EXERCICIS ESPIRITUALSDE SANT IGNASI DE LOIOLA

UNA RELECTURA DEL TEXT (II)

Josep M. Rambla, sj.i Seminari d’Exercicis (EIDES)

1. ENTRADA EN EXERCICIS ............................................................................................1. Principi i Fonament [23]: Construir sobre roca ............................................2. Exàmens i confessió general [24-44]: l’arena i la roca ...............................

2. PRIMERA SETMANA .....................................................................................................1. Tot és gràcia ........................................................................................................2. Els cinc exercicis ................................................................................................3. Aplicacions i adaptacions necessàries [72] ....................................................

3. «ADDICIONS» ...............................................................................................................1. Per a fer millor i millor trobar .........................................................................2. Escrúpols i mocions ..........................................................................................

NOTES .................................................................................................................................

2424

163

3939

3

45

43

2537

Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • Tel: 93317 23 38 • Fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L.• ISSN: en tràmit • ISBN: 84-9730-269-9 • Depòsit Legal: B-20.494-2011 • Juliol 2011La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyental nostre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d'accés, rectifica-ció, cancel·lació i oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona

Josep M. Rambla, sj. Llicenciat en teologia. És autor entre d’altres de Dios, la amistad y lospobres. La mística de Egide Van Broeckhoven, Santander, Sal Terrae, 2007; així com de lesedicions al català dels Ejercicios Espirituales (Exercicis Espirituals, Barcelona, ed. Proa, 1990)i de l’autobiografia de sant Ignasi (El pelegrí, Barcelona, ed. Claret, 1991).

El present comentari és la segona part d’aquell que iniciàrem en el qua-dern n. 53. Aquest comentari recull substancialment el que es va ela-borar al llarg dels més de vint anys del Seminari d’Exercicis dels jesuï-tes de Catalunya. En la primera part vam tractar les Anotacions [1-20],el Títol [21] i el Pressupòsit [22], en aquesta segona ens centrem en elPrincipi i Fonament [23], en els Exàmens [24-44], en els Exercicis dePrimera Setmana [45-72] i en les Addicions [73-90]. No consignem totsels noms per no exposar-nos a cometre algun oblit, però és inexcusa-ble agrair a Javier Melloni i a Francesc Riera la revisió del text.

La substància del PF està tan vinculada alcurs dels Exercicis que, almenys de formaembrionària, ja devia trobar-se en els pri-mers exercicis senzills proposats perIgnasi a Alcalà. Les instruccions que do-nava sobre l’Examen, sobre el recte úsdels sentits i les potències, sobre la dife-rència entre pecat venial i pecat mortal,etc., hi figuraven com una manera d’ini-ciar-se en el “servei de Déu”. En el pro-cés a què fou sotmès a Alcalà el 2 de maigde 1527, es diu que Ignasi «mostrava el

servei de Déu», se li demana que «li mos-trés el servei de Déu», instruïa sobre lesdificultats que li vindrien «en entrar en elservei de Déu», anava instruint sobre com«anaven entrant en el servei de Déu»1.

A més, la vinculació essencial del PFal procés dels Exercicis es mostra ambmajor claredat si es té en compte que éspresent al llarg de tota l’experiència:Oració preparatòria [46], en els momentsmés decisius, com a preàmbul de l’elec-ció [169] i, fins i tot, en l’aplicació dels

3

1. ENTRADA EN EXERCICIS

El Principi i Fonament (PF) és un element essencial en el procés d’Exer-cicis que figura ja en els primer intents o formes més elementals de la sevapràctica. És la roca sobre la qual es construeix l’experiència espiritual detots els Exercicis. No obstant això, el redactat definitiu és tardà, probable-ment de l’època en què Ignasi va viure al nord d’Itàlia (1536-1539). En elsExercicis que es van donar a Helyar, l’any 1534, la versió adaptada mésantiga que es conserva del text ignasià, el PF hi consta encara de formainacabada i dins les Anotacions.

1. PRINCIPI I FONAMENT [23]: CONSTRUIR SOBRE ROCA

Exercicis a aquells que no fan el recéscomplet [19]. En raó d’aquesta importàn-cia els diferents directoris ignasians donenper fet que el PF es proposa sempre.

1.1. La nuesa d’un textEntre les primeres orientacions sobre elsEE [1-22] i les pautes per als diferentsexàmens [24-44], abans d’entrar de ple enles meditacions de Primera Setmana, fi-gura el text del PF en tota la seva nuesa:sense orientacions sobre la seva finalitat ila manera d’exercitar-lo. Les abundantsindicacions que sobre la manera de pro-posar-lo i dur-lo a terme s’ofereixen en elsdirectoris ignasians o d’inspiració igna-siana supleixen en part aquesta nuesa.

Tot i això, el mateix títol sembla indi-car-ne la finalitat: és un principi del qualderiven una sèrie de veritats essencials pera la concepció de la vida humana. És “fo-nament” sobre el qual es construeix l’edi-fici de la vida. En conseqüència pot afir-mar-se que el PF no és començament, sinóinici. Seria començament si inclogués al-guna informació o exercici que donés lloca començar l’experiència, i que deixés detenir importància un cop acabada la sevafunció. En canvi, l’inici no té nomésaquesta funció, sinó que continua desple-gant-se i influint al llarg de tots els exer-cicis. En el text es percep un procés crei-xent vers la praxi que revela ja el seucaràcter no pas teòric sinó existencial. Espassa d’un plantejament del sentit i l’o-rientació de la vida («l’home es creat pera…») a una proposta d’actituds («cal queens fem indiferents»).

La importància capital del PF no s’had’enfosquir per la impressió que pot cau-sar una primera aproximació al text. El ca-ràcter concís i d’una certa fredor, algunesexpressions («salvar l’ànima», «fer-se in-diferents»…) o la formulació teològica del’època, poden sorprendre, però precisa-ment és l’esquematisme i sobrietat del textallò que permet rellegir-lo i actualitzar-losense trair-lo.

I, amb tot, en els diferents directorissobre el PF s’insisteix, per un costat, en elcaràcter més aviat àrid d’aquest exercici i,per l’altre, en la necessitat de realitzar-lode manera convenient per al recte enfoca-ment de la pràctica dels EE. Conciliar l’a-ridesa amb l’entrada a fons pot tenir elrisc, avui dia, de conduir cap a un carrerósense sortida. Per això van resultar moltoportunes les reflexions de Karl Rahner2

sobre la importància de la dimensió afec-4

[23] PRINCIPI I FONAMENTL’home és creat per a lloar, fer reve-rència i servir Déu nostre Senyor, i,mitjançant això, salvar la seva ànima;i les altres coses sobre la faç de laterra han estat creades per a l’home,i perquè l’ajudin en la consecució delfi per al qual ha estat creat.D’on se segueix que l’home ha d’u-sar-ne quan l’ajuden per al seu fi, i sen’ha d’estar quan el destorben per atal fi.Per això cal que ens fem indiferents atotes les coses creades en tot allòque és concedit a la llibertat del nos-tre lliure albir i no li està prohibit, demanera que en la mesura que depènde nosaltres no vulguem més salutque malaltia, riquesa que pobresa,honor que deshonor, vida llarga quecurta, i així mateix en totes les altrescoses, només desitjant i elegint elque més ens condueix al fi per al qualsom creats.

tiva, ja que adverteixen del perill que escorre a l’hora d’una presentació massa se-ca del PF que desnaturalitzaria l’essènciade l’exercici o que acabaria per fer-lo im-practicable per a algunes persones. Con-vé, doncs, analitzar-ne atentament el con-tingut.

Les tres parts del PF indiquen clara-ment el procés mitjançant el qual es des-plega l’experiència espiritual que propo-sa. S’hi pot distingir:

Un principi general («L’home és cre-at…»). El sentit de la vida humana i de to-tes les coses creades ordenades vers l’ho-me per al compliment del seu propi fi. Nodiu que «ha estat creat» sinó que «és cre-at», és a dir, que l’acte creador de Déu esdóna també en el present i en la mesuraque l’ésser humà viu conscientmentaquest present s’endinsa en l’acte creadorque el recrea a cada moment des de la pro-funditat de si mateix.

Una conclusió teòrica («D’on se se-gueix…»). Per tant, cada persona ha d’o-rientar la seva existència enmig del mónservint-se de les coses o deixant-les, en lamesura que ajudin o no a la realització delfi de la seva vida.

Una conclusió dinàmica («Per això cal…»). És evident, doncs, que prendre de-cisions orientades al fi de la vida, enmigde les diferents oportunitats que s’oferei-xen exigeix llibertat personal per a no lli-gar-se a condicionaments afectius que po-den transformar els mitjans en fins.

Les tres parts del PF indiquen, doncs,un itinerari personalitzador que porta de lapassivitat a l’activitat. Si volem interpre-tar-los correctament, no podem prescindirde la lletra del text, però tampoc no enspodem cenyir exclusivament a aquestalletra centrant-nos en paraules o frases aï-

llades del conjunt dels Exercicis i del pen-sament ignasià.Amb raó Iparraguirre afir-mava que ens hem de guiar pel conjunt delpensament d’Ignasi.3

1.2. Desxifrant el text1.2.1. La persona humana coma subjecteEl text és obvi en la seva estructura, peròdemana que algun dels seus conceptes si-gui aclarit o subratllat. L’home és la pri-mera paraula del primer exercici. Amb ai-xò se subratlla el rol primordial de lapersona humana com a agent i com a ob-jecte de l’experiència. Els EE s’orienten ala transformació de la persona perquè esfaci plenament disponible a l’acció deDéu en la seva vida. Per tant, primer en-tra en joc la persona humana, el subjectedels Exercicis: «el qui els fa», repeteixIgnasi.

Cada un de nosaltres ha sigut i és ob-jecte de la mirada amorosa de Déu des desempre. Perquè ens va crear per comuni-car-nos la seva bondat i el seu amor.«M’has teixit en les entranyes de la ma-re» (Sl 139,13), perquè «ja que Déu ensha estimat primer, estimem també nosal-tres» (1Jn 4,19). L’expressió «és creat» noindica només l’obra ja realitzada per Déu,sinó el caràcter permanent del seu amorcreador. Perquè Déu crea sense parar i to-ta la història és una creació mai acabada.De fer memòria d’aquesta experiènciaarrenquen precisament els Exercicis: «quesom actualment creats per Déu nostreSenyor amb tot detall i que escoltem lescrides de Déu a la vida quan escoltem elsnostres desigs més profunds, que brollende l’amor creador i apassionat que Déuens té»4. En aquesta mateixa relació de

5

Déu amb nosaltres arrela el caràcter rela-cional de l’existència humana. Cadascúde nosaltres existeix per a, ja que naixemd’una relació dirigits vers aquell «que ensva estimar primer».

1.2.2. La centralitat de Déu i l’amoral proïsmeLloar (expansió), fer reverència (conten-ció), servir (concreció). La relació que es-tableix l’exercitant té el seu centre en elmateix creador, en Déu mateix. D’aquíque el PF ajudi a enfocar correctamentaquesta relació ja des del mateix comen-çament dels Exercicis, evitant o corregintaixí qualsevol falsa imatge de Déu. El«Sempre més gran» agustinià expressa elcaràcter absolut, la supremacia total deDéu, respecte de qualsevol altra realitataliena a Ell. Lloar és el reconeixementd’aquesta supremacia, però amb el be-nentès que la supremacia de Déu és el seuAmor i, per tant, la lloança que se li tri-buta és la del goig per ser el que és, és adir, aquell que tant estima el món que li haentregat el seu propi Fill. Per aquesta raó,l’exercitant ha de reconèixer la seva de-pendència filial, ha de fer reverència, pe-rò amb la consciència que només es viu lafiliació si es viu la fraternitat. I, com queno n’hi ha prou amb dir: «Senyor, Se-nyor», si no es fa la seva voluntat, la rela-ció amb Déu ha de traduir-se en l’acte de“servir”.

Naturalment, ja que es tracta d’unaresposta al Déu revelat, l’amor a Déu nopot ser un amor aïllat de la humanitat i delsgermans i germanes: «Si Déu ens ha esti-mat tant, també nosaltres ens hem d’esti-mar els uns als altres» (1Jn 4,11).

Ja que en la mistagògia dels Exercicises troba la mateixa experiència d’Ignasi,

no podem oblidar que en la comunió ambDéu, viscuda de manera nuclear al costatdel Cardener, va descobrir-hi la importàn-cia fonamental d’«ajudar les ànimes». Ésa dir, el Déu ignasià és un Déu on la per-sona creient troba el món i la humanitat.

Per això, des d’antic, s’ha relacionataquesta perspectiva ignasiana amb la clàs-sica afirmació de sant Irineu: «la glòria deDéu és que l’home visqui». I, a la vegada,«la vida de l’home es troba en la glòria deDéu». En aquesta direcció meditativa alcomençament del PF, l’exercitant concilial’adoració («la glòria de Déu») amb la in-finita confiança en un Déu que és «vidade l’home».

D’aquesta manera, es desenvolupentres actituds fonamentals en la relació ambDéu i amb l’home: la gratuïtat que valoral’altre per ell mateix, l’alteritat que no ins-trumentalitza l’altre i les obres que fan re-al l’amor. D’altra banda, cal destacar queen la literatura ignasiana, la lloança i glò-ria de Déu no té un caràcter abstracte, si-nó apostòlic, lluny de tot ideal perfeccio-nista i individualista.

Així, doncs, es pot afirmar que la pri-mera part del PF és una forma sintètica ipedagògica de presentar la primera partdel Parenostre. Efectivament, el lloar cor-respon al «santificat sigui el teu nom», jaque s’hi expressa la supremacia de Déu;fer reverència consisteix en la dependèn-cia de l’ésser humà, que ha de posar elRegne de Déu en el centre absolut de lesseves intencions, ha de «buscar el Regne»per damunt de tot; però aquesta recercas’ha de traduir en les obres, a fer la volun-tat de Déu, és a dir, a servir.D’alguna ma-nera es respon així a la qüestió sovint re-petida que l’amor no figura en el PF.Certament no hi trobem la paraula, com

6

tampoc no la trobem al Parenostre, però síla substància mateixa de l’amor, a Déu ials germans. A més, la centralitat de Déuno solament no disminueix el caràcter ab-solut de l’amor als germans, sinó que lidóna una dimensió més gran i més pro-funda.

Tot això és el que Teilhard de Chardinexpressava quan imaginava Déu com elcentre d’una esfera vers la qual tots elspunts de l’esfera conflueixen i del qual di-mana la vida que s’expandeix.5

1.2.3. La felicitat plena coma culminació del projecte de DéuEl resultat d’aquesta relació viva entreDéu que ens estima i nosaltres que volemrespondre al seu amor és «salvar l’àni-ma», és a dir, la perfecció integral de lapersona, la plenitud última i definitiva dela pròpia existència. Com diu I. Iparra-guirre, «els Exercicis no es redueixen no-més a la ‘salvació’, sinó que busquen lasalut, la perfecció integral»6.

Per tant, tot el que precedeix (lloar, ferreverència, servir) omple de contingut el“salvar la seva ànima”, equivalent de laplenitud de vida humana o la felicitat to-tal i no simplement evitar la desgràciainfinita de la condemnació, com podriasuggerir el verb salvar. Ara bé, aquestaplenitud de vida o felicitat, que és l’anhelsuprem que habita el cor humà, no és comun premi o recompensa exterior i poste-rior a tota una vida orientada vers el «Déuamb nosaltres», sinó que és quelcom inte-rior a aquesta mateixa forma de viure.L’expressió «mitjançant això» suggereixque en la triple actitud esmentada s’hi tro-ba la felicitat, incoativament ara, i en ple-nitud quan es manifesti el que ja som (cf.1Jn 3,2). En conseqüència, és important

que aquest goig que Déu ens ofereix noquedi amagat i enfosquit darrere el queIgnasi proposa, com si això que proposacertament en primer lloc anés separat d’a-quest goig. Déu ens ha elegit per a ser fillsi filles i gaudir d’aquesta plenitud filial ifraterna (cf. Ef 1,3-14).

1.2.4. «Les altres coses»o la integracióLa vida humana es desenvolupa dins lacreació mitjançant una xarxa de relacionsmolt diversa: societat, cultura, economia ipolítica, família, cosmos, etc. L’existènciacristiana, en el món, és una forma inte-gradora de viure “les altres coses”, peròamb una certa jerarquia i ordre: «les altrescoses sobre la faç de la terra han estat cre-ades per a l’home, i perquè l’ajudin en laconsecució del fi per al qual ha estat cre-at». Si traiem de la idea d’ordenació versla persona humana la connotació negativade justificació per a un domini arbitraridevorador de “les altres coses”, es potconcebre la vida humana com l’harmoniad’un concert en el qual diferents instru-ments, amb la seva gran diversitat i ambla riquesa d’una partitura interpreten unasimfonia. En el centre hi ha Déu i la per-sona humana –les altres persones i jo– enrelació amb el món i les diferents estruc-tures en què es desenvolupa la vida, in-tegrats en una unitat dinàmica. A la ribadel riu Cardener, Ignasi va tenir «unail·luminació tan gran que totes les coses lisemblaven noves» (Aut 30). Per això, talcom diu Jerónimo Nadal, sempre veia elmón ex integro, en el seu conjunt, no deforma parcial, sinó component una unitatharmònica.

