L’oliva arbequina va néixeral nostre poble

Joan Gras, nou president de la Cooperativa del Camp

La influència de la culturaasiàtica en l’arbequina Griselda Gras

L’afició pel tuning entre els joves

Número 4. Març 2005 · Arbeca

3

EditorialL’abstenció és la paraula que més clarament defineix com van anar les votacions pel referèndum sobre la Constitució europea que va tenir lloc el passat dia 20 de febrer. A Arbeca les xifres canten -no més que a la resta de Catalunya-, si tenim en compte que es van abstindre 1.124 persones, que vénen a ser unes quantes més de les 738 que van anar a votar. En percentatges, la participació va ser del 39,63% i l’abstenció del 60,37%. Aquests números ens han de fer reflexionar a tots plegats al marge de quin fos el resultat de la votació. No pot ser que es plantegi un referèndum “de joguina”. Si l’Estat decideix demanar l’opinió a la ciutadania sobre una qüestió concreta, en aquest cas la Constitució europea, l’hauria de tenir en compte a l’hora de prendre una decisió sobre allò que pregunta. Això per començar, ja que si enlloc de guanyar el SÍ hagués guanyat el NO, essent la postura del partit que governa el SÍ, igualment la decisió final hauria sigut SÍ. Per altra banda, la manca d’informació que s’ha donat a la ciutadania sobre la Constitució europea ha fet que molta gent no sabés què s’havia de votar, el per què, amb quina finalitat, i un llarg etcètera. Qualsevol persona responsable que es trobés en un estat de desinformació com el que ha predominat en aquest cas, l’opció més clara que tenia el dia 20 de febrer era votar en blanc. Malauradament, la més practicada ha estat l’abstenció, però amb aquestes dues premises tampoc no ens ha d’extranyar, i més tenint en compte que ja portem quatre eleccions en poc més d’un any. Molta gent ha optat per la comoditat de no molestar-se en emetre un vot, fet que suposa malbaratar una de les poques oportunitats que dóna la democràcia perquè la ciutadania participi en la presa de decisions. Si a això hi afegim la campanya enganyosa que han fet alguns partits, igualant que votar SÍ és dir SÍ a Europa, quan ningú discuteix que ja som europeus i ningú planteja deixar de ser-ho, la suposada informació es dilueix i la democràcia es desvirtua. Senyors polítics, prenguin nota si no volen caure en descrèdit.

Índex

CoordinadoraAlba Elías Ribera

Consell de redaccióJordi Esqué i BoldúBerta Esqué i MoyàMontse Fernández i EgeaFrancesc Safont i GinéAntonieta Safont i Masot

Disseny portada: Jaume Nadal

Agraïm la col·laboració de totes aquelles persones que ens han fet alguna aportació per elaborar els continguts d’aquest número.

Dipòsit legal: L-381-2004Imprimeix: A. G. Molino- Mollerussa

La Borrassa no es fa responsable ni s’identifica amb cap dels articles d’opinió publicats en les seves pàgines, ni de les opinions, teories, ideologies i conceptes que s’hi recullen i expressen. La Borrassa ofereix les seves planes a tots els comentaris, crítiques i opinions que es vulguin fer sobre el seu contingut amb un afany de superació i d’informació íntegra.La Borrassa convida al diàleg i a la llibertat d’expressió sense més límits que la correcció i el respecte educat entre tots els opinants.

I tu, què n’opines? .................. 4El dia a dia .................. 9On anem a raure... .................. 18Passió pel Tuning

De tu a tu .................. 20Entrevista Griselda Gras

Ho sabies? .................. 22L’arbequina vé d’Arbeca

La butaca .................. 24 Clàssics

A foc lent .................. 27Peus de porc amb gambes

Lletres .................. 28El còmic .................. 29

Telèfons d’interès

Ajuntament d’Arbeca 973 160 008

Consultori mèdic 973 160 375

Farmàcia d’Arbeca 973 160 419

Cooperativa d’Arbeca 973 160 000

Biblioteca d’Arbeca 973 160 008

Escola Bressol 973 160 008

Col·legi públic Albirka 973 160 067

Casal d’Avis 973 160 008

Parròquia 973 160 034

CAP Borges Blanques 973 142 033

Mossos d’Esquadra Borges 973 700 000

Atenció Ciutadana 012

Emergències 112

Bombers 085

Mossos 088

Policia Nacional 091

Informació Telefònica 11888

RENFE 902 240 202

Col·laboradorsJesús EliesEsmeralda FustéJaume NadalNoëlia MotllóImma Capell

4

I tu, què n‛opines?

La dansa al llarg de la vida

Quantes vegades els infants, tant nens com nenes, al sortir de l’escola, no han sentit l’impuls irresistible de ballar algun o altre moviment que han observat durant el dia? A les classes de dansa ( clàssica o moderna ) els alumnes aprenen a apreciar la qualitat especial de cada moviment, desarrollen una simpatia que els hi fa comprendre aquests moviments d’una manera diferent, perquè cada fibra dels seus cossos, sensitiva i alerta, respon a la melodia de la Naturalesa. La cultura de la forma i el moviment del cos és practicada actualment de dues maneres diferents: per la gimnàstica ( execució d’una sèrie de moviments corporals, estiraments, treball cardiovascular, tonificació, certs exercicis d’escalfament que es realitzen abans d’endinsar-se en la modalitat de ball que cada alumna/e ha escollit ) i per la dansa en qüestió sigui la clàssica o la moderna. Ambdues creiem que han d’anar juntes, perquè sense certs exercicis, sense el desenvolupament saludable i metòdic del cos, la vertadera dansa és inassolible. Quan un cos ha estat desarrollat harmoniosament i portat al seu màxim nivell d’energia és quan hi entra la dansa, i a partir d’aquí aquesta es comença a desenvolupar expressant no solament els moviments del cos, com en la gimnàstica, sinó també els pensaments i sentiments. La dansa és una manera natural en el desenvolupament de l’infant, en què el seu cos i la seva ànima creixen junts. Els múltiples factors en l’educació augmenten dia a dia i l’esforç en l’impuls de la successió de moviments definits amb energia, gràcia i refinament a la vegada, fan que un ballarí o ballarina deixin summament sensible a l’espectador. És una combinació dels moviments en acció que expressen estats d’ànim com l’emoció, la passió, l’amabilitat i l’alegria entre d’altres, una gran satisfacció que fa possible la perceptible expressió de l’energia interna viva. Amb la pràctica de certs exercicis, iniciant-se a la dansa i amb esforç, creiem que amb el temps les/els alumnes arribaran a composar la seva pròpia dansa, perquè cada infant, cada persona té una manera diferent d’expressar un sentiment o un pensament acompanyat d’un moviment. Però inclòs quan estan ballant junts, cada un forma part d’un tot, i sota la inspiració del grup, preserva la seva individualitat creativa, però totes les parts juntes componen una harmonia unificada. La continuació de la dansa al llarg de tota la vida aporta un estat molt saludable, perquè és l’exercici més complert: coordinar ritme, temps, expressió corporal, resistència cardíaca, respiració, funcions motors, gràcia, elegància i disciplina, tots aquests factors junts requereixen un esforç físic i mental increïble, que disminueix de manera proporcional l’augment de l’edat i manté el cos i ànima jove per molt temps. No solament s’ensenya a ballar, sinó que s’acompanya el ball amb educació, amb una disciplina adequada per a cada edat, i sobretot companyerisme ja que tots som un equip. S’ensenya a què els infants sàpiguin passar-s’ho bé al mateix temps que aprenen i fan un exercici saludable, sense crear cap tipus de rivalitat.

Ingrid i Eva (Estudi de dansa Eving)

5

I tu, què n‛opines?

Ens hem de moure per posar Santa Caterina al lloc que li pertoca

Torno a parlar de Santa Caterina i ho vull fer perquè els arbequins mai deixem de recordar el que Santa Caterina va ser i representà pels nostres avantpassats. Ho vull fer perquè sapiguem ser agraïts, i tornem a posar Santa Caterina on ha sigut per Arbeca al llarg de molts segles.I ho vull fer perquè com a arbequí, em dol que avui Santa Caterina hagi quedat tant en l’abandó, o ens decidim a fer quelcom o les generacions futures ens acusaran d’haver-la deixat en l’oblit, quan encara som a temps de refer aquest deute envers Santa Caterina.Perquè us feu més capaços d’entendre el que us dic, us vull explicar la història que va passar fa més de 700 anys.En aquell temps les peregrinacions a Santiago de Compostel.la estaven en plena eufòria. L’ermita de Santa Caterina a més de ser lloc on els arbequins anaven per invocar la Santa, també era lloc de refugi pels pobres peregrins, que de diferents llocs d’Europa, passaven per Arbeca, de camí cap a Galícia, a venerar el sepulcre de Sant Jaume.Un bon dia d’hivern, d’aquells tan freds, de boira humida, feren cap a Arbeca dos peregrins de terres llunyanes. Els portals de la vila, per ser hora molt avançada, estaven tancats. Donaren un tomb per fora el poble per veure si podien descansar aquella nit. Els pobres peregrins, invocant-se al bon Déu, s’adonaren de l’ermita que estava dalt del turó. Fregant-se les mans per fer-se passar el fred, i a bon pas, pujaren dalt de l’ermita de Santa Caterina, per demanar estada durant aquella nit.Trucaren a la porta, i amb veu trèmola, demanaren caritat per amor de Déu. Tot seguit els contestà una veu molt amable, que ja amb la porta oberta, els féu entrar i els conduí a una estança no molt gran però on hi havia uns tions que cremaven, que per aquells dos peregrins, els semblà entrar a la glòria. Mentre aquells dos peregrins es feien passar el fred, el bon ermità els preparà un plat ben calent, d’una sopa que tan sols ell sabia preparar. Una vegada refets d’aquell llarg camí, del cansament, del fred i amb els estómacs plens, els peregrins demanaren per visitar la capelleta. Quedaren meravellats de la pau que allí s’hi respirava. Pregaren a Santa Caterina i sense donar-se’n compte quedaren adormits. Al matí següent anaren a donar les gràcies al bon ermità i li digueren que havien de marxar per tal d’arribar al sepulcre de l’Apòstol com més aviat millor. El bon ermità els pregà que es quedessin uns dies per tal de refer forces i que una vegada refets, ja emprendrien el camí.

6

I tu, què n‛opines?

