1

Enric Sànchez-Cid

Finestres, gelosies i òculs

en carreus perforats

2013

2 I Fent camí per les terres on el Romànic va deixar la seva petjada es troben diverses construccions en pedra aprofitant la gran quantitat que hi ha en el terreny, material que pot ser molt pràctic i que cal treure’l per tal de llaurar i conrear la terra.

De pedra treballada existeixen monuments prehistòrics, camins, carrers empedrats, bancals, espones o marges, murs, barraques de vinya, ponts o coberts pel bestiar, muralles, forns de calç, pous i cisternes, sínies, basses i preses d'aigua, abeuradors, pous de neu, canalitzacions, tines, habitatges, rodes, cancells, finestres, gelosies, òculs, amulets, cancells, gorroneres (a dalt) o pollegueres i gorró (a baix) del pujant de la portera, etc. En aquest treball he anat a la recerca dels llocs i temples on he trobat finestres, gelosies, òculs, gorroneres, cancells i pedres remeieres obrats en carreus monolítics, molts d’ells foradats.

3 * * * La gorronera o polleguera és una pedra amb un forat prop d’un extrem, que posat a la part superior o inferior d’una cantonada serveix per aguantar el pujant de la portera permetent el seu gir. Les porteres de fusta de ginebre són un dels elements que han donat personalitat al nostre paisatge. Giren sobre un dels seus muntants que queda afermat per la gorronera. És una forma molt pràctica per tancar una pleta. La garronera i garró són paraules sense papers, que no es troben en els diccionaris de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, de la RAE, del Maria Molina, d’Arte y Arqueologia, d’en Francesc de B. Moll, de Joana Raspall i Jaume Riera, de Joan Corominas, de J. Casares, a la Gran Enciclopèdia Catalana, etc. A Internet he trobat aquestes paraules formant part de l’arquitectura popular de Terol, de Castelló i de certs indrets de la Catalunya central. És corresponen a les paraules polleguera, xarnera o frontissa i, al francès, charnière.

En francès charnière, també, s’utilitza a les comarques limítrofes de la Garrotxa i de l’Alt Empordà amb la Catalunya Nord, als fills de doble nacionalitat després del Tractat dels Pirineus, significatiu del nexe d’unió o frontissa entre dues comarques veïnes. Com sigui que la pronunciació francesa de la erra té un so gutural de ge, prompte es passà a pronunciar-se charnege i, un pas més, xarnego, paraula que s’ha generalitzat per senyalar als nouvinguts d’altres regions.

* * * En els murs de construccions romàniques, tant civils com religiosos, es troben carreus reaprofitats --fins i tot, de l’època romana-- que quan estan col·locats de cantell es veuen els forats per fixar-hi les gafes, aparell que s’utilitzà a Catalunya i sud de França des del segle I aC fins el segle II. Carreus perforats Gafa de Sant Julià d’ de picapedrer Estavar

4 * * * En qualsevol dels diccionaris que tenim a mà, es llegeix que la finestra és una obertura, generalment rectangular (no és obligatori), practicada en un mur per deixar entrar aire i claror dins una cambra o edifici i per a poder mirar de dins a fora (o de fora a dins... pels tafaners). Una altra definició diu: va, rodejat de matèria... Les esglésies preromàniques tenen, en general, una sola porta i al mur de migjorn, que s’aprofita per rebre la llum del dia, doncs les finestres són petites. També, hi ha temples on al mur meridional de la nau i de l’absis, s’obren altres petites finestres. Les finestres, en general, poden estar cobertes, per fora o per dins, amb persianes, cortines, gelosies, etc., elements de tancament que permeten controlar la confortabilitat de l'interior i guardar la intimitat. Les finestres dels temples preromànics i romànics presenten diverses característiques:

- Amb dovelles als muntants i a l’arc. - Arc monolític amb els muntants que arriben fins l’ampit. - Arc monolític i muntants en un sol bloc. - Espitlleres, - Arc monolític i dovelles simulades - Gelosies, en un sol bloc de pedra o carreu.

5

- Òculs. A la Baixa Edat Mitjana, apareixen els òculs en els frontals de les

esglésies. Un òcul (del llatí oculus, ull) és una obertura central a la part superior d'una cúpula o, també, es tracta d’una finestra de forma circular o ovalada, sinònim d'ull de bou. La seva funció és la de proporcionar il·luminació i, sobretot, a les esglésies romàniques degut a tenir els murs tant gruixuts. Amb el pas dels anys, s’ha utilitzat com element arquitectònic decoratiu.

* * * El carreu és una pedra tallada, comunament en forma rectangular, per a la construcció de murs i pilars. Es tracta d’un bloc de maçoneria esculpit per tenir vores polides que encaixin millor entre si. Els blocs són generalment de 20 x 30 x 40 centímetres, si bé, els dels pilars són més alts. Els carreus perforats que he recollit per fer aquest treball, pertanyen més a l’època visigòtica i al preromànic: es tracta d’una perforació circular o el·líptica en una pedra, més o menys rectangular, no gaire gruixuda, que es situa a l’exterior del mur on s’ha deixat un espai per la finestra o col·locar-lo com a gelosia al davant de la finestra. Amb l’entrada dels àrabs a Catalunya, les esglésies foren abandonades,

encara que la falconada dels moros no va anar per aquest camí. Quan en Guifré i companyia es van fer presents i els desplaçaren, molts dels temples cristians es construïren sobre les restes dels anteriors (tant destruïts per la guerra, com per l‘abandó i el temps) i, aleshores, aprofitaren certs elements: d'aquí que cercant temples reconstruïts en l’època romànica, és possible trobar aquests tipus de pedra perforada...

6 Ara bé, d’aquests pedres perforades n’hi ha un ample ventall de formes i d’utilització, tant a l’arquitectura preromànica, romànica i contemporània. El límit que m’he posat en aquest treball, l’estableixo fins l’edat mitjana. * * * És habitual, trobar pedres perforades com a gelosies i òculs, però no m’ha passat per alt que, en el món rural, no deixen de ser utilitzades, encara avui dia, pedres perforades com amulets, preventiu i curatiu de malalties, tant de persones, com d’animals, sobretot boví i ovelles, dos grups de la ramaderia, que la malaltia i la mort afecta notablement a l’economia. En general, no voler patir problemes és degut a una Força Superior que ens protegeix. Als humans, qualsevol acte, petit o gran, pel fet de ser persones de lliure arbitri, pot desenvolupar un problema i, sobretot, la por envers un possible problema ens fa passar ànsia. D’aquí, que els amulets, tant religiosos com pagans, són molt presents en la societat i no han perdut força pel pas del temps (pírcings, tatuatges). Si bé tots els amulets coincideixen en la seva finalitat, la protecció i parar el pas a les forces malignes (Vade retro, satanàs, per exemple), és notori les diverses formes que adquireixen. A més de determinades pedres perforades, es troben les ferradures de les cavalleries, certes herbes, oracions religioses, invocacions a tal o qual sant, exvots, decoracions astrals en els estris de conrear el camp, etc. No he observat una franca separació entre el fet què cal perforar una pedra i ja comporta protecció?... o la pedra perforada que es troba apareix com element protector?... i, la pregunta que segueix: per què el forat?... * * * Les gorroneres, quan van deixar la seva funció per encastar-hi les porteres, la cultura popular li va donar propietats remeieres, per ser una pedra perforada per on es podia passar una ma o un peu malalt: quina raó va iniciar aquesta teràpia?...

7 * * * És un fet molt habitual en certs hàbitats que sovint s’utilitzava el carreu perforat per contrarestar les forces malignes. Els accessos a les cases, és a dir, la comunicació entre l’interior i l’exterior, són els punts més febles dels edificis per penetrar-hi el Maligne. A més de les finestres i portes, ens trobem amb les xemeneies, que centren la llar, lloc neuràlgic de la vida familiar. Doncs bé, en determinades poblacions del Pirineus aragonès oriental he observat que en casi totes les xemeneies i en moltes de les finestres s’hi troba, rematant l’extrem superior, una pedra perforada, treballada en un sol carreu i de diferents formes: servia per espantar les bruixes!..., segons la interpretació del personal del lloc.

No totes les pedres perforades són remeieres, ni són utilitzades com a amulets preventius de malalties o desastres naturals. Aleshores, cap pensar que l’efecte terapèutic, deu trobar-se en la pedra en si, no en el furat... No lluny de Sabiñánigo es troba el poble d’Ordovés, en un terreny que muntanyeja i, abans d’arribar a les quatre cases del poble, es troba l’església de Sant Martín, de tradició hispano visigòtica. Un veí del poble (que no vaig poder localitzar) guarda una pedra remeiera no perforada. Al no poder parlar amb el seu propietari he trobat a Internet el blog Romànic Aragonès

que dirigeix el Dr. A. García Omedes (www. romanicoaragones.com) d’on he extrec aquest resum: És una petita pedra de color fosc, d’uns 10 cm. de llarg, relligada amb un fil de coure que reuneix els dos fragments amb que van partir-la. Avui dia, la guarda la família Grasa des de fa quatre generacions i procedeix del veí poble de Abenilla. Té forma de pota de cabra i està formada per dos tipus de roca. Té la virtut de curar als animals que han sigut picats per un escurçó, un escorpí o enverinats accidentalment. Submergida dins d’un cubell amb aigua es dona a beure, a cullerades, als animals afectats. Aquesta aigua, que ha estat en contacte amb la Pedra, guarda el seu poder remeier durant mesos...

8 Enllaçant distàncies i pedres, m’arriba l’explicació que es dóna a l’efecte curatiu de l’aigua de Lourdes, efecte que només té una determinada font, la de la Gruta, en quan a l’entorn de Lourdes, n’hi ha més de 40 fonts: són aigües d’origen càrstic, com casi totes les fonts de muntanya, que passa per entre roques, d’on pot absorbir les qualitats remeieres, i brolla, més tard, a l’exterior... El fisiòleg i cirurgià francès Alexis Carrel (1873 - 1944), Premi Nobel de Medecina i Fisiologia (1912) va analitzar l’aigua de la piscina de Lourdes i la del riu Sena al seu pas per París: bacteriològicament les dues eren idèntiques... Va injectar un centímetre cúbic de l’aigua del riu Sena a la vena marginal de l’orella d’un conillet d'Índies del seu Laboratori i al poc temps l’animal va morir. La mateixa prova la va fer amb l’aigua de la piscina de Lourdes... i l’animal no va morir. En aquells dies que el biòleg va fer aquestes experiències, no era catòlic. Probablement, l’efecte curatiu de Lourdes i de la major part de les aigües remeieres que es troben en tants indrets del món, radiqui en les roques per on es fan pas les aigües, rebent el seu efecte remeier i, en un moment o altre, brollen a l’exterior. Pot recolzar aquesta hipòtesi, la trobada a la vall de Guarrinza (Huesca), la Pedra de Salar, a la que rodeja un gran toll d’aigua salada que es forma de la pluja que rellisca per damunt d’ella, a semblança de les aigües càrstiques que es fan pas entre roques, algunes amb propietats que ignorem de moment. La sal s’utilitza en ramaderia bovina per crear la necessitat de beure a les vaques i facilitar la producció de llet: en aquest cas -i no és únic- a més de tenir la pedra en si propietats salines indiscutibles, s’hi han associat ritus semi màgics a l’entorn del bestiar, com és barrejar cendres de certs arbres que aporten els minerals necessaris per la dieta i... que eviten el mal d’ull (discutible). * * * La gelosia és un element arquitectònic consistent en una superfície calada per tancar finestres i balcons, a fi d’impedir ser vist, però permet veure i deixa penetrar la llum i l'aire. A més de pedra (que és el motiu d’aquest treball de recerca) pot ser d'altres materials (fusta sintètica, plàstic, metall o ciment).

9

Exemples de temples

amb finestres, òculs i gelosies

en carreus perforats.

10 AGUILAR DE SEGARRA (Santa Magdalena del Còdol-Rodon. Bages) Santuari i antic poble del municipi d'Aguilar de Segarra (Bages), a la dreta de la riera de Rajadell, dins l'antic terme de Castellar de Segarra. Santa Magdalena de Còdol-Rodon, a la carena d'una serra, prop del gran mas de Montconill, format per un conjunt d'edificacions que van del 1612 al segle passat.

El nom de Còdol-Rodon, el degué rebre del gran còdol amb una creu que hi ha prop de la capella. El lloc de Còdol-Rodon apareix força vegades esmentat en la documentació des del segle XIII com a fita de les vegueries de Cervera o sotsvegueria dels Prats de Rei i de Bages. Per les restes romàniques

que resen en l’actual edifici, és pot datar entre el segles XII i XIII, si bé es restaurà el 1377 amb l’estil gòtic arcaic. És d'una sola nau rectangular, sense absis. Al frontis s’obre el portal amb una arc apuntat que descansa sobre dues impostes i columnes; capitells ornats amb motius florals. Les dovelles, de bons carreus, estan emmarcades, en tot el seu perímetre, per un guardapols que tanquen les impostes decorades també amb elements vegetals, com els capitells. En la restauració del 1805 es va sobre elevar tota la nau, col·locant el campanar d’espadanya per una sola campana i respectant l’ull de bou casi centrat en el frontis i per damunt de la porta. Aquest ull de bou està treballat buidant un carreu rectangular i quedant el cercle una mica desplaçat a la banda de l’evangeli.

11 ARRES DE JOS (Sant Fabià. Vall d’Aran) Arres de Sus (de Dalt) i Arres de Jos (de Baix) formen el municipi d’Arres. Sortint de Vielha en direcció a França i immediatament passat el trencall a Arròs apareix l’indicador a Vilamós. Seguint s’arriba a una cruïlla: per l’esquerra mena a Arres de Josa o de Baix i per l’altra pista a Arres de Sus. Estan situats a la falda de la muntanya. El lloc queda documentat a finals del segle XIII, arran d’una reunió de consols i on es posa de manifest l’existència dels dos nuclis. L’ermita de Sant Fabià o de Sant Sebastià, a Arres de Jos, és del segle XI i de les més antigues de la Vall d’Aran. És d'una sola nau amb els murs un xic convergents i coberta per un empostissat de fusta de dues pendents. Absis semicircular a llevant precedit d’un ampli espai presbiteral, és decorat amb arquacions cegues i un fris en dents de serra.

La portada queda a ponent, d’arc de mig punt i un extradós de dovelles. Les finestres són de factura moderna, excepte la del centre de l’absis on n’hi ha una d’emparedada, de doble esqueixada i arc de mig punt. Campanar d’espadanya per una sola campana. En el frontis d’aquest temple hi ha encastada una pedra foradada, que havia estat una estela romana, amb tres bustos humans en relleu sota un arc. Pel sentit pràctic de l’home de muntanya, quan se l’ha va trobar, probablement, fent-li la corresponent perforació fou utilitzada com a garronera pel pujant de la portera permetent el seu gir. Anys més tard, en la restauració de l’església i no ser útil la pedra per haver-la substituït per una polleguera de ferro, passà a ser utilitzada com decoració del mur o òcul.

12 AVINYONET DE PUIGVENTÓS (Sant Esteve. Alt Empordà) (42º 14,970'N / 2º 54,897'E) No hi ha constància documental d'aquest temple fins l'any 1176, on apareix citada en una butlla del papa Alexandre III, en que ratifica la seva dependència del monestir de Santa Maria de Vilabertran. Per arribar-hi és surt de Figueres en direcció a Olot i després de Vilafant apareix la carretera a mà dreta que mena a Avinyonet.