Seguint amb la imatge del concert, po-dem notar com en tota interpretació hi cap

7

la variada combinació de sons amb els im-prescindibles silencis formant la bellesade la simfonia. El mateix s’esdevé en lavida humana segons Déu: la persona quevol viure la plenitud de vida ha de saberprendre decisions positives respecte a lescoses («usar-ne») i, a vegades, saber pren-dre distància i negar un determinat ús deles coses («estar-se’n»), en la mesura queles coses o bé ajuden, o al contrari, cons-titueixen un impediment per a la realitza-ció de la vida humana.

Aquesta relativització de les coses enfunció del fi de la vida humana no ha deportar a una pura instrumentalització d’a-questes coses, ja que elles tenen en si ma-teixes un valor i formen part d’un universi una història que és en veritat «medi di-ví». Sobre això és important la considera-ció d’aquests dos missatges bíblics: un celnou i una terra nova com a culminació delnostre món, segons els anuncis d’Isaïes,Romans 8, Apocalipsi 21, etc., i la con-cepció de tota la creació integrada en elRessuscitat, com figura en les cartes alsEfesis i Colossencs. El pensament deTeilhard de Chardin, de Raimon Panikkari moltes aportacions de l’ecologia actua-litzen aquests missatges bíblics.7 En el PFno ens trobem, doncs, lluny del que avuiconsiderem com a concepció cosmoteàn-drica de la vida humana: l’home en har-monia amb els altres homes, amb els cos-mos i amb Déu. En paraules del NT, estracta de buscar el Regne de Déu, és a dir,Déu en relació amb tota la creació, i la se-va justícia en el món actual.

1.2.5. Llibertat per a escollirEnmig d’una espessa trama de realitats enles quals s’ha de desenvolupar la vida hu-mana no és estrany que passi alguna d’a-

questes dues coses: o bé que es perdi elnord, i d’aquí la importància d’allò quehem exposat fins ara sobre el PF; o bé queun es trobi atrapat per coses que l’hipno-titzen o li treuen llibertat de tal manera queles seves opcions no es dirigeixin vers elsentit de la vida expressat en el PF. És,doncs, necessari adoptar una actitud acti-va i compromesa per a preservar la pròpiallibertat de manera que tot l’ésser de l’e-xercitant i les seves capacitats s’orientinen el recte sentit: «cal fer-se indiferents».No parlem d’un esforç prometeic o pela-già de conquesta de la salvació, sinó d’a-lliberar el cor perquè pugui respondre a lainiciativa amorosa de Déu que ha entraten la vida personal, però que només espe-ra una resposta veritablement lliure. I, enaquest cas, la llibertat no es troba nomésdavant de coses o opcions sobre les qualsno hi ha dubte a l’hora de decidir cap a ons’ha d’inclinar la decisió (vers el bé o versel mal), sinó que també es troba davantd’opcions possibles que, tot i ser neutres,es poden convertir en camins confusos oaberrants per a aconseguir el veritablesentit de la vida: addicció a coses potserbones o indiferents, però que poden aca-bar esdevenint una forma d’idolatria, demanera que a vegades es pugui donar en-tre persones bones una espècie d’ateismesoterrat.

Encara que, òbviament, si som perso-nes normals, tindrem més inclinació afec-tiva vers determinades coses, ens cal nofer cap diferència entre totes les possibili-tats que se’ns obrin, mentre no veiem qui-nes d’elles són el millor camí per a una re-lació amb Déu que és la nostra felicitat.Això és el que expressa Ignasi amb el «calfer-se indiferent». Una formulació activade la llibertat interior davant d’allò que no

8

està clarament unit a la realització plenade la vida. Ignasi farà referència als nos-tres instints de vitalitat (salut-malaltia), depossessió (riquesa-pobresa), de valor o defer-nos valer (honor-deshonor), de ser (vi-da llarga-curta). Però aquesta enumeracióno és exclusiva i per això afegeix «en to-tes les altres coses», ja que en els nom-brosos i variats contextos de la vida hu-mana poden donar-se miratges que ensportin a inclinar-nos cap a unes realitatsque no siguin indubtablement vies queporten a «la vida veritable» (com el ma-teix Ignasi dirà més endavant a EE 139).

1.2.6. Deixar a Déu ser DéuLa imatge de Déu que es dibuixa al co-mençament del PF, com a central i abso-lut per a l’home, font de sentit i de felici-tat de la vida humana, demana unaobertura i disponibilitat plenes.Així, la lli-bertat buscada per cada persona és la for-ma d’afirmar realment, existencialmentDéu, com a Déu. D’aquesta manera, desdel PF es va desenvolupant en l’exercitantaquella disposició perquè el Senyor es co-muniqui immediatament amb la seva cria-tura, traient allò que hi pugui haver de re-serves i impediments a un obrir-se al Déuque ho és tot.

En qualsevol cas, l’exercitant, que re-coneix el caràcter absolut de la seva vidacentrada en Déu, desitjarà i elegirà ambtota la seva força «el que més ens con-dueix al fi per al qual som creats». Aquítrobem per primera vegada la paraula quecaracteritza l’espiritualitat dels Exercicis,«més», expressió de la desmesura de l’a-mor, ja que l’amor sempre demana més ien matèria d’amor sempre estem en deu-te (cf. Rm 13,8). Aquest «més» revelal’impuls d’amor que s’amaga en la indi-

ferència (paraula que no utilitza Ignasi enels Exercicis, on fa servir un llenguatgemés actiu i dinàmic), ja que «no hi ha in-diferència veritable més que en un cor dis-posat a estimar amb un amor apassionat iuniversal, en lloc de refugiar-se en una co-sa o en una altra o de professar respecteper totes les coses enmig d’una insensibi-litat general»8.

Més endavant, la disposició expressa-da pel «més» anirà prenent cos en l’exer-cici del Regne [97-98], en les contempla-cions de Segona Setmana [104] i en elsexercicis previs a l’elecció (Banderes,Binaris i Humilitat).

1.2.7. Sobre l’experiència de fepròpia del PF

Amb tot el que hem dit s’haurà pogut en-tendre amb claredat suficient que el PF noés simplement una elucubració de teolo-gia natural, sinó que se situa en la pers-pectiva d’una experiència de fe, encaraque no en termes explícits. Això resultaclar si es té en compte el fi dels Exercicis:viure en l’amor i el servei, a partir d’unatransformació profunda de l’afectivitat.Cal partir, doncs, del fet que l’enunciat te-ològic teòric del PF és l’expressió d’unarealitat, la de l’amor, de la qual cal fer ex-periència vital.

En la primera part l’exercitant se sentobjecte de l’acció de Déu en la seva prò-pia vida, “és creat”. I l’acció de Déu no-més pot ser amor, ja que Ell és Amor. Icom que aquesta acció de Déu és, com totacte d’amor, una interpel·lació, suscita demanera espontània una resposta personali així s’enceta ja la dinàmica d’aliança quetravessa tots els Exercicis Espirituals.Aquesta resposta de l’exercitant s’expres-sarà en forma de lloança, reverència i ser-

9

vei, però no com si fos un programa ques’hagués d’executar forçosament, sinómogut per la seducció de l’amor que perell mateix crida i mou la persona estima-da. Es tracta, doncs, d’una experiència depassivitat (l’acollida de l’amor) que es faactivitat (resposta d’amor).

Fem-nos, aquí, una pregunta: es potpresentar i oferir el PF a no creients? En-cara que la perspectiva plena i explícitadel PF és, sense dubte, una proposta per acristians, no es pot negar que el seu con-tingut té un sentit ple per a persones quevisquin alguna experiència de “ser cre-ats”, que vulguin orientar la seva vida enrelació a un absolut, que desitgin viureuna vida tota ella unificada en un únic sen-tit i siguin persones que no es considerinilles, sinó que concebin la seva pròpia vi-da en obertura als altres.

1.2.8. Aprenent a estimarAl final dels Exercicis, Ignasi diu que l’a-mor s’ha de posar més en les obres que enles paraules [231] i proposa una contem-plació per a seguir vivint en l’amor mésenllà dels Exercicis. Sembla, doncs, quel’amor ha d’estar present en el PF, ja queaquest conté de manera concentrada l’es-sencial de tota l’experiència d’Exercicis.A més a més, el PF introdueix en la pràc-tica de l’amor, que consisteix en les obres,mitjançant l’explicitació de «lloar, fer re-verència i servir». Certament, un amor aDéu, però, com ja s’ha dit, també a ger-mans i germanes.

José M. Castillo diu que FranciscoSuárez «no parla mai d’indiferència devoluntat, sinó d’indiferència d’afecte…Això ja ens està dient que per a Suárez laindiferència excedeix els límits de la nos-

tra voluntat; és a dir, es tracta d’una dis-posició més ampla i més profunda»9.

A més, com diu Karl Rahner «la indi-ferència no és altra cosa que la fase inicialde l’amor, l’aprenentatge de l’amor fi-nal»10, ja que és anar centrant el cor enl’essencial, sense deixar-se hipnotitzar pertots els miratges de particularitats que des-vien el cor del centre de l’amor. I, en qual-sevol cas, «fer-nos indiferents» només éssa si correspon a un apassionament per-sonal profund, que en aquest cas és la pas-sió per Jesucrist i el Regne de Déu. De ma-nera que parlar d’indiferència és parlard’una passió que genera llibertat.

En això Ignasi enllaça amb una antigatradició, en particular sant Bernat, que java percebre que el veritable amor, fundaten Déu, demana mantenir un equilibri res-pecte de les coses no clarament orientadescap a la voluntat de Déu, «sempre a puntper a seguir la seva voluntat [la de Déu],sigui quin sigui el sentit vers el qual veu-rem que aquesta voluntat s’inclina»11.

1.2.9. Crist i el PFAtès el caràcter essencialment cristològicdels Exercicis Espirituals, resulta incon-cebible que el PF no sigui una experièn-cia fonamentalment cristològica, ja que,com hem dit, el PF és present contínua-ment en tots els exercicis de pregària, mit-jançant l’«oració preparatòria» [46], i éspreàmbul essencial del moment culmi-nant de tot el procés espiritual: l’elecció.Crist, amb qui s’ha d’identificar l’exerci-tant, és la realització més perfecta del PF:la plenitud de la glòria del Pare i de la vi-da dels homes es dóna “en Crist”, perquè«només Crist ressuscitat constitueix l’ho-me perfecte, a imatge i semblança seva

10

fou format el cos d’Adam» (sant Ireneu).Al mateix temps, Crist, sovint anomenat«Creador i Senyor» en els Exercicis, éstambé objecte del «lloar, fer reverència iservir»12.

1.3. La pràctica del PF1.3.1. Importància i caràcter dinàmicdel PFLes diferents orientacions dels directorissobre la manera de proposar els Exercicissempre donen un relleu especial a la ma-nera com s’ha de donar el PF i la divisióde les seves diferents parts. La pràctica ac-tual segueix donant una gran importànciaal PF per a orientar el sentit de la vida, in-tentant relativitzar tot el que no sigui Déumateix. El PF és un projecte de màxims iorienta tots els Exercicis.

Els directoris destaquen també el ca-ràcter dinàmic del PF, i que implica per al’exercitant: adquirir una certa oberturad’esperit, una disponibilitat personal.Això es veu en les mateixes expressionsque empra el text, com «fer-se», «desitjanti elegint» i, també en la «pregària prepa-ratòria» [46], permanent extensió del PF,en què es demana a Déu una ordenacióplena de tota l’existència. El «preàmbulper a fer elecció» [169] insisteix en l’ac-titud dinàmica i existencial que hi ha ha-gut des de l’inici dels Exercicis amb pa-raules que sintetitzen el mateix PF: «Resno m’ha de moure a prendre els tals mit-jans o a privar-me’n, sinó solament el ser-vei i lloança de Déu nostre Senyor i saluteterna de la meva ànima». L’exercitant nos’ha quedar fixat en coses que no siguinDéu mateix o la seva voluntat i per això,ha de treballar aquesta llibertat per a esti-

mar o, si no, millor retardar l’entrada enExercicis, «fins a haver madurat més»13.

Això no obstant, en el text dels Exer-cicis i Directoris, no sempre consta de for-ma clara en què consisteix el treball de l’e-xercitant per a arribar a l’objectiu del PF.Es tracta d’una consideració de la lògicade la vida cristiana? És qüestió de crearuna convicció personal? Parlem de mou-re la voluntat? És un exercici més racio-nal que afectiu? Temps més de reflexióque de pregària? Per a ser sincers, granpart dels comentaristes i de les exposi-cions clàssiques accentuaven del PF l’o-rientació cap a la intel·ligència i la volun-tat més que no a l’afecte. No són pocs elsqui en destaquen el caràcter dur i àrid.

Precisament, per contrastar aquesta lí-nia en la forma de proposar el PF, s’insis-teix actualment en el fet que «ha de sercom una mirada cap al cim, que suscitadesigs d’enfilar-s’hi», «una experiènciad’amor de Déu que ens interpel·la i moua la reciprocitat», «un encontre amb lautopia del Regne que ajudi que cada exer-citant escrigui la seva pròpia utopia»… Enqualsevol cas, cal ajudar que l’exercitantcomenci els Exercicis amb goig i espe-rança, ja que hi acollirà existencialment laBona Notícia del Regne de Déu. Enaquesta línia, W. A. Barry parla del «Prin-cipi i Fonament afectiu» i fa seves les pa-raules del psiquiatra J. S. Mackenzie:«Gaudir de Déu hauria de ser la culmina-ció de la pedagogia espiritual»14.

Es refereix a l’experiència de la com-panyia de Déu que fa desaparèixer els sen-timents negatius i que porta a sentir-seacollit i estimat. Aquesta vivència afecti-va és un bon “inici”, ja que mou l’exerci-tant des del centre de la seva persona: el

11

cor. Pot, doncs, afirmar-se que el plaer es-piritual, que és un element important delsExercicis, com s’ha dit a propòsit de la se-gona anotació, i que culmina en la QuartaSetmana, comença a créixer des del PF.

1.3.2. Practicar el PF comun veritable inici dels ExercicisJa que els Exercicis Espirituals comencenestrictament amb el primer exercici de laPrimera Setmana [45], el PF cal situar-loen l’activitat prèvia al mateix comença-ment de l’experiència, al costat de la pre-sentació de les anotacions i la creació deles disposicions per a entrar de ple en elsexercicis. Aquesta manera de concebre lapràctica del PF, es veu confirmada pel fetque en un dels textos de més autoritat comel d’Helyar, el PF figura encara entre lesanotacions.

Ara bé, el PF no sols té una finalitat di-nàmica, sinó que, en paraules d’Elías Ro-yón, és més un “inici” que un “principi”.És a dir, no es tracta d’una experiència apartir de la qual l’exercitant s’endinsa enun nou procés espiritual independent, si-nó de quelcom semblant a l’obertura mu-sical d’una simfonia, que en el cas delsExercicis, no farà altra cosa que ampliarel “moviment” inicial. Els Exercicis Es-pirituals tenen com a objectiu ordenar lavida a partir de la transformació de l’a-fectivitat, en sintonia amb l’Evangeli:«Que des de bon principi sàpiga l’exer-citant on va, i que es determini seriosa-ment a arribar amb la seva dedicació finsa on se’l vol conduir»15.

1) L’exercitant ha de prendre cons-ciència clara i ferma de quin és el sentit dela seva vida:

La finalitat de la vida, la plenitud de laseva existència (=“salvar” l’ànima) enl’amor a Déu i als germans (=“llo-ar…”).

Tot està orientat vers aquesta conclu-sió (“les altres coses”)2) A més, ha de disposar-se seriosa-

ment a la tasca de fer realitat aquest pro-jecte. Això es proposa mitjançant el «tant- en la mesura», el «cal que ens fem indi-ferents», «només desitjant i elegint». Noes tracta d’aconseguir de bones a prime-res el fruit de tots els Exercicis. Aquestatasca s’enuncia ja en la primera anotació[1]: «treure de si totes les afeccions des-ordenades»; i en el títol [21]: «vèncer-se».També la cinquena anotació [5] ja prepa-ra el camí: «gran coratge i liberalitat…oferint-li tot el seu voler i llibertat, per talque sa divina majestat així de la seva per-sona com de tot el que té se’n serveixi con-forme a la seva santíssima voluntat».

Aquest és l’objectiu del PF en elsExercicis complets, que suposen una per-sona amb desigs autèntics de progressaren la vida cristiana, «que desitja aprofitaren tot el possible» [20], i que capaciten pera una veritable elecció evangèlica. Però,en qualsevol cas, l’exercitant començaamb la consciència del paralític que ne-cessita que algú l’alliberi de la seva im-mobilitat, amb la confiança de tenir Jesúsal seu costat.

En altres situacions, caldrà decidir sies dóna o no el PF i si es fa del tot o no-més parcialment, o bé dedicar-li més omenys temps. Per exemple, en els Exer-cicis en la Vida Quotidiana hi ha qui li de-dica almenys quatre setmanes. Una entra-da lenta que facilita iniciar la Primera

12

Setmana des d’una perspectiva molt posi-tiva.16

1.3.3. Prendre’s la vida seriosament«Es determini seriosament», hem llegitunes línies més amunt. Es tracta d’una se-riositat o responsabilitat fruit d’un pren-dre’s la vida seriosament. «El pressupòsitantropològic per a fer els exercicis ésprendre’s seriosament l’existència huma-na» (Jon Sobrino). Per tant, qui s’apropials Exercicis ha de partir d’una posiciópersonal existencial que no busqui sim-plement satisfaccions de caràcter pietista,o donar respostes teòriques o moralit-zants, sinó que es pregunti o bé pel sentitreal de la seva vida o vulgui fer front aaquelles qüestions veritablement fona-mentals de la seva existència. Com queconeixem prou bé la limitació de l’ex-pressió humana per a manifestar realitatsprofundament vitals, a l’hora de compro-var que es doni aquesta disposició en elcandidat, convé no deixar-se guiar ni pelllustre ni per la pobresa de les paraules oformulacions de les persones que dema-nin fer els Exercicis. Hi ha qui té una ca-pacitat i riquesa d’expressió que no sem-pre respon a una actitud seriosa davant lavida i, en canvi, passa just al revés amb al-tres persones d’expressió i formulaciómés aviat pobres.

