40
El Pont de Ferro El Pont de Ferro Massagué Josep Bitllet d’anada i tornada Entrevista: Reportatge: Número 31· Maig 2014

El Pont de Ferro nº31

Embed Size (px)

DESCRIPTION

- Bitllet d'anada i tornada - Entrevista a Josep Massagué - Club Esportiu Tordera - DeTordera Decididament - Menjar a casa com si fos cuinat a casa - Carrer Santiago Rusiñol (II)

Citation preview

Page 1: El Pont de Ferro nº31

El Pont de FerroEl Pont de Ferro

MassaguéJosep

Bitlletd’anadai tornada

Entrevista:

Reportatge:

Número 31· Maig 2014

Page 2: El Pont de Ferro nº31

2 3 516

26 3011 22

33

Miqueta de Miquelet

Salutació de l’Alcalde

Bitllet d’anadai tornada

Grups Municipals

Josep Massagué

Club EsportiuTordera

Menjar a casa...

De TorderaDecididament

Abansi ara

Coses d’aquelltemps

28

Edita: Ajuntament de Tordera. Regidoria de Mitjans de Comunicació. Organisme Autònom Ràdio Tordera.

Direcció: Albert Sabater. Equip de redacció: Albert Bassas, Quim Haro, Salvador Martínez, Laura Massegú i Miquel Rabert. Col·laboren:

Grup municipal de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Partit Popular de

Catalunya, grup municipal del Partit Socialista de Catalunya i Serveis informatius de Ràdio Tordera. Assessorament lingüístic: Oficina de

Català de Tordera. Disseny i maquetació: Martí Miret. Publicitat: Joan Madrid (Tel. 93 764 01 02).

Dipòsit legal: B-36961/2001

El Pont de Ferro II etapa · Número 31 · Maig 2014

Sumari

El Pont de Ferro / 2

Una miqueta de Miquelet

Podeu accedir a la versió digital a: issuu.com/elpontdeferroI podeu accedir a més continguts relacionats a través de: facebook.com/elpontdeferro i a la web radiotordera.cat

34 CarrerSantiagoRusiñol (II)

Page 3: El Pont de Ferro nº31

Els torderencs som crítics amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. I això és bo. La capacitat de ser crítics és el que ens ajuda a analitzar, revisar i, per tant, a evolucionar i a millorar. No val ser au-

tocomplaent amb un mateix perquè això només comporta relaxament i paràlisi. Per tant, insisteixo, és bo i necessari viure amb la tensió fruit de l’autocrítica, sempre que aquesta sigui constructiva, en positiu.Però la capacitat necessària per detectar aquelles coses que no acaben d’anar, allò que és susceptible de ser millorat, no ens ha de fer perdre la virtut de veure allò que funciona, les coses bones, els actius. I ens en podem i ens n’hem de sentir orgullosos. L’orgull de poble no és contradictori amb l’esperit crític, tot el contrari. Subratllar allò que fem bé ens ha d’ajudar a ser crítics amb allò que no fem tan bé, i a la inversa. Per tant, l’autocrítica ha d’anar de bracet de l’orgull i l’orgull de l’autocrítica. I ho escric i ho emfatitzo perquè, a vegades, amb la voluntat d’autoexigir-nos, de progressar, quedem immersos en una mena de cercle viciós de negativitat que desequilibra aquest binomi necessari i ens fa caure en una depressió col·lectiva.Per això avui vull demanar-nos a tots plegats que fem un esforç per redescobrir-nos, que ens mirem amb una mirada completa. Que sapiguem veure que som un poble amb un entorn natural envejable, amb un riu que ens vertebra, amb un parc natural privilegiat i amb unes zones humides de gran interès. Un poble que ha sabut mantenir l’equilibri entre els sectors primari, secundari i terciari, man-tenint els orígens i alhora apostant pels valors de futur. Un poble que ha crescut sense deixar de donar serveis, malgrat les circumstàncies, conservant el sentiment de pertinença i la cohesió social. Un poble estratègicament ben situat i ben comunicat pel qual han apostat i apostaran grans empreses, però que continua mantenint la seva essència en els serveis de proximitat, la petita empresa, l’agricultura i la ramaderia. Un poble socialment actiu, especialment actiu, amb persones i entitats que ens ajuden a créixer i a créixer amb sentit, a conservar la història, a falcar el present i a encaminar el que ha de venir. Un poble culturalment estimulat, amb història, tradicions, però també amb joves inquietuds que pugnen per emergir i fer-se un lloc entre nosaltres i renovar-nos.De fet, aquest Pont de Ferro parla d’això, de l’entorn, de les comunicacions, de la implicació de les per-sones amb el que els envolta, de l’ahir i de l’avui, d’un poble posicionat per fer-se seves les oportunitats, per buscar-les, per generar-les. El Club Esportiu Tordera ens proposa fer salut, sentir-nos bé, mentre redescobrim Tordera. La posada en marxa de Rodalies Girona subratlla la capacitat estratègica de Tordera des del punt de vista de les comunicacions. Joves que implanten nous negocis, com l’Albert Fernández, són aire fresc i llum de cara al futur. De tot això, ens en podem i ens n’hem de sentir orgullosos sense deixar de ser exigents i rigorosos. Fem la feina, fem-la ben feta i no deixem que se’ns escapi aquell punt d’orgull de la mirada que ens fa més forts i ens reafirma. Redescobrim-nos.

Redescobrim-nos

Salutació de l’Alcalde / El Pont de Ferro / 3

Page 4: El Pont de Ferro nº31

12 / El Pont de Ferro / Reportatge

Page 5: El Pont de Ferro nº31

Buscant un sostre dins la llei / El Pont de Ferro / 13

Bitllet

tornadaEls darrers mesos l’estació de trens de Tordera s’ha reivindicat des de la discreció i ha

estat protagonista d’una bona notícia i d’una altra de trista -almenys per als nostàlgics o amants de la història.

El passat vint-i-quatre de març s’inaugurava el nou servei de Rodalies de Girona, un projecte engegat per la Generalitat que permet als torderencs anar fins a Girona amb molt menys temps i sobretot : sense haver de fer transbordament a Maçanet.

A l’altra cara de la moneda hi ha l’enderrocament de l’antic edifici de l’estació, una edificació històrica que de la nit al dia va desaparèixer, al costat seu ADIF hi va construir una nova estació, moderna però encara amb moltes mancances per als passatgers.

Al reportatge d’aquesta edició expliquem els detalls d’aquesta nova línia que ha entrat en funcionament fa ben poc i que el temps dirà si serà útil i prou dinamitzadora de la nova estació. Recollim també el testimoni d’en Joan Martín Delgado, ferroviari torderenc que va viure la seva infantesa a l’estació de Tordera i ens explica el passat més recent d’un edifici que ja és història.

d’anada

Text: Xavi Garcia i Albert Sabater

i

Page 6: El Pont de Ferro nº31

12 / El Pont de Ferro / Reportatge

Page 7: El Pont de Ferro nº31

Bitllet d’anada i tornada / El Pont de Ferro / 7

Bitllet d’anada

Les rodalies de Girona van entrar en servei amb connexions directes entre Figueres, Girona, Tordera, Blanes i el Maresme. Les Rodalies garanteixen que com a mínim pas-si per la xarxa gironina un tren cada hora, i en les hores punta la freqüència de pas sigui de 30 minuts. El nou servei uneix de forma directa l’Alt Empordà i el Gironès amb la Selva Marítima i el Maresme, sense neces-sitat de fer un transbordament a l’estació de Maçanet-Massanes, tal com es feia fins ara, amb una espera que podia arribar a superar l’hora. En la connexió Figueres-Blanes, fins ara inexistent, hi ha un tren cada dues hores.

L’alcalde de Tordera, que va assistir a l’estrena de la RG1, va manifestar que la nova línia és una millora important per als usuaris als quals anar cap al nord implicava una atura-da i un transbord. Ara Tordera, recordava, està millor enllaçat amb el tren d’alta veloci-tat que surt de Girona.