En el segle XV fou reconstruït aprofitant alguns murs del temple romànic i peces com el carreu perforat en forma de forat d’un pany. Trencat a nivell d’un extrem, es va completar el carreu amb un de mal tallat. Avui està situat al mur del costat de la façana romànica aparedada del temple. Fou en aquest moment quan es va fortificar l'església. La següent gran reforma es va produir entre els segles XVII i XVIII, quan es va canviar l'orientació del temple: té una sola nau, de grans dimensions. Està coberta amb una volta de canó. En el segle XV, quan es va reformar el temple, es va

13 sobrealçar per fortificar-lo. En els murs laterals encara es poden veure els merlets rectangulars i, en el mur de ponent, les restes romàniques més evidents. En aquest mur es trobava la porta d'accés original, cegada quan es va canviar l'orientació del temple. Estava formada per un gran arc de mig punt. Degut a les seves grans dimensions, cal pensar que es tractava d'una porta amb alguns arcs de gradació, que envoltaven un timpà esculpit, que es va reaprofitar en la nova façana, situada en el mur de llevant. En el centre d’aquest timpà encara es conserva una creu esculpida, tot i que força deteriorada. Per les restes d'escultura que hi ha sobre la Creu, es possible que hi havia representat un Crist Crucificat, que modernament s'ha reproduït just a sota. En aquesta mateixa façana es troba un òcul fet a peces i mal conservat. Sobre l'antiga porta s'obre una gran finestra de mig punt i doble esqueixada, parcialment cegada. Corona el frontis un campanar de dos pisos.

Junt al temple es troben les restes del castell d'Avinyonet, datades en el segle XII. La part més ben conservada és un edifici de planta rectangular situada a migjorn havent patit nombroses modificacions al llarg dels segles i encara es manté habitat. També és conserva part d'una torre i d'un mur situat al costat de la façana romànica del temple i, de factura posterior, hi ha un gran portal format per un arc de mig punt adovellat, que era l'accés principal al recinte fortificat.

14 BALAGUER (Sant Domènec. La Noguera) L’antic monestir es trobava situat al costat del pont de Sant Miquel sobre el riu Segre, a l’inici del carrer Urgell, davant de l’església. En una petita plaça s’aixeca una creu de terme poligonal d’estil gòtic, feta amb pedra amb graons de planta hexagonal sobre els quals s’alça el fust coronat per un nus que sustenta una creu de pedra tallada. La creu està molt esculpida, amb una sèrie de figures humanes relacionades amb la vida de Jesús i és coronada per la imatge d’ell a la creu. El Convent de Sant Domènec, fou declarat monument historicoartístic l’any 1.966. L’edifici va ésser començat l’any 1.323 quan el comte rei Jaume II pogué obtenir la llicència del papa Joan XXII.

Després de la guerra del 1.413 el convent quedà fet un munt de runes. Amb l’auxili dels monarques foren restaurats el convent i l’església. Guerres successives i, en major escala, la Guerra de Successió en que van desaparèixer - només per “dessolar la terra” dues capelles i l’antiga façana gòtica, que fou reemplaçada per una senzilla paret arrebossada, amb un portal del renaixement acabat en un frontó triangular amb un nínxol a l’esquerra de la porta d’entrada a l’església, aprofitant un carreu foradat en forma de calat trilobulat. Deixaren també a Sant Domènec un rastre de destrucció, la Guerra del francès, la dels Set anys i la Guerra Civil del 1936.

15 El segle XIX fou un període en la qual el monestir anà d’unes mans a unes altres fins que els franciscans l’ocuparen definitivament. Així fou casa de beneficència (1.849), casa de missions sota els jesuïtes (1.853), hospital (1.868) després de l’expulsió dels jesuïtes, caserna militar (1.872) i monestir franciscà des del 12 d’octubre de 1.881.

Dins el conjunt destaca l’església d’estil gòtic català, amb delicats detalls dels segles XV i XVI, com els finestrals flamígers, les nervadures, i el ben travat rosetó o clau, que tanca les arestes de l’absis. L’actual claustre, que acostumava a estar obert tot el dia, resta ara tancat per “problemes estructurals”, però gràcies a l’amabilitat del rector Mn. Pujol (germà de l’Arquebisbe de Tarragona Mn. Jaume Pujol) em va fer de guia.

Aquest claustre, format per quatre galeries, pot ésser qualificat de quadrat (30 x 31 metres), amb una amplada de galeries aproximada de més de 3 metres i mig. Fou construït en el segle XV. Es recolza en arcs i columnes ogivals, damunt d’una base de pedra picada d’un metre d’alçària. Les columnes simples, molt allargades, sostenen arcs apuntats amb un calat trilobulat. Tres finestres ogivals que donen claror al temple, obertes en les tres llunetes del mig, i el perfil delicat dels calats i les filigranes de la columna central que els sosté. La seva planta és d’una nau amb capelles laterals i l’absis de set cares, les tres del centre amb allargats

16 BALAGUER (Santa Mª de les Franqueses. La Noguera) Les restes del monestir cistercenc de Santa Maria de les Franqueses de Balaguer es troben situades a uns 4,5 km al sud de la ciutat, al marge dret del riu Segre. La fundació d’aquest monestir (1186) fou voluntat de la comtessa d’Urgell Dolça de Foix, vídua del comte Ermengol VII, i s’emmarca en un moviment generalitzat a l’època (segona meitat del segle XII) de fundacions de cenobis adscrits a l’ordre religiosa del Cister. L’església, dedicada a la Mare de Déu, és una típica construcció cistercenca iniciada al darrer quart del segle XII i que fou acabada al segle XIV. S’inclou en l’estil romànic de transició i respon als cànons que marca l’estil cistercenc. L’edifici és de planta de creu llatina amb volta de canó, apuntat a la nau i semicircular al creuer. La capçada està formada per un absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera i il·luminat per tres finestres de doble esqueixada. En el transsepte s’obren dues absidioles que no es manifesten a l’exterior, però que a l’interior formen una capçalera de tres absis.

L’edifici té tres portes, una de les quals facilita l’accés al claustre. El cenobi disposa de varis elements d’il·luminació com el finestral gòtic, que s’obre en la façana principal de l’edifici i el gran òcul obrat en cinc cercles en degradació situat al mur nord amb una gelosia cruciforme obrada en un sol carreu. La coberta, feta de lloses, es disposa en quatre nivells i a dues aigües.

De l’antic monestir en resten el citat temple, el celler, les estructures i paviments de bona part del claustre i un forn de ceràmica. En data 12 novembre 2012 s’està restaurant.

17 BESORA (Sant Serni. 42º 1' 38.51" N / 1º 35' 53.44" E. Solsonès) Església del bisbat de Solsona, municipi de Navès, comarca del Solsonès. S’hi arriba per la carretera de Solsona a Berga i al quilòmetre 9, a mà esquerra, surt una carretera que en 4 quilòmetres, ens hi porta. Es troba situada a 800 m d’altitud i a 200 metres més amunt, queda el castell de Basora. Surt esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell de l’any 839. En els anys 1068 i 1070, Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda fan deixes a l’església de Sant Sadurní de Basora, en el seus testaments. En l’arxiu diocesà de Solsona,es conserva una consueta de l’any 1369 que porta el nom de Dodalia, en els quals consten els drets i deures del rector, sacristà i ajudants de la parròquia. En el segle XVII, l’església debía estar en molt males condicions, ja que el bisbe de Solsona va manar construir-ne una de nova, situada al centre del terme parroquial.

Comença les obres el rector Pere Condó el dia 2 d’abril del 1651, però es va edificar només a dues-centes passes del anterior temple, aprofitant les pedres. A la façana de migjor de l’absis i a mitja alçada, es troba un carreu d’uns 40 cm. x 30 amb un forat, ben regular de 15 cm. de diàmetre, procedent de les restes de la primitiva esglésria romànica. En el segle XVIII es construeix el campanar.

18 SANT JAUME DE LA BOIXADERA DELS BANCS (Mercadal. Berguedà) (1º 41'15.25" E / 42º 3' 47.48" N) De Berga i passant per l’Espunyola, s’arriba (Km. 30) a Cal Majoral, d’on surt de mà dreta la pista que mena a Santa Margarida (4 km.), que es deixa a mà dreta, i seguint cap a ponent es passa per la Masia Boixadera i un xic més enllà a Sant Jaume de la Boixadera dels Bancs. Aquesta església de Sant Jaume de la Boixadera dels Bancs, es va construir com a capella de la veïna casa d’aquest nom. L’edifici és d'una sola nau, coberta amb volta de canó interior de pedra a plec de llibre i teulada exterior a dues vessants de teula àrab. Els murs son llisos, sense cap ornamentació, tan sols hi ha un petit ull de bou foradat en un sol carreu a la

façana principal sobre la porta, i una finestra quadrada i tapiada al costat sud. La porta és oberta a ponent i està feta amb grans dovelles que formen un arc de mig punt. Sobre la porta hi ha un campanar d'espadanya amb dos ulls i de grans proporcions. El mur nord conserva dos contraforts Si bé, no hi ha documentació que ens faci referència a la seva construcció, és notori que es tracta d’un edifici romànic del que només resten els fonaments d’un absis semicircular, que pertanyia a l’església que es va bastir sobre les restes de la, molt probablement, església preromànica enderrocada, aprofitant els diversos elements arquitectònics i, entre ells, l’òcul

labrat en un carreu únic. Dins de les vicisituts que els anys l’han acompanyat cal citar l’incendi que va patir l'any 1994, quan es va cremar per complert el temple i es va perdre el retaule que hi havia al seu interior.

19 CABANELLES (Santa Coloma. Alt Empordà) Cabanelles és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a les Comarques Gironines. Forma part també de la subcomarca de l'Alta Garrotxa. El primer document on trobem una referència d'aquest temple data de l'any 1017, quan el papa Benet VIII el confirmava com una de les possessions de Sant Esteve de Banyoles. Posteriorment, en 1204, depenia de Santa Maria de Lladó. L’església de Santa Coloma és la parroquial del poble. Construïda el segle XI, es va reformar a fons a finals del segle XII, principis del XIII.

Es va reformar el temple l'any 1768, com es pot comprovar en un carreu on figura aquesta data. Es van construir dues capelles laterals, el campanar de torre i unes golfes sobre la nau. Posteriorment s'hi afegí una sagristia en el costat de tramuntana. És un edifici d'una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, que arrenca d'una senzilla motllura. L’absis és semicircular, obert directament a la nau, totalment llis, en el que s'obren dues finestres de doble esqueixada: una en el centre i l'altra orientada a migjorn. A la base de les voltes s'hi aprecia una motllura simple. El portal, a

migjorn, té un llindar i un timpà llisos coronats amb quatre arquivoltes simples del segle XII. Els batents estan decorats amb dotze grups de cintes acabades amb volutes en forma d'espiral de forja romànica. També el forrellat i les anelles que el subjecten estan decorats amb fines incisions.

El campanar de torre s’aixeca a la dreta del frontis i presenta quatre finestres als quatre vents. Sota la finestra del mur de migjorn del campanar i per damunt de la porta, es troba un òcul al centre d’un carreu monobloc.

20 CARBONILLS (Sant Feliu. Albanyà. Alt Empordà) L'antiga parròquia de Carbonils és a l'extrem nord-oriental del terme, en un replà de la carena per on s'enfila el vell camí de Sant Llorenç de la Muga al mas del Bac i al Fau, en un sector muntanyós cobert d'espesses boscúries, dominant la capçalera del Rimal, afluent de la Muga i límit amb Maçanet.

El lloc és esmentat el 878 i l'església el 1279. La decadència de la producció de carbó vegetal, activitat relacionada molt probablement amb el topònim i mitjà de vida bàsic d'aquesta zona, ha fet que el lloc s'hagi despoblat (el 1970 encara hi restaven 13 h que el 1996 es reduí a 1 h). La pronúncia local és Carbonills. L'església de Sant Feliu de Carbonils és romànica i al costat hi ha elements de l'anterior, preromànica. L'església és d'una sola nau coberta amb una volta apuntada i absis semicircular. La part sud pertany a una

reforma molt més tard. A l'interior, cal destacar el paviment, l'altar de pedra i columnes, la pila baptismal i alguns vestigis de pintures murals, tot medievals. Al costat nord, segueix havent-hi una part de l'anterior temple preromànic (segles IX-X): l'absis trapezoïdal amb una volta de canó, l'arc triomfal de ferradura i les restes de la nau amb una porta que donava al nord. El mur de l’absis és coronat per un fris de dents de serra. Carreus grossos de pedra sorrenca i filades uniformes. En el mur de tramuntana, s’observa un antiga porta aparedada, que deuria comunicar amb el temple romànic, avui enderrocat. La porta d’entrada actua s’obre al mur de migjorn, és d’un sol arc, adovellat i rebaixat, amb un timpà fet de carreus. Més amunt d’aquest mateix mur, es troba un òcul fet amb dues peces monolítiques, que tant potser el resultat d’haver-se trencat un únic bloc en dues meitats, com que fossin dos arcs de finestres de la enderrocada església romànica, que han estat reutilitzades. Al sud dels edificis, la tanca que envolta el cementiri vell incorpora fragments de sarcòfags i altres elements antics. Al nord, hi ha vestigis d'habitatges d'un assentament medieval. A la sagristia d'Albanyà es conserva una làpida sepulcral esculpida d'època gòtica primitiva, segle XII, que procedeix de Carbonils.

21 CLARIANA DE CARDENER (Santa Àgata. Solsonès) Seguint per la Carretera C-55, de Solsona a Manresa, en el trencant que hi ha entre el Km 66 i 67, a la sortida del pont i a mà dreta, apareix el camí de terra que puja turó a munt, uns 500 metres, transitable amb turisme fins la zona d'aparcament. El temple de Santa Àgata és un edifici històric del municipi de Clariana de Cardener (Solsonès), que data del segle X, i que forma part de la diòcesi de Solsona. Està inclòs dins la llista del Patrimoni Arquitectònic Català. És un dels pocs edificis preromànics que es coneixen al Solsonès. Santa Àgata de Clariana és una església d’una nau rectangular, molt allargassada, orientada d’est a oest, capçada a llevant per un absis de planta de ferradura, tant per fora com per dins. Això dóna una originalitat a la seva arquitectura, ja que no és freqüent aquesta forma absidal, que sols retrobem en la comarca del Conflent, con a Sournià, a Fonolleda i en els absis laterals de Sant Miquel de Cuixà. Dues finestres d’una simple esqueixada, obertes amb un sol bloc de pedra, donen llum a l’interior de l’absis. La del migdia s’ha refet, aprofitant una pedra monolítica d’una finestra primitiva que estava encastada en el mur de tramuntana.

La paret nord i la de ponent conserven la seva factura original preromànica, fetes amb pedres simplement trencades, disposades molt irregularment, menys en les arestes de la nau on hi apareixen carreus grossos i ben escairats. La poca amplada d’aquestes parets fa suposar que la coberta era de fusta i que, més tard, va ser substituïda per una volta de maó pla. El mur de migdia, on hi ha la porta actual, està disposat en filades de carreus

uniformes, que es podria datar en un temps més tardar. S’ha recuperat la porta primitiva que conserva la forma de ferradura, definida com d’obertura escanyada.

