1

.

El cafè de la granota

Estudi preliminar

Introducció

Aquesta obra és un recull de narracions diferents, però, alhora molts acaben tenint una certa relació entre ells (lloc, temps espai...). La majoria dels contes són inspirats en la vida popular d’una vila anomenada la Mequinensa.

El cafè de la Granota és un element que tenen en comú tots els capítols. És el lloc de reunió de tots els veïns de la vila, on, en alguns casos s’expliquen les històries relatades al llarg de tota l’obra

Escenari geogràfic

L’escenari espacial en el qual es desenvolupa l’acció dels contes és la vila de Mequinensa (vila on va néixer el propi autor, Jesús Moncada). En els contes de El cafè de la granota apareixen els cafès, carrers, places, mines, llaüts i en general, tota la vida rural de la Mequinensa, a més dels personatges- llaüters, pagesos, apotecaris...- són gairebé sempre, tant masculins com femenins, habitants de la vila.

Escenari temporal i històric

Tot i les poques dates esmentades en tot el recull de contes, podem situar l’acció d’aquests contes en la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat.

Per exemple, en “Futbol de ribera” trobem esmentat l’any 1958; en “Amarga reflexió sobre un manat de cebes” s’especifica que l’acció transcorre el quinze de novembre de 1958 a les dues de la nit; en “Un enigma i set tricornis” el cronista aclareix al lector que a principis dels anys seixanta el pes net de les forces de l’ordre de guarnició a la vila excedia de bon tros la mitja tona.

També pot servir com a referència la repressió i opressió que pateixen els habitants respecte la política, o les diverses al·lusions a la dictadura franquista.

Humor i ironia

L’ humor i la forta ironia són formes que apareixen i acompanyen al lector al llarg de tots els contes, i que, reforcen el fet que El cafè de la granota té un grau elevat d’homogeneïtat. És així, com, forcen de manera subtil la lògica de situacions que, en principi, són quotidianes.

2

Mort i rituals funeraris

Veiem aparèixer la mort en la majoria de contes com una cosa quotidiana, llevada de tota transcendència, i fins i tot, en alguns casos, amb un toc màgic.

Crítica social i política

D’una manera o d’una altre, sembla que Moncada hagi redactat els contes per a reproduir críticament les passions, les actituds morals, els anhels i els somnis dels diferents personatges. Així doncs, podem veure que en “Informe provisional sobre la correguda d’Elies” té com a tema la gasiveria, “Els delfins” la vanitat( Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d'un desig excessiu d'ésser notat i lloat de les gents.), “ Paraules des d’un oliver” la mesquinesa, “Amor fatal en decúbit supí” la repressió sexual i la hipocresia... Una crítica social que deixa entreveure els gustos de l’autor, i, en ocasions, es converteix en una forta sàtira.

Estil

Segons Jesús Moncada, les idees que es volen expressar en un conte han de ser clares i concises. Això vol dir que una paraula més del compte pot espatllar tot el conte. Per tant, allò que més caracteritza els contes de El cafè de la granota és l’agilitat i la concisió expositives. No obstant, no s’ha de caure en la parquedat(moderació) ni en el laconisme(expressar el pensament amb molt poques paraules). També és molt important no barrejar històries, com ja diu el Cristòfol al

cronista anònim.

Estructura

Els catorze contes d’aquest recull es podrien dividir, pel que fa a l’estructura, en dos grans grups:

Soliloquis(monòlegs) “La Plaga de la Ribera”, “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”, “Els delfins, Paraules des d’un oliver” i “L’assassinat del Roger Ackroyd”. A la vegada, podem classificar aquest contes en diferents tipus de soliloquis:

o Soliloquis purs “Els delfins”. o Soliloqui epistolar(relatiu o pertanyent a les cartes o lletres.) “La Plaga

de la Ribera” i “Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues”. o Soliloqui amb un interlocutor mut “Paraules des d’un oliver” i

“L’assassinat del Roger Ackroyd”.

Cròniques “Un barril de sabó moll”, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana”, “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”, “Futbol de ribera”, “Un enigma i set tricornis”, “Amarga reflexió sobre un manat de cebes” i “Amor fatal en decúbit supí”.

3

Llenguatge

La llengua emprada per Moncada reflecteix un lèxic i una fraseologia pròpia del català occidental, així com també és comú en ell, un lèxic relacionat amb la navegació.

No obstant, podríem assenyalar, que el que més caracteritza el llenguatge de Moncada és l’oralitat; fa servir un to de llengua oral, que sembla que les històries hagin estat recollides del que explicaven directament les veus populars.

Resum dels contes

1. Un barril de sabó moll

És una història explicada pel vell Cristòfol mentre prenen un cafè al Cafè de la Granota. Era un migdia i feia molt mal temps, se sabia de ben cert que aquell dia plouria.

