Paisatges en transformació - diba.cat · Paisatges en transformació Intervenció i gestió paisatgístiques Coordinador: Carles Llop Col·lecció_Estudis Sèrie_Territori, 6 _g

6

Col·lecció_Estudis

Sèrie_Territori 6

Paisatgesen transformació

Intervenció i gestió paisatgístiques

Coordinador: Carles Llop

PAISATGES001_014:Ordenacio urbanistica 3/8/09 13:22 Página 2

Paisatges en transformacióIntervenció i gestiópaisatgístiques

_ g


Paisatges en transformacióIntervenció i gestiópaisatgístiques

Coordinador: Carles Llop

Col·lecció_Estudis

Sèrie_Territori, 6

_ g

Direcció científica i coordinació

Carles LlopDepartament d’Urbanisme i Ordenació del TerritoriUniversitat Politècnica de Catalunya

Observatori Territorial de la Direcció d’Estudis i Prospectiva de la Diputació de Barcelona

Coordinació tècnica de l’edició

Mara Marincioni

© de l’edició: Diputació de BarcelonaAgost del 2009Producció: Direcció de Comunicacióde la Diputació de Barcelona

Composició: Ormobook

Impressió: SA de Litografia

ISBN: 978-84-9803-550-6Dipòsit legal: B-33537-2009


Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13Antoni Fogué Moya

Introducció. El paisatge com a oportunitat per a un projecte renovat del territori . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15Carles Llop

Part 1

El paisatge com a expressió de les transformacions socials i territorials . . . . . 27

Els valors del paisatge. Una dimensió socioambiental . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29Martí Boada

Paisatges construïts i territorialitats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41Claude Raffestin

A la recerca del discurs territorial i de l’imaginari paisatgístic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53Joan Nogué

Paisatges culturals: una pregunta, dues definicions, tres escenaris i una alternativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67Joaquim Sabaté

Polítiques i instruments de gestió del paisatge en escenaris territorials en transformació. Experiències europees . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

Polítiques de gestió del paisatge com a desenvolupament del Convenieuropeu del paisatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 81Albert Cortina

| 7

Sumari

_ g

La política del paisatge a França . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93Jean-François Seguin

La política de paisatge als Països Baixos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105Niek Hazendonk

El concepte de paisatge suís: la transversalitat de les polítiques . . . . . . . . . . . . . . . . . 129Benoit Magnin

Les polítiques de paisatge a Catalunya: línies estratègiques d’actuació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139Jaume Busquets

L’Observatori del Paisatge i els catàlegs de paisatge de Catalunya . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 155Pere Sala

Part 2

Projectes i experiències de transformació de paisatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 179

El projecte del paisatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 181Carles Llop

Tres escales de paisatge, del passeig a la memòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199Pere Riera

El parc agrícola de Ferrara . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 207Joao Ferreira Nunes

Pràctiques híbrides, paisatges provisionals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 213Chris Reed

Cinc projectes, una actitud projectiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217Jordi Bellmunt

Preguntant sobre la matèria i el temps . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 225Toni Gironès

Field Operations: paisatges en transformació i transformadors . . . . . . . . . . . . . . . . . . 233Marc Brossa

8 | Paisatges en transformació


La transformació d’un paisatge d’aigua: el Parc Metropolità de l’Aigua per a l’Expo 2008 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 247Iñaki Alday, Margarita Jover. Christine Dalnoky

Vajont Landslide/garden . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 269Daniela Moderini

Turbines eòliques al paisatge neerlandès. Estudi de disseny i proposta de pla nacional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 277N. F. C. Hazendonk, H. de Haan, D. F. Sijmons, H. Venema, B. Verhave

L’ordenació del paisatge dels accessos a nuclis urbans. Projecte de millora del paisatge de l’accés sud de Granollers per la carretera BP-5002 en el pla de Palou . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 293Cinto Hom

El lloc de la memòria: paisatges rurals i diversitat cultural associats a construccions de pedra en sec a la comarca del Baix Ebre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 307Josep Aragonès, Neus Miró

Un parc temàtic de la postmodernitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 319Luis Roca

Paisatges del plaer, paisatges de la crisi: un tour pel turisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 323Mariano de Santa Ana

Part 3

El protagonisme del paisatge en la interpretació, transformació i gestió del territori . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 329

Taller d’experiències: un panorama d’accions sobre el territori . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 331

Identificar, vindicar, comunicar i valorar paisatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 335P’s: Què és paisatge? Nathalie Gidrón, Judit Segura i Daura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 335

Les Terres de l’Ebre com a paisatge patrimonial Ignasi Aldomà, Pepín Beltran,Francesca Leder, Carles Llop . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 338

Sumari | 9


L’Ebre i el Delta: recorregut a través dels seus dos canals. Un projecte fotogràfic Adrià Goula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 343

Intervencions en l’oblit: Club Méditerranée, cap de Creus Sílvia Musquera, Pep Canaleta, 3carme33 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 346

Canàries, turisme i ficció BASA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 349

Activar la participació social per requalificar els paisatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 353

Can Ricart (Poble Nou, Barcelona). De la cadena industrial a la xarxa d’idees Associació Nau21 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 353

Servei d’Interpretació Territorial Elvira Pujol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 356

Projecte Dorve. Projecte participatiu per a la definició del model de comarca per al Pallars Sobirà. Estratègies creatives per a la dinamització local Vanesa Freixa, Eva Tarragona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 359

Vi, territori, memòria Montserrat Iniesta, Núria Tomàs, Jordi Farré, Cristina Ros, Josep Terrés . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 362

Girona Temps de Flors. Intervencions 2003-2004-2005 Jaume Busquets, Maria Llinàs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 364

Projectar i reinventar el paisatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 367

Rius, pedreres, abocadors..., llocs per excel·lència del projecte de paisatge contemporani Maria Goula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 367

Tractament dels espais verds del Pla parcial de Cap Roig Michèle Orliac-Rinuy & Miquel Batlle-Pagès . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 383

Proposta de remodelació dels espais lliures en el sector «Porta Nord» de l’Hospitalet de Llobregat Adrià Calvo, Beth Alabern . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 386

Parc d’Europa, Barberà del Vallès Albert Ibánez de Sus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 389

Parc Central de Nou Barris Andreu Arriola, Carme Fiol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 392

Concurs de projectes per a la realització del nou estadi comunal Antonio Ravalli, Roberta Fusari, Daniela Moderini, Laura Zampieri . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 395

Dibuixar des dels fragments o partir d’un concepte? Programa de base del parc de Ca l’Arnús-Can Solei Frederic Ximeno, Ana Villagordo, Anna Moreso,Ramon Folch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 398

Espai / Descobriment de tres forns industrials romans Toni Gironès . . . . . . . . . . . . . . . 401



Play with clay / Jugant amb el fang. Huay Kuang Water Retention Area Bangkok Marc Brossa, Jan Leenknegt, Mick Mcculloch . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 404

Nova Orleans: habitar una terra humida, construir sediments Angela Soong, Costis Alexakis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 407

Ordenar i gestionar el paisatge des de la planificació urbanística . . . . . . . . . . . . . . . 411

Pla d’ordenació del litoral de Cantàbria Govern de Cantàbria. Direcció General d’Ordenació del Territori i Urbanisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 411

Carta del paisatge: ordenació del territori i desenvolupament local a les Valls d’Àneu Jornet-Llop-Pastor Arquitectes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 414

Interpretació urbanística de la formació metropolitana de Lisboa des d’allò que està desocupat: el protagonisme de l’absència Sofía Morgado . . . . . . . . . . . . . . . 417

La Vega. Pla de valoració urbana. Projecte d’habilitació física de barri UDU Vista Hermosa i Los Naranjos-La Vega, 1999. Propostes guanyadores de menció especial Caracas, Veneçuela María Isabel Espinosa, Franco Micucci . . . . . . . . . . . . . . 420

Adaptació del creixement urbà en l’agroecosistema de Villamartín Miguel Bartorila, Leandro Barotti, Mercerdes Castelló . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 423

Epíleg

Celebrar el paisatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 431Jacques Simon

Sumari | 11




Les ràpides transformacions territorials i la preocupació social en augment per la quali-tat de l’entorn en què vivim han generat en els darrers temps un interès creixent pel pai-satge. Val a dir que, des d’aquesta perspectiva, el concepte de paisatge s’ha ampliati s’ha fet més complex, ja que entenem per paisatge l’entorn quotidià de les persones,que és resultat d’un determinat model de desenvolupament social i econòmic, un mo-del que no té solament una concreció física, sinó que inclou també els valors que lasocietat atribueix al paisatge mitjançant diverses imatges i representacions culturals ques’han anat format amb el pas del temps.

En aquest sentit, l’aprovació, l’any 2005, de la Llei catalana del paisatge va marcar unpunt d’inflexió en les polítiques públiques mediambientals. Segons aquesta llei, inspira-da en la Convenció Europea del Paisatge, tot el territori és paisatge i, en conseqüència,cal una gestió que preservi els valors ambientals, socials i culturals no solament dels pai-satges de caràcter excepcional, sinó també –i el repte és, potser, en aquest cas encaramés notori– en els entorns més pròxims i quotidians per a la ciutadania, que tradicio-nalment han estat tinguts menys en consideració des del punt de vista paisatgístic.

Així doncs, en la mesura que el paisatge –tot el paisatge– apareix com un element clauper al desenvolupament econòmic dels territoris i determina la qualitat de vida de lespersones que hi viuen, la incorporació de criteris paisatgístics en les polítiques públiques,i especialment en les dels governs locals, adquireix una importància remarcable.

Conscients de la transcendència d’aquestes polítiques i d’acord amb la nostra respon-sabilitat de suport a l’acció dels ajuntaments en el desenvolupament social i territorial, ala Diputació de Barcelona hem considerat de gran interès reunir en una publicació lesponències i els materials presentats durant el seminari del Consorci UniversitatInternacional Menéndez Pelayo organitzat per la Diputació de Barcelona que, a la pri-mavera de l’any 2006, va tractar aquestes qüestions.

| 13

Presentació


Els textos que ara apleguem subratllen la necessitat d’una gestió i una intervenció ambcriteris paisatgístics en els entorns més sotmesos a transformacions –bé per la pressiódel procés urbanitzador, bé per la de les infraestructures– i en els entorns més propersa la major part de la ciutadania. Es recullen aquí experiències i projectes d’intervenció igestió paisatgística que, tot i produir-se en contextos territorials de canvi intens, apos-ten decididament per la qualitat i la sostenibilitat ambiental, econòmica i social.

De tot aquest conjunt es desprèn un seguit de qüestions i de propostes que consideremde gran interès perquè les persones que treballen en l’àmbit local puguin afrontar ambmés coneixement el repte d’incorporar el paisatge en els processos de gestió i decisió so-bre la transformació del territori. Les aportacions reunides en aquest volum, imaginativesi ambicioses, dibuixen un panorama engrescador, a partir d’una gran varietat de relatsd’experiències internacionals, i demostren que la gestió de paisatges de tota mena es potrealitzar amb eines i amb plantejaments propis de la societat avançada del se gle XXI, enquè la perspectiva de la sostenibilitat mediambiental ha esdevingut clau. Aquesta és lalliçó esperançada que volem fer arribar als pobles i ciutats del nostre territori.

Antoni Fogué MoyaPresident de la Diputació de Barcelona



El territori canvia inexorablement

El territori canvia perquè tot es mou sota la llei inexorable del temps. I el temps es mou peruna lògica encara indesxifrable. Només sabem que el dia desperta del cicle de la nit i tornaal seu sojorn noctàmbul després de la rotació solar, perseverant i immutable. Mentrestantles plantes creixen, els rius flueixen i els núvols apareixen i desapareixen, de la mateixa ma-nera que la temperatura posa a prova la nostra sensació de confort ambiental.

Les persones canvien, i canviem amb la celeritat de la sorpresa i el sobresalt dels esde-veniments, i no se’n salva ningú, fins que un dia ens reintegrem en el cant còsmic de lesmultituds dels que van habitar el planeta.

I el paisatge canvia encara més. Es mou perquè la dinàmica biològica genera milions demutacions permanents d’estats dels elements vius: les plantes creixen, els matolls co-breixen les vies de tren abandonades, el litoral sotmès a pressió expandeix la taca ur-bana i l’sprawl inunda les planes i els pendents d’una manera fragmentària i discontínua.El creixement poblacional es desenvolupa sobre la base de lògiques exponencials, i elsmoviments migratoris augmenten irremeiablement per les onades de la població que fuigde situacions infrahumanes a la recerca d’una vida millor. Una dinàmica expansiva tantdemogràfica com urbana caracteritza l’eclosió de la societat globalitzada sobre l’espai.

| 15

El paisatge com a oportunitat per a un projecterenovat del territori

Carles LlopProfessor d’urbanisme i ordenació del territori. Escola Tècnica Superior d’Arquitecturadel Vallès. Universitat Politècnica de Catalunya

Bisogna pensare al paesaggio come misura, come equilibrio, più che come eccesso.

La natura, forse, può essere eccessiva, il paesaggio no.1

1 Dec aquesta substancial reflexió a Francesca Leder, directora del Centro Internazionale di Studi sui PaesaggiCulturali, Università degli Studi di Ferrara, amb qui compartim un entusiasme crític sobre l’abast del paisatgecom a paradigma contemporani que sembla que ha de resoldre tots els nostres disbarats existencials.


Des de la geografia inicial de l’Edèn, el mundus per descobrir no ha parat de canviar, peròno ho ha fet mai amb una contundència com la de la nostra era postmoderna, i potsermai com ara no s’ha experimentat el grau d’insatisfacció que genera en el sentiment demoltes persones. La crònica d’una mort anunciada sacseja amb més força la sensibilitati la convicció ètica de moltes persones i són moltes les comunitats cientificosocials queclamen en pro d’una revisió del model de vida imperant en l’àmbit planetari.

La violència dels canvis que va generar la dislocació de Pangea va ser generativa i crea-tiva, i va originar milieux diversos i espècies vivents diverses, biodiversitat en suma, coma factor fonamental de la riquesa del paisatge. L’homogeneïtzació, derivada dels hàbitsexpansionistes, consumistes i depredadors, en canvi, converteix cada lloc específic enun clònic dels productes banals de l’ocupació del territori, genera un deteriorament pro-gressiu del decòrum paisatgístic i de l’apreciació identitària de les nostres comunitats. Unmalestar creixent i una preocupant ruptura social, entre els partidaris d’una exigència eco -lògica de control de les transformacions i els qui continuen veient i utilitzant el territori coma bé de consum i mercaderia. Ens trobem, en aquests últims anys, en termes socioam-bientals, amb una confrontació societària, i per tant, amb una dualització de les actituds:els qui reivindicaven un canvi ètic respecte del model de desenvolupament des d’una in-formada i documentada consciència de la pèrdua, i els qui propugnaven la liberalitzaciógalopant de l’ús allargat del territori.

Algunes dades per aguditzar la preocupació: a principi del segle xx, cent cinquanta mi-lions de persones vivien en zones urbanes, xifra que representava menys del 10% de lapoblació mundial. Quan el segle xx acaba, la població urbana en el món es multiplica pervint, i arriba gairebé als tres mil milions de persones, o sigui pràcticament la meitat de lapoblació del planeta. Àsia s’emporta la part del lleó, amb cent quaranta-tres ciutats «mi-lionàries» i el 47,5% de la població mundial concentrada en aquestes ciutats. També estroben a Àsia tretze de les vint-i-tres megalòpolis mundials, ciutats amb més de vuit mi-lions d’habitants. La superpoblació i un creixement desmesurat han generat modelsdes equilibrats simultanis de concentració urbana i de dispersió, que comporten con -seqüències crítiques: el consum de sòl i de territori excessiu i desequilibrat, el consumd’aigua i de recursos naturals, l’augment de la intensitat del trànsit, la pol·lució i les con-taminacions diverses, la crisi de les energies, la pèrdua de diversitat i d’identitat, en de-finitiva, la degradació de paisatges.

Si bé l’escepticisme és una actitud per fer front a aquesta evidència, algú dubta de lavoraginosa depreciació de la geografia del planeta? Una actitud compromesa ens diuque podem fer alguna cosa per mantenir equilibris i protegir aquest «tot vivent» limitat



pels confins de la biosfera. Continuar satisfent les nostres necessitats espacials sensedepredar per reconduir el projecte territorial.

El desig de «nous paisatges» seria la proposta de balanç entre les dues posicions plan-tejades des de la necessària concertació a la qual ens està abocant una situació cadavegada més assumida i compartida sobre la salut psicosocioambiental del nostre pla-neta i el seu ecosistema.

La Convenció Europea del Paisatge (Florència, 2000) s’ha sumat a la llista extensa decriteris, directrius i directives ambientals que els nostres governs polítics més avançatss’han compromès a complir per aconseguir la gestió eficient de l’habitabilitat planetàriaen els territoris de la contemporaneïtat. Queda –i quedarà– molt camí per fer.

Tres metàfores per a una mirada renovada dels problemesi les oportunitats del territori

L’aspetto, da più parti sottolineato, che ha condizionato la rovina del paesaggioattuali è l’esasperata miopia individualistica alla base del miracolo economico.

Coesione sociale, rispetto di equilibri ambientali ed eredità culturali sonodivenuti zavorra da immolare nella via radiosa e frettolosa verso il successoindividuale. La città diffusa veneta è divenuta così città «privata» nel duplice

senso che aggettivo e participio richiamano. Ma negli ultimi anni sono nati molticomitati che nei loro territori lottano quotidianamente contro questo modello di

sviluppo che impone inutili opere, dannose per l’ambiente e la qualità stessadella vita e a difesa del bene comune paesaggio.2

Abordem amb insistència i des de molts àmbits disciplinaris la qüestió del paisatge.Tantes definicions com disciplines que observen, analitzen i pretenen explicar la realitatdel nostre planeta; tants matisos com observadors. Com frases d’un llarg discurs, elspaisatges són el producte de les elaboracions humanes. Alguns certament banalitzats isinistres, altres bells i evocadors de qualitat estètica i cultural.

No existeix ni podem parlar d’un paisatge que no sigui un territori humanitzat, un espaiconstruït de formes sobre la seva geologia originària; un espai de relacions socials con-vertides en signes i símbols sobre la seva fisiografia; un espai de significats sobre els ma-

El paisatge com a oportunitat per a un projecte renovat del territori | 17

2 http://www.globalproject.info/art-6489.html. «Diserzioni 13 novembre, Orizzonti Perduti nel paesaggio Veneto.»


terials de la cultura; un espai receptor de les modificacions de la comunitat assentada,un espai motivador de projectes que sorgeixen de la demanda social per donar respos-ta a sol·licitacions d’habitabilitat, d’intercanvi, de producció, de lleure.

El projecte neix en la mirada inquieta i inquietant de la realitat i s’elabora en la generaciód’alternatives positives per als problemes i les oportunitats. Vegem-ne algunes mirades.

Mèxic DF i la metàfora de la volta celeste invertida de Juan Villoro

Em va impressionar decisivament l’explicació de Juan Villoro sobre Mèxic DistricteFederal. Davant de possibles temptacions d’apologia del caos, l’escriptor mexicà va exal -tar les oportunitats d’una ciutat exponent dels desequilibris megalopolitans. Deia, més omenys, i ho explico a partir de les imatges mentals que ens va suggerir, que quan arri-ba de nit amb l’avió a DF té la sensació que està observant la volta celeste invertida, jaque hi ha milions de llums que brillen en el seu paisatge nocturn dilatat. D’aquesta bellametàfora se’n desprèn que tot canvi és possible, i estimula una confiança en els pro-cessos de renaturalització que seran factibles recuperant els límits de la ciutat que vanéixer sobre l’aigua i restablint progressivament les separacions i els corredors verds perfraccionar l’actual aglomerat exagerat i insostenible. En la formulació d’aquesta escenapossible, el paisatge imaginat es converteix en el motor d’estratègies urbanístiques perreconduir un desenvolupament urbà i per conduir les polítiques per restablir ordres am-bientals eficients. És plenament un pronunciament paisatgista!

El «jardí de la metròpoli» d’Enric Batlle i el «jardí planetari» de GillesClément in visu; un canvi en la mirada

El paisatge és una entitat complexa, objectual i relacional a la vegada, constructe i ex-pressió, «una relació subjectiva entre l’ésser humà i el medi on viu, relació que s’esta-bleix a través de la mirada», de manera que la història del paisatge pot assimilar-se a una«història de la mirada»3, una interpretació de la relació de l’home amb la natura en l’in es -gotable procés de la seva transformació.

Dependrà de la relació que establim amb la realitat i, per tant, de la nostra capacitatd’imaginar alternativament l’enfocament que proposem per a la construcció de nous es-


3 MADERUELO, Javier. El paisaje. Génesis de un concepto. Madrid: Abada Editores, 2005.


cenaris del territori, en definitiva, «nous paisatges». No existeix el jardí sense una trans-formació expressa del medi, sense la preparació del sòl i la disposició artificiosa delscomponents vegetals, i una acurada gestió de l’aigua. No existeix el jardí sense projec-te que substitueix una situació de partida preexistent.

«A baix les tanques!», una provocació programàtica de Luis Fernández-Galiano

Vaig tenir l’oportunitat d’escoltar Fernández-Galiano a la segona Biennal Europea dePaisatge a Barcelona, en un auditori majoritàriament d’estudiants de l’Escola TècnicaSuperior d’Arquitectura de Barcelona: «Els jardins insurgents han de revoltar-se davantde les tanques publicitàries. La ciutat de l’espectacle té la seva expressió més literal enels cartells urbans, i un paisatgisme insurrecte hauria de triar-los com la seva columnade la Place Vendôme: el símbol que cal enderrocar. Allà on hi havia una tanca, un jardívertical; davant dels crits de la publicitat, els xiuxiuejos de la vegetació». A baix les tan-ques!, va proclamar. Una proclama permanentment contra la ciutat hostil i agressiva,banal i mercantilitzada. «Enfrontats al deteriorament visual de la ciutat i del camp, els ar-quitectes i urbanistes europeus dirigeixen la mirada cap a la jardineria i el paisatgismecom a medicines disciplinàries.» En realitat, si tornem a considerar el paisatge com ungestor d’equilibris, són moltes més les disciplines que es miren entre si, i es difuminenfriccions competencials per tal de buscar sinergies i complicitats per entendre millor quèi com hem de treballar en el nostre territori i les facetes en les quals es mostra com apaisatge aquesta «representació de l’experiment social i els seus resultats», com encer-tadament indica l’antropòloga Montse Iniesta.

Per a un projecte renovat del territori

Non si salva il paesaggio se non si salva il paese.4

De la mateixa manera que la crisi del sistema de valors socioeconòmics ha produït una de -manda creixent de noves formes de governabilitat, ha influït decisivament en la crisidels models del desenvolupament territorial, i ha determinat una nova etapa en la defi-nició de paradigmes ambientals. Des de la perspectiva de les transformacions operades


4 Com proposa Roberto Gambino («Pianificazione del paesaggio e governance territoriale: sette tesi», a Rivis-ta della Federazione Italiana Parchi e delle Riserve Naturali, núm. 44, febrer 2005), la qüestió del paisatge in-verteix en la relació entre societat i territori, i posa en crisi algunes contradiccions fonamentals entre eldesenvolupament econòmic i social contemporani. A més, evidencia la intrínseca insostenibilitat i ressalta lapertinència de la planificació –projecte del territori– per agafar la seva responsabilitat.


en els territoris europeus en el segle XX, i des de la consciència d’uns nous principis peral projecte i la gestió territorial,5 aquestes serien les claus per a un projecte renovat delterritori:

• El paradigma ecològic estableix un nou escenari de l’urbanisme que ha introduït ladissolució entre ciutat i territori, i que ha establert les bases d’una ordenació integralindissociable on el paisatge rural i el paisatge urbà han de ser abordats no com asistemes complementaris, sinó com un tot espacial.

• L’explosió urbana és certament un fenomen constatable, i en algunes latituds de di-fícil reorientació, però en qualsevol cas és un front que ha de ser abordat des decada situació territorial i oferir models alternatius específics en cada regió per evitar-ne els efectes.

• El territori no és una reserva, sinó una part substancial del programa urbanístic, demanera que no s’hauria de mantenir aquesta dualitat entre ciutat i territori en el sen-tit de pertinència de l’ordenació urbanística.

• Davant de l’apologia de la difusió, la compacitat es perfila com un atribut de la mor-fologia per fer ciutat, per fer territori, amb el benentès que el territori és ciutat, i la ciu-tat és territori.6

• Preservar les qualitats de diversitat del territori és una acció que permet valoritzar elterritori com a protagonista del projecte urbanístic.

• Per valoritzar el territori l’hem de conèixer detalladament i en la seva escala de granssistemes geogràfics, a partir de l’anàlisi detallada i la informació global mitjançant la«cartografia de la complexitat».7


5 Veure: LLOP, Carles. «De la reserva urbana al proyecto del territorio. Del territorio asediado al territorio libre.Hacia la definición de un pacto sobre la ocupación.» A: FONT ARELLANO, Antonio (ed.). Planeamiento urbanís-tico: de la controversia a la renovación. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2003. Pàgs. 151-168.6 Com proposa Martí Boada, «la ciutat més enllà de generar tensions negatives amb el medi, ha de tendir alconjunt ciutat-territori com a ecosistema, que a més d’ajudar la necessària reducció de l’empremta ecològica,ha de propiciar respostes positives cap a un futur, utòpicament o no, sostenible».7 Utilitzo aquesta bella expressió extreta de l’article de Carlos Verdaguer «Paisajes antes de la batalla.Apuntes para un necesario debate sobre el paradigma ecológico en arquitectura y urbanismo» a Urban 3,Revista del Departamento de Urbanística y Ordenación del Territorio de la ETSAM, Universidad Politécni-ca de Madrid, 1999.


Pistes per al projecte del territori des del paisatge com a medium

Com la creació pal·ladiana del paisatge Vèneto, o altres exemples basilars en la històriade la intervenció sobre el territori en clau de transformació, és el projecte i la construc-ció de paisatges nous allò que determina la vitalitat i la cultura d’una societat que ges-tiona el present obrint nous escenaris per al futur. D’aquesta manera, i fugint de posi-cions estetitzants, la vinculació activa de l’home amb el territori es concreta en laconstrucció comunitària d’espais d’habitabilitat i convivència, específics i qualificatssobre el lloc que els acull, i amb la participació d’una comunitat sencera que els accep-ta, els interioritza, els construeix, els viu, els critica i, en el decurs del temps, els modelai els converteix en singularment específics: territoris-paisatges, percebuts i viscuts.

Més enllà del paisatge visual de qualitat extrema, objecte de contemplació i de tutelaproteccionista, els paisatges contemporanis més abundants del nostre territori europeui planetari són els paisatges del conflicte, els territoris assetjats, explotats, oblidats.Paisatges de pertinent interès social, ja que representen el percentatge més importantde la nostra realitat. Paisatges que no poden ser considerats banals, o mancats d’inte-rès, perquè acullen bona part de les funcions de serveis de la societat. La interaccióentre els paisatges de la producció, els del lleure sobre l’espai lliure, els paisatges de lesinfraestructures, els paisatges mixtos, ens apropa a una realitat cultural que estableix elseu punt de realisme en la consideració del territori sencer com a objecte de qualitat,i paisatge que cal gestionar.

No deixar de sorprendre’s en la descoberta essencial dels valorsdel territori i els processos naturals

I per fer-ho, el «desig de paisatge» és el nutrient fonamental de la nostra mirada. Davantde la subjugació que suposa el culte exacerbat als «paisatges excepcionals», es tracta derecuperar una atenció interessada pels «paisatges quotidians», i avançar en un interèspels «paisatges degradats». La distància entre molts homes i dones amb l’esdevenir de ladinàmica de la natura i dels processos naturals afecta d’una manera directament pro-porcional la consciència per a la cura i la protecció del territori. Què origina l’aigua en elseu cicle sobre la terra? Com evoluciona una plantació en el seu cicle vital...? Si la res-posta és el paisatge, quina és la pregunta?, em demano, aplicant la coneguda propos-ta de Jorge Wagensberg.



Reforçar el binomi natura-cultura com a fonaments del projecte territorialper a un nou paradigma del desenvolupament humà

La planificació, com a proposta d’anticipació visionària dels escenaris que el territori enel seu procés d’evolució pot presentar, ha de posar una atenció especial a la preserva-ció i tutela dels invariants estructurals (aquells components físics i històrics del territorique fonamenten la seva especificitat i identitat); i especialment l’«estatut del lloc», entèscom un conjunt de regles constitutives sobre les quals s’ha consolidat històricamentel consens social.8

Cooperar de nou amb la natura

Concordo amb la programàtica i dialèctica «idea» que ens proposa José AntonioMarina,9 «el paisatgisme és el bon govern de la natura». Programàtica perquè és la cul-tura, la nostra cultura, la que defineix els escenaris de les transformacions territorials;dialèctica perquè hem d’estar sempre en lluita, no s’acaba mai la construcció delspaisatges desitjats, ja que la utopia no s’assoleix però serveix per estimular-ne la recerca.Un govern que es basa en la cooperació.

Incorporar la cultura de les noves praxis socials, però mantenir els referents profunds de les traces de les societats paisatgístiques que ens han precedit

Seria ahistòric anar en contra de les noves sol·licitacions de la vida social, de les emi-gracions convenients, de la descentralització econòmica, de la mobilitat creativa, de laglobalització positiva; però seria inconvenient perdre, sobre la base dels efectes que esderiven de les noves praxis socials, els trets culturals profunds, tant constitutius de lescultures socials diverses com dels territoris culturals en les quals s’identifiquen. Nopodem «momificar» el territori –ni hem de fer-ho– per tal de mantenir-lo en un stand bycontrolat i asèptic. En canvi, es tracta d’integrar la memòria convertida en paisatges ca-racterístics, amb els nous paisatges que sorgeixen de la mescla social que els nostres


8 Op. cit., GAMBINO, Roberto, 2005.9 MARINA, José Antonio. «Teoría del paisajismo. El paisaje y el espectador.» A: Diversos autors. Catálogo de latercera Bienal Europea de paisaje, Sólo con Naturaleza. Barcelona: Caixa d’Arquitectes, 2006.


territoris estan acollint, i veure així una conformació de l’ecumene planetari, en comptesde la pèrdua identitària progressiva que tant ens aclapara.

Reintroduir la natura a la ciutat i restituir continuïtats en el territori

Michel Desvigne, impressionat per Frederick Olmsted (1822-1903), transfereix en els seusprojectes un renovat protagonisme a la força de la natura en la configuració dels pai -satges dels territoris contemporanis. Olmsted concep el system park sobre territorisenormes que considera entitats integrals completes, amb rius, prades, boscos, reser-voris d’aigua, a partir d’una lògica geogràfica vasta que supera amb escreix l’abast deljardí anglès o el parc a la francesa. La lògica geogràfica permet crear grans parcs terri-torials i, a la vegada, recrear el paisatge de les malparades perifèries.

Regenerar els paisatges a l’entorn de l’aigua

Com a traces substancials d’un dels elements determinants del cicle de la vida i la qua-litat ambiental, al mateix temps que les traces més seminals en termes de forma, tec -tònica i plasticitat. I també com a testimonis d’una cultura ancestral de civilitzacionsbasada en la utilització i la gestió dels recursos hídrics. Protegir i valoritzar els encla-va ments sensibles, especialment els que representen els espais simbòlics i els àmbits ambmés recursos socials: els enclavaments geogràfics de les muntanyes, el front litoral, elsllits dels sistemes fluvials.

Recrear els nous enclavaments de referència de les comunitats en el territori

La banalització del territori és conseqüència i causa a la vegada del procés d’abando -nament d’afecció dels ciutadans de la seva ciutat, o dels paisans del «seu país». El desar-relament de qui abandona el territori, o dels nouvinguts que el desconeixen i no mostren capmena de curiositat per conèixer-lo, provoca una anomia territorial delirant. Un territori sensetoponímia viva, sense referents simbòlics, sense «llocs compartits» és un territo ri anò-mal. Recuperar memòria és una tasca necessària dels qui pretenen gestionar el paisat-ge, però generar nous referents és, sens dubte, un dels rols del treball paisatgista.

– Cultivar el territori amb nous arquetipus: agrícoles, industrials, o dels nous espaisde la societat contemporània.



– Projectar els nous creixements des de la lògica de la cohabitació amb el territori rural.

– Recuperar els rebuigs i els intersticis territorials, habitar les infraestructures.

– Construir nous paisatges de les implantacions de producció d’energia.

Intervenir en el projecte territorial a partir del saber compartit i el treballtransversal. De la reivindicació de sensibilitat a l’exigència de cooperació

Algun crític ha parlat de l’arrogància de l’arquitectura del paisatge. També hauria d’ha-ver parlat en termes similars de l’ordenació del territori que hem practicat durant moltsanys en què ha predominat el paradigma de l’extensió urbana i la colonització del te r -ritori. Retrobar-nos en una pràctica renovada de l’ordenació del territori requereix una re-novada actitud de fluïdesa disciplinària i, en consciència, la utilització de nous enfoca-ments analítics, nous instruments propositius i nous mecanismes de gestió. Les cartesdel paisatge, els projectes participatius, les polítiques del paisatge i el «projecte de pai-satge» constitueixen una concreció de propostes holístiques, feta des d’una cultura dela síntesi sobre el territori. Si el paisatgista va ser tradicionalment algú capaç d’identifi-car-se amb la terra, avui els nous paisatgistes són els qui, solidàriament, en la seva con-frontació disciplinària i des de camps sectorials diversos, aporten el seu gra de sorra ala construcció d’una nova habitabilitat.

No crec en la tutela del paisatge, sinó en la del territori, que és l’essència del paisatge,treballada per la creativitat infinita d’homes i dones, tant en la seva mirada, en les sevesaccions, en les seves propostes, com en el que en definitiva representen en aquest llargviatge per l’amor i la mort. Sempre ens quedarà el «seu» paisatge, i per això el projecteterritorial continuarà tenint valor si aconsegueix concretar la màxima d’Andrea Zanzotto:«Salvare il paesaggio della propria terra è salvare l’anima e quella di chi l’abita».10

El projecte del paisatge és, sens dubte, un procés, però un procés concret en el qualpodem intervenir i cal que ho fem.


10 A la portada del contundent llibre de VALLERANI, F. i VAROTTO, M. (eds.). Il grigio oltre le siepi. Geografie Sma-rrite e racconti del disagio in Veneto. Portogruaro (Ve): Nouva dimensione, 2005.


Part 1



El paisatge com a expressió de lestransformacions socials i territorials



Una perspectiva contemporània del concepte de paisatge no es pot separar del con-cepte actual de crisi ambiental, entesa com a crisi civilitzadora, la qual cosa significa quel’abast de l’actual crisi ambiental o d’insostenibilitat no afecta només una determinadacultura o civilització, sinó que és absolutament transversal i global, malgrat que s’ex-pressi amb temps i intensitats territorials diferents.

Una vegada reconeguda de manera més o menys universal l’actual situació de crisi, undels primers problemes per superar-la és l’anomenat babelisme conceptual, és a dir, elsorgiment d’interpretacions diferents davant dels mateixos conceptes. Un paradigma dela qüestió el trobem en la noció de sostenibilitat, sorgida modernament, concretamentel 1987, a partir de l’informe Bruntdland, que vaticinava un futur poc segur, no per al pla-neta sinó per a les societats humanes, si no s’assolien fórmules productives, de trans-formació i apropiació de recursos que no explotessin cap sistema per sobre de la sevacapacitat de càrrega. Actualment es coneixen prop de noranta definicions del concepte.Aquesta diàspora conceptual representa una primera dificultat molt notòria. Per superar-la, Fritjof Capra parla de la necessària alfabetització ambiental, una metodologia que fa-ciliti els consensos semàntics davant els conceptes i les metodologies orientades a lasuperació de l’actual crisi ambiental.

Un escenari conceptual

El paisatge no s’escapa d’aquesta problemàtica. Actualment està vigent un conjunt depercepcions i de definicions del concepte de paisatge des de posicions disciplinàries iintel·lectuals ben diverses. Per a nosaltres, el concepte de paisatge seria una expressióen el territori de la història natural i de la història social, tindria fortes coincidències ambla formulació del geògraf Turner, seria la resultant de l’equació: forces inductores de

| 29

Els valors del paisatge. Una dimensiósocioambiental

Martí Boada Professor de ciències ambientals. Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, ICTA.Universitat Autònoma de Barcelona


caràcter biofísic, d’on sorgeixen les anomenades cobertes del sòl, i forces inductoresde caràcter socioeconòmic, és a dir, l’apropiació, la transformació i els usos del sòl, i laresiliència del sistema. La resultant és el que s’expressaria en el paisatge com a conclu-sió d’un procés ple de complexitat.

L’estudi dels canvis, és a dir, les modificacions i les transformacions que pateixen els pai-satges, inclou necessàriament una recerca a dues bandes: la dimensió socioeconòmicai la dimensió natural des d’una valoració holística.

Sovint la clau de l’explicació en el tipus de resposta de la dimensió natural té com a des -encadenant l’escenari d’actuació de la societat. Així, doncs, no té cap sentit aïllar dosmons, la natura per una banda i la societat per l’altra, que han estat en contínua inter -acció. Dos mons en revisió, atès que les formulacions considerades avançades tendei-xen a trencar les fronteres del binomi natura-cultura.

No obstant això, la necessitat de superació de la diversitat de criteri i disciplinària de lesteories del paisatge està determinada per la nova situació històrica; el paisatge esdevéun valor que cal avaluar i preservar, a partir del seu reconeixement més enllà dels debatsacadèmics, i amb l’aparició de nous instruments polítics que posen de manifest la vigèn-cia del paisatge com a element clau en les estratègies de desenvolupament sosteniblea escala institucional, com la Carta Europea del Paisatge.

Biodiversitat, paisatge i societat

En els paisatges, la biodiversitat no s’ha d’entendre com un món de curiositats botà -niques o faunístiques, sinó com un indicador de qualitat i sostenibilitat paisatgística iterritorial; per citar-ne un exemple, la presència de llúdries en un sistema aquàtic noés interessant estrictament per la presència de l’espècie, sinó pel que indica res pectede la maduresa del sistema, la productivitat del riu i l’estat fisicoquímic de les aigües,elements que són un indicador de la qualitat ambiental del sistema que suportal’espècie.

A escala del paisatge forestal, existeix una diversitat d’exemples. Un dels més significa-tius és el mussol pirinenc, la presència del qual, en els boscos d’avet i de pi negre, indi-ca maduresa dels sistemes forestals i ocupa antics nius de picot negre. A la vegada,augmenta la població en la mesura que el sistema bosc presenta més quantitat de fustanecrosada, factor indicador de boscos vells i madurs.



Els paisatges representen un reservori de biodiversitat, característica que marca la qua-litat de l’espai territorial. Una qualitat que no es pot separar de la dimensió humana, jaque el paisatge també esdevé un reservori de diversitat cultural tan interessant com in-separable de la biodiversitat que conté. Alguns autors com Toledo sostenen que les so-cietats amb més biodiversitat tendeixen a tenir unes relacions de més custòdia amb elterritori, argument que es pot entendre sempre que es mantinguin les formes d’apropia-ció i relacions sostenibles i respectuoses.

Els canvis d’usos en els paisatges s’han de veure des de la complexitat. Tanmateix, laseva comprensió és decisiva per entendre els processos que se susciten quan es pro-dueix un abandonament progressiu de les activitats primàries, a favor d’una creixent ter-ciarització; processos que troben manifestacions de diferent naturalesa, però immediates,en l’estructura i la dinàmica del paisatge.

Efectivament, una primera consideració és que els paisatges no s’estan quiets i, si bé elconcepte clàssic de la clímax dels sistemes com a etapa final de la successió ecològicaha estat revisat críticament, cal abandonar la vella teoria d’una etapa final en la succes-sió ecològica, ja que els avenços són seguits i coherents; altrament, els desastres esprodueixen d’una manera atzarosa. Els canvis sobtats, generadors de pertorbacions,acostumen a procedir de l’exterior del sistema amb entrades violentes d’energia.

No obstant això, sí que podem parlar de paisatges madurs, com aquells que una vegadaretirades les activitats d’apropiació o extracció tendiran a la maduració. Una maduracióque mostra una situació nova i d’una complexitat notòria, ja que la majoria de proces-sos de desús de les activitats antròpiques tendeixen a l’increment d’espècies llenyosesi a la formació de paisatges forestals.

Els canvis d’ús modifiquen els cicles biogeoquímics i el cicle hidrològic, i influeixen en lacomplexitat ecològica. Per entendre els processos dels sistemes cal tenir informacióprecisa no solament de les dinàmiques ecològiques, sinó també de les culturals, per nocaure en el mite urbà de la «intocabilitat dels paisatges». Ens trobem en una societat, laurbana, que a mesura que s’ha anat fent més culta ha oblidat l’origen primari dels pro-ductes indispensables per al seu sosteniment metabòlic.

Cal evitar el confinament de l’activitat primària, ja que aquesta s’ha revelat com unaforça inductora rellevant en l’estructura del paisatge. Un exemple d’aquest fet el tro-bem en les activitats ramaderes, que han exercit un paper molt important en la dinà-mica dels paisatges pradencs. L’aprofitament de pastura comunal d’alta muntanya al’estiu i l’her ba acumulada dels prats d’herba per dallar a l’hivern són determinants per

Els valors del paisatge. Una dimensió socioambiental | 31


al manteniment del mosaic del paisatge, suport indispensable per a la variada biodi-versitat muntanyenca.

Modernament, en els paisatges de muntanya, la terciarització té en el turisme l’activitatproductiva principal i indispensable (no de qualsevol manera). Es tracta d’un model queno es pot deslligar del model general i que ha de ser sostenible. El principal problemasón els desequilibris sectorials i la dependència de la construcció, que basa el seu des -envolupament en el consum intens del sòl i del paisatge, i provoca una pèrdua constantde cobertes del sòl i de biodiversitat. El turisme busca paisatges de qualitat, i quan elsesgota, els abandona.

Crítica al suposat «ordre natural» en els paisatges

L’existència d’un ordre natural ha estat repetidament utilitzada per il·lustrar la magnituddel canvi d’origen humà sobre els paisatges amb l’argument que la causa fonamentaldel canvi ambiental és la ruptura d’aquests equilibris per part de l’acció humana i l’apa-rició de nous «ordres naturals». La crítica a aquesta concepció es pot fer des de dospunts de vista: la reflexió crítica sobre aquest «ordre natural» i el pes de la intervenció hu-mana en els processos biofísics (Boada i Saurí, 2002). En primer lloc, el concepte d’or-dre natural i les connotacions d’harmonia i estabilitat tendeixen a excloure la historicitatdel món biofísic i, per tant, exclouen el conflicte i el canvi permanent en els sistemes na-turals. Cal considerar la historicitat dels processos biofísics i tendir cap a una nova eco-logia fonamentada en el caràcter històric dels fenòmens naturals, que sigui crítica ambla teoria de la successió ecològica i la seva confiança en la predictibilitat dels processosecològics. En segon lloc, la modificació humana dels processos biofísics qüestiona en-cara més el poder causal del suposat ordre natural.

El paisatge mediterrani i la dimensió humana de les cobertesi els usos del sòl

Per comprendre l’estructura i la dinàmica actual, cal partir d’una perspectiva històrica, sino es produeix mutilació comprensiva. En els paisatges mediterranis, els processos na-turals han estat conscientment modificats per societats humanes fins al punt que difícil-ment es pot parlar d’una influència autònoma d’aquests processos en la configuració delpaisatge. A més, la intervenció humana, que suposadament alteraria l’ordre natural, téen moltes societats tradicionals l’efecte d’introduir una major diversitat d’ambients i



d’espècies, ja que enriqueix i diversifica els ecosistemes en fragmentar-los en múltiplesestadis successius (Boada i Saurí, 2002).

Les cobertes terrestres han estat històricament modificades pels usos humans, i enl’anàlisi dels seus canvis gairebé sempre cal partir d’un estadi en què l’acció humana ésuna part indissoluble del paisatge. Ja des del neolític l’espècie humana és un elementque modifica i regula les forces inductores de caràcter biofísic. A més, una elevada den-sitat demogràfica no sempre ha de significar una major alteració ambiental, i alguns pai-satges que han suportat i suporten una elevada presència humana poden contenir unmedi ric i divers. De fet, alguns paisatges on aquesta presència ha desaparegut es tro-ben en condicions de degradació ambiental, com gran part dels rerepaïsos munta -nyencs de la regió mediterrània.

La Mediterrània és un bon exemple de constructe socioambiental. Des del punt de vistabiofísic presenta unes característiques pròpies entre les quals cal remarcar-ne dues pelseu caràcter clau en relació amb la configuració i el funcionament dels organismes i sis-temes: una disponibilitat hídrica reduïda i una gran disponibilitat lumínica.

El neolític o l’inici de la transformació activa del paisatge

Abans del neolític les relacions dels grups d’homo sapiens –recol·lector-caçador– ambel medi eren de caràcter nòmada. La mobilitat dels grups tendiria a obeir factors tèrmicsi tròfics; en les estacions amb més adversitat tèrmica els desplaçaments seguirien labonança tèrmica cap al sud, i amb el fred hivernal a l’inrevés. En tots dos casos es potparlar de processos migratoris estacionals, coincidents amb altres grups de vertebrats,entre aquests, grans mamífers, és a dir, grans masses de proteïnes, de greixos i de pells.L’estacionalitat també determina un calendari de maturitat dels fruits silvestres. Vin -culada a aquests processos de mobilitat estacional dels grups humans, es va produir ladispersió involuntària que tindria en l’espècie humana un difusor que progressivamentactuaria com a escampador involuntari de biodiversitat.

El llarg i diversificat procés de neolitització, en les seves diferents manifestacions, va re-presentar un canvi clau de les relacions de l’espècie humana amb el paisatge, ja que perprimera vegada una espècie va ser transformadora activa del paisatge. El sedentarismeva representar el punt d’arrencada de les societats modernes. Fins aleshores els paisat-ges expressaven formes madures i climàciques, i les variables d’apropiació estaven persota de la capacitat de càrrega dels paisatges. En aquell moment els grups humans van



començar a «desmuntar» o artigar els paisatges madurs per convertir-los en àrees cons-truïdes, conreus o pastures, i van iniciar així un control progressiu del foc i de l’ener giaprimària orientada cap a la producció de vegetals conreats. Durant el llarg procés de do-mesticació dels animals, en un moment de la neolitització, es van deixar de dedicar elsbovins exclusivament a l’obtenció de recursos alimentaris i es va començar a utilitzar laseva força com a energia per al transport de la càrrega i els treballs agrícoles.

Al pla de Barcelona hi ha evidències d’una gran freqüència d’incendis forestals al perío-de comprès entre el 7600 i el 5500 aC. Es pensa que aquesta dada és indicadora d’unagran activitat humana de tala i crema de boscos que aleshores estaven dominats pelroure i l’alzina, però que en aquesta època incorporen pins com a conseqüència d’uncanvi climàtic que comporta una reducció de disponibilitat d’aigua. La finalitat d’aques-ta activitat humana era disposar de prats humits per a pastura.

Durant la llarga transició neolítica la «petjada ecològica» de la població humana va serminsa. En tota la Mediterrània no se superaven els tres milions de persones, amb unaesperança de vida de poc més de vint anys i un consum per persona d’unes tres mil qui-localories diàries.

Tanmateix, la matriu territorial de la Mediterrània nord i occidental i part del sud tindriaun punt d’arrencada rellevant durant la romanització, un procés que és la resultantd’un sumatori de civilitzacions remot. Alguns autors situen l’inici de l’agricultura mo-derna a la Mesopotàmia sumèria, a partir de la qual es generaria un crescendo que in-corporaria les notòries aportacions de la Grècia clàssica i dels destacats avenços tèc-nics i civilitzadors egipcis. Altrament hi va haver aportacions en temps i intensitatsdiferents del mosaic de cultures que han caracteritzat la Mediterrània des dels estadisculturals més incipients.

No obstant això, hi ha alguns elements inflexius rellevants per comprendre la conforma-ció dels paisatges mediterranis, com són l’aparició dels primers tractats d’agricultura.Obres com la de Varró i la de Columela ens aporten una primera literatura escrita sobrel’organització de les pràctiques agrícoles, forestals i ramaderes. Columela mostra en elseu treball De Re Rustica –compendi de coneixements previs– unes tècniques agroe-cològiques realment significatives. La seva lectura pot esdevenir un interessant exercicide modèstia, ja que posa en evidència que els coneixements actuals, si més no en part,vénen de lluny.

No podem deixar de banda aportacions tecnològiques com les de Vitrubi a l’arquitectu-ra, en què apareix associada una nova tecnologia de l’aigua, un domini que va modifi-



car el territori d’una manera notable i una ocupació territorial en formes organitzades.Les parets seques representaran una forma d’incrustació paisatgística que tindrà un be-nefici destacat en l’increment i el manteniment de la biodiversitat, i esdevindran per alsecosistemes mediterranis unes estructures de suport com a espais-refugi i de repro-ducció de valor, a hores d’ara, incommensurable.

La romanització va comportar una intensificació de la mobilitat humana amb la implan-tació d’una xarxa viària i l’augment de l’activitat marítima. Una mobilitat, a través dels in-dividus, que va augmentar els coneixements i les noves tècniques sobre l’agricultura, iva representar l’entrada de noves espècies vegetals i animals d’interès alimentari, fustero remeier. Associat a aquest procés es va produir un augment progressiu de presènciad’altres organismes vius invasors, especialment plantes, que es van anar instal·lant d’unamanera bioinvasora en els paisatges.

L’«ordenament» urbanístic del territori:Horaci i Cató

Durant la romanització, el territori es va vertebrar i es va ordenar: es van establir les pri-meres qualificacions d’usos del sòl. La intervenció humana damunt del territori i del medies va intensificar, i va afavorir el domini humà del territori.

Un text destacat sobre la transformació del medi és l’oda d’Horaci, crítica amb el modeld’ocupació del territori. El seu contingut podria ser perfectament reconegut com un do-cument de protesta actual, crític amb el model d’ocupació del territori.

A favor dels camps i en contradel luxe de les construccions

Amb tanta construcció, supèrbies molesaviat ens faltaran terrenys per llaurar.Amb estanys s’adornen les mansionsquasi com el llac Lucrino de mida.Substitueixen amb els plàtans l’om.Les violes i la murtra i altres plantes ornamentalsen cuidades tanques suplanten l’oliveraque donava fruits als antics amos.



S’estenen els boscos, tant que impedeixenque el sol penetri per les denses capçades...No fou pas així el que varen prescriure ni Cató ni Ròmulni el que feren els nostres ascendents:ells tenien vil·les més petitesi possessions públiques més grans;cap particular es feia pòrticsi la llei protegia els prats i les pastures.

HoraciLlibre II, Oda 15

Proposta de Cató: ordenació dels usos del sòl

La formulació de Cató es va mantenir al llarg de temps. Anterior a la globalització, la dis-tribució espacial dels horts i dels camps es pot relacionar amb el balanç energètic; així,els horts, els regadius, els secans, les pastures i els boscos productors de llenya i carbóvan mantenir una distància suficient per tal que la quantitat d’energia despesa en el des-plaçament per arribar-hi i en els processos productius no superés l’energia obtinguda enforma de producció. A partir de la globalització generalitzada dels mercats es va modi-ficar completament l’estructura: el sector primari va declinar a favor d’una creixent ter-ciarització a tota la Mediterrània europea.


Bosc per a la talaVinyesSauleda

Barranc

Hort

Viaromana

Vilaromana

Bosc perrecollir aglans

OliverarPlanade cereals

PratJardí irrigat



Més empremta humana en el territori: els impactes humansaugmenten a poc a poc

Nous paisatges modificats: el «domini» de l’aigua. Alguns paisatges de la plana medi-terrània més seca, algunes riberes, així com aiguamolls i marjals, van conèixer les pri-meres transformacions durant el període musulmà, gràcies a les tecnologies de l’aiguaque aquesta civilització va introduir. Així, alguns aiguamolls del litoral del País Valenciàvan esdevenir arrossars i alguns secans van esdevenir regadius: nous conreus, nouspaisatges transformats. La tècnica del regadiu va potenciar la introducció de nous ali-ments com l’arròs i els cítrics i un element tèxtil: la morera per a la producció del cucde seda.

Durant el llarg procés d’implantació del feudalisme, el paisatge va experimentar diferentsformes d’apropiació. L’increment demogràfic i les formes d’accés a l’explotació de laterra van significar la reducció de paisatges «madurs» mitjançant la rompuda o transfor-mació dels boscos en conreus i pastures. La fusteria de ribera per construir barques ivaixells, i l’obtenció de pegues i quitrans per impermeabilitzar els vaixells van incremen-tar l’explotació forestal.

A principi del segle IX va aparèixer un tractat primerenc sobre la necessitat de conservari millorar els boscos. És una ordenança carolíngia per a les possessions reials que ma-nifesta la preocupació per a la conservació dels recursos forestals. És interessant ob-servar que totes les espècies que s’han de repoblar tenen significació alimentària, fus-tera i remeiera. Convé recordar que, en l’àmbit alimentari, fruits com la castanya i lapoma són molt importants en les dietes de les societats preindustrials.

A final del segle XV es va produir un fet molt rellevant amb implicacions històriques i so-cials de gran abast: l’encontre entre Europa i Amèrica, a partir del qual es va iniciar unimparable intercanvi actiu i passiu d’espècies vegetals. El 32% de la flora catalana ac-tual procedeix d’Amèrica. De les espècies introduïdes voluntàriament i que han tingut unpaper social molt rellevant destaquen el blat de moro i la patata. Aquesta última, a partirdel segle XIX, tindrà un efecte socioambiental extraordinari: l’èxit tròfic d’aquest tubercle,amb una àmplia implantació en gairebé tota mena de sòls amb unes mínimes aptituds,la seva elevada producció i les seves virtuts alimentàries contribuiran d’una manera des-tacada a l’impuls demogràfic i al creixent procés d’industrialització i urbanisme.

Un exemple de canvi en els paisatges lligat a les noves pràctiques econòmiques deri-vades del comerç ultramarí és la substitució a les obagues de muntanya de les roure-


des de roure de fulla gran per plantacions de castanyers, amb la fusta dels quals esfan les bótes per al transport marí, per la seva resistència a la salinitat. Per aquesta viaarribaran els guanos i nitrats que introduiran una modalitat d’intensificació de l’activi-tat agrícola.

Els boscos arriben als mínims

A Catalunya, a mitjan segle XVII, la sobreexplotació dels boscos per la creixent deman-da social i l’elevat consum de fusta que feia la marina van provocar l’aparició d’un do-cument normatiu que volia posar ordre als abusos, i que apuntava l’organització d’unaincipient «administració forestal», les Ordinacions Forestals o Llei de Boscos de Sol -sona (1627).

L’avenç dels coneixements va provocar noves formes de producció. Ens trobem en elsinicis de la industrialització, que va comportar, entre altres, el creixement demogràfic i l’i-nici d’una estructuració ascendent de les formes urbanes. Una nova societat que d’unamanera imparable augmentarà la demanda de recursos energètics i alimentaris. Unaconseqüència d’aquest nou procés és el fet que a final del segle XVIII s’assoleix el mínimhistòric de superfície de boscos.

A mitjan segle XVIII, amb l’intent de recuperar els boscos s’elabora l’Ordenanza para elfomento, cultivo y conservación de montes. Apareix per primera vegada una obligaciósocial de repoblar: «[...] Cada veí ha de plantar tres arbres per cada arbre tallat a mésdel que li pertoca com a veí, per cada any».


Catalunya carolíngia. Any 800Capitulaire de villis

Nostres boscos i forests s’han de custodiar amb diligència.

No es pot permetre que els boscos, on siguin necessaris, pateixin greuges per tallades ex-cessives.

A les hisendes reials s’han de plantar, entre d’altres: ginebró, pomera, perera, prunera, moi-xera, nesprer, castanyer, avellaner, ametller, morera, llorer, pi, noguera i cirerer.

Font: E. Bauer-Manderscheid. Revista Forestal Española, 10:26.


Francisco de Zamora (1789) en el seu diari de viatges descriu una situació en què la lle -nya és escassa i els pobres es veuen obligats a robar-la. Assenyala com la vinya des-plaça els boscos de pi. Al cap d’un segle es produeix un fet invers amb l’arribada dela plaga de la fil·loxera; la vinya pateix un gran declivi i en el seu lloc es desenvolupa unaactivitat nova per al paisatge: les plantacions d’arbres, sobretot coníferes.

Un altre exemple de canvi en els paisatges

Al llarg del segle XX les transformacions en els paisatges com a conseqüència de les ac-tivitats humanes assoleixen unes dimensions extraordinàries.

L’augment de la demanda energètica per al funcionament de la societat industrial intro-dueix l’ús d’energies fòssils. El canvi energètic provoca canvis destacats en l’estructurai la dinàmica d’alguns paisatges forestals i agrícoles de muntanya. El consum de den-drocombustibles procedents dels arbres –llenya, carbó i carbonet– és substituït pel con-sum de derivats del petroli. El consum per càpita històric ha estat quantificat en cinctones de llenya per persona l’any, una apropiació que es frena a partir de l’ús de com-bustibles fòssils. Un primer efecte d’aquesta nova situació és la recuperació de la su-perfície forestal en detriment de superfícies agrícoles i pastures en àrees de muntanya.

La societat postindustrial canvia les formes d’ocupació del territori

Iniciat el segle XXI, el principal problema dels paisatges agrícoles és la seva ràpida trans-formació en zones reclassificades com a urbanitzables. Terrenys fèrtils formats per l’ac-ció multisecular són ràpidament transformats en polígons industrials, equipaments, ser-veis, camps de golf i urbanitzats mitjançant un planejament urbanístic que té la servitudde ser la font principal per fornir de recursos les arques municipals.

Un dels sectors agrícoles més actius en algunes àrees del litoral mediterrani del sud-estespanyol és el de l’agricultura intensiva sota plàstic, o cultius forçats. Aquesta pràcticarepresenta, d’una manera paradigmàtica, una nova forma intensiva de producció, mésd’inspiració industrial que pròpiament agrícola. Amb aquest sistema de producció el sòlrepresenta un simple suport mecànic a la planta, atès el caràcter artificial i intensiud’aquesta pràctica.



Les grans concentracions d’hivernacles configuren un paisatge on el predomini del plàs-tic forma un miratge artificial de gran impacte visual. Un impacte que s’acompanyad’efectes que modifiquen la meteorologia local a causa de l’augment de la radiació re-flectida, de manera que es produeix una disminució de la radiació infraroja i es generenmodificacions del règim tèrmic i dels vents. Altres impactes rellevants són la destruc-ció de la coberta vegetal i dels sòls, la modificació dels cicles de l’aigua, l’alteració i lamodificació de la biodiversitat a causa de l’alteració dels hàbitats i la interferència de cor-redors biològics. Hi ha una forta contaminació difusa de fertilitzants i de pesticides, sa-linització del sòl, contaminació de les aigües superficials i dels aqüífers. La degradació ge-neralitzada del paisatge per l’efecte del deteriorament dels plàstics i de l’acumulació derestes i d’envasos arreu, com també conjunts de biomassa abandonada, configuren unpaisatge on abunda l’artifici més banal.

En l’àmbit social sorgeixen fortes tensions com a conseqüència d’una absència de tei-xit social cohesionat, amb problemes molt seriosos de manca d’atenció i d’equipamentsper a la població immigrada que representa d’una manera majoritària la mà d’obra prin-cipal. El treball als hivernacles s’afecta de patologies sanitàries específiques relaciona-des amb les condicions climàtiques i la manipulació de productes tòxics i perillosos, i hafet aparèixer la «malaltia de l’hivernacle» amb un perfil propi de malaltia professional(Miró-Granada, 1994).

Els camps de plàstics de la postmodernitat són un símbol, una expressió del momenthistòric, en què les tensions entre les societats i els paisatges són tan pregones com degens fàcil reversibilitat.

La manera com s’ordeni i gestioni el paisatge, en la nova cultura de la sostenibilitat, had’ex pressar una necessària nova manera de fer. El repte és gran, tenint en compte la com-plexitat conceptual i la limitada definició metodològica en el camp del paisatge. Tenim unpaís que es mereix ser conservat, entenent la conservació no com un procés reaccio-nari, orientat a frenar processos d’innovació social i territorial, sinó tot el contrari, comuna formulació basada en el rigor i, sobretot, com una forma de futur ambientalmentsegur i sostenible.



Una noció complexa

La noció de paisatge construït, per bé que sembli simple després d’una primera anàlisi,té, de fet, una complexitat considerable, ja que la idea que ens en fem dependrà del ni-vell en el qual se situï l’espectador que mira d’intervenir en l’evolució d’aquest paisatge.El paisatge construït que tenim davant els ulls en aquest moment és l’acompliment d’unpassat. Passat, la coneixença del qual ens la proporciona en part la història, «compren-sió lingüística» del temps, que només ens en lliura fragments: peces d’un puzle o delmosaic d’una imatge que no desapareix mai del tot. No dic que hi hagi pedaços de pai-satge, sinó més aviat «moments». El paisatge se’ns ofereix com un tot, però l’observa-dor no vol sinó un moment d’una pel·lícula aturada en una imatge, encara que el seudesenvolupament real continuï sense que nosaltres en siguem conscients perquè l’es-cala de l’objecte i la de l’observador no són comparables. No obstant això, el paisatgeconstruït es pot observar des de diferents punts de vista, dels quals caldrà fer esment sivolem protegir-nos d’intervencions perilloses.

Totes les ciències, naturals i humanes, així com totes les arts, plantegen el problemadel diàleg amb el que és real: «Les arts i les ciències tenen el seu origen en una únicafont; s’han inspirat en la mateixa realitat; i les seves percepcions estan tan relacionadesque de fet es diria que cada cop semblen menys alternatives».1 La idea no és del totnova. En efecte, Georg Foster i Alexander von Humboldt –per citar un parell d’estudio-sos–, a final del segle XVIII, mentre s’escarrassaven a posar els fonaments de la ciènciadel paisatge, van reivindicar des dels seus mateixos inicis, sense deixar d’afirmar-la mai,la necessitat de descriure els paisatges que observaven des d’un doble punt de vista,

| 41

Paisatges construïts i territorialitats

Claude RaffestinProfessor de geografia. Universitat de Ginebra

1 BARROW, John D. L’universo come opera d’arte, la fonte cosmica della creatività umana. Milà: Rizzoli, 1997,p. 17.


artístic i literari. Era una primera manera de relacionar els tres «mons» que més enda-vant, ja al segle XX, Popper i Eccles van posar de manifest: el món material, el món sub-jectiu de les emocions i el món objectiu i abstracte del logos.2 No es tracta pas de monsseparats entre ells, sinó d’etapes d’un procés mental relacional que Gregory Batesonva abordar amb encert en un text en memòria de Korzybski. Bateson reflexionava sobreel vell aforisme del lingüista polonès que tots coneixeu: «El mapa no és el territori». Peròdonem la paraula al gran antropòleg anglès: «Vaig tornar a aquesta frase després d’anysde reflexió sobre altres aspectes de l’epistemologia sense desconèixer que l’epistemo-logia és una branca de la història natural. Així, em vaig adonar que tot el que passa delterritori al mapa (és a dir, del món exterior cap al cervell) són notícies de diferències».3

I més avall, continuava Bateson: «Tot el que passa al mapa són notícies de diferències iel que hi queda són diferències que, mitjançant una codificació estilitzada, esdeveneninformes sobre aquelles notícies»4. I més endavant: «[...] em vaig adonar de sobte queel pont entre mapa i territori és naturalment la diferència. Del territori al mapa noméspoden passar notícies de diferències i aquest és l’enunciat epistemològic fonamentalsobre les relacions entre cadascuna de les realitats externes i cadascuna de les sevespercepcions internes: el pont sempre ha de tenir la forma d’una diferència. La diferèn-cia externa precipita en una diferència codificada o que correspon a la suma de dife-renciacions que anomenem ment de l’organisme».5 El joc que s’instaura entre els tresmons està condicionat per diferències que científics i artistes no verifiquen de la ma -teixa manera, per bé que aquestes siguin produïdes per les característiques comunesde l’existència, que es deriven de la universalitat del nostre entorn i que no són altres queaquelles que Humboldt anomenava les lleis de la natura. Sens dubte, és per aquestaraó que Bateson considera una primera epistemologia profunda com una històrianatural: «Per epistemologia entenc els processos de coneixement i (bo i admetent queen coneguem algun) és prou clar que aquests processos forgen i limiten tot allò que, desde l’exterior i a través dels nostres òrgans de percepció, pot transformar-se en imatges oen comprensió».6

El pensament de Barrow coincideix punt per punt amb el de Bateson en el sentit que larelació que s’estableix entre els tres mons de l’experiència material, de l’emoció i de l’ob -


2 ECCLES, John C. Evolution du cerveau et création de la conscience. París: Flammarion, 1994, p. 99.3 BATESON, Gregory. Una sacra unità. Altri passi verso un’ecologie della mente, Milà: Adelphi, 1997, p. 315.4 Ibid.5 Ibid., p. 341.6 Ibid., p. 353.


servació teòrica consisteix en un sol procés que es pot reproduir en part mitjançant l’es -quema següent, el qual constitueix també una metàfora de l’observació interdisciplinària.

És probable que no hi hagi cap observació que apel·li als tres mons, fins i tot quan und’ells es veu privilegiat per les circumstàncies. En arquitectura i urbanisme, sempre sesol·liciten els tres mons en mesures variables. Ha de ser així, altrament hi ha el perill depassar per alt coses essencials. No és aquesta la raó de la grandesa, però també de ladificultat, de l’administració del territori en general?

Paisatges construïts i territorialitats | 43

En el Món 1 trobem les coses i els estats materials que corresponen a les tres grans ma-tèries eco-bio-antropo-lògiques: inorgàniques (matèria i energies), biològiques (estructu-ra i acció de tot ésser viu, cervell humà), antropològiques (objectes fabricats, és a dir, elssubstrats materials de la creativitat humana des de les eines fins a les obres d’art pas-sant per les màquines). En el Món 2 es poden situar els estats de consciència que po-dríem assimilar al coneixement subjectiu (pensaments, emocions, intencions, records,somnis, imaginació creativa), mentre que el Món 3 està conformat pel coneixement ob-jectiu (herència cultural codificada sobre substrats materials, filosòfics, literaris, etc., aixícom els sistemes teòrics). Si els interrelacionem, aquests mons constitueixen una apro-ximació a l’estructura de la realitat mitjançant la construcció de «camps».

El paisatge construït aplega, de fet, els tres mons de la matèria, els sentits i les ciències:qualsevol paisatge construït és el punt de convergència d’aquests tres mons. Pel que faa la seva realitat, és una estructura única en un moment donat, però només en aquestmoment, i és múltiple pel que fa a la seva representació. Aquestes representacions múl-tiples, justament, permeten que en fem història: representacions sota formes diversesque si ho són és perquè el paisatge, en el seu origen, està sotmès al control del cèlebre

Món 1 Món 2

Eco

Bio

Anthropo

Món 3


totalitarisme de l’ull. La distinció d’aquests nivells és encara més indispensable perquèla intervenció en la materialitat del paisatge té el risc de provocar alteracions en els al-tres dos nivells. Quant a material sortint,7 el paisatge construït desencadena pregnànciesque podrien arribar a afectar els altres dos mons. És cert que, en aquest aspecte, cal-dria considerar el problema de l’escala, que és una qüestió teòrica que presenta rela-cions estretes amb els processos, les relacions i les durades. La qüestió escalar no esresol mai del tot en l’acció sobre el paisatge construït, si no és atenent a les dimensionsmaterials. Amb tot, l’escala que afecta els altres dos mons no es té en compte gaire so-vint i, pel que jo sé, és escassa la recerca teòrica que s’ha fet sobre aquest tema. Tan-mateix, no podrem explicar sortints i pregnàncies sense tenir una visió sintètica del’escala.

El paisatge construït o bé és un ecosistema humà «retallat» en la biodiversitat i en la so-ciodiversitat del context, o bé es produeix a partir d’elements manllevats d’altres con-textos. Ens adonarem de seguida que ens trobem en presència de dos processos nocontradictoris però diferents, la naturalesa dels quals caldrà estudiar. Acostumo a parlarde domesticació quan em refereixo a l’apropiació i l’adaptació internes del context, men-tre que empro el terme simulació quan la construcció s’elabora a partir d’elementsexterns al context, recompostos segons un designi primer urbanístic i després arquitec-tònic. El disseny tot sovint precedeix el designi, és a dir, el sistema d’intencions ide relacions que es vulgui dur a terme. Que jo sàpiga, l’italià no coneix la distinció entredesigni i disseny. El mot disegno s’empra en tots dos casos. Tanmateix, constato unainterrupció, o ruptura, entre designi i disseny. El designi, o sistema d’intencions, es refe-reix a tot un plegat de relacions que es formen a l’interior d’una societat i la caracterit-zen en un moment donat. Aquestes relacions presents tenen, naturalment, un passat, ladurada del qual és variable però que és tot sovint prolongada, i tenen també un futur,l’extensió temporal del qual és desconeguda, tot i que se’n facin hipòtesis que no tenencap altre valor que el dels coneixements que s’hagin pogut acumular a propòsit d’a-questes mateixes relacions. Per posar només un exemple, naturalment provocador,atesa la circumstància, un pot preguntar-se pel futur de les autopistes en un país euro-peu com qualsevol dels nostres. En una o dues generacions, les autopistes tindran en-cara el mateix paper que avui? L’automòbil, aquest megaobjecte individual, encara tindràsentit? Un nou tipus de transport, com ara el swissmetro, podria fer que ens replante-


7 Cf. THOM, René. Esquisse d’une mémiophysique. París, 1988, p. 17. Aquí s’anomena forma sortint qualse-vol forma viscuda que se separi netament del fons continu sobre el qual es retalla. El reconeixement d’aques-tes formes és la pregnància.


géssim el paper de les autopistes i que les empréssim, com a paisatge construït, d’unaaltra manera. L’autopista és sens dubte un dels paisatges construïts més importants dela segona revolució industrial, però, talment com moltes altres construccions, podria es-devenir obsoleta més ràpidament que no ens imaginem. Només cal que pensem, enaquest sentit, en les estacions desafectades després d’un segle d’ús. Qui hauria pogutpensar, fa només vint anys, que un gran nombre d’estacions acabarien perdent el seusentit? El vincle que comparteixen el paisatge construït i els sistemes de relacions és benestret. I aquests sistemes de relacions no són res més que l’expressió de la territoriali-tat. Els transports de superfície podrien ser substituïts, en gran mesura, per transportssoterrats. I aquests, que fins ara han estat privilegi de les ciutats, podrien esdevenir-hodel territori en la seva totalitat. De fet, sembla que la balança comença a inclinar-se capa la banda de l’urbanisme sota terra com a alternativa a l’urbanisme de superfície. Hementrat en la fase de la pasta de full d’altituds negatives. Podria proposar la hipòtesi, pot-ser excessiva, però en cap cas incoherent, que allò funcional serà enterrat a mesura queagafi força, mentre que allò simbòlic romandrà sobre la superfície per raons d’identitat.

Què és la territorialitat?

Poder situar-se en el pla de les relacions no immediatament visibles, però, tanmateix,observables, gràcies a les diverses ciències humanes, ens permet comprendre que elpaisatge que tenim davant dels ulls no és contemporani de l’observació que en fem. Pera l’observador, el paisatge té tot l’aspecte de ser fix, per bé que en realitat no és mésque la imatge d’un moment que evoluciona. Com a testimonis d’una imatge, ens hau-ríem de preguntar com devia ser «abans» i com podria ser «després». Des d’aquestaperspectiva, no en traurem gran cosa d’emprar només l’anàlisi paisatgística, i caldrà queens situem a fora del quadre territorial, el qual està afaiçonat per totes les activitats delshomes. No serà a través de la noció de territorialitat, que no deixa mai de definir-se, quecaldrà abordar la qüestió del paisatge construït?

A grans trets, podríem definir la territorialitat com el conjunt de relacions que una socie-tat i, consegüentment, els individus que en formen part, manté amb l’exterioritat i l’alte-ritat, a fi de satisfer les seves necessitats amb l’ajut de mediadors i amb vista a adquirirla màxima autonomia possible tenint en compte els recursos del sistema. Evidentment,és una definició àmplia, però serveix prou bé per il·lustrar quines són les relacions ques’esdevenen entre els éssers vius i les coses, i qui les fa, en el sentit que és indiscutiblel’existència de múltiples innovacions creades en tots els dominis. Com a sistema de re-



lacions, la territorialitat és també un sistema d’intercanvis i, en conseqüència, de fluxosde tota mena entre l’exterioritat, o entorn físic, i l’alteritat o entorn social. La morfologiapaisatgística no es pot explicar obviant les activitats que l’han creada. Per convèncer-nos-en, només cal rellegir les monografies de geografia regional o, fins i tot, les gransgeografies universals del segle que acabem d’exhaurir i veure com s’hi descriuen els pai-satges agraris i els paisatges urbans. L’agricultura, la indústria i els serveis han canviatforça en aquest darrer segle, així com les ciutats i els valors. La territorialitat és diferentperquè les relacions amb els éssers humans i els territoris també ho són. Les relacionssón diferents perquè hi ha éssers, coses i informacions diferents. La territorialitat és, encerta mesura, l’esquelet de la quotidianitat tal com l’havia analitzada un home a qui noes recorda gaire sovint, Henri Lefebvre.

N’hi hauria prou amb recitar l’inventari de les relacions que es poden posar en paral·lel ambels paisatges que n’han resultat per descobrir de seguida que els paisatges construïts l’es-cala temporal dels quals és prolongada ja no estan adaptats a les relacions actuals o cor-responen a relacions que, tot i que no hagin desaparegut, s’han transformat totalment. Elvincle amb el paisatge rural s’ha vist modificat en proporcions considerables. Podem dir elmateix dels paisatges industrials i dels urbans. En altres paraules, la nostra societat actualha heretat paisatges construïts que estan desfasats en relació amb la satisfacció de les ne-cessitats contemporànies, les quals s’han de satisfer en quadres territorials que, si bé pot-ser no són inadaptats, sí que necessiten un acomodament o, dit d’una altra manera, s’hande transformar. La globalització, o mundialització, i la vacil·lació entre ambdós termes ésben comprensible, ha generat noves territorialitats, és a dir, ha suscitat una reorganitzacióprofunda dels antics sistemes de relacions que postulen nous paisatges construïts.

Què vol dir això? Que les escales espacials, temporals i humanes imposen certs tipusde relacions a l’exterioritat i a l’alteritat que no permeten alguns tipus d’activitat. Ara bé,la mundialització no és res més que un canvi d’escala gegantí i multiforme del que totjust estem començant a conscienciar-nos, tot i que molt lentament. Aquest canvi d’es-cala ens endinsa en un procés de territorialització, desterritorialització i reterritorialització(TDR). Els canvis de territorialitat impliquen modificacions paisatgístiques, però s’obser-va un retard pel que fa a l’adaptació i l’acomodament, que es veuen diferits en el temps.Els canvis en les activitats humanes són vertiginosos avui dia i seria ben costós d’ima-ginar transformacions territorials al mateix ritme: els recursos disponibles no ho resisti-rien. D’altra banda, un ajust en «temps real» es traduiria en una pèrdua de memòriacol·lectiva enorme i en l’eliminació de qualsevol cultura del paisatge. La territorialitat enscondueix a una mena d’anàlisi espectral del paisatge.



L’anàlisi espectral del paisatge

El que mirava de descriure més amunt –potser un pèl massa de pressa– ens permetendinsar-nos en allò que anomeno l’anàlisi espectral, que podríem identificar provisio-nalment de la manera següent. Si considerem el paper protagonitzat per certs paisat-ges construïts en el decurs del temps com ara la plaça, ens adonarem que les sevesfuncions s’han vist alterades. La forma de la plaça potser no ha canviat, però nopodem dir el mateix del seu contingut. Són els esllavissaments de funció tan típics deles ciutats en el decurs del temps. Això també val per al carrer i altres elements. Enefecte, algunes formes es poden conservar com a recordatoris de la memòriacol·lectiva. Almenys, es pot conservar la denominació, la toponímia, com la plaça deles Herbes, o fins i tot el carrer dels Calderers o el barri dels Carnissers. El paisatge ésun palimpsest que conserva en el present i per al futur els signes del passat: el terri-tori és un pergamí que no parem de rascar i reescriure, sense adonar-nos que hi dei-xem empremtes que seran el pa de cada dia de l’arqueologia. Aquestes són lespetges de les territorialitats passades! D’altra banda, és ben possible que l’arqueolo-gia hagi tingut les experiències més notables de la territorialitat, atès que, un cop des-cobreix les petges del passat, en fa la interpretació. I si es vol conservar la memòriad’aquestes petges de paisatges construïts, caldrà integrar-les en un paisatge futur, jasigui real o representat. Justament això és el que ens ofereix la ciutat americana mésbé que cap altra: aquesta ciutat, que no deixa mai de sorprendre’ns quan la recorrem,juxtaposa no sempre amb encert totes les èpoques que ha travessat, encara quehagin estat breus. Els paisatges construïts americans són, sens dubte, més parado-xals que els paisatges construïts europeus: la juxtaposició defineix els primers, i la in-tegració els segons.

No fa gaire que es va destruir el vell liceu de Torí. El comentari més escoltat era queaquest tipus d’operació ja no sovintejava. Què hi volen construir al seu lloc? Doncs,zones verdes. Tot el paisatge construït es veurà reorganitzat. Ja no sabem destruir dinsles nostres ciutats per tal de reconstruir nous paisatges, de manera que ens podem pre-guntar com és que hem arribat a aquesta situació. Que potser no ens queden projectes?Que ja no podem imaginar designis? És probable que ens estiguem endinsant en unaera que privilegiï el disseny i el projecte i arraconi el designi i la realització. Heus aquíuna forma d’economia de mitjans: la realització de paisatges per mitjà de paisatges. Ensposarem a construir els paisatges com qui elabora un retrat-robot, és a dir, combinaremconjunts amb l’ajut de petges manllevades o trobades in situ. Tot plegat serà més fàcil



com menys significatius siguin els paisatges així reorganitzats. Vet aquí el paisatge coma teatre de què parla Turri.8

El projecte paisatgístic es troba en les mateixes condicions que el mapamundi de FraMauro. Representa la creació d’un mapa nou o, més exactament, el projecte d’un mapanou. Les nostres societats abandonen el «designi-disseny» i retornen al disseny. Elmapa no és res més que l’apropiació escalar d’una realitat material. L’apropiació col·lec -tiva del territori es realitza amb el mapa que, com és sabut, no ha estat reconegut coma bé individual sinó darrerament: el mapa era potestat del sobirà. Hi ha una relació es-treta entre la possessió del mapa i els drets humans: la sobirania individual en el tempsestà garantida pels drets humans, però també existeix una sobirania individual en l’es-pai i la divulgació del mapa no seria altra cosa que la seva manifestació.

Sens dubte, després del catastròfic terratrèmol de Turquia, cal fer esment de la sobira-nia individual en l’espai. En efecte, dissenyar paisatges construïts en zones sísmiques re-presenta un designi absolutament particular, ja que aquest es veu confrontat a un atzarmajor que pot esdevenir dramàtic si el disseny no mira d’atenuar la vulnerabilitat de l’eco -sistema humà. Evidentment, el «designi-disseny» de les persones que van construir elpaisatge d’Izmit no era maximitzar la seguretat sinó maximitzar els guanys. No es vansatisfer les obligacions envers les persones. Hi trobem un problema de coherència queno tenim el dret d’obviar.

El disseny de paisatges construïts adquireix aleshores un sentit absolutament particular,ja que, a través de la concepció del paisatge, s’inclouen tots els drets de l’home. Aquest«designi-disseny» implica haver de considerar tots els aspectes de l’existència, fet que ensremet a la territorialitat a la qual ja ens hem referit. Realitzar el «designi-disseny» de pai-satges construïts suposa entrar en el problema de l’autonomia, del qual no som verita-blement conscients. Tot sovint, el designi no és el paisatge construït sinó allò que es volobtenir a través d’ell: els diners. El paisatge construït, que hauria de ser un fi en ell ma-teix, ja que compromet tota l’autonomia d’aquells que l’habitaran ulteriorment, no ésmés que un mitjà per enriquir-se. En altres paraules, el «designi-disseny» que no es facap pregunta sobre aquesta autonomia no és sinó un atemptat contra els drets humans,ja que l’home deixa de ser autònom i esdevé heterònom.

Habitar? Entenc per habitar la temptativa de dur a efecte l’autonomia quotidiana en totesles relacions d’una persona. Si acceptem aquesta definició o aquest punt de vista, és


8 TURRI, Eugenio. Il paesaggio come teatro. Dal territorio vissuto al territorio rappresentato. Venècia, 1998.


prou evident que el disseny de l’entorn de l’home esdevé una tasca terriblement voraç.Però, de fet, n’és la tasca essencial: primer, el designi, i per últim, el disseny. No es trac-ta d’una tasca mediocre, ja que té en compte tot allò que afecta la vida de l’home en laseva realitat immediata. Construir el paisatge significa integrar la totalitat de la natura i dela cultura. Produir un paisatge construït vol dir produir la totalitat de la societat territoria-litzada. És una obra immensa, plena de responsabilitats, però també de perills, per alfutur. «Cal –deia aquest home de Megara– que el meu temple mogui els homes com elsmou l’objecte amorós.»9

Produir paisatges per mitjà de paisatges

La fórmula s’assembla molt a la de Sraffa: «produccions de mercaderies per mitjà demercaderies». Ens trobem en un àmbit que va més enllà de la metàfora. En efecte, elspaisatges construïts, esdevinguts obsolets en relació amb la territorialitat ambient, cons-titueixen la matèria primera dels paisatges nous. Ja no es tracta, doncs, de domesticarun paisatge antic, sinó de simular un paisatge nou amb totes les reserves que això exi -geix, ja que són moltes les possibilitats que es plantegen. Encara que en matèria deconstruccions és probable que el fenomen de la domesticació no sigui del tot absent, jaque els elements antics es reprenen a fi de recompondre noves formes.

Ara convé tornar al mecanisme TDR que hem esmentat més amunt. Les territorialitatssuccessives es caracteritzen per funcions específiques que s’inscriuen en territoris i, pertant, en paisatges construïts. El pas d’una territorialitat a una altra condiciona un procésde reorganització o d’abandonament de certes «construccions» per tal de permetre lainserció d’altres activitats lligades a relacions.

Emprarem exemples simples per aclarir el fenomen. Els barris de la primera revolució in-dustrial i ara els de la segona han estat recuperats per integrar-los en nous paisatgesconstruïts. Passa el mateix amb les instal·lacions portuàries, les estacions o les fàbri-ques. Molts territoris d’aquesta mena es troben en una situació d’abandonament men-tre esperen ser recuperats. Tot plegat no pot sorprendre’ns, ja que aquest fenomen ésgairebé quotidià a les nostres societats. Com que els paisatges de territorialitats an-ti gues ja no poden respondre a les necessitats de les noves territorialitats, sectors sencersde paisatges es veuen marginats i abandonats i poden servir de matèria primera per a


9 VALÉRY, Paul. Eupalinos ou l’architecte. París, 1924, p. 92.



nous paisatges construïts. Tot sovint, això explica l’aspecte de mosaic dels nostres pai-satges, que fan conviure elements d’èpoques i d’estils ben diferents. És el problema dela «diferència» que aquí es planteja. Els paisatges construïts d’avui són paisatges queestan a l’expectativa, l’ús dels quals es posposa.

Provem d’aclarir una mica el mecanisme de la producció de paisatges construïts permitjà de paisatges construïts. Qualsevol canvi de relacions amb l’entorn físic i social su-posa l’oferta d’un territori o d’un paisatge que ja no s’usa o s’usa menys que abans,però al mateix temps es constata una demanda de paisatge per integrar-hi noves acti-vitats. Són dos els processos que xoquen frontalment: la «D» i la «T». Només un en potsortir vencedor: o bé hi ha un espai immediatament «disponible», o bé es recicla territo-ri o paisatge per afrontar la demanda. Els costos varien segons les circumstàncies i totdepèn dels recursos disponibles. La recomposició d’un paisatge pot ser total o parcial.Total, si tot és enderrocat i reconstruït; parcial, si l’exterior es conserva i l’interior es re-organitza. Són nombrosos els casos particulars, segons considerem tots els paràmetresafectats per l’operació. Vet aquí un repte per als cèlebres dos eixos de la composició:l’eix paradigmàtic i l’eix sintagmàtic. Qualsevol recomposició es fa manllevant elementsparadigmàtics per fer-ne sintagmes adaptats a les noves activitats. Assistim, doncs, amodificacions dels perfils paisatgístics que es mostren, per un temps, com el nou de-curs de la territorialitat. La producció de paisatge per mitjà de paisatges és una opera-ció de recreació o de creació de valors en tots dos sentits de la paraula: valorseconòmics i valors culturals, socials i polítics. Aquesta creació de valors passa per la me-mòria i l’oblit, els quals, indissolublement lligats, conformen el relat de Penèlope quequalsevol generació fa i desfà en l’espai i en el temps. Rere la memòria d’una cultura, hitenim l’oblit d’una altra cultura que li ha lliurat els elements de què s’ha alimentat abansde ser oblidada, i permet així la constitució d’una altra memòria. I així serà mentre hi hagicomunitats i societats.

