Embed Size (px)
DESCRIPTION
Butlletí de reflexió i diàleg
Citation preview
PÀGINA 1
Butlletí de reflexió i diàlegPeriodicitat bimestral
C/e: [email protected]
Any XX
Núm. 93novembre 2015
SUMARI:
L’AGULLA
La Conferència Mundial del Clima. S. Clarós ....................2
Nepal. M. Castellví ..................................................................................................3
Congrés Laïcat XXI. Una valoració. Q. Cervera.............. 4
Misericòrdia, en masculí clerical. M. Solé ............................5
Quatre escenaris per després de les eleccions del 20D. J. Lligadas ......................................................................................... 6
Els voluntaris són “duendes”. M. A. Bogónez . ................6
Nom de dona. Madeleine Delbrêl, poetessa, assistenta social, mística. R. Solé ...................................................... 7
Mirar el futur. VW, els motors, la salut, el clima i el canvi de cicle econòmic. S. Clarós ................................................... 8
A la cuina. Xai al forn amb perfum de muntanya. T. Jorge .......................................................................................................................... 9
Què pensen fer els bisbes amb 13TV? J. Lligadas .....10
Som més del 50% (@Masdel50). M.A. Bogónez .........10
Refugiats i immigrants, una frontera artificiosa. M. Solé .......................................................................................................................... 11
Sínode de la Família: un got força ple. J. Lligadas .... 12
Treball decent. J. Gubert............................................................................ 13
A peu. Puig de les Agulles i la cova Cassimanya. J. Roig ...........................................................................................................................14
Per airejar el cervell .............................................................................16
El dibuix. Montserrat Cabo ..................................................................... 18
Clica el dibuix!
Nadal i la nova pobresa de l’Església
Nadal és una invitació a la pobresa. Déu és fa persona huma-na en una família pobra i en una situació no gens agradable ni còmoda. Per això celebrar el Nadal, per a l’Església, comporta una voluntat de compartir aquest mateix camí pobre que veiem reflectit allà a Betlem.
Això té una primera i òbvia conseqüència, que el papa Francesc ha anat repetint des de l’inici del seu pontificat: aconseguir una Església pobra i que estigui amb els pobres, és a dir, que no utilit-zi mitjans propis dels rics i poderosos d’aquest món, i que tingui com a referència l’opció per aquells que estan als marges de la societat.
Però hi ha també una altra pobresa que val la pena valorar, i convertir, a més, en una oportunitat per avançar en el camí de l’Evangeli. Es tracta d’una pobresa abans desconeguda, però cada cop més present. És la pobresa de mitjans personals i mate-rials. Cada cop hi ha menys capellans, cada cop baixa més el nom-bre de cristians i cristianes actius, cada cop l’economia eclesial s’afebleix més, cada cop la presència social de l’Església troba menys facilitats...
Aquesta nova pobresa costa molt d’assumir. Primer, perquè, en aquestes condicions, és més difícil fer les coses, i a vegades cal renunciar a bons projectes perquè no hi ha efectius per dur-los a terme. Però encara costa més perquè l’actual situació obligaria a un replantejament molt seriós de la manera com dur a terme la tasca eclesial i fer-la més compartida. Un replantejament que afecta la mateixa estructura piramidal de l’Església, i obliga a canviar coses que semblen intocables, a més d’hàbits i inèrcies de tot tipus. Però serà inevitable fer-ho, més tard o més d’hora, i són els dirigents de l’Església (bisbes en el seu àmbit i capellans en el seu) els qui haurien de propugnar-ho amb més decisió.
Aquesta pobresa és un do de Déu, i una oportunitat de renova-ció que no es pot deixar perdre.
Bon Advent i bon Nadal!!!
PÀGINA 2
La Conferència Mundial del Clima
Del 30 de novembre al 16 de desembre se celebrarà a París la Conferència de les Parts de la Convenció marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic COP21. S’espera arribar a un acord real i aplicable per mantenir l’escalfament del planeta per sota dels 2 ºC. S’espera un acord vinculant, on hi hagi el compromís per part de tots els països de reduir dràsticament les emissions de gasos que causen l’efecte hivernacle.
Cap els anys 70, els humans vam començar a consumir més del que la biosfera pot produir, és a dir, la petjada ecològica va superar per primera vegada la biocapacitat de la Terra. El dèficit ecològic s’ha anat incrementant des de llavors. Aproximada-ment en el mateix moment, els Estats Units van arribar al seu pic màxim d’extracció de petroli. El pic mundial s’ha assolit fa uns cinc anys. En conseqüència, ja mai més el planeta podrà proveir petroli al ritme actual segons la famosa corba de Hubbert. El 2011 va néixer l’habitant set mil milions del planeta. La població creix ara a un rit-me de 1.000 milions de persones cada 12 anys. El ritme de creixement de la població s’ha alentit, però la progressió continua encara amb creixement exponencial.
La civilització industrial ha experimentat uns creixements extraordinaris que hem anomenat “progrés”. Des d’una visió matemàtica, aquest progrés ha comportat processos exponencials que, en un conjunt finit, és a dir en un planeta on els re-cursos són limitats, no es poden mantenir sense que s’exhaureixin. I aquest és el cas per a un bon nombre de variables de l’equació del progrés com l’energia, els minerals, la terra fèrtil, la fauna marina.... Això pot tenir alguna cosa a veure amb el fet que la taxa de creixement del PIB global, segons dades del Banc Mundial, ve decreixent aproximadament des de començament de la dècada dels anys 70,. Vol dir això que ens enfrontem al final del progrés?
Les conseqüències d’una economia que creix a ritmes exponencials van ser des-crites el 1972 en un estudi del Club de Roma The límits to growth, exposant quines serien les conseqüències per al planeta si continuava aquell ritme de creixement. Avui aquelles advertències, que no van ser ateses, estan a la vista. Una d’elles és el canvi climàtic, que ha passat de l’advertència a ser una possibilitat i, d’aquí, a començar a ser una evidència. Les mesures per fer front a les amenaces d’una eco-nomia insostenible van tenir un moment decisiu el 1992 a la Cimera de la Terra (Con-
ferència de les Nacions Unides sobre el medi ambient i el desenvolupament), que es va celebrar a Rio de Janeiro. El 1997, a la ciutat japonesa de Kyoto, va tenir lloc la tercera Cimera del Clima per a establir un protocol vinculant de reducció d’emissi-ons de gasos d’efecte hivernacle per evitar els pitjors efectes del canvi climàtic. El cas és que res no sembla indicar que es pugui arribar a acords suficients i a temps, malgrat la urgència de prendre mesures per la gravetat a què ens enfronta el repte climàtic.
Tots els esforços negociadors realitzats des de llavors per les Nacions Unides han quedat curts per aconseguir el compromís de les nacions. Les emissions de CO2 van lligades al consum d’energia, i aquesta està fortament apalancada al creixe-ment, allò que anomenem progrés. Per preservar el clima s’ha de deixar de créixer, i per tant s’ha d’abandonar la idea de progrés tal com la vam assimilar les cultures d’occident. No hi ha cap dels nostres conciutadans que conegui una forma de viure que no sigui consumint per sobre de la capacitat de càrrega del planeta. El repte és immens. Si els negociadors que els països envien a la COP 21 no són capaços de posar-se d’acord per reduir dràsticament els consums i les emissions, seran els ecosistemes naturals els que, com anunciava l’estudi del Club de Roma, comencin a mostrar els seus límits i a provocar els col·lapses anunciats. Hi ha qui és escèptic sobre això, però només cal mirar la progressiva recessió d’algunes de les variables abans esmentades: la terra fèrtil útil, les reserves de petroli, els metalls clau per a la indústria, els aqüífers d’aigua fòssil... Els col·lapses ja han arribat fa temps a algunes regions de la Terra.