Aquest conte tracta sobre en Florenci, un treballador de Pere Camps, que, ja fent-se l’hora de dinar, quan va amarrar el vaixell al seu patró, Pere Camps va ordenar-li que portés un barril de sabó a la botiga de l’Adelaida. La botiga era a la punta de dalt del carreró Sant Francesc, la part més alta de la vila.

Mentre aquest pujava per la costera més empinada, va començar a ploure, i a Florenci se li va esmunyir el barril de les mans (no sabem si va ser un accident o si el va deixar caure) amb tant mala sort, que va anar rodolant carreró avall i es va esclafar al cafè de l’Aleixandre. El barril es va obrir i els setanta quilos de sabó van quedar per terra. L’aigua de la pluja els va dissoldre, i, de seguida es va formar una gran muntanya d’escuma. Va ser molta casualitat que, quan a Florenci se li escapava el barril, en Pere Camps pujava per la costera de camí a casa seva, i aquest va haver de ficar-se a la barberia de la Clenxa per tal de no acabar esclafat. Aquest fet va ser molt parlat al poble, i van comparar a en Florenci amb Sísif.

Pere Camps és una persona violenta, aspra i ningú volia navegar amb ell. El mal humor li venia de l’enveja d’en Toni Pit d’Estopa, el vell Gòdia i de Silvestre Nicolau, i aquest mal humor el pagava amb els seus peons.

Florenci és un bon noi, que fa tot el que se li diu. Tothom pensava que en Florenci s’havia de rebel·lar contra en Pere Camps, el seu superior.

.

2. La plaga de la ribera És una carta d’en Jeroni Salses i Santapiga- agutzil de la vila des de fa més de trenta anys- dirigida a al director de la presó de Lleida. En Jeroni al·lega que té bona conducta (tant pública com privada) i molta serietat a la feina. Es queixa al director dels altres agutzils, que no saben fer la seva feina. Descriu com de bé realitza ell la seva feina, els pregons. Després, explica que volien derruir la Casa de la Vila i construir-ne una de nova. Un dia, durant una reunió del ple de l’Ajuntament, es va decidir de

4

començar les obres. Com que no hi havia lloc per embotir tot el material, l’alcalde va decidir sortejar-lo entre regidors i funcionaris, i que cadascú ho guardés a casa. A en Jeroni va tocar-li un lot amb el retrat del rei, l’arxiu del cadastre, vuit capgrossos de la festa major i un presoner, en Valerià (Plaga de Ribera). L’Elisenda, la dona d’en Jeroni va dir-li que no volia un criminal a casa. En Jeroni explica que l’Elisenda es bona dona, però quan diu tonteries com aquesta, la pega una mica i se li passa (masclisme). Tot i la por del matrimoni per si Plaga de Ribera feia alguna malifeta o s’escapava, poc a poc van veure que era un bon home, que no feia res de dolent, i al cap de tres mesos, van agafar-li confiança. Ajudava també a Elisenda a les tasques de la casa i el tractaven ja com un més de la família. Tot i això, en Plaga es queixava a en Jeroni que la seva vocació era ser delinqüent, però que no en sabia, cap crim li sortia bé. En Jeroni finalitza la carta demanant al director si pot acollir a en Plaga de la Ribera (pagant, ja que no tenen cap fill i volen gastar els diners en una bona acció com aquesta) allà a la presó i que algun criminal li ensenyes alguna especialitat de la delinqüència.

Jeroni Salses i Santipiga és el protagonista de l’historia, és a dir, és qui redacta la carta. És l’agutzil de la vila. Té una dona, l’Elisenda, però no tenen cap fill.

L’Elisenda dona d’en Jeroni. No treballa, només fa les feines de casa.

Valerià és la Plaga de Ribera. És un noi de vint anys. No fa res en la vida i es considera un fracassat. Vol complir el seu somni de ser un delinqüent.

3. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

El vell Cristòfol explica a Jesús Moncada (autor del llibre) les aventures que es van viure en l’enterrament d’un veí del poble, l’oncle Nicolau, conegut per ser una bellíssima persona, ara recordada per tots els habitants de Mequinensa. Aquest enterrament va tenir molta transcendència i va ser molt criticat per la gent del poble, ja que, l’hora exacta de l’enterrament coincidia amb la del partit de lliga més important entre l’equip local i el seu gran rival. Això va provocar que molta gent hagués de decidir entre anar a animar el seu equip o anar a acomiadar al gran Nicolau. Tot i això, va ser l’enterrament on més gent hi va acudir, d’una banda perquè era un home que es feia estimar; d’altre banda, perquè un cop acabat el partit, tant espectador com jugadors dels dos equips van acudir a l’enterrament. Vint anys després de la mort de Nicolau, alguns veïns de Mequinensa encara recorden aquella jornada com un dia trist per la pèrdua d’un ser proper i estimat. Altres, recorden aquell dia amb ràbia i rancor pel fet que el partit va tenir molt poca expectació a causa de la celebració del funeral del Nicolau, que per a ells, era considerat molt menys important que el partit de futbol.