En definitiva, cal evitar, de totes pas-sades, que el PF sigui l’ocasió per a elu-cubracions estèrils i fatigoses, però tambéque degeneri en un moralisme o un vo-luntarisme extenuants. No es tracta d’a-conseguir plenament i de cop el que s’e-nuncia en el PF: això s’anirà assimilantdurant tots els Exercicis [cf.16, 46, 157,166, 169]. L’objectiu de l’exercici és prin-

cipalment impregnar-se del sentit del PF iatiar disposicions en consonància.

1.3.4. «Sentir i gustar»Ja que el PF és el primer exercici que esrealitza, convé que s’enfoqui de maneraque l’exercitant pugui fer un tast de labondat i l’amor del Senyor. Assaborir elcontingut del mateix text amb el recurs alParenostre, com s’acaba d’indicar: la cen-tralitat de Déu, del seu Regne i de la sevavoluntat. El PF, com a experiència d’unapassivitat activa, demana el “treball” dedeixar-se estimar, cosa no fàcil, però quetoca a fons la dimensió més afectiva de larelació amb Déu: descobrir i assaborir«que n’és de bo el Senyor» (Sl 34,9). Laimatge de Déu Amor pren aquí un alt re-lleu vivencial. I, a la vegada, aquesta ex-periència de l’amor concret de Déu permi, profundament sentida és el detonantd’una resposta progressiva al Déu del’Aliança amb el qual culminen elsExercicis Espirituals.

La primera part del PF deixa pas oberta una dimensió més pràctica: «Fills meus,no estimem amb frases i paraules, sinóamb fets i de veritat» (1Jn 3,18). Com esconcreta i es fa operatiu l’amor? La res-posta inclou dos moments: un primer mo-ment és la presa de consciència que l’a-mor ha de buscar les seves pròpiesmediacions i un altre, en què l’amor ho re-geix tot i, per tant, exigeix un cor obert idisponible per a elegir les mediacionsapropiades. El “més” amb què acaba el PFapunta a un sentiment profund, a una cer-ta passió per Déu, com a centre de tota lavida de l’exercitant. Un inici que cal des-envolupar sobretot mitjançant la peticiórepetida en l’«oració preparatòria».

13

1.3.5. Relació personal i confiada ambDéu

«Posar-se a les seves mans», diran els di-rectoris ignasians, segons l’esperit de l’a-notació número 5 [5]. La pregària deCharles de Foucauld: «Pare, em poso a lesteves mans…» pot ajudar a fer efectivaaquesta anotació. També hi pot ajudar lamateixa proposta d’Ignasi de començartots els temps de pregària amb l’oraciópreparatòria [46], i d’acabar-los amb elParenostre, pregàries que són síntesi delPF i que sostenen contínuament una acti-tud de confiança profunda. En aquesta re-lació de confiança, l’activitat de l’exerci-tant ha de ser sobretot demanar ambsenzillesa, més que no pas esforçar-se, ésa dir, demanar aquell «resignar-se del tot»,i aquell equilibri o llibertat a què fan re-ferència els directoris.

1.4. Algunes aproximacionsrecents al PF

1.4.1. Punts de partida del PF

El fet que el text del PF no vagi acom-panyat d’orientacions metodològiques,encara que aquestes no faltin als directorisignasians, ha impulsat una certa creativi-tat en els enfocaments d’aquest exerciciespiritual. Indico tot seguit i d’una mane-ra molt sintètica, només alguns d’aquestsenfocaments més recents.

– Decisió existencial de donar a la vi-da un sentit teologal (J. Gómez Caffa-rena).

– Consagració i comunió: obrir-se desdel cor a Déu i a la comunicació uni-versal (J. C. Guy).

– Prendre’s seriosament la pròpia exis-tència, tota ella polaritzada per unAbsolut (Jon Sobrino).– Encaix entre deure i llibertat (F. Se-gura).– Pont llevadís que connecta la vida del’exercitant amb la vida de fe (J. I.González Faus).– No partir de zero en l’experiència delPF, sinó des del punt on l’exercitant haarribat en la seva vida espiritual (A.Lefrank).– Aprenentatge de l’amor: començar aalliberar-se d’aquelles coses que hip-notitzen o són miratges que impedei-xen orientar la vida en l’amor (K.Rahner).– Conscienciar que només Déu és Déui afirmar existencialment Déu mitjan-çant el «fer-nos indiferents» (J. Vives).

1.4.2. Alguns desenvolupaments del PFAvui és comú iniciar el PF amb la invita-ció a l’exercitant a rellegir la seva pròpiahistòria de salvació. No es tracta ni d’unacrònica de la pròpia vida, ni d’una inter-pretació, sinó d’una mirada de fe, en laqual l’exercitant se sent filla o fill volgutper Déu i mogut a la gratuïtat i a la cor-respondència.

Amb perspectiva teologal i trinitària,l’exercitant pren més consciència, amb re-lació a Déu Pare Creador, de la seva con-dició filial, i aquesta filiació, reconegudai viscuda en el Fill, introdueix l’exercitanten el clima trinitari. Hi acostumen a aju-dar alguns textos de suport: Col 1,15-20 iEf 1,3-10 per a assimilar la centralitat ab-soluta de Jesucrist; Jn 1,30-39 per a apro-fundir en l’atracció de Jesucrist.

14

Es pot també enfocar la pregària comun exercici d’acollida de tots els béns queDéu ens dóna (“les altres coses”) per a“fer-ne us” o per a “estar-nos-en”. En pa-raules de la psicologia més elemental, sa-ber dir «hola» i saber dir «adéu». O tam-bé es recorre a la pràctica orant de larespiració: en aquest moviment vital,quan un inspira, acull i quan expira, en-trega; de la mateixa manera, rebem la vi-da i, si no la donem als altres, morim.Naturalment, en aquesta mena de pràcti-ques, cal evitar sempre l’entotsolamentegocèntric.

1.4.3. Alguns textos molt utilitzats(entre molts altres)La llista de textos, sobretot, bíblics, quefan servir les persones que donen Exer-cicis Espirituals és immens i, per tant, aquínomés s’indiquen alguns que ens hansemblat especialment adequats:

– Història de Jonàs i Rut: sortir d’unmateix i desitjar i elegir allò que méscondueix.– Saviesa 11,22ss. Deslligar-se de totel que no sigui Déu en començar elsExercicis.– Rm 8,31ss. Per a aquelles personesque tendeixin a l’angoixa, el text potajudar a inspirar confiança i a posar-seen mans de Déu.– Magníficat. Posar Déu al centre, pe-rò no dalt d’un pedestal, sinó a prop,de manera que «el cor se n’alegri» per-què «ha mirat la meva petitesa».– Lc 10,25-42. En el bon samarità i enMarta i Maria se’ns mostra com la vi-da consisteix en l’amor absolut a Déui al proïsme, però superant els mirat-

ges “d’allò religiós” o d’un servei noben orientat.– El petit príncep, sobretot el capítol21 ofereix també bona matèria laicaper a entrar en l’obertura de la fe.

1.4.4. Una reformulació secular del PF:«Projecte de Vida» o «Marc de la mevaexistència»17

Una formulació secular del PF com la quees presenta tot seguit, pot ser especialmentsuggestiva per a persones amb mentalitatsecular i pot aplicar-se fins i tot a nocreients. A partir de la reflexió sobreaquest text, el més probable és que l’e-xercitant se senti incapaç de realitzar elprojecte proposat i, així pot comprendremillor el sentit dels Exercicis, precisamentper a ajudar a aconseguir la llibertat inte-rior i disposar-se a comprometre’s. A con-tinuació, mitjançant la consideració detextos bíblics, l’exercitant comprova queaquest pla tan humà de realització perso-nal és el que Déu vol…

«La persona humana és en aquestaterra per a apreciar, respectar i ajudarels altres a realitzar-se plenament; i,mitjançant això, realitzar-se ella ma-teixa; i les altres coses sobre la faç dela terra són per a la persona humanai per a ajudar-la a aconseguir el fi pelqual són a la terra.

D’on se segueix que l’ésser humàtant ha d’usar-ne en la mesura quel’ajudin per al seu fi, com ha d’estar-se’n en la mesura que li siguin im-pediment.Per això cal fer-nos lliures davant to-tes les coses, sense sentir-nos lligatsa cap d’elles, en tot allò que no cons-

15

titueix un perjudici per a qualsevolpersona (no es pot elegir entre mal-tractar o no maltractar una persona)de tal manera que no vulguem de partnostra més salut que malaltia, rique-sa que pobresa, honor que deshonor,vida llarga que curta, seguretat querisc, seny que bogeria i de la matei-xa manera en tota la resta; nomésdesitjant i elegint allò que més enscondueix per al fi al qual ens sentimcridats.»

1.5. En mans de Déu

És freqüent servir-se durant la pràctica delPF de la pregària més recent i familiar amolts cristians de Charles de Foucauld:«Pare, a les teves mans…». Aquest recursno resulta estrany a l’esperit del PF igna-sià. En efecte, en el Directori del P.Vitoria, «basat en notes dictades per santIgnasi», es diu que el fruit dels Exercicis

serà més gran, com més l’exercitant s’a-bandoni «a les mans del Senyor perquè fa-ci d’ell el que vulgui, segons allò de: Fillmeu, dona’m el teu cor i l’ompliré»18. Mésendavant, es parla de la importància deposar-se «totalment a les seves mans, jaque aquí rau el fonament que trobem elque desitgem»19. I, per a aconseguir aquestabandonament total en mans de Déu, diuel Directori, cal considerar bé el PF.20

Amb aquestes expressions repetides,es resumeix bé la disposició inicial de l’e-xercitant, que ha d’aconseguir-se en el PF:entrega i abandonament total, però des dela relació filial de sentir-se veritablementfill o filla de Déu, i amb la gran confian-ça d’estar a les mans del Pare. Començarels Exercicis amb tota l’exigència d’unaveritable experiència de Déu –abandona-ment–, amb tota la consciència de la prò-pia dignitat –filiació– i amb una confian-ça que s’haurà de mantenir i conrearcontínuament –a les mans del Pare.

16

2. EXÀMENS I CONFESSIÓ GENERAL [24-44]: L’ARENA I LA ROCA

Després del PF, el llibre dels Exercicispresenta un bloc d’orientacions sobreexàmens, confessió general i comunióque ajuden a donar el pas cap a les con-crecions de la vida, després d’haver-semogut l’exercitant en l’horitzó més gene-ral del sentit de la vida humana. L’e-xercitant s’ha d’anar fent cada vegadamés capaç de descobrir on és la roca so-bre la qual construir, distingint-la de la

sorra que només sosté aparentment l’edi-fici de l’existència.

2.1. L’examenL’Examen és una pràctica espiritual an-terior a sant Ignasi i no exclusiva de latradició cristiana. Trobem diferents for-mes d’examen, amb accents espirituals omorals diferents, en els pitagòrics i en els

estoics, en Sòcrates, Sèneca, en el rabi-nisme i en l’islam. I tant en la tradicióbíblica com en la història de l’Església(monacat, sant Agustí, sant Joan Crisòs-tom, Germans de la Vida Comuna, Tomàsde Kempis, etc.). L’«Exercitatori de lavida espiritual» de García de Cisneros,conegut per Ignasi, aconsella i ensenyatambé aquesta pràctica.

En la seva substància, l’Examen res-pon a l’exigència evangèlica de viure des-perts (“vetlleu”) i estar atents a les cridesi a l’acció de Déu. No és estrany, doncs,que en els Exercicis s’hi doni una notableimportància, ja que els Exercicis són unaíntima comunicació amb Déu que esmanifesta de formes molt diferents i queespera de l’exercitant respostes tambévariades i contínues.

Per tant, la importància dels exàmensve donada pel caràcter de l’experiència deDéu que es realitza, la qual no consisteixnomés en unes activitats practicades ambla màxima exactitud i fidelitat, sinó enuna obertura existencial de l’exercitant al’acció de Déu. Sant Benet, en la Regla(4:57; 7:62-66), parla de la necessitatquotidiana de confessar el pecat, de plo-rar-lo i d’esmenar-se; i el dotzè esglaó dela humilitat és creure’s en tot momenthostatge dels propis pecats. Ja es veu,doncs, que no es tracta pas d’un exercicimorbós, sinó d’un procés continu de puri-ficació i de transparència espiritual.

En analitzar els exàmens proposats enels Exercicis, convé tenir molt presentaquest sentit evangèlic profund per a nodesorientar-se amb alguns dels elementsque es proposen a l’hora de practicar-lo ique són concrecions o recursos, a vega-des molt circumstancials.

2.2. Examen particular [24-31]

[24] EXAMEN PARTICULAR I QUOTIDIÀ.CONTÉ EN SI TRES TEMPS I DE-MANA EXAMINAR-SE DUES VEGA-DESEl primer temps és que al matí, deseguida en llevar-se, hom ha de pro-posar guardar-se amb diligència d’a-quell pecat particular o defecte quees vol corregir i esmenar.

[25] El segon, després de dinar; demanara Déu nostre Senyor allò que homvol, és a dir, gràcia per a recordarquantes vegades ha caigut en aquellpecat particular o defecte, i per a es-menar-se en endavant, i, seguida-ment, que faci el primer examen de-manant compte a la seva ànimad’aquella cosa particular proposadade la qual es vol corregir i esmenar,discorrent d’hora en hora o de tempsen temps, començant des de l’horaen què s’ha llevat fins a l’hora i puntde l’examen present; i que faci en laprimera línia de la g= tants punts comsiguin les vegades que ha incorreguten aquell pecat particular o defecte;i que després proposi de nou d’es-menar-se fins al segon examen quefarà.

[26] El tercer temps, després de sopar,es farà el segon examen, així mateixd’hora en hora, començant des delprimer examen fins al segon present,i que faci en la segona línia de lamateixa g= tants punts com vegadesha incorregut en aquell particularpecat o defecte.

[27] Segueixen quatre addicions per atreure més prest aquell pecat o de-fecte particular.La primera addició és que cada vega-da que hom cau en aquell pecat o

17

L’Examen particular és el primer que esproposa. L’Evangeli ensenya repetida-ment que la Paraula sembrada en el corpot resultar poc o gens fecunda per causad’algun obstacle personal. Cal, doncs, es-tar particularment atents a allò que en elcor de cadascú pot ser impediment a l’ac-ció de Déu. Aquesta atenció particular,orientada vers la puresa del cor més que ala lluita contra els pecats, és l’essència del’examen “particular”. En els Exercicis,Ignasi proposarà que s’apliqui sobretot ala fidel observança de les orientacionsmetodològiques («addicions») que es vandonant al ritme de les diferents etapes.Aquestes «addicions», com veurem més

endavant, són precisament indicacionsperquè tot el subjecte, la persona sencera,estigui atenta a l’acció de Déu al llarg detot el dia.

Per tant, després del PF orientat versel sentit general de la vida humana, l’exa-men particular dóna un gir vers el com-promís particular de vida de l’exercitant.Mitjançant aquesta pràctica d’atenció alsactes concrets al llarg de tot el dia, es faun aprenentatge important d’objectivitat,que si no es produeix acaba per amenaçaraquelles persones girades exclusivamentcap a la interioritat.

En referència a les ajudes concretesque figuren en el text dels Exercicis (exa-minar-se dues vegades el dia, anotar enunes línies les vegades que un ha faltat,posar-se la mà al pit en caure en el defec-te que es combat), és patent que no totestenen la mateixa importància, encara quesí venen a reforçar una convicció: per a lamillora eficaç d’actituds i comportamentsón necessàries algunes estructures (en-cara que siguin petites) de suport. Ambtot, l’objectiu principal és viure atents a larealitat concreta d’aquestes actituds icomportaments i renovar regularment lavoluntat d’eliminar obstacles concrets al’acció de Déu.

2.3. «Examen general deconsciència» [32-43]2.3.1. En què consisteix l’Examengeneral

defecte particular posi la mà al pit,penedint-se d’haver caigut; cosa quees pot fer fins davant de molts senseque s’adonin del que hom fa.

[28] La segona. Com que la primera líniade la g= significa el primer examen, ila segona línia el segon examen, a lanit miri si hi ha esmena de la primeralínia a la segona, a saber, del primerexamen al segon.

[29] La tercera. Comparar el segon diaamb el primer, a saber, els dos exà-mens del dia present amb els altresdos exàmens del dia passat, i mirar sid’un dia a l’altre s’ha esmenat.

[30] La quarta addició. Comparar una set-mana amb l’altra, i mirar si s’ha es-menat en la setmana present ambrelació a la setmana anterior.

[31] Nota. Cal notar que la primera g=grossa que segueix significa el diu-menge; la segona més petita, el di-lluns; la tercera, el dimarts; i així se-guint.[Segueix el gràfic amb els set parellsde línies paral·leles].

[32] EXAMEN GENERAL DE CONS-CIÈNCIA PER A NETEJAR-SE I PERA CONFESSAR-SE MILLOR.