22 Aquesta porta situada a tramuntana, és un dels elements més significatius de l’edifici. Al segle XVIII, tot l’edifici sofrí grans transformacions, adaptant-lo als nous aires de l’estil Barroc. Seguint altres criteris litúrgics, posaren un retaule davant de l’arc triomfal i convertiren l’absis en una sagristia. Tot l’arc preabsidal havia quedat molt malmès, però, un cop netejat, s’ha pogut veure com en la part esquerra s’hi dibuixava un arc de ferradura, fet amb llosetes acantonades. Aquest arc dóna a l’absis un pecualiar relleu pre-romànic. Hi ha molt poques dades d'aquesta església. Formava part de la influència del castell de Cardona i dels vescomtes d'Osona. Malgrat l'edifici es pot datar del començament d'època romànica, la seva consagració va ser cap el segle XII.

23 SANT ESTEVE DE COMIÀ (Borredà. Berguedà) Per la carretera de Berga a Ripoll, a 3 km. de Borredà, hi ha el trencall que mena a Alpens. A 5km. d’iniciar aquesta carretera i un cop passada la riera de Merlès, cal desviar-se a mà dreta en direcció a un Càmping Puigcercòs i a Boatella, però abans d’arribar-hi surt de mà dreta el camí costerut que mena a l’església de Sant Esteve de Comià, també anomenada de Roma, per la proximitat d’una de les masies més importants del terme. El lloc de Comià és esmentat des del 948 com a Cuminazi ja com a possessió del monestir de Ripoll. Té a prop el vell pont medieval de Roma, sobre la riera de Merlès. Aquest Pont (42º07 N / 2º02 E) de dues arcades és esmentat des de molt antic; a prop hi ha el Mal Pas, on s'aixeca un pedronet per tal de protegir els vianants del mal pas que forma l'estreta cornisa sobre el riu per on passa el vell camí. L’església de Sant Esteve fou una antiga parròquia rural, l'única demarcació de Borredà, que des dels seus inicis va pertànyer al bisbat de Vic

i a la jurisdicció eclesiàstica del comtat d'Osona. Fou transformat interiorment el segle XVIII, que fou enguixat i hom hi afegí uns contraforts a l'exterior per tal de mantenir en la seva posició vertical els murs de l'edifici. Les modificacions més importants devien tenir lloc l'any 1690, que fou canviada de lloc la porta d'entrada.

Originàriament la seva estructura romànica devia ésser la d'una església d'una sola nau rectangular, de reduïdes dimensions, orientada a llevant i coronada per una absis, absis que fou substituït el segle XVIII per un presbiteri rectangular més petit que la nau i s’hi afegiren capelles laterals. S’obrí una porta al mur de ponent i en aquest mateix mur s’aixeca un campanar massís. Damunt d’aquesta porta s’hi troba un òcul obrat en un sol carreu.

24 DOSQUERS (Sant Martí. Garrotxa) Les notícies que es tenen de l'església de Dosquers són molt tardanes i no serà fins l'any 1278 que apareix citada en el testament de Pere de Castellnou, bisbe de Girona. L'església es va construir en el segle XII, però ha patit nombroses modificacions al llarg dels segles. Inicialment es va edificar amb una sola nau, coberta per una volta de canó i acabada en un absis semicircular. L'absis conserva la cornisa i les mènsules llises on es recolza, que indiquen a quina alçada estava la coberta original, abans del sobre alçament que va patir la nau. També se li van afegir quatre capelles laterals i una sagristia. La porta està formada per quatre arcs en gradació, llinda i timpà, a l'estil de les esglésies rurals de la Garrotxa d'aquest segle.

Just al damunt de la porta trobem una finestra de mig punt, també amb quatre arcs en gradació. La motllura de la façana ens indica el sobre alçament de la nau. El campanar de torre quadrada va substituir l'anterior de cadireta. A la paret de llevant de la capella de la banda nord es troba un òcul en un carreu trencat, així com també a la banda de llevant de la torre campanar hi han dues finestres amb arc de ferradura.

25 ESTAVAR, Sant Julià (Catalunya Nord)

De Llívia i per la carretera que surt en direcció a França s’arriba a 1 km. més

enllà al petit poble d’Estavar on es troba l’a parròquia de Sant Julià.

Es coneix la

presència del poble a través de les primeres notícies que de l’església es tenen, quan apareix en l’ACSdU. Després (1093) apareix una donació i deixes. A finals del 1094, la vila va passar al monestir de Sant Miquel de Cuixà per donació del comte de Cerdanya Guillem Ramon I. També consta que en el segle XIII l’església de Sant Julià contribuïa en la recaptació de dècimes a favor de la Catedral d’Urgell. Al segle XII es consignen deixes a favor de la Mare de Déu, que va desaparèixer.

Es tracta d’un temple d’una sola

nau coberta amb volta de canó apuntada que arranca d’una senzilla cornisa. Capçada a llevant per un absis semicircular, restaurat, al que s’hi va afegir una sagristia a migjorn i capelles laterals a la nau.

L’exterior de l’absis es decorat per una cornisa en dents de serra i mènsules en forma de caps. En el centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i decorada amb una trena i hi ha una mena de sòcol a partir del qual arrenca el mur pròpiament dit. En aquest mur de l’absis s’hi troben dos carreus reaprofitats de l’època romana col·locats de cantell de manera que es veuen els

forats per fixar-hi les gafes, aparell que s’utilitzà a Catalunya i sud de França des del segle I aC fins el segle II. Aquests carreus

26 d’Estavar, probablement, provenen de Llívia, que fou fundada pels romans.

La portada s’obre a migjorn i està formada per tres arc en gradació. Al frontis,

ponent, s’aixeca un campanar d’espadanya per a dues campanes. Segle XII. Es conserva un mural influenciat per les pintures de Sant Pere de la Seu

d’Urgell, doncs el tema de Jesús apareix de la mateixa manera en les dues obres. Es situa a finals del segle XII, quan l’església es va bastir a mitjan del mateix segle.

A nivell de la conca està representada l’Ascensió dins d’una màndorla amb el

tetramorf en les carcanyoles. Al registre inferior apareixen els Apòstols centrats per la finestra. Destaca la presència de Santa Basilisa a la banda de l’epístola de l’arc triomfal.

27 FALS (Santa Maria del Grau. Bages) Circulant per la C-25 (Eix Transversal) és surt en direcció a Fals i un cop s’ha passat aquesta població, apareix, a mà esquerra, l’indicador de la pista que mena a l’ermita de Santa Maria del Grau. El lloc i l’església apareixen citats el 1039. L’església tingué categoria de parròquia, que com a conseqüència de la despoblació, va perdre en benefici de Sant Vicenç de Fals, de la que serà sufragània amb categoria de capella rural. Es tracta d’una construcció formada per dos cossos d’edifici d’èpoques immediates, però força separades cronològicament: la nau correspon a una obra romànica edificada avançat el segle XII, o potser, fins i tot, al principi del segle XIII, mentre que l’atri, abans capçalera, és una construcció preromànica que s’ha aprofitat.

El santuari preromànic, que actualment és utilitzat com a atri, presenta una planta gairebé quadrada i és cobert amb una volta de falsa ferradura, bastant alta, feta amb lloses disposades a plec de llibre, sota les quals encara són ben patents les empremtes de l’encanyissat. El mur de llevant sobresurt un bon tros dels dos restants i marca el doble vessant de la teulada. A la façana de tramuntana hi

28 ha una finestra d’una sola esqueixada que té una gelosia formada per un sol carreu amb una perforació. Una altra finestra, també d’una sola esqueixada, presenta una

gelosia de dos perforacions.

Deixat a terra i junt al mur de tramuntana, ha quedat abandonat una gran pedra d’un metre per metre, aproximadament, amb un forat centrat que ocupa casi tot l’espai, resseguit per un bordó d’uns 5 cm. Sembla que es tracti d’un carreu perforat per ser utilitzat con a òcul d’una façana. D’aquest temple correspon la imatge de la Mare de Déu i l’Infant, en mal estat de conservació, que es troba en el Museu de la Seu d’Urgell. Està assentada en un tron escambell amb muntants de secció quadrada amb una bola al cap d’amunt. No

29 porta corona. La cabellera, que no es pot precisar pel deteriorament, li arriba fins les espatlles. De cara rodona, boca petita i ulls ametllats. El mantell passa per fora del braç dret i s’arreplega sobre la falda. El vestit de coll rodó arriba fins els peus que són una de les parts més deteriorades. Amb la ma dreta sosté una bola i, amb l’esquerra, al Fill per les natges. L’Infant, de cara rodona i cabellera curta, en posició d’assegut queda sobre la cama esquerra de la Mare. No es distingeixen característiques del vestit. Tampoc porta corona. Allarga la mà dreta fins tocar la bola que sosté la Mare.

30 FLIX (Sant Bartomeu de Pugin. La Noguera) Les runes d’aquesta església queden a uns 200 m. del Mas Balaguer del caseriu de Flix, en el tossal de l’abandonat poble de Pugin. El topònim de Pugin apareix en dues escriptures com a límit d’altres partides o termes des de finals del segle XII. Per a arribar-hi des d’Agramunt, s’agafa la carretera L-3025 a Balaguer i passat Montgai, abans de La Sentiu de Sió, apareix a mà dreta l’indicador a Flix, que cal seguir per una pista asfaltada. Es travessa el riu Sió, es passa per davant de l’edifici de Bodegues dels Costers del Segre i del Mas Balaguer. A menys de 200 metres, junt a la vora de la carretera i en plena corba, apareix a mà dreta una gran roca a la que queda adherida una barraca. Pocs metres després i també a mà dreta, una esplanada amb cinc pins és pot deixar el cotxe.

D’aquí mateix ja es veu l’absis de l’ermita de Sant Bartomeu de Pugis del poble abandonat. Cal caminar, poca estona, per un desaparegut camí coster, deixant a mà dreta la pista a una granja. En el turó on es situa l’ermita rònica (com es coneguda) també apareixen vestigis del poble abandonat, del castell i, més enllà, una xarxa de trinxeres de la Guerra Civil de 1936-1939, difícil d’identificar per

confondre amb rases i murs de diferents característiques. L’edifici de la capella era d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, de planta semicircular a l’exterior i de lleugera ferradura a l’interior; la coberta és de quart de volta. S’uneix a la nau per mitja d’un doble reclau que formen l’arc presbiteral i un arc toral de la volta de canó de la nau apuntada i de la que només se’n conserva una part. Tant a l’interior com a l’exterior dels murs de la nau i l’absis corre un sòcol sortit i bisellat de 60 cm d’alçada. A més, a l’exterior, al mur meridional i a l’absis, hi ha un

31 segon sòcol, molt més baix, que compleix funcions d’anivellació del terreny i de fonamentació del mur exterior. Es conserven tres finestres de característiques similars, obertes una a cada mur de la nau i l’altra al centre de l’absis. L’interior de la finestra de l’absis presenta un arc que deuria ser monolític, partit per la meitat.

Vers el 1960, d’entre les runes del temple, es va trobar un bloc rectangular (98 x 66 x 47 cm.) de pedra sorrenca i de gra deslligat, que es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida. Sembla ser que havia estat aprofitada en data relativament moderna per a encastar-hi una roda de molí i que presenta una perforació d’un diàmetre de 15 cm., de forma cònica, que travessa tota la pedra. En dues cares oposades s’aprecien dos relleus de tosca factura relatius a Maria, considerada una obra del segle IX i en tres cares del bloc, apareixen figures aplanades per l’erosió del temps; una motllura llisa sobresurt en el els laterals de cada cara. En una d’elles apareix una figura dempeus nua (no s’aprecia detall de vestimenta); en una altra, hi

ha un personatge també dempeus, que vesteix túnica llarga i a la seva dreta -en l’angle superior- es troba representada una creu grega; en una altra cara del bloc, s’aprecia poc nítida, una figura amb túnica i un infant en posició horitzontal que l’ha travessa S’ha suggerit que podria tractar-se d’una pedra de contrapès d’un molí, d’una ara d’altar, així com de suport de la taula d’un altar o d’un muntant de l’església adossat a un mur. Per l’altra banda, la interpretació d’aquestes figures és ambigua i de lectura difícil: una ànima, un difunt, un sant, un màrtir, la Mare de Déu i l’Infant o, més probable, Sant Bartomeu, el titular de l’església de Puig. La datació és pot considerar visigòtica, doncs sovint he trobat carreus perforats en esglésies romàniques bastides amb restes de temples visigots o preromànics derruïts.

32 Pel que fa a la tipologia de les figures i formes, semblen més adients i propis del primer romànic, coincidint amb el suposat bloc reaprofitat i, que més tard, s’ha esculpit.

Del Cap del Servei d’Arqueologia de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs (Plaça Catedral s/n 25002 LLEIDA), Sr. Joan-Ramon González Pérez he rebut la següent nota aclaratòria que vaig demanar: “”Resposta formal a la teva petició. En primer lloc pensa que no és un carreu estrictament parlant, ja que és la base d’un altar romànic (molt tosc) de l’església de Pugís (Cubells); per la part del darrera, la que aniria a la paret, es va tallar de manera cònica que convertir tota la peça en un molí i el forat forma part d’aquest ús “industrial” posterior, quan ja el lloc restaria despoblat en època postmedieval. La veritat és que un element no massa estudiat. Ara es troba al Museu de Lleida. Diocesà i Comarcal. Bona feina! Cordialment.””

33 FONOLL, EL (Sant Blai I Santa Llúcia. Conca de Barberà) Si es surt de Montblanc cal arribar a Forés passant per Sarral. De Forés ens anem a Passanant i davant del trencall de la Sala de Comalats, a mà dreta, surt el vial que mena a El Fonoll: indicadors (Poble naturista). S’hi partint de Vallfogona de Riucorb en direcció a Guimerà, en arribar just passat el Molí de la Cadena i arrecerat a la seva paret en surt el camí, que després de 7 km., fa cap a El Fonoll. Malgrat haver-se bastit, probablement, al mateix temps que el castell de Sabella (1079- 1080), no es tenen documents del castell de Fonoll fins el 1305. En canvi l’església, dedicada a Sant Blai i Santa Llúcia, fou aixecada entres el segles XII i el XIII, si bé que els primers documents on es cita són del 1306 i depenia de Sant Miquel de Forès, però des de 1330 va quedar unida a Sabella, sufragaria de Forès. La pesta negra de l’any 1348 va repercutir molt sobre el Fonoll, accelerant el despoblament i que es va accentuar, pocs anys després (1360), quan els jurats de Sabella exigien els impostos d’acord amb el cens d’habitants d’abans de l’epidèmia. Com va succeir en molts pobles de la Conca, a mitjans del segle XIV el Fonoll va passar a dependre del monestir de Santes Creus (altres viles depengueren del monestir de Poblet). Però els monjos es van trobar en un indret poc poblat i per aquest motiu els de Santes Creus varen donar una carta de població, per tal d’aconseguir el ressorgiment de les terres.

Al 1381 es crea una capellania sota l’advocació de Santa Llúcia, patrocinada pel matrimoni Galceran de Sentdomí i la seva muller Francesca. L’església de Sant Blai i Santa Llúcia és una construcció de tradició romànica d’una sola nau, de planta poc regular, amb volta de canó apuntada, que arranca d’una imposta que recorre tot el perímetre de la nau, i un absis irregular amb volta de quart d’esfera, també apuntada. Anys després es va obrir una capella en el mur de seré

34 de la nau, que és l’única part de la construcció que no es conserva el mur originari. Probablement al construir-se la capella, per contrarestar les empentes de l’estructura es va bastir un contrafort en el mur de migjorn. En aquest punt s’aixeca el campanar d’espadanya per una campana. Els carreus utilitzats són tallats regularment, escudejats i col·locats a la manera isòdona, trobant-se marques de picapedrer (-<-). En el mur de migjorn s’obre la portalada originària de mig punt i adovellada. Un guardapols ressegueix a les dovelles. A l’absis apareix una finestra de doble esqueixada i a la part exterior hi ha un carreu perforat en quatre punts, dibuixant una creu, a manera de gelosia. Data probable entre la segona meitat i la fi del segle XII. A Passanant es conserva una imatge de Sant Blai del segle XIV que sembla ser prové d’aquesta capella. És una talla esculpida en pedra calcària amb restes de policromia i que deuria estar preparada per adossar-la al mur, doncs la part de darrera ha restat sense treballar.

