern dels catalans. Haviad’aconseguir la continuïtat dels traspassos de competènciesque amb gasiveria anava cedint l’Estat, caldria fer políticamenuda baixant al terreny del joc, de la maniobra, de l’e-quilibri, del pacte i dels compromisos parlamentaris.

La persona més adequada per a aquesta tasca dins ERC,sense cap mena de dubte, era Lluís Companys i Jover. En-cara que inicialment no el beneficiava el perfil del seu pas-sat reformista davant els sectors més catalanistes —haviaestablert tota mena de compromisos amb el republicanismeespanyol durant el període monàrquic—, des del cop d’au-dàcia intuïtiva de la proclamació a Barcelona de la SegonaRepública hores abans que el mateix Francesc Macià pro-clamés la República Catalana, el seu carisma havia agafatmés consistència. Macià era la mitologia de la reivindicaciócatalana; Companys s’associava més a la radicalitat política ia la profunda sensibilitat pel que feia als conflictes socialsde la classe treballadora i la complexa problemàtica que viviala pagesia. A més a més, els seus contactes d’anys en el mésvariat perfil social, laboral i polític català i espanyol podrienser de gran utilitat per a la tasca de govern que s’havia d’em-prendre.

Testimonis de l’època han parlat de com se sospesarenels mèrits polítics pertinents tenint en compte el momentque es vivia a Catalunya i a Espanya. Calia que el candidatrebés el major nombre d’adhesions dins ERC, entre elsmembres de la cambra catalana i al si de la societat cata-lana. Els noms que han passat a la història com a possiblescandidats —Humbert Torres i Barberà, Pere Coromines iMontanya o Carles Pi i Sunyer— van semblar a la direcciód’ERC menys experimentats, amb menys lligams politico-

114


Enterrament de Francesc Macià, Barcelona desembre del 1933FOTO: AGE


115

socials i menys capacitat que Lluís Companys. Aquest dar-rer havia estat cap de la minoria catalana a les Corts Cons-tituents i president del Parlament. Va ser considerat,doncs, la persona més adequada, com ho han testimoniat,també, coetanis seus. Igualment fou qui amb més decisió i gosadia optà pel càrrec.

Des del catalanisme conservador, la tria de Companys nofou ben acceptada. Es creia que no era prou estadista i quetampoc no tenia una gran preparació ni teòrica ni intel·lec-tual. Sigui com vulgui, és innegable que coneixia els via-ranys de la política catalana i espanyola com pocs. El 31 dedesembre de 1933, en ser elegit president de la Generalitatde Catalunya, en un emocionat discurs proclamà: «SenyorsDiputats: Gràcies per l’honor que m’heu fet [...]. Sigui el quesigui el que ens porti l’esdevenidor, l’únic que tinc, que és lameva vida, jo estic disposat a sacrificar-la per Catalunya, perla República, per la llibertat.»

En menys de cent anys, Catalunya havia passat d’una in-cipient renaixença cultural a l’establiment d’un país en quèla cultura pròpia havia recuperat tot el prestigi intel·lectual, lamodernitat adient i, també, la necessitat de conèixer-la per a viure d’acord amb la gent que la formava i l’enfortia dia adia. I en el moment de consolidar encara més aquesta re-naixença cultural, en què la cultura del país era gairebé unfet normal i quotidià que avançava en els mitjans de comu-nicació més moderns —ràdio— i en la premsa periòdica,Catalunya va veure com desapareixia l’home que havia estatel referent de la renaixença política. Aquell home, el líderque sempre havia posat els interessos generals del país perdamunt dels seus propis, havia mort quan es trobava dalt detot del cim de la glòria nacional. Lluís Companys i Jover, elnou president de la Generalitat de Catalunya, havia de ferfront, a més del pes i l’ombra gegantina de la figura de Ma-cià, als reptes d’una Catalunya que havia d’encarar momentseconòmics, socials i polítics en una conjuntura força difícil.

la llei de contractes de conreu

Lluís Companys formà tot seguit un Govern de concentra-ció que pot qualificar-se de centreesquerra. S’hi incloïenles minories dels grups de «L’Opinió» que havien format elPartit Nacionalista Republicà d’Esquerres, amb Joan Lluhíi Vallescà com a conseller de Justícia i Dret, d’Acció Cata-lana, amb Martí Esteve i Guau, com a conseller de Finan-ces, i de la Unió Socialista de Catalunya, amb Joan Como-rera i Soler, com a conseller d’Agricultura i Economia. Elconsens polític, però, s’havia trencat. A Espanya manava elcentredreta, mentre que als ajuntaments formats a Cata-lunya a partir de la consulta del 14 de gener l’esquerra vaser majoritària en viles i ciutats.

Aquest triomf féu que la Lliga retirés els seus diputats delParlament el 18 de gener, una actitud que no tots els votants

i simpatitzants entengueren o acceptaren. La crítica històri-ca ha qualificat sempre de greument errònia aquesta decisiói més encara si es té en compte que en el futur immediats’havien d’encarar problemes que feia anys que estavenpendents de solució. Entre aquests, i com un dels més des-tacats, hi havia la qüestió rabassaire.

Lluís Companys, membre fundador de la Unió de Rabas-saires, lògicament havia de maldar per donar una solució alproblema que agitava el camp català. No deixa de ser simp-tomàtic, però, que el conflicte politicosocial més greu quevisqué «la industriosa Catalunya» —dit en una terminologiapoc precisa— abans de la Guerra Civil fos de caràcter rural.Mancava una llei específica catalana sobre el camp i els con-tractes referits als rabassaires. La inestabilitat política ajor-naven la llei, però no els problemes.

La Llei de Reforma Agrària Espanyola no s’acabava deformular, i a Catalunya la majoria absoluta d’ERC volia —icreia que podia fer-ho— legislar a favor dels parcers i rabas-saires, peça nodal de l’hegemonia del partit en moltes co-marques i pobles del país. La tensió entre propietaris, d’unabanda, i parcers, rabassaires, jornalers i arrendadors, de l’al-tra, marcava gairebé de forma inexorable el límit entre dre-ta i esquerra.

Al final del mes de setembre del 1933 començà la discus-sió de la Llei de Contractes de Conreu, que dins la mateixaERC provocava visions enfrontades. Les eleccions del no-vembre i la victòria de la dreta rebaixaren les demandes d’u-

El primer Govern de la Generalitatsota la presidència de Lluís Companys i Jover

Format el 3/1/1934 (suspès el 13/x/1934)

PRESIDENT Lluís Companys i Jover ERC

CONSELLERS

Agricultura i Economia Joan Comorera i Soler USC

Governació Joan Selves i Carner ERCMor el 28/VI/1934J.Dencàs i Puigdollers interí fins el 18/IX/1934, i després definitiu

Cultura Ventura Gassol i Rovira ERC

Treball i Obres Públiques Martí Barrera i Maresma ERCRECOMPOSICIÓ DE LA CONSELLERIA

Finances Martí Esteve i Guau ACR

Justícia i Dret Joan Lluhí i Vallescà PNRE

Sanitat i Assistència Social Josep Dencàs i Puigdollers ERCRECOMPOSICIÓ DE LA CONSELLERIA

Obres Públiques i Assistència Pere Mestres i Albet ERCSocial

AUTORA: Q. Solé i Barjau


na llei que per als rabassaires era massa moderada, i per alspropietaris, excessiva. La Generalitat arbitrà un conjunt demesures legals que asseguressin als pagesos l’accés a la pro-pietat de la terra i també tenia per objectiu no sofrir un des-gast polític en el món rabassaire. S’ha de recordar que, dinsd’aquest espai social, creixia la idea que ERC era impotentper a impulsar una llei reformista avançada. Malgrat tot, fi-nalment la llei fou promulgada l’11 d’abril de 1934, amb untext coherent amb l’ideari formulat per Esquerra Republi-cana en el seu programa. Analistes com Albert Balcells oAnna Sallés la descriuen com a gradualment reformista, idiuen que s’allunyava de qualsevol temptació revolucionà-ria. L’objectiu del document era «convertir en propietaris,dins el límit d’un patrimoni familiar però econòmicamentsuficient, la totalitat dels pagesos de Catalunya».

El conflicte tenia unes arrels que es perdien en la llunya-nia dels anys. Fins aleshores, el pagès gaudia d’una emfi-teusi temporal que suposava una quasipropietat que li do-nava estabilitat en la terra que cultivava. La fil·loxera delsanys 1880 i 1890 va posar fi, a Catalunya, al contracte de ra-bassa morta; els nous contractes havien de ser millors perals conreadors, convertits ara en parcers. Calia establir uneslleis que compensessin arrendadors i parcers, sense que cappart no es considerés agredida. Aquest era un punt doctri-nari fonamental del programa d’ERC, però era també uncompromís personal de Lluís Companys, lligat a la causa ra-bassaire des de sempre.

Els grans propietaris agraris, agrupats en l’Institut Agrí-cola Català de Sant Isidre (IACSI) i representats política-ment per la Lliga, feren que aquesta, mitjançant FrancescCambó, presentés a Madrid un recurs d’inconstitucionalitatcontra la Llei de Contractes de Conreu, al·legant que el Par-lament de Catalunya era incompetent en matèria socialagrària. Tretze vots contra deu del Tribunal de GarantiesConstitucionals anul·laren la primera reforma social votadaper la cambra catalana. Davant l’enrenou que es produí en-tre els catalans per la sentència del Tribunal i potser encaramés per la «traïció» de la Lliga Catalana, Companys demanàordre i serenitat, fins i tot fent al·locucions per ràdio. La Lli-ga, veient la tensa reacció produïda i la creixent hostilitatdesfermada, va buscar una solució de compromís entre elGovern de la República i Catalunya, que no reeixí.

El 12 de juny es reuní de nou el Parlament català per dis-cutir la llei rebutjada per Madrid. A l’exterior de l’edifici dela cambra, al parc de la Ciutadella de Barcelona, s’hi haviaaplegat una multitud que Joaquim de Camps i Arboix perfi-la amb aquestes paraules: «Bullia una gran gentada en bonapart composta de gent de pagesia. Una colla d’homes, abi-llats de segadors i la falç al puny repartia dorades espiguesde blat tretes de les garbes amuntegades en un camió.» Elsdiputats votaren la llei deixant-la exactament igual, sense to-car-ne ni un punt ni una coma.

La Lliga actuà de mitjançera en va en el conflicte, l’IACSIs’acostava cada cop més a la CEDA (Confederación Españolade Derechas Autónomas) i als propietaris més intransigentsde la dreta espanyolista, que conjuntament exigien al Governradical de Ricard Samper i Ibáñez que s’apoderés dels serveisd’ordre públic i d’administració de justícia que havien estattraspassats a la Generalitat de Catalunya, malgrat l’evidènciade les conseqüències gravíssimes que això podia originar i detots els impediments existents, objectius i subjectius.

Una greu malaltia del jove conseller de Governació, JoanSelves i Carner, home de confiança de Companys en quidescansava de forma preferent, obligà a la seva substitucióprovisional per Josep Dencàs i Puigdollers, que fou definiti-va uns mesos després quan Selves morí. Miquel Badia foudesignat cap dels Serveis d’Ordre Públic de la Generalitat.Amb aquest nomenament, la facció d’Estat Català dins el

116


Companys aclamat al Parlament després de l’aprovació de la Llei de Contractes de ConreuFONT: AF-AHC-ECSA


117

Govern incrementà de forma notable el seu pes i capacitatd’acció. Dencàs i Badia desarmaren el sometent procedentde la Dictadura i el volgueren substituir per un que estiguésenquadrat per joves decidits procedents de tots els partits ca-talanistes d’esquerra.

El fracàs del bienni reformista en punts en què la dretaespanyola no va col·laborar gens, sinó al contrari, com elserrors en política agrària o la qüestió religiosa —tractada devegades amb gratuïta demagògia i d’altres amb innecessàriavirulència—, així com el no-establiment d’un ordre de prio-ritats, donà pas a un Govern espanyol de dreta al novembredel 1933. Lògicament, les relacions entre el Govern de dretade la República i el d’esquerra de la Generalitat de Catalu-nya foren difícils, però la possibilitat d’arribar a algun acordes complicà sobretot per la intervenció, cada cop més pro-minent, de la CEDA, el republicanisme de la qual tothomposava en dubte.

El partit que comandava José María Gil-Robles era vistper molts com el brou de cultiu del feixisme espanyol. LaCEDA tampoc no amagava la seva admiració per l’Alema-nya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. Un incident que tin-gué una complexa lectura històrica és el que es produí quandes del PSOE s’oferí a la Generalitat un romanent d’armesque, durant el primer bienni republicà, havien d’haver anatdestinades clandestinament a mans de forces de l’oposiciódemocràtica portuguesa contra la dictadura d’Oliveira Sala-zar. La Generalitat les rebutjà, però aquest fet evidencia que,el 1934, un sector de l’esquerra espanyola optava per la viainsurreccional menystenint la via democràtica.

La caiguda del gabinet Samper per la contínua obstacu-lització política del partit de Gil-Robles agreujà les tensions,sobretot quan el 4 d’octubre tres ministres de la CEDA en-traren en el Govern Lerroux, «el vell demagog transformaten conservador vergonyant» en paraules d’Edmon Vallès.També Carles Pi i Sunyer va escriure que la impressió per lacrisi ministerial fou profundíssima: «Produí un estat d’es-perit que vorejava la desesperació.» ERC adoptà inicialmentuna actitud expectant. Dins la militància hi havia qui im-pulsava la vaga general declarada pels socialistes a Espanyaper paralitzar el Govern central i obligar-lo a parlamentaramb la Generalitat. D’altres exposaven la idea de conservarles forces polítiques i socials que es disposaven en defensade l’Estatut sense llançar-se a una aventura revolucionàriade resultat incert. Fos com fos, la darrera decisió es deixavaal criteri de Companys.

els fets d’octubre del 1934

Els partits i sindicats que formaven l’Aliança Obrera —bàsi-cament fraccions marxistes— consideraren una provocacióla formació d’un govern amb presència de la CEDA. Diver-ses personalitats republicanes trencaren amb l’executiu i,

immediatament de coneguda la notícia, el 4 d’octubre, esdeclarà una vaga general a tot Espanya.

A Catalunya hi havia una situació específica diferent i de-terminant, perquè la CNT-FAI no donà suport a la protesta:era un problema intern d’una República, per a ells burgesa,que no volien que es consolidés. El dia 5 d’octubre, però, lavaga havia paralitzat Barcelona.

Aleshores va ocórrer el que ha estat, i encara ho és avui,tan discutit i controvertit per historiadors i analistes. El Go-vern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, amb unacord tàcit amb les esquerres espanyoles, es va aixecar con-tra el Govern de la República confiant en l’èxit de la crida a lavaga general a tot Espanya. El resultat és sabut: només a As-túries s’imposà una vaga que derivà en revolució, però a laresta de l’Estat, res de res; a Catalunya fou una revolta d’ho-res, en la qual la institució de govern del país, la Generalitat,va jugar-se la seva existència col·laborant en un movimentil·legal de les esquerres espanyoles.

Les forces armades que podien ser utilitzades —i així hoforen— per la Generalitat el 6 d’octubre de 1934 eren unscentenars de mossos d’esquadra i unes decenes de guàrdiesd’assalt, mal armats i deficientment preparats. Durant tot eldia 6, forces addictes a la Generalitat ocuparen llocs estratè-gics de la ciutat de Barcelona. Els militants dels partits i sin-dicats d’esquerra estaven concentrats als seus locals en espe-ra d’unes armes que mai no van arribar. Igualment, nuclisde nacionalistes més compromesos esperaven en cinemes,ateneus i casinos. Tampoc no arribaren a intervenir.

Anys després, dins el catalanisme més ferm —Joan Salesi Vallès, Raimon Galí i Herrera— aparegué una afirmacióque inicialment sorprengué a tothom. Deien que l’heroi ca-

Carles Pi i Sunyer –segon a l’esquerra– i el general Batet –dret, d’uniforme–en un acte a Barcelona al juny del 1934

FONT: Image


talà del 6 d’octubre havia estat el general Domènec Batet iMestres, precisament qui comandava les forces espanyolesque havien posat fi a la revolta. Hilari Raguer, en una acu-rada biografia, restitueix la figura històrica del general Ba-tet i corrobora l’afirmació de Sales i de Galí. Admet que, talcom anaren els esdeveniments, qui va salvar Catalunya de larepressió i de les atrocitats militars a causa del 6 d’octubrefou Batet, que des de Madrid era comminat a fer una verita-ble matança. El general Domènec Batet, amb el mínim desang possible, havia frenat la revolta desobeint les consignesque des del Ministeri de la Guerra li donava el general Fran-co, assessor del ministre Diego Hidalgo, el qual li exigia queaquella mateixa nit del 6 d’octubre l’exèrcit assaltés la Ge-neralitat a sang i foc.

