HOUYI DISPARA ALS SOLS3r A i B. Escola ANTAVIANA, pel projecte JUNTS (2014-2015

Hi havia una vegada que en el cel van aparèixer deu sols. La seva mare, que era l’esposa del déu del cel de l’est, solia portar els seus deu fills a banyar-se a la punta del Mar de la Xina Oriental. Després de banyar-se, els sols s’assentaven a les branques d’un gran arbre com si fossin ocellets, perquè el cor de cada sol era un ocell. Nou dels ocells es posaven a les branques més curtes, i el que feia deu es posava a dalt de tot de l’arbre. Cada nit es canviaven el lloc.

A trenc d’alba, el sol que estava dalt de l’arbre pujava en un carro que travessava el cel. Els deu sols es canviaven de lloc cada dia. Feien torns per creuar el cel i portar llum a tots els éssers vius de la terra.

En aquell temps la gent vivia molt feliç i en pau. Persones i animals duien una vida en comú com fan els amics o els veïns. Els animals tenien les cries al caus sense patir que l’home els hi pogués fer mal. Els pagesos apilaven la collita en els camps sense patir que els animals se l’enduguessin. En aquell temps la gent donava gràcies al sol per portar les hores, la llum i l’alegria.

Un dia, però, els deu sols van pensar que seria més divertit si anaven a voltar pel cel tots junts i, per això, en arribar la primera claror del dia, van pujar al carro tots deu.

De cop i volta, una gran desgràcia va devastar la terra i les persones i éssers vius que l’habitaven. Els boscos es van incendiar, molts animals van morir cremats, i els rius i els mars es van assecar. Tots els peixos es van morir i els monstres de dins el mar van sortir fins a les platges a agafar menjar. Els horts i els camps es van abrasar i algunes persones que havien sortit a buscar menjar van morir cremades amb l’escalfor. A d’altres, se les van menjar els animals. Tothom lluitava per sobreviure en aquell mar de flames.

Aleshores hi havia un jove heroi molt valent anomenat Houyi, que era el déu arquer i tenia una gran punteria. Quan va veure la gent enmig de tantes dificultats, va decidir ajudar-los a escapar d’aquell mar de foc i fer caure els nou sols de més que hi havia en el cel.

Tal dit tal fet. Houyi va pujar muntanyes, va creuar rius i va travessar canyons fins arribar al Mar de la Xina Oriental. Un cop allí va pujar dalt d’un penya-segat molt alt des d’on tenia el mar immens als seus peus. Va obrir l’arc, va preparar una fletxa i va disparar a un dels sols brusents.

Amb el primer brunzit de la fletxa, ja en va caure un.

Després Houyi va tornar a obrir l’arc, va preparar una altra fletxa que va sortir disparada i aquest cop va fer caure dos sols alhora.

Aleshores en el cel encara hi havien set sols que miraven amb uns ulls ben vermells. Houyi va pensar que aquests sols encara eren massa calents i sense pensar-s’ho dues vegades va disparar una tercera fletxa. Aquest tir va ser molt fort i en va fer caure quatre.

Els que quedaven van començar a tremolar de por espantats i a donar voltes en cercle. I així va ser com Houyi va anar disparant als sols d’un en un fins que en va fer caure nou. Van morir tots nou, un rere l’altre. Les seves plomes van anar caient mica en mica cap a la terra i la seva llum i escalfor es van anar esvaint. La terra es va anar enfosquint fins que només va quedar la llum d’un sol.

I per fi la terra va recuperar la pau i tranquil·litat d’abans.