Vuit trens d’anada i vuit de tornada perme-ten unir Tordera amb Girona i Figueres de dilluns a divendres, sense necessitat de fer transbord a Maçanet-Massanes com passava fins ara. Joan Carles Garcia també va desta-car que seguirà insistint perquè Tordera guanyi en freqüència de pas de trens espe-cialment direcció a Barcelona.

El conseller de Territori i Sostenibilitat, San-ti Vila, destacava que la posada en servei de les rodalies a Girona era una fita històrica que unia el Maresme i Girona en molts àm-bits, acomplint el que moltes vegades s’havia reivindicat i promès en diverses campanyes electorals.

Durant els primers mesos, aquests nous trens només circulen entre setmana. La Ge-neralitat argumenta que aquest és un servei

dissenyat perquè la gent l’utilitzi per anar a estudiar o treballar, i en aquest sentit van remarcar que hi ha un gran nombre de per-sones que han d’anar diàriament des del Ma-resme fins a Girona. El Govern ha dissenyat l’oferta tenint sempre en compte la deman-da, i en referència a poder ampliar el servei al cap de setmana, obre la porta a poder-ho fer a l’estiu. Fins llavors, però, no hi haurà cap modificació horària.

Bitllet de tornada

Durant els anys setanta i vuitanta, l’estació de tren va viure la seva darrera etapa com a centre logístic del poble; un cop es va jubilar el darrer cap d’estació, Felipe Caro Polo, el Nadal de 1988, ell, el seu ajudant, en Juan Martín Navarrete, i les respectives famílies van abandonar l’estació de Tordera; allà, hi havien conviscut durant anys. RENFE va tancar l’estació amb l’oposició de la gent de Tordera i tot i la sorna d’un alt càrrec de RENFE que va qualificar de “romeria” la multitudinària manifestació que es va orga-nitzar, el que és cert és que la pressió popu-lar encapçalada per l’Ajuntament de Tordera -amb Jaume Romaguera com a alcalde- va aconseguir que es reobrís l’Estació. Aque-lla reobertura ja no tenia cap empleat de RENFE, la persona que portava el bar, que ocupava la planta baixa, l’Isidro Llamas, era l’encarregat de vendre, també, els bitllets.

Joan Carles Garcia va destacar que seguirà

insistint perquè Tordera guanyi en

freqüència de pas de trens especialment

direcció a Barcelona

Page 8: El Pont de Ferro nº31

6 / El Pont de Ferro / Reportatge

La línia que venia per Mataró havia de seguir de Blanes cap a Lloret i la Costa Brava, però la falta de diners va fer que es connectés amb la línia interior Joan Martín Delgado era un infant quan va anar a viure amb els seus pares i ger-mans a l’estació de Tordera; fill de ferroviari (l’ajudant del cap de l’estació de Tordera)i nét de ferroviari, el seu arbre genealògic segueix més aviat el traçat d’una xarxa fer- roviària amb cosins, tiets i nebots dins del món dels trens escampats entre Catalunya i Andalusia. Actualment, treballa per ADIF, l’empresa que s’encarrega de tot el que té a veure amb la infraestructura; els trens, els maquinistes i tot el que es mou depèn, des de fa uns anys, de la Generalitat.

Fill de l’ajudant del cap de l’estació (espe-cialista d’estacions) recorda moltes coses d’aquells anys, i és que es nota que això dels trens és molt més que una feina.

A l’estació hi havia trànsit de persones, però també de moltes mercaderies, en especial material que venia de Girona i de Barcelo-

na que necessitaven els tallers del poble. Al matí venia el tren-correu a repartir el cor- reu i al vespre a recollir-lo i començar-lo a classificar en el mateix vagó.

Molts trens, com en un joc de nens, tenien el seu propi sobrenom:• El tren florero omplia els seus vagons de flors a Vilassar i en repartia el perfum fins a la seva destinació, França.• El tren ruta era un tren que anava molt a poc a poc perquè es dedicava a recollir va-gons que, provinents sovint de molt lluny, un cop descarregats havien quedat en vies mortes a les estacions. A Tordera, per exem-ple, n’hi havia d’exclusius per a la Farinera o amb patates per a Ca l’Obà, l’Agrària, Can Pagès i altres comerços.• L’economato era un supermercat ambu-lant. RENFE venia a un preu més assequible tota mena de queviures als empleats que vi-vien a províncies, com era el cas de Tordera.• El tren benzina passava carregat de com-bustible del Port de Barcelona als dipòsits de Girona.

L’estació utilitzava el magatzem per guardar-hi mercaderia petita que arribava, com ara pollets o recanvis de cotxes; en canvi enviar, s’enviava poca cosa, bàsicament paqueteria, exceptuant l’empresa Ibercraft, dedicada a la confecció de peces de vestir amb pell, que enviava bona part de la seva producció. Fi-

Joan Martín Delgado

Page 9: El Pont de Ferro nº31

bracolor, a diferència de la SAFA a Blanes, no va tenir relació amb l’estació de tren de Tordera, el transport, el feia diàriament a través de camions i furgonetes.

L’estació de Tordera es va inaugurar el 3 de desembre de 1859 quan la companyia “Ca-mino del Hierro del Este de Barcelona” va inaugurar el tram de 27,85 quilòmetres en-tre Arenys de Mar i Tordera, pocs anys des-prés que es posés en marxa el primer tram de ferrocarril a la península Ibèrica, la línia Barcelona – Mataró, l’octubre de l’any 1848. Segons explica en Joan Martín, la línia que venia per Mataró havia de seguir de Blanes cap a Lloret i la Costa Brava fins arribar a Portbou, però la falta de diners va fer que s’optés per connectar-la amb la línia interior a través del conegut Empalme a Maçanet, l’any 1862.

És a hores d’ara que en Joan encara no es pot arribar a creure que hagin enderrocat l’antiga estació, diu que no pot... que li ha sabut molt de greu, entén que l’edifici potser tenia alguna deficiència, però no creu que fos tan important. Curiosament explica que en els darrers anys hi havia vingut a viure una dona que residia a la també enderroca-da estació de l’empalme de Maçanet.Ara que RENFE va tancant línies a tot Es-panya, la línia de rodalies de la costa, jun-tament amb la que uneix Barcelona amb Tarragona, continua essent una de les més rendibles de l’Estat, malauradament es con-tinua sense apostar per ampliar la doble via d’Arenys cap amunt, i s’impedeix, així, que els trajectes es puguin fer amb molt menys temps. L’aposta de futur d’en Joan és molt clara: com més trens hi hagi menys la gent agafarà el cotxe.

Bitllet d’anada i tornada / El Pont de Ferro / 9

Page 10: El Pont de Ferro nº31
Page 11: El Pont de Ferro nº31

Opinió / El Pont de Ferro / 9

Grups

El ciutadà de Tordera que acompanya els partits polítics en aquesta ocasió és Marcel Fernàndez

1. Què en pensa de l’estació de tren actual? Creu que Adif hauria d’haver restaurat

l’edifici històric?

El que és evident és que calia canviar-li la cara a l’estació. Amb el nou edifici

s’ha dignificat l’espai, que ara és més mo-dern, i sobretot ens garanteix la continuïtat de l’estació que, en alguns moments, havia estat en perill. De totes maneres, encara cal que s’estableixi el servei de bar i que, per tant, l’estació estigui oberta durant tota la franja horària en què circulen els trens.Pel que fa a l’antic edifici, valia la pena conservar-lo. I així es va demanar reiteradament des de l’Ajuntament, que ja estava disposat a fer-se’n càrrec. En primer lloc, perquè crèiem que l’arquitectura de l’edifici marcava una època i, per tant, formava part de la història del municipi. I en segon lloc, perquè, malgrat que per a Adif ja no fos un edifici funcional, podia tenir altres utilitats públiques per al municipi. És una llàstima que aquestes decisions es prenguin des de tan lluny i sense tenir en compte les demandes ni necessitats locals.