Salvador Clarós
PÀGINA 3
Sempre havia volgut anar al Nepal i sempre havia es-tat interessada a anar com a voluntària a una escola d’un país substancialment diferent del nostre. Ara fa uns mesos vaig veure que tots dos interessos anaven agafant forma junts i a l’estiu vaig poder-ne gaudir i molt!
Nepal és un dels països més pobres del món. La po-bresa estructural es fa patent en diversos aspectes de la vida quotidiana. Per exemple, si observem les carre-teres i els carrers veiem que estan molt malmesos i poc asfaltats. També ho veiem perquè la majoria de dies hi ha aturades d’electricitat de 16 a 18 hores i, de nit, no hi ha il·luminació pública als carrers. Un aspecte tan important com la sanitat pública simplement no exis-teix. I, per descomptat, hi ha persones amb molt pocs recursos que viuen en zones on amb prou feines hi ha els serveis mínims.
Havent estat al Nepal aquest estiu no vull deixar de parlar del terratrèmol. Tothom en parla i diu que va ser molt heavy. Hi ha pobles que van quedar comple-tament arrasats, molta gent s’ha quedat sense viven-da, alguns d’ells també sense feina i gairebé tothom coneix algú que s’ha mort. He vist pobles de la Vall de Kathmandú on, amb el terratrèmol, van quedar inha-bitables el 90% de les cases. Hi han fet uns habitatges provisionals i encara hi ha tendes que es van plantar després del terratrèmol. Per tot arreu hi ha munts de runa o de maons. Alguns estan a terra i d’altres apilats a punt de tornar a ser utilitzats. Una passada! Això sí, els nepalesos són treballadors i de seguida van comen-çar la reconstrucció.
Al Nepal hi ha un important sentiment de la comu-nitat. Per exemple, a l’escola on he estat hi van nens
Nepal
que els seus pares no viuen a Kathmandú; aquests en-vien diners al responsable de la comunitat, que els gestiona i vetlla per ells. Un altre exemple és la família
que viu a l’escola: han acollit un nebot de quatre anys, ja que vivint amb ells té escola i aliments assegurats; els seus oncles el tracten com si fos el seu propi fill. Hi ha un munt de persones que s’ajuden els uns als altres.
La diversitat cultural, religiosa, ètnica... és un dels trets característics del país. Per això, quan vas pel Ne-pal veus persones amb faccions molt diferents. No és estrany, si pensem que parlem d’un país que va des de les terres ermes de l’Himàlaia fins a les zones selvàti-ques de Chitwan. És un país amb sentiments religiosos força arrelats; les religions que s’hi practiquen són so-bretot la hindú (amb aproximadament un 80% de la po-blació), els budistes que en són el 10%, els musulmans practicants són el 5% dels habitants del país i el 5% res-tant el configuren els cristians i persones d’altres reli-gions. Per un altre costat, en ser un país que ha estat molt influenciat per l’Índia, ha integrat el seu sistema de castes. Per acabar, dir que al país s’hi parlen més de 100 llengües. El nepalès és la llengua comuna però no tothom la parla. És un fantàstic mosaic de cultures diferents que s’entrellacen.
D’aquest viatge n’ha nascut un bloc anomenat Vides (http://videssingulars.blogspot.com.es/). La idea d’es-criure’l es va començar a gestar fa anys quan, en altres viatges, algú m’havia explicat episodis de la seva vida que em semblaven interessants o m’emocionaven. Lla-vors pensava que estaria bé escriure un llibre relatant la seva vida. Aquest estiu he conegut persones que m’han fet tornar aquesta idea al cap. I he decidit es-criure el bloc. Penso que he estat molt afortunada de poder viatjar i conèixer tanta gent diferent i que val la pena que ho comparteixi. És una manera de contribuir que ens fem conscients que al món hi ha experiències vitals molt diferents a les nostres.
Maria Castellví
PÀGINA 4
Els passats dies 2 i 3 octubre 2015 es va celebrar a Poblet el Congrés Laïcat XXI amb el lema: “Ser més Església, servir més el món”.
El van convocar un grup de laics i lai-ques de moviments eclesials i de parrò-quies.
El divendres dia 2 al vespre es va fer una pregària molt concorreguda. I el dissabte dia 3 després de l’acte inicial ens vam distribuir en tres eixos. Cada eix tenia 6 o 7 tallers, o taules rodones, o aportacions/debat o conferències so-bre diferents temes.
Vaig participar en un espai de cada eix, i no sé com van anar els altres ta-llers, xerrades i taules rodones. En els que vaig assistir no hi va haver massa temps per al diàleg. Em va semblar que escoltàvem als de la taula però no tre-ballàvem unes qüestions per arribar a unes conclusions més o menys consen-suades. Tampoc vaig saber si es reco-llia el que els participants en el diàleg van aportar. El mètode el vaig trobar, doncs, poc participatiu, i amb poques possibilitats per construir un discurs junts, o per compatir i aprendre experi-ències d’altres.
Al meu entendre, menys algunes ex-cepcions, la “filosofia” eclesiològica dominant, em va semblar intuir que planava en aquesta separació “clàssi-
Congrés Laïcat XXI. Una valoracióca” entre clergat i laïcat. Separació que situa fonamentalment els laics i laiques en el món (encara que accepta que te-nen una responsabilitat, capacitat de decisió i servei dins l’Església) i els cler-gues (“separats”, “sagrats”) i religiosos o religioses en l’àmbit de l’Església (en-cara que accepta que tenen responsabi-litats ciutadanes). Aquesta visió no ens ajuda, al meu entendre, ni a analitzar el que és l’Església, en el present, i encara-da vers el futur, ni a l’hora de proposar comportaments als diversos i variats membres de les comunitats cristianes. Tots i totes (siguem capellans, religioses i religioses, o laics i laiques) estem en el món, i estem condicionats per la socie-tat, la cultura i el país que ens ha tocat viure, i estem cridats al compromís so-ciopolític i al treball per construir una societat mes justa i per fer avançar una Església més fidel a l’evangeli, on tots i totes tenim la responsabilitat de dir la nostra opinió i de decidir al seva marxa.
Especificar el laic o laica com el que treballa, està en l’acció social i política, i en la família, és tenir una visió poc ecu-mènica (els pastors protestants, angli-cans, els capellans ortodoxos, i els de l’Església catòlica oriental tenen esposa i fills) i amb poc horitzó de futur (tant de bo els capellans llatins catòlics pogues-sin també decidir el seu estat de vida!). Per tant tots som laics i laiques, amb di-
ferents serveis a la comunitat cristiana, i amb accions diverses en el camp social.
Penso que el model eclesial al qual hem d’anar entrant és el d’unes comu-nitats amb diferents ministeris: cate-quistes, animadors, celebrants... Per tant tots som laics o laiques, amb dife-rents serveis a la comunitat cristiana, i amb accions diverses en el camp social.
La trobada va acabar amb una ani-mada i ben preparada eucaristia. Ara bé, ens podem preguntar: ¿per què es va seguir el ritual tradicional de la missa pels laics? Cal anar canviant el llenguat-ge. Em va agradar el símbol de la pau, però potser no calia repetir-lo tant. Al final es va llegir un manifest per anar-lo transmetent arreu.
Ha estat molt bé convocar aquest Congrés. Ha estat un èxit l’assistència
de 500 persones de totes les diòcesis catalanes i de Menorca i Mallorca. I el sol fet de trobar-nos gent de tot Cata-lunya, ja és positiu. Tant de bo es con-voquessin trobades semblants més sovint per compartir el moment social i eclesial que vivim al país. Va molt bé per animar-nos, per construir Església, per avançar en la consciència eclesial i pas-toral per preparar el futur.
Penso que per a la Xarxa Laïcat segle XXI, pensant en el futur de la nostra Es-glésia, seria molt convenint tenir l’objec-tiu de preparar persones actives, amb capacitat de dirigir, animar les parròqui-es, els moviments eclesials, i la constitu-ció de grups de compartir fe-evangeli i vida entre els amics, parents, companys i veïns, arreu del país.