Cristòfol és el narrador de l’historia, el qual, a la vegada, també hi forma part. És un home d’edat avançada sensat, educat i coherent. Demostra que tot i ser un gran aficionat al futbol, té altres prioritats.

5

Nicolau Vilaplana és el personatge principal del capítol. Veí d’edat avançada que mor a causa de la vellesa. Per la seva manera de ser i actuar, s’ha guanyat el respecte i la confiança de tothom. Tot i la seva mort, és recordat per molta gent, mentre que d’altres, el recorden amb ràbia només perquè van enterrar-lo el dia de la disputa del derbi local.

Cletxa barber del poble de Mequinensa. Pels seus comentaris el dia de l’enterrament, demostra ser una persona immadura i incoherent. El seu establiment acull la major part de les crítiques que el poble fa.

Florentí Veriu veí d’edat adulta. Després de vint anys de la mort d’en Nicolau, continua criticant aquell fet i li retreu al fill del difunt.

4. Paraules des d’un oliver

Aquest conte és un monòleg reproduït per un amic i company de guerra de l’Isidre. L’Isidre és propietari d’un comerç i d’un camp d’olivers i vet aquí que es troba al seu company enfilat a un oliver recollint les seves olives i posant-les dins d’un sac. Quan l’Isidre el veu conta amb un llarg monòleg, un seguit d’excuses amb les quals es justifica per tal que el seu company no l’acusi de lladre, i acaba dient-li, que les collia per després portar-les a casa seva. Explica que li feia llàstima veure les olives tan ufanoses i que el seu amo no les hi fes cas. L’Isidre, que sap que tot el que el seu amic li diu no són més que excuses, agafa un bastó i comença a donar-li cops, mentre l’altre, encara continua excusant-se i recordant-li els bells temps que van viure tots dos junts.

Narrador al principi apareix com un bon amic que només intenta ajudar a l’Isidre collint-li les olives per després portar-les-hi a casa seva. A mesura que avança l’historia veiem que el que realment vol, és robar-li tantes olives com pugui per quedar-se-les ell. Astut i hàbil, intenta enganyar l’Isidre.

Isidre antic company de guerra del narrador. Intel·ligent i perspicaç, s’adona que el narrador l’està intentant robar i enganyar.

5. Informe provisional sobre la correguda d’Elies

En aquest conte, un cronista descriu com l’Elies Santapau- un veí del poble- recorre tot el poble- fent la ruta més curta- des de casa seva fins al Cafè de Silveri a corre-cuita amb l’única finalitat de trobar-se a l’ordinari de Lleida. La seva correguda va ser vista per diversos mequinensans, encara que no sabien ben bé perquè ho feia, ni a quina hora ho feia; cadascú diu la seva. L’únic que se sap del cert és que era dimarts vint-i-tres de juliol i feia una calor de torradora. Després es va saber que el motiu era avisar a l’ordinari per a que no li portés les medicines que li havia encarregat per a la seva dona, perquè aquesta moriria abans del migdia.

6

Resulta estranya l’actitud de l’Elies, ja que veiem que fa tota la correguda per tot el poble amb una calor asfixiant només per a estalviar-se uns pocs diners, mentre la seva dona s’està morint. És un comportament molt egoista.

Elies és el protagonista del conte. És molt egoista i avariciós, perquè

està pensant en no gastar diners quan la seva dona està a punt de morir.

Cronista és un personatge molt exigent i els detalls són de gran importància per a ell.

Ferrer veí del poble. És un home que tenia molta feina.

Forner veí del poble. És un home que descarregava sacs de farina i era una mica tafaner.

Sabater veí del poble. És un home molt detallista i meticulós, es fixa en les sabates de tothom per examinar qui porta les de la competència i per calcular quant trigarà la gent en fer malbé les seves sabates i quan n’haurà de comprar unes altres.