Els temps canvien i les coses es renoven, però la identitat que tenien les estacions de tren s’haurà perdut per sempre. Fins ara, amb la construcció històrica i el seu entorn,

es reconeixia un entorn ferroviari, ràpidament. Potser quan passi el temps, amb les generacions futures es reproduirà aquesta mateixa sensació, ja que totes, actualment, s’estan construint igual. De tota manera, el més important és la despesa que ha comportat d’1,1 milions d’euros perquè doni un servei inferior al que hi havia. L’estació està oberta menys hores, no té servei de lavabo, no es poden comprar bitllets (solament en una màquina expenedora i només les hores que és oberta) i hem perdut un lloc de treball. A més a més, si tenim en compte el que ha costat aquesta estació, que és més de disseny i menys rendible, possiblement Adif hauria d’haver restaurat l’edifici històric. L’estació va entrar en servei l’any 1859, i està clar que hi hauria calgut reformes, però no a aquest cost.

El tren i les seves infraestructures formen part de la memòria col·lectiva de qual-sevol poble, també de Tordera. És per aquest motiu que nosaltres defensàvem la

municipals

Page 12: El Pont de Ferro nº31

12 / El Pont de Ferro / Opinió

restauració de l’antiga estació.Així mateix, la recuperació de l’antiga estació, molt més àmplia que l’actual, hagués permès disposar d’uns locals per a activitats associatives. D’aquesta forma haguéssim aconseguit dos objectius: millora en els espais disponibles i també fer de l’estació de Tordera no només un punt de pas sinó també un punt de trobada i d’activitat social, donant vida a l’equipament.

L’estació de tren actual va haver de fer-se nova per un problema d’aluminosi de l’anterior. Si bé és més moderna, el que importa a un usuari -històricament castigat com el torde-

renc- són altres coses, especialment la freqüència de pas. Cal afegir-hi el problema de la licitació del servei de bitllets i de bar.

Marcel Fernández - Sortia més barat fer-ne una de nova que no pas restaurar l’edifici antic que, per més bonic que fos, no tenia res que el fes únic. Amb la remodelació de l’estació s’ha aconse-guit tenir una estació adaptada, funcional i útil, i unes andanes més segures per a acollir els dos tipus de trens que hi arriben. Crec, però, que s’hauria de recuperar el servei de bar, i col·locar un rètol amb el nom del poble.

2. Què caldria perquè el tren fos més utilitzat pels ciutadans de Tordera?

Una de les coses que calia perquè per als torderencs el tren tingués més sentit era mi-llorar la connexió amb Girona. Això ja ho tenim. Tot i que creiem que caldrà ampliar el

servei de rodalies Girona també als caps de setmana i, probablement, revisar alguns horaris per acabar d’adaptar-los a les necessitats dels usuaris. I una altra demanda històrica que, definitiva-ment, faria més atractiu l’ús del tren és la periodicitat: passar d’un tren cada hora a un tren cada mitja hora, la qual cosa no ens sembla tan difícil d’implementar i ja hem reclamat directament al Conseller de Territori.

Que fos més barat; actualment, un servei públic com és el tren, ara per ara, té uns preus que són d’escàndol. Hem de tenir en compte que el tren l’utilitza gent que potser no té

cap altre tipus de mitjà, i que els és indispensable. Entre aquesta gent, s’hi troben els jubilats, que amb les pensions actuals i futures... Amb el context actual de crisi tan extrema no es poden tolerar els preus abusius dels transports públics. A banda dels preus, la periodicitat és molt poca i que només arribi a Maçanet-Massanes i allà hagis de fer transbordament i els pocs

Page 13: El Pont de Ferro nº31

Opinió / El Pont de Ferro / 13

enllaços, etc. I per altra banda hi ha el tema del canvi climàtic, que ens hauria de preocupar a tots. El tren és molt més sostenible ambientalment que els cotxes i els busos.

La distància entre l’estació i el nucli urbà, un fet insalvable, no afavoreix la integra-ció de l’equipament. Tot i així obviant aquest inconvenient, hi ha diversos factors

que afavoririen un major ús. Sens dubte, la peça clau per a una major utilització del tren són les freqüències de pas, una bona connectivitat incrementa l’atractiu per a qualsevol usuari.Els increments tarifaris del 2014 han estat de l’1,9%, quan la inflació ha estat del 0,2%, no són l’incentiu més adequat perquè més persones l’utilitzin de forma regular. També és necessari recordar que el servei de rodalies és el més utilitzat dins del sistema ferroviari i que compleix una forta funció social, imprescindible per a la mobilitat de moltes persones.

Possiblement els dos factors principals que empenyen els ciutadans a decantar-se per un mitjà de transport o per un altre són el temps i el cost. Si l’estalvi d’anar en tren en

comparació amb el cotxe privat no compensa el temps, la gent es decantarà pel cotxe o per l’autobús. En tot cas, si més no per anar a Girona, la nova connexió directa afavorirà l’ús del tren.Cal afegir també que en ocasions, i per diverses circumstàncies, hi ha endarreriments en els trens. En el cas que s’hagin de fer transbords això pot incrementar molt el temps de viatge.A Tordera, a més, hi ha l’handicap de la distància entre l’estació i el nucli urbà, circumstància que no es pot solucionar, però sí millorar arranjant-ne els accessos.

MF - Tenir unes connexions i horaris bons: un tren cada hora és una vergonya. Ara es vol implantar Rodalies de Girona i ens pot aportar moltes coses si es fa bé, que no és l’estil de Renfe. Tordera forma part de la R1 de Barcelona i en teoria formarà part de Rodalies de Girona: tindrem dues línies de tren a la nostra població. Planificant-ho adequadament i sense fer cap despesa, tindríem un tren en cada sentit per a cada línia: és a dir, quatre. Els dos actuals: un que acaba a Maçanet i un que acaba a l’Hospitalet, més els dos “nous”: un que acabaria a Girona/Figueres i l’altre, a Blanes. Quadrant horaris, els torderencs tindríem possibilitat d’agafar dos trens en cada sentit, un d’ells amb transbord o bé a Blanes direcció Barcelona o bé a Maçanet direcció Girona, i els altres, directes. És a dir, deixaríem de tenir un tren cada hora per passar a tenir-ne dos cada hora, dos cada hora en cada sentit. Això, que seria ben senzill, de segur que faria millorar les estadístiques d’ús. I ja no parlem del desdoblament de vies, de millora de catenàries, facilitar el trajecte fins a l’estació (que és prou lluny)...

3. Quins avantatges (educatius, socials i comercials) pot comportar per a la nostra vila l’opció d’una línia de tren directa amb la ciutat de Girona?

En aquest sentit, recuperem una vinculació històrica amb Girona, que en els últims anys s’havia anat diluint. Durant molts anys, Girona havia estat una ciutat de referència

per a la gent de Tordera en molts àmbits, tant en l’educatiu com en el laboral o en el social. Però, d’una banda, la construcció de l’autopista C-32 va obrir una porta de comunicació cap al Maresme i Barcelona, i de l’altra, el mal estat de la N-II i la manca de comunicació ferroviària cap a Girona han fet que s’anés perdent aquesta referència. Amb la implantació de Rodalies Girona es pal·lia, en part, aquesta situació i deixa Tordera amb les portes obertes tant cap al nord com cap al sud, una porta d’anada i de tornada i que, per tant, de la mateixa manera que

Page 14: El Pont de Ferro nº31

14 / El Pont de Ferro / Opinió

per als torderencs millora la mobilitat, també serà més fàcil arribar a Tordera per tota aquella gent que ens vulgui visitar.

Tots els avantatges. De cara als estudiants, apropar la Universitat; de cara als elements socials també molts perquè hi ha algunes gestions que es poden fer des de Girona i no

cal anar a Barcelona, que és molt més lluny. I si parlem del tema comercial fins i tot el mercat del diumenge seria més a l’abast, a banda de molts més avantatges impossibles d’enumerar en l’espai de què disposem.

La connectivitat amb Girona pel sol fet de ser una població mitjana ja n’és un atractiu.

Si parlem des de la vessant educativa, la major oferta de la ciutat faria més viable poder dispo-sar d’un ventall d’estudis més ampli, com per exemple l’Institut Escola d’Hostaleria i de Turisme de Girona o escoles d’educació especial, sense oblidar la pròpia influència de la Universitat de Girona com a pol de coneixement. Des del punt de vista social i comercial, Girona ofereix una destacable oferta que permetria a les persones de Tordera disposar d’una carta de serveis més àmplia a menys distància que Barcelona.