Així anaren els fets. Quan arribaren les notícies que lavaga del 5 d’octubre a Astúries havia evolucionat cap a unautèntic moviment revolucionari, les pressions de JosepDencàs i Joan Lluhí i Vallescà foren més i més insistents ivehements. Adduïen que la solidaritat republicana els podiadur un altre cop a un esperit com el de la proclamació de laRepública del 14 d’abril de 1931. S’ha de destacar, però, queAzaña, aquells dies present a Barcelona, desaconsellà el fet.El general en cap de la 4a divisió orgànica, Domènec Batet,assabentat de preparatius sediciosos uns quants dies abans,intentà la mediació de Tarradellas per tal de dissuadir Com-panys d’una insurrecció gairebé anunciada.

A més a més, cal tenir en compte un aspecte essencial icabdal si es vol entendre el que fou el comportament majo-ritari de la societat catalana. Des del punt de vista legal no espodia fer cap mena d’objecció a la coalició radicalcedista.Ara bé, també s’ha de recordar que en aquells moments lesdictadures italiana, polonesa, grega i portuguesa estaven ad-quirint més i més força i s’hi ha de sumar, encara, l’explí-cita declaració expansionista del Tercer Reich comandat perHitler a Alemanya i l’admiració del partit de Gil-Robles pelcanceller austríac Engelbert Dollffuss. Cap d’ells no teniamiraments a l’hora d’abatre i destruir els seus adversaris po-lítics, arribant fins i tot a la seva eliminació física.

Finalment, Lluís Companys, que per una banda temiaque la revolució se li escapés de les mans i per l’altra eraconscient del perill que significava el fet que la CEDA fos alGovern Lerroux —possibilitat de ser víctima d’una acciócontrarevolucionària—, determinà que fos la Generalitatqui prengués la iniciativa. Després d’algunes intervencionsper ràdio i premsa al llarg del dia 5 demanant calma i sere-nitat, la tarda del dia 6 reuní el Consell Executiu per discu-tir la decisió a prendre pel Govern. Aquesta es concretà enun manifest que llegí, a un quart i cinc de nou del vespre,des del balcó principal del Palau de la Generalitat a una mul-titud que omplia de gom a gom la plaça de Sant Jaume de lacapital catalana: «... en nom del poble i del Parlament, el Go-vern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a

118


Militars a la plaça de Sant Jaume després d’haver pres la Generalitat, Barcelona 7 d’octubre de 1934FONT: AC

© A

gust

í Cen

telle

s, V

EG

AP, B

arce

lon

a, 2

00

3


119

Catalunya i proclama l’Estat Català de la República FederalEspanyola.»

La resposta del general Batet al requeriment de Com-panys que es posés a les ordres de la República Federal pro-clamada fou rebutjada pel militar, que aleshores —i tambéal juliol del 1936— donà suport a la legalitat constitucionalvigent. El general Batet fou afusellat el 18 de febrer de 1937després de la condemna a mort dictada per un consell deguerra ordinari d’oficials generals amb l’Enterado del gene-ral Franco.

El miratge del 14 d’abril de 1931 es va desfer aviat, l’entu-siasme massiu no es va produir. Gaziel, lúcid com pocs,dies després escrivia des de l’observatori privilegiat de «LaVanguardia»: «Mientras escucho me parece como si estuvierasoñando. Esto es, ni más ni menos, una declaración de guerra! Yuna declaración de guerra —que equivale a jugárselo todo, au-dazmente y temerariamente—, en el preciso instante en que Ca-talunya, tras largos siglos de sumisión, había logrado sin riesgoalguno, gracias a la República y a la autonomía, una posiciónincomparable dentro de España, hasta erigirse en verdadero ár-bitro, hasta el punto de poder jugar con sus gobiernos como ledaba la gana.»

L’Ajuntament de Barcelona s’adherí a la crida insurrec-cional de Companys, amb els vots en contra dels regidors dela Lliga. El general Batet, després de consultar-ho a Madrid,declarà l’estat de guerra. Posteriorment l’exèrcit es desplegàmilitarment per tal d’ocupar tots els llocs on la Generalitathavia situat les seves forces i on s’havien anat construintbarricades per protegir els edificis oficials preparats per a re-sistir. A la comissaria general d’ordre públic de la Via Laie-tana es presentaren la majoria dels guàrdies d’assalt i delcos de seguretat per posar-se a les ordres de l’exèrcit. Cap atres quarts d’onze de la nit començaren els enfrontamentsal sector de Santa Mònica, a la Rambla de Barcelona. Desdel local del Centre Autonomista de Dependents del Co-merç i de la Indústria (CADCI) es va fer foc contra l’exèrcit.Aquest el repel·lí amb artilleria lleugera, i Manuel Gonzálezi Alba i Jaume Compte i Canelles, membres del Partit Ca-talà Proletari, i el comunista Amadeu Bardina hi trobaren lamort. La resta, fora de tota lògica militar, se’n pogueren es-capar. El general Batet actuà a tot arreu de forma mesuradaper evitar un fet que per a ell era clau: l’exèrcit enfrontat alpoble. També mostrà respecte per uns edificis històrics iuna simbologia que considerava propis.

El moviment del Sis d’Octubre fou català i urbà, cir-cumstància que tenia una lectura plena de contradiccions.En el primer cas, tancava les portes a la possible solidaritatde la resta d’Espanya en ser presentat com un movimentseparatista; en el segon, no encaixava amb la força majorità-ria que ERC tenia de cap a cap del país.

La revolta de Catalunya durà hores. La premsa de dretaparlava també dels «brots revolucionaris» que hi hagué, ambgraus diferents de participació i acció, a Badalona, Sabadell,

Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Granollers, Llei-da, Girona, Palafrugell, Sant Jaume dels Domenys, Sant Vi-cenç de Castellet, Navars, Ribes de Freser... La matinada deldia 7, després d’una agitació que es va anar apagant i reduintgradualment per les mesures preses pel general Batet, l’e-xèrcit ja controlava la situació. Companys comunicà a Batetque es volia rendir per evitar danys a les persones i als edifi-cis pel foc d’artilleria, i féu posar una bandera blanca al Pa-lau de la Generalitat. En ocupar l’edifici, les tropes hi troba-ren tot el Govern reunit. Companys es féu responsable detot. L’únic que hi faltava era el conseller de Governació, Jo-sep Dencàs, que havia fugit i que carregà amb totes les cul-pes, fins i tot les que no li eren pròpies. Així s’esborrava laresponsabilitat de Companys i l’optimisme irresponsable del’Aliança Obrera. També unes acusacions calumnioses queel titllaven de filofeixista ajudaren a personalitzar en Dencàsuna responsabilitat que era de molts més.

El Govern de la Generalitat i els regidors d’esquerra del’Ajuntament de Barcelona foren detinguts i conduïts persoldats al vaixell presó Uruguay, on foren recloses centenarsde persones. L’autoritat militar nomenà el coronel Francis-co Jiménez Arenas governador de Catalunya i president ac-cidental de la Generalitat, i el coronel José Martínez Herre-ra, alcalde accidental de Barcelona.

L’autonomia fou suspesa per llei de 2 de gener de 1935.La Llei de Contractes de Conreu fou derogada, es clausu-raren centres polítics i sindicals, s’implantà la censura depremsa i la majoria d’ajuntaments democràtics foren des-tituïts. El 7 de gener, Companys juntament amb els conse-llers Joan Lluhí i Vallescà, Joan Comorera i Soler, VenturaGassol i Rovira, Martí Esteve i Guau, Martí Barrera i Ma-resma i Pere Mestres i Albet foren traslladats a la presó Mo-del de Madrid. Fou un període de màxima repressió contraCatalunya. Es tramitaren 1 400 desnonaments de parcers imés de 3 000 persones foren detingudes —a les comarquesvinícoles s’ha de destacar l’actitud venjativa i el menyspreude molts propietaris—. A més, fou dissolt el Patronat de laUniversitat Autònoma de Barcelona i sotmès a control go-vernatiu el Patronat d’Educació de l’Ajuntament.

A Madrid, Companys i el seu Govern foren jutjats el 5 dejuny pel Tribunal de Garanties Constitucionals, que els con-demnà a una pena de trenta anys de reclusió major pel de-licte de rebel·lió.

Els estudiosos de l’actuació i obra de Companys desta-quen la seva ferma i digna actitud, no solament per assumirde nou la responsabilitat total i única del Sis d’Octubre i ex-culpar-ne la resta de membres del Consell de Govern, sinótambé per afirmar que, si el fiscal no demanava per a ell lapena de mort —com havia estat imposada al comandant En-ric Pérez Farràs, cap dels mossos d’esquadra, i a l’aleshorescapità, Frederic Escofet i Alsina, comissari general d’OrdrePúblic—, se sentiria decebut. L’argument de la seva defensaes basà en un axioma molt simple, que durant els dos anys


del Bienni Negre (1934-36) utilitzà amb profusió i repetida-ment l’esquerra a Catalunya: l’aixecament del Sis d’Octubrefou motivat pel perill que corria la llibertat a Espanya i l’Es-tatut d’Autonomia de Catalunya amb la usurpació del poderper les forces reaccionàries. El dia 23 de juny, Companysfou traslladat al penal gadità d’El Puerto de Santa María,acompanyat de Lluhí i Vallescà i Joan Comorera. La restadel Consell Executiu de la Generalitat foren confinats al pe-nal de Cartagena.

Els anys setanta, vuitanta i noranta del segle XX, els au-tors d’aquest estudi reberen, des de tota la geografia de Ca-talunya, un testimoni encara força viu. En molts pobles, vi-les i ciutats del país consideraven que el Sis d’Octubre haviamarcat de forma profunda la fossa de separació ireversibleentre dretes i esquerres.

La responsabilitat històrica del Sis d’Octubre fou poste-riorment assumida, en la part proporcional a la seva inter-venció, per Indalecio Prieto, dirigent del PSOE. Malgrat ai-xò, hi ha hagut casos repetits d’indocumentació històrica, i també de calúmnia malintencionada, que en referir-se alsfets del 6 d’octubre de 1934 a Catalunya parlen de movi-ment separatista. El 1r de maig de 1942, al Círculo CulturalPablo Iglesias, de Mèxic, Indalecio Prieto explicava en unaconferència: «Me declaro culpable ante mi conciencia, ante elpartido socialista y ante España entera, de mi participación enaquel movimiento revolucionario. Lo declaro como culpa, como

pecado, no como gloria. Estoy exento de responsabilidad en la gé-nesis de aquel movimiento; pero la tengo plena en su prepara-ción y desarrollo.»

el bienni negre: octubre del 1934-febrer del 1936

L’activitat política de Lluís Companys no es paralitzà a cau-sa del seu confinament carcerari. Molt aviat, la repressiódesmesurada de la dreta reaccionària espanyola en el poderpossibilità un gir en una estratègia que es demostrà encer-tada en la convocatòria electoral del febrer del 1936.

El plantejament polític es basava en un doble àmbit: elcatalà i l’espanyol. En el primer, Companys representava elsímbol de la campanya en pro de l’amnistia que es covà du-rant tot el 1935 i l’inici del 1936, en un binomi que per sem-pre més anà unit a la seva persona: Companys-Catalunya.Catalunya era un poble dissortat, no respectat; empresonadala seva personalitat nacional pels enemics, aquesta dissorts’encarnava en el seu màxim dirigent: el president de la Ge-neralitat, que era en presidi. En l’àmbit espanyol, Companysmaldava per demostrar, com començà a fer en el seu judicidavant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que elGovern de la Generalitat de Catalunya no pretenia cap se-cessió el 6 d’octubre de 1934, però que havia utilitzat tot el

120


Lluís Companys, a la presó, amb la resta de membres del Govern de la GeneralitatFONT: Alfa-Omega


121

poder de què disposava per garantir els valors democràticsmés consubstancials de la Segona República, i alhora haviaestat un fre —a diferència del que havia passat a Astúries—davant de qualsevol intent de revolució social.

En el seu confinament de setze mesos —de l’octubre del1934 al febrer del 1936—, la figura de Companys s’engran-dí. L’aurèola vers la seva persona traspassà l’abast català i es-devingué, també, icona de l’esquerra republicana i progres-sista espanyola. Era vist com un dirigent decidit, amb valor,popular i d’un correcte populisme, immers dins el proble-ma dels treballadors i dels pagesos i que arribava al cor delpoble d’una manera directa i profunda. Aquest enfortimentpolític li permeté actuar de forma permanent a ERC, mal-grat la distància. No se’l podia ignorar en res, era el presi-dent dels catalans. Juntament amb el partit, marcà unes fi-tes: recuperar la normalitat autonòmica i afavorí que ERCreprengués el lideratge polític i espiritual del país. Per aixòCompanys hagué d’esforçar-se en el terreny de les manio-bres polítiques, on es movia amb plena confiança, a partirde la seva intuïció i del coneixement dels homes, gràcies asaber copsar el tarannà de les persones que eren amb elldins el partit.

Un ens fonamental a l’hora d’actuar fou la constitució dela comissió executiva d’ERC. Es formà el 15 d’abril de 1935amb dirigents del partit que eren en llibertat. La peça claufou Carles Pi i Sunyer, que dugué a la pràctica la direcciópolítica que Companys li encarregava. L’altre punt de suportdel Companys confinat, però present en la política catalana,fou el diari «La Humanitat», reaparegut al gener del 1935,que es convertí en portaveu dels projectes polítics del presi-dent empresonat. L’executiva d’ERC tenia un perfil de cen-treesquerra que fou molt útil per a mantenir ponts de diàlegi equilibri entre els homes de «L’Opinió» i els grups mésintransigents d’Estat Català, com també per a preservar lesbones relacions amb la resta de partits parlamentaris de l’es-querra espanyola.

El període de confinament de Companys al penal d’ElPuerto de Santa María és presentat com una època de refle-xió i aprofundiment dels problemes, tant del país com in-ternacionals. No s’ha destacat, però, que Lluhí i Vallescà iJoan Comorera, homes de rigorosa anàlisi política i social,degueren influir de forma indubtable sobre el president ca-talà durant el temps de la seva convivència forçada.

L’esporàdica signatura de Companys en les pàgines de«La Humanitat» o la col·laboració en «El Mercantil Valen-ciano» mostren la seva voluntat per articular una aliançaelectoral de les esquerres arreu d’Espanya. El periodista Jo-sé Montero Alonso, de «Mundo Gráfico» de Madrid, ha dei-xat una fidedigna visió de la visita que li va fer el 15 d’agost.Presenta un Companys atent lector de llibres de ciència po-lítica i preocupat per la dinàmica internacional de creixe-ment del feixisme, i suggereix que havia intuït que la ideade la Tercera Internacional de potenciar forces democràti-

ques per enfrontar-se electoralment al feixisme a partird’amplis fronts populars podia ser un bon referent a aplicara Catalunya i Espanya.

A les acaballes del 1935, alguns membres de l’executivad’ERC visitaren el president al penal. Pere Coromines hadeixat en les seves Memòries el record de la visita. Narra l’a-dequació de la comissió executiva als objectius de Com-panys i explica com fou analitzada la composició de les llis-tes electorals, que haurien de ser prou àmplies per a assoliraltre cop la centralitat i l’hegemonia política, pas necessariper a aconseguir l’amnistia i la recuperació de la Generali-tat. Afegeix també un punt que sovint s’oblida de la perso-nalitat de Lluís Companys: era un home d’estat emocionalvariable, com han explicat munió de coetanis, emotivamentciclotímic, amb notòries pujades i baixades anímiques. Elsdigué que havia pensat a deixar la política i tornar a la sevaterra natal, al Tarròs, municipi de Tornabous, a la comarcade l’Urgell, i també que no li importava cedir, si calia, per aacceptar el criteri de l’executiva en la composició de les llis-tes electorals. Darrere aquestes manifestacions hi havia elressò d’un greu problema personal que s’arrossegava detemps i ara arribava a la seva fi. El distanciament forçat deCompanys de Barcelona i de la seva família materialitzà l’a-llunyament d’un matrimoni amb anys de convivència in-existent.

Per a l’opinió pública, el Govern de la dreta espanyolaperdia de dia en dia el que havia guanyat electoralment alnovembre del 1933, i encara més després dels fets d’octubredel 1934 i la repressió posterior. El sentiment col·lectiu ma-joritari es decantava cap al perdó de presos i detinguts. Elclima emocional creà un front de polarització sense matisosentre dreta i esquerra, dos blocs antagònics cara a cara. Elmultipartidisme desapareixia i s’anava vers una confronta-ció apassionada.

Niceto Alcalá Zamora y Torres, president de la República,home moderat que personificava l’equilibri davant els mésradicals extremismes de dreta i esquerra, resistí les pres-sions per a aconseguir l’entrada franca al Govern reclamadaper l’amenaçador líder de la CEDA, José María Gil-Robles.Les experiències centristes dels ministres Joaquín Chapa-prieta y Torregrosa i Manuel Portela Valladares fracassaren;el clima polític volia perfils més definits políticament. Fouper sortir d’aquella situació d’atonia governamental que esconvocaren eleccions generals per al 16 de febrer de 1936.

el front d’esquerres a catalunya

Arreu d’Europa i del món, la puixança del feixisme, l’avençde la dreta més antidemocràtica i el recurs a la violència percombatre la democràcia i l’esquerra semblaven imparables.