6. Futbol de Ribera

La trama d’aquest conte es desenvolupa un diumenge de 1958, en un camp de futbol- situat a la banda dreta de l’Ebre, a l’hort del Ramon- on l’equip visitant, d’una vila dels Monegres, guanyava el partit. Tot es va capgirar de sobte a causa de la riuada del Segre que va inundar tot el camp de futbol. Cristòfol, un vell de la vila, ens explica dues anècdotes sobre el camp de futbol. La primera, ens diu que degut a què el camp de futbol estava entre el Segre i l’Ebre, necessitaven sempre un recollidor de pilotes perquè sempre anaven a parar a un dels rius. La segona, és una llegenda, que diu que els habitants de la vila, llençaven al riu als àrbitres si no arbitraven bé. Tot i això, mai cap àrbitre no havia anat a parar a l’aigua, ho explicaven per atemorir els arbitres i que arbitressin bé. La trama del conte en si, explica que aquell diumenge, els visitants eren gent de secà, eixuta i corretjosa i amb prous penes sabien el què era un riu. En veure tot el camp inundat, van amuntegar-se tots- inclús l’àrbitre- a la zona del camp, on, a causa d’un estrany desnivell, l’aigua no hi arribava. Veient que l’equip contrari havia deixat el camp lliure, l’equip local va aprofitar aquest temps per a capgirar el marcador; van fer sis gols, i al sisè van parar, perquè no era qüestió d’humiliar-los, sinó de guanyar-los.

Ladislau Saboga fotògraf de bodes, comunions, reportatges...Va fotografiar una escena d’aquella tarda de futbol, en què, l’equip local va marcar sis gols. El retrat es conserva al Cafè de la Granota.

Cristòfol un vell del poble amb una memòria molt viva de la vila.

Clenxa barber de la vila. No sentia gran afició pel futbol- tot i que el seus parroquians no parlaven d’una altre cosa- però hi havia d’anar per tal de no quedar-se sol al Cafè de la Granota.

7

Xiquet és el narrador de la trama.

Praxedes propietari del Cafè de la Granota. Havia de penjar la fotografia de Ladislau.

Teresa Planes seguidora apassionada de l’equip.

7. Senyora mort, carta de Miquel Garrigues

Aquest conte es tracta d’una carta que escriu en Miquel Garrigues (dels Garrigues del Carrer Nou) a la Senyora Mort. Miquel Garrigues és l’ex-barquer de l’Ebre. Amb la construcció d’un pont el seu ofici ja no és necessari i per això, l’obliguen a retirar-se i a haver de buscar-se una altre feina. Tot i estar vint anys treballant com a miner en una mina, ell té molta melangia per la seva feina. Pensa que és la seva vocació, ja que hi ha coses que es porten sempre dins d’un mateix. Un dia, ja jubilat, va a buscar uns medicament a casa del senyor Honorat- un home que té molta traça amb els pinzells- i aquest, li ensenyar un quadre pintat per ell. El quadre representa l’entrada al lloc on viuen els morts. Al mig hi ha una barca idèntica a la que tenia en Miquel. Segons Honorat, és una invenció seva, però Miquel, després de reflexionar, es pregunta si és cert, que els difunts, per arribar al lloc dels morts, han de fer una travessia en barca. És per això, que en Miques s’adreça a la Mort per demanar-li que li guardi un lloc com a barquer, quan li arribi l’hora de morir-se, i li promet, que no la decebrà. Farà a la seva família cosir-li la carta a la roba, i així la Mort, la trobarà de seguida, tot i que espera no morir-se fins d’aquí uns quants anys.

Miquel Garrigues narrador del conte, és a dir, qui escriu la carta. Té una gran vocació com a barquer. Té els ulls de colors desaparellats.

Miquel Dalmau noi intel·ligent, amb de formació acadèmica. És polit.

Senyor Honorat és el farmacèutic del poble. És un home gran i aficionat a la pintura. Té els cabells llargs i porta ulleres.

8. Preludi de traspàs

En aquesta història es parla d’un noi a punt de perdre a la seva àvia i el sofriment i dificultats que pateix aquesta per morir-se. Tot i els esforços, ni la tia Teresa, ni les veïnes ni la tia Ramona- una dona que té la mà trencada en agonies- aconsegueixen fer-li de més bon passar el tràngol de la mort. Ens explica que no tothom s’acomiada d’aquest món de manera tan calmosa com ho va fer l’oncle Orestes, que va dir-li a la seva dona- la tia Teresa- que mentre ella feia el dinar, ell aprofitava per morir-se.

8

Malauradament, amb l’àvia no seria tan fàcil, amb ella haurien de patir molt. Tot i això, la culpa no és seva; si no hagués fet el que va fer, ara no tindria tanta por de morir-se. Tothom sap el que va fer, i si algú no se’n recorda, hi és la tia Ramona- que té presents els anys de les riades, els noms dels llaüts, aniversaris de família, bodes...- per a recordar-ho. Un dia, l’avi va anunciar a la seva dona que plantaria una figuera al pati. L’àvia, va posar-hi moltes pegues, però, sense fer-ne cas, l’avi va acabar plantant la figuera. L’àvia, va guardar el rancor dins seu durant molts anys, fins el dia que el seu marit va morir, i ella va aprofitar i la va serrar. El problema és que ara, l’àvia té por, perquè pensa que el seu marit l’està esperant per demanar-li comptes, i per això, no vol morir-se,

Àvia és neguitosa. Té por de morir-se perquè va serrar la figuera.