És evident que una connexió directa amb Girona incrementarà el nombre d’usuaris i els facilitarà molt les coses. Si fins ara calia fer transbord i es trigava més, l’opció d’anar-

hi directament ajudarà els torderencs. En primer lloc, els estudiants i treballadors que,a més d’arribar-hi en menys temps, no hauran d’estar pendents dels transbords.Però també beneficiarà la resta de ciutadans que vulguin anar a Girona per altres motius com l’oci o visites mèdiques.

MF - Com ja he respost abans, rodalies de Girona ens acostaria, paradoxalment, també a Bar-celona. Tenir una millora en la freqüència de pas i una reducció del temps de trajecte cap a ambdues ciutats ens permetria, entre d’altres coses, evitar que molts estudiants universitaris hagin d’anar a viure a aquestes ciutats, així es quedarien al poble i podrien seguir participant de la vida local entre setmana. Parlant de Girona en concret, crec que seria una oportunitat fantàstica per estrènyer llaços amb una ciutat que, als torderencs, sempre ens ha quedat més propera que no pas Barcelona. També, com és lògic, aportaria més visitants al nostre mercat dels diumenges.

Page 15: El Pont de Ferro nº31

Opinió / El Pont de Ferro / 13

Page 16: El Pont de Ferro nº31

16 / El Pont de Ferro / Entrevista

En Josep Massagué és una d’aquelles persones que sap de tot. Té traça i és molt curiós. Va aprendre números i ratlles –com ell diu- al costat d’un arquitecte republicà mallorquí exiliat a Tordera, en Tarragó. A Fibracolor, va treballar-hi tota la vida fins que es va jubilar; parlant del seu enderrocament no s’està per romanços i es mostra, com sempre, molt pràctic: “Ja fa temps que pensava que si l’haguessin de tornar a fer, l’edifici seria molt diferent, més eficient”. Ara es dedica a les seves aficions, als treballs manuals, a fer excursions i, evidentment, a l’hort. Apassionat per la història i la natura de Tordera repassem amb ell les seves aficions i opinions amb unes quantes curiositats de propina.

- Eres de pagès? A Ràdio Tordera parles sobre com portar l’hort... A casa teva ja et van ensenyar a portar-lo?- A casa meva ja tenien horts i terrenys; del meu pare no vaig aprendre res perquè va morir a la guerra, i jo tenia 3 anys... Però el meu avi, de l’hort i del bosc s’ho sabia tot.

- On va morir el teu pare, a la guerra?- Sí, al final ja.

Text i Fotografies: Albert Sabater

MassaguéJosep

- A la batalla de l’Ebre?- No, no, no. Era ja al final, era l’any 1939, estaven guardant presoners a les costes del Garraf i els varen bombardejar, varen ferir-ne tres, van agafar una ambulància de l’hospital i tant l’ambulància com els ocupants van desaparèixer. Ells ja varen ser els últims d’anar al front, i havien de ser més aviat a la rereguarda.

- I van recuperar el cos o va desaparèixer?

Page 17: El Pont de Ferro nº31

Josep Massagué / El Pont de Ferro / 17

a buscar cols per als conills”, o “Aneu a buscar herbes de l’hort.” És ben curiós, abans teníem conills a totes les cases i avui sentia per la televisió que és l’animal amb la carn més saludable. Teníem la sort que el conill menjava de tot, i tot l’any... Cap conill, però, no va menjar cap pata-tera, saps per què? Doncs perquè les se-ves fulles són tòxiques... Saps...? A França la van introduir fa molts anys pensant que era per les fulles i es van endur cada diarrea...

- Fas molts experiments al teu hort?- Sí, m’agrada fer-hi de tot, però em de-canto més per fer un hort ecològic.

- I et viu bé el que hi plantes?- Sí, el que passa és que s’ha posat de moda fer-ho tot amb la cartera...

- L’ús d’adobs és compatible amb l’horticultura ecològica?- Se n’han de fer servir, però han de ser naturals, cal utilitzar el compostatge; ara he plantat raves per fer un adob verd, quan fan un pam passo el motocultor, un parell de passades, i ja el tinc tot podrit i a punt.Si anem una mica enrere, després de la guerra, no hi havia diners per a adob i els fems anaven buscats, la gent havia de buscar jaç a bosc per enterrar-lo.

- Un consell per a una persona que en sap...(de cuidar l’hort).- Li diria que sí, que ja en sap, però que pensi que mai no se’n sap prou, que provi coses, noves varietats, etc.

- I a un que comença, què li diria?- Que no es cansi de preguntar, que parli amb altra gent que en faci, que vegi què fa bé i què malament..., que miri de no posar-hi massa adob.

- Figura com a desaparegut. La meva ne-boda ha mirat d’esbrinar-ne alguna cosa, ha trobat dades que expliquen que va es-tar fent la mili fent de mosso a Can Ferrer de Sant Ponç, però no hi ha rastre de què va passar amb l’ambulància.

- Tornem a l’hort...- Abans, cada casa tenia un hort, si no el tenia llogat, el tenia a casa seva, jo el vaig viure des de la infància. “Vés a l’hort

Page 18: El Pont de Ferro nº31

18 / El Pont de Ferro / Entrevista

- Com veus el món, la crisi, tu que has vis-cut la postguerra?- Sembla que hem capgirat alguna cosa, hem perdut la cultura del treball per la cultura de l’oci, sembla que tot el que no sigui oci és avorrit. Nosaltres ens ho passàvem bé fent llenya al bosc per no passar fred a l’hivern, digues ara al jovent que vagi a fer llenya...

- Una persona tan activa com tu, com veu l’atur?

- Un gran cirurgià, català, Moisès Broggi, va dir que la tecnologia s’ha menjat l’home. Hauríem d’haver separat la tecnologia bona de la que no ho és, s’han perdut tecnolo-gies que estaven amb més harmonia amb l’home. Les hem de poder controlar...És un drama perquè jo no veig cap futur per a feines manuals, tot es fa a màquina, cada vegada més. Una màquina fa la feina de 50 homes.

- I de la relació entre Espanya i Catalunya, què en penses?- Hem de tenir en compte que l’any 1714 ja ens vam equivocar de rei, i mira com ens va anar! Ara estem en un pas de sí o no. Com diu l’Espriu en un llibre de l’any 1933, mo-ment en què ja es parlava d’aquestes coses, i que ara jo llegeixo: “Què tindrem? Un camp de roses o un camp de roses podrides?” Què

La tecnologia s’ha menjat l’home. Hauríem d’haver separat la tecnologia bona de la que no ho és

Page 19: El Pont de Ferro nº31

Josep Massaguer / El Pont de Ferro / 19

passarà? No ho sé: Com més gent sents, menys saps on vas. Si mires les notícies del vespre és per no dormir! Tot és negatiu, re-tallades, les pensions...

No ens en sortim i això que els catalans som gent treballadora i emprenedora, però potser ens en cansarem. I això que deien que els catalans de les pedres en treuen pans. Saps d’on ve això? Dels francesos, que quan van plantar vinyes a Llançà, Colera i tota aquella zona que es va cremar, van quedar parats, imagina’t l’esforç d’enfeixar aquelles muntanyes per treballar la terra i fer vinyes. Allò és un monument, ho hauríem de pre-servar, és el testimoni de l’esforç per sobre-viure que va fer aquella gent, perquè llavors el vi era el seu mitjà de vida.

- Com veus Tordera?- Els que hi hem nascut l’estimem d’una manera i els nouvinguts d’una altra; recor-do molts punts on abans hi havia coses que ja no hi són: s’han aixecat 10 ponts i ara en queden 4.Tordera estava molt mal servida per fer des-plaçaments, per anar a Malgrat s’havia de travessar la riera d’en Roquet, llavors hi ha-via aigua tot l’any. Per anar a Blanes, traves-sar el riu per Jalpí, no hi havia ponts..., però dins del que teníem, ens ho passàvem bé.

- I ara amb què gaudeixes de Tordera?- A mi m’agrada la natura, ara portaré un company al pantà de Can Talleda... Quan era caçador m’agradava més voltar que caçar.

