PresentacióRosa Maria Malet PÀG.5 Genius loci: crònica de l’estranya gènesi d’un projecte expositiuMartina Millà PÀG.6 Llum, foscor, LLUM novament Kiko AmatPÀG.10

ÍNDEX

Disc

os P

ara

diso

. Fo

to: D

ieg

o B

usta

man

te

HidrogenesseMoixPÀG.16 MürfilaI Love ÜPÀG.20 StandstillStandstill Zoo PÀG.24 MishimaQui n’ha begutPÀG.28

Internet 2 Música, el musicalPÀG.32 Manos de TopoLa casa de la serpientePÀG.36 Els Amics de les ArtsJean-LucPÀG.40 The Pinker TonesSampléamePÀG.44 Za! MemegagafloflowPÀG.48

Illa Carolina Carolina D.F.PÀG.52

Textos en castellanoPÀG.56 Texts in EnglishPÀG.68

CD

Dro

me. F

oto

: Die

go

Bu

stam

an

te

5

PRESENTACIÓRosa Maria Malet

Encara que deu anys és un període breu, el decenni que acaba de finalitzar ens dóna prou informació perquè ens adonem que el segle XXI pot acabar sent radicalment diferent de l’anterior.

En l’aspecte social, és evident que la informàtca i les possibilitats que aquesta obre ens han fet canviar la manera de relacionar-nos, tant en l’àmbit privat com en el professional. L’economia mundial es desplaça, per expressar-ho amb un símil esportiu, d’acord amb el canvi de nom dels líders, dels jugadors i dels terrenys de joc. Mentrestant, els juristes es veuen obligats a trobar normes que s’adiguin a les noves jugades.

En el terreny de la creació artística, l’inici del segle XX va obrir un camí apassionant amb l’aparició de les avantguardes. El segle XXI, en canvi, es mani-festa com una suma d’innovacions, límits traspassats, aportacions i novetats acumulades al llarg del segle anterior, més la pluralitat actual de solucions, que garanteix una gran riquesa al fet creatiu.

Aquesta diversitat comporta sovint un eixamplament dels límits de cada projecte. Aquest és el cas de Genius loci, mostra en què, si bé l’oïda té un paper prioritari, són els elements visuals els que creen un context. Situat en ell, el visitant viu, evoca i experimenta situacions i circumstàncies en les quals es pot veure reflectit, identificat o motivat.

Conscients que intentar materialitzar la proposta que al seu moment va fer Martina Millà per presentar Genius loci a la Fundació podia comportar dificultats poc habituals, vam decidir tirar endavant el projec-te. Sempre resulta estimulant enfrontar-se a nous reptes. Joan Miró ho va tenir molt en compte durant tota la seva vida

Genius loci, més enllà del fet plàstic, ens demanava una participació activa. Confiem que aquesta invitació resulti atraient per tot allò que té d’inesperat, de sorpresa... Si l’entusiasme que ha mogut els artistes participants a preparar el projecte es transmet als visitants de la Fundació, de ben segur ningú en sortirà indiferent. Si és així, ho celebrarem.