La Tercera Internacional comunista proposà una estratè-gia favorable a la unitat antifeixista basada en la col·laboració


entre els partits d’esquerra i els de centreesquerra (republi-cans i demòcrates). Tenia un doble objectiu: d’una banda,frenar el feixisme emergent i, de l’altra, en ser un bloc co-mú, enfortir una plataforma alternativa.

Quan es proposà el front popular a Espanya, l’objectiu erala derrota de la CEDA i els radicals del poder, l’amnistia po-lítica i el retorn al primigeni sentiment republicà del 14 d’a-bril de 1931. L’originalitat del projecte, únic al món, sorgí aCatalunya. ERC fou el catalitzador de l’aliança al país i, pelseu pes hegemònic, fixà els límits ideològics i la composiciódel front. Així, el president de la comissió executiva del par-tit, Carles Pi i Sunyer, determinà que el nom havia de serFront d’Esquerres i no Front Popular, perquè aquest repre-sentava una nomenclatura que venia de la Komintern, lliga-da a una estratègia comunista, fet que seria contraproduent.Els catalans d’esquerra —defensava— eren majoritària-ment republicans i catalanistes. A més, la proposta de FrontPopular espanyol no especificava la instància unitària cata-

lana, que incloïa en el seu programa unes reivindicacionsirrenunciables, això és, el restabliment integral de l’autono-mia i l’aplicació de l’amnistia a tots els empresonats —tam-bé al president de la Generalitat i tot el Consell Executiu.

Al voltant d’ERC, que era el pal de paller, s’hi agruparenAcció Catalana Republicana, la Unió Socialista de Catalunya,el Partit Obrer d’Unificació Marxista, el Partit Català Prole-tari, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit NacionalistaRepublicà d’Esquerra i el Partit Republicà d’Esquerra.

La gestació no fou fàcil. ERC pogué apropiar-se tot l’espaide l’esquerra socialitzant per la feblesa d’un comunismeavantguardista i dividit i per l’absència electoral d’un partitde perfil obrerista. La majoria dels obrers de Catalunya, fórade la CNT sindical, veien en el partit republicà que encap-çalava Companys l’única força amb possibilitats d’endegaruna sèrie de mesures que trenquessin amb la inèrcia d’unaRepública que durant el Bienni Negre havia seguit una po-lítica retrògrada, eixorca i repressora.

La figura de Companys fou molt utilitzada en la campa-nya electoral, es convertí en símbol de referència. Les sevesfotografies tancat a la presó, amb el cap pelat i els bigotisafaitats, i els milers de cartells amb el Companys de sempre—americana amb mocador penjant de la butxaca supe-rior— promovien la sensibilitat i estimulaven el desig del’amnistia. Des de «La Humanitat», el mateix president es-crivia: «Atribuint-me la representació dels presos de Cata-lunya, saludo el Front d’Esquerres.» En més de 600 acteselectorals les fotografies de Macià i Companys eren al llocmés destacat. La campanya fou d’un vigor remarcable i l’o-ratòria en els mítings, sacsejant els sentiments de la gent,destacava per damunt de l’anàlisi social i les propostes eco-nòmiques.

El 16 de febrer de 1936, el Front d’Esquerres a Catalunyai el Front Popular a Espanya triomfaren electoralment demanera indiscutible. Tot seguit el nou cap de Govern, Ma-nuel Azaña, promulgà dos decrets: l’amnistia per als delic-tes polítics i socials i l’autorització al Parlament català de re-prendre les seves funcions. Malgrat l’eufòria generalitzada,sobre Catalunya caigué una galleda d’aigua freda: el decretde 26 de febrer aprovat per la diputació permanent de lesCorts no permetia encara exercir les plenes funcions estatu-tàries, abans calia que el Tribunal Constitucional dictami-nés la no-constitucionalitat de la llei de 2 de gener de 1935en què se suspenia l’Estatut de Catalunya. La resposta deCompanys, arribat lliure a Madrid des del penal gadità, erade decepció immediata i concloent: «No amaguem la insa-tisfacció que ens ha produït l’acord de la diputació perma-nent de les Corts dissoltes, que no ha pogut desprendre’s to-talment dels darrers vestigis d’una política i d’un estat deconsciència que han estat vençuts en la darrera memorablejornada comicial [...]. Tenim plena confiança en el Governde la República, que de manera tan clamorosa va donar l’ex-pressió de la seva amistat i solidaritat.»

122


Cartell demanant el vot per a les forces d’esquerres, 1936FONT: Prisma


123

l’esdeveniment de forma literària: «Al cap d’una estona re-feien el camí, entre pobles que deliraven entusiasme, arraï-mats tots els habitants a cada banda de la carretera. A la Dia-gonal es trobaren de ple en una Barcelona que clamava laseva benvinguda per milers de boques, que agitaven bande-res i celebraven la seva victòria.»

El trasllat en cotxe descobert acompanyat per l’alcalde deBarcelona, Carles Pi i Sunyer, fins a la plaça de Sant Jaumemostrava un Companys depauperat, esgotat per la jornada i febrós —s’ha escrit que patia una tuberculosi crònica—,que s’encoratjà per una rebuda tan apoteòsica. En l’al·lo-cució que dirigí al poble, aparegué altre cop el Companysintuïtiu, el que arribava al cor de la gent. Aquell dia pro-nuncià una frase que, adaptada —«vèncer» en lloc de «gua-nyar»—, s’incorporà a la història: «Tornarem a sofrir, tor-narem a lluitar, tornaren a guanyar.»

Sovint s’ha dit que des la recuperació de la Generalitat, el16 de febrer, fins al 18 de juliol, Catalunya fou «l’oasi de laRepública», la qual cosa ha creat reiterades controvèrsies. A Catalunya hi havia vagues que depassaven les reivindi-cacions salarials i que tenien un fons sociopolític. Al camp,per fer complir la llei, s’aplicava la coacció, o la repressió si

També ajuda a explicar el triomf del Front d’Esquerres—quaranta-un diputats davant dels tretze del Front Catalàd’Ordre— l’actitud que adoptà el món confederal. Joan Pei-ró i Belis, en una carta a Martí Barrera, li expressava la sim-patia dels militants de la CNT, tot i que teòricament el sin-dicat mantenia el seu tradicional abstencionisme.

El Parlament de Catalunya reprengué les seves funcionsel 29 de febrer, en una sessió extraordinària en què, en pre-sència de la Lliga i la resta de minories, ratificà Lluís Com-panys com a president de la Generalitat. Pocs dies després,Companys confirmà el mateix Govern que tenia el 6 d’oc-tubre de 1934, llevat del conseller de Governació, J. Dencàs,que continuava fugit a l’estranger. El seu substitut fou JosepMaria Espanya i Sirat.

El dia 1 de març, Companys arribà a Catalunya. El seuviatge d’Andalusia a Madrid ja havia estat farcit de reconei-xement popular; es deia que representava l’esperit més au-daçment republicà. El paroxisme de l’acollida es produí enarribar a territori català, i prosseguí al Parlament, al cor deBarcelona. S’havia organitzat una comitiva oficial des deCastelldefels (Baix Llobregat), on havia baixat del tren, fins aBarcelona, i l’entusiasme es desbordà. Rafael Tasis explica

Companys aclamat a Barcelona, a la tornada del’empresonament, març del 1936

FONT: AGE


Els governs d’abans de la Guerra CivilFormat l’1/111/1936


CONSELLERS

Agricultura i Economia Joan Comorera i Soler USC

Governació Ocupada interinament perLluís Companys ERC Josep Maria Espanya i Sirat ERC des del 20/111/1936


Treball Martí Barrera i Maresma ERC


Justícia i Dret Joan Lluhí i Vallescà PNRE Dimiteix el 13/v/1936 en ser nomenat ministre de la República espanyola

Obres Públiques i Assistència Pere Mestres i Albet ERCSocial i Sanitària

Format el 25/v/1936


CONSELLERS

Agricultura i Economia Lluís Prunés i Sató ERC

Governació Josep Maria Espanya i Sirat ERC


Treball Martí Barrera i Maresma ERC


Justícia i Dret Pere Comas i Calvet ERC

Obres Públiques Pere Mestres i Albet ERC

Sanitat i Assistència Social Manuel Corachán i García Independent


calia, contra els rabassaires que se’n situaven al marge. Totaixò és cert, però la recerca més rigorosa permet afirmarque el país català no vivia, de cap manera, la violència quesofria la resta de l’Estat. L’evolució social i política feia queERC no tingués plena iniciativa entre els sectors populars iobrers. Havien aparegut sòlids projectes polítics alternatius,que, sense renunciar a priori al catalanisme i el republica-nisme, havien seguit processos de radicalització. La con-fluència de partits de classe havia dut diferents nuclis obrersa fundar el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) alfinal del 1935, i altres opcions, també marxistes, establirenpoc després del 19 de juliol de 1936, en ple període revolu-cionari, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).Ambdós nasqueren amb la idea d’esdevenir el partit únic dela classe treballadora.

Josep Termes ha elaborat una profunda anàlisi que, sim-plificadament, es resumeix en la frase: «Catalunya, oasi de

la República? Sí i no.» Explica que el tema ha estat tractatper comparació amb el que passava fora de Catalunya —An-dalusia, la Manxa, Madrid—, però cal tenir present que laGeneralitat, per a fer front a múltiples i variades reivindica-cions, havia utilitzat des de l’ordre públic fins al pactisme,tot passant per una política reformista.

El 28 d’abril de 1936, uns pistolers de la FAI assassinarenels germans Miquel i Josep Badia i Capell. Era una venjançaper la seva gosadia en plantar cara a l’organització, que, da-vant les vagues, les reivindicacions socials i la catalitzaciópolítica per a arribar a la revolució social —148 vagues enaquests mesos, 48 de les quals a la ciutat de Barcelona—,emprava mètodes terroristes. La resposta del Govern aaquesta provocació fou enaltida àmpliament. Es responguéamb total serenor, no es féu cas ni de les amenaces ni delsqui reclamaven un dia sagnant de venjança. A Barcelona, el dia del seu enterrament, l’1 de maig, «l’oasi» evità unacadena de violentes represàlies.

El diàleg entre les forces polítiques catalanes era possible.Així, el 26 de maig s’havia obert de forma permanent el Par-lament de Catalunya amb la presència de la Lliga Catalana.Aquesta circumstància feia escriure a Gaziel que el país era«l’Arca o nau de salvament», i al sempre lúcid Antoni Rovirai Virgili que l’oasi català ho era dins una Espanya convulsa.

La trama militar que preparava un cop d’estat contra unarecuperada República reformista cercà inútilment suports icomplicitat sediciosa en la Lliga. No els trobà en l’aparell delpartit, com els mateixos colpistes han reconegut en els seustestimoniatges. Cap opció de dreta democràtica de Catalu-nya no va considerar cap mena d’acostament als militars i latrama civil facciosa (això no es produí fins que la revolució i la guerra s’havien imposat). Termes ho simplifica en unafrase ocurrent: «La dreta no conspira i els fabricants, aquestjuliol del 1936, estiuegen.»

Lluís Companys tenia notícia, per informadors de la po-licia, que la guarnició de Barcelona, d’acord amb una xarxaconspiratòria que tenia ramificacions per tot l’Estat, prepa-rava un cop contra la República. Aquesta trama colpista ha-via contactat amb sectors tradicionalistes i els grupusclesd’extrema dreta espanyolista que hi havia a Catalunya. Dellocs i contactes diferents s’havien obtingut dades prou sòli-des per a informar el Govern de la República. Amb la màxi-ma discreció, donà a conèixer l’existència de la trama al mi-nistre de Governació, el català Joan Moles i Ormella, i altresautoritats. El Govern de la República, presidit per SantiagoCasares Quiroga, reaccionà amb passivitat i, en definitiva,no es féu gran cosa per avortar la militarada.

El 19 de juliol, el comissari d’Ordre Públic de la Genera-litat, el capità d’artilleria Frederic Escofet i Alsina, el seucap de serveis Vicenç Guarner i Vivancos, comandant de lamateixa arma, i el conseller de Governació, Josep Maria Es-panya, garantiren la lleialtat de la Guàrdia d’Assalt i la neu-tralitat inicial de la Guàrdia Civil a Catalunya. Al mateix

124



125

temps elaboraren un pla per a enfrontar-se, en diferentscruïlles de Barcelona, a les tropes revoltades que des de lescasernes que envoltaven la ciutat es dirigien cap al centreneuràlgic de la capital catalana. Aleshores, però, hi haviaun fet nou que era cabdal: la legitimitat i la legalitat repu-blicana estaven de part de la Generalitat i del Govern de laRepública.

El president Companys i el Govern català tenien un pro-blema crucial per resoldre: calia evitar ser desbordats perles forces revolucionàries, fonamentalment els anarcosin-dicalistes de la CNT-FAI, que alhora havien de col·laborarper a fer front comú contra els colpistes. Se’ls negaren lesarmes sol·licitades i només en darrera instància i momentes produí una connivència perquè poguessin combatre alcarrer.

revolució i guerra civil

El procés revolucionari que s’originà a Catalunya a partirdel 19 de juliol de 1936 fou conseqüència del fracàs de l’ai-xecament militar iniciat a la matinada d’aquell diumenged’estiu.

Per a valorar el fracàs militar s’ha de començar analitzantel paper que hi tingué la Generalitat, de qui depenia l’ordrepúblic a Catalunya. Barcelona fou l’única ciutat de tot l’Estatespanyol on les forces d’ordre públic s’enfrontaren en blocals revoltats amb un pla de batalla preestablert i no improvi-sadament, en un combat obert pels carrers i places de la ca-pital catalana. Edmon Vallès defineix el fet dient que «la pri-mera gran victòria de la República fou la de Barcelona».

Foren els guàrdies d’assalt i els mossos d’esquadra elsqui detingueren les tropes revoltades, les quals hostilitzarendes del principi de la seva sortida de les casernes, fet que féucaure la bena dels ulls de molts soldats mentre feia dismi-nuir el seu esperit combatiu. Els confederals engegaren lessirenes de les fàbriques d’algunes barriades —el seu udolcridava els obrers a la lluita—. Després, paisans i elementcivil armat, i més tard també la intervenció de la GuàrdiaCivil a favor de la Generalitat, ajudaren a decidir de formareeixida per a la República l’anomenada «batalla de Barce-lona». La imatge de Companys al balcó de la Comissaria Ge-neral d’Ordre Públic a la Via Laietana, veient desfilar laGuàrdia Civil cap al combat, és inapel·lable.

Parlar del fracàs del 19 de juliol a Catalunya és parlar delfracàs de la revolta militar a Barcelona. Les guarnicions mi-litars escampades arreu del país adoptaren davant l’aixeca-ment militar una actitud desigual, segons el nivell de com-promís en la conspiració, i no totes proclamaren l’estat deguerra. Amb tot, val a dir que a les ciutats —deixant de ban-da Barcelona, on l’exèrcit establí l’estat de guerra— la Ge-neralitat dominà la situació amb rapidesa i pràcticamentsense cap topada, almenys durant les primeres hores. Arri-

bats en aquesta situació, les guarnicions revoltades es man-tingueren inactives esperant el resultat de la lluita als car-rers. La veu per la ràdio del general Goded —arribat al mig-dia en hidroavió des de Mallorca, després d’haver fettriomfar la rebel·lió a l’illa—, que a instàncies de Companysanunciava la seva derrota i demanava la rendició als qui elseguien, fou el senyal perquè els caps de les guarnicions re-voltades es consideressin fracassats i ordenessin a les tropesde retirar-se a les casernes. El vespre del dia 19, una vegadasufocada la rebel·lió militar, s’inicià un procés revolucionarique permeté l’armament de les masses populars, les quals,a més de disposar dels 30 000 fusells dipositats a la casernade la Maestrança de Sant Andreu, tenien armes curtes i llar-gues que guardaven des del 6 d’octubre de 1934 o que pro-cedien de recuperacions diverses. Tot fou possible pel buitde poder, que els facilità aconseguir el control absolut de lasituació. El poder, doncs, passà a mans d’importants sectorspopulars armats per decisió pròpia.

Quan es parla dels fenòmens sociopolítics del segle XX, a tots els centres universitaris i d’estudi del món es fa es-pecial referència a Catalunya. La raó cal cercar-la en el fetque la revolució que s’hi desenvolupà no ha tingut mai parióo equivalència en cap altra, malgrat totes les convulsionsque el segle XX va viure. Lògicament, l’actuació i la figurade Companys apareixen en la discussió i l’anàlisi.