Els peregrins així ho feren. Un bon matí, dels que romangueren a l’ermita, a l’anar a buscar llenya per fer foc, veieren un tronc molt ben tallat i digueren que per cremar-lo era malaguanyat. Ells tenien bones mans i digueren, “ja sabem el que podem fer per agrair al bon ermità tot el que ha fet per nosaltres, ja que de diners

per pagar-lo no en tenim, però a la capelleta hi falta un Sant Crist”.Es posaren mans a l’obra i en pocs dies esculpiren un Sant Crist. Ells mateixos quedaren meravellats de l’obra que havien fet: el cap abaixat per parlar-nos, els braços oberts per acollir-nos i el cor traspassat per estimar-nos. Tot un conjunt de pau, amor i bondat. El deixaren a la capelleta i emprengueren el viatge cap a Santiago de Compostel.la.Arribà l’ermità, i com de costum, entrà dins la capelleta per donar gràcies a Santa Caterina, però en fixar-se amb l’altar, quedà meravellat. Al front hi havia la imatge de Santa Caterina i ajagut al peu de l’altar hi havia aquell Home, que tot i estar clavat en creu i nafrat per tot arreu, inspirava pau i amor. Sortí per donar les gràcies a aquells dos artistes peregrins, però ja no els trobà enlloc. Baixà al poble i ho explicà a tothom. La gent pujà a l’ermita a veure aquell Crist, uns al veure aquell Crist, s’agenollaven i li pregaven, altres, els ulls els ploraven, però tots junts l’agafaren i el col·locaren al bell mig del poble, dins la capella de Santa Llúcia. Aquest fet, el considerà un miracle i de llavors ençà, sempre ha

sigut l’intercessor millor que Arbeca ha tingut. Aquesta imatge romangué sempre al mig del poble d’Arbeca fins l’any 1936 que fou cremada.L’any 1940 s’entronitzà la nova imatge per suplir l’anterior. La devoció seguí en el cor dels nostres avis i cada any, per la festa del Sant Crist, el 14 de setembre, s’omplia l’església de gom a gom com cap festa de l’any.Els nostres avantpassats, en temps de pesta, acudien a implorar l’ajuda al Sant Crist, en temps de fam, Ell era visitat per rebre les gràcies d’un poble agraït. Els que us estimeu Arbeca, creieu que s’ha de fer quelcom per tornar a la memòria part de la nostra història? Jo crec que ja és hora de moure’ns i posar al lloc que li pertoca, tant a Santa Caterina com al Sant Crist. Seria bo que tothom aportés iniciatives per posar-ho en marxa. La meva iniciativa és que cada set anys, quan la festa de Santa Creu caigui en diumenge, el dissabte anterior es pugés a Santa Caterina a fer una petita cerimònia cívicoreligiosa i cap a casa. I el diumenge, fer la visita al nostre Sant Crist del Camaril, que si volem ser una mica sincers, el tenim molt abandonat. Arbequins, comencem a moure’ns ja, que mai és tard per començar. Les futures generacions ens ho agrairan, del contrari, ens acusaran de ser la generació que no ha sabut passar als seus fills tota l’herència que ens deixaren els nostres pares.

Jesús Elies

7

I tu, què n‛opines?

INEFC (Institut Nacional Educació Física de Catalunya)

Fa uns 4 anys, vaig decidir que volia cursar estudis en l’àmbit esportiu (tot i que aquesta idea ja feia anys que la tenia en pensaments, encara que mai trobava el moment adequat per dur-la a terme, ja que estava cursant la llicenciatura en Pedagogia, (tot s’ha de dir), i un cop acabada la llicenciatura, vaig emprendre el camí per a realitzar-ne una altra, i no me’n penedeixo pas, tal vegada és una de les millors coses que he pogut fer en ma vida, de moment, perquè visc pel que estic estudiant, i per mi aquests anys vénen a ésser un bé del tot preuat. Un cop superades les proves físiques d’ingrés, que van costar-me hores d’esforç i de voluntat (com tot en aquesta vida), el millor que em va poder passar va ser entrar a la Universitat d’INEFC de Lleida, què és la que jo havia demanat en primera opció, i de la que dia darrera dia n’aprenc multitud de coses, no sols en els estudis, sinó com a formació i creixement personal en relació a totes les persones, companys i amics que m’envolten, amb els quals compartim uns mateixos objectius i valors, situació que m’és molt gratificant. Però què és l’INEFC? A molèstia d’alguns i donant les meves disculpes, però potser també en desconeixença de d’altres, quan anomeno INEFC no vull pas dir INEM. L’INEFC és l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya, del qual en neixen dos centres acadèmics, un a Barcelona i l’altre a Lleida, acadèmicament adscrits a la Universitat de Barcelona i a la Universitat de Lleida . L’INEFC és el centre d’ensenyament superior creat per la Generalitat de Catalunya que té com a missió “la formació, l’especialització i el perfeccionament de llicenciats en Educació Física i Esport, i també per a la investigació científica i la divulgació dels seus treballs o estudis”. A l’INEFC s’imparteix la llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, on es combinen els coneixements de les tècniques esportives amb altres matèries que capaciten per l’exercici professional en el camp de la docència, la gestió esportiva, el rendiment esportiu, l’activitat física i la salut.... Continguts d’anatomia, fisiologia, biomecànica, s’interrelacionen dins la carrera amb d’altres com ara la psicologia, l’aprenentatge motor, la didàctica, l’estadística, la sociologia, la legislació, el lleure i la recreació, les activitats a la natura... fins a arribar a confeccionar un pla d’estudis dinàmic, lúdic, divertit i, alhora, rigorós i exigent; en una temporalització de 4 anys establerta i planificada, donant opció a escollir una especialització d’itinerari entre quatre de possibles a partir del 3er curs. Aquests són: itinerari de gestió i recreació, itinerari de salut, itinerari d’alt rendiment i itinerari d’ensenyament. Dins del propi INEFC, a més dels estudis universitaris, es troben una gran varietat de cursos de formació especialitzada de diversa durada i contingut; així cada any s’organitzen els Cursos d’Estiu i els Cursos Monogràfics d’hivern, adreçats als alumnes de la pròpia carrera i d’altres carreres universitàries, així com a titulats universitaris, a tècnics especialistes i a professionals del sector. La formació, però, no acaba aquí, ja que els programes de tercer cicle, amb el doctorat, i els cursos de postgrau (màsters i postgraus) i cursos d’extensió universitària, configuren el conjunt de l’oferta formativa universitària, que permet especialitzar-se en àmbits específics de l’activitat física i l’esport, una especialització que es pot complementar en altres universitats europees mitjançant els programes Sócrates/Erasmus, i també altres programes extracomunitaris que afavoreixen la cooperació amb països iberoamericans. L’INEFC, a Lleida, neix l’any 1982, i des de llavors el nivell i l’ampliació d’infraestructures ha estat molt positiu, tot i que ha costat els seus esforços, i sobretot en els seus inicis. L’INEFC, disposa d’un total de 62800 metres quadrats d’aules, instal.lacions i altres equipaments entre Barcelona i Lleida. Els dos centres estan situats en un entorn excel.lent que afavoreix l’aprenentatge i ambdós compten amb un conjunt d’instal.lacions i d’equipaments d’avantguarda, que els fan únics en la seva categoria. Aules i laboratoris especialitzats, biblioteques especialitzades, instal.lacions esportives de primera línia integrades als edificis amb pistes poliesportives multifuncionals ; camps d’esports exteriors ; zones de condicionament físic, de musculació, d’expressió corporal, de judo; piscina climatitzada, a més de d’altres serveis complementaris per a l’atenció a la docència i a l’alumnat. Amb un tiratge de 12000 exemplars anuals, 6000 en català i 6000 en castellà, la revista de l’INEFC, Apunts. Educació Física i Esports és la millor ambaixadora d’una comunitat universitària on la ciència i l’esport són

8

I tu, què n‛opines?

punts de referència en tots els països de parla hispana. És una de les publicacions cientificotècniques de més alt impacte en l’àmbit educatiu i esportiu a l’Estat espanyol i a Iberoamèrica, en la qual es porta a terme una recollida de treballs científics i divulgatius per als professionals realitzats tant en el propi INEFC com en altres institucions nacionals i internacionals. L’INEF de Catalunya utilitza les noves tecnologies per a la realització de programes formatius. INEFC-Media i el seu Campus Virtual de l’Esport és una nova i avançada eina per a la formació no presencial adreçada a estudiants, titulats i professionals de l’àmbit de l’Educació Física i l’Esport. A la vegada, l’INEFC disposa, als seus centres, de destacats equips d’investigació, que nodreixen els diferents laboratoris i desenvolupen línies d’investigació en diverses àrees, com ara l’Educació física i salut, les Ciències humanes i socials, la Gestió de l’esport, les Activitats fisicoesportives al medi natural... Alhora, la seva política de suport a la recerca, permet la formació continua de nous investigadors, mitjançant els programes de beques per a col.laboradors i postgraduats. L’INEFC prepara els seus alumnes per a afrontar els nous reptes que el segle XXI demanarà als professionals de l’activitat física i l’esport. L’ensenyament de l’educació física i l’esport, la gestió d’equipaments i serveis esportius, la preparació física tant per a l’esport de competició com per a l’esportista afeccionat, la salut mitjançant l’exercici físic, l’aprofitament esportiu del lleure i el turisme, la recerca d’emocions a través de l’esport d’aventura, l’activitat física per a col.lectius específics (gent gran, persones amb discapacitats...) són algunes de les parcel.les en què, la societat actual, exigeix bons professionals molt ben preparats. A través de l’INEFC, aquesta societat realitza una important inversió de futur. I un consell final: no et paris a pensar més, lector, petit o gran esportista, jove o gran amb esperit rejovenit, surt de casa, corre, fes futbol, bicicleta, natació, escalada, vela o submarinisme... o si les aspiracions que d’entrada et proposo en són massa grans, dóna un volt pel castell, sol o acompanyat, però no deixis de moure’t perquè llavors et perdràs i ja saps que això no t’ho pots permetre. Per si encara no ho és, ha de ser el teu repte....descobriràs què és com es viu millor... per si encara no ho has descobert

Helena Frutos Salvia

9

el dia a dia

Joan Gras és el nou president de la Cooperativa del Camp Arbequina des del gener de 2005

L’Empresa Subministres Arbeca, S.L., formada per l’Ajuntament, la Cooperativa del Camp i la Cooperativa Fruitera, ha tancat l’any 2004 amb un benefici de 9.495,24 euros. D’aquests, 1.786,69 euros provenen de la gasolinera, la qual, des de la seva inauguració, és el primer any que aporta beneficis; 8.637,92 euros són del rentador de cotxes i per part de la nova bàscula, compta de moment, amb unes pèrdues de 929,37 euros, que són degudes a

què va començar a funcionar el maig de 2004 però el crèdit es va començar a amortitzar al gener i que la nova bàscula municipal ha estat per primera vegada certificada, cosa que ha incrementat les despeses. Per l’any vinent, es preveu que aporti beneficis i que amb tres anys quedi pagada. Pel que fa a la gasolinera i al rentador de cotxes, encara queden cinc anys. Les instal·lacions compten des de fa un temps de dues videocàmeres de vigilància, l’una al sortidor de benzina i l’altra al rentador de cotxes. La benzinera ha servit un 4,79 % de litres més que l’any 2003. El consum màxim correspon al gasoil A, amb 1.347 litres diaris, la gasolina sense plom 95, amb 356 litres diaris i la

súper, amb 234 litres diaris. La junta celebrada el passat 19 de gener va decidir fer-hi algunes reformes, com la millora de la pintura del rentador i el canvi en català de la gravació del sortidor de benzina.