6

Llum, foscor, LLUM novamentUna trajectòria pel pop barceloní dels 80, 90 i avui

Kiko Amat

Si Barcelona va tenir mai un genius loci (és a dir, un esperit protec-tor de la ciutat, o la representa-ció imaginària dels seus atributs i talents específics), tot indica que el bon home va marxar de vacan-ces entre el 1991 i el 1996. In-capaç de suportar la visió de com es trepitjava el nom de la música pop durant els llargs i talentosa-ment desèrtics primers anys noran-ta, el nostre genius loci va dema-nar la baixa sense mirar enrere. En aquells anys, era fàcil d’imaginar com el nostre petit geni comtal, enfilat al capdamunt del Tibidabo, s’arrencava les orelles, se les cruspia i, en acabat, es lliura-va al creador perquè li imposés un càstig temible i sempitern, com ara tenir un gran saure alat vermute-jant-li eternament a les entranyes. Perquè fins i tot això (devia rao-nar el nostre particular geni urbà) seria millor que tornar a escoltar aquells grups merdosos que abunda-ven a la ciutat durant el període indicat més amunt. Sobretot en el sector indie i 60’s oriented, que oscil·lava entre la murga refre-gida de l’últim grup portada del NME britànic i un autèntic fangar de psicodèlia plom i carn d’after fabricada per anorèxics ullero-sos amb aires de “maleït” (un pa-rell de càpsules a l’Apolo, com a molt, tampoc és que fossin Aleister Crowley) i grandiloqüents aspira-cions multinacionals. Seria inútil negar-ho: si alguna cosa va definir el pop a la Barcelona dels noran-ta, va ser l’aclaparadora manca d’actitud, coratge i gònades auto-gestionadores que exhibien els seus protagonistes, disposats a tot ara per un contracte amb RCA, ara per allitar-se amb tres o quatre group-ies en estat de semiinconsciència

narcòtica. Un escenari lamentable que, potser a l’Anglaterra del 1967 (o al Los Angeles dels setanta) podia produir algunes de les millors cares A i elapés de la història, però que aquí, xampurrejat en un pitxinglis vergonyant i aclamat per l’incipient submón de les revistes de tendències (avui ja consolidades com un dels set braços de La Bèstia), promotors sense escrúpols i grans conglomerats de l’entreteniment totalitarista, gestaria una cosa que només es pot definir com: metzina. Una metzina gegantina, colossal, un detritus tòxic i pervers que seria comple-tament inaudible al cap de tres o quatre anys i que només acaparava portades i fans perquè —amb tota franquesa— no hi havia res més. Allò només duraria mitja dècada, però alguns ho vam patir com si ha-gués perdurat un segle. I no preci-sament d’Or, ni de les Llums.

Abandonem, però, aquesta negativi-tat que ens constreny l’entusiasme i ens manté emmanillats al radia-dor metafòric dels mals records. Per començar (he exagerat), no tot era així. Dos focus de resistèn-cia van mantenir amb bona salut l’entusiasme i la independència ben entesa a la Barcelona dels anys noranta. L’efemèride formativa del primer focus és el desembre del 1995, quan es van conèixer Manolo i Genís (properament: Astrud) i van posar en marxa el floc de neu que es transformaria en l’allau Austrohún-garo, un dels primers esdeveniments interessants, valents i joiosos (i ple de cançons sensacionals) que tenien lloc a la nostra ciutat des que havien començat els Anys Fos-cos. No és aquest el lloc adient per explicar la seva història, però sí que cal puntualitzar que si Hi- C

D D

rom

e. F

oto

: D

ieg

o B

ust

am

an

te

7

drogenesse són avui aquí, fent les seves coses heterodoxes a les sales del Genius loci, no és pas per casualitat. De fet, encaixa com un guant que dos representants d’aquella nova il·lustració de finals dels noranta hagin sobreviscut més d’una dècada i encara es trobin de cos present i in-corrupte entre nosaltres, materialitzant sense parar coses magníficament no-imbècils que alguns detestaran i davant de les quals altres es pros-traran, però que mai dels mais seran vulgars, estultes, mercantilistes o farisees. Perquè, els Hidrogenesse, abans morts que senzills.