En certa manera, l’espai i el territori deixen de ser pertinents i determinants en la matei-xa mesura que poden ser construïts, deconstruïts i reconstruïts, funcionalitzats, desfun-cionalitzats i refuncionalitzats. Es poden imaginar conjunts de llocs a partir d’un simplesuport. Hem entrat en l’era de la geografia fabricada, és a dir, l’era de la posada en es-cena de la geografia per part de la cultura, en la qual participa la publicitat. Potser la pu-blicitat es reservava als objectes, però ara ha incorporat els indrets i els territoris: laposada en escena de regions franceses al metro de París n’és un exemple perfecte. Ara«escrivim» el territori com qui escriu un text. El territori ja no és causa, sinó que és «cau-sat», de la mateixa manera que bona part dels objectes. En qualsevol creació d’aques-


ta mena, es produeix un encreuament del sintagma i del paradigma. Tots els espais i elsterritoris ficticis i mai no produïts serveixen avui de referència positiva o negativa: la fic-ció dóna forma a la realitat.

Cada cop més, habitem i consumim les imatges de les coses més que no pas lescoses en elles mateixes. Des d’aquesta perspectiva, la publicitat, el cinema i la televi-sió ens mostren clarament la cultura actual, ja que ens subministren imatges que enspermeten identificar la nostra existència. Convé recordar l’èxit de la pel·lícula El carteri Pablo Neruda, que mostra una necessitat d’autenticitat enorme, encara que no siguireal, i una necessitat d’utopia també enorme, encara que no es vegi satisfeta. Aques-tes imatges són productes de la simulació i, avui més que mai, s’afavoreix l’en creua -ment dels tres mons de Popper i Eccles, als quals ja ens hem referit: els itineraris entreel món dels fets materials, el món subjectiu i el món objectiu seran, d’ara endavant,quotidians. S’estableixen entre ells correspondències per mitjà de la informació quepermet variar els punts de vista i els angles d’atac. La interpenetració i la compene-tració d’aquests mons és, sens dubte, una característica de la cultura contemporània.El territori és, certament, un fet material, però ho és en la mateixa mesura que tambéés una invitació a la contemplació, l’emoció, el somni i la imaginació creadora, sensedeixar de ser alhora objecte de sistemes teòrics, científics, històrics i filosòfics. Les obresde Gaston Bachelard ens en proporcionen un testimoni eloqüent. Bachelard va saberviatjar per aquests tres mons més bé que ningú.




Tots els paisatges estan en mutació constant, perquè, en efecte, el paisatge és el resul-tat d’una transformació col·lectiva de la natura; és la projecció cultural d’una societat enun espai determinat. I no solament en allò que fa referència a la seva dimensió material,sinó també a la seva dimensió espiritual i simbòlica. Les societats humanes, a través dela cultura, transformen els paisatges naturals originaris en paisatges culturals, caracte -ritzats no solament per una determinada materialitat, sinó també per la translació alpaisatge mateix dels seus valors i sentiments. El paisatge és cultura i, precisament peraixò, és una cosa viva, dinàmica i en contínua transformació, en mutació constant.

Això és cert, però també ho és que hi ha paisatges que estan sotmesos a transforma-cions molt més intenses, brusques, ràpides i homogeneïtzadores que altres. Són els pai-satges dels quals volia parlar en aquest article: els paisatges de territoris molt transfor-mats, densos, trencats, sense valors aparents. Em refereixo, fonamentalment, tot i queno únicament, als paisatges dels entorns urbans i metropolitans sotmesos a fortes pres-sions, sobretot urbanístiques. Estic pensant en els territoris que han perdut –o canviatradicalment i en molt poc temps– el seu discurs i en els paisatges que també han per-dut –o canviat radicalment i també en molt poc temps– el seu imaginari. Em refereixo alque jo he qualificat de territoris sense discursos i de paisatges sense imaginari, presentsen les corones de pràcticament totes les ciutats del país, grans, mitjanes i petites.

La dispersió de l’espai construït, la urbanització disseminada, el creixement urbanísticdesvinculat dels assentaments urbans tradicionals, l’explosió de la ciutat –és a dir, la me-tropolització del territori–, juntament amb la implantació d’infraestructures de tot tipus(algunes molt dures), han provocat en molt poc temps una intensa fragmentació territo-

| 53

A la recerca del discurs territorial i de l’imaginaripaisatgístic*

Joan Nogué Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

* Una versió semblant d’aquest text va aparèixer en el llibre-catàleg Geografies Expectants, editat a Girona perla Fundació d’Art Contemporani «Espais» (2006).


rial i una transformació paisatgística radical que ha qüestionat en profunditat la identitatde molts llocs; procés empitjorat –cal dir-ho– per una certa homogeneïtzació i banalit-zació urbanística i arquitectònica, sobretot en els espais suburbans, perifèrics, de tran-sició, en els quals, efectivament, és inevitable detectar un punt de sordidesa, de desor-dre i de desconcert.

El diagnòstic és clar i les causes conegudes i per això no hi incidiré. Em limitaré a as-senyalar, a subratllar els reptes conceptuals i metodològics que la situació descrita ensplanteja; reptes que, segons el meu parer, són nous perquè la situació és nova: mai nohavíem estat capaços de consumir tant territori en tants pocs anys; mai no havíem trans-format el territori amb tanta rapidesa; mai no havíem estat tan interconnectats amb laresta del món i, en conseqüència, mai no havíem rebut ni compartit tants elements iden-titaris. Heus aquí, en definitiva, una situació nova que genera uns territoris i uns paisat-ges també nous i que ens enfronta amb nous reptes conceptuals i metodològics, quetot seguit exploraré. Em centraré, en concret, en cinc reptes: el de la globalització, el dela hibridació, el de la llegibilitat, el de la invisibilitat i el de la representació. No són elsúnics, és cert, però sí que són alguns dels més significatius. Vegem-ne el primer, el dela globalització.

El pes de la globalització

El paisatge ha tingut i continua tenint un paper rellevant en el procés de formació, con-solidació i manteniment d’identitats territorials (Nogué, 2005 i 2006). Aquesta afirmacióno s’allunya gaire del missatge de fons que filtra la vella trilogia paisatge-cultura-regió,tan present en els estudis geogràfics de final del segle XIX i principi del segle XX. En latradició geogràfica vidaliana el paisatge és la fisonomia característica que ens revela unaporció de l’espai concreta –una regió– i la distingeix d’altres regions. És en la regió oncristal·litzen les relacions societat-natura, i així s’atorga a la regió un caràcter distintiu quela farà única i irrepetible, i que es materialitzarà i visualitzarà a través del paisatge.Aquesta vella trilogia paisatge-cultura-regió també és present en la geografia nord-ame-ricana de la primera meitat del segle XX, inspirada en l’obra de Carl O. Sauer. I, en el fons,també es manifesta en la geografia fenomenològica de les dècades de 1970 i 1980. Lesperspectives fenomenològiques en geografia –també en arquitectura: en l’obra, perexemple, de Christian Norberg-Schulz (1980) o de Christopher Alexander (1979)– apro-fundeixen en aquesta línia, salvant totes les distàncies metodològiques i contextuals quehi pugui haver. Geògrafs com David Seamon (1993) o Edward Relph (1976) busquen



l’essència del paisatge, el seu suposat caràcter, també –tot i que no únicament– a tra-vés de l’associació paisatge-cultura-regió, expressada ara amb altres termes, com pai-satge-identitat-lloc.

Aquesta és grosso modo la tradició acadèmica i intel·lectual que ha mantingut viva finsavui la ferma convicció que el paisatge ha tingut sempre un paper rellevant en la forma-ció, la consolidació i el manteniment d’identitats territorials; tradició que ha tingut una tra-ducció corresponent, una contrapartida, en alguns àmbits intel·lectuals i fins i tot polítics.Ara bé, podem continuar mantenint encara avui la vella trilogia paisatge-cultura-regió atots els racons del territori i en un context de globalització accelerada com el que tenimactualment? Hem de preguntar-nos seriosament si les dinàmiques territorials contem-porànies no posen en dubte i no qüestionen el sentit que fins ara havíem donat a con-ceptes com lloc i, encara més, a associacions com identitat = lloc = paisatge. És lícit inecessari que ens preguntem com i de quina manera, en un context de globalització ga-lopant, les interconnexions entre les forces globals i les particularitats locals alteren lesrelacions entre identitat, significat i lloc.

Efectivament, cal reconèixer que els llocs –i els seus paisatges– han rebut sens dubtel’impacte de les telecomunicacions, de la velocitat més elevada dels sistemes de trans-port, de la mundialització dels mercats, de l’estandardització de les modes, dels pro-ductes, dels hàbits de consum. La identitat dels llocs tradicionals, basada en una «cul-tura territorialitzada», en un paisatge identitari, s’ha vist, en efecte, trastocada, però noaniquilada. Amb això vull dir que els llocs –i els seus paisatges– no han desaparegut, adiferència del que creuen Marc Augé i altres. Han aparegut «no-llocs» (Augé, 1998), peròno s’ha perdut el sentit de lloc. Malgrat la creixent homogeneïtat de la producció cultu-ral internacional, encara hi ha molts espais diferents que expressen sentiments de co-munitat, sentiments d’identitat, en definitiva. Les idees i les imatges produïdes i comer-cialitzades globalment són percebudes i utilitzades d’una manera diferent pels éssershumans en diferents punts del planeta i al mateix temps. No sabem exactament per quèaixò és així, però és cert que els éssers humans continuen creant llocs en l’espai i elscontinuen impregnant de significats: les societats contemporànies, malgrat tot, redes-cobreixen, reivindiquen, reinventen llocs i paisatges.

Es fa difícil entendre els nous territoris, els paisatges sotmesos a intenses transforma-cions als quals fa referència aquest capítol, si no entenem abans com s’han vist afectatspels actuals processos de globalització, en el marc de la inesperada i imprevista tensiódialèctica entre l’àmbit local i l’àmbit global. Entendre la globalització des d’un punt devista territorial implica entendre que els llocs continuen essent llocs, però no de la ma-

A la recerca del discurs territorial i de l’imaginari paisatgístic | 55


teixa manera. Aquest és el gran repte que ens planteja la globalització en qualsevol part,però molt especialment en els territoris que estan reformulant el discurs territorial i l’ima-ginari paisatgístic. Els models d’urbanització, les tipologies constructives, els patronsd’ocupació del sòl, l’estètica d’aquests territoris molt transformats, d’aquests terri -toris densos i sense valors aparents, s’entenen molt millor en el marc de la globalització.Però, fins a quin punt aquesta globalització ha afectat i transformat el sentit del llocd’aquests llocs, valgui la redundància, així com els valors tradicionals dels seus paisat-ges? Heus aquí el primer repte, en estreta relació amb el segon: el de la hibridació.

De la nitidesa a la hibridació

No hi ha dubte que l’estructura i la morfologia de molts dels paisatges del país han can-viat radicalment al llarg d’aquests últims anys. Fins fa molt poques dècades, els dife-rents usos del sòl tenien uns límits relativament nítids: sense anar més lluny, es podiapercebre sense gaire dificultat on acabava la ciutat i on començava el camp. Els nuclisurbans es presentaven compactes. Al seu voltant, l’espai agrícola ocupava les terresfèrtils tant de la plana més immediata com dels vessants de les muntanyes més pro-peres, on s’aconseguia ampliar la superfície cultivable a partir de feixes i murs. En lesnostres latituds mediterrànies, la zonificació rural, bastant compacta, era clara i consis-tia, partint de forma bastant concèntrica dels pobles o de les cases de camp, en unazona d’horta, una zona de secà amb cereals, vinya i oliveres, una zona de prats i dematolls on es practicava el pasturatge extensiu i, finalment, una zona forestal, és a dir,el bosc pròpiament dit.

Actualment l’estructura i la morfologia del paisatge de la major part del territori (també elrural, tot i que menys) es caracteritza per una alta fragmentació. La zonificació caracte-rística del paisatge tradicional s’ha transformat radicalment i ha derivat cap a una grandispersió d’usos i de cobertes del sòl. L’antiga zonificació s’ha difuminat, s’ha perdut laclaredat en la delimitació zonal, la compacitat s’ha trencat i ha aconseguit imposar-se unpaisatge molt més complex, un paisatge de transició, un paisatge híbrid, amb una lògi-ca discursiva de més difícil aprehensió, fins al punt que ens obliga a preguntar-nos so-vint si el genius loci corresponent no ha fugit d’aquest paisatge; si no haurem canviatrealment de lloc, de país, parafrasejant l’excel·lent obra de David Lowenthal (1998), ThePast is a Foreign Country. De fet, quan observem amb deteniment els fotogrames delfamós «vol americà» del 1956, tenim realment la sensació d’estar contemplant un altreterritori, d’haver-nos equivocat de país.



Així, doncs, he citat aquí el repte de la hibridació, sempre present en els paisatges defrontera difusa, com els paisatges de mutació intensa, els paisatges de la dispersió, elssprawlscapes, paisatges que ocupen àmplies extensions de territori en forma de taquesd’oli i que transmeten una nova concepció de l’espai i del temps. La hibridació pròpiade les fronteres territorials, dels paisatges perifèrics als quals aquí fem referència, ensobliga a preguntar-nos si podem continuar concebent el lloc com una categoria geo -gràfica –i ontològica– «pura», en el sentit de contenir una suposada i exclusiva homoge-neïtat i coherència internes. La hibridació pot generar llocs? És probable que fa migsegle la resposta hagués estat negativa. La tradició acadèmica hegemònica en aquellmoment –i en determinats cercles encara avui– no hauria contemplat aquesta possibili-tat. Però és que, probablement, la pregunta no s’hauria plantejat, no hauria tingut capsentit. Tampoc no ens hauríem preguntat fa mig segle si els llocs poden ser mòbils, o siels llocs –i especialment els paisatges– poden ser virtuals, i ara ens ho preguntem.

Segon repte, per tant, la hibridació. És realment un repte entendre la lògica d’aquestahibridació, fins a quin punt afecta, altera o genera lloc i fins a quin punt han desapare-gut dels seus paisatges els valors tradicionals. Independentment de la resposta, el fet ésque la hibridació incrementa la sensació d’efímer, el tercer repte que plantegen els pai-satges aquí analitzats i al qual faré referència tot seguit.

El repte del que és efímer

Què podem dir sobre com són d’efímers les nostres societats que no hagin dit ja filò-sofs com Ilya Prigogine o sociòlegs com Zygmunt Bauman? Bauman (2003) qualificael món actual de «líquid», en el sentit que tots els àmbits i racons de la vida actual es-tarien sotmesos a un procés de liqüefacció, inclosos els vincles humans. La geografiacom a disciplina no s’ha pogut escapar d’aquest procés, ja que el concepte d’espai,que era el seu objecte més sòlid, aferrat a la realitat del món físic davant de la volati-litat més tradicional del temps, també s’ha tornat, d’alguna manera, més «líquid»(Hiernaux, 2006). Nous processos s’estan desenvolupant a les ciutats i aquests pro-cessos estan marcats per la mobilitat, la fluïdesa, la falta d’estabilitat i l’imperi del queés efímer, sobretot entre les seves manifestacions estètiques i lúdiques. D’altra banda,la reestructuració de la producció, en tots els àmbits, ha generat noves formes de tre-ball que remeten a allò que és efímer, la temporalitat, les coses no duradores.S’accentua, en definitiva, la volatilitat i l’element efímer de les modes, dels productes,de les tècniques, dels processos la borals, però també de les idees, de les ideologies,



dels valors, dels símbols. S’emfatitzen les virtuts de la instantaneïtat, de l’obsolescèn-cia instantània. L’espacialitat d’allò que és efímer i de la fugacitat s’està escrivint con-tínuament i nosaltres mateixos en formem part.

El que és efimer és una categoria que afecta el conjunt d’espais contemporanis, peròmolt espe cialment els urbans i, en aquests, sobretot, els perifèrics. En efecte, emergei-xen a la ciutat noves geografies basades en la curta durada –i també en la fugacitat–,estructurades en forma de xarxes espacials extraordinàriament dinàmiques i variadesque poques vegades tenim en compte. Heus aquí, per exemple, les geografies dels piz-zers i dels seus recorreguts urbans; les geografies de la nit (les del lumpen, les de les ac-tivitats il·legals que necessiten la nocturnitat); les geografies de la sexualitat i les sevescorresponents cartografies del desig (els punts de prostitució en zones públiques, elscontactes sexuals fortuïts en llocs no definits); les geografies dels captaires i vagabunds,dels músics de carrer, dels venedors i dels mercats ambulants no autoritzats; les geo-grafies de les tribus urbanes, que sovint delimiten els territoris a través de tags i grafits;en definitiva, un sens fi de xarxes espacials que configuren altres geografies, a vegadesfins i tot amb un cert caràcter dissident i alternatiu i gairebé sempre heterodoxes, des-conegudes i vistes amb recel, pel seu caràcter transgressor, nòmada, de molt difícil lo-calització i delimitació geogràfiques i, precisament per això, fora de control. El sabergeogràfic ha proporcionat sempre al poder una informació espacial de caràcter durador,cartesià, que li ha permès controlar i gestionar el territori amb una eficàcia provada. Peròaquest mateix saber geogràfic demostra que té serioses dificultats per descriure i ana-litzar el nomadisme, la qualitat d’efímer, la fugacitat…, mentre que el poder també té di-ficultats per controlar-los i gestionar-los. El temps efímer ha penetrat també profunda-ment en la vida dels espais urbans turístics –als quals poques vegades podem qualificarde ciutat–; d’aquesta manera, ha creat nous paisatges basats en la curta durada i la fu-gacitat, i ha complicat molt, juntament amb la hibridació, la seva llegibilitat, el quart repteque volia plantejar en aquesta contribució.

Una llegibilitat complexa

La llegibilitat semiòtica dels paisatges contemporanis sotmesos a intenses transforma-cions és complexa. No és gens fàcil la descodificació dels seus símbols. La llegibilitatd’aquests nous paisatges és més complicada que la del paisatge urbà compacte, aque-lla que vam aprendre de la semiologia urbana. En el clàssic tractat sobre la imatge de laciutat de Kevin Lynch (1960), aquest ressaltava cinc categories essencials per a la lectu-



ra del paisatge urbà convencional: senyals, nodes, senders, llindars i àrees homogènies.Quines categories, quines claus interpretatives permetrien llegir avui el paisatge de la dis-persió, l’sprawlscape? Segurament n’hi ha, i més pensades per ser llegides amb cotxeque no a peu, però són, sens dubte, més efímeres que les proposades per Kevin Lynch,i de més difícil llegibilitat. No és fàcil integrar en una lògica discursiva clara i comprensibleels territoris fracturats i desdibuixats dels paisatges de frontera, paisatges que de vega-des semblen itinerants, nòmades, perquè són repetitius, perquè són els mateixos a totarreu. Són els paisatges que alternen sense solució de continuïtat adossats, terrenys in-tersticials erms i abandonats, polígons industrials o simulacres de polígons industrials, ha-bitatges dispersos, edificacions efímeres, abocadors incontrolats, cementiris de cotxes,magatzems precaris, línies d’alta tensió, antenes de telefonia mòbil, cartells publicitaris(o les restes), camps oberts intermitents… En fi, un desordre general que genera en elciutadà una desagradable sensació de confusió, d’insensibilitat, de desconcert.

Com hem d’interpretar aquests paisatges? Tenen valors? Si no és així, és possible dotar-los-en? Com hem de llegir aquests paisatges, molts d’ells buits, desocupats, aparent-ment lliures, que semblen terra de ningú, territoris sense rumb ni personalitat aparents?Són espais indeterminats, de límits imprecisos, d’usos incerts, expectants, en ocasionsuna mescla entre el que han deixat de ser i el que no se sap si seran. Molts d’ells són ter-rains vagues, llocs enigmàtics que semblen condemnats a un exili des del qual contem-plen, impassibles, els dinàmics circuits de producció i de consum dels quals han estatapartats i als quals alguns –no tots– tornaran algun dia. Aquests espais intersticials invi-sibles, opacs i abandonats es multipliquen a les perifèries urbanes, entre autopistes,autovies i cinturons orbitals, i també als costats d’aquestes vies, totes elles potents eixosviaris imprescindibles perquè el nou sistema urbà funcioni esquivant la contínua amenaçadel col·lapse. Aquests espais erms entre autopistes han servit en moltes ocasions d’es-cenaris més aviat tenebrosos i fúnebres per al cinema d’acció i la novel·la negra. Són eldecorat preferit, per exemple, de James Graham Ballard (2000 i 2002), un dels escriptorsque més –i millor– partit ha tret d’aquests espais. Novel·les com Crash i L’illa de ciment,publicades en la versió original el 1971 i el 1973, respectivament, amb dosis accentua-des d’erotisme i de violència, i utilitzant l’automòbil com a metàfora sexual i també com ametàfora global de la vida de l’individu a la societat contemporània, són un veritable canta un dels paisatges més desolats i inhòspits dels nostres entorns metropolitans.

Els territoris sembla que no tenen discurs, i els paisatges, imaginari, quan la seva llegi-bilitat es torna extremadament complexa, tan complexa que s’apropa a la invisibilitat, elcinquè repte anunciat.



Com es pot fer visible allò que és invisible?

Les nostres geografies quotidianes estan plenes de paisatges incògnits i de territorisocults, en bona mesura a causa de la seva complexa llegibilitat. Quan no entenem unpaisatge, no el veiem: el mirem, però no el veiem. Per això, encara que no en siguemconscients, encara que no els veiem ni els mirem, ens movem quotidianament entrepaisatges incògnits i territoris ocults, entre geografies invisibles només en aparença. Lesgeo grafies de la invisibilitat –aquelles geografies que hi són sense ser-hi– marquen les nos-tres coordenades espacials i temporals, els nostres espais existencials, potser no més,però sí tant com les geografies cartesianes, visibles i cartografiables, pròpies de les lògi -ques territorials hegemòniques.

Molts d’aquests paisatges híbrids, perifèrics i de frontera dels quals parlem es corres-ponen amb espais marginals, tant des del punt de vista geogràfic com social. Es tractade zones insegures, indesitjables, desagradables, fàcilment sortejables i escamotejablesa la mirada, que tots coneixem. Són els territoris de la ciutat oculta, que només entraranen escena quan, per diferents raons, l’espai que ocupen es converteixi en desitjable, jasigui per processos d’ennobliment (gentrification) o per altres vies. Veiem els paisatgesque «desitgem» veure, és a dir aquells que no qüestionen la nostra idea de paisatge,construïda socialment (Nogué, 2007). Dit d’una altra manera: busquem en el paisatgeaquells models, aquells patrons que s’ajusten als que tenim en el nostre inconscientcol·lectiu, o que més s’hi aproximen. I, per aquesta raó, aquests paisatges perifèrics imolt transformats són invisibles als ulls de determinats grups i sectors socials.

Definitivament, les geografies de la invisibilitat i els seus corresponents paisatges ocultsencara s’han de descriure, d’interpretar. I és possible fer-ho en el marc d’una ontologiadel que és visible ja anunciada per Maurice Merleau-Ponty (1975) i basada en el con-venciment que allò no visible està completament entrellaçat amb el que és visible; peròno com un simple forat a la malla del que és visible, sinó com la base que el sustenta.S’estableix entre els dos la mateixa relació que entre la llum i la foscor, que entre el blanci el negre (com deia Paul Valéry, accedim a la secreta negror de la llet a través de la sevablancor). Una ontologia reforçada per les aportacions de la Gestalt i de totes les teoriesde la percepció, que incideixen una vegada i una altra en el fet que la realitat està cons-tituïda, a la vegada, per presències i absències, per elements que es manifesten i altresque s’amaguen, però que hi són. En altres paraules, la realitat no és només allò quees veu. El que és visible no es pot identificar amb el que és real, i viceversa. No hi ha resmillor que el paisatge per aplicar una ontologia del que és visible, perquè el paisatge és,



a la vegada, una realitat física i la representació que culturalment ens fem d’aquesta rea-litat; la fisonomia externa i visible d’una determinada porció de la superfície terrestre i lapercepció individual i social que genera; un tangible geogràfic i la seva interpretació in-tangible. És, a la vegada, el significant i el significat, el continent i el contingut, la realitati la ficció.

En el cas dels territoris que han perdut o que estan canviant el discurs, hem d’aconse-guir penetrar en allò invisible a través del que és visible; fer visible el que mirem, però queno veiem. Quina és la clau per aprendre a mirar el que no veiem, per convertir-nos enuna espècie d’endevins del paisatge? S’ha de guanyar la batalla de la invisibilitat, pro-fessionalment i socialment. I és molt probable que la guanyem a través de la represen-tació. Com afirmàvem fa un moment, veiem els paisatges que «desitgem» veure, aquellsque no qüestionen la nostra idea de paisatge, construïda socialment; aquells que no dis-cuteixen els arquetipus paisatgístics predominants. És el repte de la representació, l’úl-tim repte que volia plantejar en aquest capítol i en el qual m’estendré més.

La realitat i la seva representació

Començaré amb un exemple anecdòtic, però no per això menys significatiu: la prolife-ració, en els últims temps i en les principals vies d’entrada de molts pobles i ciutats,d’enor mes cartells publicitaris en els quals la mateixa localitat s’anuncia a través d’unafotografia de dimensions colossals en què es mostra la imatge més típica i estereo -tipada de la ciutat o el poble en qüestió. El que és curiós és que aquests plafons in -formatius acostumen a estar emplaçats de tal manera que es percep, a la vegada, elpaisatge real i el representat, l’original i la còpia, fins al punt que no sabem molt bé quèhem de mirar primer ni com ho hem de mirar, ja que les dues imatges –la real i la re-presentació corresponent– són la mateixa, com a mínim aparentment. Hem de pregun -tar-nos quin sentit té aquesta estratègia comercial i turística dels llocs i dels seus pai-satges basada en la reiteració, en la redundància comunicativa, en un obvi joc demiralls entre realitat i ficció.

Des del meu punt de vista, aquests cartells són una mostra més que, efectivament, enstrobem de ple en una societat de la visualització induïda, en la qual la construcció d’i-matges i, per descomptat, de paisatges, ha triomfat. Les imatges del paisatge són tanextraordinàriament quotidianes en el nostre univers visual que han arribat a orientar lanostra percepció de la realitat. I així, avui dia, en el procés d’apreciació estètica del pai-satge, el que se sap (la informació visual sobre el paisatge) condiciona i qüestiona el que



s’experimenta (la pròpia vivència del paisatge). La majoria de la gent qualifica com a bellun paisatge quan hi pot reconèixer un antecedent avalat mediàticament i, de fet, l’èxit oel fracàs de l’experiència turística, per posar-ne només un exemple, dependrà, en bonamesura, del nivell d’adequació dels paisatges contemplats «en directe» a aquelles imat-ges dels mateixos paisatges que prèviament ens van induir a visitar i a conèixer desd’una revista, un documental de televisió o una agència de viatges.

Heus aquí la definitiva mercantilització dels llocs i dels seus paisatges, tan pròpia deles societats i de les economies postmodernes i postindustrials. Una de les parado-xes fonamentals de la postmodernitat –en el marc de la crisi de l’autenticitat– és laclara diferenciació entre la realitat i la seva representació i la celebració corresponentde la inautenticitat, molt en línia amb la filosofia que inspira els parcs temàtics. A lanovel·la Anglaterra, Anglaterra, Julian Barnes (1999) desenvolupa, amb lucidesa,aquesta tensió entre l’autenticitat i la simulació, entre l’original i la còpia, a partir d’unparc temàtic.

Més enllà dels parcs temàtics pròpiament dits, sembla clar que ens dirigim cap a la te-matització del conjunt del paisatge i és des d’aquesta perspectiva des de la qual pot-ser s’interpretin més bé els cartells esmentats. Se’ns ensenya el que ja podríem veureper nosaltres mateixos no per pur citymarketing barat, ni perquè siguem uns ximplets,sinó perquè, d’acord amb el que s’ha comentat més amunt, el paisatge real, per ad-quirir més rellevància, ha de ser «mediatitzat»; ha de passar pel poderós filtre de la imat-ge, si és possible estereotipada (i, encara millor, arquetípica). El consum dels llocs noés complet si abans no n’hem consumit visualment imatges, tal com va desenvoluparJohn Urry (1990) en explorar a fons el que ell anomenava la «mirada turística», en elmarc d’una suggeridora semiòtica de la imatge visual. Amb el paisatge passa una cosasemblant al que, en relació amb la fotografia, va avançar en el seu moment WalterBenjamin i que més tard va desenvolupar Kenneth Gergen a The Saturated Self (El josaturat) (1992):

La qüestió no és saber si les relacions entaulades a través dels mitjans s’aproximen en laseva significació a les normals, sinó més aviat si les relacions normals es poden aproximarals poders de l’artifici. [...] Les vacances deixen de ser reals si no les hem filmat; elscasaments es con verteixen en esdeveniments preparats per a la càmera fotogràfica i elvídeo; els aficionats a l’esport prefereixen veure els partits per la televisió en comptesd’anar a l’estadi, ja que el que veuen a la pantalla els sembla més proper a la realitat.Recorrem cada vegada més als mitjans, i no a la nostra percepció sensorial, perquè ensdiguin què passa.



El paisatge real es veu substituït cada vegada més per la seva imatge, pel seu simula-cre mediàtic, i ens oblidem que els paisatges, en paraules d’Eduardo Martínez de Pisón,són rostres que revelen formes territorials i que la seva veritable aprehensió requereix unasensibilitat vivencial i cultural que es genera amb molta més facilitat a través de l’autèn-tica percepció sensorial integral, només possible mitjançant el contacte directe entrel’individu i el seu entorn.

El cas d’aquests cartells publicitaris, exposat a tall d’exemple, ens remet a una cosa moltmés seriosa i complexa: els arquetipus paisatgístics. Sembla demostrat que, sovint, lacontemplació del paisatge real contemporani està tenyida d’un paisatge arquetípictransmès de generació en generació a través de múltiples vies i camins (pintura de pai-satge, fotografia, escola, mitjans de comunicació). La falta de llegibilitat i la pèrdua del’imaginari paisatgístic de molts paisatges contemporanis té molt a veure, de fet, amb elque podríem qualificar de «crisi de representació», és a dir, l’abisme cada vegada mésgran entre el paisatge arquetípic transmès de generació en generació i el paisatge real,cada vegada més homogeni i banal, sobretot a les perifèries urbanes i a les àrees turís-tiques. Aquest paisatge arquetípic s’hauria generat en el marc d’un procés de «socia -lització» del paisatge que tindria lloc en un moment determinat de la història i que seriaimpulsat per una elit cultural, literària i artística procedent d’un determinat grup social,que elaboraria una metàfora i la difondria al conjunt de la societat.

Cal saber si la imatge seleccionada era la majoritària i quines es van deixar de banda, per-què hem d’admetre que totes, com a representacions socials del paisatge, tenen –te-nien– la mateixa legitimitat social. Així doncs, podem afirmar que es produeix una socia-lització d’un paisatge arquetípic que ens ha arribat fins avui a través de diverses imatgesque han creat un imaginari col·lectiu, compartit i socialment acceptat. L’arquetipus pai-satgístic anglès, per exemple, continua essent molt potent i el passat hi té un pes enor-me. És coneguda l’habilitat típicament anglesa per saber mirar el paisatge a través de lesseves associacions amb el passat i per avaluar els llocs en funció de les seves conne-xions amb la història. Un paisatge bucòlic, pintoresc, ordenat, humanitzat, verd i ambboscos caducifolis conforma l’ideal de bellesa paisatgística per a la majoria dels anglesos.El paisatge és aquí concebut gairebé com una vella antiguitat. David Matless (1998), enel llibre Landscape and Englishness, va més enllà i mostra com el paisatge típicamentanglès és un element fonamental de l’«anglicitat», és a dir, l’essència de tot allò anglès. AFrança, Yves Luginbuhl (1989), Augustin Berque (1990 i 1995), Alain Roger (1997) i so-bretot Pierre Nora (1984) en el llibre col·lectiu Les Lieux de mémoire, entre molts altres icadascun d’ells a la seva manera, també apunten cap a la mateixa direcció.



Ara bé, què passa en aquest punt, entrant ja en les consideracions finals, en relació ambels paisatges que han patit intenses i brusques transformacions? Senzillament, enaquests l’abisme entre realitat i representació creix molt més i la crisi de representaciódel paisatge arquetípic al qual estàvem acostumats i que ja no es correspon amb la rea-litat, es fa encara més gran. Si això és així, hem d’admetre que tenim un gran desafia-ment, per no dir un problema: el de ser capaços de dotar de nova identitat aquests nouspaisatges o, el que és el mateix, el de generar nous paisatges amb els quals la societatpugui identificar-se. Alguns nous paisatges han de poder ser objecte de representaciósocial si volem resoldre aquesta fractura actualment existent entre el paisatge real i elpaisatge representat.

Fins ara, i més enllà dels nuclis urbans compactes, no hem estat capaços de dotar d’i-dentitat –la que sigui– uns paisatges caracteritzats majoritàriament per la mediocritat i labanalitat. Hem gosat proposar intervencions paisatgístiques que no han anat gaire mésenllà de la pura jardineria, perquè no estaven suportades per un nou discurs territorial i,per tant, no hem gosat experimentar nous usos i cànons estètics. Potser ens ha faltatimaginació, creativitat i sentit del lloc, però el que és cert és que no hem estat capaçosde generar nous paisatges amb els quals la gent pugui identificar-se, nous paisatges dereferència; no hem estat capaços de reinventar una dramatúrgia del paisatge, en parau-les de Paul Virilio. Existeix, sens dubte, una clara sensació de divorci, de dissociacióentre paisatge real i paisatge representat, fet que suggereix la necessitat d’actuar enaquest àmbit, sobretot en els paisatges tan fracturats i en intensa transformació alsquals hem fet referència.

A tall de conclusió

La meva impressió és que, en aquests moments i en relació amb el que acabem deplantejar, hi ha damunt la taula tres vies, tres opinions sobre el tema, tres alternatives,que es tradueixen també en tres actituds diferents.

En primer lloc trobem la via del laissez-faire, que ha tingut com a resultat el sorgiment depaisatges banals i mediocres en uns territoris sense rumb i sense personalitat, desposseïtsdel seu caràcter primigeni, de la seva raó de ser. Coneixem de sobres aquesta via, i en es-pecial les seves conseqüències. Respon, com és obvi, a les dinàmiques pròpies del capi-talisme immobiliari que ja fa massa temps que estem patint i que, per sorprenent que puguisemblar, ha rebut l’aval intel·lectual d’alguns artistes, arquitectes i urbanistes envoltatsd’una suposada pàtina de modernitat, allunyada de qualsevol compromís social.



En segon lloc hi ha la via que planteja, purament i simplement, eliminar de l’imaginaricol·lectiu els arquetipus paisatgístics, els paisatges tradicionals de referència, que enca-ra tenim i que ens vénen de lluny. Hi ha qui defensa obertament aquesta opció com l’ú-nica via per resoldre d’una vegada aquesta crisi de representació, pensant que si s’eli-mina el referent, s’elimina la representació i, per tant, també s’elimina el problema.Aquesta via, a més d’innecessària, no resol el problema.

Finalment, tenim la via de la intervenció pensada i participada, i socialment consensua-da. Aquesta és, des del meu punt de vista, l’única capaç de revisar –no d’aniquilar– elspaisatges tradicionals de referència, ampliant el seu ventall i introduint elements identita-ris que ens han arribat per la via de la globalització i que es poden fusionar perfectamentamb els autòctons. Aquesta és l’única manera de generar nous paisatges amb els qualsla societat pugui identificar-se; l’única manera de trobar nous paisatges que puguin serobjecte de representació social; l’única manera, en definitiva, de superar aquesta frac-tura actualment existent entre paisatge real i paisatge representat, i de dotar de nous va-lors el primer, fet que és especialment necessari en el cas de paisatges molt transfor-mats. No ens hauríem de resignar a l’emergència de més territoris sense discurs i demés paisatges sense imaginari. No és fàcil reformular i ampliar l’imaginari paisatgísticd’una societat, però no és impossible, si es pensa col·lectivament, si es pren una opciósocialment compartida.

Bibliografia

ALEXANDER, Christopher. The Timeless Way of Building. Nova York: Oxford University Press, 1979.

AUGÉ, Marc. Los no lugares. Espacios del anonimato. Barcelona: Gedisa, 1998.

BALLARD, James G. Crash, Madrid: Minotauro, 2000.

BALLARD, James G. La isla del cemento. Madrid: Minotauro, 2002.

BARNES, Julian. Inglaterra, Inglaterra. Barcelona: Anagrama, 1999.

BAUMAN, Zygmunt. Modernidad líquida. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 2003.

BERQUE, Augustin. Médiance de milieux en paysages. Montpeller: Reclus, 1990.

BERQUE, Augustin. Les raisons du paysage. París: Hazan, 1995.

GERGEN, Kenneth. El yo saturado. Barcelona: Paidós, 1992.

HIERNAUX, Daniel. «Geografía de los tiempos y de los espacios efímeros». A: NOGUÉ, OGUJoan;ROMERO, Joan (eds.). Las otras geografías. València: Tirant lo Blanch, 2006, pp. 269-284.

LOWENTHAL, David. El pasado es un país extraño. Madrid: Akal, 1998.



LUGINBHUL, Yves. Paysages. Textes et représentations du paysage du siècle des Lumières à nosjours. París: La Manufacture, 1989.

LYNCH, Kevin. The Image of the City. Cambridge: The Massachusetts Institute of TechnologyPress, 1960.

MATLESS, David. Landscape and Englishness. London: Reaktion Books, 1998.

MERLEAU-PONTY, Maurice. Fenomenología de la percepción. Barcelona: Península, 1975.

NOGUÉ, Joan. «Nacionalismo, territorio y paisaje en Cataluña». A: ORTEGA CANTERO, Nicolás. Pai -sa je, memoria histórica e identidad nacional. Madrid: Universidad Autónoma de Madrid iFundación Duques de Soria, 2005, pp. 147-169.

NOGUÉ, Joan. «Paisaje, identidad nacional y sociedad civil en la Cataluña contemporánea». A:LÓPEZ ONTIVEROS, Antonio; NOGUÉ, Joan; ORTEGA CANTERO, Nicolás. Representacionesculturales del paisaje. Y una excursión por Doñana. Madrid: Universidad Autónoma deMadrid, 2006, pp. 41-58.

NOGUÉ, Joan (ed.). La construcción social del paisaje. Madrid: Biblioteca Nueva, 2007.

NORA, Pierre (ed.). Les Lieux de mémoire. París: Gallimard, 1984-1992.

NORBERG-SCHULZ, Christian. Genius Loci: Toward a Phenomenology of Architecture. Nova York:Rizzoli, 1980.

RELPH, Edward. Place and Placelessness. Londres: Pion, 1976.

ROGER, Alain. Court traité du paysage. París: Gallimard, 1997.

SEAMON, David (ed.). Dwelling, Seeing, and Designing. Toward a Phenomenological Ecology.Albany: State University of New York Press, 1993.

URRY, John. The Tourist Gaze. Sage, 1990.



Introducció

Quan el coordinador del seminari em va proposar el títol per a la meva participació, «Lesescales de la transformació», jo vaig afegir-hi un subtítol: «Una pregunta, dues defini-cions, tres escenaris i una alternativa».

La pregunta està implícita en la seva proposta: Hi ha diferències significatives quans’aborda el projecte dels paisatges culturals en projectes a diferents escales?

Abans de respondre cal que aclareixi a què faig referència en parlar de paisatges cultu-rals, o parcs patrimonials, com a instrument comú en el seu projecte.

Davant les complexes categories utilitzades pels organismes oficials (la UNESCO o elNational Park Service), em sembla útil recordar que l’origen del concepte el trobem enescrits d’historiadors o geògrafs alemanys i francesos de final del segle XIX; en els al·legatsdeterministes de Friedrich Ratzel; en l’atenció que Otto Schlütter reclama sobre la idea

| 67

Paisatges culturals: una pregunta, duesdefinicions, tres escenaris i una alternativa

Joaquim Sabaté1

Catedràtic d’urbanisme. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.Universitat Politècnica de Catalunya

1 Aquesta reflexió arrenca de diversos treballs compartits des de l’any 2000 fins al 2004 amb alguns profes-sors i investigadors del MIT i de la UPC. Unes primeres formulacions apareixen en els meus articles «LookingForward», amb E. Ben-Joseph, D. Frenchman i M. Schuster; «The UPC vision» i «European precedents» ambA. Lista, dins del llibre Designing the Llobregat Corridor. Cultural Landscape and Regional Development. Pro-jectant l’Eix del Llobregat. Paisatge cultural i desenvolupament regional. Universitat Politècnica de Catalunya iMassachusetts Institute of Technology (Barcelona, 2001). Altres versions es recullen en els capítols «De la pre-servación del patrimonio a la ordenación del paisaje» i «Paisajes culturales en Cataluña: el eje patrimonial delrío Llobregat», inclosos en un llibre sobre paisatge de la Diputació de Barcelona o en tres articles recents: «Pai-sajes culturales en Cataluña: un reto de futuro» a Espais, núm. 50, publicació de la Generalitat de Catalunya(Barcelona, 2005); «Paisajes culturales» i «De la preservación del patrimonio a la ordenación del paisaje» a Ma-rina Waisman, núms. 6 i 8, respectivament, publicats a Córdoba, Argentina, 2003-2005. Una versió primerad’aquest text apareix en el meu article «Paisajes culturales: Estados Unidos, Europa y Latinoamérica: Una pre-gunta, dos definiciones, tres escenarios y posibles alternativas», a Paisajes culturales, patrimonio y proyecto(pp. 7-14). Pontificia Universidad Católica de Chile. Santiago de Xile. Registre de propietat intel·lectual núm. 158.780.


de landschaft com a àrea definida per una relació harmoniosa d’elements físics; en la in-terpretació de la incidència mútua entre natura i humanitat de Vidal de la Blaché; en de-finitiva, en la relació entre paisatge i paisanatge.

Tanmateix, és el geògraf alemany Carl O. Sauer qui el 1925 defineix per primera vegadael paisatge cultural com el resultat de l’acció d’un grup social sobre un paisatge natural.Sauer funda la geografia cultural, disciplina que analitza les transformacions del paisat-ge natural per l’acció de l’ésser humà i estudia la relació canviant entre hàbitat i hàbits,entre natura i humanitat, entre paisatge i paisanatge.

Una altra aportació de singular rellevància és la de l’escriptor i editor John BrinckerhoffJackson, que reivindica el valor dels paisatges i les comunitats de l’Amèrica «quotidia-na», els mateixos que defensen Walt Whitman, Mark Twain i Lewis Mumford o més re-centment Robert Venturi i alguns representants del New Urbanism.

Crec que el llegat de Sauer i Brinckerhoff continua sent plenament vigent. De fet, ensapropa a la definició de paisatge cultural com el registre de l’home sobre el territori; comun palimpsest, un text que es pot escriure i reescriure; entenent el territori com una cons-trucció humana. Aquesta és la interpretació que vaig proposar en un estudi fa pocsanys.2 Vaig plantejar fins i tot una definició menys ortodoxa, però que em va semblar mésútil i bonica: el paisatge cultural és l’empremta del treball sobre el territori, una mena dememorial al treballador desconegut.

Pel que fa a la segona definició, entenc per parc patrimonial un instrument de projecte igestió, de reconeixement i posada en valor d’un determinat paisatge cultural, que per-segueix no solament la preservació del seu patrimoni o la promoció de l’educació, sinótambé afavorir el desenvolupament econòmic local.

Una anàlisi rigorosa i extensa de molts projectes en paisatges culturals d’Europa i Amè-rica ens va permetre avaluar mètodes de gestió i instruments d’intervenció, i la manerad’afrontar el disseny dels paisatges culturals.3 I així vam reconèixer, per exemple, la im-portància d’explicar una història, de definir un àmbit i una estructura física clars, de pro-


2 Vegeu els articles «Paisajes culturales. El patrimonio como recurso básico para un nuevo tipo de desarrollo»a Urban, núm. 9 (pp. 8-29), (Madrid, 2004), i «De la preservación del patrimonio a la ordenación del paisaje» aID núm. 1 (Barcelona, 2005).3 Aquest estudi està recollit en el llibre Designing the Llobregat Corridor. Cultural Landscape and Regional De-velopment. Projectant l’Eix del Llobregat. Paisatge cultural i desenvolupament regional. Barcelona: UniversitatPolitècnica de Catalunya i Massachusetts Institute of Technology, 2001.


posar recorreguts d’acord amb un guió i d’atendre la imatge en primer lloc. L’estudi tambéens va permetre reconèixer els components bàsics en el projecte d’un parc patrimonial:4

– L’àmbit global i els subàmbits (àrees).

– Els recursos patrimonials i els serveis (fites).

– Les portes i els accessos, els centres d’interpretació i els museus (nodes).

– Els camins que vinculen tot el que s’acaba d’esmentar (itineraris).

– Els límits visuals (i administratius) de la intervenció (vores).

Em referiré, tot seguit, a tres escenaris que actualment estem estudiant un grup de pro-fessors de diverses universitats.

L’escenari nord-americà

Bona part de l’experiència en el projecte de parcs patrimonials sorgeix als Estats Units.Tot i que es tracta d’un camp d’intervenció relativament jove, que amb prou feines tétrenta anys, hi ha diverses lleis que emparen la figura d’aquests parcs, mecanismes desuport tècnic i financer i programes d’impuls.

No és senzill esquematitzar en poc temps els trets més definitoris d’aquest primer es-cenari americà. Però m’atreveixo a fer-ho a partir de l’estudi que fa uns quants anys vamfer juntament amb un grup d’amics, investigadors del MIT, sobre un centenar de casosa Europa i Amèrica.

Tot i el risc de simplificar, podríem reconèixer en el panorama americà diverses famíliesde projectes. Faré referència essencialment a tres.

1. La primera, i sens dubte la més homogènia, és la que engloba molts dels parcs im-pulsats pel National Park Service (Illinois and Michigan Canal Corridor, BlackstoneRiver Valley, Lackawanna Heritage Valley, Allegheny Ridge, Cane River National

Paisatges culturals: una pregunta, dues definicions, tres escenaris i una alternativa | 69

4 El seu detall i els requeriments de disseny d’aquests s’han recollit en diversos articles, com «Paisajes cultu-ra les. El patrimonio como recurso básico para un nuevo tipo de desarrollo» a Urban, núm. 9, pp. 8-29, Ma-drid, primavera 2004; o «De la preservación del patrimonio a la ordenación del paisaje» a Marina Waisman,núm. 8, pp. 5-1, Córdoba, Argentina, octubre 2005. Altres versions posteriors es recullen en el núm. 1 de larevista ID, Identidades: Territorio, Cultura y Patrimonio (Barcelona, 2005); o en el núm. 7 de la revista Urbano,de la Universidad del Bio-Bio, Concepción (Xile).


Area). L’experiència en el disseny de parcs naturals durant gairebé un segle l’aplicael National Park Service el 1972 a un pioner Parc Nacional del Carbó. Des d’ales-hores l’ha anat ajustant en iniciatives molt diverses. Això li ha permès depurar crite-ris i patrons d’intervenció suficientment validats, i establir un manual de disseny igestió força precís, que aplica en totes les seves intervencions.

El National Park Service (NPS) potencia essencialment la dimensió socioeconòmi-ca, les tradicions culturals o la relació amb el medi natural. Davant de la dimensiómerament històrica, arquitectònica o arqueològica, l’NPS pretén recuperar una visiócomprensiva i interdisciplinària, d’acord amb el llegat de Sauer i dels primers repre-sentants de la geografia cultural.

2. Confesso que m’atrau més un segon conjunt heterogeni de projectes, molt més in-novadors. Aquest és el cas de la joint venture entre l’oficina de parcs i preservacióhistòrica de Nova York i vint-i-dues comunitats més per impulsar una vintena deparcs culturals urbans;5 o del programa promogut el 1989 pel governador de Penn-silvania. Aquest establia els requisits que determinats projectes de parcs culturalshavien de complir per ser designats i rebre suport. Havien de promoure l’educació,el lleure i el desenvolupament econòmic, a partir de la cooperació entre administra-cions; havien de garantir la conservació dels béns culturals; havien d’elaborar un in-ventari acurat dels recursos, atraure suport públic i privat, i garantir un compromís ilideratge local.

Entre les iniciatives més interessants d’aquest segon grup hi ha les del meu bonamic Dennis Frenchman, autor de gairebé la meitat dels dissenys en àrees patri-monials designades pel Congrés americà, en especial el pioner Parc Patrimonial deLowell. Aquest projecte va aportar conceptes i instruments tan significatius coml’estructura física i narrativa d’un parc; ens va descobrir el seu valor com a catalit-zador d’un nou desenvolupament econòmic i com a àmbit d’educació, i va recla-mar la nostra atenció cap a les històries associades al treball i els treballadors, tanto més que cap a la infraestructura, fàbriques o maquinària, com havia estat habi-tual en moltes realitzacions anteriors.

3. Fer un projecte d’un parc patrimonial és, de fet, equivalent a elaborar el guió d’unapel·lícula. Podem reconèixer un tercer grup de projectes que pretén reconstruir lahistòria d’un període i d’una societat, com el d’Old Sturbridge Village, que recrea


5 Front portuari, vall fluvial del Hudson-Mohawk, Kingston, Seneca Falls...


amb rigor i tota mena de detalls els oficis i ambients d’un poble de Nova Anglaterrael 1830. Aquest cas constitueix una iniciativa seriosa, on els «actors» són a la ve-gada membres d’un centre d’investigació de la història de la vida quotidiana.

Però en moltes ocasions es corre el perill de banalització. La frontera entre un parcpatrimonial i un parc temàtic és molt tènue, i es pot difuminar fàcilment amb una es-tratègia comercial basada en una intencionada recuperació d’un passat idíl·lic, queignora la vella i dura ciutat industrial. Reduïda a simple testimoni, la història pot con-vertir-se en simple espectacle, en teatre de la memòria, en una simple estratègia co-mercial d’atracció de visitants.

La ciutat de Williamsburg és un cas ben representatiu de tematització portada al’extrem, on els habitants disfressats són part d’una escenografia historiada.

L’escenari europeu

Amb el risc de continuar simplificant excessivament, podríem reconèixer igualment en lavella Europa tres famílies ben representatives d’aproximacions als paisatges culturals.

1. La primera neix amb l’auge de l’arqueologia industrial a Anglaterra, França i Ale-manya.6 En són exemples pioners els d’Ironbridge Gorge o de New Lanark a Escò-cia a principi dels anys seixanta.

Fàbriques i maquinària, empresaris i tècnics, processos productius i economia in-dustrial són els principals protagonistes d’aquest corrent de revaloració; enginyers ihistoriadors, els agents impulsors; la reconstrucció dels escenaris de la industrialit-zació, el principal objectiu. L’arqueologia industrial es fixarà primer en els grans mo-numents, en els «palaus de la indústria» (alts forns, gasòmetres, colònies utòpiques,grans complexos fabrils), però ben aviat s’ocuparà de manifestacions menys gran-dioses o singulars i de la interpretació en general del paisatge de la indústria.

Un dels exemples més singulars és el del sistema del Museu de la Ciència i de laTècnica de Catalunya. Sorgeix el 1983 amb l’objectiu de mostrar la diversitat sin-gular dels paisatges industrials catalans. Davant l’habitual conservació en seu únicade col·leccions d’objectes tècnics, passa a estendre’s per tot el territori, i intenta for-


6 Arqueologia industrial seria, en la clàssica definició de Kenneth Hudson, el descobriment, la catalogació i l’es-tudi de les restes físiques de les comunicacions i del passat industrial.


mar museografies de cadascuna de les manifestacions de l’especialització indus-trial (torneria, pell, paper, ciment, aiguardent, carbó, energia hidràulica, suro, cotó,estampat tèxtil, farineres, ferrocarril).

Segurament la recreació d’aquests grans paisatges de la indústria té el seu puntculminant en la recuperació de l’Emscher Park, i molt particularment en els jardinsde Peter Latz a Duisburg, on la imatge fantasmagòrica d’escenaris abandonats isòls contaminats, d’acereries i passarel·les oxidades, de gasòmetres, martells, pre-ses hidràuliques, torres de fosa o plantes de rentat, es transforma, mitjançant deli-cades intervencions, en nous espais de referència.

2. Una segona família estaria relacionada amb la recuperació dels paisatges dels usosi costums, particularment en els països nòrdics. En són exemples pioners el MuseuPopular a Oslo, el de les Tradicions Pesqueres a les illes Lofoten i particularment elsde Bruksbygd, Grändsland, Skansen i Bergslagen a Suècia. A més, apareixen eco-museus a França o uns primers centres i plans d’interpretació a Anglaterra. No gairemés tard s’encunyen conceptes especialment rellevants, com els d’ecomuseu o ter -ritori-museu. Neixen per impulsar la interpretació i l’educació dins dels paisatges ac-tius de ciutats i territoris («excava allà on siguis» va ser l’expressió popular perdefinir-los). Es tracta d’imaginar museus sense parets, on els residents es conver-teixen en agents actius de reconeixement dels seus recursos patrimonials (materialsi formes de vida), de la seva protecció, valoració i difusió.

Treballadors i condicions de vida, tradicions i cultura són els principals protagonis-tes d’aquest corrent de revaloració; antropòlegs i estudiosos de la societat, elsagents impulsors; la interpretació de la vida quotidiana en un territori delimitat i l’edu -cació, els principals objectius.

3. Una tercera família destaca pel seu enfocament morfotipològic especial. No em re-fereixo només a la llarga tradició d’estudis sobre centres històrics, que seguramentpodríem considerar els paisatges culturals per excel·lència. Hi ha molts altres pro-jectes recents sobre paisatges industrials, agraris i bèl·lics, o sobre grans eixos pa-trimonials (Camí de Santiago o Canal du Midi), on una acurada lectura morfològicaconstitueix el denominador comú i l’element més característic. M’interessen parti-cularment les aproximacions, com el projecte del paisatge industrial a la vora del Ter,que pretenen fonamentar la intervenció en el reconeixement minuciós de la formadel territori, que intenten reconstruir la seva identitat o codi genètic, però sense re-nunciar a l’acte creatiu. Transformar per preservar, aquest podria ser el lema; assu-mir respectuosament el caràcter evolutiu dels nostres paisatges.



Després tornaré a parlar-ne. Els parcs agraris de Ciaculli a Palerm o del Baix Llo-bregat a Barcelona,7 el Parc de les Colònies Industrials o l’Eix Patrimonial del Llobre-gat; el Parc Volcànic de la Pedra Tosca a Olot o el Camí de la Séquia de Manresa,amb delicades intervencions de Siza Vieira, constitueixen, segons el meu parer,exemples ben representatius d’aquest corrent.

L’escenari llatinoamericà

Seguiré amb un nombre reduït de categories a Llatinoamèrica.

1. Em referiré en primer lloc a un conjunt d’iniciatives que ha obtingut o que aspira aaconseguir el reconeixement com a Paisatge Cultural Patrimoni de la Humanitat. Toti la seva lògica diversitat, els projectes elaborats per accedir a la nominació tenenmolts aspectes en comú, ja que han de respondre als mateixos criteris de valora-ció, o seguir patrons semblants en l’elaboració del pla de gestió. Alguns tendeixen


7 Vegeu, entre daltres, els textos següents: «Parc Agrari Barcelona. CCRS Arquitectos» a A+ (Architectuur +Stedebouw + Design + Kunst), núm. 190, pp. 56-59, Brussel·les, octubre-novembre 2004. «El Plan Especial del Parque Agrario del Baix Llobregat» a Patrimonio y desarrollo territorial. Colonias, Acequiade Manresa y Delta del Llobregat. Barcelona: Diputació de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya,2004, pp. 45-62.«En la identidad del territorio está su alternativa» a OP Ingeniería y Territorio, núm. 60, pp. 12-19, Barcelona,setembre. «Elementos para a construção de um projecto territorial» a Urbanismo Revista da Associação dos UrbanistasPortugueses, núm. 11, pp. 24-36, Coimbra (Portugal). Reg. núm. ICS- núm. 222451. «El Parque Agrario delBaix Llobregat» a El eje del Llobregat: Patrimonio y desarrollo territorial. Barcelona: Fundació Politècnica deCatalunya, Universitat Politècnica de Catalunya, 2001. «European Precedents» en col·laboració amb A. Lista a Designing the Llobregat Corridor. Cultural Landscapeand Regional Development. Projectant l’eix del Llobregat. Paisatge cultural i desenvolupament regional. Bar-celona: Universitat Politècnica de Catalunya i Massachusetts Institute of Technology, 2001. «O Parque Agríco-la do Baix Llobregat» a Espaço Público e a Interdisciplinaridade, pp. 165-176. Lisboa: Centro PortuguêsDesign, 2000.«Paisatges en transformació: exigències de noves claus de lectura i instruments d’intervenció» a Arquitectesen el Paisatge. Girona: Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2000, pp. 91-102.«Acerca de los espacios públicos contemporáneos» a Marina Waisman, núm. 3, pp. 51-61, Córdoba, Argen-tina, agost 2000. «Intervenir des de l’ecologia» a Refer paisatges. Remaking landscapes. Barcelona: Fundació Caixa d’Arqui-tectes, 2000, pp. 47-48, 139.«El Parc Agrari del Baix Llobregat» a Àrea Revista de Debats Territorials, núm. 8, pp. 251-282, Barcelona, març2000. «El Parc Agrari del Baix Llobregat» a Barcelona 1979/2004 del desarrollo a la ciudad de calidad. Barcelona:Ajuntament de Barcelona, 1999, pp. 68-81.«El patrimonio de la forma del territorio como criterio de ordenación». Ciudades 4, pp. 233-249, Valladolid,març 1999.


a confiar excessivament en el turisme com a garant de la preservació i a fer inven-taris exhaustius dels seus recursos patrimonials, encara que aquests es considerenen general d’una manera relativament aïllada.

En una investigació recent vam poder verificar els enormes esforços que suposa as-solir un títol tan cobejat, així com mantenir després les característiques reconegu-des.8 Però a l’ensems vam comprovar com en nombroses ocasions l’atracció denotables fluxos de visitants tenia com a contrapartida la degradació accelerada delsllocs declarats i de les condicions de vida dels seus habitants (Tilcara, Machu-Pic-chu, Oaxaca). I és que no és fàcil assegurar un desenvolupament equilibrat amb laposada en valor dels recursos patrimonials.

Els projectes que més s’aproximen a aquest objectiu són els que sorgeixen de labase; que entenen que els residents i els seus records són els principals recursos,i que han de continuar essent protagonistes del seu destí; que saben reconèixer enel territori les empremtes del treball acumulat; o que atenen altres funcions, coml’educació, l’espargiment o el desenvolupament de base local.

2. Un segon grup l’integrarien diversos projectes amb una visió una mica més com-plexa del patrimoni, amb una original voluntat propositiva i amb més atenció a unaestructura narrativa i al treball en comú amb agents locals.

En són exemples el camí reial de la Tierra de Enmedio o els camins de l’Inca, tambétransnacional, de Humboldt a Veneçuela o del Gautxo. Aquest últim «recrea» opràcticament inventa un paisatge cultural, el que recorrien els pastors al llarg d’unextens territori, des de Laguna, al Brasil, fins a Mar del Plata, a l’Argentina. Estracta d’una iniciativa que ha aconseguit articular nombrosos ecomuseus, hostalsi establiments agrícoles, i posar el patrimoni al servei d’un turisme rural, natural i cul-tural per impulsar el desenvolupament de la regió.

3. En un tercer grup incloc els estudis sobre el territori del ferrocarril d’Isabel Martínezde Sanvicente o els treballs que des de fa més de vint anys impulsen les professo-res Noemí Goytía i Marilú Foglia sobre els poblats històrics del nord de Córdoba,que constitueixen una rica línia de rescat de la memòria i de la riquesa cultural delsseus pobles.


8 Vegeu «Paisajes culturales y desarrollo local» a Labor & Engenho, núm. 1 (pp. 53-75). Patrimônio Cultural-Engenharia e Arquitetura/Universidade Estadual de Campinas (Campinas, Brasil, 2007) i «Paisajes culturales,¿consecuencia de la postmodernidad?», a Las estéticas del paisaje, editorial Biblioteca Nueva, col·lecció «Teo-ría y Paisaje» (Madrid, 2007).


El rigor de l’anàlisi històrica, el caràcter minuciós de la lectura morfotipològica,la detallada atenció al patrimoni material i a la vegada als usos i les tradicions, o lares pec tuosa integració dels agents locals són atributs destacables d’aquestesinves tigacions. Suposen una tasca pacient, silenciosa i molt esforçada durantmés d’un quart de segle d’atenció als paisatges culturals. N’hi ha prou amb ob-servar els minuciosos aixecaments que durant els anys vuitanta feia Eugenio Gar-cés de les oficines salnitroses, en què reconeixia amb l’estima d’un amanuense elllegat d’aquella epopeia sobre el territori.

O un segon estudi seminal, el dels campaments de la mineria del coure (des de Se-well fins a El Salvador i San Lorenzo); o el més recent i bonic afany de descobrir lesempremtes de cultures successives en les formes d’ocupació a la Terra del Foc, onfins avui amb prou feines es reconeixia la vastitud d’un buit infinit.

Semblances i diferències

Hi ha, doncs, tres maneres d’afrontar els paisatges culturals: la dels Estats Units, lad’Europa i la de Llatinoamèrica, i presenten notables diferències entre elles.

Entre aquestes cal destacar la considerable extensió, de vegades la singular vastitud,dels paisatges culturals al continent americà, davant del caràcter delimitat i amb unamajor densitat de recursos a Europa. Els primers apareixen generalment associats agrans espais d’interès natural, fet que enriqueix el paisatge, tant com la grandària en di-ficulta l’ordenació i la gestió.

En l’experiència anglosaxona és habitual l’aparició de filantrops que doten de recursosles corporacions impulsores, cosa que és molt menys freqüent a Europa. A més, diver-ses figures legislatives els asseguren suport administratiu i tècnic i fonts de recursos.S’estima que aquestes corporacions poden dependre exclusivament dels recursos ge-nerats (entrades, taxes, venda de records, cursos) una vegada passats entre deu i quin-ze anys. En l’experiència europea, i molt més en la llatinoamericana, el finançament delsprojectes per part de l’Administració pública sembla un requisit gairebé imprescindibleper a la seva supervivència.

Tot això incrementa, potser en excés, la confiança en les nominacions reconegudesuniversalment, com la de Lloc Patrimoni de la Humanitat, i sovint es desconeixen elsgrans esforços que implica aconseguir aquesta designació; el nivell d’exigència en elmanteniment de les característiques reconegudes; l’absència de subvencions vincula-



des al reconeixement, i els considerables efectes negatius que moltes vegades aquestimplica.

Als Estats Units, amb experiència molt més dilatada en el projecte de parcs patrimonials,s’acostuma a treure molt profit d’una designació oficial pròpia, que atorga una alta qua-lificació a qualsevol iniciativa (National Wild and Scenic River, American Heritage Areas,National Heritage Corridors, State Urban Cultural Parks). Aquests títols també impliquenhabitualment més obligacions que recursos. Però són un al·licient perquè atrauen visi-tes, constitueixen una marca de qualitat per a qualssevol activitats vinculades i, fona-mentalment, incrementen en bona mesura l’autoestima d’una comunitat.

Pel que fa al tipus de recursos, els Estats Units presenten una varietat amplíssima, peròigual que Europa, mostren una notable presència d’àmbits vinculats a la industrialització.

A Europa i Llatinoamèrica la contribució des de la universitat té una marcada re-llevància, mentre que la societat civil i els consultors externs prenen tot el protago-nisme als Estats Units.

Podríem continuar reconeixent trets diferenciadors, però també en podríem descobrirmolts d’altres de comuns en aquests tres escenaris, juntament amb les principals dis-tincions que he accentuat per reconèixer l’origen de les nostres preocupacions, referèn-cies i instruments d’intervenció.

I ara les alternatives, o almenys la meva aposta personal.

També nosaltres hem afrontat aquest tipus de projectes a escales ben diferents, des delprojecte de l’Eix Patrimonial del Llobregat i del Parc Agrari del Delta fins a la voluntat detrobar models d’ordre per reprojectar l’ocupació dispersa i aparentment erràtica de lesmitjanies de l’illa de Tenerife.

Des de les alternatives de disseny de les façanes del riu Ter fins a la incorporació del pa-trimoni com un dels eixos del pla director urbanístic a la comarca del Bages.

Els paisatges culturals van molt més enllà de les pedres i empremtes físiques sobre elterritori. Els records i les festes, els paisatges de la memòria constitueixen moltes vega-des exemples ben rellevants, com ens va ensenyar una singular i apassionant investi -gació sobre la relació entre llocs i esdeveniments, entre l’espai públic i les festivitats queaquest acull, que resumim en el llibre Event Places.

O molts altres estudis i projectes que voldríem contribuir a divulgar des de les pàginesde la revista Identidades: Territorio, Cultura y Patrimonio, òrgan de difusió del Laborato-ri Internacional de Paisatges Culturals.



Els ponents que em van acompanyar amb les seves exposicions també han afrontat elprojecte de paisatges culturals a diferents escales. Pere Riera, arquitecte i professorde projectes a l’Escola del Vallès, n’ha elaborat alguns de notable interès, des de la re-modelació del passeig de S’Agaró fins al de la Ciutat de la Sal a Cardona. L’arquitecteToni Gironès ens redescobreix a Vilassar de Dalt un impressionant paisatge de tres fornsde cocció de ceràmica de fa més de dos mil anys. I l’arquitecte i professor d’urbanismea la UIC Pere Vall ens va mostrar un avanç del pla director d’unes magnífiques catorze co-lònies industrials que se succeeixen com si fossin perles d’un collaret en només una vin-tena de quilòmetres de riu.

Com que ja fa molts anys que estem treballant en aquesta temàtica, sovint haig d’aclarirque el nostre objectiu últim no és aconseguir un coneixement més ampli dels paisatgesculturals ni eines adequades per projectar millor els parcs patrimonials, tot i que reconei-xem la gran importància que tenen en el desenvolupament econòmic de base local.

Allò realment important és incorporar la dimensió cultural en tots els processos de pro-jectivitat i planejament urbanístics; vincular paisatges culturals i xarxes d’espais naturals;utilitzar el patrimoni com a material de treball en els processos de planejament. Estractaria de situar el paisatge com a eix central de projectes urbans i plans d’ordenació;d’impulsar els espais d’identitat en territoris creixentment afectats per tendències glo-balitzadores; de superar estratègies merament conservacionistes, i de considerar latransformació com la principal eina de protecció.

La Belvedere Nota a Holanda o les cartes i els plans de paisatge que estem elaborant aCatalunya i a Tenerife ja han iniciat el camí d’aquest repte apassionant, que requerirà lasuma de molts esforços.

És en aquest sentit que crec que hem d’orientar els nostres esforços a situar el paisat-ge com a eix central dels instruments i plans d’ordenació. Paisatge en el sentit mésampli, natural i cultural. Paisatge i territori no com a simple suport, sinó com a factorbàsic de qualsevol transformació. Paisatge no com a resultat acabat d’una cultura, sinócom a realitat contínuament evolutiva. Es tracta de superar una posició merament con-servacionista del patrimoni. La construcció d’avui pot també generar identitats i patri-moni del demà. Conservar transformant, podria ser l’enunciat sintètic.

No és només una qüestió de simple manteniment d’un llegat patrimonial. Avui més quemai davant de l’extensió dels «no-llocs», davant de la globalització, tematització i bana-lització de tants paisatges, hem d’apostar per intervenir-hi conservant-ne la identitat, va-lorant-ne el codi genètic, la memòria.




Polítiques i instruments de gestiódel paisatge en escenaris territorialsen transformació. Experiències europees



Un conveni internacional per als paisatges europeus

Sobre la base d’un primer projecte elaborat l’any 1998 pel Congrés de Poders Locals i Re-gionals d’Europa, i en el marc de les seves recomanacions, el Comitè de Ministres del Con-sell d’Europa va decidir crear el 1999 un grup d’experts dedicat a la redacció d’un convenisobre el paisatge, sota els auspicis del Comitè de Patrimoni Cultural i del Comitè per a lesActivitats del Consell d’Europa en matèria de diversitat biològica i paisatgística.

Com a resultat d’aquests treballs del grup d’experts, el text final del Conveni europeu delpaisatge es va signar a Florència el 20 d’octubre de 2000, en el marc de la campanya«Europa, un patrimoni comú», promoguda pel Consell d’Europa. El conveni finalment vaentrar en vigor l’1 de març de 2004.

Aquest tractat internacional entén el paisatge com un element essencial del benestar in-dividual i social, factor fonamental de la qualitat de vida de les persones, que contribueixal gaudi dels éssers humans així com a la consolidació de la identitat local, nacional ieuropea. Participa en l’interès general, sobre la base cultural, ecològica, ambiental i social,i constitueix un recurs favorable per a les activitats econòmiques, especialment el turis-me i la gestió cultural.

L’evolució de les tècniques de producció agrícola, silvícola, industrial i minera de les ac-tivitats econòmiques en general, així com la pràctica en matèria d’ordenació del territo-ri, urbanisme, transport, infraestructures, turisme i lleure, i de manera general els canvisde la globalització, han conduït sovint a la degradació i banalització dels paisatges i, pertant, a la pèrdua en la qualitat del capital paisatgístic dels territoris.

D’acord amb el conveni, els ciutadans i els agents econòmics han de contribuir a pre-servar la qualitat del paisatge i els poders públics tenen la responsabilitat de definir el

| 81

Polítiques de gestió del paisatge com a desenvolupament del Conveni europeu del paisatge

Albert CortinaAdvocat. Director de l’Estudi DTUM



marc general i, per tant, les polítiques que permetin assegurar aquesta qualitat. ElConveni europeu considera que la protecció, l’ordenació i la gestió del paisatge impli-quen «drets i responsabilitats» i estableix els principis jurídics generals que han deguiar l’adopció de polítiques nacionals, regionals i locals relatives al paisatge i a la sevagestió.

El document que constitueix el Conveni europeu del paisatge és fins ara el pas mésavançat que en matèria de protecció paisatgística s’ha produït a escala internacional.De fet, la importància del conveni rau en l’impuls que aquest tractat internacional hasuposat per a l’adopció de les legislacions de caràcter nacional i regional, ja que haassumit en molts casos els seus criteris particulars de gestió, protecció i ordenació delpaisatge.

Les consideracions de les quals parteix el Consell d’Europa en aquest conveni posen demanifest el nou posicionament europeu al voltant del paisatge; posicionament que su-posa un tractament conjunt de tots els elements integradors del paisatge, i s’avança aixíen l’enfocament internacional que el paisatge havia rebut fins aquest moment.

Dimensióambiental

Dimensióterritorial

Dimensióurbanística

Dimensióestètica

Dimensiócultural

Dimensióhistòrica

Paisatge

Integració de les diferents dimensions que conformen l’interès general del paisatge.Font: Estudi DTUM.


El conveni vincula i integra l’element paisatge com a part del patrimoni comú que preténgarantir i promoure el Consell d’Europa, en particular, en la consecució d’acords decaràcter econòmic i social. Es tracta, en definitiva, d’avançar en la direcció d’«un desen -volupament sostenible basat en l’equilibri harmònic entre les necessitats socials, l’eco-nomia i el medi ambient».

Es parteix d’una sèrie de premisses que constitueixen el substrat de l’afirmació de la ne-cessària protecció, ordenació i gestió del paisatge, entenent que el paisatge participad’una manera important en l’interès general en la seva dimensió cultural, mediambien-tal, territorial, urbanística, històrica, estètica i social. En aquest sentit, el paisatge repre-senta un component fonamental del patrimoni cultural i natural d’Europa, coopera en eldesenvolupament de les cultures locals i contribueix al benestar dels éssers humans i ala consolidació de la identitat europea.

La intervenció pública en la definició de les polítiques, les estratègies i els models d’intervenció sobre el paisatge

Partint de la consideració de l’existència d’un patrimoni o un capital paisatgístic com abé col·lectiu digne de protecció, els poders públics han de dur a terme polítiques de pai-satge mitjançant accions que tinguin per objectiu la seva protecció, gestió i ordenació.

El conveni entén per «protecció dels paisatges» aquelles accions de conservació i man-teniment dels elements significatius o característics d’un paisatge, justificats pel seuvalor patrimonial derivat de la seva configuració natural i/o de la intervenció humana.

El concepte de protecció integra la idea que el paisatge està sotmès a evolucions que calacceptar dins de certs límits. Les accions de protecció, objecte ja de nombroses expe-riències, no poden aturar el temps ni reconstruir les característiques naturals o antròpi-ques desaparegudes; no obstant això, poden orientar l’evolució dels llocs per transmetrea les generacions futures les seves característiques específiques, materials i immaterials.Les característiques d’un paisatge depenen, com ja hem indicat més amunt, de factorseconòmics, socials, ecològics, culturals i històrics, l’origen dels quals sovint és extern alsllocs mateixos. La protecció del paisatge hauria de tractar no solament les característi-ques presents en els llocs sinó també factors externs, a l’escala apropiada.

El conveni considera que la «gestió dels paisatges» comprèn les accions orientades,des d’una perspectiva de desenvolupament sostenible, a mantenir el paisatge per tal

Polítiques de gestió del paisatge com a desenvolupament del Conveni europeu | 83del paisatge


de guiar i harmonitzar les transformacions induïdes pels canvis socials, econòmicsi ambientals.

La gestió del paisatge és, per tant, una acció continuada en el temps, destinada a influiren qualsevol activitat susceptible de modificar el paisatge. Es pot veure com una mane-ra d’ordenació adaptativa, que evoluciona per si mateixa a mesura que les societatstransformen el seu mode de vida, el seu desenvolupament i el seu entorn. Es conceptambé com un projecte de territori que té en compte les noves aspiracions socials, lesprevisions de modificació de les característiques biofísiques i culturals i l’accés als re-cursos naturals.

Finalment, el conveni defineix com a «ordenació dels paisatges» aquelles accions quepresenten un caràcter prospectiu, particularment accentuat, encaminades a millorar, res-taurar o crear paisatges.


Paisatge urbà. Autor de la fotografia: Albert Cortina.


L’ordenació del paisatge és assimilable a la noció de projecte de territori i comprèn for-mes de transformació que tinguin la capacitat d’anticipar noves necessitats socials mit-jançant la consideració de les evolucions en curs. Hauria de ser igualment conseqüentamb el desenvolupament sostenible i preveure els processos ecològics i econòmics amitjà i llarg termini. L’ordenació del paisatge també s’aplica a la rehabilitació d’espais de-gradats (mines, pedreres, abocadors, erms) perquè puguin respondre als objectius dequalitat paisatgística establerts.

En cada territori l’equilibri entre aquests tres tipus d’activitats o accions dependrà delcaràcter del lloc i dels objectius de qualitat paisatgística formulats per les autoritats pú-bliques competents, tenint en compte les aspiracions de les poblacions pel que fa a lescaracterístiques paisatgístiques de l’entorn. Certs espais poden requerir una protecciómolt rigorosa. En canvi, hi pot haver zones amb un paisatge extremament deteriorat en


Paisatge rural. Autor de la fotografia: Albert Cortina.


les quals s’hagin de dur a terme accions per remodelar-les completament. No obstantaixò, la majoria dels paisatges necessiten una sàvia combinació dels tres tipus d’ac-cions, i alguns d’ells, un determinat grau d’intervenció.

En el just equilibri entre protecció, gestió i ordenació d’un paisatge, cal evitar la «conge-lació» en un estat concret de la seva evolució. Els paisatges es transformen i es conti-nuaran transformant tant pels factors naturals com per les accions humanes i elsprocessos socioeconòmics i culturals.

Per aquest motiu és important passar de desenvolupar una política basada només en laprotecció dels elements i les parts del territori reconegudes com a rellevants a una polí-tica atenta a la qualitat de tots els llocs, ja siguin rellevants, degradats o quotidians.

L’evolució dels mètodes d’observació i interpretació del paisatge d’ara endavant hauriende considerar el territori en el seu conjunt, i no limitar-se només a identificar llocs que calprotegir; integrar i articular d’una manera simultània diversos enfocaments (ecològics, ar-quitectònics, arqueològics, culturals, perceptius i econòmics), i, finalment, incorporar elsaspectes socials i econòmics.

La intervenció sobre el paisatge és una combinació de protecció, gestió i ordenaciósobre un mateix territori: certes parts i elements poden ser protegits; altres aspectes –enparticular els processos–, gestionats; i altres, transformats voluntàriament.

La governança del territori com un mecanisme de gestió del paisatge que garanteix la implicació de la societat civilorganitzada

El 25 de juliol de 2001, el Llibre Blanc de la Unió Europea va introduir el terme gover-nança aplicat al territori i el paisatge, i va establir uns principis i models de presa de deci -sions territorials, basats en la responsabilitat, la coherència, l’eficàcia, la participaciósocial i l’accessibilitat a la informació territorial.

La governança en matèria de gestió de paisatge s’inspira en els principis següents:

• L’exercici responsable de les competències atribuïdes pels diferents òrgans de lesadministracions públiques, amb garantia del principi d’informació recíproca.

• La coherència en les accions de l’Administració pública que tinguin incidència sobrel’ordenació del territori dins d’un sistema complex.

• L’eficàcia en la presa de decisions d’ordenació territorial.



• La participació dels ciutadans en les fases dels processos de decisió sobre políti-ques, plans i programes territorials i del paisatge.

• L’accessibilitat a la informació territorial de tots els ciutadans.

La certesa que el reforç de la relació entre la població i l’entorn més proper és la basedel desenvolupament sostenible afecta el conjunt dels processos de definició de les po-lítiques de paisatge. Participant en el procés de presa de decisions, com a agent impli-cat en el paisatge, la població adquireix una consciència més gran de la seva identitat.

La implicació de la societat civil organitzada, que pot suposar contradiccions a causa dela diversitat de sistemes de valors expressats pels diferents grups socials, hauria de con-siderar-se un enriquiment i una possibilitat de validació de coneixement i de definiciód’objectius i acció.

La participació implica comunicació en els dos sentits, des dels experts i científics capa la població i inversament, des de la població cap als experts i científics. La població téel coneixement empíric que pot ser útil per completar i relativitzar el coneixement tècnici científic.

Els conceptes de participació i governança impliquen la consideració de la percepció so-cial del paisatge i de les aspiracions populars en les decisions respecte de la protecció,la gestió i l’ordenació del paisatge. En aquest sentit, el concepte de paisatge proposatpel Conveni europeu comporta un exercici de democràcia que transcendeix les diferèn-cies per trobar les característiques comunes fins a la formulació de propostes operati-ves, i constitueix una alternativa a la simple formulació de classificacions jeràrquiques dequalitats paisatgístiques per part dels experts.

La generació de capital social derivat de la governança ha de generar la millora del capi -tal paisatgístic d’un determinat territori. La gestió concertada que té com a objectiu lacreació d’una nova cultura del territori ha de substituir la gestió intervinguda des d’unaposició jeràrquica dels poders polítics i institucionals que acaba moltes vegades en la des -legitimació de les polítiques dissenyades i en l’explosió del conflicte territorial.

A partir de la generació d’una «visió» que permeti orientar la direcció en la qual es volavançar, i una vegada formulat, mitjançant el consens, el model territorial que es vol impul-sar, cal plantejar-se instruments de concertació social en la gestió del paisatge i tècniquesde mediació en la resolució dels conflictes i en la conciliació dels diferents interessos queplantegin els agents implicats, per assolir finalment un pacte territorial que permeti con-cretar els compromisos i les mesures necessàries per millorar la qualitat del paisatge.



Els mitjans per aplicar les polítiques de paisatge o introduir la dimensió paisatgística enles polítiques sectorials poden ser de naturalesa reguladora o contractual.

L’aplicació contractual es basa en l’establiment de cartes del paisatge, acords de cus -tòdia del territori o convenis de paisatge entre les autoritats i els agents implicats. Potincloure disposicions financeres eventuals per finançar les accions proposades i/o l’assis -tència tècnica i operativa.

En el cas d’una política de protecció, els convenis de paisatge (o una altra forma d’acord)es poden referir al manteniment d’un paisatge. Si cal, es poden acordar compensa-cions territorials entre les parts afectades per les incidències d’una mesura de protec ciódel paisatge.

D’altra banda, si es desenvolupa una política de gestió, els convenis de paisatge (o unaltre tipus d’acord) poden establir el manteniment de les estructures de paisatge exis-tents. Si cal, es pot acordar finançament equivalent al cost de manteniment.

Finalment, en el cas d’una política d’ordenació, els convenis de paisatge (o un altretipus d’acords) poden establir la creació de noves estructures, equipaments i dota-cions amb finançament apropiat. Aquestes noves estructures o equipaments hauriend’encaixar en el paisatge existent, és a dir, respondre als objectius de qualitat paisat-gística formulats.

L’avaluació econòmica del capital paisatgístic com a instrumentde gestió territorial

Els dos components essencials del paisatge que el configuren com un capital econòmico patrimonial vénen donats pel seu valor tangible (l’element físic, sòl o territori sobre elqual s’assenta) i pel seu valor intangible (l’element social, cultural, històric o estètic). Comque el paisatge satisfà unes necessitats requerides per la població i es pot entendrecom un bé o recurs material i immaterial, és susceptible d’una anàlisi econòmica.

És notori que els llocs que permeten gaudir de vistes boniques i tenen un cert nivell dequalitat assoleixen en el mercat immobiliari preus més alts que els que no presentenaquests trets. Des d’un punt de vista econòmic, això determina un avantatge competi-tiu, o renda diferencial, entre els uns i els altres.

Des de la perspectiva econòmica, el paisatge es pot percebre com un producte (turís-tic, cultural, residencial, d’activitat econòmica productiva o de serveis) el consum del



qual és necessari per elevar el benestar i la qualitat de vida, no exclusivament de deter-minades classes urbanes, com és habitual actualment, sinó també dels habitants de leszones rurals.

La valoració econòmica del recurs paisatgístic ha de tenir en compte els paràmetres devaloració en funció dels elements predominants del paisatge i la valorització que se n’ha gifet des de sectors especialitzats. En el cas, per exemple, del paisatge predominantmentcultural, hi ha criteris de valoració específics que atenen aquest patrimoni com a signed’identitat, com a font d’ingressos econòmics i com a recurs susceptible de ser científi-cament investigat, i atenent aquesta condició com a recurs es classifica prenent com areferents el valor d’ús, el valor formal, i el valor simbòlic i significatiu, sempre dins del seucontext social i econòmic.

L’obsolescència d’un paisatge moltes vegades està provocada per la desinversió netaen actius d’un determinat espai públic per part de l’Administració pública o delsagents econòmics privats. Per exemple, quan per raons de precarietat financera deles administracions locals no s’inverteix en l’entorn urbà turístic i es prefereix generarnou espai turístic desatenent els espais més antics i amb més valor historicoartístic oarquitectònic.

Sovint, per exemple, en l’àmbit del turisme, es produeix una carència de la noció de des-tinació i de la relació complexa entre recursos, serveis i experiència recreativa, ambabsència d’acció coordinada de les administracions públiques en matèria de polítiquesque afecten els actius naturals i culturals. En efecte, un establiment de turisme rural, perexemple, ofereix un servei en un entorn determinat i la majoria de vegades no compen-sa econòmicament el titular del recurs paisatgístic que en definitiva és el reclam de ladestinació, qui posa l’«escenari» i qui ofereix l’experiència recreativa. La majoria de ve-gades el benefici econòmic del producte turístic no s’utilitza en la millora de les dota-cions o en el manteniment d’aquest espai del qual gaudeixen els usuaris de l’establimentrural, tot i que la responsabilitat del seu bon estat recau en els titulars dels recursos pai-satgístics (el bosc, el conjunt arquitectònic, l’itinerari pels camps cultivats, l’estany) queno veuen recompensada econòmicament la seva funció social.

És possible preveure recursos específics, amb la constitució de fons per al paisatge adiferents nivells administratius, mitjançant finançament públic i privat (organismes, asso-ciacions, fundacions).

Amb l’objectiu d’incentivar la consideració dels paisatges en totes les decisions públi-ques i privades, d’acord amb la filosofia del Conveni europeu del paisatge, es podrien



adoptar mesures específiques consistents en deduccions fiscals i subvencions. Aques-tes mesures s’haurien d’adaptar als diferents tipus de paisatge, els elements constitu-tius, els instruments d’aplicació i les necessitats dels col·lectius locals afectats (incentiusdirectes).

També s’hi podrien afegir altres incentius, com l’assistència tècnica als particulars per al’elaboració de plans, projectes, valoració dels llocs mitjançant polítiques de turisme, su-port per a productes agrícoles de qualitat, etc. (incentius indirectes).

Un altre mecanisme que es pot utilitzar és l’aplicació d’un cànon a la construcció de lesgrans actuacions, obres i equipaments públics pel qual haurien de destinar un percen-tatge determinat del seu pressupost a la millora del paisatge, tal com està establert aCatalunya amb el cànon de l’1% destinat al patrimoni cultural. Aquest fons per a la ges-tió del patrimoni cultural està regulat en els articles 57 i 58 de la Llei 9/1993, de 30 desetembre, del patrimoni cultural de Catalunya, i la seva gestió i procediment en el Decret174/1994, de 28 de juny (DOGC núm. 1807, d’11 d’octubre de 1993 i DOGC núm.1927, de 29 de juliol de 1994, respectivament) i podria ser un bon precedent en matè-ria de finançament del paisatge.