Al pantà de vall de Maria, el de can Ferrer, la font d’en Bolet, que per desgràcia està seca, la font d’en Tió, desapareguda, a veure, la campinya de sant Ponç, on es pot estar mi-llor? No hi ha cap lloc igual per aquí a prop. Però encara tenim coses molt interessants a les quals no hi ha accés, com els forns de

calç, perquè de les pedres de la muntanya en feien calç, aquí, a sota de l’església n’hi ha-via un per construir l’església; les mines de coure de can Montsant, encara hi ha parets, però es molt difícil arribar-hi; la mina d’or de can Ferrer, encara hi ha vestigis, però és de mal arribar, no hi ha bon accés si no ets expert en corriols.

Es deia que Tordera era un poble de bona entrada i mala sortida. La gent venia, per

Page 20: El Pont de Ferro nº31

exemple, al campament de soldats, i s’hi quedaven a viure. Però molta gent ho in-terpretava malament, hem estat un poble molt acollidor, érem agrícoles, i els pagesos sempre s’han ajudat els uns als altres i, en part, aquest tracte encara es conserva entre els que es coneixen.

Ara hi ha moltes més coses bones, com ara el Clavé, abans hi feia més fred que en una nevera, la gent que no ballava es tapava amb els abrics dels que sí que ho feien. En el fut-bol no hi havia pas gespa, era desastrós, en-voltat de canyes. Algun àrbitre havia arribat a caure misteriosament de la passera.

- Per què t’ha interessat la història del po-ble?- Tenia un avi que era molt xerraire i em va explicar moltes coses, i amb el cercle d’història m’hi he anat aficionant.

- Què t’ha cridat més l’atenció de la història de Tordera?- Els tapers; eren uns senyors. Els dilluns a la tarda feien festa per anar a berenar a pagès, van fer un bon cor i dues orquestres, la Prin-cipal de Tordera i la Filharmònica.

- T’interessa algun tema en concret que tin-guis en ment per investigar?- Saber la història d’aquests forns de calç i d’aquestes mines de coure; s’ha de valorar quan es van fer aquells pous i resulta que són quadrats!! Hi ha construccions d’abans, però són amb tècniques diferents, se’n po-dria fer un llibre. Una curiositat, saps la pedra que està es-crita a les escales de l’església? Molta gent es pregunta què és, doncs és la làpida d’un avantpassat de les estanqueres, un tal Gi-mferrer que, com a constructor de l’església, va tenir el privilegi de ser enterrat a dins, però en una reforma del terra van treure la làpida i la van aprofitar per fer l’escala.

20 / El Pont de Ferro / Entrevista

Page 21: El Pont de Ferro nº31
Page 22: El Pont de Ferro nº31

22 / El Pont de Ferro / Entrevista

Portàvem dos cafès i mitja hora llarga de conversa. I, de cop, em diu: “Això fun-

cionarà segur, no en tinc cap dubte”. Sorprès pel canvi de to que de sobte utilitza, me’n començo a preguntar el perquè. Com és que ho té tan clar? Si tot costa molt ara, penso jo. D’on treu aquesta seguretat? I m’ho comença a explicar: “En aquest poble no hi ha res igual i, fins i tot, m’atreviria a dir que pels voltants, tampoc. És una cosa que a la gent li agrada i si a sobre tu hi poses ganes i els engresques, res no pot anar malament. I de moment, el temps m’està donant la raó”.

Inicis

Ell és el president del Club Esportiu Tordera, una entitat local de recent creació, que no arriba ni a l’any de vida (oficialment data del juny de 2013), però que ha començat amb molta força. “Vam començar a barrinar la idea ja fa un temps, però vam perdre 5 o 6

mesos amb els tràmits per constituir-nos com a entitat perquè a la Secretaria Gene-ral de l’Esport se’ls va extraviar la nostra documentació. No paràvem de trucar i ells ens deien que no havien rebut res”, exclama l’Albert Cot, màxim responsible del Club Es-portiu Tordera.

“Encara sort que un cop vam resoldre tot això, la resta va ser molt àgil. Ens vam posar en contacte amb l’Ajuntament per donar-nos d’alta com a entitat, els va semblar una gran idea i ens van ajudar des del primer moment en tot el que van poder. A partir d’aquí ja vam començar a treballar per preparar les primeres activitats. Podeu imaginar amb quines ganes després d’esperar mig any per la documentació!” I així van començar: com una entitat espor-tiva que vol ser el punt de trobada per a totes les persones amants de l’esport i que no te-nen cap altra entitat esportiva que les repre-

ClubEsportiuTordera

Text: Albert Bassas / Fotografies: C.E.T

Page 23: El Pont de Ferro nº31

Club Esportiu Tordera / El Pont de Ferro / 23

senti: “Hi ha molta gent que practica esport de manera individual i lliure, que te la trobes sola corrent pel poble, anant amb bici per la muntanya... i la idea era aglutinar-los per compartir aquestes experiències i fins i tot poder-ho fer representant el nostre poble, dins un club”, explica un altre dels funda-dors, en Xavi Gil.

Activitats i disciplines

En el Club Esportiu Tordera, s’hi treballen diferents disciplines com són el running, el ciclisme de carretera i de muntanya, l’excursionisme i la triatló. I es practiquen a tots els nivells, ja que el que pretenen és “impulsar la pràctica de l’esport tant a nivell popular com a nivell competitiu”. És per això que el club disposa d’una secció de prepara-ció per a competicions, amb entrenaments personalitzats depenent de la disciplina en què es vulgui competir i on els esportistes que ho vulguin es poden preparar amb al-tres socis. Aquests entrenaments conjunts són setmanals: “cada dilluns anem a córrer, els dimecres fem natació (a les instal·lacions del CEM) i tots els dissabtes sortim a entre-nar en bici”. A banda d’aquests entrenaments setmanals per als socis, des del Club han organitzat ja diferents activitats obertes a la resta de gent del poble. “Com que vam haver de començar amb uns mesos de retard, les primeres acti-vitats que vam muntar van ser a l’estiu, coin-cidint amb la Festa Major. Vam organitzar una cursa de patins anomenada “Tordera sobre Rodes” que va agradar molt a tothom i que va tenir molt d’èxit, tant per als grans com per a la canalla, i també vam col·laborar amb la JERC en la baixada de carretons”.

Afegeix en Xavi que “és molt gratificant quan veus que sense fer res d’especial per donar-te a conèixer la gent comença a sa-ber que existeixes, comença a conèixer les

activitats que fas i a més hi participa. Això t’anima i t’engresca a seguir endavant”.

És per això que a banda d’aquestes proves puntuals, des del CET també s’han atrevit a preparar cites periòdiques com el cas de les caminades populars que organitzen cada se-gon diumenge de cada mes. “Preparem dues rutes, una de més curta i una altra de més llarga i la gent pot anar-hi caminant (com un excursionista més) o corrent (com un

runner). El camí està marcat i no cal seguir a ningú. En acabar fem una botifarrada i a la gent li agrada. Sempre hi acaben participant entre 70 i 80 persones”, explica el president.

De forma bimensual també preparen algu-na sortida en bicicleta, oberta a tothom, ja sigui per carretera o bé per muntanya. “Bé, anem a fer un bon esmorzar en bici”, diu l’Albert entre rialles. Aquest és també el ta-rannà d’aquest grup d’amics. I de forma més atemporal sempre intenten preparar alguna cursa una mica més especial i de caràcter més competitiu, com la cronoescalada que van fer a l’Erola el mes d’octubre passat amb la participació d’una trentena de valents que van desafiar les males condicions metereo-lògiques. “En aquesta prova fins i tot va ve-nir gent de fora. Aquest any la repetirem tot i que l’avançarem algunes setmanes per mirar de minimitzar el risc de pluja i fred”, aclareix l’Albert Cot.

És molt gratificant quan veus que la gent comença a saber que existeixes, comença a conèixer les activitats

que fas i a més hi participa

Page 24: El Pont de Ferro nº31

24 / El Pont de Ferro / Entitats

clubs, com la famosa triatló Challenge Bar-celona-Maresme en què tres membres del CET ens vam atrevir a participar”.