Les valoracions sobre qui tenia la responsabilitat màxi-ma de poder a Catalunya no són coincidents. Alguns diuenque la institució de govern havia estat desbordada per la re-volució, que Companys no actuà; d’altres consideren queCompanys s’hi sumà arrossegat per l’eufòria popular quees vivia després d’haver vençut sobre els militars revoltats.Sigui com vulgui, la realitat fou que per recuperar el poderel president de la Generalitat no volgué enfrontar-se als mi-licians —majoritàriament de la CNT-FAI—, que precisa-ment acabaven de lluitar colze a colze amb les forces d’or-dre públic.

Lluís Companys tenia una gran responsabilitat, perquèla situació tampoc no era prou clara. Estava envoltat per l’è-xit colpista dels rebels, la situació a València no s’havia desolucionar per a la República fins dies després, i la CNT-FAI no es decidia entre «ir a por todo», com deia un delsseus homes més audaços, Joan Garcia i Oliver, o bé pactaramb la Generalitat i amb els partits polítics, per així poderoptar a tenir un tracte equivalent al de la resta de l’Espanyarepublicana.

La CNT-FAI era mestressa del carrer, i aquesta situacióno fou acceptada per Frederic Escofet, que creia equivocadal’actitud d’apaigavament i espera de la Generalitat. Emfàti-cament afirmava —cosa que féu fins la seva mort, desprésde més de quaranta anys d’exili— que hi havia molta gentdisposada a posar-se a les ordres de la Generalitat, i queaquesta no havia fet res; per això dimití el càrrec, perquè«no volia ser comissari del desordre públic».


L’atomització del poder era un altre element que s’haviade considerar. Es presentava en una gran diversitat d’ac-cions, ja que es donaven situacions summament variadesi, a més de les diferències d’organitzacions socials i políti-ques que s’imposaven a tot arreu, calia tenir en compte lavarietat en l’actitud que cada comitè adoptà en tenir-lo a lesseves mans. La dualitat de poders i l’oposició dels partits po-lítics, més o menys encoberta, permeteren l’aparició d’unaautoritat que es perllongà dies i de vegades setmanes.

De tot aquest conjunt d’informació es pot entendre elperquè de l’entrevista que, el dia 20 de juliol, mantinguéCompanys amb els dirigents anarcosindicalistes que anarena parlamentar a la Generalitat i la proposta que el presidentels va fer. Tot seguint la versió de Garcia Oliver se sap queCompanys els digué: «Hoy sois los dueños de la ciudad y deCataluña porque sólo vosotros habéis vencido a los militares fas-cistas, y espero que no os sabrá mal que en este momento os re-cuerde que no os ha faltado la ayuda de los pocos o muchos hom-

126


Format el 31/v11/1936


CONSELLERS

Conseller Primer Joan Casanovas i Maristany ERC

Agricultura Josep Calvet i Móra UR



Treball Lluís Prunés i Sató ERC


Justícia i Dret Josep Quero i Molares ERC


Sanitat Martí Rouret i Callol ERC

Economia Joan Comorera i Soler PSUC

Serveis Públics Josep Tarradellas i Joan ERC

Defensa Felip Díaz i Sandino TINENT CORONEL

Proveïments Estanislau Ruiz i Ponseti PSUC

Comunicacions Rafael Vidiella i Franch PSUC

Assistència Social Joan Puig i Ferreter ERC



CONSELLERS

Conseller Primer Joan Casanovas i Maristany ERC

Agricultura i Proveïments Josep Calvet i Móra UR



Treball Lluís Prunés i Sató ERC


Justícia Josep Quero i Molares ERC


Sanitat Martí Rouret i Callol ERC

Economia i Serveis Públics Josep Tarradellas i Joan ERC


Assistència Social Joan Puig i Ferreter ERC

Format el 26/1x/1936


CONSELLERS

Conseller Primer i Finances Josep Tarradellas i Joan ERC



Treball i Obres Públiques Miquel Valdés PSUC

Justícia Andreu Nin i Pérez POUM

Serveis Públics Joan Comorera i Soler PSUC

Sanitat i Assistència Social Antoni García i Birlan CNT

Economia Joan Porqueras Fàbregas CNT


Proveïments Josep Juan i Domènech CNT

Seguretat Interior Artemi Aiguader i Miró ERC

Sense cartera Rafael Closas i Cendra ACR

Format el 17/x11/1936


CONSELLERS



Cultura Antoni Maria Sbert i Massanet ERC

Treball i Obres Públiques Miquel Valdés PSUC

Justícia Rafael Vidiella i Franch PSUC

Serveis Públics Josep Juan i Domènech CNT

Sanitat i Assistència Social Pere Herrera CNT

Economia Diego Abad de Santillán CNT

Defensa Francesc Isgleas CNT

Proveïments Joan Comorera i Soler PSUC



Els primers governs de la Guerra: 1936


127

bres leales de mi partido y de los guardias y mozos... —Meditóun momento y prosiguió lentamente— ...pero la verdad es que,perseguidos duramente hasta anteayer, hoy habéis vencido a losmilitares fascistas. No puedo, pues, sabiendo cómo y quiénessois, emplear un lenguaje que no sea de gran sinceridad. Habéisvencido y todo está en vuestro poder; si no me necesitáis o no mequeréis como Presidente de Cataluña, decídmelo ahora, que yopasaré a ser un soldado más en la lucha contra el fascismo.»

El resultat de l’entrevista és sabut: el decret de 21 de juliolsignat per Companys, i publicat en el Butlletí Oficial de laGeneralitat, establia la creació del Comitè Central de Milí-cies Antifeixistes. Era la permanència d’una Generalitattotalment disminuïda, però que continuava existint. Teniapoca autoritat però, com diu Pierre Vilar, «gosa legislar, fetque pot semblar, de moment, irrisori, però que comprometel futur».

La tasca de recuperació de poder per a la Generalitat, lò-gica obligació de qui la presidia, estigué present en les de-cisions de Companys. Entre elles no s’ha d’oblidar que laGeneralitat assumí el poder de tot l’Estat a Catalunya, unEstat que aquells dies no exercia a causa dels problemesque tenia a Madrid i arreu d’Espanya. La Generalitat va ig-norar els límits de l’Estatut del 1932 per a fer front a tot elque la revolució originava, i feia una labor de suplència obli-gada. Aquesta actuació li suposà una hostilitat compulsivadel Govern republicà que no havia de desaparèixer, ans alcontrari, durant tota la guerra, i gairebé es podria dir quetampoc no desaparegué durant l’exili immediat al final dela contesa.

L’elecció del president del Parlament, Joan Casanovas,com a conseller primer el 31 de juliol buscant l’aliança delPSUC —suma i unificació de quatre partits existents—, alqual s’atorgà tres conselleries per ampliar la base social degovern, no quallà per l’oposició d’anarquistes i comunistesdel POUM. El Govern continuà format per ERC i ACR. Ara,però, s’havia incorporat a la Conselleria d’Agricultura JosepCalvet i Móra, dirigent de la Unió de Rabassaires. La remo-delació era mínima, però mostrava la voluntat de Com-panys de trencar el que de forma molt obligada, però ambun roc a la faixa, havia ofert el 20 de juliol als dirigentsanarcosindicalistes: abandonar la Presidència de la Genera-litat si així ho volien. Formalment el deixaren continuar, pe-rò cal recordar que finalment fou ell qui signà el decret decreació del nou organisme real de poder, el Comitè de Milí-cies Antifeixistes.

L’operació catalana de recuperar Mallorca de mans delsfeixistes, iniciada el 13 d’agost, on també participà una petitaforça de València, hauria donat prestigi a la Generalitat, encontraposació al que havien adquirit les milícies al front d’A-ragó. L’operació, promoguda pel Govern català, tingué l’opo-sició del Comitè de Milícies Antifeixistes i fou acceptada pelGovern de la Republicà, que, si bé hi accedí, no féu el que eraal seu abast per al bon resultat de l’empresa. El fracàs de l’o-

peració impactà per la seva rotunditat, i fou un rau-rau repe-titiu i corrosiu al llarg de tota la guerra quan Mallorca es con-vertí, com Rovira i Virgili i el diari «La Humanitat» pronos-ticaven, en la base des d’on es bombardejà més cruelmentCatalunya a càrrec de l’aviació italiana i franquista.

Entre les columnes catalanes que anaren al front d’Aragós’ha de destacar la Columna Macià-Companys, formada a la primeria d’agost i composta per militants d’ERC i d’EstatCatalà, amb comandament militar. A causa de la mancad’armament, només s’hi enviaren 1 300 homes. Inicialmenteren dues columnes, que es transformaren en una malgratels entrebancs del Comitè de Milícies Antifeixistes, que noveia de bon ull la constitució d’una força militar no proletà-ria ni revolucionària. Amb la seva formació, ERC evitava pre-cisament aquesta lectura del voluntariat de milícies.

La Generalitat havia creat, per decret de 26 d’agost, l’Es-cola Popular d’Instructors de Guerra, que havia de ser el gre-sol de l’Exèrcit de Catalunya en l’Espanya en guerra, i d’as-segurar en el futur l’existència de militars amb catalanitatde cap i de cor. Aquesta i moltes altres actuacions eren unamostra de l’esforç legislatiu del Govern comandat per Com-panys: s’actuava tot i no saber encara fins on es podrien arri-bar a consolidar les iniciatives.

Amb tot, aquesta barreja prolixa i contradictòria de poderde fet i de dret, sorgeix una pregunta que cal fer: «Qui ma-nava a Catalunya?» La resposta no és taxativa, ni fàcil. Teò-ricament, el Comitè de Milícies, on tenia l’hegemonia laCNT-FAI. El 26 de setembre la CNT-FAI entrà en el Governde la Generalitat, però això no vol dir que la institució degovern del país fos la font de l’autoritat. L’atomització delpoder arreu de Catalunya obliga a matisar molt aquesta afir-mació, sense per això deixar de reconèixer que, en el controlde la rereguarda i de les transformacions econòmiques re-volucionàries, el complex món cenetista tenia la iniciativa.Era el poder del poble armat.

El president Companys procurà que poguessin sortir al’estranger totes les persones amenaçades no implicades di-rectament en la rebel·lió militar. Per això cercà la col·labora-ció dels consolats —sobretot el francès i l’italià— en la tascahumanitària. La Generalitat actuava facilitant passaports —fins i tot els falsificava si el nom de l’interessat era massaperillós— per tal d’evitar els controls de la CNT-FAI.

França publicà una relació oficial de 6 630 persones sor-tides en vaixells francesos, entre les quals hi havia 2 142religiosos i religioses i 868 nens. Entre el juliol i el desem-bre del 1936, l’informe esmentava una relació de 515 noms:«Generales, jefes y oficiales del Ejército y de la Armada, altosfuncionarios, políticos significados, sacerdotes, sus familiares,etc., embarcados a bordo de buques de guerra franceses y cuyoembarque, por motivos fáciles de entender, tuvo que llevarse acabo de una manera particularmente discreta.» Tot i això, calno ignorar una dada tràgica: 2 437 religiosos, homes i do-nes, foren assassinats a Catalunya, i més de 6 000 seglars


també moriren violentament. La Generalitat, sota l’impulsde Companys, a l’abril del 1937 nomenà un jutge especial, J.Bertran de Quintana, encarregat d’investigar els assassinatscomesos, tasca que el dugué a cercar cementiris clandestinsi a exhumar cadàvers.

La dualitat de poders prengué un caire diferent i irrever-sible amb l’entrada de la CNT-FAI en el Govern de la Gene-ralitat, la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes i laparticipació, també en el Govern, del PSUC i el POUM.

A banda dels fets polítics, el 5 d’octubre de 1936 i a l’em-para de la llei de 2 de març de 1932, Lluís Companys con-tragué matrimoni civil amb Carme Ballester Llassat, divor-ciada des del 30 de setembre del mateix any de Joan Durani Isern. La demanda de divorci interposada per Companyshavia estat presentada el 6 de juliol de 1936, i la sentènciafou dictada per la sala especial de divorcis de l’AudiènciaTerritorial de Barcelona el 23 de setembre. La cerimòniamatrimonial tingué lloc al Jutjat Municipal número 8 deBarcelona, i en foren testimonis Manuel Companys i Jover—germà de Lluís— i Ventura Gassol, aleshores conseller deCultura. S’ha de dir que la vida en comú de la parella, finsl’execució per afusellament de Lluís Companys el 15 d’octu-bre de 1940, fou, segons els més variats amics i testimonis,de feliç convivència. Un cop vídua, Carme Ballester tinguésempre una cura especial del fill malalt del president, LluísCompanys i Micó, que morí el 15 de setembre de 1956 aquaranta-cinc anys. Carme Ballester morí el 4 de març de1972 després d’una conducta exemplar d’enaltiment de lamemòria del seu espòs i d’una dignitat extraordinària pelque fa a la seva catalanitat i esperit democràtic.

El 9 d’octubre de 1936, el Consell de la Generalitat acor-dà per decret dissoldre tots els comitès antifeixistes i comi-tès locals d’arreu de Catalunya. La composició dels nousconsells municipals seria proporcional a la representativitatde cada partit o central sindical en el Consell de la Genera-litat. Així, almenys sobre el paper, es posava fi a la multipli-citat de poders.

Josep Tarradellas fou nomenat nou conseller primer, sen-se deixar la Conselleria de Finances i el control de l’organit-zació de la indústria de guerra, que la Generalitat havia dedur a terme adaptant de manera enginyosa i eficaç les in-fraestructures industrials del país a la realitat del frontbèl·lic. L’historiador Albert Balcells, en l’anàlisi que fa de lalegitimitat en la permanència de Companys en la presidèn-cia de la Generalitat la tardor del 1936, afirma que la basava«no sols en l’antiga legalitat republicana, sinó en la novalegitimitat revolucionària».

Les organitzacions obreres controlaven el pols de la novasituació. Maniobres i equilibris polítics dels dirigents a ban-da, la realitat era que ERC perdia força i influència entre lapoblació treballadora i pagesa del país. La radicalitzaciód’uns els portava cap a la CNT o cap a un nacionalisme mésradical i allunyat del moment polític que es vivia; la mode-

ració i l’afany de certesa d’altres els duia vers una coherèn-cia més lògica davant una legalitat republicana, ferma peròno revolucionària: el PSUC —que exposava un clar com-promís nacional català— i la UGT.

Al novembre del 1936 es produí un estrany fet del qualencara avui no s’ha tret l’entrellat. S’escampà el rumor queCompanys havia patit un complot per substituir-lo. Enaquesta operació Casanovas havia de ser el nou president,perquè ell sí que sotmetria els anarquistes. Catalunya cerca-ria el suport de França i Anglaterra amb vista a una sortidanacional pròpia que mai no va explicitar-se. La realitat, però,fou que les tres persones que havien estat implicades enl’afer desaparegueren de l’escena política. Joan Casanovass’hagué d’exiliar, mentre que Joan Torres Picart, secretarigeneral d’Estat Català, fou detingut. Alliberat posterior-ment, fugí a l’estranger i participà activament en la revolu-ció castrista a Cuba. Malauradament no deixà res escrit, nicap testimoniatge. Per la seva banda, Andreu Rebertés, elcomissari general d’Ordre Públic, després d’estar empreso-nat a Montjuïc desaparegué —en un fosc episodi— d’unapresó oficial i, temps després, el seu cos fou trobat assassi-nat lluny de Barcelona, concretament al terme municipal deMartorell, al Baix Llobregat. El seu lloc fou ocupat per Mar-tí Rouret i Callol, home molt proper a Companys. Del tema,la premsa catalana no en digué ni paraula. Era un escàndolque servia per a reforçar la idea de moderació del PSUC i,per extensió, de la UGT sota el seu mantell ideològic. ElPSUC fou qui més remogué el cas. Apareixia protegint laCNT i alhora mostrava una fidel solidaritat amb la resta dela República per enfrontar-se al franquisme lluny de qual-sevol intent que pogués semblar independentista. El com-plot del novembre, fos una maniobra intimidatòria contra el nacionalisme català o un inici de conspiració, feia evidentque el Govern d’unitat no aconseguia fer-se obeir.

També s’ha explicat que tots els rumors sobre els possi-bles complots independentistes contribuïen a una críticacorrosiva llançada contra la Generalitat amb la tan i tan re-petida falsedat que «Catalunya no feia res per la guerra»,segons el parer d’una República cada cop més i més centra-lista. Així es justificava la minimització de l’autonomia i lagradual i constant laminació que havia de sofrir la Generali-tat en el seu autogovern. Aquest anà disminuint a mesuraque el pes de la guerra es féu més present en la vida políticai quotidiana de tothom.

El 9 de novembre de 1936, en una data més o menyscoincident amb l’afer Rebertés, Companys demanava la de-fensa de Madrid en una al·locució radiada on digué: «Vosal-tres, valents madrilenys, endavant! Catalunya us ha enviatreforços i us estima i us admira. Madrid! Madrid! Pronun-ciarem el teu nom com un rés i com una admiració. Gua-nya’ls!» Durant tota la guerra, Catalunya fou veritablementsolidària amb els combats que es desenvolupaven als mésdiversos fronts.