Finalment, creiem que l’experiència de la custòdia del territori en el nostre país, entesacom un moviment que promou iniciatives en què una entitat de custòdia –una organit-zació conservacionista, una fundació, una associació ciutadana, un ajuntament, un con-sorci o un ens públic diferent– intenta generar la responsabilitat i assessorar elspropietaris de finques rurals (persones físiques o persones jurídiques) i els usuaris del ter -ritori, en la conservació i la gestió responsable del paisatge, és un exemple magnífic peravançar en la bona direcció.

La custòdia és un model de gestió coparticipatiu (propietat-entitat de custòdia) amb de-cisions regulades per un mecanisme àgil (termes escrits de l’acord o contracte de custò-dia), contacte regular i seguiment periòdic de la finca i dels acords per part de l’entitatde custòdia.

Com hem vist en aquest article, és possible i desitjable emprendre iniciatives específi-ques per afavorir la col·laboració d’associacions (organitzacions no governamentals, en-teses de custòdia del territori) en la definició i aplicació de polítiques de paisatge alsdiversos nivells administratius, en relació amb els diferents tipus d’instruments de posa-da en pràctica (plans, cartes del paisatge, etc.) i en les diferents fases d’intervenció (pro-tecció, gestió i ordenació) del paisatge.



Bibliografia

BUSQUETS FÁBREGAS, Jaume; CORTINA RAMOS, Albert (coords.). Gestión del paisaje. Manual de pro-tección, gestión y ordenación del paisaje. Barcelona: Ariel, 2009.

CORTINA RAMOS, Albert. «Marco legal y financiero». A: Josep Vila i Diego Varga (eds.). La futura Leyde biodiversidad - patrimonio natural. Jornadas de reflexión, participación y debate. Girona: Do-cumenta Universitaria, 2006.

CORTINA RAMOS, Albert; QUERALT BASSA, Arnau (coords.). Convenio Europeo del Paisaje. Textos ycomentarios. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente, 2007.

MATA OLMO, Rafael; TARROJA COSCUELA, Alex (coords.). Territorio y Gobierno: Visiones, núm. 5.Diputació de Barcelona, 2006.

PRIORE, Riccardo. «Derecho al paisaje, Derecho del paisaje. La evolución de la concepción jurídi-ca del paisaje en el Derecho comparado y en Derecho internacional.» Revista Interdisciplinar deGestión Ambiental, núm. 31. Madrid, 2001.




Introducció

A França, la política del paisatge es troba des del 1995 sota la responsabilitat del minis-teri encarregat del medi ambient. És una política estructurada fonamentalment per la lleianomenada paisatges de gener de 1993. Aquesta llei ha suposat un avenç decisiu pera la política de paisatges. En efecte, obliga a integrar el paisatge en la planificació or-dinària, sigui aquesta urbana o rural. La norma també responsabilitza cadascun delsnostres conciutadans, ja que instaura una «autorització paisatgística» per als permisosde construcció. Finalment, referma la protecció de paisatges notables per mitjà de la crea-ció de les directives paisatgístiques, a més d’assignar als parcs naturals regionals unaobligació d’exemplaritat en matèria d’estructures paisatgístiques.

El dret francès i l’europeu contemplen el paisatge des de tres punts de vista diferents. Elprimer correspon a la idea del que és pintoresc, que s’expressa en els següents termes:punt de vista artístic (llei del 1906 sobre els llocs i els monuments naturals) i bellesa depaisatges naturals i rurals (Conveni Alpí). Aquesta aproximació és la més antiga i encaraés molt present en les nostres polítiques. El segon punt de vista és el que correspon alpaisatge-natura: paisatges destacats o característics del patrimoni natural (Llei «litoral»del 1986), paisatge que té una importància destacada per a la fauna i la flora salvatge(Directiva Hàbitats). Per últim, l’aspecte més recent i lligat a Europa, segons el qual elpaisatge s’associa a l’entorn: element important de l’entorn (Conveni europeu del pai-satge), element del medi ambient (Conveni d’Aarhus). Necessàriament, l’esquelet de lespolítiques públiques l’han de conformar els sistemes jurídic, local, regional, nacional ieuropeu, que ens obliguen, com a Administració, a considerar el paisatge des de tresangles diferents, sense privilegiar-ne o negligir-ne cap.

Aquestes lleis, enriquides avui dia pel Conveni europeu del paisatge, estructuren la polí-tica de paisatges que desenvolupa el Ministeri de l’Ecologia, el Desenvolupament i l’Or-

| 93

La política del paisatge a França

Jean-François SeguinCap del Departament de Paisatges. Ministeri de l’Ecologia, el Desenvolupamenti l’Ordenació Sostenibles de França


denació Sostenibles. L’objectiu general d’aquesta política consisteix a «preservar de ma-nera duradora la diversitat dels paisatges francesos». En efecte, els paisatges formenpart del patrimoni comú de la nació, en els termes plantejats pel codi del medi ambient,el qual es fa ressò en el seu preàmbul del Conveni de Florència: «la qualitat i la diversi-tat dels paisatges europeus constitueixen un recurs comú».1 Els paisatges, en la seva to-talitat, representen un patrimoni comú no només per la qualitat intrínseca de cadascund’ells, sinó també per la seva extraordinària diversitat, producte de la nostra història i dela nostra geografia plurals. Per tant, el paisatge, quant a objecte de polítiques públiques,ja no és només un referent estètic aplicat al territori, sinó «un element important de laqualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en leszones degradades com en les de més qualitat, tant en els espais singulars com en els quo-tidians... el paisatge constitueix un element essencial del benestar individual i social». Laqualitat de l’entorn dels europeus és el fil conductor del conveni.

La política de paisatges que duu a terme el nostre ministeri està estructurada per tresorientacions principals: desenvolupar el coneixement, reforçar la coherència i protegir lacompetència.

Desenvolupar el coneixement

La primera orientació és desenvolupar el coneixement. En efecte, atès que la política afec-ta tots els paisatges de tot el territori, i no pas només el 15% del territori on els paisatgesestan protegits en virtut del seu caràcter destacat, és necessari conèixer bé cadascundels aproximadament dos mil paisatges que composen el nostre país. «Identificar els pai-satges; analitzar-ne les característiques i també les dinàmiques i les pressions que els mo-difiquen; fer un seguiment de les transformacions; classificar els paisatges identificatstenint en compte els valors particulars que els atribueixen els actors i les poblacions afec-tades», són els objectius dels atles de paisatges, de l’observatori fotogràfic del paisatge idels dos programes de recerca iniciats el 1998, per citar només tres programes.

Els atles de paisatges són documents de coneixement, concebuts el 1994, que perme-ten traduir sobre el territori el terme paisatge tal com el defineix el Conveni europeu delpaisatge: «Part del territori tal com la percep la població, el caràcter de la qual resulta del’acció dels factors naturals i/o humans i de les relacions que s’estableixen entre ells».


1 Conveni europeu del paisatge. Els fragments que se citen entre cometes al llarg del text pertanyen tots aaquest Conveni.


És per aquesta raó que els atles es converteixen en una condició prèvia indispensablede les polítiques del paisatge. Estan elaborats a l’escala dels cent departaments france-sos sota la direcció del comitès directius integrats per les autoritats públiques, els orga-nismes professionals i les ONG implicades. Els elaboren uns equips pluridisciplinars queapleguen les competències del geògraf, l’urbanista, l’arquitecte, l’ecòleg, el sociòleg,l’informàtic, etc., tots ells liderats per un paisatgista. Aquest mètode, descentralitzat icol·legiat, exigeix temps i paciència, ja que, passats deu anys de la seva posada en fun-cionament, encara no ha cobert la totalitat del nostre territori, metropolità o d’ultramar.

Els atles de paisatges s’organitzen al voltant de la noció d’unitat paisatgística, terme sor-git de la Llei de paisatges. La unitat paisatgística s’hi defineix com un conjunt de com-ponents espacials, percepcions socials i dinàmiques paisatgístiques, que, per les sevescaracterístiques, proporciona singularitat a la part del territori de què es tracti. Aquestaes distingeix de les unitats veïnes per la presència, l’organització o les seves caracterís-tiques. En els atles de paisatges, les unitats paisatgístiques, identificades a escala1:100.000, corresponen al terme paisatge concret del Conveni europeu del paisatge. Espot proposar l’equivalència «una unitat paisatgística = un paisatge».

Els atles de paisatges consten de tres parts: la primera permet la identificació de les uni-tats paisatgístiques per mitjà de l’anàlisi in situ de les formes del territori. Convé re-cal car-ne dos punts. En primer lloc, la identificació i la descripció de les estructurespaisatgístiques són les que permeten determinar les unitats paisatgístiques. Aquestesestructures paisatgístiques constitueixen els trets característics d’un paisatge. Són sis-temes formats per objectes (elements materials del territori), les interrelacions materialso immaterials que els lliguen i/o les percepcions que en tinguin les poblacions. Les es-tructures paisatgístiques donen testimoni de la interacció entre les estructures socials–històriques i actuals– i les estructures biofísiques.

La identificació de les unitats paisatgístiques permet perfilar-ne els contorns. El trànsit d’unpaisatge a un altre és sobtat quan la separació es referma en una topografia marcada(marge d’un altiplà, carena d’una muntanya, etc.) o en un element delimitat (límit d’un bosc,canvi de pràctiques agrícoles, etc.). En canvi, el límit entre dos paisatges és fluid quan latransició d’un paisatge a un altre es produeix en una distància més o menys llarga. Perúltim, cal tenir molta cura amb els paisatges que continuen més enllà de la frontera, ja siguide la frontera de l’estudi o d’una frontera entre circumscripcions administratives.

Convé assenyalar que també cal estudiar els paisatges urbans. Hi advertim una dificul-tat, ja que aquesta qüestió és relativament nova per als paisatgistes. Pel que fa als ur-

La política del paisatge a França | 95


banistes, encara no estan del tot familiaritzats amb la qüestió del paisatge. En qualsevolcas, cal identificar i qualificar els paisatges urbans a diversos nivells –en una ciutat, unavila o un poble– com a integrants d’un paisatge més extens, ja sigui un paisatge urbàgeneral, tal com és percebut de fora d’una ciutat o quan és representatiu d’una forma od’una silueta urbana particular (conurbació, ciutats sobre un turó, ciutat portuària, etc.),o bé quan es tracti d’un paisatge urbà descrit com un conjunt d’ambients paisatgísticsque es corresponen amb els diferents barris i les diverses èpoques de la ciutat (cascantic, espais perifèrics, etc.).

La finalitat de la segona part dels atles de paisatges és posar de manifest, tot espacia-litzant-les, les percepcions socials lligades als paisatges. Aquestes percepcions socialss’analitzen i es reprodueixen des de quatre punts de vista. El primer és el dels paisatgesinstitucionalitzats, és a dir, els indrets, els monuments naturals o arquitectònics i les partsde paisatge que són objecte de mesures de protecció en aplicació de les diverses lleis itractats (especialment, els béns declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO). Elsegon punt de vista correspon als paisatges representats pels artistes, pintors, grava-dors, fotògrafs, escriptors i poetes. El tercer és el dels paisatges famosos que recomanenles guies turístiques. En aquest sentit, és interessant analitzar diverses «generacions» deguies turístiques, ja que podem descobrir l’evolució de les seves recomanacions. Perúltim, és fonamental «tenir en compte els valors particulars que els atribueixen els actorsi les poblacions afectades». Sens dubte, aquesta és la part més delicada, ja que els cos-tums, els mètodes i els fonaments científics no fan que l’operació sigui fàcil per a tots elsresponsables de l’estudi. Es poden assenyalar dos aspectes pel que fa a la identificaciód’aquests paisatges d’interès local. Segons el primer, les percepcions locals poden con-duir-nos a una identificació més precisa de les unitats paisatgístiques pel que fa al seunombre o als seus contorns. El segon és que els paisatges més reconeguts, que tot so-vint són els més notables, al capdavall resulten més fàcils de caracteritzar perquè sónels més descrits. Però aquest treball sobre les percepcions locals també pot revelar-nospaisatges que les poblacions no perceben. Aquests darrers són especialment interes-sants, en termes de polítiques públiques, i plantegen la qüestió de la «sensibilització dela societat civil, de les organitzacions privades i de les autoritats públiques sobre el valordels paisatges, el seu paper i la transformació que experimenten».

Per tal de facilitar i harmonitzar les dades sobre els paisatges d’interès local, el ministe-ri s’apressa a recopilar i analitzar els indicadors socials de l’evolució dels paisatges, permitjà d’una enquesta postal entre els quatre mil quatre-cents consellers generals fran-cesos. Aquest tractament a escala nacional de les dades recollides al més a la vora pos-



sible de les realitats locals constitueix una experiència original que hauria de millorar elstreballs d’identificació i caracterització dels paisatges en tots els països implicats en elConveni europeu del paisatge.

Per últim, la finalitat de la tercera part dels atles és posar de manifest les dinàmiques delpaisatge. Aquest treball, que s’efectua sobre el terreny, es proposa identificar i carto-grafiar els signes visibles de les transformacions paisatgístiques. Es completa amb l’anà-lisi de les dades estadístiques sobre l’agricultura (evolució de la superfície agrícolaemprada, del conjunt de prats naturals, pastures i terres productives, de la població agrí-cola activa, de certs conreus significatius, de les operacions de drenatge o d’irrigació),i la construcció (nombre dels diferents permisos d’obra concedits, els projectes viaris,etc.). També cal tenir en compte les evolucions de les percepcions, que operen en tempsrelativament prolongats, però que són determinants quan es tracta de preveure quinssón els paisatges que volem en el futur més pròxim.

Aquestes tres parts dels atles de paisatges integren una mena de prisma que recompontotes les informacions sobre les formes, les percepcions i les dinàmiques a fi i efecte dedefinir un «estat de la qüestió» dels paisatges que sigui acceptat per totes les parts quehi estan implicades. Per tal de seguir les evolucions permanents dels paisatges, els atless’han d’actualitzar amb regularitat: estimem que cal fer-ho un cop cada deu anys.

Tan bon punt sigui enllestida la primera cobertura nacional dels atles de paisatges, dis-posarem d’una col·lecció de dades molt rica, que s’integrarà en el sistema d’informaciósobre la natura i els paisatges. «L’intercanvi d’experiències i de metodologies» enriqueixconstantment el mètode dels atles gràcies als estudis transfronterers (el 2005 amb Valò-nia; el 2006 amb Espanya; el 2007 amb Itàlia i Catalunya, etc.). Aquests tallers s’ocupende territoris que, tot i estar separats per una frontera entre estats, presenten caracterís-tiques geogràfiques i històriques comunes. Aquestes proximitats permeten una bonacomparació pel que fa als mètodes emprats i els resultats obtinguts. Cada taller exami-na un punt específic dels treballs d’identificació i caracterització dels paisatges: amb elsvalons, el sumari, és a dir, el conjunt de temes i qüestions que cal estudiar; amb els re-presentants espanyols, la qüestió de les unitats, les estructures i els elements d’un pai-sat ge; amb els italians, la presa en consideració de les percepcions locals; amb elsan glesos compartirem experiències a propòsit de les dinàmiques. Sempre convidem adiversos experts o professionals d’altres països europeus amb la intenció d’enriquir elprocés de reflexió de les diverses conclusions. En matèria de paisatges, mai no s’apel -larà prou a la intel·ligència col·lectiva.



Els paisatges depenen de mil causes, sovint allunyades i que semblen alienes a la sevaevolució. És a partir d’aquesta reflexió que el Ministeri del Medi Ambient va decidir crearel 1989 l’Observatori fotogràfic del paisatge a fi de «constituir un fons de sèries fotogrà-fiques que permeti analitzar els mecanismes i els factors de les transformacions dels es-pais, així com els papers dels diversos actors que les causen, de manera que l’evoluciódel paisatge es pugui orientar favorablement».

En concret, l’Observatori l’integren dinou itineraris fotogràfics, amb la participació detrenta-sis fotògrafs. Aquests itineraris, escollits i administrats en col·laboració amb unaadministració local, són recorreguts virtuals per territoris d’escales diverses (municipiscom Montreuil; cantons com Saint-Benoït-du-Sault; departaments com Alts del Sena;parcs naturals com Forêt d’Orient). Cadascun dels itineraris està fitat per una quarante-na de «punts de vista». La selecció d’aquests punts de vista és el resultat d’un diàlegentre el fotògraf i un comitè directiu format seguint el mateix principi que els comitès delsatles de paisatges: el comitè resumeix les qüestions que es plantegen sobre el territori iels indrets que plantegen qüestions. Cadascun d’aquests punts de vista esdevé objec-te de fotografies repetides a intervals que varien segons les dinàmiques paisatgístiquesque s’estiguin produint.

Avui, la col·lecció de l’Observatori, formada per prop de quatre mil fotografies, consti-tueix una mena d’arxiu de paisatges que és possible explotar amb diverses finalitats. Laprimera d’aquestes finalitats no és altra que l’objectiu inicial, és a dir, desxifrar, per mitjàd’aquests informes fotogràfics, les causes i els actors de les evolucions paisatgístiques.La segona consisteix en la necessitat de seguiment de les polítiques de paisatge: s’hanescollit diversos punts de vista precisament perquè corresponen a un dels objectiusd’una política de paisatge. Les sèries de fotografies des d’un mateix indret permetenmesurar o, més ben dit, ajuden a mesurar els efectes d’aquesta política de paisatge, fetque al seu torn permet decidir si convé confirmar la política o, per contra, si cal reorientar-la a fi que s’ajusti millor als «objectius de qualitat paisatgística». Cal assenyalar un tercerús de l’Observatori, que no és altre que el de la sensibilització del públic amb relació ala permanent evolució dels paisatges. En efecte, de forma espontània, ens sembla quetots els paisatges són immutables, sobretot els rurals. Si pensem que són immòbils,qualsevol projecte nou, construir una casa, per exemple, no pot sinó inscriure’s com unaruptura en el paisatge, extrem que de fet autoritzaria qualsevol forma de projecte inde-pendentment del substrat paisatgístic. Tanmateix, si considerem que el paisatge canviasensiblement i en tot moment, tot conservant la seva història i geografia, els seus tretscaracterístics i les estructures paisatgístiques, aleshores serem capaços d’imaginar un



projecte inscrit en la continuïtat. Vet aquí un aspecte molt important de l’Observatori fo-togràfic del paisatge, que, cal reconèixer-ho, encara no hem sabut aprofitar del tot.

Les polítiques del paisatge, en la seva definició actual, són encara molt recents i massasovint veiem que ens manquen els fonaments científics per definir objectius, precisar mè -todes i formular intervencions. Hem de realitzar acció, mètode i recerca al mateix temps.El Ministeri de l’Ecologia ha iniciat dos programes de recerca sobre el paisatge. El pri-mer, sobre el tema «Polítiques públiques i paisatges: anàlisi, comparació, avaluació»,mira de comprendre millor els efectes sobre el paisatge de les polítiques sectorials. Al’empara d’aquest programa, s’han finançat vint-i-quatre recerques, les conclusions deles quals es van presentar a dos col·loquis: un de nacional, celebrat a Saint-Malo (octu-bre del 2005); l’altre, internacional, celebrat a Bordeus (desembre del 2004). El primerprograma de recerca ens ha lliurat ensenyaments nombrosos i diversos, tot sovint di-rectament aplicables en el marc de les polítiques del paisatge. També ha permès verifi-car que a França hi ha una comunitat d’investigadors sobre el paisatge força activa, elstreballs de la qual mostren una progressió tant en el pla teòric com en el metodològic.

Aquestes recerques també han demostrat que era necessari perseverar en l’esforç con-ceptual per tal de millorar el desenvolupament de la prospectiva en matèria de paisatge.Aquesta necessitat rau al centre mateix del segon programa de recerca: «Paisatge i des-envolupament sostenible», que està obert a equips francesos i europeus. Aquest pro-grama, iniciat el 2005, finança setze recerques sobre els temes següents: sostenibilitatdels processos d’evolució dels paisatges i de les accions paisatgístiques, adequació deles accions paisatgístiques als objectius del Conveni europeu del paisatge, i participaciódel paisatge en el desenvolupament econòmic i en la producció de valors econòmics.

Reforçar la coherència

La segona orientació de la política de paisatges mira de reforçar la coherència. En efec-te, el paisatge no només és l’objecte d’una política sectorial en concret, sinó que tambéens obliga a vetllar per la qualitat del territori en l’àmbit de les polítiques de les diversesadministracions públiques, així com en el conjunt de les polítiques sectorials. El Convenieuropeu del paisatge ens convida a organitzar dos tipus de concertació. La primera, laconcertació vertical, permet l’aplicació del conveni «segons el repartiment de com-petències» entre les administracions públiques: Europa, Estat, regions, departaments,mancomunitats i municipis, quan totes intervenen sobre el mateix territori, sobre un ma-



teix paisatge. Aquesta concertació permet igualment –i cal recalcar-ho– posar en pràc-tica el principi de subsidiarietat, és a dir, permet la verificació que l’escala del paisatge–o el territori que correspon a una unitat paisatgística– és pertinent per organitzar la co-herència i la convergència de les polítiques públiques a diferents nivells amb l’objectiu demillorar el benestar individual i social.

Així mateix, és necessari «integrar el paisatge en les polítiques d’ordenació del territori,d’urbanisme i en les polítiques cultural, mediambiental, agrícola, social i econòmica, itambé en altres polítiques que puguin comportar un efecte directe o indirecte sobre elpaisatge». La integració del paisatge en les polítiques sectorials esdevé, doncs, un objec-tiu que tots els actors han de prendre en consideració. Penso, en primer lloc, en les po-lítiques d’ordenament del territori, però no convé posar-se límits. Qualsevol projecte, plao programa ha de ser objecte d’una reflexió sobre les seves incidències sobre el paisat-ge. La presa en consideració dels paisatges en els estudis d’impacte i altres avaluacionsmediambientals constitueix un eix de treball que cal desenvolupar en els processos deconcertació, regulació i autorització duts a terme pel poder públic.

A fi d’organitzar aquestes dues concertacions, vertical i horitzontal, a escales espacialsi temporals que siguin favorables a les polítiques de paisatge, el Ministeri de l’Ecologia,el Desenvolupament i l’Ordenació Sostenibles promou la gestió dels plans de paisatge.Aquests documents expressen, en el marc d’un projecte territorial, «els objectius dequalitat paisatgística que inspiraran els mitjans d’intervenció destinats a protegir, gestio-nar i/o planificar els paisatges». Els primers plans de paisatge es van iniciar el 1993, enocasió de l’aprovació de la Llei de paisatges.

El 2006 es va redactar un balanç sobre els plans de paisatge que va permetre precisar-ne el paper i indicar maneres de perfeccionar-los. Es van inventariar i analitzar més decent cinquanta plans. Sense entrar en detalls, convé recordar que aquest balanç va con-firmar allò que ja s’intuïa: la formulació i la posada en pràctica d’una política de paisat-ge és un procés llarg, i en general calen deu anys perquè les polítiques de paisatgepuguin produir efectes mesurables.

D’acord amb les línies directrius del Conveni europeu del paisatge, els plans de paisat-ge haurien de ser documents que defineixin concretament, per a tots els paisatges, lanoció de qualitat paisatgística, és a dir, «les aspiracions que tenen les poblacions pel quefa a les característiques paisatgístiques del seu entorn. Per tant, aquests plans de paisat -ge estan cridats a ser els instruments més indicats per aplicar procediments de partici-pació pública, de participació de les autoritats locals i regionals i d’altres actors vinculats



a la definició i a la implementació de les polítiques de paisatge». En altres paraules, elpaisatge no ha de ser un tema reservat a un cercle d’experts, sinó que ha de convertir-se en un tema polític de ple dret, sotmès al debat democràtic.

Des d’aquesta òptica, l’Estat ha cregut convenient prendre la iniciativa a l’hora d’impul-sar l’elaboració de plans de paisatge. En virtut d’una circular amb data del primer demarç del 2007, es convida els prefectes a organitzar en cadascun dels cent depar -taments francesos unes jornades anuals d’intercanvi d’informació i de concertació ons’apleguin els principals actors del paisatge, com ara càrrecs electes de les administra-cions locals o els seus representants, i especialment els representants dels parcs natu-rals regionals i dels organismes públics de l’Estat, a banda dels representants dels parcsnacionals, dels consells d’arquitectura, d’urbanisme i del medi ambient (CAUE), de lesxarxes professionals i de les associacions. Els membres de les comissions departamen-tals de la natura, els paisatges i els paratges (CDNPS), així com les xarxes sobre el pai-satge que ja s’han creat i les escoles de formació en el paisatge, evidentment estaranassociades a aquests intercanvis.

Protegir la competència

Les dues primeres orientacions relatives al coneixement i la coherència depenen d’unatercera: protegir la competència. La resposta a la demanda social de paisatges de qualitatno pot venir exclusivament de la promoció d’obra pública. Els professionals, paisatgis-tes, urbanistes, arquitectes, enginyers, empresaris, consultors, etc., són els indispensa-bles executors d’aquesta obra. Encara que els paisatgistes s’acullin en la seva majoriaa un règim laboral autònom, la seva activitat s’inscriu en més d’un 90% en el marc delscontractes públics, és a dir, en la realització de polítiques de les administracions públi-ques. A aquests paisatgistes autònoms, cal afegir-hi els que exerceixen la seva profes-sió dins mateix de l’Administració pública com a funcionaris de l’Estat o de les diversesadministracions.

L’obra pública de paisatge està formada per un nombre creixent de polítiques públi-ques sectorials, sobretot mediambientals, que obren nous temes d’intervenció (aigua,residus, desplaçaments, espais naturals, riscos, etc.). L’aparició encara recent d’aques testemàtiques indica que el camp d’intervenció dels paisatgistes es troba en expansió,tant qualitativament com quantitativa. Per tant, la «formació d’especialistes que coneguinel paisatge i que hi puguin intervenir» és importantíssima per a l’aplicació concreta delconveni. El Ministeri de l’Ecologia, el Desenvolupament i l’Ordenació Sostenibles,



juntament amb els ministeris competents en matèria de formació i de recerca i ense -nyament superior, és l’encarregat de vetllar per la qualitat de la formació dels paisatgis tes.Cada any, a les Jornades de les Escoles de Paisatge, les institucions d’ensenyamentsuperior de paisatge es reuneixen per posar en comú els fonaments d’un ensenya-ment inscrit en el marc europeu i que respongui a l’evolució de la demanda social depaisatge.

Amb la voluntat d’ajudar els serveis del ministeri en la tasca d’integrar millor la políticade paisatges en el conjunt de les seves competències, s’ha constituït una xarxa d’as-sessors paisatgistes. Aquests professionals han estat destinats a totes les direccions re-gionals de medi ambient i a totes les direccions departamentals d’obra pública. La xarxaestà previst que compti amb cent cinquanta assessors contractats entre professionalsque treballin de paisatgistes. La seva experiència s’afegirà a la professionalitat dels fun-cionaris, tot completant-la, ja que els aportarà una aproximació complementària a lesqüestions que plantegen les polítiques de paisatge.

Amb la voluntat de distingir els exemples més eficients d’aliança entre un promotorlúcid i una execució d’obres competent, el Premi de Paisatge guardona una realitza-ció exemplar, enllestida tres anys abans com a mínim, que «demostri una eficàcia sos-tenible i que, d’aquesta manera, serveixi d’exemple per a altres administracions localseuropees». També guardona, conjuntament, el promotor públic i el tècnic paisatgista,així com, si s’escau, les associacions implicades en el projecte. El Premi de Paisatgedel 2005 es va atorgar al parc Saint-Pierre (Amiens); el del 2006, al parc de la Deûle(Metròpoli de Lilla), i el del 2007 al parc de Cormailles (Ivry-sur-Seine). El parc Saint-Pierre és una de les fites de la política de paisatge de la conurbació d’Amiens. Situatprop de la catedral, de la torre Perret i dels hortillonnages (conreus travessats de ca-nals en una zona d’aiguamolls), imprimeix una marca contemporània, però respec-tuosa amb la ciutat i la seva història, que esdevé un exemple excel·lent d’unaconcepció moderna, ambiciosa i sensible de la ciutat. El parc de la Deûle és una ex-tensa ordenació d’un paisatge perifèric abans degradat. L’operació dóna resposta ales necessitats mediambientals de la ciutat, tot aplegant les poblacions al voltantd’una visió prospectiva de les seves aspiracions d’un entorn millor. El parc de Cor-mailles, realitzat en un teixit urbà postindustrial, instal·la una nova centralitat obertasobre la ciutat. Ideat com un espai obert, ofereix percepcions visuals, continuïtats imultifuncionalitat, tot preservant les particularitats de l’indret i dels seus usos anteriors.Aquests premis de paisatge seran presentats com a candidats al Premi del Paisatgedel Consell d’Europa.




Fotos de l’Observatoire photographique du paysage, França.



En conclusió

La descripció dels principis generals, les estratègies i les orientacions de la políticaque desenvolupa la Direcció de la Natura i els Paisatges no pot amagar, tanmateix, tot elque encara cal idear, promoure i fer per assolir l’objectiu fixat. En aquest sentit, el Con-veni europeu del paisatge inclou una disposició particularment important: el principi de«l’assistència mútua per mitjà de l’intercanvi d’experiències». En el conjunt d’Europa,totes les administracions públiques han de fer front a les mateixes qüestions. Sense capmena de dubte, és gràcies al principi de la intel·ligència col·lectiva que podrem trobar res-postes i contribuir, més i millor, en els municipis, els departaments, les regions i a esca-la europea, al «benestar individual i col·lectiu» dels europeus.


Introducció

Aquest text presenta, pas a pas, el rerefons de les polítiques paisatgístiques als PaïsosBaixos.

L’1 de novembre de 2005, després d’un procés de ratificació per part dels Països Bai-xos, finalment va entrar en vigor el Conveni europeu del paisatge. Des d’aleshores s’uti -,litza el concepte de paisatge que va establir aquest conveni. La política paisatgística témolta història als Països Baixos, on la protecció, la gestió i la planificació del paisatgesón pràctiques molt habituals, amb exemples tant bons com dolents.

Aquest text pretén explicar, després de fer una introducció sobre la relació d’Holandaamb el paisatge, l’interès que mostra la societat civil per la protecció del paisatge, i elcontingut de la política paisatgística, que demostra la importància que atorguen els ho-landesos al paisatge.

«Déu va crear el món, però els holandesos van crearels Països Baixos»

Segons els estrangers, aquesta dita popular expressa allò que fa que els Països Baixossiguin tan diferents i únics. Holanda és un país del nord-oest d’Europa que s’eleva pocper sobre el nivell del mar. Té una llarga línia de costa encarada al mar del Nord i el sud-oest està dominat pel delta dels rius Escalda, Mosa, Rin i Ems. Al nord-oest hi ha unatopografia caracteritzada per les dunes i al nord hi ha els aiguamolls d’aigua salada i lesilles barrera més grans del mar de Wadden.

Els Països Baixos tenen una superfície de 34.000 km2 i setze milions d’habitants, ambuna densitat de població superior a la de qualsevol altre país europeu (470 persones

| 105

La política de paisatge als Països Baixos

Niek HazendonkAssistent paisatgístic del Govern. Ministeri d’Agricultura, Natura i Qualitat Alimentàriadels Països Baixos


per km2). És un exemple extrem de fins a quin punt l’home ha transformat el paisatge,donada la seva relació amb el mar. Sense la intervenció humana, gairebé la meitatdels Països Baixos estaria permanentment o periòdicament inundada pel mar del Nordi els rius. La construcció d’un sistema extens de defenses marítimes i dics fluvials hapermès guanyar grans àrees de terra als pantans i ha acabat amb la inundació periò -dica de moltes de les terres baixes contigües.

Ús de la terra als Països Baixos, 2000 (km2).

Però si bé la meitat del paisatge holandès és pràcticament artificial, l’altra meitat tambéha patit transformacions a causa de l’activitat humana. Gran part dels boscos ja havienestat eliminats a mitjan segle XIX. La dessecació dels pantans i les torberes, l’agriculturaintensiva, la urbanització, la indústria i les infraestructures de transport han canviat radi-calment el paisatge original, fins al punt que les zones naturals han deixat d’existir. L’a-gricultura ocupa més del 70% del territori, així que el paisatge holandès és literalment un«paisatge cultural». L’entorn rural es veu permanentment sotmès a la pressió de canviscom el creixement a gran escala de l’agricultura, mesures estrictes de gestió de l’aiguai noves activitats econòmiques (noves infraestructures, noves zones industrials, etc.), enespecial pel que fa al Randstad, un grup de ciutats de l’oest del país. Tots aquests des -envolupaments tenen molt impacte en els paisatges local i regional.

El país conté una gran varietat de paisatges en una superfície petita, des de les mun-tanyes de Limburg, al sud, fins als pòlders envoltats de dics, a l’oest, que són productede diferents desenvolupaments físics i culturals. Existeixen nou tipus de paisatges, a part



de les zones urbanitzades, i cadascun té unes quantes varietats. Aquesta classificacióes basa en el seu desenvolupament físic i en la història de la seva recuperació.

Atès que els desitjos d’una població creixent són canviants, els Països Baixos sempreestan subjectes a canvis. Aquesta habilitat per recrear la pròpia terra és el que es con-sidera l’herència més important dels holandesos. Sembla que ho portem a la sang.

El paisatge segons els holandesos

Els holandesos van ser els primers a utilitzar la paraula paisatge (landschap) en el se gle XVI.S’associa als pintors holandesos de l’època, però no només se cenyia a l’àmbit pictò-ric, sinó que pretenia descriure el que els humans podien crear en un territori en què granpart del terreny s’havia de guanyar al mar o protegir-se’n (Schama, 1995).

Així, doncs, no és sorprenent que l’interès públic i polític pel paisatge hagi estat tant re-llevant durant tants anys i que sigui un assumpte important d’ordre públic, així com lanatura i altres aspectes del medi ambient. Els conceptes de natura i paisatge es barre-gen a la ment dels holandesos, que no reconeixen el paisatge com a producte culturalseparat de la natura. La manca de distinció entre aquestes dues idees es demostra enel concepte natuur en landschap (‘natura i paisatge’), que s’utilitza com a un únic mot.

El reconeixement de la necessitat de tenir cura del paisatge va sorgir del moviment deconservació de la natura a principi del segle passat. Malgrat que els primers conservacio-nistes no distingien entre paisatge i natura, hi havia una mena de lluita conceptual entreels que tenien com a objectiu protegir la natura i el paisatge i els que volien millorar elpaisatge (aliats del moviment urbanista). Aquests dos enfocaments es reflecteixen en di-ferents aspectes de l’evolució de l’ordre públic durant el segle passat. L’enfocament«conservador», que va prevaler durant molts anys, s’expressava mitjançant el movimentde conservació de la natura i, més endavant, en les polítiques ecològiques i la XarxaEcològica Nacional, que posen molt d’èmfasi en la biodiversitat. Aquest enfocament incloula conservació del paisatge, però com a annex a la conservació de la natura. L’enfoca-ment de la «millora del paisatge» es va reflectir en les activitats del Ministeri d’Agriculturai del Servei Forestal Nacional i en la planificació urbanística.

Durant les últimes dècades, el Govern ha intentat reconciliar aquests dos enfocaments.La política de paisatge del 1992 tractava la conservació i la millora del paisatge com untot. Es basava en un continu en què en un extrem hi havia el conservacionisme estricte,i en l’altre, el canvi paisatgístic radical. Aquests extrems no es consideraven contradic-

La política de paisatge als Països Baixos | 107


toris sinó complementaris. La preservació de les cases de camp és un exemple de con-servació pura, mentre que la construcció original d’aquestes cases sovint va implicar uncanvi radical en el paisatge. I, de manera similar, els IJsselmeerpolders són un tipus to-talment nou de paisatge, que, tanmateix, un cop establerts, requereixen una gestió iconservació.

Aquesta política també intentava reconciliar dues altres percepcions molt antiguessobre el paisatge: l’enfocament cultural, que veu el paisatge com un producte humà,i l’enfocament mediambiental, que considera el paisatge com un medi de vida, ambdimensions ecològiques, econòmiques i socioculturals. Des d’aquesta perspectivamixta, el paisatge pren un caire interdisciplinar, amb capes interrelacionades abiòti-ques, biòtiques i creades per l’home. Aquest punt de vista tridimensional del paisatgees va presentar en la política paisatgística i en termes lleugerament diferents en elquart document sobre planificació física i el més recent memoràndum sobre planifica-ció física nacional (nota Ruimte), i recorda els termes utilitzats per l’arquitecte romà Vi-truvi sobre l’arquitectura d’una construcció: Venustas, Commoditas, Utilitas (‘Bellesa,Solidesa i Utilitat’).

En la seva política paisatgística, el Govern definia el paisatge com:

[...] la part perceptible de la superfície de la terra que ha sorgit per la combinació de lainfluència del clima, el relleu, l’aigua, el sòl, la flora i la fauna i la mà de l’home (Ministerid’Agricultura, 1995a).

L’interès públic pel paisatge

El Govern percep el creixent interès públic envers el paisatge a causa de les amenacesque pateix i de l’increment de l’ús públic del camp:

En l’actualitat, la natura i el camp als Països Baixos han patit molt com a conseqüència delcreixement de la població i el desenvolupament tecnològic i econòmic. Els mètodes agríco-les moderns i l’increment de la contaminació ambiental han inclinat la balança, de maneraque el paisatge agrícola s’està empobrint en lloc d’enriquir-se.

L’interès públic envers el paisatge (sobretot en l’aspecte cultural i d’oci) està creixentarran de la pressió que exerceix el desenvolupament en infraestructures com vies d’altavelocitat, autopistes i la reconstrucció de dics. Ho demostren l’augment del nombred’activistes i les actuacions d’artistes als mitjans de comunicació. A la vegada, el nom-



bre creixent d’organitzacions a favor de la conservació de la natura reflecteix l’interès pú-blic per la natura i el paisatge. Les organitzacions no governamentals tenen un paper im-portant en la protecció dels paisatges. L’afiliació a la societat Natuurmonumenten, perexemple, ha crescut de cinc-cents mil a nou-cents mil socis en tres anys (1994-1997).Natuurmonumenten té centenars de propietats als Països Baixos. Les organitzacionspaisatgístiques provincials (Provinciale Landschappen) tenen més de tres-cents cin-quanta mil membres. En conjunt, aquestes organitzacions posseeixen 131.000 hectà -rees (ha) de terra.

Alhora han sorgit diverses organitzacions i grups d’activistes que protesten contra el de-teriorament del paisatge. Durant els darrers anys ha tingut lloc una institucionalització enel terreny de la ciència paisatgística i els grups de pressió (la Cultuurhistorisch Platformés un grup de pressió que lluita per la història cultural dels paisatges, la Platform Aard-kundige Waarden és un grup a favor de les ciències de la terra, i Natuur en Milieu, a favorde la natura i el medi ambient, també defensa els valors del paisatge).

Cada vegada hi ha més gent involucrada en la gestió del paisatge, com a voluntaris i através de feines remunerades. El 1995, per exemple, vint-i-vuit mil vuit-centes personesvan treballar com a voluntàries a Landschapsbeheer Nederland (Gestió del Paisatge delsPaïsos Baixos), un grup de tots els voluntaris provincials en gestió del paisatge.

A la història dels Països Baixos hi ha una llarga tradició d’institucions i persones priva-des dedicades a la natura i el paisatge. Des de finals del segle XIX s’han creat moltesONG per a la protecció d’espècies, reserves naturals i la cura de l’herència cultural delspaisatges urbans i rurals. La majoria treballa conjuntament amb l’Estat i l’aparell públicen relativa harmonia (en el que es coneix com a model pòlder) i el Govern sovint els sub-venciona.

Les figures següents mostren els fons destinats a la conservació i el desenvolupamentdel paisatge i la natura. En una base anual arriba a 1 bilió d’euros o al 0,2% del productenacional brut. L’Estat, les províncies i els municipis hi aporten 600 milions d’euros. Enaquesta quantitat no entren els 700 milions d’euros que els municipis gasten en leszones verdes de les seves ciutats i pobles. En l’àmbit nacional, la major part, 400 milionsd’euros, prové del Ministeri d’Agricultura, Conservació de la Natura i Qualitat Alimentà-ria (LNV). A banda del sector públic, les ONG, la societat Natuurmonumenten i la Fun-dació Provincial del Paisatge inverteixen cada any més de 200 milions d’euros en elmanteniment i el desenvolupament del paisatge verd.



Els holandesos gasten anualment a través de donatius i quotes 60 milions d’euros enONG que treballen per al paisatge i la natura. Hi ha organitzacions, com la Bird Protec-tion Society, que no tenen propietats, mentre que altres, com Natuurmonumenten, pos-seeixen diverses reserves naturals. Aquestes darreres organitzacions reben subvencionsde l’Estat.

Figura 1. Despeses en paisatge i natura en milions d’euros.

Figura 2. Distribució de les aportacions al paisatge i la natura.



L’últim desenvolupament ha estat la formació del Grup del Manifest del Paisatge, que vaparticipar en la ratificació de la Convenció Europea del Paisatge que van organitzar elsPaïsos Baixos el 2005. Les ONG holandeses que van signar el manifest provenien de di-ferents sectors:

• Gestió de la natura i el paisatge i serveis consultius.

• Grups de pressió.

• Propietaris de terres (pagesos i habitants de zones rurals).

• Dissenyadors paisatgístics i immobiliàries.

• Científics de la Terra.

Val la pena remarcar el fet que l’organització d’immobiliàries també va entrar en el grup.

L’1 de novembre de 2005 aquest grup de trenta-tres ONG preocupades pel destí delpaisatge va signar un acord inspirat en la Convenció Europea del Paisatge: el Manifestdel Paisatge. Amb aquest text, les ONG volen donar suport a les polítiques de protec-ció del paisatge i mostrar un compromís de treballar conjunt per augmentar la qualitatdel paisatge holandès.

El manifest és el resultat d’una creixent preocupació de les ONG, ja que els canvis radi-cals a les zones rurals són evidents i estan afectant la qualitat del paisatge holandès. LesONG participants desitgen vincular aquests canvis al desenvolupament espacial per as-solir una millora qualitativa del paisatge.

Les bases del manifest holandès del paisatge són:

• El paisatge s’incorpora a les ments i activitats dels ciutadans holandesos. És un ele-ment important per a una bona qualitat de vida. Els ciutadans holandesos tenen eldret i la responsabilitat de millorar la qualitat del paisatge.

• La qualitat del paisatge millora en el conjunt dels Països Baixos i és accessible. Elsciutadans haurien de poder gaudir i accedir al paisatge.

• El paisatge de demà es crea avui. El nou desenvolupament espacial contribueix a lamillora de la qualitat del paisatge gràcies al respecte de l’herència natural i cultural.

• El paisatge és el resultat de la combinació de processos ecològics, econòmics, socials,geomorfològics i culturals. És una part integral de processos polítics de desenvolu-pament i no es pot ignorar quan s’urbanitzen zones rurals.

• El paisatge és tant regional com internacional. Calen nous acords en l’àmbit euro-peu per promoure el debat, les polítiques i l’intercanvi de coneixement i estratègiesper millorar la qualitat del paisatge.



D’aquest manifest se’n deriven cinc objectius:

1. Millorar la consciència i el compromís dels ciutadans holandesos i enfortir la sevacontribució positiva a la gestió del paisatge.

2. Millorar l’accessibilitat al paisatge a través de la creació de nous senders i caminsper a bicicletes.

3. Augmentar la qualitat del paisatge i les seves propietats ecològiques, històriquesi recreatives.

4. Ampliar les estratègies de suport financer en la gestió del paisatge, com acordspublicoprivats en gestió paisatgística.

5. Enfortir la cooperació internacional en l’intercanvi de coneixement i el desenvolu-pament d’estratègies per millorar els paisatges.

Les actuacions planificades per aquestes ONG són, entre altres:

• Rebatre les amenaces a la qualitat del paisatge, com, per exemple, les grans inci-neradores de la zona del mar de Wadden.

• Incloure el paisatge a l’agenda política i instar a incorporar els efectes paisatgísticsen la presa de decisions i els processos legislatius.

• Aconseguir valors que contribueixin a la millora de la qualitat del paisatge.

• Desenvolupar solucions per als processos que posen en perill la qualitat del paisatge.

• Estimular actuacions per millorar la qualitat del paisatge.

• Informar el públic sobre la necessitat d’establir estratègies paisatgístiques.

Polítiques i objectius en relació amb el paisatge

La política de paisatge als Països Baixos és un conjunt d’iniciatives a escala nacional quehan anat evolucionant i esdevenint més exhaustives durant els últims vint anys. Els prin-cipals elements que inclouen són els següents:

1. La primera legislació sobre conservació de la natura, sota la qual es van establir elsparcs nacionals i altres zones protegides.

2. L’acció estatal en el camp forestal.

3. Estatuts i directrius sobre planificació física.

4. El Pla de política natural del 1990, de la Xarxa Ecològica Nacional, renovat en el textNature for People, People for Nature (NPPN), 2001.



5. El Pla de política de paisatge del 1992, renovat i integrat en l’NPPN (2001).

6. El Pla estructural per a les zones rurals del 1995, que ha estat substituït perl’Agenda Vital Countryside (2005).

A continuació es descriuen aquests elements principals.

La primera legislació

Estatuts de Conservació de la Natura

La conservació de la natura es va iniciar el 1905 amb la formació de la Societat per a laProtecció de Monuments Naturals (Vereniging tot Behoud van Natuurmonumenten), unaorganització no governamental que va establir la primera reserva natural, Naardermeer, el1906. La superfície total que el 1998 posseïen Natuurmonumenten i altres organitzacionsprivades a favor de la natura era de 131.000 ha, el 4% del territori nacional.

La Llei de bellesa natural del 1928 va imposar restriccions als propietaris de terresque desitjaven construir als seus terrenys naturals. De totes maneres, també els vadonar l’oportunitat d’obtenir privilegis fiscals si estaven disposats a complir amb certesobligacions sobre el manteniment de les seves propietats i a obrir-les al públic. Aquestallei va ser una de les primeres actuacions dels Països Baixos per protegir zones especí-fiques i es considera un exemple europeu de la manera com l’Estat pot promoure elmanteniment de les zones rurals.

La Llei de conservació de la natura del 1967 va atorgar poders al Govern per decla-rar Monuments Naturals Protegits de propietat privada Monuments Naturals Nacionalsde propietat estatal.

També hi va haver altres decrets en relació amb els parcs nacionals, grans zones pai-satgístiques i grans zones naturals. Aquestes categories de zona protegida es van esta-blir mitjançant directrius i es van protegir per lleis, decrets i regulacions. Les categorieses van consolidar en el Pla estructural per a la protecció de la natura i el paisatge (Struc-tuurschema Natuur en Landschapsbehoud) del 1985.

El paper de les tres últimes categories ha canviat durant els últims deu anys amb la publi-cació del Pla de política natural (Natuurbeleidsplan) el 1990, i el Pla estructural per a zonesrurals (Structuurschema Groene Ruimte) el 1995 (Ministeri d’Agricultura, 1990, 1995b) i, enaquest segle, amb el Pla de política natural (Nature for People, People for Nature, 2001)



i l’Agenda Vital Countryside (2005). Els paisatges naturals van esdevenir «zones de con-servació i restauració de la qualitat paisatgística» o «paisatges valuosos creats per l’home»,així com també paisatges nacionals (vegeu més endavant). Grans zones paisatgístiquesvan ser substituïdes per «zones de conservació i restauració de la qualitat paisatgística»i de fet també paisatges naturals (nota Ruimte, 2005) (vegeu més endavant). Grans zonesnaturals van entrar a formar part de la Xarxa Ecològica Nacional (vegeu més endavant).

L’acció estatal en el camp forestal

El Servei Nacional Forestal (Staatsbosbeheer) es va fundar el 1899 per encarregar-se dela gestió dels boscos estatals i la aforestació de les anomenades terres ermes, com bru-guerars i dunes. El 1997 l’Estat era propietari de 222.000 ha de zones naturals i boscos,un 6,5% del territori nacional.

Amb el decurs dels anys, al Servei Nacional Forestal se li van assignar tasques addicio-nals de conservació i desenvolupament de la natura i el paisatge. El 1916, per exemple,va esdevenir conseller del Departament d’Infraestructures pel que fa al disseny de les in-fraestructures de camins i aigües planificades i gestionades per aquest departament.Això significa que els orígens de la planificació paisatgística rural estan en aquesta tascaconsultiva de mitigar la influència de les infraestructures en el paisatge.

Més endavant, el 1940, el Decret per la conservació de la natura va encarregar al Ser-vei l’elaboració de mesures per a la reassignació de terres i altres tasques agrícoles ennom del Ministeri d’Agricultura i Pesca. Aquestes mesures anaven dirigides a incremen-tar la productivitat de l’agricultura i millorar la vida de la població rural, però també vantenir un impacte important en el paisatge. Per tant, la cura del paisatge va esdevenir unatasca de les autoritats. El 1954 es va aprovar una llei per la qual la planificació paisat-gística passava a ser obligatòria en qualsevol procediment de reassignació de terres.

Aquest paper consultiu del Servei Forestal va portar, després de la Segona GuerraMundial, a la creació del Landscape Care Department (Departament de Cura Paisatgís-tica) del Servei. La reconstrucció de la inundada illa de Walcheren el 1944 i els projectesde reassignació de terres van portar el Departament a enfocar el desenvolupament delpaisatge de manera global. Un exemple important d’aquesta tasca és la creació d’IJs-selmeerpolders. Darrerament, la natura proactiva de la tasca paisatgística ha abocat elServei Forestal Nacional a canviar el nom del Departament de Cura Paisatgística pel deConstrucció Paisatgística.



El moment culminant d’aquest enfocament proactiu cap al paisatge va ser el 1977 ambel document Visió de la gestió del paisatge (Visie Landschapsbouw), que donava direc-trius per a les tasques consultives i de planificació del Servei Forestal Nacional i, méstard, del Consell de Planificació Paisatgística i Forestal. Aquest document va ser una deles bases del pla estructural per a la consolidació del terreny i la reassignació de terres(Nota Landelijke Gebieden: Structuurschema Landinrichting). Aquest últim consideravael paisatge com el quart factor de disseny, juntament amb el control de l’aigua, les in-fraestructures de carreteres i la parcel·lació. Això comporta que cal tenir en compte laqualitat del paisatge quan es preparen mesures per als tres altres factors de disseny.

Al llarg de tota aquesta evolució, el Servei Forestal ha continuat la seva tasca principalen silvicultura. L’objectiu principal de la política governamental en silvicultura, com es vadir l’any 2000, és mantenir el bosc existent, incrementar la producció de fusta, aug-mentar la zona forestal i enaltir les qualitats naturals dels boscos del país, incloent-hi laqualitat del paisatge (Cutrera, 1991; IUCN, 1991).

Planificació territorial

Alguns poders de protecció paisatgística estan refermats per la legislació i les directriussobre planificació territorial. La Llei de planificació territorial del 1962 tracta sobre la pla-nificació general, les directrius per al desenvolupament de plans de gestió, les normesd’ús de la terra i l’aprovació de plans regionals i municipals. D’acord amb aquestanorma, un municipi pot designar zones de protecció de la natura i el paisatge. Aquestesterres no es poden utilitzar per a altres propòsits. Ara bé, la llei no es pot fer servir perexpropiar terres amb la intenció de protegir-les. Segons aquesta mateixa normativa, espoden protegir el paisatge o la natura a través de llicències a activitats com la construc-ció de séquies, carreteres o camins.

El Govern publica consells sobre l’aplicació de la Llei de planificació territorial. Entre altres,el quart memoràndum sobre planificació territorial posava èmfasi en la «qualitat espacial»,molt relacionada amb el concepte de qualitat de paisatge que s’esmentava en el pla de po-lítica paisatgística (veure més amunt). La diferència rau en el fet que la planificació territorialfa referència a les funcions d’ús del terreny, mentre que la planificació paisatgística està mésvinculada a actuacions pràctiques. Després d’un cinquè memoràndum sobre planificacióterritorial, l’orientació del Govern en l’actualitat es duu a terme a través de l’anomenadanota Ruimte, Space –el veritable memoràndum nacional sobre planificació territorial.



Pla de política natural

En la dècada del 1980, el Govern holandès va respondre a la preocupació creixent sobreel deteriorament del medi ambient amb l’elaboració del Pla de política natural, publicat,finalment, el 1990. El principal objectiu d’aquesta política governamental és «conservar,recuperar i desenvolupar la natura i el paisatge». Els criteris per assolir els objectiusecològics es basen en la «diversitat biològica» i la «naturalesa», la qual cosa inclou, mal-grat que no s’hi refereix de manera específica, el paisatge (Ministeri d’Agricultura, sensedata, a).

El Pla de política natural se centra en l’establiment d’una Xarxa Ecològica Nacional queconnectarà de manera coherent les zones naturals existents amb les de nova creació.El Govern preveu tenir a punt aquesta xarxa l’any 2018.

Totes les zones protegides actuals, inclosos els onze parcs nacionals, formen les «zonesessencials» de la Xarxa Ecològica. La xarxa també inclou els monuments naturals pro-tegits i els monuments naturals nacionals. També s’hi afegeixen un gran nombre dezones de desenvolupament natural: zones agrícoles que s’han de convertir en reservesnaturals gràcies a una gestió ecològica. Cal construir «corredors ecològics» per tal demitigar l’aïllament d’espècies en hàbitats fragmentats.

El Pla de política natural també exposa polítiques específiques per a la conservació pai-satgística. Busca la conservació de valors paisatgístics com els geomorfològics, els his-toricogeogràfics o els de serveis. A partir d’aquests valors, el pla identifica zones ambun valor paisatgístic específic. Aquesta categoria va ser substituïda per altres presentspolítica de paisatge.

A partir del 2000, aquests plans van ser substituïts pel document Nature for People, Peo-ple for Nature i l’Agenda Vital Countryside (2005).

Pla de política de paisatge

El 1992, el Ministeri d’Agricultura, Gestió de la Natura i Pesca va publicar el Pla de polí-tica de paisatge (nota Landschap), que establia els objectius de planificació paisatgísti-ca holandesa per als trenta anys següents. Va ser substituït pel document Nature forPeople, People for Nature (2001) i l’Agenda Vital Countryside (2005). L’objectiu principalde planificació paisatgística el 1992 era:



[...] promoure la conservació, la restauració i el desenvolupament d’un paisatge de gran qua-litat, que es defineix com un paisatge amb un ca ràcter o una identitat determinats i sosteni-ble. La «identitat» d’un paisatge denota els trets físics i culturals característics quedistingeixen una regió de les altres i que fan que els seus habitants s’hi sentin a casa (Minis-teri d’Agricultura, 1995a).

El Pla de política de paisatge exposava:

Aquests objectius, a més del concepte de sostenibilitat, es tradueixen en els següents com-ponents de qualitat d’un paisatge: qualitat estètica; qualitat ecològica i funcional. Una altaqualitat paisatgística comporta les tres condicions anteriors (Ministeri d’Agricultura, 1995a).

El pla feia un apunt gairebé paral·lel al concepte establert a la Convenció Europea delPaisatge sobre la necessitat de protegir, gestionar o planificar cada paisatge d’acordamb la seva qualitat i situació:

Per aconseguir una bona qualitat paisatgística als Països Baixos, caldran mesures per con-servar, restaurar o desenvolupar elements paisatgístics. L’estratègia que cal adoptar depènde la qualitat existent i del desenvolupament que s’estigui efectuant. La «conservació» és ne-cessària per a alguns elements paisatgístics característics, la «restauració» es fa neces sàriaquan alguns factors típics estan en perill d’extinció o ja han desaparegut o quan cal enfortirla identitat característica i el «desenvolupament» és el que es pot fer per reforçar la identitatd’un paisatge o per crear-n’hi una de nova a través del desenvolupament natural, per exem-ple (Ministeri d’Agricultura, 1995a).

Per tal de definir el que són i el que no són paisatges nacionals protegits, un concepteessencial que cal tenir en compte són els tipus de paisatges, és a dir, la distinció entrefuncions i «zones altament dinàmiques» i «zones lleument dinàmiques».

Les funcions altament dinàmiques, com l’agricultura, necessiten flexibilitat en l’ús del’espai que ocupen. Les lleument dinàmiques, com el desenvolupament de la natura, elsboscos, la història cultural i d’oci, necessiten més temps de desenvolupament i unaadaptació espacial estable. Haurien de combinar-se espacialment en una zona estable,un marc en què es puguin desenvolupar de manera sostenible i independent de les fun-cions altament dinàmiques (Ministeri d’Agricultura, 1995a).

El Pla de política de paisatge, per tant, introdueix el principi d’un marc estratègic dezones que es consideren responsabilitat del Govern, que s’utilitzen o s’intenten utilitzarper a les funcions lleument dinàmiques esmentades abans i que comprenen terres quepoden requerir variablement (d’acord amb el seu caràcter) mesures per conservar, res-taurar o desenvolupar elements paisatgístics. La Xarxa Ecològica Nacional i el Patró Pai-



satgístic Nacional són expressions d’un marc d’aquest tipus, a escala nacional. En totprojecte de consolidació de terres es desenvolupen marcs locals i regionals amb, es-sencialment, els mateixos objectius.

Dins d’aquest marc nacional, el Pla de política de paisatge va establir una sèrie de me-sures específiques per a la conservació, la restauració o el desenvolupament d’elementspaisatgístics. A les polítiques més noves les trenta-set regions esmentades, «regions pera la conservació i restauració», en holandès Gebieden Behoud en Herstel (GBH inclusi-ve 11 VML), i el Patró Paisatgístic es van tornar a classificar com els vint paisatges na-cionals.

El Memoràndum Belvedere: història, patrimoni i gestiódel patrimoni

Com que els mètodes habituals de gestió patrimonial emprats en conservació són pocadequats en les situacions dinàmiques holandeses d’urbanització, els ministeris d’Edu-cació, Cultura i Ciències (OCW), d’Habitatge, Urbanisme i Medi Ambient (LNV, VROM) ide Transport, Obres Públiques i Gestió de l’Aigua (V&W) van desenvolupar el 1999 unaestratègia alternativa que complementés (no que suplís!) les estratègies actuals de con-servació per al patrimoni i la gestió patrimonial. Aquesta estratègia alternativa de conser -vació i desenvolupament es va establir en el Memoràndum Belvedere.

L’estratègia Belvedere: conservació i desenvolupament

L’objectiu de l’estratègia Belvedere és promoure un enfocament respectuós cap alsvalors històrics i culturals dins el desenvolupament espacial. Això no s’assoleix vetantels canvis ni enterrant el passat, sinó cercant maneres efectives de crear situacionsd’èxit: utilitzar l’espai per generar un objecte d’importància cultural i/o històrica quecontribueixi a la qualitat del seu nou entorn. Segons l’enfocament Belvedere, «cal con-siderar el patrimoni cultural de vital importància per a la nostra societat i per a cadas-cun dels seus ciutadans. La conservació i l’ús del patrimoni cultural afegeix una altradimensió cultural a l’estructura espacial. L’enfocament patrimonial que cal adoptar ensituacions dinàmiques és aquell que se centri en el desenvolupament i no en la con-servació o la substitució. Aquest enfocament s’hauria de promoure i aplicar mitjançantpolítiques espacials».



L’estratègia Belvedere pretén aconseguir aquest objectiu implicant historiadors culturalsen els processos de planificació i fent arribar informació eficient, pràctica (i comprensible!)als arquitectes, urbanistes i administradors. Aquesta estratègia requereix un reconeixe-ment de la importància legítima dels altres en el procés de planificació i de la necessitatd’una actitud d’intercanvi. També requereix la consciència del fet que l’historiador cultu-ral pot oferir alguna cosa: en fer ús del patrimoni cultural, físicament i com a font d’ins-piració, ofereix als urbanistes i dissenyadors una oportunitat per desenvolupar un plaamb un valor afegit: un disseny amb la seva pròpia identitat i, sovint, amb aplicacionseconòmiques inesperades.

L’estratègia Belvedere també recomana presentar «el passat» (per exemple, la històriacultural) com si fos un tema indivisible. En lloc de considerar restes arqueològiques, edi-ficis històrics i paisatges històricament importants com a entitats separades, s’hauriende veure com un únic assumpte públic integrador: patrimoni cultural.

Sovint s’ha demostrat que l’enfocament Belvedere és atractiu per als ciutadans que nor-malment es resisteixen als canvis rigorosos i a gran escala, encara que sàpiguen quesón necessaris per fer front a les necessitats. També pot ser un vehicle perquè els can-vis espacials guanyin acceptació, atès que tenen lloc en entorns familiars.

L’ús del patrimoni cultural sol generar plans de suport. Si ho tenim en compte, els Paï-sos Baixos han desenvolupat dues polítiques de patrimoni cultural paral·leles. Una ésuna política estàndard que pretén conservar i protegir el patrimoni cultural conservant,protegint, restaurant i fent accessibles edificis, indrets arqueològics, paisatges i entornsurbans. Ara bé, allà on aquesta política és inviable és on entra en joc l’estratègia Belve-dere. Amb la gran demanda d’espai, aquesta estratègia sol ser més efectiva i desitjablepel que fa a les necessitats de la societat.

Belvedere en acció

El Memoràndum Belvedere té una vigència de deu anys, del 2000 al 2009, i compta ambun pressupost propi. Durant els cinc primers anys, més de la meitat del seu pressupost esva dedicar a un pla de subsidis al qual tenien accés províncies, municipis i organitzacionsprivades per finançar la recerca, el recull d’informació i els processos de planificació en elsàmbits local i regional. Una part va a parar a les províncies per mantenir, gestionar i enfor-tir les qualitats dels paisatges nacionals. La resta és per a un projecte nacional conegutcom New Dutch Waterline, i una altra part es dedica a l’Oficina de Planificació Belvedere.



Les activitats de l’Oficina de Planificació Belvedere pretenen estimular i facilitar a autori-tats del Govern, organitzacions sense ànim de lucre de domini públic, arquitectes, ar-quitectes paisatgistes i a la indústria privada l’assoliment de l’estratègia Belvedere.L’oficina de plani ficació assoleix aquest propòsit estimulant la recerca històrica, recollinti difonent in for ma ció i promovent l’aplicació de xarxes de coneixement i desenvolupa-ment. El recull d’infor ma ció per fer ús de la història cultural s’assoleix mitjançant projec-tes espacials relacionats amb la renovació urbana, la revitalització de zones rurals i lamillora de la gestió de l’aigua, i a través de determinats projectes (Roman Limes Project,New Dutch Waterline Project i Lancewad2 Project). Els fons Belvedere també paguen atres professors a temps parcial que treballen en tres universitats responsables de l’edu-cació i la recerca en història cultural aplicada. La font integrada d’informació històricacultural KICH té una pàgina web que proporciona urbanistes, dissenyadors i comissionsamb totes les dades disponibles. També s’intercanvia informació i experiències per mitjàde cursos, tallers, publicacions i xarxes.

Durant els cinc primers anys es van finançar dos-cents cinquanta projectes amb els fonsBelvedere. En les polítiques espacials provincials també hi ha hagut un efecte d’ajorna-ment. A tots els Països Baixos s’està considerant el fet de fer ús del patrimoni culturalen els plans de desenvolupament: des dels «paisatges nacionals» fins als projectes dereestructuració urbana, i des de plans de gestió de l’aigua fins a l’educació. Les tasquesper al futur seran consolidar els èxits assolits fins ara i continuar desenvolupant informa-ció i instruments específics i pràctics mentre s’intenta arribar a nous grups.

Política arquitectònica

El Govern estatal ha desenvolupat una política arquitectònica des del 1991. El Ministerid’OCW s’ocupa principalment de les polítiques arquitectòniques.

El primer acord en política arquitectònica, Space for Architecture, va ser signat pel Mi-nisteri de VROM en relació amb la política de construcció i pel Ministeri d’OCW en rela-ció amb la política cultural. El document, amb vigència del 1991 al 1996, se centrava enel paper de l’executiu com a part contractant i en la millora del clima arquitectònic. Així,doncs, portava a una infraestructura cultural d’institucions.

El segon acord en política arquitectònica, The architecture of Space, 1997-2000, va sersignat pels ministeris de VROM, OCW, LNV i V&W, i n’eixamplava l’abast per incloure eldesenvolupament urbanístic, l’arquitectura paisatgística i les infraestructures.



El tercer acord en política arquitectònica, Designing the Netherlands, 2001-2004, va sersignat pels ministeris de VROM, OCW, LNV, V&W i Economia (EZ). El document emfa-sitzava la posada en pràctica de polítiques mediambientals (incloent-hi l’atenció per a lacontribució de dissenyadors i les bones pràctiques contractuals) mitjançant, en part,la in troducció de deu grans projectes. L’aplicació pràctica va mostrar resultats interes-sants i va comportar un posicionament més extens de la política arquitectònica i la ins-titució d’un arquitecte en cap del Govern gràcies, en part, al nomenament de consellersgovernamentals en paisatge, infraestructures i patrimoni cultural.

Memoràndums i instruments recents

L’any 2005, el Govern va publicar l’Agenda for a Vital Countryside. Aquest pla es basaen la Llei de planificació espacial i té caràcter vinculant sobre plans generats a nivells ad-ministratius inferiors. L’objectiu del pla és «donar suport al desenvolupament de les con-dicions ecològiques i espacials que garanteixin més bé la diversitat, la coherència i lasostenibilitat de l’entorn físic» (Govern dels Països Baixos, sense data).

En relació amb el paisatge, l’agenda estableix que qualsevol desenvolupament ha de ferque el paisatge guanyi qualitat i que el Govern nacional controlarà la protecció i la ges-tió dels anomenats paisatges nacionals.

El Govern central és responsable de la qualitat del paisatge en l’àmbit nacional i delpatrimoni paisatgístic (agrícola) més valuós a escala internacional. Amb la designa -ció de vint paisatges nacionals protegits, el Govern contribueix a la conservació i eldes envolupament de zones i estructures valorades per la seva natura o qualitats pa-trimonials i sobre les quals els Països Baixos tenen una responsabilitat nacional o in-ternacional.

Els paisatges nacionals són zones que tenen qualitats de paisatge, història cultural i na-tura excepcionals a escala internacional i característiques en l’àmbit nacional. Els pai-satges nacionals protegits també poden ser importants pel que fa a l’oci i el turisme.

Totes aquestes qualitats s’han de conservar, gestionar de manera sostenible i enfortirsempre que sigui possible. El principi bàsic aquí és conservar a través del desenvolupa-ment: sempre que es conservin o enforteixin les qualitats essencials (el principi de «sí,sempre que...») per tal que els desenvolupaments espacials siguin possibles dins els pai-satges nacionals.



Tant l’escala com el disseny són importants per a la conservació de les qualitats paisat-gístiques. Per això no es permeten els desenvolupaments a gran escala. On no espoden evitar activitats d’aquest tipus a causa d’interessos nacionals, s’hi duen a termemesures compensatòries.

Pel que fa a l’agricultura en paisatges nacionals on l’expansió pot oferir oportunitats esprefereix una perspectiva sostenible. Cal parar especial atenció a l’agricultura a les zonesde torba. L’agricultura ecològica (land-based) és important en aquests paisatges creatsper l’home, únics des d’un punt de vista internacional. La política sobre les zones detorba persegueix el manteniment o l’increment dels nivells d’aigua subterrània. Als pai-satges nacionals també cal parar atenció a la natura en relació amb la història cultural iel paisatge, i el turisme i l’oci.

Les províncies són responsables de l’elaboració de polítiques sobre els paisatges na-cionals. El Govern nacional s’encarrega dels plans regionals sobre aquest tema. Els lí-mits del Cor Verd del paisatge nacional del Randstad els fixa el Govern central al’Estratègia Espacial Nacional i són vinculants per a les províncies.

Els paisatges nacionals són:

– Groene Hart (Cor verd) del Randstad.

– Middag-Humsterland.

– Northern Wouden.

– Hoeksche Waard.

– Sud-oest de Friesland.

– Drentse Aa.

– The IJssel delta.

– Nord-est de Twente.

– Graafschap.

– Achterhoek.

– Gelderse Poort.

– Veluwe.

– Zona dels grans rius.

– Noord-Hollands Midden.

– Sud-est de Zeeland.

– Woud.



– Muntanyes de Limburg.

– Arkemheem-Eemland.

– New Dutch Waterline.

– Línia de Defensa d’Amsterdam.

Pel que fa a la natura específica a la Línia de Defensa d’Amsterdam, l’Estratègia Espa-cial Nacional no fa més requeriments que les obligacions i responsabilitats que derivendel seu estatus de Patrimoni de la Humanitat. En relació amb la New Dutch Waterline, elGovern nacional segueix la perspectiva lineal sobre la New Dutch Waterline/Nieuwe Ho-llandse Waterlinie (Linieperspectief Panorama Krayenhoff). Les oportunitats per a societatsmixtes públiques i privades són molt benvingudes per a la conservació i el desenvolu-pament de la línia.

En el National Spatial Paper i l’Agenda Vital Countryside, el Govern designa valors i qua-litats per a cada paisatge nacional per tal de dirigir la planificació urbanística i revisar elscontinguts i processos de les operacions urbanístiques provincials. Pel que fa als fonsestatals (per exemple, per a projectes de planificació rural), es dóna prioritat en aques-tes zones.

Béns del Patrimoni de la Humanitat

Hi ha moltes zones i construccions valuoses que han estat designades com a part delspaisatges nacionals i/o bé formen part de la llista del Patrimoni de la Humanitat de laUNESCO. El Govern nacional n’és el responsable. Les zones estan incloses a l’Estruc-tura Espacial Nacional. Els Països Baixos tenen sis zones i edificacions que formen partdel Patrimoni de la Humanitat:

– Schokland i el seu entorn.

– Línia de Defensa d’Amsterdam.

– Xarxa de molins de Kinderdijk-Elshout.

– Estació de bombeig del D. F. Wouda.

– Pòlder Beemster.

– Casa Rietveld-Schröder a Utrecht.

A més a més, hi ha moltes àrees i objectes que formaven part de la llista preliminar, comla New Dutch Waterline. La protecció i el desenvolupament d’aquestes zones es duu aterme des dels plans regionals i locals.



Desenvolupament del paisatge amb qualitat

La primera responsabilitat dels estàndards de qualitat bàsics del paisatge holandèsrecau sobre les províncies. El Govern nacional és qui valora el nivell d’atenció a la quali-tat paisatgística en els seus plans regionals. A més a més d’aquesta responsabilitat es-pecífica sobre certes zones i objectes de valor particular, el Govern també té laresponsabilitat d’assegurar que la qualitat del paisatge millori amb els canvis. Cal super-visar la urbanització de les zones rurals per assegurar la qualitat, basada en un bon equi-libri entre aspectes ecològics, econòmics i estètics del paisatge. El Govern centralsol·licita als municipis que creïn les condicions necessàries en les activitats de gestió i úsde la terra per tal d’assegurar que la urbanització vagi acompanyada d’un augment enla qualitat del paisatge i per tenir en compte i elaborar les qualitats bàsiques que s’es-menten més avall.

Qualitats bàsiques del paisatge holandès

Per al desenvolupament de valors generals del paisatge holandès:

• Qualitat natural, amb característiques relacionades amb el sòl, l’aigua, el relleu, la geo-grafia, la flora i la fauna.

• Qualitat cultural, amb característiques relacionades amb el patrimoni, la renovaciócultural i el disseny arquitectònic.

• Qualitat funcional, que inclou l’accés a l’oci i a altres usos múltiples de l’espai.

• Qualitat estètica, que inclou varietat espacial, valor informatiu, contrast amb l’entornurbà, caràcter rural, tranquil·litat, espai, pau i foscor.

Aquestes qualitats bàsiques s’han de poder desenvolupar en el paisatge i en elementspaisatgístics. La responsabilitat d’urbanitzar amb qualitat recau en últim terme en lesprovíncies i municipis. El Govern central no garanteix la qualitat dels plans, tot i que ava-lua els processos de planificació. Els governs provincials i municipals han de fer un in-ventari de les qualitats existents i desitjades (en referència a les quatre qualitatsbàsiques) per integrar-les als nous processos de planificació urbanística i garantir que lesdecisions urbanístiques es tradueixin en qualitat paisatgística.

El Govern central té un paper de suport i col·laboració en aquesta estratègia urbanísti-ca centrada en el paisatge. Vol continuar encoratjant el desenvolupament qualitatiu ambl’elaboració d’una agenda de qualitat que inclogui les quatre qualitats bàsiques, com



també promoure el coneixement en els municipis, donar facilitats als estudis de disseny,rebre consell d’experts externs i subvencionar plans de desenvolupament paisatgístic. Elpaper encoratjador i de suport del Govern central també s’elabora en el programa d’ac-ció interdepartamental Espai i Cultura, que amplia les activitats basades en el Belve derei el memoràndum Disseny dels Països Baixos. També s’ha designat un conseller paisat-gístic governamental que, en col·laboració amb l’arquitecte en cap del Govern i un Con-sell Consultiu, aconsellarà l’executiu pel que fa a planificació responsable de nouspaisatges i la integració de grans projectes en els Països Baixos.

Programa d’acció per l’espai i la cultura

El maig del 2005 es va presentar el Programa d’acció per l’espai i la cultura com a suc-cessor de les polítiques anteriors i va ser signat per set ministeris. Aquest programacombina les polítiques arquitectòniques amb l’estratègia Belvedere per crear un marcper a diverses propostes i accions concretes. A més del paper que té el Govern nacio-nal pel que fa a donar exemple, estimular i donar suport a altres parts i desenvolupar elconeixement a través de polítiques de bona contractació, les pràctiques i les institucionsarquitectòniques segueixen sent principis bàsics del programa. El programa d’acciós’associa amb el compliment de la política espacial, com s’estableix al Memoràndum dePolítica Espacial Nacional, i actua d’acord amb la política existent.

El Programa d’acció en planificació espacial i cultura se centra en aspectes culturals dela planificació espacial amb una major implicació en les disciplines de disseny de plani-ficació espacial i fent compatible la història cultural amb el desenvolupament. És desitjableimplicar el disseny i la història cultural en fases inicials del procés de desenvolupamentper tal de garantir que els processos reflexius requerits en assumptes de planificació es-pacial siguin més complets i integrals i, per tant, reforçar la integració dels valors cultu-rals i d’usuari amb els valors de futur. El principal desig del Govern és remarcar quel’assoliment de la qualitat espacial és un exercici cultural.

L’objectiu principal del programa és millorar la qualitat espacial d’edificacions, pobles,ciutats i paisatges. Combina polítiques arquitectòniques amb la política Belvedere (quepretén enfortir la influència cultural de la història cultural en la planificació espacial) irepresenta un pas endavant cap a l’increment del volum i la consistència de la influènciade les polítiques culturals en les polítiques de desenvolupament espacial. El fet d’unir lespolítiques arquitectòniques amb l’estratègia Belvedere en un sol programa reforça labase per objectius culturals en política espacial i cooperació interdepartamental.



L’arquitecte en cap del Govern

El càrrec d’arquitecte en cap del Govern té com a finalitat estimular la qualitat arqui-tectònica als Països Baixos, no només pel que fa al Govern central holandès sinó tambémés enllà. Per tal de dur a terme aquesta tasca, l’arquitecte en cap del Govern assu-meix una posició independent.

L’arquitecte en cap del Govern pertany a l’Agència d’Edificis Governamentals, una partdel Ministeri d’Habitatge, Planificació Espacial i Medi Ambient (VROM). El seu propiequip de treball s’anomena Atelier Rijksbouwmeester (taller de l’arquitecte en cap delGovern).

L’arquitecte en cap del Govern assessora sobre polítiques arquitectòniques i d’habitat-ge. És un membre del Consell del Govern. Mels Crouwel ha estat l’arquitecte en cap desde l’1 d’octubre de 2004. Té un paper de coordinació central pel que fa a l’elaboració iel compliment de la política arquitectònica nacional. A l’Agència d’Edificis Governamen-tals, és el conseller principal del director general en promoció i seguiment de la qualitatarquitectònica i de la seva adaptació a la planificació urbana i rural. A més, aconsella laSecretaria d’Estat d’OCW en l’elaboració i el compliment de la política arquitectònica.Així, assessora el ministre de VROM i els altres ministres (tant si ho sol·liciten com si no)en matèria d’urbanisme estratègic, arquitectura urbana i rural, infraestructures, desen-volupament paisatgístic i garanteix la qualitat en la legislació i les regulacions i l’educa-ció. Alhora fa recomanacions específiques (per exemple, sobre el disseny) i proposaarquitectes sota demanda per a altres ministeris implicats en la construcció o el fi-nançament de la construcció, com per exemple, els d’Afers Exteriors, OCW, Defensa iTransport, Obres Públiques i Gestió de l’Aigua.

Expansió del camp de treball

Com a resultat de la publicació de successius memoràndums arquitectònics des del1990 i de la seva implicació en la realització de nombrosos projectes d’importància na-cional, el paper interdepartamental de l’arquitecte en cap del Govern s’ha intensificat du-rant els darrers anys.

És evident que l’aportació del disseny durant les primeres fases dels projectes que sónresponsabilitat directa de l’Agència d’Edificis Governamentals i la influència estimulantdel disseny en projectes que queden fora de l’abast de l’Agència estan donant fruit. Mal-



grat la tendència del Govern central de quedar en un segon pla, encara hi ha una neces-sitat demostrable d’un consell consultiu central i independent.

Això ha conduït a una demanda creixent d’assessoria a l’arquitecte en cap del Govern,no només per part de l’Agència d’Edificis Governamentals i el ministeri de VROM, sinótambé d’altres departaments i, de manera incidental en el cas de projectes pilot, d’au-toritats provincials i municipals i altres administracions públiques. Com a resultat, l’àm-bit laboral de l’arquitecte en cap del Govern s’ha anat expandint per incloure unassessorament ampli en arquitectura, planificació espacial, infraestructures i desenvolu-pament paisatgístic i patrimoni cultural.

Consell Consultiu del Govern

El nomenament l’any 2004 dels consellers governamentals en paisatge, infraestruc-tures i patrimoni cultural representa un apropament a tasques de més alt nivell.Aquests llocs han d’estimular el desenvolupament de la qualitat en aquests camps.Els tres són nomenats pels ministres d’LNV, OCW i V&W, i assessoren els seus mi-nisteris sobre assumptes rellevants en relació amb l’arquitectura en el sentit mésampli de la paraula.

A més a més, per assegurar la cooperació i la coordinació col·legial amb l’arquitecte encap del Govern, els consellers treballen en el seu Atelier. Tots junts formen el ConsellConsultiu del Govern, que fa de comitè consultiu general del Govern holandès i estimu-la propostes flexibles i basades en els projectes amb assessors externs i interns. El Con-sell Consultiu té un paper assessor en gairebé tots els projectes del Programa d’accióen planificació espacial i cultura. Per exemple, un projecte interessant del consell pai-satgístic en relació amb les infraestructures és el seu assessorament en la nova genera-ció de turbines eòliques. Aquests «monstres» tindran un gran impacte paisatgístic i elsconsellers proposen establir un pla nacional per a la implementació espacial d’energiaeòlica.

Hi ha una oficina especial a l’Atelier que és l’Office Routeontwerp (‘disseny de carrete-res’), que treballa amb el conseller en infraestructures sobre qualitat espacial i paisatgede les grans autopistes holandeses. D’alguna manera, agafeu el relleu als arquitectespaisatgístics del Servei Forestal Nacional, que es va crear el 1916, i assessoren en plan-tacions als costats de les carreteres. La idea no només és dissenyar l’autopista sinótambé el seu entorn i la relació entre tots dos.



Conclusions

La consciència paisatgística té una llarga història als Països Baixos. Els holandesos sem-pre han intentat incloure el mar i la terra al seu paisatge, habitat tant físicament commentalment.

Des de principi del segle XX, la preocupació pel paisatge (i la natura) ha tingut un llocimportant en la política i, de mica en mica, en els projectes de totes les organitzacionspúbliques. La lluita per un paisatge vial decent i contra la urbanització incontrolada hamotivat la intervenció estatal en la protecció del paisatge. Aquesta branca de la políti-ca encara té molta importància als Països Baixos (per exemple, en el disseny de car -reteres).

Les motivacions dels primers «preservacionistes» van ser l’evident pèrdua de qualitat dela natura i l’amenaça als paisatges culturals del segle XIX.

Les seves accions van resultar en una densa xarxa legal de regulacions i de projectes degestió i desenvolupament. En l’actualitat, la cura del paisatge ja està molt estesa. La so-cietat civil hi té un paper important i la seva atenció i la seva tasca es dirigeix cada ve-gada més al concepte de paisatge establert al manifest paisatgístic.

La complexa xarxa de polítiques que s’ha desenvolupat en els darrers anys ha generatuna sèrie de categories en paisatges que comporten una mena de protecció nacional, ique, en total, cobreixen més de la meitat del territori nacional. Tot i així, a la pràctica, laprotecció d’aquests paisatges depèn de la protecció de diferents organitzacions i de l’úsdels instruments polítics en diversos camps com la planificació ambiental i territorial, lagestió de l’aigua, la cultura, la natura, la planificació paisatgística, el desenvolupamentrecreatiu, el desenvolupament agrícola, etc.

No és gens fàcil lligar aquestes polítiques i els recursos que impliquen als objectius es-ta blerts de protecció i millora dels paisatges i els ecosistemes. L’Estat pot donar exempleamb la protecció dels boscos i altres zones (com les infraestructures) que li pertanyen.La protecció efectiva i el desenvolupament també estan assegurats a les ter res de Na-tuurmonumenten i altres organitzacions no governamentals. Però pel que fa a la resta,la protecció paisatgística depèn de la voluntat dels pagesos, els propietaris i altres, moltsdels quals tenen importants interessos econòmics. En el futur es veurà si els holan desospoden ser tan eficients protegint i millorant els seus paisatges com ho han estat defen-sant i guanyant terra al mar.



La necessitat d’una política transversal

La gestió de la natura i del paisatge és interdisciplinària. A Suïssa les polítiques secto-rials tenen un efecte considerable sobre l’estat de la natura i del paisatge, com la políti-ca agrícola, la gestió forestal, la planificació de la xarxa de transports, entre altres. Elsserveis de la Confederació encarregats de les polítiques sectorials tenen, consegüent-ment, una influència cabdal. Per tant, esdevé prioritari coordinar aquests sectors d’acti-vitats amb la protecció de la natura. (Per exemple, de què serviria que una oficina tinguésla responsabilitat de vetllar per les ribes dels cursos d’aigua si una altra oficina,paral·lelament, invertís grans sumes en projectes el resultat dels quals fos la destruccióde les ribes naturals?)

Abans de continuar, cal recordar que a Suïssa bona part de l’ocupació del sòl i la po bla cióes concentra en una banda estesa d’est a oest amb una superfície d’uns 11.000 km2:és l’altiplà suís, que s’estén entre els Alps i la serralada del Jura. La densitat de pobla-ció hi ultrapassa els quatre-cents habitants/m2. Això vol dir que en aquesta regió cadametre quadrat compta i esdevé objecte de demandes i reivindicacions que s’han deconciliar amb la protecció de la qualitat i les funcions del paisatge.

A Suïssa, la transversalitat de la política paisatgística ha progressat en diverses etapes.

Base legal que instaura un examen crític de les polítiques ambincidència paisatgística

Les paraules clau de l’estratègia suïssa en matèria de paisatge són la integració i la co-ordinació de les diverses accions de l’Estat. El principi és el de desmentir la dita popu-

| 129

El concepte de paisatge suís: la transversalitatde les polítiques

Benoit MagninBiòleg. Oficina Federal del Medi Ambient. Divisió de Natura i Paisatge (OFEV).Confederació Suïssa


lar segons la qual «la mà esquerra no ha de saber què fa la mà dreta». El dret suís (Lleifederal sobre la protecció de la natura i el paisatge de 1966) preveu que la Confedera-ció examini l’efecte de les seves polítiques sectorials sobre la natura i el paisatge. Ins-taura una mena de dret de fiscalització per part del Servei de la Natura i el Paisatge(representat per l’Oficina Federal del Medi ambient, d’ara endavant OFEV, en les sevessigles franceses) sobre les accions efectuades per altres serveis que tinguin influènciasobre el territori. Així, en principi, totes les obres subvencionades, autoritzades o que sónconcessions de l’Estat federal estan sotmeses al peritatge de l’OFEV. L’Estat, en el com-pliment de les seves funcions, té el deure de tenir cura dels interessos de la natura i delpaisatge. Els serveis de l’Estat compleixen aquest deure de tres maneres:

• Construcció i manteniment adequats de les infraestructures i les instal·lacions del’Estat, o bé renúncia a construir.

• Aplicació de responsabilitats o condicions a les autoritzacions o concessions, o béel seu refús.

• Assignació de subvencions condicionades o refús de la seva concessió.

L’OFEV examina més de cinc-cents projectes l’any de mitjana, en representació de lesoficines federals que tenen la responsabilitat de les diverses polítiques sectorials amb in-cidència paisatgística. Es tracta d’un instrument de garantia de qualitat de tots els pro-jectes en els quals l’Estat intervé de manera directa o indirecta.

Cooperació entre paisatge i polítiques sectorials: el concepte de paisatge suís (CPS)

Sabedor del valor i del potencial d’aquest instrument legal, el Govern ha mirat de des -envolupar-lo i reforçar-lo. Així, doncs, ha encarregat a l’OFEV que acordi els objectiuscomuns amb totes les oficines federals que tenen influència directa sobre el paisatge.Així mateix, ha negociat els objectius sectorials en els tretze àmbits d’activitat de l’Estat,com ara l’energia, els transports, la política de desenvolupament regional, l’ús del sòl il’ordenació del territori, en el marc d’un procés que ha trigat prop de dos anys a com-pletar-se. Aquests objectius s’han formalitzat després en un document estratègic titulatConcepte Paisatge Suís, adoptat pel Govern de la Confederació el 1997, i que té caràc-ter obligatori per a les oficines que són part interessada.