Subministres Arbeca té un benefici de 9.495 euros el 2004

L’última quinzena de novembre de 2004 va tenir lloc a la Cooperativa del Camp Arbequina, l’Assemblea general de socis que es realitza cada any per presentar l’estat de comptes i aquest any, a més, per realitzar les votacions, a partir de les quals, es renoven sis membres que formen part de la junta, la qual és integrada per dotze membres, amb vot i veu, i per tres membres del consell de vigilància, que tan sols tenen veu. Els socis es presenten com a candidats per alguna de les quatre seccions amb què s’estructura la

cooperativa, oli, cereals, ametlla i serveis. Els nous sis membres es reparteixen de manera següent: dos a la secció d’oli, dos a la de cereals, un a la d’ametlla i un a la de serveis. Una vegada formada la nova junta, s’escullen per votacions, els càrrecs següents; president, vice-precident, tresorer i secretari, i els membres restants són vocals. En els darrers quatre anys, el president de la Cooperativa ha estat Josep Mª Moyà i Bellmunt i a partir del gener del present any, el nou president és Joan Gras i Mullerat.

La nova junta té previst tirar endavant els projectes relacionats amb dues de les seccions que ja estan força consolidades, com són la secció oli, tot i les dificultats ocasionades per les gelades del desembre de 2001, i la secció de crèdit, però també s’ha plantejat nous objectius, com incidir molt en la política comercial per millorar, tant la compra de fitosanitaris i adobs, com el preu de venta dels cereals, els farratges i l’ametlla i intentar, en la mesura del possible, millorar els serveis que ofereix als socis.

El dissabte 20 de novembre, i després de la taula col.loqui sobre el present i el futur de l’oliva arberquina que va tenir lloc a les instal.lacions de la cooperativa, acte inclòs dins la Fira de Santa Caterina 2004, es va inaugurar el monument de la Cooperativa del Camp Arbequina, per part de l’alcalde, Santi Sans, l’antic president Josep Mª Moyà i amb la presència d’alguns dels tertulians presents a la xerrada. El monument és un símbol d’agraïment als seus fundadors. Al costat de les instal·lacions de la cooperativa, s’ha adequat un espai, en el qual s’han col·locat les peces que quedaven de l’antic molí. Pròximament, es preveu col·locar una placa commemorativa.

Inauguració del monument de la Cooperativa del Camp Arbequina

10

el dia a dia

Un total de 738 veïns i veïnes d’Arbeca van participar el passat diumenge, dia 20 de febrer en el referèndum sobre la Constitució europea, xifra que només representa un 39,63% del total de possibles votants. Amb aquesta baixa participació, l’abstenció al poble se sitúa en un 60,37%. Aquestes xifres, però, no són un cas aïllat d’Arbeca, sinó que les votacions del dia 20 de febrer van caracteritzar-se per l’alta abstenció arreu del territori; així doncs, a la província de Lleida troben dades similars a les del nostre municipi, ja que els votants de tota la demarcació van ser el 39,74% del total, mentre que l’abstenció va ser del 60,26%. Si ens fixem en els resultats de les votacions, a Arbeca va guanyar el sí a la Constitució europea amb 435 vots, mentre que el no en va treure

258. En percentatges, el sí fou del 59,35% i el no del 35,20%. Cal tenir present que del total de vots emesos al poble, 40 van ser en blanc i 5 nuls. En quant al resultat, Arbeca també ha seguit la tònica general de Catalunya i de la província, en guanyar el sí, ara bé, en aquest cas la diferència entre el sí i el no és més curta a Arbeca que a la resta de la província, donat que en el conjunt de la demarcació el sí representa el 61,75% i el no el 29,33%. Encara que aquest referèndum no fos vinculant, és a dir, el seu resultat no té cap pes legal sobre la decisió final de si l’Estat recolza o no la Constitució europea, serveix si més no per mesurar la voluntat de la ciutadania. Aquí cal precisar que ha estat criticada la manca d’informació que ha rebut la gent sobre la qüestió que es va sotmetre a votació, de manera que l’abstenció té

certa justificació, ja que hom no pot decidir si no parteix d’una base de coneixement. A banda d’aquest fet, cal recordar que els partits polítics majoritaris s’han posicionat a favor o en contra de la Constitució europea i per tant han fet campanya en aquest sentit. Així doncs, el PSC, el PP i CiU es van posicionar a favor de la Constitució europea, mentre que ERC i ICV ho van fer en contra. Molts dels votants han emès el seu vot a partir de l’opció que ha triat el seu partit, en cas de les persones que són militants o simpatitzants d’alguna formació política, de manera que els resultats també es poden llegir en clau política. A la comarca de les Garrigues el sí representa el 57,43% dels vots i el no el 33,32%. La comarca on més ha triomfat el sí és el Segrià, amb el 64,64%, mentre que la comarca on ha tret més vots el no és la Segarra, amb 33,51%.

L’últim ple celebrat a l’Ajuntament d’Arbeca va aprovar demanar una pòlissa de crèdit de 185.000 euros, 90.000 dels quals es destinaran a pagar el crèdit que ja existeix i els 95.000 restants seran per començar a pagar els treballadors dels Vilars fins que arribi la subvenció de la Generalitat per aquesta finalitat, ja que llavors es tornaran. La sessió plenària també va informar que el passat dia 23 de novembre de 2004 es va signar l’escriptura del Molí de l’Argilés, de manera que ara ja és de propietat municipal de ple dret. Per altra banda, el ple va informar que la Generalitat de Catalunya ha concedit a l’Ajuntament d’Arbeca una subvenció de 116.019 euros per a un pla d’ocupació pel jaciment ibèric els Vilars, els treballs del qual van començar el passat dia 1 de gener. Com a novetat del ple es va donar presa de raó dels drecrets d’alcaldia del passat dia 16 de desembre de 2004 fins el 19 de gener de 2005, de manera que el grup de l’oposició, del PSC, va disposar de tots els drecrets d’alcaldia compresos en aquest periode de manera detallada com a aportació de més informació. El ple també va aprovar els comptes generals de l’exercici 2003 i va donar torn de paraules obert al públic que hi va assistir.

Només el 39.63% dels arbequins voten 20-F

L’equip de La Borrassa felicitem la nostra companya Berta pel naixement del seu primer fill, en Genís.

L’Ajuntament aprova demanar una pòlissa de crèdit de 185.000 euros

11

el dia a dia

El passat dia 20 de gener el jaciment ibèric els Vilars d’Arbeca va acollir la visita del director dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Lleida, Antoni Llevot, per conèixer de primera mà el jaciment prehistòric, atès que la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya hi ha invertit 31.000 euros entre els mesos de novembre i desembre de l’any passat, xifra que representa multiplicar per deu la subvenció anual que es rebia fins ara des del Govern de Catalunya. Aquests diners han servit per dur a terme una tasca de consolidació de la part del poblat que ja estava exacavada. La visita d’Antoni Llevot, que anava acompanyat de les autoritats locals, del màxim responsable del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), Oriol Salvia, i del director del Grup d’Investigació Prehistòrica

de la Universitat de Lleida, Emili Junyent, que és qui dirigeix totes les intervencions als Vilars, també va servir per inagurar oficialment i de forma pública el pla d’ocupació que s’hi duu a terme des del passat dia 1 de gener. Aquest pla, concedit pel Departament de Treball de la Generalitat, suposa la financiació per part del Govern de 116.000 euros, que es destinen a pagar el sou d’un total d’11 persones que durant sis mesos treballaran al jaciment per consolidar l’excavació que es va fer durant la campanya de l’estiu. Aquest treball permetrà donar volum a les cases i als carrers del poblat ibèric, de manera que els visitants podran fer-se una idea més

exacta de com era quan tenia vida. Aquesta injecció de diners suposa un gran pas endavant per avançar en els treballs que requereix i poder-lo convertir algun dia en una excavació completa, consolidada i adequada per ser visitable cultural i turísticament. Cal destacar que durant el 2004 els Vilars va rebre 1.084 visites guiades.

Els Vilars rep 116.000 euros per un pla d’ocupació

L’Ajuntament d’Arbeca i l’Associació Espanyola Contra el Càncer-Catalunya contra el càncer han organitzat un curs gratuït per deixar de fumar, que consta de 12 sessions setmanals inicialment, ja que després es van espaiant en el temps perquè només són de control. Malgrat que el curs és gratuït, les persones que l’estan realitzant, que d’entrada van apuntar-se’n 15 en total, van haver de deixar 40 euros de dipòsit a l’inici del curs i per cada dia que faltin a una sessió sense motiu justificat se’ls retira 10 euros. El curs consisteix en fer teràpia de grup i si s’escau, alternatives farmacològiques.Per altra banda, una desena de persones van assistir a un altre curs organitzat per l’Ajuntament. En aquest cas es tracta d’un curs d’introducció a la informàtica i a internet destinat als avis, que en breu tindran un ordinador al casal.

El 2004 el poblat va rebre 1.084 visites guiades

La Regidoria d’afers socials, ensenyament i sanitat i els mestres del col·legi públic Albirka té previst realitzar una sèrie de classes, pels seus alumnes, sobre la Història d’Arbeca, amb la intenció que la quitxalla conegui com varen viure els seus avantpassats, com era Arbeca fa segles, com va viure els diferents esdeveniments històrics, ... en definitiva, donar a conèixer i fomentar la història del nostre poble. Aquestes classes es duran a terme l’últim trimestre d’aquest curs 2004-2005 i seran a càrrec de dos joves de la nostra vila, Noëlia Motlló, llicenciada en filologia catalana i Sergi Pelegrí, llicenciat en història.També està previst realitzar un curs sobre la història d’Arbeca per tota la població, que s’iniciaria a partir de l’octubre i que tindrà una durada de 8 sessions.

Curs sobre la història d’Arbeca

Cursos per deixar de fumar i d’informàtica

12

el dia a dia

La pàgina web d’Arbeca, www.arbeca.org, és visitada aproximadament per unes 10.000 persones l’any. Des del desembre de 2003 al desembre de 2004 s’han doblat les visites amb una mitjana d’unes 1.000 visites els últims mesos. Dins d’aquesta pàgina en l’apartat Viure a Arbeca es troba penjada la revista municipal La Borrassa. El número 2 de la Borrassa ha estat descarregat un total de 153 cops; 19 al setembre, 92 a l’octubre i 42 al novembre. Pel que fa al número 3 de La Borrassa, on s’incloïa el programa de la Fira de Santa Caterina, dels quatre dies que va estar penjat, se’l van descarregar un total de 62 persones. El dia més visitat va ser el 19 de novembre de 2004, amb 70 visites.