I darrerament encara han incorporat la ini-ciativa d’organitzar, de forma puntual, algu-nes xerrades a la biblioteca de Tordera sobre les particulars experiències d’algun torde-renc. N’és un exemple, la que va fer en Marc Campal sobre la seva participació al Tor Des Géants, una cursa de resistència que es fa a Itàlia, de 330 km. Estructura

De moment se’ls veu entusiasmats perquè consideren que en aquest primer any estan complint els objectius que s’havien marcat i amb escreix. Encara recorden les primeres trobades que al seu dia van fer els 5 impul-sors principals (l’Albert Cot, en Xavi Gil, en Jordi Muntada, en Rubén Roncel i l’Albert Muñoz) quan volien fundar l’entitat. Ara, 8 mesos després, la Junta,la formen 13 mem-bres (amb les inclusions de l’Albert Prats com a tresorer, l’Albert Torrent i la Cristina Pino com a vicepresidents i en Marc Romà, l’Albert Taberner, l’Amadeu Sánchez, l’Albert Planas i la Bàrbara Vergés com a vocals) i te-nen una vuitantena de socis.

“Mentre estàvem aturats esperant els papers de la Secretaria General de l’Esport ens vam dedicar a captar socis i de seguida ja vam ser una quarantena. Ara som el doble perquè la gent s’hi enganxa. Veuen que tu ho fas i com que no costa gaire, en el cas del running no-més unes vambes, molts ho proven. I primer corren 5 km i després 10, i després proven de fer un mitja marató i després ja pensen en la marató... És un esport de superació constant”.

En Xavi Gil afegeix que cal aprofitar un poble com Tordera “que ofereix moltíssimes possi-bilitats. Pocs llocs ofereixen tantes rutes i tan diferents. L’ermita de l’Erola, Can Burgada, Vallmanya, Hortsavinyà... només son alguns dels paratges que ens ofereix el Montnegre i que el running o la bici ens permeten gaudir i descobrir”.

Per contra, això és precisament el que tam-bé els impedeix poder organitzar proves de l’altra disciplina que es practica a l’entitat: la triatló, que és una prova multiesportiva que consta, i normalment per aquest ordre, de la natació, el ciclisme i la cursa a peu. “És molt difícil d’organitzar, sobretot la part de nata-ció ja que necessites espais d’aigües obertes com llacs, platges... El que sí que podem fer, i és una cosa que tenim al cap, és una duatló (bicicleta i córrer)”, revela l’Albert Cot. “Mentrestant, ens hem de conformar a participar en proves que organitzen d’altres

Per més informació i fer-se soci:http://clubesportiutordera.cat/

Page 25: El Pont de Ferro nº31
Page 26: El Pont de Ferro nº31

Té 26 anys, és de Tordera i és cuiner. Des de ben jove ha treballat en diversos restaurants del poble i ara ha decidit començar a caminar tot sol. És l’Albert Fernández i, des d’aquest mes de març, el podeu trobar de dimarts a diumenge a La Cuina d’en Titet, la nova botiga de menjars casolans per emportar a Tordera (Camí Ral, 20).

La cuina ha entusiasmat l’Albert des de ben petit. A casa seva sempre els ha agra-

dat reunir-se en família al voltant de la taula. Els diumenges, la casa feia olor de bon men-jar. El preparava la seva mare, l’Assumpció Berney, a qui l’Albert ajudava amb el que podia. Ella va ser la primera mestra davant els fogons.

Acabada l’ESO a l’Escola Brianxa, l’Albert va començar un cicle formatiu de cuina a l’Escola d’Hostaleria de Girona. Li en-cantava. El seu tutor se’n va adonar, i amb només 16 anys li va proposar d’anar a tre-ballar d’ajudant de cuina al Vilar Rural de Sant Hilari Sacalm.

Més tard, a l’hora d’escollir les pràctiques del cicle, i tenint llavors a Tordera un res-taurant com Can Nassos, no li va costar gaire decidir-se. Va ser-hi tot un any, pri-mer de pràctiques i després amb contracte.

I de Can Nassos a Can Caselles, que llavors buscava gent per engegar. Al comença-ment, va entrar-hi com a ajudant i, més tard, ell i un altre company van agafar les regnes de la cuina. Tot això durant dos anys, fins que l’Albert va creure que era el moment de buscar nous horitzons. I li va sortir l’oportunitat d’anar a treballar al res-taurant d’en Nandu Jubany a Calldetenes, amb una estrella Michelin. Ho va provar. Estava molt content. Hi havia molt de jo-vent i a la cuina es respirava bon rotllo. Però va quedar-s’hi molt poc temps. La seva mare estava malalta i la situació el superava. Alguna cosa li deia que havia de tornar per ser a prop dels seus.

Altre cop a Tordera, es va anar a presentar a Cal Nano, que llavors buscava xef. L’Albert encara era molt jove, però es veia capaç de tirar endavant amb el que li demanaven. Els propietaris van confiar en ell i, pel que

Text i fotografies: Laura Massegú

Menjar a casacom si foscuinat a casa

26 / El Pont de Ferro / Emprenedors

Page 27: El Pont de Ferro nº31

Menjar a casa.../ El Pont de Ferro / 27

sembla, no es van equivocar. Cinc anys a la cuina del restaurant li han servit per fer-se cuiner amb totes les lletres.

El desig de l’Albert, però, sempre ha estat tenir un negoci seu. Treballar per a un mateix, sabent que si ho fas malament és culpa teva i que si ho fas bé tota la recom-pensa és per a tu. Ara, amb La Cuina d’en Titet ho pot fer. I molts us preguntareu: “I el nom de Titet?”. Doncs d’una broma fa-miliar, arran de la qual molts el coneixen així.

Els plats que cuina l’Albert són tots caso-lans, fets amb productes de proximitat i qualitat, com les mongetes del ganxet de Tordera, els pèsols de Llavaneres o les maduixes del Maresme. També hi podeu trobar diverses postres per llepar-se els dits (flams, milfulles, mousses...), a més d’algunes propostes de vins per als més si-

barites. Cada setmana us ofereix un menú diferent, amb tres plats per escollir de pri-mer, segon i postres; mentre que els caps de setmana podeu trobar un menú més espe-cial, el ‘Menú Titet’. També ofereix l’opció de mig menú. I el més important: tot això a un preu adaptat als temps que vivim. A més, aquells que tinguin poca estona per dinar poden quedar-se al mateix local.

Per engegar La Cuina d’en Titet, l’Albert ha rebut assessorament del servei de creació d’empresa de l’Ajuntament de Tordera, que l’han guiat amb els tràmits administratius. També ha fet un curs adreçat a nous em-prenedors, sobre adequació i decoració de locals. Però el més important és que sem-pre ha comptat amb el suport de la família, que l’ha ajudat amb la preparació del local. Menys les instal·lacions més complexes (electricitat, gas...), tota la resta s’ho ha fet ell amb els de casa seva. Això l’ha ajudat a disminuir una mica la inversió inicial que suposa engegar un negoci d’aquestes característiques. Pel que fa als estris i la maquinària de cuina, els ha comprat tots de nou.

La Cuina d’en Titet és la primera aposta personal de l’Albert. És un repte que te-nia ganes d’intentar. Ara l’ha fet possible i espera complaure els paladars de tots els torderencs i torderenques.

Page 28: El Pont de Ferro nº31

28 / El Pont de Ferro / Reportatge

Tordera disposa des de fa un mes d’una nova marca municipal. Sota l’eslògan “DeTordera Decididament” es volen transmetre valors de modernitat, pertinença i cohesió social davant els nous reptes que el municipi prepara per als pròxims mesos i des de tots els àmbits. Text i fotografies: Ajuntament de Tordera

Page 29: El Pont de Ferro nº31

De Tordera Decididament / El Pont de Ferro / 29

En paraules del Regidor de Comu-nicació, Josep Llorens, “la voluntat

d’aquest nou logotip és transmetre una actitud positiva i enèrgica envers el fu-tur del nostre poble”, igualment afegeix que “tenim molts reptes col·lectius per endavant i estic segur que si compartim un sentiment de pertinença ferm cap al nostre poble ens serà més fàcil assolir-los amb èxit”.