18

Aquest Examen “general” es refereix atot el camp dels pecats o faltes possibles.Per a il·luminar aquest vast camp, es pre-senta una llarga llista de pecats i algunscriteris per a valorar-los. Una lectura d’a-quest llarg fragment ha de tenir molt encompte que el «vocabulari i la manerad’expressar-se, en bona mesura, van endirecció contrària de la nostra cultura isensibilitat. Cal, per tant, fer-ne una trans-posició»21.

Un pressupòsit que precedeix tot elcos de tres parts que ve a continuaciósitua ja amb una certa finor una distincióimportant: quin és el camp d’allò estric-tament moral, és a dir, allò que surt «de lameva llibertat i voler» [32] i el que per-tany a l’àmbit de l’experiència espiritual,la qual, naturalment, pot derivar en con-seqüències morals, segons siguin lesreaccions de la llibertat personal als pen-saments “que vénen de fora”. Aquestadistinció dels tres pensaments, que era jacomuna en la tradició espiritual des d’O-rígenes, ha estat interpretada avui dia desde la psicologia profunda, fet que, deixantde banda les possibles discrepàncies o elsmatisos necessaris, indica, almenys, laimportància humana i espiritual que caldonar a la complexitat de la vida interior

de l’exercitant.22 El que és cert és que hiha pensaments que neixen de la mevavoluntat i els domino i n’hi ha altres ques’escapen del nostre control, però queconvé desxifrar-los, ja que poden portar-nos a actes bons o dolents.

Per a apreciar bé el sentit del llargfragment que ve a continuació [33-42] caldistingir entre el caràcter extern i la sevafinalitat. Aquesta classificació i la llargallista de pecats és tributària d’unes ajudesper a la preparació de la confessió quecirculava antigament: confessionals, Su-ma de confessors, Tractat de penitència,etc.23 En el segle XVI la confessió era moltpoc freqüent i la preparació durava un odos dies i altres dos la confessió i, pertant, es feia necessari algun recurs per afacilitar aquesta treballosa pràctica. Igna-si mateix ens relata la seva llarga confes-sió a Montserrat [Aut 17], on pot utilitzarel material que es troba en el Ejercitatoriode la vida espiritual24.

Això no obstant, més important que elgènere d’aquest fragment dels Exercicisés la seva finalitat: progressar en la «nete-ja-puresa de cor» (“per a netejar-se”). Peraixò, Ignasi, més que en els pecats con-crets, insisteix en les condicions perso-nals del pecat i analitza tota la complexatrama de l’actuació humana, concretadaen pensaments, paraules i obres. A conti-nuació destaco alguns dels punts méssobresortints del text ignasià25.

«Del pensament» [33-37]. Les consi-deracions ignasianes sobre la manera demerèixer o de pecar venialment o mortal-ment amb el mal pensament “que ve defora”, són una introducció al discerni-ment d’esperits, que pressuposa capacitatde «sentir i conèixer, en alguna manera,les diverses mocions que en l’ànima es

19

Pressuposo que hi ha en mi tres pen-saments, a saber, un de propi meu, elqual surt només de la meva llibertat ivoler; i altres dos que vénen de fora,l’un que ve del bon esperit i l’altre deldolent.[Segueixen les orientacions per a l’e-xamen del pensament, de la paraulai de l’obra [33-42].

causen; les bones per a rebre-les i lesdolentes per a llençar-les; i són més prò-pies per a primera setmana» [313].

«De la paraula» [38-41]. Val la penaposar atenció a allò que Ignasi diu enreferir-se concretament al jurament: «ésmés permès als perfectes de jurar per lacreatura que als imperfectes; perquè elsperfectes, per l’assídua contemplació iil·luminació de l’enteniment, consideren,mediten i contemplen més que Déu nos-tre Senyor és en cada creatura segons laseva essència, presència i potència; i aixíen jurar per la creatura són més aptes idisposats per a fer acatament i reverènciaa llur Creador i Senyor que no pas elsimperfectes» [39]. Així, de forma subli-minal, Ignasi situa l’exercitant en l’horit-zó de la contemplació per a assolir amor,que es basa en la consideració de l’entre-ga i presència de Déu en tot [cf. 234-237].Vers aquest cim es dirigeix el camí delsExercicis, camí que han de recórrer tam-bé els “imperfectes”. A més a més, enaquesta contemplació i il·luminació l’e-xercitant s’introdueix a poc a poc en laintegració de la naturalesa i la gràcia.

«De l’obra» [42]. «Estimeu, amb fetsi de veritat» (1Jn 3,18), perquè els fetssón l’encarnació dels pensaments i lesparaules. A més a més, així com el mónmés interior de pensaments i paraules hade modelar-se per la referència a la reali-tat objectiva de la paraula de Déu i la sevaactualització en l’Església, l’experiènciaespiritual personal ha d’exterioritzar-se isocialitzar-se. D’aquí la necessitat detenir a la vista «els deu manaments i elspreceptes de l’Església i les recomana-cions dels superiors».

Aquest capítol ens recorda que l’ex-periència de Déu no és només una qües-

tió subjectiva i autònoma, només de bonssentiments i intencions, al marge d’unaconducta en la línia de la voluntat de Déu,expressió de la bondat de la vida. Larecerca de Déu en la tradició bíblica vasempre unida al desig de conèixer la sevavoluntat i complir-la. Per això Ignasiencapçala els Exercicis amb aquest capí-tol, al qual, segons les fonts, donava forçaimportància [cf. Aut 68; 70]. Evident-ment que el que Ignasi pretén, avui s’hade fer a través d’una formació actualitza-da de la consciència. Tot i això, potserqueda com una qüestió pendent ajudar elpossible exercitant a superar una certaanòmia força comuna. Altrament, s’acabaconfonent l’experiència espiritual amb uncúmul de vivències i «experiències» pocen sintonia amb el caràcter històricamentconcret de la revelació: «qui no estima,no coneix Déu», i es tracta d’un amor«amb fets i de veritat». D’aquesta mane-ra Ignasi remarca la importància de l’edu-cació de la consciència moral.

Tanmateix, no s’ha de reduir la ins-trucció ignasiana sobre l’examen del pen-sament, de la paraula i de l’obra a unaorientació només moralitzant. En aquestsparàgrafs dels Exercicis cal copsar unamistagògia per a anar progressant en ne-tedat de cor i en transparència dels pensa-ments; per a un bon ús de la paraula,conscient de tota la densitat, respecte,amor i veritat que pot vehicular tant en larelació amb Déu com amb els altres; pera mesurar la qualitat de les nostres obresen referència a pautes objectives, peròdependents de les nostres actituds per-sonals profundes. Així, l’Examen no és«una mera revisió escrupolosa i detalladade les nostres accions, sinó més aviat unaconstant verificació de la nostra vida que

20

ha d’estar sempre en harmonia ambl’Esperit»26.

2.3.2. Pràctica de l’Examen general

El fragment dels Exercicis que acabemde comentar no ha de desviar l’atenció i

portar-nos a tergiversar la pràctica del’Examen com si es tractés d’un exercicimoralitzant o, pitjor encara, minuciós itorturador. L’Examen s’ha de situar en laperspectiva de l’Aliança, relació amorosaque porta a una exigència connatural decorrespondència humana a Déu. Per tant,l’Examen és la manifestació constant deldesig de respondre a l’amor incessant iconcret de Déu.

1) D’aquí que el primer punt que esproposa és «donar gràcies»: reconeixe-

ment joiós de l’acció de Déu en la pròpiavida.

2) A partir d’aquest sentiment de gra-titud, ben concretat en la història personaldins del context social en el qual es mou,i sobre el teló de fons de l’amor de Déuque és Llum, resulta més fàcil i méshigiènic (espiritualment parlant) desco-brir, amb la gràcia de Déu, que cal dema-nar, la necessitat de conversió (resposta al’amor): «demanar gràcia per a conèixerels pecats i llençar-los»; «demanar comp-tes a l’ànima…»; «demanar perdó aDéu…»; «proposar esmena amb la sevagràcia».

En definitiva, la pràctica de l’Examenés una forma molt personal de pregària. Amés a més, en la mesura que es progressaen la lucidesa interior, fruit de les orienta-cions precedents, la persona serà capaç decopsar les possibles crides interiors delSenyor, és a dir, discernir els sentimentsespirituals que brollen en el cor.

Encara que Ignasi proposi la pràcticade l’Examen per als Exercicis més sen-zills d’iniciació en l’anotació 18, ellmateix el va seguir practicant (incloent-hil’examen particular) fins al final de lavida. Això mostra que l’exercici espiritu-al de l’Examen permet nivells més omenys elevats en la seva realització, jaque és la tasca de progressiva transparèn-cia i docilitat a l’acció de Déu, que perl’Esperit actua en el cor de cada persona.En els Exercicis resulta, doncs, fonamen-tal la pràctica de l’Examen general i par-ticular per a progressar en la sensibilitatespiritual com a base d’una vida espiritu-al més veritable, més lliure i més fidel enl’amor.27

21

[43] MANERA DE FER L’EXAMEN GE-NERAL, I CONTÉ EN SI CINCPUNTSEl primer punt és donar gràcies aDéu nostre Senyor pels beneficis re-buts.El segon, demanar gràcia per a co-nèixer els pecats i llençar-los.El tercer, demanar comptes a l’ànimades de l’hora de llevar-se fins a l’exa-men present, d’hora en hora o detemps en temps; i primer del pensa-ment, i després de la paraula, i des-prés de l’obra, pel mateix ordre quees digué en l’examen particular.El quart, demanar perdó a Déu nos-tre Senyor de les faltes.El cinquè, proposar esmena amb laseva gràcia. Parenostre.

2.4. El sagramentde la reconciliació [44]

Aquesta confessió s’ha d’interpretar enla línia de l’experiència espiritual delsExercicis i no simplement com a una ne-cessitat moral de “confessar-se”. Se su-posa que l’exercitant ja satisfà habitual-ment la conveniència de reconciliar-seamb Déu. Quan Ignasi va fer la seva llar-ga confessió general a Montserrat ja

havia participat anteriorment en aquestsagrament a Loiola. Tot i això, la confes-sió de Montserrat tenia un significat deplenitud i de transparència especial, comes pot veure en el seu mateix relat delpelegrí.28

La confessió general és, doncs, partdels Exercicis, fins i tot es pot concebrecom la culminació de la Primera Set-mana i com un dels elements eclesialsforts de l’experiència [cf. 20: Vespres iMissa]. Amb tot, és una pràctica voluntà-ria. Una nota explicativa ignasiana diuque, si pot ser, és millor que el qui dónaels exercicis no confessi l’exercitant.Això confirma dues coses: que l’àmbitd’ajuda de l’acompanyant no és interferiren la resposta que l’exercitant dóna aDéu, sinó el de les mocions i pensamentsque «sent» [17], i que l’exercitant ha desentir-se sempre lliure en tot el que fa,sense la més mínima ombra de coacció.D’altra banda, la persona que dóna exer-cicis no ha de ser necessàriament capellà,com és obvi.

En qualsevol cas, és bo que la confes-sió tingui lloc en un moment ja avançatdels Exercicis, generalment a la PrimeraSetmana, de manera que l’exercitant vis-qui aquest gest com a sacramentalitzacióde l’experiència de misericòrdia ja expe-rimentada en el seu interior durant elsdies d’Exercicis.

2.5. Conclusió general

En acabar el comentari sobre el PF, elsExàmens i la confessió general amb lacomunió, podem arribar a aquestes con-clusions que poden il·luminar l’aplicaciódels Exercicis:

[44] CONFESSIÓ GENERAL AMB LACOMUNIÓEn la confessió general, per al quivoluntàriament la voldrà fer, entremoltes altres, s’hi trobaran ara tresprofits.El primer. Puix que qui cada any esconfessa no està obligat a fer confes-sió general, però fent-la hi ha majorprofit i mèrit, pel major dolor actual detots els pecats i malícies de tota laseva vida.El segon. Com que en aquests exer-cicis espirituals es coneixen més inte-riorment els pecats i llur malícia queen el temps que hom no es lliuravaaixí a les coses internes, i se n’acon-segueix ara més coneixement i dolor,hi haurà major profit i mèrit que abansn’hi havia hagut.El tercer és, consegüentment, que,estant més ben confessat i disposat,es troba més apte i més preparat pera rebre el santíssim Sagrament, larecepció del qual no solament ajudaa no caure en pecat, ans encaraa conservar-se en augment de grà-cia. Aquesta confessió general esfarà millor immediatament desprésdels exercicis de la primera setma-na.

22

El PF per un costat, i els exàmens i laconfessió general i comunió per l’altre,formen com els dos batents de la portad’entrada als Exercicis.29 El PF obre a unavisió general del sentit de la vida cristia-na, els Exàmens i la confessió generalamb la comunió orienten cap a la dimen-sió particular i pràctica de la vida cristia-na. Dit d’una altra manera, són dues caresd’una mateixa realitat que s’impliquenrecíprocament.

En conseqüència, obrint els dos ba-tents, l’exercitant es va introduint en latasca de “fer” els exercicis; és a dir, vapassant de la consideració a la realitza-ció.

La part d’Exàmens-confessió-comu-nió no solament pertany als mateixosExercicis, sinó que se’n pot aïllar per aconstituir una forma d’iniciació a unavida cristiana més seriosa.30 A més, és unaexcel·lent forma de preparació a la pràc-

tica dels Exercicis complets, com mostrael mètode seguit per Ignasi amb el seuamic Pere Fabre, al qual va estar prepa-rant amb aquests recursos durant quatreanys.31

Finalment, com s’ha mostrat en tot elque hem dit, diverses orientacions co-mentades dels Exercicis Espirituals fanreferències implícites a parts dels Exer-cicis complets: PF, discerniment, pregàriapersonal, contemplació per a assoliramor… Això indica que la persona queacompanya, com fou el cas d’Ignasi, had’estar sempre atenta a la riquesa espiri-tual de les diferents pràctiques, a l’expe-riència que susciten i als desigs interiorsi demandes que van brollant en el corde l’exercitant. Els camins que ens intro-dueixen a la trobada amb Déu poden sermolt modestos, però Déu és infinit en elseu Amor i no té normes que el lliguin enel seu desig de comunicar-se.

23

Convé tenir molt present que l’objectiudels diferents exercicis particulars o deles etapes de l’experiència dels ExercicisEspirituals s’expressen a través de les di-ferents peticions i col·loquis. I, encaraque en la pràctica de l’exercitant no espoden anticipar els diferents moments del’itinerari, per part de qui dóna els Exer-cicis és molt important tingui sempre pre-sent el fi o l’horitzó de cada etapa. Això

val de manera molt particular durantaquesta Primera Setmana, ja que, si no esté en compte, pot convertir-se en unaexperiència molt negativa. Més aviat l’e-xercitant ha de descobrir en el seu propicor com la seva vida és pura gràcia, que«tot depèn no del voler o dels esforçoshumans, sinó de la compassió de Déu»(Rm 9,16). Això és el que el text ignasiàva recordant en els seus diversos ele-

24

2. PRIMERA SETMANA

La Primera Setmana és el començament del procés dels Exercicis que esdirigeix a «buscar i trobarT» [1]. És, doncs, la preparació d’aquesta tascad’exploració espiritual:

1) Purificar la «mirada del cor», ja que es tracta de veure amb claredat elque fa referència a la vida cristiana.

2) Viure una trobada amb el Senyor en la realitat concreta del món i de lapròpia vida, que estan marcats pel mal i el pecat: coneixement, sentit delpecat i experiència personal de la misericòrdia, que porta a una respostagenerosa.

1. TOT ÉS GRÀCIA

ments, des del col·loqui davant Crist Cru-cificat [53], amb què acaba el primerexercici.

La pràctica del PF ja haurà disposatl’exercitant a acollir l’oferta de Déu que liproposa viure una vida plena en la relaciód’amor. Ara, l’exercitant veu el costatfosc de la seva vida, però hi descobreixfins on arriba l’amor de Déu. Si en el PFs’ha considerat com Déu ens ha creat pera la felicitat en l’amor, ara experimentarà,en una espècie d’experiència invertida,com la profunditat del desamor humàprovoca la bogeria de l’amor de Déu, que«de Creador ha passat a fer-se home, i devida eterna a mort temporal, i així a morir

pels meus pecats» [53]. Vergonya i con-fusió per un costat, i misericòrdia perl’altre, s’uneixen en la mateixa experièn-cia.

Cal distingir d’una manera acurada lasubstància o contingut de les matèries deles cinc meditacions de la Primera Set-mana de la forma de presentar-les, ja quela manera de “vestir-les” pot oferir difi-cultats: el mite d’Adam i Eva, els àngels ila seva caiguda, la persona condemnadaper només un pecat mortal, l’infern, i, engeneral algunes imatges i el llenguatgeque s’utilitza. Tot això caldrà adaptar-hode manera convenient, però amb ple co-neixement “d’allò que es busca”.

2. ELS CINC EXERCICIS

2.1. «Un cavallerC avergonyiti confós» [45-54]

[45] PRIMER EXERCICI ÉS MEDITACIÓ,AMB LES TRES POTÈNCIES, SO-BRE EL PRIMER, SEGON I TER-CER PECAT; CONTÉ EN SI, DES-PRÉS D’UNA ORACIÓ PREPARA-TÒRIA I DOS PREÀMBULS, TRESPUNTS PRINCIPALS I UN COL·LO-QUI

[46] L’oració preparatòria és demanar grà-cia a Déu nostre Senyor perquè totesles meves intencions, accions i ope-racions siguin purament ordenades alservei i lloança de sa divina majestat.