Aquests acords no només preveuen que les polítiques sectorials coordinaran les sevesactivitats amb la preservació del patrimoni natural i paisatgístic (seguiment de l’estratè-



gia de conservació del llegat), sinó que també assignen a cadascuna d’aquestes políti-ques una missió de revaloració del paisatge i dels medis naturals en el marc de les sevesactivitats (estratègia de revaloració dels medis degradats). Aquesta segona estratègiamés «ofensiva» ha de completar i pal·liar les mancances de l’estratègia de conservació,que es revela insuficient en força ocasions (per exemple, examen crític de l’OCDE apropòsit del rendiment mediambiental de Suïssa en l’àmbit de la protecció d’espècies ide biòtop).

Així, la missió de protegir i revalorar el paisatge és assignada al conjunt de polítiques sec-torials i esdevé una acció transversal. Tanmateix, l’OFEV conserva el paper d’oficina con-sultora.

La plusvàlua del Concepte Paisatge Suís (CPS), amb relació a l’instrument legal ja envigor, consisteix a:

• Instituir el «reflex paisatgístic» des del mateix començament de la planificació delsprojectes o a l’interior de les oficines encarregades de les polítiques sectorials.

• Instal·lar una «cultura del paisatge» en aquestes mateixes oficines, fet que permet bas -tir polítiques sectorials multifuncionals, que persegueixin les seves metes particularssense oblidar-se de les paisatgístiques. La relació cost-benefici de les inversions públi -ques se’n veu afavorida, i el cercle dels beneficiaris dels diversos projectes s’amplia.

A més, el CPS invita els diversos agents amb poder de decisió a lliurar un informe pe-riòdic sobre els avenços de la seva aplicació en l’exercici de les seves activitats. Aquestbutlletí és important perquè estimula el procés d’aplicació. L’estat d’aplicació del pro-grama, com també alguns exemples concrets, s’actualitzen constantment i es podenconsultar en qualsevol moment per Internet (http://www.conceptionpaysage.ch).

Un element important del procés de sensibilització rau en el fet que les directives es -pecífiques, adequades a les situacions de cadascun dels àmbits, es facin públiques is’apliquin. Aquestes directives afavoreixen la integració del paisatge en la posada enpràctica de les polítiques sectorials amb incidència sobre el paisatge; les directives ins-tauren i reforcen «bones pràctiques» en les polítiques esmentades.

Si volem que siguin eficaces, aquestes directives paisatgístiques han de satisfer diver-ses condicions:

• Han de ser formulades per les instàncies responsables de cadascuna de les políti-ques sectorials d’acord amb les instàncies responsables del paisatge.

El concepte de paisatge suís: la transversalitat de les polítiques | 131


• Ha de ser la instància decisòria de la política sectorial afectada qui les faci entrar envigor.

• S’han de comunicar de manera adequada (jornades de formació) als actors del’elaboració de projectes o de processos de decisió.

• Han de basar-se en criteris operacionals simples, comprensibles, eficaços i verifi -cables.

Aquestes directives, a banda d’ajudar els promotors de projectes, també són útils pera les instàncies decisòries a tots els nivells; a més, constitueixen un suport notable per a laformació de professionals en els dominis afectats. La darrera publicació (2005) tracta so -bre la prevenció d’emissions lluminoses no desitjades.

Tot seguit presentem a tall d’exemple les estratègies desenvolupades en tres àmbits enels quals l’activitat humana exerceix efectes directes sobre la transformació dels paisat-ges: gestió de cursos d’aigua, xarxa viària i política forestal.

Cursos d’aigua

Els departaments federals les accions dels quals afecten els cursos d’aigua s’han posatd’acord sobre les idees directrius dels cursos d’aigua de Suïssa. Se’n desprenen trespunts essencials:

• Proporcionar prou espai als cursos d’aigua.

• Garantir-los un cabal suficient (en relació amb la seva explotació hidroelèctrica).

• Fer que l’aigua sigui de qualitat.

El primer punt afecta particularment l’ocupació del territori i, per tant, entra en conflicteamb els altres modes d’ocupació del sòl. La qüestió de l’espai que s’ha de proporcio-nar als cursos d’aigua (i, per tant, del terreny que se’ls ha de cedir) ha fet que diversesinstitucions encarreguin estudis científics que proposen lleres ben definides als engi -nyers. Els resultats d’aquests estudis de base es comuniquen a tots els actors interes-sats en la forma de directives i d’un fullet on s’ofereix una taula simple i flexible quepermet estimar ràpidament la necessitat d’espai del curs d’aigua en diverses situacions.Proporcionar prou espai als cursos d’aigua s’ha convertit en una condició a la conces-sió de subvencions de la Confederació per a projectes que afectin cursos d’aigua. Persobre de tot, l’eixamplament dels cursos d’aigua permet contenir les crescudes; tambéaporta un enorme potencial en termes d’entorn natural i de paisatge (sinergia).



A banda dels grans cursos d’aigua, també es fa èmfasi en la xarxa hidrogràfica, la qual,en bona part, ha desaparegut sota les canonades durant els darrers cinquanta anys. Lallei suïssa sobre la protecció d’aigües preveu el principi d’una «renaturalització» quan lescanalitzacions arriben al «final del cicle vital». Amb vista a augmentar les possibilitats dedur a terme aquest principi, s’ha adaptat un instrument clàssic de la política agrícola: laconcentració parcel·lària. En efecte, aquestes concentracions parcel·làries permeten alli-berar els terrenys necessaris per a la renaturalització dels rierols, adaptar-hi la infraes-tructura agrícola i realitzar els treballs. Així és com la nova llei federal suïssa sobrel’agricultura (1998) fixa, entre els objectius a assolir per mitjà de les concentracions par-cel·làries, el de «promoure la restitució dels petits cursos d’aigua a un estat proper alde les seves condicions naturals». A més, quan una concentració parcel·lària preveu,entre les seves accions, la revitalització de rierols canalitzats, la taxa de subvenció potapujar-se fins al 6% (descompte ecològic).

Xarxes viàries / fragmentació de l’hàbitat de la fauna

Aquest problema és particularment greu a l’altiplà suís, travessat de carreteres i auto-pistes, i lògicament molt urbanitzat. Els estudis preliminars iniciats a principi de la dècadadel 1990 van mostrar que els passadissos ecològics més importants que relacionen,creuant l’altiplà, les dues grans entitats biogeogràfiques dels Alps i la serralada del Jura,no superaven la desena.

Aleshores, es van encarregar estudis més detallats a diversos despatxos privats i insti-tucions a fi de conèixer quins són els corredors faunístics de Suïssa, la seva situació i elseu estat. Els resultats i els mapes es van publicar el 2001 (Els corredors faunístics aSuïssa) i se n’havien de desprendre diverses sèries de mesures.

• Integració dels resultats (mapes) en els procediments d’ordenació del territori, a fi degarantir la protecció de la part de la xarxa que es troba en bon estat.

• Preservació dels passadissos durant la construcció de noves infraestructures. Desde fa una dècada, es construeixen ponts ecològics –o passatges per a la fauna su-perior– que passen per sota de les noves autopistes. La qüestió que ha escalfat elsànims és la de la seva amplitud, directament proporcional al cost... També en aquestàmbit, l’OFEV ha donat ordre d’efectuar recerca. Basant-se en l’estudi comparatiude la freqüentació per part dels mamífers (cèrvids, porcs senglars, guineus, llebres,toixons) de vint-i-un passatges de fauna superior situats en quatre regions, s’ha



comprovat que la freqüentació dels passos per part de la fauna en funció de la sevaamplitud descrivia una corba de saturació, amb un punt d’inflexió pels volts dels cin-quanta metres. Basant-se en aquests resultats, el Departament Federal del MediAmbient, els Transports, l’Energia i les Comunicacions ha publicat una directiva quefixa l’estàndard dels corredors faunístics en cinquanta metres d’amplària.

• La directiva també fixa el llindar de sanejament dels casos «recuperables», en gene-ral, la interrupció dels corredors ecològics més grans per una carretera o una auto-pista existent. En aquests casos, s’hauran de construir passos per a la fauna. Elsindrets que s’han de sanejar es localitzen gràcies als treballs d’inventari efectuats.Aquest programa de sanejament trigarà molts anys a enllestir-se. Els cinquantapunts de pas prioritaris pendents de sanejament a la xarxa viària ja han estat defi-nits. Els treballs de desfragmentació de la xarxa viària també tenen l’objectiu de mi-llorar la seguretat viària i cada dia que passa són més urgents, atesa la ràpidarecolonització dels boscos per part dels cérvols. Quan aquests animals, que podenassolir els 250 kg de pes, s’extravien a les calçades, representen un perill mortal perals conductors.

Política forestal

El bosc suís se’n surt prou bé en el plànol quantitatiu: ocupa prop del 30% del territori igaudeix d’una protecció ben estricta (la seva superfície no pot disminuir). Si ho compa-rem amb la situació de principi del segle XX, el bosc ha progressat un 40%. Avui dia en-cara, l’abandonament agrícola a les muntanyes es tradueix en una progressió del boscque ronda les 4.500 ha l’any. En canvi, a l’altiplà la superfície no experimenta canvis i lapressió que pateix el bosc corre el perill d’augmentar.

A fi d’avaluar l’estat dels boscos, un institut de recerca realitza a intervals regulars unprograma de seguiment (inventari forestal nacional, basat en les dades obtingudes enterrenys/parcel·les experimentals). El programa ha permès evidenciar una distorsió forçapronunciada entre la composició de les poblacions tal com és constatada sobre el ter renyi la que hauria de prevaler en condicions naturals. En alguns punts, els boscos de baixaaltitud (altiplà) han patit una forta repoblació. Els principis de silvicultura natural que s’a-pliquen a tots els projectes silvícoles impulsats per la Confederació hauran de permetre,arribat el moment, recuperar un bosc de composició més diversificada i natural.

El desembre de 1999, la tempesta Lothar va devastar els boscos de l’altiplà. Tanma-teix, aquesta catàstrofe econòmica sense precedents per a la indústria de l’explo -



tació dels boscos no va tenir repercussions ecològiques greus. Més aviat va faci li taruna dinàmica benvinguda al paisatge, tot introduint «pedaços» de regeneració. Lesplantacions d’avets van patir molt la tempesta, encara que es va poder constatarque els boscos de compo sició natural també van ser abatuts. En alguns indrets, elsboscos assolats es conservaran sense intervencions (reserves), fet que augmenta -rà l’oferta en hàbitat per a la fauna especialitzada i alleujarà igualment les arques del’Estat.

Formular i donar a conèixer els objectius a llarg termini: Paisatge 2020

Les entitats que col·laboren amb l’OFEV desitgen conèixer els objectius a llarg terminique es volen aconseguir amb la política del paisatge. Aquest coneixement facilita el dià-leg i la confiança recíproca. Amb aquest motiu, l’OFEV va elaborar i publicar el 2003 elsseus principis rectors. Es van aplegar en un document de només vint pàgines titulat Pai-satge 2020. Aquests principis conformen l’estratègia de l’OFEV en l’àmbit de la natura idel paisatge amb la mirada posada en l’horitzó de l’any 2020. Es tracta d’una visió onles mutacions del paisatge estan guiades pels principis del desenvolupament sostenible.Paisatge 2020 descriu l’estat desitjat del paisatge per mitjà de dades concretes quetambé assenyalen els objectius de qualitat que s’han d’assolir. L’OFEV fonamenta enaquest document de base la seva política de natura i paisatge, que pretén que sigui glo-bal i que s’articula en vuit camps d’acció:

Producció primàriaEls punts clau en aquest terreny són la coordinació de la gestió dels espais agrícoles iforestals (íntimament mesclats i interdependents); l’aplicació d’una silvicultura natural,i la delimitació de les reserves forestals. La gestió sostenible de les pastures alpines i lessuperfícies de natura que s’han de deixar intactes en les zones agrícoles també en for-men part.

Política del territoriLa primera prioritat consisteix en el reforçament del paper reservat a l’ordenació del ter -ritori; un altre punt fort rau en la política de les conurbacions, que ha de preveure espaislliures de construccions. En l’àmbit del lleure, ha de saber conciliar turisme, pràctica del’esport i paisatge.



Cursos d’aiguaLa política s’articula en els tres punts ja esmentats: deixar prou espai als cursos d’aigua;permetre que tinguin un cabal suficient, i reforçar-ne el paper patrimonial i social.

Espècies i medis naturalsEls punts clau corresponen a les activitats usuals, per bé que importantíssimes d’assolir,de protecció de la natura (espècies que cal protegir, hàbitats), a les quals s’afegeixen lacreació de parcs naturals i la conservació (i restauració) d’una xarxa ecològica nacional.

Percepció i vivència del paisatge per part de l’ésser humàAquí es posa l’accent en la presa de consciència per part dels ciutadans i ciutadanessobre el valor del paisatge, l’entorn i les consideracions que s’han de fer abans de mo-dificar-lo.

ParticipacióLes modificacions importants dels paisatges es deleguen cada vegada més en un cer-cle restringit de tècnics i persones amb poder de decisió. Es tracta de suscitar en la restade la població el desig i la possibilitat d’intervenir en la gestió del paisatge.

Instruments econòmics i ús dels recursosEls punts clau són la promoció de nous instruments institucionals que permetin emprar,de manera econòmica, els recursos del paisatge com es fa amb el sòl, els materials, etc.També es pretén examinar quins instruments d’entre els existents poden tenir efectesperversos sobre el paisatge, per tal de reformar-los. El paisatge és un recurs de base,però també un factor econòmic. El consum de paisatge (o més aviat d’alguna de lesseves funcions) ha de regular-se en la mesura del possible.

Recerca i prospectivaEs tracta d’actuar amb coneixement de causa. Aconseguir-ho depèn de l’existència deprogrames de seguiment i control (monitoring), de la recerca aplicada i d’una formaciócompetitiva.

Aquests principis directors constitueixen una referència necessària en la presa de deci-sions de l’OFEV. S’empren en col·laboració amb els òrgans de l’Estat responsables deles polítiques sectorials, així com en col·laboració amb les associacions, les institu-cions de recerca o de formació, o les associacions d’usuaris de la natura i del paisat-ge. Els principis permeten que el conjunt de les entitats que treballen amb l’OFEV



puguin conèixer amb total transparència els objectius que aquesta mira d’assolir entots els àmbits.

El document Paisatge 2020 pot descarregar-se d’Internet en qualsevol de les quatrellengües nacionals suïsses i en anglès:

http://www.bafu.admin.ch/publikationen/index.html?action=show_publ&lang=fr&id_thema=19&series=DIV&nr_publ=8407

Per acabar, citaré –traduint-les lliurement de l’alemany– les paraules del conseller fede-ral Moritz Leuenberger, ministre suís del Medi Ambient, els Transports, l’Energia i les Co-municacions, i actual president de la Confederació, pronunciades en ocasió de lainauguració d’un tram d’autopista l’abril del 2002. Aquesta autopista inclou nombrososdispositius destinats a protegir la fauna:

Anomenem aquesta autopista «l’autopista dels ocells, de les llebres i dels porcs senglars...».Per a aquests animals hem construït un túnel de 150 milions de francs. Reconec haver-mepreguntat si pagava la pena gastar tants diners pels ocells, les llebres i els porcs senglars.Però la pregunta no és quin valor hem de donar a les espècies animals. La pregunta que calplantejar-se és la següent: tenim el dret de construir una autopista ben barata que acabi ambqualsevol possibilitat de supervivència dels ocells, les llebres i els porcs senglars? La respostaés no, si qui parla és un Estat que mira de dur a terme una política de desenvolupament sos-tenible. Per aquesta raó, només ens hem permès de construir una autopista que tingui en ladeguda consideració els interessos de la natura. I una obra d’aquesta mena segur que té uncost més elevat que el d’una autopista construïda sense consideració per la natura, però queseria incompatible amb el desenvolupament sostenible.




La nova política territorial de Catalunya i el paisatge

Les actuacions en matèria de paisatge de la Generalitat de Catalunya s’inscriuen en elmarc de la nova política territorial que impulsa el Departament de Política Territorial iObres Públiques amb la finalitat de promoure un desenvolupament econòmic i social delpaís compatible amb l’equilibri territorial i els principis de sostenibilitat ambiental.

La nova política territorial es fonamenta en tres pilars bàsics: el reconeixement de les po-tencialitats del territori català, la correcció d’alguns dels processos que ha sofert el terri-tori en les últimes dècades i el foment de la integració de les activitats en el territori.

Entre les potencialitats del territori català es reconeixen els avantatges derivats de la po-sició geogràfica estratègica del país, l’existència d’un sistema urbà complex i una extra-ordinària diversitat paisatgística. Entre els processos que cal corregir, s’assenyala lanecessitat d’invertir la tendència a la dispersió de la urbanització, la conveniència d’evi-tar l’excessiva especialització funcional de l’espai i l’interès per impedir la pèrdua dels va-lors paisatgístics. Per aconseguir el repte d’un territori integrat s’opta per un model dedesenvolupament urbà que promou la compacitat, la complexitat i la cohesió.

La nova política territorial de Catalunya s’expressa a través d’un conjunt d’iniciatives am-bicioses en els àmbits de la planificació territorial i urbanística (Programa de planificacióTerritorial) i de les polítiques específiques (programes d’actuació en matèries de sòl, d’in-fraestructures i mobilitat, de rehabilitació urbana i d’arquitectura i paisatge).

En l’actual política territorial el paisatge s’ha inclòs en les polítiques actives del Departa-ment de Política Territorial i Obres Públiques. Dins d’aquest departament les actuacionsen matèria de paisatge es coordinen des de la Direcció General d’Arquitectura i Paisat-ge, la qual s’ha dotat d’un Servei de Paisatge per afrontar els requisits tècnics de l’ad-ministració del paisatge.

| 139

Les polítiques de paisatge a Catalunya:línies estratègiques d’actuació

Jaume BusquetsDirecció General d’Arquitectura i Paisatge. Departament de Política Territorial i ObresPúbliques. Generalitat de Catalunya


La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge

La definició d’una política d’actuacions en matèria de paisatge respon a la voluntat depromoure la millora i la revaloració del paisatge de Catalunya, reconduint una actitud so-vint negligent cap aquesta part important del patrimoni col·lectiu. Té com a marc de re-ferència conceptual el Conveni europeu del paisatge, i com a marc legal, la Llei deprotecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya.

La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge,1 aprovada l’any 2005, significa elreconeixement jurídic del paisatge a Catalunya i estableix el marc normatiu de les políti-ques i de les actuacions en aquest àmbit. La llei adopta els principis del Conveni euro-peu del paisatge,2 promogut per comprometre els països europeus en la valoració de ladiversitat paisatgística europea i en la integració progressiva del paisatge en les sevespolítiques públiques.

D’acord amb el Conveni europeu del paisatge, la Llei de protecció, gestió i ordenació delpaisatge, defineix aquest com «qualsevol part del territori, tal com la col·lectivitat el per-cep, el caràcter del qual resulta de l’acció de factors naturals i/o humans i de les sevesinterrelacions».

L’objectiu principal de la llei és «el reconeixement, la protecció, la gestió i l’ordenació delpaisatge, amb la finalitat de conservar els seus valors naturals, patrimonials, culturals,socials i econòmics en un marc de desenvolupament sostenible». La llei impulsa la plenaintegració del paisatge en la planificació, en les polítiques d’ordenació territorial i urba-nística i en les polítiques sectorials que incideixen directament o indirectament en l’evo-lució dels paisatges.

La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge es dota de tres instruments princi-pals per aconseguir els seus objectius: els catàlegs de paisatge, les directrius del pai-satge i les cartes del paisatge.

• Els catàlegs de paisatge són documents de caràcter descriptiu i prospectiu que enprimer lloc identifiquen les unitats de paisatge compreses en cada una de les set re-gions o àmbits territorials de Catalunya per, a continuació, establir per a cada unaels valors, l’estat i uns objectius de qualitat paisatgística.


1 Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge (Diari Oficial de la Generalitat de Ca-talunya, núm. 4407, 16 de juny de 2005).2 Conveni europeu del paisatge, Consell d’Europa, Florència, octubre de 2000.


• Les directrius del paisatge són el conjunt de normes i recomanacions que, tenint encompte els objectius de qualitat establerts en els catàlegs, s’incorporen d’una ma-nera vinculant en els plans territorials i es tenen en compte en les actuacions enmatèria de paisatge.

• Les cartes del paisatge són instruments de concertació voluntària, entre els agentspúblics i privats, per promoure accions i estratègies de revaloració del paisatge enterritoris que comparteixen unes mateixes inquietuds i dinàmiques semblants.

La llei assigna a l’Observatori del Paisatge de Catalunya, entitat amb personalitat jurídi-ca pròpia,3 la tasca d’assessorar la Generalitat en les qüestions relatives al paisatge.Està integrat per una àmplia representació dels agents del territori amb incidència sobreel paisatge, entre els quals destaquen la mateixa Generalitat de Catalunya, les universi-

Les polítiques de paisatge a Catalunya: línies estratègiques d’actuació | 141

La llei del paisatge i el reglament corresponentproporcionen entitat jurídica al paisatge i dotenla societat d’instruments apropiats per millorar-loi gestionar-lo.

3 L’Observatori es va constituir legalment el 8 d’octubre de 2004 en forma de consorci i els seus Estatuts esvan publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, DOGC (resolució PTO/3386/2004 del DPTOP).


tats catalanes, els col·legis professionals i les administracions locals. La creació de l’Ob-servatori del Paisatge respon a la voluntat de disposar d’un organisme orientat específi-cament a l’observació dels paisatges de Catalunya, a l’assessorament de l’Administraciói a la sensibilització de la societat catalana sobre la necessitat d’una major protecció,gestió i ordenació del paisatge en el marc d’un desenvolupament sostenible.

L’Observatori del Paisatge s’ha concebut com un espai de trobada entre la Generalitatde Catalunya, l’Administració local, les universitats, els col·lectius professionals i, en ge-neral, la societat catalana en tot allò relatiu a la gestió i conservació del paisatge. Aquestorganisme porta a terme tasques científiques i de promoció pròpies dels observatoris ité encarregada l’elaboració dels catàlegs de paisatge així com la informació bàsica per al’elaboració de les directrius del paisatge que s’incorporaran en la planificació territorial.

Financerament, la Llei crea el Fons per a la protecció, la gestió i l’ordenació del paisat-ge, dotat amb els recursos pressupostaris de la Generalitat, i al qual poden accedir elsens públics i privats per promoure actuacions de revaloració del paisatge i d’acord ambels objectius de qualitat paisatgística establerts pels catàlegs.

Els objectius generals de la política de paisatge

Les dinàmiques territorials que s’han produït durant l’últim mig segle a Catalunya hangenerat una sèrie de processos que han posat en crisi el manteniment de la diversitatpaisatgística i dels valors dels nostres paisatges. Algunes d’aquestes dinàmiquesestan relacionades amb fenòmens de caràcter general, comuns a altres països delnostre àmbit geogràfic (èxode rural, mecanització del camp, industrialització, extensióde la xarxa viària i de l’ús de l’automòbil, etc.). Altres dinàmiques tenen relació ambfenòmens més vinculats a la història particular del nostre país (urbanització intensivadel litoral, destrucció del patrimoni arquitectònic, proliferació d’urbanitzacions de se-gona residència, etc.).

Especialment durant les últimes dècades, la urbanització de caràcter dispers i la difusiód’activitats periurbanes per tot el territori, han comportat nous impactes en el paisatge ila seva progressiva banalització. El balanç general de les últimes dècades a Catalunya enmatèria de paisatge és globalment negatiu, malgrat que es tracta d’un país particularmentric en diversitat paisatgística i que té en el paisatge un dels seus principals potencials i ac-tius econòmics. Aquest balanç negatiu expressa la fins ara escassa sensibilització del’Administració en general i de la societat en conjunt envers als valors del paisatge.



Amb la finalitat d’invertir aquesta actitud negligent envers el paisatge, el Departament dePolítica Territorial i Obres Públiques ha establert cinc grans objectius generals que hande regir les línies mestres del seu programa d’actuacions. Aquests objectius són els se-güents:

1. Caracteritzar els paisatges de Catalunya, a través dels catàlegs de paisatge, esta-blir-ne els valors, el diagnòstic de les seves tendències i els objectius de qualitat pai-satgística per a les unitats de paisatge incloses en cada àmbit territorial.

2. Integrar criteris paisatgístics en les polítiques de la Generalitat, a través de la sevaincorporació en la planificació territorial i en les planificacions de caràcter sectorial.

3. Promoure projectes i actuacions de millora dels paisatges, especialment en els pai-satges més degradats o desatesos o en àrees especialment sensibles, com perexemple el litoral o l’alta muntanya.

4. Sensibilitzar la societat sobre la importància del paisatge com a component de la qua-li tat de vida de les persones i com a part molt important del patrimoni de Catalunya.

5. Establir coordinació amb els programes i les iniciatives de paisatge d’àmbit euro-peu, especialment amb aquells dirigits a la millora dels paisatges del Mediterrani oc-cidental, sotmesos a dinàmiques similars.

El compromís actual del Govern de la Generalitat envers el paisatge i els seus valors cris-tal·litza amb l’aprovació de la Llei del paisatge i es concreta en les següents línies es-tratègiques d’actuació:

• La realització i l’aprovació de set catàlegs de paisatge, un per a cada àmbit territo-rial, amb la consegüent delimitació de les unitats de paisatge i l’establiment d’ob-jectius de qualitat paisatgística.

• La integració dels criteris paisatgístics en la planificació territorial mitjançant la incor-poració normativa de les directrius del paisatge als plans territorials.

• La promoció d’actuacions de millora del paisatge a través de l’execució de pro jectesimpulsats o elaborats des de la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge o mit-jançant l’ajuda a actuacions promogudes per altres administracions o agents.

• La promoció d’actuacions específiques de millora del paisatge mitjançant l’exe -cució de projectes en àrees establertes com a objectiu preferent del fons i quesón objecte de convocatòries públiques d’ajuda, impulsats o elaborats des de laDirecció General d’Arquitectura i Paisatge, o promoguts per les administracionslocals.



• El desenvolupament d’instruments de gestió del paisatge apropiats per a la imple-mentació de les polítiques paisatgístiques, en particular de recursos metodològicsdirigits als tècnics i responsables polítics de l’àmbit local.

• La sensibilització de la societat envers els valors del paisatge, amb una especialatenció a la població en edat escolar.

• La participació en projectes europeus dirigits a la gestió del paisatge o a la revalora-ció del patrimoni paisatgístic europeu, especialment en aquells projectes que fan re-ferència a l’àmbit del Mediterrani occidental.

Actuacions pilot de millora del paisatge

Aquest tipus d’actuacions té per finalitat promoure la realització de projectes amb unavoluntat exemplar, és a dir, amb la intenció de desenvolupar unes estratègies generalit-zables i capaces de donar resposta a reptes paisatgístics recurrents en el territori de Ca-talunya. Aquest tipus de projectes poden ser promoguts per la Generalitat de Catalunyao per altres administracions i es cofinancen mitjançant convenis de col·laboració. La Di-recció General d’Arquitectura i Paisatge desenvolupa actualment diversos tipus de pro-jectes pilot en els àmbits següents:

Millora paisatgística dels accessos als nuclis urbans

Sovint els accessos als nuclis urbans ofereixen una imatge desordenada i banal, pocapropiada amb el caràcter de «portal» dels pobles o de les ciutats. En molts casos hi haun fort contrast entre la baixa qualitat del paisatge en els límits de la ciutat i el valor delsnuclis urbans.

Els projectes pilot de millora paisatgística dels accessos als nuclis urbans tenen per ob-jectiu revalorar el paisatge de les vies d’entrada a la ciutat, així com dels espais urbansperimetrals, per tal de contribuir a la millora de la imatge global de les poblacions i de laqualitat de vida dels seus habitants.

Millora del paisatge a l’entorn de les carreteres

Les carreteres són un dels principals components dels paisatges quotidians per a ungran nombre de persones. Utilitzades diàriament, a causa de la mobilitat associada



a la feina o als serveis i sovint al temps lliure, són miradors lineals dels paisatges queen molts casos no presenten una imatge prou ordenada i de qualitat.

Els projectes de millora del paisatge de l’entorn de les carreteres tenen la finalitat depromoure l’ordenació de l’espai adjacent a aquestes vies de comunicació, així comdels seus marges, alhora que es revalora el paisatge de les seves àrees d’influència.

Integració paisatgística de polígons industrials

La proliferació i dispersió dels polígons industrials (de dimensions i característiques moltdiverses) és una de les pautes de la indústria a Catalunya. Malauradament els polígonsi, en general, les àrees industrials, no es caracteritzen per la seva integració en el lloc ien el paisatge.

Els projectes de millora paisatgística dels polígons industrials tenen com a finalitat l’es-tabliment d’una relació més harmoniosa entre l’ocupació industrial i els llocs, i al mateixtemps constitueixen la requalificació de l’entorn quotidià de milers de persones i de laimatge global dels paisatges industrials.

Promoció d’actuacions específiques de millora del paisatge

Amb recursos del Fons per a la protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge, aquesttipus d’actuacions tenen per finalitat ajudar a projectes de millora dels paisatges enàmbits estratègics. El mecanisme utilitzat per accedir a l’ajuda pública i finançaraquest tipus d’actuacions és la convocatòria de concurs públic de lliure concu -rrència.

Projectes de creació o restauració d’avingudes arbrades

La plantació d’arbrat al llarg de les carreteres ha estat històricament un recurs molt uti-litzat en la configuració de les entrades als nuclis urbans, així com en el disseny depasseigs i avingudes. La creació d’una línia d’ajuda pública per promoure aquest tipusd’espais pretén fomentar el disseny d’ambients urbans de qualitat, que afavoreixin elsllocs de trobada i relació social i que millorin les condicions de vida dels ciutadans. Enla selecció de projectes es tenen en compte criteris com el valor exemplar de les ac-tuacions, la seva funció com a element estructurant del teixit urbà, la utilitat en la re-



cuperació d’àrees degradades, la reordenació dels usos i la millora de la viabilitat i laseguretat dels vianants.

Projectes de construcció, manteniment de camins de ronda i millora del paisatge litoral

Els camins de ronda són itineraris que segueixen la línia de costa i que sovint tes timonienuna relació secular de l’assentament humà en el territori, ja sigui amb finalitats de mobi-litat o defensives. En un país amb un important desenvolupament litoral com Catalunya,els camins de ronda són un destacat actiu cultural i paisatgístic perquè permeten tran-sitar a peu i aproximar-se a la contemplació del mar, i con tribueixen a la revaloració delpaisatge costaner i al desenvolupament del turisme. Aquesta línia d’ajuda inclou tambéprojectes de millora d’accessos públics per a vianants, adquisicions de sòl que servei-xin per augmentar el patrimoni públic i dedicar-lo després a intervencions paisatgísti-ques. En la selecció de projectes es valoren aspectes com l’impacte positiu d’aquestsen el territori, l’abast poblacional i els valors paisatgístics.

Projectes de millora paisatgística a les colònies industrials del Llobregat

Les diverses colònies i fàbriques que es van construir a final del segle XIX i durant la pri-mera meitat del segle XX al llarg del riu Llobregat formen un conjunt patrimonial deprimer ordre i un paisatge industrial únic. La crisi industrial i les transformacions de la se-gona meitat del segle passat van convertir les antigues colònies en nuclis residencials,en la majoria dels casos desvinculats de l’activitat fabril, i van significar un procés quecomprometia el manteniment d’aquest important patrimoni arquitectònic i paisatgístic.Les actuacions de millora paisatgística a les colònies industrials del Llobregat, d’acordamb els objectius del Pla director territorial recentment aprovat, que planifica la seva pro-tecció i gestió de cara al futur, estan destinades als ajuntaments que vulguin dur a termeprojectes de rehabilitació patrimonial, residencial i de l’entorn de les colònies: la restau-ració d’edificis d’ús col·lectiu i interès patrimonial; la millora dels accessos als recintesi la restauració de l’entorn. En la selecció de projectes es tenen en compte criteris comel valor exemplar de les actuacions, la contribució a l’estructuració de la colònia com asistema urbà, l’interès social de l’actuació i la valoració dels elements del patrimoni ar-quitectònic.



Desenvolupament d’instruments de gestió del paisatge

a) Cartes del paisatge

Tal com s’ha exposat, les cartes del paisatge són instruments de concertació voluntàriad’acords entre els agents del territori per promoure accions i estratègies de revaloració delpaisatge. Generalment són promogudes per entitats locals i són cofinançades per la Ge-neralitat. Cada carta és objecte d’un procés de seguiment per part de les entitats promo-tores, l’Observatori del Paisatge i el Departament de Política Territorial i Obres Públiques.

Els objectius de les cartes es concreten en un programa en què s’estableixen els com-promisos que adopta cada una de les parts signants a favor del paisatge i el calendarid’actuacions.

La Direcció General d’Arquitectura i Paisatge ha establert un protocol per a la realitzacióde cartes del paisatge que serveix d’orientació per promoure aquest tipus d’acords. Fins


Els criteris d’integració paisatgística han d’estar presents de manera transversal en les polítiques sectorials,com ara les infraestructures viàries.

TOPOGRÀFIC PROJECTE EXECUTIU REPLANTEIG DEL PROJECTE EXECUTIU


ara s’han signat les cartes de les comarques de l’Alt Penedès i del Berguedà, i es tro-ben en fase de redacció les cartes del paisatge de la Vall de Camprodon i les dels mu-nicipis de la conca baixa del riu Tordera i del riu Tenes.

b) Estudis d’impacte i integració paisatgística

El text refós de la Llei d’urbanisme i el seu reglament, amb l’objectiu de preservar els pai-satges i permetre’n una evolució equilibrada, estableixen la necessitat de redactar un es-tudi d’impacte i integració paisatgística que expliciti els criteris i les mesures d’integracióen el paisatge de determinades actuacions en sòl no urbanitzable, com ara:

• Actuacions d’interès públic en medi rural (equipaments esportius, educatius i detemps lliure, infraestructures d’accessibilitat, infraestructures tècniques: energia, sa-nejament, subministraments, etc.).

• Construccions agràries, si excedeixen determinats llindars.

• Construccions i activitats vinculades a l’explotació de recursos naturals.

• Construcció de noves edificacions directament relacionades amb l’explotació agrària.

• Construccions que afecten zones vulnerables o sensibles declarades per llei (restesarqueològiques, aqüífers, jaciments paleontològics, etc.).

Per facilitar la tasca de redacció dels estudis que han d’acompanyar aquest tipus deprojectes, la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge ha elaborat una Guia meto-dològica per a l’elaboració dels estudis d’impacte i integració paisatgística, que con-creta els continguts i requisits específics, segons la naturalesa dels projectes, i quees posa a disposició de les administracions locals, els projectistes i les entitats pro-motores.

c) Guies d’integració paisatgística

La Direcció General d’Arquitectura i Paisatge promou l’elaboració de guies pràctiques depaisatge, la finalitat de les quals és posar a disposició dels agents del territori, dels pro-fessionals i de les administracions, un recurs metodològic que faciliti el desenvolupamentde projectes i de bones pràctiques en el paisatge. En la concepció d’aquest tipus deguies, el Servei de Paisatge compta amb la col·laboració dels col·legis professionals iamb la participació dels sectors socials involucrats.

Entre les guies pràctiques ja elaborades o en fase avançada de redacció hi ha les se-güents:



Guia pràctica per a la integració paisatgística dels polígons industrials

La importància de l’activitat industrial a Catalunya es manifesta en la presència en el pai-satge d’un gran nombre de polígons i àrees industrials; presència caracteritzada per laseva gran dispersió territorial. En molts casos, l’ordenació dels espais industrials és de-ficient i la preocupació per la seva integració en el paisatge ha estat nul·la.

La guia d’integració paisatgística Polígons industrials i sectors d’activitat econòmica4

proporciona criteris, recursos i mètodes útils per contribuir a la integració dels polígonsindustrials i, en general, a les àrees d’activitat econòmica.

Guia pràctica per a la integració paisatgística de les hortes urbanes

En les últimes dècades, a les ciutats de Catalunya, com en la majoria d’àrees urbaneseuropees, han proliferat les hortes urbanes, hortes que en molts casos es caracteritzenper la seva precarietat i situació de risc, però que responen a una necessitat dels habi-tants urbans i que ofereixen un potencial gens menyspreable d’usos i activitats urbanes.

La Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, conjuntament amb l’Ajuntament de Gi -rona, ha elaborat la guia d’integració paisatgística Huertas urbanas amb la finalitat deproporcionar estratègies per a la reordenació d’aquest tipus d’hortes i establir criteris pera la seva integració paisatgística. La guia conté una selecció de casos d’estudi exem-plars en ciutats espanyoles i europees.

Guia pràctica per a la regulació del paisatge urbà

En una cultura de la imatge com l’actual, la publicitat és consubstancial als processoseconòmics i esdevé un component més dels paisatges quotidians. No obstant això, so-vint la publicitat envaeix d’una manera desordenada l’espai urbà i rural, i contribueix a ladegradació dels paisatges.

La Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, amb la col·laboració de l’Institut del Pai-satge Urbà i la Qualitat de Vida de la ciutat de Barcelona i amb la participació del sec-


4 BUCH, Miquel et al. Polígons industrials i sectors d’activitat econòmica – (Guia d’integració paisatgística; 1).Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 2007.


tor, està elaborant la guia d’integració paisatgística Paisaje urbano, que inclou una or-denança tipus sobre publicitat i paisatge amb la finalitat que els ajuntaments de Cata-lunya disposin d’un instrument bàsic que els faciliti regular la instal·lació de publicitat alsmunicipis, adaptant-la, si convé, a les seves característiques específiques.

Guia pràctica per a la integració paisatgística de les instal·lacions agràries

Gran part del territori de Catalunya es caracteritza per configurar una matriu agrofores-tal. Aquest fet es tradueix en l’existència d’un gran nombre d’elements relacionats ambla presència d’activitats agràries disperses pel conjunt del territori.

La guia d’integració paisatgística Instalaciones agrarias té per finalitat proporcionar cri-teris, recursos i mètodes útils per contribuir a la integració paisatgística de les construc-cions i infraestructures agràries, és a dir, per a la seva concepció respecte a la naturalesai al paisatge.

Informació i tramitació d’expedients administratius

Dins de la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, el Servei de Paisatge té assignadala tasca d’elaborar els informes d’impacte i integració paisatgística que avaluen la ido-neïtat dels criteris i mesures exposats en els estudis d’impacte i integració paisatgísticapreceptius, i estan destinats a complir els requeriments legals per a les activitats en sòlno urbanitzable i, en determinats supòsits, en sòl urbanitzable.

Els informes d’impacte i integració paisatgística avaluen la idoneïtat dels projectes pelque fa a la integració en el paisatge i suggereixen, si convé, criteris per millorar-los.D’altra banda, la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge pot ser consultada per lesdiverses direccions generals i programes del Departament de Política Territorial iObres Públiques, respecte a actuacions públiques amb efectes rellevants sobre elpaisatge.

Finalment, el Servei de Paisatge informa en matèria de paisatge els departaments de laGeneralitat que apliquen criteris paisatgístics en les seves actuacions de caràcter secto-rial (agrícoles, industrials, forestals, etc.).



Sensibilització i educació

Els objectius de millora dels paisatges de Catalunya exigeixen la iniciativa decidida del’Administració pública, però difícilment es podran dur a terme si no van acompanyatsd’un procés de sensibilització i d’educació envers el paisatge dirigit al conjunt de la ciu-tadania. Es tracta bàsicament de la necessitat d’impulsar una nova cultura del paisatgeque faci que les persones se sentin coresponsables de l’estat dels nostres paisatges idel seu futur.

La Direcció General d’Arquitectura i Paisatge promou diversos projectes destinats a di-fondre el valor del paisatge entre la ciutadania i a generar actituds positives enversaquesta part del patrimoni col·lectiu, amb una atenció especial a la població en edat es-colar. Actualment ja s’han posat en marxa els projectes següents:

• Projecte de creació de la Xarxa de miradors del paisatge de Catalunya, com a equi-pament paisatgístic de caràcter territorial, vinculat a la xarxa de carreteres locals,destinat a facilitar als ciutadans l’observació d’un conjunt significatiu de la diversitatpaisatgística de Catalunya i a integrar l’aprehensió del valor d’aquesta diversitat enl’imaginari col·lectiu.

• Exposició itinerant «País de paisatges», adreçada al públic en general, destinada apresentar les actuacions públiques en matèria de paisatge i donar a conèixer els re-


Les guies d’integració paisatgísticaes conceben com a instruments quehan de facilitar la tasca dels tècnicsi responsables polítics, especialmenten els àmbits locals.


sultats dels catàlegs de paisatge. L’exposició, fins ara, s’ha mostrat a Girona, Bar-celona, Reus i Olot, i està prevista la seva presència en altres ciutats de Catalunya.

• Elaboració dels materials didàctics «Ciutat, territori i paisatge», en col·laboració ambel Departament d’Educació i l’Observatori del Paisatge de Catalunya, destinats adotar el professorat d’educació secundària obligatòria d’un material que faciliti laconsecució dels seus objectius curriculars i a promoure entre l’alumnat la conscièn-cia de lloc i estimació del patrimoni urbà i el paisatge.

Participació en projectes europeus

Com s’ha dit anteriorment, la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge i les po-lítiques de paisatge de la Generalitat de Catalunya s’emmarquen en els objectius i en elsacords fixats en el Conveni europeu del paisatge.

Amb la finalitat de coordinar les polítiques pròpies en matèria de paisatge amb les ini-ciatives europees i de conèixer els referents europeus de bones pràctiques, el Departa-ment de Política Territorial i Obres Públiques participa d’una manera activa en els treballsque impulsen els organismes del Consell d’Europa per promoure la implementació pro-gressiva dels compromisos del conveni. En aquest sentit, la Direcció General d’Arqui-tectura i Paisatge va col·laborar en l’organització de la IV Trobada dels Tallers del Conselld’Europa per a l’Aplicació del Conveni Europeu del Paisatge que va tenir lloc a Gironadurant l’any 2006, i forma part de la xarxa RECEP (Xarxa Europea d’Ens Locals i Regio-nals per a l’Aplicació del Conveni Europeu del Paisatge).


Portada de la guia Buenas prácticasdel paisaje, resultat del projecteeuropeu PAYS.DOC, en el qual haparticipat Catalunya juntament ambaltres tretze regions mediterrànies.



5 GAMBERINI, Marco (dir.). Catalogo delle Buone Practiche per il Paesaggio. Regione Toscana –Giunta regiona-le, Alinea Editrice, 2007.6 http://www.paysmed.net/7 DD. AA. Observatorio virtual del paisaje mediterráneo. Junta de Andalucía, Consejería de Obras Públicas yTransporte, Alinea Editrice, 2007.

Així mateix, al llarg dels anys 2006 i 2007, ha participat en el projecte PAYS.DOC,dins el programa Interreg III B Meddoc, que té per finalitat difondre bones pràcti-ques de paisatge entre divuit regions de quatre països mediterranis (Espanya,França, Itàlia i Grècia). Dins d’aquest projecte, Catalunya ha format part del secre-tariat tècnic del projecte, ha tingut la tasca específica d’elaborar la guia Buenasprácticas de paisaje, participar en la convocatòria del II Premi Mediterrani del Pai-satge5 i contribuir a la creació del portal Paysmed6 i en la publicació d’Observato-rio virtual del paisaje mediterráneo.7



Introducció

Catalunya té una gran riquesa i diversitat de paisatges. Però en les últimes dècades elspaisatges de Catalunya s’han modificat com no ho havien fet mai fins ara, i aquestatransformació no ha comportat, en general, una millora de la qualitat dels paisatges, sinómés aviat al contrari. A més, el context jurídic català ha estat tradicionalment pobre enel tractament legislatiu de la temàtica paisatgística, per la qual cosa quedava poc margede maniobra per fer front a les dinàmiques esmentades.

Però en els últims anys el paisatge ha començat a despertar un interès cada vegadamés gran en les institucions, els agents socials i econòmics i en la societat catalana engeneral. En aquest context, el Parlament de Catalunya es va adherir al Conveni eu ropeudel paisatge1 el desembre de l’any 2000, dos mesos després que fos aprovat a ini-ciativa del Consell d’Europa; l’octubre del 2004 es va crear l’Observatori del Paisatgede Catalunya2 com a ens de col·laboració de la Generalitat de Catalunya per a l’aplicacióa Catalunya del Conveni europeu del paisatge; i el Parlament va aprovar, l’any 2005, laLlei de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya,3 entre altres iniciativespúbliques i privades en benefici dels paisatges de Catalunya.4 La Llei de protecció, ges-tió i ordenació del paisatge i el posterior decret5 que la desenvolupa pretenen fer com-

| 155

L’Observatori del Paisatge i els catàlegsde paisatge de Catalunya

Pere SalaAmbientòleg. Coordinador tècnic de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

1 CONSELL D’EUROPA. Convenio Europeo del Paisaje. (2a ed.) [Barcelona]: Consell Assessor per al Desenvolu-pament Sostenible; Observatori del Paisatge (Papeles de Sostenibilidad, núm. 8), 2005.2 Resolució PTO/3386/2004, de 7 de desembre, per la qual es dóna publicitat a l’acord de Govern de 30 de no-vembre de 2004, pel qual es constitueix el Consorci de l’Observatori del Paisatge i se n’aproven els Estatuts.3 Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge.4 Una altra de les iniciatives rellevants durant aquest període és la creació l’any 2004 de la Direcció General d’Arqui-tectura i Paisatge per part del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.5 Decret 343/2006, de 19 de setembre, pel qual es desenvolupa la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció,gestió i ordenació del paisatge, i es regulen els estudis i informes d’impacte i integració paisatgística.


patible el desenvolupament econòmic i urbanístic amb la qualitat de l’entorn, ate-nent els valors patrimonials, culturals i econòmics del conjunt de Catalunya. La lleisitua el paisatge com una prioritat de les administracions i de la societat catalana engeneral i apareix com una magnífica oportunitat per a la reflexió sobre el model terri-torial i de desenvolupament del país, i reconeix així el que ja havia constatat el Con-veni europeu del paisatge en afirmar: «El paisatge és un element important de laqualitat de vida de les poblacions, tant en els mitjans urbans com en els rurals, tant enels territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars comen els quotidians».

Aquest article se centra, en primer lloc, en la descripció dels objectius, les funcions, l’or-ganització i l’activitat de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, des que va començara funcionar el març de l’any 2005. En segon lloc, se submergeix de ple en els catàlegsde paisatge de Catalunya, com a documents de caràcter tècnic que la Llei del paisatgeconcep com a eines per a l’ordenació i la gestió del paisatge des de la perspectiva delplanejament territorial.

L’Observatori del Paisatge de Catalunya

L’Observatori del Paisatge és una entitat d’assessorament de l’Administració catalana ide conscienciació de la societat en general en matèria de paisatge i un centre perexcel·lència d’estudi i seguiment de l’evolució dels paisatges de Catalunya i dels actorsque en condicionen el dinamisme. Des que es va crear, l’octubre del 2004 (tot i que laseva activitat va començar el mes de març del 2005), el dirigeix Joan Nogué, catedràticde Geografia Humana de la Universitat de Girona.

L’Observatori del Paisatge té com a objectiu bàsic i genèric l’observació del paisatge deCatalunya, és a dir, l’estudi, la identificació, el seguiment, la documentació i la divulgaciódels paisatges catalans i de les seves transformacions, sense que això impliqui deixar debanda altres paisatges o, senzillament, reflexionar sobre el paisatge d’una manera genè-rica. Un dels principals objectius de l’Observatori del Paisatge és incrementar el conei-xement que té la societat catalana dels seus paisatges, elaborar propostes, col·laboraramb la Generalitat de Catalunya per implementar polítiques de paisatge i, en general,donar suport a l’aplicació a Catalunya del Conveni europeu del paisatge. L’Observatoridel Paisatge és, per tant, un centre de pensament i d’acció sobre el paisatge que ten-deix, en general, a convertir-se en el gran paraigua en el qual qualsevol persona interes-sada pel paisatge pot aixoplugar-se.



Dos anys i mig després de l’inici de la seva activitat, l’Observatori del Paisatge ja s’haconvertit en l’espai de trobada per excel·lència entre la Generalitat de Catalunya, l’Ad-ministració local, les universitats, els col·lectius professionals i, en general, la societat ca-talana en tot allò relacionat amb el paisatge.

L’Observatori s’organitza en forma de consorci públic,6 dotat de personalitat jurídica prò-pia plena i independent dels seus membres, i en formen part més de trenta institucionspúbliques i privades interessades a preservar la diversitat i riquesa paisatgística de Ca-talunya i frenar-ne el deteriorament. L’estructura en forma de consorci dóna cabuda a tottipus de veus i de sensibilitats. Formen part del consorci la Generalitat de Catalunya, lesuniversitats públiques catalanes, les quatre diputacions, les dues associacions munici-palistes, els col·legis professionals més estretament vinculats amb el tema, la FundacióTerritori i Paisatge de Caixa Catalunya i l’Ajuntament d’Olot, ja que és la ciutat que n’acullla seu tècnica (la seu social és a Barcelona). L’Observatori també disposa d’un Consell As-sessor, que és un òrgan consultiu i d’assessorament format per col·lectius socials moltdiferents i, a títol individual, científics vinculats amb la temàtica paisatgística de la restad’Espanya i d’Europa.

L’Observatori del Paisatge i els catàlegs de paisatge de Catalunya | 157

Seu tècnica de l’Observatori del Paisatge de Catalunya a Olot.

6 Els Estatuts de l’Observatori del Paisatge es van publicar al DOGC a través de la Resolució PTO/3386/2004,de 16 de desembre.


L’organització de l’Observatori en forma de consorci públic i la personalitat jurídica prò-pia i independent dels seus membres li proporcionen flexibilitat i agilitat en el funciona-ment, i una absoluta permeabilitat, trets molt necessaris per al desenvolupament de lesseves funcions.

Funcions de l’Observatori del Paisatge

Les funcions de l’Observatori del Paisatge, que emanen dels Estatuts de constitució,són les següents:

• Establir criteris per adoptar mesures de protecció, gestió i ordenació del paisatge.

• Fixar criteris per establir els objectius de qualitat paisatgística i les mesures i accionsnecessàries destinades a aconseguir aquests objectius.

• Establir mecanismes d’observació de l’evolució i la transformació del paisatge.

• Proposar actuacions orientades a la millora, la restauració o la creació de pai -satge.

• Elaborar els catàlegs de paisatge de Catalunya destinats a identificar, classificar iqualificar els diferents paisatges existents.

• Impulsar campanyes de sensibilització social respecte del paisatge, la seva evolució,les seves funcions i la seva transformació.

• Difondre estudis i informes, i establir metodologies de treball en matèria de pai-satge.

• Estimular la col·laboració científica i acadèmica en matèria de paisatge, així com elsintercanvis de treballs i experiències entre especialistes i experts d’universitats i al-tres institucions acadèmiques i culturals.

• Fer el seguiment de les iniciatives europees en matèria de paisatge.

• Organitzar seminaris, cursos, exposicions i conferències, així com publicacions i pro-grames específics d’informació i formació sobre les polítiques de paisatge.

• Crear un centre de documentació obert a tots els ciutadans i ciutadanes de Cata-lunya.

L’Observatori té una altra funció establerta per la Llei del paisatge. Ha d’elaborar cadaquatre anys un informe sobre l’estat del paisatge a Catalunya, que serà presentat al Par-lament de Catalunya per part del Govern català.



Activitat de l’Observatori del Paisatge

Per donar cobertura a les funcions esmentades, l’activitat de l’Observatori del Paisatgeés àmplia i diversa. Els sis àmbits d’actuació principals són els següents:

1. Assessorament a la Generalitat de Catalunya.

2. Investigació.

3. Documentació.

4. Comunicació i difusió.

5. Publicació.

6. Participació institucional.

En els propers apartats s’introduiran les principals iniciatives que es duen a terme en ca-dascun d’ells.

Assessorament a la Generalitat de Catalunya

En l’àmbit de l’assessorament a la Generalitat de Catalunya, l’Observatori del Paisatgetreballa en els projectes següents:

• Elaboració dels catàlegs de paisatge de Catalunya, per encàrrec del Departament dePolítica Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, als quals es fa re-ferència específica més endavant.

• Impuls a l’elaboració de cartes del paisatge.

• Impuls del projecte educatiu «Ciutat, territori i paisatge» i desenvolupament del webdel projecte.

Impuls a l’elaboració de cartes del paisatge

Les cartes del paisatge són instruments de concertació d’acords entre agents d’un ter -ritori establerts a la Llei del paisatge amb l’objectiu de promoure accions i estratègies demillora i valoració del paisatge. L’Observatori del Paisatge, conscient de l’interès creixentper part de la societat catalana i, en concret, dels responsables polítics locals per la pre-servació del paisatge, s’implica amb la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge del De-partament de Política Territorial i Obres Públiques en el desenvolupament d’experiènciesmodèliques de cartes del paisatge. Un dels objectius d’aquesta estreta col·laboració



amb la Generalitat de Catalunya és que les cartes del paisatge serveixin de model per aaltres territoris que vulguin iniciar experiències similars. Des de l’any 2006 l’Observatoridel Paisatge i la Direcció General esmentada treballen per fomentar la redacció de laCarta del Paisatge de la Vall de Camprodon, a la comarca del Ripollès, i dels municipisde la conca de la riera d’Argentona, a la comarca del Maresme. En els dos casos, l’Ob-servatori té encarregades les funcions de seguiment i assessorament de l’experiència, ivetlla per la coherència de les cartes amb els catàlegs de paisatge dels àmbits corres-ponents (Comarques Gironines i Regió Metropolitana de Barcelona, respectivament).

Projecte educatiu «Ciutat, territori i paisatge»i desenvolupament del web

Un dels principals objectius de l’Observatori del Paisatge és l’impuls de projectes de for-mació, educació i sensibilització social en relació amb el paisatge. En aquest sentit, l’Ob-servatori treballa en coordinació i a iniciativa de la Direcció General d’Arquitectura iPaisatge del Departament de Política Territorial i Obres Públiques i de la Direcció Gene-ral d’Innovació Educativa del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya enl’elaboració de material didàctic per al projecte educatiu «Ciutat, territori i paisatge» pera l’educació secundària obligatòria (ESO). Els materials didàctics, elaborats per perso-nes de reconegut prestigi en la matèria, estan formats per:

• Dotze làmines que permeten que els alumnes treballin en equip per interpretar d’unamanera integrada dotze paisatges humanitzats de Catalunya.

• Guia didàctica per al professorat.

• Pàgina web del projecte, que amplia i aprofundeix el contingut de les dotze làminesa partir de fotografies, mapes, textos de referència o enllaços amb altres pàginesweb i promou a la vegada que els alumnes utilitzin les noves tecnologies de la infor-mació en els processos d’aprenentatge.

El projecte, pioner a Europa, ha passat primer per una fase d’experimentació en deu es-coles de secundària de Catalunya amb l’objectiu de generalitzar-se a partir del cursescolar 2007-2008. La implicació decidida de les administracions esmentades és unrepte clau que influirà enormement en l’èxit –o no– d’aquest projecte. Efectivament,aquest quedaria minimitzat i molt probablement es veuria condemnat al fracàs sense laimplicació directa del Departament d’Educació, que aporta al projecte el caràcter trans-versal imprescindible quan es treballa en paisatge.



Investigació

L’Observatori del Paisatge actua com a centre d’investigació reconegut pel Departamentd’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, i com a tal impulsa lainvestigació sobre paisatge amb l’adscripció de personal investigador amb beques deformació.

Un dels camps en què promou la investigació és en la definició i l’aplicació d’una llistad’indicadors del paisatge a Catalunya. Les noves polítiques de paisatge impulsades aCatalunya i a molts països europeus requereixen indicadors que permetin seguir periò-dicament l’evolució i l’estat dels paisatges, la satisfacció de la població amb el seu pai-satge, així com l’efectivitat de les iniciatives públiques i privades en la millora delspaisatges. El debat sobre quins han de ser aquests indicadors de paisatge està d’ac-tualitat a Europa, però encara no està resolt.7 Són diversos els factors que el fan real-ment complex: la transversalitat del concepte de paisatge, que engloba les dimensionsnaturals i culturals, així com una dimensió perceptiva individual i social; la relativa nove-tat del paisatge com a objecte de la planificació territorial i urbanística; o la voluntat detreballar amb una llista d’indicadors que siguin aplicables, tinguin una utilitat contrasta-da i siguin comprensibles.

Els motius de la necessitat de disposar d’una bateria d’indicadors de paisatge a Cata-lunya són els següents:

• Avaluar l’eficàcia de les polítiques de paisatge que desenvolupa, sobretot, la Gene-ralitat de Catalunya.

• Ser la base per a la futura actualització dels catàlegs de paisatge.

• Ser la base per a l’elaboració, cada quatre anys, de l’informe sobre l’estat del pai-satge a Catalunya que l’Observatori ha de preparar per al Parlament de Catalunya.

• Vincular els indicadors de paisatge amb els objectius de qualitat paisatgística quel’Observatori ha elaborat per a Catalunya.


7 L’Observatori del Paisatge va organitzar el 29 i el 30 de novembre de 2007 el seminari «Indicadors de pai-satge. Reptes i perspectives», amb la participació de dues-centes persones provinents de tot Catalunya, dela resta de l’Estat espanyol, de diferents països europeus i fins i tot del Canadà i d’Amèrica Llatina. Les con-clusions del seminari es publicaran en la nova col·lecció de llibres «Plecs de Paisatge».


Documentació sobre el paisatge

L’Observatori del Paisatge ha creat un centre de documentació que, des de l’any 2007,forma part del Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC). El centre dedocumentació de l’Observatori és un espai d’informació i consulta amb vocació d’arri-bar a convertir-se en un centre de referència en termes de paisatge en un sentit ampli ien especial en la planificació i gestió del paisatge a Catalunya, Espanya, Europa i a es-cala internacional, seguint aquest ordre. Les principals funcions del centre, que ja dis-posa de més de 1.500 referències específiques de paisatge procedents de diferentsparts del món, són donar suport a l’Observatori del Paisatge en el desenvolupament dela seva activitat, donar suport als treballs d’investigació sobre paisatge elaborats per ins-titucions o particulars i oferir la màxima informació actualitzada a les persones interes-sades en el paisatge.

Per difondre àmpliament el seu fons, aquest és consultable a través del web de l’Ob-servatori del Paisatge (www.catpaisatge.net) i aviat una part estarà disponible en formatdigital.


Indicadors de paisatge en els quals treballa l’Observatori del Paisatge

1. Transformació del paisatge.

2. Evolució de la diversitat paisatgística.

3. Fragmentació paisatgística.

4. Valor econòmic del paisatge.

5. Coneixement del paisatge.

6. Satisfacció paisatgística.

7. Sociabilitat paisatgística.

8. Comunicació en el paisatge.

9. Actuació pública i privada en la conservació, la gestió i l’ordenació del paisatge.

10. Aplicació dels instruments de la Llei del paisatge.


Comunicació i difusió

L’Observatori del Paisatge du a terme diferents tasques amb l’objectiu de facilitar la di-fusió i la comunicació en relació amb el paisatge. Les principals activitats que desenvo-lupa en aquest àmbit són:

• Organització de cursos, seminaris i jornades.

• Web de l’Observatori del Paisatge.

• Butlletins digitals.

• Dossiers digitals.

Organització de cursos i seminaris

L’Observatori del Paisatge organitza cursos, seminaris i jornades per contribuir a la for-mació i reflexió sobre temes no tractats per altres institucions. Els principals esdeveni-ments organitzats fins ara són:

• «Paisatge i salut», amb el patrocini del Departament de Salut de la Generalitat de Ca-talunya (Olot, 16 de juny de 2006).

• V Trobada dels Tallers per a l’Aplicació del Conveni Europeu del Paisatge, amb el títol«Objectius de qualitat paisatgística: de la teoria a la pràctica», coorganitzat amb elConsell d’Europa (Girona, 28 i 29 de setembre de 2006).

• «Processos de participació ciutadana en l’ordenació del paisatge», organitzat perl’Observatori del Paisatge de Catalunya i la Direcció General de Participació Ciuta-dana de la Generalitat de Catalunya.

• «Indicadors de paisatge. Reptes i perspectives», amb la col·laboració del Depar -tament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya (Bar-celona, 29 i 30 de novembre de 2007).

La documentació tècnica de la majoria d’aquests esdeveniments es pot consultar al webde l’Observatori del Paisatge.

Web de l’Observatori del Paisatge

El mes de juliol de 2005 l’Observatori va posar en funcionament un web sobre temesde paisatge referits a Catalunya i al món amb la voluntat d’arribar a convertir-se en el



web de referència en tot allò referit al paisatge (www.catpaisatge.net). El web de l’Ob-servatori del Paisatge, consultable en quatre llengües (català, castellà, anglès ifrancès), constitueix el principal aparador de l’activitat que desenvolupa i la principaleina d’informació i sensibilització de què disposa l’Observatori, amb l’objectiu de ferdisponible d’una manera ràpida i senzilla informació sobre la nova política de paisat-ge a Catalunya, publicacions de referència i estudis universitaris vinculats amb eltema, així com difondre conferències i activitats, o informació diversa sobre tot tipusd’institucions i d’iniciatives catalanes, europees i d’altres parts del món dedicades alpaisatge.

El web creix permanentment amb nous apartats de novetats i de difusió d’informaciósobre paisatge, entre els quals cal destacar els continguts dels catàlegs de paisatge,consultes ciutadanes en relació amb els catàlegs de paisatge o la consulta del catàlegdel centre de documentació.

Distribució de tres butlletins digitals

Estretament relacionats amb el web, l’Observatori del Paisatge distribueix tres butlletinsdigitals. Són el Dietari de Paisatge, que selecciona setmanalment les notícies sobre pai-satge publicades en els principals mitjans de comunicació escrits del món; l’Agenda dePaisatge, de distribució mensual, que recull activitats sobre paisatge de tot el món, ambatenció especial a les que se celebren a Catalunya; i el butlletí Paisatg-e, publicació bi-mensual d’opinió, informació i conscienciació.

Dossiers digitals

Un altre instrument potent de difusió que ha creat l’Observatori del Paisatge són els dos-siers digitals sobre diversos aspectes relacionats amb el paisatge. El primer que s’ha ela-borat és sobre els paisatges de la pedra seca, consultable en català, castellà, anglès ifrancès, amb l’objectiu de difondre l’existència d’aquest tipus de paisatge, la seva di-versitat i la seva importància, així com recollir, classificar, ordenar i fer disponible al pú-blic d’una manera senzilla la informació general, entitats, centres, iniciatives, notícies ollibres sobre la temàtica de la pedra seca a Catalunya i a escala internacional. El formatdigital li permetrà créixer i actualitzar-se periòdicament.



Publicacions sobre paisatge

L’Observatori del Paisatge ha iniciat recentment dues col·leccions de llibres, amb el nomde «Plecs de Paisatge» i «Documents», que pretenen fer arribar eines i reflexió sobre pai-satge.8 Els primers números de «Plecs de Paisatge» són Paisatge i salut, que parteix delseminari amb aquest mateix títol celebrat a Olot el juny de 2006, i Instruments de pro-tecció, gestió i ordenació del paisatge a Catalunya i a Europa.

El primer número de «Documents» és la publicació dels objectius de qualitat paisatgísti-ca per a Catalunya preparats per l’Observatori del Paisatge.

Participació institucional de l’Observatori del Paisatge

L’Observatori del Paisatge assessora científicament i participa des de fa temps en di-verses iniciatives i projectes com la xarxa «Pensament i salut», creada pel Departamentde Salut de la Generalitat de Catalunya; forma part del Consell Assessor de la revistaBarcelona verda, editada pel Servei de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona;participa en la xarxa RECEP, de la qual parlarem tot seguit; forma part del Comitè Cien-tífic del Sistema d’Informació sobre Natura i Paisatge (SINP) vinculat al Ministeri d’Eco-logia i Desenvolupament Sostenible francès; col·labora amb l’Osservatorio Regionaleper il Paesaggio de la regió de Calàbria (Itàlia); forma part del Comitè Científic de lesI Jornades Internacionals sobre Paisatge, Aigua i Sostenibilitat organitzades per l’Asso -ciació Espanyola de Paisatgistes amb motiu de l’Expo Saragossa 2008, i forma part delComitè Científic de Creació del Museu del Paisatge de Catalunya, amb seu prevista aOlot.

Amb la finalitat de fer un seguiment de les polítiques de paisatge en l’àmbit europeu,l’Observatori del Paisatge intervé d’una manera activa en la Xarxa Europea d’EnsLocals i Regionals per a l’Aplicació del Conveni Europeu del Paisatge (RECEP), ads-crita al Congrés de Poders Locals i Regionals del Consell d’Europa (www.recep-enelc.net). L’Observatori del Paisatge forma part del seu Consell de Direcció. Caldestacar que la representació política i institucional a la xarxa correspon al Govern deCatalunya.


8 En el moment d’elaborar aquest text les dues primeres publicacions de la col·lecció es troben en fased’edició.


Els catàlegs de paisatge de Catalunya

Els catàlegs de paisatge són uns documents de caràcter tècnic que la Llei del paisatgeconcep com a eines per a l’ordenació i la gestió del paisatge des de la perspectiva delplanejament territorial, així com del sectorial. Determinen la tipologia dels paisatgesde Catalunya, els seus valors –patents i latents– i l’estat de conservació, els objectius dequalitat que han de complir i les mesures per aconseguir-ho. Són, per tant, una eina ex-tremadament útil per a la implementació de polítiques de paisatge, amb la connivència iparticipació activa de tots els agents socials que intervenen en el territori. Aquest últimaspecte és important perquè implica la societat catalana en conjunt en la gestió i plani-ficació del seu paisatge.

Els catàlegs de paisatge són les eines que permeten conèixer com és el paisatge de Ca-talunya i quins valors conté, quins factors expliquen que tinguem un determinat tipus depaisatge i no un altre, com evoluciona aquest paisatge en funció de les actuals dinàmi-ques econòmiques, socials i ambientals i, finalment, quin tipus de paisatge volem i compodem aconseguir-lo. Això significa que els catàlegs de paisatge aporten informació degran interès sobre tots els paisatges catalans, els seus valors existents i els que podempotenciar.

El principal objectiu dels catàlegs de paisatge és, doncs, contribuir a la incorporació delpaisatge en el planejament territorial, principalment en els plans territorials parcials9 peròtambé en els plans directors territorials i en els urbanístics, així com en els plans secto-rials.10 La incorporació de la variable paisatgística en els plans territorials parcials és fo-namental, sobretot pel fet que se situa, jeràrquicament, per damunt del planejamenturbanístic. Els catàlegs de paisatge també constitueixen una referència per a la realitzacióde cartes del paisatge,11 estudis d’impacte paisatgístic,12 campanyes de sensibilització so -


9 Estan pensats per desplegar el Pla territorial general de Catalunya i se centren en tres sistemes bàsics del’estructura i la funcionalitat del territori: sistema d’espais oberts, sistema d’assentaments urbans i sistemad’infraestructures de mobilitat.10 Els plans territorials sectorials s’ocupen d’aspectes com les carreteres, els espais d’interès natural o elsaeroports, entre altres.11 Instrument creat per la Llei del paisatge de concertació d’estratègies entre els agents públics i els privats,aplicables a escala local, supramunicipal o comarcal, amb l’objectiu de dur a terme actuacions de protecció,gestió i ordenació del paisatge que tinguin per objectiu mantenir-ne els valors.12 El decret que desenvolupa la Llei del paisatge defineix l’estudi d’impacte i integració paisatgística com undocument tècnic destinat a considerar les conseqüències que té sobre el paisatge l’execució d’actuacions,projectes d’obres o activitats i a exposar els criteris adoptats per a la seva integració.


cial sobre la diversitat paisatgística o per a l’aplicació del Fons per a la protecció, la ges-tió i l’ordenació del paisatge.13 A més, són útils per a la definició de polítiques i estratè-gies sectorials com, per exemple, les polítiques agràries o les polítiques de promocióturística associades al paisatge.

Un aspecte important dels catàlegs de paisatge és que van més enllà de l’estricta pro-tecció dels paisatges, ja que també en promouen la gestió i l’ordenació. En aquest sen-tit, els catàlegs no fomenten la immutabilitat dels paisatges, sinó la defensa d’uns valorsque no han de desaparèixer amb la seva evolució, vetllen per la gestió del seu ús i orde -nen els canvis que s’hi produeixen.


13 La Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge defineix el Fons per a la protecció, la gestió i l’ordena-ció del paisatge com un instrument financer de la Generalitat de Catalunya destinat a les actuacions de millo-ra paisatgística.

Portada del Catàleg de paisatge del Camp de Tarragona.


Abast dels catàlegs de paisatge

Per afavorir la incorporació del paisatge en el planejament territorial, l’abast territorial delscatàlegs es correspon amb el de cadascun dels àmbits d’aplicació dels set plans terri-torials parcials. Aquests són: Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona, Comarques Cen-trals, Comarques Gironines, Regió Metropolitana de Barcelona, Terres de l’Ebre i Terresde Lleida.

Contingut dels catàlegs de paisatge

La Llei del paisatge indica els continguts mínims que han d’incorporar els catàlegs depaisatge, que són:

a) Inventari dels valors paisatgístics presents a la seva àrea.

b) Enumeració de les activitats i els processos que incideixen o han incidit d’una ma-nera més important en la configuració actual del paisatge.

c) Indicació dels principals recorreguts i espais des dels quals es percep el paisatge.

d) Delimitació de les unitats de paisatge, enteses com a àrees estructuralment, funcio-nalment i/o visualment coherents sobre les quals pot recaure un règim diferenciat deprotecció, gestió i ordenació.

e) Definició dels objectius de qualitat paisatgística per a cada unitat de paisatge.

f) Proposta de mesures i accions necessàries per assolir els objectius de qualitat pai-satgística.

Metodologia

L’Observatori del Paisatge és l’òrgan responsable d’elaborar els catàlegs de paisatge,amb l’encàrrec previ del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Ge-neralitat de Catalunya. A causa de la magnitud del projecte, l’Observatori necessita lacol·laboració d’equips de treball interdisciplinaris formats per especialistes en els àmbitsde l’anàlisi del paisatge, la participació i comunicació i la planificació, coordinats i super-visats pels tècnics de l’Observatori. Aquesta fórmula diversifica i enriqueix les visions delpaisatge. A la vegada, l’Observatori del Paisatge posa permanentment en contacte elsequips amb el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, sobretot amb els res -ponsables de l’elaboració dels plans territorials parcials.



L’elaboració dels catàlegs de paisatge suposa un gran repte metodològic, ja que es trac-ta d’una eina nova a Catalunya i amb molt pocs antecedents en l’àmbit internacional. Defet, no existeix cap mètode reconegut universalment per estudiar, identificar i avaluar elspaisatges i la seva diversitat i, encara menys, per aplicar les directrius resultants en elplanejament territorial. Per aquesta raó, abans d’iniciar l’elaboració dels catàlegs, l’Ob-servatori del Paisatge va preparar el «prototipus de catàleg de paisatge»,14 que estableixun marc conceptual, metodològic i procedimental bàsic per a l’elaboració dels set catà-legs d’una manera coherent i coordinada.

La metodologia d’elaboració dels catàlegs de paisatge es basa en quatre fases:

1. Identificació i caracterització del paisatge, on s’estudien els principals elements quecaracteritzen el paisatge, la seva seqüència evolutiva, es fa un inventari exhaustiudels valors paisatgístics, es descriuen la dinàmica general del paisatge i els factorsnaturals i socioeconòmics que han intervingut –i que intervenen– en la seva evolu-ció i transformació, i s’analitza la possible evolució futura del paisatge.

2. Avaluació del paisatge, que consisteix a estudiar les amenaces i oportunitats per ala protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge, per a cada unitat i paisatge d’es-pecial atenció.

3. Definició dels objectius de qualitat paisatgística.

4. Establiment de directrius, mesures i propostes d’actuació.

Els catàlegs de paisatge parteixen d’una visió integrada del paisatge, que es concep, ala vegada, com una realitat física i la representació que culturalment ens en fem. És la fiso -nomia d’un territori amb tots els seus elements naturals i antròpics i també els sentimentsi emocions que desperten en el moment de contemplar-los.

Definició d’unitats de paisatge

Inspirats en el Conveni europeu del paisatge, l’àmbit d’aplicació dels catàlegs és el conjuntdel territori de Catalunya i el divideixen en unitats de paisatge, enteses com a porcions delterritori amb un mateix caràcter paisatgístic. Així, aquestes unitats estan caracteritzadesper un conjunt d’elements que contribueixen a fer que un paisatge sigui diferent d’un altre,i no per això millor o pitjor. El caràcter de la unitat depèn, doncs, de la combinació de


14 El «prototipus de catàleg de paisatge» es pot obtenir des del web de l’Observatori del Paisatge (www.catpaisatge.net).


formes del relleu (muntanya, valls, planes), cobertes del sòl (cultius, zones urbanitzades,boscos de ribera), organització de l’espai, dimensió històrica (estructures paisatgístiquesseculars i modernes), percepció (textura, colors, formes), o de les relacions que s’establei-xen entre la població i el seu paisatge (proximitat, sentiment de pertinença).

D’aquesta manera, les unitats de paisatge expressen els grans conjunts paisatgísticsexistents en cadascun dels set àmbits territorials i, en general, a Catalunya, i reflecteixen


Unitats de paisatge de Catalunya. Versió provisional de l’octubre de 2007.

Catàlegs de paisatge de CatalunyaUnitats de paisatge. Octubre de 2007


la gran diversitat natural, cultural, històrica i simbòlica de cada racó del territori. Aquestmatís és important perquè deixa clar que els catàlegs no atenen només els paisatgesamb uns determinats valors escènics, harmònics o ecològics excepcionals, sinó quecomprenen tot tipus de paisatges per cobrir fins a l’últim racó del territori, sobretotaquells que tenen una menor protecció o atenció. El resultat final, una vegada definidesles unitats, constituirà la identificació de les peces bàsiques del ric i divers mosaic pai-satgístic de Catalunya i les peces territorials sobre les quals es fonamentarà la políticade paisatge a Catalunya. Aquest fet atorga a les unitats de paisatge que resulten del’elaboració dels catàlegs una importància molt notòria.

Valors del paisatge

De tot el procés de caracterització del paisatge, un dels més significatius és el d’identi-ficació dels valors del paisatge, atribuïts pels agents que hi intervenen i per la poblacióque en gaudeix. Es tracten els valors del paisatge des de totes les dimensions a travésd’una àmplia classificació que s’ha escollit en funció de la riquesa i diversitat de paisat-ges culturals de Catalunya i de la necessitat imperant d’identificar-los i de deixar-neconstància. Els valors que s’analitzen són de diferents tipus:

• Valors estètics. Es relacionen amb la capacitat que té un paisatge per transmetre undeterminat sentiment de bellesa.

• Valors ecològics. Es refereixen als factors o elements que determinen la qualitat delmedi natural.

• Valors productius. Estan relacionats amb la capacitat d’un paisatge per proporcio-nar beneficis econòmics, i converteixen els seus elements en recursos.

• Valors històrics. Corresponen a les empremtes més rellevants que l’ésser humà hadeixat en el paisatge al llarg de la història.

• Valors d’ús social. Estan relacionats amb la utilització que fa un individu o un deter-minat col·lectiu d’un paisatge.

• Valors espirituals. Corresponen a elements del paisatge o paisatges en conjunt quees relacionen amb pràctiques i creences religioses.

• Valors simbòlics i identitaris. Corresponen a la identificació que un determinatcol·lectiu sent amb un paisatge.

En la identificació dels valors del paisatge és important tenir en compte que no tots els pai-satges tenen el mateix significat per a la població i, d’altra banda, a cada paisatge se lipoden atribuir diferents valors i en graus diferents, segons l’agent o individu que el percep.



La identificació dels valors del paisatge ha convertit els catàlegs de paisatge en un ins-trument d’interès per a àmbits i administracions diverses, tant per dissenyar estratègiesturístiques (recordem que el paisatge és un actiu de primer ordre), com per integrar-losen iniciatives d’educació en el paisatge, entre moltes altres funcions ja esmentades.

Objectius de qualitat paisatgística

Els catàlegs, finalment, defineixen uns objectius de qualitat paisatgística per a cadaàmbit territorial i per a cada unitat de paisatge. Els objectius de qualitat paisatgística sónla declaració de les preferències paisatgístiques de la societat, tenint en compte l’opiniódels ciutadans a partir de mecanismes de participació ciutadana. Amb aquests objec-tius es pretén respondre a la pregunta: «Quin paisatge volem?». Els objectius de quali-tat de cadascun dels catàlegs de paisatge són coherents amb els objectius generals dequalitat paisatgística que l’Observatori del Paisatge ha definit per a tot Catalunya. Prin-cipalment aquests objectius persegueixen:

• Paisatges ben conservats, ordenats i gestionats, independentment de la seva tipo-logia i caràcter.

• Paisatges heterogenis, que reflecteixin la rica diversitat paisatgística del país i ques’allunyin de l’homogeneïtzació i la canalització.

• Paisatges vius i dinàmics, capaços d’integrar les inevitables transformacions territo-rials sense perdre la seva idiosincràsia.

• Paisatges sempre respectuosos amb el llegat del passat.

• Paisatges que atenguin la diversitat social i contribueixin al benestar individual i socialde la població.

Esquema dels objectius de qualitat paisatgística en els catàlegs de paisatge.

Objectius de qualitatpaisatgística

per a Catalunya

Catalunya Àmbit territorial Unitat de paisatge



Criteris i accions Criteris i accions



Consulta i participació pública

Els catàlegs es caracteritzen per integrar la participació pública com a eina per a la impli-cació de la societat en la gestió i la planificació del seu paisatge. És habitual que l’anàlisidel paisatge el facin especialistes, però el Conveni europeu del paisatge insisteix en la im-portància que té la implicació dels ciutadans i dels agents econòmics en les decisions ambla seva protecció, gestió i ordenació. En aquest sentit, la participació de la població en elscatàlegs és bàsica per conèixer les preferències paisatgístiques dels ciutadans i també peridentificar els valors més intangibles del paisatge, imperceptibles des de l’anà lisi de la car-tografia existent o des del treball de camp, però imprescindibles per analitzar el paisatged’una manera integrada i per percebre’n tots els matisos. Per captar el major nombre devisions diferents sobre un mateix paisatge, la consulta pública dels catàlegs es fa a dife-rents nivells. Entre altres, s’utilitzen els instruments següents: entrevistes amb els principalsagents o actors del paisatge; consulta a experts, que aboquen les opinions en mapes;


Algunes propostes

Creació del Parc Fluvial del Segre, que haurà de teniren compte l’estructura de la parcel·lació, la connectivitatecològica, la intervenció en els espais més degradats,l’elaboració d’un programa d’usos, la senyalització d’itinerarisvinculats al riu, programes d’educació i sensibilització sobreaquest tipus de paisatge, etc.

Objectiu de qualitat paisatgística per a la unitat del paisatgefluvial del Segre

Una horta fluvial tradicional ordenada, gestionada i productiva.

Objectiu de qualitat paisatgística per a les Terres de Lleida

Paisatges fluvials del riu Segre, la Noguera Pallaresa i laNoguera Ribagorçana conservats d’acord amb la sevadinàmica i accessibles per a activitats de lleure.

Dels objectius de qualitat de cadascun dels paisatges se’n desprenen criteris i mesuresmolt concretes amb la finalitat d’orientar la planificació territorial i sectorial.

Exemple de la seqüència d’objectius i propostes.


sessions de treball amb persones que viuen en el territori; consultes a través del web del’Observatori del Paisatge; estudi d’opinió entre més de mil residents de la Regió Metro-politana de Barcelona sobre la seva percepció i vivència del paisatge.15


15 L’estudi s’ha encarregat a l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans i té el finançament de la Direcció Ge-neral de Participació Ciutadana del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Ciutadana dela Generalitat de Catalunya.

Mostra d’una part de la consulta a través del web de l’Observatori del Paisatge (www.catpaisatge.net).


El pas següent: la definició de directrius de paisatge

Segons determina la Llei del paisatge, el Departament de Política Territorial i Obres Pú-bliques ha d’incorporar amb caràcter normatiu la classificació i caracterització dels pai-satges, així com els objectius de qualitat associats a cadascun d’ells, en forma dedirectrius del paisatge, en els set plans territorials parcials que elabora i en els plans di-rectors territorials que el departament consideri oportuns, amb una consulta públicaprèvia.

Aquest punt situa normativament el paisatge, per primera vegada, al cim de la plani-ficació territorial a Catalunya. Però, de tota manera, és molt necessari que es preci-sin més els instruments que permetin traspassar aquestes directrius de paisatge del’escala ter ritorial a la municipal, i que s’introdueixi el paisatge en la normativa d’ur-banisme i edificació i en els instruments de planejament urbanístic, ja que és enaquest nivell on es podrien abordar les principals dinàmiques urbanístiques i evitar ladegradació i l’empobriment de la qualitat de la majoria dels nostres paisatges quoti-dians, sobretot el de les perifèries urbanes i rururbanes, els litorals, els de muntanyao els agrícoles.

Conclusions

En les últimes dècades a Catalunya s’ha produït un evident allunyament, una ruptura,entre la població i el seu territori, fins al punt que una part significativa de la població s’hatornat insensible als valors del paisatge. En aquest període el ritme de degradació delsnostres paisatges ha estat intens –i ho continua sent– i per això és convenient actuaramb determinació i rapidesa. Encara podem redreçar la situació i la Llei de protecció,gestió i ordenació del paisatge, una de les primeres en aquesta matèria a Europa, aixícom l’Observatori del Paisatge, han d’actuar de base per al desenvolupament de políti-ques modernes i eficaces que donin un gir positiu a certes dinàmiques actuals i actuïnen benefici dels paisatges catalans. Entre altres funcions, l’Observatori del Paisatge potafavorir una cultura del diàleg intergovernamental que superi l’excessiva fragmentació deles estructures de l’Administració pública, tan perjudicial per a la visió integrada del pai-satge que emana de la llei.

La principal eina de què disposa l’Observatori en aquests moments per introduir el pai-satge en el planejament territorial i urbanístic són els catàlegs de paisatge de Catalunya.Aquest doble objectiu planteja un veritable repte metodològic, ja que encara no es dis-



posa de gaires experiències a Europa que l’emprenguin. D’altra banda, els catàlegsde paisatge aborden el coneixement, l’anàlisi i la reflexió sobre la diversitat de paisatges deCa talunya a través de la integració de valors naturals i culturals en les seves dimensionstangible i intangible. Aquest punt suposa un altre veritable repte, sobretot per les tímidesmetodologies existents en el camp de la identificació i l’avaluació dels elements intangi-bles del paisatge, però es tracta d’una qüestió fonamental en una eina i uns objectius denaturalesa holística i integrada i en uns temps de creixent interès, valoració i demandasocial del paisatge.

Els catàlegs de paisatge no pretenen dibuixar el futur paisatge de Catalunya més enllà deressaltar certes tendències que semblen evidents. En canvi, sí que han de definir línies es-tratègiques i directrius de paisatge concretes que puguin contribuir a millorar la qualitatdels paisatges i, en definitiva, la qualitat de vida dels ciutadans. Els catàlegs poden con-tribuir a traspassar aquestes directrius de paisatge de l’escala territorial a la municipal, iintroduir el paisatge en la normativa d’urbanisme i edificació i en els instruments de pla-nejament urbanístic, ja que és en aquest nivell on es podrien abordar les principals dinà-miques urbanístiques i evitar la degradació i l’empobriment de la qualitat de la majoria delsnostres paisatges quotidians, sobretot el de les perifèries urbanes i rururbanes, els litorals,els de muntanya o els agrícoles. Els catàlegs són també un poderós instrument de sen-sibilització i educació i han de tenir un paper preponderant en l’increment de la cons-ciència dels ciutadans, de les organitzacions privades i, també, de les autoritats públiquessobre els valors del paisatge, les seves funcions i els seus canvis.

Els catàlegs de paisatge han de permetre avançar amb decisió cap a una nova cultura del’ordenació del territori que exigirà, sens dubte, elevades dosis de sensibilitat paisatgísticaper part de tots els agents que hi intervinguin. Per això l’Observatori del Paisatge, la insti-tució creada i pensada per generar aquesta sensibilitat, hi ha posat tantes esperances.



Part 2



Projectes i experiències detransformació de paisatges



Paisatge i projecte

Hi ha paraules amb una gran profunditat històrica i altres de més recents: la seva apari-ció legitima el pacte col·lectiu que s’atribueix al seu significat inequívoc i comunitari. Perelles mateixes determinen un significat específic que és entès per un ampli sector de lasocietat. Hi ha altres paraules que, des del seu origen, comporten un ampli espectre dematisos que dificulten un significat hegemònic; que, a més, en relacionar-se, inevitable-ment generen nous sentits i augmenten el grau de riquesa semiològica, al mateix tempsque obren la confusió de possibles interpretacions diverses.