128



129

Fins el 18 d’agost de 1937, després dels fets de Maig, ERCno presentà una valoració del cas al Parlament de Catalu-nya: el pretès afer Rebertés només havia estat una conversamolt crítica entre els tres implicats sobre la situació impe-rant. I es va tirar terra damunt el fosc assumpte.

els fets de maig del 1937

Companys anava contraposant el poder de la CNT-FAI alque anaven adquirint, ràpidament, el PSUC i la UGT. L’op-ció que defensava el PSUC era que, per davant de tot, el mésfonamental era guanyar la guerra i que, per a aconseguir-ho,

calia un govern de plens poders. En aquest punt, les diver-gències entre els comunistes del PSUC —en procés d’unacreixent influència estalinista— i els heterodoxos delPOUM eren cada cop més àmplies. El POUM era més pro-per a una CNT-FAI partidària de la revolució, però dubtavaque aquestes organitzacions sabessin encapçalar-la i s’oferiaper a fer-ho. En la remodelació governamental que es pro-duí pel desembre, el PSUC exigí l’exclusió del conseller deJustícia i dirigent del POUM, Andreu Nin. La indiferènciade la CNT-FAI envers el que van considerar un plet entremarxistes deixà el POUM fora del Govern i, com a contra-pès, també se n’exclogué el representant d’Acció CatalanaRepublicana.



CONSELLERS


Governació i Assistència Social Antoni Maria Sbert i Massanet ERC

Cultura Carles Pi i Sunyer ERC

Treball i Obres Públiques Rafael Vidiella i Franch PSUC

Finances Josep Tarradellas i Joan ERC

Justícia Pere Bosch i Gimpera ACR

Economia Joan Comorera i Soler PSUC

Proveïments Miquel Serra i Pàmies PSUC

El Govern anterior es va constituir perquè el 28 de juny de 1937 s’havianomenat el Govern següent, que no es va arribar a formar, ja que els con-sellers de la CNT no es presentaren a prendre possessió del càrrec


CONSELLERS

Governació Antoni Maria Sbert i Massanet ERC

Finances Josep Tarradellas i Joan ERC

Cultura Carles Pi i Sunyer ERC

Sanitat i Assistència Social Robert Alfonso Vidal CNT

Serveis Públics Joan Garcia Oliver CNT


Proveïments Miquel Serra i Pàmies PSUC

Economia Josep Esgleas i Jaume CNT

Treball i Obres Públiques Joan Comorera i Soler PSUC

Justícia Rafael Vidiella i Franch PSUC

Sense cartera Pere Bosch i Gimpera ACR


Els governs de l’any 1937Format el 3/1v/1937

PRESIDENT Lluís Companys i Jover ERCCONSELLERS

Agricultura i Proveïments Josep Calvet i Móra UR

Finances i Cultura Josep Tarradellas i Joan ERC

Treball, Obres Públiques i Justícia Joan Comorera i Soler PSUC


Economia, Serveis Públics, Josep Juan i Domènech CNTSanitat i Assistència Social


Format el 16/1v/1937


CONSELLERS



Justícia Joan Comorera i Soler PSUC

Cultura Antoni Maria Sbert i Massanet ERC


Economia Andreu Capdevila i Puig CNT

Proveïments Josep Miret i Musté PSUC

Sanitat i Assistència Social Aureli Fernández CNT

Serveis Públics Josep Juan i Domènech CNT

Treball i Obres Públiques Rafael Vidiella i Franch PSUC


Format el 5/v/1937


CONSELLERS

Agricultura Joaquim Pou i Mas UR

Governació, Finances i Cultura Carles Martí Feced ERC

Justícia, Proveïments, Rafael Vidiella i Franch PSUCTreball i Obres Públiques

Economia, Serveis Públics, Valeri Mas i Casas CNTSanitat i Assistència Social

Sense Cartera Antoni Sesé i Artaso PSUC


Tota aquesta reconducció, relativa al poder, es dugué aterme amb unes tensions molt fortes entre les diferentsforces polítiques i sindicals. En els darrers mesos del 1936i els primers del 1937 no hi hagué una aliança real entre la CNT-FAI i el POUM, perquè, si bé aquests volien influirsobre els confederals, la CNT-FAI no deixava de mirar-se’lcom un partit marxista i minoritari. L’organització anarco-sindicalista estava molt més interessada a obtenir un acordi un pacte d’acció amb les forces creixents de la UGT i elPSUC, que, a més, tenien el suport d’organitzacions d’àm-bit estatal.

La tibantor existent pel control de l’ordre públic a la rere-guarda augmentà sobretot a partir del gener del 1937, quanper causa d’incidents armats alguns guàrdies d’assalt, guàr-dies civils o agents d’investigació trobaren la mort a mansd’escamots de milicians. Lluís Companys rebé, al final defebrer, una comissió delegada de forces d’ordre públic enprotesta per aquesta situació. Alhora, la CNT-FAI i elPOUM consideraven que la pretensió d’un control sobrel’actuació dels escamots de milicians era un intent per des-armar la revolució. L’1 de març (BOG, 4 de març), el Consellde la Generalitat acordà la dissolució de tots els cossos de se-guretat i la seva unificació en un sol cos. La reacció dels con-federals fou el rebuig total. S’anava perfilant clarament queel procés de recuperació o reconducció del poder armat, delpoble en armes, no es podia basar en decrets, com en aquestcas. El decret era paper mullat, i l’intent fracassà. En algunsllocs hi havia gent amb armes a les mans prosseguint el quehavien obtingut de la situació revolucionària; en d’altres, lallei, malgrat tot, es complia. El resultat era el mantenimentd’uns recels que havien originat greus enfrontaments ar-mats en diferents llocs. Destaquen per la seva dimensió elsde Cervià de les Garrigues (octubre del 1936) i, a la comarcade la Ribera d’Ebre, la violència desfermada a Ginestar (no-vembre) i a Garcia (desembre). Els fets que impactaren dra-màticament tot el país es desencadenaren al poble de la Fa-tarella (Terra Alta), amb desenes de morts al final de generdel 1937. I també els del febrer a Sant Martí de Centelles, aOsona; o els de l’abril del 1937 a Bellver de Cerdanya, amb la implicació en el combat de gairebé tota la gent del poble,enfrontat al Cojo de Málaga i els milicians que el seguien enel seu atac a la vila.

Eren uns «altres fets de Maig» com han estat anomenats,abans que es produïssin els de Barcelona del 1937: lluites in-ternes fratricides en què els adversaris polítics propis es-devenien enemics entre ells i optaven per la violència sensetreva. Consideraven absolutament descartada la via demo-cràtica o la discussió política. Tots s’enfrontaven als militarsrebels, però tots partien d’una idea diferent de com encararla revolució o la guerra.

El 3 de maig de 1937 es produí un enfrontament armatentre els comunistes del PSUC i la Generalitat, per una ban-da, i els confederals de la CNT-FAI i els comunistes hetero-

doxos del POUM, per l’altra. L’equilibri de poders era invia-ble, l’enfortiment gradual del PSUC i la Generalitat al seuredós i el desgast i desprestigi de la CNT-FAI en aquellaconjuntura feien creure a molts —de tots dos bàndols—que l’enfrontament armat havia esdevingut inevitable i quedes de l’inici de la revolució i la guerra només s’havia ajor-nat. Fou una petita guerra dins la guerra. Durant la setmanade lluita viscuda hi hagué prop de 280 morts, i en diferentspoblacions catalanes també es produïren víctimes per lluitesinternes o represàlies. Del resultat polític s’ha de destacar, amés de la repressió contra la CNT-FAI i el POUM, la pèrduade l’hegemonia que fins aleshores tenia l’organització anar-cosindicalista a Catalunya. El més beneficiat inicialment fouel PSUC, que havia arribat a ser una força decisiva. EdmonVallès, testimoni de l’època, a més de lúcid analista, el per-fila així: «Com el seu germà espanyol era dinàmic, sistemà-tic, tenaç, d’un pragmatisme total, dominava amb virtuosis-me l’art de la propaganda i es beneficiava del fet que laRepública subsistia militarment gràcies a l’ajut soviètic.Més tard, un cop escapçat el poder de la CNT, vingué la pug-na entre la Generalitat i el PSUC, convertit en cavall deTroia des dels interessos del Govern de la República dintrede Catalunya, quan, en constituir-se el Govern Negrín, elscomunistes s’hi situaren en una posició molt forta.»

Els fets de Maig suposaren per a la Generalitat la pèrduaimmediata del control dels serveis d’ordre públic i la su-pressió de la Conselleria de Defensa. En el primer cas,molts catalans creien que era per la impossibilitat de la ma-teixa Generalitat de garantir-lo. El Govern central aprofitàl’ocasió per a traslladar uns quants milers de guàrdies d’as-salt des de València a fi de controlar la situació. Es féu com-plir l’ordre de lliurament d’armes, els primers dies de junyforen dissoltes les patrulles de control, i l’Oficina Jurídicainstal·lada al Palau de Justícia de Barcelona fou també dis-solta. La CNT-FAI perdé el dret de participació en els tribu-nals populars. En definitiva, el veritable triomfador dels fetsde Maig fou el Govern central, i també el Partit Comunista.

Una conseqüència immediata fou la supressió, a més dela repressió, del POUM, un partit marxista, sí, però que ac-tuava amb criteri propi, diferent de les directrius marcadesdes de Moscou. Fou acusat de concomitàncies amb els fei-xistes, i, després d’un muntatge groller, la seva premsa fouclausurada i els seus principals dirigents perseguits i em-presonats. El més destacat, Andreu Nin, fou detingut a Bar-celona i traslladat ràpidament a València i, d’allà, a Madrid.Després desaparegué misteriosament per sempre més. Totfa creure que fou assassinat a Alcalá de Henares per agentsde la GPU (policía política soviètica amb poder judicial) d’a-cord amb el Partit Comunista i la mateixa Direcció Generalde Seguretat.

Lluís Companys protestà per aquest fet sense resultat.També inicià una sèrie de maniobres polítiques per recupe-rar una part del poder personal que com a president li cor-

130



131

responia, i treure’s del damunt la influència de la CNT-FAI. L’operació li sortí bé, ja que la CNT-FAI es negà a ac-ceptar la presència en el Govern de Pere Bosch i Gimpera alcapdavant de la Conselleria de Justícia. Davant la negativade la CNT, Companys pronuncià el tan conegut «Prou!», i elGovern quedà format sense la presència dels anarcosindi-calistes confederals. El president català no delegà les fun-cions executives en cap conseller, sinó que les assumí ellmateix. Aquest Govern fou el darrer fins el final de la guer-ra. El poder de Companys, però, continuà mediatitzat, arapel PSUC.

La crisi del Govern de Largo Caballero per oposar-se auna repressió injustificada contra el POUM, com demana-ven els comunistes, dugué el ministre d’Hisenda, Juan Ne-grín, a la presidència.

les relacions entre els governs republicans

català i espanyol

El Govern de la República, amb una sèrie contínua de de-crets, s’apressà a controlar les esferes polítiques de Cata-lunya, que entre altres afectaven el control exterior, la coor-dinació de reformes judicials, la nova formació de la Juntad’Obres del Port de Barcelona —abolida per la Generalitat alprincipi de la guerra—, la creació d’un tribunal antiespio-natge especial que refermava la presència del Servicio de In-vestigación Militar (SIM), intervenció en la indústria deguerra, etc.

Lògicament la tibantor augmentà molt, i arribà al límitquan el Govern de la República es traslladà de València aBarcelona, a l’octubre del 1937, sense tenir en compte perres el Govern català. Les memòries del mateix president dela República, Manuel Azaña, només tenen paraules críti-ques contra els governants de Catalunya, les quals fa exten-sives molts cops al conjunt del poble català. Contínuamentalliçona el mateix Negrín amb consells que es podrien resu-mir en la frase «Hay que meter en cintura a los catalanes». Devegades, fins i tot els acusa de passar la guerra com a neu-trals. Carles Pi i Sunyer li replicà asprament que «més de150 000 soldats estaven repartits pels diversos frontsde guerra sense distinció».

Negrín adoptà l’actitud de prescindir totalment dels polí-tics catalans, i Companys actuà per contrarestar Negrín. Ai-xí, davant l’ofensiva que preparava l’Exèrcit de la Repúblicaper alleugerir la pressió a què estaven sotmeses les tropesdel nord, el president català visità les tropes que cobrien elfront d’Aragó. I també inicià diferents programes en el ma-teix sentit. A mitjan setembre del 1937 foren creats els Ser-veis de Cultura al Front amb l’objectiu de connectar els sol-dats catalans escampats per tots els fronts de guerra, desd’Extremadura fins als Pirineus, passant pel front del Cen-tre. S’ampliaren els serveis de biblioteca al front, i s’intentà

organitzar unes Milícies de la Cultura integrades per mes-tres catalans, una tasca que no es pogué portar a terme perles reticències del Ministeri d’Instrucció Pública. En canvi,la distribució de publicacions periòdiques entre els soldatsassolí un gran èxit, i se’n fundà un titulat «Amic» en el qualcol·laboraren molts intel·lectuals catalans, com Antoni Rovi-ra i Virgili.

La Generalitat féu un esforç molt considerable per a do-nar resposta a tots els refugiats, els provinents de Madrid iMàlaga i els que venien del nord. Calia instal·lar-los, habili-tar menjadors on poguessin alimentar-se i distribuir-los pertot Catalunya. La major part dels nouvinguts no sintonitza-ren amb els costums de la terra que els acollia i es produïrenbastants topades amb els nadius. Els qui millor s’adaptarenforen els refugiats bascos, entre altres coses per la bona sin-tonia existent entre ambdós governs. Cal recordar que a Ca-talunya es creà una Delegació del Govern d’Euskadi per aatendre’ls.

Cartell del Comissariat de Propaganda de la GeneralitatFONT: BV-ECSA / REPR.: M.G.


Des de la Conselleria de Justícia, amb Pere Bosch i Gim-pera de titular, s’intentà normalitzar el culte religiós i salva-guardar la vida dels religiosos, tan ferotgement perseguits al començament del conflicte. Cap al setembre del 1937 co-mençà l’alliberament gradual d’uns 600 eclesiàstics em-presonats.

Davant una situació més normalitzada a la rereguarda, esprocedí a l’obertura del Parlament per primera vegada desde l’inici de la contesa. El motiu principal era prorrogar eltermini de mandat del mateix Parlament per les circums-tàncies especials de guerra per què passava Catalunya, laqual cosa permeté prorrogar també el mandat del presidentde la Generalitat. Aquest requisit legal, que no estava previsten l’Estatut, es va fer per posar fi als escrúpols manifestatspel mateix president català. La cambra va ratificar, a peticióde Companys, la confiança en els diversos governs de la Ge-neralitat formats des del juliol del 1936. Cal destacar l’acti-tud tan coherent i fidel amb el país del diputat d’Unió De-mocràtica Pau Romeva i Ferrer, el qual, malgrat discreparplenament de la vida politicosocial que s’havia viscut en larevolució i que aleshores es vivia, i de la persecució soferta,mantenia la lleialtat a la Generalitat com a institució de go-vern. UDC —especificava— hi donava suport, però nomésals gabinets governamentals que tenien base parlamentària.

Un altre esforç notori del Govern presidit per Companysfou l’escolarització dels infants. Moltes escoles s’instal·larenen edificis requisats, i se’n crearen de noves. Hi havia difi-cultats en el funcionament escolar, i per a cobrir les 3 000places de mestres que es necessitaven es contractà personalprovisional i es creà un cos propi de directors escolars id’inspectors de primer ensenyament. També es féu front alproblema dels infants fills de refugiats. En definitiva, s’em-prengué una obra molt voluntariosa i positiva tot i les sevesnaturals mancances.

En el camp de l’ensenyament superior s’endegà la uni-versitat radiada, que popularitzava la cultura i alhora abas-tava les zones rurals. Al mateix temps fou creat el batxilleratnocturn. La tasca del Govern s’encarà també a la salvaguar-da del patrimoni artístic català dels estralls de la guerra.

Una dada informa del pes cada cop més evident delPSUC en l’esfera política catalana. En la investigació decrims i assassinats comesos durant els primers mesos de larevolució i la guerra, hi hagué empresonaments diversosfins que s’arribà a implicar membres relacionats o simpatit-zants amb el PSUC. El Govern no volgué publicar una notaper a tranquil·litzar els familiars dels encausats que havienanat a cercar suport del conseller de Treball, Rafael Vidiella,del Partit Socialista Unificat, adduint que jutjar aquells fetsrevolucionaris era jutjar la mateixa revolució. No obstant ai-xò, Vidiella la donà a conèixer, passant per damunt de l’au-toritat del Consell i del mateix president Companys.

