Prop d'un poble, en una cresta d'una serralada, hi ha encara les restes d'un castell:és el castell de Milany, un castell carregat d'anys i d'història. Tan antic és que ni elshistoriadors saben d'on ve el seu nom. Els uns diuen que ve del nom Emilianus, del nom

d'algun propietari seu que es devia dir Emilià; d'altres diuen queve de l'adjectiu d'origen grec melaneus, que volia dir negre (fentreferència, pot ser al color fosc de la pedra utilitzada en la seuaconstrucció). Però la gent dels pobles de la contornada. estanconvençuts que el nom de Milany no té un origen tan enrevessatcom això, i ho expliquen amb una llegenda.

Expliquen que molts i molts segles endarrere el castell deMilany tenia com a amo un cavaller jove, poderós i decidit.

Li agradava, el perill i l'aventura, i li agradava tambéconéixer el com i el perquè de totes les coses que hi havia al seuentorn.

Estava content de viure, anava a totes les caceres,viatges i convits que se li oferien, i no hi havia cap racó de la comarca que no conegués,ni savi que no escoltara, ni súbdit que no fos amic seu. Era tant el seu afany de viureintensament la vida que sovint se li sentia a dir:

- Que curta que es la vida! Si almenys poguéssem viure mil anys ...

Heus ací que una nit d'hivern, freda i plujosa com moltes nits d'hivern d'aquestesserralades, va sentir que tocaven a la porta del castell. El cavaller hi va córrer, va obrir-lai hi va fer entrar el visitant. Era un pelegrí que demanava aixopluc. El cavaller de Milanyel va fer seure a la vora de la llar, li va donar demenjar i li va oferir conversa, i al cap de pocaestona semblava com si foren amics de tota lavida. Home de món com era el cavaller, el qualhavia viatjat mig planeta, i home de món com eratambé el pelegrí, el qual havia viatjat per l'altremig, ja us podeu imaginar que no van parard'explicar-se histories i rondalles de tots els païsosque havien conegut. Tantes i tantes en van arribar a contar que va passar la nit i el primerraig de sol els va trobar encara explicant-se histories a la vora del foc:

_ Que de pressa que passa el temps! -va dir el pelegrí-. Ha estat la nit més curtade la meua vida!

Amic meu, no és la nit la que és curta: és la vida la que és curta. Si almenyspoguéssem viure mil anys ... !.

Aleshores el pelegrí es va alçar i, tot assenyalant un tronc de carrasca que hi haviaal costat de la llar, a punt de ser cremat, va dir solemnement:

_ Senyor, la vostra existència i l'existència d'aquest tronc estan lligades com hoestan la llum i el sol: si és de debò que voleu viure mil anys, amagueu-lo on no el pugatrobar ningú, i així la vostra vida s'allargarà anys i més anys, i perdurarà a través delssegles i de les generacions.

Dites aquestes paraules, el pelegrí sefn va anar. El cavaller de Milany es va quedarquiet i pensatiu, rumiant allò que el veU pelegrí li acabava de dir.

Finalment va prendre la determinació de seguir el consell que li havia donat, i ellmateix es va carregar el tronc al coU i el va portar a les golfes del castell, en un racó onmai ningú no pogués trobar-lo.

l va passar, efectivament, el que el pelegrí haviapronosticat: any darrere any el nostre cavaller va continuar els

seus viatges i caceres, els convits i les aventures. Al seuvoltant tothom i anava fent vell, i van començar a morir-seal!mns dels seus amics i coneguts. També ell anava envellint~ ~però tan a poc a poc, que quan va adonar-se que no teniales forces d'abans, ja no vivia ningú de la seua família: totsels seus fills havien mort, i havien mort també els seus

néts, ial castell vivien ja els néts dels seus néts.Passaren els anys a dotzenes i a centenars, i el cavaller de

Milany anava arrupint-se, fent-se menut, anava envellint, però no es moria. Ja ningú delcasteU no tenia memòria de qui era aquell vellet que resistia tan misteriosament el pas deltemps, assegut sempre en una cadira a vora de la Uar. Passaren freds i calors, penes ialegries, guerres i pestes; però el veU cavaUer de Milany a tot va sobreviure.

Lentament havien anat canviant els costums de fa gent, la seu a manera de vestirels aliments que menjaven i les eines que els servien per a treballar. Fins i tot va anarcanviant la manera de parlar. i va arribar un moment que ni el pobre vell no entenia resdel que li deien, ni els altres l'entenien a ell.

El vell cavaUer, desesperat de no poder caminar, ni anar enlloc, ni entendre's ambningú, va deixar de menjar per tal de morir-se abans: però. el temps passava i ell no esmoria. Aleshores se li va ocórrer una altra solució: «Faré que vagen a buscar el tronc ique el cremen» -va pensar. Però per més que assenyalava cap amunt i demanava queanassen a les golfes a buscar el tronc salvador no hi havia ningú que l'entengués.

Fins que un dia va visitar el castell un homemolt conegut per la seua saviesa i que entenia lesllengües antigues. Els amos del castell li van explicarque hi havia un vellet que parlava d'una manera tanestranya que no podien entendre' I de cap de lesmaneres. El savi en va sentir curiositat i va dir que liagradaria parlar-hi per provar si l'entenia. i,efectivament, el va entendre. El vell cavaller deMilany, amb llàgrimes als ulls i la veu tremolosa iemocionada, li va explicar qui era ell i quina era laseua desgràcia, i les ganes que tenia de morir-se. I li va dir que anara les golfes i li

portara el tronc que hi havia amagat feia tant de temps.

Així ho va fer el savi. Va anar a buscar el tronc iel va tirar a la mateixa llar que l'havien d'haver crematmil anys en arrere i a tall que les flames, a poc a poc,s'apoderaven del vell tronc, també la vida del vellcavaller s'anava consumint, a poc a poc, dolçament,després de tants anys de tristesa i soledat.

Adaptat de JOAN AMADES