Avi va ser qui va plantar la figuera al pati sense el consentiment de la seva dona.

Tia Ramona Ho recorda tot. Té la mà trencada en agonies.

Tia Teresa intentava ajudar a passar millor la mort de l’àvia. És dona de l’oncle Orestes (un home que no va patir en morir-se).

9. Els delfins

El narrador d’aquest conte ens parla del seu ofici. Ell s’encarrega de donar el cònsol a la família en tots els enterraments. En un principi, la gent es barallava per a ser el primer en fer-ho, s’empentaven els uns als altres per aconseguir-ho, però el narrador, que és el protagonista, ha assumit el paper, i ara, sempre ho fa ell. El poble, ho ha acabat acceptant, a excepció d’alguns vilatans, que es dediquen a criticar-lo: que si en tal enterrament va dir més paraules de condol que en tal altre; que si un dia no portava corbata i l’altre sí... El protagonista explica que més d’una vegada ha pensat en deixar-ho, però al final, sempre acaba traient força i continua amb la seva feina. Després de reflexionar, se n’adona que quan ell no hi sigui per exercir, algú l’haurà de substituir, i això l’amoïna molt, perquè no troba cap candidat suficientment bo per a fer aquesta feina igual o millor que ell. Pensa en tres homes com a successors, però a tots tres els troba algun defecte: en Joan Campells és massa baixets, i els masses sempre són dolents; en Joaquin Coloma té presència, però es bastó; i per últim, en Pere Cistella és massa efusiu amb les famílies dels difunts importants. El protagonista conclou pensant que no hi ha ningú que pugui fer aquesta feina ben feta. El títol del capítol és molt significatiu, ja que en la monarquia francesa, s’anomenaven dofins per a designar els precedents a la corona.

9

Constantí Cirera mort del capítol.

Carme la dona vídua de Constantí.

Ramon Granera un noi prepotent, feia competència a en Miquel.

Miquel és el protagonista.

Joan Campells, Joaquim Coloma i Pere Cistella aspirants per al “lloc de treball”.

10. Un enigma i set tricornis. Aquest conte ens explica com set policies han de resoldre el cas de l’àrbitre pirata. Els set guàrdies són: L’Hermogenes Martínez, que pesava quasi cent quilos; l’Epifanio Torrijos, que era un escanyolit però ferreny; en Marcelino, que tenia un nas llargarut i escrutador; en Rufino, que semblava un casanova i en Joan Rius, en Pere Sabata i en Manuel Lloca, que eren els ximples. El narrador ens descriu als policies com persones poc competents i professionals pel que fa al seu ofici. El títol d’aquest conte actua com a metonímia; els tricornis són els barrets que es posaven els policies, i, com ja hem comentat anteriorment, els set tricornis (la part) són els set policies (el tot). Al camp de futbol de la vila hi havia algú que arbitrava tots els partits (l’àrbitre pirata) sense ser l’àrbitre, i això, creava molts conflictes, perquè els equips visitants sempre es queixaven i posaven sancions. Tot i això, les actuacions d’aquell home misteriós, sempre eren molt agraïdes, ja que aconseguia desbaratar els atacs més perillosos de l’equip contrari. Els guàrdies, van començar a detenir gent, però, s’adonaven de la seva innocència, quan, en el següent partit, l’àrbitre pirata tornava a actuar. Un dia, l’àrbitre pirata es va confessar al mossèn, ja que se sentia molt angoixat i no aconseguia dormir, i va afegir, que estava disposat a pagar qualsevol penitencia per tal de calmar la seva consciència. A tot això, el mossèn va dir-li que per dormir, necessitava fer una dieta nocturna més lleugera, i que ell tenia un do per imitar a la perfecció els xiulets dels àrbitres. També el va convèncer que no ho deixés ja que només faltava l’últim partit de lliga. Va dir-li, que si ell no actuava, l’equip començaria a perdre partits, i la vila, tan aficionada pel futbol, potser perdria l’interés en aquest esport, i ves a saber, si començaria a tenir-ne per la política. El futbol era una manera d’entretenir a la gent perquè no pensessin en els problemes politico-socials de la vila. Així doncs, el misteriós home, va marxar a casa pensant que en ell residia el futur de la vila, en si guanyaven o perdien el partit del proper diumenge. Arribats aquest punt, el narrador comenta que arriba el moment de la seva intervenció en l’historia. Ens diu que ell i el mossèn no eren grans amics, però s’havien trobat un parell de vegades i compartien una gran passió pel futbol, així que el mossèn, havia decidit demanar-li ajuda.