El trasllat inesperat del Govern de la República a Barce-lona, el 31 d’octubre de 1937, agreujà més les diferències. En

la seva actuació no respectava la Generalitat. El menysteni-ment anava des de la confiscació d’edificis sense cap menade consideració al Govern autonòmic fins a la reclamaciód’utilitzar la llotja central del Gran Teatre del Liceu, queocupava el president de la Generalitat, amb una nota intem-pestiva i fora de to. El mateix Companys se’n queixà al mi-nistre de Governació, Julián Zugazagoitia Mendieta, dientque si haguessin respectat la institució els edificis haurienestat cedits en millors condicions. En l’entrevista que man-tingueren, Companys manifestà la seva confiança en la for-ça assimiladora de Catalunya i la creença que els fills delsqui aleshores s’hi desplaçaven es transformarien en catala-nistes. Julián Zugazagoitia li explicà que Negrín manifes-tava el contrari: confiava en la força expansiva del castellàsobre el català. I encara deia el polític i periodista basc, idirigent socialista, en les seves memòries: «El decreto deFranco aboliendo la autonomía de Cataluña tenía apasionadossuscriptores entre los republicanos», i afegia que Negrín li di-gué: «No estoy haciendo la guerra contra Franco para que nosretoñe en Barcelona un separatismo estúpido y pueblerino. Nohay más que una nación: España! [...] Antes de consentir cam-pañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones que deningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condici-ción que la que se desprendiese de alemanes e italianos.» El cen-tralisme agressiu de militars i funcionaris civils a Catalunyael 1938 ha estat reconegut fins i tot per col·laboradors pro-pers a Negrín. Antonio Cordón García, sotssecretari de De-fensa i militar comunista, en les seves memòries indica queNegrín evitava qualsevol relació directa amb Companys ique es negava a assistir a cap cerimònia en companyia delpresident de la Generalitat.

Poc després del trasllat del Govern central a Catalunya, elParlament rebutjà la dimissió que Companys havia presentat.

A mitjan novembre, Lluís Companys es traslladà a Brus-sel·les per visitar el seu fill Lluís, malalt inguarible, internaten un sanatori belga. La seva absència temporal desfermàaltre cop tota mena de rumors sobre unes preteses negocia-cions secretes per trobar una sortida pacífica a la guerra.Tots els contactes foren desmentits, si bé sembla cert que elpresident del Govern francès, Léon Blum, insinuà a Com-panys un projecte d’ocupació de Catalunya per les tropesfranceses, per obligar el general Franco a acceptar una paunegociada. Després de la desfeta d’Aragó, la primavera del1938, se’n tornà a parlar amb més insistència.

Les males relacions intergovernamentals augmentaven.El ministre de Defensa, Indalecio Prieto, considerava que, sila guerra es perdia, era per la conducta egoista dels catalans.Referent a les indústries de guerra, intervingudes des delmes de setembre, la creació d’una comissió mixta donavaencara més predomini al Ministeri de Defensa. S’ha de re-cordar que això significava menystenir l’esforç del país; Ca-talunya havia aconseguit una indústria bèl·lica que controla-va més de 500 empreses i un total de 80 000 treballadors,

132



133

inclosos els 30 000 obrers de les indústries auxiliars. El 13de desembre de 1937, en la resposta a una carta d’IndalecioPrieto, Companys —després de recordar-li que no s’havienenviat des de Toledo un parell d’equips per a la indústria deguerra que aleshores s’iniciava, que «…foren negats a Cata-lunya uns elements que, més tard, malauradament, caigue-ren en mans dels feixistes…»— li detallava de forma prolixal’aportació a la indústria bèl·lica: milions de bombes de màdestinades al front, milions de metres de filferro, desenes demilers de bombes d’aviació, milers de vehicles reparats i mà-quines de guerra construïdes i milions de cartutxos de màu-ser, entre moltes altres coses. El punt màxim de tensió s’as-solí l’11 d’agost de 1938, i significà la darrera crisi del Governde la República durant la guerra. El motiu fou la presentacióde tres decrets que provocaren la dimissió del ministre cata-là —Jaume Aiguader i Miró— i del basc —Manuel de IrujoOllo—, en solidaritat, perquè tant la nacionalització de lesindústries de guerra com la militarització dels tribunals dejustícia foren considerades uns greus atacs contra les au-tonomies. En la crisi també cal incloure l’aprovació de sei-xanta-tres condemnes a mort per espionatge per part delGovern central, condemnes que la Generalitat desaprovava,perquè creia que avortaven la possibilitat d’un armistici. Lespenes eren per a membres d’una xarxa falangista desarticu-lada no feia gaire temps, en la qual hi havia set dones.

Sobtadament, d’una manera gairebé tragicòmica, Negríndemanà un sopar de reunió amb el president Companys i,amb llàgrimes als ulls, li confessà la seva voluntat de dimitircom a cap de Govern. Reconegué aleshores que no haviaestat capaç de comprendre els catalans i que havia fracassaten els tractes entre aquests i el seu Govern; en aquestes cir-cumstàncies li proposà de ser el seu successor. Ràpidament,Companys intentà dissuadir-lo d’aquest propòsit, i li diguéque creia que seria un greu error la seva substitució en ple-na guerra. Negrín mantingué obstinadament el seu punt devista, i manifestà que el seu objectiu imminent era anar alCongrés de Fisiologia que s’havia de celebrar a Zuric, i obli-dar per sempre més la política. Amb tot, acceptà per a l’en-demà la visita dels consellers Josep Tarradellas, Antoni Ma-ria Sbert i Massanet i Joan Comorera per si el convencien de no abandonar el Govern. Davant de tots tres, Negrín esmantingué ferm en la seva decisió, però tan bon punt sen’anaren resolgué la crisi tot substituint Aiguader per JosepMoix i Regàs —membre del PSUC— i Irujo per Tomàs Bil-bao —cònsol a Perpinyà i membre d’Acció NacionalistaBasca—. Companys acusà el secretari general del PSUC,Comorera, de comportament deslleial. Els retrets de mancade catalanitat i d’haver-se lliurat a Negrín i el PCE no li do-naren, però, la confiança dels dirigents de la InternacionalComunista, que, alhora, acusaven Comorera i el PSUC d’es-tar contagiats de «nacionalisme petitburgès».

Després que Negrín hagués manifestat la seva voluntatde dimitir, desaparegué misteriosament durant uns quants

dies sense que ningú no sabés on es trobava. Mentrestant,Azaña es negà resoltament a signar els decrets sobre la mi-litarització de la República, que haurien posat l’Estat enmans del SIM (Servicio de Investigación Militar).

Tots dos governs tenien una visió de les coses diferent,des dels temes més profunds als de simple protocol. El dis-tanciament era tangible per a tothom. L’èxit, realment efí-mer, de la conquesta de Terol el 8 de gener de 1938 provocàentusiasme i reviscolà una il·lusió que, a la llarga, fou en-cara més decebedora. A Barcelona es féu una manifestaciópopular per celebrar aquell triomf; Negrín la presidí des delPalau de Presidència, al passeig de Gràcia, per no coincidiramb el president de la Generalitat i el seu Consell de Go-vern a la tribuna situada a la plaça de Catalunya.

Un altre motiu d’enfrontament, en una guerra que no esguanyava, fou el paper cada cop més preeminent del SIM.El Govern central li havia donat un poder omnímode, que,en no tenir limitacions, es convertí en arbitrari. Cal esmen-tar, per exemple, que algunes víctimes catalanes del SIMforen Salvador Espriu, Maurici Serrahima —que estiguétrenta-vuit dies incomunicat—, Alexandre Cirici i Pellicer,Fèlix Ros...

La Generalitat també es queixà de la vulneració de l’Es-tatut en el nomenament dels jutges dels tribunals, pelsseus procediments expeditius —aplicaven la tortura en lesseves pròpies presons— i per uns veredictes que es dis-tingien per la severitat de les condemnes, que molt sovinteren de mort. Així mateix es queixà d’uns fets tèrbols queCompanys denuncià en una carta datada el 25 d’abril de1938, i que sembla que fou redactada per Andreu i Abelló:«…en los informes que acompaño, se denuncian hechos quedañan la confianza y la moral de la retaguardia de Cataluña[...] el funcionario que denunció los supuestos abusos y que sedice suicidado, apareció efectivamente muerto al día siguiente,pero de tres balazos [...] fueron encontrados diecinueve cadá-veres en el término municipal de Sitges, atados y con docu-mentación que demostraba tratarse de presos del “Villa de Ma-drid” [...] esta semana llegan casi al centenar las penas demuerte que se han impuesto [...] la Generalidad ha quedadoconvertida en una institución verdaderamente sin relieve [...]ha quedado relegada a la semblanza de su antigua Diputa-ción provincial [...]. En el momento en que los ejércitos ex-tranjeros han penetrado en el territorio autónomo de Catalu-ña y debe ponerse al rojo vivo el alma de nuestro pueblo, nohay ni un Subcomisario de Guerra catalán. Ni siquiera se en-vían a su Presidente (desde que V.E. ocupa la Cartera de De-fensa) los partes confidenciales de guerra...» Paraules duresque expressaven el veritable nivell i consideració que teniael Govern de la República espanyola en el de la Generali-tat de Catalunya.

A Sant Cugat del Vallès (Pins del Vallès, durant la guer-ra), les Corts Catalanes s’hi havien reunit tres vegades en laseva història. Les Corts Republicanes també s’hi reuniren,


coincidint en el temps amb la batalla de l’Ebre, començadael 25 de juliol de 1938. Fou la gran batalla de tota la GuerraCivil Espanyola, i tingué lloc en terra catalana. Per les uni-tats que hi participaren —sense excloure les Brigades Inter-nacionals— es convertí, considerant la potència destructivaenfrontada i el repte de ser una carta que es podia jugar enel tauler europeu de l’època per a frenar el feixisme, en unaepopeia per als soldats republicans, molts dels quals erennois catalans de disset i divuit anys.

Negrín, en les Corts de Sant Cugat, reté tribut als soldatsrepublicans de l’Ebre. Demanà un vot de confiança incon-dicional i presentà la crisi de govern on havien dimitit elsministres català i basc com un simple canvi. En la sevaresposta, catalans i bascos es queixaren del tracte i de lapolítica cada cop més autoritària del Govern. Cal assenyalar

que tant Miquel Santaló, d’ERC, com Irujo, en nom delsbascos, ressaltaren els esforços de Companys per superaraquesta situació i restablir la confiança mútua. La moció esvotà i el poder cada cop més autoritari de Negrín aparent-ment es refermà.

Al camp de batalla, però, la lògica s’imposà. La relacióquantitativa de potència de foc entre ambdós contendentses feia més i més favorable a l’exèrcit franquista. Les possi-bilitats humanes de Catalunya estaven exhaurides. El 16 denovembre, després de 116 dies de lluita, la línia del fronttornava a ser on era el 25 de juliol. Militarment, les pèrduesforen molt altes per als uns i els altres: uns 60 000 homesper a l’exèrcit franquista i uns 70 000 per a les armes re-publicanes. La batalla de l’Ebre veia enfrontar-se a l’ene-mic, sense treva, les darreres i importants reserves d’uni-

134


el Llo bregat

el Cardener

el Segre

laN

ogue

raPa

llare

sa

l'Ebre

el Francolí

Lleida

Tortosa

Tarragona

MequinensaMontblanc

Valls

Reus

Balaguer

CerveraTàrregaIgualada

la Pobla de Segur

Tremp

Camarasa

Seròs

Riba-roja d'Ebre Flix

Gandesa

Falset

la Granadella

Vinaixa

Solivellal'Espluga de Francolí

el Vendrell

Santa Coloma de Queralt

PontsArtesa de Segre

les Borges Blanques

Evolució del front entre el 23-XII-1938 i el 14/15-I-1939

a l'inici de l'ofensiva (23-XII-1938)

avanç franquista el 27-XII-1938

avanç franquista el 6-I-1939

el front el 14/15-I-1939

Cossos de l'exèrcit franquista (CE):

CE Urgel (general Muñoz Grandes)

CE del Maestrazgo (coronel García Valiño)

CE Aragón (general Moscardó)

CE Corpo Truppe Volontarie (general Gambara)

CE Navarra (general Solchaga)

CE Marroquí (general Yagüe)

font: Risques i Corbella, M.: Història. Política, Societati Cultura dels Països Catalans, vol. 9, Enciclopèdia Catalana,Barcelona 1999

yEl trencament del frontde l'Ebre


135

Girona

Besalúla Seud'Urgell

Tarragona

Barcelona

Vic

Perpinyà

Puigcerdà

Manresa

Sort

Ripoll

Olot

Berga

Terrassa

Vilafrancadel Penedès

Cervera

Tàrrega

Valls

Reus

Igualada

Sabadell Mataró

Badalona

Figueres

Solsona

el Vendrell

Ponts Cardona

la Pobla de Segur

la Jonquera Portbou

Roses

la Bisbal

Granollers

Santa Coloma de Queralt

F R A N Ç AANDORRA

7-II

10-II

12-II

7-II

4-II

31-I

26-I

25-I

15-I

13-I

el Tec

el Fluvià

el Ter

el Llob regatel

Cardener

el S

egrela

Nog

uera

Palla

resa

la Tet

l'Ebre

el Francolí La guerra perduda

Cossos de l'exèrcit franquista (CE):

CE Urgel (general Muñoz Grandes)

CE del Maestrazgo (coronel García Valiño)

CE Aragón (general Moscardó)

CE Corpo Truppe Volontarie (general Gambara)

CE Navarra (general Solchaga)

CE Marroquí (general Yagüe)

data de l’avançament de les tropes franquistes

fonts: Risques i Corbella, M.: Història. Política, Societati Cultura dels Països Catalans, vol. 9, Enciclopèdia Catalana,Barcelona 1999; Hurtado, V.; Mestre, J.; Miserachs, T.: Atlesd’Història de Catalunya, Edicions 62, Barcelona 1995

13-I

tats militars de Catalunya. Els altres fronts espanyols ro-manien quiets, una mostra de les ironies que, sovint, laguerra presenta.

El dia 1 d’octubre de 1938, abans de finalitzar la batalla del’Ebre, el Parlament català, en sessió presidida per JaumeSerra i Húnter, que n’era el vicepresident, elegí com a noupresident de la cambra Josep Irla i Bosch, en substitució deJoan Casanovas, el qual no podia tornar a Catalunya desprésde proposar, clarament i públicament, una pau per separatper al país. El desgast de la batalla de l’Ebre feia albirar unaofensiva imminent contra Catalunya, mentre les BrigadesInternacionals rebien un homenatge del poble català en elseu comiat. Per Ossorio y Gallardo es coneix l’estat d’ànimde Companys: «Creía que el Presidente del Consejo había mer-mado las atribuciones de la Generalidad y que no trataba con la

debida consideración al presidente y a sus consejeros [...]. Creoque tenía la seguridad de que no era tan popular como en aque-llos gloriosos momentos en que fue exaltado al máximo puestodel gobierno de Cataluña...»

camí de l’exili

L’Exèrcit de Catalunya es dessagnà a l’Ebre, però a la rere-guarda el resultat fou pitjor. La propaganda republicanano satisfeia una població cansada pels estralls de la guerra:la fam, els bombardeigs, el menyspreu a Catalunya i lamanca d’un criteri sociopolític que no parlava ja de revo-lució o justícia social sinó de lluita per la independènciad’Espanya.


Mentre les tropes rebels executaven l’«ocupación» de Ca-talunya (així l’anomenava l’exèrcit franquista), no hi haguécap operació militar republicana que en destorbés l’avanç. A cap front no es féu res per a alleugerir la pressió de les tro-pes franquistes.

El resultat era previsible des que es va trencar el front el23 de desembre, la vigília de la nit de Nadal —ignorantqualsevol simbolisme religiós d’aquestes dates i la peticiód’una treva feta pel Vaticà i per importants personalitats in-ternacionals—. L’avenç militar i la por empenyien a poc apoc la població fugitiva a l’est i al nord, camí de la fronterade l’Estat francès. Palmiro Togliatti, delegat de la Interna-cional Comunista, afirma que aquell desembre Negrín ofe-rí la vicepresidència del consell de ministres a Companys.La negativa d’aquest s’inscrivia en el clima de desencís i fa-talisme que regnava a la rereguarda. A efectes pràctics tam-poc no tingué resultat la declaració d’estat de guerra, ques’havia anat ajornant. El dia 20 de gener de 1939 Companys,a petició de Negrín, es dirigí per darrera vegada en al·locucióradiada a la població: «La dignitat, la conveniència, les pos-sibilitats i les esperances, els fets en tota la seva cruesa, ensobliguen a multiplicar els recursos a fi que cada arbre, cadamata, cada racó i tots els pits i braços de Catalunya es con-verteixin en fortalesa vivent on s’estavelli la força dels inva-sors [...]. Davant no hi ha res català ni res espanyol. És la in-vasió estrangera de països que anorreen tota expressió dellibertat individual i col·lectiva [...] Catalunya té una cons-ciència definida i és una realitat [...]. En aquesta guerra, ca-talans, ens ho juguem tot, fins i tot el nom.»