Quim Cervera
PÀGINA 5
Sona una mica barroer, ja ho sé. Però és el que em va venir al cap quan vaig veure les publicacions que des del Vaticà acompanyen l’Any Sant de la Miseri-còrdia, aquest jubileu que el papa Francesc ha convo-cat i que s’iniciarà el proper 8 de desembre.
Passar de la teoria a la pràcticaÉs costum que aquesta mena de convocatòries
vinguin acompanyades des de Roma per reflexions teològiques diverses, que són traduïdes i treballades a tots els bisbats com a punts de referència. En aquest cas, es tracta de vuit reflexions, que es publiquen per separat i que tracten la misericòrdia des de l’angle litúrgic, bíblic i pastoral. No els he llegit, però m’imagi-no que les reflexions són bones i segura-ment pertinents. Ara bé, no puc entendre per què totes arriben signades per homes i capellans d’àmbit romà. Ni per què totes parteixen només de la perspectiva bíblica o teològica i no donen pistes pràctiques per exercir la misericòrdia, que al cap i a la fi és del que es tracta. És bo analitzar tots els sig-nes de misericòrdia que surten a la Bíblia, però també deu ser-ho compartir experièn-cies reals de solidaritat a tot el món –no no-més a Roma o a Occident–, fer anàlisi social i política, posar en valor l’acció de Càritas i de tantes altres entitats semblants dins i fora de l’Església, visibilitzar els col·lectius més necessitats d’ajut i de suport, donar a conèixer alternatives a un sistema econòmic injust, i reconèixer que en molta de la misericòrdia que es mou en el món les dones en són les protagonistes, per activa o per passiva.
Misericòrdia, en masculí clerical L’embolic del perdó
Amb tot això també es vol posar en relleu el sagra-ment de la penitència, àlies reconciliació. Un sagra-ment que, de jove, el rector de la meva parròquia ens feia viure com una festa, i aquesta és la visió que se me n’ha quedat: el perdó allibera i ajuda a veure amb ulls de Déu la realitat que ens envolta. Però ara més aviat s’ha convertit en un projectil eclesial. Un sec-tor confon l’Evangeli amb una mena de puritanisme normatiu conservador que no estima la persona ni el
seu entorn concret i que només es fixa en el sexe, i un altre sector tendeix a deixar-lo en celebracions col·lectives –pertinents– però passant de llarg o relativitzant també la responsabilitat personal. Enmig, però, hi ha mol-tes altres coses: una for-ma litúrgica que jo crec que és poc encertada (la personal, perquè no promou en absolut sen-tir-se escoltat: si has de formular en veu alta les teves culpes, més val que hi hagi algú que t’escolti
de debò, i no com si fos un catàleg de l’Ikea; i la co-munitària, perquè a molts bisbats es nega l’absolució col·lectiva); una dificultat dels capellans per escoltar la gent (no sembla que tinguin gaire temps de fer-ho)... En fi, altres eines hi ha per ajudar-nos a no que-dar-nos estancats en el ressentiment, per intentar mi-
llorar allò de nosaltres que no acaba de funcionar, per demanar perdó a qui hem ofès o menystingut... Però és una llàstima que la celebració litúrgica estigui tan ideologitzada i sigui tan inamovible.
La necessària actualització del llenguatgeI encara un tercer apunt sobre la misericòrdia. He
estat repassant les obres de misericòrdia, allò que sor-tia al catecisme quan érem petits. N’hi ha set de “cor-porals”, extretes sobretot del capítol 25 de l’evangeli de Mateu, que estan formulades de manera directa i clara en relació a necessitats bàsiques de la persona: la solidaritat concreta en el menjar, el beure, l’estada a la presó, la malaltia, la manca d’allotjament i fins i tot de sepultura, i la redempció dels captius (que avui podríem entendre com a lluita contra l’esclavatge). Molt encertades. El problema m’arriba amb les “es-pirituals”, molt més elaborades, a partir de l’aporta-ció teològica dels pares de l’Església i més o menys fixades al segle XIII amb Tomàs d’Aquino: aconsellar a qui ho necessita, corregir qui s’equivoca... ensenyar qui no sap, consolar els afligits, suportar amb paci-ència les persones pesades, perdonar les ofenses... Bé, però estan formulades d’una manera que a mi em sembla arrogant i cristianocèntrica. Nosaltres ens col·loquem en el lloc de qui sap, qui consola, qui no s’equivoca, qui no és molest... (!) mentre que els “altres” (¿no cristians?) són els qui van pel pedregar. Crec que s’haurien de reformular totalment, tenint en compte també que deixar-se corregir, consolar, ensenyar... costa especialment en una societat prete-sament tan autosuficient com la nostra.
Mercè Solé
PÀGINA 6
A hores d’ara no se sap si Artur Mas serà president, o si ho serà algun altre diputat o di-putada, o si tindrem noves eleccions. Però el que sí que a mi em sembla clar és que el pro-jecte d’independència exprés té molt poc futur, i que més val preveure les possibilitats que s’obriran en les eleccions del 20D per reconduir la situació. Jo veig quatre escenaris possibles segons els pactes postelectorals (amb el ben entès que quan parlo de pacte no em refereixo
necessàriament a govern de coalició, sinó que pot ser, simplement, suport extern):
Pacte PP-Ciutadans. Caldrà empènyer fort al PSOE, Podem i IU per forçar una bona reforma de la Constitució i fer possible d’alguna forma un re-ferèndum català. Per a ells pot ser una bona eina d’oposició.
Pacte PSOE-Ciutadans. Caldrà que Podem i IU es posin les piles i obliguin el PSOE a complir les seves promeses i a fer-ho bé. I, més difícil, caldrà empè-nyer per un referèndum.
Pacte PSOE-Podem (i IU). No hi haurà excusa per-què el govern no impulsi una bona reforma de la Constitució. Caldrà obligar-los, i a més em-pènyer per un referèndum..
Pacte PSOE-Ciutadans-Podem. Governar en aquestes condicions serà molt complicat, i cal-drà empènyer fort per decantar les coses en la bona direcció.
Tot això segurament que deu sonar ingenu a molts lectors, però què voleu que us hi digui: jo penso que tot plegat pot anar prou bé.
Josep Lligadas
Quatre escenaris per després de les eleccions del 20D
Els voluntaris són “duendes”
Dissabte 7 de novembre, concert “Duendes. Música i Sos-tre” a Badalona. Un concert benèfic per al Projecte Sostre de
la Barceloneta. Èxit de públic, música de qualitat, retrobada d’amics voluntaris i usuaris dels gairebé 23 anys de vida del centre... Però sobretot, prova de com els voluntaris i voluntàries són capaços de fer màgia, de somiar, de po-sar fil a l’agulla, d’encomanar entusiasme, de superar obs-tacles...
Un antic voluntari que ja no podia fer nits volia posar el seu coneixement en el seu àmbit laboral al servei d’una iniciativa senzilla per a homes que dormen al carrer. Entusi-
asme, tot engegat! Ho encomana a companys i companyes que saben fer difusió, que són joves, competents, bons comunica-dors... I hi posen hores, esforç, talent...
I la nit del concert, com “follets” amagats entre bambolines, fan que tot vagi sobre rodes.
El premi? No només la recaptació, sinó sobretot els somriures, els agraïments, el bon clima! Realment els voluntaris i voluntà-ries aporten molt més que la seva generositat. Són uns cracks!
Maria Antònia Bogónez Aguado
PÀGINA 7
nom de dona
Va néixer l’octubre de 1904 a Mussidan, petita ciutat francesa. Va rebre una educació intel·lectual radical-ment laica que la va portar pels camins de l’ateisme i del positivisme. Comunicativa, dotada d’una gran sen-sibilitat per les persones i per l’art i un encant que cap-tivava tothom.