[47] El primer preàmbul és composicióveient el lloc. Aquí cal notar que en lacontemplació o meditació visible,com contemplar Crist nostre Senyor,el qual és visible, la composició seràveure amb la vista de la imaginació ellloc corpori on es troba la cosa quevull contemplar. Dic el lloc corpori,així com un temple o muntanya, ones troba Jesucrist o nostra Senyora,segons el que vull contemplar. En lainvisible, com és aquí dels pecats, lacomposició serà veure amb la vistaimaginativa i considerar la meva àni-ma empresonada en aquest cos cor-ruptible, i tot el compost en aquesta

25

vall, com desterrat entre animals im-munds; dic tot el compost d’ànima icos.

[48] El segon és demanar a Déu nostreSenyor el que vull i desitjo. La peticióha de ser segons allò que es busca,a saber, si la contemplació és de re-surrecció, demanar goig amb Cristjoiós; si és de passió, demanar pena,llàgrimes i turment amb Crist turmen-tat. Aquí serà demanar vergonya iconfusió de mi mateix, veient quantshan estat condemnats per un sol pe-cat mortal, i quantes vegades jo me-reixia de ser condemnat per sempreper tants pecats meus.

[49] Nota. Abans de totes les contempla-cions o meditacions s’han de fersempre l’oració preparatòria, sensecanvis, i els dos prèambuls ja dits,canviant algunes vegades segonsallò que es busca.

[50] El primer punt serà aplicar la memò-ria sobre el primer pecat, que fou delsàngels, i després sobre el mateix fentdiscórrer l’enteniment, després la vo-luntat, volent recordar i entendre totaixò per sentir més vergonya i con-fusió, comparant amb un pecat delsàngels tants pecats meus, i on ellsper un pecat anaren a l’infern, quan-tes vegades jo l’he merescut pertants. Dic retreure a la memòria el pe-cat dels àngels: com havent estatcreats en gràcia, no volent-se ajudaramb la seva llibertat per fer reverèn-cia i obediència a llur Creador i Se-nyor, caient en supèrbia, foren con-vertits de gràcia en malícia, i llençatsdel cel a l’infern; i així després discór-rer més en particular amb l’enteni-ment, i en acabat moure més elsafectes amb la voluntat.

[51] El segon, fer altre tant, a saber, apli-car les tres potències sobre el pecatd’Adam i Eva, retraient a la memòriacom per aquest pecat feren tanttemps de penitència, i quanta corrup-ció vingué al llinatge humà, i tantagent anà a l’infern. Dic retreure a lamemòria el segon pecat dels nostrespares: com després que Adam foucreat en el camp damascè i posat enel paradís terrenal, i Eva fou creadade la seva costella, i els fou prohibitque mengessin de l’arbre de la cièn-cia, i ells en van menjar, i així van pe-car, i després, vestits amb túniquesde pell i llençats del paradís, visque-ren, sense la justícia original quehavien perdut, tota la vida en moltstreballs i molta penitència; i desprésdiscórrer amb l’enteniment més parti-cularment, usant de la voluntat comestà dit.

[52] El tercer, així mateix, fer altre tantsobre el tercer pecat particular decada un dels qui per un pecat mortalhan anat a l’infern, i molts altres in-nombrables per menys pecats que johe fet. Dic fer altre tant sobre el tercerpecat particular, retraient a la me-mòria la gravetat i la malícia del pecatcontra el seu Creador i Senyor, dis-corrent amb l’enteniment com en elpecar i fer contra la bondat infinita,justament ha estat condemnat persempre; i acabar amb la voluntat,com està dit.

[53] Col·loqui. Imaginant Crist nostre Se-nyor al davant i posat en creu, fer uncol·loqui com de Creador ha passat afer-se home, i de vida eterna a morttemporal, i així a morir pels meus pe-cats. Altre tant mirant a mi mateix elque he fet per Crist, el que faig per

26

2.1.1. La iniciació en la pregàriaSi es prescindeix de la matèria de la pre-gària, de la qual ja s’ha parlat, és impor-tant prestar atenció a la pedagogia que apartir d’aquesta setmana es proposa. Méstard ja s’anirà acomodant, però a partir delque s’ha començat a la primera setmana.El ritme de la pregària ve marcat per unesquema que conté una base comuna iunes variants d’acord amb les diferentsmatèries:

1) Entrada en la pregària: aquesta pri-mera setmana corre el risc de convertir-seen un exercici d’excessiva introspecció.Per això és d’especial importància tenir encompte el que Ignasi recomana: «alçatl’enteniment amunt, considerant com Déunostre Senyor em mira» [75]. Començar,doncs, sentint-se sota la mirada amorosade Déu que ens coneix pel nom.

– Pregària preparatòria [46]: és l’ac-tualització constant del PF, ja que elsExercicis tenen com a objectiu orde-nar la vida segons la voluntat divina,que és la nostra felicitat. Per tant, notan sols la intenció (“intencions”) hade ser recta mirant a la finalitat perla qual hem estat creats, sinó també

les activitats exteriors (“accions”) iobres cap a un mateix, així com elsprocessos, espirituals, intel·lectualso físics (“operacions”) que estan im-plicats en qualsevol presa de decisió(J. Calveras).– «Composició veient el lloc» [47].També es donen les expressions méssimples: «composició» [65, 232],«veure el lloc» [202], encara que«composició veient el lloc» és la mésfreqüent. Evidentment, es tracta d’u-na ajuda per a implicar la imaginacióen la pregària, ja que prega tot l’és-ser i és tot l’ésser el que ha de sertransformat en totes les seves dimen-sions. Precisament per aquest caràc-ter integrador de l’experiència delsExercicis, no sembla excessiu veureen la frase més repetida, «composi-ció veient el lloc», una proposta dedisposició personal de qui intentaveure el lloc.32

– «Demanar a Déu nostre Senyor elque vull i desitjo» [48]. Cada exerci-ci té la seva pròpia finalitat, la qualha de ser objecte del desig per part del’exercitant, que l’ha d’alimentar du-rant el dia [cf. addicions 1ª i 2ª: 73,74]. Al mateix temps, els Exercicissón obra de la gràcia i per això s’hade «demanar el que vull i desitjo».

2) «Punts» [50- 52]. Constitueixen,explicats de manera «breu i sumària», lamatèria de la meditació o contemplació, ihan de ser objecte de l’elaboració perso-nal conduïda per la gràcia, segons la indi-cació de l’anotació 2ª [2].

3) «Col·loqui» [53-54]. Com expres-sa tot el conjunt d’aquests dos números,és un moment especialment dens de la re-

27

Crist, el que he de fer per Crist, i aixíveient-lo d’aquesta manera penjat enla creu, discórrer pel que se m’oferirà.

[54] El col·loqui es fa, pròpiament, parlant,així com un amic parla amb un altre,o un servent al seu senyor, bé dema-nant alguna gràcia, bé culpant-sed’alguna malifeta, bé comunicant lesseves coses i volent-hi consell; i dirun Parenostre.

lació amb el Senyor, que s’ha desenvolu-pat al llarg de l’exercici. Aquí té especialimportància aquella «més gran reverèn-cia» de la qual es parla en l’anotació 3ª [3].Òbviament no es tracta de temor, ja que elcol·loqui ha de revestir el caràcter d’unarelació d’amic a amic i, a més a més, sem-pre acaba amb el Parenostre.

En resum, es pot veure com la pregà-ria que es proposa en els Exercicis segueixen les seves línies fonamentals la lex oran-di de la litúrgia. Amb formes molt diver-ses, la litúrgia sempre comença amb unaentrada, segueix amb el cos o centre de lapregària per a acabar amb una conclusióo comiat. En el fons, és la llei vital de to-ta relació, que, si és humana, està contin-guda entre un «hola» i un «adéu».

2.1.2. La pregària durant aquestaPrimera SetmanaDins aquest esquema comú per a totes lessetmanes, cada meditació o contemplacióté les seves pròpies peculiaritats que s’ex-pressaran en els diferents continguts de lacomposició de lloc, de la petició i delspunts segons la matèria. La manera depregar s’acomodarà no sols a la matèria,sinó també als diferents moments del pro-cés de l’exercitant, als quals ha de res-pondre el col·loqui.

Una llarga tradició, que troba en Ra-mon Llull un dels exponents més preclars,i que potser va ser inspiradora d’Ignasi,integra les tres potències en la pràctica dela pregària33. Ignasi, anhelós d’implicar enExercicis tota persona humana amb totesles seves capacitats o dimensions, propo-sa en el primer exercici una forma en quèles potències de l’ànima aportin cada unala seva pròpia capacitat per endinsar-se en

el misteri o realitat meditada. Aquesta for-ma, un pèl esquemàtica, de tres pistes que-da més bifurcada en el segon exercici. Alllarg dels Exercicis les tres potències se-guiran fent la seva aportació contemplati-va, sense, però, la rigidesa que es demanaen aquest primer moment.

Això no obstant, memòria (autopre-sència), enteniment (autoconsciència) ivoluntat (autodeterminació) no són sim-ples instruments exteriors per a accedir alpecat, objecte de la meditació, sinó quesón la manifestació de la intimitat mésprofunda de la persona. Mitjançant les trespotències l’exercitant revela la «imagoTrinitatis pervertida pel pecat que fa sen-tir-nos pecadors precisament en aquestaestructura trinitària», ja que el nostre es-perit obert a Déu «està dotat d’una espèciede presència, de coneixement i de possi-bilitat de complir la voluntat de Déu»34 i,tanmateix, es reconeix com bloquejantaquesta profunda possibilitat innata en ell.

La meditació té un caràcter d’iniciacióa la pregària més activa que la contem-plació, que és més passiva. En la medita-ció es tendeix més a treure conclusionspràctiques, mentre que en la contemplaciól’exercitant ha de reflectir, és a dir, ha dedeixar-se interpel·lar, ha de viure més queno pas pensar, ha d’esperar el do de Déu.

Tanmateix, en la pràctica no sempre esfarà una clara distinció entre la meditaciói la contemplació. El mateix Ignasi, queproposa meditacions durant la primerasetmana, diu que cal tornar sobre «les co-ses contemplades» [64]. La meditació ésmés abstracta en el seu contingut i més ac-tiva; mentre que la contemplació, centra-da en passatges evangèlics, és més visiblei, mitjançant el reflectir (que no és refle-xionar sinó deixar-se impactar), és més

28

passiva. L’experiència de la pregària quetingui la persona que s’exercita ajudarà aprecisar en cada cas quina és la forma depregària més adequada.

2.1.3. Matèria de la meditacióEls Exercicis, com l’Evangeli, han de seruna escola de realisme. Davant l’amor deDéu, que ens crida per pura gratuïtat a unavida plena, sentiment viscut en el PF, l’e-xercitant ha de sentir-se avergonyit de laseva resposta a tant d’amor com se li ofe-reix. Per a predisposar l’esperit a aquestexercici de la Primera Setmana, Ignasisuggereix que l’exercitant intenti sentir-se«com si un cavaller es trobés davant el seurei i tota la seva cort, avergonyit i confúsd’haver ofès molt aquell de qui primer re-bé molts dons i moltes mercès» [74].Ambaixò ja s’insinua que el pecat és unproblema de relació amorosa no corres-posta.

Per això, Ignasi posa l’exercitant da-vant situacions que ajudin a desemmasca-rar la realitat veritable del pecat. La me-ditació del mal ús de la llibertat delsàngels ajuda a considerar la foscor delmón, fent adonar que allò més espiritual omés elevat també es corromp: la in-tel·ligència, la llibertat, les relacions hu-manes, la religió, etc. Encara més: el coro l’esperit estan en la mateixa arrel del pe-cat, que és sempre apropiació o possessió,que es fa història.

Per a prendre consciència que vivimen una història de mal, Ignasi proposa me-ditar el pecat d’Adam i Eva, com a pasvers la consideració de pecat que com-porta la condició humana, «la mare m’en-gendrà pecador» (Sl 51). Des dels orígensfins als nostres dies, el «misteri d’iniqui-

tat» (2Te 2,7), el dinamisme del pecat hapres cos en les mil realitats que haurientambé “d’avergonyir” la humanitat: odi imentida, explotació i marginació, guerrai fam, menyspreu de l’home que és oblitde Déu… En resum, el pecat ha fet niu enel cor humà creant mecanismes de maldati produint víctimes. Al mateix temps, elmal arrelat en la societat i en la llarga his-tòria de la humanitat contamina, sedueix iarrossega a la complicitat. Aquesta histò-ria que arrenca des dels orígens de la hu-manitat ens arriba fins avui, si som sen-sibles a l’ofenosa realitat que viu una granmajoria de les persones del nostre món.

També es convida l’exercitant a ado-nar-se de la malícia que amaga el pecat,un sol pecat, quan és fruit de la llibertat iconsciència humanes [52]35, ja que és unaforça deshumanitzadora. No es tracta deconsideracions tremendistes, sinó d’unbany de realisme. En aquesta experiènciacal superar el risc de «concentrar-se mas-sa en l’acció del pecador de manera quees passi per alt la víctima del pecat»36, isense oblidar tampoc que «el pecat ofènDéu en la mateixa proporció que fa mal al’home»37.

Per això, aquest misteri d’iniquitat ob-jecte de la meditació es fa més patent da-vant la imatge del Crucificat [53]. «Ima-ginant Crist en creu» se’ns revela com elpecat «crucifica el Fill de Déu» (He 6,6) itambé revela la ira de Déu, és a dir, l’a-mor de Déu afectat i dolgut (cf. Rm 1,18),d’un Déu «amb sentiments» (Orígens). Enaquesta contemplació l’exercitant se sentde manera profunda i única com Jesucrist,que no ha vingut a condemnar, sinó a sal-var, perquè «el Jutge és, al mateix temps,el Salvador» (Karl Barth).

29

2.2. Dolor, llàgrimes, misericòrdia[55-61]

2.2.1. Jutjats per l’AmorLa mirada meditativa a la realitat del malfora d’un mateix, realitzada en el primerexercici, és com el mirall que ens retornaa nosaltres mateixos. Després d’aquestamirada cap enfora, el segon exercici tocala perspectiva personal: meditar la pròpiahistòria de pecat. No es tracta d’un exa-men de consciència per a confessar-se (enun dels directoris es diu que cal mirar larealitat «a l’engròs»38), sinó d’una lecturacomplexificada de la realitat de mal ins-tal·lat en la pròpia existència. «Per aixòsón útils tres coses: la primera, mirar ellloc i la casa on he habitat; la segona, eltracte que he tingut amb altres; la tercera,l’ofici en què he viscut». [56]. Perquè elpecat no és un pur sentiment, sinó una ma-nera de situar-nos en el món, en l’entorn,en les nostres relacions, ja que certament

[55] SEGON EXERCICI ÉS MEDITACIÓDELS PECATS, I CONTÉ EN SI,DESPRÉS DE L’ORACIÓ PREPA-RATÒRIA I DOS PREÀMBULS,CINC PUNTS I UN COL·LOQUIOració preparatòria sigui la mateixa.El primer preàmbul serà la mateixacomposició.El segon és demanar el que vull: aquíserà demanar crescut i intens dolor illàgrimes dels meus pecats.

[56] El primer punt és el procés delspecats, a saber, retreure a la memò-ria tots els pecats de la vida, mirantd’any en any, o de temps en temps; iper això són útils tres coses: la pri-mera, mirar el lloc i la casa on hehabitat; la segona, el tracte que hetingut amb altres; la tercera, l’ofici enquè he viscut.

[57] El segon, ponderar els pecats, mirantla lletgesa i la malícia que cada pecatmortal comès té en si, posat que nofos vedat.

[58] El tercer, mirar qui sóc jo, disminuint-me per exemples: primer, quant sócjo en comparació de tots els homes;segon, quina cosa són els homes encomparació de tots els àngels i santsdel paradís; tercer, mirar quina cosaés tot el creat en comparació de Déu;jo sol, doncs, què puc ser?; quart,mirar tota la meva corrupció i lletgesacorporal; cinquè, mirar-me com unanafra i abscés, d’on ha sortit tantspecats i tantes maldats i verí de tan-tíssima turpitud.

[59] El quart, considerar qui és Déu contraqui he pecat, segons els seus atri-buts, comparant-los als seus contra-ris en mi: la seva saviesa a la meva

ignorància, la seva omnipotència a lameva feblesa, la seva justícia a lameva iniquitat, la seva bondat a lameva malícia.

[60] El cinquè, exclamació, admirat, ambcrescut afecte, discorrent per totesles creatures, com m’han deixat envida i m’hi han conservat: els àngels,essent coltell de la justícia divina,com m’han sofert i guardat i pregatper mi; els sants, com han intercedit ipregat per mi; i els cels, sol, lluna,estrelles i elements, fruits, ocells, pei-xos i animals; i la terra, com no s’haobert per engolir-me, creant nousinferns per a sofrir-hi sempre.

[61] Acabar amb un col·loqui de misericòr-dia, enraonant i donant gràcies a Déunostre Senyor perquè m’ha donat vi-da fins ara, proposant esmena ambla seva gràcia d’ara endavant. Pare-nostre.

30

neix de dins, però s’objectiva. La personaque fa l’acompanyament, “amb breu o su-mària declaració” ha d’ajudar l’exercitanta no eludir considerar la profunditat i ex-tensió del pecat (personal, social, estruc-tural), superant la fàcil temptació d’un es-piritualisme evasiu i intimista. Perquè nohi ha conversió a Déu sense conversió al’amor als altres i a les exigències de lajustícia.