35 JONQUERA, LA (Santa Llúcia. Alt Empordà) Aqueta ermita es situa al NE de la Jonquera. Per arribar-hi (5 Km.) es surt de la carretera N-II en direcció a Cantallops i als 2 km. s’arriba a una pista que en 3 km. puja fins a l’ermita. Queda per primer cop documentada al 948 en un diploma del rei Lluís el d’Ultramar. En el segle XII, apareix com a església parroquial dedicada a Sant Miquel de Solans. És un notable exemplar del Romànic dels segle XII-XIII, d’una sola nau coberta en volta de canó i un absis semicircular amb un fris de petites dents de serra que alterna amb mènsules. La porta es troba a migjorn, amb tres arcs adovellats, en gradació am una llinda i timpà monolítics: és una porta típica del Romànic dels segles XII i XIII de l’Empordà, la Garroyxa, el Vallespir i el Rosselló.

S’obren una finestres a l’absis, al frontis i dues al mur de migjorn. En el mur de la capçalera i per damunt de l’absis, hi ha dos òculs junts oberts en els seus respectius carreus. Campanar d’espadanya. Es conserva una pica baptismal monolítica de granit en forma de copa sense peu amb un curt basament cilíndric. Aquesta pica, malgrat ser coetània de l’església, en temps propers fou repicada, modificant-se el seu aspecte original. La pedra del seu altar serveix, avui dia,

de taula de la Font de Santa Llúcia, situada a uns metres més avall i cap a ponent. A la banda de ponent de la porta hi ha una làpida encastada on es llegeix, en lletres gòtiques: Nono Kaendas decembris anno Domini MCCCXLI oblit Brt. Derila Depodio Amolfo, sacrista istiu. Al mur de ponent s’adossa l’hostatgeria o casa de l’ermità, del segle XVIII, anys en que passà a ser considerat Santuari de Santa Llúcia.

36 LLADURS (Santa Margarida del Soler. Solsonès) Ubicada en la propietat actual del Soler, de Timoneda, aquesta església preromànica, de la que queden els vestigis de la primitiva façana, presentava una sola nau i absis trapezoïdal desviat a l’esquerra. És esmentada en una transacció de l’any 999 per Guitart i la seva esposa Enmerganda a un tal Dacó. Originàriament era més llarga i estava coberta amb un enteixinat de fusta. Posteriorment es va alçar el sostre al nivell actual i s’hi construí la volta de canó que es conserva actualment. Al mur de migdia de l’absis presentava una curiositat, única en l’estructura d’aquestes esglésies: un bloc amb una sola perforació; i, en el mur de la mateixa banda de la nau, una llosa amb vuit perforacions en forma de ferradura. En realitat, no eren gelosies per cobrir unes finestres, doncs el mur no s’obria a l’ìnterior. Varen ser traslladades a la casa de la propietària, a Solsona, a la Travessa de Sant Josep de Calasanç, nº 1. La pedra amb l’únic forat té 38 cm. d’alçada i uns 12 cm. de gruix. Les perforacions tenen forma d’arc de ferradura. La pedra amb varies perforacions, presenta tres d’elles amb certa asimetria i amb tres creus incises.

37

La gelosia va acabar servint d’amulet. Santa Margarida, patrona de les dones que anaven de part, era també bona remeiera per al bestiar malalt. Les esquelles, amb el seu collar, de les besties malaltes es col·locaven a la pedra aprofitant els angles dels forats, invocant a la Santa: d’aquí el nom del roc de les esquelles. Sembla ser que aquesta pedra procedia d’un temple anterior i que es va aprofitar quan el restauraren: correspon a les característiques de les obres del segle X, que coincideix amb la data del document en que surt citada l’església (999). En la litúrgia hispànica els cancells delimitaven diversos espais d’un temple on es situaven el bisbe, els diaques i el poble. No confondre amb la funció de les cortines o vels, que tancaven els espais reservats (la sagristia, l’ofrena de les relíquies, cobertura de l’altar durant la Passió).

El roc de les esquelles podria ser la meitat d’un cancell, rústec, d’idèntiques característiques amb forats simètrics. Col·locades transversalment les dues peces a la nau, s’establia una separació en dos sectors, semblant l’interior de la nau de Sant Romà de les Arenes, on sota l’arc triomfal es conserva el suport del cancell que separava el presbiteri de la nau.

38 Santa Margarida Soler (hipotètic) Santa Margarida Soler

En el 1914, Mn. Serra i Vilaró va ingressar al Museu Diocesà de Solsona, la talla romànica de Santa Margarida i un retaule gòtic que hi havia en aquesta capella. Del retaule, la pagesia no en va fer cas que se’l emportessin, doncs sembla que estaven acostumats a les proteccions que els capellans de Solsona portaven a cap. Però, si què es varen esvalotar per la sostracció de la imatge de la Santa. Un cop més, aquest fet per part dels sentiments de la pagesia es repeteix en el transcurs de la història: quan els exèrcits mercedaris dels Comtes protectors dels Càtares atacaren el patrimoni religiós de la Cerdanya, no van pas trobar cap imatge de la Mare de Déu o d’un Sant per destruir, a diferència del que van fer amb els temples i ornaments que trobaven. El poble havia tingut cura d’amagar-les per la devoció que sentien per elles i no permetien pas que fossin profanades. Semblant manera de procedir va passar durant els avalots del 1936, que també es salvaren moltes imatges, mentre no es varen preocupar massa per la resta del tresor de la seva parròquia... Doncs bé, els fidels de l’església de Santa Margarida de Soler, recolzats pel propietari del Mas Soler –on es troba ubicat el temple-- varen intimidar tant al bisbe de Solsona que la va fer retornar. Durant la disbauxa anarquista dels primers dies de la revolta dels militars el 1936, també el poble va superar l’intent de destrucció de la imatge, però en arribar el 1970, la imatge va ser robada i, clar, encara avui dia s’ignora on pot haver anat a parar... * * *

39 Immediatament de la sortida de Lladurs pels nord hi ha la propietat de Can Moixella. En el camí d’entrada a la finca es troba una garronera en posició vertical, que temps reculat es posava a la part superior o inferior d’una cantonada i servia per aguantar el pujant de la portera permetent el seu gir.

* * * A part de anomenar-se cancell l’espai de la nau proper a l’altar, també rep aquest nom la barrera de poca altura que s’utilitzava per la dita separació. No s’han conservat elements de cancell de l’època preromànica a Catalunya, doncs, sembla ser que, no existien a les nostres esglésies. Els fragments que es conserven (de Sant Romà de les Arenes, de Pesillà al Rosselló, de la Garriga, de Sant Cugat del Vallès, de Tarragona, etc.) són anteriors del segle VIII, quan va deixar de ser utilitzada la litúrgia visigòtica, per quan els clergues de la Gàl·lia Narbonesa foren qui propagaren la nova litúrgia romana, que si bé es va difondre, va haver-hi molta resistència, sobretot, en ambients rurals. L’estructura interna de les esglésies preromàniques, en referència a la separació de l’absis i la nau, és més arquitectònic que litúrgic. Sembla ser que només es conserven els cancells d’aquest Roc de les esquelles de Santa Margarida (hipòtesi) i les dues barreres baixes, de quatre pams d’alçada, de Sant Romà de les Arenes (Foixà. Baix Empordà), que deixa al centre de la nau un pas de menys d’un metre. L'església de Sant Romà de les Arenes Sant Romà de les Arenes (42º 4,218' N / 2º 59,547' E) es troba a uns tres Km de Sant Llorenç de les Arenes (Foixà. Baix Empordà). Hi porta un camí veïnal que voreja el Ter. Es troba un cop passada la presa de Colomers, a la dreta del camí, dalt d'un pujol, mig amagada pels pins. Es va construir als voltants de l'any 1000 en estil preromànic. També és coneguda per la gent de la zona com a Sant Romans de les Arenes. A partir de la segona meitat del segle XIII ja no apareix documentada la parròquia. Probablement el poble va ser abandonat a causa d'alguna de les avingudes del riu Ter, doncs en

40 les excavacions arqueològiques del passat segle XX, van permetre desenterrar l'església i part del poble colgat totalment per la sorra. El temple està formada per una nau rectangular, coberta amb una volta de canó, que està dividida en dos trams mitjançant un arc toral. La capçalera té planta trapezoïdal, oberta a la nau per un senzill arc triomfal, recolzat en pilastres rectangulars. Sota l'arc triomfal es conserva el suport del cancell, que separava el presbiteri de la nau.

Situació de la base dels Cancells

Planta de Sant Romà de les Arenes

41 LLOBERA (Sant Pere. Solsonès) A uns 8 km. de Solsona en direcció a Torà, apareix a la dreta la cruïlla d’on parteix la pista que mena a Llobera de Solsonès, a dos km., i on queda el temple de Sant Pere de Llobera, a la vora d’una propietat agrícola i no massa lluny de les restes del Castell, del segle XIII, situat en un tossal. Del Castell de Llobera es tenen referències de quan s’establí un mas i per un testament, documents datats en el segle XI i on consta que pertanyia als sentors de Llovera. En el 1149, els Llobera varen prendre part en la conquesta de Lleida i alguns dels seus membres s’hi quedaren, així com altres passaren a Solsona i més tard a Barcelona. El Castell passà als Pinós en el segle XIV i, en època moderna al duc de Cardona. L’edifici original va sofrir moltes modificacions i gran part d’ell s’ha ensorrat. Només hi resta una arcada de les tres que hi havien. Probablement deuria haver-hi un pis superior i unes golfes. La portada quedava en el mur de llevant i estava dovellada. Delimitant la plaça que apareix davant de l’edifici encara s’hi observen les restes de la que fou una muralla. Al costat del camí d’arribada que s’enlaira per la part de migjorn, s’aixeca una construcció de planta rodona. El temple de Sant Pere es troba aïllat. Constitueix un gran edifici, d’origen romànic, que més sembla una casa gran que un temple. El seu rector era considerat vicari de la canònica de Solsona. S’hi feren notables modificacions en l’època gòtica i en el renaixement. La nau és casi quadrada amb volta lleugerament apuntada, sense absis aparent, obrint-se en aquest mur de llevant dues finestres. A migjorn s’obre la portalada d’arc de mig punt. Adossat al mur de tramuntana es troba una edificació-vivenda i una boca de pou. El campanar de torre acabat en un terrat, s’aixeca al mig de la nau. Les restes romàniques que encara s’hi troben són una finestra, d’arc monolític de mig punt i decorada, i un ócul protegit per una cornisa i és d’un sol carreu de forma rectangular i és decorat. En el segle XI es va consagrà l’església pel bisbe d’Urgell, que era germà de la muller del senyor de Llovera. Un any abans de la consagració ja s’esmenta en un testament on es donen bens, un alou i la seca fàbrega.

42 En l’església hi havia un altar dedicat a Sant Miquel i, per aquest motiu, en alguns testaments s’ha l’anomena església de Sant Pere i de Sant Miquel de Llovera.

43 MONTBLANQUET (Mare de Déu de la Llet. Urgell) Sortint de Montblanc cal dirigir-se en direcció a Tàrrega. Aleshores es troba a mà esquerra el desvio a Blancafort i d'aquí es segueix la carretera que indica Omells de Na Gaia. Abans d’arribar-hi apareix el llogaret de Montblanquet. Va pertànyer al monestir de Poblet fins a l'any 1835. Més tard, el poble fou agregat de Vallbona de les Monges, però mai va pertànyer a la baronia de Vallbona. El castell de Montblanquet és esmentat ja al 1156, el 1195 fou donat a Poblet. Hi ha notícies que l'any 1407 tenia una presó i també es conserva el Llibre de la Cort de Montblanquet de 1440.

L'església romànica del segle XII, dedicada a Sant Andreu, és de línies cistercenques. D'una nau rectangular amb absis quadrat a llevant, on s'obre una finestra de doble esqueixada i amb arc monolític. En aquest mateix mur apareixen tres carreus amb perforacions per aplicar

les gafes 1. Coberta de canó i a dues vessants d'aigües. Mènsules malmeses i varies desaparegudes. Portalada dovellada oberta a migjorn i en aquest mateix mur s'obre a mitja alçada una rosetó gòtic: la roda està treballada en un sol carreu 2, si bé en els punts de les IX i de les III horàries hi ha un afegit de ciment, arran d’haver estat malmès durant la disbauxa del 1936. La roda queda circumscrita dins d’un carreu quadrat format per quatre quarts independents i, també,

1 Aparell que s’utilitzà a Catalunya i sud de França des del segle I aC fins el segle II.

2 També estan treballades en un sol carreu les rodes del claustre de Vallbona de les Monges.

44 afegits. En el mur de ponent s'hi troba l'espadanya per una campana. La Imatge de la Mare de Déu 3, de mirada llunyana, es assentada en un escambell amb coixí. La peanya està decorada. Coronada, porta vel fins l'espatlla i el mantell passa envoltant el braç dret, cobreix les cames i li arriba fins el peu dret. El vestit, de color blau, és de coll rodó, senzill, que arribant-li fins els peus, deixa veure la punta del calçat. Amb la mà dreta prem el pit esquerra, que li surt per un trau del vestit. La mà esquerra la recolza en la cama esquerra del Fill. El vestit s'emmotlla al cos i es cenyit a la cintura. Els plecs són aguts. L'Infant està assegut sobre la cama esquerra de la Mare, dirigint la boca al pit esquerra 4, però sense arribar-hi. La mà dreta la recolza en el canell de la Mare. No porta corona. El vestit poc acurat. És de fusta policromada de la segona meitat del segle XIII, constituint aquell grup d'imatges en que es perdia el hieratisme de la Mare de les primeres imatges romàniques i es donava una relació més humana entre Mare i Fill 5.

3 Es troba en la Sala I, nº 24, del Museu Diocesà de Tarragona.

4 Només he trobat la imatge de la MD de Puigcerdà (l’original desapareguda al 1936), que donava

de mamar amb el pit dret, trobant-se el Fill a l’esquerra. 5 Fotografia obtinguda per amabilitat de la Sra. Sofia Mata del M.D. de Tarragona.

45 NAVÈS (Santa Margarida. Solsonès) L'església parroquial de Santa Margarida de Navès, fou edificada amb la rectoria damunt un cementiri cristià preromànic i sobre unes sitges que es suposen ibèriques (Rector Mn. Jesús Huguet) A la façana de migjorn del campanar és situa un carreu perforat de tipus òcul, però d’un diàmetre de 22 cm. Així mateix a la cara del frontis d’aquest campanar es troben tres més de carreus perforats de diferents formes. Molt probablement, aquests carreus (molt restaurats) foren recuperats de la primitiva construcció preromànica, base de l’actual edifici, que per si mateix no mostra detall romànic o anterior, que no sigui la part mitja recuperada que correspon a l’entrada al primitiu cementiri que s’hi arriba des de l’interior del temple.