L’any 1916 la família es va traslladar a París, cosa que va suposar un canvi radical en la seva vida. Alliberada de tot allò que ofegava l’ànima, allà va poder expres-sar l’intens amor que sentia per la vida, el desplega-ment de les seves capacitats poètiques i literàries, el seu apassionament per tot el que li oferia aquell París multicolor dels anys vint. Amb tot, mai no va oblidar que la vida s’havia de prendre seriosament, encara que viure fos un absurd, com es predicava des de l’existen-cialisme. Tenia un aire de l’Édith Piaf, la seva ànima bes-sona, com l’anomenava ella mateixa.
Es va enamorar d’un universitari, però ell va entrar al noviciat dels Dominics. Aquesta situació la va por-tar a reflexionar sobre l’absurd i a dubtar de les seves certeses. Buscava alguna cosa més, i si Déu existís?, i va decidir pregar. Ho explica d’aquesta manera: Vaig decidir pregar. Pregant vaig creure que Déu em va trobar i que Ell és real i viu, que pot ser estimat més que tota la vida...” I s’hi va llençar.
Va descobrir la seva vocació de cristiana, com a mis-sionera “sense vaixell”; no cal creuar els mars, només cal creuar el carrer. En una mena d’itinerari fascinant,
Madeleine Delbrêl, poetessa, assistenta social, mística
sense convencionalismes ni etiquetes, anava desco-brint el que significava l’espiritualitat de l’encarnació. I així, amb un petit grup d’amigues comença un projec-te innovador: l’apostolat en el bell mig del món obrer, en un barri industrial i comunista. Madeleine és assistent so-cial i amb aquest títol treballarà des de l’Ajuntament. És aquí on comprèn que Déu es revela en la vida quotidiana, allà on Déu ens ha posat, és a dir, al carrer. Per això és una mestra d’oració per a la gent treballadora i “sense temps”: “Hem d’aprendre a estar soles amb Déu cada vegada que la vida o la jornada ens reserva una pausa i no malgastar-la: en el metro, en un cafè, en un comerç, esperant el bus, a la cuina...” És “la litúrgia dels sense ofici” on es van repetint els temes de la solitud en la ciutat, i el carrer com a lloc de la santedat; el silenci interior, fidelitat a l’Església, compromís social. Als que l’acusaven de tre-ballar amb els comunistes responia: “Jesús mai no va dir: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix, excepte els comunistes.... El meu proïsme immediat són els co-munistes.”
Durant la Segona Guerra Mundial es va comprome-tre totalment amb els refugiats i en l’organització dels serveis socials. El 1952 va treballar en favor de l’allibe-rament dels “34 de Barcelona” que serien jutjats per la vaga dels tramvies. El mateix any va demanar a l’Epis-
copat francès que no participés en el Congrés Eucarís-tic de Barcelona per celebrar-se en un país on era le-gal la pena de mort. Va ser formadora dels “capellans
obrers” i va lluitar amb totes les seves for-ces quan Roma va tancar el seminari de la “Missió de França”. Pius XII li va concedir una audiència, però parlaven llenguatges diferents i no es van entendre. Madeleine va pensar que aquest tancament responia a la incomprensió burocràtica que prove-nia de la ignorància de la situació. I va es-criure el poema El ball de l’obediència.
Va treballar en una comissió preparatò-ria del Vaticà II sobre la transformació de l’estructura piramidal de l’Església, però
el 13 d’octubre de 1964 va morir sobtadament. Aquest mateix dia, a l’aula conciliar un laic, president de la JOC internacional, va prendre la paraula per primera vega-da davant de tota l’Església en nom dels treballadors cristians que vivien i lluitaven en les fàbriques i en els barris obrers de les grans ciutats.
Quedem-nos amb aquest pensament: Cada matí Déu ens ofereix una jornada sencera preparada per Ell ma-teix; no hi ta res de més ni de menys, res inútil. Aquesta jornada és una obra mestra que Déu ens demana que visquem. Cada minut d’aquest dia permet a Crist viure enmig del món a través de nosaltres. Una bona guia per viure la mística del carrer d’una manera ben senzilla.
Roser Solé
PÀGINA 8
mirar el futurSalvador Clarós
Si té alguna gràcia aquest embolic dels motors diesel és que amb només unes sigles (VW) s’ha entrat en un debat universal que posa en relació conceptes com canvi climàtic, conta-minació, desocupació, el sucursalisme lobbista dels polítics, el poder de les multinacionals, el futur de la indústria, i més... amb una cosa tan quotidiana com el cotxe que tothom té aparcat al garatge o al carrer. És un gran què que els debats globals lligats a allò més pròxim ens permetin descobrir la palla a l’ull propi, per exemple, quan jutgem si tal cotxe contamina més que un altre sense que quedi gaire clar si el que con-tamina és el cotxe o el que el fa servir.
Contradient els directius respon-sables de la marca VW, el frau de les emissions dels motors no es deu a la picaresca o a males pràctiques d’uns empresaris corruptes, sinó a la impossi-bilitat que els motors tèrmics, ja siguin de gasolina o diesel, compleixin amb la prolífica regulació ambiental dictada i progressivament endurida pel legisla-dor, davant de les fortes pressions dels ciutadans que es queixen del desori ambiental. Les directives són diverses: l’eurovinyeta es refereix a les emissions difuses del transport per carretera; la
VW, els motors, la salut, el clima i el canvi de cicle econòmic
norma Euro fixa límits màxims d’emis-sions de CO2, SO2, NO2 i altres...; la di-rectiva marc de qualitat de l’aire posa límit als tòxics i cancerígens mesurats a l’aire de les conurbacions urbanes; i podríem continuar... Quedi clar que el problema no el té només VW amb els motors diesel sinó que afecta tots els motors de combustió, siguin de la mar-ca que siguin. I a tot això, l’ens regu-lador, qui dicta les normes, no s’havia assabentat que es feia trampa, que és tant com dir que feia la vista grossa. La indústria de l’automòbil és un dels prin-cipals nínxols d’ocupació, d’inversions i de riquesa a Europa. Ja està tot dit!
Per si hi ha qui creu que aquesta cri-si s’arreglarà amb tecnologia diesel de darrera fornada, em proposo ai-gualir-li la festa. Els marges de millora són exigus. L’arquitectura dels motors de combustió té la limitació física que imposa el cicle termodinàmic. El rendi-ment màxim assolible per un motor de gasolina és aproximadament del 30% en circumstàncies ideals, que no es donen mai (el rendiment d’un motor elèctric és superior al 90%). Això és tant com dir que de l’energia emprada se n’aprofita menys d’una tercera part. El diesel és més eficient (40%) però emet més con-
taminants a l’aire perquè la combustió a alta temperatura produeix més òxids de nitrogen i hidrocarburs incremats que només poden ser neutralitzats mit-jançant filtres i catalitzadors. Llastimo-sament, aquests encareixen el cost de producció i a més encara empitjoren el rendiment. La dificultat de construir motors de combustió de baix consum, amb baixes emissions, i a preus compe-titius en un mercat molt madur, com el de l’automoció, és el que ha portat els constructors a emmascarar les caracte-rístiques reals dels motors. Podria sob-tar que a aquestes altures, l’automòbil, que és símbol i emblema cultural inter-classista de les economies capitalistes desenvolupades, presenti tan escassa solvència tecnològica. Però és així!