Temps després, Companys es lamentà d’una crida inútilque només el podia desacreditar. El 26 de juny, en una car-ta a Ossorio y Gallardo, explicà la resposta que li donà Ne-grín a Figueres en preguntar-li per què aquella al·locució nol’havia fet ell mateix com a cap del Govern de la República;Negrín li respongué: «Porque yo era ministro de la Guerra ypresidente, y sabía cómo estaba todo. Usted sí, porque no tenía eldeber de conocer cómo estaba todo militarmente.»

El 22 de gener, el diumenge anterior a l’ocupació fran-quista de Barcelona, Negrín cridà Companys, per primeravegada des dels inicis de la batalla de Catalunya, per infor-mar-lo i explicar-li la gravetat extrema de la situació mili-tar, i la conveniència d’evacuar la ciutat. Els diputats delParlament de Catalunya es traslladaren a la Conreria, imés tard anaren a Girona i Olot, fins que s’establiren a Fi-gueres, al Mas Bell-lloc de Cantallops, i al Mas Perxers d’A-gullana. Lluís Companys, president de la Generalitat, sortíde Barcelona la nit del dia 23. La narració és de Josep Ma-ria Poblet: «Companys estava desfet de tanta desventura i davant de tanta incomprensió. A darrera hora de la nit del 23 de gener, quan el personal de les conselleries jahavia pres la ruta de les terres gironines, va sortir del seudomicili amb l’única companyia de Josep Andreu, el pre-sident de l’Audiència i del Tribunal de Cassació, camí de

Sant Hilari Sacalm i el castell de Montsolís. [...] Abans dedeixar Barcelona, amb una mena de ruta sentimental, vademanar al xofer que passés per la Rambla. I, de la Ram-bla, que enfilés el carrer de Fivaller i la plaça de la Repú-blica. En ésser davant del palau de la Generalitat, va pré-mer la mà d’Andreu, corprès i amb els ulls humits, nerviósi ple d’emoció, mentre el cotxe deixava la històrica plaça.»Companys volia esperar les tropes franquistes al seu des-patx com havia fet a l’octubre del 1934, però els seus col·la-boradors li ho tragueren del cap en comentar-li la gran fei-na que els esperava i també a causa de la incertesa per lasort del seu fill malalt.

El 26 de gener, a primera hora de la tarda, fou ocupadaBarcelona. Tota la premsa internacional ho reflectí en pri-mera pàgina, amb una afirmació inapel·lable: la conquestade la capital de Catalunya significava, de fet, la fi de la guer-ra. Així fou pel que fa a enfrontaments militars contra l’e-nemic: l’exèrcit franquista ocupà Madrid i tota la zona cen-tre i llevant-sud sense disparar un tret. Catalunya, gresol dela República el 1931 i baluard principal durant la guerra, ha-via estat el ser o no ser d’una Espanya democràtica i pluri-nacional. Sense ella, tot finia.

El dia 1 de febrer, al castell de Figueres, se celebrà la dar-rera sessió plenària de les Corts de la República. Carles Pi i Sunyer, un dels presents que no era diputat, recorda: «...enuna de les quadres, en un ambient fosc, tètric [...] La sessióde les Corts al castell de Figueres semblava un quadred’història: un quadre ombrívol com tan sovint ho són els dela història d’Espanya.»

Josep Benet, en el seu estudi sobre la mort de Companys,explica un fet cabdal ocorregut el 2 de febrer. La insistènciadel Govern Negrín, els mitjans de poder i els carrabinersi unitats de l’exèrcit apostats camí de la frontera obligarena lliurar-li el fons de la Tresoreria de la Generalitat de Ca-talunya. Fou impossible resistir-s’hi. Les conseqüènciesd’aquest fet foren molt greus en no poder disposar d’a-quests recursos a l’exili.

Al Mas Perxers d’Agullana, darrer reducte oficial de la Ca-talunya autònoma i republicana, Companys anà perfilantun pensament que havia començat a germinar a la meitatde la Guerra Civil, després de l’absorció de l’ordre públic pelGovern central de la República, i que s’anà modulant ambl’actuació minimitzadora i de menyspreu d’aquesta respec-te de Catalunya. Des de l’inici de l’exili, i a través dels seusmateixos escrits, es pot conèixer l’evolució del seu pensa-ment. Xavier Benguerel recorda una conversa amb Com-panys al Mas Perxers en què li deia: «Jo no compto; el país,sí; i molt, i al país li espera una altra època de privacions,llarga, interminable [...]. Quin tràgic, quin immerescut des-tí d’aquesta pobra Catalunya.» També esmenta l’encàrrecque rebé el conseller Bosch i Gimpera de tenir cura moltespecial del filòleg Pompeu Fabra; ho recorda així: «El Pre-sident, encara em sembla veure’l assegut vora el foc a la cui-

136



Girona24-I

Barcelona

el Voló

Prats de Molló

Camprodon

Olot

la Conreria

Figueres

Perpinyà

la JonqueraMas Perxers(Agullana)

Mas Descalç(Darnius)27/30-I

la Vajol

les Illescoll de Lli

coll d’Ares

coll de Banyulscoll del Pertús

Sant Hilari Sacalm24/27-I

Mas Bell-lloc(Cantallops)

A París

23-I

30-1 a 5-II

5-II

23/24-I

26-I

26-I27-I

31-I

1-II

31/I

25-I

el Tec

el Fluvià

el Ter

la Tet

el Llobregat

137

na del mas, taciturn i serè; amb l’energia i la claredat desempre, m’encarregà que deixés Fabra instal·lat en un lloctranquil de França. Em semblà que el lloc més avinent eraPrada, on també hi havia el mestre Pau Casals.»

El dia 5 de febrer passaren a França els presidents de laRepública, Manuel Azaña, de la Generalitat, Lluís Com-panys, i del Govern Basc, J.A. de Aguirre, així com el cap delGovern republicà, Juan Negrín, i el president de les Corts,Diego Martínez Barrio. S’ha de destacar que l’entrada aFrança de totes aquestes personalitats no fou simultània. Ci-priano Rivas-Cherif, cunyat d’Azaña, explica que el presi-dent Companys havia manifestat el desig de no sortir del pa-ís ni un minut abans ni un minut després que el presidentde la República. I afegeix: «Pero no participava mi cuñado dela misma opinión. Consentía y estaba dispuesto a salir acompa-ñado del presidente de las Cortes; pero nunca a la par de ningúnotro de los Jefes de Gobierno cuya compañía pudiese, ni en aque-lla extremidad en que estábamos, significar paridad de repre-sentación o categoría con la suya.»

Companys passà la frontera, juntament amb Aguirre i totun grup d’acompanyants, pel coll de Lli. Davallaren cap alpoble de les Illes però, abans d’arribar-hi, es toparen ambNegrín, que tornava cap a Espanya, després d’acompanyarManuel Azaña a França. Altre cop, el testimoniatge de Zuga-zagoitia sobre el que li digué Negrín, és concloent: «Lo que nopodía esperarme es que a mi regreso fuese a tropezar con Aguirrey con Companys. Los más sorprendidos han sido, naturalmente,ellos, que han debido sospechar que yo abandonaba el territorionacional sin notificarles mi decisión. El juego de palabras ha sidoprecioso. Se han ofrecido a regresar conmigo pero me he negado.Ausentes de Cataluña, tengo una preocupación menos.»

Un cop al poble de les Illes, el president català i els seusacompanyants entraren a l’Hostal dels Trabucaires, a des-cansar uns moments. Els gendarmes només deixaren circu-lar lliurement Companys, Aguirre i els membres del seu Go-vern. Els altres s’hagueren de quedar a les Illes, mentre nopresentessin els seus passaports amb el corresponent visatd’entrada. El president d’Euskadi, José Antonio de Aguirre,evocà posteriorment aquell pas de frontera: «Pocas personashan conocido como yo los momentos de la intimidad de Com-panys, que es cuando se descubren los hombres tal como son.Cuando abandonamos el territorio catalán y pasamos la fronte-ra seguidos de las tropas de Franco, aquel hombre estaba sumi-do en un profundo abatimiento. Parecía que para él todo habíaconcluido. Yo le animaba diciendo que los pueblos no muerencomo los hombres y que llegaría la hora de nuestro triunfo. “Noes eso Antonio —como solía llamarme—. Mi preocupación enestos momentos está concentrada en todos estos compatriotas mí-os que huyen sin amparo y en mi hijo enfermo...”.»

Els passos pirinencs veieren un exili sense precedents enla història de Catalunya. Des del 28 de gener fins al 10 de fe-brer de 1939, al coll d’Ares —en algun altre pas, fins el dia12—, unes 475 000 persones travessaren la frontera.

El camí de l'exili

Camí de l’exili de Lluís Companys

Camí de l’exili de diputatsi intel·lectuals catalans

Passos a França

1-II-39 Castell de Figueres, última sessióde les Corts plenàries de la República

31-I-39 Sortida pel Pertús de diputatsi intel·lectuals catalans en un bibliobúsdels Serveis de Cultura del Front i en unautocar de l'Assistència Social de laGeneralitat

5-II-39 Coll de Lli

a les 6 del matí surten:PRESIDENT DE LA REPÚBLICA: Manuel AzañaPRESIDENT DE LES CORTS REPUBLICANES:Diego Martínez Barrio

a les 8 del matí surten:PRESIDENT DE LA GENERALITAT: Lluís CompanysCONSELLER DE GOVERNACIÓ: Antoni M. SbertCONSELLER DE FINANCES: Josep TarradellasCONSELLER DE JUSTÍCIA: Pere Bosch i GimperaPRESIDENT D’EUSKADI: José Antonio de Aguirre,amb Manuel Irujo i Julio Jáuregui

fonts: Solé i Sabaté, J.M.; Villarroya i Font, J.; Benet, J.: La mort del President Companys, Edicions 62, Barcelona 1998;Pi i Sunyer, C.: La República y la Guerra: Memorias de un político catalán, Oasis, Mèxic 1975; Rovira i Virgili, A.: Els darrers diesde la Catalunya republicana, Llibres de l'Avui, Premsa Catalana, S.A.-Curial Edicions Catalanes, Barcelona 1989


El Consell Nacional de Catalunya

Constituït el 13/v/1940

PRESIDENT DE LA GENERALITAT Lluís Companys i Jover

President del Consell Pompeu Fabra i Poch

Secretari del Consell Santiago Pi i Sunyer

Delegat per a funcions executives Josep Pous i Pagès

Jaume Serra i Húnter

Antoni Rovira i Virgili


companys a parís

Un cop a l’exili després d’entrar a l’Estat francès per les Illesel 5 de febrer de 1939, Lluís Companys es dirigí a París, onarribà el dia 7. La residència més fixa a la capital france-sa fou un minúscul entresòl al número 1 del Boulevard dela Seine, a Neully. Abans havia estat a l’Hotel Henry IV, aSaint-Germain-en-Laye, i interinament a casa de la seva fillaMaria a la Rue Decamps 45. Juntament amb el fidel JoanTauler i Palomares i amb Jaume Miravitlles i Navarra, la se-va tasca s’adreçà fonamentalment a resoldre els problemesmés urgents dels milers d’exiliats. Companys rebé les críti-ques més dures, i damunt seu es fan caure responsabilitatsde tota mena.

Els seus escrits permeten seguir el procés d’evolució delseu pensament. Hi apareix com un home angoixat per latragèdia de la guerra i la desfeta, per la sort del seu poble,ara ja ocupat per un exèrcit que pretenia eliminar la sevaidentitat en un fred genocidi cultural. Un Companys quedefugia polèmiques personals per presentar-se com a presi-dent de tots els catalans, amb una talla d’estadista per da-munt de diferències partidistes, i que assumia el paper trà-gic que la història li havia imposat.

El comportament de Companys davant la mort, com tam-bé el seu darrer missatge, és fruit de la culminació d’un pro-cés ideològic raonat i madurat a l’exili. Les seves darreresparaules, «Per Catalunya!», no solament són repetidamentcitades en la seva correspondència a l’exili, sinó que erentambé inscrites en la placa de bronze que els soldats cata-lans duien enganxada a l’uniforme. El missatge era trans-parent: per damunt de totes les coses, es destacava el fet deser de Catalunya.

Les pressions del ministre francès de l’Interior, AlbertSarraut, li recomanaren una residència lluny de París, i ac-ceptà l’oferiment de Joan Casanellas d’un petit apartamentmoblat a La Baule-les-Pins, a la Bretanya, en un xalet denom bretó, Kar Himer Bad. A La Baule, també hi havienestat Ventura Gassol, Josep Tarradellas, A. Sbert i d’altres.

La Generalitat havia instal·lat una modesta oficina al nú-mero 25 de la Rue de la Pépinière, al districte VIII de París,sota el nom de Layetana-Office. En aquesta oficina hi havial’adreça de La Baule, de manera que no és difícil suposar queaparegués quan París fou ocupada per les tropes alemanyesi els serveis de la policia franquista agregada a l’ambaixadaconfiscaren les delegacions republicanes rouges. Això pot ex-plicar, tant si hi hagué alguna denúncia sobre Companyscom si no, que s’arribés a conèixer el seu domicili.

Els escrits del president reflecteixen constantment la ideasuara esmentada de Catalunya: en una carta del 22 d’abril de1939 a Carles Pi Sunyer li demanà que donés fe de vida delpoble de Catalunya, i ja hi esbossà la idea del Consell Nacio-nal de Catalunya; en una altra carta del 5 d’abril l’informavaque, per damunt de totes les dificultats, calia atendre les ne-cessitats econòmiques dels refugiats catalans. Pel juliol del1939, un grup d’estudiants catalans refugiats a Montpeller—entre els quals hi havia Alexandre Cirici i Pellicer, CristiàAiguader, Roser Bru, Concepció Ferrer i Joan Grases— con-vidà Companys a la inauguració d’una exposició de pinturesi dibuixos realitzats per alguns d’ells a l’exili. El president,que tenia dificultats oficials per a moure’s lliurement, elscontestà amb aquestes paraules: «Estic content de veure laserena dignitat de la vostra carta i de trobar-hi el sentimentde pàtria. Per lluitar per altres idees, hi ha molta gent quetreballa i lluita a tot el món. Catalunya només ens té a no-saltres. Per això més que mai, cal supeditar-ho tot a la sevadefensa [...]. L’ànima catalana no té cos, no té territori. El seuidioma és perseguit a la terra estimada [...]. Cal, doncs, ferun esforç de continuïtat perseverant per mantenir, a fora,l’espiritualitat [...] de Catalunya i englobar sota aquest amori aquesta realitat tots aquells catalans que en són per havernascut a Catalunya i per sentir-ne tota la seva expressió na-cional. Catalans nacionalistes, abans de tot.»

Poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, Com-panys escrivia a Francesc Madrid, el periodista català exiliata Buenos Aires: «És dolorós que, com sempre passa, aratambé a l’exili alguns catalans no sàpiguen oblidar-se de di-ferències internes [...]. Però no ens hem de preocupar d’ai-xò. Ho hem de fer tot, per no pensar més que en Catalunya,en la nostra desventura, formosa i única terra enyorada, i enel seu futur [...]. Fora d’ella, res.»

A l’octubre del 1939, quan acabava d’esclatar la guerramundial, envià un missatge als catalans exiliats a Amèricaper mitjà de Josep Andreu i Abelló. Els deia: «En aquesteshores incertes i enormes, amb el record punyent i inesbor-rable de la tragèdia de Catalunya i del seu present, us trans-meto la meva emocionada salutació i l’esperança i la fe en elrecobrament de les llibertats de la pàtria. Tots els catalanshan d’ésser uns, sense diferències, per treballar aplegats perun mateix sentiment patròtic. Catalunya sotmesa, el seuidioma sense territori, els seus valors culturals i polítics per-seguits o a l’exili... Davant d’això, tots uns i amb una sola ob-

138



139

«La Vanguardia», en un editorial titulat «Más vale tarde...»,reblava el clau en dir: «Y es a Francia y no a España a quienurge ahora defenderse contra la lepra de los indeseables evadidosde la justicia de Franco.» Pressions i control que s’imposavensobre una França ocupada per les tropes de Hitler o que ha-vien arribat a un armistici claudicant, com era el cas del Go-vern de Vichy. L’ambaixador del Govern de Vichy a Madrid,François Pietri, recordava: «Il a toujours été répondu négative-ment aux demandes d’extradition du gouvernement espagnolconcernant les personalités rouges refugiées en France [...]. Cettelutte a été spécialment dure, car l’Espagne y apportait une insis-tance passioné» (‘Sempre s’ha respost negativament a les de-mandes d’extradició del govern espanyol concernents a lespersonalitats roges refugiades a França […]. Ha estat unalluita especialment dura, perquè Espanya hi insistia apas-sionadament’).