La web d’Arbeca rep 10.000 visites l’any

El passat dia 30 de gener va tenir lloc la XXX edició del Cros Memorial Ramon Bellmunt d’Arbeca, en el qual els i les atletes locals van obtenir classificacions envejables. El certamen esportiu va constar de dotze curses, dividides en diferents categories per edats i distàncies a recórrer. En la categoria cadet masculí, de 3.600 metres de recorregut, els arbequins Carles Parrado i Andrés Pol, van obtenir el segon i tercer lloc respectivament. La mateixa categoria en femení, de 2.400 metres, va comptar amb un trofeu pel segon lloc per l’arbequina Ariadna Boldú.En la categoria infantil masculí, de 2.400 metres, els tres primers llocs van ser pels arbequins Francesc Boldú, Felipe Gimenez i Catalin Diosan respectivament i en infantil femení, amb la mateixa distància, el primer lloc va ser per Núria Alcántara. Les categories aleví masculí (1.900 metres) i aleví femení (1.200 metres), van ser un èxit de trofeus per al poble,

ja que Roger Pelegrí, Antoni Perera, i Francesc Giménez van quedar els tres primers i Montse Montalà i Karen Martínez, les dues primeres. En benjamí masculí (1.200 metres), l’èxit va ser aclaparador, ja que els set primers llocs van ser per Arbeca en el següent ordre: Adrià Bellet, Gabriel Troyano, Roger Sans, Xavier Caballero, Robert Masip, Antoni Torres i Gerard Pou. En el femení,

Elisenda Serra va obtenir el segon lloc, mentre el quart, cinquè, sisè i setè també van ser per arbequines. La cursa individual oberta masculina, que es la de major recorregut, amb 8.400 metres, va atorgar els tres primers premis a atletes foranis, tot i que Jaume Aubach va quedar quart. La femenina d’aquesta catergoria, de 4.800 metres, va premiar Marta Ballesté i Helena Frutos.

Imatge d’una de les curses del cros d’Arbeca

La Coral l’Harmonia d’Arbecaté previst fer una festa commemorativa del seu centenari el proper dia 12 de juny. Amb motiu d’aquesta celebració la junta directiva, en representació de tots els cantaires, fa una crida als arbequins i arbequines que puguin tenir records de l’entitat tals com uniformes, medalles, espardenyes, fotografies, trofeus, etc, per poder fer una exposició el mes completa possible. La gent que vulgui col.laborar deixant el material de que disposi, ho pot fer trucant els

telèfons 973 16 03 64 (Adela) o bé al 973 16 04 20 (Teresina). Els membres de la coral agraeixen per anticipat qualsevol aportació. Cal destacar la constància i la qualitat en la trajectòria d’aquesta entitat.

La coral demana material per celebrar el seu centenari amb una exposició

Imatge de l’estandard de la coral

Els atletes locals copen el podi al XXX Cros Memorial Ramon Bellmunt del passat dia 30 de gener

13

el dia a dia

El dissabte 20 de novembre va tenir lloc la inauguració de la I fase de recuperació de l’ermita de Santa Caterina, a càrrec de l’alcalde, Santi Sans i amb la col·laboració de la coral infantil l’Encís d’Arbeca, que va delectar el públic assistent

amb una breu però molt encertada interpretació. Les obres varen consistir en la millora de l’accés a l’ermita i la reconversió de la gravera, netejant tota la malesa, principalment esbarzer, per deixar-

ho transitable per a futures a c t u a c i o n s . També s’hi instal·laren dos focus per a la i l · l u m i n a c i ó nocturna de l’ermita i uns bancs per seure i contemplar la vista excel·lent del poble. El pressupost de les obres és de

12.000 euros, tot i que s’espera una subvenció per part de la Diputació de Lleida d’uns 6.000 euros. Durant les obres de l’ermita, es varen trobar diversos esquelets. Joan Gallart, arqueòleg dels Serveis Territorials del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a Lleida, va avaluar la possibilitat que hi hagués un jaciment i la importància dels mateixos i, un cop feta la visita, va dictaminar que no tenien valor científic i que segurament, devien ser vilatans veïns a l’ermita o els mateixos monjos que hi vivien, que devien ser enterrats al peu de la mateixa, tot i que li va sorprendre que hi estiguessin tant a la superfície. Els esquelets romanen al mateix lloc però han estat enterrats a més profunditat.

Imatge dels esquelets trobats a Santa Catarina durant les obres

Renoven la imatge de Santa Caterina per convertir-la en el mirador del poble i hi apareixen esquelets humans, sense valor científic, durant les obres

Imatge de l’acte d’inaguració

Fira 2004

Entre les activitats que van tenir lloc el primer dia de fira, destaca la inauguració del nou recinte de l’Escola de Músi-ca d’Arbeca, que ha abandonat la seva seu del carrer Ger-manes Dominiques per traslladar-se al Centre Cultural. En aquest edifici l’Ajuntament ha rehabilitat l’antic pis, que ja acull l’Escola de Música des de l’inici d’aquest curs. Els alumnes i els professors del centre van oferir una demostració musical a la sala la Bola el divendres dia 19 de novembre de 2004 per celebrar la inaugura-ció de la seva nova seu. Cal recordar que l’escola està unida a la de les Borges Blanques des de l’any 1996. Alumnes i professors van fer una demostració

L’Escola de Música inaugura la seva nova seu al Centre

14

el dia a dia

Una novetat de la Fira, fou el I Con-curs de Menjar Olives Arbequines, que consistia en menjar el màxim d’olives amb un temps límit de 7 minuts. A cada concursant se li entregava un bol d’olives arbequines, tarat prèvia-ment, i un plat buit, on depositar els pinyols, passats els 7 minuts, es pesava el bol inicial amb la resta d’olives que no havia pogut menjar el concursant, i el plat amb els pinyols, així es podia obtenir el pes net d’olives consumides. El concurs, curiós, va comptar amb la par-ticipació de 20 devoradors/es d’olives arbe-quines. Alguns participans locals i altres de fora vila, però amb un únic objectiu, aconseguir menjar-se el màxim d’olives, per tal d’obtenir un dels premis.

El guanyador, va ser en Jordi Esqué, que acon-seguí menjar-se un total de 281 grams nets d’olives, emportat-se així un cap de setamana a Mallorca per a dues persones, amb totes les despeses pagades.

Imatge del I concurs de menjar olives arbequines

I concurs de menjar olives arbequines

Neus Banderas guanya el II Carro del Fato que sorteja l’associació BEC d’Arbeca

L’Esbart Dansaire reparteix nombrosos plats de fessols amb llonganissa durant l’esmorzar popular de fira

Fira 2004

Durant els actes de la Fira de santa Catarina 2004, va tenir lloc la presentació del carro de fato que l’associació BEC d’Arbeca sorteja. Les botigues associades regalen als seus clients una butlleta amb cinc números per participar en el sorteig, per cada 10 euros de compra. El número guanyador és el que coincideix amb les quatre últimes xifres del primer premi de la loteria de Reis

que es celebra el sis de gener. Aquest any el número premiat es va donar a la botiga de la cooperativa de Guissona, i va recaure a Neus Banderas. Malgrat que el carro és simbòlic, el premi consisteix en el seu contingut, basat en productes alimentaris i de la llar, entre els quals destaquen un porc i un gall d’indi vius, un pernil, mel, quatre cartrons d’ous, etc.

Un any més, com ja és habitual i seguint la tradició de la Fira de santa Catarina, l’Esbart Dansaire d’Arbeca va organitzar el tradicional esmorzar, que consisteix en fessols i llangonissa, amanit amb un bon raig d’oli d’oliva arbequina d’Arbeca i acompanyat d’un porró de vi a la vora del foc. La preparació de l’esmorzar és el tret de sortida del diumenge al

matí, ja que els membres de l’esbart ja comencen a escalfar motors i preparar el foc des de les cinc de la matinada, per a que així els vols de les vuit del matí els primers visitants i firaires ja puguin degustar l’esmorzar. Tot aquest esforç s’ha vist recompensat aquesta edició amb una gran afluència de públic, acompanyada pel bon temps que va presidir la fira.

15

el dia a dia

El diumenge de Fira, a les 13.30 h, es va inaugurar la primera fase de remodelació la nova Plaça Lluís Companys, l’antiga bàscula. Aquesta inauguració va comptar amb la presència de Jaume Gilabert, delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya; d’Àngel Vidal, director dels Serveis Territorials de Governació i Administracions Públiques i de Santi Sans, l’alcalde de la vila, que després d’unes breus paraules, va procedir a tallar la cinta inaugural. L’acte va finalitzar amb l’actuació de la coral l’Harmonia d’Arbeca, que va oferir un repertori de cançons catalanistes, entre elles, el Cant dels Segadors.

Imatge de la nova plaça Lluís Companys

Jaume Gilabert presideix la inaguració de la plaça Lluís Companys

El dia 21 de novembre va tenir lloc la desfilada canina i la demostració d’obediència

Èxit del dinar popular celebrat a la carpa situada a la Bassa l’Oro, el diumenge de fira

La Cooperativa va acollir per segon any les jornades tècniques sobre l’olivera

Fira 2004

El vilatà Josep Pernau va presentar el seu llibre “d’Arbeca a l’Opus Mei” a la sala de la Bola

16

el dia a dia

Nadal 2004

Arbeca se solidaritza amb el càncer amb un gran ventall d’activitats i aconsegueix recollir 3.510 euros per la Marató de TV3 Durant els dies 10, 12, 17 i 19 de desembre de 2004 es van realitzar diferents actes a la vila relacionats amb la Marató de TV3, que enguany responia al lema “El càncer. Ho portes dins” amb la finalitat de recaptar diners per aquesta malaltia. Els diversos actes, es varen organitzar entre l’Ajuntament d’Arbeca i l’Associació de Dones l’Olivera Arbequina, i entre tots els dies van aconseguir recaptar 3.510 euros, que es donen íntegrament a la Marató de TV3. La primera activitat va tenir lloc el dia 10 de desembre a la sala Màrius Torres amb una xerrada i la projecció del vídeo sobre el càncer a càrrec de la doctora Anna Valil de l’Associació Espanyola Contra el Càncer a Catalunya. El diumenge, dia 12 de desembre, es va realitzar el partit de futbol de la lliga regular entre el C.F. Arbeca i el C.F. Vielha, la recaptació del qual també es va dedicar a la Marató de TV3. El dia 17, divendres, al club la Bola, va tenir lloc una vetllada musical amb l’actuació en viu i en directe del grup garriguenc Harne. El preu de l’entrada va ser de dos euros, recaptació destinada íntegrament al mateix fi. El plat fort d’aquests actes va tenir lloc el diumenge dia 19 de desembre. Durant tot el matí i a la plaça del

Toll diverses entitats del poble varen realitzar activitats. El grup de colònies d’Arbeca va montar una gimcana i jocs pels més petits. L’Esbart Dansaire va participar-hi ensenyant balls populars. L’agrupació Sardanista Arbeca Nostra va ballar unes quantes sardanes. El grup de bitlles Sant Isidre va fer una demostració de tirades i va invitar als assistents a participar-hi. El Motoclub Motarbeka Cop de Gas va passejar a la quitxalla amb motocicleta i amb quads. El club de futbol base d’Arbeca sortejà una cistella. El club d’atletisme Joventut Atlètica d’Arbeca participà a la Pujada a la Seu Vella de Lleida. Per acabar d’ambientar la jornada, es muntaren diverses parades a la mateixa plaça del Toll: l’associació de pessebristes Amics del Pessebre va vendre espelmes i decoració nadalenca, l’associació de dones L’Olivera Arbequina oferia pastissos, flors de paper i sabó de casa elaborat per elles mateixes, i el Club d’Escacs d’Arbeca realitzà simultànies amb els assistents que ho desitjaren. Unes 250 persones van participar als actes del Toll.