46

El sol de l’absis que més elevat de la nau i separats per dos esglaons. En el més pròxim a l’altar s’hi recolzen dos baranes de fusta, una per banda deixant un ampli pas entre elles, que recorden els cancells de pedra de les primitives esglésies visigòtiques i preromàniques, poc freqüents a Catalunya, i que només s’han conservat els de Sant Romà de les Arenes (Baix Empordà), de Garriga, Sant Cugat del Vallès, Tarragona, Pesillà de la Ribera (Rosselló) i l’hipotètic Ros de les esquelles de Santa Margarida del Soler (Lladurs. Solsonès).

47 ODÈN (Santa Magdalena de Sàlzer. Solsonès) Odèn es un municipi de la comarca del Solsonès, al NO de la capital comarcal que limita amb la de l'Alt Urgell. Compren també els nuclis de Cambrils i La Valldan. Per a arribar a Santa Magdalena vaig iniciar el recorregut des Cambrils

d‘Odèn en direcció a Solsona passants per la collada de Serra-Seca, on hi ha un monument (ciclista) en agraïment al Tour de França que hi va passar en la 7ª etapa del 2009 (BCN-Andorra). Poc més endavant, surt de mà dreta, la carretera que mena a Oliana i 2 km. després, apareix l’indicador a Santa Magdalena de Sàlzer. De l’edifici no s’ha identificat cap document sobre la seva història. Està restaurat,

si bé l’indret abandonat. És de planta rectangular coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis que supera el semicercle i s’obre a la nau per un arc presbiterial en degradació. Una pica es excavada al mur de l’absis. La portalada, situada al frontis, presenta un arc de mig punt adovellat i, damunt, hi ha una finestra tallada en un monobloc de pedra tosca. Una altra finestra de doble esqueixada s’obre en el mur de migjorn.

48 En el mur del frontis hi ha un campanar d’espadanya per a dues campanes. Prop de la porta arranca una paret que tanca el cementiri, situat a migjorn de l’església. Al mur de tramuntana hi ha adossada la capella. Els cairons estan disposats en filades uniformes, barroeres i poc polides, tot propi d’una construcció rural del segle XII.

49 OGERN (Sant Miquel de Saranyana o Serinyana. Alt Urgell)

Aquesta església està situada a 9 km. de la població d’Ogern, prop d’una propietat agrícola i ramadera. S’hi arriba per una pista que surt de la plaça d’Ogern, enfront del restaurant Cal Ton, en direcció a tramuntana i paral·lel al riu. Passa per la capella de Sant Sadurní de la Salsa.

La pista no és troba pas massa ben

conservada i si recentment ha plogut, abunden els tolls profunds i abundants passos d’aigua dels vessants propers.

Poc abans d’arribar a la capella de Sant

Miquel em vaig topar amb una roca de forma de dau i d’un metre i mig per banda, que s’havia després del vessant de la muntanya i ocupava la meitat de la pista per la banda del riu. Deixava un pas suficient per passar amb la furgo VW i que vaig aprofitar. En tornar, en direcció a Ogern, s’havia produït un esllavissament de terra i m’obstruïa totalment el pas.

No em podia connectar amb cap servei d’ajuda (112, RACC, Consell

Comarcal) per no haver cobertura pel mòbil. Aleshores, no em va tocar altre solució que arribar-me a Ogern a peu (6 km.)

Gràcies a Anselm Angrill, propietari de l’Hostal Can Ton, i a Jordi Cardona,

pagès i escriptor, ens hi vam arribar. Amb la pala metàl·lica del seu tractor va netejar la pista i em va permetre recuperar la VW-càmping per retornar a Ogern.

A l’entorn del nucli de Sant

Miquel, cal prestar atenció als braus d’afilades banyes que fan respecte i els mantenen lliures per péixer...

De l’església no es troben

notícies documentals i el seu estat actual és ruïnós. L’altar, amb un retaule sense massa valor que hi havia, fou traslladat a Sant Sadurní (Sant Serni) d’Ogern, la parròquia, no la capella esmentada.

L'església de Sant Miquel de Saranyana o Serinyana, situada dalt d'un tossal

que domina la vall, és un edifici d'una nau de planta rectangular sense absis diferencial, havent desaparegut la coberta i el sostre que estava format per una volta de rajol. Només es conserven els quatre murs i la motllura d’on arrancava la volta.

50

La porta s’obre al mur de migjorn, amb arc de mig punt. En aquest mur també hi ha una finestra d’una sola esqueixada. En el mur de ponent hi ha un ull de bou treballat en un sol carreu, bloc monolític. En aquest mateix mur s’aixeca el campanar d’espadanya per a dues campanes.

Òcul en un monobloc

Els carreus són de pedra sorrenca, ben tallats, polits,posats uniformement en

trencajunt. A la part alta i central d’aquest mur els carreus són petits. Dóna la impressió que la part baixa fou construïda en el segle XII i, l’alta,

correspon a una reforma més propera de quan es construir la volta.

A la sortida d’Ogern, en direcció a Solsona, surt de mà dreta una pista que arriba a la Ribera Salada, on es troben les restes del Pont medieval. Aquest pas servia per enllaçar Ogern i Oliana amb Madrona: era l’únic pont que hi havia a la comarca. El Pont d’Ogern, peatonal, tenia quatre ulls amb arcs de mig punt, dels que només es conserven els dos de la part dreta del riu. Era d’una sola vessant i, per tant, els ulls es feien més grans per salvar la diferència d’alçada entre una banda i l’altra. Assentat en les roques de cada riba, obligà a construir-lo esbiaixat sobre les aigües. Els carreus són regulars, així com les dovelles de la imposta dels arcs. En gran part del parament es barreja la pedra amb els còdols del riu. A llevant (d’on ve el riu) es construïren tallamars de curta alçada. No hi ha data determinada de la seva construcció, però no es dubte que és una pont de memòria romànica indiscutible. Jordi Cardona Regala, veí i escriptor d’Ogern, m’explicà que fou construït per Antoni Pongem, comerciant de Barcelona. El sacerdot i arqueòleg Serra i Vilaró esmenta que l'any 1259 el rei Jaume I sojornà a Ogern durant uns dies al mes de juliol. ------------------------------------

51 En Jordi Cardona i Regada publicà l’any 2009 el llibre Camí de l'infern. Presoners en temps de guerra al camp de treball d'Ogern (Editorial Pagès). Narra la història del poble d'Ogern (Alt Urgell) a les acaballes de la guerra civil espanyola, des del moment en què varen baixar d'uns camions 2.000 presoners que acte seguit van començar a construir el seu propi camp de treball. El fet que la casa pairal de l'escriptor estigui just davant els terrenys que varen servir d'escenari d'aquests fets, que casa seva fos l'allotjament dels directors del camp de treball, i per tant el seu pare, llavors infant, espectador de primera fila, han propiciat el llibre. A les acaballes de la Guerra Civil espanyola, enumerats de l'u al sis, el govern de la República va crear els darrers camps de treball en terres catalanes. El camp de treball núm. 5 era el corresponent a Ogern. L'estructura d'aquest camp era la que més s'assemblava al que poc temps més endavant van ser els camps de concentració nazis. El camp el varen aixecar els propis reclusos que desprès es varen dedicar a la construcció d'un camí que encara perdura, l'anomenat Camí de les Tàpies. Quatre mesos de vivències, va durar el camp de treball i foren suficients perquè els avis d'Ogern hagin tingut anècdotes de per vida per a contar a fills i nets. De les dures visions d'aquells dies n'han tingut conversa per anys. És així com el pare de l'escriptor juntament amb els altres avis del poble han transmès tot aquest llegat històric a Jordi Cardona. Rere els filferros, als presoners d'aquest camp de treball només els esperava la gana, els treballs esgotadors, el mal tracte, i en moltes ocasions la mort. L’autor d’aquest llibre comenta que tot plegat va marcar molt la generació dels seus pares perquè «van veure sang i coses molt dures». També ens explica que el camp de treball fou creat per la SIM, la policia secreta de contraespionatge al servei de la República i que els presoners teòricament eren feixistes. Però, en realitat, hi varen portar presoners de les més variades procedències, tant de la «quinta columna», com anarquistes, com presoners del POUM, i que «tots passaven pel mateix sedàs». Jordi Cardona i Regada s'inicià al món de l'escriptura l'any 2000 amb el llibre Fets i gent de la baronia d'Ogern i la Salsa. El 2001 publica dos llibres de literatura infantil, La bola màgica i El medalló indi, i de rondalles populars, Misteris i sentiments. L'any 2002 veu la llum l'obra poètica Paraules d'amor. El 2004, publica la novel·la de literatura juvenil L'últim nivell. El 2006 el recull de narracions Pàgines de poble, guanyador del premi Sant Carles Borromeu, en la XXVIII edició de la Nit Literària Andorrana. L'any 2007 va publicar novament una novel·la de literatura infantil, La increïble Cristina, mereixedora d'una menció especial al V Premi Barcanova de literatura infantil i juvenil.

52 OSIA (Osca) Osia és una localitat de la comarca de La Jacetania, al nord del port d’Oroel, a 28 km de Jaca, prop de Centenero i Ena, d’accés difícil pel mal estat de la carretera. L’església de la Mare de Déu del Rosario, es troba a les afores de la població com a Capella del cementiri. El temple fou parroquial dedicada a Santa Llúcia fins que es va edificar l’actual Parròquia. L’advocació ve referendada per les pintures murals, que es conserven al MD de Jaca. A migjorn de l’absis hi ha un carreu amb un baix relleu obrat amb margarides de vuit pètals, menys un de set, procedent, probablement d’una construcció anterior. També hi ha un carreu amb una naïf serp gravada.

L’església és d’una sola nau coberta de teules a dos vessants i capçada per una absis semicircular cobert amb una volta de quart d’esfera. Una finestra de doble esqueixada s’obre al centre de l’absis. Aquest absis i part del presbiteri són les restes del temple romànic original. S’han aprofitat materials de la primitiva construcció (romana o visigòtica) per la reconstrucció de la nau. A la part nord de l’altar hi ha

una pica beneitera, decorada amb una orla de llaç entre dos fines moltures. La base es una basa àtica romànica reutilitzada.

53 Al fons de la nau, hi ha una estreta porta d’arc de mig punt tapiada i davant d’ella una pila baptismal molt deteriorada i escassa decoració. En el mur del frontis apareix -a l’interior- una extensa pintura escacada i a l’exterior s’aprecia un òcul en un monobloc.

A la casa Malo, enfront de l’església parroquial, junt a una finestra, es troba un crismó de 36 cm. de diàmetre a la banda esquerra. Es tracta d’un crismó de vuit braços amb un rosetó central, format por una estrella de vuit puntes. Als símbols clàssics X, P i S, s’hi sumen altres dos, atípics sota els braços horitzontals. Les lletres A i O es situen a la inversa de l’habitual. Entre el braç de la P i el superior de l’esquerra de la X, es presenta una creu.

A la banda dreta de la finestra d’aquesta casa, damunt d’un bloc rectangular de pedra sorrenca, hi ha un cercle i dins d’ell es troba una creu amb petites inscripcions que emplenen per complert el poc espai existent: recorda l’horror vacui de les decoracions visigòtiques. Sortint de la població i a mà dreta, queda un edifici amb una semblant estela funerària dedicada al transit d’un presbite.

54 OSOR (Mare de Déu del Part. La Selva. 41° 57′ 30″ N / 2° 32′ 26″ E) Les Guillaries ocupen la zona nord occidental de la comarca de La Selva i es caracteritzen per un imponent paisatge selvàtic de muntanya, fins fa poc casi desconegut i actualment més accessible a través del Eix Transversal desdoblat. El pantà de Susqueda li posa la serena bellesa de l’aigua estancada en una notable obra de enginyeria, que funciona des de l’any 1968, quan les aigües cobriren per complert l’antic poble de Susqueda.

Sortint de Girona en direcció a Anglès, cal seguir cap a Osor. D’aquí es segueix en direcció al Coll de Nafré i, abans d’arribar-hi, surt de mà esquerra el trencall que mena a la Capella de la Mare de Déu del Part. Era un santuari existent ja al segle XIV, que estava ubicat al camí del Coll i que era emprat com a lloc de descans pels pelegrins que hi pujaven. Tot i així, l'origen l'hem de buscar en la capella d'una antiga masia, avui inexistent, que estava dedicada al culte,

poc freqüent, del part de la Mare de Déu. La Mare de Déu del Part és una imatge bastant atípica de representar la Mare de Déu per allò tan habitual en la religió catòlica de privar-la de la seva condició humana i femenina. És la patrona de les dones embarassades. Possiblement la imatge d’aquesta ermita era una representació d’una dona prenyada, tal i com l’havia representat en Piero della Francesca en el seu famós fresc Madonna del part de l’església de Santa Maria de Nomentana, a Monterchi (Itàlia). La representació de l’embaràs de Maria va començà a multiplicar-se en la Itàlia renaixentista per desaparèixer dels catàlegs d’art després el Concili de Trento.

A l'any 1687 està documentada com a capella pública, i l'edificació actual pertany, bàsicament, a una reforma del segle XIX. És d'una nau rectangular, porta d'arc de mig punt a la qual li manquen les dovelles, ull de bou en un sol carreu i campanar d'espadanya d'un sol ull, de rajol. Abandonada, presenta algunes esquerdes que fan perillar seriosament la seva estructura si no es restaura amb urgència.

55 SANT CRISTÒFOL DE PASQÜETS (Coma i la Pedra. Solsonès) (42° 9′ 32,88″ N / 1° 35′ 28,43″ E) Sortint de Sant Llorenç de Morunys per la C 462 i a 100 m. després de la fita quilomètrica Km 27, apareix a mà esquerra un terreny on es pot aparcar. D’aquí surt el corriol que a uns 300 m. empalma amb la pista que de la C 462 mena a la Capella i Masia de Sant Cristòfol de Pasqüets. També és coneguda com ermita de Goguls o de Sant Llop. Resta inserida a la part del darrera de la casa. Es tracta duna propietat privada de la que no hi ha documentació. La capella està formada per una sola nau rectangular sense absis diferenciat, amb una coberta de volta de canó feta amb maons. L'única finestra de l'ermita està situada al mur de migjorn, és de doble esqueixada i amb un arc de mig punt. La

porta, situada al mur frontal de ponent, presenta un arc de mig punt fet amb llargues dovelles extradossades de lloses planes i estretes. Damunt s’hi observa una creu grega treballada sobre un carreu no perforat. En aquest mateix mur hi ha una petita fornícula formada per un conglomerat de petites pedres que li donen un aspecte molt rústic i primitiu.

En el mur de migjorn hi ha una finestra de doble esqueixada buidada en un sol bloc. Es troba damunt d’un altre carreu amb una creu grega incisa, semblant a la que hi ha damunt de les dovelles de la porta. Aquesta finestra és tapiada i enguixada per l’interior del temple.

Es considera una ermita del segle XI, si bé és pot pensar que és preromànica, però l’extradossament de la porta i les grans dovelles (estranyes en el segle XI), no exclou una datació posterior.

56

57 SANT CUGAT DEL VALLÈS (Claustre. Vallès Occ.) Per entrar al claustre, sols si pot accedir pel Museu (els dilluns tanquen). El claustre és romànic català i s'aixeca a tramuntana de l'església, essent construït al segle XII sobre un d'anterior. És de planta quadrada, gairebé regular. Cada galeria consta d’arcs de mig punt sustentats en parelles de columnes i pilars als extrems.