Aquesta meditació del pecat no es fadavant la llei, com si el mal fos simple-ment la transgressió d’una norma, sinóconsiderant la mateixa realitat del malcom a tal, que per ser mal està prohibit:«mirant la lletgesa i la malícia que cadapecat mortal comès té en si, posat que nofos vedat» [57]. Quan es fa o es deixa defer perquè està prohibit, no hi ha veritablellibertat. Aquí cal tenir en compte que per«pecat mortal» s’entén «pecat capital»,amb el sentit que li donen molts escriptorsespirituals com García Cisneros, Teresade Jesús o Joan de la Creu.39 Pecat capitalposa en relleu la disposició de la personamés que la mateixa acció que s’ha comès,i aquesta disposició es fa més conscientmitjançant les consideracions que es pro-posen en el tercer punt: «mirar qui sóc jo,disminuint-me per exemples…» [58]. Pe-rò, encara així, l’exercitant no és tot mal-dat perquè ha estat objecte de l’amor deDéu [cf. 65, 74] i en la seva vida no hamancat el bé «que he fet per Crist» [cf. 53].

Així s’entén millor el gir que suposenels punts quart i cinquè. L’exercitant escol·loca davant Déu, Bondat Infinita,«contra qui he pecat» [59] i esclata en una«exclamació admirada» en sentir-se total-ment immers en un núvol d’intercessors(àngels i sants) i tota la creació, en lloc deparlar-li d’un abisme devorador, i consta-

tar com totes les criatures, «m’han deixaten vida, i conservat en ella» [60]. D’a-questa manera l’exercitant contempla elpassat amb una mirada nova i viu el pre-sent amb la gran admiració, expressada enquatre «com» [60], d’una existència re-conciliada i acompanyada. Més endavant,repetides vegades, l’exercitant tornarà areviure de maneres diferents aquesta exis-tència acompanyada [63, 98, 151, 232],quelcom característic del cristianisme,«religió dels rostres» com l’anomenaMadeleine Delbrêl40.

2.2.2. Esperar des de l’abismeLes dues primeres meditacions conduiranl’exercitant a adonar-se que estem enfon-sats en l’abisme, i aquesta és la veritat dela nostra història humana, si som capaçosde fer una mirada realista al món d’avuien tota la seva extensió de persones, pa-ïsos, sistemes polítics i econòmics. Tot iaixò, des d’aquest abisme esperarem con-fiadament la salvació, «com el sentinellaespera el matí» (Sl 130). El més greu, se-gons sant Agustí, és que ignorem l’abis-me on som: «veritablement es troba enl’abisme qui ignora que hi ha caigut».

Per tant, de la vergonya, que és un sen-timent d’honradesa amb el real, es passaal dolor profund i així s’experimenta lamisericòrdia com a tal. En cas contrari,sense la vergonya ni el dolor, la vivènciade la misericòrdia seria un sentiment to-talment fictici. De què té misericòrdia iem perdona el Senyor si no reconec nisento el meu pecat? En aquesta experièn-cia de la misericòrdia del Senyor visc larelació real amb un Déu que va venir a unmón que caminava enmig de les tenebresde la mort, però que ha vingut a salvar, ino a condemnar: «Perquè, encara que la

31

consciència ens acusi, Déu és més granque la nostra consciència i ell ho sap tot»(1Jn 3,20). Paradoxalment, el mal es con-verteix en experiència de relació amorosaentre un Déu que és tot tendresa i bondat,i un pobre pecador que se sent agraït, mo-gut a l’amor i fins i tot alegre, com va ex-perimentar Ignasi: «sóc tot obstacle; i d’ai-xò sento alegria i goig espiritual en nostreSenyor…»41. Perquè «el pecat és la feridaper on penetra la gràcia» (Charles Péguy).

Ja que la finalitat d’aquests exercicisno és fondre’s en una visió morbosa i sen-se esperança, la persona que acompanyaha de tenir molt en compte l’horitzó del ca-mí que l’exercitant està fent: l’experiènciade la misericòrdia. Els col·loquis d’a-quests exercicis són diàfans: Jesús m’esti-ma i s’ha abaixat cap a mi, fins a «morirpels meus pecats». I la resposta és la de l’a-mor, pensant «allò que he de fer per Crist»[53]. I en el segon exercici, quan l’exerci-tant s’ha enfrontat ja amb la pròpia histò-ria, no una crònica detallista) de pecat, pot«Acabar amb un col·loqui de misericòrdia,enraonant i donant gràcies a Déu nostreSenyor» [61]. Perquè el Déu de la revela-ció cristiana no és ni un Déu que condem-na, ni tampoc un Déu que premia els nos-tres èxits, sinó un Déu que abraça.42

2.3. La trama del mal [62-63]

Ja en el primer exercici es troba la pre-gunta que es fa l’exercitant que desitjarespondre a l’amor que Crist li mostra:«allò que he de fer per Crist». Ara, en unclima de súplica confiada a Maria, a Jesúsi al Pare, portat per l’Esperit [63]43, la per-sona que s’exercita intenta de ser més imés transparent i d’eradicar de la sevavida tot allò que l’allunyi de Déu, on nohi ha cap tenebra. L’objectiu concret d’a-questa repetició és alliberar-se del malque està format per una trama de fils queens lliguen. Però convé destacar allò queja hem dit, que la repetició és una mane-ra d’exercitar-se dins l’àmbit d’una rela-ció personal, moguda per l’Esperit, ambMaria, amb Crist i amb el Pare com ahoritzó, que és el «Senyor etern» [63],amb el qual es trobarà en l’exercici se-güent en la meditació de l’infern [65]. Peraixò la insistència que es concloguin les

timent espiritual, i després d’això farétres col·loquis de la manera que se-gueix.

[63] El primer col·loqui a nostra Senyora,perquè m’aconsegueixi gràcia delseu Fill i Senyor per a tres coses: laprimera, perquè senti coneixementintern i avorriment dels meus pecats;la segona, perquè senti el desordrede les meves operacions, a fi que,avorrint-les, m’esmeni i ordeni; la ter-cera, demanar coneixement del món,perquè, avorrint-lo, aparti de mi lescoses mundanes i vanes, i a conti-nuació una Avemaria.El segon, altre tant al Fill, perquèm’ho obtingui del Pare, i amb aixòl’«Ànima de Crist».El tercer, altre tant al Pare, perquè elmateix Senyor etern m’ho concedeixi,i a continuació un Parenostre.

[62] TERCER EXERCICI ÉS REPETICIÓDEL PRIMER I SEGON EXERCICI.FENT TRES COL·LOQUIS.Després de la pregària preparatòria idos preàmbuls, serà repetir el primeri segon exercici, notant i fent pausaen els punts en què he sentit majorconsolació o desolació, o major sen-

32

diverses meditacions o contemplacionsamb el Pater noster és important en elprocés dels Exercicis.44

L’objecte de la petició és en primerlloc el pecat com a tal, és a dir, el malobjectiu i conscient que és fruit d’un actelliure, que probablement té encara poderen la vida de l’exercitant en les mil for-mes que es presenta en el NT (Evangelis,Romans, Efesis, Colossencs). Cal arribara «l’intern coneixement dels meus pe-cats» [63], que per a Ignasi implica unarelació personal, ja que el pecat no és unacosa que es fa, sinó una relació que estrenca o es deteriora.45 I, per tant, ha deser un coneixement sentit, i així es dema-na «que senti intern coneixement».

Una vida d’aliança amb qui tant fa«per mi» i que arriba a morir «pels meuspecats» [53] demana una finesa d’esperitque sotja tot allò que, encara que se situïen la zona del meu semiconscient, estroba en l’arrel d’algunes errades de lapròpia vida, de turpituds en les relacionshumanes i de manca de fecunditat en eltreball o apostolat. Aquest és l’objectiu dela segona petició: «que senti el desordrede les meves operacions» [63]. Aquest«desordre» pot recobrir tota una sèried’actituds personals que, sense ser en simateixes dolentes, són aliades de man-cances o limitacions personals: indivi-dualisme, mandra, por, manca de decisiói d’energia, precipitació i superficialitat,lleugeresa, etc. En definitiva, actituds oqualitats no integrades en la direcció del’Evangeli i que, per tant, ens poden trairsovint, tant en la nostra vida personalcom en les relacions amb els altres o enles nostres activitats.

També hi ha criteris i maneres de pro-cedir antievangèliques en l’ambient de

l’exercitant –«món» i «coses mundanes ivanes» [63]– que, potser de manera pocconscient l’influeixen, el contaminen i elduen a comportaments contraris a allòque li demana l’amor al Senyor, el qualha de ser «no de paraula, sinó amb obresi de veritat». L’exercitant ha d’anar obrintels ulls, de forma adulta, sense por, peròsense claudicacions a la realitat tan pocevangèlica que no solament l’envolta, si-nó que el contamina: la cobdícia, l’afanyde prestigi, l’eficàcia en els negocis ol’acció social a qualsevol preu, la valora-ció de les persones segons la seva posicióeconòmica, etc.46 El «coneixement delmón» és, doncs, la gràcia que demanemen tercer lloc.

He dit de manera repetida que el cli-ma ha de ser d’una súplica confiada per aafinar la sensibilitat espiritual. Per aixòaquí cal anar molt alerta i no deixar-seemportar cap a l’escrúpol (sobre el qualIgnasi ofereix unes breus notes: 345-351), ni cap a un esperit meticulós i es-tret. Més aviat cal partir de la conviccióque Jesús sap que produïm fruit, però quenecessitem ser «esporgats» pel Pare per-què puguem produir-ne encara més (cf.Jn 15,1-7). I per això no es tracta de dur aterme una anàlisi cerebral i freda, sinód’un sentir que porti a un avorrir, i aixípoder passar a les obres. Perquè no n’hiha prou amb una forta determinació de lavoluntat quan la persona conserva un certgust o atractiu pel mal que ha comès. Peraixò la transformació de l’afectivitat, queés l’horitzó immediat dels Exercicis [cf.1]47, posa la base més sòlida per a unatransformació radical de la vida, tota ellaorientada purament «en servei, honra iglòria de sa divina majestat» [16]. «Fugiudel mal, abraceu-vos al bé», diria Pau(Rm 12,9).

33

La repetició, una forma de pregarÉs la primera vegada que figura en elsExercicis la repetició [62-63], una formade pregar que s’anirà fent habitual duranttot el mes i que constituirà una bona partdels exercicis que es practicaran. Durantla Segona Setmana es proposaran tresrepeticions sobre un “misteri” evangèlic,així com “portar els sentits”, que és unaforma encara més elevada de repetició.Per tant, en aquest tercer exercici de laPrimera Setmana convé enfocar bé elcaràcter d’aquesta manera de pregar: noés tornar sobre una matèria amb diferentstextos, sinó pregar a partir dels senti-ments que el Senyor ha suscitat en lespregàries anteriors «en els punts on hesentit major consolació o desolació o ma-jor sentiment espiritual». Aquesta formade pregar es dirigeix a un canvi de la sen-sibilitat espiritual (sentir, avorrir), junta-ment amb el caràcter de diàleg íntim iperllongat en què consisteix el col·loquiamb Maria, amb Jesús i amb el Pare. Totplegat constitueix un primer pas de moltaimportància per a enfocar els Exercicis enla línia de la transformació de l’afectivitatque és el seu objectiu: «treure de si totesles afeccions desordenades» [1].

2.4. «Resumint» [64]

El camí recorregut haurà deixat en l’exer-citant una infinitat de pensaments, cons-tatacions, idees, propòsits, pors, etc., queconvé no deixar que s’esvaeixin. Tot aixòpot constituir un grapat de llavors fecun-des per al futur, però cal prendre’n cons-ciència, retenir-ho, recollir-ho en unacerta unitat i harmonia. Ignasi proposauna pràctica senzilla però prometedora:«que l’enteniment, sense divagar, discor-ri assíduament per les reminiscències deles coses contemplades» [64]. No es trac-ta d’avançar en extensió meditant matè-ries noves, sinó d’una tasca de laintel·ligència espiritual. Tampoc no estracta d’un raciocini especulatiu sinó derecollir les reminiscències, és a dir, allòque ha quedat dipositat en el record de leshores anteriors de meditació. La referèn-cia a les «coses contemplades» i el recursals tres col·loquis ja proposats en l’exer-cici anterior mostren el caràcter de verita-ble experiència espiritual d’aquest «resu-mint», que no és la síntesi d’un estudisinó el «tornar a sumir» o assimilar millorallò que ja s’ha contemplat «fent elsmateixos tres col·loquis».48 Així, el fet de«discórrer assíduament per la reminis-cència de les coses contemplades» esconverteix en una pregària de gratitud:«Beneeix el Senyor, ànima meva, no t’o-blidis mai dels seus favors» (Sl 103).

2.5. Amor madur, amor humil[65-71][64] QUART EXERCICI ÉS RESUMINT

AQUEST MATEIX TERCER.He dit resumint, perquè l’enteniment,sense divagar, discorri assíduamentper la reminiscència de les coses con-templades en els exercicis passats, ifent els mateixos tres col·loquis.

[65] CINQUÈ EXERCICI ÉS MEDITACIÓDE L’INFERN; CONTÉ EN SI, DES-PRÉS DE LA PREGÀRIA PRE-PARATÒRIA I DOS PREÀMBULS,CINC PUNTS I UN COL·LOQUI.

34

L’infern és un tema que reapareix en lahistòria actual, com a realitat espantosaen els camps de concentració, gulags,Treblinka i Sarajevo, Ruanda i Burundi,torres bessones i Atocha, fams i extermi-nis, etc., i també en la literatura i culturaactuals. Els fets semblen donar la raó aJean Paul Sartre: «l’infern són els altres».Realment, la persona humana no potviure en una espècie d’innocència insul-tant, ja que l’infern no sols es pateix, sinóque també es genera.

Tanmateix, la perspectiva cristiana nopot ser la d’una mirada només negativa,fatalista i depriment. Perquè Déu ha en-viat el seu Fill no a condemnar sinó a sal-var (cf. Jn 3,17) i, com diu l’autor de lacarta als Hebreus, «estem convençuts quevosaltres us trobeu en les millors disposi-cions, ben a prop de la salvació (He 6,9).Això no treu que no ens hàgim de defen-sar d’una autosuficiència enganyosa i quefa mal no tan sols a un mateix, sinó alsaltres: «Ni que tots fallin, jo no fallarépas» (Mt 26,33). Els Exercicis són unapedagogia de l’afectivitat, de l’amor, queés la substància del cristianisme, I ambl’amor no s’hi juga. No valen les declara-cions precipitades, les corades, les pro-meses de fidelitat irreflexiva… La histò-ria evangèlica de Simó Pere és exemplarde com un amor molt espontani, benin-tencionat, irreflexiu, pot conduir al fra-càs. Ja fa anys que Emmanuel Mouniersostenia que davant la malaltia de la cul-pabilitat, encara no arrencada del cor demolts, es donava la “malaltia de la inno-cència”, de creure’ns massa segurs de

Que l’oració preparatòria sigui l’acos-tumada.El primer preàmbul, composició, queaquí és veure amb la vista de la ima-ginació la llargària, amplària i profun-ditat de l’infern.El segon, demanar el que vull; seràaquí demanar un sentiment intern dela pena que pateixen els condem-nats, perquè, si m’oblidava de l’amordel Senyor etern per les meves faltes,el temor, si més no, de les penes m’a-judi a no caure en pecat.

[66] El primer punt serà veure amb la vistade la imaginació els grans focs i lesànimes com en cossos roents.

[67] El segon, escoltar amb les orellesplors, xiscles, cridòria, blasfèmiescontra Crist nostre Senyor i contratots els seus sants.

[68] El tercer, sentir amb l’olfacte olor defum, sofre, sentina i coses pútrides.

[69] El quart, gustar amb el gust cosesamargues, així com llàgrimes, triste-sa i el cuc de la consciència.

[70] El cinquè, tocar amb el tacte, a saber,com els focs toquen i abrasen les àni-mes.

[71] Fent un col·loqui amb Crist nostreSenyor, retreure a la memòria les àni-mes que són a l’infern, unes perquèno cregueren en l’adveniment; altresperquè creient-hi no obraren segonsels seus manaments, fent tres parts:La primera, abans de l’adveniment.La segona, durant la seva vida.La tercera, després de la seva vidaen aquest món; i tot seguit donar-ligràcies perquè no ha permès que joacabés la vida en cap d’aquestes.Així mateix, perquè fins ara sempre

ha tingut de mi tanta pietat i miseri-còrdia. Acabar amb un Parenostre.

35

nosaltres mateixos, de creure’ns diferentsdels altres, de creure que tenim força pera tot. El mateix Pere ens revela com l’a-mor madur és molt modest, molt pocsegur de si mateix, i, per tant, plenamentconfiat en l’altre. «Senyor tu saps quet’estimo», respondrà a la pregunta deJesús sobre l’amor (Jn 21,15).

L’exegesi bíblica i la teologia ens hanportat a comprendre millor els relats esca-tològics dels Evangelis, que no ens parlentant del més enllà sinó del més ençà. És adir, l’Evangeli ens diu rotundament queDéu ha enviat el seu Fill per a salvar, noper a condemnar i Pau ens recorda que jaestem salvats en l’esperança (cf. Rm8,24). Tanmateix, els relats escatològicsens revelen com l’home té capacitat denegar-se a l’amor i d’autodestruir-se i, peraixò, ens exhorta a la responsabilitat.