L’altre focus, igualment “gust de pocs” (que di-ria Baltasar Gracián) però del tot autosuficient, ferotgement convençut de la Seva Veritat i eixor-dadorament excitant, era el punk/hardcore. No és exagerat afirmar que, si alguns vam sobreviu-re del 1990 al 1995-96 sense arrencar-nos també les orelles amb gran violència per llançar-les a un vàter tifoide, va ser únicament gràcies a les gestions de BCore: un segell eminentment barce-loní, autogestionat i local, però amb una visió que sortejava amb desinterès els tripijocs dels grans clubs i segells nacionals per fixar-se en (i establir llaços amb) segells inspiradors i com-batius i antiganduleria com Dischord Records, de Washington DC. No tots els discos de BCore eren magnífics, ni tots van aconseguir escapar al marc cruel del zeitgeist i els vents de l’època, però els seus resultats espirituals no es poden ni comparar amb la fallida moral que va representar l’indie rock comtal en aquella baixa edat mitjana musical. Des d’aquell primer disc de Corn Flakes del 1990, BCore va representar una manera de fer que gairebé s’havia oblidat: actitud, autarquia i un públic fet comunitat a qui semblava que només interessava la música i la moral/ètica/organit-zació que la sostenia, no pas els dividends que se’n poguessin extreure o la fraudulenta “deca-dència” del ionqui dandificat que començava a po-blar el nostre pop urbà.

Sí: de la mateixa manera que l’escena pub rock de Canvey Island i el club Hope & Anchor (a Isling-ton, Londres) van mantenir amb respiració assis-tida els amants del rock’n’roll durant el període prog-tabarra dels primers setanta, BCore va ser com la taula de salvació feta de puresa i pas-sió a la qual ens vam aferrar1 els desencantats del pop (indie o no) i de les arteres aspiracions de rockstar que n’emanaven. Avui, BCore no està representada a Genius loci per ningú en concret, però és ben sabut que Standstill van començar en aquest segell cap al 1997 fabricant cridòria hardcore i escopint consignes raonablement poli-titzades, cremant de valent en cada concert abans que passés tot el que ha anat passant en la seva evolució liricomusical i la conceptualització de la seva posada en escena.

Així doncs, BCore i Austrohúngaro van salvar l’esperit del pop comtal. Un tercer revul-

Astrud. Foto: Alicia Aguilera

BCore. Disseny: Hamo Studio

8

Hidrogenesse som un duo de pop electrò-nic, compositors de cançons populistes, productors de mantres romàntico-sexuals, autors d’omplepistes situacionistes i intèrprets del gènere místico-còmic. Hidrogenesse som Carlos Ballesteros i Genís Segarra, i des de finals del segle passat hem gravat discos com Así se baila el siglo XX, Eres PC/Eres Mac, Gimnàstica passiva, Animalitos i Bestiola.

A la nostra sala es poden contemplar dues figures funeràries en actitud de lloança. A nosaltres ens fa l’efecte que estan interpretant música, i hem escrit i gra-vat una cançó perquè elles l’interpretin amb els nostres instruments. La cançó està basada en un fragment d’un llibre de viatges de Terenci Moix: Terenci del Nil. Es tracta d’un poema que parodia la “confessió negativa” o “repàs de la vida” del Llibre dels Morts de l’antic Egipte. Diversos documents, objectes i imatges complementen la instal·lació i miren de completar el significat de les figures i de la cançó. Entre altres: el llibre original de Terenci Moix, mapes o directoris que expliquen la situació de les figuretes i del grup a l’escenari, altres relíquies mortuòries i imatges d’arxiu amb exemples reals del funcio-nament d’un concert. Tot el projecte és un homenatge a Terenci Moix, a qui hem escollit Geni Local 2011.

9

Fo

to: H

idro

gen

ess

e

10

11

Fo

tos:

Alb

ert

Man

au

12

Mishima és una banda de Barcelona integrada per Xavi Caparrós, David Carabén, Marc Lloret, Alfons Serra i Dani Vega.

Com seria l’espai d’una cançó si les cançons, en comptes d’ocupar temps, ocupessin espai? Hauria de ser un lloc fantàstic, que sempre ens vin-gués de gust visitar, com un refugi, com un amagatall, perquè ens hi sen-tim reconeguts, perquè hi descobrim aspectes de nosaltres mateixos i de la vida dels altres que, si aquest racó del món no existís, no sabríem veure. Un lloc on perdre els papers i on recuperar-los, on invocar el misteri i jugar-hi embriagats.