Els motors tèrmics han mogut el món des de l’era del petroli i la pro-ducció en sèrie (primera meitat del segle XX). L’era del microprocessador i la digitalització (anys 70) ha aportat, a aquests ginys inventats en el segle XIX, les darreres millores amb bombes d’injecció electròniques per al control de la combustió, i amb la reenginyeria de processos de producció, assolint la maduresa definitiva d’aquesta indús-tria. Paral·lelament, emergeix el nou paradigma de la sostenibilitat, i es va instal·lant un nou model energètic per substituir l’economia dels hidrocarburs per una economia de flux circular amb font energètica renovable. Apareixen conceptes com el de la mobilitat soste-nible, consum de quilòmetre zero, elec-trificació de la mobilitat amb font reno-vable... Són canvis d’escala diferent a la que perceben els fabricants d’automò-bils. No es tracta només de substituir el motor tèrmic per l’elèctric, sinó de canviar el model de negoci enfocat més a l’ús que al consum, al lloguer abans que la propietat, la durabilitat abans que l’efímer. Aquesta és la revolució que inaugura un nou cicle industrial per al segle XXI.
PÀGINA 9
a la cuina
Ja ens hem menjat un altre any i som a les portes de les festes nadalenques, on la taula es fa una mica més sofisticada. Per a aquesta ocasió us ofereixo un plat molt aromàtic i amb una tècnica de maceració especi-al. Es tracta d’un plat elaborat, però per al qual el forn serà el vostre aliat i per tant us donarà certa llibertat per anar fent altres coses. Només cal que hi presteu una mica d’atenció en els moments clau que he inten-tat marcar a la recepta. Aprofiteu aquestes festes per descansar, fer família i omplir el calaix de bons propò-sits. Això sí, no el tanqueu i llenceu la clau a mar. Cal que almenys un es faci realitat. Bones festes!
Ingredients (4 persones)• 1 cuixa de xai marcada en quatre trossos• 4 o 5 branques de romaní fresc• 4 o 5 grans d’all• 1 ceba tallada a rodanxes• un tros de llard de porc• 1/2 got d’aigua• un raig de brandi, vi ranci o vi blanc • el suc d’una llimona• pebre negre• oli d’oliva• sal
PreparacióNetegem bé tota la carn. Quan la compreu, digueu
que és per fer al forn i que us marquin els talls. Salem i empebrem la carn per totes dues bandes.
Tere JorgeXai al forn amb perfum de muntanya
A continuació col·locarem una base de branques de romaní en una safata de forn. A sobre hi posarem la carn que ruixarem amb suc de llimona. Si us agrada, podeu deixar els talls de llimona pel mig. Ho reser-vem i, mentrestant, escalfem el forn a 160º.
En una paella posem a escalfar oli d’oliva i llard a parts iguals, per tal de no abusar del greix. Agafem els alls sense pelar i els hi fem un petit tall perquè dei-xin anar la seva aroma. Sense esperar que l’oli sigui calent, hi posarem els alls perquè s’enrosseixin una mica, però evitant que agafin massa color. Només vo-lem aromatitzar el greix.
A continuació, ruixeu tota la carn amb aquesta bar-reja de greix i alls. Posarem la carn al forn i la deixa-rem fer uns 90 minuts inicials.
Mentre es fa la carn, podeu rentar unes patates i partir-les per la meitat. Peleu un parell o tres de cebes també, i reserveu-les. Col·loqueu les patates en una safata de forn i salpebreu-les.
Quan hagin passat uns 30 minuts de cocció del xai, omplirem un got per la meitat amb brandi i l’altra meitat amb aigua. Podeu fer servir vi ranci o vi blanc, si voleu. L’abocarem sobre la carn i ho deixarem cou-re 60 minuts més.
Passat aquest temps, la carn començarà a agafar color, i és el moment de donar la volta a cada tros i ruixar-lo amb el seu propi suc. Ho tornarem a coure 90 minuts més, a 160-170º també.
En aquest punt podeu posar també les pata-tes, a la part baixa del forn, i que es vagin fent. També les anirem ruixant amb el suc de la carn. Pas-sats els 90 minuts les patates estaran cuites i les hau-rem de retirar del forn temporalment.
En aquest punt, hi afegirem la ceba tallada a trossos per sobre de la carn i ho deixarem al forn 30-40 mi-nuts més, però ara a 200º. De tant en tant, cal donar la volta als trossos de carn i ho aprofitarem per anar-la ruixant amb el seu propi suc.
Quan la carn sigui pràcticament feta, apaguem el forn i deixem la porta una mica oberta, d’aquesta ma-nera es conservarà fins el moment de servir-la. Just abans us recomano donar un cop fort de forn a 240-250º, durant uns 10 minuts i es farà una capa cruixent molt atractiva a la vista i al paladar. Escalfeu també les patates.
PÀGINA 10
No sé si mireu mai 13TV, l’emissora de televisió propietat de la Con-ferència Episcopal Espanyola. Jo sovint, al vespre, hi faig una passada de zàpping, perquè dec tenir una punta masoquista, i cada vegada que ho faig m’escandalitzo i m’avergonyeixo. Especialment quan ho faig després de les 10, que és quan emeten el programa “El cascabel” o “La marimorena”, que tenen uns presentadors que utilitzen el típic to fatxenda tan propi del feixisme, i que consisteixen en una tertúlia dedicada a fer propaganda del PP i a criticar i sovint escarnir l’esquer-ra i les diversitats nacionals, i a fer ambient contra els immigrants.
A l’època del cardenal Rouco, això formava part de la lamentable normalitat. Però ara ja no. Ara la Conferència Episcopal té uns altres dirigents més raonables, i a Roma hi ha el papa Francesc. I per tant, resulta molt incomprensible que es mantingui aquesta penosa tertú-lia nocturna, tan decididament antievangèlica. Si els bisbes creuen que han de tenir una televisió, ¿per què no la utilitzen per a coses dignes, al servei del progrés social i cristià? ¿Per què continuen gas-tant-se els nostres diners en fer propaganda del conservadorisme més tronat?
Josep Lligadas
Què pensen fer els bisbes amb 13TV?
Som més del 50% (@Masdel50)
De vegades, veient una tertúlia de televisió o en una conferència, t’ado-nes que hi ha una uniformitat que no és natural: totes les persones són homes! Una foto dels empresaris de l’IBEX-35, fa un temps ho va evidenci-ar, però es repeteix en molts actes públics, en conferències i taules rodo-nes, sovint des d’àmbits progressistes...
I nosaltres, les dones? No n’hi ha cap que pugui dir la seva en una tertú-lia, amb opinió i formació sobre aquell tema concret? Sí, segur que n’hi ha! I potser amb més nivell que algunes persones que semblen saber de tot, però sense poder aprofundir en res. De fet entitats feministes han prepa-rat llistats d’expertes en multitud d’àrees. Però ni els mitjans de comuni-cació ni els organitzadors d’actes semblen voler esforçar-se per reflectir la realitat: som més del 50%!
@Masdel50 és una iniciativa a Twitter que pretén denunciar la manca de presència d’expertes en fòrums de debat, discussió i anàlisi en els mitjans de comunicació. Va bé! Ens fa sensibles a la desigualtat... I ai, en àmbits eclesials, acostuma a ser una absència flagrant!
Maria Antònia Bogónez Aguado
PÀGINA 11
Refugiats i immigrants, una frontera artificiosaEscric aquest article una setmana després dels
atemptats de París, i mentre Brussel·les està paralit-zada i ocupada militarment per l’anunci de possibles atacs terroristes. De fet, l’endemà de París ja em va tocar fer en calent una comunicació sobre la convi-vència amb la immigració estrangera en un congrés d’història local del Delta del Llobregat sobre les mi-gracions. No és un tema que entusiasmi ningú fora del cercle dels convençuts i en la meva intervenció vaig tenir la sensació de no connectar amb els meus oients. Pot ser per manca de traça, però em temo que l’impacte emocional de París va ser una dificultat afe-gida a un tema ingrat per a molts. Quan vaig acabar, unes quantes persones em van venir a dir coses com que els musulmans no es volen integrar, que des de l’11-M els costava molt veure’ls com a veïns... etc.