La proposta ignasiana es mou enaquesta direcció: apel·la a la possibilitatde refredar l’amor, recorda la fragilitat dela nostra condició: «si m’oblidava de l’a-mor al Senyor etern per les meves fal-tes…». L’experiència actual de la hu-manitat ens mostra, per desgràcia, d’unamanera feridora, la capacitat de maldatque pot niar en el cor humà, tant en l’es-fera més privada i íntima –parelles tren-cades, dones maltractades, agressions dejoves a vells, abandonament de personesgrans, etc.–, com en l’esfera pública arreudel món –l’antiga Iugoslàvia, Cambodja,Rwanda, Burundi, Congo, Iraq, SierraLeone, etc.; les injustícies que són causade la fam i la mort, la crisi econòmicaprovocada en part per la maldat d’unspocs, etc. Va ser al final de l’itinerari de laseva vida espiritual quan santa Teresa deJesús va contemplar el lloc de l’infern onhauria d’haver estat.

Aquesta meditació sobre la capacitatdestructora del pecat desemboca en lamateixa experiència d’exercicis anteriors,en la gratitud: «donar-li gràcies… perquèfins ara sempre ha tingut de mi tanta pie-tat i misericòrdia. En definitiva, aquestaMeditació de l’Infern ha de portar fins al’amor agraït, que és el dinamisme d’unaautèntica vida cristiana. El crit paulíexpressa bé el sentiment de profunda gra-titud que genera el coneixement sentit decom és d’anihilador el poder del pecat:«Que en sóc, de dissortat! ¿Qui m’allibe-rarà d’aquest cos que em duu a la mort?Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist,Senyor nostre!» (Rm 7,24-25a). Unavegada purificat i consolidat l’amor queha anat creixent durant aquests primersdies d’exercicis, l’exercitant pot arribar asentir com el Senyor li diu: «Ets tan pre-ciós per a mi, tan valuós i estimat!» (Is43,4).49

Aplicació de sentitsLa forma de pregària proposada és unaforma incipient d’aplicació de sentits,però més elemental que aquella que esproposa a partir de la Segona Setmana. Alprincipi dels Exercicis s’utilitzen els sen-tits “de la imaginació” i se centren enobjectes que generen repulsió i no pas enles persones. En canvi, en la Segona Set-mana es justificarà millor aquesta dife-rència. De moment és útil fer atenció al’encertada opinió de François Marty:«Havíem indicat que els sentits interve-nien en la Primera Setmana en el nivell derepresentació d’objectes, i com aquestsobjectes afectaven la sensibilitat pel seucaràcter repulsiu. En la Segona Setmanaes tracta de relacions de persones, amb

36

els afectes que provoquen. Per això tam-bé, el ‘reflectir en si mateix’, que fa refe-

rència a aquestes relacions, no podia tenirlloc durant la Primera Setmana»50.

3. APLICACIONS I ADAPTACIONS NECESSÀRIES [72]

Com s’ha vist ja, en l’anotació 18, Ignasidóna una norma elemental per a la pràcti-ca dels Exercicis Espirituals: els Exercicis«s’han d’aplicar» a la condició i situaciópersonal de l’exercitant. Això és tan im-portant que ara, a propòsit de la PrimeraSetmana, torna a recordar que en la dis-tribució de l’horari i en la quantitat d’e-xercicis s’haurà de prestar atenció a «l’e-dat, disposició i temperatura» (forces itemperament) de l’exercitant. Per a aques-ta aplicació i per a les adaptacions neces-sàries a què em referiré, és fonamentalpartir de la qualitat veritablement espi-ritual de l’acompanyament, perquè «elguia no és el text, sinó la lectura del textinspirada per l’Esperit»51.

Les diferents aplicacions que es pro-posen dels Exercicis, segons el que s’in-

dica en l’anotació 18, aconsellen tambéles adaptacions que s’han de fer. En elsExercicis breus de vuit o menys dies, du-rant un dia o un dia i mig convé centrar-se en les experiències fonamentals, sensenecessitat de recórrer a totes les matèriesque en el llibre es proposen. Per exemple,la presa de consciència de l’egoisme, quesepara de Déu i és autodestructor i des-tructor del món; confrontar-se amb l’ob-jectivitat del mal i el pecat en els altres quefacilita el descobriment del pecat perso-nal; deixar-se mirar per Crist crucificatque desemmascara les nostres infidelitats,però ens revela la misericòrdia de Déu,etc.

També la condició molt diferent delsexercitants ha de conduir a diferents ma-neres de proposar la Primera Setmana.Sant Ignasi deia que en persones mésavançades en la vida espiritual no conve-nia aturar-se tant en la Primera Setmana.52

Aquest pot ser el cas de moltes personesque repeteixen anualment els Exercicis(religiosos i religioses o seglars d’algunesassociacions) o que tenen una vida cris-tiana bastant madura. En canvi, seguiramb tota exactitud i amb un ritme pausattots els exercicis proposats en el llibre ésdel tot aconsellable per a exercitants quees troben en un procés d’iniciació.

[72] Nota. El primer exercici es farà a mit-janit; el segon, de seguida en llevar-se al matí; el tercer, abans o desprésde missa, sempre que sigui abans dedinar; el quart, a l’hora de vespres; elcinquè una hora abans de sopar.Aquesta repetició d’hores, si fa no fa,és la que sempre suposo en totesquatre setmanes, i que, segons l’e-dat, disposició i temperament, ajudenla persona que s’exercita a fer elscinc exercicis o no tants.

37

Però, en qualsevol cas, les possiblesi legítimes adaptacions d’aquests exerci-cis no haurien de dur-nos a un afebli-ment del vigor intern que suposen i deldinamisme espiritual d’una autèntica ex-periència de la misericòrdia de Déu i del’agraïment en què s’ha de trobar l’exer-

citant al final de la Primera Setmana.Ambdós sentiments són molt forts: sen-tir que la pròpia vida només se sosté perl’amor misericordiós de Déu i copsarque la vida cristiana és una respostaagraïda a aquest amor que se’ns antici-pa.53

38

3.«ADDICIONS»

1. PER A FER MILLOR I MILLOR TROBAR

[73] ADDICIONS PER A FER MILLORELS EXERCICIS I PER A TROBARMILLOR EL QUE ES DESITJA

La primer addició és, després de ficatal llit, quan ja em vulgui adormir, perespai d’una avemaria pensar l’horaen què m’haig de llevar i a què, i re-sumir l’exercici que he de fer.

[74] La segona, quan em desperti, no do-nant lloc a uns o altres pensaments,fixar-me de seguida en el que con-templaré en el primer exercici de mit-janit, movent-me a confusió de tantspecats meus, posant exemples, aixícom si un cavaller es trobés davant elseu rei i tota la seva cort, avergonyit i

confús d’haver ofès molt aquell de quiprimer rebé molts dons i moltes mer-cès. Així mateix, en el segon exercici,fent-me pecador gran i encadenat, asaber, que vaig lligat com en cadenesa presentar-me davant el suprem jut-ge etern, posant per exemple com elsempresonats i encadenats ja dignesde mort es presenten davant el seujutge temporal; i amb aquests pensa-ments vestir-me, o amb altres segonsallò que es busca.

[75] La tercera, una passa o dues abansdel lloc on he de contemplar o medi-tar, em posaré dret per espai d’unparenostre, alçat l’enteniment amunt,considerant com Déu nostre Senyor

39

em mira, etc., i fer una reverència ohumiliació.

[76] La quarta, entrar en la contemplació obé de genolls, o bé prostrat en terra,o bé també de sobines cara enlaire, obé assegut, o bé dret, anant semprea buscar el que vull. Advertirem duescoses: la primera és que si trobo elque vull agenollat, no passaré enda-vant, i si prostrat, igualment, etc.; lasegona, en el punt en el qual trobi elque vull, allà m’aturaré, sense tenirànsia de passar endavant fins quequedi satisfet.

[77] La cinquena, un cop acabat l’exercici,per espai d’un quart d’hora, bé as-segut, bé passejant-me, miraré comm’ha anat en la contemplació o medi-tació; i si malament, miraré la causad’on procedeix, i un cop vista me’npenediré per esmenar-me en enda-vant; i si bé, en donaré gràcies a Déunostre Senyor; i faré altra vegada dela mateixa manera.

[78] La sisena, no voler pensar en cosesde plaer ni alegria, com de glòria,resurrecció, etc.; perquè per a sentirpena, dolor i llàgrimes pels nostrespecats ens fa nosa qualsevol consi-deració de goig i alegria; ans convéde tenir davant meu el desig de dol-dre’m i sentir pena, retraient mésaviat a la memòria la mort, el judici.

[79] La setena, privar-me de tota clarorbuscant el mateix efecte, tancant fi-nestres i portes, el temps que estiguien la cambra, si no és per a resar, lle-gir i menjar.

[80] La vuitena, no riure ni dir res que faciriure.

[81] La novena, refrenar la vista, tret dequan rebem o acomiadem la personaamb qui parlem.

[82] La desena addició és penitència, laqual es divideix en interna i externa.Interna és doldre’s dels pecats ambferm propòsit de no cometre aquellsni d’altres; l’externa, fruit de la prime-ra, és càstig dels pecats comesos, ipot ser principalment de tres mane-res:

[83] La primera és respecte del menjar, asaber, quan traiem el superflu, no éspenitència sinó temprança; penitèn-cia és quan traiem del convenient, icom més millor, sempre que hom noes malmeti ni se’n segueixi malaltianotable.

[84] La segona, respecte de la manerade dormir; i tampoc no és penitènciatreure el superflu de coses delicadeso blanes, sinó que és penitènciaquan en la manera de dormir es treudel convenient, i com més i més mi-llor, sempre que hom no malmeti nise’n segueixi malaltia notable; ni tam-poc no es tregui del son convenient,tret del cas que tingui hàbit viciós dedormir massa, per tal de venir al mig.

[85] La tercera, castigar la carn, a saber,donant-li dolor sensible, el qual esdóna portant cilicis, o cordes, o bar-res de ferro sobre les carns, fla-gel·lant-se, o nafrant-se, i altres ma-neres d’asperitats.

[86] Nota. El que sembla més avinent imés segur de la penitència és que eldolor sigui sensible en les carns i queno entri dintre els ossos, de maneraque doni dolor i no malaltia; per aixòsembla que és més convenient defer-se mal amb cordes primes quedonen dolor superficial que no d’altramanera que causi interiorment malal-tia que sigui notable.

40

El títol que el llibre dels Exercicis posa alconjunt d’orientacions al final de laPrimera Setmana és molt significatiu:«Addicions per a fer millor els exercicis iper a trobar millor el que es desitja» [73].Es tracta, doncs, només de notes comple-mentàries (addicions), però aquestesorientacions són per a una finalitat tan im-portant com és realitzar millor els exerci-cis «trobar millor el que es desitja» –se-gons algunes versions, «el que desitja», obé «el que desitjo». Per tant, relativitzaciói importància es conjuguen en aquestesbreus notes pràctiques.

Les cinc primeres addicions són sobrela pregària [73-77]: la seva preparació, lamanera de practicar-la, com recollir elfruit i com millorar-la d’ara endavant. Encanvi, les cinc restants fan referència a latotalitat del dia d’Exercicis [78-89].

Una primera observació és que el texttranspira la concepció ignasiana delsExercicis com una experiència que esrealitza durant tot el dia. En efecte, desque l’exercitant es lleva [74] està en estatd’exercicis i, en acabar el dia [73], reno-va una actitud que el disposa a anar a dor-mir amb l’esperit despert en sintoniaamb el moment dels Exercicis que està vi-vint.

Una altra observació és que Ignasi su-posa que l’exercitant, tot ell, s’implica enl’experiència espiritual, perquè sigui unaexperiència veritablement transformadora

[87] La primera nota és que les penitèn-cies externes es fan principalmentper tres efectes: el primer, per satis-facció dels pecats passats; segon,per vèncer-se a si mateix, a saber,perquè la sensualitat obeeixi la raó,i totes les parts inferiors estiguin sub-jectes a les superiors; tercer, per bus-car i trobar alguna gràcia o do que lapersona vol i desitja, com és ara sidesitja tenir contrició interna delsseus pecats, o plorar molt sobred’ells, o sobre les penes i dolors queCrist nostre Senyor passava en laseva passió, o per solució d’algundubte en què la persona es troba.

[88] La segona: cal advertir que la prime-ra i segona addició s’han de fer perals exercicis de mitjanit i de la mati-nada, i no per als que es faran enaltres temps, i la quarta addició no esfarà mai a l’església davant d’altres,sinó en secret, com a casa, etc.

[89] La tercera: quan la persona que s’e-xercita no troba encara el que desitja,així com llàgrimes, consolacions,etc., moltes vegades aprofita fermudança en el menjar, en el dormir, ien altres maneres de fer penitència, ialtres dos o tres no; perquè a algunsconvé de fer més penitència i a d’al-tres no tanta; i també perquè moltesvegades deixem de fer penitència perl’amor sensual i pensant erròniamentque el cos no ho podrà tolerar sensenotable malaltia; i altres vegades, alcontrari, en fem massa, pensant queel cos ho pugui tolerar; i com que Déunostre Senyor coneix infinitament mi-llor la nostra natura, moltes vegadesen aquestes mudances dóna a sentira cada u el que li convé.

41

[90] La quarta: l’examen particular s’ha defer per a treure defectes i negligèn-cies sobre exercicis i addicions; i aixíen la segona, tercera i quarta setma-na.

del subjecte. D’aquí que ha de fer especialatenció als aspectes corporals: posició delcos, quietud o moviment, paraula o silen-ci, mirada; l’atenció als aspectes més psi-cològics: pensaments, sentiments, me-mòria, calma; també la relació amb elcosmos: foscor o llum, calor o fred… I jaque l’important és «trobar el que es desit-ja» cercant l’experiència que transcendeixel corporal, el psicològic i el còsmic sem-pre l’experiència de l’Esperit. Per això, to-tes les accions humanes s’aturen quan«trobi el que desitjo» i aquí el punt finalel posa el Senyor, perquè l’exercitant s’had’aturar «sense tenir ànsia de passar en-davant fins que quedi satisfet» [76].

Un punt especialment delicat és l’ad-dició número deu, que fa referència a lapenitència [82-89]. Només unes breus no-tes per a evitar malentesos i per a treureprofit d’allò que es pretén. En primer lloc,cal tenir la plena convicció que Déu no ne-cessita el nostre patiment, no és un Moloc.En segon lloc, que la nostra existència jaestà marcada per la resurrecció que és un«sí» a la vida i, per tant, la penitència nopot ser de cap de les maneres inhumana.En tercer lloc, que hi ha aspectes de la pe-nitència que són simplement humans(pedagògics, restauradors d’algun desor-dre personal o social), però altres que po-den tenir un significat i una utilitat enl’àmbit de la vida de fe, com pot ser el de-juni o alguna privació de plaer que porti aobrir l’esperit més enllà d’un mateix. Desd’aquesta perspectiva, el que diu Ignasisobre el sentit de les penitències externespot ajudar a extreure’n el sentit general[87]:

– penitència com a restauració del malque s’ha fet o del desordre moral per-sonal;

– penitència com a unificació del sub-jecte, en la línia de l’oració preparatò-ria dels exercicis [Cf. 46];– penitència com a disposició radicalde fe i de descentrament per a centrar-se en el Senyor, a qui cal estimar detot cor, amb tot el cap, amb totes lesforces, etc. D’aquesta manera, la peni-tència té una certa relació amb la pre-gària inútil, com a experiència radical-ment teologal.

Darrere les orientacions ignasianesbatega una sàvia i senzilla antropologiaespiritual que, òbviament, s’ha d’adaptaren les seves concrecions al moment ac-tual, però sense prescindir-ne. Si bé lapràctica repetida dels Exercicis no exi-geix sempre necessàriament l’observan-ça de totes les orientacions ignasianes, escorre el risc de descurar aspectes impor-tants que disminueixen la força de la se-va mistagògia quan no se segueixen ambtota fidelitat.

En les necessàries adaptacions, pot sermolt útil el recurs a orientacions provi-nents de la gran saviesa espiritual d’altrestradicions cristianes i de tradicions exte-riors al cristianisme. En aquesta línia d’a-daptació és molt el que ja s’ha assajat i,amb encert, sempre que s’integrin en el di-namisme dels Exercicis «per a fer millorels Exercicis i per a trobar millor el que esdesitja».54

Entre les notes amb què s’acabaaquest apartat sobre les addicions, és bodestacar la tercera [89] i la quarta [90]. Latercera ve a ser una glossa del títol, és adir, recorda que les addicions s’han depracticar perquè la persona trobi «el quees desitja», en els Exercicis, perquè estanen funció del fruit que es busca. D’aquí

42

que «la persona que s’exercita» moltesvegades ha de «fer mudança» i no estan-car-se en una determinada manera deprocedir. La quarta posa en relleu la im-portància d’observar les addicions conve-nientment adaptades, de manera que«l’examen particular» diari ha de tractar

sobre elles, juntament amb els exercicisde meditació o contemplació, en la Pri-mera Setmana «i així en la segona, terce-ra i quarta setmana». No es pot dir més enla línia de subratllar la importància de feratenció a la fidelitat a les addicions talcom les hem explicat.