Sens dubte, amb els termes paisatge i projecte unim dos conceptes que contenen mol-tes definicions, interpretacions i, per descomptat, concrecions possibles. Precisar-losd’una manera unidireccional i conclusa és l’expressió d’una definició subjectiva, i n’hihaurà tantes com desitjos de manifestar-se. Cadascun d’aquests mots, des de la sevaperspectiva disciplinària, implica definicions diverses. És des d’una posició conciliadorade llocs comuns que ens podem plantejar no tant la definició i el seu abast com l’esta-bliment de criteris concurrents per compartir un territori comú sobre la pertinència delpaisatge com a escenari de projecte.

El concepte de «paisatge», des d’una perspectiva de «projecte», és un constructe deri-vat de tot el que ha succeït a la natura de suport en un territori en permanent estat detransformació tant pel cicle vital com per l’acció humana. El paisatge és així el resultatde la projecció de les accions de l’home, i tot és paisatge projectat. Tant el que és el re-sultat d’intervencions deliberades com el que sorgeix de les diferents i progressivesseqüències d’ús i ocupació espontànies o no planificades del territori, que imprimeixenel caràcter essencial d’una regió de la terra, si ho observem des d’una consciència uni-versal de la ciència com va preconitzar Humboldt a través del concepte de «quadre», en

| 181

El projecte del paisatge

Carles LlopProfessor d’urbanisme i ordenació del territori. Escola Tècnica Superior d’Arquitecturadel Vallès. Universitat Politècnica de Catalunya



el qual estableix el paisatge com una integració de la natura i la presència humana, i dela percepció i la interpretació que ens condueix irremeiablement a un paisatge.

Els conceptes de «projecte» o «projectar» sorgeixen de la formulació de propostes ques’ofereixen com a alternatives a les demandes de resolució d’una problemàtica, a la ge-neració de noves situacions o a la creació de nous productes o produccions de l’home.Propostes que es generen en l’acte mateix de l’observació crítica i reactiva; en el sentitde la resposta ja hi ha la pregunta. Així el «paisatge», que sorgeix com a «nova forma» demirada que legitima en el llenguatge col·loquial el que va sorgir en els cercles cultes de lapintura privada de narracions emotives (ut pictura ita visio) com a desenvolupament de l’arthumanista i al·legòric del Renaixement (ut pictura poesis), és un nou art científic que ob-serva i descriu la realitat gairebé cartogràficament amb un interès precís i no evocatiu perla natura en essència i per l’arquitectura del territori.1

Si a la noció de paisatge li atribuïm el doble significat d’objecte i subjecte de les trans-formacions territorials, és a dir, l’expressió del territori i la interpretació dels agents queel van modificar, aquesta conté els atributs per comprendre millor el territori en totes lesseves facetes i complexitat, i, en conseqüència, el «paisatge» és un vehicle mediador per ala comprensió de la seva morfologia, les seves fenomenologies. Per tant, observar i inter-pretar el territori des del paisatge ens ha de permetre tenir més recursos per projectar-lo.

El mateix cicle vital –l’esdevenir de la història– s’expressa i construeix paisatge, però ambtots els matisos i observacions pertinents, podem convenir que «projectat» adquireix elsignificat d’«espai format o transformat», és a dir, constituït en la realitat per qui l’ha bita; iaquest espai és observable i tangible en el territori. Les formacions i con formacions delpaisatge són processos de sedimentació dels processos naturals i d’artificialització del te r-ritori que acabem identificant com a «paisatges»; els «paisatges projectats» són el resul-tat de propostes deliberadament pensades, planificades, projectades i construïdes.

En aquest punt del discurs hem d’aclarir que «tot es projecta en el paisatge», però que«no tots els paisatges són projectats». Justament en aquesta diatriba es fonamenta elsentit i la raó per la qual ens interessem per aquelles idees de paisatges que van inven-tar i forjar un nou territori i també per aquells territoris que en el seu estat de banalitza-ció requereixen ser repensats, projectats i gestionats.

1 Argument en les tesis que desenvolupa Ineke Phaf-Rheinberger, a propòsit del treball sobre el Diccionario vi-sual de Frans Post. A: «La utopía moderna en Brasil en el siglo XVII: Los pinceles descriptivos y el diccionariovisual de Frans Post», publicat a la revista digital Estudios Avanzados Interactivos. «L’ull descriptiu de Post, pertant, sap registrar l’increment de les estratègies ordenadores de la modernitat urbana a la colònia».


El projecte del paisatge | 183

El repertori de «paisatges» i de «projectes de paisatges» resulta contemporàniament ex-tens en situacions i continguts. La proliferació de paisatges adjectivats no és res mésque l’expressió de l’explosió de situacions territorials fruit del procés d’urbanització mun-dial i de la pèrdua de la dualització natura-ciutat. El territori és un patchwork de morfo-logies híbrides, on la presència de l’empremta de l’home és un tret recurrent. Per aixòpodem establir una convenció epistemològica i parlar de «paisatges fabricats», tant perals que resulten de processos de l’art de crear-los, com els que esdevenen del resultatdel laissez-faire i de la seva construcció informal.

El coneixement del lloc és el que determina el tipus de paisatge; la consciència de poderintervenir fabricant paisatges és el que constitueix una societat paisatgista que projectai construeix paisatges.

Què entenem per «projecte del paisatge» i quin n’és l’abast

El «projecte del paisatge» és una metadisciplina recent. Metadisciplina perquè apareixpracticada des de moltes disciplines sense hegemonia entre elles i amb una marcadafluïdesa entre totes. Recent perquè en el procés històric d’aparició, formació i desenvo-lupament de les ciències i les tècniques, el «projecte del paisatge» com a activitat cons-cientment desenvolupada, es remunta a no més d’un parell de segles, tot i que qualsevolacció antròpica des de temps immemorables ha impregnat el territori d’empremtes o in-tervencions que podrien ser reconegudes com a creacions de paisatges.

Projectar, en tot cas, és intervenir. Per fer-ho, partim sempre d’una consciència reactivai proactiva davant de la realitat en què vivim. I aquesta es fonamenta en una observaciócrítica, assenyada i no neutral del medi, que interpretem des de capacitats i posicionsanalítiques personals.

El primer projecte del paisatge sorgeix de les botes del «paisà», del seu treball sobre laterra, de les ordenacions del sòl, de les terrasses que crea per aprofitar la superfície de cul-tiu, del modelat del solc que l’obre, del canal que la irriga i de la vegetació que controla desde criteris agronòmics i productius. I així amb tots els «paisans» que disposen en l’ús de laterra el seu especial quefer manufacturer, i que generen el territori «artefacte».

En la confrontació disciplinària sobre l’autonomia o l’especificitat del projecte de paisat-ges, hi perdem tots si no aconseguim apropar posicions i utilitzar la fluïdesa disciplinàriaper construir propostes conjuntes que no són el resultat de la suma d’aquestes, sinómés aviat de la interacció de coneixements i suggeriments analítics, que podem deno-


minar concertació decisòria, per decidir «com s’ha d’intervenir» i «què s’ha de fer» per ala conformació del territori, en la seva materialitat (ordenació física), en les seves dinàmi-ques (projecte d’execució i manteniment) i en els seus processos de recurrent transfor-mació (gestió).

El «projecte del paisatge», en termes de legitimitat, no és patrimoni en exclusiva de per-sones o professionals específics; en canvi, és un camp de treball d’intersecció i concer-tació entre disciplines i, per tant, entre els diferents actors que intervenim en la vida sobreels nostres territoris. És una qüestió col·lectiva, no exempta, no obstant això, dels pro-tagonismes particulars i de la confrontació de parers i d’interessos corporatius.

El «projecte del paisatge» ha de buscar i reunir tres condicions bàsiques: integració dis-ciplinària, concertació social i una disposició ètica per a la qualitat de vida de les perso-nes en el sistema ambiental planetari, per unir a l’«aspecte del territori» que percebem,el desig d’una «reflexió» sobre l’habitabilitat, és a dir, per utilitzar el seu bagatge de pro-jecció o d’incitació per als canvis i transformacions del lloc.

La integració disciplinària, entesa com a alternativa enfront d’una obsessiva tendència adelimitar competències professionals, des del nostre punt de vista, el territori contempora-ni necessita concertacions disciplinàries. Des dels reptes ineludibles d’avançar en el camícap a la sostenibilitat integral per al nostre planeta, la integració dels coneixements i la con-currència decisòria són claus. Qualsevol actuació puntual (arquitectònica, urbanística, d’in-fraestructures) que cerqui la seva coherència amb la matriu ambiental global contribuirà aun desenvolupament adequat de l’ambient i establirà ponts de treball pluridisciplinari.

Concertació social, d’interessos diversos que assumeix el territori com a escenari deconfrontacions personals i societàries tal com ho manifesten multitud d’expressions enla geografia mundial.

El «projecte del paisatge» s’ocupa dels diferents objectes i escales que el configuren:

• La transformació del substrat físic (el territori suport com a objecte i estructura).

• L’expressió perceptible de la configuració (la forma).

• La generació creativa d’una envolupant emocional i estètica (el caràcter i els aspec-tes sensorials).

• Les interaccions dinàmiques entre els seus components (el paisatge sistema geo -ecològic).

• La creativitat cultural (el paisatge xarxa patrimonial-cultural).



Davant de tendències exclusivistes que delimitarien el «projecte del paisatge» a tramsespecífics de la projectivitat de l’espai no construït, tractarem tot seguit d’exposar dife-rents perspectives des de les quals s’ha abordat i s’aborda el «projecte del paisatge»com a objecte multidisciplinari.

Formes del «projecte del paisatge»

El paisatge en el context occidental sorgeix en la confluència dialèctica entre l’exploracióartística (un gènere pictòric a l’empara de la perspectiva) i l’ús productiu del territori (coma manual de bones pràctiques per al cultiu dels nous territoris colonitzats a la natura).

Establint correlacions intencionades, tenint en compte tot el que susciten, proposo in-terpretar els següents corrents projectius que utilitzen el fonament del paisatge com aessència del projecte sobre el territori. Entre els protagonistes de les tendències més re-presentatives d’aquests corrents, trobem una multitud d’exemples específics de lesformes del «projecte del paisatge». No es tracta d’una presentació cronològica i històri-ca. Tot i que podem xifrar-ne l’aparició, o els moments rellevants de la seva praxi, totesaquestes tendències subsisteixen i no n’hi ha cap que hagi perdut vigència. Dit d’unamanera més contundent, el «projecte de paisatge» reuneix diferents accepcions que, po-sades en comú, signifiquen les diferents intervencions destinades a modificar el territoriper generar un espai habitable amb valors afegits en termes econòmics, culturals, so-cials; i un espai simbòlic, és a dir, construït amb intencionalitat (objectius estratègics) ideliberació (objectius programàtics), The man-made landscape, com a nivell d’interven-ció segons la proposta de Han Lorzing.

Advertint de la simultaneïtat de les tendències, prevenint que no es tracta d’una genea-logia lineal, proposo en aquesta agrupació conceptual, algunes de les formes del «pro-jecte de paisatge» en diferents episodis de la història.

Del paisatge construït, l’hortus, al jardí, el paisatge acotat coma paradís

La seqüència de la trilogia agrària, cultius-pastures-bosc, com a arquetipus de paisatgeconstruït, estableix les bases per iniciar el llarg recorregut del «projecte del paisatge».La sedentarització de l’home, en la seva permanent definició de l’hàbitat, estableix enl’agricultura primària l’inici del cicle paisatgista. Sense la consciència d’estar «projectant



paisatge» està, tanmateix, «construint paisatge» en l’elaboració de les peces de sòl queterritorialitza aprofitant-ne els recursos, i iniciant les primeres plantacions. D’aquest pro-cés en resulta un «paisatge construït» que, des de la nostra perspectiva, podem inter-pretar com a paisatge emergent i fundacional, ja que d’ell en derivaran bona part de leselaboracions posteriors, diferents «models de paisatge» basats en la praxi agrària.

Considerant que podem parlar de protoprojectes de paisatge, el concepte de «paisatgeacotat» delimitat per la closa o el mur, l’hortus conclusus clàssic per excel·lència, ex-pressa el tipus de projectes de paisatge que, des de la construcció d’horts fins a la mésrefinada elaboració de jardins, s’estendran cap als nostres dies.

Cal destacar que més enllà d’una operació tècnica, el llaurat, la closa, el maneig de l’ai-gua, la gestió dels cicles productius, i tot el conjunt d’operacions del cicle de producció,constitueixen una estructura de composició del patrimoni paisatgista, i generen un es-quema d’ordre en el territori que reflecteix la capacitat d’organització de l’espai des dela part construïda (domus), a través dels horts (hortus), els cultius (ager), les pastures(saltus) fins al bosc (silva). Un esquema paisatgista que s’ocupa del primer pla fins al plade l’horitzó, i constitueix tot un arquetipus de la nostra cultura europea, la denominadatrilogia agrària.

Cada regió cultural parteix ineludiblement d’un codi-esquema que sosté el seu paradig-ma paisatgístic de referència. A partir de les transformacions del territori, per colonitza-ció o abandonament, es produeixen transformacions paisatgístiques que determinen lagenealogia del projecte del paisatge.

El primer projecte del paisatge sorgeix, per tant, de la construcció de l’entorn immediatper a una habitabilitat de subsistència en el seu inici, i seguint aquesta seqüència de crea-ció de benestar, es prolonga fins a la construcció del paradís immediat. Històricament eldesig del paradís tangible, en el nostre llenguatge contemporani de desig de paisatge,té la seva expressió més precisa en la construcció del jardí, és a dir, la simulació a es-cala real de la traducció dels imaginaris sobre el «paradís».

Els components del jardí, o natura domesticada, com alguns l’anomenen, es basen enel maneig dels elements substancials: la terra, l’aigua, l’aire, el sol, la vegetació, estruc-turats per una estratègia d’explotació de recursos i per arguments de somnis, mites i de-sitjos que plasmen en el dibuix de formes més o menys geomètriques. Un espai per serusat (una topografia construïda pels quadres de la plantació i les condicions del reg), unaescenografia per ser vista (plena de símbols i representacions). Els artefactes per orde-nar els elements són també un component substancial de l’art de disposar els tipus



d’espais; però d’una manera específica, són la lògica de la implantació i la definició dellímit, els elements determinants del projecte.

Dels jardins deliciosos als amargenats mediterranis i els jardins dins l’aigua, les formesdel jardí representen la multiplicitat estètica.

Els jardins són l’expressió de la cultura del territori, de la seva producció genuïna i delsprocessos de sincretismes i contaminacions culturals. Constitueixen, doncs, una re-ferència per situar la cultura del projecte paisatgista.

Una línia de treball que continuarà sent una constant en la projecció del paisatge, mit-jançant la construcció de l’hort i/o del jardí de la casa, A landscape in our backyard.

Del jardí al parc, del parc al sistema de parcs. De la jardineria al paisatgisme

El gran salt qualitatiu en la projectivitat del paisatge es produeix quan tot un territori potser objecte de la intervenció paisatgística. En aquesta línia la contribució significativa ésl’establiment del System Park d’Olmsted en diferents ciutats americanes. S’obre enaquest moment una nova dimensió i un nou abast del paisatgisme.

Es desprèn de la definició de paisatgista de la Fundació Europea d’Arquitectura del Pai-satge-EFLA:

El paisatgista planifica i dissenya paisatges urbans i rurals en el temps i en l’espai, basant-seen les característiques naturals i en els valors històrics i culturals del lloc. Per aconseguiraquest objectiu, utilitza tècniques apropiades i materials naturals i/o artificials, a partir de prin-cipis estètics, funcionals, científics i de planificació.

És, doncs, tota una declaració sobre l’abast del «projecte del paisatge». De la projecció dejardins, parcs i espais públics es passa al paisatgisme, a través de l’arquitectura del pai-satge (Landscape Architecture) com a activitat professional i com a disciplina acadèmica.

En el nostre entorn professional i acadèmic, situaríem Rosa Barba com l’articuladorad’un procés de consolidació del paisatgisme com a disciplina2, centrant l’objectiu de tre-ball en la projectivitat de l’entorn i del paisatge a totes les escales: «La formació té unperfil generalista amb una forta base de coneixements teòrics i tècnics per harmonitzar


2 Durant el curs acadèmic 1998-1999 es van iniciar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona elsestudis de Graduat Superior en Paisatgisme com a titulació pròpia de la Universitat Politècnica de Catalunya, i enla seva definició d’objectius docents es presenta d’una manera clara l’abast de la disciplina i els seus continguts.


en el projecte els aspectes ambientals del medi i els aspectes artístics i tècnics amb elsecològics i socials. Es pretén preparar professionals en el disseny i la planificació de l’es-pai obert per intervenir en àmbits professionals multidisciplinaris, com ara el projected’espais públics i privats, el projecte de sistemes naturals, la restauració d’espais de-gradats, el planejament i la projecció dels espais protegits, l’ajust de les infraestructuresal territori, la planificació per al desenvolupament sostenible, la implementació dels nousestàndards mediambientals i l’avaluació de l’impacte, la diagnosi i el control ambiental».3

Si com proposa la reflexió de Rosa Barba, «els paisatges romanen a la nostra memòriacom a fites, horitzons, signes o ambients, que valen tant per a qui els recorda com per


3 «El Paisajismo en Barcelona», entrevista a Jordi Bellmunt Chiva, Cervantes, núm. 2, març 2002.

Societat

Projecte del paisatge i de l’ambient

Arquitectura del paisatgeEcologia del paisatge

Economia Ecologia

Societat

Economia Ecologia

Societat

Economia Ecologia

Urbanisme del paisatge

Disciplines del projecte del paisatge.



Restauracions paisatgístiquesLlocs abandonatsCanteres i minesMillora del territoriEsllavissadesMillora de llocs

Sistema territorial

TerritoriNatura

Sistema natural Sistema de parcs

Ciutat

PAISATGESistema de paisatges

Restauració i integració ambientalBassesBrownfieldsDepuradoresDrenatges territorialsMarges viarisPantansPlantes de biomassaPlantes de reciclatgeAbocadors

Boscos naturalitzatsTerres altes

Parcs bioregionalsPraderies i herbeis

Zones humides

Terraplens

Parcs territorialsParcs patrimonialsParcs temàticsParcs fluvials

Parcs naturalsParcs i reserves naturals

Sistemes fluvials

Boscos territorials

Corredors ecològics

Terres submergides

Fronts litoralsPlatges i dunes

Territoris agrícolesCamps de cultiuViversEn terrasses

Transport fluvial

Ecotons territorials

Parcs urbansJardins

Límits urbansCunetesTalussosDesmunts

Sistema d’espaislliures urbans

Jardins històricsVies verdes

Agricultura periurbanaHorts familiarsCompostatgeTallaventsBasses

Façanes marítimes

Connectors paisatgísticsFitesEnclavaments territorialsCaminals territorials

Exposicions de flors

Recintes per a celebracions

Camps del projecte del paisatge.


a qui els descobreix, evoca o inventa per primera vegada», qui projecta paisatges pre-tén veure’ls «construïts», i generar un retorn com a resultat visual i espacial. «Això passaentre els arquitectes i urbanistes, que ho tenen com a comesa disciplinària, però també,tot i que en menor mesura, entre els que s’anomenen a si mateixos paisatgistes. Elsgeògrafs ho veuen com a camp de treball científic i els jardiners, els agricultors, els en-ginyers forestals i de camins fan i desfan sense pensar –gairebé– en els paisatges quemodifiquen o suplanten.»

Així, les múltiples escales del paisatgisme van des de la planificació territorial, fins al pro-jecte i disseny de l’espai lliure, tant en àrees urbanes, rurals o territorials àmplies. Unprojecte estretament vinculat a l’obra dels principals arquitectes del segle XX, que in -corporen les experiències dels paisatgistes anglesos i americans. Des de la investigaciólligada al projecte de Le Corbusier, passant per la recerca de la nova arcàdia americanade Frank Lloyd Wright, fins a la generació de nous territoris i l’aposta d’Oscar Niemeyerper a Brasília, l’arquitectura del paisatge mostra diferents escales del disseny, des degrans parcs fins a petits espais interiors i exteriors.4

Intervencions a totes les escales que aborden nous espais compartits amb altres disci-plines, i obren nous dominis en funció dels problemes i oportunitats dels paisatges con-temporanis.

Del bioregionalisme de Lewis Mumford a la recerca de la biodiversitatdel «jardin planétaire» de Gilles Clément com a objectiu. Una interpretació del Landscape Ecology en clau contemporània

Qualsevol intent d’agrupar línies de treball en tendències suposa un risc conceptual. Desde qualsevol tendència projectual, intervenir en el paisatge té una dimensió holística quepretén incorporar tots els factors que constitueixen l’essència del territori. Intervenir enla dinàmica del paisatge pressuposa considerar-lo un indicador ambiental o, d’una ma-nera més densa, un algorisme socioambiental.5

Entre posicions extremes entre l’estètica i l’ètica paisatgística, els corrents més influentsen aquesta visió integradora van ser iniciats pel moviment ambientalista, inspirats en els


4 Per aprofundir sobre els continguts del Landscape Architecture, observeu les definicions de l’European Coun-cil of Landscape Architecture Schools, http://www.eclas.org/content/landscape-architecture/landscape-architecture_main.php), i Le Nôtre_Thematic Network a Landscape Architecture, http://www.le-notre.org/. 5 FOLCH, R. «El paisatge, algorisme socioambiental».


treballs de Mumford, Emerson i Odum a través de la conceptualització del bioregionalis-me. Es tracta d’un corrent disciplinari emergent en els anys setanta, en la reconsidera-ció ètica de Berg i Dasmann6 que proposen una síntesi integradora dels valors de laidentitat cultural i biofísica dels territoris propis de cada comunitat constituïda i assimila-da a una bioregió específica.

Sota la denominació d’ecologia del paisatge (Landscape Ecology) trobem una disciplinacientífica que ha adquirit un nivell d’autonomia consistent a partir dels treballs del profes-sor Richard Forman7 (amb definició de conceptes i principis específics sobrel’«estructura» i la «funció»; la «modificació», l’«estabilitat» i l’«alteració» del paisatge, en lesdiferents fases i escales temporals, que reuneix la investigació amb la disposició proposi-tiva (amb temes per abordar la realitat ambiental en clau propositiva per a la planificació il’ordenació dels recursos naturals) per oferir formes d’intervenció en els paisatges.

De la civilització del jardí d’Ebenezer Howard al «jardí de la metròpoli»d’Enric Batlle

Tal com va preconitzar Christopher Tunnard, el nou paisatge és un jardí sense límits.8 Ex-pressant aquest desig de qualitat del territori, el jardí sense límits és l’evocació d’unanova qualitat de les perifèries urbanes que van néixer del paradigma de la «ciutat jardí» idels models equilibrats per a la ciutat arxipèlag de la urbanització a la campagne, i quehan derivat en patterns d’urbanització dispersa i de difusió de la ciutat sobre el territori.«La campagne dont le paysan est l’auteur est à réinventer»9 manifestava a tall de mani-fest Jacques Simon per indicar que si el camp (el món agrícola, deia ell) pretén mante-nir-se en el seu lloc, ha d’insistir a redescobrir la pluriactivitat, la diversificació, lainnovació i la qualitat. En efecte, aquesta crida a l’ordre suposa encara un programa deprojecte contemporani sobre un dels territoris paisatge més representatius de la nostra


6 BERG i DASMANN’S, «Reinhabiting California» a The Ecologist, 1977; «Bioregionalism is a body of thought andrelated practice that has evolved in response to the challenge of reconnecting socially-just human cultures ina sustainable manner to the region-scale ecosystems in which they are irrevocably embedded» a Interpretingbioregionalism. A story from many voices, Douj Aberley.7 FORMAN, R. «Some general principles of landscape and regional ecology» a Landscape Ecology 10, 1995;DRAMSTAD, W.; OLSON, J.; FORMAN, R. «Landscape ecology principles in landscape architecture and land-useplanning», Island Press, Washington DC., 19968 CHRISTOPHER, T. «The Garden in the Modern Landscape», a ARCHITECTURAL REVIEW, Londres, març 1938. 9 SIMON, J. «La campagne dont le paysan est l’auteur est à réinventer», a Pages Paysages, «Distances», núm. 5,Versailles, 1994-1995.


identitat. El nostre camp ha de ser l’espai lliure, obert, ple de múltiples funcions per alnostre cicle vital. Per aconseguir-ho, les polítiques per a l’adequada gestió de l’ocupa-ció de sòl i els projectes de reciclatge de territoris periurbans, dels espais degradats perla fragmentació causada per les infraestructures, o els sobreexplotats per la urbanitza-ció intensiva i especuladora, han de ser objecte de projecte.

Els nous jardins «insurgents», al·ludint al títol de la II Biennal Europea de Paisatge de Bar-celona, es troben pertot arreu, quan els considerem territori de projecte; i constitueixenel gran taller de l’espai públic de la metròpoli.

El paisatgisme es troba entre les interrelacions, a la babèlia científica i tècnica, en la il·lusió desaber i poder i en l’actitud gairebé religiosa de transcendir. Els nous jardins que són insur-gents es troben a tot arreu, a les infraestructures que dibuixen territoris i difonen paisatges,a les ciutats sense límits, a les intervencions sobre paisatges rescatats, en els pensamentscientífics valents i en la totpoderosa informació.

S’ha d’estendre aquesta actitud, des de les noves estructures territorials i els enfocamentsambientalistes fins a les íntimes opinions personals. I això s’ha d’ensenyar. Hem d’aprendredels nous jardins insurgents, hem d’aprendre del paisatgisme.10

El «projecte del paisatge», el patrimoni i els paisatges culturals entrela recuperació de la memòria i la dispersió conceptual. Les polítiquesdel paisatge versus la tematització

Correm un risc en manejar el paradigma del «projecte del paisatge» quan l’estenem atotes les categories possibles d’escala, abast i enfocament. Sense desmerèixer el valorde les aportacions que procedeixen de camps disciplinaris com la gestió del patrimoni,voldria cridar l’atenció sobre l’explosió de formes de gestió del territori que estan utilit-zant el patrimoni com un cànon en el qual els seus recursos constitueixen, simultània-ment, l’expressió identitària d’aquest i productes de comercialització.

Recuperar la memòria com a ressort de dinamització cultural és una tasca àrdua ques’ha desenvolupat des de l’antropologia i la geografia cultural.

No té sentit la codificació de territoris en clau de paisatge cultural sense una perspecti-va política que incideixi sobre el dinamisme de la comunitat que els habita per generar


10 «El Paisajismo en Barcelona», entrevista a Jordi Bellmunt Chiva, Cervantes, núm. 2, març 2002, pàg. 52.


accions concretes de millora de la qualitat de vida, sens dubte, sobre la base dels seusrecursos patrimonials.

Hem d’atorgar a les propostes de parcs patrimonials una decisiva incidència en la recu-peració de la memòria dels ciutadans en relació amb els seus paisatges. Fer front al’anomia que produeix el desarrelament i l’oblit de les arrels és, sens dubte, un principimotriu per a la recuperació de la qualitat del territori, i a això hi han contribuït els esforçosde gestió patrimonial exemplificats per tot un vast conjunt d’experiències de la gestiómuseística als parcs patrimonials.

Basades en el principi de governabilitat i de la participació, les polítiques sobre el pai-satge són instruments per determinar orientacions precises per dirigir la millora de laqualitat del territori i per precisar la implementació d’accions adreçades a aconseguir-ho.Un exemple paradigmàtic i de referència d’aquests instruments de projecció el constitueix«Le projet Paysage 2020».11 És la línia programàtica de l’Office Fédéral de l’Environne-ment (OFEV), del Département Fédéral de l’Environnement, des Transports, de l’Énergieet de la Communication de la Confederació Suïssa, en matèria de natura i paisatge.

El Landscape Urbanism, una nova escala del projecte del paisatge,multidimensional, per a un projecte global de l’entorn

Els «projectes del paisatge» han evolucionat simultàniament amb l’ordenació territorial ila projecció urbanística, amb la incorporació de les preocupacions ecològiques, i de lagestió ambiental del territori.

Charles Waldheim va formular una nova manera d’entendre l’arquitectura del paisatge comuna disciplina que es podia ocupar també del disseny intersticial, per operar en espais entreedificis, sistemes infraestructurals i ecologies naturals, considerades fins aleshores com aespais marginals o terrain vague per artistes conceptuals o crítics de la nova urbanitat.

Professionals com Julia Czerniak, James Corner, Linda Pollak o Alan Berger formen partdel Landscape Urbanism,12 terme que va encunyar Waldheim el 1990 i que constitueix unarenovada tendència per al projecte del territori en clau paisatgística. Entre les diverses dis-ciplines que aborden el projecte del territori, el paisatge aporta una lectura transversal per


11 Conseil Fédéral. Mesures de la Confédération en matière de politique d’organisation du territoire, program-me de réalisation 2000-2003.12 WALDHEIM, C. «Theories of Landscape Urbanism», seminari impartit a l’Institut für Baukunst, Bauaufnahmenund Architekturtheorie, 2002.


a la comprensió de la realitat i el medi on es poden integrar les propostes. Aquesta novatendència proposa essencialment superar les fronteres entre l’arquitectura, l’urbanisme ola tradicionalment plantejada disciplina de fusió –l’arquitectura del paisatge–, per integraren el paisatge l’interès per un projecte holístic que assumeix la dimensió ecològica i infra-estructural de l’entorn construït. Des d’aquesta disciplina transversal, l’urbanisme del pai-satge es concep com una pràctica cultural crítica i tendeix cap a una concepció delprojecte com un compromís per a la transformació del procés global d’urbanització, encontraposició a les obsoletes consideracions del «projecte del paisatge» com a subapar-tat del projecte d’arquitectura, de les ciències ambientals o de les arts aplicades.

Es tracta, doncs, d’una aportació decisiva de caràcter disciplinari i instrumental per alplanejament urbanístic i el «projecte del paisatge», que s’interessa no solament per la for -ma edificada sinó també per la interacció entre els sistemes naturals i els construïts pera la definició de la forma urbana.

De les diferents possibilitats per «observar», «pensar», «projectar», «construir» i «fer» pai-satges, la qualitat que aporta aquesta nova tendència, segons el nostre parer, és la novamanera de procedir, mitjançant «transversalitat disciplinària» i fluïdesa entre coneixe-ments i tècniques, a més de l’interès d’intervenir en el paisatge des de diferents miradesi judicis, i per tant una intervenció més rica des del punt de vista fenomenològic.

El «projecte del paisatge» per a un projecte i una gestió renovadadel territori. Cap al desenvolupament sostenible per a unspaisatges dignes

Des de les diferents posicions i actituds amb les quals s’elaboren, els projectes que in-cideixen sobre el paisatge comparteixen els efectes que esperen aconseguir sobre elsterritoris. Els projectes haurien de servir per precisar d’una manera espacial i amb ex-pressions tangibles les actuacions adreçades a harmonitzar les transformacions induï-des pels processos socials, econòmics i ambientals. Aquesta és una de les pretensionsde la Convenció europea del paisatge. Harmonització que, sens dubte, passa pel para-digma de la sostenibilitat.

No hi ha «projecte del paisatge» sense voluntat de procurar alterar la mirada i la cons-ciència de qui observa. És aquesta disposició ètica en la transformació de l’espai la quejustifica qualsevol modelatge d’un nou paisatge, perquè la realització de tópos incideixien la creació de nous imaginaris a la terra, el nostre oikos essencial.



Sense confondre, per tant, ecologia i paisatgisme,13 no hi ha desenvolupament sosteni-ble sense tenir en compte les interaccions entre economia i societat i el medi ambient, iper al projecte contemporani del paisatge, aquest paradigma és tot un repte.

Com adverteix i explica Claude Raffestin, estem passant de l’era dels «paisatges eterns»a l’era dels «paisatges efímers» d’una societat que «utilitza i llença». En aquesta depra-vació consumista del territori en el consum del substrat, el constructe i fins i tot les imat-ges i els símbols, allò efímer es converteix en una necessitat permanent que posa en crisiels valors radicals d’allò durable. El territori es converteix en valor de canvi que se sostéperquè té imatges de consum per crear, per vendre i per utilitzar. Davant d’aquesta es-calada de despropòsits, un nou reclam es planteja des de múltiples veus socials: la re-cuperació d’una ètica per la dignitat del territori, i l’acció compromesa per reconstruir elsequilibris planetaris.

Justament el projecte de paisatge contemporani passa per totes les situacions de pai-satges coneguts, però assoleix una nova dimensió en els nous paisatges que Relph14

anomena paisatges ordinaris o comuns. Són els mateixos paisatges ordinaris els queconstitueixen la matèria primera de nous paisatges,15 en motivar projectar-ne la modifi-cació.

A diferència dels qui reserven des d’un punt de vista elitista el vocable, és justament lasocialització de la paraula paisatge, el seu ús quotidià i en boca de tantes persones quel’utilitzen amb sentit i intencionalitat diversa, la que permet que aquest sigui un mediumper a la transformació projectiva social. Així doncs, la dilatació del contingut i l’abastsemàntic del terme no ha de fer-nos perdre la seva essència, que és fonamentalmentproactiva: mirem i descobrim en el territori els seus valors i les seves disfuncions, i al ma-teix temps ens plantegem actuar. Actuar contemporàniament només té sentit des delconsens de les reivindicacions socials, la preocupació pels temes ambientals i la incor-poració de la cultura ecològica.

Si el paisatge contemporani està determinat per una complexitat de situacions territo-rials i per una multiplicitat en les formes d’habitar, podem convenir a considerar-lo com


13 FÉDÉRATION FRANÇAISE DU PAYSAGE. «Les deuxièmes Assises européennes du paysage», Le paysage, un pro-jet pour la planète, Étape Europe: Lille, du 31 mai au 2 juin 2006.14 RELPH, E. The modern urban Landscape, 1987.15 «Produire des paysages au moyen de paysages…», segons Claude Raffestin a Paysages construits et terri-torialités.


l’instrument mediador dels conflictes, un instrument per a la concertació social, que fa-cilita la integració de «mirades» per convertir les tensions en projectes. Des de la sevautilització com a nova visió de les oportunitats de l’ordenació territorial, fins a la produc-ció de continguts per a la comprensió del territori a les cartes del paisatge, el projectedel territori «amb» el paisatge evoluciona en la cultura de síntesi i en la fluïdesa disci-plinària enfront de les aproximacions sectorials.

El «projecte del paisatge» és potser un desig que es comença a concretar en un «estilde vida» èticament compromès amb l’habitabilitat, i estèticament amb la seva practica-bilitat mitjançant accions de qualitat i recerca de la bellesa del territori, i qui l’habita.

Bibliografia

ASSUNTO, R. Il paesaggio e l’estetica. Nàpols: Giannini, 1973.

BARBA, R. «El proyecto del paisaje. Argumentos, prácticas y trabajos», a Revista Geometria, núm.20, número monogràfic, 1996.

BERQUE, A. Les raisons du paysage. París: Hazan, 1995.

CLEMENT, G. Le jardin en mouvement. De la vallée au jardin planetaire. París: Sens & Tonka, 2001.

CLEMENTI, A. (ed.). Interpretazioni di paesaggio, Roma: Meltemi editore, 2002.

CORAJOUD, M. «Le projet de paysage. Lettre aux étudiants», a Jean-Luc Brisson (dir.), Le jardinier,l’artiste et l’ingénieur. Besançon: Éditions de l’Imprimeur, 2000.

CORNER, J. (ed.). Recovering Landscape: Essays in Contemporary Landscape Architecture. Prin-ceton Architectural Press, 1999.

COSGROVE, D. Social Formation and Symbolic Landscape. Londres: Croom Helm, 1984.

CZERNIAK, J. (ed.). Case: Downsview Park Toronto. Prestel, 2002.

DD. AA. Catàleg de la Primera Biennal Europea de Paisatge, Rehacer Paisajes. Barcelona: Caixad’Arquitectes, 1999.

DD. AA. Catàleg de la Segona Biennal Europea de Paisatge, Jardines Insurgentes. Barcelona:Caixa d’Arquitectes, 2001.

DD. AA. Catàleg de la Tercera Biennal Europea de Paisatge, Sólo con Naturaleza. Barcelona: Caixad’Arquitectes, 2006.

DEMATTEIS, G. «Il senso comune del paesaggio come risorsa progettuale», al seminari Il senso delpaesaggio. Torí: ISSU, 1998.

DESVIGNE, M. & DALNOKY, C. Il Ritorno del paesaggio. Milà: Motta, 1996.

FARINELLI, F. «Storia del concetto geografico di paesaggio», a Paesaggio. Immagine e realtà. Milà:Electa, pàg. 151-158, 1981.




GAMBINO, R. I paesaggi dell’identita europea. Torí: Politecnico di Torino, Inaugurazione dell’AnnoAccademico 2003-2004.

JELLICOE, G.; JELLICOE, S. El Paisaje del hombre: la conformación del entorno desde la prehistoriahasta nuestros días. Barcelona: Gustavo Gili, 1995.

LE DANTEC, J-P. Jardins et paysages. Larousse, 1996.

LORZING, H. The Nature of Landscape. Rotterdam: 010 Publishers, 2001.

MASBOUNGI, A. (ed.). Michel Corajoud, Alexandre Chemetoff, Peter Latz, Thierry Paquot et al. «Pen-ser la ville par le paysage», a Projet urbain. Éditions de La Villette, 2002.

MC HARGC, J. Design with nature. Nova York: John Wiley & Sons Inc., 1992.

RAFFESTIN, C. Dalla nostalgia del territorio al desiderio di paesaggio. Elementi per una teoria del pae -saggio. Florència: Alinea Editrice, 2005.

REED, P. Groundswell: Constructing the Contemporary Landscape. Museum of Modern Art, 2005.

TIBERGHIEN G. A. Land Art. Carré, 1993.

TURNER, T. «Garden History: Philosophy and Design 2000BC-2000AD», Spon Press, desembre 2005.

TURRI E. Il paesaggio come teatro. Pàdua: Marsilio, 1998.

WALDHEIM, C. The Landscape Urbanism Reader. Princeton Arch Publisher, 2006.

WROOM, M. J., «Lexicon of Landscape Architecture», Birkhauser, març, 2006.

Webliografia

EFLA (European Foundation Landscape Architects, Fondation Européenne pour l’Architecture duPaysage), www.efla.org/

The European Council of Landscape Architecture Schools, www.eclas.org/

Landscape Architecture Education & Scholarship Thematic Network Projects, www.le-notre.org/

European Landscape Convention, www.coe.int/t/e/Cultural_Co-operation/Environment/Landscape

Fédération Française du Paysage, www.f-f-p.org

Groundswell: Constructing the Contemporary Landscape

www.moma.org/exhibitions/2005/groundswell/gs.html

Biennal Europea del Paisatge, Barcelona, www.coac.net/landscape



Ruïnes habitables: set punts

Concepte

Com és que avui dia ens agrada utilitzar la paraula paisatge a l’hora de descriure moltescoses? Per què ens és confortable designar la realitat amb aquest concepte? Per quèun terme tan geogràfic ens sembla tan apropiat per nomenar fets i situacions tan diver-ses? També són molt emprats mots similars com clima o atmosfera. En general moltsd’ells són derivats de les ciències de la vida, en contraposició als derivats dels meca-nismes. Segurament això passa perquè s’ha esdevingut un canvi de paradigma.

Unicitat

Els artefactes i els mecanismes produïts amb capacitat il·limitada per la civilització in-dustrial tenen la particularitat que s’agreguen per pura repetició, sense produir cap altracosa que una ocupació, en volum o en superfície d’objectes iguals. No són capaços deproduir entre ells cap contacte, cap retroalimentació generadora de noves situacions,més enllà de la derivada de la pura acumulació quantitativa. Exactament el contrari delque passa amb les coses vives.

Condició

És així que només podem crear un magatzem o un aparcament, o malauradament unaurbanització, o alguna cosa similar. El que mai creem és ciutat o, millor dit, urbanitat. Ala ciutat global planetària difícilment podem escapar-nos de la condició urbana. Per ge-

| 199

Tres escales de paisatge, del passeiga la memòria

Pere RieraProfessor de projectes arquitectònics. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura delVallès. Universitat Politècnica de Catalunya


nerar urbanitat, o paisatge urbà, que és realment el que ens interessa i el que justifica lanostra intervenció com a arquitectes, més enllà d’actuar en un medi productiu agrari, in-dustrial o de serveis, cal que hi hagi una sèrie de condicions.

Pluralitat

La unitat sempre es pot descompondre en moltes altres unitats. La unitat sempre es potdissoldre en moltes altres. Qui som? Quan som el que som? Quina fotografia ens cap-tura definitivament? No som un punt, som una trajectòria. En quin espai i en quin tempssom de veritat? I la resta?

Diversitat

Som únics i repetits quan som diversos? O som tots diferents i alhora irrepetibles i sin-gulars?

Complexitat

El conjunt que formem es regula amb una sola llei? És fàcil trobar una explicació per en-tendre el comportament i la situació de tots plegats? Què és una complexitat?

Urbanitat

Definitivament, cal reconèixer que hi ha una pauta que ens connecta. Aquesta pauta ésla clau. I no és un paràmetre lineal. En podem dir urbanitat. Aquest és el paisatge i laqualitat que ens interessa i que ens fa viure plenament.

Tres punts i a part

Corbera d’Ebre: ruïnes bèl·liques

Proposta per a la rehabilitació del conjunt historicoartístic de Corbera d’Ebre, símbol dela desolació que la guerra comporta, en general, i de la desolació franquista sobre la le-galitat de la Catalunya republicana, en particular. L’antic poble, el que va ser bombar -



dejat i enrunat a la guerra del 1936-1939, està enlairat dalt d’un petit cim i esdevé unexcel·lent mirador d’un bellíssim entorn. El nou poble es desplega a sota, ran de la car -retera.

La proposta defineix un nou límit monumental amb la formació d’una peanya-plaça ho-ritzontal que cristal·litza geomètricament tota la base d’assentament del poble antic.Aquest nou element acota la zona enrunada i a protegir sense separar-la del paisatgeque l’envolta. Per diferències topogràfiques la peanya presenta diferents mides i volu-metries. De fet, defineix un espai potencialment ocupable per diversos usos nous, ge-nerant nova urbanitat al servei de la preservació del lloc memorable.

Les cases enrunades es guniten interiorment per consolidar-les sense fer desaparèixerel seu estat de degradació i de tragèdia incorporada. S’omplen de terra i s’hi planten lesllavors que donaran nova vida al nou jardí-memorial de la pau que brollarà amb llàgrimesvegetals per les portes i les finestres de les velles cases.

L’església, veritable fita del lloc, es consolida i solament es cobreix amb tela metàl·lica,quedant com un recinte exterior, si bé, s’excava una mena de cripta esgranada a ma-nera de sala d’actes polivalent. Davant de l’església es crea una plaça amb un gran me-morial de la pau.

El Parlament de Catalunya va ordenar fa molts anys la intervenció a Corbera, però, comsempre, les promeses se les emporta el vent i la dignitat històrica també. A casa nostra,quan realment podem produir innovació, i aquesta proposta representa la creació d’unnou paisatge memorable i comparable als generats a partir del terratrèmol sicilià aGibel·lina, se’ns arronsen el nas i les ganes.

La muntanya de sal de Cardona: ruïnes mineres

La muntanya de sal de Cardona i la vall salina corresponent formen un dels conjunts geo-lògics més rellevants de Catalunya.

S’elabora un Pla Especial on es determina una acció restauradora del paisatge i de l’an-tiga explotació minera amb una sèrie de propostes sobre límits, camins i usos, que hande permetre una bona apropiació social de tot l’àmbit, així com una visita confortable ala vella mina.

Les accions paisatgístiques estructurals són: prohibició d’abocaments de tot tipus a lavall salina; definició d’un camí de cornisa que ressegueix el perímetre de l’imponent cas-

Tres escales de paisatge, del passeig a la memòria | 201

_ g

tell dels antics ducs de Cardona, i que amb un pendent mai superior al 6%, arriba finsal peu mateix de la muntanya de sal. Aquest mateix camí conforma la cornisa urbana delpoble sobre la vall salina, elimina alguns edificis horribles i paisatgísticament criminalsque en aquest moment l’ocupen i disposa en el seu lloc espai públic i equipaments ne-cessaris i de qualitat. La zona situada al peu de la muntanya de sal s’habilita per a es-pectacles, de manera que recupera la forma i la plasticitat d’un dels dipòsits salinsantics. També es preveu recuperar tota la zona construïda annexa que formaven les ins-tal·lacions mineres per a usos administratius, museogràfics, de recerca i de serveis.

De fer-se en la seva amplitud, aquest projecte hagués estat un atractor turístic excel·lenti necessari per a la recuperació econòmica d’una comarca que a les pròpies dificultatscal afegir-hi la desaparició de l’activitat minera. En el seu lloc, engrunes i poca ambició.Dispersió d’esforços, defugint sempre els grans projectes i la inevitable fe que necessi-ten i que generen.

El camí de ronda de S’Agaró: ruïnes modernes

Restauració, al llarg de dos quilòmetres, d’un dels espais públics més valuosos i demajor bellesa de Catalunya tant des d’un punt de vista patrimonial com paisatgístic, duta terme en fases successives al llarg de la primera meitat del segle XX. Es tracta d’inter-venir i de rehabilitar sense renunciar a preservar i transmetre una atmosfera específicaque palesi una manera de fer i de ser d’una època i d’una classe social precursora deldesenvolupament turístic posterior.

Les operacions bàsiques han estat de neteja general; de consolidació i reparació d’ele-ments antics mig malmesos; de substitució d’elements afegits distorsionadors o irrecu-perables, i d’aportació dels nous elements necessaris.

Morfològicament, s’ha tingut molta cura a l’hora de mantenir el gruix dimensional delsmaterials (signe d’uns temps) i en la transmissió de tensió geomètrica i abstracció en laconfiguració dels diversos elements, tant per explicar el pas del temps des de la sevaprimera i original intervenció (més propera a l’estètica de la llar humil i a la rusticitat aris-tocratitzant alhora), com, deliberadament, per allunyar-se de qualsevol temptació pinto-resca i nostàlgica.

Malenconia, prudència i humilitat científica d’arxiver patrimonial, i alhora celebració de lavida actual amb una arquitectura que es renova, ja que ha de ser fidel als nous rastres iesdeveniments que la ciutat contemporània aporta.



Tres escales de paisatge, del passeig a la memòria| 203

Corbera d’Ebre.



La muntanya de sal de Cardona.


Tres escales de paisatge, del passeig a la memòria | 205

El camí de Ronda de S’Agaró.



La ciutat de Ferrara va ser construïda sobre un territori enllacat entre els llits dels riusPo i d’un braç d’aquest, el riu Po di Volano. Es tracta d’una antiga zona navegable–que permetia fins i tot l’accés directe a les aigües a partir de les muralles– utilitzadacom a terreny de caça del duc. Entre la cintura octogonal emmurallada de la ciutat i elriu Po hi ha una zona de terreny antigament enllacat, de prop de 12.000 ha, que l’as-sociació Italia Nostra ha aconseguit que passi a figurar en tots els plans d’ordenacióterritorials com a zona de parc, amb la designació de Parc Nord de Ferrara o Parc Urbàde Ferrara.

En la nostra primera aproximació de projecte, quan vam rebre la invitació per participar-hi, vam intentar entendre i fer entendre els altres que aquella àrea no podria ser mai unparc urbà per a una ciutat de seixanta mil habitants: si la seva impossibilitat no sorgís dela pròpia àrea d’apropiació, seria patent en els costos de manteniment.

Vam començar proposant l’articulació de les diverses àrees que podrien funcionar coma zones de parc urbà de manera efectiva, moltes vegades coincidents amb àrees ac-tualment degradades, com una antiga incineradora o un abocador desactivat, transfor-mat en aterrament, d’altres coincidents amb àrees que ja funcionaven com a parcs, pertal de consagrar així la seva vocació.

La nostra estratègia passa per puntuar el territori amb aquestes àrees, començant peruna de les zones més cohesionades i consolidades al costat de les muralles i establint unsistema de camins que connectaran la ciutat als marges del riu Po. El parc estarà cons-tituït per aquest sistema d’àrees i camins, i es reduiran així d’una manera significativa lesàrees que requereixen manteniment. En una segona fase serà la matriu territorial restant,amb característiques profundament agrícoles, la que assumirà un paper de base i suportdel parc. Es tracta, doncs, de sobreposar a una matriu agrícola, que ja disposa d’unaxarxa de camins, una matriu de parc amb característiques intrínsecament urbanes.

| 207

El parc agrícola de Ferrara

João Ferreira NunesArquitecte paisatgista. PROAP Estudis i Projectes d’Arquitectura Paisatgística Lda.


Aquest abordatge implica necessàriament una reflexió en relació amb la qualitat de lamatriu agrícola de la qual sorgeix la clara noció que ni l’estructura ajuda en la definiciódels límits de la intervenció, ni l’escenari es revela com a prou interessant per poder fun-cionar com a fons base per a l’acollida d’un parc urbà. En el desenvolupament d’aquestabordatge vam anar a la recerca d’arrels en els altres parcs agrícoles que havíem de des-envolupar d’una manera simultània, fonamentalment en els parcs de Barcelós i en el dela costa de Caparica, tots dos a Portugal. En el primer cas ja existia una estructura cla-rament identificada i descrita, construïda al voltant d’un producte característic de laregió, el vi verd. Això no passava a Ferrara, i l’expectativa que a Itàlia els fons comuni-taris de suport a l’agricultura acabessin el 2007 només contribuïa a reforçar un escena-ri no gaire favorable, per la qual cosa es temia que el parc agrícola corria el riscd’estructurar-se al voltant d’una agricultura en decadència o a costa de fluctuacions demercat que difícilment generarien l’espai per a una activitat duradora que contribuís a lacaracterització d’aquesta zona.

Fins al segle XIX el cultiu tradicional en aquesta zona era la pomera, cultiu que de mica enmica es va substituir pel cànem i altres productes que responien a les necessitats de laindustrialització i que s’adaptaven millor al caràcter enllacat del terreny. No obstant això,com passa sovint, la lògica que va motivar aquestes transformacions va deixar de tenirsentit davant les alteracions del mercat i les geografies agrícola i industrial, com tambédels mateixos processos de transformació en plena era de la globalització.

Mentrestant, al llarg de l’evolució de la fructicultura, una gran diversitat d’espècies depomes han estat substituïdes per una repetició constant de les mateixes varietats, jasigui per raons de màrqueting, de colonització cultural, o per raons d’optimització de lesoperacions productives, fins al punt que a Europa la producció en grans àrees s’ha vistlimitada a tres varietats: grand smith, starking i golden delicious, que han substituït altresvarietats que, en conseqüència, han anat desapareixent o que subsisteixen només per-què hi pot haver darrere una filosofia clarament dirigida a la seva conservació.

En el decurs de la nostra investigació vam entrar en contacte amb Carlo Paganni, plan-terista, col·leccionador i en certa manera curator del material genètic de les pomes de lazona de la baixa padània que al llarg dels anys ha aconseguit recuperar i reproduir qua-tre-centes seixanta varietats de pomes i dues-centes seixanta de peres, aïllades mit-jançant una metodologia de reconeixement de les espècies a partir de la pintura, laliteratura i la gastronomia, i la localització d’exemplars vius entre els antics productors dela regió, a partir dels quals aconsegueix material vegetal suficient per fer esqueixos i co-mençar una petita producció simbòlica.



La nostra idea per a Ferrara passa per l’establiment en aquesta zona d’un «museu viu»,amb la recreació de l’increïble paisatge de la diversitat dels camps de pomeres i pere-res, amb l’objectiu de reintroduir en la vida de les persones les relacions amb aquest pai-satge i amb els elements que el caracteritzen: la producció, els cicles, la gastronomia,les conserves, i s’intentarà que aquesta producció sigui sustentable en una lògica demercat no protegit.

Per tal d’aconseguir-ho i per mostrar als agricultors de la zona que no s’està fent unaproposta sense fonament, vam contactar amb els mercats –COOP i mercat proveïdorde Bolonya– per aconseguir interessar els seus directors en aquests productes. Poste-riorment, quan vam anar a parlar amb els agricultors, en un intent de captar el seu in-terès per aconseguir que dediquessin petites parcel·les del territori a la produccióexperimental d’aquestes varietats de pomes i peres, ho vam fer acompanyats dels di-rectors dels principals mercats, així com de propietaris de botigues i altres negocis queels en garantien la comercialització. L’associació Slow Food també hi va participar, i vaoferir el seu suport i col·laboració a través de l’organització del Festival de les Collites,Transformacions i Conserves. D’aquesta manera va començar a desenvolupar-se un plaque transborda el sentit d’un simple disseny i es transforma en un projecte en el sentitd’una estratègia integrada. El municipi de Ferrara, d’una manera sorprenent i històrica,ha assumit el compromís de finançar els períodes d’adaptació d’aquests cultius, que ge-neren despeses relacionades amb el manteniment i la rehabilitació dels espais agrícolesen una àrea de prop de 25 ha. L’entusiasme és gran tant per part dels agricultors comde l’Ajuntament. De moment, esperem l’aprovació de la Sovrintendenza per poderavançar en la concreció del pla.

El parc agrícola de Ferrara | 209



Canal de Via Bacchelli(inclinació 1:3).

Zones verdes respectuosesamb la vegetació del lloc.

Zones de descans.

Pas soterrani.

Recorreguts per aciclistes i vianants.

Arbredes existents.

Sistema d’àrees i camins.

Matriu territorial agrícola.


El parc agrícola de Ferrara | 211

La matriu agrícola del parc.

El projecte del «museu viu».



Últimament el paisatge ha estat resituat com a tema central de discussions i anàlisis in-ternacionals sobre arquitectura i urbanisme contemporanis. Tant els projectes paisatgís-tics a Barcelona i els Països Baixos durant la dècada del 1990 com les dues obresespeculatives escrites per Stan Allen, James Corner, Charles Waldheim i altres han pre-parat el terreny per al paisatge contemporani, l’arquitectura i les pràctiques urbanísti-ques. Sens dubte, això és, en part, el resultat de l’impacte potencial del paisatge engrans extensions i la seva variabilitat inherent amb el pas del temps, característiques quecomparteixen els àmbits associats de les infraestructures i l’ecologia. Mentre que els ar-quitectes i els urbanistes han redescobert el paisatge, els arquitectes paisatgístics tambéhan eixamplat els seus objectius en hibridar projectes en espais oberts amb el transport,l’aigua de la pluja, iniciatives ambientals i d’obres públiques, com també forjant nousmodels per a pràctiques públiques.

La meva empresa, Stoss, està situada a Boston i treballa exactament en aquest entorn:duu a terme la major part de la seva pràctica al voltant d’una sèrie d’estratègies de dissenyhíbrid i planificació, conegudes com a urbanisme paisatgístic. Aquest posicionament–dins un camp emergent d’hibridació de l’arquitectura paisatgística i l’urbanisme– per-met una ampliació crítica i pragmàtica de les agendes paisatgístiques per tal d’allunyar-les d’enfocaments visuals i decoratius simplistes en millora paisatgística i acostar-les aaquells capaços de tractar assumptes més ambiciosos en infraestructures, ecologia isostenibilitat, programació flexible i ús provisional, estratègia fiscal i finançament, i admi-nistració, gestió i manteniment.

| 213

Pràctiques híbrides, paisatges provisionals1

Chris ReedArquitecte. Stoss Landscape Urbanism

1 Aquest text és una versió abreujada d’un assaig que estan preparant per a la publicació a Hille von Seggern,Julia Werner, Lucia Grosse-Baechle (eds.). Creating Knowledge. Urban Landscape. Berlín: Jovis 2008. El meuagraïment a aquests editors per permetre’m incloure aquí aquesta versió modificada.


Per a nosaltres, els paisatges s’han de concebre i posicionar en relació amb sistemesgeogràfics, mediambientals i d’infraestructures a gran escala, sense importar si el pai-satge en qüestió és reduït o extens. Els paisatges han d’explotar les dinàmiques can-viants dels sistemes cívics i socials per tal de conservar el seu bon estat i la sevaresiliència. També han d’establir les condicions per a una gran gamma d’usos i distribu-cions –tant els que ja podem imaginar com els que no– amb l’objectiu de ser viables demanera immediata i en el futur.

Per aconseguir aquests objectius afavorim un enfocament basat en l’actuació, per sobredel que és bàsicament físic, espacial o visual. Estem especialment interessats en comfuncionen els paisatges des d’un punt de vista urbanístic, social, hidrològic i mediam-biental; com reforcen els marcs urbans existents i n’inventen de nous, i en com podendonar suport a una gran varietat de programes cívics complementaris i sovint contra-dictoris en un àmbit urbanístic amb múltiples facetes.

Aquest enfocament dóna lloc a nous tipus d’espais oberts, paisatges, infraestructures iestratègies urbanístiques amb múltiples objectius funcionals, fiscals i socioculturals si-multàniament.

Aquestes estratègies es basen minuciosament en les particularitats de les condicions lo-cals, però són enginyoses i molt diversificades per explotar tendències més àmplies i sis-temes més extensos. Prioritzen un enfocament regeneratiu a l’espai civil i els paisatgesurbans com a entitats complexes, vives i canviants, socialment, ecològicament i fiscal-ment robustes.

Així, doncs, la nostra pràctica, els nostres projectes i fins i tot els llocs i els elements quetrobem són provisionals –l’establiment de marcs poderosos per al compromís i la reac-ció, per a l’encontre i l’experimentació– però àgils per adaptar-se a les qüestions espe-cífiques que tenim a l’abast.



Pràctiques híbrides, paisatges provisionals | 215

Embassaments del mont Tabor, Portland, Oregon, EUA. Obra pública nova: hàbitat d’aiguamolls artificials,alimentats per un sistema d’aigua de pluja, sobre un embassament d’aigua potable subterrània.

Embassaments del mont Tabor, Portland, Oregon, EUA. Perfil hidrològic per mitjà de sistemesd’aigua integrats i sobreposats.

Terres del baix Don, Toronto, Ontario, Canadà. La proposta de ciutat construïda en el marc de lesecologies del riu i del llac, expressió d’alta densitat d’un urbanisme basat en el paisatge.

+ vistesestany d’aiguamolls sobre embassament subterrani 5

terrasses d’aigua de plujasistema de canyar

veta d’aigua per a recollida a la carretera

fase sistemes n enllaçats i integrats:aigua de pluja > aiguamolls > reflexió > interacció;

central elèctrica desplegada per a la producció d’energia i recaptació;aigua filtrada i excedent distribuïda per reomplir camps de rec



Els cinc projectes que s’exposen tot seguit s’ubiquen a la conca mediterrània i afrontenel tema del paisatge en relació amb el turisme, en una varietat de condicionants territo-rials que generen elements paisatgístics ben diferenciats, tot i que en una sola unitat depensament projectiva.

Costa Daurada, passeig de la Platja Llarga, Eix d’Activitats i Club de Platja

Les tres intervencions relacionades amb Port Aventura s’ubiquen a Salou (aproximada-ment a 120 km de Barcelona), la ciutat turística més important de la Costa Daurada desdels anys setanta, on el 1994 s’instal·là el parc temàtic en el centre d’una àrea lúdicaamb una superfície total de 850 ha.

Les intervencions fan referència a un element lineal, estructurant, d’un territori amb vo-cació turística, perpendicular a la línia de la costa (activity corridor), a un sistema trans-versal, element de límit, marcadament paral·lel al litoral (passeig de la Platja Llarga), elpunt de trobada del qual es materialitza al Club de Platja, sistema de piscines, espais lú-dics i serveis, que representa el punt natural de trobada entre l’estructura i el límit.Malgrat la diversitat de problemàtiques i programes, cal destacar en els projectes la im-portància d’una visió global del paisatge.

L’àmbit del projecte té notables valors naturals, sotmès però a grans tensions a causatant del desenvolupament dels centres urbans de Salou i Vila-seca com de la presèn-cia d’importants infraestructures viàries i ferroviàries, a més de la intensa activitat turís -tica que suposa el parc temàtic de Port Aventura.

L’any 2000 el despatx Jordi Bellmunt i Xavier Andreu Arquitectes i Associats va guanyarun concurs d’idees sobre el passeig de la Platja Llarga, proposat per la societat ameri-cana que gestionava Port Aventura, sobre un tram de costa d’aproximadament un quilò-

| 217

Cinc projectes, una actitud projectiva

Jordi BellmuntArquitecte, BIAARQ Arquitectes. Director del Màster d’Arquitectura del Paisatge.Universitat Politècnica de Catalunya


metre que constituïa el punt d’arribada al parc temàtic des del litoral. Calia definir l’àm-bit d’ús públic i valorar un tram de costa sensiblement modificat en els últims anys acausa de la presència d’un càmping i d’un ús molt intens.

L’objectiu de la intervenció era recuperar la imatge primigènia del lloc, «renaturalitzant» iretornant a la platja les dimensions originàries, i formar un nou sistema dunar amb ve-getació pròpia, amb la finalitat de consolidar el sistema.

La pineda existent es conserva i es renova amb nous exemplars, i al mateix tempss’implementa amb noves espècies autòctones resistents a l’aerosol marí. La zona devianants propera al mar es configura amb un banc prefabricat de formigó blanc, queés llegit com un element de referència en el paisatge. La pavimentació queda definidaper una successió ritmada de mòduls de formigó pintats a l’òxid, acompanyats perunes línies de pedra natural sobre una base de sauló. Aquests mòduls configuren pun-tualment unes zones de descans amb uns quants bancs de formigó. Els murs depedra natural, necessaris per contenir els talussos o conduir les aigües, garanteixen laseguretat i no superen el mig metre. Plantes aromàtiques i autòctones com l’espígol(Lavandula officinalis), el romaní (Rosmarinus officinalis), la ginesta (Genista monos-perma) i la buguenvíl·lea (Bouganvillea glabra) recobreixen els talussos. A l’extremoriental del passeig, un petit parc públic de forma triangular, ajustat al terreny existenti als pins que el delimiten, es configura com un lloc per a activitats no directament re-lacionades amb la platja.

En definitiva, el projecte de la platja ha mantingut com a criteri principal la conservacióde la riquesa natural del lloc, i ha intentat convertir el passeig en un lloc dotat de quali-tat espacial i paisatgística. Així, es defineix com un projecte global de redefinició del lito-ral, integrat en el disseny del camí de ronda de la ciutat de Salou, l’objectiu del qual ésgarantir la continuïtat i l’accessibilitat en aquest tram de costa.

En el moment que es completava el projecte del passeig de la Platja Llarga, PortAventura va proposar continuar la col·laboració amb l’encàrrec d’un estudi paisatgísticde tot el complex turístic. Es va manifestar explícitament la voluntat de promoure unaimatge unitària del parc relacionada amb el territori, organitzat en una seqüència de nu-clis residencials i d’hotels, envoltats per dos camps de golf i mig (quaranta-cinc forats),organitzats a través d’una infraestructura lineal d’accés al parc temàtic (activity corridor).

Traduir la voluntat de preservar les característiques paisatgístiques de l’activity corridor, devalorar els diversos paisatges i activitats que defineixen aquest àmbit en termes de pro-jecte paisatgístic constituïa l’objectiu principal de l’estudi.



La recerca d’elements per a la construcció del projecte paisatgístic no pretén ser resmés que una exploració minuciosa, una interpretació del territori. El projecte, entès coma lectura rigorosa del paisatge, passa pel reconeixement de les àrees clau (zones humi-des, dunes fòssils, masses de boscos), dels espais estratègics projectius, d’estructuraoberta, flexible.

De notable importància és l’estudi del territori a través del sistema d’informació geogrà-fica (GIS), instrument d’investigació territorial que ha permès detectar punts de visibilitatprivilegiada sobre el paisatge i al mateix temps punts de fragilitat, com, per exemple, lagran zona industrial d’influència de la ciutat que s’estén sobre el vessant nord-est delparc temàtic.

L’activity corridor, d’amplada variable, es comporta com un sistema equipat trenat quepermet relacionar, tant per l’ús com per a les instal·lacions, les diferents zones, i ofereixuna imatge estudiada del conjunt del complex turístic al mateix temps que manté els ele-ments paisatgístics i els usos propis de tipus públic.

L’activity corridor es configura finalment com un parc lineal de més de 50 ha, contenidorde jardins temàtics, activitats lúdiques, zones esportives, de descans, d’entreteniment,teatre, auditori a l’aire lliure, places, sistema d’aigua al Club de Platja (Beach Club) i puntsd’informació repartits al llarg de tot el recorregut.

En el pendent natural més pròxim al passeig, en consonància amb els criteris projectiusja utilitzats en el projecte de la platja dut a terme l’any 2005, Port Aventura va proposarla construcció del Club de Platja. Amb un programa complex de superfícies d’aigua, res-taurants i serveis relacionats amb les piscines, el Club de Platja encaixava en l’estratè-gia de promoció turística i definició de la imatge global del complex que, amb hotels,zones residencials, golf i serveis, s’articulava des del parc temàtic fins al mar.

El projecte del Club de Platja, parc temàtic dedicat al tema de l’aigua, es defineix comun espai que ofereix una imatge de qualitat per al complex turístic molt relacionada ambla platja i el seu paisatge, i adopta com a criteri imprescindible el respecte rigorós dellloc, aspecte que s’ha aconseguit a través d’una necessària sensibilitat ambiental i ar-quitectònica.

La principal voluntat arquitectònica va ser, com en el cas de la Platja Llarga, l’aprofita-ment d’una bona orientació del lloc, i es va treballar al màxim amb els elements exis-tents: la pineda, la topografia, les vistes, la platja, els murs de pedra, que creaven unazona d’autèntica qualitat paisatgística que no solament es manté sinó que s’incremen-

Cinc projectes, una actitud projectiva | 219


ta, a partir d’una anàlisi atenta i rigorosa del lloc i d’un programa adequat que permet lafragmentació, l’eficàcia en els usos i, per últim, el control de tot el vessant de la costa,inclosa la platja i l’espai públic del passeig.

Controlar i preservar l’escenari existent és l’essència del projecte paisatgístic del Club dePlatja, on l’edifici dels vestuaris (amb una superfície construïda de 500 m2) es configuracom un volum simple, el sostre del qual és al mateix temps mirador cap al mar i accésal restaurant i al self-service (distribuïts sobre una superfície total de 1.400 m2); aquestvolum es recolza a la façana posterior al talús natural de pedra, mentre que a la façanaanterior redueix al màxim la seva alçària cap al mar amb l’objectiu de buscar l’adaptacióde les seves mides a l’entorn revalorat.

Set piscines distribuïdes sobre les terrasses naturals descendeixen pel suau pendentcap al mar, segons un programa d’activitats esportives, lúdiques o simplement de des-cans, on els quioscos i el chill-out són alguns dels serveis annexos als espais d’activitat.

Els criteris projectuals adoptats han estat clars i, al mateix temps, prudents, amb la vo-luntat de modernitzar el lloc preservant-lo al màxim, tant la seva imatge com les estruc-tures de funcionament natural dels pendents arbrats:

• Promoure una imatge de qualitat del litoral i del complex turístic en general.

• Aprofitar els recorreguts, els senders, els murs de pedra existents i fer de les zonesverdes llocs d’ús confortable.

• Facilitar l’accessibilitat del públic per tal d’arribar a tots els espais del Club de Platjaamb claredat d’usos.

• Equipar els espais oberts.

• Respectar un entorn excel·lent per aprofitar l’ambient que crea aquest entorn.

• Crear recorreguts de qualitat amb diferents variables pel que fa a usos: miradors,zones de descans, zones lúdiques i d’activitats diverses.

• Transmetre una sensació de tranquil·litat i de qualitat, que millora la imatge del com-plex turístic i dels ajuntaments dels municipis que acullen el parc temàtic (Salou i Vila-seca).

• Incorporar els edificis a la imatge paisatgística; els pins i els elements vegetals esconsideren elements del projecte, de manera que el paisatge s’integra en l’arquitec-tura, i els materials es dedueixen mitjançant una lectura rigorosa del lloc.

El disseny del territori, a partir de la seva complexa naturalesa estructurant, s’ha d’a-frontar des de la definició dels seus espais col·lectius i urbans. La ciutat es defineix, així,



a través del projecte de l’espai públic, determinat tant per la seva relació amb l’entorn iamb el que s’ha construït com per la seva ubicació dins de la ciutat.

Els projectes que s’exposen tot seguit, encara que pertanyin a àrees geogràfiques tandiverses com poden ser Itàlia el primer i França el segon, defineixen intervencions queconfiguren l’espai segons una jerarquia que va de la naturalitat a l’artificialitat, de lesàrees urbanes a les agrícoles, i estructuren els espais públics segons una imatge globalde l’àmbit municipal.

Pla estratègic del paisatge d’Acireale

La riquesa natural del territori, la seva situació geogràfica privilegiada i la interrelació entreles diferents parts són el punt de partida d’una revaloració tant del patrimoni natural exis-tent com de la possibilitat de promoció futura. La voluntat del pla és convertir Acirealeen un exemple del sud d’Europa, un model de modernització urbana en relació amb lesmagnífiques possibilitats del seu territori.

Els criteris projectius adoptats tenen com a objectiu:

• L’adequació del concepte de «públic» a la realitat quotidiana d’una ciutat que aspiraa un alt nivell de contemporaneïtat.

• La transformació del territori municipal sota un concepte a la vegada unitari i de rela-ció entre les parts; el treball parteix de l’anàlisi de la realitat i dels problemes emergentsper tal de formular un diagnòstic racional d’aquests, i proposar solucions i mètodesd’intervenció que modificaran «inèrcies» i les convertiran en noves oportunitats.

• La millora dels paisatges i espais de relació (front marítim, carrers i places, etc.).

El pla del paisatge aporta una nova mirada sobre el territori, entesa com a nova manera d’in-terpretar i projectar, planificar i gestionar les diverses capes del territori en sentit transversal.

L’aproximació projectiva a partir de l’espai públic, de les cartografies generades com afiltre per estructurar i matisar enriqueixen les estratègies i les intencions dels plans urba-nístics. El pla del paisatge es concentra en:

• L’anàlisi de la ciutat i el territori per obtenir una visió estratègica i global: relleu, hidro -logia, geologia, zones sísmiques, usos del sòl, infraestructures territorials, patrimoni,urbanització, etc.

• Els elements de valor i de fragilitat, amb l’objectiu de convertir-los en espais d’opor-tunitat. L’anàlisi de les dinàmiques del paisatge, directament relacionada amb l’àm-

Cinc projectes, una actitud projectiva| 221


bit urbà i agrícola: valors del paisatge, àrees de protecció, àrees d’interès natural ibéns d’interès cultural.

• La definició d’actuacions estructurants per als diversos àmbits (paisatge costaner,urbà, de l’espai protegit de la Timpa) desenvolupades en fases i plantejades a partird’una sèrie d’indicacions generals sobre certs temes, que permeten afrontar qües-tions actuals i punts clau per a un desenvolupament coherent de la identitat del lloc,que no ha d’oblidar les seves potencialitats.

• L’elaboració de fitxes diagnòstic sobre la qualitat de l’espai públic i del sistema viaripresents en el territori.

Anàlisi del litoral de Sant Cebrià de Rosselló (Saint-Cyprien)

L’estudi de la ciutat de Sant Cebrià de Rosselló intenta coordinar un programa orgànicd’intervencions amb el desenvolupament harmònic i funcional de l’estructura urbana id’un territori planificat en funció de les exigències de la ciutat. Es configura com un ins-trument idoni per a una planificació i gestió del territori, adequada a una sensibilitat am-biental i a la voluntat de valorar una sèrie de processos socials entesos com a motor delprogrés municipal.

El litoral és un lloc estratègic que materialitza la trobada entre l’element terrestre i el ma-rítim, un espai públic de primer ordre, una peça clau de l’estructura urbana i territorial.La seva potencialitat s’ha de gestionar i organitzar per respondre a les voluntats de visi-tants, residents, comerciants i professionals del sector turístic.

El nivell de qualitat de la proposta és, per tant, un objectiu estratègic per a Sant Cebrià deRosselló a causa de l’efecte motor que té el litoral per al sector turístic. Es tracta d’un espaique ha de respondre tant a les necessitats dels habitants de la ciutat com dels turistes oca-sionals: el contacte amb el mar, el passeig amb els respectius espais per a animacions iactivitats pròpies de l’estació turística. La contemplació del paisatge és un dels usos fona-mentals del passeig costaner o dels molls del port: establiment d’uns estàndards de qua-litat per al mobiliari urbà, els paviments del passeig o dels carrils bici, la il·luminació…

La revaloració del litoral implica una millora immediata de la imatge de la ciutat, i afirmauna identitat original i de qualitat per a Sant Cebrià de Rosselló. L’esquema director pre-tén organitzar una «contaminació positiva» i identificar les prioritats d’acció i els àmbitsque cal projectar en una primera fase.

La consolidació de l’estructura urbana de la ciutat és condició indispensable per a unaordenació coherent del litoral de la ciutat. Mitjançant l’aplicació d’un «pla verd», que s’es-



Cinc projectes, una actitud projectiva | 223

Costa Daurada, Passeig de la Platja Llarga.

Litoral de Sant Cebrià de Rosselló (Saint-Cyprien).



tructura a partir dels vials verds existents (grans bulevards i cursos d’aigua), es millora lacohesió entre els diferents barris i es reforça la unitat de la ciutat; a més, s’ofereix alsusuaris un conjunt de serveis urbans de més qualitat.

La creació de carrils bici i de grans passejos de vianants permetrà intensificar la presèn-cia dels espais verds al llarg dels principals eixos de comunicació, i oferirà una xarxacompleta de circulacions alternatives a l’automòbil (simplement tolerat). L’anàlisi dels re-correguts, la ubicació dels aparcaments, la connectivitat, la vegetació, el mobiliari urbà,la mobilitat, els espais d’oportunitats són fonamentals per a una planificació estructura-da d’unes intervencions que oferiran una imatge global en un àmbit molt fragmentat.

En conjunt, cal subratllar la diversitat d’enfocaments de tots els projectes presentats i lavoluntat de resposta des d’un únic punt de vista projectiu que permet encarar en totsels casos les diferents problemàtiques des del rigor i l’honradesa que ens regala la sen-sibilitat sobre els nostres paisatges del litoral mediterrani.


En aquest article intentaré plantejar com des de la quotidianitat del treball, determinatsplantejaments abstractes (els projectes) deriven en realitats objectives i concretes (l’obra).

La paraula matèria apareix en el títol en el seu sentit físic, com a material, però tambécom a situació, assumpte o subjecte als quals porta la pràctica diària.

Aquesta mateixa pràctica és la que també inclou la paraula temps, entesa en aquest cascom a concepte que enllaça els diferents exercicis, ja que és la mateixa actitud la queen tots ells qüestiona determinats límits, materialitzats com a articulacions, trànsits o at-mosferes, segons el cas.

Intentaré transmetre, d’una manera senzilla, com a través del fet de projectar en arqui-tectura, ens podem preguntar sobre tanta complexitat.

Essencialment la matèria presenta tres estats: líquid, gasós i sòlid.

Els tres estats bàsics de la matèria estan immersos en una sèrie de cicles o relacions na-turals, un dels quals és el món animal i més concretament l’espècie humana.

Amb el temps, la interacció de l’home amb la natura deriva en «intervenció» i conse-güentment en «antropització». Com a producte d’aquesta intervenció antròpica, és ha-bitual trobar-nos programes i funcions amb diferents escales participant d’espais reduïtsen temps molt comprimits, i igualment que un mateix espai participi de temps diversosamb diferents longituds d’ona.

Aquesta intensa variació temporal de l’espai contemporani i els «interessos» que el mo-tiven són cada vegada més aliens a la variació temporal de l’espai natural, i els ciclesdels uns i els altres cada vegada divergeixen més en el temps.

No obstant això, hi ha constants que es mantenen immutables en tot tipus de cicles; unade les més habituals és la llum natural i els seus diferents matisos, que permanentmentmodifiquen la percepció i la vivència de l’espai i la matèria.

| 225

Preguntant sobre la matèria i el temps

Toni Gironès Professor de projectes. Escola d’Arquitectura de la Universitat de Reus. UniversitatRovira i Virgili


Variacions, cicles... En definitiva, un univers en moviment que l’home sempre ha tingutla necessitat de conèixer i explicar, d’estructurar i parametritzar, intuint i concebent pe-riòdicament una nova idea d’ordre.

A més, la inèrcia dels temps continua mantenint certes «formes socials» que alimentendeterminats prejudicis, entre els quals s’inclouen els del mateix arquitecte, que, a partird’una visió endogàmica de la professió, fa prevaler la forma abans que l’ús, i es preo-cupa més del discurs arquitectònic que de donar resposta a les necessitats humanes.

Nosaltres, com a projectistes, ens trobem en el límit entre dos llocs: les idees i la reali-tat, i és feina nostra apropar les relacions humanes a les realitats que projectem.

Essencialment l’arquitectura ens parla d’ordre i de processos, però sovint acaba formantpart d’una sèrie de relacions mediàtiques, que transformen la possible poètica del fet deprojectar en «metàfores banals», utilitzant els avenços tecnològics per justificar noves icostoses «imatges de la natura», en comptes d’intentar resincronitzar l’home amb elsprocessos naturals que regulen la vida a la Terra.

Actualment, un mateix sistema regeix en la majoria dels llocs, els mitjans de comunicacióprodueixen la realitat en comptes de reproduir-la, i un mateix «imaginari social» consumeixel que se li ven: llocs prefabricats, «escenaris» on en comptes de fluir, el temps pauta ifragmenta, on les memòries col·lectives s’alimenten del «prejudici induït» i on la vida no haestat pensada des de l’oci sinó des del neg-oci. Anàlogament, les mirades personals sónanestesiades per una societat que pretén consolidar enganyosos equilibris, per defecte,absoluts i mancats de moviment. Un model o sistema on el món apareix com a gran parctemàtic, com a gran mercat (del qual l’arquitectura no s’escapa) i en el qual el públic cons-tantment consumeix ficció. Per més que es pretengui seguir els somnis de cartó pedra,mai no podrem congelar el temps i mai no podrem tocar l’horitzó... Només Truman ho vaaconseguir i ja sabem quines circumstàncies condicionaven la seva vida.

No obstant això, ens podem comunicar amb l’horitzó... I és urgent resincronitzar elstemps amb la natura, però això significa reconduir determinades inèrcies i invertir deter-minats processos. Tot seguit presentaré set exercicis en els quals la matèria, a partir delprocés de projecte, ha derivat en una sèrie de geometries/paisatges. Processos que, ala vegada, des del programa, intenten donar resposta a determinades necessitats.

En el primer es treballa amb paper, paper d’oficina arrugat. És una exposició/acció a laPedrera (Barcelona), edifici modernista de l’arquitecte Gaudí. Tocar el paper i la seva in-teracció amb la llum és una experiència per a l’usuari.



L’exposició/acció «Vers un nou equilibri natural» s’estructura a partir dels quatre ele-ments que disposen la natura: aire, aigua, foc i terra. El paper A4 arrugat com a unitatde treball envaeix i omple tot l’espai... A les parets una xarxa de pescador el conté...A terra un mar de papers ens arriba als genolls... A l’entrada una impressora llança pau-sadament fulls en blanc, buits de contingut i amb una clara informació: el temps passa...Aire, aigua, terra i foc, quatre elements enmig d’un entorn caòtic on el paper s’estria,s’estructura..., apareix la tipografia... Ens aturem i rebem la informació en quatre espaisde reflexió. La llum natural i les seves variacions passen enmig de les fulles dels arbres,a través dels fulls de paper... Parla amb l’ordre i el desordre, amb els pilars de Gaudí iacaricia un cel mar de Jujol...

El principal material en el segon projecte és el plàstic (policarbonat).

A final de l’any 1998 l’empresa Eurofred buscava propostes per a la nova nau del grupque ampliaria el magatzem central a Cervelló (Barcelona). Aquesta nau hauria d’incre-mentar la seva capacitat d’emmagatzematge en 16.000 m2, potenciar la imatge corpo-rativa (venen «temperatura») i proposar un edifici que amb el temps fos capaç d’assumirels possibles canvis d’ús, per donar-li un valor patrimonial afegit. El projecte aleshorespresentat i tres anys més tard construït, treballa els materials com a reguladors naturalsde la temperatura i la translació d’aquesta, i defineix l’espai a través de la llum. Els ma-teixos materials són els que a una altra escala ens parlen d’un edifici que, a causa de laseva volumetria, ubicació i senzilla geometria interacciona com a referent en l’imaginaricol·lectiu, i es materialitza fred durant el dia... i càlid durant la nit.

Preguntant sobre la matèria i el temps | 227


El tercer material és la fusta.

Un carrer estret a l’Eixample de Barcelona... Un programa complementari a l’habitatge:accés a través de garatge, vestidors, piscina i terrassa. Una intenció: a partir del buit in-terior de l’illa, un jardí s’obre a la ciutat. L’accés a la terrassa se situa en el fons de la par-cel·la, potenciant amb la llum natural la continuïtat entre el carrer i l’espai jardí. Unaventilació natural creuada i certa transparència condicionen la formalització del límit ambla ciutat. Construït en sec amb una estructura principal d’acer corrugat (Ø25 mm), dife-rents densitats el defineixen premsant fusta tractada sobre una malla corrugada (150 x300 mm, Ø10 mm). La disposició de la terrassa del primer pis allibera al màxim un espaid’ús plurifuncional en continuïtat amb l’habitatge... La piscina climatitzada i la vegetacióse situen en el fons, a sota de la mitgera principal, aconseguint la màxima profunditat...El límit d’acer i fusta es doblega en forma de pèrgola, es recull l’espai i un petit balcópermet la relació puntual amb el carrer, on finalment un vianant s’apropa a un canyard’una antiga riera més que a un edifici de la ciutat.

En el quart projecte bàsicament s’utilitza la ceràmica.

Un element abstracte, una llinda ceràmica que interacciona amb l’usuari modificant i adap-tant les diferents escales del lloc. Se situa a Badalona (Barcelona), ciutat amb una im -portant tradició industrial que va patir un fort creixement producte de l’accelerat procésmigratori després de la guerra civil espanyola. El projecte manté l’envolupant com a «con-tenidor». No obstant això, l’ús és molt diferent del de la indústria original (fàbrica de mar-garines i xocolata), ja que es construeixen trenta-cinc unitats d’habitatge. El test és la unitatque, per repetició, s’adapta a les diferents sol·licitacions, i genera la forma final de l’edifici.

Es tenen en compte especialment les transicions entre la ciutat i els habitatges, llocs di-fusos que habitualment articulen les relacions entre veïns: passatges, vestíbuls, escales,ascensors, corredors, etc.



En les llindes ceràmiques es disposen, de la manera més tradicional, plantes de jardí(espècies crasses que s’autoregulen).

La vegetació transmet a la ciutat un interior d’acord amb l’escala humana, i al mateix tempsl’edifici funciona com a biòtop que gradualment serà colonitzat pels seus habitants.

La pedra (pedra granítica) és el material del cinquè projecte.

Aquest projecte es pregunta sobre una situació de lloc complexa. Hi conflueixen pro-grames de dinàmiques molt diferents, així com diverses relacions escalars en l’espai i enel temps. Es desenvolupa en el segle XXI, però l’objecte és un jaciment arqueològic delsegle I dC. Jaciment situat a Vilassar de Dalt sobre la traça de l’antic camí romà a Iluro(Mataró), està format per les restes de tres forns de cocció de peces ceràmiques, cons-truïts per buidatge en un sòl argilós de gran puresa i plasticitat.

El lloc on reapareixen, dos mil anys després de l’última cocció, es caracteritza per unaespecialització funcional en la qual pràcticament es zonifiquen els programes (residen-cial, industrial, zones verdes) i, en conseqüència, es banalitzen els paisatges.

Parlem d’un lloc treballat d’una manera intensiva des dels romans, on una sedimentacióde les diferents formes d’explotació del sòl, dels diferents assentaments humans i de lesestructures de relació, acaba caracteritzant en molt poc temps aquest paisatge d’acu-mulació i, no obstant això, dinàmic a causa del contacte entre fragments.



Entenc aquest projecte com a arquitectura del paisatge, i entenc el paisatge des de la mi-rada de l’home, no solament per extens, sinó també per intens i intern, precisament per laseva condició vital –de vida. Projecte que neix des de les preguntes i que es formalitza desdel procés, com a descobriment, des de les emocions estructurades i concatenades apartir dels sentits per diluir-se posteriorment en l’experiència com a paisatge de la memò-ria. L’Ajuntament i el Museu de Vilassar de Dalt requerien la protecció i la conservació deles restes, juntament amb el desenvolupament d’un programa museístic que s’incorporésa la nova estructura del parc i del polígon industrial existents. La proposta contempla lesdiferents variables, mantenint, en primer lloc, les restes sota terra tal com han estat durantmolts segles, fet que provoca que la seva translació al nostre temps es produeixi utilitzantla llum natural a partir d’una coberta foradada, que és, a la vegada, plaça del parc. En elpolígon industrial, a la cara vertical (–9 m) hi apareix un tall en el terreny, un estrat geològica través del qual accedim a un nou lloc on es mantenen les mínimes referències, i es podencontemplar les restes en la seva essència, entrant-hi gairebé a les palpentes i potenciantels altres sentits: les olors, la temperatura, el silenci...

La barana de la plaça a la coberta dels forns romans té com a antecedent una barana ex-perimentada en un petit apartament de Cadaqués (Girona) l’any 2001, construïda reutilit-zant el material d’una acció que vam instal·lar cada any sobre el mar des del 1996.Aquesta acció s’anomena Passanelles i l’any 2001 vam haver de canviar el material (aceri cordes). Es va decidir reciclar el material desmuntat i traslladar-lo de la platja a l’aparta-ment per construir la barana amb motiu d’una festa infantil que se celebrava a la terrassa.