Dic això perquè ja fa temps que tinc la sensació que l’acollida d’immigrants topa amb una mena de mur difícil de traspassar per les pors i els prejudicis. Un mur que de vegades s’explicita a través d’alguns par-tits polítics, però que, com que és políticament incor-recte, més sovint s’amaga. És el mur que fa que els nostres dirigents europeus es facin el ronso a l’hora de complir amb la llei que els obliga a acollir refugiats. I és el mateix mur que fa viure els valors democràtics occidentals (els de la llibertat, igualtat, fraternitat) o bé els valors cristians, tant és, de forma malaltis-sament desconnectada de les necessitats de tantes persones que han arribat a Europa fugint de la guerra i de la fam.
Sembla que només els impactes emocionals obren de tant en tant alguna escletxa: la visita del Papa a Lampedusa, la imatge del petit Aylan mort a la plat-
ja... Però ara un altre impacte també emocional va en direcció contrària i dóna ales a tots els prejudicis, amb la qual cosa em temo que la situació dels refugiats empitjorarà, com està empitjorant ja la situació de tantes persones que viuen entre nosaltres sense pa-pers, als quals, en previsió de l’arribada de refugiats s’intenta fer marxar.
Amb tot, sembla que tampoc aquí Europa és capaç d’anar al fons de les qüestions: de la responsabilitat moral respecte als conflictes a l’Orient Mitjà, de la fa-bricació i venda d’armes en uns circuïts que a banda de ser immorals acaben tornant a Europa, del fet que les situacions tràgiques que provoquen l’exili de tan-ta gent tenen a veure i molt amb la nostra dependèn-cia d’energies fòssils i amb el comerç de mercaderi-es precioses per al desenvolupament occidental. I el cert és que el reconeixement de l’estatus de refugiat llevat d’algunes honroses excepcions és minso. De fet, Llorenç Olivé, de Justícia i Pau, en una xerrada que ens va fer no fa gaire a l’ACO, comentava que si algú vol ajudar els refugiats, no fa falta que esperi els que arribaran d’Europa, perquè en té molts, moltís-sims, que conviuen amb nosaltres a Catalunya i que no han vist reconeguda la seva justa sol·licitud d’asil polític ni han pogut obtenir permisos de residència ni de treball. Perquè la frontera entre ser refugiat o ser immigrant és molt prima per no dir inexistent.
Ens hauria d’avergonyir el fet que nosaltres merca-degem amb un nombre minso de refugiats en com-paració amb els milers que han d’acollir països en si-tuació econòmica molt pitjor. I el nombre és minso també en relació al flux habitual d’immigrants. Olivé comentava que es preveu acollir 3.000 refugiats a
Catalunya, mentre que l’any passat arribaren 118.000 immigrants.
Una altra qüestió a considerar és l’absurd que el pèssim sistema d’entrada a Europa alimenti les mà-fies, que despullen els refugiats de les seves per-tinences i fan la gent molt més vulnerable. I l’absurd, també, que per rebre refugiats es despleguin unes es-tructures que no s’han desplegat quan la gent que viu a Catalunya –immigrada o no– ha perdut casa i feina.
La situació és complexa i darrere el terrorisme hi ha múltiples causes, però endurir la mirada als immi-grants i refugiats no ajuda gens, més aviat alimenta l’odi. Sí que pot ajudar anar a les esmentades cau-ses de fons dels problemes i estendre la solidaritat i el benestar a tothom qui pateix pel fet de viure la pobresa, vingui d’on vingui, per acabar amb la desi-gualtat.
Mercè Solé
PÀGINA 12
Feia una certa gràcia llegir i comparar els titulars dels diaris al final del Sínode de la Família celebrat a Roma del 4 al 25 del passat mes d’octubre. Segons al-guns d’aquests titulars, el papa havia fracassat en els seus intents d’obertura eclesial davant la força dels sectors conservadors; segons uns altres, en canvi, ha-via aconseguit trencar el mur dels tabús eclesials en temes com la comunió als divorciats i el tractament de l’homosexualitat; i encara, segons uns tercers, els representants de l’integrisme catòlic, aquest Sínode havia estat una estrepitosa derrota del progressisme catòlic, que no havia aconseguit cap dels seus objec-
tius. Tot plegat, és allò del got mig ple o mig buit.
Un Sínode és una institució creada pel papa Pau VI, que es reuneix cada tres anys, en què represen-tants de l’episcopat mundial es reuneixen per tractar
un determinat tema. La reunió és de caràcter només consultiu, i en ella els bisbes adrecen al papa les seves conclusions i recomanacions, amb les quals el papa elabora després un document en què s’indiquen les línies de treball i, si cal, les noves normatives que ell considera oportunes. Aquest Sínode sobre la Família l’havia convocat Benet XVI, bàsicament per refermar els plantejaments conservadors que l’Església catòli-ca havia defensat fins ara. Quan el papa Francesc va assumir el càrrec, va decidir aprofitar aquesta convo-catòria per impulsar uns quants canvis de planteja-ment, i per a això va muntar una enquesta adreçada a les conferències episcopals, les quals podien, si ho creien oportú, recollir les aportacions de tots els fi-dels. I, amb aquest material, va convocar un Sínode extraordinari, que va tenir lloc l’any passat i en el qual es volia començar a reflexionar sobre els temes plan-tejats, per tal que, en el Sínode ordinari d’aquest oc-tubre, es poguessin ja concretar nous plantejaments.
I què n’ha sortit de tot això? Doncs cal dir que, d’en-trada, encara no sabem quines conclusions en traurà el papa de tot plegat, i què dirà en el document defi-nitiu que ell ha d’elaborar i publicar. Cal pensar que segurament ho farà aviat, però tampoc no se sap. El que sí que sembla és que el papa no té ganes de fer trencadissa, i per això, malgrat que probablement ell tindria ganes d’anar més de pressa, intentarà treure unes conclusions i normatives que no provoquin un gran rebuig en un sector important de la jerarquia i també dels fidels catòlics.
I és que, realment, aquest Sínode ha mostrat que hi
ha una part important de la jerarquia que està molt enganxada a les doctrines tradicionals –les doctrines que Joan Pau II i Benet XVI tan ardorosament van de-fensar– i no està gens disposada a fer nous planteja-ments, més d’acord amb el que viu el món actual. Les preses de posició públiques en contra de qualsevol reforma per part d’alguns cardenals i bisbes en les vigílies del Sínode, amb un to inimaginable en èpo-ca dels papes anteriors, prou que ho demostren. I és destacable que, en aquest sentit, els bisbes africans i asiàtics han estat especialment durs, amb molta inca-pacitat per entendre realment què passa en el món i en els seus propis països. I, en general, i com escrivia la convidada sinodal Lucceta Scarafia en un magnífic article a la revista Vida nueva del 7-13 de novembre, és destacable també el fet que a molts bisbes se’ls nota la falta de capacitat per relacionar-se amb normalitat amb la gent, i especialment amb les dones.
Però, malgrat tot això, i d’aquí el títol d’aquest ar-ticle, jo crec que aquest Sínode ha obert moltes por-tes. Ara, temes com l’homosexualitat o el divorci ja no són tabús en l’Església. I, igual com en el Concili Vaticà II es va aprovar tímidament que algunes parts de la missa es poguessin dir en la llengua de la gent i al cap d’un any i quatre mesos el llatí havia desapa-regut de les nostres celebracions, també ara, un cop oberta la porta, la ventada ja no s’aturarà. Potser no tan de pressa com voldríem, però no s’aturarà.
Josep Lligadas
Sínode de la Família: un got força ple
PÀGINA 13
La reivindicació del treball digne o tre-ball decent no és només cosa de les or-ganitzacions sindicals, tant a nivell local com planetari. L'Organització Internaci-onal del Treball (en endavant OIT) treba-lla de fa temps en aquest objectiu. Per tant és un front més que està obert en la lluita per assolir un treball decent per a tothom, a nivell planetari i global. Cal fer èmfasi en el terme «planetari» ja que la visió del treball decent cal entendre-la a aquesta escala.