Sota el paraigua de la nova marca muni-cipal es transmet la voluntat d’incloure els projectes que l’Ajuntament encara per als propers mesos, propostes que van encaminades al foment de la dinamitza-ció econòmica del municipi a través dels plans de regeneració urbana i comercial, el nou impuls en matèria d’Empresa i emprenedoria que es promou des de les àrees de Promoció Econòmica i de Te-rritori i també el foment de l’ocupació a través de nous plans formatius i cursos per a adults que en breu es posaran en marxa.

Sota la nova marca “DeTordera decidi-dament” també es promouran projectes i activitats del foment de la cultura, de participació ciutadana i de civisme que comptaran amb la implicació de dife-rents agents socials del municipi per afavorir-ne la cohesió i la diversitat.

Amb la voluntat que la nova marca mu-nicipal tingui una bona acceptació entre veïns i teixit associatiu es facilitarà que les entitats la puguin fer servir i adaptar per als seus projectes, de manera que la marca generarà diferents derivacions en funció de les activitats, programes i pro-postes que arribin des dels diferents àm-bits. Al mateix temps, està previst que de manera progressiva el logotip vagi guanyant força a través de l’ús en els su-

ports comunicatius municipals, tant di-gitals com en paper així com a les xarxes socials. En aquest sentit, Llorens afirma que “un dels objectius del projecte és que la gent del poble se’l faci i senti seu. Es tracta que tots ens hi sentim identificats i treballem junts i de manera decidida en el posicionament de Tordera com a poble d’oportunitats i benestar”.

Finalment, la posada en marxa d’aquest logotip també pretén donar a Tordera una major projecció comarcal i fins i tot de País, tot posant en valor les seves potencialitats, i intentant despertar un esperit emprenedor i un sentiment es-perançador per encarar l’actual context econòmic i social.

El nou disseny

La marca “DETordera” està pensada com a concepte que busca apel·lar al senti-ment de pertinença dels torderencs i tor-derenques, tot reforçant l’orgull i el valor de poble. Per a la tipografia s’han esco-llit estils amb personalitat; les lletres són lleugeres, estretes i pesen poc, que busquen donar dinamisme, ingravidesa i moviment a l’eslògan, d’acord amb el missatge de la marca d’optimisme, im-puls en positiu i progrés.

Quan als colors es juga amb els tons me-diterranis: el blau-verd i el taronja-groc que també són els que representen els ele-ments característics de Tordera. El blau-verd evoca el riu, mentre que el taronja vol representar la calidesa d’aquesta terra i les muntanyes que l’envolten.

Pel que fa a l’eslògan s’aposta per un missatge atrevit, amb càrrega expressi-va, que transmeti optimisme, coratge, orgull i autoafirmació.

Page 30: El Pont de Ferro nº31

30 / El Pont de Ferro / Abans i ara

Abans hi havia pocs cotxes i no eren a l’abast de tothom; per tant la majoria

de desplaçaments es feien en tren i especial-ment per anar a la platja o a Festa Major. Era freqüent que es reunissin uns amics i fessin el viatge junts; motiu de converses, bromes, etc. Era entretingut i molt amè i ampliava les relacions d’amistat entre tots.

Abans Salvador Martínez

i ara

Ara resulta molest desplaçar-se a l’estació i esperar l’hora del tren d’anada i de torna-da; el cotxe és més pràctic i marxes i tornes quan et ve de gust sense necessitat d’ajustar-te a cap horari. Això sí amb poc contacte amb els altres i poques relacions socials.

Abans o ara?

Un dels primers cotxes de Tordera

Page 31: El Pont de Ferro nº31
Page 32: El Pont de Ferro nº31
Page 33: El Pont de Ferro nº31

Coses d’aquell temps / El Pont de Ferro / 33

En aquell temps, hi havia pocs cotxes i, per tant, de difícil abast. El transport

més emprat era el tren o, en distàncies curtes, la bicicleta, encara que no tothom en tenia una. Tant per anar de festa, com a la platja, al metge o de compres el mes pràctic era el tren; per això, l’estació era un lloc al qual calia poder arribar amb segure-tat. Amb relativa freqüència, a causa de les riuades, resultava difícil arribar a l’estació i calia improvisar passeres provisionals per tal de fer-ho possible encara que fos amb certes dificultats.

L’estació, en aquell temps, era molt impor-tant per al poble. Molta gent en feia ús a diari per anar a la feina, altres, que treba-llaven fora tota la setmana, eren clients del primer tren del dilluns que, en èpoques de fred, arribava blanc de la rosada i a dins era com una nevera. Sempre érem els ma-teixos i fèiem les nostres tertúlies per ame-nitzar el viatge, ja que per arribar a Barce-lona trigava més d’una hora i mitja.

Hi havia moltes anècdotes d’aquest itine-rari. En recordo una de molt celebrada, protagonitzada per un missatger. Quan arribaves a Barcelona, se sortia de l’estació de França a un carrer lateral de cases an-tigues amb reixes. En aquest cas, el mis-satger va deixar el seu farcell a terra al peu d’una gran reixa a la qual s’aferrà amb les dues mans i posant els peus a la paret co-mençà a donar fortes estrebades mentre cridava: “Ja ho crec que seguiràs, i tant que seguiràs...” Naturalment això va cridar l’atenció de la gent que s’anava aturant per veure què passava. Quan ja hi havia una bona rotllana, el missatger, amb un últim esforç, va deixar anar un estrepitós pet al temps que deia: “Ja ho havia dit que segui-ria i renoi sí ha seguit...” i tot seguit recollí el seu farcell i seguí camí amb la sorpresa dels espectadors.

Coses

Salvador Martínez

d’aquelltemps

Són molts els motius que en aquell temps de pocs mitjans ens unien a l’estació i al tren, de vegades tristos per anades a l’hospital, d’altres alegres per festes majors i fires i emotius per casaments i bateigs. Situacions que avui tenen com a principal protagonista el cotxe, en aquell temps el tren era el seu principal actor.

Page 34: El Pont de Ferro nº31

34 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

Carrer

En Minguet i l’auxili en carretera (al riu!!)

SantiagoRusiñol(II)

Quim Haro

Page 35: El Pont de Ferro nº31

Carrer Santigo Rusiñol / El Pont de Ferro / 35

Recupero la línia de la meva primera part conscient que el temps s’escola

ràpid entre els dits, i passa, i no torna. Que en fa de mesos i mesos que esperava el meu torn i, tan bon punt m’arriba, ja l’enllesteixo amb aquesta segona i darre-ra part. Qui sap, potser d’aquí una pila de generacions paga la pena tornar a escriure per refer i completar la informació.

Començo aquesta segona part a can Min-guet, al número 23 i el 25. En Minguet, en Domingo Mercader, era un homenàs de talla imponent, segurament d’acord amb la seva feina, que treballava al riu i amb els bous. La seva llar era l’actual número 23 i el seu espai arribava a tocar de les eixides del Camí Ral; el 25 era l’espai on guardava el carro i els bous. Es va casar amb la Joaquima Puig i varen tenir dues filles, la Pilar i la Rosa. La Pilar va tenir una filla, la Maria Rosa; i la Rosa, dues, la Juanita i la Margarita. La Juanita i el seu home, en Llorenç, varen viure al núme-ro 23: a dalt, l’habitatge; a sota, el primer magatzem de distribució de la Danone. La Margarita i el seu home, en Joaquim, varen viure al número 25, sobre l’espai que havien ocupat carro i bous. A més de treballar les seves terres, era sobretot en temps de riu viu que en Minguet te-nia més feina: com si fos un “RACC” de l’època, sortia en auxili dels conductors temeraris que s’aventuraven, sense gaire idea, pel gual de la Tordera, i s’ensorraven irremeiablement en la seva llera. Alesho-res, arribava el setè de cavalleria: en Min-guet i els seus bous que, amb destresa i paciència, treia l’imprudent de l’embolic. El preu? Depèn si el tractaven abans o després de l’auxili, si era festa o dia feiner, o segons la cara de pressa de l’aventurer. Podríem explicar moltes anècdotes d’en Minguet, però en comentarem una com a mostra del seu tarannà:

Una tardor de riu impetuós creuava, amb el seu carro, un capellà per oficiar un enterra-ment a l’altra banda de riu quan, de sobte, els bous es varen aturar al mig de la llera. Ni cap endavant ni cap endarrere, tots dos animals restaven immòbils amb l’aigua fins al pit.