Cadascuna d'aquestes columnes està decorada amb capitells finament elaborats. Els capitells estan ornamentats amb temes vegetals o figuratius, fulles, sirenes, monstres i historiats (temes de la Nativitat, de l'Anunciació, de l'Epifania, la història d'Adam i Eva, de Noè, d'Abraham, etc).

En el segle XVI hi fou construït un segon pis de tipus renaixentista i, a la fi d'aquest segle, l'atri que el precedeix. Dins del jardí del claustre es poden observar les restes de la primera basílica del segle V i el lloc on la tradició diu que s'hi va enterrar i venerar a sant Cugat. El mur de la galeria nord del claustre és el més antic, com ho demostren l'aparell petit i rústec, restes del claustre i la disposició de les vuit petites finestres amb gelosia de guix que les tancaven. La gelosia que es va conservà íntegra estava col·locada en una de les vuit finestres que hi ha al mur de separació entre el menjador dels monjos i el claustre del Monestir de l’any 1000. En origen, eren dues planxes unides per la meitat, fetes amb morter de calç i sorra, amb una capa de guix al damunt, i amb unes perforacions que permetien l’entrada de la llum i de l’aire. Quan es va retirar la gelosia per restaurar,

es va comprovar que era molt fràgil i no es va tornar a posar al seu emplaçament original. Se’n va fer una còpia per a cadascuna de les vuit finestres i l’original s’exposa al Museu de Sant Cugat del Vallès, situat al mateix Monestir. Segurament ja pertanyia al monestir preromànic i al llarg del temps s'hi practicaren noves obertures i una decoració mural pictòrica, prou visible encara.

58

Cap a l'any 1190 va arribar un taller d'escultors procedents de la catedral de Girona, on hi havien treballat durant uns 10 anys. Per això que tots dos cenobis guarden moltes similituds pel que fa als motius esculpits dels seus capitells i els murs exteriors estan recorreguts per un fris d'arcs cecs amb mènsules decorades amb caps d'animals, recordant molt al que es troba a Sant Pere de Galligants de Girona. Es remarcable que l'autor, Arnau Cadell, signés la seva obra i s'autoretratés en un dels capitells amb la figura d'un escultor treballant en un capitell corinti. La signatura, que encara es conserva avui, la va fer en forma d'inscripció al costat del pilar nord oriental on s'hi pot llegir en llatí:

HEC EST ARNALLI SCULTORIS FORMA CATELLI

QUI CLAUSTRUM TALE CONSTRUXIT PERPETUALE

(Aquesta és la figura de l'escultor Arnau Cadell, que tal claustre construí a perpetuïtat)

59 SANT FRUITÓS DEL GRAU O DE QUADRES (Gurb. Osona) Sant Fruitós de Quadres o de Sant Fruitós del Grau, és una església situada dins la demarcació de l'antiga vil·la rural de Quadres (974), del municipi de Gurb (Osona). L'església és preromànica, existia ja el 948. Consta d'una nau amb un absis rectangular i una prominència semicircular, l'aparell és de pedra trencada de marge de la Plana de Vic, i de grans blocs angulars. Exteriorment està decorada amb arcuacions llombardes i la porta d'accés se situa en el mur nord, formada per un senzill arc de mig punt adovellat, amb timpà llis i llinda. Al frontis s’aixeca un campanar d’espadanya per una sola campana. En el mur de migjorn, prop de l’absis, hi ha una finestra-espitllera formada per

dos blocs simètrics, allargassats i encarats, que deuria ser un monobloc que es va trencar pel que avui és l’extrem inferior. Ha patit diverses restauracions i modificacions, l'última de les quals l'any 1868, quan va ser feta la volta actual. No té culte d'ençà de la Guerra Civil (1936).

60 SANT JAUME D’OLZINELLES (Sant Fruitós de Bages. Bages) Sant Jaume d'Olzinelles és una església rural de construcció romànica de mitjan segle XII. Per arribar-hi es surt de la C-25 (Eix Transversal) en direcció a Navarcles i, abans d’arribar a Pont de Cabrianes, apareix a mà dreta el camí de carro, practicable per cotxe convencional, que a menys d’un quilòmetre hi mena. Amb una única nau sobrealçada i allargada, coberta amb volta de canó i rematada per un absis semicircular amb finestra de doble esqueixada a llevant. A la part nord hi ha un capçal preromànic rectangular, de doble vessant sobre la volta i finestra central. Es una obra romànica bastida cap a la meitat del segle XII, al mateix indret on abans s'havia alçat un temple preromànic. L'església de Sant Jaume d'Olzinelles va ser abandonada l'any 1803, quan es va aixecar una nova església nova, prop del mas Bertran, al Pont de Cabrianes. Quan es va construir una fàbrica tèxtil uns centenars de metres més amunt del Pont de Cabrianes, i cases pels treballadors a banda i banda de la divisòria del terme amb Sallent, es va construir una nova església prop d'aquest nucli, on es van traslladar les funcions parroquials amb la mateixa titularitat que l'església antiga. El tancament de la fàbrica tèxtil va determinar la despoblació d'aquesta zona. Al costat de l’església, annexa a la capella, s’entreveu un Mas de dimensions considerables el qual amenaça ruïna total, conegut com el Mas d’Olzinelles. Abans del Juliol 2012:

61

A finals del segle XV la família Mas el va habitar durant bastants segles i engrandir-lo en el segle XVIII, com és desprèn de la llinda (amb la data inscrita de 1752). El seu estat actual és lamentable, la teulada està completament malmesa i les parets s’estan caient per moments. Per entrar-hi, cal prestar molta atenció, tant per on posem els peus

(forats dissimulats, filferros, foscor), com per l’amenaça que algun trespol ens caigui damunt. Hi ha varis desnivells que es salven –també am precaució- mitjançà esglaons desgastats.

El que queda de l’interior de la capella conjuga amb el desastre general del Mas. Es conserva el Cor a on s’hi arriba per una malmesa i perillosa escala. Del Cor en surt el passadís elevat i cobert que comunica la capella amb el Mas.

A l’exterior de la capella i a la banda de migjorn, deuria haver el cementiri. Adossada al mur de la capella es troba la làpida mortuòria del darrer propietari, en Jaume Mas, any 1749 , i, en un angle del mateix terreny, apareix una altra làpida, de Na Francisca de Bertran y Tapies, any 1781, damunt d’una gran cripta a la que no

62 m’atreví a baixar... per prudència 6, és a dir, un xic acollonit: era a la caiguda de la tarda, anava sol, no m’havia trobat amb cap persona pels entorns... i tot el conjunt explorat (m’hi vaig passar més d’una hora) constituïa una veritable posada en escena per fer la propera pel·lícula de terror a presentar al Festival de Sitges...

Interior de la Capella i passadís elevat i cobert entre el Mas i el temple.

6 A Orcau vaig caure –per badar- dins la cripta de l’enderrocada església del castell i la feina va ser meva per sortir-ne.

63 Al costat nord de l’església es troba un absis rectangular amb volta de canó irregular de carreus desgruixats amb martell. Dóna la impressió, que deu haver estat reconstruït amb materials aprofitats de l’edifici preromànic, alhora, que al mig del mur de tramuntana hi ha una finestra d’esqueixada senzilla protegida per una gelosia en un únic bloc de pedra. Avui dia (juliol 2012), l’espoli que el Mas i el temple han sofert, també ha afectat aquesta finestra: ha estat arrancada.

1981 2012 La gelosia arrancada Altres imatges per la història (doncs no dona pas la impressió que aquest vell monument es mantingui com a mostra d’una afortunada vida de menestrals agrícoles) són aquestes:

64 Juliol 2012

65 SANT MATEU DE BAGES (Bages) Sant Mateu de Bages és un poble, cap del municipi del mateix nom, de la comarca del Bages. Està format per diverses entitats de població: Castelltallat, Salo, Coaner i Valls de Torroella. El lloc de Sant Mateu està documentat des del segle X en l'acta de consagració del monestir berguedà de Sant Llorenç prop de Bagà, quan l'any 983 hi figura la dotació de casas, terras et vineas in Sancto Matheo. Així, també consta en un rètol a l'església. En el segle XI, un personatge anomenat Guadaldo Sancti Mathei, surt citat en el testament del bisbe de Vic Arnulf, com també Seniofredus Sancti Mathei signa el 1021 en una donació feta per la vescomtessa Engúncia i el seu fill Bremon. El castell és esmentat per primera vegada l'any 1018.

Entre els anys 1937 i 1939 va adoptar el nom de Bages d'en Selves com a nom oficial. Durant aquests anys l'ajuntament va emetre paper moneda de curs legal on figurava el nom del municipi com Bages d'en Selves. Abunden els indrets d'interès, alguns dels quals, com el dolmen de Castelltallat i diversos enterraments dels segles VII al X, són testimoni de l'antiga ocupació humana d'aquest territori. També hi ha el Museu

Arqueològic i d'Instrumental Agrícola, inaugurat el setembre de 2010.

66 L'església parroquial de Sant Mateu de Bages és documentada des de l'any 983. En la seva majoria és de principis del segle XIX en què es va reconstruir i ampliar per ser massa petita i estar en molt mal estat.

De l'obra antiga es conserva el magnífic campanar preromànic de torre quadrada i amb finestres amb arcs de ferradura a quatre cares les del pis superior i, geminades, les de més avall. Constitueix un dels tres exemples de campanar de torre coneguts a Catalunya en època preromànica. Als baixos de la rectoria, un curiós conjunt de sepultures antropomorfes són testimoni de l'antiguitat d'aquest centre parroquial. En el mur de migjorn de l’església i prop al de ponent, es troba un carreu perforat en forma de creu, dins d’un òcul. Al Museu Comarcal de Manresa es conserven quatre capitells d'aquest campanar del segle X d'estil corinti califal, fets de pedra arenosa i molt rústecs.

De l'església no en consta cap notícia anterior al segle X, però de les restes que n'han quedat del primitiu temple es demostra la seva existència en aquest període. Es l'any 1078 quan apareix documentat per primera vegada quan se li fan uns llegats. Al segle XIII passa a ser parròquia i ja en el 1359 tenia 37 focs. L'any 1936, tot el que hi havia a l'interior de l'església va ser destruït.

67 SANT ROMÀ DELS VILARS (Andorra) Sant Romà dels Vilars és una capella preromànica de les més antigues d'Andorra, en el lloc dels Vilars d'Engordany, a la parròquia andorrana d'Escaldes-Engordany. Es troba a 1.861 m d'altitud, al peu del pic de Padern. S’hi arriba per la carretera de la Maçana, però cal tenir en compte de trobar una pista, a la dreta, i d’ella surt un camí descendent que hi mena. La planta és d'una única nau rectangular amb un absis quadrangular a llevant, separat de la nau per un arc triomfal que ocupa tota la llum. Per la banda de ponent es va aprofitar el desnivell del terreny per construir un nou cos de dues plantes amb un pòrtic cobert i a damunt el cor. La porta quadrada s'obre a la façana de migjorn. El sòl de la nau té un desnivell. Els murs són de blocs irregulars de pedra calcària i llicorella. La teulada a dos vessants cobreix també la nau i l'absis, independentment per trobar-se les teulades a diferet nivell. Al mur de ponent s’aixeca el campanar d'espadanya d'un sol ull amb coberta de mig punt bombada. En època posterior es va construir un porxo en aquest mateix mur, on es troba una pica baptismal. A nivell del mur de migjorn de l’absis s’obre una finestra en un únic carreu de pedra tosca. Fa uns 40 cm. d’alçada, per 25 cm. d’ampla. Un retaule provinent d’aquesta església es conserva en l'església parroquial de Sant Pere Màrtir.

68 SANT SALVADOR DE VILAVERD (Berguedà) Antic lloc del municipi de Castellar del Riu (Berguedà), al límit amb el de Guixers (Solsonès), entre Llinars de l'Aiguadora i Montcalb, damunt el pla de les Moles. Sortint de Berga en direcció a Sant Llorenç de Morunys, un cop passat el túnel de Llinars i abans del desvio a Sant Pere de Graudescales, apareix a mà dreta la pista que mena a Llinars. Es segueix, es passa prop de Cal Cabra fins arribar a l’ermita de Sant Salvador de Vilavert. En resta l'església de Sant Salvador, propera a la masia de la Costa de Vilaverd, dominant la serralada del Catllarí i les muntanyes de Busa, en un paisatge d’alta muntanya. És una petita església romànica del s. XII formada per una sola nau coberta amb volta de canó i coronada per un absis semicircular al costat de llevant, separat de la nau per un petit reclau. L’absis és cobert amb un quart d’esfera i és molt més baix que la nau. Al mur de ponent s’alça un petit campanar i també s’obre la porta amb un rústec exemplar d’arc de mig punt adovellat. Damunt d’aquest arc es troba un òcul treballat en un carreu monolític, que al col·locar-lo es va partir en dos, molt simètrics, o, per aquest detall de simetria, em sembla que més bé es podria tractar de dos pedres iguals, procedents de dos arcs monolítics d’unes finestres, i enquestades al frontis d’aquest temple.

69 SANTA COLOMA DE QUERALT (Santuari de Bell.lloc, Conca de Barberà) (41° 31′ 44,25″ N / 1° 23′ 9,10″ E)

De Montblanc es parteix en direcció a Santa Coloma de Queralt i es surt per l’antic camí a Pontils: fàcilment es troba el Santuari de Bell.lloc, concretament, a la cruïlla del Passeig Mn. Joan Segura i carrer del Pou del Gel. El Santuari de Bell-lloc, si bé es considerat un edifici gòtic 7, té algunes parts romàniques del darrers anys del romànic català, modificades en les restauracions fetes en el segles XIV i XV i, darrerament, en l'any 1948. En el seu origen, era una ermita dedicada a la Mare de Déu i des de 1250 servida per donats, que en segle XIII passà a dependre de l'Ordre de la Mercè fins el 1835. Edifici 8 d'una sola nau rectangular coberta amb dos trams de volta de creueria

com també hi està la capella presbiteral que substituí a l’absis, arran de les reformes indicades per Pere IV de Queralt en el seu testament. En el mur de tramuntana s'obrí la capella de Sant Honorat, on es troba el sepulcre gòtic dels Queralt. Al mur de migjorn s'obriren dues altres capelles: la més propera al presbiteri s'utilitza com a sagristia. De quan la comunitat de la Mercè se'n va fer càrrec es construí el claustre i altres dependències i el divendres dia 24 de juliol de 1936 , fou cremat el convent, caigué tota la volta i alguns trossos de paret.

La portalada, és del segle XIII, de l'escola de Lleida amb clara influència occitana (l'escultura historiada del timpà, dels capitells i impostes i els ornaments d'origen islàmic) i està formada per un arc de mig punt i sis arquivoltes que descansen sobre tres columnes decorades alternades amb

tres pilars rectangulars motllurats. L'arquivolta més externa està seguida pel guardapols decorat amb elements islàmics.