En definitiva, un lloc on veure-ho tot des d’un altre punt de vista. Potser més agosarat, més franc amb la vida, perquè no amaga cap abisme. Però potser també més frívol i in-transcendent, perquè l’invoquem per reconfortar l’ànima o canviar l’es-tat d’ànim.

Les cançons parlen de tot, del millor i del pitjor que hi ha en nosaltres. Però sempre ho fan sota la forma d’una celebració. Celebren qui som, qui volem ser i qui mataríem per deixar de ser. “Qui n’ha begut” intenta plantejar tot això en un espai el misteri del qual només es pot resoldre en l’ànima de cadascú.

MISHIMA

13

Fo

tos:

Die

go

Bu

stam

an

te

Qui n’ha begut

14

Internet2 és un conjunt musical que inicial-ment estava constituït per tres persones, ara només per una. La gràcia d’Internet2 està en com planteja la música i els direc-tes (dues formes molt diferents). Explica-ció: la música és un camp d’experimentació controlada, intenta fer experiments amb exercicis autoimposats, com fer cantar les cadires o recopilar totes les cançons que es diuen “Maria”. Els directes tenen una pre-tensió totalment d’espectacle tradicional amb un aire molt a la José Luis Moreno. És a dir: ballar, cantar, llums, rialles...

El tràiler Música, el musical és una pre-visualització d’un projecte en marxa d’Internet2: fer un musical anomenat Músi-ca, el musical. En l’argument, la formació original d’Internet2 és abduïda/assassinada cap a un espai de tipus cel. Allà lluitaran contra les forces de la música avorrida per establir un nou ordre musical i guiar la música que té lloc en el món terrenal.

En l’espai expositiu hi ha tres punts: pri-mer, una màscara de pèls; és l’antic ordre musical i està avorrida de si mateixa, tom-bada contra la paret, contemplant com passa la vida. Està construïda amb barbes i per- ruques de músics que no van tenir infància. Davant de la màscara hi ha les pancartes d’una manifestació anterior dels seguidors del vell ordre musical; tornaran a buscar-les algun dia.

L’últim punt de l’exposició és el vídeo-tràiler, on es pot veure com els protagonis-tes d’Internet2 lluiten per establir un nou ordre musical i, d’aquesta manera, conver-tir-se en l’enemic de les forces renovadores del futur i crear el típic bucle apol·lini-dionisíac de la història en l’art.

15

Dibuix: Carlos Carbonell

Foto: Daniel Mirkin Frois

Construcció del piano midi en cartró, Carlos Carbonell

16

17Fo

tos:

Jo

se M

arí

a d

e L

lob

et

i T

he P

inker

Ton

es.

18

Fo

to: H

ele

na T

orr

en

t

Fo

to: S

alo

mé S

ag

üill

o

Foto: Jason Iskandar

Za! som Spazzfrica Ehd i Papa duPau, tot i que per a aquesta instal·lació hem format equip amb Blanca Pujals i Morgan Caney.

El nostre objectiu és ocupar l’espai amb un artefacte que permeti al visitant experimen-tar amb el so de forma directa en diferents nivells: l’emissió del propi so, la seva modificació i la interacció amb els altres visitants. De fet, la idea és que siguin participants en lloc de visitants.

Disposarem desenes de radiocassets amb dife-rents gravacions vocals, totes amb el mateix tempo, i també una dotzena de micròfons. Tothom podrà aturar, reproduir, avançar i tirar enrere qualsevol cinta per alterar el resultat final, i la seva veu (o qualsevol so que vulgui emetre) també quedarà incorporada a la mescla.

La nostra única funció és recrear amb els materials més simples la sonoritat d’un ri-tual comunitari fictici i facilitar les eines perquè el participant pugui alterar i refer el resultat del ritual, a temps real, cada dia que l’exposició estigui oberta.

És un projecte que volem que desperti la participació i l’enginy més enllà de la reflexió o la contemplació. Per això deixem de banda deliberadament qualsevol enfo-cament intel·lectual o formal, ja que el nostre interès se centra en els aspec-tes més sintètics, atzarosos i còmics de l’experimentació i del gaudi musical.