- Minguet! Què passa? –va preguntar es-pantat, el capellà, sense perdre de vista la força de l’aigua.- Mossèn, es veu que els bous no volen ca-minar!- I què hem de fer ara? - Jo ... no goso però...- Fes! Fes el que calgui fer! però treu-me d’aquí! –va demanar el capellà tot acovar-dit, amb la imatge del riu llepant geniüt ja les rodes del carro.

Aleshores, en Miguet es va posar dret tan gran com era i, amb una veuassa potent va deixar anar un “macagun...” que va posar ràpidament els bous en marxa. El capellà es va senyar i no va fer cap comentari, no feia falta. També s’explica com, cada Setmana Santa, per la processó de divendres sant, ell sol i descalç treia el Sant Crist; ni per baixar ni pujar les escales volia que l’ajudessin.

A l’espai on en Minguet guardava bous i carro, posteriorment en Caupena hi va guardar el taxi. En aquest espai també va

En temps de riu viu en Minguet tenia més

feina: sortia en auxili dels conductors temeraris que s’aventuraven pel gual de la Tordera, i s’ensorraven

en la seva llera.

Page 36: El Pont de Ferro nº31

36 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

haver un taller de motos regentat per en Joan Mercader qui va morir en un accident quan anava a festejar a Massanes; van continuar el negoci en Joan Gay de Fogars i en Pere Fors. Ara hi viu en Xavi, encarregat de mantenir l’estendard de la família al mateix espai.

Enganxada a can Minguet hi havia una case-ta amb un hort i un pou on vivia la Consol, amb sobrenom “Raimunda” a qui, qui més qui menys coneixia perquè anava d’aquí cap allà venent els “cegus” (perquè abans dèieu “cegus” i no cecs), armada sempre del seu bastó i d’unes curioses ulleres de cul de sifó. L’espai del carrer l’ocupava la mainada, sempre saltant marges, cercant com, on i a què jugar, a qui empaitar o de qui riure; i la Consol no n’era massa amiga. A l’eixida de ca la Consol guardava els estris un peixater de Pineda que passava per Tordera alguns dies a la setmana amb la seva mercaderia; res, algunes caixes de fusta i unes balances. Una tarda qualsevol, engrescada la mainada i endreçats com sempre els trastos, la Con-sol va trobar a faltar les balances i, és clar, la mainada havia de ser la responsable de la seva desaparició. Sense gaire manies, es va acostar fins a la Guàrdia Civil fent res-ponsable a la quitxalla del carrer de llençar les balances al pou. Ja us podeu imaginar en aquell temps l’ensurt que suposava per una família que arribés la Guàrdia Civil a casa cercant el fill perquè era responsable

d’una malifeta. Afortunadament, després de l’esglai, el peixater va posar seny a la situació quan va explicar que les balances se les havia emportat a Pineda, que res de mainada i res de pou. Es fa evident que la “simpatia” de la pobra Consol i la mainada era mútua.

Al número 29 hi vivia la família Ruíz, ella es deia Maravillas, i ell, Pedro; segurament va-ren ser dels primers emigrants en arribar a la vila. Al costat hi havia un corriol d’entrada a can Roca. El matrimoni tenia dos fills, la Teresa i en Pere. Criaven vaques i venien llet; i ell, a estones perdudes, arreglava ràdios i planxes. Finalment les vaques les va canviar per una feina més segura i no tan esclava a la Safa, com varen fer molts pagesos que canviaren el mirar el cel i la feina feixuga i insegura per vuit hores, caps de setmana i vacances, a la Fibra; tot i que varen conti-nuar venent al detall llet de can Granell.

Tot seguit, l’entrada a can Granell. Encara que actualment el negoci es diu “Molí i Pin-sos Pujol” no es poden desprendre del motiu de can Granell, com moltes cases del nostre poble que, lluny dels orígens encara conser-ven en la memòria intemporal uns noms per sobre d’altres. Al davant hi havia una era on s’hi feia un gran paller, escenari segur dels jocs de la mainada que sovint el feien ser-vir de porteria. Resseguia el contorn inferior de l’era un corriol per entrar a tot un seguit

Page 37: El Pont de Ferro nº31

Carrer Santiago Rusiñol / El Pont de Ferro / 37

d’horts que es distribuïen fins arribar a les eixides de les cases del Camí Ral. Ara aque-lla passera estreta, gairebé d’ús particular, ha esdevingut el passatge Morell. Els Granell eren de Vanguàrdia diària, i l’anaven a bus-car a can Canet. Ara llegir el diari cada dia sembla fàcil, com connectar-se a internet i posar el món a l’abast d’un clic, però abans, ni tothom se’n podia permetre el luxe, ni tothom estava prou preocupat per la realitat que bellugava el món més enllà dels termes del poble.

En aquesta vorera, des d’aquest corriol fins al carrer Alcalde Vendrell, només resta i al final la caseta d’en Massó. Ara, un edifici enorme fa cantonada entre els dos carrers. Malgrat la seva impersonalitat, a la porta d’entrada han tingut el detall de mantenir el nom d’aquell espai, l’edifici porta el nom de “Can Massó del Sot”, com me n’alegro! Si no erro en la meva memòria, va ser el carrer Santa Llúcia qui va suggerir en el seu moment la conveniència que les noves edifi-cacions que ocupessin llocs amb nom i tra-dició, mantinguessin els noms antics, com a homenatge a la memòria de la nostra gent i del seu temps. Entre la passera i la casa d’en Massó, hortes, recs, motes de canyes i bar-disses. Es collien espàrrecs, es recollia men-jar per als conills i fins i tot es portava el xai a pasturar, calia engreixar-lo quan la Festa Major picava a la porta.

Va ser el carrer Santa Llúcia qui va suggerir

la conveniència que les noves edificacions que

ocupessin llocs amb nom i tradició, mantinguessin

els noms antics.

Can Massó del Sot

Page 38: El Pont de Ferro nº31

38 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

Tancada la vorera de l’esquerra, queda en-llestir la de la dreta amb la darrera edifi-cació: les cases dels mestres. Un conjunt de cases totes iguals, primer intent de cases adossades, edificades a finals dels cinquanta i aixecades per donar una llar als mestres que treballaven a l’Ignasi Igle-sias. Aquí varen viure la senyora Maria Rosa, el senyor Punset, la senyora Dolors, la senyora Maria, el senyor Matute i el se-nyor Sanz. A la primera d’aquestes cases, espai que fins no fa gaire va ocupar Rà-dio Tordera, va viure la família González Rupérez. El pare era guàrdia Civil i, sense espai a la caserna, l’ajuntament li va llo-gar una d’aquestes cases aproximadament un any i mig, posteriorment varen viure a l’hospital, al carrer Sant Antoni i, final-ment, la família Nicolau els va llogar el nú-mero 13 d’aquest mateix carrer. En aquell temps no passava com ara, que els pisos buits i per llogar ens envolten. Aquelles

cases tenien un petit hort darrere i un jar-dinet al davant.

Tot seguit i fins arribar al carrer Alcalde Vendrell, uns horts ocuparen l’espai que ara ocupa la policia Local i que abans ha-via estat un parvulari; amb l’excepció d’un petit cobert que s’hi va fer el senyor Matu-te quan va comprar-se el cotxe.

Ja he enllestit el repàs, la memòria, l’exercici d’enyor, i deixo la paraula a la darrera de les veus, segurament la més important i transcendent; el melic de la vila i el pols de la seva vitalitat: la plaça de l’església. Resto en silenci i a la vostra disposició. Només un consell abans d’acomiadar-me (crec que el faig en nom de tots els carrers que m’han precedit) camineu-nos, llegiu la nostra història passejant les nostres vore-res, i escriviu el vostre futur a la llum dels nostres fanals i els nostres records.

Cases dels mestres

Page 39: El Pont de Ferro nº31
Page 40: El Pont de Ferro nº31