7 Carbonell, E. i Gumí, J.: "L'Art Romànic a Catalunya, s. XII" Vols. * i **. Ed. 62, 1975.

8 Español, Francesca: "L'Arquitectura religiosa romànica a la Conca de Barberà i Segarra tarragonina"

70 El timpà està dedicat a la infància de Jesús amb la imatge central de la Mare de Déu. En el centre de la llinda es veu la imatge de Maria coronada com una Reina,

amb el nen Jesús en la seva falda, flanquejada a un costat per l'estàtica figura de Josep i a l'altre costat, apareixen les figures, ja més dinàmiques, dels reis mags portant sengles regals, que simulen una mica de moviment, doncs un d'ells està representat a mig agenollar i, després d'ells, s'observen els cavalls amb els quals han realitzat el viatge. A la banda dreta està representada María asseguda, observant

atentament a la figura situada a la seva dreta, l'arcàngel Sant Gabriel, que queda pràcticament adossada a la figura de Sant Josep de l'escena anterior, formant en el seu conjunt una representació de l'Anunciació. Una altra petita figura apareix agenollada a l'altre costat de Maria, però no se pas identificar-la. La façana de ponent, on s'obre la portalada, està coronada per una espadanya per una campana. Gràcies a l’amabilitat del Professor J.Mª Carreras i Tarragó, de Santa Coloma de Queralt, m’ha fet veure la presència d’un carreu foradat situat al mur de migjorn de la nau prop del frontis. Es tracta d’un carreu quadrat, on s’ha esculpit superficialment un triangle de bordes curvilinis i, a l’interior d’aquesta imatge, s’ha perforat un trèvol en tota l’amplada de la pedra. El carreu està trencat en tres bocins i no s’hi va posar massa atenció en fer-los coincidir, en quan es va aplicar al mur.

En la data que hi he passat (2013) per prendre anotacions i fotografies, he comprovat que deuria haver estat traslladada d’un mur a l’altre, doncs la restauració és massa accentuada, esborrant-se amb ciment els trencajunts, així com queda aparedada la finestra per la part interior del temple.

71 S’hi observava, abans de la restauració, que a través d’aquesta gelosia o finestra en un únic carreu foradat s’arribava a veure, exactament, la imatge de la coloma del vitrall existent en el mur de tramuntana. La Imatge exempta de la Mare de Déu de Bell-lloc (informació rebuda

del Prof. J.Mª Carreras i Tarragó) no és originària del lloc. La imatge de la Verge de la Mercè que hi havia anteriorment (d'altra banda, sense cap valor artístic) va ser destruïda durant la guerra civil. Un cop finalitzada la restauració del santuari el 1959, es va plantejar quina imatge calia posar-hi. El rector, Mn. Jaume Pijoan Santaulària va decidir adquirir-ne una a un antiquari de Barcelona, procedent -segons sembla- d'una església desapareguda del Pirineu, però que no he pogut localitzar. Inicialment la nova imatge va provocar una certa sorpresa -fins i tot algun rebuig- per part dels vilatans per la "novetat" que representava, però aviat va ser acceptada com la Mare de Déu de Bell-lloc. L’actual imatge de Maria es mostra asseguda en un tron motllurat, recolzant els peus en un tamboret decorat. Cara de faccions reposades. Coronada.

Cabellera amb clenxa al mig, que li cau a cada costat del coll. Un vel li tapa la resta del cabell i li arriba fins a les espatlles. El mantell envolta el braç dret i cobreix les cames i els plecs són manifestament aguts. El vestit de coll rodó amb bordó i medalló queda cenyit per un cinturó i li arriba fins els peus, veient-se la punta del calçat. Amb la mà dreta manté una poma i l'esquerra al Fill per l'espatlla i el braç. L'Infant està assegut sobre la cama esquerra de la Mare, també està coronat. Cara rodona i eixerida amb cabellera arrissada. El vestit li arriba a deixar veure tant sols el peu esquerra i els plecs són angulats. Amb la mà dreta beneeix i amb l'esquerra manté una bola. Datada al segle XIV.

72 SANTA MARIA DE REMOLINS (Coll de Nargó. Alt Urgell) Sortint del Coll de Nargó en direcció a Isona, apareix a mà esquerra un trencall, indicant Vallcarques. Seguint aquesta carretera s’arriba al poble i a l’església de Sant Romà de Vallcarques. Es continua per la mateixa pista durant uns dos a tres quilòmetres fins la Masia Remolins, des d’on es veu el campanar de Santa Maria.

És un temple romànic, del començament del segle XII, en ruïnes. Observant les restes es pot deduir que el temple estava format per una nau

rectangular, amb una capçalera trilobulada. D'ella només s'ha conservat l'absidiola nord i part de l’absis principal. Aquest últim va ser separat de la nau per un mur amb una finestra quadrada, potser per fer un cambril per a la imatge de la Verge. En l'absidiola nord, la millor conservada, es pot observar una finestra de mig punt, avui cegada, orientada a l'est. La nau estava coberta per una volta de canó

lleugerament apuntada, de la que encara es pot veure l'arrencada en el mur nord, decorat en aquest punt amb una imposta. Estava reforçada per dos arcs torals, dels que es conserven els seus pilars. Adossada al mur de ponent queda la torre de campanar (sorprèn aquesta ubicació a ponent). És l'element més ben conservat del temple, tot i de ser de factura molt senzilla. Només destaquen les finestres geminades del seu pis superior i d’amunt d’elles s'obre un ull de bou perforat en un carreu monolític a cada vent.

73 SANTA EUGÈNIA DE BERGA (Osona) La principal via de comunicació amb les poblacions veïnes, Taradell i Vic, és la carretera comarcal B-520, que creua pel mig del terme, de nord a sud. La via secundària és la carretera de Sant Marc, que enllaça amb la carretera de Vilalleons. D’aquestes dues vies en surten les branques que donen accés a totes les masies i indústries del poble. Es troba al bell mig de la plana de Vic, al sud de la ciutat capital de la comarca d’Osona. Santa Eugènia de Berga és un municipi de la comarca d'Osona. Els topònims o noms de Santa Eugènia i de Berga s’uneixen entrat el segle XI, si bé en alguns moments apareixen separats.

L'església de Santa Eugènia de Berga, és situada al centre del poble de Santa Eugènia de Berga. Bastida el segle XI, és d'estil romànic. Fou ampliada durant el segle XII, i posteriors reformes l'any 1664 modificaren la seva planta amb la creació de dues naus laterals. En la restauració de l'any 1955, es va procedir a l'enderrocament de les capelles per retornar a la seva estructura primitiva. Consta de planta de creu llatina amb una nau única coberta amb volta de canó, capçada per un transsepte on s'obren tres absis semicirculars, els altars dels quals són dedicats a Santa Cecília (el de l'esquerra), a Santa Eugènia (el central) i a Sant Jaume (el de la dreta).

A la intersecció de la nau i el transsepte s'alça una cúpula sobre trompes, formant un cimbori a l'exterior, de base octogonal, sobre el qual s'aixeca un campanar de torre de tres pisos amb finestres dobles al primer i segon cos i triples al tercer. A nivell d’una de les seves vuit cares del cimbori i per sobre de l’absis central, es troba un òcul treballat sobre un sol carreu. Pel fet que va ser modificada en el segle XII, és molt probable que pertanyés a la primitiva església preromànica i es reutilitzés en aquesta primera ampliació o, probablement, a la restauració de l’any 1955. Destaca la portalada d'accés, a la façana de ponent, amb arquivoltes ornamentades amb motius vegetals i dos parells de capitells també esculpits. Al Museu Episcopal de Vic es conserven restes de pintures murals i dues lipsanoteques romàniques d'aquest temple.

74 SU (Gorronera. Solsonès) Es parteix de Solsona per la carretera que mena a Biosca, la C-451. Quan s’arriba a la cruïlla on es troba l’Hostal del Boix, cal dirigir-se per la carretera de l’esquerra en direcció al Santuari del Miracle (veure Doc. Temples) i, seguint-la, es fa cap a la població de Su. Molt a prop del Santuari de la Mare de Déu del Miracle, hi ha el tossal de Sant Gabriel i entre un camp i el bosc, es troba un altar: la llosa superior, de superfície aspre, pertanyia molt probablement a un dolmen i on si veuen uns gravats o inscultures. Per una altra banda, hi ha la llegenda que explica que la Mare de Déu duia aquesta

pedra sobre el cap, en el punt on hi ha una concavitat en la cara inferior. Qui posa el cap en aquest forat deixa de tenir mal de cap... i, encara més, qui assoleix aixecar la llosa amb el cap posat al forat, mai més tindrà migranya. Un altre remei derivat d’aquesta pedra, consisteix en preparar una beguda amb la pols de rascar la llosa: fa desaparèixer el mal de queixal. Seguint cap el poble de Su i, abans d’arribar-hi, apareix a mà esquerra i en una corba de l’antiga carretera, una pista que mena a Cal Sant Diumenge, on es troba una Pedra amb inscultures.

També aparegué a Su un menhir 9 que, originàriament, es trobava en un camp proper a la població, en direcció a migjorn, formant part d’un dolmen i, temps després, plantat com a fita i, d’aquí, que el van considerar un menhir. Pels voltants del 1912 va ser enderrocat i es va trencar un extrem, en una extensió d’uns 50 cm. de llarg. En data no concreta va passar a la vila. Per localitzar-lo, cal partir de l’església parroquial, passar pel carrer Fosc fins el portal que dóna accés a una plaçeta des d’on es veu la piscina municipal. Al darrera, hi ha un gran clos sota les cases de la Vila i a la dreta apareix, en un racó, el menhir que serveix de

9 En realitat no se li pot donar el nom de menhir si procedia d’un dolmen, perquè aquests foren

construïts després dels menhirs i, molts, es bastiren a expenses d’ells.

75 tauler a una taula. Amida 2,15 m. de longitud, per 1,35 m. d’amplada i uns 20 cm. de gruix. En el centre del poble es troba l’església de Santa Maria, documentada en el segle XI. El poble és petit i casi desconegut, tranquil, silenciós, rodejat de naturalesa i racons misteriosos on es pot gaudir d’uns dies sense preses, ni aglomeracions, sorolls, estrès, cotxes... La població és d’origen medieval amb carrers amb voltes. S’hi va bastir l’edifici de Cal Vendrell, romànic civil, i l’església de Santa Maria. Només hi ha una Fonda Restaurant, El Forn de Su, on val la pena menjar-hi.

A l’entrada del poble apareix plantada una pedra, no més alta d’un metre, amb un forat un xic més amunt del centre. El forat mesura uns 10 cm. L’anomenen menhir, però es tracta d’una de les anomenades Pedres foradades, naturals o artificials, que en cas de poder passar el cap (no és aquest cas) o alguna altra part del cos (una mà, el peu, el braç), al mateix temps de dir certes oracions, tenia una funció remeiera. Aquesta de Su pertanyia a una polleguera o gorronera que aguantava el pujant de la portera permetent el seu gir.

76 TENTELLATGE (Sant Martí. Solsonès) El temple, grandiós, queda situat a la vora de la carretera de Solsona a Berga, la C-26, prop de la riera de Tentellatge. Quan s’arriba al km.22 es troba un trencall a mà esquerra que en uns 500 m. hi porta. Les obres d’art que contenia foren cremades durant la disbauxa anarquista del 1936. Restaurat a final del segle XX, s’hi celebra cada any l’anomenat Aplec de la Figa. Des del 872 l’església és citada i vers l’any 947 sorgiren discrepàncies entre els comtes catalans i el bisbe d’Urgell.

L’edifici actual és una construcció barroca que abans de la restauració tenia una sagristia adossada al mur de ponent. El mur de llevant, aprofitat, s’hi aprecia un arc de ferradura molt malmès i tapiat, que ben podria correspondre a un arc triomfal d’un absis d’un temple preromànic, del segle X. Damunt d’ell apareixia un carreu foradat en el centre, un òcul. En la restauració, s’ha substituït per una òcul de factura moderna.

En el frontis, damunt de l’arc de mig punt d’una porta més petita que la d’entrada al temple, es troba un carreu foradat allargat.

77 TREDÒS (MD d’Aran. MD Roser. Sant Esteve. Vall d’Aran) El poble de Tredòs. Té tres esglésies romàniques. La capella de la Verge del Rosari, és una petita capella rectangular sense absis tocant al pont sobre el Garona, amb un petit campanar i adossat al mur nord. A l’interior, pica beneitera. L’església de Sant Esteve, petita capella del segle XI amb un campanar barreja de torre i espadanya. Pica beneitera. L’església d´Era Mare de Diu d´Aran, al N de la població, abans d’arribar a Tredòs des de Salardú. Magnífic exemplar romànic del segle XI de planta basilical de tres naus paral·leles i amb tres absis. Té dos campanars, un de torre exempta i l’altre de cadireta. Petita cripta on fou trobada, segons la tradició, la imatge de la Mare de Diu de Cap d’Aran, patrona del lloc, talla romànica d’uns 40 cm. que fou destruïda el 1936. Al mur tester, damunt de la capçalera s’obrien tres òculs formats per cercles concèntrics, degradats dins del gruix del mur i, al fons apareix un carreu circular, perforat al seu centre.

Damunt de la portada de Ponent es troba un crismó circular, de sis braços, emmarcat dins d’un cercle i amb petits adorns en cada angle del bloc. El contingut del cercle és sobri, sense més decoració que la P, l’A i l’Ω. Aquestes dos lletres penjades dels braços superiors de l’X. Segle XII. En el timpà de la portada de migjorn se’n troba un altre de

crismó, també circular, de sis braços, dins d’un cercle. La P té una doble pestanya. L’A i l’Ω ben definides i conservades, mentre que la S s’inclou dins la tija de la P. Els extrems superiors de l’X tenen dos ganxets i, els inferiors, acaben amb una base. Segle XII. L’església romànica de Santa Maria, era l’antic convent dels templers, que assoliren el estar exempts del pagament del Galin Reiau, tribut que els aranesos hi estaven obligats. En el MNAC es conserva un crucifix que va arribar-hi en el 1929, formant part de la col·lecció Plandiure i estava catalogat sense concretar el seu origen. A través d’unes fotos del 1917 es va confirmar que procedia de Tredòs.

78 TUBAU (Sant Esteve. Berguedà) Per a arribar fins a l'ermita de Sant Esteve, es surt de Sant Jaume de Frontanyà en direcció a la Pobla de Lillet. Passat 1 km. apareix una pista de terra a mà dreta que mena a la masia de Tubau i l'ermita, però poc després d’iniciar aquest recorregut, es troba una tanca que no permet el pas de vehicles: tant sols resten uns ¾ d’hora de caminar. L'església de Tubau o de Montner apareix referenciada en uns documents amb data de l'any 905, pel que sens dubte estava erigida durant el període carolingi. Poc se sap de la seva història, solament la data indicada, encara que és de suposar que existís un petit assentament poblat al voltant o proper, del que la masia que avui es troba a uns 200 metres al nord seu pot ser un dels restes. L'ermita va ser sanejada, netejada i restaurada durant l'any 1974. Es tracta d’una església preromànica, probablement de l’inici del segle X, avui convertida en ermita. Té una sola nau, absis trapezoïdal (tal com era costum en les construccions preromàniques i romàniques primitives amb una finalitat simbòlica) i campanar d'espadanya. Sobre la façana de ponent, on se situa la porta d'entrada amb arc de mig punt adovellat, s’aixeca un campanar d'espadanya per a dues campanes, de factura moderna. La nau queda coberta per una volta de canó, mentre que el sostre de l'absis apareix una mica rebaixat per sota del nivell de la nau.