A la tarda del mateix dia 19, a partir de les 17.00 hores, i a la sala d’actes de l’Abadia, es realitzà un festival, l’entrada del qual, que consistia en la voluntat de cada assistent, es donà a la Marató de TV3 juntament amb els diners recaptats de la rifa d’una cistella. El festival va estar protagonitzat per la Coral l’Encís i la Coral l’Harmonia, que van oferir un concert; diversos membres del Casal d’Avis recitaren poesies, el grup de noies del gimnàs Nova Forma va fer una exhibició d’aeròbic, i l’associació de dones l’Olivera realitzà unes interpretacions de temes musicals en escala en hi-fi. Aproximadament unes 300 persones van presenciar les actuacions. Durant la tarda, i al Casal d’Avis, es va instal·lar una guardiola per recollir diners.

El Toll va acollir diverses activitats

La plaça major acullí elpessebre vivent un any mésEl dia 24 de desembre va tenir lloc a la plaça Major l‘escenificació del tradicional pessebre vivent. Diversos veïns i veïnes, grans i petits, del poble van representar el naixement de Jesús, que també va comptar amb la presència d’animals vius. Els porxos de la plaça també estaven decorats per representar un any més les escenes típiques dels motius de celebració nadalenca. A pesar del fred, nombrosos vilatans van passar per la plaça per contemplar les escenes en sortir de missa del Gall.

17

el dia a dia

Nadal 2004

Arbeca se solidaritza amb el càncer amb un gran ventall d’activitats i aconsegueix recollir 3.510 euros per la Marató de TV3

El passat dia 5 de gener Arbeca va rebre la visita dels tres Reis Mags d’Orient amb entusiasme, especialment pels més petits. Ses majestats van entrar al poble procedents de la carretera de les Borges Blanques amb tres carrosses ben ornamentades i estirades per tractors. Cada rei, Melcior, Gaspar i Baltasar anava en una carrossa diferent acompanyat dels seus respestius patxes reials que en tot moment estaven pendents de les indicacions de ses majestats i dels desitjos de petits i grans. Les carrosses van entrar al poble escortades per motos i cotxes que advertien als vilatans de la seva

arribada amb el so dels clàxons i les llums, però a més, van comptar amb una comitiva de grallers que els precedia a peu. Un cop al poble, les carrosses van recórrer els principals carrers de la vila i tant els reis com els patxes s’esmerçaren en saludar tots els veïns i veïnes d’Arbeca i en fer que els caramels que tiraven des

de les carrosses arribessin a tots els qui els esperaven per veure’ls passar.Després de la ruta pels carrers del poble, ses majestats van visitar la casa consistorial, van saludar les autoritats locals i, com és tradicional, van sortir al balcó de l’Ajuntament per llençar un missatge de pau i bons desitjos per tots els vilatans.

Imatge dels Reis Mags d’Orient a l’arribada a l’Ajuntament

Els Reis Mags arriben a Arbeca, amb l’expectació de tots els nens i nenes de la vila

El dissabte dia 8 de gener de 2005 i dins els actes de les festes de Nadal es va realitzar el Sopar solidari i contra la Fam a la Sala de jocs del Centre Recreatiu. L’acte va ser organitzat per la regidoria d’Afers Socials, Ensenyament i Sanitat de l’Ajuntament i l’Associació de dones l’Olivera arbequina. Es despatxaren un total de 335 tiquets, dels quals, 300 es varen vendre fins el divendres dia 7 de gener entre la casa de la Vila i la farmàcia, i els altres 35, el mateix dia del sopar a la sala de jocs. El preu dels tiquets fou de 7 € pels adults i 3,5 € pels nens i nenes fins a 12 anys. En total es varen recaptar 2.689,56 € que inclouen, a part dels tiquets del sopar, alguns

donatius i els diners recaptats de la Rifa d’una cistella que es va fer en motiu dels actes de la Marató de TV3. Després de pagar les despeses relacionades amb el sopar, entre les quals s’inclou el menjar i el lloguer d’un equip de calefacció, va quedar un benefici de 2.000 €. Tots els diners recaptats havien d’anar íntegrament al grup de Càritas d’Arbeca, però degut als fets ocorreguts pel tsunami al Sud-est asiàtic dies anteriors, es va decidir que part de la recaptació es destinaria a les persones afectades per aquesta desgràcia. El sopar va consistir en dues llesques de pa de pagès sucades amb tomàquet i embotit, unes olives, una pera i aigua. A l’inici de la vetllada es varen fer uns

breus parlaments per part del regidor d’Afers socials, Xavier Sans, i de la presidenta de Càritas Catalunya, Carme Borbonés. Després van actuar les nenes del club Eving i la Judith Vidal, el Grup d’Havaneres integrat per membres del Casal d’Avis, els Grallers la Revolta i el Duo Sarau.

Un dels actes de l’agenda nadalenca: El sopar solidari i contra la fam 2005

Imatge de la sala de jocs durant el sopar

18

Passió pel tuningText: Alba Elías

on anem a raure...

La societat moderna sovint ens aporta paraules noves al nostre llenguatge, i gairebé sempre ens vénen “deixades” d’altres llengües, com l’anglès, no perquè la nostra no tingui suficients recursos per expressar el que volen dir, sinó perquè el concepte neix en un altre indret territorial i adopta un significat internacional. Ens referim a casos com el tuning. Qui no ha sentit mai aquest mot? Es tracta d’una paraula estrangera, relativament nova a la societat catalana, que s’usa en l’àmbit del motor, principalment automobilístic, tot i que també existeixen motos i camions “tuning”. Hem preguntat sobre aquest fenomen a dos joves d’Arbeca que el segueixen d’aprop, o més ben dit, el viuen a diari. En Josep Batalla, de cal Batalla, i en Joan Ribera, de cal Bola, de 22 i

19 anys respectivament, són grans aficionats al tuning. En Josep ens el defineix com “modificar els cotxes al teu gust, canviar-los les coses que vénen d’origen”, mentre que en Joan diu que “es tracta de personalitzar el vehicle al gust del propietari”. Tant en Josep com en Joan asseguren que aquesta afició es porta a dins, ja que abans de tenir cotxe i carnet ja llegien revistes relacionades amb aquest tema i fins i tot començaven a practicar amb les motos, canviant –dins del que és possible en una moto- aquelles peces que vénen de sèrie. Actualment tots dos gaudeixen d’un cotxe fet al seu gust, que ells mateixos s’han transformat a poc a poc.Entre un pas i l’altre, des que neix l’afició fins ara, en Josep va començar a tranformar ja el seu primer cotxe, un Renault-5 de color roig, al

qual li va canviar els paraxocs, els passos de roda, les taloneres, les alfombretes interiors, les llantes, etc. Desgraciadament, el dia que vam fer aquesta entrevista en Josep va dipositar el Renault 5 a la xatarra perquè el va xafar en un accident, tot i que per sort a ell no li va passar res. L’afició pel tuning pot resultar molt cara econòmicament, ja que hi poden invertir quantitats molt elevades de diners per fer modificacions al cotxe, de manera que els suposa cert sacrifici en el sentit d’estalviar diners per poder destinar-los al vehicle, tot i que aquests joves, que tots dos treballen en el sector de la mecànica, tenen la virtut de solventar-se per si sols la part de la mà d’obra, ja que munten i desmunten els seus vehicles com qui es canvia de vestit. En Josep i en Joan, que a més de compartir l’afició són bons amics,

En Joan de cal Bola i en Josep de cal Batalla, al costat dels seus cotxes transformats al seu gust

19

admeten que es tracta d’un hobby car, gairebé de luxe; en Joan reconeix que la major part del sou que cobra li marxa en aquesta afició. En Josep puntualitza que “no s’acaba mai”, ja que quan tens el cotxe ben guarnit si vols pots tornar a començar aplicant-li novetats o canviant-lo d’aspecte. Per fer-nos una idea, en Josep s’ha passat sis mesos transformant el seu cotxe actual, unToyota Paseo, dedicant-li una mitjana de tres o quatre hores a les nits, en acabar de treballar, i com és d’esperar, encara no ha acabat. Cal veure els seus cotxes per fer-nos una idea del que és el tuning. En Josep per exemple, s’ha entestat en treure tots els símbols de la marca del vehicle, així com transformar-li la línia quant a paraxocs, capó frontal,...i en pintar-lo, que és la seva especialitat, a més de tapissar tot l’interior combinant roig i negre. Entre altres detalls, en Josep també s’ha posat els vidres negres, llums de neó a l’interior, alfombretes, pedals i pom del canvi de marxes d’al.lumini, i un llarg etcètera. En Joan també ha fet alguna modificació a l’exterior del seu Seat Ibiza, com posar-li llantes d’al.lumini més grans de les originals, neumàtics amb perfil més baix, allisar les taloneres o fer -ja que l’ha fabricat ell- el paraxocs del darrere nou; però responent a l’altra seva gran afició per la música, s’ha entestat en posar nombrosos wats de so en un complet equip de música composat per ràdio i tele on pot veure DVD i jugar a la play estation, dos subwofer o altaveus de 6x9 ovalats, un capacitador, dos tapes de potència, dos subwafers més al davant i dos twiters. A més de la música, sembla que la decoració també és important, ja que com en Josep, també ha tapissat els seients amb polipell i ha posat llums de neó (blaus) i fins i tot ulls de bou a l’interior del vehicle, o un canvi de marxes cromat i amb llum, entre moltes altres coses. L’afició pel tuning, però, va més enllà en aquests joves vilatans que el sol fet de transformar els seus vehicles, ja que el tuning també els

omple altres estones de lleure durant els caps de setmana, que és quan tenen lloc les concentracions tuning. Es tracta de punts i dates de trobada de joves -ja que la mitjana d’edat de seguidors del tuning és entre els 18 i els 30 anys- que comparteixen la mateixa afició, en els quals llueixen els seus vehicles i fins i tot entren en competició, ja que sovint hi ha un jurat que valora i puntua les modificacions fetes als vehicles per premiar-les. Els dos arbequins han assistit a mitja dotzena de concentracions tuning aproximadament a Mora d’Ebre, Saragossa, Benicarló i Montmeló, entre altres llocs. En Josep fins i tot ha guanyat dues copes pel seu vehicle, que responien als premis TOP 30 i TOP 10, que signifiquen que el seu cotxe era dels 30 millors i dels 10 millors. Com a anècdota, en Josep explica que també hi ha proves de so del tub d’escapament que consisteixen en fer “bramar” el cotxe, i la valoració va en funció dels crits que fa la gent que hi assisteix, és a dir, com més criden significa que més els ha agradat el so. En Joan comenta que a més de trobar-se centenars de cotxes i de persones en les concentracions i de competir pels premis, hi ha altres atractius com sortejos de materials relacionats amb l’afició, o fins i tot algun streaptease.Tant en Joan com en Josep asseguren que aquesta passió pels cotxes no els converteix en bojos per la carretera, encara que l’aparença dels vehicles sembli que ha de ser de conductors veloços, sinó que sovint és al contrari. En Joan diu que la gent que els agrada tant el tuning respecten més el cotxe perquè saben el que els costa tenir-lo com els agrada i això fa que no corrin e x c e s s i v a m e n t i que siguin cuidadosos en pujar o baixar voreres i fer maniobres per

l’estil. A voltes, el tuning els ha representat un problema, sobretot quan van iniciar-s’hi, ja que les seves famílies, parelles, o la gent més propera els costava entendre que passessin tantes hores amb el vehicle, però tots dos diuen que la gent que els envolta s’hi ha anat acostumant i han acabat comprenent que es tracta d’una gran passió, sobretot les parelles, atès que els acompanyen a les concentracions. La seva satisfacció és tenir el cotxe personalitzat, lluir-lo i disfrutar-lo. Sovint noten com la gent se’ls mira quan passen amb el cotxe, i a vegades els complau i altres els fa passar vergonya.El seu pròxim repte, a més d’afegir més millores als cotxes, és poder anar a concentracions tuning de més renom com la que es fa al circuit del Jarama a Madrid o la GTI de França, que és de caràcter internacional i reuneix fins a 9.000 vehicles. Més que una afició, tot un món.

on anem a raure...