19

20

Aunque diez años es un período bre-ve, el decenio que acaba de finali-zar nos da suficiente información para percatarnos de que el siglo XXI puede terminar siendo radicalmente diferente del anterior.

En el aspecto social, resulta evi-dente que la informática y las posibilidades que ésta abre han transformado nuestra manera de re-lacionarnos, tanto en el ámbito privado como en el profesional. La economía mundial se desplaza, ex-presándolo con un símil deportivo, de acuerdo con el cambio de nombre de los líderes, los jugadores y los terrenos de juego. Mientras tanto, los juristas se ven obligados a en-contrar normas que se adecuen a las nuevas jugadas.

En el terreno de la creación artís-tica, el inicio del siglo XX abrió un camino apasionante con la apari-ción de las vanguardias. En cambio, el siglo XXI se manifiesta como una suma de innovaciones, límites tras-pasados, aportaciones y novedades acumuladas a lo largo del siglo an-terior, más la pluralidad actual de soluciones, que garantiza una gran riqueza al hecho creativo.

Esta diversidad supone a menudo un ensanchamiento de los límites de las propuestas. Es el caso de Genius loci, muestra en la que, aun-que el oído juega un papel priorita-rio, son los elementos visuales los que crean un contexto. Situado en él, el visitante vive, evoca y expe-rimenta situaciones y circunstancias en las que se puede ver reflejado, identificado o motivado.

Conscientes de que intentar mate-rializar la propuesta presentada en su momento por Martina Millà para montar Genius loci en la Fundació podía plantear dificultades poco ha-bituales, decidimos dar luz verde al proyecto. Siempre es estimulante en-frentarse a nuevos retos. Joan Miró lo tuvo muy presente toda su vida.

Genius loci, más allá del hecho plástico, nos exigía una partici-

pación activa. Confiamos en que esta invitación resulte atrayente por todo lo que tiene de inesperado, de sorpresa... Si el entusiasmo que ha movido a los artistas participantes a preparar el proyecto se transmi-te a los visitantes de la Fundació, seguro que nadie saldrá indiferente. Si es así, lo celebraremos.

PresentaciónRosa Maria Malet

Quienes utilizamos cada día el transporte público para ir al tra-bajo desarrollamos estrategias para despistar la monotonía que rezuma inevitablemente de esta experiencia de movilidad colectiva cotidiana. Muchos de nosotros, entre los que no me incluyo, optamos por aislar-nos acústicamente y crear una bur-buja sonora propia e intransferi-ble. Otros tendemos más a los juegos visuales, como el de crear gamas de colores a partir del Pantone de los abrigos, las bolsas y el pelo de las personas con las que coincidimos en el vagón.

A menudo también calculo porcen-tajes. En este vagón, el 30% lee novelas voluminosas, el 35% lleva auriculares, el 25% lee periódicos gratuitos, el 5% duerme, el 1% char-la con alguien que se ha encontrado. Día sí, día también, voy calculando porcentajes. Los auriculares me des-piertan curiosidad, tal vez porque hace ya muchos (muchos) años que no me muevo escuchando música e intento comprender por qué pervive aún esta curiosa costumbre, un poco como ocu-rre con los monopatines. Cuando llego al trabajo, entro en el museo y me olvido de las estadís-ticas subterráneas, pero lo que un día (no recuerdo cuándo) sí me llamó

“Crear, referenciar y dejarse emular”. Anónimo

Martina Millà

Genius loci: crónica de la extraña génesis de un proyecto expositivo

21

la atención como un rayo revelador fue la continuidad que existía entre ciertos aspectos del espacio del metro y del museo. El vínculo común: los auriculares. En el metro, se trata de los auriculares conectados a un iPod, MP3 o similar, cada vez más personalizados, como si fueran accesorios de moda. En el museo, son los auriculares que se conectan a las audioguías.