Es va disposar de molts metres de corda (onze trams de 60 m), d’onze cercles de ferro,de còdols de platja, de troncs secs de buguenvíl·la, de massilla i de poc temps. El muretbanc existent era fonamental, així com donar rigidesa a la corda tesada. Es van doble-gar els ferros corrugats fent palanca, uns es van encastar a les clivelles preexistents enel mur de pissarra i els altres es van clavar a la terra vegetal revestida de pedres de plat-ja. Després es va trenar la barana tesant manualment les cordes en un procés de con-tinu moviment.




I l’última obra que presentaré parla d’una cosa que per a mi és fonamental i en defi nitivaés la comesa de cadascun dels treballs: les persones, que com a intèrprets d’un pro-grama, interaccionen i mostren les infinites experiències que donen forma a l’arquitectura.

Passanella és el nom local de la pedra plana pissarrosa de les platges de Cadaqués. Ésun fet quotidià arribar a la platja, agafar una passanella i intentar fer-la lliscar sobre l’ai-gua. El projecte es basa en aquesta acció i en el fet d’entendre el lloc com una realitatcomplexa i multidimensional. Es treballa sobre el mar en unes dates en les quals aquestacostuma a estar en calma: «ses minves des gener». La intervenció consta d’una partestàtica, elements flotants (boies) disposats en una retícula de 40 x 40 m, i una part dinà-mica, els efímers deixants que les pedres determinen quan llisquen sobre el mar. Des-



prés superposem imaginàriament un pentagrama per establir la relació amb paràmetresacústics que registraran l’acció, de manera que la distància del llançament determina elto i el nombre de salts defineix el temps de la nota.

El sumatori de les diferents sèries de llançaments configura una de les infinites compo-sicions que pot arribar a disposar l’atzar. Cada any es registren les diferents sèries, ambel nom de cada persona i la nota musical. Al final, s’obté un plànol, una topografia on di-ferents energies interaccionen casualment a través del temps.

I, genèricament, aquest plànol, aquest registre del lloc viscut és el que en qualsevol pro-jecte/obra, sigui «edifici» o no, interpreta el que crec que és la veritable funció de l’espaiarquitectònic: ser el receptor del temps en el qual la interacció entre matèria i energiadóna lloc a la vida quotidiana.


Field Operations és un taller de paisatgisme i urbanisme amb seu a Nova York, fundat el1998 per James Corner, director del Departament de Paisatgisme de l’Escola d’Arqui-tectura de la Universitat de Pennsylvania. L’objectiu és intervenir en la condició urbanacontemporània entesa com una ecologia complexa, fluida i canviant, que requereix res-postes sintetitzadores des de diferents disciplines i administracions (el que podríem ano-menar ecologia creativa).

El nom, Field Operations, es podria traduir com a «operacions de camp», on camp esrefereix a superfície, però també a l’àrea delimitada o subjecta a determinades normes,com un camp de joc; i el terme operacions s’agafa de la terminologia militar per referir-se a maniobres tàctiques i estratègiques en relació amb l’ús del sòl.

S’afavoreix un ús nou de la tecnologia, sobretot respecte de tècniques ecològiques, a larecerca de projectes autosuficients, evolutius i sense vocació finalista. A la vegada, esvol aprofitar el moment de redefinició disciplinària tant de l’urbanisme com del paisat-gisme contemporani per defugir solucions sovint genèriques, predictibles i asèptiques, ireinstaurar un sentit de misteri, de quelcom inusual i d’exotisme (a més d’intel·ligència,sostenibilitat i productivitat).

Aquest article presenta l’enfocament de Field Operations sobre el paisatgisme contem-porani, a partir de tres projectes concrets, en funció de l’ús que es fa de diferents tècni-ques. El rerefons subjacent és que el paisatge no és solament un reflex dels canvis dela nostra societat. Si, tal com postula el geògraf David Harvey, la qüestió sobre el futurde la urbanització és decidir què és el que volem que la humanitat sigui, aleshores el pai-satgisme, per la seva capacitat de redefinir la nostra relació amb l’entorn, té també po-tencial per modelar el nostre futur com a societat.

| 233

Field Operations: paisatges en transformaciói transformadors

Marc BrossaArquitecte


Lifescape - Fresh Kills

Tècniques: producció de sòl/plantació successiva/manipulació topogràfica890 ha

Proposta guanyadora d’un concurs per transformar el que va ser l’abocador més grandel món en un parc (2002). Fresh Kills, al districte municipal de Staten Island, a NovaYork, va ser durant trenta anys l’abocador de l’àrea metropolitana. Tancat finalment el1990, es va reobrir en una única ocasió per acollir part de les restes de l’atemptat del’11 de setembre.

Lifescape és un procés ecològic en el sentit més ampli del terme –un procés de recu-peració mediambiental i renovació a gran escala, que recupera no solament la salut i labiodiversitat dels ecosistemes del lloc, sinó també l’esperit i la imaginació de la gent queutilitzarà el nou parc. Lifescape tracta de la posada en escena i del cultiu de noves eco-logies a Fresh Kills: ecologies de sòl, aire i aigua; de vegetació i fauna; de programes iactivitats humanes; de finançament, administració i gestió flexible; de tecnologia me-diambiental, fonts d’energia renovables i educació; i de noves formes d’interacció entrela gent, la tecnologia i la vida.

La proposta parteix de la premissa que un projecte d’aquesta escala i complexitat nopot ser «dissenyat» en la seva totalitat, ni construït de la nit al dia. S’ha de «fer créixer»:és a dir, mitjançant plantació, cultiu, evolució i propagació.

El pla general del parc preveu un programa de trenta anys, repartit en sis fases i diferentssubfases. Per tant, el disseny de Fresh Kills tracta més sobre el disseny d’un mètode iun procés de transformació que sobre el disseny de llocs específics.

Aquest procés de transformació es basa en l’establiment d’una seqüència temporal alllarg de la qual s’implementen tres tècniques bàsiques de paisatgisme a gran escala, quedetallem tot seguit.

Producció de sòl

En tota conversió d’un abocador, i d’aquesta escala en particular, l’estratègia respectedel sòl és fonamental, ja que afecta tant el caràcter del paisatge posterior com el fun-cionament dels ecosistemes. Aquí es proposa una «collita en bandes» com a alternati-va a la compra o producció de grans quantitats de substrat vegetal.



El procés, que parteix de tècniques d’agricultura ecològica, consisteix en la plantació detres collites en bandes alternes, que després són triturades i barrejades amb la terra.

La plantació en bandes és una tècnica de producció agrícola industrial a gran escala,molt barata, que permet augmentar el contingut orgànic de sòls pobres, incrementar laprofunditat del sòl fèrtil, eliminar les arrels de les males herbes, oxigenar el sòl compac-tat i establir una base de vegetació autòctona. Al mateix temps, l’increment de matèriaorgànica augmenta la capacitat d’emmagatzemar aigua del sòl i limita l’absorció de mi-nerals i la contaminació per part de les plantes.

A més de les seves qualitats productives, les bandes fan llegible el procés de transfor-mació al llarg del temps. Les espècies vegetals són escollides, a la vegada, per la sevacapacitat d’extracció de la contaminació del subsòl.

Augment de la biodiversitat

Una vegada la qualitat dels sòls ha millorat, pot començar la propagació de comunitatsvegetals, començant per plantes natives de Staten Island, que requeriran menys mante-niment i suposaran a la vegada un hàbitat per als microorganismes i la fauna locals.

En algunes zones, les àrees de prat es retallen periòdicament per mantenir la condicióde camp obert, mentre que en altres es permet la lenta infiltració de llavors arrosse gadespel vent.

Les àrees destinades a bosc dens necessitaran més gruix de sòl fèrtil del que la «collita enbandes» és capaç de produir, per la qual cosa haurà de portar-se de fora. La implantaciód’herbes autòctones crea una matriu resistent a les males herbes, requisit previ per a la co-lonització amb arbres. Primer es plantaran arbres petits en trama, com en una granja d’ar-bres. Posteriorment, hi haurà dues fases d’emplenament d’arbres joves, i, a continuació,s’espera que el bosc comenci a ser autosuficient, mitjançant la construcció d’un bosc encapes que es «naturalitzarà» al llarg del temps.

El límit del parc quedarà definit per una barrera arbrada de 240 m de gruix que pre-servarà la unitat de l’espai del parc en comptes de compartimentar-lo, i al mateixtemps constituirà un corredor ecològic continu per a la fauna. A una escala més peti-ta, aquest anell verd continu estarà format per diferents espècies, en funció de les di-ferents condicions d’humitat, inclinació del sòl i limitacions de la infraestructura del’abocador subjacent.

Field Operations: paisatges en transformació i transformadors | 235


Manipulació topogràfica

La definició de les àrees programàtiques del parc començarà amb la distinció de dife-rents atmosferes, des de zones utilitàries ben definides, fins a zones salvatges inèditesen un entorn urbà, i, fins i tot, zones surrealistes.

S’utilitza la manipulació del pla del sòl per aconseguir envolupants que defineixin usos iprogrames, a partir d’elements comuns d’infraestructura civil, com murs de contenció,gabions, teixits antierosió, així com materials reciclats i materials sintètics capaços de re-accionar al vent, la temperatura, el soroll i altres influències ambientals.

La topografia més espectacular serà un monument a l’11 de setembre situat al cim delturó oriental, format per dos cúmuls de terra de la mateixa longitud i amplada que les tor-res bessones, en el punt més alt del parc i amb vistes cap a Manhattan.

Així, doncs, el parc s’organitza a diferents nivells. En un primer nivell, només la matèriaviva –terra, aigua i vegetació– tenen la capacitat de definir l’espai a un preu raonable i auna escala apropiada a la dimensió del lloc. Aquesta matriu bàsica forma el «medi» delparc, dins del qual apareixen posteriorment tres sistemes de coordenades: l’hàbitat (pai-satge), els programes (àrees d’usos i serveis) i les circulacions. Aquests sistemes orga-nitzen el parc, i formen un marc capaç de dirigir el creixement futur, i, a la vegada, capaçd’adaptar-se als canvis.

A la llarga, el parc no intenta esborrar el passat (l’abocador), ni recrear un entorn perdut(la natura «original»), sinó que proposa un creixement emergent des de les condicionsexistents, cap a un futur inèdit, una natura sintètica i integradora, simultàniament salvat-ge i cultivada.

High Line

Tècnica: «agri-tectura» (organització material)2,5 ha - 2 km

Proposta guanyadora d’un concurs internacional per convertir una línia de tren de mer-caderies elevada al llarg del costat oest del Baix Manhattan (Lower Manhattan) en espaipúblic, juntament amb Diller Scofidio + Renfro, salvant-la de l’enderroc (2004).



La High Line és una línia abandonada de tren de mercaderies, al llarg del costat oestde Lower Manhattan, des de Gansevoort Street, a través de l’anomenat MeatpackingDistrict i West Chelsea, fins al carrer 30, i acaba a la platja de vies de Hudson RailYards.

Es va construir durant els anys trenta per eliminar els perillosos passos a nivell, i va serabandonada el 1980, quan el transport marítim va adoptar els contenidors i va haverde desplaçar-se fora de la ciutat. Durant els últims vint-i-quatre anys s’hi ha acu-mulat una fina capa de subsòl, que ha permès el creixement oportunista de ve ge -tació.

La tasca dels Friends of the High Line ha canviat la percepció d’aquesta ruïna de la in-dustrialització, destinada a l’enderroc, en una oportunitat per crear un espai públic inèditque permetrà llegir la ciutat des de diferents escales, connectar entre si àrees discon-nexes i injectar verd a la ciutat.

La proposta parteix del dilema de com es pot preservar la bellesa «trobada» de la HighLine, com a producte de la colonització per part de la natura d’una infraestructura in-dustrial abandonada durant més de vint anys, sense desestimar el seu ús esperat, laseva popularitat i la seva escala com a nou espai públic.

Per resoldre l’accés de públic i a la vegada mantenir espai per a vegetació d’una mane-ra flexible, es desenvolupa un sistema de paviment que combina materials orgànics i deconstrucció en proporcions canviants entre superfícies «dures» i «toves», esborrant el límitclar entre totes dues.

Les seves característiques són les següents:

• Un sistema d’organització material flexible que permet el desenvolupament de dife-rents ecologies. La superfície estriada va des d’àrees d’alta intensitat (100% dures),fins a biotipus altament variats (superfícies 100% toves), amb molts gradients expe-rimentals entremig.

• Una metodologia per a la producció de superfícies i estructures com a hàbitats so-cials i naturals diversos. El paviment es dissenya com una superfície contínua, peròformada per mòduls prefabricats individuals que faciliten configuracions individuals i«accidents», i permeten i suggereixen múltiples usos.

• Un sistema capaç de ser implementat en diferents fases al llarg del temps.

• Una base que permet també l’evolució de possibles altres ecologies.



Els elements del sistema són els següents:

Paviments

El sistema de paviment estriat es compon de quatre tipus de mòduls de formigó prefa-bricat amb les puntes en tascó per permetre una transició fluida entre paviment i vege-tació. Aquests quatre tipus bàsics es poden combinar de múltiples maneres per crearsuperfícies contínues però espacialment variades; poden formar rampes, escales,seients i passos. Les peces, a més, tenen una separació entre elles per permetre l’acu-mulació de matèria orgànica i l’aparició de plantes colonitzadores de forma similar a lacondició existent.

Plantes

El característic paisatge existent es complementa amb una nova flora, treballantamb microclimes i condicions ambientals i específiques de sol, ombra, humitat, venti soroll.

Diferents mescles de vegetació de praderia estableixen un nou pla horitzontal a 30-100cm del sòl, i reforcen el caràcter intimista de la High Line.

Les espècies proposades produeixen un paisatge salvatge, natiu, durador i de baix man-teniment, i permeten a la vegada gran diversitat, canvi al llarg de les estacions i varietaten alçària i cromatisme.

Accessos

Els punts d’accés són dissenyats com a experiències de trànsit entre el món urbà, asota, i la High Line, a sobre, tallant a través de la massiva estructura per revelar la sec-ció física amb el recorregut. L’estructura de les rampes, escales i ascensors penja de lesbigues metàl·liques per emfatitzar i aprofitar la capacitat d’aquesta estructura sobredi-mensionada.

Implementació

La primera part del projecte ocupa uns 7.000 m2 i s’estén al llarg de quatre illes urba-nes, des de la cantonada de Gansevoort Street amb Washington Street fins al carrer 15.Es tracta d’un 25% del total de la High Line; la seva superfície és «dura» en un 52% i



«tova» en un 48%. Malgrat que és considerada un prototipus de la resta, la seva am-plada anormal (16 m) provoca el fet que sigui atípicament «dura».

En aquestes primeres quatre illes, el paviment serpenteja entre un bosc espès, una ter -rassa d’entrada, diversos prats, miradors, alcoves més privades, espais de lleure, unazona humida, una terrassa per prendre el sol i un prat de flors.

La neteja d’aquesta primera part de l’estructura va començar el febrer de 2006.

Parc del riu Manzanares, Madrid

Tècniques: infraestructura hidrològica i social125 ha

Partint de l’audaç iniciativa de soterrar les autovies urbanes, alliberant així el riu i lesseves ribes per a altres funcions, aquesta proposta per a un concurs internacional (2006)suposa sobretot una reconceptualització del riu mateix. El projecte està dissenyat per re-vitalitzar el riu com un sistema dinàmic, millorar les infraestructures cíviques i els espaisper al lleure, i connectar els dos costats de la ciutat: el centre històric i els barris perifè-rics occidentals. S’aspira a desdibuixar el riu com a frontera, dissolent-lo en una super-fície articulada.

La proposta aspira a crear una nova forma d’urbanisme, totalment connectada i poro-sa. El projecte trenca la linealitat i la separació, dissol els elements lineals en un campobert i crea un extens teixit paisatgístic. En reformalitzar les relacions entre sectors ur-bans històricament separats, el projecte permet unificar la ciutat. La principal tècnica quees proposa per aconseguir aquest objectiu és la superposició d’una superfície foradadaal llarg de l’àrea del projecte, una membrana topogràfica que també s’estén cap al tei-xit urbà adjacent.

Aquesta membrana paisatgística és també un filtre ecològic, format topogràficament perturons i conques per a la retenció d’aigua. Es construeix amb una varietat de materialspermeables (paviments porosos, graves, diferents varietats d’herbes i canyes, i mate-rials sintètics), de manera que la seva superfície funcioni com un massiu sistema de trac-tament i purificació d’aigua. Una tipologia de «porus» o obertures, cubetes i ventilacionspermet l’acumulació, el filtratge i el flux de l’aigua del riu, la retenció de l’aigua de plujaen conques i l’accés i la ventilació dels túnels de les autovies subterrànies. Les massesd’aigua poden augmentar i disminuir amb el pas del temps, arribar a desaparèixer total-



ment o inundar diverses conques a la vegada. Aquestes fluctuacions són el reflex delsprocessos climàtics i hidrològics, al mateix temps que transformen periòdicament laforma espacial del parc, seguint el flux i reflux de les estacions. Al llarg del temps, aques-tes masses d’aigua poden ser utilitzades per a activitats recreatives aquàtiques compescar, remar o usar vaixells teledirigits, entre altres. A la vegada, es transformen enfonts, sortidors, vaporitzadors o cascades.

El ritme i l’espectacle de l’aigua suggereixen la conversió del Manzanares en un parc hi-drològic actiu, l’equivalent contemporani de la Villa Lante o els jardins del Tívoli.

Els usuaris es podran moure lliurement en qualsevol direcció, longitudinalment i trans-versalment, a través d’aquest nou teixit paisatgístic. Es defineixen senders especials pera bicicletes i vianants, i es deixen àrees per a camps d’esports, recreació activa, jardinsd’exposició, activitats aquàtiques, exhibicions botàniques i àrees per a representacions.S’activa així un espectacle de gran riquesa i diversitat per al parc urbà del Madrid delsegle XXI.

Una coberta d’arbres de diverses densitats dotarà la superfície topogràfica amb textu-res d’ombres i diversitat espacial. Aquesta coberta, composta d’una varietat d’espèciesautòctones en diferents plantacions ortogonals, es cultiva seguint modernes tècniquesde silvicultura, de cura i trasplantament, fins a la maduresa dels arbres.

Etapes

Es proposa la implementació d’aquest nou paisatge en etapes coherents i flexibles.

Una primera fase al llarg del sector meridional: des del nus sud i el parc Lineal fins al pontde Praga. Això permetrà la prolongació del parc existent cap al teixit urbà, a la vegadaque s’aprofiten els serveis del Mercat de la Fruita, l’àrea del renovat escorxador i l’im-mediat desenvolupament dels terrenys adjacents.

La segona fase comporta la construcció restant del parc fins al pont dels Francesos, al nord.

La tercera fase estendria el parc cap a l’est, per permetre superfícies més amples per ala pràctica d’esports i esbarjo, i seria definida per una nova façana urbana contínua alllarg del límit oriental.

Aquest paisatge ampliat permetria portar els ponts i monuments històrics, així com elstres nous edificis institucionals situats al parc, a un primer pla per ser percebuts com a



objectes icònics. El costat occidental es densificaria amb projectes d’emplenament va-riats, amb el requisit que els edificis respectin l’orientació perpendicular al parc per as-segurar la permeabilitat i connectivitat, especialment amb connexions als principalscorredors d’espais verds.

Les característiques principals de la proposta són les següents:

• Ofereix importants millores ambientals d’avantguarda mitjançant el filtratge i el trac-tament de l’aigua, la reforestació extensiva, paisatges sostenibles de baix manteni-ment i la connectivitat a les zones verdes adjacents.

• Aporta nous i importants espais lliures per a la ciutat a escala metropolitana, ambnous i extensos serveis recreatius com ara esports i espectacles cívics.

• Optimitza la connectivitat tot a l’ample de la ciutat, amb màximes connexions i con-tinuïtat, tant longitudinalment com transversalment.

• Realça els ponts històrics i els monuments de la ciutat, i ofereix una nova visibilitati percepció icòniques.

• Permet la construcció progressiva en fases coherents.

• Prepara les condicions ideals per al desenvolupament de l’àrea construïda i eldes envolupament econòmic als dos costats del riu (tant en l’emplenament a petitaescala com a gran escala).

• És flexible i adaptable en termes d’organització específica per fases, programaciói implementació.

Landscape Urbanism

Field Operations és una de les pràctiques professionals que exemplifiquen el que s’haanomenat Landscape Urbanism. Segons Charles Waldheim –qui el 1997 va inaugurarun curs amb aquest títol a la Universitat d’Illinois i Xicago–, el terme Landscape Urba-nism descriu una redefinició disciplinària actualment en curs, en la qual el paisatge des-plaça l’arquitectura com a element bàsic de l’urbanisme contemporani.

Aquest enfocament defuig el concepte de la ciutat com una composició estàtica, i afa-voreix una actitud productiva cap a la indeterminació i les estratègies que tinguin a veureamb rendiments al llarg del temps. En aquest sentit, l’ecologia és fonamental com a dis-curs, valor i actitud.



Així, el Landscape Urbanism es caracteritza per cinc punts clau:

• Horitzontalitat: com a matriu que recull, organitza i distribueix les forces que operensobre ella, la superfície horitzontal passa a ser una preocupació predominant.

• Infraestructures: enteses com a substrats que preparen el sòl per a usos subse-qüents, actuen com a catalitzadors de possibilitats futures.

• Formes de procés: el fet que les relacions urbanes depenguin dels processos d’a-cumulació de capital, globalització, protecció mediambiental, tendències de mercat,etc., més que de les formes espacials mateixes suggereix una manera de treballpragmàtica, tàctica, empresarial i fins i tot oportunista.

• Tècniques: la complexitat de la condició urbana contemporània requereix col -laboració interdisciplinària, amb l’objectiu d’arribar a una nova síntesi operativa mésàmplia que el ventall d’eines del planejament tradicional.

• Ecologia: l’ecologia ens ensenya que tot el que és viu està lligat a processos dinà-mics i interdependents, de tal complexitat que escapa de models lineals mecànics.Aquests «sistemes suaus» –ja siguin pantans, ciutats o economies– responen al seuentorn, i la seva estabilitat depèn de la capacitat que tenen per adaptar-se als can-vis, diferències i moviments.

Conclusions

L’aparició del Landscape Urbanism està molt lligada a les condicions específiques delcontext urbà nord-americà contemporani:

• Relocalització d’activitats industrials a altres països en el procés de globalització,amb la consegüent pèrdua d’activitat econòmica i social, i degradació urbana en an-tigues zones industrials.

• Una planificació basada tradicionalment en la separació d’usos aconsellada pel mo-viment modern.

• Dispersió de la condició urbana en el territori i afavoriment del transport privat: sub -urbanització.

• Un urbanisme basat en el mercat lliure, on el paper de l’Administració és assegurarel profit de l’agent privat, sense una política de cohesió que cerqui el benefici públic.

Aquestes condicions es podrien generalitzar, en major o menor grau, a la majoria de l’a-nomenat primer món. La possibilitat de reinventar les ciutats de la societat desenvolu-



pada depèn, en molts casos, de dinàmiques globals que permeten desplaçar a altresllocs usos amb connotacions negatives, tant de producció (indústria pesant, producciód’energia, activitats contaminants), com de rebuig (abocadors, desguassos i reciclatge,eliminació de residus tòxics).

Per exemple, en el moment que es decideix tancar Fresh Kills com a abocador de l’àreaurbana de Nova York, no hi ha una política clara sobre què s’ha de fer amb els cente-nars de tones de brossa generades diàriament. Avui dia, és transportada en camió, treni barcasses a abocadors d’altres estats.

Com a contrapartida, sembla paradigmàtic l’enfocament adoptat per al Fòrum 2004 aBarcelona, on es decideix mantenir la depuradora d’aigües, la incineradora i les centralselèctriques en el seu lloc al final de l’avinguda Diagonal, i construir la plataforma que sus-tenta les activitats del Fòrum d’una manera integrada. És a dir, no s’elimina la funció in-fraestructural del lloc, sinó que es multiplica com a infraestructura social a la vegada,afegint-hi valor i no substituint-lo.

Esperem que aquesta reinventada capacitat del paisatge per redefinir el nostre contexti, per tant, a nosaltres mateixos, sigui usada per abordar els grans problemes que con-tinuen donant forma al món i no solament per produir dissenys bonics en una part res-tringida d’aquest.

Bibliografia

CORNER, J. (ed.). Recovering Landscape – Essays in Contemporary Landscape Architecture. NovaYork: Princeton Architectural Press, 1999.

WALDHEIM, C. (ed.) The Landscape Urbanism Reader. Nova York: Princeton Architectural Press,2006.

Field Operations: http://www.fieldoperations.net/

The High Line: http://www.thehighline.org/

Fresh Kills: http://www.nyc.gov/html/dcp/html/fkl/fkl_index.shtml




Vista de la fase final del projecte.

Línia temporal del projecte en relació amb l’evolució de les diferents ecologies vegetals.

Producció de sòl mitjançant collites en bandes.

Fresh Kills en relació amb l’àreametropolitana de Nova York.



Vista de la High Line al seu pas per Chelsea, abans de l’inici de l’execució del projecte.

Solucions per a diferents proporcions de paviments durs i suaus.

Vegetació de temporada entre les peces de formigó prefabricades.



La proposta desdibuixa el riu Manzanares com a frontera, permetent la connexió entre centre i perifèria.

Una membrana topogràfica es superposa a la ciutat existent.

Membrana topogràfica: fases d’implementació.


Introducció

El Parc Metropolità de l’Aigua es projecta i s’executa amb motiu de l’Expo 2008, l’Ex-posició Internacional que se celebrarà a Saragossa sota el lema «Aigua i desenvolupa-ment sostenible», en el meandre del riu Ebre situat aigües amunt, a l’entrada de la ciutatde Saragossa, a la vora del nucli urbà consolidat. El tancament d’una infraestructura vià-ria bàsica de la ciutat, el tercer cinturó de ronda, segrega el meandre de Ranillas en dosàmbits, un de 30 ha, on es col·loca el recinte de l’Expo i uns equipaments complemen-taris (palau de congressos i hotel), i un altre de 125 ha, que es reordena mitjançant elprojecte del Parc Metropolità de l’Aigua. Aquest projecte s’ha desenvolupat a partir dela proposta guanyadora del concurs internacional d’idees celebrat al març del 2005, re-dactada per Iñaki Alday i Margarita Jover Biboum, arquitectes, i Christine Dalnoky, arqui -tecta paisatgista. La redacció del projecte es produeix entre aquesta data i l’octubre del2006 (projecte bàsic l’agost del 2005 i projecte d’execució segregat en set separatesentre novembre del 2005 i octubre del 2006). La primera fase de les obres es va iniciara final del 2005 (el bosc de ribera) i les últimes s’acabaran les setmanes prèvies a l’ober -tura de l’Expo (juny del 2008).

Aspectes com la relació amb el medi natural, el caràcter metropolità, l’eficiència en l’úsde l’aigua, la condició de transformació i reciclatge d’un paisatge previ així com la recer -ca d’un valor afegit de caràcter científic i divulgatiu corresponen a valors que entenemcom a propis del nostre temps.

| 247

La transformació d’un paisatge d’aigua:el Parc Metropolità de l’Aigua per a l’Expo 20081

Iñaki Alday Professor de projectes arquitectònics. Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès.Universitat Politècnica de Catalunya

Margarita Jover Professora del Taller de Projectes. Escola Superior de Disseny de Barcelona

1 Aquest text va ser presentat com a ponència en el GEA XXI, a València, el 6 de març de 2007.



La inserció de l’espai públic en el territori ecològic.El corredor de l’Ebre

La visió geogràfica de l’àmbit del projecte, la seva comprensió des d’una mirada terri -torial, implica una primera comprensió del meandre de Ranillas com una peça més delcorredor ecològic més relacionada amb els meandres i galatxos d’aigües amunt i aigüesavall, en el curs mitjà de l’Ebre, que amb la mateixa ciutat de Saragossa o amb el su-posat programa que s’hi ha d’implantar.

Així, es determina una primera condició física lligada als ecosistemes de ribera i a la dinà-mica fluvial, juntament amb una sèrie de relacions ecològiques i fins i tot funcionals i decaràcter científic i divulgatiu amb els meandres i galatxos adjacents i les seves instal·la -cions existents o futures (galatxos de Juslibol i La Alfranca, amb els seus centres d’inter-pretació i investigació; meandre de Las Fuentes i Soto de Cantalobos).

I la primera decisió de projecte s’inscriu en la recuperació d’una part important de la su-perfície del meandre per a la dinàmica fluvial i els ecosistemes de ribera, amb l’ampliaciónotable de la superfície del bosc de ribera.

L’escala metropolitana i l’escala urbana

La grandària del Parc Metropolità de l’Aigua en relació amb la ciutat de Saragossa trans-forma completament els paràmetres existents. La construcció del parc duplica la superfí-cie verda d’una ciutat mitjana (sis-cents cinquanta mil habitants) que es podia considerarben dotada. El principal parc existent fins al moment, l’anomenat Parc Gran, passa deser el gran espai verd urbà de la ciutat a formar part d’una estratègia metropolitana, comel parc del sud de l’àrea metropolitana. Una estratègia que preveu la creació de quatreparcs metropolitans a la vora de la ciutat compacta tradicional.

Saragossa, a més, s’articula no solament travessada pel principal llit fluvial, l’Ebre, delqual tradicionalment s’havia defensat i que havia impedit el salt al marge nord fins moltavançat el segle XX, sinó també pels afluents que desemboquen a l’Ebre dins de la ciu-tat o a la vora. Al nord, el riu Gállego; al sud, el riu Huerva, i en paral·lel al riu, també alsud, el Canal Imperial d’Aragó, estructuren la plana fèrtil sobre la qual ha crescut la ciutat.Si els dos parcs de nord i de sud es lliguen als afluents perpendiculars a l’Ebre, a l’Huer -va des del sud, i en aquest cas també al Canal Imperial d’Aragó, i al Gállego des delnord, els dos parcs d’est i oest es traven directament al llit de l’Ebre.


La transformació d’un paisatge d’aigua: el Parc Metropolità de l’Aigua | 249per a l’Expo 2008

El Parc Metropolità de l’Aigua és el segon parc d’aquest projecte urbà, el parc de l’oestde la ciutat compacta, que ha de donar servei als habitants de la ciutat i, també, en es-pecial, dels barris propers: el nou barri de l’Actur, que ha colonitzat el marge esquerre, iels barris propers del marge oposat, com La Almozara, i el més populós dels barris deSaragossa, Las Delicias. El potencial d’aquest parc, amb la seva dimensió, singularitati dotació, a més de rebre usuaris de tota la ciutat, ha de servir l’àmplia àrea metropoli-tana del corredor oest («carretera de Logronyo»), segurament la més densament pobla-da i amb un dinamisme econòmic més gran.

A l’extrem oposat, aigües avall del llit del riu Ebre, el meandre de Las Fuentes, a la voraest de la ciutat, està cridat a ser el quart parc metropolità dins d’aquesta estratègia allarg termini. D’aquesta lectura global de l’estratègia metropolitana es desprèn una altrade les decisions importants de la proposta, definida en el concurs, la trama agrícola esmantindrà transformada per acollir-hi altres usos, però sense conservar l’ús agrícola. Ésel parc de l’est, el del meandre de Las Fuentes, que amb un potencial agrícola molt mésgran i unes dimensions molt superiors, està destinat a convertir-se en el gran parc agrí-cola de l’estructura metropolitana.

Referències contemporànies

Abans, segurament, és imprescindible esmentar referències contemporànies pel que faa la seva persistència en el temps però de molt llarg recorregut. Els tipus d’estructura-ció agrícola del territori, definits per la topografia, el traçat dels sistemes de reg, la par-cel·lació o les escorrenties constitueixen un bagatge previ que es torna a analitzar en elmeandre de Ranillas. L’ordenació del territori, l’eficiència, la racionalització i l’artificia -lització pròpies de la implantació de l’agricultura modifiquen el paisatge d’una maneradifícilment reversible. Una vegada «parcel·lat», el lloc perd la seva innocència salvatge,s’ha «culturitzat». Les parcel·les del meandre, com les d’altres paratges on l’agriculturaes retira i són retornades al bosc, no perden les condicions de traça en els marges, d’arti -ficialització de la seva topografia.

Més en detall, les mateixes infraestructures hidràuliques de diversos tipus són elementsde treball i referència. El proper traçat del Canal Imperial d’Aragó inclou aqüeductes i es-tructures que permeten salvar els accidents geogràfics d’impressionant presència sobreel paisatge. Les anomenades «muralles de Grisén», encreuament del canal sobre el riuJalón i la seva vall, converteixen en un esdeveniment la trobada entre la traça artificial,


eficient i racional sobre un paisatge complex. Les estructures de reg d’escala molt méspetita i els sistemes d’adequació a la topografia i fins i tot als espais inundables de ribe-ra manifesten l’empremta plàstica de l’activitat humana.

A més de l’agricultura i la hidràulica, les noves instal·lacions de tractament d’aigües mit-jançant filtres verds constitueixen un altre important bagatge de treball, en els àmbitsconceptual, tècnic i plàstic. Tot i que la majoria d’aquestes instal·lacions s’han desenvo-lupat com a sistemes terciaris complementaris a depuradores industrials o bé com a sis-temes domèstics, hi ha alguns casos incipients en els quals es comença a treballarsobre la millora de la qualitat d’aigües no residuals. En aquest àmbit, el Parc de l’Aiguaaspira a proposar un petit laboratori experimental.

En aquest sentit, el Parc de l’Aigua s’emparenta amb un exemple ben conegut i actual-ment en procés, el Parc de La Gavia de Toyo Ito i Associats. El tractament terciari d’ai-gua procedent, en aquest cas, d’una depuradora urbana, s’utilitza amb el seu recorregutper formar l’estructura d’un nou espai verd de Madrid. Aquí, la implantació té lloc sobreun terreny completament degradat, en el qual la riera de La Gavia, que dóna nom alparc, és amb prou feines una referència cartogràfica. Així, doncs, a través d’un tema si-milar, el tractament de millora de la qualitat de l’aigua, els parcs de La Gavia i de l’Aiguaproposen dos espais públics molt diferents, que parteixen de situacions geogràfiques ide condicions del lloc en bona mesura antagòniques i que es resolen pel que fa a crite-ris d’imposició de maneres pràcticament oposades.

Finalment és obligat destacar algunes de les experiències prèvies en el projecte d’espaipúblic i de paisatge, en especial les lligades als espais fluvials i als treballs amb el riu delsarquitectes i paisatgistes autors del projecte. La recuperació de les riberes del riu Gálle-go a Zuera (Alday/Jover Biboum), en què s’experimenta amb la dinàmica del riu com aperfiladora de l’espai, o les intervencions en el parc agrícola d’Issoudun (Dalnoky), en elqual partint d’un parcel·lari agrícola s’introdueixen nous usos ciutadans, expliquen enbona mesura una presa de posició inicial en el projecte de paisatge i en la incorporacióde les dinàmiques naturals a l’espai públic.

La dinàmica fluvial: la inundació i l’ecosistema de ribera

El meandre de Ranillas dista molt de ser un espai «natural», certament és un espai nourbà, però no hi ha lloc per a la mirada innocent i idíl·lica. Al llarg de segles ha patit unaimportant antropització poc respectuosa amb l’ecosistema fluvial i amb la dinàmica del



riu. L’agricultura ha anat modificant la topografia, i ha erigit defenses confinant el llit iguanyant espai al bosc de ribera, fet que ha comportat la disminució de les àrees en lesquals el riu es desborda i perd energia i velocitat.

En determinades parts del meandre, en especial a la zona nord, el bosc de ribera haviadesaparegut per complet, sepultat per brosses de materials de rebuig que queien gai-rebé verticals sobre el curs habitual d’aigua. En un tram intermedi, a l’oest, el bosc s’hamantingut en millors condicions, tot i que afectat pel pasturatge, mentre que al sud, al’àpex del meandre, l’àrea de cota inferior i més afectada per les avingudes, s’hi han con-servat fragmentades importants masses de tamariu. En elles, altres activitats humanesd’impacte important havien modificat el lloc: les extraccions d’àrids i posteriors aboca-ments de runa a l’interior d’aquestes excavacions. No obstant això, les masses de tama-riu pervivents, sotmeses a constants inundacions, és a dir, a constants fases d’irrigaciói enriquiment del sòl, constitueixen un dels principals valors de la zona.

El parc ha de conjugar la implantació d’usos ciutadans que substitueixen l’ús agrícola,en un entorn segur i sostenible socialment i econòmicament, amb la devolució d’unaimportant part de la superfície del meandre a la dinàmica fluvial i a la recuperació i po-tenciació dels ecosistemes de ribera amb clara vocació de sostenibilitat ecològica.

El projecte del Parc Metropolità de l’Aigua

Un parc inscrit en el corredor de l’Ebre, a les traces de la seva història, que assumeix laseva condició, amb el benentès que existeix gràcies a un emplaçament singular, un mean-dre d’un riu ple d’energia i amo de les seves pròpies dinàmiques.

La història imaginada per inventar el parc és la de projectar-nos sobre el bosc platejatd’origen, ampliar-lo i instal·lar-nos-hi, retallant clarianes, instal·lant prades, organitzant eltraçat de l’aigua com ho van fer els agricultors. La nostra ambició no és la d’implantarsobre el lloc un dibuix brutal, sinó deixar que el sòl expressi les seves qualitats: al con-trari que l’arquitectura, el paisatge no es dibuixa, expressa la història d’un territori i de larelació que els seus habitants hi mantenen.

El parc preveu mantenir la seva funcionalitat durant les avingudes i a la vegada mante-nir el paper del meandre com a espai de laminació, oferint espai de desbordament i defiltració natural a través de la vegetació, on el riu pugui dissipar energia i reconduir-se aigüesavall. Les zones de bany, les parts més tractades i els edificis auxiliars del parc queda-



ran resguardats d’aquestes crescudes, mentre que els boscos de ribera, tal com exigeixla seva dinàmica i necessitats d’irrigació, seran coberts per la làmina de l’Ebre.

Per materialitzar aquesta idea ens hem fabricat una paleta platejada, feta de vegetals,d’aigua, de fusta, de pedra i de llum, d’ombra i de reflexos, de la qual extraurem el vo-cabulari del parc, a partir de quatre decisions fonamentals.

La continuïtat del corredor de l’Ebre: la vegetació

El bosc al·luvial ha estat reduït, al llarg de segles, per fer lloc a l’agricultura, aprofitant elsòl ric en llims dipositat pel riu a l’interior del meandre. El parc retorna bona part de lasuperfície del meandre al bosc de ribera, en el qual s’accentua ara la paleta de vegeta-ció platejada que envolta la resta del parc com a fons dels nous usos que s’hi instal·len.

El corredor ecològic de l’Ebre trobarà en el meandre un espai d’expansió, amb bosc, lla-cunes i una gradació d’usos i accessos que donen espessor a les ribes i el seu potencialmediambiental. La vegetació del parc s’organitza entre la vora urbana i el riu en una pro-gressió que va de l’àrea més racional, ortogonal i artificial a la més salvatge, naturali d’evo lució espontània.

La transposició d’usos

El cor del parc és un vast espai obert, instal·lat sobre les traces del parcel·lari agrícola.Per aprofitar aquest sòl treballat i fecund, aquest bé preciós, les parcel·les agrícoles al-teren els seus usos i modes de gestió i les séquies s’amplien com a canals reciclant l’es-tructura del meandre.

Els recursos del lloc: el sistema de l’aigua

Des de l’entrada al parc pel nord fins que arriba a l’Ebre, s’estableix la mateixa progres-sió de formes d’aigua: d’artificial i agitada als miralls d’aigua naturals i tranquils, del dipò-sit del gran canal a la natura del riu. S’organitza un sistema viu, un recorregut que depural’aigua extreta del riu Ebre, de la séquia del Rabal (aigües del riu Gállego) i del nivell freà-tic per portar-la neta per als usos lúdics. Al final del seu recorregut, una part de l’aiguaes recicla per al reg i l’altra es retorna al riu a través d’unes llacunes d’infiltració inseridesentre les masses de tamariu que condensaran una riquíssima vida natural.



A l’entrada del parc un gran canal de forma rectangular i allargada serveix de reserva idesemboca a un aqüeducte que, acabant en cascada, alimenta unes llacunes de distri-bució que deriven en tres canals lineals, al final dels quals hi ha unes llacunes lúdiques ide navegació, i una bassa de reg. Tota l’estructura està envoltada per un camí elevat omota que resguarda de l’avinguda extraordinària gran part del cor del meandre, a l’altrecostat hi ha les llacunes d’infiltració al freàtic i a l’Ebre.

La relació amb la ciutat: el sistema de l’edificació

El parc no és un objecte autònom i tancat, sinó un paisatge que reacciona davant tot elque l’envolta. El límit del parc amb la ciutat, el barri de l’Actur, és una vora porosa, on esconcentren la majoria de les edificacions, equipaments metropolitans i de barri, per alsquals el parc troba un lloc, en una gradació que va de l’àrea més construïda a la méssalvatge.

En aquest àmbit plantem un bosc clar al nivell de la ciutat, del barri, i s’hi instal·la el granCanal de Dipòsit, límit d’aquesta terrassa urbana que es travessa abans de baixar al ParcMetropolità de l’Aigua. A la vora d’aquest gran canal, s’hi instal·len unes places i unesedificacions com embarcacions atracades a un moll. Així, la construcció a l’interior delmeandre es limita al mínim imprescindible, mentre que al bulevard de Ranillas es reforceni es materialitzen les línies de contacte urbanes que atreuen les edificacions facilitant-nel’accessibilitat i preservant l’empremta ecològica a les zones més sensibles.

L’estructura del parc: el sistema de l’aigua, captació, tractament, ús i reciclatge

El sistema projectat pretén:

1. Captar i emmagatzemar aigua per subministrar a tot el meandre (parc i recinte del’Expo).

2. Millorar la qualitat de l’aigua captada mitjançant un procés de tractament natural pera usos lúdics, entre ells el bany.

3. Mostrar d’una manera didàctica els processos de tractament natural i les pràctiquesecològiques de gestió de l’aigua.

4. Conservar la qualitat de l’aigua depurada durant tan temps com sigui possible peral seu ús.



5. Reciclar l’aigua de renovació del sistema per al reg de bona part del parc.

6. Recrear amb el cabal sobrant uns aiguamolls d’alt valor mediambiental.

Com una columna vertebral, el sistema de transport i tractament que extreu aigua delfreàtic, del riu Ebre i de la séquia del Rabal organitza al llarg de dos quilòmetres i migdel parc les activitats lúdiques, separant, unint i qualificant espais d’ús divers. El siste-ma emmagatzema l’aigua procedent dels tres orígens en un gran canal de dipòsit, de25 m d’amplada i 480 m de longitud, que acompanya el nou espai públic del bulevardde Ranillas, seguint la direcció nord-sud que orienta tot el barri de l’Actur. L’obli qüitat delvial de Ranillas genera un gran espai que va guanyant amplada cap al sud, en direccióal recinte de l’Expo 2008. Aquest espai es col·loca a una rasant lleugerament superior alvial, i es deslliga d’aquest i del seu trànsit, ja que és un dels accessos i vies de pe rímetreprincipals de la ciutat, i s’adapta a la cota del sistema de l’aigua. A més de la diferènciade rasant, una sèrie d’edificis alineada al vial completa l’efecte de filtre entre aquesta il’espai públic de vianants.

El Canal de Dipòsit és, per tant, el «col·lector» i porta d’entrada al parc, es travessa perentrar-hi o es recorre fins que s’arriba, a l’extrem sud, als accessos més singulars i es-paiosos. Es creua mitjançant amplis ponts flotants, amb vocació de terrasses sobre l’ai-gua, aptes també per estar-s’hi i fins i tot per ser «envaïdes» per taules dels petitsquioscos i bars que s’hi col·loquen. Unes pèrgoles allargades acullen aquests quioscosi ofereixen una ombra mínima immediata fins al creixement de l’arbrat. A més de donarcabuda als quioscos, les pèrgoles ofereixen ombra al vianant, marquen la posició delsponts, en controlen els accessos, i esdevenen el primer llindar d’aquestes «portes» del parc.

Davant el canal, cap a l’oest, es desenvolupa la part del parc anomenada bosc habitat,que continua la transició de la zona urbana cap als boscos que es desenvolupen a con-tinuació i cap al cabal de l’Ebre. Entre ells s’ha projectat una instal·lació esportiva inte-grada en els nous boscos de ribera, un pitch-and-putt de nou forats, entre la frondosavegetació i el paisatge del parc.

Des del final del Canal de Dipòsit arrenca l’aqüeducte de tractament, que circula elevat4,5 m per damunt de la rasant del parc, amb un canal d’aigua de 8 m d’amplada i unpasseig de vianants al costat sud de 4 m. La seva longitud total és de 270 m, tot i queel recorregut de vianants es perllonga 160 m més, amb escales intermèdies i una rampafinal que descendeix cap a la plaça de l’Aigua al costat de la llacuna. A la cota inferior,un gran passeig parcialment ombrejat pel gran porxo que constitueix l’aqüeducte i la



prolongació de recorregut de vianants, recull els fluxos de persones procedents del’aparcament-jardí que ocupa l’espai entre l’aqüeducte i la ronda del Rabal. El sostred’aquest gran porxo manifesta en el seu relleu el procés que té lloc a sobre seu, el trac-tament de l’aigua en compartiments de distintes característiques i geometries. Així, elsostre s’escalona cada 15 m, i forma un espai canviant, fragmentat, en el qual no es per-cep mai la longitud total.

Al final de l’aqüeducte i dels aparcaments-jardí, al peu de la Torre, s’estén la plaça del’Aigua, oberta cap a l’inici de les llacunes i, en especial, a la Llacuna de la Plaça, per laqual discorre l’aigua de l’aqüeducte a la cota del paviment de la plaça (197,00). La ve-getació de la plaça s’aclareix progressivament en direcció a l’aigua, amb un gran espaibuit apte per a esdeveniments i instal·lacions provisionals.

La Llacuna de la Plaça desemboca en un mur, cap al sistema de llacunes i canals, en-capçalat per les llacunes de Reserva, que alimenten els canals i, a través seu, les bas-ses. A més, directament des de la Llacuna de la Plaça, arrenca una séquia molt méspetita i amb un flux d’aigua continu, que alimenta directament la zona de banys d’unade les basses.

Des de les llacunes de Reserva parteix el sistema de canals que estructura el cor del mean -dre, seguint les traces de les antigues séquies agrícoles, i que desemboca a les gransbasses. La traça dels canals genera recorreguts a dos nivells, en trinxera prop de l’aiguai sobreelevat a aquesta i el terreny natural. Les grans llengües entre els canals, illes flu-vials, contenen els jardins més delicats i els usos lligats a l’aigua.

A l’oest, el Canal Major, de la mateixa manera que les llacunes anteriors segueixen lavora cap al bosc, segueix la traça de la séquia principal de Ranillas, mentre que elscanals intermedis de distribució mantenen el traçat dels cursos principals derivats dela séquia de Ranillas. A partir de les llacunes de Reserva, el sistema és navegable adiversos nivells, en barqueta per tota la xarxa de canals i basses i en vaixell-bus pelCanal Major.

Tres grans basses reben l’aigua dels canals, amb platges i recorreguts que hi confluei-xen. Una de les basses es condiciona en part d’una manera especial per al bany, ambl’alimentació directa d’aigua des de la séquia esmentada més amunt, la qual renova elseu volum en un període molt més curt que la resta del sistema. Al costat s’hi ubicael Pavelló de Banys i els jocs d’aigua més lligats al bany. La bassa central, una platja verda,prolongació dels jardins botànics, acull el pavelló de Celebracions, amb terrasses quemiren cap a les basses. La bassa oest té un ús clarament de navegació, amb dues



zones, una per al trànsit del vaixell de transport i l’altra per a les petites embarcacions.El pavelló de Cerimònies se situa al vèrtex de la bassa amb el Canal Major, al costat dela platja de sorra, la platja Blanca, que descendeix fins a la làmina d’aigua.

La renovació de l’aigua del sistema es fa desembocant a la bassa de reg segregada dela bassa central i evacuant el sobrant pels clamors fins a les llacunes d’infiltració recrea-des al bosc de passeig. Així, es reutilitza l’aigua del sistema i es minimitza el bombamentinicial. En els mesos crítics d’estiu es preveu regar des d’aquesta bassa el 50% del parc,mentre que l’altre 50% es regarà des del Canal de Dipòsit. Durant bona part de l’any,l’aigua reciclada de la bassa de reg serà suficient per al conjunt del parc.

Les llacunes d’infiltració del bosc de passeig s’excaven a les zones d’abocament deruna existents a l’àpex del meandre i a les zones sense vegetació, i es recreen ecosis-temes d’aiguamolls que s’aprofiten de la interessant vegetació de tamariu existent i gra-duen la relació del sistema amb el llit del riu.

Tot el sistema de llacunes, canals i basses del cor del meandre es resguarda de les avin-gudes per una mota perimetral, existent en bona part del traçat, i que correspon al’avinguda extraordinària amb un període de retorn de vint-i-cinc anys (3.000 m3/s).

El tractament de millora de la qualitat de l’aigua a l’espaipúblic del parc

Es preveu la utilització d’aigua de tres procedències:

Séquia del Rabal

És l’aigua més barata i es preveu cobrir les necessitats de tot el meandre amb aquestaquan sigui possible. Es complementarà amb la resta segons el règim de cabals, la pa-rada anual de manteniment o possibles èpoques d’escassetat per restricció de regs.

Té una qualitat raonable, amb algunes variacions, ja que prové del riu Gállego que, ac-tualment, encara rep alguns abocaments d’aigües fecals.

Riu Ebre

S’aprofita la captació de la central d’energia del meandre (DHC) per prendre’n aiguaquan sigui necessari. Ho serà sempre en moments d’ompliment complet o en gran per-



centatge de la bassa del Canal d’Aigües Braves, que requereix un cabal de 500 l/s, bastantsuperior al que s’estima disponible a la séquia i superior a la potència de bombament desde la séquia (fins a un màxim de 200 l/s per a un règim de dotze hores).

Capa freàtica

És l’aigua amb menys presència de substàncies que cal eliminar, però no n’està lliure,ateses les característiques del freàtic de l’Ebre i la seva connexió amb les aigües superfi -cials, tot i que també es detecten en quantitats apreciables. Té una condició marcadamentanaeròbia, fet que requereix un grau especial d’oxigenació per a la seva utilització.

En resum, es disposa d’aigua de qualitat inicial acceptable, però en cap cas no és com-parable a les aigües residuals que són objecte habitual de tractament per filtre verd. Enaquest cas, el que es pretén és millorar l’aigua fins que s’aconsegueixi una qualitat si-milar a la de l’aigua de bany, entesa com a patró de referència teòric i pràctic.

Síntesi del sistema de l’aigua

1. En la primera fase es produeix l’extracció i l’oxigenació. L’extracció de l’aigua i elbombament a cota superior (nivell de l’avinguda de Ranillas, 202) del nivell freàtic,el riu i la séquia es fa des de l’edifici de capçalera del parc i de la seva coberta;aquest edifici és la boca del gran canal que organitza el parc. L’aigua del freàtics’eleva fins a la coberta, de manera que es produeix una primera oxigenació en elsalt des d’aquesta fins al gran canal. La coberta serà accessible no solament peral manteniment sinó per iniciar la visita didàctica al cicle complet de la gestió natu-ral de l’aigua.

2. Emmagatzematge i tractament primari al llarg del gran Canal de Dipòsit: desare-nament. Al final del canal es produeix la distribució als diferents elements del siste-ma de tractament i de consum.

3. Presa d’aigua del Canal de Dipòsit per a usos diversos del meandre: aigua de regi renovació de làmines d’aigua del recinte de l’Expo, ompliment del Canal d’AigüesBraves.

4. Conducció d’aigua cap a la xarxa de llacunes, canals i basses, i inici del tractamentsecundari de millora de qualitat al llarg de l’aqüeducte, mitjançant un flux super ficiali subsuperficial, amb les espècies vegetals, els filtres minerals i els compartimentsd’higienització corresponents, disposats en un «laboratori» didàctic.



5. Oxigenació a la cascada que enllaça l’aqüeducte amb els canals i llacunes encas-tats en el terreny natural.

6. Tractament secundari de millora de qualitat a la Llacuna de la Plaça, mitjançant unflux superficial i subsuperficial, amb les espècies vegetals corresponents. Desd’aquesta s’alimenta la bassa de bany.

7. Navegació i tractament terciari de conservació de la qualitat mitjançant llacunatgea les llacunes de capçalera i en els canals de navegació i distribució, amb l’objec-tiu de mantenir al màxim possible el nivell de qualitat de l’aigua. Des d’aquestss’alimenten les basses navegables.

8. Subministrament a la bassa de bany amb control microbiològic i segregació enàrees de bany i de navegació i de llacunatge. L’aigua de la bassa de bany es repdirectament des de la Llacuna de la Plaça, al final del procés de millora de la qua-litat de les aigües mitjançant el sistema de filtres verds descrit.

9. Reutilització de l’aigua de renovació per al reg, des de la bassa de reg a través del’anell principal.

10. Dispersió del cabal sobrant de renovació a les llacunes naturals de drenatge a freà-tic per infiltració, tant existents com recreades al bosc de ribera i amb funcionalitatd’hàbitats lligats a zones humides.

La decantació en el Canal de Dipòsit

El Canal de Dipòsit té un clar tractament d’element artificial i urbà, lligat al seu espai pú-blic adjacent, que s’adapta a la seva funció en el sistema de l’aigua del parc i del con-junt del meandre. Com s’ha especificat més amunt, el Canal de Dipòsit és el granreservori general d’aigua del meandre (Parc Metropolità amb Canal d’Aigües Braves i re-cinte de l’Expo) i funciona com a gran decantador de les partícules sòlides en suspen-sió de l’aigua captada de diversos orígens, en especial de la séquia del Rabal i del riuEbre.

El gran volum d’aigua que emmagatzema en relació amb el consum habitual implica unavelocitat molt baixa de circulació de l’aigua que produeix l’efecte de decantació. Les su-perfícies exteriors del canal es tracten amb materials llisos, que es netegen fàcilment isense possible proliferació de vegetació, al contrari dels canals, basses i llacunes del cordel meandre. S’acaba amb materials foscos al fons, talussos i bermes (formigó tintat) iescalons laterals (pedra de Calatorao).



El tractament natural de l’aigua a l’aqüeducte

L’aqüeducte té dues línies d’aigua, una que depura part del cabal d’aigua, segons elstemps de residència convenients, i l’altra que trasllada la resta del cabal a la Llacuna dela Plaça, on es depura també per mitjans naturals.

L’aqüeducte pren aigua del Canal de Dipòsit, en el qual s’ha produït la sedimentació d’unalt percentatge de les partícules sòlides, i que té un bon nivell de qualitat. Cal insistiren el fet que es tracta d’un sistema de millora i conservació de la qualitat de l’aigua, nod’un sistema de depuració d’aigües residuals. És a dir, de recerca d’«excel·lència» en laqualitat d’aigua acceptable i no de la consecució d’aigua acceptable a partir d’aiguacontaminada, com serien els sistemes de depuració dels quals hi ha diverses experièn-cies en el nostre entorn proper. Es tracta, per tant, d’un sistema concret, innovador dinsd’un camp –la depuració ecològica–, encara innovador en ell mateix.

L’aqüeducte està format per dos trams iguals, el tram tipus, de set compartiments de15 m de longitud i 8 m d’amplada de làmina, en el qual es disposen els dos sistemesbàsics: el flux subsuperficial vertical (cinc compartiments) de filtratge a través de graveso amb vegetació i la higienització (dos compartiments). Aquests últims no estan plantats,sinó que formen una fina capa d’aigua en circulació sobre la qual incideix la radiació solaren tota la seva profunditat. Un dels compartiments de flux subsuperficial del tram tipusté un fons més gran que la resta i, per tant, constitueix el punt baix del tram tipus, quefacilita l’evacuació de les possibles filtracions de les juntes de conductes i obra que esrecullen a la cambra tècnica.

Al costat dels compartiments de tractament, una conducció segregada contínua traslla-da la resta de cabal que es tractarà a les llacunes de tractament de la plaça de l’Aigua.

Prèviament als dos trams tipus de l’aqüeducte, el canal recorre la coberta dels locals dela plaça de l’Aqüeducte i l’espai públic que es genera a la seva coberta, a la cota del bu-levard de Ranillas. En aquest tram hi ha un compartiment de 45 m de flux superficial alqual antecedeixen uns compartiments de filtre mineral. Aquests filtres minerals tenen unflux «subterrani» en què no emergeix el flux d’aigua i, per tant, es poden trepitjar per lacara superior.

L’aigua de l’aqüeducte desemboca en una cascada d’oxigenació sobre un últim tramde canal recolzat en el terreny i que diposita, en un últim salt d’aigua, més petit, tot elcabal a la Llacuna de la Plaça. En aquesta s’organitzen diverses línies en les quals escontinua el procés de millora de la qualitat del cabal d’aigua que l’aqüeducte simple-



ment ha traslladat. Per a aquest cabal es completa el procés de tractament mitjançantfiltres de flux subsuperficial.

A l’aqüeducte es mostren, confinats, segregats i fàcilment distingibles en els diferentscompartiments, els sistemes de tractament natural que s’utilitzen en els diferents àmbitsdel sistema de l’aigua del parc. Els filtres minerals i vegetals, les diverses espècies, elsfluxos superficials i subsuperficials, així com els trams d’higienització són recognosci-bles i permeten identificar-ne els components en els posteriors àmbits de llacunatge, enels quals tots ells es combinen en un paisatge complex.

La geometria de l’aqüeducte

Com s’ha esmentat més amunt, la gran longitud de l’aqüeducte combina mòduls de 15 mde longitud amb quatre profunditats diferents. Cada compartiment de 15 m té una ar-queta al final, sense graves. El flux d’aigua va acompanyat d’una banda de 4 m d’am-plada lliure per a la circulació de vianants habitual i l’ocasional de petits ve hicles deservei, situada al costat sud. A l’inici, l’aqüeducte es connecta a nivell amb el recorregutde vora del Canal de Dipòsit, al final, una rampa en diversos trams descendeix fins a lacota de la plaça de l’Aigua. Els dos extrems són, així, accessibles per a persones ambproblemes de mobilitat i per a vehicles de manteniment. En punts intermedis, s’hi ubi-quen escales, una per cada tram tipus de tractament.

En sentit longitudinal, l’aqüeducte té un lleuger pendent per garantir la circulació de l’ai-gua, per la qual cosa quan circula sobre un terreny horitzontal va perdent gàlib progres-sivament. No obstant això, l’escalonat cada 15 m que presenta el sostre de l’aqüeducte,genera una variació espacial sota aquest que fa imperceptible les diferències degudes alpendent longitudinal.

A la secció transversal, variable segons les profunditats dels compartiments, s’hi incor-pora, a més, el canal de trasllat d’aigua a un dels costats; el pas de vianants i de man-teniment, al costat oposat, i una cambra tècnica registrable sota l’espai transitable, quecondueix les canalitzacions i recull les possibles filtracions de les juntes entre obra i con-ductes. La volada lateral de la banda de circulació longitudinal s’acaba amb un muret deformigó que forma la barana cap a l’altura lliure. La circulació no presenta protecció capal costat de l’aigua ja que la profunditat de l’aigua no supera els 10 o 15 cm, a la vega-da que la plantació de tractament requereix un accés sense obstacles per a la màximafacilitat en el manteniment.



Conclusions

El Parc Metropolità de l’Aigua, per la seva dimensió extraordinària i la complexitat delmeandre que transforma, cal entendre’l com una estructura oberta no solament a l’evo-lució dels seus components (aigua, vegetació), sinó també a la seva adaptació a la dinà-mica fluvial (avingudes, oscil·lacions desnivell freàtic) i a l’apropiació ciutadana del seuespai i la progressiva implantació d’usos. La creació d’un espai públic ex novo implicaun important factor d’impredictibilitat, davant el qual es proposa una estructura flexible,una trama organitzada capaç de respondre a les variacions en el temps.

Per aconseguir-ho, el projecte proposa un guió de criteris senzills i clars: el bosc pla tejatenvoltant, sotmès a les avingudes, la transposició d’usos sobre la trama agrícola, l’aiguacom a estructuradora del parc i la gradació que va de les àrees més urbanes a les méssalvatges, de les àrees més artificials i construïdes a les més naturals. I introdueix con-dicions bàsiques com la millora ambiental i de les condicions de la ribera, l’eficiència enl’ús de l’aigua i l’ús d’espècies autòctones en l’estructura vegetal.

És, per tant, un parc viu del qual es posen en funcionament les seves condicions de vidai desenvolupament. Des del moment inicial sabem que s’escaparà, en part, i que ens so-brepassarà i sorprendrà. L’esguardarem amb una mirada atenta i, després de vint o tren-ta anys, altres el milloraran i el mantindran, i formarà part de la vida de Saragossa.




Ortofoto de Saragossa. El meandre de Ranillas i el nucli antic.

Estat inicial del meandre.

Riu Ebre.



El sistema de l’aigua. El Gran Canal de dipòsit.

Projecte del Parque Metropolitano del Agua.



L’Aqüeducte: tractament natural de l’aigua. Perspectiva i secció.

Estadi de realització del Parc al maig de 2007.



Canal de l’Ebre.

Canal de distribució.

La Mota.


A propòsit del parc de l’Exposició Internacionalde Saragossa 2008

Christine DalnokyArquitecta paisatgista. Escola Nacional Superior de Paisatge de Versailles. L’Atelier dePaysage

La història de la sinergia entre ciutat i natura és una relació de domini, de poder, de ser-vitud, una relació construïda sobre la por, lluny de l’harmonia i de la poesia: a la mobili-tat, la fluïdesa, la imprevisibilitat, la llibertat i l’atzar del món viu, la ciutat els imposa el seuordre, el seu rigor, la seva geometria, la seva solidesa. Tot estenent els seus límits senseaturador, posa sota la seva fèrula tot un territori geogràfic que oposa tanta resistènciacom pot, però que avui dia és a punt d’esgotar-se, de quedar desfet, desmantellat, fetpresoner.

Avui, la natura ha de recuperar el seu lloc i mesclar-se amb la ciutat que ha de conviu-re-hi: les grans infraestructures ja no poden ser com projectes caiguts del cel que par-cel·lin la natura en fragments sense nom, sinó projectes construïts des de terra, queexpressin el temps, la història i la natura, per tal de tornar a la ciutat la profunditat de laseva història.

L’aspiració és dir, a més a més, que les ciutats, molt denses, ja no poden permetre’smenysprear el seu sòl i, al contrari, han de deslliurar-se de la relació de força històrica.Avui no hi ha una necessitat més absoluta que la de retrobar la memòria del lloc, per pro-jectar-se més bé cap al futur.

Ancorar el projecte en la història del sòl, perquè aixequi el vol més fàcilment, compren-dre abans, a fi de somiar millor després, aquesta és la nostra ambició!

Si ens mirem el paisatge dissenyat per les pràctiques agrícoles, ens adonarem que elgrafisme del territori no el va imaginar mai ningú que se n’hagués fet una idea prèvia;el paisatge el produeix la intel·ligència i el bon sentit de qui hi ha de trobar les millors con-dicions possibles per fer viure i protegir els seus conreus: el paisatge agrícola no s’hadissenyat, s’ha treballat.

La qüestió del disseny del projecte és un element constant de la reflexió de qui practicaaquesta feina tan peculiar de paisatgista: com establir una relació justa entre geografia igeometria, el domini i l’atzar, allò inert i allò que és viu, a fi de crear indrets d’emoció poè-



Estat inicial.

Estat de l’obra el novembre del 2006.




tica. Car l’aspiració primera d’aquesta feina és poètica: comptat i debatut, és això el quehan de recordar tots aquells que construeixen els espais que nosaltres concebem. Vetaquí la recerca que ha guiat tots els nostres projectes.

Quan el parc acull els primers visitants i pren vida realment, és hora de refer el camí delprojecte a l’inrevés: hem complert les promeses del concurs? Atès que el pas d’una as-piració esbossada a la realització és l’essència mateixa del nostre ofici, hi hem reeixit?Jo diria que sí.

El temps tan escàs entre l’origen de la nostra reflexió i les obres ens ha permès mante-nir-nos ben a prop de l’energia de sortida i no contradir els conceptes fundadors del pro-jecte, tot integrant-hi elements de programes que han evolucionat a mesura que elprojecte avançava.

El temps de la realització ens ha menat a la tècnica i el pragmatisme, però no podíemperdre de vista l’ambició poètica d’aquest parc, que ha de convertir-se en un indret d’e-moció, de plaer i dolcesa per als seus usuaris.

Al capdavall, l’únic que interessa d’aquest parc és l’emoció i el plaer d’aquells que hi ani-ran a passejar mentre duri l’exposició o bé, més tranquils, després.

El parc és un paisatge per habitar, un potencial de situació, un indret de vida per a lavida. Les desenes de milers de plantes que hi hem plantat creixeran i es desenvolupa-ran, els horitzons canviaran, les estacions, la llum, la temperatura, els usos, transfor -maran l’indret una i altra vegada, en faran un indret múltiple i viu.

Aquest parc és un paisatge de l’Ebre que concentra tota la història del seu territori pertal de reproduir les emocions que el riu suscita. És, doncs, un jardí, un immens jardí lúdic,sensible i sensual, un manifest humà.


9 d’octubre de 1963. Des del mont Toc, darrere la presa de Vajont, es desprenen de cop260 milions de metres cúbics de roca.

260 milions de metres cúbics de roca cauen al llac que ha format la resclosa y aixequen unaonada de 50 milions de metres cúbics.

D’aquests 50 milions, només la meitat passa per damunt la presa: només 25 milions de me-tres cúbics d’aigua.

Però n’hi ha prou per esborrar de la faç de la terra cinc pobles: Longarone, Pirago, Rivalta,Villanova, Faè.

Dos mil morts.

La història de la presa de Vajont, començada set anys abans, s’acaba en quatre minutsd’apocalipsi amb l’holocaust de dues mil víctimes.

Com s’entén això?

Entendre quin pes ha tingut i quin pes té?

On cau el pes de certs esdeveniments?

Quina pressió exerceixen sobre la moral de les persones, com incideixen sobre el compor-tament d’una comunitat, en la manera d’escollir d’un poble?

Quin clima creen en un poble?

Il racconto del Vajont. Marco Paolini, Gabriele Vacis

| 269

En el quadre de més avall es descriu de manera sintètica una història tràgica i complexa,encara confusa i fosca en molts dels seus aspectes, una història que ha transformat de-finitivament l’estructura física de tota una vall i la vida dels seus habitants.

N’heu sentit a parlar, de Vajont?

Vajont Landslide/garden

Daniela ModeriniProfessora d’arquitectura del paisatge. Escola d’Arquitectura. Universitat de Ferrara


Davant la gran dificultat de donar una resposta a aquestes preguntes, com a arquitec-tes i paisatgistes ens hem fixat en un aspecte fins ara gairebé oblidat: l’explicació estàcontinguda en l’estructura física del lloc i a les empremtes que són testimoni dels fets ila seva estratificació.

La vall del Vajont, amb la seva complexitat de riqueses naturals i històriques i amb lesrestes del catastròfic esdeveniment, és encara un lloc desconegut i inexplorat. Però elseu espai físic, format per indrets notables, fragments i una xarxa de recorreguts moltrica, conté en ella mateixa tots els elements per explicar el lloc i els esdeveniments quel’han format. La idea que ha guiat el taller es fonamenta, doncs, sobre el concepte que ellloc és l’arxiu de tots els esdeveniments i les transformacions i que un projecte paisat-gístic per al Vajont es pot entendre com un dispositiu capaç de reactivar el sentit i ex -plicar-ne la història.

El taller Vajont Landslide/garden, ideat el 2005 pel taller Landscapeagency del Departa-ment d’Arquitectura de la Universitat de Ferrara, es va crear amb la intenció de desen-volupar la col·laboració entre l’Istituto Nazionale per la Montagna, l’ecomuseo Vajont i elCNR-IRPI Istituto di Ricerca per la Protezione Idrogeologica, amb els quals s’ha dut aterme una reflexió sobre els temes del record, la prevenció del risc i la transmissió de co-neixements, a través d’instruments i formes d’actuació que troben el seu fonament enel lloc i en la seva interpretació. El taller ha comptat amb la participació del Master inLandscape de la Universitat de Califòrnia de Berkeley, del Master d’Arquitectura del Pai-satge de la Universitat Politècnica de Catalunya de Barcelona, del departament Oasi dela Universitat Mediterrània de Reggio Calabria, i amb la contribució de Domus Academy– Master in Integration Design s’ha investigat la relació entre lloc físic i comunicació.

Emmarcat per diferents disciplines –la geologia, el projecte paisatgístic, el projecte mu-seístic i la comunicació interactiva–, el treball es pot entendre com un projecte para-digmàtic que ha establert una important ocasió de síntesi i experimentació d’una formad’actuar complexa i interdisciplinar. Un projecte que permet reflexionar a la vegada al vol-tant dels temes de les grans infraestructures i de les grans i destructives transformacionsterritorials, meditar sobre la història i la vida d’una comunitat, sobre la memòria i sobreel gran missatge emotiu que el lloc ens transmet.

El tema del taller ha estat en primer lloc un procés de reconeixement i descodificació defragments i d’empremtes i la narració de la història de Vajont s’ha concretat en la posa-da en evidència, en el redescobriment i la valoració del lloc en el seu aspecte físic. Lanova lectura i la valoració del complex sistema de recorreguts, molts d’ells interromputs,



que travessa la vall del Vajont pot ser una trama de referència per a un nou tipus d’apro -fitament del lloc més atenta a les seves característiques fisicomorfològiques i, al mateixtemps, a les restes i a les raons de la catàstrofe.

La presa, l’esllavissada, la vall, els habitants, els estudiosos, els turistes..., com trobar unaclau interpretativa capaç de descriure les complexes relacions entre aquests components?

Landslide/garden

L’esllavissada, un paisatge molt jove i estrany, incomprensible dins l’enormitat de la sevadimensió de 270 milions de metres cúbics.

Un cos amorf que ens desorienta però que inclou íntegres les senyals i les restes del queva succeir.

Un lloc arxiu de totes les històries i un instrument extraordinari de comunicació. Un llocen espera de ser descodificat i viscut.

El jardí, lloc del treball continu, lloc de l’acció, de la cura i de l’activitat incessant. El jardí,realitat dinàmica, en contínua transformació i moviment, s’adequa als esdeveniments,evoluciona en la permanent recerca d’equilibri i mesura.

El jardí també, i sobretot, lloc d’invenció de l’experimentació.

Landslidegarden uneix l’exigència d’inventar un futur per a aquest lloc amb la necessitatd’un treball constant per acompanyar la seva existència i l’evolució.

Partint d’aquest concepte base, s’han aïllat algunes direccions de recerca que han guiatel treball del taller.

El memorial: paisatge i memòria

La primera reflexió es refereix al concepte de memòria com a instrument actiu i dinàmic,pensant que un memorial, lluny de ser un monument, pot ser un dispositiu que guar-di l’esfera íntima i privada del record, transformant-se també en un instrument de co-neixement.

Tota la comunitat, que ha passat per l’experiència fatigosa i necessària de la «recons-trucció», es fa guardiana de la memòria del desastrós esdeveniment que assenyala unafase decisiva de la seva història, afavorint, així, en un procés evolutiu, el naixement d’uncaràcter renovat del lloc.

Vajont Landslide/garden | 271


La narració a través dels nombres

La història d’aquest lloc ha estat des de sempre descrita a través dels nombres, i un delsobjectius del taller ha estat el de transformar la mesura i la seva percepció en un temade projecte.

Com traduir les xifres en experiències que es puguin percebre, què signifiquen 270 milionsde metres cúbics de terra? Com s’aconsegueix imaginar la velocitat i la potència de l’ona?Com comprendre l’alçada de la resclosa on ara es recolza una muntanya i ja no un llac?

El treball sobre les empremtes/traces

Les empremtes de la història d’aquest lloc estan presents pertot arreu. Una investigaciósobre les traces i el seu significat pot ser l’instrument per reactivar una relació amb el ter-ritori i comprendre els esdeveniments que l’han format i, ràpidament, transformat. Calexplicar les històries poc visibles del lloc, proposant un coneixement de la vall a travésde la narració de les moltes històries que s’entrecreuen.

Insiders/outsiders

En l’intent d’elaborar una estratègia de reocupació del lloc i inventar un futur possible,és fonamental determinar un equilibri entre els que hi viuen i els que el visiten.

«El lloc existeix actualment només on es té cura d’ell, independentment del tipus de pro-pietat al qual està subjecte: no són els insiders o els outsiders els que posseeixen el lloc,sinó només els que en tenen cura, els que el coneixen, els que el reprodueixen contí-nuament, formin o no formin part de la comunitat local1.»

Living database

El lloc com a arxiu i el paisatge com a medi. El territori físic és un arxiu vivent (living da -tabase), un sistema d’anotació, catalització i transformació dels fluxos que el travessen.A través del treball sobre el paisatge és possible contar històries, explicar esdeveni-ments, transmetre coneixements.


1 Extret de BONESIO, Luisa. I Limiti del Paesaggio – chi sono gli abitanti?



La diga del Vajont.



Un projecte de comunicació interactiva en el context del taller Vajont significa aprofitar elpotencial de les tecnologies digitals per donar forma a models relacionats, de comunica -ció i d’accés als recursos (històrics, culturals i sobretot socials) del Vajont, que s’entrecreuenfortament amb les qualitats morfològiques del paisatge, amb les variables ambientals,amb els aspectes que es poden percebre i amb els materials del territori.

Dispositius del projecte

El treball s’ha desenvolupat a través de la determinació i la selecció dels diferents nivellsde la comunicació i dels diferents matisos del fet de compartir la història i les històriesdel lloc; des dels indrets més sensibles i íntims fins en aquells més públics i cridaners,travessant els molts llocs que hi ha encara per descobrir.

S’ha meditat sobre espais íntims, sensibles, privats, com les terres, els paviments de lescases destruïdes per l’onada, úniques restes d’una vida anterior i que van esdevenir llocsde memòria i recolliment dels supervivents. La seva conservació està estretament lligadaa l’ús del lloc, però al mateix temps, és indispensable preservar-ne el caràcter de lloc ama-gat i secret a través del qual la comunitat pot preservar el ritus de la memòria col·lectiva.

S’han localitzat a la vall alguns punts d’observació privilegiats: els apuntadors visuals,que, localitzats d’una manera precisa al territori, es transformen en dispositius de des-codificació del lloc, de l’esdeveniment i de les seves històries interconnectades.

Existeix, finalment, un element extraordinari, físic i conceptual, que podria esdevenir l’ins-trument d’unió de cadascun dels fragments: la línia de l’aigua, és a dir, el límit on va arri-bar l’onada.

Una línia gairebé invisible que es concreta en alguns senyals molt evidents, en alguns llin-dars que marquen el canvi d’estat que assenyala el dins i el fora, el paisatge antic i se-dimentat en la seva consistència i el jove de després, que cerca encara el seu equilibri ila seva identitat.

Potser és aquest el tema del projecte que podria tenir els resultats més interessants, untreball sobre la línia i sota la línia dels elements existents que la fan clara; un treball que,com el de l’arqueòleg protagonista de la novel·la Der chinese des schmerzes (El xinèsdel dolor), de Peter Handke, consisteix en la recerca dels llindars com aquells espais buits,aquelles absències que separen el dins del fora, el descobriment dels quals és sovint fo-namental per aclarir el sistema sencer.



Fotografies: Paola di Pietri. Vajont.



Introducció

Ja no ens podem imaginar el nostre entorn quotidià sense turbines eòliques. No nomésn’hi ha cada cop més, sinó que la seva mida augmenta. Actualment als Països Baixosja generen l’energia equivalent al consum d’un milió de llars. Aquest mètode de produc-ció d’energia sostenible té seguidors entusiastes, però també cada cop més detractors.La gent veu aparèixer molins de vent en llocs que sovint semblen aleatoris, i sovint espregunta on anem a parar i què representa per al nostre paisatge. L’escala de les turbi-nes eòliques més modernes és totalment diferent d’allò a què estem acostumats: sónmolt més altes i voluminoses i generen molta més energia que els molins de vent mésgrans que hi ha actualment als Països Baixos.

Aquest canvi d’escala ens obliga a reflexionar sobre les conseqüències de l’arribada de lesturbines de nova generació per al paisatge, l’estructura de l’entorn i la relació amb les turbi-nes eòliques actuals, part de les quals se substituiran al llarg dels propers anys. Totesaquestes qüestions han dut l’assessor nacional per al paisatge a fer un estudi i redactar unarecomanació, basats en coneixements i experiències de diversos sectors de la societat, es-pecialment la pràctica dels coordinadors provincials de l’energia eòlica, les anàlisis del Tallerd’Arquitectura Governamental i la Direcció de Coneixements del Ministeri d’Agricultura, Na-tura i Qualitat Alimentària, els resultats de l’estudi de disseny, ciutadans intranquils a causade plans de turbines eòliques, empreses agrícoles amb un molí de vent als seus ter renys,estudis científics socials i experimentals, fabricants de molins i moviments ecologistes.

Consideracions

En primer lloc analitzem una sèrie de consideracions que han estat especialment signifi -catives per a la tipologia i el contingut de l’estudi de disseny i la recomanació de redac-tar finalment un pla nacional de turbines eòliques per al paisatge dels Països Baixos.

| 277

Turbines eòliques al paisatge neerlandès. Estudi de disseny i proposta de pla nacional

N. F. C. Hazendonk, H. de Haan, D. F. Sijmons, H. Venema, B. VerhaveMinisteri d’Agricultura, Natura i Qualitat Alimentària dels Països Baixos


Durabilitat

Si bé és cert que al seu informe quinquennal el Panell Intergovernamental sobre el CanviClimàtic (Intergovernmental Panel on Climate Change, IPCC) ha reduït la pujada del ni-vell del mar que havia pronosticat per als propers cent anys, també ha incrementat l’es-timació de la influència de l’activitat humana sobre el canvi climàtic. La possibilitat queaquest canvi estigui provocat per emissions artificials a l’atmosfera de gasos amb efec-te hivernacle com el CO2 ha passat d’ésser considerada «probable» a «molt probable».És ben clar en quina direcció han d’anar les mesures que es prenguin: hem d’intentarestalviar energia i incrementar considerablement el percentatge de fonts d’energia sos-tenibles en la producció total d’energia. No hi ha dubte que s’utilitzaran tots els mitjansdisponibles per aconseguir-ho, de manera que no es desaprofiti cap alternativa i espugui garantir el subministrament constant i sense problemes d’energia durant tantemps com sigui possible. Per tant, queda clar que en un país de vents forts com elsPaïsos Baixos l’energia eòlica tindrà un paper important en l’abastament d’electricitat ique, consegüentment, ens cal disposar d’una bona política territorial.

Experiència i recepció

Sense arribar a dir que les diferències són insalvables, sí que podem dir que a banda delsdefensors i detractors que s’enfronten en polèmiques agres, la majoria de ciutadans es mouentre la simpatia per les energies sostenibles i la preocupació relativa als darrers canvissoferts per les turbines eòliques. El moviment ecologista també està dividit; els partidarisd’un fort increment de la producció d’energia eòlica l’han defensada des del co mençamenti ara veuen que pot desenvolupar el paper tan destacat que sempre li han volgut atribuir.Els detractors apunten a l’augment del risc que la proliferació de turbines eòliques repre-senta per als ocells i es basen, sobretot, en els perjudicis potencials i efectius per al pai-satge. El rebuig a les turbines eòliques s’expressa amb el neologisme contaminació paisat -gística, un concepte que la societat va reconèixer tan bon punt els ecologistes el van treurea la palestra. De cop, la combinació de «paisatge» i «contaminació» permetia expressaramb paraules la irritació latent. No obstant això, crida l’atenció el fet que «contaminació pai-satgística» és un concepte autènticament neerlandès que no té sinònims totals ni rellevàn-cia en altres països. En defensa dels Països Baixos podem dir que, com que el territori éstan pla, qualsevol element sobresurt molt per damunt del terra i es retalla inclement contral’horitzó. A més, no es tracta només de l’altura, sinó també del moviment, que en certa ma-nera crea un altre paisatge que algunes persones troben molest.



Aquesta molèstia és una cosa relativa; als nostres avantpassats no els feien cap nosa lesaspes que es movien a l’horitzó. Avui dia al conjunt dels Països Baixos hi ha menys de lameitat dels molins que hi havia a la zona de Zaan (al nord d’Amsterdam) en el segle XVIII, quanl’energia eòlica feia funcionar tots els sectors de la indústria. En aquella època hi havia grupsdensos de molins pertot arreu: molins d’oli, serradores, de mostassa, de paper i de blat.

Les turbines eòliques actuals són molt més altes que els molins de vent clàssics; potseraixò explica la sensació d’omnipresència que produeixen. Sovint es diu que la reacciódel públic és comparable a la que hi va haver quan van aparèixer els primers trens devapor,1 o bé es destaquen les importants diferències d’opinió entre joves i gent gran (queen principi fan pensar que el «problema» anirà desapareixent gradualment). Les perso-nes a qui les turbines eòliques realment molesten consideraran que aquesta opinióqüestiona la legitimitat del seu punt de vista. Aquesta argumentació també ignora les ex-periències d’Alemanya, on una ambiciosa política d’energia eòlica «des de baix» va ge-nerar la sensació localitzada d’aïllament provocat per turbines eòliques.

És impossible reconciliar les postures de defensors i detractors de les turbines eòliques;per tant, la instal·lació de noves turbines no només ha d’anar acompanyada de la curai els debats necessaris, sinó que a més s’ha d’orientar cap a la ubicació selectiva i la crea-ció de zones sense turbines que mantinguin o fins i tot millorin la sensació d’espai delpaisatge actual.

Escala i visibilitat

En l’energia eòlica de nova generació ja no parlem de molins, sinó de turbines. De fet, elnom de central energètica tampoc no seria inadequat. Una turbina pot arribar a submi-nistrar una potència de 4,5 megawatts (MW) per turbina; els pals fan entre 80 i 120 md’alçada. Comptant les aspes giratòries, els gegants més grans es poden comparar enaltura i diàmetre amb la torre Euromast de Rotterdam, que fa 186 m d’alçada. (similar aTorrespaña). Com que a 100 m d’altura el vent bufa amb la mateixa força en pràcticamentqualsevol punt dels Països Baixos, la instal·lació de turbines eòliques ja no es limita a leszones de costa. Els eufemismes administratius com ara «adaptació al paisatge» perden

Turbines eòliques al paisatge neerlandès. Estudi de disseny i proposta de pla nacional | 279

1 Petran Kockelkoren relata que en el segle XIX la gent va viure noves experiències a les quals van haver de tro-bar forma. L’experiència dels viatges en tren era tan nova que va generar una vintena de quadres de malaltiesdocumentades i descrites amb detall, que uns deu anys més endavant havien desaparegut totalment. PetranKockelkoren. Techniek: kunst, kermis en theater, NAi uitgevers, Rotterdam, Països Baixos, 2004.


el sentit davant aquests gegants; amb bones condicions meteorològiques, les turbinesd’aquestes dimensions són visibles des de 20 km de distància.

Aquest fet ressalta la urgència de disposar d’una nova política que garanteixi que als Paï-sos Baixos quedin suficients zones en què l’horitzó no estigui ple de molins.

Control tecnològic

El sector de l’energia eòlica està dominat per la tècnica i la tecnologia. Des de la formula-ció de la política fins a la fabricació de les turbines s’utilitzen, principalment, arguments tèc-nics. No tenim res contra la tècnica, però un enfocament unilateral provoca que les deci-sions es prenguin de manera tecnocràtica, cosa que pot provocar ràpidament l’aparició depostures antagòniques i de dos bàndols, un «ells» i un «nosaltres», de manera que un bàn-dol, el lobby de l’energia eòlica, els legisladors, fa tot el que vol, mentre que a l’altre bàndol,«nos altres», el gran públic, els consumidors d’energia, ens veiem limitats a mirar impotentsi sentir-nos exclosos. Això és buscar-se problemes. L’òptica tecnològica simple fa que obli-dem els avantatges d’una veritable política energètica, és a dir, una política que faci tot elque pugui perquè individus i comunitats sentin que participen en l’arribada de les turbineseòliques. Els agricultors no consideren les turbines eòliques una amenaça o contaminaciópaisatgística perquè les controlen i hi tenen un interès personal. Aquest plantejamenttambé és vàlid a una escala més gran, tal com demostra l’èxit d’un projecte de prova rea -litzat a l’illa de Texel en el qual es permeté als mateixos habitants de l’illa determinar quinsmètodes d’estalvi d’energia volien adquirir mitjançant «bonus energètics».

Si la gestió de l’entorn pretén introduir i ubicar les turbines eòliques de manera respon-sable, cal una aproximació política a l’energia.

Desenvolupament d’estratègia

El desenvolupament d’estratègies no només permetria ampliar la discussió reunint a ciu-tadans i energia (eòlica), sinó també en un marc social més ampli. En l’estudi previ es vautilitzar la teoria cultural antropològica de la domesticació de «monstres» en diverses so-cietats.2 Distingim les estratègies següents:


2 Amb «monstres» ens referim a fenòmens estranys i amenaçadors per a una societat. Aquests «monstres»són diferents a cada societat, i poden anar des del fet que en algunes tribus el naixement de bessons es con-sidera impur, fins a la introducció del «plàstic» a la societat occidental dels anys quaranta.