10

Al final, el narrador desvela el seu nom, Cristòfol Vallcorna, i es fa a si mateix un seguit de preguntes, reflexionant sobre què passaria si la gent s’assabentés que ell es va conjuminar amb el mossèn per a estovar a en Broca, per tal que no pogués enxampar a l’àrbitre pirata- que al final resultà ser el sergent Don Hermógenes-, i així, aconseguir que el seu equip guanyés el partit.

Els set policies (ja comentats i descrits anteriorment).

Cristòfol Vallcorna el narrador de l’historia. Va col·laborar juntament amb el mossèn en treure del mig a en Broca per aconseguir que no enxampés a l’àrbitre-pirata.

Salomé cotorra del Cafè de la Granota. Repetia tot el que sentia, per això la gent parlava de temes intranscendents (dones, collites...). Va morir de vella.

Pere Sanses sabater d’ofici i taxidermista de vocació.

Sebastià Soleres un penques saberut i maquiavèl·lic amb molta prosopopeia.

11. Amarga reflexió sobre un manat de cebes. La història comença el 15 de novembre de 1958 a la 1:30 de la nit, quan l’Horaci Campells (sereno de la vila) va veure una figura que s’esmunyia cap a la plaça de l’Església. El desconegut (Manuel Lloca) va arribar a la barberia del Pere Soler. De sobte la porta del Cafè del Centre es va obrir i la Lloca reculà i s’amagà a la barberia. Al cafè el Josep de Pons i el Joan de Sarroca discutien sobre si l’endemà plouria, conversa que va tallar finalment el Pere Cirera. Quan se’n van anar, l’amagat sortí i va anar cap a l’altra banda dels porxos de la plaça i anà per la baixada del Mussol. Tres figures que hi havia a la plaça van celebrar un conciliàbul breu sota el fanal i de seguida s’entenebriren. Segons el diari de l’Horaci Campells (que escrivia el sereno de 5 a 6 del matí cada dia) entre l’escena narrada i el moment que l’Horaci va trobar el Manuel Lloca van passar dues hores. Però les anotacions referides a aquest espai de temps no permeten endevinar el que va passar. Això és perquè el sereno es trobava en una alcova femenina i això produí un buit en les seves notes que ell va intentar omplir amb llocs i coses comuns. A les 2:30 el Pere Canota va fer galopar la seva euga pel carrer Nou. A les 3:00 la Palmira d’Escarp i Tamariu va sortir al balcó sonàmbula i va cantar 3 vegades seguides “La donna è mobile”, de Rigoletto. Després, l’oncle Silvestre, quan anava a gitar-se es va confondre de porta i va costar convèncer l’Eduard Sarroca que havia estat una equivocació (les dues dones es deien Adelaida). Després d’aquests esdeveniments el sereno va trobar el Manuel la Lloca. De les vegades que es repetí aquesta història, aquesta va ser l’única que es va trobar la Lloca als porxos de l’Arrupit. Sempre apareixia malferit i mig estabornit. Així que l’Horaci Campells va anar al Cafè de la Granota a buscar un remei. Allà el Praxedes, el Carmel de Soses i el Sergi Vidal ho discutien i van concloure que ja li venia de família. El Manuel la Lloca va començar a

11

queixar-se: “maleïdes siguin les cebes” i acompanyat per l’Horaci, va emprendre el camí cap a casa fent un monòleg recollit al diari de l’Horaci. Explicava que des que va posar els peus a la caserna li havien fotut una pallissa però ell no va dir res. Es van aturar davant l’apotecaria mentre s’eixugava la suor i després continuà parlant. Deia que en realitat havia dit alguna cosa. Es queixava: “maleïdes cebes”; es veu que va robar un manat de cebes de l’horta del Pasqual i el Pere Sabata el va enxampar i va contar-ho al sergent. Llavors el van portar a la caserna i es van eixir a la llum tots els robatoris en que havia ajudat el seu pare. Per això ara, o fa de confident o va a la presó. La Lloca va seure un moment a l’escalinata de l’Església abans de continuar. Continua: diu que quan surt de la caserna (que sempre li foten llenya) comença l’altra funció: la gent li pega perquè ell és el “xivato”. L’Horaci i la Lloca ja estan arribant a casa de la Lloca. Continua: el sergent li ha dit que li espera una bona si no li diu els noms dels qui estan preparant la vaga de la mina segre. Diu que ell va pensar que l’Horaci ho sabria, ja que el seu cunyat treballa a la mina. I no li costaria res dir-li dos noms, perquè a l’Horaci li interessa estar be amb ell, ja que al sergent no li agradaria saber que algú es dedica a escalar cert balcó de la caserna i es fica al llit amb certa senyora. Aquella va ser la vegada que més documentada està; se sap fins i tot el nombre de vegades que l’Horaci Campells va pegar el Manuel la Lloca.