La OIT fa temps que mobilitza recur-sos i promou encontres a diversos ni-vells entre representants dels governs, representants dels treballadors i repre-sentants de les patronals. Hi ha acords signats, una altra cosa és que en facin cas els qui han signat, però són acords amb full de ruta per assolir aquest objec-tiu del «treball decent». Per tant, quan parlem de treball decent com a reivindi-cació, ens podem recolzar a més a més en els objectius que promou l’OIT.
El concepte de «treball decent» està consensuat a nivell mundial. L'han for-mulat en els darrers anys governs, tre-balladors i patronals, sota les pautes que ha anat donant la OIT. El concepte «treball decent» es basa en el fet que el treball ha de ser font de dignificació, d'estabilitat familiar, de pau, de demo-
Treball decentcràcies que han de treballar en benefici de tothom, d'un creixement econò-mic per a tothom, no només per a uns quants.
Segons l’OIT el concepte «treball de-cent» es basa en quatre grans objectius que s'han d'assolir simultàniament per poder identificar el «treball decent».
1) Creació de treball, la qual cosa vol dir una economia productiva (no espe-culativa), inversions, llocs de treball i sostenibilitat, tot en un àmbit d'equilibri global.
2) Garantir els drets dels treballadors arreu del món: reconeixement i respec-te a tots els drets a nivell planetari i en especial dels més desafavorits. Això vol dir marcs legals que protegeixin aquests drets.
3) Estendre la protecció social, com a mecanisme d'inclusió social, sense dis-criminació laboral per raó de gènere, seguretat laboral, horaris equilibrats i dignes, tenint en compte els valors fami-liars i socials, retribució digna i adequa-da, mecanismes de protecció davant la pèrdua o reducció d'ingressos (malaltia, atur, jubilació) i plena assistència sanità-ria.
4) Promoció del diàleg social i de la negociació col·lectiva, entre patronals i
representants dels treballadors
L’OIT ha promocionat en els darrers anys la celebració del Dia Mundial del Treball Decent, cada 7 d'octubre. Se'n comencen a fer ressò organitzacions sindicals, associacions i a casa nostra també diverses entitats d'Esgleśia sen-sibles a aquesta situació. Aquesta data comença a formar part del calendari rei-vindicatiu, i es van sumant esforços en-vers la seva celebració anual.
Tot això que planteja l’OIT pot sem-blar una quimera quan ho confrontem amb la nostra realitat de reformes labo-rals successives que van en el sentit con-trari, quan el neoliberalisme econòmic ens ha portat a on estem. I pot semblar encara més una quimera o un broma de mal gust quan constatem les condi-
cions de treball en països del ter món i el fenomen de l'emigració que tant de dolor provoca. Fins i tot hom pot criticar el mateix concepte de «treball decent» perquè no va a l'arrel de la injustícia que és el propi sistema capitalista. Però te-nim un punt per on començar, i una legi-timació de la lluita pel treball decent a ni-vell mundial, perquè el concepte l'avala la Organització Internacional del Treball, de la qual en formen part la majoria d'es-tats, que a més han signat el concepte i el seu pla de desenvolupament. Certa-ment una eina més de suport a aquesta reivindicació.
El 7 d'octubre, any rere any, caldrà fer visible la lluita pel «treball decent».
Jaume Gubert
PÀGINA 14
A peuJaume Roig
El Puig de les Agulles és un dels princi-pals miradors naturals del Parc del Gar-raf, des d’on es pot veure una especta-cular panoràmica de la part marítima del Baix Llobregat i la pràctica totalitat del Barcelonès, sempre que el dia ho permeti. La caminada tindrà lloc per terres i boscos del municipi de Begues.
El Puig de les Agulles i la cova Cassimanya
L’accésL’accés més habitual a Begues és des
de Gavà. Un cop arribats al poliè o al-tiplà de Begues, continuem per la BV-2041 fins a la 3a rotonda i entrem al Parc Natural del Garraf per l’esquerra. És el GR 92-3. Passades unes masies,
abandonem la pista que ens duria a la Plana Novella i continuem per l’esquer-ra fins que una cadena ens indica que allí cal deixar el cotxe.
L’itinerariContinuem a peu per l’àmplia i plane-
ra pista entre pinedes i camps de con-reu. Després de passar a tocar de les restes del que va ser la gran masia de la Clota, de la qual es tenen notícies des del segle XV, arribem en 25 minuts al coll del mateix nom.
És una important cruïlla de camins: Hi conflueixen el GR-92 que en direcció est es dirigeix al castell d’Eramprunyà i en direcció oest cap als cims més alts del Garraf (el Puig de les Agulles i la Morella). Vers el sud continua la pista de la qual provenim, que ens duria a la Vall de Sant Joan, avui emplenada de les deixalles de l’Àrea Metropolitana. Nosaltres no prendrem cap d’aquests camins, seguirem un sender planer, sense cap indicació, sadollat en un pri-mer moment de vegetació endèmica com el càrritx amb les seves fulles llar-gues i fines. També ens acompanyaran el bruc, el romaní, el llentiscle... Més
endavant, quan s’obren els horitzons, gaudirem de vistes panoràmiques del delta del Llobregat i del Barcelonès a l’esquerra, i de les impressionants cin-gleres de les Agulles a la dreta.
Vint minuts després de deixar el coll passarem a la vora d’una barraca de pedra seca molt ben reconstruïda, ano-menada barraca del cinquantenari, res-taurada el 2013, en commemoració dels 50 anys de la fundació de la Unió Mun-tanyenca Eramprunyà, on val la pena fer una petita aturada.
El sender continua ara per terreny més àrid i pedregós fins que ens creuem amb el que prové de la Sentiu, un barri de Gavà. Nosaltres seguim a la dreta, muntanya amunt, fent ziga-zagues fins a assolir la carena i la pista del GR-92, molt a prop d’una torre elèctrica, que per l’esquerra baixa fins al coll Sostrell i s’enfila a continuació a la Morella.
Nosaltres, però, pujarem per la dreta a fi d’assolir el Puig de les Agulles. Hi ha indicadors. Quan decididament el camí planeja, veurem que els senyals ver-mells i blancs continuen per un sender que baixa per l’esquerra: el prendrem després per tornar al coll de la Clota.
PÀGINA 15
Ara tenim dues possibilitats, una per a persones experimentades en la mun-tanya: si mirem a la dreta veurem un pe-tit sender envoltat de garric; el seguim fins que sembla que s’acabi sobre unes roques que fan de gran mirador. Bai-xem per la dreta, una mica ajudats amb les mans i atentament perquè tindrem la cova Cassimanya a sobre nostre.
Aquesta cova està formada per una cambra d’uns 13 metres de longitud i uns 5 d’alçada. Segons les excavacions arqueològiques realitzades es creu que
va ser utilitzada amb finalitats sepul-crals en el neolític i com a cova santuari per part dels ibers.
Refem el sender fins a la pista i se-guim la segona opció, apta per a tot-hom: planejant, assolim el punt més alt d’aquest itinerari (552 m) i el segon del massís de Garraf: el Puig de les Agulles. Un lloc amb un encant especial per les roques afilades, amb un aspecte desafi-ant i sorprenent que enalteixen i mag-nifiquen les abruptes cingleres situades als nostres peus, i per les extraordinà-
ries panoràmiques de què gaudirem si el dia ho permet. Haurem caminat unes dues hores.
Ara ens cal tornar al coll de la Clota. Ho podem fer per un sender que baixa en fort pendent per l’esquerra, o mi-llor, retrocedint fins a retrobar el GR-92 que baixa per la dreta. Seguint els se-nyals farem cap en vint minuts al coll de la Clota i haurem tancat el cercle. Ja només ens resta continuar per la pista fins on hem deixat el cotxe.
Jaume Roig
PÀGINA 16
per airejar el cervell
Little Boy. Mèxic, 2015
Una pel·lícula que a primera vista pot semblar infantil, un drama lacrimogen amb molts tòpics i amb un previsible final feliç, però que conté una colla de valors de gran humanitat, també cristi-ans.