• Expulsió del monstre de manera que no entri a la societat.

• Abraçar el fenomen, prenent-lo per sagrat.

• Adaptar el monstre de manera que encaixi en una de les categories.

• Assimilació pragmàtica; revisió de les categories culturals per incorporar el fenomen.

Aquesta tipologia sembla molt adequada per introduir noves tecnologies i comprendre idirigir la reacció social que generen.

L’assessor nacional per al paisatge va encarregar a cinc empreses de disseny (MVRDV,Hans van Houwelingen, Paul van Beek, NL-architects i Ton Matton) la redacció d’estu-dis de disseny sobre col·locació i estratègia de col·locació de turbines eòliques.

MVRDV ens presenta la imatge terrorífica que en el futur no hi haurà cap entorn en quèno ens envoltin molins de vent. Aquesta empresa desterra els molins al mar, on hi haprou espai per a parcs eòlics de grans dimensions. Hans van Houwelingen adapta elsmolins aportant un altre context: considera, simplement, que els molins moderns encai-xen en el nostre entorn, tan urbanitzat. Paul van Beek desenvolupa una estratègia mixtaentre l’acceptació dels molins i la modificació de les normes, preguntant-se com es potmodificar el paisatge receptor de manera que sigui un bon lloc per acollir la turbina eòlica.NL-architects accepten els molins i s’estenen en complexes configuracions de parcs deturbines i nous models de molins. Ton Matton es el campió de l’«assimilació pragmàtica»:busca l’acceptació en una implicació més gran de la gent. La gent ha de tenir la sensa-ció que el molí els fa un servei; en la seva proposta, el consumidor es converteix en ac-cionista i productor. A més, proposa desenvolupar grans projectes de parcs eòlicsamplis, de formes clares i, alhora, oferir totes les facilitats a les iniciatives a petita esca-la. Gràcies al càsting, aquestes propostes combinades ofereixen una bona imatge de laracionalitat i els punts forts i dèbils de totes quatre estratègies.

Com es fan actualment les instal·lacions

L’execució de la política actual es desenvolupa amb moltíssims problemes. Si bé a diver-ses províncies hi ha la voluntat administrativa explícita d’assolir els objectius, a la pràcticala instal·lació de turbines sembla més aviat un banc de sorra multisectorial en què s’enca-llen moltes iniciatives. Gran part de la culpa rau en l’estil de planificació. Es treballa prin -cipalment a partir de limitacions: els projectes de turbines eòliques han de complirmoltíssimes condicions relatives a ecologia, salut pública i higiene mediambiental. Les di-rectives d’hàbitat i aus de la Unió Europea, altures màximes, paisatges nacionals (entorns



protegits), zones d’exclusió, rutes aèries, zones habitades, zones en què no es permetconstruir, etc., representen impediments per a la instal·lació de turbines. El resultat és unmapa amb un parell de seccions lliures a les quals queden desterrades les turbines eòli-ques. Amb les turbines de nova generació i l’oposició que generen, aquestes zones es de-limitaran encara més i seran encara més escasses. Per molt ben intencionades i legítimesque siguin aquestes consideracions, aquest enfocament duu inevitablement a la visió pes-simista del progrés que assegura que les turbines eòliques «converteixen els pitjors llocsde la província en llocs encara pitjors». Així, doncs, la instal·lació de les turbines de novageneració pot conduir a una situació encara més fragmentada que l’actual. Nosaltresvolem abordar el tema des de l’altra perspectiva, és a dir, centrant-nos en les possibilitatsde construir parcs eòlics o en la recompensa i suport a les bones iniciatives.

D’aquí es desprèn que caldria adoptar una perspectiva més positiva i centrada en el des -envolupament planològic. Així mateix, el disseny de les polítiques s’hauria de dur a termemitjançant un contacte molt més estret amb les quatre categories d’agents del mercat,és a dir: el sector elèctric (empreses energètiques), petits inversors privats (especialmentagricultors), cooperatives eòliques i nous productors eòlics independents (especial-ment desenvolupadors de projectes).

Experiències procedents de l’arquitectura paisatgística

L’arquitectura paisatgística ha estat acumulant experiències sobre el disseny de paisat-ges per a la instal·lació de molins de vent des de fa uns vint-i-cinc anys. Per encàrrec delServei Planològic Nacional, a principi dels anys vuitanta fins i tot es va treballar en con-ceptes per a l’aplicació d’energia eòlica a escala nacional. A les zones més ventoses delsPaïsos Baixos es van utilitzar diverses configuracions, com línies i superfícies, segons eltipus de paisatge. Finalment aquest estudi no es va arribar a traduir en política territorial.

En general, els arquitectes paisatgistes van acceptar de bon grat el desafiament de ferencaixar aquests nous elements amb el paisatge, cosa que després dels primers càlculssemblava, a més, relativament fàcil. Les turbines en si són magnífiques mostres d’unaclara relació entre forma i funció. Els molins més petits, per exemple els situats a les ter-res d’una granja, sovint encara mantenien una relació funcional amb el seu entorn; peròa mida que les turbines han anat augmentant de mida i s’ha incrementat la influència deles empreses energètiques, aquesta relació s’ha anat perdent. Els dissenyadors, basant-se en l’escassetat d’estudis socials, solien preferir entorns oberts i tranquils. La disposi-ció preferida era la lineal, i de vegades s’organitzava un parc eòlic seguint un esquema



geomètric. Els eixams de molins solitaris no tenien bona acollida; els inquiets molins dedoble aspa foren desterrats.

Es van buscar relacions amb patrons paisatgístics existents i les disposicions lineals esvan vincular a infraestructures com ara carreteres, séquies, canals i dics. Aquesta ac-tuació va rebre una magnífica acollida, igual que les disposicions lineals al llarg del canald’Holanda del Nord i del dic de Lelystad. Aquest enfocament encara s’utilitza molt, talcom demostra, per exemple, la política del Nota Ruimte, l’informe territorial del Governneerlandès.

No obstant això, cal admetre que les relacions i les configuracions suggerides sovint noes reconeixen i, a més, que l’escala de les turbines fa que adaptar-les al paisatge siguicada cop més difícil.

A causa de la gran distància intermèdia a què s’instal·len les turbines, les disposicionslineals amb prou feines s’identifiquen com a línies. Alguns arquitectes paisatgístics hanproposat crear paisatges completament nous amb les turbines, en lloc de seguir inten-tant introduir-les i adaptar-les al paisatge.

S’han presentat molts bons dissenys, però sovint els patrons partien d’una superfícieplana i a posteriori no aconseguien l’efecte desitjat.

Sovint no s’ha tingut prou en compte la dinàmica dels molins i s’ha prestat poca aten-ció a la informació que es pot extreure dels dissenys executats. L’abast de les turbineseòliques actuals i l’arribada de la nova generació representen un gran repte per a l’ar-quitectura paisatgística, que pot aprofitar l’experiència acumulada.

Els exercicis que l’estudi de disseny va dur a terme durant la redacció de la recomanaciómostren en quina direcció poden anar les idees, així com que encara fa falta molta expe-riència, com també suport de tècniques de visualització i estudis experimentals moderns.

Proposta d’un Pla nacional d’energia eòlica

De les consideracions anteriors, se’n desprèn, sense cap mena de dubte, que necessi-tem urgentment un pla nacional que no només cobreixi tot el territori neerlandès (inclosala superfície neerlandesa de placa continental), sinó que, a més, impliqui tots els estratsadministratius, és a dir, el Govern central, les províncies i els municipis, així com els re-presentants dels sectors interessats del mercat. Per redactar aquest pla nacional ésindispensable comptar amb àmplies aportacions d’experts de diversos àmbits, i en pri-mer lloc d’experts en planificació territorial i medi ambient.



L’exemple a seguir és el del Pla de la nova línia hidràulica dels Països Baixos, anome-nada Panorama Krayenhoff, que ja controla els canvis d’aquesta zona de 85 per 15 kmdes de fa com a mínim cinc anys. El pla supera els límits de municipis i províncies i in-tegra diverses disciplines, com ordenació territorial, arquitectura paisatgística, cons-trucció urbana, tècnica civil, manteniment de monuments i arquitectura. Totes lesparts afectades han estat implicades en el pla des del començament mitjançant l’or-ganització regulada de debats i discussions. A més, en aquest pla es basa un pro-grama de desenvolupament per a diversos àmbits (coneguts com a «seccions deprojecte»). Es va demanar a totes les parts que participessin en la seva execució i esvan vincular entre elles les iniciatives ja existents. Una visió integral confeccionadaconjuntament d’aquestes característiques té un caràcter molt global i planteja objec-tius a llarg termini, i s’expressa en un programa de desenvolupament diferenciat alqual es poden vincular projectes específics a escala local en el marc de les condicionsestablertes per al nivell d’escala superior. Si bé el Pla de la nova línia hidràulica delsPaïsos Baixos és diferent del pla nacional per a l’energia eòlica que pretenem obtenir,gràcies a l’èxit que ha obtingut el seu enfocament integral és igualment una font d’ins-piració de formes de col·laboració a escala nacional entre entitats públiques i entre en-titats públiques i privades.

També calen acords rellevants en els tres nivells administratius sobre la problemàtica dela instal·lació de les turbines eòliques, que idealment haurien d’anar acompanyats d’apor -tacions procedents de diferents disciplines per tal de formular solucions diverses. Pen sem,per exemple, en arquitectura paisatgística, arquitectura i tècnica de construcció, estudisexperimentals psicològics, estudis culturals, socials, sobre les opinions que generen lesturbines eòliques, i estudis dels efectes mediambientals i econòmics. La polarització del’opinió pública pel que fa a la ubicació de turbines eòliques és una raó més per adop-tar un enfocament nacional.

Totes les parts implicades es comprometen a posar en funcionament una estratègiad’instal·lació comuna i a la vegada a realitzar un programa d’estudi paral·lel. Aquest planacional ha d’oferir un marc clar per als inversors i alhora generar qualitat terri torial.

Component de política energètica

Un pla nacional sobre la ubicació de turbines eòliques exigeix ampliar la perspectiva enca-ra més; a parer nostre, un pla d’aquestes característiques solament pot tenir èxit si va acom-panyat d’una veritable política energètica. Ciutadans i administracions locals han d’estar



convençuts que les noves turbines eòliques també s’instal·len en benefici seu. El gran èxita Renània del Nord-Westfàlia, on la política estava més enfocada al moviment grass-rootsque al sector energètic, mostra el potencial formidable d’un enfocament d’aquestes carac-terístiques. En aquesta regió l’energia eòlica s’ha implantat gradualment i s’ha acceptatcom una font energètica preferible des del punt de vista ecològic, com un sector econòmici com una alternativa convincent als mètodes tradicionals de producció d’energia.3 La sim-ple dada que si se substituïssin tots els molins de vent instal·lats actualment als Països Bai-xos (uns mil vuit-cents) per turbines d’última generació, totes les llars del país podrienfuncionar amb energia eòlica, ja clama una traducció en política energètica.

El pla nacional ha de perdre el regust tecnocràtic que té la instal·lació de turbines eòli-ques i l’energia eòlica. En un estudi previ vam constatar que, si bé el desenvolupamentde l’energia eòlica depèn principalment de motius econòmics i territorials, de fet no espot plantejar sense parar atenció alhora a l’aspecte cultural. Els motius econòmics hand’anar acompanyats d’un estil i un disseny contemporanis. El pla nacional ha d’incor-porar el convenciment que la cultura és un element important i que les inversions en eldisseny de les turbines i el paisatge compensaran en forma d’un suport i entusiasmemés grans a favor de l’energia eòlica.

A més, el pla nacional hauria de posar a prova la solidesa de quatre estratègies de do-mesticació (allunyament, adaptació, assimilació i acceptació). Per això, és important im-plicar més i millor les ciències socials en la creació de la política i el programa d’estudi(vegeu més avall).

Seria molt preferible decantar-se per una aproximació àmplia que vinculés la problemà-tica de la ubicació territorial i l’aspecte cultural a una perspectiva de política energèticasobre energia eòlica.

Un Pla nacional d’energia eòlica hauria de ser ambiciós. Una aproximació àmplia d’aques -tes característiques també permet incorporar un component territorial a la discussiósobre energia, i d’aquesta manera la discussió és menys aïllada, ja que també permetvalorar l’aspecte i els impactes d’altres formes energètiques (sostenibles) sobre el pai-satge i comparar-los amb els de l’energia eòlica. Pensem, per exemple, en l’impacte ter-ritorial de la mineria, l’extracció de lignit, l’energia nuclear, l’energia solar, la fermentacióde biomassa i el cultiu de biocombustibles.


3 BREUKERS, S. Changing institutional landscapes for implementing wind power; a geographical comparison ofinstitutional capacity building: The Netherlands, England and North Rhine-Westphalia, tesi doctoral. Amster-dam: Amsterdam University Press, Països Baixos, 2007


El component territorial

Als Països Baixos s’és a punt d’iniciar una nova era d’instal·lació de turbines eòliquesque representarà un punt d’inflexió en la política territorial aplicada fins ara. El formatgegantí de les turbines més modernes no permet continuar amb l’estil actual de proli-feració local, per tant, ens hem d’anticipar a un pla territorial nacional i prendre la deci-sió fonamental d’escollir certes regions en què es concentraran les noves turbines ideixar al marge altres zones, anomenades «vides». Una de les preguntes importantsque haurà de rebre resposta durant la redacció del pla nacional és quines regions seranles escollides.

S’estima que la confecció d’un pla d’aquestes característiques pot requerir uns dosanys, però com que d’una banda no podem esperar dos anys a decidir on cal ins-tal·lar les turbines i, d’altra banda, la instal·lació generalitzada tindria conseqüènciesirreversibles per a la sensació d’espai, hem de designar al més aviat possible «àreesde cerca» de vides, un objectiu factible si les vinculem a categories planològiques jaexistents. En aquestes àrees de cerca no es permetria, pendents de la determina-ció definitiva de les vides, construir turbines eòliques d’última generació. Lessol·licituds d’autoritzacions per a la instal·lació de turbines més petites s’analitzariencas per cas.

L’estratègia territorial del pla nacional s’ha de basar en una delimitació estricta i la coor-dinació de competències i acords entre els diversos nivells administratius (Govern cen-tral, província, municipi).

El pla hauria d’incloure, com a mínim, els elements següents:

• La proporció desitjada entre les ubicacions a mar i terra i les fases corresponents.

• L’establiment de zones de concentració, tant a mar com a terra, destinades a parcseòlics a gran escala amb l’estil necessari, la qual cosa s’aconsegueix dissenyant-loscom un conjunt.

• La determinació de les zones que han de quedar lliures de turbines eòliques (de gransdimensions), anomenades vides.

• Una estratègia detallada sobre com aprofitar la substitució de les turbines eòliquesja amortitzades per crear vides aprofitant per traslladar les turbines noves cap a les zo-nes de concentració.



• La formulació d’una aproximació de la resta de les zones, és a dir, les zones que en-cara no han estat designades ni zona de concentració ni vide. En aquestes zonesl’acció més important serà preparar el terreny per a la substitució i la modernitzaciódels molins de vent de propietat particular (principalment, d’empreses agrícoles) jaamortitzats.

• El desenvolupament d’estratègies d’ubicació específiques segons el tipus de pai-satge per a les zones no adequades per a megaturbines però sí per a models méspetits.

• Un nou repartiment de tasques indicatiu per província per a la producció energèticaen GWh (milions de kWh).

• L’aprofitament i, si és necessari, la utilització de possibilitats tècniques i jurídiques perredactar acords col·lectius i contractes de conjunt a tots els nivells (des de coope-ratives d’agricultors fins a organitzacions nacionals) que permetin la col·laboraciódels ofertants i, alhora, ofereixin a les comunitats (locals) la possibilitat de treure’nprofit.

• Les províncies són responsables de manera individual i en conjunt de redactar idetallar visions d’estructures en l’àmbit provincial en el marc d’una nova Llei d’orde -nació del territori que els permet escollir un enfocament de desenvolupamentplanològic més proactiu; per exemple, identificant quines zones ofereixen bonescondicions per a la construcció de grans turbines eòliques tenint en compte elsrequisits tècnics per a la seva instal·lació i la ubicació d’instal·lacions a l’aigua oal sòl.

• La concreció de la política en les quatre categories d’ofertants en el mercat liberalit-zat:4 el sector agrari, el sector elèctric, les cooperatives eòliques i els nous desen-volupadors de projectes independents.

• La responsabilitat de totes les parts a l’hora de crear les condicions necessàries ioferir prou suport al disseny paisatgístic requerit a les ubicacions destinades a la ins-tal·lació de turbines eòliques.

• Un protocol que estableixi un estudi experimental estàndard que caldria realitzarabans de la instal·lació, i la supervisió d’un ús correcte de visualitzacions i simula-cions en la presentació de les diverses propostes.


4 AGTERBOSCH, S. Empowering Wind Power, Over de invloed van sociale en institutionele condities op de pres-taties van ondernemers op de markt voor windenergie, tesina Utrecht: Universiteit Utrecht, Països Baixos,2006.


Organització

Des de la infraestructura administrativa existent relativa a l’acord Administratiu nacionalde desenvolupament de l’energia eòlica (Bestuursovereenkomst Landelijke OntwikkelingWindenergie, BLOW) es podria prendre la iniciativa de redactar un pla nacional. Es plan-teja la creació d’un nou grup de control que inclogui els tres ministeris més implicats(Economia, Agricultura, Ordenació Territorial i Medi Ambient), les províncies, el movimentecologista, una representació dels municipis i representants dels quatre sectors econò-mics esmentats. El grup de control de l’NPW es responsabilitzaria del procés i el dirigi-ria. Per tal de ressaltar el caràcter nacional, caldria nomenar un president independentamb prou autoritat i experiència administrativa en aquest àmbit. Qualsevol pla nacionalha d’anar acompanyat d’una oficina de projectes independent que garanteixi i dirigeixi elprogrés i el desenvolupament del pla.

Estudi

L’oficina de projectes s’encarrega de dirigir i coordinar el programa d’estudis que esposa en funcionament paral·lelament al pla nacional. Experiències anteriors han demos-trat que cal parar especial atenció als punts següents:

• La realització d’estudis addicionals relatius a la metòdica i a problemes de disseny es-pecífics en els diversos tipus de paisatge en què es podrien instal·lar turbines eòliques.

• La realització d’estudis relatius a les possibilitats de concentració i a la introducciódels anomenats pisos eòlics (turbines apilades) per tal d’incrementar la potència pro-duïda per quilòmetre quadrat.

• La realització d’estudis experimentals fonamentats en què (finalment) es tingui encompte la qualitat paisatgística única de la turbina eòlica; concretament, el fet queles «aspes» giren, amb la qual cosa es creen dos «horitzons» en què s’aprecien elsmolins, i molt especialment els més grans.

• La realització d’estudis relatius a la interferència visual de diverses formacions de tur-bines eòliques entre elles i amb altres objectes, com torres de línies d’alta tensió.

• La realització d’estudis instrumentals, com per exemple, sobre si la nova Llei d’or -denació territorial disposa d’eines suficients per generar i controlar els desenvolupa-ments desitjats en els àmbits planològic i territorial. Oferir al Govern central i a lesadministracions provincials visions estructurals que els permetin establir i, si és neces-sari, fer un seguiment de les grans línies. Gràcies a la interactivitat i la generalitat del



procés, es pot oferir l’espai jurídic mitjançant plans d’assignació establerts en l’ambitlocal. En cas necessari, el Govern central i les administracions provincials poden utilit-zar instruments com ara disposicions de control, directives administratives o fins i totplans d’introducció per conduir els desenvolupaments en la direcció desitjada.

En conclusió

A més de l’estudi de disseny, s’inclouran a la recomanació els resultats presentats i co-mentats en dues sessions d’estudi i amb els coordinadors provincials de l’àmbit eòlic.Amb aquests passos en el procés i la presentació de la recomanació als ministres d’A-gricultura, Economia i Ordenació Territorial i Medi Ambient es va donar el tret de sortidaal pla nacional cobejat el juny del 2007. Des de la tardor del 2007 es treballa intensa-ment en la redacció d’un Pla nacional de l’energia eòlica que té dues parts, una a curttermini i una altra a llarg termini. L’estudi i la recomanació descrits han inclòs el paisatgea l’agenda energètica i l’energia (eòlica) a l’agenda paisatgística.

Els autors

N. F. C. Hazendonk és assistent de l’assessor nacional per al paisatge i dissenyador sè-nior de polítiques rurals del Ministeri d’Agricultura, Naturalesa i Qualitat Alimentària.D. F. Sijmons és assessor nacional per al paisatge i director de l’Oficina d’ArquitecturaPaisatgística H+N+S.H. de Haan és treballador del Taller d’Arquitectura Governamental.B. Verhave és assessor extern del Taller d’Arquitectura Governamental.H. Venema és redactor autònom.

Bibliografia

AGTERBOSCH, S. Empowering Wind Power, Over de invloed van sociale en institutionele conditiesop de prestaties van ondernemers op de markt voor windenergie [tesina]. Utrecht: UniversiteitUtrecht, 2006.

BREUKERS, S. Changing institutional landscapes for implementing wind power; a geographical com-parison of institutional capacity building: The Netherlands, England and North Rhine-Westphalia[tesina]. Amsterdam: Amsterdam University Press, 2007.



MATTON, T. Dans des turbines. Uitgave Senter Novem, 2004.

SCHÖNE, M. B.; VISSER, S. Landschappelijke aspecten van grote windturbines. RPD, 1986.

SMITS, M. Monsterbezwering. De culturele domesticatie van nieuwe technologie. AmsterdamBoom, 2002.

SIJMONS, D.; HAAN, H.; HAZENDONK, N.; VERHAVE, B.; VLASVELD, D. Windturbines in het Nederlandselandschap, advies, achtergronden en visies. La Haya, 2007.

Veenenbos en Bosch Landschapsarchitecten; Windturbines in Nederland, ontwerpstrategie vande landschappelijke situering van windturbines, 1997.




Turbines eòliques al paisatge neerlandès. Paul van Beek landschapsarchitecten, 2006.

Que es creï el vent! Hans van Houwelingen, 2006.

Paul van Beek landschappen BNT i.o.v. het College van Rijksadviseurs, 2006.



Les entrades a les ciutats per carretera travessen aquests llocs de trobada entre la ciu-tat i el món rural. Espais en què, en les últimes dècades, el creixement urbà dispers i laproliferació descontrolada de noves activitats periurbanes han contribuït al desordre,la pèrdua d’identitat i la banalització del paisatge.

Els accessos a les nostres ciutats es perceben per la majoria de la població com apaisatges degradats, llocs de molt baixa qualitat, i tenint en compte la seva alta fre-qüentació –ja que constitueixen l’escenari de tots els nostres desplaçaments interur-bans– és evident que les entrades a les nostres ciutats requereixen una atencióespecial.

Mentre els últims anys hem millorat notablement els centres urbans, tant en rehabilitacióde l’edificació com en la recuperació del valor de l’espai públic, ens hem oblidat d’aquestsespais, que tot i que estan allunyats del centre, tenen un paper molt important i significa-tiu, ja que són els vestíbuls de la ciutat i, per tant, la seva imatge de benvinguda.

Els accessos a nuclis urbans adquireixen una gran importància en els processos de va-loració de les perifèries urbanes. Per un costat perquè estableixen una relació funcionali significativa entre les ciutats i els seus entorns, i per l’altre perquè es converteixen enuna gran oportunitat per a la reconquesta de l’espai periurbà per a l’ús dels ciutadansque permet aconseguir espais més habitables i de qualitat.

Per això, a l’inici de les polítiques de paisatge de la Generalitat de Catalunya s’ha prio-ritzat la millora del paisatge dels accessos a les ciutats. Així, la Llei 8/2005, de 8 de juny,de protecció, gestió i ordenació del paisatge estableix entre altres actuacions la millorapaisatgística de les perifèries i de les vies d’accés a les ciutats i pobles, i també l’elimi-nació, la reducció i el trasllat dels elements, els usos i les activitats que les degraden (ar-ticle 8b) com una de les tipologies d’actuacions paisatgístiques que han d’impulsar lesadministracions públiques.

| 293

L’ordenació del paisatge dels accessos a nuclis urbansProjecte de millora del paisatge de l’accés sud deGranollers per la carretera BP-5002 en el pla de Palou

Cinto Hom Cap del Servei de Paisatge. Departament de Política Territorial i Obres Públiques.Generalitat de Catalunya


Aquesta ponència tracta de la importància de l’ordenació d’aquests espais i usos, aixícom de l’arbrat en la configuració de les entrades a les ciutats, i s’exemplifica amb elprojecte de millora del paisatge de l’accés sud a Granollers per la carretera BP-5002 enel pla de Palou, en l’àmbit metropolità.

La prioritat d’actuació en aquests àmbits paisatgístics respon a la necessitat de donarsolució a un problema recurrent, la pèrdua del valor del paisatge en aquests espais tanfreqüentats, mitjançant actuacions pilot que serveixin de model i exemple del que pot serun espai ordenat i de qualitat. Així com hem aconseguit la recuperació de l’espai públicdels nostres centres, ordenant la complexitat dels usos a la ciutat, també hem de donarsolució a aquests espais perifèrics.

Totes les entrades a ciutats tenen un paisatge similar perquè han perdut la identitat coma lloc. Això vol dir que les imatges es repeteixen, igual que els processos que han con-tribuït a la seva situació actual: la implantació de nous usos comercials, industrials i totallò que no té cabuda a la ciutat. En resulten espais de molt baixa qualitat paisatgística.

Les actuacions pilot de millora paisatgística dels accessosa nuclis urbans

Les actuacions de millora paisatgística, tal com indica la Llei de protecció, gestió i orde-nació del paisatge, són intervencions exemplars pel fet de plantejar solució en uns àm-bits i a uns problemes similars i recurrents. Per això, l’anàlisi de la problemàtica, elsobjectius de millora paisatgística i les estratègies d’intervenció també són generals i, pertant, vàlids per a diferents emplaçaments, ja que es tracta de solucions que es podenaplicar a altres punts del territori.

Problemàtica paisatgística

• La proliferació d’usos i activitats diverses de manera dispersa que han ocupat l’en-torn de la via desordenadament i en un període de temps molt curt, i que fa incre-mentar la percepció de pèrdua de valor del paisatge.

• La configuració de la via no respon a necessitats actuals de mobilitat perquè lesnoves activitats establertes al llarg de la carretera comporten una mobilitat més com-plexa que la que serveix de connexió interurbana per a la qual es va crear, ara es ne-cessita camí per a vianants, aparcaments, etc.



• La presència de la publicitat, tant per la quantitat com per la inoportunitat d’implan-tació, incrementa el desordre, ja que deixa en segon pla altres elements que han deconfigurar la imatge del lloc.

• La col·locació d’elements de mobiliari urbà, especialment contenidors de recollidade residus urbans, sense l’emplaçament específic com passa a la ciutat.

• L’existència d’espais residuals adjacents i accessibles des de la via que permetenusos indeguts com l’aparcament sense cap tipus de control, l’emmagatzematge dematerials i elements obsolets.

• La difícil supervivència de les activitats agràries a causa de la pressió de nous usosperiurbans davant l’abandonament de les activitats agrícoles.

• La degradació i la vulgarització del paisatge, així com la pèrdua d’identitat, com aconseqüència dels problemes anteriors; així és difícil mantenir l’autenticitat.

Objectius de millora paisatgística

• La millora de la funcionalitat i la integració de la via han de ser propòsits de la millo-ra paisatgística, introduint les modificacions necessàries per adaptar-la a les novesnecessitats funcionals: ús de vianants, seguretat viària, etc., i al mateix temps escontribuirà a integrar-la en l’entorn.

• La consideració de «portes» de la ciutat, atès que és obvi que són la imatge de ben-vinguda dels centres urbans.

• La potenciació de la visió de l’entorn, mitjançant l’ordenació i la mitigació dels ele-ments que distorsionen i oculten els espais que travessen.

• La conservació dels elements amb identitat que confereixen valor al paisatge.

• L’ordenació dels espais residuals i l’aparcament recuperant aquests espais degra-dats i moltes vegades obsolets per a ús ciutadà, i ordenar els aparcaments.

Estratègies d’intervenció

• Remodelació de la urbanització de la via, implantant una nova secció més en con-sonància amb els nous usos i la major freqüentació, i que incorpori els espais i elselements necessaris per a l’ús dels vianants, la identificació dels accessos a les ac-tivitats i que, en molts casos, es pugui convertir en una via cívica.

L’ordenació del paisatge dels accessos a nuclis urbans | 295


• Plantació d’arbrat com s’ha fet històricament a les carreteres, ja que en coneixemles qualitats: beneficis mediambientals, confort per al passejant i un bon recurs pai-satgístic per crear una imatge unitària davant els elements discordants.

• Eliminació de la publicitat de cartells aïllats i en situació singular o almenys reduir-lai ordenar-la.

• Tractament dels espais residuals, tot incorporant-los a la nova urbanització de la viacom a espais d’ús de vianants, amb un tractament paisatgístic específic.

• Ordenació de l’aparcament de les diferents activitats de cara a la calçada. Prefe-rentment ha de solucionar-se a les parcel·les privades i no a la via o espais adja-cents, ja que l’objectiu és recuperar aquests espais per al vianant, permetre lacontinuïtat del recorregut sense obstacles i alhora millorar la seguretat viària.

• Ubicació dels elements de mobiliari urbà d’una manera ordenada i integrada en lanova urbanització.

• Millora de les façanes i les tanques de les finques. Aquestes són molt presents i com-ponen en gran part el paisatge d’aquests espais. Per tant, cal actuar en aquests ele-ments privats, amb campanyes i subvencions.

• Implicació de tots els agents, principalment les administracions públiques afectades.Aquestes actuacions només són possibles amb un gran consens i la participaciódels ciutadans que ha d’aportar la implicació municipal.


Imatge històrica de Granollers.


El projecte de millora paisatgística de l’accés sud de Granollers

L’actuació de millora del paisatge de l’accés sud de Granollers en el pla de Palou esdes envolupa a partir d’un conveni de col·laboració entre tres administracions: la Di-recció General d’Arquitectura i Paisatge del Departament de Política Territorial i ObresPubliques de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament deGranollers.

Els objectius són els següents:

• La reurbanització de l’accés a la ciutat per la carretera BP-5002.

• El condicionament per a l’ús dels vianants.

• La millora de les condicions de la seguretat viària.

• La dignificació de la imatge del seu entorn singular pel manteniment del seu caràc-ter rural.

L’avantprojecte de millora paisatgística ha estat redactat pel Servei de Paisatge de laDirecció General d’Arquitectura i Paisatge l’any 2005, i el projecte executiu ha estat re-dac tat l’any 2006 per un equip multidisciplinari dirigit per l’arquitecte Quim Rosell. La su-perfície total de l’actuació és de 29.000 m2 i el pressupost d’1.869.743,00 €.

El pla de Palou, al sud de Granollers, correspon a l’antic municipi de Palou, annexionata aquesta ciutat l’any 1828. Es tracta d’una plana delimitada per la serra de Llevant, allímit de la qual passa la via del ferrocarril, i a l’oest, el riu Congost; darrere del riu s’ele-va la serra de Ponent. La fesomia agrària s’ha mantingut gràcies a la voluntat de l’Ajun-tament de mantenir aquest àmbit com a no urbanitzable. El pla de Palou està format perun mosaic agrícola estructurat per una xarxa de camins rurals, entre els quals destacael Camí Ral al llarg del qual se situen diferents masies. També destaca una església d’o-rigen romànic i altres elements construïts d’interès patrimonial com són els carrers decases mitgeres, habitades en els segles XVIII i XIX per treballadors del camp i que formenpetites alineacions adjacents a la carretera.

En les últimes dècades, la proximitat al nucli urbà i el progressiu avenç de la ciutat, jun-tament amb la proliferació d’activitats i construccions pròpies dels espais periurbans,han alterat parcialment la fesomia tradicional del pla de Palou, però tot i així el lloc mantéel caràcter agrari, i això és extraordinari, ja que es tracta d’una de les zones més activesde la comarca del Vallès en l’àmbit metropolità. Aquesta permanència agrícola ha estatpossible gràcies a l’Ajuntament de Granollers que ha mantingut durant els últims anys



una ferma posició en la defensa del caràcter no urbanitzable d’aquest espai tal com elclassifica el POUM en aprovació inicial.

La carretera BP-5002, que travessa el pla de Palou, ha estat pràcticament fins ara elprincipal accés i l’entrada de vehicles procedents de l’autopista AP-7 des del sud, i repalguns dels problemes més comuns en aquest tipus de vies: trànsit intens, inseguretatviària, urbanització deficient, etc.

Àmbit i objectius del projecte

El projecte engloba el tram de carretera BP-5002, d’1,5 km de longitud, entre el nus d’ac-cés a l’autopista al sud i el nucli urbà de Granollers al nord. Fins a mitjan segle XX aquesttram, com era comú en moltes entrades a les ciutats, es caracteritzava per les alinea-cions d’arbres plantats als dos costats de la via com recullen les fotografies i cròniquesde l’època.

Aquest arbrat va desaparèixer, tal com va passar en la majoria de les carreteres del país, ambl’increment de l’ús de l’automòbil. La tala d’arbres per a l’ampliació de la calçada va canviarla fesomia del lloc que ha anat alterant-se progressivament per l’aparició de noves construc-cions i activitats al costat de la carretera (habitatges, tallers, comerços, magatzems, etc.).

Esquema de la proposta.



Croquis de la conca visual.

Encara que l’aspecte de tram de carretera d’1,5 km i el seu entorn no és gaire diferentdel que ofereixen un gran nombre d’accessos a nuclis d’altres ciutats i pobles (urbanit-zació parcial i discontínua, indefinició funcional de l’espai públic, presència de publicitat,permanència d’elements obsolets), a diferència d’altres accessos, aquí l’existència d’ac-tivitats i edificacions no és contínua en tot el tram de la carretera; més aviat els usos sóndiscontinus i en amplis intervals permeten la visió de l’entorn.

En el pla de Palou coexisteixen el conjunt de problemes de tot accés al costat d’un po-tencial paisatgístic de primer ordre, una visió de l’entorn agrícola, que conserva encaraels valors rurals. Hi predomina un paisatge de línies horitzontals i amb una permeabilitatvisual molt alta, on destaquen els camps de cultiu, esquitxats per construccions aïlladesi amb poca presència d’arbrat, tant en els camins com en els camps.

Els objectius específics del projecte tenen com a finalitat resoldre les deficiències quepresenta aquest espai a partir de:

• La restitució d’una imatge global i unitària de l’accés, implantant una secció que re-culli els condicionants físics i les necessitats funcionals actuals.



• La plantació d’arbrat d’alineació al llarg de la carretera, potenciant així les imatges vi-suals més valuoses i filtrant la visió dels espais menys afortunats.

• La incorporació i la definició formal dels espais adjacents a la carretera per dotar-losde seguretat, funcionalitat i harmonia.

• La pacificació de la circulació mitjançant la redefinició de la secció.

• La reconversió dels espais que resulten de la reducció de la calçada per a l’ús delvianant.

• L’ordenació dels elements d’urbanització.

• L’eliminació de les línies aèries de subministraments.

La carretera travessa el pla de Palou de nord a sud des de Granollers fins al nus de con-nexió de l’autopista. El costat est de la carretera és el que més construccions i activitatspresenta, mentre que en el front oest, a la banda del riu, l’ocupació al costat de la carre-tera és menor. Això es tradueix en una intermitència de les obertures visuals a la bandade llevant i una major obertura visual cap al riu, on hi ha la majoria de masies, l’església dePalou i el Camí Ral. En el tram més pròxim al nucli de Granollers, al llarg de 500 m, l’absèn-cia de construccions permet una visió diàfana de l’entorn i de la llunyania.

El projecte de millora paisatgística de la carretera BP-5002 s’inscriu en un conjunt mésampli d’actuacions encaminades a la valoració de tot el pla de Palou. Entre aquestes ac-tuacions destaca el condicionament del Camí Ral, la consolidació del passeig fluvial i al-tres intervencions puntuals per millorar i potenciar altres elements significatius.

Característiques del projecte

El projecte de millora del paisatge de l’accés sud de Granollers té com a principal ob-jectiu el condicionament paisatgístic d’aquest corredor com a «porta de la ciutat», perconvertir-se en un mirador privilegiat des del qual es percebi l’aproximació al nucli urbà,potenciant-ne així la condició de mirador de l’entorn agrícola i la seva relació amb la ciu-tat. L’altre objectiu, íntimament relacionat amb l’anterior, és la millora de la funcionalitat iel confort de la via, en especial per als veïns i els vianants.

El projecte planteja la carretera com a element integrador de les activitats i construccionsque hi ha en contacte amb la via, i al mateix temps com a element destacat que formapart del projecte de revaloració global del pla de Palou. Amb aquest objectiu dóna unaresposta diversa i coherent a la successió de situacions i necessitats que existeixen alllarg de la via.



Una de les característiques ja esmentades d’aquest tram de carretera és la asimetriadels dos costats de la via. El projecte té un disseny d’una secció homogènia al llarg detot el recorregut, però amb un tractament diferenciat per a cada banda. Al mateix temps,reforça la presència de la xarxa de camins del pla de Palou, mitjançant la plantació pun-tual i singular d’arbrat en els encreuaments de camins amb la carretera, de manera ques’estableix una connexió visual lògica entre els dos sistemes viaris que atenuen la des-vinculació de la carretera en relació amb el lloc.

Tot seguit es detallen les principals actuacions que comprèn la proposta de millora pai-satgística de l’accés sud de Granollers.

Reestructuració de la secció de la via

Actualment, la calçada, de dos carrils de circulació, té una amplada de 9,5 m. Aixòpermet reduir la calçada a una amplada de 7 m (carrils de 3,5 m). D’aquesta maneraes pot mantenir el nombre de carrils actual, un carril en cada sentit, mesura que afa-voreix la reducció de la velocitat, encara que ja estigui establerta en 50 km/h compassa a les travessies urbanes. L’increment de semàfors, la millora de la senyalitzaciói l’ordenació dels accessos a les activitats i dels aparcaments afavoreixen la seguretat imobilitat dels vianants.

La reducció de la calçada, que és un aspecte clau de la proposta, ha permès incorpo-rar voreres amb una amplada suficient per establir recorreguts continus i plantar vege-tació, que crearà un ambient més confortable per als usuaris. Així s’estableixen tambénoves zones per a la contemplació del paisatge.

Construcció de voreres

La construcció de voreres al llarg de tot el recorregut i a tots dos costats de la carrete-ra, a un nivell diferenciat de la calçada, permet l’ús més segur dels vianants i al mateixtemps la plantació d’arbrat a la vora de la calçada. Això és possible ja que està protegitper la vorada que defineix el desnivell, tal com passa a les seccions urbanes. La mesu-ra de les voreres s’adapta a les dimensions i preexistències de cada tram, però mante-nen un pas lliure mínim d’1,5 m.

La resta de l’amplada de les voreres, amb una mitjana de 2,60 m, es destina a parterreper a la vegetació, en el costat est amb una continuïtat solament interrompuda puntual-



ment per accessos i camins. En el costat oest els trams de parterre són discontinus,d’amplades diferents i responen a l’oportunitat d’espai i a certa estratègia de singularitat.

El paviment de les voreres està format per llambordes de formigó. S’utilitzen dos colors,l’ocre clar i el vermellós, que s’assimilen al color de la terra seca o el blat i al de la terramolla, respectivament. La distribució dels dos colors es fa per zones intercalades quecreen un patró que recorda l’estructura agrícola adjacent. Al mateix temps, els canvis decolor coincideixen amb punts com: camins, passos de vianants, accessos a activitatsmolt freqüentats, etc., i es crea així un codi d’identificació dels canvis funcionals quecol·labora en la seguretat viària.

El projecte soluciona l’accés rodat a les activitats i a finques agrícoles mitjançant lacol·locació de guals remuntables. També s’opta per aquesta solució per als camins se-cundaris, amb el propòsit de mantenir la prioritat, la comoditat i la seguretat del vianant.

L’enllumenat existent en el costat oest, format per columnes amb braç, es manté i a méss’ha instal·lat una línia de columnes de menor alçària en el costat est per satisfer un bonnivell d’il·luminació a la vorera que coincideix amb la plantació d’arbrat.

La col·locació de mobiliari urbà es redueix a papereres en passos de vianants i en cer-tes zones d’estar, on també s’han disposat alguns bancs. Els contenidors de recollidade residus estan emplaçats en espais definits al costat de la calçada.

La via abans de la proposta.



Plantació de nova vegetació

Juntament amb el paviment, la vegetació és l’element que més defineix la nova imatgede la carretera. La presència de la vegetació, particularment l’arbrat, permet introduirun ordre i una continuïtat per sobre de l’heterogeneïtat dels volums, i altres elementsexistents, sovint disconformes. Al mateix temps, l’arbrat estableix un ritme que acom-panya el recorregut i, finalment, aporta confort, ja que crea una continuïtat d’ombrasobre la vorera.

El projecte estableix tres tipus de vegetació amb criteris d’ordenació diferenciats, peròque pretenen configurar una imatge coherent i de qualitat per a la carretera:

• La plantació d’una alineació d’arbres, que acompanya la carretera en el costat est,permet identificar el vial com una via cívica al mateix temps que rememora la sevaantiga configuració. L’elecció que aquesta alineació només existeixi en un costat,fet que produeix una asimetria en la via, es deu al fet de tenir en compte la poca am-plada de la calçada. Una doble alineació hauria configurat un espai molt aïllat i forade l’escala de l’entorn. L’espècie elegida per formar aquesta alineació és una va-rietat de l’auró, l’Acer freemanii de dimensió mitjana (aproximadament 15 m en vintanys).

• La formació de petites agrupacions d’arbres en el costat oest (oposat al de l’alinea-ció). Aquests bosquets tenen com a principal funció crear punts d’interès, normal-ment relacionats amb cruïlles de camins i espais adjacents que s’incorporen a l’espaipúblic de la via. Estan formats per arbres d’una sola espècie –àlbers, arbres de l’a-mor, mèlies, tulipers, ginkgos, etc.– que ofereixen un contrapunt atractiu a l’alinea-ció homogènia de l’altre costat de la carretera, alhora que ajuden a emmarcar oreduir certes vistes.

• La plantació de massissos lineals i compactes, formats per gramínies d’una solaespècie, que es distribueixen en parterres disposats al llarg del costat oest de lacarretera, amb l’objectiu d’interposar entre els vianants i els vehicles –que circulenper la calçada– un element vegetal atractiu que reprodueix la naturalesa de l’en-torn. L’altre ús dels massissos de gramínies són franges que es planten al margede les voreres en la línia de contacte amb els camps adjacents creant un elementvegetal de límit del primer terme del paisatge de la carretera, per no deixar a labona sort el creixement d’herbes espontànies sobre les quals no es faria cap con-trol ni manteniment.



Ordenació de les instal·lacions i subministraments

La racionalització i millora de les infraestructures tècniques i els serveis de subministra-ment són altres actuacions complementàries del projecte. Les obres de redefinició delsespais permetran el desplaçament de les línies aèries elèctriques i telefòniques fora dela carretera, així com la previsió de la xarxa de telecomunicacions i la millora de la xarxade clavegueram, inexistent en alguns trams.

Eliminació de les tanques publicitàries

La presència abundant i desordenada de tanques publicitàries és un factor que incideix ne-gativament en la qualitat del paisatge del pla de Palou. L’actuació preveu l’eliminació per partde l’Ajuntament, ja que l’operació no està exempta de dificultats a causa de l’existència dediversos tràmits legals que s’han de superar, i també iniciar, en cas que calgui, una gestió pera la regulació futura de la publicitat perquè no es converteixi novament en un impacte visual.

Millora de les tanques de les finques adjacents a la carretera

El projecte proposa la col·locació d’un model únic de tanca, amb l’objectiu de regular iunificar els criteris per a la seva instal·lació, encara que també és un objectiu difícil d’a-conseguir tenint en compte les preexistències i la dificultat d’intervenir directament sobreels elements que formen part de la propietat privada. Per això es pretén regular-los mit-jançant llicències i subvencions.


Detall del projectede millora.


Conclusions

El projecte de millora del paisatge de l’accés sud de Granollers en el pla de Palou pre-tén solucionar alguns dels problemes urbans importants que preocupen els veïns itambé millorar l’escenari de la seva vida quotidiana. Tant els residents com els ciutadansde passada, que ara perceben un espai perifèric, insegur i de difícil accessibilitat, veurantransformat aquest mateix espai en un lloc accessible, confortable i alhora cívic.

Davant la problemàtica paisatgística reiterativa que presenten els accessos als nuclis depoblació i les males pràctiques que han convertit els vestíbuls de les ciutats en els seustrasters i han destruït un patrimoni arbori històric de valor paisatgístic indubtable, és ne-cessari impulsar accions de reordenació i revaloració d’aquests espais.

Les administracions públiques tenen una especial responsabilitat en aquest problema, jaque la seva desídia i els errors en el passat han estat la base d’aquests processos. Enla línia iniciada per la Llei de protecció, gestió i ordenació del paisatge la intervenció enaquests espais es converteix en una prioritat i un repte. El Departament de Política Ter -ritorial i Obres Públiques, a través de la Direcció General d’Arquitectura i Paisatge, i ambla col·laboració d’altres administracions, té la voluntat de promoure projectes de millorapaisatgística com el que s’explica en aquesta ponència, és a dir, adreçats a revalorarels paisatges i amb capacitat de generar un efecte paradigmàtic.




Introducció

Aquest pretén ser un article per compartir les experiències resultants d’un estudi de casal voltant de l’anàlisi, la diagnosi, la valoració social i la identificació de criteris de con-servació d’un àmbit paisatgístic particular de les Terres de l’Ebre.

A grans trets, podem definir l’àmbit paisatgístic sobre el qual tractarem com aquell con-format pels conreus de secà amb construccions tradicionals de pedra en sec de les pla-nures i la baixa muntanya de la comarca del Baix Ebre. Es tracta d’un paisatge homogenique representa el 54% de la superfície de la comarca, caracteritzat, en gran mesura, perla presència i la diversitat d’elements construïts amb un alt valor patrimonial (brancals,marges, valones, borges, barraques de caça, casetes, trulls, etc.) i conreats (monu-mentalitat d’oliveres de forma singular o en conjunt).

Actualment, aquest paisatge rural es troba en un intens procés de canvi i transforma-ció. Aquesta mateixa dinàmica de transformació és la que potencia la necessitat de pre-servar i gestionar correctament aquest paisatge. Gestió que ha de ser concebuda mésenllà dels criteris de sostenibilitat típics, integrant, així, un vessant de la sostenibilitatde caire més ecosocial. Partint d’aquesta premissa, els objectius que l’estudi plantejasón els següents:

1) Proposar mesures per planificar i gestionar correctament els canvis (actuals i futurs)d’aquest àmbit paisatgístic, amb l’objecte de conservar-ne els elements, les es-tructures i els valors més significatius i/o representatius.

El lloc de la memòria: paisatges rurals i diversitatcultural associats a construccions de pedra ensec a la comarca del Baix Ebre

Josep AragonèsDirector tècnic de l’Àrea de Planificació i Sostenibilitat. Consorci de ServeisAgroambientals de les Comarques del Baix Ebre i el Montsià, CODE

Neus MiróTècnica en comunicació i participació. Consorci de Serveis Agroambientals de lesComarques del Baix Ebre i el Montsià, CODE

| 307


2) Garantir la disposició d’un paisatge adequat a les necessitats de l’activitat agrària:un paisatge agrari dinàmic amb els pagesos. Amb aquest propòsit, l’estudi pre-senta un capítol especial de participació on el primer agent econòmic del paisatge,l’agricultor, esdevé el veritable protagonista.

3) Promoure activitats econòmiques relacionades amb els valors paisatgístics i d’a-cord amb els criteris de sostenibilitat ambiental i humana.

Així, doncs, i per tal d’assolir aquests objectius, l’estudi analític s’estructura en dos gransblocs:

1. Anàlisi i diagnosi del paisatge.

a. Delimitar cartogràficament l’àmbit territorial.

b. Inventariar, catalogar i cartografiar els elements paisatgístics construïts (tipologia,georeferència, funcionalitat, estat de conservació, materials constructius, tècni-ques, etc.).

c. Inventariar, catalogar i cartografiar els elements conreats (espècies, varietats,distribució, arbres monumentals, etc.).

d. Analitzar l’estructura del paisatge (mitjançant selecció al atzar de parcel·les tes-timoni 100 × 100).

e. Analitzar les dinàmiques agràries i les funcions econòmiques del paisatge (tipolo-gia de conreus, produccions, balanç econòmic, pràctiques agràries, estructura dela propietat agrària, cartografia i dotació dels regadius, conreus complementarisi alternatius, etc.).

f. Analitzar l’ordenament municipal i territorial (valoració dels nivells de protecciói de la coherència entre els diferents plantejaments).

g. Analitzar les funcions ambientals del paisatge rural (prevenció de l’erosió, preven-ció dels incendis, connectivitat biològica, biodiversitat, varietats autòctones, etc.).

h. Analitzar les funcions territorials i socials del paisatge rural (equilibri territorial, des-envolupament rural).

i. Identificar els factors i processos desestabilitzadors del paisatge.

2. Procés de participació pública.

a. Interpretar i valorar correctament la percepció del paisatge i dels seus valors patri-monials per part dels agents presents en el seu àmbit territorial, per tal de com-



plementar la fase analítica de l’estudi, aprofundint, doncs, en el coneixement delsvalors menys mesurables (aquells vinculats a les vivències i experiències més per-sonals).

b. Identificar els interessos existents entre els diferents agents i valorar el possibleconflicte entre ells per compatibilitzar, en la mesura del possible, totes les aspira-cions existents. Aquesta anàlisi resulta imprescindible tant per fer una correctaformulació de les recomanacions i els criteris de gestió que siguin plenament as-sumibles, com per elaborar la proposta d’un conjunt de mesures demostratives.

c. Elaborar i mantenir una base de dades de tots els agents socioeconòmics (pú-blics i privats) que tinguin una experiència, o bé uns interessos, vers l’àmbit ter -ritorial d’aquest paisatge.

En tots els estudis paisatgístics, aquests dos grans blocs (l’anàlisi del paisatge i elprocés de participació) haurien de ser considerats com a altament rellevants.1 Aques-ta doble perspectiva analítica permet una aproximació al paisatge des de dos ves-sants definitoris i complementaris: 1) el del discurs científic convencional –biologia,ecologia, economia, etc.–, que emmarca el paisatge en una perspectiva funcional decaire més pragmàtica; i 2) el de la «ciència amb la gent» –sociologia, geografia, histò-ria, psicologia, etc.–, constitutiu del marc pertanyent a la part simbolicoidentitària delpaisatge.

El paisatge adquireix valors particulars amb els significats, els usos, la bellesa intrínseca,la identitat de qui en cohabita, etc. El paisatge és el resultat final. La natura, el medi d’ex-pressió. I les societats humanes, els agents transformadors. Particularment, els paisat-ges vinculats a usos agrícoles i ramaders són alhora paisatge rural i paisatge cultural.2

Paisatge rural: anàlisi i diagnosi

Els paisatges rurals de la baixa muntanya i les planes de secà del Baix Ebre d’avui sónel resultat del registre d’un grup social sobre el territori: l’agricultor. Els conreus d’olive-

El lloc de la memòria: paisatges rurals i diversitat cultural associats | 309a construccions de pedra en sec a la comarca del Baix Ebre

1 La necessitat d’incorporar els processos de participació pública en els estudis paisatgístics comença a obser-var-se ja en guies metodològiques impulsades des de l’Administració pública, com els catàlegs de paisatge.2 Distinció conceptual entre paisatge rural i paisatge cultural, extreta en base a les lectures de les ponènciesdutes a terme en els seminaris internacionals sobre paisatge (www.catpaisatge.net): Eduardo Martínez dePisón, Significado cultural del paisaje, i Joaquín Sabaté Bel, ¿Paisajes culturales, consecuencia de la postmo-dernidad?


res i les construccions de pedra en sec han esdevingut, amb el pas del temps, els ele-ments definitoris d’aquesta acció civilitzadora inscrita en el paisatge.

A les contrades ebrenques, des del primer terç del segle XIX i fins ben entrat el segle XX,les desamortitzacions de Mendizábal van accentuar un procés molt accelerat d’intensatransformació agrària. Aquesta transformació s’estengué arreu de les planes fins a re-muntar els contraforts muntanyencs del massís del Port i de la serra de Cardó. Es vanrompre i conrear terrenys forestals ocupats per prats, maleses i boscos comunals. Ésdurant aquest període quan l’olivera va experimentar una forta expansió, procés aquestque es va accelerar posteriorment amb la davallada de la vinya a causa de l’afectacióper la fil·loxera.

Així, doncs, l’adequació del terreny per a l’ús agrícola va passar per la transformació delsòl que cobria originàriament les zones de la baixa muntanya i de les planes: zones es-pedregades i netejades per generacions de treballadors del camp. D’altra banda, aquestatransformació agrària del territori implicà la necessitat de donar cobertura, per part delpagès, a noves pràctiques associades a les superfícies conreades (refugi per a homes ibestiar, proveïment i emmagatzematge d’aigua, creació i protecció del sòl cultivable, es-tabliment de llindars entre propietats, etc.). Les construccions de pedra en sec van serels elements arquitectònics emprats per donar resposta a aquests requeriments: mar-ges i murs, borges i barraques, valones, aljubs, etc.

La diversitat orogràfica de les comarques de l’Ebre i la diversitat d’usos associats aaquestes construccions acabaren per determinar la disposició, l’abundància, la tipologiai les característiques constructives de cadascun dels esmentats elements arquitectònics.

D’aquesta manera el material que en el seu moment va permetre construccions grans iestables a la baixa muntanya va ser la pedra calcària provinent de la roca mare, conve-nientment extreta, treballada i col·locada pels agricultors de l’època. Avui dia, doncs, elsmarges i els murs llargs i d’alçada esdevenen els elements arquitectònics més abun-dants d’aquestes zones. Nítidament superposats a les corbes de nivell, formen nom-brosos brancals amb la pretensió última de garantir la protecció (retenció) de sòl fèrtilenfront del potencial erosiu dels aiguats en aquestes zones en pendent.

A les planes, es va emprar la pedra arrencada de la crosta carbonatada per conformarles construccions de taperots, còdols i conglomerats, més irregulars que les anteriors i,en conseqüència, amb resultats menys espectaculars. En aquests llocs, la densitat, lallargada i l’alçada dels marges és menor que a les zones en pendent. En canvi, l’ampla-da és substancialment major en tant que aquests marges actuaren principalment com a



dipòsits de pedra per acumular els materials extrets. Però no era aquesta únicament laseva funcionalitat, sinó que també feren el paper de límit de demarcació entre les dife-rents propietats, una funció que encara és vigent a dia d’avui.

Com a resultat d’aquesta transformació apareixen a la rereguarda de l’explotació agrí-cola construccions de pedra en sec vinculades a les necessitats personals del pagès.És per això que, actualment, prop dels pobles, les construccions més abundants son lesbarraques o borges. Es tracta d’edificacions de gran solidesa que, per les seves dimen -sions i formes esdevenien, en el passat, més un refugi que un habitatge. Les explota cionsmés allunyades dels pobles, en canvi, requerien unes construccions que permetessinl’allotjament del pagès durant un període molt perllongat. Avui esdevé notori com enaquestes zones les barraques són substituïdes per les anomenades casetes, construc-cions aquestes de pedra i morter amb teulada d’un sol vessant que disposen de pallis-sa i aljub.

Les construccions de pedra en sec esdevenen avui testimonis reveladors del passat, iens recorden que configuren un tipus de paisatge molt determinat per les condicions fí-siques, on la funcionalitat agrària i la subsistència marcada per l’entorn social es trobeníntimament lligades. Aquest paisatge, doncs, amb els seus valors i les seves funcions re-presenta una plusvàlua per al territori on resta inscrit:

• Funció socioeconòmica del paisatge rural. L’agricultura vinculada al paisatge rural desecà al Baix Ebre: 1) representa el 6,9% del PIB comarcal (molt superior al de la restade Catalunya); 2) es manté sota una estructura familiar (la mà d’obra assalariada ala comarca és inferior a la mitjana catalana), la qual cosa dificulta la seva perma -nència a causa de factors com l’envelliment i la manca de relleu generacional, i 3)permeabilitza el despoblament, sobretot, dels municipis petits de l’interior de la co-marca.

• Funció ambiental del paisatge rural. La continuïtat d’aquesta agricultura tradicionalassociada a la construcció de marges porta implícita una sèrie d’atributs de qualitatambiental: 1) protecció del sòl: marges com a dics de contenció (el 30% de la su-perfície d’aquest tipus paisatgístic presenta pendents superiors al 8%, amb un riscelevat d’erosió); 2) prevenció d’incendis: a les zones en pendent poc més de la mei-tat dels brancals estudiats tenen conreus erms o fins i tot amb massa forestal des -envolupada (l’àmbit paisatgístic presenta una longitud de contacte amb la superfícieforestal de prop de 725 km, configurant, a part, un paisatge en mosaic en una bonapart de la línia de contacte), i 3) connector biològic: aquest àmbit relaciona i fa de



nexe entre les unitats ambientals de la comarca des del massís del Port fins al Deltade l’Ebre, des de la vall fluvial fins a la línia de la costa.

• Funció patrimonial del paisatge rural. El paisatge rural de les comarques de l’Ebreassociat a construccions de pedra en sec és un paisatge creat i mantingut, durantsegles, per l’activitat agrícola tradicional. En aquest sentit, el paisatge esdevé el llocde la memòria dels nostres avantpassats, i un referent d’identitat per a les genera-cions actuals i futures.

En definitiva, la continuïtat d’aquest paisatge rural (o la dels seus elements més carac-terístics) i, per tant, el manteniment de les funcions socioambientals que se’n derivenestan sotmesos a una evolució de l’agricultura tradicional compatible amb la subsistèn-cia del pagès.

La interpretació del paisatge rural com a destorb funcional, afegit al seu clar sentit pro-ductiu, en faciliten l’abandonament. Els conreus de les denominades zones abrancala-des estan considerats gairebé com a marginals, d’escassa rendibilitat, de difícil accés iproblemàtics per a la mecanització. La conseqüència de tot plegat és que no existeixcap manteniment ni reparació de les construccions de pedra en sec, i això afavoreix, pertant, l’aparició de fenòmens erosius, com també l’expansió dels terrenys forestals ambel subsegüent major risc d’incendis.

A les zones planes o de poc pendent el sentit productiu del paisatge potencia el feno-men de transformació agrària. Els conreus de secà, majoritàriament l’olivera, gestionatsd’acord amb el model tradicional d’explotació familiar, estan sent substituïts pel modelagroindustrial, centrat en l’explotació intensiva i extensiva del cítric. Aquesta substitucióde model està comportant profundes modificacions en l’actual paisatge: anivellacions deterrenys, moviments de terres, eliminació de marges i construccions tradicionals, etc.Aquestes modificacions poden suposar, a mig termini, alteracions ambientals significati-ves: major consum i menor qualitat dels recursos hídrics, modificacions en l’escolamentsuperficial, abús d’adobs i fitosanitaris, etc.

El paisatge sempre ha canviat, és clar, i ho ha fet de la mà de l’home i de les condicionsdel territori. Però actualment la capacitat transformadora de l’activitat humana és tan im-portant que els canvis se succeeixen ràpidament sense harmonitzar-se amb els proces-sos naturals i culturals, la qual cosa té com a conseqüència la pèrdua d’importantsvalors patrimonials, construïts i conreats. Per tant, existeix el risc que els nous paisatgessiguin menys complexos i més banals, i que els elements que els caracteritzin no tinguinel potencial patrimonial que posseeixen els actuals.



Paisatge cultural: valors i criteris de conservació

Els factors economicoculturals de «subsistència» i permanència d’una societat determi-nada esdevenen agents transformadors del medi natural immediat, donant com a resul-tat el paisatge. No hi ha paisatge sense persones. Des d’aquesta perspectiva, elpaisatge pren noves dimensions constituïdes en diferents nivells històrics, geogràfics isocials, i alhora emmarcades en l’escala dels fets que tenen a veure amb l’experiènciade la vida quotidiana. En aquest sentit, el paisatge rural esdevé el lloc de la memòria.Memòria on projectar l’experiència dels nostres avantpassats, actuant al mateix tempssobre el present com a funció social activa de senyal d’identitat. El paisatge rural (físic)esdevé testimoni constituent del paisatge cultural (interpretació social).

El paisatge cultural s’ha de concebre com una construcció social que impliqui reconèixeri donar centralisme al subjecte que construeix aquest paisatge. El paisatge cultural esde-vé així paradigma del paisatge creat (i fins i tot recreat) per l’agricultor, on més enllà deltòpic, els pagesos s’han convertit en els veritables i anònims arquitectes del paisatge.

En aquest nou context, la perspectiva de les ciències socials, amb les tècniques con-versacionals com a eina de treball, en un pla referit al paisatge cultural, no únicament sónconvenients, sinó que esdevenen un requeriment metodològic essencial. Amb aquestestècniques, es permet fonamentar el coneixement dels valors associats al paisatge menysmesurables –aquells vinculats amb la capacitat contemplativa i vivencial de l’interlocu-tor–, on es posen en joc altres sentits, records, imatges, expectatives (materials o simbò-liques), esperances, etc.

D’altra banda, la tipologia de valors que cada individu assigna al paisatge, inevitable-ment, és la resultant de diferents vivències, formes de sentir i interpretar els elementsmaterials de l’entorn on existeix una societat determinada. Així, per exemple, valorsconstruïts socialment com a invisibles per a uns actors socials, esdevenen rellevants pera aquells altres que mantenen una relació més intensa amb el paisatge.3 És per això que,a l’hora d’endegar un estudi de valoració associat al paisatge cultural, convé emprar lestècniques conversacionals amb tots els actors socials implicats i representatius del terri-tori objecte d’anàlisi.


3 Conceptualització de paisatges visibles/invisibles extreta a partir de la lectura de la ponència duta a terme enel III Seminari Internacional sobre Paisatge (www.catpaisatge.net): Alicia Lindón, La construcción social de lospaisajes invisibles y del miedo.


En el cas que ens ateny (els valors associats al paisatge de secà de la comarca del BaixEbre), els actors socials considerats com a representatius de l’àmbit territorial objected’estudi han estat: agricultors (sindicats o no), agents econòmics (cooperatives agríco-les i comunitats de regants), agronegoci (propietaris terratinents), polítics municipals, tèc-nics de l’Administració, entitats culturals i ecologistes, i ciutadans del carrer.

Mitjançant l’anàlisi dels relats obtinguts amb les diferents entrevistes en profunditat (con-versacions informals que pretenen copsar visions i sentiments de la persona des d’unaperspectiva totalment subjectiva), se n’ha extret la tipologia de valors associada al pai-satge rural, una tipologia de valors que esdevé base constituent per explicar la cons-trucció social del paisatge i per comprendre els diferents matisos que el paisatge culturaladopta en funció de l’actor social:

1) Valor simbolicoidentitari. Variable analítica que determina el grau de sentiment depertinença al lloc, potenciada per la «invasió» del paisatge. És a dir, determina lacartografia simbolicoafectiva vinculada amb el paisatge conreat-construït de l’olive-ra i les construccions de pedra en sec.

Les històries de vida del pagès tradicional revelen el paisatge com a motor identi-tari d’àmbit personal: records d’infantesa, respecte a la tradició i la història familiar,l’esforç dels avantpassats, etc.

Els actors socials, usuaris de passada no vinculats directament amb la propietat dela terra, identifiquen en el paisatge un element d’identitat d’àmbit general i interge-neracional. En aquest sentit, el paisatge s’interpreta com a substrat a partir del quales constituí (i es constitueix) la història de la comunitat: idiosincràsia de la comuni-tat, història de les Terres de l’Ebre, espai per a la socialització, folklore i cultura gas-tronòmica.

2) Valor d’ús. Variable analítica que determina la funció d’utilitat que un determinat pai-satge satisfà, funció d’utilitat expressa tant des de la perspectiva de manipulació di-recta, com des dels objectius que es volen assolir amb aquesta manipulació. Perexemple, els «boscos» d’oliveres constituents del nostre àmbit paisatgístic, podenser utilitzats per produir oli, o bé per produir turisme rural, o bé perquè les genera-cions futures puguin produir alguna altra cosa. Amb els diferents usos, associem di-ferents criteris de valoració de caire utilitarista:

– Valor d’ús directe. Aquell associat amb l’activitat econòmica agrícola pròpiamentdita (producció d’oli).



– L’estructura del paisatge avui (biodiversitat vegetal, variabilitat de construccionsde pedra en sec, desnivells de terreny, etc.), afegida al clar sentit productiu delmateix, determina la poca «solvència» del pagès tradicional: el paisatge rural vistcom a matriu complexa per a l’exercici de l’activitat agrària tradicional.

– D’altra banda, l’ús tradicional del sòl (la cultura) s’interpreta com a eina de soste-nibilitat dels elements emblemàtics del paisatge rural: el paisatge cultural vist coma matriu essencial per al desenvolupament econòmic sostenible.

– Valor d’ús indirecte. Valoració associada al manteniment d’un paisatge de quali-tat que sustenti la proliferació d’activitats econòmiques complementàries a l’agrà-ria i estretament vinculades amb l’estat de transformació i qualitat del paisatge:turisme rural, ecoturisme, activitats ocioesportives, la caça, etc. El paisatge ruralcom a oportunitat econòmica sostenible sobre la base del seu potencial com agenerador de satisfaccions visuals i gaudi personal.

– Valor d’ús potencial. Fent referència a una aproximació altruista del paisatge. Lavaloració del paisatge des d’aquesta perspectiva va més enllà de la mera satis-facció personal actual. Es reivindica així la conservació d’aquests elements pai-satgístics (marges, oliveres autòctones) per tal que puguin esdevenir memòriahistòrica, gaudi del paisatge i potencialitat econòmica per a les generacions futu-res, i entès tot plegat com una reclamació per intervenir conservant la identitatd’un territori: el paisatge cultural com a museu natural de sostenibilitat ambientali humana.

3) Valor d’existència. Associat a l’apropiació del paisatge sobre la base del valor de«no ús» (ni directe, ni indirecte, ni potencial) ni el simbolicoidentitari. Fent referènciaúnicament a la valoració del paisatge pel fet de ser un recurs natural conreat-cons-truït. Atorgant-li una funció de permanència perquè sí, per ser un àmbit amb unesfuncions ambientals, socioeconòmiques i patrimonials concretes dignes de preser-var: el paisatge cultural com a ens generador de funcions ecosocials. Així, la per-manència del pagès tradicional s’interpreta com a indicador ecosocial de qualitatambiental en tant que actua en pro del manteniment de les esmentades funcions.

Aquestes tres categories de valors són les que han anat fluint de les converses amb elsdiferents actors socials. Amb tot, els valors que suscita el paisatge depenen, en gran me-sura, dels diferents interessos existents entre els membres constituents de la vida socialde l’esmentat paisatge. Per tant, la visibilitat/invisibilitat de determinats criteris de valora-



ció, acabarà per determinar les actituds socials dels diferents actors vers les es tratègiesde conservació paisatgística:

• La subsistència econòmica com a font de contradiccions personals: l’argumentconservacionista dels pagesos tradicionals es veu altament condicionat per l’intensi obligat valor d’ús directe agrícola, que acaba per traduir-se en clau d’incertesaeconòmica, havent de renunciar, així, a l’elevada valoració simbolicoidentitària, d’úsindirecte, potencial i d’existència que els suggereix el paisatge en qüestió.

• Les qüestions empresarials fent ombra a la fragilitat del paisatge: els agents econò-mics i l’agronegoci, a causa de la rendibilitat econòmica que els ofereix el paisatgerural, en minimitzen els criteris de conservació, tot i el valor simbòlic d’identitat, d’úsindirecte i, en menor mesura, d’existència, que li assignen. Aquests agents socialsno entren en valoracions del paisatge que integrin criteris de sostenibilitat, és a dir,dels seus discursos no se’n treu cap valoració d’ús potencial.

• La distància econòmica com a catalitzador de postures conservacionistes: la distàn-cia econòmica derivada de la desvinculació de la renda personal del sector agrari(polítics, tècnics Administració, entitats i ciutadans del carrer), faciliten una interpre-tació romàntica de la natura i el paisatge sobre la base de criteris de conservaciód’alta intensitat emocional.

En conclusió, podem afirmar que la singularitat de les construccions de pedra en sec iles oliveres tenen un paper important en la construcció de la identitat col·lectiva dels in-dividus de la comarca del Baix Ebre. Al mateix temps, aquesta singularitat paisatgísticaactua com a arcaisme funcional per al correcte desenvolupament de l’activitat tradicio-nal agrícola en competència amb el marc vigent econòmic capitalista.

A les comarques de l’Ebre és necessari trobar mecanismes per conservar aquests pai-satges o els seus elements més característics. Cal gestionar i modular els canvis, fentpossible l’evolució del sector primari, amb la conservació d’un paisatge i d’un patrimonique també pot contribuir al desenvolupament del món rural o esdevenir un actiu turísticarrelat en els valors culturals i paisatgístics.

Per assolir aquestes directrius cal en primer lloc conèixer i difondre els valors d’aquestspaisatges, inventariant i catalogant els seus elements patrimonials. També serà necessariincorporar al planejament territorial i municipal criteris d’ordenació de les transforma-cions i de conservació dels elements i conjunts més representatius. En definitiva, con-vindrà tenir present l’establiment dels següents criteris, directives i propostes:






• Definir i establir els objectius de qualitat del paisatge rural associat a construccionsde pedra en sec.

• Proposar intervencions paisatgístiques per corregir els impactes i potenciar i conso-lidar els valors del paisatge.

• Elaborar un catàleg de mesures relacionades amb l’ordenament municipal.

• Elaborar un catàleg de mesures relacionades amb la millora i/o renovació de lespràctiques agronòmiques i introducció de mesures agroambientals.

• Elaborar un catàleg de mesures relacionades amb la promoció i divulgació dels va-lors paisatgístics.

• Elaborar un catàleg de mesures constructives, relatives a la rehabilitació i manteni-ment del patrimoni construït. Proposar i crear un sistema de custòdia del paisatge.


| 319

En el principi era el paisatge

«En el principi de les Canàries hi ha la geografia, la seva terra, el sòl que trepitgem.» Sónparaules de la nonagenària assagista María Rosa Alonso. Saber de les Canàries, del serde les illes, significa resseguir-les, olorar-les, escoltar-les, tastar-les, mirar-les. O sentir elsseus paisatges. El paisatge és part essencial de les set illes Canàries, però no solamentde la seva dimensió física –«la dimensió subjectiva d’un espai geogràfic», que diria Ma -thieu Kessler–, sinó sobretot de la seva dimensió intel·lectual, quan el paisatge filtrat através de lectures culturals, ètiques, estètiques i econòmiques adquireix tota la seva re-llevància. A les Canàries, la importància del paisatge adquireix un caràcter excepcionalpel rol central que té en la indústria turística i per la total dependència de les illes del tu-risme. Així, continuant la reflexió d’Alonso, podríem afirmar: «en el principi de les Canà-ries hi ha el paisatge». La decisió de conservar-lo o destruir-lo; amagar-lo o ensenyar-lo;vestir-lo, despullar-lo o transvestir-lo no és solament important perquè afecti la sevaessència geogràfica, cultural, ètica o estètica, sinó sobretot perquè afecta la capacitatde les illes de generar riquesa econòmica. És a dir, de sobreviure.

Turisme de pel·lícules, pel·lícules de turisme

Cinc minuts de cinema són set mil dues-centes fotografies que es projecten com si es-tiguessin vives sobre una pantalla. Roland Barthes va escriure que l’espectador s’enrot-lla a la butaca com el cuc a la crisàlide. Quan la pel·lícula l’enganxa, salta cap a lapantalla desplegant les ales, creant un núvol de pols al seu voltant que són els pous re-moguts de la seva nostàlgia. Barthes també va comparar el cinema amb una «exigua»platja. La gandula sobre la sorra és la butaca a la sala; el sol al cel, la gran pantalla deplata. Set dies a l’any, estirat a la gandula d’una platja sota la llum enlluernadora del sol,el turista escapa d’ell mateix relaxant cos i ment; durant hora i mitja assegut a la butaca

Un parc temàtic de la postmodernitat

Luis Roca Periodista d’El País



de la sala, l’espectador desplega els seus somnis sota el reflex hipnòtic de la pantalla.Turistes i espectadors viatgen per ficcions programades. Butaques i gandules estanconstruïdes per al seu confort; guia turística i guió cinematogràfic dictaran el que seràessencial en les seves mirades. Al viatger de pantalles se li mostra, per exemple, el Lou -vre com el lloc on es van conèixer Tom Hanks i Audrey Tautou i del qual van fugir del policia Jean Reno, i molts visitaran el museu no perquè aculli una de les col·leccions d’art més importants del món, sinó perquè s’hi va rodar el principi d’El codi Da Vinci (RonHoward, 2006). El sector turístic es diversifica per vèncer l’esgotament de la fórmula «sol i platja». Turisme de museus, de golf, industrial, d’aventures, extrem, cristià, sexual,de vi, de rock, rural, nuclear… i també turisme de pel·lícules.

Diuen els que el promouen que el turisme de pel·lícules permet sumar les ficcions pròpiesde la indústria turística amb les del film. Si el cinema és capaç de mesclar sense límittemps, accions i llocs, aleshores les experiències turístiques seran tantes com ficcions ci-nematogràfiques puguin imaginar-se en el lloc. Una guia, The World Wide Guide to MovieLocations, editada a Anglaterra per Tony Reeves, ofereix una llista de mil cinc-centespel·lícules amb dades de les seves localitzacions per poder-les visitar. Les Canàries hiapareixen amb tres referències que també ens parlen de paisatge, territori i turisme.

Ahab cavalca sobre set lloms

Si plantegéssim un recorregut de turisme cinematogràfic per les Canàries, ens troba ríemamb la paradoxa que el primer film que anomena Reeves, Moby Dick (John Huston,1956), el més important dels que s’han rodat a les illes, no mostra cap pla de l’arxipè-lag, només barques i una balena blanca sobre el mar. És clar que a Las Palmas de GranCanaria es va filmar la seqüència final de la caça del leviatan i això inevitablement haviade passar a alta mar... De tota manera, per al turisme de pel·lícules, aquesta cir-cumstància no és un inconvenient, ja que tan important és el producte final –la pel·lículaen ella mateixa– com el procés de rodatge, que en aquest cas va incloure la construc-ció i el maneig d’una balena de cautxú de seixanta-cinc metres de llargada a càrrec detècnics locals davant l’admiració de Gregory Peck. O la realització del que, segons Hus-ton, és el pla més important de la pel·lícula, no previst en el guió, quan el capità Ahabpenja sense vida enganxat a la balena i el seu braç inert es balanceja pel moviment delcetaci com si demanés als seus mariners que continuessin la persecució. Moby Dick,déu implacable i assassí, forma part essencial del paisatge de les illes. El capità Ahabcavalca eternament sobre els seus set lloms.


Trens i minitrens

Quan vegeu la figura d’un tren avançant en una pel·lícula, fixeu-vos-hi bé. Comproveu quebé que funciona la imatge d’un tren en cinema. Penseu que aquest ús té sempre una im-portant càrrega emocional per als cineastes. El tren és el tràveling, la profunditat de camp,el terror davant el que sembla que des del fons de la pantalla et ve a sobre, el viatge del’espectador al centre de la ficció, el secret de simulació de la vida. El tren viatja pel cine-ma com la sang pel cos, xiula quan puja per les venes, que són les seves vies. Si l’absèn-cia d’indústria ferroviària a les Canàries és la millor metàfora per il·lustrar la inexistènciad’una indústria de cinema insular, la presència estesa de minitrens turístics simbolitzal’empenta que sí que ha tingut sempre la indústria turística. Wonderful Days («Dies mera-vellosos», Sydney J. Furie), protagonitzada per Cliff Richard i The Shadows, és la segonapel·lícula rodada a les illes que apareix a la guia de Reeves. Justament l’any de l’inici ofi-cial del turisme de masses a les Canàries, el 1964, es van estrenar tres comèdies musi-cals destinades a promoure els seus paisatges com a lloc idoni de vacances. WonderfulDays per al turista anglès, Escala en Tenerife (León Klimovsky, 1964) per a l’espanyol iWenn man baden geht auf Teneriffa («Quan ens vam banyar a Tenerife», 1964) per al vi-sitant alemany. Trenta anys després, el 1994, el Govern de les Canàries creà la CanariasFilm Commission (oficina per a la promoció de les Canàries com a plató natural de ro-datge) i començà a explotar la difusió de la marca «Canarias» a través de la seva inser-ció, previ pagament, a l’escenari o les línies de diàleg de films de ficció i sèries de televisió(product placement). Una manera més eficaç i assequible d’estendre pel món el nom deles Canàries que aconseguir, com fa quaranta-tres anys, que produccions nacionals i in-ternacionals construeixin ficcions sobre turistes cantaires de pas per les illes.

El turisme va matar l’estrella del cinema prehistòric

El tercer film que anomena Reeves és The land that time forgot («La terra oblidada peltemps», Kevin Connor, 1974), una pel·lícula d’aventures que explica la història d’un grupde soldats durant la Segona Guerra Mundial que descobreixen un món congelat en eltemps, poblat de criatures prehistòriques. En aquelles dècades, els paisatges de lesCanàries van ser escenari habitual de rodatge de pel·lícules de dinosaures, entre les qualsdestaca One million years b.c. («Fa un milió d’anys», Don Chaffey, 1967), objecte de cultegràcies als magnífics efectes visuals artesanals de Ray Harryhausen i l’explosiva imatgede Raquel Welch lluint un biquini de pell de cabra. Avui ja han desaparegut els fantàstics

Un parc temàtic de la postmodernitat | 321


éssers antediluvians que poblaven les Canàries a les pel·lícules de les dècades dels anysseixanta i setanta del segle passat. La raó és que el turisme va acabar amb aquells pai-satges verges. Si el cinema va servir al turisme per difondre per tot el planeta els enlluer-nadors paisatges illencs, la seva expansió ferotge impossibilita que avui s’hi puguin rodarpel·lícules que es desenvolupin en altres llocs que no siguin les Canàries a la ficció.

Les Canàries, parc temàtic de la postmodernitat

En els últims dos anys les Canàries han estat protagonistes a la premsa mundial per tre-balls fotogràfics que barregen turistes i immigrants. Si com afirma Zygmunt Bauman,«l’oposició entre turistes i vagabunds constitueix la divisió principal, fonamental, de la so-cietat postmoderna», les Canàries són avui un laboratori viu de la postmodernitat. Pocsllocs del món ofereixen a l’observador deu milions de turistes i trenta mil immigrants cadaany, l’escaló més gran entre riquesa i pobresa del planeta. Si consideréssim les sevescostes un fabulós parc temàtic, observaríem com a les seves taquilles hi arriben cadadia turistes i immigrants, opulents i miserables. Esperen el seu torn en cues diferents igaudeixen de l’atracció en carrers separats, però després de girs marejadors en tobo-gans vertiginosos, el cabussó final el fan tots a la mateixa piscina.

El cinema a les Canàries va parlar per primer cop d’immigració irregular a 90 millas (Fran-cisco Rodríguez, 2005). En aquest cas els paisatges del sud de Tenerife van servir perrecrear la costa cubana durant la «crisi dels balseros» de 1994. Significativa paradoxa:del sud de Tenerife parteixen masses de cubans en barques fugint del castrisme i al sudde Tenerife arriben masses d’africans en piragua fugint de la misèria. Una notícia recolli-da fa un any en un diari local informava d’una agència que operava a Fuerteventura por-tant els grups de turistes pels cementiris a visitar les tombes dels sense papers morts al’oceà «després de passejar-los per altres zones d’interès turístic». Quant trigaran a re-crear viatges en cayuco per a turistes?

El «turisme de pateres» també ha tingut la seva extensió televisiva. En un capítol de la sèrieAquí no hay quién viva rodat a Lanzarote (que constitueix l’últim exemple de product pla-cement conegut) el senyor Cuesta, president de la comunitat de veïns, és rescatat per unapatera repleta d’immigrants després de caure del patí d’aigua que havia llogat. Veiem aixícom el magma audiovisual també ha trobat el tobogan pel qual pot fer lliscar turistes i im-migrants en el parc temàtic canari de la postmodernitat. Les seves piscines no són lescostes on convergeixen en els seus viatges d’anada i tornada ni les lents dels fotògrafs depremsa. Ara es troben també en els ulls de milions d’espectadors de cinema i televisió.



| 323

Segalen anomenava els seus adeptes «proxenetes de la sensació de diversitat» i Lévi-Strauss els descrivia com «una fermentació de pudors sospitoses que mortifica els nos-tres desitjos i fa que ens consagrem a recollir records semicorruptes». Des que vaaparèixer, el turisme gairebé no ha rebut atenció de part de les ciències socials i la críti-ca cultural, i quan n’hi han dispensat, ha estat gairebé sempre de passada i amb menys-preu, com correspondria a un costum propi d’éssers que no tenen gust ni capacitat dediscerniment, oposat a la sofisticada cultura del viatger. Ansiosos d’obtenir mitjançant eldesplaçament geogràfic una confrontació entre el jo i la Natura o el jo i la Cultura –enuna equació de la qual la Societat hauria desaparegut–, a molts intel·lectuals el que elsmolesta en realitat són les vacances dels altres. En un passatge sobre l’escriptor exo-tista Pierre Loti d’El grau zero de l’escriptura, Roland Barthes parla de «la irresponsabi-litat ètica del turista (que és simplement un nadiu de viatge)», però què és el mateixBarthes immers en el seu paper d’«exota» complagut durant el seu viatge al Japó sinóun turista? Com podem anomenar Ernst Jünger, autor d’aquesta ferotge dissecció de lasocietat burgesa que és El treballador, quan llegim en els seus diaris dels anys setantal’anotació sobre la seva «excursió platanera» a Gran Canària, confortablement instal·laten el seu autobús mentre la guia recita pel micro les excel·lències del paisatge insular?I què podem pensar del filòsof protosituacionista Henri Lefèbvre, estiuejant a Benidorm,que considerava, juntament amb Brasília i Karachi, una de les tres ciutats més interes-sants construïdes al món després de la Segona Guerra Mundial? Existeix una única i ge-nuïna experiència turística? Sabem poc d’aquest impuls que des de fa gairebé dossegles és constitutiu de la modernitat i que, si no ho és ja, serà aviat el seu màxim ex-ponent, la primera indústria mundial.

Paisatges del plaer, paisatges de la crisi:un tour pel turisme1

Mariano de Santa AnaHistoriador de l’art. Crític d’art en el suplement «Babelia» del diari El País

1 Extracte del llibre Paisajes del placer, paisajes de la crisis: el espacio turístico canario y sus representaciones,Fundación César Manrique, 2004.



Tensions entre l’àmbit local i l’àmbit global, extinció de tot vestigi de natura intacta, pèr-dua del sentit històric, hegemonia de la imatge en l’articulació d’allò social, conquestatotal del temps d’oci per les relacions de producció capitalista. Malgrat que pocs pensa-dors s’han endinsat en aquest camí triat per milions de persones, el turisme és l’esce-nari que millor resumeix les contradiccions de les societats tardomodernes, un fenomenque en els pròxims anys continuarà creixent vertiginosament. Conformar-se només ambenfocaments estrictament economicistes del turisme –aquests sí que abunden– és,doncs, un reduccionisme aberrant, i limitar-se a condemnar-lo amb judicis morals, ungest estèril, «un luxe empobrit», com diria Fredric Jameson, que la visió històrica no espot permetre.

Ha substituït l’espai al temps en l’impuls utòpic modern? És pertinent fer distincions rí-gides entre dins i fora en l’experiència turística en un món telematitzat? És el turisme l’a-vantguarda de la construcció social de la realitat? És una presó de signes? És pertinentcontinuar mantenint la dicotomia entre el discurs del lloc per ser per a tots i la realitat del’accés vàlid per a uns pocs? Hi ha possibilitats de resistència en la cultura de masses?Quins són els elements essencials i els límits d’una cultura? Són equiparables els estrallsde la indústria del viatge i els desitjos dels turistes? És el turista una figura indissociable del’immigrant? Necessitem teories que es capbussin en l’experiència? Teories que tinguinplenament en compte la contradicció, la paradoxa, la ironia i la incertesa irreductibles enl’explicació de les activitats humanes? Teories viatgeres?

Malgrat l’escassa reputació intel·lectual que té el turisme entre els pensadors del móncontemporani, alguns autors, gairebé tots reticents a reflexionar sota el paraigua legiti-mador d’un sistema, ens han deixat algunes contribucions decisives. Siegfried Kracauerva ser el pioner amb El viatge i la dansa (1925), un breu assaig en què relaciona el fer-vor turístic de la seva època amb l’hegemonia de la civilització tècnica i l’anhel burgèsd’«una doble vida espaciotemporal». Ja als anys seixanta, dècada d’explosió del turis-me de masses, Roland Barthes comprèn que «la democratització del turisme, aquestamescla moderna de distracció i viatge, és sens dubte un dels fets més importants de lanostra història contemporània» (La Torre Eiffel, 1964). Lamentablement, a pesar que ésuna de les mirades més penetrants del segle XX, Barthes amb prou feines ens va deixarun breu passatge sobre el turisme a Mitologies (1957), una dissecció d’una guia turísti-ca en què explica la dimensió del mite com a cadena semiòtica parasitària que natura-litza els seus objectes, buidant-los d’historicitat i contradiccions polítiques.