Horaci Campells sereno de la vila. Acompanya a en Manuel però s’enfada amb facilitat.

Manuel de Lloca lladre a qui sempre peguen i ningú hi confia. Busca el seu propi interès en tot el que fa mitjançant l’engany.

Josep de Pon i Joan de Sarroca els dos parroquians que surten del cafè.

12. L’assassinat del Roger Ackroyd

Aquest conte és, en realitat, un diàleg entre Damià, el protagonista i narrador, i Sebastià, l’oient de Damià. La narració, comença desvelant-nos el final de l’historia, i, tot seguit, ens dóna arguments per a justificar-se. Ens diu, al principi, que ell (en Damià) va engegar un tret a en Teodor de Peris, el seu cunyat. Ho confessa, perquè diu, que al cap i a la fi, l’assassinat es va cometre al mig de la plaça i ho va veure tota la vila. Damià explica a Sebastià que un amic seu va deixar-li un llibre d’Agatha Christie, anomenat L’assassinat del Roger Ackroyd. Ja que Damià és fanàtic de les novel·les policíaques i d’assassinats, no va perdre temps en començar a empassar-se el llibre. A continuació, menciona que si hi ha alguna cosa que odia, és que l’interrompin mentre està llegint. Explica que mentre llegia el llibre, va ser víctima d’unes quantes interrupcions, com per exemple, la de la seva dona o la d’en Xapa. L’argument de la novel·la que en Damià intentava llegir era el següent:

12

Roger Ackroyd és un home que està casat de manera secreta amb una dona. Aquesta dona, al seu moment, va enverinar al seu primer marit, i al veure que una persona ho sap i li fa xantatge, es suïcida. Tot això li explica Roger al doctor del poble on viu, Sheppard. Mentrestant, Parker, el majordom del Roger, li entrega el correu al despatx, i entre les cartes, Roger veu que n’hi ha una de la seva dona d’abans de suïcidar-se on hi ha escrit el nom del xantatgista perquè aquest el pugui castigar. el Roger li demana que el deixin sol i el majordom se’n va cap a casa i just quan se n’anava a dormir, el truquen dient-li que vagi ràpid a casa d’en Roger. quan hi arriba, se’l troba assassinat. Hercules Poirot, un detectiu, investiga el cas i dedueix que l’assassí és el doctor del poble, el Sheppard. Quan en Damià estava a punt d’acabar el llibre, el Teodor va aixafar-li el final, confessant-li que Sheppard era el veritable assassí. En Damià no va es va poder estar, i li va engegar un tret a Teodor, amb tanta mala sort, que la va rebre la somera de Joanet Cistella, que va passar corrent entre Damià i Teodor. En Damià hagués engegat un altre tir al Teodor si no fos perquè amb la sang va acabar desmaiat al terra a causa de la impressió. A tot això, mentre Damià va explicant a Sebastià tots els fets, aquest, el va interrompent fent tic-tic-tic amb un bolígraf, i Damià, en contades ocasions, li crida l’atenció per a que no el molesti mentre ell parla.

Damià protagonista i narrador de l’historia.

Dorotea dona de Damià.

Hèctor, Adelaida, Xapa, i Brígida són veïns.

Sebastià jutge del poble i amic de Damià.

13. Amor fatal en decúbit supí

Decúbit supí és el nom que rep la postura corporal quan estem estirats cap amunt. Llavors, el títol del capítol significa assassinat per amor en la postura decúbit supí. El protagonista d’aquest conte, en Gervasi Fenolleda, és el propietari d’una empresa minera (Liguites del Ebre S.L.), i l’última de la família Fenolleda. En Gervasi és adúlter; enganya a la seva dona amb una altre, Claudia Cardinale, al despatx de la seva mateixa casa. Gervasi se sent malament pel que ha fet, però es planteja la possibilitat de tornar-ho a fer una vegada més, només una i, després prou definitivament. Es queda mirant les fotos que hi ha penjades al seu despatx de tots els homes Fenolleda i s’adona que no tot és tan fàcil com ell esperava. Finalment, obre els ulls i veu que ha traït, no només a la seva dona, sinó també a la seva filla. Pren la decisió d’apunyalar sis cops amb un punyal de plata la fotografia de la Claudia Cardinale, que somriu des de la seva fotografia.

Gervasi Fenolleda home adúlter, propietari d’una empresa minera.

13

Natàlia minyona de confiança de la casa. És molt tafanera i té una visió negativa d’en Gervasi.

Júlia Figueres dona d’en Gervasi.

Julieta filla d’en Gervasi i de la Júlia.