Es tracta sens dubte d'un edifici de construcció preromànica, observant la seva planta rectangular amb un absis trapezoïdal. L'edifici no conta amb cap decoració exterior; carreus tallats descuidats i col·locats regularment amb argamassa. A l’exterior de la finestra de l’absis es pot veure dos grans blocs de pedra: l'inferior o base i, el superior, esculpit en forma de arc de mig punt de llargs braços, que

configuren la finestra, possiblement d'origen visigòtic. Aquesta última peça, és un carreu buidat i rudimentàriament treballat, que presenta unes figures que malgrat el desgast pel temps, s’hi pot distingir una coloma

79 situada de perfil amb les ales desplegades a la nostra esquerra, una creu en la part superior de la finestra i un arbre amb gruixudes fulles. La porta és situada al frontis, adovellada i amb farratge d’espirals molt simples, col·locats en una línia horitzontal. Damunt d’ella s’ha obert en el mur una creu retirant els corresponents carreus. Campanar d’espadanya per a dues campanes. Les característiques dels elements d’aquesta façana (campanar d’espadanya, creu retirant carreus, porta de dovelles grans i batents amb decoració de ferro treballat) em suggereixen que fou restaurada en època romànica.

80 VALLBONA DE LES MONGES (Monestir. Urgell) Per accedir-hi es parteix de la carretera C-14 (Montblanc – Andorra) i després de Solivella i abans de Belltall, surt de mà esquerra la carretera que passa per Rocallaura i mena a Vallbona de les Monges. El poble està integrat a la ruta de la tríade de monestirs que juntament amb el de Santes Creus (Alt Camp) i el de Poblet (Conca de Barberà) componen l’anomenada La Ruta del Cister. La població s’ha convertit en pocs anys en un reclam turístic, on el monestir de Santa Maria és el principal atractiu. És el cenobi cistercenc femení més important de Catalunya que ha mantingut vida monàstica durant més de 800 anys i que ha marcat el naixement i l’evolució històrica del poble.

La història del monestir comença l’any 1153 quan l’ermità Ramon de Vallbona hi aplega una comunitat mixta d’ermitans. L’any 1176 havent marxat els homes al Montsant, unes monges vingudes de Tulebras, Navarra, s’uniren a la comunitat i s’integraren a l’Orde del Cister. L’Orde del Cister estava sota la Regla de Sant Benet, que rebutjava tot allò que era superflu. Va néixer al segle XI com una

renovació monàstica que anava en contra de la riquesa i apostava per l’oració, el treball, el recolliment i l’acolliment de peregrins. Amb la figura de Bernat de Claravall aquesta orde s’estengué per tot Europa i arribà als monestirs de Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges. La primera abadessa d’aquesta última Comunitat fou Oria Ramírez i tenia una trentena de monges. Es podia comparar als monestirs masculins de Poblet a la Conca de Barberà i Santes Creus a l’Alt Camp. Van viure en solitud fins al segle XVI. L’any 1563 amb el Concili de Trento es disposà que els monestirs no podien estar en llocs isolats. El terme o municipi de Vallbona es va originar vers l’any 1573 quan les monges van demanar als habitants de Montesquiu que anessin a viure al voltant del monestir. Van acceptar i així es creà Vallbona de les Monges. Montesquiu estava situat entre dues valls a uns 600 m al sud-est de Vallbona. Hi havia les restes del castell situades a 629 m d’altitud, entre les partides de Comeseuques i Roca-Grossa. Les restes del castell i l’església foren desmuntades a mitjan segle XIX per fer la parròquia. El poble va pertànyer a la vegueria de

81 Montblanc i va desaparèixer a mitjan segle XVI en traslladar-ne al voltant del Monestir de Vallbona de les Monges. Avui només queden unes pedres del poble. El primer Ajuntament de Vallbona de les Monges és del 1573 i amb el temps, el monestir es convertí en el cenobi femení més important de la Corona catalana -aragonesa i per on passaren i reberen formació moltes filles de la noblesa catalana, que el destí era la vida monàstica. L’escola monacal desponia de l’scriptorium, on un grup de monges es dedicava a copiar i ornamentar els còdexs. A les seves aules s’ensenyava gramàtica, litúrgia, cal·lígrafia, miniatura, música i, como no, a cosir i a bordar. En el arxiu, es conserven catorze còdexs del segle XIII, així com documents antics. La seva farmàcia també va tenir gran importància, doncs donava abast a tots els pobles de l’entorn. El Monestir ha conservat ininterrumpidament la comunitat durant més de 850 anys (a excepció dels temps de guerra), malgrat que en la actualitat el nombre de religioses es molt reduït i, moltes d’elles, d’edat avançada. Encara així, amb l’ajuda d’alguns voluntaris tenen cura de l’hort, treballen en el seu taller de ceràmica reproduint antigues peces del monestir i regenten l’Hostatgeria, que disposa de 20 cambres i ofereix una cuina amb productes de l’hort. L’església és un exemplar fidel de l’estil de transició que l’Orde difon arreu. Té la planta de creu llatina i d’una sola nau, amb el creuer molt pronunciat i els absis carrats. La coberta de creuaria ogival, fou construïda probablement al principi del segle XIV, en substitució de la volta romànica. La porta principal (segle XIII) és decorada amb un dels primers relleus de Santa Maria, que apareix en un timpà, a Catalunya. El cimbori-campanar en forma de llanterna octogonal acabada en piràmide és un exemplar únic. A més d’ésser d’extraordinària bellesa, és una de les obres més atrevides de l’arquitectura medieval. L’interior del temple, molt simple, és un admirable joc de llums. A la dreta de l’altar hi ha el sarcòfag senzill i llis, de la reina Violant d’Hongria, muller de Jaume I el Conqueridor, la qual va voler ser enterrada a Vallbona; davant mateix a l’altre costat, hi ha la tomba de la princesa Sança d’Aragó, filla d’ambdós. A la dreta del cor, tocant a la reixa, hi ha la capella de Corpus Christi amb uns relleus admirables, atribuïts a la millor escola del gòtic. D’aquest altar provenen els

82 dos impressionants antipendis (de mitjan segle XIV), de tema eucarístic, que ara es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

La capella de la Mare de Déu del Claustre fou edificada l’any 1895 i en ella s’hi venera una magnífica escultura sota l’esmentada advocació. Probablement fou la primera imatge de Santa Maria (segle XII) que presidí el temple durant el període romànic. És de pedra i la Mare porta una corona senzilla emmerletada sobre un vel-mantell que li cau per les espatlles, li envolta el braços i queda sobre l’escambell on està assentada, formant plecs angulars. Cabellera trenada que li arriba als pits. De cara ovalada i trets facials ben ressaltats, presenta un aspecte noble, seré i un xic hieràtic. El vestit cenyit a la cintura, de plecs poc manifests, deixa veura la punta del calçat. Un bordó perfila l’escot rodó. Les mans es situen en posició de protecció a l’Infant.

El Fill, assentat sobre la cama esquerra de la Mare, no porta pas corona. Cabell ben acurat. Cara rodona amb grans orelles i esbossant un somriure. Un mantell li cobreix les espatlles. El vestit de coll rodó també el té cenyit amb un plec angular i li arriba al peus. Amb la mà dreta beneeix i amb l’esquerra sosté un llibre recolzat sobre la cama. Aquesta imatge del Claustre, presenta característiques del romànic del segle XII (corona senzilla, posat hieràtic, escambell poc treballat), però amb manifestacions estilístiques del segle següent (asimetria de l’assentament de l’Infant, vestits cenyits, plecs angulars cabellera trenada de Maria).

El claustre té forma trapezoïdal. Els diversos estils i èpoques donen una singular varietat

dins un mateix tema de simplicitat i d’austeritat. La nau sud (segle XII) és d’estil romànic primitiu i no té cap mena de decoració. La nau de llevant (segle XIII) també

83 és romànica, adornada aquesta amb petits rosetons i capitells d’una gran bellesa 10. La nau nord (segle XIV) pertany a la millor escola d’estil ogival i, finalment, la nau de ponent (segle XV) és una construcció neoromànica amb elements típics renaixentistes. La sala capitular de finals dels segle XIV impressiona per la seva nuesa. La porta ogival que hi dóna accés és molt esvelta i guarda simetria amb la nau del claustre. Cal destacar la imatge de la Mare de Déu de la Misericòrdia, de terra cuita policromada atribuïda a Pere Joan (segle XV), el famós escultor de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona, i l’esplèndida col·lecció de lloses sepulcrals d’abadesses. Al timpà de la porta de l’església hi es representada la Mare de Déu i l’Infant. Maria és assentada en un escambell amb quatre columnetes, duu corona que li subjecte un vel. La túnica queda presa en l’entrepit mitjançà un fermall. El vestit cobrint-li les cames arriba a deixar veure la punta del calçat. Plecs arrodonits. Manca la mà dreta i amb l’esquerra sosté a l’Infant per la natge. El Fill està assentat sobre la cama esquerra de la Mare, no duu corona, cabellera

10 Mora Vergès, Antonio: Ens explicaven a Vallbona de les Monges – com un fet quasi excepcional- que les rodes que adornen l’espai superior de les galeries del Claustre estaven fetes d’una única pedra !.

84 arrissada. Amb la mà dreta beneeix i l’esquerra la té recolzada sobre la cama. El vestit-túnica li cobreix tot el cos menys els peus. En el mur nord i a la part superior de la paret frontal del arcosoli, que conté una arca sepulcral gòtica, es situa un crismó de tres cercles, compost de vuit braços que arriben fins el primer cercle. La P un xic malmesa. L’A i l’Ω, permutades, pengen dels extrems dels braços superiors de l’X. La S s’enrosca al pal vertical. A nivell dels braços horitzontals s’hi observen, probablement, dues flors prop del centre. L’arxiu del Monestir de Vallbona és molt ric en documents i és de gran interès per a la historiografia comarcal i nacional. Es d’esperar que aviat es pugui obrir el Museu Monàstic on s’hi exposaran diferents objectes de culte (segles XVIII - XX), mobles (segles XVII - XX) i també una interessant farmàcia antiga amb peces de gran valor. El cenobi de Santa Maria fou declarat monument historicoartístic per decret del 3 de juny de 1931.

85 VALLDARQUES (Sant Romà. Alt Urgell) Seguint per la carretera Coll de Nargó a Isona i poc abans d’arribar al Coll de la Mola, surt una pista a l’esquerra que mena a Sant Romà de Valldarques. M’han dit que d’una vintena de cases escampades, actualment només dues són habitades. Però malgrat la dispersió dels habitatges, existeix un nucli principal, on destaca l'atrevit emplaçament de la rectoria, que presideix l'església romànica de Sant Romà amb un destacat campanar. En una altra Acta de Consagració de la Seu d'Urgell, la de l’any 959, es cita la Vall d’Arques. En el segle XIV, aquesta vall pertanyia al bisbat d’Urgell. També es

guarden a l’Arxiu Diocesà de la Seu, documents on es citen els capellans que hi hagueren en els anys que seguiren des del segle XIV. El temple és una construcció d’una sola nau amb l’absis orientat a llevant. La nau queda coberta amb volta de canó de mig punt recolzada en tres arcs torals que surten d’una cornisa. L’absis està cobert per una volta de quart d’esfera. El fris està format per dents en serra. Al mur de migjorn s’hi afegí la sagristia, obrint-se una porta amb un arc. L’interior de l’absis queda tapiat i, així, el presbiteri es transformà en la sagristia, probablement abans que es decidís construir l’esmentat habitacle.

En el mur de tramuntana s’obre la comunicació amb el campanar de torre de planta quadrada: consta de tres pisos amb finestres als quatre vents, essent les del primer i segon pisos geminades i les del tercer són rodones i adovellades, tenint damunt d’elles dos arcuacions cegues. D’arquacions també se’n troben damunt de les finestres del 2º pis (quatre) i de les del primer (dos). La teulada del campanar és piramidal, un xic aplanada, i de lloses de llicorella.

86 La portada de Sant Romà queda en el mur de migjorn, entre els dos contraforts, i és d’arc de mig punt en gradació. Els carreus són regularment tallats, disposats en filades i a trencajunt. D’un tamany més gran són els del campanar. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i amb un arc de mig punt dovellat. En el frontis, a ponent, també s’hi troba una finestra i sota d’ella hi ha un bloc de pedra foradat en forma d’ull de bou.

Òcul en carreu foradat

87 VINYOLES D’ORÍS (Sant Esteve. Osona) S’arriba a aquesta població per la carretera de Barcelona a Puigcerdà, entre Sant Hipòlit de Voltregà i la cruïlla a Torelló. El Santuari es troba a tocar de la C-17, a uns set quilòmetres de la ciutat de Vic. Es pot arribar en cotxe fins al mateix Santuari. El lloc de Vinyoles és documentat des de l’any 941 en un venda de terrenys. L’antiga església de Vinyoles d’Orís queda en una plaça de la part alta de la població. Es trobava dins del terme del castell d’Orís. Apareix citada l’any 957, però la funció parroquial no queda documentada fins el 1060 i al 1960 es traslladà el culte a una nova església amb una altra advocació. Amb el pas del temps presenta varies modificacions i en la realitzada al 1892 es deforma l’aspecte estètic de l’edifici. L’any 1936 fou aterrat el campanar de torre del segle XVII i situat a ponent. En aquesta església exercí el ministeri sacerdotal Mn. Cinto Verdaguer. Vinyoles d’Orís va ser l’única parròquia on Verdaguer exercí com a vicari; ell mateix va dir: “...l’única parròquia en què he servit com a pastor d’ànimes...”. Hi arribà el 1872, poc temps després de ser ordenat sacerdot. Al cap de pocs mesos quedà sol al davant de la parròquia, doncs el rector, Mn. Josep Antoni Galceran, germà d’un capitost carlí que fou mort a la guerra, va anar a substituir-lo lluitant per defensar la causa carlina. Mossèn Cinto, durant aquell any, aqueixa els primers símptomes de la tuberculosi i, l’any després, el 1893, li diagnostiquen una anèmia cerebral. Per refer-se de la malaltia, anà a Barcelona on acceptà el càrrec de capellà de vaixell de la companyia Transatlàntica. Durant la seva estada a Vinyoles va escriure força poesia de caire popular i algunes d’elles foren musicades: Cançó del rossinyol, musicada per F. Brunet; la Cançó de la Moreneta, musicada pel mestre Nicolau; i, molt especialment, la cançó del Noi de la mare, tradicional catalana. El canonge Collell, en una carta a Marià Aguiló, referint-se a la cançó del Noi de la mare de Verdaguer, escrivia: Ara ha fet una cançó nova de Nadal que n’hi ha per llepar-se’n los dits i els llavis, de tanta dolçor. He aquí un fragment:

Mentre Maria bressava i vestia son ros i tendre fillet que no dorm,

perquè no plori, ni en terra s’enyori, dolça li canta dolceta cançó.

No ploris, no, manyaguet de la mare, no ploris, no, que jo canto d’amor.

88

L’església de Vinyoles d’Orís és un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, un presbiteri curt amb un parell de fornícules (una per banda) obertes al gruix del mur. La nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, és reforçada per dos arcs torals que la divideixen en tres trams. El tram més proper a l’absis és cobert amb volta de canó de mig punt i presenta quatre trompes, probablement, per construir-hi una cúpula.

La porta s’obre a ponent on hi ha un òcul. Al mur de migjorn, prop a la porta, s’obre una finestra de doble esqueixada. Al centre de l’absis s’obre una altra finestra i, a la part més alta del mur presbiterià, es troba un carreu íntegre perforat en forma d’òcul, que es veu molt be, a l’exterior del temple, per sobre de la teulada de l’absis. L’exterior de l’absis apareix ornamentat amb un fris d’arcuacions llombardes en series de nou, sis i nou arcs, separats per dues lesenes. Als murs de tramuntana i de migjorn es construïren una capella a cada banda en l’època barroca. L’aparell actual, propi de la restauració feta a l’any 1976 és de petits carreus irregulars, disposats en filades uniformes i iirregulars. Monument a Mossèn Cinto Verdaguer