Kracauer és un clar exponent del pensament que surt al pas de la primera crisi de la cul-tura occidental del segle XX, la del període d’entreguerres, igual que Barthes ho és de la


segona, la dels anys seixanta. La tercera, en la qual ens trobem, que alguns han bate-jat com a postmodernisme i altres com a tardomodernitat, va començar als anys vuitantai es caracteritza entre altres aspectes per una descomunal expansió de l’esfera d’allòcultural fins a fer-se virtualment coextensiva de l’economia. La moda, la televisió, la in-dústria discogràfica i el ciberespai són instruments importants d’aquesta nova fase d’ex-pansió del capital, tot i que la seva expressió més visible i poderosa és el turisme demasses. Però, malgrat el formidable protagonisme que ha adquirit, tampoc no és unaèpoca prolífica en teoritzacions sobre aquest turisme. No obstant això, autors com Geor-ge Ritzer, James Clifford, Zygmunt Bauman i molt especialment Dean MacCannell i JohnUrry, han deixat algunes contribucions decisives per comprendre per què el turista s’haconvertit en epítom de l’home modern.

A El turista: una nova teoria de la classe ociosa (1976), MacCannell sosté que el que em-peny a viatjar l’home contemporani, fruit d’una revolució tecnològica que ha canviat elseu horitzó d’arrel, no és tant la recerca del que és diferent com la promesa de retrobar-se una autenticitat que dóna per absent en la modernitat, una autenticitat que la indús-tria del viatge posa en escena per convertir, paradoxalment, en part del drama universalde la modernitat. A La mirada del turista (1990), Urry, per la seva banda, assenyala entrealtres qüestions que seria massa llarg enumerar aquí l’emergència de la figura del post-turista, un turista conscient de la comercialització de l’experiència turística, de la qual noabomina sinó que ironitza, un turista que sap que és un turista, no un viatger del tempsquan arriba a un enclavament històric, ni un bon salvatge quan passa uns dies en unaplatja tropical.

Tot i que no li dedica atenció monogràfica, James Clifford ofereix a Dilemes de la cultura(1988) i Itineraris transculturals (1997) consideracions inestimables sobre les «identitatsen trànsit» de la modernitat tardana, com la turística, i sobre els problemes d’ubicacióde l’antropòleg quan la cultura s’adapta al moviment. El capítol «Turistes i vagabunds:herois i víctimes de la postmodernitat» de La postmodernitat i els seus descontenta-ments (1997), una de les contribucions sobre aquest camp més destacades de ZygmuntBauman, planteja per primera vegada que el turista i l’immigrant, figures emblemàtiquesdel nostre nou ordre mundial de mobilitat, no poden entendre’s amb amplitud tractatsseparadament, mentre que a L’encant d’un món desencantat (1999), el també sociòlegGeorge Ritzer reprèn la tesi de Max Weber sobre el capitalisme com un món fred, eficienti pràcticament desproveït de màgia per mostrar, segons la seva tesi de la McDonal dit -zació, com, a mesura que el consum passa a ser més important que la producció, el ca-pitalisme, amb el turisme al capdavant, esdevé «romàntic».

Paisatges del plaer, paisatges de la crisi: un tour pel turisme | 325



Part 3



El protagonisme del paisatge en la interpretació,transformació i gestió del territori



En ocasió del curs-seminari «Paisatges en transformació: gestió i intervenció paisat-gística», organitzat pel Consorci Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Barce-lona (CUIMPB), al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), al maig del 2006, es va dur a terme un taller-exposició de presentació d’experiències signifi-ca tives sobre «intervencions en el paisatge», realitzades en els nostres territoris con-temporanis.

El Taller d’experiències. Paisatges per viure. Intervencions per millorar la qualitat del terri to ries presenta mitjançant una selecció d’iniciatives, accions, estratègies, performances,treballs d’anàlisi i identificació, accions d’activació de la participació social i plans i pro-jec tes sobre el paisatge, ubicats en diferents contextos territorials i socials, en clau pai-sat gística. És a dir, sobre els nostres territoris des de la perspectiva de la lectura, lainterpretació i la percepció de la realitat –que incorpora l’home i la comunitat que l’habita– desde diferents enfocaments professionals, a la recerca d’una millor qualitat en l’habitabili -tat d’aquests territoris, a través d’«actuacions de rehabilitació», de «requalificació del pai-satge», d’«estratègies concretades en programes d’accions propositives en la gestió delpaisatge», o a través de la definició de polítiques de paisatge.

Així, les experiències que es presenten tenen en comú una voluntat decidida per inter-venir en la millora de la qualitat de vida, des d’un ampli significat de generació de res-postes a les necessitats i anhels socials, ambientals, econòmics i culturals.

El taller d’experiències es va desenvolupar d’una manera participativa, ja que els autorsdels temes exposats van presentar les seves aportacions a la valoració o reinvenció delspaisatges quotidians i en la incorporació dels aspectes culturals del paisatge, vistos desd’una gran diversitat de matisos en les observacions respectives. Creiem que presentarels resultats d’aquells dies de debat sobre els temes esmentats és particularment inte-ressant si els observem des d’una actitud calidoscòpica que cerca les aportacions ge-

Taller d’experiències:un panorama d’accions sobre el territori

| 331


nuïnes i noves de caràcter teoricocientífic i a la vegada les intencions ben suggeridoresque es materialitzen en accions «pràctiques» de construcció de paisatge.

Independentment de l’abast i els continguts de cadascuna de les experiències propo-sades, rellegim de manera conjunta, a través de totes elles, un repertori d’accions cons-tituents del projecte de paisatge.

Els materials que es presenten en aquest apartat del llibre constitueixen un resum delstreballs que es van desenvolupar al taller d’experiències, i per a la seva comprensió s’hanagrupat en quatre blocs, utilitzant una sèrie de «paraules clau», amb la intenció d’explicarsintèticament l’experiència realitzada i l’acció proposada:

1. Identificar, vindicar, comunicar i valorar els paisatges.

2. Activar la participació social per requalificar els paisatges.

3. Projectar i reinventar el paisatge.

4. Ordenar i gestionar el paisatge des de la planificació urbanística.

Agraïm a tots els autors i als seus col·laboradors l’esforç que han tornat a fer per facili-tar-nos textos i imatges en molts casos actualitzats, que han servit per argumentar de-talladament els temes il·lustrats en aquest apartat, a la vegada que expressem ambaquest bloc del llibre una decidida vindicació del paisatge com a gran obra que hauriade resultar de les millors articulacions corals.



Introducció. Taller d’experiències: un panorama d’accions sobre el territori | 333



Identificar, vindicar, comunicar i valorar paisatges

| 335

P’s : Què és paisatge?

Nathalie Gidrón, Judit Segura i DauraArquitectes

P’s és una publicació independent que, a través d’un conjunt de textos en forma d’en-trevista, pretén ampliar la definició de paisatge, amb el fi últim de facilitar noves eines perabordar els projectes professionals i difondre una cultura de qualitat del paisatge.

P’s és una edició independent de paisatge en format facsímil.

Neix a final de l’any 2003 amb la primera edició de textos P’s Què és paisatge?, que in-clou dotze números. En cadascun d’ells aquesta pregunta és contestada per un pro-fessional d’una disciplina diversa però sempre molt relacionada amb el paisatge.

En ordre d’edició els autors són els següents: Pep Riera, agricultor; Perejaume, artista;Teresa Galí-Izard, enginyera tècnica agrícola i paisatgista; Iñaki Ábalos, catedràtic de pro-jectes arquitectònics de l’ETSAM; Judit Segura i Daura i Nathalie Gidrón, editores de P’s;Ramon Margalef, catedràtic emèrit en ecologia; Manuel Delgado, doctor en antropolo-gia; José Manuel Naredo, doctor en ciències econòmiques; Oriol Nel·lo, geògraf i se-cretari per a la Planificació Territorial de la Generalitat de Catalunya; José Luis GómezOrdoñez, catedràtic d’urbanisme i enginyer de camins, ports i canals; Andoni Luis Adu-riz, cuiner; Xabela Vargas, mestra.

L’objectiu de l’edició és ampliar, amb el conjunt de textos, la definició de paisatge, ofe-rint un únic material que reculli informació i coneixement sobre el paisatge, amb l’ob-jectiu últim de tenir més eines a l’hora d’abordar els projectes professionals iaprofundir-hi.



Les editores, Nathalie Gidrón i Judit Segura i Daura, són arquitectes i han estudiat el gra-duat superior de paisatge a l’ETSAB.

Actualment desenvolupen la segona edició de textos, P’s col.Accions de paisatge, de laqual han editat sis números.

Es pot consultar el material a: www.web-ps.net.


Identificar, vindicar, comunicar i valorar paisatges | 337

Caixa oberta.

Col·lecció de textos P’s.



Les terres de l’Ebre com a paisatge patrimonial

Ignasi Aldomà, Pepín Beltran, Francesca Leder, Carles LlopCol·laboradors: Emeteri Fabregat, Jacobo Vidal

Treballs de l’escola d’estiu organitzada a Tortosa el juliol del 2005. S’hi van investigar lesmúltiples formes del paisatge i les transformacions territorials a les Terres de l’Ebre, ambl’objectiu de contribuir a donar valor al patrimoni existent i la identitat local.

El Centre Internacional d’Estudi dels Paisatges Culturals, amb seu a Ferrara, va iniciar el2004 l’organització, amb caràcter periòdic, d’una escola d’estiu destinada a la recerca il’aprofundiment de temes vinculats amb el paisatge, i específicament la seva gestió desd’una perspectiva cultural àmplia.

La Convenció europea del paisatge (Florència, 2000) va donar un bon marc on situarcertes iniciatives com el taller desenvolupat a Tortosa amb la intenció de millorar les con-dicions dels nostres paisatges en clau de recurs patrimonial, econòmic i cultural.

El tema de l’escola d’estiu de Tortosa se situa en el marc d’estudi sobre les transforma-cions dels paisatges tradicionalment agrícoles, tant els paisatges de secans dominatsper oliveres i garrofers, com els de regadius, actualment cultivats majoritàriament ambcítrics, condicionats per la presència del riu i del sistema de canals que travessen tot elDelta. De la mateixa manera s’ha reflexionat sobre la producció de nous paisatges a tra-vés de la intervenció, sigui mitjançant les polítiques territorials, les cartes del paisatge, laplanificació territorial, o els projectes de millora del territori.

El taller realitzat a Tortosa, posava èmfasi en la recerca sobre el paisatge agrari i de l’ai-gua de les Terres de l’Ebre, des d’un punt de vista de la transformació experimentadaen temps recents, sobre els paisatges que en poden resultar després de la reorienta-ció política en relació amb el transvasament de l’Ebre, i les dinàmiques econòmiquescanviants.

Es va plantejar, doncs, una anàlisi dels horitzons d’evolució dels diversos paisatges delDelta i la seva relació amb la governança de l’aigua.

Es va desenvolupar mitjançant la realització d’un conjunt de sessions de treball de campamb sortides pel territori, juntament amb sessions de discussió i debat realitzades pelsparticipants, i sessions de conferències obertes al públic amb l’objectiu d’elaborar uns«apunts» per a una Carta del Paisatge de les Terres de l’Ebre.




Els cultius

substància

trama

teixit

geometries






Al mateix temps, el taller es va veure refermat amb una sèrie de conferències a càrrecde professionals i estudiosos de les Terres de l’Ebre, en règim de seminari, que van con-tribuir a ampliar les referències del coneixement sobre el territori d’estudi, com els efec-tes de la globalització econòmica, la competitivitat entre àmbits territorials, l’impacte deles polítiques nacionals i internacionals, etc.

Al final del seminari, els materials i les conclusions del treball es van presentar en una ex-posició pública i es van lliurar simbòlicament a l’Arxiu de la Demarcació de l’Ebre delCol·legi d’Arquitectes de Catalunya perquè pugui ser consultat per tothom que hi estiguiinteressat. Així, doncs, l’escola d’estiu vol representar un lloc de trobada d’estudiosos,oberta a la població i a les institucions per incrementar el compromís amb els nostresterritoris i paisatges, a través de l’observació que els identifica, l’estudi que els interpre-ta i la difusió que els valora. El fet de ser una plataforma amb vocació internacional, i es-pecíficament europea, la converteix en un espai específic per al desenvolupament delsobjectius de la Convenció europea del paisatge.



L’Ebre i el Delta: recorregut a través dels seus dos canals.Un projecte fotogràfic

Adrià GoulaArquitecte i fotògraf

Projecte fotogràfic de lectura i interpretació del paisatge dut a terme en el Delta del’Ebre, on el canal de la dreta i el canal de l’esquerra,que travessen el territori des del’Assut de Xerta fins al mar, s’identifiquen com a elements paisatgístics de referència.

Un canal és una gran rasa que travessa un territori formant una traça rectilínia. Un ele-ment artificial que ha de complir unes característiques molt específiques (desnivells,dimensió, economia) alienes a les traces històriques. Un element contingut en ell ma-teix que no té gaires possibilitats de dialogar amb el seu entorn. S’imposa al territori iés aquest el que, amb el temps, va acceptant-ne la presència. Elements que reaccio-nen a aquesta presència i altres que hi resten indiferents. En tots els casos es fa palesala violència de l’actuació. Una gran secció del territori que tot resseguint-la ens va mos-trant diferents escenografies juxtaposades que en el seu conjunt formen una particularvisió de la zona.

Aquest treball comprèn un conjunt de trenta-dues fotografies dividides en dues seqüèn-cies, una per al canal de la dreta i una altra per al canal de l’esquerra. Les imatges con-tenen totes una presència contínua del canal a la seva base, només interrompuda detant en tant per una traça perpendicular al canal que s’endinsa en el territori.







Intervencions en l’oblit: Club Méditerranée, cap de Creus

Sílvia Musquera, Pep Canaleta, 3carme33Taller d’art i arquitectura

Interpretació i vindicació il·lustrada del poblat d’estiu del Club Méditerranée dels anysseixanta, que pretén ressaltar el valor del projecte com a intervenció en el paisatge, ioperació conceptual i artística vinculada al territori, en contraposició a les operacions de«camuflatge» dutes a terme en els darrers anys en el cap de Creus.

El poblat de vacances del Club Méditerranée, situat des dels anys seixanta al cap deCreus, està a punt de ser enderrocat amb l’excusa de buscar la restitució del paisatge,però quin és el veritable paisatge? Aquí trobem la convivència entre l’artificial i el naturald’una manera exquisida. La geometria més pura juga amb la topografia esquerpa po-tenciant-la i donant una nova escala al territori.

El Club Med, com a intervenció en el paisatge, és una operació conceptual i artística, onhi van intervenir, juntament amb els arquitectes Pelayo Martínez i Jean Weiler, Dalí i Pla.Durant quatre dècades aquest espai ha estat habitat pels homes d’una manera sem-blant a la dels refugis dels pescadors que apareixien en punts estratègics com Port Lli-gat. El projecte és una operació respectuosa i en equilibri amb el medi que va consistira fer habitable un espai reservat només a les roques dibuixades amb la sal i el vent.

Gairebé com un llençol estès sobre l’emplaçament se situen grups de casetes, de ma-nera que la forma resultant sorgeix del que es cobreix. La roca serà el fonament i els ha-bitacles blancs en contrast amb el negre de la pissarra busquen semblar-se a una voladade gavians descansant sobre un illot.

La relació entre l’home i la natura esdevé gairebé màgica. Les petites edificacions tenenla missió de la protecció vers la nit, el sol i les tempestes, mentre que entre elles es creenuns espais intersticials a l’aire lliure protegits del vent on poden créixer els pocs arbresde la zona.

Tot i la dimensió i la capacitat del poblat (entre vuit-centes i mil quatre-centes persones),la seva distribució dispersa i alhora concentrada en les zones de més densitat (nit) buscano destorbar el paisatge dominat per les dues grans roques de l’àguila i del camell, gau-dint-lo com un espectador privilegiat tant des dels edificis comuns com des de les cel·lesgairebé espartanes.



Club Med Bungalous Serveis

Apartaments dels anys seixanta Club Med Infermeria

Imatges del Club Med (2006)



Els edificis del restaurant i la piscina se situen a la zona central i alhora més deprimidadel conjunt, encastats a les roques en una situació privilegiada i alhora secundària res-pecte de la zona dels bungalous.

La intervenció dels arquitectes P. Martínez i J. Weiler és una obra no prou valorada quevaldria la pena revisitar i conèixer, que desapareixerà, en contraposició al que s’està dei-xant construir avui al cap de Creus, camuflat darrere els murs de pedra de pissarra queno amaguen el poc respecte pel territori, una actuació molt més discutible que la delClub Med.

Malauradament desapareixerà per «afavorir la visió congelada del territori... De les re-serves protegides i formar paratges visitables però sense cap possibilitat d’evolució, pai-satges jubilats per a mirades jubilades...».1

1 Q. DERN, J. «Turisme culte». Quaderns d’Arquitectura i Urbanismes núm. 194, p. 24.

Les fotografies són de l’arquitecte Pelayo Martínez i el fotògraf Narcís Sans.



Canàries, turisme i ficció

BASA, publicació del Col·legi d’Arquitectes de Canàries Direcció: Marina RomeroCoordinació: Ricardo DevesaDirector creatiu: Fernando Guerrero

Article que introdueix el número 28 de la publicació del Col·legi d’Arquitectes de Canà-ries BASA, en el qual es tracta el tema de la imatge de l’illa com a paisatge idealitzat icom a escenari per a la indústria turística. Les imatges contundents de Jordi Bernadóexpressen amb força les múltiples cares de l’illa, entre regionalisme i abstracció, entrerealitat i ficció.

Les illes com a paisatge idealitzat han servit d’escenari per a la indústria turística, des deles primeres imatges de promoció fins als actuals fullets de les agències de viatges. Elpaisatge, juntament amb el clima, constitueixen els principals motius d’atracció i, al cap-davall, el seu recurs més important.

L’associació illa-paradís, contínuament utilitzada a la publicitat, juntament amb eslòganscom «quina sort viure aquí», ens fa replantejar-nos aquesta sort o fortuna. Sense volerser pessimistes –i molt menys nostàlgics–, aquesta sort comporta una «dissort», referi-da a la falta de recursos i també a la llunyania i l’aïllament. Tant una cosa com l’altra hanpropiciat una gran capacitat creativa per generar riquesa; primer, a través de l’agricultu-ra, i després amb el turisme. Aquesta habilitat és capaç d’originar noves realitats, peròtambé falses autenticitats. Una des de la invenció i una altra des de la mentida, les duessón pròpies de l’ambivalent concepte de ficció. Noció de ficció en la qual s’emmarcaaquest número.

Les Canàries han estat un laboratori turístic i ha arribat el moment d’aprendre del ques’ha experimentat. Si no, deixarem de sentir la sort de viure aquí.

Una prova d’aquest aprenentatge han estat les directrius d’ordenació del turisme, ne-cessàries per reflexionar i establir com serà el futur desenvolupament turístic.

L’arquitectura turística que s’ha dut a terme a les Canàries manifesta les tensions prò-pies d’aquest fenomen global, posant-se el vestit local. Tensió i, per a molts, decadèn-cia. Passa a totes les destinacions. Per fer front a una possible arquitectura global,similar a tot el món, s’opta per oferir una arquitectura pròpia del lloc: típica, autèntica.







Aquesta falsa autenticitat busca satisfer el client, un turista que ve amb una imatge pre-concebuda, que, a més, voldrà verificar. L’arquitectura, per tant, dissenyada per expertsen desitjos, es converteix en una escenografia, en una còpia d’una còpia. I tornem a l’o-blidat discurs de regionalisme enfront d’abstracció.

Paradoxalment, aquestes dues actituds, ben presentades en aquest número, insisteixenen la recerca d’allò que és local, és a dir, canari.

Després de molts anys, continuem amb el dubte de si existeix una arquitectura canàriao, més aviat, de si cal fer una arquitectura canària. Aquesta tradició regionalista, el gustper les coses típiques, que envaeix tots els mitjans, és la que ens fa preguntar-nos sobreaquesta existència i aquesta necessitat.

Cal fer una arquitectura local? Què significa ser local? Són preguntes que hem de plan-tejar-nos reiteradament per a la gestió de les transformacions dels nostres paisatges,i que troben en aquesta publicació, juntament amb posicions ben estimulants per valo-rar-los des d’una perspectiva d’equilibris i interaccions positives.


Can Ricart (Poble Nou, Barcelona). De la cadena industriala la xarxa d’idees

Associació Nau21Coordinació: Blanca Palou

Projecte de l’associació Nau21 que pretén fomentar la participació social per reconfigu-rar l’àmbit de Can Ricart, no solament des del punt de vista arquitectònic, sinó tambécom a conjunt urbanístic: un nou espai públic obert, que representi un «espai de con-vivència» urbà per a la producció científica i tecnològica.

El procés iniciat fa tres anys a Can Ricart ha posat en mans de tothom l’oportunitat de«fer ciutat» d’una manera alternativa al revisionisme urbà a què estem acostumats.

La ciutadania s’ha acostat a Can Ricart per conèixer l’espai, les activitats que s’hi des -envolupaven, i ha pogut valorar-les i enriquir el sentit del conjunt amb nous punts de vistarespecte de l’ús temporal i amb transformacions més lentes vinculades no a l’activitatimmobiliària sinó a la permanència d’activitats productives, ara relacionades amb la crea-tivitat, l’artesanat i els àmbits artístics.

Can Ricart, un dels últims graons que es conserven de l’entramat industrial del segle XIX,té la possibilitat de transformar-se en una nova estructura de coneixement, que substi-tueixi el concepte de cadena serial vuitcentista per una de xarxa permeable i orgànica,pròpia del segle XXI.

En els seus orígens, Can Ricart va ser ideat com un espai unitari de treball en «cadena»:la fàbrica. A principi del segle XX el recinte s’obre i es diversifica cap a altres activitats in-dustrials i innovadores: Can Ricart esdevé un parc industrial.

Activar la participació social per requalificarels paisatges

| 353




Activar la participació social per requalificar els paisatges | 355

Aquesta diversificació es va desenvolupant durant tot el segle XX, fins a incloure activi-tats productives de tipus artístic i/o cultural. Es posà així la llavor del que ara començaa definir-se com un espai xarxa, un laboratori urbà on potenciar la interacció entre patri-moni, indústria i espais creatius a la nostra ciutat, el lliure trànsit/transferència de perso-nes, coneixements i materials, en una nova esfera pública innovadora.

El projecte ciutadà vol contribuir a la recuperació de Can Ricart per a la ciutat. Es trac-ta d’omplir de vida els seus carrers, donar a les seves naus usos temporals que puguindignificar-ne l’ús propi i el de tot el conjunt, fomentar la col·laboració amb escoles tallerper poder fer una rehabilitació més sostenible, com també treballar conjuntament ambles indústries i els espais culturals que encara hi resideixen, per fer créixer entre tots unnou espai de convivència a la ciutat.



Servei d’Interpretació Territorial

Elvira PujolCoordinació: Sitesize

Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura

El Servei d’Interpretació Territorial de Manresa (SIT) és un sistema d’investigacióbasat en una metodologia participada, que, a través dels coneixements col·lectius iles estratègies de comunicació, interpreta el creixement i l’expansió urbana dins i foradels límits de la ciutat de Manresa. El seu objectiu és elaborar un servei de docu-mentació/difusió de la narració ter ritorial sobre el creixement de Manresa i el Pla deBages.

El SIT Manresa és un servei d’interpretació, recerca i difusió territorial sobre el creixementi l’expansió urbana dins i fora dels límits de Manresa, així com sobre la seva articulacióamb els municipis de l’entorn. Definim el Pla de Bages com l’espai metropolità al voltantde la ciutat, com el lloc on les transformacions estan configurant un nou paisatge, i ésaquest el territori de la ciutat real que ens interessa interpretar.



Arxiu Manresa. Pla de Bages.

Programa d’accions en l’espai públic.

Taller. Grup de treball operatiu.



El SIT es planteja com un model d’investigació participada, vinculada als mecanismesde producció de coneixement col·lectiu, a accions relacionals i estratègies de comuni-cació a partir de les aportacions personals.

L’objectiu del SIT és elaborar un servei de documentació/difusió de la narració territorialsobre el creixement de Manresa-Pla de Bages. Aquest servei es presenta com un procésde treball que mitjançant la realització d’un taller s’ha configurat com un equip de recer-ca sobre expansió urbana i territorial, per tal d’analitzar l’espai urbà i el seu creixement,així com per incentivar la producció de lligams socials amb l’espai metropolità. Elscontinguts es produeixen col·lectivament i s’interrelacionen adaptant el SIT a les formes demetodologia participativa en relació amb la representació territorial, el fet comunica -cional, els canvis qualitatius i els conflictes.

La finalitat del projecte és el reconeixement i l’elaboració d’arguments territorials localscompartits, amb la construcció de les imatges que representen el territori en la confec-ció d’un mapa visual narratiu.

Hi ha més detalls i informació a l’adreça web: www.sitesize.net/sitmanresa



Projecte Dorve. Projecte participatiu per a la definició del modelde comarca per al Pallars Sobirà. Estratègies creatives per a ladinamització local

Vanesa Freixa, Eva Tarragona Associació Rurbans

El projecte Dorve neix des d’un grup de la societat civil per activar el debat social, ambl’objectiu de plantejar col·lectivament la definició del nou model de la comarca del Pa-llars Sobirà des del punt de vista social, econòmic, urbanístic, ambiental i arquitectònic.La principal activitat del projecte és el Fòrum Pallars, que pretén involucrar-hi, a més, elsagents comarcals.

El projecte Dorve partia amb l’objectiu de fer del nucli de Dorve el marc territorial d’undebat social que es va iniciar al novembre del 2005 i que ha pretès definir el model decomarca que volen els habitants del Pallars Sobirà.

La finalitat principal del projecte és generar debat i reflexió sobre una sèrie de pro-blemàtiques que afecten el creixement i el desenvolupament de la comarca en les últi-mes dècades. Aquestes són: el despoblament a les zones de muntanya (de lescapçaleres al fons de les valls), la manca de desenvolupament i diversificació econòmi-ca lligada al territori, la incessant pèrdua del fet cultural i la manca de polítiques de pla-nificació territorial i de desenvolupament local que provoquen un creixement urbanísticdescontrolat i una sectorialització en l’àmbit turístic.

Per tal d’abordar totes aquestes problemàtiques es va organitzar un conjunt d’accions idebats interns que s’iniciaren a partir d’una primera activitat principal, el Fòrum Pallars,fòrum social que ha reunit quinzenalment diferents agents comarcals per debatre lesproblemàtiques abans esmentades. En aquestes trobades, articulades durant els mesosde desembre del 2003 a abril del 2004, s’ha intentat reunir la màxima representació delsdiferents agents locals, parant esment en els sectors polític, agrícola-ramader, cultural iturístic.

Després de disset reunions i amb la participació de dues-centes deu persones, l’asso-ciació Rurbans presenta el primer plec de conclusions que recull la informació compila-da, on es reflecteix el resultat de cinc mesos de treball. En aquest procés emergeixclarament la voluntat dels habitants de participar en la construcció de la comarca. L’ob-jectiu és fer arribar la veu dels habitants de la comarca als polítics de les administracions


Cadires. Foto: Pere Báscones.

Panoràmica del públic a Dorve. Foto: Vanesa Freixa.

La plaça de Dorve. Foto: Jaume Ros.

Inauguració de la plaça. Foto: Vanesa Freixa.




local i autonòmica perquè ho apliquin en les seves polítiques. Però Rurbans pretén anarmés enllà, segueix treballant per buscar mètodes d’aplicabilitat real a les propostes quees generaren en el marc del projecte Dorve, i evoluciona cap a l’organització d’altres pro-jectes de participació social i d’activació del desenvolupament local. Un bon exemple delque significa treballar per a una «comunitat paisatge» que vol gestionar el futur del terri-tori des de posicions d’equilibri entre els recursos, els valors identitaris i les noves de-mandes d’ús.


Vi, territori, memòria

Montserrat Iniesta, Núria Tomàs, Jordi Farré, Cristina Ros, Josep TerrésMuseu de les Cultures del Vi de CatalunyaVilafranca del PenedèsAjuntament de Vilafranca del Penedès

Vi, territori, memòria» és una exposició organitzada pel Museu de les Cultures del Vide Catalunya, que pretén il·lustrar la dimensió paisatgística de la co marca del Pe-nedès vinculada a la cultura del vi, amb l’objectiu d’investigar, conservar i difondre elpatrimoni local, apostant per iniciatives suggerides pels ciutadans.

Temps era temps, el Penedès era un territori sense vinyes.

Fenicis i grecs portaren el vi a tots els racons de la Mediterrània. Al Penedès es pot datarla presència de Vitis vinifera al segle VII aC. A partir d’aleshores, la vinya serà un factorconstant del paisatge, i n’esdevindrà el principal protagonista a partir del segle XIX. Totplegat, una història molt «curta».

Tota aquesta història ha dipositat sobre el territori capes successives de sediments cul-turals, de vestigis, de traces, que el temps llarg ha decantat. El paisatge que ara veiemn’és el resultat.

Tanmateix, allò que fa original el Penedès en el marc de la Catalunya actual no és tantla presència ininterrompuda de vinya des de l’Antiguitat, com el fet que, gràcies a larendibilitat de la viticultura, el Penedès no hagi conegut el col·lapse territorial que tan-tes altres zones van patir, en esdevenir marginal la seva agricultura, a partir de l’últimterç del segle XX.

Per això la vinya ha estat el gran valor del paisatge del Penedès, perquè ha proporcio-nat un valor afegit excepcional que ha fet sostenible un model territorial particular. Peròel model dóna signes de feblesa. Pot evitar la vinya el trencament en aquesta oca-sió? Si el vi és la resposta, quines són les preguntes?

Amb aquest projecte s’inicia una estreta relació entre el museu i el territori, per tal d’ac-tivar la societat penedesenca a ser partícip i protagonista alhora de la gestió del territo-ri. Un clar exemple d’ús del paisatge com a categoria compartida per la mediació socialen la construcció de projectes de territori.






Girona Temps de Flors. Intervencions 2003-2004-2005

Jaume Busquets, Maria LlinàsArquitectes paisatgistes

Resum fotogràfic de les instal·lacions efímeres realitzades pels arquitectes paisatgistesBusquets i Llinàs, en ocasió de diverses edicions de Girona Temps de Flors. A través dela colonització de diferents racons del centre de la ciutat, els autors pretenen reflexionarsobre la llum, l’espacialitat y el diàleg entre elements naturals i artificials en un projectede curta durada.

Flors de nit

Aquesta obra efímera es realitzà amb motiu del Temps de Flors 2003 de Girona, i s’u-bicà en el pati-vestíbul de la Cambra de la Propietat Urbana de Girona.

La naturalesa d’espai interior del vestíbul, cobert per una gran lluerna de vidre emplomatens portà a reflexionar sobre la llum, sobre com el que veiem és visible per als nostresulls perquè la llum s’hi ha reflectit prèviament. Altrament, les fonts de llum són l’únic ob-jecte que podem veure directament. La primera decisió de la intervenció havia de ser,per tant, com il·luminar l’espai i els objectes que s’hi disposessin.

D’altra banda, la vegetació, la flor –«l’excusa» del Temps de Flors– ens suggeria unanova via d’experimentació: sabem que els insectes, vertaders «usuaris» de les flors,veuen aquestes de forma diferent a la nostra, ja que els seus ulls perceben també lesllums ultraviolada i infraroja.

Per tot plegat, l’objectiu inicial de projecte era convertir l’objecte «opac» que és una floren una font de llum, que il·luminés el seu entorn, li donés forma: una nova forma.

De la interacció entre les possibilitats d’ús dels diferents tipus de llums esmentats i l’ob-jecte «opac» il·luminador, sorgeix la idea d’il·luminar flors de color blanc amb llum ultravio-lada, de manera que converteixin aquesta en llum visible, i esdevinguin objectes brillantsen l’espai fosc del vestíbul.

En conseqüència, la realització final va consistir en la disposició de flors blanques deroba sobre un entramat tridimensional de tela metàl·lica, seguint patrons aleatoris,simbòlicament «naturals». Una il·luminació ultraviolada, disposada en el perímetre de lainstal·lació, irradia sobre les flors, les quals al seu torn emeten una tènue llum blanca.


Flors de nit. 2003.

Tanca la porta que hi ha corrent! 2004.

El descans de la natura. 2005.




La il·luminació «floral» genera un nou espai a l’interior del vestíbul, desdibuixa límits i per-met una immersió dels visitants en un oceà, en un camp florit tridimensional.

Tanca la porta que hi ha corrent d’aire!

La intervenció consistirà a reforçar aquesta «surgència» del pati i del seu contingut: lespalmeres «volaran» pati amunt fins al cel, fins a sortir per damunt la teulada de l’edifici!

Les fulles de palmera (Trachycarpus fortunei) s’enfilen al llarg d’una espiral envers la torrede l’escala.

Al capdamunt d’aquesta, de nit, unes altres fulles brillaran tènuement de nit, deixant-seveure des de la catedral, i esdevenint l’únic pati de tot el Temps de Flors «visitable» denit!

Finalment, el toc de color l’ofereixen un seguit d’estrelitzies (Strelitzia juncea), disposa-des de forma paral·lela a les fulles i sobre el paviment del pati, cobert amb una geoma-lla de fibra de coco.

El descans de la natura

Una data: el Temps de Flors 2005.

Un espai: el (magnífic) pati de la Pabordia.

Una idea: visitar el Temps de Flors cansa. Cansa molt. I sovint és difícil trobar llocs perdescansar. Tot està pensat per fer moure els visitants, per entretenir-los, per no deixar-los aturar.

Però... i les plantes? Les plantes no es cansen del Temps de Flors? És clar que sí!

Aleshores... aquest any el «nostre pati» serà un oasi de tranquil·litat i descans enmig delremolí de visitants! Un lloc de repòs tant per als visitants com per a les plantes!


Rius, pedreres, abocadors…, llocs per excel·lència del projectede paisatge contemporani

Maria GoulaProfessora del Màster d’Arquitectura de Paisatge

DUOT, UPC

Director: Jordi Bellmunt

En les últimes dècades s’ha creat una cultura de paisatge a partir de la reinterpretacióde la seva tradició i de l’expansió del seu camp d’actuació, processos que han conduïta la reestructuració de la disciplina. No obstant això, cada vegada és més freqüent lapregunta: «Com es pot ensenyar l’ofici i, al mateix temps, introduir un alt percentatged’experimentació –necessari, d’altra banda, en un màster professional– quan el massiuinterès que ha suscitat el paisatge com a referència geogràfica, ambiental, cultural i, alcap i a la fi, d’identitat, es manifesta mitjançant polítiques i conductes socials i indivi-dualitzades en les quals l’aprehensió, la trobada, el vincle amb el paisatge i, sobretot,amb la seva dimensió natural, es defineixen a partir de situacions absolutament contra-dictòries?». I de la mateixa manera: «Com ens podem apropar al projecte en si mateix ials seus arguments quan sabem que els paisatges es converteixen amb facilitat en imat-ges en sèrie –res més pròxim a la condició pintoresca– on l’artifici substitueix la realitat,és a dir, on allò que és virtual o visual substitueix allò que és tàctil i on la distància excloula immersió o, el que és el mateix, l’experiència corporal en el temps?».

Malgrat que aquests interrogants posen en crisi algunes certeses de la professió, crecque la clau de la resposta rau en el fet que tant els temes seleccionats com els instru-ments i les respostes presentades a les pàgines que segueixen, apunten cap a la direcció

Projectar i reinventar el paisatge

| 367


de la transformació, idea clau en la cultura projectual. La transformació com a concep-te en si mateix qüestiona la identitat com a cosa perenne i, per això, intocable, i accep-ta d’entrada la seva alteració. D’altra banda, el projecte de transformació, perquè espugui desplegar, necessita conèixer dades i narratives, història i desitjos sobre el lloc quecal transformar. I, en definitiva, no és –o no hauria de ser– discriminatori amb els mate-rials que s’han de projectar, els quals, tot i que poden formar categories sistematitzadesen cada lloc en qüestió, estan físicament lligats, i el projecte s’ha d’ocupar de fer verita-blement possible aquesta coexistència. La transformació com a projecte és menys ide-ològica i més oberta que la millora i, d’altra banda, indica el canvi inevitable, cosa queno succeeix amb la intervenció.

Els projectes aquí presentats són una petita mostra de treballs desenvolupats fa un pa-rell d’anys en el marc d’alguns dels tallers que ofereix el programa del Màster d’Arqui-tectura de Paisatge. Aquests tallers són el de l’aigua, el dels sistemes de la vegetaciói el de l’espai públic. Faltaria una mostra de projectes en el marc d’una relació tan crua idifícil com la que estableixen el turisme i el paisatge per tenir una visió global de les temà-tiques que tracta el màster; no obstant això, com també veurem, considero que no hi haprojecte de paisatge que no inclogui la capa del lleure –que possiblement no és el ma-teix que el turisme, però sí que mostra el fort vincle del paisatge com a concepte queneix simultàniament amb la cultura il·lustrada del lleure modern.

Les dues primeres temàtiques estan relacionades amb la necessitat d’innovar i apren-dre sobre dos àmbits on l’aspecte natural com a suport és clau; es tracten diferents es-pais fluvials amb les respectives problemàtiques; una mica més convencional la del riuTúria, però tot i així molt didàctica en relació amb les dinàmiques hidràuliques i la po-tencialitat d’aquest sistema i els seus marges per dinamitzar relacions socials i millorarpaisatges explotats.

Els treballs del Delta de l’Ebre estan més aviat relacionats amb un tema de supervivèn-cia d’una identitat creada per i per a la productivitat agrícola i, al mateix temps, amb unareflexió sobre les dinàmiques d’aquest espai fronterer entre els ecosistemes marítim i ter -restre, i la seva acció en el temps. Si en el treball del Túria es parteix d’una idea de fran-ges d’àrees amb un caràcter i una funcionalitat diferents, en el del Delta de l’Ebre esdestaca l’interès pels límits entre unitats mínimes i l’exploració de la potencialitat delselements essencials de cada capa de construcció d’aquest paisatge.

Des del punt de vista del taller de la restauració d’un abocador, s’utilitza la vegetació coma material principal per investigar les oportunitats que ofereix per a la transformació



Projectar i reinventar el paisatge | 369

d’un espai residual en un paisatge disponible, com diria el paisatgista francès Gilles Vex-lard. La vegetació es treballa també per generar noves qualitats espacials que configu-ren la base per introduir la idea de confort i convertir aquest espai en lloc.

La tercera temàtica, la de l’espai públic, representada aquí amb un únic projecte, mos-tra una inquietud expressa dels professors del taller per obrir la idea de l’espai públic–que és l’àmbit més comú del projecte de paisatge– a definicions contemporànies, itraslladar la discussió sobre l’àmbit col·lectiu i el seu projecte als límits d’una activitat ex-tractiva, a l’espai transitat i al paisatge del seu entorn. No solament interessa recuperarla connexió amb l’interior, valorar l’espacialitat de la pedrera, sinó també introduir alter-natives d’ús públic tant fora com dins dels seus marges per retornar a aquest terrenycerta normalitat.

Encara que els projectes desenvolupats en sinergia amb els seus sistemes naturalss’han considerat des de la perspectiva de l’experiència, no existeix cap projecte de pai-satge que no ho intenti des de la innocència d’un humanisme ancorat en la cultura pro-jectual; no obstant això, el que s’intueix amb aquests projectes és la priorització delsprocessos naturals, ja que no existeix cap projecte que no es basi en el projecte de l’ai-gua i de la vegetació, reflex del valor que es dóna a una veritable herència de la nostracultura de la terra.






Els marges del Delta de l’Ebre constitueixen els principals ecotons, on diversos processos mediambientals i antròpics s’entrellacen: aquesta su-

perposició d’hàbitats i de funcions genera tant una extraordinària riquesa paisatgística com una efectiva fragilitat. El projecte tracta de revitalitzar el

marge sud i la frontera entre el poble de Sant Jaume i els arrossars, a partir d’una atenta lectura de les dinàmiques mediambientals. La complexi-

tat d’aquests sistemes fronterers ha estat analitzada respecte dels seus components, i s’ha evitat considerar-los autònoms per prioritzar les rela-

cions que s’estableixen entre ells. Es pretén així preservar les àrees d’interès natural mitjançant la incorporació d’alguns usos contemporanis. En

aquest cas, la introducció de l’ecoturisme, la proposta de nous cultius d’arròs ecològic que contribueixen a consolidar el sistema de camins, ca-

nals i arrossars, i enfortir els equilibris relacionats amb el cicle de l’aigua. En concret, el projecte suggereix unes mesures (a vegades mínimes, però

estructurants) per als nivells següents:

• Sistema d’arrossars. Es proposa una franja de cultius ecològics, amb l’objectiu de regenerar el sòl i l’aigua, i augmentar així la qualitat del

producte que ha permès plasmar la fisonomia i la identitat del paisatge local.

• Sistema de zones humides. S’enforteixen com a àrees d’articulació entre l’àmbit ter restre i l’aquàtic, i es valora la funció de connector ecolò-

gic per a l’avifauna.

• Xarxa de canals. Se n’estabilitzen els límits, i es revitalitza així el flux dels peixos.

• Xarxa de camins. Es compatibilitza un turisme controlat i sostenible amb el context mediambiental, a través de certs itineraris que recorren

les diferents situacions paisatgístiques (variables segons els cicles estacionals i productius).

• Sistema de dunes. Es rehabiliten els àmbits de transició entre les zones humides i els arrossars, amb tècniques de fixació per mitjà de plan-

tes del lloc.

• Sistema urbà. Es proposa una densificació, i es consolida així el marge urbà.














El projecte va partir de la caracterització de l’indret a través del propi procés sofert al llarg del temps, és a dir, l’acumulació de residus capa per capaque van convertir una àrea deprimida en una plataforma plana i elevada que, a més, gaudia d’una situació privilegiada que la convertia en un balcópotencial de percepció visual de l’entorn. Així doncs, es va proposar una nova topografia per al segellament de l’abocador que potenciés una lecturade l’indret a través de la forma generada per la superposició de diversos estrats de residus, traçant un camí fins al punt més elevat d’aquest enclava-ment. A partir de la proposta es pretenen generar uns processos al llarg del temps que permetin la valoració i l’assimilació d’aquest lloc i que mini-mitzin les connotacions negatives de l’abocador. D’aquesta manera, el que era un espai en desús es converteix en un indret que pot ser recorregut ique ens parla de la seva història construïda capa per capa.









SECCIONS TRANSVERSALS

SECCIONS LONGITUDINALS


Tractament dels espais verds del Pla parcial de Cap Roig

Michèle Orliac-Rinuy & Miquel Batlle-PagèsArquitectes paisatgistes

Projecte de gestió d’un nou paisatge mitjançant el tractament dels espais verds de CapRoig, dut a terme entre el 2003 i el 2004, que pretén conservar l’excepcionalitat d’un pa-ratge natural dominat per les oliveres, en un lloc on s’ha programat una nova urbanitza-ció de cases i petits edificis.

Camps d’oliveres dividits per murs de pedra d’uns quants metres d’amplada avancenen lleuger pendent fins al límit del penya-segat roig que cau en vertical sobre el mar. Al’est i a l’oest, a banda i banda del pla, una sèrie de terrasses també de murs de pedraseca baixen sobre el llit d’un torrent sec, que desemboca creant una petita platja desorra.

En aquest paratge excepcional, sobre el pla, s’hi ha programat una urbanització decases i petits edificis. Una vegada traçats els carrers, s’ha confiat als paisatgistes el trac-tament dels espais anomenats «verds»: els flancs dels dos torrents i les terrasses d’oli-veres al límit dels penya-segats. També una plaça, en el centre de la zona considerada«urbana».

Vam assistir al traçat dels carrers i les voreres, a la col·locació de les faroles i els trans-formadors; venim de veure tallar el terreny en viu, arrencar les oliveres i aplanar el sòlper a un projecte indiferent a la traça dels murs de pedres que jugaven amb les méspetites inflexions del relleu. El nivell final se situa entre un i dos metres per sota del ter -reny original i sabem que la construcció de les edificacions rematarà aquest treball de«taula rasa».

El projecte proposa congelar aquesta visió estupefacta: la quadrícula de carrers ha mar-cat el paisatge al ferro roent, que sobresurt de les vores, com reinflat. Conservar tot allòque la urbanització no ha tocat, tot el que el pla anomena «espais verds», tal com nos -altres ho hem trobat, amb les velles oliveres, els garrofers, els murs de pedra, i també,els pins i les gramínies que intenten envair els camps de les oliveres.

Per ensenyar l’evolució i la transformació del paisatge convé que les etapes passadesrestin com a testimoni i no estiguin exposades a una ràpida destrucció. El projecte pre-veu la traça de camins entre l’àrea residencial i les platges per conduir els banyistes i re-






duir la possibilitat de malmetre els murs. Aquests camins passen per on els murs ja estanenderrocats. Com un sargit sobre un teixit estripat, creen una costura en zig-zag sobreun dibuix de línies més o menys paral·leles, saltant d’una terrassa a l’altra. Com ja hanfet J. P. Gaultier o Issey Miyake, aquestes costures són posades en evidència. Un fil d’unaltre color s’ha utilitzat. No és la pedra, sinó l’acer tallant que dibuixa els nous murs decontenció amb el color de l’òxid de ferro que ha enrogit els penya-segats.



Proposta de remodelació dels espais lliures en el sector«Porta Nord» de l’Hospitalet de Llobregat

Adrià Calvo, Beth AlabernTerritori 24 s.l.

El projecte és una proposta de remodelació dels espais lliures en el sector «Porta Nord»ubicat a l’Hospitalet de Llobregat, aprofitant el leitmotiv de projectar un nus viari per a laregeneració global d’aquest àmbit i la creació d’un parc connectat al sistema de parcsde Barcelona i l’Hospitalet, com a reactivadors de la qualitat ambiental de la ciutat me-tropolitana.

El sector se situa a l’extrem nord del terme municipal, en un punt de confluència de lariera de Can Rigald i el torrent Gornal. Inicialment, la complicada topografia de l’espai vaevitar-ne la urbanització. Durant la segona meitat del segle XX va ser utilitzat per ubicar-hi tota mena d’infraestructures, serveis i intercanvis viaris.

En el moment d’iniciar-se el projecte, els terrenys es feien servir com a abocador incon-trolat, espai d’aparcament de vehicles i altres activitats sense control. Les rieres, una ve-gada canalitzades, romanien com a mers accidents topogràfics, i la proliferació de viesrodades feien inviable la utilització del sector per a usos cívics. El pas per dessota la car-retera de Collblanc era pràcticament inviable per al vianant, de manera que la via es con-formava com una barrera tant física com mental entre els veïns de l’Hospitalet al sud iels de Barcelona al nord.

L’objectiu bàsic de la proposta és aprofitar la regeneració global del sector per superarla lògica del nus viari que envolta uns residus verds per passar a conformar un únic parcpel que discorren unes vies de circulació, així com relligar la intervenció amb els sistemade parcs tant de Barcelona com del mateix Hospitalet. La preferència del vianant sobrela circulació rodada, l’accessibilitat entesa des de la seva acceptació més àmplia i la in-clusió de les demandes dels diferents grups socials afectats són uns objectius irrenun-ciables.

Les eines d’intervenció utilitzades són les següents:

• Mobiliari urbà. La disposició repetitiva i icònica d’elements d’il·luminació i mobiliari entota l’extensió del sector permet la identificació unitària de les diferents parts del pro-jecte. Els elements conformen línies o xarxes uniformes que relliguen les diferentsparts, sense respondre a les vies rodades, sinó a la lògica del vianant.



Plànol de la intervenció.

Garrota abans del projecte. Garrota, nova realització.



• Arbrat. Es fan servir dos criteris diferents per a la seva disposició. El primer tindriacom a objectiu conduir i reforçar la circulació dels vianants disposada sobre la traçadels antics torrents. El segon correspondria a diferents malles d’arbrat disposadessobre els espais d’estada on es preveuen els diferents usos proposats.

• Adaptació topogràfica i pavimentació. El terreny es tracta de manera que l’usuaripugui recórrer la globalitat del parc sense cap impediment. La combinació de conti-nuïtat visual i la diversificació dels espais segons el seu ús (circulació o repòs) enspermet tenir en tot moment un coneixement clar de la nostra posició. Es vol reforçarla idea de trobar-nos enmig d’un parc, alhora que la circulació rodada pot dur aterme les seves funcions sense cap problema.

L’extensió del sector (6,7 ha), la necessitat de realitzar expropiacions i reallotjaments deveïns, la importància de les modificacions de les infraestructures de serveis que s’hand’escometre i la construcció d’un nombre elevat d’habitatges de nova creació, obliguena desenvolupar el projecte a través d’una execució per fases. A hores d’ara s’ha fina -litzat la primera fase, que comprèn la plaça central, el pas per dessota la carretera deCollblanc, el parc de la Granota (a la zona més vinculada al barri de la Florida) i l’ober -tura del carrer antiga travessera. La realització de la segona fase es preveu per alsanys 2009-2010.


Parc d’Europa, Barberà del Vallès

Albert Ibánez de SusA. I. arquitectes

Albert Daniel Fornos, Meritxell Vila, Marc Marín, Mercè Gil, Jordi ArnauCol·laboradors

Projecte d’un parc urbà a Barberà del Vallès, que pretén transformar la idea inicial deparc com «espai buit entre edificis», en la més suggeridora proposta de «cràters d’acti-vitat» o «punts densos» equipats i estructurats segons diferents capes.

La ciutat projectada des de la presència edificadora, és a dir, des del ple, genera la ma-joria de vegades uns «buits» anomenats espai públic que no són res més que els «es-pais sobrants» entre les edificacions.

L’espai que havia d’acollir el futur parc Europa es presentava constret i deformat pels lí-mits edificables dels mil tres-cents habitatges del nou barri, format per una successiód’illes tancades amb jardí i piscina privada.

Vam decidir que projectaríem el parc des del buit i sense tenir en compte els edificis (ine-xistents en aquell moment). No podíem, ni volíem, competir amb blocs d’illa tancadad’onze plantes autistes envers l’espai públic.

L’estratègia va consistir a urbanitzar molts metres quadrats a cost molt baix, per poste-riorment concentrar la despesa en els punts singulars triats. Vam «regar» el retall de l’espaibuit de ciutat que ens afectava amb una manta d’asfalt negre i vam ubicar «punts densos»d’activitat equipada en llocs d’encreuament, finals de recorregut i punts específics.

El recorregut entre cràters de diferent activitat genera una lectura «cinètica» del parc. Elmoviment és sempre entre cràters de topografies distintes i activitats diferents. Cadausuari es fa el seu parc a mida en funció del recorregut triat, el nombre d’activitats quepretén visitar i el temps que vol emprar-hi. La decisió de treballar amb «cràters d’activi-tat» va ser clau, ja que ens permetia saber quant costava cada cràter, el grau d’equipa-ment, com també el seu nombre i les seves dimensions.

Formalment, cada cràter tenia unes mides i una topografia que el distingia dels altres.Vam triar l’el·lipse com a geometria dels cràters perquè té la corba més suau que el cer-cle i crea tangències de distints diàmetres entre corbes i el·lipses diferents.






Sobre aquesta manera de projectar el Ground Zero vam superposar diverses capes: unadefinia els diferents tipus de vegetació; una altra, la il·luminació, i una altra, els límits delsvials dins la manta d’asfalt. Aquestes capes es regien per lleis de composició alienes alGround Zero, però capaces de relacionar els cràters de maneres ben diverses. Aques-ta successió d’espais tectònics diferents, durs i tous, de colors contrastats, excavats enel paviment o superposats en ell, són el resultat d’un mètode de composició simple,però capaç de generar lectures molt expressives i complexes que intenten evocar unpaisatge urbà.



Parc Central de Nou Barris

Andreu Arriola i Carme Fiol Arquitectes

El Parc Central de Nou Barris, realitzat el 1999, és la transformació d’un sector molt de-gradat en parc urbà, que inclou un conjunt d’equipaments cívics, culturals i lúdics. Elprojecte proposa un paisatge nou d’inspiració cubista, variat en cada localització. Tex-tures, materials i colors protagonitzen el projecte.

L’objectiu d’aquest projecte és transformar un sector de setze hectàrees del barri deNou Barris de Barcelona en un parc urbà amb un conjunt d’equipaments cívics, cultu-rals i lúdics. Fins a l’actualitat, l’espai que ara s’urbanitza presentava una forta degrada-ció motivada per l’evolució urbanística de l’entorn. La construcció de grans blocsd’habitatges, així com l’existència de l’antic institut mental, havien convertit aquests ter -renys en un aparcament indiscriminat i en un espai marginal.

El projecte d’urbanització assumeix la reordenació de tot l’àmbit esmentat amb l’objec-tiu d’afavorir nombroses activitats a l’aire lliure relacionades amb el passeig, el repòs, elsjocs i els esports. Per aconseguir-ho, es crea una gran zona lúdica i de trobada obertaa tothom i accessible en tota la seva superfície.

El projecte proposa un paisatge nou, extravertit i cubista, diferent en cada localització,dinàmic i obert.

Els paviments, de diverses textures, materials i colors, senyalitzen les zones del parc, endelimiten els recorreguts i les àrees de repòs, alhora que contribueixen a la singular estè-tica del conjunt.

Les superfícies d’aigua hi tenen un gran protagonisme. Es construeix una sèrie de cincestanys amb jocs d’aigua sincronitzats. El més gran és al centre de la zona d’activitatsmés dinàmica i està acompanyat per una sèrie de molls de fusta que donen accés a unaterrassa-bar situada enmig de l’aigua.

Un altre element important de la urbanització del parc són les sèries de pèrgoles de fustalaminada i fibra de vidre, Palma i Diapasó, que s’utilitzen com a elements de llum iombra, així com senyals de recorreguts i accessos. Al mateix temps fan de filtre i canvid’escala entre els edificis en alçària del perímetre i el mateix parc.





Les plantacions del parc completen l’estratègia d’elements verticals que ajusten l’ex-cessiva escala dels blocs d’habitatges que circumden l’àmbit i contribueixen a donar elsuport vegetal que completa la composició.


Concurs de projectes per a la realització del nou estadi comunal

Antonio Ravalli, Roberta Fusari, Daniela Moderini, Laura Zampieri

Proposta que ha concursat per a la realització del nou estadi comunal de Siena, que re-coneix en el lloc i en l’orografia del territori el motiu i l’enfocament del projecte. L’estudi dela visibilitat i de l’impacte ambiental del nou estadi és fonamental per projectar en sinto-nia amb el paisatge que l’envolta, reinventant-lo.

La localització del nou estadi a l’interior del territori de les Cretes de Siena ha comportat unprimer contacte que ha sobrepassat la dimensió de l’objecte arquitectònic per trobar almateix lloc les raons de la seva localització i de la seva successiva presència. La lectura delterritori, escrit des d’una presència consolidada de l’home, esdevé condició imprescindi-ble per trobar la mesura justa entre el nou projecte que es demana i un lloc d’alt valor pai-satgístic, important i delicat a la vegada en els seus components geològics i hidrogràfics.

La proposta de posar l’estadi al nord de l’àrea industrial d’Isola d’Arbia, a l’ombra delfeix d’infraestructures format pel ferrocarril i els nous vials de PRG, es converteix així enla solució més eficaç i oportuna d’acord amb aquestes idees. Una posició que escol·loca als marges del paisatge agrari, que es conserva gairebé completament, al pen-dent que baixa lentament cap a la llera del riu Arbia, on tant la percepció limitada de laseva visibilitat com la proximitat a les infraestructures presents comporten el més petitimpacte ambiental de la intervenció, a més d’oferir garanties de caràcter hidrogeològic.Aquest és un aspecte que no es pot deixar de banda donades la naturalesa del terrenyi la consegüent densitat de la xarxa hidrogràfica.

Específicament, l’estadi ha trobat la seva exacta col·locació en un àmbit ja definit i de-terminat per límits físics, sense que la seva instal·lació hagi comportat un trencament oaltres alteracions impròpies del teixit agrari del paisatge de les Cretes.

El projecte del paisatge neix i pren forma de l’estructura orogràfica del terreny, de la con-sideració de la forma en què aquest organisme pot trobar la millor manera de col·locar-se i de la reflexió sobre quines han de ser les interaccions i les percepcions recíproquesentre l’estadi i el paisatge.

L’atenció a l’operació d’excavació i al recondicionament al mateix lloc dels materials esdevéun dels principals motors de la intervenció i suggereix modalitats específiques del projecte.



Plànol de la intervenció.




El procediment per donar-li forma, estretament lligat al caràcter d’aquest terreny argilós,està present en tot el projecte i constitueix la base per a la definició d’un nou sòl, capaçd’acollir sense discontinuïtats totes les funcions previstes.

El projecte, mitjançant les mesures i el control de les corbes de nivell, ha permès realitzar unanova superfície topològica els plans de la qual s’uneixen sense discontinuïtats marcades.

Al damunt d’aquest nou sòl remodelat, s’hi referma la viabilitat del projecte, es distri-bueixen els aparcaments, es defineixen els recorreguts i les zones de vianants, que s’u-neixen sense solució de continuïtat amb les graderies de l’estadi. La imatge que s’obtéés ben simple. Les tribunes estan disposades en el terreny com una càvea, i els perfilsno lineals segueixen la direcció de les corbes de nivell.

La disposició de la construcció a mig pendent permet encastar la part de la tribuna quees recolza als costats del turó i treballar al costat oposat amb rampes de connexió deles diferents zones on es troben els espais d’activitats comercials a les zones d’accésmés fàcil. El pont per a vianants i bicicletes que va de l’estadi a la zona fluvial i l’estacióde tren, està pensat per assolir diferents nivells i per unir l’accés des dels aparcamentsque hi ha al llarg de la via del tren fins a l’entrada de l’estadi.



Dibuixar des dels fragments o partir d’un concepte?Programa de base del parc de Ca l’Arnús-Can Solei

Frederic Ximeno, Ana Villagordo, Anna Moreso, Ramon FolchCol·laboradors: Joan Forgas, Albert Bestard ERF Estudi Ramon Folch Gestió i Comunicació Ambiental

L’elaboració d’un programa de base del parc de Ca l’Arnús-Can Solei a Badalona pre-tén gestionar el funcionament del parc com un gran espai lliure plenament urbà, capaçd’assumir el paper de nus metropolità que integra diferents funcions vinculades a les ac-tivitats d’oci, al centre urbà i al reforçament de la identitat de Badalona.

L’adquisició pública de la finca de Ca l’Arnús el 2001 ha satisfet una vella i intensa aspi-ració ciutadana a Badalona. Des de llavors s’han encavallat nombroses propostes queno obeeixen a una concepció general del parc futur, sinó a un conjunt d’iniciatives sin-gulars que consideren el parc fragmentàriament, tal com és ara.

El programa de base del parc de Ca l’Arnús-Can Solei permet visualitzar-lo com un granespai urbà –lliure, però plenament urbà– amb prou capacitat per esdevenir un nus me-tropolità principal d’integració harmònica de diverses funcions vinculades al lleure, a l’es-tructuració del centre de la ciutat i al reforçament de la identitat badalonina. El punt departida d’aquesta visió és la consideració del valor de les preexistències i la necessitatd’un enfocament unitari. L’anàlisi i la interpretació dels límits, les portes, els nòduls, lesfites i els eixos des d’una òptica sistèmica permeten definir tres tipologies de lleure: ellleure intensiu, el lleure sedentari i museogràfic, i la producció hortícola. Cadascun delsàmbits del parc inclou espais amb diferents intensitats d’ús. Aquests àmbits i espais esvinculen entre ells amb una xarxa d’eixos principals i secundaris vinculats als quatre ac-cessos al parc.

El programa de base, en definitiva, permet dissenyar el parc de Ca l’Arnús-Can Soleicom el nou parc central de Badalona: amb una nova concepció d’unitat estructural,amb cinc funcions que s’han de desenvolupar i amb tres àmbits que cal dissenyar ivincular.






Espai / Descobriment de tres forns industrials romans

Toni GironèsCol·laboradors: Jordi Bernuz, Fernando Moral, Albert Casanovas, Àngel Gil, NúriaRoselló Estudi d’ArquitecturaGamarra & García, Ajuntament de Vilassar de Dalt, Museu de Vilassar de Dalt

Aquest projecte d’arquitectura del paisatge pretén mostrar tres forns romans que for-men part d’un jaciment arqueològic i tornar a valorar l’entorn del polígon industrial en elqual es troben i amb el qual han de cohabitar. El projecte posa èmfasi en la il·luminaciódel lloc com a estratègia per a la interpretació de l’espai-temps de les restes-testimonihistòric, i configura el mecanisme articulador de les interpretacions i les lectures del mi-cropaisatge del lloc com a base central del programa museístic.

Aquest projecte es pregunta sobre una situació de lloc complexa. Hi conflueixen pro-grames de dinàmiques molt diverses, així com diferents relacions escalars en l’espai i enel temps. Es desenvolupa en el segle XXI, però el seu objecte és un jaciment arqueolò-gic del segle I dC., situat a Vilassar de Dalt sobre la traça de l’antic camí romà a Iluro(Mataró), format per les restes de tres forns de cocció de peces ceràmiques, construïtsper buidatge en un sòl argilós de gran puresa i plasticitat.

El lloc on reapareixen dos mil anys després de l’última cocció es caracteritza per una es-pecialització funcional en la qual pràcticament es zonifiquen els programes (residencial,industrial, zones verdes) i, en conseqüència, es banalitzen els paisatges.

Parlem d’un lloc treballat d’una manera intensiva des dels romans, on una sedimentacióde les diferents formes d’explotació del sòl, dels diferents assentaments humans i de lesestructures de relació, acaba caracteritzant en molt poc temps aquest paisatge d’acu-mulació i, no obstant això, dinàmic a causa del contacte entre fragments.

Entenc aquest projecte com a arquitectura del paisatge, i entenc el paisatge des de la mi-rada de l’home..., no solament per extens, sinó també per intens i intern, precisament perla seva condició vital, de vida. Projecte que neix des de les preguntes i que es formalitza des del procés, com a descobriment, des de les emocions estructurades i concatenades a partir dels sentits per diluir-se posteriorment en l’experiència com a paisatge de la me -mòria.



L’Ajuntament i el Museu de Vilassar de Dalt requerien la protecció i la conservació de lesrestes, juntament amb el desenvolupament d’un programa museístic que s’incorporés ala nova estructura del parc i del polígon industrial existents.

La proposta contempla les diferents variables, mantenint, en primer lloc, les restes sotaterra tal com han estat durant molts segles, fet que provoca que la seva translació alnostre temps es produeixi utilitzant la llum natural a partir d’una coberta foradada, queés, al seu torn, plaça del parc. En el polígon industrial, a la cara vertical (–9 m) hi ha untall en el terreny, un estrat geològic a través del qual accedim a un nou lloc on es man-te nen les mínimes referències, i es poden contemplar les restes en la seva essència,entrant-hi gairebé a les palpentes i potenciant els altres sentits: les olors, la temperatu-ra, el silenci...


Cova.

Estrat.

Horitzó.





Play with clay / Jugant amb el fang. Huay Kuang Water RetentionArea Bangkok

Marc Brossa, Jan Leenknegt, Mick MccullochColumbia University

Projecte que pretén resoldre el problema de les inundacions i l’enfonsament del subsòlde Bangkok, a través d’un sistema de pòlders que compartimenten la ciutat en treszones bàsiques, amb estratègies diferents per protegir-se de l’aigua. El control del riscs’estableix mitjançant les possibilitats lúdiques del lloc, establint-hi un paisatge de me-diació amb la manera d’usar-lo de la gent.

Les inundacions i els enfonsaments del subsòl de Bangkok són esdeveniments molt se-riosos. Els problemes de subsidència, provocats per l’exhauriment dels aqüífers alsubsòl de la ciutat, arriben a enfonsaments de fins a deu centímetres per any en algunsindrets de la ciutat. Això, combinat amb les inundacions anuals, provoca cada any danysdevastadors i de valor incalculable. A aquest ritme, s’ha arribat a projectar que cap al2050, la badia de Bangkok entrarà uns 40 km dins terra ferma, deixant la majoria del lle-vant de la ciutat sota l’aigua.

Davant aquestes previsions, el nostre projecte s’acull al Pla d’Inundacions de l’AutoritatMetropolitanta de Bangkok (BMA). Es tracta d’un sistema de pòlders i preses que com-partimenten la ciutat en tres zones bàsiques, cadascuna amb una estratègia interna di-ferent per protegir-se de les inundacions. El nostre projecte se centra en l’anomenadazona de retenció, on el 20% de la superfície ha de poder ser destinada a contenir aiguaen el cas d’una inundació greu. Creiem que mitjançant el disseny de la manera com fun-ciona aquest 20% de sòl lliure es poden crear oportunitats per a un model on el desen-volupament urbà dens, els espais d’oci i un paisatge productiu agrari s’integrin amb lesinfraestructures de protecció de les inundacions.

Dins la zona de retenció, ens centrem en Huay Kuang, una àrea estranyament buida, ad-jacent a un nucli de transport públic, amb la capacitat estratègica de convertir-se en unnou centre de la metròpoli. El vast espai lliure en aquesta zona intersticial subdesenvo-lupada ha estat consumit ja per grans moviments infraestructurals, com ara autopistes iplatges de vies, i a causa de la manca d’espai lliure en tota la ciutat, la pressió per edi-ficar-hi és creixent. Tant és així, que la funció de Huay Kuang com a àrea de retenció pera inundacions es veu amenaçada, i és urgent trobar la manera de controlar el futur crei-xement des d’un punt de vista estratègic.


Noves centralitats. Nivells d’intervenció.

Plànol d’intervenció. Vistes des d’una carretera local.

Vista d’Huay Kuang.




La zona d’intervenció es modela mitjançant l’excavació i l’emplenament, per crear-hi ca-nals, embassaments i terraplens. L’aigua prové bàsicament del nord i de ponent, i es re-parteix per tota l’àrea mitjançant petits canals fins a embassaments excavats, on es filtrai s’injecta a l’aqüífer. Així s’evita que l’aigua travessi la zona i vagi a augmentar el cabaldel San Saep, un dels principals canals de la ciutat, i cap a una depressió topogràfica al’est, típicament afectada durant l’època de pluges. Plantacions d’arròs cobreixen la ma-joria de la zona inundable, conformant un paisatge productiu. Les àrees amb accés mit-jançant metro, canals i les principals carreteres es destinen per a creixement dens, i s’himodela la topografia per tal de protegir-les de les inundacions.

Aquest tipus d’intervenció es proposa com a model per implementar en altres indrets encondicions similars dins la zona de retenció de Bangkok.



Nova Orleans: habitar una terra humida, construir sediments

Angela Soong, Costis AlexakisUniversitat de Pennsilvània

Projecte que pretén introduir nous canals a la ciutat de Nova Orleans, per tal de con-nectar el riu Mississipí amb el llac Ponchartrain, recreant nous paisatges d’aigua com aelement connector entre la ciutat i els afores.

La ciutat de Nova Orleans està situada a la ribera del baix Mississipí, una àrea creadapels llims dipositats pel corrent del riu. La necessitat de fer el Mississipí constantmentnavegable portà a la construcció de dics que constrenyien el seu curs entre dues líniesestrictament definides. Aturar els desbordaments del Mississipí i el flux de l’aigua de su-perfície també inhibeix el procés natural de deposició de sediments, avui anomenats eu-femísticament detritus.

«Construir sediments» proposa la introducció de nous canals a través de Nova Or-leans, que connectaran el Mississipí amb el llac Ponchartrain, permetent que l’aiguaalliberada entri a la conca de la ciutat, circumval·lant el sistema de dics i descarregant,com una marea, al llac. Això inclou dos passos intermedis. Primer, crear una escletxa



Àrea i nivells d’intervenció.

al dic en l’indret del concurs arquitectònic «alta densitat en terrenys elevats», de ma-nera que l’aigua entri en un terreny de prova per tal d’experimentar i mesurar la de-posició de sediments.

En una altra zona, entre el canal industrial i el primer canal introduït a través de Nova Or-leans, es provaran altres maneres de descarregar aigua a la ciutat. En els terrenys ele-vats existents, l’aigua pot concentrar-se en espais oberts mitjançant la creació de canalsen l’estructura preexistent. Entre Gentilly Ridge i els terrenys elevats actuals, l’aigua des-carregada pot passar entre els munts creats al llarg del canal, produint així una terra hu-mida constantment nodrida amb sediments del Mississipí. Amb la introducció d’unterreny elevat que creixerà constantment i la terra humida construïda, l’aigua pot drenarcom una marea al Mississipí, entre el llac Ponchartrain i Gentilly Ridge.





Ordenar i gestionar el paisatge des de la planificació urbanística

| 411

Pla d’ordenació del litoral de Cantàbria

Govern de Cantàbria. Direcció General d’Ordenació del Territori i UrbanismeResponsable del projecte: Miriam Garcia Escala

El Pla d’ordenació del litoral de Cantàbria és un instrument de planejament territorial queproposa un model de protecció del litoral en el marc dels objectius de l’Estratègia terri-torial europea i del Conveni europeu del paisatge.

El Pla d’ordenació del litoral (POL) és un instrument de planejament territorial creat en elmarc de la Llei 2/2001 d’ordenació territorial i règim urbanístic del sòl de Cantàbria. ElPOL es configura com una eina d’ordenació territorial que estableix els criteris generalsde protecció del medi litoral al mateix temps que orienta les estratègies de creixementurbanístic, entenent la protecció i l’ordenació com dos aspectes complementaris d’unamateixa estratègia de desenvolupament sostenible.

El Pla d’ordenació del litoral (POL) proposa un model territorial i un model de protecciódel litoral de la regió en el marc dels objectius generals de l’Estratègia territorial europea(ETE), del Programa de gestió Integrada de les zones costaneres (GIZC) i del Convenieuropeu del paisatge.

Protegir i ordenar són els dos pilars sobre els quals se sustenta aquest pla; la delimi-tació de les diferents unitats territorials i la valoració social del paisatge han tingut unpaper importantíssim en el procés d’elaboració del document. Les unitats territorialss’agrupen en zonificacions que aposten per combinar mesures de protecció amb di-rectrius d’ordenació, amb el convenciment que un desenvolupament sostenible d’unterritori costaner serà el que estableixi el marc suficient per a la seva protecció, de-



Anàlisi urbanística.L’estudi va permetre generar una cartografia integradora amb la classificació homogeneïtzada del sòl de totsels municipis del litoral.

Àrea de protecció.


Ordenar i gestionar el paisatge des de la planificació urbanística | 413

senvolupament i gestió. Per aconseguir-ho, s’ha elaborat una categorització del terri-tori plasmada en una cartografia integradora dels processos físics i antròpics. Així, mit-jançant la identificació de les unitats territorials que componen la malla territorial de lacosta de Cantàbria i dels seus processos, és possible la comprensió de la dinàmicaactual d’aquests espais, dels seus problemes, dels seus actius i del seu potencial perorientar futurs desenvolupaments associats al creixement econòmic, a les demandessocials i al creixement urbà, amb el menor cost sobre el territori i de la manera mésadequada al manteniment del model territorial tradicional que confereix el caràcter i laidentitat del paisatge litoral de la regió.

1. Distribució de l’habitatge a la franja litoral 2. Organització del territori


Carta del paisatge: ordenació del territori i desenvolupamentlocal a les Valls d’Àneu

Jornet-Llop-Pastor Arquitectes

Centro Internazionale di Studi sui Paesaggi Culturali, Ferrara

La carta del paisatge pretén ser un document de partida per establir les directrius per aun model de gestió i monitoratge del paisatge, per a l’ordenació del territori i per a la va-loració de l’arquitectura local com a element integrant de l’entorn paisatgístic.

A l’origen del document, es proposà la definició dels continguts per a l’ordenació del ter -ritori i el desenvolupament local de les Valls d’Àneu, i l’establiment de directrius per a unmodel d’ordenació, gestió i monitoratge del paisatge, ordenació del territori i arquitectu-ra dels municipis, per formar part de les directrius estratègiques esmentades.

L’aportació d’aquest treball consisteix en els temes següents:

L’actualització de la informació bàsica sobre l’estat de l’ordenació territorial a les Vallsd’Àneu.

L’estudi i la formulació dels temes bàsics de demanda de sòl, edificacions de nova plan-ta i infraestructures necessàries per al desenvolupament local sobre la base de les de-mandes o prognosis de necessitats.

La formulació de criteris per a l’ordenació, la gestió, el control del paisatge, el territori,l’arquitectura i les infraestructures, sobre la base dels recursos existents i els nous ques’han de crear en clau de desenvolupament integral de les Valls d’Àneu.

Per tal de ser molt sintètics en la producció de materials analítics, que permetin arribaramb facilitat i precisió a les propostes, es proposa un tipus de treball de documentaciói d’iniciativa alhora, que formuli possibles escenaris per al desenvolupament de les Vallsd’Àneu, de manera que aporti elements de reflexió i presa de decisions, sobre els po-tencials per al desenvolupament local, i que impliqui la comunitat de la vall en una tem-poralització estesa en el temps.

El contingut global del treball constitueix el que hem denominat la Carta del Paisatgede les Valls d’Àneu, un document format per aproximacions diverses a la realitat queconforma una geografia específica, un territori fruit de les transformacions històri-ques, el treball i les iniciatives contemporànies, i la comunitat de persones que hi






viuen permanentment o estacionalment. La seva identitat, la valoració que els seushabitants en fan o la percepció dels qui hi arriben com a usuaris o turistes consti-tueixen el seu paisatge com a expressió interior i alhora el panorama de la seva re-presentació. Un paisatge actiu i vital, que constitueix, sens dubte, el seu patrimoni in-tegral. La carta del paisatge pretén ser el document de referència per aglutinar lessensibilitats i les valoracions més diverses sobre aquest patrimoni, per fer-ne un ins-trument col·lectiu de desenvolupament local en les seves múltiples facetes: econò-miques, socials, i culturals.

El document consta de quatre grans blocs: 1. Les Valls d’Àneu, Paisatge cultural; 2. LesValls d’Àneu, Identificació de valors; 3. Les Valls d’Àneu, Recursos, riscos, potencials;4. Les Valls d’Àneu, Objectius de qualitat.

L’objectiu últim d’una carta del paisatge és convertir-se en un document de referènciaper al desenvolupament, adquirint els compromisos corresponents per part de la pobla-ció i les institucions que la signen.

En el cas de la Carta del Paisatge de les Valls d’Àneu, el fet que es desenvolupés moltabans de la promulgació de la Llei del paisatge a Catalunya, i que no es disposés delsinstruments procedimentals adequats, la situen en un prototreball de «carta del paisat-ge» que posa les bases documentals per desenvolupar el procés de participació en elmoment oportú.



Interpretació urbanística de la formació metropolitanade Lisboa des d’allò que està desocupat:el protagonisme de l’absència

Sofía MorgadoEscola d’Arquitectura de Lisboa

La investigació sobre la formació metropolitana de Lisboa és el resultat d’una tesi doc-toral que pretén explorar les dinàmiques de transformació dels espais desocupats a par-tir de tres elements clau: l’aigua, la terra i la creació artificial, en diferents etapes històri-ques fins a l’actualitat. Indagar sobre les transformacions territorials i presentar-les demanera comprensible suposa un pas endavant per a la seva gestió projectual des d’unaperspectiva de qualitat dels paisatges metropolitans.

L’absència és la protagonista contemporània de la metròpoli. No obstant això, no s’haviainterpretat mai una metròpoli concreta esbrinant les circumstàncies d’ocurrència dels es-pais desocupats, per bé que sempre fossin latents en les lectures urbanístiques con-vencionals des de l’espai ocupat. El repte era obert: com interpretar una formaciómetropolitana concreta des de l’espai desocupat.

La reflexió sobre la formació metropolitana de Lisboa des del desocupat es va organit-zar en cinc moments significatius en els quals, a partir de tres elements clau –l’aigua, laterra i la creació artificial–, es van identificar morfologies d’espais desocupats, utilitzantels mateixos criteris conceptuals, expressats segons idèntics criteris cartogràfics.

Aquesta matriu de lectura va permetre establir un criteri d’anàlisi coherent en tots els es-tats de formació metropolitana presentats. A més, es va poder verificar com els tres ele-ments es relacionaven entre ells, tot caracteritzant l’estat territorial, i també comcadascun d’ells, al llarg del temps, es va anar adaptant a les circumstàncies de la ma-teixa formació metropolitana.

• 1860. Els fonaments de la metròpoli: les formes de l’aigua i de la terra eren en aquestperíode les més determinants de la formació urbanística.

• 1940. La base infraestructural de la metròpoli: el territori es transforma a partir de lesgrans línies d’infraestructures, el ferrocarril i el port de Lisboa.

• 1965. L’espai màquina: formació de la conurbació premetropolitana.

• 1992. Una metròpoli d’oportunitats: creació del primer estat realment metropolità.


El fonament de la metròpoli. 1860. La base infraestructural del territori. 1940.

L’espai màquina. 1965. Una metròpoli d’oportunitats. 1992.

Una transformació suprametropolitana. 2001.




• 2001. Una transformació suprametropolitana: reducció aparentment homogènia del’espai desocupat, fet que contribueix a crear un paisatge indiferent i amb pocs re-ferents urbans.

L’anàlisi de cada període va mostrar una estructura territorial en progrés, des dels seusfonaments fins a la seva condició actual d’integrant en una formació suprametropolita-na. El coneixement progressiu de la formació de la metròpoli va permetre qualificar-la entot moment de manera justificada, mostrant que l’espai desocupat és el seu determinantessencial en el territori de Lisboa.

La utilització de tècniques GIS aplicades a un territori específic, permet constituir unacartografia inèdita sobre el tema, amb potencialitats d’ús futur, així com també un deta-llat arxiu cartogràfic sobre el territori en estudi.


La Vega. Pla de valoració urbana. Projecte d’habilitació físicade barri UDU Vista Hermosa i Los Naranjos-La Vega, 1999.Propostes guanyadores de menció especial Caracas, Veneçuela

María Isabel Espinosa, Franco Micucci Arquitectes

Proposta per al concurs del projecte d’habilitació d’un dels barris de Caracas. Estudiarel context del barri autoconstruït de La Vega a múltiples escales suposa la base per a latransformació d’aquests barris per fomentar al mateix temps la transformació de l’es-tructura urbana de la ciutat metropolitana actual. Els paisatges de la ciutat marginali marginada troben en aquest tipus de proposta noves possibilitats de valoració de frag-ments que també són ciutat.

El barri de La Vega forma part dels barris autoconstruïts que han transformat el paisatgeurbà a Caracas a partir del 1940 i que avui conformen el 40% del teixit urbà de la ciutat.

Proposta per al concurs

Els barris de Caracas es troben desvinculats de la ciutat formal pel que fa a infraestruc-tures i altres valors, però també els seus habitants es desvinculen entre ells mateixos,segons el nivell de precarietat en cada sector del barri. En els barris persisteixen valorsque a la resta de la ciutat no han sobreviscut. El valor de la topografia natural quant al’adaptació de les construccions, la qualitat de les àrees de vianants, el contacte social,la consciència comunal, la velocitat domèstica del barri es descobreix amb una qualitatdiferent de la de la ciutat. Per això, interpretar l’estructura que s’ha creat espontàniamenti que revela l’apropiació del territori topogràfic, de valls i muntanyes, característica delsbarris de Caracas; potenciar aquests valors; propiciar amb l’estructura urbana proposa-da la integració entre els habitants; respectar i preservar el seu sentit de pertinença al sòlque ocupen i al sistema de relacions socials que s’hi ha creat, i dotar de valors d’infra-estructures, ambientals, i institucionals pel que fa a agents de civilització..., tot plegatforma part de la nostra proposta.

La proposta es fonamenta en la transformació de l’estructura urbana actual. Es preténestudiar el context urbà, el territori (geografia), el context socioeconòmic i el context cul-






tural, i a partir de l’anàlisi exhaustiva del lloc que proposa la metodologia del programad’habilitació, definir una nova lectura del teixit urbà.

L’estructura urbana actual no distingeix on acaba l’àmbit privat i on comença l’espaicol·lectiu. En l’estructura urbana actual la definició d’espai públic no existeix, s’obser-va com una malla d’alvèols indiferenciats. Una trama fràgil de propietats i un exigumodel viari que la suporta. La trama urbana és una de les decisions més determinantsen un projecte d’habilitació, és la que promou un millor o pitjor desenvolupament allarg termini i la qualitat de vida dels seus habitants en depèn. Consisteix a determinarvoreres i cotes de topografia contínues a tot el barri, per tal de proposar-les com a partdel model viari principal; la cota escollida assegura un recorregut horitzontal pel ma-teix nivell.

Gairebé sempre la continuïtat d’aquesta cota està predeterminada des de la creació delbarri, per l’adaptació dels habitatges a la topografia (una de les virtuts dels assentamentsinformals). Habilitar aquesta cota-vorera suposa, en molts casos, ampliar-ne la secció ireformar-la per allotjar-hi serveis d’infraestructures i mobiliari urbà, així com també opti-mitzar recorreguts de vianants. Pretén conformar i reduir l’«espai de ningú», a més d’op-timitzar la relació entre sòl públic i sòl semiprivat-privat, i determinar llocs de confluènciaper establir els futurs equipaments com a generadors de vida pública.


Adaptació del creixement urbà en l’agroecosistemade Villamartín

Miguel Bartorila, Leandro Barotti, Mercedes Castelló

Estudi sobre la transformació urbanística del nucli de Villamartín (Cadis), que proposaconvertir una part del sòl urbà en agroecosistema («paisatge productiu»), com a interfa-se del sistema d’espais lliures i naturals per regular el creixement urbà, a partir d’un ter -ritori en el qual convergeixen diversos paisatges.

Villamartín, amb una població de dotze mil cent quaranta-cinc habitants, és un poble dela província de Cadis (Andalusia). Està situat a les proximitats de diversos parcs naturals,sobre els primers contraforts de la serralada de Cadis, i forma part dels anomenats «po-bles blancs». El municipi té una extensió de 21.000 ha, de les quals 15.000 són agroe-cosistemes. Amb l’objectiu de planificar el creixement urbà, preservant especialment els




paisatges agrícoles i fluvials es va fer un estudi de l’entorn natural. Sobre les identitatsnaturals locals, s’hi va identificar la matriu ecològica, sobretot les vies pecuàries, la xarxahídrica i la parcel·lació agrícola per determinar el territori clau en el qual s’havia de con-trolar el creixement urbà.

El requeriment de créixer sobre l’àrea rural es va plantejar com un repte del projecte pertal d’evitar una expansió dilatada pel territori i salvaguardar-ne les qualitats.

L’àrea urbana presenta 460 ha i es va preveure fer-ne una expansió significativa de 300 ha.Així, les funcions i els usos paisatgístics, recreatius, rurals i turístics es van incorporar ala proposta, optimitzant la compactació d’àrees urbanes.


La proposta: agroecosistema, a paisatge productiu

L’agroecosistema de Villamartín es converteix així en el sistema articulador de protec-ció del sistema d’espais naturals que regula el creixement urbà, i en el qual conver-geixen diversos paisatges. El sistema s’enriqueix, a més, amb un sistema de parcsque s’arti cula amb vies verdes que integren cabaneres, rius i rierols. La gestió integraldel sòl territorial en l’àmbit urbà proposa en aquest sentit 80 ha de paisatge produc-tiu (agroecosistema) per mantenir usos agraris (producció frutihortícola, oliveres ivinya), altres usos mixtos com ara el conreu-pastoreig, i altres associats a activitats tu-rístiques (eqüestres).




Epíleg




Epíleg | 429



Epíleg | 431

Celebrar el paisatge

La cour du «centre d’art» devient pour un moment terre de légende.Étrange poésie dans ce paysage soudain humanisé à petites touches d’humourSon créateur a entraîné sa petite troupe dans un «happening» paysagéchoix bien naturelOn est passé sous des branchages,on a étalé le grand carré noir couvert de dessinsavec le vent pour partenaireavec, en prime, l’ivresse d’exister dans ce vaste parterre.

Jacques Simon

À TeresaJe pense que ça suffit sans endormir le lecteur


Sèrie_Territori 6

La Diputació de Barcelona és una institució de govern local que treballa conjuntament amb els ajuntaments per impulsar el progrés i el benestar de la ciutadania.

La col·lecció Estudis posa a l’abast del món local coneixement teòric i empíric per promoure la re�exió i l’anàlisi en temes d’interès per als governs locals.

Aquesta publicació aplega articles i treballs que subratllen la necessitat d’una gestió i una intervenció amb criteris paisatgístics en els entorns més sotmesos a transformacions i en els més propers a la major part de la ciutadania, i recullen experiències i projectes paisatgístics que aposten decididament per la qualitat i la sostenibilitat ambiental, econòmica i social.

Si tot el paisatge és un element clau per al desenvolupament econòmic dels territoris i determina la qualitat de vida de les persones que hi viuen, la incorporació de criteris paisatgístics en les polítiques públiques, i especialment en les dels governs locals, adquireix una renovada importància.

Direcció d’Estudis i ProspectivaObservatori TerritorialRambla de Catalunya, 126, 7a. planta08008 BarcelonaTel. 934 049 219 · Fax 934 049 [email protected]/territori

Àrea de Presidència

ISBN 978-84-9803-229-1

9 7 8 8 4 9 8 0 3 2 2 9 1