Claudia Cardinale amant d’en Gervasi. Està estirada al sofà.

Els Fenolleda apareixen mencionats als quadres.

14. Guardeu-vos de somiar genives esdentegades

Aquest conte ens parla d’en Marcelí Montenegre, que, a càrrec del seu administrador, havia de portar carbó a Tortosa. A en Marcelí, aquesta notícia el va alegrar molt, perquè, tot i que ell ja era casat amb la Gabriela Cabanelles, allà s’hi trobaria amb la seva amant, la Paulina, una cambrera del bar que estava al costat de la catedral de Tortosa. La Gabriela i el seu fill, en Carles, es dirigien cap a Lleida amb l’autobús de línia. Des que en Carles va néixer, la Gabriela només tenia ulls per a ell, i sempre patia per si li passava alguna cosa, tot i que els metges deien que eren manies seves. D’això, en Marcelí n’estava molt gelós, perquè la Gabriela ja no li feia gens de cas. Mentre s’apropava l’hora, la vella Carlota- mare del Marcel·lí- se sentia cada cop més neguitosa i procurava no mirar el rellotge. Desitjava que les noticies que portés la nora de Lleida fossin bones pel nét, així la Gabriela deixaria d’estar sempre tan preocupada pel nen. Li havien arribat xafarderies de veïnes que parlaven de les nits del Marcel·lí a Tortosa, però li preocupava més que l’haguessin vist parlant amb la seva primera xicota, la Roser. A mitja tarda, ja faltava poc perquè arribés l’autocar, esperava que el seu fill es recordes d’anar a buscar la Gabriela i el petit. Feia tres dies que l’Adelaida va somiar que li queien les dents i això volia dir que moriria algú de la família, la qual cosa, l’angoixar molt. D’altra banda, una bruixa digué a la Gabriela que la primera persona que s’acostés a fer un petó al seu fill seria la persona que li faria mal. A la nit, l’autocar parà a Torrent de Cinca, on pujà la Joana Ribes, que va declarar al procés que la Gabriela tenia la mirada perduda, com de boja. Mentrestant, el Marcel·lí estava bevent i fumant un cigarret. No tenia cap pressa per rebre la dona i el petit, ja que n’estava segur que les noticies serien bones i el seu matrimoni no canviaria. Des del naixement del Carles, ell se sentia fora d’aquest món i només li calmaven les nits amb la Paulina, que li deia que es quedés amb ella. Quan el Marcel·lí sortia del bar, va veure la seva mare, que anava cap a l’administració d’autocars de línia. La por de la Gabriela augmentà en adonar-se que ja eren quasi a la vila; es va recordar de les paraules: “Has trigat massa a venir, germana” i va començar a parlar sola, segons la Maria Campells, que havia estat asseguda tot el viatge davant seu i que també havia declarat al procés. El que realment tenia el seu

14

fill era un malefici, que només es podria curar descobrint la persona que li volia el mal. Mentre la vella Carlota caminava va pensar si la Gabriela s’hauria recordat de comprar la navalla d’afaitar, un regal per al Marcel·lí, per veure si les coses entre la parella milloraven. Quan l’Adelaida va arribar al cafè del Silveri es va trobar amb les persones que esperaven l’autocar (que van ser cridades a declarar més tard). Quan l’autocar va parar, es van acostar mentre els viatgers baixaven. El Marcel·lí, la vella Carlota i l’Adelaida esperaven la Gabriela i el nen. Mentre, la Gabriela es repetia les paraules de la bruixa: “La primera persona que s’acosti a besar el nen quan arribeu a la vila, és la que li dóna mal”. Ella va ser la última a baixar de l’autobús. Per acabar, el cobrador declarà que potser perquè havia baixat última de l’autobús, ningú es va adonar que la Gabriela portava una navalla d’afaitar oberta a la mà.

Gabriela Cabanelles menuda i prima. Obsessionada amb el seu fill i no fa cas al seu marit.

Marcelí Montenegre marit de la Gabriela. Patró del Santa Bàrbara.

Carles fill de Gabriela i Marcelí. És prim i poca cosa.

Vella Carlota mare de Marcelí. Patia pel seu matrimoni.

Adelaida mare de Gabriela. Patia pel somni que havia tingut.

Narcís Costera peó de Sant a Bàrbara.

Tobies administrador de la mina Pedret.

Paulina propietària d’un bar de Tortosa. Amant de Marcelí.

Ramon Oliver xofer de l’autocar de línia.

Beltran metge del poble que havia visitat a Carles.

Senyor Estanislau l’altre metge. Tenia barbes blanques i bastó.

Joana Ribes i Maria Campells passatgeres de l’autobús.

Carme dona que era present quan la Gabriela va clavar la navalla.