Els equips de música són cabdals pel tuning

En Josep ha guanyat dos premis

20

Tot i que actualment vius i treballes a Bangkok, quins altres països o ciutats has visitat? Treballant, he estat a Lanzarote, París, Florència i Londres, però he viatjat durant aquests anys en molts altres indrets com a turista, a la Xina, Laos, Cambotja, Vietnam, Birmània, Índia, Malàsia, Indonèsia, Borneo, Sri Lanka, Singapur, les Illes Maldives, Cuba, Argentina, Mèxic, la República Dominicana, Egipte, Tunícia, Brasil, EEUU, Australia, etc.I viatjant per tots aquests indrets del món, quants idiomes parles?El català i el castellà, que parlo quan vinc aquí i també quan estic treballant, l’anglès, el francès, l’italià i el tailandès, però cal dir que a tots aquests llocs, excepte en algun indret o poble molt remot, l’anglès és la llengua més estesa i la que s’utilitza més.Explica’ns en què consisteix la teva feina. Doncs bàsicament en ajudar i garantir als turistes que l’estada al país sigui del seu agrat. La feina inclou, a part de guia turístic, la contractació hotelera, la creació de paquets, la promoció del país, i per aquest motiu sóc aquí, perquè he d’anar a Madrid, a la fira de turisme Fitur, a promocionar el país on visc i treballo, Tailàndia. Després de la jornada laboral, què fas la resta del dia o quan

tens festa? A Tailàndia la vida es viu al carrer, afavorida és clar, pel seu bon clima: tot l’any fa calor. La gent no cuina a les cases, cuina al carrer i ho venen. Faig turisme amb bici, llegeixo, vaig al cine, a exposicions, a concerts, faig meditació i ioga, aprofito per viatjar a països veïns. Bé, una vida molt moguda.Quins turistes venen a visitar un país tan llunyà com Tailàndia?La procedència és molt variada, hi ha turistes de qualsevol part del món, però a la nostra empresa tan sols rebem turistes hispanoparlants, ja siguin espanyols o sudamericans, la major part dels quals ve a Tailàndia en la seva Lluna de mel. De tota Espanya, la major part de turistes que ens visiten són catalans, bascos i madrilenys.Ara, ja fa quasi quatre anys que vius a Bangkok, què és el que t´ha atret d’aquest país, tan llunyà i diferent del nostre?La cultura asiàtica i els seus valors m’han ajudat a formar-me com a persona. La gent

viu més tranquil·lament, és menys temperamental, tots els problemes tenen solució. Valoren més la formació com a persona, el créixer esperitualment. Per exemple, la majoria de la gent viu enmig d’una gran pobresa, però en canvi, ningú és mor de gana, són molt caritatius. No hi ha delinqüència, perquè no donen importància a les coses materials, no els ajudaran a ser més feliços o més persones.Què destacaries de Tailàndia? Quines visites obligades hauríem de fer si decidim viatjar-hi?Tailàndia té molts llocs bonics per visitar, els més coneguts com Chiang Mai, el Triangle d’or, Mae Hong (on viuen les dones girafa), Ayyutaya, el riu kwai i Phuket, però també molts indrets desconeguts amb cascades, illes pràcticament

L’apartat “de tu a tu” ens trasllada aquest cop a un país asiàtic i exòtic, Tailàndia, on resideix des de fa quatre anys una arbequina, la Griselda Gras i Giné, natural de Cal Serni. Una oferta de treball, inicialment de sis mesos, de l’empresa tailandesa de turisme, Asian Spirit, va fer desplaçar la Griselda fins a Bangkok, on viu i treballa com a guia turística des del maig de 2001. La Griselda, que ara compta amb 29 anys d’edat, ens revela en aquesta entrevista part de la seva vida durant aquests anys i la seva vivència davant del fenomen natural del Tsunami.

Text: Antonieta Safont

“La cultura asiàtica i els seus valors m’han ajudat a formar-me

com a persona”Griselda Gras ens explica com viu a

Bangkok i com l’ha afectat el tsunami

La Griselda i les seves amistats tailandeses

de tu a tu

21

de tu a tu

verges amb platges de sorra blanca i aigua cristal.lina.Quines curiositats o costums et van cridar més l’atenció d’aquest país o de la seva gent?Segurament el gran respecte que tenen envers Buda, ja que la seva religió és el budisme, i la gran admiració i estima que senten al rei, Rama IX. Per exemple, a les vuit del matí i a les sis de la tarda sona al carrer l’himne reial i la gent, sigui on sigui, para fins que s’acaba; o al cine, abans de començar la pel·lícula, es passen imatges del rei.Per saludar, ajunten les mans davant de la cara, com si fessin una pregària. No poden tocar el cap amb la mà perquè la mà és una extremitat inferior i en canvi, el cap, una extremitat superior i per tant, més important. El seu Cap d’any és a l’abril, i es celebra durant tres dies. Aquesta festa coincideix amb l’època més calorosa de l’any i la gent es felicita posant-se polvos talc a la cara i tirant-se aigua pels carrers i fins i tot, als locals públics. Per cert, els tailandesos ja són a l’any 2548, ja que segueixen el calendari budista que és més de cinc-cents anys anterior al cristià.Te’m de fer una pregunta obligada, què és el que més enyores del poble?La família, tot i que com que han vist on i com visc, estan tranquils i els moments d’enyorança els remeiem trucant-nos per telèfon,

la tranquil.litat d’un lloc conegut, sempre dic que Arbeca és el país de la meva infantesa. I la llengua, perquè quan vinc a Arbeca, parlant arbequí tothom m’entèn, tenim paraules pròpies del nostre poble que no entenen a altres llocs.Hem de parlar d’un tema, per desgràcia, de gran actualitat, el Tsunami, que va tenir lloc el 26 de desembre i que va afectar tota la costa del sud-est asiàtic, i per tant, que vas poder viure per la proximitat al lloc dels fets.Com t’assabentes del Tsunami i quina és la teva primera reacció?Jo era a Bangkok, en temple fent massatges tradicionals i el professor m’ho va dir. Feia aproximadament una hora que havia passat. Vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la gent que coneixia a Phuket, que era una de les zones afectades per la gran ona marina, però per sort, cap d’elles s’havia vist afectada, tot i que altres persones que coneixia de vista, no havien tingut tanta sort i eren mortes.Com ha quedat afectat el país?La major aportació econòmica de Tailàndia és el turisme i aquest fenomen segur que l’afectarà, ja que la gent, i menys els nuvis en el seu viatge de Lluna de mel, no viatja per veure desastres i massacres. L’agricultura també s’ha vist afectada perquè totes les terres que ha banyat l’ona marina no es podran

conrear durant força temps per la salinitat que ha deixat l’aigua. Els corals han mort. Però el més dur serà animar la gent que ha perdut familiars o que ha perdut el poc que tenien, treure aquest sentiment de feblesa i tristesa de totes aquestes persones, costarà molt.Com t’ha afectat personalment aquest fenomen, tu que has pogut veure la seva gran magnitud?M’ha afectat molt perquè són països que conec personalment, als quals he viatjat i visitat. Em dol que hagi passat en llocs on la gent no té res, països pobres amb dificultats per tirar endavant. que hagi afectat a gent que m’han donat molt sense esperar res a canvi, gent que m’ha ajudat a comprendre moltes situacions i conflictes de la vida, gent que m’ha aportat valors morals que abans desconeixia.Les notícies que veiem nosaltres a la televisió o que escoltem a la ràdio, reflecteixen la realitat? No ho sé, perquè no he vist la televisió i no he escoltat res, però crec que la tragèdia és tan important i el que ha passat és tan fort, que no es poden crear més expectatives de les que hi ha, no se’n pot fer safareig.Quan temps creus que tardaran aquests països a recuperar-se i com se’ls pot ajudar? No puc dir quan temps, però segur que molt i molt temps.La millor ajuda és continuar viatjant a qualsevol d’aquests països, ja que el turisme és una de les fonts d’ingressos, i també les ajudes econòmiques i humanitàries, per això, aprofito aquesta entrevista per agrair a tots els arbequins i arbequines la seva col·laboració amb els donatius que han fet. Amb els primers diners que vaig rebre vaig comprar medicaments, roba, aliments, etc,que vaig enviar al sud de Tailàndia. Com que la crida va tenir més èxit del que realment esperava, he fet arribar els diners a un grup de voluntaris que els gestiona, han obert una cuina a Banda Ache i una clínica. Fins avui

Imatge del Budda, un dels déus més venerats

22

ho sabies?