Además, los vagones del metro y las salas de los museos comparten un espíritu propenso al silencio. En ninguno de los dos espacios se es-cuchan demasiados sonidos ni dema-siadas conversaciones. La mayoría de los sonidos pasan por el cableado de los auriculares.

Claro que, a veces, como cuando Sergio Salinas entra en algún va-gón y hace su cover personal de las canciones del Dúo Dinámico, tanto el Pantone vestimentario como la ley del silencio del metro quedan altera-dos durante unos divertidos minutos. Ojalá coincidáis con él algún día; os hará sonreír. En el museo, raramente se ven este tipo de espontáneos. Un buen día, até cabos. Establecí la conexión entre los auriculares del metro y los del museo, y empecé a cavilar. ¿Cómo sería una exposi-ción en la que la experiencia au-ditiva (mayoritariamente musical) de los aparatos de reproducción que circulan por el espacio público se introdujera como un virus invisi-ble en el sistema de audioguías del museo? ¿Cómo sería mezclar la música del iPod con una visita a una expo-sición? A partir de estas preguntas, nació la idea de Genius loci.

Cuando preparaba la exposición de murales, mucho antes de concebir Genius loci, mi obsesión del momen-to eran los muros y los artistas que trabajan en ellos. Un día, en casa, con la tele puesta para dar aún más ambiente al caos doméstico habitual, tropecé con un videoclip en el canal 40 Latino. Estaba en total sintonía con Murales. Era el clip de “El in-

textos en castellano

cendio”, de Sidonie. Fue un segundo momento de contagio.

Sumad los dos virus y surge, como una especie de resplandor matinal, este híbrido que es Genius loci. O al menos surge su caparazón, o quizás, mejor dicho, su estructura molecular. Sea como sea, esta fue la excusa motivadora para seguir adelante y rellenar el invento.

A veces, sobre todo cuando no ten-go tiempo para nada, también cojo taxis, y un día, cuando empezaba a pensar en esta exposición, me subí a uno cuyo conductor resultó ser el batería de un grupo un poco olvidado de los años sesenta llamado Los Vi-kingos. Con aquel taxista, un señor muy simpático que conservaba intacta su marchilla de rocker, hicimos un flashback musical muy entretenido y amenizado con todo tipo de batalli-tas autobiográficas (suyas). Fue una conversación entrañable y pensé que era una señal (positiva), un permiso del Cielo para tomarme ese “resplan-dor matinal” más en serio.

Después llegó el nacimiento de mi segundo hijo, la correspondiente baja por maternidad y la posibilidad de surfear por Internet mientras el bebé dormía la siesta para po-nerme al día de la música actual de aquí. El punto de partida fue, ob-viamente, Sidonie. Yo había vuelto a Barcelona en 2005 después de aproxi-madamente quince años de exilio voluntario, y mi desconexión musical era absoluta, agravada además por una dedicación casi exclusiva, entre 2005 y 2009, a la inmensidad de la música africana.

Sidonie y las infinitas posibilida-des de YouTube me llevaron a Mazoni y su genial “La granja de la Paula”, y de allí a Sanjosex, Delafé, Manel, Love of Lesbian, Quimi Portet, Tu Ma-dre, Nisei, La Gossa Sorda, Astrud, Standstill, Mishima y un larguísimo etcétera de grupos y cantantes que me dejaron boquiabierta, perpleja, embe-lesada, impresionada. ¡Cuánta creati-vidad! ¡Y aquí mismo! ¡No hacía falta

Aquest catàleg no s’acaba aquí. Seguiu el muntatge i l'evolució de l'exposició a: http://geniusloci.fundaciomiro-bcn.org

Este catálogo no se acaba aquí. Sigue el montaje y la evolución de la exposición en: http://geniusloci.fundaciomiro-bcn.org

This catalogue doesn’t end here. Follow the installation of the exhibition and its progress at:http://geniusloci.fundaciomiro-bcn.org