Arran de l’ocupació nazi de París fou lliurada al consolatgeneral franquista tota la documentació que pertanyia a or-ganismes rouges, i es produí una dispersió general per fugirdel seu abast. El 29 de juliol de 1940, el Consell Nacional deCatalunya, presidit per Carles Pi Sunyer, i representatiu detot el poble català per damunt de militàncies concretes, s’ha-gué de constituir a Londres. Mentrestant, a París, l’ambai-xador espanyol, José Félix de Lequerica, organitzava els ser-veis de policia. És inequívoca la documentació que s’halocalitzat a l’arxiu del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol,a partir del qual se sap que allà hi havia Velilla, cap de Fa-lange Espanyola a França. També l’agent Pedro Urraca Ren-dueles, adscrit a l’ambaixada franquista a París. Fou ales-hores quan els nazis dugueren a terme els segrests delsrefugiats espanyols que restaven en zona ocupada, els nomsdels quals estaven detallats en una llista amb centenars depersones. L’execució franquista dels que foren lliurats, comLluís Companys o Julián Zugazagoitia, frenà els nazis. Eldarrer lliurat fou Joan Peiró.

El 13 d’agost a la tarda, mentre Companys tenia a lesmans un llibre del propietari de la casa llogada titulat Viesdes Saints —una vella edició del 1871—, cinc membres de lapolicia militar alemanya irromperen al seu domicili. Und’ells parlava francès. Després de fer-hi un escorcoll rigorósi confiscar totes les propietats que hi trobaren —75 000francs—, conduïren el president Companys i el seu nebot aVille Caroline, on passaren una setmana detinguts, i, pos-teriorment, a la presó de La Santé, a París.

Mentrestant s’havia produït una intervenció del Governmexicà, conseqüent amb l’impagable comportament huma-nitari de la República de Mèxic envers el poble espanyol,que beneficià milers d’exiliats. A partir del dia 22 d’agost, larepresentació diplomàtica de Mèxic a França i el Govern deVichy establiren un acord pel qual quedaven sota la protec-ció diplomàtica mexicana els republicans espanyols en ter-ritori francès, fos ocupat o no pels alemanys. Per a molts,això representà una nova vida.

sessió, amb una sola voluntat continuada, que té un nom:Catalunya!»

El 26 del mateix mes escrivia a H. Nadal i Mallol, directordel diari «Ressorgiment» de Buenos Aires, i li deia que «lanecessitat que hi ha d’acoblar tots els catalans nacionals,ofegant per la grandesa i calor del patriotisme tot altre sen-timent o interès subordinat, dicten la meva conducta». Icontinuava: «Ara, Catalunya no és més que pel seu esperitimmortal. El seu idioma, com he dit altres vegades, no té ter-ritori al món, i en el propi és perseguit. Els seus valors in-tel·lectuals a l’exili, i el poble sotmès o exiliat.» I davant el fetdel conflicte bèl·lic que acabava de desencadenar-se, repetia:«Tot trontolla al món, i davant el demà, quina responsabili-tat la dels catalans per a l’esdevenidor de la pàtria. Com hemde continuar mantenint, exaltant, cultivant, amb passió i ve-neració l’espiritualitat de Catalunya, el seu ésser, la seva pre-sència a tot arreu on ens trobem cadascú.»

Al desembre del 1939, en l’aniversari de la mort del pre-sident Macià, escrivia en el periòdic «El Poble Català», quees publicava a París: «Els catalans tenen fe en l’esdevenidor.On hi hagi un català, allà s’ha de sentir la presència de Ca-talunya. Els actuals moments demanen una línia de con-ducta per sobre de partits i de persones. El que compta és elsentiment patriòtic que ens ha d’aplegar a tots.»

Al mes de gener del 1940, tornava a escriure a Nadal iMallol una llarga carta, on repetia moltes idees d’aquestaevolució. Hi afirmava: «L’únic que compta és Catalunya. Siael que vulgui que hagi de sofrir d’injustícies i de passions,tots som catalans, i no vull veure més que catalans, fins elsque no ho semblin. La meva persona ni cap altra valen res,davant la responsabilitat del demà, en la situació de Cata-lunya avui. No seré obstacle a res, ni vull res més que servira Catalunya.» I afegia: «Dintre la meva intenció ha estatsempre el desig de procurar la unitat dels catalans i la crea-ció d’un organisme representatiu.»

A l’abril del mateix any, tornava a escriure a Francesc Ma-drid: «Però el que importa és una línia, la que dicta l’amor aCatalunya, i ésser o fer esforços per ésser senzill i bo, i exal-tar tot el que ho mereixi de Catalunya i dels catalans, que ésmolt, i callar el que no ens agradi. Som a l’exili, i la nostraconducta i la impressió que donem, tot contribueix al reco-brament català. Amb aquesta obsessió de no fer mal a Cata-lunya i de combregar contínuament en el seu amor, visc.»

la detenció a la baule

La persecució del Govern franquista contra els qui haviendefensat la Generalitat i la República continuava sense tre-va. Després de les declaracions que el ministre d’Estat fran-cès, M. Ibarnegaray, féu al periòdic «Paris-Soir» en què ex-posava un enduriment davant, sobretot, dels refugiatscatalans i bascos, dos dies més tard, el 29 de maig de 1940,


140

A la presó de La Santé, Companys rebé un tracte correc-te. El 26 d’agost, a la direcció del centre penitenciari li arri-bà un comunicat de l’encarregat de l’ambaixada espanyola aParís, Jaime del Castillo, que obeïa ordres del director gene-ral de Seguretat, José Finat y Escrivà de Romaní, en què esdeia que Companys havia de ser «…entregado a primeras ho-ras del dia de mañana al Sr. Urraca...». L’endemà, a les cincde la matinada, un cotxe el traslladà cap a Espanya. La tra-gèdia s’acostava. Abans de ser lliurat, Companys pogué dei-xar unes notes per al doctor Anguera, metge que vetllava pelseu fill malalt, per mitjà d’un aumônier francès de la presóamic de Víctor Montserrat, pseudònim de Josep Tarragó, ca-pellà exclaustrat que ajudava també a buscar el fill de Com-panys, perdut a causa del desgavell generalitzat ocasionatper l’ofensiva de l’exèrcit alemany.

Aquesta nota de Jaime del Castillo és fonamental per a lahistòria. Demostra que el Govern espanyol fou el responsa-ble del trasllat de Companys i una tal responsabilitat no potser obra de cap policia. Era una ordre que venia de les mésaltes instàncies de l’Estat. El policia que el traslladà, PedroUrraca Rendueles, el conduí fins a Hendaia —de camí, pas-sà dues nits a la presó del fort Hâ de Bordeus—. A Hendaiafotografià el president, una fotografia que envià a la seva do-na, Carme Ballester. Era la prova documental del tracte pro-fessional d’un policia intel·ligent que sabia el que passaria, ino volia que res el pogués responsabilitzar més enllà del seudeure. Per això, quan Urraca retornà a París, la vídua deCompanys demanà que ningú no fes res contra ell.

Un cop arribats a Espanya, Companys fou conduït direc-tament als calabossos de la Direcció General de Seguretatde l’Estat, a la Puerta del Sol de Madrid. Els primers quinzedies romangué totalment incomunicat, i sense poder-secanviar de roba. Els testimonis de presos que ocasionalmentcoincidiren amb ell —l’escriptor argentí Valentín de Pedro,Cipriano Rivas-Cheriff o Carlos Morales— coincideixen adescriure’l en un estat decrèpit. Havia estat insultat, vexat,mostrat a alts jerarques del règim com si fos un animal decirc. Torturat, a més de deixar la seva roba tacada de sangmorí encara amb nafres a l’esquena i amb els peus inflats—no s’havia pogut calçar més les sabatilles de platja ambquè havia estat detingut a La Baule, les duia a retaló—. A lacel·la número 11 li abocaren sorra, que havia de recollir ambles mans, i li llançaven monedes. Companys pogué preveu-re i meditar quina havia de ser la seva conducta fins al finalde la seva vida. Després de cinc setmanes a la Direcció Ge-neral de Seguretat de Madrid, el dia 3 d’octubre fou conduïtemmanillat, juntament amb Máximo García Royo, cap aBarcelona. En acomiadar-se d’aquest detingut republicà aSaragossa, on feren una aturada, li va dir: «Que tenga mejorsuerte que yo. Voy a morir en mi Cataluña y por Cataluña.» ASaragossa pogué veure la seva germana Maria de l’Alba, ca-sada amb un enginyer català, Ramon Puig i Negre, propie-tari d’una fàbrica de gel a la capital aragonesa. Tenien un


fill, Blas, aleshores de vint-i-tres anys, i, a petició de Com-panys i gràcies al veïnatge d’un inspector de policia amb laseva germana, tots tres pogueren enraonar amb ell gairebéuna hora.

a la presó del castell de montjuïc

L’arribada de Companys a Montjuïc, el 3 d’octubre, causàsorpresa. Per ordre del capità general, l’oficial de guàrdia esféu càrrec del pres. Fou tancat a la casa que estava destinadaal capellà del castell, per aïllar-lo de la resta de presos. S’in-crementà la vigilància, i els soldats catalans que eren a laguarnició aviat saberen la notícia.

Dos presos catalans: Jaume Fortuny, excombatent repu-blicà que feia treballs de neteja, i Daniel García, que treba-llava a la cuina, li enviaren missatges d’encoratjament. Enser descoberts, foren arrestats i tot intent de cop de mà que-dà avortat. Els militars republicans tancats a Montjuïc forentraslladats a la presó Model i la guàrdia fou reforçada.

El dia 8 d’octubre, Companys fou sotmès al darrer inter-rogatori davant el fiscal delegat per la Instrucció de la Cau-sa General, un organisme que depenia del Ministeri deJustícia, per conèixer —el criteri és fonamentalment po-licíac— el període «rojo». Les acusacions foren similars ales fetes en el Consell de Guerra, celebrat el dia 14 a les 10del matí, en el més rigorós secret. Les seves germanes no hipogueren assistir, i l’audiència pública només deixà entrarcaps o oficials de l’exèrcit, gent de Falange i una dotzena desenyores, entre les quals la muller del fiscal, el comandantQuerol.

La composició del Consell de Guerra és prou coneguda.Actuava de jutge instructor el general de brigada Ramon dePuig i Ramon, i de secretari del jutjat, el comandant de ca-valleria José Urrutia Huerta. Fou designat un defensor d’o-fici, el capità d’artilleria Ramon Colubí i de Chávez, que noera jurista. La voluntat de Companys d’autodefensar-se no lifou admesa. S’ha de dir que, malgrat les diferències ideolò-giques amb el president Companys, Colubí —militar d’ori-gen català— es comportà amb tota dignitat, tot i que era unperíode en què les passions eren molt vives, fet que Com-panys li agraí sincerament. El condemnaren a mort pel de-licte d’adhesió a la rebel·lió militar. En el decurs del Consell,Companys digué: «Si la sentencia me es definitivamente ad-versa, como espero, sabré morir sereno y con dignidad, por misideales de siempre y por Cataluña.» I després va afegir: «Ah!,y sin sombra de rencor.»

Les germanes de Companys, que no sabien que es feia eljudici, hi arribaren quan s’havia acabat. No obstant això, po-gueren intercanviar-hi algunes paraules. La integritat delpresident català quedà reflectida pels mateixos informes se-crets dels Serveis d’Informació de l’Exèrcit (SIE o SegonaBis). L’execució de la condemna depenia de l’Enterado que


Barcelona 23-I-1939

París7-II-1939 a VIII-1939

La Vajol-les Illes5-II-1939

5/7-II-1939

La BauleVIII-1939 a13-VIII-1940

Bordeus,presó del fort Hâ27/28-VIII-1940

13-VIII-1940Detenciói trasllat

Presó de La Santé13/27-VIII-1940

Hendaia29-VIII-1940

Madrid29-VIII-1940a 3-X-1940

Montjuïc 3/15-X-194014-X-1940 Consell de guerra15-X-1940 Execució

141

signava el general Franco, el qual havia de corroborar per-sonalment la condemna a mort o la commutació de la pena.Aquell mateix dia 14, l’Enterado arribà de Madrid.

La vetlla de la seva execució, Companys deixà uns darrersescrits que són el seu testament polític. En cartes dirigidestant a la seva família com al seu poble, totes tretes clandes-tinament de la presó per la seva germana Ramona, es desta-ca sobretot la seva voluntat de president de Catalunya. Enuna carta dirigida a la seva filla Maria, escriu: «Filla meva,no ploris, ni t’entristeixis. Pensa en el teu fill, i en el teu ma-rit, i segueix amb optimisme el camí de la teva vida. Et dei-xo un nom net de tota mala intenció i voluntat; moriré perCatalunya i pel que ella representa. Serà una mort bella, dequè donaré gràcies a Déu, i dignificarà la meva humil per-sona.»

En la carta en què s’adreçà al seu poble, acaba dient: «Atots els que m’han ofès perdono; a tots els que hagi pogutofendre demano perdó. Si he de morir, moriré serenament.No queda tampoc en mi l’ombra d’un rencor. Donaré grà-cies a Déu que m’hagi procurat una mort tan bella pels ide-als. Ell ha volgut aquest destí; i li dec encara la gratitud d’a-questa placidesa i serenitat que m’omple en pensar en lamort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa nopodia esperar una fi més digna. Per Catalunya, i el que re-presenta de Pau, Justícia i Amor. Lluís Companys.»

I encara cal recordar que, en caure sota les bales del pi-quet d’execució, les seves darreres paraules foren: «Per Ca-talunya!»

El president Companys tancava un cicle que havia pogutmadurar en tot el procés que abasta del seu segrest a la sevamort. Podien matar l’home, però alhora feien néixer el mite.El comte de Güell, l’últim alcalde de Barcelona durant lamonarquia d’Alfons XIII, sabé copsar amb lucidesa el sig-nificat de la mort del president. En el seu Journal d’expatriécatalan, publicat a l’exili, escriví: «Companys presidí i go-vernà Catalunya en les hores més tristes i amargues de laseva història. Déu i la Història jutjaran la seva vida. Nosal-tres, els catalans, no oblidarem mai la seva mort.»

La més rigorosa censura impedí la publicació de cap no-ta en la premsa. El silenci, però, es trencava a poc a poc. Laremor de la seva execució s’anà estenent. També s’anà sa-bent a partir de les notes que des del consolat alemany aBarcelona anaven cap a Berlín i que la premsa internacionalrecollia. El cas de Companys s’anà convertint, en la cons-ciència general, en el cas de Catalunya. La dictadura fran-quista continuà el seu intent de genocidi. No fou fins quearribà el relleu d’altres generacions que la memòria del pre-sident assassinat fou reivindicada massivament. A més, talcom ell pretenia, el judici i la crítica de la seva actuació polí-tica no han estat obstacle per a creure que les bales que po-saren fi a la seva vida anaven dirigides contra la vida i l’ésserdel país que ell representava i pel qual, després de vexacionsi tortures, moria.

En el pròleg de l’edició facsímil de Consell de Guerra i con-demna a mort de Lluís Companys (Generalitat de Catalunya,1999) dèiem, en parlar de Companys, que per la seva tra-jectòria, ja mítica, ha passat a ser «el President del poble»:«La història, al llarg dels anys i meritòriament per personesmolt variades, ha anat fent la seva feina malgrat els innom-brables entrebancs. La dispersió documental a Europa iAmèrica, la llarga dictadura franquista, la desaparició, pèr-dua i destrucció de la més diversa informació, han estat lesraons que han fet tan difícil apropar-se al coneixement fide-digne del cas Companys. Ara encara no ho coneixem tot, pe-rò la mort del president de la Generalitat de Catalunya, Llu-ís Companys, la podem calibrar amb una més justa mesura.S’ha de recordar que fou l’únic president d’un país demo-cràtic afusellat pel totalitarisme que volia imposar-se arreud’Europa durant la Segona Guerra Mundial.

»Els analistes més profunds i equànimes, els historia-dors, la societat en general no dubten a confirmar la tesi quel’execució del president de la Generalitat de Catalunya fouun crim d’estat.»

Exili i mort de Lluís Companys

Camí de l’exili

fonts: Solé i Sabaté, J.M.; Villarroya i Font, J.; Benet, J.: La mort del PresidentCompanys, Edicions 62, Barcelona 1998; Pi i Sunyer, C.: La República y laGuerra: Memorias de un político catalán, Oasis, Mèxic 1975


Si vols saber més coses sobre la història dels presidents de Catalunya o descarregar-te altres documents digitals

d’Enciclopèdia Catalana escriu-nos a

[email protected].

El capítol sobre Lluís Companys que t’hem regalat forma part de l’obra

Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents 1714-2003

Una obra de

www.enciclopedia.cat

© Generalitat de Catalunya i Fundació Enciclopèdia Catalana

DOCUMENT DIGITAL EC-1

Documents

President Companys