L’arbequina ve d’ArbecaLa nostra és una vila típicament garriguenca, que registra un clima sec i unes temperatures força elevades durant l’estiu, un clima més aviat humit i unes temperatures baixes durant l’hivern. Això, però, mai ha sigut un obstacle perquè els arbequins, des de sempre, s’hagin dedicat bàsicament a l’agricultura, activitat centrada principalment en cultius com la vinya, el cànem o els sembrats. Però Arbeca, des de temps immemorials, també ha sigut un poble dedicat al cultiu de l’oli; fins a la segona meitat del segle XVIII, la producció olivarera havia estat minsa, no era ni de bon tros el que ha vingut essent durant els dos últims segles i

mig, però l’existència d’oliveres fins aleshores es fa palesa quan, en diversos documents i obres publicades, veiem que els àrabs coneixien les nostres contrades amb el nom d’aceitun, que no vol dir res més que “lloc d’oliveres”. A més a més, sabem de l’existència de dos molins d’oli a la nostre poble, tal com evidencia un document de compra de dits molins per part dels senyors de la nostra vila, els Cardona, l’any 1518. En aquells temps, al nostre terme, hi havia unes oliveres d’una varietat diferent a la que coneixem com “arbequina”, que no eren molt productives i no permetien d’extreure un oli de tan alta qualitat com el que s’obté de l’oliva arbequina.Fou a la segona meitat del segle XVIII, concretament durant la dècada de 1760 a 1770, quan la producció

olivarera a la nostra vila s’incrementà progressivament, es modificaren i s’adaptaren les infraestructures destinades al cultiu de l’oli, com és el cas dels molins, per tal de donar cabuda a l’increment productiu. Els Ducs de Medinaceli foren els promotors de dit increment productiu, de les millores realitzades als molins però, sobretot, se’ls atribueix l’arribada a les nostres contrades d’una nova varietat d’olivera, un arbre d’una mida no molt gran, d’una forma arrodonida i de “port caient” i amb una energia i vigorositat mai vista fins al moment en un arbre d’aquest tipus. El seu fruit era petit, d’una forma oval encisadora,

d’una simetria perfecta, amb una pell molt fina i d’un negre brillant en la seva maduresa. Olives que produïen un oli d’una qualitat insuperable. Els Medinaceli eren una nissaga que mantenia un estret vincle amb la corona de Carles III d’Espanya i amb la seva política d’ultramar. Potser per aquest fet, conegueren aquesta nova varietat d’olivera, en terres llunyanes, mar Mediterrani enllà, i feren els possibles per tal d’importar-la a les nostres terres. Hom diu que l’origen d’aquestes oliveres es troba a Grècia però existeixen veus dissonants que ubiquen l’origen al Pròxim Orient, a la zona de Palestina i d’Israel. Aquesta qüestió obre un apassionant debat que passarem per alt; si més no, sabem que aquests arbres arribaren del Mediterrani enllà.

Text: Sergi Pelegrí

Els àrabs coneixien les nostres contrades amb el nom “aceitun”, que vol dir lloc d’oliveres

23

ho sabies?

A partir d’aquest moment, la proliferació de plantacions d’oliveres al terme d’Arbeca fou espectacular, es van sumar un seguit de condicions per tal que fos així: l’arribada de la nova varietat, les condicions climàtiques del nostre territori però, sobretot, la promesa que va fer el Duc de Medinaceli, segurament en adonar-se de l’increment de la producció agrària del segle XVIII, de donar un ral de velló per cada oliver que es plantés, tal com afirma Josep Ma Sans i Gené a l’obra Arbeca, història i record. Aquesta promesa no es complí mai perquè el possible capital destinat a cada una de les oliveres que es plantessin, anà a parar a les arques de Carles III d’Espanya, en concepte de préstec, degut a la boda de l’Infant Carles amb Maria Lluïsa de Parma. Els Medinaceli però, continuaren cobrant els corresponents impostos sobre les oliveres i els pagesos es veieren obligats a utilitzar els molins del senyor, havent de cedir part de la collita. En definitiva, podem atribuir als Medinaceli l’arribada d’una varietat d’olivera que era desconeguda pels nostres avantpassats, una varietat més productiva i més vigorosa. Però aquelles soques, aquelles plantes que arribaren

del Mediterrani enllà no eren pas la varietat que avui coneixem com arbequina. La varietat arbequina va néixer a Arbeca degut al contacte de les plantes amb la nostra terra, de l’assentament de les seves arrels entre les roques del nostre terme, degut al clima d’interior que caracteritza la nostra vila. Així és com va néixer la varietat arbequina, l’autèntic tresor endèmic de les nostres contrades que produeix un fruit gustós i un oli baix d’acidesa que ha esdevingut el millor del món, i que no és més que el resultat de la nostra terra i del treball que han realitzat els arbequins al llarg dels dos últims segles i mig. Hom diu que l’oli que és produeix a Arbeca i que s’ha produït al llarg dels temps es caracteritza pel seu color, un color comparable a l’or que no s’aconsegueix enlloc més. Cal doncs, que tots els arbequins i arbequines junt amb la resta del món, sàpiguen que l’arbequina ve d’Arbeca. Deixem-nos estar de rivalitats amb els pobles que ens envolten, nosaltres tenim la veritat sobre els orígens de l’arbequina, però hem de tenir en compte que és un tresor que compartim tots els garriguencs.

24

la butaca

A l’anterior número de “La Borrassa” vaig parlar dels nous clàssics, així que ara toca parlar dels clàssics. Em sembla que aquest cop no és necessari definir el concepte perquè més o menys tots sabem què és un clàssic. Aquest cop parlaré de cinc pel·lícules, totes en blanc i negre, que em semblen brillants (utilitzo aquest adjectiu una mica hiperbòlic perquè el temps també ho ha demostrat, ja que encara avui tenen un gran valor). Posaré els títols castellans de les pel·lícules amb els originals entre parèntesis, ja que moltes d’elles les hem sentit anomenar gairebé sempre en castellà i potser ens són més familiars en aquesta llengua.

El crepúsculo de los dioses (Sunset Boulevard), dirigida per Billy Wilder el 1950. És una pel·lícula impressionant i que té un dels començaments més originals i recordats de la història del cinema: el cadàver d’en William Holden flotant per la piscina mentre se sent la seva pròpia veu en off és una de les escenes més emocionants que s’hagin vist mai. Veiem el cadàver flotant de cap per avall i sentim una veu en off que diu que aquell és ell mateix i hi afegeix una reflexió que jo vaig trobar (i trobo) impactant: “És curiós el bé que el tracten a un quan és mort”, comentari fet degut al munt de policia que hi ha envoltant-lo i intentant treure’l de la piscina. A partir d’aquí la pel·lícula és un llarg flashback que explicarà la història d’en Joe Gillis (William Holden), un atractiu guionista gairebé arruïnat que no pot vendre els seus guions. Gillis fa cap a la casa de Norma Desmond (Gloria Swanson), una actriu gran i vinguda

a menys que en el seu dia va ser una gran estrella del cinema mut. Norma Desmond ha embogit i es creu que encara és una diva. El seu actual majordom (Erich Von Stroheim) li manté aquests deliris enganyant-la amb suposades ofertes cinematogràfiques per tal que no tingui una crisi nerviosa. Més tard es descobreix que aquest majordom és el seu ex-marit. Gillis entra en aquest món i s’arriba a convertir en l’amant de la decrèpita Desmond, que el manté i el converteix en un “gentleman”.

L’ambició de Gillis l’ha portat a acceptar les regles d’aquest joc delirant però el fet que s’enamori d’una noia del món real el duu a començar a voler escapar-se de les urpes de Desmond, però un cúmul de circumstàncies li ho fan força difícil, entre elles una certa compassió per ella. El preu que haurà de pagar per aconseguir-ho serà molt alt i, per aquelles ironies del destí, el seu cadàver acabarà flotant a la mateixa piscina que es mirava amb ambició al començament de la pel·lícula.

L’ambient que es respira a la pel·lícula és decadent i no només per la decadència de Norma Desmond, sinó també per la de Gillis, que no té el valor de sortir d’aquest món. També és decadent i anacrònica la casa de Desmond: la decoració és antiga i ella es passa el dia mirant i elogiant les seves antigues pel·lícules. Norma viu en un passat que ja no existeix i el contrast entre el món exterior i el món en aquella casa és una de les coses més aconseguides de la pel·lícula: quan Gillis torna de l’exterior cap a la casa de Desmond l’espectador sent l’absurditat, opressió, enclaustrament i bogeria del món de l’actriu.Hi ha molts ingredients que fan d’aquesta pel·lícula una obra mestra: l’escena de la piscina (una de les fites del cinema clàssic), la gran interpretació de Gloria Swanson i el retrat d’un món demencial del qual cap dels

personatges pot escapar. Eva al desnudo (All about Eve), dirigida per Joseph L. Mankiewicz el 1950. És una de les meves pel·lícules preferides de tots els temps i una reflexió sobre el món del teatre, del qual en reflecteix els vicis i les virtuts. La pel·lícula copsa molt bé el món del teatre sense oblidar-se de cap dels seus components: les dives, els escriptors d’obres, els directors, els productors, els crítics i les actrius que es volen obrir un camí en aquest món de llops agressius. La pel·lícula comença en una entrega d’un famós premi teatral, que va a caure a les mans d’Eve Harrington (la del títol). A partir d’aquí som conduïts per la veu en off d’alguns dels assistents a un llarg flashback que explica com l’Eve ha arribat fins allà. Eve, una jove amb aparença de mosqueta morta, va aconseguir entrar a poc a poc en la vida de la seva admirada actriu Margo Channing (Bette Davis) fins arribar a aconseguir els mateixos èxits que ella, tot això amb falsedats i

Els clàssicsText: Esmeralda Fusté

25

la butaca

Eva al desnudo té moltes coses que la converteixen en una obra mestra: uns diàlegs brillants, plens d’humor, tristesa i força; un ritme que no decau en dues hores i quart i que enganxa a l’espectador i sobretot la gran Margo Channing / Bette Davis, que aconsegueix una de les interpretacions més memorables del cinema en un dels personatges més complexos, polifacètics i més ben perfilats que una servidora ha vist en una pel·lícula.

La noche del cazador (The night of the hunter), dirigida per Charles Laughton el 1955. És la raresa de la llista per atípica i inclassificable. Hi ha vàries coses que la fan atípica, però sobretot dues: és l’única pel·lícula que va dirigir Laughton, que era actor, i que no va agradar gens al seu moment, mentre que avui es considera una obra mestra. És inclassificable perquè costa saber a quin gènere pertany. Jo la veig com un conte de fades pervers. Un pare de família atraca un banc i mata dues persones accidentalment. Aconsegueix arribar a casa i donar els diners a John, el seu fill de deu o dotze anys, perquè els amagui. Acte seguit és detingut i comparteix cel·la amb Harry Powell (Robert Mitchum), un fals predicador. Abans de ser executat, el pare de família parla dels diners en somnis. Powell és posat en llibertat i es dedica a buscar la família del difunt per tal de quedar-se amb els diners. Quan arriba al poble es passa el dia predicant i es fica a tot el poble a la butxaca, inclosa la vídua, amb qui s’acaba casant. A partir d’aquí inicia l’assetjament a en John i la seva germana Pearl, a esquenes de la mare. Aquest assetjament arriba a ser descobert per la seva actual esposa a qui assassina. En John i la Pearl

fugen amb els diners amagats dins la nina de la Pearl i van a parar a casa d’una “fada bona” (Lillian Gish) que acull nens orfes desinteressadament. Es tracta, doncs, d’una espècie de conte amb nens perseguits i amb una lluita entre el bé (representat per Lillian Gish) i el mal (representat per Robert Mitchum). Es tracta d’un conte negre i pervers en què els nens no són pas completament innocents: l’espectador mai no aconsegueix veure en John com un nen, sinó com un home petit. Gairebé mai no riu i contesta amb una sequedat i mira amb una seguretat impròpies d’una criatura. Pearl tampoc no es queda enrere, ja que de vegades posa en perill la vida del seu germà per satisfer les seves ànsies infantils.