Ambientada en un poblet americà durant la II Guerra Mundial (recordem que “Little boy” és el nom de la bomba atòmica que va esclatar a Hiroshima), el protagonista és un nen amb dificul-tats de creixement, increpat pels altres nens, i amb una relació molt personal i íntima amb el seu pare. Però un dia el pare ha de deixar la llar perquè és mo-bilitzat al front contra els japonesos. En el seu intent de fer el que sigui perquè torni, es barreja la ingenuïtat infantil,
inspirada en el seu heroi de còmic que li fa pensar que té poders per assolir l’im-possible, amb els consells d’un capellà. “Little boy” escolta un dia a l’església que la fe, encara que sigui petita com un gra de mostassa, pot créixer i arri-bar a moure muntanyes. Per això va a veure el mossèn perquè li digui com pot fer créixer la seva fe, i ell li dóna una antiga llista on hi ha apuntades una sèrie de coses que, si les porta a la pràctica, podrà aconseguir el seu ob-jectiu. La llista són les clàssiques obres de misericòrdia corporal (casualment ara que comencem l’Any Jubilar de la Misericòrdia): donar menjar al qui té fam, donar beguda al qui té set, vestir els despullats, acollir els que no tenen
casa, assistir els malalts, visitar els pre-sos, enterrar els morts); a les quals n’hi afegeix una altra necessària per al seu cas: fer-se amic de l’únic japonès que viu al poble i que tothom rebutja pel seu origen.
En la seva lluita per assolir el seu ob-jectiu, el nen comença a posar en pràc-tica tots aquests valors, i aconsegueix transformar la seva vida i la del seu en-torn. Val la pena destacar el paper del mossèn, que dóna un lloable testimoni, ja que és l’únic veí del poble que té una relació cordial amb el japonès, per cert ateu. I encara, un bon consell: la fe no-més funciona si en el cor no hi queda cap rastre d’odi. Fins i tot podem en-treveure la paràbola evangèlica en el germà gran, a qui li costa acceptar el missatge de reconciliació.
Una sèrie de circumstàncies perme-ten un final feliç amb el retorn del pare. ¿Ho ha fet possible la fe del nen? ¿I si al final el pare hagués mort a la guerra? Són preguntes que queden obertes i que la pel·lícula també convida a refle-xionar. En tot cas, no li resten valor als molts missatges que transmet: amis-tat, família, solidaritat, fidelitat, perdó, valentia, lluita per un ideal, fermesa, confiança…; podríem resumir: fe, es-perança i amor.
Xavier Aymerich
La lliga, en llatí. https://twitter.com/barcinops
Amics i amigues que seguiu amb pas-sió la lliga de futbol (no és el meu cas): sapigueu que podeu piular en llatí. Són molts els equips que tenen comptes de twitter en la llengua de Virgili, amb algun comentari en grec i tot. Els tro-bareu fàcilment a partir de l’enllaç del Barça. Valete et curate!
Mercè Solé
PÀGINA 17
per airejar el cervell
Barcelona a cau d’orella. Xavier Theros. Editorial Comanegra, Barcelona 2013
Una ciutat és una inesgotable font de riqueses arquitectòniques, urba-nístiques, històriques, personals, col·lectives, pintoresques, tristes, mà-
giques, vulgars, inesperades, impos-sibles, grans, petites, minúscules... en fi, que els adjectius es podrien acumular aquí inacabablement. I re-collir riqueses d’aquestes en un gran nombre, i publicar-les en un llibre, és un goig per al lector que tingui les antenes sintonitzades, ni que sigui només una mica, en aquesta longi-tud d’ona.
Un servidor les hi té, i molt. Em fa feliç passejar per un lloc i saber-ho tot, d’aquell lloc. Per això (dei-xeu-me fer-me una mica de propa-ganda) vaig escriure fa tres anys un llibre recollint tot el que sabia del meu poble, un llibre que es diu Vila-
decans, els llocs i les històries, i que si us pica el baterol podeu demanar-lo al correu [email protected].
Doncs bé, després de tots aquests preàmbuls, us voldria recomanar vivament el llibre Barcelona a cau d’orella. Són 500 pàgines (justes, ni una més ni una menys) on l’autor recorre Barcelona i recull pas a pas tot el que es pot saber de cada carrer, de cada racó, de cada ambient... Un llibre que es pot llegir assegut al sofà de casa, i fer una visita virtual a la ciutat, o es pot llegir visitant presencialment alguns dels llocs que s’hi expliquen, duent-lo a les mans com a guia.
Josep Lligadas
John Eliot Gar-diner és un músic anglès especialit-zat en la interpre-tació amb criteris històrics de la mú-sica barroca. És a dir, busca que la música adquireixi una sonoritat i una forma d’interpreta-ció semblant a la de l’època en què va ser composta. En directe només l’he pogut escoltar una vegada, amb les Vespres de la Mare de Déu de Monte-verdi al Palau de la Música i és una ex-periència que, si no és per intervenció d’alguna mena de demència, crec que no oblidaré mai.
Doncs ara s’acaba de publicar en cas-tellà un completíssim estudi sobre Bach, el nucli del qual també es pot veure en un documental de la BBC (https://www.youtube.com/watch?v=_OA_wOqgec0). Una obra que permet una aproximació a
la persona de Bach des de perspecti-ves molt diverses: el context històric, la seva formació musical, els camins de la seva genera-ció de músics, el luteranisme i el pi-etisme, la seva re-ligiositat, la família, la relació amb els nuclis de poder... Gairebé 900 pla-nes! I és clar, una obra escrita des de l’experiència de la interpretació de Bach al llarg de
tota una vida. Us enganyaria si us digués que és facilíssima de llegir, però és cert que aconsegueix mantenir l’interès per als qui, com jo, no som músics però ens agrada molt Bach. Les qüestions més tècniques es poden deixar de banda sense perdre el fil. Això sí, el llibre és força car (44 €). Però no em penedeixo gens d’haver-lo comprat.
Mercè Solé
La música en el castillo del cielo. Un retrato de Johann Sebastian Bach. John Eliot Gardiner. El Acantilado 312. Quaderns Crema:
Barcelona 2015.
PÀGINA 18
el dibuixMontserrat Cabo
PÀGINA 19
Any XX. Número 93. Segona època
novembre 2015
Periodicitat:6 números l’any.
Grup promotor:M. Antònia BogónezJoaquim M. Cervera
Salva Clarós Quitèria Guirao
Albert FarriolMaria-Josep Hernàndez
Tere JorgeJosep LligadasJosep Pascual
Mercè Solé
Coordinació: Josep Lligadas
Maquetació i tramesa: Mercè Solé
Gestió del bloc:M. Antònia Bogónez
Gestió del Facebook:Maria-Josep Hernàndez
Gestió del Twitter:Quitèria Guirao
Dibuixos: Montserrat Cabo
Capçalera: Mercè Gallifa
Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1
08018 Barcelona
Correu electrònic:[email protected]
Telèfon: 649 56 44 50 (Josep Pascual)
Bloc:https://elpunxo.wordpress.com/
Arxiu:Trobareu els darrers números de
la revista a:http://issuu.com/punxo/docs
L’Agulla es distribueix gratuïtament i sense publicitat per correu electrònic i
per les xarxes socials.
No us abstingueu de fer-la córrer, ni de citar els seus continguts, esmentant-ne
la procedència.
Si no la voleu rebre, només ens ho heu de dir.
i si voleu que l’enviem a algú, ens feu arribar la seva adreça.
L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg
Els vostres escrits seran benvinguts. Com a màxim han de tenir 600-700 paraules.
Tanquem L’AGULLA el 15 de setembre, el 15 de novembre, el 15 de gener, el 15 de març , el 15 de maig, i el 15 de juliol.