2. ESCRÚPOLS I MOCIONS

Ja que s’ha fet menció de la possibilitatque l’exercitant, en el procés de presa deconsciència del pecat i d’afinament deconsciència, llisqui cap als escrúpols,Ignasi proposa unes breus notes a tenir encompte [345-351]. Distingeix claramentel que és una consciència errònia de l’es-crúpol en si. L’escrúpol és el pensamentd’haver comès pecat que sobrevé desprésd’una acció realitzada sense cap adver-tència de pecat ni voluntat de cometre’l.Encara que l’escrúpol no sigui del totdolent si no s’allarga molt en el temps,s’ha de rebutjar, perquè l’amor exigeixfinesa d’esperit i no tolera una ànima«gruixuda» [349]. La persona que acom-panya ha de ser testimoni de la benignitatde Déu, sobretot quan la persona que s’e-xercita té l’ànima «prima» [349].

La dura i perllongada experiènciad’escrúpols que Ignasi va patir a Manresaes troba, sense dubte, a la base d’aquestesbreus notes, que segurament el mateixsant completaria avui amb el consell d’a-cudir a un psicòleg professional. Elsescrúpols pertanyen més al camp de lapsicologia que al de l’espiritualitat.

Amb tot, deixant de banda els escrú-pols, que s’han d’evitar i superar, total’activitat serena, però intensa d’aquestaPrimera Setmana serà ocasió que la per-sona que fa exercicis experimenti dife-rents sentiments interiors (mocions), queés bo copsar i clarificar. És per això quesón necessàries unes orientacions (regles)per a realitzar aquesta activitat continua-da d’atenció i clarificació (discerniment).Ja es veu, doncs, que encara que les re-gles es proposin en bloc al final delsExercicis [313-327], s’han d’anar expli-cant a mesura que l’exercitant en tinguinecessitat. Això és el que ha de detectar lapersona que dóna els exercicis.

Per a comprendre la manera com calfer-ne ús, Ignasi ofereix unes indicacionselementals, però bàsiques, en les Anota-cions. Això és el que afecta més directa-ment la Primera Setmana:

1) Si la persona que fa els exercicis nosent mocions, convé aclarir si fa bé elsexercicis [6].

2) Tractar amb suavitat i infondreconfiança a l’exercitant atribolat [7].

43

3) No explicar les regles si no és amesura que l’exercitant experimenti,encara que sigui d’una manera incons-cient, que en té necessitat [8].

4) Les regles de Primera Setmana[313-327] responen a situacions de perso-

nes que o bé tenen poca experiència de lavida espiritual o bé pateixen dificultats itemptacions «grolleres i obertes» [9].

El comentari detallat d’aquestes re-gles es farà en el lloc que correspongui enl’ordre del llibre dels Exercicis.

44

1. J. CALVERAS, Ejercicios, Directorio y Documen-tos de S. Ignacio de Loyola. Glosa y vocabu-lario, Barcelona, Balmes, 1958, 2a edició, ps.658-664.

2. Cf. Karl RAHNER, Le primat de l’amour. (A pro-pos de la spiritualité ignatienne), a:Mission etgrâce III. Au service des hommes, Paris,MAME, 1965, ps. 261-301.

3. Cf. Vocabulario de Ejercicios Ignacianos. Ensa-yo de hermenéutica ignaciana, Roma, 1972,ps. 118, I, 2.

4. Paraules citades per W. A. BARRY, Dejar que elCreador se comunique con la criatura. Unenfoque de los Ejercicios Espirituales de SanIgnacio de Loyola, Bilbao, DDB, 1999, p. 55.Per a tot l’enfocament del PF, es poden veureles pàgines 55-65 d’aquesta obra.

5. El Medi Diví, III, 1. Els atributs del medi diví.6. I. IPARRAGUIRRE, a propòsit de la primera anota-

ció, sosté que en els Exercicis es tracta de:«Aconseguir “la salut de l’ànima en el majorgrau possible de perfecció de cada u”.Observem que parla no de salvació sinó de“salut”, que afegeix al concepte de “salvació”la idea de possessió fàcil, harmònica de lavida, d’un desenvolupament normal de lesfuncions espirituals, juntament amb una ducti-litat i agilitat en l’ús. Els Exercicis no es redu-eixen a la “salvació”, sinó que pretenen lasalut, la perfecció integral, “el poder en totestimar i servir sa Divina Majestat”» (Voca-bulario de Ejercicios Espirituales. Ensayo deHermenéutica Ignaciana, Roma, Centrum Ig-natianum Spiritualitatis, 1972, p. 84). D’altrabanda, el mateix Iparraguirre comentava aixíel «salvar la seva ànima» del PF: «Pels frag-ments paral·lels es veu que sant Ignasi enténno tan sols la mera salvació de l’ànima, sinó laseva perfecció, la seva salut espiritual» (ObrasCompletas de San Ignacio de Loyola, BAC,2a edició p. 203, nota 27). L’antic text acomo-

dat dels Exercicis de Helyar, parla de «salvar-se a si mateix» («salvet seipsum»: ExercitiaSpiritualia, Nova Editio, Monumenta Igna-tiana, Romae, 1969, p. 429).

7. Raimon PANIKKAR, La intuición cosmoteándri-ca, Madrid, Trotta, 1999.

8. Karl RAHNER, Le primat de l’amour, ps. 279-280.9. La afectividad en los Ejercicios según la teolo-

gía de Francisco Suárez, Granada, 1966, p.31. Cf. Francisco SUÁREZ, S.J., Los EjerciciosEspirituales de san Ignacio. Una defensa.Bilbao-Santander, Sal Terrae (Colección Man-resa, Mensajero), 2003, p. 53, nota 66. Intro-ducció, notes i comentaris de Josep GiménezMelià, S.J.

10. RAHNER, Le primat de l’amour, p. 291.11. Comentario de San Bernardo a la Regla de San

Benito, P.L. 183, 610d-611a.12. És fonamental l’estudi ja clàssic d’Hugo

RAHNER, Zur Christologie der Exerzitien,Geist und Leben, 35 (1962), ps. 14-38, 115-140, article reproduït a Ignatius von Loyolaals Mensch und Theologe, Herder, Freiburg,1964. N’hi ha una traducció castellana a: Paraentender mejor los Ejercicios de san Ignacio;México D.F., 1972, Colección Renovación.Serie Adjunta, 2. També es pot veure: J. LOSA-DA, Presencia de Cristo en el PyF, a Curso deaportaciones sobre el Principio y Fundamen-to, Madrid, Secretariado de Ejercicios, 1980,ps. 55-68.

13. Directorio dictado al P. Vitoria, núm. 20; cf.núm. 1, a: Los Directorios de Ejercicios 1540-1599, traducció notes i estudi per Miguel LOP

SEBASTIÀ S.J., Bilbao-Santander, Mensajero-Sal Terrae, 2000, ps. 34 i 29.

14. W. A. BARRY, ps. 15 i 16.15. J. CALVERAS, Qué fruto se ha de sacar de los

Ejercicios espirituales de San Ignacio,Balmes, Barcelona, 1950, p. 163. Cf. E. RO-YÓN, El Principio y Fundamento: inicio y con-

45

NOTES

clusión, Curso de aportaciones sobre elPrincipio y Fundamento, Madrid, Secretaria-do de Ejercicios, 1980.

16. Es pot veure la manera com recomanen laforma de presentar el PF els directoris d’im-mediata inspiració ignasiana: Directorio pro-cedente de San Ignacio y Directorio dictadoal P. Vitoria en: Los Directorios de Ejercicios,ps. 25-37.

17. Aquest redactat original és un interessant i pro-vocatiu intent (avalat per l’experiència) d’En-ric Comas de Mendoza, S.J., de presentar unPF obert a persones no creients.

18. Los Directorios…, p. 33, núm. 12. La citacióbíblica està formada per la unió dels textos dePr 23,26 i Sl 80,11. Cf. també, Los Directo-rios…, p. 34, núm. 20.

19. Los Directorios…, p. 35, núm. 21; cf. p. 36,núm. 21.

20. Ibíd.21. A. DEMOUSTIER, Les Exercices Spirituels de S.

Ignace de Loyola, p. 64. Per a tot aquest apar-tat, són interessants els comentaris d’aquestautor, a les ps. 64-77.

22. Cf. Carlos DOMÍNGUEZ, Ordenación de la afec-tividad y mecanismos de defensa, en: Psicolo-gía y Ejercicios Ignacianos (vol. I), Carlos Ale-many, José A. García-Monje (Eds.), Bilbao-Santander, Mensajero-Sal Terrae, 1991, ps.109-140, sobretot ps. 118-122.

23. Cf. J. CALVERAS, Los «Confesionales» y losEjercicios de San Ignacio, Archivum Histo-ricum Societatis Iesu, 17 (1948), ps. 51-101.

24. Cf. Cándido DE DALMASES, Los Ejerciciosdados según la anotación 18: Historia y méto-do, CIS, 10 (1980), n. 35, ps. 11-21.

25. Cf. Sobre aquest punt el detalladíssim articled’Adolfo CHÉRCOLES, Examen general deconsciencia para limpiarse y para mejor seconfesar [32], Manresa, 64 (1992), ps. 353-378.

26. Pedro ARRUPE, A la escucha del Espíritu, en:La identidad del jesuita en nuestros días,Santander, Sal Terrae, 1981, p. 485. Vegeu: J.MELLONI, La mistagogía de los Ejercicios, ps.149-154. Per a una aplicació pràctica de l’exa-men general, cf.: G. A. ASHENBRENNER, Cons-ciousness Examen, Review for Religious 31(1972), ps. 14-21.

27. Fa anys, Arturo Codina feia notar que en elsExercicis l’examen particular i el generalcoincideixen, ja que l’examen particular éssobre les addicions que abracen tota l’extensiói activitat diària dels Exercicis. Cf. El examenparticular en tiempo de Ejercicios ¿es examengeneral?, Manresa, 13 (1940), ps. 38-49.

28. Cf. Autobiografía, núms. 3 i 17.29. Aquest és el punt de vista de A. DEMOUSTIER,

Les Exercices... , ps. 83-84.30. Això és el que proposa l’anotació divuitena i,

de manera més precisa, exposen les Constitu-ciones de la Compañía de Jesús (núm. 649).

31. Memorial del Beato Fabro, núms. 9-13.32. Sobre això, W. Peters, diu: «Ignasi és un home

compost; és el resultat d’una composició: unterme que s’utilitza amb molta freqüència enels Exercicis; cada exercici comença ambl’acció de la «composició». El seu resultat ésel recolliment, l’harmonia i l’ordre. La com-posició està en l’essència del missatged’Ignasi i és el nucli de la seva visió delCreador i de la creació» (San Ignacio deLoyola, profeta, a: Concilium, núm. 37, 1968,ps. 28-45. Citació a la p. 44). De manera sem-blant, s’expressa Anthony DE MELLO, a Sadha-na. Un camino de oración, Santander, Sal Te-rrae, exercici 16: Un lugar para orar.

33. El mètode de contemplació amb els sentits(agafat del Libro de contemplación en Dios)es practicava en els cercles lul·lians amb elsquals sant Ignasi potser va tenir contactedurant els dos anys que va viure a Barcelona.

34. Karl RAHNER, Meditaciones sobre losEjercicios de San Ignacio, Barcelona, Herder,1986, p. 45.

35. És important la paraula atenuant, dubitativa ohipotètica, forte que Polanco afegeix a les ver-sions llatines en fer referència al cas d’aquellque «per un pecat mortal va a l’infern».

36. William A. M. PETERS, The Spiritual Exercisesof St. Ignatius. Exposition and Interpretation,Roma, C.I.S., 1978, ps. 60-61. I Peters afe-geix: «els tres pecats d’aquesta meditació sónen realitat de menor importància; meditarsobre ells no és més que un mitjà pel qual unintenta arribar a una millor composició de simateix com a caigut, pecador amb relació a unDéu d’infinita bondat».

46

37. Tomàs D’AQUINO, Contra Gentes, III, 122.38. Directorio dictado al P. Vitoria, núm. 26, a:

Los directorios de Ejercicios…, p. 36.39. Així s’ha d’entendre a Ej. 18, 238, 244, 245,

314. L’expressió «Per a conèixer millor lesfaltes fetes en els pecats mortals» [245] elimi-na tot dubte al respecte. Cf. J. Calveras, articlecitat en la nota 23.

40. Encara que la paraula és actual, no és inapro-piat parlar aquí d’espiritualitat «cosmoteàndri-ca» (Raimon Panikkar), si considerem aquestnúm. 60 i la contemplació per a assolir amor,al costat de textos que fan referencia a lacomunió amb Maria i tots els sants (a més amés de totes les contemplacions de les setma-nes següents en les quals l’exercitant entra enrelació amb tantes persones de l’Evangeli).

41. Carta d’Ignasi a Francesc de Borja a finals del1545 (Obras completas de san Ignacio, BAC,ed. 2ª, carta 26, p. 665).

42. Aquí tinc present la ben coneguda imatge delpare del fill pròdig immortalitzada per Rem-brandt. I és bo recordar que la presentació quefa Ignasi de l’experiència immediata de Déués la de l’abraçada amb què Déu es comunicaa l’ànima, «abraçant-la en el seu amor i lloan-ça» [15].

43. Ignasi podria inspirar-se per a aquest tipus dediàleg espiritual en les imatges d’alguns devo-cionaris de l’època. En algunes d’aquestesimatges es podia veure Maria suplicant al peude la creu i Jesús amb la seva mirada interces-sora dirigida al Pare. Cf. Pedro de LETURIA,Libros de Horas, Anima Christi y ejerciciosespirituales de San Ignacio, a: EstudiosIgnacianos, II. Estudios Espirituales, Roma,Institutum Historicum S. I., Roma 1957, ps.99-148. Vegeu en particular, ps. 131-133.

44. A més a més, aquesta manera de pregar en laqual l’exercitant es relaciona amb Maria, ambJesús i en altres ocasions amb els sants, sensecomptar amb les persones que intervindran enles contemplacions a partir de la segona set-mana, introdueix en un estil d’espiritualitathabitada i no erma.

45. Aquesta és l’encertada interpretació deParmananda Divarkar a l’hora d’analitzar elsentit de «coneixement intern» en els Exerci-cis Espirituals: «Quan l’exercitant demana detot cor intern coneixement dels meus pecats, el

que està demanant és poder veure la seva mal-dat en el context de la seva íntima relació ambDéu en Crist». (La senda del conocimientointerno. Reflexiones sobre los EjerciciosEspirituales de San Ignacio de Loyola, San-tander, Sal Terrae, 1984, p. 34.

46. Les tres gràcies que es demanen en aquestscol·loquis responen d’alguna manera a l’acció(pecat), a l’afectivitat (desordre d’operacions) ia l’ambient de la persona (món). És il·lumina-dora l’aproximació psicològica de Jordi Font,Algunos aspectos psicológicos del «Terceroexercicio»… haciendo tres coloquios» (núms.62-63), Manresa 55 (1983), ps. 87-89.

47. En tot aquest procés dels Exercicis com atransformació de l’afectivitat és fonamentall’obra clàssica de José CALVERAS, Qué fruto seha de sacar de los Ejercicios Espirituales deSan Ignacio, Barcelona, Librería Religiosa,1950, 2a ed. Sobre el triple coneixement iavorriment que es demana en aquesta repeti-ció, es poden veure les ps. 177-180.

48. «Resumir, paraula técnica de la retòrica d’a-quell temps. Designa la manera de reprendre,abans d’acabar un discurs, el conjunt de l’ar-gumentació per a preparar i donar força a laconclusió: reprendre sumint per a concloure»(DEMOUSTIER, p. 126). Aquest aspecte de “re-prendre per a concloure”, despullat de totintel·lectualisme, indica bé la pretensió d’a-quest exercici, com a moment de concentracióespiritual per a reprendre el camí de l’expe-riència de Primera Setmana.

49. Per a l’enfocament de la meditació de l’infernvegeu la profunda i detallada anàlisi de Gimé-nez i per al conjunt de la primera setmana espot llegir la profunda reflexió de GonzálezFaus a: José I. GONZÁLEZ FAUS, Josep GIMÉ-NEZ, El mal i la misericòrdia. Aproximació ala Primera Setmana dels Exercicis, Barcelona,Cristianisme i Justícia, EIDES, núm. 52.

50. François MARTY, Sentir et goûter. Les sensdans les «Exercices Spirituels» de saint Ig-nace, Cerf, Paris, 2005, ps. 78-79.

51. DEMOUSTIER, p. 134.52. Directorio dictado al P. Vitoria, núm. 19, en

Directorios… p. 34.53. Em sembla que aquestes paraules resumeixen

bé el sentit profundament teologal d’aquesta

47

primera setmana, encara que no estiguin escri-tes a propòsit dels Exercicis: «Déu és primerde tot Déu de tendresa i, per ser-ho, és Déu depietat, compassió i misericòrdia. Ell mira enprimer lloc el nostre ésser de fills sortits de lesseves entranyes i fruit del seu amor, en segonlloc es compadeix de la nostra pobresa i témisericòrdia de la nostra debilitat; en tercerlloc ens ofereix perdó dels nostres pecats.

Aquest és l’ordre en què cal pensar sobre Déu:tendresa, misericòrdia, compassió i perdó»(Olegario GONZÁLEZ DE CARDEDAl, La entra-ña del Cristianismo, Secretariado Trinitario,1997, ps. 47-48).

54. Tant pel que fa a les «addicions» com a lamanera de pregar és molt recomanable la lec-tura de: Mariano BALLESTER, Ejercicios ymétodos orientales, Roma, C.I.S, 1985.

48