El personatge de Harry Powell és brillant i esquemàtic en la seva representació del mal: va sempre vestit de negre i duu les paraules “love” i “hate” tatuades una a cada mà, es mou lentament i a la seva mirada i a la seva veu hi batega sempre la crueltat. És el mal en estat pur i els diners són només un pretext per posar el mal en acció. Si un es para a pensar s’adona que a aquest personatge, en el fons, no li preocupen els diners i que hi ha alguna cosa més fosca, irracional i inexplicable que l’empeny.

La “fada bona” és una dona vella d’aparença fràgil però amb una insòlita fortalesa interior. És l’única que des del primer moment copsa la naturalesa perversa del predicador i l’única que ,un cop l’ha copsat, no li té cap mena de por. Hi ha una escena preciosa en la qual aquesta dona fa guàrdia a casa seva per impedir que el predicador s’acosti als nens. S’asseu a un balancí amb un rifle a les mans i es balanceja mentre al pati de la casa hi ha l’amenaçador Powell, que comença a cantar una cançó religiosa. Ella s’hi afegeix i acaben cantant els dos en un duel estranyament poètic i fascinant. Costa dir quines coses té aquesta pel·lícula que la converteixen en magnífica perquè com deia T.S. Elliot el bon art commou abans de ser entès. Això és veritat amb La noche del cazador i sempre que l’he vist m’he preguntat per què m’entusiasmava tant. Al final vaig arribar a la conclusió que era per l’estranyesa de la seva atmosfera i de les seves imatges: mai no he vist res semblant i no em demaneu que us ho expliqui perquè no puc, no tinc paraules per fer-ho.Només diré que vaig tenir la revelació en el moment en què en John i la Pearl han fugit d’en Powell en una barca i van riu avall. En aquest moment la càmera es deté en la flora i la fauna de la vorera del riu i en els sorolls del capvespre.

Aquest moment ha estat màgic cada un dels quatre o cinc cops que he vist la pel·lícula i si pogués explicar perquè deixaria de ser-ho. Senderos de gloria (Paths of glory), dirigida per Stanley Kubrick el 1957. A la primera guerra mundial, al front francès, el general Broulard convenç el general Mireau perquè ordeni un atac contra una posició alemanya irreductible, cosa que és una missió suïcida a causa de la impossibilitat de l’acció. El coronel Dax (Kirk Douglas) és qui dirigeix les operacions, però alguns dels soldats ni tan sols aconsegueixen sortir de les trinxeres. Mireau creu que ha d’infligir als seus soldats un càstig exemplar i com que no pot afusellar tants soldats ordena que cada coronel triï un home de la seva companyia per sotmetre’l a un consell de guerra acusat de covardia davant de l’enemic. Dax fa d’advocat defensor dels tres acusats però els alts caps de l’exèrcit ja tenen molt clar com ha d’acabar tot i els tres soldats són afusellats.

26

la butaca

He inclòs aquesta pel·lícula a la llista perquè ha estat l’única que m’ha sublevat i que m’ha provocat autèntica ràbia. No recordo haver-me enfadat tant en una pel·lícula com amb Senderos de gloria. De fet, és aquesta ràbia allò que en Kubrick vol arrencar de l’espectador i hi ha molts detalls que van destinats a aconseguir-ho: la manera en què es trien els soldats que han de rebre el càstig exemplar (un a sorteig, l’altre perquè ha enxampat el seu superior en una acció antireglamentària i l’altre perquè segons el seu cap és un “indesitjable social”); la postura de Broulard i Mireau (fan una festa abans de l’afusellament, feliciten el coronel perquè “els seus homes han mort molt bé” i es vanaglorien de l’elegància de l’acte); i la irracionalitat de tot plegat (un dels condemnats estava inconscient degut a una ferida i per això no va poder sortir de la trinxera, però com que li ha tocat per sorteig és afusellat).

L’espectador se sent impotent davant de la injustícia i arriba a odiar els superiors per promoure tot això només per obtenir prebendes militars. De fet, el general Mireau és un dels personatges més desagradables i negatius que recordo. En contraposició a ell, hi ha en Coronel Dax / Kirk Douglas, el gran heroi de la història que lluita infructuosament i que refusa una promoció dins l’exèrcit escopint als seus superiors tot el que pensa d’ells.

Molts cops s’ha dit que Senderos de gloria era una pel·lícula antimilitarista. Per a mi, és un crit contra la injustícia, sigui de la mena que sigui. De fet, durant la seva intervenció al consell de guerra en Dax diu: “Hi ha moments en què m’avergonyeixo de pertànyer a la raça humana, i aquest n’és un”. Per a mi, aquesta frase sintetitza l’esperit de la pel·lícula, ja que aconsegueix elevar un cas concret a una reflexió universal sobre les injustícies humanes. El apartamento (The apartment), dirigida per Billy Wilder el 1960. Allò que sempre m’ha atret més d’aquesta

comèdia és la tristesa que hi batega gairebé des de la primera escena. És una pel·lícula de personatges perdedors en un món de “poderosos” que els utilitzen. C.C. Baxter (Jack Lemmon) és un oficinista d’una gran empresa que intenta ascendir. Els seus caps li posen com a condició que els deixi el seu apartament per trobar-s’hi amb les seves aventures extramatrimonials. El pobre Baxter es troba gairebé cada dia de la setmana havent de deixar el seu pis en unes hores intempestives i havent de patir el fred clima de l’hivern a la intempèrie. Ell està enamorat de l’ascensorista de l’empresa, la simpàtica i eixerida Fran (Shirley MacLaine), que a la vegada està enamorada del cap de caps de l’empresa, amb el qual es troba al pis del propi Baxter. C.C. Baxter s’assabenta d’això el dia de la festa de Nadal (dia trist per excel·lència, cosa que Wilder sabia molt bé) gràcies, o per culpa, d’un mirall tan trencat com el cor del pobre Baxter. La pobra Fran és també una víctima: està enamoradíssima del bandarra del seu cap, que sempre li promet que deixarà la dona però no ho fa mai. Fran es va fent amiga de Baxter i quan

finalment s’adona que el seu amant no es mereix res, va corrent a buscar en Baxter. He dit el final perquè suposo que tots us l’esperàveu. El que potser no us esperàveu és la manera com s’enfoca aquest final, que, al contrari del que pugui semblar, no té res de tòpic. I què fan ella i en Baxter? No es fan un petó apassionat, sinó que juguen a cartes mirant-se amb la simpatia i comprensió que només els derrotats per la vida coneixen. Final feliç? No del tot, però l’únic possible. El “malèfic” Wilder ens fa creure que estem davant d’una comèdia però en el fons ens serveix un plat tan agredolç com la vida i ens obliga a conformar-nos amb allò que ens ha tocat, de la mateixa manera que ho han de fer els seus protagonistes.

27

lletresa foc lent

Elaboració:

En una cassola amb l’oli calent posarem els peus de porc, prèviament salats i empebrats. Passats un parell de minuts, hi afegirem la ceba tallada, els alls, el llorer, el vas de brou, els dos vasos de vi i un raig de brandi. Quan arrenqui el bull, ho deixarem coure, a foc lent, fins que els peus de porc estiguin cuits. Aproximadament dues hores. Escalfarem el forn i mentrestant, pelarem les patates i les tallarem a rodanxes de mig centímetre de gruix. Pelarem les cebes i també les tallarem a rodanxes, però una mica més primes. En una safata per anar al forn, hi posarem una mica d’oli i hi farem un llit de patates.

Al damunt, farem un llit amb les rodanxes de ceba i hi afegirem per sobre l’orenga i un raig d’oli d’oliva. Ficarem aquesta safata al forn, a una temperatura de 180º, durant aproximadament 20 minuts. Passat aquest temps, afegirem a la safata els peus de porc i per sobre hi posarem les gambes. Ho regarem amb dos cullerots de brou i amb la picada i ho deixarem coure al forn uns 20 minuts més.

Consell:Servir-ho ben calent.

Per a 4 persones

Ingredients:2 peus de porc tallats en 4 parts8 gambes grosses1 kg de patates1 ceba4 grans d’allllorerorenga1 vas de vi blanc2 vasos de brou de carnbrandioli d’oliva, sal i pebre

Picada:un gra d’all4 ametlles torradespa torratjulivert

PEUS DE PORC AMB GAMBES

Teresina Vidal

Text: Jordi Esqué

Raval del C

arme, 11

LE

S BO

RG

ES B

LA

NQ

ES

omènec C

arenal, 35M

OL

LE

RU

SSA

Local totalment adaptat per a persones am

b incapacitat.Entitat concertada am

b el Servei Català de la Salut per a la

dispensació d’articles ortoprotètics.R

evisions audiomètriqes i adaptació d’audífons

amb cabina insonoritzada.

Detecció, diagnosi i prevenció de les anom

alies visuals.

28

HORITZONTALS1. Espardenyes de tota la vida, ara anomenades pels padrins. 2. Canalització per tal d’extreure el fum aprofitant la tendència que té aquest a l’hora de tirar cap amunt. 3. Reial Societat. Propietari d’alguna cosa i, antigament, d’algú. Que ofereix resistència. 4. Es troba en mode standby, potser somia i tot. Desagradable al gust. 5. Moderador en una competició esportiva. Primera vocal. Dos vocals seguides i iguals. 6. Número de registre. Taca negra que ben bé podria ser corall. 7. Padrina. Dos d’iguals. Article i pronom femení. 8. Senyor, en petit. Part incisiva de l’arada. Consonant que s’ajuda del coll per fer-se escoltar. 9. Consonant que talla l’aire. Vocal infinita. Adjectiu propi d’una substància que fa molta pudor, en un nivell extrem. 10. Expressió de comprovació i assentiment que prové de la forma “Veus?”. Trumfo comestible.

VERTICALS1. Persona aficionada a la tradició sardanística. 2. Esfondrar algun suport o base. La que fa por, per això l’emetem tancada. 3. Lexicotècnia. Reserva de Biosfera. Vocal del mig que no és central. Vocal següent. 4. Aplicar un control i una anàlisi. Consonant. 5. Abreviació de número. Infusió reviscoladora. Escola Familiar Agrària. 6. Centre de Mecànica Ondulatòria Aplicada. Que no s’ho beu amorrant-s’hi. 7. Dos d’iguals. Afectada per algun virus, cosa que l’obliga a fer llit i a prendre molt líquid, i és precisament amb les líquides que s’equivoca. 8. Part convexa d’una línia que no és recta. Vocal. Associació internacional dels Treballadors. 9. Figura de terrissa sovint incorporada damunt una peanya. Onomatopeia infantil d’on prové el nom del moviment precedent al surrealisme. 10. Cosina borda de la ginesta, capaç de desplegar molta mala llet als desconeguts

1 2 3 4 5 6 7 8 9 1012345678910

lletres

Fets per Boira

1 2 3 4 5 6 7 8 9 101 A S C A R R A N X A2 S E R R A P A I M3 C R E M U R C P4 A V I S R O C L5 T A X I S P A R E6 X V S E T S U C7 I A E U P I B8 G P A R I O I I9 A S C A R L I N S10 R C A N E L L A

29

30

el còmic

29

Col·labora: